aigua

AIGUA

del portant aygua boteylaria

DCVB:

(amb ses variants dialectals aiga, aigo, àuia). f.: cast. agua.

I. Líquid format de dos volums d'hidrogen i un volum d'oxigen. Li pot tolre son vi e darli ayga, doc. a. 1204 (Miret Templers 546). En pa et en aygua, id. (ib. 544). En axí com la superficients del cors continent l'aygua dona color per tota l'aygua en la superficients damunt e dejús e en lo mig de l'ayga, Llull Cont. 320, 22 Les neus e les aygues qui son en los puigs, Llull Felix, pt. iv, c. 10. No havem de possessions tant que'n puscam pagar l'ayga que despenem, Decam., jorn. 8a, nov. 9a. Com mes aygua hi lançen més s'ençenen, Tirant, c. 10. Evitar de dir... ayguo per dir aygua, Fenollar Regles 105. Serà l'ayga claríssima, Verdaguer Idilis. L'aigua es designa amb diverses denominacions adjectives, segons les circumstàncies: a) Segons la seva procedència, l'aigua s'anomena aigua de pluja o del cel si és caiguda dels núvols, i aigua de vena si és treta de corrents subterranis; aigua de corriola és la de pou o cisterna (Escrig-Ll. Dicc.); aigua de sang, la que s'ha de poar a braços (Aguiló Dicc.).—b) Per la seva composició, es diu aigua clara la que no té mescla de substàncies estranyes, aigua salada la que prové de la mar i conté una alta proporció de sal, i aigua dolça (ant. aigua dolç) la que no té sal en quantitat apreciable a la sabor. Han franquea de pescar... en aygua dolç et en salada, Cost. Tort, I, i, 7.—c) Per son moviment, és diu aigua corrent la que es mou per la força de gravetat; aigua morta és la que està aturada (Rib. d'Ebre); aigua viva és la que brolla naturalment; a l'Empordà es diu també aigua viva l'aigua corrent conduïda per canonades; aigua embassada és la que està continguda en una cavitat o depòsit i no té moviment. Vena abundant, plena d'aygues vivens, Spill 14343. Que regan les aygues vives, Penya Poes. 329.—d) Per les seves condicions de potabilitat, es diu aigua potable o aigua bona la que és bona per beure, i aigua crua o aigua salmàtica (Gir.) o aigua molla la que no és bona. A l'Empordà també es diu aiga dolça l'aigua dels pous que no és gaire bona.—e) Per son grau de temperatura, a més de les denominacions generals de aigua freda, aigua fresca, aigua teba, aigua calenta, aigua bullent, etc., hi ha els noms de aigua blana, sinònim de aigua teba (Puigcerdà), i aigua creixent que és l'aigua calenta que s'empra per pastar (Eiv.).—f) Aigua serenada: aigua que ha estat exposada a la serena (Mall., Men.). «Aigo fresca serenada | poada amb un poalet | per dar beure a N'Aguedet | qui té s'homo a sa Planada» (cançó pop. men).—g) Aigua del ferro: aigua d'una font ferruginosa.—h) Àuia de sol: aigua escalfada per l'acció del sol (Gandia). i) Aigua beneita o aigua beneïda, i en rossellonèsaigua senyada: aigua que ha rebut la benedicció ritual. Un scolà anaua demanant per les cases de les gents, gitant-los l'aygua beneyta per les dites cases,Eximplis, i, 313.

II. Especialment: 

|| 1. L'aigua de la mar o d'un riu. a) Fer aigua: deixar entrar l'aigua una embarcació. Quan foren en la mar la cocha faya aygua molta, Jaume I, Cròn. 104. Tapar una aigua: tapar l'obertura per on entra aigua. Obrir una aigua: començar una barca a fer aigua. Embarcar aigua: entrar la mar per l'orla d'una embarcació.—b) Aigües del timó: la part de la mar en què es troba submergida la pala del timó.—c) Seguir les aigües a una barca: navegar o nedar en la mateixa direcció que ella segueix, per popa i molt de prop. Guanyar les aigües: passar davant una embarcació a altres (Cat.). Agafar aigües: allunyar-se de terra una embarcació, a fi que, amb vent contrari, se pugui fer un bon bord de terra, cenyint ferm (St. Feliu de G.). Tenir aigües: tenir forària, esser lluny de terra una barca per poder voltejar lliurement o «guanyar» qualsevol obstacle (St. Feliu de G.). «Ja tenim prou aigües per a doblar el cap de Tossa». 

|| 2. La pluja. En aquest any hi haurà moltes aygües, Faules Isòp. 14. Veuràs qu'ab una bona aygo tot se compondrà, Penya Poes. 16. Aigua de canal o aigua de bambolla: pluja forta (Bal.). «Jo voldria que plogués | i fés aigo de bambolla, | que ses taronges de Sóller | es torrent les mos dugués» (cançó pop. de Felanitx). Aigua de cargols: pluja de poca intensitat (Morella). Aigua fina (Tortosa), aigua moraleta (Maestrat): pluja menuda, suau, però espesseta. Aigua menudeta: plugina (Biar). 

|| 3. Riu. E dix don Ato que passaria l'aygua, Jaume I, Cròn. 29. Prop de huna aygua gran hon pescadors pescauen, doc. segle XIV (BSAL, x, 55). Un pont qui staua damunt una gran aygua, Eximplis, ii, 212. Passa l'aygua aquesta nit, Verdaguer Idilis. Aigua amunt: seguint la direcció contrària a la de l'aigua del riu. Aigua avall: seguint la mateixa direcció de l'aigua d'un riu. 

|| 4. ant. Aiguavés, pendent d'una coberta d'edifici. E sia cuberta a dues aygues, Eximenis Crestià, c. 293 (Congr. Hist. 809). «Una casa a dues aigües».

III. per extensió: Compost líquid on predomina l'aigua. Benjuí, ambre, aygues, almesch, Spill 2675. 

|| 1. Aigua almescada: mescla d'aigua i almesc. Batejaren lo duch e la duquesa... ab aygua almescada sobre lo cap, Tirant, c. 207. 

|| 2. Aigua-amidó: mescla d'amidó i aigua, que s'empra per fer posar ben enravanada la roba (Mallorca). 

|| 3. Aigua ardent: V. aiguardent. 

|| 4. Aigua blanca: solució d'acetat de plom en aigua. 

|| 5. Aigua blava o aigua del cel: solució de sulfat d'aram. 

|| 6. Aigua bòrica: solució d'àcid bòric en aigua. 

|| 7. Aigua bovina: ant., aigua medicinal reconfortant. Porà pendre una tauleta del present letouari ab dos culleretes de aygua bouina, Alcanyís Reg. pest. 21. 

|| 8. Aigua bullida: sopa feta amb llesques de pa, un raig d'oli, un all i aigua calenta (Perpinyà). A Menorca se'n diu oliaigu. 

|| 9. Aigua carmelitana: V. el || 16. 

|| 10. Aigua cordial: aigua mesclada amb altres substàncies que tenen virtut per confortar el cor. Per ll-liures aygues cordials, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). 

|| 11. Aigua de capolls: La una [ampolla] plena de aygua de capols, Inv. Exarch. 

|| 12. Aigua de castanyes: cafè massa clar (or.). 

|| 13. Aigua de ferro: aigua dins la qual posen ferros roents i els hi deixen, i que serveix per donar força a aquell qui en beu (Mall., Men.). 

|| 14. Aigua de la puda, o del sofre, o aigua pudosa: aigua mineral sulfurosa que es troba prop d'Olesa de Montserrat i fa una gran fetor. 

|| 15. Aigua de la Reina d'Hongria: alcoholat de romani. 

|| 16. Aigua del Carme o aigua carmelitana: alcoholat de tarongí. 

|| 17. Aigua del cel (V. el || 5). 

|| 18. Aigua de les tres nous: aigua que s'obté de la destil·lació de les flors masculines del noguer, de les nous mig fetes i de les ja quasi madures. 

|| 19. Aigua de malves: cocció de malves que es dóna a les ovelles per qualsevol malaltia (Pinyana). 

|| 20. Aigua de mil flors: aigua que es destil·la de les buines de bou. 

|| 21. Aigua de pa: líquid que resulta de bullir aigua amb trossos de pa (Eiv.). 

|| 22. Aigua de colònia: líquid d'olor agradable, que es prepara dissolent essències en alcohol. 

|| 23. Aigua de Sant Josep: dissolució que s'aplica a curar malalties dels ulls. 

|| 24. Aigua d'escorça o aigua vermella: producte de la destil·lació d'escorça, que s'empra per assaonar les pells (Igualada). 

|| 25. Aigua d'espart: ant. líquid que feia tornar foll el qui en bevia. Faé la maluestat de donar aygua de spart mesclada ab la beguda del dessus dit rey Bamba per faerlon tornar foll, Boades Feyts 84. 

|| 26. Aigua d'olor: alcohol de perfumeria. 

|| 27. Aigua encantada: estalactita (Vendrell);—met., brou o cuinat massa clar (Llofriu). 

|| 28. Aigua gelada: beguda gelada (així anomenaven antigament el que avui es diu simplement gelat). Un esplendit y regalat refresch de diferents confitures y aigues gellades, doc. a. 1679 (arx. mun. de Castelló). Vos convidam a prende aygo gelada, Roq. 23. 

|| 29. Aigua oxigenada: peròxid d'hidrogen. 

|| 30. Aigua panada: aigua amb substància de pa per haver bullit amb crostons de pa (Pobla de L., Falset). 

|| 31. Aigua que no banya: nom vulgar del mercuri (Mall.). 

|| 32. Aigua rosada: (ant.) o aigua de roses: aigua-ros. La malaltia del meu fret se cové a guarir ab la calor del teu terrat, e aquella de la tua calor ab la frescor de la odorant aygo rosada, Decam., jorn. 8.a, nov. 7.aAigua sedativa, o més vulgarment aigua sanativa: solució de substàncies estimulants i resolutives en certa quantitat d'aigua. 

|| 33. Aigua timolada: solució de timol en aigua. 

|| 34. Les quatre aigües: barreja d'aiguanaf, ginesta, fonoll i tarongina, o de quatre aigües aromàtiques destil·lades, que s'usa com antiespasmòdic.

IV. Secreció líquida del cos. Especialment: 

|| 1. Saliva. Assò me fa venir la aygua a la boca, Lacavalleria Gazoph. 

|| 2. Orina. Feu venir molts metges fisichs, e guardarenli lo pols e les aygues,Eximplis, i, 53. Molts metges... guardant e palpant aquella e la sua aygua, Jacob Xalabín 2. 

|| 3. Llàgrimes. Aygua del meu cor puja als meus ulls, Llull Blanq. 4. Y 'ls vostres vlls estilen tan gran aygua, Passi cobles 150. Comansa lo Rey molt a pansar an tal pansament qals huls li vangran en aygo, Graal 13. L'aygua dels hulls res tan dolç no m'apar, Ausias March xciii. «S'ui me fa aigo»: l'ull me plora (Esporles). 

|| 4. pl. Líquid amniòtic. Trencar (o rompre) les aigües: acte de rompre's l'àmnios i sortir el líquid amniòtic, poc abans del part (Cat.). 

|| 5. Aigua congelada: (ant.) malaltia dels falcons i altres aus carnisseres; cast. agua vidriada. Faç als falcons o als oçells vna malaltia en lo cap a la qual dien aygua congelada, Anim. cassar, 45 v.o

V. pl. Línies ondulades que fa la superfície de certs cossos naturals o artificals i que imita en certa manera les ones d'aigua. Un cobrecalis de tafeta de ayguas vert brodat de flors. doc. a. 1746 (arx. de Montblanc). Fan aigües principalment els marbres, el nàcar, moltes classes de llenya, robes de seda, etc.

    Loc.—a) Esser aigua una cosa: esser cosa de poca substància o sense valor (Cat.).—aa) Esser clar com l'aigua, o més clar que l'aigua: esser molt clar i evident.—b) Estar a pa i aigua: no prendre altre aliment que pa i aigua, sia per càstig imposat, sia per penitència voluntària. Si pagar no'ls pot, stara L jorns a pa e a aygua, doc. a. 1377 (BABL, i, 410). Darli abstinencia e afflicció de vigilies, de dejunis en pa e aygua,Sermo St. Pere 129.—bb) Trencar l'aigua: menjar una bocinada abans de beure aigua, perquè aquesta no faci mal (Olot).—c) Negar a algú s'aigo i es foc: negar-li tot auxili i procurar llevar-li totes les defenses (Mall.).—cc) Posar-se un glop d'aigua dins sa boca: abstenir-se de parlar (Mallorca).—d) No guanyar, algú, l'aigua que beu: no merèixer paga, o no cobrar la paga que es mereix (Cat.). «¡Malaguanyada l'aigua que beu!»: ho diuen d'una persona inútil (Cat.).—dd) Arrancar aigua: obtenir un resultat difícil (Cat.). Veurem si entre tots arrenquem aigua, Oller Pap. 97.—e) Garbellar bé l'aigua a algú: complimentar lo molt (Llofriu).—ee) Rentar la cara amb aigua bruta: afalagar enganyosament algú, fer-li la bona amb hipocresia (Tarragona).—f) Ballar l'aigua davant a algú: procurar complaure'l, afalagar-lo (Barc., Mall.). «Som un pobre estudiant | que no puc 'pendre de lletra; | vós ne sou causa, amoreta, | que em ballau l'aigo davant» (cançó pop. de Manacor).—ff) Esser com aigua de cistella: esser fugisser, esmunyidís, que no s'atura allà on ho posen (Castelló).—g) Saber per on se'n va l'aigua: saber per on s'escolen els diners, en què es gasten (Llofríu).—gg) Tirar aígua al foc: procurar apaivagar odis o rancors (Barcelona, Empordà).—h) Esser com l'aigua de bacallà: no fer bé ni mal, esser inútil i inofensiu (Olot). També diuen: «esser com l'aigua de Besalú, que no fa mal ni bé a ningú».—hh) Fer venir l'aigua a la boca: fer venir gran desig d'una cosa (Barc.).—i) Treure l'aigua clara d'una cosa:trobar-ne l'explicació, aclarir-ne el misteri (Valls, Bal.).—ii) A bones aigües: a bon preu, en bones condicions d'adquisició (Mall.). «Si jo en trobava, de blat, a bones aigos, en compraria» (Mall.).—j) Fondre's com la sal en l'aigua: esvair-se fàcilment (Barc., Gir.).—jj) Anar-se'n tot en aigua: estar remull de suor (Barc.).—l) Anar (oenviar) allà on l'aigua es fon: anar o enviar a mal viatge, desitjar que algú se'n vaja i no torni (Lleida). «¡Ja fosses allà on l'aigua es fon!» (Lleida).—ll) Passa'n aigua!: ho diuen irònicament quan algú trenca una cosa involuntàriament (Barc., Gir.)—m) Aigua va!: ho diuen per avisar que van a llançar alguna cosa perillosa per als altres (Cat., Val.).—mm) Semblar (algú) que no és per aigua enterbolir: esser de bona intenció aparent, dur la malícia amagada (Barc.).—n) Passar per aigua alguna cosa: rentar-la de pressa, sense mirar-s'hi gaire; met., fer una cos de pressa i malament.—nn) Fer l'aigua tota clara: treballar en va (Barc.).—o) Esser baixes les aigües d'algú: esser dolent el seu estat. Les sues aygues son baixes, ell se troba reduhit en apreto, Lacavalleria Gazoph.—oo) No trobar aigua a la mar: no trobar, per curtor o falta d'enginy, una cosa que està a la vista (Barc., Bal.).—p) Fer anar l'aigua al seu molí (Barc.), o dur s'aigo an es seu cap-rec (Mallorca): atreure cap a si el profit d'alguna cosa.—pp) Pendre l'aigua de lluny, o pendre l'aigua molt alta: començar la relació d'una cosa per son primer principi (Barc.).—q) Portar aigua a la mar: dur una cosa allà on ja n'hi ha prou;—met., voler ensenyar al qui sap més (Barc.).—qq) Saber (o no saber)per quines aigües navega una cosa: saber o no per on va, on és (Mall., Men.). Per quines aygos navega sa vigilancia, Roq. 3.—r) Estar a mitges aigües de fer una cosa: estar inclinat a fer una cosa, sense acabar-se de resoldre. Y a mitges aygües estigué de tornar a posar la llosa, Víct. Cat., Cayres 118.—rr) Fer retxes dins s'aigo: esforçar-se en va (Mall., Men.).—s) Pendre aigo: fugir embarcat (Mall.).—ss) Fer aigua: entrar aigua dins una embarcació per alguna obertura del buc;—met., anar malament una empresa, córrer perill. Li desitjam que no fassa aygo, Ignor. 58.—t) Anar aigua avall: fracassar, afonar-se una empresa o institució (Empordà).—tt) Anar calçat per aigua: anar molt equivocat (Bal.).—u) Ofegar-se en poca aigua: retre's o considerar-se impotent davant dificultats petites.—uu) Nedar entre dues aigües: estar indecís;—obrar de dues maneres a fi d'acontentar dues classes oposades de persones.—v) Anar aigo amunt com madò Bernada o com Na Ramanyola: anar contra corrent, al revés dels altres (Palma).—vv) Estar aigua a coll, o amb aigua fins a coll o amb l'aigua fins al coll: estar molt apurat, impotent per véncer el perill o les dificultats. —w) A flor d'aigua: en la superfície de l'aigua. Entre escuma a flor d'aygua un pal ovira, Atlàntida, introd. —ww) Aigo se n'ho ha duit: ho diuen parlant d'una cosa que s'és abolida o ha desaparegut del tot (Mall.).—x) Faltar a algú s'aigo d'es créixer: esser massa petit (Mall.).—xx) Faltar a algú una aigo, o s'aigo de's 'bril, o s'aigo d'es granar: faltar-li enteniment, esser curt de gambals (Mall., Men.). Hey ha qualcú que li manca una bona aygo, Ignor. 73. An es ciutadans los falta una aygo de bona criansa, Roq. 43.—y) Donar l'aigua per amor de Déu: ploure molt.—yy) Esser tot bona aigua: esser inofensiva una cosa que semblava molt perillosa. «Prou estava espantat, però tot va esser bona aigua» (Cardona, Solsona).—z) Esser rebut o esperat com l'aigua de maig: esser molt ben rebut.—zz) Curar-se o anar-se'n amb aigua beneita: esser una cosa molt fàcil de curar o de posar-hi remei. Tot s'en pot anar amb aygo beneyta, Aguiló C., Rond. de R., 4.

