Mostrando las entradas para la consulta diu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta diu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre tersé.

Llibre tersé.

La milana.

Y en éstes, se presente al cortijo lo Azarías, y la Régula li va doná los bons díes y li va estendre un sac de palla jun a la cuina com acostumáe, pero lo Azarías ni la mirabe, se unflabe y fée com si mastegare algo sense tindre res a la boca y san germana, ¿te passe algo, Azarías, no estarás dolén? y lo Azarías, la buida mirada al foc, gruñíe y ajuntabe les genives desdentegades, y la Régula, ae, no te se haurá mort l´atra milana que tú dius, ¿verdat, Azarías? y después de mol insistí, lo Azarías, lo siñoret me ha despedit, y la Régula, ¿lo siñoret? y lo Azarías, diu que ya soc vell, y la Régula, ae aixó no pot dítu lo siñoret, si te has fet vell, al seu costat ha sigut, y lo Azarías, yo ting un añ mes que lo siñoret, y mastegáe lo no res, assentat al taburet, en los colses a les garres, lo cap entre les mans, la mirada perduda, fixa al fogaril, pero, de repé, se va sentí lo alarit de la chiqueta Menuda y los ulls del Azarías se van iluminá, y los seus labios se van estirá en una sonrissa babeján, y li va di a san germana, arrímam a la chiqueta Menuda veus, y la Régula, ae, estará bruta y lo Azarías, alcánsam a la chiqueta Menuda, y, dabán la seua insisténsia, la Régula se va incorporá y va torná en la Charito y lo seu cos no abultabe mes que lo de una llebre y les seues cametes se doblegáen com les de una nina de drap, com si estigueren desossades, pero lo Azarías la va agarrá en los dits tremolosos, la va acomodá a la seua faldeta, li va aguantá delicadamen lo seu cabet desarticulat contra lo seu bras fort, per deball del sobaco, y va escomensá a rascála suaumen entre les selles mentres musitabe, milana bonica, milana bonica... y aixina que va torná Paco, lo Baixet, de la volta de la tarde, la Régula va eixí a trobál, ae, tenim visita, Paco, ¿a que no saps quí ha vingut? y Paco, lo Baixet, va ensumá un momén y va di, ton germá ha vingut, y ella has ensertat, pero esta vegada no per una nit, ni per dos, sino pera quedás, ell diu que lo siñoret lo ha despedit, veus a sabé, haurem de informámos, y al matí siguién, conforme se va alsá Deu, Paco, lo Baixet, va ensillá la yegua y, al galop, va franquejá la valleta, lo collet ple de carrascots y lo jaral y se va presentá, escoltat per los aullits dels mastíns, al cortijo del siñoret del Azarías, pero lo siñoret descansabe y Paco, lo Baixet, se va apeá y se va quedá un rato de charrada en la Lupe, la de Dacio, lo Gorriné, un pledepolls, aixó es lo que es, tot lo cuchitril ple de merda y, per si fore poc, se pixe a les mans, sirá desahogat, y Paco, lo Baixet, assentíe, pero, aixó no es nou, Lupe y la Lupe, nou no es, pero, a la llarga, canse, en la seua inacabable letanía de lamentassións, y aixina hasta que va apareixe lo siñoret y Paco, lo Baixet, entonses, se va ficá de peu, com ere de ley, bones, bones mos les dono Deu, siñoret, se va traure la gorra y va escomensá a donáli voltes y voltes entre les mans, com si li estorbare, y, al remat, siñoret, lo Azarías diu que vosté l´ha despedit, ya veu quínes coses, después de tans añs, que lo siñoret, a vore si mos entenem, ¿quí eres tú?, ¿quí te ha donat vela an este enterro? y Paco, lo Baixet, acobardat, perdono, lo germá polític del Azarías, lo del Piló, aon la Siñora Marquesa, un treballadó de Crespo, lo Guarda Majó, pera que me entengue, y lo siñoret del Azarías ¡ah, ya! y movíe lentamen lo cap, afirmán, los ulls tancats, com si cavilare, y al final, va admití, pos lo Azarías no diu cap mentira, que es sert que l´hay despedit, tú me dirás, un payo que se pixe a les mans, yo no puc minjám una surita que ell haigue desplomat, ¿ten dones cuenta?, ¡en les mans pixades!, aixó es una gorrinada y dísme tú, si no me pele les surites y atres muixóns ¿quín servissi me fa al cortijo un carcamal com ell que no té res aquí?, y se siñalabe lo fron, se apretabe en forsa un dit a la pulsera, lo pols, y Paco, lo Baixet, los ulls a les puntes de les seues botes, continuabe voltán la gorra entre les mans, aixina, y al remat, va ajuntá valor y raó, ben mirat, no li falte, siñoret, pero fáigues cuenta, lo meu - mon - cuñat va traure la primera den aquí, que pera San Eutiquio sixanta un añs, que se diu pronte, de chiquet, com qui diu... pero lo siñoret va moure una ma y lo va interrompre, tot lo que vullgues, tú, menos eixecám la veu, sol faltaríe, que si al teu cuñat l´ham aguantat sixanta un añs lo que mereixco es un premio, ¿sens?, que bons están los tems pera arreplegá de caridat a un anormal que se u fa tot per los racóns, y per si fore poc, se pixe les mans abáns de pelám les turcassos, una repugnansia, aixó es lo que es, y Paco, lo Baixet, sense dixá de donáli voltes a la gorra, assentíe, cada vegada mes tenuemen, si men fach cárrec, siñoret, pero ya veu, allí, a casa, dos pesses, en cuatre sagals...y lo siñoret, tot lo que vullgues, tú, pero lo meu no es un assilo y pera estes situasións está la familia, ¿o no? y Paco, lo Baixet si vosté u diu, y, passet a passet, reculabe cap a la yegua, pero cuan va ficá lo peu al estribo y va montá, al siñoret del Azarías se li van amontoná a la boca noves raóns, que ademés de lo que te porto dit, tú, lo Azarías blasfeme y los trau los taps a les rodes dels coches dels meus amics, dónaten cuenta, aixina fore lo mismíssim ministre, compendrás que yo no puc invitá a dingú pera que eixe anormal... y anáe alsán gradualmen la veu mentres Paco, lo Baixet, se alluñabe al trote de la yegua, ...li dixo los neumátics forros... ¡compendrás...! pero, ben mirat, lo Azarías ere un engorro, un atra criatura, igual que la chiqueta Menuda, ya u díe la Régula, inosséns, dos sans inosséns, aixó es lo que són, pero ni la Charito se estáe coteta, y lo Azarías ni a sol ni a sombra y, a la nit, ni pegá ull, en los seus passeos y carraspeján, y voltáe com un gos, y aixina hasta la matinada que se assomabe a la corralada, mastegán saliveta, los pantalóns caiguts, y los gorrinés y los guardes y los gañáns, sempre la mateixa copla, Azarías, ¿vas a peixcá? y ell sonreíe a lo no res, mentres rascabe los barróns del galliné, y ronronejabe ajuntán les genives, y, al acabá, agarráe dos cartóns de vime o esportes una a cada ma y díe, men vach a fé fem pera les flos, y, franquejabe la tanca, y se perdíe per la lloma, entre les jares y les carrasques, buscán a Antonio Abad, lo pastó, que per la hora que ere no podíe está mol llun, y, tal com sel topetáe, se ficáe a caminá parsimoniosamen detrás del bestiá, acachánse y arreplegán cagallóns ressién eixits hasta que omplíe los cartróns y, una vegada plens, tornáe al cortijo rossegán paraules que no se escoltáen, la blanca saliveta empastada a les comissures y tal com entrabe a la corralada, ya estabe la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, la del Crespo, o qui fore, ya ha vingut lo Azarías en lo abono dels geranios, y lo Azarías, sonreíe, y anabe bordeján les eretes de les flos escampán equitativamen los cagallóns entre ells, y la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, o lo mateix Crespo, embutix mes merda al cortijo que la que trau, y la Régula, en passiénsia, ae, no moleste a dingú y per lo menos está entretengut, pero lo Facundo, o la Remedios, o la Pepa, o lo mateix Crespo, ficaen mala cara, tú vorás cuan vingue la Siñora, pero lo Azarías ere templat y aplicat y, matí tras matí, tornáe dels carrascals en dos cartóns carregats de conguitos, de tal forma que, al cap de unes semanes, les flos de les eres apenes eixíen per damún de los muntets de cagallóns redóns, negres com volcáns menuts, y la Régula va tindre que imposás, ae, mes fem, no, Azarías, ara passéjam un rato a la chiqueta Menuda, li va di, y, a la nit, li va demaná a Paco, lo Baixet, que buscare algo que fé pera lo Azarías, pos los jardíns teníen massa abono y si sel dixáe gossejá, en seguida li entrabe la manta y li donabe per gitás entre los alborsés y dingú podíe traure res de ell, pero, per aquells díes, lo Rogelio, lo mosset, ya se apañabe sol, y anáe de aquí cap allá en lo tractó, un tractor roch, ressién importat, y sabíe armál y desarmál y cada vegada que veíe a la Régula preocupada per lo Azarías, li díe, yo me emporto al tío, mare, perque lo Rogelio ere efusiu y charradó, tot lo contrari que lo Quirce, cada día mes furo y callat, que la Régula, ¿qué li deu passá al Quirce desde fa un tems? se preguntabe, pero lo Quirce no donabe explicassións y, cada vegada que teníe dos hores libres, desapareixíe del cortijo y tornáe a la nit, una mica engatat y serio, que may sonreíe, may, menos cuan son germá Rogelio li preguntáe al Azarías, tío ¿per qué no mos conte vosté les panolles? y lo Azarías, dóssilmen, convensut per la fiebre de sé útil, se arrimabe al enorme mun de panolles, prop del silo y una, dos, tres, cuatre, sing... contabe, y, sempre, al arribá a onse, díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y, entonses, sí, entonses lo Quirce sonreíe, en una sonrissa una mica forsada, pero pera una vegada que sonreíe, sa mare, la Régula, se ficáe pita y lo renegáe, les cames ubertes, los brassos de engerra, assuriacánlo en los ulls, ae, aixó sí que es majo, enríuressen de un agüelo inossén es ofendre a Deu, y, enfadada, sen anabe a buscá a la chiqueta Menuda, la preníe als seus brassos y lay dixáe al Azarías, tin, adormixla, ella es la única que te comprén, y lo Azarías preníe amorosamen a la chiqueta Menuda y, assentat al pedrís de la porta, la gronsáe y li díe a cada pas, en veu brumosa, ablanida per la falta de dens, milana bonica, milana bonica, hasta que los dos, casi a un mateix tems, se quedaben adormits a la solissombra de la parra de moscatell, sonrién com dos ángels, pero un matí, la Régula, mentres pentináe a la chiqueta Menuda, va trobá un poll entre les púes de la pinta y se va mosquejá y va aná aon lo Azarías, Azarías, ¿cuán tems fa que no te rentes? y lo Azarías, aixó los señoritos, y ella, la Régula, ae, los señoritos, l´aigua no coste perres, tros de marrano, y lo Azarías, sense di ni chut, va amostrá les seues mans de un costat y del atre, en la roña acumulada a les arrugues, y, finalmen va di humilmen, a modo de explicassió, me les pixo cada matí pera que no me se faiguen cribasses, y la Régula, fora de sí, ae, sirás asquerós, ¿no veus que estás crián miseria y lay apegues a la criatura? pero lo Azarías la mirabe confós o confundit, en les seues grogues nines dels ulls imploráns, lo cap cacho, gruñín cadensiosamen, com un cachorret, mastegán saliveta en les genives pelades, y la seua inossénsia y sumisió van desarmá a san germana, haragán, mes que dropo, tindré que ocupám de tú com si fores un atra criatura, y, a la tarde siguién, va pujá al remolque, jun al Rogelio y sen van aná cap a Cordovilla, aon lo Hachemita, y va comprá tres camisetes y, tornán a casa, se va encará en lo Azarías, ten fiques una cada semana, ¿me has entés? y lo Azarías assentíe y fée momos, pero passat un mes, la Régula va torná a buscál, daball del oró, ae, ¿se pot sabé aón has ficat les camisetes que te vach comprá?, va pera cuatre semanes y encara no ten hay rentat cap, y lo Azarías va baixá los ulls grocs y sangosos, hasta que san germana va pedre la passiénsia y lo va sacsá y tal com lo sacsáe per les solapes eixecades, va vore les camisetes, una damún del atra, sobreficades, les tres, y cochino, mes que marrano, que eres encara pijó que los gorrinos, tráute aixó, ¿sens?, llévat aixó, y lo Azarías, sumisamen, se va traure la parchejada jaqueta de pana parda