champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Nastagio de los Onesti, que volíe a una de los Traversari, gaste les seues riqueses sense sé amat; sen va, importunat per los seus, a Chiassi, allí veu a un caballé que perseguix a una jove, la mate, y se la mingen dos gossos. Invite als seus paréns y a la dona volguda a amorsá aon está ell; ella veu cóm fan trossos a la jove, y teménse un cas paregut, pren per home a Nastagio.
Al callá Laureta, per orden de la reina va escomensá Filomena: Amables siñores, tal com la nostra piedat se alabe, aixina es castigada tamé la nostra crueldat per la justíssia divina; per a demostrátosu, y donátos materia de gitála per a sempre de vatres, tos contaré una história no menos lamentable que deleitosa.
A Rávena, siudat mol antigua de la Romania, ha ñagut mols nobles y rics hómens, entre los cuals un jove de nom Nastagio de los Onesti, que per la mort de son pare y de un tío seu va quedá mol ric; este, aixina com los passe als joves, están sense dona, se va enamorá de una filla de micer Paolo Traversaro, mol mes noble de lo que ell ere, tenín esperansa de pugué induíla a vóldrel en les seus obres. Estes obres, encara que foren grandíssimes, bones y loables, no li valíen per a res, y encara pareixíe que lo perjudicaben. Tan cruel y fura se mostrabe la joveneta amada, tan estirada y desdeñosa (potsé fore per la seua hermosura o la seua noblesa) que ni ell ni res que ell faiguere li agradabe. Aixó li ere tan penós de soportá a Nastagio, que moltes vegades per doló, después de habés lamentat, li va víndre lo dessich de matás; pero refrenánse, sin embargo, se va proposá moltes vegades dixála, y, si puguere, odiála com ella lo odiabe an ell. Pero en vano va pendre esta dessisió, perque pareixíe que contra mes li faltabe la esperansa, mes se multiplicabe lo seu amor. Perseverán, pos, lo jove en vóldre y en gastá sense mida, los va pareixe an algúns dels seus amics y paréns que ell mateix y lo que teníe se consumiríen; per lo que moltes vegades li van rogá y aconsellá que sen aniguere de Rávena an algún atre puesto durán un tems, perque, fénu aixina, faríe disminuí lo amor y los gastos. De este consell moltes vegades sen va enfótre Nastagio; pero, sin embargo, sén requerit per nells, no podén di que no, va di que u faríe, y fen fé grans preparatius, com si a Fransa o a España o an algún atre puesto llun sen aniguere, va montá a caball y acompañat per algúns dels seus amics, va eixí de Rávena y sen va aná a un puesto a unes tres milles de Rávena, que se díe Chiassi; y fen montá allí pabellóns y tendes, va di a los que lo habíen acompañat que volíe quedás allí y que ells sen entornaren cap a Rávena. Quedánse aquí, pos, Nastagio, va escomensá a donás la milló vida y mes magnífica que may dingú la va viure, ara an éstos y ara an aquells invitáe a sopá y a amorsá. Va passá que un divendres, casi a la entrada de mach, fen un tems boníssim, y escomensán ell a pensá en la seua cruel Siñora, va maná a tots los seus criats que lo dixaren sol, per a pugué pensá mes al seu gust, y tirán un peu dabán del atre, pensán y cavilán, se va quedá encantat. Habén passat ya casi la hora quinta del día, y habénse embutit ya una mija milla per lo piná, sense enrecordássen de minjá ni de cap atra cosa, de repén li va pareixe sentí uns grandíssim plos y uns ays altíssims que soltáe una dona, per lo que, trencats los seus dolsos pensaméns, va eixecá lo cap per a vore qué ere, y se va maravillá veénse a dins del piná; y ademés de aixó, mirán cap a abán va vore víndre per un bosquet bastán espés de boixos, grévols y romigueres, corrén cap aon estabe, una majíssima jove despullada, desmelenada y tota esgarrapada y ñafrada per les rames y les gavarreres, plorán y demanán piedat a crits; y ademés de aixó, va vore als seus flancos dos grans y fieros mastíns, que, corrén detrás de ella, moltes vegades cuan la enchampáen la mossegáen; y detrás de ella va vore víndre sobre un caball negre a un caballé moreno, en cara de pocs amics, en una espasa desenvainada a la ma, amenassánla de mort en paraules espantoses e injurioses. Aixó al mateix tems lo va maravillá y espantá, pero tamé va despertá al seu ánim la piedat per la desventurada dona, de lo que va naixe un dessich de lliberála de esta angustia y mort, si podíe. Pero trobánse sense armes, va esguellá una rama de un abre y va arreá cap als gossos y contra lo caballé.
Pero lo caballé, que aixó va vore, li va cridá desde lluñ:
- Nastagio, no te molestos, díxamos fé als gossos y a mí lo que esta roína dona se mereix. Y dién aixó, los gossos, agarrán fort a la jove per los costats, la van pará, y los va alcansá lo caballé, va baixá del caball, se va arrimá aon estáe Nastagio, y ell li va di: - No sé quí eres tú que me coneixes, pero sol te dic que es gran deshonor per a un caballé armat vóldre matá a una dona despullada y habéli aventat los gossos detrás com si fore una bestia salvache; sértamen la defendré tot lo que puga.
Lo caballé entonses li va di:
- Nastagio, yo era de la mateixa siudat que tú, y encara eres un sagalet cuan yo, que soc de nom micer Guido de los Anastagi, estaba mol mes enamorat de ésta que lo que u estás tú ara de la de los Traversari; y per la seua crueldat tal me va víndre la desgrássia que un día, en esta espasa que me veus a la ma, desesperat me vach matá, y estic condenat a les penes eternes. Y no habíe passat mol tems cuan ésta, que de la meua mort sen habíe alegrat mol, se va morí, y per lo seu pecat y la alegría que va tíndre, de la mateixa manera va sé (y está) condenada a les penes del infern. Lo nostre cástic va sé este: ella fuch dabán, y yo la seguixco com a mortal enemiga, no com a dona amada, y cuan la alcanso, en esta espasa en la que me vach matá la mato an ella y li óbrigo la esquena, y aquell cor du y fret aon may l´amor ni la piedat van pugué entrá, jun en les seues tripes y entrañes (com vorás ara mateix) li arranco del cos y los hi dono a minjá an estos gossos. Y no passe mol tems hasta que ella, com la justíssia y lo poder de Deu ordene, com si no haguere estat morta, torne a está sansera, y torne a escomensá la dolorosa fuga, y los gossos y yo a seguíla, y aixó passe tots los divendres an esta hora y an este puesto, y aquí fach la destrossa que vorás; y los atres díes no cregues que parém, la alcanso a datres puestos aon ella cruelmen contra mí va pensá y va obrá; y habénme convertit en lo seu enemic, com veus, ting que seguíla de esta guisa tans mesos com ella va sé cruel en mí. Aixina pos, díxam ejecutá la justíssia divina, y no vullgues fé frente a lo que no podríes vénse.
