http://casoaislado.com/recopilacion-manipulaciones-independentistas-fotos-antiguas-agresiones-fingidas-exageradas/
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
martes, 10 de octubre de 2017
Recopilación, manipulaciones independentistas, Fotos antiguas, agresiones fingidas o exageradas
http://casoaislado.com/recopilacion-manipulaciones-independentistas-fotos-antiguas-agresiones-fingidas-exageradas/
lunes, 24 de septiembre de 2018
JORNADA SEGONA. NOVELA QUINTA.
Andreuccio giránse cap a la vella la va conéixe y li va fé grans festes prometénli ella vindre a la seua fonda, y sense quedás allí mes rato, sen va aná, y Andreuccio va torná als seus trates; pero no va comprá res pel matí. La jove, que primé la bossa de Andreuccio y después la familiaridat de la agüela en ell habíe vist, per probá si ñabíe un modo de que ella puguere fes en aquells dinés, o tots o en part, li va escomensá a preguntá quí ere ell y de aón, y qué fée aquí y cóm ere que lo coneixíe. Y ella, en tot detalle los assuntos de Andreuccio li va contá, en poca diferénsia de com u haguere explicat ell mateix. Ella habíe estat mol tems a Sicilia en lo pare de éste y después a Perusa, y tamé li va contá aón dormiríe y per qué habíe vingut.
- Pos aném, ves dabán; yo aniré detrás de tú.
La criadeta a casa de aquella lo va portá. Vivíe a un barri de nom Malpertuggio, que lo seu nom ya díe lo bon barri que ere (de mal en pijó). Pero ell, com no u sabíe ni u sospechabe, creén que anabe a un honestíssim puesto y a vore a una Siñora honrada, sense precaussións, en la criadeta dabán, va entrá a la casa; y al pujá per los escalóns, habén ya la criadeta a la seua Siñora cridat y dit:
«¡Aquí está Andreuccio!», la va vore a dal de la escala assomás y esperál. Ella ere encara bastán jove, alta de estatura y en una cara hermossíssima, vestida y adornada honradamen. Y al aproximás o arrimás an ella Andreuccio, va baixá tres grasóns a trobál en los brassos uberts y aviánseli al coll un rato lo va está abrassán sense di res, com si una invensible ternura li impediguere féu; después, derramán llágrimes li va besá al fron, y en veu una mica esgarrada li va di:
- ¡Oh, Andreuccio meu, benvingut!
Éste, maravillánse de les caríssies tan téndres, tot parat va contestá:
- ¡Siñora, ben trobada sigáu!
Ella, después, agarránlo de la má lo va portá a baix al salón y desde allí, sense di res mes, en ell va entrá a la seua cámara, que estabe plena de roses, flos de azahar y atres flos y fée mol bona auló, y allí va vore un bellíssim llit encortinat y moltes robes penjades de les vigues de fusta o llumeres segóns la costum de allí, y atres adornos (arreos) mol majos y rics; per estes coses, com ere inexperto, va creure que ella ere lo menos una gran Siñora. Y sentánse damún de un arca que estabe al peu del llit, aixina va escomensá a parláli:
- Andreuccio, estic segura de que te maravilles de les caríssies que te fach y de les meues llágrimes, perque no me conéixes, pero pronte sentirás algo que potsé te faigue maravillát mes, com es que yo soc tan germana; y te dic que, ya que Déu me ha fet una grássia tan gran que abáns de la meua mort hayga vist an algún dels meus germáns, encara que voldría vóretos a tots, me moriré consolada.
Pietro, pare meu y teu, com crec que ya sabrás, va viure mol tems a Palermo, y per la seua bondat y agrado va sé y encara es volgut allí; pero entre atres que mol lo van vóldre, ma mare, que va sé una dona noble y entonses ere viuda, va sé qui mes lo va volé, tan, que apartán la temó a son pare, a sons germáns y al seu honor, se va familiarisá en ell tan que vach náixe yo, y estic aquí, com me veus. Después, arribada la ocasió a Pietro de anássen de Palermo y torná a Perusa, a mi, sén mol chiqueta, me va dixá en ma mare, y may mes, pel que yo sé, ni de mí ni de ella sen va enrecordá: pel que yo, si mon pare no fore, mol lo reprobaría, tenín en cuenta la ingratitut seua cap a ma mare, y tamé l´amor que a mí, com a filla seua no naixcuda de criada ni de vil dona, debíe tíndrem; y que ella, sense sabé quí ere ell, moguda per lo fidelíssim amor va ficá les seues coses y an ella mateixa a les seues máns. Les coses mal fetes y passades són mes fássils de criticá que de arreglá; pero aixina van sé les coses, sin embargo.
Ell me va dixá a Palermo sén chiqueta, aon ma mare, que ere mol rica, me va doná per dona a un de Agrigento, gentilhome y honrat, que per amor de ma mare y de mí va vindre a viure a Palermo; y va escomensá a consertá algún trate en lo nostre Rey Carlos. Aixó, sabut pel rey Federico, abáns de que pugueren portás a bon terme, va sé motiu de fel fugí de Sicilia cuan yo esperaba sé la mes gran Siñora que ñaguere an aquella isla. Agarrades les poques coses que van pugué péndre (dic poques en comparassió a les que teníem), abandonades les terres y los palaus, aquí mos vam refugiá, aon lo rey Carlos, reparats en part los mals que per nell habíem ressibit, mos va doná possesións y cases, y encara li done a ton cuñat bones gratificassións o propines, tal com podrás vore: y de esta manera estic aquí aon yo, per la bona grássia de Déu y no teua, dols germá meu, te vech. Y dit aixina, va escomensá a abrassál un atra vegada, y un atra vegada plorán en tendresa, li va besá lo fron. Andreuccio, sentín esta fábula tan ordenada y contada per aquella a la que en cap momén se li acababen les paraules entre les dens ni se li movíe la llengua, enrecordánse que ere verdat que son pare habíe estat a Palermo, y sabén de les costums dels joves, que de bon agrado amen a la juventut, y veén les téndres llágrimes, lo abrassál y lo besál, va tindre alló que ésta diebe per mes que verdadé. Y cuan ella va callá, li va contestá:
- Siñora, no tos té que paréixe gran cosa que me maravilla; perque en verdat, mon pare no va parlá may de la vostra mare y de vos, y si va parlá de alló al meu coneiximén no ha vingut, yo tenía tal coneiximén de vos com si no haguéreu existit; y me es mol agradable habé trobat aquí a man germana, mes encara perque estic sol aquí y no u esperaba. Pero una cosa vull que me expliquéu: ¿cóm vau sabé que yo estaba aquí?
A lo que va contestá ella:
- Este matí me u ha fet sabé una pobre dona que mol me visite perque en lo nostre pare, pel que ella me diu, mol tems a Palermo y a Perusa va está. Me ha paregut mes honesto que tú vinguéres a casa meua que yo aniguéra a la fonda.
-
Después de estes paraules, va escomensá ella a preguntá sobre tots los paréns, pel seu nom; y sobre tots li va contestá Andreuccio, creénse mes encara lo que menos li conveníe creure. Habén sigut la conversa llarga y la caló gran, va fé ella serví vi de Grecia y dolsos y va doná de beure a Andreuccio. Después de aixó, volénsen aná perque ya ere hora de sopá, de cap manera lo va dixá ella, va ficá semblán de enfadás mol, y abrassánlo li va di:
- ¡Ay, triste de mí!, qué cla vech que te soc poc volguda. ¿cóm penses que están en una germana teua may vista per tú, y a casa seua, aon al vindre aquí teníes que habét quedat a dormí, y vols anáten a sopá a la fonda? Soparás en mí: y encara que lo meu home no estigue aquí, que mol me apene, yo sabré be, com a dona, fet los honors. A lo que Andreuccio, no sabén qué contestá, va di:
- Vos me sou volguda com té que séu una germana, pero si no men vach me esperarán tota la nit per a sopá y faré una canallada.
Andreuccio va contestá que del seus compañs no volíe res per aquella nit, pero que ell se quedaríe. Ella entonses va fé vore que enviábe a di a la fonda que no lo esperaren per a sopá; y después de mols atres raonaméns, sentánse a sopá y espléndidamen servits de mols manjars, van está a la taula hasta la nit tancada: y habénse eixecat de la taula, y Andreuccio volénsen aná, ella va di que “ni hablar” perque Nápoles no ere una siudat per a aná pel carré de nit, y menos un forasté, y que lo criat que habíe enviat a di que no lo esperaren a sopá, tamé habíe avisat als de la fonda. Creénse aixó, engañat per la falsa confiansa, se va quedá. Va sé después del sopá la conversa mol llarga, y habén ya passat part de la nit, ella, dixán a Andreuccio dormí a la seua alcoba en un mosset que li ajudare si nessessitabe algo, en les seues dones sen va aná a un atra cámara. Fée molta caló; per lo que Andreuccio, al vore que se quedabe sol, se va quedá en poca roba y se va traure les calsesy les va ficá al capsal del llit; y sénli menesté la natural costum de tindre que evacuá lo ventre, li va preguntá al mosset aón se fée alló. Ell li va siñalá a un raconet de la alcoba una porta, y li va di:
- Ahí dins. -
Ere un callejón o callizo estret com moltes vegades u veém entre dos cases: damún de dos travessés minuts, que anaben de una casa a l’atra, se habíen clavat algunes taules o taulóns y colocat lo assiento del trono. Trobánse, pos, allá baix al carreret Andreuccio, queixánse de la caiguda y del susto, va escomensá a cridá al mosset: pero lo sagal, al sentíl caure ya habíe anat a díu a la Siñora, que, corrén a la seua alcoba, va mirá si les seues robes estaben allí y les va trobá, y an elles los dinés que per sempre portabe damún. Ella, de Palermo, fen vore que ere la germana de un perusino, li habíe parat la trampa aon habíe caigut y no se va preocupá de ell, va aná a tancá la porta per la que ell habíe eixit de cara al váter.
