Mostrando las entradas para la consulta juche ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta juche ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IV.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

IV.

Les coses van passá al seu momén y, ara, Daniel, lo Mussol, les recordabe en plena memoria. Son pare, lo formaché, va pensá un nom antes de tindre un fill; teníe un nom y lo mimabe y ere ya, casi, com tindre un fill. Después, mes tart, va naixe Daniel.
Daniel, lo Mussol, sen enrecordabe de les seues primeres passes per la vida. Son pare emanabe una auló penetrán, ere com un formache gigán, blanet, blang, pesadot.
Pero, Daniel, lo Mussol, disfrutabe de aquella auló que impregnabe a son pare y que lo inundabe an ell, cuan, a les nits de invern, al raconet del foc, acarissiánlo, li contabe la historia del seu nom. Lo formaché habíe volgut un fill mes que res pera pugué díli Daniel. Y lay díe an ell, al Mussol, cuan apenes teníe tres añs y cuan paupá lo seu cos menut, carnós y rechonchet equivalíe a prolongá la cotidiana faena de fé formaches.

Va pugué batejál en mil noms diferéns, pero lo formaché va preferí Daniel.

- ¿Saps que Daniel ere un profeta que va sé tancat a una gabia en deu leóns y los leóns no se van atreví a féli mal? - li díe, apretánlo amorosamen. Lo poder de los ulls de este home ere prou pera mantíndre a raya a una jauría de leóns, ere un poder superió al de tots los homens; ere un acontessimén insólit y portentós que desde chiquet habíe fascinat al formaché.

- Pare, ¿qué fan los leóns?

- Mossegá y esgarrapá.

- ¿Son pijós que los llops?

- Mol mes furos encara.

- ¿Queeeé?

Lo formaché fassilitabe la comprensió del Mussol com una mare que mastegue lo alimén abáns de donálay a son fillet.

- Fan mes mal que los llops, ¿enténs? - díe.

Daniel, lo Mussol, no se cansabe:

- ¿Verdat que los leóns són mes grans que los gossos?

- Mol mes grans.

- ¿Y per qué a Daniel no li féen res?

Al formaché li agradabe contá aquella historia:

- Los guañabe sol en los ulls; sol miránlos; teníe als ulls lo poder de Deu.

- ¿Queeeé?

Apretabe al fill contra nell:

- Daniel ere un san de Deu.

- ¿Qué es assó?

La mare interveníe, en precaussió:

- Dixa ya al chiquet; li enseñes massa coses pera la edat que té.

Lay preníe al pare y lo gitabe. Tamé sa mare putíe a calostros y a collada. Tot, a casa seua, fée auló a collada y a lleit fermentada. Ells mateixos eren un perfume puro y decantat, eau de collé. Son pare portáe aquell tuf hasta al negre de les ungles de les mans. A vegades, Daniel, lo Mussol, no se explicabe per qué son pare teníe les ungles negres traballán en lleit o per qué los formaches eixíen blangs sén elaborats en aquelles ungles tan negres.

Pero después, son pare se va distansiá dell; ya no li fée arrumacos ni carantoñes ni pessiguañes. Y assó va sé desde que son pare sen va acatá de que lo chic ya podíe adependre les coses sol. Va sé entonses cuan va escomensá a aná a escola y cuan se va arrimá al Moñigo buscán amparo. Son pare, sa mare y la casa sansera, seguíen fen auló a calostros y a collada. Y an ell li seguíe agradán aquella auló, encara que Roc, lo Moñigo, diguere que an ell no li agradabe, perque putíe com los peus. Son pare se va distansiá dell com de una cosa feta, que ya no nessessite cuidás. Son pare se desilusionabe veénlo valdres per nell mateix, sense pressisá del seu patrossini. Pero, ademés, lo formaché se va torná callat y malhumorat. Hasta entonses, com díe la seua dona, habíe sigut com una pereta en vi. Y va sé lo cochino afán de estauviá lo que li va avinagrá lo carácter. Lo aforrá, cuan se fa a costa de una nessessidat insatisfeta, torne agres als homens. Aixina li va passá al formaché. Consevol gasto menut, un dessembolset de no res li produíen un disgust exagerat. Volíe estalviá, teníe que aforrá per damún de tot, pera que Daniel, lo Mussol, se faiguere un home a la siudat, pera que progressare y no fore com ell, un pobre formaché. Lo pijó ere que de aixó dingú traíe profit. Daniel, lo Mussol, may u compendríe. Son pare patín, sa mare rabián y ell fénse fotre, cuan lo tráureli lo patimén an ell significaríe lo final del patimén de tots los demés. Pero aixó haguere sigut trencá lo camí, resignás a que Daniel, lo Mussol, desertare de progressá. Y aixó no u faríe lo formaché; Daniel progressaríe encara que siguere a costa del sacrifissi de tota la familia, escomensán per nell mateix. No. Daniel, lo Mussol, no entendríe may estes coses, esta tossudería dels homens que se justificabe com un dessich lógic de liberás. Liberás, ¿de qué? ¿siríe ell mes libre al colegio, o a la Universidat, que cuan lo Moñigo y ell reñíen a boñigada llimpia als prats de la vall? Bueno, potsé sí; pero ell may u entendríe. Son pare no sabíe lo que fée cuan li va ficá lo nom de Daniel. Casi tots los pares de tots los chics ignoraben lo que féen al batejáls.
Y tamé u va ignorá son pare del maestre y son pare de Quino, lo Manco, y son pare de Antonio, lo Buche, lo del bazar. Cap dells sabíe lo que fée cuan don José, lo mossen, que ere un gran san, volcabe la clasca de vieira plena de aigua beneita sobre lo cap del ressién naixcut. O si sabíen lo que féen, ¿per qué u féen aixina, sabén que ere 
inútil? A Daniel, lo Mussol, li va durá lo nom lo que la primera infansia. Ya al colegio va dixá de dís Daniel, com don Moissés, lo maestre, va dixá de dís Moissés al poc de arribá al poble. Don Moissés, lo mestre, ere un home alt, arguellat y ñirviós. Algo aixina com un esqueleto recubert de pell. Assobín torsíe mija boca com si intentare mossegás la orella. Lo cansamén o la alegría li féen assentuá los momos de tal manera que la boca se li estirabe hasta les pulseres, lo pols, les patilles, que se afeitabe mol aball. Ere una cosa rara aquell home, y a Daniel, lo Mussol, lo va assustá y al mateix tems se va interessá per nell desde lo primé día de conéixel. Li díe Peó, com los atres sagals lo motejaben, sense sabé per qué. Lo día que li van explicá que lo va rebatejá lo juche aixina perque don Moissés "avansabe de frente y minjabe de costat", Daniel, lo Mussol, se va di que "bueno", pero va continuá sense enténdreu y diénli Peó una mica a tontes y a loques. 

Per a Daniel, lo Mussol, en verdat ere curiós, y tot lo que lo rodejabe u trobabe nou y digne de considerassió. La escola, com es natural, li va cridá la atensió mes que datres coses, y mes que la escola en sí, lo Peó, lo maestre, y la seua boca inquieta, incansable y les seues negres y espesses patilles de assaltacamíns.

Germán, lo fill del sabaté, va sé lo que primé va repará en la seua manera de mirá les coses. Un modo de mirá les coses en atensió, consiensut, insassiable.

- Fixéuton - va di -; u mire tot com si se assustare.

Y tots lo van mirá en mortificán detenimén.

- Y té los ulls verds y redóns com los gats - va afegí un nebot lluñá de don Antonino, lo marqués.

Un atre va pressisá encara mes y va sé lo que li va fotre la martellada:

- Mire com un mussol.

Y en Mussol se va quedá, pesse a son pare y pesse al profeta Daniel y pesse als deu leóns tancats en ell a una gabia y pesse al poder hipnótic dels ulls del profeta.
La mirada de Daniel, lo Mussol, per damún dels dessichos de son pare, lo formaché, no servíe ni pera apassiguá a una jauría de chiquets. Daniel se va quedá de porta pera dins. Fora de casa sol se li díe Mussol. Son pare va luchá una mica per a conservá lo seu antic nom y hasta un día va empendre a la donota (mujeruca) que portabe género fresc en lo tren mixto; pero va sé en balde. Tratá de impedí alló ere lo mateix que tratá de aguantá la impetuosa corrén del riu al desgel de la primavera, algo en vano. Y ell siríe, desde entonses, lo Mussol, com don Moissés ere lo Peó; Roc lo Moñigo; Antonio, lo Buche; doña Lola, la tendera, la Pesteta gran, y les de Teléfonos, les Caques o les Llebres. Aquell poble administrabe lo sacramén del batech en una pródiga y mordás desconsiderassió.

domingo, 11 de febrero de 2024

Lexique roman; Ecclesiastic - Gleisargue

 

Ecclesiastic, adj., lat. ecclesiasticus, ecclésiastique. 

Judje ecclesiastic ni secular.

(chap. Juche eclesiástic y seculá.)

Tit. du XIIIe siècle, DOAT, t. IX, fol. 31.

Juge ecclésiastique et séculier.

Las personas ecclesiasticas.

Priv. acc. par les R. d'Angleterre, p. 2. 

Les personnes ecclésiastiques.

Substantiv. Ecclesiastics et nobles.

Statuts de Provence, BOMY, p. 199. 

Ecclésiastiques et nobles.

CAT. Ecclesiastic. ESP. (eclesiástico) PORT. Eclesiastico. IT. Ecclesiastico. (chap. eclesiástic, eclesiastics, eclesiástica, eclesiástiques.)

eclesiástic, eclesiastics, eclesiástica, eclesiástiques

2. Gleiza, Glieyza, Glieia, s. f., lat. ecclesia, église, bâtiment.

Fes metr' En G. de Cabestanh denan l'us de la gleiza de San Joan, à Perpinhan. V. de Guillaume de Cabestaing.

Fit mettre le seigneur Guillaume de Cabestaing devant la porte de l'église de Saint-Jean, à Perpignan.

Rauba gleizas ni viandans.

(chap. Robe iglesies y viandans, “vía anans”, caminans, viachés.)

Giraud de Borneil: Per solatz.

Dérobe églises et voyageurs.

La festa de la edificatio d'aquesta glieia.

