Mostrando las entradas para la consulta noms pobles ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta noms pobles ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 3 de mayo de 2024

Lexique roman; Letanias - Aleugansa


Letanias, s. f. plur., lat. litanias, litanies.

Son alcu nom plural en votz, e singular en significat, coma letanias.

Leys d'amors, fol. 53.

Quelques noms sont pluriels en voix, et singuliers en signification, comme litanies.

Leo anava a Sanh Peyre, dizen las letanias, las quals avia establidas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

Léon allait à Saint-Pierre, disant les litanies, lesquelles il avait établies.

Il s'est dit aussi au singulier.

Ab la letania de la lesso. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 22. 

Avec la litanie de la leçon. 

CAT. Lletania. ESP. Letanía. PORT. Ladainha. IT. Letanie, letane.

(chap. Letanía, letaníes.)


Lethes, s. m., grec *gr, Léthé. 

Lethes... vol dire oblidamen. Eluc. de las propr., fol. 81. 

Léthé... veut dire oubli. 

ESP. Lete, Leteo.

2. Litargia, Litarguia, s. f., lat. lethargia, léthargie.

Litargia... es talment nomada quar lethes, d'on ve aquel nom, vol dire oblidamen.

Litargia fa hom oblidos. Eluc. de las propr., fol. 81. 

Léthargie... est ainsi nommée parce que léthé, d'où vient ce nom, veut dire oubli.

Léthargie rend homme oublieux. 

Suc d'api, contra frenezi 

E letarguia issamens, 

Es mot medicinal enguens.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Le suc de céleri, contre la frénésie et la léthargie également, est moult médicinal onguent. 

ANC. CAT. ANC. ESP. (chap.) Letargia. PORT. Lethargia. IT. Letargia.

3. Litargix, adj., lat. lethargicus, léthargique. 

Substant. Als malautes, majorment litargix.

Els frenetix o els litargix. Eluc. de las propr., fol., 77 et 44.

Aux malades, principalement (aux) léthargiques.

Aux frénétiques ou aux léthargiques. 

ESP. Letárgico. PORT. Lethargico. IT. Letargico. (chap. Letárgic, letargics, letárgica, letárgiques : desmemoriat, desmemoriats, desmemoriada com la mula vella de Desiderio Lombarte, desmemoriades; aletargat, aletargats, aletargada, aletargades.)


Lettra, Letra, s. f., lat. littera, lettre, caractère de l'alphabet. 

Voyez Duarte Nunes de Lãio, Orthogr. da Lingoa portug., p. 156. 

Tres lettras del a b c 

Aprendetz, plus no us deman.

Cadenet: Amors. 

Apprenez trois lettres de l' A B C, plus je ne vous demande.

Letra es votz no divizabla. Leys d'amors, fol. 2.

Lettre est voix non divisible. 

Libres scritz am letras d'aur. Libre de Tindal.

Livres écrits avec lettres d'or.

- Lecture.

Qui met un efan a letra, al comensamen hom li essenha lo Pater noster.

V. et Vert., fol. 37.

Qui met un enfant à lettre, au commencement on lui enseigne le Pater noster.

- Écriture.

Aissi com fan los escrivas que mostron bona letra al comenssamen, e pois fan la malvaysa. V. et Vert., fol. 17.

Ainsi comme font les écrivains qui montrent bonne lettre au commencement, et puis la font mauvaise.

- Texte, latin.

Mal entenden e corrompen 

La letra del Vielh Testamen.

Brev. d'amor, fol. 88. 

Entendent mal et corrompent la lettre du Vieux Testament.

Aquest peccat es apelat en letra presomptio, mas en romans se deu apellar folla esperansa. V. et Vert., fol. 13.

Ce péché est appelé en latin presomptio, mais en roman il se doit appeler folle espérance. 

Prov. La letra aucis, e l' esperit vivifia. 

Leys d'amors, fol. 128. 

La lettre tue, et l'esprit vivifie.

- Les lettres, littérature.

Fo hom de bas afar, mas savis hom de letras e de sen natural.

V. de Giraud de Borneil.

Fut homme de basse condition, mais savant homme de lettres et de sens naturel.

Car non podia viure per las suas letras, el s' en anet per lo mon.

V. d'Arnaud de Marueil. 

Parce qu'il ne pouvait vivre de ses lettres, il s'en alla par le monde.

Emparet ben letras, e deleitet se en trobar. V. d'Arnaud Daniel. 

Apprit bien les lettres, et se délecta à composer.

- Ouvrage littéraire.

Car mantes (mantas) causas nos an dichas

Li auctor en letras escrichas.

Un troubadour anonyme: Mot aurai. 

Car maintes choses nous ont dites les auteurs en lettres écrites.

- Épître, missive.

Ela li mandet messatje ab letras amorosas. V. de Guillaume de Balaun. Elle lui envoya message avec lettres amoureuses. 

Ja no m man letra ni sagelh.

Deudes de Prades: En un sonet.

Jamais ne m'envoie lettre ni cachet.

- Ordre, dépêche.

Loc. Fetz letras de part lo rei a 'N Guilem del Baus q' el vengues al rei.

V. de Guillaume de Baux. 

Fit lettres de par le roi au seigneur Guillaume du Baux qu'il vînt au roi.

Letras de segurtat. V. de S. Honorat. 

Lettres de sûreté.

So son letras de perdon e de la indulgencia.

V. et Vert., fol. 75. 

Ce sont lettres de pardon et de l'indulgence. 

Per portar lettras clausas de part mossenhor lo juge maje.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

Pour porter lettres closes de par monseigneur le juge-mage. 

CAT. Lletra. ESP. PORT. Letra. IT. Lettera. (chap. Lletra, lletres.)

2. Letrier, s. m., lutrin, pupitre. 

Avian davant letriers en los quals stavan libres scritz am letras d'aur, e en aquels libres cantavan. Libre de Tindal. 

Avaient devant lutrins sur lesquels étaient des livres écrits avec lettres d'or, et ils chantaient dans ces livres.

3. Litteral, adj., lat. litteralis, littéral.

Sillaba es votz litteral. Leys d'amors, fol. 6. 

La syllabe est voix littérale. 

CAT. ESP. PORT. Literal. IT. Litterale. (chap. Literal, literals : a la lletra, copiat a la lletra, a la ungla.)

4. Letrat, adj., lat. litteratus, écrit, copié.

Si co avetz auzit en la gesta letrada. Guillaume de Tudela. 

Ainsi comme vous avez appris dans l'histoire écrite.

- Lettré, homme de lettres.

Savis homs fo e ben letratz. V. de Pierre d'Auvergne. 

Fut homme savant et bien lettré. 

Deu dir sa condicio, 

Si es laicx o clers o pages..., 

O es homs simples o letratz.

Brev. d'amor, fol. 121. 

Doit dire sa condition, s'il est laïque ou clerc ou paysan..., ou (si) il est homme simple ou lettré.

Substantiv. De letratz n' i a ganre

Qu'el lati non entendo be.

Un troubadour anonyme: Mot aurai.

De lettrés il y en a beaucoup qui n'entendent pas bien le latin.

Es grans meravilha de vos autres letratz

Com, senes penedensa, solvetz ni perdonatz.

Guillaume de Tudela.

C'est grande merveille de vous autres lettrés comment, sans pénitence, vous absolvez et pardonnez.

ANC. FR. Ne purreit remembrer nul sage clerc lettret. 

Roman de Horn, fol. 20.

CAT. Lletrat. ESP. PORT. Letrado. IT. Letterato. (chap. A la jurisprudensia: lletrat, lletrats, lletrada, lletrades : abogat, abogats, abogada, abogades; literatura: literato, literatos, literata, literates.)


Letz, v., lat. licet, il est licite, permis, loisible.

En autr' afar pessar no m letz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Il ne m'est pas permis de penser à autre affaire. 

Si negus es del vers contradizens, 

Fassa s'enan, qu'ieu dirai per que m lec 

Metr' en est vers tres motz de divers sens. 

Alegret: Ara pareisson. 

Si nul est contredisant du vers, qu'il se mette en avant, vu que je dirai pourquoi il me fut permis de mettre dans ce vers trois mots de divers sens. 

Tos temps, si m legues, blasmera 

Lieys.

P. Vidal: Amors pres. 

Toujours, s'il m'était permis, je blâmerais elle.

Tant cant poiras fai ben de ssa, 

Que ja pueis no t lesera.

Libre de Senequa. 

Tant que tu pourras fais bien de çà (dans ce monde), vu que jamais après il ne te sera loisible.

Leza ad aquels qu' el dan o 'l tort auran sufert, penhorar e vengar.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Qu'il soit permis à ceux qui auront souffert le dommage ou le tort, de mettre en cause et venger. 

ANC. FR. Non ne leist à seigurage de partir les cultivurs de leur terre.

Lois de Guillaume le Conquérant, 33. 

En ces deus cas les loist deffendre. Roman de la Rose, v. 4775. 

Si qu'à chacun loisoit de le aller veoir, qui veoir le vouloit.

Monstrelet, t. III, fol. 130. 

Celuy auquel ce qu'il veult loit, 

Veult tousjours plus que ce qu'il doit. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 4. 

Il nous loise et appartiengne... créer en chascune bonne ville, jurés.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 8.

CAT. Licit (lícit). ESP. (lícito) PORT. Licito. IT. Lecito, licito. (chap. Líssit, lissits, líssita, líssites.)

2. Legut, adj., licite, permis, loisible.

Que sia legut a cascun de la prendre.

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 424. 

Qu'il soit licite à chacun de la prendre.

Aytals mudamens es legutz. Leys d'amors, fol. 68.

Pareil changement est permis.

Non es leguda causa jurar. Les X Commandements de Dieu. 

Jurer n'est pas chose licite.

No 'l laissa desviar en chausas non legudas. Regla de S. Benezeg, fol. 6.

Ne le laisse dévier en choses non permises.

ANC. CAT. Legut.

3. Legudamen, adv., licitement.

Hom parla non legudamen. Regla de S. Benezeg, fol. 22.

On parle non licitement.

Las causas dessus dichas far no podo legudamen.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88. 

Les choses dessusdites ne peuvent faire licitement. 

ANC. CAT. Legudament. (chap. Degudamen, de forma deguda, líssitamen, de forma líssita.)

4. Licencia, Licensia, Lissensia, s. f., lat. licentia, licence, permission.

Ses Deu licencia ja non faran torment. Poëme sur Boèce.

Sans la licence de Dieu jamais ils ne feront tourment.

Licencia empetrada. Brev. d'amor, fol. 132. 

Permission impétrée.

Donada que lor ac lissensia. Philomena.

Donné qu'il leur eût la permission.

- Dérèglement, désordre. 

Per la licensia d'un sol. Trad. de Bède, fol. 48.

Par le désordre d'un seul. 

CAT. Llicencia. ESP. Licencia. PORT. Licença. IT. Licenzia. (chap. Llissensia, llissensies.)

5. Licenciar, v., licencier, congédier, donner le degré de licence, émanciper.

Sant Nazari requer un jorn est ipocrita 

Que lo licencies, que vol se far ermita. 

V. de S. Honorat. 

Cet hypocrite requiert un jour saint Nazaire qu'il le licenciât, vu qu'il veut se faire ermite. 

Part. pas. No pot esser maridada

Si no es denant licenciada. 

Eluc. de las propr., fol. 70. 

Ne peut être mariée si elle n'est auparavant émancipée.

En presensa de mossen Guillem Aramon, licenciat en leys.

Titre de Périgueux, de 1386. 

En présence de monseigneur Guillaume Aramon, licencié en lois.

Domergue Dayron, licentiat en leys. 

Tit. de 1428-9. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 228. 

Domergue Dayron, licencié en lois. 

Substant. So dit lo licenciat. L'Arbre de Batalhas, fol. 193. 

Cela dit le licencié.

ESP. PORT. Licenciar. IT. Licenziare. (chap. Llissensiá: llissensio, llissensies, llissensie, llissensiem o llissensiam, llissensiéu o llissensiáu, llissensien; llissensiat, llissensiats, llissensiada, llissensiades.)

Le CAT. a le participe passé llicenciat.

6. Lezer, s. m., loisir, permission, moyen. 

Voyez Denina, t. III, p. 117 et 118.

Als vostres laus dir mi sofranh lezers. 

Arnaud de Marueil: L' ensenhamentz. 

A dire vos louanges me manque loisir. 

Aitals maltraitz m'es lezers.

Folquet de Marseille: Us volers. 

Pareil tourment m'est loisir. 

Dos n' i a guerreyadors, 

Quar an de mal far lezer.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Il y en a deux ennemis, car ils ont moyen de mal faire.

Tuit sels que m pregan qu' ieu chan, 

Volgra 'n saubesson lo ver, 

S' ieu n' ai aize ni lezer.

B. de Ventadour: Tuit sels. 

Tous ceux qui me prient que je chante, je voudrais qu'ils en sussent le vrai, si j'en ai aise et loisir. 

Adv. comp. Pueis non pot dormir a lezer. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis il ne peut dormir à loisir. 

Lo pot laissar domneiar 

Et estar ab leys a lezer.

Garin d'Apchier: Mos Cominals. 

Le peut laisser galantiser et demeurer avec elle à loisir.

A selat o per lezer.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

En cachette ou avec permission.

7. Lezor, s. f., loisir, repos, désoccupation.

Dos jorns e una nueyt aqui fero lezor. 

Roman de Fierabras, v. 4227. 

Deux jours et une nuit là ils firent repos. 

