Mostrando las entradas para la consulta Figuieras ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Figuieras ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 26 de noviembre de 2025

LA MÔRGA DEI VINHAS, etc.

 Tres recercas:

LA MÔRGA DEI VINHAS,
MITOLOGIA LUCERAMENCA,
PRELIMINARIS A LA CERCA DAL VILATGE DE BRAU

http://gavotina-dal-palhon.over-blog.com/tres-recercas-la-m%C3%94rga-dei-vinhas-mitologia-luceramenca-preliminaris-a-la-cerca-dal-vilatge-de-brau

Publié le 12 Août 2013 in Articles istorics

PRESENTACIEU

Lai cercas qu'ai entamenàias sus lai nôstras valàias son lòngas e me màncon encara quarquas precisieus per que pôsco publicar de vertats asseguràias. Mas, en camin, faguero un molon de descubertas que presénton un interés istoric, lingüistic ò sociologic e que se pôlon acapir a despart. Per aquò, despí quarques ans ai decidit d'editar sota la forma d'articles cen que pôl portar de rensenhaments utiles e precises, que pôsquon ajuar l'accieu culturala, economica ò politica.

Es ensin qu' en 2008, publiquero donca lo primier volume de Varia, recuelh d'articles escrichs quarques ans en darnier, que fuguet pas tròup mal aculhit per aquels que capísson la lenga nôstra. Lai mieus cercas contúnhon pura e d'autres articles s'alestisson.

Vequí lo segont volume de Varia que compren tres articles sus de problemàticas localas : espero que serà utile ai cercaires, al manco li luceramencòfònes...

Lucéram, luceramencòfònes


Sabo que l'escritura en la lenga limita lo nombre dei legeires potencials, mas cerco pas de vendre, vôlo pusleu rendre un servici als istorians, lingüistas e autres cercaires. Coma sieu segur qu'es impossible de tratar de l'istòria d'un país sensa conóisser la sieu lenga, demando ai legeires de faire un esfôrs indispensable : seria pas moral de tot reçaupre sensa ren donar. De mai, refusar de parlar luceramenc seria mespresar la gent d'aquí : penso pas que quarqu'un auge se presentar coma un prepotent.

Tantot'un, acapir la lenga es pas malaisat : basta liéger a auta votz e tot ven clar. Totplen pàrlon de lengas forestieras, emparàias a l'escòla ò en lo país : seria malaurós que s'en vargon ren d'acapir - e milhor : de parlar - la lenga dal luec d'ont es que vívon.

Bôna leitura.

Luceram, Mai 2011

UNA ORIGINALITAT LUCERAMENCA?

LA MÔRGA DEI VINHAS

1) LO REGLAMENT LUCERAMENC

Lo país nôstre conoisse despí totjorn la môrga dal gran, es de dire un ensemble de camps d'ont s'aplicàvon de reglaments precises concernant subretot le preséncia dei bèstias per laurar ò dei feas per pàisser.

Las arquivas de Luceram nen dónon un text qu'ai jamai retrobat en minga autre vilatge. Se pôl liéger en los estatuts campestres redegits vers la mitat dal segle XIV (Arquivas Comunalas AA1). La nocieu desfolopàia es aquela de Môrga dei vinhas. Anam probar de determinar de que s'agisse en editant lo text original, en lo revirant en lenga nôstra e en ne'n faguent un comentari lingüistic e istoric.

2) LO TEXT

Estatuts de Luceram, AA1, p. VI r°

- de dampnis vinearum et morguis ordinandis.

Item ordinaverunt et statuerunt quod ubi dampna aliqua facta uel comissa inveniantur in vineis uel ortis tam per gentes quam per avere. dampnum et bannum solvatur per illam personam seu avere qui magis dampnum stetisse vel continuasse invenietur. Et cum sint ab antiquo per sex partes seu morgas divise vinee dicti castri, ordinaverunt et statuerunt quod ille qui primitus invenietur dampnum facientem seu comitentem in aliqua parte dictarum morgarum solvere teneatur bannum supra ordinatum. et nichilominus emendam de toto dampno dato usque ad illam horam in ipsa morga vinearum . et triplum solvat de emenda extimata de vinea in qua vel quibus principaliter inventus fuerit. Et idem intelligatur de emenda triplicata (?) quoque (?) ad extraneos.

Infra nominantur partes seu morgue dictarum vinearum.

Primo morga vinearum sitarum in morga et clauseto.

Item morga vinearum de plano et de podio.

Item morga vinearum de casenesa et de galiberto.

Item morga vinearum de podio longo - valle de plantatis.

Item morga vinearum de serreto et de puselleriis.

Item morga vinearum de morgueta et de mortizono.

 

Traduccieu

« - Sus li dans en lai vinhas e l'organisacieu dei môrgas.

« Parierament ordonèron e decidèron que d'ont seria descubert que de dans son agut fachs ò « comesses en de vinhas ò d'ôrts, tant per la gent que per un aver, lo dan e lo ban serà[n] « pagat[s] per la persona que serà agut trobàia aver fach ò contunhat la mai de dan. E, coma « lai vinhas d'aquel vilatge son estat divisàias despí lonctemps en siei parts, ordonèron e « decidèron qu'aquel que serà trobat lo primier a faire ò cometre lo dan en quarqua part dei « dichas môrgas sigue tengut de pagar lo dan decidat aquí subre e pasmens l'amenda de tot « lo dan comés fins a-n-aquela ora en aquela môrga dei vinhas. E que pague lo triple de « l'amenda estimàia per la vinha en la quala ò en lai qualas serà estat principalament « descubert. E que sigue acapit parierament de l'amenda triplàia per li forestiers. »

 

Nòta 1 : per que l'amenda triplàia s'acapisse, calria que principaliter augue lo sens de regulariament ; es pas impossible, ja que Ducange dona per traduccieu de principaliter : praecipue, potissimum; aquel darnier mòt a tanben lo sens de : de preferéncia. Seria l'aplicacieu a la recidiva dal principi ben conoissut : errare humanum est, perseverare diabolicum.

Nòta 2 : sovent los estatuts municipals son mai severes quora d'avers forestiers fan de degalhs ai culturas, es lo cas a Còntes, per eisemple.

 

« Aquí sota son nomàias lai parts ò lai môrgas dei dichas vinhas.

« D'en primier, la môrga dei vinhas situàias a la Môrga e al Clauset

« Parierament la môrga dei vinhas dal Plan e dal Poei

« Parierament la môrga dei vinhas de la Cainea e de Garibert

« Parierament la môrga dei vinhas dal Pilònc e de la Val dei Plantàias

« Parierament la môrga dei vinhas dal Sarret e dei Puseliers

« Parierament la môrga dei vinhas de la Morgueta e dal Mortisson »

 

3) LA NOCIEU DE MÔRGA

A l'Atge Mejan trobam de môrgas en la màger part dei vilatges. Per la comuna de Pelha, li còntes comunals dal segle XVI li fan totplen referéncia. A Luceram, la veem ja citàia en lo 1303.

 

a) La sieu etimologia.

En la sieu tesi de toponimia, J.M. Ricolfi a compendit cen que n'en dion G. Rossi, W. von Wartburg, J.U. Hubschmid, ensin que lo diccionari savoiart de Constantin e Desormaux. Doi sens se comblèton, aquel de confin, limita, e aquel de clapàs, molon de peiras. Es pas estonant, vist que li mont-jòia servíon sovent a delimitar de proprietats ò de pasturas. S'agisseria donca a l'origina de terras delimitàias.

 

b) La sieu natura.

S'agisse de terras per cultivar lo gran. Per laurar, fèia besonh d'assostar per la nuech li bòus en un estable. De jorn, pasturàvon lo restoble, e, d'invern, quora èron a l'assosta, li donàvon de palha. Ben segur, lo sieu fem engraissava lo camp.

