JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

Federigode los Alberighi vol y no es volgut, y en los gastos del festejá se arruine; y li quede sol un falcó, y, com no té res mes, lo done de minjá a la seua Siñora que ha vingut a casa seua; ella, cuan sen entere de aixó, cambie de ánim, lo pren per home y lo fa ric.

Habíe ya dixat de parlá Filomena y sol quedáe Dioneo (per lo seu privilegi) per parlá; ell, en alegre gesto, va di:

A mí me correspón ara parlá: y yo, caríssimes siñores, u faré de bon grado en una história en part pareguda a la pressedén, no sol per a que sapiguéu cuán poden los vostres encáns en los cors cortesos, sino per a que adeprengáu a sé vatres mateixes, cuan tingáu que otorgá los vostres galardóns sense dixá que sigue sempre la fortuna qui los consedixque. Hau de sabé que Coppo de los Borghese Domenichi, que va sé de la nostra siudat, y potsé u es encara, home de gran y reverensiada autoridat entre los nostres (y per les costums y per la virtut mol mes que per la noblesa de sang y digne de eterna fama), sén ya de avansada edat, moltes vegades sobre les coses passades en los seus veíns y en atres li agradáe contá. Ell, milló y en mes orden y en mes memória y adornat parlá que cap atre u sabíe fé, y acostumabe a contá entre atres coses que a Florenciava ñabé un jove de nom Federigo de micer Filippo Alberighi, en fets de armes y en cortessía alabat sobre tots los demés donsels de la Toscana. Este, com los passe a la mayoría de los gentilhomes, de una cortés Siñora de nom doña Giovanna se va encaprichá, als seus tems tinguda com una de les mes hermoses dones y de les mes gallardes que ñaguere a Florencia; y per a pugué conseguí lo seu amor, justabe, partissipáe a torneos, organisáe festes y donabe regalos, y tot lo seu sense cap miramén gastabe: pero ella, no menos honesta que hermosa, de cap de estes coses per nella fetes ni de lo que les fée se preocupabe.

Gastán, pos, Federigo mol mes de lo que podíe y sense conseguí res, les riqueses se van acabá, y se va torná pobre, sense datra cosa que una terra minuda, y de les rentes estretamén vivíe, y ademés de aixó un falcó de los millós del món; per lo que, mes enamorat que may y no pareixénli que podíe seguí portán una vida siudadana com volíe, a Campi, aon estabe la seua minuda hassienda, sen va aná a viure. Allí anáe cassán y sense invitá a dingú, y la seua pobresa soportáe en passiénsia. Va passá un día que, habén Federigo arribat an estos extrems, lo home de doña Giovanna se va ficá dolén, y veén arribá la mort va fé testamén; y com ere mol ric va dixá de hereu a un fill seu ya creixcudet, y después de ell, habén volgut mol a doña Giovanna, an ella, si passare que lo fill moriguere sense hereu legítim, com a heredera va constituí, y se va morí.

Quedánse, pos, viuda doña Giovanna, com es costum entre les nostres dones, al estiu en este fill seu sen anabe al campo a una possesió mol prop de la de Federigo; per lo que va passá que aquell jovenet va escomensá a fé amistat en Federigo y a entretíndres en la cassera y los gossos; y habén vist moltes vegades volá lo falcó de Federigo, agradánli extraordinariamén, dessichabe mol tíndrel, pero no se atrevíe a demanálay veén que ell lo volíe tan. Y están aixina la cosa, va passá que lo sagal se va ficá malal, de lo que la mare, mol dolguda, com no teníe res mes y lo volíe mol, estáe tot lo día a la vora dell, y no dixabe de cuidál y moltes vegades li preguntabe si dessichabe algo, rogánli que lay diguere, que ella u conseguiríe.

Lo jovenet li va di a sa mare: - mareta meua, si feu que tinga lo falcó de Federigo crec que me curaré en seguida. La Siñora, sentín aixó, se va quedá callada un rato y va escomensá a pensá qué podíe fé. Sabíe que Federigo mol la habíe volgut, y la volíe, y may de ella habíe obtingut ni una mirada; per lo que se díe: «¿cóm enviaré o aniré yo a demanáli lo falcó que es, per lo que séntigo dí, lo milló que may ha volat an estos sels, y ademés es lo que li done de minjá? ¿Y cóm hauría de sé tan desconsiderada que a un gentilhome que no té res mes, vullguera péndrelay?»

Y preocupada en tal pensamén, encara que estabe seguríssima de obtíndrel si lay demanáe, sense sabé qué di, no li contestabe a son fill, y callabe. Al final, la va animá tan lo amor de son fill, que va dessidí per a contentál que, passare lo que passare, no manaríe a dingú, sino que hi aniríe ella mateixa y lay portaríe, y va contestá:

- Fill meu, consólat y pensa en curát, que te prometixgo que lo primé que faré demá de matí sirá aná a buscál y tel portaré.

En lo que, contén lo chiquet, lo mateix día va mostrá sert reviscolamén. La Siñora, de matinet, prenén una compañera, com si anaren de passeo sen van aná a la caseta de Federigo y va preguntá per nell. Ell, com no ere temporada de cassa, estabe al hort y fee unes faenetes per allí; al sentí que doña Giovanna preguntabe per nell a la porta, extrañánse mol, se va atansá cap an ella mol contén; y ella, al vórel víndre, en señorial amabilidat se va eixecá a saludál, después de que Federigo la haguere ya saludat, y va di: - Hay vingut a arreglá les maleses que has patit per mí volénme mes de lo que haguere convingut; y la reparassió es que vull en esta compañera meua diná en tú avui.

A lo que Federigo, humilmen, va contestá:

- Siñora, cap mal men enrecordo de habé patit de vos, y sértamen esta visita me agrade ara mes que cuan podía gastá lo que hay gastat, perque sen pobre hau vingut a vórem.

Y dit aixó, avergoñit la va ressibí a la caseta, y la va portá al jardí, y com no teníe allí cap criat que les acompañare, va di:

- Siñores, esta bona dona llauradora tos fará compañía mentres yo vach a prepará lo minjá y la taula.

Ell, com no trobabe res en lo que honrá a la Siñora, maldién la seua mala fortuna, com un home fora de sí, anán cap aquí y cap allá, sense dinés ni res per a empeñá, y no volén demanáli res al llauradó de la seua terra, va vore dabán lo seu bon falcó, que estabe a la saleta a la seua percha; per lo que, no tenín datra cosa a la que agarrás, lo va pendre y com lo va vore gort va pensá que siríe una bona minjada. Y sense pensásu mes, traénli lo collá, a una criadeta lay va doná; ella lo va matá, pelá, condimentá y rostí en mol cuidado; van ficá la taula en mantels mol llustrosos, de los que encara li quedáen, y va aná aon la Siñora al vergé, y los va avisá que la taula estabe parada. La Siñora, eixecánse, va aná cap a la taula, y se van minjá, sense sabéu, al bon falcó, mentres servíe Federigo. Y cuan se van alsá de la taula, se van ficá a charrá, y cuan li va pareixe a la Siñora lo momén de díli alló per lo que habíe vingut, li va di:

- Federigo, enrecórdaten de la teua passada vida y de la meua honestidat, que potsé haigues reputat dura y cruel, no dudo que te extrañarás del meu atrevimén al sentí alló per lo que prinsipalmen hay vingut aquí; pero si tingueres fills u entendríes, sabríes cuánta forsa té l´amor que sels té; me pareix está segura de que en part me excusaríes. Pero encara que no los tens, yo que sol ne ting un, no puc dixá de seguí les leys de les demés mares, les hay de seguí contra la meua voluntat, y fora de tota conveniénsia y deber, te hay de demaná un presén que sé que te es mol volgut, y este regalo es lo teu falcó, del que lo meu chiquet se ha encaprichat tan que si no lay porto ting temó de que enpijoro de la enfermedat que té, y que se seguixque de aixó que lo perga. Y per naixó te rogo, no per l´amor que me tens, sino per la teua noblesa, que mel pugues doná per a que en este don puga di que hay conservat en vida a mon fill y per naixó te quedaré sempre obligada.

