Mostrando las entradas para la consulta paco escudero ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta paco escudero ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 16 de febrero de 2024

Lexique roman; Esculpir - Esmerillo


Esculpir, v., lat. sculpere, sculpter, graver.

Comandet qu'om esculpis... el mur o en la paret.

(chap. Va maná que se esculpiguere o esculpire... al muro o a la paret.)

Fetz una letra d'aur esculpir.

(chap. Va fé esculpí una lletra d'or.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 110.

Commanda qu'on gravât... sur le mur ou sur la cloison.

Fit sculpter une lettre d'or. 

Part. pas. Am las estorias esculpidas.

(chap. En les histories esculpides, grabades.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Avec les histoires gravées.

CAT. ESP. PORT. Esculpir. IT. Scolpire. (chap. esculpí: esculpixco o esculpixgo, esculpixes, esculpix, esculpim, esculpiu, esculpixen; esculpit, esculpits, esculpida, esculpides.)

2. Sculptura, s. f., lat. sculptura, sculpture.

Ab torn pren figura o sculptura.

Marme... ha... per razo de sa durezza, a pendre sculptura et poliment dificultat. Eluc. de las propr., fol. 19 et 190.

(chap. Lo mármol... té... per raó de la seua duresa, dificultat de pendre escultura y polimén.)

Avec le tour prend figure ou sculpture.

Le marbre... a..., en raison de sa dureté, difficulté à prendre sculpture et polissure. 

CAT. ESP. PORT. Escultura. IT. Scultura. (chap. escultura, escultures; 

v. esculpí, picá pedra; escultó, escultós, escultora, escultores: picapedré, picapedrés, picapedrera, picapedreres; lapidari, lapidaris; marmoliste, marmolistes. Lo picapedré que va picá la pedra de la Pedrera de Gaudí, bon picapedré ere, de Pedralbes, pedres blanques.)


Escura, s. f., écurie.

Leibnitz, p. 57, dit qu'écurie vient de l'ancien allemand Schur, stabulum

animalium (all. MOD. Scheune; écurie : equus : cheval, caval, cavall, caball, caballo, cavalho; equino, &c.; el escudero, scutifero, se encargaba de (los escudos) los equus, equinos, etc.).

Li palhier,

Escuras e boals.

G. Riquier: Als subtils.

Les greniers à paille, écuries et étables à boeufs.

(chap. Les pallisses, les caballerisses y los corrals de bous.

ESP. Los pajares, las caballerizas y los toriles.)

2. Escuria, s. f., écurie.

O a l'escuria o al bual dels dichs habitantz.

Charte de Gréalou, p. 100.

Ou à l' écurie ou à l'étable à boeufs desdits habitants.

IT. Scuderia. (N. E. S. F. Scuderia Ferrari, ferrer, ferré, ferrero, herrero, ferrier, cavallino rampante, ferro, fierro, hierro, herradura, ferradura.)


Escut, s. m., lat. scutum, écu, bouclier.

Qu'en sion traucat mil escut.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Que mille boucliers en soient percés. 

Per elms ni per escutz fendre.

P. de Bussignac: Sirventes.

Pour heaumes et pour écus fendre.

Fig. Non es als mas escut d'enjan.

Nat de Mons: Al bon rey. 

N'est autre que bouclier de tromperie. 

Sill qu' el mon dezemparat an, 

Et de bona fe fan escut.

(chap. Aquells que han desamparat lo mon, y fan escut de la bona fe. Giraud Riquier: Caridat.)

G. Riquier: Karitat.

Ceux qui ont abandonné le monde, et font bouclier de la bonne foi.

Orazo es bon escut. V. et Vert., fol. 86.

(chap. La orassió es bon escut.)

Oraison est bon écu.

Loc. S'ieu agues virat l'escut.

Bertrand d'Allamanon: Tut nos.

Si j'eusse tourné l'écu.

L'escut e'l basto vuelh rendre,

E m vuelh per vencut clamar.

B. de la Fon: Leu chansoneta.

Je veux rendre l'écu et le bâton, et je veux me proclamer pour vaincu.

M fetz escut de son ric mantelh.

Arnaud Daniel: Doutz braitz.

Me fit écu de son riche manteau.

ANC. FR. L'escut avirunerat tei.

Anc. tr. du Ps. de Corbie, ps. 90.

Pren escud e hauste. (N. E. asta, bâton, bastón, gayata, gallata.)

