Mostrando las entradas para la consulta creure ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta creure ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 25 de abril de 2017

embossiná

embossiná

embossinás , atragantarse


EMBOCINAR-SE v. refl. 
Ennuegar-se; fer-se mala via menjant (Llofriu); cast. atragantarse.
    Fon.: 
əmbusináɾsə (Llofriu).
    Etim.: 
derivat de bocí.


mol bon actó lo del video :




BOCÍ m. 

|| 1. Part d'aliment que es posa d'una vegada dins la boca; cast. bocado. En axí com hom qui famejant se cuita com menuga e fa de grans bocins per la gran fam que sent, Llull Cont. 131. No y ha bocí que li pareg' amarch, Ausiàs March, cii. Neptumno... obrint la boca, paregué que totes les naus del mon no li serien un boci, Curial, iii, 17. Aquest es boci que no es negu que no sen volgues offegar,Tirant, c. 216. El milló bocí de taula per la porquerola n'è, cançó pop. cat. (Milà Rom. 205). a) Bocí afegit: part d'aliment aturada en el canyó (Mall.). Just que tenguessen es bossí afegit, Ignor. 17.—b) Mal bocí: menjar metzinós. Cant menget aquell mal bocí, Fasset 1642. An aquesta dona li han donat mal bocí y l'han etcisada, Roq. 24. 
|| 2. Part d'aliment que es pren en una menjada no gaire abundant (Camp de Tarr., Maestr.); cast. bocado. «Vaig a menjar un bocí» (Valls). A l'hora de sopar, menjava un bocí; l'alcohol treu la gana, Pla Rus. 319. Fer un bocí: menjar entre dia; fer beguda els treballadors del camp (Vistabella del Maestr.). 
|| 3. Part relativament petita d'una cosa; cast. pedazo, trozo. a) Aplicat a coses materials: D'aquex bocí de Pirineus pubilla, Canigó, x. Y una mampara de tela, | bossí de sach ó de vela, | el defensa del gargal, Penya Poes. 66.—b) Aplicat a coses immaterials: Me sembla que vostès tenen un bossí de rahó que'ls abona, Vilanova Obres, iv, 67. Content del primer bocí d'excursió, Massó Croq. 8. 
|| 4. Bocí de l'anguila: tros de fusta quadrat, espècie de coixinet posat damunt el llit de l'anguila de varar barques i que serveix de suport a la vorera superior de la barana de l'anguila (Palma).
    Refr.
—a) «Bocí per força, costa de passar» (Cat.); «Bocí per força, no fa profit» (Cat., Vinaròs); «Bocí per força, és mal d'engullir» (Alcoi).—b) «Car és lo bocí que hom se n'escanya» (Cat.); «Car és lo bocí que hom se n'afanya» (Solsona).—c) «Ovella que bela, perd lo bocí» (Cat., Maestr.); «Ovella que bela, perd es bocí» (Mall.).—d) «Un bocí bo, tothom el vol» (Empordà).—e) «Els bocins renten la cara molt millor que l'aigua clara» (Empordà, Olot).—f) «Per Sant Magí, bona festa i bon bocí» (Inca).
    Loc.
—a) Haver-n'hi bon boci (d'una persona o cosa): esser molt gran.—b) A miques i a bocins: a trossos (Cat.).—c) Comptar a algúels bocins de la boca: observar importunament allò que menja, per creure o fer creure que menja massa (Cat.).—d) No tenir un bocí de pa: esser molt pobre.
    Fon.: 
busí (pir-or., or., Llucmajor, Petra, Sóller, Men., Eiv.); bosí (occ., val., Palma, Manacor, Pollença).
    Intens. 
dim.: bocinet, bocineu, bocinetxo, bocinel·lo, bocinic, bocinot (or.), bociniu, bocinó, bocinoi, bocinill (ross.).
    Etim.: 
del llatí *bŭccīnum, mat. sign. || 1.



bocín

Del lat. buxis 'cajita', y este del gr. πυξίς pyxís.
1. m. Pieza redonda de esparto o de hierroque se pone por defensa alrededor de loscubos de las ruedas de carros y galeras.
2. m. En los molinos de cuboagujero estrecho por donde cae el agua al rodezno.
3. m. Col. Anillo de unos cinco centímetros de diámetrousado en el juego delturmequé.
dar alguien en el bocín

1. loc. verb. coloq. Col. Acertar en algún asunto.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIII.

XIII.