Federigo, al sentí alló que la Siñora li demanáe, y sentín que no la podíe serví perque sel habíen minjat, va escomensá a plorá abans de pugué contestá cap paraula, y estos plos creíe la Siñora que eren per lo dol de tíndre que separás del seu bon falcó, y casi li va dí que no lo volíe; va esperá la resposta de Federigo, que va sé esta:

- Siñora, desde que va vóldre Deu que en vos ficara lo meu amor, en moltes coses hay jusgat que la fortuna me ere contraria y me hay dolgut de ella, pero totes han sigut ligeres en respecte a lo que me fan en este momén, en lo que may podré está en pas en ella, pensán que vos haigáu vingut aquí a la meua pobre casa cuan, mentres va sé rica, no tos vau digná a víndre, y me demanéu este don, y ella ha fet de manera que no puga donátol; y per qué no tos u diré enseguida. Cuan vach sentí que volíeu per la vostra bondat minjá en mí, considerán la vostra exelénsia y lo vostre valor, vach creure digna y convenién cosa que tos había de oferí una pressiosa vianda dins de les meues possibilidats, per lo que, veén al falcó que me demanéu, vach pensá que ere un digne alimén per a vos: y este matí, rostit lo hau tingut al plat, pero al vore ara que lo volíeu, séntigo tanta pena per no pugué servítos que crec que may mes podré viure en pas.

Y dit aixó, les plomes y les potes y lo pic li va amostrá en testimoni de verdat. Veén aixó la Siñora, primé lo va reprendre per habé matat tan bon falcó per a donáls de minjá, y después va alabá la seua grandesa de ánim, que la pobresa no habíe pogut ni podíe abatre; después, perduda la esperansa de pugué tíndre lo falcó, y preocupada per la salut de son fill, donán les grássies a Federigo per lo honor que li habíe fet y per la seua bona voluntat, tota melancólica sen va aná y va torná en son fill. Este, be per tristesa de no habé pogut tíndre lo falcó, o per la enfermedat, no va durá mols díes, en grandíssim doló de la mare. Ella se habíe quedat mol rica y ere encara jove, y moltes vegades la van instá sons germáns a que se tornare a casá; sen va enrecordá del valor de Federigo y de la seua magnanimidat, aixó es, de habé sacrificat tal falcó per a honrála, y los va di a sons germáns:

- Yo de bon grado me quedaría viuda, pero si voleu que prenga marit, no sirá datre que Federigo de los Alberighi. A lo que los germáns, burlánse de ella, van di:

- Tonta, ¿qué es lo que dius? ¿cóm lo vols an ell, que no té res al món? - A lo que ella va contestá:

- Germáns meus, be sé que es com diéu, pero preferixco un home que nessessito riqueses que riqueses que nessessiton un home.

Los germáns, sentín la seua voluntat y veén que ere Federigo de bona cuna encara que fore pobre, tal com ella va volé, lay van entregá en totes les seues riqueses. Ell se va vore en la Siñora que tan habíe volgut, y ademés de aixó riquíssim, y en ella va viure felís, convertit en milló administradó, hasta lo final dels seus díes.

La déssima de la jornada quinta

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrancá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

Falcó, Jaime Juan. En lo dit any 1475 Divendres a 17 del mes de Nohembre

Falcó, Jaime Juan.

(Fragmén de https://librosmoncho.blogspot.com/2024/07/catalogo-manuscritos-biblioteca-universitaria-valencia-tomo-segundo.html)

N.° 948 Historia de algunas cosas más notables pertenecientes a este  Convento de Predicadores de Valencia Compuesta por el muy R. P. F. Jayme Falco Predicador General hijo de hábito de este Convento. Renuévala por orden del M. R. P. Presentado Fr. Vicente Inza Prior de dicho Convento, su más indigno súbdito el P. F. Luis Carbonell hijo de dicha Casa en el año del Señor de 1720.

842 páginas y tres hojas en blanco, a 24 líneas. - Papel 0,310 alto X 0,215 ancho: caja escritura 0,260 X 0,140. - Letra S. XVIII; con reclamos y notas marginales.

Port. (en rojo y negro). - V. en bl. - Prólogo. - Dáse (se da) breve noticia del autor.

- Texto. - De un Dietario manuscrito con letra antigua sacó sumariamente las siguientes memorias el M. R. P. Fr. Jayme Falco. 

(Pag. 807).

El extracto del Dietario es curiosísimo. Comienza en 9 de julio de 1391 y 

termina en la siguiente forma:

“En lo dit any 1475 Divendres a 17 del mes de Nohembre comença a ploure, e lo disapte fins a mig gorn (jorn), e lo Diumenge e dilluns feu bell, e lo Dilluns a 20 de Nohembre en la nit començaren les grans y espantables aygues, que tres dies e tres nits no cesa la gran pluga ultramensura, que paria que los cels fosen uberts, e que lo mon degues perir. De que vengueren los rius barranchs torrents grosos que nunca fonch vist ni hoyt dir, ponts açuts trencats y derrocats, terres arrambladas, arbres derrocats e altres mals, e danis que les aygues avien fet. E continuant no cesar les aygues e grans plutges les gents no podien igir (ixir, eixir) de ses cases, los viures comenaren (començaren) a mancar, lo poble egent (eixint) de Valencia e de tot lo Regne, e encara dels altres regnes pasen gran detriment e les aygues no mancar de dia ni de nit que nunca fonch vist tantes aygues, ni tan grans, e axi generals en lo Regne de Arago, de Valencia de Catalunya e de Castella e en altres Regnes. E lo divendres que fonch primer dia de Dehembre, lo Riu de Valencia derroca tres arcades del pont del Real, moltes cases comencaren a caure en Valencia, manaven e brollaven fons en les cases que avian asgotar, los pous venien a sobreixir y escurrir en los carrers. 

E lo dijous en la nit a 7 de Dehembre vespra de la Concepcio de la Verge Maria foch tanta e tan gran pluja que era cosa de molt gran espant e de gran terror: e ala (a la) mija nit en la gran plaja trona, lampa, caygue pedra e terratremol tot en una hora de que tota Valencia tremola, que paria que Valencia degues perir. E en aquella hora lo lamp feri en lo Monestyr del (dels) Frares Preycadors e leva lo Capell del caragol de la capella del Rey e lança les pedres per tota la placa (plaça) e a la casa de mossen Jordi entra pedra que tota la casa atrona, e lo penel que estava alt en lo capel lanca (lança) a la plaça dels ams.

En aquella nit y hora caygue la torre nova de Mossen Pere Exarch que havia obrat sobre lo portal, e moltes cases, parets foren caygudes en Valencia en aquella nit: E tantes cases foren somogudes que no y bastaven obres de Vila per poder pigar, que en veritat apenes se podia anar per Valencia per los alberchs pigats (.) E si mal en Valencia molt mes en los llochs de fora axi dels deles (de les) montanyes, com dels llochs dels plans.

E lo disapte a 9 de Dehembre fonch ordenat que fesen professo a la Verge Maria de Gracia, e que tot hom dejunas, e los que dejunarien a pa y aygua guanyasen quaranta dies de perdo. fonch ordenat que en la Seu e en cascuna Esglesia de Valencia ans de la Misa sia feta professo al altar de la Verge Maria ab llums en les mans e aqui fos dita la lletania dels set 

Psalms solemnament, ab oracions de serenitat. E mes que fossen dites set misses dels set goigs de la Verge Maria (ab llums en les mans) solemnament e les pluges tot tems durar e no mancar les gents y animals perien, torres, cases caure en Valencia, lo Palau del Bisbe pigat, la casa del bisconte de Chelva, la Den Pellicer, la Den Mompalau, la Den Çaera, la Den Perellos, Den Jaume de Fochs, de Mossen Jaume Pelegri, de mossen Franci Amalrrich, la del Artiacha de Xativa, la Abadia de
S. Berthomeu e moltes altres cases pigades, e caygudes en Valencia e de fora Valencia, que casi les gents e bens y animals perien, que del diluvi 

de Noe ença nos llig aver fet tant de mal ni tants aygues com ara. Les aygues no mancar”.

Fray Jaime Juan, hijo de D. Jaime Falcó, nacido en Valencia a 18 de octubre de 1565, ingresó en el Convento de Santo Domingo, contando 17 años, y obtuvo los cargos de Superior, Vicario, Maestro de novicios, Archivero, Predicador general y Baile de la encomienda de Perpungent en la Orden de Montesa. Falleció en 9 de marzo de 1641.

Lexique roman; Faina - Falgueira

 

Faina, s. f., fouine.

La dotzena de fainas e de martrins..., .III. deners.

Cartulaire de Montpellier, fol. 113.

La douzaine de fouines et de peaux de martres..., trois deniers.

CAT. Fagina. ESP. Fuina (garduña, rámila, rezmila, marta, martes fuina). PORT. Foinha. IT. Faina. (chap. fagina, fagines, de la familia de la mustela, musteles.)

Fais, s. m., lat. fascis, faix, charge, fardeau.

Per Dieu, aleujatz m' aquest fays!

G. Adhemar: Lanquan vei.

Pour Dieu, allégez-moi ce fardeau.

Que portetz vostra part del fais.

(chap. Que portéu la vostra part del feix.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Que vous portiez votre part du faix.

