Diccionari balear, valencià, català, dcvb

Dcvb

http://dcvb.iecat.net

L’edició electrònica consultable a través d’Internet del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll és el resultat del projecte d’informatització del DCVB que s’ha dut a terme a l’IEC durant el bienni 2001-2002. El mes de desembre de 2000 l’editorial Moll, propietària de l’obra, i l’IEC signaren un acord de col·laboració per a la realització d’aquest projecte que assenyalava l’IEC com a responsable del disseny i de l’execució de les diferents fases del procés d’informatització. Aquest acord establia també la possibilitat de la instal·lació del DCVB a Internet per a l’accés públic des del servidor web de l'IEC. 

La consulta del DCVB en versió electrònica reprodueix la consulta convencional d’un diccionari imprès. A partir del mot d’entrada, s’accedeix a l’article corresponent del DCVB. Les il·lustracions i les taules de flexió han estat incorporades com a fitxers vinculats al text, de manera que l’usuari les pot consultar activant la icona corresponent. Les transcripcions fonètiques es representen d’acord amb els principis de l’AFI (Associació Fonètica Internacional) adaptats al català per l’IEC, i la representació dels ètims àrabs s'ha adaptat als criteris de transliteració de l'IEC. 

El caràcter emblemàtic del DCVB, la seva magnitud, la seva importància com a obra cabdal de la lexicografia i de la lingüística catalanes, i la necessitat d’incorporar-lo a les possibilitats obertes per les noves tecnologies motivaren l’interès d’organismes de les diverses terres de parla catalana a col·laborar en el finançament del projecte. És per aquest motiu que la informatització del DCVB s’ha portat a terme amb fons procedents de la Generalitat de Catalunya, del Govern de les Illes Balears, i del Govern d’Andorra.

