Cupones de la ONCE Catalanización. Cego. Cordell.

Cupones de la ONCE

compre-cupones-y-la-once-se-gastara-los-€-en-catalanizar/

Ricart Garcia Moya.

No saben qué hacer con los millones que ganan con la venta directa y subvenciones políticas. Les sobra el dinero a los ciegos de la ONCE y, con expertos asesores, lo gastan introduciendo el catalán en territorio valenciano, algo que gusta a Podemos y PSOE. Buen ejemplo del despilfarro de los invidentes es la compañía de teatro de la ONCE que representará romances de ‘cecs’, cuando en valenciano sería ‘cegos‘. Pero este colectivo, lanzado ciegamente en su papel de lazarillo catalanista, también usa la denominación de coplas de “cordill”, cuando en valenciano es cordell.

En fin, con estos calores no vale la pena usar bizantinismos ni retóricas que agotan al lector. Así que, para que los lectores piensen si vale la pena comprar cupones a estos peones del catalanismo ciego, recordamos que en valenciano tenemos “cego” o “sego”; y que las coplas de romances cantadas por los invidentes se llamaban “cantá de cegos” en valenciano:

cantá de cegos “cantá de cegos: en los pueblos valencianos… las fiestas de sus patronos una reunión de ciegos que durante la velada, sobre un tablado en la plaza, con guitarras y bandurrias, cantan…” (Escrig: Dicc. 1887)

cantá de cegos “cantá de cegos” (Bodría, J.: Festes de carrer, 1906, p. 42)

cantá de cegos “per les festes… canten cansons en valenciá y castellá …les cantaes dels tals cegos” (Gadea: Tipos, 1908, p.52)

cego –del lletí caecus; cast. ciego, cat. cec: “per cego fet” (Roig: Spill, 1460)

cego “lo cego” (Esteve: Liber, 1472)

cego “qu esta despert / es lo cego…” (Gaçull: Lo Sompni de Johan Johan, 1497)

cego “miren çegos les vostres…” (Fenollar: Lo Procés de les olives, 1497)

cego “dels trists cegos” (Beltrán, Jaume: Obres contemplatives, 1515)

cego “los homens cegos” (Lull: Blanquerna, traduit al valenciá, 1521, f. 35)

cego “cego de mi” (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575)

cego “dos cegos” (BRAH, Ms. Porcar, Joan: Dietari, 27 abril 1599)

cego “encara que sia testament de cego” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608, p. 235)

cego “Qué li han dit. Pase al sego” (Morlá: Dels torn de les Monches, c. 1650)

cego “al amor lo pinten cego” (BSM, Ms. 6781, Mulet: Gayferos, c. 1660)

cego “cego” (Torres, Lluis de les: Ms. Evangelis valencians d’Oxford, 1730)

cego “en totes festes… salve de cegos” (Ortí Mayor: Coloqui pera lo Conv. de Senta Ursula, 1730)

cego “cegos que canten” (Mas, L. V.: Sermó Cof. S. Vicent, 1755, p. 4)

cego “pera fer cantar a un cego” (Galiana, Lluis: Rondalla de rondalles, 1768, p. 28)

cego “en los cegos reparí” (El enamorat en dia de Corpus, s. XVIII)

cego “ahon canten els cegos” (2ª part, en la que es referix com el tio Joan Senen, 1797, p. 1)

cego “cego” (Valencia per sos Reis, 1802)

cego “y donaria a menjar a tots los cegos del reyne” (Bib. del Senado, Coloqui entre un capador de la Gascunya y un sabater remendó de Valencia, 1808, f.10)

cego “ni baldat, tort, ni sego, ni potrós” (BSM, Ms. 7116, El fadrí, c. 1820, f.3)

cego “¡Yo estic sort, mut, coixo y sego!” (Roig y Civera: Els banys de les barraquetes, 1871)

cego “el tío Blay pareix qu´haixca caigut en un pou sego” (El Bou solt, 1877, p.188)

cego “mig sego em fas” (Roig y Civera: El tesor, Gandia, 1884, p. 23)

cego, sego “un sego estava mirant / com se cremava una casa” (Gadea: Ensisam, 1891)

cego “més vell es fa, més sego está en la peixquera” (Vicent, J.: Els peixcaors de canyeta, estrenat en Alberich el 01/12/1902; editat en Barcelona, 1903, p. 14)

cego “pera cánters en Onil, pera cegos Albatera” (Gadea: Tipos, 1908, p. 9)

cego “Pasqual el cego, / el que canta coloquis/ allá per Pego” (Gadea: Tipos, apéndix, 1908, 140)

cego “hui, cegos y embaucats” (Sendin Galiana: Tonica la del llunar, 1926, p. 11)

cego “més cego que (…), cego y atrevit” (Alberola, E.: Refraner valenciá, 1928, pp. 323, 360)

cego “caigudeta dels segos del dumenche” (Colomer: ¡Me cason l’Havana!, Alcoy, 1931, p. 4)

cego “els segos en els désims” (Valls, E.: Matí de Gloria, Alcoy, 1932, p. 1)

cego “el més sego u veu” (El Obrero, Elig, 16 d’abril de 1933)

cego “a este preu haurá comprat qui está sego en el tabaco” (‘El Obrero’ d´Elig, 15/05/1938)

cego “tots cegos, sí, cegos, perque…” (La Cotorra Fallera, març 1947)

ceguets “tals ceguets y ceguetes” (Gadea: Tipos, modismes. 1908, p. 52)

Respecto al cat. “cordill”, los colaboracionistas ciegos de la ONCE rechazan hasta el clásico cultismo valenciano “cordell”:

cordell –del lletí tardiu *cordĕllum; cat. cordill: “de tres cordells” (March, Ausias: Obres, c. 1440)

cordell “certs cordells” (Roig: Espill, 1460)

cordell “qui porta cordells en lloch de tiretes” (Gaçull: Brama dels llaur., 1497)

cordell “cordell: cordel” (BMV, Serrano Morales, ms. 6549, Diccionari valenciá, any 1825)

cordell “¡amarreulo en un cordell!” (BNM, Ms. 14459, Arnal: ¡No entrará en llista!, c.1870)

En fin, mientras la ONCE siga quemando millones en la catalanización de valencianos, los cupones los comprarán sus soberanas madres, además de Torra, Chimo Puig y Mónica Oltra. Los de la ONCE, miserablemente, actúan peor que los catalanes, pues hasta Corominas reconocía que:

“La forma francamente predominante en valenciano es cego” (DECLLC, II, p.652)

Y del valenciano “cordell”, que la ONCE catalaniza en “cordill”, nos dice el etimólogo catalán:

“cordell ya cuenta con documentación clásica valenciana desde Ausias March” (DECLLC, II, p.932)

Lo siento, pero desde hoy dejo de comprar mis dos cupones diarios a esta gente que derrocha el dinero en sucio colaboracionismo. 

Ni un € a estos seguidores del fascismo anexionista catalán que pretende ampliar Cataluña hasta Orihuela, previa aniquilación del valenciano y español, e imposición del catalán.

La compañía de la ONCE, siguiendo la táctica de la extrema derecha invasiva catalana, mezcla voces genuinas valencianas, como ‘samaruc’, con catalanas como ‘cec’, buscando el desconcierto y la catalanización de los valencianos. (Diario catalán Levante, 27/ 06/ 2019)

//

Y aquí un video de un cèlio tortosí: (+ lo noi y lo mut de Ferreríes)

Quien a la x destierra

Quien a la x destierra

por letra j admitir
no funda bien su sentir,
pues en desterrarla yerra.
Hablo, quando en voz suave
se deve guturxar,
pues j, ni en el baxar,
ni en el dibuxar les cabe.
Es muy propria y bien resuena
la x, para explicar
del tejo, que es de jugar, (lo joc tello en chapurriau)
el texo que es planta buena. (Taxus Baccata, lo teix en chapurriau, la fon del teix está considerada com lo naiximén del riu Matarraña)
Y de rexa de ventana (la reixa de la finestra en chapurriau)
de la que es reja de arar; (la rella en chapurriau)
como coxo en el andar, (lo coix, lo coixo, la coixa en chapurriau)
de cojo aquella mançana... (chapurriau: agarro aquella mansana, o poma: poma tamé se trobe en castellá antic, del latín poma, pomum)

Texo, tejo, teix, Eibe en alemán

La X y CH en valensiá

1727.