    Refr.—a) En elogi de l'aigua: «L'aigua és la millor beguda» (Manresa); «Aigua pura no té pecat» (Men.); «L'aigua fa la vista clara» (Barc., Manresa); «Aigo fresca fa bon ull» (Mall., Men.); «S'aigo fa net» (Mall.); Quan renyen un infant perquè s'embruta, ell contesta: «L'aiga fa net i el sol eixuga», o bé «L'aiga fa net i la mare renta» (Llofriu).—b) En menyspreu de l'aigua, els afectats de vi diuen: «L'aigua pels bous» (Cat., Bal.); «L'aigua fa granotes» (Penedès); «L'aigua fa barrancs» (Empordá); «L'aigua fa escòrrecs» (Tarr.); «L'aigua espatlla els camins» (Empordà); «L'aigua dóna quartanes» (Cat.).—c) «Aigua freda i pa calent, causen dolor al ventrell» (Gir.).—d) «Aigua bullida allarga la vida» (Cat., Bal.). «L'aigua bullida allarga la vida; i si altre no fa, mulla lo pa» (Manresa).—e) «L'aigua pudenta fa la roba lluenta»: es refereix a l'olor de sabó (Rubí).—f) «Qui es nega, no mira de quina aigua beu» (Cat.).—g) «Ningú pot dir: d'aquesta aigua no beuré» (Cat., Val., Bal.); «Mai diguis: d'aquesta aigua mai no beuré» (Ross.); «No es pot dir mai: d'aquesta aigua no beuré, per térbola que sigui» (Empordà); «Nengú pot dir d'esta aigua no beuré, per térbola que sia» (Vinaròs).—h) «Al malalt que ha de viure, s'aigua li és medecina» (Mall.).—i) «L'aigua sempre va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha molta» (Mall.): ho diuen parlant de gent que, essent ja rica, adquireix més riquesa per herència o per cas fortuït.—j) «S'aigua sempre cau allà on és més baix» (Mall.); «S'aigo s'escola a sa part més baixa» (Mallorca): ho diuen per significar que la culpa de molts se sol carregar al més pobre o al qui té més pocs mitjans de defensa.—k) «S'aigo no se perd tota per un lloc»: ho diuen per significar que generalment la culpa no és d'un tot sol, sinó de les dues parts (Mall.).—l) «Aigua passada no mou molí» (St. Feliu de P., Vinaròs, Val.); «Aigua passada lo molí no mou» (Valls); «D'aigo passada, molí no mol» (Manresa, Mall.); «Aigua passada no mol molí» (Solsona).—ll) «Aigua que corre, no porta verí» (Manresa); «Aigua corrent, a merda no sent» (Manresa); «Aigua corrent, no fa mal a la gent» (Manresa); «Aigua corrent, no mata la gent» (Valls); «Aigua corrent, és de bon bevent» (Valls); «Aigua corrent, merda bevent» (Tarr.); «Aigua lenta, mal estorrenta» (Manresa); «Guarda't d'aigua que no corr» (Mall.); «Guarda't d'aigua que no corre i de dona que no resa» (Mall.); «No't fiis d'aigua que no corri, ni de gat que no mioli» (Olot, Empordà, Vallès, Barcelona); «Guarda't d'aigua que no corre, perquè, en córrer, fa sargall» (Men.); «Déu ens guard de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (València); «Guarda't de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (Vinarós).—m) «Qui aigua atura, blat mesura» (Gir., Barc.); «Qui aigua detura, olives mesura» (Gomis, Met. 132).—n) «A un negat dau-li aigua».—ny) «Aigua cau, senyal de pluja» (Cat.); «Aigo cau, pluja segura» (Mall.); «Aigua de bombolles, pluja d'estones» (Gir.); «Aiga bombollada, aiga de durada» (Empordà); «Aiga embutllofada, pluja assegurada» (Pineda); «Aiga embutllofada sol ser de durada» (Pineda); «Aigo de burcany, dura tot l'any» (Men.).—o) «Aigua de gener, omple bótes i graner» (Cat.); «Aigua de gener, sempre fa bé» (Cat.); «Aigo de gener, umpl ses bótes i es graner» (Men.); «Aigua de febrer, bona per lo sementer» (Cat.); «Aigua en febrer, ordi en graner» (Cat.); «Aigua de març, herba als sembrats» (Cat.); «Aigua d'abril, cada gota en val mil» (Cat.); «Aigua pel maig, mal pels animals» (Cat.); «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam» (Gomis Met. 116); «Aigo d'agost, mel i most» (Martorell); «Aigua de Sant Magí, no dóna pa i lleva vi» (Men.); «Aigua de Sant Trimfà, lleva vi i no dóna pa» (Men.); «L'aigua per Sant Urbà, lleva vi i no dóna pa» (Mall.); «Aigo per Sant Urbà, lleva oli i vi i no dóna pa» (Eiv.).—p) «Aigua als òrdins, que els blats se sequen»; ho diuen parlant del qui aplica remei allà on no cal (Val.).—q) «Aigua i fems fan miracles» (Gomis, Met. 133).—r) «Qui aigo aboca aviat, no umpl, i roman banyat»: vol dir que les feines precipitades no solen sortir bé (Santanyí).—s) «S'aigo i es foc, només juguen a un joc» (Men.).—t) «Gat escaldat, aigo freda tem» (Mall.).—u) «Tot se compondrà amb una bona aigo» (Mall., Men.).—v) «Qualque cosa té s'aigo, quan la beneeixen» (Mall.).—x) «Damunt figues, beu aigo i no te'n rigues» (Mall.).

    Cult. pop.—Hi ha algunes creences populars referents a l'aigua. Segons el poble català, beure aigua en dejú allarga la vida. A l'Empordà, quan un beu a galet, un altre li talla el raig amb el dit, bo i dient: «Aigua tallada no fa mal». Quan l'aigua del pou és térbola, senyala pluja (Llofriu). Quan plou i l'aigua fa bambolles, és senyal que plourà molt. A l'aigua beneita el poble li atribueix virtuts medicinals; a Mallorca diuen que, si se renten la cara amb aigua beneita del dissabte de Pasqua, se guarden de treure pigues.

    Fon.: áјɣwə (Escaldes, Oliana, Figueres, Caldes de Mal., Granollers, Terrassa, Vilafr. del P., Tarr., Vila d'Eiv.); áјɣwa (Andorra la Vella, Enviny); áјɣwo (Pobla de S., Torre de C.); áјɣwɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Artesa, Ll.); áјɣwa (Isavarri, Esterri, Boí, Vilaller, Tamarit, Morella, Benassal, Gandia); áјɣwe (Fraga); áјɣə (Perpinyà, Prada, Noedes, Elna, Formiguera, Oleta, Arles, Ribesaltes, Cotlliure, Fontpedrosa, Prats de M., Montlluís, Sallagosa, Angustrina, Porté, Puigcerdà, Martinet, La Seu d'U., St. Llorenç de M., Bagà, Ripoll, Ribes, Camprodon, Olot, Figueres, Capmany, Amer, St. Feliu de G., Llofriu, Torelló, Arbúcies, St. Bartomeu del G., Solsona, Calaf, Terrassa, Granollers, Barc., Igualada, Vilafr. del P.); áјɣa (Andorra la Vella); áјɣe (Pobla de L.); áјɣɔ (La Llena); áјɣo (Cadaqués, Palma, Inca, Manacor, Pollença. Llucmajor); áјɣu (Pla de Manlleu, St. Jaume dels D., Castellví, Sant Pere de Ribes, Sóller, Costitx, Menorca, pagesia d'Eivissa, Alguer); ǽјɣu (Son Servera); áwia (Llucena, Alzira, Val., Sueca, Gandia, Ibi, Benissiva, Benilloba, Dénia, Pego, Alcoi, Alacant); έwјa (Benissa, segons BDC, ix, 8).

    Intens.: aigüeta, aiguassa, aiguota, aiguerulla, aiguinyola.

    Etim.: del llatí aqua, mat. sign.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA TERSERA.

Mitrídanes, envejós de la cortessía de Natán, anán a matál, sense conéixel, se trobe en ell. Este li diu cóm u té que fé, y después sel trobe a un bosquet, y, reconeixénlo, se avergoñix y se fa amic seu.

Cosa pareguda a un milacre los pareixíe a tots habé escoltat que un clérig haguere fet algo magnífic; pero acabanse ya la conversa de les siñores, li va maná lo rey a Filostrato que continuare; este va escomensá:

Nobles siñores, gran va sé la magnifissensia del rey de España y mol mes inaudita la del abat de Cluny, En una noveleta tos amostraré cóm un, per generosidat, a un atre que dessichabe la seua sang y lo seu espíritu, se va disposá a entregálsi y u haguere fet si aquell haguere vullgut péndrels. Es mol sert, si se pot doná fe a les paraules de algúns genovesos y de atres homens que han estat an aquelles terres, que a la part de Cata, va ñabé un home de linaje noble y ric sense comparassió, de nom Natán, que tenín una finca tocán a un camí per lo que casi obligadamen passaben tots los que desde Ponén a les parts de Lleváno de Lleván a Ponén volíen vindre, y tenín lo ánimo gran y liberal y dessichós de sé conegut per les seues obres, tenín allí mols mestres, va fé allí en poc tems construí una de les mes grans y riques mansións que may se hagueren vist, en totes les coses que eren nessessaries pera ressibí y honrá a gen noble. Y tenín mols bons criats, en festes a consevol que hi anabe o veníe fée ressibí y honrá; y tan va perseverá en esta loable costum que ya no sol al Lleván, sino al Ponén teníe fama. Y están ya carregat de añs, pero no cansat de la cortessía, va passá que va arribá la seua fama als oíts de un jove de nom Mitrídanes, de una terra no mol lluñ de la seua; este, veénse no menos ric que Natán, sentín sels de la seua fama y virtut, se va proposá o anulála en mes grans liberalidats; y fen construí una mansió pareguda a la de Natán, va escomensá a fé les mes desmedides cortessíes que may dingú habíe fet als que anaben o veníen per allí, y en poc tems se va fé mol famós. Ara be, va passá un día que, están lo jove completamen sol al pati de la seua mansió, una dona, que habíe entrat per una de les portes de la mansió, li va demaná almoina y la va tindre; y tornán a entrá per la segona porta hasta nell, la va torná a ressibí, y aixina sucessivamen hasta dotse vegades; y tornáni un atra vegada, li va di Mitrídanes: - bona dona, eres mol insistén en demaná - y no va dixá, sin embargo, de donáli una limosna. La agüeleta, sentides estes paraules, va di: - ¡Oh generosidat de Natán, qué maravillosa eres!, que per trenta dos portes que té la seua mansió, com esta, entrán y demanánli almoina, may me va reconeixe (o al menos u fée vore) y sempre ne vach tindre; y aquí no hay entrat mes que tretse y hay sigut reconeguda y empresa. Y dién aixó, sense torná mes, sen va aná.
Mitrídanes, al sentí les paraules de la agüela, com escoltá aixó de la fama de Natán u considerabe disminussió de la seua, se va enfadá y va di:

- ¡Ay, triste de mí! ¿Cuán alcansaré la generosidat de les grans coses de Natán, que no sol no lo puc superá, sino que en les coses menudetes no puc ni comparám? Me canso en vano si no lo fach desapareixe de la terra; aixó, ya que la vellesa no sel emporte, convé que u faiga yo en les meues propies mans.

Y en este ímpetu se va eixecá, sense díli a dingú la seua intensió y, montán a caball en pocs acompañáns, al cap de tres díes va arribá aon vivíe Natán; y habénlos manat als seus compañs que faigueren vore que no lo coneixíen y que se procuraren un albergue hasta que ressibigueren dell datres ordens, arribán allí al tardet y están sol, no mol lluñ de la hermosa mansió va trobá a Natán sol, sense cap roba pomposa, que estabe passejánse. Mitrídanes, que no lo va coneixe, li va preguntá si podíe díli aón vivíe Natán.
Natán alegremen li va contestá: - fill meu, dingú an esta terra pot amostrátu milló que yo, y per naixó, cuan vullgues te portaré allí. Lo jove va di que li agradaríe pero que, si podíe sé, no volíe sé vist ni conegut per Natán; a lo que Natán va di:

- Tamé faré aixó, ya que u vols aixina.

Sen va aná en Natán, que va arrencá a charrá enseguida, cap a la mansió. Allí va fé Natán pendre a un dels criats lo caball del jove, y a la orella li va maná que arreglare en tots los de la casa que dingú li diguere al jove que ell ere Natán; y aixina se va fé.
Cuan ya estáen a la mansió, va portá a Mitrídanes a una majíssima cámara aon dingú lo voríe mes que qui ell habíe triat peral seu servissi; y, fénlo honrá, ell mateix li fée compañía. Están en aixó, Mitrídanes, encara que li tinguere tanta reverensia com a un pare, li va preguntá quí ere ell; a lo que va contestá Natán:

- Soc un humilde criat de Natán, que desde la meua infansia hay anat fénme agüelet en ell, y may hay dixat de sé criat, per lo que, encara que tots los demés lo alabon tan, poc puc alabál yo. Estes paraules li van doná algunes esperanses a Mitrídanes de pugué en milló consell y en mes gran seguridat portá a efecte lo seu pervers propósit.
Natán, mol cortésmen li va preguntá quí ere ell y quín assunto lo portabe per allí, oferínli lo seu consell y la seua ajuda en lo que puguere. Mitrídanes va tardá un rato en contestá y dessidínse al remat a confiás en ell, fen un llarg rodeo o sircunloqui, li va demaná la seua paraula y después lo consell y la ajuda; y li va descubrí quí ere ell y per qué habíe vingut.
Natán, sentín lo discurs y mal propósit de Mitrídanes, mol se va enfadá al seu interió, pero sense tardá mol, en fort ánim y gesto impassible li va contestá:
- Mitrídanes, noble va sé lo teu pare y no vols desmereixe dell, tan alta empresa habén emprés com u has fet, es a di, lo sé liberal en tots; y alabo mol la enveja que tens de Natán, perque, si de estos ne ñagueren mols, lo món, que es tot miseria, pronte se faríe bo. La intensió que me has descubert sense duda permaneixerá amagada, pera la que te puc oferí un consell útil, que es este: pots vore desde aquí un bosquet al que Natán casi tots los matíns va ell sol a passejás mol rato: allí fássil te sirá trobál y féli lo que vullgues; si lo mates, pera que pugues sense impedimén torná a casa teua, has de agarrá un atre camí, lo que veus a la esquerra, que ix del bosquet; encara que está ple de brosquill, está mes prop de casa teua y per consiguién, es mes segú.

Mitrídanes, ressibida la informassió y habénse despedit Natán dell, de amagatóns als seus compañs los va fé sabé aón teníen que esperál en son demá. Después de arribá lo nou día, Natán, sense habé cambiat de intensió per lo consell donat a Mitrídanes, sen va aná sol al bosquet y se va disposá a morí. Mitrídanes se va eixecá, va pendre lo seu arco y la seua espasa, que datres armes no teníe, y puján a caball, sen va aná cap al bosquet, y desde lluñ va vore a Natán sol passejánse per nell; y volén, antes de atacál, vórel y sentíl parlá, va corre cap an ell y, agarránlo pel turbán que portabe al cap, va di:
- ¡Agüelo, estás mort!

A lo que va contestá Natán: - Entonses es que mu hay mereixcut.

Mitrídanes, al sentí la seua veu y miránlo a la cara, va vore que ere aquell mateix que lo habíe benignamen ressibit y aconsellat; per lo que de repén va desapareixe la seua rabia y la seua ira se va torná en vergoña. Aventán lluñ la espasa que pera feríl habíe desenvainat, va baixá del caball y va corre plorán a aviás als peus de Natán y díli:
- Manifestamen vech, caríssim pare, la vostra generosidat, veén que hau acudit a entregám lo vostre espíritu. Deu, mes preocupat de mí que yo mateix, me ha ubert los ulls de la inteligensia, que la puta enveja me habíe tancat; vech que ting que fé penitensia per esta errada: prenéu, pos, de mí, la venjansa que estiméu convenién pera lo meu pecat.
Natán va fé eixecá a Mitrídanes, y lo va abrassá y besá, y li va di: - fill meu, en la teua empresa, vullgues díli roína o de un atra manera, no es nessessari demaná ni otorgá perdó, perque no la vas empendre per odio, sino pera pugué sé tingut per lo milló. Viu, pos, confiat en mí, y tín per sert que no viu cap home que te vullgue tan com yo, considerán la grandesa del teu ánim que no a amassá dinés, com fan los miserables, sino a gastá los amassats se ha entregat; y no tingues vergoña de habé volgut matám pera fét famós ni cregues que yo me extraña de aixó. Los emperadós y los grandíssims reys no han aumentat los seus regnes, y per consiguién la seua fama, mes que matán no sol a un home com tú volíes fé, sino a innumerables, insendián paísos y assolán siudats; per lo que si tú, pera fét mes famós, sol volíes matám a mí, no fees res maravillós ni extrañ.