y, después, les camisetes, una detrás del atra, les tres, y va dixá al descubert un pit de Hércules, cubert de una pelusa canosa, y la Régula, ae, cuan ten tragues una te fiques l´atra, la llimpia, trau y fica, eixa es tota la siénsia, y lo Rogelio a riure, que se tapáe la boca en la seua ma gran y morena pera sofocá la rissa y no enfadá a sa mare y Paco, lo Baixet, assentat al pedrís, contemplabe la essena apoquit y baixabe lo cap, abatut, es encara pijó que la chiqueta Menuda, rossegáe, y aixina va aná corrén lo tems y, cuan va arribá la primavera, al Azarías li van vindre alusinassións, y a totes hores se li representabe son germá, lo Ireneo, de nit en blang y negre, com enmarcat a un escapulari, y de día, si se gitáe entre la torvisca, policromat, gran y totpoderós, damún del fondo blau del sel, com va vore un día a Deu-pare a un grabat y, en estos casos, lo Azarías, se eixecáe y sen anáe aon la Régula, avui ha tornat lo Ireneo, Régula, díe, y ella ae, un atra vegada, díxa al pobre Ireneo en pas y lo Azarías al sel está y ella, a vore ¿quín mal li va fé a dingú? pero les coses del Azarías en seguida trassendíen al cortijo y los gorrinés, y los pastós y los gañáns féen vore que sel trobáen y li preguntaben, ¿qué va sé del Ireneo, Azarías? y lo Azarías alsáe los muscles, se va morí, Franco lo va enviá al sel, y ells, com si fore la primera vegada que lay preguntaben y ¿cuán va sé aixó, Azarías, cuán va sé aixó? y lo Azarías movíe repetidamen los labios antes de contestá, fa mol tems, cuan los moros, y ells se pegáen en los colses y reprimíen la rissa y tornáen a di, ¿y estás segú de que Franco lo va enviá al sel, no lo enviaríe al infern? y lo Azarías negabe fort en lo cap, sonreíe, babejabe y señalabe cap amún, al blau, yo lo vech ahí dal cada vegada que me tombo entre la torvisca, aclaríe, pero lo mes grave pera Paco, lo Baixet, eren los desahogos del Azarías, ya que a consevol hora del día o de la nit, son cuñat abandonabe la casa, buscabe un racó, ben prop de la tapia, o a les eretes, o del sopadó o prop del oró, se baixabe los calsonsillos, se ajupíe y u fée, aixina que Paco, lo Baixet, cada matí, antes de la volta, ixíe al pati com un enterradó, lo cávec al muscle y tratabe de borrá les seues patades y llugo, tornaé a la Régula y se queixáe, este home té que tindre les canilles fluixes, de un atre modo no se explique, y cada dilluns y cada dimats, apareixíe al cortijo una nova pasterada y Paco, lo Baixet, venga, fóli, en la cavegueta, cávec o chapo, a tapáu, pero pesse als seus esforsos, cada vegada que ixíe de casa y obríe los forats del nas - per aon segóns díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell - li veníe la peste o corrompina y se desesperabe, ¡ya torne a putí, Régula, ton germá no té arreglo!, y la Régula, desolada, ae, y ¿qué vols que yo li faiga? no es mala creu la que nos ha caigut damún, pero, per aquells díes, lo Azarías va escomensá a trobá en falta les carreres del caro y cada vegada que vée a son cuñat quieto, parat, se arimáe an ell, zalamero, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, li díe, y Paco, lo Baixet, mut, com si no fore pan ell, y lo Azarías, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, y Paco, lo Baixet, mut, com si no lay diguere an ell, hasta que una tarde, sense sabé cóm ni per qué, li va vindre la idea, que se va obrí pas al seu menut serebre com una llum, y entonses, sen va aná cap a son cuñat, y si te arrimo a la serra a corre lo caro, ¿u farás al monte?,¿no tornarás a fé de ventre a la corralada? y lo Azarías, si tú u dius, y, a partí de aquella fecha, Paco, lo Baixet, cada tardet, aupabe al Azarías a la grupa de la yegua y lo portáe en ell y, ya nit tancada, se apeaben a la falda de la serra, y, mentres Paco, lo Baixet, se acomodabe al roquissal, aguardán, prop del alcornoque mocho, lo Azarías se perdíe pel brosquill, entre les jares y la montera, belcat, acechán com una alimaña, obrínse pas entre la greñura y, al cap de una llarga paussa, Paco, lo Baixet, sentíe lo seu reclam, ¡eh, eh!, y acte seguit, lo silénsio, y al remat, la veu levemen nassal del Azarías, ¡eh, eh! y después de fé lo reclam tres o cuatre vegades en vano, lo caro contestáe, ¡jujujujú, jujujujú! y, entonses, lo Azarías arrencabe a corre, com un macareno, y lo caro aullabe detrás y de cuan en cuan, soltabe la seua lúgubre carcañada y Paco, lo Baixet, desde lo Canchal del Alcornoque, sentíe los cruixits de la malea al trencás y, poc después, lo aullit del caro, y, después, la seua carcañada que geláe la sang y mes después, res y, passat un cuart de hora, apareixíe lo Azarías, en la cara y les mans cubertes de ñafres, en la seua sonrissa babeján, felís, bona carrera li hay donat, Paco, y Paco, lo Baixet, a lo seu, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, encara no, Paco, no hay tingut tems, y Paco, lo Baixet, pos, venga, dónat pressa, y lo Azarías, sense dixá de sonriure, chupánse los esgarraps de les mans, se alluñáe uns metros, se ajupíe contra alguna matissa y descarregabe, y aixina día tras día, hasta que una tarde, al acabá mach, se va presentá lo Rogelio en una gralleta ressién naixcuda entre les mans, ¡tío, miro lo que li porto! y tots van eixí de la casa y al Azarías, al vore lo muixonet tendret, se li van bañá los ulls, lo va pendre en cuidadet a les seues manotes y va musitá, milana bonica, milana bonica, y, sense pará de adulála, va entrá a la casa, la va dixá a una sistella y va eixí a buscá materials pera féli un niuet y, a la nit, li va demaná al Quirce un sac de pienso y, a una llanda rovellada, lo va mesclá en aigua y li va arrimá una pella al pic del animalet y va di, afelpán la veu, quiá, quiá, quiá y la gralleta se movíe a la palla, ¡quiá, quiá, quiá!, y ell, lo Azarías, cada vegada que la gralleta obríe lo pic, li embutíe a la boca inmensa, en lo seu brut dit del mich, un grumo de prenso compost y lo muixonet su tragabe, y, después, un atra pella y un atra, hasta que la muixoneta se fartáe, se quedabe quieta, farta, pero a la mija hora, una vegada passat lo empach sircunstansial, tornáe a reclamá y lo Azarías repetíe la operassió mentres murmurabe tendramen, milana bonica, milana bonica, en un murmullo que casi no se enteníe, pero la Régula lo vee fé y li díe confidensialmen al Rogelio, ae, mes val aixina, bona idea has tingut, y lo Azarías no se olvidabe del muixó ni de día ni de nit y en cuan li van apuntá los primés cañóns, va corre felís per la corralada, de porta en porta, una sonrissa bobalicona ballánli entre los labios, les grogues nines dilatades, la milana ya está emplomán, repetíe, y tots li donáen los parabéns o li preguntaben per lo Ireneo, menos son nebot, lo Quirce, que lo va enfocá en la seua mirada y li va di, y ¿pera qué vol a casa esta peste, tío? y lo Azarías va girá cap an ell los seus ulls atónits, assombrats, no es cap peste, es la milana, pero lo Quirce va moure obstinadamen lo cap y, después, va escupiñá, ¡qué collóns!, es un muixó negre y res bo pot portá a casa un muixó negre, y lo Azarías lo va mirá un momén desorientat y, finalmen, va posá los seus tendres ulls damún del caixó y se va olvidá del Quirce, demá li buscaré una papaterra, va di, y, al matí siguién, va escomensá a cavá afanosamen al massís sentral hasta que va trobá una papatiarra, la va agarrá en dos dits y lay va doná a la gralla y la gralleta se la va empassá en tan gust que lo Azarías babejáe de satisfacsió, ¿la has vist, Charito? ya es una mosseta, demá li buscaré un atra papaterra y cuquets, li va di a la chiqueta Menuda, y, pas a pas, la gralleta anáe creixén y emplomán dins del niu, en lo que, ara, cada vegada que Paco, lo Baixet, traíe al Azarías a corre lo caro, éste se moríe de impassiénsia, a escape, Paco, la milana me está aguardán, y Paco, lo Baixet, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, la milana me está aguardán, Paco, y Paco, lo Baixet, inconmovible, si no fas de ventre, te ting aquí hasta que se faigue de día y la milana se mórigue de fam, y lo Azarías se afluixáe los calsonsillos, no tens que fé aixó, díe, al tems que se ajupie a la soca de un carrascot y soltáe la cárrega, pero antes de acabá, ya se alsáe, venga, Paco, rápit, se pujáe de pressa los pantalóns, la milana me está aguardán, y estiráe los labios en una humida, extraviada, sonrissa y mastegáe saliveta en mol gust y este epissodio se repetíe cada día hasta que un matí, tres semanes mes tard, tal com passejabe a la gralleta per la corralada damún del seu bras, ésta va escomensá un tímit aleteo y va escomensá a volá, en un vol curt, blanet y primerís, hasta alcansá la copa del oró, aon se va posá, y, al vórela allí, per primera vegada lluñ del seu alcáns, lo Azarías ploriquejáe, la milana me se ha escapat, Régula, y se va assomá la Régula, ae, díxala que volo, Deu li va doná ales pera volá, ¿no u compréns? pero lo Azarías, yo no vull que me se escapo la milana, Régula, y mirabe ansiosa, angustiadamen, cap a la copa del oró y la gralleta giráe los seus ulls cap a totes bandes, descubrín noves perspectives, y, después, girabe lo cap y se picotejabe lo llom, despollánse y lo Azarías, ficán a les seues paraules tota la unsió, tot lo amor de que ere capás, díe, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó com si res, y tan pronte la Régula va arrimá al abre la escala de ma en intensió de agarrála y va pujá los dos primés escalóns, la gralleta va ficá tobes les ales, les va moure un rato al buit, y, finalmen, se va soltá de la rama, y, en un vol torpe y sense dessisió, va coroná la teulada de la capelleta y va pujá a la veleta de la torre, allá dal, y lo Azarías la mirabe en los llagrimots penjats dels ulls, com renegánla per la seua actitut, no estabe a gust en mí, díe, y, en éstes, se va presentá lo Críspulo y, después, lo Rogelio, y la Pepa, y lo Facundo, y lo Crespo, y tota la tropa, los ulls cap amún, a la veleta de la torre y la gralleta, dudán, fee balansades, y lo Rogelio sen enríe, cría corvs, tío, y lo Facundo, a vore, li agrren gust a la libertat, y porfiabe la Régula, ae, Deu los va doná ales als muixóns pera volá, y al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes y ell tratabe de tráuressels a manotades y tornabe a la seua cantinela, milana bonica, milana bonica, y, tal com parlabe, se anabe apartán del grupet, arrimánse a la sombra calén del oró, los ulls a la veleta, hasta que se va quedá sol, al mich de la ampla corralada, daball del sol despiadat de juliol, la seua propia sombra com una pilota negra, als peus, fén momos y brassillades, hasta que va alsá lo cap, va afelpá la veu y va cridá, ¡quiá! y, a dal, a la veleta, la gralleta va assentuá les seues balansejades, va ataullá la corralada, se va moure ñirviosa, y se va torná a quedá parada y lo Azarías, que la observabe, va repetí entonses, ¡quiá! y la gralleta va estirá lo coll miránlo, lo va torná a plegá, torne a estirál y, en eixe momén, lo Azarías, va repetí, ¡quiá! y, de repén, va passá lo imprevist, y com si entre lo Azarías y la gralleta se haguere establit un fluit, lo muixó desde la flecha de la veleta va escomensá a grasná, ¡quiá, quiá, quiá! y a la sombra del oró se va fé un silénsio expectán y de improvís, lo muixó se va llansá cap a abán, va baixá en picat, y dabán de la mirada atónita del grupet, va fé tres amples sírculs damún de la corralada, prop de les tapies y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías y va escomensá a picotejál insistenmen lo clatell blang com si li traguere los polls y Azarías sonreíe, sense moures, girán una mica lo cap cap an ella y musitán com una plegaria, milana bonica, milana bonica.

