Mostrando las entradas para la consulta sená ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sená ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 29 de septiembre de 2023

Poëme sur Boece. Texte du manuscrit. Traduction en français.

Poëme sur Boece.

Texte du manuscrit.

Nos iove omne quan dius quenos estam degran follia: per folledat parllam quar nonos membra per cui uiuri esperam quinos soste tan qúanper terra annam equi nos pais que nomurem defam percui saluesmes perpur tan quell clamam.

Nos iove omne menam tamal iovent que us nonopreza sis trada sōparent. senor nipar. sill mena mala ment ni lus uel laitré sis. fai falssa cramént.

Poëme sur Boece.
Texte mis en ordre.

Nos jove omne, quandius que nos estam,
De gran follia per folledat parllam,
Quar no nos membra per cui viuri esperam,
Qui nos soste, tan quan per terra annam,
E qui nos pais que no murem de fam,
Per cui salves m' esper, pur tan qu' ell clamam.

Nos jove omne menam ta mal jovent,
Que us non o preza, si s trada son parent,
Senor, ni par, si 'll mena malament,
Ni l' us vel l' aitre, si s fai fals sacrament;



Nous jeunes hommes, si longtemps que nous sommes
De grande folie par erreur parlons,
Parce que ne nous souvient par qui vivre espérons,
Qui nous soutient, tant que par terre allons,
Et qui nous paît afin que ne mourions de faim,
Par qui que je me sauvasse j' espère, en tant que l' invoquons.


Nous jeunes hommes menons si mal jeunesse,
Que un ne cela prise, s' il trahit son parent,
Seigneur, et pair, s' il le mène méchamment,
Et l' un voile l' autre, s' il fait faux serment;



quant ofait mica nosén repent. eniuers deu nō fai emdament
(N. E. primera m con rayita, omipotent, iam, mandam, tormt )

P nō es gaigre sipenedenzan. pren; disq; labresa mi ca nō qua la té. que 
ēps lor for far ze sēpre fai epsam laisan. deu. logrant omipotent; kil. mort. &. uius tot a iniut iam. eps. li satan son enso mandam; ses deu licencia ia. nō faran tormt;

Enfants. en dies. foren. ome. felló. mal ome foren. a ora. sunt peior. uolg. iboecis metre quastiazo. au uent la gent fazia en so sermo cre essen deu qui sostenc passio.

Quant o fait, mica no s' en repent,
E ni vers deu non fai emendament.

Pro non es gaigre, si penedenza 'n pren;
Dis que l' a bresa, mica nonqua la te;
Que eps l' or forfarz, e sempre fai epsamen,
Laisan deu lo grant omnipotent
Ki 'l mort et vius tot a in jutjamen:
Eps li satan son en so mandamen;
Ses deu licencia ja non faran torment.

Enfants, en dies foren ome fello;
Mal ome foren; a ora sunt peior.
Volg i Boecis metre quastiazo;
Auuent la gent, fazia en so sermo
Creessen deu qui sostenc passio,



Quand cela fait, mie ne s' en repent,
Et ni vers dieu ne fait amendement.
Profit n' est guères, si pénitence en prend;
Dit qu' il l' a prise, mie jamais la tient;
Vû que même à l' heure forfait, et toujours fait de même,

Laissant Dieu le grand tout-puissant
Qui les morts et vivants tout a en jugement:
Même les satans sont en son mandement;
Sans de dieu licence jamais ne feront tourment.


Enfants, jadis furent hommes félons;
Mauvais hommes furent; à l' heure sont pires.
Voulut y Boece mettre correction;
Oyant le peuple, faisait en son discours
Qu' ils crussent dieu qui souffrit passion,

per lui auríen trastút redemcio mas molt sen penét quar non imes foiso. anz p eueia lo mesdren e preiso.
Donz fo boecis corps ag bo. epró cui tan amet torquator mallios. de sapiencia no fo trop nuallos. tant en retenc que detót non fo blos. tan bo essemple en laiset entre nos. no cuid que roma om de so saber fos.

Cóms fo de roma e ac tagran ualor. a prob mallio lo rei emperador. el eral meler detota la onor detót lemperil tenien per senor mas duna. causa u nom auia genzor. de sapiencia la pell auen doctor.
Per lui aurien trastut redemcio.
Mas molt s' en penet, quar non i mes foiso;
Anz per eveia lo mesdren e preiso

Donz fo Boecis; corps ag bo e pro,
Cui tan amet Torquator Mallios;
De sapiencia no fo trop nuallos;
Tant en retenc que de tot non fo blos:
Tan bo essemple en laiset entre nos,
No cuid qu' e Roma om de so saber fos.

Coms fo de Roma, e ac ta gran valor
Aprob Mallio lo rei emperador;
El era 'l meler de tota la onor:
De tot l' emperi 'l tenien per senor,
Mas d' una causa u nom avia genzor;
De sapiencia l' apellaven doctor.



Que par lui auraient trestous redemption.
Mais beaucoup s' en peina, car n' y mit foison;
Mais par envie le mirent en prison.

Seigneur fut Boece; corps eut bon et avantageux,
Lequel tant aima Torquator Mallius;
De sagesse ne fut beaucoup incapable;
Tant en retint que de tout ne fut privé:
Tant bon exemple en laissa entre nous,
Ne cuide qu' en Rome homme de son savoir fût.

Consul fut de Rome, et eut tant grande valeur
Auprès de Mallius le roi empereur;
Il était le meilleur de toute la dignité:
De tout l' empire le tenaient pour seigneur,
Mais d' une chose un nom avait plus gentil;
De sapience l' appelaient docteur.

Quan ueng la fis mallio torquator. donc uenc boeci tagran dolors alcor. no cuid aprob altre dols lidemor. morz fo mallios tor quator dunt eu dig. ec uos e roma lemperador teiric. del fiel deu no uolg auer amig.

No credét deu lo nostre creator per zo nol volg boecis a senor. ni gens de lui no volg tener sonor. eu lo chastia tabé ab so sermo, e teiríx. col. tot emal. sarazó. per grant euea de lui volg far fello. fez u breu faire. p grán decepcio. e de boeci escriure fez lo nóm. e sil. tramét. e grecia la regio.

Quan veng la fis Mallio Torquator,
Donc venc Boeci ta gran dolors al cor,
No cuid aprob altre dols li demor.
Morz fo Mallios Torquator dunt eu dig:
Ecvos e Roma l' emperador Teiric;
Del fiel deu no volg aver amig.

No credet deu lo nostre creator;
per zo no 'l volg Boecis a senor,
Ni gens de lui no volg tener s' onor.
Eu lo chastia ta be ab so sermo,
E Teirix col tot e mal sa razo:
Per grant evea de lui volg far fello.
Fez u breu faire per gran decepcio,
E de Boeci escriure fez lo nom;
E si 'l tramet e Grecia la regio:

Quand vint la fin de Mallius Torquator,
Alors vint à Boece tant grande douleur au cœur,
Je ne crois qu' auprès autre deuil lui demeure.
Mort fut Mallius Torquator dont je dis:
Voici en Rome l' empereur Théodoric;
Du vrai dieu ne voulut avoir ami.

Il ne crut pas Dieu le notre créateur;
Pour cela ne le voulut Boece à seigneur,
Ni point de lui ne voulut tenir sa dignité.
Il l' enseigne si bien avec son discours,
Et Théodoric accueille tout en mal sa raison:
Par grande envie de lui voulut faire félon.
Fit un bref faire par grande tromperie,
Et de Boece écrire fit le nom;
Et ainsi le transmit en de Grèce la région:

de part boeci. lor manda tal raizó. que passen mar guarnit de contencó. eu lor redra roma. p traazo. Lo sént teiric. miga no fo de bo. fez sos mes segre silz fez metre epreso.

El capitoli len dema al dia clar. Lai o solíen. las altras leis iutiar lai veng loreis sa fel nia menár lai fo boecis eforen. I. soi par. lores lo pres de felnia reptar. quel trametía. Los breus ultra la mar. a óbs los gréx roma uolia tradár. pero boeci anc no uenc epesat. sál él enestánt. e cuidet sen saluar. lom. nol laiset a saluament annár.

De part Boeci lor manda tal raizo:
Que passen mar guarnit de contenco;
Eu lor redra Roma per traazo.
Lo sent Teiric miga no fo de bo.
Fez sos mes segre; si 'lz fez metre e preso.


El Capitoli lendema, al dia clar,
Lai o solien las altras leis jutjar,
Lai veng lo reis sa felnia menar.
Lai fo Boecis, e foren i soi par.
Lo reis lo pres de felnia reptar;
Qu' el trametia los breus ultra la mar,
A obs los Grex Roma volia tradar.
Pero Boeci anc no venc e pesat;
Sal el en estant, e cuidet s' en salvar;
L' om no 'l laiset a salvament annar.

De part Boece leur mande telle raison:
Qu' ils passent mer munis de guerre;
Il leur rendra Rome par trahison.
Le sentiment de Théodoric mie ne fut de bon.
Il fit ses messagers suivre; si les fit mettre en prison.


Au Capitole le lendemain, au jour clair,
Là où soulaient les autres procès juger,
Là vint le roi sa félonie mener.
Là fut Boèce, et furent y ses pairs.
Le roi l' entreprit de félonie accuser;
Qu' il transmettait les lettres outre la mer,
Au profit des Grecs Rome voulait livrer.
Pourtant à Boece onc ne vint en penser;
Se lève lui en séant, et pensa s' en sauver;
L' on ne le laissa à sauvement aller.

cil lifalíren quel solient aiudar. fez lo lor. eis esa charcer gitar.
Ec uos boeci. cadegut e nafán. e granz le denas qui lestán apesant. reclama deu decél lo rei logrant. dñe pater e tem fiaueu tant. e cui marce tuit peccador estánt. Las mias musas qui ant pdut lor. cánt.
de sapiencia anaua eu ditan. plor tota dia faz cosdumna de fant. tuit a plorár repairen mei talant.

Dñe pater tu quim sols go er nar. e tem soli eu atóz dias fiar. tum fezíst tánt egran. riquezá stár.

Cil li faliren qu' el solient ajudar;
Fez lo lo reis e sa charcer gitar.

Ecvos Boeci cadegut en afan
E granz ledenas qui l' estan a pesant;
Reclama deu del cel, lo rei, lo grant:
“Domne pater, e te m fiav' eu tant,
E cui marce tuit peccador estant,
Las mias musas qui ant perdut lor cant
De sapiencia anava eu ditan;
Plor tota dia, faz cosdumna d' efant;
Tuit a plorar repairen mei talant.

Domne pater, tu qui m sols goernar,
E te m soli' eu a toz dias fiar,
Tu m fezist tant e gran riqueza star.

Ceux li manquerent qui le soulaient aider;
Fit le le roi en sa chartre jeter.

Voici Boece tombé en chagrin
Et grandes misères qui lui sont à pesanteur;
Il réclame dieu du ciel, le roi, le grand:
“Seigneur père, en toi me fiais je tant,
En de qui la merci tous pécheurs sont,
Les miennes muses qui ont perdu leur chant
De sagesse allais je dictant;
Je pleure tout le jour, je fais coutume d' enfant;
Tous à pleurer reviennent mes desirs.
Seigneur père, toi que me soules gouverner,
En toi me soulais je à tous jours fier,
Tu me fis tant en grande puissance être.

detota roma lemperi aig amandar. Los sauis omes en soli adornár. de la iusticia que grant. áig amandar. not seruic. bé nol
ā volguist laisar. p. aizóm fás e chaitiueza star. non. ái que prenga neno pósg re donar.
ni nóit. ni dia. no fáz que mal pensar. tuit mei talant re pairen aplorar.

Hanc no fo óm ta gran uertut agues. quisapiencia compenre pogues. pero boecis non fó de tot mespres. anc non vist ú. quitant en retegues. la ínz elas carcers oél iaxia prés. la inz cōtáva. del téporal c
ū es. de sól. eluna cél. e terra. már. cū es.


De tota Roma l' emperi aig a mandar;

Los savis omes en soli' adornar
De la justicia que grant aig a mandar;
no t servic be, no la m volguist laisar:
Per aizo m fas e chaitiveza star.
Non ai que prenga, ne no posg re donar;
Ni noit ni dia no faz que mal pensar;
Tuit mei talant repairen a plorar.”

Hanc no fo om, ta gran vertut agues,
Qui sapiencia compenre pogues:
Pero Boecis non fo de tot mespres;
Anc non vist u qui tant en retegues.
Lainz e las carcers o el jaxia pres,
Lainz contava del temporal, cum es,
De sol e luna, cel e terra, mar, cum es.

De toute Rome l' empire j' eus à régler;
Les sages hommes en soulais orner
De la justice que grande j' eus à régler;
Je ne te servis bien, ne la me voulus laisser:
Pour cela me fais en captivité être.
Je n' ai que je prenne, ni ne puis rien donner;
Ni nuit ni jour je ne fais que mal penser;
Tous mes desirs reviennent à pleurer.”

Jamais ne fut homme, tant grande vertu il eût,
Qui sagesse comprendre pût:
Pourtant Boece ne fut de tout ignorant;
Jamais ne vis un qui tant en retînt.
Là-dedans en les prisons où il gissait pris,
Là-dedans contait du temporel, comme est,
De soleil et lune, ciel et terre, mer, comme est,

Nos emolz libres o trobam legen. dis o boecis esso gran marriment. quant ela carcer auial cor dolent. molt uál lo bés que lom fai eiovent. com el és uélz qui pois lo sosté. quan ue a lóra quel córps li uái franén. p be qua fait. deus assapart lo te.

Nos de molz omnes nos oauem ueút. om per uel tát non á lo pel chanut. o es eferms o á. afan agút. cellui uai bé qui tra mal e iouént. e c
ū es uelz donc estai bona ment. deus amés elúi so chastiamént. mas quant es ioues & á onór molt gránt. et euers deu no torna so talant.

