Mostrando las entradas para la consulta camí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta camí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 13 de julio de 2021

José, Joseph, Taronjí, extracte de lo trovador mallorquí

extracte de lo trovador mallorquí 
(ix en este orde y en esta ortografía. Al final tos fico lo poema sansé y después la traducsió al castellá, del propi autó).


Baix del nom de Patria catalana entenem la terra que constituía l´antiga corona d´Aragó, singularment les Illes Balears, lo Regne de Valencia, y el principat de Catalunya. Aquexa corona, si be no gosa d´autonomía política, perque forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida propia, gracies al carácter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols; al moviment de la ciencia, de l´industria y del comerç, qu´estableix de día en día noves relacions, y estreny los llaços antichs entre sos diferents pobles; y, sobre tot, gracies al Renaxement literari catalanista y á la ressurrecció de la llengua catalana ó llemosína, d´aquexa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sía en los dialectes de les Illes, sía en los del Continent, desde les montanyes del Rosselló fins á les roques del Cap de Pals.





XXVII

LA JOVE CATALUNYA.

Baix del nom de Patria catalana entenem la terra que constituía l´antiga corona
d´Aragó
, singularment les Illes Balears, lo Regne de Valencia, y el principat de Catalunya. Aquexa corona, si be no gosa d´autonomía política, perque forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida propia, gracies al carácter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols; al moviment de la ciencia, de l´industria y del comerç, qu´estableix de día en día noves relacions, y estreny los llaços antichs entre sos diferents pobles; y, sobre tot, gracies al Renaxement literari catalanista y á la ressurrecció de la llengua catalana ó llemosína, d´aquexa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sía en los dialectes de les Illes, sía en los del Continent, desde les montanyes del Rosselló fins á les roques del Cap de Pals.

(***)

Floreix, floreix la Terra, l´amada Terra nostra;
Floreix, floreix la Terra que´l ser nos va donar;
Floreix de nou la Patria, nova hermosura´ns mostra
Per valls y per montanyes, per viles y per mar.

Entendemos por Patria catalana las tierras ó provincias que constituían la antigua corona de Aragon, singularmente las Islas Baleares, el Reino de Valencia y el Principado de Cataluña. Esta Corona, si bien no goza de autonomía política, porque forma parte integrante de la Nacion española, tiene actualmente vida propia, gracias al carácter de sus hijos, que los distingue de los demas españoles; al movimiento científico, industrial y comercial, que establece de día en día nuevas relaciones, estrechando los antiguos lazos entre sus diferentes pueblos; y, sobre todo, gracias al Renacimiento literario catalanista, y á la resurreccion de la lengua catalana ó lemosina, ya en los dialectos de las islas, ya en los del Continente, desde las montañas del Rosellon hasta las rocas del cabo de Palos.

XXVII

LA JÓVEN CATALUÑA.

Entendemos por Patria catalana las tierras ó provincias que constituían la antigua corona de Aragon, singularmente las Islas Baleares, el Reino de Valencia y el Principado de Cataluña. Esta Corona, si bien no goza de autonomía política, porque forma parte integrante de la Nacion española, tiene actualmente vida propia, gracias al carácter de sus hijos, que los distingue de los demas españoles; al movimiento científico, industrial y comercial, que establece de día en día nuevas relaciones, estrechando los antiguos lazos entre sus diferentes pueblos; y, sobre todo, gracias al Renacimiento literario catalanista, y á la resurreccion de la lengua catalana ó lemosina, ya en los dialectos de las islas, ya en los del Continente, desde las montañas del Rosellon hasta las rocas del cabo de Palos.
(***)

Florece nuestra tierra, la amada tierra de nuestros mayores; florece la tierra que nos ha dado el ser; florece de nuevo la patria; se despliega ante nosotros una nueva hermosura en las sierras, en los valles, en los pueblos, en el mar.

No hi há que rebujarho; lo crit de Renaxença
Travessa ab entussiasme collades y vergés,
Y en cada cor un eco l´acull ab joya inmensa
Des l´alta mar de Roses, país ampurdanés.

S´axeca Barcelona d´ardor escomoguda,
Y escriu los noms de Patria, de Fe, de pur Amor;
Y al crit de Renaxença donant la benvinguda,
Prepara l´era nova, lo setgle venidor.