- ¡Oh! - va di Andreuccio- , ¿no me coneixes? Soc Andreuccio, germá de la Siñora Flordelís. A lo que ella va contestá:
- Bon home, si has begut massa ves a dormí la mona y torna pel matí; no sé quin Andreuccio ni qué burles són estes que dius. Vésten, au, cóla y díxamos dormí
- ¿Cóm? - va di Andreuccio- , ¿no saps lo que dic? Sí que u saps, y ben be; pero si aixina són les parentéles a Sicilia, que en tan poc tems se olviden, tórnam al menos la roba que me hay dixat ahí dal, y men aniré en Déu de bona gana.
Y lo di aixó y embutís cap a dins y tancá la finestra va sé tot a un tems. La gran rábia de Andreuccio, ya seguríssim del engañ, mes la pena va está a pun de convertís en ira, y per la forsa se va proposá reclamá alló que en les paraules no podíe recuperá, pel que, per a escomensá, agarrán una gran pedra, en cops mol mes grans que abáns, va escomensá a fótreli a la porta, que retronabe. Mols dels veíns abáns despertats y eixecats, creén que ere algún pesat y corcó que fingíe per a molestá an aquella bona dona, fastidiats per la sorollina que armabe, assomats a les finestres, com a un gos forasté tots los del barri li lládren, van escomensá a cridá:
- ¿Quí está ahí baix?
Andreuccio, eixecán lo cap an aquella veu, va vore al que pareixíe un peix gros, en una barba negra y espessa a la cara, y com si del llit o de un fondo somni se eixecare, badallabe y se refregabe los ulls. A lo que ell, no sense temó, va contestá: - Yo soc un germá de la Siñora de ahí dins.
- ¡No sé qué me frene de baixá y fótret gayatades o brancades mentres veiga que encara te mous, burro, borracho que tens que sé, que esta nit no mos dixarás dormí! Y entornánsen cap a dins, va tancá la finestra. Algúns dels veíns, que milló sabíen la condissió de aquell, en veu baixa li díen a Andreuccio:
- ¿Quí ña ahí?
- Segú que a casa del matón de Buottafuoco (bota foc) li ha passat aixó. Y giránse cap an ell, li va di un:
- Mira, mos has fet compassió, y per naixó, si vols vindre en natros a fé una cosa que aném a fé, la part que te toco sirá de mes valor del que has perdut.
- ¿No podríem trobá lo modo de que éste se rentare una mica, per a que no putixque tan?
- Sí, estém prop del pou de Torubio, aon sempre sol ñabé una polea y una galleta o cubo; aném cap allá y lo rentarém en un santiamén.
A lo que l´atre va contestá:
- Yo no.
- Ni yo - va di aquell- , que entro Andreuccio.
- Aixó no u faré yo - va di Andreuccio.
- ¿Cóm que no entrarás? A fe de Déu, si no entres te fotrém blau en un de estos ferros hasta que te veigám caure mort.
«Estos me fan entrá per a engañám perque cuan los u hayga donat tot, mentres estiga tratán de eixí de la sepultura sen anirán als seus assuntos y me quedaré sense res». Y per naixó va pensá quedás en la seua part; y enrecordánsen del pressiós anell del que los habíe sentit parlá, cuan ya habíe baixat lay va traure del dit al arzobispo y sel va ficá ell; y después, donánlos lo báculo y la mitra y los guáns, y traénli hasta la camisa, tot los u va doná, dién que no ñabíe res mes. Ells, afirmán que teníe que está lo anell, li van di que buscare per tot arreu; pero ell, contestán que no lo trobabe y fen vore que lo buscae, los va tindre esperán un rato. Ells que, per un atra part, eren tan malissiosos com ell, diénli que continuare buscán be, al momén adecuat, van traure lo puntal que aguantabe la llosa y van fugí, dixánlo an ell a dins del sepulcro, com un tort a una lloseta. La angustia de Andreuccio consevol se la pot imaginá. Va probá moltes vegades en lo cap y en los muscles a vore si podíe alsá la llosa, pero se cansabe en vano. Vensut, va pédre lo coneiximén y va caure damún del arzobispo; y qui u haguere vist entonses mal haguere sabut quí estabe mes mort, lo arzobispo o ell. Pero cuan va torná a espabilás, va escomensá a plorá sense consol, veén que o moriríe allí si no veníe dingú a obrí, de fam y de pudina entre los cucs del mort, o si veníe algú y lo trobabe a dins, lo penjaríen per lladre. Y en estos pensaméns y están mol acollonit, va sentí per la iglesia que caminabe y parlabe molta gen, que anabe a fé lo que ell en los seus compañs ya habíen fet.
- ¿Quina temó teniu? ¿creéu que to se minjará? Los morts no se mingen als homes; yo entraré dins.
Y dit aixó, va ficá lo pit damún de la vora del sepulcro, va girá lo cap a fora y va ficá a dins les cames per a dixás caure al fondo.
Aproximánse ya lo día, en aquell anell al dit, va arribá al mar y desde allí se va adressá a la seua fonda, aon va trobá als seus compañs y al messoné, que habíen estat tota la nit preocupats pel que haguere pogut passáli. Los va contá lo que li habíe passat, y lo messoné li va di que teníe que anássen de Nápoles per seguridat; aixina u va fé y sen va entorná a Perusa, habén invertit los seus dinés en un anell cuan a lo que hi habíe anat ere a comprá caballs.
SEXTA
lunes, 9 de noviembre de 2020
JORNADA SÉPTIMA. NOVELA QUINTA.
JORNADA SÉPTIMA. NOVELA QUINTA.
Un selós disfrassat de retó confesse a la seua dona, y ésta li done a entendre que vol a un mossen que ve a está en ella totes les nits. Mentres lo selós de amagatóns fa guardia a la porta, la dona fa entrá a un amán seu per la teulada o tellat, y están juns.
Lo rey, per a no pédre tems, li va di a Fiameta que continuare, y ella va escomensá aixina: Nobilíssimes siñores, la pressedén história me porte a raoná sobre los selosos, furtadós de la vida de les dones joves y casi procuradós de la seua mort. Están elles tota la semana tancades, atenén a les nessessidats familiás y doméstiques, dessichán, com tots, tíndre después los díes de festa alguna distracsió, algún descáns, y pugué entretíndres com u fan los llauradós al campo, los artesáns a la siudat y hasta los regidós dels tribunals, com va fé Deu cuan lo día set va descansá de tota la seua faenada, y com u volen les leys santes y les sivils, que miren pel honor de Deu y pel be comú, per naixó se han diferensiat los díes de treball de los de descáns. En aixó no miren res los selosos, y aquells díes, que per a totes les atres són alegres, an elles, tenínles mes tancades y mes vigilades, fan sentí mes mesquines; y aixó sol u saben les pobretes que u han experimentat. Per lo que, per a acabá, lo que una dona li fa a un home selós sense motiu, per sert que no se hauríe de condená, sino alabás.
Va ñabé a Rímini un viachán mol ric, en moltes possessións, y en mols dinés, que teníe una majíssima dona, y va arribá a está mol perdut pels sels, sensa datra raó que vóldrela mol, y la teníe per mol hermosa y sabíe que ella en tot lo seu afán se preocupabe de agradál, pero creíe que tots los atres homens la volíen, que a tots los pareixíe hermosa y tamé que ella se preocupáe de agradáls tan com an ell (argumén de home desgrassiat y de poc sentimén). Y aixina, en estos sels, tan la vigiláe y tan preta la teníe com u están los condenats a la pena capital, inclús mes. La dona, no ya a bodes o a festes o a missa no podíe anáy, sino que no se atrevíe ni a assomás a la finestra y mirá fora de casa; per naixó la seua vida ere mol trista, y no aguantabe este fastidio perque no teníe cap culpa de res.
Per lo que, veénse maltratá sense raó per lo seu home, va dessidí per a consolás trobá lo modo de tornáli esta injustíssia. Y com no podíe assomás a la finestra, no se podíe mostrá per a que algún li manifestare lo seu amor passán per la casa; pero sabén que a la casa apegada a la seua ñabíe un mosso pito y amable, va pensá que per un foradet a la tapia que dividíe les dos cases lo podríe mirá y a lo milló parláli, y potsé donáli una mica del seu amor si ell ne volíe, y de esta manera passá la seua desgrassiada vida hasta que lo dimoni ixquere del seu home.
Y anán de una part a l´atra, cuan lo seu home no hi estáe, revisáe la tapia, y va vore a un raconet mol amagat una bada, y mirán per nella, encara que casi no atináe res, sen va doná cuenta de que donáe a una alcoba, y se va di:
«Si fore esta la habitassioneta de Filippo (es di, del mosso veí seu), estaría ben contenta.» Y en secreto, a una criada seua, que li teníe llástima, la va fé espiá, y va trobá que lo jove dormíe allí sol; per lo que, arrimánse assobín a la bada, cuan sentíe que lo jove estáe allí, dixáe caure pedretes y rametes seques, y aixina lo jove, per a vore qué ere alló, se va arrimá a la bada. Ella lo va cridá en veu baixeta, y ell, que li va coneixe la veu, va contestá; y ella en curtes paraules li va obrí lo seu pensamén. Ben contén lo jove, va fé de la bada un forat, y cada día una mica mes gran, pero amagat per a que dingú puguere donássen cuenta; y per allí moltes vegades se parláen y se tocáen la ma, pero mes aban no podíen aná per la rígida guardia del home selós. Arrimánse la festa de Nadal, la dona li va di al home que, si li dixáe, volíe aná a missa, confessás y combregá, com fan los atres cristiáns; a lo que lo selós li va contestá: - ¿Y quín pecat has fet que vols confessát?