Loc. Aprendetz, si no us es fays, 

So don m' alegr' e m' irais.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Apprenez, si ne vous est fardeau, ce dont je me réjouis et m'attriste.

Quan pres a quintals et a fais

L'aver que Manuels trames.

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Quand il prit à quintaux et à charge la richesse que Manuel transmit.

Dels reys d'Espanha tenh a fais, 

Quar tan volon guerra mest lor.

P. Vidal: A per pauc. 

Je tiens à fardeau, au sujet des rois d'Espagne, de ce qu'ils veulent tant la guerre entre eux. 

Adv. comp. Els menestrals e l'autra gent, 

Tuit a un fais cominalment, 

Corron carieras escobar.

Roman de Jaufre, fol. 73. 

Les ouvriers et l'autre gent, tous en masse généralement, courent balayer les rues.

Proverb. No valon un fais de pailla.

(chap. No valen un feix de palla; com los catalanistes aragonesos que se están manifestán estos díes a favor del dialecte catalá. Coranta añs después de la declarassió de Mequinensa y que encara estiguen plorán los ploramiques.)

Roman de Jaufre, fol. 78. 

Ne valent une faix de paille. 

ANC. FR. Vindrent tous à un faix assaillir ladicte ville.

Monstrelet, t. 1, fol. 136. 

ANC. CAT. Faix (N. E. ni de faix ni de feix los catalanistas inventaron feixiste, feixistes; por ejemplo los alucinados miembros del grupo musical Los Draps, fundado en Peñarroya de Tastavins.). ANC. ESP. Fajo. 

ESP. MOD. Haz. IT. Fascio. (chap. Feix, feixos; fascista, fascistes, com los sossialistes Hitler, Mussolini.)

2. Faissimen, s. m., embarras, étalage.

A cel qui son fin prez garda, 

Non fa ges gran faissimen.

Pierre de Valières: Ja hom que. 

Pour celui qui considère son pur mérite, elle ne fait point grand embarras.

3. Sobrefais, s. m., surcharge, surcroît.

Car per un sobrefais d' afan.

Arnaud Daniel: Amors e. 

Car pour un surcroît de peine.

4. Fayssit, s. m., portefaix.

Ly qual fayssits devo portar tota aquela sal ab sacs de la nau.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148.

Lesquels portefaix doivent porter tout ce sel avec sacs du vaisseau.

5. Faysser, Fayser, s. m., portefaix.

Ly dichs fayssers... ab los dichs faysers qui la sal portaran.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. LXXXVIII, fol. 148.

Lesdits portefaix... avec lesdits portefaix qui porteront le sel.

6. Afaissar, Efaissar, v., affaisser, accabler.

Mas uns malastrus m' afaissa.

Augiers: Era quan l'ivern. 

Mais un malotru m'accable.

D' on lo fuelh e 'l frug s'afaissa.

G. Adhemar: Lanquan vei. 

D'où la feuille et le fruit s'affaisse. 

Part. pas. fig. Nos autres que em cargatz 

De grans peccatz et efayssatz. 

Los XV signes de la fi del mon. 

Nous autres qui sommes chargés et accablés de grands péchés.

(chap. Portafeix, portafeixos siríen los mossos de cárrega, estibadós; en catalá fan aná bastaix, bastaixos, del ocsitá bast, cárrega. Faixero, que es un mote de Valderrobres, ve de faixa, faixes, vore mes abán faissa.)

Faisan, Fayhan, s. m., lat. phasianus, faisan.

Cum tormenta temensa e desconortz

Lo faisan qu'es en tal albre pausatz,

On ve l'austor qui es sobremontat.

B. Zorgi: Aissi col.

Comme la crainte et le découragement tourmente le faisan qui est posé en tel arbre, où il voit l'autour qui est monté au-dessus.

Aussels que son aqui en gran habondanssia, que son apellatz fayhans.

(chap. Muixons que ñan aquí en gran abundansia, que se diuen faissans.)

Lett. du Preste Jean à Frédéric, fol. 27.

Oiseaux qui sont là en grande abondance, qui sont appelés faisans.

CAT. Faysá. ESP. Faysan (faisán). PORT. Faisão. IT. Fagiano. (chap. Faissán, faissans.)

Faisol, s. m., lat. faseolus, faséole, haricot.

A lui no dol ni s' irais 

Si 'l datz faisols ab uignos, 

Senes autra bandisos.

R. de Miraval, Gloss. occit., p. 37. 

Il ne lui fait peine ni se fâche, si vous lui donnez haricots avec oignons, sans autre apprêt. 

ANC. FR. Si tu veux manger des pois et faseols, va à Crémone.

Hist. maccaronique, t. I, p. 36.

CAT. Fasol. ANC. ESP. Faseolo (MOD. Judía blanca). PORT. Feijão. 

IT. Fagiolo. (chap. Fesol, fesols; están embolicats a una bajoca, bajoques, bachoca, bachoques.)

Faissa, s. f., lat. fascia, lien, bande.

D'una faissa de pali se senh e s lhia. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 9. 

Se ceint et se lie d'une bande de drap de soie.

- Lisière de terre.

Vinhas... per fayssas.

(chap. Viñes per faixes o faixons.)

Trad. du Tr. de l'Arpentage, c. 1. 

Vignes... pour lisières de terre. 

La faissa Bernard d'Unziac.

(chap. La faixa de Bernardo d'Unziac.)

Cartulaire de Sauxillanges. 

La lisière de terre de Bernard d'Unziac.

- Signe, marque.

Per la cropa, una faissa 

Plus blanca que flor de lis.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Par la croupe, une marque plus blanche que fleur de lis.

CAT. Faxa. ESP. Faja. PORT. Faixa, faxa. IT. Fascia. (chap. faixa, faixes; faixó, faixons.)

2. Faissar, v., lat. fasciare, lier, bander, serrer. 

Esquiset son bliaut, faisset se ben, 

Puis montet el chaval de bon alen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 54. 

Déchira son bliau, se banda bien, puis monta sur le cheval de bonne haleine. 

Fig. Iferns vos estrenh e us fayssa.

B. Alahan de Narbonne: No puesc mudar. 

L'enfer vous étreint et vous serre. 

CAT. Faxar. ESP. Fajar. PORT. Faxar. IT. Fasciare. (chap. faixá, faixás: yo me faixo, faixes, faixe, faixem o faixam, faixéu o faixáu, faixen; faixat, faixats, faixada, faixades; farchat, farchats, farchada, farchades; farjat, farjats, farjada, farjades.)

Falangia, s. f., lat. phalangius, tarentule, espèce d'araignée.

Engendra ffalangias, que so aranhas venenozas.

(chap. Engendre “falangies”, que són arañes venenoses.)

Eluc. de las propr., fol. 167.

Engendre tarentules, qui sont araignées venimeuses.

Falb, Faub, Fauve, adj., lat. fulvus, pâle, blême, fauve, terne.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Si solelh... si mostra vayr, de diversas colors, designa temps plovios... 

si faub, tempestuos.

Luna, si es falba, significa vens. 

Cum ades sia faub, ades luzent. 

La cara es fauba. 

(chap. La cara está (té) blanca, pálida.)

Eluc. de las propr., fol. 116, 117, 102 et 80.. 

Si le soleil... se montre vair, de diverses couleurs, il annonce temps pluvieux... si pâle, tempétueux. 

La lune, si elle est terne, signifie vents. 

Comme il soit tantôt terne, tantôt luisant. 

Le visage est blême.

Sobre un caval moven, ab coma fauva... 

De pur ardimen ac la color fauva.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

Sur un cheval mouvant, avec crinière fauve... 

De pure hardiesse il eut la couleur pâle. 

IT. Falbo.

2. Subfalb, Subfaub, adj., un peu pâle, un peu blême, roussâtre, grisâtre.

Falba o subfalba.

Albenca et subfauba.

Eluc. de las propr., fol. 90 et 265. 

Pâle ou un peu pâle. 

Blanchissante et grisâtre.

3. Faubel, adj., pâle, blême.

Cum per temor hom rog torna faubel.

(chap. Com per temó home roch se torne blanquinós, blanc, pálit.)

En estiu so verts et en yvern faubels.

Eluc. de las propr., fol. 265 et 198. 

Comme par crainte homme rouge devient blême. 

Sont verts en été et pâles en hiver.

4. Falbenc, Faubent, adj., pâle, verdâtre, roussâtre, terne. 

Boysh,... en yvern es falbenc.

(chap. Lo boix... al ivern está pálit, esblanquit, blanquinós, de coló apagada.)

Berille es peyra falbenca... Sobre totz val... qui es may falbenc. 

Solelh... vers vespre, pallent et faubent. 

