Mostrando las entradas para la consulta navalla mal fil ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta navalla mal fil ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 5 de marzo de 2024

Lexique roman; Ficar - Folleil

 

Ficar, v., lat. figere, ficher, enfoncer, appuyer, fixer.

Ilh fan ficar un albre en terra.

Liv. de Sydrac, fol. 31. 

Ils font ficher un arbre en terre.

Sel' aguilleta ficaretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous enfoncerez cette aiguillette. 

Eu enpenc, lani e fic.

Torcafols: Comunal veill. 

Je pousse, déchire et enfonce. 

Part. pas. La bola que es ficada jos, el cap del camp.

Tit. de 1241. DOAT, t. CXXIV, fol. 230.

La borne qui est fichée en bas, à la tête du champ. 

Los oils ficats en terra.

(chap. Los ulls ficats anterra; fixats, en los ulls fixos mirán cap anterra.)

Regla de S. Benezeg, fol. 28.

Les yeux fixés en terre.

Fig. Molt es fichaz en terra qui plus ama home mortal que non Deu.

Trad. de Bède, fol. 24. 

Moult est enfoncé en terre celui qui aime plus homme mortel que non pas Dieu. 

CAT. Ficar. ANC. ESP. Fincar. ESP. MOD. Fijar, hincar. PORT. Fincar. 

IT. Ficcare. (chap. Ficá, ficás: yo me fico, fiques, fique, fiquem o ficam, fiquéu o ficáu, fiquen; ficat, ficats, ficada, ficades. Posá, colocá, etc. Fixá, fixás, fixassen: yo men fixo, fixes, fixe, fixem o fixam, fixéu o fixáu, fixen; fixat, fixats, fixada, fixades.)

9. Fic, s. m., blessure, contusion.

A fic de cara. Rec. de remèdes en provençal. 

A blessure de visage.

3. Fica, s. f., piqûre, appui.

Fig. No posca ficar ni aia nulla fica el capil de la maio.

Tit. de 1280. Arch. du Roy., Quercy. 

Ne puisse appuyer ni ait nul appui au pignon de la maison.

4. Fissar, v., piquer.

Scorpio es totz temps prest de fissar... e fissa de travers, fazen arcual nafra. Eluc. de las propr., fol. 259.

(chap. Fissá, picá: fissonada de arreclauarraclauabogot, abella.)

arraclau, arreclau

Le scorpion est toujours prêt à piquer... et pique de travers, faisant blessure arquée.

Part. prés. Tan son mal e salvatge e fissan e morden.

Guillaume de Tudela. 

Tant sont méchants et sauvages et piquants et mordants.

5. Fisso, s. m,, aiguillon, épine. 

Fig. Ta fort mi punho li fisso 

De la mort.

(chap. Tan fort me punchen los fissons de la mort.)

Leys d'amors, fol. 7. 

Tant me piquent fort les aiguillons de la mort.

6. Fix, adj., lat. fixus, fixe.

Scorpio es signe masculi, fix, diurn.

Aquari es signe fix, freg et nocturn.

La terra es fixa perpetualment.

Las estelas fixas.

Eluc. de las propr., fol. 112, 111, 105 et 113. 

Le scorpion est signe mâle, fixe, diurne. 

Le verseau est signe fixe, froid et nocturne. 

La terre est fixe perpétuellement. 

Les étoiles fixes. 

CAT. ESP. (fijo) PORT. Fixo. IT. Fisso. (chap. Fixo, fixos, fixa, fixes.)

7. Fixament, Ficament, adv., fixement. 

Regardo de drech... fixament. 

(chap. Miren al dret... fíxamen.)

Fixament... regarda.

Eluc. de las propr., fol. 140 et 147. 

Regarde directement... fixement. 

Regarde... fixement. 

Regardan trop ficamen.

Brev. d'amor, fol. 130.

Regardant très fixement.

CAT. Fixament. ESP. (fijamente) PORT. Fixamente. IT. Fissamente. (chap. Fíxamen.)

8. Fixio, s. f., fixité.

Taur es signe nocturn... et ha fixio.

Donan deguna fixio e permanencia.

Eluc. de las propr., fol. 110 et 37. 

Le taureau est signe nocturne... et a fixité.

Donnant nulle fixité et stabilité.

9. Aficar, Afiquar, v., appuyer, fixer, attacher.

D'un pe no s' afica plus.

(chap. D'una pota no s'apoye mes.) 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ne s'appuie plus d'un pied.

Lo filh Raynier de Gennes als estrieups s' afiquet

Per ayssi gran vertut, que los estrieups pleguet. 

Roman de Fierabras, v. 735.

Le fils de Raynier de Gênes s'appuya sur les étriers par si grande force, qu'il plia les étriers.

Mos cors s' afica e s' atura 

En vos amar.

G. Figueiras: En pessamen. 

Mon coeur s'attache et s'applique à vous aimer. 

Fig. Dreitz ditz: No t' aficx

En aital ricor.

P. Cardinal: Caritatz. 

Justice dit: Ne t'appuie en telle richesse. 

ANC. FR. Durement es estriers s'afiche.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 402. 

Maiz à sez estrieus s'aficha.

Roman de Rou, v. 16120.

Bien fu afichié en l'estrier.

Roman du Renart, t. III, p. 244.

Sor les estriers s'afiche de randon.

Roman de Gérard de Vienne, v. 1573.

Qui de tel amor s'afiçoient.

Roman de Brut, t. I, p. 85.

ANC. CAT. Aficar. ANC. ESP. Afijar, afincar. ESP. MOD. Ahincar. 

PORT. Afficar, affincar. IT. Afficcare. (chap. Apoyá, apoyás, fixá, fixás.)

10. Afic, Afix, s. m., attachement, effort, obstination, impulsion, application.

Evers Deu era tot sos afix. Poëme sur Boèce.

Envers Dieu était tout son attachement. 

Lai on pres vilmen 

Dieus mort per aficx 

De menscrezens tricx. 

G. Fabre de Narbonne: Pus dels maiors. 

Là où Dieu prit ignominieusement mort par obstination de mécréants trompeurs. 

Anero se ferir de tal afic.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 33.

Allèrent se frapper de tel effort.

Predicator tenc per meillor... 

Que, en predic, 

Met son afic.

P. Cardinal: Predicator. 

Je tiens pour meilleur le prédicateur... qui, en prédication, met son application.

Quar chavalga vas K. de tal afic.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80. 

Car il chevauche vers Charles de telle impulsion.

- Promesse, engagement.

Tos temps serai malvolens et enics 

Al rei Jacme, qar tenc mal sos afics.

Durand: En talant ai.

Toujours je serai malveillant et défavorable au roi Jacme, parce qu'il tint mal ses engagements.

- Adject. Affixe, terme de grammaire.

Alcunas dictios son affichas et apostas la una ab l'autra, et alcunas no.

Leys d'amors, fol. 54.

Aucuns mots sont affixes et apposés l'un avec l'autre, et aucuns non.

ANC. CAT. Afic. ANC. ESP. Afinco. ESP. MOD. (chap.) Ahínco.

11. Affiction, s. f., affiche, apposition.

Per affiction de la copia... en la porta de sa maison.

Fors de Béarn, p. 1094.

Par affiche de la copie... en la porte de sa maison.

12. Afitament, adv., fixement.

L'aigla regarda... solelh afitament.

(chap. L'águila o áliga mire... lo sol fito fito : fíxamen.)  

Eluc. de las propr., fol. 38.

L'aigle regarde... le soleil fixement.

13. Afigir, v., lat. affigere, adjoindre, attacher.

Es dicha d' afigir, quar afigimens vol dire aytant coma apostura.

Leys d'amors, fol. 54.

Est dite d' adjoindre, car adjonction veut dire autant comme apposition.

ANC. ESP. Afijir. IT. Affiggere. (chap. Afegí o afigí: afegixco o afegixgo, afegixes, afegix, afegim, afegiu, afegixen; afegit, afegits, afegida, afegides.)

14. Afigimen, s. m., adjonction, action de placer des affixes.

Es dicha d' afigir, quar afigimens vol dire aytant coma apostura.

Affigimens o apostura de dos nominatius, coma ayganeus.

(chap. Afegimén o afigimén o “apostura” de dos nominatius, com aiguaneu.)

Leys d'amors, fol. 54 et 55.

Est dite d' adjoindre, car adjonction veut dire autant comme apposition.

