Mostrando las entradas para la consulta parlá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta parlá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 19 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA SÉPTIMA

Bergamino, en una história sobre Primasso y lo abad de Cligny, critique la avaríssia a la que va caure lo siñó Cane della Scala.

Va fé riure lo donaire de Emilia y la seua novela a la Reina y a tots los demés y van encomiá o selebrá la insólita amonestassió feta al crusat (cruzado), pero después de que les risses se van apassiguá y se van tranquilisá tots, Filostrato, a qui li tocabe novelá, va escomensá a parlá aixina:

Bona cosa es, valeroses Siñores, assertá a un blanco que may se mou; pero raye en lo maravillós cuan un arquero li asserte an alguna cosa que apareix de repén. La vissiosa y bruta vida de los retós, en moltes coses firme blanco de maldat, sense massa dificultat done que parlá, que amonestá y que repéndre a consevol que dessicho féu: y per naixó, encara que be va fé lo home valén, que la hipócrita caridat de los flares que donen als pobres lo que convendríe doná als gorrinos o tiráu, li va fotre en cara al inquissidó, bastán mes estimo que ha de alabás aquell del que ting que parlá, lo siñó Cane della Scala, magnífic siñó.
Aixina com u escampe la seua fama per tot lo món, lo siñó Cane della Scala, a qui en moltes coses va sé favorable la fortuna, va sé un de los mes notables y magnífics Siñós del emperadó Federico II de los que se tingue notíssia a Italia. Ell, habén disposat fé una notable y maravillosa festa a Verona, a la que molta gen y de diferentes parts habíen vingut, y sobre tot homes de la corte, de repén, fore quina fore la raó, se va retractá de alló y va recompensá en algo als que habíen vingut y los va doná llisénsia.

Sol un de nom Bergamino, en veu de pito y mes florit del que podríe creure qui no lo ha escoltat, com no se li habíe donat res ni lo habíen despedit, se va quedá, esperán a vore per qué an ell se li habíe fet alló. Pero se li habíe ficat al pensamén al siñó Cane que consevol cosa que donare an éste siríe pijó que pédrela o que aventála al foc: y no li diebe res. Bergamino, después de algúns díes, veén que no lo cridaben ni li solissitaben per a res que fore propi del seu ofissi, y ademés de alló que se estabe arruinán en los gastos de albergue dels seus caballs y los seus criats, va escomensá a ficás neguitós; pero sin embargo esperabe, no pareixénli be anássen.
Y habén portat en ell tres trajes bons y rics que li habíen sigut donáts per atres Siñós, per a comparéixe honradamen a la festa, volén pagá al seu huésped, primé ni va doná un y después, esperánse encara mol mes, se va vore en la nessessidat, si volíe está mes hospedát, de donáli lo segón; y va escomensá a minjá del tersé, disposat a quedás a vore qué passabe mentres durare aquell, y anássen después. Mentres minjabe del tersé traje va passá que, están dinán lo siñó Cane, va arribá un día dabán d´ell en aspecte mol trist; lo que al vore lo siñó Cane, per a burlás de ell, li va di:
- Bergamino, ¿qué te passe? ¡Estás tan triste! Cóntamos alguna cosa. Bergamino, entonses, sense parás gens a pensá, com si mol tems u haguere pensat, acomodánla al seu cas, va contá esta história:

- Siñó meu, debéu sabé que Primasso va sé un gran entés en gramática, y va sé, mes que consevol atre, un gran improvisadó y versificadó, poeta, bardo, juglar; estes coses lo van fé tan notable y tan famós que, encara que en persona no siguere conegut a tot arreu, per lo nom y per la fama no ñabíe casi dingú que no sapiguere quí ere Primasso. Ara be, va passá que trobánse ell una vegada a París en pobre estat, com u estabe la mayoría del tems, perque lo seu mérit poc ere estimat per los que són poderosos, va sentí parlá de lo Abad de Cligny, que se creu que sigue lo prelat mes ric en riqueses propies que tingue la Iglesia de Déu, del Papa per aball; y va sentí di de ell maravilloses y magnífiques coses, que sempre teníe reunida la seua corte y may habíe negat, a consevol que estiguere allí aon ell estabe ni de minjá ni de beure, si u demanabe cuan lo abad estabe minján. Sentín aixó Primasso, com home a que li agradabe vore als homes y Siñós valiosos, va pensá en aná a vore la magnifissénsia de este abad y va preguntá aón vivíe. A lo que li va sé contestat que a unes sis milles de París, a una de les seues possesións; aon Primasso va pensá que podríe arribáy a bon hora, a la hora de minjá.
Fénse, pos, enseñá lo camí, y no trobán a dingú que aniguere cap allí, va tindre temó de extraviás y aná a pará aon no trobaríe res de minjá; per lo que, per si alló passare, per a no patí falta de minjá, va pensá en portá tres panets, considerán que aigua, que li agradabe poc, ne trobaríe a consevol puesto. Y ficánsels al pit, va empéndre lo camí y va tindre tanta sort que abáns de la hora de minjá va arribá aon estabe lo abad. Y, entrán a dins, va está mirán per tot arreu, y vista la gran multitut de taules parades y lo gran aparato de la cuina y les demés coses preparades per a diná, se va di an ell mateix:

«Verdaderamen éste es tan magnífic com se diu». Y están a totes estes coses atento, lo senescal del abad, com ya ere hora de minjá va maná que se donare aigua a les máns; Y, donada l´aigua, va assentá a tots a la taula. Y va passá per ventura que Primasso va sé colocat pressisamén enfrente de la porta de la cámara per aon lo abad eixiríe per a vindre al minjadó. Ere costum an aquella corte que a les taules ni vi, ni pá, ni res de minjá o de beure se ficabe may antes de arribá lo abad a la taula. Habén, pos, lo senescal parat les taules, va fé di al abad que, cuan li apetiguere, lo diná estabe preparat. Lo abad va fé obrí la cámara per a vindre a la sala, y al vindre va mirá cap abán, y per ventura lo primé home en qui va ficá los ulls va sé Primasso, que bastán pobre estabe de gales (arreos) y a qui ell no coneixíe en persona; y al vórel li va vindre al ánimo un pensamén de tacaño que may habíe tingut, y se va di: «¡Mira a quí ni dono del meu minjá!».
Y, tornán cap a dins, va maná que tancaren la cámara y va preguntá als que estaben en ell si algún de ells coneixíe an aquell bellaco que frente a la porta de la seua cámara estabe assentat a la taula. Tots van contestá que no. Primasso, que teníe ganes de minjá perque habíe caminat y no estabe acostumbrat a fé dijú, habén ya esperat un rato y veén que lo abad no veníe, se va traure del pit un de los tres panets que habíe portat y va escomensá a rossegál. Lo abad, después de un ratet, va maná a un dels seus familiás que mirare si sen habíe anat este Primasso. Lo familiar va contestá:
- No, siñó, minge pá, lo que amostre que lo ha portat en ell.
Va di entonses lo abad:
- Pos que ne minjo del seu, si ne té, que del nostre no ne minjará avui. Hauríe volgut lo abad que Primasso sen haguere anat, perque despachál no li pareixíe be. Primasso, com se habíe minjat un panet y lo abad no veníe, va escomensá a minjás lo segón, y tamé lay van contá al abad, que habíe manat mirá si sen habíe anat. Después, com encara no veníe lo abad, Primasso va escomensá a minjás lo tersé, y tamé lay contá al abad. Éste va escomensá a pensá y a dis:

«¿Quina novedat es esta que me ha vingut avui al ánimo?, ¿quina avaríssia?, ¿quin rencor?, ¿y per culpa de quí? Yo hay donat de minjá del meu, desde fa mols añs, a qui sel ha volgut minjá, sense mirá si gentilhome o villano, pobre o ric, mercadé o botigué, haguere sigut; y los meus ulls han vist a infinitos bellacos y may al ánimo me habíe vingut este pensamén que per culpa de éste me ha vingut avui; no me hauríe atacat tan fieramen la avaríssia per culpa de un home de baixa cuna: algún gran personaje té que sé este que me pareix un bribón». Y va volé sabé quí ere: y sen va enterá de que ere Primasso, que habíe vingut aquí a vore lo que habíe sentit de la seua magnifissénsia. Y com lo abad lo coneixíe per la seua fama de home sabio, va tindre vergoña, y, dessichós de rectificassió, de moltes maneres va pensá en honrál. Y después de diná, com conveníe a la fama de Primasso, lo va fé vestí noblemen, y donánli dinés y un caball palafrén, li va dixá al seu arbitri anássen o quedás. Primasso, habénli donat tantes grássies com va pugué, a París, de aon habíe eixit a peu, va torná a caball. Lo siñó Cane, sense cap atra explicassió va enténdre mol be lo que volíe di Bergamino, y sonrién li va di:

- Bergamino, finamen has mostrat la ofensa que te s´ha fet, la teua virtut contra la meua avaríssia, y lo que de mí dessiches. May, hasta ara en tú, había sigut assaltat per la avaríssia, pero la trauré de mí en la gayata que tú mateix
t´has inventat.
Y fen pagá la posada de Bergamino, va fé restituí los tres trajes, y an ell, vestit nobilíssimamen en un ric traje seu, donánli dinés y un palafrén, li va dixá la libertat de quedás o de anássen.

OCTAVA , com Octavio Serret, de Valderrobres.