(chap. La festa de la edificassió d'esta iglesia.) 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 36.

La fête de l'édification de cette église.

- Église, société religieuse.

Aus, tu que gleyza governas?

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Entends, toi qui gouvernes l'église? 

Els amicx a de la gleyza honratz.

Giraud Riquier: Tant m'es. 

Il a honoré les amis de l'église. 

Per so que la glieyza recepia hedificatio.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens. 

Afin que l'église reçoive édification.

CAT. (¿No encontraba església Raynouard? https://historia-aragon.blogspot.com/2022/11/sententia-urbano-francesch-pays-de.html

ESP. Iglesia. PORT. Igreja. IT. Chiesa. (chap. Iglesia, iglesies) 

(N. E. En aragonés, 1407, se encuentra Esglesia de Dios, https://historia-aragon.blogspot.com/2019/06/tomo-i-texto-vi-bayle-general-daragon-berenguer-bardaxi.html )

3. Gleizeta, s. f., petite église, chapelle.

De gleiza, gleizeta. Leys d'amors, fol. 49. 

(chap. De iglesia, iglesieta : capella, capelleta)

D'église, petite église.

4. Glesia, s. f., clergé.

E 'l marit la demandet molt com la glesia, e com gran guerra qu'en fetz.

V. de Pierre de Maenzac.

Et le mari la demanda beaucoup avec le clergé, et avec grande guerre qu'il fit.

5. Gleisargue, adj., du ressort d'église, ecclésiastique.

Aco es vers, si lo crims non es gleisargues, mas si el es gleisargues, per l'evesque deu esser conogutz e castiatz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2.

Cela est vrai, si le crime n'est pas ecclésiastique, mais s'il est ecclésiastique, il doit être connu et puni par l'évêque.

martes, 29 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA NOVENA.

Bruno y Buffalmacco fan aná al mestre Simón, meche, de nit a sert puesto (per a entrá a una compañía de corsaris); Buffalmacco lo avíe a una sanja de gorrinada y lo abandone allí.

Después de que los siñores un rato hagueret parlat de la comunidat de dones establecida per los dos sienesos, la reina, que faltabe per novelá (si no volíe tráureli lo don a Dioneo), va escomensá:
Mol mereixcudamen, amoroses siñores, se va guañá Spinefloccio la burla que li va sé feta per Zeppa; per lo que no crec que agramen tingue que sé emprés. Spinefloccio se u va mereixe, y yo vull parlátos de un que u va aná buscán, creén que los que lay van fotre no van sé dignes de reproche sino de alabanses. Y aquell al que lay van fotre va sé un meche que de Bolonia va torná a Florencia tot tapat de pells de armiño, de la familia de les musteles.

Tal com tots los díes veém, los nostres consiudadáns tornen aquí de Bolonia sén juche, meche, notari, en les robes llargues y amples y en les escarlates y los armiños y en atres moltes apariénsies de grandesa. Entre estos, un tal mestre Simón de la Villa, mes ric en bens paterns que en siénsia, no fa mol tems, vestit de escarlata y en una gran beca, doctó en medissina com ell mateix se titulabe, aquí va torná, y se va apossentá al carré que natros diem avui Vía del Cocomero. Este mestre Simón, ressienmen arribat, com se ha dit, entre les seues costums notables teníe la costum de preguntáli a consevol que en ell estiguere quí ere algú que haguere vist passá pel carré; y com si de los actes de los hómens se haguere de escriure la medissina que teníe que doná als seues passiéns, en tots sen fixabe y sen enrecordabe de tot. Se va interessá per dos pintós dels que ya se ha parlat avui dos vegades, Bruno y Buffalmacco, que sempre anaben juns y eren los seus veíns. Y pareixénli que estos dos menos preocupassións que dingú al món teníen y vivíen mol alegremen, cóm vivíen y quína ere la seua condissió va preguntá a moltes persones; y sentínlos a tots que aquells eren dos hómens pobres y pintós, se li va fotre al cap que no podíe sé que tan despreocupats vigueren en la seua pobresa, y va pensá (perque habíe sentit que eren dos hómens espabilats) que de algún atre puesto no conegut per los demés obteníen grandíssims benefissis, y per naixó va voldre tindre amistat en los dos, o per lo menos en un, y va fé amistat en Bruno. Y Bruno, sabén per les poques vegades que en ell habíe estat que este dotó ere un animal, va escomensá a divertís en ell contánli histories; y al meche li va aná agradán tot alló. Y habénlo una vegada invitat a minjá en ell y per naixó creén que podíe parlá en ell en confiansa, li va di que se maravillabe dell y de Buffalmacco, que, sén hómens pobres, tan alegremen vivíen, y li va rogá que li enseñare cóm su féen. Bruno, sentín al meche y pareixénli una de les seues tontes preguntes, va escomensá a riure y va pensá en contestáli segóns corresponíe a la seua borregués, y va di:

- Mestre, no lay diría a moltes persones lo que fem, pero no men guardaré de dílay a vosté, perque sou amic y perque sé que no lay charraréu a dingú. Es verdat que lo meu compañ y yo vivim tan alegremen y tan be com tos pareix, y mol mes; y no es per lo nostre ofissi ni de cap atre fruit que pugam traure de les nostres possessións, de aon no podríem pagá ni l´aigua que nessessitam. No vull que penséu que robem, fem de corsaris, y de aixó tot lo que nessessitem y mos agrade, sense féli mal a un tersé, u traem tot; y de aixó ve lo alegre viure que mos veéu.
Lo meche, al sentí aixó, y sense sabé qué ere, creénsu, se va extrañá mol, y en seguida va tindre moltes ganes de sabé qué ere fé de corsaris, afirmánli que per sert may lay diríe a cap persona.

- ¡Ay! - va di Bruno -, mestre, ¿qué me demanéu? Es un secreto massa gran lo que voléu sabé, y es algo que me destruiríe y me aventaríe del món, y tamé que me ficaríe a la boca del Lucifer de San Gallo si un atra persona u sapiguere: pero es tan gran l'amor que séntigo per la vostra cualitativa melonés de Legnaia y la fe que en vos ting, que no puc negátos res del que vulgáu; y per naixó tos u diré, en la condissió de que me juréu per la creu de Montessori que may, com u habréu prometut, u diréu.

Lo mestre va afirmá que no u faríe.

- Debéu, pos, sabé - va di Bruno -, dols mestre meu, que no fa mol que van ñabé an esta siudat un gran mestre de nigromansia de nom Michele Scotto, perque ere de Escocia y que de mols gentilhomens de los que pocs están avui vius, va ressibí grandíssim honor; y volén anássen de aquí, a instansia dels seus rogs va dixá a dos dels seus millós discípuls, als que los va maná que a tots los gustos de estos gentilhomens quel habíen honrat estigueren sempre dispostos. Éstos, pos, servíen als dits gentilhomens en serts amors seus y en atres coses libremen; después, agradánlos la siudat y les costums de los hómens, se van disposá a está sempre units en gran y estreta amistat en algúns, sense mirá que foren mes o menos nobles, ni mes rics o mes pobres, sol que foren hómens conforme al seu gust. Y per a complaure an estos tals amics seus, van organisá una compañía de uns vintissing hómens, que al menos dos vegades al mes tingueren que reunís an algún puesto consertat entre ells; y están allí, cada un los diu an estos lo seu dessich y rápidamen ells lo satisfán aquella nit. Tenín Buffalmacco y yo singular amistat y confiansa en dos dells, per nells a la tal compañía vam sé incluits, y encara u som.
Y tos dic que sempre que mos ham de ajuntá, es cosa maravillosa de vore los tapissos que penjen al voltán de la sala aon minjám y les taules parades com al palau real y la cantidat de nobles y pinchos criats, tan hómens com dones, al servissi de tots los que están a la compañía, y les palanganes, les greles o griales, les copes y la demés vajilla de or y de plata aon minjám y bebem; y ademés de aixó los abundáns y variats manjars, segóns lo que cada un vol, que porten dabán de cadaú al seu tems. No podré may pintátos cuáns y quíns són los dolsos sons de los instruméns infinits y los cántics plens de armonía que se escolten allí, ni tos podré di cuánta sera se creme an estos sopás ni cuáns dolsos se consumixen y qué apressiats són los vins que allí se beuen. Y no voldría, sabrosa carbassa meua, que creguéreu que estam natros allí en este traje o en estes robes que veéu; no ña allí cap desgrassiat que no paregue un emperadó, pos aixina estem en rics vestits y hermoses coses adornats. Pero sobre tots los demés plaés que ñan allí están les dones guapes, que si un ne vol, li són portades desde consevol part del món. Podríeu vore allí a la Siñora de los barbárics, la reina de los vascos, la dona del Sultán, la emperatrís de Osbech, la charlánfora de Norrueca, la seminstante de Berlinzonia y la astuciertra de Narsia. ¿Y per qué enumeráles? Están allí totes les reines del món, hasta la chinchimurria del Preste Juan: ¡Aixina que miréu!
Y después de que han begut y han minjat dolsaines, ballat una dansa o dos, cada una en aquell que la ha fet vindre sen va cap a la alcoba; ¡y sabéu que aquelles alcobes pareixen un paraísso a la vista, de majes que són! Y fan tan bon auló com los potets de espéssies de la vostra tenda cuan manéu machacá lo comino; y tenen llits casi mes hermosos que los del dogo de Venecia, y an ells van a descansá y a lo que sigue.
¡Pos lo tejemaneje a les estriberes y les viaderes que se porten les teixidores per a fé lo drap tancat, tos dixaré que u imaginéu! Pero entre los que milló están, segóns lo meu pareixe, som Buffalmacco y yo, perque Buffalmacco la majoría de vegades fa víndre per an ell a la reina de Fransa y yo a la de Inglaterra, que són dos de les mes hermoses reines del món; y tan ham sabut fé que no miren mes que per los nostres ulls; per lo que per vos mateix debéu jusgá si es que podem y debém viure y aná mol mes conténs que los demés hómens pensán que tením l´amor de tals dos reines; sense contá que, cuan volém que mos donon mil o dos mil floríns, no los conseguim. Y aixó es lo que vulgarmen diem «aná de corsaris» perque com los corsaris los prenen les coses a tots, aixina fem natros; pero som diferéns dells perque ells may les tornen, mentres que natros les tornem en cuan les fem aná. Ara hau entés, mestre, lo que día per «aná de corsari», pero lo secreto que aixó té que quedá, podéu vóreu vos mateix, y per naixó mes no tos dic ni tos rogo.

