Mostrando las entradas para la consulta llauradó ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llauradó ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 12 de octubre de 2023

Lo burro mort.

Lo burro mort.

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa,

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa, va aná a comprali un burret a un llauradó agüelo de un poble de la vora. Este li va demaná 15.000 pessetes de antes. Lo agüelet, que se díe Arturo, va acordá en ella entregali lo animal en son demá. Pero al día siguién, lo llauradó li va di:

- U sentixco, Pepeta, pero tinc males notissies: lo burro se va morí ahí només anaten. -

- Bueno, - va di la Josefina, - entonses tórnom los meus dinés

Lo venedó va replicá:

- No puc. Me los vach gastá enseguida en una desmemoriada mula vella.

La Josefa li va di:

- Vale, es igual, dónom lo burro mort.

-  ¿Y pera qué? - va preguntá l' agüelo, - ¿Qué farás en ell? Ya lo están ataullán los buitres del Mas de Buñol pera fótressel. -

- Lo rifaré – va replicá la Pepa.

- ¿Estás allunada o qué? cóm has de rifá un burro mort? -

- Pos fénu; no li diré a dingú que está mort, per supost. -

Un mes después de esta conversa, lo llauradó se va topetá en la Pepa a fira de Valderrobres y li va preguntá:

-  ¿Qué va passá en lo ruquet?

Pepa li va contestá:

- Lo vach rifá, vach vendre singsens números a sincuanta pessetes cada un y me vach emburchacá 25.000 peles.

-  ¿Y dingú se va queixá? - va preguntá l' agüelo.

- Sol lo guañadó, Cacholet, – va di la Pepa -, pero an aquell estrangé li vach torná les 50 pessetes, li vach doná un beset y va callá.


Pepa va creixe y se va ficá a la política, hasta arribá a diputada de les Corts de Aragó. Después va sé senadora, que bona sopadora ya u ere, y hasta ministra y tot, y va torná al escañ del Senado, y aixina va aná movén les perres de tots y emburchacanse una bona part, apart del seu jornal. Hasta va agarrá una exedensia de la seua plassa de professora al institut de Valderrobres pera aná bambán, com fa Lambán, perque va trobá mols "burros morts" al seu camí, y los va aná rifán a mols saboquets.

Pero lo milló de esta historia es que ademés pot seguí trobán mols mes ases morts pel antic Prinsipat de Cataluña, y antics reinos de Valensia y Mallorca (y alguna somera) pera emburchacás mes perres.

Tú no hauríes de dixá que te venguen o rifon burros morts.

Estate alerta, obri los ulls, milló encara la men, lo criteri y lo sentit comú, que es lo menos comú dels sentits. Pensa en los teus fills y filles, en la teua familia que puje.

Tú pots ajudá a que paron de véndremos burros morts compartín esta charrada.

George Orwell (Eric Arthur Blair) va escriure unes paraules que traduíxco:

Un poble que tríe corruptes, inutils, sinics y traidós, no es cap víctima, es un compinchat o cómplice.

Als George Orwell noch Eric Arthur Blair war

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

viernes, 29 de octubre de 2021

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ, TOMÁS AGUILÓ, 1852

POESÍAS FANTÁSTICAS 

EN MALLORQUÍ 
PER 
D. TOMÁS AGUILÓ.
PALMA. IMPRENTA DE D. JUAN GUASP.
1852.

Y era s' únic que tenia!  L'estimava amb un etcls,  Que cent añs de purgatori  Per ell haguera sufrid.

I. 

Recolsada á sa finestra, 
Que dóna enfront des camí, 
Tota sola guaita y plòra 
Sa Contessa de Vallric. 