Anc. tr. des Ps., ms. n° 1, ps. 34.

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

(chap. Escut, escuts; escudé (com Paco Escudero de Feliciano Castillo, alias “feliz ano o felice ano 2025” o Sancho Panza de Alonso Quijano, alias “Don Quijote”); v. escudá, escudás : protegí, protegís, etc.)

2. Escut, s. m., écu, monnaie.

Escutz de Fransa que fet batre lo rey Charles.

(chap. Escuts de Fransa que va fé batre lo rey Carlos.)

Tarif des monnaies en provençal.

Écus de France que fit battre le roi Charles. 

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

3. Escudier, Escuder, Escuier, Scudier, s. m., écuyer, sergent.

Uns joves escudiers l'avia despieuzellada.

(chap. Un jove escudé la habíe desvirgat; pieuzella, pucella, pubilla, puella, donsella, virgen, verge, vergena, etc.) 

V. de S. Honorat.

Un jeune écuyer l'avait dépucelée.

Guillem era anat a sparvier ab un escuier solamen.

(chap. Guillermo (com mon nebot) habíe anat a cassá en esparvé en un escudé solamen; Wilhelm, William, Guillem, Guilhem, Guiem, Guillermo, Guillaume, y diminutius com Guillermet. La W del antic alemán, godo, se trobe al inglés modern. Wimara, Guimerá; Wifredo, Guifre; Walter, Gautier; etc.)

V. de G. de Cabestaing.

Guillaume était allé (chasser) à l'épervier avec un écuyer seulement.

Ni vollias esser chavallers avant qu'escuders.

(chap. Ni vullgues sé caballé abans qu' escudé.)

Trad. de Bède, fol. 80. 

Et ne veuilles être chevalier avant qu'écuyer. 

A Johan Fornel, escudier del comun.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

A Jean Fournel, sergent de la commune. 

Si troba un cavalier o un scudier.

L'Arbre de Batalhas, fol. 246. 

S'il trouve un chevalier ou un écuyer.

Loc. Servirs qu'om no guazardona

Et esperansa bretona, 

Fan de senhor escudier.

B. de Ventadour: La doussa. 

Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne, font d'un seigneur un écuyer.

ANC. CAT. Escuder. ESP. Escudero. PORT. Escudeiro. IT. Scudiere.

(chap. Escudé, escudés; escudera, escuderes, ne ñan ben poques.)

4. Escudar, v., couvrir d'un bouclier, faire bouclier.

Fig. Domna qui d'autra s' escuda.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Dame qui d'autre se fait bouclier.

ANC. CAT. Escudejar. ESP. PORT. Escudar. IT. Scudare.


Esglendillar (s'), v., s'égosiller.

E 'l rossignols s'esglendilla,

Rambaud d'Orange: En aital.

Et le rossignol s'égosille.

(chap. Desgallá, desgallás, esgallá, esgallás : desgolá, desgolás; paregut a engorgossá, engorgossás, pel fret. ESP. Desgañitar, desgañitarse

se encuentra “desgaliar” aquí https://derechosdelamujer.org/wp-content/uploads/2016/02/Boletin-Feministas-en-Resistencia-No-3.pdf )


Esguirar, v., déchirer, égratigner, estropier.

Desromp son vestir et esguira sa cara. V. de S. Honorat. 

Déchire son vêtement et égratigne sa face.

Part. prés. Esguirant et baten.

V. de S. Honorat.

Déchirant et battant.

2. Esguire, adj., déchiré, estropié. 

L'uns es casutz de roca, l'autre esguir' e rancs. 

V. de S. Honorat. 

L'un est tombé d'une roche, l'autre (est) estropié et boiteux.

CAT. Esguerrar. (chap. esgarrá, desgarrá; esgarrapá, esgarrañá.)


Eslabreiar, v., tomber, dégénérer, se délabrer.

Fig. Tant eslabre a chascus en bas, cant s' esleva plus alt.

Greument sorzem a las virtuz, e ses trebail eslabreiam als vices.

Trad. de Bède, fol. 35 et 44.

Chacun tombe d'autant plus en bas, qu'il s'élève plus haut.

Nous surgissons difficilement aux vertus, et nous tombons sans effort aux vices.

So que mov d'ergoil eslabreia tost,

Eschivar devem qu' el bes, que es e nos, non eslabreia en vizi.

Trad. de Bède, fol. 36 et 42.

