Mostrando las entradas para la consulta gaug ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta gaug ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 5 de octubre de 2021

EL LLANTO DE LA VIRGEN. PLANT DE NOSTRA DONA SANTA MARÍA.

EL LLANTO DE LA VIRGEN.


Esta composición poética no es la primera que escribió Raimundo Lulio después de su conversión. Antes que poeta místico, abandonado que hubo las quimeras del mundo y su estro de trovador, se ejercitó en la poesía didáctica, rimando un tratado de Lógica que citan D. Nicolás Antonio en su Biblioteca antigua española, el P. Pascual en sus Vindicias lulianas y otros autores. El mismo Lulio nos habla de este poema en su Doctrina pueril, de cuya obra al parecer formaba aquel un apéndice. Después de inducir a su hijo, para quien escribió la Doctrina, a que se dedicase al estudio de la lógica para venir en conocimiento de la verdad, le dirige las siguientes palabras. - "Antes de estudiar la lógica en latín, apréndela en lengua vulgar y en rima, así como se contiene al final de este libro, lo cual te aconsejo para que de este modo la puedas después entender mejor, mediante la ayuda de Dios."

Lulio a imitación de los árabes, que tanto estudiaba, se aficionó a la didáctica, y así como ellos hacían objeto de sus poemas todas las ciencias por sutiles y abstractas que fuesen, nuestro autor no se arredró ante la dificultad de emplear su numen, en rimar una Lógica y más tarde unas Reglas para la aplicación del arte general, materias de suyo aridísimas para la poesía. Mas nada podemos decir con respecto al mérito de la primera porque no ha llegado a nuestros días; pero a juzgar por lo demás que de poesía didáctica nos ha dejado Raimundo, nos inclinamos a creer que no sería sin duda la mejor hoja del lauro poético del autor.

Hacia la misma época empero, o sea en el espacio que media entre los años de 1275 a 1282, en que escribió Lulio el tratado de Lógica en verso, parece que trazó también su elegía titulada Llanto de la Virgen. Durante este tiempo pasó Raimundo retirado en el colegio de Miramar cuya fundación había promovido, los días más sosegados de su existencia: calma breve sí, pero fructífera, y a la que debemos excelentes libros. En la tranquilidad de aquel retiro fue pues donde Raimundo, al mismo tiempo que escribía el precioso opúsculo de Oraciones y Contemplaciones, elevada su alma en alas de su devoción, trazaba el canto elegíaco de que nos ocupamos, dirigido a pintar la desolación de María al presenciar la angustiosa pasión y muerte de su divino hijo.

Esta composición está escrita con pureza, y sus versos son muy sentidos. Bellos son los apóstrofes que dirige la madre del Salvador a Judas que tan traidoramente vendió a su maestro; bella la queja que dirige al Eterno Padre por la deslealtad de los judíos.
- "Cómo a tanto te atreviste? dice al Iscariote. ¿Cómo tu boca asquerosa se atrevió a besar a mi hijo, tan cumplido en todo, y cuyos labios manan el aroma de la verdad, y la dulzura de los buenos consejos? ¡Cuánto le has ofendido con tu repugnante contacto!” - No son menos notables las exclamaciones de María al verse desamparada de todo el mundo, y las que le inspira la negación de San Pedro: - Preso está mi hijo, dice; llévanselo los judíos sin que nadie levante una palabra en su defensa; sin que yo, pobre y desvalida mujer, pueda estorbarlo. ¿Y no hay uno siquiera entre vosotros que le ayude?" - "Amedrentado por los judíos ha negado San Pedro a Jesús. ¿Y cómo no hubo más temor de mi hijo, que es su Dios y Criador? Y eres tú, Pedro, aquel a quien confió el cuidado de su rebaño, y a quien hizo pastor de sus ovejas! Tan atribulada me tienes por el poco amor que a tu maestro has demostrado, que no cesa de plañir mi boca, ni mis ojos de llorar." - Después se dirige a la muchedumbre y dice: - “ ¿No hay nadie entre vosotros que tenga compasión del que tanto nos ha dado, y que tanto sufre por nosotros?" - Al ver escarnecido a Jesús a quien escupían los judíos en el rostro, exclama: - "Oh cara gloriosa, cuya vista tanto placer me daba! ¡cuánto me holgaría de poder enjugarte siquiera! " - Y en otra parte se plañe de este modo: - “Desnudado han a mi divino hijo. Aquel que señor es de la tierra y de los mares, no tiene un miserable harapo con que cubrirse! Ay triste! Cuando veo caer sobre él tantos vituperios, mi razón se desvanece y mi pecho estalla de dolor. Señor, tomad ese mi velo para cubrir vuestras carnes, ya que vuestros enemigos escucharme no quieren." - Y al espirar (expirar) el Salvador, vueltos los ojos al cielo, exclama (esclama) fuera de sí: - “Miguel, Querubín, Serafín, Gabriel y Rafael, bajad y horrorizaos de la muerte que dan los infieles a su Salvador! Mirad como espira sediento, sin más refrigerio en su boca que hiel y vinagre! ¡Ni Caín fue más impío con Abel que estos malvados!" -

La elegía que nos ocupa abunda en bellezas y es una de las del autor escritas con más pasión. Hubiéramos de traducirla entera para indicar todos los pasajes que nos parecen notables: mas consideramos inútiles las citas cuando puede quien quiera formar su juicio con la lectura del original que transcribimos.


