Mostrando las entradas para la consulta benvingut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta benvingut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 25 de enero de 2024

Lexique roman; Conte - Copada

Conte, Cointe, Cuende, adj., lat. comptus, cultivé, gracieux, aimable.

Terras contas e non contas.

(chap. Terres cultivades, conreades, llaurades, traballades, y ermes. 

Als textos antics se trobe “cultos et eremos”, "cultas et eremas" y varians, declinassions.)

Tit. de 1253. Arch. du Roy., J, 323.

Terres cultivées et non cultivées.

Si m ten fin' amors coint' e gai.

B. de Ventadour: Era non vei.

Ainsi pur amour me tient aimable et gai.

Tals s'en fai conhtes e parliers.

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Tel s'en fait gracieux et parleur.

En est sonet cuend' e leri.

A. Daniel: Ab guay.

En ce sonnet gracieux et léger.

Mout ai estat cuendes e gais.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

J'ai été moult gracieux et gai.

2. Conge, Conje, adj., poli, gracieux, aimable, gentil.

En un leu chantar conge.

Giraud de Borneil: Razon.

En un léger chant gracieux.

Qual pro y auretz, dompna conja?

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Quel profit y aurez-vous, dame gentille?

Car de doussa terra conja

Me trays.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Car elle me tire de douce terre agréable.

ANC. FR. Cuintes de paroles et bels.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 21.

Chescun fu de cunseil cointes e bien sené...

Esliz unt ne sai kels ne kanz

De plus cuint è des miex parlanz.

Roman de Rou, v. 819 et 6062.

3. Cointamen, Cueindamen, Conhdamens, adv., gracieusement, poliment, proprement.

Peirol, violatz e chantatz cointamen

De ma chanson los motz e 'l so leugier.

Albert de Sisteron: Bon chantar.

Peyrol, jouez et chantez gracieusement les mots et la musique légère de ma chanson.

Cueindamen vol manjar molt.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Il veut manger très proprement.

Conhdamens ai estat dezamoros.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

J'ai poliment cessé d'être amoureux.

ANC. FR. Li chamberlenc mult kuintement

Fist el duc sun cumandement.

Roman de Rou, v. 7085.

ANC. CAT. Coindament. ANC. IT. Contamente.

4. Coindet, Cuendet, Cunhdet, adj., gracieux, gentil, accort.

Vostre gen cors cuendet e gay.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Votre gentille personne gracieuse et gaie.

Perqu'ieu sui cuendeta e guaia.

La comtesse de Die: Ab joi.

C'est pourquoi je suis accorte et gaie.

S'ieu sabi' aver guizardo

De chanso, si la faria,

Ades la comensaria

Cunhdeta de motz e de so.

Berenger de Palasol: S'ieu sabi' aver.

Si je savais avoir récompense d'une chanson, si je la ferais, je la commencerais dès à présent gentille de mots et de musique.

5. Coindia, Cueindia, Cunhdia, Cunthia, s. f., grâce, politesse,

courtoisie, charme. (chap. Facundia. Fassilidat y desenvoltura al parlá, elocuensia, desparpajo, fluidés, grassia, cortesía o cortessía, etc.)

Al mieu semblan non seria

Lo paradis gent complitz de coindia

Senz leis.

B. Calvo: S'ieu ai perdut.

A mon avis le paradis ne serait pas agréablement accompli de charme sans elle.

E gens parlar et avinens cunhdia.

G. Faidit: Chant e deport.

Et gentil parler et avenante politesse.

Beutatz e valors e cueindia,

Dona, creis en vos quascun dia.

Pons de Capdueil: S'anc fis ni dis.

Beauté et mérite et grâce, dame, croît en vous chaque jour.

De gran beutat e de gran cunthia.

P. Vidal: Mai o.

De grande beauté et de grand charme.

6. Coindansa, Cuendansa, Cundansa, s. f., accointance, agrément, aménité.

E qu'om non aia coindansa

Ab paubra persona.

P. Cardinal: Falsedatz.

Et qu'on n'ait pas accointance avec pauvre personne.

Vuelh sa cuendans' e sa paria.

Pons de Capdueil: S'anc fis ni.

Je veux son accointance et sa compagnie.

Qu'apres ai sa cundansa.

E. Cairel: Can la freidors.

Que j'ai appris son aménité.

7. Cundezia, s. f., gracieuseté.

Com marqueza qu'es ses par de cundezia.

T. de Giraud Riquier et de Jordan: Senher Jorda.

Comme marquise qui est sans pareille de gracieuseté.

ANC. FR. Hons qui porchace druerie

Ne vaut noient sans cointerie.

Roman de la Rose, v. 2146.

8. Coindeiar, Condeiar, v., embellir, faire politesse, ajuster.

E 'l joven cors c' ades gensa e coindeia.

Rambaud de Vaqueiras: Eissamen ai.

Et le joli corps qui s'arrange et embellit toujours.

Aquella que miels parla e coindeya.

Aimeri de Peguilain: Destreitz cochatz.

Celle qui mieux parle et fait politesse.

E 'l joves cors que tan gen se condeia.

Raimond de Miraval: Dona.

Et l'agréable corps qui s'ajuste si gentiment.

ANC. FR. Et se remire et se demaine

Por soi parer et cointoier...

Et se cointoient et se fardent

Pour ceux bouler qui les regardent.

Roman de la Rose, v. 9055 et 9065.

IT. Conciare.

9. Coindar, v., cajoler, caresser, disposer.

Qu'ieu no sai dir ni coindar.

Bertrand de Born: Quant vei lo.

Que je ne sais dire ni cajoler.

Qu'il se tengron per paiat

Del pres; com an coindat,

Laisson morir tanta gen.

B. Zorgi: On hom plus.

Vu qu'ils se tinrent pour payés du prix; comme ils ont disposé, ils laissent mourir tant de gens.

10. Cueyntat, s. m., compagnon, affidé.

Venc bo mati Matran e son cueyntat. Philomena.

Matran et son compagnon vint bon matin.

11. Cundir, v., orner, embellir.

Et aiso don cundir

Volra et abelir

Sa test' en aquel jorn.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Et cela dont elle voudra orner et embellir sa tête en ce jour.

ANC. FR. Si s'en affuble et si s'apreste

De soi cointir et faire feste.

Roman de la Rose, v. 18216.

Et volentiers se cointissoient

A leur pooir et s'acesmoient.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 447.

12. Acoindansa. s. f., accointance, accueil, société.

Tan me feses plazer vostr' acoindansa!

Giraud le Roux: Nulhs hom.

Tant me fît plaisir votre accointance!

Tant qu'aleuges mon afan

Ab douss' acoindansa.

P. Raimond de Toulouse: Pessamen.

Tant qu'elle allégeât mon chagrin avec un doux accueil.