EXPLICACIÓ DE LES ABREVIATURES 1. Abreviatures Geogràfiques
Al. Alcalà de X. Alg. alg. Artesa de S. Bal. bal. Barc. Borges Bl. Caldes de B. Caldes de Mal. Caldes de Mo. Callosa. Canet de M. Canet de Ross. Cast. Castellar de N. Castellfollit de R. Castelló d'E. Castelló de F. Cat. cat. Cornellà de C. Eiv. eiv. Espluga de F. Esterri d'À. Esterri de C. Fornells de M. Fornells de la S. Gir. Ll. Lloret de M. Lloret de V. A. Maestr. Mall. mall. Maçanet de C. Men. men. occ. or. Os de B. pir.-or. Pobla de L. Pobla de S. Pont d'Arm. Pont de M. Pont de S. Prats de Ll. Prats de M. Rib. d'Ebre Rib. de Cardós Ross. Sta. Col. de F. Sta. Col. de Q. Sta. Maria de C. St. Feliu de C. St. Feliu de G. St. Feliu de P. St. Feliu de T. St. Hilari SC. St. Jaume de F. St. Joan d'Al. St. Joan de S. St. Joan d'Eiv. St. Joan les Ab. St. Llor. de C. St. Llor. de la M. St. Llor. de la S. St. Llor. de Mo. St. Llor. des Car. St. Martí de M. St. Martí SR. St. Pere de T. St. Vicenç dels H. Selva del C. La Seu d'U. Simat de V. Tavernes de V. Tarr. Val. val. Vilafr. de B. Vilafr. de C. Vilafr. del P. Vilan. de M. Vilan. d'Esc. Vilan. i G. Vistabella del M.	Alacant Alcalà de Xivert Alguer dialecte alguerès Artesa de Segre. Balears dialecte baleàric Barcelona Borges Blanques Caldes de Boí Caldes de Malavella Caldes de Montbui Callosa d'En Sarrià Canet de Mar Canet de Rosselló Castelló de la Plana Castellar de N'Hug Castellfollit de Riubregós Castelló d'Empúries Castelló de Farfanya Catalunya català Cornellà de Conflent Eivíssa eivissenc Espluga de Francolí Esterri d'Àneu Esterri de Cardós Fornells de Menorca Fornells de la Selva Girona Lleida Lloret de Mar Lloret de Vista-Alegre (Mall.) Maestrat Mallorca mallorquí Maçanet de Cabrenys Menorca menorquí dialecte català occidental dialecte català oriental Os de Balaguer dialecte pirenenc-oríental Pobla de Lillet Pobla de Segur Pont d'Armentera Pont de Molins Pont de Suert Prats de Lluçanès Prats de Molló Ribera d'Ebre Ribera de Cardós Rosselló Santa Coloma de Farners Santa Coloma de Queralt Santa Maria de Corcó Sant Feliu de Codines Sant Feliu de Guíxols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Torelló Sant Hilari Sacalm Sant Jaume de Frontanyà Sant Joan d'Alacant Sant Joan de Sineu Sant Joan d'Eivissa Sant Joan de les Abadesses Sant Llorenç de Cerdans Sant Llorenç de la Muga Sant Llorenç de la Salanca Sant Llorenç de Mo&dh.runys Sant Llorenç des Cardassar Sant Martí de Maldà Sant Martí Sarroca Sant Pere de Torelló Sant Vicenç dels Horts Selva del Camp La Seu d'Urgell Simat de Valldigna Tavernes de Valldigna Tarragona València (ciutat) valencià Vilafranca de Bonany Vilafranca de Conflent Vilafranca del Penedès Vilanova de Meià Vilanova d'Escornalbou Vilanova i la Geltrú Vistabella del Maestrat
2. Abreviatures Diverses
a. abl. absol. acus. acúst. adj. adj. num. adj. poss. adv. agric. agrim. agron. alem. alg. àlg. alt-alem. anal. anat. angl. ant. antropol. ap. apic. aràb. aritm. arqueol. arquit. art. arx. Arx. Cor. Arx. Gral. R. Val arx. mun. arx. parr. astron. augm. bal. bibl. biblgr. Bibl. Nac. Bibl. prov. bibl. univ. biol. b.-llatí. bot. c. cap. cast. cat. cèlt. ceràm. cf. o cfr. cir. cit. clàs. cm. col·l. condic. conj. conjug. constit. constr. cosmol. cronol. cult. demostr. deriv. dial. dicc. dim. dinàm. dm. doc. econ. ed. eiv. electr. entom. esp. espec. etim. eufem. f. f. farm. fig. filos. fís. fisiol. fon. fotogr. fr. fut. gàl·l gen. geogr. geol. geom. ger. germ. gòt. gr. gram. hebr. heràld. hist. hist. ecl. hist. nat. histol. ibèr. ictiol. IEC. imper. imperf. indic. ind. text. indum. infin. intens. interj. intr. introd. inv. irl. it. jurispr. ling. loc. loc. adv. lòg. ll. llin. m. mall. mar. mat. arx. mat. sign. mecàn. med. men. met. metàt. meteor. mètr. . metrol. mil. miner. mitol. mm. mús. nàut. neg. neol. nomin. occ. ontol. opt. òpt. or. orden. ornit. ort. p. pàg. part. pass. part. pres. patol. patron. pejor. per ext. perf. perífr. pers. p. ex. pint. pir.-or. pl. pleon. plusq. poèt. pop. pref. prep. pres. pret. privil. pròl. pron. pron. dem. pron. indef. pron. interr. pron. pers. pron. rel. prov. psicol. pt. qg. qm. quím. recípr. refl. refr. ret. sànscr. sg. sinòn. sint. subj. subst. suf. superl. teol. terap. terat. tipogr. topon. tr. V. v. v. intr. v. pron. v. recípr. v. refl. v. tr. val. var. var. form. var. ort. vg. vulg. voc. zool.	any ablatiu absolut acusatiu acústica adjectiu adjectiu numeral adjectiu possessiu adverbi agricultura agrimensura agronomia alemany alguerès àlgebra alt-alemany analogia anatomia anglès antic antropologia apud apicultura aràbic aritmètica arqueologia arquitectura article arxiu Ar. Arxiu de la Corona d'Aragó Arxiu General del Regne de València arxiu municipal arxiu parroquial astronomia augmentatiu balear (dialecte) biblioteca bibliografia Biblioteca Nacional Biblioteca provincial biblioteca universitària biologia baix-llatí botànica capítol capítol castellà català cèltic ceràmíca confer, comparau cirurgia citat clàssic centímetre col·lectiu condicional conjunció conjugació constitució construcció cosmologia cronologia cultura demostratiu derivat dialecte; dialectal diccionari diminutiu dinàmica decímetre document economia edició, editor eivissenc electricitat entomologia espanyol especialment etimologia eufemisme femení (en les cites literàries) foli farmàcia figurat (sentit) filosofia física fisiologia fonètica fotografia francès futur gàl·lic genitiu geografia geologia geometria gerundi germànic gòtic grec gramàtica hebreu heràldica història història eclesiàstica història natural histologia ibèric ictiologia Institut d'Estudis Catalans imperatiu imperfet (pretèrit) indicatiu indústries textils indumentària infinitiu intensius interjecció intransitiu introducció inventari irlandès italià jurisprudència lingüística locució, locucions locució adverbial lògica llibre llinatge (cognom) masculí mallorquí marineria mateix arxiu (que el citat anteriorment) mateix significat (que el del mot cap d'article) mecànica medicina menorquí metàfora, metafòric metàtesi meteorologia mètrica metrologia milícia mineralogia mitologia milímetre música nàutica negació, negatiu neologisme nominatiu català occidental ontologia optatiu òptica català oriental ordenació ornitologia ortografia, ortogràfic pàgina pàgina participi passat participi present patologia patronímic pejoratiu per extensió perfet (pretèrit) perífrasi persona per exemple pintura pirenenc-oriental plural pleonàstic plusquamperfet poètic popular prefix preposició present pretèrit privilegi pròleg pronom pronom demostratiu pronom indefinit pronom interrogatiu pronom personal pronom relatiu provençal psicologia part quilogram quilòmetre química recíproc (verb) reflexiu (verb) refrany, refranys retòrica sànscrit singular sinònim sintaxi subjuntiu substantiu sufix superlatiu teologia terapèutica teratologia tipografia toponímia transitiu (verb) vide, vegeu verb verb intransitiu verb pronominal verb recíproc verb reflexiu verb transitiu valencià variant variant de formació variant ortogràfica vulgar vulgar, vulgarisme vocabulari zoologia

catalán, dialecto , provenzal

catalán, dialecto , provenzal

1º ” En el año  1492  el andaluz Antonio de Nebrija publicó la primera gramática de una lengua que procedía del latín: era la Gramática de la Lengua Española o Castellana.

2º En esa misma fecha la lengua que actualmente conocemos como catalán no pasaba de ser uns DIALECTO del LLEMOSÍ o PROVENZAL, que además se dividía en 7 variantes que carecían de gramática .