Nastagio, sentín estes paraules, en molta temó, sense cap pel que no se li haguere ficat de punta, se va fé atrás y va mirá a la pobre jove, y va esperá ple de paor lo que anabe a fé lo caballé. Este, acabada la seua explicasió, com un gos rabiós, en la espasa a la ma se li va fótre damún a la jove que, aginollada, y ben aguantada per los dos mastíns, li demanáe piedad y mersé; y en totes les seues forses li va enclavá la espasa al mich del pit y la va traspassá. La jove va caure pancha aball, plorán y cridán; y lo caballé, tirán ma al gaviñet, li va obrí los costats y li va traure lo cor, y tota la casquería, y als dos cans u va aviá. Estos, mol famolengs, enseguida su van fótre tot; y no va passá mol rato hasta que la jove, com si res haguere passat, de repén se va eixecá y va escomensá a fugí cap al mar, y los gossos sempre detrás de ella ferínla, y lo caballé tornán a montá a caball y traén la espasa, va escomensá a seguíla, y en poc tems se van alluñá, de manera que ya Nastagio no podíe vórels. Este, habén vist estes coses, mol rato va está entre piadós y acollonit, y después de un tems li va víndre al cap que aixó podíe mol be ajudál, ya que tots los divendres passáe; per lo que, señalat lo puesto, sen va entorná en los seus criats y después, cuan li va pareixe, cridán a mols dels seus paréns y amics, los va di:
- Moltes vegades me hau animat a que dixa de vóldre an esta enemiga meua y acaba en los meus gastos: y estic disposat a féu si me donéu esta grássia: que lo divendres que ve faiguéu que micer Paolo Traversari y la seua dona y la seua filla y totes les dames paréns seues, y datres que tos paregue, vínguen aquí a amorsá en mí. Lo que vull en aixó u voréu entonses. An ells los va pareixe una cosa bastán fássil de fé y lay van prometre; y tornán a Rávena, van invitá als que Nastagio volíe, y encara que va sé difíssil pugué portá a la jove amada per Nastagio, sin embargo allí va arribá jun en los atres. Nastagio va fé prepará un minjá magnífic, y va fé ficá la taula deball dels pins al pinaret que voltáe aquell puesto aon habíe vist la carnissería de la dona cruel; y fen sentá a la taula als hómens y a les dones, los va colocá de manera que la jove amada va sé ficada just enfrente de aon teníe que passá lo cas. Habén vingut ya la radera vianda, va escomensá lo abalot desesperat de la jove acassada, y tots u van sentí, de lo que se van maravillá tots mol, y preguntán qué ere alló, y sense sabéu dingú, se van eixecá tots per a vore qué ere alló, y van vore a la jove despullada, al caballé y als gossos, y poc después ya estáen aquí entre ells. Se va montá un bon jaleo contra los gossos y lo caballé, y mols volíen ajudá a la jove, pero lo caballé, parlánlos com li habíe parlat a Nastagio, no sol los va fé reculá, sino que a tots va espantá, y fen lo que l’atra vegada habíe fet, totes les dones que allí ñabíe (de les que algunes habíen sigut paréns de la jove y del caballé, y sen enrecordáen del amor y de la mort de ell), tan miserablemen ploráen y gemegáen com si an elles mateixes alló los hagueren vullgut fé. Va arribá lo cas al seu final, y sen van aná la dona y lo caballé; alló va fé als que u habíen vist entrá en mols raonaméns; pero entre los que mes se van espantá va sé la jove amada per Nastagio; ella, habén vist y sentit totes les coses, y sabén que an ella mes que a cap atra persona que allí estáe tocaben tals coses, pensán en la seua crueldat contra Nastagio, ya li pareixíe fugí dabán de ell, enfadat, y portá a los costats als mastíns. Y tan gran va sé la temó que de aixó va sentí que per a que no li passare an ella, no veíe lo momén (que aquella mateixa nit se li va presentá) per a cambiá lo seu odio en amor, y va enviá a una fiel camarera secretamen a Nastagio, que de part seua li va rogá que vullguere aná aon estáe ella, perque estabe disposada a fé tot lo que an ell li agradare. Nastagio va fé contestáli que alló li agradáe mol, pero que lo que ell volíe ere péndrela com a dona.
La jove, que sabíe que no depeníe mes que de ella sé la dona de Nastagio, li va fé di que asseptáe; per lo que, sén ella mateixa mensajera, a son pare y a sa mare los va di que volíe sé la dona de Nastagio, en lo que ells van está mol conténs; y lo domenge siguién, Nastagio se va casá en ella, y, selebrades les bodes, en ella mol tems va viure contén. Y no va sé este susto ocasió sol de este be sino que totes les dones ravenenses se van espantá tan que van sé sempre después mes dóssils als plaés dels hómens que antes u habíen sigut.
Madama Beritola, trobada en dos cabridets a una isla, habén perdut dos fills, sen va de allí cap a Lunigiana, aon un dels fills va a serví al seu siñó y en la filla de éste se gite, y lo fiquen a la presó; Sicilia rebelada contra lo rey Carlos, y reconegut lo fill per la mare, se case en la filla del seu siñó y trobe a són germá, y tornen a tindre una alta possisió.