Mitrídanes, alabán la honesta excusa que Natán li trobabe, li va di que se extrañabe mol de cóm Natán habíe pogut disposás an alló y a donáli la ocasió y damún lo consell; a lo que va di Natán: - Mitrídanes, no vull que ni del meu consell ni de la meua disposissió te extraños, perque desde que soc amo de mí mateix y disposat a fé lo mateix que tú has emprés, ningú ha vingut a casa meua que yo no lo contentara en lo que podía.
Vas vindre tú dessichós de la meua vida; per lo que, al sentít solissitála, pera que no te quedares sense obríndrela, vach dessidí donátela, y pera que la tingueres aquell consell te vach doná que vach pensá que ere bo; y per naixó encara te dic y demano que, si la vols, la prengues y te quedos satisfet. Ya la hay fet aná vuitanta añs y la hay gastat en mis plaés y consols; y sé que, segóns lo curs de la naturalesa, com los passe als demés homens, poc tems ya me quede per a disfrutála; per lo que crec que es mol milló donála, com sempre hay donat y gastat los meus tessoros, que vóldrela conservá tan que contra la meua voluntat la naturalesa me la prengue. Un don menut es doná sen añs; ¿cuán sirá doná sis o vuit que me quedon pera está aquí? Prénla, pos, si vols, te rogo, perque mentres hay viscut aquí encara no hay trobat a dingú que la haigue dessichat y no sé si ne trobaré, si no la prens tú que la dessiches; y per naixó, antes de que disminuíxque lo seu valor, prénla, te u demano.
Mitrídanes, avergoñínse profundamen, va di: - No vullgue Deu que cosa tan pressiosa com es la vostra vida la prenga yo, a la que no sol no vull tráureli añs, sino que ni afegiría dels meus si puguera.

A lo que rápidamen Natán va di:

- Y si pugueres, ¿voldríes afegín? Me faríes fé en tú lo que may hay fet en dingú, es a di, pendre les seues coses, que may a dingú les hi vach pendre.

- Sí - va di de repén Mitrídanes.

- Pos - va di Natán - farás lo que te diré. Te quedarás, jove com eres, aquí a casa meua y te farás di Natán, y yo men aniré a la teua y me faré di Mitrídanes.
Entonses Mitrídanes va contestá: - Si yo sapiguera obrá tan be com vos sabéu y hau sabut, faría sense pensámu massa lo que me oferiu; pero com me pareix que les meues obres recacharíen la fama de Natán y yo no vull espentoláli a un atra persona lo que no sé lográ pera mí, no u faré.
Estos y mols atres amables raonaméns se van sentí entre Natán y Mitrídanes, y después van torná juns cap a la mansió. Natán va honrá mols díes a Mitrídanes allí, y en tot lo seu ingenio y sabiduría lo va confortá. Y al cap de un tems Mitrídanes va voldre torná a casa en lo seu acompañamén, habén vist que may podríe guañáli a Natán en generosidat.

Orden militar Grifo, Griu, Jarra, Estola, Banda, D. Fernando, Rey después de Aragón, 1403

XI.

Orden militar del Grifo, de la Jarra, y de la Estola o Banda fundada por 

D. Fernando, Rey después de Aragón, en 1403. (Vid. pág. 188).

(Una cruz grande que separa:)

In principio erat  verbum et verbum

Jhs  Natzarenus

erat apud Deum  et Deus erat verbum

Rex  Judeorum

Hoc erat in  principio apud Deum. 

Aquestes son les instituts del illustrissim Princeps del Senyor en Ferrando per la singular honor e devocio de la dulcissima verge Maria Mare de Deu; les quals son servadores a tots los nobles aportans nobleses de aquella.

En nom de Deu omnipotent Pare e Fill e Sant Sperit, tres en persones, e un assencia (: una essencia), lo qual viu e regne beneventuradament per los inffinits segles dels segles: lo qual en totes cosses ffahedores ell davem preposar, e dels manaments seus nunqua depertir. E maiorment aso se pertany a Reys e Princeps conexent que a vulgut umplir a ells de moltes gracies ffurtuides; e per tant que no es negu tan digne qui puga meritoriament en manera que a Deu sia plasent ha questes (aquestes) cosses artingre al seu proprii entaniment; per amor daso necessaria cossa es pregar a la verge Maria Mare de Deu molt piadossa, la qual nunqua deffall als seus pregadors, que ella jatsia no sien atrobats tan dignes, emperho que per los seus merits vulla ella aportar en la amor de Deu. Mes avant per (se lee pe,) tant que los actes militas sien loats entre los altres mundenals, (se lee mundenalsr) e qui aquelles exercira no sia lohat en la sua vida, e apres la sua mort ne lex noble memoria entre los vivents; Per amor daso yo Senyor en Ferrando, Inffant de Castella, Senyor de Lara, Duch de Petrefidelis, Compta de Alburquerque e de Mayorga, e Senyor de Castro et de Horo, ffiil del sublim e potentissim Princep e Senyor lo Senyor En Johan per gracia de Deu Rey de la regio de Castella e de Portogal, a honor e reverencia de la molta beneventurada verge Maria Mara de Deu, Salvador nostre; la qual tos (tots) temps tench en Senyora e molt singular advocada: E per la debota memoria de aquell subiran goig, lo qual rebe quant a ella langel Gabriell saluda: he rebut un insigne, ço es saber, del coll ornament, en senyal singular de les sues gerres (arres, arras) de la sua salutacio, del qual penge un griu en significacio mixia (mística); so es a saber que axi com aquest animal es mes ffort de tots los altres animals, axi tots los homens assenyalats daques (daquest, d' aquest) senyal fforts e fferms en lamor de Deu e de la Verge Maria deven esser trobats, e en cara (encara) en totes obres de cavallaria. E perque los primers nats dels Reys, e dels Princeps, e dels Senyors nobles los ffills primers, segons consuetut despanya, possehexen e possehir deuen maior dignitad que los altres seus germans, e son de spectable preminensia e excellencia: volent daqui anant la loable consuetud antiga approbable en la sua fforsa estar no corrumpuda, axi com dels nobles passats meus he (f. ha) tret principi: E de qui substituesch que lo Senyor Alfonso, primogenit meu, us es (usés) alegra daquest dret, mes avant da questa (daquesta, d' aquesta)  institucio, atorch a ell licencia que apres vida mia pusca dar e atorgar aquest insigne singular a tots los nobles cavallers, escuders, e a dones, e a donzelles, als qualls la sua gracia e prudencia en aso covinents iudicara a pendre e a sostenir, segons les ordinacions les quals yo do, de mentre que he vida: los quals de mi ho reben, et rebran daqui anant. Per la qual raho yo prech e man al demunt dit Alffonso, primogenit meu, ho a altre succehidor daquella primogenitura, ho a qualsevol qui apres aquella primogenitura succehira en la heretat sots pena de la benediccio (f. malediccio) de Deu, e de mi, que en tots los dies dela sua vida mantenga lo meu damunt dit singular insigne ab les regles et condicions, que devall se noten. Perque ell mes es obligat per tant com pus honradament precehex la primogenitura que tots los altres fills meus, amats germans seus. E encara tots los Senyors Cavallers nobles, e barons nobles, dones e donzelles, que per devocio da quest insigne volran pendre, presteran jurament per lo senyal de la creu, e als sants quatra evangelis, que serveran les regles e condicions que devall se saguexen, tan com ells millor poram (poran : podrán). 

Primerament que on se vulla a ells esdevendra la ffesta de la vigilia de la Assumpsio de nostra dona, quant pus utilment poran observar, hogen les vespres cantants: e en lo sequent dia que sera la ffesta hogen la missa encara cantant en la sglessia de la beneventurada verge Maria, si alin (f. si ia lin) pora aver, tots divisats da questa vestidura mongill, ensemps aiustats. E si les coses damunt dites no poran hoyr, cascu sia tengut dir, so es, per les vespres X. pater nostres, e atretantes ave maries, e per la missa vint.

Secundo: que tots los portants la dita devissa, sian tenguts aquell dia sinch pobres provehir en la sua taula per amor de Deu, e per amor de la devosio de la verge Maria. Empero si algu desliberara ali aquets pobres alimentar perque mes devotament e hutilment sia.

Tercio: que sien tenguts en la vigilia da questa ffestivitat, e lo dia, del principi de les vespres ffins a la ffi del dia de la ffestivitat vestirse de blanch, e porten aquest insigne de gerres, jatsia aparegan en lo publich en tal manera que la vestidura pus sobirana axi en les manegues, com en les altres coses, sia blanca. Empero poden portar ornaments ho brodaduras de qual se vulla collor, exceptat que no sia barradura daltra drap ho color. Item que les dones ho donzelles, que aquesta divissa pendran, que puguen portar de qual se vulla drap ho color.

Quarto; que tots los qui portaran (f. pendran) la dita divissa sian tenguts jurar que aquella portaran en vida sua; encara les dones e donzelles, que la dita divissa pendran, que aquella porteran tant quan seran donzelles ho maridades, e mes avant si aquella portar volra (volran). 

Quinto: que tots los daquesta divisa sien tenguts portar aquella tots los dissaptes. Empero que si legutim (legitim) impediment auran que non pugan portar per tot, aldamenys quen aporten en alguna part. Mes anant que sia en eleccio sua en tots los dissaptes vestirse tot de blanch, ho que porten una estola ho ffaxa, la qual sia de emplaria de tres dits, e que en lo mig noy haya neguna cultura, sino de perles ho pedres precioses blanques ho de alguna altre cossa blanca. Empero per los circuhiments de les exterias parts quey puguen posar de qual se vulla altre color, salvant tots temps tres dits de emplesa (emplaria, amplaria). E sien tenguts a portarho tots temps en les ffestivitats de la beneventurada Verge Maria axi com en los dissaptes.

Sexto: que encara que algu de la dita divisa aport dol, empero en la vigilia e ffestivitat de la dessus dita assumpcio, axi com los altres se deu vestir de blanc, e en les altres ffestivitats o dissaptes segons dessus es ordenat. E aso tant con (: com) millor se pora observar. Empero si algu per ayublit alguna cosa de les dessus dites nigligentment se aura gequit (iaquit, jaquit), no sia culpable de iurament, ni de alguna detraccio.

Empero que sis esdevindra algu dels dessus dits vestirse de dol, que del primer dia ffins a vuyt dies no sia tengut portar la dessus dita divissa en tot ni en part, sis volra; encara que dins aquest vuyt dies encorrega la ffesta de la assumpcio (se lee assempcio) de nostra dona Santa Maria: e apres tals vuyt dies sia tengut pendre aquella. E aso axi matex se enten en les altres vigilies e ffestivitats del cercol del any. E encara en los dissaptes si sesdavindra vestirse de dol, del primer dia quel rebran stans (f. ffins) al quinzen dia, sis volra, no sia tengut a portarne. Empero apres los dits quinze dies sia tengut ha portarne.

Septimo: per tant com lo dit griu del dit collar ho divisa ha dues alas blanques, vuyll que si algun cavaller, o scuder, qui port aquesta divissa, ses devendra en alguna batalla, de lo nombre dels quals sia mes de doscents, ho en qual se vulla altra batalla en la qual sien doscents homens darmes, la qual sia justa batalla, ho un sol ab altre, ho ab altre terç nombre, lo qual nombre sia agual en la batalla, e que age justa causa, on sera algun Senyor qui tenga camp segur, e aquell tal sera vensador, ho de la part vensadora, que puga daurar la alla mes cuberta (f. uberta o descuberta) del griu. E aso se antenga en mar, e en terra, on sesdavendran armades de navilis.

Octavo: que aquell tal de la dita divissa qui aso complira, don age raho de daurar la dita alla, que si sesdevendra altra volta a ell en algun acte de cavalleria consemblant victoria a la dessus dita, que puga daurar la altra ala del dit griu. E cascun tal cavaller, o escuder, qui aquests dos tals actes aura complits, dels quals age raho de daurar aquestes dues ales del dit griu, que sia tengut intimarho a mi per un araut hon se vulla que yo sia, perque yo a tots de qualsevulla linatge de la dita divissa ho man intimar. 

E aquest singular insigne ha rebut lo dessus dit Senyor Inffant ab gran solempnitat e reverencia en la esglesia de Santa Maria de la antigua en la vila sua de Marinensa del Camp, del bisbat de Salamanca, en la ffesta de la Assumcio de nostra dona Santa Maria, fferia quarta a XV de agost, fflorint la sua iuventut sots vint e quatre, del any de la nativitat de nostre Senyor M.CCC.III (falta una C) ab lo dessus dit iurament. E encara lo dit Senyor a portada la dita divissa ab lo dessus dit iurament a la noblesa (noble) Infantessa consors sua, e encara al illustrissim e excellentissim Senyor Alffonso primogenit fill seu, e al noblisim Senyor en Johan son segon germa, e a molts altres nobles cavallers e donzelles qui aqui eran e encara ab lo iurament dessus dit. E yo Pere Fferrandi secratari del dit Senyor meu Inffant aquestes coses de ma propria ma e escrites.

En nom de nostro Senyor Deu, aiuda nostra, lo qual a ffet lo cel e la terra.

Senyal e benediccio de Deu omnipotent Pare e Ffill, e Sperit Sant davallant sobre aquesta movilia (f. monilia), so es, ornament de coll, e sobre sia ells a ornants, als quals a deffensar iusticia a ornants e pregants a tu Senyor Deus que aquells guarts e deffenes tu qui vius e regnes per tots los segles amen.

Senyor Deu Pare omnipotent, en la ma del qual victoria plena esta, a las pregaries de la gloriosissima Verge Maria mara tua, a la singular devocio de la qual aquest movili (monili), so es, ornament de coll, prenen los quals en ... car a David expugnant lo rebelle gulias (Goliat) fforses meravelloses as donades, la tua clemensia humilment prech que aquel movili, so es, ornament de coll, per la tua grandissima pietat vulles beneyr + e atorga al servent teu Fferrando, Inffant nostre aquella matexa victoria dessiyant gustar ten prest pugua esser deffancio de les esglesies vidues, orffens, e de tots los servents de Deu contra la ingrecia dels pagans, e altres asi inssiduants; axi dons terror e fformido a ell, e a tots los altros (: altres) la dita movilia, so es, ornament de coll de aquell prenents, e encara de persecusio e iusta deffencio effecta per ipsum Dnum. nostrum amen.

Lo Senyor nostre Papa Benet XIII a atorgada una sua bulla a tots los de la dita divissa, qui en presencia del dit Inffant, loffici (no se ve el apóstrofe l' offici) de la Verge Maria en la ffesta de la assumpcio ohiran, per les primeres vespres IIII anys de indulgencia, per les segons (segones) altres IIII. anys de indulgencias, per la missa VI. anys; e a tots los altres de la dita devissa, qui en absencia del dit Senyor Inffant ohiran e ffaran dir aquel dia huna missa solempna ab aquella matexa bulla VI. anys. 

//

Pues en este volumen, fol. 108 v., se halla el documento raro que decía, perteneciente a la noticia de una orden militar conocida hasta aquí casi sólo en el nombre, que es la orden de la Jarra o del Grifo. Por lo mismo daré razón de ella, según lo que arroja de sí este documento, que es copia en lemosín de la escritura de fundación de la orden, de sus estatutos, fórmula de juramento y de bendición de la divisa, y por último, de las indulgencias concedidas a los caballeros. Llámase aquí orden del Griu (Grifo), cuya figura pendía de un collar en significación del valor que debían mostrar los que vestían aquella insignia; que axi, dice, com aquest animal es mes ffort de tots los altres animals, axi tots los homens assenyalats daquest senyal fforts e fferms en lamor de Deu e de la Verge Maria deuen esser trobats, e encara en totes obres de cavalleria. Fundola a honor de la Virgen María y en particular obsequio del misterio de su Asunción Don Fernando, Infante de Castilla, Señor de Lara, Duque de Peñafiel, Conde de Alburquerque y de Mayorga, Señor de Castro y de Haro, hijo de Don Juan, Rey de Castilla y de Portugal. Por estas señas no puede dejar de ser reconocido Don Fernando, hijo de Don Juan I de Castilla, tío y tutor de Don Juan II, y el mismo que en 1412 fue electo en Caspe Rey de Aragón. Este Príncipe, que es el que habla en esta escritura, llama a su padre Rey de Portugal por el pretendido derecho a aquella corona, aun después de la famosa batalla de Aljubarrota. 

Dice además que su hijo primogénito se llamaba Alfonso, que fue sin duda el Rey de Aragón, V de este nombre. Con este Don Fernando, que floreció a principios del siglo XV, no concuerda la fecha de la fundación de esta orden, que en este documento se dice fue en la ffesta de la Asuncio de nostra dona Santa Maria, fferia quarta a XV de agost ... del any de la Nativitat de nostre Senyor M.CCC.III. Porque en estos años 1303 ni hasta el 1379 no hubo Juan alguno Rey de Castilla, ni otro Fernando que el Emplazado a fines del siglo XIII. Por otra parte, en 1303 la fiesta de la Asunción de nuestra Señora no cayó en miércoles, sino en jueves, habiendo regido la letra dominical F. Así que es preciso suponer yerro del copiante que dejó de poner una C. en aquella fecha. De modo que el año de la fundación sea el de 1403. Con esta fecha dicen bien las señas del fundador Don Fernando, la fiesta de la Asunción, que fue miércoles ese año, en que fue la letra dominical G. y las indulgencias que el Papa Luna concedió a los que acompañasen al Infante en la dicha fiesta, cosa que no podía ser si no coexistían en un tiempo esos dos personajes (a: En una memoria presentada a la Academia de Barcelona en 1737 se dice que Don Alfonso V mudó al día de la Anunciación la costumbre de armar solemnemente caballeros, que Don Fernando su padre fijó en el de la Asunción, y que Benedicto XIII hizo fiesta en Morella en celebridad de esta orden.)

Fundose, pues, la nueva orden miércoles a 15 de agosto de 1403, día en que el Infante estando en la esglesia de Santa Maria de la antigua en la vila sua de Marinensa del camp, del bisbat de Salamanca, recibió con gran solemnidad la insignia del collar con la figura del griu y la entregó a la Infanta su mujer, y a su hijo primogénito Don Alfonso, y a Don Juan, su segundo hermano, y a otros muchos caballeros y doncellas que allí había; todo esto ante el secretario del Infante Pedro Ferrández, y prestando todos el juramento de observar los estatutos, que aquí se ven reducidos a ocho capítulos: I. Que en la fiesta de la Asunción asistan a vísperas solemnes y misa. II. Que tengan a su mesa cinco pobres en el mismo día. III. Que vistan de blanco dicho día. IV. Que lleven el collar toda su vida, dejando en libertad a las viudas. V. Que en todos los sábados y fiestas de la Virgen vistan de blanco, o a lo menos lleven una estola o faja blanca ancha tres dedos. VI. Se ordena lo que se debe observar en caso de luto. VII y VIII. Que en premio de las hazañas de armas puedan los caballeros dorar las alas blancas del griu. A esto se reducen los estatutos, aunque su lectura te lo dirá mejor (a Ap. núm. XI.).

