Mostrando las entradas para la consulta vostre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vostre ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 4 de diciembre de 2023

Arnaud de Marueil. La grans beutatz e 'l fis ensenhamens

Arnaud de Marueil


La grans beutatz e 'l fis ensenhamens

E 'l verais pretz e la bona lauzors

E 'l cortes aips e la fresca colors

Que son en vos, bona domn' e plazens,

Mi donan gienh de chantar e sciensa;

Mas grans paors m' en tolh e grans temensa,

Qu' ieu non aus dir, dona, qu' ieu chan de vos;

E ren no sai si m' er o dans o pros. 


Ieu vos am tan, dona, celadamens

Que res no 'l sap mas quant ieu et Amors,

Ni vos eyssa, tan grans sobretemors 

Me tolh ades que no us aus far parvens!

Tal paor ai qu' ira e malsabensa

N' aiatz, domna, quar vos port entendensa! 

E pus no us aus ren dire a rescos, 

Dirai vos o sivals en mas chansos.


Ja non serai vencutz ni recrezens

De vos amar, sia sens o folhors;

Quar s' ieu follei per vos, mais m' er honors

Que s' ab autra m' aondava mos sens;

E si ricors mi tolh vostra valensa,

Per merce us prec qu' umilitatz vos vensa,

Sivals d' aitan, dona genser qu' anc fos, 

Que mos servirs vos plas' e us sia bos.


Aissi us autrei, pros domna conoissens,

Mon cor, e ja no m virarai alhors:

E vos, faitz mi, quan vos plaira, socors,

Qu' ieu vos serai de totz los mals sufrens,

Sol que us plassa que m donetz mantenensa,

O cor, domna, que d' amor vos cossen fa (1)

Que non siatz de semblant orgulhos

Vas mi, que us suy fizels et amoros.

(1: (sic) Pour la mesure du vers, lisez fassa.)


Dona, genser qu' anc fos de nullas gens,

E la melher de totas las melhors,

Per vos morrai, so m ditz ades paors,

Si no us en pren merces e chauzimens:

Bona domna, aiatz en sovinensa

Al cor, e ja no m' en fassatz parvensa,

Tro conoscatz que ben sia sazos

Que m n' eschaia qualque ricz guizardos.


Mos Belhs Esgars a tan gran conoissensa

Que tuit bon aib esmeron sa valensa; 

Per qu' ieu retrai son fin pretz cabalos

Al mielhs qu' ieu sai, en totas mas chansos.

___


Us guays amoros erguelhs

De lieys cui beutatz s' autreia,

Per la gensor que anc formes

Amors e per la plus guaya,

E per lieys qu' es plus valens

Massa dic tot mon coratge,

Si qu'en paresc als avols ergulhos,

E son plus francs et humilhs als plus pros.


Don mercey lo cors e 'ls huelhs,

Quar en tant honrad' enveya

Lor plai qu' enardir m' auzes;

Qu' el mon non cre tant ric n' aya

Que no i agues honramens,

E no i fezes vassalatge; 

Mas elha m fes un dous plazen respos,

Tant avinen qu' ie 'n viu guays e joyos.


Belha domna, ferms capduelhs 

Del vostre pretz, on qu' estia,

M' es ades d' el cors plus pres, 

Qu' ieu non ai poder m' estraya

De vos a tot mon viven,

Ni del vostre senhoratge;

E si no us platz mos enans e mos pros,

Volrai m' en mal, domn', et amarai vos.


Amors, merce, quar acuelhs 

Que paratges te sopleya; 

Qu' ieu tem que m dezesperes, 

Mas una res m' en apaya 

Don pren cor et ardimen, 

Qu'enans qu' om tries paratge, 

T' ensenhoritz tan sobr'els poderos

Que, quant que t plac, fo pueys ades razos.


Tant es sobr' els aussors fuelhs

Lo sieus pretz, e senhoreya,

Que negun trebal en res

No m tenh ni dolor que n' aya,

Qu' ieu am mays, quar es plus gaya,

Sofrir un honrat dampnatge,

Que far guazanh ont ieu honratz no fos,

Ni 'l cortez digz falsar de mas chansos.


Dona, de bon coratge

Vos am, e ja no m fass' amors joyos,

Si el mon es res qu' ieu am tan cum vos.

___


Mout eron dous mei cossir

E ses tot marrimen,

Quan la belh', ab son cors gen,

Humils, franca e de bon aire,

Me dis de s' amor estraire

Don ieu non m puesc partir;

E quar ilh no m rete,

Ni l' aus clamar merce,

Tuit solatz me son estranh

Pus de lieys jois mi sofranh.


Domna, si us plagues sofrir

Per vostre chauziment 

Qu'ab doutz precs, cars, humilmen

Merceian, cum fis amaire, 

Vos auzes mon cor retraire

En loc d' autre jauzir,

Vos non costera re,

Et a mi feratz be,

Qu'el malhautes, quan se planh,

Si no 'l val, si se refranh.


Doussa domna, cui dezir,

Per vostr' ensenhamen,

Vostre bel aculhimen

No m vedetz, que m soletz faire;

Del plus no us aus preiar gaire,

Tan sui espaventatz,

Car etz de tan rics plays;

Mas Ovidis retrays 

Qu'entr'els corals amadors 

Non paratge i a ricors.


Tant es per tot eyssausatz

Vostre rics pretz e cars, 

Tem que no i val mos lauzars;

Pero, vers es ses duptansa, 

Sitot s' es plena 'l balansa,

Qui 'n met mays vas l' un latz

Sol un gra, peza mays

Vas celha part lo fays;

Atressi s creys vostra valors

On hom mays ne dis lauzors.


Qu' ensenhamen e beutatz,

Cortezia e gen parlars,

Gent aculhirs et honrars 

Joyos, ab franca semblansa,

Vos fan sobr'autras honransa;

Per que joys e solatz

Ab vos reviu e nays

Vas qualque part biays,

E no m' o fay dir amors,

Mas vers e vostras valors.


Frances, qui que s biays, 

Vostre pretz creys e nays, 

Tant es sobr'els aussors,

Melhuran sobr'els melhors.


Genoes, so sapchatz:

Si cum abrils e mays

Es d' autres temps plus guays,

Es vostre rics pretz colors

Resplendens sobr'els meillors. 

___


A gran honor viu cui joys es cobitz 

Quar d' aqui mov cortezia e solatz,

Ensenhamenz e franqueza e mezura

E cor d' amar et esfortz de servir

E chauzimenz, sabers e conoissensa

E gens parlars ab avinen respos

E tuit bon ayp, per qu' hom es guays e pros.


Totz temps er joys per me coltz e servitz,

A mon poder car tengutz et honratz,

M' esperansa i ai mes e m' aventura;

Mas quar tan tart vey lieys qu' ieu plus dezir,

N' ai en mon cor vergonha e temensa,

No m' en razon quar no m' en val razo,

Mas chauzimenz e merces e perdos.

Bona domna, cui joys e pretz es guitz,

Esguart mon cor la vostr' umilitatz;

E si trobatz en me nulha falsura

Ja 'l vostre cors plazens, que m fai languir,

No m fassa mais de fin joy mantenensa

Qu'el nom que m detz, don', ab digz amoros,

N' escriu el cor per qu' ieu sui d' engan blos.


Vas on qu' ieu m' an, lo cor e l' esperitz

S'es el vostre senhoriu autreyatz;

E s' a vos platz no m gitetz a non cura,

Qu'ab sol aitan me podetz enriquir; 

Suffretz qu' ie us am, quar sitot no us agensa, 

Non puesc esser de mon cor poderos

Que mais no us am que nulha res qu' anc fos.


Quar vos enquier, ben i fas que arditz;

Mas a totz jorns dobla ma voluntatz,

De ben amar et s' esmer' e s melhura

Qu'els bens qu' Amors sol als autres partir

Lur va tolhen, quar i conoys falhensa,

E dona 'ls me que suy fins, francs e bos,

Qu' estiers, dona, non auzera amar vos.