domingo, 7 de octubre de 2018

Traéume de estes dudes

- ¿Per qué los refrescos tenen suc artifissial de llimó y los detergens suc natural de llimó?

Pedro Bel Caldú conteste:


Lo suc de llimó es agre pero l’aroma del llimó no está al suc si no a la pell. L’ácit del suc millore les qualidats llimpiadores del detergent pero l’aroma no. Se pot fabricar artificialment acid citric que ix mes barat que el suc de llimó natural. Tamé se fabrique, pels aromistes, aroma artificial de llimó, pero es mes complicat i car que fabricar acid cítric. No me puc estendre en més explicacións, pero estic segur que de la informació que dono se poden traure conclusións.



- ¿Per qué los Picapedra festejaben (selebraben) Nadal, si vivíen a una época antes de Cristo?


¿Per qué los Picapedra festejaben Nadal, si vivíen a una época antes de Cristo?

- ¿Si les dones diuen que los homes són tots iguals, per qué se preocupen tan en triá?

- ¿Cóm se escriu lo cero en números romanos?


No se escriu. 

- Cuan van inventá lo rellonge, ¿cóm sabíen quína hora ere, per a pugué ficál en hora?




- ¿Per qué ña gen que desperte als atres pera preguntá si estaben dormín?





- ¿Cóm puc sabé cuántes vides li queden al meu gat?

https://mx.answers.yahoo.com/question/index?qid=20090627123321AAsaFkY

- ¿Per qué les coses sempre están al radé puesto aon un les busque? (Murphy)

- ¿Qué conten les ovelles per a pugué dormí com a liróns?


- ¿Qué conten les ovelles per a pugué dormí com a liróns?

- ¿Per qué los sementeris tenen les tápies tan altes, si los que están a dins no poden eixí y los que están afora no volen entrá?


- ¿Per qué los sementeris tenen les tápies tan altes, si los que están a dins no poden eixí y los que están afora no volen entrá?

- ¿Per qué “separat” se escriu tot jun y “tot jun” se escriu separat?

- ¿Per qué lo “día del traball”, ningú treballe?

- Si la llana se encongix cuan se bañe... ¿Per qué les ovelles no se fan mes menudes (se encongixen) cuan plou?


- Si la llana se encongíx cuan se bañe... ¿Per qué les ovelles no se fan mes minudes cuan plou?
- Un parto al carré ... ¿es alumbrat públic?

- Si cuan minjo ous me fan mal al feche, cuan minja feche... ¿me fará mal als ous? / A Aiguaiva se mingen lo feche crugo

- ¿Per qué no ña minjá pera gats en gust a rata, ratolí o furigaña?


¿Per qué no ña minjá per a gats en gust a rata, ratolí o furigaña?




- Lo món es redó y li diém planeta. Si fore pla... ¿li diríem redoneta?

- Si un abogat se torne lloco... ¿pert lo juissi?

- ¿Los infans disfruten la infansia tan com los adults lo adulteri?

- Si un fruit sec se bañe, ¿seguix sén un fruit sec?


Si un fruit sec se bañe, ¿seguix sén un fruit sec?

- ¿Per qué als peixos no los entre aigua als ulls?

https://es.quora.com/A-los-peces-les-entra-agua-en-los-ojos-1

- ¿Per qué se li diu meche al dotó y cura al mossen cuan es lo meche lo que cure?

- ¿Per qué se li diu llit al catre y cómoda a la cómoda cuan lo llit es mes cómodo?

- Si tots los drets són resservats, ¿qué passe entonses en los zurdos, son menos timits?

- ¿Per qué les llunes de atres planetes tenen nom y la nostra se diu lluna?


¿Per qué les llunes de atres planetes tenen nom y la nostra se diu lluna?
- Si lo món es un mocadó, natros ¿qué som?

Si lo món es un mocadó, natros ¿qué som?

martes, 11 de abril de 2017

aigua

AIGUA


DCVB:




(amb ses variants dialectals aiga, aigo, àuia). f.: cast. agua.
I. Líquid format de dos volums d'hidrogen i un volum d'oxigen. Li pot tolre son vi e darli ayga, doc. a. 1204 (Miret Templers 546). En pa et en aygua, id. (ib. 544). En axí com la superficients del cors continent l'aygua dona color per tota l'aygua en la superficients damunt e dejús e en lo mig de l'ayga, Llull Cont. 320, 22 Les neus e les aygues qui son en los puigs, Llull Felix, pt. iv, c. 10. No havem de possessions tant que'n puscam pagar l'ayga que despenem, Decam., jorn. 8a, nov. 9a. Com mes aygua hi lançen més s'ençenen, Tirant, c. 10. Evitar de dir... ayguo per dir aygua, Fenollar Regles 105. Serà l'ayga claríssima, Verdaguer Idilis. L'aigua es designa amb diverses denominacions adjectives, segons les circumstàncies: a) Segons la seva procedència, l'aigua s'anomena aigua de pluja o del cel si és caiguda dels núvols, i aigua de vena si és treta de corrents subterranis; aigua de corriola és la de pou o cisterna (Escrig-Ll. Dicc.); aigua de sang, la que s'ha de poar a braços (Aguiló Dicc.).—b) Per la seva composició, es diu aigua clara la que no té mescla de substàncies estranyes, aigua salada la que prové de la mar i conté una alta proporció de sal, i aigua dolça (ant. aigua dolç) la que no té sal en quantitat apreciable a la sabor. Han franquea de pescar... en aygua dolç et en salada, Cost. Tort, I, i, 7.—c) Per son moviment, és diu aigua corrent la que es mou per la força de gravetat; aigua morta és la que està aturada (Rib. d'Ebre); aigua viva és la que brolla naturalment; a l'Empordà es diu també aigua viva l'aigua corrent conduïda per canonades; aigua embassada és la que està continguda en una cavitat o depòsit i no té moviment. Vena abundant, plena d'aygues vivens, Spill 14343. Que regan les aygues vives, Penya Poes. 329.—d) Per les seves condicions de potabilitat, es diu aigua potable o aigua bona la que és bona per beure, i aigua crua o aigua salmàtica (Gir.) o aigua molla la que no és bona. A l'Empordà també es diu aiga dolça l'aigua dels pous que no és gaire bona.—e) Per son grau de temperatura, a més de les denominacions generals de aigua freda, aigua fresca, aigua teba, aigua calenta, aigua bullent, etc., hi ha els noms de aigua blana, sinònim de aigua teba (Puigcerdà), i aigua creixent que és l'aigua calenta que s'empra per pastar (Eiv.).—f) Aigua serenada: aigua que ha estat exposada a la serena (Mall., Men.). «Aigo fresca serenada | poada amb un poalet | per dar beure a N'Aguedet | qui té s'homo a sa Planada» (cançó pop. men).—g) Aigua del ferro: aigua d'una font ferruginosa.—h) Àuia de sol: aigua escalfada per l'acció del sol (Gandia). i) Aigua beneita o aigua beneïda, i en rossellonèsaigua senyada: aigua que ha rebut la benedicció ritual. Un scolà anaua demanant per les cases de les gents, gitant-los l'aygua beneyta per les dites cases,Eximplis, i, 313.
II. Especialment: 
|| 1. L'aigua de la mar o d'un riu. a) Fer aigua: deixar entrar l'aigua una embarcació. Quan foren en la mar la cocha faya aygua molta, Jaume I, Cròn. 104. Tapar una aigua: tapar l'obertura per on entra aigua. Obrir una aigua: començar una barca a fer aigua. Embarcar aigua: entrar la mar per l'orla d'una embarcació.—b) Aigües del timó: la part de la mar en què es troba submergida la pala del timó.—c) Seguir les aigües a una barca: navegar o nedar en la mateixa direcció que ella segueix, per popa i molt de prop. Guanyar les aigües: passar davant una embarcació a altres (Cat.). Agafar aigües: allunyar-se de terra una embarcació, a fi que, amb vent contrari, se pugui fer un bon bord de terra, cenyint ferm (St. Feliu de G.). Tenir aigües: tenir forària, esser lluny de terra una barca per poder voltejar lliurement o «guanyar» qualsevol obstacle (St. Feliu de G.). «Ja tenim prou aigües per a doblar el cap de Tossa». 
|| 2. La pluja. En aquest any hi haurà moltes aygües, Faules Isòp. 14. Veuràs qu'ab una bona aygo tot se compondrà, Penya Poes. 16. Aigua de canal o aigua de bambolla: pluja forta (Bal.). «Jo voldria que plogués | i fés aigo de bambolla, | que ses taronges de Sóller | es torrent les mos dugués» (cançó pop. de Felanitx). Aigua de cargols: pluja de poca intensitat (Morella). Aigua fina (Tortosa), aigua moraleta (Maestrat): pluja menuda, suau, però espesseta. Aigua menudeta: plugina (Biar). 
|| 3. Riu. E dix don Ato que passaria l'aygua, Jaume I, Cròn. 29. Prop de huna aygua gran hon pescadors pescauen, doc. segle XIV (BSAL, x, 55). Un pont qui staua damunt una gran aygua, Eximplis, ii, 212. Passa l'aygua aquesta nit, Verdaguer Idilis. Aigua amunt: seguint la direcció contrària a la de l'aigua del riu. Aigua avall: seguint la mateixa direcció de l'aigua d'un riu. 
|| 4. ant. Aiguavés, pendent d'una coberta d'edifici. E sia cuberta a dues aygues, Eximenis Crestià, c. 293 (Congr. Hist. 809). «Una casa a dues aigües».
III. per extensió: Compost líquid on predomina l'aigua. Benjuí, ambre, aygues, almesch, Spill 2675. 
|| 1. Aigua almescada: mescla d'aigua i almesc. Batejaren lo duch e la duquesa... ab aygua almescada sobre lo cap, Tirant, c. 207. 
|| 2. Aigua-amidó: mescla d'amidó i aigua, que s'empra per fer posar ben enravanada la roba (Mallorca). 
|| 3. Aigua ardent: V. aiguardent. 
|| 4. Aigua blanca: solució d'acetat de plom en aigua. 
|| 5. Aigua blava o aigua del cel: solució de sulfat d'aram. 
|| 6. Aigua bòrica: solució d'àcid bòric en aigua. 
|| 7. Aigua bovina: ant., aigua medicinal reconfortant. Porà pendre una tauleta del present letouari ab dos culleretes de aygua bouina, Alcanyís Reg. pest. 21. 
|| 8. Aigua bullida: sopa feta amb llesques de pa, un raig d'oli, un all i aigua calenta (Perpinyà). A Menorca se'n diu oliaigu. 
|| 9. Aigua carmelitana: V. el || 16. 
|| 10. Aigua cordial: aigua mesclada amb altres substàncies que tenen virtut per confortar el cor. Per ll-liures aygues cordials, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). 
|| 11. Aigua de capolls: La una [ampolla] plena de aygua de capols, Inv. Exarch. 
|| 12. Aigua de castanyes: cafè massa clar (or.). 
|| 13. Aigua de ferro: aigua dins la qual posen ferros roents i els hi deixen, i que serveix per donar força a aquell qui en beu (Mall., Men.). 
|| 14. Aigua de la puda, o del sofre, o aigua pudosa: aigua mineral sulfurosa que es troba prop d'Olesa de Montserrat i fa una gran fetor. 
|| 15. Aigua de la Reina d'Hongria: alcoholat de romani. 
|| 16. Aigua del Carme o aigua carmelitana: alcoholat de tarongí. 
|| 17. Aigua del cel (V. el || 5). 
|| 18. Aigua de les tres nous: aigua que s'obté de la destil·lació de les flors masculines del noguer, de les nous mig fetes i de les ja quasi madures. 
|| 19. Aigua de malves: cocció de malves que es dóna a les ovelles per qualsevol malaltia (Pinyana). 
|| 20. Aigua de mil flors: aigua que es destil·la de les buines de bou. 
|| 21. Aigua de pa: líquid que resulta de bullir aigua amb trossos de pa (Eiv.). 
|| 22. Aigua de colònia: líquid d'olor agradable, que es prepara dissolent essències en alcohol. 
|| 23. Aigua de Sant Josep: dissolució que s'aplica a curar malalties dels ulls. 
|| 24. Aigua d'escorça o aigua vermella: producte de la destil·lació d'escorça, que s'empra per assaonar les pells (Igualada). 
|| 25. Aigua d'espart: ant. líquid que feia tornar foll el qui en bevia. Faé la maluestat de donar aygua de spart mesclada ab la beguda del dessus dit rey Bamba per faerlon tornar foll, Boades Feyts 84. 
|| 26. Aigua d'olor: alcohol de perfumeria. 
|| 27. Aigua encantada: estalactita (Vendrell);—met., brou o cuinat massa clar (Llofriu). 
|| 28. Aigua gelada: beguda gelada (així anomenaven antigament el que avui es diu simplement gelat). Un esplendit y regalat refresch de diferents confitures y aigues gellades, doc. a. 1679 (arx. mun. de Castelló). Vos convidam a prende aygo gelada, Roq. 23. 
|| 29. Aigua oxigenada: peròxid d'hidrogen. 
|| 30. Aigua panada: aigua amb substància de pa per haver bullit amb crostons de pa (Pobla de L., Falset). 
|| 31. Aigua que no banya: nom vulgar del mercuri (Mall.). 
|| 32. Aigua rosada: (ant.) o aigua de roses: aigua-ros. La malaltia del meu fret se cové a guarir ab la calor del teu terrat, e aquella de la tua calor ab la frescor de la odorant aygo rosada, Decam., jorn. 8.a, nov. 7.aAigua sedativa, o més vulgarment aigua sanativa: solució de substàncies estimulants i resolutives en certa quantitat d'aigua. 
|| 33. Aigua timolada: solució de timol en aigua. 
|| 34. Les quatre aigües: barreja d'aiguanaf, ginesta, fonoll i tarongina, o de quatre aigües aromàtiques destil·lades, que s'usa com antiespasmòdic.
IV. Secreció líquida del cos. Especialment: 
|| 1. Saliva. Assò me fa venir la aygua a la boca, Lacavalleria Gazoph. 
|| 2. Orina. Feu venir molts metges fisichs, e guardarenli lo pols e les aygues,Eximplis, i, 53. Molts metges... guardant e palpant aquella e la sua aygua, Jacob Xalabín 2. 
|| 3. Llàgrimes. Aygua del meu cor puja als meus ulls, Llull Blanq. 4. Y 'ls vostres vlls estilen tan gran aygua, Passi cobles 150. Comansa lo Rey molt a pansar an tal pansament qals huls li vangran en aygo, Graal 13. L'aygua dels hulls res tan dolç no m'apar, Ausias March xciii. «S'ui me fa aigo»: l'ull me plora (Esporles). 
|| 4. pl. Líquid amniòtic. Trencar (o rompre) les aigües: acte de rompre's l'àmnios i sortir el líquid amniòtic, poc abans del part (Cat.). 
|| 5. Aigua congelada: (ant.) malaltia dels falcons i altres aus carnisseres; cast. agua vidriada. Faç als falcons o als oçells vna malaltia en lo cap a la qual dien aygua congelada, Anim. cassar, 45 v.o
V. pl. Línies ondulades que fa la superfície de certs cossos naturals o artificals i que imita en certa manera les ones d'aigua. Un cobrecalis de tafeta de ayguas vert brodat de flors. doc. a. 1746 (arx. de Montblanc). Fan aigües principalment els marbres, el nàcar, moltes classes de llenya, robes de seda, etc.
