Mostrando las entradas para la consulta haguerem ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta haguerem ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 1 de septiembre de 2021

Pedro de Portugal, nombrado rey de Aragón, conde de Barcelona, por los traidores catalanes.

Pedro de Portugal, nombrado rey de Aragón, conde de Barcelona, por los traidores catalanes

(El rey en 1464 es Juan II, hasta su muerte y exequias, y le sucede Ferrando, Fernando II de Aragón, el católico. Otra cosa es lo que hagan los catalanes, que siempre quisieron ir a su bola, y así les fue, les ha ido, les va y les irá, por imbéciles).

Patrocina la entrada el Instituto Nueva Histeria:



Patrocina la entrada el Institut Nova Història

Pedro de Portugal, nombrado rey de Aragón, conde de Barcelona, por los traidores catalanes.

COLECCIÓN DE CARTAS ESCRITAS POR LA DIPUTACIÓN DE CATALUÑA,
CORRESPONDIENTES AL AÑO DE 1463.

ADVERTENCIA.

Hasta la última fecha citada, ocho de marzo de mil cuatrocientos sesenta y cinco, en que se aprueba la deliberación tomada en dos del propio mes, ninguna interrupción ha habido respecto al orden cronológico de los actos, sesiones, deliberaciones, correspondencias y demás, aun cuando, ya desde algún tiempo, ha de haberse observado la decadencia del cuerpo que representaba en cierto modo el espíritu del país, y la transformación consiguiente que aquel, por la misma causa hubo de sufrir. Así en un principio se ve obrar a la Diputación con toda su fuerza e influencia; más adelante, cuando los apuros crecen y aparecen defecciones inesperadas, aquel cuerpo se da la mano, como igualándose mutuamente sus poderes, con el concejo de la ciudad de Barcelona, en términos, que al pie de cada deliberación va la aprobación o desaprobación de la ciudad, notándose ya en este caso gran simplificación en lo concerniente a la parte que podría llamarse ceremonial del cuerpo; y por último, se llega ya al extremo de prescindirse enteramente de los individuos que componían los diferentes brazos, cuya asistencia en las sesiones del consejo general era indispensable para votar y deliberar, y se faculta a un determinado número de personas que, representando a la Diputación y a la ciudad, deliberen de común acuerdo con los pocos o muchos diputados u oidores que se hayan mantenido en su cargo hasta la fecha a que antes se ha hecho referencia, siendo de esta clase la última sesión y deliberación con que da fin el registro que concluye en la página precedente, y con la circunstancia, además, de llevar al pie una aprobación de la ciudad, cuando las que la preceden de su clase no la llevan, y de no advertirse al margen, según era costumbre, que las tres personas facultadas para deliberar con las que representan a la Diputación pertenezcan al Cuerpo municipal.
Otras variaciones pueden haberse observado en el decurso de estos importantes hechos, sobre todo en los que empiezan en el tomo anterior, a saber, la desaparición de la correspondencia oficial, desde el agosto del año mil cuatrocientos sesenta y dos en adelante, de modo que desde esta fecha quedan consignadas solamente en los registros las deliberaciones y se prescinde enteramente de toda carta; y luego la reducción del número de sesiones, en términos que, pasado el mes de enero de mil cuatrocientos sesenta y cinco, que contiene un número regular, se reducen las demás a una docena para llegar al julio del mismo año, o acaso al marzo del siguiente, pues hay que advertir, que se encuentra este mes con posterioridad al julio de mil cuatrocientos sesenta y cinco, aunque estas equivocaciones, frecuentes en las últimas páginas, son fáciles de adivinar en los demás casos y quizá se deban en gran parte al copista.
Inducen estas observaciones a pensar si podían haber influido en el ánimo de las personas que dirigían los negocios públicos, en la marcha de estos y por consiguiente en el orden y sistema de administrarlos y regirlos, ya que en todo se observa una transformación decadente, los fatales sucesos que tuvieron lugar durante el año mil cuatrocientos sesenta y cuatro, a saber, el hambre y miseria que se experimentaron en varios puntos del Principado, la inevitable entrega de Lérida al rey don Juan, la concordia entre este y don Juan de Beaumont, la batalla de Calaf, donde el condestable de Portugal, el mismo que habían aclamado por rey los catalanes, quedó vencido y derrotado,
mientras que hubieron de pasar al cautiverio la mayor parte de caudillos que representaban y defendían los principios proclamados por la Diputación; o por otra parte, si, para adoptar otro sistema menos complicado en la formación de los registros, se prefirió, desde la fecha ya citada anteriormente, separar toda la correspondencia de las actas y con ella arreglar otra colección especial de cartas, instrucciones etc. Por lo primero no sería de extrañar que los papeles concernientes a una causa vencida quedaran acaso en cierto desorden, y hubiera poco interés en coordinarlos o salvarlos: así se encuentra el único registro de cartas a que se alude presentando la fecha del primer documento que encierra, posterior de un año a la que lleva la última carta transcrita en el tomo precedente, y así se observa en la última página de aquel empezada una
carta que no concluyó, de manera que por ello no puede deducirse si faltan solamente folios al registro o si se extraviaron el volumen de cartas pertenecientes al tiempo intermedio que se indica y los que tal vez seguían al único salvado; y de lo segundo, ninguna duda puede quedar ya al lector, cuando el tomo que se conserva ofrece una serie no interrumpida de cartas, que guarda riguroso orden cronológico, con la particularidad de ser estas solamente las emitidas por la Diputación, y no a la vez las emitidas y recibidas, como se había practicado en los registros anteriores, cuando se copiaban al pie de las deliberaciones, lo que cuando menos revela un nuevo plan o sistema.
Este interesante volumen de correspondencia es el que ofrecemos, pues, a los lectores, con la idea de proporcionar todos los datos que puedan contribuir a
poner en claro la turbulenta época en que reinó don Juan II, y de aglomerar materiales, aun cuando fueron inconexos (inconnexos) entre sí, para formar un conjunto diplomático sobre la misma época, con ayuda del cual, (conforme ¡remos acreditando en lo sucesivo,) pueda después el historiador trazar con toda imparcialidad y fácilmente el cuadro de los sucesos, y presentar a los que en ellos intervinieron con los grados de mérito o culpa que desapasionadamente se les deban atribuir. Sin apartarnos, por consiguiente, del sistema adoptado (odoptado) en todos los tomos ya publicados, y trasladando el volumen con la exactitud que corresponde, esto es, sencillo como puede serlo un copiador de cartas, sin que le preceda advertencia, portada o prefacio alguno, daremos principio por la primera carta que encierra, cuyo contenido es como sigue.

Al molt alt e excellent senyor lo Rey de Portugal et cetera.
Illustrissimo e Serenissimo Senyor. Rebuda ab degut honor la letra de vostra excellencia scrita en Lisboa a VI de juliol prop passat e oyda la creença en virtut de aquella explicada per Alonso Periz apres la demostracio de bona voluntat e amicicia que vostra Altesa e los Illustrissimos Reys predecessors de aquella haveu e han hagudes als serenissimos Reys Darago de loabla memoria e a aquest Principat de Cathalunya e ciutat de Barchinona havem compres vostra senyoria haver enuig de les diferencies suscitades entre lo Rey don Johan e lo dit Principat per les quals remediar e pau e concordia procurar de bona voluntat se ofer intercessora mediadora e tractadora a efecte de esser restituhit lo dit Principat al dit Rey don Johan ab integracio de leys e libertats e seguretat de persones e bens e a la fi concloent que si fer no ho volem vostra celsitut enten valer al dit Rey don Johan avoncle seu contra los dits Principat e ciutat. Venints al fet de la resposta Senyor molt alt nosaltres som be certs de la amicicia e bona voluntat dessus dita e semblantment aquests Principat e ciutat tota via son stats afectats al servey de vostra Excellencia a la qual fem gracies infinides de la tramesa del dit embaxador e molt mes de la predita oferta la qual si en temps opportu venguda fos haguerem tant accepta quant de Rey o altre senyor del mon com aquell per lo qual desijam fer totes coses possibles lo dit empero Rey don Johan contra leys divines e humanes ha talment tractat lo dit Principat que fahent si matex e sa posteritat indignes de la senyoria ha covengut per restauracio de la cosa publica haver aquells per enemichs. E per que algun tant la Magestat vostra haje noticia de les coses jatsie aquelles amplament al dit embaxador sien stades narrades encara certificam vostra gran senyoria que feta per lo dit Rey don Johan contra tota umanitat e pietat capcio de la persona del Illustrissimo don Carles de gloriosa recordacio fill seu e cosingerma de vostra Altesa lo qual de obediencia honesta vida e conservacio ab compliment de moltes virtuts ere singularment dotat amich de Nostre Senyor Deu fahents testimoni los grans e maravellosos miracles que continuament se manifesten per merits del dit glorios don Carles lo dit Principat per satisfer a la fidelitat a que ere obligat la qual altrament salvar no podie com apres los dies del dit Rey don Johan la successio pertangues al dit don Carles primogenit seu ab molta pertinencia per mija de solemnes embaxadors prostrats ab scampament de moltes lagremes suplica e primerament de gracia e clemencia e apres de justicia insisti molt umilment per la sua liberacio fahents per aço molts actes deguts e permesos segons leys libertats e practiques del dit Principat los quals apres per lo dit Rey don Johan foren loats e approvats e ratificats ab composicio de certa capitulacio per ell e per lo dit Principat fermada solemnament jurada tirant a efecte daquiavant no poder recaure algun inconvenient entre lo dit Rey don Johan e dit don Carles fill seu ne lo dit Principat e singulars daquells. Seguida empero la mort del dit don Carles encontinent los dits cathalans usants de lur innata e intacta fidelitat ab gran amor e devocio demanaren e reberen en primogenit don Ferrando fill del dit Rey don Johan e per la sua edat admeteren en tudriu la Reyna dona Johana muller sua tot aço empero no obstant lo dit Rey don Johan retenint vers si odi contra los cathalans per destruir aquells e lurs leys e libertats hasta aliança ab lo Christianissimo Rey de França e per major eficacia de portar a fi son proposit proposit liura e mes presonera en poder de sos enemichs la virtuosissima
princesa filla sua e dona o enpenyora al dit Illustrissimo Rey de França los comdats de Rossello e de Cerdanya qui son membres units e indissolublament
agregats al dit Principat segons per lo dit Rey don Johan e sos predecesors en lo introhit de lur regiment ere stat solemnament jurat. Ignorant e no cogitant lo dit Principat tals incidies alienacions e mals tractes com aquells qui de la promesa fe jurament e paraula reyal confiaven los dits Rey don Johan dona Johana don Ferrando fidelissimament solien no resmenys tracta ab intervencio de la dita Reyna dona Johana tudriu certa cedicio e o conjuracio en aquesta ciutat de Barchinona per matar nosaltres e los consellers a qui lo carrech de la cosa publica es comanat e altres gents daquella e procurar cautalosament comocio dels homens vulgarment dits de remença prenents color de no esser tenguts no voler paguar a lurs senyors los drets e servituts que habien acostumat als quals homens asigna per capita hun pages qui ab bandera reyal oficials e gran exercit e ma armada insolta lo dit Principat per les quals causes precedints diverses embaxades a la dita Reyna axi en la present ciutat de Barchinona com en la ciutat de Gerona on apres ana suplicants fes cessar los dits actes comocions tant tameraris e de irreparable perill fou per la dita Reyna apres molts tractats respost que hi havie fet e faye lo possible axi ab provisions e manaments en scrits com altrament pero que los dits homens aquells e aquelles no volien obtemperar la qual resposta encontinent per nosaltres e los dits concellers no volents tals carrechs a la corona Reyal fossen fets per los dits homens en no optemperar los manaments reginals e per conservacio del patrimoni Reyal e cedar tals comocions e perills fou delliberat fer exercit de gent a cavall e a peu per asistir als oficials de la dita Reyna en fer optemperar sos manaments e castigar los culpables e axi fou fet e notificat a la dita Reyna del qual exercit fou capita lo comte de Pallars lo qual anant per la dita raho a la dita ciutat de Gerona per oferir se a la dita Reyna hague en contra dels dits homens de remença per celada que ells molts en nombre e hun cavaller de casa de la dita Reyna ab certa gent a cavall li havien mesa en lo cami e per gracia divina aquells rompe e desbarata e com fon prop la dita çiutat volent fora aquella atendar lo dit exercit per que no fos feta novitat alguna la dita Reyna qui ja tenia sos conceptes e tractes fets mana tancar les portes e feu acometre lo dit comte e la sua gent de ballestes e altres municions donant occasio de venir a les armes e los matexos dies lo dit Rey don Johan continuant la ruptura de la dita capitulacio per executar lo seu sinistre proposit e no volent se recordar dels grans serveys ampliacio exaltacio que lo dit Principat per sa amor e fidelitat havie fets al dit Rey e als gloriosos Reys passats entra lo dit Principat ab molta gent darmes cremant viles e lochs matant rescatant e robant homens dones e infants e apres pochs dies entraren les gents darmes de França en nombre de passats XIIII M. Pensar pot vostra Magestat aquestes coses eren de luny pastades e concertades per esser tot succehit en uns matexos dies car altrament fer no ere possible ab les quals gents franceses la dita Reyna e don Ferrando se mesclaren e lo dit don Ferrando armat e com a cap del exercit entrevenie e present ere en les execusions crueltats e inhumanitats ques fahien. En apres lo dit Rey don Johan ab son poder se ajunta ab la dita Reyna don Ferrando e francesos ab tots ensems tingueren siti per hun mes sobre aquesta ciutat per terra e per mar e discorregueren moltes parts del dit Principat cremants e destrouints prenents matants e rescatants viles castells lochs homens dones infants e esglesies ab gran inhumanitat e crueltat. Per les quals causes dessus dites e altres moltes lo dit Principat havent per indignes los dits Rey Reyna don Ferrando e posteritat lur de la Senyoria proclama en e per senyor lo Serenissimo e potentissimo senyor Rey de Castella a la corona del qual pertanyie. En axi que ni un sol moment sens Rey e Senyor star no fou nostre proposit. Si lo dit Illustrissimo Rey de Castella volia lexar e o de la sua corona segragar lo dit Principat segons pot esser cregut (vaya breva nos hubiese caído, y vaya pufo para Castilla, JA JA!!) tota via aquest Principat recorrera a Senyor pertinentment e deguda com loablament a acostumat car
huncha (nuncha, nunca; may, mai) fou ne sera sens senyor unit e ans sotz domini de Rey governat e regit vol esser. Adonchs vostra gran senyoria en ses eponderades les coses dessus dites les quals en fet e scriptura e la mes part son notories a Deu e al mon compendra nosaltres e lo dit Principat no haver fet alre que lo degut e que odiava la voluntat cupiditat de regiment bens oficis ne altres utilitats nons ha induhits mas sola necessitat de restauracio de la cosa publica a la qual apres Deu inmediadament e primer en orde stam obligats testificant ho la sacra scriptura ne duptam prosseguints tanta justicia a la qual com dessus es dit nos obligua la fidelitat e encare deute de caritat en respecte de la liberacio del dit don Carles cosingerma de vostra Magestat lo qual per levar li la succecio ere detengut. Vostra merce haura per loablas les coses per nosaltres fetes e no solament cessara fer guerra com a Rey virtuos e de molta prudencia dotat ans encara procurara tota indemnitat al dit Principat lo qual sempre sera dispost fer tots serveys possibles a vostra excellent senyoria la qual Nostre Senyor Deu mantingue e prosper longament segons desige. Scrita en Barchinona a XXVII de septembre del any MCCCCLXIII.
- De vostra excellencia devots servidors qui en gracia de aquella se recomanen los deputats del General e consell representants lo Principat de Cathalunya.
Domini Deputati et consilium mandaverunt mihi Anthonio Lombard. 


