CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.

Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.

A lo que Guiscardo sol va contestá:

- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.

Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.

Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:

- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.

Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:

- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.

Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:

- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.

Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:

- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.

Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:

- Quedéutos en Déu, que yo men vach.

Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona

Giraud de Borneil. Aquest terminis clars e gens,

Giraud de Borneil.

Aquest terminis clars e gens, 

Qu'es tan deziratz e volgutz, 

Deu esser ab joy receubutz, 

E quasqus en sia jauzens,

Quar ven estatz 

Ab sas clartatz; 

A cui non platz 

Jois ni solatz, 

Non es amatz 

Ni amaire.

Era m melhura mos talens 

Pel joy, quar issem a la lutz, 

Que totz lo deportz e 'l desdutz 

Covens qu' esta sazon comens,

Pos vey los pratz

E 'ls boys foillatz;

E vuelh sapchatz

Per amistatz

Suy envezatz 

E chantaire.

Mos cors es pus gays e jauzens,

Quar m' es us messatgiers vengutz

Que m retray d' un' amor salutz

Don mi ven joys e jauzimens;

Si 'n suy estatz

Lonc temps iratz,

Desacordatz,

D'amor sobratz,

Ar puesc assatz

De joy faire.

Mout es grans la proez' e 'l sens

Qu' il a, que fis sabers l' adutz,

Qu'anc non fon per lieys mantengutz

Erguelhs, ni no 'l passet las dens; 

Qu' umilitatz,

Don es cargatz

Sos cors prezatz,

La ten en patz

E 'l digz parlatz

E non gaire.

Sobre totz bos ensenhamens

Aitan fort es sos pretz crezutz, 

E 'l sieus sens per melhor tengutz,

Ni ja no l' en er fag contens,

Qu' ilh a puiatz

Los aussors gratz;

Qu' alhs pus senatz

Es, so sapchatz, 

Greus la meitatz 

A retraire.

Domna, mos pes e mos entens 

E totz mos respietz es cazutz, 

Et en vostra merce vengutz, 

E prenda us de mi chauzimens,

Qu' ieu sui d' un latz

Pel col lassatz,

A vos donatz

Et autreiatz, 

Quar tant eratz 

De bon aire. 

Domna, volhatz 

Que mos pensatz 

Sia vertatz, 

E, s' a vos platz, 

Ma volontatz 

M' en esclaire. 

A penas sai comensar

Un vers que vuelh far leugier;

E si m' ai pessat des ier 

Qu'el fezes de tal razo 

Que l' entenda tota gens, 

E qu' el fassa leu chantar, 

Qu' ieu 'l fas per plan deportar. 

Be 'l saupra plus cubert far, 

Mas non a chans pretz entier

Quan tug non son parsonier,

Qui que s n' azir, mi sap bo 

Quant aug dire per contens 

Mo sonet rauquet e clar,

E l' aug a la font portar.

Ja plus volrai clus trobar,

Non cug aver mon parier,

Ab so, que ben ai mestier

A far una leu chanso;

Qu' ieu cug qu' atrestan grans sens

Es, qui sap razon gardar,

Cum dels motz entrebescar. 

D' als m' aven a cossirar

Qu' ieu am tal que non enquier:

Per so quar del cossirier

Sai be que s fa mesprezo, 

Que farai? qu' us ardimens 

Mi ven qu' ieu l' an razonar, 

E paor fai m' o laissar. 

Ben lo i volria mandar, 

Si trobava messatgier: 

Mas si 'n fas autrui parlier 

Ieu tem qu' ella m n' ochaizo; 

Quar non es ensenhamens 

Qu' om ja fass' autrui parlar

D'aisso que sols vol celar.

Tant be m saup lo cor emblar 

La beutat e 'l pretz sobrier

Que gran batailla 'n sufier,

Car no i vauc ad espero;

Pueis m' en ven us espavens 

Que m' en fai dezacordar, 

E mon ardimen bayssar.

Ges no la puosc oblidar, 

Tan mi fai gran dezirier! 

Ieu vuelh pietz qu' a mon guerrier

Selui que d' als me somo,

Quar lai es mos pessamens,

E miels no m pot solassar 

Sol que m lays de lieys pessar.