Mon Gen Conquis, Dieus vos det conoyssensa

E totz bos ayps per qu' estatz honoros

E fis e cars e valens sobr' els bos. 


Vas Aragon, al rey cui joys agensa, 

Tramet mon chan, quar es cortes e pros,

Et ab luy tanh humils et ergulhos.

-----

Aissi cum mos cors es

Francs et fis vas amor,

Ab mays d' umilitat 

M' a joys a sa part pres, 

Que maltrach ni dolor 

No m planc si m' es cozens, 

Qu' ans i conosc honor;

Mas be us dic ses clamor, 

Bona dona valens, 

Tan me vezetz cochat, 

Si merces no m socors, 

Tem que n' auretz peccat.


E si ja m vengua bes

Ni gaugz de vostr' amor, 

Tan fina voluntat

Non cre mais hom agues 

Vas domna ni senhor; 

Qu'ab belhs digz avinens

Enans vostra honor,

Et am tan de gran cor

Lo vostre enantimens, 

E m ven parlars per grat, 

La boca n' a sabor 

Quant a d' autras parlat.


Domn' ab cor guay cortes,

Flors de joy e d' amor

E miralhs de beutat,

Pros ni rics no sui ges

Contra vostra valor,

Mas pro suy conoissens

Qui m fay be ni honor,

Et, en luec de ricor,

Suy vos obediens

De tan fin' amistat

Qu' ades en trob melhor 

Mon fin cor esmerat.


Amors, qu' els fins cors ves, 

Si 'lh nom es vers d' amor, 

Merce e pietat,

A ley d' omes conques

Cui son obs valedor,

Te clams, qu' els aturs vens 

Que m fassatz tan d' onor 

Qu'ab lieys, vas cui ador,

M' en rendon chauzimens; 

Qu'el cor i ai pausat 

Si que no 'l vir alhor, 

En nulh autre pessat. 


E si us adui merces

Que m fassatz tan d' amor

A lei d' amant amat!

Ai! dolsa franca res,

Ar ai dig gran folhor,

Quar mi pres ardimens 

Qu' ie us quezes tan d' onor;

Mas a fin amador

Deu venir jauzimens

De ric joy e d' onrat. 

S' ieu sui el gra aussor

Sia mi perdonat.

Gen Conquis, la lauzor

E 'ls bos ensenhamens 

Que vos a Dieus donat, 

En un jorn de pascor 

No serion comtat.

___


La franqua captenensa

Qu' ieu non puesc oblidar,

E 'l doutz ris e l' esgar

E 'l semblan, qu' ie us vi far,

Mi fan, domna valens, 

Melhor qu' ieu no sai dir,

Ni del cor cossirar; 

E si per me no us vens 

Merces e chauzimens, 

Sai que m n' er a morir.


Ses geinh e ses falhensa

Vos am, e ses cor var,

Plus c'om non pot pensar;

D'aitan no us puesc forsar 

Part vostres mandamens. 

Ai! domna, cui desir, 

Si conoissetz ni us par 

Que sia falhimens 

Car vos sui benvolens, 

Soffretz m' aquest falhir.


Tant etz de gran valensa,

Mais vos am ab cor clar,

Si puesc merce trobar, 

Qu'ab autra gazanhar. 

E 'l vostre chauzimens, 

Pus no m' en puesc partir,

Fassa us humiliar 

Tan qu' el vostre cors gens, 

Amoros e plazens

Si no m val no m' azir.


Domna, per gran temensa,

Tan vos am e us tenc car, 

No us aus estiers preyar.

Mas plus fai ad honrar

Us paupres avinens, 

Qu'en sap honor grazir 

E 'ls bes d' amor celar, 

Qu' us rics desconoissens

Cui par que totas gens 

Lo deion obezir.


Non ai tant de plivensa,

Ni puesc razon trobar 

Don m' aus assegurar 

Que ja m denhetz amar; 

Ans dic mos ferms talens 

Que poiri' avenir; 

No m dei dezesperar, 

Que tals es pauc manens 

Qu' el fai astres e sens 

En gran ricor venir.


D' onratz faitz avinens

Del rey e d' autras gens

Vos faitz a totz grazir.

----


Franqueza e noirimens

M' an dig e chauzimens

Qu' ades am, ses falsura, 

Quals que sia lo bes. 

Ieu am trop mais ab vos,

Belha domna e pros,

Totz temps far mon dampnatge,

Qu'ab autra conqueses; 

Don, tan grans honors m' es,

Totz mos maltraitz melhura.


Tant es ferms mos talens 

En vos, domna valens,

No i puesc aver mezura;

Mais vos am, e no us pes,

Que autra re qu' anc fos;

C' aisso es l' ochaizos

Don m' avetz cor salvatge,

E d' aisso, si us plagues,

S' autre tort no us agues

No m degratz far rancura.


Pros don' e conoissens, 

En vos es pretz e sens 

E beutatz fin' e pura 

Que natura i mes;

Cors guay et ergulhos,

Ab semblan amoros

De joy e d' agradatge;

E son en totas res

Tug vostre fag cortes

Mielhs d' autra creatura.


On plus vostre cors gens

Me dona espavens

Ni m' en dezasegura;

Quar amors, que m' a pres, 

M' en fay plus enueyos,

E tenc vostras faissos 

Plus pres de mon coratge,

E mostra m que merces 

A maynhs autres conques;

Veus tota m' aventura.


Franca res avinens, 

En cuy joys e jovens

E totz bos pretz s' atura,

A tort m' avetz repres.

Qui tan quan pot es bos,

Que plus no i quier razos,

Ni non es de paratge,

Sera, coms o marques,

Avols hom mal apres

Qui 'l jutja per dreitura.


Chanso, vas mon Franques

T'en vai, quar ab luy es

Joy e bon' aventura.


Senher En Genoes,

Lo fin pretz qu'en vos es

Creys ades e melhura.

jueves, 6 de junio de 2019

Tomo I, texto XII, Martín, carta al conde de Denia


XII.
Reg. 2251, fol. 100. 20 de setiembre de 1408.

Lo Rey. - Comte car cosi. Vostra letra havem rebuda significansnos com lo duch vostre pare havia en destret vostre heretat per via de testament nostre molt car primogenit lo rey de Sicilia suplicant que nos li deguessem scriure fentli saber quel dit rey no acceptaria lo dit heretament: e vista la dita letra e enteses a pie les coses en aquella contengudes responem que nos volents condescendre a vostres supplicacions e que cregats fermament que a nos no abelleixres en prejudici vostre scrivim de present al dit duch vostre pare per nostres letres de les quals vos trametem translat dins la present. Perqueus pregam manam e amonestam que si en res nos entenetsservir e complaure siats bo et obedient fill al dit duch vostre pare e complagats aquell en totes coses et siatsper conseguent en gracia et benediccio sua la qual havent e honrant lo dit vostre pare prosperarets en lo mon e viuretslongament sobre la terra e del contrari ne desservirietsmolt a Deu et nos per conseguent ho tendriem en singular desplaer. Dada en la torre den Johan Fiveller sots nostre segell secreta XX dies de setembre del any MCCCCVIII.- REX MARTINUS. - Dominus rex mandavit michi - Johanni de Tudela. - Dirigitur comiti Dinie.

