Mostrando las entradas para la consulta ma dreta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ma dreta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre cuart

Llibre cuart.

Lo secretari.


A mijáns de juñ, lo Quirce va escomensá a soltá lo bestiá de merines o palomes cada tarde, y, al póndres lo sol, sel sentíe tocá la armónica delicadamen de la part de la serra, mentres son germá Rogelio, no parabe, lo home, en lo jeep cap a dal, en lo tractó cap aball, sempre navegán de aquí cap allá, este carburadó pert, se enganche lo pedal del embrague, estes coses, y lo siñoret Iván, sense donáli importánsia, cada vegada que visitabe lo cortijo, observabe als dos, al Quirce y al Rogelio, cridáe al Crespo a un apart y li díe confidensialmen, Crespo, no me dixos de la ma an estos sagals, Paco, lo Baixet, ya va pera agüelo y yo no puc quedám sense secretari, pero ni lo Quirce ni lo Rogelio teníen lo prodigiós flat de son pare, que son pare, lo Paco, ere un cas de estudi, ¡Deu meu!, desde chiquet, que no es un di, li soltaben una perdiu en un ala trencada al monte y ell se ficáe a cuatre potes y seguíe lo rastre en lo seu nas chato pegat an terra sense vassilá, y passán lo tems, va arribá a distinguí les pistes velles de les ressiéns, lo rastre del mascle del de la femella, que lo siñoret Iván se fée creus, ajuntáe los seus ulls verds y li preguntabe, pero ¿a qué dimonis fa auló la cassa, Paco, maricón? y Paco, lo Baixet, ¿de verdat que no la sén vosté, siñoret? y lo siñoret Iván, si la aulorara no te u preguntaría, y Paco, lo Baixet, ¡quínes coses que té lo siñoret Iván! y a la época en que lo siñoret Iván ere lo Ivanet, que, de chiquet, Paco li díe lo Ivanet al siñoret Iván, la mateixa copla, ¿a qué fa auló la cassa, Paco? y Paco, lo Baixet, solíssit, 
¿es sert que tú no la aulores, majo? y lo Ivanet, pos no, te u juro per los meus morts, a mí la cassa no me fa auló de res, y Paco, ya te acostumarás, majo, ya vorás cuan tingues mes añs, perque lo Paco, lo Baixet, no va apressiá les seues cualidats hasta que va comprobá que los demés no eren capassos de fé lo que ell fée y de ahí les seues converses en lo Ivanet, que lo chiquet va escomensá ben tendre en la cassera, una chaladura, gangues al juliol, a la bassa o los revolcadós, codorniu al agost, al rostoll, tórdoles al setembre, de retirada, als passos dels carrascals, perdius al octubre als sembrats y al monte baix, blavets al febré, al Lucio del Teatino y, entre mich, la cassa majó, lo cabirol y lo venado, sempre en lo rifle o la escopeta a la ma, sempre, pimpam, pam-pim, pim-pam que está grillat este sagal, díe la Siñora, y de día y de nit, al ivern o al estiu, a esbarrá, al salt o en batuda, pim-pam, pam-pim, pum-pom, lo Ivanet en lo rifle o la escopeta, al monte o per los sembrats y lo añ 43, al ojeo inaugural del Día de la Raza, dabán del pasmo general en tretse añs mal cumplits, lo Ivanet entre los tres primés, a vuit muixóns de Teba, lo may vist, que ñabíe moméns en que teníe cuatre muixóns morts al aire, algo increíble, que ere cosa de vóres, un mosset de chupeta colsejánse en les millós escopetes de Madrit y ya desde eixe día, lo Ivanet se va acostumbrá a la compañía de Paco, lo Baixet, y a traure partit del seu olfato o flat y la seua afissió y va pensá en pulíl, pos Paco, lo Baixet, flaquejabe carregán y lo Ivanet li va doná un día dos cartuchos y una escopeta vella y li va di, cada nit, abáns de gitát, embutíx y trau los cartuchos dels cañóns hasta sen vegades, Paco, hasta que te cansos, y va afegí después de una paussa, si conseguixes sé lo mes rápit de tots, entre aixó y los vens que Deu te ha donat y la teua retentiva, no ñaurá al món qui te potejo com a secretari, te u dic yo, y Paco, lo Baixet, que ere servissial per naturalesa, cada nit, abáns de gitás, ris-ras, obrí y tancá la escopeta, ris-ras, embutí y traure los cartuchos als cañóns, que la Régula ae, ¿estás tonto, Paco? y Paco, lo Baixet, lo Ivanet diu que puc sé lo milló, y, al cap de un mes, Ivanet, majo, en un amén te fico y te trac los cartuchos de la escopeta, y lo Ivanet, aixó ña que vóreu, Paco, no sigues farolero, y Paco va exhibí la seua destresa dabán del mosso y, aixó marche, Paco, no u dixos, seguix aixina, va di lo Ivanet después de la demostrassió y de este modo, Ivanet per aquí, Ivanet per allá, ni advertíe Paco que passabe lo tems, hasta que un matí va passá lo que teníe que passá, o sigue Paco, lo Baixet, li va di en la milló voluntat, Ivanet, ojo, la barra per la dreta, y lo Ivanet se va armá en silénsio, va pendre los puns y, en un di Jesús, va despenjá dos perdius per dabán y dos per detrás, y no habíe arribat la primera an terra, cuan va girá los ulls cap a Paco y li va di en gesto arrogán, de avui en abán, Paco, de vosté y siñoret Iván, ya no soc un mosset, que pera entonses ya habíe cumplit lo Ivanet setse añs y Paco, lo Baixet, li va demaná perdó y de entonses abán siñoret Iván per aquí, siñoret Iván per allá, perque ben mirat, ya anáe pera mosso y ere de raó, pero, en lo tems, les ansies cinegétiques li van aná creixén al pit al siñoret Iván y ere cosa sabuda que a cada batuda, no sol ere lo que mes matabe, sino tamé, qui tombáe la perdiu mes alta, la mes llarga y la mes forta, que en eixe terreno no admitíe competénsia, y ficáe a Paco per testigo, llarga diu lo Ministre, Paco, escolta ¿a quína distánsia hay tirat yo, per aproximassió, al muixó aquell de la primera batuda, lo del roquissal, lo que se va repujá cap als núgols, aquell que va aná a pará a la Charca dels Galápagos, ten enrecordes? y Paco, lo Baixet, obríe uns ulls mol grans, eixecáe la barbilla y sentensiabe, no lay hay de recordá, lo muixó perdiu aquell no volabe a menos de noranta metros, o, si se tratabe de perdius ressies, la mateixa copla, no me dixos de farol, Paco, parla, ¿cóm veníe la perdiu aquella, la de la valleta, la que me va pessigá bebén un trago de la bota...? y Paco belcabe lo cap, lo índice a la galta, reflexionán, sí, home, insistíe lo siñoret Iván, la que portáe lo ven de cul, la del alborsé, home, que tú vas di, que tú vas di... y Paco ajuntáe los ulls, ficáe los labios com pera chulá encara que no chuláe, y tamé pero ressia com un aeroplano, concluíe, y, encara que en rigor, lo siñoret Iván no sabíe la distánsia a la que l´atre li habíe tirat a la seua perdiu, y com veníe de ressia la que va tirá lo de mes allá, sempre les seues eren mes llargues y ressies y, pera demostáu, apelabe al testimoni de Paco, lo Baixet, y aixó, a Paco, lo Baixet, lo esponjáe, se jactabe del pes del seu juissi, y se vanagloriabe tamé de que lo que mes envejaren al siñoret Iván los amics del siñoret Iván, foren les seues facultats y la seua disposissió pera cobrá les pesses, ni lo gos mes fi te faríe lo servissi de este home, Iván, fíxaten en lo que te dic que no saps lo que tens li díen, y, assobín, los amics del siñoret Iván requeríen a Paco, lo Baixet, pera cobrá algún muixó perdiu de ales curtes y, en tals casos, se desenteníen de les tertulies postbatuda y de les disputes en los secretaris veíns y sen anaben detrás dell, pera vórel navegá ensumán, y, una vegada que Paco se veíe rodejat de la flo y nata de les escopetes, díe, ufanánse del seu papé, ¿aón va pegá la pilotada, anem a vore? y ells, lo Subsecretari, o lo Embaixadó, o lo Ministre, aquí tens les plomes, Paco y Paco, lo Baixet ¿quína direcsió portabe, anem a vore? y lo que fore, la del jaral, Paco, sirgada contra lo jaral, y Paco, ¿veníe sola, aparellada o en barra, anem a vore? y lo que fore, dos ne entraben, Paco, ara que u dius, la parella, y lo siñoret Iván mirabe als seus invitats en sorna y siñalabe en la barbilla a Paco, lo Baixet, com dién, ¿qué tos día yo?, y, acte seguit, Paco, lo Baixet, se ajupíe, ensumabe en insisténsia lo terreno, dos metros al voltán de la pilotada y murmurabe, per aquí se va arrancá, y, seguíe lo rastre durán bastáns metros y, al remat, se incorporabe, esta direcsió portáe, llugo estará an aquell carrascot y, si no, amagada an aquelles motes, prop del alcornoque, no pot habé anat mes lluñ, y cap allá sen anabe lo grupet detrás de Paco y, si lo muixó no estáe al carrascot, amagat que estabe a les motes, a la voreta del alcornoque, no fallabe, y lo Subsecretari, o lo Embaixadó o lo Ministre, lo que fore, díe assombrat, y ¿per quína regla de tres no podíe está a un atre puesto, Paco, me u vols explicá? y Paco, lo Baixet, fee que pensáe uns segóns en arrogánsia y, finalmen, díe en mal reprimit despréssio, la perdiu no abandone lo solc cuan trate de amagás, y ells, se miraben entre ells y assentíen y lo siñoret Iván, los dits grossos als sobacos de la seua chaleco-canana, sonreíe ubertamen, ¿eh qué tos día yo? mol unflat, lo mateix que cuan mostrabe la repetidora americana o la Cuita, la cachorra grifona, y, de tornada als llochs, a soles en Paco, comentabe, ¿ten fixes? lo maricón del fransés no distinguix una griba de una perdiu, o be, lo maricón del Embaixadó no corre la ma esquerra ¿ten acates?, grave defecte pera un diplomátic, perque, fatalmen, pera lo siñoret Iván, tot lo qui agarrabe una escopeta ere un maricón, que la paraula eixa no se li caíe dels labios, quína manía, y, en ocasións, al ardó de la batuda, cuan les veus dels ojeadores se confoníen a la distánsia y les cornetes sonáen a les puntes, esbarrán als muixóns, y les perdius se arrancaben desorientades brrrr, brrrr, brrrr, per tot arreu, y la barra entrabe rápidamen a la línia de escopetes, y lo siñoret Iván ne tombabe dos juntes aquí y atres dos allá, be de doblete, be de carambola, y sonaben estampits a esquerra y dreta, que pareixíe la guiarra, y Paco, lo Baixet, anabe contán pera adins, trenta dos, trenta cuatre, trenta sing y cambián la escopeta forra per un atra gemela carregada, hasta sing, que los cañóns se ficáen al roch viu, y anotán al cap lo puesto aon cada pessa caíe, bueno, en eixos casos, Paco, lo Baixet, se ficáe calén com un perdigué, que no podíe estás coto, que ere superió a les seues forses, se assomabe ajupit al canto de la pantalla y díe, mastegán les paraules pera no espantá lo campo, ¡sóltom, siñoret, sóltom! y lo siñoret Iván, secamen, ¡para quieto, Paco! y ell, Paco, lo Baixet, ¡sóltom, per la seua mare lay demano, siñoret! cada vegada mes exitat, y lo siñoret Iván, sense pará de dispará, mira, Paco, no me faigues agarrá un cabreo, aguarda a que acabo la batuda, pero a Paco, lo Baixet, lo vore desplomás les perdius mortes dabán dels seus chatos nassos, lo descomponíe, ¡sóltom, siñoret, per Deu beneít lay demano! hasta que lo siñoret Iván se enfadabe, li fotíe un puntapéu al cul y li díe, si ixes del puesto abáns de tems, te pego un tiro, Paco, tú ya saps cóm les gasto, pero ere lo seu un enfado de passada, puramen artifissial, perque cuan, minuts después, Paco, lo Baixet, escomensáe a portáli lo botín y se presentabe en sixanta cuatre dels sixanta sing muixóns derribats y li díe nerviosamen, la perdiu que falte, siñoret Iván, la que va baixá vosté prop de la archilaga, me la ha afanat lo Facundo, diu que es del seu siñoret, la furia del siñoret Iván se movíe cap a Facundo, ¡Facundo! bramáe en veu poderosa, y acudíe Facundo, ¡eh, tú, listo, tingam la festa en pau!, lo muixó perdiu eixe de la argilaga es meu y mol meu, de modo que venga, esteníe la ma uberta, pero lo Facundo plegáe los muscles y ficabe los ulls plans, inexpresius, un atre ne va tombá lo meu siñoret prop de la archilaga, aixó no es ley, pero lo siñoret Iván allargabe encara mes la ma y escomensabe a notá la cremó a les puntes o yemes dels dits, mira, no me calentos la sang, Facundo, no me la calentos, ya saps que no ña cap cosa que mes me fótegue que me birlon los muixóns que yo mato, aixina que venga eixa perdiu, y, arribats an este extrem, Facundo li allargáe la perdiu, sense rechistá, la historia de sempre, que René, lo fransés, que ere un assiduo de les batudes hasta que va passá lo que va passá, se fée creus la primera vegada, ¿cóm c´est possible matá sixanta sing perdius l´Iván y arreplegá sixanta sing perdius le Paco?, mua no compro pa, díe, y Paco, lo Baixet, orgullós, se sonreíe com una rabosa de Ráfels o Valderrobres y se señalabe lo cap, les apunto ací, díe, y lo fransés obríe los ulls com un mussol de Fórnols, ¡ah, ah, les apunte a la tetaexclamabe, y Paco, lo Baixet, están al puesto, jun al siñoret Iván, la teta va di, siñoret Iván, lay juro per los meus morts, dic yo que sirá cosa del parlá del seu país, y lo siñoret Iván, mira, per una vegada has assertat, y a partí de aquell día, entre bromes y veres, lo siñoret Iván y los seus invitats cada vegada que se reuníen sense les siñores per als sorteos dels puestos o al taco, a la solana, a michdía, díen teta per cap, este cartucho es mol fort, me ha fet vindre mal de teta, o ben, lo Subse es mol tossut, si se li fique una cosa a la teta no ña qui lay trague, y, invariablemen, aixina u digueren vuitanta vegades, tots a riure, pero a riure fort, a carcañada solta, que hasta los faie mal la pancha de tanta rissa, y aixina hasta que reempreníen la cassera, y, al acabá lo quinto ojeo, ya entre dos llums, lo siñoret Iván ficáe dos dits a la burchaqueta alta del chaleco-canana y li soltáe ostentosamen a Paco un billet de vin duros, tí, Paco, y que no valgue pera vissis, que me estás eixín mol gastadó tú, y la vida está mol achuchada y Paco, lo Baixet, agarrabe furtivamen lo billet y a la faldriquera, pos, per moltes vegades, siñoret Iván, y, en son demá de matí, la Régula, marchabe en Rogelio, en lo remolque, a Cordovilla, aon lo Hachemita, a comprás un percal o unes albarques pera los sagals, que may faltabe a casa una nessessidat, y aixina sempre, cada vegada que ñabíe batuda, y tot anabe be hasta que la radera vegada que va assistí lo fransés, se va armá una trifulca a la Casa Gran, durán lo almorsá, al di de la Nieves, per lo aquell de la cultura, que lo siñoret René va di que a Sentroeuropa teníen un atre nivell, una inconveniénsia, a vore, que lo siñoret Iván, aixó te penses tú, René, pero aquí ya no ñan analfabetos, que tú te creus que estam al añ trenta sis, y de unes coses van passá a datres y van escomensá a cridás la un al atre, hasta que van perdre los modals y se van faltá al respete y com a radé recurs, lo siñoret Iván, mol atabalat, va maná cridá a Paco, lo Baixet, a la Régula y al Ceferino y, es tontería discutí, René, u vorás en los teus propis ulls, cridabe, y al personás Paco en los demés, lo siñoret Iván va adoptá lo to didáctic del siñoret Lucas pera díli al fransés, mira, René, per a di la verdat, esta gen ere analfabeta fa tems, pero ara vorás, tú, Paco, agarra lo bolígrafo y escriu lo teu nom, fes lo favor, pero ben escrit, esmérat, se obríe als seus labios una sonrissa tirán, que está en joc la dignidat nassional, y tota la taula pendrén de Paco, lo home, y don Pedro lo Périt, se va mossegá la galta y va colocá la seua ma damún del antebrás de René, tu cregues o no, René, desde fa añs an este país se está fén tot lo humanamen possible pera redimí an esta gen, y lo siñoret Iván, ¡chitón!, no lo distragáu ara y Paco, lo Baixet, coacsionat per lo silénsio expectán, va trassá un garabato a la part de detrás, lo reverso, de una factura groga que lo siñoret Iván li habíe estés damún del mantel, comprometén los seus sing sentits, obrín les aletes del seu nas chato, una firma tremolosa, illigible y, cuan va acabá, se va adressá y va torná lo bolígrafo al siñoret Iván y lo siñoret Iván lay va doná al Ceferino y ara tú, Ceferino, va maná, y va lo Ceferino, mol ñirviós, se va belcá damún dels mantels y va estampá la seua firma y per a acabá, lo siñoret Iván se va dirigí a la Régula, ara te toque a tú, Régula, y giránse cap al fransés, aquí no fem distinsións, René, aquí no ña discriminassió entre mascles y femelles com podrás comprobá, y la Régula, tremolánli lo pols, perque lo boli li rellissáe pel dit gros achatat, pla, sense huelles dactilars, va dibuixá penosamen lo seu nom, pero lo siñoret Iván, que estabe parlán en lo fransés, no va repará en les dificultats de la Régula y tal com ella va acabá, li va pendre la ma dreta y la va sacsá ventejánla com una bandera, assó, va di, pera que u contos a Paris, René, que los fransesos tos gasteu mol mal yogur al jusgámos, que esta dona, per si u vols sabé, hasta fa cuatre díes firmabe en lo dit gros, ¡mira! y, al di aixó, va separá lo dit aplanat de la Régula, chato com una espátula, y la Régula, la dona, confundida, se va sofocá tota com si lo siñoret Iván la mostrare en pilotes damún de la taula, pero René, no ateníe a les paraules del siñoret Iván sino que sol mirabe lo dit aplanat de la Régula, y lo siñoret Iván, al advertí lo seu assombro, va aclarí, ah, be!, ésta es un atra história, los dits grossos o pulgars de les esparteres son aixina, René, gajes del ofissi, los dits se deformen de trensá espart y cánem, ¿compréns?, es inevitable, y sonreíe y carraspejabe o se aclaríe la gola y pera acabá en la tensa situassió, se va encará en los tres y los va di au, ya podéu llargátos, u hau fet be, y, conforme desfilaben cap a la porta, la Régula rossegáe desconsertada, ae, tamé lo siñoret Iván té cada cacho cosa, y, a la taula, tots a riure indulgenmen, paternalmen, menos René, a qui se li habíe aborrascat la mirada y no va di ni esta boca es meua, un silénsio mineral, hostil, pero, en verdat, fets de esta naturalesa eren raros al cortijo pos, de ordinari, la vida discurríe plássidamen, en la única novedat de les visites periódiques de la Siñora que obligaben a la Régula a está ben atenta pera que lo coche no aguardare, que si li tocáe esperá uns minuts, ya estabe lo Maxi refunfuñán, ¿aón collóns te fiques?, portem mija hora de plantón, de males maneres, aixina que ella, encara que la sorprengueren cambiánli les bragues a la chiqueta Menuda, acudíe a escape al moqui moqui del claxon, a descorre lo forrallat de la tanca, sense rentás les mans sisquera y, en estos casos, la Siñora Marquesa, tan pronte baixabe del coche, arrugáe lo nas, que ere casi tan sensible de flat com Paco, lo Baixet, y díe, eixa gallinassa, Régula, fica mes cuidado, es mol desagradable esta pudina, o algo per l´estil, pero de bones maneres, sense faltá, y ella la Régula, avergoñida, amagáe les mans daball del mandil o devantal y, sí, Siñora, a maná, pera naixó estem, y la Siñora recorríe lentamen lo jardinet, los racóns de la corralada en mirada inquisitiva y, al acabá, pujáe a la Casa Gran, y anabe cridán a tots a la Sala del Espill, un per un, escomensán per don Pedro, lo Périt, y acaban per Ceferino, lo Gorriné, tots, y a cadaú li preguntabe per la seua faena y per la familia y per los seus problemes y, al despedís los sonreíe en una sonrissa groga, distán, y los entregabe en ma una relluenta moneda de deu duros, tin, pera que selebréu a casa la meua visita, menos a don Pedro, lo Périt, naturalmen, que don Pedro, lo Périt, ere com de la familia, y ells eixíen mes conténs que unes pascues, la Siñora es bona pera los pobres, díen contemplán la moneda a la palma de la ma, y, al tardet, ajuntaben los cresols a la corralada y rostíen un cabridet y lo regaben en vi y en seguida cundíe la exitassió, y lo entusiasmo y que ¡viva la Siñora Marquesa! y ¡que vixque per mols añs! y, com es de rigor, tots acababen una mica templats, pero conténs y la Siñora, desde la finestra iluminada de la seua habitassió, a contrallum, eixecabe los dos brassos, los donáe les bones nits y a dormí, y aixó ere aixina desde sempre, pero, a la seua radera visita, la Siñora, al apeás del automóvil acompañada per la siñoreta Miriam, se va topetá en lo Azarías jun a la fon y va arronsá les selles y va tirá lo cap cap a atrás, a tú no te conec, ¿de quí eres tú?, va preguntá, y la Régula, que estabe al quite, mon germá es, Siñora, acobardada, a vore, y la Siñora, ¿de aón lo has tret? va descals, y la Régula, estáe per la Jara, ya veu sixanta un añs y lo han despedit, y la Siñora, edat ya té pera dixá de treballá, ¿no estaríe milló a un sentro benéfic? y la Régula va humillá lo cap pero va di en resolusió, ae, mentres yo vixca, un fill de ma mare no se morirá a un assilo, y, en éstes, va tersiá la siñoreta Miriam, después de tot, mama, ¿quín mal fa aquí? al cortijo ña puesto pera tots, y lo Azarías, los pantalóns apedassats caén, se va mirá atentamen les ungles de la seua ma dreta, va sonriure a la siñoreta Miriam y a lo no res, y va mastegá dos vegades en les genives abáns de parlá y, li abono los geranios tots los matíns, va di brumosamen, justificánse, y la Siñora, aixó está be, y lo Azarías que, pas a pas, se anabe creixén, y al tardet ixco a la serra a corre lo caro pera que no se embutixgue al Cortijo, y la Siñora va arronsá lo fron, alt y despejat, en un suprem esfors de consentrassió, y se va incliná cap a la Régula, ¿corre lo caro? ¿pots dim de qué está parlán ton germá? y la Régula, arrupideta, ae, les seues coses, lo Azarías no es roín, Siñora, sol una miqueta inossén, pero lo Azarías continuabe, y ara estic crián una milana, va sonriure, babeján, y la siñoreta Miriam, yo crec que fa bastantes coses, mama, ¿no te pareix? y la Siñora no li traíe los ulls de damún, pero lo Azarías, de repén, en un impuls amistós, va agarrá a la siñoreta Miriam de la ma, va amostrá les genives desdentegades en un gesto de reconeiximén y va murmurá, vingue a vore la milana, siñoreta, y la siñoreta Miriam, arrastrada per la forsa hercúlea del home, lo seguíe entropessán, y va girá un momén lo cap pera di, vach a vore la milana, mama, no me esperos, pujo en seguida, y lo Azarías la va portá per daball del oró y, una vegada allí, se va pará, va sonriure, va alsá lo cap y va cridá firme pero dolsamen, ¡quiá! y, de improvís, dabán dels ulls atónits de la siñoreta Miriam, un muixó negre y blanet se va despenjá desde les rames mes altes y se va posá suaumen al muscle del Azarías, que va torná a agarrála de la ma y la va portá al pedrís de la finestra, y detrás de la maceta, va agarrá una pella del pot de prenso y lay va oferí al muixó y la muixoneta engullíe les pelles, una detrás del atra, y may pareixíe fartás y, mentrestán minjáe, lo Azarías ablaníe la veu, li rascabe entre los ulls y repetíe, milana bonica, milana bonica, y lo muixó, ¡quiá, quiá, quiá! demanáe mes y la siñoreta Miriam, resselosa, ¡quína gana que té! y lo Azarías embutíe una y atra vegada los grumos al seu garganchó y espentáe después en la yema del dit y cuan estáe mes entretengut en lo muixó se va sentí lo esgarrifán berrit de la chiqueta Menuda, dins de casa, y la siñoreta Miriam impressionada, y aixó, ¿qué es? va preguntá, y lo Azarías, nerviós, la chiqueta Menuda es, y va dixá lo potet damún del pedrís y lo va torná a pendre y lo va torná a dixá y anabe de un costat a un atre, desassossegat, la gralleta damún del muscle, movén amún y aball les barres, rossegán, yo no puc atendre totes les coses al mateix tems, pero, al cap de pocs segóns, va torná a soná lo bram de la chiqueta Menuda y la siñoreta Míriam, esgarrifada, ¿es sert que es una chiqueta la que fa aixó? y ell, Azarías, cada vegada mes exitat, en la gralleta mirán inquieta al voltán, se va girá cap an ella, la va torná a agarrá de la ma y vingue, va di, y van entrá juns a la casa y la siñoreta Miriam, avansabe desconfiada, com atemorida per un negre presentimén, y al descubrí a la chiqueta a la penumbra, en les seues cametes de filferro y lo gran cap desplomat damún del cuixí, va sentí que se li ablaníen los ulls y se va portá les dos mans a la boca, ¡Deu meu! va exclamá, y lo Azarías la mirabe, sonriénli en les seues genives rosades, pero la siñoreta Miriam no podíe apartá los ulls del caixonet, que pareixíe que se haguere convertit en una estatua de sal la siñoreta Miriam, tan rígida estabe, tan blanca, y espantada, ¡Deu meu! va repetí, movén rápidamen lo cap de un costat al atre com pera esbarrá un mal pensamén, pero lo Azarías, ya habíe agarrat entre los seus brassos a la criatura y, dién paraules ininteligibles, se va assentá al taburet, va aguantá lo cabet de la chiqueta a la seua axila y agarrán la gralleta en la ma esquerra y lo dit índice de la chiqueta Menuda en la dreta, lo va aná aproximán lentamen a la entressella del animal, y una vegada que la va rosá, va apartá lo dit de repén, va riure, va apretá a la chiqueta contra lo pit y va di suaumen, en la seua veu assentuadamen nassal, ¿a que es bonica la milana, chiqueta?