Eluc. de las propr., fol. 201, 185 et 116.

Buis,... est roussâtre en hiver. 

Béryl est pierre verdâtre... Vaut au-dessus de tous... celui qui est plus verdâtre.

Le soleil... vers le soir, pâlissant et terne.

5. Subfalbenc, adj., un peu pâle, un peu terne, jaunâtre.

Falbenca et subfalbenca. 

Eluc. de las propr., fol. 58. 

Pâle et un peu terne.

6. Falbelos, adj., pâle, blême. 

Home ebrios en sa cara es falbelos.

Eluc. de las propr., fol. 227. 

Homme ivre est blême en son visage.

7. Falbeza, s. f., pâleur, blêmissement.

Falbeza en la cara es senhal de temor.

Falbeza o palhor.

Eluc. de las propr., fol. 264 et 265. 

Pâleur sur le visage est signe de crainte. 

Blêmissement ou pâleur.

8. Falbeiar, v., pâlir, blêmir.

Fuelhas en ver et en estiu verdeio, en autumpne falbeio.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Les feuilles verdissent en printemps et en été, pâlissent en automne.

9. Falbeleiar, v., pâlir, blêmir. 

De jorn, pert sa fulgor et falbeleia.

Eluc. de las propr., fol. 186. 

De jour, perd son éclat el pâlit.

Falc, Falco, s. m., lat. falco, faucon.

Tot atressi cum lo falcx, qui dissen 

Vas son auzelh, quan l'a sobremontat. 

Richard de Barbezieux: Tug demandon. 

Tout de même comme le faucon, qui descend vers son oiseau, quand il l'a surmonté. 

Mas si vols bon falcon lanier,

Ab gros cap et ab gros bec lo quier.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Mais si tu veux bon faucon lanier, cherche-le avec grosse tête et avec gros bec. 

Fig.

Lo falcos, fils de l'aigla, que es reys dels Frances.

(chap. Lo falcó, fill del águila o áliga, que es rey dels fransesos.)

Hugues de S. Cyr: Un sirventes.

Le faucon, fils de l'aigle, qui est roi des Français. 

Pueis vos dopteron mais que grua falco.

(chap. Después tos van tindre temó mes que la grulla al falcó. Este tos es de vosté: vos.)

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Puis vous craignirent plus que la grue le faucon.

Prov. Encar l' er a portar el man l'altruy falco.

Hugues de S. Cyr: Un sirventes. 

Il lui faudra encore porter à la main le faucon d'autrui.

ANC. FR. Et plus isnaus que faux ni espervier. 

Roman d'Agolant, Bekker, p. 61. 

Puis redévalent plus isnel 

Que ne volent faucs n' arondel.

B. de S. Maure, Chr. de Norm., fol. 24. 

CAT. Falcó. ANC. ESP. Falcon (falcón). ESP. MOD. Halcón. PORT. Falção. IT. Falco, falcone. (chap. Falcó, falcons; lo Falcon es l'avión privat del pressidén del gobern. A Pedro Sánchez li agrade mol gastá perres de tots en este aparato.) 

2. Falconier, s. m., fauconnier. 

Sai ben esser falconiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je sais bien être fauconnier.

CAT. Falconer. ANC. ESP. Falconero. ESP. MOD. Halconero. 

PORT. Falconeiro. IT. Falconiere. (chap. Falconé, falconés, falconera, falconeres; si es un sagal o sagala: falconeret, falconerets, falconereta, falconeretes.)

Falda, Fauda, s. f., giron. 

Adormic si 

En la falda de la donzela.

(chap. Se va adormí a la faldeta (falda) de la donsella.)

V. de S. Énimie, fol. 33.

S'endormit dans le giron de la demoiselle.

Quar un effant pauc tenia

En sa fauda que durmia.

G. Riquier: L'autr'ier trobei. 

Car tenait dans son giron un petit enfant qui dormait.

Viron l'enfant que seya 

Ins la fauda de Maria.

(chap. Van vore lo chiquet assentadet a la faldeta de María; que seya : que estabe situat, assentat, apossentat; ins : adins, a dins, dins.)

Trad. d'un évangile apocryphe.

Virent l'enfant qui séyait dans le giron de Marie. 

Cascus ne met e fauda aytan can ne pot aportar.

Roman de Fierabras, v. 3370.

Chacun en met en giron autant qu'il en peut emporter.

- Devant, milieu.

Toquiei li las faudas de las sieuas vestiduras, et fuy de contenent garida.

Hist. abr. de la Bible, fol. 63.

Je lui touchai les devants de ses vêtements, et je fus incontinent guérie.

ANC. FR. L'un fiert et l'autre se revange: 

N'y ot aubert, faude ni mange 

Où demourast anel ni maille. 

Trad. ms. de la Consol. (de Consolatione) de Boèce, l. IV, Carpentier, 

t. II, col. 370.

Très riches mantelines

Venans sans plus jusqu'au dessous des faudes.

Octavien de S. Gelais, Verger d'honneur. 

CAT. ESP. PORT. IT. Falda. (chap. Falda, faldes; (a la) faldeta, faldetes.)

Falgueira, s. f., bas. lat. filicaria, fougère.

Falgueira qu'es en boscatge.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

La fougère qui est dans le bocage.

CAT. Falguera. (chap. Falaguera, falagueres; ESP. Helecho, helechos.)

Lo llibre dels poetas. Setgle XVI.

SETGLE XVI.

Almudevar, Onofre. - Boschá, Joan (Juan Boscán). - Bisbe y Vila, Fructuós. - Calsa, Francisco. - Fernandez de Heredia, Joan. 
- Leonart, Gabriel. - Guerau de Montmajor, Gaspar. - Giberga, Pere.
- Havem, Ramon. - March, Ausias. - Pineda, Andreu Martí. 
- Pujol, Joan.- Pujades, Geroni. - Pujades, Miquel. - Rius, Antoni.
- (Siurana, Jaume. - Valentí, Lluis Joan.) - *Solivella. - *Sentpere, Geroni. - Serafí, Pere. 

ONOFRE ALMUDEVAR. 

Si molt se conforten ab dolça fragancia 
las flors dels ingenis dels vigils poetas 
y en est verger entres, llegint ab instancia, 
porás cullir fruitas ab gran abundancia 
de molt grans sentencias subtils é ben tretas. 

Avisos y exemples se pinten y broden 
y ornats de molt dolsos vocables y versos 
virtuts grans y vicis empelten y poden 
y tals á les dones comparen y apoden, 
que fan, si be 'ls gustan, retráurels dispersos. 

Mastégals y gústals, rumíals mil voltas 
si vols ben entendre sos fraus y revoltas. 

Estos versos foren estampats al comensament de la edició que en 1561 se feu del Libre de les dones. 

JOAN BOSCÁ. (Juan Boscán Almogáver, Almogávar, i Almogàver : 
no sale ninguna i latina como nexo, y pocas à)

Non sab lo camí d'amor 
lo qui diu per fellonía: 
Tal cosa jo no faria 
mostrant lo esdevenidor. 

Quant los ulls han presentat 
al entendrer lo bon alt 
la voluntat fa lo salt 
esperant lo desijat; 
en tal cas es gran error 
dir una semblant follia: 

Tal cosa jo no faria 
mostrant lo esdevenidor. 

Perque 's ver que dir no 's déu 
en tal punt jo no vindré 
car amor al qui retè 
pot manar assó faréu. 
Al qui sent de tai calor 
no 'l crech si dirli lexia: 
Tal cosa jo no faria 
mostrant l' esdevenidor. 

Déume donchs l'enfellonir 
al desijós pensament 
d'esperar estranyament 
lo temps que no veu venir; 
mes ab tot qu'es gran error 
james algú dir deuria: 
Tal cosa jo no faria 
mostrant l'esdevenidor. 

TORNADA. 

Qui donar vol bo favor 
dir no deu davant s'aymia: 
Tal cosa jo no faria 
mostrant l'esdevenidor. 

Tè á mes altra dança que comensa: Amor la gran senyoría. 


FRUCTUÓS BISBE Y VILA. 

Si lo que mon cor pensa 
poguès portar á llum com yo volria, 
donara coneixensa 
fins hont pot arribar la melodía. 
De bon grat cantaria 
del piadós Troyá las aventuras, 
quant cercava la barca, 
desitjant navegar á la comarca, 
posada de las Ombras en obscuras 
y negras espessuras. 

Pero la força falta, 
flaqueja lo sentit y la paraula; 
qu'en materia tant alta, 
lo joch al entaular se desentaula. 
Perque pensau qu'es faula 
trobar lo ram daurat dins un boscatge 
cubert de tantas ramas 
que no hi poguera anar ell per sas camas. 
Y servint las colomas de misatje, 
tinguès ditxos viatje. 