Ñan coses que la voluntat humana no es capás de controlá. Daniel, lo Mussol, acababe de averiguáu. Hasta entonses va creure que lo home pot elegí o triá libremen entre lo que vol y lo que no vol; inclús ell mateix podíe aná, si este ere lo seu dessich, al dentista que estabe a la galería de Quino, lo Manco, los dijous pel matí, per un módic llogué, y tráures la den que li estorbare. Ñabíen algúns homens, com Lucas, lo Mutilat, als que hasta los tallaben un membre si eixe miembro arribabe a sé pera nells un estorbo o fée nosa.
Es a di, que hasta la tarde aquella que van saltá la tapia del Indiano pera robáli les pomes y los va enchampá la Mica, Daniel, lo Mussol, va creure que los homens podíen desenténdres al seu antojo de lo que suposare pera nells una rémora, igual en lo relatiu al cos que en lo consernén al espíritu. Pero sol abandoná la finca del Indiano en una poma a cada ma y les orelles caches, Daniel, lo Mussol, va compendre que la voluntat del home no u es tot a la vida. Existíen coses que se li imposen al home, y lo sojusguen, y lo sometixen al seu imperi en cruel despotismo. Com - ara sen donabe cuenta - la deslumbradora bellesa de la Mica. Com lo esceptissisme de Pancho, lo Sensedéu.
Com lo ensés fervor de don José, lo mossen, que ere un gran san. Com, en fin, la antipatía sorda de la Sara cap a son germá Roc, lo Moñigo.
Desde lo frustrat robo de les pomes, Daniel, lo Mussol, va entendre que la Mica ere mol guapa, pero, ademés, que la hermosura de la Mica habíe ensés al seu pit una viva flama desconeguda. Una flama que li abrasabe la cara cuan algú mentabe a la Mica a la seua presensia. Assó constituíe, en ell, algo insólit, algo que trencabe lo hasta ara despreocupat y independén curs de la seua vida. Daniel, lo Mussol, va asseptá este fenómeno en la ressignassió en que se assepten les coses ineluctables. Ell no podíe evitá enrecordássen de la Mica totes les nits al gitás, o los domenges y díes de festa si minjabe collada. Aixó lo va portá a deduí que la Mica significaríe pera lo felís mortal que la 
conquistare un mol dols remanso de pas. Al prinsipi, Daniel, lo Mussol, va intentá desfés de esta presió interió que li enervabe la seua insobornable autonomía, pero va acabá admitín lo constán pensamén en la Mica com algo consustansial an ell mateix, algo que formabe part mol íntima del seu ser. Si la Mica se aussentabe del poble, la vall se tornabe ombriosa als ulls de Daniel, lo Mussol, y pareixíe que lo sel y la terra se tornaren erms, assustadós y grisos. Pero cuan ella tornabe, tot preníe un atre aspecte y atres colós, se féen mes dolsos y cadensiosos los mugits de les vaques, mes insitán lo verd dels prats y hasta los cántics de les merles adquiríe, entre les bardisses, una sonoridat mes matisada y cristalina. Entonses se produíe com un portentós renaiximén de la vall, una assentuassió exhaustiva de les seues possibilidats, aromes, tonalidats y rumós peculiás. En una paraula, com si pera la vall no ñaguere ya al món datre sol que los ulls de la Mica y datra brisa que lo ventet de les seues paraules. Daniel, lo Mussol, guardabe la seua fervén admirassió per la Mica com lo únic secret no compartit. No obstán, algo als seus ulls, potsé a la seua veu, revelabe una exitassió interió mol difíssil de acallá. Tamé los seus amics admiraben a la Mica. La admiraben per la seua bellesa, igual que admiraben al ferré per la seua forseguera, o a don José, lo mossen, que ere un gran san, per la seua piedat, o a Quino, lo Manco - antes de enterássen lo Moñigo de que habíe plorat cuan la mort de la seua dona - per lo seu muñó. La admiraben, sí, pero com se admiren les coses majes o poderoses que después no dixen rastre. Sentíen, sense duda, dabán de la seua presensia, com una nova emossió estética que inmediatamen se dissipabe dabán de un tord abatut en la massecha o una regletada de don Moissés, lo maestre. La seua vergoña no perdurabe; ere efímera y decadén com una explosió. En alló va advertí Daniel, lo Mussol, que lo seu estat de ánim dabán de la Mica ere una cosa espessial, diferenta del estat de ánim dels seus amics. Y si no, ¿per qué Roc, lo Moñigo, o Germán, lo Tiñós, no se aprimaben tres kilos si la Mica sen anabe a América, o un parell si sol sen anabe a la siudat, o se engordíen lo perdut y un kilo mes cuan la Mica tornabe a la vall per a estáy una llarga temporada? Ahí estabe la demostrassió de que los seus sentiméns cap a la Mica eren singulars, mol diferéns dels que embargaben als seus compañs. Encara que al parlá della se faigueren creus, o Roc, lo Moñigo, tancare los ulls y chulare, com li veíe fé a son pare dabán de una mossa ben maja. Aixó ere pura ostentassió, estridensies superfissials y no, de cap manera, un interromput y violén movimén de fondo. Una tarde, al prat de la carrasca, van parlá de la Mica. Va eixí la conversa a propósit del mort que segóns la gen ñabíe enterrat desde la guerra al mich del prat, daball de la carrasca sentenaria. 