jueves, 8 de febrero de 2024

Lexique roman; Don, Donpn - Adomesgar, Adomesjar


  

Don, Donpn, s. m., lat. dominus, maître, seigneur, dom.

Don, Donpn, s. m., lat. dominus, maître, seigneur, dom.


Lo dons del Baus.

Rambaud de Vaqueiras: El so que.

Le seigneur de Baux. 

Granz avers te son donpn consiros.

P. Cardinal: Ieu trazi. Var.

Grande richesse tient son maître soucieux.

Aprop parlet dons Aimes, un coms d'ahatge.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 36.

Après parla le seigneur Aimes, un comte d'âge.

Ce nom fut quelquefois donné par dérision.

So respon l'almiran: Don glotz, ara us calatz.

Roman de Fierabras, v. 2483. 

Ce répond l'émir: Dom glouton, maintenant taisez-vous.

ANC. FR. Les réponses que le roy damp Jehan de Castille eut ce jour.

Froissart, t. III, p. 50.

CAT. ESP. (chap.) Don. PORT. Dom. IT. Donno.

2. DomnaDompna, Dona, s. f., lat, domina, dame.

Bel sun li drap que la domna vestit. Poëme sur Boèce.

Beaux sont les habits que la dame vêtit.

Dompna Maria de Ventadorn... prezada dompna.

V. de Marie de Ventadour.

Dame Marie de Ventadour... dame prisée.

Fig. Karitat es dona de totz bes, donc es plus grans bes que sia sotz lo cel. V. et Vert., fol. 31. 

Charité est dame de tous biens, donc elle est plus grand bien qui soit sous le ciel. 

Loc. Davant l'autar de Nostra Dona orar. Philomena. 

Prier devant l'autel de Notre-Dame.

A Nostra Domna de la Mar

Corsari vengron assautar.

V. de S. Honorat.

Les corsaires vinrent donner assaut à Notre-Dame de la Mer.

- Maîtresse, dame de la maison. 

Despueis que Agar si senti prens... no volia esser sotmeza al mandament de sa dona. Hist. abr. de la Bible, fol. 6. 

Depuis qu'Agar se sentit enceinte... elle ne voulait pas être soumise au commandement de sa dame.

ANC. CAT. Domna, dompna, donna. CAT. MOD. ANC. ESP. Dona.

ESP. MOD. Dueña (Nuestra Señora; Covadonga). PORT. Dôna. IT. Donna.

(chap. dona, dones; doneta, donetes, com les que estaben a la huelga del 8-M a Valderrobres, en una pancarta catalanista. Ñabíe mes de una vaga, pero sol una huelga.)

3. Doneta, s. f., jeune dame.

Mas quar una doneta m trays.

Raimond de Miraval: Entre dos volers.

Mais puisqu'une jeune dame m'entraîne.

CAT. Doneta.

4. Dons, s. f., dame.

De mi dons sancta Maria.

V. de Sainte Enimie, fol. 38. 

De ma dame sainte Marie. 

Aisso m veda de que m don aondansa 

Mi dons, qu'es pros, cortez' e benestans.

Rambaud de Vaqueiras: Era m requier. 

Ma dame, qui est généreuse, courtoise et gentille, me défend ce dont elle me donne abondance. 

Amicx, quan se vol partir 

De si dons, fai gran efansa.

G. Faidit: Sitot ai. 

Ami, quand il veut se séparer de sa dame, fait grand enfantillage.

5. Na, s. f., dame.

Ce mot se plaçait ordinairement au-devant du nom propre d'une dame; c'était une abréviation de domna.

Na Castellosa... fo d'Alvergne, gentils domna, moiller del Truc de Mairona.

V. de la dame Castelloze. 

La dame Castelloze... fut d'Auvergne, gentille dame, femme du Truc de Mairone. 

Na Johana d'Est agensa 

A totz los pros ses falhensa.

B. de Ventadour: En aquest. 

La dame Jeanne d'Est plaît à tous les preux sans exception.

Il était aussi placé au-devant des êtres moraux féminins personnifiés.

Na Fortuna, ab tota sa roda, que lo gira e lo regira a dextre e a senestre.

(chap. La Fortuna, en tota sa roda, que lo gire y lo regire a la dreta y a la esquerra; zurda al Mesquí, Mezquín. Ñabíe un a Penarroija que cuan passabe la Fortuna estabe dormín.)

V. et Vert., fol. 72.

Dame Fortune, avec toute sa roue, qui le tourne et le retourne à droite et à gauche.

Joglar foron a fin' amor

Ab Na Coindia sa seror. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Ils furent jongleurs de pur amour avec dame Courtoisie sa soeur.

Il a même été employé absolument.

Es Na maier sobeirana

De tot can mar, terra clau.

Bertrand de Born: Ges de disnar.

Elle est la dame la plus grande en supériorité de tout ce que la mer, la terre renferme. 

A vos Na, qal que siatz.

R. de Tors de Marseille: Bel ergueilhos.

À vous, dame, quelle que vous soyez.

Na s'ajoutait encore à domna pour exprimer une qualification plus distinguée que ne le faisaient chacun de ces mots mis séparément.

Domna Na Maria, tensos 

E tot chant cuiava laissar. 

T. de G. d'Uisel et de M. de Ventadour: Gui. 

Dame, dame Marie, je croyais laisser les tensons et tous les chants.

De la domna que ac nom ma domna N'Aia.

V. de Raimond de Durfort. 

De la dame qui eut nom ma dame dame Aie.

ANC. CAT.

Usar dels fruyts que na Venus conrrea. 

Ausias March: Be m maravell.

6. Donzel, s. m., damoisel, page, suivant.

Apres assona un donzel: 

Aporta mas armas, dis el.

(chap. Después cride a un donsell, mosso, paje:

Porta les meues armes, va di ell; pórtam les armes.

Roman de Jaufre, fol. 93.

Après il appelle un damoisel: Aporte mes armes, dit-il.

Volc que fos donzel de ma dompna Margharida sa molher.

V. de Guillaume de Cabestaing. 

Voulut qu'il fut page de madame Marguerite son épouse.

... Anc no vitz plus bel parelh 

Del donzel e de la donzela.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Oncques vous ne vîtes plus beau couple du damoisel et de la damoiselle.

- Titre, nom de dignité.

Ieu, dozels del Castelnou, confessi per veritat.

Tit. de 1263. DOAT, t. CVI, fol. 187.

Moi, damoisel de Castelnau, confesse par vérité.

ANC. FR.

Si vos sivront et danzel et meschin... 

Borgois et dames, chevalier et danzel. 

Roman de Garin. Du Cange, t. II, col. 1592. 

ANC. CAT. Donzell. ESP. Doncell (doncel, como el de Sigüenza). 

IT. Donzello. (chap. donsell, mosso, paje.)

7. Donzelon, s. m., jeune damoisel, page, suivant.

A dos mieus donzelos 

Fis penre II falcos.

(chap. A dos donsellets meus vach fe pendre dos falcons.)

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

A deux miens jeunes damoisels je fis prendre deux faucons.

Lai on jay mortz lo donzelons. V. de S. Honorat.

Là où gît mort le jeune damoisel. 

Abat e trebuca sirvens e donzelos. Guillaume de Tudela.

Il abat et renverse servants et jeunes damoisels.

8. Donzella, s. f., damoiselle, jeune fille, donzelle.

D'una donzella fo lains visitaz.

Poëme sur Boèce. 

Il fut là-dedans visité d'une damoiselle.

Det lhi una donzela a tastonar.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 40. 

Il lui donna une donzelle à tâtonner. 

CAT. Donsella. EST. Doncella. PORT. IT. Donzella. (chap. donsella, donselles; donselleta, donselletes).

9. Damisela, s. f., demoiselle.

Si m dones damisela Constansa

Totz mos volers.

G. Faidit: Anc no m parti.

Si demoiselle Constance me donnait tous mes vouloirs.

ESP. Damisela. IT. Damigella. (chap. damissela, damisseles : donsella.)

10. Domini Dieus, s. m., seigneur Dieu.

Que pregues Domini Dieu.

V. de S. Honorat. 

Qu'il priât le seigneur Dieu.

IT. Il nostro signore Domeneddio.

Cento novelle ant. 35.

11. Dombres Dieu, s. m., seigneur Dieu.

Si Dombres Dieus mi gar.

Bertrand de Born: Ges no mi. 

Si le seigneur Dieu me garde.

Dombre Dieu prec ieu et ador.

Gavaudan le Vieux: Patz passien.

Je prie et adore le seigneur Dieu.

12. Dame Dieu, Dami Dieu, s. m., seigneur Dieu.

Ja Dame Dieus non vuelha, 

Qu'en ma colpa sia 'l departimens.

La Comtesse de Die: A chantar. 

Que jamais le seigneur Dieu ne veuille qu'en ma faute soit la séparation.

Tos temps m'an fait lauzenjador 

Mal et enuei; Dami Dieus los azire!

Pons de la Garde: De chantar. 

Tout temps les médisants m'ont fait mal et ennui; le seigneur Dieu les haïsse!

ANC. FR. Grandes miracles fit dames Dex par lui. 

Roman de Garin. Du Cange, t. II, col. 1619.

13. Damri Deu, Dami Drieu (metátesis de Damri Dieu), s. m., seigneur Dieu.

Ab Damri Deu se tenia forment. Poëme sur Boèce.

Il se tenait fortement avec le seigneur Dieu. 

No plassa Dami Drieu l'autisme rei. 

(N. E. No vullgue Siñó Deu l' altíssim rey.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 42. 

Ne plaise au seigneur Dieu le très haut roi.

14. Domneiaire, Dompneiador, s. m., courtisan de femmes, courtiseur, galant. (N. E. El castellano forma de mujer, mujeriego : cortejador, galán, cortesano de féminas, ligón, putero, etc..)

Bons cavaliers fo e bons guerriers e bons domneiaire e bons trobaire.

V. de Bertrand de Born.

Il fut bon cavalier et bon guerrier et bon courtiseur et bon troubadour.

Car qui cuia gazaing traire

Non es fort bons dompneiaire

T. d'Albertet et de Pierre: En Peire. 

Car qui pense tirer gain n'est pas fort bon galant.

Pero no sai dompneiador

Que menz de mi s'i entenda.

B. de Ventadour: Estat ai com. 

Pourtant je ne sais courtiseur qui s'y entende moins que moi.

Adjectiv. Pren marit domneiador

Que de si dons sia totz jornz aizit.

T. du cousin d'Elias et d'Elias: Era m diguatz.

Prend mari galant qui soit toujours aise de sa dame.

IT. Donnaio, donnaiolo.

Domneiaire était le titre d'une sorte de poésie, adressée en forme d'épître à une dame, commençant et finissant ordinairement par le mot domna.

15. Domnei, Dompney, s. m., courtoisie, amour, plaisir, faveur, galanterie. 

... Si domneys e cortejars no fos, 

No fora pretz ni servirs ni honransa.

P. Raimond de Toulouse: Tos temps aug. 

Si ne fut galanterie et courtiser, ne serait mérite ni hommage ni honneur.

E 'l colombet per gaug d'estieu

Mesclan lur amoros torney,

E duy e duy fan lur domney.

A. Daniel: Ab plazer.

Et les colombes par joie d'été mêlent leurs ébats amoureux, et deux à deux font leur amour.

Proverb. Car trop tarzar en dompney es folia. 

G. de Montagnagout: No sap.

Car trop tarder en amour est folie.

A l'entendre a pro domney 

Ad emperador o a rey.

Jordan de Confolen: Ancmais. 

A l'entendre il a assez de faveur auprès d'empereur ou auprès de roi. ANC. FR. Une foi ierent en dosnoi

Entre dames et damoiselles.

Fables et cont. anc., t. I, p. 101. 

Tant ameroie le dosnoi.

Romancero français, p. 29.

16. Dompneyamen, s. m., courtoisie, manière de faire l'amour.

Aquist an paratge baissat, 

Ab aquel lur dompneyamen.

Deudes de Prades: No m puesc. 

Ceux-ci ont baissé parage, avec celle leur courtoisie.

ANC. FR. Quant il ert au tornoiement 

N'avoit soing de dosnoiement.

Fables et cont. anc., t. I, p. 166. 

Que ce n'est pas por vostre cors 

Ne por vostre donoiement.

Roman de la Rose, v. 9295.

17. Domneiar, Dompneyar, v., courtiser, faire le courtois, s'ébattre, galantiser.

On qu'ilh estey, 

Sos drutz suy, et ab lieys domney 

Totz cubertz e celatz e quetz.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

Où qu'elle soit, je suis son amant, et je fais le courtois avec elle tout caché et celé et coi. 

Ieu vey sai e lay 

Quascus auzelh ab son par

Dompneyar.

E. Cairel: Estat ai. 

Je vois çà et là chaque oiseau s'ébattre avec son pareil. 

Substantiv. Era y jois, domneiars et honors.

Richard de Barbezieux: Tuich demandon. 

Y était joie, courtiser et honneur.

ANC. FR. Car tuit li plusors s'en aloient 

O lors amies umbroier

Sous ces arbres por dosnoier.

Roman de la Rose, v. 1301. 

Enuit mais porra dosnoier 

Li prestres a Aelison.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 437. 

ESP. Doñear (cortejar, hacer la corte, galantear, ligar, etc.) IT. Donneare.

(chap. festejá, cortejá, convoyá, galantejá, ligá.)

18. Donzellar, v., causer, caqueter. 

Molt moderramen donzellet de jovent. Poëme sur Boèce. 

Il causa très modérément de jeunesse. 

IT. Donzellare.

19. Domesgier, Domenger, Domengier, adj., domestique, privé, soumis, sujet. 

D'amar celei cui sui totz domengiers.

Lamberti de Bonanel: Al cor. 

D'aimer celle à qui je suis tout soumis. 

Ni arbre domesgier que no l'esfulh.

(chap. Ni abre doméstic que no lo desfullo o esfullo.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17.

Ni arbre domestique qu'il ne l'effeuille.

A l'ombra d'un fust domesgier.

Marcabrus: A la fontana.

(N. E. Me pregunto si el autor de A l'ombra de les roques del Masmut sabía que hablaba y escribía en un dialecto occitano.)

A l'ombre d'un bois domestique.

Substantiv. Als baros de sa terra e als seus domengers.

Guillaume de Tudela.

Aux barons de sa terre et à ses sujets.

20. Domengeiramen, adv., domestiquement, servilement.

Aisi soi totz domengeiramen sieus.

Aimeri de Peguilain: Nuls hom. 

Ainsi je suis tout domestiquement sien.

21. Domesgue, Dometgue, adj., domestique, apprivoisé.

Aisel qu'es magers e plus gros 

Es plus domesgues e plus bos.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Celui qui est plus grand et plus gros est plus apprivoisé et plus bon.

A far domestges es fort durs.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il est fort dur à faire apprivoisé.

Si alcus talha albres dometges, pomier, noguier, etc.

(chap. Si algú talle abres domestics, pomera, anogué, etc.)

Ord. des R. de Fr., 1563, t. XVI, p. 135.

Si quelqu'un coupe arbres domestiques, pommiers, noyers, etc.

Substantiv. Domesgues entendem moller, ser affranquit mercennaris, fil o nebot, discipols o escolars, auzidors, e totz mascles e femes que son de mainada. Cartulaire de Montpellier, fol. 10. 

Par domestiques nous entendons femme, serf affranchi mercenaires, fils ou neveu, disciples ou écoliers, auditeurs, et tous mâles et femelles qui sont de la maison.

ANC. FR. Où vergier ot arbres domesches... 

Oiseaux privés, bestes domesches.

(ESP. Pájaros domésticos, bestias domésticas; domesticado, domesticada, domesticados, domesticadas.)

Roman de la Rose, v. 1355 et 16255.

22. Domestgamen, adv., privément. 

Domestges laironicis o rapinas o torts domestgamen sian castiat per lo senhor, o per lurs maistres. Statuts de Montpellier, fol. 10. 

Que les vols ou rapines ou torts domestiques soient corrigés par le seigneur privément, ou par leurs maîtres.

23. Domestic, Domestegue, adj. lat. domesticus, domestique, privé, particulier, serviteur.

Domesticas cartas e domesticas garentias non podo far fe per se al jutge. Trad. du code de Justinien, fol. 28.

Actes privés et garanties particulières ne peuvent faire foi par soi au juge.

Substantiv. Majormen al domestegues de la fe. 

Trad. de l'épître de S. Paul aux Galates. 

Principalement aux serviteurs de la foi. 

CAT. Domestic (N. E. sin tilde). ESP. (doméstico) PORT. IT. Domestico. (chap. doméstic, domestics, doméstica, doméstiques : privat, particulá.)

24. Domesteguessa, s. f., familiarité. 

Non era neguna gran domna que no dezires... que el entendes en ella o que li volgues be per domesteguessa, car el las sabia pus onrar e far grazir que nuls autr' om. V. de Raimond de Miraval.