Y que Eneas se frissa 
per un pom d'or d'hont penja sa ventura. 
Per ell fa gran pesquissa; 
ab ell pretent tenirla fort segura, 
lo qual te tal natura 
que sols segueix la ma ben fortunada. 
Y si no ve en tocarlo,
no pot força del mòn violentarlo. 
Alfanja damascena ben trempada 
s'hi trobara burlada.
 
Pero no vull cansarme 
referint una historia tant palesa. 
Ah! si volguès aydarme 
lo ram, purificantme la rudesa, 
ab quanta subtilesa 
aniria plomant aquesta escorsa, 
demostrant que no es falla 
sino que jau lo gra sota la palla. (sota el llit té la mà Maria)
Mes ja sent que lo cor tot se 'm reforsa, 
no hi haurá qui 'm torsa. 

Qui no coneix á Eneas 
allé porá trobarlo al port de Tossa. 
Esta patint mareas 
de la cuitada mort que allí la acossa 
y no li tira cossa, 
perqué de peus y mans ya no 's pot moura, 
sols lo pom d'or desitja 
pera poder fugir la obscura sitja. 
Seráli lo pom d' or un mur de coura 
que res no 'l porá moura. 

Lo pom d'or es la gracia, 
los quatre frares son colomas bellas, 
seguirlas no 'us desplacia 
que lo ram trobaréu seguint aquellas 
lo lloch hon serán ellas 
procuráu que no 's perda may de vista. 

¿No veyéu com se llansan 
sobre una Penyafort que 'ls ulls alcansan? 
Y encara que de lluny vos apar trista 
no dexéu la conquista. 

La selva que tant brota, 
que 'ns amaga lo ram, que 'l pom aporta, 
de humilitat es tota, 
que mitras d'Archebisbe no comporta, 
ser subdit lo deporta; 
fuig, com á foch cremant, honra mundana 
y en mes te lo Rosari 
que lo Pontifical ni l'ordinari. 
¿Voléulo fer estar de mala gana? 
Donauli pompa humana. 

Y am per cosa prou clara 
saber trobar lo ram per los indicis, 
pus veem que 'l nostro frare 
te dins son pit lo pom de tals oficis, 
son llarchs los beneficis 
que per lo medi seu Jesuchrist dona; 
miraume en aquest pobra 
que, pera que confès, vida li cobra, 
y per passar á vida molt mes bona 
ab lo pom d'or lo abona. 

¡RAMON DE PENYAFORT, remey se troba! 
¡O confessor tan noble 
que pera confessar tornáu la vida! 
Mirau per vostre poble, 
reprimiu á qui 'l roba
y pus teniu la gracia tan cumplida 
si 'us agrada cant nostro 
dauli contra Charó la bell pom vostro. 


Esta composició tambè fou escrita per la festa de Sant Ramon. 
Ab lo mateix objecte n' escriguè un altra que comensa: 
Al temps que clarejar l'alba comensa. 


FRANCISCO CALÇA. 

(Sentencia dels versos catalans que prengueren part en lo certamen de las festas de Sant Ramon.) 

Axí com fonch sobrada la alegría 
que á tots causá la Canonizació, 
fora tambe grandissima rahó 
correspongués la fertil poesía. 
Los Catalans ¿perque deixam la llengua? 
Catalá fonch lo Benaventurat: 
qui no coneix poch haver agradat 
no tinch á molt que caiga en semblant mengua. 

Los provençals y limosins poetas 
han inventat la mòlt delicada art 
pera agusar l' human ingeni tart 
y poder fer ses trobas mes perfetas. 
Ausias March en ella fonch poeta 
tan excellent que 's tingut per mes net 
de quant bells rims y bells cants hajen fet 
y axí son temps sa troba fou eleta. 

La Gaya, fonch sciencia nomenada 
pèls catalans antichs de gran renom, 
y es gran dolor no entendre perque y com 
casi per tots greument es menyspreada. 
En castellá tothom se dona á escriure 
tenint per cert que 'ls será mes profit 
y donarán axí major delit, 
emperó molts han donat mes que riure.

Mes fácil es compondre en Castellá 
per ser les lleys dels catalans estretas, 
per los accents no poden los poetas 
liberament escriure en Catalá. 
Molts castellans á tort y á dret escriuen 
sens advertir lo accent si es llarch ó breu 
y si no fan figura no 'ls sab greu 
aquella entench que sinalefa diuen. 

Ningú adverteix lo que es Sineresí (sinéresis)
dónásel poch si fan tornada rima, 
no tornar mot no 'ls es molt estima 
pero ya veig que renyirán ab mí. 
Tot hom va tras de molta llibertat 
y de cantar chacona y çarabanda, 
vers de primor y 'ls posen á la banda 
curant molt poch del art la gravedat. 

Pero advertint los cants de mot en mot, 
volria honrar l'autor d'una cansó 
y emplear en ell un costosissim do 
sino que vol passar sols per devot. 
Prech al Autor d'assi en avant pretenga, 
que á haver scrit com han molts á la joya 
pèls jutges tots units de bona voya 
fore premiat y axí es be que ho entenga. 

No 's pot negar que son molt bellas trassas 
dels qui han pretés, y molts grans invencions 
qu'han merescut per molt bones rahons 
haver llohós tots ells no gens escassas. 
Donchs comensant volria molt honrarlos 
ingenis bells de nostre lymosí, 
pero be tinch molt gran enuig ab mí 
ventm' impotent pux que no puch premiarlos. 

ESPARÇA. 

Y axí diem mereixer grans llahors 
los qu'han escrit en llengua catalana 
portant quiscú sa troba molt galana 
y esser tots ells subtils componedors. 
Emperó havent greument faltat en l'art 
lo qual no admet tan culpable descuyt 
perdonarán si se 'n tornen de buyt, 
forals millor que fossen vinguts tart. 


ALTRA ESPARSA. 

O pecador de mi quant grans querellas 
quant grans clamors y quanta fallonia 
y quants grans crits y quanta parlaría 
ohint estant aquestas mas orellas. 
Com se pot fer haver trevall debadas 
Síals conort que no 's pot dir millor 
lo qui es estat á tots opositor 
perque lo prises de misser Pujadas. 

Coneixem d'aquest poeta á mes de alguns versos llatins un sonet que va dedicat á Ausias March y comensa aixís: Lo molt famos autor que Plini diuhen. 


JOAN FERNANDEZ D'HEREDIA. 

(Respon á A. Martí Pineda que al deixarle un llibre li havia enviat uns versos.) 

Per versos responch, sab Deu lo que 'ns costa, 
tan mal me te 'l mal, tan dat al través, 
tan flach está 'l cos y l' ánima mes, 
com vos ho veuréu per exa resposta. 
Ab tanta primor he vist que 'm lloháu 
per hon la llaór es vostra y no mia, 
qui no 'm conegués yo crech que 'us creuria: 
mas yo que 'us conech, conech que 'us burláu. 

No vull mes lloaros per mudar de joch, 
perque en vostres obres lloar tal se mostra 
que 'l que s'atrevís en dir llaor vostra 
quant mes pensás dir, diria molt poch. 
De véurem vos dich que no 'us escuséu, 
qu'encara que 'us veig assí per la llista, 
de qui hom vol be gran cosa es la vista: 
donchs feuho y seré gran be del mal mèu. 


GABRIEL LEONART (1: Versos posats davant d'una Aritmética de Bernat Vila.)

Ingenis, que 'l rich talent 
en arts suptils empleau, 
de aquest llibre contemplau 
l' estil, l' art, y document. 

Veureu ab facilitat 
mil suptilezes escrites 
en l'Art de comptar may dites 
de gran ser y utilitat. 

Reglas breus de las monedas, 
y pesos de Barcelona 
pera tots negocis dona 
de exemples, ricas veredas. 

Diverses operacions 
de Trencats, reglas de tres, 
destos Regnes, y estrangers 
Cambis, y Reductions. 

En fi ques traça discreta 
excellent y perfeta obra, 
y per creureu, basta y sobra 
dir: Bernat Vila la feta. 

Auctor que en esta ciutat 
es sa virtut estimada, 
y la Republica honrada 
de sa rara habilitat. 

Que no tan sols per comptar 
puja de punt son talent, 
que en tot moral document 
es Mestre y viu exemplar. 

Ea ingenis acudíu 
á conexer d'est Auctor 
l' Art, virtut, fer, y valor 
l'ingeni suptil, y viu. 


Que sa habilitat perfecta 
vostra fineza traurá: 
como sol fer la suplil má 
lo filet de la llanceta. 
__________


GUERAU DE MONTMAJOR. 
(SÁTIRA.) 