En nom de Deu sie e de la gloriosa Verge Nostra dona Santa Maria e del benaventurat cavaller mossen Sant Jordi e de madona Santa Eulalia cors sant de Barchinona e de tots los sants e santes del Peradis.
Instruccions per los molt reverent egregi nobles e magnifichs senyors deputats del General e consell representants lo Principat de Cathalunya fetes entrevenint consentint hi la ciutat de Barchinona al honorable mossen Francesch Ramis ciutada qui ab les dues gualeas (galees, galeres; galeras) patronejades per lo honorable En Rafel Julia de lur ordinacio va vers lo regna de Portugal per les coses devall scrites.
Fara donchs lo dit mossen Francesch Ramis tota sa diligencia les dites dues gualeas se transfiren en lo dit regne com abans poran squivant totes terres e parts de les quals algun impediment haver pogues e stant tota via molt recelos en no exir presencialment en part alguna fins a tant sie al loch (loçh) hon haura necesariament explicar la creença que sen porte e demostrant en totes coses esser gualeas de cossaris e provehints nos puixe haver lengua dell ne dels negocis per que es trames.
E com lo dit sera en lo regna de Portugal fara exir en aquella part que li semblara algun home de recapte e discret lo qual en cauta manera se informara on se trobe lo Illustrissimo don Pedro de Araguo al qual si vist li sera trametre la dita o altre persona feel ab letra o altre senyal denunciant li en gran secret la sua venguda e suplicant lo vulle dispondre si matex en poder oyr comodament e a ple lo dit mossen Ramis.
Pervengut lo dit mossen Francesch Ramis lla hon sera lo dit Illustrissimo Don Pedro Daraguon ab aquella millor gravitat e gest de homenia que pora e sabra
dira a la sua senyoria com los deputats e consell e representants lo Principat de Cathalunya se rechomanen en gracia sua e liurar li ha la letra de creença que sen porte intitulada al Illustrissimo e virtuos senyor Don Pedro de Araguo en virtut de la qual apres que sia legida suplicara la sua senyoria li vulla donar audiencia e a soles e axi apartats lo dit mossen Francesch Ramis splicara afectualment unes tals o semblants paraules.
- Illustrissimo e virtuos senyor. No deu ser ignorat per vostra senyoria que temps ha lo dit Principat Cathalunya es viduat de Rey e senyor. (Juan II está bien vivo, y el heredero, príncipe Fernando o Ferrando, futuro rey católico)
E per quant los cathalans uncha han haguda intencio ne voluntat sens rey e senyor viure com sempre han acustumat e molts princeps e senyors hajen acostament a la successio entre los quals es vostra Illustrissima Senyoria.
Per ço los dits deputats e consell me han trames a aquella per saber on a nostre Senyor Deu los plasent ells recayguesseu en voluntat e delliberacio de haver vostra Illustrissima Senyoria per Rey e Senyor si acceptaria la senyoria e si seria en disposicio decontinent anar en Cathalunya.
- E si lo dit virtuosissimo S. decontinent ho apres passat algun intermedi de temps respondra esser content e de fet dira ell acceptar e voler anar la hora lo dit mossen Francesch Ramis suplicara aquell li placie manar fer venir devant les gents de la sua senyoria de la sua cort o altres que alli seran si a la sua Senyoria plaura e o volra lo dit mossen Ramis en presencia de tots retirat ab pertinent composicio de persona atras per spay de VIII o X passes en la millor manera que pora tornantse acostar al dit senyor ans que del tot sie ab ell fara reverencia ginoll ficat no pero a terra e apres acostar se ha mes aginollat a terra besarli ha la ma com ere acustumat als predecessors e gloriosos Reys de loabla memoria dient unes tals o semblants paraules. - Molt alt e molt excellent Senyor. Los deputats e consell representants lo vostre Principat de Cathalunya se rechomanen en gracia e merce de vostra alta Senyoria han me liurada aquesta letra.
- E besada primer metra li en la ma aquella intitulada Al molt alt e molt excellent senyor lo senyor En Pere per la gracia de Deu Rey Daraguo et cetera comte de Barchinona et cetera.

https://es.wikipedia.org/wiki/Pedro_de_Portugal,_conde_de_Barcelona (wikitrolas, mentiras, y gordas, y más wikitrolas.cat)

//

E legida la dita letra lo dit mossen Francesch Ramis demanara alli (al) dit senyor si sera plasent a la sua celsitut que explique les coses que ha dir en presencia o a part de les dites gents e seguint la voluntat del dit Senyor Rey lo dit mossen Francesch Ramis de part dels dits deputats e consell explicara a la sua excellencia que com los cathalans lo demanen el amen per senyor e stiguen ab grandissimo desig veure la sua reyal persona la qual divinament inspirats sempre han tengut e tenen en les visceres com aquella qui vertaderament devalle de la massa dels Reys Daraguo e a la qual pertany la Senyoria li placie decontinent se reculle en les dites gualeas per venir en lo dit seu Principat e dominar aquell e pendre e haver la universal senyoria qui li sta aparellada suplicant e ab paraules pertinents e accomodes requerint ne virilment la Sua Magestat. Certificant lo dit mossen Francesch Ramis la clemencia sua que per los dits deputats e consell e altres cathalans es axi ferventment e de amor natural volguda demanada e desijada fins als petits infants que es cosa incredible. E per ço placie a la sua clemencie se reculle decontinent tant per seguretat de la sua reyal persona e visitacio de sos fidelissimos vassalls e institucio e ordinacio de la sua reyal casa quant per subvenir a les necessitats occorrents al dit seu Principat qui sta vexat a causa de la guerra narrant lo dit mossen Francesch Ramis al dit Senyor Rey aquelles de les particularitats de la guerra e del stament del Principat e altres coses que li semblara e persuadint e solicitant tota via ab pertinents humiltat e paraules la sua altesa opportunament e si master sera importuna de recullir se a venir de part deça al mes prest que puixe com en la trigua porien succehir grans contraris e inconvenients. E on la sua Altesa metes en noves lo dit mossen Francesch Ramis de la proclamacio del serenissimo Rey de Castella dira e respondra que com la sua Altesa sera presencialment en lo dit Principat li sera dada tal raho de totes les coses que la sua Magestat ne sera contenta com a virtuosissima que es.
E si possible sera lo dit mossen Francesch Ramis fara e procurara per son poder lo dit Senyor Rey vingue acompanyat axi de gents com de fustes al mes que pora com en la custodia de sa reyal persona vage tant com per los tots es pensat e on axi facilment fustes nos puguessen haver vingue en nom de Deu ab les dites dues gualees precipitant la venguda com mes pora.
E jure lo dit ambaxador a Nostre Senyor Deu e als sants quatre Evangelis qui directament o indirecta publicament ho amagada per si ne per altres no procurara alguns oficis beneficis o altres utilitats gracies del dit Senyor Rey a obs de ell dit ambaxador ne de altres qualsevol persones ne entendra en altres coses sino en les dessus dites. Data en Barchinona a XXVII de octubre del any de la Nativitat de Nostre Senyor Deu MCCCCLXIII. - M. de Montsuar dega de Leyda.
Domini deputati et cetera. 


1464:
7 DE FEBRERO.

Deliberación.

Fou deliberat e conclos que les persones derrerament eletes en fet den Rafel Julia axi com havien lo poder ab referir sie sens referir e encare de nou donaren poder a les dites persones que ensemps ab los senyors deputats vegen e apunten ço que demane lo dit Rafel Julia per lo viatge que ha fet ab les dues galees portant la Magestat del Senyor Rey e se informen de les coses e façen conclusio que deu haber per lo dit viatge tot sens referir. E per que lo artiacha Çariera ere hu de aquelles dites persones eletes e de present es fora la ciutat de Barchinona elegiren en loctinent seu lo honorable mossen Johan Comes canonge.

Aprobación posterior de la ciudad.

A VIII del dit mes de fabrer los honorables consellers e consell de XXXII e XVI loaren approvaren e consentiren a la dita delliberacio.


8 DE FEBRERO.

I.