3º En 1933, es decir 411 años más tarde de la Gramática Española de Nebrija , un químico catalán metido a filólogo llamado Pompeyo Fabra se inventó la primera gramática catalana sobre la base  del DIALECTO BARCELONI : el CATALÁN quedaba a sí conformado como un dialecto de un dialecto .

4º Precisamente porque el catalán no pasa de ser un dialecto, el mismo poeta Bonaventura Aribau señala hasta 5 veces en su Oda a la Patria que: “él escribe el “lemosín”  y no en catalán .

5º . Este caracter lingüísticamente menor del catalán explica que el castellano o español fuera ya lengua común en Cataluña (en realidad, la Marca Hispánica) durante la Edad Media.

6º No deja de ser  significativo al respecto que autores catalanes como Montané, Desclot, Luis de Requesens o Juan Boscán utilizaran de manera preferente el castellano en lugar de ese DIALECTO del PROVENZAL, Llemosi, y que ahora denominamos catalán

http://fonoteca.esradio.fm/2011-02-11/editorial-de-cesar-vidal-el-nacionalismo-catalan-23498.html

DEFINICIONES HISTÓRICAS del NEOCATALÁN

DIALECTO del PROVENZAL

 24 DEFINICIONES de FILÓLOGOS , HISTORIADORES y LINGÜISTAS EXPERTOS:

La vergonzante SUPLANTACIÓN de nuestra HISTÓRICA LENGUA VALENCIANA por “el infame e infecto dialecto barceloní” que está ejecutando ese FOSIL de la anti_Lingüistica Moderna , que es la AVL (Academia anti Valenciana de la Lengua-panocha) , bajo del patrocinio de la , también antivalenciana , Consellería d´Educació queda en evidencia con estas definiciones históricas:

1). Padre de la Romanística y creador de la Gramática Comparada , filólogo alemán Frederick Diez: “el Provenzal se extiende particularmente en Cataluña” (“Grammaire des Langues Romaniques”.Paris.1874.p.3) “Alvernés, gascón, provenzal, languedociano son dialectos romances”.
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Friedrich_Christian_Diez

2). Filólogo suizo-alemán Meyer Lübcke: “el catalan..,que no es más que un dialecto del Provenzal”(Grammaire des Langues Romanes” .Paris.1890. pág.13).

3. Químico Pompeyo Fabra, creador del neo_catalaní en sus laboratorios fabrinos tomando como base el “dialecte barceloní” (1907): “de los diferentes dialectos.. el catalán se convertirá en una variante más de la Lengua Occitana reencontrada” (Revista “Oc”.1936).

4. Catalán Pare Batllori, doctor honoris causa por 11 universidades catalanas (y algunas catalencianas “fidelizadas”) :“el catalán de Barcelona que se está enseñando en Valencia, es un dialecto infame e infecto” (discurso en Universidad de Gerona.1.11.1992) ????? No lo trobo.

5. Cura mallorquín Mosen Alcover ( Mallorca .1913), inventor-gestor del 1er Congreso de la Lengua Catalana: ”¿Qué derecho tiene el dialecte barceloni .. ante el valenciano?¿no es tal vez crear un centralismo lingüístico” (“Geografia Gral.del Reino de Valencia”.!956) dicho cuando en 1913 se votaban las nuevas “normas fabrinas”del laboratorio del químico Pompeu Fabra, fabricante del actual neo_catalán.

6. Autor catalán Martí de Riquer en su “Historia de la Literatura Catalana” 1964:“La literatura trobadoresca , en el seu prop sentit , és l´escrita en llengua provençal ” ..“Els primers poetes cataláns de personalitat determinada i nom conegut que escriviren en una llengua romànica ho feren en PROVENÇAL … “ (segles XII y XIII ) , (pág. 21) .(Entre otras cosas porque Cataluña no existió como entidad unificada hasta 1521 cuando Carlos I nombró Virrey de Cataluña al Arzobispo de Tarragona, Don Pedro Folch de Cardona . Durante los siglos XII y XIII en la actual Cataluña solo existían los marcahispanistas de la Marca Hispánica feudatarios de los reyes francos hasta el Tratado de Corbeil en 1258 cuando pasan a feudatarios del rey de Aragón Jaime I ). Les “Homilies de Organyá”, como reconoce Martín de Riquer en su “Historia de la Literatura Catalana” (Tomo I) estaban escritas en dialecto PROVENZAL, igual que todo el material literario datado en esos orígenes , porque en aquellos momentos lo único que existia era el dialecto PROVENZAL DEL QUE DERIVAN TODOS LOS DIALECTOS CATALANES , entre ellos el “infame e infecto dialecto barceloni” (neo_catalaní actual) como lo define el erudito y humanista catalán Padre Batllori , 12 veces Dr Honoris Causa por universidades catalanas y valencianas. Hasta los mismos eruditos catalanes lo reconocen.

7. Filólogo J. Mª Guinot (Castellón): “prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloni , el més impur de tots”..(“Qüestions de Llengua”.Real Academia.Cult.Valenc. Serie Filológica.1990).

8. F. Juanto, Filólogo de la Univ. Sorbona (Paris): “fue la imposición politica ..del dialecto barceloní del químico Fabra, traido desde Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911)“, (“Faltas ortográficas catalanas”LP.19.06.1997).