589. Breve tratado de la Orthographia Española, repartido en tres instrucciones. La primera explica las letras del Abecedario. La segunda, los signos de la apuntación. I la tercera, la formalidad de escrivir las oraciones de los capítulos, o periodos de quienes se trata, por las letras del Abecedario, para su mas claridad. Por el Licenciado Juan Pérez Castiel, y Artigues, Beneficiado en la Parroquial del invicto San Lorenço Mártir de la Ciudad de Valencia, dicha del Cid. &c. Dedicado a la gran Reyna de los Angeles Maria Santissima. Impresso en Valencia año 1727. (Orlada.) - (Sigue al tratado con esta portada:) Breve apología en verso, que declara la solidez de la Orthographia Española, que es la Castellana corriente, que se contiene en este libro; rechaza la colocacion de letras, que impiden el uso del bien escrivir. Trata del acento, y de las siguientes letras, que son de la x, de la j, de x antes de e, de la h, de las dos y, i, griega, y latina, de r, de ç con cedilla, c, q, y de la z. Va en distintas notas, compuestas por el mismo Autor. (Orlada.)
8.°- 4 hs. prels. + 64 +14 págs. + 3 hs. Finales. - Sign. , A-D. A, de 8 hs., menos la primera de 4. Las 3 hs. finales sin sign.
Port. - V. en b.- Ded. del autor a la Virgen Madre.- Pról. al lector: ... para mi enseñança y guia de bien escrivir, hize un breve tratado de Orthographia Española, y aviendole enseñado a algunos Maestros (en ella peritos) me aconsejaron, y aun instaron, que lo sacasse a luz, para el bien de muchos, y mío, me determine ponerlo en obra, para lo qual de nuevo me apliqué a mirar Autores, los mas peritos en tal Arte; y también distintos Diccionarios, y Libros de buena Orthographia: y no contento con estas diligencias, he consultado con amigos también de mucha erudición, y he seguido sus buenos dictámenes en esta materia; y en fin he procurado sacar distintas reglas nuevas: y de todo lo dicho he texido este breve Tratado Orlographico, repetido en tres erudiciones, que son: La explicación del Abecedario; las reglas de apuntuacion; y todo lo restante, que pertenece al uso del bien escrivir; con algunas curiosidades pertenecientes también a dicha Arte. He procurado las reglas mas generales y de menos excepciones, que he podido, procurando exclarecerlas con exemplos adequados, claros y fáciles, La he texido por Abecedario, por tres fines: el uno, para tratar de todas las letras; el otro, para que mejor se imprima en la memoria; y el ultimo, para que en caso de que al tiempo que escrivas, no te acordares de la letra que necesitas, mirando a la del Abecedario, salgas presto de la dificultad. o duda, y pongas con la que escrives con acento, sin detención... - Aprob. del P. Ignacio Juan, S. J. Maestro de Letras humanas en el Seminario de San Ignacio: Valencia, 30 de Setiembre de 1727. - Carta que embió al avtor el M. R. P. Fr. Vicente Beaumont de Navarra, Hijo, y Letor que fue de Theologia, y ahora Letor actual de Hebreo en su Real Convento de Predicadores de Valencia, Maestro en Artes por su Vniversidad y Examinador Synodal en el Obispado de Teruel: Febrero a 20 de 1728. - Texto.

El abecedario castellano, según Pérez Castiel, lo constituyen estas veintiuna letras: a b c d e f g i l m n o p q r s t u v x z. - A estas se añaden cinco que son vtiles para la Lengua Castellana, y son estas: ç j ñ y h... El no aver puesto la h en el abecedario es porque por si sola no suena, ni la tengo por letra sino va acompañada; pues por si sola solo es aspiración que alienta a las otras letras. Ni he puesto la K, ni &, por la K no es precisa en Castellano, y la &, porque no es letra sino signo de suplemento... (Págs. 3 y 4.)

Algunos enseñan a los niños simétricamente la pronunciación de los silabados, que ay en la cartilla: como por ce, ci, deletrear, que, qui; y por ge, gi, gue, gui. Y prendida esta parte en los niños, corre después aun quando exercen ciencias mayores. Yo he oído dezir a diferentes personas de literatura, por explicetur, expliquetur; por congregentur, congreguentur; y por purget, purguet. Y por tanto digo a los niños, que al dar la voz, ú deletrear los dichos silabados, hagan cuenta, que la c es ç con cedilla, y la g es j por similitud y quitarán con esto la mala pronunciación en dichas sílabas...
(Págs. 7 y 8.)

ç. - ... La c sencilla tiene mas suavidad, que la ç con rasguillo, ú cedilla; y la de rasguillo, mas fuerça que ella; pero la z supera a las dos en el sonido... (Págs. 17 y 18.)

S. - ... La s se duplica en los superlativos... y también en los pretéritos imperfectos del subjuntivo... (Pág. 38.)

X. - ... La x tiene dos oficios: el uno de guturear o jotear; y el otro de excetear, o ecsetear: mas claro uno de x y otro de j . El de j sucede las mas vezes, quando hiere a alguna vocal, o en principio de vocablo, u entre dos vocales...
Quando haze oficio de x sin excepción, es quando se halla ante consonante: como excelente, experiencia, experto, extraordinario, explicar, texto, y assi de otros. Aconseja el Arbustante que no se use de x en lugar de j, sino siempre de dicha j ante a, o, u; y ante e, i, se ponga g.
Respondo que el usarse aora la x en algunos nombres y verbos, y no j, es lo uno, por seguirlo assi graves Autores modernos; y lo otro porque muchos de ellos traen su origen del latín: como exemplum, texo; y también por el privilegio de jotear, como queda dicho; y se ve en este vocablo box, que es mas natural terminar en x, que en j (boj; boix en chapurriau, apellit buj y mote bujet).

También algunos verbos, cuyos pretéritos en latín admiten x, en Castellano la reservan: como dezir, bendezir, reducir, conducir, traer, distraer, y otros. Forman sus pretéritos assi: bendixe, dixe, reduxe, conduxe, truxe, distruxe; y assi dixera, dixesse, bendixera, bendixesse, &c. (Págs. 45, 46 y 47.)
Siempre, y quando el verbo ú nombre tiene x ante consonante, la dicha x no se deve pronunciar como s, assi como pronuncian algunos, por expresso, espresso, y por texto, testo. Yo lo que pretendo en este tratado es lo puro y castizo de la lengua Castellana (aunque soy Valenciano); pues veo, que muchos la desfraudan, y aun destruyen, quitándole letras, adulterando sus naturales vocablos, ya Latinizandoles afectadamente, ya usando muchos diminutivos sin necessidad. desagraciando (con lo que les parece gracia) lo serio, sonoro y suave de su legitima pronunciación, como oy se ve tan frequentemente, que lo usan muchos de sus naturales... (Págs. 48 y 49.)

Z. - Advierte también (según el uso moderno) que se acostumbra escrivir la z, y no ç con rasguillo, entre dos vocales; pero esto sea ante a, o, u... mas después de consonante no se escrive z, sino ç, con cedilla: como privança, criança, pitança, torçon, dulçura. (Págs. 54 y 55.)

Siguen al estudio parcial de cada una de las letras y a los preceptos ortográficos a ellas correspondientes, las Reglas de dividir las letras al fin del renglón. Regla 1. Ninguna consonante se dobla al principio, ni al fin del renglón: v. g. cor-reo; pero si son principio de dicción, se hallan dobladas en principio: como ta-blero, re-trato, ha-llar; y no se dividen asi: tab-lero, ret-rato, hal-
lar. Y la razón es: porque ble, tra y llar, son principio de dicción: y también, porque la segunda letra es liquida no se pueden dividir en semejante caso, ni menos las dos ll, pues se mudaría el sonido en hallar, y assi de otros... (Págs. 60 y 61.)
Curiosidades. - Verbos y nombres que escritos en s significan una cosa, y en c o z tienen otra significación. (Pág. 62.)
Vocablos que se hallan escritos de dos maneras y no mudan significación. (Página 63.)
Termina el tratado a la pág. 64 con esta observación: La razón porque la lengua Española es clara y sonora, a diferencia de la de otras Naciones, es: porque unas Naciones hablan con la punta de los labios; otras dan las palabras golpeadas con mucha fuerça; otras las aprietan tanto que parece que salen prensadas; y finalmente otras las empiezan desde la garganta, como son los Africanos y por esso salen tan pesadas. Pero la Española mueve su orgánica pronunciación del medio de la boca y termina con la suavidad de los labios; y por esso sale tan sonora, y suave, y tanto que todos la desean y procuran aprender...

Portada de la Apología poética.- A la vuelta: Exordio al Letor, Amigo Letor: Te digo, que es factible que después que ayas visto el tratado de este breve libro, te vengan a las manos algunos libros inusitados, con distintas erudiciones opuestas a la corriente Española, de lo que te puede resultar algún dubio sobre lo que has de seguir: y para escusarte de confusiones, y puedas seguramente escrivir con certeza, explicaré aquí, corazones corroborantes, lo mismo que en otras tengo ya tratado; mas he añadido algunas reglas fáciles, y útiles al intento.

Contiene ocho notas en verso.
Nota 1. - Del acento.
Nota 2. - De x y de j.

Aquí va lo poema del escomensamén.

(Págs. 13 y 14.)
Nota 3.a - De las dos y, i.
Nota 4.a - De c y de q.

No escrivas quando con c,
pues se escrive bien con q;
y esto que te digo á tu,
desde pequeño lo sé.
Pon en los siguientes cuenta:
Cuenca y cueva para c;
para q, quarto, qual, que,
Quaresma, quadro, y quarenta.,

(Págs. 7 y 8.)
Nota 5.a - De r.
Nota 6.a - De h.
Nota 7.a - De la ç de cedilla.

De Arçobispo y gigantazo
los ceceos son iguales?
no: pues no pueden ser tales
dando el segundo golpazo.

(Pág. II.)
Nota 8.a - De la z ante e.

Sigue: Apéndice que explica las reglas que tratan de c, de u y de q en las notas de esta Apología. - Fe de erratas. A continuación de ella se lee: El Maestro Don Pablo Billet, sigue la g, antes de la e, y la i, y no la j, y la usa en su Gramatica; pues escrive sugeto con g, y no j.  

Villachoyosa

A mí em dona diarrera quan lligc en TV "Vila Joiosa" quan en idioma valencià pronunciem #Vilachoyosa./ Com ValCHunquera , puCHá, roCHechá, etc / 
Ordinacions tocants a la custodia, y guarda de la costa maritima del regne, 1673

LLENGUA VALENCIANA: LA LLENGUA DEL POBLE VALENCIÀ JUNT A LA ESPAÑOLA

La llengua valenciana te necessitat d'usar com a grafies propies les lletres «ch» (che) i «y» (i grega). Estes lletres corresponen a fonemes diferenciats i es convenient mantindre signes grafics distintius en correspondencia en el sistema fonologic per a preservar la peculiaritat fonetica i ortografica valenciana. L'ortografia es un subsistema depenent de la fonologia. De res mes. Qualsevol criteri diferent ad este no estara exent d'alguna classe de prejuï.

Son lletres que trobem en quasi totes les llengües cultes i elaborades. Son lletres de llarga tradicio en el valencià i abundantment documentada en els nostres classics.