“Nos, e molz libres, o trobam legen,
Dis o Boecis, e sso gran marriment
Quant e la carcer avia 'l cor dolent,
Molt val lo bes que l' om fai e jovent,
Com el es velz, qui pois lo soste:
Quan ve a l' ora qu' el corps li vai franen,
Per be qu' a fait, deus a ssa part lo te.

Nos de molz omnes nos o avem veut,
Om per veltat non a lo pel chanut:

O es eferms, o a afan agut.
Cellui vai be qui tra mal e jovent,
E, cum es velz, donc estai bonament;
Deus a mes e lui so chastiament:
Mas, quant es joves et a onor molt grant,
Et evers deu no torna so talant,

Nous, en plusieurs livres, ceci trouvons en lisant,
Dit cela Boece, en sa grande douleur
Quant en la prison avait le cœur dolent,
“Beaucoup vaut le bien que l' homme fait en jeunesse,
Comme il est vieux, qui puis le soutient:
Quand vient à l' heure que le corps lui va se brisant,
Pour le bien qu' il a fait, Dieu à sa part le tient.

Nous de moults hommes nous cela avons vû,
Homme par vieillesse n' a le poil blanc:
Celui-là va bien qui traîne malheur en jeunesse,
Mais, quand est jeune et a honneur très grand,
Et envers Dieu ne tourne son desir,

c
ū el es uelz. uai sonors descaptán. quant se reguarda nón á netan ne quant. la pélz li rúa héc lo kapte tremblánt. morir uolría e és e gran masánt. tras tota dia uai la mórt recla mán. ella nol prén ne nol en fai semblant.

Dréz es e bés que lom e deu. sespér. mas non es bés ques fí e son auér. ta mala fénulz om no pót ueder. lom la almá miga no la al ser. cū lus lopért aláltre ué tener. e. la mórz á epsa ment mala fé. lom ue u ome quaitiu e dolént. o és maláptes o ál tre prés loté. nō á. auér ni amíc ni parent.

Cum el es velz, vai s' onors descaptan;
Quant se reguarda, non a ne tan ne quant;
La pelz li rua, hec lo kap te tremblant:
Morir volria, e es e gran masant.
Trastota dia vai la mort reclaman.
Ella no 'l pren, ne no l' en fai semblant.

Drez es e bes que l' om e deu s' esper,
Mas non es bes que s fi' e son aver.
Ta mala fe nulz om no pot veder,
L' om l' a al ma, miga no l' a al ser;
Cum l' us lo pert, a l' altre ve tener.
E la morz a epsament mala fe:

L' om ve u ome quaitiu e dolent;
O es malaptes, o altre pres lo te;
Non a aver ni amic ni parent.
Comme il est vieux, va son honneur diminuant;
Quand il se regarde, il n' a ni tant ni quant;
La peau lui ride, voici le chef tient tremblant:
Mourir voudrait, et est en grand trouble.
Trestout jour va la mort réclamant.
Elle ne le prend, ni ne lui en fait semblant.


Droit est et bien que l' homme en Dieu s' attende,
Mais n' est bien qu' il se fie en son avoir.
Tant mauvaise confiance nul homme ne peut voir,
L' on l' a au matin, mie ne l' a au soir;
Comme l' un le perd, à l' autre voit tenir.
Et la mort a mêmement mauvaise foi:
L' on voit un homme chétif et dolent;
Ou est malade, ou autre chose pris le tient;
Il n' a avoir ni ami ni parent.

e dunc apella mort ta dolza ment. crída e úcha. morz amé quar no ués. ellas fén sor da gens. alui non aténd. quant menz sen guar da no sáp mot quanlos prent.

Si cū. La níbles cobrel iórn lobe má. sico bre auérs lo cór al xristiá qui tant i pessa que ál no fara ia. e deu nos fia nideus elúi enomá. quan se reguarda peró res nol rema.

Molt fort blasmaua boecis sós amigs. qui lui laudáuen deréer euz dias antíx. quel era cóms molt onraz erix. et euers deu éra tot sos afix. molt lo laudauen e amíc eparent.

E dunc apel la mort ta dolzament,
Crida e ucha: morz, a me quar no ves?
Ella s fen sorda, gens a lui non atend;
Quant menz s' en guarda, no sap mot quan lo s prent.

Si cum la nibles cobr' el jorn lo be ma,
Si cobre avers lo cor al xristia
Qui tant i pessa que al no fara ja;
E deu no s fia, ni deus e lui, e no ma:
Quan se reguarda, pero res no 'l rema.”

Molt fort blasmava Boecis sos amigs
Qui lui laudaven dereer euz dias antix
Qu' el era coms, molt onraz e rix,
Et evers deu era tot sos afix:
Molt lo laudaven e amic e parent


Et alors appelle la mort si doucement,
Crie et invoque: mort, à moi pourquoi ne viens?
Elle se feint sourde, point à lui ne fait attention;
Quand moins il s' en garde, ne sait mot quand lui elle prend.


Comme le brouillard couvre le jour le bien matin,
Ainsi couvre richesse le cœur au chrétien
Qui tant y pense que autre ne fera jamais;
En Dieu ne se fie, ni Dieu en lui, et il ne le mande:
Quand se regarde, pourtant rien ne lui reste.”

Moult fort blâmait Boece ses amis
Qui le louaient jadis aux jours anciens
Qu' il était consul, moult honoré et riche,
Et envers Dieu était tout son attachement:
Moult le louaient et amis et parents

cab da mrideu se tenia for ment. pero boecis trastuz los en desmént. nos es acsi cū ana uen dicent. cel non es bós que a frebla scala sté. qui tota ora sempre uai chaden. a quel qui la non estai fermament. e quals es lom qui a ferma schalas té.

Bos xristias qui cre pfeita ment. deu lapaterna lorei omnipotent. & en ihu (h avec croix, +) que ac tán bo talent. chi nos redéms. deso sang dolza ment. e scm spm qui ebos omes desend. que quel corps faca eu li uai larma dozén. bos cristians qui aital eschala ste. cel non quaira ia pnegu torment.

C' ab damri deu se tenia forment.
Pero Boecis trastuz los en desment;
No s' es acsi, cum anaven dicent.
Cel non es bos que a frebla scala s te,
Qui tota ora sempre vai chaden,
Aquel qui la non estai fermament.
E quals es l' om qui a ferma schala s te?

Bos xristias qui cre perfeitament
Deu la paterna lo rei omnipotent,
Et en Jhesu que ac tan bo talent,
Chi nos redems de so sang dolzament,
E sanctum spiritum qui e bos omes desend,
Que qu' el corps faca, eu li vai l' arma dozen:
Bos cristians, qui aital eschala s te,
Cel no quaira ja per negu torment.


De ce qu' avec seigneur Dieu se tenait fortement.
Pourtant Boece trestous les en dément;
Non cela est ainsi, comme allaient disant.
Celui-là n' est bon qui à faible échelle se tient,
Qui à toute heure toujours va tombant,
Celui qui là n' est fermement.
Et quel est l' homme qui à ferme échelle se tient?

Bon chrétien qui croit parfaitement
De Dieu la paternité le roi tout-puissant,
Et en Jésus qui eut tant bonne volonté,
Qui nous racheta de son sang doucement,
Et saint esprit qui en bons hommes descend,
Quoi que le corps fasse, il lui va l' ame enseignant:
Bon chrétien, qui à telle échelle se tient,
Celui-là ne cheoira jamais pour nul tourment.

Cū iáz boecis epéna charceral. plan se sos dols e sos menuz pecaz. dúna donzélla fo lainz uisitaz. fillas al rei qui a gran poestat. ellas ta bella reluzént lo palaz. Lo mas oíntra inz es granz claritaz. ia no es óbs fox issia alumnaz. ueder ent pót lom p quaranta ciptáz. qual oras uol petitas far asáz. cū ella sauca cel a del cap polsát. quant be se dreca lo cel a ptusat. é ue lainz tota la maiestat.

Bellas la domna el uís a tant preclár. dauan souís nulz om nos pot celar. ne éps li omne qui sun ultra la már

Cum jaz Boecis e pena charceral,
Plan se sos dols e sos menuz pecaz:
D' una donzella fo lainz visitaz;
Filla' s al rei qui a gran poestat:
Ella 's ta bella reluz ent lo palaz;
Lo mas o intra inz es granz claritaz;
Ja no es obs fox i ssia alumnaz;
Veder ent pot l' om per quaranta ciptaz;
Qual ora s vol, petita s fai asaz:
Cum ella s' auca, cel a del cap polsat;
Quant be se dreca, lo cel a pertusat,
E ve lainz tota la majestat.

Bella' s la domna, e 'l vis a tant preclar
Davan so vis nulz om no s pot celar;
Ne eps li omne qui sun ultra la mar


Comme git Boece en peine de chartre,
Plaint à soi ses fautes et ses menus péchés:
D' une demoiselle fut léans visité;
Fille est au roi qui a grand pouvoir:
Elle est si belle que reluit au-dedans le palais;
La maison où entre dedans est grande clarté;
Jamais n' est besoin que feu y soit allumé;
Voir dedans peut l' on par quarante cités;
A quelle heure elle veut, petite se fait assez:
Comme elle se hausse, le ciel a du chef frappé;
Quand bien se dresse, le ciel a percé,
Et voit léans toute la majesté.


Belle est la dame, et le visage a si brillant
Que devant son visage nul homme ne se peut celer;
Ni même les hommes qui sont outre la mer

no potden tant elor cors cobeetár. quella detot no uea lor pessar. qui eleis se fia morz noles a doptar.


Bellas la domna mas molt es de longs dias. nos pot rascúndre nulz om denant souis hanc nouist omne ta grant onor agues. sil forféz tan dont ellas rangurés. sos corps ni sanma miga perrén guarís quoras ques uol sená lo corps aucís. epois met larma enefférn el somsís. tal li cománda qui tot dias la brís. ellas mét éss ma tén las cláus deparadis. quoras ques uol laínz cól sos amigs.
Bél sún si drap no sái nōnar lo fil. mas molt pforen de bón ede sobtíl.

No potden tant e lor cors cobeetar
Qu V. 180 et 182. Anma, Arma. L' ancien français a dit aussi Anme: Le psaume 103 qui commence par ces mots:
“Benedic, anima mea, domino.”
est traduit dans le MS. du psautier de Corbie par ceux-ci:
“Beneis, la meie ANME, al seignur.”
Les troubadours ont préféré ARMA à cause de l' euphonie:
Ben es fols qui l' ARM' ublida
Per aquesta mortal vida.
Barthelemi Ziorgi (Zorgi): Jesu Christ.
Enfin on supprima et l' N et l' R.
V. 186. “Vestes erant tenuissimis filis, subtili artificio, indissolubilique materiâ perfectæ; quas, uti post eâdem prodente cognovi, suis ipsa manibus texuerat: quarumque speciem, veluti fumosas solet imagines, caligo quædam neglectæ vetustatis obduxerat.” De Consolatione, lib. I.

No potden tant e lor cors cobeetar
Qu' ella de tot no vea lor pessar:
Qui e leis se fia, morz no l' es a doptar.


Bella' s la domna, mas molt es de longs dias;
No s pot rascundre nulz hom denant so vis.
Hanc no vist omne, ta grant onor agues,
Si 'l forfez tan dont ella s rangures,
Sos corps ni s' anma miga per ren guaris;
Quoras que s vol, s' en a lo corps aucis,
E pois met l' arma en effern el somsis.
Tal li comanda qui tot dias la bris.
Ella smetessma ten las claus de paradis,
Quoras que s vol, lainz col sos amigs.

Bel sun si drap, no sai nomnar lo fil,
Mas molt perforen de bon e de sobtil,


Ne peuvent tant en leurs cœurs convoiter
Qu' elle de tout ne voie leur penser:
Qui en elle se fie, mort ne lui est à redouter.
Belle est la dame, mais beaucoup est de longs jours;
Ne se peut cacher nul homme devant son visage.
Onc ne vis homme, tant grand honneur il eût,
S' il forfait tant dont elle se fâchât,
Que son corps et son ame mie pour rien guérît;
Alors qu' elle veut, elle en a le corps occis,
Et puis met l' ame en enfer au profond.
Tel l' invoque qui toujours l' outrage.
Elle-même tient les clefs de paradis,
Alors qu' elle veut, léans accueille ses amis.


Beaux sont ses habits, ne sais désigner le fil,
Mais moult furent de bon et de délié;

ella se féz. anz auía plus de mil. tán no son uél míga lór préz auíl.
Ella me desma tels& so uestimént. que negus óm no pót desfar nei enz. pur luna fremna qui uert la terra pent. no comprari om ab míl liuras dargént. ella ab boeci parlét ta dolza ment. molt me derramen donzellét de iovent. que zo esperen q; faza alor talén. primas me ámen pois me uan aissent. la mia mort ta mal uan deperdén.

Bél sun lidrap que la domna uestít. de caritat e de fe sun bastít. il sun ta bél e tablánc e ta quandi.

Ella se fez, anz avia plus de mil;
Tan no son vel, miga lor prez avil.


Ella medesma telset so vestiment
Que negus om no pot desfar neienz.
Pur l' una fremna qui vert la terra pent
No comprari' om ab mil liuras d' argent.
Ella ab Boeci parlet ta dolzament;
Molt mederramen donzellet de jovent:
“Que zo esperen que faza a lor talen,
Primas me amen, pois me van aissent.
La mi' amor tta mal van deperden.”


Bel sun li drap que la domna vestit:
De caritat e de fe sun bastit;
Il sun ta bel e ta blanc e ta quandi;


Elle se les fit, mais avait plus de mille;
Tant ne sont vieux, mie leur prix baisse.