Mas porque la memoria que hace el estatuto V de estola o faja podía hacerte sospechar que fuese esta la orden antigua de Castilla, llamada de la Banda, fundada por Don Alfonso XI en 1330, diré algo sobre ello. Primeramente coteja estos estatutos con los del orden de la Banda, los cuales hallarás entre las cartas de Don Antonio de Guevara en la que escribió al Conde de Benavente, y verás cuán poco se parecen. 

En segundo lugar el distintivo característico y digamos el hábito de esta orden de Don Fernando I de Aragón, era un monili del coll ornament, del qual penge un griu, es decir, un collar con la figura del grifo. Esto era lo que se bendecía, como se ve en las oraciones que hallarás al fin de los estatutos: esto lo que recibían los caballeros y lo que les incorporaba en la orden y lo que eran obligados a llevar siempre; y en las alas de aquel animal dorándolas, denotaban sus proezas. Y como las órdenes toman su nombre de su principal y característica divisa, y en la de la Banda no se halle cosa que de mil leguas diga con esto, es claro que son distintas entre sí, y que la de que decimos debe llamarse orden del Grifo. La faja o estola que permitía vestir en los sábados era un adorno y supliendo de todo el vestido blanco que para ese día prescribe a sus individuos, del cual no usaban los otros días del año. Y así nada tiene que ver con la otra banda, que era el distintivo único perpetuo de los de aquella orden, y esta además debía tener cuatro dedos de ancha y ser de color rojo precisamente. Mas a la nuestra sólo se concedían tres dedos de ancho, y debía ser tan precisamente blanca que en el centro de ella no se permitían bordados ni pedrería de otro color. Pero lo que acaba de mostrar la diferencia de ambas órdenes es que en la de Don Alfonso eran excluidas las mujeres y todos los primogénitos, como que sólo se fundó para honrar con ella a los segundones de las casas ilustres; mas en estotra de Don Fernando eran admitidas señoras doncellas y casadas y toda clase de escuderos y caballeros, y particular y expresamente los primogénitos. Así el primero que la recibió fue Don Alfonso, primogénito del fundador. Electo después el fundador Rey de Aragón, se trajo consigo su fundación para honrar con ella y tener así contentos en su obediencia a los señores sus nuevos vasallos. Y aun esta debe ser la causa de hallarse esta copia de sus estatutos en lemosín, que probablemente no se hiciera, si la fundación quedara ahogada en su cuna. Así leemos en Zurita (libro XII, capítulo XXX) que entrando el Rey victorioso en Balaguer a 5 de noviembre de 1413 en llegando a la puerta de la ciudad tomó una espada desnuda de la vaina y dio encima de los almetes a los que habían de ser caballeros, y celebrada la misa con gran solemnidad dio su divisa del collar de las Jarras y Grifo a ochenta caballeros y escuderos así de Castilla como de estos reinos. En el mismo libro cap. 59 se lee como recibiendo Don Fernando la orden del Dragón del Emperador Sigismundo, le dio la de la Jarra y Grifo. En el lib. XV, cap. 44, se cuenta que el año 1446 Don Alfonso V dio su devisa de la Estola y Jarra al duque de Borgoña, de quien recibió la del Tuson (Toisón): y libro XVI, cap. 28, año 1454, concedió a los Reyes de Castilla que truxesen la devisa del collar de las Jarras de lirios y Grifo del Rey de Aragón con la estola los días de nuestra Señora y los sábados. Estas son las memorias que he encontrado de esta orden, la cual debió durar hasta la reunión de ambas coronas. Del título de las Jarras que le da este escritor y de llamarla también poco antes de los Lirios, ha nacido, a lo que yo creo, la equivocación de haber dicho los que de esto tratan, que la divisa de esta orden era un collar de oro compuesto de una Jarra y unas Azucenas en el centro con un Grifo, pendiente de él la imagen de nuestra Señora de la Antigua, vestida de azul, adornada, etc. Así se lee en el Diccionario de las órdenes que publicó Don Benito de Castro (V. Azucenas), y añade que la fundó Don Fernando I, Rey de Aragón, en la villa de Methimo Campense en 1413. Mucho hay que corregir aquí. Lo principal es que Don Fernando en ese año andaba muy lejos de Medina del campo, que así se llama, y que allí la fundó en 1403, y que la que en este año confiesa Castro haber sido fundada con el nombre de Lirios, no es distinta como él cree de la de las Azucenas. Que cierto por distintas que sean para los botánicos estas dos flores, nunca lo pudieron ser tanto para un Rey que en tan corta distancia de tiempo bastasen a caracterizar dos órdenes distintas. La verdad es que es una sola orden, y que nunca en su collar colgó vaso ni jarra de lirios o azucenas, y mucho menos la imagen de Nuestra Señora, que junto con el grifo harían una mezcla ridícula, informe y de risa. Confundiose con esta la orden de Don García VI de Navarra.

La copia de estos estatutos que digo es de aquel tiempo, y especifica muy por menor toda la divisa de la orden de Don Fernando y no hay más sino un collar de que pende un grifo. Y esto es muy verosímil, y muy análogo a lo que son las otras órdenes, de cuya gravedad desdice la reunión de aquellas tres divisas.

Una observación resta que hacer, y es, que este documento, en el estatuto III, llama al collar insigne de gerres. Y como esta palabra lemosina es la jarra, de aquí pudo nacer dicha denominación. Mas sobre que no hay aquí memoria de otro distintivo más que el grifo, como tengo dicho, yo sospecho que esta palabra en este documento no significa jarras, sino arras. Sólo otra vez usa de tal expresión, y en ella es claro lo que digo. Oye cómo habla el Infante Don Fernando: è per la devota memoria de aquell subiran goig, lo qual rebe quant à ella (la Virgen María) langell Gabriell saluda, he rebut un insigne, ço es à saber, del coll ornament, en senyal singular de les sues GERRES, de la sua salutacio. Quién traducirá aquí jarras? No es más llano las sus arras de su salutacion? Así pudo llamar collar de arras, como la muestra pública de la consagración de los que se ofrecían al culto de María Santísima.

En resolución, por lo que resulta de este documento, precioso y único hasta ahora en su clase, Don Fernando I, Rey de Aragón, fundó antes de serlo la orden del Grifo, y nada más. 

He dicho que esta orden estuvo aquí en práctica hasta la reunión de esta corona con la de Castilla. A lo menos me consta que en el año 1457 Don Alfonso V dio facultad para vestir la insignia a Lucrecia Dezsoler, Valenciana, como consta de la copia adjunta, sacada del archivo de la bailía de Valencia (a: Ap. núm. XII.). En ella son notables estas palabras: possitis conferre amprisiam (empresa) nostram, stolam videlicet candidam cum languncula, quam in honorem Virginis Mariae singulis diebus sabbatinis et festivitatibus suis gestare solemus. La dificultad está en la palabra languncula, o más bien laguncula (diminutivo de lagena), que significa jarra pequeña. Y si esto es así, la divisa de dicha orden, que supone y dice fundada por su padre Don Fernando, era una jarra y estola, y no grifo. Entre estos documentos contrarios aténgome a los estatutos, o más bien abrazo los dos sentidos; por eso dijo gerres.

Tomo I, texto XXXII, carta, Pere Torrelles, capita general de les armades

XXXII.

Reg. 2.252, fol. 110. 18 de agosto de 1409.

Lo rey Darago et de Sicilia. - Capita. Si nous havem scrit tro açi clarament nostra intencio dalcunes coses que dejus se contenen nous en merevellets quar la raho es per tal com dalcuns fets en que erem en perplexitat quen deviem fer voliem haver consell del sanct pare e que hi fossen presents maestre Viçent Ferrer lo prior de la Vall de Jhesuchrist e mossen Francesch Daranda. E de fet apres que per nos li es estat demanat lo dit consell huy hora de vespres lo comte Durgell e tots los de les corts que celebram als cathalans foren devant nos supplicants quens plagues hoir alcunes paraules quens volien explicar devant lo dit sanct pare: e nos volents condescendre a lur supplicacio fom devant ell ensemps ab los propdits de les corts los quals nos supplicaren humilment ab moltes persuasions e belles rahons que faeren a fundar lur supplicacio que volguessem pendre muller e que aço per cosa del mon no volguessem dilatar si desijavem la salut e bon estament de nostres regnes e terres. E feta la dita supplicacio tantost lo dit sanct pare pregans ens consella publicament presents los dits supplicants e presents encara los dits maestre Viçent lo prior e mossen Francesch Daranda que volguessem condescendre a la dita supplicacio la qual a son parer era no solament justa e rahonabla mas encara expedient e fort necessaria e que no volguessem la execucio daquella differir. Ladoncs per nos fo respost al dit sanct pare e als dessus dits que pus ells ho consellaven e los propdits nos en supplicaven que a nos plahia pendre muller e que ho fariem tantost: e de fet ab la ajuda de nostre Senyor Deus ho entenem a fer fort prestament. E en aquell mateix instant diguem al dit sanct pare e als de les dites corts que nos proferiem e de fet ho compliriem de anar personalment en Sardenya prestament e que puys complida la execucio dels sards iriem al regne de Sicilia per visitar e consolar aquell: e que si la reyna que pendriem per muller era prenysabans que nos hic partissem lexariemla açi e que si prenys no era lans en menariem. Noresmenys lus proferim de posar soltament lo fet de la justicia en mans de certes persones quey sien deputades per les corts et de certes persones que nos hi deputariem les quals sens consultarne a nos la posen en bon e degut estament: e que si cas sera que en res hi discrepen o nos puxen concordar que hi proceesquenab e de consell del dit sanct pare: e de totes aquestes coses axi lo dit sanct pare com los de les dites corts hagueren fort gran plaer ens ho regraciaren molt. Perque com nos entenamportar a execucio infalliblement totes les coses dessus dites manamvos que com pus prestament porets nos trametats amarinada e ben aparellada la galea dels Cans car nos la farem armar açi e ja hi havem posada taula per armar e en aquella Deu volent passarem personalment en aqueix regne. Lo dit sanct pare ha manat devant nos a mossen Johan de Luna que sen torn aqui encontinent ab los CC rocins ab quey era passat lo qual tantost se deu recullir e tornar aqui. Semblantment haurets dins breus dies mossen G. R. de Muncada ab los L bacinets e L pillarts que la ciutat de Valencia hi tramet quar ja creem que sia partit a la hora dara. Perqueus pregam e manam que consolets e confortets tota la gent darmes que es aqui ab vos per nostre servey els digats quar axi ho farem de fet que per una daquestes dues galeas que son açi vos trametrem moneda ab quels sostengats tro que nos siam aqui on serem Deu volent dins breus dies e rahonaremvos largament moltes coses. En una letra que mossen R. Torrelles frare vostre vos tramet porets veure et per aquella saber moltes altres noves que a present nous curam scriure. Dada en la casa de Bellesguard sots nostre segell secret a XVIII dies dagost del any MCCCC nou. - REX MARTINUS. - Dominus rex mandavit michi - Bernardo Medici. - Dirigitur a mossen P. Torrelles capita general de lesarmades etc.

http://amnesiahistoricainduida2.blogspot.com/2018/08/bellesguard.html

Bellesguart, Bellesguard

“Bellesguart, situado más allá de la iglesia de la Buenanueva, como adivinará enseguida el menos versado de estos asuntos, equivale a Bellavista. El sitio es, realmente, tan delicioso y pintoresco, que nada tiene de extraño que los antiguos condes de Barcelona lo escogieran como lugar de recreo, fortificándolo y rodeándolo de todas las comodidades apetecibles.

Las primeras noticias que del castillo de Bellesguart se encuentran en la historia remóntanse al siglo XII. Dos siglos más tarde, mejorada la posesión y convertida la fortaleza en verdadera mansión senyorial, aprovechando el ofrecimiento del rey don Martín albergóse en Bellesguart el llamado papa Benedicto XIII, quien huyendo de la peste reinante en Perpiñan, vióse obligado á pedir un asilo á nuestro monarca. 

Hoy, del histórico castillo de Bellesguart apenas queda el nombre, escrito en un montón de ruinas, que dentro de breves años habrán sin duda desaparecido del todo”. 

Dins la “Descripció de les excel·lències de la molt insigne ciutat de Barcelona” d'en Dionís Jeroni Jorba, al 1589, trobem una altra resenya: 

“A prop del Monestir de Pedralbes, hi ha moltes torres de senyors particulars i un Castell anomenat de Bellesguard, antigament dels Reis d'Aragó, el qual estava tancat de les seves muralles i torres. Un gran pati, una font i cisterna, una horta molt bonica, i una llotja amb columnes i insígnies de reis d'Aragó. Una capella, dues galeres amb vint finestres; on es pot veure Barcelona, i el mar, i una sala d'armes, la presó, capella, rellotge, i és lloc molt sa.”

L’any 1408, Martí I l’Humà, el darrer rei del casal de Barcelona, va adequar aquestes terres per a construir-hi el seu palau d’estiu. Davant de les magnífiques vistes de Barcelona que tenia des d’allà, va decidir batejar el lloc amb el nom de Bellesguard. Allà el rei Martí I hi va fer repòs i també hi va dirigir els seus estats. Del 1408 al 1410, la torre va ser testimoni dels darrers anys de la dinastia reial del casal de Barcelona i allà s'hi van viure una munió de fets decisius per al futur de Catalunya. Podem trobar diferents esments a les antigues cròniques.

/ En el pdf que transcribo yo NO hay tildes, y hay bastantes diferencias con el texto de abajo, el que tengo yo es la edición de Próspero de Bofarull y Mascaró,

colección documentos inéditos archivo corona aragon tomo I

Lo rey:

Capitá. Laltra dia reebem una letre vostra ab la qual nos significavets com apres que fos arribat ab Lestol en Castell de Caller nostre molt car Primogenit lo Rey de Sicilia vos aculli molt be, è com habent gran plaer de vostra vinguda vos feu Marescal de que habem aut fort singular plaer é loy grahim molts; placia á nostre Senyor Deus que li dó longa vida e salut ab aquella prosperitat quel nostre cor é lo seu desijen. 

Sapiats que Digmenge à XIIII. del present mes estants en la  Casa de Bellesguard é desijants molt saber novelles de nostre molt car Primogenit lo Rey de Sicilia è de la sua host veem de la finestra de la nostra Cambra venir una Galea de las parts de Lebant que arriba en la Playa de Barcelona; é à cap de un poch fo ab nos en Guillem Pujada, quins dix que la dita Galea venia de Sardenya, è que portaba bona nova, pero que ell encara no la sabia; E apres fort poch estants Nos en la dita finestra veem venir Mossen Jacme Roure é an Joan Bartholomeu ab III harauts fort corrents, é abans que fosem dos trets de Ballesta prop de la dita Casa de Bellesguard comenzarem tots cridar á alteus veus, é venguerem cridant Victoria, Victoria, Aragò et S. Jordi: E pujants alt en la dita Casa faerennos reverencia, ens donarem las Letres que portaban del dit nostre molt car Primogenit, é de vos, è dels altres ens recitaren largament lo fet de la Batalla é de La Victoria que sen era seguida é de la presos de S. Luri es quals havia quinse jorns, que eren estades fetes è encara res non sabiem de que aguem inextimable plaer, è singular consolacio é per sobres de goig prenguemnos à plorar. 

E encontinent votam de anar á la Seu de Barcelona é de enclourens aqui per tenirhi Novena è complir atres vots que ja habiem fets, esperants la bona novella desusdita. Mas per tal com era gra Digmenge, e axi com sabets no acostumam de cavalcar aquell Jorn la donchs nons moguem. Mas lo dilluns seguent á IIII apres mija nit cavalcam, é anamnofsen dret cami á la dita seu en nos oncloguem, que non som exits despuijs. E aqui som rebuts ab gran processo é devotes oracions é pujamnosen tantost al Altar major é puys devallam à Santa Eulalia continuants Tostemps les dites procesò é la Salve Regina, é oracions molt devotes ques dien Cascum Jorn en la dita seu é en los Monasteris, è Esgleyes de Barcelona per retre laors é gracies á Nostre Senyor Deus de la gracia quens à feta, Per tal quen haiats plaer vos significam que som en bon punt é ben sans en tota nostra persona per gracia Divinal. Manants, é pregantsvos quens scrivats soven de la salut é bon estament del dit Rey nostre molt car Primogenit é del fet de la Guerra è del estament daquteix Regne, é de totes noves que sabrets quia singular consolacio ne haurem. E sapiats que son estats fort maravellats de la Batalla quia be sab nostre molt car Primogenit que no era axi empres. E digasli que Nos lo pregám ab fort gran affeccio que nos torn soven á fer semblants coses, quia la sua Persona presa molt é no la deu axi arriscar, com ha fet, ne exposar à fortuna zoque pod segurament é sens perill aconseguir axi com sara sens tota falla per divinal gracia quia Nos è ell havem bon dret al qual nostre Señyor Deus no sab ne hacostumat fallir ne noure.

Apres que haguem reebudes les dites letres e bones novelles vench à Nos Manuel de Cassi ab letres sobrel socorrs, quel dit Rey nostre molt car Primogenit demana. E per tal com per raho de la dita Novena que tenim en la seu no podiem anar á les Corts encontinent tremesem als de les dites Corts que venguessen azi á Nos, é faeronho. E posamlus devant, com pus graciosament poguem, lo dit fet, è ells preserenho fort be. E esperam fermament é sens tot dubte quel fet haura bon cumpliment è spatxat recapte. 