Il n'était nulle grande dame qui ne désirât... qu'il eut son affection en elle ou qu'il lui voulût du bien par familiarité, car il les savait honorer et faire agréer plus que nul autre homme.

On a dit aussi desmestegessa. 

IT. Domestichezza.

25. Domesgar, Domesjar, v., apprivoiser, soumettre.

Bestia es que vol libertat e no s domesja. 

(chap. Bestia es que vol libertat y no se dome, domestique, amansix, familiarise. Si dius llibertat u escrius en ll; al ocsitá encara se escribíe en una sola l.)

Eluc. de las propr., fol. 255. 

Est bête qui veut liberté et ne s'apprivoise pas.

Ieu cug Malleon domesgar 

Plus leu d'un falcon.

Giraud de Borneil: Al plus leu. 

Je crois apprivoiser Mauléon plus facilement qu'un faucon.

L'orgulhos domesga et homelia.

Aimeri de Peguilain: Selh qui s'irais. 

Soumet et humilie l'orgueilleux.

Part. pas. Sobr' el ponh esta domesjat... 

Bestias noyridas dins mayzo et domesjadas.

Eluc. de las propr., fol. 146 et 232. 

Apprivoisé il reste sur le poing... 

Bêtes nourries dans la maison et apprivoisées. 

Totz sui sieus homs domesjatz.

P. Vidal: Nulhs hom no. 

Je suis entièrement son homme soumis.

26. Domesjable, adj., apprivoisable, domptable.

Es malicios et mal domesjable.

(chap. Es malissiós y mal domesticable.)

Eluc. de las propr., fol. 258. 

Est malicieux et mal apprivoisable.

27. Domaine, s. m., lat. dominium, domaine.

Sazit an trastot mon domaine... 

E compret y domaines.

V. de S. Honorat. 

Ils ont saisi tout mon domaine... 

Et y acheta domaines.

CAT. Domini. ESP. PORT. IT. Dominio. (chap. domini, dominis. Han pres tot lo meu domini. Y hi va comprá dominis.)

28. Domenis, s. m., domaine, possession.

Aquel de cui es lo domenis de la causa.

(chap. Aquell de qui es lo domini, propiedat, de la cosa.)

Trad. du code de Justinien, fol. 18. 

Celui de qui est la propriété de la chose.

29. Donjon, Domejo, Dompnhon, s. m., lat. dominium, donjon. 

Milites, ocyus conscenso domnione, domo scilicet principali et defensiva, rebus suis diffidentes, decernunt intra se pacisci pro vita. 

Act. SS., 24 jull., t. V, p. 587. 

A las portas dels bels donjons,

Hon es lo reys et lo garsons.

V. de S. Honorat.

Aux portes des beaux donjons, où est le roi et le garçon.

La ciptat e lo borc e lo donjo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71. 

La cité et le bourg et le donjon. 

Plus soven venz castels e domejos.

P. Vidal: Lanza marques. 

Plus souvent conquiert châteaux et donjons. 

Puieron per forsa la sus en el dompnhon. 

Guillaume de Tudela.

Montèrent par force là haut en le donjon. 

ANC. FR. Tout ainsi que le donjon d'une fortrece est assis en la plus fort place du chastel.

(N. E. Torre del homenaje.)

Christine de Pisan, Charles V, 2e part., ch. 1. 

D'Evreux le dominion

Fut au roy Charles rendue.

Eustache Deschamps, p. 169.

30. Domination, s. f., lat. dominationem, domination.

Lo dreg e la domination de mon senhor lo rei.

(chap. Lo dret y la dominassió de mon siñó lo rey; mossen.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 112.

Le droit et la domination de monseigneur le roi.

Il s'est dit d'une hiérarchie d'anges. 

Autra maniera d'angiels que an noms dominatios, que sobre monto de gras los autres angils, car ilh lor so per obediensa sotzmes. 

Liv. de Sydrac, fol. 9.

Autre espèce d'anges qui ont nom dominations, qui surmontent de degrés les autres anges, car ils leur sont soumis par obéissance.

CAT. Dominació. ESP. Dominación. PORT. Dominação. IT. Dominazione.

31. Dominicatura, s. f., domaine, seigneurie.

La medietad de las dominicaturas.

(chap. La mitat de les dominicatures, dominis, siñoríes. 

Per a sé un texto de Languedoc de 1067 se assemelle bastán al chapurriau actual. Entonses reinabe Sancho Ramírez a Aragó. Sancho I, Ramírez, fill de RamiroRanimiroRanimirus. Desde 1076 hasta 1094 que va morí tamé va sé rey de Pamplona, mes tart Navarra. Los reys de Aragó se enteníen perfectamen en la gen que parlabe ocsitá, provensal y datres dialectes. Tamé antes del fuero de Jaca de 1077. No tos penséu que sol u faigueren a partí de Alfonso II, fill de Petronila reina y lo conde de Barselona Ramón Berenguer IV.)

Tit. de 1067, Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 261. 

La moitié des domaines.

ESP. Dominicatura. (chap. Dominicatura, dominicatures.)

32. Domenjadura, s. f., résidence, demeure, propriété.

Si ha duas domenjaduras.

(chap. Si ñan dos propiedats, ressidensies.)

Fors de Bearn, p. 1080.

S'il a deux propriétés.

ANC. CAT. Domenjadura.

33. Domini ser, s. m., serf domanial. 

S'ieu ja fos sos dominis sers.

Giraud de Borneil: Quan lo fregz. 

Si moi jamais je fusse son domanial serf. 

Domna, vostre domini ser 

Crezetz mi, qu'ieu am ses enjans.

Rambaud d'Orange: Ben sai qu'a selhs. 

Dame, que j'aime sans tromperie, croyez-moi votre serf domanial.

34. Domergal, adj., domanial, particulier.

El prat domergal.

(chap. Al prat particulá.)

Titre de 1135. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 203.

Au pré domanial.

- Du dimanche.

En totz los jorns domergals.

En tous les jours de dimanche.

(chap. A tots los domenges; díes de Domenge. 

Crec que los Domenges de Beseit, una partida daball del sementeri hasta lo riu Ulldemó aon se ajunte al Matarraña, podríe sé un prat “dominical”.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 179.

35. Domicili, s. m., lat. domicilium, domicile.

Li estran de tot en tot domicili non avens.

Cartulaire de Montpellier, fol. 51.

Les étrangers de tout en tout n'ayant pas domicile.

Fig. Virtut vital que ha son propri domicili al cor.

Eluc. de las propr., fol. 19. 

Vertu vitale qui a son propre domicile au coeur. 

CAT. Domicili. ESP. PORT. IT. Domicilio. (chap. Domissili, domissilis; v. domissiliá: domissilio, domissilies, domissilie, domissiliem o domissiliam, domissiliéu o domissiliáu, domissilien. Domissiliat, domissiliats, domissiliada, domissiliades.)

36. Dominica, s. f., lat. dominica, dimanche.

En aquela dominica de la Septuagezima.

(chap. An aquell domenge de la Septuagéssima; an aquella domínica.)

Eluc. de las propr., fol. 128.

Dans ce dimanche de la Septuagésime.

CAT. Dominica. IT. Domenica. (ESP. chap. Domínica)

37. Domenga, s. f., dimanche. 

Cant venc un dia d'una domenga.

(chap. Cuan va vindre un día de domenge; domenche)

V. de Bertrand de Born.

Quand vint un jour d'un dimanche.

ESP. Domingo. PORT. Dominga.

38. Dominical, adj., lat. dominicalis, dominical, du dimanche.

Adonc la lettra dominical corria A.

(chap. Entonses la lletra dominical que corríe ere la A.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 208.

Alors la lettre dominicale courait A. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Dominical. IT. Dominicale.

39. Domanar, v., posséder, avoir en domaine.

Tot aitant quant domanar podian.

Tit. de 1212. DOAT, t. C, fol. 242. 

Tout autant qu'ils pouvaient posséder.

40. Endomengadura, s. f., domaine, possession.

Las endomengaduras, las tenensas.

Tit. de 1215. DOAT, t. CXXVIII, fol. 144. 

Les domaines, les tenances.

41. Endomenjat, Endomergat, adj., serf, homme lige, soumis, intime, tenancier.

Li pus car amicx e 'ls pus endomergatz

Que nos autre acsem, nos n'an dezamparatz.

Izarn: Diguas me tu. 

Les plus chers amis et les plus intimes que nous autres eussions, nous en ont abandonnés. 

Substantiv. Ieu vos plevisc e us afi

Que vostre soi endomenjatz. 

Gavaudan le Vieux: Desemparat. 

Je vous garantis et vous assure que je suis votre tenancier.

42. Maiordome, s. m., majordome, intendant.

Pueysh quar fust estatz maiordome. Leys d'amors, fol. 46.

Puis parce qu'il eut été majordome.

Lo maiordome de Joseph... Totas aquestas paraulas lur dis lo maiordome. Hist. abr. de la Bible, fol. 19.

L'intendant de Joseph... L'intendant leur dit toutes ces paroles.

CAT. Majordom. ESP. (chap.) Mayordomo. PORT. Majordomo. IT. Maggiordomo. (lat. maiordomus)

43. Domable, adj., lat. domabilem, domptable.

Es mot fort et no domable... 

(chap. Es mol fort y no domable : indomable.)

Fig. Adamas que vol dire peyra no domabla. 

Eluc. de las propr., fol. 240 et 84.

Est très fort et non domptable...

Diamant qui veut dire pierre non domptable.

(chap. Diamán que vol di pedra no domable : indomable.)

CAT. ESP. (chap.) Domable. PORT. Domavel. IT. Domabile.

44. Domdadura, s. f., dompture, habitude forcée.

Cal pren buous la domdadura, 

Tal la sec mentre qu'el dura.

V. et Vert., fol. 76. 

Telle prend le boeuf la dompture, telle il la suit tant qu'il dure.

45. Domtar, Domptar, Dompdar, v., lat. domare, dompter, soumettre, adoucir. 

Fig. Es homs fortz coma fer que dompta totz los autres metals.

(chap. Es un home fort com lo ferro que dome a tots los atres metals. v. domá: domo, domes, dome, domem o domam, doméu o domáu, domen; domat, domats, domada, domades.)

V. et Vert., fol. 66.

Est homme fort comme fer qui dompte tous les autres métaux.

Aissi pot hom tot cor domtar,

E, si Dieu plaiz, ieu domtarai 

Aquest.

(chap. Aixina pot hom tot cor domá, y, si Deu vol, yo domaré este.)

Roman de Jaufre, fol. 81. 

Ainsi on peut dompter tout coeur, et, si à Dieu plaît, je dompterai celui-là.

Deu mot dompdar et esmagrezir sa carn.

V. et Vert., fol. 95. 

Doit moult dompter et amaigrir sa chair. 

ANC. CAT. Domdar. CAT. MOD. ESP. PORT. Domar. IT. Domare.

46. Domde, adj., dompté, soumis.

Si anc fui fols, aras sui domde.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Si jamais je fus fou, maintenant je suis dompté.

47. Adomniu, adj., soumis, respectueux, humble.

Breu fera pus adomniva 

Chanso. 

P. Bremond Ricas Novas: Be volgra. 

Je ferais en peu de temps chanson plus respectueuse.

48. Adomesgar, Adomesjar, v., apprivoiser.

Ivan,

Que fo 'l premier c' adomesjet auzel. 

Bertrand de Paris de Rouergue: Guerdo. 

Ivan, qui fut le premier qui apprivoisa oiseau. 

Qui jove dona vol amar,

Trop gen la deu adomesgar.

(chap. Qui jove dona vol amá, mol gentilmen la deu domá, domesticá.)

P. Vidal: Neu ni gel. 

Qui veut aimer jeune dame, la doit apprivoiser très gentiment.

Part. pas. Com l'austor qu'es pres en l'aranh,

Qu'es fers tro s' es adomesjatz.

P. Vidal: Neu ni gel.

Comme l'autour qui est pris au filet, qui est sauvage jusqu'à ce qu'il s'est apprivoisé.

ANC. FR.

Par la douçour de doulz nourrissement 

S'aprivoisist mainte beste sauvage, 

S'adomesche. 

Eustache Deschamps, Poés. man., fol. 29.

IT. Addomesticare.

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Palais - Pujols

Palais. Quatre pièces:

Be m plai lo chantars e 'l ris
Quant son ab mos conpaingnos,
E mentaven los baros;
E parlem del pro marquis
Que ab bon pretz s' aconpaigna...
Be m plai.

Un sirventes farai d' una trista persona
Qui mal fai e mal ditz e mal met e mal dona
E mal joga e mal ri e mal parla e pieitz sona,
E plus en far tot mal chascun jorn s' abandona,
Per qu' ieu de malvestat vuoill que port la corona,
Sabetz cum el a nom? Porc armat de Cremona.
Un sirventes.

Be m deu valer ab vos, dona, merce,
C' ab leial fe la us quier e la us deman,
E s' ieu en re conogues vostre dan,
Mais amera sofrir ma descaienza
Que ja per mi us fos quis ni demandaz
Nuls dos, don fos vostre fis pretz baissaz;
Car qui un jorn pert de joi ni de be,
Ja recobrar no 'l poira en jasse.
A dreit fora.
Millot, III, 421.

Palazis. Voyez Tomiers. Il reste deux pièces de ces troubadours.
Tomiers e 'N Palazis si fazian sirventes del rei d' Aragon e del comte de Proensa e de Tolosa e d' aquel del Baus e de las razos que corian per Proensa. E foron dui cavallier de Tarascon; amat e ben volgut per los bons cavalliers e per las domnas.
Si col flacs molins torneia
Quan trop d' aigua 'l despleia,
Trop de rasons mi refreia
Qu' a pena m plai ren que veia,
Ni mos chanz non s' esbaudeia
Si com far solia;
Per so chascus pot saber
De que m plaingneria.

Tan trop de rasos que dire
Que non sai vas cal me vire,
Mas chascus pes e consire
Et en Tolosa se mire
Qu' il plus rics a pietz d' aucire
E qui sen avia
Mais valria guerreges
Que s' avol plag fazia.

Mais val que hom si defenda
Que hom l' ausia ni 'l prenda
Que mot n' a malvais' esmenda
D' avesques, cui dieus dissenda;
Ar prec chascun que m' entenda
Cals fon la bausia
Que feiron a sel de Fois
Car en lor se plevia.

Mais val l' avinensa comtessa
D' Avignon, cui dieus adressa,
Car miels s' en es entremessa,
Que parens de part Alguessa
Que negus cara non dressa
Ni ten bona via,
Que l' uns ten vas Portegal
E l' autr' en Lombardia.

Qui que s fina ni s recreza,
Avignons puei' en Provenza,
E par que dieus lo arreza
Qu' en els es sens e largueza.
Ai! rica gent e corteza,
Vostra gaillardia
Es honors dels proensalesa
On c' om an ni estia.

En Guillem del Baus si loingna
Del regisme part Coloingna,
E met ben en fol sa poingna
Car sec Fransa ni Borgoingna,
C' atressi 'l torn en vergoingna
Com fes la baillia
C' om li det en Venaisin,
Donar a sa fadia.
Pauc a en deu d' esperansa
Qui 'l sepulchre desenansa,
Car clergue e sel de Fransa
Prezon pauc la desonransa
De dieu qu' en penra venjansa,
C' ab lur raubaria
An tot los camins
E 'l portz d' Acre e de Suria.

Bastero, 89. Crescimbeni, 202. Hist. gén. du Languedoc III, 98. Millot, III, 45. Papon, II, 422. P. Occ. 273.

Paul Lanfranc de Pistoie. Un fragment.
Valenz senher, rei dels Aragones,
A qui prez et honors tut jorn enansa,
E menbre vos, senher, del rei franzes
Que us venc a vezer e laiset Fransa
Ab dos sos fillz et ab aquel d' Artes.
Hanc no fes colp d' espaza ni de lansa
E mainz baros menet de lur paes;
Jorn de lur vida, sai n' auran membransa;
Notre senher fazia a vos compagna.
Per que en ren no us cal duptar;
Tals cuia hom que perda que gazaigna;
Senher es de la terra e de la mar;
Per qu' el rei engles e sil d' Espagna
Ne valran mais, s' el voletz ajudar.

Bastero, 89. Crescimbeni, 202.


Paulet de Marseille, t. IV. Sept pièces.
Dans une pièce, dont le texte est mutilé, on lit:
Mas si us platz, senher, diguatz mi
Del comte que Proensa te,
Per que los Proensals ausi
Ni 'ls destrui, qu' il no ill forfan re;
Ni per que vol ni cui' aisi
Dezeretar lo rei Marfre;
Qu' ieu non cre qu' el agues tort
Ni de lui terra tengues,
Ni cug que fos a la mort
Del pros comte d' Artes...

Toza, per l' ergueill c' a ab si
Lo coms d' Anjou es ses merce
Als Proensals, e ill clerc son li
Cotz e fozil, per que leu cre
Dezeretar lo rei qu' es fi
Pres, e valor fina soste.
Pero d' aitan me conort...
Venran lai, so m par Franses,
Sol c' ab los sieus ben s' acort
Lo valens ricx reis Marfres...
L' autr' ier.
Millot, III, 138. Papon, III, 457.

Paves. Un seul couplet qui paraît adressé à Guillaume Figueira:
Anc de Rolan ni del pro 'N Olivier
No fo auzitz us colps tant engoissos
Cum sels que fetz capitanis l' autr' ier
A Florenca a 'N Guillem l' enoios;
E no fo ges d' espada ni de lanza,
Anz fo d' un pan dur e sec sus en l' oill...
Crescimbeni, 203.

Perdigon, t. III et IV. Environ douze pièces.
Perdigos fo joglar, e sab trop ben violar e trobar e cantar. E fo del avescat de Gavaudan, d' un borget que a nom Lespero, e fo filh d' un pescaire. E per son trobar e per son sen s' en montet en pretz et en onor tan, qu' el Dalfi d' Alvernhe lo tenc per son cavalier, e 'l det terra e renda; e tug li bon home li fazian honor; e de grans bonas aventuras ac lonc temps; mas molt se camjet lo seus afars, que mort li tolc las bonas aventuras e det li las malas, qu' el perdet los amics et las amigas, e 'l pretz e l' honor e l' aver. Apres el anet ab lo princeps d' Aurenga En G. del Baus, et ab Folquet de Marceilla, evesque de Tolosa, et ab l' abas de Cistel a Roma per mal del coms de Tolosa, e per adordenar crozada, e per deseretar lo bon comte R. E son neps lo coms de Bezers fon mortz, e Carcasses et Albeges fon destrug; e 'n muri lo rei P. d' Arago ab mil cavaliers denan Murel, e pus de XX mil autres homes. Et a totz aquest faitz far fon Perdigos, e 'n fes prezicansa en cantan per que se crozeron.

E 'n fetz lauzors a dieu car los frances avian mort e descofit lo rei d' Arago, lo qual lo vestia e 'l dava sos dos; per qu' el cazec de pretz e d' onor e d' aver. E can l' agron enrequit, tug silh que remazon vieu negus no 'l volgron vezer ni auzir. E tug li home de la sua amistat foron mort per la guerra, lo coms de Montfort, En G. del Baus, e tug l' autre c' avian faita la crozada. E lo coms R. ac recobrada sa terra, Perdigos non auzet anar ni venir, e 'l Dalfi d' Alvernhe ac li touta la terra e la renda que li avia dada. Et el s' en anet a 'N Lambert de Montelh, qu' era genre d' En G. del Baus, e preget lo que 'l fezes recebre en una mayo (mayso) de Sistel, que a nom Silvabela; et el fes lo i recebre, e lai mori.
Be m dizon, s' en mas chansos

Fezes sonetz plazens e gais,
Que mos chans en valgra mais;
Et eu, segon mas razos,
Taing que fassa motz e sos
Qu' il auzon ben c' anc si me plaing
En chantan del mal d' amor,
E s' ieu chan de ma dolor,
Non lor deu esser estraing,
Si no m fas sos coindes e galaubiers,
C' ab marimen no s' acorda alegriers...
E ja malvaz ni janglos
No m tolran tant ric gazaing
Si puosc conquerre valor
Ab sola lieis cui ador,
Q' es aurs en poder d' estaing;
Plassa mos bes, puois sieus sui domengiers;

A mon dan met gelos e lausengiers.
Be m dizon.

Anc no cujei que m pogues far amors
Tan de plaser qu' eu fos al seu coman;
Mas ara vei q eu no m posc tan ni quan
Partir de lieis, tant es grand sa valors,
Q' il m' a conques e m ten en sa bailia,
Si que, mon grat, partir no m' en volria,
Qu' en tal dompna m' a fait amors chausir
Que val mil tan q' eu non sabria dir.
Anc no cujei.

Pero tant m' an dat de lezer
Sens e fin' amors, cui mi ren,
C' ab mi dons mi fan remaner
Amic e leial e sofren;
Et a tot so c' a lei dei abellir
E s' ieu volgues lauzengier consentir,
C' ab plaitz d' amor son tos temps enueios;
Leu pogr' esser d' amor e de joi blos.
Cil cui plazon.

Totz mos chantars
Lais qu' anc no m feron be,
Et ab tot joy m' azir e m dezacort,
Aissi cum naus cuy vens men' a mal port
M' a mal' amors menat no sai perque;
Quar s' ieu portes a dieu tan lial fe,
Elh m' agra fag plus aut d' emperador;
E qui ama mala dompna ni cre
Luenh es de joy e pres es de folhor.
Ira e pezars.
Nostrad. 123. Crescimbeni, 85. Bastero, 90. Hist. gén. du Languedoc III, 254. Millot, I, 428. P. Occ. 114.

Peyrols, t. III et IV. Environ trente pièces.
Peirols si fo us paubres cavalier d' Alvernhe, d' un castel que a nom Peirols, qu' es en la encontrada del Dalfi d' Alvernhe al pe de Rocafort.