Deman jo Raphel Julia al Principat de Cathalunya per part del qual mossen Pere de Belloch mossen (se lee Authoni) Anthoni Lonch En Pere Julia stant lavors consellers En
Barthomeu Costa e Nanthoni Lombart notari de la casa (de la Diputacio) me prometeren hem donaren paraula degues ab les mies dues gualeres e berganti anar en Portugal per portar la Magestat del Senyor Rey ab les quals galeres munta En Franci Ramis per ambaxador al dit Senyor Rey. E volgueren los sobre dits que per la dita anada jo prestas sagrament e homenatge al dit Principat de Cathalunya de star a ordinacio per la dita materia del dit Franci Ramis lo qual sagrament jo liberament presti al dit Principat aço perquen stigues ab lanimo per reposat. E parti de la plage (playa; platja) de Barchinona a XXX del mes de octubre e son arribats an Barchinona ab lo dit Senyor Rey a XXI del mes de janer que son dos mesos XXIII jorns çensa que apres les dites galeres son stades vengudes son stades continuament e stan a tota ordinacio del Principat. E la una de les quals galeres es apres de la dita venguda anada de ordinacio
del dit Principat per lavar e aportar labat de Montserrat. E munten los dits tres mesos a raho de CCCC lliures per galera axi com primer jo comptava que son …. II M CCCC lliures.

II.

Item demana lo dit Raphel Julia que ha hagut lexar en Santa Maria del Porto en Castella D quintars de pa e les coses seguents. Aço per tant com lo dit Senyor havent deliberat de present muntar e partir fonch deliberat lexar quant ere en terre per fer nostre bon viatge que valia los dits D quintars …. CCCLXXV lliures.

III.

Item mes que per la dita causa de la dita prompte anada lexi en terre en Santa Maria del Porto En Jutglar per comprar algunes coses necessaries per galera CL dobles e C crusados que valen …. CCXXV lliures.

IIII.

Item una anchora.
Item un tonell doli.
Item IIIIe tonells de vi.
Item IIII botes de vinagre.
Item IIII dozenes de lances de peres.
Item dos caps plans.
Item dues gumenes.
Item XX quintars de seu. (segó, sego, pera fer pa de segó)
Valen les dites coses …. CCL lliures.

V.

Item demana lo dit Raphel Julia al dit Principat que vulla haver sguart als grans perills que lo dit Raphel Julia ha passats en lo dit viatge cuydantse perdre en la costa de Castella donant a trevers ab la una galera de la qual perde lo palament los placia vuyllen fer aquella gracia e smena que condigna al servey fet los aparegua.

VI.

Item demana que ha perdut en lo dit viatge hun berguanti ab XVII homens qui nagaren lo que conexeran.
VII.

Item demana lo dit Raphel Julia li fonch promes degues nos dar XXX companyons mes avant daquella que ordinariament aportava lo sou dels quals me fonch ja paguat per dos mesos ab la macio restant esser satisfet per XXIII jorns que a raho de IIII florins lo mes son .... XXXXVIIII lliures.

VIII.

Item per la macio dels dits XXX companyons a raho de X diners lo jorn son …. XXX lliures.
(página 18 del pdf ilegible, 12 del libro en papel)

per los dits dos mesos axi en panatica com en diners o altres coses. Exceptat ço que li fou dat per los homens de cap que de mes de lacustamat havie portar ab quascuna de les dites galees per fer lo dit viatge. E aximateix excetades aquelles XXXX o L lliures que
foren dades al dit Julia per confits sera gingebre vert polvora de duch e altres menuderies que sen porta per servey del dit Senyor Rey.
En les coses contengudes al segon e terç capitols posaren scilenci com aquelles que no procehien de justicia segons a tots fou vist.
Quant al fet de la anchora tonell doli IIII tonells de vi IIII botes de vinagre IIII dotzenes de lances de peres dos caps plans dues gumenes e XX quintars de seu dixeren concordablament ques deu sobreseure quant a aço fins tant lo dit Jutglar sie tornat e llavors aquell oyt sera pensat que es fahedor.
Al V capitol dixeren que lur potestat no se sten a remunerar e per conseguent noy podien provehir.
Al VI capitol dixeren que no fou concordat anas berganti al dit viatge e si anat ni ha ere armat de la gent de les galees per les quals se pague lo sou e per ço no li taxaren res per lo dit berganti.
Quant al VIIe e VIIIe capitols deliberaren que sien pagades al dit Julia les dues quantitats en aquells scrites prenents suma de LXXVIIII lliures X sous per sou e messio dels dits homens de cap per XXIII jorns que han servit mes dels dos mesos per los quals ja foren paguats com les dites galees foren expedites.

Aprobación posterior de la ciudad.
A X de febrer del any Mil CCCCLXIIII los honorables consellers e consell de XXXII e XVI loaren e approvaren les dites coses delliberades per les persones a qui aquelles eren remeses ey consentiren.

19 DE MARZO.

Deliberaciones.

Per tots los demunt dits concordablement fou feta deliberacio e conclusio que sien prestades al Serenissimo Senyor Rey En Pere huy benaventuradament regnant dues de les galees que lo General ha e te a la Taraçana a tres anys del die present a anant comptadors ab la ferrera tanta com se trobara en poder del dit General. E que sie prestada sens calament ne fermançes sino a sola confessio e promissio de esser restituides passat lo dit temps per lo dit Senyor Rey. Ab aço empero que los deputats no puixen comprar res qui fallegue a la dita ferrera e o als buchs exarcia e altres forniments de les dites galees.
Item que la Magestat del Senyor Rey sie suplicada que dels diners a sa Altesa liurats o liuradors per los deputats e concell qui en los dies passats foren destinats per al socors de la vila de Cervera façe contents Menant de Beamunt Johan Darmendaris e altres qui
demanen pagua per haver trabellat e vaguat en socorrer la dita vila de Cervera com sie vist esser molt rahonable ells sien contentats e satisfets dels dits diners a aço assignats dels quals la major part reste encara alvirar al dit Senyor Rey.
Item que los deputats presents e sdevenidors hajen facultat e potestat de ordonar e fer publicar qualsevol prohibicions e crides que vistes lus seran a utilitat del dret novament imposat sobre la sal axi en no permetre que la sal venedora en nom del General no sie revenuda per revenedors com en totes altres coses als dits deputats ben vistes a tota lur voluntat per utilitat del dit dret e per squivar fraus.
Item que mossen Bernat Tor mossen Johan Colom e Francesch del Bosch vegen lo carrech dat en los dies passats al honorable En Johan Benet Çapila ciuteda e En Nicholau Bernat de veure letres e posar bollatins. E apunten si deuen esser paguats o remunerats e ho refiren al present consell.
Item que los prop dits tres ogen lo honorable mossen Jacme Segur canonge de Tortosa del que demane per lo reschat que ha hagut paguar als enemichs quil prengueren anant en Leyda trames per los deputats e consell per negocis del Principat e encara per les grans despeses que diu haver fetes e treballs e perills de mort passats per la raho dessus dita e vegen si deu haver pagua e remuneracio e del que apuntaran façen relacio al present consell.
Item que les prop dites tres persones vegen una suplicacio lo dia present dada per mossen Jacme Carbo caveller e les coses en aquella contengudes e se informen de aquelles e les apunten e lur apuntament refiren al present consell.

Aprobación posterior de la ciudad.

A XXIII de març del dit any Mil CCCC sexanta quatre los honorables consellers e consell de XXXII loaren approvaren e consentiren a les dites deliberacions exceptat lo que concerneix la imposicio del dret de la sal sobre lo qual los dits consellers hagen informacio dels senyors de deputats sobre certs contraris occorrents al dit consell. E elegi sobre los caps en los quals ha remissio de persones los seguents ciuteda Luis Ros mercader Nicholau Julia artiste Pere Prats specier Bernat Beatriu cotoner

//

https://archive.org/details/opsculosliterar00meligoog/page/n14/mode/2up

Referencias de la wikitrolas:

http://blog.museunacional.cat/es/pedro-de-portugal-rey-de-los-catalanes-1464-1466-un-principe-maldito-redimido-por-el-arte/

Albert Estrada-Rius

Pedro IV, llamado «El Condestable de Portugal», Pacífico, 1464-1466

Las efemérides son un buen pretexto para rememorar hechos históricos o bien para recordar a personajes olvidados. Este año se celebran 550 años de la muerte de un infante de la casa real de Portugal, de nombre Pedro, que llegó a reinar en Cataluña entre 1464 y 1466 con el nombre de Pedro IV. (También el mes que viene se podría nombrar a Carlicos Puigdemont como Rey de Catalunya, Karles Puigdemont I el caganer).

Ver moneda de Pedro IV de Aragón, el ceremonioso,
(Pedro IV enciclopedia aragonesa)


numismática mramos Pedro-iv-de-aragon-el-ceremonioso-florin-perpinan

Florín, Aragón, Pedro IV, ceremonioso

Falsificadores de moneda en Aragón o sin licencia

El contexto en el que accedió al trono fue el de la guerra civil (1462-1472) de las instituciones representativas de Cataluña –el Consell de Cent y la Diputación del General de Cataluña– (ninguna Generalitat, pero generalitats y General sí, y república también, pero con rey aragonés o franco, no la republiqueta esa ilegal) contra el rey «legítimo» Juan II de Aragón. Por esta razón, una vez éste recuperó el trono y se acordó la paz, el difunto Pedro pasó a ser considerado un rey «intruso» y todas las partes procuraron olvidarle.

La cualidad del legado patrimonial del soberano que ha llegado a nosotros, a pesar de que su reinado fue corto y el contexto convulso, justifica que el Museu Nacional d’Art de Catalunya se haya implicado en la divulgación del personaje y de su obra. Primero, con la preparación del seminario «La moneda de un rey proscrito: Pedro IV en Cataluña» y, este otoño, con la organización de la jornada de estudio «Pedro de Portugal, rey de los catalanes: memoria y patrimonio».

Carta del rey a los  «Consellers» de Barcelona con firma autógrafa. Foto: AHCB

Pedro era miembro de la familia real portuguesa y, por vía materna, nieto del último conde de Urgel, Jaime IISu linaje arraigaba con el de los soberanos de la casa de Barcelona. Por esta razón, los catalanes levantados contra Juan II –hermano y sucesor de Alfonso V de Aragón y padre de Fernando II el Católico– le proclamaron rey.

El Condestable era un joven príncipe tan culto y refinado como perseguido por el infortunio. En el atardecer de la Edad Media y el nacimiento de la modernidad el humanismo magnificaba la melancolía y hacía bandera de ella. Pedro, hijo del regente de Portugal caído en desgracia y muerto en batalla, fue desposeído de la maestría de la orden de Avís y del cargo de Condestable; sufrió exilio en la culta corte de Castilla y allí escribió tres obras literarias de cualidad notable; adoptó como divisa personal, siguiendo la moda de la época, el «Paine pour joie» y la imagen alegórica de la rueda de la fortuna. En el inventario notarial levantado a su muerte se recogen objetos preciosos de todo tipo, en los que había grabado, pintado, esculpido o bordado, casi de manera obsesiva, su emblema.

Fragmento de «Satira de infelice e felice vida» de Pedro de Portugal. Colección particular

Como monarca utilizó ampliamente las manifestaciones artísticas para proyectar sobre los nuevos súbditos la imagen personal de un rey culto y decidido. A pesar de la penuria económica imperante en un período de guerra, se esforzó en invertir dinero en la reforma del antiguo Palau Reial Major de Barcelona y encargó obras a los mejores artistas coetáneos, demostrando un gusto exquisito. Hoy aún se conserva el retablo  que encomendó a Jaume Huguet para ornar la capilla real y que dedicó a la Epifanía, en una sutil exaltación de la monarquía que encarnaba, y donde es posible que aparezca retratado en la figura del más joven de los magos. Igualmente se conservan varios dinteles de piedra ornados con su divisa esculpida.

Jaume Huguet, Retablo del Condestable en la capella palatina de Santa Ágata (MUHBA). Foto: Amador Álvarez CC-BY-SA-3.0.