Maestre Vicent Ferrer es azi en há ja estat ben per VI setmanes, é diu Missa alta, é preyca fort merevellosament cascun Jorn en que ha continuament de VII millia en VIII millia persones. E ha preycat è fet Loffici azi en la seu devant Nots, é cantat esemps ab tota la gent quey era la Salve Regina á altes veus. E ha seguida la processo per la Ciutat la qual es estada fort devoata solepne é molt bella, en que havia de XXV millia Persones en sus qui la siguiem. E no sab hom que jamay en Barcelona se faes processo que per tanta gent fos seguida, ne tant devotament acompañyada. A present noy ha altres noves fino que el Papa Sera aci en Barcelona lo primer dia Dagost primer vinent. E entenem lo acullir com pus honorificament porém. E metremlo en lo Palau mayor. E Nos, mudaremnos en lo menor. E la primera vegada queus scrivam faremvos saber largament laculliment, e la festa , els entremesos , é altres honors, que fetes li haurem per tal quen haiats plaer. Nos, escrivim al dit Rey nofre molt car Primogenit pregantlo que no partesca de Caller en aquests dos mesos qui venen de calor. E si nostra molt cara filla la Reyna de Sicilia era aqui ab ell, Nos ne hauriem fort gran plaer. E que la poria fer anor aqui ab dues ó tres dones tant solament, é a que totes les altres ensemps ab tota la Roba, fino ab aquella que necesariament hauria menester, romanguessen en Sicilia ab la mes Gent que pogues de sa Casa en manera quels Sicilians estinguessen ab bona esperansa de ella retornar en breu, quia pus lo consell del dit Rey resisdent en Sicilia romangues en bon orde, no li calria tembre que res si mogues, quia tot stara  a pla, maiorment per la prosperitat è asenyalada favor que Nostre Señyor Deus li dona, per quens manam quel Instets de notra part que ho fasa quia son ben avenir seria.

Dada en Barcelona sots nostre Segell secret á XXII. dies de Juliol del añy MCCCC nou.

REX MARTINUS - Creem que beus recorde que quant partits de Nos vos donam Carrech pregassets de nostra part al dit Rey nostre molt car Primogenit, que confirmás al Monastiu de la Vall de Jesu-Christ la donacio que li faem dels Lochs Daltura è de les Alcubles. Per queus pregam, manam que tengats aprop lo dit Rey, è porets vosen informar ab en Pere Companyò qui sen porta translat aqui de la Donacio dessusdita. Dominus Rex mandavit mihi - Bernardo Medici - Dirigitur à Mossen Pere Torrells.

Lexique roman; Castiar - Cazubla

Castiar, Chastiar, v., lat. castigare, corriger, empêcher, reprendre, instruire, châtier.

Que fols es qui no s chastia.

Sail de Scola: De ben gran.

Que fou est qui ne se corrige.

Cum pogues castiar

Las donas de falhir.

P. de Bussignac: Quan lo dous.

Comme je pusse empêcher les dames de faillir.

Mielhs chastia, 

Quant o ditz gen, amicx que quan s'irays.

G. d'Uisel: Anc no cugey.

Ami reprend mieux, quand il dit cela doucement, que quand il s'irrite.

Mas lag seria, si tu fasias

So de que los autres castias.

Libre de Senequa.

Mais il serait laid, si tu faisais ce de quoi tu reprends les autres.

Mas no la 'n poc castiar qu'ela no menes gran dol per lo fach.

V. de Pierre Vidal.

Mais il ne l'en put empêcher qu'elle ne menât un grand deuil pour le fait.

- Avertir, prévenir.

E fes chastiar sa maynada

que no facha bruida ni nausa.

Roman de Jaufre, fol. 84.

Et fit avertir sa compagnie qu'elle ne fasse bruit ni noise.

Proverbe. Suavet se castia qui per autre se castia.

V. et Vert., fol. 61.

Se corrige doucement qui par autre se corrige.

E 'l proverbi n'es guirens, ses contendre,

Que ditz: Jove castiar e vielh pendre.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Et le proverbe en est garant, sans contester, qui dit: Corriger jeune et pendre vieux.

Qui ben ama, ben castia.

G. d'Uisel: L'autre jorn.

Qui bien aime, bien châtie.

Substantiv. Baron, sai vir mon chastiar

A vos, cui blasme las follors.

Bertrand de Born, le fils: Quan vei lo.

Barons, je tourne ici mon reprendre contre vous, de qui je blâme les folies.

ANC. FR. Et li peres qui douz et debonaires fu, ne li fist autre mal, fors que il le chastoia et reprist de parole. (N. E. Debonnaire, como Luis, libro le Chastoiement.)

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 161.

Li peres son fill chastioit,

Sens et savoir li aprenoit.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 40 et 135.

Moult a benéurée vie,

Cil qui par autri se chastie.

Roman de la Rose, v. 8042.

Qui d'autrui meffez se chastie.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 264.

CAT. ESP. PORT. Castigar. IT. Castigare. (chap. castigá: castigo, castigues, castigue, castiguem o castigam, castiguéu o castigáu, castiguen.)

2. Castic, s. m., correction, châtiment, leçon, avis.

De lieys on no chal chasticx.

B. de tot lo mon: Mals fagz.

D'elle où ne faut correction.

Ja no creirai castic d'amic ni d'oncle.

A. Daniel: Lo ferm voler.

Je ne croirai jamais avis d'ami ni d'oncle.

ANC. FR. Mais amors n'a cure de tel chasti.

Le roi de Navarre, chans. 28.

En chastiant moult li prioit

Que du chasti li sovenist.

Roman de la Rose, v. 15931.

CAT. Castig. ESP. PORT. IT. Castigo. (chap. cástic, castic, castig. Ejemple, Jordi Pujol té dinés per cástic.)

3. Castei, s. m., remontrance, avis.

E cels qui no volran creire mos casteis

Anho vezer pres lo bosc.

Le Comte de Poitiers: Companho tant.

Et ceux qui ne voudront croire mes remontrances aillent voir près le bois.

ANC. FR.

Prenez-en vous-meismes chastoi et corrigence.

J. de Meung, Test., v. 648.

Qui folement parti de toi

Ne ne vout croire ton chastoi.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 377.

Si elle avoit fait quelque erreur, le chastoy ne lui en appartenoit point en public.

Comines, liv. I, p. 320.

4. Castier, s. m., remontrance, réprimande.

Semenan vau mos castiers.

Marcabrus: Pus s'enfulleysson.

Je vais semant mes remontrances.

Per castier e no per eveia.

Leys d'amors, fol. 118.

Par réprimande et non par envie.

5. Castiguier, Castigueri, s. m., correction, châtiment.

Per manieyra de castiguier.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. XCIII, fol. 260.

Par manière de correction.

Puedon dar castigueri e pena de eissilh. 

(N. E. eissilh : exilio : exili : exil; eissi, eissí, eixí, ixí, eixir, issir; salir, salhir, sortir, surtir, surgere; exitus, salida, término médico : muerte; exit en inglés)

Cout. de Condom de 1313.

Ils peuvent donner châtiment et peine d'exil.

6. Chastiament, s. m., châtiment, correction, enseignement, avis.

Am batemen o per chastiamen del cors.

Regla de S. Benezeg, fol. 14.

Avec frappement ou par châtiment du corps.

Deus a mes e lui so chastiament. (e : en; so : son)

Poëme sur Boèce.

Dieu a mis en lui sa correction.

Adonc fai mal, si 'n mielhs no s'en repen,

Mas creire deu adreg castiamen.

Raimond de Miraval: D'amor son.

Alors elle fait mal, si elle ne s'en repent en mieux, mais elle doit croire un avis juste.

ANC. FR. Et pour ce ooit li rois volentiers ses chastoiemenz et ses saintes paroles. (N. E. Repito, libro Chastoiement; chas : châ, como en chastel, château, chatelains : châtelain)

Li rois ne s'en vout amender pour le chastoiement du saint home.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 263 et 205.

ANC. CAT. Castigament. ESP. Castimento. (castigo; castigar se encuentra en textos antiguos como corregir.)

7. Quastiazo, s. f., lat. castigatio, correction.

Volg i Boecis metre quastiazo.

Poëme sur Boèce.

Boèce y voulut mettre correction.

ANC. FR. En castigation, punition ou répréhension d'autruy.

Anc. trad. des Offices de Cicéron, p. 43.

ANC. ESP. Castigacion (sin tilde en el castellano de ese tiempo).

IT. Castigazione.

8. Castiansa, Chastiansa, s. f., correction.

Sia sosmes a la castiansa reglar.

(chap. Que sigue sometut a la correcsió de la regla (de San Benet, Benezeg, Benito, Benedictus, bene dictus, ben dit.)

Regla de S. Benezeg, fol. 58.

Soit soumis à la correction de la règle.

Hom pechaire si desviet de la via de chastiansa.

Trad. de Bède, fol. 48.

L'homme pécheur se dévia de la voie de correction.

9. Castiaire, Castiador, s. m., lat. castigator, correcteur, conseiller.

A! quals dols es, quar elh er chastiaire

A tot lo mon, als valens et als pros.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Eh! quel deuil c'est, car il était correcteur de tout le monde, des vaillants et des preux.

Ella los refudava totz per En Bertran de Born, que avia pres per entendedor e per castiador.

V. de Bertrand de Born.

Elle les refusait tous pour Bertrand de Born, qu'elle avait pris pour amoureux et pour conseiller.

ANC. CAT. ESP. PORT. Castigador. (chap. castigadó, castigadora, castigadós, castigadores)

10. Recastinar, v., reprocher.

Part. prés.

Qu'ieu vos puesc be esser recastinans,

Que per un ben ai de mal mil aitans.

P. Cardinal: Un sirventes.

Que je vous puis bien être reprochant, vu que pour un bien j'ai mille fois autant de mal.

Castor, s. f., lat. castor, castor.

Pel menut de castor auretz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous aurez poil menu de castor.

CAT. ESP. PORT. Castor. IT. Castoro. (chap. Si Juaquín Monclús se convertiguere o convertire en una rata, pareixeríe un castor, o mes be una capibara, sense coa.)

2. Castorea, Castoreum, s. f., castoreum. 

C'est une matière renfermée dans les poches que le castor a sous les aines, et qu'on croyait autrefois être placée dans ses testicules.

Castor... dos testilhs ha, qui son ditz castorea.

Castoreum verai val contra mantas passios.

Eluc. de las propr., fol. 244.

Le castor... a deux testicules, qui sont appelés castoreum.

Le castoreum véritable vaut contre plusieurs maladies.

(ESP. Castóreo: El castóreo es una secreción de las glándulas anales del castor, olorosa y oleosa, que dicho animal usa para acicalar su pelaje. Cervantes, Don Quijote de la Mancha: “que había imitado al castor, el cual, viéndose acosado de los cazadores, se taraza y harpa con los dientes aquello por lo que él por instinto natural sabe que es perseguido”)

Castrar, v., lat. castrare, châtrer.

E com eras tan dessenatz

Vituperessas ta mayrastra?

Mal estara, qui no ti castra.

V. de S. Honorat.

Et comment étais-tu si forcené que tu outrageasses ta marâtre? 

Mal sera, si quelqu'un ne te châtre.

E so algunas bestias que castro si meteysshas, rumpen lors testilhs ab las dens, cum es castor. Eluc. de las propr., fol. 59.

Et sont quelques bêtes qui se châtrent elles-mêmes, en déchirant leurs testicules avec les dents, comme est le castor.

Part. pas. Capo, apres un an del temps el qual es castrat.

(chap. Capó, después de un añ del tems al que es capat : castrat.)

Home castrat viu plus longuament.

(chap. Home capat viu mes tems : llargamen; ejemple, Arturo Quintana Font.)

Eluc. de las propr., fol. 185 et 231.

Chapon, après un an du temps auquel il est châtré.

Homme châtré vit plus longuement.

CAT. ESP. PORT. Castrar. IT. Castrare. (chap. capá)

2. Crastar, Crestar, v., châtrer, couper.

Part. pas. Quals entressenhas a qui es crastatz? - Cel que es crastatz per ma d'ome es fols et yros e non a ponh de barba. Liv. de Sydrac, fol. 127.

Quel indice a celui qui est châtré? - Celui qui est châtré par la main d'homme est fou et colère et n'a point de barbe.

Don vezetz qu'us cavals crestatz

Et I gals ne pert sa vigor.

Brev. d'amor, fol. 63.

D'où vous voyez qu'un cheval coupé et un coq en perd sa vigueur.

Fig. Per que Dieus fa ses pro far penedenza

Als crestias crestatz de paciensa.

G. Riquier: Fort guerra.

C'est pourquoi Dieu fait faire pénitence sans profit aux chrétiens privés de patience.

Subst. Si aquest crastatz es menre de X ans.

(chap. Si este capat, eunuco, té menos de deu añs.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 74.

Si cet eunuque est mineur de dix ans.

3. Creston, s. m., chevreau.

(N. E. Lo famós crestó de Miralles, Horta de Sant Joan, Orta.)

Que auciza boc o cabra o creston en Monpeslier.

Cartulaire de Montpellier, fol. 105.

Qui tue bouc ou chèvre ou chevreau en Montpellier.

4. Crestaire, s. m., lat. castratorem, châtreur, coupeur.

Fui crestaire de porcels.

(chap. Vach sé capadó de gorrinos. Mon yayo u haguere pogut dí. Crestá, referínse a la mel, tamé es tallá la bresca.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fus châtreur de pourceaux.

CAT. ESP. Castrador. (chap. capadó, f. capadora, com la Bobbitt.)

5. Castracio, s. f., lat. castratio, castration.

Castracio de autras bestias, cum de motos e de bocs et de porcs.

Trad. d'Albucasis, fol. 35.

Castration d'autres bêtes, comme de moutons et de boucs et de porcs.

ESP. Castración. PORT. Castração. IT. Castrazione.

6. Castrament, s. m., castration.

Castors... per so que ditz Ysidori de lor castrament.

Trad. d'Albucasis, fol. 244.

Castors... pour ce que dit Isidore de leur castration.

7. Cresteza, s. f., châtrure.

Fig. E no s cug ges qu'a son home s'autrey,

Si 'l fieu d'Angieu li merma una cresteza.

Bertrand de Born: Pus li baron.

Et on ne croit pas qu'il s'octroie pour son vassal, si une châtrure lui manque au fief d'Anjou.

8. Encastrar, v., châtrer.

Part. pas. substantiv. - Cochon châtré.

Car el avia vestida la pel d'un encastrat.

Roman de Fierabras, v. 4081.

Car il avait revêtu la peau d'un cochon châtré.

Cat, s. m., chat.

Musio appellatur eo quod muribus infestus est; hunc vulgus captum e captura vocat. Isidor., Orig., XII, 3.

E dedins sion folrat

Ab pel de lebre e de cat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et dedans soient garnis avec poil de lièvre et de chat.

Lecha

Plus aspramen no fay chatz.

Marcabrus: Dirai vos.

Lèche plus âprement que ne fait chat.

Loc. proverb.

Mais cant lo ricx er d'aisso castiatz,

Venra 'N Artus, sel qu'emportet lo catz.

P. Cardinal: Al nom del.

Mais quand le riche sera corrigé de cela, viendra le seigneur Artus,

celui qui emporta le chat.

E s'en joga coma lo cat de la rata.

V. et Vert., fol. 71. 

Et s'en joue comme le chat de la souris. (N. E. ratte, rate : m. rat)

Ab l'autrui man ses gan

Penran lo chat que s revela.

(chap. En la ma datre, sense guan, pendrán lo gat que se rebele. Aixina de valens són alguns.) 

P. Cardinal: El mon non.

Avec la main d'autrui, sans gant, ils prendront le chat qui se rebelle.

ANC. FR. En son venir Tibiert le cat.

Roman du Renart, t. IV, p. 149.

CAT. (chap.) Gat. ESP. PORT. Gato. IT. Gatto. (DE. Kater, Katze; EN. Cat.)

2. Cato, s. m., petit chat.

Carn de cato et de soritz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Chair de petit chat et de souris.

CAT. Gató.

3. Gat, s. m., chat, machine de guerre.

E fan franher las branchas e fan gatas et gatz.

Guillaume de Tudela.

Et font briser les branches et font chattes et chats.

ANC. FR. Et grans befrois riches et biaux,

Chaz pour les grans fossés emplir...

Bibles et mangonniax getter

Et les chaz aux fossés mener...

Par les chaz vont portant la terre,

Les fossés emplent fièrement.

R. de Claris. Le G. d'Aussy, Fabl., t. II, p. 226.

4. Cata, Catha, Gata, s. f., chatte, machine de guerre.

Ab tan la cata s'es moguda

Que no y ac pus de retenguda.

Raimond l'écrivain: Senhor, l'autr'ier.

Alors la chatte s'est mue de manière qu'il n'y a plus de retenue.

Que fes far una catha am la qual on aportes terra e peiras e fusta per umplir los fossatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 175.

Qu'il fît faire une chatte avec laquelle on portât terre et pierres pour emplir les fossés.

E fan far una gata e bastir un bosson.

Guillaume de Tudela.

Et ils font faire une chatte et construire un bélier.

ANC. PORT. E mandon fazer hum artificio de Madeira, que chamão gata.

Coronica del rei D. Joamo, t. 1, p. 73. (N. E. madeira: madera : bois; Madeira, la isla, que tiene mucha madera, es muy arbolada, y un vino famoso, aparte de otras curiosidades turísticas, culturales, etc.)

ESP. IT. Gata.

Catar, Catarr, s. m., lat. catarrhus, catarrhe, fluxion.

Quan endeveno ad alcun catars o raumas als huelhs o al pietz... 

o catars agutz... Quan catarr deysen.

Trad. d'Albucasis, fol. 13 et 23.

Quand surviennent à quelqu'un catarrhes ou rhumes aux yeux ou à la poitrine... ou catarrhes aigus... Quand le catarrhe descend.