Ce qui part d'orgueil tombe bientôt.

Nous devons éviter que le bien, qui est en nous, ne dégénère en vice. CAT. Esllabissar (N. E. de abismo, abyssus).


Eslanegar, v., tomber, descendre.

Part. pas. Son eslanegat, crucificant de rescaps lo filh de Dieu.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Hébreux. 

Ils sont tombés, crucifiant derechef le fils de Dieu.

Per la vous eslanegada ad el d' aquesta maniera.

Trad. de la 2e épître de S. Pierre.

Par la voix descendue à lui de cette manière. 

ANC. CAT. Eslenegar.


Esmai, s. m., émoi, souci, chagrin.

Sostener

Los paubres en lur gran esmay.

J. Estève: Planhen.

Soutenir les pauvres dans leur grand émoi.

Per qu' ieu deuria

Morir d'ira e d'esmai.

Pons de Capdueil: Qui per. 

C'est pourquoi je devrais mourir de tristesse et d'émoi.

Longa promessa m' es esmays.

Jordan de Boneil: Non estarai. 

Longue promesse m'est tourment.

ANC. FR.

N'avez-vous point de vos subjects esmoy?

Du Bellay, fol. 64.

CAT. Desmay. ESP. Desmayo. PORT. Desmaio. IT. Smago. 

(chap. desmay, desmays, v. desmayá, desmayás: desmayo, desmayes, desmaye, desmayem o desmayam, desmayéu o desmayáu, desmayen; desmayat, desmayats, desmayada, desmayades. De tan fé aná lo mall estic desmayat o esmayat, pórtam la bota de vi y les llenguañisses crúes o crugues, com les que se foten a Valjunquera. Hay vist una rata com un conill y me hay desmayat del susto.)

2. Esmaiar, Esmagar, v., chagriner, troubler, épouvanter.

Tot quant aug ni vei lo cor m' esmaia.

B. Zorgi: Mout.

Tout ce que j'entends et vois me chagrine le coeur.

Pois chascus s' encoreilha 

Del autrui joi e s' esmaia.

B. de Ventadour: Ara non. 

Puis chacun s'attriste et se chagrine de la joie d'autrui. 

Dis lhi: No t' esmagar.

Liv. de Sydrac, fol. 14. 

Lui dit: Ne t' effrayer.

Per que esmagas vos? 

Hist. abr. de l'ancien et du nouv. Test., fol. 35. 

Pourquoi vous troublez-vous ?

Part. pas. Magres si te et afanatz,

E tot jorn estai esmagatz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il se tient maigre et fatigué, et tout le jour il est troublé.

ANC. FR. Dist li: Ne t' esmaier de rien,

Ge te conseillerai molt bien.

Fables et cont. anc., t. II, p. 95.

Nus fins amis ne se doit esmaier 

Se fine amors le destruit et maistroie. 

Le Roi de Navarre, chanson 21. 

Et de cela plus ne nous esmayons.

Clément Marot, t. II, p. 175. 

Et ne s'esmoye fors de tirer esguillettes, faire ballades, icelles chanter.

Les quinze joyes de mariage, p. 15. 

Si furent moult esmaié.

Ville-Hardouin, p. 44.

CAT. ESP. Desmayar. PORT. Esmaiar. IT. Smagare.


Esmaut, s. m., émail.

Denina, t. II, p. 346, dit: Esmalto, émail, pris de l'allemand schmelzen. (N. E. v. schmelzen : derretir.)

Ar intret en las cambras qu' eran penchas am flors,

E d'asur e d'esmaut e de mantas colors. 

V. de S. Honorat.

Alors il entra dans les chambres qui étaient peintes avec fleurs, et d'azur et d'émail et de maintes couleurs.

CAT. Esmalt. ESP. PORT. Esmalte. IT. Smalto. (chap. esmalt; v. esmaltá: esmalto, esmaltes, esmalte, esmaltem o esmaltam, esmaltéu o esmaltáu, esmalten; esmaltat, esmaltats, esmaltada, esmaltades.)


Esmerillo, s. m., émérillon. 

Esmerillo son de tres guisas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Émérillons sont de trois sortes. 

Loc. prov. Cuia ben penre d'aissi enan

Las grans aiglas ab los esmerilhos. 

Bertrand de Born: S'ieu fos.

Pense bien prendre d'ici en avant les grands aigles avec les émérillons.