Cossiriers m' en es guirens

Qu'anc ren tan no m puoc amar

Pus la vi, ni tener car.

___

Si per Mon Sobre Totz no fos

Que m ditz qu' ieu chant e sia gays,

Ja 'l suaus temps, quan l' erba nays, 

Ni pratz, ni rams, ni bosc, ni flors,

Ni durs senhers, ni van' amors, 

No m pogram metre en eslays:

Mas d' aisso m tenc ab lui 

Que, pos joys falh e fui, 

Merma pretz e barnatz; 

E pois las poestatz 

S' estraigneron de jay, 

De quan que 'l piegers fay

No fon per mi lauzatz;

Qu'aissi m suy cosseillatz, 

Que nulh ric non envey 

Que trop mal senhorey.

Selha vetz era 'l segles bos 

Quan per tot aondava jays, 

E selh grazitz on n' era 'l mays, 

E pretz s' aveni' ab ricors: 

Ar appell' om pros los peiors 

E sobrier selh que pieitz s' irais;

E selh que mais adui,

Cum que s pot, del autrui, 

Sera plus enveiatz. 

De que m tenh per forsatz, 

Qu'om d' avol plait savay

Cuelha bon pretz veray

Don degr' esser blasmatz

E vos, quar non pessatz 

Si s tanh qu' om pretz autrey

A sel que lag feuney.

Mal fon capdelada razos

Des qu' om tenc per pros los savays,

E 'ls francs e 'ls cortes e 'ls verays

Razonet hom per sordeiors;

E moc la colpa dels aussors

Quant de vers brezillet ni frays,

Qu' eras no sai per cui 

Tol hom l' onor selui

Que n' era adreit cazatz; 

E si 'ls encoreillatz 

Diran que ben estay;

Mas selh qu' ieu no diray, 

Sera trop miells armatz; 

E pueis si us embarjatz

De pretz ni de domney,

Mens avetz el conrey.

Ieu vi qu' om prezava chansos,

E que plasia tresc' e lays,

Mas eras vei, pus que hom s' estrays

De solatz ni de fagz gensors,

Ni l' afars dels fis amadors

Se viret de dreit en biays, 

Que totz devers defui; 

Que ja s' om se deblui 

Las carns ni 'ls vis ni 'ls blatz, 

E s' el acompanhatz, 

A pretz non o tenray, 

Ni crezutz non seray; 

Mas no m segra 'l peccatz, 

Que lai val pauc rictatz 

Qui la men' a desrey,

Ni dreg non sec ni ley.

Er aug del rey qu' era plus pros

E plus valens en totz assays 

De totz selhs que vianda pays, 

Que sobret meians e majors, 

E crec sos pretz e sas honors, 

E non temia afan ni fays,

Que si lo planhon dui, 

Lo ters lor o destrui;

Que m par mal ensenhatz, 

Qu' ieu non cug qu' anc fos natz, 

De Karlemagn' en say, 

Reys per tant bel essay

Mantengutz e prezatz;

Mas ja leu non crezatz

Qu' afars tan mal estey

Qu' esems lo plaignon trey.

E que val doncs bella faissos, 

Ni grans poders qu' aissi s' abays!

E ja passava part Roays

Lo noms e 'l pretz e la paors,

Entr' els pagans galiadors 

Qu'anc us sols areire no 'ls trays;

Per que falh qui s desdui,

Pus aissi leu s' esdui

So qu' om plus vol ni'l platz, 

De qu' ieu tenc per grevatz 

Selhs que mais podon say, 

Si non adobon lay, 

Quan camjaran rictatz, 

Qu' aian qualque solatz

De lur gran galaubey 

Denant lo maior rey.

Qu' el trefas segles enveios 

Dona piegz, s' elh que plus s' atrays

Non a suenh mas qu' el cors s' engrays,

E fassa cum que s pot son cors,

E l' arma pert ses lo socors

De lui cui sos covens a frays;

Qu'om tan gen no s' estui 

Ni no s serra ni s clui

De belhs murs dentelhatz,

Quan sera lai passatz 

Al port on no s' eschay 

Qu'om merme son esmay, 

Totz non sia ensarratz; 

Per qu' es conseills senatz

Qu'om de sai se castey

Que sos tortz lai no 'l grey.