Va di la dona:
- ¿Cóm? ¿Creus que soc una santeta perque me tens tancada? Be saps que fach pecats, com totes les demés persones; pero no vull dítels a tú, que no eres retó. Lo selós va notá la mosca detrás de la orella, y va dessidí enterássen de quíns pecats habíe fet la seua dona, y va pensá la manera de féu; va contestá que li pareixíe be, pero que no volíe que aniguere a datra iglesia mes que a la seua capelleta, y que hi aniguere pel matí, prontet, y que se confesare en lo seu capellá o en lo retó que lo capellá li diguere, y no en datre, y que tornare enseguida a casa. A la dona li va pareixe que algo habíe entés; pero sense di res va contestá que aixina u faríe. Arribat lo matí de Nadal, la dona se va eixecá al eixí lo sol, se va arreglá y sen va aná a la capelleta que lo home li habíe manat. Lo selós, per la seua part, se va alsá pronte y sen va aná cap an aquella mateixa capelleta, y va arribá allí antes que ella; y habén ya en lo mossen de allí arreglat lo que volíe fé, vestínse rápidamen una de les sotanes del retó y una cassula gran en capucha, com u veém a la mayoría dels flares, se va assentá prop del coro. La dona, al arribá a la capelleta, va fé preguntá per lo mossen. Lo retó va víndre, y sentín que la dona volíe confessás, li va di que ell no podíe sentíla, pero que la encomanaríe a un compañ seu, y la va enviá cap al selós. Este, encara que estáe algo oscur y que portáe la capucha ficada, que li tapáe hasta los ulls, no va pugué amagás tan be que no siguere reconegut rápidamen per la seua dona; y ella, al vore alló, se va di an ella mateixa:
«Alabat sigue Deu, éste de selós se ha fet retó, pero dixéumel, que li daré lo que está buscán.»
Fen vore que no lo coneixíe, se va assentá als seus peus. Micer selós se habíe ficat unes pedretes a la boca per a que li cambiaren una mica la veu, y aixina la dona no lo reconeguere, pareixénli que en lo demés estabe ben disfrassat. Están al confessonari, entre les demés coses que la Siñora li va di, habénli dit primé que estabe casada, va sé que estabe enamorada de un mossen del seminari que totes les nits anabe a gitás en ella.
Cuan lo selós va sentí aixó, li va pareixe que li habíen enclavat un gaviñet de Albacete al cor; y si no fore que lo va animá lo dessich de sabé mes de alló, hauríe abandonat la confessó a miges y haguere colat, pero se va quedá coto y li va pregunta a la dona:
- ¿Y cóm es assó? ¿No se gite en vos lo vostre home?
La dona va contestá:
- Pare, sí.
- Pos - va di lo selós- ¿cóm pot tamé gitás en vos lo mossen? - Siñó - va di la dona - , cóm su fa lo retoret no u sé, pero no hay ña a casa cap porta tan tancada y barrada que, al tocála ell, no se óbrigue; y me diu ell que, cuan arribe a la de la meu alcoba, abans de obríla, diu sertes paraules per les que lo meu home se adorm incontinenti, y al notá que dorm, obri la porta, entre, ve cap a mí y me fique les garres altes; y aixó may falle, pos vaya potro está fet lo capellanet.
Va di entonses lo selós, una mica farfallós:
- Siñora, aixó está mol mal fet, teníu que abstíndretos de féu.
La dona li va di: - Siñó, aixó no crec que puga féu may, perque lo vull massa.
- Pos yo no podré absóldretos.
Va di la dona:
- U séntigo mol: no hay vingut aquí per a di mentires; si creguera que puc féu tos u diría. Va di entonses lo selós:
- En verdat, Siñora, me feu llástima, que tos vech pédre l´alma fen en estes coses; pero per a servissi vostre intentaré resáli unes orassións espessials a Deu en lo vostre nom, que potsé tos ajudon; y tos enviaré alguna vegada un escolanet meu al que li diréu si tos han ajudat o no; y si tos ajuden, continuarem.
La dona li va di:
- Siñó, no me enviéu dingú a casa, que si lo meu home sen entere, com es tan selós pensaríe que només ve per a algo roín, y may mes tindré pas en ell.
Lo selós li va di:
- Siñora, no tingáu temó per naixó, que u faré de tal manera que may tos dirá una paraula. Va di entonses la Siñora:
- Si assó tos diu lo cor, que se faigue.
Acabada la confessió, ressibida la peniténsia y eixecánse, sen va aná a sentí missa.
Lo selós, en la seu desgrássia, bufán y rebufán, sen va aná a tráures la roba de mossen y sen va entorná cap a casa, pensán cóm su faríe per a trobá juns al mossenet y a la dona, y fels una mala passada als dos. La dona va torná de la iglesia y li va notá al home a la cara que li habíe donat bones pascues; pero ell intentáe tan com podíe amagá lo que habíe fet y lo que li pareixíe sabé. Y habén dessidit passá la nit a la vora de la porta del carré esperán a vore si veníe lo retoret, li va di a la dona:
- Esta nit ting un sopá y dormiré fora, tancaré la porta del carré, cuan vullgues, gítat.
La dona va contestá: - En bona hora.
Y cuan va tíndre tems sen va aná cap al forat y va fé la siñal pactada, y al sentíla Filippo enseguida va acudí allí. La dona li va contá lo que habíe fet pel matí, y lo que lo home li habíe dit después de diná, y li va di:
- Estic segura de que no eixirá de casa, se ficará de guardia a la porta, aguaitán, y per naixó troba la manera de víndre esta nit aquí per la teulada, y estarem juns.
Lo jove, mol contén de aixó, va di: - Siñora, aixina u faré.
Arribada la nit, lo selós se va amagá en les armes carregades a una alcoba del pis baix.
La dona va fé tancá totes les portes, y sobre tot atrancada la del mich de la escala, per a que lo selós no puguere pujá si sentíe algo. Cuan li va pareixe be, lo jove va acudí per lo tellat, com si fore un gat, y a la alcoba de la dona que va entrá; y al llit se van está fénse la un al atre cussigañes y algo mes; y despuntat lo día, lo jove sen va entorná cap a casa.
Lo selós, dolgut, sense sopá y carpidet de fret, casi tota la nit va está en les armes prop de la porta, esperán que arribare lo mossenet; y arribán lo día, com ya no podíe velá mes, se va adormí a la alcoba del pis baix. Después, casi a la hora de tercia, se va eixecá, y com ya estáe uberta la porta de casa, va fé vore que veníe de fora, va pujá a casa y va amorsá en bona gana. Y poc después, envián a un sagal com si fore lo monaguillo o escolanet del mossen que la habíe confessat, li va preguntá si qui ella sabía habíe tornat allí. La dona, que mol be va coneixe al missaché, li va contestá que no habíe vingut aquella nit, pero que lo esperáe, perque no sel podíe traure del cap. Lo sagal li va portá la contesta al selós, y ell se va está moltes nits velán, volén enchampá al retoret a la entrada, y la dona va seguí passánsu be en lo seu veí. Al final, lo selós, que ya no podíe aguantá mes, enfadat li va preguntá a la dona qué li habíe dit al mossen lo matí de Nadal que se habíe confessat. La dona li va contestá que no volíe dílay, perque no ere cosa honesta ni convenién.
Lo selós li va di: - Mala dona, encara que no mu digues, yo ya sé lo que li vas di, y hay que sabé quí es lo mossen este del que estás tan enamorada, y que se gite en tú totes les nits fen aná ensalmos o encantaméns, o te tallaré les venes. La dona va di que no ere verdat que estiguere enamorada de un mossen.
- ¿Cóm? - va di lo selós-. ¿No li vas di aixó al mossen que te va confessá?
La dona va di: - No pareix que tu haiguen contat, sino que hagueres estat allí; pero sí que lay vach di. - Pos dísme - va di lo selós -, quí es eixe mosse, y dísmu enseguideta.
La dona va arrancá a riure y li va di:
- Me agrade mol cuan a un home sabut lo porte una dona simpleta com se porte a un borrego per los cuernos al matadero; encara que tú no eres listo, ni u has sigut desde que vas dixá entrá al teu pit al maligne espíritu de los sels; y contra mes tonto y animal eres, la meua glória es mes baixa. ¿Creus tú, home meu, que soc sega del ulls de la cara com tú u eres de los de la men? Sert que no; y mirán vach sabé quí ere lo mossen que me va confessá, enseguida vach vore que eres tú, pero me vach proposá donát lo que estáes buscán, y te u hay donat. Pero si hagueres sigut sabut, com creus, no hagueres intentat descubrí de aquella manera los secrets de la teua honrada dona, y sense sospechá ten hauríes donat cuenta de que lo que yo te confesaba ere la verdat, y no ñabíe an ella gens de pecat. Te vach di que volía a un mossen; ¿y no estáes tú disfrassat de mossen, y no te vull? Te vach di que cap porta de casa meua podíe está tancada cuan lo mossen volíe gitás en mí; ¿y quína porta te ha resistit alguna vegada a casa teua, si allí aon yo estaba hagueres volgut víndre? Te vach di que lo mossen se gitabe en mí totes les nits; ¿y cuán ha sigut que no te haigues gitat en mí? Y totes les vegades que me vas enviá al teu falso escolanet saps que no te vas gitá en mí, y li vach di que lo mossen no hi habíe estat. ¿Quín atre ña de mes desmemoriat que tú, que per los sels te has dixat segá? ¡Y has estat a dins de casa, vigilán la porta, y creus que me hay cregut que has anat fora a sopá y a dormí! ¡Torna a sé lo home que habíes sigut, y no faigues fé burla de tú a qui coneix les teues costums com yo, y dixa eixa guarda que fas, que te juro per Deu que si me vingueren ganes de ficát los cuernos, encara que tingueres sen ulls en ves de dos, me donaría lo gust de fé lo que vullguera, y tú no ten enteraríes!
Lo desgrassiat selós, a qui li pareixíe habéssen enterat mol astutamen del secreto de la dona, al sentí aixó se va vore burlat; y sense contestá res va tíndre a la dona per sabuda y per bona, y ara que teníe que sé selós, se va desvestí dels sels, aixina com sels habíe vestit cuan no ne teníe nessessidat. Per lo que la discreta dona, casi en llissénsia per a féu tot al seu gust, sense fé víndre al seu amán per la teulada com los gats, sino per la porta, lo va fé víndre después moltes vegades, y va passá en ell mols bons ratets.
miércoles, 6 de enero de 2021
Lo Camí, V.
Lo Camí a Amazon (tapa blana)
V.
Es
verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua
careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo
aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los
ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de
dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella
ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si
Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o
bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en
les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol,
que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo
Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de
una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues
impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies
assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un
escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara
que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia
comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y
morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell,
ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta,
sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de
uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap
moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre
renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo
mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.
- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -, anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?
Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:
- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.
La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:
- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?
Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:
- Si no tens datres faltes pots féu.
Y aixina un día y un atre.
-
Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de
Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni
si no creu en Deu?
Y unes hores después:
- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?
Don José, lo mossen, tragabe saliva:
- No siríe difíssil, filla.
- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.
Doña
Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol,
va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que
mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va
imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe
imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la
coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres
Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut
tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les
dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe
al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que
may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va
dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la
Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara
aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se
habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de
les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per
estatura.
Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.
Un-dos,
un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus
pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura
o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball
de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del
mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de
desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos
germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:
-
Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán
a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat
de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores
van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en
elles, aspra y digna y destemplada:
- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.
Y,
desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit
que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá
de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la
Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la
Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio
de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y
per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va
establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels
costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet
ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a
través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del
carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá
esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de
talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats
formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que
escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no
está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que
haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de
un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble".
En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y
en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta".
Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un
poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u
díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada
de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del
poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un
gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans
consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o
pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas
se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos
vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni
irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara
que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits
en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert
es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella
vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo
horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá,
per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes
abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y
de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta
per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten
una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde,
la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:
- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.
Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?
Va
sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del
seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va
di.
Lola,
la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de
impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com
per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic?
Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No
veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería?
Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén
lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene;
casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la
Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar
abalotada.
-
Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me
fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec
yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que
se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble,
escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos
Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién,
Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta
menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la
siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la
cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de
sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un
apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de
son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la
rectoría.
- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.
- Assosségat, serénat, filla.
Se
va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.
- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.
Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.
- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?
Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.
Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.
-
Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un
home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les
grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a
tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?
La
Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo
que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no
es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no
irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se
casarán.
La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:
- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.
Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:
-
Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa
de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran,
va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per
lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo
seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra
sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per
esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de
sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure:
"Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá
a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo
Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits
consecutives.
jueves, 28 de marzo de 2024
Lexique roman; Garra - Gavarer
Garra, s. f., jambe, cuisse.
Garde se que mal non dia,
Quar autramen gran drech seria.
Que om li ne trenches la garra.
Brev. d'amor. Rochegude, Gloss. Ms.
Qu'il se garde qu'il ne dise mal, car autrement grande justice serait qu'on lui en coupât la jambe.
(chap. Garra, garres. A Fondespala ña una banda de música que se diu garres altes. Estirá la garra vol di morís.)
Garric, Guarric, s. m., chêne, yeuse.
Pus chai la fuelha del garric.
E. Cairel: Pus chai.
Puisque tombe la feuille du chêne.
Pos dels vertz folhs vei clarzir los guarrics.
Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.
Puisque je vois les chênes s'éclaircir des vertes feuilles.
CAT. Garrig.
2. Gariga, Guarriga, s. f., chênaie, lieu planté de chênes.
La gariga de Puy de Peira.
Tit. de 1247. Arch. du Roy., J. 302.
La chênaie de Pui-de-Pierre.
CAT. Garriga (La Garriga, Barcelona; Las Garrigas, Les Garrigues, comarca de Lérida, Lleida.)
Gart, Guart, s. m., gars, garçon, valet, goujat, misérable.
Guartz, tu perdras la testa, se tu i mens.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 111.
Gars, tu perdras la tête, si tu y mens.
Dreitz ni razo no i vei mais tener gaire,
Quan per aver es un gartz emperaire.
Marcabrus: Auiatz de chan.
Droit ni raison je n'y vois plus tenir guère, quand par argent un gars est empereur.
Adj. Mos parsoniers es tan gualartz
Que vol la terr' a mos enfans,
Et ieu vuelh li 'n dar, tan sui guartz!
Bertrand de Born: Ges de far.
Mon copartageant est si perfide qu'il veut la terre à mes enfants, et moi je veux lui en donner, tant je suis misérable!
ANC. FR. Le povre gars estoit banni de France.
Clément Marot, t. II, p. 180.
2. Garsi, s. m., garçon.
L' autra es vielha, et a un pauc garsi.
P. Cardinal: Prop a guerra.
L'autre est vieille, et a un petit garçon.
3. Garso, s. m., valet, goujat, garçon.
Las regnas romp a un randon,
E vay derrocar lo guarzon.
V. de S. Honorat.
Les rênes rompt d'un coup, et va abattre le valet.
Li fols e ill garso naturau.
Marcabrus: Bella m' es.
Les fous et les goujats bâtards.
- Varlet, jongleur.
Un non truep en cent garsos
Que gart sos,
Mais volon burdir
De chansos falaburdir.
P. Cardinal: De sirventes.
Un je ne trouve en cent jongleurs qui garde air, mais ils veulent s'amuser à bredouiller chansons.
ANC. FR. Un truant o un garson.
Eustache Deschamps, p. 63.
CAT. Garsó. ESP. Garzón. IT. Garzone. (chap. Mosso de cuadra, no d'Esquadra, com la polissía de la republiqueta.)
4. Gasso, s. m., valet.
Qui pus ha cavals et autras bestias, pus li fay mestiers estables e gassos.
V. et Vert., fol. 87.
Qui plus a chevaux et autres bêtes, plus lui fait besoin étables et valets.
5. Garsonia, s. f., folie de jeune homme étourderie.
Totz es de garsonia
Que met gran manentia
Pel cap puditz.
Marcabrus: Soudadier. Var.
Est tout d' étourderie qui met grande richesse pour le chef pourri.
ANC. ESP.
En la fin jaze el precio de la caballeria
La qual as tu tornada en pura garzonia.
V. de S. Millán, cop. 265.
6. Garsonailla, s. f., canaille.
Per conseill de garsonailla.
Marcabrus: Cant l'aura.
Par conseil de canaille.
ANC. FR. Une multitude de racaille et de garçonaille mauvaise.
Not. des mss. de la bibl. dite de Bourgogne, p. 10.
Car il n'i a fors garçonaille.
G. Guiart, t. I, p. 151.
7. Agarissonar, v., mener en goujat.
Part. pas. Esser vilmens tractatz e remenatz et agarissonatz.
V. et Vert., fol. 51.
Être durement traité et tracassé et mené en goujat.
Garular, du lat. garrulus, babiller, répéter, gazouiller, murmurer.
Segon que li yretgue garulo. Cat. dels apost. de Roma, fol. 11.
Selon ce que les hérétiques répètent.
ANC. CAT. Garrullar.
2. Garueilh, s. m., lat. garritus, babil, gazouillement, murmure.
L'auzelet, uns, dui e trei,
Penson d'amor e de dompnei,
E contra 'l rai si fan garueilh.
Aimeri de Sarlat: Quan si cargo 'l.
Les oiselets, un, deux et trois, pensent d'amour et de caresse, et contre le rayon (du soleil) se font gazouillement.
PORT. Garrulo. IT. Garrito. (chap. Garrulo, garrulos. ESP. Garrulo, rústico, zafio.)
Garuna, s. f., garenne.
En boscs ni en garuna.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15.
En bois ni en garenne.
2. Varena, s. f., garenne, bois, taillis.
Quant vi venir F. per la varena.
Lo chaval abat en la varena.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71 et 80.
Quand il vit venir Folquet par la garenne.
Abat le cheval dans la garenne.
(N. E. Inherited from Middle French garenne, garanne, from Old French garenne, garanne, guarenne, from Medieval Latin warenna, itself of Germanic origin; from or related to Old High German warōn (“to be wary”) and werren (“to forbid”), through Proto-Germanic *warōną (“to heed, be careful”) and Proto-Germanic *warjaną (“ward off, defend against”), from Proto-Indo-European *wer- (“to become aware; take heed”).
Unclear if has relationship to Gaulish varenna (“enclosed area”); if any it is likely not a direct one. Also compare English warren.)
Gasarma, s. f., guisarme.
Cascus porta sa apcha o sa destrau,
O lansa o gasarma o arc manan.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.
Chacun porte sa cognée ou sa hache d'armes, ou lance ou guisarme ou arc manuel.
Que tuh portan gazarmas. Roman de Fierabras, v. 2363.
Qui tous portent guisarmes.
ANC. FR. De fer dur forgièrent lors armes,
Coutiaus, espées et guisarmes.
Roman de la Rose, v. 9680.
Hache ou guisarme.
Monstrelet, t. II, fol. 32.
Gasc, Guasc, adj., Gascon. (chap. ESP. Gascón, de la Gascuña.)
Cals donas son pus belas
O Gascas o Englesas?...
Respondetz: Si no us pesa,
Senher, genser es Guasca.
Amanieu des Escas: En aquel mes.
Quelles dames sont plus belles ou Gasconnes ou Anglaises?...
Répondez: Si ne vous déplaît, seigneur, plus belle est la Gasconne.
Subst. Quo fes lo Guasc que traisses del afan.
Peyrols: Pus flum Jordan.
Comme fit le Gascon que vous tirâtes de la peine.
2. Gasco, Guasco, adj., gascon.
Tal dompna don sui amaire,
Non ges a la lei gascona.
Pierre d'Auvergne: Ab fina joia.
Telle dame dont je suis amoureux, non point à la manière gasconne.
Substantiv. Quar li Frances no son Gasco.
A. Daniel: D'autra guisa.
Car les Français ne sont pas les Gascons.
ESP. Gascón. (chap. Gascón, gascona; apellit de alguns que defenen lo chapurriau.)
3. Engasconir, v., engasconner.
Que m cugei engasconir.
Giraud de Borneil: Aital cansoneta.
Vu que je faillis m' engasconner.
Gast, Guast, adj., lat. vastatus, désert, dévasté, solitaire, abandonné.
La terra torna guasta, non y a noyriguier.
Que fara l'islla de Lerins?
Ar tornara gasta e boscoza.
V. de S. Honorat.
La terre redevient déserte, il n'y a pas de producteurs.
Que fera l'île de Lerins? maintenant elle redeviendra déserte et boisée.
Fig. Pretz es estortz qu' era guastz e malmes.
Aimeri de Peguilain: En aquel.