GRAFIA O LLETRA «CH»

El seu nom es «che». El so que representem per «ch» el tenien ya els mossaraps, existint en el valencià del segle XIII. Durant els segles XIV i XV, possiblement per influencia napolitana i siciliana, va aumentar la palatalisacio, seguint despres clarament diferenciat del palatal fricatiu sort que representem per «x».

FONOLOGIA

La lletra «ch» (junt a «ig», «g») es una de les grafies del so palatal africa sort (chic), que existix en valencià clarament diferenciat del so palatal fricatiu sort (caixa, Xixona).

La commutacio, es dir la substitucio d'un troç fonic o so per un atre de manera que el resultat fonic evoque una significacio diferent, permet saber si un so te valor distintiu, si es un fonema, i per tant si necessita un signe grafic diferenciat i diferenciador.
Es evident que en valencià tenim el fonema [^c]: chocolate, archiu... I que es diferent del fonema [^s]: coixo, Xeraco...

FONETICA

El so [^c] es palatal africat sort. Correspon a totes les CH ortografiques (chufa, Chirivella, clochina, archiu) excepte en posicio final de paraula en que sona [k] (March, Bosch, Alberich) i a on es manté per concessio a la tradicio; tambe al grup IG en final de paraula darrere de A, E, O, U o CONSONANT, sempre que la I siga atona i muda ( vaig, veig, goig, fuig, Puig, Elig) i a la G en posicio final de paraula darrere de I tonica (frig, desig). Com podem comprovar, no hi ha problema de confusio perque CH i -G/-IG apareixen en posicio complementaria.

Per tant, en valencià nos podem permetre la distincio clara en l'escritura dels fonemes [^c] representat per «ch», i [^s] representat per «x» (la qual cosa no es possible si adoptem el sistema ortografic catala: la X de xoriguer, Xixona, xocolata... ¿sonen [^c] o [^s]?). Per lo qual:

DIEM che chiquet chufa chiular chapar
NO DIEM xe xiquet xufa xiular xapar

per tant

ESCRIVIM che chiquet chufa chiular chapar

GRAFIA O LLETRA «Y»

El seu nom es «i grega» i el seu so es palatal friatiu sonor [y], que existix en valencià clarament diferenciat dels sons vocalics corresponents al fonema /i/. Ha segut usada profusament en els escrits valencians, tant classics com recents. De manera que es ocios i podria considerar-se pedantesc aportar testimonis.
Com la seua funcio es de consonant, apareix en posicio inicial i en interior de paraula, entre vocals o darrere de consonant (yo, ya, yogurt, apoyar, joyos). No apareix en posicio implosiva silabica ni en final de paraula, excepte en noms propis de pobles i llinages que la tenen per tradicio, encara que siguen semivocals en lloc de consonants (Alcoy, Montroy, Gay).

Les normes ortografiques solen ser molt respectuoses en els toponims, en els quals no sol haver variacio o evolucio durant segles, com tampoc la hi ha en els casos dels apelatius familiars o llinages. Com a eixemple, podem observar el nom ALCOY (i Roig, i Alberich...).

El nom d'ALCOY no es va canviar en l'epoca de l'implantacio del castella com a llengua oficial en força del Decret de 29 de juny de 1707, en el qual Felip V derogava els antics Furs de Valencia. Abans i despres del decret mencionat, Alcoy s'escrivia ALCOY. Des de temps de Jaume I el Conquistador, Rei de Valencia, s'ha escrit sempre, oficial i extraoficialment, ALCOY.

Una cosa pareguda, molt pareguda, passa en el nom de LA VILA JOYOSA. L'unica diferencia es que en l'implantacio del castella esta passà a nomenar-se VILLAJOYOSA. Pero resulta que degut a l'actual «NORMALITZACIO» el seu nom en catala passa a ser LA VILA JOIOSA. Lo que no s'ha fet casi mai, ara es fa i per caprig es canvien ya inclus els toponims. La pregunta es, encara que no tinga que vore en est apartat: ¿que passa en un llinage tan valencia com GINER o Ausias March?.

Per a acabar, el mensage es: una ortografia ha de ser lo mes coherent possible en el sistema, pot tindre determinades (les minimes) concessions a la tradicio i per damunt de tot ha de rebujar tot allo que entorpixca el seu us. La seua funcio es facilitar -no dificultar- l'escritura.

llengua vernácula, bases ortográfiques, 1932

A les basses ortográfiques del 32 no fique a cap puesto que sigue del catalá, anomenen al idioma "llengua vernácula" ademés insidín  en que són valensianes. Per tan, encara que sigue una copia de les de Pompeyo Fabra són del idioma valensiá. 

http://bivaldi.gva.es/es/catalogo_imagenes/imagen.cmd?path=1002235&posicion=1&registrardownload=1

http://www.cardonavives.com/artdocumentos.asp?id=567

Per Josep Maria Guinot i Galan

I PRESENTACIÓ

S´ha escrit prou sobre les bases ortografiques del 32 (o Normes de Castelló), i sobre les d´El Puig (les de la Real Academia de Cultura Valenciana), pero son molts els qui les ignoren, perque tenen poca costum de llegir. A pesar de tot aço no crec que s´haja escrit encara un estudi comparatiu dels dos sistemes ortografics analisant-los norma per norma, per a vore les ventages i inconvenients de cada u d´ells. Omplir este buit es lo que nos proponem fer, en el present escrit.

Hi ha qui vocifera en defensa de "les Normes de Castello" i estem segurs de que no les coneixen. Uns atres si que les coneixen i diuen escriure seguint-les, pero no es veritat, perque si be les seguixen en tot lo que tenen de catalanes, no les guarden en lo poc que en elles se conté de concessio al valencià. Ademes la casi totalitat dels defensors de les Normes del 32 han adoptat la normativa catalana en gramatica i vocabulari, neguen l´existencia del valencià com a llengua i proclamen
"l´unitat de la llengua", fent desapareixer el valencià, reemplaçat per la llengua catalana.

Utilisarém per ad esta comparacio les Bases d´Ortografia Valenciana per un costat, i per l´atre, l´Ortografia que figura a l´inici del Diccionari de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) i l´opuscul publicat per la mateixa, titulat: Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana.

Començarem per les Normes de Castello que contenen un interessant prolec i 34 bases ortografiques.

II LES NORMES DE CASTELLO

2.1. EL PREAMBUL

El preambul de les Normes de Castello es el següent:

"Es un fet acceptat hui, que la llengua pròpia és la mes alta manifestació de la personalitat d´un poble i que aquells pobles, que han recobrat la seua consciència com a tals no sols s´entreguen a l´us del seu propi parlar, sinó que aspiren a la seua màxima depuració com a fenòmen cultural i com a prova que volen tornar a ser ells mateixos. Moltes causes, no totes lliteraries, i cap d´elles desconeguda, han produït a l´hora d´ara una curiositat viva i desperta envers el seu parlar. Es a dir, que el nostre poble comença a sentir la dignitat de la llengua pròpia. Deure de patriotisme i de cultura és treballar per a que eixe impuls no s´afeblixca i per a remoure tots els obstacles que s´oposen a la seua expansió. U d´ells, pot ser el més gran, radica en la manca d´unitat ortogràfica, que posa els editors i en general qui ha d´escriure en nostra llengua, en situacio semblant al pianista confús davant un instrument on no tingués la certitut que les notes són correctament colocades, i obliga demés al llegidor a una veritable crítica d´interpretació dels texts, a la qual ni és, ni té per qué ser, preparat el gran public. Es, doncs, necessària l´adopcio d´un sistema ortogràfic unitari, si no volem ofegar el bressol mateix, eixe esplet de curiositat patriòtica tan prometedor de fruits.

Posat que tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional, no semblarà de primer antuvi el problema de tanta magnitut com nosatres pensem; mes té dificultats que molts no sospiten. Es la primera necessitat de posar d´acord, sincerament i eficaç a aquells que en les seues porduccions intel.lectuals empren la nostra llengua i obtindre després un consentiment automàtic i sense reserves de la massa de lectors. Es la segona, que per a que siga útil un sistema ortogràfic cal fer-lo poc complicat, lógic, servit de mitjans eficaços de propaganda i sense notes que puguen provocar discrepàncies d´importància...

Es per esta raó que un sistema de creació individual, sense un mínim inicial prou creixcut d´adhesions incondicionals, no és moralment viable i, per la mateixa, cal fer tots els possibles per no deturar-se en eixe mínim, a fi que les adhesions arriben al màxim i siguen quan més aficaces i representatives, millor.

Eixa és la nostra més gran satisfacció. Els escriptors i investigadors del Païs Valencià, les Corporacions i publicacions més preparades de la nostra terra, ab un patriotisme que mai no s´enaltirà prou, han arribat a l´acord transaccional que suposa el sistema que ací s´explana. Va sense dir que no hi ha cap vençut, puix les autoritats filològiques que sotafirmen mantenen els seus punts de vista cientifics, penyora viva de nous progressos. Però tots acaten les grafies aprovades. Al temps, a aquelles autoritats i a la novella generació d´estudiosos pertany la cura i la missió prou feixuda i prou llarga, d´anar rectificant i millorant el sistema -a base també, naturalment, d´amples acords- que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria si hem d´acodir oportunament a la satisfaccio legítima que de manera imperativa demanen tant les necessitats com les inquietuts de l´hora present.

A este efecte, s´inserten les Bases ortogràfiques unificadores i es publica el Vocabulari a elles adaptat, que tan útil ha de ser a tots els estudiosos i per aquells fills d´esta terra que senten l´orgull del propi idioma.

I no res més sinó demanar la cooperacio del nostre poble en esta obra de depuraciò, de dignificacio, d´estilisació de la llengua vernàcula, manifestaciò la més auténtica del seu espirit i del seu propi geni".