ESP. PORT. IT. Catarro. (chap. catarro, catarrina; mote de Luisico Rajadell de Valderrobres, catalaniste cagadó o caganer.)

Cataracta, s. f., lat. cataracta, bonde, vanne.

Lengua de la gola o cataracta que es dotz...

Aquela cataracta es necessaria per restrenher.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Langue de la bouche ou bonde qui est source...

Cette vanne est nécessaire pour serrer.

IT. Caterata.

Cathacrezis, s. f., lat. catachresis, catacrèse, figure de mots.

*gr Quintilien. VIII, 6, 34.

Catachresis aut alienae rei nomen appositum.

Isidor., Orig., I, 36.

Cathacrezis es abusios de nom a significar la causa que no ha nom.

Leys d'amors, fol. 129.

La catacrèse est un abus de nom pour signifier la chose qui n'a pas de nom.

PORT. Catachresis. IT. Catacresi.

Cathatipozis, s. f., lat. catatiposis, imitation.

Cathatipozis, es cant hom designa home a las fayssos o a las proprietatz que ha.

Leys d'amors, fol. 142.

L'imitation, c'est quand on désigne un homme par les formes ou par les propriétés qu'il a.

Cathezizar, v., catéchiser.

Substantiv. Al cofermar e al cathezizar.

(chap. Al confirmá y al catequisá.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 18.

Au confirmer et au catéchiser.

CAT. Catequisar. ESP. PORT. Catequizar. IT. Catechizzare. (chap.  catequisá: catequiso, catequises, catequise, catequisem o catequisam, catequiséu o catequisáu, catequisen. Lo catequisadó que me catequiso bon catequisadó sirá; o catequisadora.)

Catolix, adj., lat. catholicus, catholique.

Perseguian los martirs catolix.

(chap. Perseguíen als martirs catolics.)

E renega la fe catholica e son crestianisme.

(chap. Y renegue de la fe católica y de son cristianisme.)

V. et Vert., fol. 72 et 16.

Poursuivaient les martyrs catholiques.

Et renie la foi catholique et son christianisme.

Substantiv. Son verays catolix e bos crestias.

(chap. Son verdadés o vers catolics y bons cristians o cristianos.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 29.

Ils sont vrais catholiques et bons chrétiens.

CAT. Catholic. EST. Católico. PORT. Catholico. IT. Cattolico. (chap. católic, catolics, f. católica, católiques)

2. Catholical, adj., catholique.

Per la santa fe catholicalh. Philomena.

(chap. Per la santa fe católica)

Pour la sainte foi catholique.

Motas obras de la fe catholical.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 154.

Maintes oeuvres de la foi catholique.

Caucala, s. f., corneille.

O caucala o colom favar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ou corneille ou pigeon favart.

CAT. Cucala.

Caucida, s. f., chardon hémorrhoïdal (N. E. chardon des vignes), buglosse.

Espinas, caucidas et cardos.

Eluc. de las propr., fol. 235.

Épines, chardons hémorrhoïdals et chardons.

Caudeyayre, s. m., dégraisseur.

D'el uzo caudeyayres de draps.

Eluc. de las propr., fol. 103.

Les dégraisseurs de draps en usent.

Caul, s. m., lat. caulis, chou.

Fueillas de vieills cauls li metetz,

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui mettez des feuilles de vieux choux.

Meils es que hom appelle ab charitat als chauls manjar que a vedel gras ab ira. Trad. de Bède, fol. 72.

Il est mieux qu'avec charité on appelle à manger des choux qu'à veau gras avec colère.

ANC. FR.

Jo ne me pris, dist Rou, une fuille de col.

Roman de Rou, v. 1097.

Par dessus un rouge chol...

Et la fueille du chol trembler.

Roman du Renart, t. 1, p. 61 et 52.

CAT. ESP. (chap.) Col. PORT. Couve. IT. Cavolo.

Caupol, s. m., falaise.

El caupol la levan li foll,

Grand peira li meton al coll.

V. de S. Honorat.

Les fous la dressent à la falaise, lui mettent une grande pierre au col.

Causa, s. f., lat. causa, cause, raison, motif.

Quar elhs eran causa per que l'avian avuda. Philomena.

Car ils étaient cause pourquoi ils l'avaient eue.

Qu'ieu sai ben razon e cauza

Que puesc a mi dons mostrar.

B. de Ventadour: Amors e que.

Que je sais bien la raison et la cause que je puis montrer à ma dame.

- Cause, procès.

Et alongon las cauzas e fan far grans dampnatges que non los podon emendar.

V. et Vert., fol. 15.

Et allongent les causes et font faire grands dommages tellement qu'ils ne les peuvent réparer.

Ben es fols qar el ausa

Penr' aissi la lur causa.

B. d'Allamanon: De l'arcivesque.

Il est bien fou parce qu'il ose prendre ainsi leur cause.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Causa.

- Chose.

Per far la causa dossana.

Marcabrus: L'autr'ier.

Pour faire la chose douce.

… D'autra causa no m soven,

Mas de lieys servir.

Folquet de Marseille: Ab pauc.

Je ne me souviens d'autre chose, excepté de la servir.

Tu quiers a Dieu mantas causas;

Fols iest, car parlar li n' auzas.

P. Cardinal: Jhesum-Crist.

Tu demandes à Dieu maintes choses, tu es fol, parce que tu oses lui en parler.

Per ben et utilitat de la causa publica.

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 588.

Pour le bien et l'utilité de la chose publique.

Proverb. Meliers chauza es donars que penres.

Trad. de Bède, fol. 66.

Donner est meilleure chose que prendre.

Prép. comp. A causa de las guerras.

Regist. des États de Provence de 1401.

A cause des guerres.

Dans la basse latinité causa avait été employé en ce sens de chose:

Si quis causam alterius tulerit de loco suo.

Baluze. Cap. reg. fr., lib. V, cap. 370.

- Personne, objet.

Una causa que fort plania

E cridava sancta Maria.

Roman de Jaufre, fol. 84.

Une personne qui gémissait fortement et criait sainte Marie.

Estauc coma causa esmarida

Que n'agues solatz peior.

Raimond de Solas: Dompna.

Je suis comme personne triste qui n'eût pire soulas.

CAT. ESP. (chap.) Cosa. PORT. Cousa. IT. Cosa.

2. Causal, adj., lat. causalis, causal, terme de grammaire.

Real, so es cauzal, de cauza qu'om ve, quar ab la cauza conoysh hom si es de masculi o de femini.

Leys d'amors, fol. 50.

Réel, c'est-à-dire causal, de la chose qu'on voit, car avec la chose on connaît si elle est du masculin ou du féminin.

CAT. Causal. IT. Causale.

3. Cauzatiu, adj., lat. causativus, causatif, qui concerne un procès.

Cauzatius, de causa, quar qui acuza fay esser en cauza et en plag aquel que acuza.

Leys d'amors, fol. 57.

Causatif, de cause, car celui qui accuse fait être en cause et en procès celui qu'il accuse.

- Qui occasionne, qui cause.

Et de mort causatiu... Es de movement causativa.

Eluc. de las propr., fol. 73 et 25.

Et causatif de mort... est causative de mouvement.

4. Cayson, s. f., lat. accusationem, accusation.

… Qu'es Vaudes e degne de punir.

E li troban cayson en meczonja e engan.

Que queron ara cayson e que perseguon tant.

La nobla Leyczon.

… Qu'il est Vaudois et digne de punition. Et lui trouvent accusation en mensonge et tromperie.

Qui cherchent à présent accusation et qui poursuivent tant.

5. Chausament, s. m., reproche.

Am chausament mescla ades queaquom de blandimen.

Trad. de Bède, fol. 3.

Avec le reproche il mêle toujours quelque chose de douceur.

6. Causeiar, Chausar, v., lat. causari, reprocher, accuser, disputer.

Fort es belha causa,

Qui malvestat chauza

Ad home savay.

P. Cardinal: Belh m'es qu'ieu.

C'est une fort belle chose, qui reproche la méchanceté à un homme méchant. 

Non chaussar ton prosme ni lo mesprezar...

Non chausar lo vieil, mas preia lo coma paire.

Trad. de Bède, fol. 72 et 77.

Ne pas accuser ton prochain ni le mépriser...

Ne pas faire reproches au vieillard, mais prie le comme père.

No lhi remanra vinha no lhi estrepei,

Ni fontana ni potz que no 'l causei.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 36.

Il ne lui restera vigne que je ne lui dévaste, ni fontaine ni puits que je ne lui dispute.

ANC. FR. Assez les blasme, assez les chose.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 285.

Pour lequel fait et omicide li dis procureur eust causé et calengiet ledit Jaquemar par-devant nous en jugement.

Tit. de 1377. Carpentier, t. 1, col. 878.

Et qui choser m'en veut, si chose.

Roman du Renart, t. IV, p. 123.

CAT. ESP. PORT. Causar. IT. Causare.

7. Occasio, Ocaizo, Ochaizo, Uchaiso, s. f., lat. occasio, cause, prétexte,

occasion.

Partit m'avez de vos

Senes totas ochaisos.

Bertrand de Born: Domna puois.

Vous m'avez séparé de vous sans aucunes causes.

L'autra amors de bes temporals

Que es ocaysos de motz mals.

Brev. d'amor, fol. 3.

L'autre amour de biens temporels qui est la cause de plusieurs maux.

E de temor vauc fenhen ochaisos,

Com si era vengut per autr' afar.

Gui d'Uisel: Ges de chantar.

Et de crainte je vais feignant des prétextes, comme si j'étais venu pour autre affaire.

Quar ochaizon non ai

De soven anar lai.

B. de Ventadour: Pus mi.

Quar je n'ai pas l'occasion d'aller souvent là.

ANC. FR. Est-il pas vray que sans nulle achoison

Tu me laissas contre droit et raison?

J. Marot, t. V, p. 322.

Que lesdits points et articles estoient moult préjudiciables... et que à mauvaise occhoison nous requeroient la privation, etc.

Ord. des R. de Fr., 1359, t. III, p. 347.

CAT. Occasió. ESP. Ocasión. PORT. Occasião. IT. Occazione. (chap. ocasió, ocasions)

- Faute, manquement.

E ges en mi non a nul' ochaizos.

P. Vidal: Quant hom honratz.

Et certes il n'y a nulle faute en moi.

No voil que per ma uchaiso sia tos sacs ples.

Trad. de Bède, fol. 40.

Je ne veux pas que ton sac soit plein par ma faute.

Si lo dans es avengutz per sa occaison.

Trad. du Code de Justinien, fol. 20.

Si le dommage est survenu par sa faute.

ANC. FR. Diex, s'il i muert par m' ocoison,

Rendre m'en convenra raison.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 234.

IT. Cagione.

- Difficulté, obstacle.

Et F... respondet ses ochaiso:

Tot hi do et autrey Melhis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 98.

Et F... répondit sans difficulté: Je lui donne et octroie entièrement Melhis.

Trop es de greu occasio

Qui pena contra l'agulho.

Leys d'amors, fol. 138.

Trop est de grave difficulté qui se raidit contre l'aiguillon.

ANC. FR. Partout le povoir Dieu preschoient...

Riens ne leur grevoit l' achoison.

J. de Meung, Trésor, v. 1110.

- Blâme.

Be m pogratz trobar ochaizon.

Pons de Capdueil: S'anc fis.

Vous pourriez bien me trouver blâme.

IT. Cagione.

- Accusation, querelle.

Qu'autre ochaizo, dona, no m sabetz dir

Mas quar vos sai conoisser e chauzir

Per la melhor.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

Que vous ne me savez dire autre accusation, ô dame, excepté que je vous sais connaître et choisir pour la meilleure.

Loc. Quan quier merce mi dons de genolhos,

Ela m'encolpa e mi met ochaisos.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Quand je demande merci à ma dame à genoux, elle m'accuse et m'impose accusations.

Adverbial. Una pauca ochaisos

Notz en amor plus que no i val raisos.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues.

Une petite querelle nuit en amour plus que raison n'y vaut.

… En gran dreig notz pauca ochaisos.

P. Vidal: Quant hom es.

Petit manquement nuit dans un grand droit.

ANC. FR.

De plaiz è d' achoisons damagiez è grevez.

Roman de Rou, v. 3584.

IT. Cagione.

8. Ocaisonar, Ochaisonar, Acaizohar, v., accuser, reprocher.

De tal foldat no vuelh qu'hom m'ochaiso.

Rambaud d'Orange: Si de trobar.

Je ne veux qu'on m'accuse de telle folie.

Dieus! lo sieu tort m'ochaizona.

B. de Ventadour: La doussa votz.

Dieu! elle me reproche le sien tort.

Mas d'aitan vos ochaison,

S'ueymais laissatz vostre fieus.

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pres vos.

Mais je vous accuse d'autant, si désormais vous laissez votre fief.

Ni el meu cor nuls enjans non s'escon

Que ja m puosca amors ochaizonnar.

Richard de Barbezieux: Tot atressi com.

Et nulle supercherie ne se cache dans mon coeur qu'amour puisse me reprocher.

De tot aiso no tem c'om m'ocaizo de mensonja.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

De tout ceci je ne crains pas qu'on m'accuse de mensonge.

Part. pas. Seretz n'acaizonatz.

Giraud de Borneil: Lo doutz.

Vous en serez accusé.

ANC. FR. De felounie le reta,

E d'un meffait l' ocoisonna.

Marie de France, t. 1, p. 234.

Ou d'aucun murdre achoisonnés.

Roman de la Rose, v. 15175.

ESP. Ocasionar. IT. Accagionare.

9. Encaisonar, v., accuser, reprocher.

Que m pot amors encaisonar?

Faidit de Belestar: Tot atressi.

Que me peut reprocher amour?

Sel sui que no l' encaisona.

Pierre d'Auvergne: Ab fina joia.

Je suis celui qui ne l'accuse.

ANC. FR. Je alai véoir le roy et m'enchoisona, et me dit que je n'avoie pas bien fet. Joinville, p. 86.

10. Accusation, s. f., lat. accusatiosem, accusation.

Si parton li malvays de l'accusation.

V. de S. Honorat.

Les méchants se départent de l'accusation

Si d'un crim se podian far tropas acusatios.

L'Arbre de Batalhas, fol. 240.

Si plusieurs accusations se pouvaient faire du même crime.

CAT. Acusació. ESP. Acusación. PORT. Accusação. IT. Accusazione. (chap. acusassió, acusassions)

11. Acuzaire, s. m., accusateur.

L' acuzaire de nostres fraires.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, c. 12.

L' accusateur de nos frères.

ANC. FR. Et li accuseur aura cinq sols.

Ord. des R. de Fr., 1313, t. 1, p. 521.

CAT. ESP. Acusador. PORT. Accusador. IT. Accusatore. (chap. Acusadó, acusadós, f. acusadora, acusadores.)

12. Accusatiu, s. m., lat. accusativus, accusatif.

Li cas son sieis... accusatius. Gramm. Provenç.

Les cas sont six... accusatif.

CAT. (chap.) Acusatiu. ESP. Acusativo. PORT. IT. Accusativo.

13. Accusar, v., lat. accusare, accuser.

Totz los forfaitz e totas las clamors

En que m podetz accusar ni retraire.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

Tous les forfaits et toutes les plaintes en quoi vous me pouvez accuser et reprendre.

Part. pas. Acusatz fon per malas gens. V. de S. Honorat.

Il fut accusé par méchantes gens.

Substantiv. Ges tug li acusat no an tort.

Libre de Senequa.

Tous les accusés n'ont point tort.

CAT. ESP. Acusar. PORT. Accusar. IT. Accusare. (chap. acusá: acuso, acuses, acuse, acusem o acusam, acuséu o acusáu, acusen.)

14. Encusamen, s. m., accusation.

Defendre d'altrui encusamens.

Mon enemic cargar de meus encusamenz.

P. de Corbiac: El nom.

Défendre des accusations d'autrui.

Charger mon ennemi de mes accusations.

ANC. FR. Ke féis à Hunlaf lo grant encusement.

Roman de Horn, fol. 20.

15. Encusador, s. m., accusateur.

E si vos en faitz clamor,

Seran vos encusador,

E seretz n' escumeniatz.

G. Figueiras: No m laissarai.

Et si vous en faites plainte, ils seront accusateurs contre vous, et vous en serez excommuniés.

16. Encusar, v., accuser, reprocher.

E 'ls Espanhols ges non encusaria.

Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Et n'accuserait point les Espagnols.

Det li comjat et encusava lo de ma domna Guiscarda.

V. de Bertrand de Born.

Elle lui donna congé et elle lui faisait des reproches de madame Guiscarde.

ANC. FR. Qu'il ne m'encusast au lion.

Roman du Renart, t. 1, p. 233.

Els encusa une beguine.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 134.

17. Desencusa, s. f., excuse.

Nostras justas et verayas desencusas.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. CXLVI, fol. 232.

Nos justes et vraies excuses.

18. Desencuzatio, s. f, justification, excuse.

E neguna dezencuzatio non poira aver; per que sera dampnatz.

Liv. de Sydrac, fol. 129.

Et il ne pourra avoir aucune justification, c'est pourquoi il sera damné.

19. Desencuzar, v., disculper, exempter.

Per loqual cel qu'es acuzatz se desencuza.

Leys d'amors, fol. 42.

Par lequel celui qui est accusé se disculpe.

Part. pas. Tenga nos hom per desencuzatz.

Leys d'amors, fol. 71.

Qu'on nous tienne pour disculpés.

E negus no 'n sia dezencusat, si no per malautia.

Trad. de la reg. de S. Benoît, fol. 18.

Et que personne n'en soit exempté, sinon pour maladie.

20. Dezacusar, v., disculper.

Et acuzon los autres per se dezacuzar.

V. et Vert., fol. 69.

Et ils accusent les autres pour se disculper.

21. Excuzatio, Excusasio, s. f., lat. excusatio, excuse.

Non an excusatio de lurs peccatz.

Frag. de la trad. de la Passion.

Ils n'ont pas d'excuse de leurs péchés.

Lo diable li ensenha a dire malvaysas escuzatios.