Adv. comp. Qu' ades a lezor

M' adutz e m' acuelha 

Jays encantador. 

G. Pierre de Casals: Ab lo pascor. 

Qu' incessamment à loisir me conduise et m'accueille joie enchanteresse.

8. Lezeros, adj., qui est de loisir, désoeuvré, désoccupé.

Que negus non estia nualhos ni lezeros. 

Trad. de la reg. de S. Benoît, fol. 25. 

Que nul ne soit paresseux ni désoeuvré. 

Aiatz membransa 

De gardar vostr' arney, 

Si trossa ni conrey 

Y falh ni ardalhos, 

Mentre qu' es lezeros 

Al ostal, costa 'l foc.

Amanieu des Escas: El temps de. 

Ayez souvenance de regarder votre harnais, si trousse ni courroie y manque ni ardillon, tandis que vous êtes désoccupé à la maison, contre le feu.

9. Alezerar, Alhezerar, v., charmer les loisirs, désoccuper, distraire.

El consirs don ieu m' alezer,

Me pais mais qu'autra vitalha.

Peyrols: Manta gens me.

La pensée dont je charme mes loisirs, me repaît plus qu'autre victuaille. Part. pas. En nuls autres pensatz

No fui alezeratz.

Arnaud de Marueil: Ses joy. 

Par nulles autres pensées je ne fus distrait. 

Om si deu gardar, 

Mentr' es alhezeratz, 

E de far grans peccatz 

E de tot malestar.

Giraud de Borneil: Solatz. 

On doit se garder, tandis qu'on est désoccupé, et de faire grands péchés et de tout mal-être. 

Substant. De ricx e d' alezeratz

Qu'an la vergonha perduda.

Cadenet: Amors e com er.

De riches et de désoccupés qui ont perdu la vergogne.

(chap. De rics y desocupats que han perdut la vergoña.)


Leu, s' m., poumon.

Lo Leus i es per alenar

E l' aire freg al cor tirar.

Brev. d'amor, fol. 53.

Le poumon y est pour respirer et l'air frais au coeur attirer.

Le front e 'ls tens ab suc de lachuga e de papaver unguen, e 'l cap en leu de porc o d'autra bestia evolven. Eluc. de las propr., fol. 80.

Le front et les tempes avec suc de laitue et de pavot oignant, et la tête avec poumon de porc ou d'autre bête enveloppant. 

ANC. CAT. Leu. (chap. Lo lleu, los lleus : pulmó, pulmons; antic castellá liviano.)

Desideri Lombarte Arrufat, lleus, pulmons, aná pipán

2. Levada, s. f., mou, poumon.

Las levadas dels motons ni de las fedas non botarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129.

Les mous des moutons ni des brebis je ne mettrai.


Leu, Lieu, adj., lat. levis, léger, prompt, leste. 

Com selh qu' es correns e lieus.

Aimeri de Peguilain: Nulhs hom.

Comme celui qui est courant et leste.

Fig. Non es camjans ni lieus.

Raimond de Castelnau: Era ben.

N'est changeant ni léger.

Ancmais no fui leus a enamorar.

G. Faidit: Mon cor e me. 

Oncques plus je ne fus prompt à amouracher.

- Aisé, facile.

Farai hueymais mon chan 

Leu a chantar e d' auzir agradan. 

Blacas: Bel m' es ab. 

Je ferai désormais mon chant facile à chanter et plaisant à ouïr.

Le troubadour Elias Cairels a appelé chansoneta de leu rima une pièce

où le dernier mot de chaque couplet est répété au commencement du suivant, et où les rimes des vers du premier sont exactement et méthodiquement répétées à chaque vers des autres couplets. 

ANC. CAT. Leu, lieu. CAT. MOD. (¿no se encuentra lleu en los textos?) ESP. PORT. Leve. IT. Leve, lieve. (chap. Leve, leves; lijero, lijeros, lijera, lijeres: u escric en jota perque u pronunsiem en jota, no en g com gepa, gitá, gitam.)

Adverb. Ni camje leu sos sens ni sos acortz,

Car qui leu vol, leu falh e leu s' estortz. 

Nat de Mons: La valors. 

Ni qu'il ne change pas légèrement ses sentiments ni ses sympathies, car qui légèrement veut, facilement faut et facilement se sauve. 

Leu reven e leu refui, 

Leu s' apai e leu s' irais.

Raimond de Miraval: Ar ab la. 

Aisément revient et aisément s'enfuit, aisément s'apaise et aisément s' irrite.

Loc. Car tenc a leu

Lo dig de Dieu.

Lanfranc Cigala: En chantar. 

Car elle tint à léger la parole de Dieu.

Adv. comp. D' aquesta natural amor

An mot cantat li trobador, 

Disen de lieis en manhs logals, 

A leu grans bes, a leu grans mals. 

Brev. d'amor, fol. 193. 

De ce naturel amour ont moult chanté les troubadours, disant de lui en maints lieux, tantôt de grands biens, tantôt de grands maux. 

Tu lo deves far saber al plus leu que poiras.

Liv. de Sydrac, fol. 65. 

Tu dois le faire savoir au plus tôt que tu pourras. 

Amicx, ben leu deman morras.

Garins le Brun: Nueg e jorn. 

Ami, peut-être demain tu mourras. 

Be leu pezara us de ma mort.

E volriatz m'aver estort.

Amanieu des Escas: Dona per cui. 

Peut-être il vous pésera de ma mort, et vous voudriez m'avoir sauvé.

Com cel qui er 

Visquet mor hui de leu.

B. Zorgi: Ben es adreigz. 

Comme celui qui vécut hier meurt aujourd'hui avec facilité.

Quar leu despen qui de leu a guazan. 

G. Faidit: Mantas sazos. 

Car facilement dépense qui avec facilité a profit. 

Aurem secors del rey Marselli leu e tost. Philomena. 

Nous aurons secours du roi Marsile facilement et tôt.

ANC. FR. Car chose de legier venue legierement dechiet.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 298. 

Qui de légier se puet muer. 

C'est uns homs qui ment de légier. 

Roman de la Rose, v. 9932 et 3580.

Comparat. O pena levior o penitencia. Cartulaire de Montpellier, fol. 54.

Ou peine plus légère ou pénitence.

2. Levet, adj. dim., léger, facile. 

Fai sos sos levetz e plas.

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Fait ses airs légers et simples. 

Adverb. A leis complairia?

Levet, s' Amors volia.

P. Rogiers: Ben volgra. 

A elle plairais-je? Facilement, si Amour voulait.

3. Sobreleu, adj., très léger, très facile. 

Adverb. Vos avetz ben talant de foudat,

Qu'anc no vim joi sobreleu conquistat. 

T. de G. de La Tour et d'Imbert: Seingner. 

Vous avez bien goût de folie, vu que oncques nous ne vîmes le bonheur conquis très facilement.

4. Leumen, Leumens, adv., légèrement, aisément, facilement, incontinent, ordinairement.

A! for' aunida, 

Si crezes leumen.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Ah! je serais honnie si je crusse légèrement. 

Pero leumens

Dona gran joy, qui be mente 

Los aizimens. 

Le Comte de Poitiers: Pus vezem. 

Pourtant facilement donne grande joie, qui bien maintient les aises.

Adverbis es una part d'oratio que leumen vol, ses tot meia, esser pauzat aprop lo verb; dizem leumen, quar alqun adverbi son que requiero esser pauzat denan lo verb. Leys d'amors, fol. 99.

L'adverbe est une partie du discours qui ordinairement veut, sans nul intermédiaire, être placé après le verbe; nous disons ordinairement, car aucuns adverbes sont qui demandent à être placés devant le verbe.

ANC. CAT. Leument. CAT. MOD. Levement (¿y lleument?). ESP. PORT. IT. Levemente. (chap. Levemen, lijeramen, fássilmen.)

5. Leveza, s. f., légèreté, inconstance.

Es senhals de sequeza gran

E senhals de gran leveza

D' umors e de subtileza.

Brev. d'amor, fol. 56.

C'est signe de grande maigreur et sigue de grande inconstance d'humeurs et de subtilité.

PORT. Leveza. IT. Levezza.

6. Levitat, s. f., lat. levitatem, légèreté, souplesse, agilité.

Ni ha autras armas que levitat de membres.

Dam..., cum sia bestia mot pauruga... natura li a donat... a fugir levitat.

Eluc. de las propr., fol. 253 et 248.

Ni n'a autres armes qu' agilité de membres.

Le daim..., comme il soit bête moult peureuse... la nature lui a donné... légèreté à fuir. (N. E. Me recuerda a Carlitos Podiomontibus o Puigdemont.)

ESP. Levedad. IT. Levità, levitate, levitade. (chap. Agilidat, agilidats.)

7. Leviazo, s. f., allégement, soulagement, saignée.

Qui 'l sanc caut d'una leviazo 

D' home li dona, fort es bo.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qui lui donne le sang chaud d'une saignée d'homme, c'est fort bon.

8. Leugier, adj., léger, qui ne pèse guère.

Leugiers m' es lo fays.

(chap. Lijero me es lo feix : lo feix no me pese gens.)

Espero que cap analfabeto digue mes tonteríes.

B. de Ventadour: Quan la fuelha.

Léger m'est le faix.

- Prompt, volage, frivole.

Ja mos cors vas lieys non er leugiers.

Arnaud de Marueil: Anc vas amor.

Jamais mon coeur ne sera volage envers elle.

Lo joy d'aquest segle leugier.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no. 

La joie de ce monde frivole.

Car leugier

Son a mal far e fals e messongier. 

B. Carbonel: Per espassar. 

Car ils sont prompts à mal faire et faux et mensongers.

- Facile, commode, aisé.

Non es leugiera

La dreita via per seguir.

P. Vidal: Abril issic. 

N'est pas facile la droite voie à suivre. 

ANC. FR. Ne sont mie li mur legier à éfondrer. Roman de Rou, v. 4118.

De ceste matière les exemples sont partout druëment semez ès escriptures, et légiers à trouver. Œuvres d'Alain Chartier, p. 382.

- Gracieux, coulant.

Bel m' es, ab motz leugiers, de far 

Chanson.

Sordel: Bel m'es. 

Il m'est beau, avec mots légers, de faire chanson. 

Violatz e chantatz cointamen

De ma chanson los motz e 'l so leugier. 

Albert de Sisteron: Bon chantar. 

Violez et chantez gracieusement de ma chanson les paroles et l'air léger.

CAT. Lleuger. ESP. Ligero. PORT. Ligeiro. IT. Leggiere. (chap. Lijero, lijeros, lijera, lijeres - u escric en j perque pronunsiem jota. An alguns pobles pot sé que se pronunsio llugé, llugés, llugera, llugeres.)

9. Leuzeret, adj. dim., gracieuset, guilleret.

Chansoneta leu e plana 

Leugereta, ses ufana.

Guillaume de Berguedan: Chansoneta. 

Chansonnette légère et simple, gracieusette, sans apparat.

(chap. Lijeret, lijerets, lijereta, lijeretes; llugeret, llugerets, llugereta, llugeretes : grassioset, grassiosets, grassioseta, grassiosetes.)

10. Leugieramen, Leugeiramen, Leucieyramen, adv., légèrement, facilement, aisément.

Tot aisso pot hom leugieramen saber. Liv. de Sydrac, fol. 49. 

Tout cela on peut aisément savoir.

On plus haut son, cazon leugeiramen.

Folquet de Marseille: Hueimais.

Où plus élevés ils sont, (plus) ils tombent facilement.

Drutz qu' aissi leugieyramen

Se part de si dons breumen.

T. de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: N (') Uc.

Amant qui ainsi légèrement se sépare de sa dame brusquement.

ANC. FR. Toz les prist, nul n'en escapa,

Legierement les pout l'en prendre; 

Ne se porent mie desfendre.

Roman de Rou, v. 16294. 

CAT. Leugerament. ESP. Ligeramente. PORT. Ligeiramente. 

IT. Leggieramente, leggeramente. (chap. Ligeramen o lijeramen; llugeramen.)

11. Leviar, Leujar, v., alléger, soulager.

Que m dones joi e m leuges ma dolor.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo.

Qu'elle me donnât joie et m' allégeât ma douleur. 

Part. pas. Pois m' a leviat de greu pena 

Us motz gais.

B. Zorgi: Sitot m' estauc.

Depuis qu'un mot gai m'a soulagé de cruelle peine.

(chap. Aliviá; ESP. Aliviar.)

12. Leujaria, Leujairia, s. f., légèreté, frivolité, inconstance, folie.

Pus amors tornet en leujaria.

G. Faidit: Chant e deport. 

Depuis qu'amour tourna en inconstance. 

Mesura m ditz suau e gen 

Que fassa mon afar ab sen, 

E leujaria la 'n desmen.

Garins le Brun: Nueg e jorn. 

Raison me dit doucement et gentiment que je fasse mon affaire avec discernement, et folie l'en dément. 

Pero vers es que per ma leujairia 

Vuelh mais puiar que drechura no manda.

Perdigon: Aissi cum. 

Pourtant il est vrai que par ma légèreté je veux plus m'élever que droiture ne commande. 

ANC. FR. Quant il gaba de moi par si grant légerie. 

Trav. of Charlem., p. 26. 

ANC. CAT. Leugeria.

13. Aleviar, Alleviar, Aleujar, Alleujar, v., lat. alleviare, alléger, soulager.

Per aleviar ma pena 

Vuelh far alb' ab son novel. 

Hugues de la Bachelerie: Per grazir la. 

Pour alléger ma peine je veux faire aubade avec air nouveau.