- Sirá ya sendra - va di lo Tiñós -. No quedarán ni los ossos. ¿Creéu que cuan se mórigue la Mica fará mala auló, com los demés, y se desfará en pols?
Va experimentá lo Mussol una surriacada de sang a la cara.

- No pot sé - va saltá, ofés, com si hagueren insultat a sa mare -. La Mica no pot putí may. Ni cuan se mórigue. Lo Moñigo va soltá al aire una risseta seca.

- Este está sompo - va di -. La Mica cuan se mórigue putirá com tot fill de veí.

Daniel, lo Mussol, no se va entregá.

- La Mica pot morí en auló de santidat; es mol bona - va afegí.

- ¿Y qué es assó? - va di Roc.

- La auló dels sans.

Roc, lo Moñigo, se va sulfurá:

- Assó es un di. No te cregues que los sans fan auló a colonia. Pera Deu, sí, pero pera los que aulorem en los nassos, no. Mira don José. Crec que no pot ñabé home mes san, ¿eh? ¿Y no li put la boca? Don José sirá tot lo san que vullgues, pero cuan se mórigue fará pudó, corrompina, com la Mica, com tú, com yo y com tot lo món.

Germán, lo Tiñós, va desviá la conversassió. Fée sol dos semanes del assalto a la finca del Indiano. Va ajuntá los ulls pera parlá. Li costabe mol esfors expresás. Son pare, lo sabaté, assegurabe que se li escapaben les idees per les calves.

- ¿Ton vau fixá... ton vau fixá - va preguntá - en la pell de la Mica? Pareix que sigue de seda.

- Assó se diu cutis... tindre cutis - va aclarí Roc, lo Moñigo, y va afegí -:
De tot lo poble es la Mica la única que té cutis.

Daniel, lo Mussol, va experimentá un gran goch al sabé que la Mica ere la única persona del poble que teníe cutis.

- Té la pell com una poma llustrosa - va aventurá tímidamen.

Roc, lo Moñigo, va seguí en lo seu:

- La Josefa, la que se va suissidá per lo Manco, ere gorda, pero per lo que diuen mon pare y la Sara tamé teníe cutis. A les capitals ñan moltes dones que ne tenen. Als pobles, no, perque lo sol los creme la pell, lo fret acribasse y l´aigua arrugue.
Germán, lo Tiñós, sabíe algo de assó, perque teníe un germá a la siudat y algúns añs veníe a Nadal y li contabe moltíssimes coses de allá.

- No es per assó - va tallá, en aire de sufissiensia absoluta -. Yo sé per qué es. Les siñoritingues se fiquen cremes y potingues per les nits, que borren les arrugues.
Lo van mirá los atres dos, embobats.

- Y encara sé mes. - Se va suavisá la veu y Roc y Daniel se van arrimá an ell invitats per lo seu misteriós aire de confidensia -. ¿Sabéu per qué a la Mica no se li arrugue la pell y la conserve fina y fresca com si fore una chiqueta? - va di.
Les dos interrogassións se van confundí en una sola veu: - ¿Per qué?