___

S'es chantars ben entendutz, 

E sofrirs pretz e valor, 

Per qu' es lag de trobador, 

Des que son chans er saubutz, 

Qu'el eis en sia lauzaire? 

Que ben pareys al retraire 

Si 'l n' eschai blasmes o laus.

E bos pretz reconogutz

Dur' ades d' una color, 

Si 'l senhers gara com cor, 

Qu'aissi sera greu vencutz; 

E qui fort es rabinaire

No sap ni no s pot estraire 

Qu' ans termini non repaus.

E bon' amistatz de drutz, 

Qui la noyris ab temor,

Fa bon frug e bona flor,

Quan quascus n' eschai salutz; 

E no us aizinetz gabaire

Si a ren fatz fis amaire,

Ans cove francs e suaus.

Qu' ieu ai d' amadors vistz nutz,

Pus i feron gabador; 

Quan guerra sors entre lor, 

Lo gabars es remazutz

Escarnitz; sobregabaire, 

Dins o defors son repaire,

A pejor perilh que naus.

Lo vers auzitz e mogutz 

Coma de bon trobador;

Pueis revertis en error

Lo chans quant era saubutz; 

Qu'us s' en fasia clamaire 

Dels ditz don autr' era laire, 

Com fes de la gralha paus.

Rics savis decazegutz 

Pus foron larc donador,

Quar per agrey de folhor,

Remania lur pretz nutz: 

E cui sens non es guidaire

No sap ni pot a cap traire,

Ans par a la fin bertaus. 

E ieu que sai sui vengutz, 

Bos reys, per vostra valor, 

E no i muov a comtador, 

Mas del vers, quant er saubutz, 

Ves lo vostr' entier veiaire; 

Quar sai que ns es guitz e paire 

De pretz e tenetz las claus.

E creys vos ades vertutz,

Cui que s vir de dreit en quaire;

E Dieus, si 'l platz, la us esclaire

Qu' ie us am servir, e non aus.

___

Lo douz chans d' un auzelh 

Que chantav' en un plays

Me desviet l'autr'ier

De mon camin, e m trays,

E justa 'l plaissaditz, 

On fon l' auzels petitz, 

Planhion, en un tropel, 

Tres tozas en chantan,

La desmezur' e 'l dan

Qu'an pres joys e solatz; 

E vengui plus viatz

Per miels entendr' el chan,

E dissi lur aitan: 

“Tozas, de que chantatz

O de que vos clamatz?”

E cobret son mantelh

La maier, que sap mays, 

E dis: “D'un encombrier

Que mov dels ricx savays,

Per qu' es jovens delitz, 

Qu'aissi cum proez' es guitz

Ab bon pretz, qui 'l capdel

E 'l creis e 'l par enan,

Aissi son a son dan 

Li peior dels malvatz;

Que si vos alegratz,

Ni 'n faziatz semblan,

Ilh vos aguisaran

Cum ja joys non aiatz,

Si dels non etz privatz.”

- “Toza, ges tan isnelh

No son vas bos assais

Cum foron li premier 

Quant aondava jais, 

E chantz era grazitz, 

Qu' ieu eys en sui marritz, 

Quar no trop qui m' apelh, 

Ni m queira ni m deman; 

Ans fui raubatz ogan 

Entre tres reys prezatz,

Si que l' us dels regnatz

M' o vai contrarian; 

E parec al ferran

Que m' era gen donatz,

E m fon mal prezentatz.” 

- “Senher, d' avol fardelh 

Se carg' e d' avol fays

Qui rauba soudadier,

Ni s' en vest ni s' en pays;

E 'l luecs es plus aunitz 

On el es aculhitz. 

Aital lairon fraidelh 

Plen de mal e d' engan,

Si ja 'l sofre ni 'l blan

Nulh' auta poestatz,

Greu pot esser honratz;

Que ben leu se diran 

Cylh que non o sobran 

Qu'elh eys n' es encolpatz

O 'l n' eschai la meitatz.”