9. F. Juanto, Filólogo de la Univ. Sorbona (Paris): “No vaya el lector a creerse que la ortografia que quiso imponerse a los valencianos desde la “Catalunya Vella y la Catalunya Gran” – uso la terminologia imperial del hitleriano Prat de la Riba 1907 fuera un camino de rosas para ellos mismos, ni antes ni después del engaño de las mal llamadas “normas del ´32” …….. acabaron en la imposición política y dogmática no de la ortografia sino de todo un ARTIFICIOSO DIALECTO BARCELONI tardio y personal del indeciso químico Pompeu Fabra (1913 ), traido de Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911) , tras humillar y eliminar los conocimientos fillológicos, lexicos y gramaticales y laboriosas encuestas con transcripción fonética de Fullana (valencia) y Alcover ( Mallorca), juntos y por separado en largos recorridos y con más de 30.000 fichas misteriosamente desaparecidas en la confección (o mejor, corrección posterior) del “ Diccionari Catala, Valencià , Balear…” ) (“Faltas ortográficas catalanas” LP.19.06.1997).

10. Historiador y humanista Menéndez y Pelayo: “Hasta muy entrado el siglo XV , en Cataluña los versos se componían en PROVENZAL”

11. Filólogo Morel Fatio: “el catalán es una mera variante del provenzal porque los habitantes galos de Septimania y los de la Marca Hispánica hablaban la misma lengua PROVENZAL”.

12. Toda la producción de los poetas considerados los precursores del catalán : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de Berguedá, Guillem de Cabestany , esta escrita en PROVENZAL (“Historia de España” de Gallach . Barcelona.1935)

13. El acreditado Historiador Pedro Aguado Bleye en su obra : “Historia de España” : “La poesía erótica de los trobadores provenzales fue imitada en Cataluña en los siglos XIII y XIV”.

14. El filólogo y lingüista catalán Antoni Badia Margarit, rector de la Universidad de Barcelona, dejó escrito en su Gramática Histórica Catalana (1952): “No es el catalán una lengua románica que siempre haya estado entre las lenguas con personalidad propia: todo lo contrario, era considerado como una variedad dialectal de la lengua provenzal, y sólo desde hace relativamente poco, ha merecido la categoría de lengua neolatina independiente” ( “Gramática Histórica Catalana ” . 1952).

15. “Cataluña quiere imponer la lengua de Pompeu Fabra (dialecto barceloní) en Valencia por fanatismo” Catedrático de Lingüística Francisco Rodriguez Adrados (Valencia Hui.28.02.2008)

16.  “Wilhelm Meyer-Lübke, siguiendo a su maestro el filólogo alemán Friedrich Diez, en 1890 asignó a la lengua catalana el status de dialecto del provenzal en su Gramática de las Lenguas Románicas, …”

Lübke adoptó  una posición polémica en cuanto a la lengua catalana. Siguiendo a su maestro Diez, en 1890 asignó a la lengua catalana el status de dialecto del provenzal en su Gramática de las Lenguas Románicas, donde dice: “En el Este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: Esta última habla (parler), que no es más que un dialecto provenzal….” (p. 14). Sin embargo, cambió este juicio en 1925, después de ser nombrado “Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona”  y haber sido “onerosamente fidelizado”  por  la burguesia nacionalista catalana : fue entonces cuando empezó a  utilizar generalizadamente el nombre de “lengua catalana”, pero con la afirmación de sus concordancias con el provenzal para todo el conjunto idiomático catalá-valenciá-balear.

Esta nueva denominación fue invalidada por el reputado gramatista y filólogo Menendez Pidal en su obra “Gramática Histórica” (Madrid.1977)  donde demostró la falta de rigurosidad  de Meyer Lübke a la par que reconocía la independencia idiomática de la LENGUA VALENCIANA: “Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos”.

17. (1872) Siguiendo la definición del Padre de la Romanística Friedrich Díez, MAYANS I SISCAR también afirmaba en 1873 que “el catalán es un dialecto del lemosín” (“Orígenes del español”. Madrid, 1873). El “lemosín” (dialecto hablado en Limoges -Francia)  era  el término  incorrectamente usado ya por los escritores de la  Ilustración del siglo XVIII  para suplantar la definición histórica de LENGUA  VALENCIANA.

18. ”El catalàn es, en lo esencial,  una dependencia del Provençal” (Filólogo alemán Gerhard Rohlfs. Munich ,1986 ).

19. Martí y Gadea destacaba la singularidad de “La Ilengua valenciana, per la riquea de veus,  modismes y gracia (…) superant a la catalana” (Gadea: Tipos,1908, p. 298). EI alcoyano (de Balones) defendía su autonomía respecto de la catalana, algo que también oculta del lexicólogo Corominas, saqueador impenitente de la obra de Martí y Gadea, de la que selecciona lo concordante con su teoría inmersora.

(http://perso.wanadoo.es/rgmoya/cuandocataluna.htm)

20. Francisco Giner Mengual , profesor de lingüística de la Universidad de la Sorbona (París):
“Inventar una lengua equivale a lengua artificial…Esa es la lengua que se inventó Pompeu Fabra tomando de aquí un poco y de allá otro poco pero siguiendo la pauta de la lengua barcelonina”... (“Cartas destapadas” LEVANTE emv22/12/1982):

21. Ramón Miquel y Planas en su conocida novela:” “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana.1918) se manifiesta abiertamente contrario al neocatalaní de Pompeu Fabra al  que denomina despectivamente  “llengua badalonina”.

22. Mossen Alcover, lingüista mallorquín, opinaba así del “dialecte barceloní” (neocatalaní): «dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no te per a on agafarlo… un desbarat ferest no sols des del punt de vista lingüístic, sino des del punt de vista polític»

23. Sanchis Guarner se lo recriminaba a Fuster: «Ves amb conte, per favor, aquest llenguatge teu es semític. I morfológicamente es barceloní. No podem fer passes en fals perque una cosa es el que tu escrius i una altra distinta es la que esperen els lectors als quals nosaltres podem influir, pero no ignorar».