La môrga pôl estre plena (semenàia) ò vuèia (en gerp). Quora es semenàia, es en defens; quora es en gerp, es permés de li menar pasturar lai feas. Aquels que vènon trabalhar en la môrga plena an drech de menar de bèstias de bast mas en li gardant estacàias.

Cada comunitat avia de reglaments que precisàvon lai datas, las ecceicieus,las amendas.

 

4) LA NOCIEU DE VINHA

Devem nos malfiar davant un toponime vinha, vinhal, vinheta de non mesclar doi mòts d'origina diferenta.

- Sembla ben qu'augue eisistit una reis *V-N (Ven/Vin) en una lenga pre-latina, embe un sens oronimic. Rostaing li dona lo sens tròup general de montanha. A cen que pareisse s'estudiam li sitis dal país nôstre, s'agisseria de planistels al mitan d'una penta (cf. lo Vinhal de Còntes, la Vinha de Melania, sus lo camin dal Mortisson ò encara la Vinha sota Côla Bassa).

- L'autre sens es aquel dal niçard plantier (de socas). Se lo mòt vinha es conservat en d'espressieus coma « vai cagar a la vinha e pôrta-me la clau », es ver que s'emplega pas totplen en lo lengatge corrent d'ont es sovent remplaçat per lo plantier ò lai socas. Encara que l'ancian quartier luceramenc dei vinhas dal planpôsque ben desinhar un plantier de socas, noterem pura qu'es sempre estat escrich al plural.

- En que políon consistre aquelai vinhas? Segurament que devíon produrre de reim, mas d'arbres fruchiers li èron en general plantats, non siguesse que per sostenir li gavels, d'un temps que poavon lònc e que fèion montar la soca sus un arbre en plaça li nôstres escarrassons. Lo mòt mai recent en toponimia de verger, emplegat tant a l'Escarena coma a Luceram, li convendria segur de mai.

- L'òulivier era pas totplen desfolopat a l'atge mejan en lai nôstras valàias un pauc frèias (subretot al pichon atge glaciari). Li primiers testimònis de l'eisisténcia de deficis a Luceram remónton pas plus aut que 1500. Quora lo plantèron al nôstre, fuguet justament en aquelai môrgas dei vinhas en remplaçament dei socas e arbres fruchiers, sovent sensa arrancar los autres arbres, ja que praticàvon pas la monocultura intensiva.

 

5) LOCALISACIEU E ETIMOLOGIAS

Una remarca estranha es qu'aquelai vinhas son citàias per doas, non teno rason perqué. Calria suspausar que li era minga espaci vuei entra lai doas.

 

a) D'en primier a la Môrga e al Clauset.

- La Môrga debuta a la pôrta Nòrt dal vilatge al quartier de l'Iera, es de dire lo luec d'ont batíon lo gran. Segont lo regretat Loís Michel era un camp en penta fins tant que son pai(re)grand li augue bastit d'aberges. Devíon donca aver de problemas per remontar la terra en laurant, subretot quora conoissíon que l'araire. Le preséncia d'una colombiera es normala en una môrga d'ont laissàvon sortir li colomps après la misson. La vinha se trobava segurament un pauc plus aut, vers la Vinheta e lo nai de Lanteri.

Per l'etimologia, n'ai ja parlat plus aut.

- Lo Clauset es encara ben conoissut e s'agisse encara de bônas terras per liumes e fruchas, subretot que li manca pas d'aiga. Lo sieu nom ven dal fach que devia estre enclaus per esquivar li degalhs dei feas que passàvon pas luenh per s'en montar pasturar (al som dal Clapon se ve encara un passatge tracier). Lo Clauset es donca un pichon enclaus. Lo cal destriar dal clòt qu'es un planistel cultivat, eisemple los clôts de Còntes. En lo cadastre dal 1626 trobam : « al Clauset ».

 

b) Lo Plan e lo Poei.

- Lai vinhas dal Plan son ben conoissuas, ja citàias al segle XII : « in plano 5 vineas » ! Parierament : « 1473 : ad vineas de plano « (DD 1). Sembla que fuguésson al Som de Vila; lo quartier dal Plan era - e es encara - la part la mai plana dal nôstre vilatge. Lo Plan es un luec plat; a Còntes a sovent lo sens de plaça dal vilatge. Se siguesse lo cas a Luceram, desmonstreria l'ancianetat dal vilatge sotran tanben (coma lo creo personalament).

- Lo Poei es aquela côla d'òuliviers en fàcia dal vilatge. Farai doai remarcas :

* Lo Poei ven dal latin podium; a Niça díon lo puei, en d'autres dialeites es lo puech, lo pueg, lo piòch, eca. Un pichon poei es un puget ò un poget; lo pujòl (a Niça lo Piòl) es un planistel. Li revendrem a prepaus dal Pilònc.

* Al contrari d'una côla qu'es reona, un poei es alongat. Avem a Luceram una ecceicieu, Poei reont (Podium Rotundum), sovent citat a l'Atge Mejan e que calrà descurbir e estudiar un jorn...

* Veem ben aquí que lai socas e los arbres fruchiers son agut remplaçats per d'òuliviers.

 

c) La Cainea e Garibert.

- Luec ben localisat e òira plantat d'òuliviers, la Cainea es la caineda (ancianament la cadeneda) es de dire un luec plantat de caes (juniperus oxycaedrus). Aquel arbre es diferent dal ginebri (juniperus communis) que fa una frucha plus pichona que sierve en la coina. D'un temps, n'en destilàvon lo bôsc per òutenir d'òli de caeque servia d'antiseptic per lo bestiari. Totplen de noms de luecs plantats d'arbres d'una espècia dominanta son formats emb'al sufíx -eda (al nôstre, levant dei valàias de Palhon, -ea) : pinea, rorea, albarea, cainea, vernea, eca. En la zòna d'ont -ada ven -au (la màger part dal País dich niçard) -eda dona -iè : la Piniè, la Verniè.

- Garibert sembla venir d'un nom d'òme que n'ai ja parlat en la mieu edicieu dal poema de Deforesta sus la torre de Luceram. Cuento revenir sus aquel ponch en un autre trabalh. Lo toponime actual concerna un pichon masatge al mitan de faissas estrechas; me demando se ancianament auria pas integrat tanben la Blaquiera.

 

d) Lo Pilònc e lai Plantàias.

- Podi[um] Long[um] es la forma latina de Pilònc, es de dire lo poei alongat. Pi es la contraccieu en toponimia dal poei. N'avem d'autres eisemples :

* a Luceram, Plembart es la contraccieu de Poei Lombart => Pi Lombart (cadastre dal 1626);

* a l'Escarena, Piforquier es tamben la contraccieu de Poei Forquier (Podium Forquerii).

Li deurem pensar quora cerquerem a localisar l'ancian siti de Podium rotundum qu'a deugut donar *Poei redon, pi *Poei reon, Pirreon e enfin *Pireu, coma Mont redon a donat Moreu.

Lo Pilònc a gardat en la lenga lo sieu article, cen que fa veire qu'es encara sentit coma un nom comun (= lo Poei lònc). La sieu forma alongàia laissa minga plaça a discutia e lo sieu sens es segur. Arremarco, un còup de mai, que lai socas èron mesclàias als òuliviers, figuieras e cereigiers.

- Lai Plantàias (a l'origina, las Plantadas, cf. cadastre dal 1626 : allas Plantadas/allas Plantaias) es un participi passat feminin plural qu'es agut pi desformat en Splantaye, per aglutinacieu d'una part dal sieu article plural ancian : las Plantadas -> las Plantàias -> la Splantàia -> le Splantaye. Se lo luec es ben conoissut, es ligat en aquel text a-n-un valon que me valo ren d'identificar (a mens que lo mòt Val augue un autre sens...).