E fo cortes hom et avinen de la persona, tan qu' el Dalfi lo tenia ab se, e 'l vestia, e 'l dava caval et armas, et so que mestiers l' avia.
Lo Dalfi si avia una seror que avia nom Sail de Claustra, bela e bona e molt prezada, avinens et ensenhada; e si era molher d' En Beraut de Mercuer, un gran bar d' Alvernhe. En Peirols amava aquela domna, e 'l Dalfins la pregava per lui, e s' alegrava molt de las cansos que Peirols fazia de la seror, e molt las fazia plazer a la seror; e tant que la domna li volia ben e ill fazia plazer d' amor a saubuda del Dalfi. E l' amor de la domna e de Peirols montet tan qu' el Dalfi s' engelozi d' ella, car crezet qu' ella li fezes plus que non covenia ad ella; e partic lo de si e 'l lonhet, e no 'l vesti ni l' armet. E quan Peirols vi que non se poc mantener per cavalier, el se fe joglar et anet per cortz; e recep dels barons e draps e deniers e cavals. E pres moiller a Monpeslier e i definet.
Molt en cossir nueg e dia,
E no m' en sai cosselhar;
Pero si s' esdevenia
Gran talan ai qu' un baisar
Li pogues tolr' o emblar,
E si pueys s' en iraissia
Voluntiers lo li rendria.
Dels sieus tortz.

Trop vuelh s' amor, mais querre no l' aus ges
Esters qu' ab ditz cubertz li vau parlan,
Mais si m volgues esgardar mon semblan
Ja no 'l calgra plus vertader message,
Qu' ab sol esguart pot hom ben per usage
Lo pensamen conoisser, tal vetz es,
E membre li qu' asaz quer qui s conplaing.
D' un bon vers vau.

Trop dic, non pois mais, que mort m' an
Atendres e malas merces;
Que farai doncs deserenan?
Partirai m' en? Oc, s' ieu pogues.
Mas mentre m' estauc en balansa,
Si m desloigna desesperansa,
Amors pro n' agra ab aitan.
Eu non lauderai.

D' altre trabaill prec deu que la m defenda,
Mais un sol jorn volgra qu' ela sentis
Lo mal qu' eu trai per lei sers e matis,
Qu' en greu perill m' a laissat loing del port,
E non vuelh ges qu' autra m' en aia estort,
Que s' a lei platz que ja vas mi s' afragna,
Anc homs d' amar non fes gensor gazanha.
Si ben son loing.

Li oill del cor m' estan
Vas lei qu' aillors no vire,
Si qu' ades on qu' ieu m' an
La vei e la remire
Tot per aital semblan
Com la flors qu' om retrai
Que totas horas vai
Contra 'l soleill viran.
D' un sonet vau.
Camjat ai mon consirier,

Cambi qu' ai fag d' amia

Don ai fin cor vertadier

Mais qu' aver no solia,

Mais non es de prez sobrier;

Ieu per qu' en mentiria?

Qu' eu aug dir al reprochier:

Qui no troba no tria
E qui pren no s fadia...

Ara soi amesuratz
E sec ma dreita via;

Cal que fos ma voluntatz

Plus aut que non devia,

Ben dei esser castiatz
Pel dan que m' en venia;

Car so es dobla foldatz

D' ome qui no s castia

Pois conois sa folia...

Lai on ai mon bon esper
M' atrai amors e m lia,
Don non aus ni m puosc mover
Mon desir noich ni dia;
Ben pot ma dompna saber
Qu' ieu l' am ses bausia,
Que ren contra 'l seu voler
Mos cors non pensaria
Ni boca no 'l diria...
Leu chansoneta plazen,
Vai t' en ta dreta via
A leis on joi e joven
Renovel e coindia
Digas li qu' a leis mi ren
En qualque part qu' ieu sia,
Quar ieu non ai ges talen
Mais d' autra segnoria,
Ni s taing qu' eu plus en dia...
Camjat ai mon.

Ja non partrai de lieis mos cossiriers;
Per mal que m fassa ieu no ill posc mal voler,
Quar tan la fait senz e beltatz valer,
Segon l' amor follei saviamen,
Que mal o ai dig qu' ans follei follamen,
Car anc Narcissus qu' amet l' ombra de se,
Si be s mori, no fo plus fols de me...


Ben sai quals er totz mos conseills derriers,
Pois del partir non ai geng ni poder,
Ses son pensar, farai lo meu plaser;
Amerai la mi dons per tal coven
Qu' el cor aurai l' amoros pensamen,
Mais la bocha tenrai ades en fre
Que ja per re non li en dirai mas re.
Mot m' entremis.

Amors a pauc de vera mantenensa,
Non o puesc mais celar ni escondire,
Qu' els fals amans que s fan fin en parvensa
La dechazon per lor galiamen,
E las domnas si s n' an colp' ayssamen;
Qu' a penas es negus drutz, so sapchatz,
Que non enjan o no si' enjanatz.

Ab gran joi mov.

Mas pero si s' esdeve
Qu' ie 'lh parle de re,
Ges mas paraulas no m neya
Ans vey qu' escouta las be.
Del reprovier mi sove:
Qui non contraditz autreia;
Donc aura 'n merce;
Tant o vuelh qu' ieu non o cre.
Nuls hom no.

Ab joi que m demora
Vuelh un sonet faire,
Quar be m vai a hora
De tot mon afaire;
Fin' amors m' onora
Si, qu' al mieu veiaire,
Ja tan rix no fora,
Si fos emperaire;
Qu' el coratge n' ai
Gauzion e guai;
Pero non a guaire
Qu' era mortz d' esmai.

Plus es amors bona
Qu' eu no sai retraire,
Qui la mal razona
Non es fin amaire;
Tan gen guiardona,
Si be s fai maltraire,
Qui a leis s' abandona
N' ill es merceyaire;
Cum qu' ieu estey sai,
Mos coratges lai
Es el dous repaire
On la belh' estai.


Sieus sui qu' ilh me mena
E fai cortesia,
Qu' ab suau cadena
Mi destrenh e m lia;
Mos mals no s refrena
Quar gueritz seria,
S' ab tan doussa pena
Per mi dons muria:
Ja no m' en partrai,
A ma vida mai;
S' ieu totz temps vivia,
Totz temps l' amarai.


Francha res corteza,
Belha, douss' amia,
Al cor vos m' a meza
Amors tota via;
Grans joia m' es presa
D' aital senhoria,
Qu' ieu sui, si no us peza,
Vostres on qu' ieu sia;
Ja res no us querrai
Ans vos servirai;
E si no us plazia,
Ja plus no us dirai.

S' ieu, per alegransa,
Sai cantar ni rire
D' un joy que m' enansa
Dont ieu sui jauzire,
Domna, ja duptansa
Non aiatz del dire,
Qu' ieu fassa semblansa
Que de vos cossire;
Ben e gen mi sai
Cubrir, quan s' eschai;
S' ieu mos huelhs vos vire,
Tost los en retrai...


Chansoneta vai
Dreg a mi dons lai,
E potz li m ben dire
Qu' en breu la veirai.
Ab joi que m.

Be m cujava que no chantes ogan,
Sitot m' es greu pel dan qu' ai pres e m peza,
Que mandamen n' ai avut e coman,
Don tot mi platz de mi dons la marqueza;
E pus a lieys ai ma chanso promeza,
Ben la dei far cuenhd' e guay' e prezan,
Quar ben conosc que, si 'l ven en talan,
Qu' e mans bos locs n' er chantad' et apreza.

Apreza n' er, mais ieu no sai cum chan,
Qu' om pus hi ai tota ma ponha meza,
A penas puesc far ni dir belh semblan
Tant s' es ira dins en mon cor empreza;
Que si a lieys que a m' amor conqueza
Non plai qu' en breu me restaure mon dan,
Ja de mos jorns no m metrai en afan
Que ja per mi si' autra domn' enqueza.

Enqueza non, qu' en un loc solamen
Amiey ancse, e ja a dieu non playa
Que ja vas me fas' aital falhimen
Qu' autra m deman e que de lieys m' estraya;
Tos temps l' aurai fin' amor e veraya,
E son d' aitan el sieu bon chauzimen
Que, si per lieys non cobre jauzimen,
Ie us pleu per me que jamais joy non aya.

Joy aurai ieu, s' a lui plai en breumen
Qu' ieu cug e crey qu' ilh no vol qu' ieu dechaya,
Que per aisso mia no m' espaven
Qu' auzit ai dir que mal fai qui s' esmaya.
A! doussa res, cuenda, cortez' e guaya,
Per vos sospir e plor e planc soven,
Quar no sentetz la gran dolor qu' ieu sen,
Ni ges non ai amic que la us retraya...


Dampnatge m' es, quar no sui poderos

De lieys vezer que ten mon cor en guatge,
Et estau sai don totas mas chansos
Tramet ades quar las vol per uzatge;
Ab tot mi platz la belha d' aut paratge
E plagra m pauc chans, si per lui no fos,
Mas qui lieys ve ni sas plazens faissos,
No s pot tener de joy ni d' alegratge.
Be m cujava que.

Ja no creirai qu' ieu no l' agues conqueza,
S' ieu valgues tant qu' il amar mi degues,
Doncs be sui fols quar l' am, pus a lieis peza;
Partirai m' en ieu? Non, que no puesc ges;
Mas per merce la preyaria
Que no 'l pezes, si no 'l plazia,
Que nulha res no m pot del cor mover
Lo desirier ni 'l talan ni 'l voler...

La grans beutatz de lieis e la drecheza
Non es lunhs hom que trop lauzar pogues,
E qual pro y ai, s' il es guay' e corteza,
Qu' ieu muer per lieis e no li 'n pren merces;
Doncs be sui fols, qu' ieu trobaria
Autra domna que m' amaria,
Mas ar sai eu qu' el reprovier ditz ver:
Tos temps vol hom so c' om no pot aver.


Emperairitz volgra fos o marqueza
O reyna selha que me ten pres,
O tot l' aver del mon e la riqueza
Volgra ieu, plus qu' ieu no sai dir, agues,
Que per aitan no m' auciria;
Mas sa beutatz m' auci e m lia,
Quar es tan grans e tan se fai plazer
Son belh semblan, quan se laissa vezer.


D' amor mi clam e de nostra marqueza,
Mout m' es de greu quar la ns tolh Vianes,
Per lieis es jois mantengutz e guayeza;
Gensor domna no cre qu' anc dieus fezes,
Ni eu no cug tan belha 'n sia
Ni tan sapcha de cortezia,
Qu' a penas pot sos pretz el mon caber,
Qu' a totz jorns creis e no y s laissa chazer.
M' entencio ai.
Bastero, 90. Crescimbeni, 113, 203. Hist. gén. de Languedoc III, 97. Millot, I, 322. P. Occ. 88. Hist. Litt. XV, 454.


Peyronet. Tenson avec Giraut auquel il répond:
Seigner Giralt, el mon non a gramatje
C' ieu non vences en plac de drudaria,
Car li uol son tot temps del cor mesatge
E fan amar cel que non amaria;
C' amor non a nulla ren tan plasen
Com son li uol vas liei cui an enten;
E 'l cor no met a lur son pensamen
Ma lei o mostron li uol que dreit sia.
Peronet d' una raiso.

Pierre, Roi d' Aragon, t. IV.
Lo Reis d' Aragon, aquel que trobet, si ac nom Amfos; e fo lo premiers reis que fo en Aragon, fils d' En Raimon Berrengier que fo coms de Barsalona, que conques lo regisme d' Aragon e 'l tolc a Sarrazins. Et anet se coronar a Roma; e quant s' en venia el mori en Poimon al borc Sainz Dalmas. E sos fils fo faiz reis, Amfos que fo paire del rei Peire, lo qual fo paire del rei Jacme.
Dans une tenson il répond à Giraud de Borneil:
Guirautz de Borneill, s' ieu mezeis
No m defendes ab mon saber,
Ben sabes on voletz tener;
Per so ben vos tenc a follor,
Se us cuiatz que ma ricor
Vailla mens a drut vertadier;
Aissi vos pogratz un denier
Adesmar contr' un marc d' argen.
Be m plairia.

Le couplet suivant se trouve sous son nom:
Salvaz, tuitz ausem cantar,
Enamorar
Reis d' Arragon;
Digatz me se poria tant far,
C' a mi no par, ses lo lion
Que sia ensemble en tota res
Contra 'l frances,
Si qu' el sieu afar sia gens;
E car el dis qu' el plus dreiturier vensa,
De faillir tot a cascun de lai raison;
Pero sapchatz qu' eu deteing Castelbon.
Hist. gén. du Languedoc III, 253. Millot, III, 150. P. Occ. 290.

Pierre d' Auvergne, t. III et IV. Environ vingt-cinq pièces.
Peire d' Alvernhe si fo del evesquat de Clermon. Savis homs fo e ben letratz, et fo fils d' un borges. Bels et avinens fo de la persona; e trobet ben e cantet ben. E fo lo premiers bon trobaire que fo el mon en aquel temps, et aquel que fes li meillors sons de vers que anc fosson faichs el vers que dis:
De Josta 'ls breus jorns e 'ls loncs sers.
Canson no fetz neguna, car en aquel temps negus cantars no s' apellava cansos, mas vers: mas pueis En Guirautz de Borneill fetz la primiera canson que anc fos faita. Mout fo onratz e grasitz per tots los valens barons e per totas las valens dompnas. Et era tengutz per lo meillor trobador del mon, tro que venc Guirautz de Borneill. Mout se lauzava en sos cantars e blasmava los autres trobadors, si qu' el dis en una copla d' un sirventes qu' el fes:

Peire d' Alvernhe a tal votz
Que canta de sobr' e de sotz,
E siei sons son dous e plazen:
E pois es maiestre de totz,
Ab q' un pauc esclarzis sos mots,
Qu' a penas nulls hom los enten.
Longamen estet e visquet el mon ad honor, segon que m dis lo Dalfins d' Alvernhe, que nasquet en son temps; e pois donet se en orde et aqui mori.

"Rossinhol en son repaire
M' iras ma dona vezer,
E ill diguas lo mieu afaire,
E ill digua t del sieu ver,
Que man sai
Com l' estai;
Mas de mi 'll sovenha,
Que ges lai,
per nuill plai,
Ab si no t retenha,

“Que tost no m tornes retraire
So star e son captener,
Qu' ieu non ai amic ni fraire
Don tant ho vueilla saber.”
Ar s' en vai
L' auzel guai
Ab gaug, on que venha
Ab essai,
Ses esglai
Tro qu' en trop ensenha.


Tan quan l' auzels de bon aire
Vi sa beutat aparer,
Dous chant comenset a braire
Si com sol far contra 'l ser;
Pueis se tai
Que non brai,
Mas de lieis enginha
Co 'l retrai
Son pantai,
So qu' ill auzir denha:


“Sel que us es verais amaire
Vol qu' ieu el vostre poder
Vengues sai esser chantaire,
Per so que us fos a plazer;
E sabrai
Quan veirai
De vos cor que m venha,
Que ill dirai,
Si ren sai
Per qu' el lai sen fenha.

“E si 'll port per que s n' esclaire
Gran gaug en podetz aver,
C' anc hom non nasquet de maire
Tan de be us puesca voler.
Eu movrai
Et irai
Ab gaug, on que venha.
No farai,
Quar non ai
Dig qual plag en prenha.

“D' aisso serai plaideiaire
Qu' en amor a son esper;
No s deuria triguar gaire
Tan quan l' amors n' a lezer,
Que tost chai
Blanc en bai
Coma flors en lenha,
E val mai
Qui 'l fag fai
Ab c' om la 'n destrenha.”


Ben ha tengut dreg viatge
L' auzel lai on el tramis;
Et ill envia m mesatge
Segon que de mi s jauzis:
“Molt mi platz,
So sapchatz,
Vostra parladura;
Et auiatz
Que ill diguatz
So don mi pren cura.

“Fort mi pot esser salvatge

Quar s' es lonhatz mos amicx,

C' anc jois de negun linatge
No vi que tan m' abelis;
Trop viatz
Fo 'l comjatz,
Mas si 'n fos segura,
Mais bontatz
N' agr' assatz,
Per qu' ieu n' ai rancura.

“Que tan l' am de bon coratge
C' ades soi entr' on dormis,
Et ab lui ai guidonatge,
Joc e gaug e joi e ris,
E solatz
C' ai en patz
No sap creatura,
Tan quan jatz
E mos bratz
Tro que s trasfigura.

“Tos temps mi fo d' agradatge
Pos lo vi et ans qu' el vis,
E ges de plus ric linatge
Non vueill autr' aver conquis;
Mos cuidatz
Es bon fatz;
No m pot far tortura
Vens ni glatz
Ni estatz
Ni caut ni freidura.

“Bon' amors a un usatge
Col bos aurs quan ben es fis,
Que s' esmera de bontatge
Qui ab bontat li servis;
E crezatz
C' amistatz
Cascun jorn meillura;
Meilluratz
Et amatz
Es cui jois aora.

“Dous auzels, en son estatge

Iras quan venra 'l matis,
E diguas li en dreg linhatge
De qual guiza l' obedis.”

Abrivatz
N' es tornatz
Trop per gran mezura;
Doctrinatz,
Emparlatz
De bon' aventura.

Nostrad. 31 et 162. Crescimbeni, 17 et 111. Bastero, 90. Hist. gén. du Languedoc III, 97 et 533. Millot, II, 15. P. Occ. 135. Hist. Litt. XV, 25.


Pierre de Barjac, t. III.
Peire de Barjac si fo uns cavalliers compaignon d' En Guilhem de Balaun; e fo fort adregs e cortes, e tot aitals cavalliers com taingnia a Guilhem de Balaun. E si s' enamoret d' una domna del castel de Javiac, la moiller d' un vavassor, et ella de lui; et ac d' ellei tot so qe il plac. E Guilhem de Balaun sabia l' amor de lui e d' ella. E venc si c' una sera el venc a Javiac com Guilhem de Balaun, e fo sentatz a parlamen ab sa domna, et avenc si que P. de Barjac s' en parti malamen com gran desplazer, e com brau comjat qu' ella li det. E quant venc lendeman, Guilhem s' en parti e Peire com lui tristz e dolenz. En G. demandet per que era tant tristz; et el li dis lo covinen. En Guilhem lo confortet, disen qu' el en faria patz. E no fon lonc temps que il foron tornat a Javiac, e fon faita la patz; e s' en parti d' ella com gran plazer que la domna li fetz. Et aqui son escrit lo comjat qu' el pres de lei.
Bastero, 90. Crescimbeni, 203. Hist. gén. de Languedoc III, 98. Millot, I, 119. P. Occ. 34. Hist. Litt. XV, 447.

Pierre Basc ou Buse. Une pièce.
Ab greu cossire
Et ab greu marrimen
Planh e sospire
Ab perilhos turmen;
Can me remire,
Ab pauc lo cor no m fen,
Ni mos huels vire,
Que gart mos vestimen
Que son ricx et onratz
Et ab aur fi frenatz
E d' argen mealhatz,
Ni regart ma corona;
L' apostoli de Roma
Volgra fezes cremar
Qui nos fai desfrezar.

Sesta costuma
Ni sest establimen
Non tenra gaire
C' an fag novelamen,
Car lo rei Jacme
No fon a presen
Ni l' apostoli
C' absolva 'l sagramen...
La sentura mesclaia
Que ieu solia senchar
Lassa! non l' aus portar.

De ma camiza
Blanc' ai tal pessamen
Que era cozida
De seda ricamen...
Blanca e blava
Ab aur et ab argen,
Lassa! non l' aus vestir.
Lo cor me vol partir,
E non es meravilhas,
Senhors, faitz me esclavina,
Que aitan l' am portar
C' an vestir ses frezar.
Ab greu cossire.
Millot, III, 422.

Pierre de Bergerac, t. IV.
Crescimbeni, 203. Millot, III, 423.

Pierre de Blai. Une pièce qui est aussi sous le nom de Brunenc; en voici les deux premiers couplets:
En est son fas cansoneta novella;
Novella es quar eu cant de novell;
E de novell ai chauzit la plus bella,
Bell' en totz sens, e tot quan fai es bell
Per que m' es bel qu' ieu m' alegr' e m deport,
Quar en deport val pauc qui no s deporta.

Jois deporta mi quar am domn' isnella;
Isnella es sella que m ten isnel:
Isnel cor n' ai quar tan gen si capdella
Qu' il capdela mi ses autre capdel,
Qe mais capdel non quier mas per conort:
Per gien conort qu' om no s pes qui m conorta.
En est son fas.
Bastero, 90. Crescimbeni, 203. P. Occ. 393.

Pierre Bremon, Ricas Novas, ou Richard de Noves, t. IV. Vingt-deux pièces, dont un assez grand nombre sont attribuées à d' autres troubadours. Voici quelques fragments:
Be volgra de totz chantadors
Fos tan sobriers maiers mos sens,
Car am mielhs e pus temens
De totz los autres trobadors...
Be volgra.

Lo bels terminis m' agensa
Et ai joi quecs dia
Car ades ai sovinensa
On que eu m' estia
De mos amics de Proensa;
Pero s' ill vezia,
Car ab lor ai conoissensa,
Plus m' alegraria,
E s' eu lor dic lauzor,
Dreitz es, qu' il an valor
E d' onrat pretz la flor
E de cortesia.

Uns que m porta malvolensa,
Fugi de Lombardia
Per desleial chaptenensa;
Qui 'l conoisseria,
Juglars es, a ma parvensa,
Fals ab leujaria;
E vieu sai, per ma crezensa,
Per sa juglaria;
Conoissez lo, seingnor,
Que de mi fai clamor,
Et anc no ill fi desonor
Mas ben leu la ill diria.
Lo bels terminis.