Adjonction ou apposition de deux nominatifs, comme eau-neige.

14. Infix, adj., lat. infixus, fiché, enfoncé.

De ferr ou d'autra cauza infixa ell corrs... atractiva.

Eluc. de las propr., fol. 104. 

Attractive... de fer ou d'autre chose enfoncée dans le corps.

16. Infixiu, adj., perçant, incisif.

La dolor es infixiva o penetrativa.

(chap. La doló es incissiva o penetrán.)

Eluc. de las propr., fol. 93. 

La douleur est incisive ou pénétrante.

17. Transfigar, v., lat. transfigere, transpercer.

Part. pas. Ben clavadas et transfigadas.

(chap. Ben enclavades y traspassades.)

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e part. 

Bien fermées et transpercées.


Figa, Figua, Fia, s. f., lat. ficus, figue.

Mais am freidura e montagna 

No fas figa ni castagna.

P. Rogiers: Dousa amiga.

(chap. Mes m'agrade la fredó y la montaña que (no fach en) figa y castaña.)

J'aime mieux froidure et montagne que je ne fais figue et châtaigne.

Ab lait d'una salvatja figa.

(chap. En lleit d'una figa borda : salvache.) 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec le lait d'une figue sauvage.

Preno 'l sordeis c'avian soanat, 

Aissi com fes lo Lombart de las figuas

Raimond de Miraval: Amors mi fai. 

Prennent la souillure qu'ils avaient méprisée, ainsi comme le Lombard fit des figues.

Allusion à ce qu'en 1162, Frédéric Ier, en réparation d'un outrage fait à l'impératrice, sa femme, avait obligé les Milanais vaincus à retirer avec les dents une figue placée à l'orifice du fondement d'une vieille mule.

C'était une grande injure que de présenter aux Milanais le bout du pouce serré entre les deux doigts voisins, cela s'appelait far la figa, faire la figue. Cette locution, devenue proverbiale, servit à exprimer une raillerie injurieuse.

Loc. Per mal de vos farai la figua

Als gilos.

Deudes de Prades: Si per amar.

Pour le mal de vous je ferai la figue aux jaloux.

El mezel a 'l facha la figa.

Roman de Jaufre, fol. 26.

Le mézel lui a fait la figue.

ANC. FR. Cil prince nos ont fet la figue. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 314.

C'est l'ancre qui la nef arreste, 

Et fait la figue à la tempeste.

Forcadel, p. 101. 

Genèves, Gênes... qui luy ont tousjours fait la figue.

Qui aux quarante fait la figue.

Satyre Ménippée, p. 178 et 141.

Dans la langue catalane, fer la figa, c'est fermer le poing, en montrant le pouce ressortant entre l'index et le doigt du milieu.

IT. Credes i far la croce,

Ma el ti fa la fica. 

Brunetto Latini, Tesoretto, p. 84. 

Egli ha fatta la fica alla casseta in ghermagio, in civeo.

Pataffio, liv. II. 

Quel donzello gli fece la fica quasi infino all' occhio, dicendoli villania.

Che rispondesse e facesse la fica a colui que la facea a lui.

Cento novelle antiche, n° 55.

E fecero una fica in faccia a christiani. 

Ann. di Lud. Monaldesco. Script. rer. it. Muratori, t. XII. 

Nég. explét. Enemics ni enemia

No m notz lo pretz d'una fia.

Raimond de Miraval: D'amor son totz. 

Ennemi ni ennemie ne me nuit la valeur d'une figue.

ANC. ESP.

Mas todo su esforcio no les valió tres figas. 

Poema de Alexandro, cop. 794. 

(N. E. En la novela Pedro Saputo hay un capítulo donde Pedro le lleva tres higos al rey. En chapurriau, tres figues.)

CAT. Figa. ESP. MOD. Higa (higo). PORT. Figa. (IT. fica. Chap. figa, figues.)

2. Figuier, s. m., figuier.

Quan figuier si enpeuta en figuier, et vit en vit.

(chap. Cuan la figuera se empelte en figuera, y la viña en viña.)

Tot figuier es aybre tendre, de leu per freg pren dampnagge.

Eluc. de las propr., fol. 196 et 207.

Quand figuier se greffe sur figuier, et vigne sur vigne.

Tout figuier est arbre tendre, facilement par froid il prend dommage.

Figuiers, milgraniers. Leys d'amors, fol. 48.

(chap. Figueres, mangranés o mangraneres.)

Figuier, grenadier.

Mangrana

3. Figuieyra, s. f., lat. ficaria, figuier. 

Dieus maldic la figuieyra on non trobet mays fuelhas.

V. et Vert., fol. 88.

Dieu maudit le figuier où il ne trouva que feuilles.

Una molt bela figuieira. Brev. d'amor, fol. 160. 

Un moult beau figuier. 

CAT. Figuera (plural Figueras, donde nació Dalí). ESP. Higueira (higuera). PORT. Figueira.

(chap. La figuera, les figueres, la figa, les figues. No es tan delicada per al fret com fique aquí dal; a Beseit aguantaben be los iverns antics.)

4. Ficari, s. m., lat. ficarius, figon, qui se nourrit de figues.

Ficaris so homes salvagges vivens de figas.

(chap. Los “ficaris” (“figués”) son homens salvaches que viuen de figues.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Figons sont hommes sauvages vivant de figues.


Figura, Feigura, s. f., lat. figura, figure, forme, visage.

Be s pot meravillar qui conois sa figura.

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna.

Peut bien s' émerveiller qui connaît sa figure.

Que vi las peyras entailladas, 

D' anticas figuras obradas.

V. de S. Honorat.

Qui vit les pierres taillées, d'antiques figures ouvragées.

Fig. La sancta glieya non es autra cauza mays la figura d' un cors glorios.

(chap. La santa Iglesia no es datra cosa mes que la figura d'un cos gloriós.) 

V. et Vert., fol. 5.

La sainte église n'est autre chose que la figure d'un corps glorieux.

- Terme de grammaire.

Feigura o es sempla o composta. Gramm. provençal. 

(chap. La figura o es simple o composta.)

La figure ou est simple ou composée. 

Loc. Vos amador que amatz per figura.

T. de G. de Cabestaing et d' Ozil de Cadarts: Es dreitz.

Vous amants qui aimez par figure. 

En figura d' aisso mandet Deus. V. et Vert., fol. 8.

En figure de ceci Dieu ordonna.

CAT. ESP. PORT. IT. Figura. (chap. Figura, figures.)

2. Figuracio, s. f., lat. figuratio, figure, forme, aspect.

Semlant a glazi en figuracio.

Quant a figuracio.

Eluc. de las propr., fol. 44 et 195.

Ressemblant à glaive par la forme. 

Quant à la forme. 

PORT. Figuração. IT. Figurazione. (chap. figurassió, figurassions.)

3. Figural, adj., figuratif, symbolique.

Sompnis... algus so nutz et patens, ses figural significacio, algus escurs et ab figural dezignacio.

Eluc. de las propr., fol. 77. 

Songes... aucuns sont clairs et évidents, sans signification figurative, aucuns obscurs et avec désignation figurative. 

ANC. ESP. Figural. IT. Figurale.

4. Figurable, adj., figurable, susceptible de recevoir figure.

Ayga... es element per cors estranh termenable et figurable.

Eluc. de las propr., fol. 149.

L'eau... est élément limitable et figurable par corps étranger. 

ESP. Figurable. IT. Figurabile.

5. Figuratiu, adj., lat. figurativus, figuratif.

Virtut... dels membres figurativa, ordenativa et distinctiva.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Puissance... figurative, dispositive et distinctive des membres. 

ESP. PORT. IT. Figurativo. (chap. Figuratiu, figuratius, figurativa, figuratives; simbólic, simbolics, simbólica, simbóliques.)

6. Figurativamen, adv., figurativement.

Se fay aquesta figura, allegoria,... figurativamen.

(chap. Se fa esta figura, alegoría,... figurativamen.)

Leys d'amors, fol. 135.

Cette figure, l'allégorie, se fait... figurativement.

ESP. PORT. IT. Figurativamente. (chap. figurativamen : de forma figurada, simbólica.)

7. Figurar, v., lat. figurare, figurer, représenter.

Part. pas. Aysso fon ben figurat en Sampson. V. et Vert., fol. 72.

Ceci fut bien figuré en Samson.

Vedels doblamen figuratz.

