Mostrando las entradas para la consulta foc ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta foc ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA SEGONA

Rinaldo de Asti, robat, va a pará a Castel (Castell) Guiglielmo y es albergat per una Siñora viuda, y desagraviat dels seus mals, sano y salvo torne a casa seua.

De les desventures de Martellino contades per Neifile sen van enriure les dames desmedidamen, y sobre tot entre los jóvens Filostrato, a qui, com estabe assentat a la vora de Neifile, va maná la Reina que continuare en lo novelá; y sense esperá, va escomensá:
Hermoses Siñores, me séntigo inclinat a contátos una história sobre coses católiques entremesclades en calamidats y en amors, que sirá per ventura útil habéla sentit, espessialmen a qui no haygue resat lo padrenuestro de San Julián moltes vegades, encara que tingue bon llit, mal se hospede.

Ñabíe, pos, en tems del marqués Azzo de Ferrara un mercadé de nom Rinaldo de Asti que, per los seus negossis, habíe anat a Bolonia; habénlos provist y tornán a casa, li va passá que, habén eixit de Ferrara y caminán cap a Verona, se va topetá en uns que pareixíen mercadés pero eren uns malandríns y homes de mala vida y condissió.
Éstos, veénlo mercadé y jusgán que debíe portá mols dinés, van pensá que a la primera ocasió li robaríen, y per naixó, per a que no notare cap sospecha, com homes humildes y de bona condissió, sol de coses honrades y de lealtat anaben parlán en ell, mostránse tan com podíen y sabíen humildes y bons als seus ulls, pel que ell creíe que ere bona cosa habéls trobat. Anabe sol en lo seu criat y lo seu caball. Y caminán y charrán, com sol passá, van arribá a discutí sobre les orassións que los homes dirigíxen a Déu. Y un dels maleáns, que ne eren tres, li va di a Rinaldo:
- Y vos, gentilhome, ¿quina orassió acostumbréu a resá per los camíns? A lo que Rinaldo va contestá:

- En verdat yo soc home ignorán y rústic, y poques orassións ting a má, ya que vic a la antiga y conto dos sueldos per vinticuatre dinés, pero no per naixó hay dixat de tindre per costum al aná pels camíns resá pel matí, cuan ixco del albergue, un padrenuestro (parenostre, paternoster) y un avemaría per l´alma del pare y de la mare de San Julián, y después demano a Déu y an ell que a la nit tinga bon albergue. Y ya moltes vegades me hay vist, anán pels camíns, en grans perills, y escapán de tots hay estat per la nit a un bon puesto y ben albergat; pel que ting firme fe en que San Julián me haygue conseguit de Déu esta grássia; no me pareix que podríe aná be lo día, ni arribá be la nit, si no li haguera resat pel matí.
Entonses aquell, que ya sabíe lo que li passaríe, se va di per anell - «Falta te fará, perque, si no fallám, tealbergarás ben mal segóns me pareix». Y después li va di:

- Yo tamé hay viachat mol y may hay resat, encara que u hayga sentit a mols recomaná, y may me ha passat que per no resádixára de albergám be; y esta nit podréuvore quí se albergará milló, o vos que uhau fet o yo que no hay resat. Be es verdat que yo en ves de resá dic lo Dirupisti o la Intemerata o lo De Profundis que són, segóns una yaya meua solíe dím, de grandíssima virtut.
Y parlán aixina de varies coses y continuán lo seucamí, y esperán lo puesto y ocasió per al seu mal propósit, va passá que, sén ya tart, del atre costat de Castell Guiglielmo, al vadejá un riu aquells tres, veén la hora que ere y lo puesto solitari y amagat, lo van assaltá yrobá, y dixánlo a peu y en camisa, sen van aná, diénli:

- Ara mires a vore si lo teu San Julián te done esta nit bon albergue, que lo nostre be mos donará. Y, vadejánlo riu, sen van aná. Lo criat de Rinaldo, veén que lo assaltaben, no va fé res per ajudál, sino que donán la volta al caball, no se va aturá hasta Castell Guiglielmo, y entrán allí, sén ya tart, sense cap dificultat va trobá albergue. Rinaldo, que se habíe quedat en camisa y descals, sén gran lo fret y nevánencara mol, no sabén qué fé, veén arribada ya la nit, tremolán y castañejánliles dens, va escomensá a mirá al voltán en busca de algún amagatall aon puguere passála nit sense morís de fret; pero no veénnecap perque no fée mol que habíe ñabutguerra an aquella comarca y tot se habíe cremat y arrasat, espentat pel fret, se va adressá, trotán sense caball, cap a Castell Guiglielmo, sense sabé que lo seu criat habíe fugitallí, y pensán que si puguere entrá allí, algún socorro li enviaríe Déu.

Pero la nit tancada lo va agarrácasi una milla lluñdel burgo, per lo que va arribá allí tan tart que, están les portes tancadesy barrades y los ponseixecats, no va pugué entrá a dins. Plorán en doló y desconsoladamen, buscabe al voltán aón podríe embutís per a que al menos no li nevare a damún; y per sort va vore una casa sobre les murallesdel burgo com un balagosto cap a fora, y an aquell ráfec va pensá quedás hasta que fore de día; y anánsen allí y habén trobat una porta daball de aquell alero, com estabe tancada, reunín una miquetade palleta que per allí prop ñabíe, triste y en doló se va quedá, moltes vegades queixánse a San Julián, diénli que no ere digne de la fe que habíe ficaten ell. Pero San Julián, que lo volíe be, sense tardá mol li va proví un bon albergue. Ñabíe aneste burgo una Siñora viuda, bellíssima de cos com la que mes, a qui lo marqués Azzo amabe tan com a la seua vida y aquí a la seua disposissió la fée está. Y vivíela Siñora an aquella casa damún del ráfec aon Rinaldo se habíeanat a refugiá. Y lo día d´abánshabíe vingut lo marqués aquí per a gitásper la nit en ella, y a la seua casa secretamen habíe manat preparáli un bañ y un bon sopá.