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

Federigode los Alberighi vol y no es volgut, y en los gastos del festejá se arruine; y li quede sol un falcó, y, com no té res mes, lo done de minjá a la seua Siñora que ha vingut a casa seua; ella, cuan sen entere de aixó, cambie de ánim, lo pren per home y lo fa ric.

Habíe ya dixat de parlá Filomena y sol quedáe Dioneo (per lo seu privilegi) per parlá; ell, en alegre gesto, va di:
A mí me correspón ara parlá: y yo, caríssimes siñores, u faré de bon grado en una história en part pareguda a la pressedén, no sol per a que sapiguéu cuán poden los vostres encáns en los cors cortesos, sino per a que adeprengáu a sé vatres mateixes, cuan tingáu que otorgá los vostres galardóns sense dixá que sigue sempre la fortuna qui los consedixque. Hau de sabé que Coppo de los Borghese Domenichi, que va sé de la nostra siudat, y potsé u es encara, home de gran y reverensiada autoridat entre los nostres (y per les costums y per la virtut mol mes que per la noblesa de sang y digne de eterna fama), sén ya de avansada edat, moltes vegades sobre les coses passades en los seus veíns y en atres li agradáe contá. Ell, milló y en mes orden y en mes memória y adornat parlá que cap atre u sabíe fé, y acostumabe a contá entre atres coses que a Florenciava ñabé un jove de nom Federigo de micer Filippo Alberighi, en fets de armes y en cortessía alabat sobre tots los demés donsels de la Toscana. Este, com los passe a la mayoría de los gentilhomes, de una cortés Siñora de nom doña Giovanna se va encaprichá, als seus tems tinguda com una de les mes hermoses dones y de les mes gallardes que ñaguere a Florencia; y per a pugué conseguí lo seu amor, justabe, partissipáe a torneos, organisáe festes y donabe regalos, y tot lo seu sense cap miramén gastabe: pero ella, no menos honesta que hermosa, de cap de estes coses per nella fetes ni de lo que les fée se preocupabe.
Gastán, pos, Federigo mol mes de lo que podíe y sense conseguí res, les riqueses se van acabá, y se va torná pobre, sense datra cosa que una terra minuda, y de les rentes estretamén vivíe, y ademés de aixó un falcó de los millós del món; per lo que, mes enamorat que may y no pareixénli que podíe seguí portán una vida siudadana com volíe, a Campi, aon estabe la seua minuda hassienda, sen va aná a viure. Allí anáe cassán y sense invitá a dingú, y la seua pobresa soportáe en passiénsia. Va passá un día que, habén Federigo arribat an estos extrems, lo home de doña Giovanna se va ficá dolén, y veén arribá la mort va fé testamén; y com ere mol ric va dixá de hereu a un fill seu ya creixcudet, y después de ell, habén volgut mol a doña Giovanna, an ella, si passare que lo fill moriguere sense hereu legítim, com a heredera va constituí, y se va morí.
Quedánse, pos, viuda doña Giovanna, com es costum entre les nostres dones, al estiu en este fill seu sen anabe al campo a una possesió mol prop de la de Federigo; per lo que va passá que aquell jovenet va escomensá a fé amistat en Federigo y a entretíndres en la cassera y los gossos; y habén vist moltes vegades volá lo falcó de Federigo, agradánli extraordinariamén, dessichabe mol tíndrel, pero no se atrevíe a demanálay veén que ell lo volíe tan. Y están aixina la cosa, va passá que lo sagal se va ficá malal, de lo que la mare, mol dolguda, com no teníe res mes y lo volíe mol, estáe tot lo día a la vora dell, y no dixabe de cuidál y moltes vegades li preguntabe si dessichabe algo, rogánli que lay diguere, que ella u conseguiríe.
Lo jovenet li va di a sa mare: - mareta meua, si feu que tinga lo falcó de Federigo crec que me curaré en seguida. La Siñora, sentín aixó, se va quedá callada un rato y va escomensá a pensá qué podíe fé. Sabíe que Federigo mol la habíe volgut, y la volíe, y may de ella habíe obtingut ni una mirada; per lo que se díe: «¿cóm enviaré o aniré yo a demanáli lo falcó que es, per lo que séntigo dí, lo milló que may ha volat an estos sels, y ademés es lo que li done de minjá? ¿Y cóm hauría de sé tan desconsiderada que a un gentilhome que no té res mes, vullguera péndrelay?»
Y preocupada en tal pensamén, encara que estabe seguríssima de obtíndrel si lay demanáe, sense sabé qué di, no li contestabe a son fill, y callabe. Al final, la va animá tan lo amor de son fill, que va dessidí per a contentál que, passare lo que passare, no manaríe a dingú, sino que hi aniríe ella mateixa y lay portaríe, y va contestá:
- Fill meu, consólat y pensa en curát, que te prometixgo que lo primé que faré demá de matí sirá aná a buscál y tel portaré.
En lo que, contén lo chiquet, lo mateix día va mostrá sert reviscolamén. La Siñora, de matinet, prenén una compañera, com si anaren de passeo sen van aná a la caseta de Federigo y va preguntá per nell. Ell, com no ere temporada de cassa, estabe al hort y fee unes faenetes per allí; al sentí que doña Giovanna preguntabe per nell a la porta, extrañánse mol, se va atansá cap an ella mol contén; y ella, al vórel víndre, en señorial amabilidat se va eixecá a saludál, después de que Federigo la haguere ya saludat, y va di: - Hay vingut a arreglá les maleses que has patit per mí volénme mes de lo que haguere convingut; y la reparassió es que vull en esta compañera meua diná en tú avui.
A lo que Federigo, humilmen, va contestá:
- Siñora, cap mal men enrecordo de habé patit de vos, y sértamen esta visita me agrade ara mes que cuan podía gastá lo que hay gastat, perque sen pobre hau vingut a vórem.
Y dit aixó, avergoñit la va ressibí a la caseta, y la va portá al jardí, y com no teníe allí cap criat que les acompañare, va di:
- Siñores, esta bona dona llauradora tos fará compañía mentres yo vach a prepará lo minjá y la taula.
Ell, com no trobabe res en lo que honrá a la Siñora, maldién la seua mala fortuna, com un home fora de sí, anán cap aquí y cap allá, sense dinés ni res per a empeñá, y no volén demanáli res al llauradó de la seua terra, va vore dabán lo seu bon falcó, que estabe a la saleta a la seua percha; per lo que, no tenín datra cosa a la que agarrás, lo va pendre y com lo va vore gort va pensá que siríe una bona minjada. Y sense pensásu mes, traénli lo collá, a una criadeta lay va doná; ella lo va matá, pelá, condimentá y rostí en mol cuidado; van ficá la taula en mantels mol llustrosos, de los que encara li quedáen, y va aná aon la Siñora al vergé, y los va avisá que la taula estabe parada. La Siñora, eixecánse, va aná cap a la taula, y se van minjá, sense sabéu, al bon falcó, mentres servíe Federigo. Y cuan se van alsá de la taula, se van ficá a charrá, y cuan li va pareixe a la Siñora lo momén de díli alló per lo que habíe vingut, li va di:
- Federigo, enrecórdaten de la teua passada vida y de la meua honestidat, que potsé haigues reputat dura y cruel, no dudo que te extrañarás del meu atrevimén al sentí alló per lo que prinsipalmen hay vingut aquí; pero si tingueres fills u entendríes, sabríes cuánta forsa té l´amor que sels té; me pareix está segura de que en part me excusaríes. Pero encara que no los tens, yo que sol ne ting un, no puc dixá de seguí les leys de les demés mares, les hay de seguí contra la meua voluntat, y fora de tota conveniénsia y deber, te hay de demaná un presén que sé que te es mol volgut, y este regalo es lo teu falcó, del que lo meu chiquet se ha encaprichat tan que si no lay porto ting temó de que enpijoro de la enfermedat que té, y que se seguixque de aixó que lo perga. Y per naixó te rogo, no per l´amor que me tens, sino per la teua noblesa, que mel pugues doná per a que en este don puga di que hay conservat en vida a mon fill y per naixó te quedaré sempre obligada.
Federigo, al sentí alló que la Siñora li demanáe, y sentín que no la podíe serví perque sel habíen minjat, va escomensá a plorá abans de pugué contestá cap paraula, y estos plos creíe la Siñora que eren per lo dol de tíndre que separás del seu bon falcó, y casi li va dí que no lo volíe; va esperá la resposta de Federigo, que va sé esta:
- Siñora, desde que va vóldre Deu que en vos ficara lo meu amor, en moltes coses hay jusgat que la fortuna me ere contraria y me hay dolgut de ella, pero totes han sigut ligeres en respecte a lo que me fan en este momén, en lo que may podré está en pas en ella, pensán que vos haigáu vingut aquí a la meua pobre casa cuan, mentres va sé rica, no tos vau digná a víndre, y me demanéu este don, y ella ha fet de manera que no puga donátol; y per qué no tos u diré enseguida. Cuan vach sentí que volíeu per la vostra bondat minjá en mí, considerán la vostra exelénsia y lo vostre valor, vach creure digna y convenién cosa que tos había de oferí una pressiosa vianda dins de les meues possibilidats, per lo que, veén al falcó que me demanéu, vach pensá que ere un digne alimén per a vos: y este matí, rostit lo hau tingut al plat, pero al vore ara que lo volíeu, séntigo tanta pena per no pugué servítos que crec que may mes podré viure en pas.
Y dit aixó, les plomes y les potes y lo pic li va amostrá en testimoni de verdat. Veén aixó la Siñora, primé lo va reprendre per habé matat tan bon falcó per a donáls de minjá, y después va alabá la seua grandesa de ánim, que la pobresa no habíe pogut ni podíe abatre; después, perduda la esperansa de pugué tíndre lo falcó, y preocupada per la salut de son fill, donán les grássies a Federigo per lo honor que li habíe fet y per la seua bona voluntat, tota melancólica sen va aná y va torná en son fill. Este, be per tristesa de no habé pogut tíndre lo falcó, o per la enfermedat, no va durá mols díes, en grandíssim doló de la mare. Ella se habíe quedat mol rica y ere encara jove, y moltes vegades la van instá sons germáns a que se tornare a casá; sen va enrecordá del valor de Federigo y de la seua magnanimidat, aixó es, de habé sacrificat tal falcó per a honrála, y los va di a sons germáns:
- Yo de bon grado me quedaría viuda, pero si voleu que prenga marit, no sirá datre que Federigo de los Alberighi. A lo que los germáns, burlánse de ella, van di:
- Tonta, ¿qué es lo que dius? ¿cóm lo vols an ell, que no té res al món? - A lo que ella va contestá:
- Germáns meus, be sé que es com diéu, pero preferixco un home que nessessito riqueses que riqueses que nessessiton un home.
Los germáns, sentín la seua voluntat y veén que ere Federigo de bona cuna encara que fore pobre, tal com ella va volé, lay van entregá en totes les seues riqueses. Ell se va vore en la Siñora que tan habíe volgut, y ademés de aixó riquíssim, y en ella va viure felís, convertit en milló administradó, hasta lo final dels seus díes.