24. Mourelle de Lema, Catedrático de Romanística .Universidad de Madrid.:

“Si nos fijamos en lo que ocurría en Cataluña, observaremos que hasta Arnau de Vilanova ( valenciano) y Raimundo Lulio (mallorquín) , que nacieron por los mismos años (el valenciano en 1238 y el mallorquín en 1235), no hay un solo autor que escriba en lo que pudiera denominarse catalán, es decir, no hay mas que trovadores y estos empleaban una lengua de origen galo (el provenzal)” .

POR EL CONTRARIO … : CONFESIÓN CATALANA del EXPOLIO de la LENGUA VALENCIANA :

El erudito catalán Ramón Miquel i Planas, gran estudioso de nuestro clásicos valencianos, confesaba con honestidad en 1905:

“Visto el caso (de la lengua) desde Cataluña , no cabe duda de que , cuando más extremen los valencianos las pretensiones de autonomía de su variedad idiomática , frente al catalán (dialecto barceloní), mayor necesidad hay por nuestra parte de reivindicar la unidad lingüística de las gentes que pueblan la franja levantina de la península con las Islas Baleares …” ” privar a Cataluña y a su literatura de la aportación que representa la producción de las letras valencianas de aquella época “..” sería dejar nuestra ... literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía; más aún: sería arrancar de la literatura catalana la poesía casi por completo, porque en ningún otro momento antes de la Renaixença, ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausias March, a los RoIç de Corella, a los Jaume Roig, a los Gaçull , a los Fenollar y a otros cien más” .. (Prólogo del “Cansoner Satíric Valenciá dels segles XV i XVI”.1905) . Para Miquel i Planas todos los males de la “Revolució” venían de la “reforma lingüística fabriana”  (del químico Pompeu Fabra) .

Y TODOS ellos son AUTORES VALENCIANOS (nunca catalanes) que dicen en sus textos : “Estoy escribiendo en mi LENGUA materna VALENCIANA”

Por el contrario, la histórica LENGUA VALENCIANA : “Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos” . Menéndez Pidal (1 y 2)

Y más de  MIL citas y documentos históricos testimoniales en :
“CRONOLOGÍA HISTORICA de la LENGUA VALENCIANA” de Mª Teresa Puerto (Diputación de Valencia .2007) ISBN 9788477954705

https://laverdadofende.blog/2013/01/21/el-catalan-es-un-dialecto-del-provenzal/

dialecte català, Bonas Pasquas, Iglesia Católica, dolsos, días

Golden Jacob:

Este próxim Nadal quan en dialecte català vos diguen "Bones Pasqües" en realitat parla en idioma valencià. Lligquen com ho díen ans per el nort del Ebre...

* Baluart de Sitges, any 07 núm. 333 (21 des. 1907)

http://mdc2.cbuc.cat/cdm/ref/collection/baluart/id/2240

Este próxim Nada, cuan en dialecte catalá tos diguen Bones Pasqües, en realidat parlen en idioma valensiá.

Lligíu com u díen abáns per lo nort del Ebro.

Bonas Pasquas,

Nadal!... Nadal!... Diada és aquesta, de solempnitat incomparable per la Iglesia Católica, que´ns evoca els recorts més dolsos dels días de la nostra vida, 

Lo criteri per a diferensiá llengua y dialecte es polític

Lo criteri per a diferensiá llengua y dialecte es polític, que no tos engañon.
Jared Diamond: El mundo hasta ayer:
¿Qué podemos aprender de las sociedades tradicionales?, 2013

Declarassió de Mequinensa

//

Jared Diamond es geógrafo y escritor estadounidense de literatura científica, biólogo, fisiólogo evolucionista y biogeógrafo. Doctor por la Universidad de Cambridge, y profesor de geografía en la Universidad de California en Los Ángeles.

Carta marítima, lengua mallorquina, Antonio Despuig, Tofiño de San Miguel

A les Balears no consten dicsionaris, gramática ni literatura en dialecte ocsitá catalá hasta lo siglo XX, cuan va escomensá la parafernalia nassionalista catalana. Es evidensia de que este dialecte no es propi del archipiélago.

V. Tofiño de San Miguel: Derrotero de las costas de España en el Mediterráneo, 1787

https://archive.org/details/derroterodelasco00tofi/page/n3

https://es.wikipedia.org/wiki/Vicente_Tofi%C3%B1o_de_San_Miguel

http://www.geoinstitutos.com/quien_fue/vicente-tofino.asp

http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=tofinno-de-san-miguel-vicente

https://archive.org/stream/derroterodelasco00tofi/derroterodelasco00tofi_djvu.txt

DERROTERO DE LAS COSTAS DE ESPAÑA EN EL MEDITERRÁNEO, Y SU CORRESPONDIENTE DE ÁFRICA PARA INTELIGENCIA Y USO DE LAS CARTAS ESFÉRICAS PRESENTADAS AL REY NUESTRO SEÑOR POR EL ... 

un dialecte provensal que no teníe literatura

Ñabíe una vegada un dialecte provensal que no teníe literatura y va tindre que apropiás de la literatura de les llengües veínes per a tíndrela.