PLANT DE NOSTRA DONA

SANTA MARÍA.


I.


Anava ab gran gaug la verge María

A veser (1) son Deu fill que haút havía,

Per lo Sant Esperit sens d' home paría,

E car son Deu fill e home sabía

Lo gran gaug, e' l plaer que per éll sentia

No es quil pogués dir; mas gens no sabía

L' íra n’ el desconort en qu' esdevenia,

Car Judas Schariot concebut havía

En trahir Jesu-Christ qui morir volía

Per nosaltres a salvar, e per donar vía

Com mays l' hom servescha e que cascun sia

Seu per compra de mort, car per nos moría.


II.

- Judas Schariot! tú has mon fill venút,

Lo qual mays val que tot quant n' has haút;

Donat has per argent lo senyor de virtud;

Tú eres per mon fill e per mí molt volgut;

Mí has fals enganada e tú n' est deçebut:

E si eu ne son trista, tú ne serás perdut.

Fals! ¿com has pogut vendre cell qui es mays temut

Qui en home e Deu, e rey es de salut?

Jo' n romanch dolorosa: e tu n' est abatut!

¡Judas fals e traydor! mon cor has combatut

Ab ira e dolor aytant com has pogut,

Perqu' en serás en infern combatut e vençut.

III.

Senyor! a tuyt mi clam de la gran trayció
Que han fayt a mon fill li fals jueu falló,
Qui en mí ses fayt home per lur salvació,
E tots temps ha fayt bé e falliment nó (2).
Ara lo m' han trahit, e l' han mes en presó.
Ah jueus traydors! ¿per qual intenció (3).
Avets trahit mon fill que del linatge fó
De Davit e Moyses segon profeció?
D' aquest tan gran trayment, lassa, irada' n só
Tan fort, que tota' m sent en consumació,
E tot quant ha en mí tot está en passió;
D' aquest mal qui n' es fayt ¿qui 'n trobará perdó?

IV.

Judas! fals enemich de tot defalliment!
¿Com fuyts hanc tan ardit? ¿qual boca tan pudent
Basist mon Deu fill e amich de compliment,
Qui ha boca olent ab tan bell parlament
Que hanc mays no mentí n' en perlá ‘n falliment,
Ans en diu veritat tan virtuosament,
Que null hom viciós ne qui' n sia mintent
No la deuria baysar per negun trayment?
E tú falsergullos, has donat baysament
A mon fill qui es Deu e home exament,
Lo qual soven baysaba tan amorosament!
Ah fals! ¿com l' has trayt per ton vil tocament?

V.

Judas! tú has donat un bays per senyal fal
Per portar a mort lo meu fill que tant val,
E qui encresía de persona leal,
Enemich de virtud e en tot ple de mal,
Car has fayt fals senyal, tú n' haurás tal trebal
Que tostemps n' estarás en lo foch infernal:
Trista hanc mays no fó segons dret natural
Que ab falsa semblança hom visques en l' hostal
Mostrar veritat de nulla re corporal,
E aysó mateix es de causa spiritual;
E tú, fals mostrador, has mostrat hom vidal
Qui en cuant es Deu no pòt esser mortal.

VI.

Dolenta marrida, lo meu fill está pres;
Menenlosen jueus sens qu' éll no es defes
Ne eu que som fembra no y poria fer res.
¿Há negú entre vos qu´ ajudar y pogues?
Anava la puella pres son fill e espes
Demandava ajuda e tirava ses manes,
Sos cabells e sa cara rompía, e no es
Qui li donás ajuda, com si res no valgués
Ella ne son Deu fill, perque pietat es
Ausir lo desconort en lo qual ella s´mes:
E com foren ves ella, vilá e descortes
Tuyt li seu companyón el juden mal apres (4). -

VII.

Estava la regina molt fortment irada
Com per los seus si era desamparada,
Car sino Sant Johan per tots fó lexada;
Cridava la donçella: - Lassa! ¿on es anada
La nostra companya qui m' ha deshonrada,
Car m' han jaquida sola ab tant vil maynada?
Maynada del demoni, e qui m' ha donada
Tanta de pressura, e tanta de bocada
Que apenas mi sostench, tant fort son cascada. (5)
Lassa! e ja era per los meus aviada:
E si que hanc no fui en vers ells errada,
¿E per qual raysó m' han donchs exoblidada?

VIII.

Negat ha Sant Pere lo meu fill per pahor,
La qual hac dels jueus: ¿e no la hac major
De mon fill glorios qui es son creador?
E tú, Pere, qui eres un pobre pescador,
¿Has negat lo meu fill qui t' es honrat Senyor
E qui tú ha elet esser procurador
De totes ses ovellas, de qui t' ha fet pastor?
- Pere, dix la regina e dona de valor,
Tant fort mi has treballada per la pauca amor
Que aguist a mon fill per pauca de temor
De presó o de mort, per qu' em planch e' m plor,
…........

IX.

