Mostrando las entradas para la consulta gobern ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta gobern ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 10 de octubre de 2017

Otegi, Eh, Bildu, Barcelona

Cuan crides a un etarra , terroriste, a que te apoyo políticamén, estás diján mol cla que eres un terroriste, que es lo que son la Cup y Junts pel sí, en mayoría al parlamén de Cataluña. Ademés ñan atres grups y assossiasions catalanistes terroristes. Si tú no te consideres terrorista pero has votat a Cataluña, los que te representen sí que u son. Un español ha pogut votá a IU pero al gobern tenim al PP. 
Un catalá ha pogut votá a Falange y JONS pero al gobern están estos dos partits.


https://es.m.wikipedia.org/wiki/Terrorismo no solo es terrorista quien mata, en la wikipedia (modificable) hay una definición extensa. A final de este post pongo el primer párrafo.

Otegi, Eh, Bildu, Barcelona

A veces, uno sabe de qué lado estar, simplemente viendo quiénes están del otro lado, Leonard Cohen
A veces, uno sabe de qué lado estar, simplemente viendo quiénes están del otro lado, Leonard Cohen



La lealtad entre los catalanes brilla por su ausencia desde hace tiempo,aqui tenemos a Arnaldo Otegi paseando tranquilamente por Barcelona como si no pasase nada, ya no es que no lo linchen a hostias, es que encima tenemos a los independentistas catalanes aplaudiendo a un mienbro de la banda que les metio un bombazo en el Hipercor,el tío , cómo no,descojonándose en la cara de todo ellos.

Som valencians, mai catalans


El atentado de Hipercor fue una acción terrorista perpetrada por ETA el 19 de junio de 1987, que consistió en la colocación de un potente explosivo en un centro comercial de la empresa Hipercor ubicado en Barcelona, que causó la muerte de 21 personas e hirió a 45. La organización terrorista explicó en un comunicado posterior que había avisado previamente de la colocación de la bomba y que la policía no desalojó el local. // Ahora tendrá la culpa la policía, hijos de la grandísima puta vasca ! 

//

El terrorismo es el uso sistemático del terror​ para coaccionar a sociedades o gobiernos, utilizado por una amplia gama de organizaciones, grupos o individuos en la promoción de sus objetivos, tanto por partidos políticos nacionalistas y no nacionalistas, de derecha como de izquierda, así como también por corporacionesgrupos religiososracistascolonialistasindependentistasrevolucionariosconservadores y gobiernos en el poder.

viernes, 28 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA OCTAVA.

Lo conde de Amberes, acusat en fals, va al exili; dixe a dos fills seus a diferéns puestos de Inglaterra y ell, al torná de Escocia, sense sé conegut, los trobe en bon estat; entre com palafrené al ejérsit del rey de Fransa y, reconeguda la seua inossénsia, es restablit al seu primé estat.

Mol van suspirá les Siñores per les diverses calamidats de la hermosa dona: pero ¿quí sap quina raó movíe los seus suspiros? Potsé ne ñabíe que per anhel de tan frecuentes nupsies en ves de per llástima suspiraben. Pero dixán aixó pel momén presén, habénsen alguna enrit per les raderes paraules de Pánfilo, y veén per elles la Reina que la seua novela habíe acabat, se va girá cap a Elisa y li va di que continuare en una de les seues; ella, fénu, va escomensá :

Al sé lo imperi de Roma dels fransesos als tudescos transportat, va náixe entre una nassió y l’atra grandíssima enemistat y ágra y continua guiarra, per la que, tan per a deféndre lo seu país com per a atacá als atres, lo rey de Fransa y un fill seu, en tota la forsa del seu Reino y jun en los amics y paréns, van organisá un grandíssim ejérsit per a marchá contra los enemics; y abáns de que an alló se ficaren, per a no dixá lo Reino sense gobern, sabén que Gualterio, conde de Amberes, ere un home noble y sabio y mol fiel amic y criat seu, y com tamé coneixíe lo arte de la guerra los pareixíe an ells mes apte per a les coses delicades que per a les fatigoses, an ell al puesto de ells van dixá com a vicari general sobre tot lo gobern del Reino de Fransa, y sen van aná a les seues campañes.
Va escomensá, pos, Gualterio en juissi y en orden lo ofissi encomanat, sempre consultánli totes les coses a la Reina y a la seua nora; y encara que a la seua custodia y jurisdicsió habíen sigut dixades, com a les seues Siñores y prinsipals en lo que podíe les honrabe. Ere lo dit Gualterio hermossíssim de cos y teníe uns coranta añs, y mol amable y cortés, y ademés de tot aixó, ere lo mes galán y lo mes delicat caballé que an aquell tems se coneguere, y lo que mes emperifollat anabe.
Va passá que, están lo rey de Fransa y son fill a la guerra, habén mort la dona de Gualterio y habénlo dixat en un fill y una filla, encara minuts, y sense dingú mes, frecuentán ell la corte de les dites Siñores y parlán en elles frecuenmen de les nessessidats del Reino, la dona del fill del rey va ficá en ell los seus ulls y considerán en grandíssim afecte la seua persona y les seues costums, en amagat amor se va inflamá per nell; y veénse jove y fresca y an ell sense dona, va pensá que siríe fássil fé realidat lo seu dessich. Y pensán que cap cosa se oposabe an alló mes que la vergoña de manifestálay, se va disposá del tot a desfés de la vergoña, y están un día sola y pareixénli adecuat, com si atres coses en ell parlá vullguere, va enviá a per nell. Lo conde, que no sospechabe lo pensamén de la Siñora, sense tardá gens sen va aná aon ella; y sentánse, com ella va volé, en ella damún de un llit, a una cámara los dos sols, habénli ell preguntat per qué lo habíe fet vindre, y ella callán, al final, espentada per l´amor, tota roija de vergoña, casi plorán y tremolán, en paraules entretallades, aixina va escomensá a di: 

- Mol volgut y dols amic y siñó meu, vos podéu, com home sabio, fássilmen vore cuánta es la fragilidat dels homes y de les dones. Per está lluñ lo meu home no puc yo als estímuls de la carn ni a la forsa del amor oposám, y están yo sola, les fleches del amor m´han portat a enamorám. Vos sou digne de sé amat per una dona com yo, y tos ting pel mes hermós, lo mes amable y mes galán y lo mes sabut caballé que al Reino de Fransa pugue trobás; y tal com yo puc di que sense home me vech, vos tamé sense dona. Pel que yo tos rogo, pel tan gran amor com es lo que tos ting, que no me neguéu lo vostre, que la meua juventut, com lo gel al foc, se consumix per vos. Al arribá an estes paraules li van vindre als ulls tantes llágrimes que ella, que encara intentabe rogáli mes, se va encaná y no va pugué parlá mes, y baixán la cara y plorán, a la faldeta del conde va dixá caure lo cap. Lo conde, que ere un lealíssim caballé, en mols serios renecs li va escomensá a rependre lo loco amor y a rechassála perque ya al coll volíe tirásseli, y en juraméns, afirmán que preferiríe sé descuartissat a fé tal cosa contra lo honor del seu siñó y lo seu.
La Siñora, olvidán l´amor y cabrejada li va di:

- ¿Sirá, pos, roín caballé, burlat aixina per vos lo meu dessich? Voléu fém morí. Y dién aixó, se va ficá les máns als pels, despentinánsels y esturrufánsels, y después de habés esgarrat lo vestit per la part del pit, va escomensá a cridá fort:

- ¡Ajuda, ajuda, que lo conde de Amberes vol forsám!

Lo conde, veén aixó, y tenín mes temó de la enveja dels cortessáns que de la seua consiénsia, y tenín po de que se creguéren la mentira de la Siñora, se va eixecá y tan depressa com va pugué, de la cámara y del palau va eixí y va escapá cap a casa seua, aon, sense péndre datre consell, va ficá als seus fills a caball y montán ell tamé, tan a escape com van pugué sen va aná cap a Calais. Als brams de la Siñora van córre mols, y veénla y coneixén la raó dels seus crits, no sol van doná fe a les seues paraules, sino que van afegí que la galantería y les adornades maneres del conde habíen sigut una excusa per a pugué arribá an alló. Van córre, pos, cap als palaus del conde per a arrestál; pero com no lo van trobá an ell, los van saquejá tots y después hasta los solaméns los van fé solsí (assolá).
La notíssia va arribá en les huestes al rey y al fill, que, mol enfadats, a perpetuo exili al conde y als seus dessendéns van condená, prometín lo rey una grandíssima recompensa a qui viu o mort lay portare. Lo conde, apocadet perque, sén inossén, al fugí, se habíe fet culpable, va arribá sense donás a conéixe o sé reconegut, en sons fills a Calais, va passá a Inglaterra y en pobres vestits va aná cap a Londres, aon abáns de entrá, en moltes paraules va adoctriná als dos minuts fills seus, y sobretot en dos coses: primera, que soportaren lo estat pobre al que sense culpa de ells la fortuna los habíe portat, y segona, que en máxima prudénsia se guardaren de manifestá a dingú de aón eren ni fills de quí, si amaben la seua vida.
Ere lo fill, de nom Luigi, de uns nou añs, y la filla, que teníe per nom Violante, ne teníe uns sat. Segóns lo que permitíe la seua tendra edat, mol be van compéndre la lecsió del pare, y en lo comportamén u van mostrá después. Y per a que alló milló puguere fes li va paréixe cambiáls los noms; y aixina u va fé, y va cridá al chic Perotto y Giannetta a la chiqueta; y entrán a Londres en pobres vestits, igual que veém fé als pordiosseros fransesos, se van dedicá a pidolá limosna. Y están per cassualidat en esta ocupassió un matí a una iglesia, va passá que una gran dama, que ere dona de un dels mariscals del rey de Inglaterra, al eixí de la iglesia, va vore al conde y als seus dos fillets que demanaben limosna, y li va preguntá de aón ere y si seus eren aquells dos chiquets. A lo que va contestá que ell ere de Picardía y que, per un delicte de un fill mes gran, habíe tingut que fes vagabundo en aquells dos, que eren seus. La dama, que ere piadosa, va ficá los ulls en la mosseta y li va agradá mol perque hermosa y gentil y agrassiada ere, y va di:
- Bon home, si vullgueres dixá que vingue en mí esta filleta teua, perque té bon aspecte, la enseñaré de bona gana, y si se fa dona virtuosa la casaré al tems que sigue convenién, de manera que viurá be.
Al conde mol li va agradá esta petissió, y va contestá que sí, y en llágrimes lay va doná. Y habén aixina colocat a la filla y sabén be a quí, va pensá no quedás allí, y demanán limosna va atravessá la isla y en Perotto va arribá hasta Gales no sense gran esfors, perque no estáen acostumbrats a caminá a peu. Allí ñabíe un atre dels mariscals del rey, que gran estat y mols criats teníe, y a la seua corte lo conde y lo fill, per a ressibí algo de minjá, mol se aturáen. Y están an ella algún fill del mariscal y datres sagals de gen noble, jugán an algúns jocs de sagals com conillet a amagá, y atres de córre y de saltá, Perotto va escomensá a ajuntás en ells y corríe tan depressa o mes que consevol dels atres. Veénlo alguna vegada lo mariscal, y agradánli mol la manera y los modos del sagal, li va preguntá quí ere. Li va di que ere fill de un pobre home que alguna vegada a demaná limosna veníe allí. Lo mariscal va fé cridá a son pare y li va demaná al mosset, y lo conde lay va consedí, per mol disgust que tinguere separánse de ell. Tenín, pos, lo conde lo fill y la filla colocats, va pensá que no volíe quedás mes a Inglaterra y sen va aná a Irlanda, y arribán a Stanford, se va colocá com a criat, y fée totes les faenes que un criat o un palafrené fan, y allí sense sé may reconegut per dingú, a disgust y en patiméns se va quedá mol tems.
Violante, cridada Giannetta, en la noble Siñora a Londres va aná creixén en añs, en estatura y en bellesa, y en tan favor de la Siñora y del seu home y de consevol atre de la casa y de consevol que la coneguere, que ere cosa maravillosa de vore; y no ñabíe dingú que les seues costums y les seues maneres mirare que no diguere que teníe que sé digna de tot be y honor. Per naixó, la noble Siñora que la habíe ressibit de son pare, sense habé pogut may sabé quí ere ell, se habíe proposat casála honradamen segóns la seua condissió. Déu, just protectó dels mérits dels demés, sabén que ere dona noble, y portabe sense culpa la peniténsia del pecat de un atre, u va disposá de esta manera: per a que a máns de un home vil no parare la noble jove, té que créures que, lo que va passá, ell per la seua misericórdia u va permétre (permití).
Teníe la noble Siñora en la que Giannetta vivíe un fill únic del seu home a qui ella y lo pare mol amaben, tan perque ere son fill com perque per virtut y mérits u valíe, perque ere mes cortés y valén y arrogán y hermós de cos que cap atre. Teníe uns sis añs mes que Giannetta, y veénla hermossíssima y grassiosa, tan se va enamorá de ella que no vée res mes que an ella. Y com imaginabe que ere de baixa condissió, no sol no osabe demanála a son pare y a sa mare per dona, sino que tenín temó de que lo renegáren per amá a una dona de baixa estofa, lo seu amor portabe amagat. Aixó lo estimulabe mol mes que si lo haguere descubert; y va passá que per massa pena se va ficá dolén, y grave. Habén sigut cridats diferéns dotós al seu cuidado, y no podén trobá la seua enfermedat, tots juns desesperaben de la seua salvassió; pel que lo pare y la mare del jove teníen tan doló y melancolía que mes gran no hauríe pogut tíndres; y moltes vegades en piadosos rogs li preguntaben la raó del seu mal, als que o suspiros per resposta donabe o se desmayabe. Va passá un día que, están assentat jun an ell un meche jove, pero ple de siénsia, y tenínlo agarrat pel bras an aquella part aon busquen lo pols, la muñica, Giannetta, que, per respete per la mare, li servíe, per alguna raó va entrá a la cámara a la que lo jove estabe gitat. Cuan lo jove la va vore, sense di cap paraula o fé cap gesto, va sentí en mes forsa al cor lo ardó amorós, pel que lo pols va escomensá a palpitá mes fort del acostumbrat; lo meche u va notá y se va extrañá, y va está cotet per a vore cuán rato durabe aquell fenómeno. Al eixí Giannetta de la cámara los latits se van calmá, pel que li va paréixe al meche habé entés algo de la raó de la enfermedat del jove; y poc después, com si algo li vullguere preguntá a Giannetta, encara aguantán al dolén pel bras, la va fé cridá. Ella va vindre; encara no habíe entrat a la cámara cuan lo pols se li va torná a abalotá al jove, y cuan ella sen va aná, lo pols se va afoná. Pareixénli al meche tindre plena sertesa, se va eixecá y portán apart al pare y a la mare del jove, los va di:

- La salut del vostre fill no está als reméis dels meches, sino en máns de Giannetta, a la que, tal com hay vist per serts signos, lo jove vol encara que ella no sen haygue donat cuenta pel que yo vech. Ya sabéu lo que teniu que fé si voleu la seua vida.

Lo noble siñó y la seua dona, sentín aixó, se van ficá conténs per una part, ya que se podríe salvá al fill, pero mol los penabe tindre que donáli a Giannetta a son fill per dona. Ells, pos, sen van aná al dolén, y li va di la Siñora:

- Fill meu, no hauría cregut may que me amagáres algún dessich teu, y espessialmen veénte, per no tíndrel, fluixejá. Grássies que nostre Siñó se ha apiadat de tú, y per a que de esta enfermedat no te mórigues me ha amostrat la raó del teu mal, que no es datra cosa que un exessiu amor que séns per alguna jove, sigue qui sigue ella. Y en verdat, de manifestá aixó no hauríes de avergoñít perque la teua edat u demane, raro seríe que no estigueres enamorat. Pel que, fill meu, no te amagos de mí, descubríxme en confiansa lo teu dessich, y la melancolía y lo pensamén que tens y del que esta enfermedat ve, aviáls fora, y consólat y convensíxte de que res ñaurá per a la teua satisfacsió, que tú me demanos, que yo no faiga si está a les meues máns, perque mes te vull que a la meua vida. Fot a fora a la vergoña y a la temó, y dísme si puc fé algo pel teu amor. Lo jove, sentín les paraules de sa mare, primé va tindre vergoña; después, pensán que dingú milló que ella lo podríe ajudá, li va di aixina:

- Mare, res me ha fet tíndretos amagat lo meu amor mes que habém donat cuenta de que la mayoría de les persones, después de entrá en añs, no volen enrecordássen de habé sigut joves. Pero com que en aixó tos vech discreta, no sol no negaré que es verdat alló de lo que tos hau donat cuenta, sino que tos faré manifest de quí; en la condissió de que me prometigáu que tot lo que estigue a les vostres máns faréu, y aixina podréu sanám.
A lo que la Siñora, confián massa en que passaríen les coses com ella creíe, li va contestá que en confiansa lo seu pit li obriguere, que ella sense tardá se ficaríe en acsió per a que ell lo seu plaé tinguere.
- Madama - va di entonses lo jove - , la alta hermosura y les loables maneres de la nostra Giannetta y lo no podé manifestálay ni féla apiadás del meu amor y lo no habé osat may manifestáu a dingú me han portat aon me veéu: y si lo que me hau prometut de un modo o atre no se fa, estáutos segura de que la meua vida sirá curta.
La Siñora, a qui li pareixíe milló consolál que renegál, sonrién li va di:
- ¡Ay, fill meu!, ¿aixina que per naixó te has dixat ficá tan dolén? Consólat y díxam a mí fé, y te curarás.
Lo jove, ple de esperansa, en mol poc tems va mostrá signos de grandíssima millora, pel que la Siñora, mol contenta, se va disposá a intentá lo modo en que puguere cumplís lo que li habíe prometut; y cridán un día a Giannetta, en bromes y discretamen li va preguntá si teníe algún amán. Giannetta, tota colorada, va contestá:
- Madama, a una donsella pobre y treta de casa seua, com soc yo, y que está al servissi de un atre, com fach yo, no se la demane ni li está be serví a Amor.

A lo que la Siñora va di:
- Pos si no lo teniu, volém donáton un, en lo que contenta vigáu y disfrutéu la vostra bellesa, perque no es convenién que una damissela tan maja com vos sou estigue sense novio. A lo que Giannetta va contestá:
- Madama, vos, traénme de la pobresa de mon pare, me hau criat com a una filla, y per naixó lay dec tot; pero no tos voldría contentá en aixó, creén que me fach be. Si tos agrade donám un home, an ell enteng voldre y no a datre; perque si de la herénsia de mons yayos res me ha quedat mes que la honra, enteng guardála y observála tan com duro la meua vida. Estes paraules li van paréixe a la Siñora mol contráries a lo que volíe conseguí per a cumplí la promesa feta a son fill, encara que, com dona discreta, mol estimare al seu interió a la donsella; y li va di:

- Cóm, Giannetta, si monseñor lo rey, que es un jove caballé, y tú eres una hermossíssima donsella, buscare al teu amor algún plaé, ¿lay negaríes?
Y ella de repén li va contestá:
- Forsám podríe lo rey, pero may en lo meu consentimén. La dama, veén lo seu ánimo, va dixá de parlá y va pensá ficála a proba; y li va di a son fill que, en cuan estiguere curat, la faría aná en ell a una cámara y que ell se ingeniare en conseguí de ella lo seu plaé. Lo jove no va está contén de cap manera y de repén va empijorá mol; veén aixó la Siñora, va manifestá la seua intensió a Giannetta pero, trobánla mes tossuda que may, contánli al seu home lo que habíe fet, encara que du los pareguere, de mutuo consentimén van pensá donálay per dona, preferín a son fill viu en dona que no li corresponíe que mort y sense cap dona; y aixina, después de moltes históries, u van fé. Giannetta se va ficá mol contenta y va agraí a Déu que no la haguere olvidat. Lo jove se va curá, se van selebrá les nupsies, y mes contén que cap atre home va escomensá a donás bona vida en ella.
Perotto, que se habíe quedat a Gales en lo mariscal del rey de Inglaterra, creixén mol, va trobá la grássia del seu siñó y se va fé hermossíssim de persona y mol valén, mes que consevol atre que ñaguere a la isla, tan que ni als torneos ni a les justes ni a consevol atre assunto de armes ñabíe dingú al país que valguere lo que ell; pel que per tots, que lo cridaben Perotto lo picardo, ere conegut y famós. Y aixina com Déu no habíe olvidat a san germana, va demostrá igualmén tíndrel an ell al pensamén; perque, sobrevinguda an aquella comarca una pestilén mortandat, que a la mitat de la gen se va emportá, sense contá que grandíssima part dels que van quedá van escampá, per temó, a datres comarques, pel que tot lo país pareixíe abandonat.
En esta mortandat lo mariscal lo seu siñó y la seua dona y un fill seu y atres mols germáns y nebots y paréns tots van morí, y no va quedá mes que una donsella ya en edat de casás, y entre algúns atres criats, Perotto. Frenada una mica la pestilénsia, la donsella, com ere home honrat y valén, en plaé y en lo consell de algúns llauradós que habíen quedat vius, per home lo va péndre, y de tot alló que an ella per herénsia li habíe tocat lo va fé siñó; y poc tems va passá hasta que, enteránsen lo rey de Inglaterra de que lo mariscal habíe mort, y coneixén lo valor de Perotto lo picardo, al puesto del que mort habíe lo va ficá y lo va fé mariscal seu. Y aixó es lo que va sé dels dos fills del conde de Amberes, dixats per nell com a perduts. Ya habíen passat devuit añs desde que lo conde de Amberes, fugín, sen habíe anat de París cuan, sén habitán de Irlanda, habén patit moltes coses a la seua vida misserable, veénse ya vell, li va vindre lo dessich de sabé, si puguere, qué habíe sigut dels seus fills.

Veénse del tot cambiat de aspecte, y sentínse mes fort pel mol ejercicio que li tocabe fé, mol mes del que fée cuan ere jove, sen va aná, pobre y mal vestit, de aon mol tems habíe estat, cap a Inglaterra, y allá aon a Perotto habíe dixat se va adressá, y va trobá que éste ere mariscal y gran siñó, y lo va vore sano y fort y hermós, lo que li va agradá mol, pero no va volé donás a conéixe hasta sabé qué habíe sigut de Giannetta. Pel que, ficánse en camí, no va descansá hasta arribá a Londres; y allí preguntán cautamen per la Siñora a qui habíe dixat la seua filla pel seu estat, va trobá a Giannetta dona del fill, lo que mol li va agradá; y totes les seues desgrássies passades va tindre per poca cosa, ya que vius habíe trobat als seus fills y en bon estat. Y dessichós de puguéla vore va escomensá, demanán limosna, a arrimás a la vora de casa seua, aon, veénlo un día Giachetto Lamiens, que aixina se díe lo home de Giannetta, tenín compassió de ell perque apuradet y vell lo va vore, va maná a un dels criats que a casa seua lo portare y li donare de minjá, lo que lo criat va fé de bona gana.
Habíe Giannetta tingut ya de Giachetto uns cuans fills, dels que lo mes gran no teníe mes de vuit añs, y eren los mes hermosos y los mes grassiosos chiquets del món, y cuan van vore minjá al conde, tots juns se li van ficá en rogle y van escomensá a féli festes, com si per amagada virtut hagueren sabut que aquell home ere son yayo.

Ell, sabén que eren los seus nets, va escomensá a demostráls amor y a féls caríssies y cussigañes; pel que los chiquets no volíen separás de ell, per mol que los cridare lo maestre que los vigilabe. Giannetta, sentínu, va eixí de una cámara y va aná cap allí aon estabe lo conde, amenassánlos en pegáls una surra si no féen lo que lo seu mestre volíe. Los chiquets van escomensá a plorá y a di que volíen quedás en aquell home honrat, que los volíe mes que lo seu mestre; del que la Siñora y lo conde sen van enriure. Se habíe eixecat lo conde, no com pare sino com mendigo, per a saludá a la filla com a Siñora y un maravillós plaé al vórela habíe sentit a l´alma. Pero ella ni entonses ni después li va conéixe de res, perque estabe mol cambiat, vell, canós, barbut, prim, moreno, y pareixíe un atra persona que lo conde. Y veén la Siñora que los chiquets no volíen separás de ell, sino que al vóldrels separá ploraben, va di al mestre que los dixare quedás un rato mes. Están, pos, los chiquets en lo home honrat, va passá que son pare de Giachetto va torná, y pel mestre se va enterá de alló; pel que, com despressiabe a Giannetta, va di:
- Dixéulos en la roína ventura que Déu los dóno, que són imache de aon han naixcut: per sa mare dessendixen de vagabundos y no ña que maravillás que en los bohemios los agrado está. Estes paraules va escoltá lo conde, y mol li van dóldre; pero arronsánse de muscles va patí aquell despressio com mols atres ne habíe patit. Giachetto, que habíe sentit les festes que los fills li féen al home honrat, es di al conde, son yayo, encara que li va desagradá, tan los amabe que, abáns de vórels plorá va maná que si lo home honrat volíe quedás per a fé algún servissi, que fore ressibit. Ell va contestá que se quedaríe de bona gana pero que no sabíe fé res mes que cuidá caballs y bésties de cárrega, a lo que tota la seua vida s´habíe dedicat. Donánli, pos, un alazán, cuan lo habíe arreglat, se ficabe a jugá en los chiquets. Mentres la fortuna aixina com se ha contat conduíe al conde de Amberes y als seus fills, va passá que lo rey de Fransa, consertades moltes tregües en los alemáns, (tedescos), va morí, y al seu puesto va sé coronat lo fill, de qui ere dona aquella per qui lo conde habíe sigut perseguit. Éste, habén expirat la radera tregua en los tudescos, va escomensá un atra cruga (crúa) guerra, y a la seua ajuda, lo rey de Inglaterra va enviá molta gen a les órdens de Perotto lo seu mariscal y de Giachetto Lamiens, fill del atre mariscal. Lo conde hi va aná, y sense sé reconegut per dingú se va quedá al ejérsit durán mol tems com a palafrené, y allí, com home de pro, en consells y obres, mes del que li corresponíe va ajudá.

Va passá durán la guerra que la Reina de Fransa se va ficá dolenta grave; y veén ella mateixa que se moríe, arrepentida de tots los seus pecats se va confessá devotamen en lo arzobispo de Rouen, que per tots ere tingut per home bo y santíssim, y entre los demés pecats li va contá lo gran mal que per la seua culpa habíe patit lo conde de Amberes. Y no sol se va contentá en contáu, sino que dabán de mols atres homes de pro va explicá com habíe passat, rogánlos que en lo rey intersedíren per a que al conde, si estabe viu, y si no an algún de sons fills sels restituíre lo seu estat; y mol después, ya finada la seua vida, honrosamen va sé sepultada.
Y contánli al rey la confessió, después de algúns dolorosos bufits per les injuries fetes sense raó al valén home, u va fé publicá y pregoná per tot lo ejérsit, y ademés per atres parts, lo bando de que a qui sobre lo conde de Amberes o algún dels seus fills li donare notíssies, siríe recompensat maravillosamen, perque ell lo teníe per inossén de alló que lo habíe fet expatriás per la confessió feta per la Reina y enteníe restituíli lo estat que teníe y aumentálay. Estes coses va sentí lo conde transformat en palafrené y veén que eren verdat, se va adressá a Giachetto y li va rogá que en ell y en Perotto aniguere, perque volíe amostráls lo que lo rey estabe buscán. Reunits, pos, los tres, li va di lo conde a Perotto, que ya teníe lo pensamén en descubrís:
- Perotto, Giachetto que aquí está té a tan germana per dona; y may va tindre cap dote; y per naixó, per a que tan germana no estigue sense dote, vull que sigue ell y no datre qui obtingue lo benefissi que lo rey prometix, que es mol gran, y que te declaro com fill del conde de Amberes, y a Violante, tan germana y la seua dona, y a mí, que lo conde de Amberes y lo vostre pare soc.
Perotto, sentín aixó y miránlo fíxamen, enseguida lo va reconéixe, y plorán se va aviá als seus peus y lo va abrassá dién:
- ¡Pare meu, siguéu mol benvingut!
Giachetto, sentín primé lo que habíe dit lo conde y veén después lo que Perotto fée, se va extrañá mol y tanta alegría teníe que apenes sabíe qué se teníe que fé; pero donán fe a les paraules y avergoñínse mol de les paraules ofensives que habíe fet aná en lo conde palafrené, plorán se va dixá caure als seus peus y humildemen de totes les ofenses passades li va demaná perdó, y lo conde, mol benignamen, eixecánlo de peu, lo va perdoná.

Y después de contás les aventures de cadaú, y habén plorat y habénse alegrat mol juns, volén Perotto y Giachetto vestí al conde, de cap manera se va dixá, sino que va di que primé se teníe que obtíndre la recompensa prometuda (promesa), y que tal com estabe vestit sel emportare.

Giachetto, pos, en lo conde y en Perotto se va presentá al rey y li va oferí portáli al conde y a son fill si, segóns lo bando publicat, vullguere recompensál. Lo rey rápidamen va fé portá una maravillosa recompensa dabán dels ulls de Giachetto y va di que se la emportare si de verdat li amostrabe, com prometíe, al conde y als seus fills. Giachetto entonses, fénse atrás y ficán a dabán de ell al conde, lo seu palafrené, y a Perotto va di:
- Monseñor, aquí están lo pare y lo fill; la filla, que es la meua dona y no está aquí, pronte vindrá en la ajuda de Déu.
Lo rey, sentín alló, va mirá al conde, y per mol cambiat que estiguere, sin embargo después de habél mirat una mica lo va reconéixe, y en llágrimes als ulls, al conde, que achinollat estabe, lo va fé ficá de peu y lo va abrassá y lo va besá, y amigablemen va ressibí a Perotto; y va maná que lo conde en vestits, criats y caballs y arnesos fore convenienmen provit, segóns requeríe la seua noblesa, cosa que inmediatamen se va fé. Ademés de aixó, mol va honrá lo rey a Giachetto y va vóldre sabéu tot sobre les seues aventures passades. Y cuan Giachetto va agarrá la gran recompensa per habé mostrat al conde y a son fill, li va di lo conde:

- Tí estos dons de la magnifissénsia de monseñor lo rey, y enrecórdaten de di a ton pare que los teus fills, nets seus y meus, no són per part de sa mare naixcuts de cap mendigo. Giachetto va agarrá los dons y va fé vindre a París a la seua dona y a sa sogra; va vindre la dona de Perotto; y allí en grandíssima alegría van está en lo conde, al que lo rey habíe restituít tots los seus bens y lo habíe fet mes alt del que ere abáns; después, cadaú en la seua venia sen va entorná a casa seua, y ell hasta la mort va viure a París en mes honor que may.


NOVENA

domingo, 7 de abril de 2024

Tot un éxit. Valjunquera. 6 de Abril del 2024.

Tot un éxit.

La fiesta de nuestro sexto aniversario ha sido un auténtico éxito.
Nuestra intención era que se convirtiese en una auténtica fiesta de la cultura en nuestra lengua madre, lo Chapurriàu.

https://www.facebook.com/groups/1661943157400028/?hoisted_section_header_type=recently_seen&multi_permalinks=3768648666729456

La fiesta de nuestro sexto aniversario ha sido un auténtico éxito

Y claramente se ha conseguido, con aforo completo, ha sido la más participativa de nuestras fiestas de aniversario. Emocionante es ver como la gente de una manera espontánea pedían participar de la fiesta.

Nuestra gente ha estado con nosotros, con orgullo han participado en ella, lo Chapurriàu ha lucido orgulloso en Valjunquera, con la lucidez y el orgullo que le habéis dado vosotros, nuestra gente.

Nuestra gente ha estado con nosotros, con orgullo han participado en ella,

Gente que alto y claro han reivindicado que lo Chapurriàu es aragonés. Que lo Chapurriàu es claramente una lengua propia de Aragón.

Hoy se ha demostrado este hecho en Valjunquera, aquí se ha escuchado continuamente el sonido propio de la “ch”.
Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE.

Una prueba irrefutable de que lo que se habla en la zona oriental de Aragón no es catalán sino aragonés.

el sonido propio de la “ch”. Un sonido claramente aragonés, un sonido imprescindible de nuestro Chapurriàu, un sonido que en la gramática catalana NO EXISTE

SEGUIMOS EN CHAPURRIÀU.

Primé va se Valderrobres, después Valdeltormo, Fondespala, y avuy Valchunquera. Ya son cuatre los pobles aon ham estat, y aon ham omplit, y aon podem dî tamé que ham triunfat.

Avuy ham tingut la tremenda sort de presentâ un llibre escrit en Chapurriàu, y editat per natros.

Avuy ham tingut la enorme sort de podê tindre entre natros al seu autó, Luis Arrufat.

Avuy, igual com sempre Luis ha estat genial, próxim, ha contestat a tot alló que se li ha preguntat.

Avuy ham tingut molta partisipassió espontánea de molta gen. Ham tingut la sort de coneixe al “Maño” Anglés, un home naixcut a Fornols que porte 50 añs vivin a Tarragona, y que desde fa un añ y mich escriu tot orgullós en Chapurriàu. Ham tingut tamé la sort de coneixe a Agustín vingut desde Fabara, mos ha portat aires joteros desde lo baix Matarraña. Pa natros tota una indissió de ánimo y de motivassió. 

Avuy s’han ajuntat a Valchunquera gen arrivada desde los pobles del Mezquin, gen de la comarca del Matarraña, gen vinguda desde lo baix Matarraña, y gen de la Litera a la provinsia de Huesca, casi res. Ham tingut tamé diversos alcaldes y concejals de diferens pobles. Tots, tots ham format part d’una gran familia, la de la gen orgullosa de la seua terra.

Avuy ham conseguit tot lo que voliem, ham conseguit una vegada mes, y sobradamen, demostrâ que som una realidad, que existim, que no se mos pot negâ com se mos ha negat duran estos radés añs. Lo anterior gobern D’Aragó no se va volé enterâ may que estaem aquí, que som un colectiu que existix, may may mos van volé escoltâ, potsé a expenses de la CHA. Afortunadamen lo actual gobern D’Aragó sí que mos està escoltan, bufen nous aires pera lo Chapurriàu, uns aires plens d’esperansa.

Avuy un importan grupo de aragonesos s’han unit a Valchunquera, arrivats desde diferens puns D’Aragó pa demanâ respecte. Un respecte pera la seua identidad, un reconeiximen pera la seua llengua aragonesa que aquí li diem Chapurriàu. A Aragó se parlen dos llengües, lo castellá, y lo aragonés, y a dins de la llengüa aragonesa está lo Chapurriàu. Tot lo demés son, han segut, y serán, inventos que no reflejen la realidad lingüística, histórica, cultural, y sossial D’Aragó.

Pera acaba tan sol donatos les grassies a tots los que hau fet possible que lo día d’avuy haigue segut INOLVIDABLE.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau

martes, 25 de agosto de 2020

SÉPTIMA JORNADA.

SÉPTIMA JORNADA.

Escomense la séptima jornada del decamerón, a la que, daball del gobern de Dioneo, se parle sobre burles que per amor o per la seua salvassió han fet les dones als seus hómens, habénsen donat cuenta ells, o no.

Totes les estrelles o tots los estels o estrels habíen fugit ya de la part de lleván, en la exepsió de aquella que diém Lucifer, que encara fee llum están allí ya la blanqueján aurora, cuan lo senescal, eixecánse, en un gran equipache sen va aná a la Vall de les Dames per a amaní allí totes les coses, segóns la orden o manamén del seu siñó. Después de marchá ell, no va tardá mol en eixecás lo rey, a qui habíe despertat lo sarabastall de los carregadós y de les besties de cárrega; y eixecánse, va fé alsá a les siñores y als joves; y no despuntaben encara be los rayos del sol cuan tots se van ficá en camí. Y may hasta entonses los habíe paregut que les cardelines cantaren tan alegremen, y los atres muixóns, com aquell matí los pareixíe. Van arribá a la Vall de les Dames, aon, ressibits per mols atres, los va pareixe que de la seua arribada sen alegraren. Allí, donán una volta per la vall, y tornán a miráu tot de baix a dal, o de dal a baix, los va pareixe encara mes majo que lo día abans, an aquella hora del matinet. Y después de desdichuná en bon vi y coc rápit, per a que no los guañaren los muixóns, van escomensá a cantá, y en ells la valleta, que sempre repetíe les mateixes cansóns que díen ells, y los muixóns, ressistínse a sé vensuts, afegíen dolses y noves notes al seus cántics. Cuan va arribá la hora de diná, parades les taules daball dels llorés y datres ábres verts, a la voreta de la estanca, com va volé lo rey, van aná a assentás, y mentres minjáen veíen los peixets nadá en grans corros. Después de retirá les viandes y despará les taules, encara mes conténs que antes van escomensá a cantá y a tocá los seus instruméns y a dansá; y después, habénse escampat los llits per diferens puestos de aquella valleta, (tots voltats per lo discret senescal de sargas franseses y de cortines tancades) en llissénsia del rey, qui va volé sen va pugué aná a dormí; y los que no van volé, se van entretindre un rato mes. Arribada ya la hora en que tots estaben eixecats y ere tems de ajuntás a novelá, no lluñ del puesto aon habíen minjat, fen estendre tapets sobre la herba y assentánse prop del aigua, li va maná lo rey a Emilia que escomensare; y ella, alegremen, aixina va escomensá a contá:

martes, 2 de abril de 2024

Lexique roman; Glarea - Engrans


Glarea, s. f., glaire, jus, moût.

Uva composta es de pel, glarea o suc et de gras.

(chap. Lo raím está compost de pell, suc o mosto y de grans.)

Eluc. de las propr., fol. 226. 

Le raisin est composé de peau, de moût ou suc et de graines.


Glas, Glatz, s. m., lat. glacies, glace.

Soi pus freg que neu ni glas.

Folquet de Marseille: Senher Dieu.

Je suis plus froid que neige et glace. 

Ieu am trop mais lo glatz 

No fas las flors dels pratz.

Bertrand d'Allamanon: Lo segle. 

J'aime beaucoup plus la glace que je ne fais les fleurs des prés. 

CAT. Glas. IT. Ghiaccio. (chap. Gel. ESP. Yelo, hielo.)

2. Glassa, Glacha, s. f., glace. 

Pus blanca que neus sobre glacha.

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Plus blanche que neige sur glace. 

E 'l mangera pro de sa cassa, 

E pueis no ill fara mal la glassa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et il mangera suffisamment de sa chasse, et puis ne lui fera mal la glace.

- Par extension. Caillé.

Aquella glassa c' aura facha 

Lo sang desus vos n' ostaretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous en ôterez ce caillé que le sang aura fait dessus. 

ANC. CAT. Glaça. IT. Ghiaccia.

3. Glassar, Glachar, v., geler, glacer. 

Quan plus fai chaut, trembla e glacha,

E trassua quan plus fai freich.

Un troubadour anonyme: Si trobess tan. 

Quand plus il fait chaud, il tremble et gèle, et sue quand plus il fait froid.

Part. prés. La seconda es freg mortals,

Tant fort glassans e tan corals 

Qu' el mon non es semblans freiors. 

Brev, d'amor, fol. 111. 

La seconde est froid mortel, si fort glaçant et si intime qu'au monde il n'est semblable froideur.

Part. pas. Er quan vei glassatz los rius. 

B. Calvo: Er quan. 

Maintenant quand je vois les ruisseaux glacés. 

CAT. Glassar. IT. Ghiacciare. (chap. Gelá, chelá.)

4. Conglapis, s. m., verglas, grésil, givre.

Gels, neus e conglapis.

Marritz com selh que conglapis

Toca.

Lai on hom non sen conglapis.

Rambaud d'Orange: Ar s'espan. 

Glace, neige et verglas. 

Triste comme celui que givre touche. 

Là où on ne sent pas verglas.

5. Sobreglatz, s. m., chose très froide, très glacée.

Pos a manjatz sobreglatz

Et hom lo pren, greu poira viure. 

Deudes de Prades, Auz cass. 

Après qu'il a mangé choses très glacées, et qu'on le prend, difficilement il pourra vivre.


Glat, s. m., glapissement, aboiement, hurlement, cri.

Non tem glat, ni crit, ni jaup de gossa.

Guillaume de Berguedan: Amicx.

Je ne crains glapissement, ni cri, ni jappement de chienne.

Fig. Auzir tot jorn lo glat dels enoios. 

P. Vidal: Bon' aventura. 

Ouïr toujours l' aboiement des ennuyeux.

De lur critz ni de lur glatz. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

De leurs cris et de leurs hurlements. 

De feunia deu issir malvatz glatz. 

P. Cardinal: Ges ieu. 

De colère doit sortir mauvais cri.

- Gazouillement.

Auzir cugei lo chant e 'l crit e'l glat 

Que fan l'auzel, quan son vert li plaissat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei. 

Je pensai entendre le chant et le cri et le gazouillement que font les oiseaux quand les bois sont verts.

(chap. Clapit, clapits; v. clapí.)

2. Glatiment, s. m., cri, glapissement, grincement.

Uzo may de glatiment que de votz. 

De dens glatiment.

Eluc. de las propr., fol. 168 et 80. 

Usent plus de glapissement que de voix. 

Grincement de dents.

3. Glatir, v., glapir, aboyer.

Fauc mos dos canetz glatir.

(chap. Fach mons (los meus) dos gossets clapí.)

Marcabrus: D'aisso laus Dieu. 

Je fais glapir mes deux petits chiens.

Fig. Qui qu' en crit ni 'n glata.

Rambaud d'Orange: Als durs. 

Qui que ce soit qui en crie et en glapisse. 

Adonc viratz payas glatir et escridar. 

Roman de Fierabras, v. 4129. 

Alors vous verriez païens glapir et crier.

- Grincer.

Tan lur fai las dens glatir. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Tant leur fait grincer les dents. 

ANC. FR. Si forment bret, si haut glatist. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 51. 

Pour glatir et pour jangler. 

Ysopet II, fables 8. Robert, t. I, p. 160. 

Sarrazins comme chiens glatissent.

G. Guiart, t. II, p. 38. 

Tant fort glatissent al venir. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. 1, p. 22. 

ANC. CAT. Glatir. (chap. Clapí: clapixgo o clapixco, clapixes, clapix, clapim, clapiu, clapixen; s. m. clapit, clapits. Paregut a lladrá, pero en un sonido mes agut, cuan un gos se fa mal o cuan un gosset lladre.)


Glauc, adj., lat. glaucus, glauque.

Verdor en autumpne en las plantas si muda en color glauca.

Eluc. de las propr., fol. 265.

Verdure en automne dans les plantes se change en couleur glauque. 

IT. Glauco. (chap. Groc, grocs, groga, grogues.)


Glavi, Glazi, s. m., lat. gladius, glaive. 

Mil homes a mortz ses glavi.

(chap. Mil homens ha matat sense gaviñet.)

Marcabrus: Dirai vos.

Mille hommes a tué sans glaive.

Un glazi tot sagnent.

Que poguessan estorser

Als glazis dels pagans.

V. de S. Honorat. 

Un glaive tout sanglant. 

Que pussent dérober aux glaives des païens.

Fig. Lo glazis de dolor. V. de S. Honorat. 

Le glaive de douleur. 

PORT. Glavio. IT. Gladio. (chap. gaviñet, gaviñets; gaviñetada, gaviñetades.)

2. Glai, Glay, s. m., lat. gladius, glaive.

Ilh foron mort de glay, de fuoc et de serpent. La nobla Leyczon. 

Ils furent morts de glaive, de feu et de serpent.

Fig. Per que m fer al cor us glais.

Giraud de Borneil: Quan branca. 

C'est pourquoi me frappe au coeur un glaive.

Contra lo glai de la lengua met l' escut de pacientia.

Trad. de Bède, fol. 22.

Contre le glaive de la langue mets l'écu de patience.

3. Glazios, adj., poignant, meurtrier. 

Arc es mot glaziosa armadura. V. et Vert., fol. 69. 

Arc est arme moult meurtrière. 

Fig. Deu la mort recebre ab glazios turmens. Guillaume de Tudela. 

Doit recevoir la mort avec poignants tourments.

4. Deglaiar, Desglaziar, v., tuer avec le glaive, égorger.

El fetz deglaiar totz los crestias que trobet.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 29. 

Il fit tuer avec le glaive tous les chrétiens qu'il trouva. 

Part. pas.

Lai ac tant Frances morts e desglaziatz, 

Qu'el camps e la ribeira n'es vermelhs e juncatz. 

Guillaume de Tudela. 

Là eut tant de Français morts et égorgés, que le champ et le rivage en est vermeil et jonché.


Gleva, Gleza, s. f., lat. gleba, glèbe. 

Las glevas et la terra ab las unglas foggan.

Eluc. de las propr., fol. 245. 

Que les glèbes et la terre avec les ongles ils fouillent.

Plaideyar armatz sobre la gleza.

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Disputer armés sur la glèbe. 

CAT. ESP. IT. Gleba. (chap. Gleba, glebes.)


Glire, s. m., lat. glirem, loir.

Glires... creysho en graysha dormen. Eluc. de las propr., fol. 251. 

Loirs... croissent en graisse en dormant.

ESP. Lirón. IT. Ghiro. (chap. Lirón, lirons.)


Globel, s. m., lat. globulus, globe, boule.

Cum un globel de cera quan hom l' a premut entre mas.

Eluc. de las propr., fol. 34. 

Comme une boule de cire quand on l'a pressée entre les mains.

ESP. Glóbulo (globo, bola).

2. Glomicel, s. m., peloton, paquet.

Quan volo far viagge, fazen un glomicel. Eluc. de las propr., fol. 182.

Quand ils veulent faire voyage, faisant un paquet.


Gloria, s. f., lat. gloria, gloire.

Vana gloria, so es desiriers d' esser vanamens lauzatz.

(chap. Vanagloria, aixó es dessich de sé vanamen loat.)

V. et Vert., fol. 7. 

Vaine gloire, c'est désir d'être vainement loué.

Qui dona almorna per vana gloria, fai de vertut pechat.

(chap. Qui done almoyna per vanagloria, fa de virtut pecat.)

Trad. de Bède, fol. 39.

Qui donne aumône par vaine gloire, fait de vertu péché.

ANC. FR. Glorie et richeises en la maisun de lui. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 111. 

Enterat li reis de glorie.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 23. 

Mès cil qui attendent glorie, 

Povent bien à tormenz venir.

Marie de France, t. II, p. 416. 

CAT. ESP. PORT. IT. Gloria. (chap. Gloria, glories.)

2. Gloriasion, s. f., lat. gloriationem, fierté, vanité.

Mota gloriasions es a mi per vos.

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Beaucoup de fierté est à moi par vous. 

IT. Gloriazione.

3. Glorificatio, s. f., lat. glorificatio, glorification.

La glorificatio eternal. V. et Vert., fol. 80. 

La glorification éternelle. 

Apres sa glorificacio. Eluc. de las propr., fol. 8. 

Après sa glorification. 

CAT. Glorificació. ESP. Glorificación. PORT. Glorificação. IT. Glorificazione.

(chap. Glorificassió, glorificassions; v. glorificá.)

4. Glorifiansa, s. f., glorification, jactance.

Mellier es humils confessios e mal faiz qu' ergolliosa glorifiansa en bes.

Trad. de Bède, fol. 16.

Meilleure est humble confession en mal fait qu' orgueilleuse jactance en biens.

(chap. Jactansia, jactansies; v. jactá, jactás.)

5. Glorios, adj., lat. gloriosus, glorieux.

Rei glorios, verais lums e clardatz. 

(chap. Rey gloriós, vera o verdadera llum y claró.)

Giraud de Borneil: Rei glorios.

Roi glorieux, véritable lumière et clarté.

- Substantiv. Dieu de gloire.

Roma, 'l glorios 

Que sufri mort e pena 

En la crotz per nos.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Rome, le Dieu de gloire qui souffrit mort et peine sur la croix pour nous. Loc. Recreirai mi? non, ja, pel glorios, 

Ans atendrai tro que m fassa joyos. 

P. Imbert: Aras pus vey. 

Renoncerai-je? non, jamais, par le Dieu de gloire, au contraire, j'attendrai jusqu'à ce qu'elle me fasse joyeux.

- En parlant de la Vierge.

Gloriosa, en cui merces 

Es e vera virginitatz.

Pons de Capdueil: En honor del. 

Reine de gloire, en qui est merci et vraie virginité.

ANC. FR. Ki tos tems fu mult glorios. Roman de Rou, v. 15633. 

La gloriose compaignie des apostles. 

Trad. du Te Deum. Psaut. de Corbie. 

CAT. Glorios. ESP. PORT. IT. Glorioso. (chap. Gloriós, gloriosos, gloriosa, glorioses.)

6. Gloriosament, adv., glorieusement.

Aprop petits dias moric gloriosament.

Genologia dels contes de Tholoza, p. 13. 

Après peu de jours il mourut glorieusement.

Tro que foro gloriosament martiriatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 23. 

Jusqu'à ce qu'ils furent glorieusement martyrisés.

CAT. Gloriosament. ESP. PORT. IT. Gloriosamente. (chap. Gloriosamen.)

7. Gloriar, v., lat. gloriari, glorifier.

Per negun ergoil no t' ergoliosir... ni te gloriar de bona obra.

Qui si gloria, glorie se en Deu.

Trad. de Bède, fol. 65 et 39.

Par nul orgueil ne t' enorgueillir... ni te glorifier de bonne oeuvre.

Qui se glorifie, qu'il se glorifie en Dieu. 

ANC. FR. Et gloriet sunt ki haïrent tei.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 73. 

CAT. ESP. PORT. Gloriar. IT. Gloriare. (chap. Gloriá.)

8. Gloriejar, v., glorifier, vanter.

Personas que se gloriejon en belhs vestirs.

Es folhs e vas qui de beutat de cors se glorieja.

V. et Vert., fol. 104 et 31.

Personnes qui se glorifient en beaux vêtements.

Est fou et vain qui de beauté de corps se glorifie. 

CAT. Gloriejar. (chap. gloriejá, gloriejás: yo me gloriejo, glorieges, gloriege, gloriegem o gloriejam, gloriegéu o gloriejáu, gloriegen; gloriejat, gloriejats, gloriejada, gloriejades.)

9. Glorificar, v., lat. glorificare, glorifier, rendre gloire, vanter.

Adorar, 

E lauzan glorificar.

G. Riquier: Obs m'agra. 

Adorer, et en louant glorifier. 

Glorificon Dieu nostre payre que es el cel. 

L' en gabon, e s' en glorificon.

V. et Vert., fol. 82 et 20. 

Glorifient Dieu notre père qui est au ciel. 

L' en raillent, et s'en glorifient. 

Part. pas. Son el cel ab Dieu glorificatz. V. et Vert. fol. 33. 

Sont au ciel avec Dieu glorifiés.

CAT. ESP. PORT. Glorificar. IT. Glorificare. (chap. Glorificá: glorifico, glorifiques, glorifique, glorifiquem o glorificam, glorifiquéu o glorificáu, glorifiquen; glorificat, glorificats, glorificada, glorificades.)

10. Glorifiar, v. y lat. glorificare; glorifier, vanter.

Selh non par ges cortes, 

Qui s lauza ni s glorifia.

B. Martin: D' entier. 

Celui-là ne paraît point courtois, qui se loue et se vante. 

Part. Glorifiatz suscitarai. Passio de Maria.

Je ressusciterai glorifié.

ANC. FR. Deus ki es glorifiet.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 88.


Glosa, Gloza, s. f., lat. glosa, glose.

So nos retrai la glosa. Guillaume de Tudela. 

Cela nous rapporte la glose. 

Dis una gloza sobre l' avangeli. V. et Vert., fol. 85. 

Une glose sur l'évangile dit. 

La gloza d'aquela decretal. Cat. dels apost. de Roma, fol. 100.

La glose de cette décrétale. 

CAT. ESP. Glosa. PORT. Glossa. IT. Glosa. (chap. Glossa, glosses.)

2. Glozeta, s. f. dim., petite glose, glosette.

Las quals glozas Ancelm avia bailadas per glozetas petitas a declarar lo test. Cat. dels apost. de Roma, fol. 156.

Lesquelles gloses Anselme avait données par petites glosettes pour expliquer le texte.

3. Glozar, v., gloser, parler.

Papa Ignocent, que gloset las decretals. L'Arbre de Batalhas, fol. 189. 

(chap. Lo Papa Inossén (Inocencio), que va glosá les decretals.)

Le pape Innocent, qui glosa les décrétales. 

No i cal ren glozar.

P. Cardinal: Predicator. 

Il n'y faut rien gloser.

CAT. ESP. Glosar. PORT. Glossar. IT. Glosare. (chap. Glossá: glosso, glosses, glosse, glossem o glossam, glosséu o glossáu, glossen; glossat, glossats, glossada, glossades.)


Glot, adj., lat. gluto, glouton, avide, pillard.

Voyez Leibnitz, p. 115; Denina, t. III, p. 112; Aldrete, p. 201; Muratori, Diss. 33.

Totz los homes glotz qui vivon a manieyra de porcs. V. et Vert., fol. 19. Tous les hommes gloutons qui vivent à manière de porcs.

Fig. Car en pensan sui de lieis lecs e glotz. 

A. Daniel: Sols sui. 

Car en pensant je suis friand et avide d'elle. 

Esgart glot de desirier. 

Pierre d'Auvergne: De Dieu no m. 

Regard avide de désir.

Glotz de mal dire e de far.

Serveri de Girone: Crotz aigu' e pas. 

Avide de dire et de faire mal. 

Com l' ameron totas 

Donas, e 'n foron glotas.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Comme l'aimèrent toutes les dames, et en furent avides.

Substantiv. En taul' ab glotz manjan.

Serveri de Girone: No val jurars. 

A table avec les gloutons mangeant. 

Tornon s' en atratz li glot en auta mar. V. de S. Honorat. 

S'en retournent en arrière les pillards en haute mer.

ANC. FR. Pour gourmander e mener glote vie. 

Eustache Deschamps, p. 106. 

Ballaut respond: Fol et glout que tu es, n'en parles plus.

Roman français de Fierabras, liv. II, p. III, ch. 15. 

Renart li dist: Tu es trop glot...

Mès li gloz ne se pot tenir; 

Vit les gelines el paillier 

Si conmença à baaillier.

Roman du Renart, t. I, p. 105 et 322. 

Jà est un gloz, un mal lechière.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 209. 

ANC. CAT. Glot. IT. Ghiotto.

2. Gloto, adj., lat. gluto, glouton, gourmand. 

Totz homs glotos fay son dieu de son ventre. V. et Vert., fol. 20.

Tout homme glouton fait son dieu de son ventre.

Quar non prezica drechamens... 

Grans dejuns homs glotos.

Brev. d'amor, fol. 93. 

Car ne prêche pas convenablement... grands jeûnes homme glouton.

- Subst. Avide, pillard, voleur, brigand.

Esperonet e sei vil companho 

Plus d' una legua, puis volvero li gloto. 

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Il éperonna et ses vils compagnons plus d'une lieue, depuis qu'ils tournèrent le dos les pillards. 

Un sirventes vuelh far dels autz glotos. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

Je veux faire un sirvente des hauts pillards. 

VII glotos encontrem, de la Martiple, els pratz, 

Que eran crestias.

Roman de Fierabras, v. 2304.

Nous rencontrâmes, par-delà Martiple, dans les prés, sept brigands qui étaient chrétiens. 

ANC. FR. Nous avons rencontré sept gloutons, qui sont tous enragés.

Cinq des glotons de France, hommes de Charles, qui sont enchartré. Roman françois de Fierabras, l. II, p. II, ch. 6 et 10. 

S'es menjoie conme gloton.

Roman du Renart, t. II, p. 131. 

CAT. Glotó. ESP. Glotón. PORT. Glotão. IT. Ghiottone. (chap. Glotón, golafre, golut si es de dols, fart; glotona, goluda, farta.)

3. Glotamens, adv., gloutonnement.

Manjar glotamens com fay lo cas la carronhada. V. et Vert., fol. 21.

(chap. Minjá glotonamen, golafremen, com fa lo gos la carroña.)

Manger gloutonnement comme fait le chien la charogne.

ANC. FR. Ainsinc mort qui ja n'iert saoule, 

Glotement les pièces engoule.

Roman de la Rose, v. 16168. 

Nous mangeons si gloutement, que souvent le nous fault vomir.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 396.

PORT. (ESP.) Glotonamente. IT. Ghiottamente. (chap. Glotonamen,  golafremen, ávidamen.)

4. Glotones, adj., glouton.

La glotonessa gola respon: Si devias crebar, non layssaray que no mange d'aysso que tan be es apparelhat. V. et Vert., fol. 22.

La gloutonne gueule répond: Si tu devais crever, je ne laisserai pas que je ne mange de ceci qui est si bien apprêté.

ESP. Glotonazo.

5. Glot, s. m., gorgée.

Aprop auretz un glot de vi.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Après vous aurez une gorgée de vin.

6. Glotonia, s. f., gloutonnerie, avidité.

Glotonia, es qui manja plus tost que non devria. Liv. de Sydrac, fol. 129.

Gloutonnerie, c'est qui mange plus vite qu'il ne devrait.

Per glotonia, 

Del arbre devedat manjet.

Brev. d'amor, fol. 58.

Par gloutonnerie, mangea de l'arbre défendu.

Fig. Li clerc an aquelha glotonia,

Qu' en tot lo mon, non volrion trobar 

Home mas els que tengues senhoria. 

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

Les clercs ont cette avidité, que, dans tout le monde, ils ne voudraient trouver homme excepté eux qui tînt seigneurie.

ANC. FR. Se vos avez par glotonnie

Tot par vos mengié vostre oison. 

Roman du Renart, t. I, p. 152. 

On lui lasche ainsi en abandon la bride à toute sensualité et gloutonnie.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Lycurgue. 

Si demorèrent endormies 

Les gardes par leurs gloutonnies. 

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 166.

ANC. ESP. Tienen el lugar quinto gola è glotonia.

Poema de Alexandro, cop. 2214. 

ANC. ESP. Glotonia. IT. Ghiottornia.

7. Gloteza, s. f., gloutonnerie, avidité.

Osta la vanetat e trastota gloteza. V. de S. Honorat. 

Ote la vanité et toute gloutonnerie.

8. Glotoneyar, v., être glouton, être gourmand.

Substantiv. Jocx e putaria

E glotoneyar

Fan paure tornar 

Qui sec lor paria.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Jeu et libertinage et être glouton font devenir pauvre qui suit leur compagnie. 

ANC. FR. Mais cist i vient por miex mengier, 

Por miex boire et por gloutoier. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 121. 

CAT. Glotonejar. ESP. Glotonear. (chap. Glotonejá, minjá massa, golafrejá, fartás, tragá.)

9. Englotir, v., engloutir, avaler. 

Glotos que tot o englotisson com fai lo gorc. V. et Vert., fol. 20.

Gloutons qui tout cela engloutissent comme fait le gouffre. 

ANC. FR. Que mer m' englote.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 61.

CAT. ANC. ESP. Englutir. IT. Inghiottire.

10. Englotonir, v., rendre glouton. 

Lo dyable sap ayssi alachar et englotonir. V. et Vert., fol. 71. 

Le diable sait ainsi allécher et rendre glouton.

11. Deglotir, Desglotir, v., engloutir, avaler, manger.

De bo pastor s' apartenia que tondes sas oelhas, non pas que las deglotis. Cat. dels apost. de Roma, fol. 5. 

Il appartenait à bon pasteur qu'il tondît ses brebis, non pas qu'il les mangeât. 

Part. prés. fig. Lo qual es en la destra de Dieu desglotens la mort.

Trad. de la Ire épître de S. Pierre. 

Lequel est à la droite de Dieu engloutissant la mort. 

CAT. ANC. ESP. Deglutir. (chap. Deglutí, tragá.)

12. Sanglotir, v., avaler, engloutir. 

Sanglotiras ses plus lo machat. Liv. de Sydrac, fol. 81. 

Tu avaleras sans plus le mâché.

13. Transglotir, Transglutir, v., avaler, engloutir, descendre.

A penas pot auzel trair 

So que manja ni transglotir.

Si vostr' auzel a gola estrecha, 

Que no pot passar via drecha 

Ni transglotir so c' om li dona.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

A peine oiseau peut tirer et avaler ce qu'il mange.

Si votre oiseau a gosier étroit, de sorte que ne peut passer directement ni descendre ce qu'on lui donne.

Vianda... ni hom be la poyria transglutir, si no havia de saliva mesclament. Eluc. de las propr., fol. 45.

Nourriture... ni on ne la pourrait bien avaler, si elle n'avait mélange de salive. 

Part. pas. Sia per mi tos basmes begutz ni transglotis. 

Roman de Fierabras, v. 1089. 

Soit par moi ton baume bu et avalé. 

ANC. FR. Tant que je t'auré trangloti 

Et de mon ventre enseveli.

Roman du Renart, t. I, p. 290. 

Terre, terre et por qoi n' nevres? 

Si les trangloz de totes parz.

Fables et cont. anc., t. I, p. 310. 

Comment lyon? mais cruelle chimère 

Qui transgloutist et dévore sa mère. 

J. Marot, t. V, p. 64.


Glueg, s. m., glui, chaume, paille. 

Desus si deu cobrir de glueg.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Par-dessus se doit couvrir de glui.

Loc. Hom pert lo gran e 'l glueg.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

On perd le grain et la paille. 

ANC. FR. Un fesseau de chaume, autrement appellé glui. 

Lett. de rém., de 1394. Carpentier, t. II, col. 630.

Neuf gluys ou jarbes de seigle. 

Lett. de rém., de 1405. Carpentier, t. II, col. 630.

Glut, s. m., lat. gluten, glu, colle. 

Sei penher e faire glutz.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais peindre et faire glu.

Fig. Leva ayssi lo esperit d'ome en vas Dieu, que ayssi lo fay jonher ab Dieu per glut d' amor. V. et Vert., fol. 100.

Élève ainsi l'esprit de l'homme envers Dieu, qu'ainsi le fait unir à Dieu par la glu d'amour. 

ANC. FR. Et poiz chaude mellée à gluz.

Legrand d'Aussi, Fables, t. III, p. 77. 

ESP. Gluten (chap. cola, pegamento). IT. Glutine.

2. Glutinozitat, s. f., glutinosité, viscosité.

Medicinas... autras so per... glutinozitat reprimen.

Eluc. de las propr., fol. 104. 

Médecines... d'autres sont resserrants par... glutinosité.

ESP. Glutinosidad. (chap. Glutinosidat, viscossidat.)

3. Glutinos, adj., lat. glutinosus, glutineux, gluant, visqueux.

En loc fangos, ferm et glutinos de leu nays planta unctuoza.

Gota... si te penden cum si era glutinoza. 

Lizar tot en torn d' alguna materia glutinoza.

Eluc. de las propr., fol. 197, 144 et 142.

En lieu fangeux, ferme et glutineux naît facilement plante onctueuse.

La goutte... se tient pendante comme si elle était visqueuse.

Enduire tout autour d'aucune matière visqueuse. 

CAT. Glotinos. ESP. PORT. IT. Glutinoso. (chap. Glutinós, viscós, apegalós com lo visc; glutinosa, viscosa, apegalosa com una herba que té este nom, que s' apegue a la roba com los cachurros.)

4. Glutinatiu, adj., gluant.

Goma... glutinativa. 

Es glutinativa.

Eluc. de las propr., fol. 201 et 206. 

Gomme... gluante. 

Est gluante.

5. Englut, s. m., enduit, glu, onguent, pommade.

(chap. Englut, cola, pegamento, ungüén, pomada.)

Ab l' englut

D' un ou batut

Que s met viron l' aureilla.

Augiers: Era quan l'ivern.

Avec l' enduit d'un oeuf battu qu'elle se met autour de l'oreille.

Es cum englut. Eluc. de las propr., fol. 88.

Est comme glu.

ANC. ESP. Que con englut ninguno non serie tan trabado. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 883.

6. Englutir, v., engluer, enduire.

Fig. Los lauzengiers engluton de lauzengas la via de yfern.

V. et Vert., fol. 23. 

Les flatteurs engluent de louanges la voie d'enfer.

Part. pas. Englut de betum. Eluc. de las propr., fol. 30. 

Enduit de bitume.

7. Engludar, v. engluer, coller.

Part. pas. Lo pargames o lo papier que sera engludatz sus la taula.

Liv. de Sydrac, fol. 138.

Le parchemin ou le papier qui sera collé sur la table.

Cuer qu' er' engludatz. Roman de Fierabras, v. 1113.

Cuir qui était collé.

8. Englutinar, v., conglutiner, rendre visqueux, pétrir.

Part. prés. Terra... per ayga englutinant sas partidas, ha mobilitat.

Eluc. de las propr., fol. 156. 

La terre... par eau conglutinant ses parties, a mobilité.

(chap. Englutiná, collá.)

9. Conglutinatio, s. f., lat. conglutinatio, conglutination, assemblage, mélange.

Per conglutinatio d' ayga et de terra. Eluc. de las propr., fol. 190. 

Par mélange d'eau et de terre. 

ESP. Conglutinación. PORT. Conglutinação. (chap. Conglutinassió, conglutinassions; v. conglutiná, mesclá, collá.)

10. Conglutinar, v., lat. conglutinare, conglutiner, coller, mélanger.

Virtut ha de conglutinar. Eluc. de las propr., fol. 205. 

A propriété de conglutiner. 

ESP. PORT. Conglutinar. IT. Conglutinare.


Gofo, s. m., gond.

De tal forsa fier l' us que 'lh gofon so volat. 

Roman de Fierabras, v. 2683.

De telle force frappe l' huis que les gonds se sont envolés.

Gran ven que totas las portas ubri, e las gitet de gofos.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 140.

Grand vent qui toutes les portes ouvrit, et les jeta des gonds. 

ESP. Gozne.


Gola, Guola, Goulla, s. f., lat. gula, gueule, gorge, gosier, bouche. 

Per la gola gitava 

Serpens que semenava.

V. de S. Honorat. 

Par la gueule jetait serpents qu'il semait. 

Huels e gola, front e fatz.

B. de Ventadour: Conort era. 

Yeux et bouche, front et face.

No y ten mut bec ni guola 

Nuls auzels.

A. Daniel: Autet e bas. 

N'y tient muet bec ni gosier nul oiseau. 

Loc. Lo conselhs del prince es agutz 

Que per la gola sia pendutz. 

Mes man a son cotel per la gola tayllar. V. de S. Honorat. 

Le conseil du prince a été que par la gorge il soit pendu.

Mit main à son couteau pour couper la gorge. 

Mot a gran poder tot home sobre son enemic cant lo ten a la gola.

V. et Vert., fol. 19.

A moult grand pouvoir tout homme sur son ennemi quand il le tient à la gorge. 

ANC. FR. Et le feri de la lance parmi la joue, si que il li tresperça tout outre parmi la goule.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 219.

C'est un dragon qui a trois goules, 

Familleuses ne sont ni saoules.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 250. 

Lou murtri et copa la goule. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 87.

Tanz cors sanglans, goles baées. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 53.

CAT. ESP. (garganta, cuello) PORT. IT. Gola. (chap. Gola, goles.)

2. Goleta, s. f., goulette, goulet, chenal.

Amelhurar lo gra e la goleta. Cartulaire de Montpellier, fol. 122.

Améliorer le degré et la goulette.

(chap. Goleta, goletes, diminutiu de gola, goles.)

3. Golet, s. m., goulet, gorge, défilé.

Escrevantet lo mortz latz un golet.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 81. 

Le renversa mort à côté d'un goulet.

(chap. Gorja, estret, desfiladero, pas de montaña.)

4. Golar, s. m., gorgerin.

Mas Rollan lo vay penre denant per lo golar. 

Roman de Fierabras, v. 3415. 

Mais Roland le va prendre devant par le gorgerin.

5. Golaios, s. m., gosier.

Si cum aurelia non conjois vianda, ni golaios non au paraula.

Trad. de Bède, fol. 43.

Ainsi comme oreille ne savoure aliment, ni gosier n'entend parole.

6. Golayro, s. m., gosier, gorge. 

Alcus... apostemas ja ban opilat lo golayro del malaute.

Trad. d'Albucasis, fol. 25. 

Aucuns... apostèmes déjà ont opilé le gosier du malade. 

ANC. CAT. Golaró.

7. Golada, s. f., goulée, gorgée.

Manjet, 

A maiors goladas que trueia, 

Del blat qu'era en la tremueia.

Roman de Jaufre, fol. 2. 

Mangea, à plus grandes goulées que truie, du blé qui était dans la trémie. 

ANC. CAT. Golada. (chap. Golada, golades.)

8. Golositat, Gulozitat, s. f., avidité, gourmandise.

Sebraz de Deu per golositat. Trad. de Bède, fol. 16. 

Séparés de Dieu par gourmandise.

Per golozitat ay peccat. La Confessio. 

Par gourmandise j'ai péché. 

La cauza... es gulozitat. Eluc. de las propr., fol. 231. 

La cause... c'est avidité.

IT. Golosità, golositate, golositade.

9. Golos, adj., lat. gulosus, goulu, gourmand.

Us es fals e l'autre es golos. Leys d'amors, fol. 135.

(chap. La un es fals y l' atre es golut.)  

Un est faux et l'autre est goulu.

Golos es et trop manjant.

Totas bestias que han... budel ample e drech, so mot golozas.

Eluc. de las propr., fol. 247 et 56.

Est goulu et beaucoup mangeant.

Toutes bêtes qui ont... boyau ample et droit, sont moult goulues.

CAT. Golos. ESP. PORT. IT. Goloso. (chap. Golut, goluts, goluda, goludes.)

10. Golozamen, adv., goulument. 

Qui manja golozamen et ardenmens.

V. et Vert., fol. 20. 

Qui mange goulument et avidement. 

Trop golozamen manjan.

Brev. d'amor, fol. 120. Var. 

Très goulument mangeant. 

ESP. PORT. IT. Golosamente. (chap. Goludamen.)

11. Golut, adj., goulu, gourmand. 

Lo fay golut et glot et embriayc. V. et Vert., fol. 20. 

Le fait goulu et glouton et ivrogne.

12. Goludamen, adv., goulument.

Trop goludamen manjan. Brev. d'amor, fol. 120. Var. 

Très goulument mangeant.

13. Engolir, v., avaler, engloutir. 

Ad horas engolish peyras. Eluc. de las propr., fol. 249.

Parfois avale des pierres.

CAT. Engolir. ESP. Engullir. PORT. Engolir, engulir. (chap. Engullí: engullgo, engulls, engull, engullim, engulliu, engullen; engullit, engullits, engullida, engullides.)

14. Engoullar, v., engloutir, avaler. 

Engoullar dedins sa goulla. Hymne de S. Honorat. 

Engloutir dedans sa gueule. 

ANC. FR. Pendant que la mer engoulera tant d'ondes.

Hist. macar., t. I, p. 49. 

ANC. CAT. Engolar.

15. Degollar, Deguolar, v., précipiter, renverser. 

Pus la fuelha revirola 

Vei de sobr' els sims chazer, 

Qu'el vens la romp e 'l degola.

Marcabrus: Pus la. 

Puisque je vois la feuille recroquevillée de dessus les cimes tomber, vu que le vent la rompt et la précipite.

Sitot lo vens romp e deguolh e part 

Lo fuelh del ram.

E. Cairel: Abril ni mai. 

Quoique le vent rompt et précipite et sépare la feuille du rameau.

Fig. Dieu prec que trachors barrey, 

E los degol e 'ls abays.

P. Cardinal: Razos es. 

Je prie Dieu qu'il confonde les traîtres, et les précipite et les abaisse.

Cel que decep los bos si degolara en la mala via. Trad. de Bède, fol. 79.

Celui qui déçoit les bons se précipitera dans la mauvaise voie.

- Décoller, couper la gorge. 

Pueys degolet per vos man jovencel enfan. Roman de Fierabras, v. 1254.

Puis décolla pour vous maint jouvencel enfant. 

Aquel Johans qu'ieu degolliei.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 6. 

Ce Jean que je décollai. 

Part. pas. Totz los petitz efans en foron degolatz. 

Roman de Fierabras, v. 1439. 

Tous les petits enfants en furent décollés.

ANC. FR. Que nos ostajes auroit lors degolez. Roman de Roncevaux. 

CAT. ESP. PORT. Degollar. IT. Decollare. (chap. Degollá: degollo, degolles, degolle, degollem o degollam, degolléu o degolláu, degollen; degollat, degollats, degollada, degollades.)

16. Estrangolament, s. m., étranglement, suffocation, étouffement. 

Ve thos et estrangolament. Eluc. de las propr., fol. 52. 

Vient toux et étranglement. 

(chap. Estrangulamén, estrangulamens; estrangulassió, estrangulassions.)

17. Estrangolmen, adv., étroitement, instamment. 

Fig. Mas s'ie us prec plus estrangolmen. 

Deudes de Prades: Pus merces.

Mais si je vous prie plus étroitement.

18. Estrangolar, Estragolar, Estranglar, Stranglar, v., lat. strangulare,

étrangler, suffoquer, étouffer. 

S'ieu ja vuelh estrangolar romieu, 

Perdonat m'er, ab que done del mieu. 

P. Cardinal: De selhs. 

Si je veux jamais étrangler un pélerin, il me sera pardonné, pourvu que je donne du mien.

Ben tres vingt... a faicts estranglar.

Lo qual... fec pendre et stranglar.

Chronique des Albigeois, col. 51 et 47. 

Bien trois vingt... a fait étrangler. 

Lequel... fit pendre et étrangler.

Fig. Vol estrangolar las armas non pas los cors. Trad. de Bède, fol. 81.

Veut étouffer les âmes, non pas les corps.

Lo sucx don mor

Lo mons e s' estragola.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Le suc dont meurt le monde et s' étouffe. 

Part. pas.

Mant hom avia mort et estrangolat. Roman de Fierabras, v. 1370. 

Maint homme avait tué et étranglé. 

CAT. Estrangolar. PORT. (ESP.) Estrangular. IT. Strangolare. 

(chap. estrangulá: estrangulo, estrangules, estrangule, estrangulem o estrangulam, estranguléu o estranguláu, estrangulen; estrangulat, estrangulats, estrangulada, estrangulades.


Golfo, s. m., golfe.

Traverssiey lo golfo am bel ven.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Je traversai le golfe avec beau vent. 

CAT. Golf. ESP. PORT. IT. (chap.) Golfo.


Goma, s. f., lat. gummi, gomme.

Prendetz la goma del genebre.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Prenez la gomme du genièvre. 

No i val autra goma.

A. Daniel: L'aur' amara. 

N'y vaut autre gomme. 

La goma d'aquest albre. V. et Vert., fol. 36.

La gomme de cet arbre.

CAT. ESP. Goma. PORT. IT. Gomma. (chap. Goma, gomes.)

2. Gomozitat, s. f., gommosité, qualité de ce qui est gommeux.

Per sa gomozitat restrenh lacremas.

Eluc. de las propr., fol. 225.

Par sa gommosité réprime larmes. 

ESP. Gomosidad. (chap. Gomosidat, gomosidats.)

3. Gomos, adj., lat. gummosus, gommeux.

Resplan, et apar gomoza.

Eluc. de las propr., fol. 210. 

Reluit, et apparaît gommeuse. 

ESP. Gomoso. PORT. IT. Gommoso. (chap. Gomós, gomosos, gomosa, gomoses.)

Gona, s. f., celt. gwn, gonelle, robe.

Voyez Leibnitz, p. 115; Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 166, et t. III, p. 32.

Tu non as enquer souta ta gona.

Giraud de Calanson: Sitot s'es fortz.

Tu n'as pas encore délié ta gonelle.

ANC. FR. En vos aroit bele persone 

Qant auriez vestu la gone.

Roman du Renart, t. I, p. 41. 

Je congnois le moyne à la gonne. Villon, p. 103.

Vestus tous d'un parement, de gonnes, de baudequin vert et vermeil.

Froissart, t. IV, chap. II, p. 2. 

ANC. CAT. Gona. IT. Gonna.

2. Gonel, s. m., gonelle, robe, tunique. 

Mols gonels tescutz de lan' englesa.

P. Cardinal: Ab votz d'angel. 

Molles gonelles tissues de laine anglaise.

3. Gonella, Gonela, s. f., gonelle, robe, tunique. 

Fay una almorna ad un paure d'una vielha gonella.

V. et Vert., fol. 46. 

Fait une aumône à un pauvre d'une vieille gonelle. 

Qui a doas gonellas, done l'una a celui que no l' a. Trad. de Bède, fol. 63.

Qui a deux robes, qu'il donne l'une à celui qui ne l'a pas.

L'autre esquisset sas gonelas.

P. Cardinal: Una cieutat. 

L'autre déchira les tuniques. 

No us cuidetz ges qu' ieu m' oblit lo cordon 

Que m det l' autr' ier de sa gonella groga. 

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat. 

Ne vous imaginez point que je m'oublie le cordon qu'elle me donna l'autre jour de sa gonelle jaune.

- Par ext., en parlant d'un oiseau. 

En estiu muda sa gonella.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

En été change sa robe.

ANC. FR. La gorge et li goitrons sont dessous la gonelle. 

Jehan de Meung, Testam., v. 1245. 

Batoit l'oue de sa gounelle. Joinville, p. 122.

Moult doute à perdre sa gonele. Roman du Renart, t. I, p. 72. 

Les haubers unt suz les goneles. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 47.

ANC. CAT. Gonella. IT. Gonnella. (chap. Gonella, gonelles.)

4. Gonios, s. m., casaque, tunique. 

Gonios, albercz et escutz. Leys d'amors, fol. 131. 

Casaque, haubert et écu. 

Far ausbercx e gonios.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Faire hauberts et casaques.

(chap. Cassaca, cassaques; túnica, túniques.)


Gonfano, Gomfano, Gonfaino, Golfaino, Gofaino, Confano, s. m., gonfanon, drapeau, étendard.

Gun, dans la langue des Goths, signifia combat, et guntfano, étendard du combat.

Salverte, Ess. sur les Noms d'hommes, etc., t. II, p. 193.

Voyez Carpentier, V° Gunt-fano. 

Vol desplegar 

Son gomfano.

Bernard d'Auriac: Nostre reys. 

Veut déployer son gonfanon.

Tan golfayno contra 'l ven baneyar. 

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Tant d' étendards contre le vent flotter. 

Defors pendo las lenguas d'un gonfaino. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74. 

Dehors pendent les flammes d'un gonfanon. 

Colps n' agra ieu receubutz en ma targa, 

E fag vermelh de mon gonfainon blanc.

Bertrand de Born: Non estarai. 

Coups j'en aurais reçu en ma targe, et fait vermeil mon gonfanon de blanc.

Fai sonar las trombas, e fai deserrar los sieus confanos.

V. de Bertrand de Born. 

Fait sonner les trompettes, et lait déployer les siens gonfanons.

Fig. La crotz es lo dreg gonfanos 

Del rey cui tot quant es apen.

P. Cardinal: Dels quatre. 

La croix est le vrai étendard du roi de qui tout ce qui est dépend. 

ANC. FR. Tenir le roial gonfanon.

Roman du Renart, t. IV, p. 361. 

Ce fut cil qui porta l'enseigne 

De valor et le gonfanon. Roman de la Rose, v. 1184.

Li barunz orent gonfanons. Roman de Rou, v. 11646.

ANC. CAT. Confanon. ESP. Confalón (bandera, estandarte). 

IT. Gonfalone.

2. Gomfanonier, Gonfaronier, s. m., gonfanonier.

Ieu conosc la senheira e 'l seu gomfanonier. Guillaume de Tudela.

Je connais l'enseigne et le sien gonfanonier. 

Gonfaronier del papa quin Clement. 

Poëme sur la Mort du roi Robert. 

Gonfanonier du pape Clément V. 

ANC. FR. Serai toz jors vostre confenoiers.

Roman de Gérard de Vienne, v. 2305. 

CAT. Ganfanoner. ANC. ESP. Confalonier. IT. Gonfaloniere.


Gorc, s. m., lat. gurges, gour, gouffre, profondeur.

Gorc... es loc preon dins fluvi.

Eluc. de las propr., fol. 152. 

Gour... est lieu profond dans un fleuve. 

Ni gorc ses peis.

Le Comte de Poitiers: Companho tant. 

Ni gour sans poisson. 

Tot o englotisson coin fay lo gorc.

V. et Vert., fol. 20. 

Tout cela engloutissent comme fait le gouffre. 

Fig. Malvestat lo met bas el gorc, 

E 'l sabota e l' engorga. 

Gavaudan le Vieux: Lo mes e'l temps. 

Méchanceté le met bas dans le gouffre, et le secoue et l' engouffre.

ANC. FR. Li autre passent si avant

Qu'il se vont en plain gort lavant.

Roman de la Rose, v. 6040. 

Les trefs outrepassent les gords... 

Et de l' enroué Adrie 

En vain fuions-nous les gords. 

Luc de la Porte, Trad. d'Horace, liv. I et II. 

Por les gors qui en Loire sont. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. I, p. 67. 

CAT. Gorg. IT. Gorgo. (chap. Toll, tolls; badina, badines.)

2. Gorga, Gorja, s. f., gorge. 

Azoras gieta so que manja, 

Que re en la gorga no s' estanca.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Alors jette ce qu'il mange, de sorte que rien en la gorge ne s'arrête.

Las grans flammas que yssian d' aquela gorja d'aquela bestia.

Libre de Tindal.

Les grandes flammes qui sortaient de cette gorge de cette bête.

- Gorgée, pâtée.

Mesclatz ab carn, que gorga 'n fassa. 

Auzel que sa gorga gieta 

Convenr' a far aital dieta.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Mêlé avec chair, qu'il en fasse gorgée. 

A oiseau qui jette sa pâtée, il conviendra de faire telle diète.

ANC. CAT. ESP. Gorga, gorja. PORT. Gorja. IT. Gorga, gorgia. (chap. Gorja, gorges.)

3. Gorgolh, s. m., gouffre, gour.

M' arma del gorgolh

D' ifern mal e grolh

Gandish.

Leys d'amors, fol. 29. 

Préserve mon âme du gouffre d'enfer mauvais et grouillant.

4. Gorgiera, s. f., gorgière, armure du cou.

Manta gorgiera deslasada. V. de S. Honorat. 

Mainte gorgière délacée.

ANC. FR. Gantelez, tacles et gorgières.

G. Guiart, t. II, p. 211. 

IT. Gorgiera. (chap. Gorjera, collera.)

5. Gorgeyreta, s. f. dim., gorgerette.

An gorgeyreta de malha.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Ont gorgerette de maille.

IT. Gorgieretta. (chap. Gorjereta, gorjeretes, collereta, colleretes.)

6. Gorgieus, s. m., gorgerin, armure du cou.

Trastot vostr' arnes, 

Gorgieus, capel, ponhs.

Amanieu des Escas: El temps de. 

Tout votre harnais, gorgerin, chapeau, pourpoint.

7. Engorjamen, s. m., goinfrerie.

Si primierament non domda la glotonia e l' engorjamen del ventre.

Trad. de Bède, fol. 53.

Si premièrement il ne dompte la gloutonnerie et la goinfrerie du ventre. IT. Ingorgamento.

8. Engorgar, Engorjar, v., engorger, engouffrer.

Plus engorja lo ventre, plus corrump son sen. Trad. de Bède, fol. 54. 

Plus il engorge le ventre, plus il corrompt son sens.

Fig. Malvestat lo met bas el gorc,

E 'l sabota e l' engorga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e'l temps.

Méchanceté le met bas dans le gouffre, et le secoue et l' engouffre. 

CAT. Engorjar. IT. Ingorgare.

9. Regorgar, v., regorger.

Plus que fons regorga sa creissenza. 

Lanfranc Cigala: Quant en bon. 

Plus que fontaine sa croissance regorge. 

IT. Ringorgare.


Gord, adj., gras, succulent.

Finh que dorm, e fa l'aurelha sorda, 

Mas no quan ditz: Te, sopa gorda.

Eluc. de las propr., fol. 72. 

Feint qu'il dort, et fait l'oreille sourde, mais non quand vous dites: 

Tiens, soupe grasse. 

CAT. Gord. ESP. PORT. Gordo. (chap. Gord o gort, gords o gorts, gorda, gordes.)

2. Gordon, adj., ample.

Que t dara rauba gordona.

Raimond de Miraval: A Dieu m. 

Qui le donnera robe ample.

ESP. Gordón (amplio, ancho). (chap. Ample, amples, roba ampla, robes amples.) 

3. Engordir, v., engourdir.

Respon als uelhs e als autres membres, e 'ls engordis.

Liv. de Sydrac, fol. 32. 

Répond aux yeux et aux autres membres, et les engourdit.


Gota, s. f., lat. gutta, goutte.

Que 'l gota d'aigua que chai... 

Trauca la peira dura.

B. de Ventadour: Conortz era. 

Que la goutte d'eau qui tombe... perce la pierre dure.

De las gotas del sanc que suzetz. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

(chap. De les gotes de sang que vau (vosté) suá.)

Des gouttes du sang que vous suâtes.

Fig. Sentir una gota del menor gaug que sia en paradis.

V. et Vert., fol. 29. 

Sentir une goutte de la moindre joie qui soit en paradis. 

Loc. adv. Aquells que cuion vezer no vezon gota. V. et Vert., fol. 27.

Ceux qui croient voir ne voient goutte.

ANC. FR. Mais n'ot o soi gote d'argent.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 104. 

Ausi con s'il n'en oïst gote.

Roman du Renart, t. II, p. 258. 

Et por la peine et por la dote 

De ce que ne l' amoient gote.

Roman du Renart, t. II, p. 145. 

Entre vous tos ne véez gote.

Roman de Brut, t. 1, p. 26. 

CAT. ESP. PORT. Gota. IT. Goccia. (chap. Gota, gotes; no vech ni gota; no tinc ni gota de fam.)

- Sorte de maladie.

Mals de gota o de dens.

(chap. Mal de gota o de dens.)

Aycest enguens es bos encontra gota.

Liv. de Sydrac, fol. 132 et 43. 

Mal de goutte ou de dents. 

Cet onguent est bon contre goutte. 

Mala gota amdos los huelhs vos traya.

Albert de Sisteron: Dompna pros.

Que male goutte les deux yeux vous ôte.

Cant auzels petitz si sent gota en ala. 

Cant auzel grans sen gota.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand oiseau petit se sent goutte en aile.

Quand oiseau grand sent goutte.

ANC. FR. La male gote aies es denz.

Roman du Renart, t. II, p. 176.

Mais male goute lor criet l' oel. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. II, p. 115.

CAT. ESP. PORT. Gota. IT. Gotta. (chap. Gota, mal de rics, ássit úric.)

2. Gotassa, s. f., goutte, sorte de maladie.

Atressi la genciana

Es contra gotassa sana.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Également la gentiane est saine contre goutte.

3. Goteta, s. f. dim., petite goutte, gouttelette.

Sol nou gotetas de lait clar.

De bel oli ben purgat,

VI gotetas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Seulement neuf gouttelettes de lait clair. 

De belle huile bien purifiée, six petites gouttes.

(chap. Goteta, gotetes.)

4. Gotamen, s. m., filtration, dégouttement.

E 'l gotamens de l'aygua dona partida de la duressa de las peiras als os.

Liv. de Sydrac, fol. 10.

Et la filtration de l'eau donne partie de la dureté de la pierre aux os.

5. Goteiament, s. m., dégouttement, filtration.

Per sa ombra et goteiament notz als aybres pres de si plantatz.

Eluc. de las propr., fol. 215.

Par son ombre et dégouttement nuit aux arbres près de lui plantés.

6. Guoter, s. m., égout.

Tot aquel guoter d'aiga.

Tit. de 1284. Arch. du Roy., J. 318. 

Tout cet égout d'eau.

7. Gotera, s. f., gouttière.

Si la gotera tomba en sa terra... Las goteras. Fors de Béarn, p. 1092.

Si la gouttière tombe dans sa terre... Les gouttières. 

CAT. ESP. Gotera. PORT. Goteira. (chap. Gotellera, gotelleres.)

8. Gotos, adj., goutteux.

De malautias, coma gotos.

Leys d'amors, fol. 49.

De maladies, comme goutteux.

Quar filh de lebros es lebros,

E del qui ha gota, gotos.

Eluc. de las propr., fol. 69.

Car fils de lépreux est lépreux, et de celui qui a goutte, goutteux. 

CAT. Gotos. ESF. PORT. Gotoso. IT. Gottoso. (chap. Gotós, gotosos, gotosa, gotoses.)

9. Gotar, v., goutter, couler goutte à goutte, tacheter.

Part. pas. Era vestit de rauba gotada de sanc.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 19. 

Était vêtu de robe tachetée de sang. 

ANC. FR. Les deux testes trenchées...

Dont goutte encor le sang noir et hideux.

Des Masures (Desmasures), Trad. de l'Énéide, p. 466.

10. Goteiar, v., couler goutte à goutte, distiller.

Goteia humor laytenca.

(chap. Gotege líquit lleitós; humor lleitosa.)

Goteia alcuna humor que per freg si endurzish.

Eluc. de las propr., fol. 207 et 218.

Distille liqueur laiteuse.

Distille aucune liqueur qui par froid s'endurcit. 

CAT. Gotejar. ESP. Gotear. PORT. Gotejar, gotear. (chap. Gotejá: gotejo, goteges, gotege, gotegem o gotejam, gotegéu o gotejáu, gotegen; gotejat, gotejats, gotejada, gotejades.)

11. Degot, s. m., gouttière, égout, eau de gouttière.

Lo meus degotz chai de sobre lo son cubert.

Trad. du Code de Justinien, fol. 19. 

Le mien égout tombe dessus le sien toit. 

ANC. FR. Là fors, là ù chet li degoz,

Girrai, là ert mis monumenz. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 162.

12. Degoter, s. m., égout, gouttière.

Aquel logal ab sos degoters et ab totas sas pertenensas.

Tit. de 1205. Arch. du Roy., J. 323.

Ce local avec ses égouts et avec toutes ses appartenances. 

CAT. Degoter.

13. Degotar, v., dégoutter, tomber goutte à goutte.

Plou e degota.

(chap. Plou y gotege.)

Pierre d'Auvergne: Belh m'es qu'ieu.

Pleut et dégoutte. 

CAT. Degotar.

14. Agotar, v., égoutter.

Va penre aquel fust, en un cros lo va gitar on s' agotavan totas las aiguas. Chronique d'Arles.

Va prendre ce fût, va le jeter dans un trou où s' égouttaient toutes les eaux.

CAT. ESP. PORT. Agotar. (chap. Agotá, agotás: yo m' agoto, agotes, agote, agotem o agotam, agotéu o agotáu, agoten; agotat, agotats, agotada, agotades. Acabás, cansás, rendís, baldás, estronchinás.)

14. Esgotar, v., égoutter.

So es bresca bella e clara,

E d' aquel mel l' esgota be.

Deudes de Prades, Auz. cass.

C'est gaufre belle et claire, et de ce miel bien l' égoutte.

D'aitan quant n' esgotaria. 

Tit. de 1227. Hist. de Nîmes, t. I, pr., p. 72.

D'autant qu'il en égoutterait. 

ANC. CAT. PORT. Esgotar.


Governar, v., lat. gubernare, gouverner, guider, diriger.

Hom que saupes las naus governar.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 21. 

Homme qui sût les navires gouverner. 

Com lo monestier deguessan governar. V. de S. Honorat. 

Comment le monastère ils dussent gouverner.

Fig. Vertatz e dreitura e merces

Non governon home en aquest mon. 

P. Cardinal: Tos temps azir. 

Vérité et droiture et merci ne dirigent l'homme en ce monde.

Es fols quecs 

Qu'en tal joi no s governa.

B. Zorgi: Ben es adreigz. 

Est fou chacun qui en tel bonheur ne se dirige. 

ANC. ESP. Que nos defende per so poder, et nos governa per so amor.

Fuero Juzgo, p. XIII. 

CAT. ESP. MOD. Gobernar. PORT. Governar. IT. Governare. (chap. Goberná: goberno, gobernes, goberne, gobernem o gobernam, gobernéu o gobernáu, gobernen; gobernat, gobernats, gobernada, gobernades.)

2. Govern, s. m., gouverne, gouvernement, administration, direction. 

Qui cobeita a aver lo govern de preveiria.

Trad. de Bède, fol. 57. 

Qui convoite d'avoir le gouvernement de prêtrise. 

A mal govern... 

Qui sec vostr' estern.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

A mauvaise gouverne... qui suit votre trace.

ANC. FR. Exposer par articles de poinct en poinct toute la gouverne du royaume.

Souffrir telles gouvernes de telles choses.

Monstrelet, t. I, fol. 220.

- Gouvernail.

Fig. Que m siatz governs e vela.

(chap. Que me sigáu o siguéu gobern – timó - y vela.)

P. Raimond de Toulouse: Atressi cum.

Que vous me soyez gouvernail et voile. 

Ves yfern fay son eslais, 

E 'l govern ten ves abis.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Vers enfer fait son élan, et manoeuvre le gouvernail vers l' abîme.

- Chef, gouverneur.

Lo governs de la ost deu esser savis, pervezens e pros e vigoros.

Liv. de Sydrac, fol. 60. 

Le chef de l'armée doit être sage, prévoyant et preux et vigoureux. 

CAT. Gobern. ESP. Gobierno. PORT. IT. Governo. (chap. Gobern, goberns.)

3. Governament, s. m., gouvernement, direction, administration. Vespasians e Titus, cui fo 'l governamentz.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Vespasien et Titus, à qui fut le gouvernement. 

Venir en esta vila per lo governament de las escolas. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Venir dans cette ville pour la direction des écoles. 

ANC. CAT. Gobernament. ANC. ESP. Gobernamiento. IT. Governamento.

(chap. Gobernamén, gobernamens.)

4. Gubernacio, s. f., lat. gubernatio, conduite, direction. 

Necessari... als auzels que han pe claus per que, dins l'ayga, per el haio gubernacio. Eluc. de las propr., fol. 61. 

Nécessaire... aux oiseaux qui ont le pied fermé pour que, dans l'eau, par lui ils aient direction. 

ESP. Gobernación. PORT. Governação. IT. Governazione. 

(chap. Gobernassió, gobernassions.)

5. Governaire, Governador, s. m., lat. gubernator, gouverneur.

De l'isla de Lerins patrons e governaire. V. de S. Honorat. 

De l'île de Lérins patron et gouverneur. 

Governaire del contat de Tolza.

Tit. de 1271. DOAT, t. LXXXVII, fol. 39. 

Gouverneur du comté de Toulouse. 

Li governador de la ciutat. Trad. de Bède, fol. 78. 

Les gouverneurs de la cité. 

Fig. El es de pretz capdels e governaire.

Lamberti de Bonanel: Mout chantera. 

Il est de mérite chef et gouverneur.

- Pilote, patron.

Naus qu'es ses governadors. Trad. de Bède, fol. 78.

(chap. Nave, barco que está sense gobernadó, piloto, timonel.)

Navire qui est sans pilotes.

Ara ns don Deus bona vi' e bon ven

E bona nau e bos governadors.

(chap. Ara (que) mos dono Deu bona vía y bon ven y bona nau – bon barco – y bons gobernadós, pilotos, timonels.)

Peyrols: Pus flum Jordan. 

Maintenant nous donne Dieu bonne voie et bon vent et bon navire et bons pilotes.

ANC. FR. Mestres et gouvernères estoit du palais. 

Dieux crierres et gouvernerres du monde. 

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 284 et 178. 

Vrais justiciers, des droitz gubernateurs. 

J. Marot, t. V, p. 55.

CAT. ESP. Gobernador. PORT. Governador. IT. Governatore. 

(chap. Gobernadó, gobernadós, gobernadora, gobernadores; gobernanta, gobernantes de un hotel.)

6. Governayritz, s. f., lat. gubernatrix, gouvernante, directrice. 

Amayritz, pecayritz, governayritz. Leys d'amors, fol. 64.

Amante, pécheresse, gouvernante.

IT. Governatrice. (ESP. Gobernatriz es muy poco usado.)


Goytron, s. m., goître. (N. E. hypertrophie globale ou augmentation de volume, souvent visible, de la glande thyroïde.)

Mostret li com parlar non podia,

E lo goytron que la lenga tenia.

V. de S. Trophime.

Lui montra comme ne pouvait parler, et le goître qui tenait la langue.

ANC. FR. La gorge et li goitrons sont dessous la gonelle. 

Jehan de Meung, Testam., v. 1245.

(chap. ESP. Bocio.)

2. Gutrinos, adj., du lat. gutturosus, goîtreux. 

La gent es... estrumosa et gotrinosa.

Eluc. de las propr., fol. 173. 

La gent est... bossue et goîtreuse.


Goz, s. m., chien.

Es del semblan confraire

Al erisson et al goz et al laire.

Marcabrus: Auiatz de.

Est en apparence confrère au hérisson et au chien et au voleur.

CAT. Gos. ESP. Gozque (perro). PORT. Gozo. (Chap. Goz, gozos, goza, goces, gocet, gocets, goceta, gocetes al Mezquín, Mesquí; gos, gossos, gossa, gosses; gosset, gossets, gosseta, gossetes.)

2. Gosset, s. m. dim., petit chien.

Totas horas que un senhor venia a son ostal, un gosset li fazia festa... Pesset se l'aze del senhor que ell degues ayssi far coma lo gosset. 

V. et Vert., fol. 61. 

Toutes fois qu'un seigneur venait à son hôtel, un petit chien lui faisait fête... S'imagina l'âne du seigneur qu'il dût ainsi faire comme le petit chien. 

CAT. Gosset. ESP. Gosquecillo (perrito, perrillo).

3. Gosson, s. m., roquet. (https://fr.wiktionary.org/wiki/roquet)

Torn de gosso

Sobr' un basto,

E fai l'en dos pes sostenir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Tour de roquet sur un bâton, et fais-le sur deux pieds se tenir.

Lignage de gosson.

Marcabrus: Al prim comens.

Lignage de roquet.

4. Gossa, s. f., chienne. 

Far vos a de gossa can.

B. Martin: A senhors. 

Vous fera de chienne chien. 

Non tem glat ni crit ni jaup de gossa. 

Guillaume de Berguedan: Amicx. 

Je ne crains glapissement ni cri ni jappement de chienne.

Cum vezem de la loba et de la gossa. Eluc. de las propr., fol. 231.

(chap. Com veém de la lloba y de la gossa.) 

Comme nous voyons de la louve et de la chienne. 

CAT. Gossa.

- Machine de guerre.

Gossas e manganels.

(chap. Gosses y manganells; lo manganell es com la catapulta, fonévol. Tamé es un apellit conegut a Valderrobres: este home portabe un dels primés autobusos que se van vore.)

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Chiennes et mangoneaux.


Gra, Grat, s. m., lat. gradus, degré. 

Poia i hom per catre gras.

Giraud de Calanson: A lieis cui.

On y monte par quatre degrés. 

Fig. Tres manieras o gras so de libertat. Eluc. de las propr., fol. 23. 

Sont trois manières ou degrés de liberté. 

Al sobiran gra de contemplacio. V. et Vert., fol. 100.

Au suprême degré de contemplation. 

Venecian qu'en l' aut grat 

D' auzor pretz an pueiat.

B. Zorgi: On hom plus. 

Les Vénitiens qui au haut degré de plus haut mérite ont monté.

- Degré de parenté. 

Segon lo luoc de diverses gras de parentesc. V. et Vert., fol. 19. 

Selon le lieu de divers degrés de parenté.

- Terme de grammaire. 

Gra es una maniera de significar aquela causa en que s fay comparatios.

Leys d'amors, fol. 49. 

Degré est une manière de signifier cette chose en quoi se fait comparaison.

Adv. comp. Pois apres de gra en gra deissen. 

Sordel: Qui be s membra. 

Puis après de degré en degré descend. 

Per so car era savis, de gra en gra puiet. Guillaume de Tudela.

Parce qu'il était sage, il monta de degré en degré. 

Monta s'en de gra en gra entro a savieza. V. et Vert., fol. 45. 

S'en monte de degré en degré jusqu'à sagesse.

CAT. Grau. ESP. PORT. IT. Grado. (chap. Grado, grados; grau de alcohol, graus (Graus, Huesca); a una escala, graó, graons, grasó, grasons : escaló, escalons.)

2. Grasa, Graza, s. f., degré.

Fig. Luxuria de cor a IIII escalos, qu'apellan grasas en Escriptura. Aquesta escala ha VII grazas que son VII escalos.

V. et Vert., fol. 18 et 100.

Luxure de coeur a quatre échelons, qu'ils appellent degrés en l'Écriture.

Cette échelle a sept degrés qui sont sept échelons.

CAT. ESP. Grada. (chap. Grada, grades.)

3. Gradatio, Graduacio, s. f., lat. gradatio, gradation.

Climax es gradatios, so es cant hom procezish de gra en gra.

Leys d'amors, fol. 130. 

Climax c'est gradation, c'est-à-dire quand on procède de degré en degré.

Fa aquo motas veguadas segon graduacio. Trad. d'Albucasis, fol. 24. 

Fais cela plusieurs fois selon gradation. 

CAT. Graduació. ANC. ESP. Gradación. ESP. MOD. Graduación. 

PORT. Gradação, graduação. IT. Gradazione, graduazione. 

(chap. Gradassió, graduassió, gradassions, graduassions; v. gradá; graduá: gradúo, gradúes, gradúe, graduem, graduéu, gradúen, graduat, graduats, graduada, graduades.)

4. Gradual, adj., lat. gradalis, graduel.

Las graduals perfeccios de creaturas. Eluc. de las propr., fol. 1. 

Les graduelles perfections de créatures.

- Subst. Partie de la messe.

Establi los introits e 'ls graduals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Établit les introïts et les graduels. 

Cantam graduals. Eluc. de las propr., fol. 128. 

Chantons les graduels. 

CAT. ESP. PORT. Gradual. IT. Graduale. (chap. Gradual, graduals. La part de la missa que se diu gradual no la conec.)

5. Gradatiu, adj., gradatif, qui est propre à graduer.

O son... gradativas. Leys d'amors, fol. 26. 

Ou sont... gradatives.

6. Graduar, Grazar, v., graduer.

Part. pas. Sia cum scala grazada. Eluc. de las propr., fol. 1.

Soit comme échelle graduée.

Que no sia graduat. Fors de Béarn, p. 1076. 

Qu'il ne soit gradué.

CAT. ESP. PORT. Graduar. IT. Graduare. (chap. Graduá.)

7. Degra, Degrat, s. m., degré.

Cals es la schala? de que sun li degra? Poëme sur Boece.

Quelle est l'échelle? de quoi sont les degrés? 

Trobet lo papa que s' estava aqui sobr' els degras, pres de las portas de la glieya. Cat. dels apost. de Roma, fol. 106. 

Trouva le pape qui se tenait là sur les degrés, près des portes de l'église.

De la cambra salic, e devala 'l degrat. Roman de Fierabras, v. 2035.

De la chambra sortit, et descend le degré. 

PORT. Degráo.

8. Desgradacio, s. f., dégradation. 

La qual desgradacio fetz lo cardenal evesque. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 217. 

Laquelle dégradation fit le cardinal évêque.

CAT. Degradació. ESP. Degradación. PORT. Degradação. IT. Degradazione.

(chap. Degradassió, degradassions.)

9. Degradar, Desgradar, Desagradar, v., lat. degradare, dégrader. 

Johan XXII pres l' avesque de Caors..., e pueys lo degradet.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 73. 

Jean XXII prit l'évêque de Cahors..., et puis le dégrada.

Fes amonestar e desagradar mossen Huc, e destrazir son titol de sanct avesque. Carya Magalon., p. 19. 

Fit admonéter et dégrader messire Hugues, et déchirer son titre de saint évêque.

Part. pas. Fo desgradatz. La qual desgradacio fetz lo cardenal evesque.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 217. 

Fut dégradé. Laquelle dégradation fit le cardinal évêque.

CAT. ESP. PORT. Degradar. IT. Degradare. (chap. Degradá: degrado, degrades, degrade, degradem, degradéu, degraden; degradat, degradats, degradada, degradades. Desagradá es lo contrari de agradá.)

10. Disgressio, s. f., lat. digressio, digression.

Ab I vici apelat vana disgressio.

Vana disgressios es cant hom ha preza una thema... e vay vaguejan.

(chap. Vana disgressió es cuan hom ha pres un tema... y va divagán.)

Leys d'amors, fol. 133 et 117.

Avec un vice appelé vaine digression.

Vaine digression c'est quand on a pris un thème... et (qu'on) va divaguant.

ESP. Digresión. PORT. Digressão. IT. Digressione. (chap. Disgressió, disgressions; divagassió, divagassions; anassen per les rames.)

11. Egressio, s. f., lat. egressio, sortie. 

Si contrarietat es a la egressio de l'aygua. Trad. d'Albucasis, fol. 33.

Si obstacle est à la sortie de l'eau.

- Évacuation.

Sia getat per natural egressio. 

Per la egressio e per ventositat.

Trad. d'Albucasis, fol. 7 et 39.

Soit chassé par naturelle évacuation. 

Par l' évacuation et par ventosité. 

ANC. ESP. Egresión.

12. Progressiu, adj., progressif.

Segon que es motiva dels pes, es dita virtut progressiva o ambulativa.

Eluc. de las propr., fol. 20. 

Selon qu'elle est motrice des pieds, elle est dite vertu progressive ou ambulative. 

CAT. Progressiu. ESP. Progresivo. PORT. IT. Progressivo. 

(chap. progressiu, progressius, progressiva, progressives; v. progressá: progresso, progresses, progresse, progressem o progressam, progresséu o progressáu, progressen; progressat, progressats, progressada, progressades; progrés, progresos.)

13. Transgressio, Trasgressio, s. f., lat. transgressio, transgression.

Transgressio

Que feiron li prumier pairo.

Brev. d'amor, fol. 171. 

Transgression que firent les premiers parents. 

Car fazia las animas endurzir et envielhezir en peccat et en transgressios. V. et Vert., fol. 37. 

Car faisait les âmes endurcir et vieillir en péché et en transgressions.

Lor perdonec la dicha transgressio. Eluc. de las propr., fol. 129. 

Leur pardonna ladite transgression. 

Per la trasgressio dels X mandamens de la ley. V. et Vert., fol. 6.

(chap. Per la transgressió dels deu manamens de la ley.)

Par la transgression des dix commandements de la loi.

CAT. Transgressió. ESP. Transgresión, trasgresión. PORT. Transgressão. IT. Transgressione, trasgressione. (chap. transgressió, transgressions; v. transgedí.)

14. Transgressor, s. m., lat. transgressor, transgresseur. 

Transgressors de la ley. Eluc. de las propr., fol. 158.

Transgresseurs de la loi. 

CAT. Transgressor. ESP. Transgresor, trasgresor. PORT. Transgressor. 

IT. Trasgressore. (chap. Transgressó, transgressós, transgressora, transgressores.)

15. Retrogradacio, s. f., lat. retrogradatio, rétrogradation, mouvement rétrograde.

Retrogradacio no atribuisho al solelh ni a la luna.

Movemens de las planetas... l' autre es de retrogradacio.

Eluc. de las propr., fol. 114 et 113.

N' attribuent rétrogradation au soleil ni à la lune. 

Mouvements des planètes... l'autre est de rétrogradation.

- Figure de mots.

Per far retrogradatio per sillabas o per letras.

Rim... retornat per retrogradatio.

Leys d'amors, fol. 33 et 23. 

Pour faire rétrogradation par syllabes ou par lettres.

Rime... retournée par rétrogradation.

CAT. Retrogradació. ESP. Retrogradación. PORT. Retrogradação. 

IT. Retrogradazione. (chap. Retrogradassió, retrogradassions.)

16. Retrogradar, v., lat. retrogradare, rétrograder.

Si 'l dictatz se retrograda, 

De jos en sus vay la tornada.

Leys d'amors, fol. 41. 

Si la composition se rétrograde, de bas en haut va la ritournelle.

Part. prés. Retrogradada, retrogradans. 

Leys d'amors, fol. 39. 

Rétrogradée, rétrogradant. 

Retrogradan et reyretornan. Eluc. de las propr., fol. 111. 

Rétrogradant et tournant en arrière. 

Part. pas. Lo XXII vers d'En Giraud Riquier encadenat e retrogradat de motz e de son. Titre de la pièce de G. Riquier: Res no m val. 

Le vingt-deuxième vers du seigneur Giraud Riquier enchaîné et rétrogradé de mots et de son. 

CAT. ESP. PORT. Retrogradar. IT. Retrogradare. (chap. Retrogradá: retrogrado, retrogrades, retrograde, retrogradem o retrogradam, retrogradéu o retrogradáu, retrograden; retrogradat, retrogradats, retrogradada, retrogradades. Retrógrado, que va cap atrás.)


Gracia, Gratia, Grassia, s. f., lat. gratia, grâce.

De gracia plena, 

Avetz nom Maria.

(chap. De grassia plena, teníu nom María.)

Perdigon: Verges.

Pleine de grâce, vous avez nom Marie. 

Aissi parti natura, 

Gracia et aventura,

Los dons entre las gens.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Ainsi partage nature, grâce et hasard, les dons entre les gens.

Ayssi coma las gracias corporals que Dieus dona als efans.

V. et Vert., fol. 45. 

Ainsi comme les grâces corporelles que Dieu donne aux enfants.

- Remercîment.

Tug digam en amen, 

Gratias al Seinhor valen.

P. Cardinal: Jhesum Christ. 

Que tous nous disions en amen, grâces au Seigneur puissant.

Loc. Fero gracias a Dieu. Philomena.

Rendirent grâces à Dieu.

Mil gracias en renderon al bar sant Honorat. V. de S. Honorat. 

Mille grâces en rendirent au baron saint Honorat.

- Mystiquement. 

La gratia de Dieu se apella verays ben, car dona vida e sanetat a l'arma, e senes aquesta gratia tota arma d'home es morta. V. et Vert., fol. 30.

La grâce de Dieu s'appelle vrai bien, car elle donne vie et santé à l'âme, et sans cette grâce toute âme d'homme est morte.

El passet son commandamen, e fo mantenen despolhatz del vestymen de grassia. Liv. de Sydrac, fol. 15.

Il passa son commandement, et fut immédiatement dépouillé du vêtement de grâce.

- Indulgence, pardon, faveur.

Si vos non avetz faillit vas ma domna Maens... vos retornerai en la soa gracia. V. de Bertrand de Born. 

Si vous n'avez pas failli envers ma dame Maens... je vous remettrai en sa grâce. 

Loc. Per la gracia de Dieu, coms de Rodes. 

V. de Henri, comte de Rhodez. 

Par la grâce de Dieu, comte de Rhodez. 

Per la gracia de Dieu, abbas de Moissac.

Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 55. 

Par la grâce de Dieu, abbé de Moissac. 

CAT. ESP. Gracia. PORT. Graça. IT. Grazia. (chap. Grassia, grassies.)

2. Graciozitat, s. f., lat. gratiositatem, gracieuseté, agrément.

Es temps de verdor et graciozitat. 

Per razo del temps temprat et de sa graciozitat.

Eluc. de las propr., fol. 129 et 125. 

C'est temps de verdure et d' agrément. 

Par raison du temps tempéré et de sa gracieuseté.

CAT. Graciositat. ESP. Graciosidad. PORT. Graciosidade. IT. Graziosità, graziositate, graziositade. (chap. Grassiosidat, grassiosidats.)

3. Gracios, adj., lat. gratiosus, gracieux.

Cors gracios, ples de totas beutatz.

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Corps gracieux, plein de toutes beautés. 

Joves dona, plazens e graciosa.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Jeune dame, agréable et gracieuse.

Fig. Subsidi... ajuda, don gracios.

Reg. des États de Provence, de 1401. 

Subside... aide, don gracieux.

Vostra paraula sia graciosa. Trad. de Bède, fol 80.

Que votre parole soit gracieuse.

CAT. Gracios. ESP. PORT. Gracioso. IT. Grazioso. (chap. Grassiós, grassiosos, grassiosa, grassioses; tamé se li diu grassiosa a la gaseosa, que es com lo sifó en sucre. Que fa grassia, que fa riure.)

4. Graciosamen, adv.., gracieusement, favorablement.

Mot graciosamen aronditz. Carya Magalon., p. 2. 

Moult gracieusement arrondis. 

Floriss e fructifica claramens davan Dieu e graciozamens.

V. et Vert., fol. 94. 

Fleurit et fructifie clairement et gracieusement devant Dieu.

CAT. Graciosament. ESP. PORT. Graciosamente. IT. Graziosamente.

(chap. Grassiosamen, de manera grassiosa.)

5. Gracioset, adj. dim., gracieuset, gentillet. 

Ver diminutiu son: Graciosa, gracioseta, etc. Leys d'amors, fol. 69.

Les vrais diminutifs sont: Gracieuse, gracieusette, etc.

(chap. Grassioset, grassiosets, grassioseta, grassiosetes.)


Grafau, adj., butor, grossier.

Per c'om grafaus d'un autre quier companha. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

C'est pourquoi homme grossier d'un autre cherche compagnie.


Grafi, s. m., lat. graphium, poinçon, burin, style. 

Tan non escrius ab grafi ni ab pena.

Serveri de Girone: Qui bon frug. 

Tu n' écris pas tant avec style ni avec plume.

Que a fals testimoni passe hom un grafi per la lenga.

Cout. de Gourdon, de 1244.

Qu'à faux témoin on passe un poinçon à travers la langue.

Fo fahtz I trauc am I grafi. Cat. dels apost. de Roma, fol. 142.

Fut fait un trou avec un poinçon. 

ESP. Grafio. (chap. ploma estilográfica, punchó, instrumén antic per a escriure en tinta; de graphia.)

2. Ortografia, s. f., lat. orthographia, orthographe.

Se liech en ortografia. Trad. d'un Évangile apocryphe.

Se lit en orthographe. 

CAT. Ortografia. ESP. Ortografía. PORT. Orthografia. IT. Ortografia. 

(chap. La ortografía del chapurriau contemple diferentes ortografíes.)


Grafio, s. m., croc, griffe, crochet.

Voyez Denina, t. III, p. 32 et 33.

Penran los am grafios.

Vos penrian ab cels grafios.

Liv. de Sydrac, fol. 26. 

Les prendront avec crocs. 

Vous prendraient avec ces crocs. 

ANC. FR. Une rouelle de fer ou milieu à sept ou à huit graffons.

Lett. de rém. de 1452. Carpentier, t. II, col. 647. 

IT. Graffio.

2. Grafinar, v., égratigner. 

Fiert e grafina e mort.

Gautier de Murs: Ge ne. 

Frappe et égratigne et mord.

ANC. FR. Car sans cesse il gratignoit 

Quand ce désir le poignoit.

Œuvres de Du Bellay, p. 466. 

Il leur mordoit les aureilles, ils luy graphinoient le nez.

Rabelais, liv. I, chap. 11. 

Por ses paouvres seurs grafignier.

Villon, édit. de 1832, p. 78. 

IT. Graffiare.

3. Esgrafinar, v., égratigner.

S' esgrafina 

Sa fresca cara e sa peitrina.

Roman de Jaufre, fol. 84. 

S' égratigne son frais visage et sa poitrine. 

ANC. CAT. Esgratinyar. IT. Sgraffiare.

4. Grapa, s. f., grappin, griffe.

Roma, tan tenetz 

Estreg la vostra grapa 

Que so que podetz 

Tener, greu vos escapa.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Rome, vous tenez si étroitement votre griffe que ce que vous pouvez tenir, difficilement vous échappe.

Avian forcas de ferr e grapas fort agudas. Libre de Tindal.

Avaient fourches de fer et grappins fort aigus. 

ANC. FR. Allèrent attacher agrappes de fer par dedans l' esüe aux basteaux... ausquelles agrappes y avoit de bien longues cordelles. Monstrelet, t. II, fol. 137 et 138. 

CAT. ESP. Grapa. (chap. Grapa, grapes; tamé se li diu grapes a les mans,  perque agarren.)

5. Grapar, v., gratter, racler, déchirer.

Part. prés. La terra ab las unglas grapan.

(chap. La terra en les ungles esgarrapen; v. esgarrapá.)

Eluc. de las propr., fol. 235.

Grattant la terre avec les ongles. 

IT. Grappare. (chap. Esgarrapá: esgarrapo, esgarrapes, esgarrape, esgarrapem o esgarrapam, esgarrapéu o esgarrapáu, esgarrapen; esgarrapat, esgarrapats, esgarrapada, esgarrapades. Beto de Beseit, lo ros, li díe “esgarrapaciones” Tomás a la empresa de excavassions de mons germans.)

6. Grepoillar, v., érailler.

Part. pas. E 'ls uels tan paucs coma deniers, 

Lagrimonses e grepoillatz. 

Roman de Jaufre, 2e Ms., p. 59. Var. 

Et les yeux si petits que denier, pleureux et éraillés.

7. Esgrapelar, v., érailler.

Part. pas. E 'ls uels tan paucs can us diners, 

Lagainos et esgrapelatz.

Roman de Jaufre, fol. 56. 

Et les yeux aussi petits qu'un denier, chassieux et éraillés.


Gragellar, v., remuer, agiter, émouvoir, tracasser, dire le contraire. 

Pueys dis: “Senher, cum avetz estat tan 

Qu' ieu no us ai vist? Ges m' amors no us gragella?”

G. Riquier: L' autr'ier trobey. 

Puis elle dit: “Seigneur, comment avez-vous tant tardé que je ne vous ai vu? Mon amour ne vous émeut point?”

Fig. Si que flurisca e bruelh defors 

Aisso que dedins mi gragella.

Pierre d'Auvergne: Belh m'es qu' ieu. 

Tellement que fleurisse et pousse au dehors ce que au dedans me remue. 

Loc. Be us dic, qui qu'en gragel, 

C' onor y a pus gran.

T. du Comte Richardet et de Guillaume: Guilhem d' un plag.

Je vous dis bien, qui que ce soit qui en dise le contraire, qu'il y a honneur plus grand. 

En Pos fo sos justaire,

Qui qu'en gragel.

Rambaud de Vaqueiras: El so que. 

Le seigneur Pons fut son jouteur, qui que ce soit qui en dise le contraire.


Graile, adj., lat. gracilem, délicat, mince, délié, svelte, menu. 

E 'ls vostres detz grailes e plas.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Et vos doigts délicats et effilés. 

E 'l blanc cors qu'a graile e nou.

Arnaud Daniel: En est sonet. 

Et le blanc corps qu'elle a délicat et jeune. 

Autra n'agra conseguida 

Graila et escafida. 

G. Raymond de Gironella: Gen m' appareill. 

Autre j'en aurais poursuivi svelte et potelée.

- Grêle, faible, chétif.

Coma un petitz albres joves e grailes que es pauramen e feblamen mes en terra. Liv. de Sydrac, fol. 94. 

Comme un petit arbre jeune et chétif qui est pauvrement et faiblement mis en terre.

ANC. FR. Estoit graille parmi les flans qu'en vos dex Mains le peusciés enclorre. Fables et cont. anc., t. 1, p. 393. 

Cuer sanz merci, cors graille, blanc et gent.

Le châtelain de Coucy, chanson 15.

ANC. ESP. Grácil. IT. Gracile.

2. Grailenz, adj., délicat, svelte.

Cors ben faiz e guignos, 

Gras e plan grailenz. 

T. d'Armand et de B. de la Barthe: Bernart.

Corps bien fait et gracieux, potelé et parfaitement délicat.


Graile, Graille, s. m., clairon.

Lo mati son per l'ost graile sonat.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105.

Le matin sont par l'armée clairons sonnés.

Trompas e corns e grailles clar.

Bertrand de Born: Quan vei.

Trompes et cors et clairons aigus.

Lo retendir dels grailes. Guillaume de Tudela. 

Le retentir des clairons.

ANC. FR. Mult oïssiez graisles soner.

Roman de Rou, v. 13135.

Sonent grelles et menuiax. Roman du Renart, t. I, p. 70.

Sonerent graile per l'ost comunalment... 

Sonent cil graile, s'est la noise levée.

Roman de Guillaume au Court Nez. 

Charles Martiaus fait ses gresles soner.

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 35.

(chap. Gralla, gralles.)


Gralha, Grailla, s. f., lat. gracula, corneille. (all. Krähe.)

Ab sol que m diguatz a 'N Richart

So qu'el paus dis a la gralha.

Bertrand de Born: Un sirventes on. 

Pourvu seulement que vous me disiez au seigneur Richard ce que le paon dit à la corneille

Ni ja agurs de grailla non gardarai.

T. de R. de Tarascon et de Gui de Cavaillon: Cabrit.

Ni jamais augures de corneille je ne regarderai.

Loc. fig. Si non issetz, Falconet, de Proensa, 

Be m' es semblan, segon ma conoissensa, 

Que plumaran gralhas vostre falco.

T. de Faure et de Falconet: En Falconet.

Falconet, si vous ne sortez de Provence, il me paraît bien, selon ma connaissance, que corneilles plumeront votre faucon.

ANC. FR. Parmi ces vautours et ces grailles. Olivier de Magni, p. 50.

CAT. Gralla. ESP. Graja (grajo). PORT. Gralha. IT. Gracchia.

(chap. Gralla, gralles: muixó de coló negre, grajo en castellá.

En fransés fique corneille, corneja en castellá. Són mol pareguts.)


Gram, s. m., lat. gramen, gramen, gazon, chiendent.

Gram es herba campestra.

(chap. Lo gram es herba campestre, dels cams. Té moltes arraíls y se escampe mol, es difíssil de matá.)

Trop ple de vianda, manjec gram, et procuret si vomit.

Eluc. de las propr., fol. 210 et 243.

Gramen est herbe des champs.

Trop plein de nourriture, il mangea chiendent, et se procura vomissement.

CAT. Gram. ESP. PORT. Grama. IT. Gramigna.

2. Graminos, adj., lat. graminosus, gramineux, abondant en herbages.

Terra es paludoza, graminoza. Eluc. de las propr., fol. 170.

C'est terre marécageuse, gramineuse.


Gram, adj., triste, chagrin, morne. 

Voyez Schiller, Gloss. teutonicus, p. 402; J. Lipsius, Ep. 44 ad Belgas; Muratori, Diss. 33.

Per qu'ieu chantarai alques grams.

Rambaud de Vaqueiras: Ar vey escur. 

C'est pourquoi je chanterai quelque peu triste. 

La domna s'en anet trista e grama e dolenta. 

V. de Guillaume de Balaun. 

La dame s'en alla triste et morne et dolente. 

Ades estai ves mi salvatg' e grama.

B. de Ventadour: Ben m'an perdut. 

Elle est incessamment envers moi sauvage et triste. 

ANC. FR. Quant il l'a oï, s'en fu grams et iriez. 

La Vengeance d' Alexandre. 

Grains et marriz et trespensés. 

Moult par est grains et adolez. 

Dont fu mes cuers iriez et grains. 

Roman du Renart, t. I, p. 248 et 258, et t. II, p. 177. 

ANC. IT. Et molte genti fe già viver grame. 

Dante, Inferno, I.

Dans son Memoriale, Pergamini dit sur ce mot, voce provenzale.

ANC. CAT. Grams. IT. MOD. Gramo.

2. Gramor, s. m., rancune, tristesse. 

Amdui se porten guerra, ira e gramor.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 55.

Tous deux se portent guerre, colère et rancune.

3. Engrans, adj., soucieux, inquiet, en peine.

Ieu m'en sui mes tos temps engrans

Cum puesca aver cairels e dartz.

Bertrand de Born: Ges de far.

Je m'en suis mis toujours soucieux comment je puisse avoir traits et dards.

ANC. FR. Tant fust engrant de nule fame. 

Conte du Clerc en qui la Rose fu trovée.

(chap. Gram, grams: mida de pes.)