L´oratje que devalla del Pirineu altívol,
De camps en camps aplega la poderosa veu;
Y ab lo ressó baxantne l´oratje lleneguívol,
Alegra de Valencia jardins per tot arreu.

Mallorca se desperta; del mar valentes ones
Novelles aportantli del geni catalá,
Recòrdanli qu´es perla de les comtals corones;
Y ab la Creuada unintse Mallorca lluyta ja.

¡Salut, oh nova Patria! Tos fills se regeneran,
Tos fills honrarte volen ab molt preuat joyell;
Que les glorioses gestes de ton Passat vejeren,
Y plens de sa memoria ser dignes volen d´ell.

El poeta recordantse d´en Lull y d´en Ausíes,
La nova Primavera ne canta ab escalfor;
Ressonan melodioses les velles cantoríes,
Y ´ns combla d´alegransa lo lay del trovador.

No podéis negarlo: el grito de Renacimiento atraviesa veloz las gargantas de los montes, los verjeles de las llanuras. En cada corazon respóndele otro grito de inmenso júbilo, desde el lejano golfo de Rosas, país del Ampurdan.

Levántase Barcelona conmovida profundamente; escribe los nombres de Patria, Fe y Amor; y, dando la bienvenida al Renacimiento, prepara la nueva era, el siglo por venir.

Del alto Pirineo bajan los huracanes, arrebatando la potente voz; las ventolinas llevan su resonancia á los jardines de Valencia.

Despiértase Mallorca; las bravas olas del Mediterráneo le traen noticias del genio catalan; recuérdame que Ella es perla de la condal corona. Y Mallorca, uniéndose á la Cruzada, empieza denodadamente á combatir.

¡Salud, oh nueva patria! Tus hijos se regeneran; tus hijos quieren honrarte con preciosísimos dones; porque vieron las gloriosas hazañas de tu Pasado; y, llenos de su memoria, quieren mostrarse dignos de él.

El poeta, acordándose de Lull y de Ausías March, canta con brío la nueva primavera. Resuenan melodiosamente las antiguas canciones; y nos colma de alegría el lay del trovador.

La lira catalana recobra ses dolçures,
La parla de los avis emprèn altre camí;
Axís al fí d´un viatge de dòls y desventures,
Emprèn mellor dressera de cor lo Peregrí.

Tos sabis, Catalunya, se membran de que´ls dares
La llet de l´infantesa, lo juhí, lo pensament;
Se membran de les ciencies que Tu los ensenyares,
Y´t donan sos esforços ab tot llur valiment.

Y pensan, y s´afanyan escudrinyant tothora
Secrets de l´alta Ciencia, sabuda per Deu sol,
Y si los endivinan son del be teu penyora;
Qu´axis ho feyan Balmes, Campany y Munturiol.

Debudes á esta Ciencia jo ovir les maravelles
Que brotan cada día per mig tos penyalars;
Lo fil-parlant, qu´eleva ton nom á les estrelles,
Cobreix tes encontrades com uns ramatjes clars.

L´actiu camí de ferre travessa tes montanyes;
Passan xiulant, tronantne, cent carros de vapor;
Y´l fum que´s tira enrera corona les cabanyes
Que guardan blats y vinyes, del fill dels camps honor.

Com fill de Catalunya lo bon pagès llavora
Les tanques hont nasqueren los braus almugavers,
Y venç y xafa roques ab má traballadora
Com los antichs xafavan lo cap dels extranjers.

La lira catalana recobra su dulzura; la fabla de nuestros abuelos emprende otro camino: así al fin de dolorosa y desgraciada marcha, toma mejores rumbos el no desalentado viajero.

Tus sabios, oh Cataluña, se acuerdan de que les diste la leche de la infancia, el juicio, el pensamiento; se acuerdan de que les enseñaste las ciencias; y te consagran sus trabajos y todo su valer.

Piensan, se afanan, escudriñando continuamente los secretos de la alta Ciencia, sabida por Dios sólo; y si los adivinan, son prenda de tu bienestar; porque así lo hicieron siempre Capmany, Bálmes y Monturiol.

Debidas á esa Ciencia, veo las maravillas que diariamente brotan en tu quebrado suelo; los hilos telegráficos ensalzan tu nombre, cubriendo todas tus tierras como claro ramaje.

El activo ferro-carril atraviesa tus cordilleras; pasan silbando, atronando el espacio, cien carros de vapor; el humo que se echa atras corona las cabañas, que guardan trigos y viñas, honor de los hijos del campo.