- “Amiga, el temps novelh 

Solion esser guays;

Ar no vol hom vergier

Entro qu' el frugz l' engrays,

Ni non platz chans ni critz; 

Totz lo mons es marritz, 

E plus li jovenselh 

Que nulh conort no fan; 

Qu' ieu vi que per un guan, 

Si lor fos enviatz, 

Se mesclav' us barnatz

Que durava tot l' an;

Ar vos escondiran 

Lur drusas amistatz,

Pus qu'en folh pretz triatz.”

- “Senher, li fort castelh, 

Don la maleza nays,

E 'l mur e li terrier

De tort e de biays

An tolt dos e convitz, 

Quar non es hom garnitz 

Si non fai manganelh 

Que pas sobre l' anvan, 

D'on ira s pueis cridan 

Us vilas enrabiatz: 

Tota la nueg velhatz, 

Qu' ieu ai auzit mazan! 

Et adonc levaran , 

E vos, si non levatz, 

Seretz n' ocayzonatz.” 

- “E que m val si m revelh, 

Amiga, ni m' irays? 

Cuiatz vos qu' elh derrier

Se metan en eslays

Per aitals colps petitz?

Ni joves endurzitz, 

Pus qu' el tira la pelh, 

Se veynha melhuran

Per pauc colp de verguan,

Ni que s fassa vezatz?

Qu'us vers pros hom prezatz, 

Ses domna pars un an,

Duptara pueis l' afan,

E tenra s per greviatz

Si ja re il demandatz.”

- “Si 'l senher de Bordelh, 

Amics non sofr' el fays,

E no s da cossirier 

C'om del tot non abays,

Lo mons fos totz peritz; 

Que pois joys es falhitz

Re 'n tot l' als non espelh 

A bon pretz benestan,

Ni ja lay non iran

Ni jois ni fes ni patz;

Qu'el senher regna iratz, 

Qu'a luy s' azesmaran 

Cilh qu' entorn luy seran; 

E pus que joys li platz

Alegro s' en totz latz.”

- “Toza, ieu m' irai laissan

De chantar mays ongan

S'a mon Sobre Totz platz,

Que non sui enastratz.” 

- “Senher, li dui Bertran

Say be que vos diran

Que us etz mal cosselhatz,

Si del chan vos laissatz.” 

- “Toza, totz deshonratz 

Es qui ama desamatz.”

___

Al honor Dieu torn en mon chan

Don m' era lonhatz e partitz,

E no mi torna braitz ni critz

D' auzels ni fuelha de verjan,

Ni ges no m' esjau en chantan,

Ans sui corrossos e marritz,

Qu'en mainz escritz

Conosc e vey

Que podera pechatz,

Per que falh fes, e sors enequitatz.

E cossir mout meravelhan

Com s' es lo segles endurmitz,

E com ben seca la razitz

E 'l mals s' abriv' e vai poian,

Qu' er a penas prez' om ni blan

Si Dieus es anctatz ni laiditz,

Qu' als Arabitz

Traitors, sens ley, 

Reman Suria en patz,

E sai tenson entre las poestatz.

Mais pero ges non es semblan 

Qu'om valens d' armas ni arditz, 

Pos c'a tal coch' er Dieus falhitz, 

Ja sens vergonha torn denan; 

Mas selh qu' aura pres d' autrui bran

De grans colps, e del sieu feritz,

Er aculhitz,

E de son rey 

Si tenra per pagatz, 

Qu'el non es ges de donar yssarratz. 

E pus de cor e de talen 

Dona poder Sans Esperitz, 

E 'l lonha qu' om no si' aunitz

Del Diable qu' es plen d' enjan,

Esquivan silh qu' ab Dieu iran,

Qu'us de sa forsa non s' iritz,

Qu'a penas vitz, 

Per gran desrey

De vairas voluntatz, 

Grans chauzimens venir, ni de manhs latz.

Mas des que seguem tuit un ban,

E chascus vol esser grazitz, 

Qui mais pot, plus s' i afortitz; 

Qu'aissi sapchan que venceran: 

E sels ajudon que no i van

Per que Dieus sia mielhs servitz;

Pero so ditz 

Qu' usquecx abney

So qu' el mon plus li platz, 

E 'l segua nutz, qu' el sai venc despolhatz. 