Y están tot preparat, y res mes que la arribada del marqués esperán ella, va passá que un criat va arribá a la porta, portabe notíssies al marqués per lesque va tindre que ficás en camí en seguida; pel que, manán di a la Siñora que no lo esperare, va colá rápidamen. En lo que la dona, una mica desconsolada, no sabén qué fé, va pensá en ficás al bañ preparat per al marqués, después de sopá y después sen aniríe al llit; y aixina, se va ficá a dins del bañ. Estabe este bañ prop de la porta aon lo pobre Rinaldo estabe gitat acurrucadet; pel que, están la Siñora al bañ, va sentí losplos y lo tremoláde Rinaldo, que pareixíe habés convertit en una sigüeña. Y cridán a la seuacriada, li va di:

- Ves a baixy mira fora dels muros al peu de eixa porta quí ña allí, y quí es y lo que fa. La criada hi va anáy, ajudánla la claridat del aire, va vore al que en camisa y descals estabe allí, com se ha dit, tremolán com les rames de un saúc, y li va preguntá quí ere. Y Rinaldo, tremolán tan que ben justet podíe articulá una paraula, quí ere y cóm y per qué estabe allí li va pugué di, y después va escomensá a rogálique, si fore possible, no lo dixare allí morís de fret durán la nit. La criada, sentín compassió, va torná a la Siñora y tot lay va contá; y ella, tamé sentín Piedat, sen vaenrecordá de que teníe la clau de aquella porta, que algunes vegades servíe per a les entradesde amagatontes del marqués, y va di:

- Ves y óbrili sense fé soroll; aquí está este sopá que no teníe qui sel minjare, y per a podél albergá ña puesto de sobres.
La criada, habén alabat mol la humanidat de la Siñora, hi va aná y la vaobrí; y habénlo fet entrá, veénlo carpidet y esglayadet, li va di la Siñora:

- Depressa, bon home, entra an aquell bañ, que encara está calén. Y ell, sense esperá mes invitassións, uva fé de bona gana, y reconfortat en aquella caldoreta, de la mort a la vida li va pareixe habé tornat. La Siñora li va fé prepará robes que habíen sigut del seu home, mort poc tems abáns, y una vegá ficades pareixíen fetes per an ell; y esperán a vore qué li manae la Siñora, va escomensá a doná grássies a Déu y a San Julián que de una nit tan roína com la que li esperabe lohabíen librat y a bon albergue, pel que pareixíe, conduít. Después de aixó, la Siñora, algo descansada, habén manat fé un grandíssim foc a la enchumenera de un dels salóns, va aná cap al raconet del foc y li va preguntá qué ere de aquell bon home. A lo que la criada va contestá:

- Siñora meua, se ha vestit y es un bon mosso y pareix persona de be y de bones maneres.

- Ves- va di la Siñora- , y crídal, y disli que vingue aquí al foc, y aixina sopará, que sé que no ha sopat.
Rinaldo, entrán al salón y veén a la Siñora y pareixénli prinsipal, la va saludá y li vadoná les grássies pel benefissique li habíe fet. La Siñora lo va vore y lo va escoltá, y pareixénli lo que la criada li habíe dit, lo va ressibí alegremen y en ella familiarmen lova fé assentás a la vora del foc y li va preguntá sobre la desventura que lo habíe portatallí, y Rinaldo li va narrá totes les coses pelseu orden. Habíe la Siñora sentit algo de alló cuan la arribada del criat de Rinaldo al castell, per loque se va creure lo que ell li contabe, y tamé li va di lo que del seu criat sabíe y cóm fássilmen podríe trobál pel matí.

Después de que la taula se va pará com la Siñora va volé, Rinaldo anella, rentades les máns, se va ficá a sopá. Ell ere alt de estatura, y hermós y agradable de cara y de maneres loables y grassioses, y jove de mijana edat; y la Siñora, habénli ya moltes vegades ficatlos ulls damún y apressiánlo mol, y com lo marqués ya no vindríea gitás en ella, tenín laganeta sensualdesperta al cap, después del sopá, eixecánse de la taula, a la seua criada li va preguntá si li pareixíe be que ella, ya que lo marqués la habíe burlat, disfrutare de aquell be que la fortuna li habíe enviat. La criada, veén lo dessich de la seua Siñora, la va animáa seguíl; pel que la Siñora, tornán al foc aon habíe dixat sol a Rinaldo, escomensán a mirálamorosamen, li va di:

- ¡Ay, Rinaldo!, ¿qué caviléu tan? ¿No creéu podé recuperá un caball y unes cuantesrobes que hau perdut? Confortéutos, alegréutos, estéu acasa vostra; y mes vull dítos: que, veéntos en eissesrobes damún, que van sé del meu difún home, me pareixéu vos ell mateix, me han vingut esta nit mes de sen vegades dessichos de abrassátos y de besátos, y si no haguera tingut temó de desagradátos per sert que uhauría fet.
Rinaldo, sentín estes paraules y veén rellampegáals ulls de la dona, com no ere un tontet, sen va aná a trobála en los brassos uberts y va di:

- Siñora meua, pensán que per vos puc sempre di que estic viu, y mirán alló de aon me vau tráure, gran sanguangadasiríe la meua si yo tot lo que puguerasétos agradable no me ingeniara en fé; y aixina, contentéu lo vostre dessich de abrassám y besám, que yo tos abrassaré y tos besaré bena gust. Después de aixó no van calé o cáldremes paraules. La dona, tota ruenta dedessich, se li va aventá alsbrassos; y lo va apretá mil vegades, lova besá y atres tantes vegades va sé besada per nell, eixecánse de allí sen van aná cap a la alcoba y sense esperá, gitánse, hasta que va apuntálo día, los seus dessichos van cumplí. Pero después deeixí la aurora, eixecánse, per a que alló no puguere sé sospechatper dingú, donánli algunes robes y omplínlila bossa de dinés, rogánli que tot alló guardare en secreto, habénli enseñat primé quincamí teníe que seguí per a entráal burgo a buscá alseu criat, per aquella portetaper aon habíe entrat lo va fé eixí. 


Ell, al aclarís lo día, donán mostresde vindre de mes lluñ, ubertes lesportes, va entrá an aquell burgo y va trobá al seucriat. Después, vestínseen les atresrobes que a les alforjes s´habíen quedat, y pensán en montáal caball del criat, casi per milagre de Déu va passá que los tres malandrínsque la nit anterió li habíen robat, per un atra malesafeta después, habíen sigut pessigats y portatsan aquell castell y, per confessió, li va sé restituítlo caball, les robes y los dinés y no va pédre mes que un parell de liguesde les calses (míches)de les que no sabíen los bandolerosqué habíen fet. Pel que Rinaldo, donánli grássies a Déu y a San Julián, va montá a caball, y sano y salvo va torná a casa seua; y als tres maleáns, al día siguién, los van portá a sacsálos peus al aire.