Dans une pièce adressée à Sordel, il lui dit:
Soven ferez d' espada e de coutel,
Puois garniz etz ben a gaug qui us ves,
Dels cavalliers semblaz del bavastel
Quant el caval etz poiaz ab l' arnes;
E no us cuidaz qu' eu en luoc vos atenda,
Puois que veirai c' ab armas serez pres;
E puois vas vos non ai cor que m defenda,
Si dieus vos sal, messers, vailla m merces.
Tant fort.
Crescimbeni, 88. Millot, II, 377. P. Occ. 216.

Pierre Bremond le tort. La pièce imprimée t. III, p. 82, sous le nom de Bernard de Ventadour, lui est aussi attribuée.
Peire Bremonz lo tortz si fo un paubres cavalliers de Vianes; e fon bons trobaire et ac honor per totz los bons homes.
Voici des vers d' une pièce qui ne se trouve que sous son nom:
Gran mal mi fan li sospir
Que per leis m' aven a far
Que la nueit no posc dormir
E 'l jorn m' aven a veillar.

De sen e de cortesia
A tota la seignoria

Cesta domna cui me dei
Lo primier jorn que il parlei;
E sembla m, quan la remir,
Qu' el mon non aia sa par,
Que tot lo bes c' om pot dir
Poiria hom del seu doblar.

Dieus! com gran merce faria
Us sieus garsos, si m seguia
Per las terras on irei,
Que m parles tot jorn de lei;
Quant il seri' a jazir,
Eu seri' al sieu colgar,
E no poiria soffrir
C' autr' hom l' anes descausar.
Mei oill an.
Bastero, 90. Crescimbeni, 204. P. Occ. 277.

Pierre de Bussignac, t. IV.
Peire de Bossignac si fo uns clercs e gentils om d' Autafort, del castel d' En Bertran del Born; trobaire fo de bons sirventes de reprendre las domnas que fazian mal, e de reprendre los sirventes d' En Bertran del Born atressi.
Bastero, 90. Crescimbeni, 204. Hist. gén. du Languedoc III, 98. Millot, III, 154. P. Occ. 292. Hist. Litt. XV, 444.

Pierre Camor ou Canier. Une pièce.
Dos ans ai atendut e mais
Lo don que m covenc e m promes;
Mas aras sai que mains fols pais,
So di 'l reprovier, farina.
Mout ai atendut, e per que?
Dieus dona en pauc d' ora gran be.
Iratz chant.
Bastero, 90. Crescimbeni, 204. Millot, III, 415.

Pierre de la Caravane, t. IV.
Bastero, 90. Crescimbeni, 204. Millot, III, 424.

Pierre Cardinal, t. III et IV.
Peire Cardinal si fo de Veillac, de la ciutat del Puei Nostra Domna; e fo d' onradas gens de paratge, e fo filhs de cavalier e de domna. E cant era petits, sos paires lo mes per quanorgue en la quanorguia del Puei: et apres letras, e saup ben lezer e chantar. E quant fo vengutz en etat d' ome, el s' azautet de la vanetat d' aquest mon; quar el se sentit gais e bels e joves. E mot trobet de belas razos e de bels chantz: e fetz cansos, mas paucas: e fes mans sirventes, e trobet los molt bels e bons. En los cals sirventes demostrava molt de bellas razos e de bels exemples, qui ben los enten, quar molt castiava la follia d' aquest mon; e los fals clergues reprendia molt, segon que demostron li sieu sirventes. Et anava per cortz de reis e de gentils barons, menan ab si son joglar que cantava sos sirventes. E molt fo onratz e grazitz per mon seignor lo bon rei Jacme d' Aragon e per onratz barons. Et ieu maistre Miquel de la Tor, escrivan, fauc a saber qu' En Peire Cardinal, quan passet d' aquesta vida, qu' el avia ben entorn de sent ans. Et ieu sobredig Miquel ai aquestz sirventes escritz en la ciutat de Nemze.
Dans une pièce il fait l' éloge du comte de Toulouse:
Ieu volgra, si dieus o volgues,
Acsem cobrat Suria,
E 'l pros emperaire agues
Cobrada Lombardia,
E 'l valens coms, ducx e marques
Agues sai cobrat Vivares,
Qu' en aissi m plairia,
Que aitals voluntatz m' a pres
Que dels afars volria
So que dregz n' es.

Si cum val mais grans naus en mar
Que lings ni sagecia,
E val mais leos de singlar
E mais dos que fadia,
Val mais lo coms que autre bar,
Qu' ab tolr' als fals et als fis dar
Sec de valor la via,
E pueia en pretz ses davallar,
Et a la maestria
De ricx faitz far.

Marseilla, Alres et Avinhos
Tug segon una via,
E Carpentras e Caivallos
E Valensa e Dia,
Viana, Pupet e 'l Dromos
Agron rei lo pus cabaillos
Que port caussas ni esperos,
Car si pro no 'l tenia,
En badas seria pros.
A Tolosa a tal Raymon
Lo comte, cuy dieus guia,
Qu' aissi cum nays aigua de fon,
Nays d' el cavalaria,
Quar dels peiors homes que son
Se defen e de tot lo mon,
Que frances ni clercia
Ni las autras gens no l' an fron,
Mas al bos s' humilia
E 'ls mals cofon.
Ieu Volgra Si Dieus.

Il dit dans un autre sirvente:
S' us paupres hom emblava un lansol,
Laires seri' et iria cap cli,
E si us ricx emblava mercairol,
Iria dreitz pueis denan Constanti;
Paubre lairon pent hom per una veta,
E pen lo tals qu' a emblat un roci,
Et aquest dreitz non es dreitz cum sageta
Qu' el ric laire penda 'l lairon mesqui.

A mos ops chant et a mos ops flaujol,
Nulhs mas quant ieu non enten mon lati;
Atretan pauc, cum fan duy rossinhol,
Sabon las gens de mon chan que se di;
Mas ieu non ai lengua friza ni breta,
Ni non parli norman ni peitavi...
Prop a guerra.

Dans un sirvente il accuse Estève:
Quar si Caym a el segle semensa,
Esteves cug que fon d' eyssa nayssensa,
Qu' a Aenac fetz tres tracios
Que no feira Judas ni Guaynelos.

Quar aquil duy traziron en vendens;
L' us vendet Crist e l' autr' els ponhedors,
Et ac hi fort deschauzitz vendedors;
Mas Esteves trazic en aucizens,
Qu' anc sos pairis no y atrobet guirensa,
Ni un tozet don fetz tal descrezensa
Qu' a son disnar los aucis ambedos...

Esteve fals, quan penras penedensa,
Als capellas diguas en pasciensa
Dels sirventes que t' ay fait un o dos,
Qu' adoncx poira auzir tas tracios.
Un sirventes ai en cor.

Un autre sirvente commence par ces vers:
Aissi com hom planh son filh o son paire
Ho son amic, quant mort lo l' a tolgut,
Planc eu los vius que sai son remazut
Fals, desleials, felons e de mal aire...

Voici des vers par lesquels il déplore la ruine d' un monastère:
L' afar del comte Guio
E de la guerra del rei,
E de Mauzac lo barei
Ai ben auzit cossi fo,
Mas enqueras non aug dire
Per que nostre senescals,
Que tant es pros e cabals,
Laissa los morgues aussire
De Sancta Fre, ar m' en gic,
Car dreitz no i troba abric
Ab los laics ni ab los clercs;
Aissi 'ls encaussa avers.

Poders a tout la maizo
De Camaleiras ses drei,
E 'l monestier decazei,
Don l' abas es en cossire
E 'l covens, car desleials
Los gieta de lurs ostals
Ses razon que n' es a dire;
Qu' anc, pus Sancta Fres moric,
Hom tan lag non envazic
Lo monestier ni 'l dezers,
Guardatz si es a dieu plazers!
L' afar del comte.

Mas Jacopi, apres manjar, non aqueza,
Ans disputon del vin cals meillers es,
Et an de plaitz cort establia,
Et es Vaudes qui 'ls ne desvia,
E los secretz d' ome volon saber
Per tal que miells si puoscon far temer.
Ab votz d' angel.

Ce troubadour a composé plusieurs pièces morales ou Sermons:
Predicator
Tenc per meillor
Cant fai l' obra que manda far,
Non fas sellui
Que l' obra fui
Que als autres vai predicar.
Que son efan
Bat hom enan
E ill castia son malestar,
Non fai l' estranh
De cui no 'l tanh,
Si 'l vezia peiras lansar.

C' aitan si pert
Qui en desert
Semena fromen ses arar,
Ni en calmeilh
Espan son meilh
Non sap gaire de laorar...

Tals a vestit
Drap de samit
E pot ben gran aver mandar,
Que ges no 'l do
Nom de baro,
Can li vei malvestat menar.

E tals es nus
Que non a plus
Qu' aquel c' om porta batejar,
Sol car es pros
E ill plas razos,
Lo deu hom baron apellar...

Perdonas leu,
Venzas vos greu
E non vos cal cheira portar;
Amas amics
Et enemics
E no us cal anar outra mar...
Predicator.

Dans une pièce il attaque les menteurs:
Anc no vi Breto ni Baivier...
Que tan mal entendre fezes
Cum fai home lag messorguier;
Qu' a Paris non a latinier,
Si vol entendre ni saber,
Quoras ment ni quoras ditz ver,
Que devis non l' aia mestier...


Al frug conois hom lo fruchier;
Si com hom sent podor de fermorier
Al flairar, ses tot lo vezer,
Aissi fai lo mentir parer
Lo fals coratje torturier.
Anc no vi.

Parmi les sirventes qu' il a composés contre le clergé, il y en a de très remarquables:
Tan son li orde enveios,
Plen d' erguelh e de mal talan
Que cen tans sabon mais d' engan
Que raubadors ni mal cussos...


E d' aquo baston lurs maizos
E bels vergiers on els estan;
Mas ges los Turc ni li Persan
Non creyran dieu per lurs sermos
Qu' ilh lur fasson, quar paoros
Son del passar com del morir,
E volon mais de sai bastir
Que lai conquerre los felos.


Per deniers trobaretz perdos
Ab els, s' avetz fag malestan;
E renoviers sebeliran
Per aver, tan son cobeitos,
Mas ges los paubres sofrachos
No seran per els sebelitz
Ni vezitatz ni aculhitz,
Mas aquels de cuy an grans dos.
Quan vey lo segle.
Cavallier s degron sebelir
Que jamais d' els non fo parlat,
Quar son aunit e deshonrat,
Lur viure val meins de morir,
Que als clercx se laisson pestrir...
Qui vol sirventes.
Nostrad. 177. Crescimbeni, 121. Bastero, 90, 136. Hist. gén. du Languedoc II, 518, et III, 533. Millot, III, 236. P. Occ. 306.

Pierre de Cols d' Aorlac. Une pièce:
Si quo 'l solelhs, nobles per gran clardat,
On plus aut es gieta mais de calor,
E 'ls plus bas luecx destrenh mais per s' ardor
Qu' els autz que son pels vens pus atemprat,
Tot en aissi amors ab nobla cura,
Auta per pretz, destrenh me plus fortmen...

Be m troba bas et a sa voluntat
Selha qu' ieu am ses tota autr' amor,
Qu' en aissi m ten en fre et en paor
Com lo girfalcx, quant a son crit levat,
Fai la grua, que tan la desnatura
Ab sol son crit, ses autre batemen,
La fai cazer e ses tornas la pren,
Tot en aissi ma dompna nobla e pura
Me li' e m lassa e m pren...
Qu' el fuecx que m' art es d' un' aital natura
Que mais lo vuelh on plus lo sen arden,
Tot en aissi quo s banha doussamen
Salamandra en fuec et en ardura,
E 'n tra son noyrimen.
Si quo 'l solelhs.
Millot, III, 425.

Pierre de Corbiac ou Corbian, t. IV. Il a composé un Trésor en huit cent quarante vers de douze syllabes sur la même rime; en voici quelques passages:
Si m demandas qui soy ni don ni de cals gens,
Maistre Peire ai nom, e fon mos naisemens
De Corbia on ai mos fraires, mos parens...
Qu' ieu n' ai un ric thezaur amassat clars e gens,
Et es pus pretios, pus cars e pus valens
Que peiras pretiozas ni fis aurs ni argens;
Ja laire no s' en meta en grans aspiramens,
Que no m pot esser toutz ni emblatz furtilmens...
Qui vol aquest thesaur vezer apertamens...
Cest thesaur es sciensa de maintz ensenhamens...
De dieu mov tot saber, Salamos n' es guirens;
De dieu mov doncx lo meu, e de dieu lo comens...
Creet dieus, quan li plac, los qatres elemens
Lo cel, l' aer, la terra e l' aiga eissamens;
La terra fes redonda e stabla fermamens,
La cal enclau la mar movabla e bruzens...
Establi nueg e jorn ben e ginhozamens...
Lo jorns per afanar, la nuegz per pauzamens;
La nueg donet lumneyras, las estelas luzens,
Et al jorn lo solelh qu' es clars e resplandens.
Premier fetz lo dimentge, so sabem veramens,
Pueys fe lo lus e 'l mars e 'l mercres eissamens,
Jous, venres e dissapte c' a Juzieus es colens;
E car fon primayrans dimentge entamens,
Colem lo nos apres, c' a dieu es onramens...

L' auteur parle ensuite de la chûte d' Adam, de l' histoire des Juifs, de la venue du Messie, de la Rédemption, etc.:
En totas las set artz sui assatz conoissens,
Per gramatica sai parlar latinamens,
Declinar e costruire e far derivamens...
E m gar de barbarisme en pernunciamens.
Per dialetica sai molt razonablamenz
Apauzar e respondre e falsar argumens,
Sophismar et concluire, e tot ginhosamens
Menar mon adversari a desconfezimens.
De rethorica sai per bels afachamens
Colorar mas paraulas e metr' azautimens...
De muzica sai yeu tot aondozamens
Quatre tons principals e quatre sotz jazens,
Li quatre van en sus detz cordas autamens,
E ill quatre van en jos en cantan bassamens;
Pero en quatre letras an totz los finamens,
E 'n totz aquels no son mas set votz solamens,
E pueion s' en per tons e 'n semi tons plazens;
La primairana corda s' entona jotz greumens,
Mas la quarta e la quinta qu' el son contraferens
S' acordon per descort ab leis molt dossamens;
La premeira e l' octava son aissi respondens,
Qu' ab doas paron una tan sonon dossamens.
Per aquest artz sai yeu tot envezadamens
Far sons e lais e voutas e sonar estrumens;
Tota la solfa sai e los set mudamens
Que don Gui e Boeci feron diversamens.
D' arismetica sai totz los acordamens
Creisser, multiplicar e mermar dividens...
Per las onsas dels detz tot en breuadamens
Poiria comtar d' un rei totz sos despensamens...
El nom de Ihum Crist.

A la fin de la pièce, on lit dans un manuscrit:
Fenitz es lo Thesaur de maistre Peire de Corbian.
Bastero, 91. Crescimbeni, 204. Millot, III, 227.

Pierre Durand. Cinq pièces, dont deux attribuées à d' autres troubadours:
Dans une tenson avec une dame, il lui dit:
Mi dons qui fuy deman del sieu cors gen
Qu' es devengutz, e deman l' atressi
Son gen parlar; e no 'l pes si lo 'l di
Qu' es devengutz son bel aculhimen,
Ni qu' esdeve son pretz ni sa cundansa,
Ni qu' esdeve son gent anar en dansa,
Ni qu' esdeve sa graissa, qu' ie 'l vi be,
Ni qu' esdeve son gen cors, pus no m ve?
Mi dons qui fuy.

Il adresse un sirvente à Raimond de Miraval:
D' un sirventes m' es pres talens
Que razos m' o mostra e m' o di;
E cant er fatz tenra 'l cami
Tot dreg a Miravals correns
A 'N R. don ai pezansa,
Car fe tan gran malestansa
Contra domney don tos temps fos amatz,
E s' anc tenc dreg viatje
De drut cortes, ar camja son coratje.
D' un sirventes.
Millot, III, 419. P. Occ. 288.

Pierre de Durban. Un sirvente en réponse à Pierre Gavaret:
Peironet, ben vos es pres
Car sai vos faich venir
Gavaretz, si m' ajut fes,
Car vol de si dons auzir
Consseil d' aisso don estai en error,
Qu' ieu sai jutgar los tortz e 'ls dreitz d' amor;
E la dompna non fara ja folia
Anz faillira si mon conseill cambia.

Eu jutge que razos es,
C' om no m' o pot contradir,
Qu' els renda a si donz totz tres
Per desfar e per aucir,
Que nuills rics hom non deu auzir traichor,
Que traicher es qui faill a son seignor;
E la dompna fara gran cortesia
Si 'n fai tot so qu' ieu la conseillaria.

Eu conseill que sion pres
E c' om los fassa ferir,
E l' uns dels tres sia mes
En loc don non veia eissir,
E ill doi sion pendut sotz cobertor,
Car failliron a la cocha maior;
E si per so un dels tres no i s chastia
Mal perda dieu qui mais en lor se fia...
Peironet ben vos.
Millot, III, 425.

Pierre Espagnol. Trois pièces.
Cum selh que fon ricx per encantamen
Et en breu temps perdet sa benanansa,
Ai ieu estat ricx per bon' esperansa,
Mas eras sui tornatz en pessamens;
Aissi m' es pres cum asselh que al port
S' en es vengutz, que cui' aver estort
Tot son tezaur, pueys vens ab mal uzatge
Fa 'l tan d' enueg que 'l veda lo ribatge.
Cum selh que fon.

Tant es amors fortz e corals e dura
Que tot quant te fai aissi tremolar
Cum fai lo vent la cana torneyar
Que vas totz latz li fai penre baissura...
Tot atressi cum l' estrus per natura
Que de son huou gardan lo fai coar,
Me fa, dompna, vostre plazen esgar
Naysser del cor sospirs d' aital figura
Que 'l belh semblan e las gentas faissos...
Me venon si tot dreg al cor ferir...
Entre que m pas.
Millot, III, 427.

Pierre de Gavaret. Une pièce qu' il adresse à Pierre de Durban:
Peironet, en Savartes
Vai a 'N Peire de Durban,
E digas li que vers es
Que la genser, ses mentir,
C' ab si m colguet una nuoich per amor,
E no lo fi, de que sui en error,
Per ti me man, si es dreitz que m' aucia,
O si 'ls me trac, si sera cortesia.

Trahitz sui per aquels tres
Don plus me cuidei gauzir...

Ben volgra tot mon arnes
Aver donat, ses mentir,
Que a las domnas plagues
Que m deguesson captenir
Del faillimen qu' ai faich vas la gensor...

E ges no m puosc vanar que sos drutz sia,
Domnas, oimais vos lais de drudaria;
Vostr' er lo dans e l' anta sera mia.
Peironet en.
Millot, III, 425.

Pierre Guillem, t. IV. Deux pièces.
Peire Guillems si fo de Tolosa, cortes hom e ben avinenz d' estar entre las bonas genz. E fez ben coblas, mas trop en fazia; e fez sirventes joglaresc e de blasmar los baros. E rendet se a l' ordre de l' Espaza.
No m fai chantar amors ni drudaria
Ni m fai chantar flors ni fuoilla ni brutz
Que fan l' auzel, ni per so ni seria
Plus chantaire tan ni quant ni plus mutz,
Qu' atressi chan quan l' ivers es vengutz
Cum faz l' aistat ni la pasca floria,
Quan chans mi plai ni razos lo m' adutz.
No m fai chantar.


Dans une tenson avec Sordel, il lui adresse cette question:
En Sordel, que vos es semblan
De la pros comtessa prezan
Que tug van dizen e guaban
Que per s' amor etz sai vengutz,
Qu' enans cuiatz esser sos drutz
Qu' En Blacas qu' es per leis canutz.
En Sordel.
Bastero, 31. Crescimbeni, 205. Hist. gén. de Languedoc II, 519. Millot, III, 427. P. Occ. 379.

Pierre Guillem de Luzerne. Une pièce.
Qui Na Caniza guerreia
Per orgoill ni per enveia
Foldatz gran fai, car sa beltatz resplan
E sos rics pretz segnoreia,
E taing se que far o deia,
So us man,
Per que m' aura derenan
Servidor; e si desreia
Negus vas lei ni felneia,
De mon bran
Saubra si tailla ni s pleia.
Qui Na Caniza.
Millot, III, 428.

Pierre Imbert. Il dit en parlant de sa dame:
Per qu' ieu prec dieu, selh d' amor, que la m vensa,
Car mos cors m' es miralhs de sas faissos,
E non dezir, pros dona, res mas vos...


Ara par mi qu' ad autra part bistensa;
Ieu la salut e ges non ai respos,
No sai s' o fai per lauzengiers gilos.


Deus! que farai, s' ab lieis non truep valensa,
Ab la bela qu' entre las gensors gensa?
Recreirai mi? Non ja, pel glorios,
Ans atendrai tro que m fassa joyos.
Aras pus vey.
Millot, III, 428.

Pierre de Maensac. Deux pièces attribuées à deux autres troubadours.
Peire de Maensac si fo d' Alverne, de la terra del Dalfin, paupres cavaliers. Et ac un fraire que ac nom Austors de Maensac: et amdui foron trobadors. E foron amdui en concordi que l' uns d' els agues lo castel, e l' autre lo trobar. Lo castel ac Austors, e 'l trobar ac Peire; e trobava de la moller d' En Bernat de Tierci. Tant cantet d' ela, e tant la onret e la servi, que la domna se laisset envolar ad el; e mena la en un castel del Dalfin d' Alverne; e 'l marit la demandet molt com la glesia, e com gran guerra qu' en fetz; e 'l Dalfins lo mantenc si que mais no li la rendet. Fort fo adregz hom e de bel solatz; e fez avinens cansos de sons e de motz, e bonas coblas de solatz.
Voici le commencement de l' une de ces deux pièces, qui se trouve aussi sous le nom de Gui d' Uisel:
Estat aurai de cantar
Per sofraicha de razon,
Qu' anc no mi pogu' incontrar
En faire bona chanson;
Mas ar ai cor que m n' asai
De far bos motz ab son gai;
Quar ben estai,
Si saup ab pauc de dire
Gen razonar leis cui es obezire.
Estat aurai.
Bastero, 91. Crescimbeni, 205. Millot, III, 234. P. Occ. 304.

