Mostrando las entradas para la consulta eixí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta eixí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens. Llibre primé.




Llibre primé.

Azarías.

Los sans inosséns. Llibre primé.

A san germana, la Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell, entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error, que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara, aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret, lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens, Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta, llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc, a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne resservabe una pera la milana, de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare, a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren, disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit, daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y, encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo, al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet, lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh, fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contáls, un, dos, tres, cuatre, sing... y al arribá a onse, díe invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing..., después ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto, y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño, y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas, (al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa, milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre, sing... hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías, amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú, llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae, ¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro, com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu antebrás, ataulláe los voltáns y conforme oscuríe, eixecáe un vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé, y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen, sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada, ¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet, en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat, fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!, hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang, ¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems, la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell, implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica, com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro, que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral, llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján, y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa, sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta, va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y, al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret, ¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret, y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías, implorán, ¿autorise lo siñoret que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías, si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías, atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu, onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses, lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell, mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.

(Paco Rabal al papé de Azarías)

Azarías, Duc, duque, búho real

Azarías, Paco Rabal, duc, duque, búho real, los sans inosséns

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós, enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y a una germana seua case honrosamen.

Después de que lo rey va dixá que discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta, li va maná que novelán los traguere de la seua discusió; ella, sense esperá gens, va escomensá:

Tos contaré una historia de un rey valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinosde Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un puesto solitari y acabá allí en descáns la seua vida, a Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta de les demés habitassións de la siudat, entre oliveres u olivés, avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon, escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañáns, en privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé, lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte, que ere un dels seus acompañáns, que se assentare a un costat seu, y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca; y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa. Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agaradabe mol pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer Neri va contestá:

- Monsiñó, són les meues filles, naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra Isotta la rubia.

Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán bellíssims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri, parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una, sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home valerós, li va di:

- Monsiñó, me maravelle mol lo que me diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passións, sentíntos ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en grandíssims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó, lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta: que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu? potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres, venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat; per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí mateix.

Y no mols díes después de tindre estes paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans baróns los dos; y en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse an ell mateix.

jueves, 23 de mayo de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.
La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:
Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.
La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.
Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!
Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?
Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.
Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:
- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.
La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.
Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.
Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:
- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.
Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:
- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.
Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.
Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima


miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, V.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

V.

Es verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol, que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell, ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta, sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.

- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -,  anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?

Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:

- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.

La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:

- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?

Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:

- Si no tens datres faltes pots féu.

Y aixina un día y un atre.

- Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni si no creu en Deu?

Y unes hores después:

- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?

Don José, lo mossen, tragabe saliva:

- No siríe difíssil, filla.

- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.

Doña Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol, va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per estatura.

Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.

Un-dos, un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:

- Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en elles, aspra y digna y destemplada:

- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.

Y, desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble". En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta". Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá, per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde, la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:

- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.

Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?

Va sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va di.

Lola, la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic? Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería? Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene; casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar abalotada.

- Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble, escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién, Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la rectoría.

- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.

- Assosségat, serénat, filla.

Se va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.

- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.

Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.

- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?

Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.

Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.

- Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?

La Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se casarán.

La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:

- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.

Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:

- Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran, va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure: "Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits consecutives.

Lo Camí, VI.

VI.

Pero Daniel, lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós, sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.

Pot sé en un pel menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves. Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret - a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane, desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente, podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil, impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés, lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell assegurabe que los hibrids oferíen entonassións mes delicades y cadensioses que los de pura rassa. Per damún de tot, Andrés, lo sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos diferens.

- Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat, a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte, naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu. Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo, a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe. Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés, "lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta gran.

- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?

Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.

- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.

Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.

- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.

Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:

- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.

O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.

Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.

A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.

- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.

Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.

- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.

Pero pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí, may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may. Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li sussurrabe al oít al Tiñós:

- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.

Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:

- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?

Lo Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo, esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo enemic insistíe:

- ¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o te óbrigo
l´alma en canal.

Germán, lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo gall adversari perdíe la passiensia:

- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.

Ere una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:

- Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?

- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.

La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.

Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.

miércoles, 4 de marzo de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.


JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.
Pietro Boccamazza se escape en Agnolella; se trobe en uns lladres, la jove fuch per un bosque y es portada a un castell, Pietro es apresat y se escape de mans dels lladres, y después de algúns acsidéns arribe al castell aon estabe Agnolella, se case en ella y tornen a Roma.