A. Brancaleon: Pessius. 

Veau doublement figuré. 

Del novel regne que era figurat en David.

Hist. abr. de la Bible, fol. 39. 

Du nouveau règne qui était figuré en David. 

CAT. ESP. PORT. Figurar. IT. Figurare. (chap. Figurá, figurás: yo me figuro, figures, figure, figurem o figuram, figuréu o figuráu, figuren; figurat, figurats, figurada, figurades.)

8. Desfigurar, v., défigurer, déformer, changer de figure.

Pois dona desfigura.

Ogiers: Era quan. 

Puis dame change de figure.

Romp e desfigura, 

Am dentz et am las mans, tota sa vestidura. V. de S. Honorat.

Déchire et déforme, avec les dents et avec les mains, tout son vêtement. - Part. pas. Gibos desfigurat.

(chap. Geperut desfigurat; geput, geputs, gepuda, gepudes, geperut, geperuts, geperuda, geperudes: que té gepa, chepa, com Pablo Iglesias lo podemita; los camellos o dromedaris són geperuts, tenen giba, gibes, gepa, gepes, chepa, chepes - ESP. giba, joroba.)

V. de S. Honorat. 

Bossu défiguré.

Del som del cap entro als pes,

L'avian tot desfigurat.

Passio de Maria.

Du sommet de la tête jusques aux pieds, l'avaient tout défiguré.

Vezia issir de mar una bestia meravilhosamens desfigurada e desguizada et espaventabla. V. et Vert., fol. 6. 

Voyait sortir de mer une bête merveilleusement défigurée et déguisée et épouvantable. 

CAT. ESP. PORT. Desfigurar. IT. Disfigurare. (chap. Desfigurá, se conjugue com figurá.)

9. Transfiguratio, Transfiguration, s. f., lat. transfigurationem, transfiguration.

El dia de la transfiguratio de Nostre Senhor.

(chap. Al día de la Transfigurassió de Nostre Siñó.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 177. 

Au jour de la Transfiguration de Notre Seigneur. 

La transfiguration, lo 6 agost.

Fors de Béarn, p. 1097. 

La Transfiguration, le 6 août. 

CAT. Transfiguració. ESP. Transfiguración. PORT. Transfiguração. 

IT. Transfigurazione. (chap. Transfigurassió.)

10. Transfigurar, Trasfigurar, v., lat. transfigurare, transfigurer,

transformer.

Ieu transfiguriei aquestas causas e mi.

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Je transfigurai ces choses en moi. 

Transfiguret se denant els.

Trad. du N.-Test., S. Marc, C. 9. 

Il se transfigura devant eux. 

Diables se transfigura en motas guisas per descebre las gens.

V. et Vert., fol. 24. 

Le diable se transforme en plusieurs manières pour décevoir les gens. CAT. ESP. PORT. Transfigurar. IT. Trasfigurare. (chap. Transfigurá,  transfigurás: yo me transfiguro, transfigures, transfigure, transfigurem o transfiguram, transfiguréu o transfiguráu, transfiguren; transfigurat, transfigurats, transfigurada, transfigurades; transformá, transformás.)


Fil, s. m., lat. filum, fil, ligne.

No 'l tudaria plus q' us fils

Delguatz sostendria una tor.

Guillaume de Cabestaing: Ar vei. 

Ne l' éteindrait pas plus qu'un fil délié soutiendrait une tour.

Ab un fil de son mantel var.

Giraud de Borneil: Al plus leu.

Avec un fil de son manteau vair.

Las liaras en un fil sotilmen, e qu'el fils sia fortz. Liv. de Sydrac, fol. 8.

(chap. Les lligarás en un fil sutilmen, y que lo fil sigue fort.)

Tu les lieras avec un fil subtilement, et que le fil soit fort. 

Fig. Al bon senhor de Mercuer, qu'es el fil

De valen pretz, que no s rompt ni s desfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors.

Au bon seigneur de Mercoeur, qui est sur la ligne de mérite vaillant, qui ne se rompt ni se défile.

- Tranchant d'un instrument.

Fig. Tant ai ferm cor el fil

On ferm saber s' afila.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

Tant j'ai ferme coeur au fil où ferme savoir s'affile.

Loc. Mas eu no m part del dreg fil.

Rambaud d'Orange: En aital. 

Mais je ne me dépars pas du droit fil. 

D' amar vos suy el drech fil.

P. Bremond Ricas Novas: Ben dey. 

Je suis au droit fil de vous aimer.

Ges homz no pot portar a fil 

Ni a bon talh totas amors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

On ne peut point porter à fil ni à bonne taille toutes amours.

Adv. comp.

L' aygua li chay dels huels fil e fil per lo natz. 

(chap. L'aigua li cau dels ulls fil a fil per lo nas.) 

Roman de Fierabras, v. 3805.

L'eau lui tombe des yeux fil à fil par le nez. 

ANC. FR. Avoient chargé de front à droit fil la bataille de Caesar. 

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Brutus.

CAT. Fil. ANC. ESP. Filo. ESP. MOD. Hilo. PORT. Fio. IT. Filo. (chap. Fil, fils; v. filá; desfilá : desfilagarchá.)

2. Filet, s. m., petit fil, filet, réseau.

Las venas semblon filet.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les veines semblent filet.

Menudet cordat 

Ab filetz d' argen. 

Un troubadour anonyme: Per amor. 

Légèrement lacé avec filets d'argent.

Siei cabel delgat e saur

Son gent estreitz d' un filet d'aur.

Roman de Jaufre, fol. 73.

Ses cheveux déliés et blonds sont gentiment étreints d'un réseau d'or. CAT. Filet. ESP. PORT. Filete. IT. Filetto. (chap. Filet, filets.)

3. Filat, Fillat, s. m., fil, filet.

Esfendemos as luengas, amigos del loco Manuelico Río Hijado

Genser de lleis non debana fillat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei. 

Plus gente qu'elle ne dévide fil.

Fig. Hac un prim fillat de cillas 

Negre e sotil e delgat.

Roman de Jaufre, fol. 77. 

Eut un mince filet de cils noir et fin et délié.

- Toile, filet à pêcher ou à chasser.

Ab quatr' aunas de filat.

P. Cardinal: Tartarassa. 

Avec quatre aunes de toile. 

Filatz a pescar et cassar.

(chap. Filat per a peixcá y cassá.)

Eluc. de las propr., fol. 213.

Filets à pêcher et chasser.

CAT. Filat. PORT. Fiado. IT. Filato. (Chap. Filat, llas, ret.)

4. Filadis, s. m., filasse, bourre.

Ab filadis de cambe ni de lin.

(chap. En filadís de cánem y de llí: lino)

Cartulaire de Montpellier, fol. 192.

Avec filasse de chanvre et de lin.

Filadis de seda... a cargua, non pagua mais cinq sols.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 161.

Bourre de soie... par charge, ne paie que cinq sous.

CAT. Filadis. ESP. Filadiz. (chap. Filadís, filassa, borra.)

5. Filadura, s. f., filage.

Que degu non ause tenher ni far tenher... deguna filadura blancha ni burela.

Tit. de 1360. DOAT, t. LXVII, fol. 372. 

Que nul n'ose teindre ni faire teindre... nul filage blanc ni brun. 

IT. Filatura. (chap. Filadura, filadures.)

6. Fila, s. f., file.

Adv. comp. Sas gens entravan fila a fila.

Chron. des Albigeois, col. 79.

Ses gens entraient à la file.

CAT. ESP. PORT. IT. Fila. (chap. Fila, files.)

7. Fileira, s. f., filandre, sorte de maladie des oiseaux.

Autre mals es c' a nom fileira. 

Cant auzel a fileira.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est autre mal qui a nom filandre.

Quand oiseau a filandre. 

ANC. CAT. Filieyra. ESP. Filandria (Nematodo parásito del aparato digestivo de algunas aves, especialmente las de rapiña.)

PORT. Filandras. IT. Filandra. 

8. Flissa, s. f., pluche de laine. 

Porto mantels de flissa.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Portent manteaux de pluche de laine.

9. Flessada, s. f., couverture.

Occitani flassada coopertorium lecti vocant, quasi filassata.

(chap. Los ocsitans li diuen flassada a la cobertora del llit, casi filassata.)

Du Cange, t. III, col. 543.

Neguna flessada no farai... sino de lana de moton o de feda.

(chap. No faré cap cobertora (manta)... mes que de llana de cordé o de ovella.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 111.