Bé té que plorar cuant pensa
Qu' encesa guerra civil De dòl vesteix sas personas, Y de sang réga 's pals.
Cada dia heyà batallas, Heyà incendls cada nit, Y es Conte es homo que sempre Cerca es lloc de mes perill.
Pero encara major pena Està covant dins son pit: Un mes fa que ni noticias Ha rebudas des seu fill. Y era s' únic que tenia! L'estimava amb un etcls, Que cent añs de purgatori Per ell haguera sufrid. Un dia sabé son pare Que á pesar de s' odi antig Festetjava sa jermana D'un cap de s'altre partid; Y ple de rabia paraulas Molt amargas li va dir, L'enjegà des seu castell, Fins y tot el malehí. Sa Contessa en và plorava, Ell en và's mostrà summls: De bronzo era's còr des Conte, De bronzo era y no cedí. Es fill abrassà sa mara, Desesperad va partir: Ningú d' ell n'ha duitas novas, Ningú diu que l'haja vlst. Mentras tant que sa Contessa Llamenta sucés tan trlst, De sas tropas victoriosas Sent sa bulla y es trapitj. Ets uls plorosos s'axuga, Qu'ha de rebre son marit, Y, més qu'esserbó, temia Mostrarli qu'era infells. Cuant tots dos plegads estavan, Y éll anava á referir Sa batalla qu'ha guañada, Entra un page que li diu: - Señor Conte, qu'hem de fer (en el original, los guiones son =) Des prlsioners que tenim? - Cap de Deu! quina pregunta! Sabeu cuants son?- Trenta cinc. - Cercau trenta cinc ausinas, Cercaulas ran des camí, Anau allà'ont venen còrdas, Y compraune trenta cinc. - Y mentras tant qu'axò deya Tira en terra uns cuants florins: No 's es page qui 'ls aplega, Qui ‘ls aplega 's es bochí. Sa Contessa tremolava, Y girantse molt humil Digué: Perdonaulos, Conte, Per amor des nostro fill. - Sabeu, señora, qu' á Júdas No'l perdonà Jesucrist? Sa sort de Júdas espera A tots es meus inimigs. - Des cap d' unas cuantas horas, Y un pòc entrada sa nit, Amb so Conte y sa Contessa Sopavan es seus amigs. Un dells estorad esclama: Gust de sang deixa aquest vi! Ets altres d'axò s'espantan, Es Conte d'axò s'en riu. Pero axuxí veu q' un jove Se'n entra sensa permis, Davés sa taula s'acòsta, Y señas li fa amb so dit. Amb sa cara tota blava, Escabeyad, mal vestid, No creg que'l pogués coneixe Ni sa mara qu'el parí. Callava com una estatua, Amb sa ma duya un vencis, Y per tot es còll mostrava Señals de que ja ha servid. Devant aquella figura Ja totom s' estremordí: Ningú tastar res gosava, Ningú tenia apetit. Esglayada sa Contessa Totduna perdé es sentids, Y tremolant també es Conte Crida: Qué cercas aquí? - Qu'em compreu aquest dogal, Que ja mes no'l necessit, Y en tendreu si altra vegada Feis penjar un altre fill. II. Com s'argelaga florida Que s'estufa á s'uy des sòl, Y pareix qu'entre sas matas Ressalta vestida d'òr; Axí n'era s'hermosura D'un ninet que dava goig, D'un ninet que de sa mara Alegría era y consol. Sa mara un dia el va pèrdre A sa vorera d'un bosc, Cuant per demunt sas muntañas Comensava á guaytà 's sòl. Es ninet totduna plòra; Pero prest axuga 's plors, Y camina, y may s'atura P'es camí que veu mes prop. Y mentras tant que fa via, Sensa may pendre repòs, Sent es bèl de sas auveyas, Sent es cant des rossiñols. Mira es camp que tot verdetja, Y el veu brufat á radols De floretas molt garridas Que li roban es seu còr. Ja 'n el mon res li fa falta: Cuant allà té tantas flors No es estrañy qu' olvid sa mara Ni qu' olvid sa seua sort. Tant sòls floretas desitja, Amb ellas pensa tan sòls, Y mentras passa en replega, En replega sas que pòd. Veu despues lloir en terra, Com crestay ferid d'es sol, Una cosa que l'encanta Y un florí li assembla d'or. El cuy tot ple d'alegría, Dins sa ma l'estreñy ben fòrt, Y camina, y may s'atura, Y un torrent troba llevò. Goijós se mira dins s'aygo, Y tan prest com passa es pont Aquells camps ja no verdetjan, Ja noy cantan rossiñols. Mes amunt tres veyas troba, Tres veyas que li fan pò, Que li surtan al encuantra Y si acostan á poc poc. Una va de peus descalsa, Y d'enagos non du tròs; A s'altra qu'es contrafeta Li tremola tot es còs. S'altra que va mes enrera, Abrigada amb un llansòl, Té's dits que d'aubóns pareixen Y se cara assembla d'òs. Amb ell se n'aplegan duas, El saludan, y amb vòl Una li prén sas floretas, S'altra li roba 's tresor. Es ninet á plorà 's pòsa, Sen devalla per un ròst, Y camina, y may s'atura, Y sas alas sent d'un còrp. Un monastir descubreixen Y ell pregunta: qu'es allò? Y sas veyas li responen: - Mira, nin, es sòl qu'es pòn. - No sentiu uns còps d'axada? Qué son, jermana, aquests còps? Respon se veya: - Es un monjo Que per tomba cava un clòt. - No sentiu unas esquéllas Que tenen molt trist es sò? Respon s'altra: - Son campanas Qu'allà baix tòcan de mort. - (Qu allà al original) Y s'altra que sempre calla Y derrera anava un pòc, S'acosta 'n es nin, el besa, Y li diu: - Es sòl ja 's pòst. III. Com se mostían y cauen, Esfuyadas baix des brots, Sas flors