Ajusterai qu'a Berra, en lo cadastre (dich napoleonian) dal 1866, se tròba un nom de quartier ortografiat : plantaja.

Lo sieu sens sembla vesin d'aquel de Plantier; s'agisseria

* de plantacieus recentas,

* fachas d'un còup solet,

* sovent de socas,

* ò, de còups que li a, per servir de pimpinieras.

- Una remarca : sembla pas faire referéncia a la Vinha sota Côla Bassa, que pôl estre ne dal Pilònc, ne dai Plantàias. Aquò confirmeria qu'aquela vinha auria un sens oronimic ligat a la reis *V-N (cf. supra). De mai aquel planistel me sembla tròup bel (largas faissas) per que sigue estat plantat d'una cultura reservàia a de terras de qualitat inferiora.

e) Lo Sarret e li Puseliers.

- Lo Sarret (ancianament lo Serret encara en lo cadastre dal 1626) es un pichon serre, es de dire una côla que rompe una penta al ponch de formar un pichon planistel. Per ben l'acapir, lo cal regarjar dal subre e ren dal camin despartimental. Lo mòt serre vendria d'una reis prelatina que retrobam per eisemple en la Ròca-Serra, mas lo mòt es passat en la lenga vernaculària, coma d'autres d'origina prelatina (la Plastra, lo clap e li sieus derivats, clapier, clapàs, clapon). La preséncia de l'article davant lo toponime fa veire qu'es sentit coma nom comun : anam al Sarret, al Pilònc, a la Plastra.

- Li Puseliers son subre dal Mortisson. Sembla qu'aquel nom sigue lo result d'una contraccieu, mas en mancança de formas mai ancianas la sieu etimologia 'sta escura. Noterem en lo cadastre dal 1626 la forma «als Peuselies » (donca un nom comun).

 

f) La Morgueta e lo Mortisson.

- La Morgueta es ben localisàia; a l'origina s'agissia bensai d'una pichona môrga dal gran. Aquels toponimes (Môrga, Morgueta) desmônstron que la môrga dal gran es anteriora a la môrga dei vinhas. La cultura cerealiària a pi deugut remontar vers la Plastra d'ont los ancians qu'ai conoissuts anàvon missonar, encara dal temps de la guerra dal 39-45. Donca, vers la mitat dal segle XIV lo gran li era ja remplaçat per la viticultura e los arbres fruchiers. Òira es l'oleïcultura coma en totas lai môrgas dei vinhas.

- Lo Mortisson tanben es localisat e citat despí lo segle XII (« al Mortizonem 9 sesteradas »), emai lo mèton òira al plural, coma lo Mont, per faire « banlega » (les Monts, les Mortissons, les Madones, coma lesMinguettes). Los inhorants li ajúston tanben un -t (les Mortissonts). Comenceria donca après lo Sarret e li Puseliers.

Lo nom es atestat despí lo segle XII! A l'Atge Mejan es sempre escrich embe un -z- cen que correspônde bensai pas a-n-una prononciacieu. Lo sieu sens es estat discutit. La possibletat seria que fague referéncia a de lônas d'aiga môrta.

6) LA LENGA

Li noms de luecs son latinisats e la sieu escritura es pas probanta d'un estat de la lenga. Noterem pura :

- de Serreto (anciana prononciacieu : lo -e- es pas encara transformat en -a- : òira díon lo Sarret); es arribat lo parier a la serreta (ancianament avia de dents) vengüa a Luceram la sarreta; noterai tanben Ròcaniera, prononciat òira Racaniera.

- de Casenesa (retrobam una forma intermediària entre Cadeneda e Cainea = nos laisseria pensar que la perdua dal -d- intervocalic en lai valàias seria passàia per l'estadi intermediari d'una transformacieu dal -d- en -s- coma en provençal sudar => susar).

 

7) BIBLIOGRAFIA

Ch. Rostaing : Essai sur la toponymie de la Provence. P. 1950. in-8°; 480 p. 1 carte.

 

Joseph Pastoris : Etude sur les anciens règlements de Sospel. Nice-Historique 1938, p. 174; 1940, p. 41; 1942, p. 97; 1944, p. 73; 1945, p. 1.

 

Ricolfis, Jean-Marie : Essai de philologie, de toponymie et d'anthroponymie françaises : les noms de lieux du Pays niçois / Jean-Marie Ricolfis. Vol:01. - Lille (Nord) : Atelier reproduction des thèses, Université de Lille III,1980;Paris:H. Champion, 1980. - 2 vol. (1210 p.[en pagination continue]) ill.; 24cm. Thèse : Paris IV : 1974.

 

Ricolfis, Jean-Marie : Essai de philologie, de toponymie et d'anthroponymie françaises : les noms de lieux du Pays niçois : remarques / Jean-Marie Ricolfis. Vol : 02. Lille (Nord) : Atelier reproduction des thèses,Université de Lille III,1980 ; Paris : H. Champion, 1980. - 2 vol. (1210 p. [en paginationcontinue]) ; 24 cm. Thèse : Paris IV : 1974.

Òutobre 2010

 

 

MITOLOGIA LUCERAMENCA : BARRALIS E TEMPLARIS

 

I) INTRODUCCIEU

L'istòria de Luceram es mal (eufemisme!) conoissua. Segurament es parier per d'autres vilatges de la valàia, mas aquò es ren una consolacieu. Quora veo lai còntra-vertats (mai un eufemisme!) que sèmblon s'en contentar articles ò sitis internet, sieu pilhat d'espavent e aujo parlar de mites, sensa basi istorica.

Pilherai aquí que dos eisemples :

- li Barralis, familha la mai anciana de Luceram, èron senhors dal luec e menèron li sieus sujets ai crosàias;

- li Templaris èron instalats a Luceram e li bastissèron li molins;

Vorrio aquí corriéger aquelas errors e restabilir la vertat.

 

II) LI BARRALIS SENHORS

A) LA TESI

- Li Barralis seríon estat li senhors dal vilatge e auríon pilhat part ai crosàias.

 

B) ORIGINA DE LA TESI

- Lo primier còup que trobam una referéncia a la sieu noblessa, es en 1913 dintre lai nòtas sus Luceram de Jòusèp Bres :

« L'Alizeri (1), parlando di Lucerame, dice che « n'ebbero i Cotta la signoria, dopo loro gli « Asdenti di Taggia, ma innanzi di questi e di quelli i Baralis... ». Il Deorestis (2) dice i « Barralis signori di Castelnuovo, di Pigna e Peglione con la stessa arme; ai quali feudi io « credo sia da aggiungere quello di Coaraza, avendo essi, come più sopra fu detto, prestato « giuramento nel 1731 per terre di detto territorio; ma non saprei per quale titolo sia loro « appartenuta la signoria de Lucerame ed a quale epoca risalga l' infeudazione; certo si è « che la loro nobiltà era molto antica; infatti la loro arme già figura sul quadro dell' altare « Barralis nella chiesa di Lucerame, quadro ordinato dagli eredi del nob. Ambrogio « Barralis nel 1566.

« L'arme con tre fasce e tre lune crescenti col casco in cima e florami all'intorno la « riscontrai menzionata in più atti e, curioso a dirsi, il sigillo con l'impronta di detta arme « veniva talvolta adoperato per sigillare testamenti o per chiudere appartamenti da « inventoriare che non concernevano punto la famiglia Barralis.

« L'ultima volta che lo vidi adoperato fu per il testamento del medico Domenico Barralis « presentato il 20 Gennaio 1791. »

« (1) Vol. 2° Pittura appendice, pag. VII.

« (2) La Noblesse Niçoise. »

 

- En lo 1913 parierament, Salvetti di ren de la nobilitat dei Barralis en lo sieu libre « Lucéram, paroisse - Commune ».

 

- Totjorn en lo 1913, Jòusèp Deforesta, en lo sieu « Hommage à la tour lucéramoise », parla dal « vassalBarralis », sensa dire qu'era senhor.