sábado, 22 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA SEXTA. NOVELA DÉSSIMA.

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells calius que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Fray Cipolla (Seba, Sebeta en honor al agüelo de les charrades) prometix an algúns llauradós amostráls la pluma o ploma del ángel Gabriel; al trobá al puesto de ella només carbó, los diu que són de aquells que van rostí a San Lorenzo (Lloréns).

Habén tots los de la compañía contat les seues históries, va vore Dioneo que an ell li tocabe contá la seua, aixina que, sense esperá que lay manare la reina, fen callá als que encara comentáen y alabáen les paraules de Guido, va escomensá:

Grassioses siñores, encara que tinga per privilegi pugué parlá de lo que mes me agrade, no vull separám de la materia de la que vatres hau parlat mol apropiadamen; seguín les vostres huelles voldría amostrátoscóm se va escapá un dels flares (frater, frare, germá) de San Antoni de una burla que li habíen preparat dos mossos. Que no tos sigue penós que me allarga una mica contán la história sansera; si mireu al sol, encara está a la mitat del sel.

Certaldo, que potsé hau sentit nomená, es una aldea de Valdelsa situada an este terreno, y, encara que es minuda, va está antigamen habitada per hómens nobles y de perres. An este lloc, com se trobáen bones pastures, acostumbrabe de aná tots los añs una vegada, a arreplegá les almoynes que li donáen los tontos, un flare de San Antoni de nom fray Sebeta, ben vist allí, no menos per lo nom que per un atra devossió, perque an aquell terreno se faien uns sebollots famosos a tota la Toscana. Ere este fray Sebeta baixotet, de pel roch y alegre gesto, y lo mes campechano del món; y ademés de aixó, no tenín cap siénsia, parláe mol be y depressa, y qui no lo haguere conegut lo hauríe pres per gran retóric, tan que haguere dit que ere lo mateix Tulio o potsé Quintiliano; y casi de tots los de la comarca ere compare o amic o ben vullgut.

Este flare, segóns la seua costum, al mes de agost sen va aná cap allí un domenge pel matí, y tots los bons hómens y les bones dones de les aldees del voltán habíen vingut a missa a la parroquia. Cuan li va pareixe be, avansán cap an ells, los va di:
- Siñores y siñós, com sabéu, la vostra costum es enviá tots los añs als pobres de Santantoni algo del vostre gra y de les vostres cullites, algúns poc y algúns mol, segóns les seues possibilidats y la seua devossió, per lo que lo beato San Antoni tos guarde los vostres animals, bous o bueys, burros, ovelles y demés. Y ademés de aixó, soléu pagá, los que estéu apuntats a la nostra cofradía (conflaría, confrariaconfrare), aquella minuda cuota que se pague una vegada al añ. Pera arreplegá estes coses hay sigut enviat per lo meu superió, es a di, lo siñó abad; y per naixó en la bendissió de Deu, después de nona, cuan sentigáu tocá les campanetes, veníu aquí fora de la iglesia, aon yo tos faré lo sermó de la manera acostumada y besaréu la creu; y ademés de aixó, com sé que tots sou devotíssims de Santantoni, com a grássia espessial tos amostraré una santíssima y antiga reliquia, que yo mateix hay portat de terres de ultramar, y es una de les plomes del ángel Gabriel (o Grabiel), que a la alcoba de la Virgen María se va quedá cuan va víndre a visitála a Nazaret.

Y dit aixó va callá y va entrá a la iglesia. Ñabíe, cuan fray Sebeta díe estes coses, entre datres mols jovens a dins de la iglesia, dos de mol espabilats y de la broma, Giovanni del Bragoniera y Biagio Pizzini; estos, después de enríuressen un rato de la reliquia de fray Sebeta, encara que eren mol amics seus y de la seua compañía, se van proposá féli alguna burla en esta pluma. Y habén sabut que fray Sebeta pel matí amorsáe al castell en un amic seu, al vórel assentat a la taula van baixá al carré aon estáe lo albergue del flare, y habíen quedat en que Biagio li donaríe conversa al criat de fray Sebeta y Giovanni teníe que buscá entre les coses del flare aquella ploma, y furtálay, per a vore qué díe ell al poble de este assunto.

Teníe fray Sebeta un criat al que algúns díen Guccio Balena y datres Guccio Imbratta, y algúns li díen Guccio Porco, que ere tan feo que ni Lippo Topo habíe pintat an algú paregut. De este fray Sebetamoltes vegades acostumáe a enríuressen están ell dabán, y díe: - Lo meu criat té nou coses que si només una de elles se trobare a Salomón, a Aristóteles o a Séneca tindríe la forsa de espentolá tot lo seu entenimén, tota la seua virtut, tota la seua santidat. ¡penséu quín home té que sé éste al que no se trobe ni cap virtut, ni entenimén ni santidat, tenín nou coses!

Y cuan li preguntáen quínes eren estes nou coses, en verso, responíe:

- Tos u diré: es calmós, pringós y mentirós; negligén, desobedién y maldién; descuidat, desmemoriat y maleducat, sense contá en que té algúns defectets, ademés de éstos que milló es calláls. Y lo que mes grássia me fa dels seus assuntos es que a tot arreu vol pendre dona y arrendá una casa, y tenín la barba llarga y negra y saginosa li pareix que es tan guapo y majo que creu que totes les dones que lo veuen se enamoren de ell y si sel dixare aniríe detrás de totes perdén les calses. Y es verdat que me es de gran ajuda, consevol que me vol parlá en secreto, ell tamé vol sentí la seua part, y si passe que me pregunten algo, té tanta temó de que yo no sápiga contestá que rápidamen conteste ell sí o no, segóns li pareix. An éste, al dixál a la fonda, fray Sebeta li habíe manat que vigilare be que dingú li tocare les seues coses, y espessialmén les alforjes, que allí estáen les coses sagrades; pero Guccio Imbratta, al que mes li agradáe está a la cuina que a un vilero damún de verdes rames, y mes si an alguna criada ensumáe per allí, habénne vist a una, grasosa, gorda, minuda y desgarbá, en un parell de cantrelles que pareixíen dos banastes de aboná y en una cara que pareixíe de los Baronci, tota suada, bruta y afumada, com un buitre se avíe a la carroña, abandonán la habitassió de fray Sebeta y totes les seues coses, allá que se va dixá caure.

Y encara que fore agost, assentánse a la vora del foc, va escomensá a parlá en ésta, que se díe Nuta, y a díli que ell ere un home noble per delegassió y que teníe mes de milientainuevefloríns, sense contá los que teníe que donáli a un atre, que eren mes o menos la mateixa cantidat, y que sabíe fé y di tantes o mes coses que lo domine unquanque. La seua capucha teníe tanta grassa o tan greix que haguere valgut per a condimentá la caldera de Altopascio, y la seua vestidura estáe esgarrada y en remiendos, y per lo voltán del coll y daball dels sobacos tot esmaltat de mugre, en mes taques y mes colós que may van tíndre los draps tártaros o indios; les seues sabates chafades y les calses descusides; li va di, com si fore lo siñó de Chatilión, que volíe donáli vestits, pulíla y tráurela de aquella casa forastera, y encara que no tindríe grans possessións, la ficaríe en estat de esperá milló fortuna; y moltes atres coses; aixó, per mol afectuosamen que u diguere, convertit en aire com li passáe en la majoría de les seues empreses, se va quedá en no res. Van trobá los dos joves a Guccio Porco ocupat en Nuta, y conténs perque se aforráen la mitat del traball, sense impedílsu dingú, van entrá a la cámara de fray Sebeta, que van trobá uberta. Aon primé van buscá van ensertá, a la alforja aon estabe la pluma van trobá un gran paquet embolicat a dins de una arqueta, y allí estáe una ploma de aquelles de la coa de un papagayo, y van pensá que deuríe sé la que habíe prometut amostráls als aldeáns. Y sértamen podíe an aquells tems fássilmen félsu creure, perque encara los lujos de Egipto no habíen arribat a la Toscana mes que en poca cantidat, no com después en grandíssima abundánsia, que va sé la ruina de tota Italia; y si eren poc coneguts an aquella comarca, encara menos per als aldeáns, que se conserváen com los antics, y no sol no habíen vist papagayos, sino que la mayoría no ne habíen sentit parlá ni de llun. Van agarrá la ploma, y per a no dixá la arqueta forra, veén carbó a un racó de la cámara, van omplí la arqueta; y tancánla y dixán totes les coses com les habíen trobat, sense que los veiguere ningú, sen van aná y se van ficá a esperá lo que diríe fray Sebeta cuan trobare lo carbó al puesto de la pluma. Los hómens y les dones sensills que estaben a missa, al sentí que voríen la pluma del arcángel Gabriel después de nona, acabada la missa sen van entroná cap a casa; y com su van aná dién uns veíns als atres, y una comare a l´atra, al acabá tots de minchá, tans hómens y tantes dones van acudí al castell que apenes cabíen allí, esperán en dessich de vore aquella pluma.