Je ne ferai aucune couverture... sinon de laine de mouton ou de brebis.

I sac de palha e pois la flessada, e al cap I conselhier.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 28.

Un sac de paille et puis la couverture, et à la tête un coussin.

(N. E. conselhier : coussin; conseller, consejero; consultar con la almohada.)

De coissis e de flessadas.

Folquet de Lunel: E nom del. 

De coussins et de couvertures.

10. Filos, adj., velu, filandreux, garni de fils, de filaments.

Eruca... animant es filos e quaysh lanuginos.

(chap. La oruga... es un animal filós y casi llanut.)

Aquesta tela es espongioza et filosa.

(chap. Esta tela es esponjosa y filosa.)

Fuelhas en si han alcunas venas filozas.

(chap. Les fulles en sí tenen algunes venes filoses.)

Eluc. de las propr., fol. 250, 37 et 209.

La chenille... est un animal velu et quasi laineux.

Cette toile est spongieuse et filandreuse.

Les feuilles en elles ont aucunes veines filandreuses.

11. Filable, adj., filable, qui peut se filer.

Peyra que es filabla.

Eluc. de las propr., fol. 188.

Pierre qui est filable.

12. Filar, v., filer.

Garsens e Peironela que filon lur cano. 

L' us teis, l'autre fila.

Izarn: Diguas me tu. 

Garsende et Péronelle qui filent leur quenouille 

L'un tisse, l'autre file.

(N. E. Peironela, Peronella, Péronelle, Petronila, como la reina de Aragón, hija de Ramiro II el monje; casada con el conde de Barcelona Ramón Berenguer IV y madre de Alfonso II de Aragón, que escribía en occitano, como se puede ver en la obra en la que estamos, de Raynouard.)

reyna Petronila, comte Ramon Berenguer IV, Alfonso II

Fig. Non sabon prim filar

Mots.

Serveri de Girone: Sitot s'es.

Ne savent filer finement les mots.

Qui vol sirventes auzir... 

A me 'l deman, qu' ieu l' ay filat.

P. Cardinal: Qui vol sirventes. 

Qui veut ouïr sirvente... à moi le demande, vu que je l'ai filé. 

Loc. Selha que del fil

A sos ops no pot far, 

Ad autra en fai filar.

Pierre de Bussignac: Quan lo dous.

Celle qui ne peut faire du fil à son profit, en fait filer à une autre.

Part. pas. La qual garlanda deia esser d'aur filat, d'argent filat o de seda.

(chap. La cual guirnalda degue sé d'or filat, de plata o argén filat o de seda.) 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 138. 

Laquelle guirlande doive être d'or filé, d'argent filé ou de soie.

CAT. ANC. ESP. Filar. ESP. MOD. Hilar. PORT. Fiar. IT. Filare.

(chap. Filá: filo, files, file, filem o filam, filéu o filáu, filen; filat, filats, filada, filades.)

13. Afilar, v., affiler, aiguiser. 

Qui de fort fozil 

Non vol coltelh tochar, 

Ja no 'l cuid' afilar 

En un mol sembeli. 

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. 

Qui ne veut pas frotter couteau d'un fort fusil, qu'il ne pense jamais l' affiler sur une molle fourrure.

Fig. Non sabon prim filar 

Mots, ni rimas afilar.

Serveri de Girone: Sitot s'es. 

Ne savent filer finement les mots, ni aiguiser les rimes.

Tant fin' amors totas horas m' afila 

Ma voluntat qu'ieu de lauzar m'afil. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Tellement pur amour à toute heure m'affile ma volonté que je m'affile à louer.

Mi dons, don m' afil

En leys servir. 

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Ma dame, par qui je m'affile à la servir. 

Tant ai ferm cor el fil 

On ferm sabers s' afila. 

Mas afilat s' afila 

El desafilat fil.

Raimond de Miraval: Aissi m te. 

Tant j'ai ferme coeur au fil où ferme savoir s' affile.

Mais affilé s'affile au fil désaffilé. 

Part. pas. Pueis lansa un dart de plom gent afilat.

Giraud de Calanson: A lieys cui am. 

Puis lance un dard de plomb gentiment affilé. 

Fig. De lenguejar

Contra joglar, 

Etz pus afilatz que milas.

Marcabrus: Senher. 

Pour parler contre jongleur, vous êtes plus affilé que milan.

Fig. et subst. Ni Belins lo moutos

N' Isingrins l' afilatz.

Arnaud d' Entrevenas: Del sonet. 

Et Belin le mouton et Isengrin l' affilé. 

ANC. FR. Dont chascun à guerre s'afile.

G. Guiart, t. 1, p. 116. 

CAT. ESP. Afilar. PORT. Affiar. IT. Affilare. (chap. Afiláesmolá.)

14. Desfilar, v., défiler, découdre. 

Fig. Al bon senhor de Mercuer, qu' es el fil 

De valen pretz, que no s rompt ni s desfila. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors.

Au bon seigneur de Mercoeur, qui est sur la ligne de mérite vaillant, qui ne se rompt ni se défile. 

Part. pas. Cant auretz auzel desrenat, 

Que hom apela desfilat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand vous aurez oiseau éreinté, que l'on appelle défilé.

CAT. ANC. ESP. Desfilar. ESP. MOD. Deshilar. PORT. Desfiar. 

(chap. Desfilá: traure fil, aná en fila; desfilagarchá: desfilagarcho, desfilagarches, desfilagarche, desfilagarchem o desfilagarcham, desfilagarchéu o desfilagarcháu, desfilagarchen; desfilagarchat, desfilagarchats, desfilagarchada, desfilagarchades.) 

14. Desafilar, v., désaffiler, émousser. 

(chap. Desafilá, esmossá, fé una esmossa al fil de un arma, destralgabiñet, navalla, dalla, fals, etc.)

Part. pas. Fig. Mas afilat s'afila

El desafilat fil.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

Mais affilé s'affile au fil désaffilé.

16. Esfilar, v., effiler, couler. 

Fig. A tot auzel debaten

Fan d' esfilar defendemen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

A tout oiseau se débattant font empêchement de couler. 

IT. Sfilare.

17. Refilar, refiler, filer de nouveau. (chap. Refilá)

Que neguna persona non auze los dichs pezes refilar per metre en autres draps. 

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 219.

Qu'aucune personne n'ose refiler lesdits poids pour mettre en d'autres draps.

18. Perfil, s. m., parfilure.

Ornar lors raubas d' ermeni... o de perfils de seda.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 138. 

Orner leurs robes d'hermine... ou de parfilures de soie. 

CAT. ESP. PORT. Perfil. (chap. Perfil no signifique teixit, roba.) 

19. Perfila, s. f., parfilure.

Que sia fortz plus qu' autra sa perfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Que soit forte plus qu'autre sa parfilure.

20. Perfilar, v., parfiler.

Fig. Per qu' a mestiers qu' om ta ferm la perfil

Que sia fortz plus qu'autra sa perfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

C'est pourquoi a besoin qu'on la parfile si ferme que soit forte plus qu'autre sa parfilure. 

ANC. FR. Tout pourfilé de piaus d'agniel.

(chap. Tot cusit, teixit de pells de cordé.)

Una história en final felís, cordé, mar, brasa

Roman du Renart, t. IV, p. 147. 

CAT. ESP. PORT. Perfilar. (chap. Perfilá no signifique cusí o teixí.)

21. Folleil, s. m., bass. lat. folasellum, filoselle.

Saven' ac prima d' un folleil, 

Ab que son estreit sei cabeil.

Roman de Jaufre, fol. 56. 

Eut un bandeau fin d'une filoselle, avec quoi sont étreints ses cheveux.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre quinto.

Llibre quinto.

Lo acsidén.