 

- Lai nomenàias de quarquas familhas Barralis, coma « lo Sinhor » ò « lo Marquís » son bensai pas totplen vielhas. Aquels títols concèrnon tanben de familhas que son pas de Barralis, coma « lo Còmte » (Dallo).

 

C) DISCUTIA

1) Ancianetat dei Barralis a Luceram.

Se Tisserand parla de Barralis a Niça alentorn dal 1229, n'i es minga a Luceram, ne en los estatuts de Frejus en lo 1235, ne en l'enquesta de Carlo 1er d'Anjau en lo 1252, ne en li juraments dal 1271 (d'ont lai familhas son totas mencionàias), en tant qu'en lo 1282, a Coarasa, una Astruga es dicha « esposa de Peire Barralis ». La primiera referéncia luceramenca, la polem descurbir en lo 1298 : « ...ante domum Raybaudi Barrali ». S'agisse d'un act notariat firmat « davant la maion de Raibaud Barrali(s) », e encara se siam d'acòrdi embe l'equacieu Barral = Barralis, ja que lo genitiu latinisat Barrali pôl suspausar un nominatieu Barral pusleu que Barralis. Donca la familha Barralis es ren la mai anciana de Luceram.

 

2) La senhoria

A l'epòca d'ont pareisson li Barralis luceramencs, fa lonctemps que li es plus minga senhor (segurament denant lo 1235, senon vers la fin dal segle XII). La familha Barralis risca gaire d'aver menat li luceramencs ai crosàias. Aquò vôl pas dire qu'a l'epòca dei primieras crosàias li seria pas estat un senhor, mas era pas un Barralis.

 

3) La noblessa

Sembla que de brancas de la familha Barralis (que donet totplen de notaris e de notables) sigon estat anoblias al segle XV per li còmtes de Savòia. Es cen que pretèndon Cais de Pierlas e Dom Martel en li sieus libres sus Casternòu.

Per eisemple, en lo 1443, un Bartomieu Barralis seria cò-senhor de Casternòu. Parierament, en lo 1518, la comuna de Casternòu cròmpa la part de Francés Barralis per 225 florins.

De Barralis èron tanben (cò-?) senhors de Pelhon e de Pinha.

Un Barralis crompet tanben li drechs dei Marquesans sus Coarasa e lo sieu blason es integrat al barri de la glèia d'aquel vilatge.

 

4) Li sieus drechs a Luceram.

- En lo Liber Niger de las arquivas despartimentalas, lo document 2G184 parla de l'ajudicacieu a nòble Onorat Barralis dal 1/20 dei produchs de Luceram : s'agisseria donca bensai de drechs crompats e ren de senhoria (drechs enfiteutics?).

- Un autre document de las arquivas comunalas, li còntes dal 1689 (CC3), fa referéncia a-n-una senhoria :

« 1589 (sic)- Conte del sindicato delli s. cobb. Antonio Barralis et Giô Ant^ Gallo sindici

« nell' anno 1689 : in qual' anno non consta nelli libri della cômta d alcun dellibera^mto et « cio per diffito del fu Nott° Imperial Barralis all' hora Sigñ se bene si fussero delliberati « et la vigesima de grani et soliti imposti si ano redditi come consta per un conto « presentato da Mr Francó Gaspare Segondo figliolo del fu Mr Mario apaltatore di quelli « ch'e' dal tenor seguente fatto dal fu Sigr Onorato Galli, conte quitto originali. »

Se porria donca qu'en lo segle XVII un notari Barralis sigue estat investit dal feud de Luceram, en següa a la falhita financiària de la municipalitat en las annàias 1630. Ensin seria justificàia la frasa de l'Alizeri. Se sabem ren quora devenguèron sinhors, polem dire qu'en lo 1697, li Cotta de Niça paguèron la soma importanta de 12000 ducats per estre investits d'aquel feud que vendèron pi en lo 1703 ai Asdenti di Taggia.

Per cen que concerna l'emplec dal segil (lo sinhe manual), ben conoissut, dei Barralis, es normal ja que aquela familha donet totplen de notaris.

 

 

 

 

D) PER ACABAR

Ensin, polem conclure que

- la familha Barralis es ren la mai vielha de Luceram;

- a l'atge mejan, èron pas sinhors e posguèron pas menar li luceramencs ai crosàias;

- plus tardi, de brancas de la familha fuguèron anoblias e crompèron de drechs en quarques vilatges;

- lo vilatge de Luceram a posgut li estre infeudat quarques ans, alentorn dei annàias 1680, mas s'en pôl ren dire de mai per lo moment.

 

III) LI TEMPLARIS

A) LA TESI

- Li templaris se seríon instalats a Luceram d'ont auríon bastit la Madòna e li molins.

 

B) ORIGINA DE LA TESI

- Durante, en lo 1847, pretende que

« Les Templiers y avaient une église, dont on ne voit plus que les principales murailles. »

- En lo 1913, ne Bres, ne Salvetti, ne Deforesta n'en pàrlon.

- Porria s' apontelar sus la descuberta a la Madòna d'una crotz de Malta (interpretàia coma « crotz templiera ») que fuguet pi integràia en un barri de la maion Moriez.

 

C) DISCUTIA

1) Avem minga document que l'afortisse. Pura un òrdre militari era ben estabilit a Luceram : los Espitaliers de Sant Joan de Hieroshalaim. La sieu maion se trobava a Sant Laurent de Luceram en lo luec dich - justament - l'Espital. En lo 1272, un arbitratge condemna l'espital de Brau a pagar a la comunitat de Luceram una part dei talhas e quistas (impôsts); mas paguerà ren per la construccieu de la glèia e dei barris.

 

2) La Madòna es sempre estat proprietat de l'abadia de Sant Pôns despí al manco lo 1075. La revolucieu francesa la li leverà e la venderà ai Tommasi coma ben nacional.

 

3) Li molins son mencionats despí lo segle XII. Son estats crompats plan-planin per la comuna al segle XVI, pi venduts en lo 1639 a l'òrdre de Malta (successor dals Espitaliers) que contunherà de n'en bastir d'autres. Coma la familha Tommasi li crompet tanben, son mesclats en la memòria dal monde embe la Madòna, mas li es minga ligam entra Madòna e molins.

 

D) PER ACABAR

Lo ròtle dei Templaris es, per la màger part dei vilatges « niçards » un mite, coma aquels dei Sarrasins ò de la Regina Joana que son sovent invocats mas qu'explícon pas grand'causa.

 

IV) CONCLUSIEU

Devem nos malfiar d'afirmacieus, sempre repilhàias d'un prospectus a-n-un autre, que correspôndon ren a-n-una vertat istorica. S'agisse pas d'una tradicieu orala anciana mas d'un mesclum recent compausat alentorn de tròces pegats ensem.

 

Decembre 2010

 

Vista panoramica dal Pilònc que mônstra ben la sieu forma alongàia

 

PRELIMINARIS A LA CERCA DAL VILATGE DE BRAU

 

I) PRESENTACIEU

Meno despí 45 ans de cercas sus li vilatges anteriors a l'an 1000, nomats òira, segont una espressieu de l'enquesta dal 1252, Castra dirupta. Amolono lai nòtas e lai cercas sus lo luec sensa poler me contentar dei primiers results.

Òira que sieu pensionat, aurai bensai mai de temps a consacrar ai cercas sus plaça, es de dire a-n-una arqueologia superficiala.

Editero ja quarques articles sus Loda/Beassa e Queus, coma preliminaris a de cercas mai fontas. Parierament vorrio aprofichar de la Jornàia dal Patrimòni consacràia al patrimòni escondut per faire conóisser quarques ponchs istorics que porran servir d'introduccieu a-n-un trabalh mai desfolopat que vendrà plus tardi. Ben segur, aquel text es redegit en la lenga dal país, patrimòni en lo parier temps lo mai ancian, lo mai escondut e lo mai en perdicieu (per la volontat de l'imperialisme francés).