Mérite est délivré qui était abandonné et maltraité.
ANC. FR. Si s'en va par la terre gaste
Tot belement et tot sanz haste.
Roman du Renart, t. III, p. 122.
Devant une gaste meson
Don chéu furent li chevron.
Fables et cont. anc., t. IV, p. 4.
Tot trovèrent le païs gast.
Roman de Brut, t. 1, p. 31.
ANC. CAT. Guast. IT. Guasto. (ESP. Devastado, desierto, abandonado.)
2. Gast, Guast, s. m., dévastation, désert, solitude.
Lo gast dels orts e de las vinhas.
Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 143.
La dévastation des jardins et des vignes.
Ni pesada ni tast
De nulha creatura que passes per lo guast. V. de S. Honorat.
Ni empreinte de pied ni vestige de nulle créature qui passât par le désert.
ANC. FR. Par li grant gast k'il firent e par le lonc sejor.
Roman de Rou, v. 1057.
Que il entrassent en la terre de Bonivent, et que il la meissent à gast et à destruction.
La cité mist toute à gast et à destruction.
Il mistrent tout le pays à gast par feu et par occision.
Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 242, 313 et 235.
Hors les calamités de l'aer, du guast des bêtes brutes.
Rabelais, liv. IV, ch. 61.
CAT. Gasto. ANC. ESP. Guasto. ESP. MOD. PORT. Gasto. IT. Guasto.
3. Gastament, s. m., altération, corruption.
Las vapors de mar, per actio del solelh, prendo gastament.
Per que, entre si fregan, no prengo gastament.
Eluc. de las propr., fol. 152 et 61.
Les vapeurs de mer, par action du soleil, prennent altération.
Pour que, frottant entre soi, ils ne prennent altération.
CAT. Gastament. ESP. Gastamiento. IT. Gastamento. (chap. Gastamén, gastamens.)
4. Gastaire, Gastador, s. m., dévastateur, prodigue, dissipateur, dépensier.
L' autr' es del sieu gastaire.
(chap. L'atre es del seu gastadó.)
T. d'Albertet et de Pierre: En Peire.
L'autre est dissipateur du sien.
Un gastaire luxurios.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Un prodigue luxurieux.
Tots malfactors et gastadors.
Tit. de 1464. DOAT, t. CXXIX. (Non paginé.)
Tous malfaiteurs et dévastateurs.
CAT. ESP. PORT. Gastador. IT. Guastatore. (chap. Gastadó, gastadós, gastadora, gastadores; pródigo, dissipadó, derrochadó, malversadó; té les mans foradades : per los forats li cauen les monedes.)
5. Gastayritz, s. f., dépensière.
Adj. Quar mala molher es... gastayritz et sumptuoza.
Eluc. de las propr., fol. 71.
Car mauvaise femme est... dépensière et prodigue.
6. Gastar, Guastar, v., gâter, détruire, ravager, endommager.
Quant hom gast e destrui.
Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.
Quand on gâte et détruit.
Ab fals cosselh gaston l' autrui sabrier.
P. Vidal: Drogoman.
Avec faux conseils gâtent le goût d'autrui.
Eran C M cavayers en cavalhs, que... corseyavan tota la terra e la gastavan. Philomena.
Étaient cent mille cavaliers en chevaux, qui... parcouraient toute la terre et la ravageaient.
- Dissiper, gaspiller.
L'autrui pan guasta e despen,
E 'l sieu met en luoc salvador.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es la.
Le pain d'autrui gaspille et dépense, et met le sien en lieu de salut.
Ges dels ricx torneiadors,
Sitot se guaston l' aver,
Non pot a mon cor plazer.
Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas.
Point des riches coureurs de tournois, bien qu'ils dissipent l'avoir, ne peut plaire à mon coeur.
Gastet e despendet tot son heritatge en glotonias.
V. et Vert., fol. 49.
Dissipa et dépensa tout son héritage en gourmandises.
Part. pas. Pueis no sap en qual part fuga
Selh qui del fuec es guastatz.
Marcabrus: Dirai vos.
Puis ne sait en quelle part il fuie celui qui est endommagé du feu.
Totas honors e tuig fag benestan
Foron gastat.
Aimeri de Peguilain: Totas honors.
Tous honneurs et tous faits bienséants furent détruits.
ANC. FR. Qu'il li gaste son pays.
Roman de Partonopex de Blois.
Alla piller et gaster tout le plat païs.
Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Pyrrhus.
Depuis il rasa les murs de leur ville, destruisit et gasta tout leur plat païs.
Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Flaminius.
ANC. CAT. ANC. ESP. Guastar. CAT. MOD. ESP. MOD. PORT. Gastar.
IT. Guastare. (chap. Gastá: gasto, gastes, gaste, gastem o gastam, gastéu o gastáu, gasten; gastat, gastats, gastada, gastades.)
7. Degastatiu, adj., dévastatif, capable de dévaster, corruptif.
De humors degastativa. Eluc. de las propr., fol. 25.
Corruptive des humeurs.
8. Degastament, s. m., altération, corruption.
Lors humors prendo gran degastament.
Per degastament d'humors.
Eluc. de las propr., fol. 28 et 83.
Leurs humeurs prennent grande altération.
Par corruption d'humeurs.
9. Degastaire, Degastador, s. m., dévastateur, dissipateur, prodigue.
Prodigues, so es degastaire de las soas causas.
(chap. Pródigo, aixó es gastadó de les seues coses.)
Trad. du Code de Justinien, fol. 5.
Prodigue, c'est dissipateur de ses choses.
Degastayre de trops bes.
Eluc. de las propr., fol. 112.
Dissipateur de beaucoup de biens.
Adject. No sia avars ni degastaire.
Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 17.
Qu'il ne soit avare ni prodigue.
- Transgresseur.
Que tenguesso la regla, e que no fosso degastadors. Philomena.
Qui tinssent la règle, et qui ne fussent transgresseurs.
ANC. FR. Mangeurs et degasteurs.
Monstrelet, t. I, fol. 184.
ANC. CAT. Deguastador. (chap. Desgastadó, desgastadós, desgastadora, desgastadores: que desgaste.)
10. Desgatairitjz, s. f., dépensière, prodigue.
Adj. Paubrieyra gent menada dura,
E ricor desgatairitz endura.
Libre de Senequa.
Pauvreté bien menée dure, et richesse dépensière endure.
11. Deguais, s. m., déchet, ruine, dégât.
Ben es tornada en deguais
La beutat qu'ilh avia.
Rambaud de Vaqueiras: D'una dona.
Bien est tournée en déchet la beauté qu'elle avait.
12. Degalhier, adj., prodigue, dissipateur.
Cest nos fai degalhiers, envios e metens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Celui-ci nous fait prodigues, envieux et dépensants.
Lo fai... luxurios e degalhier. V. et Vert., fol. 20.
Le fait... luxurieux et prodigue.
Cell que despen en avareza
Non es larx, ans es degaliers.
Gui Folquet: Escrit trop.
Celui qui dépense en avarice n'est pas généreux, mais est prodigue.
13. Degatier, s. m., surveillant des dégâts, garde champêtre.
Los degatiers... no devo far composicio ni accordier.
Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 132.
Les gardes champêtres... ne doivent faire composition ni accord.
14. Degastar, v., dévaster, ruiner, détruire, détériorer.
Coma la candela que ren sa clardat e se mezeissa degasta.
Aquel flagels si es l'espaza ab que la prima generacios corra contra l' autra, et en aisi si degastaran.
Liv. de Sydrac, fol. 76 et 48.
Comme la chandelle qui donne sa clarté et soi-même se détruit.
Ce fléau est l'épée avec quoi la première génération courra contre l'autre, et par ainsi se détruiront.
Part. pas. Trastot lo pays es ades degastatz. Roman de Fierabras, v. 92.
Tout le pays est incessamment dévasté.
ANC. FR.
L'isle de Corse avoient prebée et degastée.
Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 252.
Ils degastent leurs puissances et consument leurs forces, et, par leurs violences, les assaillis se exercitent aux armes.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 365.
Après qu'iceluy duc eut moult degasté le pays.
Monstrelet, t. 1, fol. 52.
ANC. CAT. Deguastar. CAT. MOD. ANC. ESP. Degastar (desgastar).
IT. Diguastare. (chap. Desgastá.)
Gastal, s. m., gâteau.
Anc nulhs francs hom non dec sofrir
Qu' aitals gastaus fummos tengues.
Marcabrus: Pois l' iverns.
Oncques nul franc homme ne dût souffrir qu'il tînt de tels gâteaux enfumés.
ANC. FR. Que li gastiax qui est ceianz...
Qu'est-ce, dame, avon-nos gastel?
- Oïl, certes, et boen et bel.
Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 110.
Asquanz li denouent gastels.
G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 129.
Cil qu'il ateint à coup dessus son basterel
Jamais ne mengera de miche ne de gastel.
Combat des Trente.
Gatge, Gatghe, Gaje, s, m., du lat. vadimonium, gage, caution, garantie, engagement, assurance.
Ja mos huelhs messongiers, traidors,
Non creirai mais, ni fiansa ses gatge.
G. Faidit: Tant ai sufert.
Jamais mes yeux mensongers, traîtres, je ne croirai plus, ni traité sans gage.
Devon donar gatge o fermansa. Trad. du Code de Justinien, fol. 10. Doivent donner gage ou assurance.
Loc. Baros, metetz en gatge
Castels e vilas e ciutatz.
Bertrand de Born: Be m play lo.
Barons, mettez en gage châteaux et villes et cités.
Pus mon cor tenetz en gatge.
Arnaud de Marueil: Dona sel que.
Puisque vous tenez mon coeur en gage.
Aquest sieus hom qu' amors reten en gatge.
G. Faidit: Pel messatgier.
Ce sien homme qu'amour retient en gage.
La ley lombarda permet gatghe de batalha.
L'Arbre de Batalhas, fol. 230.
La loi lombarde permet gage de bataille.
- Testament.
En lur gaje layssavan establit
C' om los meses en I vaysel de fust.
V. de S. Trophime.
Dans leur testament laissaient ordonné qu'on les mît en un cercueil de bois.