    Loc.—a) Esser aigua una cosa: esser cosa de poca substància o sense valor (Cat.).—aa) Esser clar com l'aigua, o més clar que l'aigua: esser molt clar i evident.—b) Estar a pa i aigua: no prendre altre aliment que pa i aigua, sia per càstig imposat, sia per penitència voluntària. Si pagar no'ls pot, stara L jorns a pa e a aygua, doc. a. 1377 (BABL, i, 410). Darli abstinencia e afflicció de vigilies, de dejunis en pa e aygua,Sermo St. Pere 129.—bb) Trencar l'aigua: menjar una bocinada abans de beure aigua, perquè aquesta no faci mal (Olot).—c) Negar a algú s'aigo i es foc: negar-li tot auxili i procurar llevar-li totes les defenses (Mall.).—cc) Posar-se un glop d'aigua dins sa boca: abstenir-se de parlar (Mallorca).—d) No guanyar, algú, l'aigua que beu: no merèixer paga, o no cobrar la paga que es mereix (Cat.). «¡Malaguanyada l'aigua que beu!»: ho diuen d'una persona inútil (Cat.).—dd) Arrancar aigua: obtenir un resultat difícil (Cat.). Veurem si entre tots arrenquem aigua, Oller Pap. 97.—e) Garbellar bé l'aigua a algú: complimentar lo molt (Llofriu).—ee) Rentar la cara amb aigua bruta: afalagar enganyosament algú, fer-li la bona amb hipocresia (Tarragona).—f) Ballar l'aigua davant a algú: procurar complaure'l, afalagar-lo (Barc., Mall.). «Som un pobre estudiant | que no puc 'pendre de lletra; | vós ne sou causa, amoreta, | que em ballau l'aigo davant» (cançó pop. de Manacor).—ff) Esser com aigua de cistella: esser fugisser, esmunyidís, que no s'atura allà on ho posen (Castelló).—g) Saber per on se'n va l'aigua: saber per on s'escolen els diners, en què es gasten (Llofríu).—gg) Tirar aígua al foc: procurar apaivagar odis o rancors (Barcelona, Empordà).—h) Esser com l'aigua de bacallà: no fer bé ni mal, esser inútil i inofensiu (Olot). També diuen: «esser com l'aigua de Besalú, que no fa mal ni bé a ningú».—hh) Fer venir l'aigua a la boca: fer venir gran desig d'una cosa (Barc.).—i) Treure l'aigua clara d'una cosa:trobar-ne l'explicació, aclarir-ne el misteri (Valls, Bal.).—ii) A bones aigües: a bon preu, en bones condicions d'adquisició (Mall.). «Si jo en trobava, de blat, a bones aigos, en compraria» (Mall.).—j) Fondre's com la sal en l'aigua: esvair-se fàcilment (Barc., Gir.).—jj) Anar-se'n tot en aigua: estar remull de suor (Barc.).—l) Anar (oenviar) allà on l'aigua es fon: anar o enviar a mal viatge, desitjar que algú se'n vaja i no torni (Lleida). «¡Ja fosses allà on l'aigua es fon!» (Lleida).—ll) Passa'n aigua!: ho diuen irònicament quan algú trenca una cosa involuntàriament (Barc., Gir.)—m) Aigua va!: ho diuen per avisar que van a llançar alguna cosa perillosa per als altres (Cat., Val.).—mm) Semblar (algú) que no és per aigua enterbolir: esser de bona intenció aparent, dur la malícia amagada (Barc.).—n) Passar per aigua alguna cosa: rentar-la de pressa, sense mirar-s'hi gaire; met., fer una cos de pressa i malament.—nn) Fer l'aigua tota clara: treballar en va (Barc.).—o) Esser baixes les aigües d'algú: esser dolent el seu estat. Les sues aygues son baixes, ell se troba reduhit en apreto, Lacavalleria Gazoph.—oo) No trobar aigua a la mar: no trobar, per curtor o falta d'enginy, una cosa que està a la vista (Barc., Bal.).—p) Fer anar l'aigua al seu molí (Barc.), o dur s'aigo an es seu cap-rec (Mallorca): atreure cap a si el profit d'alguna cosa.—pp) Pendre l'aigua de lluny, o pendre l'aigua molt alta: començar la relació d'una cosa per son primer principi (Barc.).—q) Portar aigua a la mar: dur una cosa allà on ja n'hi ha prou;—met., voler ensenyar al qui sap més (Barc.).—qq) Saber (o no saber)per quines aigües navega una cosa: saber o no per on va, on és (Mall., Men.). Per quines aygos navega sa vigilancia, Roq. 3.—r) Estar a mitges aigües de fer una cosa: estar inclinat a fer una cosa, sense acabar-se de resoldre. Y a mitges aygües estigué de tornar a posar la llosa, Víct. Cat., Cayres 118.—rr) Fer retxes dins s'aigo: esforçar-se en va (Mall., Men.).—s) Pendre aigo: fugir embarcat (Mall.).—ss) Fer aigua: entrar aigua dins una embarcació per alguna obertura del buc;—met., anar malament una empresa, córrer perill. Li desitjam que no fassa aygo, Ignor. 58.—t) Anar aigua avall: fracassar, afonar-se una empresa o institució (Empordà).—tt) Anar calçat per aigua: anar molt equivocat (Bal.).—u) Ofegar-se en poca aigua: retre's o considerar-se impotent davant dificultats petites.—uu) Nedar entre dues aigües: estar indecís;—obrar de dues maneres a fi d'acontentar dues classes oposades de persones.—v) Anar aigo amunt com madò Bernada o com Na Ramanyola: anar contra corrent, al revés dels altres (Palma).—vv) Estar aigua a coll, o amb aigua fins a coll o amb l'aigua fins al coll: estar molt apurat, impotent per véncer el perill o les dificultats. —w) A flor d'aigua: en la superfície de l'aigua. Entre escuma a flor d'aygua un pal ovira, Atlàntida, introd. —ww) Aigo se n'ho ha duit: ho diuen parlant d'una cosa que s'és abolida o ha desaparegut del tot (Mall.).—x) Faltar a algú s'aigo d'es créixer: esser massa petit (Mall.).—xx) Faltar a algú una aigo, o s'aigo de's 'bril, o s'aigo d'es granar: faltar-li enteniment, esser curt de gambals (Mall., Men.). Hey ha qualcú que li manca una bona aygo, Ignor. 73. An es ciutadans los falta una aygo de bona criansa, Roq. 43.—y) Donar l'aigua per amor de Déu: ploure molt.—yy) Esser tot bona aigua: esser inofensiva una cosa que semblava molt perillosa. «Prou estava espantat, però tot va esser bona aigua» (Cardona, Solsona).—z) Esser rebut o esperat com l'aigua de maig: esser molt ben rebut.—zz) Curar-se o anar-se'n amb aigua beneita: esser una cosa molt fàcil de curar o de posar-hi remei. Tot s'en pot anar amb aygo beneyta, Aguiló C., Rond. de R., 4.
    Refr.—a) En elogi de l'aigua: «L'aigua és la millor beguda» (Manresa); «Aigua pura no té pecat» (Men.); «L'aigua fa la vista clara» (Barc., Manresa); «Aigo fresca fa bon ull» (Mall., Men.); «S'aigo fa net» (Mall.); Quan renyen un infant perquè s'embruta, ell contesta: «L'aiga fa net i el sol eixuga», o bé «L'aiga fa net i la mare renta» (Llofriu).—b) En menyspreu de l'aigua, els afectats de vi diuen: «L'aigua pels bous» (Cat., Bal.); «L'aigua fa granotes» (Penedès); «L'aigua fa barrancs» (Empordá); «L'aigua fa escòrrecs» (Tarr.); «L'aigua espatlla els camins» (Empordà); «L'aigua dóna quartanes» (Cat.).—c) «Aigua freda i pa calent, causen dolor al ventrell» (Gir.).—d) «Aigua bullida allarga la vida» (Cat., Bal.). «L'aigua bullida allarga la vida; i si altre no fa, mulla lo pa» (Manresa).—e) «L'aigua pudenta fa la roba lluenta»: es refereix a l'olor de sabó (Rubí).—f) «Qui es nega, no mira de quina aigua beu» (Cat.).—g) «Ningú pot dir: d'aquesta aigua no beuré» (Cat., Val., Bal.); «Mai diguis: d'aquesta aigua mai no beuré» (Ross.); «No es pot dir mai: d'aquesta aigua no beuré, per térbola que sigui» (Empordà); «Nengú pot dir d'esta aigua no beuré, per térbola que sia» (Vinaròs).—h) «Al malalt que ha de viure, s'aigua li és medecina» (Mall.).—i) «L'aigua sempre va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha molta» (Mall.): ho diuen parlant de gent que, essent ja rica, adquireix més riquesa per herència o per cas fortuït.—j) «S'aigua sempre cau allà on és més baix» (Mall.); «S'aigo s'escola a sa part més baixa» (Mallorca): ho diuen per significar que la culpa de molts se sol carregar al més pobre o al qui té més pocs mitjans de defensa.—k) «S'aigo no se perd tota per un lloc»: ho diuen per significar que generalment la culpa no és d'un tot sol, sinó de les dues parts (Mall.).—l) «Aigua passada no mou molí» (St. Feliu de P., Vinaròs, Val.); «Aigua passada lo molí no mou» (Valls); «D'aigo passada, molí no mol» (Manresa, Mall.); «Aigua passada no mol molí» (Solsona).—ll) «Aigua que corre, no porta verí» (Manresa); «Aigua corrent, a merda no sent» (Manresa); «Aigua corrent, no fa mal a la gent» (Manresa); «Aigua corrent, no mata la gent» (Valls); «Aigua corrent, és de bon bevent» (Valls); «Aigua corrent, merda bevent» (Tarr.); «Aigua lenta, mal estorrenta» (Manresa); «Guarda't d'aigua que no corr» (Mall.); «Guarda't d'aigua que no corre i de dona que no resa» (Mall.); «No't fiis d'aigua que no corri, ni de gat que no mioli» (Olot, Empordà, Vallès, Barcelona); «Guarda't d'aigua que no corre, perquè, en córrer, fa sargall» (Men.); «Déu ens guard de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (València); «Guarda't de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (Vinarós).—m) «Qui aigua atura, blat mesura» (Gir., Barc.); «Qui aigua detura, olives mesura» (Gomis, Met. 132).—n) «A un negat dau-li aigua».—ny) «Aigua cau, senyal de pluja» (Cat.); «Aigo cau, pluja segura» (Mall.); «Aigua de bombolles, pluja d'estones» (Gir.); «Aiga bombollada, aiga de durada» (Empordà); «Aiga embutllofada, pluja assegurada» (Pineda); «Aiga embutllofada sol ser de durada» (Pineda); «Aigo de burcany, dura tot l'any» (Men.).—o) «Aigua de gener, omple bótes i graner» (Cat.); «Aigua de gener, sempre fa bé» (Cat.); «Aigo de gener, umpl ses bótes i es graner» (Men.); «Aigua de febrer, bona per lo sementer» (Cat.); «Aigua en febrer, ordi en graner» (Cat.); «Aigua de març, herba als sembrats» (Cat.); «Aigua d'abril, cada gota en val mil» (Cat.); «Aigua pel maig, mal pels animals» (Cat.); «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam» (Gomis Met. 116); «Aigo d'agost, mel i most» (Martorell); «Aigua de Sant Magí, no dóna pa i lleva vi» (Men.); «Aigua de Sant Trimfà, lleva vi i no dóna pa» (Men.); «L'aigua per Sant Urbà, lleva vi i no dóna pa» (Mall.); «Aigo per Sant Urbà, lleva oli i vi i no dóna pa» (Eiv.).—p) «Aigua als òrdins, que els blats se sequen»; ho diuen parlant del qui aplica remei allà on no cal (Val.).—q) «Aigua i fems fan miracles» (Gomis, Met. 133).—r) «Qui aigo aboca aviat, no umpl, i roman banyat»: vol dir que les feines precipitades no solen sortir bé (Santanyí).—s) «S'aigo i es foc, només juguen a un joc» (Men.).—t) «Gat escaldat, aigo freda tem» (Mall.).—u) «Tot se compondrà amb una bona aigo» (Mall., Men.).—v) «Qualque cosa té s'aigo, quan la beneeixen» (Mall.).—x) «Damunt figues, beu aigo i no te'n rigues» (Mall.).
    Cult. pop.—Hi ha algunes creences populars referents a l'aigua. Segons el poble català, beure aigua en dejú allarga la vida. A l'Empordà, quan un beu a galet, un altre li talla el raig amb el dit, bo i dient: «Aigua tallada no fa mal». Quan l'aigua del pou és térbola, senyala pluja (Llofriu). Quan plou i l'aigua fa bambolles, és senyal que plourà molt. A l'aigua beneita el poble li atribueix virtuts medicinals; a Mallorca diuen que, si se renten la cara amb aigua beneita del dissabte de Pasqua, se guarden de treure pigues.
    Fon.: áјɣwə (Escaldes, Oliana, Figueres, Caldes de Mal., Granollers, Terrassa, Vilafr. del P., Tarr., Vila d'Eiv.); áјɣwa (Andorra la Vella, Enviny); áјɣwo (Pobla de S., Torre de C.); áјɣwɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Artesa, Ll.); áјɣwa (Isavarri, Esterri, Boí, Vilaller, Tamarit, Morella, Benassal, Gandia); áјɣwe (Fraga); áјɣə (Perpinyà, Prada, Noedes, Elna, Formiguera, Oleta, Arles, Ribesaltes, Cotlliure, Fontpedrosa, Prats de M., Montlluís, Sallagosa, Angustrina, Porté, Puigcerdà, Martinet, La Seu d'U., St. Llorenç de M., Bagà, Ripoll, Ribes, Camprodon, Olot, Figueres, Capmany, Amer, St. Feliu de G., Llofriu, Torelló, Arbúcies, St. Bartomeu del G., Solsona, Calaf, Terrassa, Granollers, Barc., Igualada, Vilafr. del P.); áјɣa (Andorra la Vella); áјɣe (Pobla de L.); áјɣɔ (La Llena); áјɣo (Cadaqués, Palma, Inca, Manacor, Pollença. Llucmajor); áјɣu (Pla de Manlleu, St. Jaume dels D., Castellví, Sant Pere de Ribes, Sóller, Costitx, Menorca, pagesia d'Eivissa, Alguer); ǽјɣu (Son Servera); áwia (Llucena, Alzira, Val., Sueca, Gandia, Ibi, Benissiva, Benilloba, Dénia, Pego, Alcoi, Alacant); έwјa (Benissa, segons BDC, ix, 8).
    Intens.: aigüeta, aiguassa, aiguota, aiguerulla, aiguinyola.
    Etim.: del llatí aqua, mat. sign.