ANC. FR. Miex aim morir recordans ses beautés

Et son grant sens et sa belle acointance.

Le Roi de Navarre, chanson 29.

13. Acundamen, Acointamen, s. m., accointement, rapport.

A selhs que an ab vos acundamen

Que amon joy e solatz e joven.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum.

A ceux qui ont accointement avec vous, qui aiment joie et soulas et grâce.

D'arismetica sai totz los acointamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Je sais tous les rapports d'arithmétique.

ANC. FR. Je ne sai quel acointement

Vous penssez.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 318.

IT. Acconciamento.

14. Acoindar, v., accointer, fréquenter, accueillir

E qui los acointa

Fai trop gran follor.

G. Figueiras: Sirventes.

Et qui les fréquente fait très grande folie.

Pus tan fai qu'ab si m'acuynda.

A. Daniel: Ans qu'els cim.

Puisqu'elle fait tant qu'elle m'accueille avec soi.

ANC. FR. As riches se voldra tot avant acointier.

Thibaud de Mailli, p. 11.

IT. Acconciare.

15. Aconjar, v., affectionner, accointer.

Qui s'aconja

De trop human joi jauzir.

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

Qui s'affectionne à trop goûter jouissance humaine.

16. Reconja, s. f., enjolivement.

Que may val que reconja.

Arnaud de Marsan: Qui comte vol.

Vu que vaut mieux qu'enjolivement.

17. Reconjar, v., rapprocher, rajuster.

Can se reconjan auzeus.

Thibaud de Blison: Can se.

Quand les oiseaux se rapprochent.

IT. Riconciare.


Conteiral, s. m., contemporain.

Mos conteirals de mon linage.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Galates.

Mes contemporains de mon lignage.


Contempner, v., lat. contemnere, mépriser.

Totz los heretges contempnet e reproet.

L'Arbre de Batalhas, fol. 14.

Il méprisa et réprouva tous les hérétiques.

ANC. FR. Son insolence de contemner ainsi les loix.

Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Alcibiade.

Alors pourriez en verité

Contemner leur autorité.

C. Marot, t. IV, p. 188.

IT. Contennere.

(ESP. Desestimar, menospreciar, se parece a condenar según el uso.

Chap. Menospressiá, contemnere en latín s'assemelle a condemnare, condená.)

 

Content, adj., lat. contentus, content.

El es fort mal content.

Chronique des Albigeois, col. 69.

Il est fort mal content.

CAT. Content. ESP. Contento. PORT. Contente. IT. Contento. (chap. contén, contens, contenta, contentes; v. contentá, acontentá, contentás, acontentás: yo me contento, contentes, contente, contentem o contentam, contentéu o contentáu, contenten; yo me acontento, acontentes, acontente, acontentem o acontentam, acontentéu o acontentáu, acontenten. Yo me acontentaría en un segón premio del gros de Nadal.)

2. Escontentar, v., réjouir.

Al dous nou termini blanc

Del pascor vei la elesta

Don lo nous temps s'escontenta.

Bertrand de Born: Al dous nou.

Au doux nouveau terme blanc du printemps je vois l'élue dont le nouveau temps se réjouit.


Contra, prép., lat. contra, contre, en comparaison, vers, envers.

Contra felnia son fait de gran bontat;

Contra perjuri, de bona feeltat.

Poëme sur Boèce.

Contre félonie ils sont faits de grande bonté; contre parjure, de bonne fidélité.

Sembleran tut leugier

Contra la mort del jove rei engles.

Bertrand de Born: Si tut li dol.

Sembleraient tous légers en comparaison de la mort du jeune roi anglais.

Com la flors c'om retrai

Que totas horas vai

Contra 'l soleill viran.

Peyrols: D'un sonet.

Comme la fleur qu'on cite qui va à toute heure se tournant vers le soleil.

Com lo sol es plus chauz contra 'l media.

Albertet: Atrestal vol faire.

Comme le soleil est plus chaud vers le midi.

Tant tem de far contra ley faillimen.

Albert de Sisteron: Ben chantar.

Craint tellement de faire manquement envers elle.

ANC. FR. Que trestout le païs contre li acouroit.

Roman de Berte, p. 181.

CAT. ESP. PORT. IT. Contra. 

(chap. contra; té diferens significats: contra mes súo, mes servesa me apetix. No es que estiga en contra del aigua, es per a ficá ejemplos.) 

2. Contrari, adj., lat. contrarius, contraire, opposant.

E greus ira de mar,

Mas lo temps fo contraris.

V. de S. Honorat.

Et forte agitation de mer, mais le temps fut contraire.

Adv. comp. Faire neguna causa al contrari.

(chap. Fé cap cosa al contrari.)

Tit. de 1461. DOAT, t. LX, fol. 223.

(N. E. Ahora que veo 1461, fíjense cómo escribían el sí en Cataluña en ese año (y posteriores):  

¿Les suena de algo el hoc, oc, och, òc? Si no saben que es propio de la lengua de Oc y sus dialectos como el catalán, miren aquí abajo:)

Faire aucune chose au contraire.

En contrari afferman.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXXXVII, fol. 236.

Au contraire ils affirment.

Per contrari puesc dir.

Serveri de Girone: Del mon volgra.

Je puis dire par contraire.

Substantiv. Hoc e no son duy contrari.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

(chap. Sí y no son dos contraris. Igual encara ña algún ase catalaniste o somera catalanista que no u sap. Se trobe escrit oc, òc, och, hoc, y potsé alguna varián mes. Los diputats o deputats del General de Cathalunya, al 1461 y encara después, escribíen - y seguramén díen - oc, òc, och, hoc : lo nostre sí actual. Y volen fé creure que lo catalá es una llengua diferenta al ocsitá, provensal, cuan sol es un dialectet en una mica de química de la probeta de Pompeyo Fabra. Dante ya explicabe algo de aixó (sì, sí, oui, oil, oc) al seu llibre escrit en latín “De vulgari eloquentia, liber primus”.)

De Vulgari Eloquentia, 1577

Oui et non sont deux contraires.

Ans a de contraris tan.

T. de G. de Mur et de G. Riquier: Guiraut Riquier.

Mais il a tant de contrariétés.

CAT. (chap.) Contrari. ESP. PORT. IT. Contrario.

3. Contrariament, adv., contrairement, d'une façon contraire.

Deves procezir contrariament.

Eluc. de las propr., fol. 93.

Devez procéder d'une façon contraire.

4. Contrarios, adj., lat. contrarius, contraire, contrariant, adversaire.

Que sol esser fis e bos,

Mas er m'es contrarios.

Aimeri de Peguilain: Eissamens.

Qu'il a coutume d'être fidèle et bon, mais maintenant il m'est contraire.