Fray Sebeta, habén omplit be la pancha y después descansat un rato, se va eixecá una mica después de nona, y sentín que una caterva de llauradós habíe vingut per a vore la pluma, li va maná a Guccio Imbratta que pujare allí en les campanetes y portare les alforges. Este, después que en prou faena de la cuina y de la Nuta se va despegá, en les coses demanades, y a pas lento, allá que va pujá, y va arribá allí sofocat, perque lo beure aigua li habíe fet unflás mol lo cuero, y com li habíe manat fray Sebeta, a la porta de la iglesia se va ficá a tocá ben fort les campanetes. Después de habés ajuntat tot lo poble, fray Sebeta, sense acatássen de que li habíen tocat les coses, va escomensá lo seu sermó y va di moltes paraules; y cuan teníe que amostrá la ploma del ángel Gabriel, dién primé en gran solemnidat lo Confiteor, va fé ensendre dos antorches, va desenrollá en cuidadet los sendals, habénse tret primé la capucha, y va traure la arqueta; y dién abans unes paraules en alabansa y lahor del arcángel Gabriel y de la seua reliquia, va obrí la arqueta. Y cuan la va vore plena de carbó, com si foren calius, no va sospechá que alló u haguere fet Guccio Balena, perque sabíe que no donáe per a tan, ni lo va maleí per no habé vigilat que algú atre no u faiguere; se va insultá an ell mateix per habéli encomanat la guarda de les seues coses, sabén que ere negligén, desobedién, descuidat y desmemoriat; pero sin embargo, sense cambiá de coló, alsán la cara y les mans al sel va di de manera que va sé sentit per tots:

- ¡Oh, Deu, alabat sigue sempre lo teu poder!

Después, tornán a tancá la arqueta y giránse cap al poble, va di: - Siñores y siñós, hau de sabé que sén yo encara mol jove vach sé enviat per un superió meu an aquella part per aon ix lo sol, y me va sé manat que buscara los privilegis de Porcellana, que, encara que com indulgénsies no costaren res, mol mes útils los són a datres que a natres; per naixó, ficánme en camí, eixín de Vinegia y anán per lo Burgo de Griegos y de allí abán cabalgán per lo reino del Garbo y per Baldacca, vach arribá al Parión, de aon, no sense sed, después de un tan vach arribá a Cerdeña. ¿Pero per qué tos vach dién tots los paísos per aon vach aná buscán? Vach arribá, passat lo estret de San Giorgio, a Estafia y a Befia, paísos mol habitats y en molta gen, y de allí vach arribá a la terra de la Mentira, aon a mols dels nostres flares y de atres religions me vach trobá, y tots anáen evitán los disgustos per amor de Deu, cuidánse poc de atres faenes cuan veíen que perseguíen la seua utilidat, no gastán mes moneda que la que no estabe acuñada per aquells paísos; y passán de allí a la terra de los Abruzzos, aon los hómens y les dones van sense socs per los montes, vestín als gorrinos en les seues mateixes tripes, y un poc mes allá me vach trobá a una gen que porten lo pa a les gallates y lo vi als morrals, desde aon vach arribá a les montañes de los vascos, aon totes les aigües corren cap aball. Y en ressumen, tan vach caminá que vach arribá hasta la India Pastinaca, aon tos juro, per lo hábit que porto, que vach vore volá als plumíferos, cosa increíble per a qui no u haygue vist; pero que no me dixo dí cap mentira Maso del Saggio a qui vach trobá allí fet un gran viachán que trencáe anous y veníe les clasques al menut. Com no podía trobá lo que estaba buscán, perque de allí abán se ha de aná per mar, tronán cap atrás, vach arribá an aquelles santes terres aon al estiu los coste lo pa gelat cuatre dinés y lo caldo no res; y allí vach trobá al venerable pare y siñó No-em-blasmeu-si-us-plau, digníssim patriarca de Jerusalén, lo que, per reverénsia al hábit que sempre hay portat de San Antoni, va voldre que veiguera totes les santes reliquies que teníe, y ne van sé tantes que, si vullguera descríuretoles totes no acabaríem may; pero per no dixátos desilusionats ton diré, sin embargo, algunes. Primeramen me va amostrá lo dit del Espíritu San, tan sansé y sano com may u va está abans, y lo tupé del serafín que se li va apareixe a San Francisco, y una de les ungles dels querubíns, y una de les costelles del Verbum, y los vestits de la santa fé católica, y algúns dels rayos de la estrella que sels va apareixe als tres Reys Magos o Reixos, de Oriente o de lleván, y una botelleta en la suó de San Miguel cuan va luchá en lo dimoni, y la mandíbula de San Lázaro y atres. Y com yo libremen li vach entregá les faldes de Montemoreno en llengua vulgar, y algúns capítuls del Caprezio que mol tems habíe estat buscán, ell me va doná alguna santa reliquia, com van sé una de les dens de la santa creu, y una botelleta en una mica del soroll de les campanes del templo de Salomón, y la pluma que tos día del arcángel Gabriel, y un dels socs de San Gherardo de Villamagna, que li vach doná, no fa mol, a Florencia, a Gherardo de los Bonsi, que li té una grandíssima devossió; y me va doná los calius als que va sé rostit lo benaventurat mártir San Lorenzo; y totes estes relíquies les vach portá aquí, y totes les ting.
Y es verdat que lo meu abad may ha dixat que les amostrara mentres no se sertifico si són verdaderes o no, pero ara que per algúns milagres fets per nelles y per cartes ressibides del patriarca se ha assegurat que són verdaderes, me ha consedit la lissénsia per a que to les amostra; pero yo, en temó de confiáles an algú atre, sempre les porto en mí. Sert es que porto la pluma del arcángel Gabriel, per a que no se faigue malbé, a una arqueta, y los calius als que va sé sucarrat San Llorens a un atra, y com les arques se assemellen tan, ya m´ha passat alguna vegada que hay pres la que no ere, y ara me ha tornat a passá; y creén que había portat la arqueta aon está la ploma, hay portat aquella aon están los calius. Lo que no reputo com a errada, sino que me pareix que ha sigut la voluntat de Deu, y que ell mateix me ha ficat la arqueta de los calius a les mans, fénme enrecordá que la festa de San Lorenzo es de aquí a dos díes; y per naixó, volén Deu que yo, al mostrátos los calius en los que lo van rostí, ensenga a les vostres almes la devossió que an ell li hau de tíndre, y aixina en ves de la pluma me va fé pendre los beneits calius bañats en la sang y aigua del cos de aquell santíssim mártir. Y per naixó, fills meus, traéutos les capuches y arriméutos aquí devotamen a vórels. Pero primé vull que sapigáu que consevol que toco estos calius y fa la siñal de la creu pot viure segú tot lo añ de que no li cremará lo foc que nol toco.

Y después de dí aixó, cantán un laude de San Llorens, va obrí la arqueta y va amostrá lo carbó, y después de que un rato la estúpida multitut haguere mirat en reverén admirassió, en mol soroll de peus tots se van arrimá a fray Sebeta, y donán almoynes mes grans de lo que acostumáen, tots li rogáen que los tocare en los calius. Per naixó, fray Sebeta, agarrán aquell carbó en les mans, damún de les camisotes blanques y faldes y datra roba, y als vels de les dones va escomensá a fé les creus mes grans que li cabíen, afirmán que tot lo caliu que se gastáe fén aquelles creus tornáe a apareixe después a la arqueta, com ell habíe vist moltes vegades. Y de tal guisa, en bon profit seu, habén crusat a tots los aldeáns, per aquella rápida invensió se va burlá de aquells que, traénli la pluma, habíen volgut enfótressen de ell. Estos, están al sermó y habén vist lo extraordinari remey que habíe trobat, y cóm se les habíe arreglat y en quines paraules, sen habíen enrit tan que pensáen que sels engancharíen les barres; y después de anássen tots, anán cap an ell, en molta festa li van contá lo que habíen fet, y después li van troná la pluma, que al añ siguién li va valdre tan com aquell día li habíen valgut los calius.
Esta história los va agradá a tota la compañía, y sen van enriure mol en fray Sebeta y la seua peregrinassió, y les reliquies vistes per nell y les que habíe portat.
La reina, com habíe acabat lo radé cuento, y en ell lo seu señorío, se va ficá de peu, se va traure la corona y, rién, lay va ficá al cap a Dioneo, y va di:

- Ara es lo tems, Dioneo, que probos la cárrega que es tíndre que guiá y goberná a les dones; ara eres rey, y reinarás de tal manera que al final del teu gobern u alabarem. Dioneo, ressibín la corona, va contestá rién: 

- Moltes vegades haureu vist reys del ajedrés que són mes majos que yo; y per sert que si me obeíu com a verdadé rey se obeix, tos faré gosá y farem bona festa. Pero dixem estes paraules; gobernaré com puga. Y fen, segóns la costum, víndre al senescal, li va maná lo que teníe que fé mentres durare lo seu señorío, y después va di:

- Valeroses siñores, de diferentes maneres se ha parlat aquí del ingenio del home, de unes cuantes anécdotes que, si la Siñora Licisca no haguere vingut aquí fa un rato (que en les seues paraules me ha donat la materia de les futures narrassións per a demá) me penso que me haguere costat mol tems trobá un tema sobre lo que parlá. Ella, com hau escoltat, ha dit que no teníe cap veína que haguere anat donsella al seu home, y ha afegit que be sabíe cuántes y quines burles seguíen fen les casades als seus homens. Pero dixán la primera part, que es cosa de criatures, penso que la segona té que sé divertida per a parlá de ella, y per naixó vull que demá se diguen, ya que la Siñora Licisca mos ha donat lo motiu, burles que per amor o per salvassió seua han fet les dones als seus homens, habénsen ells donat cuenta o no.