Estava lo meu fill entre´ els jueus cluchat;
Cascún colps li donava, dient: - ¿qui t' ha tochat?
Pus que tu 't fas profeta, devina veritat. -
Estava lo meu fill pacient e sanat
Per donarnos eximpli de gran humilitat
E de gran paciencia; perque fá gran pecat
Qui no pren son eximpli qui tant li ha costat
E qui no fá ço que pòt com él sia honrat.
Ah senyors! com son trista com tant pauch es amat
Lo meu fill Deus, qui nos ha tant donat,
E que per nosaltres es tan fort avilat.
¿Ha negun entre vos qui n' haja pietat?

X.

Pres es estat mon fill e per villania;

En la sua cara cascun li escopía;

Cara de Deu e home e on tot bé havia

En que veig escopir si ella podía

En ella escopir negú no y jaquía

E tant estava gran la inmundicia

Qu' en ella pausaven, que com la vesía

D' ella no‘m venia lo gaug que solía;

E car a ella, lassa, venir no podia

E que la denejás un pauch no moria.

Ah cara gloriosa, d' on joy me venia!

E com gran gaug hauria si tocar vos podia!

XI.

Per la cara e' l coll veig lo meu fill ferir
Ab las mans, e no 's mou, tant ama soferir
E seu trista e esper quant s' en volrán jaquir.
¡Ah cara a qui tany honrament e servir
E que hom vos deman perdó de son fallir,
Que en axí vos veig colpejar e´scarnir
Per tant malvat jueu! ¿com se pòt abstenir
Que no plor e no faça mant amargós sospir?
Ah coll tan pacient! ¿com podets sostenir
Tan spés feriment, ni eu com puch vivir
Vesentvos per tant hom tan fort envilanir,
Ni los malvats jueus no ugar de ferir?

XII.

Ah trista de mon fill! ¿e con es deshonrats
Entre los mals jueus e homens armats
Qui l' escarnexen com si hagués peccats!
Ah jueus plens de mal e no escarniscats!
Aquel per qui serets jutjats e flastomats
Lo dia del judici per ço col deshonrats
Quant adonchs vos dirá: - Anats, malavirats,
En lo foch infernal, on tots temps estiats,
Car mi encolpavets de ço d' on sots nafrats!
Ah fill! per piétat un pauc mi esguardats,
E ab vostre veser a ma pena ajudats,
Car en vos scarnir es mon cor treballats.

XIII.

Despullat es mon fill e tot quant ha li par,
Cell qui es ver Senyor de terra e de mar,
No ha un petit drap de qu' es puscha abrigar.
Ah lassa! tant lo veig en aysi nutz estar,
E per los fals jueus tant fort vituperar,
Ab pauch no pert lo seny e' l cor vòl esclatar;
- Senyors! aquest meu vel placiaus en él pausar:
Cells com a enemichs no´m volen escoltar.
Ah fill gloriós! pus vos lexats despullar,
De vostra ignocencia nos vullats adossar:
Car eu no payria l' escarns qu' eus veig far (6),
Ne car eu, lasseta, nous puch abraçar. -

XIV.

Trista fui e marrida quant viu lo meu fill ligat,
Fill qui está Senyor de tot quant es creat;
Fill que hanc mays no feu falliment ni pecat;
En aysi com anyell que hom ha degollat,
Qui en res no ´s defen e 's mon fill sanujat
Per pendre e ligar a la lur volentat,
Los braços tant forts ab un filet delgat: (7)
Mas açó éll sofería per sa humilitat
La divina natura qui tant l' ha exalçat,
Que tot quant ha creat a éll ho ha donat
E ab éll ajustada es hom e deytat. -

XV.

Estaba Jesu-Christ a un pilar ligat
E per dos forts ribaúts fortment era açotat,
Que lo cuyr dels costats n' havian tot levát.
Cridava la doncella: - ¿Ahont es pietat?
Ah jueus traidors! e com es gran crueltat
En lo vostre coratge ple de gran falsedat! -
Cridava la regina en alts crits a Pilat,
Que falsament havia son fill a mort jutjat:
Car en null falliment no l´havia trobat.
- Ah fill! dix la doncella, e com sots malmenat!
E com lo meu cor ab qu' eus he tant amat
Está en gran dolor e per vos treballat!

XVI.

De dos grans fusts fo fayt un molt greu bastiment
Per ço que lo meu fill en éll sofris turment,
Fayta' n fó la crotz on pren reperament
Trastot l' humá genre (8), e per avilament
Sobr´ el coll de mon fill lo posaren vilment,
Com si éll fos bastax li feren manament
Que éll portás la crotz qui pesa malament,
E per lo greu pes e per lo greu bastiment
Del seu cors glorios de tot mal ignocent.
E eu, lassa, qu´havia fort gran pesament
Cridava als senyors: - Fayts li 'n tost acorriment!

XVII.

Com mon fill fó al loch on fó crucificat,
E en subines ells l' hagueren envessat,
E ab tres claus en la crotz forment lagron clavat
E de cascuna part cascú clau rebavat
Per ço que la pena fos en majoritat,
Car envers la terra estaba regirat (9),
La sanch qui' s decorría tot era calcigat,
Cascun son peu torcava e era despagat,
Com a la sanch de mon fill l´havia acostat,
Sanch qui de font exia de home deytat,
E quant eu lo volia baysar era' m vedat;
Ah lassa! ¿com no muyr o no m' est ajudat?

XVIII.