Al arribá lo pas dels coloms, lo siñoret Iván se instalabe al cortijo durán dos semanes, pera nestes feches, Paco, lo Baixet, ya teníe preparats los coloms y los arreos y habíe engrassat lo balansí, de modo que tan pronte com se personabe lo siñoret, corríen en lo Land Rover de un puesto a un atre, de carril en carril, reconeixén les carrasques y les bellotes, pero tal com passáen los añs a Paco, lo Baixet, se li anabe fén mes difíssil pujá a les carrasques y lo siñoret Iván, al vórel abrassat torpemen a les soques, sen enríe, la edat no perdone, Paco, lo cul escomense a pesát, es ley de vida, pero Paco, lo Baixet, per amor propi, per no doná lo seu bras a torse, pujáe al alcornoque o a la carrasca, ajudánse de una maroma, encara que se pelare les mans y lligáe lo reclam a la part mes vissible del abre, a sé possible a la copa, y desde dal, enfocabe altivamen cap al siñoret Iván los grans forats del seu nas chato, com si mirare en ells, encara valgo, siñoret, ¿no li pareix? cridabe eufóric, y, a caball de un simal, ben assentat, estiráe del cordell amarrat al balansí pera que lo colom, al falláli les cames y pedre lo equilibri, aletejare, mentres lo siñoret Iván, amagat al esperadó, escudriñabe atentamen lo sel, los desplassaméns dels bandos y li advertíe, dos dotsenes de surites, templa, Paco, o be una junta de turcassos, quédat cotet, Paco, o be, les bravíes están en dansa, ojo, Paco, y Paco, lo Baixet, pos a templá, o a pará, o a ficá lo ull a les bravíes, pero lo siñoret Iván rara vegada se quedabe conforme, mes suavet, maricón, ¿no veus que en eixos estiróns me les espantes? y Paco, lo Baixet, pos mes suavet, en mes tiento, hasta que, de pronte, mija dotsena de coloms se separaben del bando y lo siñoret Iván preparáe la escopeta y dolsificáe la veu, ojo, ya doblen, y, en estos casos, los estironets de Paco, lo Baixet, se féen secs, rítmics, per a que lo colom se moguere sense desplegá del tot les ales y, conforme se aproximaben planeján los atres coloms, lo siñoret Iván se armabe, agarráe los puns y ¡pim-pam!, ¡dos, la parella! se alegráe Paco entre les rames, y lo siñoret Iván, calla la boca, tú, ¡pam-pim! ¡atres dos! chillabe Paco a dal sense pugué aguantás, y lo siñoret Iván, tanca lo pic, tú, y ¡pom-pum! ¡una que sen va a criá! se lamentabe Paco, y lo siñoret Iván, ¿no pots dixá quieta la llengua, tros de maricón? pero, entre pim-pam y pam-pim, a Paco, lo Baixet, se li adormíen les cames enganchades damún del simal y al baixá del abre, u habíe de fé a pols perque moltes vegades no sentíe los peus y, si los sentíe, notáe com formigues y cusigañes, com si foren de gaseosa, absolutamen irresponsables, pero lo siñoret Iván no reparabe en alló y lo apremiabe pera buscá una nova atalaya, pos li agradáe cambiá de puesto cuatre o sing vegades per día, de forma que, al acabá la jornada, a Paco, lo Baixet, li féen mal los muscles, y li coíen les mans pelades, y notáe agulles a les garres y teníe tot lo cos baldat, de les agujetes, a vore, que sentíe los membres com a descojuntats fora del puesto, pero, en son demá, tórnay, que lo siñoret Iván ere insassiable en los coloms, una cosa fora de serie, que li apetíe este tipo de cassera tan o mes que la de perdius en batuda, o la de
gangas a la espera, al aiguamoll, o la de turcassos a la Guita y lo cascabell, que no se fartáe lo home y, de matinet, entre dos llums, ya estabe en dansa, ¿estás cansat, Paco? sonreíe malissiosamen y afegíe, la edat no perdone, Paco, quí te u habíe de di a tú, en lo que tú has sigut, y a Paco, lo Baixet, li picabe lo orgull y pujabe als abres casi mes rápit que la vespra, encara en perill de desnucás, y amarrabe lo reclam a la copa de la carrasca o lo alcornoque, al pun mes alt, pero si los bandos se mostraben resselosos o desconfiats, pos aball, a un atra querensia, y de este modo, de abre en abre, Paco, lo Baixet, anabe agotán les seues energíes, pero dabán del siñoret Iván, que escomensabe a resselás de ell, ñabíe que fingí forsa y escaláe de pressa y cuan ya estabe casi a dal, lo siñoret Iván, ahí no, Paco, collóns, esta carrasca es mol menuda, ¿es que no u veus?, busca la atalaya com sempre has fet, no me sigues dropo, y Paco, lo Baixet, baixáe, buscabe la atalaya y un atra vegada cap a dal, hasta la copa, lo reclam a la ma, pero un matí, ara sí que la ham futut, siñoret Iván, me hay olvidat los capirots a casa, y lo siñoret Iván, que estáe aquell día llaminé, que lo sel negrejabe de coloms damún del carrascal de les Planes, va di imperiosamen, pos sega al reclam y no pergam mes tems, y Paco, lo Baixet, ¿lo sego, siñoret Iván, o li fach un capirot en lo mocadó? y lo siñoret Iván, ¿no me has sentit? y Paco, lo Baixet, sense fes de rogá, se va apretá al simal, va desplegá la navalla y en un dos per tres li va buidá los ulls al reclam y lo colom, veénse de repén sego, fée uns moviméns torpes y destronats, pero eficasos, pos doblaben mes muixóns que de costum y lo siñoret Iván no se parabe en barres, Paco, has de segá a tots los coloms, ¿sens? en los dichosos capirots entre la llum y los animals no cumplixen, y aixina un día y un atre hasta que una tarde, después de semana y mija de eixí al monte, segóns baixáe Paco, lo Baixet, de una carrasca monumental, li va fallá la cama adormida y va caure, espatarrat, com un sac ple de códuls, dos metros dabán del siñoret Iván, y lo siñoret Iván, alarmat, va fotre un bot y va cridá, ¡sirás maricón, casi me aplanes! pero Paco, se retorsíe an terra, y lo siñoret Iván se va arrimá an ell y li va aguantá lo cap, ¿te has fet mal, Paco? pero Paco, lo Baixet, ni podíe contestá, que lo cop al pit lo habíe dixat sense esma, y sol se siñalabe la cama dreta en insisténsia, ¡Ah, bueno, si no es mes que aixó...!, díe lo siñoret Iván, y tratabe de ajudá a Paco, lo Baixet, a ficás de peu, pero Paco, lo Baixet, cuan, al final va pugué articulá alguna paraula, va di, apoyat al trong de la carrasca, la cama esta no me aguante, siñoret Iván está com atontada, y lo siñoret Iván, ¿que no te aguante? ¡veus!, no me sigues ploramiques, Paco, si la dixes arrefredá sirá pijó, pero Paco, lo Baixet, va intentá fé una passa y va caure, no puc, siñoret, está trencada, yo mateix hay sentit cóm se tronsáe l´os, y lo siñoret Iván, tamé es mariconada, collóns y ¿quí me amarrará lo reclam ara en la junta de turcassos que ñan a les Planes? y Paco, lo Baixet, desde enterra, sentínse íntimamen culpable, va sugerí pera aplacál, igual lo Quirce, lo meu mosso, ell es habilidós, siñoret Iván, una mica tarugo pero pot servíli, y fée momos pel doló de la cama y lo siñoret Iván va doná unes passes en lo cap cacho, dudán, pero finalmen, se va arrimá una mica al cortijo, va fé bocina en les mans y va bramá una, dos, tres vegades, cada vegada mes fort, mes impassién, mes repodrit, y, com no acudíe dingú a les veus, se li va soltá la llengua y se va ficá a jurá y al remat, se va girá cap a Paco, lo Baixet, ¿segú que no te pots valdre, Paco? y Paco, lo Baixet, apoyat al trong de la carrasca, mal u vech, siñoret Iván, y, de repén, va assomá lo mosso gran de Facundo per la tanca de la corralada y lo siñoret Iván va traure de la burchaca un mocadó blang y lo va ventejá repetidamen y lo mosso de Facundo va contestá movén los brassos com aspes de molí y al cap de un cuart de hora, ya estabe bufán aon ells, que cuan lo siñoret Iván cridabe, ñabíe que donás pressa, ya se sabíe, sobre tot si anáe en la escopeta, y lo siñoret Iván li va ficá les mans als muscles y li va apretá pera que veiguere la importánsia