Per Dieu, aleujatz m' aquest fays!

G. Adhemar: Lanquan vei. 

Pour Dieu, allégez-moi ce fardeau! 

Part. pas. Alleviadas son tas dolors. V. de S. Honorat.

(chap. Aliviades són les teues dolós.)

Tes douleurs sont allégées.

CAT. Alleujar, alleugerar. ESP. Aliviar, aligerar. PORT. Alliviar, aligeirar. 

IT. Allegiare, allegerire. (chap. Aliviá, alijerá: alivio, alivies, alivie, aliviem o aliviam, aliviéu o aliviáu, alivien; aliviat, aliviats, aliviada, aliviades; alijero, alijeres, alijere, alijerem o alijeram, alijeréu o alijeráu, alijeren; alijerat, alijerats, alijerada, alijerades; alijera!)

14. Alleviatiu, adj., allévatif, propre à alléger, à soulager.

De greus corses alleviativa. Eluc. de las propr., fol. 24.

De corps lourds allévative.

(chap. Aliviatiu, aliviadó; aliviativa, aliviadora; aliviatius, aliviadós; aliviatives, aliviadores.)

15. Allevacio, Alleviacio, s. f., lat. allevatio, allégement, soulagement.

De la malautia allevacio. Trad. d'Albucasis, fol. 70.

Soulagement de la maladie.

Si es en qualitat temprat, al malaute dona allevacio.

Eluc. de las propr., fol. 76.

S'il est tempéré en qualité, au malade il donne soulagement.

Entro que... malaute atrobe alleviacio. Trad. d'Albucasis, fol. 31. 

Jusqu'à ce que... le malade trouve soulagement.

IT. Alleviazione, alleviagione.

16. Aleviament, s. m., lat. allevamentum; allégement, soulagement.

A malautias aleviament.

Cap pren aleviament.

Eluc. de las propr., fol. 126 et 33. 

Soulagement à maladies. 

La tête prend soulagement. 

CAT. Alleujament, alleugerament. ESP. Aligeramiento. IT. Alleviamento, alleggiamento. (chap. Alijeramén; alivio.) 

17. Aleugansa, s. f., légèreté.

La pesantura e l' aleugansa... non es mas del ponh de la planeta.

Liv. de Sydrac, fol. 94. 

La pesanteur et la légèreté... n'est que du point de la planète.

jueves, 25 de abril de 2024

Lexique roman; Lega, Legua - Recollectio


Lega, Legua, s. f., lat. leuca, lieue.

Voutor sent de tres legas caronhadas.

(chap. Lo buitre sen (aulore) de tres legües la carroña.)

Naturas d'alcuns auzels.

Le vautour sent de trois lieues les charognes.

Una legua te la ost per totz los latz. Roman de Fierabras, v. 46.

L'armée tient une lieue de tous les côtés.

ANC. CAT. Llega. CAT. MOD. Llegua. ESP. Legua. PORT. Legoa. IT. Lega.

(chap. Legua, legües: mida de llargaria, distansia.)


Legir, Lire, v., lat. legere, élire, choisir.

Apren del pom

Per que ni com 

Na Discordia lo fes legir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar. 

Apprends de la pomme pourquoi et comment dame Discorde la fit choisir.

Totz los bes qu'om pot lire.

G. Faidit: Quoras que m des. 

Tous les biens qu'on peut choisir. 

Part. pas. L' eligidor que ligit so.

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

Les électeurs qui sont choisis

Ieu suy de tal enquistaire

Qu' ai d' entre cent bellas lesta.

G. Adhemar: Be m'agr'ops.

Je suis solliciteur de telle que j'ai choisie entre cent belles.

Dans l'ancien catalan on trouve lesta pour choix, triage; lestar pour choisir, trier.

(chap. elegí, triá. ESP. Elegir.)

2. Lectio, s. f., lat. electio, choix, élection.

E 'l Roman, ses tot contrastar,

Volon a lui la lectio 

Del emperi, e Milan e Pavia.

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

Et les Romains, sans aucunement contredire, veulent pour lui l'élection à l'empire et Milan et Pavie.

(chap. Elecsió, elecsions.)

3. Legio, Legion, s. f., lat. legionem, légion.

De sas gens una grand legion. Chronique des albigeois, col. 94.

De ses gens une grande légion. 

XII legios de companhas d'angels. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 26. 

Douze légions de compagnies d'anges. 

Si deu aver en una legio VII M peos. L'Arbre de Batalhas, fol. 91.

Il doit y avoir en une légion sept mille fantassins.

CAT. Legió. ESP. Legión. PORT. Legião. IT. Legione. (chap. Legión o legió, legions; soldat de la legión: legionari, legionaris.)

4. Elegir, Eligir, Eleger, Eslire, Eslir v., lat. eligere, élire, choisir, distinguer. Cascuns volgra eleger evesque d'un dels sieus. V. de S. Honorat. 

Chacun voudrait élire évêque d'un des siens. 

Vol triar et eslire.

H. Brunet: Cortezamen. 

Veut trier et choisir.

Gardas cal deu la domna mais eslir?

T. d'Henri et d'Aruer: Amic Aruer. 

Regardez quel la dame doit plus choisir? 

Belh' e plazens, si que no n' es a dire 

Negus bos ayps qu'om puesc' en domn' eslire. 

Pons de Capdueil: Tant m'a donat. 

Belle et agréable, tellement que n'en est à dire (il n'y manque) nul bon avantage qu'on puisse distinguer en dame.

Elegron poestatz,

Per que entr' els fos patz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Élurent magistrats, pour qu'il fût paix entre eux. 

Part. pas.

Car Dieus m'a elegit maestre e doctor. Guillaume de Tudela.

(chap. Ya que Deu m' ha elegit (triat) maestre y doctor; lo títul de doctor se pot escriure en r final; lo meche o dotó, doctó, sense.) 

Car Dieu m'a choisi maître et docteur. 

Tot lo mons vos avia elegut

Pel melhor rey que anc portes escut. 

Bertrand de Born: Mon chan. 

Tout le monde vous avait élu pour le meilleur roi qui oncques portât écu.

M'a sobr'els amans eleg 

Ma dona.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni platz. 

Ma dame m'a choisi sur les amants. 

Lo jorn que ns ac Amors abdos eletz. 

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber. 

Le jour qu'Amour nous eut choisis tous deux. 

Ies tu sola verges electa. Los VII Gaugz de Maria. 

Tu es seule vierge élue. 

Subst. Tan lor deu del elieg de Valensa doler. 

Hugues de S. Cyr: Un sirventes vuelh. 

Tant leur doit douloir de l'élu de Valence. 

Al elech son vengut. V. de S. Honorat. 

Sont venus à l'élu.

Del pascor vei la elesta.

Bertrand de Born: Al dous nou. 

Du printemps je vois l'élue (la beauté). 

Prega ton filh e ton paire 

Que ns fassa sos elegitz.

G. Riquier: Sancta Verges. 

Prie ton fils et ton père qu'il nous fasse ses élus. 

ANC. FR. Cil de Juda m'unt eslit. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 42. 

Si eshalcei l'eslit del people. Anc. trad. du Psautier, Ms. n° 1, ps. 88. 

Et les granz joies des esliz. Marie de France, t. II, p. 424.

ANC. CAT. Eleger. CAT. MOD. Elegir (escullir). ANC. ESP. Esleer, esleír. ESP. MOD. Elegir. PORT. Eleger. IT. Eleggere. (chap. Elegí, triá: elegixco, elegixes, elegix, elegim, elegiu, elegixen; elegit, elegits, elegida, elegides; triá: trío, tríes, tríe, triém, triéu, trien; triat, triats, triada, triades. Cuan se tríe o elegix a un obispo, etc, se diu electo o electe.)

5. Electio, Election, s. f., lat. electionem, élection, choix. 

Per elegir prelat;

Aytals elections 

No s deu far am tenzons.

V. de S. Honorat. 

Pour élire prélat; telle élection ne se doit faire avec disputes.

Far... election de papa. L'Arbre de Batalhas, fol. 27.

Faire... élection de pape.

En aquesta election deu esser lo senhor rei..., o un messatge... per lo dit senhor rei. Cartulaire de Montpellier, fol. 46. 

En cette élection doit être le seigneur roi..., ou un message... pour ledit seigneur roi. 

CAT. Elecció. ANC. ESP. Eslecion. ESP. MOD. Elección. PORT. Eleição. 

IT. Elezione. (chap. Elecsió, elecsions.)


6. Electiu, adj., électif.

Liberalment electiva. Eluc. de las propr., fol. 23. 

Libéralement élective. 

Que comparatiu o electiu.

Electivas; coma: ans, mays.

Leys d'amors, fol. 77 et 100. 

Que comparatif ou électif. 

Électives, comme: avant, davantage.

CAT. Electiu. ESP. PORT. Electivo. IT. Elettivo. (chap. Electiu, electius: comparatiu, comparatius, comparativa, comparatives. Lo sompo de Tomás Bosque Peñarroya de La Codoñera li díe comparativa a la cooperativa del seu poble. Es un juglaret que se creu mes de lo que es.)

7. Elegimen, s. m., élection.

No fezes de Saul rey per elegimens. 

P. de Corbiac: El nom de. 

Ne fît de Saül un roi par élections.

IT. Eleggimento. (chap. Elegimén, elegimens : elecsió, elecsions.)

8. Elegidor, Eligidor, s. m., électeur.

Lhi princep d'Alamanha, elegidors del emperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 191. 

Les princes d'Allemagne, électeurs de l'empereur. 

D' aisso m fan meravilhar 

L' eligidor que ligit so, 

Qui puescon emperador far.

Folquet de Lunel: Al bon rey. 

De cela me font émerveiller les électeurs qui sont choisis, qu'ils puissent faire un empereur. 

ANC. FR. Qui feit l'office du marquis de Brandebourg, esliseur du roy d'Allemaigne. Monstrelet, t. 1, fol. 212. 

ANC. ESP. Elegidor, esleídor. ESP. MOD. Elector. PORT. Eleitor. IT. Elettore.

(chap. Electó, electós; se podríe fé aná: elegidó, elegidós, elegidora, elegidores)

9. Collegir, Colligir, v., lat. colligere, colliger, assembler, amasser, cueillir.

Dels apostemas que collegeysso sania. Trad. d'Albucasis, fol. 36.

Des apostêmes qui amassent sanie. 

Part. pas. A colligit mota sania. Trad. d'Albucasis, fol. 24. 

A amassé beaucoup de sanie.

CAT. Collegir. ESP. Colegir. PORT. Colligir. (chap. Colegí, cullí.)

10. Collectiu, adj., lat. collectivus, collectif.

Noms collectius, es aquel que, en singular, significa motas cauzas coma: pobles. Leys d'amors, fol. 48. 

Le nom collectif, c'est celui qui, au singulier, signifie plusieurs choses, comme: peuple. 

Unitat collectiva. Eluc. de las propr., fol. 279. 

Unité collective.

CAT. Collectiu (N. E. aún sin l·l l geminada, col·lectiu). ESP. Colectivo. PORT. Collectivo. IT. Collettivo. (chap. Colectiu, colectius, colectiva, colectives.)

11. Collegial, adj., lat. collegialis, collégial.

Los autres capelas, confraires non cathedrals, collegials ni habituatz.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 211.

Les autres prêtres, confrères non cathédraux, collégiaux ni habitués.

CAT. Collegial (N. E. sin l·l). ESP. Colegial. PORT. Collegial. IT. Collegiale. (chap. Colegial, colegials; chiqueta que va al colegio o escola: colegiala, colegiales.)

12. Collegiat, adj., collégial.

Fetz una glyeia collegiada. Cat. dels apost. de Roma, fol. 217. 

(chap. Va fé una iglesia colegiada, colegiata.)

Fit une église collégiale. 

Fundada en la gleysa collegiada.

Tit. de 1468, de Bordeaux. Bibl. Monteil. 

Fondée en l'église collégiale.

IT. Collegiato.

Le catalan, l' espagnol et le portugais n'emploient ce mot qu'au féminin et substantivement.

CAT. Collegiada, collegiata. ESP. Colegiata. PORT. Collegiata. (Chap. Colegiat, colegiats, colegiada, colegiades; iglesia colegiada o colegiata, com la de Alcañís, desde 1407 hasta 1851.)

Colegiat, colegiats, colegiada, colegiades; iglesia colegiada o colegiata, com la de Alcañís, desde 1407 hasta 1851.


13. Collectio, s. f., lat. collectio, collection, assemblage, amas.

Mar es d' aygas granda collectio. Eluc. de las propr., fol. 152.

La mer est grand amas d'eaux.

Collectio de sania. Trad. d'Albucasis, fol. 46. 

Amas de sanie. 

Collectios o ajustamens d' unitatz. Leys d'amors, fol. 53.

Réunion ou ajustement d'unités. 

CAT. Collecció. ESP. Colección. PORT. Collecção IT. Collezione. (chap. Colecsió, colecsions; v. colecsioná: colecsiono, colecsiones, colecsione, colecsionem o colecsionam, colecsionéu o colecsionáu, colecsionen; colecsionat, colecsionats, colecsionada, colecsionades.)

14. Collector, s. m., lat. collector, collecteur.

Non a estat ordenat dengun collector.

Tit. de 1392. Bailliage de Sisteron. 

N'a été ordonné nul collecteur. 

Collector apostolical.

Tit. de 1398. DOAT, t. LIV, fol. 166. 

Collecteur apostolique. 