Detalle del retablo anterior con la escena de la Epifanía con el supuesto retrato del Condestable

También utilizó el ofrecimiento de obras de arte –en las que nunca olvidaba colocar su famosa divisa– a algunos santuarios para demostrar su carácter de príncipe piadoso. Así, se conserva la corona que regaló a Santa Maria de Castelló d’Empúries, actualmente en el Museu d’Art de Girona, y consta que también regaló, después de enriquecerla, la fastuosa cruz de los condes de Foix –hoy perdida– a la Virgen de Montserrat.

Como gobernante mandó acuñar una nueva, bonita y fuerte especie monetaria de oro que, por razones propagandísticas, denominó pacífico. Recientemente, la Generalitat de Catalunya ha adquirido una de estas raras monedas y la ha depositado en el Museu Nacional donde está expuesta.

dintell-de-finestra

Dintel de ventana con la divisa del Condestable procedente del Palau Reial Major de Barcelona. MUHBA (MHCB-9150)

dintell-de-finestra2

Dintel con la divisa del Condestable procedente del Palacio Real Mayor de Barcelona, ​​hoy en el patio del Palau del Lloctinent. Foto: Albert Estrada-Rius

El infortunio del príncipe hizo que perdiera demasiadas batallas y culminó con su prematura muerte a los 37 años en Granollers. En esta población se conserva la memoria de la casa –Palau dels Tagamanent o casa del Conestable– donde murió, el 29 de junio de 1466. Según sus disposiciones, fue enterrado en la iglesia de Santa Maria del Mar. En el libro de las solemnidades de Barcelona se describe el recorrido del séquito fúnebre y la vistosa y ruidosa ceremonia caballeresca del «correr las armas» que tuvo lugar en la plaza del Rei. La gastada lauda de mármol blanco que se le atribuye se conserva bajo el órgano de la basílica y muestra al rey –extrañamente desprovisto de los atributos de la realeza– con un libro en las manos. Su espada, símbolo supremo de la Justicia y de la protección armada que se esperaba de un monarca, se conserva en el tesoro de la Catedral de Barcelona. Ni que decir tiene que esta pieza extraordinaria, que va cautivó al poeta Juan-Eduardo Cirlot, también ostenta la mítica divisa.

espasa

Joan «lo florentí». Espasa del Conestable . Tresor de la Catedral de Barcelona

No existe mejor manera de terminar esta evocación de una figura poco conocida que invitar a los lectores a recorrer los espacios y las calles de Ciutat Vella en los que se movió este príncipe. Un itinerario histórico y artístico que empieza en el Saló del Tinell del Palau Reial, pasa por la capilla palatina de Santa Àgata y por su retablo, sigue por el patio vecino del Palau del Lloctinent, donde reposa uno de los dinteles pétreos con la divisa del Conestable, continúa por el tesoro de la catedral y acaba delante de su tumba en Santa Maria del Mar. Parta aquellos que quieran continuar, el viaje puede seguir hacia Granollers para contemplar la casa donde murió y hacia el Museu d’Art de Girona donde se guarda la corona que dedicó a la Virgen.

lauda-sepulcral

Lauda sepulcral del Condestable a Santa Maria del Mar. Foto Albert Estrada-Rius

Albert Estrada-Rius


  1.  Pedro de Portugal, rey de los catalanes (1464-1466) ¿Un príncipe maldito redimido por el arte?, Museu Nacional d'Art de Catalunya, 17 de noviembre de 2016
  2.  Ferrán Soldevila (1962), Història de Catalunya, volumen 3, Editorial Alpha, pág.760
  3.  S. Sobrequés, Catalunya al segle XV, Editorial Base, Barcelona, 2011, p. 129.
  4.  Isabel Rivero (1982), Compendio de historia medieval española, Ediciones AKAL, pág.268
  5.  [http://www.academia.edu/3668039/Los_discursos_científico_y_amoroso_en_la_Sátira_de_felice_e_infelice_vida_del_Condestable_D._Pedro_de_Portugal Eukene Lacarra, Los discursos científico y amoroso en la Sátira de felice e infelice vida del Condestable D. Pedro de Portugal.
  6.  Sátira de felice e infelice Vida, Pedro de Portugal.


lunes, 30 de agosto de 2021

Cuan los cataláns volíen a Enrique IV, rey de Castella, com a Rey e Senyor

COLECCIÓN DE CARTAS ESCRITAS POR LA DIPUTACIÓN DE CATALUÑA,

CORRESPONDIENTES AL AÑO DE 1463.


ADVERTENCIA.

Hasta la última fecha citada, ocho de marzo de mil cuatrocientos sesenta y cinco, en que se aprueba la deliberación tomada en dos del propio mes, ninguna interrupción ha habido respecto al orden cronológico de los actos, sesiones, deliberaciones, correspondencias y demás, aun cuando, ya desde algún tiempo, ha de haberse observado la decadencia del cuerpo que representaba en cierto modo el espíritu del país, y la transformación consiguiente que aquel, por la misma causa hubo de sufrir. Así en un principio se ve obrar a la Diputación con toda su fuerza e influencia; más adelante, cuando los apuros crecen y aparecen defecciones inesperadas, aquel cuerpo se da la mano, como igualándose mutuamente sus poderes, con el concejo de la ciudad de Barcelona, en términos, que al pie de cada deliberación va la aprobación o desaprobación de la ciudad, notándose ya en este caso gran simplificación en lo concerniente a la parte que podría llamarse ceremonial del cuerpo; y por último, se llega ya al extremo de prescindirse enteramente de los individuos que componían los diferentes brazos, cuya asistencia en las sesiones del consejo general era indispensable para votar y deliberar, y se faculta a un determinado número de personas que, representando a la Diputación y a la ciudad, deliberen de común acuerdo con los pocos o muchos diputados u oidores que se hayan mantenido en su cargo hasta la fecha a que antes se ha hecho referencia, siendo de esta clase la última sesión y deliberación con que da fin el registro que concluye en la página precedente, y con la circunstancia, además, de llevar al pie una aprobación de la ciudad, cuando las que la preceden de su clase no la llevan, y de no advertirse al margen, según era costumbre, que las tres personas facultadas para deliberar con las que representan a la Diputación pertenezcan al Cuerpo municipal.
Otras variaciones pueden haberse observado en el decurso de estos importantes hechos, sobre todo en los que empiezan en el tomo anterior, a saber, la desaparición de la correspondencia oficial, desde el agosto del año mil cuatrocientos sesenta y dos en adelante, de modo que desde esta fecha quedan consignadas solamente en los registros las deliberaciones y se prescinde enteramente de toda carta; y luego la reducción del número de sesiones, en términos que, pasado el mes de enero de mil cuatrocientos sesenta y cinco, que contiene un número regular, se reducen las demás a una docena para llegar al julio del mismo año, o acaso al marzo del siguiente, pues hay que advertir, que se encuentra este mes con posterioridad al julio de mil cuatrocientos sesenta y cinco, aunque estas equivocaciones, frecuentes en las últimas páginas, son fáciles de adivinar en los demás casos y quizá se deban en gran parte al copista.
Inducen estas observaciones a pensar si podían haber influido en el ánimo de las personas que dirigían los negocios públicos, en la marcha de estos y por consiguiente en el orden y sistema de administrarlos y regirlos, ya que en todo se observa una transformación decadente, los fatales sucesos que tuvieron lugar durante el año mil cuatrocientos sesenta y cuatro, a saber, el hambre y miseria que se experimentaron en varios puntos del Principado, la inevitable entrega de Lérida al rey don Juan, la concordia entre este y don Juan de Beaumont, la batalla de Calaf, donde el condestable de Portugal, el mismo que habían aclamado por rey los catalanes, quedó vencido y derrotado,
mientras que hubieron de pasar al cautiverio la mayor parte de caudillos que representaban y defendían los principios proclamados por la Diputación; o por otra parte, si, para adoptar otro sistema menos complicado en la formación de los registros, se prefirió, desde la fecha ya citada anteriormente, separar toda la correspondencia de las actas y con ella arreglar otra colección especial de cartas, instrucciones etc. Por lo primero no sería de extrañar que los papeles concernientes a una causa vencida quedaran acaso en cierto desorden, y hubiera poco interés en coordinarlos o salvarlos: así se encuentra el único registro de cartas a que se alude presentando la fecha del primer documento que encierra, posterior de un año a la que lleva la última carta transcrita en el tomo precedente, y así se observa en la última página de aquel empezada una
carta que no concluyó, de manera que por ello no puede deducirse si faltan solamente folios al registro o si se extraviaron el volumen de cartas pertenecientes al tiempo intermedio que se indica y los que tal vez seguían al único salvado; y de lo segundo, ninguna duda puede quedar ya al lector, cuando el tomo que se conserva ofrece una serie no interrumpida de cartas, que guarda riguroso orden cronológico, con la particularidad de ser estas solamente las emitidas por la Diputación, y no a la vez las emitidas y recibidas, como se había practicado en los registros anteriores, cuando se copiaban al pie de las deliberaciones, lo que cuando menos revela un nuevo plan o sistema.
Este interesante volumen de correspondencia es el que ofrecemos, pues, a los lectores, con la idea de proporcionar todos los datos que puedan contribuir a poner en claro la turbulenta época en que reinó don Juan II, y de aglomerar materiales, aun cuando fueron inconexos (inconnexos) entre sí, para formar un conjunto diplomático sobre la misma época, con ayuda del cual, (conforme ¡remos acreditando en lo sucesivo,) pueda después el historiador trazar con toda imparcialidad y fácilmente el cuadro de los sucesos, y presentar a los que en ellos intervinieron con los grados de mérito o culpa que desapasionadamente se les deban atribuir. Sin apartarnos, por consiguiente, del sistema adoptado (odoptado) en todos los tomos ya publicados, y trasladando el volumen con la exactitud que corresponde, esto es, sencillo como puede serlo un copiador de cartas, sin que le preceda advertencia, portada o prefacio alguno, daremos principio por la primera carta que encierra, cuyo contenido es como sigue. 