domingo, 9 de junio de 2019

Tomo I, texto XXIX, carta, lo rey Darago et de Sicilia, reyna de Sicilia

XXIX. 
Reg. 2252 fol. 105. 6 de agosto de 1409.

Lo rey Darago et de Sicilia. - Reyna molt cara filla. Be creem que per nostra desaventura e vostra no ignorats com nostre Senyor Deus ha volgut appellar al seu regne nostre primogenit lo rey de Sicilia marit vostre de que viurem tostemps ab sobirana tristor e dolorosa vida: placia a nostre Senyor Deus reyna molt cara filla que li do bon repos e vulla consolar nos e vos en nostres tribulacions e gran adversitat en que per sa merce nos ha posats. Reyna molt cara filla pregamvos ab la major affeccio que podem que ho prengats com pus pacientment porets e que conformets lo vostre voler ab aquell de nostre Senyor Deus a qui ha plagut e al qual alcu no deu ne pot contradir e
que vullats entendre ab sobirana diligencia en lo bon regiment daqueix regne axi com tro açi tots temps havets be acostumat: e siats certa reyna molt cara filla que per la mort del dit rey nostre primogenit e marit vostre no es ne sera menor la amor queus havem e haurem daqui avant daquella queus haviem en vida sua ans sera molt major que jamay no fo e conexeretsho per obra. Reyna molt cara filla en breu Deu volent vos escriurem largament sobre aquesta materia e sobre les provisions que entenem a fer per lo bon regiment et pacific estament daqueix regne sobrel qual a present als nous escrivim sino que com nos sapiam certament que Carles Omeli Simon de Mar e los altres jenoveses qui foren preses ab les quatre galeas en Sardenya sien en poder de mossen Sancho Roiç e segons quens han dit sien en lo castell de Cathania pregamvos affectuosament reyna molt cara filla que no vullats dar loc per res quels dits jenoveses venguen en mans del dit mossen Sancho ans si hi son los li façats levar tantost e romanguen en vostre poder preses ferrats e ben guardats en manera que no puxen fugir e que per cosa del mon no sien dats a rescat o a alcun altre partit quar si exien en alcuna manera de la preso seria total perdicio del regne de Sardenya. E sia la sancta Trinitat reyna molt cara filla continuament vostra guarda. Nous merevellets reyna molt cara filla com la present no es signada de nostra ma quar per la subirana tristor en que som posats no havem pogut signar. Dada en Barchinona sots nostre segell secret a VI dies dagost del any de la nativitat de Nostre Senyor mil CCCCVIIII - Bernardus secretarius. - Dominus rex mandavit michi - Bernardo Medici. - Dirigitur a la reyna de Sicilia.

Reg. 2252 fol. 105. 8 de agosto de 1409.

Lo rey Darago et de Sicilia. - Reyna molt cara filla. Per raho de la molt dolorosa mort que havem sabuda de nostre primogenit lo rey de Sicilia marit vostre de gloriosa memoria havem delliberat de passar en lo regne de Sardenya fort prestament per acabar e portar a deguda fi la execucio per lo rey nostre primogenit contra los sards a nos e a ell rebelles començada e puys partint del dit regne entenem anar visitar lo regne de Sicilia e metre aquell en bon e pacifich estament ab la ajuda de nostre Senyor Deus: e sobre tot aço reyna molt cara filla havem informat largament de nostra intencio lamat nostre mossen Jacme Roure qui de nostra part vos esplicara alcunes paraules a las quals vos pregam reyna molt cara filla que vullats donar fe et induditada creença: e trametemvos reyna molt cara filla per aquell la carta del poder queus havem donat de regir e administrar lo dit regne de Sicilia en aquella forma que fahietsen temps quel dit rey nostre primogenit e marit vostre vivia. E sia lo Sanct Sperit reyna molt cara filla vostra continua proteccio. Nous merevellets reyna molt cara filla com la present no es signada de nostra ma quar per la sobirana tristor e congoxa en que som posats per raho de la dita mort no la havem poguda signar. Dada en Barchinona sots nostre segell secret a VIII dies dagost del any MCCCCVIIII. - Bernardus secretarius. - Dominus rex mandavit michi - Bernardo Medici. - Dirigitur regine Sicilie.

sábado, 7 de octubre de 2023

Arnaud de Marueil. Arnaut de Mareuil, Maruelh, Marolh, Marol, Maroill, Maruoill, Meruoill

Arnaud de Marueil.

Arnaud de Marueil. Arnaut de Mareuil. Maruelh, Marolh, Marol, Maroill, Maruoill, Meruoill


I.

Dona, genser qu' ieu no sai dir,
Per que soven planh e sospir,
Est vostre amicx fis et leials,
Assaz podetz entendre cals,
Mand e tramet salutz a vos;
Mas a sos obs n' es sofraitos:
Jamais salutz ni autre be
Non aura, si de vos no 'l ve.
Dona, loncx temps a qu' ieu cossir
Co us disses o vos fezes dir
Mon pessamen e mon coratge,
Per mi meteys o per messatge;
Mas per messatge non aus ges,
Tal paor ai no us desplagues;
Ans o dissera ieu metes,
Mas tan soi d' amor entrepres,
Quan remir la vostra beutat,
Tot m' oblida quant m' ai pensat:
Messatge trametrai fizel,
Breu sagelat de mon anel;
No sai messatge tan cortes
Ni que mielhs seles totas res.
Cest cosselh m' a donat amors
A cui deman tot jorn secors;
Amors m' a comandat escriure
So que 'l boca non ausa dire,
E no puesc far esdig ni garda
En so que amors me comanda.
Ar auiatz, dona, s' a vos plai,
So que mos breus vos dira lai:
Corteza domn' e conoissens,
E de bon grat a totas gens,
Apreza de totz benestars
En fatz, en ditz et en pessars,
La cortezi' e la beutatz,
E 'l gen parlars e 'l bels solatz,
L' ensenhamentz e la valors,
Li bel ris, l' esgartz amoros,
E l' autre benestan de vos,
Li bon fait e 'l dig agradiu,
Mi fan la nueg e 'l jorn pensiu;
Quan non ai loc de vos vezer,
Joi ni deport non puesc aver;
Non puesc aver joi ni deport.
Peritz soi si non venc al port;
Qu' el loncs espers e 'l greus sospirs,
E 'l trop velhar e 'l pauc dormirs,
E 'l deziriers de vezer vos,
Mi tenon si 'l cor angoissos,
Cen vetz prec dieu la nueg e 'l jor,
Que m do la mort o vostr' amor:
Dona, si m don vostr' amor dieus,
Cen tantz soi mielz vostres que mieus,
Car de vos sai, dona, que m ve
Tot quant ieu fas ni dic de be.
Lo premier jorn qu' ieu anc vos vi,
M' intret el cor vostr' amor si
Qu' un fuec m' avetz lainz assis,
Qu' anc no mermet, pus fo enpris;
Fuecx d' amor escart e destreing,
Que vins ni l' aiga no l' esteing;
Pus fon enpris, pueys no s' esteys,
De jorn en autre dobl' e creys.
E quan me soi de vos lonhatz
Creys e dobla pus l' amistatz:
Mas quan se pot esdevenir
Qu' ieu vos vey, dona, ni us remir,
Soi aissi que mais res no m sen;
Per que sai be qu' es falhimen
Lo reprochiers c' om dire sol,
Que huelhs no vezo cors ne dol;
Lo cors m' en dol, dona, per ver
Quan no us podon miei huelh vezer;
Mas del vezer cosselh no i sai:
Pero mon cor que remas lai,
Lo premier jorn que anc vos vi,
Anc pueis de vos no si parti;
Non si parti de vos un torn:
Ab vos sojorna nueg e jorn
Ab vos esta on qu' ieu m' esteia,
La nueg e 'l jorn ab vos domneia;
Per que m' esdeven mantas vetz,
Qu' en autr' afar pessar no m letz,
Quan cug pensar en autra res.
De vos ai messatge cortes,
Mon cor, qu' es lai vostr' ostaliers,
M' en ven de vos sai messatgiers,
Me ditz e m remembr' e m retray
Vostre gen cors cuendet e gay,
La vostra bella saura cris,
E 'l vostre fron pus blanc que lis,
Los vostres huelhs vairs e rizens,
E 'l naz qu' es dreitz e be sezens,
La fassa fresca de colors
Blanca, vermelha pus que flors,
Petita boca, bellas dens
Pus blancas qu' esmeratz argens,
Mento e gola e peitrina
Blanca com neus e flors d' espina,
Las vostras bellas blancas mas
E 'ls vostres detz grailes e plas,
Pueis la vostra bella faisso
On non a ren de mespreiso,
Los vostres gaps plazens e bos,
E 'l gen solatz e 'l franc respos,
E 'l ben semblan que m fetz al prim
Quan s' esdevenc qu' amdui nos vim;
Quan so m remembr' al cor ni m ditz,
Adoncx remanc si esbaitz
No sai on vauc ni don mi venc,
Meravilh me car me sostenc,
Qu' el cor me falh e la colors.
Si m destrenh, dona, vostr' amors
Tot jorn suefri aital batalha:
Mas la nueg trac peior trebalha;
Que quan me soi anatz jazer,
E cug alcun repaus aver,
E 'l compaigno dormon trestuit,
Que res non fai n' auia ni bruit,
Adoncx me torn e m volv e m vir,
Pens e repens, e pueis sospir;
Soven mi levi en sezens,
Apres m' en retorn en jazens,
E colgui me sobr' el bras destre,
E pueis me vire el senestre;
Descobre mi soptozamen,
Pueis me recobri bellamen;
E quan me soi pro trebalhatz
Ieu get defor amdos mos bratz,
E tenc lo cor e 'ls huelhs aclis,
Mas juntas, deves lo pais
On ieu sai, dona, que vos es;
Tot aiso fas c' auzir podes.
Ai! bona dona benestans,
Si veira ja est fis amans
A son viven lo jorn ni 'l ser
Que, a selat o per lezer,
Vostre gen cors cuend e prezan
Entre mos bras remir baizan,
Huelhs e boca tan doussamen!
Que sol un bais fassa m dels cen,
Et ieu pel joi blasmar m' en lais;
Er ai trop dig, mas no puesc mais,
S' una vetz sola ai parlat
So qu' el cor a mil vetz pensat;
Quant aiso dic, non puesc pus dir,
Clauzi mos huelhs, fas un sospir,
En sospiran vau endormitz;
Adoncx s' en vai mos esperitz
Tot dreitamen, dona, ves vos
De cui vezer es cobeitos;
Tot en aisi con ieu dezir
La nueg e 'l jorn quan m' o cossir,
A son talan ab vos domneya,
Embrass' e baiza e maneya;
Ab que dures aisi mos soms
No volria esser reis ni coms:
Mais volria jauzens dormir
Que velhan deziran languir.
E Rodocesta, ni Biblis,
Blancaflors, ni Semiramis,
Tibes, ni Leyda, ni Elena,
Ni Antigona, ni Esmena,
Ni 'l bel' Ysseulz ab lo pel bloy,
Non agro la meitat de joy