de la seua misió y li va di, que ne vinguen dos, ¿sens?, los que siguen, pera ajudá a Paco que se ha fet mal, y lo Quirce pera acompañám a mí ¿u has entés? y segóns parlabe, lo mosso, de ulls vius y pell renegrida, assentíe y lo siñoret Iván va indicá en la barbilla a Paco, lo Baixet, y va di a modo de aclarassió, lo maricón dell se ha futut una costellada, ya veus qué oportú, y, al rato, ne van acudí dos del cortijo y se van emportá a Paco estés a una camilla y lo siñoret Iván se va embutí pel carrascal en lo Quirce, tratán de conectá en ell, pero lo Quirce, chitón, sí, no, pot sé, a lo milló, furo, reconsentrat, hermétic, que mes pareixíe mut pero, a cambi, lo tío teníe maña en lo reclam, que ere un virtuós, que sol calíe díli, fort, suavet, templa, sec, pera que acatare rigurosamen la orden, y los seus moviméns eren tan pressisos, que les turcassos doblaben sense desconfiansa damún del reclam y lo siñoret Iván, ¡pim-pam!, ¡pam-pim!, disparáe sense pará, que no donabe abast, pero errabe una y un atra vegada y, a cada errada, soltáe sapos y serps per la boca, pero lo que mes li enrabiabe ere que, en justissia, no podíe fótreli les culpes a dingú y, ademés de aixó, li fastidiabe que lo Quirce fore testigo de les seues errades y li díe, lo cas de ton pare me ha ficat ñirviós, sagal, en tota la vida no hay fallat tan com avui y lo Quirce, camuflat entre les fulles, contestáe indiferén, pot sé, y lo siñoret Iván se desfée, no es que puga o dixa de pugué, collóns, es una verdat com un templo, lo que te estic dién va a missa, y ¡pim-pam! ¡pam-pim! ¡pom-pum!, ¡un atre maricón a criá! bramáe lo siñoret Iván, y lo Quirce, a dal, en silénsio, cotet y parat, com si no anare en ell y, en cuan van torná al cortijo, lo siñoret Iván va passá per casa de Paco, ¿cóm anem, Paco? ¿cóm te trobes? y Paco, lo Baixet, tirán, siñoret Iván, teníe la cama estesa damún de un taburet y lo turmell gros, unflat, com un bot, es una ferida roína, ¿no va sentí esbadocás l´os? pero lo siñoret Iván anáe a lo seu, en tota la vida no hay errat mes coloms que este matí, Paco, ¡quínes coses!, pareixía un prinsipián, ¿qué haurá pensat lo teu sagal? y Paco, lo Baixet, a vore, los ñirvis, natural, y lo siñoret Iván, natural, natural, no buscos excuses, ¿de verdat te pareix natural, Paco, en les hores de vol que yo ting, errá una surita atravessada, de aquí al geranio? ¿eh? dis, Paco, ¿es que me has vist errá alguna vegada un colom atravessat de aquí al geranio?, y lo Quirce detrás dell, encantat, aburrit, lo ram de coloms a una ma y la escopeta enfundada al atra, sompo, silensiós, y, en éstes, va apareixe a la porta de la casa, daball del emparrat, lo Azarías, descals, los peus bruts, los pantalóns caiguts, sonrién en les genives, remugán com un cachorro, y Paco, una mica alterat, lo va señalá en un dit formulariamen, aquí, lo meu cuñat, va di, y lo siñoret Iván va analisá atentamen al Azarías, sí que tens una familia apañada, va comentá, pero lo Azarías, com atragut per una forsa magnética, se anabe arrimán a la percha y mirabe golut cap als coloms morts y de pronte, los va tocá, y los examinabe un per un, los furgabe les potes y lo pic, pera comprobá si eren jóvens, o vells, mascles o femelles, y, al cap de un rato, va eixecá los seus ulls adormilats y los va encará en los del siñoret Iván, ¿vol que los hi desploma? va preguntá expectán, y lo siñoret Iván, ¿es que saps desplomá coloms? y va di Paco, lo Baixet, home, no ne ha de sabé, si en tota la vida no ha fet datra cosa, y, sense mes explicassións, lo siñoret Iván, va pendre la percha de mans del Quirce y lay va doná al Azarías, tin, va di, y, cuan los tingues, los hi portes a doña Purita, de la meua part, ¿ten enrecordarás?, en cuan a tú, Paco, dónat pressa, mon anem a Cordovilla, aon lo meche, no me agrade eixa cama y lo 22 tenim batuda, y entre lo siñoret Iván, lo Quirce y la Régula, van acomodá a Paco, lo Baixet, al Land Rover y, una vegada a Cordovilla, don Manuel, lo dotó, li va paupá lo turmell, va intentá móurel, li va fé dos radiografíes y, al acabá, va enarcá les selles, ni nessessito vóreles, lo peroné, va di, y lo siñoret Iván, ¿qué?, está tronsat, pero lo siñoret Iván, se resistíe a admití les paraules del meche, no me fótegues, Manolo, lo 22 tenim batuda a la finca, yo no puc pressindí de ell, y don Manuel, que teníe los ulls mol negres, mol juns y mol penetráns, com los de un inquisidó, y lo clatell recte, com si lay hagueren allisat en una plana, va alsá los muscles, yo te dic lo que ña, Iván, después tú fas lo que te dono la gana, tú eres lo amo de la burra y lo siñoret Iván va torse la boca, contrariat, no es aixó, Manolo, y lo dotó, de momén no puc fé datra cosa que ficáli una férula, aixó está mol inflamat y escayolán no adelantaríem res, dins de una semana lo tornes a portá aquí, y Paco, lo Baixet, callabe y mirabe ladinamen a un y al atre, estes fractures de maléolo no son graves, pero donen guerra, u séntigo, Vanet, pero tindrás que agensiát un atre secretari, y lo siñoret Iván, después de uns instáns de encantamén, menuda mariconada, escolta, y lo cas es que encara estic de sort, va caure aixina de prop de mí, indicabe la vora de la alfombra, lo maricón no me ha desnucat de milagre, y, al cap de uns minuts de conversa, van torná al cortijo y, passada una semana, lo siñoret Iván va pasá a replegá a Paco, lo Baixet, en lo Land Rover y van torná a Cordovilla, y antes de que lo dotó li traguere la férula, lo siñoret Iván li va di, ¿no podríes ingeniáteles, Manolo, pera que lo 22 puguere váldres?, pero lo dotó movíe enérgicamen lo seu clatell aplanat, negán, pero si lo 22 es después demá com qui diu, Iván, y este home té que está coranta sing díes en lo alchés, aixó sí, pots compráli un parell de gayates o muletes pera que dins de una semana escomenso a moures per dins de casa, y una vegada acabat lo engessá, Paco, lo Baixet, y lo siñoret Iván van empendre la tornada cap al cortijo y anaben en silénsio, distansiats, com si algún llas fundamental acabare de trencás entre ells, y de cuan en cuan, Paco, lo Baixet, suspirabe, sentínse responsable de aquella quebra y intentabe diluí la tensió, créguem, que mes u séntigo yo, siñoret Iván, pero lo siñoret Iván, los ulls fixos mes allá del vidre del parabrises, conduíe en les selles caches, sense di paraula, y Paco, lo Baixet, sonreíe, y fée un esfors pera moure la cama, ya pese este chisme, ya, afegíe, pero lo siñoret Iván seguíe inmóvil, pensatiu, sorteján los grasóns y baches, hasta que a la cuarta tentativa de Paco, lo Baixet, se va dispará, mira, Paco, los meches poden di missa, pero lo que tú tens que fé, es no dixát, esforsát, caminá, ma yaya, que gloria tingue, se va dixá, y tú u saps, coixa pera sempre, en estos casos, en gayates o sense gayates, ña que móures, eixí al campo, encara que faigue mal, si te dixes ya estás sentensiat, te u dic yo, y, al franquejá la tanca del cortijo, se van topá al pati en lo Azarías, la gralleta al muscle, y lo Azarías, al escoltá lo motor, se va girá cap an ells y se va arrimá a la ventanilla o finestreta de dabán del Land Rover y sen enríe mostrán les genives, babeján, no va volé anássen en les milanes, ¿verdat, Quirce? díe, acarissián a la gralleta, pero lo Quirce callabe, mirán al siñoret Iván en les seues nines fosques, redones, com les de una pitorra, y lo siñoret lván se va apeá del coche fascinat per lo muixó negre posat damún del muscle del Azarías, ¿es que tamé saps amaestrá muixóns? va preguntá, y va estendre lo bras en lo propósit