Sen habíen enrit mol les Siñores y los joves de les aventures de Andreuccio, cuan Emilia, advertín la historia acabada, seguín lo orde de la Reina aixina va escomensá:
Coses series y doloroses són los movimens de la fortuna, sobre los que crec que no desagrade tindre que sentí tan als felisos com als desgrassiats, als primés fa precavits y als segóns console. Y per naixó, encara que grans coses hayan sigut dites abáns, enteng contátos una historia tamé verdadera y piadosa, que, encara que alegre final tingue, va sé tanta y tan llarga la seua amargura, que apenes puc creure que alguna vegada la dolsificare la alegría que la va seguí:
Arrighetto, tenín lo gobern de la isla a les mans, sentín que lo rey Carlosprimé habíe vensut a Beneventoy matat a Manfredo, y que tot lo reino se veníe an ell, tenín poca confiansa en la escasa lealtat dels sicilianos no volén convertís en súbdito del enemic del seu siñó, se preparabe per a fugí. Pero sabut aixó per los sicilianos, ell y mols atres amics y criats del rey Manfredo van sé entregats com a prissioneros al rey Carlos, y lo domini de la isla después.
Madama Beritola, en tan gran mudansa de les coses, no sabén qué siríe de Arrighetto y sempre tenín temó de lo que habíe passat, per temó a sé humillada, dixades totes les seues coses, en un fill seu de uns vuit añs de nom Giuffredi, y preñada y pobre, montán a una barcota, va fugí a Lípari, y allí va parí un atre fill mascle al que va nombrá Lo Expulsat; y en una criandera(nodrissa o assormadora) y tots los demés, a una barqueta va montá per a torná a Nápoles en los seus paréns. Pero va passá lo que no se esperaben: per la forsa del ven, lo barquet minudet, que a Nápolesteníe que arribá, va sé transportat a la isla de Ponza, aon van entrá a una caleta, y se van ficá a esperá la oportunidat per a continuá lo viache. Madama Beritola, desembarcán y fen terra a la isla com los demés, y trobat un puesto solitari y ben lluñ, allí se va retirá sola a queixás pel seu Arrighetto. Y fen lo mateix tots los díes, va passá que, están ella ocupada en la seua aflicsió, sense que dingú, ni marinero ni atre, sen donare cuenta, va arribá una galera de corsaris, que los van capturá a tots y sen van aná.
Madama Beritola, acabat lo seu diari lamén, tornán a la playa per a vore als seus fills, com acostumbrabe fé, a dingú va trobá allí, del que se va maravillá primé, y después, sospechán lo que habíe passat, los ulls cap al mar va atansá y va vore la galera, encara no mol alluñada, que remolcabe al barquet, pel que va está segura de que, igual que al home, habíe perdut als fills; y pobre y sola y abandonada, sense sabé si podríe trobá an algú, veénse allí, desmayada, cridán al home y als fills, va caure a la playa.
No ñabíe aquí dingú que en aigua freda o en un atre michá a les desmayades forses cridare, pel que al seu albedrío van pugué los espíritus aná bambán per aon van volé ; pero después li van torná les forses, jun en mes llágrimes, y mol tems va cridá als fills y per totes les cavernes y covaches los va aná buscán. Cuan va vore que se fatigabe inútilmen y caíe la nit, esperán y no sabén qué fé, se va preocupá una mica y, anánsen de la playa, an aquella caverna aon acostumbrabe a plorá y a queixás va torná. Y cuan la nit ya habíe passat, en molta temó y en incalculable doló, y lo nou día habíe vingut, y ya passada la hora de tersia, com la nit abáns no habíe sopat, obligada per la fam, se va ficá a pasturá herba; y pasturán com va pugué, plorán, anáe pensán sobre la seua futura vida allí. Y mentres cavilabe, va vore vindre una cabreta que va entrá allí prop a una coveta, y después de un ratet va eixí de ella y sen va aná pel bosque; pel que, eixecánse, allí va entrá, de aon habíe eixit la cabreta, y va vore dos cabridets potsé naixcuts lo mateix día, que li van pareixe la cosa mes dolsa del món y la mes grassiosa; y com encara no se li habíe retirat la lleit dels pits después del parto, los va agarrá téndramen y los va assormá en les seues mamelles y mugrons.
Estos no van repudiá lo servissi, igual mamaben de ella com u hagueren fet de la seua mare, y de entonses en abán entre la mare y ella cap distinsió van fé; pareixénli a la noble Siñora habé trobat an esta isla deserta compañía, pasturán herbes y bebén aigua y plorán pel home y los fills y enrecordánsen de la seua vida passada, allí a viure y a morí se habíe disposat. Y, vivín aixina, la noble Siñora en fiera convertida, va passá que, después de algúns mesos, per fortuna va arribá tamé un barquet de pissanos (de Pisa) allí aon ella habíe arribat abáns, y se van quedá uns cuans díes. Ñabíe an aquell barco un home noble de nom Currado dels marquesos de Malaspina en una dona seua valenta y santa; y veníen en peregrinassió de tots los sans llocs que ña al reino de Apulia (Puglia) y a casa seua tornaben. Per a entretindre lo aburrimén, en la seua dona y algúns criats y gossos, un día van volé baixá a la isla; y no mol lluñ del puesto aon estabe madama Beritola, van escomensá los gossos de Currado a seguí als dos cabridets, que, ya granets, estaben pasturán; los cabridets, acassats pels gossos, van escampá cap a la caverna aon estabe madama Beritola. Ella, veén aixó, ficánse de peu y agarrán un tocho, va fé tirá cap atrás als gossos; y allí Currado y la seua dona, que als seus gossos seguíen, van arribá, y veénla morena y prima y peluda com se habíe ficat, se van assustá y extrañá, y ella mol mes que ells. Pero después de que als seus rogs habíe Currado aguantat als seus gossos, después de moltes súpliques van conseguí que diguere quí ere y qué fée allí, y ella los va contá tota la seua historia y les seues desventures. Lo que, sentín Currado, que habíe conegut mol be a Arrighetto Capece, va plorá de compassió y en moltes paraules se les va ingeniá per a apartála de esta dessisió tan rigurosa, oferínli portála a casa seua o tíndrela en ells en lo mateix honor que a san germana, y que allí se quedare hasta que Déu mes alegre fortuna li deparare. An estes ofertes no se va plegá la Siñora, y Currado va dixá en ella a la seua dona y li va di que enviaríe minjá, y robes, perque estabe vestida en draps, per no di que estabe descorcholí, en pilotes, y que u probare tot per a emportássela en ells. Quedánse en ella la noble Siñora, habén plorat mol en madama Beritola los seus infortunios o les seues desgrássies, fets vindre vestits y viandes, en la faenada mes gran del món la va convense de minjá y vestís. Y después de mols mes rogs, dién ella que no volíe aná aon fore coneguda, va conseguí que anare en ells a Lunigiana, en los dos cabridets y la cabreta, que mentrestán habíe tornat aon estaben elles y li habíe fet grandíssimes festes a la noble Siñora. Y aixina, vingut lo bon tems, madama Beritola en Currado y en la seua dona al barco van montá, y en ells la cabra y los dos chotets.