Hijo de Cataluña el buen campesino, labra las tierras do nacieron los bravos almogávares; vence y destroza peñascos, cual los antiguos héroes destrozaban escuadras enemigas.

A Palma y Barcelona, per Mataró y Manresa,
S´axecan orgullosos alberchs industrïals;
Aquí ´l treball es l´honra, la força y la noblesa,
Aquestes del Art nostre ne son les catedrals.

Y en lo camí novíssim que prens, oh Catalunya,
Los fills del camp donantne la má al traballador
Al comerç sempentejan, que marxa á terra llunyana
Portant allí les noves de ton progrés mellor.

Miráula, còm defía bramuls de les ventades
La catalana barca, miráula exir del port;
Lo vent infla ´l velatje, no há por de les onades,
La mar be pot conèxer que no temem la mort.

¿Còm nó si som de raça potent y generosa
Que may en les batalles enrera girá ´ls ulls?
Ara meteix de Cuba la terra revoltosa
Escriu de nostres jóvens la gloria en daurats fulls.

¡Les lleys podrán reviure! La patria catalana
De los malvats usatjes mil troços ha fets fer;
Y los concells extenen sa influencia sobirana,
Com en los temps heròychs honrats p´en Fivaller.

Y´l sacerdot benévol de cor sa humil preguera
Al Deu de nostres pares envía ab caritat,
Pe´ls catalans servantne la guía vertadera
D´amor religiosa, de pau y llibertat.

En Palma, en Barcelona, en Mataró, en Manresa, se levantan soberbios palacios industriales. Aquí el trabajo es la honra, el poder, la nobleza. Estas son las catedrales del Arte moderno.

En ese novísimo camino que sigues, oh Cataluña, los hijos del campo, dando la mano al trabajador de las ciudades, empujan el comercio, que marcha á lejanos países, llevando allí la buena nueva de tus mejores progresos.

Mirad el barco catalan, cómo desafía los bramidos de la tormenta; miradlo salir del puerto: el viento hinche el velámen; no há miedo de las olas; el mar bien puede conocer que no tememos la muerte.
¿Cómo no conocerlo, si somos de raza fuerte y generosa, que nunca volvió la espalda en los más rudos combates? Ahora mismo la rebelde tierra de Cuba, dedica á la gloria de nuestra juventud páginas de oro.

¡Las antiguas leyes revivirán! La patria catalana ha hecho pedazos los malos usos. Y los concejos extienden por todas partes su soberana influencia, como en los heróicos tiempos honrados por Juan Fivaller.

Y el sacerdote, lleno de caritativa benevolencia, envía al Dios de nuestros padres la plegaria de todos; guardando incólume para los catalanes la Religion del Amor, de la Paz y de la Libertad.

Oh Patria de Mallorca, Valencia, Catalunya,
¿No veus la fortalesa qu´ anima tos cars fills?
Ascolta exa harmonía que per los cors retrunye
Dels poetes y dels sabis, del poble y sos capdills.

¡Be faç, be faç, corónat de gala y gentilesa,
Demòstrali á l´Espanya qu´ets del vell tronch rebrot,
Rebrot ple de frescura, de força y jovenesa
Qu´ab delicat aroma balsama l´ayre tot!

Mon cor de goig esclata al vèuret falaguera
Renáxer de tes cendres com fénix inmortal;
Com riu ab ses floretes la gaya primavera
Axí riu la meua ánima de ditxa celestial.

¡Avant, avant! ¡Coratje! L´irada traydoría
No pot arreconarne de gloria ton tresor;
Que´l mon sapia conèxer d´est poble la noblía;
¡Oh Deu, beneheix la Patria; germans, donemli´l cor!

Abril de 1873.

¡Oh Patria de Mallorca, Valencia y Cataluña!
¿No ves la fortaleza de tus amados hijos? ¡Escucha esa armonía que forman hoy las voces de tus poetas y sabios, de tus ciudadanos y caudillos del pueblo!
¡Muy bien, muy bien! Vístete de gala y gentileza; demuéstrale á España que eres retoño del viejo árbol; retoño lleno de frescura, de fuerza y juventud, cuyo exquisito aroma embalsama el ambiente.