2.1.1 ANALISIS DEL PREAMBUL

En general tot lo que diu el preambul es acceptable. Destaquem per la seua importancia les frases següents:

1) "Tot sistema ortogràfic és per força imperfecte i convencional".

Contra este principi van els immovilistes, que fan de les normes de Castello un resultat definitiu, intocable i incapaç de perfeccionament.

2) "El sistema ortogràfic deu ser poc complicat i agil"

Contra este principi pequen les mateixes normes de Castello, com vorem oportunament. Per eixemple, nomes per a saber quan s´ha de escriure l.l (ele doble), es necessari saber llati; no donen solucio les normes. Ademes certes normes estan plenes d´excepcions.

3) "Al temps... a la novella generació... pertany la cura i la missió .. d´anar rectificant i millorant el sistema".

Es precisament lo que ha fet la Real Academia de Cultura Valenciana, al corregir les normes de Castello en la seua publicacio: Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana.

La redaccio del preambul se deu a dos tendencies distintes. Una valenciana que usa paraules i girs valencians, com afeblixca (no afebleixca), per a remoure, per a que siga util (no per remoure o per que siga util), nosatres (no nosaltres), esta rao, esta obra, este efecte, esta terra (no aquesta rao, aquesta obra, aquest efecte, aquesta terra), aci (no aqui), eixe (no aqueix). L´atra tendencia catalanisant, es la que introduix termens com envers (en relacio a), semblant (paregut), al pianista (al pianiste), mitjans (mijos), amb (per ab). Esta tendencia introduix tambe girs inacceptables en la sintaxis valenciana com "posa els editors i en general qui ha d´escriure", en conte de "posa als editors i a qui ha d´escriure" , i usar el verp "ser" pel verp "estar" (ser preparat, en conte de "estar preparat") i el gir tan confus en eixe contest "per la mateixa" en conte de "per la mateixa rao", i vocables tan discutibles com "obstacles" o "tingués"

III DOCUMENTACIO FORMAL DE L´ORTOGRAFIA VALENCIANA

L´ortografia de l´Academia figura com un anex del Diccionari Valencià-Castellà i d´alli la prenim per a fer comparacio en les Normes del 32. No te cap preambul, pero podem considerar com una declaracio de principis l´introduccio al llibre: Documentacio Formal de l´Ortografia de la Llengua Valenciana, publicat per la Real Academia de Cultura Valenciana per a justificar les innovacions introduides en relacio a les Normes de Castello:

INTRODUCCIO:

Proposit del present treball.

La necessitat primera en quasevol llengua es la fixacio ortografica seguint una norma que permeta la seua escritura; per aço, la Seccio de Llengua i Lliteratura de la R.A.C.V. cregue fonamental la publicacio d´este treball de documentacio despres d´haver vist la llum l´Ortografia en l´any 1979. L´estudi te quatre parts:

1.1 Simplificacio i modificacions ortografiques.

La base d´est apartat es la fonetica. Adoptem la pronunciacio mes comuna i estesa, aquella que s´acomoda i ajusta mes a lo que denominarém valencià general. Llunt d´empobriments fonetics, hem eliminat nomes allo que ha desaparegut o es innecessari mantindre en la llengua escrita.

1.2 Regulacio d´us de les grafies CH i Y.

Es regula i reintroduix l´us de les antigues grafies CH i Y. La CH no va a substituir cap so, va en lloc d´unes atres grafies que representaven sons africats sorts. La Y anira en el lloc de I grafia vocalica en funcio de consonant.

1.3 Actualisacio dels signes convencionals.

Explica els canvis efectuats en els signes convencionals: la base, en este cas, es un criteri de funcionalitat i major senzillea en l´escritura.

1.4 Actualisacio morfologica.

Es dona entrada a la distincio feta pel valencià de dos terminacions per a la determinacio del genero: -ISTE, -ISTA; i es normalisa l´us (vacilant primerament i general en l´actualitat), dels sufixos: -ESA, -EA, en una unica forma EA. Respondrien aixina a una pronunciacio general valenciana.

IV LES BASES DE CASTELLO I LES NORMES DE L´ACADEMIA, CONTRASTADES

Base 1.

En principi de paraula s´escriurà B i no P en els prefixes ab, ob, sub (abdicar, objecció, substantiu), i s´escriurà P i no B en cap (captar). Excepcions: apte, apnea, optar, òptic, cabdal, cabdell, cabdill.

Esta base parla de la B i de la P en principi de paraula; la segona base se referix al mig de paraula i la tercera, al final.

Es cert que en principi de paraula, en valencià, com en espanyol, les paraules que comencen pels prefixos ab, ob, sub, portant idea respectivament de separacio, oposicio o subordinacio, com en llati, d´a on provenen, porten B i no P.

Pero no val la regla quan eixos començaments no son prefixos i no solament en les poquetes excepcions que menciona la base. Es mes que prou consultar el diccionari per a vore-ho confirmat.

Tant la regla com les excepcions, s´atenen als composts i derivats: de substancia, insubstancial; de cabdell, cabdellar; esta observació deu donar-se per feta en tots els casos semblants.

No hi ha res per part de l´Academia en contra d´esta base.

Base 2.

S´escriu P davant de T, C, S, N, (asèpsia, hipnòtic); B davant de D (hebdomadari). Excepcions: dissabte, dubte, sobte.

A l´ajuntar-se les dos consonants, si la segona es sorda (T, K), assimila la primera a sorda (P); si la segona és sonora (D) l´assimila a sonora (B).

No hi ha res que canviar en esta base, que servix tambe per al castellà, llengua germana del valencià, que en este cas seguix la mateixa evolucio fonetica.

Base 3.

En final de paraula s´escriu P (cap, camp, cup (recipient), macip). Excepcions: finals en FOB (hidròfob) i en SIL.LAB (monosíl.lab); darrere de consonant en paraules de les quals porten B els femenins i derivats (corb, corbera) i amb o ab (preposicio); adob, alarb, aljub, baobab, barb, cub (figura geomètrica) club, exub, gàlib, nabab, torb, tub.

En esta base sobre el tractament del so labial en final de paraula es completen les precedents bases sobre la P i la B.

Esta base inclou massa excepcions, lo que resulta contraproduent per a un sistema ortografic.

L´Academia accepta la regla pero no les excepcions a la norma, perque tambe en estos casos, si la consonant final sona P, deu d´escriure´s P i no B, encara que en el femeni o al derivar presente una B. La regla valenciana es mes senzilla i s´ajusta a la fonetica valenciana. Les paraules que la Base 3ª adjunta, no incloses en la mentada excepcio, deuen escriure´s igualment tal com sonen, en P final. Excepte: club, paraula d´orige angles. (La paraula tub es catalana. En valencià se diu i s´escriu tubo).

Al respecte de l´objecte de les tres primeres bases del 32, l´Academia diu lo següent sobre la B i la P:

S´escriu P (posa):

1. En posicio inicial de paraula: puny

2. En interior de paraula davant de T, C, Ç (cedeta), S, N: concepte, hipnosis, eclipse, excepte dissabte.

3. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforma en B o se mantinga.

- cap, no cab; pero cabut.

- llop, no llob; pero lloba.

- colp, no colb; pero colpejar.

- adop, no adob; pero adobar.

Base 4.

Davant L i R mai no s´escriu V.

L´Academia sobre l´us de la V diu:

S´escriu V (vindre).

1. En inicial i en interior de paraula: velocitat, cavall.

2. En les terminacions del preterit imperfecte d´indicatiu: AVA, AVES, AVA, AVEM, AVEU, AVEN, de tots els verps acabats en AR.

3. Mai en posicio final de paraula encara que en derivar s´escriga V: serf, no serv, pero servir.

Bases 5 i 6.

L´us de la C i de la G.

Base 5. La C representa un so gutural (cap) i un atre alveolar (cep).

La G representa igualment un so gutural (gat) i un atre palatal (gent). Els sons guturals C i G poden confondre´s en mig i final de paraula. En mig de paraula s´escriu C davant de C, S, T i Z; s´escriu G davant de D, G, M, N, (acció, eczema, fragment, insigne).

Excepcions: acné, aràcnid, dracma, estricnina, icneumon, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i llurs derivats.

Base 6. En fi de paraula s´escriu C (arc, solc). Excepcions: Darrere de consonant en paraules de les quals porten G los femenins i derivats, (amarg, cf. amarga, amargor). En paraules acabades en FAG, FUG, FEG, i atres en general cultes i extrangeres que duen en les llengües originàries (rizófag, centrifug).

Les normes de l´Academia corresponents a les bases 5 i 6:

Base 5. S´accepta per l´Academia totalment.

Base 6. En la base 6 nos encontrem una atra volta en el cas d´una consonant oclusiva final de paraula.

La regla general de la 6ª base es valida per a l´Academia. Pero no, l´excepcio: les paraules no acaben mai en G sempre, sense excepcio, al final de paraula se posarà C en conte de G. D´esta forma la regla es mes senzilla i s´ajusta a la fonetica valenciana, en la que al final de paraula sona /k/ (amarc, prolec, filolec). Esta norma implica sense dubte mes senzillea i resulta mes analogic i molt mes coherent el seu contengut.

Bases 7, 8 i 9.

So gutural de C i de G.

Transcrivim ara les bases 7, 8 i 9 de les Normes del 32, i a continuacio les correlatives de la Real Academia de Cultura Valenciana, per a que es veja que sobre esta materia l´Academia no ha introduit variacions ortografiques.

Base 7. Davant E, I, se representa el so gutural G mitjançant, l´intercalacio d´una U muda (guerra).

Com ocorre en l´espanyol i tambe en el valencià de l´Academia.

Base 8. El so gutural de C davant E, I, se representa mitjançant la Q seguida de U muda (que, quina).

Com en l´espanyol i en valencià de l´Academia.