qu' eran s' alegría D' aquest jardí tan hermos! Floretas blancas y blavas Floretas de cent colors, Ramells no faré de voltros Ni vendré ja á regarvos: Adios, floretas, adios. De lluñy s'en vénen sas ónas, De lluñy las du sa maró, Y cap n' arriba á sa plaja Que totduna no s'en torn. ¿Es que cercan altra terra, O 's qu'es pèrden dins es fons? Si sabeu, mara, d'ont vénen, ¿Ahont van eu sabeu vos? Ay! onas, adios, adios. Ja s'en van sas oronellas, Que de prest vendrán es tords, Y aquests dias tan alegres Serán dias de tristor! Es peñals de neu blanquetjan, Es mestral despuya es tronchs, Y an es còr també l' despuyan, També 'l gèlan sas fredós. Adios, alegría, adios. Aquells qui tastan sa vida Li troban un gust tan dols, Y cuant menos eu esperan, Qu'es d'amarg es derrér glop! Si d'entre ses mans mos fujen Sas esperansas del mon, ¿Per qué es cor d'un plé qui'l mata N' está sempre desitjos? Adios, esperansa, adios. ¿Per qué heyá flors que matsinan Cuant tenen tan bon olor? ¿Per qué en so blau de sas onas Es blau del cel se confon? Per qué tot crestay s'entela? Per qué tot miray se romp? ¿Per qu' han de venir sas ditxas Si vénen per deixarmos? Adios, ditxa meua, adios. Des seu cavall que s'alluña Es trapitg qu'es ja de sord! Y encara derrera ets abres Axeca un nigul de pols. Es nigul s'escampa al ayre, Es trapitg es perd del tot: Ja may mes sobre la terra Tornarem á veuremos. Adios, per á sempre adios. Sentiu, mara? sentiu mara? Aquests aglapits, que son? Es meu còs tot s'escarrufa; Ay mara, quin tremoló! ¿Será ver axó que diuen, Qu'es ca d'es nostro pastor, Cada pich qu'es fosser passa, Es pòsa á lladrar furiós? Adios, vida meua, adios. Allá demunt sa muntaña S'axeca una vermeyó: Si 's es sòl que ja 's vol pondre, Com axí 's pòn tan dejorn? Es niguls vermeis s'apagan: Quin nigul s'en vé tan fosch! Tot el cel es ja tan negre Com si mitja nit ja fos! Adios, llum del cel, adios. Ay mara, es meus uis s'aclucan! Ay mara, preniume es pols; ¿No 's un ángel d'alas negras Aquest qu' ara em besa es front? Veig una paloma blanca, Darrera ey vola un falcó; Y s'en pujan, y s'en pujan, Ja no veig á cap des dos. Adios, mara meua, adios. IV. Ey havia un gran señor Qu' habitava es seu castell, Y á la vila no lluñy d'ell Ey vivia un llaurador. Una filla aquest tenia Blanca y róssa, jova y bella: Es señor perdud per ella S'abrasava nit y dia; Pues per tot aquell contorn No se tròba cap fadrina Que tenga cara mes fina, Ni qu' amb mes graci s'adorn. Cada volta que ell la veya Son amor li ponderava, Y ella totduna es tornava Com la grana de vermeya.
Y si li diu que l'adora, Y davés ella s'acosta, No reb may altra resposta: - Vos sou Conte y jo pastora. - Pues per tú pastó 'm faré, De grandesas ja 'stig fart. - Ay Conte, qu'eu vengud tard, Un altre es meu còr ja té. - Es Conte fòra de sí S'amaga dins un torrent, Y cuant ja no passa gent Se planta es mitg des camí. Poc despues veu compareixe Un jove que s' en venia; Era es jove qu'ell volia, Es rencor ley féu coneixe. - Mira, li diu, tu 'm fas nosa, O tú 'm matas ó jo 't mat: Un des dos d'aquest combat En jeurá devall sa llosa. - Y s' espasa li ofereix Qu' ell no vòl de cap manera; Pero 's Conte es desespera Y amb sa daga l' envesteix. Es combat acaba pronte, Aquell jove dóna un crit, Perqu' es tem que dins es pit Li afica sa daga es Conte: Y antes de caure en es fang, Sa sang que li ratja empara, Y an es Conte per sa cara Tira un glop d' aquella sang. Es Conte la se fa neta En sas aygos d'es torrent, Y an es mort el du rebent A 'nterrar dins una pleta. Tres ò cuatre nits despues S' en entra á ca sa pastora, Qu' es seu estimad añora, Y res sap de aquell sucés; Y com la veu tota sòla, Y com la veu tan hermosa, Y com la veu desdeñosa, S' enardeix, es céga, es vòla, L' agafa per sa ma blanca, Dins un cuarto la se'n du, Y amb còr tan ardent com du' Sa porta des cuarto tanca. - Estimad meu, ajudem, - Sa pobre pastora crida, Y cau totduna 'smortida, Y de cuant passa no 's tem. No 's tem qu' un fantasma blanc Sen entra y as Conte mira, Y amb ma tota d' òs li tira Per sa cara un glop de sang. No 's tem que storad y fred Es Conte fuig al moment, Y corre an aquell torrent Com un céro mort de sed. Pero 'n va 's rentá sa cara, En va fonc es seu trabay; Londemá dins un miray Tacada la 's véu encara. Dins un cuarto se tancá, Y á las foscas, y tot sol, Ni una finestra obrir vol, Ni un des páges deixa entrá. Y cuant es ja bé de nit An es torrent s' en devalla, Y es rénta, y es rénta, y calla, Y s'en torna an es seu llit. Y cuand ja qu' es auba creu Sols obri una retxilléra, Devant un miray espera, Y sa sang encara veu. Y axò passa cada dia, Y tots diuen que s'amor Ha causad an es señor Una 'straña malaltía. Y de sèt añys per espay Cada nit se cara es rénta, Y cad' auba li presenta Aquella taca 's miray .