 

II) LAI CITACIEUS

Se lo nom pareisse per lo primier còup en lo 1144 dintre lo cartulari de la catedrala de Niça per lai sieus glèias (ecclesias de Bravo, donca al manco doas) , lo troberem pi citat tot al lònc de l'istòria locala, sovent dins de documents de las arquivas comunalas dei vilatges vesins ; per aquela rason, 'sta encara malaisat de n'en propòner una tiera eisaustiva, d'aitant mai que las edicieus modernas dei cartularis tradúson sovent lo nom sota la forma atuala de Braus. Li es donca tot un trabalh d'inventari dei citacieus, non solament en li cartularis, mas en li còntes de la cort comtala de Provença e subretot en las arquivas comunalas de Luceram, Toet, Pelha, Sosper.

Cen qu'es assegurat es qu'en 1252 lo vilatge es destruch (Castrum de Brau, dirrutum, est domini comitis quicumque teneat), sabem pas despí quant de temps.

Ai segles XIII e XIV, rescontram d'aquí d'ailà una familha de Bravo.

Se siam tant ben rensenhats sus li quartiers dal terraire de Brau, es perqué li sieus vesins se son partit en un primier temps de drechs de pastura ò de boscatge, pi lo terraor entier, cen qu'entreinet de bornatges, pi de processes, deuguts a d'interpretacieus diferentas dei confins, fins al segle XIX.

 

III) LO NOM

A) CONSTATACIEU

Despí 1144, doai formas son regulariament citàias,

- la forma latina a l'ablatiu : Bravo,

- la forma occitana : Brau.

La forma Braus es mai recenta e se pôl esplicar de doai menas diferentas e magara

comblementàrias :

- sigue per una confusieu emb'al Braux d'Auta Provença, vesin d'Anòt,

- sigue per un plural ligat a l'eisisténcia de doi sitis, lo Grand Brau e lo Pichon Brau.

Tantot'un li vielhs luceramencs e toescs contúnhon de prononciar Brau.

 

B) LO SENS

L'eisisténcia d'al manco un autre toponime nos permete de creire que s'agisse d'un nom de luec ancian mas comun, ja que polem notar tanben la preséncia de l'article : lo Brau, anam al Brau.

Segont Rostaing, devem laissar de caire lo radical Brasc- (= terra banhàia) ensin que lo radical Brauc- (= lo bruc) per de rasons evidentas d'impossibletat geografica ò geologica (luec sec + terra calcària). Aquel autor apressa Brau de Brantes, Brans, Brandis e l'esplica per un radical Bren qu'eisiste en lai lengas celticas, mas tanben en país nôstre (cf. li nombroses Ventabren), cen que n'en faria un mòt preceltic, que lo sieu sens seria una forma de côla, malaisàia de precisar per lo moment.

Noterem qu'una forma anciana de Braux (d'Anòt), de Bravibus, espliqueria tanben lo passatge al plural dal nôstre Brau(s).

 

IV) ESTENDUA ANCIANA

Siam encara pas tròup mal rensenhats gràcia ai processes e bornatges diverses entra lai comunitats que se son partit lo terraor de Brau. Aquel terraire era pron estendut e bensai format de quarques masatges ò vilars, mai ò mens espantegats.

Polem ja citar una tiera de noms de quartiers qu'èron de segur en lo terraire de Brau ò que li servíon de confins :

- D'en primier, ben segur, lo siti de la baissa dal Brau e de la cima que la domina.

- Citat ancianament, l'espital, lo sieu colet e lo sieu prat, proprietat dals Ospitaliers de Sant Joan de Ieroshalaim.

- Vesins de Toet : Peirafuec, la Gràia de Bravet, lo Brec de Brau, lo Pissaor, la côla de Falavel.

- Vesins de Luceram : lo Pas de Guis, lo valon d'Esquinart, la Fônt dal Romegàs, lai Senglas dei Rocasses, la Lavina, la côla de Beta.

- Vesins de Pelha : lo bôsc dal Farguet, lo Camp de Lans.

Lo cadastre dich napoleonian, consultable sus Internet, nos permete de localisar una bôna part d'aquels toponimes.

 

V) PER ACABAR

Coma òu diguero plus aut, m'en valo ren de produrre òira un trabalh eisaustiu. Lo plus gròs 'sta encar' de faire, es de dire :

- propòner una cronologia dei citacieus e n'en tirar una mena d'istoric (aquel trabalh es en cors);

inventoriar li diferents pôsts d'aquela comunitat d'ont es que la gent polia estaire : es malaisat, de segur, mas li fuecs (ensin que lai copas de bôsc) porríon ben aver mes al jorn d'estruturas ancianas. Lo problema principal serà alora de li datar e de destriar cen que remonta a l'epòca pre-romana (dicha ligura), cen qu'es medieval e cen que remonta a la guerra de successieu d'Austria, coma lo camp « galispan » de subre Plan Constant. Aurai de mal a menar aquel trabalh de solet.

Mai 2011

sábado, 23 de septiembre de 2023

Chapitre III. Adjectifs. Grammaire de la langue romane.

Chapitre III.

Adjectifs.

L' Adjectif roman doit s' accorder en genre et en nombre avec le substantif auquel il se rapporte. L' A final ajouté à l' adjectif masculin caractérise le genre féminin.

Voici des exemples où le même adjectif est tour-à-tour employé comme masculin et comme féminin.

US GUAIS conortz me fai guayamen far 

GUAIA chanso, GUAI fait e GUAI semblan. (1) 

Pons de Capdueil: Us guais. 

Que m fezessetz, contra 'l maltrag, aver 

De ma BELLA domna un BEL plazer. (2) 

Elias de Barjols: Amors que. 

Aman viu et aman morrai, 

C' ab BON Cor et ab ВОNA fe

Am la meillor dona qu' ieu sai

E la plus bela qu' anc Dieus fe. (3)

Pons de la Garde: Ben es dreitz.


(1) Un gai encouragement me fait gaiement faire

Gaie chanson, gai fait et gai semblant.

(2) Que vous me fissiez, contre le mauvais traitement, avoir

De ma belle dame un beau plaisir.

(3) En aimant je vis et en aimant je mourrai,

Vu qu' avec bon coeur et avec bonne foi

J' aime la meilleure dame que je sache

Et la plus belle que oncques Dieu fit.  

Si' l cors es PRES, la lenga non es PRESA. (1)

Rambaud d' Orange: Si 'l cors.

Selon que le substantif est sujet ou régime, au singulier ou au pluriel, l' adjectif masculin admet ou rejette l' S final, à l' exemple du substantif, d' après les mêmes règles et les mêmes exceptions.

Singulier sujet.

Tant er gen SERVIZ per me

SOS FELS cors DURS e IRATZ,

Tro del tot s' er ADOLZATZ. (2)

Bernard de Ventadour: Conort era.

Per so lur serai FIS e CARS,

HUMILS e SIMPLES e LIAUS,

DOUS, AMOROS, FIS, e CORAUS. (3)

Rambaud d' Orange: Assatz sai.

SAVIS e FOLS, HUMILS et ORGOILLOS,

COBES e LARCX, e VOLPILS et ARDITZ

Sui, quan s' eschai, e JAUSENZ e MARRITZ;

E sai esser PLAZENS et ENOIOS

E VILS e CARS, e VILAS e CORTES,

AVOLS e PROS, e conosc mals e bes. (4)

Rambaud de Vaqueiras: Savis.


(1) Si le coeur est pris, la langue n' est pas prise.

(2) Tant sera gentillement servi par moi

Son cruel coeur sévère et courroucé,

Jusqu' à ce que du tout il sera adouci.