de agarrá la gralleta, pero la muixona va soltá un «quiá» de temó y va volá hasta lo alero de la capella y lo Azarías sen enríe, movén cap als costats les barres, se acobarde, va di, y lo siñoret Iván, normal, soc extrañ, no me coneix, y eixecabe los ulls cap al muixó, y ¿ya no baixe de ahí? va inqurí, y lo Azarías, que no baixe, atento, y la seua gola va modulá un «quiá» avellutat, untuós, y la gralla va pendulejá uns instáns, inquieta, damún de les seues potes, va ataullá la corralada y, finalmen, se va llansá al buit, les ales ubertes, planeján, describín dos sírculs al voltán del automóvil, se va posá damún del muscle del Azarías, y se va ficá a escarbá al seu clatell, embutín lo pic entre lo seu pel canós, com si lo despollare, y lo siñoret Iván, assombrat, aixó es collonut, vole y no cole, y Paco, lo Baixet se va arrimá renqueján cap al grupo y va di, dirigínse al siñoret Iván, a vore, la ha criat ell y está enseñada, vosté vorá, y lo siñoret Iván, cada vegada mes interessat y ¿qué fa este bicho durán lo día? y Paco, lo Baixet, miro, lo que tots, trau suro dels alcornoques, busque vidres o cristals, se afile lo bec a la pedra del abeuradó, fa una michdiada al oró, lo animalet passe lo tems com pot, y, conforme parlabe Paco, lo siñoret Iván observabe al Azarías, y, al cap de un rato, va mirá a Paco, lo Baixet, y li va di a mija veu, dixán rellissá les paraules per lo muscle, com si parlare en ell mateix, dic, Paco, que en estes mañes que se gaste, ¿no siríe ton cuñat un bon secretari? pero Paco, lo Baixet, va negá en lo cap, va descansá lo cos damún del peu esquerro pera siñalás la pulsera en la ma dreta y va di en lo colom podríe sé, pera la perdiu es curtet, y, a partí de eixe día, lo siñoret Iván visitabe cada matí a Paco, lo Baixet y lo insitabe, Paco, moute, collóns, no te dixos, que mes pareixes un paralític, no olvidos lo que te vach di, pero Paco, lo Baixet, lo mirabe en los seus melancólics ulls de perdigué dolentet, qué fássil se diu, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mira que lo 22 está damún, y Paco, lo Baixet, y ¿qué li ham de fé?, mes u séntigo yo, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mes u séntigo yo, mes u séntigo yo, mentira podrida, lo home es voluntat, Paco, collóns, que no vols enténdreu y, aon no ña voluntat, no ña home, Paco, desengáñat, que has de esforsát encara que te faigue mal, si no no farás may vida de tú, te quedarás inútil pera sempre, ¿sens?, y lo instabe, lo apremiabe, lo urgíe lo siñoret Iván, hasta que Paco, lo Baixet, farfullabe entre plos, en cuan apoyo lo peu es com si mel serraren en un serrucho, no veigue quín doló, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, aprensións, Paco, aprensións, ¿es que no pots ajudát en les muletes? y Paco, lo Baixet, ya veu, a pas lento y per lo pla, pero va vindre lo día 22 y lo siñoret Iván, erre que erre, se va presentá al alba a la porta de Paco, lo Baixet, en lo Land Rover marrón, venga, amún, Paco, ya caminarem en cuidado, tú no te preocupos, y Paco, lo Baixet, que se va arrimá an ell en serta retissénsia, en cuan va aulorá lo sebo de les botes y lo timó y lo espígol dels baixos dels pantalóns del siñoret, se va olvidá de la seua cama y va montá al coche mentres la Régula ploriquejabe, a vore si aixó mos donará que parlá, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, tranquila, Régula, tel tornaré sansé, y a la Casa Gran, exultaben los siñorets de Madrid en los preparatius, y lo siñó Ministre, y lo siñó Conde o Comte, y la siñoreta Miriam, que tamé li agradabe lo tiro en batuda, y tots, fumaben y eixecaben la veu mentres amorsaben café en migues y, conforme va entrá Paco al minjadó va pujá la euforia, que Paco, lo Baixet, pareixíe polarisá lo interés de la batuda, y cada un per lo seu costat, ¡home, Paco! ¿cóm va sé pera caure, Paco, collóns? claro que pijó haguere sigut trencát los nassos, y lo Embaixadó tratabe de exposá a mija veu al siñó Ministre les virtuts cinegétiques de Paco, lo Baixet, y Paco procurabe atendre a uns y als atres y subrayabe adelantán les muletes, com ficanles per testigos, disculpon que no me descubrixca, y ells, faltaríe mes, Paco, y la siñoreta Miriam, sonrién en aquella sonrissa uberta y lluén, ¿tindrem bon día, Paco? y dabán de la inminensia del vatissini, se va obrí un silénsio entre los invitats y Paco, lo Baixet, va sentensiá, diriginse a tots, lo matí está ras si les coses no se torsen yo me penso que entrarán pesses, y, en éstes, lo siñoret Iván, va traure de un caixonet de la arqueta florentina lo estuche de cuero, ennegrit per lo manosseo y lo tems, en les laminetes de nácar, com si fore una pitillera o sigarrera y algú va di, ha sonat la hora de la verdat, y, un a un, seremoniosamen, com cumplín una vella seremonia van agarrá una lamineta en lo número amagat a la punta, rotarem de dos en dos, va advertí lo siñoret Iván, y lo siñó Conde va sé lo primé en comprobá la seua lamineta y va exclamá en veu forta, ¡lo nou! y, sense doná explicassións, tontamen, va escomensá a palmotejá, y en tan entusiasme se aplaudíe y tanta satisfacsió irradiabe la seua cara, que lo siñó Ministre se va arrimá an ell, ¿tan bo es lo 9, Conde? y lo siñó Conde, ¿bo?, tú me dirás, Ministre, un roquissal, a la caiguda de un collet, a la valleta, se despenjen com a tontes y cuan se volen vore ni tems los done de eixecás, 43 ne vach despenjá lo añ passat an eixe puestet, y, mentrestán, lo siñoret Iván, anabe anotán a una agenda los noms de les escopetes en los números corresponéns, y una vegada que va apuntá lo radé, va guardá la agenda a la burchaca alta del chaleco-canana, arreém, que se fa tart va apremiá, y cadaú va montá al seu Land Rover en los secretaris y lo joc de escopetes bessones y los morrals dels cartuchos, mentres Crespo, lo Guarda Majó, acomodabe als esbarradós, los cornetes, y los abanderats, als remolques dels tractós y, al final, tots se van ficá en marcha, y lo siñoret Iván mostrabe en Paco, lo Baixet, tota serie de miraméns, que no es un di, que lo arrimabe a la pantalla en lo jeep encara que no ñagueren roderes, a campo través, pel erm, inclús, si ere pressís, vadeján corréns de aigua, en tot cuidado, tú, Paco, espérat aquí, no te mogues, vach a amagá lo coche detrás de eixes carrasques, o sigue, que tot anabe be, lo únic lo cobrá, pos Paco se desenvolvíe torpemen en les muletes, se atrasabe, y los secretaris dels puestos veíns, aprofitánse de la seua lentitut, li trincaben los muixóns morts, siñoret Iván, lo Ceferino se emporte dos perdius que no son seues, se lamentabe, y lo siñoret Iván, cabrejat, Ceferino, vinguen eixes dos perdius, me cago en la mare que te va parí, a vore si lo peu de Paco ha de serví pera que ton burléu de un pobre inútil, cridabe, pero, datres vegades, ere Facundo y, datres, Ezequiel, lo Gorriné, y lo siñoret Iván no podíe contra tots, impossible luchá en eficassia a tots los frentes, y cada vegada mes fart, de pijó humor, ¿no pots mouret una mica mes depressa, Paco, collóns? pareixes una apissonadora, si te descuides te robarán hasta los cansonsillos, y Paco, lo Baixet, procurabe fé un esfors, pero los collets en rostolls dificultaben los seus moviméns, no li permitíen apoyá pla lo peu, y, en una de éstes, ¡crac!, Paco, lo Baixet, an terra, com un sapo, ¡ay siñoret Iván, que me se ha tornat a tronsá l´os, que lay sentit!, y lo siñoret Iván, que per primera vegada a la historia del cortijo, portabe a la tersera batuda sing muixóns menos que lo siñó Conde, se va arrimá an ell