Parlá de tal materia los pareixíe an algunes de les dames que no ere apropiat per an elles, y li rogaben que cambiare lo tema proposat; a lo que lo rey va contestá:

- Siñores, sé lo que hay manat milló que vatres, y com está manat ya no me podreu apartá, considerán que estam a uns tems que con tal de guardás los hómens y les dones de obrá deshonestamen, tota conversa está permetuda. Pos ¿no sabéu que per la peste de este tems los juches han abandonat los tribunals, les leys tan divines com humanes están callades y ampla llissénsia per a conservá la vida se ha consedit a tot hom? Per lo que, si algo se relaje la vostra honestidat al parlá, no per a seguí en les obres res desordenat sino per a que chalon los demés y vatros, no vech perqué dingú tos u pugue traure en cara. Ademés de aixó, la nostra compañía, desde lo primé momén hasta esta hora honestíssima, per res que se digue no crec que en cap acte se taco ni sigue maculada, en la ajuda de Deu. Ademés, ¿quí no coneix la vostra honestidat? a la que no ya les converses divertides sino la temó de la mort crec que no podríe desalentá. Si algú sapiguere que vau dixá de parlá de estes burles, igual sospecharíe que ereu culpables de lo que teníeu que contá, y que per naixó no vau vullgué contáu. Be me honraréu si habéntos yo fet cas a totes, ara, habénme fet lo vostre rey, vullguéreu imposám la ley y no parlá de lo que yo mana. Dixéu, pos, esta temó mes propia de ánims baixos que de los nostres, y bona sort tingue cada una en pensá una bona história. Cuan les siñores van sentí aixó, van di que siguere aixina com an ell li fee goch; per lo que lo rey hasta la hora de sopá va doná a tots llissénsia per a fé lo que vullgueren. Estabe lo sol encara mol alt perque les narrassións habíen sigut curtes; per lo que, habénse Dioneo en los atres jovens ficat a jugá a les birles, Elisa, cridán apart a les siñores, va di: - Desde que estem aquí hay volgut portátos a un puesto, mol prop de aquí, aon no crec que cap de vatres haigue estat, y se diu lo Vall de les Dames; y hasta ara no hay vist lo momén de puguétos portá allí mes que ara, ya que lo sol está encara mol alt; y per naixó, si tos va be víndre, no ting cap duda de que cuan estigáu allí tos ficaréu contentíssimes de habéy anat.

Les siñores van di que abán, y cridán a una de les criades, sense dils res als joves, se van ficá en camí; y no habíen caminat mes de una milla cuan van arribá a la Vall de les Dames. Allí se van embutí per un camí mol estret; a la vora corríe un riuet claríssim, y tot ere mol hermós y en molta sombra, cosa de agraí an aquell tems en que la calina y la basca ere mol gran. Y segóns me va di después una de elles, lo pla que ñabíe a la vall ere tan redó com si haguere sigut dibuixat en un compás, encara que pareguere artifissi de la naturalesa y no de la ma del home; y teníe de volta poc mes de mija milla, rodejat per sis montañetes no mol altes, collets, y al puch de cada una se veíe un edifissi que teníe la forma de un castellet o fortí.

Les faldes de estes montañetes que baixaben cap al pla eren com als teatros les grades hasta la part mes baixa, com a escalóns, estretínse sempre lo sírcul. Y estaben estes faldes, les que miráen cap al michdía, totes plenes de viñes, olivés u oliveres, amelés o armelés, sirés, figueres y atres classes de ábres frutals, sense un pam de terra erm.
Les que miraben al carro del Septentrión totes eren de bosquets de carrasques, freixes (fresnos) y atres ábres verdíssims y mol drets. Lo pla de aball, sense tíndre datra entrada que aquella per aon les dames habíen vingut, estabe ple de abetos, sapíns, sipresos, llorés y de algúns pins, tan ben ordenats com si tots hagueren sigut plantats per lo milló jardiné; y entre ells poc sol o gens, inclús entonses que estabe alt, entrabe hasta enterra, que ere tot un prat de herba minuda y plena de flos de colós. Y ademés de aixó, l´aigua saltáe per les roques y al caure sonáe un brogit mol acorde al oít, y al esquichá pareixíe de llun plata fundida que caíe; y al arribá abaix al planet, arreplegada per una bona séquia, anáe a una estanca o bassa, com a vegades fan al chardí los habitáns de les siudats que poden féu.

Y ere esta bassa no mol fonda, com hasta lo pit de un home, y l´aigua allí estáe mol clara, se veíe lo fondo, que ere de gravilla y pedretes; qui no haguere tingut datra cosa que fé, hauríe pogut contáles. Y no sol al mirá se veíe lo fondo, sino tans peixets navegán per aquí y per allá, que ere una maravilla. Y no estabe tancada per l’atra vora mes que per la terra humida del prat. Lo chorro que desbordabe anáe a pará a un atra sequieta, que portáe l´aigua fora de la vall, corrén cap a les parts mes baixes.

Están aquí les joves dames, después de habéu mirat y alabat tot, sén gran la caló y veén que no podíe vóreles ningú, va dessidí bañás; y manánli a la criada que se quedare al camí per aon habíen baixat, y que mirare si veníe algú y les avisare, se van despullá y van entrá a nadá, y l'aigua amagáe los seus cossos com u faríe un cristal sutil en una rosa roija. Están elles allí, sense que se enterbolire l´aigua, van aná caminán de aquí allá detrás de los peixos, que no teníen aon amagás, y los volíen agarrá a sarpeta; y encara ne van enchampá algún. Después van eixí, se van vestí y sen van entorná, a pas lento, parlán mol de la bellesa de aquell puestet. Arribán al villorrio, a bona hora, van trobá jugán als jovens aon los habíen dixat. Pampínea, rién, los va di: - Pos ya tos ham engañat avui.

- ¿Y cóm? - va di Dioneo-. ¿Escomenséu primé les obres que les paraules?
Va dí Pampínea:

- Siñó nostre, sí.

Y en detalls los van contá de aón veníen, cóm ere lo puesto, a cuan tros estáe, y lo que habíen fet.

Lo rey, sentín parlá de la bellesa del puesto, va volé vórel, y va fé prepará lo sopá a escape; y después de habé minjat, los tres joves en los seus criats, dixán a les dames, sen van aná cap an esta valleta, y fixánsen en tot, com no habíen estat allí may, cap de ells, van alabá alló com una de les coses mes majes del món; se van bañá, se van vestí y com se fée massa tart, van torná cap a la casa, aon van trobá a les dones que dansaben una carola a un aria, cantada per Fiameta; y en elles, acabada esta cansó, entrán en conversa sobre la Vall de les Dames, moltes alabanses se van di.
Lo rey, fen víndre al senescal, li va maná que ensondemá de matí se prepararen les coses y fore portat algún llit per si algú vullguere fé la michdiada. Después de aixó, fen víndre llums y vi y dolsaines, va maná que tot lo món se ficare a ballá; y habén escomensat Pánfilo una dansa per voluntat seua, lo rey, giránse cap a Elisa, li va di:
- Hermosa jove, avui me hau fet lo honor de donám la corona, y yo vull fétos esta nit lo de la cansó; y per naixó ne podrás cantá una que digue lo que mes te agrado.

A lo que Elisa va contestá sonrién que de bona gana, y en veu suaveta va escomensá de esta guisa:

Amor, si de les teues garres yo ixquera

no podríe passá

que datre dels teus hams mes mossegare.

Yo era una chiqueta cuan vach entrá a la teua guiarra

creén que ere gran y dolsa pas,

les armes me vach dixá per enterra

com qui confíe en un que diu verdat,

tú, desleal tirano, eres rapás

y me vas fé caure

en lo teu armamén y en la teua garra fiera.

después, ben apretada en les teues cadenes,

al que va naixe per a sé verdugo meu,

plena de tristes llágrimes y penes

cárcel me vas doná, y me vas pendre lo albedrío;

y es tan du y cruel lo seu señorío

que no poden conmoure

lo seu cor los meus suspiros ni ulleres.

Los meus rogs tots se los emporte lo ven:

dingú me escolte ni me vol sentí,

y, si cada hora creix lo meu tormén,

vivín en doló no sé morí,

¡Ay, dolte, siñó, del meu patí!