Al molt alt e excellent senyor lo Rey de Portugal et cetera.
Illustrissimo e Serenissimo Senyor. Rebuda ab degut honor la letra de vostra excellencia scrita en Lisboa a VI de juliol prop passat e oyda la creença en virtut de aquella explicada per Alonso Periz apres la demostracio de bona voluntat e amicicia que vostra Altesa e los Illustrissimos Reys predecessors de aquella haveu e han hagudes als serenissimos Reys Darago de loabla memoria e a aquest Principat de Cathalunya e ciutat de Barchinona havem compres vostra senyoria haver enuig de les diferencies suscitades entre lo Rey don Johan e lo dit Principat per les quals remediar e pau e concordia procurar de bona voluntat se ofer intercessora mediadora e tractadora a efecte de esser restituhit lo dit Principat al dit Rey don Johan ab integracio de leys e libertats e seguretat de persones e bens e a la fi concloent que si fer no ho volem vostra celsitut enten valer al dit Rey don Johan avoncle seu contra los dits Principat e ciutat. Venints al fet de la resposta Senyor molt alt nosaltres som be certs de la amicicia e bona voluntat dessus dita e semblantment aquests Principat e ciutat tota via son stats afectats al servey de vostra Excellencia a la qual fem gracies infinides de la tramesa del dit embaxador e molt mes de la predita oferta la qual si en temps opportu venguda fos haguerem tant accepta quant de Rey o altre senyor del mon com aquell per lo qual desijam fer totes coses possibles lo dit empero Rey don Johan contra leys divines e humanes ha talment tractat lo dit Principat que fahent si matex e sa posteritat indignes de la senyoria ha covengut per restauracio de la cosa publica haver aquells per enemichs. E per que algun tant la Magestat vostra haje noticia de les coses jatsie aquelles amplament al dit embaxador sien stades narrades encara certificam vostra gran senyoria que feta per lo dit Rey don Johan contra tota umanitat e pietat capcio de la persona del Illustrissimo don Carles de gloriosa recordacio fill seu e cosingerma de vostra Altesa lo qual de obediencia honesta vida e conservacio ab compliment de moltes virtuts ere singularment dotat amich de Nostre Senyor Deu fahents testimoni los grans e maravellosos miracles que continuament se manifesten per merits del dit glorios don Carles lo dit Principat per satisfer a la fidelitat a que ere obligat la qual altrament salvar no podie com apres los dies del dit Rey don Johan la successio pertangues al dit don Carles primogenit seu ab molta pertinencia per mija de solemnes embaxadors prostrats ab scampament de moltes lagremes suplica e primerament de gracia e clemencia e apres de justicia insisti molt umilment per la sua liberacio fahents per aço molts actes deguts e permesos segons leys libertats e practiques del dit Principat los quals apres per lo dit Rey don Johan foren loats e approvats e ratificats ab composicio de certa capitulacio per ell e per lo dit Principat fermada solemnament jurada tirant a efecte daquiavant no poder recaure algun inconvenient entre lo dit Rey don Johan e dit don Carles fill seu ne lo dit Principat e singulars daquells. Seguida empero la mort del dit don Carles encontinent los dits cathalans usants de lur innata e intacta fidelitat ab gran amor e devocio demanaren e reberen en primogenit don Ferrando fill del dit Rey don Johan e per la sua edat admeteren en tudriu la Reyna dona Johana muller sua tot aço empero no obstant lo dit Rey don Johan retenint vers si odi contra los cathalans per destruir aquells e lurs leys e libertats hasta aliança ab lo Christianissimo Rey de França e per major eficacia de portar a fi son proposit proposit liura e mes presonera en poder de sos enemichs la virtuosissima
princesa filla sua e dona o enpenyora al dit Illustrissimo Rey de França los comdats de Rossello e de Cerdanya qui son membres units e indissolublament
agregats al dit Principat segons per lo dit Rey don Johan e sos predecesors en lo introhit de lur regiment ere stat solemnament jurat. Ignorant e no cogitant lo dit Principat tals incidies alienacions e mals tractes com aquells qui de la promesa fe jurament e paraula reyal confiaven los dits Rey don Johan dona Johana don Ferrando fidelissimament solien no resmenys tracta ab intervencio de la dita Reyna dona Johana tudriu certa cedicio e o conjuracio en aquesta ciutat de Barchinona per matar nosaltres e los consellers a qui lo carrech de la cosa publica es comanat e altres gents daquella e procurar cautalosament comocio dels homens vulgarment dits de remença prenents color de no esser tenguts no voler paguar a lurs senyors los drets e servituts que habien acostumat als quals homens asigna per capita hun pages qui ab bandera reyal oficials e gran exercit e ma armada insolta lo dit Principat per les quals causes precedints diverses embaxades a la dita Reyna axi en la present ciutat de Barchinona com en la ciutat de Gerona on apres ana suplicants fes cessar los dits actes comocions tant tameraris e de irreparable perill fou per la dita Reyna apres molts tractats respost que hi havie fet e faye lo possible axi ab provisions e manaments en scrits com altrament pero que los dits homens aquells e aquelles no volien obtemperar la qual resposta encontinent per nosaltres e los dits concellers no volents tals carrechs a la corona Reyal fossen fets per los dits homens en no optemperar los manaments reginals e per conservacio del patrimoni Reyal e cedar tals comocions e perills fou delliberat fer exercit de gent a cavall e a peu per asistir als oficials de la dita Reyna en fer optemperar sos manaments e castigar los culpables e axi fou fet e notificat a la dita Reyna del qual exercit fou capita lo comte de Pallars lo qual anant per la dita raho a la dita ciutat de Gerona per oferir se a la dita Reyna hague en contra dels dits homens de remença per celada que ells molts en nombre e hun cavaller de casa de la dita Reyna ab certa gent a cavall li havien mesa en lo cami e per gracia divina aquells rompe e desbarata e com fon prop la dita çiutat volent fora aquella atendar lo dit exercit per que no fos feta novitat alguna la dita Reyna qui ja tenia sos conceptes e tractes fets mana tancar les portes e feu acometre lo dit comte e la sua gent de ballestes e altres municions donant occasio de venir a les armes e los matexos dies lo dit Rey don Johan continuant la ruptura de la dita capitulacio per executar lo seu sinistre proposit e no volent se recordar dels grans serveys ampliacio exaltacio que lo dit Principat per sa amor e fidelitat havie fets al dit Rey e als gloriosos Reys passats entra lo dit Principat ab molta gent darmes cremant viles e lochs matant rescatant e robant homens dones e infants e apres pochs dies entraren les gents darmes de França en nombre de passats XIIII M. Pensar pot vostra Magestat aquestes coses eren de luny pastades e concertades per esser tot succehit en uns matexos dies car altrament fer no ere possible ab les quals gents franceses la dita Reyna e don Ferrando se mesclaren e lo dit don Ferrando armat e com a cap del exercit entrevenie e present ere en les execusions crueltats e inhumanitats ques fahien. En apres lo dit Rey don Johan ab son poder se ajunta ab la dita Reyna don Ferrando e francesos ab tots ensems tingueren siti per hun mes sobre aquesta ciutat per terra e per mar e discorregueren moltes parts del dit Principat cremants e destrouints prenents matants e rescatants viles castells lochs homens dones infants e esglesies ab gran inhumanitat e crueltat. Per les quals causes dessus dites e altres moltes lo dit Principat havent per indignes los dits Rey Reyna don Ferrando e posteritat lur de la Senyoria proclama en e per senyor lo Serenissimo e potentissimo senyor Rey de Castella a la corona del qual pertanyie. En axi que ni un sol moment sens Rey e Senyor star no fou nostre proposit. Si lo dit Illustrissimo Rey de Castella volia lexar e o de la sua corona segragar lo dit Principat segons pot esser cregut (vaya breva nos hubiese caído, y vaya pufo para Castilla, JA JA!!) tota via aquest Principat recorrera a Senyor pertinentment e deguda com loablament a acostumat car huncha fou ne sera sens senyor unit e ans sotz domini de Rey governat e regit vol esser. Adonchs vostra gran senyoria en ses eponderades les coses dessus dites les quals en fet e scriptura e la mes part son notories a Deu e al mon compendra nosaltres e lo dit Principat no haver fet alre que lo degut e que odiava la voluntat cupiditat de regiment bens oficis ne altres utilitats nons ha induhits mas sola necessitat de restauracio de la cosa publica a la qual apres Deu inmediadament e primer en orde stam obligats testificant ho la sacra scriptura ne duptam prosseguints tanta justicia a la qual com dessus es dit nos obligua la fidelitat e encare deute de caritat en respecte de la liberacio del dit don Carles cosingerma de vostra Magestat lo qual per levar li la succecio ere detengut. Vostra merce haura per loablas les coses per nosaltres fetes e no solament cessara fer guerra com a Rey virtuos e de molta prudencia dotat ans encara procurara tota indemnitat al dit Principat lo qual sempre sera dispost fer tots serveys possibles a vostra excellent senyoria la qual Nostre Senyor Deu mantingue e prosper longament segons desige. Scrita en Barchinona a XXVII de septembre del any MCCCCLXIII.
- De vostra excellencia devots servidors qui en gracia de aquella se recomanen los deputats del General e consell representants lo Principat de Cathalunya.
Domini Deputati et consilium mandaverunt mihi Anthonio Lombard.


//

https://es.wikipedia.org/wiki/Enrique_IV_de_Castilla

Míral, pareix un moret: 


lo Serenissimo e potentissimo senyor Rey de Castella

miércoles, 22 de noviembre de 2023

Résumé de la grammaire romane. Chapitre VI. Verbes.

Chapitre VI.

Verbes. 

Les verbes romans peuvent être classés en trois conjugaisons:

AR, ER ou RE, IR ou IRE.

La langue romane avait deux verbes auxiliaires:

AVER, avoir.

ESSER ou ESTAR, être. 

L' auxiliaire Aver appartient à la seconde conjugaison.

Quant aux verbes Esser et Estar, qui forment l' autre auxiliaire, Estar appartient à la première conjugaison, et Esser est à la fois irrégulier et défectif. 

Aver (1) Avoir.

Infinitif. (2)

Présent. Aver avoir

Part. présent. Avent ayant

Gérondif. Aven en ayant

Part. passé. Agut, avut eu

Prétérit. Aver agut, avut aver eu

Indicatif.

Présent.

Ai, ei j' ai

As tu as

A il a

Avem nous avons

Avetz vous avez

An, ant ils ont


Imparfait. 

Avia j' avais

Avias tu avais

Avia il avait

Aviam nous avions

Aviatz vous aviez

Avian, avien, avion ils avaient


Parfait simple.

Aic, agui j' eus

Aguist, aguest tu eus

Ac, aguet il eut

Aguem nous eûmes

Aguetz vous eûtes

Agueren, agueron ils eurent 

Parfait composé.

Ai agut, avut j'ai eu

As tu as 

A il a

Avem agut, avut nous avons

Avetz vous avez

An ils ont


Plus-que-parfait.

Avia agut, avut j' avais eu

Avias tu avais

Avia il avait

Aviam agut, avut nous avions

Aviatz vous aviez

Avian ils avaient


Futur.


Aurai, Aurei j' aurai

Auras tu auras

Aura il aura

Aurem nous aurons

Auretz vous aurez

Auran ils auront


(1) Quelques Mss. offrent l' H initial et même le B intérieur d' HABERE, primitif latin.

(2) Je place d' abord l' infinitif, parce qu' il serait impossible de se rendre raison des temps composés, si l' on n' avait déjà connaissance du participe passé.


Conditionnel. Subjonctif.

Présent. Présent.

Auria (1) j' aurais aia j' aye

Aurias tu aurais aias tu ayes

Auria il aurait aia il ait

Auriam nous aurions aiam, agam nous ayons

Auriatz vous auriez aiatz vous ayez

Aurian, aurion ils auraient aian, aion ils ayent


Parfait. Imparfait.

Auria agut, avut j' aurais eu agues j' eusse

Aurias tu aurais aguesses tu eusses

Auria il aurait agues il eût

Auriam nous aurions aguessem nous eussions

Auriatz vous auriez aguessetz, acses; vous eussiez

Aurian ils auraient; aguessen, aguon, acson; ils eussent


Impératif. Parfait.

aia agut, avut j' aye eu

Aias aye aias tu ayes

Aiam, aiem ayons etc. etc.

Aiatz ayez agues, agut, avut j' eusse eu Aian, aion qu' ils aient etc. etc.

Ce verbe auxiliaire s' employait quelquefois impersonnellement: 

loncx temps A, il y A long-temps.


(1) Le verbe Aver et plusieurs autres ont un double conditionnel présent:

Agra, agras, agra, agram, agratz, agran, agron; et, par analogie, un double conditionnel passé: Agra agut, avut, etc. (N. E. chap. haguera habut, avut o tingut o sabut &e, hagueres, haguere, haguerem, haguereu, hagueren)


Esser, Estar, Être.

Infinitif.

Présent. Esser Estar (1) être

Part. Présent. Essent Estant étant

Gérondif. Essen Estan en étant

Part. passé. Estat été

Prétérit. Aver estat avoir été


Indicatif.

Présent.

Sui, Soi, Son Estai, estau, estauc je suis

Est, Iest, Ses, Siest Estas tu es

Es, Ez Esta, estai il est

Em, Sem Estam nous sommes

Etz, Ietz, Es Estatz vous êtes

Sun, Son, Sont, So Estan, eston ils sont


Imparfait.

Era Estava j' étais

Eras Estavas tu étais

Era, Er Estava était

Eram Estavam nous étions

Eratz Estavatz vous étiez

Eran, eron Estavan, estavon ils étaient


Parfait simple.

Fui Estei je fus

Fust Estest tu fus

Fo, Fon Estet, estec il fut

Fom Estem nous fûmes

Fotz Estetz vous fûtes

Foren, foron Esteren, esteron ils furent

Parfait composé. Ai estat, etc. j' ai été

Plus-que-parfait Avia estat, etc. j' avais été

Futur.