V.
Ahónt va sa pajeseta? Ahont va tan dematí? - Jo m'en vaig á cohir rosas, Qu' un ramell ne de cohir. - Qué mes rosas que sas teuas? Quin ramell vòls mes garrid? - Sas rosas qu' á mi m'agradan Son sas rosas d'es jardi. - Oh! no y vajas, pajeseta, Qu' encara es molt dematí. - Fan mes bò plens de roada Es rosérs qu' están florids. - No sabs tú que sas ponsellas Fins mes tard no s' han d' obrir? - Sas rosas mes acopadas Es colors ténen mes vius. - Oh! no y vajas, pajeseta, Si es per tu qu' han de servir. - Ó serán per mi sas rosas, Ó serán per qui jo 'stim. - Deu t'en guard que succeyesca, Deu t'en guard d'aquest perill. - S'estimad allá m'espéra Y éll ne cuy devora mí. - Oh! no y vajas, pajeseta, Conversem un rato aquí. - S'estimad em reñaria Si fés falta en es jardi. - Qu' has de fer d'aquestas rosas De que mòstras tal desitg? - En teng d' anar carregada En es ball d'aquesta nit. - Oh! no y vajas, pajeseta, Per la Verge t'ho suplic. - Pero res ella s'escolta Y segueix es seu camí. - Per qui tocan sas campanas Amb un sò tan llarg y trist? - Tocan tréts per una jova Que flors anava á cohir. - Per qui ploran sas fadrinas? Per qui ploran es fadrins? - Ploran tots sa pajeseta Que ha picada un escorpí. - Si es axí, per quina causa No van tots de dòl vestids? - Es que tots aquí venian En es ball d'aquesta nit. - Y com es que es seu baúl Vermeyetja vist d' aquí? - Es que el tapan tot sas rosas qu' ha cohid vuy dematí. VI. Magnífica es sa colcada Qu' acompaña se novía Des castell de Roca-freda A s' iglesia de la vila; Cavallers, y hermosas damas Cubèrtas de joyas ricas, Pages amb ricas llibrèas, Cambréras tot enllestidas. Es juglars que cantan glòsas Van devant, y entr' ells s'afican Ets atlòts amb cañas verdes Y amb ramells de flors sas ninas. Cent atxas de vent encesas Fan llum á sa comitiva, Perqu' abans de trencar s' auba Des castell era sortida; Y passant per boscs espessos Assemblan de lluñy espiras, Que s'encénen y s'apagan Per entre matas y ausinas. Es noví n'está tot gloria A 's costad de sa qu' estima Mes qu' es còr que li batega, Mes qu'ets uys amb que la mira: Perqu' es pura com un ángel, Segons sa fama eu publíca, Y es nobble com una reina, Y es com un sòl de garrida. Ben cert li tendria enveja, Si tengués encara vida, Un cosí d' aquesta dama Qu' en es seu castell vivia. Amb uys ardents la mirava, Y per mala sòrt un dia S'en ana axuxí á la guerra, Y caygué ple de feridas. De tal desgraci al pereixe Poc s'en dolgué sa cosina, Si bé des cap d' alguns mésos Tirá llarga malaltía. Bona ja, sovint la veyan Tota sola, pensativa, Com si dugués aficada Es mitg des còr un' espina. D' un torrent á sa vorera Es capvespre anar solia, Y allá s'asseya, y s'estava Com si 's quedás adormida. Molts de Contes y Marquesos Sa ma seua pretenian, Y ella sempre á tots los deya, Qu' es seu còr á cap s' inclina. Pero tant pregá son para, Tant rallaran sas amigas, Qu' á la fi doná esperansas A Don Juan de Tornamira. Per cumplirli sa promesa A l' iglesia s' encamina, Amb so vel tirad derrera, De vellut y d' or vestida. Ets seus uys no resplandexen Tant com antes resplandian; Pero encara es tan hermosa Qu' á Don Juan bé l'encativa. - ¿Per qué, li diu, prenda meua, T' he de veure tan alisa, Cuant tot lo que mos rodetja Es perfums des goig respira? - No sents un infant que plòra? - Son aucells qu' alegres piulan. Mira, mira com claretja S' auba de sa nostra ditxa! - Cuant mes s' acosta á l' iglesia Sa dama 's pòsa mes trista, Ets seus uys li llagrimetjan, Y de tant en tant suspira. - Ara si qu' estig segura: No sents un infant que gisca? ¿Per qué, si no 'l vòl sa mara, No l'entregan á una dida? - Cap infant per aquí plòra. Serà es bèl d' una cabrida. ¿No las veus qu' están d' alegres Pasturant per sa garriga? - (Çagarriga : apellit, cognom) Mes anvant d' aygo que corre Sent sa remor per desditxa, Y es torna axuxí mes blanca Qu' es seu vel de mossolina. (muselina) Ets seus uys en plòrs esclatan, Y cuant an es pònt arriba, Els-a clava demunt s'aygo Qu' es sòl ixent illumina, Y amb un crit de mort esclama «Salvaulo!.. per