Lo que no puc fé

fésu tú, y dónameu lligat en forma fiera.

Y si no vols, per lo menos solta
lo nugo en que me lligue la esperansa.

¡Ah, que la libertat me sigue tornada!

Pos yo tindré, si u fas, confiansa

en torná a sé guapa sense tardansa;

y sense mes patimén

que en blanca y roija flo yo me tornara.

Después de habé acabat la cansó en un suspiro, encara que tots se maravillaren de tals paraules, ningú va ñabé que puguere adiviná quí ere la raó de cantá aixina.
Lo rey, que estabe de bon humor, fen cridá a Tíndaro, li va maná que traguere la cornamusa, y al són de ella va fé ballá moltes danses; y cuan ya bona part de la nit habíe passat, los va di a tots que sen anigueren a dormí.

ACABE LA SEXTA JORNADA.

cornamusa (del francés cornemuse, formada de corne cuerno y muse, divertirse o vagar)

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IX.

IX.

Compreníe Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap, desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afáns, en los sensills y múltiples detalls de cada día.

Per la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc, lo Moñigo.
La historia de la vall se reconstruíe dabán de la seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada.
Potsé, simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó", que ere lo origen de la vida y lo seu misteri.
Cuan Gerardo sen va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de tots los seus fills.
La mare afirmabe que Gerardo "ere lo mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués, que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo, lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons 
germáns, en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén, inexplicable.

L´atre fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un restaurán y un barco de cabotaje.
Pero Gerardo, lo Indiano, no u va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos, perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano. Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje, dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio. Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero, segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses. César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don Antonino, lo marqués.
La Mica li va agarrá mol cariño al poble de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va" o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres barcos de cabotaje.
A la vall, la Mica no disponíe de assó y, sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná.
Raderamen, la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano, Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla, desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la Micaela, díe dell que ere
"lo mes tímit de tots" y de que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns pera di dell una cosa que no fore serta.

Cuan van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a la gola. En verdat, no teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en dixás caure al atre costat de la tapia. 

U va fé blanamen, en una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:

- Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?

Don José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat interiormen.
Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc, seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes dissimulades an terra.
¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los ñirvis a Daniel, lo Mussol.

- ¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.

- ¡Scht!

Lo contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.

Ya estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo sacsaré la pomera.

Y va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades. Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo va dixá de sacsá la pomera.

- Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una extraña veu.

Daniel y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:

- Baixa de pressa; hi deuen está.

Daniel, lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns, pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá convensut al Tiñós:

- Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.

La temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol, sonabe alterada, en un to superió al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua exitassió anabe en aumén:

- ¡Ojito, Moñigo!

- Yo vach eixín.

- ¡Nassos!

- Gallina lo que salto primé la tapia.

No es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo Mussol, después de alló, se inclinabe a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena, algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.

- Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.

Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe. La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:

- ¿Tos agraden les mansanes?

Va tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo Mussol:

- Siiií...

Se va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes cadaú y veníu en mí.

Li van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna, y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut.
La Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel, lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.

Los brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al espay igual que una bambolla de sabó.

- Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.

Daniel, lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret" ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues dos manetes, ligeres y vitals.

La Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá encara mes.
Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.

Los va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.

- Ara podéu anáton - va acabá.

Los tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó, y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo Moñigo, va mirá de reull al Mussol.
Caminabe este en la boca uberta y los ulls ausséns, com extassiat.
Lo Moñigo lo va sacsá de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.

Y, sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del apotecari.

sábado, 29 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA NOVENA.

Bernabó de Génova, engañat per Ambruogiuolo, perd lo seu y mane matá a la seua dona, inossén; ésta se salve y, en hábit de home, servix al sultán; trobe al engañadó y porte a Bernabó a Alejandría aon, castigat lo estafadó, tornán a ficás vestits de dona, jun en lo home, rics tornen a Génova

Habén Elisa en la seua triste história cumplit lo seu deber, la Reina Filomena, que hermosa y alta de estatura ere, mes que cap atra amable y sonrién de rostro, va di:

- Lo pacte fet en Dioneo té que sé respetat y, aixina, no quedán mes que ell y que yo per novelá, diré yo la meua história primé y ell, com u va demaná per mersé, sirá lo radé que la digue. Y dit aixó, aixina va escomensá:
Ñabíen a París, a un albergue, uns cuans importantíssims mercadés italiáns, uns per un assunto y atres per uns atres. Habén sopat una nit tots, van escomensá a parlá de diferentes coses, y passán de una conversa a un atra, van arribá a parlá de les seues dones, que habíen dixat a les seues cases; y fen bromes va escomensá a di un:

- Yo no sé lo que fará la meua, pero sí sé be que, cuan aquí me se fique per dabán alguna joveneta que me agrade, dixo a una vora l´amor que li ting a la meua dona y trac de ella lo plaé que puc.
Un atre va contestá:
- Y yo fach lo mateix, perque si crec que la meua dona té alguna aventura, la té, y si no u crec, tamé la té; y per naixó, lo que se fa que se faigue: lo que lo burro fot contra la paret, ixo ressibix.

Lo tersé va arribá a la mateixa opinió, y a tots los pareixíe que estáen de acuerdo en que les dones dixades per nells no perdíen lo tems.
Sol un, que teníe per nom Bernabó Lomellin de Génova, va di lo contrari, afirmán que ell, per espessial grássia de Déu, teníe per cónyuge a la dona mes cumplida en totes aquelles virtuts que dona o caballé o donsella pot tindre, que potsé a Italia no ñaguere datra igual: perque ere hermosa de cos y encara bastán jove, y templada y forta, y res ñabíe propi de dona, com bordá
laboresde seda, fé calseta y coses paregudes, que no faiguere milló que cap. Ademés de aixó no se podíe trobá cap escudero, o criat si volém cridál aixina, que puguere serví milló la taula de un siñó del que ella servíe, sabíe mol y ere discreta. Ademés de aixó, sabíe montá a caball, goberná un falcó, llichí y escriure y contá una história milló que si fore un mercadé; y de aixó, después de moltes atres alabanses, va arribá a lo que se parlabe allí, afirmán en juramén que cap atra mes honesta ni mes casta se podíe trobá que ella; pel que creíe ell que, si deu añs o per sempre estiguere fora de casa, ella no se entendríe en datre home en tals assuntos. Ñabíe entre estos mercadés que aixina parlaben un jove de nom Ambruogiuolo de Piacenza, que an esta radera alabansa que Bernabó habíe fet de la seua dona va escomensá a fótre les mes grans carcañades del món, y li va preguntá si lo emperadó li habíe consedit aquell privilegio sobre tots los demés homes. Bernabó, una mica mosquejat, va di que no lo emperadó sino Déu, qui teníe algo mes de podé que lo emperadó, li habíe consedit aquella grássia. Entonses va di Ambruogiuolo:
- Bernabó, yo no dudo de que creus di la verdat, pero segóns me pareix, has mirat poc la naturalesa de les coses, perque si la hagueres mirat, no te crec de tan torpe ingenio que no hagueres vist an ella coses que te faríen parlá en mes cautela sobre este assunto. Y per a que no cregues que natros, que mol libremen ham parlat de les nostres dones, cregám tindre una dona feta de un atra pasta que la teua y ham parlat aixina per un espabil natural, vull charrá una mica en tú sobre esta materia. Sempre hay entés que lo home es lo animal mes noble que va sé creát per Déu entre los mortals, y después la dona; pero lo home, tal com generalmén se creu y veu en les obres, es mes perfecte, y tenín mes perfecsió, sense falta té que tindre mes gran firmesa, y la té perque universalmen les dones són mes caprichoses y volubles (
ladonna é mobile), y lo perqué se podríe en moltes raóns naturals demostrá, pero ara u dixaré a una vora. Si lo home, que es de mes gran firmesa, no pot ressistís, no diguém ya a una que lay rogo, sino a no dessichá an alguna que an ell li faigue tilín, y ademés de dessichála faigue tot lo que pugue per a está en ella, y alló no una vegada al mes sino mil al día li passe, ¿qué esperes que una dona, naturalmén caprichosa, pugue fé dabán dels rogs, los piropos y mil atres trucos que fa aná un home que la ame? ¿creus que podrá ressistís? Sértamen, encara que u afirmos no crec que u cregues; la teua dona es de carn y ós, com u són totes les demés. Es possible, encara que sigue honestíssima, que faigue lo que fan les atres: y no es possible negá res tan absolutamen ni afirmá lo contrari, com u fas tú.
A lo que Bernabó va contestá y va di:
- Yo soc mercadé y no filósofo, y com a mercadé contestaré; y dic que sé que lo que dius los pot passá a les néssies, que no tenen cap pudor; pero aquelles que sábies són tenen tanta solissitut per lo seu honor que se fan mes fortes que los homes, y de éstes es la meua.

Va di entonses Ambruogiuolo:

- Verdaderamen si per cada vegada que sediguéren a tals assuntos los creixquére un cuerno (baña) al fron, que donare testimoni del que habíen fet, crec yo que poques ñauríe que se dixáren engatussá, pero com lo cuerno no naix y no sels note, cuan poden los fiquen de amagatóns. Pots tindre aixó per sert, que sol es casta la que no ha sigut festejada per dingú, o si va festejá ella, la que no va sé escoltada. Y encara que yo sápiga per naturals y diverses raóns que les coses són aixina, no parlaría tan cumplidamen com u fach si no ne haguera ficat a proba moltes vegades a moltes dones; y te dic que si yo estiguera a la vora de la teua dona santíssima, crec que en poc tems la portaría a lo que ya hay portat a datres.