Pierre Milon. Six pièces:
Si com lo metge fai creire
Al malaut, que crid' e brai,
Quan li dis: Tu scanparai,
E del morir sap per ver;
E pero si 'l delinquis
Enanz qu' el mort sia,
Ni no i va, tan com solia,
Quan s' aprosma de la fis.


Aissi mi dons me promis
E m dis que jauzens serai
Del maltrag que sufert ai
Don tornei mon plor en ris...


Pero eu no m desesper
Ni ja no m desesperarai,
Ni desesperatz serai,
Ans ferm en lei mon esper,
Que per bon esper requis
Paubr' om manta via;
Per desesper non aug mia
Judas perdet paradis?
Si com lo.

Domna, en vos trobei tal guierdos
Com fai al lup lo cabrol e l' agnel
Cant il vas lui il coren ses revel,
E laissa star la feda e 'l moutos;
Aissi, domna, al prim, al meu albir
Per la meillor eu vos cuidei chausir;
Mas jogador ai vist sovenz jogar
Qui jeta fal e s' enuia ad intrar.
Pois que d' al cor.

E si eu fos seigner de la corona,
Al malastruc qui obrenza muzansa
E paraules lais' anar ses temensa
De la gautas la lenga li trareia.
S' eu anc d' amor.

Un manuscrit lui attribue le couplet suivant:
En amor trob pietat gran,
E 'l diz un pauc en sospiran,
Car la prima lettra d' amor
Apellon A, e nota plor,
E las autras qui apres van
M, O, R, et en contan
Ajostas las e diran MOR.
Donc qui ben ama plangen mor;
D' amor moren plagen tot l' an;
Si pens fassan li autre fin aman.
Nostrad. 195. Crescimbeni, 129, 132. Bastero, 91. Millot, III, 428.
P. Occ. 379.

Pierre de la Mula.
D' els joglars servir mi laisse,
Senhor, auiatz per que ni cum:
Quar lurs enueitz creis e poia,
Qui mais lor sier meyns acaba,
Quar selh que meyns valdra que tug
Vol qu' hom per melhor lo tenha,
E son ja tant pel mon cregut
Que mais son que lo Bret menut.


Van cridan duy e duy:
Datz me que joglars suy,
Car es Bretz o Normans
E vey en tans per qu' es
Als pros dompnajes.
D' els joglars.

Dans une seconde pièce, attribuée aussi à Folquet de Roman, on trouve ces vers:
Ric jove croy, pos vezes que val mays
Dars que teners, mot i faytz qu' enuios,
Quar es aysi avar ni cobeytos,
C' om non y a qu' a la fin tot non lays,
Ni que ja 'n port mas una sarpelheyra;
Mas d' una re vos remembre sivals
C' aqui no val ni thesaur ni captals,
Tors ni castels, palais ni argenteyra.


Per dar conquis Aleysandres Roays,
E per tener perdet Daire lo Ros
La batalha, que teners li sostrays,
Sa gent li fes layssar e sos baros;
E per donar conquis Karles Baveyra,
E per tener fo mortz Andronels fals;
C' anc per donar a princes no venc mals,
Mas per tener lur nais dans e paubreyra.

Ja de razon.
Crescimbeni, 205. Millot, I, 129.

Pierre Pelissier.
Peire Pelissiers si fo de Marcel, d' un borc del vescomte de Torrena; borges fo valens e pros e larcs e cortes; e montet en si gran valor per proesa e per sen qu' el vescoms lo fetz baile de tuta la sua terra. El Dalfins d' Alverne, en aquella sazon, si era drutz de Na Comtor, filla del vescomte, qu' era en gran pretz de beutat e de valor. En Peire Pelissiers lo servia totas vetz quant el venia de tot so qu' el volia; et il prestava son aver. E quan Peire Pelissiers volc l' aver recobrar, lo Dalfins no 'l volc pagar, e 'l esquivet a rendre gierdon del service qu' el li avia fait, et abandonet la domna de vezer, ni de venir en aquella encontrada on ella estava, ni mes ni letra no il mandet, don Peire Pelissiers fetz aquesta cobla:
Al Dalfin man qu' estei dinz son hostal
E manje pro e s gart d' esmagresir,
Com piez no sap a son amic gandir
Quan n' ac tot trait lo gasaing e 'l capdal;
Remansut son li mesatg' e 'l correu,
Que lonc temps a non vi carta ni breu;
E nulls hom piechs so que ditz non aten,
Mas joves es e castiara s' en.

Lo Dalfins respondet a Peire Pelissier vilanamen e com iniquitat:
Vilan cortes, l' avetz tot mes a mal
So qu' el paire vos laisset al morir,
Cuidatz vos donc ab lo meu enrequir,
Malgrat de dieu que us fetz fol natural?
Ja, per ma fe, non auretz ren del meu;
Don somonatz vianda ni romeu;
Adonc queretz gierdon orbamen
E chantatz ne ades qui no 'l vos ren.

Blacas adressa les questions suivantes à Pierre Pelissier:
En Pelissier, chauzes de tres lairos
Lo qual pres piez per emblar menuders?
Que l' us perdet lo pe per dos capos
E 'l poing destre e puois fo senestrers;
El segon fo penduz per dos deniers,
Mas aqui ac un pauc trop de venjansa;
El ters fo orbs, car emblet una lansa
E la capa al monge del mostier.

Lo Pelissiers respondet a En Blacatz en aquesta cobla:
Seingner Blacatz, aquo lor es grans pros
Qu' a vos parec qu' a els fos destorbiers;
Qu' eu vi Durban, quant era tals com nos,
Morir de fam, mas ar' a dos destriers;
El pendutz es fora de consiriers,
Que non a freg ni fam ni malanansa;
Et en l' orb trop aitan de megloransa
Que jamais sols non ira volontiers.

Bastero, 91. Crescimbeni, 205. Millot, III, 428.

Pierre Raimond de Toulouse, t. III. Environ vingt pièces.
Peire Raimons de Tolosa lo viells si fo fils d' un borges, e fetz se joglar, et anet s' en en la cort del rei 'N Amfos d' Aragon; e 'l reis l' acuillic e ill fetz gran honor. Et el era savis homs e subtils, e saup molt ben trovar e cantar: e fetz de bons vers e de bonas cansos e de bon motz. Et estet en la cort del rei, e del bon comte Raimon de Tolosa, lo sieu seignor, et en la cort d' En Guillem de Saint Leidier, longa sazon. Pois tolc moiller a Pomias, e lai el definet.
Voici une pièce entière de ce troubadour et plusieurs fragments d' autres pièces:
Si cum seluy qu' a servit son senhor
Lonc temps e 'l pert per un pauc fallimen,
M' aven per so qu' avia leyalmen
Fagz sos comans de ma dona e d' amor,
E ja d' aisso no m degr' ocaizonar
Ni mal voler ma dona s' il plagues
Pero be sai, quant hom plus savis es,
Adoncx si deu mielhs de falhir guardar.

Tan tem son pretz e sa fina valor
E tant ai cor de far tot son talen,
E tan mi fan lauzengier espaven,
Per qu' ieu non aus de lieys faire clamor
Ni mon fin cor descobrir ni mostrar,
Mas mil sospirs li ren quec jorn per ces;
E veus lo tort de qu' ieu li suy mespres
Quar anc l' auzei tan finamen amar.

E si 'l plagues que m fezes tan d' onor
Qu' a genolhos sopleyan humilmen
Son belh cors guay, gen format, avinen,
E 'l dous esguart e la fresca color
Mi laissesson sospiran remirar,
Ben cre que mais no m falhira nulhs bes,
Quar tant fort m' a s' amor lassat e pres
Que d' als non pes ni puesc mon cor virar.

De paratge no suy ni de ricor
Que ja m tanhes que 'l fes d' amar parven,
Mas quan lo ricx sos menors acuelh gen
Dobla son pretz e 'l creys mais de lauzors;
Per que feira ma dona ben estar,
Si qualque belh semblan far mi volgues,
Qu' en tot lo mon non es mais nulla res
Que ja ses lieis mi pogues joy donar.

Be sai qu' ieu fatz ad escien folhor
Quar ai en lieis mes mon entendemen,
Mas non puesc als cum plus li vau fugen,
Mais la dezir e dobli ma dolor;
So q' om vol fort no pot hom oblidar;
S' apres cen mals un be de lieis agues,
Be fora ricx, e sol qu' a lieis plagues
Iria 'l tost denan merce clamar.

Sa gran beutat, son gen cors nou e clar
Son pretz, s' onor sal dieus e 'ls digz cortes,
Que res de be no y falh mas quan merces
Qu' ab sol aitan no 'lh trobari' hom par.

Canso, vai mi tost retrair' e comtar
Ad Auramala e di m' al pros marques
Mecier Colrat qu' en luy a tans de bes
Per qu' om lo deu Sobretotz apellar.
Si cum seluy.

Ar ai ben d' amor apres
Cum sap de son dart ferir,
Mas cum pueys sap gent guerir
Enqueras no sai ieu ges;
Lo metge sai ben qui es
Qu' en pot sols salut donar;
Mas que m val, s' ieu demostrar
Ja non l' aus ma mortal playa?

Morrai per mo nescies,
Quar no 'l vau mostrar e dir
La dolor que m fai sufrir,
Don no m pot cossellar res
Mas quan sos guais cors cortes
Qu' ieu tan dezir e tenc car,
Que non l' aus merce clamar,
Tal paor ai que 'l desplaya.

Gran talent ai cum pogues
De ginols ves lieys venir,
De tan luenh cum hom cauzir
La poiria, qu' el vengues
Mas juntas far homenes
Cum sers a senhor deu far,
Et en ploran merceyar
Ses paor de gent savaya.

Bona dona, on totz bes
Vezem granar e florir,
Pus tan vos am e us dezir
Merce vos clam que merces
Mi valla e ma bona fes,
Qu' ieu serai de bon celar
E plus fis, si dieus m' ampar,
Que no fo Landricx a N' Aya...
Ar ai ben d' amor.

Si com l' enfas qu' es alevatz petitz
En cort valen et honratz del seingnor,
Pois quant es grans, s' en part e quer meillor,
No 'l pot trobar, ten se per escarnitz,
Vol s' en tornar, non a tan d' ardimen;
Aital son eu que m parti follamen
De leis cui ren merce, si m vol sofrir
Que venjament en prenda 'l no delir.

Venjar s' en pot de mi qu' er' afolitz;
Mais hom qu' es fols, so dizion li autor,
Non er jujatz tro que lo ten be iror,
Del mal qu' il fai n' es per raison punitz;
Mas quan n' es fors, er jujatz si 'l mespren,
O si 'l enanz avia faiz faillimen
E s' el fis anc, ben vos dic ses mentir,
E 'l sap lo ver, faz om toz temps languir...
Si com l' enfas.

Era pus hyverns franh los brotz
E pareisson floritz li ram
E 'l gibres e 'l neus son a flocx
Pels tertres e pels playssadencx,
Be se tanh qu' ieu m luenh d' enocx
Chantan, e no pareys ges pecx,
Sitot s' es braus et enoios lo temps,
Pus de tals digz sai far chanso ni vers.
Era pus hyverns.

Pos lo prims verjans botona
De que nais lo frug e 'l fuelh,
E 'l rossinhols s' abandona
De chantar per mieg lo bruelh,
Belha m' es la retindida
Que fai per mieg la giardina.


Drutz que pros don' abandona
Ben laus que s gart de jangluelh,
Que lauzengier, bec d' ascona,
Car son plan en far lur truelh,
Ab lor mesonja forbida
Cuion falsar amor fina.

Qui de joi porta corona
Ben es dreg c' om l' en despuelh,
Si ves sa dona tensona
O totz sos fatz non acuelh,
Que amors es tan chauzida
C' ab humilitat s' aizina.

Gellosia m tol e m dona
So que pus am e mais vuelh,
A me non cal qui q' en grona,
Pueys que dossamens m' acuelh
Ma domna cui fin joys guida
E pretz e jovens aclina...


Tan com la mars avirona
N' ay triat, ses dig baduelh,
La gensor e la pus bona
C' oncas vezeson miey huelh,
Blanca, fresc' e colorida,
Et es de bona doctrina.


Lai al renc de Barsalona
Estay l' amors c' amar suelh
E qui d' autr' amor me sona
Perda dieus que non l' acuelh;
Qu' ieu non partray a ma vida,
Tant es de bona razina...
Pos lo prims verjans.

Vergiers, ni flors, ni pratz
No m' an fait chantador,
Mas per vos cui azor,
Domna, m sui alegratz:
Qu' ieu no chanter' ogan;
Mas lo gen cors prezan,
E vostra grans beutatz
M' abellis tant, e m platz,
Qu' ab mil vers sagramens
No us puesc mostrar cum vos sui bevolens.

Si ma fin' amistatz
Vos avia sabor
Tan que per servidor
Vostres fos reclamatz,
Ben agra meinhs d' afan,
Que ren als no deman.
E rics don quant es datz
Es grazitz e prezatz
Trop mais pels conoissens,
Que per malvatz parliers desavinens.

Domna, ben vuelh sapchatz
Que la fina color,
E 'l sen, e la lauzor,
E 'l vostre pretz onratz,
Me fan far deziran
Manh sospir, per que us man
Que vostr' om domenjatz
Sui, con s' era compratz.
E qui 'ls sieus meteis vens
No m par sia ges grans afortimens.
S' ieu fos aventuratz.

Per qu' ieu li m suy autreyatz e rendutz
A fin' amor, et a lieys cuy dezir;
Que finamen m' an fait mei huelh chauzir
La belha, qu' es flors e miralhs e lutz
E caps e guitz de tot ensenhamen:
E pus tan gen
Nafret mon cor d' un esgart amoros,
D' als no m sove, ni no m fo saboros
Nulhs autres bes, ni d' als non ai membransa.


Bona domna, vostre ricx pretz saubutz,
E las faissos e ilh plazen aculhir,
E la boca don tan gen vos vey rir,
M' an tan sobrat, que soven devenh mutz;
E lai on cug gen parlar, pert lo sen:
Qu' ab espaven
Quer hom ric don, per qu' ieu suy temeros;

Mas ieu aug dir qu' om savis a sazos

Conquier manhs bes soven ab esperansa...

Mas fis amans non tanh que lev grans brutz,
Ans deu son cor celar et escondir
E 'l ben e 'l mal qu' el vei d' amor grazir;

Qu' ab cortes ayps es hom per pro tengutz,

E que s guart be de faire falhimen
Ab escien;
Que de bon luec aven bos guazardos;
Que si domneys e cortejars no fos,
No fora pretz ni servirs ni honransa.

Domna, per so suy a vos atendutz;
Que m detz cosselh qu' a pauc no m fai murir
Lo mals qu' ieu trai per vos, e 'l greu sospir
E si mos cors fos per vos conogutz,
Be m' es semblans que n' agratz chauzimen;
Que no m cossen
Nulh' autr' amor, ni ma bona razos
No s pot sebrar ni deslunhar de vos;
Tan m' es al cor vostra guaya semblansa!
Tos temps aug dir

Pero qui dones Alixandra
No volgra camjar leis qu' es flor
De joven e de joi sabor
Per nuill' autra, qu' en mon viven
No pogra trobar tan plazen
Ni coinda d' amoros parlar;
Per qu' eu amar
La voill, quar en valor
M' a fait estendre, e poiar en honor
Et encara, s' ill platz, donar mi poc.
Lo dolz chan.
Nostrad. 73. Crescimbeni, 52. Bastero, 91. Hist. gén. de Languedoc III, 96. Millot, I, 114. P. Occ. 29. Hist. Litt. XV, 457.

Pierre Rogiers, t. III et IV. Douze pièces.
Peire Rotgiers si fo d' Alvernhe, canorgues de Clarmon, e fo bels et avinens, e savis gentils hom e de letras e de sen natural; e trobava e cantave be. E laisset la canorga e fes se joglars, et anet per cortz; e foron grazit li sieu cantar. E venc s' en a Narbona en la cort de ma dona Na Esmengarda, qu' era de gran valor e de gran pretz; et ella l' aculhit fort ben et l' onret, e 'l fes gran be. Et el s' enamoret d' ella e 'n fetz sos vers e sas cansos; et ella los receup e lo pres en grat: et apellava la Tort N' avetz. Lonc temps estet ab ella en cort; e si fon cregut qu' el agues d' ella joi d' amor, don ella en fo blasmada de las gens d' aquela encontrada: e per temor del dit de la gen si 'l det comjat. Et el parti de si, e s' en anet dolens e pensieus e consiros e marritz, a 'N Raembaut d' Aurenga, si com el dis el sirventes que fetz de lui que ditz:
Senhe' 'N Raimbaut, per vezer
De vos lo conort e 'l solatz, etc.
Lonc temps estet ab En Raembaut d' Aurenga, e puois s' en partic de lui et anet s' en en Espanha ab lo bon rei 'N Amfos de Castela, et ab lo rei 'N Amfos d' Arago, et puois estet ab lo bon comte Ramon de Toloza; tant quant li plac et el volc; mout ac gran onor el mon tan com el i estet; mas pois se rendet a l' orde de Granmon, e lai el fenic.
Ges non puesc en bon vers faillir
Nulh' hora qu' ieu de mi dons chan;
Cossi poiria ieu ren mal dir,
Qu' om non es tan mal ensenhatz,
Si parl' ab lieys un mot o dos,
Que totz vilas non torn cortes?
Per que sapchatz be que vers es
Qu' el ben qu' ieu dic ai tot de liey.

L' auteur termine cette pièce par un dialogue entre son cœur et son esprit:
Ailas? - Que t plang? - Laissi m murir.
- Que as? - Am. - E trop. - Ieu oc tan
Qu' en muer. - Mors? - Oc. - Non potz guerir?
- Ieu no. - E cum? - Tan suy iratz.
- De que? - De lieys don suy aissos.

- Sofra. - No m val. - Clama 'l merces.
- Si m fatz. - No y as pro? - Pauc. - No t pes
Si en tras mal. - Noqua o fas de liey.


- Cosselh ai. - Qual? - Vuelh m' en partir...
Qu' en puesc als! - Vols t' en ben jauzir?
- Oc mout. - Crei mi. - Era diguatz.
- Sias humils, francx, larcs e pros.
- Si m fai mal? - Suefr' en patz. - Sui pres.
- Tu? - Oc. - Si amar vols, e si m cres
Aissi poiras jauzir de liey.
Ges non puesc.
Nostrad. 202. Crescimbeni, 134. Bastero, 91. Hist. gén. de Languedoc II, 519, et III, 95. Millot, 1, 103. P. Occ. 24. Hist. Litt. XV, 459.

Pierre Sauvage. Un couplet en réponse à Pierre, roi d' Aragon:
Senher, reys qu' enamoratz par
Non deu estar
Ab cor felo
Contra Flors, ans deu arbirar
Cum puesca far
Ab bon resso
Culhir las flors en aissel mes
On l' estius es
E las flors naysson plus espes;
E 'ls culhidors sian d' aital valensa
Qu' en pueg ni en pla, en serra ni 'n boysso
Non laisson Flors de sai Monmelio.
Millot, III, 152. P. Occ. 290.

Pierre Torat. Une tenson avec Giraut Riquier, auquel il adresse les vers suivants:
Guiraut Riquier, si be us es luenh de nos,
Cosselh us quier e donatz lo m breumens.
Una don' ay amada lonjamens
Bel' ab gens huelhs et ab plazens faysos
Que m' ausi e m' esglaya,
E no vol far endreg mi ren que m playa,
Et ieu fas tot so que vol ni cove,
E lieys no denha ni vol aver merce.

E soi pregatz per autra a destros
Aitan bela et aitan avinens,
E vol me far un aital mandamens
Si laysi lieys que m' es de greu respos,
Que s' amor no m' estreya
Per nulha res que hom de mi 'l retraya;
Ans ditz que m' er plazens en tota re,
Si m lays d' amor l' autra que no m rete.
Guiraut Riquier.
Millot, III, 428.

Pierre de Valières. Trois pièces.
Peire de Valeria si fo de Gascoingna, de la terra d' En Arnaut Guillem de Marsan. Joglars fo el temps et en la sazon que fo Marcabrus; e fez vers tals com hom fazia adoncs, de paubra valor, de foillas e de flors, e de cans e de ausels. Sei cantar non aguen gran valor ni el.
Mon joi comenz en un bel mes,
En la meillor sazon de l' an,
Que li auzel movon lor chan
Contra 'l dous termini d' estiu
Que ja porton una doussa sabor,
Per que s' alegran chantador...
Mon joi comenz.

Vezer volgra N' Ezelgarda,
Quar ai de morir talen
E pesa mi que trop tarda,
Tan lai morrai dousamen...
Laissat ai eu en reregarda
Per ma mort son bel cors gen;
E quar es de pretz complida,
Lai irai morir breumen.
Ja hom que s vol.

Nostrad. 196. Crescimbeni, 129, 132. Millot, III, 428. P. Occ. 380.
Pierre Vidal de Toulouse, t. III et IV. Environ soixante pièces.
Peire Vidals si fo de Toloza, fils fo d' un pelissier. E cantava mielhs c' om del mon, e fo bon trobaires; e fo dels plus fols home que mais fossen, qu' el crezia que tot fos vers so que a lui plazia ni q' el volia. E plus leu li avenia trobars que a nulhs hom, e pus rics sons fetz, e maiors folias d' amors. E dis grans mals d' autrui; e fo vers que us cavalier de San Gili li fes talhar la lengua, per so qu' el dava ad entendre qu' el era drutz de sa molher: e 'N Uc del Bauz si 'l fes guerir e metgar. E cant el fon gueritz el s' en anet outra mar, e de lai menet una grega que 'll fon donada per moiller en Cipry. E 'l fon donat a entendre qu' ela era netsa de l' emperador de Costantinopoli, e qu' el per lieis devia aver l' emperi per razon. Don el mes tot can pot guazanhar a far navili, qu' el crezia anar conquistar l' emperi; e portava armas emperials, e s fazia apelar emperaire e sa molher emperairitz. Et entendia en totas las bonas donas que vezia, e totas las pregava d' amor; e totas li dizian d' oc: don el se crezia drutz de totas e que cascuna moris per el; e totas l' enganavan.