Com no sabíen lo nom de la dona, la van cridá Quirrina; y, en bon ven, pronte van arribá hasta lo delta del Magra, aon van baixá del barco y als seus castells van pujá. Allí, a la vora de la dona de Currado, madama Beritola, en trajes de viuda, com una damissela seua, honesta y humilde y ben creguda va está, guardán lo amor per als seus cabridets y fénlos alimentá.
Los corsaris que habíen assaltat y enganchat lo barco a Ponza en lo que madama Beritola habíe vingut dixánla an ella perque no la habíen vist, en tota la demés gen sen van aná cap a Génova; y allí dividit lo botín entre los amos de la galera, li van tocá, entre atres coses, la niñera de madama Beritola y los dos chiquets a un tal micer Guasparrino de Oria, que los va enviá a casa seua per a tindrels com criats de les faenes de la casa.
La niñera, mol apocadeta per la perdua de la seua ame y per la misserable fortuna que los habíe caigut a damún als dos chiquets y an ella, va plorá amargamen; pero después de vore que les llágrimes no li servíen de res, com ere sabia y espabilada, va pensá que si los dos chiquets eren reconeguts, podríen ressibí molesties, y esperán que, cuan fore, cambiare la fortuna pugueren torná al perdut estat, va pensá no descubrí a dingú quí eren: y a tots diebe (los que li habíen preguntat per naixó) que eren los seus fills. Y al mes gran, no Giuffredi, sino Giannotto de Prócida lo cridabe; al minut no se va preocupá de cambiáli lo nom; y en máxima diligensia li va enseñá a Giuffredi per qué li habíe cambiat lo nom y en quin perill podíe está si fore reconegut, y aixó no una vegada sino moltes y ben assobín li recordabe: lo que lo sagal, que u enteníe be, fée lo que li enseñabe la sabia nodrissa.
Se van quedá, pos, mal vestits y pijó calsats, y féen totes les faenes mes roínes, jun en la niñera, y en passiensia van aná passán mols añs a casa de micer Guasparrino. Pero Giannotto, cuan ya teníe setse añs, tenín mes atrevimén del que sol tindre un criat, rechassán la baixesa de la condissió servil, puján a unes galeres que anaben a Alejandría, del servissi de micer Guasparrino sen va aná y va está per mols puestos, sense pugué millorá gens. Al final, después de uns tres o cuatre añs de habéssen anat de casa de micer Guasparrino, sén un bon mosso y habénse fet gran de estatura, y habén sentit que son pare, al que creíe mort, estabe encara viu encara que en cautividat tingut pel rey Carlos, casi desesperán de la fortuna, vagán com un vagabundo, va arribá a Lunigiana, y allí va entrá per casualidat com a criat de Currado Malaspina servínli en diligensia y a gust. Y com mol poques vegades va vore a sa mare, que en la Siñora de Currado estabe, no la va pugué coneixe, ni ella an ell: la edat los habíe cambiat mol tan al un com al atre, desde que se van vore per radera vegada. Están, pos, Giannotto al servissi de Currado, va passá que una filla de Currado de nom Spina, que habíe enviudat de Niccolo de Grignano, va torná a casa del pare; ella, sén mol bella y agradable y jove, en poc mes de setse añs, per ventura li va ficá los ulls a damún a Giannotto y ell an ella, y la un del atre se van enamorá. Este amor no va está mol tems sense efecte, y mols mesos van passá abáns de que algú sen acatare; pel que, ells, massa segús y confiats, van escomensá a actuá de manera menos discreta que la que se requeríe. Y anán un día per un bosque ple de abres, la jove y Giannotto, dixán a tota la demés compañía, sen van aná dabán, y pareixénlos que habíen dixat mol lluñ als demés, a un puestet idílic y bucólic ple de herbetes y floretes, y voltat de abres, van escomensá a fé lo amor. Y cuan ya habíen estat juns mol rato, que lo gran plaé los va fé trobá mol curtet, van sé alcansats per la mare de la jove primé, y después per Currado. Ell, apenat sobremanera al vore aixó, sense di res del perqué, los va fé agarrá als dos per tres dels seus criats y a un castell seu los van portá lligats; y de ira y de disgust gemegán anáe, disposat a féls morí.
La mare de la jove, encara que mol cabrejada estiguere y reputare digna a la seua filla, habén vist segóns les paraules de Currado quina ere la seua intensió respecte als culpables, no podén soportá alló, donánse pressa va alcansá al enfadat home y va escomensá a rogáli que li faiguere lo favor de no convertís en verdugo de la seua filla y que no se tacare les mans en la sang de un criat seu, y que trobare un atra manera de calmá la ira, com per ejemple ficáls a la presoneta y que penaren y ploraren lo pecat cometut. Y tantes paraules li va está dién la santa dona que va apartá del seu ánimo lo propósit de matáls; y va maná que a diferéns puestos foren engabiats, y allí ben guardats, en poc minjá y moltes incomodidats, hasta que dessidiguere fé un atra cosa en ells; y aixina se va fé.
Y vaya vida van passá tancats y plorán seguit y fen mes dijú que un flare. Portán, pos, Giannotto y Spina una vida tan dolorosa, y habén passat ya un añ sense que Currado sen enrecordare de ells, va passá que lo rey Pere de Aragó, per un acuerdo en micer Gian de Prócida, va sublevá a la isla de Sicilia y lay va pendre al rey Carlos; pel que Currado, com ere gibelino, va fé una gran festa.
Giannotto va sentí parlán an algún de aquells que lo custodiaben, va doná un gran suspiro y va di:
- ¡Ay, triste de mí!, ¡que fa avui ya catorse añs que vach arrastránme pel món, no esperán datra cosa que ésta, y ara que arribe, me ha trobat a la presó, de la que may mes espero eixí, mes que mort!