E us yverns braus e contrarios.

P. Cardinal: Non es cortes.

Et un hiver rude et contrariant.

Quar mala molher es contrarioza.

Eluc. de las propr., fol. 71.

Car méchante femme est contrariante.

Substantiv. Ni blandis sos contrarios.

G. Riquier: Kalenda.

Ni flatte ses adversaires.

ANC. FR. Iriéement parla li luz

Qui moult esteit contraliuz...

Un vileins prist feme à espuse

Qui moult esteit contraliuse.

Marie de France, t. II, p. 64 et 379.

ANC. CAT. Contrarios. ESP. Contrarioso. (chap. contrariós, contrariosos, contrariosa, contrarioses. v. contrariá, contradí, portá la contraria.)

5. Contrariosamen, adv., contrairement.

Senton diversamen o contrariosamen.

Trad. de la Regle de S. Benoît, fol. 76.

Ils sentent diversement ou contrairement.

6. Contrariaire, s. m., contradicteur.

Quan poirai, lhi serai contrariaire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 93.

Quand je pourrai, je lui serai contradicteur.

ANC. ESP. (contradictor) PORT. Contrariador.

7. Contrarietat, s. f., lat. contrarietatem, contrariété.

Per gran contrarietat de vens.

(chap. Per gran contrariedat de vens; lo ven, los vens bufaben en contra, o be no bufaben.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 211.

Par grande contrariété de vents.

Se a tu fai contrarietat.

(chap. Si a tú (te) fa (alguna) contrariedat.)

Trad. d'Albucasis, fol. 29.

S'il te fait contrariété.

Adv. comp. Per bona fe e ses mal engien e ses contrarietat.

Statuts de Montpellier de 1204.

Par bonne foi, et sans mauvais artifice, et sans contrariété.

CAT. Contrarietat. ESP. Contrariedad. PORT. Contrariedade. IT. Contrarietà. (chap. contrariedat, contrariedats.)

8. Contraria, s. f., contradiction, résistance.

Cant au K. Martels la contraria.

(chap. Cuan Carlos Martel va sentí, escoltá la contraria, contradicsió.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2.

Quand Charles Martel entend la résistance.

ANC. ESP. Contraria.

9. Contrariamen, s. m., contrariété, opposition.

Aquelas acordansas ni 'ls contrariamentz.

(chap. Aquelles acordanses ni los contrariamens.)

Ab las autras estellas.

P. de Corbiac: El nom de.

Ces concordances et les oppositions avec les autres étoiles.

10. Contrariar, v., contrarier.

E 'l tieu filhs non contraria

Ton voler neguna ves.

(chap. Y ton fill (lo teu fill: Jesús) no contrarie lo teu (ton) volé cap vegada. - Vaya fill que teníe la vera, verdadera, virgen: María.)

P. Cardinal: Vera vergena.

Et ton fils ne contrarie ta volonté aucune fois.

Qu'aissi sui fis qu'on plus mi contraria,

Siec son coman e 'l fas tot a sa guia. (guia: guisa)

G. Pierre de Cazals: Ja no cugey.

Que je suis ainsi fidèle qu'où elle me contrarie plus, je suis son commandement et je fais tout a sa guise.

Part. prés. Qu'ie us fos contrarians

Ab digz mals dizedors.

Gaubert Moine de Puicibot: S'ieu anc jorn.

Vu que je vous fus contrariant avec mots méchants parleurs.

CAT. ESP. PORT. Contrariar. IT. Contrariare.

11. Contrastius, adj., contrariant.

Mas ben suy contrastius

En tot quan puesc.

P. Cardinal: Non es cortes.

Mais je suis bien contrariant en tout ce que je puis.

12. Contrastaire, s. m., contrediseur, contrariant.

Car d'aisso m'es contrastaire.

(chap. Ya que de aixó, aissó, açó, me es contrastadó, contradién: me porte la contraria en aixó.) 

T. de G. de S. Gregori et de Blacas: Seingner.

Car de cela il m'est contrediseur.

ANC. ESP. Contrasto. IT. Contrastatore.

13. Contrast, s. m., débat, querelle, contraste.

Que las lebres an contrast als lebriers.

Guillaume de Tudela.

Que les lièvres ont querelle avec les lévriers.

Angel non ha contrast en sa virginitat, car non ha cors ni carn; angels es purs esperitz. V. et Vert. fol. 94.

Ange n'a point de débat en sa virginité, car il n'a corps ni chair; ange est pur esprit.

ANC. CAT. Contrast. ESP. PORT. Contraste. IT. Contrasto. (chap. contrast, contrasts; v. contrastá: contrasto, contrastes, contraste, contrastem o contrastam, contrastéu o contrastáu, contrasten.)

14. Contrastar, v., lat. contrastare, contredire, opposer.

Doncx ben es fols qui ab Turcx mov conteza,

Pus Jesus Crist no lor contrasta res.

Le chevalier du Temple: Ira e dolor.

Donc est bien fou qui avec Turcs meut querelle, puisque Jésus-Christ ne leur contredit rien.

Lai on amor vol renhar,

Razos no pot contrastar.

Aimar de Rochaficha: Si amors fos.

Là où amour veut régner, raison ne peut contredire.

ANC. FR.

N'i a ne fort ne fièble ki à Rou contrestace.

Roman de Rou, v. 1441.

CAT. ESP. PORT. Contrastar. IT. Contrastare.

15. Contestar, v., lat. contestare, contester, disputer.

Avian contestada la leit (sic)... Pois que la leis es contestada.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Ils avaient contesté la cause... Après que la cause est contestée.

CAT. ESP. PORT. Contestar. IT. Contestare.

16. Encontra, prép., contre, vis-à-vis, vers, en comparaison de.

Ni no conselh a cels del Caupiduelh

Qu' encontra 'l rey passon tost en Campanha.

P. Vidal: Quor qu'om.

Ni je ne conseille à ceux du Capitole que contre le roi ils passent promptement en Campanie.

Encontra 'l prim rai del solelh.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Vis-à-vis le premier rayon du soleil.

Ja mos chantars no m'er honors

Encontra 'l ric joy qu'ai conques.

B. de Ventadour: Ja mos.

Jamais mon chant ne me sera honneur en comparaison du bonheur que j'ai conquis.

Adverb. Nul temps no venran encontra.

Titre du Périgord de 1271.

En aucun temps ils ne viendront contre.

Adv. comp. Il venc a l'encontra, et il dis: Senher, ben sias vos vengutz.

V. de Guillaume de Cabestaing.

(chap. Ella va vindre al encuentro, y ell va dí: Siñó, ben siguéu vos vengut: sigáu benvingut.)

Elle vint à l'encontre, et elle dit: Seigneur, vous soyez bien venu.