(chap. Lo diable, dimoni, li enseñe a di malvades excuses.)

V. el Vert., fol. 26.

Le diable lui enseigne à dire de mauvaises excuses.

Excusasios prepausan

Fadas.

Brev. d'amor, fol. 57.

Proposent de folles excuses.

ANC. FR. Sans moi ouyr en mes excusations raisonables.

Monstrelet, t. II, fol. 163.

ESP. Escusacion (excusa). IT. Scusazione.

22. Escuzansa, s. f., excuse.

Veus quals sera d'aquelhs lur escuzansa.

B. Gaucelm: Qui vol aver.

Voilà quelle sera de ceux-là leur excuse.

ANC. FR. Disans pour l' excusance du roi.

Monstrelet, t. II, fol. 103.

ANC. ESP. Excusanza. IT. Scusanza.

23. Escusament, s. m., excuse.

Vizis es querre escusament.

Trad. de Bède, fol. 2.

C'est un tort de chercher excuse.

Tal mentire a escusamen.

(chap. Tal mentí té excusa.)

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Un tel mentir a excuse.

IT. Scusamento.

24. Excusable, adj., excusable.

Tug aquest vici son excusable.

Es escusabla.

Leys d'amors, fol. 104 et 117.

Tous ces vices sont excusables.

Elle est excusable.

CAT. ESP. (excusable) Escusable. IT. Scusabile.

25. Escusar, Excusar, v., excuser, absoudre, dispenser.

Ignorancia non los escuza en aquel cas.

V. et Vert., fol. 76.

L'ignorance ne les excuse point en ce cas.

Si lo coms de la vila fasia far pont o via, no s poira escusar la gleiza plus d'una autra persona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Si le comte de la ville faisait faire pont ou chemin, l'église ne pourra pas se dispenser plus qu'une autre personne.

Que qui los repren, els s'en excusan.

V. et Vert, fol. 10, 2e version.

Que à qui les reprend, ils s'en excusent.

Part. pas. E pus d'acuzatio

Es ab lo rei escuzatz.

Frances.

G. Riquier: Ancmais.

Et puis il est absous d'accusation par le roi français.

CAT. ESP. Excusar. PORT. Escusar. IT. Scuzare. (chap. Excusá, excusás: yo me excuso, excuses, excuse, excusem, excuséu, excusen.)

26. Recusation, s. f., lat. recusationem, récusation.

Requesta de recusation. Fors de Béarn, p. 1074.

Requête de récusation.

Del dia de la recusatio. Charte de Gréalou, p. 70.

Du jour de la récusation.

CAT. Recusació. ESP. Recusación. PORT. Recusação. IT. Ricusazione. (chap. recusassió)

27. Recusar, v., lat. recusare, récuser, refuser.

Pena que suffertara lo cossol... que recusara lo offici.

Charte de Gréalou, p. 70.

La peine que supportera le consul... qui refusera l'office.

CAT. ESP. PORT. Recusar. IT. Ricusare. (chap. recusá, sinonims: rechassá, negá, desestimá, impugná.)

Causir, Chausir, v., voir, discerner.

De tan luenh cum hom cauzir

La poiria.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben.

De si loin comme on la pourrait voir.

Leu pot conoisser e chausir

Que 'l bel semblant e 'l dous sospir

No son messatge de fadia.

Deudes de Prades: Ab lo.

Facilement peut connaître et voir que les beaux semblants et les doux soupirs ne sont pas message de refus.

ANC. FR. Et monta une haute montagne pour savoir quel part li Sarrazin estoient alé, lors les choisi auques loing de li, et vit que il estoient moult grant multitude. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 302.

Devant sei garda et choisi

Une vielle qui escoutout.

Deuxième trad. du Castoiement, conte 2e.

Mais ne furent gueres eslongnez du pont, quand ils choisirent devant eux une grosse compaignie de Gantois.

Monstrelet, t. II, fol. 48.

- Choisir, préférer. (chap. triá: trío, tríes, tríe, triém o triám, triéu o triáu, tríen. Yo hay triat; preferí. ESP. Elegir, preferir.)

Ben saup chauzir de totas la melhor.

(chap. Be sé triá la milló de totes.)

Pons de Capdueil: Astrucs es.

Je sus bien choisir la meilleure de toutes.

Qu'ieu n'ai chauzit un pro e gen.

La Comtesse de Die: Ab joi et ab joven.

Que j'en ai choisi un preux et aimable.

E vey qu'amors part e chausis.

Marcabrus: Pus mos coratges.

Et je vois qu'amour fait les parts et choisit.

Substantiv. A cui donet lo chauzir

Del mon.

G. Adhemar: S'ieu conogues.

A qui donna le choisir du monde.

Part. pas. adj. v. - Distingué.

Franca, cortesa e chausida.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigon.

Franche, courtoise et distinguée.

Causidamen, Chausidamen, adv., convenablement, poliment.

Domna non deu parlar mas gent

E suau e causidament.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Dame ne doit parler que bien et doucement et poliment.

Ieu cug chausidament parlar.

Giraud de Borneil: Est sonet.

Je crois parler convenablement.

2. Causit, s. m., choix, volonté, attention.

Bernart de la Barta, 'l chauzit

Voill aiatz de doas razos.

T. d' Armand et de B. de la Barthe: Bernart.

Bernard de la Barte, je veux que vous ayez le choix des deux propositions.

E sia lur lo chauzitz.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz.

Et que le choix soit leur.

Loc. Era 'n fassa so que s vuelha

Ma dona el sieu chausit.

B. de Ventadour: Lonc temps.

Maintenant que ma dame en fasse à son choix ce qu'elle veuille.

3. Causimen, s. m., égard, procédé, discrétion.

Mas, si causimens estes

En luec d'orguelh en lieys,

Yeu fora reys.

Giraud d'Espagne: S'ieu en.

Mais, si égard était en elle au lieu d'orgueil, je serais roi.

E que tuit vos metetz el seu bon cauziment.

Guillaume de Tudela.

Et que vous vous mettiez tous à son bon procédé.

Qui gen no 'l sap ab chausimen cobrir.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

Qui ne le sait couvrir agréablement avec discrétion.

4. Causia, Chausida, s. f., volonté, choix.

E Folques los guidet a sa causia.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10.

Et Foulque les guida à sa volonté.

Mal' er la chausida.

J. Estève: El dous.

Le choix sera mauvais.

5. Chaussire, Chausidor, s. m., celui qui choisit, choisisseur.

C'amors m'a faich tan plazen dompna eslire,

C'a dreich ne pot totz hom esser chaussire.

B. Zorgi: Aissi col fuox.

Qu'amour m'a fait élire dame si agréable qu'avec droit tout homme peut en être choisisseur.

N Ugo, gen faretz jocx partitz,

Si trobassetz bon chausidor.

T. de G. de Montagnagout et de Sordel: Senher En Sordel.

Seigneur Hugues, gentiment vous ferez jeu-parti, si vous trouvassiez un bon choisisseur.

E que s'en fan saben e chauzidor.

Lamberti de Bonanel: Eu say la flor.

Et qui s'en font savants et choisisseurs.

6. Escauzir, v., remarquer, prendre garde, distinguer.

E que s penes e mains essais

Cum li cregues pretz e valors

E qu' escausis de mescabar.

Giraud de Borneil: A ben chantar.

Et qu'il se pénât en maints essais, comment mérite et valeur lui augmentât, et qu'il prit garde de déchoir.

Qu'a la taula aussor

Vey los cussos assir

E primiers s'eschausir.

P. Cardinal: Li clerc.

Que je vois les goujats s'asseoir à la plus haute table, et les premiers se distinguer.

7. Descauzir, v., outrager, avilir, déconsidérer.

S'En Bernat nom descausis

Per conseill d'omes frairis.

Marcoat: Mentre m'obri.

Si le seigneur Bernard ne m'outrage par conseil d'hommes vils.

Si m vol en parlan descauzir.

Dalfinet: Del mieg serventes.

S'il me veut avilir en parlant.

Part. pas. C'om pren sovent gran dampnatge

Per deschausit compaignatge.

B. Zorgi: Sitot m'estauc.

Qu'on prend souvent grand dommage par vile compagnie.

Substantif. - Déconsidéré, grossier.

Una falsa deschausida

E raditz de mal linhatge.

B. de Ventadour: La doussa votz.

Une fausse déconsidérée et racine de mauvaise race.

Et un marc d'aur donarai al cortes,

Si 'l deschauzits mi dona un tornes.

P. Cardinal: Tos temps.

Et je donnerai un marc d'or au poli, si le grossier me donne un tournois.

8. Descaudizamen (descauzidamen), adv., grossièrement.

Reis aunitz val mens que pages,

Quan reigna descausidamen.

P. Vidal: Baros Jhesus.

Roi honni, quand il règne grossièrement, vaut moins que villageois.

E vielhas trichairitz....

Renhan contra lur drutz

Trop deschauzidamen.

P. Vidal: Dieus en sia.

Et vieilles trompeuses... règnent contre leurs amants trop grossièrement.

9. Descauzimen, s. m., impolitesse, outrage.

E s'ieu dic deschauzimen

E chan maridamen.

Gaubert Moine de Puicibot: Hueymais.

Et si je dis impolitesse et chante tristement.

Grans dezonors e ontas e motz descauzimens.

Guillaume de Tudela.

Grands déshonneurs et hontes et nombreux outrages.

Temer deu hom vilanatge

Faire e tot descauzimen.

Cadenet: A! cum dona.

On doit craindre de faire grossièreté et toute impolitesse.

Cauteri, s. m., lat. cauterium, cautère.

Sermo vulgar es que cauteri es dernier remezi de medecina... 

Yeu dic que cauteri es convenient en tot temps.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

(chap. Sermó vulgar es que lo cauteri es lo radé remey de medissina... Yo dic que lo cauteri es convenién a tot tems.)

Un propos vulgaire est que le cautère est le dernier remède de la médecine... Je dis que le cautère est convenable en tout temps.

CAT. Cauteri. ESP. PORT. IT. Cauterio.

2. Cauterizacio, s. f., cautérisation.

La millor cauterizacio es aprop las incizios.

(chap. La milló cauterisassió es prop de les insisions.)

Trad. d'Albucasis, fol. 15.

La meilleure cautérisation est après les incisions.

CAT. Cauterisació. ESP. Cauterización. PORT. Cauterização. 

IT. Cauterizzazione. (chap. cauterisassió, cauterisassions.)

3. Cauterisar, v., lat. cauterizare, cautériser.

Es autra manieyra de cauterisar.

(chap. Es un atra manera de cauterisá.)

Trad, d'Albucasis, fol. 7.

Il est autre manière de cautériser.

Part. pas. Que sia cauterizada la codena entro al os.

(chap. Que sigue cauterisada la pell hasta l'os. Codena : cuero : pell) 

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Que la peau soit cautérisée jusqu'à l'os.

CAT. Cauterisar. ESP. PORT. Cauterizar. IT. Cauterizzare. (chap. cauterisá: cauteriso, cauterises, cauterise, cauterisem o cauterisam, cauteriséu o cauterisáu, cauterisen.)

Cautio, s. f., lat. cautio, caution.

E dona sufficiens cautios d'estar a dreg.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 136.

Et donne suffisantes cautions d'ester à droit. (N. E. ester : estre : être) 

Prestar neguna cautio.

Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207.

Fournir aucune caution.

CAT. Caució. ESP. Caución. PORT. Caução. IT. Cauzione. (chap. caussió, caussions, per a un juissi, pacte, compra, préstamo, crédit, etc.)

2. Cautela, s. f., lat. cautela, précaution, finesse.

Sensa neguna apodissa ni presentia de testimonis ni autras cautelas.

(chap. Sense cap sédula (apoca) ni presensia de testimonis ni datres cauteles o precaussions.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 213.

Sans nulle cédule ni présence de témoins ni autres précautions.

Per rasons, exceptions, cautelas.

Tit. de 1384, Arch. du Roy., K, 70.

Par raisons, exceptions, finesses.

ANC. FR.

Car trop scet li traïstres d'agaiz et de cauteles.

3. De Meung, Test. v. 1825.

Remplis de cauteles latentes.

Coquillart, p. 2.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Cautela.

3. Cautelos, adj., lat. cautus, prévoyant, cauteleux.

Paraulas deceptivas e cautelosas.

(chap. Paraules desseptives y cauteloses.)

Chronique des Albigeois, col. 16.

Paroles deceptives et cauteleuses.

La vuolp cauteloza.

(chap. La rabosa cautelosa. Se diu en femenino, rabosa, en fransés renard, ocsitá rainard, com a la cansó ai vist lo lop, lo rainard, la lebre. Vuolp, vulpes, zorra, raposa.)

Eluc. de las propr., fol. 229.

Le renard cauteleux.

CAT. Cautelos (cautelós). ESP. PORT. Cauteloso. (chap. lo ratolí cautelós)

4. Cautelozament, adv., cauteleusement.

De emperi usurpat cautelozament.

Eluc. de las propr., fol. 112.

D'empire usurpé cauteleusement.

CAT. Cautelosament. ESP. PORT. Cautelosamente. (chap. cautelosamen)

5. Encautatiu, adj., préservatif, prévoyant.

Es encautatiu de futur.

Eluc. de las propr., fol. 23.

Il est préservatif de futur.

6. Encautar, v., préserver, prévoir.

Encautatiu de futur, quan encauta home que no fassa mal defendut.

Eluc. de las propr., fol. 23.

Préservatif de futur, quand il préserve l'homme qu'il ne fasse mal défendu.

Cauzon, s. f., lat. causus, fièvre ardente. (N. E. caut : caldo : caliente)

Febre dita cauzon, quar inflama et uscla.

Eluc. de las propr., fol. 92.

Fièvre dite fièvre ardente, car elle enflamme et brûle.

IT. Cauzone. (chap. Calentura, calentures, fiebre ardenta)

2. Cauzonides, adj., ardent.

Febre nomnada cauzonides.

Eluc. de las propr., fol. 91.

Fièvre nommée ardente.

Cav, adj., lat. cavus, creux, cave.

Que totz los capitols sian caus, quar metrem hi reliquias. Philomena.

Que tous les chapiteaux soient creux, car nous y mettrons des reliques.

Els vallatz son caus,

Plens d'aiga, roca taillatz. (N. E. Rocatallada, Peralada : Petra lata)

Roman de Jaufre, fol. 88.

Les fossés sont creux, pleins d'eau, taillés dans la roche.

Uelhs caus. Eluc. de las propr., fol. 31.

Yeux caves.

Fig. Ab cor cau, flac

H. de S.-Cyr: Tan es de.

Avec un coeur vide, flasque.

Fols plus caus d'un sambuc.

Sordel: Non pueis mudar.

Fou plus creux qu'un sureau.

Substantiv. - Trou, ravin.

Intre per lo chaus d'un agullia.

Trad. de Bède, fol. 70.

Entre par le trou d'une aiguille.

Laissem la chariera, segam lo cau.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Laissons la grande route, suivons le ravin.

CAT. Cau. ANC. ESP. (cado) IT. Cavo. (cau, forigó, niu de alguns animals com los cachaps, raboses, etc.)

2. Cava, s. f., creux, cave, grotte.

E s'amassa per cavas que so sotz la terra e la fai tota remudar e

la creba. Liv. de Sydrac, fol. 51.

Et s'amasse par grottes qui sont sous la terre, et la fait toute remuer et la crève.

E aqui trobet una cava

Che dedins terra s'en entrava.

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Et là il trouva une cave qui s'enfonçait dans la terre.

ESP. PORT. IT. Cava. (chap. cava, cova, coveta)

3. Cavament, s. m., excavation.

Per casens gotas no prendo cavament.

(chap. Per (4) gotes que cauen: caens no emprenen la excavassió.)

Eluc. de las propr., fol. 190.

Ne prennent excavation par gouttes tombantes.

IT. Cavamento.

4. Cavelet, s. m., petit tuyau.

Sa boca... on a un cavelet am que suca.

Eluc. de las propr., fol. 208.

Sa bouche... où il y a un petit tuyau avec quoi il suce.

5. Cavar, v., lat. cavare, percer, tailler, creuser, fouiller.

Que 'l gota d'aigua que chai,

Fer en un loc tan soven,

Tro cava la peira dura.

(chap. Que la gota d'aigua que cau

pegue a un (mateix) puesto tan assobín

hasta que forade : cave la pedra dura.

B. de Ventadour: Conort.

Que la goutte d'eau qui tombe, frappe si souvent en même lieu, jusqu'à ce qu'elle perce la pierre dure.

E serquiey aur, et pueys m'assis

A cavar argen per tres ans.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Et je cherchai or, et puis je m'arrêtai à fouiller argent pendant trois ans.

C' entre los dos palmiers...

Cavessan a poder...

Ara cavan li frayre aqui on dich lur era. V. de S. Honorat.

Qu'entre les deux palmiers... ils creusassent à force... Maintenant les frères creusent là où il leur était dit.

Part. pas. Passey lo lac am una barca d'un fust cavat.

Perilhos, Voy. au Purg. de S. Patrice.

(chap. Vach passá lo lago en una barca (feta) de un tronc buidat.)

Je passai le lac avec une barque d'un tronc creusé.

ANC. FR. J'ay tant versé de pleurs qu'un marbre en fust cavé.

Desportes, premières Œuvres, p. 133.

La goutte d'eau laquelle, par un long laps et espace de temps, tombant assiduellement, creuse et cave les plus dures pierres.

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 143.

CAT. ESP. PORT. Cavar. IT. Cavare. (chap. cavá: cavo, caves, cave, cavem o cavam, cavéu o caváu, caven. Cavéu caballons, no juguéu tan al Pokémon.)

6. Cavernos, adj., lat. cavernosus, caverneux, creux.

Reclau si en loc cavernos et tenebros.

A semblansa d'esponga, es porosa e cavernosa.

Eluc. de las propr., fol. 240 et 135.

Se renferme en lieu caverneux et ténébreux.

A ressemblance d'éponge, elle est poreuse et creuse.