No va ñabé dingú que no alabare la história de Emilia. La reina se va girá cap a Elisa y li va maná que continuare; y ella, dessichosa de obeí, va escomensá:
A mí me se fique dabán, encantadores siñores, una roína nit que van passá dos jovenets poc prudéns; pero com se van seguí mols díes felisos, com pegue en lo nostre argumén, to la contaré.
A Roma, que avui es la coa pero abáns va sé lo cap del món, va ñabé un jove de nom Pietro Boccamazza, de familia mol honrada entre les romanes, que se va enamorá de una majíssima y atractiva jove de nom Agnolella, filla de un que se díe Gigliuozzo Saullo, home plebeyo pero mol volgut dels romanos. Y volénla, tan va fé, que la jove va escomensá a vóldrel no menos que ell la volíe. Pietro, espentat per la fiebre del amor, y pareixénli que no habíe de patí mes la dura pena que lo dessich de ella li donabe, la va demaná per dona; aixó, al sabéu sons paréns, van aná aon ell vivíe y li van reprochá mol lo que volíe fé; y per un atra part li van fé di a Gigliuozzo Saullo que de cap manera faiguere cas a les paraules de Pietro perque, si u fée, may mes lo tindríen com amic.
Pietro, veénse lo camí tancat, volíe morís de doló, y si Gigliuozzo u haguere consentit, contra lo gust de tots los paréns que teníe haguere pres per dona a la seua filla; pero com no va sé aixina, se li va ficá al cap que, si a la jove li apetíe, faríe que alló se portare abán, y en cuan va sabé que ella estáe de acuerdo en ell, van probá de fugí de Roma. Y planejat alló, Pietro, un matí, eixecánse mol pronte, jun en ella van montá a un caball y se van atansá cap a Anagni, aon Pietro teníe algúns amics en los que confiabe mol; y cabalgán aixina, no tenín tems de fé les bodes perque se temíen que los perseguiríen, parlán sobre lo seu amor, alguna vegada la un besabe al atre. Va passá que, no coneixén Pietro mol be lo camí, cuan estáen a unes vuit milles de Roma, debén tórse a la dreta, van girá cap a un camí a la zurda; y apenes habíen cabalgat dos milles cuan se van vore prop de un castell desde aon los habíen vist y habíen eixit prop de dotse hómens de armes; y cuan ya estáen bastán prop, la jove los va vore, y quirdán va di:
- ¡Pietro, salvémos, que mos assalten!
Y com va pugué, cap a un bosque grandíssim va girá lo caball, y apretánli les espoles, van aná al galop per aquella espesura. Pietro, que anáe mirán mes la cara de ella que al camí, no sen habíe acatat, com ella, de lo prop que estáen los hómens darmes, y va sé alcansat, aturat y obligat a baixá del caball; y preguntánli quí ere, van escomensá a charrá entre ells y a di:
- Éste es dels amics dels nostres enemics; ¿qué ham de fé mes que tráureli estes robes y péndreli este caball y, per a desagradá als Orsini, penjál de una de estes carrasques? Y están tots de acuerdo en esta dessisió, li habíen manat a Pietro que se despullare; y están ell despullánse, ya adivinán tot lo seu mal, va passá que una cuadrilla de uns vintissing hómens de armes que estaben esperánlos sels van tirá damún cridán:
- ¡Moriréu, hau de morí!
Ells, sorprenguts per alló, van dixá a Pietro y se van ficá a defensás, pero veén que eren mols menos que los assaltáns, van colá, y éstos los van acassá. Veén aixó Pietro, se va di esta es la meua, y rápidamen va arreplegá les seues coses, va saltá al caball y va arreá fugín tan a escape com va pugué per lo camí per aon habíe vist que la jove habíe escapat.
Pero no s´hi vee per aquella espesura, ni trobáe camí ni senda, ni atináe potades de caball. Cuan li va paréixe que se trobáe fora de les mans de aquells que lo habíen apresat y tamé de los atres que habíen atacat als seus assaltadós, com no trobabe a la seua jove, mes triste que cap home, va escomensá a plorá y a cridála per aquí y per allá; pero dingú li contestáe, y ell no se atrevíe a torná cap atrás, y va aná caminán cap abán sense sabé aón pararíe. Per un atra part, teníe temó de les fieres que solen habitá als bosques y de lo que li podíen fé a la seua jove, y se la imagináe estrangulada o escañada per un onso, o degollada per un llop.