Base 9. El so gutural C davant una U i una atra vocal que formen una mateixa síl.laba (silaba) se representa per Q. Si la segona vocal és E, I, damunt de la U s´escriu la dièresis: (quan, freqüent, obliqüitat, quota).

Com en valencià de l´Academia.

L´Academia sobre les bases anteriors.

L´ortografia de l´Academia diu:

S´escriu C:

1. En so de /k/ (colp)

1.1. Inicial i interior de paraula davant A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.

1.2. En principi de silaba formant els grups consonantics CR, CL: crida, clau, dimecres, proclama.

1.3. Davant de C, D, S, T, Z: accio, anecdota, dacsa, actua, eczema.

1.4. En el final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se transforma en G o se conserva.

- atac, no atag, pero atacar.

- prolec, no proleg, pero prologar

- fanc, no fang, pero fangos.

S´escriu Q (quinze):

1. En inicial i interior de paraula, seguida de U muda, davant E, I: queixa, quilat, alqueria, sequia.

Si la U se pronuncia, du dieresis, com se diu en el numero 3.

2. En inicial i interior de paraula, davant de U atona seguida de A, O, formant diftonc: quatre, quocient.

Excepte: ipecacuana, i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu, vacu, promiscu.

3.En inicial i interior de paraula, quan una U atona vaja seguida de E, I i s´haja de pronunciar, porta dieresis: qüestio, obliqüitat.

Com es veu clarament, l´Academia no contradiu l´us de la Q de les bases del 32.

Bases 10 i 11

T i D

Base 10. En principi de paraula s´escriu AD i no AT (adjacent). Excepcions: davant Z (atzembla) i en atlas, atlàntic, atleta, atmosfera.

Base 11. En fi de paraula s´escriu T i no D (pit, ardit, avalot, mut). Excepcions: Darrere de consonant en les paraules de les quals porten D els femenins i derivats (estupend, cf. estupenda, sord, cf. sorda, esguard ¿? cf. esguardar ¿?). Darrere de vocal en els femenins acabats en ETUD, ITUD, (consuetud, solitud). En algunes paraules tècniques i extrangeres (estrangeres) com anhídrid, sumand, habord (¿?), lord.

Estes bases son paregudes a les 3 i 6, en que es parla de les finals P i C. La regla es bona perque està d´acord en la fonetica valenciana, pero esta no admet excepcions: sempre posa la oclusiva forta (P, T i C) en final de paraula.

Normes de l´Academia sobre la T i la D:

S´escriu D (dit).

1. En principi i en mig de paraula: donar, idea.

Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmosfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).

2. En el grup consonantic DR: (drago, moldre).

3. Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar s´escriga D.

- vert, no verd, pero verdor

- reverent, no reverend, pero reverenda.

Estes normes corresponen a les bases 10 i 11 de les de Castello. L´Academia admet la base 10, pero la 11 la modifica llevant les excepcions: en final de paraula sempre T en conte de D, tal com es pronuncia.

L´Academia sobre l´us de la T:

(Completant les bases 10 i 11 de les del 32).

S escriu T (tornar).

1. Inicial i interior de paraula: toca, costella, setze.

2. En el grup consonantic TR: truc, atraure.

3. En el prefix grec AT: atmosfera (vore D, 1).

4.Davant de Z: dotze

5. En posicio final de paraula posarém T encara que en derivar se transforme en D o se conserve.

- fort, fortalea

- cert, certea

- calit, no calid, pero caliditat

- abat, no abad, pero abadia.

(El paragraf 5 anula l´excepcio de la base 11 del 32, segons la qual s´ha d´escriure D).

Base 12

El so palatal /g/ (en signe damunt) se representa davant E, I per G (gesta, gent, girar). Excepcions: Es representa J davant ECC, ECT (adjectiu, abjeccio); en jersei, majestat, i en alguns noms de procedència bíblica o grega, com Jesús, Jehú, jerarquia, jeroglific i llurs derivats (jerarquic, jesuïta). Davant de A, O, U, se representa per J (jaciment, joguina, jutge, menjar, pluja).

Les normes valencianes no canvien la base precedent; no mes canvien en les excepcions: les paraules catalanes "joguina i jutge", per les valencianes "joguet i juge".

Norma de l´Academia

S´escriu G:

1. En so gutural /g/ (gat).

1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G) gabia, got, gust, regal, engolir, aigua.

1.2. Inicial i interior de paraula davant E, I, (GU): guerra, guisar, figuera, esguita.

1.3. Davant UE, UI, portarà dieresis la U quan se pronuncie: aigües, llingüistic.

1.4. En principi de paraula o de silaba, en els grups consonantics GR, GL: gracies, glop, agrana, regle.

Davant D, M, N: Magdalena, fragmentar, insignificancia.

Excepte en cultismes com: acne, dracma, estricnina, iconografia, tecnic, anecdota, sinecdoque i derivats.

1.5 Mai en posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se escriga G.

- amic, no amig, pero amiga.

- rec, no reg, pero regar.

- amarc, no amarg, pero amargar.

- sanc, no sang, pero sangonera.

S´escriu G:

2. En so de /g/ ( en signe damunt) palatal: girar

2.1. En posicio inicial de paraula i interior davant de E, I,: argila, gel, giner.

Excepte davant de ECC, ECT (objeccio, objectiu i algunes mes) i en uns atres noms de procedencia grega o biblica. Jesus, Jeroni, Jeremies, Jerusalen, jerarquia, jeroglific.

2.2. En el grup IG en mig de paraula davant de G, (formes dels verps acabats en GIR) afigga, rigga, frigga.

2.3. En posicio final de paraula la G darrere de I no es sonora, encara que en derivar se transforme:

- mig, pero miger.

- oreig, pero orejar.

2.4. No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha mes que un so africat sonor, representat per G/J en qualsevol posicio:

- viage, no viatge.

- juge, no jutge.

- llenguage, no llenguatge.

- correja, no corretja.

3. En so de /c/ (en signe damunt): roig.

3.1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U, o de consonant, sempre que la I siga atona i muda: vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig. (Excepte Calig i Tirig en les que la I del grup se pronuncia).

3.2. En posicio final de paraula, darrere de I tonica: desig, frig.

3.3. En posicio final de paraula apareix sempre /c/ (en signe damunt) representada per IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora corresponent (G davant de E, I, i J davant A, O, U)  se mantinga (CH en tots els casos).

- trepig, trepigen.

- mig, mija.

- despaig, despachar.

S´escriu J (jardi):

1. En posicio inicial i interior de paraula davant A, O, U: jaqueta, jove, jugar, puja, rajola, adjunta.

2. Davant de ECC, ETC: objecte, objeccio, subjecte, objectiu.

3. Davant E, (vore G, 2.1.).

4. No escriurem TJ (vore G, 2.4.), sino J.

- plaja, no platja.

- mija, no mitja.

5. Darrere del prefix AD: adjacent.

Base 13.

El so de palatal fricativa sorda (CH francesa) es representa sempre per X (Xàtiva, punxa, marxa, seixanta, ix). Devegades darrere de consonant com en esfinx, linx, etc. i sempre darrere de A, E, O, U, el signe X pren el so de CS (Alexandre, luxe). I a mes en casos com -fixe- i els derivats.

Per a que prenga el de CH francesa s´interposa una T (empatxar, despatx). Excepció: devegades també darrere de la I (bolitx).

El so de pre-palatal africada (CH castellana) es representa a començ de paraula per X (xic, xaruga, Xecoeslovàquia). Al mig de paraula per TJ davant de A, O, U (platja, desitjós); i per TG davant E, I, (metge).

A la fi de paraula per G darrere les atres vocals (vaig, lleig, roig, puig).

Esta base descalifica les Normes de Castello, perque descobrixen la completa ignorancia dels autors en materia de fonetica valenciana.

a) Les bases de Castello posen el mateix so a X en Xativa i seixanta (xixanta) que a punxa i marxa (puncha i marcha) sent que en unes el so palatal es africat i en atres fricatiu.

b) Introduixen una T davant de X (TX) i darrere de I (bolitx), grup consonantic TX inadmissible (en el que la T no se pronuncia).

c) Al principi de paraula per a la fricativa sorda en conte de CH posen la X, desterrant de l´ortografia la consonant CH, tan tradicional en l´ortografia valenciana. (En valencià deu dir-se: chic, no xic; charuga, no xaruga; Checoslovaquia, no Xecoeslovaquia).

d) Al mig de paraula introduixen, viciosament, una T davant de G o J formant el grups TG i TJ dels quals la T no es deu pronunciar mai. (En valencià se dira plaja, no platja; desijos, no desitjos).

L´ortografia de l´Academia referent a les consonants palatals figura immediatament davant d´esta base 13. No mes falta lo referent a la CH que posem a continuacio.

Us de la CH.

1. En so de /c/ (en signe damunt) (chic).

1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonant: chufa, Chirivella, clochina, archiu.

1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore anteriorment G, 3. i 2.

2. En so de /k/. (March).

2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Albuixech, Albiach.

Base 14.

Per tal de distingir la LL (aquell) de la L geminada o doble (intel.ligencia, mol.le), s´escriu entre les dos L un punt volant.

L´ortografia de l´Academia no admet esta base, perque en valencià eixa L doble no existix en la pronunciacio corrent, (inteligencia, no intel.ligencia, mole, no mol.le). L´ortografia se simplifica per l´Academia, preferint la fonetica a l´etimologia.

S´escriu L (lenta).

1. En inicial de paraula: loca, liquit.

2. En interior i fi de paraula: almagasen, dol.

3. En els grups consonantics BL, CL, FL, GL, PL: blau, clau, flama, glop, plat, noblea, aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.

S´escriu LL (llanda).

1. En inicial, interior i final de paraula: llei, lliberal, filla, rella, poll, manoll, bolleti, ralla.

En cap lloc l´Academia menciona la doble L.L, en un puntet en mig, perque en valencià no existix dit grup: tots pronuncien in-te-li-gen-ci-a i no in-tel-li-gen-ci-a.