TERSERA

domingo, 16 de abril de 2017

purna

Purna

foc, sendra, flama, calius, caliu


purna, espurna, chispa, flama, foc, sendra


PURNA f.
|| 1. Espurna (Mequinensa, Maella, Calasseit, Alcanar i País Valencià); cast. chispa. Una petita purna de foch enflama e met foch en una gran silva, Canals Carta, c. 17. Quan lo preycador preyca, veus que cau una purna de foch e encén-se en tu, Sermons SVF, i, 142. Trauen purnes de les pedres les farradures,Salvador FB 15. a) fig. Comença collir de amor desonesta les primeres purnes,Corella Obres 260. De hon nos surten deu mil purnes | de vergonyes y deshonra,Cons. casat 49.
|| 2. Senyal que surt a la crosta del pa mal cuit perquè no és bona la pasta (Benassal).
|| 3. fig. Cosa molt petita, quantitat mínima. Mas qui serà que'n delit passar vulla | per gran dolor, si d'aquell no sent purna?, Ausiàs March cxvii.
    Fon.: púɾna (val.).
    Etim.: del llatí prūna, mat. sign.

English spark

No pots ensendre lo foc sense una purna




you can not start a fire without a spark, purna, espurna, Bruce Springsteen


lunes, 25 de marzo de 2024

Lexique roman; Fulgor - Furguon


Fulgor, s. f., lat. fulgor, éclat, splendeur.

Crizopassi de nuch cum foc es resplendent, et de jorn pert sa fulgor.

Eluc. de las propr., fol. 186.

Chrysoprase est resplendissante de nuit comme feu, et de jour perd son éclat.

Lo malvatz esperitz li apparec am gran fulgor.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 72.

Le mauvais esprit lui apparut avec grand éclat.

- Éclair.

Prumier vezem la fulgor. Eluc. de las propr., fol. 138.

(chap. Primé veém la fulgor, esplendó, llumenaria.)

Premièrement nous voyons l' éclair. 

ESP. PORT. Fulgor. IT. Fulgore.

2. Folzer, Fouzer, s. m., lat. fulgur, foudre. (chap. Rellámpec.)

No tem folzer ni lavanca.

P. Vidal: Cara amiga.

Je ne crains foudre ni ravine.

Paraula que sera plus trencans que glazis e que folzers.

Liv. de Sydrac, fol. 134.

Parole qui sera plus tranchante que glaive et que foudre.

Fan los tros e los fouzers e las plueias e 'ls vens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Font les tonnerres et les foudres et les pluies et les vents.

IT. Folgore.

3. Foldre, s. m., foudre.

Del cel tombet un foldre que luy e tota sa maysso... mes a mort.

L'Arbre de Batalhas, fol. 29.

Du ciel tomba un foudre qui lui et toute sa maison... mit à mort.

So tropas condicios de foldre. Eluc. de las propr., fol. 138.

Sont nombreuses espèces de foudre.

4. Refulgencia, s. f., lat. refulgentia, éclat, splendeur.

Ha maior blancor et refulgencia.

Eluc. de las propr., fol. 108.

A plus grande blancheur et éclat. 

ESP. Refulgencia. (chap. Refulgensia, resplandó, rellámpec, sentella, llumenaria, etc.)

5. Fulmen, s. m., lat. fulmen, foudre.

Quar fen, trauca, talha et divizish, es apelat fulmen.

Eluc. de las propr., fol. 138. 

Parce qu'il fend, troue, taille et divise, il est appelé foudre.

6. Fulminatio, s. f., lat. fulminatio, fulmination.

Una fulminatio lhi venc que l' espaventet.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 29. 

Une fulmination lui vint qui l' épouvanta. 

CAT. Fulminació. ESP. Fulminación. PORT. Fulminação. IT. Fulminazione.

(chap. Fulminassió, fulminassions.)

7. Fulminar, v., lat. fulminare, fulminer, foudroyer.

Fig. Per quant qu'el papa pogues fulminar, la plueia no pot cazer sobr' el rey. Cat. dels apost. de Roma, fol. 207. 

Combien que le pape pût fulminer, la pluie ne put tomber sur le roi.

CAT. ESP. PORT. Fulminar. IT. Fulminare. (chap. Fulminá: fulmino, fulmines, fulmine, fulminem o fulminam, fulminéu o fulmináu, fulminen; fulminat, fulminats, fulminada, fulminades.)


Fulvi, adj., lat. fulvus, fauve. 

Taurs salvagges... fulvis en color. Eluc. de las propr., fol. 259.

Taureaux sauvages... fauves en couleur.

IT. Fulvo.


Fum, s. m., lat. fumus, fumée, vapeur.

Quan vi 'l gran fum e la flam' e 'l carbo.

(chap. Cuan yo vach vore la gran fumarrina y la flama y lo carbó; lo gran fumeral, fum.)

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Quand je vis la grande fumée et la flamme et le charbon.

Beu lo fum de la tina.

Marcabrus: L'iverns vai. 

Boit la fumée de la tine.

Fig. Glorios Dieus, tramet me lum

Que m get dels huels aquel mal fum.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Dieu glorieux, transmets-moi lumière qui me chasse des yeux cette méchante fumée. 

Loc. Dont elh non a re mas fum.

Bernard de Venzenac: Belhs m'es. 

Dont il n'a rien que fumée.

Prov. El fuecs no s fai tan preon

Que lo fums non ane fors.

(chap. Lo foc no se fa tan fondo que lo fum no vaigue (ixque) fora.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Le feu ne se fait si profond que la fumée n'aille hors. 

ANC. FR. Li fums de la *furur de lui.

Anc. trad. du Psaut., ms. n° 1, ps. 17. 

CAT. Fum. ANC. ESP. Fumo. ESP. MOD. Humo. PORT. IT. Fumo. 

(chap. Fum, fuma; fumarrina, fumarrines; fumeral, fumerals.)

2. Fumada, s. f., fumée.

Aytan que la fumada dura, nul encantamen no i s pot far.

Liv. de Sydrac, fol. 43.

Autant que la fumée dure, nul enchantement ne s'y peut faire.

3. Fumera, Fumieyra, s. f., fumée, vapeur.

Al Torronet sentiron la fumera.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En.

Au Touronet ils sentirent la fumée.

Fig. La fumieyra del potz d' avarica a montat.

L'Arbre de Batalhas, fol. 26.

La vapeur du puits d'avarice a monté.

ANC. FR. Que il semble venu d' enfer,

Trop avoit géu en fumiere.

Roman du Renart, t. I, p. 130. 

Et parmi l'air la fumiere au ciel tend. 

Desmasures, Trad. de l'Énéide, p. 651. 

CAT. Fumera. ESP. Humera.

4. Fumanso, s. m., colonne de fumée. 

Quant veira levar I fumanso.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 9. 

Quand il verra s'élever une colonne de fumée.

5. Fumosetat, Fumositat, s. f., vapeur.

Las neus s' engenro, so sapchatz, 

D' umorosas fumosetatz.