Deu!... feis via..., Aquest pobre infant se néga, Y encara no tres dias! (Y encara no té tres dias?) No 'l veis qu' alsa sas manetas? Qu' es seu cossét tot s'avincla? Treislo...; donaré á qui 'l trèga Mon collar de pèrlas finas. » Sustads d' aquestas paraulas Tots van cercant amb sa vista, Y sols prop d' una jonquera Veuen s' aygo qu' es movia. Ella p' es front sa ma 's passa, Y entre dénts y empagäida, «Teng pò, diu, de tornar loca, M' engana sa fantasía.» Y es qui cualcan devòr' ella La segueixen y caminan, Tots amb sa boca tancada, Tots amb sa cara mostia. Cuant arriba n á l' iglesia Tot saluda sa novía; Ets òrgas amb veus solemnes, Sas campanas que repican, Es ciris á mils encesos, Es domassos, sas catifas, Y sa gent de tot es pobble Que davés s' altar s' apiña. Poc despues, cuant es prevere, Revestid per dir se missa, Li pregunta, si sé' esposa De Don Juan ella volia; Com si tocás una brasa Sa ma totduna enretira: Un nó sec allá retròna, Y en redó 'sglayada gira. Surt, pren es cavall, s' en munta Li dona tota sa brilla, (brida) Y corrent corrent s' en torna An es seu castell fadrina. Pero un altre pich s'atura Demunt es pònt, s' aygo mira, Y á 'n es qui vénen derréra «Salvaulo! Salvaulo! crida. No 'l veis qu' está demunt s' aygo? No 'l veis qu' em demana vida? Fill meu!....» Y estenént es brassos An es riu de cap se tira. VII. Cuant es mitja nit en punto, Y ses buscas d' es rellotje, Com á jermanas parugas S'arramban lo mes que pòden; Tocan dotze campanadas Que dins sas tombas retrònan, Y a'n es morts els-a despertan Mentras tant qu' es vius s'adormen. Heyá llòsas que tremólan, Heyá llósas que no 's mouen, Heyá sombras que s' axecan Y es cementeri revoltan, Com a processó de monjos Qu' en contemplació devota S'hora baixa fan els passos, Y es claustro en silenci rodan. Una mara desdichada Cada vespre en aquest' hora Anava á plorar sa filla Y á seura demunt sa fossa. S' amor qu' en son pit conserva Li dona coratje y forsa, Y no té pò de sa fósca Ni de quedar tota sola; Perque á mitja nit en punto Dotse campanadas tocan, Y un suspir sent com un eco Des suspirs que ella renova. Y encara que res mes sénta D' aquell poquet s' aconhorta, Y antes que s' en vaja dóna Cent besadas á sa llòsa. Una nit, però, molt fosca, Aquella mara allá 's troba Mes que ses altras vegadas Plorosa, afligida y groga. Aquell suspir no li basta, No li basta estar defòra Parlant amb sa seua filla Sensa qu' ella li responga. Y li diu: - Filleta meua, Per què no 'm dius cualque cosa? ¿Per què 'm plañs una paraula Y aquest trist consòl em robas? Respònme, que som ta mara, Qu'un añ just fa vuy que 't plòra, Y densá que tu li faltas Sa vida que té li sobra. - Axò plorant repetia, Y una veu sentí llevònses, Com per derrera sa grasa Es sént sa veu d' una monja. - Ay mara, mara estimada, Per què veniu tota sola? ¿Què s'ha fet es qui m'havia Donat d' amor tantas pròvas? Per què s' última no'm dóna? ¿Per què cada nit no posa Un ramell de flors y murta D'es meu sepulcre á sas portas? Per què no vos acompaña? ¿Per què aquí ja may s' acosta, Y aloménos sentiria Es suspir qu' eus aconsola? - Filleta, filleta dolsa, D' éll no' n vulgas sebre novas: Si aquí tens ta pobra mara, Tots ets altres qué t' importan? - ¿Què m' importan, deis? ay trista! ¿Es posibble que tan pronta M'olvid s' ingrat, y qu' un altra D' un còr qu' era meu disponga? - No penses amb éll filleta; En aquest moment tal volta, Per sa primera vegada, Abrássa á sa seua esposa. - Anau, no torneu ma mara, No m' estigueu pus devora; Es meu suspir vuy acaba, Ara ja del tot som morta. VIII. - Per una Contessa em deixas? Per ser Conte m' abandonas? ¿Y no tens pò d' una ditxa Qu' et còsta sa meua afronta? ¿No 't recorda ja com deyas Qu' era jo sa mes hermosa, Y ara em deixas per qu' un altra Es mes rica y mes señora? ¿Còm havia jo de creure Qu' unas paraulas tan dolsas, Poguessen, per durme á pèrdre, Sortir de boca traidora? Tu qui 'm pots mirar no 'm miras Y si 'm mira cap persona, M' hauré de tapar sa cara Tota plena de vergoña. Jo 'stig plorant y tu frissas? Véten, ingrat, y no