- ¿Y qué? - va di lo seladó -. ¿Qué te importe a tú lo que faiguen los altissims reys? ¿Qué tens tú que fé a Sicilia?
A lo que Giannotto va di:
- Pareix que me se trenque lo cor enrecordánmen del que mon pare va tindre que fé allí. Encara que yo era mol chiquet cuan vach fugí de allí, men enrecordo de que lo vach vore Siñó en vida del rey Manfredo. Va seguí lo seladó:
- ¿Y quí va sé ton pare?
- Mon pare - va di Giannotto - puc ya manifestáu perque me vech a cubert del perill que tenía descubrínu, se va di y se diu encara, si viu, Arrighetto Capece, y yo no Giannotto sino Giuffredi me dic; y no dudo, si de aquí ixquera, que tornán a Sicilia, no tinguera allí encara una altíssima possisió.
Lo bon home, sense di res mes, lay va contá tot a Currado. Sentín aixó Currado, encara que va mostrá no preocupás del prissionero o presoné, sen va aná a vore a madama Beritola y li va preguntá si habíe tingut algún fill de Arrighetto que se diguere Giuffredi. La Siñora, plorán, va contestá que, si lo mes gran dels dos fills seus que habíe tingut estiguere viu, aixina se diríe y tindríe vintidós añs. Sentín aixó, Currado va pensá que podíe fé una gran misericordia y borrá la seua vergoña y la de la seua filla donánlay an aquell per dona; y per naixó, fen vindre secretamen a Giannotto, lo va interrogá en pels y señals sobre tota la seua passada vida. Y trobán una abundansia de indissis de que de verdat ere Giuffredi, fill de Arrighetto, li va di:
- Giannotto, saps lo gran que ha sigut la ofensa que me has fet en la meua filla, habénte tratat be, com té que fes en los criats, teníes que buscá sempre lo meu honor y lo de les meues coses; y mols atres als que hagueres fet lo que a mí me vas fé, te hauríen matat, cosa que grássies a la meua piedat no vas patí. Ara, ya que me dius que eres fill de un home noble y de una noble Siñora, vull que se acabo la teua angustia y tráuret de la miseria y de la presó aon estás, y al mateix tems lo teu honor y lo meu reintegrá al seu debut puesto.
Com saps, Spina, a qui en amorosa amistat vas coneixe, es viuda, y la seua dote es gran y bona, y les costums de son pare y de sa mare los coneixes, per lo que, cuan vullgues, estic disposat a que, ya que deshonestamen va sé la teua amigueta se convertixque honestamen en la teua dona, y que vigues com un fill meu aquí en mí y en ella.
La presó habíe machacat y ablanit la carn de Giannotto, pero lo generós ánimo propi del seu origen no habíe menguat gens, ni tampoc lo verdadé amor que li teníe a la seua dona; y encara que dessichare lo que Currado li oferíe y u veiguere al seu alcanse, gens va atenuá lo que la grandesa del seu ánimo li demanáe di y fé, y va contestá:
- Currado, ni soc un afanós de Señorío ni ting dessich de dinés ni datra raó me va fé may obrá com un traidó contra la teua vida y les teues coses. Vach vóldre a ta filla y la estimo encara, y la voldré sempre, perque la reputo digna del meu amor; y si yo en ella me vach portá poc honestamen segóns la opinió dels vulgars, vach cometre aquell pecat que sempre porte parello la juventut, y que si se vullguere fé desapareixe se hauríe de extinguí la juventut, y éste, si los vells sen vullgueren enrecordá de cuan van sé joves y los defectes dels demés compararen en los seus, no siríe tingut per serio com u es ara per tú y per mols atres; y com amic, no com enemic, vach pecá, y no una vegada, sino moltes. Lo que me oferixes sempre u vach dessichá, y si haguera cregut que me podíe sé consedit, mol tems abáns u hauría demanat. Si no tens pensat fé lo que les teues paraules diuen, no me alimentos en vanes esperanses; fésme torná a la presó, y fésme allí afligí tan com vullgues, que mentres vullga a Spina te voldré a tú per l´amor seu, faigues lo que faigues, y te tindré reverénsia.
Currado, habénlo sentit, se va maravillá y lo va tindre com enamorat per un amor ruén, y mes lo va volé: per naixó, ficánse de peu, lo va abrassá y lo va besá, y sense tardá mes, va maná que portáren a Spina en secreto cap allí. Ella, a la presó, se habíe ficat arguellada, blanca y fluixeta, y un atra dona pareixíe, y Giannotto pareixíe tamé un atre home. Ells, en presénsia de Currado, en consentimén mutuo se van casá segóns la nostra costum. Y después de uns díes, sense que dingú sen enterare del que habíe passat, los van proví de tot alló que nessessitáben o los apetíe, y pareixénlos tems de fé alegrás a les dos mares, cridán a la seua dona y a la Quirrina aixina los va di:
- ¿Qué diríeu, Siñora, si yo tos tornara al vostre fill gran casat en una de les meues filles? A lo que la Quirrina va contestá:
- No podría ditos res, y no podría estátos mes obligada del que tos estic, pero mol mes u estaría si vos una cosa que me es volguda mes que yo mateixa me tornáreu; y tornánmela de la manera que diéu, me tornaríeu a mí la meua perduda esperansa y la vida. Y plorán, va callá. Entonses li va di Currado a la seua dona:
- ¿Y a tú qué te pareixeríe, dona, si tel donára per géndre? A lo que la Siñora va contestá:
- No un de ells, que són nobles, sino consevol misserable si a vos tos vinguere en gana, me estaríe be.
Entonses va di Currado:
- Espero fétos alegrá dins de pocs díes.
Y veén ya als dos joves que habíen recuperat lo seu anterió aspecte, vestínlos honradamen, li va preguntá a Giuffredi:
- ¿Qué te agradaríe mes, ademés de la alegría que tens, que vore aquí a ta mare?
A lo que Giuffredi va contestá:
- No me es possible creure que los seus desventurats acsidéns la haiguen dixat viva: pero si aixina fore, mol me agradaríe, y ademés, en lo seu consell, podría recuperá a Sicilia gran part dels meus bens.