- Pos perque se fique una lavativa totes les nits, al gitás. Assó fan totes les del sine.
U diu mon pare, y don Ricardo li ha dit a mon pare que assó pot sé verdat, perque la vellesa ix de la pancha. Y la cara se arrugue per tindre brutes les tripes. Pera Daniel, lo Mussol, va sé esta manifestassió com una massolada. A la seua men se confundíen la Mica y la lavativa en una irritán promiscuidat. Eren dos polos opostos, irreconsiliables. Pero, de improvís, recordabe lo que díe a vegades don Moissés, lo maestre, de que los extrems se toquen y sentíe una fonda depresió, com si algo se ni anare del cos a chorros. La afirmassió del Tiñós ere, pos, consiensuda, del tot possible y verossímil. Pero cuan dos díes después va torná a vore a la Mica, se ni en van aná estos baixos ressels y va compendre que don Ricardo y lo sabaté y Germán, lo Tiñós, y tot lo poble díen lo de la lavativa, perque ni les seues mares, ni les seues dones, ni les seues germanes, ni les seues filles teníen cutis y la Mica sí que ne teníe. La sombra de la Mica acompañabe a Daniel, lo Mussol, en tot lo que fée. La idea de la mossa se va encaixoná al seu servell com una obsessió. Entonses no reparabe en que la chica li portáe deu añs y sol li preocupabe lo fet de que cadaú perteneixquere a una casta sossial diferén. No se reprochabe mes que ell haguere naixcut pobre y ella rica y que son pare, lo formaché, no sen haguere anat, al seua día, cap a les Amériques, en Gerardo, lo cagarniu de la siñora Micaela. En tal cas, podríe ell disposá, an estes altures, de dos restauráns de lujo, un establimén de resseptós de radio y tres barcos de cabotaje o al menos de un comers de aparatos eléctrics com lo que teníen a la siudat los "Ecos del Indiano". En la tenda de aparatos eléctrics sol lo separaríen de la Mica los dos restauráns de lujo y los tres barcos de cabotaje. Ara, ademés dels restauráns de lujo y los barcos de cabotaje, ñabíe per mich un establimén de resseptós de radio que tampoc ere moc de pavo. Sin embargo, a pesá de la admirassió y la vergoñeta de Daniel, lo Mussol, van passá añs abáns de pugué intercambiá una paraula en la Mica, apart de los amables renecs del día de les pomes. Daniel, lo Mussol, se conformabe en despedíla y donáli la benvinguda en una mirada trista o radián, segóns les sircunstansies. Assó sol, hasta que un matí de estiu lo va portá hasta la iglesia en lo seu coche, aquell auto negre y allargat y relluén que casi no fée soroll al aná. Entonses, lo Mussol habíe cumplit ya los deu añs y sol ni faltabe un pera anássen al colegio a escomensá a progressá. La Mica ya ne teníe denou pera vin y los tres añs transcurrits desde la nit de les pomes, no sol no van afectá a la seua pell, ni a la seua cara, ni al seu cos, sino, al contrari, van serví pera que la seua pell, lo seu cos y la seua cara entraren a una fasse de mes armonía y plenitut.

Ell pujabe la costa agobiat per lo sol de agost, mentres flotaben al matí de la vall los tañits rápits del radé toc de la missa. Encara li faltabe casi un kilómetro, y Daniel, lo Mussol, desesperabe pera alcansá a don José abáns de que este escomensare lo Evangelio. 

De repén, va sentí al seu costat lo pito del coche negre de la Mica, va girá lo cap assustat y se va topetá, de bones a primeres, en la franca y inesperada sonrissa de la mossa. Daniel, lo Mussol, se va sentí envarat, preguntánse si la Mica sen enrecordaríe del frustrat robo de les pomes. Pero ella no va aludí al epissodio.

- Menut - va di -. ¿Vas a missa?

Se li va trabá la llengua al Mussol y no va assertá a contestá mes que en un movimén de cap. Ella mateixa va obrí la porteta y lo va invitá: - Es tart y fa caló. ¿Vols pujá?

Cuan va repará en los seues moviméns, Daniel, lo Mussol, ya estabe acomodat a la voreta de la Mica, veén desfilá asseleradamen los abres detrás dels vidres del automóvil. Notabe ell la proximidat de la mossa a la sang, a la tensió incómoda dels ñirvis. Ere tot com un somni, dolorós y punchán. "Deu meu - pensabe lo Mussol -, aixó es mes de lo que yo haguera imaginat", y se va ficá tenso y com acartonat, insensible, cuan ella lo va acarissiá en la seua fina ma al clatell y li va preguntá suavemen:

- ¿Tú de quí eres?

Va farfallá lo Mussol, en un forsejeo sense mida als nervis:

- De... del formaché.

- ¿De Salvador?

Va baixá lo cap, assentín. Va intuí que ella sonreíe. Lo contacte de la seua fina pell al clatell li va fé sospechá que la Mica teníe tamé cutis a les palmes de les mans.

Se divisabe ya lo campanari de la iglesia entre los abres.

- ¿Voldrás pujám un parell de formaches de nata después, per la tarde? - va di la Mica.

Daniel, lo Mussol, va torná a assentí mecánicamen en lo cap, incapás de articulá cap paraula. Durán la missa no va sabé de quín costat li pegáe l´aire y dos vegades se va santiguá extemporáneamen o a destems, mentres Ángel, lo cabo de la Guardia sivil, sen enríe convulsivamen al seu costat, tapánse la cara en lo tricornio, de la seua desorientassió.