Lo mestre, que teníe prou siénsia potsé per a medicá les pupes dels chiquets, se va creure totes les paraules de Bruno, y se va inflamá en dessich de que lo ressibigueren an esta compañía. Li va contestá a Bruno que no ere de extrañá que estigueren tan conténs y en prou faena se va aguantá de demanáli que lo faiguere entrá allí. Va escomensá a frecuentál mol y a tindrel matí y tarde minján a casa y a mostráli mol amor; y ere tan gran y tan continua esta intimidat seua que pareixíe que sense Bruno lo mestre no podíe ni sabíe viure. Bruno, pareixénli que alló li anabe be, per a no pareixe ingrato an este honor que li fée lo meche, li va pintá al minjadó seu la Cuaresma, y un Agnus Dei a la entrada de la alcoba y damún de la porta de la entrada del carré un bassí, per a que los que tingueren nessessidat del seu consell pugueren distinguíla de les atres; y a un balconet li va pintá la batalla dels ratolíns y´ls gats, que mol hermosa li pareixíe al meche; y ademés de aixó, li díe algunes vegades al mestre, cuan no habíe sopat en ell:

- Anit vach está en la compañía, y habénme cansat una mica de la reina de Inglaterra, me vach fé portá la gudmedra del Gran Khan de Altarisi.

Díe lo mestre:

- ¿Qué vol di gudmedra? No conec eixa paraula.

- Oh, mestre meu - díe Bruno -, no me extraño de aixó, que be hay sentit di que ni Hipograto ni Vanacena diuen res de aixó.

Va di lo mestre:

- Vols di Hipócrates y Avicena.

Va di Bruno:

- Per ma mare que no u sé, de los vostres nombrachos enteng tan poc com vos de los meus; pero «gudmedra» en la llengua del Gran Khan vol di «emperatrís» a la nostra.
¡Ah, qué bona femella tos pareixeríe! Podría dítos que tos faríe olvidá les medissines y les lavatives y tots los emplastes.

Y aixina diénli alguna vegada pera mes assussál, va passá que, pareixénli al siñó mestre (una nit que estabe de conversa en Bruno mentres li aguantabe la llum per a que li pintare la batalla de los ratolíns y de los gats) que be lo habíe conquistat en los seus honors, se va disposá a obríli lo seu ánim; y están sols, va di:

- Bruno, sap Deu que no ña dingú pel que faría lo que faría per tú: y si me digueres que anara caminán de aquí a Perétola, crec que hi aniría; y per naixó no vull que te maravillos de lo que familiarmen y humilmen y en confiansa te vull demaná. Com be saps, no fa mol que me vas parlá de la vostra alegre compañía, a la que me ha entrat tan gran dessich de perteneixe, que cap atra cosa hay volgut tan. Y no está fora de raó, com vorás, que hi perteneixca, perque desde ara vull que ten burlos de mí si no fach que acudixque allí la mes hermosa criatura que has vist en mol tems, que yo la vach vore lo añ passat a Cacavincigli, a la que li vull tot lo be del món; y per lo cos de Cristo que voldría donáli deu boloñesos grossos si me asseptare, y no u consén. Y per naixó tan com puc te rogo que me enseños lo que ting que fé per a pugué entrá a la compañía o germandat, y que ademés faigues y obros de manera que entra; y en verdat tindrás en mí un bon y fiel compañ. Tú aquí mateix pots vore qué pincho soc y que ting les cames ben plantades, y que ting una cara que pareix una rosa; y ademés de aixó soc dotó en medissina, que no crec que ne tingáu cap, y sé moltes bones coses y cansonetes majes, - vac a cantáten una - y de repén se va ficá a cantá. Bruno teníe moltes ganes de enríuressen, pero se va aguantá. Y acabada la cansó va di lo mestre:

- ¿Qué te pareix?

Va di Bruno:

- Per sert que en vos perdríen les cítares de saína, tan ortogóticamen recancanilléu.

Va di lo mestre:

- No tu hagueres cregut may si no me hagueres sentit.
- Es verdat. - va di Bruno.

Va di lo mestre:

- Moltes atres ne sé; pero dixem ara aixó. Aixina com me veus, mon pare va sé un home noble, encara que vixquere al campo, y tamé per part de mare hay naixcut de los de Vallecchio; y com has pogut vore, ting millós llibres y millós robes que cap meche a Florencia. A fe que ting roba que va costá, totes les cuentes damún de la taula, prop de sen lires de bagatíns, ya fa mes de deu añs. Per lo que te rogo que faigues que entra; y a fe que si u conseguixes, si te fiques dolén alguna vegada, may per la meua faena te cobraré un diné.

Bruno, sentínlo, y pareixénli, tal com atres vegades ya li habíe paregut, un babieca, va di: - Mestre, arriméu un poc mes la llum cap aquí, y no tos canséu hasta que los haiga pintat la coa an estos ratolíns, y después tos respondré.

Acabades les coes, Bruno, fen vore que mol li pesabe la petissió, va di:
- Mestre meu, grans coses són les que faríeu per mí, y yo u sé; pero esta que me demanéu, encara que per a la grandesa del vostre servell sigue minuda, per a mí es grandíssima, y no ña dingú mes al món per lo que u faría, perque tos vull com y perque les vostres paraules, que están condimentades en tan bon juissi que trauríen les sandalies als peniténs, no ya a mí lo meu propósit; y cuan mes tos trato mes sabut me pareixéu. Y tos dic ara que, si datra cosa no me faiguere vóldretos, tos voldría perque vech que estéu enamorat de una dona tan bella com me hau dit. Pero sol vull dítos: en estes coses yo no ting lo poder que penséu, y per naixó no puc fé per vos lo que se hauríe de fé; pero si me prometéu per la vostra gran y cauterisada fe guardám lo secreto, tos diré cóm hau de obrá y me pareix está segú, tenín vos tan bons llibres y les demés coses que antes me hau dit, que u conseguiréu. A lo que lo mestre va di:

- Dísme en confiansa. Vech que no me coneixes be y no saps encara cóm sé guardá un secreto. Ñabíen poques coses que micer Guasparruolo de Saliceto faiguere, cuan ere juez del podestá de Forimpópoli, que no me les comunicare, tan bon secretari me trobabe. ¿Y vols sabé si dic la verdat? Yo vach sé lo primé home a qui li va di que anabe a casás en Bergamina: ¡mira tú!
- Pos está mol be - va di Bruno - si tan sen fiabe, be puc fiám yo. Lo que teníu que fé sirá aixó: a la nostra compañía tením sempre un capitá en dos consellés, que cada sis mesos cambien, y sense falta Buffalmacco sirá capitá a les calendes, y aixina está establit; y qui es capitá mol poder té per a fé entrá o fé que entro qui ell vullgue; y per naixó me pareix a mí que vos, lo antes que pugáu, tos faigáu amic de Buffalmacco y lo honréu.
Ell es home que veéntos tan sabut se enamorará de vos incontinenti; y cuan lo haugáu ablanit, en lo vostre juissi y en estes coses bones que teníu, lay podréu demaná:
ell no podrá di que no. Yo li hay parlat ya de vos y tos voldríe mol; y cuan haigáu fet aixó, dixéume a mí en ell.
Entonses va di lo mestre: - Mol me agrade lo que dius; y si ell es home que busque la compañía de los hómens sabios, y parle en mí un poc, faré de manera que me estará sempre buscán, perque tan señ ting que podría donán a una siudat sansera y seguí sén sapientíssim.
Arreglat aixó, Bruno lay va contá, pel seu orden, tot a Buffalmacco; en lo que a Buffalmacco li pareixíen mil añs lo que faltabe per a pugué fé lo que este mestre estabe buscánse. Lo meche, que mol dessichabe fé de corsari, no va pará hasta que se va fé amic de Buffalmacco, lo que li va sé fássil, y va escomensá a oferíli los millós sopás y los millós dinás del món, y a Bruno lo mateix, y se garrapiñaben com a Siñós, catán boníssims vins y gorts capóns y atres moltes coses bones, no se li separaben; y sense esperá a que los invitare, dién sempre que en cap atre u faríen, se quedaben en ell.
Pero cuan li va pareixe oportú al mestre, com habíe fet en Bruno va requerí a Buffalmacco; en lo que éste se va mostrá mol enfadat y li va montá a Bruno un gran abalot, dién:
- Voto al alt Deu de Pasignano que me ting en poc si no ten fótego una al cap que te afona lo nas hasta los calcañás, traidó, que dingú mes que tú ha pogut manifestá estes coses al mestre. Pero lo mestre lo excusabe mol, dién y jurán que u habíe sabut per un atre costat; y después de moltes de les seues sabies paraules, lo va passificá. Buffalmacco, giránse cap al mestre, va di:
- Mestre meu, be se veu que hau estat a Bolonia y que an eixa siudat hau portat la boca tancada; y encara tos dic mes: que no hau adeprés lo abecé en una poma, com volen fé mols nessios, sino que en un meló lo vau adependre be, aixó que es tan llarg; y si no me engañ, vau sé batejat en domenge. Y encara que Bruno me habíe dit que habíeu estudiat allí medissina, me pareix a mí que lo que vau adependre va sé a domesticá als hómens, lo que milló que cap home que yo haiga vist sabéu fé en lo vostre señ y les vostres paraules.

Lo meche, tallánli la paraula a la boca, li va di a Bruno: - ¡Qué majo es parlá y tratá en los sabuts! ¿Quí hauríe tan pronte entés totes les particularidats del meu sentimén com u ha fet este home? Tú no ten vas enterá tan pronte de lo que yo valíe com u ha fet ell; pero al menos dis lo que te vach di yo cuan me vas di que Buffalmacco buscabe als hómens sabuts: ¿Te pareix que u hay conseguit?
Va di Bruno: - ¡Encara milló!