ANC. FR. Nous leur devions aidier encontre le Soudanc de Damas.

Joinville, p. 108.

Sunt asemblet encuntre mei.

Anc. trad. du Ps. Ms. n° I, ps. 58.

Li empereur ala encontre lui et le reçut moult honorablement.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 179.

Encontre la pasche est venuz.

Marie de France, t. II, p. 420.

ANC. CAT. ESP. Encontra. IT. Incontra. (chap. en contra, contra, al encuentro.)

17. Encontre, s. m., encontre, rencontre.

E pus alhors vau mudar mon estatge,

Bon encontre m don Dieus e bon intratge.

G. Faidit: Tant ai sufert.

Et puisque je vais changer ailleurs ma demeure, Dieu me donne bon encontre et bonne entrée.

Al encontre dels brans foc e flama salis.

Roman de Fierabras, v. 2132.

A la rencontre des glaives feu et flamme jaillit.

Lor salon al encontre dereire e denant.

Guillaume de Tudela.

Ils leur saillissent à l'encontre derrière et devant.

ANC. FR. Et allèrent à son encontre tous les plus grans de l'hostel du duc.

Monstrelet, t. II, fol. 100.

Si d'aventure... elles en rencontroient en la rue... c'est mal encontre.

Arrêts d'amour, p. 766.

Mais aux petits va tousjours à l'encontre.

Desmasures, trad. de l'Énéide, p. 271.

CAT. Encontre. ESP. Encuentro. PORT. Encontro.

IT. Incontro.

18. Encontrada, s. f., rencontre, occurrence.

Lo somi s'averet; mala fos l'encontrada.

Roman de Fierabras, v. 5080.

Le songe s'avéra; la rencontre fut mauvaise.

19. Encontramens, s. m., rencontre, choc.

Que Mars, que tan es fels, cant l'es encontramens,

S' apaza tot per ela.

P. de Corbiac: El nom de.

Que Mars, qui est si cruel, s'apaise entièrement par elle, quand il lui est rencontre.

Elh encontramens dels vens. Liv. de Sydrac, fol. 46.

Le choc des vents.

ANC. FR.

Si m'en pusse venger en nul encuntrement.

Roman de Horn, fol. 19.

ANC. CAT. Encontrament. IT. Incontramento.

20. Encontrar, v., rencontrer.

N' Uget, et ieu vauc si nuz,

Que si laire m'encontraria,

No m tolria, si no m daria.

(chap. Huguet, y yo vach tan despullat, que si un lladre me trobare, no me robaríe, toldríe, sino que me donaríe, daríe.)

T. de Hugues et de Regulaire: Cometre us.

Seigneur Hugues, et je vais si nu, que si voleur me rencontrerait, il ne m'ôterait, s'il ne me donnerait.

Encontrey pastora ses par.

(chap. Yo me vach trobá, topetá en, una pastora sense parella. Tamé pot sé sense par, que no ña datra com ella.)

J. Estève: L'autr'ier.

Je rencontrai bergère sans pareille.

S'ieu m'encontre un jorn ab sos bailos,

Que m guerreyo, ieu los farai dolens.

Boniface de Castellane: Sitot no m'es.

Si je me rencontre un jour avec ses baillis qui me font la guerre, je les ferai dolents.

Car si s'encontron d'un voler

Dui fin amic e d'un talan.

Giraud de Borneil: Nuilla res. (nuilla : nulha : nula; res : cosa, algo; res acabará significán “nada”. No tinc res; no me fa mal res, etc.) 

Car si deux purs amants se rencontrent de même vouloir et de même désir.

Substantiv.

Mas li baro de Fransa lor son al encontrar.

Roman de Fierabras, v. 3423.

Mais les barons de France leur sont au rencontrer.

ANC. FR. Encor se crient d'estre encontrez.

Roman du Renart, t. I, p. 205.

Si dous chars i éust venuz,

Bien se poïssent encontrer

E largement outre passer.

Marie de France, t. II, p. 464.

Trois lieues outre encontrèrent le roi d'Angleterre.

Monstrelet, t. 1, fol. 15.

CAT. ESP. PORT. Encontrar. IT. Incontrare.


Contrabillar, v., chanceler, trébucher.

Engans estai en pes

E lials fes contrabilla.

Marcabrus: Lanquan.

Tromperie est en pied et foi loyale chancelle.


Contrada, s. f., contrée, pays.

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 268.

Am tan foron en la contrada.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Alors ils furent dans la contrée.

ANC. ESP.

Contra tierras de Lara faza una contrada.

V. de S. Domingo de Silos, cob. 265.

IT. Contrada.

2. Encontrada, s. f., contrée.

Tota Basconn' e Aragos (N. E. Basconna, Vasconia, Basconia, país vasco, basco, Euskadi.)

E l'encontrada dels Gascos,

Saben quals es aquist canczos.

V. de Sainte Foy d'Agen.

Tout le pays basque et l'Aragon et la contrée des Gascons, savent quelle est cette chanson. (N. E. Aquí dice el poeta que en Euskadi conocían esta canción escrita en romance occitano, provenzal, plana lengua romana.)

De dos cavalliers qu'ieu sai

Qu'estan en un' encontrada.

(chap. De dos caballés que yo sé

que están a una encontrada.)

T. de l'Oste et de Guillaume: Guillem razon.

De deux cavaliers que je sais qui sont en une contrée.

De totas encontradas

Estranhas e privadas.

Arnaud de Mareuil: Rasos es.

De toutes les contrées étrangères et connues.

ANC. ESP.

Que por esta encontrada que yo tengo guardada.

Poesías del Arcipreste de Hita, cop. 934.

ANC. CAT. Encontrada.


Contrit, adj., lat. contritus, contrit, repentant.

Peccador non contrit veramen.

Doctrine des Vaudois.

Pécheurs non contrits véritablement.

CAT. Contrit. ESP. PORT. IT. Contrito.

2. Contricio, Contrixio, s. f., lat. contritio, contrition.

Contricios aver.

Brev. d'amor, fol. 109.

Avoir contritions.

Lo santz vi la contrixion.

V. de S. Honorat.

Le saint vit la contrition.

CAT. Contrició. ESP. Contrición. PORT. Contrição. IT. Contrizione. (chap. contrissió, arrepentimén, repentimén)

3. Contrimen, s. m., contrition.

Repentimen requier grand dolor e contrimen de cor.

V. et Vert., fol. 67.

Repentance requiert grande douleur et contrition de coeur.

Contumax, adj., lat. contumax, contumace, opiniâtre.

Sera desobediens o contumax.

(chap. Sirá desobedién o tossut, caborsut.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 39.

Sera désobéissant ou opiniâtre.

- Qui refuse de comparaître en justice.

E sia estat contumax per I an.