martes, 16 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XVIII. + Taula

SEGLE XVIII. 
Balart, Francisco. - Eura, Agustí. - Ferreras, Ignaci. - Puig y Blanch, Ignaci. 
- *Ribera, Bernat. - Serra y Postius, Pere. 

FRANCISCO BALART. 

Jesu-Christ la Passió vostra 
tots la devem contemplar; 
al manco la de Sant Pere (al menos la de San Pedro)
quant sentí lo Gall cantar. 
Christians lo que 'us diré: 
creuréu de la Passió 
dels Apóstols y deixebles, 
de Jesu-Christ Nostre Senyor: 
y de tota la conversa 
que entre ells va passar; 
al manco la de Sant Pere 
quan sentí lo Gall cantar. 
Un Dijous Sant de cap vespre 
com estava ordenat, 
digué Jesus als Deixebles 
que vajan á la Ciutat: 
allí trobaréu un home 
ab un canter d' ayga en má, (agua; aigua, aygua)
seguíulo fins á la porta 
de ahont veuréu que entrará. 
Los Deixebles humilment 
fan lo que el Mestre 'ls ha dit, 
vanse á Jerusalem 
perque Dèu n'era servit. 
Allí entrant á la Vila, 
davant d' ells se demostrá 
un home ab gran alegría, 
ab un canter d' ayga en má. 
Diréu al amo de casa, 
que jo vos hi he enviat, 
que vull celebrar la Pasqua, 
puig lo temps es arribat. 
Demanaréu una Taula, 
comensáula de parar, 
esta nit los meus Deixebles 
ab vosaltres vull sopar. 