John Duncan Craig; Miejour; or, provençal legend, life, language and literature, in the Land of the Felibre, 1877

https://itunes.apple.com/mt/book/miejour-or-provencal-legend/id471717889?mt=11

http://www.eyragues.org/joseph-roumanille-us.php

https://books.google.com/books/about/Miejour_or_proven%C3%A7al_legend_life_langua.html

Índice

Chap Page 18 Fort Bacon	110
Fifty Years After	113
Lou Mot de Santo Claro	121
Friends Abroad	125
French Pastors	133
Neath the Olive Trees	144
La Cabro de Moussu Sequin	158
25 The Aubergè of the Esterel 26 The Hunter of the Esterel	177

The Grand Pine	293
Le Montagne des lncourdoules	304
The Golden Goat of Les Incourdoules	308
Taragnigna	311
Rosette at Home	320
Chap Page 48 The Treasure Seekers	326
The Cabanoun on Fire	334
Nice and the Var	342

The Vernons and De Ravenels	182
A Strange Visitor	188
The Struggle for Life	194
Rescued	200
3l A Sinister Rendezvous	204
Raoul to the Rescue	210
The Spanish Pedlar	215
The Monk	222
Victory	227
Isle St Marguerite	235
From Cannes to Agay	245
The Roman Quarries of Agay	251
About Insects and Scorpions	262
Paraoulos de Vouloun	268
4l Orange Flowers	273
The Tenant of Villa Bertrand	284

Villa Franca	350
Thunny Fishing 4	355
The Wicked Host	365
Horrors of Monte Carlo	369
The Dying Student	374
Mentone	381
Origin of the Provençal Language	390
Provengal Literature of the PastIts Predisposing Influences	401
The Troubadours	408
The Crusade against the Albigenses	415
The Troubadour in Catalonia s 4	423
62 The Provençal Troubadours of the Seventeenth and Eight eenth Centuries	427
The Troubadours of our Day	432
Provençal Word Hunting 448	470
At Avignon with the Felibrige	476
Lou Tian 4	484

ERNESTO NAZARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA

José Antonio Carrégalo,

Som aragonesos i parlem en català.

ERNESTO NARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA.

Expert en ensenyament d’idiomes i en la formació del seu professorat, Ernesto Nazario Martín Peris (la Sorollera, 1949) és llicenciat en Filologia Hispànica i en Filologia Germànica, i doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, per la Universitat de Barcelona. També és llicenciat en Teologia per la Universitat d’Innsbruck, Àustria, on va anar a prosseguir los estudis eclesiàstics que havia iniciat al seminari de Saragossa. Ernesto parla, a banda del català i lo castellà, alemany, anglès i francès, (coneixerá la llengua de òc ?) i la seua carrera professional ha segut, i és encara, molt intensa: des de 1993 és professor de llengua espanyola a la Universitat Pompeu Fabra (actualment en situació d’emèrit); abans havia estat catedràtic i director de l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona. Va treballar a Nova York, a la seu de les Nacions Unides, com a coordinador d’espanyol en lo Servei de Capacitació i Exàmens. I va ser lo primer director acadèmic de l’Instituto Cervantes, quan esta institució va ser creada l’any 1991. Ha estat convidat com a professor en nombrosos programes de doctorat i congressos nacionals i internacionals sobre aprenentatge de llengües.

Lo nostre entrevistat és fill d’Adrián Martín Bayod i de Luisa Peris Grau.
I tot i que va nàixer a la Sorollera, durant la infància i la primera joventut va estar molt vinculat a Mont-roig, ja que hi va viure alguns anys i hi té família. Gràcies a la càlida acollida, i a la bona disposició, des del primer contacte, per part de l’Ernesto, l’entrevista es desenvolupa en un clima d’amable cordialitat i oberta companyonia, fruit de la relació entre entrevistat i entrevistador durant la comú infància mont-rogina. És per això que, revivint antigues vivències compartides, lo tuteig aflora espontàniament.

Ernesto, vas marxar de Mont-roig sent molt jovenet. Com va ser això?

Quan tenia vuit anys mon pare va morir d’un accident laboral; la família es va traslladar a Alcanyís per què los fills poguérem estudiar, i l’any 1961 vaig ingressar en lo seminari diocesà de Saragossa, on vaig fer lo batxillerat i los primers cursos de filosofia. Al principi, durant uns anys, encara pujàvem a passar l’estiu a Mont-roig, però poc a poc vam anar perdent-ne lo contacte, a mesura que ens anàvem fent grans i als estius treballàvem per a ajudar a l’economia familiar. A més, l’any 1974 vaig anar a acabar los estudis a Barcelona. I m’hi vaig quedar.

Com es va despertar en tu l’interès per la lingüística?

Doncs jo crec que es pot remuntar a l’etapa infantil i va ser d’una manera molt simple però també molt interessant. Es dóna la circumstància que entre la parla de la Sorollera i la de Mont-roig hi ha algunes diferències, menudes, però que es noten molt; per exemple, a casa, a Mont-roig “dièvem” (com a la Sorollera): cial, siarra, siat, diau; a l’escola, los xiquets mont-rogins, “díen”: cèl, sèrra, set, dèu. Així, des de menut vaig experimentar la diversitat lingüística “en carne propia” (com es diu en castellà) i a petita escala. I també vaig poder tindre experiència de les actituds que s’hi associen: no era infreqüent que los amics mont-rogins se n’enrigueren una mica de la meua manera de parlar.

Actituds com la que expliques poden ocasionar que a mig termini desapareguen formes dialectals genuïnes, com és lo cas del català d’Aiguaviva, en avançat estat de substitució per abandonament. Que en penses del tema?