Brev. d'amor, fol. 42. 

Les nuages s'engendrent, cela sachez, d' humides vapeurs.

Per razo de calor inclusa resolvent l' ayga en fumositat.

Las caudas fumositatz.

Eluc. de las propr., fol. 24 et 25. 

Par raison de chaleur renfermée résolvant l'eau en vapeur.

Les chaudes vapeurs.

ESP. Fumosidad. IT. Fummosità, fummusitate, fummositade.

6. Fumadiera, s. f., bouffée de fumée.

Levet tan gran polveriera,

Tal tabust e tal fumadiera.

Roman de Jaufre, fol. 34. 

S'éleva si grand tourbillon de poussière, tel tintamarre et telle bouffée de fumée.

7. Fumos, adj., lat. fumosus, fumeux, qui jette ou qui sent la fumée, enfumé.

Foc flameiant, fumos et negre. 

Ploia si engendra de vapors fumozas.

Eluc. de las propr., fol. 158 et 74. 

Feu flambant, fumeux et noir. 

Pluie s'engendre de vapeurs fumeuses. 

Qu' aitals gastaus fumos tengues.

Marcabrus: Pois l'iverns. 

Qu'il tint de tels gâteaux enfumés. 

CAT. Fumos. ESP. PORT. IT. Fumoso.

8. Fumal, adj., de fumée.

La vapor fumal es cauda et seca.

Eluc. de las propr., fol. 41.

La vapeur de fumée est chaude et sèche.

Desideri Lombarte

9. Fumar, v., lat. fumare, fumer.

Lucerna pot fumar ses oli. Trad. de Bède, fol. 52.

(chap. Llinterna pot fumejá sense oli; lo cresol.)

Lanterne peut fumer sans huile. 

Si veyrian fumar cozina.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14.

S'ils verraient fumer cuisine. 

Vei la bruma que fuma.

Alegret: Ara pareisson. 

Je vois la brume qui fume.

CAT. ESP. PORT. Fumar. IT. Fumare. (chap. Fumá; fumejá: fumo, fumes, fume, fumem o fumam, fuméu o fumáu, fumen; fumat, fumats, fumada, fumades; fumejo, fumeges, fumege, fumegem o fumejam, fumegéu o fumejáu, fumegen; fumejat, fumejats, fumejada, fumejades.)

10. Afumar, v., enfumer, noircir.

Fig. Quan mi membra de l' avol gen

Cui escassedatz afuma,

No i val pretz ni castiamens.

Alegret: A per pauc.

Quand je me souviens de la méchante gent que l'avarice enfume, n'y vaut mérite ni remontrance. 

ESP. Afumar. PORT. Affumar. IT. Affumicare. (chap. Afumá, com lo salmó fumat o afumat, afumats, afumada, afumades.)

11. Enfumar, v., enfumer.

Part. pas. Si vostr' auzel es enfumat.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Si votre oiseau est enfumé.

12. Subfumigi, Suffumigi, s. m., suffumigation.

Deu far banh et subfumigis.

Suffumigis dejus las nars.

Eluc. de las propr., fol. 90 et 81.

Doit faire bain et suffumigations.

Suffumigations dessous les narines. 

IT. Suffumigio.

13. Subfumigacio, Subffumigacio, s. f., lat. suffumigatio, suffumigation. Tu, itera la subfumigacio motas vetz.

Trad. d'Albucasis, fol. 48. 

Toi, répète la suffumigation plusieurs fois. 

Cura si per subffumigacios. 

Uzar de subfumigacio.

Eluc. de las propr., fol. 82 et 96. 

Se guérit par suffumigations. 

User de suffumigation. 

ESP. Sufumigación (sahumerio). PORT. Suffumigação. IT. Suffumigazione. (chap. sufumigassió, safumeri, saumeri, aspirá fum o braf, vapor.)

14. Subfumigar, Suffumigar, v., lat. suffumigare, fumiger, exposer à la fumée, faire des fumigations. 

Part. prés. La cara suffumigan. Eluc. de las propr., fol. 100.

Fumigeant la face.

Part. pas. Mayzo suffumigada ab pulmo d'aze

Eluc. de las propr., fol. 234. 

Maison fumigée avec poumon d'âne.

La femna es subfumigada. Trad. d'Albucasis, fol. 38.

La femme est fumigée.

IT. Suffumigare. (chap. fumigá: fumigo, fumigues, fumigue, fumiguem o fumigam, fumiguéu o fumigáu, fumiguen; fumigat, fumigats, fumigada, fumigades. S' apareix a ensofatá, ya que l'aigua mesclada en lo medicamén, sofat, ix en forma de vapor, braf.)


Fumala, s. f., lat. fumaria, fumeterre. 

Un' erba c'om fumala ditz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Une herbe qu'on appelle fumeterre. 

CAT. ESP. PORT. Fumaria.

Fumala, fumaria, fumeterre


2. Fumterra, s. f., fumeterre

Lo sucx de fumterra val

A rascas guerir.

Brev. d'amor, fol. 50.

Le suc de fumeterre vaut à guérir teigneux. 

Fumterra es herba... val contra ronha.

Eluc. de las propr., fol. 209. 

Fumeterre est une herbe... elle vaut contre rogne. 

IT. Fumosterno.

Funerarias, s. f. pl., du lat. funerarius, funérailles, cérémonies funèbres.

En processions... en ... funerarias.

Tit. de 1409. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 251.

En processions... en... funérailles.

CAT. Funeraria. ANC. ESP. Funerarias. (chap. Funeraria es la empresa que se encarregue de los servissis fúnebres, lo funeral, funerals; enterro, enterros, entierro, entierros; funeraries.)


Furguon, s. m., fourgon, charrette.

De Ramberg ab lo furguon.

Giraud de Cabreira: Cabra juglar.

De Ramberd avec le fourgon.

ESP. Hurgón (furgón, carreta; chap. furgó, furgons).

viernes, 20 de octubre de 2023

XXVIII, Sirventes vuelh far

XXVIII.


Sirventes vuelh far

En est son que m' agensa,

No 'l vuelh plus tarzar

Ni far longu' atendensa,

E sai, ses duptar,

Qu' en aurai malvolensa,

Car fauc sirventes

Dels fals d' enjans ples,

De Roma que es

Caps de la dechasensa

On dechai totz bes.


No m meravilh ges,

Roma, si la gens erra,

Qu' el segl' avetz mes

En trebalh et en guerra,

Car pretz e merces

Mor per vos e sosterra:

Roma enganairitz,

Qu' etz de totz mals guitz

E sims e razitz;

Lo bon reys d' Anglaterra

Fon per vos trahitz.