Ni d' alegrier ab lurs amis,
Cum ieu ab vos, so m' es avis.
Per la douzor fas un sospir,
Pueis mi trasail al resperir,
Obri mos huelhs isnelamen,
Gart sai e lai tot belamen,
Trobar vos cug, domna, latz mei,
Mas no vos truep ni no vos vei;
Clauzi mos huelhs e torn ma cara,
Las mas juntas, d' eissa maneira
Vezer si poiria durmir,
Mas ges no i puesc esdevenir;
Ans torn en eyssa la batalha
D' amor que m' aussi e m trebalha.
Dona, no us puesc lo cente dir
De las penas, ni del martir,
Del pantays, ni de la dolor
Qu' ieu trac, dona, per vostr' amor;
Per vostr' amor totz vieus aflam,
Mas per merce, dona, reclam
Que m perdones s' ieu falh ni pec;
Auiatz et entendetz est prec,
Dona, la genser creatura
Que anc formes el mon natura,
Genser qu' ieu non puesc dir ni say,
Pus bela que bels jorns de may,
Solelhs de mars, umbra d' estieu,
Roza de may, pluia d' abrieu,
Flors de beutat, miralhs d' amor,
Claus de bon pretz e crinz d' onor,
Mas de do, capdels de joven,
Sim e razitz d' ensenhamen,
Cambra de joi, loc de domnei,
Dona, mas juntas vos soplei;
E pos sui vostres leialmentz,
Venza us merces e chauzimentz
Que m retengas a servidor,
E prometes mi vostr' amor.
Del plus no us prec, ni no s cove,
Mas tot si' en vostra merce;
C' aissi lais dieus d' amor jauzir:
Mais am de vos sol un dezir,
E l' esperanz' e 'l lonc esper
Que de nuilh' altra son jazer;
E pos de mi vos fas ligansa,
Prometes mi bon' esperansa;
De la promess' aurai confort,
E bon respieg tro a la mort.
Mais vuelh en bon esper morir,
No vuelh dezesperatz languir.
Dona, no us aus de pus preyar,
Mas dieus vos sal e dieus vos gar;
Si us platz, rendetz mi ma salut:
Pus amors m' a per vos vencut,
Vensa us per mi cortesamentz
Amors, que totas causas ventz,
Dompna!

II.

Si cum li peis an en l' aigua lor vida,
L' ai ieu en joy e totz temps la i aurai,
Qu' amors m' a fait en tal domna chauzir
Don viu jauzens sol del respieit qu' ieu n' ai;
Tant es valens que, quan ben m' o cossir,
M' en nays erguelhs e 'n creys humilitatz;
Si s tenon joinz amors e jois amdos
Que ren no i pert mezura ni razos.

Tot autre joy desconois et oblida
Qui ve 'l sieu cors gent e cortes e guay,
Que tan gen sap avinen far e dir
Ab pur plazer tot so que ben estay,
Que hom non pot mal dire ses mentir;
Qu' en lieis es sens, honors, pretz e beutatz:
E se no m val sos gens cors amoros,
Amors n' a tort qui m' en fai enveyos.

Belha domna, cui joys e jovens guida,
Ja no m' ametz, totz temps vos amarai,
Qu' amors o vol ves cui no m puesc guandir;
E quar conois qu' ieu am ab cor verai,
Mostra m de vos de tal guiza jauzir:
Pensan vos bais e us maney e us embraz;
Aquest domneis m' es dous e cars e bos,
E no 'l me pot vedar negus gelos.


Bona domna, de totz bos aips complida,

Tant etz valens part las melhors qu' ieu sai,

Mais am de vos lo talant e 'l dezir
Que d' autr' aver tot so qu' a drut s' eschai;

D' aisso n' ai pro, quar tem el plus falhir,

Pero non sui del tot dezesperatz,
Qu' en ricas cortz ai vist mantas sazos
Paubr' enrequir e recebre grans dos.


Vas lo pays, pros domna issernida,
Vire mos huelhs on vostre cors estai,
E quan de vos plus pres no m puesc aizir,
Ten vos el cor ades, e cossir sai
Vostre gen cors cortes que m fai languir,
Lo bel semblant e 'l deport e 'l solatz,
Lo pretz e 'l sen e las beutatz de vos
Don, pois que us vi, no fui anc oblidos.


Mos Gens Conquis, jois e pretz e solatz
Vos tenon guai vostre pretz e joyos,
Per qu' om no us vei que no s' azaut de vos.


Ves mon Frances vuelh que s n' an ma chansos,

Quar es adregz e francs e larcs e pros.

III.

Belh m' es quan lo vens m' alena
En abril ans qu' intre mays,
E tota la nuegz serena
Chanta 'l rossinhols e 'l jays;
Quecx auzel en son
lenguatge,
Per la frescor del mati,
Van menan joy d' agradatge;
Com quecx ab sa par s' aizi!

E pus tota res terrena
S' alegra, quan fuelha nays,
No m puesc mudar no m sovena
D' un' amor don ieu sui jays;
Per natur' e per uzatge
M' aven qu' ieu vas joy m' acli
Lai, quant fai lo dous auratge
Que m reven lo cor aissi.