Elle-même tissut son vêtement
Tellement que nul homme ne peut défaire rien.
Pourtant l' une frange qui vers la terre pend
N' achéterait-on avec mille livres d' argent.
Elle avec Boece parla si doucement;
Moult modérément causa de jeunesse:
“Qui cela espèrent que je fasse à leur desir,

D' abord m' aiment, puis me vont haïssant.

La mienne amour tant mal vont perdant.”


Beaux sont les habits que la dame vêtit:
De charité et de foi sont bâtis;
Ils sont si beaux et si blancs et si brillants;


tant a boecis louis esuanuit. que el zo pensa uél sien amosit.

El uestiment en lor qui es représ. de sóz auia escript ú pei. Π. grezésc. zo signifiga la uita qui en ter es. sobre laschápla escript auia ú tei Θ grezesc. zo signifiga de cél la dreita léi. antrellas doas depent sun les chaló. daur nosun gés mas nuallor nosun. p aqui monten cent miri auzello. al quant sen tórnen aual arrenso. mas cil qui poden montar al Θ al cor. enepsa lora se sun daltra color. abla donzella pois an molt gran amor.

Tant a Boecis lo vis esvanuit
Que el zo pensa uel sien amosit.


El vestiment, en l' or qui es repres,
Desoz avia escript un pei Π grezesc:
Zo signifiga la vita qui enter' es.
Sobre la schapla escript avia u tei Θ grezesc:
Zo signifiga de cel la dreita lei.
Antr' ellas doas depent sun l' eschalo;
D' aur no sun ges, mas nuallor no sun:
Per aqui monten cent miri auzello;
Alquant s' en tornen aval arrenso:
Mas cil qui poden montar al Θ al cor,
En epsa l' ora se sun d' altra color;
Ab la donzella pois an molt gran amor.


Tant a Boece le visage ébloui
Qu' il cela pense que ses yeux soient éteints.


Le vêtement, dans le bord qui est replié,
Dessous avait écrit un Π grec
Cela signifie la vie qui entière est.
Sur la chape écrit avait un Θ grec:
Cela signifie du ciel la droite loi.
Entre elles deux dépeints sont les échelons;
D' or ne sont point, mais moins valant ne sont:
Par là montent cent mille oisillons;
Quelques-uns s' en retournent à bas en arrière:
Mais ceux qui peuvent monter au Θ au cœur,
En la même heure ils sont d' autre couleur;
Avec la demoiselle puis ont moult grand amour.

Cals es laschala de que sun li degra. fait sun dalmósna efe ecaritát. contra felnia sunt fait de gran bontat. contra per iúri. de bona feeltat. contra uaricia sun fait de largetát. contra tristicia s fait dalegretat. contra menzónga s fait de ueritat. contra lucxuria s fait de castitat. contra supbia s fait du militat. quascus bos óm si fái loso de gra. cal sun li auzil qui sun al tei montat. quíelascála ta ben án lor degras. zó sun bo nómne qui an redems lor peccaz. qui tan se fien esca trinitat. donór terrestri non an grán cobeetat.

Cals es la schala? de que sun li degra?
Fait sun d' almosna e fe e caritat,
Contra felnia sunt fait de gran bontat,
Contra perjuri de bona feeltat,
Contr' avaricia sun fait de largetat,
Contra tristicia sun fait d' alegretat,
Contra menzonga sun fait de veritat,
Contra lucxuria sun fait de castitat,
Contra superbia sun fait d' umilitat.
Quascus bos om si fai lo so degra.
Cal sun li auzil qui sun al tei montat,
Qui e la scala ta ben an lor degras?
Zo sun bon omne qui an redems lor peccaz,
Qui tan se fien e sancta trinitat,
D' onor terrestri non an gran cobeetat.


Quelle est l' échelle? de quoi sont les degrés?
Faits sont d' aumône et foi et charité,
Contre félonie sont faits de grande bonté,
Contre parjure de bonne fidélité,
Contre avarice sont faits de largesse,
Contre tristesse sont faits d' alégresse,
Contre mensonge sont faits de vérité,
Contre luxure sont faits de chasteté,
Contre orgueil sont faits d' humilité.
Chaque bon homme se fait le sien dégré.
Quels sont les oiseaux qui sont au T montés,
Qui en l' échelle si bien ont leurs degrés?
Ce sont bons hommes qui ont racheté leur péché,
Qui tant se fient en sainte trinité,
Que d' honneur terrestre n' ont grande convoitise.

Cal an li auzil signifació qui delaschala tornen arrensó. zo sun tùit omne qui de iouen sun bó. de sapiencia qui comencenrazó. e cū sun uell esdeuenen felló. e fan piuris e granz traiciós. cū poisas cuid a montar pleschalo. cerqua que cerca noi ué miga delso. uén lo diables qui guardal baratro. uen acorren sil pren plotaló. fai la cupár a guisa de lairo. fai laparer de tót nol troba bó.

Bellas la domna e granz pcosedenz. no uist donzella de sō euaiment. ellas ardida sis foren soi parent.

V. 243. Bella 's. Ce poème offre souvent l' élision par aphérèse qui n' était pas en usage dans la langue latine, quoiqu' elle le fût dans la langue grecque. Un des caractères distinctifs de la langue romane a été d' introduire les élisions écrites. Voyez le serment de 842, où d' IST est pour DE IST, etc.
Dans ce poème on trouve ella 's pour ella es, filla 's pour filla es, et au vers 248, zo 's pour zo es.
V. 244. Evaiment, signifie ici courage, hardiesse, vraisemblablement d' invadere.
Tot autra m sufrira
Plus d' envasimen.
Giraud de Borneil: Ja m vai.
Peyrols, Turc ni Arabit
Ja pel vostr' envasimen
No laisseran tor Davit.
Peyrols: Quant amors.

Cal an li auzil signifacio
Qui de la schala tornen arrenso?
Zo sun tuit omne qui de joven sun bo,
De sapiencia qui commencen razo,
E, cum sun vell, esdevenen fello,
E fan perjuris e granz traicios.
Cum poisas cuida montar per l' eschalo,
Cerqua que cerca, no i ve miga del so:
Ven lo diables qui guarda 'l baratro,
Ven acorren, si 'l pren per lo talo,
Fai l' acupar a guisa de lairo,
Fai l' aparer del tot no 'l troba bo.


Bella 's la domna e granz, per co sedenz;
No vist donzella de son evaiment;
Ella 's ardida, si s foren soi parent.


Quelle ont les oiseaux signification
Qui de l' échelle retournent à reculons?
Ce sont tous hommes qui de jeunesse sont bons,
De sagesse qui commencent raison,
E, comme sont vieux, deviennent félons,
Et font parjures et grandes trahisons.
Lorsqu' ensuite pense monter par l' échelon,
Cherche que cherche, n' y voit mie du sien:
Vient le diable qui garde l' enfer,
Vient accourant, si le prend par le talon,
Fait l' achoper a guise de larron,
Fait lui connaître que du tout ne le trouve bon.


Belle est la dame et grande, pour cela assise;
Ne vis demoiselle de son courage;
Elle est hardie, ainsi ils furent ses parents.

é sama déxtra la domna ú libre té. tót aquel libres era de fog ardent. zos laiusticia al réi omnipotent. silom oforfíci epois no sen repen. & euers deu non faza mendament. quora ques uol ab a quel fog lencent. ab aquel fog senprén so uengament cel bonai uai qui amor ab lei pren. qui be la áma e p bontat la te. quan se re guarda bebo merite l' en rent.

El ma senestr e tén ú scéptrū reial. zo signifiga iustici corporal de pec
E sa ma dextra la domna u libre te;
Tot aquel libres era de fog ardent:
Zo 's la justicia al rei omnipotent.
Si l' om o forfici, e pois no s' en repen,
Et evers deu non faz' amendament,
Quora que s vol, ab aquel fog l' encent;
Ab aquel fog s' en pren so vengament.
Cel bona i vai qui amor ab lei pren,
Qui be la ama e per bontat la te.
Quan se reguarda be, bo merite l' en rent.


E 'l ma senestre ten u sceptrum reial;
Zo signifiga justici corporal
De pec...

En sa main droite la dame un livre tient;
Tout ce livre était de feu ardent:
Cela est la justice au roi tout-puissant.
Si l' homme cela forfait, et puis ne s' en repent,
Et envers Dieu ne fasse amendement,
Alors qu' elle veut, avec ce feu le brûle;
Avec ce feu elle en prend sa vengeance.
Celui bien y va qui amour avec elle prend,
Qui bien l' aime et par bonté la tient.
Quand il s' attache bien, bonne récompense lui en rend.

Et la main gauche tient un sceptre royal;
Cela signifie justice corporelle
De pech...

V. 2. Follia, folledat. Ces mots viennent du verbe latin Fallere. Un des plus anciens traducteurs français rend ce passage du psaume 118:
Erravi sicut ovis quæ periit;
par ces mots correspondants:
Foleai sicum oeille que perit.
Psautier de Corbie, MS. de la Bibl. du Roi.
Folie signifie évidemment Erreur, faute, dans cet article des Établissements de saint Louis:
“Et tout einsinc qui apeleroit une fame putain ou laronesse ou d' aucune autre Folie desloial, etc.” Établ. de S. Louis, liv. I, ch. 146.
V. 7 et 9. Menar vient vraisemblablement de Minari, qui, outre le sens général Menacer, a signifié, dans un sens restreint et détourné, conduire devant, promettre. Voyez Apulée, Métam. liv. III; Horace, Épit., l. I, ep. 8.
“Cumque Minasset gregem ad interiora deserti.”
Éxodo. c. 3, v. I.
On trouve aussi aux livres des Rois, liv. 2, ch. 6, v. 3:
“Oza autem et Ahio filii Abinadab Minabant plaustrum novum.”
L' ancienne traduction française rend ainsi le latin:
“Si la mistrent sur un char nuvel, et Oza et Haio, ki furent fiz Aminadab, la menèrent.”
Il est permis de croire que Ménage ne dirait plus aujourd'hui que de minari les Italiens ont fait menare; on voit que la langue romane a fait usage de menar, et l' ancien français de mener, avant qu' il y eût des écrits de l' idiôme italien.
V. 21. Peior, pires. La langue française a deux mots synonymes: Pis, contraction de pejus, et pire, contraction de pejorem.
V. 29. Torquator Mallios. Boece s' appelait Anicius, Manlius Torquatus, Severinus, Boethius. Son bisaïeul portait le nom de Manlius Torquatus;
c' est ce bisaïeul que l' auteur du poëme désigne ici, ainsi qu' aux vers 35, 40 et 43.
V. 31. Blos signifie Vide, Privé; cette expression a été fournie par les langues du nord. Voy. Ihre, au mot Blott.
Dans Wachter, blossen est traduit par spoliare, privare.
On lit dans les lois des Lombards:
“Si casam cujuscumque blutaverint, aut res eorum tulerint.”
Lex Langobard., lib. I, tit. 18, parag. 1.
Les troubadours avaient conservé ce mot, et s' en servaient sur-tout pour les choses morales:
Tro qu' el cors rest de l' arma blos.
Pierre d' Auvergne: Chantarai pus.
Ab cor leyal e de tot enjanz blos.
Raimond de Miraval; Chans que non es.

V. 44. Ecvos, d' Ecce vos, hec lo cap, V. 114, formes indicatives que la langue française rend par voici, voila. La langue latine disait ecquis, ecquando, eccum, eccillum, eccistum, etc.
V. 44. L' Emperador Teiric, Théodoric. Il était fils de Théodemir, second roi des Ostrogoths. L' empereur Zénon l' adopta pour son fils d' armes, et, l' an 489, l' envoya en Italie pour faire la guerre à Odoacre; Théodoric vainqueur fit périr Odoacre, et régna lui-même sur l' Italie. L' empereur Zénon eut la faiblesse d' approuver le titre que cet usurpateur s' était arrogé.
V. 45. Del fiel Deu; j' ai traduit: du vrai dieu. Fiel, de fidelem, a conservé, dans d' autres langues, le sens qu' il a ici. La littérature portugaise possède une ancienne version du Nouveau Testament dont le titre est: “De nosso FIEL senhor salvador e redemtor Jesu Christo.”
Memorias de Litt. portug., t. VII, p. 48.
V. 55. De part Boeci. Voilà la préposition DE supprimée entre le mot PART et le nom de la personne, forme qui s' est conservée dans la langue française, dans la locution: De par le Roi.
V. 64. Reptar, Accuser. Ce mot qui vient vraisemblablement du latin reputare a été employé dans la basse latinité: on disait également reptare, rectare, rettare retare.
Les troubadours s' en servirent:
Mas per so 'l fatz qu' ill crozat vau Reptan
Bertrand de Born: Ara sai.
Vostre Reptars m' es sabors.
Bertrand de Born: S' abril e fuelhas.
L' ancien idiôme français conserva long-temps ce mot:
“Ne nuls ne lait sun hum de li partir, pus que il es Rete.”
Lois de Guillaume le Conquérant, art. 47.
Faus iert il, mes de faussete
Ne l' eust il jamais Rete.
Roman de la rose, v. 12330.
Ce mot est encore en usage dans la langue espagnole.
V. 83. Riqueza, Puissance. Rich a signifié prince, chef, puissant, avant de signifier riche. Il est vraisemblable que la terminaison RIX, dans les noms gaulois Ambiorix, Vercingetorix, etc., désignait l' autorité, la force, comme Ric les a ensuite désignées dans les noms d' Alaric, Théodoric, Chilperic (*), etc.