Serai, serei, Er Estarai         je serai

Seras Estaras         tu seras

Sera, Er Estara il sera

Serem Estarem nous serons

Seretz Estaretz vous serez

Seran Estaran ils seront

 

(1) On trouve parfois estre, istar pour estar; je crois devoir les signaler ici, quoique Estre appartienne plus spécialement à l' ancien français.


Conditionnel.

Présent. 

Seria (1) Estaria Estera je serais

Serias Estarias Esteras tu serais

Seria Estaria Estera il serait

Seriam Estariam Esteram nous serions

Seriatz Estariatz Esteratz vous seriez

Serian, serion Estarian, estarion; Esteran ils seraient


Passé. Auria estat, etc. j' aurais été


Impératif. 

Présent.

Sias Esta sois

Sia Esta soit

Siam Estem soyons

Siatz Estatz soyez

Sian, Sion Esten, eston soient


Subjonctif.

Présent.

Sia Este, estia je sois

Sias Estes tu sois

Sia Este, estia il soit

Siam Estem, estiam nous soyons 
                
                Siatz Estetz vous soyez

Sian, Sion Esten, eston ils soient


Imparfait. 

Fos Estes je fusse

Fosses Estesses tu fusses

Fos, Fossa Estes il fût

Fossem Estessem nous fussions
                
                Fossetz
Estessetz vous fussiez

Fossen, fosson, fossan Estessen, estesson ils fussent


Parfait. Aia estat, etc. j' aye été

Plus-que-parfait. Agues estat, etc. j' eusse été


(1) Ou Fora, foras, fora, foram, foratz, foran – foren - foron.


Première conjugaison en AR.

Actif. 

Amar. Aimer. 

Infinitif.

Présent. Amar aimer

Part. présent. Amant aimant

Gérondif. Aman en aimant

Part. passé. Amat aimé

Prétérit. Aver amat avoir aimé


Indicatif. 

Présent. Parfait composé. 

Am, Ami j' aime Ai amat j'ai aimé

Amas tu aimes As tu as

Ama, Am il aime A il a

Amam nous aimons Avem nous avons

Amatz vous aimez Avetz vous avez

Aman, amon, amen ils aiment An ils ont


Imparfait. Plus-que-parfait. 

Amava j' aimais Avia amat j' avais aimé

Amavas tu aimais Avias tu avais

Amava il aimait Avia il avait

Amavam nous aimions Aviam nous avions

Amavatz vous aimiez Aviatz vous aviez

Amavan, amavon ils aimaient Avian ils avaient


Parfait simple. Futur simple. 

Amei, amiei j' aimai Amarai, amerai j' aimerai

Amest, amiest tu aimas Amaras tu aimeras

Amet (1) il aima Amara il aimera

Amem nous aimâmes Amarem nous aimerons

Ametz vous aimâtes Amaretz vous aimerez

Ameren, ameron ils aimèrent Amaran ils aimeront


(1) Cette troisième personne prit, dans quelques verbes, le C final au lieu du T, on disait indifféremment parlet, ou parlec, il parla, etc.


Indicatif. Subjonctif.


Futur composé. Présent.

Aurai amat j' aurai aimé Ame que j' aim

Auras tu auras Ames tu aimes

Aura il aura Ame il aime

Aurem nous aurons Amem nous aimions

Auretz vous aurez Ametz vous aimiez

Auran ils auront Amen, amon ils aiment


Conditionnel. 

Présent. Imparfait.

Amaria, amera j' aimerais Ames que j' aimasse

Amarias, ameras tu aimerais Amesses tu aimasses

Amaria, amera il aimerait Ames il aimât

Amariam, ameram nous aimerions Amessem nous aimassions

Amariatz, ameratz vous aimeriez Amessetz vous aimassiez

Amarian (1: amarion), ameran (2: amerion) ils aimeraient

Amessen, amesson, amessan            ils aimassent.


Parfait. Parfait. 

Auria amat j' aurais aimé Aia amat j' aye aimé

Aurias tu aurais Aias tu ayes

Auria il aurait Aia il ait

Auriam nous aurions Aiam nous ayons

Auriatz vous auriez Aiatz vous ayez

Aurian ils auraient Aian ils aient


Impératif. 

Présent ou Futur. Plus-que-parfait. 

Agues amat j' eusse aimé

Ama, Am aime Aguesses tu eusses

Ama qu' il aime Agues il eût

Amem aimons Aguessem nous eussions

Amatz aimez Aguessetz vous eussiez

Amen, amon qu' ils aiment Aguesson ils eussent


Deuxième conjugaison en ER, ou RE.

Actif.

Temer, craindre.


Infinitif.

Présent. Temer, craindre

Part. présent. Tement craignant

Gérondif. Temen en craignant

Part. passé. Temut, temsut craint

Prétérit. Aver temut, temsut avoir craint


Indicatif.

Présent. Parfait composé.

Tem, temi je crains Ai temut, temsut j' ai craint

Temes tu crains As tu as

Teme, Tem il craint A il a

Temem nous craignons Avem nous avons

Temetz vous craignez Avetz vous avez

Temen, temon ils craignent An ils ont


Imparfait. Plus-que-parfait.

Temia je craignais Avia temut, temsut j' avais craint

Temias tu craignais Avias tu avais

Temia il craignait Avia il avait

Temiam nous craignions Aviam nous avions

Temiatz vous craigniez Aviatz vous aviez

Temian ils craignaient Avian ils avaient


Parfait simple (1).

Temi, temei, temiei, temsi je craignis

Temist, temest tu craignis

Temi, temet il craignit

Temem, temim nous craignîmes

Temetz, temitz vous craignîtes

Temeren, temeron (2: temiren, temiron) ils craignirent 


Futur simple.

Temerai je craindrai

Temeras tu craindras

Temera il craindra

Temerem nous craindrons

Temeretz vous craindrez

Temeran ils craindront


(1) Des verbes en ER subissaient une contraction: vezer, voir, faisait vi, vim; d' autres étaient modifiés intérieurement: prendre, prendre, faisait presi, sem, setz (presem, presetz), etc.

 

Indicatif. Subjonctif.

Futur composé. Présent.

Aurai temut, temsut j' aurai craint Tema que je craigne

Auras tu auras Temas tu craignes

Aura il aura Tema il craigne

Aurem nous aurons Temam nous craignions

Auretz vous aurez Tematz vous craigniez

Auran ils auront Teman ils craignent


Conditionnel.

Présent. Imparfait.

Temeria, temera je craindrais Temes, temses je craignisse

Temerias, temeras tu craindrais Temesses, tu craignisses 

Temeria, temera il craindrait Temes, temses il craignît 

Temeriam, temeram nous craindrions Temessem nous craignissions

Temeriatz, temeratz vous craindriez Temessetz vous craignissiez

Temerian, temeran ils craindraient Temessen ils craignissent


Parfait. Parfait. 

Auria temut, temsut; j' aurais craint Aia temut, temsut j' aje craint

Aurias tu aurais Aias tu ayes 

Auria il aurait Aia il ait 

Auriam nous aurions Aiam nous ayons

Auriatz vous auriez Aiatz vous ayez

Aurian ils auraient Aian ils aient


Impératif. 

Présent ou Futur. Plus-que-parfait

Agues temut, temsut j' eusse craint 

Teme crains Aguesses tu eusses 

Teme, tem qu' il craigne Agues il eût 

Temem craignons Aguessem nous eussions

Temetz craignez Aguessetz vous eussiez

Temen, temon qu' ils craignent Aguesson ils eussent


Troisième conjugaison en IR et IRE. (1)

Actif. 

Sentir, Sentir. 

Infinitif. Sentir, sentire sentir

Part. présent. Sentent sentant

Gérondif. Senten en sentant

Part. passé. Sentit senti

Prétérit. Aver sentit avoir senti


Indicatif. 

Présent. Parfait composé.

Sent, Senti je sens Ai sentit j' ai senti

Sentis tu sens As tu as

Sent, Senti il sent A il a

Sentem nous sentons Avem nous avons

Sentetz vous sentez Avetz vous avez

Senten, senton ils sentent An ils ont


Imparfait. Plus-que-parfait.

Sentia je sentais Avia sentit j' avais senti

Sentias tu sentais Avias tu avais

Sentia il sentait Avia il avait

Sentiam nous sentions Aviam nous avions

Sentiatz vous sentiez Aviatz vous aviez

Sentian ils sentaient Avian ils avaient


Parfait simple. Futur simple.

Senti je sentis Sentirai je sentirai 

Sentist tu sentis Sentiras tu sentiras

Senti il sentit Sentira il sentira

Sentim nous sentîmes Sentiram nous sentirons

Sentitz vous sentîtes Sentiratz vous sentirez

Sentiren, sentiron; ils sentirent Sentiran ils sentiront

(1) Ces verbes, peu nombreux, offrent rarement des anomalies, et ce qui en fait une classe à part, e'est qu'en général ils n' ont qu'un conditionnel, tandis que les verbes des autres conjugaisons en ont régulièrement deux.

Indicatif. Subjonctif.

Futur composé. Présent.

Aurai sentit j' aurai senti Senta (1) que je sente

Auras tu auras Sentas tu sentes

Aura il aura Senta il sente

Aurem nous aurons Sentam nous sentions

Auretz vous aurez Sentatz vous sentiez

Auran ils auront Sentan ils sentent


Conditionnel.

Présent. Imparfait.

Sentiria je sentirais Sentis que je sentisse

Sentirias tu sentirais Sentisses tu sentisses

Sentiria il sentirait Sentis que il sentît

Sentiriam nous sentirions Sentissem nous sentissions

Sentiriatz vous sentiriez Sentissetz vous sentissiez

Sentirian ils sentiraient Sentissen, sentisson; ils sentissent


(1) Des verbes ont ce présent en ia, ias, ia, iam, iatz, ian - ion,


Parfait. Parfait.

Auria sentit j' aurais senti Aia sentit que j' aie senti

Aurias tu aurais Aias tu ayes

Auria il aurait Aia il ait

Auriam nous aurions Aiam nous ayons

Auriatz vous auriez Aiatz vous ayez

Aurian ils auraient Aian, aion ils aient


Impératif. 

Présent ou Futur. Plus-que-parfait.

Agues sentit que j' eusse senti

Senti, Sent sens Aguesses tu eusses

Senti qu' il sente Agues il eût

Sentam sentons Aguessem nous eussions

Sentetz sentez Aguessetz vous eussiez

Sentan, senton qu' ils sentent Aguesson ils eussent


Observations sur les verbes romans.

Je ferai d' abord remarquer que le passif des verbes romans se formait en joignant le participe passé de chaque verbe aux différents temps et modes du verbe Esser, sauf les temps composés, qui se formaient à l' aide du participe passé d' Estar: ai estat amat, j'ai été aimé. Les règles relatives aux conjugaisons passives ne souffraient jamais d' exception.

Le lexique offrant des détails nombreux et spéciaux, surtout à l' égard des anomalies particulières, je me bornerai à parler des exceptions ou anomalies communes à plusieurs verbes romans.

Les modifications subies par les verbes romans, en diverses personnes de leurs divers temps, consistaient ou dans les changements des désinences, ou dans les changements, additions, soustractions de lettres intérieures.

Les terminaisons des verbes romans offraient peu d' anomalies; en général, ces anomalies se trouvaient: aux participes passés, aux premières et aux troisièmes personnes du présent de l' indicatif, aux premières et aux troisièmes personnes du prétérit simple du même mode.

Les modifications intérieures s' appliquaient ordinairement aux mêmes temps des mêmes modes. 


Infinitifs.

Présent.

Dans quelques verbes romans en ER ou RE, en IR ou IRE, le présent de l' infinitif avait plus d' une terminaison.

Ainsi: Far, faire, et Faire, fazer.

Querer, quérir, Querre, et leurs composés.

Seguir, suivre, Segre, et leurs composés.

Dir, dire, etc., Dire, etc.

Remarque. Quand une anomalie s' explique par la conjecture très vraisemblable que les verbes où elle se trouve variaient primitivement la terminaison de leur infinitif, cette explication ne doit pas être rejetée.