A! caitiva gen! que diran 

Quant el remembrara 'ls ublitz, 

E volra comte dels petitz, 

De cels qu' er non l' ajudaran? 

Veiretz ben que razon rendran

De quan qu' els aian senhoritz, 

E ja lor guitz, 

Fe que vos dey, 

Qu'els auran mal guidatz,

No lor faran ni conortz ni solatz.

Ben sapchatz que m peza del dan,

Mas per l' anta m suy esbaitz, 

Qu'els trefanetz, menut vestitz, 

Que Dieu ni ley ni ben non an,

Fassan sobre nos so que fan,

Que lag nos an envilanitz;

Qu'anc non ausitz 

En tal agrey,

Del temps que Dieus fo natz, 

Tan gran perilh que tan leu fo portatz.

Pero, si vauc solatz cobran 

Que m' eran lonhatz e partitz,

E mos vers es en joi finitz

Qu'era comensatz en ploran,

Des que las ostz qu'en aug qu' iran

E 'l socors dels reys es plevitz;

Mal er bailitz, 

So vos autrey, 

Soudans o amiratz

Quant ilh venran, si no son d' els loynhatz.

El coms Richartz es ben garnitz,

Et a 'ls sieus aizitz,

Qui que 'l n' envey;

Aitals afars me platz

Que ben es grans, e sia 'n Dieus grazitz.

___

A ben chantar 

Coven amars

E locs e grazirs e sazos; 

Mas, s' ieu n' agues dels quatre dos,

Non cug qu' els autres esperes:

Que locs mi dona joi ades 

E la sazos de qu' ieu sui gais; 

Que ges lo temps, quan l' erba nais, 

Si ben s' agensa fuelha e flors,

Tan no m' ajud' en mon chantar

Cum precs e grazirs de senhors. 

E per amar

Fon ja chantars

Grazitz, e pretz prezatz pels pros, 

E fon que sol la sospeissos, 

Ses autre pro qu' om hi cuides, 

Ensenhava qu' om s' enanses 

Vas totz los benestars d' eslais,

E que s penes, en mans assais, 

Cum li cregues pretz e valors, 

E que s chauzis de mescabar, 

E il fos vils senhorils honors.

Era no m par

Que chastiars 

Mi valgues ni clams ni tensos,

Pero no m cuich qu' anc Amors fos 

Plus fina, s' amadors trobes, 

Que, qui per dreg la razones, 

Ades se meillura e val mais: 

C'aissi, cum par fina als verais, 

Sembla trefana als trichadors, 

E lor engans fa 'l nom camjar,

Que, pus falh, non es fina Amors.

De castiar

Me suy tan pars

Que pro vetz n' estau cossiros,

Que vey qu' ab ponher d' esperos 

Non puesc tan far que joi cobres: 

Pero, si sos ditz averes, 

Mos Bels Senhers, l' ira e l' esmais,

Qu' ieu n' ai sofert, mi fora jais

E forsa e valors e socors; 

E deuria s' en plus coitar,

Car no 'n deman ni 'n vuelh d' alhors. 

E s' ieu de far

Li fos avars 

Don m' agues mandat ni somos,

Assatz l' aportera razos 

Que ja covens no m' atendes; 

Mas, s' ieu li sui verais, penses 

Si s tanh que s volva ni s biais; 

Que la bona esperansa m pais 

E m' acompanha ab cantadors 

E m' a faitz solatz recobrar, 

Don m' era totz loignatz de cors.

E ges d' avar

No m par afars,

Des que trebaills ni messios

No m tolh qu' ieu no sia joios; 

Qu'anc no parec que ben ames 

Cela cui joi non agrades;

Qu'anc sens ni poders, que joi bais,

No m' agradet ni no m' atrais.

Mal aia irada ricors!

E qui que apel trop pensar

Saber, ieu dic qu' ans es follors.