Bases 15, 16 i 17.

Agrupem les bases 15, 16 i 17, perque les Normes de l´Academia les han deixades casi intactes.

No mes se diferencien en que en les excepcions de la base 17, les paraules (impremta) i (premsa), son en valencià "imprenta i prensa", modificant el grup MT, MS en NT i NS, pronunciacio valenciana normal actualment.

Base 15. Davant B, P, M s´escriu M i no N per regla general (semblar, ampriu (¿?), immaculat) llevant d´alguns casos per tractar-se de composts i derivats (granment, tanmateix).

Base 16. Davant F s´escriu N en CON, EN, IN (confirmar, enfit, infecció) llevat d´émfasi (enfasis), emfisema, emfitèutic i emfraxi (emfraxis). En qualsevol atre cas s´escriu davant F sempre (àmfora, amfibiològic).

Base 17. Davant consonant, fora B, F, P i M, s´escriu N i no M. Excepcions: comte (titul nobiliari), impremta, femta, comtat, somriure, premsa, tramvia, i els composts de VIR (triumvir).

Qué diu l´Academia respecte a la M i a la N.

S´escriu M (mana).

1. En inicial, interior i final de paraula: mar, mestre, flama, cami, fum, estem.

2. Davant de P, B, M: rompre, gamba, immortal. Excepte en paraules compostes que ajunten N final a M inicial: enmig, gramment.

3. En el prefix CIRCUM quan li seguix una atra consonant: circumstancia, circumnavegacio, circumferencia.

4. Mai davant de V ni F: enveja, enfrontar, (excepte triumvir. Vore N 2 i M 3).

5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua valenciana.

- semana, no setmana.

- sometre, no sotmetre.

6. No escriurem el grup MP, sino solament N, quan la pronunciem, encara que per raons etimologiques s´haja usat:

- atentar, no atemptar.

- pronte, no prompte.

S´escriu N (nas).

1. En inicial, interior i fi de paraula: niu, lluna, mon.

2. Davant F en els prefixos CON, EN, IN: confiar, enfadar, inflamar.

3. Davant de consonants, excepte B, M, P: enveja, confit, planta, gandul.

4. Davant M per excepcio en paraules que junten N final a M inicial: enmig, granment.

En el diccionari valencià figuren, al costat de les excepcions enumerades en el numero 2, les seues derivades i la paraula: emfraxis.

Com es facil observar, l´Academia ha acceptat les Bases 15 i 16 sobre l´us de la M i de la N, i solament ha modificat l´us dels grups MT i MP els quals rebuja excepte quan la P sona.

Base 18

S´escriu MP en asímptota, assumpció, assumpte, atemptar, compte (cast. cuenta), consumpció, consumptiu, contemptible, eclàmpsia, exempcio, exempt, metempsícosi, palimpsest, perempció, peremptori, preempció, presumpció, presumptiu, prompte, redempció, redemptor, resumpció, simptoma, sumpció, sumptuós, temps, temptar, temptativa, transumpte i en llurs composts o derivats.

Normativa de l´Academia sobre el grup MP.

L´Academia (vore M.6 anterior) , rebuja el grup MP, en les paraules que figuren en la Base 18 de l´any 32, posant una M en lloc de MP, quan aixina sona en valencià. Per aixo, se conserva el grup MP en les paraules següents: eclampsia, temps, metempsicosis i palimpsest en les que la P si se pronuncia. En el Diccionari, figura assunt, no assumpte, metempsicosis, no metempsicosi.

Bases 19 i 20

Base 19. El so de RR es representa per R darrere consonant i també darrere dels prefixes: ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, mono, di, tetra, poli, i a privatiu (antireligiós, arítmic).

Base 20. S´escriu R final en els substantius formats dels sufixes AR (col.lectius o de lloc, com canyar); ER (de persona, lloc, instrument o planta, com ferrer, llorer); OR (derivats d´adjectius o verbs, generalment abstractes com blancor); DOR (de persones, lloc o instruments, com llavador, llaurador); en els adjectius com rebedor, esdevenidor, que inclouen ordinàriament una idea de futur; en els noms dels quals porten R els femenins i derivats, (clar, lleuger); en els infinitius aguts (partir); en els infinitius plans que no acaben en RE (nàixer, però, vendre, vore) i córrer.

Com es facil observar, les bases 19 i 20, de l´ortografia del 32, referents a l´us de la R senzilla o doble, son les mateixes que en castellà i valencià. (En el Diccionari s´esclou la paraula "esdevenidor" i "lleuger" se reemplaça per llauger).

Copiaré a continuacio les normes de l´Academia referents a l´us de la R senzilla o doble.

Normativa de l´Academia sobre l´us de la R.

S´escriu R:

1. En so de /r/ (en una senyal damunt) (com una erre doble) (carreter).

1.1. En inicial de paraula: roda, rajola.

1.2. En interior de paraula darrere de M, N, S: somris, enriquir, israeli.

2. en so de /r/ (erre senzilla): (cara)

2.1. En interior i final de paraula: mira, cura, cor, dolor.

2.2. En els grups BR, CR, GR, TR, PR: brot, cru, gran, traure, propi, arbre, recriar, agranar, batre, comprar.

S´escriu RR (erre doble) (guerra):

1. En posicio intervocalica: carro, erro.

Les normes de l´Academia son les mateixes que les bases 19 i 20 de l´ortografia del 32.

Bases 21 i 22 (S sonora /Z/ i S sorda /S/).

Base 21. El so alveolar S (cosa) se representa per Z en principi de paraula i darrere de consonant, y per S, entre vocals (zero, dotze, casa), excepcions: dacsa, endinsar, enfonsar i en el prefixe TRANS, (transigir).

Base 22. El so alveolar sord de S (massa) se representa en principi de paraula i darrere de consonant per S o C, segons l´etimologia, i entre vocals per C o SS, també segons l´etimologia. Davant A, O, U la C pren la forma de Ç (C trencada): (serp, séquia, cendra, València, pansa, mustaçaf, açut, possessió).

L´Academia admet estes dos bases. Nomes canvia els vocables catalans per valencians: venidor, no esdevenidor; adinsar, no endinsar; afonar, no enfonsar; assut, no açut; Valencia, no València (en e oberta i accent greu).

Normes de l´Academia sobre l´us de la S forta o sorda.

S´escriu S.

1. En so de /S/ (s forta) (sap).

1.1. En inicial de paraula: solt, sabut.

1.2. Darrere de consonant: ansa, dacsa.

1.3. Darrere dels prefixos llatins i grecs: ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, anti, hipo, para, mono, di, tetra, poli, etc... i tambe, darrere de la A en valor negatiu: asilabic.

1.4. En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transformar-se en sonora o se duplique per a continuar sorda.

- mes, mesos.

- nas, nassos.

2. En so de /Z/ (s suau) (cosa).

2.1. En posicio intervocalica: casa, promesa.

2.2. En els prefixos en DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora: desaiguar, desheretar, desviure.

2.3. En els participis: d´entes, entesa, entesos, enteses; d´impres, impresa, impresos, impreses.

2.4. En derivats de gentilicis:

- andalus, andalusos

- frances, francesos.

2.5. En el femeni dels substantius que signifiquen: ofici, professio, dignitat, titul o carrec:

- abat, abadesa.

- duc, duquesa.

- princip, princesa.

- mestre, mestresa.

Base 23.

S´escriu C o Ç i no S darrere de C (accio), fora "sacsar" i sos derivats; en les terminacions ÀNCIA, ÈNCIA (repugnància, València); en les terminacions ANÇA, ENÇA, quan son sufixes de derivacio o vénen de paraules que porten Ç (esperança, creença, França, però ansa, pensa); en els adjectius derivats de Z en castellà (capaç, de capax, acis, cast. capaz) i, per regla general, en paraules corresponents a atres castellanes del mateix orige, que porten Z (braç, cast. brazo). No sempre, però, es certa la correspondencia de Z castellana i C valenciana, com pot comprovar-se en Sardenya, Còrsega i en el prefixe valencià BES, que correspon als castellans BIS i BIZ, (besnet, bescuit, cf. biznieto, però besavi = bisabuelo).

Esta base 23 de les normes del 32, detalla quan s´ha de usar la Ç (cedeta), i l´Academia no les arreplega en les Normes, pero si en el Diccionari, ( a excepcio de "besavi", que substituix per "besyayo").

Normes de l´Academia sobre l´us de la Ç cedeta.

S´escriu C en so de S (cendra).

2.1. Inicial i interior de paraula, davant E, I (s´usa C): cel, cinc, incert, provincia.

2.2. Davant A, O, U, escriurem Ç (cedeta): capaç, llançol, vençut.

2.3. en posicio final de paraula, escriurem, sempre que en derivar s´escriga C:

- capaç, capacitat.

- comerç, comerciant.

2.4. En els sufixos AÇ/AÇA, UÇ/UÇA, (aumentatius, despectius) i IÇ/IÇA (materia, tendencia): bonaç, malaltuç, pastiç.

L´Academia no s´opon a la base 23 de les normes del 32. Sols desenrolla el tema d´una atra manera. (Unicament canvia en el diccionari la paraula "besavi" per la de "besyayo").

Base 24.

S´escriu S, SS, no C o Ç, en els sufixes de derivació AS, ASSA, ISSA, US, USSA, DISSA, (enjogassat, de joc; pallisa, pallús, de palla; cridadissa, de cridar), i en carabassa, fogassa, rabassa, mostassa, panís, pastís, vernís, mestís, garbissos, granissa, bardissa, llonganissa.

En esta base se diu quan no s´ha de posar Ç (cedeta).

L´Academia, com hem vist en el paragraf precedent, establix tot lo contrari. Excepte rarissimes excepcions en els sufixos esmentats posa Ç (cedeta) i no S o SS: fogaça, palliça, pastiç, etc...