Va aná, pos, este desventurat Pietro tot lo día per aquell bosque cridán y donán veus, a vegades anán cap atrás cuan creíe que avansáe; y ya entre lo quirdá y lo plorá y per la temó y per lo llarg dijú, estabe tan rendit, baldat, que no podíe mes. Y veén arribá la nit, no sabén qué fé, va trobá una grandíssima carrasca, va baixá del caball, lo va gigá an ella, y después, per a no sé devorat per les fieres per la nit, va pujá an ella, y poc después va eixí la lluna y se véen tots los estels. Com no se atrevíe a dormí per a no caure, encara que haguere tingut la ocasió, lo doló y los pensaméns que teníe de la jove no li hagueren dixat; per lo que, suspirán y plorán y maleín la seua desventura, velabe. La jove, fuchín com díem abáns, no sabén aón aná mes que aon lo seu caball volíe, se va adentrá tan al bosque que no podíe vore lo puesto per aon habíe entrat; per lo que va fé com Pietro, tot lo día (ara esperán y ara caminán), y plorán y bramán, y dolénse de la seua desgrássia, va aná voltán per aquella selva. Al final, veén que Pietro no veníe, sén ya fosc, va seguí una sendeta, y después de mes de dos milles, desde lluñ se va vore dabán de una caseta. Allí va trobá un bon home agüelet en la seua dona agüeleta, que, cuan la van vore sola, van di:
- Filla, ¿qué fas tú sola an estes hores per este puesto? La jove, plorán, va contestá que habíe perdut la seua compañía al bosque y va preguntá a quina distánsia estabe Anagni.
Lo bon home va contestá:
- Filla meua, este no es camí per a aná cap a Anagni, ñan mes de dotse milles desde aquí.
Va di entonses la jove: - ¿Y aón ñan habitassións aon puguera albergám?
Lo bon home li va contestá:
- Habitassións no ñan a cap puesto aon pugueres arribá abáns de la matinada.
Va di entonses la jove:
- ¿Los aniríe be, ya que a datre puesto no puc aná, tíndrem aquí per l´amor de Deu esta nit?
Lo bon home va contestá:
- Joveneta, que te quedos en natros esta nit mos va be, pero sin embargo volém recordát que per estes comarques de día y de nit van moltes males brigades de amics y enemics que moltes vegades mos fan maleses y gran disgust; y si per desgrássia están tú aquí ne vinguere alguna, y veénte hermosa y jove com eres te molestaren y deshonraren, natros no podríem ajudát, volém díteu per a que después, si aixó passare, no pugues queixát de natros.
La jove, veén que la hora estáe abansada, encara que les paraules la assustaren, va di:
- Si Deu vol, mos guardará a vostés y a mí, y si algo roín me passare, preferixco sé desgarrada per los hómens que despedassada al bosque per les fieres. Y dit aixó, baixán del seu caball, va entrá a la casa dels agüelets, y allí en ells va sopá de lo poquet que teníen, y después se va gitá damún de una márfega; y en tota la nit no va pará de suspirá ni de plorá la seua desventura y la de Pietro, de qui no sabíe qué se podíe esperá.
Cuan va sé casi de día, va sentí un gran soroll de passes de gen; se va alsá y sen va aná a un gran pati que ñabíe detrás de la caseta, y veén allí molta palla, se va amagá entre los feixos, per si aquella gen veníe cap allí, no la trobare tan pronte. Y apenes acababe de amagás del tot cuan aquells, que eren una gran brigada de maleáns, van arribá a la porta de la caseta; y fen obrí y entrán a dins, com habíen trobat lo caball de la jove encara en la cadira ficada, van preguntá quí ñabíe allí.
Lo bon home, no veén a la jove, va contestá:
- No ña dingú mes que natros, pero este caball, que se li ha escapat an algú, va arribá ahí per la tarde y lo vam embutí a casa per a que los llops no sel minjaren.
- Pos - va di lo comandán de la compañía - bo sirá per a natros, ya que no té amo.