Bernabó, enfadat com un mico o macaco, va contestá:
- Lo debatí en paraules podríe allargás massa: tú diríes y yo diría, y al final no serviríe de res. Pero ya que dius que totes se pleguen tan fássilmen y que lo teu ingenio es tan, per a que te asseguros de la honestidat de la meua dona estic disposat a que me tallon lo cap si may pots conduíla al llit; y si no pots, no vull mes que pérgues mil floríns de or.

Ambruogiuolo, acalorat sobre lo assunto, va contestá:

- Bernabó, no sé qué faría en la teua sang si te guañara; pero si vols tindre una proba del que te hay explicat, aposta sing mil floríns de or dels teus, que tenen que sét menos volguts que esta calibóssia tan dura, contra mil dels meus, y men aniré a Génova y abáns de tres mesos desde que men hayga anat, hauré fet la meua voluntat en la teua dona, y en siñal de alló portaré en mí algunes de les seues coses mes pressiades, y tals y tans indissis que tú mateix conféssos que es verdat, en la condissió de que me dónos la teua paraula de no vindre a Génova abáns de este tems ni li escriurás res sobre este assunto.

Bernabó va asseptá la aposta, y encara que los atres mercadés que allí estaben van probá de estorbá aquell fet, veén que un gran mal podíe víndres, estaben sin embargo tan ensésos los ánims dels dos mercadés que, contra la voluntat dels atres, se van comprométre la un en l´atre y van firmá dos escrits. Y fet lo compromís, Bernabó se va quedá y Ambruogiuolo tan pronte com va pugué sen va aná cap a Génova.
Y quedánse allí algúns díes y en molta cautela informánse del nom del barri y de les costums de la Siñora, va sentí de ella lo que li habíe sentit a Bernabó; pel que li va paréixe habé emprés una néssia empresa. Pero sin embargo, habén conegut a una pobre dona que mol anabe a casa seua y a la que la Siñora volíe mol, la va corrómpre en dinés (soborná) y a dins de un baúl construít per al seu propósit, se va fé portá no sol a la casa sino a la alcoba de la noble Siñora: y allí, com si an alguna part vullguere anássen la pobre dona, segóns les órdens donades per Ambruogiuolo, li va demaná que la guardare algúns díes.

Quedánse, pos, lo baúl a la habitassió y arribada la nit, cuan Ambruogiuolo va pensá que la Siñora dormíe, obrínla en sertes ferramentes que portabe, va eixí a la alcoba en silénsio, a la que ñabíe una llum ensesa. Va escomensá a mirá y a guardás a la memória la decorassió de la cámara, les pintures y totes les demés coses notables que an ella ñabíe. Después, arrimánse al llit y veén que la Siñora y una sagaleta que en ella estabe dormíen com a socs, desplayet la va destapá tota y va vore que ere tan hermosa despullada com vestida, y cap siñal (marca) per a podé contála li va vore fora de una que teníe a la mamella esquerra, que ere una peca y en rogle uns pelets rubios com l´or; y vist aixó, en cuidadet la va torná a tapá, encara que, veénla tan hermosa, li van entrá ganes de aventurá la seua vida y gitásseli al costat.
Pero com habíe sentit que ere tan rigurosa y fura en aquells assuntos no se va arriesgá y, quedánse la mayoría de la nit per la alcoba ben a gust, una bossa y una saya va traure de un cofre seu, y uns anells y una correcha (un sinto), y ficán tot alló a la seua arca, ell tamé se va embutí a dins, y la va tancá tal com estabe abáns: y lo mateix va fé dos nits sense que la Siñora sen donare cuenta de res. Arribat lo tersé día, segóns la orden donada, la bona dona va torná a per l´arca, y se la va emportá; eixín de ella Ambruogiuolo y recompensán a la dona segóns li habíe prometut, lo mes pronte que va pugué en aquelles coses sen va entorná a París abáns del plasso que se habíen ficat. Allí, cridán als mercadés que habíen estat preséns a les paraules y a la aposta, están presén Bernabó va di que habíe guañat la aposta que habíe fet, ya que habíe conseguit alló que habíen apostat: y de que alló ere verdat, primé va dibuixá la forma de la alcoba y les pintures que an ella ñabíe, y después va enseñá les coses de ella que se habíe emportat, afirmán que les hi habíe donat. Va confessá Bernabó que aixina ere la cámara com ell diebe y que, ademés, reconeixíe que aquelles coses verdaderamen habíen sigut de la seua dona; pero va di que habíe pogut per algúns dels criats de la casa sabé les característiques de la alcoba y del mateix modo habé conseguit les coses; pel que, si no diebe res mes, no li pareixíe que en alló ñaguere prou per a donás per guañat. Pel que Ambruogiuolo va di:

- En verdat que en aixó tindríe que ñabé prou, pero com vols que diga algo mes, u diré. Te dic que la Siñora Zinevra, la teua dona, té daball de la mamella esquerra una peca grandeta, y al voltán uns pelets rubios com l´or.
Cuan Bernabó va sentí aixó, li va paréixe que li habíen enclavat un gaviñet al cor, tan doló va sentí, y en la cara cambiada, sense di cap paraula, va doná siñals manifestes de sé verdat lo que Ambruogiuolo diebe; y después de un ratet va di:

- Siñós, lo que diu Ambruogiuolo es verdat, y per naixó, habén guañat, que vingue cuan vullgue y se li pagará.
Y aixina se li va pagá al día siguién, y Bernabó, eixín de París, en cruels intensións contra la seua dona, cap a Génova sen va aná. Y arrimánse allí, no va volé entrá a la siudat, sino que se va quedá a unes vin milles a una de les seues possesións; y a un criat seu, del que mol se fiabe, en dos caballs y en les seues cartes va enviá a Génova, escribínli a la Siñora que habíe tornat y que vinguere a trobál. Al criat li va maná que, cuan estiguere en la Siñora, allí aon milló li pareguere, la matare y tornare aon estabe ell. Arribat, pos, lo criat a Génova y entregades les cartes y feta la seua embajada, va sé ressibit per la Siñora en gran alegría; y ella al matí siguién, montán en lo criat a caball, cap a la seua possessió se va ficá en camí; y caminán juns y parlán de diferentes coses, van arribá a una valleta mol fonda y solitaria y rodejada (voltada) per altes roques y ábres; y pareixénli al criat un puesto aon podíe en seguridat cumplí la órden del seu siñó, traén lo gaviñet y agarrán a la Siñora pel bras va di:
- Siñora, encomanéu la vostra alma a Déu, no aniréu mes abán, es nessessari que morigáu.

La Siñora, veén lo gaviñet y sentín les paraules, tota espantada, va di:

- ¡Mersé, per Déu! Abáns de que me matos dísme en qué te hay ofés per a que tingues que matám.

- Siñora - va di lo criat - , a mí no me hau ofés en res, pero en qué hau ofés al vostre home yo no u sé, ell me va maná que, sense tíndretos cap misericórdia, an este camí tos matara: y si no u fach me va amenassá en fém penjá. Sabéu be qué obligat li estic y que no puc díli que no a consevol cosa que ell me ordeno: sap Déu que per vos séntigo compassió, pero no puc fé datra cosa.

A lo que la Siñora, plorán, va di:

- ¡Ay, mersé per Déu!, no vullgues convertít en assessino de qui no te ha ofés per serví a un atre. Déu, que tot u sap, sap que no hay fet may res pel que tinga que ressibí tal pago de lo meu home. Pero dixém ara aixó; pots, si vols, a la vegada agradá a Déu, al teu siñó y a mí, fému de esta manera: agarra estes robes meues, y dónam lo teu jubón (jaqueteta) y una capa, y en elles torna al teu siñó y lo meu y disli que me has matat; y te juro que men aniré an algún puesto aon may ni a tú ni an ell tos arribo cap notíssia meua. Lo criat, que contra lo seu gust la teníe que matá, fássilmen se va apiadá; pel que va agarrá les seues robes y li va doná una jaqueteta seua y una capa en capucha, y algúns dinés, y li va rogá que de aquelles comarques se alluñare, la va dixá a peu a la vall y sen va aná aon lo seu siñó, al que li va di que no sol la seua orden habíe sigut cumplida, sino que lo cos de ella lo habíe aviát a uns llops. Bernabó, después de un tems, sen va entorná a Génova y, cuan se va sabé lo que habíe fet, va sé mol recriminat.
La Siñora, quedánse sola y desconsolada, al vindre la nit, disfrassánse tan be com va pugué va aná a una aldeaprop de allí y li va comprá a una agüeleta lo que nessessitabe, va arreglá la jaqueta a la seua medida, y la va acursá, y se va fé en la camisa un parell de miges y se va tallá lo pel. Com si fore un mariné, cap al mar sen va aná, aon per ventura va trobá a un noblecatalá de nom señer en Cararh, que de una nave seua, que estabe algo alluñada de allí, habíe baixat a refrescás a una fon de Alba; entrán en ell en conversa, la va contratá per criat, y va pujá en ell a la nave, fénse cridá Sicurán de Finale. Allí, en millós robes vestit en indumentária de gentilhome, lo va escomensá a serví tan be que mol li va agradá.
No va passá mol tems desde entonses que este catalá en la seua cárrega va navegá cap a Alejandría y li va portá al sultán uns falcóns peregrinos, pareguts als esparvés, y los hi va regalá; y habénlo lo sultán invitat a minjá alguna vegada y vistes les maneres de Sicurán que sempre anabe a aténdrel, y agradánli, lay va demaná al catalá, y éste, encara que du li va paréixe separás de ell (ella), lay va dixá. Sicurán en poc tems tamé la grássia y l´amor del sultán va conquistá en lo seu esmero, pel que en lo pas del tems va passá que, tenínse que fé a serta época del añ una gran reunió de mercadés cristianos y mussulmáns, com una fira, a Acre, que estabe al Señorío del sultán, y per a que los mercadés y les mercansíes segures estigueren, sempre habíe acostumbrat lo sultán a enviá allí, ademés de als atres ofissials, algúns dels seus dignataris en gen que atenguere a la guardia. Per an esta fira, arribat lo tems, va enviá a Sicurán, que ya coneixíe mol be la llengua.