Bases 25 i 26

Base 25. S´escriu Z i no S ni SS en les paraules cultes començades per ZOO, en les acabades en ZOIC, ZOARI, i en algunes atres aiximateix cultes (zoologia, paleozòic, hematozoari, amazona).

Base 26. S´escriu S i no SS darrere els prefixes llatins ante, contra, sobre, supra, uni, bi, tri, i grecs a (privatiu), anti, hipo, para, mono, di, tri, te, tra, poli (unisonant, monosil.làbic).

L´Academia sobre les bases 25 i 26.

La base 25 l´arreplega l´Academia de la forma següent:

S´escriu Z (zero).

1. En inicial i interior de paraula: zona, atzucac.

2. En totes les paraules començades pel prefix ZOO: zoologia.

3. En les terminacions zoari, zoic: protozoari, benzoic.

A la base 26 referent a l´us de les dobles SS, prescriu l´Academia lo següent:

S´escriu SS (passar).

1. En posicio intervocalica: posseir, massa.

2. En les paraules començades pels sons A + S (ass) + atra vocal: assimilar.

3. En els sufixos issim, issima: bonissim, bonissima.

4. En alguns derivats de les paraules que acaben en: as, es, is, os, us.

- fracas, fracassos.

- castis, castissos.

- gos, gossos.

- tramus, tramussos.

- espes, espessos.

En quan a la no repeticio de la S darrere dels prefixos que enumera la base 26, estan d´acort les dos ortografies.

Base 27.

S´escriu la diéresis (Ü) sobre la I i la U, quan no porten accent, seguixen una atra vocal i pertanyen a síl.laba distinta (deduïa, diürnal). Excepcions: Darrere dels prefixes inicials CO, RE (coincidir, reunir) i la I dels sufixes: isme, ista, de la terminacio verbal IR dels infinitius en llurs composts els futurs i condicionals (egoisme, egoista, deduint, conduiré, conduiria).

L´Academia sobre la dieresis.

La reglamentacio de l´us de la dieresis, substancialment es la mateixa que la de les normes del 32, pero es molt mes detallada.

Dieresis:

Es un signe ortografic (¨) que es coloca damunt de la I o de la U, indicant l´existencia o no del diftonc: següent, païsage.

Colocacio:

1. Quan la I o la U, van darrere d´una atra vocal i no formen diftonc en elles: veïnat, raïmer, aürtar.

2. Quan la U -no muda-, va darrere de G o Q seguida de E, I: següent, llingüistica.

No la posarém en els casos següents:

1. En els verps de la tercera conjugacio que acaben en AIR, EIR, OIR, UIR, en els quals la I de la terminacio es tonica i, per consegüent, no forma mai diftonc:

agrairieu: (a-gra-i-ri-eu)

beneixca: (be-ne-ix-ca)

conduirem: (con-du-i-rem)

2. Quan va darrere dels prefixos:

coincidix: (co-in-ci-dix)

reimprimir: (re-im-pri-mir)

contraindicar: (con-tra-in-di-car)

3. Quan la I forma part dels sufixos ISME, ISTE, ISTA, IBLE, tots ells en I tonica.

egoisme: (e-go-is-me)

altruista: (al-tru-is-ta)

conduible: (con-du-i-ble)

4. Quan la I forme part dels sufixos ISAR, ISANT, ISAT.

europeisar: (eu-ro-pe-i-sar)

5. Quan la U forma part de la terminacio llatina UM.

simposium: (sim-po-si-um)

harmonium: (har-mo-ni-um).

Base 28

L´apostrof s´escriu davant o darrere consonant o consonants, restes d´una paraula monosil.làbica qui ha perdut la seua vocal per elisió, com un article o un pronom àton (l´home, de l´home, porta´l). Fora estes i la preposicio DE, no és corrent apostrofar les paraules més que per tal de representar exactament una pronúncia popular. Cal advertir que les elisions no són obligatories i l´escriptor pot ometre-les, singularment en els diàlegs.

Note´s l´anomalia d´utilisar el relatiu QUI no tractant-se de persones, i la tendencia catalanisant en els girs "fora es", en conte de "fora d´es", "per tal de" en conte de "per a" i l´us de "cal" en frases afirmatives, contraries a la nostra tradicio.

L´apostrof en l´ortografia de l´Academia.

Apostrof:

Es un signe ortografic (´) que es posa en unir certes paraules elidint una vocal.

Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:

1. Els pronoms personals debils: ME, TE, SE, LO, NOS, LOS, NE.

1.1. Darrere de verp que acabe en vocal: porta´m, penja´m.

1.2. Davant de verp que comence per vocal o haig: s´enten, s´haguera.

1.3. En les combinacions binaries i ternaries de pronoms: se´n va, se´ls hi menja.

2. Els articuls determinats, EL i LA davant de paraula que comence per vocal o haig: l´home, l´industria, l´espiritisme.

Excepte:

a) EL o LA davant de paraula començada per semiconsonant

b) LA davant de les paraules host, ira, una (hora).

c) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la a, la e, la erre, etc...

d) LA davant de les paraules començades per A privativa: la anormalitat, etc...

Les preposicions A, DE, PER mes l´articul EL formen les contraccions AL, DEL, PEL.

3. La preposicio DE davant de paraules que comencen per vocal o haig: d´estar, d´ahir, d´haver.

Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant: de hui.

Comparant les dos ortografies, la del 32 i la de l´Academia, es veu la conformitat substancial de les dos. Sols que l´ortografia del 32, deixa lliure l´us de l´elisio i exceptua l´elisio davant de vocal I, U, atones (la universitat, la industria, no l´universitat, l´industria). Esta modificacio se feu, en les normes de l´Academia, perque la demanaren moltes persones afirmant que aixina ho pronunciaven: l´universitat, l´industria.

Bases 29 i 30.

Base 29. Les formes no apostrofades ni accentuades dels pronoms personals que seguixen immediatament una forma verbal, s´escriuen unides a ella mitjançant un guionet, i quan són dos o més eixes formes pronominals van també unides les unes a les atres mitjançant el guionet (portar-te, porta-te-ho, portar-te´ls).

Base 30. S´escriu el guionet en paraules compostes unint les parts components, quan estes ho són dels prefixes: pseudo, sots, vice, en casos com ex-president; en les compostes de forma personal de verb i substantiu (guarda-robes) i de substantiu acabat en vocal i adjectiu (o participi), iniciat per R, S, X (cama-sec); en sord-mut, quasi-contracte; pre-romà, pro-sector, despús-ahir; nord-est, històric-arqueológic i consemblants.

La redaccio d´estes dos bases es correcta per a l´Academia, pero incompleta, tal i com es veu a continuacio en la redaccio de l´ortografia de l´Academia, mes detallada. Algun reparo se li pot posar ad estes bases per sa tendencia catalanista: mitjançant (per mediant), sota (per baix).

L´Academia sobre l´us del guionet.

- Guio.

El guio es el signe ortografic (-) que se coloca entre dos o mes elements d´una paraula per a distinguir-los.

Usarém el guio:

1.Per a separar les paraules per silabes en final de llinia.

2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclitics) del verp.

2.1. Quan el verp acaba en diftonc o consonant i li seguix un pronom: mireu-les, penjar-se´n.

2.2. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant: menja-te´l, porta-hi.

2.3. Quan el verp acaba en vocal i seguisen els pronoms HO, HI: mira-ho, porta-hi.

3. En alguns composts en els elements dels quals no estan totalment integrats: critic-bibliografic, historic-cientific.

Base 31.

La lletra H no més s´escriu quan ho exigix l´etimologia, no mai per a substituir una consonant perduda. (haver, ahir, peró raó, no rahó)

L´ortografia de la haig se tracta per la base 31, en un breu paragraf, remitint a l´etimologia. Lo mateix fa l´Academia considerant la qüestio com "etimologica". Coincidixen les bases del 32 i l´Ortografia de l´Academia.

L´Academia sobre l´us de la haig.

S´escriu H (heretar).

No te cap so.

1. En principi i mig de paraula en les que sent etimologica s´ha conservat en l´us: hui, hivern.

2. No l´escriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimologic, s´han escrit aixina des d´un principi: avorrir.

Bases 32 i 33.

Base 32. La lletra Y s´empra en el digraf NY (any) i tant esta com les lletres K i W en paraules extrangeres.

Base 33. El digraf CH té us tambe en paraules extrangeres i en alguns noms de llinatge.

Estes bases son una claudicacio de les Normes del 32, seguint la normativa catalana. La supressio de la consonant Y i del digraf CH, grafies tradicionalment valencianes; te com a forasteres paraules en Y grega.

La Y i la CH, en l´ortografia valenciana.

S´escriu Y (yo).

1. En posicio inicial de paraula davant vocal: yuxtaposar.

2. Entre vocals: epopeya, apoyar.

3. En el digraf NY per a representar el so de /n/ (en un signe baix): pinya, puny.

4. Davant de ECC - ECT (vore en J, 2 les excepcions), inyeccio, abyeccio, proyecte, -Cf. les excepcions (J, 2) , objecte, objeccio, subjecte.

5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Alcoy, Montroy, Gay.

S´escriu CH (chiconiu).

1. En so de /c/ (en un signe damunt): che, chic.

1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonants: chufa, Chirivella, clochina, archiu.

1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore G, 3).

2. En so de /k/: March.

2.1. En posicio final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradicio: Albuisech, Albiach.

La Y grega i el digraf CH son grafies que sempre han estat en l´escritura valenciana, com ho demostra l´Academia en el llibre Documentacio Formal de l´Ortografia de la Llengua Valenciana.

L´Ortografia de les Bases suprimix les dos grafies Y i CH, sense cap motiu, excepte el d´imitar al catala.

Base 34.