Yo mestre Grau 
á qui mes plau 
ser lo bochi 
del rey Pasquí, 
e lo fiscal 
pera dir mal, 
vulch de mon dit 
deixar escrit 
los besamans 
que 'ls Mestres vans 
han fet al rey, 
perque en la lley 
en que yo vixch 
d'est modo 'us rixch, 
riurem de tot, 
y dir un mot, 
del mes agut 
del corral brut 
de les escoles 
de beceroles. 
Gran nuvolada 
e cavalcada 
de cada trib 
al rey Felip 
ne fan viatge 
que may passatge 
de areners viu 
passar lo riu 
que tant durás. 
….......

Passa carrera 
un mestre Peres 
(1: Joan Baptista Perez, catedrátich que fou de Hebreu en Valencia en 1559. 
qu'en totes veres 
vol ser Hebreu. 
¿Y qui no creu 
qu'Hebreu no sia? 
….....
Perque 's descobra 
d'aquesta obra 
la utilitat 
e dignitat 
des que han poder (2)
de dar llicencia 
del sobredit, 
e açi va scrit 
fonch ben mirat 
é examinat 
per lo Doctor 
gran bebedor 
Micer Clement 
home imprudent, 
que cavaller 
se volgué fer 
en la jornada 
de la entrada 
del nostre rey. 
….........
Al sobresalt 
tot espantat 
també ha fermat 
la obra present 
e Perpuchent 
comanador 
Falcó (3) ó atzor 
que está en muda, 
ave mes ruda 

(2) Ab tot y que en lo llibre d'hont hem tret esta sátira no hi ha nota 
que ho diga, creyem que aquí hi faltan dos versos. 
(3) Jaume Joan Falcó, home eminentíssim, com que segons se conta Felip II deya al tractar de homes de lletras que en Espanya no 'n tenia un altre que passés la ma per la cara al docte Falcó. 
que 'l quebraós, 
rocí molt gros 
de moliner: 
est preten fer 
cercol quadrat(4:Falcó sospitava haver trobat la quadratura del cercle.) 
e ases volar 
y ell may vola. 
Adargat, hola 
e tinch recort 
d'aquell gran tort 
que has causat 
en la ciutat 
satirisant 
e llastimant 
á molta gent 
ab la insolent 
sátira antiga, 
perque no 's diga 
qu' has acertat 
ni mes trobat 
sátira fent. 
Mira imprudent 
que no tenia 
lo que havia 
de contenir 
lo que en mal dir 
es sol guardar. 
Ves á estudiar 
en Juvenal, 
si vols dir mal,
d'ell treslladant 
é acomodant 
á ton ofici 
lo que en est vici 
ell ha guardat. 
Puix he format 
aquesta obra, 
veurás que 't sobra 
lo compliment 
d'entendiment. 
….....
Mestre Cordero (5). 
ab son sombrero 
é barret fort 
que de la mort 
es adjutor, 
lo portador 
al degollar 
e sentenciar 
los desdichats (qué curioso, ch y no tx)
esquarterats 
fins al suplici. 
….......

La vida d'aquest poeta en estrem curiosa se troba en las notas al canto del Turia, 
á seguiment de la Diana enamorada de Gil Polo, 
edició de 1778 feta en Madrid estampa de don Antoni de Sanxa. 

(5) Joan Martí Cordero, mestre en Arts y doctor en sagrada Teología, 
morí en 1588. 


GIBERGA, PERE 

(Loant un retrato pintat per P. Serafí.) 

¡O gran saber y empresa d'altre força 
veure mortals en vista que 's divina! 
¡O Serafí, qu'es obra Serafina! 
Sou dels pintors lo cors y ells vostra scorça. 
Traure lo sol del viu sens may al' orça 
fer ni maynar sol qui l'alt cel domina 
pens que 'u pot fer, respon y ell m'encamina, 
y es lo compás qui en tals afers m'esforça. 
¿No 'us par qu'está divina y acabada? 
Sí; pero té l'esperit sols d' aquella 
qu'amor pintá perfecta y animada. 
Y hont? Dins mon cor, lo qual contemplo d'ella: 
canta y contix, qu'es rara y ben dotada 
que 'l sol lluent s'iguala sols ab ella. 




RAMON HAVEM. 

(Poesía premiada en las festes de San Ramon.) 

De un catalá breument cantar volria 
la vida y fi, la regalada historia 
pus qu'en mos fets sempre 'us tinch en memoria 
Reyna del cel mostraume vostra guia. 
Barcelonés Ramon de Penyafort 
ara es lo temps, donaume en aquesta obra 
d'aqueix licor tant abundant que 'us sobra 
puis dir de vos mereix ma bona sort. 

La vida fonch tal com fonch vostra mort 
á Dèu beneyt, sagrada y molt preciosa 
exemple cert y regla religiosa 
dels penitents consolaciò y conort. 
Foreu gran hom versat en dret canonich, 
als confessors donareu molta llum 
ab un tractat que sos afers resum 
de Deu la lley y lo camí catolich. 

Contrari sou del esperit diabolich 
puis convertint á heretjes, juèus y moros 
patireu molt, sufrint lo colp dels toros 
contravenints al sant jou apostólich. 
La religiò dels nobles Mercenaris 
tinguè començ del vostre bon govern, 
ab gran enginy fundareu son gran pern 
qu'es lo quart vot á mes dels ordinaris. 

Los doctors grans y los penitenciaris 
podrán seguir á vostre exemple y norma 
vos los donau redrès y nova forma 
y als qui volrán fer vida solitaris: 
no trobarém semblant en tot lo mon 
pera poder gran Sant acompararvos 
tots son molt curts en alabar y honrarvos 
Deu pot dir sols les gracies qu'en vos son. 

Ab pensa humil lo vull pregar que 'don 
son esperit que en aquest past no 'm falt, 
quin fonch l'esforç quant fereu tant gran salt 
sobre lo mar, l'enteniment confon. 
Un ángel just á qualsevol hom guarda 
vos ne teniu un altre, cosa rara, 
pera 'ls afers qu'estaven á la clara 
encomanats á vostra sola guarda. 

Sens dupte aquest portava l'avantguarda 
en aquell fet y triunfo divinal, 
y vostre cos semblant al celestial 
ágil, en sech, passá que res no 'l tarda. 
Si tanta fé tinch, que una gran montanya 
mudarla puch d'aquesta á l'altra part 
y amor no tinch, en tot serè molt tart; 
amor servent causa tan gran hazanya. 

Sols Jesuchrist per l' aygua va y no 's banya, 
axí mateix vos sobre vostra capa 
als vents manant si algú dells vos escapa 
regint lo sol qu'en tot vos acompanya. 
Si algú no sab qui es lo rey que tant mana 
ab tal ergull á cel, vent, mar y terra, 
si be 'u entench es lo qui als mals desterra 
un Semidèu vestit de carn humana. 

TORNADA. 

Vostra virtut y gracia sobre humana 
contra tots mals Ramon ya es coneguda, 
tots vos pregám que al menester acuda 
puis que us servim y honrám de bona gana. 


AUSIAS MARCH. 

Ram, on se posa la coloma blanca 
del esperit que al vostre mes afina 
Penyafort sou tresor y medicina 
al perseguit malalt y al qui tot manca. 

Sou la mes alta cima y rica branca 
del arbre de sciencia y de doctrina 
la caramida sou que á Deu inclina 
y tira á sí d'aquell la gracia franca. 


Lo gran Neptu ne sou á qui obeeixen 
la mar, los vents, los peixos y les ones 
sou lo de qui mes los vicis se queixen. 

Sou lo qui vuy molt honren les persones 
les que assi podeu mes y mes mereixen 
y les tres y un sol Deu sobre tot bones. 


ANDREU MARTÍ PINEDA.
 
(Enviant un llibre á Joan Fernandez Heredia.) 

La magestat de vostre gran policia 
noble senyor dechado dels poetes, 
senyala clar ab gran rahó y justicia 
qu'en les virtuts y en actes de malicia 
guanyau de tots les honres y les dretes. 
Fertilitat de fines y altres venes 
en vos trobam, cercantles com á vostres, 
mes abundants que dins les mars arenes, 
per qui perdem recort de les Atenes 
veent mes gentils les vostres sutils mostres.

Ab lo thesor de vostra rica vena 
es ferro y plom lo nostre baix compondre, 
pero puix vol, dispon, mana y ordena 
veure 'l tarquim de nostra pobre vena, 
lo meu desig no pot negar respondre: 
mes atenyent per premi y benefici 
poder suplir lo nunca visitarvos, 
vull, puix vos tinch del cor fet sacrifici 
ab gran descans tenir est goig propici 
que del que he fet vulláu, Senyor, burlarvos. 