tornes, Que si t' en dus s' esperansa No vuy res mes que una tomba. - Ets àbres mudan sas fuyas, Ets aucells mudan sas plomas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Don Jordi parteix, y deixa Plorant á Dona Ramona, Que te es còr de pedra mabre Y aquells plòrs no 'l poden rompre. Era ja lluñy de la vila, Y passant per una cóma, Troba un pobre véy que resa Y li demana llimosna. Per no aturarse sisquéra Es temps de trèure sa bossa, Li passa de llarg, y es pobre Esclama ab veu llastimosa: - Que sia aquest Pare nostro Per s' ánima d' una jova, Qu' es morta vuy de sa péna Que li dava sa deshonra. - Don Jordi qu' eu sént, es gira, Una volta fa radona, Y tan sols veu que s' alluña Una cosa com un' ombra. Poc dura demunt sa plaja Sa blancor que fan sas onas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Molt de préssa va Don Jordi, Y cuant comènsa á fer fosca Descubreix iluminadas D' un castell antig sas torres. Sa Contessa á sa finestra Plena d' ansi 's minuts conta, Y troba que poc l' stima Cavaller que tant se torba. El veu á la fi qu' arriba, Y com el veu que tant corre Tot es seu disgust s' espassa, Es seu còr tot ley perdona. Mentras tant qu' es dos se parlan Y parlant mes s' enamoran, Un suspir de part derrera Sa conversa vé 'interrompre. Don Jordi qu' el sént, es gira, Aquell suspir el trastorna; Ja no escolta sa Contessa, Es silenci sols escolta. Y encara qu' á ningú veja No es possibble qu' el confonga, Perque bé sap qu' es aquella Sa veu de Dona Ramona. Sa roada es camps platetja, Es sòl axuga sas gotas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Es vespre mateix Don Jordi Dins sa capélla en gran pompa, A sa Contessa qu' estima Sa ma com espòs li dona. Ja mes content no 'staria Si alcansás una corona, Ni ella si reina la féssan N' estaria mes goixosa. Despues d' un sarau magnífic, E' una gran sala qu' adornan Dràp de ràsos y catifas, Es novís alegres sopan. Molts de señors, molts de pàges, Sas damas qu' heyá son moltas; Pero en graci y hermosura Sa Contessa guaña á totas. Acabada ja sa festa, Esgotadas ja sas copas, Es novís sa despedeixen Dets amigs que tant els honran. Just com entran dins es cuarto Toca es rellotje las dotze, Y enb una friseta negra Es cobrillit se transforma. Cuatre atxas de cera groga Estan cremant dins s' alcova, Y demunt es llit estesa Una jova blanca y rossa. Inmòbil Don Jordi es quéda, Axò que veu l' aborrona, Péga un crit, y mes paraulas, No li surtan de sa boca. Sa Contessa crida auxili, Es criäds, es pàges corren; Per tot miran, y sols veuen A Don Jordi qui tremola. Mentras tant un altre pàge Entra y diu á sa señora: Are han vengud á fér sebre Qu' es morta Dona Ramona. IX. Espòs meu, tu qui m' estimas En s' ardor que jo t' estim, Per què ets uys te llagrimetjan? Per què vas tan pensatiu? Per esser tots dos ditxosos Lluñ del mon tots dos vivim: Si som jo sa teua gloria, Per què 't veitg tan afligid? - Si es ver qu' ets sa meua gloria Per què te alluñas de mí? ¿Per què t' en vas tota sola A plorar devòra es riu? - M'has vista tu que plorava? No 'n fassas cas, no: jo 'stig Devòra tu tan contenta! Jo som en tu tan felis! - Em dius tú qu' ets venturosa Y plòras mentras m' ho dius? - ¡Espòs meu, si tu sabéssas Lo que tant me fa patí! - ¡Si sabéssas quina péna Té es meu cor tan oprimid! - Un añy fa que mos casárem. - El fará demá matí. - Cuant sortiam de l' iglesia Ple de goig sentia es pit, Y topárem una veya Asseguda en es camí. Totom diu qu' es una bruxa Que te pacte en s' inimig, Y s' acostá y á s' oreya Axó no més em va dir: «Abans de qu' es sòl se pònga Conta sas flòrs des jardí. » - Y cuantas flors ey trobares? - Trescentas xexanta cinc. Cada dia els he contadas Y em tremolavan es dits, Y una flor, se mes hermosa. Em faltava cada pic. - ¿No sabs tu qu' heyá un astròleg, Que fa molt de temps que viu Dins una torre esfondrada D' aquell castell tan antig? Cuant sortiam de l' iglesia S' acostá devora mí, Y amb una veu molt profunda Em doná aquest sòl avis. «Contarás bé sas estrellas En punto de mitja nit.» - Y cuántas estrellas véres? - Trescentas xexanta cinc. Cada vespre els he contadas, Plorant casi com un nin, Y s' estrella mes hermosa Em mancava cada pic. Mira el cèl, qu' está de negre, Mira 'l que demá matí No tendrá ja cap estrella. - Ni cap flòr tendrá 's jardí.