ANC. CAT. Gatge. ESP. Gage (gaje, gajes del oficio). IT. Gaggio.
(chap. Gache, gaches; tamé testamén, testamens, radera voluntat.)
2. Gadi, Gazi, s. m., disposition testamentaire, volonté dernière.
Alcuna de las personas es morta ab intestat, so es ses gadi.
Si lo paire o la maire fan testament, so es si dono lor gadi.
Trad. du Code de Justinien, fol. 15.
Aucune des personnes est morte ab intestat, c'est-à-dire sans disposition testamentaire.
Si le père ou la mère font testament, c'est-à-dire s'ils donnent leur disposition testamentaire.
Quant ac auzit lo dig gazi. Brev. d'amor, fol. 101.
Quand eut entendu ladite volonté dernière.
Filla maridada non pot far gazi o derairana volontat, ses consel de paire.
Statuts de Montpellier, de 1304.
Fille mariée ne peut faire disposition testamentaire ou dernière volonté, sans conseil de père.
3. Gatgier, s. m., garant, caution.
D'aquesta adoptio coma bos gatgiers, so dis sanh Paul.
V. et Vert., fol. 39.
Comme bon garant de cette adoption, ce dit saint Paul.
ANC. FR. Aprochant de ces gageurs. Hist. macar., t. 1, p. 220.
ANC. ESP. Gagero.
4. Gatgieyra, Gajaria, s. f., prêt sur gage, nantissement.
En aquest mandamen son devedadas usuras e motas baratas per esperanza de gazanhar, e gatgieyras. V. et Vert., fol. 3.
Dans ce commandement sont défendues usures et beaucoup de tromperies et prêts sur gages par espérance de gagner.
Consentir literas d' ostages ny gajarias.
Statuts de Provence. BOMY, p. 4.
Consentir lettres d' ôtages et nantissements.
5. Gaziaire, Gaziador, s. m., exécuteur testamentaire.
El gaziaire... establit del mercadier mort.
Statuts de Montpellier, de 1258.
L'exécuteur testamentaire... établi du marchand mort.
En son testament fara gaziadors; aquil gaziador son entendut tutors d'aquels enfans, si, en aquel testamen, alcuns autres tutors expressamen non era establit. Statuts de Montpellier, de 1205.
En son testament il fera des exécuteurs testamentaires; ces exécuteurs testamentaires sont censés tuteurs de ces enfants, si, en ce testament, aucun autre tuteur n'était expressément établi.
6. Gatgar, Gatjar, v., gager, prendre des gages.
Per gatjar pastors e boyers.
Folquet de Lunel: E nom del.
Pour gager pasteurs et bouviers.
- Engager.
Per lor propria authoritat penhurar et gatgar.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88.
Par leur propre autorité hypothéquer et engager.
Puescon... gajar e revocar los precaris.
Statuts de Provence. BOMY, p. 4.
Puissent... engager et révoquer les précaires.
ANC. FR. On viendra, on nous gagera,
Quanque avons nous sera osté.
Farce de Pathelin, p. 28.
Toutefois, se voyant gagez et obligez par ostages.
Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Romulus.
7. Engatge, s. m., enjeu.
Per joc es hom trop mal volgut,
Cant hom non pren engatge per faiso.
T. de Faure et de Falconet: En Falconet.
Pour jeu on est très mal voulu, quand on ne prend enjeu par forme.
8. Engatgar, Enguatgar, Engatjar, Enguatjar, v., engager.
Ella pusca engatgar, vendre et alienar.
Tit. de 1398. DOAT, t. XXXIX, fol. 206.
Qu'elle puisse engager, vendre et aliéner.
Car mi podetz donar,
... O vendr' o engatjar,
Plus que si m'aviatz comprat.
Amanieu des Escas: A vos que ieu.
Car vous me pouvez donner... ou vendre ou engager, mieux que si vous m'aviez acheté.
Que lo sieu ben enguatge.
Bertrand de Born: Belh m' es.
Que le sien bien il engage.
ANC. CAT. Engatjar. IT. Ingaggiare. (chap. Engachá.)
9. Sobregatge, Sobregaje, s. m., surgage.
Mon Santongier man, e mon sobregaje,
Qu' ar ai comprat gran sen ab gran folaje.
G. Faidit: Tant ai.
A mon Saintongier je mande, en mon surgage, que maintenant j'ai acquis grand sens avec grande folie.
Gau, s. m., rapidité, élan, promptitude.
Dans la langue francique, gahen signifiait se hâter. Schiller, Gloss.
teuton., p. 340 et 348. (N. E. gehen, alemán: ir. Eile : prisa.)
Loc. Passet sotz Rossilho del prumier gau.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6.
Passa sous Rossillon du premier élan.
Gau, s. m., forêt.
Bagaudae dicti quasi sylvicolae; gau enim lingua gallica sylvam sonat.
Altaserra, Rer. aquit., p. 134.
Abans eu passaria la mar a nau,
E ceria C ans ermi e gau, (N. E. Ceria : sería.)
Que ja vos mi metatz ab lui cabau.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17.
Je passerais la mer avec navire, et je serais cent ans ermite en forêt, avant que jamais vous me mettiez avec lui supérieur.
ANC. FR. Audigier ne volt faire noces en pré,
En bois, ne en rivière, n' en gaut ramé.
Fables et cont. anc., t. IV, p. 232.
Conmence à corner si haut
Que retentir en fait le gaut...
Que cler chantent parmi le gaut
Loriol et le papegaut.
Roman du Renart, t II, p. 240, et t. III, p. 323.
2. Gas, s. m., forêt, bois.
Un jorn intra en us gas grans e pleniers,
Et auzit una nau de charpentiers.
Essenhet lhi la via per gas antis.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87 et 85.
Un jour entre en certains bois grands et touffus, et entendit une cognée de charpentiers.
Lui enseigna la route par forêts antiques.
3. Gaudina, s. f., bois, forêt.
Pres de tres ans en la gaudina,
Hon avian mot paura cozina.
V. de S. Honorat.
Près de trois ans dans la forêt, où ils avaient moult pauvre cuisine.
- Bosquet, bocage.
Per plays e per la gaudina
Auch de chans la contenso.
Marcabrus: L' yverns.
Par bois et par le bocage j'entends la dispute des chants.
Pus que la rosa en la gaudina. V. de S. Honorat.
Plus que la rose dans le bosquet.
ANC. FR. Tant chemine
Par bois, par plain et par gaudine.
Roman du Renart, t. II, p. 343.
En cele grant forest me met
Al plus espès de la gaudine.
Marie de France, t. I, p. 182.
Tant trespassent chans et gaudines.
G. Guiart, t. II, p. 188.
Gauch, Gaug, Gaut, Guaug, s. m., lat. gaudium, joie, plaisir, bonheur, gaîté.
On trouvait dans Ennius le mot gau employé pour gaudium.
Ennius, ut memorat, replet te laetificans gau. Auson., Idyl. 12.
Gaug ai ieu tal que mil dolen
Serian del mieu gaug manen,
E del mieu gaug tuit miei paren
Viurian ab gaug ses manjar.
Rambaud d'Orange: Ab nou cor.
J'ai telle joie que mille aflligés seraient riches de ma joie, et de ma joie tous mes parents vivraient avec joie sans manger.
Amors vol gauch, e guerpis los enics.
Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.
Amour veut joie, et délaisse les tristes.
Loc. Dieus, vostr'amor e 'l guaug celestial.
Bernard de Venzenac: Lo pair' e 'l filh.
Dieu, votre amour et la joie céleste.
Am Dieu s'es adormitz els gautz celestials. V. de S. Honorat.
Avec Dieu s'est endormi dans les joies célestes.
Loc. fig. En pur gaug me banh.
J. Estève de Beziers: Aissi cum.
En pure joie je me baigne.
Adv. comp. Ieu chantarai de gauz e voluntos.
G. Pierre de Casals: Ieu chantarai.
Je chanterai avec joie et volontiers.
Tuich li cortes que ren sabon d'amar
La devon dir de gaug e volontiers.
Aimeri de Bellinoi: Meravilh.
Tous les courtois qui savent chose d'aimer la doivent dire avec joie et volontiers.
CAT. Gotg (goig). ANC. ESP. Gaudio. ESP. MOD. PORT. Gozo. IT. Gaudio.
(chap. Goch, gochs; gochet: cussigañes a La Fresneda, per ejemple.)
2. Gaudi, s. m., gaudium, joie, bonheur, félicité.
Co fo natz, lor parent e lor amix s'ajustero al gaudi del efant.
Demostra lo gaudi que agro... Lo gaudi que l'angels nunciet als pastors.
Sermons en prov., fol. 17 et 19.
Comme il fut né, leurs parents et leurs amis se réunirent pour la joie (provenant) de l'enfant.
Montre la joie qu'ils eurent... Le bonheur que l'ange annonça aux pasteurs.
3. Gaudida, Gausida, Gauzia, Jauzida, s. f., jouissance, possession.
Lo frug, so es la gauzida de las cosas de la heretat.
Trad. du Code de Justinien, fol. 17.
Le fruit, c'est la jouissance des choses de l'hérédité.
De tot l'aver de sa bayllia,
De la gausida e del fruch,
Fasia tres parts.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
De tout l'avoir de son administration, de la jouissance et du fruit, il faisait trois parts.
Deg aver lo frug et la gaudida.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXXIV, fol. 23.
Doit avoir le fruit et la jouissance.
Ad amor, es tan pauca la gauzia
De vos que mais desir que ren del mon.
Faidit de Belistar: Tot atressi.
A l'égard de l'amour, est si petite la jouissance de vous que je désire plus que chose du monde.
Bels semblans me guida,
Que m dis que jauzida
N' aurai ses fallia.
Giraud de Borneil: Ab semblan.
Belle manière me guide, qui me dit que jouissance j'en aurai sans faute.
4. Gauzimen, Jauzimen, s. m., lat. gaudimonium, jouissance, plaisir, bonheur.
Quar m' agr' ops q' ab la novella flor
Uns novells jois mi dones jauzimen.
Aimeri de Sarlat: Quan si cargo 'l.