fora de sí, traén pestes per la boca, ¿qué te passe ara, Paco, collóns? ya es molta mariconería aixó, ¿no te pareix? pero Paco, lo Baixet, insistíe desde enterra, la cama, siñoret, se ha tornat a tronsá l´os, y los juraméns del siñoret Iván se sentíen hasta a Cordovilla, ¿es que no pots meneját? intenta, al menos, ficát de peu, home, pero Paco, lo Baixet, ni u intentabe, tombat a una bocha, se aguantabe la cama esbadocada en les dos mans, sense atendre als juraméns del siñoret Iván, per lo que, al final, lo siñoret Iván, va claudicá, de acuerdo, Paco, ara te arrime Crespo a casa, te gites y, a la tarde, cuan acabem, te portaré aon don Manuel, y, hores mes tard, don Manuel, lo meche, se va incomodá al vórel, podríe vosté ficá mes cuidado, y Paco, lo Baixet, va intentá justificás, yo... pero lo siñoret Iván teníe pressa, lo va interrompre o interrumpí, aviva Manolo, ting sol al Ministre, y lo dotó enfadat, ha tornat a fracturá, lógic, una soldadura de brot verd, inmovilidat absoluta, y lo siñoret Iván, ¿y demá? ¿qué faré demá, Manolo? no es un capricho, te u juro, y lo dotó, mentres se traíe la bata, fes lo que vullgues, Vanet, si vols desgrassiá an este home pera lo que li quede de vida, allá tú, y ya al Land Rover marrón, lo siñoret Iván, pensatiu y silensiós, enseníe sigarros y algún caliqueño tot lo tems, sense mirál, tal que si Paco, lo Baixet, u haguere fet a posta, tamé es mariconada, repetíe, entre dens, de cuan en cuan y Paco, lo Baixet, callabe, y notabe la humitat de la nova escayola a la pantorrilla, y, al crusá lo de les Tapes, van eixí aullán los mastíns detrás del coche, y, en los clapits, lo siñoret Iván va pareixe eixí del seu encantamén, va sacsá lo cap com si vullguere expulsá un fantasma y li va preguntá a Paco, lo Baixet, de sopetón, ¿quín dels teus dos chics es mes espabilat? y Paco, los dos van a una, y lo siñoret Iván, lo que me va acompañá en lo reclam al colom, ¿cóm se diu?, lo Quirce, siñoret Iván, es mes de monte, y lo siñoret Iván, después de una paussa, tampoc se pot di que sigue mol parladó, y Paco, pos, no siñó, aixina les gaste, coses de la juventut, y lo siñoret Iván, mentres enseníe un atre sigarro, ¿pots dim, Paco, qué vol la juventut de ara que no está a gust a cap puesto? y, al matí siguién, lo siñoret Iván, a la pantalla, se sentíe incómodo dabán del tenso hermetisme del Quirce, de la seua olímpica indiferénsia, ¿es que te aburrixes? li preguntabe, y lo Quirce, miro, ni me aburrixco ni me dixo de aburrí, y tornabe a guardá silénsio, com si estare lluñ de la batuda, pero carregabe rápidamen y en seguridat les escopetes bessones y localisabe sabiamen, sense cap error, les perdius derribades, pero, a la hora de cobráles, se mostrabe fluixet, condessendén dabán de la avidés insassiable dels secretaris veíns, y lo siñoret Iván bramabe, Ceferino, maricón, no te aprofitos de que lo chic es nou ¡venga, dónali eixe muixó! y, cuberts per la pantalla, que ere una situassió casi doméstica que invitabe a la confidénsia, lo siñoret Iván intentabe guañás al Quirce, insufláli una miqueta de entusiasme, pero lo mosso, sí, no, pot sé, a lo milló, miro, cada vegada mes lluñá y aspre, y lo siñoret Iván anabe cargánse com de electrissidat, y aixina que va acabá la cassera, al ample minjadó de la Casa Gran, se va desahogá o desaufegá, los jóvens, dic, Ministre, no saben ni lo que volen, que en esta beneita pas que disfrutam los ha resultat tot massa fássil, una guerra los donaba yo, tú me dirás, que may han viscut com viuen avui, que a dingú li falte sing duros a la burchaca, que es lo que yo penso, que lo tindre los fa orgullosos, que ¿qué diréu que me ha fet lo sagal de Paco esta tarde?, y lo Ministre lo mirabe sense girá lo cap, en la coeta del ull, mentres devorabe en ganeta lo solomillo, sol lo milló del llom, y se passabe cuidadosamen la servilleta blanca per los labios, tú dirás, y lo siñoret Iván, mol sensill, al acabá la cassera, li allargo un billet de sen, vin durets, ¿no?, y ell, dixo, no se molesto, que yo, te prens unes copes, home, y ell, grássies, li hay dit que no, bueno, pos no va ñabé manera, ¿qué te pareix?, que yo recordo abáns, bueno, fa cuatre díes, son pare, Paco, dic, grássies, siñoret Iván, o per moltes vegades, siñoret Iván, un atre respete, que se diríe que avui als jóvens los moleste asseptá una jerarquía, pero es lo que yo dic, Ministre, que a lo milló estic equivocat, pero algúns mes y datres menos tots tenim que acatá una jerarquía, uns deball y datres damún, es ley de vida, ¿no? y la concurrensia se va quedá uns minuts en suspens, mentres lo Ministre assentíe y mastegabe, sense pugué parlá, y, una vegada que va tragá lo bossí, se va torcá los labios delicadamen en la servilleta blanca y va sentensiá, la crissis de autoridat afecte avui a tots los nivells, y los minjadós van aprobá les paraules del Ministre en cabotades adulatories y frasses de assentimén, mentres la Nieves cambiabe los plats, retirabe lo brut en la ma esquerra y ficáe lo llimpio en la dreta, la mirada discreta, los labios inmóvils, y lo siñoret Iván seguíe les evolussións de la chica en atensió, y, al arribá aon ell, la va mirá de ple, descaradamen, y la mosseta se va ensendre tota y va di, entonses, lo siñoret Iván, ton germá, dic, chiqueta, lo Quirce, ¿pots dim per qué es tan furo? y la Nieves, cada vegada mes sofocada, va alsá los muscles y va sonriure, y, finalmen, li va ficá lo plat llimpio per lo costat dret en ma tremolosa, y va aná despistada tota la sena y, a la nit, a la hora de gitás, lo siñoret Iván va torná a cridála, chiqueta, estira de esta bota, ¿vols?, ara li ha donat per di que no y no ña forma de tráuremela, y la chiqueta va estirá de la bota, primé de la punta y, después, del taló, punta-taló, punta-taló, com a la jota, basculán, hasta que la bota va eixí y entonses, lo siñoret Iván va eixecá en perea la atra cama hasta la descalsadora, ara l´atra, mosseta, ya fes lo favor sansé, y cuan la Nieves va traure l´atra bota, lo siñoret Iván va descansá los peus damún de la alfombra, va sonriure imperseptiblemen y va di, mirán a la mosseta, ¿saps, chiqueta, que te has fet dona de repén y te se ha ficat una figura mol maja? y la Nieves, avergoñida, roija, en un fil de veu, si lo siñoret no nessessite datra cosa... pero lo siñoret Iván va arrencá a riure, en la seua rissa franca, cap dels fills eixiu a ton pare, a Paco dic, chiqueta, ¿es que tamé te moleste que te comboya y elogia la teua figura? y la Nieves, no es aixó, siñoret Iván, y, entonses, lo siñoret Iván va traure la sigarrera del bolsico, va pegá un cop a un sigarro contra nella y lo va ensendre, ¿cuáns añs tens, chiqueta? y la Nieves, vach pera quinse, siñoret Iván, y lo siñoret Iván va apoyá lo clatell al respaldo de la butaca y va traure lo fum en tenues volutes, de esplay, recreánse, verdaderamen no ne son mols, pots retirát, va admití, pero cuan la Nieves alcansáe la porta la va cridá, ¡ah! y dísli a ton germá que pera la próxima no sigue tan aspre, chiqueta, y va eixí la Nieves, pero a la cuina, fregán los cacharros, no podíe pará cota, esgelláe algún plat, va fé trossets o añicos una fon, que la Leticia, la de Cordovilla, que pujáe al cortijo en ocasió de les batudes, li preguntabe ¿se pot sabé qué te passe esta nit, chiqueta? pero la Nieves callabe, que no ixíe del seu desconsert, y cuan va acabá, tocades ya les dotse, al atravesá lo jardí, camí de casa seua, va descubrí al siñoret Iván y a doña Purita casi minjánse a la llum de la lluna daball de la pérgola del sopadó.