Roma trichairitz,

Cobeitatz vos engana,

Qu' a vostras berbitz

Tondetz trop la lana;

Mas sayns Esperitz

Que receup carn humana

Entenda mos precx,

E franha tos becx,

Roma, e no m' en precx, 

Quar yest falsa e trefana 

Vas nos e vas Grecx.


Rom', als homes pecx

Rozetz la carn e l' ossa,

E guidatz los secx

Ab vos ins en la fossa;

Trop passatz los decx

De dieu, quar es tan grossa

Vostra cobeitatz,

Quar vos perdonatz

Per deniers peccatz; 

De trop mala trasdossa,

Roma, vos cargatz.


Roma, be sapchatz

Que vostr' avols barata

E vostra foldatz

Fetz perdre Damiata.

Malamen renhatz,

Roma, dieus vos abata

En dechazemen,

Quar tan falsamen

Renhatz per argen;

Roma, de mal' escata

Es ab fals coven.


Roma, veramen

Sabem senes duptansa

Qu' ab gualiamen

De falsa perdonansa

Liuretz a turmen

Lo barnatge de Fransa,

La gent de Paris;

E 'l bon rey Loys

Per vos fon aucis,

Qu' ab falsa prezicansa

'L gitetz del pays.


Rom', als Sarrazis 

Faitz petit de dampnatge,

Mas Grecx e Latis 

Geratz a carnalatge: 

Ins el foc d' abis,

Roma, avetz vostr' estatge

E 'n perdicio;

Mas ja dieus no m do,

Roma, del perdo

Ni del pellegrinatge

Que fetz d' Avinho.


Roma, ses razo

Avetz manta gent morta,

E ges no m sap bo

Quar tenetz via torta,

Qu' a salvatio,

Roma, serratz la porta;

Per qu' a mal govern

D' estiu e d' ivern

Qui sec vostr' estern,

Qu' el diables l' enporta

Ins el foc d' ifern.


Roma, ben dessern

Los mals qu' om ne pot dire,

Quar faitz per esquern

Dels crestias martire;

Mas en qual cazern

Trobatz qu' om dey' aucire,

Roma, 'ls crestias?

Vers dieus e vers pas

E vers cotidias

Me don so qu' ieu dezire

Vezer dels Romas.


Roma, vers es plas

Que trop etz angoissoza

Dels prezicx trefas

Que faitz sobre Toloza;

Lag rozetz las mas

A ley de cer rabioza

Als paucs et als grans:

Mas si 'l coms prezans

Viu encar dos ans,

Fransa n' er doloirosa

Dels vostres enjans.


Roma, tant es grans 

La vostra forfaitura, 

Que dieus e sos sans 

En gitatz a non cura, 

Tant etz mal renhans, 

Roma falsa e tafura;

Per qu' en vos s' escon 

E s baissa es cofon 

L' enguan d' aquest mon, 

Tant faitz gran desmezura 

Al comte Ramon!


Roma, dieus l' aon, 

E 'l don poder e forsa

Al comte que ton

Los Frances e 'ls escorsa,

E 'ls pen e 'n fai pon,

Quant ab luy fan comorsa;

Et a mi plai fort,

Roma, dieus recort

Li vostre gran tort,

Si 'l plai, qu' el coms n' estorsa 

De vos e de mort.


Roma, be m conort,

Qu' abans que trigue guaire

Venretz a mal port,

Si l' adreitz emperaire

Endressa sa sort,

E fai so que deu faire:

Roma, ieu dic ver,

Que vostre poder

Veyretz dechazer,

E dieus, del mon salvaire,

Lais m' o tost vezer!


Roma, per aver 

Faitz manta fellonia, 

E mant desplazer, 

E manta vilania;

Tan voletz aver

Del mon la senhoria,

Que res non temetz

Dieu ni sos devetz,

Ans vei que fairetz

Mais qu' ieu dir non poiria

De mal per un detz.


Roma, tan tenetz 

Estreg la vostra grapa 

Que so que podetz 

Tener, greu vos escapa; 

Si 'n breu non perdetz 

Poder, a mala trapa

Es lo mon cazutz

E mortz e vencutz. 

Roma, la vostra papa 

Fai aitals vertutz.

Roma, selh qu' es lutz

Del mon e vera vida

E vera salutz

Vos don mal' escarida,

Quar tans mals saubutz

Faitz, don tot lo mons crida.

Roma desleyals,

Razitz de totz mals,

Els focs yfernals

Ardretz, senes falida,

Si non pessatz d' als.


Roma, als cardenals

Vos pot hom ben rependre

Per los criminals

Peccatz que fan entendre; 

E non pensan d' als

Mas cum puoscan revendre

Dieu e sos amicx,

E no y val casticx.

Roma, grans fasticx

Es d' auzir e d' entendre

Los vostres prezicx.


Roma, ieu suy enicx

Quar vostre poders monta

E quar grans destricx

Totz ab vos nos afronta

Quar vos etz abricx

E capdelhs de gran anta

E de dezonor,

E vostre pastor

Son fals e trachor,

Roma, e qui 'ls acointa

Fai trop gran folhor.


Roma, mal labor

Fa 'l papa, quar tensona

Ab l' emperador,

Ni 'l dreg de la corona

Li met en error,

Qu' a sos guerriers perdona,

Et aitals perdos,

Qui non siec razos,

Roma, non es bos,

Ans qui 'l ver en razona

Es trop vergonhos.


Roma, 'l glorios

Que sufri mort e pena

En la crotz per nos,

Vos don la mala estrenha;

Quar totas sazos

Portatz la borsa plena,

Roma, d' avol for;

Quar tot vostre cor

Avetz en tezor;

Don cobeitatz vos mena

El foc que non mor.


Roma, del mal cor

Que portatz en la gola

Nais lo sucx don mor

Lo mons e s' estragola

Ab dossor del cor;

Per qu' el savis tremola,

Quar conois e ve

Lo mortal vere,

E de lai on ve,

Roma, del cor vos cola

Don li pietz son ple.


Roma, ben ancse

A hom auzit retraire

Qu' el cap sem vos te,

Per qu' el faitz soven raire;

Per que cug e cre

Qu' ops vos auria traire,

Roma, del cervel;

Quar de mal capel

Etz vos e Cystelh,

Qu' a Bezers fezetz faire

Mout estranh mazelh.


Rom', ab fals sembelh 

Tendetz vostra tezura,

E man mal morselh

Manjatz, qui que l' endura;

Car' avetz d' anhelh

Ab simpla guardadura,

Dedins lop rabat,

Serpent coronat

De vibra engenrat,

Per qu' el diable us apella

Com al sieu privat.