Están, pos, Sicurán a Acre com siñó y capitá de la guardia dels mercadés y les mercansíes, y desempeñán allí be lo que tocabe pel seu ofissi, y donán voltes vigilán, veén a mols mercadés sicilianos y pissanos y genovesos y venessiáns y atres italiáns, en ells de bon grado se entreteníe, recordán la seua terra.
Ara, va passá una vegada que, habén ell un día desmontat a un almassén de mercadés venessiáns, va vore entre atres joyes una bossa y una correcha que enseguida va reconéixe com que habíen sigut seues. Sense fé cap gesto, amablemen va preguntá de quí eren y si les veníen. Habíe vingut allí Ambruogiuolo de Piacenza en moltes mercansíes en una nave de venessiáns, y al sentí que lo capitán de la guardia preguntabe de quí eren, va doná unes passes cap abán y, enriénsen, va di:
- Micer, les coses són meues, y no les veng, pero si tos agraden to les (donaré) daré en gust. Sicurán, veénlo riure, va sospechá que l´habíe reconegut en algún gesto; pero, ficán la cara seria, va di:
- Ten enríus potsé perque me veus a mí, home de armes, aná preguntán sobre estes coses de dones. Va di Ambruogiuolo:
- Micer, no men enric de aixó, sino del modo en que les vach conseguí. A lo que Sicurán va di:

- ¡Ah, aixina Déu te dóno bona ventura, si te apetix, dísme cóm les vas conseguí!

- Micer - va di Ambruogiuolo - , me les va doná en alguna atra cosa una noble Siñora de Génova, Zinevra, dona de Bernabó Lomellin, una nit que me vach gitá en ella, y me va rogá que pel seu amor les guardara. Ara, men enric perque me hay enrecordat de la tontina de Bernabó, que va está tan loco de apostá sing mil floríns de or contra mil meus a que la seua dona no se rendíe a la meua voluntat; cosa que vach fé yo y vach guañá la aposta; y ell, a qui se tendríe que castigá per la seua brutalidat en ves de an ella per habé fet lo que totes les dones fan, tornán de París a Génova, segóns u hay sentit, la va fé matá. Sicurán, al sentí aixó, va compéndre quina habíe sigut la raó de la ira de Bernabó contra nella y va vore que éste ere lo culpable de tot lo seu mal; y va dessidí al seu interió no dixál seguí impune. Va fé vore, pos, Sicurán que li habíe agradat mol esta história y va trabá en ell una estreta familiaridat, tanta que, per los seus consells, Ambruogiuolo, acabada la fira, en ell y en totes les seues coses sen va aná a Alejandría, aon Sicurán li va encarregá un negossi y li va dixá en depósit bastáns dels seus dinés, pel que ell, veénse traure gran profit, se quedabe de bona gana. Sicurán, preocupat de demostráli la seua inossénsia a Bernabó, no va descansá hasta que, en ajuda de algúns grans mercadés genovesos que a Alejandría estaben, trobán extrañes raóns, lo va fé vindre; y están éste en pobre estat, per algún amic seu lo va fé ressibí de amagatontes hasta lo momén que li va pareixe adecuat per a fé lo que cavilabe. Habíe ya Sicurán fet contáli a Ambruogiuolo la história dabán del sultán, y al sultán li va agradá, pero después de vore allí a Bernabó, pensán que no teníe que doná llargues a la faena, buscán lo momén adecuat, li va demaná al sultán que cridare a Ambruogiuolo y a Bernabó, y que en presénsia de Bernabó, si no podíe fes fássilmen, en severidat se li arrancare a Ambruogiuolo la verdat de cóm habíe sigut alló del que ell vassilabe o fanfarronejabe.
Arribán Ambruogiuolo y Bernabó dabán del sultán, en presénsia de mols, en cara seria, a Ambruogiuolo li va maná que diguere la verdat de cóm habíe guañat a Bernabó sing mil floríns de or; y estabe presén allí Sicurán, en qui confiabe mol Ambruogiuolo, y ell en la cara mol mes enfurruñada lo amenassabe en tortures si no diebe la verdat. Pel que Ambruogiuolo, acollonit y obligat, en presénsia de Bernabó y de mols atres, no esperán mes castic que torná los sing mil floríns de or y les coses, cóm habíe anat lo assunto va contá. Y habénu contat Ambruogiuolo, Sicurán, com delegat del sultán en alló, giránse cap a Bernabó, li va di:
- ¿Y tú, qué li vas fé per esta mentira a la teua dona?
A lo que Bernabó va contestá:
- Yo, portat de la ira per la pérdua dels meus dinés y de la vergoña pel deshonor que me pareixíe habé ressibit de la meua dona, vach fé que un criat meu la matare, y segóns lo que ell me va contá, pronte va sé engullida per mols llops.
Dites totes estes coses en presénsia del sultán y per nell sentides y enteses totes, no sabén ell encara aón volíe arribá Sicurán (que aixó li habíe demanat), li va di Sicurán:

- Siñó meu, claramen podéu vore cuán aquella bona Siñora podíe gloriás del amán y del home; perque lo amán la prive del honor tacán en mentires la seua fama y aparte de ella al home; y lo home, mes cregut de les falsedats de atres que de la verdat que ell per llarga experiénsia podíe sabé, la fa matá y destripá per los llops y ademés de aixó, es tan poc lo cariño y l´amor que tan l´amic com l´home li tenen que, están mol tems en ella, ningú la coneix. Si se pot castigá al estafadó y perdoná al estafat, faré que vingue ella dabán la vostra presénsia. Lo sultán, disposat en este assunto a contentá a Sicurán en tot, va di que sí, que faiguere vindre a la dona. Se maravillabe mol Bernabó, que firmemen la creíe morta; y Ambruogiuolo, veén vindre lo mal, no sol teníe temó ara de torná los dinés. Feta, pos, la consesió pel sultán a Sicurán, éste, plorán y aginollánse dabán del sultán, va abandoná la veu de home y va di en la seua veu natural:
- Siñó meu, yo soc la misserable y desventurada Zinevra, y porto sis añs voltán disfrassada de home pel món, per culpa de este traidó Ambruogiuolo, y per este infame y cruel home entregada a la mort a máns del seu criat y a sé despellotada per los llops. Y esgarránse los vestits y mostrán les dos cantrelles, va fé evidén que ere dona al sultán y a tots los demés; giránse después a Ambruogiuolo, preguntánli en insultos cuán, segóns fanfarronejáe, se habíe gitat en ella. Ell, reconeixénla y mut de vergoña, no diebe res. Lo sultán, que sempre per home la habíe tingut, veén y sentín aixó, tan se va maravillá que se pensabe que alló ere un somni. Pero después de passásseli lo encantamén, veén la verdat, va loá (alabá) en máxima alabansa la vida y la constánsia y les costums y la virtut de Zinevra, hasta entonses cridada Sicurán. Y fen portá riquíssims vestits de dona y dames que li faiguéren compañía segóns la petissió feta per nella, a Bernabó li va perdoná lo habéla fet matá, y ell se li va aviá als peus plorán y li va demaná perdó moltes vegades, y ella benignamen lo va perdoná, lo va fé eixecás y lo va abrassá com al seu home.
Lo sultán después va maná que Ambruogiuolo an algún puesto de la siudat fore lligat al sol a un poste y enviscat o en mel, y que de allí no lo traguéren hasta que caiguere; y aixina se va fé. Después de aixó, va maná que lo que habíe sigut de Ambruogiuolo se li donare a la Siñora, que no ere menos de deu mil doblas: y ell, fen prepará una hermossíssima festa, va honrá a Bernabó com a home de la Siñora Zinevra, y a la Siñora Zinevra com mol valenta dona, y li va doná, tan en joyes com en vajilla de or y de plata com en dinés, un atre tan, que valíe unes deu mil doblas.
Y fen prepará un barco per an ells, después de acabás la festa que los fée, los va doná llisénsia per a torná a Génova, aon forrats y en gran alegría van torná, y en máxim honor van sé ressibits, espessialmen la Siñora Zinevra, a qui tots creíen morta; y sempre va sé reputada de gran virtut mentres va viure.

Ambruogiuolo, lo mateix día que va sé lligat al piló y enviscat en mel, en grandíssim estorbo per les mosques, avespes, formigues y tabáns, dels que aquell país está plenet, va morí y va sé rossegat hasta los óssos. Estos, blangs y penján dels tendóns, durán mol tems, sense sé tocats de allí, de la seua maldat van sé testimoni a consevol que los vée. Y aixina lo burladó va sé burlat.


Déssima