Se van escampá tots los rufiáns per la caseta, uns cap al pati, y van dixá an terra les llanses y los escuts de fusta. Va passá que un de ells, no sabén qué fé, va aviá la llansa cap al mun de palla, y va está a pun de matá a la jove amagada. La llansa la va tocá a la vora de la mamella esquerra, lo ferro li va esgarrá lo vestit y va está a pun de bramá de temó, pero enrecordánsen de aón estabe, se va quedá callada y coteta. La brigada habíe anat agarrán los cabridets y la carn, van minjá y beure, sen van aná a lo seu y se van emportá lo caball de la jove. Y cuan estáen ya bastán lluñ, lo bon home li va preguntá a la dona:
- ¿Qué ha sigut de la jove que ahí de nit va arribá aquí, que no la hay vist desde que mos ham eixecat?
La bona dona va contestá que no u sabíe, y van está buscánla. La jove, sentín que aquells sen habíen anat, va eixí de la palla, y lo bon home, mol contén, veén que no habíe caigut a les mans de aquells bandidos, cuan se fée de día, li va di:
- Ara que ve lo día, si vols te acompañarém hasta un castell que está a cinch milles de aquí, y estarás a un llochsegú; pero tindrás que víndre a peu, perque aquella gen roína
s´ha emportat lo teu caball.
La jove, sense preocupás per naixó, li va rogá que la portaren al castell; allí van arribá cap a la mitat de tercia. Ere lo castell de un dels Orsini que se díe Liello de Campodiflore, y estabe allí la seua dona, que ere una siñora boníssima y santa; y veén a la jove, rápidamen la va reconéixe y la va ressibí en festes, y va vóldre sabé cóm habíe arribat allí. La jove lay va contá tot.
La siñora, que coneixíe tamé a Pietro, com amic del seu home que ere, se va apená del cas, y sentín aón habíe sigut aturat, va pensá que lo hauríen matat allí. Li va di entonses a la jove.
- Ya que no saps res de Pietro, te quedarás aquí en mí hasta que puga enviát a Roma en seguridat.
Pietro, están damún de la carrasca, lo mes triste que pot estás, va vore víndre uns vin llops, y estos en cuan van vore lo caball lo van voltá. Sentínlos lo caball, eixecán lo cap, va trencá les riendes y va volé escapás, pero com estáe rodejat no podíe, y un bon rato en les dens y en les potes se va defensá. Al final va sé abatut, destripat y destrossat, y minján tots, no van dixá mes que los ossos, y sen van aná. Pietro, a qui li pareixíe tíndre en lo caball una compañía y un apoyo de les seues penes, mol se va acoquiná y se va imaginá que may mes podríe eixí de aquell bosque; y sén ya casi de día, carpidet, morínse de fret a la carrasca, com tot lo rato mirabe pels voltáns, va vore prop lo que pareixíe una gran foguera; per lo que, al fés de día cla, baixán no sense temó de la carrasca, se va adressá cap a allí, y al voltán del foc va trobá uns pastós que minjáen y se divertíen, per los que per compassió va sé arreplegat. Y después de habé minjat be y habés escofat, los va contá la seua desventura y cóm habíe arribat sol allí. Los va preguntá si an aquell puesto ñabíe alguna vila o castell aon puguere aná. Los pastós li van di que a unes tres milles de allí podríe trobá lo castell de Liello de Campodiflore, aon al presén estabe la seua dona. Pietro se va ficá mol contén, y los va demaná que algún de ells lo acompañare hasta lo castell, y dos de ells u van fé de bon grado. Arribat an ell Pietro, va trobá allí a un conegut seu, y com tratáe de buscá a la jove pel bosque, lo va maná cridá la siñora. Ell va aná enseguida cap an ella, y al vórela en Agnolella, se va ficá tan contén que may datre u ha estat tan com ell.
Volíe aná a abrassála, pero la vergoña per está allí la siñora no lo dixabe. Si ell se va alegrá mol, la alegría de la jove al vórel no va sé menos. La noble siñora, ressibínlo y escoltán lo que li habíe passat, lo va renegá mol per lo que volíe fé en contra del gust dels seus paréns; pero veén que estabe determinat an alló y que li agradabe a la jove, se va di:
- ¿De qué me preocupo yo? Éstos se volen, éstos se coneixen; cada un de ells es amic del meu home, y lo seu dessich es honrat, y crec que tamé u vol Deu, ya que un s´ha escapat de la forca y l´atre de la llansa, y los dos de les fieres salvaches; que se faigue aixina com volen.
Y giránse cap an ells los va di:
- Si aixó teníu al ánim, sé dona y home, que se faigue, y que les bodes aquí se preparon a expenses de Liello: la pas, después, entre vatros y los vostres paréns be sabré féla yo. Contentíssim Pietro, y mes Agnolella, se van casá allí, y tan be com se pot fé a la montaña, la noble Siñora va prepará les seues honrades bodes, y allí van tastá los primés fruits del seu amor. Al cap de uns díes, montán a caball, y ben acompañats, van torná cap a Roma, aon van trobá mol enfadats als paréns de Pietro per lo que habíe fet, pero se va fé la pas, y van viure mol descansats hasta que van sé agüelets.

jornada-quinta-novela-cuarta