Cout. de Condom de 1313.

Et ait été contumace pendant un an.

Substantiv.

Garda que l' endurzitz contumax no ti vensa.

V. de S. Honorat.

Prends garde que l'opiniâtre endurci ne te vainque.

ANC. FR. Les chevaulx mignots et rebelles sont modérés par le frein, et les chiens contumaces sont liés et retenus au collier.

Anc. trad. des Politiques d'Aristote, fol. 55.

CAT. ESP. PORT. Contumaz. IT. Contumace.

2. Contumacia, s. f., lat. contumacia, contumace, opiniâtreté.

La contumacia de Frederic contra la Glyeia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 187.

L' opiniâtreté de Frédéric contre l'Église.

Mas si el vol perseverar en aquela contumacia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Mais s'il veut persévérer en cette contumace.

Racine a dit:

L'esprit de contumace est dans cette famille.

Racine, les Plaideurs, act. II, sc. 5.

- Défaut de comparution de l'accusé.

Los fetz citar, mas els no comparegro pas, perque foro mes en contumacia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 205.

Il les fit citer, mais ils ne comparurent pas, c'est pourquoi ils furent mis en contumace.

CAT. ESP. PORT. IT. Contumacia.


Contumelia, s. f., lat. contumelia, affront, injure.

(chap. afrenta, injuria, honta.)

O si el li fei grant contumelia, so es, gran anta.

Trad. du Code de Justinien, fol. 16.

Ou s'il lui fit grand affront, c'est-à-dire, grande honte.

ANC. FR. Remplis de sales injures et contumélies.

F. P. Crespet, Trad. de Tertullien, aux mart.

L'aspreté des plus atroces contumélies.

Camus de Belley, Diversités, t. I, fol. 283.

Et que nesung autheur

Extraire sçeust telle contumelie.

Cretin, p. 120. 

Antonius commencea à dire et à faire plusieurs choses en contumelie et au desadvantage de luy.

Lesquels ne pouvoient plus souffrir ne endurer les injures et contumelies qu'on leur faisoit.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie d'Antoine.

CAT. ESP. PORT. IT. Contumelia.

2. Contumeliosament, adv., injurieusement.

Contumeliosament blasfemavo sancta Magdalena.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 168.

Ils blasphémaient injurieusement sainte Madeleine.

ANC. FR. Ils veirent qu'on le trainnoit ainsi contumelieusement lié et garoté.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Philopoemen.

Aulcune chose dire et prononcer medisamment et contumelieusement.

Anc. trad. du tr. des Off. de Cicéron, p. 60.

CAT. Contumeliosament. ESP. PORT. IT. Contumeliosamente.

3. Contumeliar, v., honnir, couvrir d'opprobre.

Part. pas. Flagellatz e contumeliatz.

V. et Vert., fol. 64.

Flagellé et couvert d'opprobres.

(chap. Afuetat, flagelat, y cubert d' oprobis, honta, ahontat, insults, insultat, escupiñat a la cara, com li van fé los Judíos a Nostre Siñó Jesús.)


Convit, Covit, s. m., lat. convivium (N. E. como la obra de Dante),

festin, repas, invitation.

(chap. Convit, convits; v. aconvidá, convidá: yo te aconvido, convido, convides, convide, convidem o convidam, convidéu o convidáu, conviden.)

An tolt dons e convitz.

Giraud de Borneil: Lo doutz.

Ont supprimé dons et festins.

Podetz ben en Peitau o en Fransa

Morir de fam, s'en convit vos fiatz.

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.

Vous pouvez bien en Poitou ou en France mourir de faim, si vous vous fiez en invitation.

Fetz I gran covit de mot nobles homes.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 109.

Il fit une grande invitation de très nobles hommes.

Ieu vi, ans que fos faiditz,

Si fos per amor donatz

Us cordos, qu'adreg solatz

N'issia e ricx covitz.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz.

Je vis, avant qu'il fût exilé, que si un cordon fût donné par amour, il en sortait adroit entretien et noble invitation.

ANC. FR. En un convif où il y avoit plusieurs assis à la table.

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie d'Antoine.

A Abbeville où ledit duc de Bourgogne feit, pour sa bienvenue, un honnorable convi.

Monstrelet, t. I, fol. 6.

La maison où ils tenoient leurs grans convis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 444.

Les convis et banquets plus grands et plus prodigues qu'en nul autre lieu.

Comines, t. 1, p. 14.

CAT. Convit. ESP. PORT. Convite. IT. Convito.

2. Convidar, Covidar, v., lat. convivare, convier, inviter.

E car tan jen m'en convidatz,

E per vostr' amor, manjarai.

Roman de Jaufre, fol. 48.

Et parce que vous m'en conviez si bien, et pour votre amour, je mangerai.

Mas la Gleiza esta tan endurmida

Que de passar negus hom non covida.

R. Gaucelm de Beziers: Ab grans trebals.

Mais l'Église demeure si endormie qu'elle ne convie personne de passer.

Gent aculhir, gent covidar.

B. d'Auriac: En Guillem.

Gentiment accueillir, gentiment inviter.

Qu'els en puesc ben servir, quan los ai covidatz.

Izarn: Diguas me tu.

Que je puis bien les en servir, quand je les ai conviés.

Part. pas. Trastug y foro convidat.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Tous y furent conviés.

CAT. ESP. PORT. Convidar. IT. Convitare.

3. Descovidar, v., non convier, ne pas inviter.

Part. pas.

N Augier, tost auretz trobat so que sercatz,

Que ab cascun intras manjar descovidatz.

T. d'Augier et de Bertrand: Bertran vos.

Seigneur Augier, bientôt vous aurez trouvé ce que vous cherchez, vu que vous entrez manger avec chacun sans être invité.

CAT. ESP. Desconvidar.

4. Envidar, v., lat. invitare, inviter, convier.

E venc un jorn en aquesta encontrada per servir lo e per envidar lo al sieu castel.

(chap. Y va vindre un día an esta encontrada per a servíl y per a invitál al seu castell.)

V. de Bertrand de Born.

Et il vint un jour en cette contrée pour le servir et pour l'inviter au sien château.

Et a envidat sos amicx.

V. de S. Honorat.

Et a invité ses amis.

Part. pas.

A las nossas on fon envidat ab sas gens.

(chap. A les bodes, nosses, aon va sé invitat, convidat, en les seues gens.)

P. de Corbiac: El nom de.

Aux noces où il fut invité avec ses gens.

CAT. Envidar. ANC. ESP. PORT. Invitar. IT. Invitare. (chap. invitá: invito, invites, invite, invitem o invitam, invitéu o invitáu, inviten.)

5. Envit, s. m., invitation, défi.

E can vos seretz reculhitz

Ab els, e seran sermadas

Las viandas, er faitz l'envitz.