(3) Pour cela je leur serai fidèle et cher,

Indulgent et simple et loyal;

Doux, amoreux, pur, et cordial.

(4) Sage et fol, humble et orgueilleux,

Avare et prodigue, et timide et bardi

Je suis, sais être plaisant et ennuyeux,

Et vil et cher, et impoli et courtois,

Lâche et preux, et je connais maux et biens.

 

Sing. Rég. 

UN sirventes farai NOVELH, PLAZEN. (1)


Plur. sujet.

Abans que il BLANC puoi sion VERT. (2)

P. d' Auvergne: Abans.


Plur. Rég.

Quar, per vostres faitz VILAS, 

MENSONGIERS e SOTEIRAS, 

Vos mesprendon tut li pro. (3) 

Elias de Barjols: Amors be.

Als DURS, CRUS, COZENS lauzengiers, 

ENUIOS, VILANS, MALS PARLIERS, 

Dirai un vers que m' ai pensat. (4) 

Rambaud d' Orange: Als durs.


(1) Un sirvente je ferai nouveau, plaisant. (cas. serventesio)

(2) Avant que les blancs sommets soient verts.

(3) Car pour vos faits grossiers,

Mensongers et souterrains,

Vous déprisent tous les preux.

(4) Aux durs, grossiers, cuisants médisants,

Ennuyeux, vilains, mal parlants,

Je dirai un vers que j' ai pensé.


Il y a des adjectifs communs aux deux genres. Ces adjectifs ne prennent point la terminaison A, quand ils sont joints à un nom féminin.

La plupart sont en AL, AN, E, EN, ERT, EU, IL, OLS, ORT, etc. etc.

Ils reçoivent au singulier les signes de sujets ou de régimes, quoiqu' ils se rapportent à ce nom féminin.

Mais au pluriel, soit sujets, soit régimes, ils prennent l' S; la raison qu'on peut en donner, c'est que la plupart des substantifs féminins étant en A, et ayant conséquemment l' S final comme régime et sujet, le communiquent à leurs adjectifs.

L' OS final bref prend l' A, et l' OS long ne le prend pas. Je donnerai l' exemple de l' adjectif GRAN, grand, pour le singulier et pour le pluriel.

Sing. sujet. 

Hai! com GRANS enveia m' en ve. (1)

Bernard de Ventadour: Quan vei.

Tant es GRANS la rancura

Per qu' ieu en sui iratz. (2)

Pons de Capdueil Ben es fols.

Sing. Rég. 

Per qu' ieu n' en ai GRAN pena e GRAN trebailha. (3)

Bernard de Ventadour: Per mielhs cobrir.

Flors es de pretz e frug de GRAN valensa. (4)

Giraud le Roux: A lei de bon.

Le voici tour-à-tour sujet et régime:

Ben GRAN meravilla n' ai,

Quar GRANS meravilla es. (5)

Bernard de tot lo mon: Mals fregz.

Plur. sujet. 

Que sei solatz son GRANS copas d' argen. (6)

Gaucelm Faidit: Manens fora.

Plur. Rég.

Per far GRANS honors. (7)

Bertrand de Born: Mon chant.


(1) Ah! comme grande envie m' en vient.

(2) Tant es grande la tristesse

Par quoi j' en suis chagrin.

(3) Pour quoi j' en ai grand peine et grand travail.

(4) Fleur est de prix et fruit de grand valeur.

(5) Bien grande merveille en ai,

Car grande merveille est.

(6) Que ses plaisirs sont grandes coupes d' argent.

(7) Pour faire grands honneurs.  


Voici des exemples de quelques autres adjectifs communs.

Sing. sujet.

Ieu sui tan corteza guaita

Que no vuelh sia defaita

LEIALS amors adreit faita. (1)

Cadenet: S' anc fui bella.

Ai! bona domna BENESTANS! (2)

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Tant es ferms mos talens

En vos, domna VALENS. (3)

Arnaud de Marueil: Franquez' e noirimen.

Et es JOVES dona, quan be s capdelh. (4) 

Bertrand de Born: Bel m' es quan. 

Quant erba VERTZ e fuelha par. (5) 

Bernard de Ventadour: Quant erba.

Que tant es la dolor qu' el sen

E la pena GREUS per sofrir. (6)

Arnaud de Marueil: Dona sel que.

Leis qu' es gaia, cortes', e gen PARLANS, 

Franqu' e HUMILS ab totz faitz benestans. (7) 

Rambaud de Vaqueiras: Era mi requier. 


(1) Je suis si courtoise guette

Que je ne veux que soit défaite

Loyale amour adroitement faite.

(2) Ah! bonne dame bien étant.

(3) Tant es ferme ma volonté

En vous, dame prisée.

(4) Et est jeune la dame, quand bien elle se gouverne.

(5) Quand herbe verte et feuille paraît.

(6) Que telle est la douleur qu' il sent

E la peine griève pour souffrir.

(7) Elle qui est gaie, courtoise et agréablement diseuse,

Franche et indulgente avec tous faits convenables.


Sing. sujet. 

Tant es SOTILS c' om no la pot vezer. (1)

Gaucelm Faidit: A lieis cui am.

Qu' AVOLS vida val pauc, e qui mor gen (N. E. gen : gentil, generós)

Auci sa mort, e pueis viu ses turmen. (2) (N. E. “mate la seua mort”)

Pons de Capdueil: Er no sia.

FORTZ chausa es que tot lo maior dan... 

M' aven a dir, en chantan, e retraire. (3) 

Gaucelm Faidit: Fortz chausa.

Si m preges ara la PROS comtessa. (4)

Albertet: En amor truep.

PROS donna CONOISSENS,

En vos es pretz e sens. (5)

Giraud le Roux: Tant es ferms.

Sing. Rég.

Lo metge sai ben qui es 

Qu' en pot sols salut donar, 

Mas que m val, s' ieu demonstrar 

Ja no l' aus ma MORTAL playa! (6) (N. E. playa : fr. plaie : chap. ferida)

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben.

Quan dui s' amen finamen

Per LEYAL drudaria. (7)

Peyrols: Camjat m' a.


(1) Tant elle est subtile qu'on ne la peut voir.

(2) Que lâche vie vaut peu, et qui meurt généreusement

Occit sa mort, et puis vit sans tourment.

(3) Forte chose est que tout le plus grand dommage

M' avient à dire, en chantant, et à retracer.

(4) Si me priait à-present la généreuse comtesse.

(5) Généreuse dame savante,

En vous est prix et sens.

(6) Le médecin je sais bien qui est

Qui en peut seul salut donner;

Mais que me sert, si moi montrer,

Jamais je ne lui ose ma mortelle plaie!

(7) Quand deux s' aiment purement

Par loyale tendresse. 


Sing. Rég. Et ieu vuoill mais PLASEN mensoigna auzir

Que TAL vertat de que totz temps sospir. (1) 

Giraud le Roux: Nulhs hom no saup.

Amics, ab gran cossirier 

Sui per vos e en GREU pena. (2) 

Rambaud d' Orange: Amics, ab gran. 

Ai! com trac GREU penedensa! (3) (N. E. Penedés : cas. penitencia) 

Elias de Barjols: Amors ben m' avetz.

Franc, fizel, d' UMIL semblansa. (4)

Gaucelm Faidit: Jauzens en gran. 

AVOL vida e piez de mort auran. (5) 

Gaucelm Faidit: Fortz chausa.

D' amor no chan ni vuelh aver amia 

Belha ni PROS, ni ab gran cortezia. (6)

Albertet: En amor truep.

Plur. Sujet.

Las unas son CABALS, 

E las autras VENALS... 

Las unas ben PARLANS, 

Las autras ben ESTANS, 

Las unas son PLAZENS, 

Las autras CONOISSENS. (7)

Arnaud de Marueil: Rasos es.