CAT. Esmerenyon. ESP. Esmerejón. PORT. Esmerilhão. IT. Smeriglio, smeriglione. (N. E. falco aesalon, nisus.)

2. Esmirle, s. m., émérillon. 

Esmirle roen pus soven

Lurs pes qu'autr' auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Émérillons rongent plus souvent leurs pieds qu'autre oiseau.

Falcos voladors

Esmirles prendedors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Faucons agiles, émérillons preneurs. 

IT. Smerlo.

Esmerillo, s. m., émérillon.

martes, 15 de agosto de 2017

Chapurriau, catalá, catalanisme

Chapurriau, catalá, catalanisme.

Ña molta diferensia entre catalanista y catalá

Un catalá ha naixcut o s'ha criat de minut a Cataluña, Catalonha, Catalunya, Catalonia, parlo o no parlo catalá, siguen sons pares catalans o marroquís, es un catalá, una catalana.
Ejemple, Jaume Fons García, (QEPD) que vivíe a Beseit.

Un catalaniste pot habé naixcut a Cataluña, Aragó, o a Murcia, Extremadura, y defendre lo catalanisme.
Ejemple, Paco Escudero, que viu a Beseit

El catalanismo es un movimiento orientado a la exaltación de los valores propios y distintivos de la personalidad histórica de Cataluña:
sus tradiciones, su cultura y el 
dialecto catalán.


El catalanisme, o nacionalisme català, és un moviment social estructurat tant polític com cultural que promou el reconeixement de la personalitat política, històrica, lingüística, cultural i nacional de Catalunya i, - en alguns casos — també dels Països Cagalans
A wikipedia en catalá, viquipèdia, fique en alguns casos també dels Països Catalans. Lo País Vasco tampoc es cap país, es una comunidat autónoma de España. Pronte tindrem los países extremeños, países andaluces, países cántabros, países aragoneses, etc.

Segons la teoría de un filólogo, un catalá va eixí de la figa de sa mare y va di: 
"Benvolguda familia, ja sòc aquí. Porto un pà devall del braç, porteu-me l'espetec". 

Es una teoría lingüística, se pot demostrá sientíficamen, o refutá, la lingüística es una siensia, a vegades pareix astrología, horóscopo, avui tindrás un mal día, y chay, asserte de plé.

Esta teoría es pareguda a la del gran filólogo grillat catalá, Arturo Quintana Font, va afirmá que lo catalá ya se parlae a la península, fa 2200 añs. Este home té la creu de Sant Jordi, Carlos Puigdemont lay va ficá. Arturo es catalá y catalanista.

Arturo Quintana Font, va afirmá que lo catalá ya se parlae a la península, fa 2200 añs

Té que sé mol tentadó fótreli un calvot a la calva del doctó Arturo teninlo acachat així com a la foto. 
Puigdemont té mol aguante, Mas y Pujol van triá mol be.

Calvot y calva segons la lingüística, etimología, filología, están emparentades, com la sogra y la nora. Estes dos raderes paraules no tenen la mateixa arrel, pero tenen lo fill en comú.

La lingüística es mol interessán, sobre tot per al sebollot Ignacio Sorolla, de Penarroija de Tastavins, que ademés es sociólogo, sociolingüista, doctor, cum laudeplus summum et mater tua mala burra est.
Ignacio, Natxo Sorolla Amela, es un catalanista aragonés.
Sempre ham parlat en chapurriau, pero ell defén que es catalá.

La llibertat de expressió permitix parlá y escriure en chapurriau , negá que sigue catalá, valensiá, y pensá que es una llengua diferenta, no sol un dialecte de la denominada la llengua pels catalanistes.

Si fas aixó, los catalanistes te traten de facha, feixista, blaver, nazi, catalanòfob, xenòfob, pancastellaniste, panespañol
Aixó u han dit mol antes del jaleo en la Falange al grupo. 

Al grupo no se va aseptá que la FE de las JONS defengue lo chapurriau, valensiá, mallorquí. La publicasió la va ficá y borrá la mateixa persona, militán de Falange Española y en llistes per Aragó.

Atres mos traten de incultos, baturros, maños (en molta honra), com Ramón Sistac, al seu escrit a Temps de Franja del meu cul, panfleto de la Ascuma, Alejandro Maño

Tot aixó u fa una gen que va de moderna, libertadós, liberals, cults. Sels veu enseguida, y ne ñan de amagats al grupo que passen informassió a atres que escriuen. Atres intenten comentá al blog, van probán totes les entrades que no están capades. Cap problema.