JOAN PUJOL. 

(Fragments del poema La batalla de Lepanto que escrigué aquest autor.) 

Carta de Pio V al rey Felip. 

Fill amat 
qui del catholich remat 
sou defensor infalibble 
ab lo poder invencible 
que Deu vos ha comanat; 
pus es cert 
que lo sant y bon concert 
s' es romput de nostra lliga 
jo 'us avis ab gran fatiga 
del perill que veig obert. 
Entenéu 
que Celim enemich greu 
de la esglesia sagrada 
vol ab molt potent armada 
destruir lo poble seu. 
Es mester, 
perque tal fet no requer 
descuyt ni llarga tardança 
reunir nostra lligança 
contra 'l maleyt Lucifer. 
Daré jo 
sancta benedictió 
contra la bestia fera, 
al general y bandera 
de la santa unió 
y ab sant zel 
jo 'us daré contra l'infel 
quant poder tinch en la terra, 
y per ferli major guerra 
cercaré favor del cel. 
Donchs mon fill 
puis sou clarejant espill 
hon ma sperança 's remira 
repriment sa cruel ira 
guardaunos de tan perill 
Y sens mes, 
daré fi á mon procés 
puis tinch certa esperientia 
ab quant santa obedientia 
sempre sou á Deu sotmés. 
…......


JOAN D' AUSTRIA INVOCA Á DEU. 

Apres que fonch lo savi general 
ab presa gran tornat en sa galera 
abans d'entrar en la batalla fera 
cerca favor del rey celestial. 
Los ulls al cel y juntades les mans, 
agenollat ab molt devota pença, 
á Deu etern de majestat inmensa, 
ab prechs humils diu paraules semblants: 
- Fill de Dèu 
pux per nos clavat en creu 
comportareu mort tan dura, 
mirau, Senyor ab gran cura 
vuy per aquest poble seu, 
que si s' pert 
nostre bon é sant concert, 
perilla l' cristianisme. 
Eya donchs, fill del Altisme 
miráunos ab ull despert. 
Jo, senyor, 
confés que son pecador: 
mes ab tot que aixis sia 
no 'm neguèu la vostra guia 
puig vos prench per defensor. 
Y de grat 
sempre estich aparellat 
defensánt vostra creu santa 
á deixar la mortal manta 
ab que vos m'haveu criat 
…...

CONCLUSIÓ. 

Aquesta es donchs lo triunfant succès 
james oit de tan bella victoria 
de que 's fará durant lo mon memoria 
y mes avant si mes durar poguès. 
Te à mes infinitat de obras de tots géneros que forman part del groixut manuscrit que 's troba á Paris ab lo titol de Cansoner de obres enamorades. 


GERONI PUJADES. 

Font caballí, ni somni del Parnás, 
les Muses nou, si 's vol que fossen cent, 
vuy no les prech me donen son talent 
car tot es poch é falt en aquest cas. 
Cell qui en l' Olimp te goig en son llohor 
guie puix sab ma plana voluntat 
que si ell se vol iré be encaminat 
sens que mon psalm cayga en algun error. 

Christ ja fet hom restant potent senyor 
pedra en la clau que está en la sumitat 
per fer etern del christiá l'estat 
pedra prengué d'un Pere pescador. (peyra, pera, piedra, pietra)
E com qui enpren perfetament obrar 
aten abans si lo lloch es pantá, 
vol lo macís é mira mòlt que allá 
sia ben ferm lo sol que jus ha estar. 

Si penya ó roch veu no li cal duptar 
en construhir lo mur ó fort que fa 
que de tal part mòlt ben segur está 
son enemich no le y podrá minar. 
Axí mateix Gregori desijant 
muntar en alt lo temple sens segon 
sabent perçó ser tal nostre Ramon 
qual pogués ser en tot lo mon cercant. 

A passar vench cell edifici avant 
que fundar volch la vera llum del mon 
ab acort just aquell poder pregon 
de plenitut en tal penya posant. 
O llahor gran que haya succehit 
en veu y esfors per Pere Penyafort 
la clau tenint que 'ns lliura de la mort 
y dona 'l goig del eternal delit. 


Un portich feu lo rey que savi es dit 
al temple bell de pedres de tal sort 
que diferents son entre si 'm recort 
y en lo dels reys me pens estar escrit. 
De l'una cert car trobe sens afan 
figura á Christ y altra Pere es 
lo Ramon veig fa compliment á tres 
volents lo cel per ells entrar hauran. 

Quant ja les paus vench á firmar Laban 
ab en Jacob volguè que pedra fes 
senyal perfet del acte allí promes 
de unions que tot temps durarán. 
Per Christ son tots ab Deu consiliats 
del pacte es ell eterna fe y senyal 
pero yo crech que ab ella es altre tal 
Ramon ab dos absolent los pecats. 

TORNADA. 

Y nos pux som del tot certificats 
del simbol cert entre 'ls tres casi igual 
tots conegam lo gran Ramon que val 
y fassam nos á ell encomanats. 

Esta poesía guanyá joya en lo certámen que ab motiu de las festas de la canonisassiò de sant Ramon de Penyafort se feu en Barcelona en lo any de 1601. 


MIGUEL PUJADES (1). 
(1) Eix autor es cosí de Geroni Pujades autor de la Crónica universal de 
Catalunya: la present poesía fou escrita ab l'objecte de alabar n' aquesta obra y á son autor. 

(Cançó.) 

Inclita Barcelona, á qui la fama 
qual rara y singular, al mon publica 
per mappa abreviat, de la grandesa 
qu'ab fullatge vistós al cel enrama 
y á la terra ab colors vius magnifica: 
theatro de la héroe noblesa, 
temple sagrat á virginal puresa, 
academia illustre, mes que Athenas: (Athenes, venes)
erari, que tens venas, 
molt mes que lo Pado, de riquesas: 
triunphos mes que Roma 
paratges y ciutats, castells no doma: 
inmens mar de grandesas; 
Deu vulla qu'en tot crescas 
qu'eternament als teus afavorescas. 

Excellent Mecenate d'un Pujades, 
o be del Principat: puix que sustentas 
Aquell, qu'en lo desitx Atlant imita 
portant les breus espalles carregades 
de la inmença esphera: ja qu'intentas 
guardarlo del fer Mommo troglodita, 
que al profundo oblit lo precipita: 
les gracies degudes se 't presenten, 
per tots los qui be senten 
del liberal perfet y bon empleo 
en donar tal ajuda 
al que en eternitat avi nos muda 
lo que prengué Leleo 
enemich de memorias 
cruel perseguidor de nobles glorias. 

Ja per avant lo pes del Deu de risa 
(aquí Apuleyos fan solemne festa), 
no oprimirá lo geni que no hisca 
de colors variats y divisa. 
Y si (com á qui es) hont cau se resta, 
fará que la balança en alt rehisca (o rebisca, no se ve si es h o b)
y siempre eternalment lo ingeni visca. 
Que un contrari al altre sempre eleva. 
Y no podrá la gleva 
de la pedra molar, fer tant pesada, 
macissa, grave y mala 
que forç á abatre en terra aquella ala 
que ab la ploma daurada 
serveix la patria cara, 
y exalta tant quant pot la honrada mara.

Los ingenis un temps (es cosa bella) 
molt mes que les riqueses se estimaren. 
Los oradores als homens suspenian 
los músichs los portavan per l' orella. 
Empero quant los Cressos dominaren, 
del princep á la guisa tots vivian, 
ingenis y las lletres avorrian. 
Mes quan regná Alexandre Macedónich (Alejandro Magno)
lo dexeble platónich 
de molts paripathétichs se feu mestre. 
Y quan lo pa trameta 
Octavia á Virgili, ix poeta. 
Homeros fa destre 
al mateix punt y dia 
qu'ab sos muscles Smyrna li don guia: 

Per Cervera, ciutat ilustre y noble, 
á dar á la virtut llum y carrera. 
Que á las arts lliberals sols las fomenta 
lo premi: mes que honor ni veu de poble. 
La musa ab lo sustento sens esmera, 
Minerva entre los princeps se sustenta, 
y assossegat quant vol lo ingeni intenta. 
Mil Tulios, Vulpians, y mes Gregoris 
que no l'Assyria voris 
te promet de donar: com tu acudas 
á tos fills ab llet pura. 
Y resta ab confiansa molt segura 
que donant tal ajudas 
á la mes alta zona 
te exalçará en exir la part segona. 