Pus blanca es que Elena,
Belhazors que flors que nays,
E de cortezia plena,
Blancas dens ab motz verays,
Ab cor franc ses vilanatge,
Color fresca ab sauras cri:
Dieus que 'l det lo senhoratge
La sal, qu' anc gensor no vi.

Merce fara, si no m mena
D' aissi enan per loncs plays,
E don m' en un bais d' estrena,
E, segon servizi, 'l mays;
E pueys farem breu viatge
Sovendet, e breu cami,
Qu' el sieu belh cors d' alegratge
M' a mes en aquest trahi.

IV.

Belh m' es lo dous temps amoros,

Lanquan lo mons reverdezis,

Per qu' ieu m' alegr' e m' esbaudis

Ab joy de las novellas flors,

E chant d' amor jauzens pel bon esper;

Qu' aissi m' estai mos cors mati e ser

Que d' als no m ve pessamen ni cossires.

En tal domna qu' es belh' e pros
Ai mon entendemen assis,
E sos pretz es tan bos e fis
Qu' en sa beutat gensa valors:
Aisso la m fai plus duptar e temer;
Et on mielhs vey que no m deu eschazer,
M' en creys magers voluntatz e dezires.

Ges no puesc esser oblidos,
Qu' el mon ren tant no m' abelis;
Be m mal menet e be m' aucis,
Quar anc l' a m fes amar amors.
Si m' an li mal abaissat a plazer
Que totz jorns muer e no m' en puesc mover,

Ans m' es sojorns lo solas e 'l martires.

E pero, si 'l bel mals m' es bos,
Grans ops m' auria qu' en gueris,
E silh vas cui ieu sui aclis
Fezes m' ajuda e secors.
Amors! faras ja ren al mieu voler?
Per so, t' en prec, tu qu' o as en poder,
Qu' un pauc ves mi lo sieu coratge vires.


E s' ieu auzes dir quar mi fos
Un ser lai on se desvestis,
Sol que 'l plagues qu' ieu la servis,
No volgra guazardos maiors:
E s' a present, per proar de saber,
Non l' auzava solatz adoncx tener,
Mans jocs y a que valon mais que rires.

Contra 'ls lauzengiers enueyos,
Mal parlans, per qui jois delis,
Volgra que celes e cobris
Son cor quasqus dels amadors;
Que tals es fals lo segles a tener,
E ges ades non deu hom dire ver;
Soven val mais mentirs et escondires.

Lo vers tramet a mi dons per plazer:
Mal o fas, cors, car te potz abstener,
Quant te parli de lieys, que non sospires.


V.

L' ensenhamentz e 'l pretz e la valors
De vos, domna, cui sopley nueyt e dia,
M' an si mon cor duit de belha paria,
On plus me duelh ieu chant e m' esbaudei,
E quar amors mostra totz sos poders
Vas me tot sol que troba plus leyal,
No m val esfors contra lieys ni sabers.

E doncs, domna, valha m vostre secors,
E vensa vos merces e cortezia,
Ans qu' el talans ni l deziriers m' aucia
Del vostre cors gensor qu' el mon estei;
Als vostres laus dir mi sofranh lezers,
Quar tant es rics vostre pretz e tan val,
Sobr' els melhors es eyssausatz et ers.

Domna valens, don dic veras lauzors,
Ren de mon cor non ai mas la bailia,
De vos lo tenc don tot lo mon seria,
S' elh era mieus; e quar soven no us vei,
Lai on vos etz contrasta m mos temers;
Qu' ins en mon cor ieu vos faisson aital
Com ieu vos vi als prims plazens vezers.

Domna, 'ls plazers grazisc e las honors,
E us grazirai totz temps, si tan vivia,
Quar me sufretz qu' en bon esper estia,
E, s' a vos plai, conosc que far o dei;
Doncs, s' aissi muer, que m val mos bos espers?

S' en breu de me pus coralmen no us cal,

Dezesperar me fara 'l non chalers.

Domna, nos tres vos et ieu et amors
Sabem totz sols, ses autra guerentia,
Quals fo 'l covens; no s tanh qu' ieu plus en dia,
Quar vostres suy e per vostre m' autrei;
Si es mos cors en vos joinhz et aders
De fin' amor e de dezir coral,
Qu' en autra part non es ferms mon volers.

D' aisso sai grat als autres trobadors
Que quascus pliu en sos digz, et afia
Que sa domna es la genser que sia;
Sitot s' es fals lurs digz, laus e mercei,
Qu' entre lurs guaps passa segurs mos vers,
Q' us no l' enten ni no so ten a mal,
Quar atressi s cuion sia plazers.

Plus fora ricx de totz entendedors,
Si ieu agues lo joi que plus volria,
De proeza ja par no trobaria,
Ni nulha res non fora contra mei;
E pel gran cor qu' auri' e dels sabers,
De paradis foran mieu li portal,
E mais d' honor no i poiria avers.

VI.

Aissi cum selh qu' ama e non es amatz,
O ai ieu fag qu' ai amat longamen
En un sol luec don ges no m' en repen,
Qu' ans la vuelh mais servir dezesperatz
Que d' autr' aver totas mas voluntatz;
E quar ieu l' am leyalmen, ses engan,
Crei qu' ilh val tan que ja no i aurai dan.

Auzit ai dir, per que m sui conortatz,
Que qui ben sier bon guazardon aten,
Ab qu' el servirs sia en luec jauzen,
Qu' en aissi es trop miels guazardonatz;
Per qu' ieu me sui del tot a vos donatz,
Belha domna, qu' ieu d' als non ai talan
Mas de servir vostre cors benestan.

Mielhs qu' ieu no dic, dona, prec m' entendatz,
Qu' ieu vos am mais mil tans no fatz parven,
E no m' en lais mas per dreg espaven;
Qu' ieu me feira molt de vos plus privatz,
Mas diria hom qu' ieu sui enamoratz;
Pero vers es qu' anc re non amiei tan,
Mas endreg vos eu non aus far semblan.

Vos valetz tan qu' ieu crei que conoscatz
Que mielhs ama selh que pregua temen,
Que no fai selh que pregua ardidamen;
Bona domna, ja aisel non crezatz
Qu' ab engan vai e si es enganatz;
Mas ieu sui selhs que muer temen aman,
Per que no us aus preyar mas en chantan.

Soven m' aven la nueg, quan sui colgatz,
Qu' ieu sui ab vos per semblan en durmen;
Adoncs estauc en tan ric jauzimen,
Qu' ieu non volgra ja esser rissidatz,
Tan cum dures aquel plazenz pensatz;
E quan m' esvelh, cug murir deziran,
Per qu' ieu volgra aissi dormir tot l' an.

Chascun que us ve, domna, sap qu' es vertatz
Que totz bons aibs avetz complidamen;
En vos pot hom trobar beutat e sen,
Pretz e valor, e totz bons faitz onratz:
Per so, en dreit d' amor, vos er peccatz
Del mal qu' eu ai; e per vos muor aman,
Que non fora, se non valgues aitan.

Bona domna, soven sui acordatz
Qu' ie us an vezer, e soven vau duptan
Que no us plagues, per qu' ieu n' ai estat tan.


Seinher Frances, cal que si' abaissatz,
De totz bos pretz vos anatz meilluran
Per dir e far trestot faich benestan.

VII.

Anc vas amor no m puesc re contradire,
Pus anc hi volc son poder demostrar;
Per qu' ieu non puesc sa guerra sols atendre,
A sa merce me ren sos domengiers,
E ja mos cors vas lieys non er leugiers;
Qu' anc nulhs amans pus lo premier conquis,
Ni aquelh eys no fo de cor pus fis.

D' amor no m fenh, ni 'n sui del plus jauzire,
Mas sol d' aitan qu' ab ferm cor et ab clar,
A lei d' aman, mi fai en tal entendre,
De cuy es pretz fis e cars et entiers;
E non er ja per me conquiza estiers,
Si fin' amors, que a mon cor assis,
Lo sieu bel cors per forsa non languis.