Folquet de Lunel: E nom del.

Et quand vous serez rassemblé avec eux, et que les viandes seront disposées, sera faite l'invitation.

Quar de beutat me fai envit.

Deudes de Prades: Pus merces.

Car me fait défi de beauté.

CAT. Envit. ESP. Envite (desafío; convite). PORT. Invite. IT. Invito. (chap. Convit, invitassió)


Copada, s. f., cochevis, alouette huppée.

Chant de la copada.

P. Cardinal: Sel que fes.

Chant du cochevis.

ESP. Copada (cogujada común). (chap. cogullada, cogullades, galerida cristata, que té cresta, tupé, o be porte cogulla.)

cogullada, cogullades, galerida cristata, que té cresta o be porte cogulla


domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA NOVENA. NOVELA OCTAVA.

Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.


Biondello li fa una burla a Ciacco en un amorsá, y Ciacco se vengue fénlo esbatussá de valén.

Tots los de la alegre compañía van di que lo que Talano habíe vist dormín no habíe sigut un somni, sino una visió, si es que exactamen, sense faltá res, habíe passat aixina.
Pero, callán tots, li va maná la reina a Laureta que continuare, y ella va di:
Com estos, mol sabudes siñores, que avui antes que yo han parlat, casi tots han parlat de alguna cosa abáns dita, aixina me mou a mí la severa venjansa (contada ahir per Pampínea) que va pendre lo escolá, a parlá de una mol dura peral que la va patí, encara que no fore tan cruel, y per naixó tos dic que:

Vivín a Florencia un que se díe Ciacco, home mes fart que consevol que haigue existit, y no podén les seues possibilidats aguantá los gastos que la seua fam li requeríen, com ere mol cortés y se sabíe bones dites ingenioses, se va dedicá a sé no propiamen bufón pero sí motejadó, y a tratá en los rics que chalaben minján coses bones; y en estos amorsáe y sopáe, encara que no fore sempre invitat, mol assobín. Ñabíe en aquells tems a Florencia un que se díe Biondello, menut, chaparret, mol cortés y mes llimpio que una patena, en una boineta al cap, en la seua meleneta rubia y sense cap pel descolocat, que teníe lo mateix ofissi que Ciacco; este, habén anat un matí de cuaresma allá aon se ven lo peix y comprat dos gordíssimes lamprees pera micer Vieri de los Cerchi, va sé vist per Ciacco, que, arrimánse a Biondello li va di: - ¿Qué fas en aixó?

A lo que Biondello va contestá: - Ahí de tarde ni van enviá tres encara mes hermoses que estes y un esturió a micer Corso Donati, y no tenínne prou pera pugué donáls de minjá a uns gentilhomens, me ha manat comprán dos mes: ¿no vindrás tú?

Va contestá Ciacco: - be saps que sí que vindré.

Y cuan li va pareixe oportú, sen va aná cap a casa de micer Corso, y lo va trobá en uns veíns seus, que encara no habíen anat a minjá. Al preguntáli qué fée per allí, va contestá: - Siñó, ving a amorsá en vos y la vostra compañía.

A lo que micer Corso va di: - Eres benvingut, y com ya es hora, anémi.

Assentánse, pos, a la taula, primé van minjá sigróns y atún en salmuera, y después peixets del Arno fregits, y res mes. Ciacco, donánsen cuenta del engañ de Biondello y no poc enfadat, se va proposá félay pagá; y no van passá mols díes sense que se trobare en ell, que ya habíe fet riure a mols en aquella burla. Biondello, al vórel, lo va saludá, y enriénsen li va preguntá qué tal estaben les lamprees de micer Corso; a lo que va contestá Ciacco: - Abáns de que passon vuit díes u sabrás mol milló que yo.
Y sense doná tregua al assunto, separánse de Biondello, va ajustá lo preu en un truhán y, donánli una botellota de vidre, lo va portá a la llonja de los Cavicciuli y va apuntá cap a un caballé de nom Filippo Argenti, home gran, nervut y fort, irritable, furo y coléric com cap atre, y li va di:

- Te arrimes an ell en esta botellota a la ma y li dius aixó: «Siñó, me envíe Biondello a rogátos que vullgáu enrochíli esta botellota en lo vostre bon vi negre, que se vol divertí un rato en los seus compinches». Y ojito de que no te fico les mans damún, perque u sentiríes y espentolaríes l´assunto.

Va di lo truhán: - ¿Ting que díli algo mes?

Va di Ciacco: - No, vésten; y cuan li haigues dit assó, torna aquí en la botella, que yo te pagaré. Arrencán a caminá, pos, lo truhán, li va doná la embaixada a micer Filippo.
Micer Filippo, al sentíl, com teníe poc aguante, pensán que Biondello, al que coneixíe, sen volíe enfotre dell, en la cara tota colorada, va di:

- ¿Quín «enrochí» y quíns «compinches» són eixos, que Deu tos confundixque a tú y an ell? Se va alsá y va estendre lo bras pera agarrá al truhán, pero este, com estabe advertit, va sé rápit y va eixí fugín, y per un atre camí va torná aon estabe Ciacco, que tot u habíe vist, y li va di lo que micer Filippo habíe dit.
Ciacco, contén, li va pagá y no va descansá hasta trobá a Biondello, al que li va di:

- ¿Has anat últimamen per la llonja dels Cavicciuli?

Va contestá Biondello: - No, gens; ¿per qué me u preguntes?

Va di Ciacco: - Perque puc dít que micer Filippo te está buscán; no sé qué voldrá.
Va di entonses Biondello: - Be, men vach cap a allá y parlaré en ell.

Al anássen Biondello, Ciacco lo va aná seguín pera vore en qué parabe l´assunto.
Micer Filippo, com no habíe pogut agarrá al truhán, se habíe quedat mol enfadat y se rossegabe per dins, repetínse les paraules del carnús y creén que Biondello, a instansies de qui fore, sen enfotíe dell; y mentres estabe aixina, en aixó que apareix Biondello.
En cuan lo va vore, ixín al trobál, li va fotre al mich de la cara una puñada com una massolada.

- ¡Ay!, siñó - va di Biondello -, ¿qué es aixó?