Car j'aurais besoin qu'avec la nouvelle fleur une nouvelle joie me donnât jouissance.
En pert tot jauzimen,
Tal desconort mi dona.
Peyrols: Manta gens.
J'en perds tout plaisir, tel découragement elle me donne.
Pos fui en vostra comanda
Ab petit de gauzimen.
B. Zorgi: Atressi com.
Depuis que je fus en votre service avec peu de jouissance.
Prov. Qui semena en pena,
Aquel cuelh en jauzimen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Qui sème en peine, celui-là recueille en plaisir.
ANC. CAT. Gaudiment, jausiment. ANC. ESP. Goziamento. IT. Godimento.
5. Gaudensa, s. f., jouissance, possession.
O d'autras gaudensas.
Tit. de 1291. DOAT, t. CLXXV, fol. 222.
Ou d'autres jouissances.
6. Gaus, adj., gai, joyeux.
Bel cors, plasent e gaus,
De totas beltaz claus.
Richard de Barbezieux: Altressi com.
Beau corps, agréable et joyeux, clef de toutes beautés.
CAT. Gosos. ESP. PORT. Gozoso. IT. Gaudioso. (chap. Gochós, gochosos, gochosa, gochoses.)
7. Gavios, adj., joyeux, content.
Gavios
Fora mot, s'ieu fos
Am vos.
Leys d'amors, fol. 123.
Je serais moult joyeux, si je fusse avec vous.
Home sanguinenc sompnia de causas gaviosas.
Eluc. de las propr., fol. 78.
Homme sanguin songe de choses joyeuses.
8. Gauzion, Jauzion, adj., joyeux, gai, heureux.
Un ric joy jauzion que n' ai.
G. Faidit: Hueimais tanh.
Une riche joie joyeuse que j'en ai.
Belha domna jauzionda.
B. de Ventadour: Tant ai mon.
Belle dame gaie.
Quar res ses vos no m pot far jauzion.
Berenger de Palasol: De la gensor.
Car rien sans vous ne me peut faire heureux.
9. Gaudire, Jauzire, adj., jouissant, joyeux, heureux.
No serai jauzire
De lieys ni de s'amor.
B. de Ventadour: Lanquan vey.
Je ne serai jouissant d'elle ni de son amour.
Ab vos reman, si m voletz far jauzire.
A. Sabata: Fis amicx sui.
Avec vous je reste, si vous me voulez faire joyeux.
S' ieu fos fals, enganans e traire
Encontr' amor, adonc for' ieu gaudire.
Jordan de Bonels: S'ira d' amor.
Si je fusse faux, trompant et traître envers amour, alors je serais heureux.
10. Gaudir, Gauzir, Jauzir, v., lat. gaudere, jouir, se réjouir, obtenir,
posséder.
Si m lais Dieus s' amor jauzir.
Arnaud de Marueil: A guisa de.
Si Dieu me laisse posséder son amour.
Dieus qu' el mon capdelha,
Si 'l play, me don jauzir.
B. de Ventadour: Lanquan vey.
Que Dieu qui gouverne le monde, s'il lui plaît, me donne à jouir.
Per els jau tal amia
Cui platz mos bes e ma joia.
Raimond de Castelnau: Ges sitot.
Par eux je possède telle amie à qui plaît mon bien et mon bonheur.
Una ves o mais m' en gausiria.
T. de Prévost et de Savari: Savaric.
Une fois ou plus je m'en réjouirais.
Part. prés. Ab los joyos deu hom esser jauzens.
H. Brunet: Cuendas razos.
Avec les joyeux on doit être se réjouissant.
S'ira d'amor tengues amic gauden.
Jordan de Bonels: S'ira d'amor.
Si tristesse d'amour tenait un amant se réjouissant.
De la mort de Terric fon el jauzens,
E la parlet e volc, e fo cossens.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 65.
De la mort de Thierry il fut se réjouissant, et l'ordonna et voulut, et fut consentant.
Subst. Quan mi mostretz vostra faisso,
Sobre totz jauzens fui joios.
Gavaudan le Vieux: Dezemparatz.
Quand vous me montrâtes votre façon, au-dessus de tous les jouissants je fus joyeux.
Part. pas. Er ai ieu joy e sui jauzitz.
G. Rudel: Belh m' es l'estius.
Maintenant j'ai joie et suis réjoui.
Toza, be 'n fora gauzitz.
Giraud de Borneil: L'autr' ier.
Jeune fille, bien j'en serais réjoui.
ANC. FR.
Signors, dist Floripars, or soiés tuit joiant.
Roman de Fierabras en vers français.
CAT. Gaudir, gausir, jausir. ANC. IT. Gaudire. IT. MOD. Gaudere.
(chap. Chalá, disfrutá. ESP. Gozar, disfrutar.)
11. Esjauzida, s. f., joie, réjouissance.
N' atent bon' esjauzida,
S' a lei platz que mos ditz acuoill.
Cercamons: Ges per lo.
J'en attends bonne jouissance, s'il lui plaît qu'elle accueille mes paroles.
12. Esgauziment, Esjauzimen, s. m., joie, jouissance, contentement.
Adoncs lur creys novels esjauzimens.
Peyrols: Tug miey cossir.
Alors leur croît nouveau contentement.
De gran alegrier et esgauziment.
Eluc. de las propr., fol. 161.
De grande allégresse et contentement.
ANC. FR. Autre n'avera de mei nul esjoïssement.
Roman de Horn, fol. 94.
13. Esjauzire, s. m., joyeux, content, heureux.
Qui m fos amics verais
Ni de mos bes esjauzire.
Giraud de Borneil: Ges aissi del.
Qui me fût ami vrai et joyeux de mes biens.
14. Esgauzir, Esjauzir, Ejauzir, v., réjouir, féliciter, applaudir.
No s deu hom per trop ben esjauzir,
Ni ja per mal hom fort no s desesper.
P. Rogiers: No sai don chan.
On ne se doit pour grand bien réjouir, ni jamais pour mal homme fort ne se désespère.
Quant que m fezes ejauzir,
Amors era m fai plorar.
Rambaud de Vaqueiras: Del rei d' Arago.
Combien que vous me fîtes réjouir, amour maintenant me fait pleurer.
Ieu no suy drutz, ni drutz no m fenh,
Ni nulhs joys d'amor no m'esjau.
Pierre d'Auvergne: Belha m'es.
Je ne suis amant, ni ne me feins amant, ni nulle joie d'amour ne me réjouit.
Qui s' esgau a l'ora qu' es destreis.
Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.
Qui se réjouit à l'heure qu'il est opprimé.
Qui honora son paire s'esjauzira de sos fils. Trad. de Bède, fol. 70.
Qui honore son père se réjouira de ses fils.
ANC. FR. Le père del juste esjoït en moi; cil que engendre le sage esjoïra en lui. Que ton père et ta mère esjoïssent yceluy que toi engendra.
Trad. du liv. des Proverbes, ch. XXIII, v, 24.
Il s'esjoïssoit forment des faiz et des biaus commencemenz de son fil.
Rec. des hist. de Fr., t. VI, p. 131.
Qu'on vante du soleil la chevelure blonde
De ce qu'elle esjouit tout l'enclos de ce monde.
Premières œuvres de Desportes, fol. 22.
Riens n'est fors l'or qui l'avare esjouysse.
J. Marot, t. V, p. 202.
Ces nouvelles esjouirent fort Galba.
Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Galba.
14. Congauzir, v., congratuler, féliciter.
Can viron Jaufre venir,
Van lo mantenen aculhir
E congauzir et abrassar.
Roman de Jaufre, fol. 49.
Quand ils virent Jaufre venir, ils vont sur-le-champ l'accueillir et féliciter et embrasser.
Ab cal se poiria congauzir e lauzar
Del ben e del servizi.
Izarn: Diguas me tu.
Avec lequel il se pourrait réjouir et louer du bien et du service.
Fig. Vertatz la vol, dreytura la congau.
P. Cardinal: Caritatz es.
Vérité la veut, droiture la congratule.
- Approuver.
Non es plazens a Dieu, ni o congau.
G. Fabre de Narbonne: Pus dels.
N'est pas agréable à Dieu, ni ne l' approuve.
16. Joi, Joy, s. m., joie, plaisir, bonheur.
Totz temps sec joy ir' e dolors,
E tos temps ira jois e bes;
E ja non crey, s' ira non fos,
Que ja saupes hom jois que s'es.
B. de Ventadour: Ja mos chantars.
Tristesse et douleur suit toujours joie, et joie et bonheur toujours tristesse, et je ne crois pas, si tristesse ne fût, que jamais on sût ce que c'est que joie.
Vos etz lo meus joys premiers,
E si seretz vos lo derriers.
B. de Ventadour: Pel dols chant.
Vous êtes le mien premier bonheur, et aussi vous serez le dernier.
Belha domna, on que siatz,
Joys sia ab vos, e joy aiatz.
Peyrols: Atressi.
Belle dame, où que vous soyez, que bonheur soit avec vous, et que vous ayez bonheur.
Loc. fig. Ilh m' es de joy tors e palais e cambra.
A. Daniel: Lo ferm voler.
Elle m'est de joie tour et palais et chambre.
ANC. IT.
Und' ogni gioi per me son vane e voite.
Pannucio del Bagno, canz. 47.
Voyez d'autres exemples dans les notes sur Guittone d'Arezzo, p. 231 et 171.
ANC. CAT. Joi.
17. Joia, s. f., joie, bonheur.
Cui platz mos bes e ma joia.
Raimond de Castelnau: Ges sitot.
A qui plaît mon bien et mon bonheur.
Loc. En menan gran joia. V. de S. Honorat.
En mènent grande joie.
Adv. comp. De totas partz y venron a gran joya.
Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.
De toutes parts y vinrent à grande joie.
- Présent, cadeau, joyau, joujou.
Costuma es e cortezia de noble espos, can ve a sa espoza, que li aporte de sas joyas e de sos dos. V. et Vert., fol. 45.
C'est coutume et courtoisie de noble époux, quand il vient à son épouse, qu'il lui apporte de ses joyaux et de ses dons.
Vay li dar grantz joias e deniers e cavalls. V. de S. Honorat.