Mi corazon salta de gozo, al verte renacer de tus cenizas como inmortal fénix. Mi alma siente una felicidad celestial, como la de la alegre primavera, que cruza sonrisas con las flores.

¡Adelante, adelante! ¡Valor! Ni la ira de los extraños, ni la traicion de los propios pueden arrinconar tu tesoro de gloria. Que el mundo sepa apreciar la nobleza de este pueblo.
¡Oh Dios, bendice á la patria! ¡Hermanos, démosle el corazon!

XXV
EN L´ÁLBUM
DE DON JOSEPH LLUIS PONS Y GALLARZA.

SONET.

Les comes y les valls colorejava
La claretat de l´auba riallera;
Y del riu Llobregat en la vorera,
Entre ´ls pins, una verge suspirava,

- Jo so, deya, la ninfa qui guardava
Un jorn passat la catalana esfera;
Senyora d´estos realmes un temps era;
L´Amor ab mos dictats s´aconhortava.

De ma Llar y Montanya la memoria
S´es perduda, mos poetes ja no viuen,
Trencada es l´harpa de ma pura gloria...”

- No; consòla´t, ovira la comparsa
(Respongué Deu), de trovadors que´t diuen:
Veus ton amat cantor; Pons y Gallarza.

Maig 1868.

XXV

EN EL ÁLBUM
DE DON JOSÉ LUIS PONS Y GALLARZA.

SONETO.

Ya los valles y montes coloreaba, la risueña claridad de la aurora. A orillas del río Llobregat, en bosque de pinos, suspiraba dolientemente una vírgen.

Y decía: - Yo soy la ninfa que, en los pasados siglos, guardaba la catalana tierra. En otro tiempo era yo la Señora de estos reinos. El Amor recibía con mis palabras suavísimo deleite.

El recuerdo de mi Hogar y de mis Montañas, se ha perdido; murieron mis poetas; quebróse el arpa de mi pura gloria...”

- No, consuélate, (respondió el Señor desde el cielo); mira la muchedumbre de nuevos trovadores, que grita: Hé ahí á tu amado cantor, á Pons y Gallarza.

(V. nota 19.)  

//

XXVII

LA JOVE CATALUNYA.

Baix del nom de Patria catalana entenem la terra que constituía l´antiga corona

d´Aragó, singularment les Illes Balears, lo Regne de Valencia, y el principat de Catalunya. Aquexa corona, si be no gosa d´autonomía política, perque forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida propia, gracies al carácter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols; al moviment de la ciencia, de l´industria y del comerç, qu´estableix de día en día noves relacions, y estreny los llaços antichs entre sos diferents pobles; y, sobre tot, gracies al Renaxement literari catalanista y á la ressurrecció de la llengua catalana ó llemosína, d´aquexa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sía en los dialectes de les Illes, sía en los del Continent, desde les montanyes del Rosselló fins á les roques del Cap de Pals.

(***)

Floreix, floreix la Terra, l´amada Terra nostra;

Floreix, floreix la Terra que´l ser nos va donar;

Floreix de nou la Patria, nova hermosura´ns mostra

Per valls y per montanyes, per viles y per mar.

No hi há que rebujarho; lo crit de Renaxença

Travessa ab entussiasme collades y vergés,

Y en cada cor un eco l´acull ab joya inmensa

Des l´alta mar de Roses, país ampurdanés.

S´axeca Barcelona d´ardor escomoguda,

Y escriu los noms de Patria, de Fe, de pur Amor;

Y al crit de Renaxença donant la benvinguda,

Prepara l´era nova, lo setgle venidor.

L´oratje que devalla del Pirineu altívol,

De camps en camps aplega la poderosa veu;

Y ab lo ressó baxantne l´oratje lleneguívol,

Alegra de Valencia jardins per tot arreu.

Mallorca se desperta; del mar valentes ones

Novelles aportantli del geni catalá,

Recòrdanli qu´es perla de les comtals corones;

Y ab la Creuada unintse Mallorca lluyta ja.

¡Salut, oh nova Patria! Tos fills se regeneran,

Tos fills honrarte volen ab molt preuat joyell;

Que les glorioses gestes de ton Passat vejeren,

Y plens de sa memoria ser dignes volen d´ell.

El poeta recordantse d´en Lull y d´en Ausíes,

La nova Primavera ne canta ab escalfor;

Ressonan melodioses les velles cantoríes,

Y ´ns combla d´alegransa lo lay del trovador.

La lira catalana recobra ses dolçures,

La parla de los avis emprèn altre camí;

Axís al fí d´un viatge de dòls y desventures,

Emprèn mellor dressera de cor lo Peregrí.

Tos sabis, Catalunya, se membran de que´ls dares

La llet de l´infantesa, lo juhí, lo pensament;

Se membran de les ciencies que Tu los ensenyares,

Y´t donan sos esforços ab tot llur valiment.

Y pensan, y s´afanyan escudrinyant tothora

Secrets de l´alta Ciencia, sabuda per Deu sol,

Y si los endivinan son del be teu penyora;

Qu´axís ho feyan Balmes, Campany y Munturiol.

Debudes á esta Ciencia jo ovir les maravelles

Que brotan cada día per mig tos penyalars;

Lo fil-parlant, qu´eleva ton nom á les estrelles,

Cobreix tes encontrades com uns ramatjes clars.

L´actiu camí de ferre travessa tes montanyes;

Passan xiulant, tronantne, cent carros de vapor;

Y´l fum que´s tira enrera corona les cabanyes

Que guardan blats y vinyes, del fill dels camps honor.

Com fill de Catalunya lo bon pagès llavora

Les tanques hont nasqueren los braus almugavers,

Y venç y xafa roques ab má traballadora

Com los antichs xafavan lo cap dels extranjers.

A Palma y Barcelona, per Mataró y Manresa,

S´axecan orgullosos alberchs industrïals;

Aquí ´l treball es l´honra, la força y la noblesa,

Aquestes del Art nostre ne son les catedrals.

Y en lo camí novíssim que prens, oh Catalunya,

Los fills del camp donantne la má al traballador

Al comerç sempentejan, que marxa á terra llunyana

Portant allí les noves de ton progrés mellor.

Miráula, còm defía bramuls de les ventades

La catalana barca, miráula exir del port;

Lo vent infla ´l velatje, no há por de les onades,

La mar be pot conèxer que no temem la mort.

¿Còm nó si som de raça potent y generosa

Que may en les batalles enrera girá ´ls ulls?

Ara meteix de Cuba la terra revoltosa

Escriu de nostres jóvens la gloria en daurats fulls.

¡Les lleys podrán reviure! La patria catalana

De los malvats usatjes mil troços ha fets fer;

Y los concells extenen sa influencia sobirana,

Com en los temps heròychs honrats p´en Fivaller.

Y´l sacerdot benévol de cor sa humil preguera

Al Deu de nostres pares envía ab caritat,

Pe´ls catalans servantne la guía vertadera

D´amor religiosa, de pau y llibertat.

Oh Patria de Mallorca, Valencia, Catalunya,

¿No veus la fortalesa qu´ anima tos cars fills?

Ascolta exa harmonía que per los cors retrunye

Dels poetes y dels sabis, del poble y sos capdills.

¡Be faç, be faç, corónat de gala y gentilesa,

Demòstrali á l´Espanya qu´ets del vell tronch rebrot,

Rebrot ple de frescura, de força y jovenesa

Qu´ab delicat aroma balsama l´ayre tot!

Mon cor de goig esclata al vèuret falaguera

Renáxer de tes cendres com fénix inmortal;

Com riu ab ses floretes la gaya primavera

Axí riu la meua ánima de ditxa celestial.

¡Avant, avant! ¡Coratje! L´irada traydoría

No pot arreconarne de gloria ton tresor;

Que´l mon sapia conèxer d´est poble la noblía;

¡Oh Deu, beneheix la Patria; germans, donemli´l cor!

Abril de 1873.

XXVII

LA JÓVEN CATALUÑA.

Entendemos por Patria catalana las tierras ó provincias que constituían la antigua corona de Aragon, singularmente las Islas Baleares, el Reino de Valencia y el Principado de Cataluña. Esta Corona, si bien no goza de autonomía política, porque forma parte integrante de la Nacion española, tiene actualmente vida propia, gracias al carácter de sus hijos, que los distingue de los demas españoles; al movimiento científico, industrial y comercial, que establece de día en día nuevas relaciones, estrechando los antiguos lazos entre sus diferentes pueblos; y, sobre todo, gracias al Renacimiento literario catalanista, y á la resurreccion de la lengua catalana ó lemosina, ya en los dialectos de las islas, ya en los del Continente, desde las montañas del Rosellon hasta las rocas del cabo de Palos.

(***)

Florece nuestra tierra, la amada tierra de nuestros mayores; florece la tierra que nos ha dado el ser; florece de nuevo la patria; se despliega ante nosotros una nueva hermosura en las sierras, en los valles, en los pueblos, en el mar.

No podéis negarlo: el grito de Renacimiento atraviesa veloz las gargantas de los montes, los verjeles de las llanuras. En cada corazon respóndele otro grito de inmenso júbilo, desde el lejano golfo de Rosas, país del Ampurdan.

Levántase Barcelona conmovida profundamente; escribe los nombres de Patria, Fe y Amor; y, dando la bienvenida al Renacimiento, prepara la nueva era, el siglo por venir.

Del alto Pirineo bajan los huracanes, arrebatando la potente voz; las ventolinas llevan su resonancia á los jardines de Valencia.

Despiértase Mallorca; las bravas olas del Mediterráneo le traen noticias del genio catalan; recuérdame que Ella es perla de la condal corona. Y Mallorca, uniéndose á la Cruzada, empieza denodadamente á combatir.

¡Salud, oh nueva patria! Tus hijos se regeneran; tus hijos quieren honrarte con preciosísimos dones; porque vieron las gloriosas hazañas de tu Pasado; y, llenos de su memoria, quieren mostrarse dignos de él.

El poeta, acordándose de Lull y de Ausías March, canta con brío la nueva primavera. Resuenan melodiosamente las antiguas canciones; y nos colma de alegría el lay del trovador.

La lira catalana recobra su dulzura; la fabla de nuestros abuelos emprende otro camino: así al fin de dolorosa y desgraciada marcha, toma mejores rumbos el no desalentado viajero.

Tus sabios, oh Cataluña, se acuerdan de que les diste la leche de la infancia, el juicio, el pensamiento; se acuerdan de que les enseñaste las ciencias; y te consagran sus trabajos y todo su valer.

Piensan, se afanan, escudriñando continuamente los secretos de la alta Ciencia, sabida por Dios sólo; y si los adivinan, son prenda de tu bienestar; porque así lo hicieron siempre Capmany, Bálmes y Monturiol.

Debidas á esa Ciencia, veo las maravillas que diariamente brotan en tu quebrado suelo; los hilos telegráficos ensalzan tu nombre, cubriendo todas tus tierras como claro ramaje.

El activo ferro-carril atraviesa tus cordilleras; pasan silbando, atronando el espacio, cien carros de vapor; el humo que se echa atras corona las cabañas, que guardan trigos y viñas, honor de los hijos del campo.

Hijo de Cataluña el buen campesino, labra las tierras do nacieron los bravos almogávares; vence y destroza peñascos, cual los antiguos héroes destrozaban escuadras enemigas.

En Palma, en Barcelona, en Mataró, en Manresa, se levantan soberbios palacios industriales. Aquí el trabajo es la honra, el poder, la nobleza. Estas son las catedrales del Arte moderno.

En ese novísimo camino que sigues, oh Cataluña, los hijos del campo, dando la mano al trabajador de las ciudades, empujan el comercio, que marcha á lejanos países, llevando allí la buena nueva de tus mejores progresos.

Mirad el barco catalan, cómo desafía los bramidos de la tormenta; miradlo salir del puerto: el viento hinche el velámen; no há miedo de las olas; el mar bien puede conocer que no tememos la muerte.

¿Cómo no conocerlo, si somos de raza fuerte y generosa, que nunca volvió la espalda en los más rudos combates? Ahora mismo la rebelde tierra de Cuba, dedica á la gloria de nuestra juventud páginas de oro.

¡Las antiguas leyes revivirán! La patria catalana ha hecho pedazos los malos usos. Y los concejos extienden por todas partes su soberana influencia, como en los heróicos tiempos honrados por Juan Fivaller.

Y el sacerdote, lleno de caritativa benevolencia, envía al Dios de nuestros padres la plegaria de todos; guardando incólume para los catalanes la Religion del Amor, de la Paz y de la Libertad.

Lo Trovador Mallorquí.  El Trovador Mallorquín.

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

viernes, 16 de junio de 2017

Paco Escudero, del Matarraña de tota la vida



Paco Escudero, ho conseguirem, Catalunya independent, iaia, estelada


Paco Escudero, Francesc Xavier Escudero, es un home que fa mols añs que ve a Beseit a casa de Feliciano Castillo, la cova del aire, prop de la tosquera, camí del Parrissal.



cova de l'aire, Beseit, tosquera, camí del Parrissal



Paco escudero, estic prou enterat

Estes converses son directamén Paco y Fernando.

Ña gen que entre al grupo yo parlo chapurriau de facebook , mira que lo nom del grupo está ben cla, a tocá los collons.


Fernando Tejedor Giró, sarapio, nascut a Beseit, ressidén a Palma de Mallorca, Palmarnia, aon tamé tenen problemes en la invasió lingüística nazionalista dels catalanistes, alguns charnegos, per part dels que alguns diuen països catalans. La diada dels Països Catalans es lo 30 de febré, en añ bissiesto.


Al grupo, Carmen Minguet, igual que atres com Carlos Rallo Badat o Badet, Ignacio Sorolla Vidal, defenen o han defengut lo catalá.
Lo nom chapurriau no los agrade, a natros sí.


Lo pancatalanisme, la franja del meu cul, los països cagalans, son temes que se traten al grupo, cadaú en la seua opinió, pero lo que mos importe al grupo es la continuidat del nostre parlá, lo chapurriau, que tamé se escriu.


NO teniu cap faena an este grupo, si voléu está, estéu, pero teniu datres grupos y webs aon partissipá.


Paco Escudero, del Matarraña de tota la vida, cara de encantat

Paco Escudero al castell de Valderrobres, Vall-de-Roures no u escriu ni u diu dingú de natros, Valdarrores se die a Beseit.


Francisco Escudero, catalaniste, català, textos, facebook


Fernando Tejedor Giró:


Com tos pot agradá que digue que som catalans de Aragó? Sirá ell catalá. Los aragonesos de verdat may sirem cataláns.


Carme Minguet:


Pero els de La Franja SI... // En catalá se escriu però, en chapurriau no ña cap ò, à, è.

Com pots dir que NO ho sou, i escrius en una variedat del català? La iaia, era d'un poblet de la part d'Osca, prop de Monçó, i parlava català.


La llitera no é Cataluña , camiseta, tshirt, remera, Huesca, Osca, Wasqa

Contesto yo, Moncho:


Ningú dels que mos sentim aragonesos, vivim, vivíem, vam naixe a Aragó, parlem chapurriau, escribim en castellá y ara en chapurriau, no som de cap franja, y menos catalans.
Ting una franja entre les molles del cul.


Los que sí se senten de una franja, parlen y escriuen catalá, per a natros son catalans, s'han fet catalans, encara que vixquen o hayguen viscut, naixcut, al Matarraña, Litera, Baix Aragó Caspe, Mezquín... 


Han tingut vergoña de les seues arraíls aragoneses y han cambiat la forma de parlá, la de escriure, per a adaptás a la zona aon viuen.


Los que son catalans, vivíen a Cataluña, y ara viuen an estes comarques, seguixen sen catalans, extrangés, a un territori aragonés.




Que coi saps com ens sentim la gent del Matarranya ? Que potser natros no parlem català? Qui coi diu de ser que? Som gent del Matarranya. Molts aragonesos per perdre han perdut fins i tot la ... 

Contesto yo:

Paco Escudero no es gen del Matarraña, encara que vingue a Beseit, o vingue a viure a Beseit, que compro casa a Beseit, que li dixon una casa a Beseit o que lo enterron al sementeri de Beseit.

Los aragonesos no han perdut res, y lo idioma aragonés está al nostre parlá, paraules que queden o que han evolusionat. 



Moltes de les nostres paraules no son del catalá, existíen al aragonés, algunes s'han perdut, atres les diuen encara als poblets de Huesca. Atres son del valensiá.



Fabla, patués, cheso, etc, son variedats del IDIOMA aragonés. Alguns lingüistes com Arturo Quintana Font han estudiat este idioma y s'han encarregat de fel a trossos per a que sigue mes fássil eliminál. 

Francho Nagore tamé l'ha estudiat, y escriu en fabla batúa Frankenstein, a la que li diuen aragonés. 



mes videos de Francho a Youtube

Este idioma, la seua extinsió, es una pessa clau per al éxit imperialista catalá, si la gen se olvide del aragonés, lo catalá existirá desde lo siglo X per ficá una x a la quiniela.


Aquí falte la imache de la dita de la caguerada de bou, que díe que la habíe sentit a Beseit, cosa que pot sé, pero NO es cap dita de Beseit ni del chapurriau.

Ell se sap esta:

que quan plou se regala,
la de burro és millor,
perquè cau a pilotades.»


Caguerada de bou
quan cau s'aclafa
la de burro no
cau apilotada.

Ojo que es difíssil fe una rima assonán apilotada y aclafa, o regala. 

los-collons-de-mon-yayo-los-van-pesá-en-romanes

Espero que los seus poemes, poessíes, siguen bons.


Bon dia, imatges i poesies de Paco Escudero, compile Feliciano Castillo Andrés


BON DIA és un llibre no volgut, un llibre que mai estava destinat a editar-se. Un recull de poemes fets al metro, d'anada i de tornada. Poemes que han estat escrits sense llapis ni paper amb tres llocs com a protagonistes Badalona, Barcelona i Beseit i els trànsits i pensaments entre una i l'altre com un camí imaginari només omplert d'imatges i mots. "Bon dia" és un despertar diari amb moments de tristesa, d'alegria i de ràbia. Un mirar enrere, al passat i també al futur. Un llibre de poemes íntims escrits davant de milers de lectors, com un strip-tease públic de l'ànima i dels pensaments.

BON DIA , és el resultat dels meus viatges amb metro d'anada i tornada de Barcelona a Badalona al llarg de molts anys. Reflexions en format poètic sobre els meus sentiments, la meva vida i els tres territòris (Barcelona, Badalona i Beseit) per on passa la meva vida. Un llibre fet amb carinyo per un grup d'amics que han recopilat amb molta paciència els poemes i textes publicats a facebook i els dibuixos que estaven oblidats pels calaixos.

El llibre inclou una biografia escrita per Feliciano Castillo, un treball d'investigació i recopilació d'anècdotes que dibuixen els meus 60 anys al món.

Aquí Fernando li diu que la dita no es de Beseit, tos agrade inventá. 
Fernando se equivoque al escriure "que no sigue catalá", ell volíe escriure "que sigue catalá". 
Dingú de Beseit ni del Matarraña... 


Doncs potser desconeixes la història de la franja.



Presentassió del llibre, Feliciano a la esquerra.

Paco Escudero, bombo, semana santa
Feliciano no li fará un bombo, pero li ha compilat los poemes en un llibre.


Paco Escudero a Serretllibres, llibreria Serret, Valderrobres

Paco Escudero a Serretllibres, llibrería Serret, Valderrobres.

La literatura en català del bò es lo seu fort, ha ressibit la creu de San Jordi

Felissito a Octavio Serret per la faena que fa, es una llibrería mol minuda pero ell se mou com ningú.

Tasca es catalá, faena es chapurriau. Una tasca en chapurriau es un bar (Bar Cenas per ejemple).


Texto de despedida a la nostra joya, la nostra Gemma.


Mai he sentit tant dolor com el dissabte. Mai recordo un poble tant trist i tant sol. L'esglesia plena, la plaça plena i el teu record. Recordo fa molts anys quan amb una pila t'anavas a la fábrica a la nit, volies quedar-te a Beseit,li estimaves. Recordo el teu somriure, les ganes de viure i crear. Les converses. Recordo la teva boda a Barcelona que va interrompre la pluja i aquella nit a Bikini. Recordo quan embarassada de Kenia anavem a Barcelona en l'autocar de la Hife, nevant amb la senyora del lloro... tants i tants records. la nit de pluja d'estels a la era junt al Beto... Beto ha estat la sombra amiga i callada durant tots aquests anys. Mai he conegut a un home tant enamorat. T'en recordes del sopar étnic..., de les xerrades d'art... jo mai t'oblidaré, per qué encara no em crec que aniré a Beseit i no et veuré. 
Miro els quadres que tinc a casa, el paisaje amb tormenta, els peixos,... i saps? la millor obra que vas fer va ser Kenia i Mariona.
Se que mai t'aniras de Beseit i que quan torni a veure la pluja d'estels la nit de San Lorenzo tu hi seras al costat... T'has anat tant depresa...
Crec que Beseit te un deute amb tu, no se si un carrer..., seria fantàstic passejar pel carrer de Gemma Noguera... Tu has contribuït a que Beseit sigui mes art.
Un peto fins aviat Gemma.