Entonses lo mestre li va di a Buffalmacco:

- Un atra cosa hagueres dit si me hagueres vist a Bolonia, aon no ñabíe ningú, ni gran ni menut, ni doctó ni escolá, que no me vulguere, tan podíen adependre en lo meu raoná y en la meua sabiduría. Y te dic mes, que may vach di cap paraula que no faiguere riure a tots, tan los agradabe; y cuan men vach aná de allí tots van plorá mol, y tots volíen que me quedara, y a tan va arribá la cosa per a que me quedara que van volé dixám a mí sol per a que llixquera, a tots los estudiáns que allí ñabíe, la medissina, pero no vach vullgué perque estaba disposat a vindre aquí a ressibí la grandíssima herénsia que aquí tenía que ha sigut sempre de los de la meua familia; y aixina u vach fé.
Li va di entonses Bruno a Buffalmacco: - ¿Qué te pareix? No tu creíes cuan te u día.
¡Per lo Evangelio, no ña an esta siudat dotó que entengue de pixera de burro com éste, y sértamen no ne trobaríes datre de aquí a París! ¡Vésten y cuídat desde avui de no fé lo que diu!

Va di lo meche:

- Bruno diu la verdat, pero aquí no soc estimat. Vatros sou mes be gen ruda, pero voldría que me veiguéreu entre los doctós com solgo está.

Entonses va di Buffalmacco:

- Verdaderamen, mestre, sabéu mol mes de lo que yo haguera cregut, y parlántos com té que parlás a sabios com u sou Vos, faramalladamen tos dic que conseguiré sense falta que sigáu de la nostra germandat.

Los honors fets per lo meche an éstos después de esta promesa se van multiplicá; per lo que ells, divertínse, li féen combregá en les tontades mes grans del món, y van prometre donáli per dona a la condesa Civillari, que ere la dona mes maja que podíe trobás de entre totes les culeres de la generassió humana. Va preguntá lo meche quí ere esta condesa; a lo que va di Buffalmacco:
- Gran cogombro meu, es una gran Siñora y pocs casos ñan al món en los que ella no tingue una gran jurisdicsió; y no dic atres, sino hasta los flares menors en redoble de tabals li rendixen tribut. Y sol dís que cuan camine pel carré be se fa sentí per mol tancada que vaigue; y no fa mol que tos va passá per dabán de la porta una nit que anabe al Arno a rentás los peus y per a pendre una mica lo aire; pero la seua mes continua habitassió es Laterina. Mols dels seus sargentos van per ahí de guardia, y tots, per a mostrá lo seu señorío, porten la vara y la bola. Per totes parts se veuen als seus baróns, com Tamañin de la Porta, don Boñiga, Manec de la Granera, Fluixdeventre y atres, los que crec que són coneguts vostres, pero ara no ton enrecordáu.
A tan gran Siñora, pos (dixán a una vora a la de Cacavincigli), si lo pensamén no mos engañe, ficarem als vostres dolsos brassos. Lo meche, que habíe naixcut y creixcut a Bolonia, no enteníe les paraules de éstos, per lo que en alló de la dona se va tindre per contén; y no mol después de estes histories li van di los pintós que habíe sigut admitit.
Y cuan a la nit siguién se teníen que reuní, lo mestre los va invitá als dos a amorsá, y cuan van acabá, los va preguntá la inissiassió que teníe que fé pera entrá an aquella compañía. A lo que Buffalmacco va di:

- Miréu, mestre, a vos tos convé trobá la manera de estátos esta nit a la hora del primé son damún de un dels sepulcres alts que fa poc tems han ficat fora de Santa María la Nova, en un dels vostres millós trajes ficat per a que comparegáu per primera vegada honorablemen dabán de la compañía; y tamé perque, per lo que se ha dit (que natros no ham estat allí) com sou noble, la condesa vol fétos caballé a la seua costa, y allí esperéu hasta que vingue a buscátos lo legat. Y per a que estigáu informat de tot vindrá a per vos una bestia negra y cornuda no mol gran, y anirá fen per la plassa, dabán de vos, grans bufits y bots per a espantátos; pero después, cuan veigue que no tos espantéu, to se arrimará desplay; y cuan estigue a la vostra vora, entonses, sense cap temó baixéu del sepulcro, y sense enrecodáton de Deu ni de los sans, pujéuli damún, y en cuan estiguéu a caball, fiquéutos les mans crusades al pit sense tocá mes a la bestia. Ella entonses se mourá y tos portará a natros; pero desde ara tos dic que si ton enrecordéu de Deu o dels sans, o si teníu temó, podrá aviátos o fótretos cops an algún puesto que be u sentiríeu;
y per naixó, si tos emprén lo cor de anay no hi aniguéu, que tos faréu mal sense fémos a natres cap favor.
Entonses va di lo meche: - No me coneixéu encara: miréu potsé que porto ficats guáns y robes llargues. Si sapiguéreu lo que hay fet yo de nit a Bolonia, cuan a vegades anaba de dones en los meus compañs tos maravillaríeu. A fe que va ñabé una nit, no volén una víndre en natros (y ere una desgrassiadeta, lo que es pijó, que no eixecabe un pam de enterra) y li vach fotre primé moltes puñades, después, eixecánla al vol crec que me la haguera emportat aixina com un tiro de ballesta y al final, vach fé que vinguere en natros. Y un atra vegada men enrecordo de que, están en mí sol un criat, un poc después del avemaría vach passá jun al sementeri de los flares menors: y aquell mateix día habíen enterrat allí a una dona y no vach tindre cap temó; aixina que no desconfiéu de mí, que soc mol valén. Y tos dic que, per a está ben honorable, me ficaré la toga escarlata en la que me vach doctorá, y voréu si la compañía sen alegre cuan me veigue y si me fan enseguida capitá. Ya voréu cóm va lo negossi cuan haiga estat yo allí si sense habém vist eixa condesa vol ya fém caballé, tan se ha enamorat de mí, ¿y es que la caballería me sentará mal?, ¿y la sabré portá tan mal, o be? Dixéume fé a mí.
Buffalmacco va di: - Mol be diéu; pero cuidéutos de no burlamos y no acudí, o que no tos trobon al puesto cuan enviem a per vos; y tos dic aixó perque fa fret y vatros los siñós dotós ton guardáu mol dell.

- ¡No vullgue Deu! - va di lo meche -. Yo no soc de eixos geleres, no me preocupe la rasca; a vegades me eixeco de nit per a fé de cos, com ña que fé a vegades, y me fico només una pellissa damún del jubón; y per naixó, en seguridat estaré allí.
Anánsen, pos, éstos, cuan se anabe fen de nit, lo mestre se va tapá en la bella toga, cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap als dits sepulcros y va pujá damún; y ajupit damún de aquells mármols, caén la serena, va escomensá a esperá a la bestia.
Buffalmacco, que ere gran y robust de persona, habíe encarregat una de eixes máscares que solíen fés aná an algúns jocs que avui ya no se fan, y se va ficá damún una pellissa negra del revés, y se la va ficá de tal manera que pareixíe un onso, pero la máscara teníe la cara del diable y cuernos. Y aixina preparat, venín Bruno detrás per a vore cóm anabe lo assunto, sen va aná a la plassa nova de Santa María la Nova; y cuan sen va doná cuenta de que lo siñó dotó estabe allí, va escomensá a brincá y a fotre bots grandíssims per la plassa y a bufá y a quirdá y a chillá de guisa que pareixíe endemoniat. En cuan lo mestre lo va sentí y vore, tots los pels se li van ficá de punta, y va escomensá a tremolá tot ell perque ere temorica com una chiqueta, y va ñabé un momén en que haguere vullgut mes está a casa seua que allí; pero, sin embargo, ya que habíe anat allí, se va esforsá en tíndre valor, pos tan podíe lo dessich de arribá a vore les maravilles contades per aquells. Pero después de que Buffalmacco va diablejá bastán, com se ha dit, pareixén que se tranquilisabe se va arrimá al sepulcro y se va quedá quieto. Lo mestre, com encara tremolabe de po, no sabíe qué fé, si montá damún o quedás. Al final, temén que li faiguere mal si no pujabe, en la segona temó va vénse a la primera, y, baixán del sepulcro dién en veu baixa: «¡Deu me ajudo!», va muntá damún, y se va colocá prou be; y sempre tremolán va crusá los brassos en forma cortés com li habíen dit.
Entonses Buffalmacco va escomensá a adressás desplayet cap a Santa María de la Scala, y anán a cuatre potes lo va portá hasta los siñós de Rípoli. Estaben entonses per aquell barri les sanjes aon los llauradós de aquells cams féen soltá a la condesa de Civillari per a aboná los seus cams. Buffalmacco se va arrimá a la boca de una sanja y buscán lo momén oportú, ficán una ma daball de un dels peus del meche y en ella alsánlo, de una espenta lo va tirá de cap allí dins y va escomensá a gruñí mol y a saltá y a fé lo endemoniat, y per Santa María de la Scala sen va aná cap al prat de Ognisanti, aon se va trobá en Bruno que, per no pugué aguantás la rissa, se habíe escapat; y fénse festes la un al atre, se van ficá a mirá desde lluñ lo que fée lo meche rebossat.
Lo siñó meche, al sentís an aquell puesto tan abominable, se va esforsá en eixecás y va intentá eixí, y ara aquí, ara allá tornáe a caure, tot rebossat de peus a cap, dolorit y desgrassiat, habén tragat algúns grams, va pugué eixí fora, y va dixá allí la capucha; y desempastánse en les mans com milló podíe, no sabén qué fé, sen va entorná a casa y tan va cridá que lo van obrí. Y sol acabá de entrá putín a merda se va tancá la porta. Bruno y Buffalmacco estaben allí baix per a sentí cóm lo ressibíe la seua dona; y van sentí que li díe los mes grans insults que may se li han dit a un desgrassiat:
- ¡Ah, qué be te está! Ten has anat en consevol atra y volíes apareixe mol honorable en la toga escarlata. ¿Pos no ne tens prou en mí? Yo li valdría a un barri sansé, no ya a tú.
¡Ah, si com te van tirá allí aon eres digne de que te tiron, te hagueres aufegat!
¡Aquí está lo dotó honrat, té dona y va per la nit detrás de les dones de atres!

Y en estes y en atres moltes paraules, fénse lo meche rentá de dal a baix, hasta la mijanit no va callá la seua dona insultánlo. Después, al matí siguién, Bruno y Buffalmacco, habénse pintat a la pell moradures, van acudí a casa del meche y lo van trobá ya eixecat; y, entrán a vórel, van notá que encara putíe, encara no se habíe pogut airejá tota aquella corrompina. Y sentínlos víndre lo meche, va eixí a trobáls diénlos que Deu los donare bon día; a lo que Bruno y Buffalmacco, com habíen acordat, van contestá en cara enfadada:

- Aixó no tos u diem natros, sino que rogam a Deu que tos dono tan mala ventura que sigáu mort a espasa, com lo mes desleal y lo mes traidó viu, perque per culpa vostra (volén natros honrátos y donátos gust) casi mos maten com a gossos. Y per la vostra deslealtat mos han futut tans cops esta nit que en menos caminaríe un burro hasta Roma; sense contá en que ham estat en perill de sé expulsats de la compañía a la que habíem arreglat que tos ressibiguere. Y si no mos creéu, miréu les nostres carns cóm están.

Y a una llum massilenta que allí ñabíe, eixecánse les robes, li van amostrá la pell pintada y se van tapá enseguida. Lo meche volíe excusás y parlá de la seua desgrassia y de cóm y aón lo habíen aviát; a lo que Buffalmacco va di:

- Yo voldría que tos hagueren tirat al Arno desdel pon; ¿per qué vau invocá a Deu o als sans?, ¿no tos u habíem advertit?

Va di lo meche que no sen enrecordabe.

- ¡Cóm! - va di Buffalmacco -, ¿no ton enrecordéu? Be que los vau invocá, que mos va di lo nostre legat que tremolábeu com un flan y que no sabíeu aón estábeu. Pos vos be mo la hau jugat, pero may mo la jugará dingú mes; y a vos tos darem lo vostre mereixcut.

Lo meche va escomensá a demanáls per Deu que no lo difamaren, y en les millós paraules que va pugué va intentá calmáls; y per temó de que la seua vergoña descubrigueren, si hasta entonses los habíe honrat, mol mes los va honrá y regalá en convits y atres coses desde entonses. Aixina pos, com u hau sentit, se enseñe al que tan no va adependre a Bolonia.

miércoles, 16 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

Tres joves li trauen les calses a un juez de los Marcas a Florencia, mentres ell, están al estrado, administrabe justíssia.

Habíe acabat Emilia la seua historieta, habén sigut la viuda alabada per tots, cuan la reina, mirán a Filostrato, va di: - A tú te toque ara narrá. - y va escomensá:
Deleitoses siñores, lo jove que Elisa fa poc va nombrá, es a di, Maso del Saggio, me fará dixá una história que tos pensaba contá per a contáton una sobre ell y algúns dels seus compañs. Esta, encara que no es tan deshonesta ni se diuen paraules que vatres tos avergoñiu de di, no per naixó dixe de sé tan divertida que val la pena contátola.

Com totes podéu habé sentit, a la nostra siudat venen assobín podestásde los Marcas, que són generalmen hómens de ánim apocadet y de vida tan pobre y miserable que totes les seues acsións no són mes que sicateríes, y per la seua innata miséria y avaríssia porten en ells a juches y notaris que pareixen hómens mes be arrencats del aladre o trets de les sabateríes que de les escoles de leys. Ara be, habénne vingut un com a podestá, entre los mols atres juches que va portá en ell, ne va portá a un que se fée cridá micer Niccola de San Lepidio, que pareixíe mes be un forrallaté que datra cosa: y va sé ficat éste entre los demés juches a sentí les cuestións criminals. Y com assobín passe que, encara que los siudadáns no tinguen res que fé al palau a vegades van per allí, va passá que Maso del Saggio un matí, buscán a un amic seu allá que sen va aná; y cuan va vore aon micer Niccola estabe assentat, pareixénli que ere un muixonot raro, lo anabe inspecsionán. Y com li va vore lo armiño tot pringós al cap, y un tinté penjat del sinto, y mes llarg lo faldellí que la toga y atres mols defectes extrañs en un home ordenat y ben educat, encara ni va vore un mes notable que cap dels atres, y van sé les calses que, están ell assentat y les robes, per estretó, quedánseli ubertes per dabán, va vore que lo fondo de ells li arribabe hasta mija cama. Per lo que, sense quedás mol mes rato miránlo, dixán lo que estáe buscán, va escomensá una búsqueda nova, y va trobá a dos dels seus compañs, la un se díe Ribi y l´atre Mateuzzo, hómens los dos no menos ocurréns que Maso, y los va di: - ¡Si me voléu be, veníu en mí hasta lo palau, que vull mostrátos allí lo mes extraordinari patán que may hau vist!

Y anánsen cap al palau, los va enseñá aquell juez y les seues calses. Éstos, desde lluñ van escomensá a enríuressen de aquell assunto, y arrimánse cap al escañ aon se assentáe lo siñó juez o juche, van vore que mol fássilmen se podíe un colá daball de aquells escañs; y ademés de aixó van vore trencat lo taulonet al que lo siñó juez apoyáe los peus, en un bon forigó per aon en gran comodidat se podíe passá la ma y lo bras. Y entonses va di Maso als seus compañs:

- Vull que li tragám del tot eixes calses, perque en molta fassilidat se pot fé. Habíen ya los compañs vist cóm; per lo que, arreglán entre ells lo que teníen que fé y di, al matí siguién van torná, y están lo tribunal mol ple de hómens, Mateuzzo, sense que dingú sen acatare, va entrá daball del bang y sen va aná dret cap al puesto aon lo juez posabe los peus; Maso, arrimánse per un dels costats al siñó juez, lo va agarrá per la orla de la toga, y arrimánse Ribi pel atre costat y fen lo mateix, va escomensá Maso a di:

- Siñó, o Siñós, yo tos demano per Deu que abáns de que este lladre que está ahí al costat sen vaigue a un atra part, que li faigáu tornám un parell de sabates borceguíes meus que me ha birlat y diu que no: y sel ha vist, no fa encara un mes, ficánlos soles noves. Ribi, del atre costat, cridabe: - Micer, no lo cregáu, que es un bribón, y com sap que hay vingut a querellám contra nell per una valija que me ha furtat, ha vingut ara mateix a parlá de unes sabates que ting a casa desde l´añ de la picassó; y si no me creéu, puc ficátos per testigo a la veína verdulera y a la tripera Grassa y a un que va arreplegán la bassura de Santa María de Verzaia, que lo vach vore cuan tornáe del poble. Maso, per l´atra banda, no dixabe parlá a Ribi, cridán tamé; y Ribi cridabe mes. Y mentres lo juez estabe de peu y mes prop de ells per a sentí milló lo que díen, Mateuzzo, aprofitán la ocasió, va ficá la ma per lo forat del tauló, va agarrá les calses del juez y va estirá fort. Les calses van eixí enseguida, perque lo juez ere flaco, arguelladot. Este notáe algo per deball y no sabíe qué ere, volíe estirá les robes cap a abán, tapás y assentás, pero Maso de un costat y Ribi del atre lo aguantáen y cridáen fort: - Micer, feu mal en no fém justíssia y no volé escoltám y volé anáton a un atra part; ¡de un cas tan menut com este no se eixeque acta an esta siudat! - y tan en estes paraules li van aná estirán de la roba que tots los que estaben al tribunal sen van acatá de que li habíen tret les calses. Mateuzzo, después de habél aguantat un rato, lo va dixá, va eixí fora y sen va aná sense que lo veigueren. Ribi, pareixénli habé fet prou, va di: - ¡Votovadéu que me queixaré a la corporassió! - y Maso, del atre costat, soltánli la toga, va di: - No, pos yo tornaré tantes vegades com faigue falta hasta que tos troba menos impedit del que hau aparegut este matí! - y la un per aquí, l´atre per allá, tan pronte com van pugué sen van aná. Lo siñó juez, ficánse les calses en presénsia de tot lo món com si se eixecare del llit, y donánsen cuenta entonses de lo que habíe passat, va preguntá aón habíen anat aquells perdularis que de les sabates y de la valija se querellaben; pero no trobánlos, va escomensá a jurá per les entrañes de Cristo que teníe que sabé si ere costum a Florencia tráureli les calses als juches cuan se assentaben al estrat de justíssia. Lo podestá, sentínlo, va armá un gran abalot; después, habénli mostrat als seus amics que alló no lay habíen fet mes que per a mostráli que los florentíns sabíen que en ves de portá juches habíe portat allí sopencos per a que li ixquere mes barat, per les bones va callá y no va aná mes abán la cosa aquella vegada.

miércoles, 17 de abril de 2024

Lexique roman; Jusarma - Judaigar, Judayzar

 

Jusarma, s. f., guisarme.

Tant gran colp li va donar 

D' una jusarma sus l' escur.

Roman de Blandin de Cornouailles.

Si grand coup d'une guisarme lui va donner sur l'écu.

ANC. FR. En lor cols aveient levées 

Dui gisarmes lunges et lées.

Roman de Rou, v. 13437.

Qui couppa la corde d'une gisarme et chéut à terre.

Monstrelet, t. II, fol. 79. 

Anuit, fet-il, la teste m' oste

A ceste jusarme trenchant. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 19.

(ESP. Bisarma)

Jusarma, s. f., guisarme.


Jusquiam, s. m., lat. hyoscyamusjusquiame, plante.

Jusquiam, nat en Persa, es fort nociu. Eluc. de las propr., fol. 196. 

La jusquiame, née en Perse, est fort nuisible. 

Pren jus de jusquiam. Coll. de Recettes de médecine. 

Prends suc de jusquiame.

Prends suc de jusquiame.


Just, adj., lat. justus, juste, équitable. 

Com diray que sia justz ni drechuriers aquel que non paga son deute?

V. et Vert., fol. 64.

Comment dirai-je que soit juste et droit celui qui ne paie pas sa dette?

- Qui a la justesse convenable.

Segon l' escayre just. Trad. du Tr. de l'Arpentage, Ire part., ch. 35. 

Selon l' équerre juste.

La meitat del just prestz.

Tit. de 1250. DOAT, t. CXXXVII, fol. 16. 

La moitié du juste prix.

- Étroit.

C' om los meses en I vayselh de fust, 

Mot fort sarat, et que fosa ben just.

Vie de S. Trophime. 

Qu'on les mît dans un vaisseau de bois, serré moult fort, et qui fût bien juste.

Subst. E 'ls desviatz mostron als justz la via. 

P. Cardinal: Sirventes fauc. 

Et les égarés montrent la voie aux justes. 

Maier jois es en cel d'un pechador covertit que d' un just.

Trad. de Bède, fol. 50.

Plus grande est la joie dans le ciel au sujet d'un pécheur converti que d'un juste. 

CAT. Just. ESP. PORT. Justo. IT. Giusto. (chap. Just, justs o justos, justa, justes. Tamé just : preto, estret. - ¿Quína es la diferensia entre just y correcte? - Si yo te fótego un dit al cul, entre just, pero no es lo correcte.)

2. Justicia, Justizia, s. f., lat. justitia, justice.

Tota justizia deu esser fortz. Livre de Sydrac, fol. 23. 

(chap. Tota justissia deu sé forta. Dura lex ist lex.)

Toute justice doit être forte. 

Fam e set de justicia. V. et Vert., fol. 64.

(chap. Fam y set de justissia.)

Faim et soif de justice. 

Loc. Hom deu plus fort justicia far al ric que al paure, e mai castiar. 

Liv. de Sydrac, fol. 25.

On doit faire plus fortement justice au riche qu'au pauvre, et (le) châtier davantage. 

Cant Dieus fara justicia. V. et Vert., fol. 60. 

Quand Dieu fera justice. 

CAT. ESP. Justicia. PORT. Justiça. IT. Giustizia. (chap. Justissia, justissies.)

3. Justicier, s. m., justicier, juge.

Lo justicier lo 'n trays, et ostet li las bueias.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 23. 

Le justicier l'en tira, et lui ôta les chaînes. 

ANC. FR. En signe k'il est justicieres.

Roman du Renart, t. IV, p. 245.

CAT. Justicier. ESP. Justiciero. PORT. Justiceiro. IT. Giustiziere. 

(chap. Justissié, justissiés, justissiera, justissieres; pot significá juche o jutge, y tamé lo verdugo, pero tamé qui impartix justissia de forma bona, com algún héroe.)

4. Justesiador, s. m., justicier.

Qui no sofre castiador,

Per fort sofre justesiador.

Libre de Senequa. 

Qui ne souffre correcteur, souffre forcément justicier. 

ESP. Justiciador.

5. Justiciable, adj., justiciable. 

Neguna persona... justiciabla al rey.

Tit. de 1394. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 126. 

Nulle personne... justiciable du roi. 

Justiciable d' aichel avesque.

(chap. Justissiable d' aquell obispo.) 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88. 

Justiciable de cet évêque.

(chap. Justissiable, justissiables, que están deball de la jurisdicsió de algú, sigue un obispo, rey, com a les frasses d'aquí damún, o un conde.) 

6. Justiziar, v., justicier, punir, faire justice, supplicier.

Veus mon cors per justiziar.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Voici ma personne pour justicier. 

Tota justizia deu esser fortz per justiziar los malvatz.

Liv. de Sydrac, fol. 23.

Toute justice doit être forte pour punir les méchants.

Part. prés. Jutgan et justizian.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 83.

Jugeant et punissant.

Part. pas. Per que del tot sera condempnatz e justiziatz. 

V. et Vert., fol. 7.

C'est pourquoi il sera du tout condamné et justicié. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Justiciar. PORT. Justiçar. IT. Giustiziare.

(chap. Justissiá, ajustissiá : matá, penjá, segons la justissia.)

7. Justificacio, Justification, s. f., lat. justificationem, justification.

Per la nostra justification. Doctrine des Vaudois. 

Pour la nôtre justification. 

Lo temps de ta justificacio. Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 19.

Le temps de ta justification. 

CAT. Justificació. ESP. Justificación. PORT. Justificação. IT. Giustificazione.

(chap. Justificassió, justificassions.)

8. Justifiar, Justifiquar, v., lat. justificare, justifier.

Cofessios justifia, e dona perdon a pechat. Trad. de Bède, fol. 49. 

La confession justifie, et donne pardon à péché. 

E 'lh Publica justifiqueron Dieu.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 7. 

Et les Publicains justifièrent Dieu. 

No t justifies davant Deu, car el es coinoisseire de cor. 

Trad. de Bède, fol. 39. 

Ne te justifies devant Dieu, car il est connaisseur de coeur.

Part. pas. Sabieza es justifiada de sos fils. Trad. de Bède, fol. 36.

Sagesse est justifiée par ses fils. 

CAT. ESP. PORT. Justificar. IT. Giustificare. (chap. Justificá, justificás: yo me justifico, justifiques, justifique, justifiquem o justificam, justifiquéu o justificáu, justifiquen; justificat, justificats, justificada, justificades.)

9. Injust, adj., lat. injustus, injuste.

Injust per no just. Leys d'amors, fol. 69. 

Injuste pour non juste.

Injusta violencia. L'Arbre de Batalhas, fol. 113. 

Injuste violence. 

CAT. Injust. ESP. PORT. Injusto. IT. Ingiusto. (chap. Injust, injusts o injustos, injusta, injustes. Inchust.)

10. Injustament, adv., injustement. 

Injustament, o senes causa. Tit. de 1241. DOAT, t. CLXX, fol. 151. Injustement, ou sans cause.

(chap. Injustamen, inchustamen.)

11. Injusticia, s. f., lat. injustitia, injustice.

No sabia la injusticia de mon payre. L'Arbre de Batalhas, fol. 111. 

Ne savait l'injustice de mon père.

CAT. ESP. Injusticia. PORT. Injustiça. IT. Ingiustizia. (chap. Injustissia, injustissies; inchustissia, inchustissies; in + justissia.)

12. Enjurios, adj., lat. injuriosus, injurieux, outrageux, injuste.

Enjurios es e chastia messongeirament qui altrui fai enjuria.

Trad. de Bède, fol. 55.

Est injuste et châtie mensongèrement qui fait injustice à autrui.

Benefica, a nulh enjurioza. Eluc. de las propr., fol. 179. 

Bienfaisante, à nul outrageuse. 

CAT. Injurios. ESP. PORT. Injurioso. IT. Ingiurioso. (chap. Injuriós, injuriosos, injuriosa, injurioses.)

13. Injuriosament, adv., injurieusement. 

Qui traira coutel iradamen et injuriosament.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 140. 

Qui tirera couteau avec colère et injurieusement. 

CAT. Injuriosament. ESP. PORT. Injuriosamente. IT. Ingiuriosamente.

(chap. Injuriosamen.)

14. Injuria, Enjuria, s. f., lat. injuria, injure, injustice, tort.

Si cum es de furt e de rapina e de injuria faire.

Trad. du Code de Justinien, fol. 4. 

Ainsi comme est de vol et de rapine et de faire injure.

Qui altrui fai enjuria. Trad. de Bède, fol. 55. 

Qui fait injure à autrui.

Mot es grans enjuria a Dieu tolre so que hom li a donat.

V. et Vert., fol. 93.

C'est moult grande injure d'ôter à Dieu ce qu'on lui a donné.

CAT. ESP. PORT. Injuria. IT. Ingiuria. (chap. Injuria, injuries.)

14. Enjuriar, v., lat. injuriari, injurier, blâmer.

K., quan vic sa voluntat, no 'l ne volc enjuriar. Philomena.

Charles, quand il vit sa volonté, ne voulut l'en blâmer.

Els enjuriavo als Sarrazis. Cat. dels apost. de Roma, fol. 203. 

(chap. Ells injuriaben als Moros : sarracenos.)

Ils injuriaient aux Sarrasins.

CAT. ESP. PORT. Injuriar. IT. Ingiuriare. (chap. Injuriá: injurio, injuries, injurie, injuriem o injuriam, injuriéu o injuriáu, injurien; injuriat, injuriats, injuriada, injuriades.)

16. Jutge, s. m., lat. judicem, juge. 

Fo jutges cavaliers. V. de Lanfranc Cigala.

Fut juge chevalier.

So son fals jutges raubador.

Marcabrus: Pus mos coratges.

Ce sont faux juges voleurs.

Bailieus e senesquals e jutges. Livre de Sydrac, fol. 102.

Baillis et sénéchaux et juges.

CAT. Jutge. ESP. Juez. PORT. Juiz. IT. Giudice. (chap. Juche, jutge; jutges, juches.) 

17. Jutjaire, Jutgaire, Jutjador, Jutgador, Jujador, s. m., juge, justicier.

Lo durables jutgaire cossira plus lo cor que las paraulas.

Trad. de Bède, fol. 50. 

Le juge éternel considère plus le coeur que les paroles.

Domna, cel que es jutgaire 

Perdonet gran forfaitura.

Rambaud d'Orange: Ar m'er. 

Dame, celui gui est juge pardonna grande forfaiture. 

Mas lo dreiturier jutjaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es. 

Mais l'équitable juge.

Devo esser... jutgador a cascu a dreh et a razo. Liv. de Sydrac, fol. 111.

Doivent être... juges à chacun avec droit et avec raison.

Aissi fon partit et egat,

En la cor del ver Dieu d' amor,

A dreit per leial jutjador.

Richard de Tarascon: Ab tan de.

Ainsi fut divisé et égalisé, en la cour du vrai Dieu d'amour, justement par loyal juge.

ANC. FR. Tu siez solier de justise jugières. 

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 9. 

Nobles jugières de mors estoit hore qui dampnoit en son filz le mariage qui estre ne pooit selonc le droit de sainte Églyse.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 215.

Quar trop son près li jugeor.

Roman de Partonopex de Blois. Not. des Mss., t. IX, p. 72. 

ESP. Juzgador. PORT. Julgador.

18. Jutjairitz, s. f., lat. judicatrix, femme juge, justicière.

Amans qui m fai jutjairitz.

B. Zorgi: L'autr'ier quant. 

L'amant qui me fait juge.

19. Juge maje, s. m., juge-mage, grand-juge.

Per portar lettras clausas de part mossenhor lo juge maje.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

Pour porter lettres closes de la part de monseigneur le grand-juge.

20. Judici, Juzizi, Juzi, s. m., lat. judicium, jugement.

Lo judici sy deu finir la on es commensat. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 461. 

Le jugement doit se finir là où il est commencé. 

Ni de secret juzizi sieu. Brev. d'amor, fol. 7. 

Ni de secret jugement sien. 

L' arbitres deu donar juzi. Trad. du Code de Justinien, fol. 11. 

L'arbitre doit donner jugement.

- Absolum. Le jugement dernier. 

Salva m' al jorn del juzizi. (Salva 'm) 

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

Sauve-moi au jour du jugement. 

Al dia del judici on tuit serem jutjat. Guillaume de Tudela.

Au jour du jugement où nous serons tous jugés. 

ANC. FR. Nostre Seignor vendra au jor de joïsse.

Sermon. Carpentier, t. II, col. 940. 

CAT. Judici, juhii. ESP. Juicio. PORT. Juizo. IT. Giudizio. (chap. Juissi, juissis.)

21. Jutjamen, s. m., jugement.

Aissi cum selh qu' om mena al jutjamen, 

Que es per pauc de forfag acuzatz.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Ainsi comme celui qu'on mène au jugement, qui pour peu est accusé de forfait.

Fassa 'n lo jutjamen, 

A Ventadorn, Na Maria. 

T. de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: N Uc. 

En fasse jugement, à Ventadour, dame Marie.

- Absolum. Le jugement dernier. 

Paor deuran aver al jutjamen.

Pons de Capdueil: So qu' hom plus. 

Peur devront avoir au jugement.

Lo jorn del jutjamen maior.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no us.

Le jour du jugement majeur.

CAT. Jutjament. ANC. ESP. Juzgamiento. PORT. Julgamento.

IT. Giudicamento. (chap. Jusgamén, jusgamens; juissi, juissis.)

22. Judicat, s. m., jugement, chose jugée.

Executions de judicat. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 255. Exécution de jugement.

CAT. Judicat. IT. Giudicato.

23. Judicial, adj., lat. judicialis, judiciaire.

Sa actoritat judicial. Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 209. 

(chap. Sa autoridat judissial.)

Son autorité judiciaire.

CAT. ESP. PORT. Judicial. IT. Giudiziale. (chap. judissial, judissials.)

24. Judicialmen, adv., judiciairement.

Judicialmen, per confession de partida. Fors de Béarn, p. 1095. Judiciairement, par aveu de partie. 

CAT. Judicialment. ESP. PORT. Judicialmente. IT. Giudizialmente.

25. Judicatiu, adj., appréciatif, capable d'apprécier.

Ses comu qui es perceptiu, discretiu, judicatiu.

De vertat et de falsetat judicativa.

Per sa virtut judicativa.

Eluc. de las propr., fol. 17, 23 et 13.

Sens commun qui est perceptif, distinctif, appréciatif.

De vérité et de fausseté appréciative.

Par sa faculté appréciative.

ANC. ESP. Judicativo. IT. Giudicativo. (chap. Judicatiu, judicatius, judicativa, judicatives. Que es capás de jusgá, apressiá, entendre.)

26. Juditiari, adj., lat. judiciarius, judiciaire. 

Son decret juditiari. Tit. de 1331. DOAT, t. XXXIX, fol. 109. 

Son décret judiciaire. 

CAT. Judiciari. ESP. PORT. Judiciario. IT. Giudiciario. 

(chap. Judissiari, judissiaris, judissiaria, judissiaries.)

27. Jutjar, Jutgar, v., lat. judicare, juger, condamner.

Devia s jutjar per lo rey a cap de cinq jorns. V. d'Arnaud Daniel. 

(chap. De debíe jusgá per lo rey al cap de sinc díes.)

Devait se juger par le roi au bout de cinq jours.

Jutgar los bos e 'ls mals. Liv. de Sydrac, fol. 20.

Juger les bons et les méchants.

Si totz lo mons mi jutjava a murir.

Perdigon: Ben aio 'l mal. 

Si tout le monde me condamnait à mourir.

- Apprécier.

Ieu no sai cor jutgar per semblansa.

Hugues Brunet: Cortezamen.

Je ne sais juger le coeur sur l'apparence. 

Part. pas. Sabem cert que totz serem jutgatz, 

E bos e mals, segon nostres peccatz. 

Guillaume de S. Didier: El temps quan. 

Nous savons certainement que nous serons tous jugés, et bons et méchants, selon nos péchés. 

ANC. FR. Il serat jugiet à lui.

Seient jugiet les genz devant la tue face. 

Anc. trad. du Psautier, Ms. n° I, ps. 36 et 9. 

CAT. Jutjar. ESP. Juzgar. PORT. Julgar. IT. Giudicare. (chap. Jusgá: jusgo, jusgues, jusgue, jusguem o jusgam, jusguéu o jusgáu, jusguen; jusgat,  jusgats, jusgada, jusgades.)

28. Jurisdictio, Jurisdiccion, s. f., lat. juridictionem, juridiction. 

Li plag devon esser fach denant aquelas personas que an jurisdiccion, so es potestatz. Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Doña Filipa, trobada pel home en lo seu amán, cridada a juissi, en una rápida y divertida resposta conseguix la libertat y fa cambiá les leys.

Les plaids doivent être faits devant ces personnes qui ont juridiction, c'est-à-dire autorité. 

Retenen... la jurisdictio alta e bassa. Charte de Gréalou, p. 62. Retenant... la juridiction haute et basse. 

Segnorias, juridictions et autres bens. 

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350. 

Seigneuries, juridictions et autres biens.

CAT. Jurisdicció. ESP. Jurisdicción. PORT. Jurisdicção. IT. Giurisdizione.

(chap. Jurisdicsió, jurisdicsions.)

29. Juridic, adj., lat. juridicus, juridique.

Lo prumer jorn juridic. Fors de Béarn, p. 1076.

Le premier jour juridique.

CAT. Juridic. ESP. (Jurídico) PORT. Juridico. IT. Giuridico. (chap. Jurídic, juridics, jurídica, jurídiques.)

30. Juridicament, adv., juridiquement.

Son estat feytz juridicament. Fors de Béarn, p. 1094. 

Ont été faits juridiquement.

CAT. Juridicament. ESP. (jurídicamente) PORT. Juridicamente. 

IT. Giuridicamente. (chap. Jurídicamen.)

31. Prejudici, s. m., lat. praejudicium, préjudice.


No y pot far tort ni degun prejudici. Leys d'amors, fol. 152. 

N'y peut faire tort ni nul préjudice.

Ni faça prejudici a la compositio que fo facha.

Tit. de 1253. DOAT, t. CVI, fol. 96. 

Ni fasse préjudice à la composition qui fut faite. 

CAT. Perjudici. ESP. Perjuicio. PORT. Prejuizo. IT. Pregiudicio, prejudizio.

(chap. Per + juissi: perjuissi, perjuissis. Pre + juissi, prejusgá: prejuissi, prejuissis.)

32. Perjudicial, adj., lat. praejudicialis, préjudiciable.

Si aquelas questios e aquelas rancuras, que son fachas en plag en una sola part o a amdoas, son perjudiciales, so es la una notz a l' autra.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Si ces demandes et ces plaintes, qui sont faites en plaid contre une seule partie ou contre deux, sont préjudiciables, c'est-à-dire (si) l'une nuit à l'autre.

CAT. ESP. Perjudicial. PORT. Prejudicial. IT. Pregiudiciale. 

(chap. Perjudissial, perjudissials.)

33. Prejudiciable, adj., préjudiciable. 

Que al dit senhor... en algun temps no fos prejudiciable.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 111. 

Qu'audit seigneur... en aucun temps il ne fût préjudiciable. 

ESP. Perjudiciable.

34. Prejudicar, Prejudiciar, v., lat. praejudiciare, préjudicier.

Neguna cauza que prejudique ni puesca prejudicar.

Cartulaire de Montpellier, fol. 186. 

Nulle chose qui préjudicie ni puisse préjudicier.

En deguna maneira no pusca prejudiciar. 

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 295. 

En nulle manière ne puisse préjudicier.

Part. prés. No prejudiciant enver lo rey. Charte de Gréalou, p. 106. 

Ne préjudiciant pas envers le roi.

CAT. ESP. Perjudicar. PORT. Perjudicar, prejudicar. IT. Pregiudicare. 

(chap. v. perjudicá: perjudico, perjudiques, perjudique, perjudiquem o perjudicam, perjudiquéu o perjudicáu, perjudiquen; perjudicat, perjudicats, perjudicada, perjudicades.)

35. Extrajudiciable, adj., extrajudiciaire.

Cesta punycio s' apelara extrajudiciabla. L'Arbre de Batalhas, fol. 240.

Cette punition s'appellera extrajudiciaire.

36. Forsjutgar, Forsjugjar, Forjujar, v., juger à tort, mal juger, condamner injustement. 

Qui detra so fraire o 'l forsjutga, detrai la lei. Trad. de Bède, fol. 63.

Qui détracte son frère ou le juge à tort, détracte la loi.

Part. pas. Amors m' a forsjugjat, no sai co. 

Perdigon: Tot l'an mi. 

Amour m'a condamné injustement, je ne sais comment.

Eu dic o, per so car es amors 

Forjujada per nescis jujadors.

Aimeri de Peguilain: Totz hom. 

Je dis cela, parce qu'amour est mal jugé par juges ignorants.

ANC. FR. Ce dist Nobles: Vos avez tort 

Qant Renart volez forsjugier. 

Roman du Renart, t. II, p. 11.


Juvar, v., lat. juvare, aider, secourir.

Tu, lo juva. Litanies du VIIIe siècle.

(chapurriau del siglo 8: Tú, ajúdal.)

Toi, aide-le.

IT. Giovare. (chap. Ajudá. Esp. Ayudar.)

2. Juvatiu, adj., juvatif, propre à aider.

Es millor e mays juvatiu. Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Est meilleur et plus juvatif.

(chap. Ajudadó, que ajude, ajudadós, ajudadora, ajudadores; ajudán, ajudans, ajudanta, ajudantes.)

3. Adjudar, Ajudar, Agudar, v., lat. adjuvare, aider, secourir.

Cavalier, anem ajudar 

A mon seigner lo rei Artus.

(chap. Caballés, anem a ajudá a mon siñó lo rey Arturo.)

Roman de Jaufre, fol. 4. 

Chevaliers, allons aider à monseigneur le roi Artus.

Que t' en adjud. Tit. de 1034. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 192. Qu'il t'en aide.