Fortunat le dit expressément:
Chilperice potens, si interpres barbarus extet,
Adjutor fortis hoc quoque nomen habes.
Fortunat, liv. 9.
Les lois d' Alphonse X, part. 4, Tit. 25, portent:
“Ricos omes, segund costumbre de Espanha, son llamados los que, en las otras tierras, dizen condes o barones.”
Les troubadours et les trouvères ont employé RIC dans l' acception de puissant:
Miels saup Lozoic deslivrar
Guillelmes, e 'l fes RIC secors.
Bertrand de Born fils; Quan vei lo temps.
(*) Voyez Wachter, v° Reich; Ihre, v° Reke.
V. 9. (1) Repairen, reviennent, retournent. La basse latinité avait le mot repatriare, reparare dans le même sens. La Glose d' Isidore porte:
“Repatriat, ad patriam redit.”
Jean de Garlande dans ses synonymes:
“Repatrio, remeo, remetior atque revertor.”
Les troubadours s' en servaient:
C' aissi com la rosa e 'l glais
Genso quan repaira l' estius.
Raimond de Miraval; Entre dos volers.
Les anciens écrivains français l' avaient aussi adopté:
Qu' ele disoit: Mult seroie esjoie
Se reperiez.
Gilles le Viniers.
Au repairier que je fis de Provence
S' esmut mon cuer un petit de chanter. Perrin d' Angecort.
V. III. Chastiament, enseignement. On a vu au vers 49 chastia, enseigne, de castigar latin, qui du sens de corriger, reprendre s' est étendu au sens d' enseigner, instruire.
L' ancienne langue française disait castoiement pour instruction. Le castoiement d' un père a son fils, ouvrage d' un auteur arabe (*), traduit en latin par le juif Pierre Alphonse, et mis ensuite en vers français, n' est autre chose qu' une suite d' avis et d' enseignements qui résultent de divers récits:
Li peres son fill chastioit,
Sen e savoir li aprenoit.
Le Castoiement, V. I et 2.
L' ancien espagnol employait ce mot dans la même acception:
Castigar los he como avran a far.
Poema del Cid, v. 229.
(*) Son ouvrage fut traduit en latin, au commencement du XIIe siècle, sous le titre de Disciplina Clericalis, que les Trouvères traduisirent en français dans le siècle suivant.
V. 117. Masant, trouble, ébranlement. En espagnol il a conservé une acception qui indique la tristesse. Les troubadours l' ont employé dans le sens de trouble, guerre.
Vim jurar sobre sans
Guerr' e massans.
Rambaud de Vaqueiras: Leu sonet.
Trescas e massans,
Guerra e tribols.
Bertrand de Born: Anc no us poc.
V. 127. Malaptes, malade, du latin male aptus. Le P a été dans la suite changé en u:
Tot hom cui fai velhez' e malautia
Remaner sai, deu donar son argent.
Pons de Capdueil: Er nos sia.
Il est à remarquer que ce male aptus, malaptes primitif a influé sur des expressions françaises analogues: mal disposé, indisposé, incommodé, qui sont les synonimes de male aptus.
V. 130. Ucha. Dans la basse latinité, on employait le mot hucciare pour appeler, crier: “Nos vidimus testantes in omnibus hucciando truncato mantildo Odorius comparatus, etc.” Capit. Reg. Fr. Append., n° 50.
L' ancien français l' avait conservé:
De son cheval le trébuche;
Li paiens crie et brait et huche.
Partonopex de Blois.
Uchar vient peut-être de vocare. On lit dans les lois de Guillaume-le-Conquérant, art. 25:
“Ne vochere mie son segnor.”
V. 131. L' auteur a eu sans doute en vue ces vers de Boece:
Eheu! quàm surdâ miseros avertitur aure
Et flentes oculos claudere sæva negat!
De Consolatione, lib. I.
V. 138:
Quid me felicem toties jactastis, amici?
De Consolatione, lib. I.
V. 143. Damri deu; Seigneur Dieu. On a vu aux vers 75 et 81, domne pater; ces contractions du mot latin dominus, domine étaient familières dans la basse latinité. L' auteur du Grecisme, cité par Ducange, avait proposé de ne pas s' en servir à l' égard du seigneur céleste:
Cœlestem dominum, terrestrem dicito domnum.
Mais on employa ordinairement DOM, DAM, DAME au-devant du mot DIEU, DEX, DE, etc.
Cil DAME DE qui fist air, feu, terre, mer. Ruteboeuf.
Miracles fit DAMES DEX par lui. Roman de Garin.
Ce mot DAME est resté dans le langage populaire comme exclamation:
Oh! DAME! on ne court pas deux lièvres à la fois.
Racine, les Plaideurs.
V. 160. “Hæc dùm tacitus mecum ipse reputarem, querimoniamque lacrymabilem styli officio designarem, adstitisse mihi suprà verticem visa est mulier reverendi admodùm vultûs, oculis ardentibus et ultrà communem hominum valentiam perspicacibus; colore vivido, atque inexhausti vigoris, quamvis ita ævi plena foret ut nullo modo nostræ crederetur ætatis; statura discretionis ambiguæ: nam nunc quidem ad communem sese hominum mensuram cohibebat, nunc verò pulsare cœlum summi verticis cacumine videbatur; quæ cùm caput altiùs extulisset, ipsum etiam cœlum penetrabat, respicientiumque hominum frustrabatur intuitum.” De Consolatione, lib. I.
V. 168. Pertusat, de pertusus, participe passé de pertundere. La basse latinité a employé pertusare pour percer, et pertusus pour trou, ouverture, pertuis.
E tu qu' estas cum fan rat en pertus.
Bertrand de Born: Er tornat m' er.
Un ancien auteur français a dit de l' amour:
Ele fait plaie sans pertus.
Piramus et Thisbé.
V. 180 et 182. Anma, Arma. L' ancien français a dit aussi Anme: Le psaume 103 qui commence par ces mots:
“Benedic, anima mea, domino.”
est traduit dans le MS. du psautier de Corbie par ceux-ci:
“Beneis, la meie ANME, al seignur.”
Les troubadours ont préféré ARMA à cause de l' euphonie:
Ben es fols qui l' ARM' ublida
Per aquesta mortal vida.
Barthelemi Ziorgi (Zorgi): Jesu Christ.
Enfin on supprima et l' N et l' R.
V. 186. “Vestes erant tenuissimis filis, subtili artificio, indissolubilique materiâ perfectæ; quas, uti post eâdem prodente cognovi, suis ipsa manibus texuerat: quarumque speciem, veluti fumosas solet imagines, caligo quædam neglectæ vetustatis obduxerat.” De Consolatione, lib. I.
V. 193. Comprari' om. Comprar signifie acheter, du verbe latin comparare, formé du verbe parare, acquérir, et de la préposition CUM, avec. Les troubadours s' en servaient souvent:
Quar messorguier son compran e venden.
Pons de la Garde; D' un sirventes.
L' ancien français faisait aussi usage de ce mot:
Joie qui a si courte durée,
Après est si cher comparée.
Hélinand.
Ce mot s' est conservé dans l' italien, l' espagnol et le portugais.
V. 201. Blanc. Procope, de la guerre des Goths, liv. Ier, ch. 18, dit, en parlant d' un cheval blanc: “Les Grecs appèlent ce cheval *, et les barbares l' appèlent *ßáðav.”
Mento e gola e peitrina,
Blanca co neus ni flor d' espina.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Qu' en vostr' amor me trobaretz tot blanc.
Arnaud Daniel: Si m fors amors.
V. 201. Quandi de candidus.
V. 205. “Harum in extremo margine II, in supremo vero Θ legebatur intextum; atque inter utrasque litteras, scalarum in modum, gradus quidam insigniti videbantur, quibus ab inferiore ad superius elementum erat adscensus.” De Consolatione, lib. I.
V. 210. Nuallor, comparatif de nuallos, qu' on trouve au vers 30, vient de non valens, en roman no ualen, ne valant, vaurien, méchant. Les troubadours avaient même le verbe que ce mot pouvait fournir:
Mos cors no s' anualha.
Peyrols: Manta gens.
L' ancien idiôme français avait pareillement adopté cette expression.
On lit dans la Vulgate: Rois, liv. 3, chap. 16:
“Operatus est nequiter.”
L' ancien traducteur des livres des Rois s' est exprimé en ces termes:
“Uvered... asez nualz.”
V. 118. Felnia, ici opposé à bonté, signifie méchanceté. La basse latinité employa les mots felo, felonia, en ce sens:
“Non tibi sit cura, rex, quæ tibi referunt illi felones atque ignobiles.” Capit. Carolus Calvo, (Charles le Chauve), tit. 23, cap. ult.
Les troubadours les avaient adoptés:
Roma, per aver
Faitz manta fellonia.
Guillaume Figuieras: Sirventes.
Qu' ieu non o cre ni m semblatz tan felona.
Berenger de Palasol: Aissi com hom.
L' ancien idiôme français a souvent employé félonie et félon. Un très ancien psautier à cinq colonnes, où le texte hébraïque offre une traduction française interlinéaire, porte à ce passage du psaume premier:
“Qui non abiit in consilio impiorum
Ki ne alat el conseil de feluns.”
Et dans le psautier de Corbie, le passage du psaume 74:
“Nolite loqui adversùm deum iniquitatem,
Ne voilliez parler encuntre deu félunie.”
Il y apparence que c' est par extension de ce sens primitif qu' il a
signifié parjure, déloyal envers son seigneur.
V. 251. Quora que s. Dans ce poème, on trouve souvent M, T, S affixes pour ME, TE, SE. L' emploi des pronoms personnels comme affixes est un des caractères distinctifs de la langue romane.
L' ancien espagnol a fait souvent usage de ces affixes.
En voici des exemples:
M E da M grand soldada.
Poesías del Arcipreste de Hita, cob. 1001.

T Membra T quando lidiamos cerca Valencia la grand.
Poema del Cid, v. 3328.
S Partio s de la puerta, por Burgos aguisaba. Ib. v. 51.

V. 255. “Tum dextera quidem ejus libellos, sceptrum vero sinistra gestabat.” De Consolatione, lib. I.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA NOVENA.

Saladino, disfrassat de viachán, es honrat per micer Torello; ve después la crusada; micer Torello li fique un plasso a la seua dona pera que pugue torná a casás, es fet presoné y com es mol bon amaestradó de falcons li arribe la notissia al sultán, que, reconeixénlo, lo honre mol; micer Torello, per arte de magia, es portat en una nit a Pavia, y a les bodes que se selebraben per lo nou matrimoni de la seua dona, reconegut per nella, torne a casa en la seua dona.

Habíe acabat Filomena, y la magnífica gratitut de Tito habíe sigut alabada mol per tots, cuan lo rey, resservánli lo radé puesto a Dioneo, aixina va escomensá a parlá: Atractives siñores, sense falta conte Filomena la verdat sobre la amistat, y en raó al final de les seues paraules se lamen que avui sigue esta tan poc grata als mortals. Y si natros estiguerem aquí pera corregí los defectes del món, o encara que sol fore pera repéndrels, continuaría yo lo discurs de les seues paraules; pero com estem aquí pera un atre proposit, me ha vingut al ánim lo mostrátos, potsé en una historia mol llarga, pero agradable, una de les magnífiques obres de Saladino.

Dic, pos, que, segóns afirmen algúns, al tems del emperadó Federico I, pera reconquistá terra Santa va ñabé una crusada general entre los cristiáns.
Saladino, valentíssim siñó y allabonses sultán de Babilonia, habén sentit algo de aixó, va voldre vore personalmen los preparatius dels Siñós cristiáns pera naquella crusada, pera milló pugué previndres. Y arreglats los seus assuntos a Egipto, fen vore que sen anabe de peregrinassió, en dos dels seus homens mes ilustres y mes sabuts y sol en tres criats, disfrassat de viachán se va ficá en camí; y habén caminat per moltes provinsies cristianes y cabalgán per la Lombardía pera passá mes allá dels montes, va passá que, anán de Milán a Pavia y fénse ya de nit, se van topá en un gentilhome de nom micer Torello de Strata de Pavia, que anabe en los seus criats y en gossos y falcóns cap a una hermosa possessió que teníe prop del riu Tesino.
Al vórels, micer Torello sen va doná cuenta de que eren nobles y forastés y va voldre honráls; per lo que, preguntánli Saladino a un dels criats de micer Torello cuán faltabe encara per a arribá a Pavia, y si arribaríen a tems de entráy, no li va dixá contestá al criat sino que ell mateix va contestá: - Siñós, no podréu arribá a Pavia a tems de entrá dins.
- Pos - va di Saladino - feumos la mersé de enseñámos, perque som extranjés, aón podríem albergámos milló.

Micer Torello va di: - Assó u faré de bona gana. Ara mateix estaba pensán en enviá a un de estos criats meus a Pavia per a sert assunto: lo enviaré en vos y tos portará a un puesto aon tos albergaréu mol convenienmen. Y arrimánse al mes discret dels seus criats, li va maná lo que teníe que fé, y lo va enviá en ells; y anánsen ell a la seua possessió, rápidamen, lo milló que va pugué va fé prepará un bon sopá y pará la taula a un jardí; y fet aixó, a la porta va aná a esperáls. Lo criat, parlán en los homens nobles sobre diverses coses, los va aná desvián per serts camíns y los va conduí hasta la possessió del seu siñó, sense que sen donaren cuenta. En cuan los va vore micer Torello, ixín a peu a trobáls, los va di sonrién:
- Siñós, sigáu mol ben vinguts.

Saladino, que ere mol espabilat, sen va doná cuenta de que este caballé se habíe pensat que no li hauríen asseptat lo convit si los haguere convidat cuan se van trobá, y per naixó, pera que no pugueren negás a quedás aquella nit en ell, en una artimaña los habíe portat hasta la seua casa; y contestán al seu saludo, va di:
- Siñó, si dels homens cortesos puguere un queixás, mos queixaríem de vos, que, encara que haigáu estorbat lo nostre viache, sense meréixemos la vostra benevolensia per sol saludámos, mos hau obligat a asseptá tan alta cortessía com es la vostra. Lo caballé, sabut y elocuén, va di:

- Siñós, esta que ressibíu de mí, en lo vostre aspecte, es pobra cortessía; pero en verdat fora de Pavia no podríeu está a datre puesto bo, y per naixó que no tos peno lo habé allargat un poc lo camí pera tindre una mica menos de incomodidat.

Y aixó dién, venín los seus criats y voltán als convidats, en cuan van desmontá, van acomodá los seus caballs a les cuadres, y micer Torello va portá als tres homens nobles a les cámares preparades pera nells, aon los va fé descalsás y refrescás un poc en fresquíssims vins, y en amable conversa hasta la hora de sopá los va entretindre. Saladino y los seus compañs y criats sabíen tots latín, per lo que mol be los enteníen y eren entesos, y los pareixíe a tots ells que este caballé ere lo home mes amable y mes cortés y que milló parlabe de tots los atres que habíen vist hasta entonses. A micer Torello li pareixíe que eren aquells homens ilustríssims y de mol mes valor de lo que abans habíe pensat, per lo que se dolíe de no podé honráls en compañía y en un convit mes solemne aquella nit; per lo que va pensá en repará alló al matí siguién, y informán a un dels seus criats de lo que volíe fé, a la seua dona, que ere discretíssima y de grandíssim ánimo, lo va enviá cap a Pavia, que estabe mol prop, y les portes no se tancaben may. Después de aixó, portán als gentilhomens al jardí, cortésmen los va preguntá quí eren y aón anáen.
A lo que va contestá Saladino: - som mercadés chipriotes, venim de Chipre, y per los nostres negossis anem a París.
Entonses va di micer Torello: - ¡Vullguere Deu que esta terra nostra produguere tals nobles com vech que a Chipre se fan los mercadés!

Y de este raonamén passán a datres, se va fé hora de sená: per lo que los va invitá a assentás a la taula, y encara que ere lo sopá improvisat, van sé mol be y ordenadamen servits; y poc después, desparades les taules, se van ficá de peu, y, donánsen cuenta micer Torello de que estaben cansats, los va fé portá a gitás a uns hermossíssims llits, y ell, poc después, tamé sen va aná a dormí. Lo criat enviat a Pavia va doná la embajada a la Siñora, y ella va fé rápidamen cridá a mols amics y criats de micer Torello, y va fé prepará totes les coses oportunes pera un grandíssim convit, y a la llum de les antorches va fé invitá al convit a mols dels mes nobles siudadáns, y va fé traure robes y sedes y pells y se va ficá en orden tot lo que lo home li habíe manat. Vingut lo día, los gentilhomens se van eixecá, y micer Torello, montán a caball y fen vindre los seus falcóns, sels va emportá cap a una bassa allí prop, y los va amostrá cóm volaben. Cuan va preguntá Saladino si algú podíe aná a Pavia y portáls al milló albergue, va di micer Torello:

- Tos acompañaré yo, perque ting que aná allí.

Ells, creénsu, se van alegrá y se van ficá en camí; y sén ya la hora de tersia y habén arribat a la siudat, creén que los portabe al milló hotel, en micer Torello van arribá a casa seua, aon ya lo menos sincuanta dels mes ilustres siudadáns habíen vingut pera ressibí als gentilhomens. Veén aixó Saladino y los seus compañs, van compendre qué ere alló y van di: - Micer Torello, aixó no es lo que tos habíem demanat: ya hau fet prou esta nit passada y mol mes del que mos mereixem; per lo que sense cap inconvenién podíeu dixámos seguí lo nostre camí.
A lo que micer Torello va contestá: - Siñós, de lo que anit to se va fé estic yo mes agrait a la fortuna que a vatros, que a tems tos vach alcansá al camí cuan nessessitabeu vindre a la meua caseta; de lo de este matí tos quedaré yo obligat y jun en mí tots estos gentilhomens que están al vostre voltán, als que si tos pareix cortés negátos a minjá en ells podéu féu si voléu. Saladino y los seus compañs, vensuts, van desmontá y ressibits per los gentilhomens van sé portats a les seues cámares, que estaben mol ben preparades; y dixán les robes de camí y refrescánse una mica, van aná cap a la sala, que estabe aparellada esplendidamen; y después de rentás les mans y assentás a la taula en orden, en moltes viandes van sé magníficamen servits; tan que, si lo emperadó haguere vingut allí, no se haguere sabut cóm féli mes honor. Y encara que Saladino y los seus compañs foren grans Siñós y acostumats a vore grandíssimes coses, no menos se van maravellá de esta, y los pareixíe de les mes grans, tenín en cuenta la calidat del caballé, que sabíen que ere burgués y no noble. Acabada la minjada y desparada la taula, habén parlat un tan de altes coses, com fée molta caló, cuan va volé micer Torello, los gentilhomens de Pavia sen van aná a descansá, y quedánse ell en los tres seus, y entrán en ells a una cámara, allí va fé cridá a la seua valerosa dona. Ella, majíssima y alta, adornada en riques vestimentes, al mich de dos fills seus, que pareixíen dos angelots, va vindre cap an ells y los va saludá. Ells, al vórela, se van eixecá y en reverensia la van ressibí, y fénla assentás entre ells, gran festa van fé en los seus dos hermosos fillets. Pero después de apartás un rato micer Torello, ella amablemen los va preguntá de aón eren y aón anáen; a lo que los gentilhomens van contestá lo mateix que li habíen dit a micer Torello. Entonses la Siñora, en alegre gesto, va di:

- Aixina pos, vech que la meua previsió femenina sirá útil, y per naixó tos rogo que per espessial mersé no rechasséu ni tinguéu per vil lo regalet que tos faré portá.

Y fen portá pera cadaú dos parells de sobrevestes, una forrada de seda y un atra de marta, roba de siñós, y tres jubóns de sendal y lli, va di: - Prenéu aixó: les robes de lo meu siñó són com les vostres; les atres coses, considerán que estéu lluñ de les vostres dones, y lo llarg camí fet, y lo que tos quede per fé, y que los mercadés són homens asseats y delicats, encara que poc valguen podrán sétos pressiades.
Los gentilhomens se van maravillá y claramen van vore que micer Torello cap classe de cortessía volíe dixá de féls, y se van pensá, veén la noblesa de les robes, gens propies de viacháns, que hagueren sigut reconeguts per micer Torello; pero sin embargo, va contestá un dells: - Estes són, Siñora, grandíssimes coses y no hauríem de péndreles si no mos obligaren los vostres rogs, als que no pot dís que no.

Fet aixó y habén ya tornat micer Torello, la Siñora, encomanánlos a Deu, se va separá dells. Micer Torello los va demaná que tot aquell día se quedaren en ell; per lo que, después de dormí un rato, ficánse les seues robes, en micer Torello un rato van cabalgá per la siudat, y arribán la hora del sopá, en mols honorables compañs magníficamen van sená. Y cuan va sé lo momén, anánsen a descansá, al arribá lo día se van alsá y van trobá en ves de los seus rossíns cansats, tres palafrens bons y datres caballs nous y forts pera tots los seus criats.
Veén aixó Saladino, giránse cap als seus compañs, va di:

- Juro dabán de Deu que home mes cumplit ni mes cortés ni mes precabut que este no lo hay vist may; y si los reys cristiáns són tals reys en la seua condissió com este es caballé, lo sultán de Babilonia no podrá enfrentás ni en un sol, ¡ya no digám en tots los que veém que se preparan pera fótresseli damún!

Pero sabén que negás a recibirlos no ere oportú, agraínu mol cortésmen, van montá a caball. Micer Torello, en mols compañs, un bon tros del camí los va acompañá fora de la siudat, y per mol que a Saladino li dolguere separás de micer Torello, tan se habíe prendat ya dell, li va demaná que sen tornare cap atrás, que ells continuaríen lo viache. Ell los va di: - Siñós, u faré perque voleu, pero tos diré aixó: yo no sé quí sou ni vull sabé mes de lo que vullgáu dím; pero sigáu qui sigáu, que sou mercadés no mu crec; que Deu tos guardo.

Saladino, habén ya pres llissensia de tots los compañs de micer Torello, li va contestá:- Siñó, encara podríe passá que tos faigám vore la nostra mercansía, en la que assegurarem la vostra creensia; anéu en Deu.

Sen van aná, pos, Saladino y los seus compañs, en grandíssim ánimo de (si la vida los durabe y la guerra que esperaben no u impedíe) féli encara no menos honor a micer Torello del que este li habíe fet; y mol dell y de la seua dona y de totes les seues coses y actes y fets va parlá en los seus compañs, alabánu tot. Pero después que tot Ponén, no sense gran fatiga, van recorre, entrán al mar, en los seus compañs sen van torná a Alejandría, y plenamen informat, se va disposá a la defensa. Micer Torello va está cavilán quí siríen aquells tres, pero no va arribá a la verdat, ni se va aproximá. Venín lo tems de la crusada y fénse grans preparatius per tot arreu, micer Torello, a pesá de los rogs de la seua dona y les llágrimes, se va disposá a anássen a la guerra; y habén fet tots los preparatius y están a pun de montá a caball, li va di a la seua dona, a la que volíe mol:

- Dona, com veus, men vach an esta crusada tan per lo honor del cos com per la salvassió del alma; te encomano totes les nostres coses y lo nostre honor; y com estic segú de anámen, y no ting cap sertesa de torná, per mil acsidéns que puguen sobrevindre, vull que me consedixques una grassia: que passo lo que passo en mí, si no tens cap notissia serta de la meua vida, que me esperos un añ y un mes y un día sense torná a casát, escomensán este día del que de tú me separo.
La dona, que mol plorabe, va contestá:

- Micer Torello, no sé cóm soportaré este doló en lo que me dixau al partí: pero si la meua vida es mes forta que ell y algo tos passare, podéu está segú de que viuré y moriré com a dona de micer Torello y de la seua memoria.

A lo que micer Torello va di:

- Dona, estic mol segú de que, si fore per tú faríes aixó que me prometixes; pero eres una dona jove y maja y de gran linaje, y la terua virtut es mol coneguda per tots; per naixó no dudo de que mols grans y gentilhomens, si no se sapiguere res de mí, te demanarán per dona als teus germáns y paréns, y dels seus consells, encara que vullgues, no podrás deféndret y per forsa tindrás que compláurels; y este es lo motiu per lo que te demano este plasso y no mes llarg.
La dona va di: - Yo faré lo que puga de lo que te hay dit; y si un atra cosa tinguera que fé, tos obeiré en aixó que me manáu. Li demano a Deu que estos plassos ni a vos ni a mí mos porton estos tems. Acabades estes paraules, la Siñora, plorán, se va abrassá a micer Torello, y traénse del dit un anell lay va doná, dién:

- Si passe que me móriga yo abáns de torná a vóretos, enrecordéuton de mí cuan lo veigáu. Y ell, agarránlo, va montá a caball, y dién adiós a tot lo món, va empendre lo seu viache; y arribán a Génova en la seua compañía, puján a la galera, sen va aná, y en poc tems va arribá a Agre y en latre ejérsit dels cristiáns se va ajuntá. En lo que casi inmediatamen va escomensá una grandíssima enfermedat y mortandat, durán la que, fore l´art o la fortuna de Saladino, casi tot lo que va quedá dels cristiáns que se van salvá van sé per nell capturats a mansalva, y per moltes siudats repartits y ficats a la presó; entre los que estabe micer Torello, y lo van portá a Alejandría. Allí, no sén conegut y tenín temó de donás a coneixe, per la nessessidat obligat se va dedicá a domesticá falcóns, en lo que ere un grandíssim maestre; y de aixó va arribá la notissia a Saladino, per lo que lo va traure de la presó y se va quedá en ell com a falconé. Micer Torello, al que Saladino li díe «lo cristiano», no reconeixíe al Sultán, ni lo sultán an ell, sol a Pavia teníe lo ánimo, y moltes vegades habíe intentat escapás, y no habíe pogut féu; per lo que, vinguts serts genovesos com a embaixadós a Saladino pera rescatá an algúns consiudadáns seus, y tenín que anássen, va pensá en escríureli a la seua dona que estabe viu y que tornaríe en ella en cuan puguere, y que lo esperare; y aixina u va fé, y mol li va rogá a un dels embaixadós, que coneixíe, que faiguere que aquelles notissies arribaren a mans del abat de San Pietro de Cieldoro, que ere son tío. Y están en estos termes micer Torello, va passá un día que, parlán en ell Saladino de los seus falcóns, micer Torello va escomensá a sonriure y va fé un gesto en la boca del que Saladino, están a casa seua de Pavia, sen habíe fixat mol, per lo que li va vindre al cap a Saladino micer Torello; y va escomensá a mirál fíxamen y li va pareixe que ere ell; per lo que, dixán la primera conversa, va di: - Dísme, cristiano, ¿de quín país de Ponén eres tú?

- Siñó meu - va di micer Torello -, soc lombardo, de una siudat que se diu Pavia, home pobre y de baixa condissió.

Al sentí aixó Saladino, ara casi segú de que ere ell, se va di alegre: «¡Deu me ha donat la ocasió de amostráli an este cuán me va agradá la seua cortessía!»
Y sense di mes, fen prepará a una alcoba tots los seus vestits, lo va portá a dins y li va di: - Mira, cristiano, si entre estes robes ne ña alguna que haigues vist abans. Micer Torello va escomensá a mirá y va vore aquelles que la seua dona li habíe donat a Saladino, pero no va pensá que podíen sé aquelles; pero va contestá:

- Siñó meu, no ne reconeixco cap, encara que aquelles dos s´apareixen a robes en les que yo me vach vestí, ademés de tres mercadés que a casa meua van está. Entonses Saladino, no podén ya aguantás, lo va abrassá tendramen, diénli:
- Vos sou micer Torello de Strá, y yo soc un dels tres mercadés als que la vostra dona los va doná estes robes; y ara ha arribat lo tems de assegurá la vostra creensia en lo que ere la meua mercansía, com al separám de vos tos vach di que podríe passá.