CAT. Collector. ESP. Colector. PORT. Collector. IT. Collettore. 

(chap. Colectó, colectós, colectora, colectores.)

15. Collecta, s. f., lat. collecta, collecte, prière. 

Fes e compos las collectas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 90. 

Fit et composa les collectes. 

CAT. Collecta. ESP. Colecta. PORT. Collecta. IT. Colletta. (chap. Colecta, colectes; v. colectá.)

16. Collegi, s. m., lat. collegium, collége, assemblée, association.

Non auzan far... collegi al prejudici del senhor. 

Charte de Gréalou, p. 108.

N'osent faire... association au préjudice du seigneur.

- Collége des cardinaux.

(chap. Colegio dels cardenals.)

Dementre qu' el collegi attendia l' assentimen del imperador.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 75.

Pendant que le collége attendait l'assentiment de l'empereur.

CAT. Collegi. ESP. Colegio. PORT. IT. Collegio. (chap. Colegio, colegios.)

17. College, s. m., collége des cardinaux.

Als cardenals

Al college.

Poëme sur la mort du roi de Naples. 

Aux cardinaux au collége.

18. Recollegir, v., lat. recolligere, colliger, recueillir, rassembler, ramasser, réunir.

Totas aquestas diffinicios recolligen en somma.

Eluc. de las propr., fol. 13.

Colligeant toutes ces définitions en somme. 

Los quals Seneca pres e recollegit de Salomo e de Cato.

Leys d'amors, fol. 138.

Lesquels Sénèque prit et recueillit de Salomon et de Caton. 

ESP. Recolegir. (chap. Arreplegá, ajuntá, ensamblá.)

19. Recollectio, s. f., réunion, rassemblement, ramas, assemblage.

Dins ela... cervel ha sa recollectio. Eluc. de las propr., fol. 35.

Dans elle... cerveau a son assemblage.

CAT. Recollecció (v. recullir). ESP. Recolección. (chap. Recolecsió, recolecsions; cullita, cullites.) 

martes, 9 de abril de 2024

Nosaltres sols! La Catalunya espanyola. 1932.


Nosaltres sols!

Publicació adherida a la unió catalanista.

20 cts.

Any II – Núm. 72 – Barcelona, dissabte dia 20 d'Agost de 1932.

Redacció i administració: Canuda, 14, pral.

El Renaixement de la Catalunya vuitcentista.

LA CATALUNYA ESPANYOLA.

LA CATALUNYA ESPANYOLA.


Amb la sublevació del general Sanjurjo s'ha escrit un capítol més d'història d'Espanya. Amb la sublevació del general Sanjurjo, i la sensació popular que els jets han promogut, Catalunya s'ha escrit ella mateixa unes pàgines més de la seva més vergonyant submissió.

Qui és el general Sanjurjo, per a nosaltres catalans? Un general espanyol, del més clàssic espanyolisme, servador fervent de la casta i de la unitat espanyola. Naturalment, si el seu temperament no exacerbés aquest patriotisme tirànic, ja fóra ell de si, per concepció personal, un enemic de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tot això va sense dir, i està perfectament entès per a la majoria dels catalans conscients. Però, no per ésser, com a catalans, enemics irreconciliables d'aquests senyors militars que propugnen encara per un règim de privilegi, per no dir de lladronici, com era durant la seva dictadura, que anà de 1923 a 1930, haguem d' enlairar i posar tan alts els seus successors, l' actitud dels quals referent a Catalunya és prou recent i tota tendra encara per a ésser tan excessivament oblidadissos.

Els diaris catalans, de l' Entente esquerrana – L' Opinió i La Publicitat -, s'han esforçat, aquests dies, amb motiu de la sublevació de Sevilla i dels de Madrid, a voler-nos convèncer que l'oposició que experimentava l'Estatut de Catalunya al Parlament espanyol era una reminiscència d'aquest extens front que maniobrava contra la República. Que la campanya contra l'Estatut era un pla monàrquic per a obstaculitzar la República i aixecar, en nom d'un sentiment espanyol, la impopularitat contra ella. És evident, diem nosaltres, que les masses populars de les capitals espanyoles més significades, s'han posat aquests dies, al costat de la República. Tot Madrid – per exemple -, ha vibrat unànime quasi en l'adhesió al règim. Desitjaríem saber si hi ha algú que s'atrevís a sostenir-nos que aquest mateix Madrid, passat ço passat, s'aixecaria, amb la meitat d'aquest entusiasme palesat pel règim, a favor del nostre Estatut. Fa tres setmanes – hem de recordar-ho, catalans, i no esdevenir uns badocs idiotitzats de L'Opinió i de La Publicitat – que tot Madrid i tot Espanya s'aixecava contra Catalunya. No era la minoria parlamentària “cavernícola” l'enemiga de Catalunya, no eren solament Fanjul ni Royo Villanova. La caverna era tot Espanya. Els cavernícoles eren la majoria dels ciutadans espanyols, fossin monàrquics, fossin republicans

¿És monàrquic l'ambaixador espanyol a Praga, que féu retirar la nostra ensenya, vexada, ultratjada, befada i traïda? ¿És monàrquic aquest senyor Governador civil de València, que féu retirar la bandera valenciana dels Jocs Florals llevantins?... I en agraïment a tot això, grups de catalans – de catalans senyors! - fa una setmana exigien que es posés una bandera que simbolitza encara no solament la tradicional subjugació, sinó l'espiritual solidaritat amb aquestes ofenses a la nostra, de bandera. Fa catorze anys que, per Catalunya, repercutí el crit de Guimerà:
L' ÁNIMA ÉS MEVA!

A l'eco d'aquest gran crit, la joventut catalana de 1918 a 1923, s'arborà de patriotisme. Ha calgut un altre crit, ha calgut la veu de la més gran traïció històrica, després de la del Compromís de Casp, perquè avui hàgim de registrar l'actual degeneració nacional, l'absència total de sentiments nacionalistes en l'actual i novíssima generació catalana.

De qui és, aquesta obra? A qui es deu aquest funest treball de desnacionalització catalana? Aquí teniu l'obra de l'Esquerra! Tenim al davant ço que ha emparat Macià! Aquí podem tristament repetir allò que “els coneixereu per les seves obres”. I la seva obra és aquesta: ULTRA LA TRAICIÓ, HAN ROBAT A LA JOVENTUT LA SEVA ÁNIMA NACIONAL!

Ja poden editar fullets, tots els professionals de la menjadora, sobre si Macià no ha traït. La Història d'aquests temps serà implacable. No serà la història que escriu a sou de l'actual Generalitat el senyor Ferran Soldevila. La veritat té fonts insospitades, i triomfa sempre en definitiva.

Si recollíem totes les notes polítiques de Catalunya en aquestes dues setmanes darreres, podríem fer un florilegi del nostre decaïment nacional. Catalunya ha estat, per voluntat pròpia, la “provincia” submisa i lleial. Explotant l'odi popular als nostres tirans, els polítics de Catalunya han fet ajupir l'esquena als nous detentors de la seva llibertat. I com en altres ocasions s'encengué la protesta contra aquest col-lectiu vinclament d'esquenes, ara, tot ha anat com una seda i tots els catalans entrem pacíficament a la cleda.

La Catalunya vuitcentista, desnacionalitzada, afeblida, amb absència completa de tota reconeixença pròpia, lligava la seva vida política a la política de la península. I no obstant i això, hi hagué moments que el geni de la raça guspirejava per entre les cendres. Aquells catalans de llavors havien perdut la consciència nacional, darrera els anys d'extermini que seguiren a 1714. No sabien ben bé ço que eren. Malgrat estar submergits, sorgien en la desnacionalització més pregona, de tant en tant fets de dignitat catalana que els honoren. Moltes de les seves gestes són molt més dignes que les dels catalans d'avui, després de quaranta anys de catalanisme, amb les seves Assemblees, els seus mítings, els seus discursos, els seus llibres, les seves Conferències Nacionals, etc.

El moment polític d'ara, a la nostra terra, evidencia un dels moments històrics més penibles i lamentables. Durant aquests darrers quinze anys, una gran massa catalanista es mantenia protestatària a tot intent d'intromissió a la política del poder de l'Estat. Aquesta protesta, és veritat que, per massa temps, romangué ineficaç i féu ben poc de reconstructiu en sentit nacional. Però aquesta servava la dignitat del nostre moviment nacionalista. Quan a còpia de desil·lusions i de desenganys, aquesta protesta començava a dibuixar tot un pla d'acció, vingué prematurament el cop d'Estat militar de 1923. Semblaria que les presecucions i la reacció d'aquest temps dictatorial haurien d'haver fet reflorir l'ànima nacional dels catalans. Així va ésser. Aquells, encimbellats, pel moment, a la més alta de les nostres jerarquies ciutadanes, no volgueren o no capiren el valor patriòtic contingut en servar aquella tensió nacionalista i, porucs de l'esdevenidor, abandonaren l'oportunitat que tenien entre mans i arrossegaren amb la seva influència tot el poble català a l'abjecció més vil. No té explicació lògica l'actitud de Macià i de Gassol. Però és encara més estranya la conducta dels homes del Partit Catalanista Republicà (de República espanyola), que feia poc que es juramentaren també, en Conferència Nacional, declarant la guerra moral a Espanya. És evident que aquests homes han traït també els principis nacionalistes que deien defensar. Quan la proclamació de la República Catalana, s'acostaren a Macià, no aconsellant-li el manteniment de la República Catalana, sinó la transigència. En el fons, sols existia el desig de captar-se la confiança, per a no ésser acabats d'expulsar de la Generalitat, pels nous arribats i més sortosos de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Per aquests senyors fou tret a empentes el senyor Regassol, de la Generalitat. Les campanyes de La Publicitat contra l'Esquerra sols han estat inspirades pel despit polític, no per un ideal recte i patriòtic. Fa quatre dies que La Publicitat atacava de front l'Esquerra. L'atac s'ha anat emmudint d'una manera estranya: l'Entente esquerrana, en vistes a les futures eleccions, es va concretant.

El senyor Feliu Elies s'esgota, bo i distraient els càndids lectors amb caricatures referents a Royo Villanova; en uns moments que molts patriotes desitjarien veure d'ell una tanda de caricatures referents al resultat de l'Estatut, que podrien fer joc amb aquelles publicades en les hores felices del plebiscit. El Partit Catalanista Republicà tenia encara una gran missió a fer: servir l'ideal nacionalista català. Per a realitzar aquesta tasca, no calia abdicar de cap trajectòria política. Havia solament de fer el sacrifici – si per als seus homes era un sacrifici – de no col-laborar a la política de l'Estat. Tenim entès que va ésser per aquest motiu, que comença així: “Recordeu uns mo-n'anaren de la Lliga. Amb motiu de fer deu anys de la catalanització de La Publicitat, aquest diari reprodueix la plana central del número d'aquella data. Precisament s'hi pot llegir un article de Josep M.a Pi i Sunyer, dedicat a demostrar els avenços del catalanisme i que comença així: “Recordeu uns moments en passar. No cal elevar-se massa. Escollim com a terme de comparació els dies que – sota un eixorc provincianisme i endemà natural d'una repressió sagnant – la terra catalana havia perdut consciència d'ella mateixa. Reduïm l'anàlisi a un període de vint-i-cinc, de trenta anys. Són iguals els homes? Porta, el bategar dels cors, la mateixa duresa? Ah! com ha deixat rastre el temps que ha passat!”

Doncs, bé. Estem en retrocés nacional. La Publicitat fou filla d'aquella Conferència Nacional tan famosa. Cal rellegir tots els acords presos llavors i comparar-los amb la trista actualitat present. ¿És que les minses concessions que es fan amb motiu d'aquest Estatut reduidíssim són prou sòlides per a recolzar-hi tota una política de renunciament nacionalista?

¿És que la forma de govern republicana adoptada en aquella Conferència del 1922 es referia a una forma de govern espanyola? ¿Per què l'oportunisme immoral condemnat tantes voltes, quan ha estat exercit per homes de la Lliga, ha de continuar ara impermeabilitzat per un canvi de règim en l'Estat que té Catalunya encara ben lligada? ¿Per què prolongar aquest engany fet als bons catalans, girant d'una manera fantàstica els discos en què la República tan aviat pot ésser la Catalana com l'Espanyola, que l'Estatut és una derrota vergonyant i poc després en resulta una Autonomia; que el plet nacional català no és una qüestió de règim i que ara el senyor Azaña és per a Catalunya un novell cavaller Sant Jordi?...               

Tot això és l'única i més eficaç manera de fer perdre el cap a la nostra gent. Tot això és sumar els catalans en pro del provincianisme espanyol, com si fossim en els temps de la “jamància”, de les barricades al carrer de Ponent i de les parades de “milicianos”. Que el senyor Royo i Villanova no s'esforci a retreure textos històrics per a provar l'espanyolisme dels catalans. Els senyors Macià, Gassol, Nicolau d'Olwer, Bofill i Mates, Martí Esteve, L'Opinió i, sobretot, La Publicitat, han fet ço que les “Uniones Patrióticas” no pogueren mai assolir. Com el nou règim ha donat a Catalunya tot ço que la nostra Pàtria té dret i per justícia, a obtenir, és qüestió de demanar el cap de Sanjurjo i posar-nos al coll les cadenes voluntàries per a estar més relligats a la República. No res de “Segadors”! Ara és l'hora del “Gloria a España”!


Pàgina 2.

Batecs.