En Arago, al rey, cuy Dieus ajut.

(chap. A Aragó, al rey, a qui Deu ajudo.)

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

En Aragon, au roi, à qui Dieu aide.

Loc. No vos sai cosselhar; Dieus vos agut! 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 85. 

Je ne vous sais conseiller; que Dieu vous aide!

Que ieu nulha res tant ames 

Co ieu am vos, m' ajut fes! 

Arnaud de Marueil: Dona sel que. 

Que je n'aimasse aucune chose autant comme je vous aime, m'aide foi!

Part. prés. Dieu ajudan, acabaray la obra. Philomena.

Dieu aidant, j'achèverai l'oeuvre. 

CAT. Ajudar. ESP. Ayudar. PORT. Ajudar. IT. Aiutare. (chap. Ajudá: ajudo, ajudes, ajude, ajudem o ajudam, ajudéu o ajudáu, ajuden; ajudat, ajudats, ajudada, ajudades. Achudá.)

4. Adjuvatiu, adj., adjuvatif, propre à aider.

De totas operacios... adjuvativa. Eluc. de las propr., fol. 27.

De toutes opérations... adjuvative. 

IT. Aiutativo.

5. Ajudable, adj., secourable.

Plusors... ajudable en l' agusim d'entencio. Trad. de Bède, fol. 83.

Plusieurs... secourables en la subtilité d'intention.

6. Ajuda, Ajudha, s. f., aide, assistance.

In ajudha et in cadhuna cosa. Serments de 842.

(chapurriau del 842: En ajuda y en (cada una) consevol cosa.)

En aide et en chacune chose.

Silh vas cui ieu sui aclis

Fezes m' ajuda e secors.

Arnaud de Marueil: Belh m' es lo. 

Que celle vers qui je suis soumis me fît assistance et secours.

- Celui qui aide.

Al mieu compainh sias fizelz ajuda.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

A mon compagnon soyez fidèle aide.

Loc. Pregua Jhesu Christ en ajuda lur sia. V. de S. Honorat. 

Prie Jésus-Christ qu'il leur soit en aide.

- Aide, sorte d'impôt.

Subsidi,... ajuda, don gracios.

(chap. Subsidi,... ajuda, don grassiós : donassió.)

Rég. des états de Provence, de 1401.

Subside,... aide, don gracieux.

Puescan metre blat et vi ses pagar ajuda per tota lur provisio.

Tit. de 1356. DOAT, t. XCIII, fol. 210. 

Qu'ils puissent mettre blé et vin sans payer aide pour toute leur provision. 

ANC. FR. Nos esteit en ajue. 

Sermons de S. Bernard, fol. 350. Roquefort, Gloss., t. 1, p. 46. 

De Mahumet jà n'i aurez ajude. Chanson de Roland, p. 52. 

CAT. Ajuda. ESP. Ayuda. PORT. Ajuda. IT. Aita. (chap. Ajuda, ajudes; achuda, achudes.)

7. Ajudansa, s. f., aide, secours.

L' autra gen 

Que us vol far ajudansa.

Germonde de Montpellier: Greu m' es.

L'autre gent qui vous veut faire aide.

ANC. FR. Par quoy le duc luy requéroit

Confort, secours et adjuvance. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 4. 

Richart est en leur aïdance.

G. Guiart, t. 1, p. 65.

8. Ajudament, Ajudamen, s. m., lat. adjuvamentum, aide, assistance.

Ab las autras estelas que y fan ajudamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Avec les autres étoiles qui y font aide. 

Es la ma del corrs gran ajudament. Eluc. de las propr., fol. 48.

La main est grand aide du corps.

Malignamen 

Ab semblansa d' ajudamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Malignement avec apparence d'assistance.

ANC. ESP. Ayudamiento. IT. Aiutamento.

9. Adjutori, Ajutori, s. m., lat. adjutorium, aide, secours, assistance,

auxiliaire.

Aissi vers ajutoris t'en serai. Titre de 1139. 

Ainsi je t'en serai vrai auxiliaire.

Nos ver adjutori t' en serem... per cosselh et adjutori de moos baroos de Bearn. Tit. de 1080.

Nous t'en serons vrais auxiliaires... par conseil et aide de mes barons de Béarn.

Si 'n breu non ai ajutori. 

Le Comte de Poitiers: Farai un vers. 

Si dans peu je n'ai secours.

- Os du bras, humérus.

Adjutori, es aquo que es entre coyde entro al cap de la spalla.

De la fractura del adjutori.

Trad. d'Albucasis, fol. 62. 

Humérus, c'est ce qui est entre le coude jusqu'au sommet de l'épaule.

De la fracture de l'os du bras.

ANC. FR. Après la pierre de Adjutorie se alogièrent.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 6.

Par eulx et par leur adjutoire

En ot Vortigern la victoire.

Roman de Brut. 

Le roi passa en petit de adjutoire 

Oultre le pont.

J. Marot, t. V, p. 104.

CAT. Adjutori. ANC. ESP. PORT. Adjutorio. IT. Aiutorio.

10. Adjutor, s. m., lat. adjutor, aide, auxiliaire.

Adjutors t'en serei. Titre de 960. 

Je t'en serai auxiliaire.

ANC. FR. Ou adjuteurs à faire injure.

J. Collin, Tr. du traité de l' Amitié de Cicéron, p. 24. 

Son ami et son adjuteur. 

Ysopet Ier, fable 49. Robert, t. I, p. 203.

11. Ajudayre, Ajudador, s. m., celui qui aide, auxiliaire, aide.

Dieus es bos e lials e fizels ajudayres.

V. et Vert., fol. 45.

Dieu est bon et loyal et fidèle auxiliaire.

Aquels que ero ajudadors ni valedors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 207.

Ceux qui étaient aides et soutiens.

Nos vos serem bo ajudador. Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 18.

Nous vous serons bons auxiliaires. 

ANC. FR. Deus li miens ajuverre.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° I, ps. 58.

CAT. Ajudador. ESP. Ayudador. PORT. Ajudador. IT. Aiutatore.

(chap. Ajudadó, ajudadós, ajudadora, ajudadores; achudadó, achudadós, achudadora, achudadores; auxiliá, auxiliás : que done auxili, que ajude.)

12. Ajudaritz, s. f., du lat. adjutrix, auxiliaire, secourable.

Adjectiv. Sol que vostra merces me sia ajudaritz.

Lanfranc Cigala: Gloriosa. 

Pourvu que votre merci me soit auxiliaire.

IT. Aiutatrice.

13. Aidar, Aizar, v., aider.

Que anes el pays soccorrer et aidar. Roman de Fierabras, v. 5015.

Qu'il allât au pays secourir et aider. 

Deu hom aizar los autres can non an de que vieure.

Liv. de Sydrac, fol. 41. 

On doit aider les autres quand ils n'ont pas de quoi vivre.

Aidatz me, qu' ieu sals sia.

Le Moine de Foissan: Cor ai. 

Aidez-moi, que je sois sauvé.

Aug cridar: Aidatz! aidatz!

Bertrand de Born: Be m play.

J'entendis crier: Aidez! Aidez!

ANC. FR. Sui aidet de tei.

Car tu, Sire, as aidied à mei.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 40 et 85.

CAT. Aidar, aydar. IT. Aitare. (chap. Ajudá; aidá: aido, aides, aide, aidem o aidam, aidéu o aidáu, aiden; aidat, aidats, aidada, aidades.)

14. Ais, s. m., aide, auxiliaire. 

Ni 'n tem lo seignor del Bais,

Anz en mov contr' el tal ais,...

No sai si l' er danz o pros.

Pierre de Bergerac: Bel m' es cant. 

Ni je n'en crains le seigneur du Bais, mais j'excite contre lui tel auxiliaire,... que je ne sais s'il lui en sera dommage ou profit.

15. Ayda, s. f., aide, sorte d'impôt.

Ayda accordada. Tit. de 1422. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. Aide accordée.

(chap. Ajuda, ajudes; aida, aides.)

16. Ayde, s. m., aide, sorte d'impôt.

La copia de la commission del ayde de .CL. .M. liuras tornes.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227. 

La copie de la commission de l'aide de cent cinquante mille livres tournois.

17. Ahia, s. f., aide, secours.

No y romas cavayer no 'lh vengues en ahia.

Roman de Fierabras, v. 50.

N'y reste cavalier qui ne lui vînt en aide.

18. Coadjutor, Coajutor, s. m., coadjuteur. 

Clerc... a my donat coadjutor. Cout. de Saussignac, de 1319.

Clerc... à moi donné pour coadjuteur. 

Los notaris et lors coadjutors. Fors de Béarn, p. 1076.

(chap. Los notaris y sons (los seus) coadjutós : co + ajudadós.)

Les notaires et leurs coadjuteurs. 

Coma coajutors d' apostoli. Cat. dels apost. de Roma, fol. 12. 

Comme coadjuteurs de pape. 

CAT. ESP. PORT. Coadjutor. IT. Coadiutore. (chap. coadjutó, coadjutós,  coadjutora, coadjutores.)


Juzieu, Jusieu, s. m., lat. judaeus, Juif. 

Alcu dels Juzieus conjurador. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 19. Quelques uns des Juifs enchanteurs.

- Nom de peuple.

Als Juzieus lo mes en venda.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Aux Juifs le mit en vente. 

Adj. Tant avinen crestiana,

Ni juzieva ni pagana.

P. Vidal: Cara amiga. 

Si avenante chrétienne, ni juive ni païenne. 

CAT. Jueu. ESP. Judío. PORT. Judeo. IT. Giudeo. (chap. Judío, judíos, judía, judíes. Se pronunsie en la j de Jordi, jupa, jaqueta.)

2. Judaigar, Judayzar, v., judaïser. 

Forsas las gens judaigar. Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates. 

Tu forces les gens à judaïser. 

Per que no semle que judayzem. Eluc. de las propr., fol. 129.

Pour qu'il ne semble pas que nous judaïsons. 

Part. prés. La maire de Costanti judaysan. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 36. 

La mère de Constantin judaïsant. 

CAT. Judaisar. ESP. Judaizar. PORT. Judiar. IT. Giudaizzare. 

(chap. Judaissá, practicá lo judaísme, la religió dels judíos.)