Estirará l'autor aquesta corda 
que puje al degut punt de la alabança: 
remuntará en ses mans tota memoria 
perque lo fet al nom sovint concorda. 
La sua Clio ara un poch descansa 
pera pujar la patria á major gloria 
exint ab nou progrés d'antiga historia. 
Y no podrá fer menys que no t' sublime 
al punt que mes s'estime 
que abundant lo subjecto ab tanta copia 
del que noblesa estima: 
y per Pujades puje que si arrima: 
vos será cosa propria 
y tindréu, si si pensa (s'hi)
los dos etern honor y fama inmensa. 
ANTONI RIUS. 

Si á la Arabia felix, inventora 
de reduir en art, y diciplina (disciplina)
de numeros: la sciencia peregrina 
del Cel y de la terra, adornadora. 

O sia Grecia, quant del mon Senyora 
se feu per forsa de armes, y doctrina 
de Apuleyo sabem, que en la llatina 
llengua, la adorna augmenta y la millora. 

Pero faltava encara la secreta 
forma: que en facil, enseñansa y clara 
l'art mercantil, abrassa y recopila. 

Que per ser invenció, rara y perfeta (perfecta, se encuentra mucho)
de noble ingeni, y de virtut preclara 
era obra reservada, á Bernat Vila. 


JAUME SIURANA, LLUIS JOAN VALENTÍ, ANDREU MRATÍ PINEDA. 

(Comença lo Procés ó disputa de viudes y doncelles, ordenat per los magnífichs Moss. Jaume Siurana, 
y Mestre Lluis Joan Valentí, Doctor en Medicina, ab una Sentencia ordenada per l'honorable 
y discret Andreu Martí Pineda, Notari.) 

(Fragments.) 

SIURANA. 

Puix sou la font clara brollant abundancia 
de dolça doctrina, senyor Valentí, 
lo meu baix ingeni vexell d'ignorancia 
vos prega y suplica ab molt gran instancia, 
qu'en esta demanda doneu ver juhí. 
A cert amich nostre tothom li concella, 
puix jove se troba, que prenga muller, 
parlantli una viuda y un' altra doncella: 
donchs vos responéume en esta querella 
qual d'elles déu pendre á vostre parer. 
Qu' estant en est dupte quant mes imagine 
menys trobe la senda que dret m' encamine. 
VALENTÍ. 

Volent prest excloure los plets y tempesta 
y dar fi complida en est bell procés, 
les viudes y verges ab molta requesta 
requiren, que causa tan justa y honesta 
sia declarada per bell compromés: 
y prenen per jutges molt practichs y destres 
á dos grans juristes provectes en l' art, 
Miçer Guardiola, qu'es mestre dels mestres, 
en qui james caben embust ni sinestres 
y aquel gran monarcha micer Luch Ricart. 
Y 'l escrivá volen que sia Pineda 
puix sab de richs versos teixir fina seda. 
….....

PINEDA. 

Cascú dels dos pinta y recama 
tot lo que diu, 
d'or exellent, tan rich, tan viu, 
qu'es maravella: 
pero deixáunos la doncella 
tan despullada 
y ab tals pecichs tan maltractada 
qu'es pietat. 
…..
En nom de Deu, 
qui de no res fabricá y feu 
los cels y terra, 
pacificant dels dos la guerra 
pronunciám, 
y molt conformes arbitrám 
semblant sentencia. 

Definitiva. 

Que tornen la fama y gran preminencia 
á verges y viudes honestes y bones, 
y en altres tants metres, guarnits de eloquencia 
alegres publiquen la gran excelencia, 
les honres y gracies de totes les dones; 
y puix qu' entre totes ateny mayor gloria 
dels estaments d'elles tenint lo mes noble 
mostrant la medulla de nostra memoria 
la palma y triumpho, llorer y victoria 
deu rebre la verge dels reys y del poble. 
Als dos condempnantlos que d'ells clar entenga 
que verge y no viuda l' amich content prenga. 


GERONI SENTPERE. 

Qui porá dir la gran substancia 
del vostre dir 
estil del vers y l'escandir 
sil-labicant, 
pesant ab pes lo consonant 
en res escás, 
á plom, llivell, retgle y compás, 
fexuch, ni tart, 
mostrant lo prim del prim del art 
ab excel-lencia 
tant que mostram nostra sentencia 
ab gran temor 
deixant vil prech, ira y favor 
tenint present 
lo jutje just omnipotent 
per dar guió 
mirant la definició 
de la justicia 
qu'es un voler just sens malicia 
dar judicant 
á cada hu son dret donant 
ab pes egual 
vist quant fa veure en general, 
sentenciám 
pronunciám y declarám 
d' aquest tenor. 

Mirant entre 'ls altres ab quanta primor 
la Reyna sens culpa blasona Pineda, 
volem premiarlo del pris de la seda, 
del nom y del títol de just guanyador, 
y puix vem que sembra de mestres llavor (y pos veém;i donchs veiem)
l'espert é molt docte subtil Solivella 
la gran praderia puxant y molt bella 
pendrá per insignias la fama y honor. 
Miquel Johan Gomis qui grans llahors dona 
se 'n porta del resto la palma corona. 


PERE SERAFÍ. 
(Contad las y griegas. Hay muchas en otros textos, pero en este más.)
CANTICH D'AMOR. 

Tots quants d' amor seguexen la carrera 
fujan sa ley cruel, falsa, enemiga, 
que dins l' hivern sentir fa primavera 
y en mig l'estiu fredor y greu fatiga: 
no esper james ningú per fé sencera 
tenir qu' á tot perfet amant obliga 
trobar ja may pietat, que per estrena 
don' amargor, torment, dolor y pena. 

Axí com vol en qualque pas fortuna 
pereix algú per ferro ó mort soptada 
mas charitat universal, comuna 
fa dar al cos la terra, y de passada 
los via andants ab pedras d'una en una 
de poch en poch fan sepultura alçada; 
y yo morint per la senyora mia 
may no 'm tirá piadosa pedra un dia. 

Lo peregrí que nit y jorn camina 
spera 'n l' alberch trobar repos una hora; 
lo navegant si la gran mar s' enpina 
cessa lo vent y del perill surt fora; 
lo fer soldat qu'en batallar s'inclina 
spera campar perqu' algun sanct honora; (o acampar; sobrevivir)
y en mi tostemps creix la dolor superna 
que ingratitut ma trista sort governa. 

Premi sperant, treballa tot lo dia (treballe)
lo laurador y lo seu cos molesta; (moleste)
y un capitá qu'es de soldats la guia 
per lo semblant no tem fret ni tempesta; 
y un vil pastor d' ovelles, fent sa via 
treballa y pren descans per la floresta; 
yo treballant may lo meu cos reposa (repose)
ni sper de ben servir ninguna cosa. 

Mouse lo vent molt fort de tramontana 
ab lamps y trons y pluja tempestosa; 
trenca los tronchs dels monts y terra plana 
desfá los camps ab l' aygua furiosa: 
fent molt gran so de les campanes sana, 
y mostra 'l sol la fas molt luminosa 
mas en mi trist per ma desaventura 
la tempestat creix sempre mes escura. 

Baix en l'infern ab só de dolsa lira 
Orfeu trobá pietat en sa tristura, 
del gran Plutó cantant placá la ira 
havent d'aquell una ánima segura: 
yo trist que nit y jorn mon cor sospira (suspira, suspire)
blanir no puch un cor, ans mes s' endura; 
no bastan prechs, ni plants, ni fe sencera, 
ans quant mes va, creix mes cruel é fera. 

L'hom desterrat luny de sa dolça terra (se encuentra dolsa arriba)
sper ab lo temps tornar al ser qu'estava. 
y hu saltejat de una molt crua guerra 
per temps ha pau ó treva qu' esperava. 
Qui está en presó y la cadena l' ferra 
libert se veu per temps com desijava, 
yo perseguit de tanta desventura 
no se qu' esper, sino la sepultura. 

Lo cervo qu'es nafrat cerca aygua clara (el ciervo)
per refrescar tenint mortal ferida; 
si troba font ó riu, prest se declara 
de ben curar y renovar sa vida; 
tal so nafrat, mas sent qu'es molt avara 
qui 'm pot donar la sanitat complida, 
que te per be de pura set matarme 
primer que may no vulla remediarme. (remediar; remedi, remei)

Tot reverdeix, la fértil primavera 
quant es passat l' hivern que 'l mon despulla (despulle; desnuda)
floreix los prats y 'ls aucellets prospera, (pajaritos; muixonets)
al arbre nuu fa recobrar la fulla; 
dins l' aygua 'l peix y al bosch tot altra fera 
troban descans y amant qui be 'ls reculla; 
y en mi lo temps james no fa mudansa 
ans sent del tot secarse la esperança. 
Las obras d'est poeta s'han imprés diferentas vegadas per separat y junt ab las del rector Vicens García. Qui vulla llegirne mes poesías no li será difícil trobar satisfet son desig. (el seu desitg)