A merce ar

Taing mercears

E franquesa als francs amoros, 

E contra 'ls sobriers orgoillos

Orgoills e mals, que si s gardes 

Dona al traspas, ans qu' el passes, 

Ja vils ni sobriers ni savais

No il plagra, que no il taing s' apais

En tal obra don desonors 

Li remazes, s' a rasonar 

S' avenia entr 'els amadors.

Senher, sobre totz de colors

Son li drap, e qui 'ls sap triar

Falh, si compra los sordeiors.

___

Ben es dregz, pos en aital port 

Nos a nostre Senher trames, 

Qu'ab joi l' en referam merces, 

E chascus ponhe, ab plans esfortz, 

Qu'elh sia lauzatz e grazitz 

Tant adreg guitz, 

Cui terr' e mars e pluei' e vens

Serv e sap esser obediens; 

E qui 'l ten car, 

Ben pot esser fis qu' ai paguar 

Venra centismes gazardos; 

Ja 'l servizis non er tan bos.

E pos sabem qu' anc no fes tort 

Ni fara d' aisso que ns promes, 

Ans en sec ades maiers bes, 

Pro deu valer nostre conortz; 

Quar sel qu' els defragz e 'ls frunitz

E 'ls mal noiritz 

Acuelh, e 'ls fai viure jauzens, 

Be m sembla que 'ls rics penedens

Vuelha logar, 

Si 'l cors e l' obra venen par, 

Trop mielhs qu' els forfaitz sofraitos,

Quar mais val lor confessios.

Per que s degra 'l plus rics plus fort

Esforsar qu' om mais li plagues, 

Pois gens garnirs ni bels conres

Ni cortesia ni deportz

No 'l notz, des que Sanhs Esperitz

Hi met razitz;

Ni ja per sos bels garnimens,

Pueis qu' es cortes et avinens,

Non deu doptar

Que nostre Senhers desampar

Los plus gent tenens ni 'ls plus pros,

Si non lur notz autra razos.

Ni non crei qu'en l' adreit deport,

Si 'l cor non falsa ni la fes,

Que si' aissi jujatz ni pres

Qu' al cor no 'l venga bos acortz

Selh que non sap esser maritz;

Qu'el cors me ditz:

Tan vau treballatz e temens,

Non puesc suffrir que non comens

Un sol chantar,

Ab que cujava remembrar

Los avols rics de valor blos,

Per qu' es falhitz condugz e dos.

E si non fos qu'en al m' acort

Don m' aven a pensar manes, 

Anc non foron pieitz escomes,

E mais m' atendera 'l plus fortz,

Per qu' es jois e jovens aunitz

E pretz faiditz,

Ses ajud' e ses benvolens;

Qu' aissi cum fo 'l comensamens

De joi menar 

Pels plus rics, ar lo fan baissar,

Tan paucs n' i a de coratjos

De far honradas messios. 

E qui pogues tarzar la mort 

Un jorn o dos que non vengues 

Ben estera qu' om conquezes, 

E non fora tan autz lo tortz; 

Mas ieu cre qu' anc sellui non vitz

Qui 'n fos auzitz, 

Cui vizis ni sabers ni sens

Ni manentia fos guirens

D'un mot parlar;

Don puesc ieu segur afizar

C' uei non son tan bellas meissos

Cum d' aver pretz entr' els baros.

E pos, per saber ni per sort,

Reys ni ducs ni coms ni marques

Non viu lo menor jorn del mes,

Com er del aver? metrem tortz,

Qu'elh no 'l falh tro qu' el er falhitz;

E l' avol critz

Renha e mostr' a mantas gens,

Las obras e 'ls captenemens,

E 'ls fai blasmar;

Per que s deuria suenh donar

Totz hom, mentre n' es lezeros,

Que no 'l remazes mal ressos.

Laissem estar las avols gens,

Qu'aissi s tanh a far als valens,

Que trop es greu d' els a parlar,

E pensem dels Turcs orgullos

Cum lur avols leys chaia jos.

___

Jois sia comensamens

E fis, ab bon' aventura, 

D'un nou chan qu' era comens;

Quar sobravinens 

Es e bona ma razos;

De far chansos 

Sol hom dir qu' es falhimens; 

Ar es bes e chauzimens

Qu' usquecx chan,

E digu' e mostr' en chantan

Quan ric gazardon aten

Sel qu' a Dieu ser bonamen.