Micer Torello, al sentí aixó, va escomensá a ficás contentíssim y a avergoñís; a está contén de habé tingut tal invitat, y a avergoñís de que pobremen li pareixíe habél ressibit; a lo que Saladino va di:

- Micer Torello, ya que Deu tos ha enviat a mí, penséu que de ara en abán sou vos aquí l´amo.

Y fénse festes grans, en reals vestits lo va fé adornás, y portánlo dabán dels seus baróns mes ilustres y habén dit moltes coses en alabansa del seu valor, va maná que per consevol que la seua grassia apressiare tan honrat fore com la seua persona; lo que desde entonses tots van fé, pero mol mes que los atres los dos Siñós que habíen sigut compañs de Saladino al viache. La altura de la súbita gloria a la que se va vore micer Torello li va fé olvidássen una mica de les coses lombardes, y mes encara perque en seguridat esperabe que les seus cartes hauríen arribat a son tío. Ñabíe, al campo aon estabe lo ejérsit dels cristiáns, lo día que van sé apresats per Saladino, mort y sepultat un caballé provensal de poca monta de nom micer Torello de Dignes; per lo que, sén micer Torello de Strá per la seua noblesa conegut per lo ejérsit, consevol que va sentí di «Ha mort micer Torello», se va pensá que ere micer Torello de Strá y no lo de Dignes; y lo acsidén del apresamén que los va sobrevindre no va dixá que los engañats ixqueren del seu error. Per lo que mols itálics van torná en esta notissia, entre los que ne van ñabé algúns tan presuntuosos que van osá di que lo habíen vist mort y que habíen assistit a la seua sepultura. Aixó, sabut per la dona y per los seus paréns, va sé ocasió de molta pena, no sol dells, sino de tots los quel habíen conegut. Llarg siríe de contá lo doló y la tristesa y los plos de la seua dona. Después de algúns mesos de dol va sé solissitada per los mes ilustres homens de la Lombardía; sons germáns y tots los seus paréns van escomensá a demanáli que se casare, a lo que ella moltes vegades y en grandíssims plos se habíe negat; pero obligada, al final va tindre que fé lo que volíen los seus paréns, en esta condissió: que teníe que está sense conviure en lo home tan tems com li habíe prometut a micer Torello. Mentres a Pavia estaben les coses de la Siñora en estos termes, y faltán sol vuit díes per a anássen a viure en lo seu nou home, va passá que micer Torello va vore a Alejandría un día a un que habíe vist pujá en los embaixadós genovesos a la galera que veníe a Génova; per lo que, fénlo cridá, li va preguntá quín viache habíen tingut y cuán habíen arribat a Génova. A lo que va di este:

- Siñó meu, mal viache va fé la galera, tal com vach sentí a Creta, aon me vach quedá; perque están prop de Sicilia, se va eixecá una perillosa tramontana que la va espentá contra les naus de la Berbería, y no se va salvá ni un alma; y entre los atres van morí tamé dos germáns meus.

Micer Torello, creén les paraules de aquell, que eren mol verdaderes, y enrecordánsen de que lo plasso que li habíe demanat a la seua dona se acababe, y donánsen cuenta que a Pavia no se deuríe sabé res dell, va tindre per sert que la seua dona se hauríe tornat a casá; en lo que va caure en tan gran doló que, perduda la gana de minjá y tombánse al llit, va dessidí morís. Aixó, cuan va arribá a oíts de Saladino, que mol lo volíe, va acudí a vórel; y después de mols rogs que li va fé, sabuda la raó del seu doló y de la seua enfermedat, li va reprochá mol no habélay dit abáns, y después li va demaná que se animare, asseguránli que, si podíe, ell obraríe de modo que estiguere a Pavia abáns del plasso donat; y li va di cóm se podríe fé. Micer Torello, donán fe a les paraules de Saladino, y habén moltes vegades escoltat di que alló ere possible y se habíe fet moltes vegades, va escomensá a animás, y a demanáli a Saladino que se donare pressa en fé alló. Saladino, a un nigromante seu, li va maná que arreglare la manera de que micer Torello, damún de un llit fore transportat a Pavia en una nit; a lo que lo nigromante va contestá que aixina siríe fet, pero que per lo seu be lo adormigueren. Arreglat aixó, va torná Saladino a Micer Torello, y trobánlo completamen determinat a está a Pavia abáns del plasso donat, si puguere sé, y si no se puguere fé a dixás morí, li va di aixó: - Micer Torello, si mol voléu a la vostra dona y teméu que pugue sé de un atre, sap Deu que yo no puc reprochátosu perque de cuantes dones me pareix habé vist ella es la que per les seues costums, les seues maneres y lo seu porte (dixán la hermosura, que es flo caduca) mes digna me pareix de alabás y tíndres en apressio. Me hauríe complagut mol que, ya que la fortuna tos habíe portat aquí, lo tems que vos y yo visquerem, al gobern del regne que yo ting forem igualmen Siñós; pero com puc enviátos a casa y vos dessicháu está allí, de la forma que tos hay dit tos enviaré.

A lo que micer Torello va replicá:

- Siñó meu, sense les vostres paraules, los vostres actes me han demostrat be la vostra benevolensia, que yo may hay mereixcut, y de lo que diéu, encara que no u diguéreu, vic y moriré sertíssim; pero tal com hay dessidit, tos rogo que lo que me hau dit que faréu u faigáu pronte, perque demá es lo radé día del plasso.
Saladino va di que alló estabe arreglat; y esperán enviál per la nit, va fé Saladino prepará a una gran sala un hermossíssim y ric llit ple de madalaps, cuixíns, segóns la seua costum, en vellut y bordats en or, y se va ficá una banua en arabescos de perles mol grosses y en riquíssimes pedres pressioses, que va sé después aquí tinguda com un incalculable tessoro; y fet aixó, va maná que a micer Torello li ficaren un traje a la guisa sarracena, que ere la roba mes rica y mes maja que may dingú haguere vist, y lo cap, a la seua manera, va fé que lay embolicaren en un dels seus llarguíssims turbáns. Y sén ya tard, Saladino va entrá, en mols dels seus baróns, a la alcoba aon Micer Torello estabe, y assentánse a la seua vora, casi plorán, va escomensá a díli: - Micer Torello, lo momén que me separará de vos ha arribat, y com yo no puc acompañátos ni fétos acompañá, per la condissió del camí que teníu que fé, aquí a la alcoba ting que despedím de vos, a lo que hay vingut. Y per naixó, antes de dixátos en Deu, tos rogo que per l´amor a la amistat que ña entre natros, que no tos olvidéu de mí, y si es possible, antes de que mos arribo la nostra hora, que vos, habén ficat en orden les vostres coses a la Lombardía, una vegada per lo menos vinguéu a vórem pera que puga yo entonses enmendá la falta que ara per la vostra pressa ting que cometre; y hasta que aixó passo, visitéume en cartes y demanáume les coses que tos agradon, que en mes agrado per vos que per cap home del món u faré en seguridat.

Micer Torello no va pugué aguantás les llágrimes, y per naixó, impedit per nelles, va contestá en poques paraules que ere impossible que may los seus benefissis y lo seu valor se ni anaren de la memoria, y que sense falta lo que li demanabe faríe si lo tems lay consedíe. Per lo que Saladino, abrassánlo y besánlo, entre llagrimots li va di:

- Anéu en Deu - y va eixí de la alcoba, y los demés baróns detrás dell se van despedí y sen van aná en Saladino a la sala aon habíe fet prepará lo llit.

Pero sén ya tard y lo nigromante están esperán a fé alló y preparánu tot, va vindre un meche en un brebaje pera micer Torello, y diénli que lay donabe pera reforsál, sel va beure: y no va passá mol rato abáns de adormís. Y aixina dormín va sé portat per orden de Saladino al hermós llit; y li van colocá una gran y bella corona mol valuosa, y la va siñalá de manera que claramen se va vore después que Saladino lay enviabe a la dona de micer Torello. Después, li va ficá a micer Torello al dit un anell al que se habíe engastat un carbunclo tan relluén que pareixíe una antorcha ensesa, de valor inestimable; después li va fé señí una espasa valuosa, y un broche al pit, en perles may vistes, y moltes atres pedres pressioses, y después, als dos flancos, va fé ficá dos grandíssims ribells de or plens de doblers y perles enredades, y anells, y sinturóns, y datres coses que llarg siríe contáu. Y fet aixó, un atra vegada va besá a micer Torello y li va maná al nigromante que faiguere lo seu; per lo que, en seguida, en presensia de Saladino, lo llit que portabe a micer Torello, va desapareixe de allí, y Saladino se va quedá parlán dell en los seus baróns.

Ya a la iglesia de San Pietro de Cieldoro (ciel d´oro, sel o sial de or) de Pavia, tal com u habíe demanat, estabe micer Torello en totes les dites joyes y adornos, y encara dormíe, cuan habén tocat ya a maitines, lo sacristá va entrá a la iglesia en una llum a la ma, va vore lo ric llit y no sol se va maravellá, sino que se va esglayá, y va fugí. Veénlo lo abat y les monjos, li van preguntá la raó. Lo monjo la va di.- ¡Oh! - va di lo abat -, no eres ya cap chiquet ni tan nou a la iglesia pera espantát tan fássilmen; anémhi, pos, y veigám quín coco has vist. Enseses, pos, mes llums, lo abat en tots los seus monjos van entrá a la iglesia y van vore este llit tan maravellós y ric, y al caballé que dormíe; y mentres, temoricos y timits, sense arrimás al llit, les nobles joyes miraben, va passá que, habén passat la virtut del brebaje, micer Torello se va despertá y va suspirá. Los monjos al vore aixó, y lo abat en ells, espantats y cridán: "¡Siñó, ajúdamos!", van fugí tots.

Micer Torello, uberts los ulls y mirán al voltán, va vore que estabe allí aon li habíe demanat a Saladino, de lo que se va ficá mol contén; per lo que, assentánse al llit y miránu tot detalladamen, per mol que ya sabíe la magnifissensia de Saladino, li va pareixe ara mes gran. Veén als monjos fugín y donánsen cuenta del perqué, va escomensá a cridá al abat pel seu nom, y a rogáli que no tingueren temó, perque ell ere Torello, lo seu nebot. Lo abat, al sentí aixó, encara se va esglayá mes, perque lo teníe per mort; pero después de un rato, tranquilisat per verdaderes probes, fen la siñal de la santa creu, se va arrimá cap an ell; al que micer Torello va di: - Oh, pare meu, ¿de qué teníu temó? estic viu, grassies a Deu, y aquí hay tornat de ultramar. Lo abat, a pesá de que teníe la barba llarga y estabe vestit en traje de moros, después de un bon rato lo va reconeixe al final, y lo va agarrá de la ma, y li va di:
- Fill meu, ¡sigues ben vingut! - No tens que extrañát de la nostra temó, perque an esta terra no ña dingú que no cregue firmemen que estás mort. Hasta doña Adalieta, la teua dona, vensuda per los rogs y les amenasses dels seus paréns y contra la seua voluntat, se ha tornat a casá; y avui de matí té que anássen en lo seu home, y les bodes y tot lo que se nessessite pera la festa está ya preparat.
Micer Torello, eixecánse del ric llit y fénlos al abat y als monjos maravelloses festes, los va demaná a tots que de la seua tornada no parlaren en dingú, hasta que no haguere ell resolt un assunto seu. Después de aixó, fen ficá a salvo les riques joyes, li va contá al abat lo que li habíe passat hasta aquell momén. Lo abat, contén de les seues aventures, en ell va doná grassies a Deu. Después de aixó, li va preguntá micer Torello al abat quí ere lo nou home de la seua dona. Lo abat lay va di, a lo que micer Torello va di:
- Abáns de que se sápigue que hay tornat vull vore lo comportamén que té la meua dona en estes bodes; y per naixó, encara que no sigue costum que los religiosos vaiguen a tals convits, vull que per lo meu amor u arregléu de manera que los dos hi aniguem.

Lo abat va contestá que de bona gana; y al fés de día va maná un recado al ressién casat dién que volíe assistí a la boda en un compañ; a lo que lo gentilhome va contestá que mol li agradabe. Arribada, pos, la hora del minjá, micer Torello, en aquell traje que portabe, sen va aná en lo abat a casa del ressién casat, mirat per tots en assombro, pero no reconegut per dingú; y lo abat los díe a tots que ere un sarraceno enviat per lo sultán al rey de Fransa com a embaixadó. Y, pos, micer Torello assentat a una taula exactamen enfrente de la seua dona, a la que en grandíssim plaé mirabe; y en lo gesto li pareixíe molesta per estes bodes.
Ella tamé alguna vegada lo mirabe, no perque lo reconeguere en res (que la llarga barba y lo extrañ traje y la firme creensia de que estabe mort no lay permitíen), sino per la raresa del traje. Pero cuan li va pareixe oportú a micer Torello vore si sen enrecordabe dell, traénse del dit lo anell que la seua dona li habíe donat al separás della, va fé cridá a un mosset que servíe dabán dell, y li va di:

- Dísli de la meua part a la ressién casada que al meu país se acostume, cuan algún forasté com yo minge al banquete de una ressién casada, com es ella, en siñal de que li agrade de que ell haigue vingut a minjá, que ella li envíe la copa en la que beu plena de vi; y después de que lo forasté ha begut, tapánla, la novia se beu lo que ha quedat.

Lo jovenet li va doná lo recado a la Siñora, que pensán que aquell ere un gran infanzón, pera mostrá que li agradabe la seua arribada, una gran copa dorada, que teníe dabán, va maná que fore rentada y omplida a cormull de vi y portada al gentilhome; y aixina se va fé. Micer Torello, que se habíe embutit a la boca lo seu anell, lo va dixá caure a dins de la copa sense que dingú sen acatare, y dixán un poc de vi, la va tapá y lay va enviá a la Siñora. Ella, prenénla, pera cumplí en la costum, destapánla se la va portá a la boca y va vore lo anell, y sense di res lo va está mirán un rato; y reconeixénlo com lo que ella li habíe donat al anássen a micer Torello, lo va pendre, y mirán fíxamen al que creíe forasté, com si se haguere tornat loca, tirán an terra la taula que teníe dabán, va cridá:

- ¡Es lo meu siñó, es verdaderamen micer Torello!