Entre gen a insultá, a dimos que ells no chapurrejen res, recurrixen a la RAE (real academia española), per a dimos que chapurrear es hablar mal un idioma. 

Me pregunto si esta gen entre tamé a un grupo de facebook que se diu "me gustan las tetas gordas" a díls que son uns misóginos, que pobretes elles, quin mal de esquena han de tindre, que an ells los agraden planes, o que ficon fotos de gays embutín butifarra, al mondongo me referixco, en seba de Penarroija, sang, y carn de gorrino de Fondespala.

Lo origen del la paraula chapurriau es un atre, una paraula del ocsitá, una amalgama de idiomes, champouirau, champoiral, champourrau, español, italiá, portugués, provensal, parlat per extrangés (de La Portellada no), que frecuenten les nostres costes, y se li done este nom tamé a estes persones, chapurriaus.

champouirau, champoiral, chapurriau



Ara ya tenim una ortografía básica orientativa, sense normalisá. Fem aná la gramática que coneixem desde que vam adependre a parlá chapurriau, podem escriure literatura, textos, y conservá la forma de parlá de cada poble aon se parle chapurriau. 

La forma de escriure intente representá la forma de parlá de cada persona que escriu, poc a poc anem fixán esta escritura. Li diem yo escric igual que parlo, y mos entenem tots.

Si lligiu al agüelo sebeta lligiréu lo chapurriau de Valjunquera, Teruel. Piau, diau, tiarra, chen, chuñ, etc.

Si escriu algú de Azanuy, se note, ña mol vocabulari que no coneixem, no sabem be com sone. Estem adeprenén uns dels atres, desde dal a Huesca a baix a Teruel.

Mos falten vídeos en chapurriau , al grupo yo parlo chapurriau de facebook sol ñan un parell meus, yo parlo chapurriau de Beseit. Podeu vore com me fótego una madalena pel cul, en directe, y en chapurriau roquerol.

Lo chapurriau s'apareix tan al catalá, valensiá, mallorquí, com lo catalá s'apareix al ocsitá (provensal, lemosín, etc), aragonés, castellá, gallego, portugués, fransés, italiá, rumano, etc. Ademés ñan paraules del árabe (moltíssimes) y datres idiomes. 
Ara está evolussionán mol, per a be y per a mal, se castellanise, amarill, lunes, cuchillo, y se perden paraules, sobre tot les de ofissis antics, llauradós, pero tamé se catalanise, bonic (bonico, majo), Tramuntana (sers), el en ves de LO, lo nostre artícul.

Sabem tots quina llengua va sé la mare de totes estes, romances, romániques, lo latín. Y lo latín no haguere existit sense lo griego.
Fen aná la paraula griego en un dels sentits que pot tindre una paraula, catalanistes, que tos faiguen un griego.

Los catalanistes diuen que lo mallorquí, valensiá, chapurriau son catalá, varians de una mateixa llengua. 

En chapurriau, catalá se escriu en tilde á , igual que al castellá, idioma al que li tenen molta manía, rabia, perque represente una unidat, moltes nassions fan aná lo castellá o español.
Per als catalanistes represente atres coses negatives, sobre tot per als que no les van viure pero les recorden com si les hagueren viscut. Com diu José Mota, yo no estaba, pero me acuerdo. Ahora vas y lo tuiteas.

Esta gen igual parle del añ 1300, que se escribíe catalá al Matarraña y Franja, notaris, y atres sol parlen de cuan la dictadura.

Diuen que no se podíe parlá catalá cuan Franco, pos cuan Franco, aixó no passae.

Mon yayo, de 1900, sempre va parlá chapurriau, que no deuríe está prohibit, menos en los grisos, algún señorito o gen que sempre parlae en castellá. Va viure a Beseit 87 añs.

Ña gen als pobles chapurriaus que entenen lo chapurriau, y no lo parlen, alguns son naixcuts o criats al poble, pero parlen y escriuen castellá.
Una cosa rara están a España! 