Aquests dies, tots els que som nacionalistes hem passat unes hores amargues en llegir els diaris catalans. Han portat a cap una campanya espanyolista i han comès els contrasentits més monstruosos. Més humiliació, no es pot demanar; més renunciament, no és possible; més inconsciència, no existeix. A vegades hem de rellegir les paraules de la nostra premsa diària, més d'una vegada, perquè tenim por d'ésser víctimes d'al·lucinacions. El mal que estan fent a Catalunya els homes dels partits polítics catalans, és d'aquells que deixen rastre per temps. Estan portant a cap una tasca desnacionalitzadora tan gran, que ni portada pels nostres opressors no seria de tanta eficàcia. L'obra anticatalana que ha fet tota la vida un Lerroux, la que fa un Maura, la del mateix Royo, la de l' Alba i els seus satèl·lits, no ha fet tant de mal a la nostra causa com l'actuació d'un any i mig ençà dels nostres polítics.

Les lleis d'excepció vigents en ple règim demòcrata (?) que vivim, ens priven d'ésser més explícits en les nostres manifestacions; però els nostres lectors ja poden comprendre cap on dirigim els nostres trets.

Cal només comparar els diaris d'avui amb els del temps de pre-república, i copsareu tot seguit la diferència d'esperit que hi ha d'aleshores amb ara. Una reculada enorme. Si els mateixos que avui fan estampar, amb les lletres més grosses, uns visques que són una negació nacional, haguessin vist estampats uns altres visques en els diaris contrincants, haurien posat el crit al cel, s'haurien estripat les vestimentes, i de mals catalans i traïdors els haurien omplert les oïdes.. I hem de reconèixer que aquella gent, malgrat ésser intervencionistes i haver donat ministres als governs, no descendiren a victorejar una forma de govern contrària a reconèixer la nostra personalitat.

Avui contemplem uns espectacles que ens fan abaixar la cara de vergonya; avui veiem com la majoria de catalans es comporten com si fossin fills del Guadalquivir o del Manzanares; hem vist unes desfilades i hem sentit uns crits que ens han posat al nivell de “provincia” de quarta classe. Fa poques setmanes que fou expulsat de la minoria catalana el Dr. Dolcet per haver dit que per a ell era primer la República que l'Estatut; ara el senyor Companys ha dit que primer era la República que tot – i en aquest tot hi va comprès Catalunya i la seva dignitat -, i ni Macià ni ningú no ha tingut una paraula de protesta ni li han posat els peus a rotllo. Fa pocs dies que Rovira i Virgili deia, en un editorial de La Publicitat, que havia fet més mal a Catalunya el regionalisme que el mateix centralisme; malgrat això, La Publicitat d'aquests dies és “provinciana” i àdhuc en una crònica de Tarragona llegim que: “Als edificis públics i a gairebé totes les cases comercials, centres i entitats onejaren les banderes nacional i catalana.” No dèieu que ens havíem de nomenar catalans nacionals?

Estelada

Ahir, avui i sempre, els que es diuen nacionalistes solament poden cridar: Visca Catalunya!, i com a republicans, Visca la República Catalana! No podem victorejar de cap manera qui no reconeix la nostra personalitat ni ha acatat la voluntat del nostre poble; no podem fer la ploranera per fets dels quals en som estranys.

Cataluña ha sido independiente entre las 19:39:44 y las 19:39:52 del 10-10-2017

A tots aquests senyors que es diuen deixebles de Prat de la Riba i que en volen ésser els continuadors els hem de recordar que en la “Doctrina Catalanista” hi ha ben explicat el que som.

catalanismo: fanatismo, victimismo, arrogancia, hipocresía y castellanofobia

Els farem esment del començament, per si és que ho tenen oblidat: “La Pàtria. - Quin és el deure polític més fonamental? Estimar la Pàtria. - Quina és la Pàtria dels catalans? CATALUNYA. - Té algun fonament la distinció entre pàtria petita i pàtria gran? No cap; l'home té una sola Pàtria, com té un sol pare i una sola família.” Ens sembla que això no deixa lloc a dubtes. Per què, doncs, aquest confusionisme pertorbador de què fan gala els nostres diaris i els nostres homes públics?

Si Catalunya és la única Pàtria nostra, l'hem de voler i estimar fins a obtenir la seva completa llibertat; no podem victorejar cap poble que no ens reconegui la personalitat; no el podem ajudar ni estimar; no podem sentir els seus contratemps ni els seus dolors; no podem sentir ni els seus neguits ni les seves alegries.

Catanazis

Obrar d'altra manera, és covardia, baixesa o conveniència personal.

Per tant, nosaltres, que solament ens mou l'amor a la nostra Pàtria esclava, tenim el deure de recordar a tots els catalans que solament com a catalans devem comportar-nos i que cal reflexionar sobre el comportament dels polítics; no hi ha que fixar-se en el nom dels homes, sinó en els seus fets; saber judicar serenament per a poder distinguir tots els fingiments i maquiavelismes. Ara mateix, per voler justificar la incomprensible actitud d'aquests dies, fan la mar d'alegrois perquè s'han aprovat dos articles administratius de l'Estatut espanyol; ho presenten com una victòria, i ja no parlen de la llengua i de l'ensenyament.

La qüestió, per a ells, és l'administració, i tota la resta quatre sentimentalismes passats de moda dels fanàtics del tot o res. Hem de tenir presents tots aquests homes i partits que posen el nom de Catalunya a un nivell vergonyós; ens hem de recordar sempre de la seva actitud d'ara, i quan vinguin a parlar-nos de la llibertat de Catalunya, els hem de dir que són els nostres Judes, que per un fals petó de concòrdia s'han venut la Pàtria. Pitjors que Judes, puix diuen que Judes, dominat pels penediments, es va penjar, i ells, sense penediments i sense consciència, esperen assaborir amb tota fruïció el seu mancament i la seva covardia.

                            SOLUS.

Piden colaboración ciudadana para denunciar “los crímenes de Lluís Companys”

PATRIOTES!

Demanem, insistentment, el màxim d'esforç en pro de la nostra publicació. Demanem als subscriptors que no s'endarrereixin en el pagament dels seus rebuts així que aquests siguin vençuts. Demanem als nuclis de patriotes de fora la fórmula de trametre en paquets del nostre periòdic, que podrien liquidar mitjançant recader setmanalment. Demanem que es cerquin subscripcions i es propagui NOSALTRES SOLS!
Demanem subscripcions en quotes voluntàries o donatius mensuals. El nostre periòdic és per a la Pàtria. Mercès a l'ajut de bons patriotes, el nostre periòdic té gairebé vida econòmica assegurada. Cal un esforç més. Cal augmentar el seu tiratge, per a la propaganda. Cal sobrepassar els obstacles de tota mena, que sembren al nostre pas. Malgrat la crisi econòmica actual, us demanem, patriotes, una vegada més, el vostre ajut humil.

LA PAGESIA ESTA ALERTA.


En iniciar-se, l'estiu darrer, el conflicte referent a limitar la part que, segons pacte o contacte, corresponia al propietari, demanàrem l'opinió a un dels homes que, dintre la nostra pagesia, ha mostrat més capacitat, ensems que un insuperat esperit de justícia.
La seva resposta fou una crítica severíssima per a tots els qui intervingueren en el Pacte de la Generalitat, el qual, en el fons, no tingué altre resultat efectiu que torpedejar d'una manera infame LA PARAULA, així destruint, en uns moments, tot el prestigi que al llarg dels segles havia tingut en la nostra ruralia. D'aquella admonició en sortia malparada la catalanitat de Macià, l'honorabilitat de Companys i l'Aragai, la cupiditat del tres vegades funcionari i president de la Unió de Rabassaires, Riera, i també l'estultícia dels representants de l'Institut de Sant Isidre.
Aquell pagès intel·ligent i patriota ens deia que no era català aprofitar la vaguetat d'un decret, interpretar-lo capciosament i, a base d'aquesta insinceritat, dividir el poble català en els moments en què calia es mostrés més unit, tant més, quan de Madrid poca cosa podíem esperar-ne de bo.
Demés, la part en litigi, per bé que en alguns casos era força raonable en conjunt resultava negligible, sobretot pel que es refereix a la producció vitícola, afectada per qüestions de més importància, que danyen primordialment els rabassaires i parcers i també els propietaris.
Hi ha la desgravació del tribut de consums, que representa, per als nostres vins, un 40 per 100 del valor del producte. Ultra el facilitar la sortida de vins de forta graduació que es produeixen, en sa major part, fora de Catalunya, puix que l'aigua hi és incorporada dintre la ciutat.
Hi ha el problema greu de la sofisticació que allarga la collita en un 30 per 100 almenys, ço que motiva un sobrant que pesa damunt el preu de venda en una proporció incalculable. Hi ha la tolerància per fabricar vinagres, amb productes no vínics. Hi ha l'encapçalament de licors amb alcohols industrials. Hi ha la imposició d'uns drets a l'exportació de les matèries tartàriques. Hi ha uns drets pohibitus (prohibitius) a la importació de sofre i adobs.
És a dir, la producció vitícola és la més perseguida pels governs de la Monarquia i pels de la República, perquè és la producció que, en l'agricultura catalana, té més importància.
Aquest és el panorama actual.
Ara vegem què han fet els homes de l'Esquerra Republicana de Catalunya per a remeiar aquesta situació. Pensem que governen la majoria dels nostres Ajuntaments la Generalitat i tenen, encara, gairebé tota la representació parlamentària.
La seva actuació s'ha limitat a promoure un greu conflicte amb els propietaris, en virtut del qual s'ha donat a comprendre al Govern de Madrid que nosaltres, no solament acceptem llurs decrets en el que diuen, sinó que els interpretem de la manera que més puguin afavorir els nostres designis polítics.
S'ha de tenir present que, en la majoria dels casos, la part en disputa no representa més d'un 10 a un 20 del valor de la producció, quantitat fàcilment recuperable, només cooperant en la venda i en la compra de matèries i elements indispensables per a portar a bon terme la producció. Els propietaris, en sa major part, han pecat per absentisme, han pecat negligència i han pecat, com els altres, en no deixar la representació a pagesos autèntics.
Pecaren també pel fet que, quan tingueren influència, no posaren més interès en la solució de totes aquelles qüestions exposades anteriorment, que fan de la viti-vinicultura la Ventafocs de la producció agrària.
A base d'aquell famós decret de l'onze de juliol de l'any passat ampliat el 6 d'agost, aclarit el 10 de setembre i acabat d'esclarir el 31 d'octubre, han passat pels jutjats de Catalunya tota mena de gent demanant revisió de contractes. Els jutges els han fallat gairebé tots en contra, la majoria perquè la part de fruits que percebia el propietari no havia sofert augment d'ençà de l'any 1914, altres perquè les demandes no reunien els requisits previstos pel decret, com aquelles que, patrocinades pel diputat de l'Esquerra senyor Palacín, en què els parcers es negaven a lliurar la novena part dels fruits. D'altres perquè, tot i ésser justes, els pagesos no acudien a les cites, i els qui els representaven eren uns perfectes bandits, a alguns dels quals calgué expulsar del Jutjat de Cervera, accedir a les demandes representava enfortir la posició d'aquelles males persones.
L'historial del que ha passat a Catalunya aquests darrers mesos serà una  pàgina de tristíssima recordança. Potser en cap altra època de la història no s'haurà donat, en les autoritats populars, una mancança tan enorme de tot sentit jurídic, de tot patriotisme i també una despreocupació i descurança majors en la defensa de la nostra economia.
Aquesta és la vinya en la qual Macià, el sheriff Macià ha tolerat que els Companys i els Aragai entressin, com aquell gitano estranger que, en saltar la tanca, exclamava: la tierra de nadie, lo fruto de toos.
Josep M.a Rendé.    
     
“La Publicitat” diari dels catalans.