Quan Jesus fou en la Taula 
en casa Simeon Leprós, 
humilment li presentaren 
aquell menjar tant preciós. 
Digué Jesus estas paraulas, 
comensantse á contristar: 
ab gran desitg esperava 
de menjar aqueix sopar. 
Quan Jesus fou en la Taula, 
segons escriu Sant Matheu, 
esta nit los meus Deixebles 
hu de vosaltres me trahiréu. 
Ja fugirán las Ovellas 
quan lo Pastor pres será, 
los Soldats tots á la una 
deixarán llur Capitá. 
Lo qui á mí me trahirá 
posará la má al meu plat, 
y ell se'n portará 'l bocí 
que per mí está reservat. 
Y vindrá lo Fill del home, 
puix així promés está, 
crucificat será lo Home, 
Dèu clarificat está. 
Miráu quanta amistat porta 
Jesu-Christ á n' al traydor, 
posant junts la má al plat, 
qu' es voluntat del Senyor. 
Per veure si 's penediria 
no 'l volgué escandalisar, 
perque portava la bossa 
del vendre y del comprar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, may vos deixaré, 
avans moriré per Vos, 
Senyor, que no fugiré. 
Y si algú se escandalitsa 
escandalitsat será, 
que jo 'l ne perseguiré 
ab lo coltell en la má. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
mira en esta santa nit, 
antes que lo Gall no cante 
jurarás que no m' has vist: 
y totas las teuas obras (“i totes les teves obres” en catalán inventado)
ab mi vindrás á ignorar, 
fins dir no coneixes l' Home 
que es lligat en lo Pilar. 
Encara dich mes avant, 
mira, Pere, que farás, 
antes que lo Gall ne cante 
tres voltas me negarás. 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
comensá de contristar, 
volgué entendrer lo Misteri 
que en la Taula se va obrar. 
Acabadas estas paraulas (Acabades aquestes paraules)
acabaren de sopar; 
Jesus pren la tovallola, 
la bacina en l'altre má. (palangana, bacín)
Per mostrarnos la Doctrina 
los peus los volgué rentar, 
á fins y los peus de Judas 
Jesu-Christ se va inclinar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, vos no 'm rentaréu; 
tú no rebrás lo meu Cos 
si jo no 't rento los peus. 
No, Senyor, los peus á solas, 
que las mans me vull rentar; 
lo que ja está net, Pere, 
no fretura de rentar. 
Deixebles, tots sou mòlt nets 
de culpas y de pecats, 
si no es aquell mal enterch 
Deixeble tant desditxat. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
tot passa en veritat, 
valdria mes que en la terra 
un home tal no fos nat. 
Jesus may fa ninguna obra 
sinó ab gran cumpliment, 
va posar la tovallola. 
y ordená 'l Sant SAGRAMENT: 
Qui menjará de la Carn mia, 
y de la mia sanch beurá, 
si es mort cobrará vida, 
si es viu bè morirá. 
Judas també combregá, 
possehit ja del Dimoni, 
Jesu-Christ li va parlar: 
vesten acabar ta obra. 
Ningú d'ells may entengueren 
lo que Jesus va parlar, 
pensant podé li dolia 
quan Judas se va penjar. 
Quan Judas se 'n fou anat 
Jesu-Christ feu un Sermó, 
haja pau entre vosaltres 
y no hi haje mes rencor: 
lo que lo mes petit vulla 
lo mes gran també ho voldrá, 
que jo pregaré al meu Pare 
vos tinga tots de sa má. 
Un poch estaré ab vosaltres, 
mes tantost me 'n aniré, 
teniu ferme esperansa 
que al ters dia tornaré: 
de Adam la gran cayguda 
Jo la tinch de reparar, 
y las Ovellas cautivas 
aniré Jo á rescatar. 
Allí ahont Jo aniré 
valtres no podeu venir, (vosaltres: valtres; vatres, vatros; vosotros)
que per conservar la Fé 
haveu de restar assí. (aquí; açi, açí, astí en La Litera; ici francés)
Quan se vindrá la jornada 
Jo vos vindré á cercar, 
y vos donaré una vida, 
la qual sempre durará. 
Quan aniréu per lo Mon 
predicant la Santa Fé, 
Deixebles, ab lo meu nom 
destruiréu a Llucifer: 
y en mostrarli la Creu mia 
ahont me posarán demá, 
ahont se vulla que sia, 
ab lo meu nom fugirá. 
Contempláulo dins del hort 
com estava agenollat, 
aguardant la trista mort 
ab tanta humilitat. 
Los Sants Pares y Profetas 
may cessavan de clamar: 
Jesus, puig lo temps se acosta, (pues, ya que; puix)
veníunos á llibertar. 
La segona oració 
que va fer lo Fill de Déu, 
lo Calzer de passió (cáliz)
li aportá San Miquel. 
Acceptáulo, Jesus Dèu, 
que aquesta ha de passar 
la Vostra Santa Persona, 
si lo mòn voléu salvar. 
Quan Jesus hagué acceptat 
lo Calzer de passió, 
se girá á sos Deixebles, 
que dormian de tristor: 
esta nit los meus Deixebles, 
tots me voliau ajudar, 
ara solament una hora 
ab mí no podeu vetllar. 
Despertáu los meus Deixebles 
y direm Oracions, 
que Dèu nos do paciencia 
en nostras tribulacions. 
Lo enemich del Fill del Home 
esta nit no dormirá, 
per guiar que 'l Fill del Home 
lo pugan crucificar. 
Lo enemich may ha sabut, 
ni entés perfectament, 
que Jo sia la virtut 
del Pare Omnipotent; 
ni entendre lo Misteri 
de la Santa Trinitat 
á fins que lo meu Deixeble 
falsament me haurá besat. 
Ja se acostan las tenebras, 
pero anemsen aviat, 
que ja sento las cadenas 
ab que tinch de ser lligat: 
qui tindrá coltell ó gladi 
bè lo podrá guardar, 
perque tots son gent de armas 
los que 'm venen á cercar. 
Llavors Judas arribá 
ab los Jueus ab grans crits, 
Jesu-Christ los va parlar: 
¿qué cercáu los meus amichs? 
Ells llavors cauhen en terra 
en sentir Jesus parlar, 
fins que plagué á Jesus 
ningú d' ells se va aixecar. 
Diumenge era ab vosaltres 
que 'm feyau mòlt gran honor, 
ara veniu tots ab armas, 
com si fos un malfactor. 
Ell los diu veniume á pendre 
que 'us ne dono llibertat, 
cumplit se han las Profecías 
del que está profetisat. 
Llavor Judas lo besa 
á la galta preciosa; 
prestament se va acostar 
aquella gent rabiosa: 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
volguels fer tornar atrás, 
y va tallar la orella 
á Malcos, criat de Caifás. 
Torna lo teu coltell, Pere, 
á son lloch acostumat; 
qui de coltell feriria, 
de coltell será nefrat. 
En tocant Jesus la orella 
prestament la va curar, 
quan veren semblant Misteri 
mes se varen indignar. 
En casa de Anás portaren 
á Jesus pres y lligat, 
perque la anyada passada 
tenia 'l Pontificat. 
Dintre de una gran sala 
aquella nit va passar 
Christo ab las mans lligadas 
arrimat en un Pilar. 
Diu Sant Pere á Sant Joan 
seguim tots á Jesu-Christ, 
ara no 'ns coneixerán, 
perque es obscura la nit. 
A dins de aquella sala 
los dos se varen entrar, 
perque Sant Joan de casa 
era mòlt familiar. 
Quan Sant Pere va sentir 
maltractavan al Senyor, 
la sirventa li va dir: 
¿tú ets de aquell Malfactor? 
No 'l conech, digué Sant Pere, 
innocent me fas tornar: 
dicte que n' ets Galileo, 
jo 't conech ab lo parlar. 
La sirventa may callava 
perque es cap de pecat: 
dicte que tú ets Deixeble 
de aquell endemoniat! 
No 'l conech, digué Sant Pere, 
ignocent me fas tornar; 
dicte que ets Galileo, 
se 't coneix ab lo parlar. 
Respon un criat de casa 
servidor del Sacerdot: 
aquest perseguia á Malcos 
quant eram dintre del Hort. 
No l' conech, digué Sant Pere, 
ab jurament ho afirmá; 
tant prest com la Fe li falta 
lo Gall se posa á cantar. 
Jesus mira á Sant Pere 
quan lo Gall hagué cantat, 
prestament hisqué de casa 
á plorar lo seu pecat. 
Diu la Santa Escriptura, 
que es cosa de contemplar, 
que 'ls ulls de la sua cara 
pareixian una mar. 
Humilment ne respongué 
Jesu-Christ al Pontífice: 
digas, ¿per qué me interrogas 
de mos costums y Doctrina? 
A los de la Sinagoga 
davant tots he predicat, 
interroga tot lo Poble 
que dirá la veritat. 
Llavors Malcos lo ingrat, 
oblidat del benefici, 
un bofet li va pegar: (bofetada)
¿axí parlas al Pontífice? 
Portantne la ma armada 
fortament li va pegar: 
en aquella cara sagrada, 
quels ángels miran de grat. 
Respongué mòlt humilment 
Jesu-Christ a ne 'l criat: 
si mal parlo al Pontífice, 
digas ¿ab qué he errat? 
Y si bè, ¿per qué me pegas 
sens trobar en mí error? 
Contemplém com maltractavan 
a Jesus nostre Senyor. 
Lo divendres quant fou dia 
portárenlo á Pons Pilat; 
perque era President 
del Emperador enviat. 
Llavors en aquella hora 
que 'l hagué interrogat 
Jo enviá al Rey Herodes, 
que 's trobava en la Ciutat. 
Quan Herodes lo vegé, (lo vio)
digué als cavallers seus: 
per cert ne trobo gran pler 
de veure al Rey de Jueus. 
Miréu de qué me ha servit 
lo senyor de Pons Pilat; 
eram mòlt grans enemichs, 
y ara cobram amistat. 
Herodes lo interrogá, 
mes Jesus no respongué, 
y veyent no li parlava 
mòlt admirat ne estigué. 
Dient que pot ser la causa 
que Jesus no li ha parlat 
era perque el Rey Herodes 
estava excomunicat. 
Herodes per menysprearlo 
ja de blanch lo feu vestir, 
á casa Pilat tornáulo, 
puig á mí res no m' vol dir. 
Jo no sé la causa sua, 
ell ab mí no ha parlat, 
digáuli las mans li beso 
per la nova amistat. 
Los Jueus altre vegada 
prengueren al Fill de Dèu, 
davant Pilat tots cridavan 
muyra, muyra, vaje en Creu. 
Crucificáulo vosaltres, 
los respongué Pons Pilat, 
perque may entre Escripturas 
jo tal Lley no he trobat. 
Pons Pilat li preguntava: 
digas ¿ets rey dels Jueus? 
Jesu-Christ li va parlar: 
puig que 'u dius, ¿per qué no 'u creus? 
Assó no es lo meu regne, 
ni may lo he aministrat; 
dicte que ets Rey de Judea, 
diu Pilat ab veritat. 
Diu Pilat no trobo causa, 
que sia causa de mort, 
si ell vos ha fet agravi, 
jo 'l faré assotar mòlt fort. 
Pensant que així estaria 
tot lo Poble acontentat; 
pero ab grans crits cridavan 
que sia crucificat. 
Ab gran furia assotaren 
los Jueus al Fill de Dèu, 
cinch mil assots li donaren 
ab diferents instruments. 
Tot lo cos li maltractaren 
per pagar nostre pecat, 
plorém com plorá Sao Pere 
quan veu lo Gall ha cantat. 
Puig que Rey es aquest Home. 
així ho diuhen los Rabins, 
fassamli una Corona 
de puntas de jonchs marins. (de puntas de juncos marinos)
Y dos de la Sinagoga 
se 'n anaren al mercat 
á comprar una Corona 
per posarli en son cap. 
Quan tingueren la Corona 
al sant cap li han ficada, 
per afligir sa Persona 
ab bastons li han apretada. 
La cara li han tapada, 
saludantlo ab deshonor, 
de setanta y dos espinas 
coronaren al Senyor. 
Mòlt volia Pons Pilat 
que Jesus ne prengués mort; 
així 'l trau á la finestra 
per rebre algun conort. 
Dient: veus aquí lo Home 
que m'haveu encomanat, 
y miráu entre vosaltres 
si será prou castigat. 
Quan Pilat sentí la gent 
que cridavan tol-le, tol-le: 
per cert que sou mólt dolents 
de fer morir aquest Home. 
Puig que vostra lley ordena 
que un home se llibertás, 
llibertém pues á Jesus, 
y sentenciám á Barrabás. 
Deixa estar á Barrabás, 
tot lo poble responguè, 
crucificáu á Jesus, 
que aixís al poble convé. 
Y muyra donchs aquest Home 
per guardar algun excés; 
diu Pilat no li veig causa, 
ni abasta tot son procés. 
Dos testimonis cercaren 
falsos per testificar, 
perque Pilat á las horas 
lo hagués de condemnar. 
pero entengué la mentida, 
aygua vol pera las mans, 
dient, jo no tinch la culpa, 
cayga sobre vostres sanchs. 
Ab gran furia cridaren 
tots los Jueus ab un crit: 
vinga ja sobre nosaltres 
la sanch de aquest inich. 
Y no sols sobre nosaltres, 
nostres fills volém posar, 
condempna prest aquest Home, 
que 'l volem crucificar. 
Lo endemá era festa; 
mòlt tardava als Jueus 
que la sentencia fos dada 
per carregarli la Creu. 
Essent ella tant pesada, 
temeren no 'ls desfallís, 
que no li caygués en terra, 
per lo camí no morís. 
Quan los Jueus varen veure 
que rossegava la Creu, 
férenli posar darrera 
á ne 'l Simon Cirineu: 
no per pietat alguna, 
que bè 'l ne varen pagar, 
sino perque temian 
que no hi pogués arribar. 
En lo carrer de Amargura 
vostre Mare os encontrá, 
plena de molt gran tristura 
prestament vos abrassá. 
Ningú d 'ells la va tocar 
que 's voluntat del Senyor; 
caminant al mont Calvari 
sentíreu mòlt grant dolor. 
Quan allí fou arribat, 
aquella gent inhumana, 
mòlt prest vos han despullat 
de vostra roba sagrada. 
La sanch de nou vos brollava, 
que eixia per tot lo Cos, 
y los sayons prest jugaren 
sobre del vestit la sort. 
Després de haverhos clavat 
en la preciosa Creu, 
los Jueus tots á la una 
vos feyan burla y menyspréu. 
pero Vos al vostre Pare 
los havéu encomenat, 
que 'ls tinga misericordia, 
y los perdone llur pecat. 
Sobre la Creu vos posaren, 
així hu diguè Pons Pilat, 
la causa de vostre agravi, 
ab aquell Títol honrat. 
De tres llenguas lo ha dictat, 
que així tots ho entendrém, 
dient lo que el Títol deya: 
Jesus Nazareth, Rey de Jueus. (INRI)
No poguè estar ocultat 
en vos lo diví amor, 
perdonant en aquell lladre 
que 'us confessá per Senyor. 
Perdonant lo que devia 
y tot altre pecat: 
perque en vostra má dreta, 
en Creu estava posat. 
A vostre mare diguereu: 
Dona, aquí está vostre fill, 
á sant Joant la donareu 
com á clar y net Espill. 
Sant Joan la pren per Mare, 
puig que Jesus ho ha manat, 
que may tals cambis se veren 
ab temps tan abreviat. 
Quan Jesus se véu clavat 
y obert tot lo sèu cos, 
cridant está á son Pare 
li done algun socós. 
Ja que ell mort per amor 
de beure ha demanat, 
portárenli fel y vinagre; 
no 'l vol quant lo ha gustat. 
Consumatum est exclama 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
quan la mort se acosta 
tractanlo ab gran rigor. 
Cumplit ha las Profecías 
que de ell estava parlat, 
sens faltar una paraula 
del que Dèu ha ordenat. 
Bè savem perfectament, 
que als inferns devallá, 
y deslliurá als Sants Pares. 
y de allí se 'ls ne portá 
donantlos la sua vista 
de gloria ab cumpliment, 
aná á veurer á sa mare 
ab tant rich acompanyament. 
Perdona nostre pecat, 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
si en res habem errat 
en la mort y Passiò. 
Y la humil Verge María 
que nos vulla ajudar 
y en Sant Jaume de Galicia 
per tots ne vulla pregar. 