Be, cal dir que allò no era una cosa greu. Del cas concret d’Aiguaviva, dissortadament, no en tinc prou informació per parlar-ne amb fonament; però sí que conec la preocupació de molta gent de la comarca per una eventual desaparició de les nostres peculiaritats lingüístiques. Jo penso que si això ens preocupa de veritat, no es perdran, serem nosaltres mateixos los que les mantindrem. Per a mi, tanmateix, lo veritable problema és lo de la preservació de la llengua (lo català), i no tant, si m’ho permets, lo de determinades peculiaritats pròpies d’un dialecte o d’una època. Les llengües evolucionen, totes, fins i tot les més potents demogràficament: si mirem lo castellà, veurem que no és lo mateix de fa cinquanta anys, i ningú no se’n plany; precisament, tenen un programa de ràdio que es diu “Palabras moribundas”, la gent hi truca i diu quan és l’última vegada que va sentir un determinat mot, si és que lo va arribar a sentir; i en parla emocionada, sí, però no preocupada. En totes les llengües, la gent fa servir lo seu dialecte en situacions col·loquials, i un estàndard culte en les situacions que ho requereixen. Nosaltres què volem?: tindre lo català dialectal per a anar per casa i lo castellà com a única llengua de comunicació cultural, científica, periodística? O bé, poder fer servir lo català en totes les situacions i tots los àmbits? L’amor a peculiaritats locals i la cura per conservar-les no és incompatible amb lo domini de la varietat estàndard de la llengua.

Així, en lo teu cas, aquelles actituds, una mica burletes, dels companys mont-rogins van produir l’efecte contrari al que comentàvem d’Aiguaviva.

Sí, sí, és veritat. Recordo que, quan ja estudiava a Saragossa i tornava a casa de vacances, les converses a la taula, en català, anaven plenes de paraules i expressions en castellà: lo nostre dialecte ens servia per a parlar només de les coses més properes, però no de temes culturals o d’actualitat (com, sortosament, ho estem fent tu i jo ara en esta entrevista). L’alternativa aleshores era: o parlar en castellà o parlar en una versió devaluada del català. Sense cap mena de militància ni ideologia, nosaltres seguíem parlant en català, de manera natural i espontània, tot i que n’era una versió devaluada. Açò crec que il·lustra l’autèntic dilema: o desenvolupament de l’ús del català com a llengua —amb tots los atributs d’una llengua i no només com una variant dialectal que cal conservar—, o, a la llarga i indefectiblement, substitució pel castellà. També recordo que al seminari de Saragossa los feia explicacions de la nostra llengua als meus amics, o també, a la classe de francès comprovava que, a mi, aprendre’l em resultava molt més fàcil que als meus companys, per les similituds amb lo català: la pronunciació, los pronoms en i hi, etc. Jo crec que vaig créixer amb allò que en castellà diem “el gusanillo” de les llengües.

Com a lingüista, quin futur li preveus a la llengua catalana a Aragó.

Et respondré a esta pregunta també des de la meua experiència personal. Quan la família es va traslladar a viure a Alcanyís, zona de parla castellana, a casa vam seguir sempre parlant lo català, com ja t’he dit; la meua germana més menuda tenia només un any i mig, i la gent li deia a ma mare, “Però com és que no li parleu en castellà, pobreta?”. Eixe era l’ambient que s’hi vivia i los valors que hi predominaven; al carrer no se sentia ni una paraula de català, ens feia vergonya que ens sentiren… Això actualment ha millorat d’una manera radical. Per això crec que tenim prou motius per ser optimistes: hem recuperat l’orgull i la dignitat, i ja no ens avergonyim de la nostra llengua. Ara bé, no sabem quin camí seguirà esta evolució, en lo món actual és molt difícil fer previsions sobre lo futur, en qualsevol tema. Em temo, però, que potser fem massa èmfasi en les peculiaritats dialectals i no som conscients del perill que corre la llengua. És veritat que hi ha una recuperació de la literatura escrita en estes terres, i que cada volta més gent jove publica en la nostra llengua, cultivant amb amor les seues particularitats. Però en lo meu entendre no ens podem aturar aquí: cal estendre lo coneixement de la llengua culta, oral i escrita, a tota la població. Les nostres formes dialectals només sobreviuran a l’ombra del català estàndard: si perden lo lligam amb la seua matriu natural, la substitució pel castellà és un greu perill, certament.

Creus que estes idees poden, al seu torn, produir l’efecte contrari en part de la població, de rebuig a l’ensenyament del català?

Sí, és clar que això pot passar; de fet, està passant. Sóc plenament conscient que és un tema delicat. I vull deixar clar que per damunt de tot està la llibertat de les persones: cadascú pot triar l’opció que li parega més convenient. Però los que ens dediquem a l’estudi de les llengües no podem falsejar les coses ni tancar la boca davant afirmacions que neguen la realitat de la llengua. I les institucions, per la seua banda, tenen l’obligació de vetllar per la conservació del patrimoni cultural comú, una part important del qual és la llengua.

Tenim entès que eres membre, molt actiu, dels “Foros de la Concórdia”, amb seu a Alcanyís. Quina és la teua vinculació? I quines són les finalitats de l’associació?