Si dieus volgues lo sieu ric pretz devire,
Gran ren pogra d' autras donas honrar;
Tan cum mars clau ni terra pot estendre,
Es lo sieu pretz de totz bos aips premiers;
Et agra m' ops lo jorn, vilas portiers,
Qu' aniei ves lieis, e qu' ieu tan prim no vis;
Que mon saber ai paor que m' aucis.

Bona domna, li plazer e 'l dous rire
E l' avinens respos que sabetz far,
M' an si conquis qu' ad autra no m puesc rendre;
Partira m' en si pogues voluntiers,
Que vostre pretz cre que m' es sobransiers;
Mas en aisso m conort e m' afortis,
Que paratges es vas amor aclis.

Al ferm voler don vos am e us dezire,
Dona, m jutgatz, e si mezura us par
Que us en denha merces al cor deyssendre,
No m' o tuelha paors de lauzengiers,
Que ja negus non er tan plazentiers
Al prim saber, ni lunhdas ni vezis,
Que ja sia de mos afars devis.

Aitan se pert qui cuia plazers dire
Ni lauzenguas per mon cor devinar,
Q' atressi ben e mielhs m' en sai defendre,
Qu' ieu sai mentir e remanc vertadiers:
Tal ver y a qu' es fals e messongiers;
Car qui dis so per qu' amor avilzis,
Vas si dons ment e si mezeis trahis.

Chansoneta, selh cuy es Monpesliers,
Qu' es guays e pros volgra ben que t' auzis,
Mas enans vai lai a mon Gen Conquis.


VIII.

Aissi cum selh que anc non ac cossire
Ni voluntat ni cor ni pessamen
De nulha re, pueis vos vi, mas de vos
Ai ieu estat, domna, tan cossiros
Co us pogues tans de plazers far e dire,
Que una vetz, en trastot mon viven,
Vos fos d' aquo qu' ieu plus dezir servire.

Vas qualque part qu' ieu an ni m vuelf ni m vire,

Bona domna, tan vos am finamen,
Mos cors no s pot per ren partir de vos,
Ans en durmen me vir mantas sazos,
Qu' ieu joc e ri ab vos, e 'n sui jauzire;
Pueis, quan reissit, vey e conosc e sen
Que res non es, torn en plorar lo rire.

E doncx, domna, genser qu' el mon se mire,

Pus aissi sui vostre serf leialmen,
Per chauzimen e per honor de vos
Vulhatz, si us play, qu' el vostre belhs respos
Tengua 'l mieu cor plazen en tal albire,
Que 'l voluntatz qu' ai del vostre cors gen
No l' estengua, ni l' angoissos martire.

Pero plazen e dous, senes devire,
M' en son li mal per los bens qu' ieu n' aten;
E si us plagues qu' ieu agues ren de vos,
Ans qu' om saubes per me que res en fos,
Sapchatz, domna, que m laissari' aucire:
Ja dieus no m do pueis viure lonjamen,
Pus ja serai en re vas vos trayre.

Mais vuelh estar totz temps francx e suffrire,
Quan pus non puesc aver de jauzimen,
Qu' aia 'l solatz e l' aculhir de vos
Qu' anes preyan sai e lai a rescos,
Que ges no m puesc mon coratge devire:
Qu' al mieu albir, qui en dos luecs s' aten
Vas quascun es enganaire e trahire.

De las domnas non s' eschai ges a dire,
Que mainh n' i a que s camjon tan soven
Que dan hi a selh qu' es ses mal cossire.

Domna, lo jorn m' aucietz mantenen
Que ja m trobetz ves vos mas en ben dire.

IX.

Tot quant ieu fauc ni dic que m sia honrat
Me mostr' amors que m' es al cor assiza,
E lai on vey plus ferma voluntat
De pretz conquerr' e de joy mantener,
Esforsi m mais de far e dir plazers;
Quar mezura es e sabers et honors
Qu' om puesc' esser plus plazens als melhors.
Mout fora greus, mas quar ven tant en grat,
Lo mals d' amor franh per si e us e briza,
E 'l gaug que son ab la dolor mesclat
Fan la pena e la fan leu parer:
Qu' ieu fora mortz, mas us jauzens espers
M' a enrequit, gent conortat e sors;
E si 'n trac mal, ieu n' aten gen secors.

Qu' aissi m' a tot amors vout e virat
D' autres afars, e tornat a sa guiza;
Tug silh qu' ieu veg mi semblon folh e fat,
Qu' ab lor non puesc solatz d' amor aver
Per vos, dona, don no part mon volers:
E s' ieu ja 'l cor vir per amar alhors,
No m valha dieus ni merces ni amors.

Mout estai gent franquez' ab gran beutat;

Doncx, si cum etz la genser qu' anc fos viza,

Dona, si us platz aiatz humilitat
De mi que sui totz el vostre poder;
Valha m' ab vos merces e car teners,
Qu' en breu seran mey ris tornat en plors,

Si 'l mieu fin cor no vens vostra valors.


D' amor no m par qu' om puesca far meitat,
Quar, segon dreg, pus es per locx deviza,
D' aqui enan deu aver nom camjat;
Per so no us cal, bona dona, temer
Que ja vas vos tan falha mon sabers,
Qu' els vostres mans no m tenha per senhors,

Neus amaray, si us platz, mos nozedors.

X.

Ses joy non es valors,
Ni ses valors honors,
Quar joy adutz amors,
Et amor domna guaya,
E gayeza solatz,
E solatz cortezia;
Per qu' ieu non vuelh un dia
Viure desconortatz,
Ans on pus suy iratz
Ieu chant e m' asolatz,
Quoras qu' avinen sia.

En joy ai mon esper,
Fin cor, e ferm voler,
E joy no m puesc aver,
Domna, tro qu' a vos playa
Cui me suy autreyatz,
Per aital aventura
Qu' amors m' en assegura,
E vos m' en esfreidatz;
Mas una re sapchatz,
S' amor e mi forsatz,
Mout etz salvatg' e dura.

Chauzimen e merce
Podetz aver de me,
Qu' ie us amarai jasse,
E tot so que m n' eschaya,
Domna, penrai en patz
Aissi cum bos sufrire;
Qu' ie us am tant e us dezire,
Mais m' en platz us somnjatz
De vos, quan sui colguatz,
Que us tengues en mos bratz,
Que d' autra esser jauzire.

Domna, merce vos clam,
Que totz ard et afflam,
Tan de bon cor vos am:
Ai! doussa res veraya,
Quar es tant alt puiatz
Lo dezirs que m turmenta,
Merce us clam, domna genta,
Colors d' autras beutatz,
Que s' ieu orguelh y fatz,
La vostr' humilitatz
Per merce m' o cossenta.

El cor vos mir ades,
E quar vos sui plus pres,
La genser qu' anc nasques,
Prec vos que dan no i aia;
Belha domna, si us platz

Vuelh vostre pretz retraire,
Si qu' ab fin joi s' esclaire
Per vos ma voluntatz;
Qu' en nuls autres pensatz
No fui alezeratz,
Des que ieu vos vi guaire.

XI.

Si m destrenhetz, dona, vos et amors
Qu' amar no us aus, ni no m' en puesc estraire;
L' us m' encaussa, l' autre m fai remaner,
L' us m' enardis, e l' autre m fai temer;
Preyar no us aus per enten de jauzir,
Aissi cum selh qu' es nafratz per murir,
Sap que mortz es, e pero si s combat,
Vos clam merce ab cor dezesperat.

Bona domna, paratges ni ricors,
On plus autz es e de maior afaire,
Deu mais en se d' umilitat aver,
Quar ab erguelh non pot bos pretz caber,
Qui gen no 'l sap ab chauzimen cobrir;
E puois no m puesc de vos amar suffrir,
Per merce us prec e per humilitat
Qu' ab vos trobes qualaquom pietat.

No mi nogua vostra rica valors,
Qu' anc non la puec un jorn plus enans traire;
De pus vos vi, aic lo sen e 'l saber
De vostre pretz creysser a mon poder,
Qu' en manhs bons locs l' ai dig e fag auzir:
E si us plagues que m denhessetz grazir,
No quezira plus de vostr' amistat,
Ans prezera per guazardon lo grat.

Totz los forfaitz e totas las clamors,
En que m podetz acuzar ni retraire,
Son quar m' auzatz abelhir ni plazer
Plus d' autra re qu' ieu anc pogues vezer;
Qu' autr' ochaizo, dona, no m sabetz dir,
Mas quar vos sai conoisser e chauzir
Per la melhor et ab mais de beutat;
Veus tot lo tort en que m' avetz trobat.

Vostre gen cors, vostra fresca colors,
E 'l dous esguartz plazens que m sabetz faire
Vos mi fan tan dezirar e voler,
Qu' ades vos am on plus m' en dezesper;
E si folhei, quar no m' en sai partir:
Mas quant me pens quals etz que m faitz languir,
Cossir l' onor, et oblid la foudat,
E fug mon sen, e sec ma voluntat.

Belhs Carboucles, no us puosc plus de ben dir;
Mas qui 'l marques mentau de Monferrat,
Ja plus no 'l laus qu' assatz l' aura lauzat.

XII.

A guiza de fin amador,
Ab franc cor humil e verai,
Viu sol del bon respieg d' amor
Jauzens, ab greu pena qu' en trai
Mos cors, per que la m fetz chauzir,
Dont hom non pot lauzan mentir,
Ni del be que y es dir el tertz.


Ges no l' aus mostrar ma dolor
Estiers adhorar, quan s' eschai
Qu' ieu la vey, li dic ab temor
Semblans per que sap be cum vai;
E s' ieu en re mensprenc el dir,
Sobretemers me fai falhir,
Que fai humils los plus espertz.

Ailas! qu' en er si no m socor?
Non als, mas deziran morrai;
E doncx aura hi gran honor,
Si per so quar l' am mi dechai!
Ilh en pot ben son cor complir,
Mas non l' er, segon mon albir,
Apres me nulhs amics tan sertz.

Tot ades sopley et azor
Al pays on ma don' estai;
E 'n tenria neys per senhor
Un pastor que vengues de lai
Empero negus no s cossir
Qu' el castelh, on se fai servir,
Ja sia per me descubertz.

Chanso, vai t' en a la melhor,
E di 'l qu' ieu 'l clam merce, s' il plai;
Quan cossir ara sa valor,
Li membre del fin cor qu' ieu l' ai:
Que, si m lais dieus s' amor jauzir,
Semblaria m; tan la dezir,
Ab lieys paradis us dezertz.

Pueys diguas a mon Ben S' Eschai
Qu' en tal son pauzat mei dezir,
S' il puesc a son plazer servir,
De ric guizardon serai sertz.

//

https://es.wikipedia.org/wiki/Arnaut_de_Mareuil

Arnaut de Mareuil (Maruelh, Marolh, Marol, Maroill, Maruoill, o Meruoill) fue un trovador occitano de fines del siglo XII. Su nombre indica que procedía de Mareuil-sur-Belle, actual departamento de Dordogne, en la región del Périgord. De las veinticinco o quizá veintinueve obras que compuso, todas ellas Cançóes (canciones), tan solo han sobrevivido seis con música.

Mareuil en Perigord

La tradición provenzal cuenta que Arnaut era un clérigo de origen pobre. Salió al mundo a vivir de sus letras, se estableció en la corte de Tolosa y posteriormente en la de Béziers. Parece que amó a la condesa Azalais, hija de Ramón V de Tolosa y esposa de Roger II Trencavel. La narración de este amor es el tema de la mayoría de los 31 poemas que nos han llegado de su autoría. Alfonso II de Aragón fue su rival por los afectos de Azalais y, según la razó de unos de los poemas de Arnaut, los celos del rey la persuadieron de romper su amistad con este poeta. Pasó entonces a Montpellier, donde encontró el patrocinio del conde Guillermo VIII.

Arnaut de Mareuil era menos famoso que su contemporáneo Arnaut Daniel (Petrarca los compara y opta por este último), pero destacaba por la elegante simplicidad de la forma y la delicadeza del sentimiento. 
Su cantaire (cantor) y jongleur (juglar) fue el trovador Pistoleta.

https://www.youtube.com/watch?v=XXiUX1R3RCE


L'ensenhaments el pretz e la valors:


Hay otro poeta del siglo XX con el mismo nombre

martes, 25 de agosto de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA TERSERA.

Fray Rinaldo se gite en la seua comare, los trobe lo home de ella a la alcoba y li fan creure que estáen conjurán los cucs del fillol.

No va pugué Filostrato parlá dissimuladamén de les yegües de Partia que les espabilades siñores no lo entengueren y no sen enrigueren, encara que fen vore que sen enríen de un atra cosa. Después lo rey li va maná a Elisa que parlare, y ella, disposada a fé cas, va escomensá: Amables siñores, lo conjur del fantasma de Emilia me ha portat a la memória una história de un atre conjur, que, encara que no sigue tan bona com va sé aquella, com no me sen ocurrix ara datra sobre este assunto, la contaré.

Hau de sabé que a Siena va ñabé en tems passats un jove mol galantejadó y de honrada familia, de nom Rinaldo; y volén mol a una veína seua y mol hermosa Siñora y dona de un home ric, y esperán (si puguere trobá lo modo de parláli sense sospeches) conseguí de ella tot lo que dessichabe, no veénu dingú y están la Siñora embarassada, va pensá en convertís en lo seu padrí; y fen amistat en lo seu home, del modo que mes convenién li va pareixe lay va di, y aixina se va fé. Habénse, pos, Rinaldo convertit en padrí, y tenín alguna ocasió mes pintada per a pugué parláli, li va fé sabé en paraules aquella part de la seua intensió que ella mol abans ya habíe vist en les expressións dels seus ulls; pero poc li va valé, sin embargo, encara que no li desagradare a la Siñora habéu sentit. Va passá no mol después que, fore quina fore la raó, Rinaldo se va fé flare y, trobare com trobare aquella pastura, va perseverá en alló; y va passá que un poc, al tems cuan se va fé flare, habíe apartat lo amor que li teníe a la seua comare y datres vanidats. En lo pas del tems, sense dixá los hábits, va escomensá a aparentá y a vestís en bons teixits, y a sé galán y adornat, y a fé cansóns y sonetos y balades, y a cantá, y datres coses paregudes an estes.

Pero ¿qué estic yo dién de fray Rinaldo del que parlem? ¿Quí són los que no fan lo mateix? ¡Ay, perdissió del perdut món! No tenen vergoña de está gorts, de tindre la cara colorada, de pareixe refinats en los vestits y en totes les seues coses, y no com a coloms sino com a galls unflats en la cresta eixecada; y lo que es pijó, dixem als que tenen les seues seldes plenes de pots a cormull de electuari y de ungüentos, de caixes plenes de dolsaines, de botelletes en aigües destilades y en olis, de botes de malvassía y vi griego o datres bons vins, plenetes, hasta lo pun de que no pareixen seldes de flares, sino tendes de espéssies o drogueríes; no se avergoñíssen ells de que los demés sápien que són goluts y llépols, y se creuen que los demés no saben que lo mol dijú, los minjás ordinaris y escasos y lo viure sobriamen faigue als hómens prims y arguellats, y la mayoría de les vegades sanos; y si se fiquen doléns, al menos no es de gota, per a la que se sol doná com a medicamén la castidat y totes les demés coses apropiades a la vida de un flare.
Y se creuen que los demés no saben que ademés de la vida austera, les llargues vigílies, lo resá y lo dissiplinás han de fé als hómens blancs y apenats, y que ni san Domingo ni San Francisco, se vestíen, sense tíndre cuatre capes cada un, no de llaneta teñida ni de atres teixits señorils, sino fets en llana grossa y basta, y de coló natural, per a protegís del fret y no per a aparentá. ¡Que Deu los ajudo com nessessiten les almes de los simples que les alimenton!