X. ¿Veus aquella polsaguéra Qu' alsa corrent un cavall? Sents que tròta? Sents que tròta? Qui li cualca no s' Don Juan? - Ay mara, la meua mara, Prest á sa torre pujau, Y mirau si 's cavallér Demunt sa terra ombra fa. - ¿Qué me dius, filleta meua, Qu' em vols di' amb aquest esglày? Ton marid es el qui vé. - Mon marid qui 'm vé á matar. - Qué me dius, filleta meua? Si es éll qui t' estima tant! - Ay mara, la meua mara, Tot vos ho hauré de contar. Ja sabeu qu' un més havia, Sols un més qu' eram casads, Cuant per desgraci á la guèrra Don Juan s' en hagué d' anar. Per recordansa una prenda Jo li deya qu' em deixás; Que fos gelós no sabia, Y éll s'ombra seua em deixá. Cuant s' en anava, en es pàti Sols feya ombra es seu cavall, Y á sa pared d' es meu cuarto Sa seua ombra es va quedar. Sèt semmanas se passaren, Y un capvespre p' es meu mal An es page qui 'm lletgia Fito fito el vaig mirar. S' ombra qu' era molt obscura, Que llevónses era igual A sa qu' en punt de mitg dia Ets abres en terra fan, Poc á poc, ay mara meua! Ménos fosca es va tornar, Com si una boyrina clara Baix d' es sòl s'hagués posad. Sols tres dias se passaren Y es page em besá sas mans; S' ombra era com sa d' ets abres Cuant sa lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren Y es page s' ajonoyá; S' ombra era com sa d' ets abres Cuant el cèl está 'strellat. Ay mara, la meua mara! Qué mes vos teng de contar? No havian passad tres dias... S' ombra del tot s' apagá. - Sents, sents el cavall que tròta? El cavallér entra ja, Y antes qu' el mirás s' esposa Totduna en tèrra mirá. Y tan prest com mirá en terra Un crit doná molt amarg, Y entre es brassos de sa mara Desmayada va tombar. - Correu pàges, correu pàges Veniu prest aquí Don Juan, Qu' ha causad á vostr' esposa Tanta alegría un desmay. - Mara, mara descuidada, D' alegría no será: Será qu' ha vist sa meu' ombra Y li ha féta faredad. Jo m' en vaig aná á la guèrra Com un cavallér honrad, Es meu còs ombra no feya, Sols ne feya 's meu cavall. Sèt semmanas se passaren Y un poc d'ombra 'm va sustar: S' ombra era com sa d' ets abres Cuant el cèl está 'strellat. Sols tres dias se passaren Y em vaig teme qu' en es camp, Feya ombra com sa d' ets abres Cuant se lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren, Y jo m'en venia aviat, Qu' aquella ombra 'm perseguia Com s' inimig mes fatal; Poc á poc s' enfosquí s' ombra Just com sa qu' ets abres fan, Cuant una boyrina clara An es sol li está devant. No havian passad tres dias, Tota s' ombra feya ja, Y es precis qu' an aquest' ombra La cubresca jo de sang. - XI. Què 's de llàrg aquest camí! Aquest sòl què 's de calent! Jo 'm múir de sed, y no sent Remor d' aygo per aquí! Pastoret, bon pastoret, Axí Deu te beneyesca, ¿No 'm darias aygo fresca, Que m' estig morint de sed? - Seguiu, jermà, per amunt, Entrareu dins una plèta, Y si preniu per la dreta Un torrent veureu al punt. - De polls gròssos un apleg Desd' aqui comèns á veure, Allá si que podré beure... Ay, qu' es torrent está sec! Traginér, bon traginér, Qu' á ciutad anau cap dret, Jo m' estig qu' em múir de sed, No 'm direu que teng de fer? - Seguiu per amunt, jermà, Passareu per prop d' un hort, Y veureu per bona sort Qu' una síni han féta allà. (sínia, sénia: La Cénia, Tarragona) - Ja 'm pareix veure es cintéll... Ay quin clòt! qu' es de farest! Qu' es de fondo! y no heyá rest Per tréure un poc d' aygo amb éll. Jo m' estig morint de sed: Llauradó, bon llauradó, Daum' aygo, axí Deu vos do
Aquest añ un bon esplet.