(1) Et je veux plus plaisant mensonge ouir

Que telle vérité de quoi tout temps je soupire.

(2) Ami, avec grand souci

Je suis pour vous, et en griève peine.

(3) Ah! comme je traîne griève pénitence!

(4) Franc, fidèle, d' humble apparence.

(5) Honteuse vie et pire que mort ils auront.

(6) D' amour ne chante ni veux avoir amie

Belle ni généreuse, ni avec grande courtoisie.

(7) Les unes sont principales,

Et les autres vénales...

Les unes bien parlant,

Les autres bien étant,

Les unes sont agréables,

Les autres savantes.


L' adregz solatz e l' avinens companha, 

E 'lh gent parlar, e las HUMILS faissos

Mi fan chantar... (1) 

Pons de Capdueil: l' adregz.

Plur. Rég.

Car comprei vostras beutatz

E vostras PLAZENS faisos. (2)

Elias de Barjols: Car comprei.

E braus respos a mas HUMILS chansos. (3)

Folquet de Marseille: Per deu amor.

E per AVOLS gens

Proeza forsjutjada. (4)

Arnaud de Marueil: Rasos es.


(1) Le gracieux plaisir et l' avenante société,

Le gent parler, et les indulgentes manières

Me font chanter.

(2) Cher j' achetai vos beautés

Et vos agréables manières.

(3) Et dures réponses à mes humbles chansons.

(4) Et par lâches gens

Prouesse condamnée.


Les adjectifs qui se terminent originairement en S le conservent au singulier et au pluriel, soit qu'on les emploie comme sujets, soit qu'on les emploie comme régimes. Quelquefois le féminin ajoute son signe final A.

Les adjectifs romans remplissent parfois les fonctions de substantifs:

Si voletz al segle plazer,

En locs siatz fols ab los FATZ; (5)

E aqui mezeis vos sapchatz

Gent ab los SAVIS mantener.

C' aissi s coven c' om los essai

Ab ira 'ls us, autres ab jai,

Ab mal los MALS, ab be los BOS. (1) 

Pierre Rogiers: Senher Raimbaut.


(5: Si voulez au siècle plaire,

En lieux soyez fol avec les fous;)


Les adjectifs sont souvent employés impersonnellement avec le verbe ESSER:

Viure m' es GREU, ni morir no m sap bo. 

Que farai doncs? Amarai ma enemia? (2)

Rambaud d' Orange: Si de trobar.

BEL m' es quan lo ven m' alena

En abril, ans qu' intre mais. (3)

Arnaud de Marueil: Bel m' es quan.


Régimes des Adjectifs.


Dans la langue romane, les adjectifs ont souvent des régimes, tels que A, DE, etc.

E mas no ilh play, farai hueimais mon chan

Leu A chantar, e D' auzir agradan,

Clar D' entendre. (4)

Blacas: Bel m' es ab motz.


(1) Et là même vous sachez

Bien avec les sages maintenir.

Car ainsi il convient qu'on les éprouve, 

Avec tristesse les uns, les autres avec joie; 

Avec mal les méchants, avec bien les bons.

(2) Vivre m' est grief, et mourir ne me sais bon.

Que ferai-je donc? Aimerai-je mon ennemie?

(3) Beau m' est quand le vent m' haleine

En avril, avant qu' entre mai.

(4) Et puisqu' il ne lui plait, je ferai désormais mon chant

Facile à chanter, et d' ouir agréable,

Clair d' entendre.


La fassa fresca DE colors, 

Blanca, vermelha pus que flors. (1) 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

D' autras vezer sui secs, et D' auzir sortz, 

Qu' en sola lieis vei, et aug, et esgar. (2) 

Arnaud Daniel: Sols sui que. 

Bel m' es ab motz leugiers A far 

Chanson plazen et ab gai so. (3)

Blacas: Bel m' es ab motz.

Anar a pe, a lei de croy joglar 

Paubre D' aver e malastrucx D' amia. (4)

Albert Marquis: Ara m diatz. 

Autet et bas, entr' els prims fuelhs,

Son nov DE flors. (5) 

Arnaud Daniel: Autet et bas.


(1) La face fraîche de couleurs,

Blanche, vermeille plus que fleur. (N. E. vermeille : rouge; roja; roija)

(2) De autres voir je suis aveugle, et d' ouir sourd,

Vu qu' en seule elle je vois, et j' entends, et je regarde.

(3) Beau m' est avec mots légers à faire

Chanson agréable et avec gai son.

(4) Aller à pied, à manière de vil jongleur

Pauvre d' avoir et malheureux d' amie.

(5) Hauts et bas, entre les premières feuilles,

Ils sont neufs de fleurs.


Degrés de comparaison.

Les différents degrés de comparaison s' expriment ordinairement par les adverbes de quantité PLUS, MAIS, MENS, MIELHS, AITANT, etc.

Quand ils ne sont précédés ni de l' article, ni d' un pronom possessif, ils désignent le comparatif; ils se placent devant les adjectifs auxquels ils se rapportent, et ces adjectifs sont suivis du QUE.

Pus blanca es QUE Elena. (1)

Arnaud de Marueil: Bel m' es quan. 

Pus bela QUE bel jorn de mai. (2) 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Emperador avem de tal manera 

Que non a sen ni saber ni menbranza:

PLUS ibriacs no s' asec en chadera

Ni PLUS volpils no porta escut ni lansa; 

Ni PLUS avols no chausa esperos; 

Ni PLUS malvatz no fai vers ni chansos. (3) 

Lanza: Emperador avem. 

Que mil aitanz soi MEILL vostre QUE meu. (4)

Folquet de Romans: Ma bella.

Quan m' auretz dat so don m' avetz dig d' oc

Serai PLUS ricx qu' el senher de Marroc. (5) (N. E. Marruecos)

Augier: Per vos belha.


(1) Plus blanche est qu' Hélène.

(2) Plus belle que beau jour de mai.

(3) Un empereur nous avons de telle manière

Qu' il n' a sens ni savoir ni mémoire:

Plus ivrogne ne s' assit en chaire;

Ni plus lâche ne porte écu ni lance;

Ni plus vil ne chausse éperons;

Ni plus mauvais ne fait vers ni chansons.

(4) Que mille fois autant je suis mieux vôtre que mien.

(5) Quand m' aurez donné ce dont m' avez dit d' oui,

Serai plus puissant que le seigneur de Maroc.  


Outre cette forme générale, il est, dans la langue romane, plusieurs adjectifs qui, pour exprimer l' idée de PLUS, ont conservé ou imité la terminaison OR des comparatifs latins.

Quand ils sont employés comme sujets au singulier, ils se terminent ordinairement en ER, et les autres cas du singulier et tous ceux du pluriel se terminent en OR. 

Sing. sujet. 

Si que mos Maiers pessamens, 

Bella dona, doss' e valens,

Es tot per far vostre plazer. (1)

Arnaud de Marueil: Dona sel que.

Dona GENSER que non sai dir, 

Per que soven plan e sospir. (2) 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Qu' ades m' agr' ops, sitot s' es bos, 

Mos chans fos MIELHERS que non es. (3) 

Bernard de Ventadour: Ja mos chantars.


Sing. Rég.

Qu' ades on plus mos poders creis, 

N' ai Maior ir' ab me mezeis. (4)

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrada.

Ja de vos no m partray,

Que Maioг honor ay

Sol el vostre deman,

Que s' autra m des bayzan

Tot quan de vos volria. (5)

Blacas: Lo belhs dous temps.


(1) Tellement que mon plus grand souci,

Belle dame, douce et prisée

Est tout pour faire votre plaisir.

(2) Dame plus gente que ne sais dire,

Par quoi souvent plains et soupire.

(3) Car à-présent m' aurait besoin, quoiqu' il soit bon,

Mon chant qu' il fût meilleur qu' il n' est.