ESP. PORT. IT. Cavernoso. (chap. cavernós, de caverna, cova)

7. Caverna, s. f., lat. caverna, caverne.

Caverna es dita, quar es cavada.

Eluc. de las propr., fol. 162.

Est dite caverne, parce qu'elle est creusée.

- Creux.

En cavernas d'aybres. Eluc. de las propr., fol. 276.

En creux d'arbres.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Caverna.

8. Cavarota, s. f., grotte, tanière.

Las cavarotas on rescondo 'ls deniers.

(chap. Les grutes, coves, covaches aon amaguen los dinés)

Izarn: Diguas me tu.

Les grottes où ils cachent les deniers.

Las volps an lurs cavarotas. Brev. d'amor, fol. 85.

Les renards ont leurs tanières.

Il est vraisemblable que cavarota a produit grotte.

Creman totas las serpens, exceptat aquellas que podon intrar en las cavarotas. Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 22.

(chap. Cremen totes les serps, exepte aquelles que poden entrá als caus, covaches, covetes.)

Ils brûlent tous les serpents, excepté ceux qui peuvent entrer dans les grottes.

9. Cavansar, s. m., mineur.

E segon nos pezo e cavansar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Piétons et mineurs nous suivent.

10. Concau, adj., lat. concavus, concave.

Un instrument concau de aram... Pren una canula concava.

Trad. d'Albucasis, fol. 23.

Un instrument concave d'airain... Prends une canule concave.

ESP. (chap. cóncavo, f. cóncava) PORT. IT. Concavo.

11. Concavitat, s. f., lat. concavitatem, concavité.

La concavitat de la dent... En la conquavitat del auziment.

Trad. d'Albucasis, fol. 6 et 15.

La concavité de la dent... En la concavité de l'ouïe.

CAT. Concavitat. ESP. Concavidad. PORT. Concavidade. IT. Concavità. (chap. concavidat)

12. Concavar, v., lat. concavare, creuser, rendre concave.

Cove que tu conquaves apostema... Aprop concava de tota part.

Trad. d'Albucasis, fol. 28 et 29.

Il convient que tu creuses l'ulcère... Après creuse de toute part.

Le verbe ne se retrouve pas dans les autres langues néolatines, mais l'ancien espagnol et l'ancien italien avaient conservé les participes.

ANC. ESP. Concavado. ANC. IT. Concavato.

13. Sostcavar, v., miner.

Fig. Malvestat vey qu'el sostcava,

Et es del tot negligen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Je vois que la méchanceté le mine, et il est entièrement négligent.

(chap. Yo vech que la malissia lo mine, socave, y ell es del tot negligén.)

Cavalh, s. m., lat. caballus, cheval.

Manz cavals mortz, manz cavaliers nafratz.

(chap. Mols caballs morts, mols caballés ñafrats, nafrats, ferits. 

Lo chapurriau conserve la b del latín caballus.)

Blacasset: Gerra mi play.

Maints chevaux morts, maints cavaliers blessés.

Una gran fals en guisa de fer de caval.

Liv. de Sydrac, fol. 31.

(chap. Una gran fals en guisa de ferradura, ferro de caball.)

Une grande faux en forme de fer de cheval.

Mandament donet als vassallz

Qu'el fazan tirar a cavallz.

V. de S. Honorat.

(chap. literal: Manamén va doná als vassalls que lo faigueren estirá en caballs.)

Il donna ordre aux vassaux qu'ils le fissent tirer à chevaux.

Mas anc sempre cavals de gran valor

Qui beorda trop soven, cuelh feonia.

Folquet de Marseille: Sitot me soi.

Mais parfois tout à coup cheval de grand prix qui behourde trop souvent, recueille honte.

Estrueps loncs en caval bas trotier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Longs étriers en cheval trottant bas.

CAT. Caball (N. E. Amb b, toca't els cullons). ESP. Caballo. PORT. IT. Cavallo. (chap. caball, caballs, caballet, caballets, caballé, Caballé, com lo segón apellit de mon pare, y lo primé de la diva Montserrat.)

2. Cavalin, s. m., lat. caballinus, chevalin.

Del poli cavali.

Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 90.

Du poulain chevalin.

Tota bestia cavalina.

Cartulaire de Montpellier, fol. 105.

Toute bête chevaline.

3. Cavalina, s. f., bête chevaline.

Tota autra cavalina ferrada o non ferrada.

Tit. de 1285. DOAT, t. X, fol. 191.

Toute autre bête chevaline ferrée ou non ferrée.

4. Cavalcaire, s. m., chevaucheur, cavalier.

Mas tal se fa cavalcaire

Qu'atretal deuria faire

Los VI jorns de la semana. (N. E. semana, sense p ni t, septimana, septem, hepta, hebdómada)

Marcabrus: L'autr'ier.

Mais tel se fait chevaucheur qui devrait faire de même les six jours de la semaine.

ANC. FR. Il arriva devers eulx un chevaucheur parti de Syracuse qui leur apporta cette nouvelle.

Amyot, trad. de Plutarque. Vie de Timoléon.

ESP. Cabalgador. PORT. Cavalgador. IT. Cavalcatore.

5. Cavallier, Cavayer, s. m., cavalier, chevalier.

Quan vei per campanhas rengatz

Cavalliers et cavals armatz.

Bertrand de Born: Be m play lo.

Quand je vois rangés dans les campagnes cavaliers et chevaux armés.

E sel que us fetz de joglars cavallier.

T. d'Albert Marquis et de R. de Vaqueiras: Ara m digatz.

Et celui qui de jongleur vous fit chevalier.

E fe aquelh jorn III M cavayers, losquals eron totz fils de cavayers.

Philomena.

Et il fit en ce jour trois mille chevaliers, lesquels étaient tous fils de chevaliers.

- Chevalier, amant.

Entendrian de cui sui cavalliers,

S'ieu dizia lo quart de sa valensa.

R. Jordan, vic. de S.-Antonin: Vas vos soplei.

Ils comprendraient de qui je suis amant, si je disais le quart de son mérite.

Ma domna m lais per autre cavalier.

(chap. Ma : la meua dama me dixe per un atre caballé, amán)

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Ma dame me quitte pour un autre chevalier.

- Cavalier, pièce du jeu des échecs.

Mot say ab cavayer jogar gen.

P. Bremon Ricas Novas: En la mar.

Je sais jouer très gentiment avec le cavalier.

ANC. CAT. Cavalier (N. E. ahora con v). ESP. Caballero (caballo, pieza del ajedrez). PORT. Cavalleiro. IT. Cavaliere.

6. Caver, s. m., cavalier.

Cent marcs d'argent a un caver, per anar en la Terra Sancta d'oltra mar.

(N. E. Esta frase hay que enseñársela a Mónica Oltra, ignorante catalanista como ella sola.)

Tit. de 1280. DOAT, t. X, fol. 87.

Cent marcs d'argent à un cavalier, pour aller en la Terre-Sainte d'outre-mer.

Totz aquests cavers... de Bigorra.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 138.

Tous ces chevaliers... de Bigorre.

7. Cavalairos, adj., chevalereux.

E las poestatz barnatjozas,

Adreitas e cavalairosas.

P. Vidal: Abril issic.

Et les puissances nobles, justes et chevalereuses.

ANC. FR. Par chevalereuse hardiesse de la guerre.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 419.

Vous, seigneur, qui portez un coeur chevaleureux.

Ronsard, t. II, p. 1366.

CAT. Caballeresc. ESP. Caballeroso. PORT. Cavalleiroso. IT. Cavalleresco. (chap. caballerós)

8. Cavalcada, s. f., cavalcade, chevauchée.

Ben degratz aver desfizada

Me e tota ma cavalcada.

Roman de Jaufre, fol. 106.

Vous devriez bien avoir provoqué moi et toute ma cavalcade.

El vi venir gran cavalcada de cavaliers.

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Il vit venir grande cavalcade de cavaliers.

CAT. Cavalcada. EST. Cabalgada (cabalgata, de los Reyes Magos). PORT. Cavalgada. IT. Cavalcata. (chap. Cabalgada, caball menos una l; eixida rápida a caball pera robá, cremá, etc. Tamé ere un dret.)

9. Cavalcadura, s. f., chevauchage, monture.

A sa bella cavalgadura.

(chap. A la seua : sa bella cabalgadura, montura.)

V. et Vert., fol. 9.

A son beau chevauchage.

Volian manjar e beure belamens et aver belhs vestiments e

belhas cavalcaduras. Philomena.

Voulaient manger et boire bellement et avoir beaux vêtements et belles montures.

ANC. CAT. Cavalgadura. ESP. (chap.) Cabalgadura. PORT. Cavalgadura. IT. Cavalcatura.

10. Cavalaria, Cavalayria, s. f., chevalerie, état de chevalier, faits, sentiments chevaleresques.

E non poc mantener cavallaria, e fes se joglars.

(chap. Y no va pugué mantindre la caballería, y se va fé juglar.)

V. de Guillaume Adhemar.

Et il ne put maintenir l'état de chevalier, et se fit jongleur.

Que si o fa, el deu perdre la cavalaria.

L'Arbre de Batalhas, fol. 93.

Que s'il fait cela, il doit perdre la chevalerie.

Com lo rics hom fai del bon escudier,

Que, per aisso qu'el lo serv voluntier,

Li aloigna mais sa cavallaria.

Albertet: Atrestal.

Comme fait du bon écuyer l'homme puissant, lequel, pour cela qu'il le sert volontiers, lui éloigne davantage son état de chevalier.

- Troupe, cortége, corps de chevaliers.

K. e tota la cavalayria s'en van issir, am gran gaug, del palaitz.

Philomena. 

(chap. Carlos y tota la (seua) caballería s'en van ixí, en gran goch, del palau.)

Charles et toute la chevalerie s'en vont sortir, avec grande joie, du palais.

ANC. FR. Quelque chevalerie emprendre,

Soit d'armes, soit de lectréure.

Roman de la Rose, v. 12667.

CAT. Caballeria (N. E. con b de burro catalanista, ase català). 

ESP. (chap.) Caballería. PORT. IT. Cavalleria.

11. Cavaleiral, adj., de chevalier, qui appartient au chevalier.

Exceptat lo fius francat e cavaleiral. 

(chap. Exeptats lo feudo franquejat y lo de caballé.)

Tit. de 1313, Cout. de Saussignac.

Excepté le fief affranchi et de chevalier.

12. Cavalcar, Cavalguar, v., chevaucher, être à cheval.

L'autr'ier cavalguava

Sus mon palafre.

G. Figueiras: L'autr'ier.

(chap. L'atre día cabalgaba damún del meu palafrén.) 

L'autre jour je chevauchais sur mon palefroi.

Fe armar sas gens... e cavalguet a Narbona. Philomena.

Fit armer ses gens... et chevaucha à Narbonne.

Venc cavalcant I cavall ric. V. de S. Honorat.

Il vint chevauchant un cheval puissant.

E cavalier senes amor

Deurian aze cavalguar.

P. Vidal: Mai o.

(chap. Y caballés sense amor deuríen cabalgá un ase, burro, ruc, com Artur Quintana Font, un gran ase català.)

Et chevaliers sans amour devraient chevaucher un âne.

Cavalca sas jornadas tro que fon en Ongria. V. de S. Honorat.

Il chevauche ses journées jusqu'à ce qu'il fut en Hongrie.

Qui dereir' autrui

Cavalgua, non baiza qui vol.

(chap. Qui cabalgue detrás de un atre, no bese a qui vol.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Qui chevauche derrière autrui, ne baise pas qui il veut.

Fig. Desiriers carnals que cavalgon encontra l'arma.

(chap. Dessichos carnals que cabalguen contra l'alma. Me pregunto si Desideri o Desiderio Lombarte de Penarroija de Tastavins entendríe esta frasse de dal, escrita en plana lengua romana, ocsitá, provensal.) 

V. et Vert., fol. 103.

Désirs charnels qui chevauchent contre l'âme.

Substantiv.

Si pensa que luecs es d'els enfantz sejornar,

Car per lo cavalcar podian esser lassat.

V. de S. Honorat.

Ainsi il pense qu'il y a lieu de reposer les enfants, car à cause du chevaucher ils pouvaient être fatigués.

ANC. FR. Sun dos offri à chevalchier.

Roman de Rou, v. 7355.

Ains chevauche pauvre et humain

Le dos d'un asne qui le porte.

La Boderie, Hymn. eccl., p. 24.

CAT. Cavalgar (N. E. ahora con v, esto es de risa). ESP. Cabalgar. PORT. Cavalgar. IT. Cavalgare. (chap. cabalgá: cabalgo, cabalgues, cabalgue, cabalguem o cabalgam, cabalguéu o cabalgáu, cabalguen; montá: monto, montes, monte, montem o montam, montéu o montáu, monten.)

13. Chavaliar, v., chevaucher, combattre comme chevalier.

Part. prés. Nuils hom chavalians a Deu non si deu empleiar als afar del segle. Trad. de Bède, fol. 61.

Nul homme combattant en chevalier pour Dieu ne se doit employer aux affaires du siècle.

14. Encavalcar, v., chevaucher, enchevaucher, pourvoir de chevaux.

Et an aissi encavalcat

Parlant, tro metz dia passat.

Roman de Jaufre, fol. 79.

(chap. literal: Y han aixina cabalgat, parlán, hasta michdía passat.)

Et parlant, ils ont ainsi chevauché, jusqu'à midi passé.

Car totz los vest e 'ls encavalga.

Roman de Flamenca, fol. 30.

Car il les habille tous et les pourvoit de chevaux.

Part. pas. Encavalgatz

Serez assaz.

Raimond de Miraval: Forniers.

Vous serez assez enchevauché.

Car sui ben encavalgatz

Et ai bellas garnisos.

B. Calvo: En luec.

Car je suis bien pourvu de chevaux et j'ai beaux harnais.

ANC. CAT. Encavalcar. ESP. Encabalgar. PORT. Encavalgar. IT. Incavalcare.

15. Escavalchar, v., chevaucher.

E bien miech an escavalcheron

Que aventura non troberon.

(chap. Y be mich añ van cabalgá que aventura no van trobá.)

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Et ils chevauchèrent bien une demi-année qu'ils ne trouvèrent aventure.

16. Descavalcar, v., descendre de cheval.

E venc s'en a San-Leidier e i descavalguet.

(chap. Y s'en va vindre, va arribá a San Leidier y hi va descabalgá.)

V. de Guillaume de S.-Didier.

Et s'en vint à Saint-Leidier et y descendit de cheval.

De sot lo pin descavalqueron,

E aqui lor conselh tengeron.

(chap. Daball del pi van descabalgá, y aquí lo seu consell van tindre. Suposo que algún d'ells va pixá per allí, perque ya deuríe ñabé pixapins allacuanta.)

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Ils descendirent de cheval sous le pin, et là ils tinrent leur conseil.

CAT. Descabalcar (N. E. ahora con b, de Bildu, los amiguitos terroristas nazionalistas de los catalanistas). ESP. Descabalgar. PORT. Descavalgar. 

IT. Discavalcare. (chap. descabalgá: descabalgo, descabalgues, descabalgue, descabalguen o descabalgam, descabalguéu o descabalgáu, descabalguen; desmontá, se conjugue com montá; baixá del caball.)

Cavilla, s. f., lat. claviculus, cheville.

La cavilla de la sobeira peira del moly. Liv. de Sydrac, fol. 72.

La cheville de la maîtresse pierre du moulin.

Una massa de fust ab quatre cavilhas.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 286.

Une masse de bois avec quatre chevilles.

Entro la cavilha del pe.

Eluc. de las propr., fol. 96.

Jusqu'à la cheville du pied.

Un pertus del gran d'una cavilha.

Liv. de Sydrac, fol. 139.

Un trou du grand d'une cheville.

2. Cavilhatio, s. f., lat. cavillatio, cavillation, subterfuge.

Et atrobon cavilhatios e baratz e deslialezas per tolre ad altre lo sieu.

V. et Vert., fol. 15.

Et trouvent cavillations et tromperies et déloyautés pour ôter à autre le sien.

Exceptions, cavillations et cautelas.

Tit. de 1402 de Bordeaux. Bibl. Monteil.

Exceptions, cavillations et ruses.

CAT. Cavillació. ESP. Cavilación. (chap. cavilassió, de cavilá per a mal.)

3. Cavilladura, s. f., chevillure.

Car plus fortz es tals liadura

Non es sella cavilladura,

Que de tals n'i a solon far

D'autra pena.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car telle ligature est plus forte que n'est cette chevillure, laquelle, tels y en a, qui soulent faire d'autre plume.

4. Cavillar, v., cheviller.

Car s'ill cavilla neis de se

E no guarda 'ls canos de fendre.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car si elle cheville même aussitôt et ne préserve les canons de fendre.

PORT. Cavilhar.

5. Cavilhos, adj., lat. cavillosus, chicaneur, cavillateur, tracassier.

Guiraut, etz trop cavilhos.

T. D'un Seigneur et de Giraud: De so don.

Giraud, vous êtes trop chicaneur.

ANC. FR. Moult estoit bele fame la roine Frédégonde, en conseill sage et cavilleuse.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 238.

CAT. Cavillos. ESP. Caviloso. PORT. IT. Cavilloso. (chap. Cavilós)

Cazeitat, s. f, caséité, partie du lait qui produit le fromage.

Layt de vaca rete tota sa unctuositat, sobrant sa cazeitat, et quar unctuozitat may noyrish que cazeitat.

Eluc. de las propr., fol. 273.

Lait de vache retient toute son onctuosité, restant la caséité, et parce que l' onctuosité nourrit plus que la caséité.

Cazerna, s. f., débauchée.

Et jazer ab vielha cazerna,

Cant ne sent flayror de taverna.

Le Moine de Montaudon: Mot m'enueya.

Et coucher avec vieille débauchée, quand elle en sent l'odeur de la taverne.

Cazubla, s. f., chasuble. (ESP. Casulla. Chap. Cassulla.)

No 'l sebelis ses dalmatica o ses cazubla.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 29.

Ne l'ensevelit sans dalmatique ou sans chasuble.