És, certament, d'una incongruència manifesta el concepte que La Publicitat té dels catalans en referir-se als seus lectors. L'òrgan oficiós del Partit Catalanista Republicà comet, sovint, certes relliscades que l'obliguen a fer viratges sobtats, principalment quan tracta de fer compatibles la dualitat de sentiments de Pàtria.
Catalunya endins, Catalunya enfora, Catalanisme, República Espanyola, Nacionalisme, Estatut, Concòrdia, són els termes usats indistintament pels pseudo-nacionalistes del nostre col·lega. Aquest galimatias, aquesta confusió barroera respon, de fet, a la transformació d'un partit polític que, en moments de redreçament nacional, s'ha decantat a desnonar del seu si una part ben essencial del seu programa. La metamòrfosi d'Acció Catalana en Acció Republicana, Acció Catalana Republicana i Partit Catalanista Republicà indueix a creure, també, que esdevingui l'Acció Catalana de l'Esquerra Republicana. Les galibances proferides per Francesc Macià en parlar dels de La Publicitat, així com el traspàs iniciat per alguns dels més significats elements d'Acció Catalana al districte vuitè, semblen motius per a donar-ho entenent.
Que Acció Catalana ha claudicat ben ostensiblement, en són una prova palesa els editorials publicats a La Publicitat durant aquests darrers temps. Des de l'organització del Kemping a les manifestacions últimes dels parlamentaris d'Acció Catalana, no trobaria aquest partit una excusa airosa a l'abandó de les seves pròpies doctrines.
Ja en èpoques pretèrites d'intensa persecució nacionalista havíem lamentat la renúncia tàcita de La Publicitat a emparar les rebel·lions separatistes per mor d'aparèixer amb les columnes en blanc, bo i presumint quotidianament d'aquella oració: “Aquest número ha passat per la prèvia censura.”
L'Acció Catalana, que a l'adveniment de la Dictadura Espanyola comptava amb almogàvers disposats al sacrifici (no molts, ja que els primers homes que abandonaren el país ho feren per eludir un possible perill), preferia que el seu òrgan periodístic es dediqués a la informació de certes banalitats com per exemple, un accident del cap superior de policia, la salut de l'hereu d'Alfons de Borbó i altres ressenyes l'extensió de les quals arribava a ésser apegalosa. Tal prodigalitat en informacions d'aquesta mena, quan els nacionalistes estaven atents al primer toc de clarí, no justifica, per al nostre col·lega, l'autoqualificació d'ésser el diari dels catalans. Ho justifica menys, encara, la contundència d'expressió sempre que es referia als trabucaires d'”Estat Català”, quan precisament aquest nucli de patriotes fou l'únic que va mantenir-se dignament, mentre els homes d'Acció Catalana alambinaven la dignitat de Catalunya.
No hem d'oblidar que durant l'atzagaiada de Prats de Molló s'hagué d'impedir a La Publicitat la publicació d'un editorial destinat a produir la rebentada del separatisme. Un dels seus habituals cronistes, coneixedor a fons dels problemes nacionalitaris, així ho practicava amb els patriotes irlandesos afectes a l'actuació devaleriana. Tampoc no hem d'oblidar algunes èpoques en què el silenci de La Publicitat podia interpretar-se com assentiment a la persecució patriòtica objecte de la qual n'eren víctimes alguns dels homes més prestigiosos d'Acció Catalana. Que ho diguin, si no, Maçó i Llorens, Baltà i algun altre, als quals aquest partit deu bona part de la seva puixança.
Cal constatar, igualment, l'atenció irreverent amb què s'ha mostrat Acció Catalana respecte els seus afiliats de més sana doctrina catalanista. No volem defensar homes com Carrasco i Formiguera, l'actuació doctrinària del qual no pot confondre's de cap manera amb la de “Nosaltres sols!”; però sí que ens és grat reconèixer-li un grau de dignitat molt superior al dels altres parlamentaris catalans.
No som nosaltres els cridats a jutjar, de moment, els sectors polítics que van des del Lerrouxisme fins a la Lliga, ja que llurs representants s'han mostrat amb certa sinceritat sempre que es tracta de patriotisme. A tals enemics cal tenir l'honor de combatre'ls en moments més viables, cara a cara i sense traïció. Emperò, l'actitud adoptada per Acció Catalana, a l'igual que la de l'Esquerra Republicana de Catalunya, mereix, per part nostra, el qualificatiu d'alta traïció; no solament per haver detentat la llibertat de la nostra Pàtria, sinó també per haver estroncat la possibilitat de fer efectiva, al moment, aquesta llibetat (llibertat.)
És cert que La Publicitat ha estat, en alguns moments, com si diguéssim l'aliment espiritual del nacionalisme terral. La col·laboració espontània de les seccions “El lector diu...” i “Bloc del transeünt” han mantingut un caliu patriòtic entre els lectors de La Publicitat. Mes al costat d'aquest nacionalisme esporàdic, trobareu la botiflera “Revista de Premsa”, on podreu llegir, en castellà, la reproducció dels propis articles de La Publicitat. No calia en veritat i per tan poca cosa, aixecar bandera nova als dissidents de la Lliga Regionalista. Quina concepció més migrada deuen tenir de la Pàtria, en atribuir-se, alhora, la condició de catalanistes i espanyolistes!
Dels principis que informen La Publicitat se'n dedueix una bella manera de fer Pàtria. És ben propi, també, d'aquest periòdic, el voler catalanitzar el poble emprant la propaganda d'anuncis en una llengua que no és la catalana. Tenim damunt la taula exemplars diversos del diari que ens ocupa. Els qui el llegim assíduament entenem que és una cosa de mal gust presentar una exhibició tant pletòrica d'anuncis en castellà. Ho recomanem als lectors de NOSALTRES SOLS! perquè sàpiguen a què atendre's quan hagin de proveir-se de tal o qual mercaderia. Vegem el sistema anunciador de La Publicitat controlat, ara i adés, per uns entrefilets al·lusius a l'ús del català; tot això resulta un joc de cara i creu, més ben dit: un joc brut.
Cara. - La Publicitat és un negoci per a l'anunciant i un ajut a una empresa que no cerca guanys materials.
Creu. - Radio Philco, el aparato de la Multitud. Equipo Bosc, S. A. (i Campalans en C.).
Creu. - Papel de fumar “Bambú”. (En aquest anunci sovint es destaca un marc al·lusiu a les idees del fabricant.)
Cara. - Català, us convé anunciar a La Publicitat.
Creu. - Unión Suiza de Relojería; ninguna sucursal en España.
Podríem extreure'n un enfilall ben divertit si no fos per causar cansament als lectors de NOSALTRES SOLS!; però, donada l'exuberant col·lecció de què disposem, n'engalzem uns quants més de reguitzell:
Cara. - Ja sou socis de la Protectora? - Els fabricants i magatzemistes han de redactar en català llurs factures adreçades als clients de Catalunya. - 
Els amics de La Publicitat retenen curosament els noms de les cases que hi anuncien. - No podem publicar les notes que no vinguin escrites en català.
Creu. - Blenorragia (Purgaciones), cachets del Dr. Soivré. - Paños Ramos, Pelayo, 10. - 3 minutos y Tex-Ton... he aquí la solución, rico caldo en cubitos.
Cara i creu. - La Publicitat és el diari dels catalans.
JULI.

Pàgina 3.

EXCURSIONISME.
II.
L'altre dia començàrem a parlar de l'abillament de l'excursionista. Dèiem que les sabates han de tenir uns dos centímetres més de llargada que els peus. Cal procurar que en el seu interior no hi hagi cap gruix, costura ni clau que pugui produir durant la marxa molèstia ni dolor de cap mena.
Cal tenir sempre una atenció especial pel calçat; la pell ha d'ésser sempre suau i untuosa. Per mantenir-lo en aquest estat cal engrassar-les periòdicament i quan encara són humides, fent penetrar el greix dins la pell amb els dits. Cal tenir present que no han mai d'eixugar-se al foc, per mullades que estiguin, perquè llavors es resseca la pell i es trenca; la pell ha de contenir sempre un 8 per 100 d'aigua, i si aquesta aigua arribés a desaparèixer, cal mullar-les abans d'engreixar-les.
Les soles han d'ésser ferrades d'una manera que tinguin utilitat; que mai un excés de claus no us tempti, puix llavors s'anul·la la seva utilitat, car esdevenen unes sabates pesants i produeixen relliscades perilloses. Quan s'hagi caminat llarg temps per un terreny sec, cal mullar els claus, que, amb la sequedat, és molt fàcil el seu desprendiment.
Porteu sempre unes espardenyes a la motxilla per canviar el calçat en el lloc d'arribada; això alleugereix i reposa els peus.
Si durant la marxa se us han fet butllofes en els peus, passeu-hi una agulla de cosir, desinfectada previament per mitjà de la flama d'un llumí, l'agulla enfilada, i el fil engreixat amb vaselina. No us talleu mai la pell de la butllofa. Els peus delicats cal cuidar-los molt bé; rentar-los en una solució de formol al 5 per 100 i repetir l'operació cada tres a quatre dies en banys d'alguns minuts. Després de la marxa, rentar-los amb un drap lleugerament humit; no feu mai, en aquest moment, un bany de peus de llarga durada, car fa tornar molt sensible la pell.
Friccioneu-vos amb esperit de vi a l'acabament de cada jornada (cames i peus); això alleugereix molt la fatiga. 
Per a la marxa, també cal tenir en compte que els vestits no us oprimeixin. Les cames, protegides amb bandes, no molt estretes, o per mitges. No porteu mai vestits impermeables, que no deixen fer la transpiració com cal. L'impermeable es porta plegat al sac.
La marxa ha de fer-se a una velocitat de 5 quilòmetres per hora; quan s'està ben entrenat, la marxa que es pot assolir és d'uns 6 quilòmetres per hora. En totes les marxes cal fer un repòs cada 50 minuts de 10 minuts. Quan es marxi en petits grups, es poden regular en quinze minuts cada dues hores. Quan la distància a recórrer és molt llarga, cal fer una parada d'una hora, un cop recorregudes les dues terceres parts, per a fer un menjar lleuger. Un entrenament perfecte i ordenat permet fer marxes de llargues distàncies sense arribar a fatigar-se. Feu entrenaments de marxes moderades de 8 quilòmetres, que podreu augmentar gradualment.
No començar mai una marxa en dejú, com tampoc després d'un gros àpat. Beure amb moderació. Fer-se un tip d'aigua pot provocar els més greus accidents, àdhuc la mort. Beure l'aigua amb un xic de cafè és un gran reconfortant. Xucleu terrossos de sucre durant la marxa; el sucre és un gran economitzador d'energia. No reposeu en llocs humits o massa frescos. No dormiu mai damunt l'herba ni en llocs on bati el vent. No dormiu en els moments de repòs. Aquestes mal dormides hores produeixen un afebliment en l'organisme.

Senyor Governador...
(Tot en mayúscules.)
NO ESTIMEM NI CORRECTES NI PRACTIQUES NI FORTES, AQUELLES PROTESTES ELEVADES A CRITS PEL VERBALISME HISTERIC. US ENDRECEM AQUESTES RATLLES, SENYOR GOVERNADOR, ESCRITES AMB RESPECTE, AMB EL MATEIX RESPECTE QUE VOLDRIEM PER ALS IDEALS EXPOSATS EN AQUEST PERIODIC, PER PART DE LA DEPENDENCIA D'AQUEST GOVERN CIVIL, QUE ESTÁ ENCARREGADA DE LA PREMSA PERIODICA. 
FA MÉS DE QUATRE SETMANES, SENYOR GOVERNADOR, QUE QUAN, EN HORA LEGAL, ES PRESENTEN A LES OFICINES DEL GOVERN CIVIL ELS NOSTRES NÚMEROS PER A SEGELLAR, ELS EMPLEATS DE LA SECCIÓ CORRESPONENT NO ELS SEGELLEN TOT SEGUIT, FENT ESPERAR HORES I MÉS HORES EL NOSTRE ENCARREGAT DE PORTAR-LOS A SEGELLAR, I MOLTS DIES NO S'HAN SEGELLAT FINS DISSABTE AL MATÍ, HAVENT ESTAT PRESENTATS DIVENDRES AL MIGDIA. ALTRES VEGADES HAN MANIFESTAT QUE NO ELS VOLIEN SEGELLAR SENS ABANS LLEGIR-LOS, COSA ATEMPTATORIA A TOT DRET D'IMPRENTA. AQUESTES MIDES EXTRAORDINARIES, RESERVADES A “NOSALTRES SOLS!” PERJUDIQUEN EN GRAN MANERA L'EDICIÓ DEL NOSTRE PERIODIC. SI EL NOSTRE PERIODIC ÉS DELICTIU, CREIEM QUE ÉS EL FISCAL QUI HA DE PRENDRE AQUESTES MIDES CONTRA EL MATEIX. SI EL NOSTRE PERIODIC, OFICIOSAMENT, ÉS INDESITJABLE, QUE ES DIGUI CLARAMENT I SE SUSPENGUI LA SEVA PUBLICACIÓ. COM ENTENEM ELS NOSTRES IDEALS EMPARATS PER LES LLEIS DE LA REPÚBLICA, DE LA QUAL VÓS EN SOU EL REPRESENTANT A BARCELONA, US PREGUEM QUE DONEU LES ORDRES OPORTUNES D'ACORD EN TOTA ACTUACIÓ DE JUSTÍCIA.

ALS NOSTRES LECTORS.

Pels motius exposats en altre indret d'aquest número, demanem als nostres lectors tota mena d'excuses, si setmanalment el nostre número no és posat a la venda a Barcelona dissabte al matí. Com hauran llegit, la culpa no és nostra. Els demanem que persisteixin demanant NOSALTRES SOLS! tots els dissabtes. Si el nostre periòdic, per impediments ja anunciats, no pot veure la llum dissabte al matí, que esperin dissabte a la tarda o l'endemà. Cal fer-se càrrec dels obstacles que es creen per a impossibilitar la sortida del nostre setmanari. Cal que els patriotes amics supleixin aquestes deficiències i salvin aquests obstacles, amb més entusiasme, amb més tenacitat, amb més persistència a favor de la nostra publicació, que no és nostra, sinó de la Causa de la Pàtria Catalana. Per damunt de tots els obstacles: ENDAVANT!

Fa tretze mesos que l'Ajuntament de Barcelona és regit per una majoria que es diu catalana. Els rètols dels carrers de la Ciutat no són encara en català. Com es vol que els industrials barcelonins retolin en català els seus establiments, si encara no ha vagat, al Govern de la Ciutat, de canviar els seus rètols urbans?...

LLETRES DE VALENCIA.

Amor i Llibertat.