Per ço que al meu fill fos donat gran turment

E que fos escarnit per trastota la gent,

Ab corona d' espinas e cascuna punyent

Coronaren mon fill quax qui fá honrament

A rey per son regisme com pren honrament;

E cascuna espina entrava tant fortment

Per lo cap de mon fill que tot era sanguent,

E per tota la cara era decorriment,

Del cap tro als peus, mas la angoxos turment

Que eu, lassa, havia no es home vivent

Qui lo pogués pensar, car sols l' esguardament

Que mon fill me fasía m' era quax foch ardent.

XIX.

Com dreçaren la crotz e mon fill pendut vi
En aquell punt un gran colp en mon cor sentí
De tant gran dolor que un pauc no ´m morí:
E la sanch e suor que d' aquell cors exí
Reguá lo payment, perqu' eu adonchs n' haguí
E bayselo molt car, mes per ço nos pertí
La ira ne dolor, ans tota me scarní
Quant sentí aquell sanch que Deus volch pendre en mí.
De mentre que mon fill penjava (¡O) en axí,
Cascun lo deshonrá e cascun lo escarní;
E' l meu fill callava, é ´l cap tenia clí
E al peu de la crotz Sant Johan era ab mí. -

XX.

Esguardá Jesu-Christ sa mayre e Sant Johan,

Ab esguart angoxós com a hom engoxán,

E dix a Sant Johan: - Ma mayre te comán;

Ella sia' n ta guarda duy may en aván:

E vos, mayre e dona, prenets per fill Johan. -

Trista quant eu viu que de mí feu comán

Cell qui no' m lexava nulla hora en quan,

Adonchs mi sentí sola e pensí en están

Que lo meu fill moría e que en gran afan

En aquest mon viuría, on visquí beneran

E ´n estar ab mon fill al qual dix en plorán,

- ¡Ah fill! menem ab tú, per mercé t´ho demán! -

XXI.

De mentre Jesu-Christ en la crotz pendía
En alts crits cridá que gran sed havía,
Car tota humiditat de son cors exía,
En sanch e en suor e per villanía;
Beuratje molt amar que sed no 'n havía
De sutja e de fel vinagre on metía
En la sua boca que mal no desía,
Boca douça d' amor e qui no mentía.
Ah, lassa marrida! ¿com tanta aygua sia,
Que es aço que mon fill, pus tant lo volía
No 'n pogué gens haver pus creada l' havía?
Trista fui quant no li 'n poguí dar aquell dia!

XXII.

Sentia Jesu-Christ en la crotz gran turment
Per las nafres dels peus, e per lo posament
De la sua persona, car en dislungament
Era de sos nirvis è p' el coronament
De cascuna espina que era trop punyent
En cara que havía aytant gran sentiment
De pena e dolor, com fó lo falliment
De tot l' humá linatge e de li primer parent,
Per ço que en fos fayt nostre reperament,
Altre dolor havía Christ en son pensament
Quant vesia sa mayre en tan gran languiment,
Encara que son cors mays fort n' era sintent.

XXIII.

Sentia nostra dona per son fill grans dolors,
Tant que tota estava en sospirs e en plors:
E en axí temblava com fembra per pahors (11)
Lo seu cors sant verge tot era 'n grans suors,
E lo cor se depertia per força de langors,
Tant gran dolor havía que hanc no' n fó majors.
Las suas mans torcía, e cridava: - Senyors!
Volentera morría, car les grans deshonors
E la pena que dats a mon fill, qui amors
Lo fan morir en crotz per tuyts li peccadors,
Mi costrenyen tant fort mon cor ab amargors
Que tot se desleya e´s baxa en dolors (12).

XXIV.

Levava nostra dona les mans e´ls uyls al cel,
En altes votz cridava: - L' arcangel Sant Miquel, (13)
Cherubin, Seraphin, Gabriel é Raphael,
Avallats e vejats esta mort tan cruel,
La qual fan a mon fill li malvat infael,
Sens que éll no ha colpa, ans es estat feel
Al payre qui 'l tramés en mí per Gabriel:
Veus com mor de séd e donenlí de fel
Ab sutja e vinagre, pus contrari a mel
Que no es foch ardent a pluja ni a gel.
Ah Senyor! ajudats, car hanc Cayn d' Abel
No hac mes crueldat com han aquest infael.

XXV.

Cridava lo Senyor qui morí en la crotz
Al seu payre Deu, e gitava sanglotz
Per angoxa de mort que soferia per tots:
- Oh Sant Pare, mon Deu! Vos qui tan bell sots
Pren lo meu esperit car mudar lo pòts
D' Adam e los prophetes e desligaralnots
Del pecat original qui estava en tots.
Ah Payre gloriós! vullats ausir ma vots
E perdonats est layre qui pres mi es en crotz,
Car en mí se confia que eu lo guart de lots
Hon estan li demoni en l' abís mays de sots,
Los quals tracten ma mort e fan d' ira fals mots.

XXVI.

Extremis Jesu-Christ è reclamet Ely, (Elí, Elí, lemá sabakhtháni?)
Qui es entrepetat: "Tú qui est Deu de mí, (14)
Deus de l' humanitat la cual el relinquí,
En lexarla morir mas d' ella no' s partí (15),
Mas volch que morís per ço que hagués fí
L' original peccat que per sa mort delí."
E adonchs Jesu-Christ espirá e morí.
En lo punt de la mort lo sol s´escuray
E si 's feu la luna, e 'l temple s´estomí;
Morí en quant hom, no en quant era daví:
Sa mayre qui´l viu mori al soll casi se jaquí,
E dix a la mort: - Ah mort! portatsne a mí!

XXVII.

Al cors de Jesu-Christ estava restaurat

Un fort petit de sanch per ço que calcigat

No fos per els jueus; mas Longí al costat

Lo ferí ab la lansa e ha lo cor trancát

D' on exí aygua e sanch que ha Longí tocat

En los ulls perque ha son vesér recobrat,

E d' aygua e de sanch fó lo payment rosat.

Maravellás Longí quant vi la claredat,

E de la mort de Christ hac molt gran pietat,

E penedís molt fort com lo hac nafrát,

E eu, lassa, com viu que Longí fo sanát,

Dix als jueus: - Vejats com havets trop errat!


XXVIII.

Quant viren los jueus que Christ fo trespassats,

Cascun lo lexá, e fó acompanyats

De sa mayre e Johan e no d' altre home nats.

Lo dól qu' abdos fasien no pòt esser comptats:

De mentre axí ploraven e mitg jorn fo passats

Joseph d' Arimatias qui era molt privats

De Jesu-Christ, demaná a Pilats

Lo cors de Jesu-Christ e ha li atorgats:

Si qu' éll e Sant Johan de la crotz l' han levats

E la douça puella prenlo en los seus brats,

E ‘n un nou moniment l' han tots tres pausats,

Ab una nova tela en éll l´han soterrats.


XXIX.

Maria Magdalena vench al moniment

On trobá la regina en desconsolament,

E si' s feu Sant Johan e pregá humilment

La puella d' amor que vingués mantinent,

Al hostal e prengués un pauch de recreament (16).

- Ah! dix la regina, tan greu depertiment

Es aquest que eu fas de mon fill, car no sent

Virtut ne força en anant ne en sient. -

E adonch la regina donant baysament

A la peyra del vás ab tal suspirament,

Que pauch no fó son cor ab gran esclatament,

Vench ab Magdalena en ella sustinent.

XXX.

Quant abdos foren vengudes a maysó,
Maria Cleofé e María Salomó
Estaven en la cambra en desconsolació;
Quant veren la regina que no‘ls dix oc ni no (17),
Car quax morta estava, mudaren lo sermó
Que elles li dixeren, no doná responsó,
Car pres era de mort per la greu passió
Que membret de son fill que a greu tort mort fó,
E' sguardá la regina ça ella enviró
Si veuria son fill rey de la mar e l' tro...............

XXXI.

De mentre nostra dona estava en plorar
E en torcer ses mans e en suspirs gitar,
A l'hostal vench Johan e volc la consolar.
La regina que plorava hanc no ´s pòt star (18)
Que ab ella no plorás e si volch esforçar;
Dix a la regina que no volgués membrar
Lo seu fill e sa mort per ço que repausar
Poguessen, car no ho poría molt durar.
- Ah Johan! dix la donçella, no sabs be consolar
Car en membrar mon fill mort no‘m pòt sobrar (19)
E si lo oblidava fallir mi ha amar,
Perque eu te prech fill qu' em vulles d' éll perlar.

XXXII.

Finit es aquest plant qui es tan dolorós,
De la Verge regina mayre de peccadors,
Lo qual vòl que canten los grans e los menors
La douça doncella qui es dona d' amors;
Perque eu Ramon Lull qui del cant ay dolors
Do als uns e als altres per ço qu´ els langors
Membren de nostra dona e la gran deshonors
Qu' es fayta a son fill per Prelats e Senyors,
Car en la Terra Sancta no fan dir lausors;
E si nostra dona hagués ara dolors
Quant tant pauch honren son fill, les hagrá majors.
A vos Verge regina coman est cant d' amors.

VARIANTES.

(1) En veser son Deu fill que haút havia,

(2) E tots temps ha fayt bé é falliment no fó.

(3) Ah Judas traidor! ¿per qual intenció

(4) Tuyt li seu companyon e 'l jueu mal apres.

(5) Que apenas mi sostench, tan fort son castada,

(6) Car eu no poria l' escarns qu' eus veig far,

(7) Los braços tant forts ab un filet ligat.

(8) Trastot l' humá linatje, é per avilament

(9) Car envers la terra estava regitat,

(¡O) De mentra que mon fill pendia en axí,

(11) E enaxí semblava com fembre per pahors

(12) Que tot se desfasia e 's baxa en dolors.

(13) En altas votz cridava: - L' angel Sant Miquel,

(14) Qui es interpretat: "Tu qui est Deu de mi

(15) En lexarse morir mas d' ella no parti,

(16) Al hostal é presés un pauch de recreament.

(17) Quant vereu la regina que no' ls dix oc, no,

(18) La regina que plorava mic no' s pòt estar

(19) Car en membrar mon fill, la mort no ‘m pòt sobrar,

------

Las estrofas VIII y XXX están incompletas en los dos códices que tenemos a la vista.

viernes, 20 de octubre de 2023

I, Senher dieus, que fezist Adam,

I.


Senher dieus, que fezist Adam,

Et assagiest la fe d' Abram,

E denhest penre carn e sanc

Per nos, tant fust humils e franc!

Pueis liuriest ton cors a martire,

Don mos cors en pessan m' albire

Que trop fesist d' umilitat

Segon ta auta poestat;

Dieus Ihum Crist, filh de Maria,

Senher, mostra m la drecha via,

E no y esgart los meus neletz,

E retorna m' als camis dretz.

Hueimais be s tanh qu' ieu me descobra,

Tant ai estat en mala obra!

Tost temps a me gran amareza,

E tenc mon cor en cobezeza;

Voluntiers ajustiey vas me

E non ges tot per bona fe;

Voluntiers amassey l' autrui

E non guardei ni qual ni cui,

E fui tost temps de malenconi,

E mantinc obra de demoni,

Quan me venc en cor que m partis

E que a tu ver dieu servis;

Peccatz m' azauta que me refresca,

Que m' es pus dos que mel ni bresca,

E retorna m' al recalieu

Que m' es salvatge et esquieu,

Tant me sobra peccatz mortals!

Si tu, vers dieus, doncx no m' en vals,

Tant es cozen lo mal que m toca

Que no 'l puesc comtar ab la boca,

Ni metje no m' en pot valer,

Si tu no m vals per ton plazer,

Glorios dieus, per ta merce

Dressa ta cara devan me,

E remira lo greu trebalh

C' aissi m tensona e m' assalh,

Que los mieus peccatz son per nombre, 

Per tal tem que la mort m' encombre, 

Qu' els mieus peccatz son massa trops, 

E 'l tieu coselh m' a mot gran obs. 

Gran merce te clam com hom vencut 

Que m' aiut, dieus, per ta vertut; 

Qu' en peccat soi natz e noiritz, 

Et en peccat ai tant dormitz 

C' apena vei la clara lutz 

Qu' el tieu sant esperit m' adutz;

En escur vauc com per tenebras;

Malautes sui pus que de febras,

En caitivier jac et en pena

E tenc al col tan gran cadena

Que tot soi pesseiatz e franhs,

Tan fort es dura e pezans!

Glorios dieus, senher del tro,

Si t plai, delieura m de preizo;

Ab gran dolor t' apel e crit,

Senher, no m metas en oblit;

Oblidat m' as per ma folhor

Car no t servi com a senhor,

E soi pus freg que neu ni glas,

Quan me parti del tieu solas;

Glorios dieus, dona m calor

E sen e forsa e vigor

E conoissensa e saber,

Qu' ieu te serva a ton plazer.

Senher dieus, fai ne de mon cor

De totas partz dins e defor,

De tota mala voluntat,

E d' erguelh e de malvestat,

E retorna m' al tieu servici,

E salva m' al jorn del juzizi;

Glorios dieus, tramet me lum

Que m get dels huels aquel mal fum,

Aisi que sian bels e clars,

Que no sian durs ni avars,

E reconosca 'ls tieus sendiers,

C' aissi son plas e drechuriers;

Qu' ieu res no vei ni sai on so,

Ans prenc lo mal e lais lo bo;

Senher dieus, garda m del camis

Que la mort troba tan mesquis,

E de lur gran desaventura

Dels enemicx, que es tan dura.

Dieus, perdona me en ma vida

Totz mos peccatz e ma falhida,

Ans que la mortz me sobrevenga,

Quan non poirai menar la lengua;

Car penedensa del adoncx

No val a l' arma quatre joncx;

Adjuda m, dieus, tost; no moticx,

Car tost mos mortals enemicx

N' aurian gaug senes acort,

Si m podiam liurar a mort.

Senher dieus, mot m' o tenc a tala,

Car ieu no truep genh ni escala

On te pogues venir denan,

Laisus on son li gaug e 'l san.

Dieus, tu que fist tan bel miracle,

Met me el tieu sant habitacle,

Car tot mon cor e m' esperansa

Es en la tua piatansa;

Car pus greu comte que d' arena

Port de pecat sus en l' esquena;

Qu' el mon no sai hom tan deslieure

Pogues totz mos pecatz escrieure;

Mas tu, senher vers dieus, que saps

Mos pessamens e totz mos abs,

A tu non puesc esser selat

Cal fui, cal soi, cal ai estat;

Tant ai peccat que no sai nombre;

Si anc fui fols, aras soi domde,

Car peccat m' a cubert e clors,

De totas parts me tenon mortz.

Dieu, dona m genh com en partisca,

Per so que t laus e que t grazisca,

Car tu yest, dieu dos, amoros

E senher dieu tot poderos.

Veray dieu, dressa tas aurelhas

Enten mos clams e mas querelhas;

Aissi t movrai tenson e guerra

De ginolhos, lo cap vas terra,

La mas juntas e 'l cap encli

Tan tro t prenda merce de mi;

E lavarai soven ma cara,

Per tal que sia fresqu' e clara,

Ab l' aigua cauda de la fon

Que nais del cors laisus el fron;

Car lagremas e plans e plors

So son a l' arma frutz e flors.

Senher dieus, en tu ai mos precx,

En esta cocha no m denecx;

Ja soi ieu tos parens carnals

E tos parens esperitals;

Ieu soi tos filhs e tu mos paire,

Lo mieu senher e 'l mieu salvaire;

Ieu soi tos filhs, tu mos parens,

Aias de mi bos chauzimens,

Car ieu soi ples de tot peccat

E tu, senher, d' umilitat;

Tu iest fort aut et ieu trop bas,

Car peccat m' a vencut e las.

Dels enemicx me garda, senher,

Que m volon dampnar e destrenher;

Ampara m, dieus; mos esperitz,

Ans qu' en sia del tot partitz,

E dona m vida eternal

El tieu regne celestial.


Folquet de Marseille.

martes, 17 de octubre de 2023

XIV, Aras pot hom conoisser e proar

XIV.


Aras pot hom conoisser e proar

Que de bons faitz ren dieus bon guizardo, 

Qu' al pros marques n' a fag esmend' e do 

Que fai son pretz sobr' els melhors puiar,

Si qu' els crozat de Fransa e de Champanha

L' an quist a dieu per lo melhor de totz,

E per cobrar lo sepulcr' e la crotz

On fon Ihesus, qu' el vol en sa companha

L' onrat marques, e dieus a 'l dat poder

De bons vassalhs e de terr' e d' aver

E d' ardit cor, per mielhs far so que 'l tanha.


Tant a d' honor, e vol honratz estar,

Qu' el honra dieu e pretz e messio

E se mezeis, que s' eron mil baro,

Essems ab lui, de totz se sap honrar;

Et honra 'ls sieus et honra gent estranha,

Per qu' es desus quan l' autre son desotz;

Qu' ab tal honor a levada la crotz

Que non par ges mais honors li sofranha,

Qu' ab honor vol est segl' e l' autre aver,

E dieus l' a dat genh, forsa e poder

Qu' els ai' amdos, per que pretz l' acompanha.


Selh que fetz l' ayr' e cel e terra e mar

E caut e freg e vent e plui' e tro

Vol qu' a son guit passon mar tug li bo,

Si cum guidet Melchion e Gaspar

En Bethleem; qu' el plan e la montanha

Nos tolo 'ls Turc, e dieus non vol dir motz;

Mas a nos tanh, per cui fo mes en crotz,

Que lai passem; e quals que sai remanha

Vol s' avol vida e sa greu mort vezer;

Qu' en grans peccatz estam qu' om deu temer,

Don quecx er sals, s' en flum Jordan se banha.


Mas tan nos fan nostres peccatz torbar

Que mortz vivem e re no sabem quo,

Qu' un non y a tan galhar ni tan pro,

Si 'l a un gaug, non aia autre pessar,

E s' a honor que anta no 'l sofranha,

Quar per un gaug n' a 'l pus rics mil corrotz;

Mas dieus es gauz per qu' om si senha en crotz;

E re non pot perdre qui lui guazanha;

Per qu' ieu am mais, s' a dieu ven per plazer,

Morir de lai, que sai vius remaner

En aventura, e fos mia Alamanha.


Dieus se laisset per nos en crotz levar,

E receup mort, e 'n sufri passio,

E 'n fo aunitz per fals Juzieu fello,

E 'n fon batutz e liatz al pilar,

E 'n fon levatz el trau qu' er' en la fanha,

Martiriatz de correjas ab notz,

E coronatz d' espinas en la crotz;

Per qu' a dur cor totz hom qu' el dan non planha

Que ns fan li Turc que volon retener

La terr' on dieus volc vius e mortz jazer,

Don nos eschai gran guerr' e gran mesclanha.


Nostr' estol guit sanh Nicolaus de Bar;

E 'ls Campanhes dresson lur guonfaino,

E 'l marques crit Montferrat e 'l Leo,

E 'l coms flamencs crit Flandres als colps dar;

E feira quecx qu' espaz' e lansa y franha,

Que tost aurem los Turcs sobratz e rotz,

E cobrarem el camp la vera crotz

Qu' avem perduda; e il valen rey d' Espanha

Fassan gran ost sobre Maurs conquerer,

Qu' el marques vai ost e setges tener

Sobr' el Soudan, e pas cui breu romanha.


Nostre senher nos mand e ns ditz a totz

Qu' anem cobrar lo sepulcr' e la crotz:

E qui volra esser de sa companha

Mueira per lui, si vol vius remaner

En paradis, e fassa son poder

De passar mar e d' aucir la gen canha.


Bels Cavayers, per cui fas sons e motz,

No sai si m lais per vos o m lev la crotz;

Ni sai cum m' an, ni non sai com remanha,

Quar tan me fai vostre bel cors doler,

Qu' en muer si us vey, e quan no us puesc vezer

Cug murir sols ab tot' autra companha.


                                Rambaud de Vaqueiras.

jueves, 12 de octubre de 2023

Boniface Calvo.

Boniface Calvo.


I.


Temps e luec a mos sabers,

Si saupes d' avinen dire,

Pois c' amors m' a faig eslire

Leis on es gaug e plazers,

Beutatz, senz, pretz e valors;

Doncs pois tan m' enanz amors

Qu' eu am tal domn' e dezir,

Non dei a bos motz faillir.


Mout fon corals lo dezirs

Que s venc en mon cor assire,

Quan de sos oils la vi rire

E pensar ab mainz sospirs,

Camjant mais de mil colors;

Don una douza dolors

M' en venc el cor, que doler

Mi fai senes mal aver.


Non es renda ni avers

Per qu' eu camjes mon martire; 

Tant fort mi plai e l' azire 

C' aissi entre dos volers

M' estauc ab ris et ab plors,

Ab trebaill et ab douzors:

Aissi m cug jauzens languir

Tant qu' il deing mos precs auzir.


Car tant non greva 'l languirs

Qu' eu ja vas autra 'l cor vire,

Ans l' am mil tanz e dezire

On pieg n' ai, car sos genz dirs,

Sos senz e sas granz lauzors

M' an si conques, per c' aillors

Non poiria conquerer

Joi que m pogues res valer.


Car lo sobraltius valers

De lei cui sui finz servire

Es tant sobre tot consire,

E 'l sieus honratz chapteners

Es tant genzer dels gensors

Qu' en sui tant en gran joi sors

Que d' als non pot jois venir

Qu' eu pretz ni deia grazir.


II.


S' ieu ai perdut, no s' en podom jauzir (N. E. podon)

Mei enemic, ni hom que be no m voilla, 

Car ma perda es razos qu' a els dueilla

Tan coralmenz que s deurian aucir,

E totz lo monz aucire si deuria,

Car morta es mi donz per cui valia

Pretz e valors, e s' en, chaitius, saupes

Chauzit tal mort que pieg far mi pogues

Que ma vida, senz tardar m' auciria.


E car non posc peiurar ab murir

Mi lais viure tant trist que flors, ni fuoilla,

Ni nuls deportz non a poder que m tueilla

Ren de 'l dolor, que m fai metr' en azir

Tot so que mais abellir mi solia;

Car despieg mi capdell, et ira m guia

E m met en luec on no viuria res

Mas ieu qu' ai tant de mal suffrir apres

Qu' eu viu d' aisso don totz autr' om moria.


E viu tan grieu qu' eu non posc ges soffrir

Que plors non semen' e dols non recueilla

Per la mort de la bella que m despueilla

De tot conort, pero eu non dezir

Aver poder ni voler nueg ni dia

De mi loingnar del maltrag que m languia,

Pois c' a dieu plac que mortz cella m tolgues

Dont venia totz mos gaug e mos bes,

E tot cant ieu d' avinen far sabia.


Tant era dreich' en tot ben far e dir

Qu' eu non prec dieu qu' en paradis l' acueilla,

Quar per paor q' aia ni aver sueilla

Qu' el l' aia mes en soan non sospir

Ni plaing, car al mieu senblan non seria

Lo paradis gent complitz de coindia

Senz leis, per q' eu non tem ni dupti ges

Que dieus non l' ai' ab se, lai on el es;

Ni m plaing, mas car sui loing de sa paria.


Fols mi par cel que cor met ni consir

El joi del mon, e plus fols qui s' orgoilla

Per tal joi, car autr' uichaizos non moilla

Mon vis de plors, ni als no m fai languir

Mas la menbranza del joi qu' eu avia

Del bel capteing e de la cortezia

Qu' eu trobav' e mi donz, e s' en agues

Saubut que tant mal prendre m' en degues,

Non prezera 'l joi ni ar m' en dolria.


Ai! flors de valor e de cortesia

E de beutat, ai! bella douz' amia,

S' il mortz complic son voler qan vos pres, 

Ieu en remaing tan doloros que res

Alegrar ni conortar no m poiria.

miércoles, 18 de octubre de 2023

LVI, Ancmais per aital razo

LVI.


Ancmais per aital razo

No fuy de chantz embargatz,

Qu' er suy de joy tant sobratz

Que mos sabers no m ten pro

Per chantar del gran plazer

Qu' ieu ai, segon mon dever,

Quar sai mon senhor estort

N Aimeric de peitz de mort

Ad honor, don quays perduda

Es Narbona revenguda.


E dieus, a cuy dreitz sap bo,

Sia 'n grazitz e lauzatz,

E don nos acort e patz

Ad honor tota sazo

De mo senhor, ses voler

Del sieu pople dechazer,

E meta ns o en tal port

Que nulhs hom no y prena tort,

Quar el no falh ad ajuda,

Sol qu' om la y deman deguda.


Qu' ancmais nulh fag tant no fo

Per tantas gens deziratz,

Ab tant de gaug restauratz,

Quon qu' a onor de prezo

Yssis, et ab bo saber,

Mo senher, quar jorn e ser

Per gens de quascuna sort,

Suau e cridan mot fort,

N' era pregatz a saubuda

Dieus, qu' el a honor creguda.


Per qu' ieu lo prec que perdo

Per dever, quant n' er pregatz

Humilmen, si perdonatz

Vol esser, e garde quo

Fon e quon es, quar saber

Pot e deu, quant pot valer,

Senhers que truep dezacort

El sieu sotz autruy ressort;

Quar gens contra luy moguda

Lo fai levar en vil bruda.


E pus d' acuzacio

Es ab lo rey escuzatz

Franses, on es lialtatz,

Al qual dieus ajuda do;

En totz bes sapcha caber

El sieu grat ab captener

Degut et ab bon conort,

Que paresca qu' el recort

Dels senhors qu' an defenduda

Narbona e retenguda.


Lo pobles deu jorn e ser

Dieu lauzar et honrar fort

De Narbona, quar estort

A son senhor ab mouguda

De gran gaug per sa venguda.


Pros coms de Foys, mout saubuda

Es d' est fag la vostr' ajuda.


Giraut Riquier.