Entonses Currado va fé vindre allí a les dos Siñores. Les dos van fé maravilloses festes a la ressién casada, maravillánse de que Currado haguere arribat a sé tan bondadós y fet lo seu parén a Giannotto, al que madama Beritola, per les paraules sentides a Currado, va escomensá a mirá be, y se va despertá an ella algún recuerdo de les infantils facsións de la cara del seu fill, y sense esperá datra demostrassió, en los brassos uberts se li va tirá al coll, ni lo desbordán amor y la alegría materna li van permétre o permití di cap paraula, la van privá de tots los sentits hasta tal pun que com si estiguere morta va caure als brassos del fill que la abrassabe. Ell, encara que mol se extrañare de habéla vist moltes vegades abáns an aquell mateix castell sense may reconéixela, va reconéixe l´auló de sa mare y reprochánse lo seu descuido, ressibínla als seus brassos plorán, la va besá. Madama Beritola va sé assistida per la dona de Currado y per Spina, en aigua freda y en atres artes seues li van torná les desmayades forses y va torná a abrassá al fill en moltes llágrimes y moltes dolses paraules; y plena de piedat materna mil vegades mes lo va besá, y ell an ella mol la va mirá y la va abrassá. Estes festes se van repetí tres o cuatre vegades, no sense contén y plaé dels concurréns, y se van contá les seues calamidats. Currado ya habíe comunicat als seus amics lo nou víncul familiá, y va organisá una hermosa y magnífica festa.
Giuffredi li va di:
- Currado, me hau contentát en moltes coses y mol tems hau honrat a ma mare: ara, per a que res quedo per fé, tos rogo que a ma mare, a los meus convidats y a mí alegréu en la presénsia de mon germá, que com a criat té a casa seua micer Guasparrino de Oria, qui, com ya tos hay dit, de ell y de mí se va apoderá pirateján y después, que enviéu an algú a Sicilia per a que se informo de les condissións y del estat del país, y que averíguo qué ha sigut de Arrighetto, mon pare, si está viu o mort, y si está viu, en quin estat; y una vegada informat de tot, tórno a natros.
Li va apetí a Currado la petissió de Giuffredi, y sense tardá va enviá a discretíssimes persones a Génova y a Sicilia. Lo que va aná a Génova, va trobá a micer Guasparrino, y de part de Currado li va rogá que al Expulsat y a la seua niñera li enviare, contánli lo que Currado habíe fet en Giuffredi y en sa mare. Micer Guasparrino se va maravillá mol al sentíl, y li va di:
- Es verdat que faré per Currado consevol cosa que estigue a les meues máns y que ell vullgue. Hay tingut a casa, desde fa catorse añs, al mosso que me demane y a sa mare, y tels enviaré de bona gana; pero li dirás de part meua que se cuido de no creure massa les fábules de Giannotto, que dius que avui se fa cridá Giuffredi, perque es mol mes roín del que ell se pense. Y dit aixó, fen honrá al valén home, va fé cridá a la niñera en secreto, y la va interrogá sobre aquell assunto. Ella, habén sentit la rebelió de Sicilia y sentín que Arrighetto estabe viu, traénse la temó de damún que hasta entonses habíe tingut, lay va contá tot y li va di les raóns per les que se habíe comportát de aquella manera.
Micer Guasparrino, veén que les coses dites per la nodriza cuadráben en les del embaixadó de Currado, va escomensá a doná fé a les paraules; y va fé mes averiguassións sobre este assunto, cada vegada trobáe mes coses que li féen creure en alló, y avergoñínse del vil trate que li habíe donat al mosso, per a enmendáu, com teníe una filla mol maja de ONSE añs de edat, sabén quí habíe sigut y ere Arrighetto, en una gran dote lay va doná per dona, y después, lo mosso, la filla, lo embajadó de Currado y la niñera, puján a una galera ben armada, van aná cap a Lérici (Lérida o Lleida no), aon se va fé una gran festa a un castell no mol lluñ de allí, propiedat de Currado.
Qué festes va fé la mare al torná a vore a son fill minut, cuántes les de los dos germáns, y los tres a la fiel niñera.
Déu, generossíssim cuan escomense a doná, pel que sabém que no es catalá, va fé arribá alegres noves de la vida y lo bon estat de Arrighetto Capece.
Mentres los convidats estáen a la taula, encara al primé plat, va arribá aquell que habíe sigut enviat a Sicilia, y entre atres coses va contá que Arrighetto, que estáe a Catania encarselát pel rey Carlos, cuan se va eixecá lo poble contra lo rey, van córre a la cárcel y, matán als guardies, lo habíen tret de allí, y com lo mes gran enemic del rey Carlos lo habíen fet capitán y lo habíen seguit a expulsá y matá als fransesos; per naixó, se habíe fet mol amic del rey Pedro, qui tots los seus bens y tot lo seu honor li habíe restituít, pel que tornabe a está en gran possisió; afegín que an ell lo habíe ressibit en máxim honor y li habíe fet moltes festes per les bones notíssies de la seua dona y del fill, dels que después de sé empresonat res habíe sabut, y enviabe a per nells una escuadra en algúns gentilhomes, que veníen detrás.
Currado y algúns dels seus amics van eixí a trobá als gentilhomes que veníen a per madama Beritola y Giuffredi, van sé ressibits alegremen y convidats al banquete, que encara no estabe ni a miges. Ells, de part de Arrighetto, van saludá y agraí a Currado y a la seua dona lo honor fet a la seua dona y a son fill, y tots, mol conténs, van minjá y beure al banquete de les ressién casades y los ressién casats. Y no sol aquell día se va fé festa, sino mols mes; y después de acabá lo jubiléu, pareixénli a madama Beritola y a Giuffredi y als demés que teníen que anássen, en moltes llágrimes de Currado y de la seua dona y de micer Guasparrino, puján al barco, emportánse a Spina, sen van aná.
Van tindre bon ven, y van arribá pronte a Sicilia, y van sé ressibits a Palermo per Arrighetto en tan gran festa (tots per igual, los fills y les dones) que no se podríe contá; y allí se creu que mol tems van viure tots felísos y van minjá perdius.