Y corrén a la taula a la que ell estabe assentat, sense importáli les seues robes ni res de lo que ñabíe damún de la taula, se va aviá contra nell, lo va abrassá mol fort, y no se la va pugué arrencá del seu coll, hasta que micer Torello li va di que se tranquilisare una mica, perque tems ñauríe de abrassál. Entonses ella, alsánse, están ya les bodes totes turbades y en part mes alegres que may per la recuperassió de tal caballé, rogats per nell, tots van callá; per lo que micer Torello los va narrá tot lo que li habíe passat desdel día de la seua partida hastan aquell momén, concluín que al gentilhome que, creénlo mort, habíe pres per dona a la seua, si están viu lay preníe, no teníe que paréixeli mal.
Lo ressién casat, encara que se sentire burlat, generosamen y com amic va contestá que de les seues coses podíe fé lo que mes li agradare. La Siñora, lo anell y la corona ressibides del nou home allí los va dixá y se va ficá aquell que de la copa habíe pres, y tamé la corona que li habíe enviat lo sultán. Ixín de la casa aon estaben, en tota la pompa de unes bodes, hasta la casa de micer Torello sen van aná, y allí los desconsolats amics y paréns y tots los siudadáns, que lo miraben com si haguere ressusitat, en llarga y alegre festa se van consolá. Micer Torello, donánlos de les seues pressioses joyes una part als que habíen fet lo gasto de les bodes y al abat y a mols atres, y per mich de un mensajero fenli sabé la seua felís repatriassió a Saladino, declaránse lo seu amic y criat, mols añs en la seua valerosa dona va viure después, sén mes cortés que may.

Este va sé, pos, lo final de les penes de micer Torello y de les de la seua volguda dona, y lo galardón de les seues alegres cortessíes.
Algúns que tenen en qué, saben tan mal féles que les fan pagá mes de lo que valen; per lo que, si de elles no se seguix cap recompensa, no tenen que maravillás, ni ells ni datres.

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA DÉSSIMA. 

Una siciliana li pren a un viachán lo que éste ha portat a Palermo, y éste, fén vore que tornabe en molta mes mercansía que la primera vegada, prenén de ella dinés prestats, la dixe en aigua de borraines.

Esta historia de la reina va fé riure mol a tots; no ñabíe dingú allí que no tinguere llágrimes als ulls. Pero después de acabá ella, Dioneo, que sabíe que an ell li tocabe lo radé turno, va di:
Grassioses siñores, manifiesta cosa es que mes agraden les artimañes contra mes artifissioses són. Y per naixó, encara que hermossíssimes coses totes haigáu contat, vull yo contáton una que tos agradará; an ella es burlada la mes gran mestra en burles.

Solíe ñabé (y potsé encara ne ñague avui) una costum a totes les siudats portuaries de la marina, tots los mercadés que arriben an elles en les seues mercansíes, al descarregáles, les porten a un almassén al que a mols puestos diuen aduana, que es del ajuntamén o del siñó de la siudat; y allí, donán an aquells que están al seu cárrec, per escrit, tota la mercansía y lo preu de ésta, se li done al viachán una bodega a la que fique la seua mercansía y la tanque en clau; y los dits aduanés después escriuen al llibre de la aduana a cuenta del viachán tota la seua mercansía, fénse después pagá los seus drets per lo viachán o de tota o de part de la mercansía que éste trague de la aduana.
Y per neste llibre de la aduana moltes vegades se informen los corredós de la calidat y la cantidat de les mercansíes que ñan allí, y tamé están allí los mercadés que les tenen, en los que después ells, segóns los ve a ma, parlen de los cambis, los trueques, y de les ventes y de atres assuntos. Esta costum, com a mols atres puestos, ñabíe a Palermo de Sicilia; aon tamé ñabíen, y encara ñan, moltes dones de hermossíssim cos pero enemigues de la honestidat, les que, per los que no les coneixen siríen y són tingudes per grans y honestíssimes dames. Y están dedicades del tot no ya a afeitá sino a pelá als hómens, en cuan veuen a un viachán forasté allí, en lo llibre de la aduana se informen de lo que té y de cuán pot guañá, y después en los seus plassentés y amorosos actes y en paraules dolsíssimes se les ingenien en seduí y en atraure lo seu amor; y ya a mols ne han atret als que bona part de les seues mercansíes los han pres de les mans, y a bastáns tot; y de ells ne han ñagut que no sol la mercansía, sino tamé lo barco y les carns y los ossos los han dixat, tan suavemen la barbera ha sabut passáls la navalla.
Ara be, no fa mol tems va passá que aquí, enviat per los seus mestres, va arribá un dels nostres jovens florentíns de nom Niccolo de Cignano, encara que li díen Salabaetto, en tantes pesses de roba de llana que li habíen entregat a la fira de Salerno que podíen valdre uns singséns floríns de or; y entregán la tassa de ells als aduanés, los va ficá a una bodega, y sense mostrá molta pressa en despacháls, va escomensá a rondá per la siudat. Y sén ell blang y rubio y mol pincho, y mol gentil, va passá que una de estes dones barberes, que se fée cridá madama Lancofiore, habén sentit algo dels seus assuntos, li va ficá los ulls a damún; de lo que donánsen cuenta ell, creén que ella ere una gran Siñora, va pensá que per la seua hermosura li agradabe, y va pensá en portá mol cautamen este amor; y sense di res a dingú, va escomensá a passejá per dabán de la casa de aquella. Ella, donánsen cuenta, después de inflamál en les seues mirades, mostrán que se consumíe per nell, secretamen li va enviá una dona del seu servissi que mol be coneixíe l'art de la picardía, que, casi en llágrimes als ulls, después de moltes histories, li va di que en la seua hermosura y amabilidat habíe conquistat a la seua Siñora de tal manera que no trobabe descáns ni de día ni de nit; y per naixó, cuan vullguere, dessichabe mes que atra cosa pugué trobás en ell secretamen a uns bañs; y después de aixó, traén un anell de la bossa, de part de la seua Siñora lay va doná.
Salabaetto, al sentí aixó va sé lo home mes alegre que may van ñabé; y prenén lo anell y fregánse en ell los ulls y después besándolo, sel va ficá al dit y li va contestá a la bona dona que, si madama Lancofiore lo volíe, que estabe ben retribuida perque ell la volíe mes que a la seua propia vida, y que estabe disposat a aná aon an ella vullguere y a consevol hora. Tornada, pos, la mensajera a la seua Siñora en esta resposta, a Salabaetto li van di enseguida a quíns bañs al día siguién, después de véspres, debíe esperála;
éste, sense díli res a dingú, a la hora ordenada allí que sen va aná, y va trobá que la sala de bañs habíe sigut alquilada per la Siñora. Y casi acababe de entrá cuan van apareixe dos esclaves carregades de coses: la una portabe al cap un gran y hermós madalap de guata y l’atra una grandíssima sistella plena de coses; y estenén este madalap a un catre a una alcoba de la sala, van ficá damún un parell de llansols finíssims de seda y después un cobertó de blanquíssim cendal de Chipre en dos cuixíns bordats a maravilla; y después de aixó, despullánse y entrán al bañ, lo van rentá y van agraná tota la sala.
Y poc después la Siñora, seguida per atres dos esclaves, va víndre al bañ; aon ella, en cuan va pugué, va fé grans festes a Salabaetto, y después de los mes grans suspiros del món, después de que mol lo va abrassá y besá, li va di:

- No sé quí haguere pogut portám an aixó mes que tú; que me has botat foc, chiquet toscano.

Después de aixó, cuan ella va voldre, los dos despullats van entrá al bañ, y en ells dos de les esclaves. Allí, sense dixá que dingú mes li ficare la ma damún, ella mateixa en sabó en almizcle y en un atre perfumat en clavo, maravillosamen y be va rentá del tot a Salabaetto, y después se va fé rentá y refregá per les seues esclaves. Y fet aixó, van portá les esclaves dos llansols blanquíssims y sutils de los que emanabe tan bona auló a roses que tot lo que ñabíe pareixíen roses; y van embolicá en un a Salabaetto y en l’atre a la Siñora, y sels van emportá al llit preparat. Y allí, después de dixá eixugás la suó, traénlos les esclaves aquells llansols, se van quedá despullats. Y traén de la sistella poms de plata bellíssims y plens, uns de aigua de roses, atres de aigua de azahar, de aigua de flo de jazmíns, totes aquelles aigües van derramá; y después, traén caixes de dolsos y pressiadíssims vins, se van confortá. A Salabaetto li pareixíe está al paraísso; y mil vegades habíe mirat an aquella, que ere majíssima, y sen añs li pareixíe cada hora per a que les esclaves sen anaren y pugué trobás als seus brassos. Les esclaves, después de que, per orde de la Siñora, dixán una antorcha ensesa a la alcoba, sen van aná de allí, ésta va abrassá a Salabaetto y ell an ella; y en grandíssim plaé de Salabaetto, al que li pareixíe que se derretíe per nella, van está una llarga hora. Pero después de que a la Siñora li va pareixe tems de eixecás, fen víndre a les esclaves, se van vestí, van beure y minjá dolsaines, y rentánse la cara y les mans en aquelles aigües odoríferes, y volén anássen, li va di la Siñora a Salabaetto:
- Si vullgueres, me pareixeríe un favor grandíssim que esta nit vingueres a sopá en mí y a dormí. Salabaetto, que ya de la hermosura y de les amables artimañes de ella estabe pessigat, creén que ere per an ella com lo cor del cos amat, va contestá:
- Siñora, tot lo vostre gust me es mol grato, y per naixó tan esta nit com sempre faré lo que vullgáu y lo que per vos me sigue manat.

Entornánsen, pos, la Siñora a casa, y fen adorná la seua alcoba, y fen prepará un sopá esplendit, va esperá a Salabaetto. Este, cuan se va fé algo fosc, allá que sen va aná, y alegremen ressibit, en gran festa y ben servit va sená en la Siñora. Después, entrán a la alcoba, va sentí allí una maravillosa auló de fusta de aloe y va vore lo llit adornadíssim en muixonets de Chipre, y moltes bones robes penján de los barróns; estes coses, totes juntes y cada una per sí sola li van fé pensá que teníe que sé aquella una gran y rica Siñora; y per mol que haguere sentit parlá de la seua vida y costums, no su volíe creure per res del món, y si se haguere cregut que an algún lo haguere fet burla, per res del món se podíe pensá que aixó li podíe passá an ell. En grandíssim plaé se va gitá aquella nit en ella, inflamánse mes cada vegada. Arribat lo matí, li va señí ella un hermós y elegán cinturón de plata en una bona bossa, y li va di: - Dols Salabaetto meu, me encomano a tú; y aixina com la meua persona está a la teua dispossissió, aixina u está tot lo que ting, y lo que yo puc, a lo que vullgues maná.

Salabaetto, contén, besánla y abrassánla, va eixí de casa seua y va aná cap aon acostumaben a está los demés mercadés. Y anán una vegada y atra en ella sense que li costare res, y enviscánse cada día mes, va passá que va vendre la roba al contat y en un bon profit; lo que la bona dona no per nell, sino per atres va sabé en seguida. Y habén anat Salabaetto a casa seua una tarde, va escomensá ella a bromejá y a jugá en ell, y a besál y a abrassál, mostránse tan inflamada de amor que pareixíe que anabe a morísseli als brassos; y volíe donáli dos bellíssimes copes de plata que teníe, que Salabaetto no volíe pendre, perque entre unes vegades y atres be habíe ressibit de ella lo que valdríe uns trenta floríns de or sense habé pogut fé que ella ressibiguere dell res que valguere una grossa. Al final, habénlo ben inflamat en lo mostrás inflamada, una de les seues esclaves, tal com ella u habíe preparat, la va cridá; per lo que ella, eixín de la alcoba y están afora una mica, va torná a dins plorán, y tiránse damún del llit pancha per aball, va escomensá a lamentás. Salabaetto se va extrañá, la va agarrá en brassos y va escomensá a plorá en ella y a díli: - ¡Ah!, cor del meu cos, ¿qué tens tan de repén?, ¿quína es la raó de este doló? ¡Ah, dísmu, alma meua!

Después de que la dona se va fé rogá bastán, va di:

- ¡Ay, dols siñó meu! No sé qué fé ni qué di. Acabo de ressibí una carta de Mesina, y me escriu mon germá que, encara que haiga de vendre o empeñá tot lo que ting, que sense falta li envía abáns de vuit díes mil floríns de or y que si no li tallarán lo cap; y yo no sé qué puc fé per a obtíndrels tan pronte; que, si tinguera al menos quinse díes de tems, trobaría la manera de ajuntáls, o podría vendre algunes de les nostres possessións; pero no podén, preferiría está morta abáns de que me arribare aquella mala notíssia.
Y dit aixó, no dixabe de plorá. Salabaetto, al que les amoroses flames li habíen tret gran part del coneiximén, creén que aquelles llágrimes eren verdaderes y les paraules de amor mes verdaderes, va di:

- Siñora, yo no podré oferíton mil, pero sí singséns floríns de or, si creéu que mels podréu torná de aquí quinse díes; y vostra ventura es que pressisamen ahí vach vendre la cárrega de roba: que, si no fore aixina, no podría dixátos ni una grossa.

- ¡Ay! - va di la dona -, ¿aixina que has patit incomodidat de dinés? ¿Per qué no me u demanabes? Perque si no ne ting mil sí que ne ting sen y hasta dosséns per a donát; me has tret lo valor per a asseptá lo servissi que me oferixes.

Salabaetto, mol mes que cautivat per nestes paraules, va di:
- Siñora, per assó no vull que u dixéu; que si tan los haguera nessessitat com los nessessitéu vos, be tols hauría demanat.

- ¡Ay! - va di la Siñora -, Salabaetto meu, be sé que lo teu amor per mí es verdadé y perfecte cuan, sense esperá a que te u demanara, en tan gran cantidat de dinés espontáneamen me proveíxes en esta nessessidat. Y en sertesa era yo tota teua sense aixó, y en aixó u siré mol mes; y may dixaré de agraít la salvassió del cap de mon germá. Pero sap Deu que de mala gana los preng considerán que eres viachán y que los mercadés nessessiten los dinés per als seus negossis; pero com me apure la nessessidat y ting firme esperansa de tornátels pronte, los pendré, y per lo que falto, si no los trobo enseguida, empeñaré totes estes coses meues.

Y dit aixó, derramán llágrimes, se va dixá caure a la faldeta de Salabaetto, que va escomensá a consolála; y passán la nit en ella, per a mostrás magnánimamen lo seu servidó, sense esperá a que los hi demanare li va portá singséns floríns de or, que ella, rién en lo cor y plorán en los ulls va pendre, contentánse Salabaetto en una simple promesa seua. En cuan la dona va tindre los dinés van escomensá a cambiá les condissións; y cuan antes la visita a la dona estabe libre totes les vegades que Salabaetto volíe, van escomensá a apareixe raóns per les que de set vegades li passabe no pugué entráy ni una, ni li ficaben la cara ni li féen les caríssies ni les festes de abáns. Y passat en un mes y en dos lo plasso en que los seus dinés teníen que séli tornats, al demanáls li donaben paraules en pago; per lo que, acatánsen Salabaetto del engañ de la malvada dona y de lo seu poc coneiximén, y veén que de alló res profitós trauríe, perque no teníe cap escritura ni testimoni, y avergoñínsen de queixás a dingú, perque l´habíen avisat abáns de la burla que mereixcudamen per la seua brutalidat li vindríe de aixó, mol dolgut, en ell mateix plorabe la seua desgrassia. Y habén ressibit moltes cartes dels seus mestres per a que cambiare aquells dinés y los hi enviare, per a que no siguere descuberta la seua culpa, va deliberá anássen, y puján a un barquet, no a Pisa com debíe, sino a Nápoles sen va aná. Estabe allí en aquell tems lo nostre compare Pietro del Canigiano, tessorero de madama la emperatrís de Constantinopla, home de gran talento y sutil ingenio, grandíssim amic de Salabaetto y de los seus; en lo que, com a persona discretíssima, lamentánse Salabaetto después de algúns díes, li va contá lo que habíe fet y la seua desgrassiada aventura, y li va demaná ajuda y consell per a pugué allí guañás la vida afirmán que may enteníe torná a Florencia. Canigiano, entristit per estes coses, va di: - Mal has fet, mal te has portat, mal has obeít als teus mestres, massa dinés de una vegada te has gastat en moldre; pero ¿qué? Está fet, y se té que pensá en un atra cosa. Y com home avisat rápidamen van pensá lo que habíen de fé y lay va di a Salabaetto;
al que, agradánli lo plan, se va llansá a la aventura de seguíl. Y tenín algúns dinés y habénni dixat Canigiano uns pocs, va maná fé uns cuans embalajes ben lligats, y comprá vin barriques de oli y omplíles, y carregán tot alló sen va entorná cap a Palermo; y entregán la relassió de los embalajes als aduanés y la de les barriques, y fen anotá totes les coses a la seua cuenta, los va ficá a les bodegues, dién que hasta que un atra mercansía que estabe esperán no arribare no volíe tocá aquella. Lancofiore, habénsen enterat de aixó y sentín que valíe uns dos mil floríns de or o mes, alló que al presén habíe portat, sense contá lo que esperabe, que valíe mes de tres mil, pareixénli que habíe apuntat baix, va pensá en restituíli los singséns per a pugué tíndre la majó part de los sing mil; y va enviá a buscál. Salabaetto, ya en malissia, allí va acudí. Ella, fen vore que no sabíe res de lo que habíe portat, li va fé una maravillosa benvinguda, y va di:

- Aquí tens, si te habíes enfadat en mí perque no tels vach torná en lo plasso pressís... Salabaetto se va ficá a riure y va di:

- Siñora, en verdat me va desagradá un poc, perque me haguera arrencat lo cor per a donátol si en alló tos complaguera; pero vull que sapigáu lo enfadat que estic en vos.
Es tan l´amor que tos ting que hay fet vendre la majó part de les meues possessións, y ara hay portat aquí mercansía que val mes de dos mil floríns, y ne espero de Ocsidén mes que valdrá mes de tres mil, y vull fé an esta siudat un almassén y quedám aquí per a está sempre prop de vos, pareixénme que estic milló en lo vostre amor que crec que dingú pugue estáu en lo seu. A lo que la dona va di:

- Mira, Salabaetto, tot este arreglo teu me agrade mol, perque te vull mes que a la meua vida, y me agrade mol que hagues tornat en intensió de quedát perque espero passá encara mols bons ratos en tú; pero vull excusám un poc perque, en aquells tems en que ten vas aná algunes vegades vas voldre entrá y no vas pugué, y algunes vas vindre y no vas sé tan alegremen ressibit com solíes, y ademés de aixó, no te vach torná los dinés a tems. Tens que sabé que entonses estaba yo en grandíssima pena; y lo que está en este estat, per mol que vullgue a un atre no li pot ficá tan bona cara ni aténdrel com voldríe; y ademés tens que sabé que li es mol penós a una dona pugué reuní mil floríns de or, y tots los díes li diuen mentires y no se cumplix lo que se li ha prometut, y per naixó nessessitam tamé natros mentí als demés; y de ahí ve que yo no te puguera torná los teus dinés. Pero los vach reuní poc después de la teua marcha y si haguera sabut aón enviátels tels haguera fet arribá; pero com no u sabía, tels hay guardat. Y fénse portá una bossa aon estaben aquells mateixos que ell li habíe dixat, lay va ficá a la ma y li va di:

- Conta a vore si ne ñan singséns.

Salabaetto may se habíe sentit tan contén, y contánlos y veén que ne ñabíen singséns, y tornánlos a guardá, va di:

- Siñora, sé que diéu la verdat, pero prou hau fet; y tos dic que per naixó y per
l´amor que tos ting may me demanaríeu per a consevol nessessidat vostra una cantidat que puguera yo donátos que no to la donara; y en cuan me haiga establit podréu probám en aixó.
Y de esta guisa recuperat en ella l´amor en paraules, va escomensá Salabaetto a frecuentála galanmen, y ella a donáli gust y a féli los mes grans honors del món, y mostráli mol amor. Pero Salabaetto, volén en un engañ castigá lo engañ que ella li habíe fet, invitat un día per a que anare a sopá y a dormí en ella, va acudí tan melancólic y tan tristot que pareixíe que vullguere morís. Lancofiore, abrassánlo y besánlo, va escomensá a preguntáli per qué teníe aquella melancolía. Ell, después de fés rogá un bon rato, va di: - Estic arruinat, perque lo barco aon estabe la mercansía que yo esperaba ha sigut capturat per los corsaris de Mónaco y per a rescatál se nessessiten deu mil floríns de or, de los que yo ne ting que pagá mil; y no ting dinés perque los singséns que me vas torná los vach enviá enseguida a Nápoles per a invertíls en teles y portáles aquí. Y si vullguera ara vendre la mercansía que ting aquí, com no es la temporada apenes me donarán una perra per dos géneros; y encara no soc aquí prou conegut per a trobá qui mels dixo, y per naixó no sé qué di ni qué fé; y si no envío pronte los dinés se emportarán a Mónaco la mercansía y may mes la recuperaré.

La dona, mol contrariada per naixó, perque li pareixíe pédreu tot, pensán qué podíe ella fé, va di:

- Deu sap lo que me dol per amor teu; ¿pero de qué servix apenás tan? Si yo tinguera eixos dinés sap Deu que tels dixaría enseguida, pero no los ting; ña una persona que fa tems men va dixá singséns, pero en forta ussura, que no demane menos del trenta per sen; si de eixa tal persona los vullgueres, nessessitaríes de garantía un bon empeño; y en cuan a mí yo estic disposada a empeñá totes estes robes y la meua persona si cal per lo que vullgue dixám, per a pugué servít, pero lo remanén, ¿cóm lo asseguraríes?

Va vore Salabaetto la raó que movíe an ésta a féli tal servissi y sen va acatá de que de ella siríen los dinés prestats. Primé lay va agraí y después va di que encara que fore a mol alt interés no u podíe dixá, pos li apretabe la urgensia; y después va di que u asseguraríe en la mercansía que teníe a la aduana, fénla escriure a nom del prestamiste, pero que volíe conservá la clau de la bodega, per a pugué mostrá la seua mercansía si algú la volíe vore y per a que res li tocaren o permutaren o cambiaren. La dona va di que aixó estabe ben dit y ere mol bona garantía; y per naixó, al arribá lo día va enviá a buscá a un corredó del que sen fiabe mol y parlán en ell sobre este assunto li va entregá mil floríns de or, que lo corredó va prestá a Salabaetto, y va fé inscriure al seu nom lo que Salabaetto teníe a les bodegues, y habén fet les escritures y contraescritures juns, y quedán en concordia, sen van aná als seus assuntos. Salabaetto, tan pronte com va pugué, puján a un barquet, en mil singséns floríns de or sen va aná a vore a Pietro del Canigiano a Nápoles, y desde allí los va enviá una fiel y completa cuenta a Florencia als seus mestres, los que l´habíen enviat en les robes; y pagánli a Pietro y a consevol atre al qui deguere algo, mols díes a Canigiano su va passá be en lo engañ fet a la siciliana; después, de allí, no volén continuá sén viachán, va víndre a Ferrara.
Lancofiore, com no trobabe a Salabaetto a Palermo va escomensá a extrañás y va sospechá; y después de esperál uns dos mesos, veén que no tornabe, va fé que lo corredó manare despressintá les bodegues. Y examinán les barriques que se creíe que estaben plenes de oli, va trobá que estaben plenes de aigua del mar, y sol ñabíe una capa de oli damún. Después, deslligán los embalajes, tots menos dos, que eren teles, plens los va trobá de borra; y entre tot lo que ñabíe no valíe mes de dosséns floríns; per lo que Lancofiore, veénse burlada, va plorá per los singséns floríns tornats y mol mes per los mil prestats, diénse moltes vegades: - Qui trate en toscano no pot sé segato.

Y aixina, quedánse en la pérduda y la burla, se va trobá en que tan listos eren la una com l´atre.
Al acabá Dioneo la seua novela, Laureta, veén que habíe arribat lo final del seu reinat, alabats los consells de Pietro Canigiano, que per los seus efectes se habíen vist sé bons, y la sagassidat de Salabaetto, que no va sé menos al ficáls en obra, traénse del cap lo lloré lay va ficá al cap a Emilia, dién:

- Siñora, tindrem una hermosa reina, féu, pos, que a la vostra hermosura acompañon les vostres obres.

Y va torná a assentás. Emilia, per vóres feta reina y alabada en públic per la seua bellesa, se va colorá, y la seua cara pareixíe los nugolets rosa de la aurora. Después de tindre los ulls cachos una mica, va organisá en los seu senescal los assuntos pertinéns a la compañía, y aixina va escomensá a parlá:

- Deleitables siñores, mol manifestamen veém que, después de que los bueys se han cansat durán lo día, amarrats al jou, són aliviats y liberats, y sels dixe pasturá per aon volen. Veém tamé que són mes hermosos los jardíns en varies plantes que los carrascals; per naixó, considerán los díes que ham estat parlán daball de una ley, demá no tos limitaré cap tema, vull que cadaú parlo de lo que vullgue, y crec que la variedat de les charrades que se conton sirá milló que parlá de sol un tema. Lo que vingue después de mí al trono, podrá constreñímos a les acostumades leys. Y dit aixó, hasta la hora de sopá los va consedí libertat a tots. Tots van alabá a la reina, y alsánse, se van entretindre.
Van sopá al voltán de la hermosa fon, y después de la sena, del modo acostumat un bon rato se van divertí cantán y ballán. Al final la reina, per a seguí lo estil dels seus predecessós, li va maná a Pánfilo que cantare una cansó, que díe aixina:

Tan es, Amor, lo be

y lo contén que estic per tú sentín

que soc felís cremánme a les teues flames.

Lo meu cor tanta alegría rebose,

tan de goch está ple

per lo que me has donat,

que amagáu siríe cosa seria

y a la cara serena

se mostre lo meu alegre estat:

que están enamorat

de un be tan elevat y estupendo

leve me sigue estám an ell cremán.

Yo no sé demostrá cantán

ni indicá en lo dit,

Amor, lo be que séntigo;

y encara que u sapiguera hauría de callá

que, sense dixáu callat,

se tornaríe tormén:

pos estic tan contén

que consevol parlá aniríe menguán

antes que anáu descubrín.

¿Quí pensaríe ya que estos brassos meus

podríen torná

aon los han tingut,

y que la meua cara sense patí rechás

tornaríe a arrimás

aon va sé beneída?

may haguera cregut

la meua fortuna, encara que estiga sucarrat
y lo meu plaé y goch estiga amagán.

La cansó de Pánfilo acabada, y per tots corejada, no van ñabé dingú que, en mes atenta solissitut que li corresponíe, no prenguere nota de les seues paraules, esforsánse en adiviná alló que ell cantabe que li conveníe tíndre amagat; y encara que uns cuans van esá imaginánse diferentes possibilidats, dingú va arribá a la verdat del assunto.
Y la reina, después de vore que la cansó de Pánfilo habíe acabat, va enviá a les joves siñores y als jovens siñós a dormí.

ACABE LA OCTAVA JORNADA.