E totas ves menava rics destriers e ricas armas, e cadieira e campolieit emperial: e crezia esser lo melhor cavayers del mon per armas, e 'l plus amatz per donas.
Peire Vidal, si com ieu vos ai dig, s' entendia en totas las bonas donas, e crezia que totas li volguesson be per amor. E si s' entendia en ma dona Na Alazais, molher d' En Barral lo senhor de Marcelha, lo quals volia meils a Peire Vidal qu' a home del mon, per lo ric trobar e per las belas folias que dizia e fazia: e clamavan se abdui Raynier. E Peire Vidal si era privatz de cort e de cambra d' En Barral plus c' ome del mon.
En Barral si sabia be que Peire Vidal se entendia en sa molher, e tenia lo i a solatz, e tug aquilh que o sabion; e si s' alegrava de las folias qu' el fazia ni dizia; e la dona o prendia en solatz, aissi com fazian totas las autras donas en que Peire Vidals s' entendia; e cascuna li dizia plazer e ill prometia tot so que ill plagues e qu' el demandava: et el era si savis que tot o crezia. E quan Peire Vidals se corrossava ab ela, En Barral fazia ades la patz, e 'l fazia prometre tot so que demandava. E quan venc un dia Peire Vidal saup qu' En Barrals se era levatz e que la domna era tota sola en sa cambra; e venc s' en al leit de ma dona N' Alazais et atroba la dormen, et aginolla se davan ella e baiza li la boca. Et ella sentit lo baizar e crezet que fos En Barrals sos maritz, e rizen ella se levet; e garda, e vi qu' era lo fols Peire Vidals, e comenset a cridar et a far gran rumor. E vengron las donzelas de lains, quant ho auziron, e demanderon qu' es aisso? E Peire Vidal s' en issit fugen. E la domna mandet per En Barral, e fes li gran reclam de Peire Vidal que l' avia baizada; e ploran l' en preguet qu' el en degues penre venjansa. Et En Barrals, aissi com valens hom et adregz, si pres lo fag a solatz, e comenset a rire et a rependre sa molher, car ela avia faita rumor d' aisso qu' el fols avia fait. Mas el no la 'n poc castiar qu' ela no mezes gran rumor per lo fait, e sercan et enqueren lo mal de Peire Vidal; e grans menassas fazia de lui. Peire Vidal per paor d' aquest fait montet en una nau et anet s' en a Genoa; e lai estet tro que passet outra mar ab lo rei Richart, que ill fo mes en paor que ma dona N' Azalais li volia far tolre la persona. Lai estet longa sazo, e lai fes maintas bonas cansos recordan lo baizar qu' el avia emblat; e dis en una canso:
Assatz par
Que loingnar
Me volc de sa reio,
Can passar
Mi fes mar...
Qu' ie 'l servi
Ab cor fi
Tan quan puec abando,
E non aic guizardo,
Mas un petit cordo:
Si agui,
C' un mati
Entrei dins sa maiso,
E 'l baizei a lairo
La boca e 'l mento.

Et en un autre loc el dis:
Pus onratz
Fora c' om natz,
Si 'l bais emblat mi fos datz
E gent aquitatz.

Et en autra chanso el dis:
Be m bat amors ab las vergas qu' ieu cuelh,
Quar una vetz en son reial capduelh
L' emblei un bais don tan fort me sove.
Ai! tan mal trai qui so qu' ama no ve!
Aisi estet longa sazo outra mar, que non auzava tornar en Proensa. En Barral, que li volia aitan de be com aves auzit, si preguet tan sa molher, qu' ela li perdonet lo fait del baisar e lo i autreiet en dos. En Barral si mandet a Peire Vidal grassia e bona voluntat de sa molher, e que vengues. Et el venc ab gran alegrier a Marcelha, e fon fort be aculhit per En Barral e per ma dona N' Alazais, et autreiet li lo baizar en do qu' el li avia emblat; don Peire Vidal fes aquesta chanso que dis:
Pos tornatz soi en Proensa.
P. Vidal, per la mort del bon comte Raimon de Toloza, si se marri molt e det se gran tristessa; e vestit se de negre, e talhet las coas e las aurelhas a totz los sieus cavals; et a si et a tos los sieus servidors fes raire los cabelhs e la testa; mas las barbas ni las onglas non se feiron taillar. Molt anet longa sazo a lei de fol home e de dolen. Et avenc se en aquela sazo qu' el anava en aissi dolens, qu' el reis N Anfos d' Arago venc en Proensa; e vengro ab lui totz los bos homes de sa terra, Blascols Romieus, En Garsias Romieus, En Martis del Canet, En Miquels de Luzia,
En Sas d' Antilon, En Guillems d' Alcalla, En Albertz de Castelveil, En Raimon Gausseran de Pinos, En Guilems Raimons de Moncada, En Arnautz de Castelbon, En Raimons de Caveira; e troberon Peire Vidal en aissi trist, dolen et en aissi apareillat a lei de fol. E lo reis lo comenset a pregar e tug li autre sei baro que eron sos amic especial, qu' el degues laissar aquel dol, e que degues cantar e se alegrar, e que fes una chanso que ill portesson en Arago. Tan lo preguet lo reis e ill siei baro qu' el dis que se alegraria e laissaria lo dol, e faria chanso e tot so que ill plagues.
Et el si amava la Loba de Puegnautier, e ma dona Estefania que era de Sardanha; et aras de novel era s' enamorat de Na Raymbauda de Biolh, molher d' En Guillem Rostanh qu' era senher de Biolh. Biolhs si es en Proensa, que es en la montanha part Lombardia. La Loba si era de Carcasses: En P. Vidals si se fazia apelar lop per ela, e portava armas de lop. Et en la montanha de Cabaretz elh se fes cassar als pastors ab cas et ab mastis et ab lebriers, si com om fac lop; e vesti una pel de lop per donar a entendre als pastors et als cans qu' el fos lop. E li pastor ab los cas lo cassero e 'l baratero si malamen, qu' el en fo portatz per mort a l' alberc de la Loba de Puegnautier. Et cant ela saup que aquest era Peire Vidal, ela comenset a far gran alegreza de la folia que Peire Vidals avia faita, et a rire molt, e 'l marit de leis atressi: e receubron lo ab gran alegreza. E 'l marit de ela lo fes penre e fes lo metre en luec rescos, al miels qu' el poc ni saup; e fes mandar pel metge, e fes lo metgar entro que fon gueritz. Et aissi com vos ai comensat a dire de Peire Vidal que avia promes al rei et a sos baros de far chansos; can fon gueritz, lo reis fes far armas a se et a lui; e vestit se En Peire Vidal, et agenset se fort; e fes adoncs aquesta canso que dis:
De chantar m' era laissatz
Per ira e per dolor.
Voici des passages d' une pièce historique:
Ara m' alberc dieus e sans Julias
E la doussa terra de Canaves
Qu' en Proensa no tornarai ieu ges
Pus sai m' acuelh Monferratz e Milas...


E pus Milas es autz e sobeiras,
Ben volgra patz de lor e dels Paves
E que s' estes Lombardia en defes...
Lombart, membre us cum Polla fo conquiza
De las donas e dels valens baros,
Com las mes hom en poder de garsos,
E de vos lai faram peior deviza.

Bon' aventura don dieus als Pizas
Quar son ardit e d' armas ben apres,
Et an baissat l' erguelh dels Genoes
Qu' els fan estar aunitz e soteiras,
Per qu' ieu volrai tos temps l' onor de Piza
Quar an baissatz los perfietz ergulhos,
Que sol l' enueg dels vilas Borbonos
Me trenqua 'l cor e 'l me franh e 'l me briza.

Alamans trob deschauzitz e vilas...
E lor parlars sembla lairar de cas,
Per qu' ieu no vuelh esser senhors de Friza...
Ans vuelh estar entr' els Lombartz joyos
Pres de mi dons qu' es blanqu' e blond' e liza.
E pus mieus es Monferratz e Milas
A mon dan giet Alamans e Ties,
E si m creira Richart reis dels Engles,
En breu d' ora tornara per sas mas
Lo regisme de Palerm' e de Friza,
Quar lo conquis la soa rezemsos...
Ara m' alberc.

Ma voluntatz me mov guerr' e trebalh
Quar ma lenga non retrai la falsura
Dels fals clergues per qui maintha gens falh...


Be m meravelh del rey dels Castellas
Per que los cre quar sa valor an morta,
Qu' ieu vi sazo qu' el era sobeiras,
E proeza era en lui estorta,
Ar es desotz, per l' ensenha que porta
De l' emperi per cosselhadors vas.
Salvatge temps, qu' el non obri sas mas!
Per que valor de lui si desconforta,
Quar s' om li quier el fai del colh redorta.

Del rey frances qu' om ten per dreiturier
Vuelh pauc parlar, quar pauc val e pauc dona,
Ans per tolre cuid' aver pretz entier...

Per qu' ieu vuelh far del rey Matfre entendre

Qu' els enemics fai gent a frau venir
E sos amics onrar et enantir,
Qu' el sap pel sieu e per l' autrui contendre,

E te vencutz clercx qu' el volgron deissendre.

Ben m' agrada quar ten segur lo sieu,
Pus de valor ni de dar no s' estranha
Ni de guerra per plueia ni per ven,
Ans osteia per plans e per montanha;
E si nuls reys pert, el ne gazanha,
E sap o be Toscana, et en brieu
O sabran Grecx e mais que non dic ieu...
Ma voluntatz.

Il vante souvent ses prouesses:
Las aventuras de Galvanh
Ai ieu e mai d' autras assatz,
E quan soi en cavals armatz,
Tot quan trobi pesseg e franh;
Cent cavaliers ai tot sols pres
E d' autres cent ai tout l' arnes,
Cent donas ai faitas plorar
Et autras cent rir' e jogar.
Neus ni glatz.

Une de ses pièces commence par ce couplet:
La lauzeta e 'l rossinhol
Am mais que nulh autr' auzel,
Que pel joy del temps novel
Comenson premier lur chan;
Et ieu ad aquel semblan,
Quan li autre trobador
Estan mut, ieu chant d' amor
De ma dona Na Vierna.
La lauzeta.

Dans une autre pièce il dit:

Mout viu ab gran dolor
Qui pert son bon senhor,
Qu' ieu perdiei lo melhor
Que mortz pogues aucir,
E quar no puesc murir
Ni es dreitz c' om s' aucia,
Per ma vida guerir
M' en anei en Ongria
Ab bon rey 'N Aimeric;
Lai trobei bon abric,
Et aura m, ses cor tric,
Servidor et amic.

Dans la même pièce il fait le portrait de sa dame:

Que roza de pascor
Sembla de la color
E lis de la blancor;
E quan la volc bastir,
Dieus mez i son albir,
Qu' en ren als non l' avia,
Qu' en lieys volc revenir
Amors e drudaria...
Mout viu ab gran.

Fragments d' une pièce qui a plus de dix-huit cents vers. Elle commence ainsi:
Abril issic, mais intrava
E cascus dels auzels chantava
Josta sa part, que aut que bas;
E car remanion atras
Vas totas partz neus e freidors,
Venion frugz, venion flors
E clar temps e dossa sazos;
Et ieu m' estava cossiros,
E per amor un pauc enbroncx;
Sove m que fon mati adoncx
En la plassa de Bezaudun...
Venc vas mi vestitz e caussatz
Un joglaretz a fort del temps...
Venc josta me son cors pauzar,
Et ieu rendey li sas salutz;
E si m fui aperceubutz
A son venir que fos joglars;
Si m volgui saber sos afars
Per mi meteus, et el me dis:
“Senher, ieu soy us hom aclis
A joglaria de cantar,
E say romans dir e contar
E novas motas e salutz
Et autres comtes espandutz
Vas totas partz azautz e bos
E d' En Gr. vers e chansos
E d' En Arnaut de Maruelh mays,
E d' autres vers e d' autres lays;
Que ben deuri' en cort caber
Mas er son vengut vil voler...
Per qu' ieu ni nulhs homs avinens
Ni savis non es aculhitz...”
Et ieu per so car ora 'n vi...
Li dis: Amicx, ses tot messatge,
Vuelh que ns anem ades dinar,
Apres, si res voletz comtar...
Vos auzirai mot volontiers...
Apres manjar en un vergiers
Sobr' un prat, josta un rivet
Venguim abduy, e si no y met
Messonja, sotz un bruelh fleurit...
Me dis: Senher, a bon abric
Vei que em aisi vengut,
Per qu' ieu prec, si dieus vos aiut
A far tot so que vos volres,
C' aisi puramen m' escotes
Com s' era messatje d' amor.
Co us sabetz ben que 'l chauzidor,
Cal que sian o mal o bo,
An mes chausir en tal tenso
C' a penas s' en sabon issir...
Per qu' els faitz e 'ls captenemens
Segon las gens deu hom camjar;
Aiso m' a fag man ben estar
Apenr' e man divers saber,
E cuidava 'n secret aver
Entr' els baros man gazardo...
Mas er conosc qu' a perdemen
Son tug vengut estiers petitz;
Per qu' ieu m' en fora tost partitz
Per penr' un autre cossirier,
Mas aventura e siey mestier
Que mant homes fan ben enans
Volgron qu' ieu fos a Monferrans
Vengutz en Alvernh' al Dalfi,
E si fon un sapte mati;
Si co suy vengut de Riom;
E si anc genta cort ni hom
Ni de bon solatz, si fon sela;
Non y ac dona ni donzela
No fos pus francx d' un aizelo
Ni cavayer ni donzelo
C' om agues noirit en sa man...
E si s' avenc entor nadal
C' om apela kalendas lay...
E aco fon ses tot esmay
A Monferrat sus el palaitz,
E s' anc vis homes ensenhatz
Ni ab baudor, so fon aqui...
Vos sabetz ben que luenh ni pres
Non es hom natz ni faitz ses paire,
Per qu' ieu n' aic un mot de bon aire
E tal que s saup far entr' els pros;
Cantaire fo meravilhos
E comtaires azautz e ricx
Et ieu peytz. Si com N Enricx
Us reys d' Englaterra donava
Cavals e muls e can sercava
Vas Lombardia al pros marques...
Et auzic nomnar Catalas
E Proensals mot e Gascos,
Vas donas francx et amoros;
E fazian guerras e plays,
Per c' a mi, per aital pertrays,
Ab vostres motz me fis joglars...
D' aqui m' en anei en Tolzan
On atrobey al cor certan
Mo senher lo comte premier
E mant avinen cavayer...
C' aisi tengues ma via plana
Fes me venir a Mataplana...
Aqui trobey, si a vos platz,
Mon senher N Ugo avinen,
E franc e dos e conoissen
Ad escotar tot bo saber,
E trobey lay donas, per ver,
Que m fero rembrar mon paire
E 'l segle bos qu' en a fag traire...
Ieu li dis, ses tot aparelh:
Amicx, vos es vas mi vengutz
Segon que dizes esperdutz,
Fors issitz de vostre sen
Per so car no sabetz comen
Ni per que es aissi camjatz
Lo segles e fina beutatz...
E si 'l Dalfis fis e verays
No vos agues aital sen mes,
Vos foratz tornatz descortes...
Et auziratz, si com ieu fi
Als trobadors dir e comtar,

Si com vivion per anar
E per sercar terras e locx,
E viras lur selas ab flocx
E tans autres valens arnes
E fres daurats e palafres;
Meravilheratz vos en fort;
Li un venian d' otra 'l port
E li autre d' Espanha say,
Aqui trobavon cuend e gay
E donador lo rey 'N Anfos,
En Diego que tan fo pros...
E 'l comte Ferran lo cortes,
E sos fraire tan ben apres...
Vas Lombardia 'l pros Marques...
Que en la terra veramen
S' es mantenguts tos temps donars;
Et en Proensa homs non avars...
En Blacas no y fai a laissar
Ni del Baus En Guillem lo blon...
Ni 'l comte Dalfi que tan valc
Ni sai En Gasto a cui calc
May de pretz c' om non li conoys;
E silh que venion per Foys
Aqui trobavon un senhor
Adreg e plazen donador...
E trobaretz pros e veray
N Arnaut de Castelnou tos temps...

Et al Castelvielh fo N Albertz
Us cavayers mot coratjos,
Et entorn lui d' autres baros
A totz bes far francx et arditz...
Mas vos non poirias sofrir,
A mon semblan, tan lonc sermo,
E trop parlar met en tenso
So que mezura fai grazir,
Per qu' ieu vuelh a Miquel venir
En Arago et a 'N Garsia...
Lo comte qu' es a Castilho
En Pos bo, e sos filh N Ugo,
A mantener prez e valor...
E Jaufre que tan fo prezatz
Per mans locx e per mans regnatz...
Vers dieus, que per nos fon penatz...
Volc qu' en Alamanha vengues
Us emperaire Fredericx;
Et Englaterra 'N Enricx...
N Enricx, En Richartz, En Jofres;
Et en Tolosa un coms cortes
En Raimon que tan fon prezatz...
Aisi o deuriatz saber
Per mot auzir e per parer
Cals fo 'l pros coms de Barsalona
E sos fils N Anfos que tan bona
Valor saup aver totz sos jorns...
E per aquist eran refait
Joglar e cavayer desfait
E mantengut li dreiturier,
E qui avia son mestier
Ni son saber azaut ni car
Ad els l' anavon prezentar...
Er vos ai parlat dels baros
Per so qu' en sias pus ginhos...
E per mostrar, si co hom ditz,
Ni vos mezeis m' avetz pregat,
Per cal maneira son prezat
Aitals homes ni mielh apres...
C' ades vulhatz bos sabatos
Portar e caussas ben estans
Cotel, borsas, correg' e guans,
E capel el cap gen tener,
Car aital s captenh son plazer;
Adzaut e non trop maystrat
Vostre vestir sian talhat...
Que vostres ditz sian ginhos
E vostre fag mesclat ab sen...
E membre us so c' us conoissens
Trobaires dis, En Miravals...
Per que us deu membrar eyssamen
A far valens vostres mestiers
So que us dis En Peire Rogiers...
Aprendetz so qu' en dis N Arnaut
De Maruelh que per melhurar...
“Aprendatz de las gens
Fatz e captenemens...”
Abril issic.

Les vers suivants sont la réponse qu' il fit à l' attaque de Lansa:
Lanza marques, paubresa en eschera
Vos coichan fort dolors e malananza,
Et es col orbs que pissa en la carrera,
Quant a perdut la vergoigna e membranza;
Plus soven venz castels e domeios
No fai vieilla gallinas ni capos,
E s' anc fos francs, ar es sers ses doptansa.
Emperador avem.
Nostrad. 97. Crescimbeni, 67. Bastero, 31. Hist. gén. de Languedoc III, 95. Millot, II, 266. Papon, II, 216, 245. P. Occ. 178. Hist. Litt. XV, 470.

Pierre du Villar, t. IV.
Millot, III, 426. P. Occ. 377.

Pistoleta, t. III.
Pistoleta si fo cantaire d' En Arnaut de Maruoill e fo de Proensa; e pois venc trobaire e fez cansos com avinens sons. E fo ben grazitz entre la bona gen; mais hom fo de pauc solatz, e de paubra enduta, e de pauc vaillimen. E tolc moiller a Marseilla; e fes se mercadier e venc rics; e laisset d' anar per cortz.
Il dit de sa dame:
Cil trobador fan m' en tuit guarentia
En lor chansos, si a mi non crezatz,
Que tot lo ben, a qualque dir l' auiatz,
Dison d' ellei e de sa seignoria;
Neis l' auzelet s' alegron per s' amor
Quan la vezon, tal jois n' an entre lor...
Aitan sospir.

Il termine une de ses pièces par le couplet suivant:
Al valen rei qu' es de pretz coronatz
Sobr' autres reis e que mielhs se capte,
On fis jois nais, et es renovellatz
Jois e jovens, t' en vai, chanso, dese
En Aragon, on prendon tug repaire
Bon fag valen que francx reis deia faire;
E saluda m de Perpinhan enan
Selhs e selhas que d' amor an talan.
Ancmais nulhs hom.

Ar agues ieu mil marcx de fin argen
Et autres mil de fin aur e de ros,
Et agues pro sivada e fromen,
Buous e vacas, e fedas e moutos,
E quascun jorn cen libras per despendre
E fort castelh en que m pogues defendre,
Tals que nuls hom no m' en pogues forsar,
Et agues port d' aigua dousa e de mar.


Et ieu agues atretan de bon sen
E de mesura cum ac Salamos,
E no pogues far ni dir falhimen,
E m trobes hom leial totas sazos,
Larc e meten, prometen ab atendre
Gent acesmat d' esmendar e de rendre,
E que de mi no s poguesson blasmar
Ni encolpar cavalier ni jocglar.

Et ieu agues belha domna e plazen,
Coinda e gaia ab avinens faissos,
E quascun jorn cen cavaliers valens
Que m seguesson, on qu' eu anes ni fos,
Ben arnassatz, si cum ieu sai entendre,
E trobes om a comprar et a vendre,
E grans avers no me pogues sobrar
Ni sofranher res qu' ieu volgues donar.

Quar enueitz es qui tot l' an vai querer
Menutz percatz, paupres ni vergonhos,
Per qu' ieu volgra estar suau e gen
Dins mon ostal et aculhir los pros
Et albergar cui que volgues dissendre,
E volgra lor donar senes car vendre;
Aissi feiri' eu, si pogues, mon afar
E quar no m puesc, no m' en deu hom blasmar.
Ar agues ieu mil.
Nostrad. 200. Crescimbeni, 131, 133. Bastero, 91. Millot, III, 430. Papon, II, 414. P. Occ. 381.

Pons Barba. Deux pièces.
Sirventes non es leials,
S' om no i ausa dir los mals
Dels menors e dels comunals
E maiorment dels maiorals;
Car ill fan los faillimens tals
C' om non deuria parlar d' als;
E car los sai e non dic cals,
Mos sirventes n' es meinz cabals.


Pero 'l dir me tol temors,
C' om non ausa dels maiors
Aissi dir verais desonors
Com fai mensongieras lauzors;
Per que n' es mendres lur valors,
Car loingnan los chastiadors,
E vei rics los cossentidors,
Car faillir laissan lor seingnors...
Sirventes non.

Non a tan poder en se
Cel qui ve vostras faissos
Que mais non n' aiatz vos,
Dompna, can ven al partir;
Car tan sabetz far e dir
D' avinen so que plai als conoissens
En maneira que vos non valetz mens...

Aissi avez vos pres me,
Com los autres en perdos,
Ab vostres ditz amoros,
Qu' als non pot hom conseguir
Mas lo vezer e l' auzir,
E 'l vezers es e l' auzirs tan plazens
Que non es hom de preiar sovinens
Que pagatz es cel que us estai denan...

E pos deus aital vos fe
Par que us fos per lui datz dos
Que chascus fos enveios
De vos amar e servir,
E mostra us en car tenir;
Ar aisso us fai socors, sabers e sens
Ab que pagatz aissi los entendens
Qu' ab plazens ditz et ab faitz alongan
N' avez mais grat que cellas que plus dan.
Non a tan.
Bastero, 91. Crescimbeni, 206. Millot, I, 177.

Pons de Capdueil, t. III et IV.
Pons de Capduelh fo un gentils bars del avescat del Puei Santa Maria; e trobava, e viulava, e cantava be. E fon bos cavaliers d' armas, e gen parlans, e gen domneians, e grans e bels e ben ensenhatz, e fort escas d' aver, mas si s' en cubria ab gent aculhir et ab far honor de sa persona. Et amet per amor ma dona Alazais de Mercuer, molher d' En Ozils de Mercuer, un gran comte d' Alvernhe, e filla d' En Bernart d' Andusa, d' un honrat baron qu' era de la marca de Proensa. Mout l' amava e la lauzava, e fes de lieis mantas bonas cansos. E tant quan ela visquet non amet autra: e quant ela fon morta, el se croset e passet outra mar, e lai moric.
Pos de Capduelh amet aquesta dona, si com avetz auzit, e fon amatz per ela. E molt fo lur amor grazida per totas las bonas gens; e maintas bonas cortz, e maintas belas jostas, e maint bel solatz en foron fait, e maintas belas cansos. Et estan en aquel gaug et en aquel alegrier ab ela, ac voluntat, aisi com fols amicx que no sap ni pot sufrir gran benanansa, de proar si ela li volia be; qu' el no crezia a sos huelhs, ni als plazers plazens, ni a las honradas honors qu' ela li fazia ni 'l dizia. E si acordava en son fol cor qu' el fezes semblan que s' entendes en ma dona Audiartz, molher del senhor de Marselha. E fes aquest pensamen, que, si a sa dona pezava si 'l se lonhava d' ela, adoncs porria saber qu' ela li volia be; e si a leis plazia, era ben conortz que res no l' amava. Et el, com fols que no s recre tro qu' a pres lo dan, comensec se a lunhar de ma dona N' Alazais et a traire se a ma dona N' Audiartz, et a dire ben d' ela. E dis d' ela:
No vuelh aver l' emperi d' Alamanha,
Si N' Audiartz no vezian miei uelh;
E non dic trop, si m vest gai ni m despuelh,
Ni 'l ren merce, quar li plac ma companha.

Ma dona N' Alazais, quan vi que Pons de Capduelh, qu' ela avia tant amat et onrat, s' era lunhatz dela, e s' era tragz a ma dona N' Audiartz, ela n' ac fort gran desdenh; si que anc jorn no fon persona a cui ela parles ni demandes de lui; e qui li 'n parles no respondia. Ab gran cort et ab gran domnei ela vivia. Pons de Capduelh anet domneian per Proensa longa sazo, e fugen las honors de ma dona N' Alazais. E quant el vi e saup qu' ela no s' en mostrava irada, ni 'l mandava mesatge ni letras, et el penset que mal avia fag; e comenset a tornar en la sua encontrada, e parti se de la fola proazo qu' el avia faita. Et el comensa esser tristz e dolens; e mandet letras e coplas humils ab grans precx a ela, que degues sufrir que li vengues denan razonar la soa razo, e pregar e clamar merce; e qu' ela degues penre venjansa de lui, si el avia faita ofensio vas ela; mas no ill volc escoutar merce ni razo. Don el fes aquesta canso que ditz:
Aissi com cel qu' a pro de valedors.
Et aquesta canso no li valc ren, e si en fes un' autra que ditz:
Qui per nesci cuidar
Fai trop gran fallimen.
Ni aquesta no 'l valc ren eisamen que ma dona Alazais lo volgues tornar en grassia, ni volgues creire qu' el se fos lunhatz d' ela per proar si ela en seria alegra o no; si el se partis d' ela; don el anet a ma dona Maria de Ventadorn et a ma dona la comtessa de Monferran, et a la vescomtessa d' Albusso, e si las amenet a Mercuer a ma dona N' Alazais clamar merce, qu' ela li rendet grassia per los precs de las donas. E Pos de Capduelh fon plus alegres que homs del mon, e dis que jamais non se fenheria plus per proar sa dona.

Aissi m' es pres, cum selui que sercan
Vai bon senhor e n' assaya gran re,
E l' honron tug, e 'l fan voluntiers be;
Pueis chauzis n' un tot sol qu' en re no 'l blan,
Ni 'l fai honor, estiers quar l' acuelh gen;
E quar lo sap sobre totz plus valen,
Ama 'l mil tans mais en perdon servir
Qu' els autres totz, don se pogra jauzir.

Et es razos e dregz, al mieu semblan,
Qu' om la melhor am mais per bona fe,
Sitot no 'l val; fols es qui s' en recre,
Mas sierv' ades e ja re no 'l deman.
Qu' assatz quier hom a senhor conoissen
Qui l' am e 'l sierf; doncs s' ieu am finamen
Mi dons cui sui, be m degra joys venir,
Qu' el genser es qu' om puesc el mon chauzir...

Tan quan la vey me te 'l vezers jauzen,
E quan m' en part sui en tal pessamen
Qu' en chantan plor, e m vol lo cor partir;

En aissi m fai s' amors viur' e murir.

Dieus, que la fes tan belh' e tan prezan,
Li salv' e 'l guart lo ric pretz qu' ilh mante;
Que non a hom tan dur cor qui la ve
No 'l port honor; aissi s vai melhuran
Tan quan cove a valor et a sen;
Qu' abelhir fa sos faitz a tota gen,
Neis als melhors se fa mil tans grazir;
En totas res se guarda de falhir...
Qu' ilh chant e ri, et ieu planc e sospir
E 'n perc soven lo manjar e 'l dormir.
Fins cors prezans, per vos perc veramen
Ric joy d' alhor, e de vos no l' aten;
E ges per tant non puesc mon cor partir,
Quar mais e mielhs vos am qu' ieu no sai dir.
Aissi m' es pres.

Quoras que m tengues jauzen
Amors era m fai languir,
Per que no puesc avenir
En far chanson avinen,
Ans muer d' ir' e de feunia,
Quar ma belha douss' amia
Qu' ieu am de cor finamen
No sap la dolor qu' ieu sen.

Pero ben sai veramen,
Si de mi 'l vol sovenir,
Qu' ieu planh per lieys e sospir,
Qu' ilh saubra mon pessamen,
E 'l solatz qu' ab lieys avia,
Quan vi la belha paria
Que m mostreron l' huelh rizen
Don m' esguardavon tan gen.

Las! pueis n' ai plorat soven
De talan e de dezir,
Quan mi soven qu' al partir
L' auzi dire francamen,
Que tot mon ben li plazia
Mais que semblan non fazia;
Per aquelh conort plazen
M' adousson tuit mei turmen.

Mout fera gran jauzimen
S' ella no m laissa morir,
Qu' ieu son faitz per leis servir,
E m' escobit leialmen;
Qu' ans qu' ieu la vis la vezia
Inz e mon cor cascun dia,
Sa beutat e son joven,
E la cauzi entre cen.

Bona dona, l' onramen
Non degr' ieu desovenir
Quan vos plac que m des un rir
E m baises celadamen:
Per qu' ieu si tos temps vivia
Lo bais non oblidaria;
Ni anc non camiei mon sen,
Ni farai al mieu viven.
Quoras que m.

Razon n' ai, qu' ieu non puesc vezer
Tan belha ni tan gen parlan
Ni mielhs fassa bon pretz valer;
Per qu' ieu no m sen mal ni afan
Quan vey sos belhs huelhs, e remire
La belha boca e 'l cor plazen:
Dieus, que la fes tant avinen,
Li met' al cor que no m' azire!
Qu' ieu sui totz mortz, si non ai jauzimen.
Vius non puesc ieu ges remaner,
Estan aissi per lieys aman;
Qu' a pauc mortz no m laissei cazer
Lo jorn que m' en parti ploran.
E pos del tot li sui mentire,
Sivals aitan sapcha no 'l men;
Que planh e plor m' en son guiren,
Que m fan suffrir tan greu turmen
Qu' a pauc lo cor d' ir' e d' esmai no m fen.
Ben sai que per.

Ja non er hom tan pros
Que no sia blasmatz,
Quant es a tort felhos;
Qu' el ricx bars e l' onratz
N' es plus cars e plus bos,
Quan conois sas foudatz;
Qu' aissi jutja razos
Los valens e 'ls prezatz:
Qu' aisselh que s' humilia
De son falhimen
Deu trobar chauzimen,
E l' orgulhos feunia;
Quar qui mal fai mal pren...
Don', aisso dic per vos,
A cui m' era donatz,
E sai que soi clamos
A tort, quar no m' amatz,
Que vostres tanh que fos
Coms o reys coronatz,
Ab totz ayps cabalos;
Tant es sobrepuiatz
Vostre pretz quascun dia
Ab joy et ab sen,
Que 'l pro e 'l conoyssen
Vos porton senhoria,
Mais qu' a las melhors cen...

Per qu' ieu m' en part forsatz,
Quar ges leu no poiria
Esser oblidos
De las plazens faissos
Ni de la cortezia
Del vostre cor joyos...
Ja non er hom.
Bastero, 91. Crescimbeni, 206. Hist. gén. du Languedoc III, 97. Millot, III, 170. P. Occ. 10. Hist. Litt. XV, 22.

Pons Fabre d' Uzès. Deux pièces. L' une commence par ce couplet:
Luecx es qu' om si deu alegrar
E sitot no m sui amaire,
Si vuelh ieu esser chantaire
Et en luec mon saber mostrar,
Qu' ieu dic que paucx ni grans avers
No val saber qui l' avia,
Per que d' apenre quascun dia
Creys' als plus savis lur volers.
Luecx es qu' om.
Crescimbeni, 184. Millot, III, 400. P. Occ. 366.

Pons de la Garde, t. III et IV. Treize pièces.
Per so l' am ieu, per bona fe,
De mon poder, si deu me benezia,
E l' amor durara jasse,
Pos a vos platz que us am, ma bel' amia;
Amigua us clam, dieus vueilla que vers sia;
Don amigua m' es vos, so cre,
Pos tot lo joi me dats qu' ieu ai ab me.

Qui la m mentau, tal joi m' en ve
Que mos amicx es totz hom que re m' en dia...
Ab lei que m' a fag tan d' onor
Que bon m' en es lo parlar e 'l dezire,
E bon quan pens de sa valor,
E quan la vei meillor qu' ieu no sai dire,
Qu' ie 'n soi plus bels quan sa beutat remire,
E car ja tenc mos hueils aillor,
Per trop temer ho fauc e per paor.

Tos temps m' an fait lauzenjador
Mal et enuei, dami dieus los azire...
De chantar dei.
Aman viu et aman morrai,
C' ab bon cor et ab bona fe
Am la meillor dona qu' ieu sai
E la plus bella qu' anc dieus fe...

Ai dieus! e cora la veirai,
C' om non pot aver qui la ve
Ira ni consir ni esmai;
E sel c' o a no sembla me,
Qu' ieu quan la vei de re no m dueil;
Ben es dreitz.

Tant soi apoderatz,
Et en gran esmai,
Que ben cre e sai
Que no m plagr' onguan
Solatz ni deport ni chan;
Mas, Mon Tot Mi Platz,
Vol qu' ieu chant, et es mi gen
Que fassa son mandamen...

Que las grans beutatz,
E 'l cors cuend' e gai,

E 'l ric pretz verai,
E la valor gran
Qu' a mi dons qu' ieu dupt' e blan,
M' a mes en tal latz
Don molt dur trebaill aten,
Si no m val chauzimen.
Tant y fui onratz
Qu' el coven mi plai,
Sitot no m' estrai,
Que m fes en baizan;
Del bel mensongier semblan
Es mos cors pagatz;
C' aissi m' o dis avinen,
Que ver me par quan me men...

Mas nos avem conort gran
En Mon Tot Mi Platz,
Que sel qui la ve soven
Non pot aver marrimen.
Tant soi apoderatz.
Millot, II, 311. P. Occ. 325. Hist. Litt. XV, 460.

Pons de Montlaur. Une tenson avec Esperdut, qui lui propose cette question:
Qal preiatz mais a ops d' amor:
Toseta que pot meillurar
Et es corteza, bell' e pros,
O dompna de prez caballos
Abrivada de dompneiar?

Pons de Montlaur dit:
N Esperdut ben par de sen blos,
Ni non par que si' amoros,
Ni non sap la meillor triar.
Eu am mais retener qu' esperar...
Esperdut répond:
Seigner Pons, molt m' es bel d' amor
Quan l' ai bel' e l' esper meillor;
Et ai respit de gadagnar,
Quan dompna no pot plus poiar,
Ans ai del deiscendre paor,
Qu' ieu ai vist caval milsoldor
A prez de trenta sols tornar.

Pons réplique:
N Esperdut, ben a la meillor
Dompna quant es de prez auzor,
E meill sap son amic onrar,
E pot ben tot son cors mostrar,
E meill sap far pretz et onor
Que cil c' om enquer ab temor
Que vai tot son marit contar.
Seigner Pons de Montlaur.
Millot, III, 326.

Pons d' Ortafas. Deux pièces.
Aissi cum la naus en mar,
Destrecha d' ondas e de vens,
Que si sent fort perillar
Que selhs dedins an grans turmens
Que neys dieus no podon pregar,
E volrion vius traspassar
Mais que aquelh turmen sofrir,
E valria mais, so m par, morir
Ad honor que tos temps durar
Pena et afan e cossir,
Quar vida val pauc on jauzir
De negun joy no l' es donatz;
Vida non es ans es morir;
Per que val mais morir viatz
Qu' aital afan tot jorn sofrir.

En aissi m sent ieu perillar,
Si fin' amors no m n' es guirens,
Quar ieu no puesc l' afan portar
Per vos, dompna, cuenda e plazens;
Ni ges no us aus mon cor mostrar
Plus que selh qu' es pres outra mar
Que 'l coven gran afan sofrir,
E quar non pot per ren fugir,
Coven li 'l gran mal sofertar...

La doussa color que us apar
E 'l dous ris que tot autre vens,
Mi fan en aissi tremolar
Cum fai la fuelha lo fortz vens...

Senher Berenguier, be m par
Que vos etz bos e conoyssens
E sabetz qui s fai ad honrar,
E sabetz gentilmen servir
Las donas e ben aculhir.

En Narbones es gent plantatz
L' arbres que m fai aman morir
Et a Cabestanh gent cazatz
En mout ric loc senes mentir.
Aissi cum la naus.

Fragments de la seconde pièce:
Si ai perdut mon saber
Qu' a penas sai on m' estau
Ni sai don ven ni on vau
Ni que m fauc lo jorn ni 'l ser,
E sui d' aital captenensa
Que no velh ni puesc durmir,
Ni m platz viure ni morir,
Ni mals ni bes no m' agensa.

A per pauc no m desesper
O no m ren monges d' Anjau
O no m met dins una clau
On hom no m pogues vezer...

A gran tort mi fai doler
E sia eu pendut en trau
Si pueys segui autr' esclau,
Pos m' ac pres en son poder...

Ieu sui aisselh que no tensa
Ab mi dons ni no m' azir
Ni no m sai de ren ardir
Mas d' aisso qu' a lieys agensa...
Si ai perdut.
Millot, III, 431. P. Occ. 383.

Pons Santeuil de Toulouse. Une complainte sur la mort de Montagnagout, son beau-frère. Le premier couplet est lacéré:
So es us planhs que fes Pos Santhol de Toloza d' En G. de Montanhagol, lo qual G. avia sa seror per molher.
Marritz cum homs mal sabens ab frachura
Viurai hueymais de be ab marrimen...
Doncx las! caitiu, cum puesc aver enten
Que negus gaugz mais me conort ni ven,
Pus vos etz mortz, senher, que tota gen
Que us vic vos planh, si us fai dieus honor pura...

Segurs caps fos e paire per drechura
Dels trobadors e complitz bonamen,
Et es devers e razos per natura,
Quan lo caps dol, van li membr' afeblen;
Doncx, quan mor par, que 'lh mueyran eyssamen;
Doncx ab vos mor grans sabers vos seguen,
E va de cors e d' armas salvamen
E sens entiers conoyssensa e mesura.
Marritz cum.
Millot, III, 105, 431. Papon, III, 449.

Porcier. Couplet en réponse à Folquet:
Seigner, fait m' avez enquer
A Folchetz enrimader;
Car per un poc mi desfer
Lo ronzin c' om li donec
Del pe dreig e de l' esquer,
Car meil me degra profer
Son servir quant blasm' er
Mant bon cantar en deserer.

Pouzet. Tenson avec Guillaume Raimond, auquel il répond:
En Guillem Raimon, d' aisiu
M' es que s' ieu chauzisc ades...
E dic que ill dona s' aten
Plus vas sel cui fai prezen
D' aquo don l' autre sospira...

Guillem Raimon, e chauzira
Uns secx vos qui anatz queren,
Car sel c' a dona repren,
Penre ben par qu' en dezira.
Del joi d' amor.

Prevost. Tenson avec Savari, auquel il soumet cette question:
En Savaric, ie us deman
Que diatz en chantan,
D' un cavayer valen
C' a amat lonjamen
Una dona prezan
Et a 'l mes en soan;
Pueys preya n' autra
Que en deven s' amia,
E manda 'l jorn c' am leys vaza
Per penre tot son voler;
E can l' autra 'n sap lo ver,
Manda 'l c' a leys aquel dia
Li dara so qu' el querria;
D' egal pretz e d' un semblan
Son, e chauzetz a talan.

Dans la discussion il dit à Savari:
Senher, amor desfan
Donas, can van lunhan
Lur don ni permeten;
Mais qu' il dona breumen
Fa son don aut e gran...

La tenson est soumise par Prevost au jugement de trois dames:
Senher, jutge no' 'n lo ver
Na Guilha 'n son plazer
De Benaut, e Na Maria
De Ventadorn; vuelh que y sia
La dona de Monferrat
C' a bon pretz ses tot enjan.
En Savaric.
Millot, II, 102.

Pujols. Deux pièces relatives à deux sœurs qui se firent religieuses à Saint-Pons en Provence.
Si 'l mal d' amor m' auci ni m' es nozens,
No sai hueimais on m' an querre secors,
Pus rendudas s' en son las doas flors
Bonas a dieu et al segle plazens;
A pauc Sant Pos no m fai dir descrezensa,
Quar nos a toutz dos dels gaugz de Proensa,
Si las! chanton e dizon lurs lessos,
Plor En Blacas et ieu En Pujolos.

La nueg e 'l jorn mi ven en pessamens
Qu' ieu cavalgue ab totz mos valedors
Dreyt a Sant Pos, sia sens o folhors,
E que creme las morgas de laiens,
Pus Hugueta es en obediensa,
Qu' ieu trac per lieys sai fort greu penedensa.
Et avetz mi laissat de tot joy blos,
Belh' Hugueta, vostra seror e vos.

E que faran vairs huelhs ni blancas dens,
Ni per cui er manteguda valors,
Ni per cui er levatz dompneys e sors,

Pus Hugueta ni sa seror n' es mens;

Don chantarem ieu ni 'l coms de Proensa?

Non er per elh embrassada valensa,

Qu' elh fora mortz, ben a un an o dos,
Si 'l belh cofortz d' elhas doas no fos.

Si 'N Blacatz mor, er dans verayamens
E seran hi perdutz pretz e valors;
Moirir pogra, quar las plazens dolors
Cre l' auciran don Sordel n' er dolens...
Si 'l mal d' amor.

Qui 'l segle ser a dieu es dessirvens,
Quar hom non pot ben servir dos senhors;
Mas a Sant Pos siervon gent las serors
Selh qui per nos fon pauzatz en la crotz...

Sellas qui son el segle ben volens
Podon saber res non es mas follors;
No 'l tenon pro vilas, ciutatz ni tors,
Que per un gaug n' an ben cent marrimens;
E qui per pretz si treballa ni s tensa
Ben deu suffrir pus aspra penedensa
Quan dieus dira, jutjan sus en la crotz:
“Ves mi tenetz, los dreituriers e 'ls bos.”

Hugueta es regina veramens,
E la dona del Baus a grans honors;
E montaran ab los angels aussors,
E portaran coronas resplandens,
E chantaran un verset de plazensa...
Dieus es amors.