A san germana, la
Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell,
entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los
jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error,
que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en
lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara,
aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen
lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo
Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana
apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos
y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret
preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret,
lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe
imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni
comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está
aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que
al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un
añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere
mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe
de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo
siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ
que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat
a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens,
Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere
per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa
inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per
naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo
Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com
mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta,
llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y
desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del
siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses
vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo
Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels
tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins
del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los
aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls
hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al
pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos
pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de
tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al
acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo
cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe
la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc,
a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les
tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán
la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne
resservabe una pera la milana,
de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en
la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si
retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret
incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres
que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare,
a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una
merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la
bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol
cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an
ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe
entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere
lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics
del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren,
disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la
tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de
franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo
siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la
siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit,
daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y,
encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs
de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls
y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat
y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de
ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y
experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que
lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics
de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la
barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell
se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo,
al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se
esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues
cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y
al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles
abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet,
lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al
muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al
siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les
amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la
senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton
ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha
al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la
grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó
consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh,
fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al
minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol
tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del
uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo
muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen
en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa
babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que
lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al
cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta
aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los
taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus
dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la
caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a
contáls, un, dos, tres, cuatre, sing... y al arribá a onse, díe
invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing..., después
ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera
que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato
l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un
atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim
metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com
desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto,
y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als
gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se
gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca
y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño,
y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell,
porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá
les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li
preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto
la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca
o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al
ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com
un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia
blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques
redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas,
(al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de
tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí
del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los
seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li
díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de
esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y
fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún
roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les
energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere
arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa,
milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic
curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría
de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá
tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a
contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre,
sing... hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta
cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se
quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma
dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán
paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man
germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la
hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo
siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en
Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y
ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per
aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a
escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías,
amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe
a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú,
llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae,
¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo
sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res
y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men
entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una
raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo
Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan
sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya
escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret
igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a
michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo
Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe
los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro,
com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías
rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen
les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la
lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta
manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá
la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com
una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá
los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al
carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu
antebrás, ataulláe los voltáns y conforme oscuríe, eixecáe un
vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les
ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la
seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los
batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé,
y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y
lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que
iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá
y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits
dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera
pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los
postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a
escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses
periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme
cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen,
sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada,
¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet,
en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la
jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com
un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal
manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops
del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo
seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y
seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna
assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una
irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat,
fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!,
hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca
reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang,
¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems,
la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín
com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les
rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell,
implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y
carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li
dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen
enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y
lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías
corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may
lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se
santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica,
com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro,
que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat
la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral,
llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los
batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján,
y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la
milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al
finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo
mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol
satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les
orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona
carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa,
sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y
aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de
l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots
del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no
va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va
torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada
del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del
cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta,
va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y,
al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y
entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a
la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá
a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en
ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe
als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de
la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está
dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret,
¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá
un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret,
y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y
dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías,
implorán, ¿autorise lo siñoret
que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo
seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías,
si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a
pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que
al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen
enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es
que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo
caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van
acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les
mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com
los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe
muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret
no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un
atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías,
atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les
mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va
ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de
serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu,
onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va
trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una
michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del
cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses,
lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon
lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá
an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va
obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu
esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe
los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías
va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo
forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué
te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon
man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les
punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va
passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán
dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va
ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo
Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es
que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y
en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo
Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo
cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de
argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit
histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va
di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá
afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la
chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe
los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va
agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y
la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo
enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de
aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang
de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta
lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre
unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat
ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó
y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va
quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns
apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les
seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe
lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se
crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va
acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del
talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va
musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli
insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell,
mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.
¿Saps, lectó, per qué yo no vach sé mes espabilat de chiquet y u soc tan poc de gran?
Pos es perque los mantells en los que me van portá a batejá y purificá sels habíen ficat ya atres germans meus que van vindre dabán y van absorbí tota la seua virtut. Ya se veu, com sol se empleáen dos o tres vegades pera cada un duráen sempre, y en una mica de almidón y aigua de la bassa de Fórnols quedáen un atra vegada com a nous, no com anous del anogué, de la noguera, como nuevos en castellá.
¡Qué poc li va passá aixó a Pedro Saputo! Per aixó va sé tan viu y en tan ingenio. Tot lo que portáe ere nou, y tot cusit per sa mare, que va besá y bañá mil vegades en llágrimes aquelles robetes; y los besets y les llágrimes de una mare són cosa mol eficás y santa. Y li va ajudá mol lo sé donsella y mirál en ulls de casada, criánlo en lo amor consentrat de mare desamparada y sola. Aixina consevol ixiríe espabilat. No ña perqué admirás de lo que lligirás.
La mare lo portáe en brassos en molta naturalidat y grandesa, y los que la miráen cuan anaben per los carrés díen: pareix una siñora. Y u pareixíe de verdat. Tots volíen vore al chiquet, lo agarráen y soltáen; pero ell, desde que va tindre tres o cuatre mesos, no se dixáe agarrá per tots, de uns sí y datres no: y si lo anáe a besá algún home o dona de mals ulls, apartáe lo cap y giráe la cara apretanla al coll de sa mare, y no ploráe com los atres chiquets, primé gitáe (vomitáe, expulsabe) la lleit y después ploráe en tristesa y no volíe eixecá lo cap hasta que sen aniguere aquella persona. En aixó díen tots que lo chiquet de la pubilla teníe mol talento, y sa mare contestáe: be lo haurá menesté, perque ni té patrimoni ni sa mare atra esperansa, a no sé que... y de aquí no passáe.
Va creixe poc a poc y va arribá als sis añs, habíe tingut lo sarrampió y la viruela, y una y atra enfermedat van passá, com diuen, pel carré. Sa mare va escomensá a dili que anare a escola, pero ell no volíe anay, només jugá y aná bambán tot lo día.
- Pero, fill meu, li va replicá sa mare: ¿Cóm no hay de renegát si a mí les persones del poble me se mingen la cara perque no te fach aná a escola?
- Mare, li va contestá ell: yo tos hay dit que si me reneguéu no sé lo que faré, y si no me importunéu, cuan arribo lo tems no caldrá que me arrastron. Y an eixes persones que tos mingen la cara enviéumeles a mí y yo los diré cuatre coses.
¿No ñaurá cap taragaña a les seues cases? Pos mentres a vosté li donen mal, que vaiguen a llimpiales y los sirá mes de profit.