Al fes de nitet se va ficá lo traje nou, se va pentiná en cuidado, se va rentá y refregá los ginolls y sen va aná cap a casa del Indiano a portá los dos formaches. Daniel, lo Mussol, se va maravillá del lujo de la casa de la Mica. Tots los mobles relluíen y la seua superfissie ere llisa y suave, com si tamé ells tingueren cutis.

Al apareixe la Mica, lo Mussol va pedre lo poc aplom almassenat durán lo camí.
La Mica, mentres mirabe y pagabe los formaches, li va fé moltes preguntes. Ere una mossa sensilla y simpática y no sen enrecordabe gens del dessagradable epissodio de les pomes.

- ¿Cóm te diuen? - va di.

- Da... Daniel.

- ¿Vas a la escola?

- Ssssí.

- ¿Tens amics?

- Sí.

- ¿Cóm se diuen los teus amics?

- Lo Mo... Moñigo y lo Ti... Tiñós.

Ella va fé uns momos de fástic.

- ¡Uf, quíns noms mes feos! ¿Per qué crides als teus amics en uns noms tan feos? - va di.

Daniel, lo Mussol, va compendre ara que habíe contestat com un borinot, sense

reflexioná. An ella li haguere tingut que di que los seus amics se díen Roquito y Germanín. La Mica ere una mossa mol fina y delicada y en aquells motes habíe ferit la seua sensibilidat. Se va lamentá del seu error. Va sé en eixe momén, dabán de la sonrién y atractiva cara de la Mica, cuan sen va doná cuenta de que li agradabe la idea de marchá al internat y progressá. Estudiaríe en aplicassió y potsé guañare después mols dinés. Entonses la Mica y ell estaríen ya a un mateix nivell sossial y podríen casás y, a lo milló, la Uca-uca, al sabéu, se tiraríe despullada al Chorro desdel pon, com la Josefa lo día de la boda de Quino. Ere agradable y estimulán pensá en la siudat y pensá que algún día podríe sé ell un honorable caballé y pensá que, en alló, la Mica perdíe la seua inassequibilidat y se colocabe al alcáns de la seua ma. Dixaríe, entonses, de di motes y palabrotes y de aventás en los seus amics boñigues seques y hasta faríe auló a perfumes cars en ves de a calostros. La Mica, en tal cas, dixaríe de tratál com a un sagal maleducat y de poble. Cuan va abandoná la casa del Indiano ere ya de nit. Daniel, lo Mussol, va pensá que ere bo pensá a la oscurina. Casi se va assustá al sentí la presió de uns dits a la carn del seu bras. Ere la Uca-uca.

- ¿Per qué has tardat tan en dixáli los formaches a la Mica, Mussol? - va inquirí la chiqueta. Li va doldre que la Uca-uca vulnerare en este desparpajo la seua intimidat, que no lo dixare tartí ni pera madurá y reflexioná sobre lo seu futur encara per vindre.

Va adoptá un grassiós aire de superioridat.

- ¿Me vols dixá en pas de una vegada, mocosa?

Anabe de pressa y la Mariuca-uca casi corríe, a la seua vora, baixán la costa.

- ¿Per qué te has ficat lo traje nou pera pujáli los formaches, Mussol? Dísme - va insistí ella. Ell se va pará al mich de la carretera, exasperat. Va dudá, per un momén, si fótreli una galtada a la chiqueta.

- A tú no te importe res de lo meu, ¿enténs? - va di, finalmen.

Li va tremolá la veu a la Uca-uca al indagá: - ¿Es que te agrade mes la Mica que yo?

Lo Mussol va soltá una carcañada. Se va arrimá mol a la chiqueta pera cridáli:

- ¡Escóltam! La Mica es la chica mes guapa de la vall y té cutis y tú eres fea com un coco de llum y tens la cara plena de peques. ¿No veus la diferensia?

Va reempendre la marcha cap a casa seua. La Mariuca-uca ya no lo seguíe. Se habíe assentat a la cuneta dreta del camí y, amagán la pecosa cara entre les mans, singlotejabe y plorabe.

miércoles, 16 de agosto de 2017

poema Ausiàs March

Texto de Franja Viva

Meravellós poema del gran Ausiàs March. Que forma part del patrimoni literari heredat dels nostres clàssics, i que també és patrimoni de tots els catalanoparlants. Com veieu ja llavors es feia servir la “R” final, que alguns absurdament es volen carregar, de la mateixa manera que es volen carregar la unitat de la llengua, en aquest cas representada per aquest gran poeta del S. XV valencià, una època en què a molts llocs la nostra llengua també era coneguda com a llengua valenciana, tot i que ara siga designada, per consens de la romanística internacional, com a llengua catalana.