S´accentuen totes les paraules agudes que terminen en vocal: anirà, aniré, aní, condició, algú.

Les paraules que terminen en AS, ES, IS, OS, US: vindràs, cortés, país, capciós, confús.

Les agudes que terminen en EN, IN: ofén, esplín.

Les paraules planes que no terminen en cap de les dotze terminacions dites: hidròfob, càrrec, centígrad, telègraf, catàleg, fàcil, àtom, telèfon, príncep, càrrer, lícit, índex, òbols, anàveu, diríeu.

Les paraules esdrúixoles s´accentuen totes: màxima, mùltiples, custòdia, cúria, València.

Tota A accentuada porta l´accent greu: voldrà, català.

Tota I i tota U accentudades, l´agut: país, Rússia.

Tota E i tota O obertes, el greu: clemència, òliba.

Tota E i tota O tancades, l´agut: esgléssia, recó.

Es troben asovint als vocabularis dos formes d´una mateixa paraula (AMB i AB; ELS i LOS; EL i LO). Aixo vol dir que ambdos formes son igualment llegítimes, encara que la primera siga la més usual i recomanable.

Observes l´inexactitut de dir que "AMB" es mes usual. Ni "amb ni ab" s´usen en la llengua parlada: la primera per ser catalana i la segona per arcaica. El poble valencià usa en lloc d´elles la preposicio "EN".

Els accents segons l´Academia.

1. (Explica qué son paraules agudes, planes i esdruixoles)

2. Hi ha dos clases d´accents: agut (´) i greu (`), que se colocaran respectivament sobre les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, e, o) (e i o en signe baix) quan siga necessari, d´acort en els següents apartats:

2.1. S´elimina l´accentuacio grafica, i queda de forma optativa per a les paraules que tenint igual grafia recau l´accent fonetic en sílaba diferent (paraules homografes, no homofones)

2.2. En el cas de creure´s necessari l´accent grafic, este tindra el següent orde preferent: agudes front a planes i esdruixoles (canóns / canons; tindré / tindre; ultimà / ultima); i planes front a esdruixoles (pronuncía / pronuncia; ultíma / ultima).

(L´Academia posa una serie d´eixemples).

2.3. Pot ser recomanable l´accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts.

Normes complementaries.

L´Academia sobre l´us de la F.

1. En principi, interior i fi de paraula: fer, corfa, bufa, baf.

2. En posicio final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva), se transforme en V o se mantinga

- serf, no serv, pero servir.

- tuf, no tuv, pero atufar.

S´escriu X.

1. En so de (S): eixida.

1.1. Darrere dels diftoncs decreisents AI, EI, OI, UI: caixa, creixer, coixo, afluixar.

1.2. Darrere de I: pixar, seguixca, vixca.

En els increments incoactius de la 3ª conjugacio (IXC, IXQU): oferixca, servixques.

En final de paraula: exigix, ix.

2. En so de KS: text.

2.1. Entre vocals: reflexio, axial.

2.2. En posicio final en algunes paraules: perplex, prefix.

3. En so de GS: exacta.

3.1. En el prefix EX, seguit de vocal, H o consonant sonora: examinar, exhortar, ex-libris.

V BREUS COMPARACIONS

Les principals justificacions son les següents, incloses en la publicacio de l´Academia titulada: DOCUMENTACIO FORMAL DE L´ORTOGRAFIA DE LA LLENGUA VALENCIANA.

1. De base fonetica.

1. Propiament fonetica.

1.1. Eliminacio de grups consonantics.

L´apartat comprén els grups consonantics TM, MP, TN, TL, TLL, TZ, TG/TJ, els quals se poden classificar, segons els considerem etimologics (TM, MP, TN, TL) o no etimologics (TLL, TZ, TG/TJ). Les caracteristiques d´estos grups consonantics es que se reduixen de la següent manera:

TM > M

MP > N

TN > N (TN)

TL > L (TL)

TLL > LL

TZ > S

TG/TJ > G/J

Estes reduccions responen a la fonetica actual valenciana, encara que en algun moment, o per alguns escritors, hagen segut utilisades tant unes formes com atres.

1.2. Escritura de sordes en final de paraula.

El valencià en posicio implosiva a final de paraula (o interior), neutralisa l´oposicio sorda/sonora, i per aixo hi escriurem sempre la consonant sorda en lloc de la sonora. Aixina tindrem foneticament en posicio final:

V > F serf (servir).

B > P adop (adobar).

D > T recort (recordar).

G > C amarc (amargar).

La grafia CH.

La reintroduccio de la grafia CH per a la representacio del so palatal sort /c/ (en un signe damunt) implica una reestructuracio del sistema o sistemes ortografics existents per quan al mateix temps supon la supressio de les grafies TX, i X, en funcio d´eixe so.

El sistema actual queda com s´ha dit en el lloc corresponent.

1.5. La grafia Y.

La Y es una grafia que te tradicio en l´escritura valenciana, utilisada no tan sols en la lliteratura classica, sino tambe en la posterior fins a 1932.

II: De base morfologica.

1. Els sufixes ISTE, ISTA.

Es corrent en la llengua parlada oir estes terminacions aplicades al masculi i al femeni respectivament. Primitivament este sufix tenia una forma unica, pero el valencià ha creat una distincio de genero. Inexplicablement aquelles BASES, que solament eren ORTOGRAFIQUES, condenaren la forma ISTE, deixant-ne una per als dos generos: ISTA.

2. El sufix EA.

Un atre dels casos ben estranys, es el produit a l´entorn d´este sufix, que servix per a formar substantius que designen qualitats abstractes.

La llengua valenciana fa referencia a la parlada, presenta la solucio estable EA, procedent del llati ITIA.

III. Signes convencionals. Els accents.

Sobre els canvis efectuats respecte a anteriors normatives, en materia d´accents, guio i apostrof (tot molt convencional), lo mes important es la supressio dels accents. S´ha volgut donar unes normes que servixquen a la llengua escrita, fent mes facil i menys complicat l´aprenentage i l´escritura. I, com en els classics i en l´angles i en l´italià, per regla general se suprimix l´accent, deixant-lo optatiu per a diferenciar paraules homografes (o que s´escriuen igual en diferent pronunciacio) i en les interrogants i exclamacions.

IV. Diferencies lexicografiques i morfologiques.

Encara que directament tant les bases del 32 com les de l´Academia siguen de caracter ortografic, les del 32, indirectament seguixen, en el preambul i en el desenrol del text, unes normes valencianes que afecten al lexic i a la gramatica, i que no seria licit ometre en este punt, tant per a completar la present exposicio com pel fet de que els que a veu plena diuen que escriuen en les normes de Castello, les incomplixen. Son les següents:

Relatives al lexic.

En les normes del 32 figuren les següents paraules: hui, aci, naixer, estilisacio, (desautorisant el grup catala TZ); eixe, nosatres, atre, dos (femeni), seua, orige, este, i tambe ab i lo. Paraules que els defensors de les Normes de Castello han anat substituit per formes barcelonines o de menor us en valencià: avui, aqui, altre, dues, seva, bastant, origen, aquest, amb i el (neutre).

Relatives a la morfologia.

Les bases del 32, usen les formes verbals obtindre (en conte de obtenir), vore (per veure), i reduixen el grup catala EIX en el valencià IX (afeblixca, no afebleixca; exigix, no eixigeix; creixcut, no crescut).

V. Omissions en el sistema ortografic.

En les bases del 32 no existixen una serie de digrafs que alguns dels seus seguidors s´encaboten en introduir. Son: TL, TLL, TM, TN i TX: setmana, guatla, enrotllar, assumpte, etc...

Consideracions circumstancials.

A) LES BASES / NORMES DE CASTELLÓ.

1. Les BASES no son propiament de Castello, sino com diu Sanchis Guarner en la Gran Enciclopedia de la Region Valenciana, (articul "ortografia"), van ser iniciativa dels catalanistes valencians del grup "Valencia Nova". Son bases copiades de les que els catalans feren per al catala. En Castello les retocaren un poc persones carents de ciencia filologica i s´encarregaren d´anar arreplegant firmes.

2. Segons el preambul, les bases son d´ortografia. Per tant no hi ha dret a apoyant-se en elles introduir la normativa catalana en morfologia, sintaxis i lexic. I no hi ha cap document que les justifique. No obstant, es poden considerar el "cavall de Troya" del catalanisme.

3. Segons el preambul, lo acordat "no està tan madurat com caldria" i deixa per a "les novelles generacions la cura i missió d´anar rectificant i millorant el sistema". No son, per tant, unes normes immutables o irreformables. Son de caracter provisional.

4. Diu el preambul que les innovacions s´han de fer per mig "d´amples acords". En realitat les bases del 32 obtingueren un acort ben reduit: dos entitats culturals, una corporacio, un seminari, huit societats valencianistes i cinquantados senyors.

B) LES NORMES DE L´ACADEMIA.

1. Foren confeccionades per un grup de filolecs valencians de l´Academia i de Lo Rat Penat, despres d´un conciençut estudi, tenint en conte la fonetica valenciana i la tradicio.

2. Son ortografiques. El seu complement es el Diccionari Valencià- Castellà, de la mateixa Academia. Foren acompanyades de la Documentacio formal.....a on es justifica, s´explica i es documenta en texts classics les propostes ortografiques.

3. De les bases del 32, l´Academia n´accepta 23, i les demes les perfecciona, en la forma que hem vist mes amunt.

4. Les normes de l´Academia son tambe nomenades com de "El Puig", perque en esta poblacio obtingueren un amplissim consens el dia 7 de març de 1981 en mes d´un miller de firmes de prestigiosos erudits, i certificades notarialment.

Transcripcio feta del llibre del mateix nom perteneixent a l´edicio Quaders de Divulgacio nº 9 de Lo Rat Penat, 1997. Lo Rat Penat nomenà Prohom a D. Josep Mª Guinot i Galàn.