Per qu' ieu, que n' er' alques lens,

Non tenc, per man d' escriptura,

Qu' al chantar non torn jauzens,

Tan mi sembla gens

E fis lo mestier, qu' ab sos

Vuelh far sermos

E precs contra 'ls noncalens, 

Cui cors falh enans qu' argens;

Per qu' estan

Qu' al servizi Dieu non van

De pagans e d' avol gen 

Deslivrar lo monimen.

E qui, dels fals mescrezens, 

Non pensa ni s dona cura 

Quom caia lor ardimens,

Viu cum recrezens; 

Que mielhers luecs cre non fos

D' esproar los pros,

Qu' armatz de bels garnimens, 

Sobre los destriers correns,

Conquerran 

Benenans' e valor gran, 

Don seran pueis viu manen,

E si moron eyssamen.

Mas que val esbaudimens

Al cor, s' el cap s' en rancura?

Ni que val forsa ni sens,

Quan non es parvens? 

Dieus, qu' es lo cap e la cros

Don nos ven, sai jos, 

Lo bes e l' ensenhamens

E l' adreitz captenemens,

Que l' enjan 

E la pen' e 'l mal talan

E 'l vilan captivemen 

Cuelh hom de la carn creissen.

Pos tals es sos mandamens 

Coven, mentr' om viu ni dura, 

Qu'a Dieu sia obediens;

Qu' amics ni parens,

Ni larga possessios,

Ni conques ni dos

Non valran dos aguilens

Al estrenher de las dens;

Mas penran,

Segon que servit auran, 

Li bon ben e 'l mal tormen

Ses fin perdurablamen. 

Dieus! E quan pauc val jovens

En qu' el cors creys e s melhura,

Si s pert lo melhuramens,

Reys omnipotens,

Ans que comens la sazos

En que hom er bos!

Qu' eras es paucs pros e gens, 

Si sas colpas penedens

Non eschan

Dieu serven e 'l cor forsan, 

Qu' aissi venra veramen

Al sieu premier estamen.

Per que m par recrezemens, 

Si 'l reys, qu' es maiers, abdura 

Los mals ni 'ls deschauzimens;

Qu'om sas ni valens

Estei del anar doptos,

Pueis es sospeissos

Qu' al anar sera guirens; 

E las penas e 'ls turmens

Qu'en venran 

Ira Dieus amezuran, 

Si 'l platz, venjan o parcen,

Merce mesclat d' espaven.

Qu'el aten ben sos covens, 

Qui qu' els an

Somoven ni abaissan; 

E ten als larcs larc presen,

Cum larx senher largamen.

___

Be veg e conosc e say,

Per so quar proat o ay,

Que, qui plus el segl' estay, 

Pus y a dol et esmay;

E selh que per pieitz maltray 

Es fols e plus, quar no s tray

Lai on sap que tos temps may

Viura ses dol e ses pena.

Senhers Dieus, drechuriers, cars,

Humils, resplandens e clars,

Entre mos nessis pessars

Son endevengutz liars;

Mais ar conosc que l' amars 

D'aquest segle es amars, 

Qu'om n' es fols e tant avars,

Per que n' a pueis dol e pena. 

Q' uei non es hom aut ni bas

Que per la greu mort non pas,

E doncx pessa de tu, las!

Que ja saps be que morras,

Et ades ves la mort vas;

E s' ans qu' om te met' el vas,

Non pensas, ja non seras

Nuls temps ses dol ni ses pena.

Vols que t done bon conort?

Fai de ton cor feble, fort; 

Et aissi de ton gran tort 

Trobaras ab Dieu acort; 

Si non o fas, tem que t port

Tos fols volers a tal port 

Que viuras apres la mort

Totz temps ab dol et ab pena.

Qu'om no viu II jors essems

Ses trebalh, e pueis falh temps

Qu'om mor doloiros ab gems, 

E put pus mil tans que fems;

E si vols venir per temps 

A Dieu, ni l' amas ni 'l tems,

Ja non seras de joi sems, 

Ni trairas mays dol ni pena.