Mostrando las entradas para la consulta bufá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta bufá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 2 de mayo de 2019

Cuarta jornada

CUARTA JORNADA

Escomense la cuarta jornada del decamerón, en lo gobern de Filostrato, aon se raóne sobre aquells que van tindre un final infelís en los seus amors.
Mol volgudes siñores, tan per les paraules escoltades als homes sabios com per les coses que hay vist y lligit moltes vegades, jusgaba yo que lo impetuós ven y ardó de la enveja sol habíe de amenassá les altes torres y les mes eixecades puntes dels ábres; pero en la meua opinió me trobo sobremanera engañat. Perque fugín yo, y habénme sempre ingeniat en fugí del fiero ímpetu de eixe rabiós espíritu, no sol per los plans sino tamé per les profundíssimes valletes, callat y amagat, me hay ingeniat en caminá; lo que pot pareixe ben cla a qui les presentes noveletes llich, que no sol en florentino vulgar y en prosa están escrites per mí y sense títul sino tamé en estil humildíssim y baix tan com se pot, y no per tot aixó hay pogut dixá de sé fieramen atacat per aquell ven (hasta casi desarrailat) y de sé ferit per los mossos de la enveja; per lo que puc compéndre que es verdat lo que solen di los sabios: que només la miseria dixe de sé envejada an este món presén. Pos ha ñagut qui, discretes siñores, lligín estes noveletes, han dit que vatres me agradéu massa y que no es cosa honesta que yo tan me complaga en agradatos y consolatos y algúns encara han dit algo pijó: en alabatos com u fach. Atres, mostrán vóldre parlá mes reflexivamén, han dit que a la meua edat ya no está be perseguí estes coses: parlá de dones y convoyáles.
Y mols, mostránse mol preocupats per la meua fama, diuen que milló faré en está en les musses al Parnaso o Parnasso que en estes charrades mesclám en vatres. Y ñan algunes, mes despechades que parlán en sabiduría, que han dit que faría milló en pensá aón podría guañám lo pa que aná paupán lo ven. Y algúns atres diuen que les coses que tos conto han passat de un atra manera, y se les ingenien en demostráu. Aixina que, per tantes y tals bufades, per tan afilades dens, valeroses siñores, mentres milito al vostre servissi, estic afuetát, molestat y, en fin, crussificat en viu. Estes coses en tranquil ánim, u sap Déu, escolto y séntigo, y sense replicá en alguna bona resposta me les trac dels oíts. Pero antes de que escoménsa a contestá an algú, voldría contá una part de una história.
A la nostra siudat, fa ya mol tems, va ñabé un home de nom Filippo Balducci, home de condissió bastán modesta, pero ric y ben despachat y tan hábil en les coses que lo seu estat requeríe. Teníe a una Siñora per dona a qui tendramen volíe, y ella an ell, y juns portaben una vida felís, sense ficá tan afán en datra cosa mes que en agradás la un al atre. Va passá que, com passe a tots, la bona Siñora se va morí y no va dixá res seu a Filippo, mes que un fill únic consebit de ell, de uns dos añets. Filippo, per la mort de la seua dona se va quedá tan desconsolat com may se habíe quedat dingú al pédre a una persona volguda; y veénse sol sense la seua compañía, se va dessidí a dedicás al servissi de Déu, y fé lo mateix del seu fill minut. Per lo que, donán totes les seues coses per lo amor de Déu, sense tardá sen va aná cap a la punta del Monte Sinerio (Senario) y allí se van embutí los dos a una selda minudeta, y vivíen de almoines, féen dijú y resáen. Se guardabe de parlá de cap cosa temporal ni de dixáli vore cap de elles a son fillet, per a que no lo apartaren del servissi al Siñó, y sempre li parlabe de la glória de la vida eterna y de Déu y de los sans, sense enseñáli datra cosa mes que les santes orassións. Y en esta vida mols añs lo va tíndre, sense dixál eixí de la selda ni amostráli res mes que la vida de devossió a Deu. Acostumbrabe lo bon home a aná alguna vegada a Florencia, y de allí, segóns les seues nessessidats ajudat per los amics de Déu, a la selda sen entornabe. Va passá que tenín lo jove devuit añs, y sén Filippo agüelet, un día li va preguntá que aón anabe. Filippo lay va di; a lo que va contestá lo mosso:
- Pare, vosté ya es agüelo y mal pot soportá los patiméns; ¿per qué no me portéu una vegada a Florencia, per a que, dixánme conéixe als amics de Déu y vostres, yo, que soc jove y ting mes forses que vosté, puga después aná a Florencia a tratá los vostres assuntos cuan u vullguéu, y vosté pugue quedás aquí?
Lo bon home, pensán que son fill ya ere prou gran, y estabe tan aveat al servissi de Déu que difíssilmen les coses del món podríen atráurel, se va di: «Be diu éste».
Per lo que, tenín que aná a Florencia, sel va emportá en ell. Allí lo jove, veén los edifissis, les cases, les iglesies y totes les demés coses de la siudat, com qui no sen enrecordabe de habéles vist, va escomensá a maravillás mol, y li fée moltes preguntes a son pare, qué es aixó, cóm se diu. Lo pare lay díe y ell, quedánse contén de sentíu, li preguntabe un atra cosa. Y preguntán de esta manera lo fill y contestán lo pare, per ventura se van topetá en un grupo de belles mossetes emperifollades veníen de un convit de bodes. En cuan les va vore lo jove, li va preguntá a son pare qué ere alló.
Lo pare li va di:
- Fill meu, acacha la vista, no les miros, que són cosa roína.
Va di entonses lo fill:
- Pero ¿cóm se diu aixó?
Lo pare, per a no despertá lo poc convenién dessich carnal del jove, no va volé nombráles pel seu propi nom, es di, «dones», sino que va di:
- Se diuen ganses.
¡Maravillosa cosa de sentí! Aquell que may a la seua vida ne habíe vist cap, sense preocupás de los palaus, ni del buey, ni del caball, ni del burro, ni de los dinés ni de atra cosa que haguere vist aquell día, va di:
- Pare, yo vull tíndre una de estes ganses.
- ¡Ay, fill meu! - va di lo pare -, calla, que són una cosa mol roína.
Lo jove, preguntánli, li va di:
- ¿Aixina són les coses roínes?
- Sí - va di lo pare.
Y ell va di entonses:
- No sé lo que diéu, ni per qué éstes són coses roínes: al meu respecte, no me ha paregut hasta ara vore may res tan majo y agradable com elles. Són mes majes que los cordés pintats que me hau enseñat moltes vegades. ¡Ay!, si tos importo algo, feu que mon emportém una allá dal y yo la portaré a pasturá.
Va di lo pare:
- No u vull; ¡no saps tú aón pasturen!
Y va vore que la naturalesa ere mes forta que lo seu ingenio, y se va arrepentí de habél portat a Florencia.

Me val en lo que hasta aquí hay contat de la presén novela. Diuen, pos, algúns dels que me censuren que fach mal, oh joves dames, esforsánme massa en agradatos; y que vatres massa me agradéu. Aixó u confesso; me agradéu y me esforso en agradatos; y los pregunto si de aixó se maravillen considerán no ya lo habé conegut lo besás y lo abrasás y los plassentés ajuntaméns que en vatres, dolsíssimes siñores, se tenen moltes vegades, sino sol lo habé vist y vore continuamen les corteses costums y la atractiva hermosura y la cortés gallardía y ademés de tot aixó, la vostra señoril honestidat: cuan aquell que nutrit, criat, creixcut a un monte salvache y solitari, dins de los límits de una minuda selda, sense datra compañía que son pare, al vóretos, vau sé dessichades per nell, y seguides en afecte.
¿Hauríen de empéndrem, de amonestám, de castigám éstos si yo, que ting un cos que lo sel va fé per a amatos, y yo desde la meua infánsia l´alma tos vach dedicá al sentí lo poder de la llum de los vostres ulls, la suavidat de les vostres paraules y les flames enseses per los vostres suspiros, si me agradéu y si yo en agradatos me esforso; y espessialmen tenín en cuenta que antes que res vau agradá a un ermitañet, a un jovenet sense sentit, casi a un animal salvache? Per sert que qui no tos vol y per vatros no dessiche sé amat, com persona que ni los plaés ni la virtut de la natural afecsió sentix ni coneix me reprén: y poc me preocupo per naixó. Y qui contra la meua edat va parlán muestre que mal coneix que encara que lo gos té lo cap blang, la coa la té verda; als que, dixán a una vora les bromes, contesto que may reputaré vergoñós per a mí hasta lo final de la meua vida lo convoyá an aquelles coses a les que Guido Cavalcanti y Dante Alighieri ya agüelos, y micer Gino de Pistoia mol agüelet van tindre en honor, y van buscá lo seu plaé.
Y si no fore que siríe eixímen del modo en que se acostumbre a parlá, portaría aquí al mich la história, y la mostraría plena de homes vells y valéns que als seus añs mes madús mol se van esforsá en convoyá a les dames, lo que si ells no u saben, que vaiguen y u adeprénguen. Que se quedon en les musses al Parnaso, afirmo que es un bon consell: pero no sempre podem quedámos en les musses ni elles en natros. Les musses són dones, y encara que les dones no valguen lo que valen les musses, tenen en lo primé aspecte semellansa en elles, aixina que encara que per un atra cosa no me agradaren, només per naixó hauríen de agradám; sense contá en que les dones ya van sé per a mí ocasió de compóndre mil versos. Elles me van ajudá be y me van mostrá cóm escriure aquells mil; y potsé per a escriure estes coses, encara que humildíssimes siguen, tamé han vingut algunes vegades a está en mí, en servissi potsé y en honor de la semellansa que les dones tenen en elles; per lo que ni del Monte Parnaso ni de les musses me separo tan com mols creuen.
Pero ¿qué los direm an aquells que de la meua fama tenen tanta compassió que me aconsellen que me busca lo pa? Sertamen no u sé, pero, volén pensá quina siríe la seua resposta si per nessessidat los u demanara an ells, penso que diríen: «¡Búscateu a les teues fábules!». Mes han trobat entre les seues fábules los poetes que mols rics entre los seus tessoros, y mols ne han ñagut que anán detrás de les seues fábules van fé florí la seua edat, mentres per lo contrari, mols al buscá mes pa del que nessessitaben, se van morí sense madurá. ¿Qué diré mes? Si me sobrevinguere la nessessidat yo sé, segóns lo Apóstol, viure tan a la abundánsia com patí la miseria; y per naixó dingú se té que preocupá de mí mes que yo. Y los que diuen que estes coses no han passat aixina com les conto, me agradaríe mol que trobaren les originals, que si no concordáren en les que yo escric, justa diré que es la seua reprimenda y en corregím yo mateix me les ingeniaré; pero mentres no aparegue res mes que paraules, los dixaré en la seua opinió, seguín la meua, dién de ells lo que ells diuen de mí. Y com ya hay contestat prou per esta vegada, dic que en la ajuda de Déu y la vostra, gentilíssimes siñores, en qui espero, armat y en bona passiénsia, en aixó tiraré cap abán, girán la esquena an este ven y dixánlo bufá, perque no vech que pugue passám a mí datra cosa mes que lo que li passe al polset, que, bufán lo torbellino, o de la terra no lo mou, o si lo mou lo porte cap amún y moltes vegades damún del cap de los homes, sobre les corones de los reys y de los emperadós, y a vegades damún dels alts palaus y sobre les eixecades torres lo deposite; de los que, si cau, mes aball no pot arribá del puesto aon va sé portat. Y si alguna vegada en tota la meua forsa me vach disposá a complaítos en algo, ara mes que may u faré, perque sé que datra cosa dingú podrá di en raó, que los demés y yo, que tos volem, naturalmén obrem; y per a vóldres oposá a les leys de la naturalesa se nessessiten moltes grans forses y moltes vegades no sol en vano sino en grandíssim mal del que se afane se fiquen en obra. Estes forses, confesso que ni les ting ni dessicho tíndreles en aixó, y si les tinguera, antes a datres les hi dixaría prestades que les faría aná per a mí. Per naixó, que cállon los criticadós y criticadores, y si calentás no poden, que viguen carpits, y que se quedon en los seus plaés (bastán corruptes), y a mí que me dixon en los meus, an esta curta vida que mo se done, y que me dixon tranquil. Pero ham de torná, perque ya ham divagat prou, oh hermoses siñores, allá de aon vam eixí, y ham de seguí lo orden escomensat.
Lo sol ya habíe fet amagás a tots los estels y la terra humida y en sombra de la nit se anáe eixugán, cuan Filostrato, eixecánse, a tota la seua compañía va fé alsá, y anán cap al hermós jardí, per allí van escomensá a passejás; y arribada la hora de minjá, van amorsá allí aon habíen sopat la nit passada. Y cuan se van eixecá de la michdiada, están lo sol al cenit, de la manera acostumbrada prop de la fresqueta fon se van assentá o gitá, y entonses Filostrato a Fiameta li va maná que escomensare en les históries, y ella va escomensá aixina:


jueves, 13 de septiembre de 2018

Lo heliotropo de Beseit


A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno y Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.
- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:
- Tots sels fóten los vascos.
Va di entonses Calandrio:
- ¿Has anat allí alguna vegada?
Maso va contestá:
- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:
- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?
- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.
Va di Calandrio:
- Pos té que sé mes allá de los Ports.
- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.
Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:
- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme; ¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:
- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.
Entonses Calandrio va di:
- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:
- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?
Va contestá Maso:
- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:
- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.
Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:
- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.
- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?
Calandrio va di:
- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. A lo que Bruno va di:
- Pero espera.
Y li va di a Bufalmacho:
- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.
Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegaen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:
- ¿Aón está Calandrio?
Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:
- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:
- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.
- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.
Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:
- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno va contestá:
- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.
Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá. Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:
- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.
Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:
- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:
- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanae. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:
- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:
- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:
- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:
- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.
Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:
- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!
Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau

La vida de Pedro Saputo en chapurriau a Amazon ES, en papé y Kindle.

Lo heliotropo de Beseit


domingo, 13 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible,




Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible, y Calandrino creu habél trobat. Sen entorne cap a casa carregat de coduls, la dona lo renegue y ell, mol enfadat, li fot un varandel, y als seus compañs los conte lo que ells saben milló que ell.

Acabada la historia de Pánfilo, en la que les siñores sen habíen enrit tan que encara sen enríen, la reina li va maná a Elisa que continuare. Ella, encara en rissa, va escomensá: Yo no sé, amables siñores, si podré fétos enriure en una historieta meua, no menos verdadera que entretinguda, tan com tos ha fet riure Pánfilo en la seua, pero me esforsaré. A la nostra siudat, que sempre en maneres y gen extraordinaria ha sigut abundán, va ñabé, no fa encara mol tems, un pintó que se díe Calandrino, home simple y de rares costums; este, la majó part del tems lo passáe en dos pintós, Bruno y Buffalmacco, homens mol de la broma, pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrino perque de les seues maneres y de la seua simplesa en frecuensia gran festa féen. Ñabíe tamé a Florencia entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso del Saggio, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrino, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinaria; y trobánlo un día a la iglesia de San Giovanni (San Juan) y veénlo atento mirán les pintures y los bajorrelieves del tabernácul que está damún de l´altá de la iglesia, ficat no fáe mol tems allí, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá cap aon Calandrino estabe assentat sol, y fen vore que no lo veen, van escomensá a raoná sobre les virtuts de diverses pedres, de les que Maso parláe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran lapidari o picapedré. An estos raonaméns va pegá la orella Calandrino, y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol li va agradá a Maso. Este, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrino que aón se podíen trobá estes pedres tan plenes de virtut.

Maso li va contestá que la machoría se podíen trobá a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi, aon los parrals de viña se lliguen en llenguañisses, y se té una oca per un diné, y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota plena de formache parmessano rallat a la punta, y la gen no faie res mes que aná fen macarrons y raviolis y cóurels en caldo de capons, y después los aventáen desde allí dal cap aball, y lo que mes ne arreplegáe mes ne minjáe; y allí a la vora corríe un riuet de garnacha de la milló que se pot beure a cap puesto, sense una gota de aigua mesclada.

- ¡Oh! - va di Calandrino- , Eixe es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capons que couen en la pasta?
Va contestá Maso: - Tots sels mingen los vascos.

Va di entonses Calandrino:

- ¿Has anat allí alguna vegada?

A lo que Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, home, igual hi hay estat una vegada com mil!
Va di entonses Calandrino: - ¿Y cuántas milles té?

- Ne té mes de un milló cantán a ple pulmó.

Va di Calandrino:

- Pos té que sé mes allá de los Abruzzos.

- Ah, sí - va di Maso -, está mol lluñ.

Lo simple de Calandrino, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense cap sonrisseta, les donáe la fe que pot donás a la verdat mes manifesta, y per tan sertes les teníe; y va di: - massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que te dic que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá costa aball macarrons y empachám y tot de ells. Pero dísme, per la teua felissidat; ¿an estes comarques de aquí no se poden trobá estes pedres maravilloses?
A lo que Maso va contestá:

- Si, dos classes de pedres se poden trobá de grandíssima virtut. La una són los barroculs de Settignano y de Montisci per virtut de los que, cuan se fan moles, se fa la farina, y per naixó se diu als paísos de allá que de Deu venen les grássies y de Montisci les pedres de molí; pero ne ñan tantes de estes pedres de moldre, que entre natros es poc apressiada, com entre ells les esmeraldes, de les que ne ñan allí una montaña mes gran que Montemorello, y relluíxen a mijanit, y vésten en Deu; y sápigues que qui puguere pulí estes moles de molí y les faiguere engastá en anells antes de féls lo forat, y les hi portare al Sultán, tindríe tot lo que vullguere.
L’atra es una pedra que natros los picapedrés diém heliotropo, pedra de molta virtut, perque qui la porte damún, mentres la porto no pot sé vist per cap persona y entonses no se pot sabé aon está.

Entonses Calandrino va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eixa segona pedra per aón se pot trobá? A lo que Maso li va contestá que al Muñone sen trobáe alguna.
Va di Calandrino: - ¿De quína mida es eixa pedra? ¿de quín coló?

Va contestá Maso:

- Pot sé de diferentes mides, alguna es mes gran, datres són mes chicotetes; pero totes són de coló pardo, casi negre. Calandrino, habén totes estes coses pensat per a nell, fen vore que teníe que fé una cosa, se va separá de Maso, y se va proposá buscá esta pedra mágica; pero va pensá no féu sense que u sapigueren Bruno y Buffalmacco, als que volíe mol. Va aná a buscáls, per a que datres no hi anigueren antes que ells, y tot lo que quedáe de matí va passá buscánlos. Al final, sén ya passada la hora de nona, enrecordánsen de que traballaben al monasteri de les siñores de Faenza, encara que la caló apretáe fort y lo sol badáe les roques, casi corrén sen va adressá cap aon ells estáen, y cridánlos los va di:

- Compañs, si voléu créurem podem convertímos en los homens mes rics de Florencia, perque li hay sentit di a un home digne de fe que al Muñone ña una pedra que qui la porte damún es invissible; per lo que me pareix que sense tardá, antes que datre pugue aná a buscála, aniguem natros a per nella. Per sert que la trobarem, perque la coneixco; y cuan la haiguem trobat, ¿qué tindrem que fé mes que portála al morralet y aná a les taules dels cambistes, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de floríns de or, y agarrán totes les que vullgam? Dingú mos vorá: y aixina podrem fémos rics de repén, sense tindre tot lo san día que embadurná los muros com u fa lo caragol.

Bruno y Buffalmacco, al sentíl, van escomensá a riure per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de extrañás mol, y van alabá la idea de Calandrino; pero va preguntá Buffalmacco cóm se díe esta pedra. A Calandrino, que ere ben du de mollera, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabem la virtut? Yo dic que aniguem a buscála sense esperá gens.

- Pero be - va di Bruno - , ¿cóm es?

Calandrino va di:

- Ne ñan de diferentes formes y mides, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que haurem de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que trobem la que es; aixina que no pergam mes tems, anemhi.
A lo que Bruno va di:

- Pero espérat, home.

Y giránse cap a Buffalmacco va di:

- A mí me pareix que Calandrino té raó; pero no me pareix que sigue hora de aixó perque lo sol está alt y pegue dins del Muñone y haurá secat totes les pedres; per lo que casi totes pareixerán ara mes blanques. Pel matí, antes de que lo sol les haigue secat, sirán negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui per allí, perque es día laborable, y, al vóremos, podríen adiviná lo que estem fen, y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues mans y natros hauríem perdut lo san per la almoyna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí, que se distinguirán milló les negres de les blancotes, y ademés demá es festa, y no ñaurá per allí dingú que mos veigue.

Buffalmacco va alabá la opinió de Bruno, y Calandrino va concordá en ells, y van dessidí que en son demá domenge al matinet aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrino que en dingú del món parlaren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Los va contá ademés lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juramens afirmán que ere aixina com u díe. Cuan Calandrino se va separá de ells, van arreglá lo que faríen sobre este assunto. Calandrino va esperá en ansiedat la matinada; se va eixecá antes de fes de día y va aná a cridá als seus compañs, ixín per la porta de San Gallo y baixán pel Muñone, van escomensá a caminá per allí aball, buscán y trián códols. Calandrino anabe mes afanós, dabán, y rápidamen saltán ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviáe y agarránla se la embutíe al pitral. Los seus compañs anaben detrás, y de cuan en cuan ne agarráen alguna, ne soltáen datres, pero Calandrino no habíe caminat mol cuan ya teníe lo pit ple, per lo que, alsánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla falda, apretánse be en la correcha, no mol después la va omplí, y después, fen falda de la capa, la va plená de pedres. Per lo que, veén Buffalmacco y Bruno que Calandrino estabe carregat y se arrimáe la hora de minjá, segóns lo pactat entre ells, li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Aón está Calandrino?

Buffalmacco, que lo veíe allí prop de ells, giránse en redó y mirán cap aquí y cap allá, va contestá: - No u sé, pero fa un momén encara estabe aquí prop de natros.

Va di Bruno: - ¡Que ha de fé poc rato! Me pareix está segú de que ara está a casa amorsán y mos ha dixat a natros en lo frenessí de aná buscán pedres negres per este Muñone aball. - ¡Ah!, qué be que ha fet - va di entonses Buffalmacco -, burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos de créurel. ¿Tú creus que ñauríe algú tan saboc com natros que se haguere cregut que al Muñone se podríe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrino, al sentí estes paraules, se va pensa que aquella pedra habíe arribat a les seues mans y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo veíen. Contén, pos, de esta sort, sense díls res, va pensá en torná a casa; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a colá.

Veén aixó, Buffalmacco li va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?

A lo que Bruno va contestá:

- Va, anemon, pero juro per Deu que Calandrino no men fará ni una mes; y si estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li fotría una cantalada en este cantal al calcañá que sen enrecordaríe un mes sansé de esta broma.

Y di estes paraules y estirá lo bras y fótreli a Calandrino en lo códul al calcañá va sé tot una cosa. Calandrino, sentín lo doló, va alsá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y va aná coixeján. Buffalmacco, agarrán una pedra de les que habíe plegat, li va di a Bruno: - ¡Ah, mira este códul: aixina li assertara ara mateix al riñoná a Calandrino! Y, soltánlo en forsa, li va fotre un bon cop als riñons. Y, en ressumen, de tal guisa, ara en una paraula y ara en un atra, per lo Muñone amún hasta la porta de San Gallo lo van aná lapidán.

Allí, tirán an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van pará a parlá en los guardes de la aduana, y estos, informats per nells, van fé vore que no véen a Calandrino y lo van dixá passá, soltán la rissa mes gran del món cuan ya estáe mes abán. Calandrino, sense pará va tirá cap a casa seua, que estabe a la vora del Canto della Macina; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres Calandrino anáe per la glera del riu y después per la siudat, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá a mol pocs, perque tots estáen almorsán. Va entrá a casa carregat, y estáe la seua dona (que teníe per nom doña Tessa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica enfadada per tardá tan, y veénlo vindre carregat com un ase catalá, va escomensá a renegál:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ha minchat ya cuan tú vens a fe un mos. -

Lo que sentín Calandrino y veén que ella lo veíe, ple de rabia y de doló va escomensá a quirdá: - ¡Ay!, dona roína, pos eres tú la que me has arruinat, pero per Deu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí totes les pedres que habíe plegat, cabrejat va corre cap a la seua dona y, agarránla per les trenes, la va tirá an terra, y allí, tan cuan va pugué moure brassos y cames, tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli al cap pels ni cap os damún que no estiguere machacat, sense que li valguere de res demaná mersé a la dona en los brassos en creu.

Buffalmacco y Bruno, después de enríuressen en los guardes de la porta, a pas lento van aná seguín de lluñ a Calandrino; y arribán a la seua porta, van sentí la palissa que a la seua dona li pegáe, y fen vore que arribáen entonses, lo van cridá. Calandrino, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon ell estabe.
Ells, fénse los enfadats, van pujá y van vore la saleta plena de pedres escampades, y a un racó a la dona despelussada, tota blanca y en moratons blaus a la cara, plorán desconsoladamen; y al atra part Calandrino, bufán de cansat y abatut, assentat. Y después de habé mirat un rato van di: - ¿Qué es aixó, Calandrino? ¿Vols fé un muro, que veém tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y doña Tessa qué té? Pareix que li has pegat; ¿quínes novedats són éstes? Calandrino, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en la que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, casi no podíe traure alé per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua resposta; per lo que, donánli tems, Buffalmacco va tornáy: - Calandrino, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que pagáu en natros; que, después de que mos has portat a buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Deu ni al diable mos has dixat com a dos cabrons al Muñone y has tornat a casa, lo que tenim per mol gran maldat; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrino, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han passat de un atra manera. Yo, desventurat, había trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan vau preguntá per mí, yo estaba a menos de deu brassos de vatros, y veén que tos arrimáeu y no me veíeu, vach aná dabán de vatros, y portán esta seguida hasta casa hay arribat.

Y escomensán per una punta, hasta l´atra los va contá lo que ells habíen fet y dit, y los va amostrá la esquena y los calcañás, cóm los teníe de les codolades, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la porta en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y sabéu lo desagradables y marejadós que solen sé) los guardies que u volen mirá y regirá tot, y ademés de aixó, me hay trobat pel carré a mols dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo o invitám a beure, y no ne ha ñagut cap que me diguere ni mija paraula, perque no me veíen. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pedre la virtut a totes les coses; de lo que yo, que podía considerám lo home mes afortunat de Florencia, me hay quedat lo mes desventurat: y per naixó la hay esbatussada tan com hay pogut moure mans y peus, y no sé qué m´ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora cuan primé la vach vore y cuan vach vindre an esta casa!

Y tornán a ensendres de rabia, volíe eixecás per a torná a pegáli. Buffalmacco y Bruno, sentín estes coses, ficáen cara de extrañás mol y assobín confirmaben lo que Calandrino díe, y sentíen tan grans ganes de petá a riure que casi explotaben; pero veénlo rabiós eixecás per a pegáli un atra vegada a la seua dona, paránlo, lo van aguantá, diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, sino ell, que sabén que les dones fan pedre la seua virtut a les coses, no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día. Y esta precaussió Deu lay habíe privat, o perque la sort no teníe que sé seua, o perque teníe al ánim engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habéla trobat los u teníe que habé dit. Y después de moltes paraules, no sense gran faena, van reconsiliá an ell y a la dona machacada, y dixánlo melancólic a la casa plena de coduls, sen van aná.

jueves, 13 de septiembre de 2018

heliotropo Beseit

- Versió de la tersera novela de Lo Decamerón, de Giovanni Boccaccio, que estic traduín al chapurriau


Lo heliotropo de Beseit

A la vila de Beseit, que sempre ha sigut abundán en maneres y gens extraordináries, va ñabé, no fa mol tems, un pintó de nom Calandrio, home simplón y de costums rares, que la mayoría del tems en dos atres pintós tratabe, Bruno Bufalmacho, hómens mol de la broma pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrio perque de les seues maneres y de la seua simplesa assobín gran festa féen. Ñabíe tamé a Valdarrores entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrio, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinária; y trobánlo un día a la iglesia de San Bartolomé y veénlo atento retocán les pintures y lo altá de la iglesia, ficat no fee mol tems, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá aon Calandrio estabe assentat sol, y fen vore que no lo véen, van escomensá a enraoná sobre les virtuts de algunes pedres, de les que Maso parlabe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran marmoliste; an estos raonaméns va pará la orella Calandrio y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol va agradá a Maso. Éste, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrio que aón se trobaen estes pedres tan plenes de virtut. Maso va contestá que la mayoría se trobaen a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi a la que les viñes se lliguen en llenguañisses y se compre una oca per un dinero y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota de formache parmessano rallat a la punta de la que ñabíe gen que no fée datra cosa que aná fen macarróns y raviolis y cóurels en caldo de capóns, y después los aventáben costa aball, y qui mes ne agarrabe mes ne teníe; y allí a la voreta corríe un riuet de garnacha del milló que pot béures, sense una gota de aigua mesclada.
- ¡Oh! - va di Calandrio- , éisse es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capóns que cóuen? Va contestá Maso:
- Tots sels fóten los vascos.
Va di entonses Calandrio:

- ¿Has anat allí alguna vegada?
Maso va contestá:

- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, igual hi hay estat una vegada com mil! Va di entonses Calandrio:

- ¿Y cuáns kilómetros cuadrats té?

- Ne té mes de un milló, pam dal pam baix.
Va di Calandrio:

- Pos té que sé mes allá de los Ports.

- Ah, sí - va di Maso- , una mica mes allá.
Lo simple de Calandrio, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense enfótressen, su creíe com la verdat mes manifesta; va di:

- Massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá éixos macarróns y fartám. Pero dísme;
¿An esta comarca nostra del Matarraña no sen trobe cap de estes pedres maravilloses? A lo que Maso va contestá:

- Sí, dos classes de pedres se troben de grandíssima virtut. La una són los barróculs de Monserrate de Fórnols, de los que se fan moles per a la farina, y per naixó se diu als paísos de mes allá que de Déu venen les grássies y de Fórnols les pedres de molí; ñan de estes pedres de moldre tantes, que entre natros són poc apressiades, com a Cataluña les esmeraldes, de les que ña allí una montaña mes gran que Monte Caro que relluíxen a mijanit. Qui pulixque les moles de Ulldecona y les faigue engastá en anells abáns de fé los forats, y les porto al molt honorable president, tindrá tot lo que vullgue.
L’atra es una pedra que natros los marmolistes diém heliotropo, pedra de molta mes gran virtut, perque qui la porte damún no pot sé vist per cap persona.


Entonses Calandrio va di:

- Grans virtuts són éstes; ¿pero eissa segona aón se trobe?
A lo que Maso va contestá que als Comellassos o Les Escales sen podíen trobá.
Va di Calandrio:

- ¿De quina mida es eissa pedra y de quin coló?


Va contestá Maso:

- Es de unes cuantes mides, alguna es mes gran, alguna mes minuda; pero totes són de coló casi negre. Calandrio, habén totes estes coses advertit per an ell, fingín tindre un atra cosa que fé, se va separá de Maso, y se va proposá buscá eixa pedra; va pensá féu sense que u sapigueren Bruno y Bufalmacho, als que en espessial volíe. Se va ficá, pos, en marcha a buscála, y sense esperá y abáns de que cap atre puguere trobála, tot lo que quedabe del matí va empleá buscán a Bruno y Bufalmacho. Al final, sén ya passat michdía, enrecordánse de que traballaben a una fábrica que se va cremá uns añs después, encara que la caló fore grandíssima, dixán tota ocupassió, casi corrén sen va aná aon ells estaben, y cridánlos los va di:


- Compañs, si voléu créurem podém convertímos en los homes mes rics de Beseit, perque li hay sentit a un home digne de fe que als Comellassos ña una pedra que qui la porte damún no pot sé vist per dingú; per lo que me pareix que sense tardá, antes de que un atra persona hi vaigue, hauríem de aná a buscála. Es sert que la trobarém, perque la coneixco; y cuan la haiguém trobat, ¿qué tindrém que fé mes que ficála al morral y aná a les taules de los cambistes a Valdarrores, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de dinés, y agarrán les que vullgám? Dingú mos vorá: y aixina podrém fémos rics enseguida sense tindre tot lo san día que embadurná los muros del modo que u fa lo caragol.

Bruno y Bufalmacho, al sentíl, van escomensá a enríuressen per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de maravillás mol y van alabá la idea de Calandrio; pero va preguntá Bufalmacho quin nom teníe eixa pedra. A Calandrio, que ere de mollera dura, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:

- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabém la virtut? Anémon a buscála sense esperá mes.

- Pero be - va di Bruno- , ¿cóm es?


Calandrio va di:

- Ne ñan de diferentes formes, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que ham de agarrá totes aquelles que veigám negres, hasta que arribém an ella; aixina que no pergám tems, aném. 


A lo que Bruno va di:
- Pero espera.

Y li va di a Bufalmacho:

- A mí me pareix que Calandrio diu be; pero no me pareix que sigue hora de féu perque lo sol está alt y pegue dins del Comellassos y ha secat totes les pedres; per lo que algunes de elles pareixen ara blanques, algunes que ñan allí, y per lo matí, abáns de que lo sol les haygue secat, paréixen negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui, que es día de faená, prop dels Comellassos, als Freginals y al camí de Les Escales, que, al vóremos, podríen adiviná lo que estém fen y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues máns y natros hauríem perdut lo san per la limosna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí prontet, que se diferénsien milló les negres de les blanques, y en día de festa, perque no ñaurá allí dingú que mos véigue.
Bufalmacho va alabá la opinió de Bruno, y Calandrio va está de acuerdo en ells, y van dessidí que lo domenge siguién pel matí aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrio que en dingú al món parláren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Y dién aixó, los va contá lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juraméns afirmán que ere aixina. Cuan Calandrio se va separá de ells, lo que sobre este assunto faríen u van arreglá entre ells. Calandrio va esperá sense tartí lo domenge per lo matí; se va eixecá al moure lo día y, cridán als seus compañs, eixín per les eres y la nevera y puján als Comellassos, van escomensá a caminá barrang cap aball, buscán pedres. Calandrio estabe ñirviós y afanós, caminabe dabán y rápidamen saltae ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviábe y la plegabe. Los seus compañs caminaen detrás, y alguna ne plegáen; pero Calandrio no habíe caminat mol camí cuan ya teníe la falda plena; per lo que, eixecánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla halda, habénu aguantat be en la correcha per tot arreu, no mol después la va omplí y, después de un ratet, fen halda de la capa, la va carregá tamé de códuls. Veén Bufalmacho y Bruno que Calandrio anabe carregat y la hora de minjá se arrimabe, segóns lo parlat entre ells, li va preguntá Bruno a Bufalmacho:

- ¿Aón está Calandrio?
Bufalmacho, que lo veíe allí a la vora de ells, aná girán y voltán, y mirán aquí y allá, va contestá:

- No u sé, pero hasta fa un momén estabe aquí dabán de natres.
Va di Bruno:

- ¡Que fa poc? Me pareix está segú de que ara está a casa dinán y mos ha dixat a natros en la faenada de aná buscán les pedres negres per nestos Comellassos aball.

- ¡Ah!, qué be ha fet - va di entonses Bufalmacho- , burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos com per a créurel. ¿Creus que ñaurá datre tan ruc com natros que s´haguere cregut que als Comellassos o allá baix a La Cometa se podíe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrio, al sentí estes paraules, va imaginá que aquella pedra habíe arribat a les seues máns y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo véen. Contén, pos, sobremanera de tal sort, sense dils res, va pensá en torná a casa seua; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a entornássen.

Veén aixó, Bufalmacho va di a Bruno:

- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno va contestá:

- Anémon; pero juro a Déu que Calandrio no men fará ni una mes; y si ara estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li aventaría este códul al taló y sen enrecordaríe un mes de esta broma.
Y dites estes paraules, va estirá lo bras y li va fotre a Calandrio en lo códul just al calcañá (taló). Calandrio, sentín lo doló, va eixecá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y después sen va aná. Bufalmacho, agarrán un dels códuls que habíe plegat, li va di a Bruno:

- ¡Ah, mira este codolet: aixina li foteguere ara mateix a la riñonada a Calandrio! Y, aviánlo en tota la forsa que teníe, li va assertá als riñóns; y en ressumen, de esta manera, ara en una paraula y ara en un atra, per los Comellassos aball hasta la selva de la cometa lo van aná codoleján y lapidán.

Allí, avián an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van aturá a parlá en los guardes, que, abáns informats per nells, fingín no vórel, van dixá passá a Calandrio aguantánse la rissa mes gran del món. Calandrio, sense pará ni descansá va arribá a casa seua, que estabe a la vora del cantó del castellá ; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres ell per lo barrang baixabe y después per los carrés del poble, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá pocs perque tots estaben dinán. Va entrá carregat a casa seua. Estabe la seua dona (que teníe per nom Tresa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica cabrejada per la llarga tardansa, y veénlo vindre va escomensá a díli renegán en los brassos com una engerra:

- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ya ha dinat cuan tú vens a diná. Lo que sentín Calandrio y veén que lo vee, ple de amargura y de doló va escomensá a cridá:

- ¡Ay!, dona roína, tú m´has arruinat; pero per Déu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí les moltes pedres que habíe arreplegat, ensés de rabia va corre cap an ella y, agarránla per les coetes del pel, la va tirá an terra, y allí, tan com va pugué moure brassos y cames tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli pels al cap ni ós que machacat no estiguere, y de res li va valé demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Bufalmacho y Bruno, después de que en los guardes sen habíen enrit un ratet, a poquetet van escomensá una mica de lluñ a seguí a Calandrio; y arribán a la seua porta, van sentí lo palissón que a la seua dona li fotíe, y fingín que arribaben entonses, lo van cridá. Calandrio, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon estabe ell. Ells, mostránse una mica enfadats, van pujá cap a dal y van vore la sala plena de pedres escampades. A un dels racóns la dona espelussada, tota blanca y esbatussada, plorae en tanta pena que casi se encanáe. A l´atra part Calandrio, fluix y sofocat, assentat. Y después de habé mirat un rato van di:

- ¿Qué es aixó, Calandrio? ¿Vols fé un muro, que te veém en tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:

- ¿Y la Tresa qué té? Pareix que li has pegat; ¿qué locures són éstes? Calandrio, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, no podíe recuperá l´esma per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua contesta; per lo que, donánli tems, Bufalmacho va tornáy:

- Calandrio, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que oféndremos a natros; que, después de que mos vas convense de buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Déu ni al dimoni de Queretes mos has dixát com a dos cabróns als Comellassos y has vingut a casa teua, lo que es una maldat mol grossa; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.


An estes paraules, Calandrio, esforsánse, va contestá:

- Compañs, no tos enfadéu: les coses han sigut de un atra manera de la que pensáu. Yo, desventurat, hay trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan primé tos preguntábeu per mí la un al atre, yo estaba a menos de deu passes de vatros, y veén que tos arrimábeu y no me veíeu, hay tirat per abán, y seguín una mica per abán hay arribat a casa.

Y escomensán per una punta, hasta lo final los va contá lo que habíen fet y dit ells, y los va enseñá la esquena y les cames, cóm los hi habíen dixat los códuls, y después va seguí:

- Y tos dic que, entrán per la cometa en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y ya sabéu lo desagradables y molestos que són) los guardes que u volen mirá y sabé tot, y ademés de aixó, hay trobat pel carré an algúns dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo y hasta invitám a beure, y no ne ha ñagut ni un que me diguere ni mija paraula, com si no me veiguéren. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pédre la virtut a totes les coses. Yo, que podía dim lo home en mes sort de Beseit, hay quedat lo mes desventurat: y per naixó li hay pegat tan com hay pogut moure les máns y cames y no sé qué me ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora en que la vach vore cuan vach vindre an esta casa!


Y ensenénse de rabia, volíe eixecás per a torná a fótreli. Bufalmacho y Bruno, sentín estes coses, ficaben cara de maravillás mol y en frecuénsia confirmaben lo que Calandrio diebe, y sentíen tantes ganes de riure que casi petaben; pero veénlo exitat eixecás per a pegá un atra vegada a la seua dona, eixín a trobál lo van retindre diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, mes que ell, que sabén que les dones féen pédre la virtut de les coses no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día; de esta precaussió Déu lo habíe privat o la sort no debíe está en ell, o teníe al ánimo engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habé trobat la pedra los u haguere tingut que avisá. Y después de moltes paraules, no sense gran faena reconsiliánlos an ell y a la dona, y dixánlo melancólic a la casa plena de códuls, sen van aná.

viernes, 22 de enero de 2021

porró, porrón (tremola)

Tremola porró !!!

"Pera tocát, mossa maja,

ne venim aquí un muntó,

en guitarres y laúds,

bandurries y acordeóns.

Guitarrico, trompa y gaita,

los tocarem en ardó,

perol teu pandero, mossa,

lo tocaríem millló.

¡Qué gust quem fa, mosseta,

qué gust que me fa tocá

lo cascabell y les polques

les massurques yl tin-tan!

Pero cuan yo vach de ronda

me fa mes gust lo escoltá

la musiqueta que solten

los porróns al abocás.

Tremola, porró, tremola, porró,

tremola, tremola, porró.

Avui en los cos de jota

lo Sobrarbe ha despertat

y estopeng porte la ronda,  

mol resec lo garganchó.

Tremola, porró. Tremola, porró.

Tremola, tremola, porró.

Qué poca vida te quede

ves demanán confessó,

si los mossets no te acaben

ya u farán los rondadós.

Algunes al guitarrico

no li tenen compassió:

¡Quín trastet mes menudet

que té eixe gran mossetó!

Pero esbarrades les dixe

cuan aquell fique en acsió,

que un guitarrico valén

val mes que un fluix guitarró.

Atres diuen que es un traste

mol vell eixe acordeón

y que ñabén cremalleres

pa qué fé aná tan botó.

Pos perque a vegades lo agüelo

seguix sén de lo milló:

preferixco alsá deu faldes

que acachá dos pantalóns.

Tremola, porró...

Y si vols chuflá la trompa

mosseta, tin precaussió,

que alguna de tan fé forsa 

m´ha petat los pantalóns.

No mos faigues   

per una ventosidat,

si te sen escape alguna

¡ojo de desafiná!...

¡Ay, San Úrbez, vaiga vida

la que un gaité ha de portá!

que entre lo porró y la gaita

may pot pará de bufá.

A vegades, dins de casa

encara ha de treballá

si li veu la gaita unflada

la dona voldrá ballá. (mullé)


Tiembla porrón !!!
...siempre, pero más, cuando por ejemplo, y esperemos que a no tardar, liquidemos definitivamente al bicho...
Buen Nuei - Felices sueños, amigos !!

https://www.facebook.com/photo?fbid=3823149114432472&set=a.375005832580168

Para tocarte, moceta,  venimos aquí un montón,  con guitarras y laudes,  bandurrias y acordeóns.  Guitarrico, trompa y gaita,  tocaremos con ardor,  aunque tu pandero, niña  tocaríamos mejor.



"Para tocarte, moceta,

venimos aquí un montón,

con guitarras y laudes,

bandurrias y acordeóns.

Guitarrico, trompa y gaita,

tocaremos con ardor,

aunque tu pandero, niña

tocaríamos mejor.

¡Qué gusto me da, moceta,

qué gusto me da tocar

o cascabillo y as polkas

as mazurcas y o tin-tan!

Pero cuando voy de ronda

me da más gusto escuchar

la musiqueta que hacen

los porrones al pichar.

Tiembla, porrón. Tiembla, porrón.

Tiembla, tiembla, porrón.

Hoy con o cuerpo de jota

o Sobrarbe despertó

y la ronda trae reseco

muy reseco el garganchón.

Tiembla, porrón. Tiembla, porrón.

Tiembla, tiembla, porrón.

Qué poca vida te queda

ve pidiendo confesión

si os mosicos no te acaban

ya lo harán os rondadors.

Algunas del guitarrico

se burlan sin compasión:

¡Qué trastico tan pequeño

que tiene ese mocetón!

Pero espantadas las deja

cuando lo pone en acción,

que un guitarrico valiente

vale más que un guitarrón.

Otras dicen que es un traste

muy viejo el acordeón

y que habiendo cremalleras

pa qué usar tanto botón.

Pues porque a veces lo viejo

sigue siendo lo mejor:

prefiero subir diez faldas

que bajar un pantalón.

Tiembla, porrón...

Si quieres chuflar la trompa

moceta, ten precaución,

que alguna tanto fer fuerzas

ha petau o pantalón.

No nos hagas carrañarte

por una ventosidad

y si se te escapa alguna

¡cudia con desafinar!...

¡Ay, San Úrbez, vaya vida

un gaitero ha de llevar!

que entre el porrón y la gaita

nunca para de bufar.

Y a veces, al ir ta casa

aún le toca traballar

si le ve la gaita hinchada

la muller querrá bailar.

Tiembla, porrón....
de La Ronda de Boltaña.
Letra y música Manuel Domínguez.

La canción en el primer comentario.

Y pocas cosas tan tradicionales de una buena mesa aragonesa como el porrón.

Siempre el porrón y siempre buen y abundante vino aragonés en el porrón.

El famoso escritor francés Alejandro Dumas ya dejó escrito en uno de sus libros de sus viajes por España en el siglo XIX, "De París a Cádiz" que en las tierras de Aragón se bebía "con una especie de botella de cristal y realizando un arco con el líquido que salía por el pitorro"...

Si, señor, eso es un porrón.

Y como siempre y también en estos tiempos aciagos que corren, pocas cosas tan higiénicas como el porrón que permite beber a varios comensales de forma que se evita el contacto con la boca.

Si, lo de las manos ya es otro cantar pero hoy n... o nos quitéis la ilusión.

El porrón es motivo de amistad, confianza, festividad, celebraciones, amigos, juerga, rondas... de todo lo bueno de la vida y que muchos ya hace tiempo que anhelamos.

Paciencia, todo llegará.

Y qué bueno le sabe a la moceta el vino del porrón en la foto !!!



jueves, 11 de enero de 2024

Lexique roman; Brac - Buzac

Brac, Bracon, Braquet, s. m., braque, chien couchant, brachet.

Voyez Wachter, Glossar. german., col. 197, où il définit Brack, canis

quidam venaticus forte investigator.

Mais ama 'l bordir e 'l cassar,

E bracs e lebriers et austors.

(chap. Mes “ame” lo esbarrejá y lo cassá - la cassera - y los bracos y los llebrels y los azors.)

Bertrand de Born: Quan vei lo.

Il aime davantage le behourder et le chasser, et les braques et les lévriers et les autours.

Mena vayletz e mans garsons

E gran ren lebriers e bracons.

V. de S. Honorat.

Il mène valets et maints goujats et beaucoup de lévriers et de chiens couchants.

En la faula d'un braquet e d'un aze. V. et Vert., fol. 61.

En la fable d'un brachet et d'un âne.

Cassavon ab esparviers,

E menon brachets et lebriers.

Roman de Jaufre, fol. 49.

Ils chassaient avec des éperviers, et ils mènent des brachets et des lévriers.

ANC. FR. Brachez aveit fet demander,

En boiz voleit aler berser.

Roman de Rou, v. 14910.

Maigre ot la teste entor et environ,

Petite oreille com un gentil bracon.

Roman d'Aubery. Du Cange, t. 1, col. 1266.

ANC. CAT. Brac, braquet.


Brac, s. m., boue, fange.

Brac, selon Juste Lipse, a crasso fortasse dicta.

Acta SS., 21 febr., p. 251.

Non trobaretz que non getes

De sobre lui brac e ordura.

Passio de Maria.

Brac, fang, fanc, boue, fange

Vous ne trouverez qui ne jetât sur lui boue et ordure.

Ayssi coma lo forn, can cots et endurziss los teules que son fagz de brac, e los fai durs e ferms coma peyra.

(chap. Així com lo forn, cuan cou y endurix les teules o telles que son fetes de fang, y les fa dures y firmes com una pedra.)

V. et Vert., fol. 66.

Ainsi comme le four, quand il cuit et endurcit les tuiles qui sont faites de fange, et les fait dures et fermes comme pierre.

Fig. Voludam nos el brac et en la ordura del mun. V. el Vert., fol. 48.

Nous nous roulons dans la boue et dans l'ordure du monde.

Nég. expl. Que despueys no 'l prezei un brac.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Que depuis je ne le prisai une ordure.

- Gour.

Cel i mes lo sablo que trais del brac.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 112.

Celui-ci y mit le sable qu'il tira du gour.

- Pus.

Et aprop fa brac, e corr brac et es fayta fistula.

Cauteri ubert, per so que gete brac per lonc temps.

Trad. d'Albucasis, fol. 5 et 7.

Et après fait pus, et le pus court et la fistule est faite.

Cautère ouvert, pour qu'il jette pus pendant long-temps.

ANC. FR. Retraire le bray de l'yau de Somme.

Tit. de 1268. Du Cange, t. 1, col. 1279.

Où fu jadis la planche de Mybrai;

Tel nom portoit pour la vague et le bray.

Ancien poëme cité par Ducange, t. 1, col. 1279.

CAT. Brac. IT. Brago.

2. Brac, adj., vil, sale, abject.

En aquesta rima braca.

Rambaud d'Orange: Ar vey brun.

Dans cette vile rime.

Donc pregatz Dieu que de vana

Vida nos gart e de braca.

Giraud Riquier: Aissi com es.

Priez donc Dieu qu'il nous garde de vaine et abjecte vie.

3. Bragos, adj., boueux, crotté, sale.

E foron orres e bragos.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Et ils furent laids et sales.

Purga la playa bragosa.

Rec. de remèdes en provençal, fol. I.

Nettoie la plaie sale.

ANC. FR. La ville où y avoit eaues et sourses moult brageuses.

Monstrelet, t. I, fol. 289.


Bracologia, s. f., bracologie, abréviation.

*gr (bracologia), auctor Rhetor. ad Alexandr., ap. Ald., p. 283.

Aytal vicis es escuzables per una figura que ha nom bracologia.

Bracologia se fay can hom en breus motz pauza gran sentensa.

(N. E. Ejemplo, Labordeta: Váyanse, idos, iros “a la mierda”, a cascala o cascarla. Desde aquí mando al mismo sitio a los chaqueteros y chaqueteras de la chunta catalanista, aragonesista, CHA.)

Leys d'amors, fol. 120 et 142.

Un tel vice est excusable par une figure qui a nom bracologie.

Bracologie se fait quand on pose grande sentence en peu de mots.


Braia, Braga, s. f., lat. bracca, braies, culotte.

Ce mot est un de ceux qu'on reconnaît appartenir à la langue des Gaules, mais le vêtement qu'il désignait était autre que nos culottes.

Suétone, dans la Vie de Jules César, ch. 30, rapporte une épigramme

où on lit: Galli bracas deposuerunt, latum clavum sumpserunt.

Voyez Fortia d'Urban, Discours sur les Annales du Hainaut, t. V, p. 428.

Selon le P. Pezron, le mot celtique est brag.

Non lur laisson braya.

Boniface de Castellane: Sitot no.

Ils ne leur laissent pas culotte.

Gens que porto bragas el fondamen d'una palma longas.

Liv. de Sydrac, fol. 30.

Gens qui portent au fondement braies longues d'une palme.

ANC. FR. En braies ert et en chemise.

Roman de Rou, v. 8826.

Le plus gentil chevalier donnera à l'escuier sa chemise, un autre lui baillera ses brages. Stat. des chev. du Bain. Du Cange, t. 1, col. 1266.

CAT. Braga. ESP. (braga, bragas, hombre bien bragado) PORT. Brayas. 

IT. Brache.

2. Braguier, Braier, s. m., brayer, bas du ventre, enfourchure.

Fendutz per bustz tro als braiers.

Bertrand de Born: Miez sirventes.

Fendus par le buste jusqu'aux enfourchures.

Braguier maillat e ben triat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Brayer maillé et bien marqué.

ANC. FR. Chevaliers qui se combattoient

Jusqu'és brayers s'entrefendoient.

G. Guiart, t. 1, p. 8.

- Ceinture placée au-dessus des braies.

En braguier de las braguas.

Trad. d'Albucasis, fol. 33.

Dans la ceinture des braies.

Per senhal de son amor det li son brahyer.

Hist. abr. de la Bible, fol. 38.

Pour signe de son amour il lui donna son brayer.

ANC. FR. Que dou dos li trait tel corroie

Dont l'en poïst faire un braier.

Roman du Renart, t. II, p. 347.

CAT. Braguer.

3. Braccat, adj., lat. braccatus, qui porte des braies.

Antiquament fo dita Gallia braccada.

Eluc. de las propr., fol. 175.

Anciennement elle fut appelée Gaule portant braies.

4. Desbraiar, v., débrailler, ôter les braies, baisser les culottes.

Part. pas.

S'ieu fos marrit, molt agra gran fereza (marrit : marit)

C'oms desbraiat lonc ma moiller segues.

P. Cardinal: Ab votz d'angel.

Si j'étais mari, j'aurais très grande frayeur qu'un homme débraillé se tînt à côté de ma femme.

ESP. Desbragado. (N. E. típico de los escoceses)

5. Brazon, s. m., fesses, gras des fesses.

L'autre avia perdut lo latz,

La cueissa, lo brazon e bratz.

V. de S. Honorat.

L'autre avait perdu le côté, la cuisse, le gras des fesses et les bras.

Muscles redons e fortz brasons.

Roman de Flamenca, fol. 28.

Muscles ronds et fesses fortes.

ANC. FR. Totes ses ongles ficha lui ù braion.

Roman d'Agolant, Bekker, v. 423.

Fery ung cop où vif braon de la nage.

Lett. de rém., 1459. Carpentier, t. III, col. 9.

6. Bugas, s. m., haut-de-chausses, culotte, braies.

Fai sas bugas trenchar, vai l'escut prendre,

E vai ausberc vestir, espaza senhdre.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 95.

Fait couper ses braies, va prendre l'écu et va vêtir haubert, ceindre l'épée.

ANC. FR. Je donne l'envers de mes buges 

Pour tous les matins les torcher.

Villon, p. 60.


Braire, v., chanter, braire, brailler, crier, résonner.

El rossinholet qu'aug braire.

Bertrand de Born: S'abrils.

Le rossignol que j'entends chanter.

Qui que s'en crit ni 'n braia.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Qui que ce soit qui en crie ni en braille.

Per vos vuelh un sonet braire.

Guillaume de Berguedan: Un trichaire.

Je veux chanter un sonnet pour vous.

Li corn e las trompas e 'ls cimbol e 'lh tabor

Fan retindir e braire la ribeira e l'albor.

Guillaume de Tudela.

Les cors et les trompettes et les cymbales et les tambours font retentir et résonner la rivière et la forêt.

Subst. Quar amon cans et austors

E corn e tabor e braire.

(chap. Ya que an ells los enchisen los gossos y azors y cuernos y tabals o tambors y bramá, quirdá, cridá, esbarrá.)

Bertrand de Born: S'abrils.

Car ils aiment chiens et autours et cor et tambour et brailler.

ANC. FR. Toute nuit braient au mostier.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 361.

Coisent li mort, li navré braient.

Et li mastin crient et braient.

Roman du Renart, t. IV, p. 287, et t. I, p. 324.

Quant les enfans aux Sarrazins braioient, les femmes les escrioient et leur disoient: Taisiez-vous, vezci le roi Richart, et pour eulz faire taire.

Joinville, p. 17.

Et une chate borgne de faim braiait.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 221.

2. Brais, s. m., braillement, cris, clameur.

Fan per l'ost remaner e crit e brah (: bran : bram).

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 107.

Ils font cesser dans l'armée cris et braillements.

Ab los fals brais

Dels lauzengiers savais.

G. Faidit: Ara cove.

Avec les clameurs mensongères des méchants médisants.

ANC. FR. Primaut si a geté un brait,

Que bien sent que il est bleciez.

Roman du Renart, t. I, p. 167.

3. Brailar, v., brailler, crier, chanter.

… Qu'eu crit ni 'n braile.

P. Durand: Una dona.

Que je crie et j'en braille.

El rossinhols brail' e crida.

B. Martin: Quan l'erba.

Le rossignol chante et crie.

4. Brail, s. m., braillement, cri, clameur, chant.

Cris e plors e brails e dols corals.

Aicart del Fossat: Entre dos reis.

Cris et pleurs et braillements et douleurs profondes.

Moutz braills e cris e sons e chans e voutas

Aug dels auzelhs qu'en lur latins fan precs.

A. Daniel: Moutz braills.

J'entends beaucoup de braillements et de cris et de chants et de voltes des oiseaux qui font prières dans leur langage (latin, latins).

5. Braidir, v., crier, brailler, chanter.

Els auzels cridar e braidir.

Lamberti de Bonanel: Totz m'era.

Les oiseaux crier et brailler.

ANC. FR.

Mainte bannière et maint destrier bresdir.

Roman de Garin. Carpentier, t. 1, col. 624.

6. Braidar, v., brailler, crier.

Tot lo jorn braida e crida.

Que brayda, crida e plang si.

V. de S. Honorat.

Tout le jour il braille et crie.

Qui braille, crie et se plaint.

7. Braidiu, Braydis, adj., braillard, hennissant.

El temps d'estiu, quan par la flors el bruelh,

E son braidiu li auzelhet d'erguelh.

G. Adhemar: El temps.

Au temps d'été, quand la fleur paraît au rameau, et que les oiseaux sont braillards de contentement.

… Car es tan braidiva.

Folquet de Lunel: E nom del.

Car elle est si braillarde.

- Alerte, fougueux.

Ans te dara cavalh braidiu.

Raimond de Miravals: A Dieu me.

Mais il te donnera cheval alerte.

Esclamar d'Amiata fo sul destrier braydis

Que cor pus de rando que no vola perdis.

Roman de Fierabras, v. 323.

Esclamar d'Amiate fut sur le destrier alerte qui court plus promptement que perdrix ne vole.

ANC. FR. Moult ert li vallez biax et genz...

Mès déables tant lou laidi

Et tant lou fist sot et braidi

Qu'amer le fist.

Nouv. rec. de fab. et cont. anc. t. II, p. 7.

ANC. FR. Puis montant és chevals braidis.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 29.

8. Bram, s. m., braillement, braiement.

Cel qui tot chan desfaissona

Mon douz sonet torn' en bram.

Pierre d'Auvergne: Ab fina joia.

Celui qui défigure tout chant tourne mon doux sonnet en braillement.

CAT. Bram.

9. Bramar, v., bramer, braire, crier, chanter.

Voyez Aldrete, p. 270; Muratori, Diss. 33.

Dic e man que chan e que bram.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Je dis et je commande qu'il chante et qu'il brame.

E l'azes quan brama eissamen.

Pierre d'Auvergne: Belha m'es.

Et l'âne quand il brait également.

El rossinhol crid' e brama.

Marcabrus: Bel m'es.

Le rossignol crie et chante.

ANC. FR. Que son fils avoit faict entrant en la lumière de ce monde, quand il brasmoit demandant à boire.

Rabelais, liv. I, ch. 7.

Adonc l'amour, que epoinçonne

Toute créature à s'aimer,

Les fait de rut si fort bramer

Que le bois d'autour en résonne.

R. Garnier, Hippolyte, acte I.

CAT. ESP. PORT. Bramar. IT. Bramare.

Bran, Brenc, s. m., épée, glaive.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Sabra de mon bran cum talha.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Il saura de mon glaive comment il taille.

De tot autre guerrier cre

Que s pot hom defendere ab bran. (defendre; défendre)

Cadenet: Amors e com er. 

Je crois qu'on se peut défendre avec épée de tout autre ennemi.

Fatz de mi so que us voillatz,

Neis traire lo cor ab un brenc.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Faites de moi ce que vous vouliez, même arracher le coeur avec un glaive.

- Pique, lance.

Arc manal o balesta o bon bran de planson.

Guillaume de Tudela.

Arc manuel ou arbalète ou bonne lance de plançon.

ANC. FR. E joster e ferir de lances e de branz.

Roman de Rou, v. 3981.

En sa main tint le branc levé.

Roman du Renart, t. III, p. 284.

ANC. CAT. Bran. IT. Brando.


Branca, s. f., branche, rameau.

Al departir del brau tempier,

Quan per la branca pueia 'l sucs.

Marcabrus: Al departir.

Au départ du cruel mauvais temps, quand le suc monte par la branche.

(chap. branca; saba, suc del abre; sabia : jugo, zumo)

E vi pendre en una branca

Una lansa.

Roman de Jaufre, fol. 16.

Et il vit une lance pendre en une branche.

Fig. … Vos etz arbres e branca

On frutz de gaug se sazona.

P. Vidal: Car' amiga.

Vous êtes arbre et branche où le fruit de joie se mûrit.

Aquest VII peccatz mortals se devezisson en motas brancas. 

V. et Vert. fol. 6.

(chap. Estos sat pecats mortals se dividixen en moltes branques.)

Ces sept péchés mortels se divisent en plusieurs branches.

CAT. IT. Branca.

2. Branc, s. m., branche, rameau.

Sitot l'aura s'es amara,

Don s'esclarcisson li branc.

Giraud de Calanson: Sitot l'aura.

Quoique le vent soit rude, d'où les rameaux s'éclaircissent.

Fig. Lor etat si conoysh pels brancs dels corns, quar cascu an ne meto un tro VII ans.

Eluc. de las propr., fol. 245.

Leur âge se connaît par les rameaux des cornes, car chaque année ils en poussent un jusqu'à sept ans.

3. Branquit, s. m., branche, rameau.

… Dels arbres qu'eran tut sec

Lo fueilz pels branquitz s'arenga.

Rambaud d'Orange: Pos tals sabers.

La feuille s'arrange par les rameaux des arbres qui étaient tout secs.

4. Branqueil, Branquil, s. m., petit rameau, branche.

Quan si part lo frug del branqueil.

Marcabrus ou B. de Venzenac: Hueymais pus.

Quand le fruit se sépare de la branche.

Lo vers comens, quan vei de fau

Ses fuelha la cima e 'l branquil.

Marcabrus: Lo vers comens.

(chap. “Escomenso lo vers cuan vech del fach sense fulla la punta - la sima, lo sim - y les branquetes.” Fach: faig: fagus: haya)

Je commence le vers, quand je vois sans feuille la cime et le rameau du hêtre.

5. Brancut, adj., branchu.

Per un albre que y es nascutz,

Autz e grans, brancutz e fulhatz.

Marcabrus: Mas l'iverns.

Pour un arbre qui y est né, haut et grand, branchu et feuillé.

CAT. Brancutz. (N. E. ja ja, catalán con tz final, lo nunca visto por algún catalanista, aunque se encuentra como ts final en muchos textos del ACA en Barchinona.)

6. Brancar, v., pousser des branches.

Enans branca e creis e bruelh en branc.

Pierre de Blai: En est son.

Au contraire it pousse des branches et croît et s'allonge en branches.

Quan branca 'l brondels e rama.

Giraud de Borneil: Quan branca.

Quand le rameau pousse des branches et des ramées.

Fig. Volh que branc' e brolh mos sabers.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.

Je veux que mon savoir pousse des branches et verdisse.

7. Branquillar, v., jeter des branches, pousser.

Belh m'es quan la fuelha fana

E l'autra branquilla.

Marcabrus: Bel m'es quan.

Il m'est beau quand la feuille se fane et que l'autre pousse.

8. Esbrancar, v., ébrancher, casser.

Fig. Lo cors dins me crida e m' hucha

Que no 'l rompa ni l' esbranc.

Giraud de Borneil: Quan la bruna.

Le coeur me crie au-dedans et me huche que je ne le rompe ni l' ébranche.

Quecs entenda que m'amor no s'esbranca.

Pierre de Blai: En est son.

Que chacun entende que mon amour ne s'ébranche pas.


Branca orcina, s. f., brancursine, achante, branche ursine.

Atressi branca orcina

Contra postema es fina.

Brev. d'amor, fol. 50.

Aussi la brancursine est parfaite contre l'apostème.

CAT. ESP. Branca ursina. IT. Branca orsina, brancorsina.


Brancos, s. m., branque.

Porc a una malautia dita brancos que es apostema en l'aurelha et en la mayselha, etc. Eluc. de las propr., fol. 256.

Le porc a une maladie dite branque qui est une tumeur en l'oreille ou en la mâchoire, etc. (N. E. mâchoire : maschoire : mejilla : mascar : mastegar, chap. mastegá: mastego, mastegues, mastegue, masteguem o mastegam, masteguéu o mastegáu, masteguen.)


Brandir, v., brandir, balancer, vibrer.

Brandir lansas e bordos

Veirem en breu.

P. du Vilar: Sendatz vermelhs.

Nous verrons dans peu brandir lances et piques.

Brandis mos chans sa flecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr'el taur.

Mon chant brandit sa flèche.

Loc. Bel Papiol, vas Savoia

Ten ton camin branditz, brochan.

Bertrand de Born: Ara sai.

Beau Papiol, balancé, éperonnant, tiens ton chemin vers la Savoie.

ANC. CAT. ESP. PORT. Brandir. IT. Brandire.

2. Brandar, v., agiter, branler, remuer.

Quan la bruna biza branda

De la forest fraisses e faus.

G. Adhemar: Quan la bruna.

Quand la noire bise agite les frênes et les hêtres de la forêt.

Anatz brandan co fai nau sens govern.

T. d'Elias et de son cousin: N Elias.

Vous allez branlant comme fait navire sans gouvernail.

Tot trassalh e brant e fremisc,

Per s'amor, durmen e velhan.

P. Bremond Ricas Novas: Can l'aura.

Je tressaille tout et m'agite et frémis, à cause de son amour, en dormant et en veillant.

Quan pus qu'estruc m'afic

Que estay esguardan

Sos huous qu'els huelhs no bran.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

Quand je m'attache fixement plus que l'autruche qui reste regardant ses oeufs de manière qu'elle ne remue pas les yeux.


Brando, s. m., anc. all. Brand, brandon.

Voyez Wachter, Gloss. germ., v°. Brand, feu, incendie.

Un historien de Grégoire VII trouva dans son nom d'Hilde-Brand un pronostic de son zèle ardent et divin.

Script. rer. ital., t. III, p. 304.

Ab aitant s'alumnero las falhas e 'l brando.

Guillaume de Tudela.

Alors les torches et les brandons s'allumèrent.

Brandos o candela ardens.

Brev. d'amor, fol. 37.

Brandon ou chandelle ardente.

Si qu'en Peiteus seran nostres brandos

Gent alumatz.

Bertrand de Born: S'ieu fos.

Tellement que nos brandons seront bellement allumés en Poitou.

ANC. CAT. Brandó.

2. Abrandar, v., brûler, enflammer, consumer.

Tolh lur castels e derroqu' et abranda

Deves totz latz.

Bertrand de Born: D'un sirventes.

Il enlève et renverse et embrase de tous côtés leurs châteaux.

Quar sobr'autras res l'abranda

Sobrefluitatz de vianda.

Brev. d'amor, fol. 66.

Car superfluité de viande l' enflamme sur toutes autres choses.

Per so m'escalf e m'abranda

Sa fin' amistatz coraus.

G. Adhemar: Quan la bruna.

Pour cela sa pure amitié cordiale m'échauffe et m'enflamme.

Us desiriers, qu'ins en mon cor s'abranda,

Mi conselha e m ditz que us serva e us blanda.

Perdigon: Aissi cum.

Un désir, qui s' enflamme dans mon coeur, me conseille et me dit que je vous serve et vous flatte.

ANC. FR. Armez ains que l'aube s' abrande.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 130.

3. Brasa, s. f. du gr. *, braise, charbon allumé.

Voyez Aldrete, p. 270, Denina, t. II, p. 282.

Am las mans prenia braza e lo ferre bollent.

Penset penre la brasa, si cum usat avia,

E cremet si la man.

V. de S. Honorat.

Avec les mains il prenait la braise et le fer bouillant.

Il pensa prendre la braise, comme il avait usé, et il se brûla la main.

Fig. En la boca nais lo carbons

De foc d'amor, mantas sazons,

Dont ja non er estancida

La braza.

P. Vidal: Si saupesson.

Maintes fois naît dans la bouche le charbon du feu d'amour, dont la braise ne sera jamais éteinte.

CAT. ESP. Brasa. PORT. Braza. IT. Bracia.

4. Brazal, s. m., brasier.

Quant es lay en aisselh brazal.

B. de Venzenac: Iverns vay.

Quand il est là à ce brasier.

5. Brazell, s. m., brasier.

Gieta selui el brazel,

On no troba nul gandel.

B. de Venzenac: Hueymais.

Il jette celui-là au brasier, où il ne trouve aucun secours.

6. Brazier, s. m., brasier.

Que plus resplendian que braza en brazier.

Roman de Fierabras, v. 156.

Qui brillaient plus que braise dans le brasier.

… En miey del brasier

Viron la dona estar am son jent cors entier.

V. de S. Honorat.

Ils virent la dame se tenir au milieu du brasier avec son gentil corps entier.

CAT. Braser. ESP. Brasero. PORT. Braseiro. IT. Braciere.

7. Bruzar, Bruizar, v., brûler.

Fetz dos crestias bruzar.

V. de Bertrand de Born.

Il fit brûler deux chrétiens.

Part. pas. Tuit bruisat seran

E lor cenes gitad' al vent.

Le Comte de Foix: Frances.

(chap. Tots cremats sirán y la seua sendra “gitada” al ven. 

Encara hay conegut gen de Beseit, dels masos prop de Arnes, que díen gitá - jeter en fransés – aventá, aviá, expulsá, foragitá, fotre fora, vomitá.)

Ils seront tous brûlés et leur cendre jetée au vent.

Substantiv.

… A Roma ac carta novella

De mil bruzatz.

Torcafols: Cuminal en rima.

Il y eut à Rome une nouvelle liste de mille brûlés.

8. Bruslar, v., brûler.

Part. pas. Bruslat per lo bufament de l'espiracio al diable.

Trad. de Bède, fol. 47.

Brûlé par le souffle de la respiration du diable.

ANC. FR. Une église en l'onour S.-Martin qui toute fut arse e bruie.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 241.

E tut sun cors arder e bruir.

Marie de France, t. II, p. 446.

ANC. CAT. Brusar.


9. Abrasar, v., embraser, enflammer, faire de la braise.

M'an ma terr' abrasada.

Bertrand de Born: Rassa.

(chap. Me han ma terra abrasada; M'an : M'han : Me han. 

Bertrand de Born parláe y escribíe en chapurriau. Ma : la meua; ma mare, ma germana o man germana, ma tía, &c. )

Ils m'ont embrasé ma terre.  

Aissi co 'l focs s'abrasa per la legna.

G. Faidit: Pel messatgier.

Ainsi comme le feu s'enflamme par le bois.

Fig. Cobeitatz los abraset.

Pierre d'Auvergne: Abans que.

La convoitise les enflamma.

Comenson a cantar li ausel,

E 'l foc d'amor ad abrazar.

Un troubadour anonyme: Senior vos.

Les oiseaux commencent à chanter, et le feu d'amour à embraser.

Prov. Focs s'abrasa per cobrir.

Folquet de Marseille: Chantan volgra.

Le feu devient braise en le couvrant.

Part. pas. Es hom plus abrazaz a amassar l'aver.

Trad. de Bède, fol. 44.

On est plus enflammé à amasser la richesse.

Soi abrasatz per seleis que no m degna.

G. Faidit: Pel messatgier.

Je suis enflammé pour celle qui ne m'accueille.

ANC. FR. Com se ce fusent X cierges abrasé.

Roman d'Agolant. Bekker, p. 57.

CAT. ESP. Abrasar. PORT. Abrazar. IT. Abrucciare.

10. Abrazillar, v., embraser, enflammer, allumer.

Fig. La putia l'es apres

Que l'afogua e l'abrazilla.

B. de Venzenac: Lanquan.

Le libertinage lui est après qui l'allume et l'embrase.

11. Embrasar, v., embraser, enflammer, allumer.

Fig. Lo embrasa en son amor.

Aissi comensa lo fuoc d'ira ad embrasar bregas.

V. et Vert., fol. 34 et 25.

Il l'embrase en son amour.

Ainsi le feu de la colère commence à allumer des rixes.

12. Embrazamen, s. m., embrasement.

Fig. Del gran embrazamen de la amor de Dieu.

Nazaret vol dire flor et embrasamen d'amor.

V. et Vert., fol. 45.

Du grand embrasement de l'amour de Dieu.

Nazareth veut dire fleur et embrasement d'amour.

13. Esbrazar, v., embraser, allumer, emflammer (enflammer).

Fig. Sabieza nafrada soent s'esbraza en forcenaria.

Trad. de Bède, fol. 5.

La sagesse offensée souvent s'embrase en fureur.


Bratz, s. m., lat. brachium, bras.

Venc ad el al sieu lieich, e pres lo entre sos bras.

V. de Geoffroi Rudel.

Elle vint à lui à son lit, et le prit entre ses bras.

Un an avetz portat lo bratz al col.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103.

Vous avez porté un an le bras au col.

- Détroit, bras de mer.

Passai un bratz de mar ab mo navei.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 42.

Je passai un bras de mer avec ma flotte.

CAT. Bras. ESP. Brazo. PORT. Braço. IT. Braccio.

2. Brassier, s. m., manouvrier, celui qui travaille de ses bras, homme de

peine.

Ell fay obras corporals coma fan los laboradors e los brassiers e

los menestayrals. V. et Vert., fol. 34.

Il fait oeuvres corporelles comme font les laboureurs et les manouvriers et les artisans.

Lo deute degut al brazer.

Los brasers que hom loga, sian pagatz, al plus tard al digmenge, de lor loguer. Cout. de Condom.

Le salaire dû à l'homme de peine.

Que les hommes de peine que l'on loue soient payés, au plus tard le dimanche, de leur salaire.

3. Brassa, s. f., brasse, sorte de mesure.

Trobet que hac de lonc CXXX brassas. Philomena.

Il trouva qu'il eut cent trente brasses de long.

Lo fust fon breus mais d'una brassa.

Trad. de l' Évangile de l'Enfance.

Le bois fut court plus d'une brasse.

- Brassée, embrassade.

Quant ella tenc entre sa brassa

Aquell que tot lo mon abrassa.

Los VII Gaug de la mayre.

Quand elle tint en son embrassade celui qui embrasse tout le monde.

Pueys leva l'efan en sa brassa.

V. de Sainte Enimie, fol. 88.

Puis elle lève l'enfant en sa brassée.

ANC. FR. Prent le danzel entre sa brace.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 88.

CAT. Brassa. ESP. Braza. PORT. Braça. IT. Braccio.

4. Brassada, s. f., brasse, brassée.

E quan suy pujatz cent brassadas.

Un troubadour anonyme: Suy e non suy. 

Et quand je suis monté cent brasses.

D'espallas ac una brassada.

Roman de Jaufre, fol. 7. 

Il eut une brassée d'épaules.

CAT. Brassada. ESP. Brazado (brazada). PORT. Braçado. IT. Bracciata.

5. Braissar, v., embrasser.

Chascuna ha son amador...

Baizon e braisson soven.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Chacune a son amoureux... Ils baisent et embrassent souvent.

ANC. FR. Funels de pecheurs envirum bracient mei.

Anc. trad. du Psautier de Corbie, ps. 118.

Cil le braça et estreint vers soi.

Roman d'Haveloc, v. 443.

6. Abrassar, v., embrasser, serrer, tenir dans les bras.

Car la genser que anc nasquet de maire

Tenc et abras.

Giraud de Borneil: Rei glorios.

Car je tiens et j' embrasse la plus gentille qui oncques naquit de mère.

L'abbat, que vic que hac trayta la 'spassa, anec abrassar l'autar de gran paor que hac. Philomena.

L'abbé, qui vit qu'il avait tiré l'épée, alla embrasser l'autel par la grande peur qu'il eut.

Par ext. Car la correja si abrassa

Los muscles e 'l cor d'eviron.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car la courroie embrasse ainsi les muscles et le corps tout à l'entour.

Part. pas. Totz lo mons es vestitz et abrassatz

De fals enguans.

P. Cardinal: Totz lo mons.

Tout le monde est vêtu et embrassé de fausses tromperies.

CAT. Abrassar. ESP. Abrazar. PORT. Abraçar. IT. Abbracciare.

7. Embrassar, v., embrasser.

Pensan vos bais e us maney e us embraz.

Arnaud de Marueil: Si cum li.

En pensant je vous baise et vous caresse et vous embrasse.

Autra baisar, embrassar ni tener.

Berenger de Palasol: Tan m'abelis.

Baiser, embrasser et tenir une autre.

Part. pas. Non er per elh embrassada valensa.

Pujols: Si 'l mal.

La vaillance ne sera point embrassée par lui.

ANC. ESP. Embrazar. IT. Imbracciare. 


Brau, adj., dur, méchant, fougueux, brave.

Voyez Leibnitz, p. 54; Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 15.

Ab lo brau temps et ab la gran freidor.

Berenger de Palasol: Mais ai de.

Avec le temps dur et avec la grande froidure.

Assatz paria

De la bestia que non fos brava,

Car per defendre no s girava.

Roman de Jaufre, fol. 3.

Il paraissait assez de la bête qu'elle n'était pas méchante, car elle ne se retournait pas pour se défendre.

Braus cavals, quan s'eslaissa,

Tira 'l fren tan tro l'escayssa.

G. Adhemar: Lanquan vei.

Cheval fougueux, quand il s'élance, tire le frein tant jusqu'à ce qu'il le casse.

CAT. Brau. ESP. PORT. IT. Bravo. (chap. bravo, fogós, furo)

2. Bravamenz, adv., bravement.

Tan bravamenz 

Combatr' et envazir.

B. Calvo: Mout a que.

Combattre et assaillir si bravement.

CAT. Bravament. ESP. PORT. IT. Bravamente.


Brech, adj., de l' allemand brechen, ébréché, clochant, boiteux.

Voyez J. Ihre, Gloss. suio-goth.; Denina, t. I, p. 181.

Fig. Amors solia esser drecha,

Mas eras es torta e brecha.

Marcabrus: Dirai vos.

L'amour avait coutume d'être droit, mais maintenant il est tortu et ébréché.

Vostra razos es brecha.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert.

Votre raison est clochante.

2. Bercar, v., ébrécher, entailler.

Per que la fes franh e berga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Par quoi la foi se brise et s'ébrèche.

Qu'en dar conseyl pesse gran re...

Per tal que nuilla res no y berque.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Qu'il pense beaucoup à donner conseil... afin que nulle chose n'y cloche.

3. Enbercar, v., ébrécher.

Que mals bes cass' e enberca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Que le mal casse et ébrèche les biens.


Brega, s. f., querelle, dispute, rixe, noise, tracasserie.

Guerra e trebalhs e brega m platz.

Boniface de Castellane: Guerra.

La guerre et l'agitation et la querelle me plaît.

Empero brega e tinel

Vuelh aver tos temps.

Folquet de Lunel: Si quon bo.

C'est pourquoi je veux toujours avoir dispute et querelle.

Fon gran brega entre la maynada dels cardenals.

Cartulaire de Montpellier, fol. 76.

Il fut grande dispute dans la société des cardinaux.

Ni res que brega fassa

A vostr' auzel cora que jassa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ni rien qui cause tracasserie à votre oiseau alors qu'il repose.

Prov. Juoc de mas engenra bregas. V. et Vert., fol. 106.

Jeu de mains engendre querelles.

CAT. Brega. ESP. Brega (querella, disputa, riña.) PORT. IT. Briga.


Bregan, s. m., brigand, soldat mal discipliné.

Un capitani dels Lombartz emena am si VI C bregans, e pren los gatges del Rey, VI francs per mes, per cascu dels bregans.

L'Arbre de Batalhas, fol. 220.

Un capitaine des Lombards emmène avec lui six cents brigands, et prend les gages du Roi, six francs par mois, pour chacun des brigands.

IT. Brigante. (ESP. Bergante, pícaro, sinvergüenza.)


Bren, s. m., son.

Voyez Denina, t. 1, p. 221.

Il n'est pas admissible que bren vienne du brance des Gaulois, qui était

une espèce de blé et non l'enveloppe du grain.

Pline, Liv. XVIII, ch. 7, désigne évidemment le grain, lorsqu'il dit:

“Galliae quoque suum genus farris dedere: quod illic brance vocant.”

Aytal differencia, co es, entre lo gras del fromen e la palha, et entre la pura flor de la farina del fromen e lo bren.

Coma aquel que purga la pura farina del bren.

V. et Vert., fol. 88 et 35.

Telle différence, comme elle est, entre le grain du froment et la paille,

et entre la pure fleur de la farine du froment et le son.

Comme celui qui purge du son la pure farine.

ANC. FR.

Vendre à l'enchere autant bren que farine.

J. Marot, t. V, p. 216.

Faisoit de l'asne pour avoir du bren.

Rabelais, Liv. I, ch. 2.

ANC. ESP.

La que partie la casa, el bren de la farina.

El Sacrificio de la Misa, cop. 78.


Bres, Bretz, s. m., berceau.

Lo premier filh del rey de Fransa que es petit el bres e plora et es heretiers del regne. V. et Vert., fol. 52.

Le premier fils du roi de France qui est petit au berceau et pleure et est héritier du royaume.

Deffent e garda, quant es pausada el bretz de l'effan, que neguna mala aventura no posca venir a l'effan.

Trad. du Lapidaire de Marbode.

Défend et garde, quand elle est placée au berceau de l'enfant, qu'aucune mauvaise aventure ne puisse venir à l'enfant.

CAT. Bres. (ESP. cuna)

2. Bers, s. m., berceau, tombeau.

Lo sanh bers on Dieu fos sebelhitz.

Guillaume de Mur: D'un sirventes.

Le saint tombeau où Dieu fut enseveli.

ANC. FR. Li enfez hors des bers traioient.

Roman de Rou, v. 6380.

Les dicts Yrlandois de pied prenoient petits enfans en bers, licts et autres bagues.

Monstrelet, t. 1, fol. 269.

Quant le bers veiras devant tei

Où tes anfez fu morz par mei.

Marie de France, t. II, p. 272.

Que Fredegonde obtint grosse victoire

Près de Soissons, entre ses bras portant

Son fils Clotaire encore au bers estant.

Cretin, p. 139.

Fors seul Helain qu'en escapa...

Et fors un autre en berc petit.

Roman de Partonopeus, t. I, p. 11.

PORT. Berço.

3. Bressol, s. m., berceau.

Non er dans,

Si 'ls autruis enfans

Colga el mieu bressol.

Bertrand de Born: Anc no us.

Il ne sera pas dommage, si je couche les enfants d'autrui dans mon berceau.

Quant Jhesu-Crist al bressol fo pels pastors azoratz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 18.

Quand Jésus-Christ au berceau fut adoré par les pasteurs.

ANC. FR. Ung petit enfant aagé d'un an ou environ ou bressolet.

Lett. de rém., 1457. Carpentier, t. 1, col. 521.

CAT. Bressol.

4. Bursar, v., bercer, balancer.

Mas el non au ren ni enten,

Et el lo bursa e 'l secot.

Roman de Jaufre, fol. 37.

Mais il n'oit ni n'entend rien, et il le berce et le secoue.

5. Bressar, v., bercer.

Es bo que a dormir sio provocatz bressan.

Eluc. de las propr., fol. 69.

Il est bon qu'ils soient provoqués à dormir en berçant.


Bretanha, s. f., Bretagne.

Ce nom géographique et les suivants sont placés ici à cause des allusions

que les troubadours ont souvent faites à la Basse-Bretagne et à ses habitants.

Que pos Artus an cobrat en Bretanha.

P. Vidal: Ges pel temps.

Que puisqu'on a recouvré Artus en Bretagne.

Cella m platz mais que chansos,

Volta ni lais de Bretaigna.

Folquet de Marseille: Ja no volgra.

Celle-là me plaît plus que chanson, roulade ni lai de Bretagne.

2. Bret, adj., bret, breton.

Car es Bretz o Normans.

Pierre de la Mula: Dels joglars.

Car il est Breton ou Normand.

Mas ieu non ai lengua friza ni breta.

P. Cardinal: Prop a guerra.

Mais je n'ai langue frisonne ni bretonne.

3. Breton, s. m., Breton.

Fach ai l'obra de l'aranha

E la musa del breto.

P. Vidal: Mout es.

J'ai fait l'oeuvre de l'araignée et la vaine attente du Breton.

Qu'anc non auzi fors de Breto

D'ome tan longua atendeza.

G. Adhemar: Be m'agr' obs.

Que jamais je n'ouïs dire une si longue attente d'homme excepté de Breton.

Reys Castellas, l'emperis vos aten,

Mas sai dizon, senher, qu'atendemen

Fai de Breton.

G. de Montagnagout: Per lo mont.

Roi de Castille, l'empire vous attend, mais, seigneur, on dit ici qu'il fait attente de Breton.

Adjectiv. Servirs qu'om no guazardona

Et esperansa bretona

Fan de senhor escudier.

B. de Ventadour: La doussa.

Service qu'on ne récompense pas et espérance bretonne font de seigneur écuyer.


Bretz, Brec, Bres, s. m., piége, glu, appeau, pipée.

Auzeletz que son petitetz,

C'om pren per mei lo cap ab bretz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Oiselets qui sont tout petits, qu'on prend avec un piége par le milieu de la tête.

Co 'l fol auzel, cant auc lo bres,

Que s vai cochozamens ferir.

P. Vidal: Nulhs hom no.

Comme l'oiseau insensé qui va rapidement se frapper, quand il entend la pipée.

Fig. Mal viven,

Cazem tot jorn el bres.

G. Riquier: Qui s tolgues.

Vivant mal, nous tombons toujours au piége.

ANC. FR. Il eut peur d'estre prins au bret.

Poëme sur la dame de Beaujeu, Mém. de l'Acad. des Inscr., t. VIII, 

p. 585.

2. Brezador, s. m., oiseleur, pipeur.

Bufador

Que porta brezador.

B. Martin: Segnor qui.

Sifflet que porte l'oiseleur.

… Elas ab bela parvensa

Fan lor for de brezador.

T. de Bernard et de Gaucelm: Gausselm.

Avec belle apparence elles leur font manière d'oiseleur.

3. Embregar, v., embarrasser, empêtrer.

El paladel non l'enbreguetz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ne lui embarrassez pas le palais.

D'al re servir no m'embrec.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem.

Je ne m'embarrasse pas de servir autre chose.

Part. pas. Be us tenon embregatz.

Bertrand de Born: A tornar m'er.

Vous tiennent bien empêtrés.

ESP. Embregar (adj. embarazoso). IT. Imbrigare.

4. Entrebesquill, s. m., brouillon.

Mas menut trobador bergau,

Entrebesquill

Me torno mon chant en badau.

Marcabrus: Lo vers comens.

Mais petits troubadours détestables, brouillons me tournent mon chant en raillerie.

5. Entrebrescar, Entrebescar, v., embarrasser, embrouiller.

Amors adoncx entrebresca.

Marcabrus: Contra l'ivern.

L'amour alors embrouille.

Part. pas. Entrebescat d'engan.

G. Adhemar: Comensamen.

Embarrassé de tromperie.

6. Desentrebescar, v., débrouiller.

Amors adoncx entrebresca,

Enginhos desentrebesca.

Marcabrus: Contra l'ivern.

Alors l'amour embrouille, l'ingénieux débrouille.


Bresca, s. f., rayon de miel, bresque, gaufre.

E detz als filhs d'Israel

Lach e brescha e manna e mel.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Et vous donnâtes aux fils d'Israël lait et gaufre et manne et miel.

(chap. Y los vau doná als fills de Israel lleit y bresca y maná y mel.)

Dolz e suaus es plus que bresca.

Fragmens de la Vie de Sainte Fides d'Agen.

Est doux et suave plus que rayon de miel.

ANC. FR. Bresce de miel cueillie de diverses fleurs.

Brunetto Latini, Not. des Mss., t. V, p. 271.

ANC. ESP. Bresca (miel dentro de la cera).


Breu, adj., lat. brevis, bref, court, rapide, de peu de durée.

E regnas breus qu'om non puesc' alonguar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Et rênes courtes qu'on ne puisse allonger.

De josta 'ls breus jorns e 'ls luncs sers.

Pierre d'Auvergne: De josta 'ls.

Pendant les jours courts et les longues soirées.

ANC. FR. Cuidant que brefs seit mult lor vie.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 45.

CAT. Breu. ESP. PORT. IT. Breve.

Adv. comp. Sapcha qu'en breu la veyrai.

P. Rogiers: Tant ai.

Qu'elle sache que je la verrai dans peu.

S'en breu de temps no fai de que m cofort.

G. Adhemar: En temps.

Si dans peu de temps elle ne fait pas de quoi je me reconforte.

M'aura mort en breu d'ora.

Perdigon: D'amor no m puesc.

M'aura tué en peu d'heures.

ANC. FR. Lors le seigneur ainsi répond en bref.

Desmasures, trad. de l'Énéide, p. 310.

2. Semibreus, s. m., semi-brève.

Am los semibreus de lors motetz.

Leys d'amors, fol. 40.

Avec les semi-brèves de leurs motets.

3. Breumen, adv., bientôt, brièvement, rapidement.

Diguas li m que breumen lo veirai.

B. de Ventadour: Bel m'es qu'ieu.

Dites-lui de moi que je le verrai bientôt.

ANC. FR. Si vous dirai tost et briefment.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 255.

Adv. comp. Al re no y a mais del murir,

S'alqun joy non ai en breumen.

Geoffroi Rudel: Pro ai del.

Il n'y a plus autre chose qu'à mourir, si je n'ai dans peu quelque joie.

CAT. Breument. ESP. PORT. IT. Brevemente. (chap. breumen, brevemen)

4. Brevadamen, adv., brièvement.

Adv. comp.

Per las onsas dels detz tot en brevadamens

Poiria comtar d'un rei tot sos despensamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Par les phalanges des doigts je pourrais entièrement compter tout brièvement les dépenses d'un roi.

5. Breviamen, s. m., abréviation.

Tractem del alongamen e del breviamen e del cambiamen dels motz.

Leys d'amors, fol. 120.

Traitons de l'allongement et de l'abréviation et du changement des mots.

6. Breveza, s. f., brièveté.

Breveza de la vida es dampnamenz dels deleiz.

Trad. de Bède, fol. 82.

La brièveté de la vie est la condamnation des plaisirs.

Segon longueza ni breveza de sillabas.

Leys d'amors, fol. 10.

Selon longueur et brièveté de syllabes.

7. Brevitat, Breugetat, s. f., lat. brevitatem, brièveté.

La brevitat d'aquesta vida. Trad. de Bède, fol. 82.

La brièveté de cette vie.

Que la sentensa no remanga concluza per la breugetat.

Leys d'amors, fol. 150.

Que la sentence ne demeure enveloppée par la brièveté.

ANC. FR. Pense à la brefveté de ceste vie.

Camus Du Belley, Diversités, t. II, fol. 28.

ANC. CAT. Brevitat. ESP. Brevedad. PORT. Brevidade. IT. Brevità. (chap. brevedat)

8. Breviar, v., abréger, accourcir.

Com pogues temps breviar.

A. Daniel: Ar vei.

Comment je pusse abréger le temps.

Breviaray mos estrueps,

T. de Gaucelm et de J. Miralhas: Joan.

J' accourcirai mes étriers.

Mas si m breuges ma dolor,

Ben tengra 'l joy per melhor.

Giraud de Calanson: Sitot l'aura.

Mais si elle m' abrégeait ma douleur, je tiendrais bien ma joie pour meilleure.

ANC. ESP. Oró al cuerpo santo oracion breviada. 

(ESP. MOD. Oró al cuerpo santo oración abreviada.)

V. de S. Domingo, cop. 98.

9. Abreviacio, s. f., lat. abbreviatio, abréviation.

Segon la via de exposicio e de declaracio e de abreviacio... Am exposicio manifesta e abreviacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 1 et 31.

Selon la voie d'exposition et de déclaration et d'abréviation... Avec exposition claire et abréviation.

CAT. Abreviació. ESP. Abreviación. PORT. Abbreviação. IT. Abbreviazione.(chap. Abreviassió, acursamén)

10. Abreviamen, s. m., accourcissement, abrégement, abréviation.

El trop marirs lo vai meten en via

D' abreviamen de jorns e de sos ans.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Le trop souffrir le va mettant en chemin d' abrégement de jours et de ses années.

ANC. FR. Or ça donc par abbrégement.

Coquillart, p. 93.

Desirant l' abrégement de la guerre.

Monstrelet, t. II, fol. 29.

ESP. Abreviamento. IT. Abbreviamento.

11. Abreviar, lat. abbreviare, abréger, accourcir.

Abrevia nos lo temps.

V. de S. Honorat.

Il nous abrége le temps.

Part. pas. Entendemens de l'albre d'amor abreviatz e senes rimas.

Brev. d'amor, fol. 4.

Interprétation de l'arbre d'amour abrégée et sans rimes.

ANC. FR. Abreviez sans festination. (ou festinatiou)

J. Bouchet, Triom. de François I, fol. 79.

CAT. ESP. Abreviar. PORT. Abbreviar. IT. Abbreviare.

12. Abreviadamen, adv., en abrégé.

Abreviadamen escrichas. Brev. d'amor, fol. 6.

Écrites en abrégé.

13. Breu, Brieu, s. m., bref, lettre, feuille de papier.

Senes breu de parguamina

Tramet lo vers en chantan.

G. Rudel: Quan lo rius.

Je transmets le vers en chantant sans feuille de parchemin.

Breu sagellat de mon anel.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Lettre scellée de mon anneau.

ANC. FR. Par son brief li remanderoit.

Roman de Rou, v. 11403.

Que li rois l'a par brief mandé.

Marie de France, t. 1, p. 290.

CAT. Breu. ESP. PORT. IT. Breve.

14. Breu-doble, s. m., bref-double.

Pus mas chansos

Ab precx no vol grazir,

Qu'est breu-doble fassa.

G. Riquier: Amors.

Puisque elle ne veut agréer mes chansons avec prières, que je fasse ce bref-double.

15. Breviari, s. m., lat. breviarium, bréviaire.

Un breviari

On ac sauteri et imnari.

Roman de Flamenca, fol. 45.

Un bréviaire où il y eut psautier et hymnaire.

Comenset lo primier dia

De primavera sus l'albor

Aquest breviari d'amor.

Brev. d'amor, fol. 1.

Il commença le premier jour du printemps à l'aube ce bréviaire d'amour.

CAT. Breviari. ESP. PORT. IT. Breviario.


Brezilh, s. m., brésil, sorte d'arbre.

Anet trobar

Grana et roga e brezilh. 

Évangile de l'Enfance.

Il alla trouver écarlate et garance et brésil.

No fassa mescla de bresil

Ni de rocha am grana.

Cartulaire de Montpellier, fol. 192.

Qu'il ne fasse mélange de brésil ni de garance avec écarlate.

CAT. ESP. Brasil. IT. Brasile.

Il est reconnu que le Brésil, contrée de l'Amérique méridionale, fut ainsi

nommé par les Européens à cause de la grande quantité de brésils qu'on y trouva.


Brian, s. m., ascaride, ver.

Engendro brians, provocans pruzor.

Verms... Alcus so en bestias cum brians.

Eluc. de las propr., fol. 49 et 262.

Engendrent ascarides, provoquant démangeaison.

Vers... quelques uns sont dans les bêtes comme ascarides.

CAT. Briá.


Bric, s. m., fripon, coquin, vaurien.

… Anc no il plac engans ni trics,

Ni lausengiers ni gelos brics.

P. Vidal: Pois ubert.

Jamais ne lui plut tromperie ni tricherie, ni médisant ni jaloux vaurien.

Adj. No vos vuelh dar coselh ja d'ome bric.

Fai lo coms G. que fol e bric,

Quar cavalga vas K. per tal afic.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 1 et 80.

Je ne veux vous donner jamais le conseil d'un homme coquin.

Le comte Gérard agit comme fou et vaurien, puisqu'il chevauche vers Charles dans tel dessein.

ANC. FR. Aura semblé fous, brics e nice.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 159.

2. Brico, s. m., fripon, coquin, vaurien, malotru, misérable.

El reis, cui es Paris, gart lo be dels bricos.

P. Bremon Ricas Novas: Pus partit.

Que le roi, à qui est Paris, le garde bien des fripons.

Esperar e musar

M'a fait coma bricon.

P. Vidal: Ajostar.

Il m'a fait attendre et muser comme un misérable.

Adj. Et a l'autra gent bricona.

P. Cardinal: L'arcivesque.

Et à l'autre gent friponne.

ANC. FR. Blasmez seriez è tenu por bricon.

Roman de Rou, v. 4184.

Moult a en toi mauvés bricon.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 290.

ANC. CAT. Bricon. IT. Briccone. (ESP. Bribón)


Brida, s. f., bride.

Le Duchat dérive ce mot de l'ancien saxon Bridl, bride.

Voyez Ménage, t. I, p. 152; Denina, t. II, p. 105.

Bossetas de las bridas.

Tit. de 1535. DOAT, t. CIV, fol. 32i.

Les bossettes des brides.

Cosir las bridas.

Tit. de 1410. DOAT, t. CLVIII, fol. 305.

Coudre les brides.

CAT. ESP. Brida. IT. Briglia.

- Machine à lancer des traits.

La principal de las torrs es garnida...

Ni pauc ni trop no 'l notz quayrel ni brida. (: cairel)

Palaytz de Savieza.

La principale des tours est armée... carreau ni bride ne lui nuit ni peu ni beaucoup.


Briguar, v., frayer, se familiariser, briguer.

Mes se a servir als valens homes e a briguar ab lor.

V. de Folquet de Marseille.

Il se mit à servir les hommes de mérite et à frayer avec eux.

Briguet com los bons homes de cort et apres tot so qu'el pot.

V. de Sordel.

Il fraya avec les bons hommes de cour, et apprit tout ce qu'il put.

IT. Brigare. (ESP. Bregar)


Brillar, v., briller, luire.

Voyez Denina, t. III, p. 16.

Pus doux temps baut bril benigne.

B. Vidal de Bezaudun: Entr'el taur.

Puisqu'un temps doux, gai, bénin, brille.

CAT. ESP. Brillar. PORT. Brilhar. IT. Brillare.


Brin, s. m., brin.

Voyez Ménage, t. I, p. 255.

Amarinas verdas o sequas que son apelladas brins.

Cartulaire de Montpellier, fol. 107.

Joncs verds ou secs qui sont appelés brins.

ESP. Brin (juncos verdes o secos para atar).


Britan, s. m., britain.

Lo sete apella hom britan.

Deudes de Prades, Auz. cass.

On appelle le septième britain.


Briu, s. m., valeur, mérite, impétuosité, orgueil.

Voyez Muratori, Diss. 33.

… No pot sofrir lauzors

La gran forsa del ver briu.

P. Vidal: Be m pac.

La grande force de la vraie valeur ne peut souffrir les louanges.

… Drut truan que, per un pauc que prenda,

Leva son brieu, per qu'amors per son cor.

Bernard Tortis: Per ensenhar.

Galant perfide qui, pour un peu qu'il prenne, élève son orgueil, c'est pourquoi amour perd son coeur.

Quar d'amor es natz mos brius,

S'ieu ren fas ni dic de bon.

G. Riquier: A mon dan.

Car, si je fais et dis rien de bon, mon mérite est né d'amour.

Adv. comp. Que digo a lors escudiers

Que prenguan las armas de briu.

P. Vidal: Mai o.

Qu'ils disent à leurs écuyers qu'ils prennent les armes aussitôt.

CAT. ESP. (brío) PORT. IT. Brio.

2. Brivar, v., presser, s'empresser.

Una dolors esforsiva

Me pren e m toca e m briva.

G. Faidit: Una dolors.

Une douleur violente me prend, me pousse et me presse.

Part. prés. Piulan e bufan e briven

Cum fouser can del cel dessen.

Roman de Jaufre, fol. 57.

Criant, soufflant et s'empressant comme la foudre quand elle descend du ciel.

3. Abrivar, v., presser, hâter, attirer, entraîner, appliquer.

Amors vos abriva.

G. Riquier: Gaya pastorella.

L'amour vous presse.

Car l'us semblan m' abriva lai

E l'autre m desvia.

Giraud de Borneil: A penas sui.

Car une manière m'attire là et l'autre me détourne.

Perqu'ieu, quan cant, en cantar clar m'abriu.

Lanfranc Cigala: Escur.

C'est pourquoi, quand je chante, je m'applique à chanter clair.

S'ara no s'abriva

Vostra valors, non es veira ni viva.

Montant Sartre: Coms de.

Si maintenant votre valeur ne se hâte, elle n'est vraie ni vive.

Part. pas. El venc ves me totz abrivatz.

Roman de Jaufre, fol. 8.

Il vint vers moi tout hâté.

ANC. FR. Audigier chevaucha par grant fierté

E vint à son ostel tout abrivé.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 228.

Que François viennent irié et abrivé.

Roman de Garin: Carpentier, t. 1, col. 20.

Emenidus lest courre le cheval abrivé.

Roman d'Alexandre; Carpentier, t. 1, col. 20.

ANC. CAT. Abribat.

4. Abrivament, s. m., impétuosité, empressement.

Non pot hom retener ventre sadol de l' abrivament de l'ardens luxuria.

Trad. de Bède, fol. 54.

On ne peut retenir ventre rassasié de l' impétuosité de l'ardente luxure.

5. Embriar, v., augmenter, hâter, empresser, approcher.

E jan los bes e 'ls embria.

Raimond de Miraval: Tals vei mon.

Et jouit des biens et les augmente.

Vas la fenida s'embria.

Marcabrus: Lanquan.

Se hâte vers la fin.

El terminis s'enbria.

Garins le Brun: Nueg e jorn.

Le terme s'approche.


Briza, Briga, s. f., miette, débris. aquimequedo

Los cadels manjan las brigas que cazon.

Trad. du Nouv. Test., S. Marc, ch. 7.

Les petits chiens mangent les mies qui tombent.

Las paucas brizas del pa

Que cazon als senhors del ma

O que cazon de la taula.

Brev. d'amor, fol. 143.

Les petites miettes de pain qui tombent de la main des seigneurs ou qui tombent de la table.

Loc. Lo val d'una pauca briza.

Pierre d'Auvergne: Chantaray pus.

La valeur d'une petite miette.

(ESP. Miga, migas, migaja, migajas; chap. miga, migues, molla, molles.)

2. Brisament, s. m., bris, fracture.

Plaga o brisament de l'os. Cout. de Condom.

Plaie ou fracture de l'os.

3. Brisar, v., briser, rompre, casser, écraser.

Voyez Aldrete, p. 36I; Mayans, t. II, p. 224; Denina, t. II, p. 64;

Ihre, de V. Mesog., p. 165.

Taylla testas e brisa bratz. V. de S. Honorat.

Il coupe têtes et brise bras.

El brizara las portas d'effern.

La verga, cant es seca, hom no la pot plegar e brisa.

Liv. de Sydrac, fol. 64 et 89.

Il brisera les portes d'enfer.

La verge, quand elle est sèche, on ne peut la plier et elle casse.

Qui non la dreisa, leu se brisa.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui ne la dresse pas, bientôt elle se casse.

Fig. Plus amors per vos me briz' e m lima.

Aimeri de Peguilain: Nulhs hom non es.

Plus l'amour me brise et me torture pour vous.

Ells seran pus punitz en l'autre setgle que juzieus de brizar lur sabbat.

V. et Vert., fol. 89.

Ils seront plus punis en l'autre monde que les juifs de rompre leur sabbat.

Loc. E qui cre d'autra guisa,

Maire de Dieu! sabem qu'el col se briza.

Lanfranc Cigala: En chantan d'aquest.

Et qui croit d'autre manière, ô mère de Dieu, nous savons qu'il se casse le cou.

Part. pas. Ab picx e picasas la porta an brizada.

Roman de Fierabras, v. 4402.

Avec pics et pioches ils ont brisé la porte.

ANC. FR. Ung homme a brisiet une maison.

Charte de Valenciennes, 1114, p. 426.

ANC. PORT. Britar.

4. Brezillar, v., tomber en débris, se briser.

Fig. E moc la colpa dels aussors,

Quan devers brezillet ni frais.

Giraud de Borneil: Si per mon.

Et la faute provint des grands, quand le devoir tomba en débris et rompit.

Substantiv. Ben triar los brezilhatz del sans.

Giraud de Borneil: Dels bels.

Bien trier les brisés des sains.

5. Abrizar, v., se briser, tomber en débris.

Ben eu conosc que prez destriza

E fina valors abriza.

T. de G. de Cabanas et d' Eschileta: N'Esqileta.

Je connais bien que mérite dépérit et pure valeur se brise.

ANC. ESP. Abrusar.

6. Débrisar (debrisar), Desbrizar, v., briser, écraser.

Si s cuian defendre, que totz los debrizetz.

… Las astas debrizan e volan li trenso.

Guillaume de Tudela.

Que vous les écrasiez tous, s'ils pensent se défendre.

Ils brisent les lances et les tronçons volent.

Tot lo fen e 'l desbriza e trastot lo partis.

Roman de Fierabras, v. 361.

Il le fend tout et le brise et le partage entièrement.

Tot so que fier, trauca o debriza.

Eluc. de las propr., fol. 257.

Tout ce qu'il frappe, il troue ou brise.

ANC. FR. Ceaux de la ville... debruserent le pount, et le roi le fit reféare, et passa lendemayn.

Hist. d' Édouard III. Carpentier, t. II, col. 112.

Entre mes poins me débrisoit ma lance.

Roman de Roncevaux. Monin, p. 12.

7. Desabrizar, v., briser, détruire.

Quar dos mal datz desabriza

Valor e prez, e 'ls mendiza.

T. de G. de Cabanas et d' Eschileta: N'Esqileta.

Car don mal donné brise valeur et mérite, et les détruit.


Bro, s. m., lat. brodium, brouet, bouillon.

Artus, si t'es bons lo bros,

Beu ne a desmesura.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.

Artus, si le brouet t'est bon, bois-en outre mesure.

Batetz lo fort, puis lo coisetz

En bro de vaca o de mouto.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Battez-le bien, puis vous le cuisez dans du bouillon de vache ou de mouton.

ESP. (caldo) PORT. Brodio. IT. Brodo. (all. Brühe)


Broa, s. f., bas. lat braga, braie.

C'est, en termes de pêche, l'endroit d'une rivière disposé de manière à

présenter au poisson un goulet par où il passe pour tomber dans le filet.

Sobre la broa del Tarn que es sobre los molins.

Tit. de 1294. DOAT, t. CVIII, fol. 33.

Sur la braie du Tarn qui est au-dessus des moulins.


Broc, s. m., lat. brocus, broc.

Ar sai eu qu'ieu ai begut del broc

Don bec Tristans, qu'anc pois garir non poc.

Augier: Per vos bella.

Je sais maintenant que j'ai bu du broc dont but Tristan, qui oncques depuis ne put guérir.

Loc. Non i ha conseilh mas

Del broc a l'enap.

G. Durand de Paernes: Ar ai talant.

Il n'y a conseil que du broc à la coupe.

CAT. Broc, brocal.

2. Broisso, s. m., gouleau.

Tro q'el' broissos lai rema.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Jusqu'à ce que le gouleau reste là.

ANC. FR. Un pot à broisseron de cuivre.

Lett. de rém. 1397. Carpentier, t. 1, col. 645.

3. Broquer, s. m., cruchon, pot.

Prov. Tan va 'l broquer a l'aiga. (N. E. Tanto va el cántaro a la fuente.)

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Tant va le cruchon à l'eau.

4. Ambrocar, v., mettre en broc.

Fig. Par qu' anbroc los vers e qu'els mescl' en enap.

P. Bremon Ricas Novas: En la mar.

Il paraît qu'il met en broc les vers et qu'il les mêle dans la coupe.

5. Embrocar, v., verser à broc, laver.

Embroca al comensament la camba am aygua cauda.

Trad. d'Albucasis, fol. 47.

Lave abondamment au commencement la jambe avec eau chaude.

Part. pas. De aigua cauda sia embrocat.

Trad. d'Albucasis, fol. 34.

Qu'il soit lavé abondamment d'eau chaude.

6. Embrocacio, s. f., embrocation.

E continua enbrocacio am aygua tebeza.

E sia curat am embrocacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 66 et 23.

Et continue l'embrocation avec eau tiède.

Et qu'il soit soigné avec embrocation.


Broca, s. f., broche, pointe.

Voyez Denina, t. III, p. 16.

Brocas vuoil que il tragan la lumera.

Lanza: Emperador.

Je veux que les broches lui arrachent la lumière.

ANC. FR. Li leus besa le hericon

E cil s'ahert a son grenon,

A ses lafres s'est atakiez

Et od ses brokes afichiez.

Marie de France, t. II, p. 264.

2. Broqueta, s. f., brochette.

Pueyssas ab una broqueta

Que non sia trop agudeta,

Hom los pasca tot belamen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ensuite, qu'on les paisse tout gentiment avec une brochette qui ne soit pas trop aiguë.

3. Brocar, Brochar, v., piquer, éperonner, courir.

Per que te prec, messagiers, que brocs

Tan cum poiras ton alferan.

G. Adhemar: Ben fora.

C'est pourquoi je te prie, messager, que tu éperonnes autant que tu pourras ton auferan.

Ja no creirai que tant aiatz brocat

Entr'els Frances, cum sai avetz mandat.

Bertrand Folcon: Ja no creirai.

Je ne croirai jamais que vous ayez autant piqué parmi les Français,

comme vous l'avez mandé ici.

Anc cynglar no vim plus irat,

Quan l'an brocat ni l'an cassat.

Bertrand de Born: Ieu chan.

Jamais nous ne vîmes sanglier plus irrité, quand on l'a piqué et qu'on l'a chassé.

Car a caval no y podian brocar.

Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.

Car nous n'y pouvions pas piquer à cheval.

El broqua vays Matran, qu'el vic estar al bruelh.

Philomena.

Il pique vers Matran, qu'il vit se tenir dans le bois.

ANC. FR. Audigier chevaucha lez le garet,

Il brosche le destrier qui tot li vet.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 229.

Lor brochierent li crestien et se meslerent avec les Sarrazins.

Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 296.


Bronha, Broingna, s. f., brugne, brunie, cuirasse.

Voyez Leibnitz, p. 55.

Denan lhi falset la blanca bronha.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.

Il lui faussa la blanche brugne devant.

Volpitz garnitz e ses broingna.

Rambaud d'Orange: Lonc temps.

Lâche garni et sans brugne.

ANC. FR. E mainte broigne percier et estroer...

L'escu li perce, s'a la broigne faussée...

En son dos vest une broigne treslice.

Roman de Garin. Du Cange, t. 1, col. 1319.

2. Embroingnar, v., revêtir la cuirasse.

No s camja ni s'embroingna

Per menassas.

Bertrand de Born: Seigner en.

Il ne se meut ni se revêt de la cuirasse par menaces.


Bronc, s. m., âpreté, grossièreté, humeur.

Gardey be de broncx

E d'enuitz far e dire.

G. Riquier: Al noble.

Je me gardai bien de grossièreté et de faire et dire des choses déplaisantes.

Mostron bronc e fellonia.

H. Brunet: Lanquan son.

Ils montrent âpreté et félonie.

IT. Broncio.

2. Embronc, adj., refrogné, triste.

Mentre que ela m fes semblant embronc.

A. Daniel: En breu briza.

Tandis qu'elle me montra manière refrognée.

Ara van embroncs et enclis.

Aimeri de Bellinoi: Ara m'agr'ops.

Maintenant je vais triste et courbé.

Fig. … Aug d'auzelhs chans e refrims

Pels playssatz qu'a tengutz embroncs

Lo fregz.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey.

J'entends les chants et les refrains des oiseaux dans les bocages que le froid a tenus tristes.

ANC. FR. Amis trueve les gens si embrons

Et si crueus et si felons.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 227.

Renart se séoit toz enbrons.

E Coart chanta les respons

Qui o les autres ert enbrons.

Roman du Renart, t. 1, p. 10, et t. III, p. 346.

Qui chiere

A embrunche et les yeux pesans

Ne peut regarder la lumière.

CHR. de Pisan, Ms. de Berne, t. III, p. 413.

CAT. Bronc. ESP. Bronco. IT. Broncio, Imbronciato.

3. Embroncar, v., refrogner, cacher, voiler.

Sotz son elme s'enbronca e son espeut brandig.

Guillaume de Tudela.

Il se refrogne sous son heaume et brandit son épieu.

Part. pas. substantiv.

Per us o dic embroncatz cossiros.

H. Brunet: Cuendas.

Je le dis pour quelques refrognés soucieux.

ANC. FR. Li rois l'entent, si enbronche le vis.

Roman de Garin le Loherain, t. 1, p. 76.

Moult parest dolanz e pensis,

Son visage enbrunché tenoit...

Es-vos un vilain qui venoit

Parmi la lande tot à pié,

En son chaperon enbrunchié.

Roman du Renart, t. III, p. 342, et t. II, p. 129.

Et de ses mains me tenoit la teste et les yeux embrunchez et estoupez, si que je n'avoye l'aise de veoir ni oyr.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 263.

4. Embronsit, Embronquit, adj., refrogné, grossier.

Plus embronsit d'un convers.

Giraud de Borneil: Ar auziretz.

Plus refrogné qu'un convers.

Rics avols embronquitz.

Giraud de Borneil: En un chantar.

Mauvais riches grossiers.

ANC. FR. L'espée à la main, le heaulme embrunchy, son escu avant mis.

Hist. de Gerard de Nevers, part. II, p. 63.


Brondelh, s. m., rameau, feuillée, branche.

La flors fresca e la fuelha

Que s'espan per los brondelhs.

Pierre d'Auvergne: L'airs clars.

La fraîche fleur et la feuille qui s'épanouit sur les rameaux.

Quan branca 'l brondels e rama

Per vergiers e l'herba nais.

Giraud de Borneil: Quan branca.

Quand le rameau pousse et se développe dans les vergers et  que l'herbe naît.

ANC. FR. Bronde, dans le sens de rameaux d'arbres.

Cotgrave, A french english Dict. (ESP. fronda, frondoso)

IT. Broncone.

2. Brondill, s. m., rameau, assemblage.

Al temps suau

Qu'el nais brodill.

Marcabrus: Lo vers comens.

Au doux temps où naît le rameau,

Fig. Ab brondills d'estranhs aturs.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Avec assemblage d' étranges atours.

3. Esbrondar, v., émonder, abattre.

Fig. Er ai gaug, car s'esbronda 'l freis

E remanon sol li abric.

Rambaud d'Orange: Pos tals.

Maintenant j'ai du plaisir, car le froid s'abat et les abris restent seuls.


Brot, s. m., pousse, jet de l'arbre, rameau.

Voyez Denina, t. II, p. 69.

Bella vitz de que yssian III brotz, en que avia bellas flors.

(chap. Vella viña, de la que eixíen tres brots, aon ñabíen belles flos.)

Hist, abr. de la Bible, fol. 16.

Belle vigne, de laquelle sortaient trois jets, où il y avait belles fleurs.

Brotz dels aybres et de las herbas entro la razitz devoro.

(chap. Los brots dels abres y de les herbes hasta l' arraíl devoren. Pousses : pullissos) 

Eluc. de las propr., fol. 14.

Ils dévorent les pousses des arbres et des herbes jusqu'à la racine.

Era pus hyverns franh los brotz.

P. Raimond de Toulouse: Era pus hyverns.

Maintenant puisque l'hiver brise les rameaux.

No y reman brotz ni razitz.

Gavaudan le Vieux: Senhors per.

N'y demeure jet ni racine.

2. Broto, s. m., pousse, jet de l'arbre.

Germe o broto es petit ramel el qual natura tramet calor natural, humor nutrimental. Eluc. de las propr., fol. 210.

Germe ou pousse est un petit rameau auquel nature transmet chaleur naturelle, humeur nutritive.

ANC. FR. Le brost desdaigne et la racine. 

Roman de Partonopeus, t. I, p. 19.

CAT. Brotó. ESP. Brotón.

3. Brotar, v., pousser, croître. 

Fig. Qu'ades brota lo bon espers qu'ieu ai.

Pierre d'Auvergne: De jost' als.

Qu' incessamment le bon espoir que j'ai croît.

Quar per solatz e per chan,

Nays amors e brot' e rama.

Raimond de Miraval: Sitot s'es.

Vu que par soulas et par chant amour naît, croît et pousse des branches.

CAT. ESP. PORT. Brotar. (chap. brostá)

4. Brutonar, v., pousser, bourgeonner.

Part. prés. Vent aquilonar gela las vinhas brutonans.

Eluc. de las propr., fol. 135.

Vent d'aquilon gèle les vignes qui bourgeonnent.

(chap. Lo ven de aquiló gele o chele les viñes que brosten.)

5. Brostar, v., brouter, manger, ronger.

So que la gen paubr' endura

Manjas e beves soven;

Sabes donc, pus l'autrui brostas

Ab gran tort, etc.

P. Cardinal: Jhesuus-Crist. (Jhesu-Crist)

Tu manges et bois souvent ce que la pauvre gent supporte; tu sais donc, puisque tu manges le bien d'autrui avec grand tort, etc.

6. Brost, adj., rongé.

S'avia pel brost.

Giraud de Borneil: L'autr'ier lo.

Il avait le poil rongé.

7. Brossa, s. f., broussailles.

Puescan prendre de la brossa que es de jos la paysiera ad obs de la restanqua far.

Tit. de 1356. DOAT, t. XCIII, fol. 210.

Puissent prendre de la broussaille qui est sous l'estacade pour le besoin de faire l'écluse.

ANC. FR. Que des buissons et des baies et des broces.

Tit. de 1240. Carpentier, t. 1, col. 643.

CAT. Brossa. ESP. Broza.


Bruelh, Bruoil, s. m., bois, branchage. (chap. brosquill)

Muratori, Diss. 33, a tenté sans succès d'expliquer l'origine de ce mot.

Il paraît venir de la langue des anciens habitants des Gaules, puisque dans un capitulaire de Charlemagne de l'an 800, on lit:

Lucos nostros quos vulgus brogilos vocat.

Baluze. Cap. reg. Fr., t. 1, col. 338.

On trouve aussi dans les Capitulaires: “Broilum ad Attiniacum, broilum Compendii.”

… Aug lo chan per bruelh espes

Del rossinhol mati e ser.

B. de Ventadour: Bels m'es.

J'entends matin et soir le chant du rossignol parmi les bois épais.

… Non podian ses morir

Outra l'ombral del bruoill anar.

Guillaume de la Tour: Plus que.

Elles ne pouvaient aller hors de l'ombre du bois sans mourir.

Fig. A de saber razitz et bruelh.

G. Riquier: Tant m'es.

Elle a racines et branchages du savoir.

ANC. FR. Et chant sovent, com oiselet en broel.

Le Roi de Navarre, chanson 58.

Dona broils, dona terres, dona grans éritet...

Si vit dui chevaliers ki d'un bruil sont issu.

Roman de Rou, v. 1930 et 4258.

ANC. IT. E le prazze convertirono in prati e in orti chiamati broli.

Rosmini, Ist. di Milano, t. I, p. 36.

2. Brulhet, s. m., petit bois, taillis.

Farem los amagar en cels brulhetz ramatz. 

En un brulhet dissendo e so s de fer vestutz.

Roman de Fierabras, v. 3055 et 505.

Nous les ferons cacher dans ces taillis feuillus.

Ils descendent dans un taillis, et ils se sont vêtus de fer.

ANC. FR. Li pluisor l'en virent aler

Et lés le bruellet avaler.

R. de Robert le Diable. Carpentier, t. 1, col. 653.

3. Bruelha, Bruoilla, s. f., taillis, forêt, broussailles, ramée.

Doussamen per miey la bruelha.

Lo rossinhols s' esbaudeya.

G. Rudel: Lanquan lo.

Le rossignol se réjouit doucement au milieu du taillis.

Bel m'es quan en vei la bruoilla.

B. de Ventadour: Bel m'es. 

Il m'est beau quand je vois la ramée.

Fig. Vei de senhas bruelha.

G. de Montagnagout: Bel m'es.

Je vois une forêt d'enseignes.

ANC. FR. Biaus m'est estez que retentist la bruelle

Que li oisel chantent par le boschage.

Gasse. Chanson, Ms. 7222, fol. 25.

CAT. Brolla. PORT. Brulha.

4. Bruelhar, Brolhar, Bruillar, v., bourgeonner, surgir, pousser, reverdir.

Enans, branca e creis e bruelh en branc.

Pierre de Blai: En est son.

Au contraire, il pousse et croît et bourgeonne en branche.

Cant l'alba dousa brolha.

Guillaume de Tudela.

Quand la douce aube surgit.

Que ja m ditz hom que m van brulhan

Canetas.

G. Adhemar: Ben fora.

Qu'on me dit déjà que les cheveux blancs me vont poussant.

E quant ac la peira levada,

Guillems broillet.

Roman de Flamenca, fol. 101.

Et quand il eut levé la pierre, Guillaume surgit.

Fig. Vol que brang' e brolh mos sabers.

Pierre d'Auvergne: De jost' als.

Je veux que mon savoir pousse des branches et reverdisse.

CAT. Brollar. (ESP. Brotar)

5. Desbruelhar, Desbrueillar, v., effeuiller, déparer.

El a costum de l'aversier,

Qui 'l sieu destrui e desbrueilla.

G. Adhemar: Pos vei.

Il a la coutume du diable, qui détruit et dépare le sien.


Bruit, Bruich, Brut, s. m., bruit, rumeur, renommée.

Ni m fan chantar flors ni fuelhas ni brutz

Que l'auzel fan.

P. Vidal: Bels amics.

Ni fleurs ni feuilles ni bruit que font les oiseaux ne me font chanter.

Pel bruit don quascun men.

Pons de Capdueil: Qui per.

Par le bruit dont chacun ment.

Pus tan l'am e ponh en sa honor

Non deu creire bruich ni malvais castic.

Pons de Capdueil: Astrucx es.

Puisque je l'aime autant et que je m'efforce à lui faire honneur, elle ne doit croire bruit ni mauvais avis.

ANC. FR. Desquelles joustes pour icelui jour emporta le bruit le seigneur de Vaurin. Monstrelet, t. II, fol. 178.

CAT. Brugit. ESP. PORT. Ruido. IT. Bruito.

2. Brugiment, s. m., rumeur, bruit.

Tan gran brugiment an huey menat... E comensara lo gran brugiment.

Hist. abr. de la Bible, fol. 6 et 31.

Ils ont mené aujourd'hui si grand bruit... Et le grand bruit commencera.

3. Bruda, s. f., bruit.

E fero gran bruda.

Hist. abr. de la Bible, fol. 31.

Et firent grand bruit.

4. Bruzir, Brugire, v., bruire, mugir, frémir.

Part. prés.

La terra fes redonda, stabla fermamens,

La cal enclau la mar movabla e bruzens.

P. de Corbiac: El nom de.

Il fit la terre ronde, et solidement stable, laquelle la mer mouvante et mugissante renferme.

Tempesta brugens. V. et Vert., fol. 28.

Tempête bruyante.

ANC. FR. Quand Aquilon assoupit son orage

Et l'onde bruit doucement au rivage.

Ronsard, t. I, p. 595.

ANC. CAT. Brugir. ESP. Zurrir (rugir). IT. Bruire.

5. Embrugir, v., ébruiter, proclamer.

Quar non dic e non embrugis

Cum sui aissi guais e jauzens.

B. de Ventadour: Ab joi.

Car je ne dis et ne proclame comment je suis aussi gai et joyeux.

Toza, ie us ai embrugida,

E tenc m'o a gran pezansa.

Giraud Riquier: L'autr'ier.

Fillette, je vous ai ébruitée, et je me le tiens à grand chagrin.

6. Rebrugire, v., rebruire, bruire de nouveau.

Brugire, rebrugire. Leys d'amors, fol. 99.

Bruire, rebruire.


Bruma, s. f., lat. bruma, brouillard, brume.

Vai la clardatz del temps gen,

E vei la bruma qui fuma.

Alegret: Ara pareisson.

La clarté du temps agréable s'en va, et je vois la brume qui fume.

Las vapors e la bruma que troba lo mati. V. et Vert., fol. 41.

Les vapeurs et la brume que le matin trouve.

Las vapors que so materia de nivol et de bruma.

(chap. Los vapors que son materia de núgol y de broma.)

Eluc. de las propr., fol. 127.

Les vapeurs qui sont matière de nuage et de brouillard.

ESP. (niebla) IT. Bruma.

2. Brumos, adj., brumeux.

Espeysha l'ayre e 'l fa brumos.

Eluc. de las propr., fol. 134.

Épaissit l'air et le fait brumeux.

ESP. Brumos. (brumoso, neblinoso; chap. aboirat, de boira, broma, niebla, dorondón, paora.)


Brun, adj., brun, sombre, bis, triste.

Voyez Wachter, p. 333; Ménage, t. I, p. 263.

Manh caval ferran e brun e bay.

Aimeri de Peguilain: Era par.

Maint cheval gris et brun et bai.

La brun' aura e 'l freitz.

G. Faidit: Per l'esgar.

Le temps sombre et le froid.

Per pan brun, XII deniers.

Compte de 1428. Hist. de Nismes (Nîmes), t. III, pr. p. 227.

Pour pain bis, douze deniers.

Fig. M'es sos cors escurs e brus.

Lamberti de Bonanel: Pois vei.

Son coeur m'est obscur et sombre.

Employé adjectivement ou substantivement, il concourut à former ces

sortes de locutions qui désignent collectivement toute une espèce.

Bay e bru e blanc e ros.

P. Cardinal: De sirventes.

Bai et brun et blanc et roux.

… Anc fals lauzengiers, brus ni bais,

Non poc un sol de vos mal dir.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis.

Onques un seul faux médisant, brun ni gris, ne put médire de vous.

Loc. M'avetz viratz de brun blanc.

Giraud de Borneil: Quan la.

Vous m'avez tourné de brun en blanc.

ANC. FR. Nuages

Gros de frimas et bruns d'orages.

Remi Belleau, t. I, p. 44.

De noirs et de bruns et de blois.

Roman de Partonopeus, t. II, p. 56.

ESP. IT. Bruno.

2. Brunor, s. f., brune, entrée de la nuit, obscurité.

El vos guidara ab la brunor.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 92.

Il vous guidera avec la brune.

3. Bruneta, s. f., brunette, sorte d'étoffe.

Voyez Mayans, t. II, p. 245.

L'autra non a gardacors de bruneta.

P. Cardinal: Las amairitz.

L'autre n'a pas justaucorps de brunette.

Auretz vestidura

De brunett' escura.

G. d'Autpoul: L'autr'ier.

Vous aurez vêtement d'obscure brunette.

ANC. FR. Car ausinc bien sunt amoretes

Sous buriaus comme sous brunetes.

Roman de la Rose, v. 4348.

Les unes de fine escarlate et les autres de fine brunette.

Histoire de Jehan de Saintré, t. 1, p. 100.

ESP. Brunete.

4. Brunir, v., brunir, bronzer, polir.

Ara pareisson l'albre sec

E brunisson li elemen.

Alegret: Ara pareisson.

Maintenant les arbres paraissent secs et les élémens brunissent.

Part. pas.

Aqui viras albercx e luzens e brunitz.

V. de S. Honorat.

Là vous verriez hauberts et luisants et bronzés.

Aissi cum es fis aurs brunitz.

Roman de Jaufre, fol. 60.

Ainsi comme or fin est poli.

CAT. Brunyir. ESP. Bruñir. PORT. Brunir. IT. Brunire.

5. Brunezir, v., brunir, s'obscurcir, devenir sombre, attrister.

Lo clar temps vei brunezir.

R. Jordan, vic. de S.-Antonin: Lo clar temps.

Je vois brunir le temps clair.

Fig. Quan tot lo segles brunezis,

Lai on ilh es aqui resplan.

Cercamons: Quan l'aura.

Alors que tout le monde s'obscurcit, il resplendit là où elle est.

Mas ara falh si m brunezis.

B. Vidal de Bezaudun: Bel m'es quan.

Mais maintenant elle faut si elle m'attriste.

6. Esbrunir, v., brunir, rendre sombre, obscurcir.

Part. pas.

E per la neula bruna es l'aires esbrunitz.

Guillaume de Tudela.

Et l'air est obscurci par la nuée sombre.

ANC. CAT. Brunezir.


Brus, s. f., bruyère.

Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 17.

Don reviu la genest' e 'l brus

E florisson li presseguier.

Marcabrus: Al departir.

D'où revit le genêt et la bruyère et les pêchers fleurissent.

IT. Brughiera.


Brusc, Buc, s. f., ruche.

L'isams que vola fors de mon brusc.

(chap. L'eixam que vole fora del meu abellá, de la meua caixa de abelles o arna, de les meues caixes o arnes.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 75.

L'essaim qui vole hors de ma ruche.

Quan l'entragge del buc es trop estrech...

Que fora 'ls bucx geto las que no mellifico.

Eluc. de las propr., fol. 142.

Quand l'entrée de la ruche est trop étroite...

Qui jettent hors des ruches celles qui ne font pas de miel.

CAT. Buc.


Brusca, s. f., broussaille, rameau.

Per que 'l flors e fuelhs e 'l brusca

E 'l frug reviu e la planta.

Marcabrus: Belh m'es quan.

C'est pourquoi la fleur et la feuille et la broussaille et le fruit et la plante revivent.

CAT. Brusca.

2. Bruzilhar, v., marcher à travers les obstacles.

Lur jois sec la via plana

E 'l nostre bruzilha.

Marcabrus: El mes.

Leur plaisir suit le chemin plain, et le nôtre marche à travers les obstacles.


Brut, adj., lat. brutus, brute, stupide, grossier.

El mieg de dos animals brutz

Sera encaras conegutz.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Il sera encore reconnu au milieu de deux animaux brutes.

Fig. Aytal rim son dig espars e brut.

Leys d'amors, fol. 19.

De telles rimes sont dites éparses et brutes.

CAT. Brut. ESP. PORT. IT. Bruto.

2. Brutal, adj., brutal, brute.

En las bestias brutals... E fait tornar home brutal e perdre gra racional.

Eluc. de las propr., fol. 20 et 227.

Dans les bêtes brutes... Et fait devenir l'homme brute et perdre le degré de raison.

CAT. ESP. PORT. Brutal. IT. Brutale.


Bruyna, s. f., lat. pruina, gelée blanche.

Lo freitz frainh e la bruyna

Contra la gentil sazo.

Marcabrus: L'iverns vai.

Le froid et la gelée blanche se dissipe devant la gentille saison.

ANC. ESP. Pruina. IT. Brina. (chap. gebra, gebrada, escarcha)


Buada, s. m., chambre voûtée, lieu voûté, caveau, couloir.

Voyez Du Cange, t. 1, col. 1325-6; Carpentier, t. 1, col. 608.

Que y fason buada... Que sia feyta una buada vouta de teule, loqual teule de la buada pague la vila.

Tit. de 1358. DOAT, t. XCIII, fol. 221.

Qu'ils y fassent chambre voûtée... Que soit faite une chambre voûtée de tuile, laquelle tuile de la chambre voûtée la ville paie.

(ESP. chap. Bóveda, adj. abovedada)

Buba, s. f., bubon, tumeur, bouton.

Ples de bubas, nutz de vestir,

E feritz de lebrozia.

(chap. Plens de bubes, despullats - de vestits -, y tacats de la lepra.)

Brev. d'amor, fol. 72.

Pleins de tumeurs, nus de vêtements, et frappés de la lèpre.

Val contra bubas de cap et pezols.

Eluc. de las propr., fol. 190.

Vaut contre les tumeurs de tête et les poux.

ANC. FR. Ou ses mains en ses gans repoingne,

Si n'i perra bube ne roingne.

Roman de la Rose, v. 13532.

ESP. Buba. (de ahí la peste bubónica)

2. Bubo, s. m., bubon.

Per apostemas... ditas pels megges bubos.

Eluc. de las propr., fol. 88.

Par tumeurs... dites par les médecins bubons.

Fistulas e bubos. Trad. d'Albucasis, fol. 26.

Fistules et bubons.

CAT. Bubó. ESP. Bubón. PORT. Bubão. IT. Bubbone.

3. Bubeta, s. f., petit bubon.

Eruca... alcunas bubetas induzent.

(chap. La oruga, professionaria, cause algunes ampolles. 

Chiquets: aixó me fa pupa, me fa mal.)

Eluc. de las propr., fol. 250.

Chenille... causant quelques petits bubons.

ANC. FR. Mais n'i vois nès une bubete.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 403.


Bubali, s. m., lat. bubalus, buffle.

En salvagginas quals so bubalis o bizons...

Bubali semla pauc buou. Eluc. de las propr., fol. 240.

En bêtes sauvages, telles que sont buffles ou bisons... 

Le buffle ressemble à un petit boeuf.

CAT. ESP. (búfalo) PORT. IT. Bufalo.

2. Brufe, Brufol, s. m., buffle.

La carn del buou o de brufe... Carn de buou o de brufe que an gran sustancia. Liv. de Sydrac, fol. 80.

La chair de boeuf ou de buffle... Chair de boeuf ou de buffle qui ont grande substance.

Vacas e brufols e camels. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 9.

Vaches et buffles et chameaux.

CAT. Brufol.


Bubo, s. m., lat. bubo, hibou.

Bubo o caus fa menutz nous vayrs et am frevol test.

(chap. mussol, caro, duc; chuta, ólipa)

Eluc. de las propr., fol. 277.

Le hibou ou chouette fait de petits oeufs vairs et avec une faible coquille.

ESP. Bubo (Búho). PORT. Bufo. IT. Gufo.


Buccina, Bozina, s. f., lat. buccina, trompette,

Buccina es pauca trompa de corn o de fust o d'autra materia.

Eluc. de las propr., fol. 282.

Buccine est une petite trompe de corne ou de bois ou d'autre matière.

Doncxs auziratz bozinas e corns d'argen sonar.

Roman de Fierabras, v. 3360.

Alors vous entendriez sonner trompettes et cors d'argent.

ANC. FR. Tantost fit sonner trompes et buisines.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 282.

En publiant à voix, trompe et buccine.

C. Marot, t. III, p. 242.

On sone les bozines. Ville-Hardouin, p. 29.

ANC. CAT. Botzina. ESP. Bocina. PORT. Bozina. IT. Buccina.


Budel, s. m., lat. botellus, boyau.

D'outra en outra si que defors

Li son tuit li budel salit.

Roman de Jaufre, fol. 10.

D'outre en outre tellement que tous les boyaux lui sont sortis dehors.

Sas es de cors e de budel. Deudes de Prades, Auz. cass.

Il est sain de corps et de boyau.

Cordas faytas de budels de lop.

Eluc. de las propr., fol. 141.

Cordes faites de boyaux de loup.

ANC. FR. Tote l'entraille, si com li boel sont.

Roman d'Agolant. Bekker, v. 217.

CAT. Budell.

ANC. ESP.

Abatió á Tolomeo, ferió lo por el budel. (intestinos, tripas)

IT. Budello.

2. Budelada, s. f., tripaille.

Vin apres de budeladas de bestias.

Eluc. de las propr., fol. 147.

Vit après de tripailles de bêtes.

IT. Budellame.

3. Buela, s. f., bedaine.

Dont motz homes so mortz fendutz per la buela.

Guillaume de Tudela.

Dont maints hommes sont morts fendus par la bedaine.

4. Budellier, s. m., tripier.

Budelliers sui a sazos.

Raimond d'Avignon: Sirvens sui.

Je suis tripier dans l'occasion. (ESP. tripero)

5. Enbudelar, v., éventrer, écraser les boyaux.

Pus de VII C Frances li son desus passat,

Ab los pes dels cavals l'an tot enbudelat.

(chap. esbudellat, desbudellat.)

Roman de Fierabras, v. 277.

Plus de sept cents Français lui sont passés dessus, avec les pieds des chevaux ils l'ont entièrement éventré.

ANC. FR. E detranchent et esboelent.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 28.


Buerna, s. f., bruine, brouillard.

Fregz, aura e buerna

S'atrai e chai e despuelha la vernha.

Albert Caille: Aras quan.

Le froid, le vent et le brouillard s'attire et tombe et dépouille l'aulne.

2. Esbuernar, v., noircir, obscurcir.

Quan lo clars temps s'esbuerna.

Bertrand de Born: Be m'es.

Quand le temps clair s'obscurcit.


Buf, Baf, exclamation, buf, baf! moquerie.

E volon mays

Li fol, en cuy saber non ays,

Buf, baf, qu'una sapiensa.

B. de Venzenac: Pus vey.

Et les fous, en qui le savoir n'est à l'aise, aiment mieux moquerie qu'une sagesse.

D'aiso no dis ni buf ni baf.

Roman de Flamenca, fol. 22.

De ceci je ne dis moquerie.

Bufar, v., souffler.

Buffa fuec, saleir' issuga.

(chap. Bufe al foc, lo salé o salero eixugue.)

Marcabrus: Dirai vos.

Il souffle le feu, essuie la salière.

Si bufaran tan aspramen

Que los arbres arabaran.

Los XV signes de la fi del mon.

Aussi ils souffleront si violemment qu'ils arracheront les arbres.

Quar l'ale d'ome que bufa,

Qu'es de se caut naturalmen,

Dona freior a lei de ven.

Brev. d'Amor, fol. 41.

Car la respiration de l'homme qui souffle, laquelle est par soi chaude naturellement, donne de la fraîcheur à la manière du vent.

Part. prés. Per lur natura, li ven van

Sus per l'aire volan, bufan.

Brev. d'Amor, fol. 40.

Par leur nature, les vents vont sus volant, soufflant par l'air.

ANC. FR. Des vents impétueux qui se bouffent si fort

Qu'à peine l'univers résiste à leur effort.

Ronsard, t. II, p. 1105.

Et tes fiers étendars

Boufferont dans Sion.

Du Bartas, p. 393.

CAT. ESP. (soplar) PORT. Bufar. IT. Buffare. (chap. bufá: bufo, bufes, bufe, bufem o bufam, buféu o bufáu, bufen.)

2. Bufet, s. m., souffle.

Un petit de ploia o un bufet de vent.

Eluc. de las propr., fol. 238.

Un peu de pluie ou un souffle de vent.

3. Bufamen, s. m., souffle.

Per lo bufamen de l'espiracio.

Trad. de Bède, fol. 47.

Par le souffle de la respiration.

4. Bufador, s. m., sifflet. (chap. chulet)

Bufador

Que porta lo brezador.

B. Marti: Senhor.

Sifflet que porte l'oiseleur.


Bufo, s. m., lat. bufo, crapaud.

Diable no pot suffrir bona odor de l'enguen de misericordia, aytan pauc cum lo bufos la odor de la vinha cant floris.

V. et Vert., fol. 74.

Le diable ne peut souffrir la bonne odeur de l'onguent de miséricorde, aussi peu que le crapaud l'odeur de la vigne quand elle fleurit.

Per bufo o semblant bestia venenosa.

Eluc. de las propr., fol. 146.

Par crapaud ou semblable bête vénéneuse.

(ESP. Sapo; chap. sapo y zapo. CAT. gripau : FR. crapaud)


Buga, s. m., lat. bocas, bogue, sorte de poisson.

Les Statuts de Marseille portent, p. 587: “Tunni, locustae... sardini,

jareti, sercleti, boguae.”

Du Cange se trompe quand il avance, t. 1, col. 1213, qu'on sale ce poisson et qu'on le coupe en tranches comme le thon, auquel il ressemble; la bogue pèse quelques onces seulement.

Tireron la ret contra lor,

Non troban buga ni jarllet.

V. de S. Honorat.

Ils tirèrent le filet vers eux, ils ne trouvent bogue ni jarlet.

CAT. ESP. PORT. IT. Boga.


Bugada, s. f., lessive.

Voyez Muratori, Diss: 33.

Cenres que puescon esser dampnosas a las dichas telas non meton en las bugadas.

Cartulaire de Montpellier, fol. 39.

Ne mettent dans les lessives cendres qui puissent être dommageables aux dites toiles.

Que anc no fez blancha bugada.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Qui oncques ne fit blanche lessive.

Dires c'obs i es la bugada.

T. d'une dame et de Montant: Ieu venc.

Vous direz que la lessive y fait besoin.

ANC. FR. Une lavandière, quand elle veut laver la buée sur le bord de l'eau.

Hist. maccaronique, t. 1, p. 367.

CAT. ANC. ESP. Bugada. (MOD. Colada) IT. Bucato.

2. Bugadar, v., lessiver, blanchir.

E s'amiga bugada lo

Ab un' aiga bella e clara.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Et son amie le lessive avec une eau belle et claire.

Part. pas.

De camisas, de braguas, de lanssols bugadatz.

Izarn: Diguas me tu.

De chemises, de braies, de linceuls lessivés.

ANC. FR. Deux fames entr'ax tous avoient

Qui por aus buer les servoient.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 61.

La pluie nous a buez et lavez.

Villon, p. 94.


Buire, s. m., lat. butyrum, beurre.

Que onheretz de buire fresc.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Que vous oindrez de beurre frais.

IT. Burro.

2. Boder, s. m., beurre.

Boder, layt, formagges.

Eluc. de las propr., fol. 174.

Beurre, lait, fromage.

Coto embegut en boder... Pausa coto mulhat en boder.

Trad. d'Albucasis, fol. 2 et 3.

Coton imbu en beurre... Mets coton mouillé en beurre.

(ESP. Suero lácteo)

3. Buturozitat, s. f., qualité butireuse.

Per sa buturositat a vere es contraria.

Eluc. de las propr., fol. 273.

Par sa qualité butireuse est contraire à venin.

4. Buturos, adj., butireux.

La substancia buturoza, unctuoza et mollificativa.

Eluc. de las propr., fol. 273.

La substance butireuse, onctueuse et émolliente.

IT. Burroso.


Bulhir, Bolhir, Buillir, Boillir, v., lat. bullire, bouillir, faire bouillir,

bouillonner.

Los pren, e los us fai raustir, e 'ls autres fai bulhir, segon aisso que ilh so bo a manjar. Liv. de Sydrac, fol. 17.

Il les prend, et fait rôtir les uns, et les autres bouillir, selon ce qu'ils sont bons à manger.

En bon vi las boilletz tan

Qu'el vis torn a ters per garan.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous les faites bouillir en bon vin tant que le vin soit certainement réduit au tiers.

Par extens.

E bolh sobre la terra, com fai la fon al prat.

V. de S. Honorat.

Et bouillonne sur la terre, comme fait la fontaine au pré.

Fig. L'ira que bulia en son cor. Trad. de Bède, fol. 49.

La colère qui bouillait en son coeur.

Part. prés. Per aigua buillen passatz

Tota l'autra carn que il donatz.

Deudes de Prades, Auz cass.

Passez par l'eau bouillante toute l'autre chair que vous lui donnez.

Part. pas. Cant er ben cueita e buillida.

(chap. Cuan estará ben cuita y bullida.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand elle sera bien cuite et bouillie.

CAT. Bullir. ESP. (hervir). IT. Bullire. (chap. bullí: bullixco, bullixes, bull, bullim, bulliu, bullen.)

2. Bolidor, s. m., bouilloire, chaudière.

A selhs qu'intran al bolidor

Don jamais non poiran issir.

Gavaudan le Vieux: Patz passien.

A ceux qui entrent dans la bouilloire d'où jamais ils ne pourront sortir.

(chap. Bullidó, caldera.)

3. Bullicio, s. f., lat. ebullitio, bouillonnement, ébullition.

Bullicio es fervor de sanc. Eluc. de las propr., fol. 85.

Ébullition est ferveur de sang.

ESP. Bullicio (hervor, ebullición). IT. Bollizione.

4. Ebullicio, s. f., lat. ebullitio, ébullition.

Entro que es sedada la ebullicio.

Trad. d'Albucasis, fol. 26.

Jusqu'à ce que l' ébullition est apaisée.

ESP. Ebullición. PORT. Ebullição. IT. Ebullizione

5. Bolidura, s. f., bouillage.

Que en una bolidura non tenherai d'una libra de ceda en sus.

Cartulaire de Montpellier, fol. 117.

Qu'en un bouillage je ne teindrai en sus d'une livre de soie.

6. Esbulir, v., échauffer, animer.

Cant chascus s'esbulis en la fervor de dreitura. Trad. de Bède, fol. 79.

Quand chacun s'échauffe dans la ferveur de droiture.

IT. Ebollire.

7. Rebullir, v., retremper.

Part. pas.

Mas li bran de Colonha e l'acer rebulhit.

Guillaume de Tudela.

Mais les glaives de Cologne et l'acier retrempé.


Bulla, Bolla, s. f., lat. bulla, bulle, métal arrondi et marqué d'un sceau.

Hom pot falsar la moneta o lo sagell del rey o la bulla del papa.

(chap. Se pot falsificá la moneda o lo sello del rey o la bula del Papa.)

V. et Vert., fol. 24.

On peut falsifier la monnaie ou le sceau du roi ou la bulle du pape.

De ma bolla man cofermar.

Statuts de Montpellier de 1204.

Je mande confirmer par mon sceau.

ANC. CAT. Bulla. ESP. Bula. PORT. Bulla. IT. Bolla.

2. Bullar, Bollar, v., buller, sceller.

De la bolla es establit que negus hom non sia tengutz de bolla, e si alcus bollara per sa propria volontat, non don per la bolla mais VI deners, e per sagel de cera IIII deners. Statuts de Montpellier de 1204.

Au sujet de la bulle il est établi qu'aucun homme ne soit tenu de la bulle, et quand quelqu'un bullera par sa propre volonté, il ne donne pour la bulle que six deniers, et pour le sceau de cire quatre deniers.

Part. pas. Carta bollada de plom.

Cartulaire de Montpellier, fol. 160.

Charte scellée de plomb.

Trames sas letras bulladas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 206.

Transmit ses lettres bullées.

ESP. Bollar (sellar con bula, bular). IT. Bollare.


Burdo, s. m., lat. burdo, bardot, bardeau.

Burdonem producit equus conjunctus asellae.

Ebrard. Betun, in Graecismo.

Aquel qui es de caval et somma apelam burdo.

(chap. Aquell – fill - que es de caball y somera diem “burdo”.)

Eluc. de las propr., fol. 236.

Nous appelons bardot celui qui est de cheval et d'ânesse.


Bureus, s. m., bure, étoffe grossière.

Mas tan sui greus a proar,

Qu'anc poiratz mi 'l bureus far

De Presset dir qe fos saya.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben.

Mais je suis si difficile à convaincre, que vous pourriez avant me faire dire que la bure est sayon de drap de Perse.

ANC. FR. Myeux vault vivre soubz gros bureaux

Pauvre, qu'avoir esté seigneur

Et pourrir soubz riches tumbeaux.

Villon, p. 22.

CAT. Burel. ESP. Buriel. PORT. Burel. IT. Burello.

2. Burel, adj., brun.

Que degu non ause tenher ni far tenher... deguna filadura blancha ni burela.

Tit. de 1360. DOAT, t. LXVII, fol. 372.

Que personne n'ose teindre ni faire teindre... aucune chose filée blanche ni brune.


Burlaire, s. m., moqueur, railleur.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ab aver don sui burlaire

T. de Hugues et de Reculaire: Cometre us.

Avec la richesse dont je suis railleur.

ANC. CAT. Burló. ESP. Burlador (burlón). IT. Burlatore.

2. Burga, s. f., bourde, raillerie.

Trufas e burgas de jocglars. V. et Vert., fol. 24.

Moqueries et railleries de jongleurs.

CAT. ESP. Burla. PORT. Bulra. IT. Burla.


Burquier, s. m., écurie, étable à ânes.

Volgues cambiar son moli, qu'el pogues far burquier o bordolez.

Tit. de 1230. Arch. du Roy., J, 307.

Voulût changer son moulin, afin qu'il pût faire écurie ou petite habitation.


Burs, s. m., heurt, choc, coup.

E no i a trau ni cabrion,

Teule ni peira ni cairon

Que no 'l don un colp o un burs.

Roman de Jaufre, fol. 32.

Et il n'y a poutre ni chevron, tuile ni pierre ni moellon qui ne lui donne un coup ou un choc.

2. Burcar, v., butter, broncher.

Om non pot tan plan anar

Que non l'avengua burcar.

B. Carbonel: Amors per.

Un homme ne peut aller si sagement qu'il ne lui arrive de broncher.

ANC. FR. En busquant plusieurs fois à l'uis de la chambre... Busquèrent ou heurtèrent à l'uis qui estoit cloz.

Lett. de rém., 1398, 1402. Carpentier, t. 1, col. 686.

3. Abroncar, v., heurter, trébucher, broncher, se précipiter.

Cant l'us dels pes... s'abronca. V. et Vert., fol. 58.

Quand l'un des pieds... se heurte.

ANC. FR. La dame s' embronça aval.

Roman du comte de Poitiers, v. 1686.


Bus, s. m., bateau, barque.

Si cum val mais grans naus e mar

Que bus ni sagecia.

P. Cardinal: Ben valgra.

Ainsi comme un grand vaisseau vaut mieux en mer que barque ni nacelle.

CAT. Buc. ESP. Buza.


Bustz, Bruc, Brusc, Brut, s. m., tronc du corps, buste.

Fendutz per bustz tro als braiers.

Bertrand de Born: Miez sirventes.

Fendus par bustes jusqu'aux enfourchures.

Aqui lor an las testas del bruc cebradas.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Là ils leur ont séparé les têtes du buste.

Largua ac sa forcadura, long e plenier lo brut.

Roman de Fierabras, v. 980.

Il eut son enfourchure large, le buste long et plein.

… Partis ben, a mon voler,

Per testa, per brusc, en cartier.

P. Cardinal: Ieu non sui.

Je séparai bien, à mon aise, par tête, par tronc, en quartier.

ANC. FR. Et mainte teste i fit du bu sevrer.

Roman de Garin le Loherain, p. 13.

Et trespassant li a le chief du bus sevré.

Roman de Fierabras en vers français.

Comment saulveriez-vous icelles cendres à part et séparées des cendres du bust et feu funeral.

Rabelais, Liv. III, ch. 49.

ESP. PORT. IT. Busto.


Buzac, Busart, s. m., buse, busart, oiseau de proie.

Als poletz es piatadoza, d'els defendre contra 'l busac mot curosa.

Eluc. de las propr., fol. 146.

Elle est très attachée aux petits, très soigneuse de les défendre contre le busart.

Fig. Que y an fatz li buzartz d'enjan.

Marcabrus: Lo vers comens.

Qu'y ont fait les busards de tromperie.

ANC. FR. Jamais buzart ne fist tour d'épervier.

J. Marot, t. V, p. 14.

Un sot busart le moleste à grand tort.

Saint-Gelais, p. 90.

IT. Bozzagro.

2. Buzacador, s. m., amateur de buse.

… Li ric home cassador

M'enueion e 'l buzacador,

Parlan de volada, d'austor,

E jamais d'armas ni d'amor.

Bertrand de Born: Rassa una.

Les riches hommes chasseurs et les amateurs de buses m'ennuient, en parlant de volée, d'autour, et jamais d'armes ni d'amour.