TORNADA. 

Jesu-Crist la Passió vostra 
tots la devém contemplar, 
al manco la de Sant Pere 
quant sentí lo Gall cantar. 


AGUSTÍ EURA. 

Lo morir es tan injust 
y tan superfluo l'espant, 
que segons l' Esperit Sant 
morir es cosa de gust. 
Quant mor y acaba lo just, 
dolcíssimament s'adorm; 
lo lance fatal y enorm 
de Lázaro 'n dará fé; 
puix Cristo en sa mort diguè 
nostre amich Lázaro dorm. ...

Si fos ta desgracia igual 
á la de un brut y una flor 
que quan moren tambe mor 
l' ánima material, 
podria saberte mal 
la mort fatal alashoras: 
pero tu, oh home, no ignoras 
que l' ánima no fineix; 
antes quan del cor parteix 
logra notables milloras. 

Alsa la imaginació 
y mira que no es aquí 
sinó en lo Empíreo, lo fí 
de la hermosa creació. 

La nostra conversació 
al cel está dirigida. 
Esta ditxosa partida 
no 't deu costar ni un sospir; 
puix millor que no morir 
ve á ser, conmutar de vida. 

¿Quí pot estar trist lo dia 
que ix llibre de una presó? 
Quí, al pendrer possessió 
de la herencia que apetía? 
Quí ha tingut melancolía 
lo dia de sa victoria? 
Quí, al fecundar la memoria 
de la Benaventuransa? 
Y quí, lo dia que alcansa 
una corona de gloria? 


IGNACI FERRERAS. 

(Soliloqui de Caifás á la mort de Jesuchrist.) 

¿Qué pretens agitada fantasía 
que vaga, perturbada y pesarosa 
formidables ideas me presentas, 
y l'ánimo y sentits tot m'alborotas? 
La nit que ab sa quietut al descans brinda 
funestas inquietuts me causa y dona, 
perturmantme 'l descans ab mil fantasmas 
y horribles visions de negras sombras. 
Lo llit, que per alivio de fatigas 
ab lo tou matalás de finas plomas 
la dolça son deuria conciliarme 
es pera mí catasta fatigosa. .

Acusa la inocencia ma malicia, 
sa mansuetut á mon furor s' oposa, 
sa doctrina confon mas ignorancias
y sa sencillés m'autoritat mofa. 
Los escarnis á ells fets en mí recauhen, 
lo cervell me traspassa sa corona, 
la creu pesada atrunca mes espatlles, 
los assots rigurosos me deshonran, 
los claus de peus y mans contra mí 's giran, 
clavantme 'l cor en creu la mes penosa; 
y 'l bot del ferro de la dura llansa 
iras, horrors y confusions aborta. 
La sanch per tantas llagas derramada 
del llibre de la vida apar que 'm borra 
y al estrepit fatal d' terramoto (terratrèmol; terremoto)
la terra bocarons profundos obra. 
No trobo puesto en que los peus afirme 
engullintme sas grutas horrorosas. 

IGNACI PUIG Y BLANCH. 

(Tros del Temple de la Gloria.) 

Rodejat de la sombra formidable 
que difundeix la mort assoladora, 
desterrat á una terra inhabitable 
que als tristos moradors cruel decora; 
¿com cantaré la llum inagotable 
del sol etern que brilla sens aurora 
que no ha vist del ocás la tomba obscura 
y derrama á torrents la ditxa pura?
 
Sentat ab los germans del cautiveri 
en la endolada y fúnebre ribera 
dels negres rius del Babiloni Imperi 
sufrint del enemichs la sanya fera 
y 'ls dardos de la burla y vituperi 
en una terra estranya y forastera, 
¿Com cantaré tan trájicas escenes 
entre grillons, manilles y cadenes?
 
O Vos! que resplandiu en las alturas 
de la Santa Sió, Dèu de grandesa, 
abisme inagotable de dolçuras 
donau vigor y aliento á ma flaquesa: 
en una mar sumergit de amarguras 
parlar de vostra gloria es árdua empresa; 
mes jo entraré en la senda peregrina 
si vostra llum preciosa m'encamina. 

Renovava una tarde la memoria 
dels héroes esforsats que reportaren 
de si mateixos la inmortal victoria, 
y ab ilustres hassanyas decoraren 
los fastos indelebles de la historia, 
y de llaurers eterns se coronaren; (llorers, llorer; laureles, laurel)
quant me rendeix un sol molt apacible 
y pujo á la morada inaccessible. 

Per las regions etéreas navegava 
sens rumbo, sense carta y sense guia: 
un aura dolça y fresca respirava 
y mon cor dilatava la alegría: 
una calma benéfica reynava 
y la pálida lluna resplandia: 
y centellant las vívidas estrellas 
mars inmensos formavan de llums bellas. 

Superava á las onas lluminosas 
sens fatiga en ma rápida carrera 
y ab forças inauditas y assombrosas 
corria los espays de l' alta esfera; 
vencent en las regions esplendorosas 
lo curs velós del águila llaugera 
la nau que surca 'l mar arrebatada 
y del aire la saeta disparada. 

Des d'aquellas diáfanas alturas 
un átomo la terra parexia, 
buscava las palmeras y planuras, 
los valls, lo mar inmens, la selva umbría, 
tantas y tan preciosas hermosuras, (tantes i tant precioses her.)
y res la vista atenta descobria; 
mes fixantla del cel en la bellesa 
del Etern m' anunciaban la grandesa. 


SERRA Y POSTIUS. 

Si vas á Montsserrat ves per Sant. 		Lluch.
que no 't picará l' sol per mes que t'		toch, 
no vajes ab calés, gasta mes			poch, 
ves com Madó Guillaume sobre un		ruch; 
Veurás allí unas perlas com un			truch, 
las esmeraldas com un plat de			foch, 
los diamants mes grossos que un gran 	roch,
entre las llantias mira la del			duch; 
Si pujas á la hermita del bon			grech, 
com molt no fassa lo xerrich			xerrach, 
veurás pinsá que pren pinyó ab lo		bech, 
de la má del que va vestit de un			sach; 
altras cosas veurás que jo no			aplech; 
perque no caben en aquest			        buyrach. 

TAULA. 
								Planas (se omitix)
Prólech

SEGLE XII
Anfós II
Guillen de Bergadan
Guerau de Cabrera
Huch de Mataplana
Ramon Vidal de Bezaudun

SEGLE XIII.
Arnau lo Catalá
Guillem de Cervera
Bernat d'Esclot
Amanéu des Escas
Ramon Lull
Guillem de Mur
Oliver lo Templari
Pere II. - Guerau Borneil
Pere III
Pere Salvatge.
Serverí de Girona

SEGLE XIV
Pau de Bellviure
Fraderich de Sicilia
Llorens Mallol
Arnau March
Jaume March
Pere March
Bernat Miquel
Muntaner
Daude de Prades 
Pere lo Ceremoniós
Pons Huch III
Pere de Queralt
Anselm Turmeda 

SEGLE XV

Pere d'Abella
Mossen Avinyó
Na Tecla de Borja
Mossen Crespí de Valldaura
Roderich Diez 102 
Arnau d'Eril
Estanya
Francesch Ferrer
Fenollar. - Scrivá
Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa y Miquel Stela
Andreu Febrer
Joan Fogasot 
Ferrando.
Figueres
Pere Galvany
Jaume Gazull
Guillem Gibert
Martí Gralla
Martí García
Franci Guerau
Jordi de Sant Jordi
Romeu Lull
Ausias March
Pere Masdovelles
Berenguer Masdovelles
Joan Masdovelles.
Huch de Moncada
Joan Moreno
Mossen Navarro
Francisco Oliver
Perot Joan
Pestrana
Mossen Pere Puig
Jaume Roig
Lluis Requesens
Vescompte de Rocabertí 
Mossen Joan Roig de Corella
Joan Rocafort
Ramis
Lleonart de Sors
Jaume Safont
Comenador Stela
Mossen Sunyer
Mossen Bernat Serra
Serradell de Vich
Ramon Gavall (Çavall) 
Miquel Stela
Pere Torroella
Trafort (Traffort)
Lluis de Vilarasa
Anton Valmanya
Mossen Verdú
Francesch de la Via

SEGLE XVI.

Onofre Almudevar
Joan Boschá (Boscá) (Juan Boscán)
Fructuòs Bisbe y Vila
Francisco Calsa (Calça)
Joan Fernandez d'Heredia
Gabriel Leonart
Guerau de Montmajor
Pere Giberga
Ramon Havem
Ausias March 
Andreu Martí Pineda
Joan Pujol
Jeroni Pujades
Miquel Pujades
Antoni Rius
Jaume Siurana - los tres juntos -
Lluis Joan Valentí
Andreu Martí Pineda 

Geroni Santpere
Pere Serafí

SEGLE XVII

Magí Casas
Pere Pau Feuria
Geroni Ferrer de Guisona
Francisco Fontanella
Vicens García
Joseph Romaguera

SEGLE XVIII.

Francisco Balart 
Agustí Eura
Ignaci Ferreras
Ignaci Puig y Blanch 
Serra y Postius


TAULA ALFABÉTICA. (Se omitix)