Micer Filippo, agarránlo dels pels, arrencánli la boineta del cap de una clatellada, aviánli lo capuchó per enterra, y sense dixá de fótreli cops, díe:

- Traidó, be vorás lo que es aixó; ¿de qué «enrochím» y de quíns «compinches» envíes a que me parlon? ¿Te pareixco un sagalet al que se li poden gastá bromes?
Y dién aixó, en los puñs de ferro que teníe, li va desfé la cara y no li va dixá al cap cap pel al seu puesto, lay va estorrufá tot, y revolcánlo pel fang, li va esgarrá tota la roba que portabe damún; y tan se aplicabe en alló que ni una vegada desde que va escomensá lo varandel va pugué Biondello díli cap paraula ni preguntáli per qué li fée aixó; habíe sentit lo del «enrochím» y los «compinches», pero no sabíe qué volíe di. Al remat, habénlo esbatussat micer Filippo y com ñabíe molta gen al voltán, com van pugué lay van arrencá de les mans, desgreñat y desastrat, y li van preguntá per qué habíe enviat a díli alló, que an aquelles altures ya teníe que sabé que micer Filippo no de la broma.
Biondello, plorán, se excusabe y díe que no habíe enviat a dingú a demanáli vi a micer Filippo; y después de asserenás una mica, trist y dolorit sen va entorná cap a casa, pensán que alló habíe sigut obra de Ciacco. Y después de mols díes, cuan ya se ni habíen anat los cardenals o les moradures de la cara, va escomensá a eixí de casa, y lo va trobá Ciacco, y enriénsen li va preguntá:
- Biondello, ¿qué tal te va pareixe lo vi de micer Filippo?

Va contestá Biondello: - ¡Aixina hagueres tingut que paí tú les lamprees de micer Corso! Entonses va di Ciacco: - Ara depén de tú: sempre que vullgues fém minjá tan be com me vas fé, te donaré de beure tan be com te hay donat.
Biondello, que habíe adeprés la llissó o lecsió, desde entonses se va guardá de enfótressen dell.

miércoles, 2 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEGONA.

Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.


Lo retó de Varlungo se gite en doña Belcolor, li dixe de fiansa un tabardo, y demanánli un morté, lay torne, y envíe a demaná lo tabardo dixat de fiansa; lay torne la bona dona en unes paraules de doble sentit.

Alababen per igual los hómens y les siñores lo que Gulfardo li habíe fet a la ansiosa milanesa, cuan la reina li va maná a Pánfilo que continuare. Pánfilo va escomensá: hermoses siñores, me se ocurrix una historieta contran aquells que continuamen mos ofenen sense pugué per natros sé ofenguts u ofesos de la mateixa manera; es di, contra los móssens o retós, que contra les nostres dones han predicat una cruzada, y los pareix habés guañat la indulgénsia plenaria cuan a una poden humillá tan com si de Alejandría hagueren portat a Aviñón al Sultán gigat de mans y peus. Lo que los desdichats seglás no los poden fé an ells, encara que venguen la seua ira en les seues mares, germanes, amigues y filles (en no menos ardó que ells assalten a les seus dones). Y per naixó tos contaré un amartelamén de poble, mes propi de rissa per la conclusió que llarg en paraules, del que tamé podréu cullí com a fruit que als retós no sels té que creure sempre en tot. Dic, pos, que a Varlungo, poble mol propé de aquí, com totes vatres o sabéu o podéu habé sentit, va ñabé un valén móssen (y pito de persona) al servissi de les dames que, encara que llichí no ne sapiguere mol, sin embargo, en mol bo y san palabreo, los domenges al peu del om (ulmus; olmo) recreabe als seus parroquiáns; y milló visitabe a les seues dones (cuan ells sen anáen an algún puesto) que cap atre retó que haguere habido ñagut allí, portánles a casa coses de la festa y aigua beneita y a vegades algún tros de vela, donánles la seua bendissió. Ara va passá que, entre les demés parroquianes seues que primé li habíen agradat, una sobre totes li va agradá, de nom doña Belcolor, dona de un llauradó que se díe Bentivegna del Mazzo, que en verdat ere una agradable y fresca mossa rústica, morenota, massisa, y mes apropiada per a moldre que cap atra; y ademés de aixó ere la que milló sabíe tocá lo címbalo y cantá l´aigua va per lo barrang y conduí lo corro y lo saltarelo, cuan se tersiabe, de totes les veínes que teníe, en un bo y elegán mocadó (moquero)a la ma. Per nestes coses, lo siñó móssen se va encaprichá de ella, tan que anabe delirán y tot lo día trafegáe de aquí cap allá per a pugué vórela; y cuan lo domenge de matí la veíe a missa, díe un kyrie y un Sanctus esforsánse be en mostrás com un gran mestre de canto, pero pareixíe un burro rebusnán, mentres que, cuan no la veíe allí, ixíe del lanse en bastanta fassilidat; pero u sabíe fé tan be que Bentivegna del Mazzo no sen acatáe, ni tampoc cap de les veínes que ella teníe. Y per a pugué gosá mes del trate de doña Belcolor, de cuan en cuan li enviáe obsequios, y una vegada li portáen un manollet de alls tendres, que teníe los mes majos del barri a un hortet seu que treballáe en les seues mans, y un atra vegada una canasteta de fabes, y ara un manoll de sebes de mach, o de esquirola; y cuan li pareixíe oportú miránla en cara seria, la repreníe en bones paraules, y ella un tan salvache, fen vore que no sen donáe cuenta, sen anabe a un atra part, despressiánlo; per lo que lo siñó retó no podíe víndre al assunto. Va passá un día que, passechán lo móssen a ple michdía per lo barri, sense aná a cap puesto, se va trobá en Bentivegna del Mazzo en un burro mol carregat, y dirigínli la paraula, li va preguntá aón anabe. A lo que Bentivegna va contestá:

- A fe meua, pare, que vach hasta la siudat per a un trassunto meu, y li porto estes coses a sir Bonacotti de Cinestreto, que la meua ajuda per a no sé qué me ha manat a demaná per a una comparassió del parentori, per lo seu pericolator lo jues del difissi.

Lo móssen, contén, va di:

- Fas be, fill; vésten en la meua bendissió y torna pronte; y si veus per casualidat a Lapuccio o Naldino, que no te sen vaigue del cap díls que me porton aquelles correches. Bentivegna va di que u faríe; y lo retó va pensá ara es lo momén de aná a la Belcolor y de probá fortuna; y no va pará hasta que va está a casa seua, y entrán a dins, va di:

- Deu tos guardo; ¿quí está per ahí?

Belcolor, que habíe pujat al perchi (pérgola), esgorfa, algorfa, falsa, daball del tellat, va di:

- Oh, pare, sigáu benvingut; ¿qué feu per ahí fora en esta calina? Lo móssen va contestá:

- Aixina Deu me guardo, que ving a está un ratet en tú, perque me hay trobat en lo teu home que sen anabe en l´ase o ruc a la siudat.

Belcolor, baixán, se va assentá y va escomensá a triá llaó de unes cols que lo seu home habíe cullit fee poc. Lo retó va escomensá a díli:

- Be, Belcolor, ¿vas a fém sempre morí de esta manera?
Belcolor va escomensá a enríuressen y a di:

- ¿Qué tos fach?