Aixina pos, tornán fray Rinaldo a les seues primeres passións, va escomensá a visitá en molta frecuénsia a la seua comare; y habén creixcut la seua arrogánsia, en mes instánsies que abans u fée va escomensá a solissitáli lo que volíe de ella.

La bona Siñora, veénse solissitá mol y pareixénli fray Rinaldo mes guapo de lo que ere abans, sén un día mol importunada per nell, va recurrí a lo mateix que totes aquelles que tenen dessichos de consedí lo que sels demane, y li va di:

- ¿Cóm, fray Rinaldo, es que los flares fan eixes coses?
A lo que lo flare va contestá:

- Siñora, cuan yo me traga este hábit, que mel trac mol fássilmen, tos pareixeré un home fet com los atres, y no un flare.

La Siñora sen va enriure y va di:

- ¡Ay, pobra de mí! Sou padrí del meu fill, ¿cóm podríe sé aixó? Estaríe mol mal, y hay sentit moltes vegades que es un pecat massa gran; y en verdat que si no u fore faría lo que vullguéreu.

A lo que fray Rinaldo va di:

- Siríeu tonta si u dixáreu per naixó. No dic que no sigue pecat, pero datres mes grans ne perdone Deu a los que se arrepentixen. Pero diéume: ¿quí es mes parén del vostre fill, yo que lo vach aguantá al batech o lo vostre home que lo va engendrá?

La Siñora va contestá:

- Mes parén seu es lo meu home.

- Diéu la verdat - va di lo flare-. ¿Y lo vostre home no se gite en vosté? - Claro que sí - va contestá la Siñora.

- Pos - va di lo flare- y yo, que soc menos parén del vostre fill que lo vostre home, tan puc gitám en vos com lo vostre home.

La Siñora, que no sabíe lógica y sol nessessitáe una espenteta, o se va creure o va fé com que se creíe que lo flare díe la verdat; y va contestá:

- ¿Quí sabríe contestá a les vostres paraules?

Y después, no obstán lo sé padrí, se va dixá portá; y no u van fé una sola vegada, sino que en la tapadera de sé lo padrí, tenín mes fassilidat perque la sospecha ere poca, moltes y moltes vegades van está juns. Pero entre les demés va passá un día que, habén vingut fray Rinaldo a casa de la Siñora y veén que allí no ñabíe dingú mes que una criadeta de la Siñora, mol hermosa y agradable, va enviá al seu compañ en ella al colomá a enseñáli lo parenostre, y ell y la Siñora, que de la ma portabe al seu fillet, se van embutí a la alcoba y, tancán per dins, a un diván que allí ñabíe van escomensá a jugá; y están de esta guisa va passá que va torná lo home, y sense que dingú lo sentiguere sen va aná a la porta de la alcoba, y va doná uns cops, y va cridá a la dona.
Doña Agnesa, sentín aixó, va di:

- Morta soc, que aquí está lo meu home, ara sen donará cuenta de quina es la raó del nostre trate. Estabe fray Rinaldo casi despullat, aixó es sense hábit, y sense escapulari, en camiseta; lo que aixó sentín, va di tristemen:

- Diéu verdat; si yo estiguera vestit alguna manera trobaría, pero si li obriu y me trobe aixina no podré trobá cap excusa.

La Siñora, per una inspirassió ajudada, va di:

- Pos vestíutos; y cuan estiguéu vestit agarréu en brassos al vostre fillol y escoltéu be lo que vach a díli, per a que les vostres paraules estiguen de acuerdo en les meues; y dixéume fé a mí. Lo bon home no habíe dixat de cridá cuan la dona va contestá: - Ya vach. - Y eixecánse, sen va aná a la porta de la alcoba y, obrínla, va di: - Home meu, te conto que fray Rinaldo, lo padrí del chiquet, ha vingut, y grássies que Deu lo ha enviat, perque segú que si no haguere vingut hauríem perdut avui al nostre chiquet.

Cuan lo santurrón va sentí aixó, se va quedá pasmat, y va di: - ¿Cóm?

- Oh, home meu - va di la dona- , li ha vingut adés de repén un desmayo que hasta hay cregut que estabe mort, y no sabía qué fé, si no arribe a apareixe entonses fray Rinaldo, que, agarránlo en brassos, va di: «aixó són cucs que té a dins, que se li están arrimán al cor, y lo mataríen en seguridat; pero no tingáu temó, que yo los conjuraré y los faré morí a tots, y antes de que yo men vaiga de aquí voréu al chiquet tan sano com may lo hau vist». Y com te nessessitáem per a di sertes orassións y la criada no ha pogut trobát, les han anat a di en lo seu compañ al colomá, al puesto mes alt de la casa, y ell y yo ham entrat aquí dins; y com dingú mes que la mare del chiquet pot está presén a tal conjur, per a que datres no mos molestaren aquí mos ham tancat; y ara lo té ell en brassos, y crec que sol espere a que lo seu compañ haigue acabat de di les orassións, y ya deu está acabán, perque lo chiquet ya se ha reviscolat del tot. Lo saboc se va creure totes estes mentires, y lo cariño pel seu fill lo va emossioná, y no li va víndre al cap lo engañ de la dona y lo flare, sino que donán un gran suspiro va di: - Vull aná a vórel.

Va di la dona:

- No hi vaigues encara, que podríes fé malbé lo que se ha fet; espérat, aniré a vore si pots entrá y te cridaré. Fray Rinaldo, que tot u habíe sentit y se habíe vestit depressa y habíe agarrat al chiquet en brassos, cuan ya estáe preparat va cridá:

- Comare, ¿no es lo compare al que séntigo ahí?

Va contestá lo santurrón:

- Siñó, sí.

- Pos - va di fray Rinaldo - , veníu aquí.

Lo tontet va entrá y fray Rinaldo li va di:

- Tiníu al vostre fill, salvat per la grássia de Deu, cuan hay cregut hasta fa poc, que no lo voríeu viu al fes de nit; y be faríeu en fé ficá una figura de sera de la seua mida a la glória de Deu dabán de la estatua de San Ambrosio, per los mérits del Deu que tos ha fet esta grássia. Lo chiquet, al vore a son pare, va corre cap an ell y li va fé festes com fan los chiquets menuts; y ell, apretánlo als seus brassos, plorán com si lo traguere del fossá, va escomensá a besál y a donáli grássies al seu compare que lo habíe curat.

Lo compañ de fray Rinaldo, que no un padrenuestro sino mes de cuatre li habíe enseñat a la criadeta, y li habíe donat una bossa de fil blang que li habíe donat an ell una monja, y la habíe fet devota seua, habén sentit al santurrón cridá a la alcoba de la dona, a amagatóns habíe vingut a un puestet desde aon puguere vore y sentí lo que allí passabe.

Y veén que la cosa habíe eixit be, va baixá, y entrán a la alcoba va di: - Fray Rinaldo, les cuatre orassións que me vau maná di ya les hay dit totes. A lo que fray Rinaldo va di:

- Germá (frare, flare) meu, tens bona fusta y has fet be. En cuan a mí, cuan lo meu compare ha arribat no ne había dit mes que dos, pero nostre Siñó per lo teu traball y lo meu mos ha consedit la grássia de que lo chiquet se haigue curat.

Losaboquet va fé portá bon vi y pastes, y li va fé lo honor a son compare y al seu compañ en lo que ells teníen nessessidat mes que de atra cosa; después, eixín de casa en ells, los va encomaná a Deu, y sense esperá a fé la imache de sera, la va maná ficá en les atres, dabán de la figura de San Ambrosio, pero no de la de aquell de Milán.