Ausiàs March , estatua , escultura,Gandía, wikipedia


Al chapurriau la R final NO sone, y no la escribim. Imaginá,doló, está, milló,etc.

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l'imaginaR, que altre bé no hi habita.
Sentint estaR en aguait ma doloR,
sabent de cert que en ses mans he de jaure,
temps d'avenir en negun bé em pot caure:
aquell passat en mi és lo milloR.
Del temps present no em trobe amadoR,
mas del passat, que és no res e finit.
D'aquest pensaR me sojorn e em delit,
mas, quan lo perd, s'esforça ma doloR,
sí com aquell qui és jutjat a mort
e de llong temps la sap e s'aconhorta
e creure el fan que li serà estorta
e el fan morir sens un punt de record.
Plagués a Déu que mon pensaR fos mort
e que passàs ma vida en dorment:
malament viu qui té lo pensament
per enemic, fent-li d'enuigs report,
e, com lo vol d'algun plaeR serviR,
li'n pren així com dona ab son infant,
que, si verí li demana plorant,
ha tan poc seny que no el sap contradiR.
Fóra millor ma dolor soferiR
que no mesclar poca part de plaer
entre aquells mals, qui em giten de sabeR
com del passat plaeR me cové eixiR.
Llas, mon delit doloR se converteix,
doble és l'afany aprés d'un poc repòs,
sí co el malalt qui, per un plasent mos,
tot son menjaR en doloR se nodreix.
Com l'ermità qui enyorament no el creix
d'aquells amics que tenia en lo món
e, essent llong temps que en lo poblat no fon,
per fortuit cas un d'ells li apareix
qui los passats plaeRs li renovella
sí que el passat present li fa tornaR,
mas, com se'n part, l'és forçat congoixaR,
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.
Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta
e creure poc, si l'envejós consella.

Nota: hem posat les "R" finals en majúscula, per a destacar-les. El so de "R" final és plenament vigent actualment en la major part dels parlars valencians...



Enlaces externosEditar

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA DÉSSIMA.

JORNADA NOVENA. NOVELA DÉSSIMA.

Don Gianni, a instansies de compare Pietro, fa un encantamén pera convertí a la seua dona en una yegua; y cuan va a apegáli la coa, compare Pietro, dién que no volíe cap coa, fa malbé tot lo encantamén.


Don Gianni, a instansies de compare Pietro, fa un encantamén pera convertí a la seua dona en una yegua; y cuan va a apegáli la coa, compare Pietro, dién que no volíe cap coa, fa malbé tot lo encantamén.

Esta historia contada per la reina va fé murmurá a les mosses y enríuressen als mossos; pero después de callá, Dioneo va escomensá a parlá aixina:

Gallardes siñores; entre mols blancs coloms afegix mes bellesa un negre corv que u faríe un cisne imponén, y aixina entre mols sabuts algunes vegades un menos sabio es no sol un aumén de esplendó y hermosura pera la seua madurés, sino tamé chalera.
Per naixó, sén totes vatres discretíssimes y moderades, yo, que mes be fach auló de baubo, fen la vostra virtut mes brillán en lo meu defecte, mes tos ha de agradá que si en mes gran valor an aquella faiguera oscurís: y per consiguién, mes libertat ting que tindre en mostrám tal com soc, y mes passienmen té que sé per vatres patit que u hauríe de sé si yo fora mes sabut, contán alló que tos contaré. Tos narraré, pos, una historia no mol llarga en la que compendréu cuán convé observá les coses imposades per aquells que algo per arte de magia fan y cuán un fallet cometut espentole tot lo fet per lo encantadó.

L´añ passat va ñabé a Barletta un mossen de nom don Gianni de Barolo, com lo conegut vi; este, com teníe una iglesia pobre, pera sustentás va escomensá a portá mercansía en una yegua per les fires de Apulia o Puglia, conegut vi tamé, y a comprá y a vendre.
Y caminán aixina va fé amistat en un que se díe Pietro de Tresanti, que aquell mateix ofissi fée en un burro seu, y en siñal de cariño y de amistat, no lo cridabe a la manera apulense sino compare Pietro; y sempre que arribabe a Barletta lo portabe a la seua iglesia y allí lo albergabe y com podíe lo honrabe. Compare Pietro, sén pobríssim y tenín una barraqueta a Tresanti, justeta per an ell y pera la seua jove y hermosa dona y pera lo seu burro, sempre que don Gianni apareixíe per Tresanti, sel emportabe cap a casa y com podíe, en reconeiximén del honor que dell ressibíe a Barletta, lo honrabe.
Pero en lo assunto del albergue, com no teníe lo compare Pietro mes que una marfegueta a la que dormíe en la seua hermosa dona, honrál no podíe com vullguere; aixina que a un corralet a la vora del burro se gitabe la yegua de don Gianni, y ell teníe que gitás damún de la palla. La dona, sabén lo honor que lo mossen li fée al seu home a Barletta, moltes vegades habíe volgut, cuan lo mossen veníe, anássen a dormí en una veína seua que teníe per nom Zita Carapresa del jues Leo, pera que lo mossen en lo seu home dormigueren a la márfega, y lay habíe dit moltes vegades al mossen, pero ell may habíe volgut; y entre tantes vegades una li va di: - comare Gemmata, no te preocupos o amoinos per mí, que estic be, perque cuan vull an esta yegua la convertixgo en una hermosa mossa y me estic en ella, y después, cuan vull, la torno a convertí en yegua; y per naixó no me separaré della.