(4) Qu' à-présent où plus mon pouvoir croît,

En ai plus grande tristesse avec moi-même.

(5) Jamais de vous ne me séparerai,

Vu que plus grand honneur ai

Seulement à votre refus, 

Que si une autre me donnait en m' embrassant

Tout autant que de vous je voudrais.


Plur. sujet.

En Gaucelms Faidits, ie us deman 

Qual vos par que sion Maior 

O li ben o li mal d' amor. (1)

Albert Marquis: En Gaucelms.

Plur. Rég. 

Que cavaliers ai vist e trobadors

Que de bassez fez auz, e d' auz AUSORS. (2) 

Aimeri: Toz hom que so. 



Après les termes de comparaison, le QUE est souvent sous-entendu dans les poésies des troubadours.

Ans am vos mais... no fetz Seguis Valensa. (3) 

Comtesse de Die: A chantar. 

Quar plus m' en sui abellida 

… No fis Floris de Blancaflor. (4) 

Comtesse de Die: Estat ai.

Qu' anc no saup ren tro fui en miei la flama 

Que m' art plus fort... no feira fuec de forn. (5) 

Bernard de Ventadour: Ben m' an perdut.

E am la mais... no faz cozin ni oncle. (6) 

Arnaud Daniel: Lo ferm voler.


(1) Sieur Gaucelm Faidit, je vous demande

Quels vous paraît que soient plus grands

Ou les biens ou les maux d' amour.

(2) Que chevaliers j' ai vu et troubadours

Que de bas elle fit hauts, et de hauts plus hauts.

(3) Mais je vous aime plus que ne fit Seguin Valence.

(4) Car plus j' en suis charmée.

Que ne fit Floris de Blanchefleur.

(5) Qu' oncques ne sus rien jusqu' à ce que je fus au milieu de la flamme

Qui me brûle plus fort que ne ferait feu de four.

(6) Et j' aime la plus QUE ne fais cousin ni oncle.


E mas en vueill aver d' umelitatz

... No ac lo leo, quan fon issitz del lacz. (1)

Gaucelm Faidit: Trop malamen.


A l' imitation de la langue grecque, la langue romane employa souvent après le comparatif le signe du génitif DE à la place du QUE.

Que flors de roser, quan nais,

Non es plus fresca DE lei. (2)

Raimond de Miraval: Bel m' es qu' eu.

Pero no sai dompneiador 

Que mielhs DE mi s' i entenda. (3) 

Bernard de Ventadour: No es meraveilla.

Qu' ome DE mi no vey plus ric. (4)

Bernard de Ventadour: Lanquan fuelhon. 

Que si 'lh lo tenia un an, 

Qu' ieu lo tengues mas DE cen. (5) 

Comte de Poitiers: Companho. (N. E. Parece una ç)


Le superlatif s' exprime ordinairement en plaçant l' article ou le pronom possessif devant le comparatif ou devant l' adverbe de comparaison.

Sujet.

Dona 'L GENSER que sia. (6)  

Arnaud de Marueil: Sabers.


(1) Et plus j' en veux avoir d' indulgence

Que n' eut le lion, quand il fut sorti du lacs.

(2) Que fleur de rosier, quand elle naît,

N' est pas fraîche QUE elle.

(3) Pourtant ne sais galant

Qui mieux QUE moi s' y entende.

(4) Qu' homme QUE moi ne vois plus puissant.

(5) Que s' il le tenait un an

Que je le tinsse plus de cent.

(6) Dame la plus gente qui soit.


Sujet.

Pois cill cui sui amaire, 

Qu' es LA GENSER qu' anc fos, 

Vol mi e mas chansos. (1)

Gaucelm Faidit: L' onratz.

Merce, dona LA PLUS genta

Que anc natz de maire vis. (2)

Giraud le Roux: Amors.

Donx si com es LA GENSER qu' anc fos visa. (3) 

Arnaud de Marueil: Tot quant. 

Régime.

Blacas, d' aquest partimen

Sai ieu chauzir LO MEILLOR. (4)

Blacas: En Raimbaut.

Quar am ni desire

Del mon LA BELLASOR. (5)

Bernard de Ventadour: Lanquan vei.

Per bona fe e ses engan

Am LA PLUS bella e LA MEILLOR. (6)

Bernard de Ventadour: Non es meraveilla.

Et ai m' amor messa, en mon joven, 

En la MELHOR et en LA PLUS valen. (7) 

Blacas: Peire Vidals. 


(1) Puisque celle dont je suis l' amant,

Qui est la plus gente qui oncques fut,

Veut moi et mes chansons.

(2) Merci, dame la plus gente

Que oncques né de mère vit.

(3) Donc comme elle est la plus gente qui oncques fut vue.

(4) Blacas, de ce jeu-parti

Sais je choisir le meilleur.

(5) Car j' aime et desire

Du monde la plus belle.

(6) Par bonne foi et sans tromperie

J' aime la plus belle et la meilleure.

(7) Et j' ai mon amour mise, en ma jeunesse, 

En la meilleure et en la plus prisée.


Régime.

De l' aigua que dels huels plor

Escriu salutz mai de cen 

Que tramet A La GENSOR

E A LA PLUS avinen. (1)

Bernard de Ventadour: Era m. 

Tan com la mars avirona, 

N' ay triat, ses dig baduelh,

LA GENSOR e LA PUS bona

C' oncas vezeson miey huelh. (2)

Pierre Raimond de Toulouse: Pos lo prims.

Plur. sujet. 

Li port amor tan fin' e natural

Que tuit son fals ves mi LI PLUS leial. (3) 

Bernard de Ventadour: Quan par la flors.

Plur. Rég. 

Dona genser DE LAS GENSORS. (4)

Blacasset: Ben volgra.

Bella dompna, meiller DE LAS MEILLORS. (5) 

Guillaume Figuieras: En pessamen. 

E sa beutaz es entre LAS GENSORS

Genser aisi com entre foillas flors. (6)

Aimeri: Totz hom que so.


(1) De l' eau que des yeux je pleure

J' écris saluts plus de cent

Que je transmets à la plus gente

Et à la plus avenante.

(2) Tant comme la mer environne,

J' en ai trié, sans dire hésitant,

La plus gente et la plus bonne

Qu' oncques vissent mes yeux.

(3) Lui porte amour tant pure et naturelle

Que tous sont faux auprès de moi les plus loyaux.

(4) Dame plus gente que les plus gentes.

(5) Belle dame, meilleure que les meilleures.

(6) Et sa beauté est entre les plus gentes

Plus gente ainsi comme entre feuilles la fleur.


Plur. Rég.

Car vos valetz LAS MEILLORS cen. (1) 

Rambaud d' Orange: Mon chant.

C' una 'n sai qu' es de las MELHORS 

La meilher qu' anc dieus fezes. (2) 

Bernard de Ventadour: Ja mos chantars.


Quelquefois l' ER final, qui au singulier caractérise le sujet des termes de comparaison, se change en AIRE.

Car es del mon la BELLAIRE. (3)

Rambaud d' Orange: Mon chant.

La meiller etz del mon e la BELAIRE. (4)

Perdigon: Aissi cum selh.


Rarement le superlatif fut emprunté de la finale latine ISSIMUS, mais il s' en trouve des exemples:

E fora genser la razos

Que s coitesso d' el loc cobrar

On per Melchior e Gaspar

Fon adoratz l' Altisme tos. (5)

Pierre du Villar: Sendatz.


(1) Car vous valez les meilleures cent.

(2) Qu' une j' en sai qui est des meilleures

La meilleure que jamais Dieu fit.

(3) Car elle est du monde la plus belle.

(4) La meilleure êtes du monde et la plus belle.

(5) Et serait plus convenable la raison

Qu' ils s' empressassent de le lieu recouvrer

Où par Melchior et Gaspar

Fut adoré le très-haut enfant.


Pronoms