Quan l'altre dia vingué a València, a adherir-se a nostra Setmana Cultural Valencianista, el cèlebre “Orfeó Montsià” d'Ulldecona i ens regalaren amb sons cants meravellosos, tots plens d'harmonia i cadències belles, i pels quals l'esperit nacional de Catalunya vibraba potent i abassegador – com cal a un poble que renaix a la vida -, aleshores nostres esperits s'eixamplaven plens d'optimisme, nostre fervor nacional valencianista es refermava i el gran afecte que sempre hem professat a la nació germana creixia.
Sentíem, en escoltar el dolç i patriòtic “Cant a la Senyera”, que nostres cors, amargats encara per l'ordre arbitrària i dictatorial del “Poncio de Castella” que aleshores patíem els valencians, en prohibir-nos el dia abans que nostra gloriosa bandera sortira pels carrers de la ciutat a rebre els braus orfeonistes d'Ulldecona i en impedir que foren radiats nostres “Jocs Florals”, pel sol motiu de fer-se en la llengua nostra, es sentíen dins de nostre ambient propi, junt a uns altres cors que ens comprenien, i la gran foguera de nostre amor a la Pàtria Valenciana s'encenia més i més, fins consumir-nos en ella.
I en oferir-nos com darrer plat la gloriosa sardana, orgull de la terra vostra: “Cant de la Pàtria”, no ens poguérem contindre, i les darreres notes foren ofegades per un crit naixut (sic) de lo més íntim del nostre ser: el crit de Visca la independència de Catalunya!, que sortí vibrant i potent de nostres llavis valencians i simultàniament fou contestat amb un altre, dit amb el mateix fervor, per llavis catalans: “Visca València lliure!”
Estos crits dominaren per un moment per sobre l'ambient, i mentre les boques repetien i contestaven els crits de deslliurament, les mans oferien son entusiàstic aplaudiment com signant aquell pacte de germanor entre dos pobles igualment grans.
Ensems un pensament va creuar pel meu cap: “Dos nuclis, els més importants de la Península, estàn afermant la seva independència absoluta, la seva personalitat jurídica, i malgrat açò – estranya paradoxa -, hi ha entre els dos l'harmonia i la germanor més completa i exemplar; i és que tenen per ideal comú l'amor a la llibertat”.
I continuava pensant: “què passaria si en estos moments un espanyòfil, tipus Royo Villanova, donara el crit de ¡Viva la unidad espanyola!? Puix, que eixe crit d'unitat ens alluntaria, ens faria enemics, ja que representaria un atemptat a nostres sentiments lliberals!”
Totes estes observacions em feia i treia la conseqüència que el problema de las nacionalitats ha de ésser producte de l'amor i la comprensió, i no de la tirania i el despotisme. Que el llaç que a tots els homens ens ha d'unir ha de ser sempre el d'estimar el proïsme com a nosaltros mateix; ja que jamai l'opressió no podrà ajuntar la humanitat.
I este és el gran erro espanyol: el de voler que siguem germanastres per la força, i no companys per l'amor.
Però jo crec que l'actual oposició espanyolista front a les justes aspiracions catalanes són els últims esforços d'un poble decadent, que es veu molt proper a morir sota el pes de les culpes pròpies, i que vol, si no pot aixecar-se, arrossegar en la seua caiguda a tots els grups peninsulars; i açò no passarà mentre existixquen hòmens conscients del seu deure de patriotes, puix sabrem defensar nostres drets a la llibertat per damunt de tots els egoismes particulars * (i) partidistes.

DE LA NOSTRA HISTORIA.
Mort del Comte.

A l'any 1115 arribà a les costes de Catalunya una flota de Pisa amb la intenció de conquerir les Balears, però que una tempesta havia desviat.
Ramon Berenguer III aprofità aquesta avinentesa per a fer, tots junts, catalans i pisans, la conquista de les illes. Així és que organitzà un estol en el qual formaren molts cavallers de Provença, i sortiren definitivament de Salou. Segons Aulèstia, l'estol estava format d'uns 500 bastiments, la major part galeres, de les quals n'hi havia cent del comte.
Aquesta expedició tingué el nom de croada, car el seu fi no fou de conquesta definitiva, sinó solament de càstig, a l'objecte de disminuir la pirateria que s'aixoplugava en aquelles illes. Així veiem que, després d'apoderar-se d'Eivissa, passen a conquerir Palma de Mallorca, on tingueren de lluitar enormement i on els catalans demostraren la seva vàlua com a guerrers. Un cop amos d'aquelles terres, les deixaren al mateix valí alarb, però amb la condició, se suposa, de pagar certs tributs als vencedors.
De tornada d'aquesta expedició, Ramon Berenguer III aparellà una altra esquadra i anà a fer una visita a les repúbliques de Pisa i Gènova. Aquest viatge tingué el doble aspecte de polític i comercial; des de llavors es comencen a veure les naus catalanes anar a mercadejar en terres estrangeres i particularment a Sardenya.
Ramon Berenguer, a l'objecte d'intensificar més el tràfec amb Barcelona, rebaixà els tributs que havien de pagar totes les naus que fessin arribada al nostre port.
A l'objecte de preparar la conquesta de diversos territoris catalans que encara estaven en poder dels alarbs, sembla que féu una expedició, també ajudats pels pisants (sic), en terres de València, cosa que sembla respondre a un pla estratègic d'anar isolant els nuclis alarbs, a fi que no els fos factible el rebre reforços de fora.
No obstant ocupar-se també d'afers interiors, sembla que la idea del comte era les conquestes per mar, cosa que produí un desig d'expansió que s'efectuà més tard i que elevà Catalunya en una potència naval, que quasi arribà a ésser mestressa de la Mediterrània.
Les lluites que hagué de tenir per fer prevaler el dret que li havia cedit la seva esposa sobre Carcassona, no li permeteren continuar la trajectòria  començada de les empreses marítimes.
La seva vida s'acabava, però encara obtingué per a la catedral de Tarragona que fos elevada novament a la dignitat de metropolitana, dignitat que havia tingut en èpoques anteriors; per a obtenir-la, calgué fer la restauració de la ciutat, en la qual tingué per col·laboradors l'arquebisbe Sant Oleguer i un cavaller normand anomenat Robert d'Aguiló.
Ultra això, entrà a formar part de l'ordre militar dels Templers. Aquesta ordre tenia un caràcter doble de militar i eclesiàstic i tenia l'aurèola de les gestes que diversos prínceps havien fet en les croades que aquesta ordre havia realitzat a Terra Santa.
Poc temps després d'haver entrat a formar part dels Templers, finà Ramon Berenguer III, i fou enterrat en el Monestir de Santa Maria de Ripoll, deixant del seu govern un altíssim record, ja que, ultra haver fet unes ardides i profitoses expedicions, també col·laborà a donar expansió a totes les arts i donà una grossa empenta a l'agricultura, segons es pot despendre de les nombroses donacions de masos fetes en son testament, on és citat, entre altes (altres) conreus, el de la vinya.

R. Dalmau Ferreres.

Diada de germanor a Sant Just Desvern amb motiu de la visita de la Joventut Catalanista de Solsona que feia a “Nosaltres Sols!” de Sant Just.

La senzillesa assoleix, de vegades, caràcters de solemnitat. Així fou la festa de germanor celebrada a Sant Just Desvern.
Fou aquest acte un alt exemple, una demostració magnífica de les forces espirituals que integren la nostra comunió nacionalista.
Hi foren gairebé representades les Delegacions de gairebé tota Catalunya; les que no hi eren, trameteren l'adhesió.
“Nosaltres Sols!” de Gavà.
“Nosaltres Sols!” d'Esplugues de Llobregat.
“Nosaltres Sols!” de Sant Boi.
“Nosaltres Sols!” de Cornellà.
Grup “Bac de Roda” de Molins de Rei.
“Nosaltres Sols!” del Districte VIII de Gràcia.
“Nosaltres Sols!”, entitat de Barcelona.
Els companys de Solsona portaren l'adhesió del ferm patriota Ramon Viladrich, d'aquesta ciutat.
El “Centre Català” de Sabadell trameté una llista d'adhesió entusiasta.
El “Centre Català” de l'Havana hi era representat per Ramon Vilaró.
La Redacció del nostre periòdic no cal dir que també hi era, amb el seu estendard.
A la plaça una cobla tocà unes sardanes i el jovent les puntejà amb aquella alegria.


Després, a migdia, als voltants de la Font de la Bona Aigua, hi hagué fogueres i graelles i germanor i senzillesa casolana.
Acabat el repàs, les colles es traslladaren al mas d'un amic i foren obsequiades amb cafè, cigars i licors.
Hi hagué parlaments d'una gran modèstia oratòria, però d'una unció patriòtica i d'un amor a les coses de la terra, que feien commoure els cors i elevaren les ànimes, amb la sublim eloqüència de les coses expressades tal com les dicta l'esperit.
L'eloqüència del farsant o del que diu només coses superficials és una fumerola d'encens o un castell de focs. L'eloqüència del patriota que no té altra preparació que la ferma i conscient labor realitzada en profit de la redempció de la terra esclava, no és un devessall, no és fàcil que sigui un prodigi de retòrica; ha d'ésser més aviat una letania de planys, de desigs, d'al·locucions als oients.
L'eloqüència de l'aventurer o del fracassat pot ésser el soroll, l'eco de la pròpia davallada, el terrabastall, la ruïna i el clam de la desgràcia pròpia; de totes maneres, una còsa planera i còmoda, com tot allò que significa relliscar, caure, descendir...
Però l'eloqüència de l'home d'ànima sincera, de voluntat ferma, d'intencions pures, de projectes d'abnegació i capaç de tots els sacrificis, àdhuc de la vida, per la llibertat, per la dignitat de la terra i dels homes germans seus, ha d'ésser una ascensió difícil, una construcció de frases feixuga com els carreus de les catedrals o de les muralles...
Això fou la festa íntima celebrada al mas mig amagat en la boscúria de Sant Just Desvern: una congregació de picapedrers de l'edifici de la llibertat de Catalunya.


Pàgina 4.
Dissabte, 20 d'agost de 1932.

EPISTOLARI NACIONALISTA.

Lliguers de Dreta i lliguers d'Esquerra.