- Entrau dins es bosc, veureu Com un pont formad de peñas, Y no lluñ d' aquestas señas Una fònt ey trobareu. - Es cap derrér veig es pont, Jesus! quin bosc tan espès... Cerc y cerc y no trob res, P' en lloc pug trobar sa font. Ja comèns á sentí 's fred: Ay qu' es dia, es sòl s'en va! Ermitá, bon ermitá, Jo m' estig morint de sed. - Fill meu, d' aquest bosc sortiu Caminau, feivós avall, Trobareu molt prest un vall, Per sus mitg ey passa un riu. - Per un caminoi estret S' en debaixa es pelegrí, Y abans qu' arrib á la fi Prop des riu cau mort de sed. Y l' entèrran dins uns fòssos, Y s' aygo qu' en vé á la plena Trascolant per dins s' arena Li remuya tots ets òssos. XII. Per una cóma desèrta S'en venia un pelegrí, Cantant una cansó alegre Amb un tò de veu molt trist. De cada passa que dóna Faredad li fa 's trapitg; Y tots es abres que tròba Están ò secs ò mostís. Una iglesia á sa vorera Va trobar de son camí: Sas pareds té molt oscuras, Es portal té molt antig. Dalt una torre esfondrada Va sentir gemecs seguids, Com es d' una mara jova Qu' ha perdud son primer fill. Y era un mussòl qu' ey venia, Qu' ey venia cada nit, Y no sáben d' hont venia Que ja may ningú l' ha vist. Feya fosca, fosca negra, Cuant entrar ey va dedins: No y havia altar ni ciris, Sols una tómba allá 's mitg, Y demunt ey resplandia, Amb un resplandor molt trist, Un llantonér qu' aguantava Llantons encesos á mils. Alguns axuxí s' apagan Perque s' òli han consumid, D' altres que claror no davan Se n' encénen axuxí. Un mònjo heyá qui 's pasetja D' un hábit negre vestid, Y riu si un llantó s' apaga, Si un s' encén dóna un suspir. - O fraret, lo bon fraret, Quín es aquest monastir? ¿Voldriau darme posada Per aquesta santa nit? - Aquesta nit será llarga, En tèrra heurás de dormir, Y no tèmas qu' et despèrtan Fins qu' el mon fassa un croxid. Jo som la mòrt: tots ets hòmos Un llantó ténen aquí: Cuant se seua llum s' apaga Es señal qu' han de morir. - Com tremola, com tremola Concirós el pelegrí! Té 'ts uys que li llagrimetjan, Es seu còr fa s' esclafit. Un llantó que s' òli acaba, Li señalava amb so dit, Y la mort li responia: Es el teu, bon pelegrí. - Possaumí un poquet d' òli, Que som jove per morir... Aloménos cuatre gotas, Sols que bast per una nit. - Pero sord éra aquel mònjo Y es seus gemecs no sentí, Ni li haguera dad consòl Per mes qu' els hagués sentids.
A UNA FALGUERA. Tot son flòrs á sa voréra D' es màrges y d' es camins: Es desèrt que mes trist éra Floreix en sa primavéra Com floreixen es jardins. No falta, si bé s' obsérva, Cuant vé son témps una flòr Qu' adorna es brot de cad' herba, Y s' hermosura consérva Fins qu' es mostía y se mòr. Una es blanca com s' estrella Qu' es vel de sa nit esmàlta, Un' altra per maravella Es vermeya com se gàlta De ruborosa donsella. Una imita es grog de s' òr, S' altra es blau del cèl mes fi, Y també heyá cualque flòr Que de colors un tresòr Té com s' àrc de sant Martí. Però may he vist que fés Flòrs un' herba molt estraña Qu' abunda p' es sementés, Per sas comas y muntaña De sa vila qu' estim més. Es planta de forma rara, Y per cèrt no merexia, Qu' amb élla fos tan avara Naturalesa qu' es mara De tot cuant sa tèrra cria. De molt esquisit trebay Té sas fuyas sempre verdas, Y es mitg de s' incult espày Las òbri com un ventay D' entreteyàdas esquerdas. Y com es tan falaguéra Que pareix de filigrana, Encara que flòr no 'spéra Li basta es nom de Falguéra (helecho) Per mostrarse tan ufana. Planta hermosa, ¿qui t' ha dad Un nom que sòna tan dols? Téns es nom mes agraciad Qu' he sentid may entre 's molts Qu' á sas hérbas han posad. Que mo diguéssas voldria, Si se meua veu enténs, Perque té tanta armonía, Que no 'l sént sens alegría, Y t' estim sòls perqu' el téns. Còsa es trista que no surta Es mitg de sa teua pàuma Ni una flòr de vida curta, Cuant ne té se verda murta, Cuant ne té se pòbre vàuma. Cuant cad' añy de flòrs se vest Tota planta hermosa ò lletja, Sia qu' algun temps mes prest La sembrasen dins un test O nasqués dins una esquetja. Emperó si ara 't recòrd Aquesta desdicha teua, Sols es per darte conhòrt, Perqu' axí sa teua sòrt S' asembla mes á sa meua. Tú ets verda com s' esperansa, Y mòrs antes de florí, Per axò éts una semblansa De s' esperansa qu' em cansa Y may se cumpleix en mí. Y molt mes que p' es paratje Aquí hon te sòlc veure jò, Molt mes que p' es téu fuyatje T' estim perqu' ets un imatje... Un' imatje d' es méu cò.