Va lui donner grands cadeaux et deniers et chevaux.
S'en era fort enamoratz e l'avia mandatz sos messages e sas joias.
V. de Raimond de Miraval.
S'en était fort enamouré et lui avait envoyé ses messages et ses présents.
Deron joias a Maria...
Al enfant deron tres besanz
Per semblant de joias d'enfanz.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Donnèrent cadeaux à Marie... A l'enfant donnèrent trois besans par manière de joujoux d'enfants.
ANC. CAT. ESP. Joya. PORT. Joya, joia. IT. Gioia. (chap. Joya, joyes.)
18. Joyel, Joell, s. m., joyau.
Vos devetz autreiar...
Bon' amor ambeduy,
E que prendatz de luy
Joyels, e 'l de vos.
Amanieu des Escas: En aquel mes.
Vous vous devez octroyer... bon amour tous les deux, et que vous preniez de lui joyaux, et lui de vous.
An menesprezat nossas e totz ajustamens carnals e los joells e totz los paramens mundas. V. et Vert., fol. 96.
Ont méprisé noces et tous ajustements charnels et les joyaux et toutes les parures mondaines.
ANC. FR. Chapel, anel, fermail, çainture
Ou joel de bele faiture.
Roman de la Rose, v. 9810.
CAT. Joyell. ESP. Joyel. IT. Gioiello.
19. Jais, s. m., joie.
Enans l'ira venra 'l jais.
Giraud de Borneil: Quan branca.
Avant la tristesse viendra la joie.
Per Dieu, no s fraingna nostre jais.
Rambaud d'Orange: Entre gel.
Pour Dieu, que notre joie ne se brise.
Tota gen crestiana...
Volgr' agues tan de jai
Cum ieu, ses fencha vana.
B. de Ventadour: Quan la doss' aura.
Toute gent chrétienne... je voudrais qu'elle eût autant de joie que moi, sans feinte vaine.
20. Joyosa, s. f., Joyeuse.
On appelait ainsi l'épée de Charlemagne. Par extension on donna ce nom à d'autres épées.
Consec lo prince en sa rota,
Joyosa dintz lo cor li bota.
V. de S. Honorat.
Poursuit le prince dans sa déroute, Joyeuse dans le corps lui met.
ESP. Joyosa (nombre de la espada de Carlomagno.)
21. Jai, adj., joyeux.
Qui jais non es, com chantara?
Pistoleta: Manta gent.
Qui n'est pas joyeux, comment chantera-t-il?
No m puesc mudar no m sovena
D' un' amor don ieu sui jays.
Arnaud de Marueil: Belh m' es quan.
Je ne puis changer que je ne me souvienne d'un amour dont je suis joyeux.
22. Joyos, adj., joyeux.
Del altrui joy sui joyos.
E. Cairel: Si cum selh.
De la joie d'autrui je suis joyeux.
Pus lo dous temps ve jogan e rizen,
Guais e floritz, joyos, de bel semblan.
H. Brunet: Pus lo dous.
Puisque le doux temps vient jouant et riant, gai et fleuri, joyeux, de belle apparence.
ANC. FR. Li dus si fu joios é liez.
Roman de Rou, v. 11470.
Et cil s'en fait *jolox et liez.
Fables et cont. anc., t. II, p. 157.
Cum joiose chose.
Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 132.
CAT. Joyos. IT. Gioioso.
23. Joyosamen, adv., joyeusement.
Mas ieu chan joyosamen.
Gaubert, Moine de Puicibot: Si res valgues.
Mais je chante joyeusement.
Per qu' el recipio joyozament. Eluc. de las propr., fol. 77.
C'est pourquoi ils le recevaient joyeusement.
24. Conjoissensa, s. f. jouissance, délectation.
Bonaurada vida es conjoissensa de Deu. Trad. de Bède, fol. 37.
Vie bienheureuse est jouissance de Dieu.
25. Conjoir, v., fêter, affectionner, savourer, goûter.
Cel que cosjois et ama lo liam de charitat, deu chaptener sa lengua de mal dire.
Si cum aurelia non conjois vianda. Trad. de Bède, fol. 21 et 43.
Celui qui affectionne et aime le lien de charité, doit maintenir sa langue de mal dire.
De même que l'oreille ne savoure pas aliment.
ANC. FR. Li rois Gontranz l' acola et le conjoï moult longuement.
Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 222.
Li rois les conjoit et acole.
Roman du Renart, t. III, p. 235.
Il fut moult conjoï des habitans.
Monstrelet, t. II, fol. 157.
26. Gai, Guai, adj., gai, joyeux, riant.
Mout ai estat cuendes e gais.
Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.
Moult j'ai été gracieux et gai.
Quar mos amics es lo plus guais,
Per qu'ieu sui cuendeta e guaia.
La Comtesse de Die: Ab joi et ab.
Car mon ami est le plus gai, c'est pourquoi je suis accorte et gaie.
Ab son gay e leugier
Vuelh far gaya chanso,
Car de gaya razo
Son mieu gay cossirier.
Albertet: Ab son.
Avec air gai et léger je veux faire gaie chanson, car de gai sujet sont mes gais pensers.
Loc. Aissi m sol amor e domneis
Tenir gai, coma l'aiga 'l peis.
Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad.
Ainsi a coutume amour et courtoisie de me tenir gai, comme l'eau le poisson.
ANC. CAT. Gay. IT. Gaio.
27. Sobregais, adj., très gai.
La sobregaya companhia.
Leys d'amors, La Loubère, p. 17.
La très gaie compagnie.
28. Guayamen, adv., gaîment.
Tan mi plai la guaya sazos
Que vei guayamen comensar.
Pons de Capdueil: Miels qu'om no pot.
Tant me plaît la gaie saison que je vois gaîment commencer.
ANC. CAT. Gayament. IT. Gaiamente.
29. Gayeza, Guaieza, Gaeza, s. f., gaîté, contentement, allégresse. Guaieza e fina beutatz
Estan ab lieys nueg e dia.
Giraud de Salignac: Per solatz.
Gaîté et pure beauté sont avec elle nuit et jour.
Mout bas fora meza
Valors,
Deportz e guayeza,
Si no fos amors.
Peyrols: Quora qu'amors.
Moult bas serait mise valeur, amusement et gaîté, si ne fût amour.
Loc. Me ten en tal gayeza,
La franca res, que en pur gaug me banh.
J. Estève de Béziers: Aissi cum.
Me tient en tel contentement, le franc objet, que je me baigne en pure joie.
ANC. CAT. Gaieza, gaeza. IT. Gaiezza.
30. Gaiada, s. f., plaisanterie, moquerie.
Ieu vei soven per gaiada
Recebre gran coltelada.
Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.
Je vois souvent pour plaisanterie recevoir grande estafilade.
(N. E. Cualquiera conocerá el gay saber, la poesía provenzal, occitana.)
Gaunha, s. f., ouïe de poisson, amygdale.
Han pulmo o qualque re en loc de polmo, cum... peyshos gaunhas, ab las quals atyro ayre. Eluc. de las propr., fol. 231.
Ont poumon ou quelque chose au lieu de poumon, comme... poissons (ont) ouïes, avec lesquelles ils attirent l'air.
IT. Gavigne. (ESP. Agalla, agallas; chap. Agalla, agalles.)
Gauta, s. f., joue.
Pustella en la gauta.
A. Daniel: Autet e bas.
Abcès en la joue.
Aquilh que son ferit en una gauta devon tener l'altra aparelhada.
(chap. Aquells que son ferits a una galta deuen tindre l'atra preparada : aparellada. Pun 2: Galtada, galtades; bufetada, bufetades.)
Regla de S. Benezeg, fol. 25.
Ceux qui sont frappés sur une joue doivent tenir l'autre apprêtée.
(N. E. ESP. literal: Aquellos que son heridos en una mejilla deben tener la otra aparejada, preparada.)
- Bouche, mâchoire.
Amors m' afrena la gauta.
A. Daniel: Autet e bas.
Amours m'enfrène la bouche.
Venquet en ferentz
Ab una gauta d'asne, mil payans enfugentz.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Vainquit en frappant avec une mâchoire d'âne, mettant en fuite mille païens.
CAT. Galta. IT. Gota. (chap. Galta, galtes; no digáu mejilla, mejilles; carrillada, carrillades.)
Sur le mot gota, le dictionnaire d'Alberti dit:
Voce tolta dal provenzale gauta.
2. Gautada, s. f., soufflet.
Mas qui m vol donar gautada. Brev. d'amor, fol. 64.
(chap. Pero qui me vol fotre (doná) una galtada, bufetada.)
Mais qui me veut donner soufflet.
Venc, e donec li una gran gautada.
Hist. abr. de la Bible, fol. 61.
Vint, et lui donna un grand soufflet.
Pueys en la cara de grans gautadas.
Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur.
Puis sur la face de grands soufflets.
ANC. CAT. Galtada. ANC. IT. Gautata. IT. MOD. Gotata. (chap. galtada, galtades; bufetada, bufetades.)
Le dictionnaire d'Alberti porte:
Alcuni antichi dissero anche gautata, che è maniera provenzale.
3. Gauteiar, v., souffleter.
Lo gauteiero, e lhi escupiro e la cara.
(chap. Lo van galtejá, abufetejá y lo van escupiñá a la cara. A Nostre Siñó.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 108.
Le souffletèrent, et lui crachèrent sur le visage.
Part. pas. Gauteiatz et escopitz. Contricio e penas ifernals.
(chap. Galtejat, abufetejat, y escupiñat.)
Souffleté et conspué.
Gavarer, s. m., ronce, buisson.
Non cuelh hom figas en espinas, ni razim en gavarer.
(chap. No cull hom : se cullen figues a les espines, ni raím a les romigueres; gavarrera, gabarrera.)
Trad. du N.-Test. S. Luc, c. 6.
On ne cueille pas figues sur épines, ni raisin sur ronce.
CAT. Gavarrera. ESP. Gavanco (zarza, zarzamora)
(chap. Picaesquenes; gavarrera, gabarrera, gavarreres, gabarreres, garrabera, garravera, garraveres, garraberes; romiguera, romigueres.)