Algú publicaríe un escrit en chapurriau a Cataluña, ejemple http://www.cossetania.com, LaVanguardia, Grupo Planeta

Yo crec que la resposta es NEIN, en este cas, fotéutos la democrassia per lo forat de la Franja, la normalització es una dictadura, y está acabán en dialectes dins de Cataluña.


miércoles, 16 de agosto de 2017

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó...

carrossa, ANC
Joaquim Torrent Blanch, bloquear, facebook

Joaquim Torrent Blanch, amistat, facebook


(Prat de la Riba estaríe orgullós de tú, Juaquinico el grillao"

Lo mateix Prat de la Riba, prinsipal ideólogo del nassionalisme catalá, u explicabe perfectamén. Lo odio sirá la prinsipal pauta de esta nova generassió, y la mentira y la victimissassió les seues ferramentes a nivells no vists abáns. A partí de la década dels 80 del siglo XIX ixen una serie de catalanistes que personificarán la pijó cara del catalanisme: fanatisme, victimisme, arrogánsia, hipocressía y castellanofobia.


Una mostra de "txapurriau" de la Catalunya Nord (SIC): 
                                                                                             
"Tin la goda, mé com a tuts lus dissaddes vai fere les curses per remplir lu frigó. Vai penre la vutura, qu'aniré xé Oxàn i emprés iré en centre vila xé lu peixoner crompà un bon buldroi. Amprés ire fere l'aperó ambe los col·legues palatrecos. Bon disaddte a tuts!!

Vualà (per Aleix Renyé)

""“tinc  (el consolador?) però com tots els dissabtes aniré corrent a omplir el frigorífic. Vaig a agafar el cotxe perquè aniré a l’ Auchan i després aniré al centre a cal peixater per comprar un bon rap.. Després aniré a fer el vermut amb els col.legues  carabrutes ( o trinxeraires). Bon dissabte a tothom.. Fins  a una altra...""     SIC

occitan, goda


La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat.

Juaquinico Torrente Blanco.

La franja del cul de Joaquim Torrent Blanch


La franja del meu cul , Joaquim Torrent Blanch



La pertinença de les terres de la Franja del meu cul a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja del meu cul- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

Un cop format i consolidat el català fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja del meu cul, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarraña, fou important el paper exercit per població proceden d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb LA REINA Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). 

A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarraña, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any 1592.

A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja del meu cul, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com BenavarriMonroch i, sobretot, Calaseit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 cohets. Massa poc, haguereu triat l'atre bando, tan listos que sou alguns.
El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja del meu cul, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarraña, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori.

El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja del meu cul, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja del meu cul, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles. Pobres Països Cagalans.

Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, #FrancoEnsRoba, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, / pero no dieu que no ne ña ? Aclariutos / es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja del meu cul. Per exemple, en una famosa enquesta, tant famosa com l' Artur Quintana, publicada a la revista Andalán el 1978, feta al Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors (una dalla tos fa falta, catanazis asquerosos) i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..
Tejero casi tos fa cagá.

L' enquesta, del tipus Sorolla & Cia, preguntava:

Ets franquista o català?

L' alumne que es va decantar per el franquisma es deia Francisco José Franco de Rivera. Aquesta és la seva apariència actual:

Francisco José Franco de Rivera, Paco Escudero
Bon dia a tothom , ara ja no sòc franquista, sòc de ERC

ERC,Esquerra republicana de Catalunya, mamelles, tetas, tetona
Bon dia, vull ser militant d'ERC i potser aconseguir algun càrrec


El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.
Em sap greu però us morireu aragonesos.

Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaseit (Matarraña) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya, amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que el conjunt dels Països Cagalans tenen dret a l’autodeterminació - Franja del meu cul inclosa - i a decidir el seu estatus polític.

grillats, estelada

Con una estrella de Cuba,
la bandera de Aragón,
Vicenç hizo la estelada,
Mas la colgó en un balcón.

En una estrella de Cuba,
la bandera de Aragó,
Vicenç va fe la estelada
Mas la va penjá a un balcó.

Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Cagalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja del meu cul, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.


Arturo Quintana y Fuente
Arturo Quintana y Fuente con su boina


tots som catalans i volem la independència

No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja del meu cul des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida - amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme - i la divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l' única comarca oficial plenament de parla cagalana és el Matarraña, i encara mutilat.

Yo parlo lo chapurriau

I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. Amarill, lunes, cuchillo, membrillo, etc... 

I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat.
Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència - com hem vist - de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment
gent jove i catalans exiliats, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.


Virgili Ortiga

Valderrobres, catalanistes, vaga, català de Pompeyo Fabra
Cartels en dialecte català de Pompeyo Fabra a Valderrobres
(la tontería se apegue)