Far, Faire, étaient très vraisemblablement des modifications de l' infinitif primitif Fazer, du latin Facere (N. E. castellano antiguo facer o fazer : hacer); aussi Far et Faire n' avaient-ils qu'un même participe présent fazent, qu'un même gérondif fazen (1).

De même, dans l' hypothèse inverse, si des verbes romans, tels que Vezer, voir, Plazer, plaire, etc., font au futur de l' indicatif veirai, plairai, etc., ne 

doit-on pas admettre que ces verbes ont eu une seconde terminaison au présent de leur infinitif Veire, Plaire, quand même celle-ci ne se retrouverait pas dans les écrits qui nous sont parvenus?

Le présent de l' infinitif pouvait se joindre à la plupart des prépositions: 

A far, a faire, DE servir, de servir; PER emblar, pour voler, etc.


Participes présents, gérondifs, participes passés.

Les participes présents et passés n' étant que des adjectifs verbaux, furent ordinairement soumis à la règle générale, qui ôtait à chaque adjectif latin la désinence caractéristique de ses cas. (2)

Les gérondifs romans, formés en supprimant DO, finale caractéristique de l' un des gérondifs latins, demeurèrent invariables, comme ils l' étaient dans la langue qui les avait fournis. (3)

(1) Les écrits des Vaudois, qui remontent à l' an 1100, offrent de ces terminaisons d' infinitifs, qui ne sont plus dans les écrits postérieurs, ainsi on y trouve Combater, combattre, Render, rendre, etc., au lieu de combatre, rendre, usités plus tard.

(2) Les participes présents dont la terminaison fut toujours ANT ou ENT, restèrent, comme adjectifs verbaux, soumis aux règles générales de l' S final, qui étaient imposées aux adjectifs ordinaires.

(3) AN ou EN fut la terminaison caractéristique de tous les gérondifs romans.

Ils s' employaient sans préposition, ou avec la préposition EN: 

Aman viu, je vis aimant; me vuelh en chantan esbaudir, me veux en chantant esbaudir.

Les participes latins, soit présents, soit passés, adaptés à la langue romane par la suppression de la désinence qui caractérisait leurs cas, paraissaient quelquefois manquer d' analogie avec le présent de l' infinitif, quand ce présent avait subi la modification souvent imposée à plusieurs autres verbes.

Ainsi de Credentem latin, était venu le participe roman crezent; mais le présent de l' infinitif latin Credere ayant, par des modifications successives, produit le présent de l' infinitif roman Creire, on ne reconnaîtrait pas d' analogie entre les temps de l' infinitif:

Creire, présent, venant de credere; 

Crezen, gérondif, credendo;

Crezent, participe présent, credentem;

Crezut, participe passé, creditum. 

La plupart des participes passés se formèrent directement par la suppression de la désinence du participe latin, quoique cette modification ne fût pas conforme à la modification subie par le présent de l' infinitif. (1: 

On s' étonnerait avec raison que le présent de l' indicatif Nascer, naître, eût produit le participe passé Nat, si l' on ne reconnaissait facilement que Nat a été dérivé directement de natum, et que l' infinitif Nasci, entrant dans la langue romane, qui donna à tous les infinitifs de sa deuxième conjugaison la désinence ER ou RE, prit cette terminaison ER et produisit Nascer.)

Un très grand nombre de verbes romans formèrent leurs infinitifs présents, leurs participes présents, leurs gérondifs, leurs participes passés, d' après des règles d' analogie aussi simples qu' invariables.

Présent. Part. présent. Gérondif. Part. passé.

Ar. 

Rom. Amar amant aman amat.

Lat. Amare amantem amando amatum.

ER ou RE.

Rom. Plazer plazent plazen plazut.

Lat. Placere placentem placendo placitum.

IR ou RE.

Rom. Auzir auzent auzen auzit.

Lat. Audire audientem audiendo auditum.

Comme la langue romane avait un assez grand nombre de participes passés qui s' éloignaient plus ou moins de cette forme ordinaire, je ferai quatre classes des différentes exceptions.

Première classe. Elle comprend les participes passés qui avaient été conservés du latin, sans autre altération que la suppression de la désinence, quoique le présent de l' infinitif eût subi une altération plus ou moins considérable:

PART. ROM. INF. ROM. PART. LAT. INF. LAT.

AT. Irat (1) irascer iratum irasci.

Nat nascer natum nasci.

ARS. Ars ardre arsum ardere.

AUS. Claus claure         clausum claudere.

ERT. Ubert ubrir         apertum aperire.

IPT. Escript escriure scriptum scribere.

IT. Fugit fugir fugitum fugere.

ORS. Cors         corre cursum currere.

ORT. Mort         morir mortuum moriri.

Deuxième classe. Elle se compose des participes passés romans qui, dans leur formation, offrirent des modifications remarquables, soit que le présent de l' infinitif eût été formé ou non d' après la règle générale:

AT. Tronat tronar tonitrum tonare.

ERS. Aers aerdre adhaesum adhaerere.

ES. Promes promettre promissum promittere.

Pres prendre prehensum prehendere.

IST. Quist querre quaesitum quaerere.

Vist vezer visum videre.

IT. Complit complir completum complere.

Salit salir saltum salire.

Seguit (2) segre, seguir secutum sequi.

Trahit trahire traditum tradere.

Trait traire tractum trahere. 

BUT. Recebut recebre receptum recipere.

CUT. Viscut viure victum vivere.

DUT. Mordut mordre morsum mordere.

GUT. Begut beure bibitum bibere.

PUT. Romput rompre ruptum rumpere.

ZUT. Cazut cazer casum cadere.

(1) La langue romane avait aussi le participe régulier irascut.

(2) On disait également segut.

Troisième classe. Elle offre les participes passés qui avaient été formés par analogie avec les autres participes romans, ou avec le présent de l' infinitif, soit que la langue latine n' eût pas un supin ou un participe d' où ils pussent être dérivés, soit que la nouvelle langue rejetât le supin ou le participe passé du verbe latin défectif. 

PART. ROM. INF. ROM. PART. LAT. INF. LAT.

ERT. Uffert uffrir offerre.

IT. Florit florir         florescere.

Luzit luzer lucere.

OLT. Tolt tolre tollere.

UT. Batut batre batuere.

Temut temer timere.

Quatrième classe. Cette dernière classe comprend les participes passés en AT des verbes romans qui, changeant la terminaison latine, étaient entrés dans la conjugaison en AR, quoique originairement ils eussent appartenu à une autre conjugaison latine. 

AT. Adolzat adolzar dulcitum dulcescere.

Cobeitat cobeitar cupitum cupere.

Oblidat oblidar oblitum oblivisci.

Tremblat tremblar         tremere.

Usat usar usum uti.

Quelques participes passés romans, dérivés directement des supins ou des participes passés de la langue latine, subirent parfois des modifications si peu importantes, et si faciles à reconnaître, que je n' ai pas cru nécessaire d' en faire une classe à part; tels sont entre autres:

Roman. Latin.

Fach, fait, factum

Destruit, destructum

Escrich, escrit, scriptum

Junh, joinh, junctum, etc. (1)

(1) L' euphonie, et même seulement l' orthographe ou la prononciation, ont pu produire ces légères altérations, ainsi:

CT, PT ont été facilement changés en C, CH ou T.

NCT, etc. en NH, etc.

Quant à l' introduction de l' I, elle fut si commune dans les autres mots que la langue romane dériva de la langue latine, qu' il n' est pas nécessaire de donner une nouvelle explication à cet égard.

Quelques verbes romans avaient plus d' un participe passé, comme:

Conques, conquist, de Conquerre, conquerer.

Elet, elegit, elegut,         Eleger, elegir.

Pour expliquer ces variétés, je dirai que de ces participes, les uns avaient été fournis directement par les participes latins, et que les autres furent formés par analogie d' après l' infinitif roman, ou d' après les infinitifs romans, quand le verbe en avait eu plus d' un.

Quant au féminin des participes passés romans, la terminaison A au singulier, et la terminaison AS au pluriel, caractérisaient ces adjectifs verbaux comme tous les autres; mais il est à observer que tous les participes qui au masculin se terminaient en T précédé d' une voyelle, changeaient au féminin ce T final en D, qui recevait l' A et l' AS caractéristiques du genre, amat, amada, aimé, aimée, etc. 

Cette règle était sans exceptions.

Indicatifs.

Présent. 

Les trois conjugaisons formaient ordinairement la première personne du présent de l' indicatif, en supprimant la finale caractéristique de l' infinitif.

Amar, temer, partir.

Voici les principales modifications que subissait la règle générale.

Cette première personne prenait très souvent un I, et quelquefois, mais rarement, un E: Azire, je hais; Descobre, je découvre.

Quelques verbes de la deuxième conjugaison pouvaient retrancher la consonne qui restait après la suppression de la finale ER ou RE, et y substituer la voyelle I; ainsi,

Dever faisait à la fois Deu et Dei.

Saber Sap et Sai, etc.

Lorsque, après la suppression de la finale caractéristique de l' infinitif, il restait deux consonnes, dont l' N était la pénultième, la dernière lettre fut ordinairement supprimée:

AR. ER ou RE. IR ou RE.

Chantar Atendre Blandir.

Mandar Rendre Sentir.

Quelquefois, mais très rarement, l' I final de la première personne du présent en EI, était supprimé dans certains verbes, tels que: crei, mescrei, qui produisit cre, mescre, etc.

On retrancha parfois la consonne finale placée après AU: Lauzar, produisit Lau, Auzir, Au, etc.

Souvent on changea des consonnes finales:

B en P. Trobar fit trop.

D en T. Gardar gart.

ID en G. Cuidar cug.

Z en G ou S. Auzir aug, aus.

Des verbes conservèrent ou reprirent la consonne finale que fournissait le verbe latin au lieu de celle qu' offrait le verbe roman.

ROMAN. LATIN. 

Prec de Pregar Precari. 

Sec segre sequi. 

Il y eut encore d' autres transmutations de consonnes finales; on les reconnaîtra facilement.

Quelques premières personnes du présent de l' indicatif furent terminées, en AUC, comme Vauc, je vais.

D'autres verbes prirent un C après la consonne finale, et SC après la voyelle: Tenc, je tiens, Posc, je peux, etc.

Quelques uns eurent indifféremment une terminaison en s, z, ts, comme 

fas, faz, fatz, je fais.

L' euphonie ou la prononciation locale modifia souvent le son de l' O placé avant une consonne finale, en UE et parfois en EI, OI:

Trobar, Trop, fit aussi truep.

Morir, Mor, muer.

Voler, Vol, vuel, vueil, vuoil.

Tolre, Tol, tuel, tueil, tuoil.

Assez souvent la première personne admet une modification intérieure, en recevant un I qui n' est point à l' infinitif: de Segre, ou Seguir, suivre, vint Seg ou Sec, qui fit aussi siec, je suis; de querre ou querer vint quier.

Toutes les secondes personnes des divers temps et des divers modes furent caractérisées par l' S au singulier et le TZ finales au pluriel; il n' y eut d' autres exceptions que le singulier du parfait simple de l' indicatif, et le singulier du présent de l' impératif.

La plupart des exceptions des premières personnes du présent de l' indicatif au singulier s' appliquaient aux troisièmes personnes, ordinairement formées, comme les premières, par la suppression de la désinence caractéristique de l' infinitif.

Une modification particulière à cette troisième personne, dans les verbes en IR principalement, ce fut de prendre un S final, soit en l' ajoutant, soit en le substituant à une autre consonne: Languis, il languit, au lieu de langui; Sors, il surgit, au lieu de Sort, etc.

Cet S final s' attacha à des troisièmes personnes de quelques verbes qui l' avaient rejeté de leurs premières, quoiqu 'll pût y rester d' après la règle ordinaire: Creis de creisser, croître, Nais de Naiscer, naître.

Quelques verbes terminés en NHER qui faisaient rarement ING à la première personne eurent assez ordinairement ING à la troisième, comme sofraing de sofranher, manquer, destreing de destrenher, étreindre, etc.