Amic del cor: avui em perdonaràs la vel·leïtat de subtitular una senzilla lletra; què et diré?; no me n'he sabut estar. 
Al cap i a la fi, les realitats així ho comporten; i el cas que tu m'exposes (vull dir les teves discussions de pur nacionalista amb els teus dos companys de dispesa, el lliguer i el comunista) també ha pesat en la balança d'aquesta meva decisió.
Em dius que em parles amb la màxima sinceritat i que estàs convençut que el criteri personal que sostens davant l'opinió “aparentment diversa en el fons, respecte del nacionalisme”, dels teus dos companys, no és un criteri personal del tot, sinó que d'altres nacionalistes el comparteixen.
I bé, amic; no he dubtat mai de la teva sinceritat, i crec que tu tampoc de la meva, i el teu criteri de nacionalista el comparteixo, certament, i amb tu i jo, de segur que molts altres.
A les raons que tu em contes que has adduït, permet-me que n'afegeixi encara unes quantes més. Abans, però, et felicito per la teva distinció entre “política vulgaris” (nacional o internacional) i aquelles actuacions que porten com a distintiu l'afany desinteressat, (gaiebé) gairebé idealista fins al sacrifici, de que sigui vindicada la justícia per a tota aquesta col·lectivitat complexa que en diem la Pàtria. És cert; això ja ultrapassa els límits de la política tal com sol ésser entesa i practicada. És, si vols, “política trascendental”. Quanta de raó tens en assegurar que mentre no ens haguem alliberat col·lectivament, tampoc individualment no ens podrem considerar lliures ni amb les mínimes garanties!
Així, doncs, la llibertat que d'antuvi ens cal, és la llibertat de tots, i per això som tots els qui tenim el deure d'esforçar-nos a obtenir-la, amb el mínim de refrecs i de disgregacions, i amb el màxim de solidaritat i de cohesió. Dintre d'una Pàtria, avui per avui i fins al present, trobem diversos estaments socials; en una Pàtria esclava, no deixa d'ésser també això cert. Tots els estaments, volguem o no, integren la Pàtria; tots, doncs, àdhuc aquells que així no ho volen entendre, tenen necessitat de la llibertat col·lectiva. Si tant hom afirma que està disposat a qualsevol sacrifici per la Pàtria, caldrà creure'l, però quan ne doni proves. Una d'elles, i decisiva per a la disciplina, consisteix a deixar de banda i almenys momentàniament, els personalismes i les divisions, no sempre injustificats, és cert. Vol dir això que hom deu renunciar a la dignitat d'home i a la redempció que creu justa? Naturalment que no, i mil vegades no! Però sí que vol dir que l'interès de la Pàtria, fent abstracció temporalment, si convé, de tot doctrinarisme, deu ésser la finalitat immediata principal: i en la concessió (que és un deure) d'aquesta primordialitat, va involucrat ja, si així volen que hom ho reconegui, el primer sacrifici seriós pro Pàtria i àdhuc pro reivindicacions socials.
Quan la gran massa defensa un ideal, tard o d'hora els elements hostils a ell són emportats en son corrent, de grat o per força. S'imposa, doncs, la tàctica d'infondre la idea i el sentiment patri a tots els sectors socials, amb energia i amb constància, i la tàctica d'eliminar, ara com ara, els motius que entrebanquin la solidarització de tots els sectors, en els quals la idea i el sentiment patris ja han estat avivats a bastament. Si totes les activitats socials i polítiques de la terra catalana anessin amb preferència encaminades a l'obtenció de la nostra independència total, ben tost la Pàtria i tots els seus problemes en sortirien beneficiats. Però despenem les energies en combatre'ns per sistema, i així ens erigim en co-autors de l'obra enemiga, que tant blasmem. L'un malda per la conservació dels costums, floriment i purificació de la llengua, etc., i, en canvi, va de bracet amb qui ha pervertit aquells costums i procura de no deixar respirar l'aire de la parla autòctona; l'altre combat un mal social; però com que la invasió de gent forastera, amb la qual fraternitza suspicaçment, és tan densa, hom té dret a creure – perquè n'està convençut – que aquella tara social es trobaria molt més atenuada a casa nostra – atenuada fins al punt de poder-se permetre un compàs d'espera en el qual anar a l'alliberament de la Pàtria -, si en lloc de donar la mà als sobrevinguts, i sobrevinguts amb detriment dels propis compatricis, els fes comprendre dignament que deuen establir-se en casa pròpia, allà on van néixer tal volta.
Però no passa així. Les nostres “autoritats” fan concòrdia; els qui capitanegen moviments de reivindicació social no volen o no poden decidir-se a donar aquell pas per tal de tallar la invasió forastera; i així hom aconsegueix que la visió dels nostres problemes socials peculiars, sigui interpretada a través de l'espectacle propi dels sobrevinguts i a través dels quals aquests sobrevinguts provoquen; i anem seguint tots molt patriotes, però incapaços de posar, en un instant suprem, l'interès de la Pàtria per damunt de tot altre. Què aconsegueix hom així, Que parli la realitat: un estira i arronça; un empitjorament del problema essencial, per no dir de tots. Hom comprèn molt bé una unió d'esforços de nacions ibèriques per tal d'alliberar-se totes elles; hom comprèn molt bé que totes aquelles terres que foren desmembrades per la violència o per la intromissió estranya (Bascònia-Navarra; Galícia-Portugal; València-Balears-Catalunya i àdhuc Rossellò), tendeixin, a més a més, dintre l'esforç general d'alliberament, a unir-se, a aliar-se o federar-se, segons ben lliurement acordin i els convingui; però hom no pot coincidir amb qui vol condicionar aquell alliberament, sigui a un imperialisme exterior de qualsevol forma, sigui a un imperialisme interior, que és el que es formaria indefectiblement, com escuma de xampany, en el cas d'una federació ibèrica del tipus propugnat per la Lliga, o en el d'una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques. I és que solament com una hipòtesi podem pensar en el canvi d'un poble ibèric, fins al punt d'una homogeneïtat convenient: aquest poble tots sabem quin és i el paper que ha tingut en la història: el poble de la “meseta”.
Creure que en nom d'un credo qualsevol, aquest poble modificarà la seva naturalesa d'au de rampinya, és una ingenuïtat. La història ens diu que és incorregible, i que Catalunya i les altres nacions ibèriques començaren d'anar malament així que les mans dels mesetanos van tocar, de lluny primer i més de prop cada dia després, les regnes de llur regiment polític i econòmic. I és incorregible encara. La República espanyola, amb el pseudo-Estatut, l'alçament Sanjurjo, els innombrables periòdics que a casa nostra es publiquen en espanyol (i amb els quals tenen concomitàncies sospitoses gents que diuen preocupar-se dels nostres problemes nacionalitaris i que encara no sabem què pensen respecte de Balears i València), són, entre molts, fets que ho evidencien.
Per això nosaltres, inconseqüentmen, hem de suportar les ires de dretes i esquerres, car ens mantenim en el punt patriòtic i deixem en lloc secundari, tots pensem com pensem (i pensem ben diversament!), els restants problemes, que no s'arranjaran del tot mai, ni per Roma ni per Rússia. I què? Irlanda, Grècia... han anat per camins d'alliberament pels mitjans que propugnem; és que en aquells països ja no es diu ni piu de les qüestions socials? Fóra absurd afirmar-ho. Per altra banda, casos com Ucrània i Geòrgia – a pesar del que hom digui – són alliçonadors.
Nosaltres no hem d'exposar-nos a jugar el seu paper a Ibèria respecte de ningú; i el poble mesetano, sigui amb el règim que es vulgui, creieu que renunciaria a fer-nos-el jugar? L'essencial no es canvia. Ultra això, no podem estar al caprici de qualsevol Sanjurjo que, monàrquic o comunista, ens tornés a escarmentar. La història parla massa. I el cas dels Estats alemanys, corbats ara sota les eventualitats d'un Reich, i el d'una Irlanda nominalment lliure fins ara, no ens farien mai decidir a acceptar amb els braços oberts ni un Estatut ni una federació lliguera, fos de dretes, fos d'esquerres.
Els dirigents del nostre moviment proletari (i, com tu, sóc un estudiant proletari!), farien un bé immens, àdhuc als seus ideals justiciers, si volguessin entendre aquestes coses totalment dins llurs organitzacions autònomes; els intel·lectuals, si imitaven a Maspons Anglasell, i els rics i els economistes si al costat dels obrers i com a iguals, ho fessin en llurs activitats. Llavors la llibertat col·lectiva fóra rápida i segura. 
Solidaritats universals, reivindicacions; justícia!... Totes les que hom vulgui; però no cap submissió nacional hipòcrita en nom de cap solidaritat; no cap atac als nacionalistes íntegres, que, amb perill evident, sostenen el foc patriòtic. Denunciem, amic, a tot desaprensiu que intenti aprofitar-se del corrent nacionalista per finalitats alienes a l'essencial i comú: l'alliberament total de la nostra nació, de la nostra Pàtria! I amb ell, el primer pas per a l'alliberament de cadascu dels seus fills!
J.

Sant Boi del Llobregat a Rafael de Casanova.

No podia pasar un altre 11 de setembre sense que deixéssim sentir d'una manera o altra la nostra veu de patriotes per aprofitar l'avinentesa que a Sant Boi reposen les despulles de Rafael de Casanova. Refugi, l'any 1714, d'aquest patrici, escapant de les urpes tiràniques del primer Borbó, qui, amb la força del número, dominava els patriotes que amb esforç sobrehumà s'aixecaren en defensa de la llibertat del poble i feia sentir més tard la veu de la pàtria clamant al món justícia davant el fet indignant a què restava sotmès el poble liberal de Catalunya.
Ara, avui, els patriotes no podem deixar passar per alt un just homenatge. Avui que l'ideal de la llibertat apunta en tots els ordres de la vida del nostre poble, volem homenatjar merescudament a Rafael de Casanova, el Conseller heroic que caigué ferit, a les muralles barcelonines, i amb ell a tots aquells lluitadors de la llibertat. Ara també Catalunya vol redreçar-se poc a poc d'aquell esclavatge, i cal que aquest redreçament sigui total, sigui de primer lloc, que cap altre sentiment no se li avantposi, que res no pugui entelar la cristal·lització magnífica de fer esdevenir realitat un bell ideal.
Que davant la seva tomba, que Sant Boi de Llobregat s'honora de tenir en la seva Església Parroquial, es mogui amb intensitat el fervor patriòtic, que faci veure a tots els patriotes que per a obtenir unes realitats en la llibertat individual, cal conquerir primerament la llibertat col·lectiva, i aquesta és la llibertat de Catalunya.
Així, doncs catalans, acudiu a les festes que organitza l'Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!” en desgreuge dels anys d'oblit en què s'ha tingut els defensors de les llibertats catalanes.
Per Catalunya i els seus màrtirs, no hi manqueu.
Associació Nacionalista Radical “Nosaltres Sols!”
Delegació de Sant Boi del Llobregat.
EL CONSELL DIRECTIU.
Sant Boi del Llobregat, Agost 1932.

Es qüestió de cridar l'atenció dels catalans, referent a la discussió pròxima de la part econòmica de l'Estatut. Per a nosaltres, és més important això que la “Sanjurjada”. Al capdavall, d'aquí a deu anys sortiran deu generals més, espanyols, enemics de Catalunya. En canvi, si triomfa el criteri de la Comissió parlamentària, que Catalunya constitueixi la seva base econòmica amb participacions i no cedint-li impostos exclusius, l'Estatut arribarà al més enllà del no-res. Amb les petites concessions, es pot esperançar els avantatges de l'aplicació. Les pessetes no admeten altra aplicació que el seu valor intrínsec.

LA NOSTRA TASCA.

Es evident que els nostres enemics – que no són pocs, com algú es pensa – hauran quedat sorpresos en veure que “NOSALTRES SOLS!” anem a un local més gran.
I és així, “NOSALTRES SOLS!” ha pres, durant aquest darrer temps, una gran embranzida.
Comptem ja amb una Secció Feminal ben nodrida; amb una Secció Universitària que Déu n'hi do; amb una munió de Centres i Delegacions adherides al nostre ideari; el nostre setmanari compta ja amb una vida més intensa, i ara, d'un mes ençà, formen un bon número els ciutadans que han demanat per ingressar als nostres rengles.
Quina és la causa d'aquest avenç?
Al nostre juí, són dues: Puresa d'ideals i Resultat de l'actual política concordista.
Repassem ara els fonaments que tenim per creure en les dues causes exposades.
“Puresa d'ideals” anomenem la primera causa. I no res més cert. Estem cansats de repetir que a “NOSALTRES SOLS! hi cap tothom, amb la condició que senti els ideals de deslliurança de la Pàtria; aquests ideals s'han de sentir de cor; i sentir-los de cor vol dir SACRIFICI.
Repassant la col·lecció del nostre setmanari, hom veurà com d'ençà del nostre primer número hem exposat que a “NOSALTRES SOLS!” no es poden cercar guanys materials ni actes de Diputat, Regidor ni aspirar a cap sub-secretaria.
Els qui sentim l'ideal de “NOSALTRES SOLS!” sabem que més aviat haurem de patir. Sabem que en els temps de la repressió eren perseguits, empresonats i s'exiliaven patriotes germans. Es aquest el sacrifici al qual ens referim.
¡Quants germans nostres hi han patit torturaments i fins hi han mort!
Però quina mort! Amb el pensament posat en la Pàtria i tenint als llavis el mot de Catalunya!
Ja ho sap tothom – fins els nostres enemics -, que els nostres ideals són purs, d'una puresa tan sublim com enèrgica.
I és precisament per això que avancem. Perquè els altres saben que som sincers i certs en les nostres manifestacions; perquè saben que tenim tota la raó en la qüestió del nostre plet; perquè saben que en proclamar-se la República continuàrem el nostre camí malgrat els confusionismes que hi havia i dient al Poble la veritat de la nostra intransigència ferma.
L'altra causa és el “Resultat de l'actual política concordista”. Ben sincerament creiem que el nostre avenç es basa en aquest segon punt.
Hom sap els confusionismes i les desorientacions que ha patit el Poble d'un any i mig ençà. Homes que eren catalanistes, s'espanyolitzaren a causa de certes campanyes concordistes portades a cap per elements de la nostra Pàtria.
Li posaren una bena als ulls i el desorientaren. Els resultats d'aquella política ja els veiem. El Poble, conscient de la realitat del seu plet, s'ha concentrat i ha tornat – torna – al vertader camí de la vertadera llibertat: al digne camí del sacrifici.
“NOSALTRES SOLS!” s'engrandeix. Anem a un local més gran. Ens en felicitem. Catalunya, la nostra Pàtria, encara més.
Ara, però, per a acabar, perdoneu-me una suggestió que l'adreç a la infinitat de joves que coincideixen amb nosaltres i que per pressions familiars no gosen venir.
Vosaltres, companys que encara sou joves, dieu que, sentint-ho molt, no podeu actuar tal com voldríeu.
Prou que teniu mitjans. Feu-vos socis; guardeu provisionalment una actitud reservada. Després, més endavant, quan ja sigueu més lliures en part familiar, aleshores podreu actuar en el sentit que volgueu dins el nostre ideari.
Ara, mentrestant, podeu propagar el nostre setmanari; el nostre ideari; buscar-nos subscripcions per a engrandir el “NOSALTRES SOLS!” i fer-lo arribar a Diari Català; buscar-nos donatius, socis, simpatitzants, etc., etc. 
Que us consti que el que signa aquestes ratlles es troba en el mateix cas vostre i que espera – potser amb massa impaciència – el jorn d'actuar ben lliure i ben patriòticament. El triomf de l'esdevenidor l'esperona a esperar. 
A esperar per “NOSALTRES SOLS!”, que vol dir per Catalunya.
J. DE C.
              
Cel obert.

El nostre poble, fa llàstima haver de dir-ho, està mancat de l'agilitat política suficient per abandonar els traïdors i els retractats. Què dic, si tants i tants dels mateixos intel·lectuals fan els possibles per lligar-lo amb enganys! Ah, Catalunya, que a ningú no trairies sinó a tu mateixa! Com podem consentir que dormin tranquils els nostres concordistes i espanyolitzants? Mireu sinó amb el fet de l' “Arxiu” de la Corona d'Aragó que malgrat l'Estatut quedarà en mans de Madrid.

*
Un nou “pronunciamiento”? Les intromissions que Espanya es reserva amb el seu pseudo-Estatut. I si es tractés de l'Estatut? Encara trobaria maneres. Unic remei? La independència integral!

SUBSCRIPCIÓ PRO “NOSALTRES SOLS!” DENUNCIAT.
Suma anterior Ptes. 383,45
Un nacionalista 2, -
A. S. de C. 5, -
Un Cervelloní 3,-
Separatistes de Solsona 9,-
Joan Cristià i Roca 1,-

Delegació de Gràcia
Unes lleidatanes mai espanyoles 2,-
Martrus 0,50
Camps 0,50
Asther 1,-
Calvo 1,-
Dominguez 0,50
Cañissar 0,50
Roca 1,-
Alexandre Salabert 0,50
T. S. T. 0,25
Un Separatista 1,-
Puig de fàbregues 1,-
Pere Valldeperes 2,50
Aguilar 2,-
Total: 417, 70

Segueix la subscripció.

IMP. Ràfols: Portaferrissa, 15.

Lexique roman; Essil – Estalvar