Actualment sóc secretari de la junta directiva. És una associació que es va crear l’any 2012, amb ocasió del centenari de la Concòrdia d’Alcanyís (prèvia al Compromís de Casp), per una iniciativa de la societat civil; vull dir, sense cap tipus de vincle amb les institucions ni amb cap partit polític. Actualment som una seixantena de socis, de tots los territoris espanyols que formaven la Corona d’Aragó (amb los territoris italians que també n’eren part, de moment no hi hem establert cap contacte) i ens proposem traslladar a l’actualitat l’esperit de diàleg i consens d’aquell Compromís, promoure entre estos territoris relacions de convivència basades en l’humanisme ètic, lo respecte i la comprensió mutus i la renovació de vincles històrics.

Quines activitats organitzeu?

D’una banda, organitzem Fòrums d’estudi i debat sobre temes d’interès comú, en una visió lligada a la construcció europea. D’altra banda, hem signat acords de cooperació amb tres universitats (Saragossa, Lleida i Jaume I de Castelló), que a partir d’este curs acadèmic organitzaran actes sobre temes relacionats amb los objectius de l’associació.

Fins al moment s’han celebrat dos Fòrums, no és així?

Sí, dos Fòrums, acompanyats d’una versió “junior”, en la qual hi participen alumnes de tres instituts de secundària, d’Alcanyís, Tortosa i Vinaròs. L’any 2014 se’n va celebrar lo primer, centrat en les actuals relacions econòmiques entre los territoris. Amb la voluntat de donar continuïtat a les idees i les conclusions d’este primer Fòrum, vam considerar que calia abordar l’estudi de la realitat sociocultural dels territoris. Així doncs, es va escollir lo llegat cultural comú com a tema inicial per al segon.

I l’octubre passat, va tindre lloc lo segon.

Efectivament, los dies 22 i 23. Lo dissabte al matí hi va haver quatre conferències sobre temes relacionats amb lo llegat cultural: “El Gòtic internacional”, (Joan Aliaga, de la Universitat Politècnica de València), “L’Estudi General de Lleida”, (Joan J. Busqueta de la Universitat de Lleida), “Emblemàtica de la Corona d’Aragó” (Víctor Mínguez de la Universitat de Castelló) i “Historiografia de la Corona d’Aragó” (Ignacio Peiró, de la Universitat de Saragossa). Totes les conferències van posar de relleu com lo nostre patrimoni cultural comú està insert en la cultura europea, una cultura amb múltiples llaços i intercanvis en los quals participava intensament la Corona d’Aragó. Este aspecte supranacional ens pareix especialment important, la dimensió europea de què parlàvem.

I en finalitzar lo Fòrum vau fer públic un manifest.

Sí, amb les idees que s’hi van exposar s’havia debatut sobre dos temes de gran actualitat: lo conflicte pels béns artístics de les diòcesis de Barbastre-Montsó i Lleida, i lo coneixement, denominació i ús de les llengües pròpies dels territoris. Lo grup d’experts reunits va aprovar per unanimitat lo text d’un Manifest pel Patrimoni Cultural Comú.

Es pot accedir d’alguna manera a les conclusions que es recullen en lo manifest?

Han estat publicades a la pàgina web de l’associació (http://www.forosdelaconcordia.com/). I la premsa se n’ha fet ressò. Los lectors de Temps de Franja hauran pogut veure-les al  número digital 30 [desembre 2016]. M’agradaria destacar ací que a l’acte de lectura pública del manifest s’hi va generar un petit però intens col·loqui amb lo públic assistent. I es van expressar idees molt interessants; per exemple, que la cultura, lluny de ser un adornament circumstancial, és lo fonament de la vida d’una societat; los béns culturals són molt més que simples objectes, susceptibles de mercantilització: són portadors de missatges, que hem de ser capaços de llegir i interpretar; i això exigeix que los responsables de la seva gestió i administració los facin accessibles al públic en un context apropiat.

I pel que ateny a les llengües?

En este tema es va aprofundir en la concepció de lo que és una llengua, i lo que suposa fer-la servir: una llengua no és únicament una eina de comunicació asèptica, sinó també i alhora, un factor de identitat, individual i col·lectiva, juntament amb la resta dels components del patrimoni cultural. Un altre aspecte que se’n va destacar es que lo fet de parlar requereix la voluntat d’escoltar; i l’escolta és apertura a l’altre i voluntat de comprendre’l, només d’esta manera són possibles la comunicació i la convivència. Esta voluntat de comprendre l’altre és indissoluble del reconeixement de la seua personalitat integral i d’aquella seua identitat de la qual la llengua n’és part substancial.

I en aspectes més concrets i pràctics, es va decidir alguna cosa?

En qüestions més concretes es va parlar de la denominació de la llengua, un tema polèmic ací i a València. Lo nom amb què cada territori anomena les seues llengües no ha de condicionar-ne l’ús, ensenyament, valor patrimonial i consideració institucional. La diferència de denominacions, comunament acceptada per totes les parts, ha de ser indissoluble del reconeixement exprés que, en cada cas, es refereixen a varietats locals d’una mateixa llengua, i no hauria de ser una eina per a la negació d’esta llengua comuna. Algú va proposar lo lema, que jo subscric: “Som aragonesos i parlem en català”.

Finalment, que se’n fa de les conclusions de cada Fòrum?

Lògicament, com hem dit abans, les publiquem a la nostra web. A més, tenim intenció de fer-les arribar a les institucions polítiques i culturals dels territoris i de l’Estat. I tots los membres de l’associació les difonem en los nostres àmbits professionals i socials.

Tant de bo aquelles institucions se’n facen ressò en benefici de la nostra llengua i la nostra cultura. Gràcies, Ernesto, pel teu interès. I molta sort.