Parfait simple.

Les exceptions à la règle générale étaient plus rares pour les premières personnes que pour les troisièmes, qui offraient souvent des anomalies.

La première personne du singulier de la conjugaison en AR, ordinairement en EI, prenait quelquefois un I intérieur; amai, amiei, j' aimai; et, par suite de cette modification, la deuxième personne reçut aussi cet I intérieur: 

amest, amiest, tu aimas.

Les autres conjugaisons avaient ordinairement la première personne de leur parfait simple en I au singulier, mais parfois l' S final y était joint:

Dis, je dis y Fis, je fis.

Parfois aussi cette première personne dans la conjugaison en ER ou RE, se terminait en EI ou IEI: Temi, Temei, Temiei, je craignis.

On trouve des exemples de la terminaison en INC, comme dans retener, 

tener, venir; Retinc, je retins, Tinc, je tins, Vinc, je vins.

Les troisièmes personnes du singulier des verbes en ER ou RE, IR ou IRE, offrent des modifications si nombreuses et si variées, que je crois nécessaire de rassembler les principales dans un ordre alphabétique.

3e pers. Infinitif. 3e pers. Infinitif.

Ac. Ac aver Plac plazer.

Ais. Plais plazer Trais traire. 

Ars. Ars ardre.

Aup. Saup saber.

Aus. Claus claure.

Ec. Cazec cader Correc corre.

Sofrec sofrir

Bec beure Sec sezer.

Dec dever Tec tener.

Eis. Teis tener

Esteis estendre Peis penher.

Enc. Venc venir Sostenc sostener

Erc. Uberc ubrir

Ers. Ters terger

Aers aerdre

Es. Mes metre Pres prendre.

Ques querre

Et. Escondet escondre Sufret sufrir.

Eup. Receup recebre

Is. Dis dire Escris escriure.

Aucis aucire Fis faire.

Enquis enquerre Ris rire.

Oc. Moc mover Noc nocer.

Ploc placer Poc poder.

Conoc conoscer

Ois. Ois oinher Pois poinher.

Olc. Dolc doler Volc voler.

Tolc tolre

Ols. Absols absolvre Revols revolvre.

Sols soler

Ors. Tors tordre

Os. Apos aponre

Escos escoter


Quelques verbes ont à la fois différentes anomalies aux mêmes temps.

On a remarqué dans le tableau ci-dessus plazer et tener qui faisaient à la troisième personne du parfait simple plac et plais, tec et teis; j' indiquerai en outre le verbe fazer, faire, far, faire, dont la troisième personne du passé était à la fois en is, es, etz, ou ez, e: fis, fes, fetz, fez, fe.


Futur.

Les futurs restèrent généralement conformes à la règle primitive de leur formation, qui consistait, pour le futur simple, à joindre au présent de l' infinitif des verbes romans, le présent du verbe Aver, en entier au singulier et à la troisième personne du pluriel, et en aphérèse à la première et à la seconde personne de ce même pluriel (1: Amar ai, as, a, avem, avetz, an.), et pour le futur composé, à placer le futur simple de cet auxiliaire devant leur participe passé.

Les exceptions à cette règle étaient très rares ou s' expliquent facilement.

Ainsi, quelques verbes subirent la soustraction d' une voyelle intérieure, Tener, tenir, fit tenrai, et cette soustraction eut lieu pour toutes les personnes du singulier et du pluriel.

L' euphonie ou la prononciation locale a quelquefois changé le futur ARAI en ERAI, on trouve amerai pour amarai. De même, la terminaison AI se changeait parfois en EI, ce qui provenait sans doute de la double terminaison AI ou EI, première personne du verbe Aver, au présent de l' indicatif.

Le présent du verbe Aver resta souvent séparé de l' infinitif, on disait:

Amar l' ai pour l' amarai, je l' aimerai, Aucir m' an pour auciran mem' occiront, etc. 

De même, les verbes Aver et Esser, avec la préposition A devant l' infinitif des autres verbes, formèrent une locution qui servit à exprimer le Futur, comme, 

Ai a guerir, j' ai à guérir (je guérirai), m' er a morir, me sera à mourir (je mourrai).


Conditionnel.

Tous les verbes ont leur conditionnel en ia, ias, ia, etc., ajouté à l' infinitif.

Les verbes en AR eurent un double conditionnel: Amar ia, ias, ia, etc.; 

Am era, eras, era, etc.

Plusieurs verbes en ER ou RE eurent un second conditionnel en GRA, tels que:

Infinitif. Double conditionnel. Part. passé.

Aver avria agra agut.

Beure beuria begra begut.

Conoscer conoiria conogra conogut.

Dever devria degra degut.

Mover movria mogra mogut.

Nocer noceria nogra nogut.

Plazer plaseria plagra plagut.

Poter (poder) poiria pogra pogut.

Segre segria segra segut.

Tener tenria tengra tengut.

Valer valria valgra valgut.

Voler volria volgra volgut.


D'autres verbes, tels que venir, eurent aussi ce double conditionnel:

Venir venria vengra vengut.

D'autres, tels que saber, avaient A et IA, sabra, sabria.

Les soustractions subies par le futur eurent aussi lieu pour le conditionnel.


Impératif et subjonctif.

Il y a peu d' observations à faire sur ces deux modes.

Souvent, et surtout dans les verbes en ER et RE, la langue romane,comme le latin, employait le présent du subjonctif pour l' impératif: vulhatz, veuillez.

Quelquefois le présent de l' infinitif remplaça la seconde personne de l' impératif, surtout quand le verbe était précédé d' une négation: 

Hueymais non plorar tant, désormais ne pleures tant, am ric home no t fizar, avec puissant homme ne te fie.

Le verbe saber, savoir, prenait le CH intérieur, et faisait sapchatz, sapchon, etc.

Les verbes dont les prétérits simples ou les conditionnels avaient été modifiés intérieurement par des soustractions ou par des additions, conservaient ces modifications à l' imparfait du subjonctif, comme ce même verbe saber, qui faisait à ce temps Saupes, parce qu' il faisait Saup au prétérit simple de l' indicatif.

Dans ce cas, les différentes personnes gardaient leurs désinences ordinaires. Seulement quelques pays avaient adopté la désinence AN à la troisième personne du pluriel, ainsi on trouve passessan pour passessen, ils passassent.

Des verbes défectifs et irréguliers.

Les anomalies qui se rencontrent dans les conjugaisons d' un petit nombre de verbes romans défectifs ou irréguliers appartiennent au Lexique, qui réunira les explications et les exemples. Je me bornerai à présenter quelques observations sur un seul verbe de ce genre, Anar, aller, que je considérerai d' abord dans sa conjugaison et ensuite dans son emploi assez fréquent d' auxiliaire.

Conjugaison du verbe Anar. 

L' ensemble des temps de ce verbe fut évidemment formé de trois verbes

différents:

Anar.

Ir venant du latin IRE.

Vader Vadere.

La conjugaison d' Anar, dans tous les temps et dans tous les modes que les monuments romans nous ont conservés, étant entièrement conforme aux règles générales des conjugaisons des verbes en AR, il suffit d' en faire l' observation. 

Voici le tableau de la conjugaison des temps connus des deux autres verbes.

Infinitif. 

Prés. Ir Vader, aller. 

Indicatif.

Prés. Sing. Vau, vauc, je vais.

Vas, tu vas.

Va, vai, il va.

Pluriel. Van, ils vont.

Fut. sing. Irai j' irai. 

Iras tu iras.

Ira il ira.

Pluriel Irem nous irons.

Iretz vous irez.

Iran ils iront.

Conditionnel.

Singulier. Iria j' irais.

Impératif.

Singulier Vai (1), vas, va, va.

Subjonctif.

Singulier. Vaza, j' aille.

Pluriel. Vazan, ils aillent.


(1) L' adjonction du pronom personnel tu, te, avec l' adverbe EN, produisit la forme remarquable vai t'en.


Anar, consideré comme auxiliaire.

Ce verbe était auxiliaire de deux manières:

La première, lorsqu 'll précédait un autre verbe placé au gérondif, e'est-à-dire un participe invariable: No i anes doptan, n' y allez doutant (ne doutez pas), irai planhen, j' irai plaignant (je me plaindrai) van disen, ils vont disant (ils disent).

La seconde manière joignait le verbe anar au présent de l' infinitif qu' il régissait: Li anec dir, lui alla dire, iran cercar, ils iront chercher, vai li trasmettre, va lui transmettre.


Remarques. 

Il arriva fréquemment que la langue romane, à l' imitation du latin, n' exprima point les pronoms personnels qui étaient les sujets des verbes:

Singulier. 

1re pers. sous-entendu Ieu ... dirai un vers; je dirai un vers.

2e Tu quant ... l' auras; quand tu l' auras.

3e El meillers que ... non es; meilleur qu' ils n' est.

Ilh pus blanca ... es, plus blanche elle est.

Pluriel. 

1re pers. Nos trobat ... avem, trouvé nous avons.

2e Vos per so ... devetz, pour cela vous devez.

3e Els tant messongier... sun; tant mensongers ils sont.

Elas pus frescas ... sun; plus fraîches elles sont.

J' ai dit que Vos était presque toujours employé au lieu de Tu; par suite de cette règle, les verbes devant lesquels Vos se trouvait placé ou sous-entendu, quoique ne désignant qu'une seule personne, prenaient le pluriel; et pourtant les adjectifs qui se rapportaient au pronom restaient au singulier.

Ce fut aussi un caractère particulier à la langue romane que de mettre assez souvent au singulier le verbe auquel s' attachaient plusieurs sujets:

solas e cortesia mi platz, soulas et courtoisie me plaît.

La forme suivante est remarquable: Ab, avec, est considéré comme conjonction: lo reis, ab sos baros, pueion e lor spazas ceinzon, le roi, avec ses barons, montent et leurs épées ceignent.

On trouve parfois au pluriel non seulement les verbes dont un nom collectif est le sujet, mais encore les pronoms personnels qui se rapportent à ce nom collectif: Amor blasmon fola gent, amour blâment folle gent; pert sa gent, que no lor secor, perd sa gent, vu qu' il ne leur aide.

Pour suppléer les différentes opérations grammaticales qu' avait nécessitées chez les Latins l' effet de l' action d' un verbe sur un autre, la langue romane adopta QUE, pronom conjonctif invariable, qui permettant au sujet du second verbe de conserver le signe qui le caractérisait, ôta toute amphibologie, et laissa ce second verbe au mode indiqué par la forme ordinaire du discours.

Employé par la langue romane, et par les autres langues de l' Europe latine, ce QUE remplaça à la fois et la forme grammaticale que les modernes ont appelée la règle du Que retranché, et les nombreuses particules qui, dans la langue latine, étaient le lien de communication d' un verbe à un autre, telles que ut, ne, eo quod, quia, etc.

Cette forme de la langue romane était, à certains égards, préférable à l' emploi que les Latins faisaient de leur infinitif. Elle ajoutait à la clarté, elle servait à indiquer avec plus de précision différentes modifications de la pensée et du discours. En effet, les temps de l' infinitif latin n' offraient pas assez de nuances, pour rendre exactement quelques unes des modifications qu' a exprimées la langue romane, modifications qui, dans les divers modes, distinguaient si heureusement le présent, de l' imparfait; le prétérit simple, du prétérit composé; le prétérit, du plus-que-parfait, etc.

Quelquefois le Que conjonctif roman était sous-entendu, mais sa suppression n' empêchait pas le verbe d' être placé au temps qu' aurait exigé la présence du Que: Ben volgra … mi dons saubes, Bien je voudrais (que) ma dame sût; comme on aurait dit: Ben volgra que mi dons saubes.

Je parlerai dans le chapitre suivant du Que placé après les conjonctions, ou employé comme adverbe de temps.

Il m' eût été facile d' indiquer d' autres modifications, soit accidentelles, soit ordinaires, qu'on rencontre parfois en quelques modes, en quelques temps et en quelques personnes d' un petit nombre de verbes; j'ai réservé ces détails pour le Lexique.