Sa mare se admirabe de estes contestassions y va dixá de molestál.
Van passá mols díes, y ell aná jugán y fen maleses, follán nius, encorrén als gossos y cassán vileros en tochets enviscats.
Si algú lo tratáe de dropo sen enríe a carcañades y dixáe en dos pams de nassos a qui lay díe; pero si li díen malcriat se ofeníe mol, y la primera pedra que topetáe per allí la agarráe y la tiráe en gran furia y forsa a la persona que lo habíe enfadat; y si los fée un boñ al cap o alguna ñafra, no ñabíe datre remey que cridá al dotó, perque lo justissia y lo retó lo volíen y amparaben, y li donáen la raó y no volíen que ningú li prenguere cuentes ya que ell a ningú molestáe ni díe paraules roínes.
En tot, sa mare se apenáe, y no podíe en la pena, un día li va di en gran passió:
- ¡Pobre de mí, que ting un fill que ere la meua alegría y tota la meua esperansa, y vach veén que lo que puc esperá de ell són disgustos y malaventura!
Y ell li va contestá:
- Ploréu, mare meua, be de barat, be de balde, be de Baldarrores, be de … pures ganes de plorá. Anéu, que pronte siré home o dixaré de sé chiquet, y coneixeré les lletres y lligiré milló que Agustinet. Guardéu, ¡va!, les llágrimes pera milló ocasió, pera un atra nessessidat mes gran, que no vullgue Deu que vingue, perque esta, creéume, es ocasió de mol descans y de bona y sana esperansa. Y sa mare se va consolá, y se va proposá no importunál mes sobre este pun.
Le lièvre est bête peureuse, faible, et habilement courant.
Aissi com cel qu' a la lebre cassada,
E pois la pert, et autre la rete.
(chap. Així, aixina com aquell que ha cassat la llebre, y después la pert, y un atre la reté.)
Giraud de Salignac: Aissi cum.
Ainsi comme celui qui a chassé le lièvre, et puis le perd, et un autre le retient.
Loc. En Proensa soi tornatz
Morir, cum lebres en jatz.
P. Vidal: Tant me.
En Provence je suis retourné mourir, comme lièvre en gîte.
CAT. Llebra. ESP. Liebre. PORT. Lebre. IT. Lepre, levre. (chap. Llebre, llebres; liebre, liebres. Al Camí en chapurriau, ñan unes germanes que se diuen les llebres, perque teníen un tic y los labios com les llebres o conills. En rumano: lepure.)
2. Lebrier, s. m., lévrier.
Elh se fes cassar als pastors ab cas et ab mastis et ab lebriers.
V. de P. Vidal.
Il se fit chasser par les pâtres avec chiens et avec mâtins et avec lévriers.
Fig. Car ieu vi que los lebres an contrast als lebriers.
Guillaume de Tudela.
Car je vis que les lièvres ont contraste avec les lévriers.
CAT. Llebrer. ESP. Lebrel. PORT. Lebreo. IT. Levriere. (chap. Llebré, llebrés; llebrel, llebrels : gossos cassadós de llebres.)
PORT. Legitima. IT. Legittima. (chap. Legítima, legítimes. Pot sé que algú pronunsio “lejítima”, en jota, pero se pronunsie en la g de ginebre, ginebra, gitano, geput, girá, etc.)
4. Legitim, adj., lat. legitimus, légitime.
Successors de legitim matrimoni.
(chap. Sucessós de legítim matrimoni.)
Tit. de 1468. Hist. de Lang., t. V, pr., col. 37.
Successeurs de légitime mariage.
Filhas legitimas he naturals. (he : e : et : i : y)
(chap. Filles legítimes y naturals.)
Tit. de la maison d'Auvergne, de 1482. Justel, p. 227.
Filles légitimes et naturelles.
CAT. Legitim, llegitim (legítim, llegítim). ESP. (legítimo) PORT. Legitimo. IT. Legittimo. (chap. Legítim, legitims; v. legitimá.)
5. Legitimamen, adv., légitimement.
En demandan... o d'altra maniera legitimamen. Charte de Gréalou, p. 62.
(chap. De les santes iglesies y de los seus privilegis.)
Trad. du Code de Justinien, fol. 1.
Des saintes Églises et de leurs priviléges.
Ha yssamen son previlegi e sas franquezas. V. et Vert., fol. 16.
A également son privilége et ses franchises.
CAT. Priviletge, privilegi. ESP. (privilegio) PORT. IT. Privileggio.
(chap. Privilegi, privilegis.)
22. Privilegiar, Priviligiar, v., privilégier, accorder des priviléges.
Cofermet et privilegiet l' abadia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 53.
(chap. Va confirmá y privilegiá l' abadía.)
Confirma et privilégia l'abbaye.
Las gracias especials de que Dieus los priviligiet. V. et Vert., fol. 6.
Les grâces spéciales de quoi Dieu les privilégia.
Part. pas. Si'l deude era fiscal o privilegiat.
Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.
Si la dette était fiscale ou privilégiée.
Sian privilegiat per lo senher apostoli.
Tit. de 1283. DOAT, t. LXXIX, fol. 153.
Soient privilégiés par le seigneur pape.
CAT. ESP. PORT. Privilegiar. IT. Privileggiare. (chap. Privilegiá: privilejo o privilegio, privileges o privilegies, privilege o privilegie, privilegem o privilegiem o privilejam o privilegiam, privilegéu o privilegiéu o privilejáu o privilegiáu, privilegen o privilegien; privilegiat, privilegiats, privilegiada, privilegiades.)
23. Anelei, Aneleh, s. m., injustice, iniquité.
Que m vol deseretar per anelei.
Karles mi fai gran tort et aneleh.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 23 et 48.
Vu qu'il me veut déshériter par injustice.
Charles me fait grand tort et injustice.
24. Sacrilegi, s. m., lat. sacrilegium, sacrilége.
Qui rauba las gleizas... fai sacrilegi. Trad. de Bède, fol. 42.
Qui lo trenca es... sacrilegis. V. et Vert, fol. 98.
Qui le rompt est... sacrilége.
CAT. Sacrilegi. ESP. PORT. IT. Sacrilegio. (chap. Sacrilegi, sacrilegis; la persona que comet sacrilegi es un sacrílego; sacrílegos, sacrílega, sacrílegues.)