Va di lo móssen:

- No me fas res, pero no me dixes fét lo que yo voldría y Deu va maná.
Va di Belcolor:

- Ah, vaya, vaya: ¿pos los retós fan tals coses?

Lo móssen va contestá:

- Milló les fém que los demés hómens, ¿pos per qué no? Y te dic mes, que natros fém mol milló traball; ¿y saps per qué? Perque molem sol cuan lo sac está a cormull. Pero, en verdat, mol per al teu profit, si te estás coteta y me dixes fé.
Va di Belcolor: - ¿Y quín profit hauría yo de traure? Si sou tots mes agarrats que lo socarraet de una paella valensiana.
Entonses va di lo móssen: - No u sé; tú demana, ¿vols un parel de sabates, vols una sinta del pel, o un bon sinto de cuero? Lo que vullgues.

Va di Belcolor:

- ¡Prou, frare! De estes coses ne ting; pero si me voléu tan, ¿per qué no me prestéu un servissi y yo faré lo que vullgáu?

Entonses va di lo retó:

- Disme lo que vols y u faré de bona gana.

Belcolor va di entonses:

- Ting que aná a Florencia lo dissapte a entregá una llana que hay filat y a portá a arreglá lo telá, que se ha espentolat; y si me dixéu sing lires, que sé que les teníu, arreplegaré del ussurero la meua saya de coló púrpura y lo sinturó de festa que vach portá de dote, que veéu que no puc aná de romería ni a cap puesto perque no u ting; y después sempre faré lo que vullgáu.

Va contestá lo rector:

- Aixina Deu me dono salut com que no les porto damún; pero creume que, abans de que arribo lo dissapte, faré que les tingues de mol bona gana.

- Sí - va di Belcolor- , tots prometéu mol y después no u cumplíu: ¿creéu que me faréu com li vau fé a la Biliuzza, que sen va aná en lo dominus vobiscum? Per Deu que no u faréu, que ella es una dona perduda a cuenta de aixó; ¡si no les teníu, anéu a buscáles!
- ¡Ah! - va di lo móssen -, no me faigues ara aná hasta casa, que veus que ting ara dreta la sort y no ña dingú mes, y potsé cuan tornara habría ñauríe aquí algú que u estorbaríe; y no sé cuán me se presentará tan be com ara.

Y ella va di:

- Prou: si voléu aná, anéu; sinó, aguantéutos.

Lo retó, veén que no estabe disposada a fé res que ell volíe mes que salvum me fac y ell u volíe fé sine custodia, va di:

- Mira, tú no creus que te les porta; per a que me cregues te dixaré com a fiansa este tabardo meu.

Belcolor va eixecá la vista y va di:

- Aixina que este tabardet, ¿y cuán val?

Va di lo móssen:

- ¿Cóm que cuán val? Vull que sápies que es de dulleta y hasta de trelleta, y ña al nostre poble qui lo té per de cuadralleta; y no fa encara quinse díes que lay vach comprá a Lotto lo revenedó les meues bones set lires, y me vach estauviáunes sing lires per lo que me va di Buglietto del Erta que saps que es tan entés en draps turquesos.

- ¡Ah!, ¿es aixina? - va di Belcolor - , aixina me ajudo Deu com que may u haguera pensat; pero donéumel com a primissia.

Lo siñó retó, que teníe la ballesta carregada, traénse lo tabardo lay va doná; y ella, cuan lo habíe guardat, va di:

- Siñó, anéu an aquella barraqueta, que allí may entre dingú.

Y aixina u van fé; y allí lo retó, donánli los mes dolsos morreos del món y fénla parén de Deu nostre Siñó, en ella un bon rato se van está. Después, anánsen en la sotana, que pareixíe que vinguere de ofissiá a unes bodes, sen va entorná a sagrat. Allí, pensán que tots los caps de vela que arreplegáe en un añ no valíen ni la mitat de sing lires, li va pareixe habé fet mal, y se va arrepentí de habé dixat lo tabardo y va escomensá a pensá de quina manera podíe recuperál sense que li costare res. Y com ere una mica malissiós, va pensá mol be qué faríe per a tíndrel, y u va fé. Al día siguién, que ere festa, va enviá a un sagalet de un veí seu a casa de esta doña Belcolor y li va demaná que li dixare lo seu morté de pedra, perque amorsáen en ell Binguccio del Poggio y Nuto Buglietti, y volíe fé una salsa (no sabem si ere all y oli, aglio oleo). Belcolor lay va enviá en lo sagal, y cuan va arribá la hora de amorsá, lo retó va averiguá cuán se assentaríen a la taula Bentivegna del Mazzo y Belcolor, y habén cridat al seu escolanet, li va di:
- Agarra aquell morté y tórnalay a Belcolor, y disli: «diu lo retó que tos u agraix mol, y que li tornéu lo tabardo que lo sagalet tos va dixá de fiansa». Lo monaguillo va aná a casa de Belcolor en lo morté y la va trobá en Bentivegna a la taula almorsán, y dixán allí damún lo morté, va doná lo recado del móssen. Belcolor, al sentí demaná lo tabardo va volé contestá, pero Bentivegna, en mal gesto, va di:

- ¿Desde cuán li agarres res de fiansa al retó? Voto a Cristo (o votovadéu y a Ses Illes Botuvadell ) que me entren ganes de fótret una bona clatellada; ves y tórnalay pronte, roína fiebre te vingue, y cúidaten que de res que vullgue alguna vegada, encara que demanare lo nostre burro, no ya datra cosa, li digues que no.

Belcolor se va eixecá refunfuñán y, anán al baúl, va traure de allí lo tabardo y lay va doná al escolanet, y va di:

- Li dirás aixó al sire de la meua part: «Belcolor diu que li prometix a Deu que no machacaréu mes salses en lo seu morté, que no li hau fet cap honor en aixó».

Lo escolanet sen va aná en lo tabardo y li va doná lo recado al retó; a lo que lo móssen, rién, va di: - Li dirás cuan la veigues que, si no me dixe lo morté yo no li prestaré la massa; vaigue la un per l´atre.

Bentivegna va creure que la dona habíe dit aquelles paraules perque ell la habíe emprés, y no se va preocupá per naixó; pero Belcolor, que habíe quedat burlada, se va enfadá en lo móssen y li va negá la paraula hasta la brema, vrema o verema; después, habénla amenassat lo móssen en féla aná a la boca del mes gran dels Lucifers, per pura temó, en lo mosto, mostillo del mostillé y en les castañes se va reconsiliá en ell, y moltes vegades después van está juns de juerga; y a cambi de les sing lires li va fé lo retó ficá un pergamino nou al címbalo y li va penjá un cascabellet, y ella se va contentá.