La jove se va extrañá y su va creure, y lay va di al home, afegín: - Si es tan íntim teu com dius, ¿per qué no fas que te enseño lo encantamén pera que pugues convertím a mí en yegua y fén los teus negossis en un burro y una yegua guañarem lo doble? Y cuan tornem a casa me podríes convertí en la dona que soc.
Compare Pietro, que ere mes curtet que lo día de San Tomás, se va creure este assunto y va seguí lo seu consell: y lo milló que va pugué va escomensá a solissitá de don Gianni que li enseñare alló.
Don Gianni va intentá tráurel de aquella tontería, pero no podén, va di:

- Be, ya que u voléu, demá mos eixecarem, com acostumem, abáns del alba, y tos amostraré cóm se fa; es verdat que lo mes difíssil de este assunto es apegá la coa, com vorás. Lo compare Pietro y la comare Gemmata, casi sense pegá l´ull aquella nit, en tan dessich esperaben la matinada que en cuan va apuntá la alba se van alsá y van cridá a don Gianni; este, eixecánse en camisa, va vindre a la alcobeta del compare Pietro y va di: - No ña al món dingú per qui yo faría aixó mes que per vatros, y per naixó, ya que u voléu, u faré; es verdat que teníu que fé lo que yo tos diga si voléu que ixque be. Ells van di que faríen lo que ell los diguere, per lo que don Gianni, prenén un cresol, lay va ficá a la ma al compare Pietro y li va di:

- Mira be lo que fach yo, y enrecórdaten be de lo que yo diga; y guárdat, si no vols espentoláu tot, de di cap paraula de lo que séntigues o veigues; y demánali a Deu que la coa se apego be. Lo compare Pietro, aguantán lo cresolet, va di que aixina u faríe. Después, don Gianni va fé que se despullare com sa mare la va portá al món la comare Gemmata, y la va fé ficás en les mans y los peus an terra de la manera que se aguanten les yegües, diénli tamé que no diguere ni una paraula passare lo que passare; y escomensán a tocáli la cara en les mans y lo cap, va di:
- Que este sigue bon cap de yegua.

Y tocánli los cabells, va di: - Que estos pels siguen bona crin de yegua.

Y después tocánli los brassos va di:

- Que estos siguen bones potes y bons cascos de yegua.

Después, tocánli les mamelles y trobánles redonetes y dures, despertánse aquell que no habíe sigut cridat y eixecánse o trempánse, va di:
- Y siguen estos bona pitralera de yegua.

Y lo mateix va fé en la esquena y en lo ventre y en lo llom y en les cuixes y en les cames; y al remat, no quedánli mes que la coa, eixecánse la camisa y agarrán lo apero en lo que plantabe homens y rápidamen embutínlo al solc pera nalló fet, va di:
- Y que esta sigue bona coa de yegua.

Lo compare Pietro, que atentamen hasta entonses habíe mirat totes les coses, veén esta radera y no pareixénli be, va di:

- ¡Uep, don Gianni, no vull que tingue coa, no vull que tingue coa!
Habíe ya lo humit radical que fa brotá a totes les plantes sobrevingut cuan don Gianni, retiránlo, va di:

- ¡Ay!, compare Pietro, ¿qué has fet?, ¿no te hay dit que no digueres cap paraula per res que veigueres o sentigueres? La yegua estabe a pun de fés, pero parlán u has espentolat tot, y ya no ña manera de reféu may mes.

Lo compare Pietro va di:

- Ya está be: no volía yo eixa coa. ¿Per qué no me díeu a mí: «Fícalay tú»? Y ademés lay apegábeu massa cacha.