        Guillaume Figueiras.

domingo, 2 de junio de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SÉPTIMA.

Simona vol a Pasquino; están juns a un hort; Pasquino se refregue les dens en una fulla de sauvia y se mor; Simona es arrestada, y volén mostrali al jues cóm va morí Pasquino, refreganse les dens en una de aquelles fulles, se mor de la mateixa manera.

Pánfilo habíe acabat la seua historia cuan lo rey, sense mostrá cap compassió per Andreuola, mirán a Emilia, li va fé un gesto volén di que contare la seua, y ella va escomensá: volgudes compañes, la historia contada per Pánfilo me porte a contaton una en cap cosa pareguda a la seua mes que va passá a un jardí, y del mateix modo arrestada, com u va sé Andreuola, no per forsa ni per virtut sino per inesperada mort se va librá de la justissia. Y com ya se ha dit mes vegades entre natros, encara que Amor de bon grado habite a les cases de los nobles, no per naixó fuch de les de los pobres y tamé an elles amostre alguna vegada les seues forses de tal manera que com a poderossíssim siñó se fa tindre temó de los mes rics. Tornaré a la nostra siudat, de la que avui, contán diverses coses, vagán per varies parts del món, tan mos ham alluñat.
Va ñabé, pos, no fa encara mol tems, a Florencia, una jove mol hermosa y pita per a la seua condissió, ere filla de pares pobres, que se díe Simona; y encara que tinguere que guañás en les seues mans lo pa que volíe minjá, y per a subsistí filare llana, no va sé cap impedimén per a que Amor li apareguere al cap dels actes y paraules amables de un mosso de igual condissió, que li portáe la llana per a filá, de nom Pasquino. Volenlo mol y no atrevinse a res mes, filán, a cada volta de llana que se enroscabe al fus tiráe mil suspiros mes calens que lo foc al enrecordassen de aquell que li portabe la llana per a hilvanala.
Ell, per un atra part, volén que se filare be la llana del seu mestre, com si sol la que Simona filabe, y no cap atra, haguere de sé prou per a fé totes les teles, mes assobín que a les atres hilvanadores la solissitabe. Per lo que, solissitán un y l’atra gosán al sé convoyada, va passá que, agarrán ell mes valentía de la que solíe tindre y ella traénse la temó y vergoña de damún, se van ajuntá, y los va agradá tan que no se podíen aguantá de trobás. Y aixina lo seu plaé se va inflamá mes, y va passá que Pasquino li va di a Simona que volíe que trobare lo modo de aná a un jardí aon ell volíe portála, per a que allí mes al ample y en menos temó pugueren está juns. Simona va di que sí, y donanli a entendre a son pare, un domenge después de diná, que volíe aná a la bendissió de San Galo, en una compaña seua de nom Lagina, al jardí que li habíe mostrat Pasquino sen va aná, aon lo va trobá en un compañ seu de nom Puccino, de mote lo Tort. Allí, escomensán un amorío entre lo Tort y Lagina, ells se van retirá a una part del jardí a disfrutá dels seus plaés y al Tort y a Lagina los van dixá a un atra. 


salvia, sauvia


Ñabíe an aquella part del jardí aon Pasquino y Simona habíen anat, una grandíssima y hermosa mota de sauvia, y al seu peu se van assentá. Habén parlat mol de una berena que an aquell hort volíen fé, Pasquino, giranse cap a la gran mota de sauvia, va agarrá algunes fulles de ella y va escomensá a refregás en elles les dens y les genives, dién que la sauvia los llimpiabe mol be de consevol cosa que haguere quedat después de minjá. Y después de llimpiás les dens va torná a la conversa de la berena de la que estaben parlán primé. Y casi no habíe parlat gens cuan va escomensá a cambiásseli tota la cara, va pedre la vista y la paraula y en poc rato se va morí. Veén aixó Simona va escomensá a plorá y a cridá al Tort y a Lagina, que rápidamen van acudí en los talons al cul, y veén a Pasquino no sol mort, sino ya tot unflat y ple de taques fosques per la cara y per lo cos, va bramá lo Tort:

- ¡Ah, dona roína, l´has envenenat tú!

Y habén fet un gran abalot, va sé sentit per mols que vivíen prop del jardí, y va aná escampanse lo rumor. Trobanlo mort y unflat y sentín doldres al Tort li "van fotre la martellada" (la culpa) a Simona de habél envenenat en engañs. Ella, per lo doló del acsidén que li habíe tret al seu amán, casi fora de sí, no sabén excusás, va sé cregut per tots que habíe sigut com lo Tort díe; per lo que, arrestanla, plorán sempre ella mol, va sé portada al palau del podestá. Insistín allí lo Tort, lo Rechoncho y lo Desmañat, compañs de Pasquino que habíen arribat, un jues sense fé llarg lo assunto se va ficá a interrogala sobre lo fet y, no podén compendre ella en qué podíe habé obrat mal o sé culpable, va volé, están ell presén, aná aon estabe lo cos mort y contali in situ com habíe passat. Fenla portá sense cap soroll cap allí, li va preguntá cóm habíe sigut. Ella, arrimanse a la mota de sauvia y habén contat tota la historia abáns per a donáli a entendre lo que habíe passat, va fé lo que Pasquino habíe fet, refreganse contra les dens una de aquelles fulles de sauvia. Lo TortRechoncho y Desmañat y uns atres amics y compañs de Pasquino, se queixáen en presensia del jues, y demanáen que lo foc fore lo cástic. La pobreta, per lo doló del amán perdut y per la temó de la pena demanada per lo Tort, estabe apocadeta, y per habés refregat les dens en la sauvia, va patí aquell mateix acsidén que antes habíe patit Pasquino, no sense gran maravilla de tots los que estaben presens.
¡Oh, almes felises, a qui un mateix día va passá lo ardén amor y acabá la mortal vida; y mes felises si juntes a un mateix puesto ton vau aná; y felissíssimes si a l’atra vida se vol, y tos voléu com u vau fé an ésta! Pero mol mes felís l´alma de Simona en gran mida, per lo que respecte al juissi de los que, vius, detrás de ella ham quedat. La seua inossensia no va caure daball de los testimonis del Tort, del Rechoncho y del Desmañat (potsé cardadós o homens mes baixos). Lo jues, tot parat per lo acsidén, jun en los que allí estaben, no sabén qué di, va callá un bon rato; después, en lo juissi mes cla, va di:
- Pareix que esta sauvia es venenosa, lo que no sol passá en cas de la sauvia. Pero per a que no pugue matá a dingú mes, que se tallo hasta les arraíls y se avío al foc. Lo que ere guardia del jardí ya u estáe fen en presensia del jues, y encara no acababe de tombá la gran mota cuan va apareixe la raó de la mort de los dos amans. Ñabíe daball de la mota de aquella sauvia un sapo jagán, y van pensá que la sauvia se habíe envenenat per culpa del sapo. Al sapo, no atrevinse dingú a arrimásseli, li van ficá al voltán una pila grandíssima de lleña, y allí jun en la sauvia lo van sucarrá, y se va acabá lo prossés del siñó jues per la mort del pobret Pasquino. Ell, jun en la seua Simona, tan unflats com estaben, per lo Tort y lo Rechoncho y lo Morro Gorrino y lo Desmañat van sé sepultats a la iglesia de San Paolo, de aon probablemén eren feligresos.

jornada-cuarta-novela-octava

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SÉPTIMA.

Lo rey Pedro, sentín lo ardén amor que li té la dolenta Lisa, la console y después la case en un jove noble, y besánla al fron li diu que sirá sempre lo seu caballé.

Arribat habíe Fiameta al final de la seua novela, y mol alabada habíe sigut la viril magnifissensia del rey Carlos, encara que algúns dels que allí estaben, que eren gibelinos, no vullgueren alabál, cuan Pampínea va escomensá la historia que li va maná contá lo rey:
Per la memoria me está rondán una cosa no menos loable que va sé feta per un adversari del rey Carlos a una jove de la nostra Florencia, aixina que to la contaré.

Cuan los fransesos van sé foragitats de Sicilia, ñabíe a Palermo un boticari florentino de nom Bernardo Puccini, home mol ric que de la seua dona teníe sol una filleta majíssima y ya en edat de casás. Y habén arribat a sé siñó de la isla lo rey Pedro de Aragó, selebrabe a Palermo una maravillosa festa en los seus baróns; an esta jarana, están justán ell a la catalana, va passá que la filla de Bernardo, que se díe Lisa, desde una finestra aon estabe en datres dames lo va vore mentres justabe, y li va agradá tan que remiránlo después se va enamorá dell ardenmen. Y acabada la festa y están ella a casa de son pare, en cap atra cosa podíe pensá mes que en este magnífic y alt amor; y lo que mes li dolíe ere sabé que ere de condissió baixa y que no podíe tindre cap esperansa de un final felís; pero no volíe apartás de vóldre al rey, y per temó de un mal majó no se atrevíe a manifestáu. Lo rey de aixó no sen habíe acatat ni sen preocupabe, de lo que ella sentíe intolerable doló. Va passá que, creixén lo seu amor, y sumánse una tristesa al atra, la hermosa jove se va ficá dolenta y se consumíe de día en día, com la neu al sol.
Son pare y sa mare, dolguts per esta enfermedat, en consols, en meches y en medissines li ajudaben tan com podíen; pero de res valíe, perque ella, desesperada del seu amor, habíe triat no seguí vivín. Ara be, va passá que, oferínli son pare donáli tot lo que vullguere, li va vindre al pensamén que si se puguere, voldríe féli sabé al rey lo seu amor y la seua dessisió abáns de morí: y per naixó, un día li va rogá que faiguere vindre a Minuccio de Arezzo. Ere an aquells tems Minuccio un finíssim cantán y músic, y en agrado ere ressibit per lo rey Pedro. Lo van avisá de que Lisa volíe sentíl tocá y cantá;
ell, que ere un home amable, en cuan va pugué va acudí an ella; y después de consolála en tendres paraules, en una viola dolsamen va tocá alguna estampida y va cantá después algunes cansóns que pera l´amor de la jove eren foc y flama, cuan ell creíe que aixina la consolabe. Después de aixó, li va di la jove que volíe parlá en ell sol, per lo que, anánsen tots los demés, li va di:

- Minuccio, te hay triat a tú pera fidelíssim guardián de un secreto meu, esperán que a dingú mes que a qui yo te diga lay manifestos may, y después, que me ajudos com pugues: y aixó te demano. Has de sabé, Minuccio meu, que lo día que nostre siñó lo rey Pedro va selebrá la gran festa de coronassió y pujada al trono, lo vach vore mentres justabe, y me se va ensendre al pit un foc tan gran que me ha portat a la situassió a la que me veus; y veén yo que no li convé lo meu amor a un rey, y no podén no ya tráurel de mí, sino disminuíl, y sén mol du de soportá, hay triat morím; y aixina u faré. Y es verdat que men aniría ben consolada si u sapiguere ell; y crec que tú eres lo mes indicat per a félay sabé; y cuan u haigues fet, fésmu sabé pera que yo, morín consolada, me deslliga de estes penes. Y dit aixó, plorán, va callá.
Minuccio se va maravellá mol de la grandesa de ánim della y del seu du propósit, y va tindre compassió della; y de repén li va vindre al ánim cóm podríe ajudála honestamen, y li va di:

- Lisa, te dono la meua paraula, u faré; abáns de tres díes crec que podré portát notissies que te sirán mol bones; y pera no pedre tems, men vach a escomensá.
Lisa, prometínli animás, li va di que sen anare en Deu. Minuccio sen va aná a buscá a un tal Mico de Siena, mol bon rimadó an aquells tems, que tocaríe y cantaríe la cansoneta que seguix:

Móute, Amor, y vésten al meu siñó

y cóntali les penes que ting,

disli que a mort ving

per selá lo meu dessich per la temó.

Piedat, Amor, de ginolls te crido,

ves y busca al meu siñó allí aon more,

disli que mol lo dessicho y vull

pos dolsamen l´alma me enamore,

y per lo foc ardén al que me inflamo

ting temó de morím, y no vech la hora

de alluñám de pena tan dura

com patixgo dessichán lo seu amor,

en temó y dudán

¡Per Deu, fes que conegue lo meu doló!

Desde que dell estic enamorada,

no me has dixat, Amor, atrevimén:

sempre estic assustada

sense podéli mostrá lo meu sentimén

al que me té tan apassionada

y, morín, morí es lo meu tormén;

potsé no li portaríe descontén

coneixe lo doló del alma meua

si tinguera la ossadía

de manifestáli este ardó meu.

Y ya que no te va sé agradable, Amor,

lo consedím tanta confiansa

que puguera dili al meu siñó

¡ay de mí! per missache o en semblansa

lo sentimén que me acalore,

vésten an ell y fésli recordá

aquell día en que en escut y llansa

en atres caballés vach vore justá

induíxlo a mirá

cóm me mórigo pel seu dols amor.

Estes paraules va ensayá Minuccio, y al tersé día sen va aná a la cort, y va trobá al rey Pedro minján. Cuan lo rey li va maná que cantare algo en la seua viola, ell va escomensá la cansoneta, tocanla tan dolsamen, que tots los que estaben a la sala real pareixíen encantats, de tan callats y atentos que escoltaben, y lo rey casi mes que los atres y tot.
Y cuan Minuccio va acabá, lo rey li va preguntá de aón la habíe treta, que li pareixíe no habéla escoltat may. - Monsiñó - va contestá Minuccio -, no fa ni tres díes que se han compost estes paraules y la música. Lo rey li va preguntá quí la habíe feta, y li va contestá: - No me atrevixco a descubríu mes que a vos sol.

Lo rey, dessichós de sentíu, fen arrepetá la taula, lo va fé entrá an ell sol a la seua cámara, aon Minuccio lay va contá tot. Lo rey u va selebrá mol, va alabá a la jove y va di que teníe que tindre compassió de una jove tan valerosa, y que aniguere de la seua part an ella y la confortare, y li diguere que sense falta aquell día al tardet acudiríe a visitála. Minuccio, contentíssim de portáli tan bones noves a la jove, sense tardá sen va aná y, parlán en ella sola, li va contá lo que habíe passat. La jove se va alegrá tan que claramen van apareixe siñals de millora; y se va ficá a esperá lo tardet y la vinguda del seu siñó.
Lo rey, que ere liberal y benigno, habén pensat moltes vegades en les coses sentides a Minuccio y coneixén be a la jove y la seua hermosura, se va compadí mes de lo que estabe y al arribá lo tardet va montá a caball, fen vore que anabe de passeo, y va arribá a la casa del boticari; y allí, demanán que li obrigueren un majíssim jardí que lo boticari teníe, allí va baixá del caball, y li va preguntá a Bernardo cóm estabe la seua filla, si ya la habíe casat.
Va contestá Bernardo: - Siñó, no está casada, y ha estat y encara está mol dolenta; encara que desde fa unes hores ha millorat maravillosamen.

Lo rey va compendre lo que aquella millora significabe y va di: - desgrassia siríe que se li traguere al món tan hermosa cosa, volem aná a visitála. Y va entrá a la seua alcoba, se va arrimá al llit aon la jove, una mica incorporada, lo esperabe dessichosa, y li va agarrá una ma, diénli:

- Siñora, ¿qué vol di aixó? Sou jove y hau de confortá als atres, ¿y tos dixéu ficá dolenta? volem rogatos que vullgáu consolátos y que tos curéu pronte. La jove, sentínse agarrá les mans per aquell al que volíe tan, encara que se avergoñire, sentíe tan gran plaé al ánim com si estare al paraísso, y com va pugué li va contestá:

- Siñó meu, lo voldre fé aná les meues poques forses sobre tan pes ha sigut la raó de esta enfermedat, de la que vos, per la vostra grassia, pronte libre me voréu. Sol lo rey enteníe lo encubert parlá de la jove y a cada momén la reputabe de mes valor, y moltes vegades va maldí a la fortuna que de tal home la habíe fet filla; y después de estás un bon rato en ella confortánla, sen va aná. Este rasgo de humanidat del rey va sé mol alabat y en gran honor tingut pera lo boticari y la seua filla; esta, tan contenta se va quedá que se va curá en pocs díes, y se va ficá mes maja de lo que ya ere. Pero después de curás, habén lo rey en la reina discurrit quína recompensa a tal amor volíe donáli, montán un día a caball, en mols dels seus baróns sen va aná a casa del boticari, y entrán al jardí va fé cridá al boticari y a la seua filla; y en aixó va arribá la reina en moltes dames, y ressibín a la jove entre elles, van escomensá una maravillosa festa. Y después de un rato, cridán lo rey y la reina a Lisa, li va di lo rey: - Valerosa jove, lo gran amor que me hau tingut tos ha alcansat de nos un gran honor, que es este: com ya estéu en edat de casátos volem que prengáu per home al que tos donarem, pero sempre me podréu cridá lo vostre caballé, sense volé de tan amor pendre de vos mes que un beset. La jove, que estabe colorada de vergoña, en veu baixa va contestá aixina:

- Siñó meu, estic mol segura de que si se sapiguere que me hay enamorat de vos, la majoría de la gen me pendríen per loca, creén que me hay olvidat de la meua condissió (y de la vostra); pero com Deu sap, que sol ell veu lo cor dels mortals, cuan tos vach vore me vau agradá, encara que sabía que vos sou rey y yo la filla de Bernardo l´apotecari, y mal me conveníe apuntá tan alt. Pero tal com vos milló que yo sabéu, dingú se enamore per meditada elecsió sino segóns lo gust; ley a la que moltes vegades se van oposá les meues forses; y no podén mes, tos vach amá y tos amo y tos amaré sempre. Es verdat que, al sentím pendre per lo vostre amor, me vach disposá a fé del vostre dessich lo meu y per naixó pendré de bon grado an este home, com me ficaría al foc si vos mu díeu. Tíndretos a vos, rey, per caballé, sabéu que me convé y per naixó no contesto res; y no tos sirá consedit lo beset que voléu sense llissensia de la meua Siñora la reina. Y de tanta benignidat cap a mí com es la vostra y la de la meua Siñora la reina que está aquí, Deu tos consedixque per mí les grassies y lo premio que yo no puc donátos.

Y aquí va callá. A la reina li va chauchá mol la resposta de la jove y li va pareixe tan discreta com li habíe dit lo rey. Lo rey va fé cridá als pares de la jove, y va fé cridá a un jove, home noble encara que pobre (al contrari que Pericano), que se díe Perdicone, y ficánli dos anells a la ma, lo va fé casás en Lisa. Los reys, ademés de moltes joyes pressioses, los van doná Cefalú y Caltabellotta, dos boníssims feudos y de gran fruit, diénlos: - Aixó te donam com a dote de la dama; lo que volem donát a tú u vorás en lo tems. Y dit aixó, giránse cap a la jove, li va di lo rey:

- Ara volem pendre aquell fruit que del vostre amor ham de tindre - y agarránli lo cap en les dos mans, la va besá al fron. Perdicone y los pares de Lisa, y ella tamé, conténs van fé una grandíssima festa y alegres bodes: y segóns lo que mols afirmen, mol be va cumplí lo rey lo convingut en la jove, perque mentres va viure se va di sempre caballé seu y may va portá a cap fet de armes datra enseña que la que la jove li habíe enviat. Aixina pos, obrán se conquisten les almes dels súbdits, se done a datres ejemple de ben obrá y se conquisten les fames eternes; cosa que avui en día pocs o dingú fan, habénse convertit en tiranos y cruels la majoría dels Siñós.