Va di don Gianni:

- Perque tú no hagueres sabut la primera vegada apegála tan be com yo.
La jove, sentín estes paraules, eixecánse y ficánse de peu, de bona fe li va di al seu home:


- ¡Bah!, qué animal que eres, ¿per qué has espentolat los teus assuntos y los meus?, ¿cuántes yegües has vist sense coa? Be sap Deu que eres pobre, pero siríe just que u sigueres mol mes.


No ñabén, pos, ya cap manera de pugué fé de la jove una yegua per les paraules que habíe dit lo compare Pietro, ella dolguda y melancólica se va torná a vestí y lo compare Pietro en lo seu burret, com acostumabe, sen va aná a fé lo seu antic ofissi; y juns en don Gianni sen van aná cap a la fira de Bitonto, y may mes li va demaná un favor com este.

Cuán sen van enriure en esta historia, milló entesa per les dones de lo que Dioneo se pensáe, que su penso ara qui se estigue enrién lligín aixó. Pero habén acabat la historia y escomensán ya lo sol a templás, y véen la reina que lo final del seu gobern habíe arribat, ficánse de peu y traénse la corona, lay va ficá a Pánfilo al cap, que sol ell en tal honor faltabe de sé honrat; y sonrién va di:


- Siñó meu, gran cárrega te quede, com es tindre que enmendá les meues faltes y les dels atres que lo trono han ocupat que ara tú ocupes, sén lo radé; que Deu te dono la grassia, com me la ha prestat a mí fénte rey.

Pánfilo, alegremen ressibit este honor, va contestá:

- La vostra virtut y dels meus atres súbdits fará que siga alabat com u han sigut los demés.

Y segóns la costum dels seus predecessós, habén disposat les coses oportunes en lo mayordomo, a les siñores que esperaben se va girá y va di:

- Enamorades siñores, la discressió de Emilia, que ha sigut la nostra reina este día, pera doná algún descans a les vostres forses tos va doná la llibertat de parlá sobre lo que mes tos agradare; per lo que, están ya reposades, penso torná a la ley acostumada, y per naixó vull que demá cadaú penso en discurrí sobre aixó:
sobre qui liberal o magníficamen haigue obrat en assuntos de amor o datra cosa.


Sense cap duda als vostres ánims ben disposats mourá a obrá valerosamen, pera que la nostra vida, que no pot sé mes que curta en lo cos mortal, se perpetúo en la loable fama; lo que tots los que no sol servixen a la pancha (com u fan los animals) tenen no sol que dessichá, sino buscá y ficá en obra en tot lo empeño.


Lo tema va agradá a la alegre compañía, que en llissensia del nou rey, eixecánse, als acostumats entreteniméns se va entregá, cadaú segóns alló que mes li agradare; y aixina van fé hasta la hora de sopá. Servits diligenmen en orden, después de acabá la sena se van eixecá pera ballá les danses acotumades, y cantán mes de mil cansonetes mes entretingudes de paraules que consumades en lo cantá, li va maná lo rey a Neifile que ne cantare una en lo seu nom; en veu clara y alegre, va escomensá aixina:

Yo soc mol joveneta, y de bon grado

m´alegro y canto a la estassió florida

grassies al Amor y al pensá extasiat.

Vach per los verds prats contemplán

les flos blanques, gualdes y encarnades,

les roses sobre espines eixecades,

los lliris, y los vach relassionán

en la cara de aquell que me mane

y com me vol estaré sempre rendida

sense tindre mes dessich quel seu agrado.

Y cuan alguna trobo per la meua vía

que me recorde massa an ell,

yo la agarro y la beso y li parlo dell,

y tal que soc, aixina la meua alma

li óbrigo sansera y li conto la meua porfía;

después, en les demés cusida,

dels meus rossos cabells es tocat.

Y eixe plaé que sol doná la flo

a la mirada, lo mateix a mí me done,

com si veiguere a la propia persona

que me ha inflamat en lo seu suave amor,

pero al que arribe a causám la seua auló

la meua paraula no asserte a donáli vida

y en suspiros sirá divulgat.

los que, al meu pit al eixecás,

no són, com a les atres dames, graves

sino que ixen calentets y suaves

y dabán del meu amor van a manifestás;

qui, al sentíls, ve a presentás

aon estic, cuan penso conmoguda:

«¡No me apenos y víne pronte a la meua voreta!».

Mol va sé per lo rey y per totes les siñores alabada la cansoneta de Neifile; después, com ya habíe passat part de la nit, los va maná lo rey a tots que sen anigueren a descansá.

ACABE LA NOVENA JORNADA.

jueves, 23 de mayo de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.
La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:
Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.
La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.
Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!
Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?
Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.
Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:
- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.
La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.
Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.
Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:
- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.
Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:
- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.
Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.
Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima