Mostrando las entradas para la consulta assemellás ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta assemellás ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 12 de marzo de 2024

Lexique roman; Forbir - Septiforme

 


Forbir, v., fourbir, aiguiser, polir, nettoyer, orner. 

Voyez Muratori, Diss. 33.

Cant a manjat, el lo forbis 

A peira o a fust ronhos.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand il a mangé, il l'aiguise sur pierre ou sur bois raboteux. 

Fig. Polira,

Forbira

Mon chan.

Giraud de Borneil: Eras si m. 

Polira, aiguisera mon chant. 

Substantiv. Del forbir non es avars, 

Ans ters son bec sai e lai. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

N'est pas avare du nettoyer, au contraire il essuie son bec çà et là.

Part. pas. Las forbidas alamellas

Lur meton ins en las cervellas. 

V. de S. Honorat. 

Les épées fourbies leur enfoncent dedans les cervelles.

Fig. No m nogon clercx ab fals mots forbitz. 

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Ne me nuisent clercs avec faux mots aiguisées. 

ANC. FR. Eve rose dont se forbissent.

Dit d'un Mercier. 

ANC. CAT. Forbir. IT. Forbire. (chap. esmolá, afilá, pulí, llimpiá, ordená.) 

Forca, s. f., lat. furca, fourche, fourches patibulaires.

Saumada de forcas, I forca. Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Charge de fourches, une fourche.

(chap. Cárrega de forques, 1 forca; impost que se pagabe en espessie.)

Ne seras a forcas pendutz.

Roman de Jaufre, fol. 14.

Tu en seras pendu à fourches.

- Colonne, poteau.

A las forcas de la cortina. V. de S. Honorat. 

Aux colonnes de la courtine.

ANC. FR. Et tes cors puist as forces pendre. 

Roman du comte de Poitiers, v. 1112. 

Sur un mont les forques drechier... 

Ont les ostages amenés, 

Et as forques les ont levés.

Roman de Brut, t. I, p. 147.

CAT. ANC. ESP. Forca. ESP. MOD. Horca. PORT. IT. Forca. (chap. forca, forques; está la forca per a penjá y la forca per a repartí palla, traure fem, punchá al cul als catalanistes, etc. Forcó, forcons, forconet, forconets : són tochos en dos puntes per a tallá romigueres; forqueta, forquetes; forcacha, forcaches : a un abre, aon se dividixen dos branques o simals; a una persona, - forcadura al pun 7 -, la cadera, aon ixen los dos camals, les dos cames. Los catalans li diuen forquilla al tenedó, per la forma que té de forca.)

2. Forquel, s. m., fourchon.

Un forquel es agut, l'autre forquel es gros et redon.

Eluc. de las propr., fol. 42.

Un fourchon est aigu, l'autre fourchon est gros et rond.

3. Furcula, s. f., lat. furcula, fourcelle, clavicule.

La continuacio de la furcula.

Dislocacio de la furcula.

(chap. Dislocassió de la clavícula.)

Trad. d'Albucasis, fol. 67. 

La continuation de la fourcelle.

Dislocation de la clavicule. 

PORT. Furcula.

4. Forsela, s. f., fourcelle, le haut fourché du sternum, poitrine.

En Eblos lo feri sotz la forsela...

E trauca 'lh costat desotz l' aiscela.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 81. 

Le seigneur Ébles le frappa sous la fourcelle... et perce le côté dessous l'aisselle.

Mais la lur forsela

Gardon ben de lamela,

E l' autri servela

Non planhon, si s' espan.

P. Cardinal: El mon non a.

Mais leur poitrine ils gardent bien d'épée, et ne plaignent pas la cervelle d'autrui, si elle se répand.

ANC. FR. Ung cop la fiert soubs la fourcelle.

Roman d'Athis. Du Cange, t. III, col. 755.

Batant son piz et sa forcele.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 118.

IT. Forcella.

5. Forcoil, s. m., fourcelle.

Tal lhi donet el pietz sobr' el forcoil, 

Que de sa lansa volen lhi gran asclen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 81. 

Il lui frappa tellement à la poitrine sur la fourcelle, que de sa lance volent les grands éclats.

ANC. FR. Que encore tenoit le cotel

Qu' Ismaine avoit sous le fourcel.

Roman de la Violette. Du Cange, t. II, col. 755.

6. Forc, s. m., raie, assemblage d'oignons ou d'aulx en plusieurs rangées réunies par le haut.

Saumada de cebas e d'alhs dona cascuna I forc, et si son engrunadas, que non sian en forc, paga de la saumada II deners.

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Charge d'oignons et d'aulx donne chacune une raie, et s'ils sont séparés, qu'ils ne soient pas en raie, paie de la charge deux deniers.

CAT. Forc. ESP. Horco. (chap. En este cas: restra, ristra. Un forc es la mida del dit gros y lo índice estirats.)

7. Forcadura, s. f., enfourchure.

Ac tan corta forcadura,

Que non ac jes un palm entier

Del talo entro al braguier.

(N. E. Buena descripción de Mario Sasot Escuer, el panfletista del panfleto catalanista Temps de Franja.)

Roman de Jaufre, fol. 14.

Eut si courte enfourchure, qu'il n'eut pas une palme entière du talon jusqu'au brayer.

Lonc cors e delgatz per sentura, 

E fon larcs per la forcadura.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Long corps et délié par la ceinture, et il fut large par l'enfourchure.

ANC. FR. Lungs braz et grant furchéure.

Lai d'Haveloc, v. 744.

Pour se bien tenir à cheval, il faut s'y tenir assis droit sur l'enfourchure ou la fourchure et non sur les fesses.

Écuyer françois, Trévoux, v°. Enfourchure. 

ESP. Horcadura. PORT. Forcadura. IT. Forcatura. (chap. Forcadura, forcadures, forcacha, forcaches.)

8. Forcat, adj., fourché, dévié.

Una vena a el membre del home que es forcada. Liv. de Sydrac, fol. 76.

Une veine a au membre de l'homme qui est fourchée.

Fig. La ententios es forcada, quant hom entent d'una part en Dieu, et d'autra part a sa honor. V. et Vert., fol. 62.

L'intention est fourchée, quand on s'affectionne d'une part à Dieu, et d'autre part à son honneur.

Loc. Lengua forcat, engres.

Lengua forcat, de mal linh.

B. Martin: A senhor.

Fourchés de langue, fâcheux.

Fourchés de langue, de mauvaise race. 

CAT. Forcat. ESP. Horcado. IT. Forcato. (chap. forcat, forcats, forcada, forcades; desviat, desviats, desviada, desviades; forcada y forcades tamé són cops de forca, o lo que se pot agarrá de una tongada en la forca.)

9. Bifurcar, v., bifurquer.

Part. pas. La extremitat d'aquels es bifurcada.

(chap. La extremidat d'aquells es o está bifurcada.)

Eluc. de las propr., fol. 42.

L'extrémité de ceux-ci est bifurquée.

10. Enforcar, v., enfourcher, mettre aux fourches patibulaires.

Part. pas. Penretz lo per forsa, e sera enforcatz.

(chap. Lo pendréu per la forsa, y sirá enforcat; lo penjaréu.)

Aurem los Frances, e seran enforcatz.

(chap. Tindrem – pendrem – als fransesos, y sirán enforcats; los penjarem.)

Roman de Fierabras, v. 2547 et 3061.

Vous le prendrez par force, et il sera mis aux fourches.

Nous aurons les Français, et ils seront mis aux fourches.

Si el meteys se ausisia, el seria plus punit d' un autre, car el yria en yfern, e, en aquest monde, lo cors enforcat.

L'Arbre des Batalhas, fol. 162.

S'il se tuait lui-même, il serait plus puni qu'un autre, car il irait en enfer, et, en ce monde, le corps mis aux fourches. 

ANC. ESP.

El alcade dis: Mando, que sea enforcado. 

(MOD. Mando que sea ahorcado.)

Arcipreste de Hita, cop. 1438.

ANC. CAT. Enforcar. ESP. MOD. (ahorcar) Enhorcar. PORT. Enforcar. 

IT. Inforcare. (chap. Enforcáahorcá; se diu mes assobín penjá, te penjaré.)

11. Entreforcar, v., fourcher, tergiverser.

A penas hi truep layc ni clerc 

Qu' el dreg cami non entreforc.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

A peine j'y trouve laïque ni clerc qui ne fourche le droit chemin. 

Fig. On sens falh et entreforca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps. 

Où sens manque et tergiverse.


Forest, Foresta, s. f., germ. Forst, forêt.

Voyez Leibnitz, p. 114.

En la forest on so ill cabrol.

(chap. Al bosque, bosc, foresta, aon están los cabirols.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

En la forêt où sont les chevreuils. 

Vai cassar en la foresta. V. de S. Honorat.

Va chasser dans la forêt.

CAT. ESP. PORT. chap. Floresta. IT. Foresta.

2. Forestaria, s. f., forêt, bois.

En la forestaria garda mort son marit. V. de S. Honorat. 

Dans la forêt elle garde son mari mort.

3. Forestier, s. m., forestier, garde forestier.

Que aia forestiers et baniers qu'els gardo.

Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 97.

Qu'il ait forestiers et banniers qui les gardent.

ESP. Florestero. (ESP. chap. guarda forestal; lo forestal, com Espinete, Chere, o Vidal, de Beseit, o lo pelut de Ráfels.)

Chere, Yogui, Bubu, ju ju ju jú, guarda, Latorre

4. Forastatge, s. m., forestage, droit de prendre du bois de construction et de chauffage dans une forêt, et d'y faire paître toute sorte de bétail. Voyez Du Cange, t. III, col. 603. 

Que leyssen, permetan los cossols... tots bestiars estranhs de forestar, et los emoluments del dit forastatge levar.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. XCIII, fol. 258.

Que les consuls laissent, permettent... de forester tous bestiaux étrangers, et prélever les produits dudit forestage.

5. Forestar, v., forester, avoir, exercer le droit de forestage. 

Voyez Du Cange, t. III, col. 602.

Que leyssen, permetan los cossols... tots bestiars estranhs de forestar, et los emoluments del dit forastatge levar.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. XCIII, fol. 258.

Que les consuls laissent, permettent... de forester tous bestiaux étrangers, et prélever les produits dudit forestage.

6. Aforestar, v., avoir, exercer le droit de forestage, faire paître en forêt.

Qui bestiars aforestan.

Tit. de 1365. DOAT, t. XCIII, fol. 234.

Qui font paître en forêts les bestiaux.


Forestel, Forestol, s. m., pupitre, lutrin.

Adonc sian legidas tres leyssos en lo forestel.

Regla de S. Benezeg, fol. 29.

Qu'alors trois leçons soient lues au lutrin.

Los autres capelas... se trobaran al forestol am surplis vestitz.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 211.

Les autres chapelains... se trouveront au lutrin avec surplis revêtus.

(ESP. Ambónambonesatrilatriles)


Forma, s. f., lat. forma, forme, manière, guise, façon. 

Totz em fag d'una materia e format ad una forma et ad un yssampli, ayssi co es dig desus. V. et Vert., fol. 73.

Nous sommes tous faits d'une même matière et façonnés sur une même forme et sur un même modèle, ainsi comme il est dit dessus. 

Fig. Prelatz que deurian donar forma e yssampli de tota neteza e de tota sanctetat. V. et Vert., fol. 19.

Prélats qui devraient donner forme et exemple de toute pureté et de toute sainteté.

Prép. comp. Enamoret se de la moiller del comte a forma de solatz, et ella de lui. V. de Sordel. 

S'enamoura de la femme du comte en manière de passe-temps, et elle de lui.

Can ell se desguiza en forma d'angel, e nos mostra alcun be veray.

V. et Vert., fol. 62.

(chap. Cuan ell se disfrasse en forma d'ángel, y mos mostre o amostre algún be ver, verdadé.) 

Quand il se déguise en forme d'ange, et nous montre aucun bien vrai.

Una flama lusens en forma de colonna. V. de S. Honorat. 

Une flamme brillante en forme de colonne. 

CAT. ESP. PORT. IT. Forma. (chap. Forma, formes; v. formá.)

2. Formatio, s. f., lat. formatio, formation.

Aquestas doas se fan per formatio. Leys d'amors, fol. 44.

(chap. Estes dos se fan per formassió. En catalá pre Pompeyo Fabra siríe: Aquestas duas se fan per formació, que manipulat pel químic en ínfules de lingüista ix: Aquestes dues es fan per formació.)

Ces deux se font par formation.

Sobre formacio d'home.

Eluc. de las propr., fol. 113. 

Sur formation d'homme.

CAT. Formació. ESP. Formación. PORT. Formação. IT. Formazione.

(chap. Formassió, formassions.)

3. Formal, adj., lat. formalis, formel. 

Causa formal et perficient. Eluc. de las propr., fol. 76.

(chap. Causa formal y efissién o efissienta.)

Cause formelle et efficiente.

CAT. ESP. PORT. Formal. IT. Formale. (chap. Formal, formals.)

4. Formatiu, adj., formatif, organisatif, qui a la faculté de former, d'organiser. 

Dezigna debilitat de natural virtut formativa.

Quar la materia es mal hobedient a virtut formativa.

Eluc. de las propr., fol. 34 et 40.

Désigne faiblesse de naturelle puissance formative.

Car la matière est mal obéissante à puissance organisative. 

ESP. IT. Formativo. (chap. Formatiu, formatius, formativa, formatives.)

5. Formar, v., lat. formare, former, créer.

De cor y entendia 

Dieus, quan formet vostre cors amoros. 

Giraud le Roux: Ara sabrai. 

De coeur s'y appliquait Dieu, quand il forma votre aimable personne.

Ar preguem selh qu'els elemens formet 

E tot quant es.

Folquet de Lunel: Bona. 

Maintenant prions celui qui forma les éléments et tout ce qui est.

Fig. A penas podian sospirar,

Ni motz non podian formar.

Passio de Maria.

A peine pouvaient gémir, ni mots ne pouvaient former.

Part. pas. Tant es nobla sa ricors,

E sos belhs cors gent formatz. 

Paulet de Marseille: Aras qu'es. 

Tant est noble sa puissance, et son beau corps gentiment formé.

CAT. ESP. PORT. Formar. IT. Formare. (chap. Formá: formo, formes, forme, formem o formam, forméu o formáu, formen; format, formats, formada, formades.)

6. Formozitat, s. f., lat. formositatem, beauté. 

Prepauzan... a lageza formozitat. 

De maior puritat, formozitat.

Color dona a cara d' home formozitat o deformatio.

Eluc. de las propr., fol. 1, 106 et 264.

Préférant... à laideur beauté.

De plus grande pureté, beauté. 

Couleur donne à face d'homme beauté ou laideur. 

IT. Formosità, formositate, formositade.

7. Formos, adj., lat. formosus, beau, bien fait.

Formos en figura.

La gent de bela statura et formoza. 

Tres syrenas... tan formozas que los qui pres lor passavo per lor beutat atyravo. Eluc. de las propr., fol. 165 et 258. 

Beau en figure.

La gent de belle stature et bien faite. 

Trois sirènes... si belles qu'elles attiraient par leur beauté ceux qui passaient près d'elles.

ANC. CAT. Fermos. CAT. MOD. Hermos. ANC. ESP. Fermoso. ESP. MOD. Hermoso. PORT. IT. Formoso. (chap. Hermós, majo, guapo.
N. E. Miren cómo se dice en rumano.)

Máximo Fabregat y les seues neures

8. Formatge, Formagge, Fromage, s. f., fromage.

Le lait caillé, étant placé dans une forme pour s'égoutter et se consolider, prit de cette forme le nom de formage (fromage).

Livra huous e formatge 

A jorn carnal.

Bertrand de Born: Bel m'es quan. 

Livre oeufs et fromage à jour gras. 

Quan lur an donat pan e fromage.

P. Cardinal: Un sirventes trametray. 

Quand leur ont donné pain et fromage.

Plus de formagge que layt de vaca.

Eluc. de las propr., fol. 274. 

Plus de fromage que lait de vache. 

ANC. FR. Si a véu

Furmaiges qui dedens esteient, 

É seur une cloie giseient.

Marie de France, t. II, p. 106. 

Et couler le laitage 

Pour faire sur le jonc cailloter le formage, 

Remi Belleau, t. I, fol. 144.

CAT. Formatge. IT. Formaggio. (chap. Formache, formaches.)

9. Fromaggos, adj., fromageux.

La substancia... fromaggoza.

(chap. La sustansia... formachosa : collada.)

Eluc. de las propr. fol. 273.

La substance... fromageuse.

10. Formageira, s. f., fromagère.

La veilla formageira.

(chap. La vella formachera; sa mare de Daniel, al llibre lo camí de Delibes, fée formaches, collada. Lo podéu lligí online o comprá a Amazon.)

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En.

La vieille fromagère.

11. Conformitat, s. f., lat. conformitatem, conformité.

Ab el han semlansa et conformitat. Eluc. de las propr., fol. 73.

Avec lui ont ressemblance et conformité. 

Per que sian d'una conformitat. Leys d'amors, fol. 65.

Pour qu'ils soient d'une même conformité. 

CAT. Conformitat. ESP. Conformidad. PORT. Conformidade. 

(chap. Conformidat, conformidats.)

IT. Conformità, conformitate, conformitade.

12. Conformar, v., lat. conformare, conformer.

Allego e dizo qu' om se deu conformar am lo lati.

Leys d'amors, fol. 65. 

Allèguent et disent qu'on se doit conformer avec le latin.

Meills ab l'autra si conforma.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Se conforme mieux avec l'autre.

CAT. ESP. PORT. Conformar. IT. Conformare. (chap. conformá, conformás, de forma; assemellá, assemellás, pareixe, pareixes; está conforme.)

13. Deformacio, s. f., lat. deformatio, déformation, laideur.

Pren tot home... deformacio.

Color dona a cara d'home formozitat o deformatio.

Eluc. de las propr., fol. 67 et 264.

Tout homme prend... déformation.

Couleur donne à face d'homme beauté ou laideur.

ESP. Deformación. IT. Deformazione. (chap. Deformassió, deformassions; v. deformá, deformás.)

14. Deformitat, s. f., lat. deformitatem, difformité, laideur.

Sa beutat si torna en deformitat.

(chap. La seua bellesa se torne en fealdat, deformidat.)

Fa las juncturas gibbozas ab deformitat.

Eluc. de las propr., fol. 132 et 95. 

Sa beauté se change en laideur. 

Fait les jointures bossues avec difformité. 

CAT. Deformitat. ESP. Deformidad. PORT. Deformidade. IT. Deformità, deformitate, deformitade.

14. Deformatiu, adj., déformatif, désorganisatif, qui a la faculté de déformer, de désorganiser. 

Siccitat... es antiquativa, descolorativa, deformativa.

Eluc. de las propr., fol. 26.

(chap. La sequera, sequía, sequedat... es envellidora, descolorativa, deformativa.)

Sécheresse... est vieillissante, décolorative, déformative.

16. Deformar, v., lat. deformare, déformer, estropier, défigurer.

Cum sia naturalment de bela figura, empero trop la deforma son habit o vestidura. Eluc. de las propr., fol. 180. 

Combien qu'elle soit naturellement de belle figure, pourtant son habit ou vêtement la défigure beaucoup. 

Part. pas. Per que els ac deformatz. V. de S. Honorat.

Par quoi les eut estropiés. 

Son fort layas e defformadas.

(N. E. Se aplica bien a las mujeres de la CUP, algunas precisamente se llaman Laia.)

Lett. du preste Jean à Frédéric, fol. 28. 

Sont fort laides et déformées. 

ESP. Desformar (deformar). PORT. Deformar. IT. Deformare. (chap. Deformá, deformás: yo me deformo, deformes, deforme, deformem o deformam, deforméu o deformáu, deformen; deformat, deformats, deformada, deformades.)

17. Reformacio, Reformation, s. f., lat. reformationem, réformation, réforme.

La reformation e modification de justicia.

Statuts de Provence. BOMY, p. 9. 

La réformation et modification de justice. 

Monestier que besonha de reformacio.

(chap. Monasteri – o convén - que té falta de reforma, reformassió.)

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 333.

Monastère qui manque de réformation.

- Renouvellement, rétablissement. 

Per la reformation del profich.

Ord. de Philippe-le-Bel, de 1306. 

Pour le renouvellement du profit.

Entre Dieus et homes, de patz reformacio. 

Eluc. de las propr., fol. 136. 

Entre Dieu et les hommes, rétablissement de paix. 

CAT. Reformació. ESP. Reformación. PORT. Reformação. IT. Riformazione. (chap. Reformassió, reformassions; reforma, reformes. Yo vach estudiá al institut de Valderrobres cuan encara no ere un niu de rates catalanistes dirigides per la CHA de Labordeta.)

Silvia Dilla Vidal, Valderrobres

18. Reformar, v., lat. reformare, reformer, former de nouveau, faire une réforme, abolir, rétablir.

Reforma ton cor e ton entendement. V. de S. Honorat. 

Réforme ton coeur et ton entendement. 

El reformet l' emperi. Cat. dels apost. de Roma, fol. 49.

(chap. Ell va reformá l' imperi.)

Il reforma l'empire.

Part. pas. Per so que... l' orde fos reformatz.

La patz fo reformada. Cat. dels apost. de Roma, fol. 210 et 186.

Pour ce que... l'ordre fût réformé. 

La paix fut rétablie. 

CAT. ESP. PORT. Reformar. IT. Riformare. (chap. Reformá: reformo, reformes, reforme, reformem o reformam, reforméu o reformáu, reformen; reformat, reformats, reformada, reformades.)

19. Informacio, Enformacio, s. f., lat. informatio, information.

Totas las enformatios e enquestas.

(N. E. ¿Conocen ustedes a los dos borregos aragoneses catalanistas que hacen o hacían encuestas manipuladas? Son los dos doctores de universidad, Ignacio Sorolla Vidal, Matarraña, y Javier Giralt Latorre, La Litera o Llitera. Ambos viven del dialecto catalán con sueldos públicos.)

En las quals enformacios e enquestas.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 38 et 39.

Toutes les informations et enquêtes.

(chap. Totes les informassions y encuestes.)

En lesquelles informations et enquêtes. 

Si appar als consols per enformacio sufficien. 

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

S'il paraît aux consuls par information suffisante.

- Enseignement.

Instructiva informacio. Eluc. de las propr., fol. 1.

Enseignement instructif. 

CAT. Informació. ESP. Información. PORT. Informação, enformação. 

IT. Informazione. (chap. Informassió, informassions.)

20. Informamen, s. m., information, recherche, trace.

Totz los santz que per aquest informamen an seguit Jhesu Crist.

V. et Vert., fol. 33. (N. E. Folio treinta y tres, como la edad de Cristo.)

Tous les saints qui par cette trace ont suivi Jésus-Christ. 

ESP. Informamiento (crear informes, información, sobre todo para un juicio.)

21. Informatiu, adj., formatif, organisatif, qui a la faculté de former, d'organiser.

(N. E. Sobre todo “els informatius” de Tv3%, que tienen la facultad de adoctrinar a los asnos que la ven. Algunos aragoneses y valencianos son a la par víctimas del tomàtic.)

Virtut informativa... dels membres figurativa, ordenativa et distinctiva.

Solelh... ha virtut informativa. Eluc. de las propr., fol. 19 et 116.

Puissance formative... figurative des membres, ordinative et distinctive.

Le soleil... a puissance formative. 

ESP. (formativo) IT. Informativo. (chap. Formatiu, formatius, formativa, formatives; informatiu, informatius, informativa, informatives. 

Al institut de Valderrobres la assossiassió amics del chapurriau volíe fé unes charles informatives y no los van dixá. La brossada catalanista aragonessista de la CHA que treballe allí no u pot permití. La culpa va sé del cha cha cha: Enneco, Ignacio, Iñaki BelancheSilvia Dilla, Pepa Nogués - la dona de Cachol de La Portellada, lo nou pressidén de la assossiassió de empresaris del Matarraña -, etc.)

22. Informar, Enformar, Eformar, v., lat. informare, informer, former, instruire, rechercher.

Nos puscam informar.

Per aquestas vos podetz enformar de totas las autras dictios.

Leys d'amors, fol. 9.

Nous puissions nous instruire.

Par celles-ci vous pouvez vous instruire de tous les autres termes.

En fayt d'armas et de cassar, las eformavo.

(chap. Les formabe en fet (fets) d'armes y de cassá; amostrabe, enseñabe a luchá y los adiestrabe a la cassera.)

Eluc. de las propr., fol. 164.

En fait d'armes et de chasser, les formaient.

Que essenhe lo cor et informe la conciencia que el denhe esser nostres mayestres e nostres bos avocatz. V. et Vert., fol. 48.

Qu'il enseigne le coeur et instruise la conscience de manière qu'il daigne être notre maître el notre bon avocat.

Part. pas. Vos es enformat que...

Tit. de 1392. Bailliage de Sisteron.

Vous êtes informé que...

Ieu vuelh esser efformat

Abans que ieu al re en fassa.

(chap. Yo ne vull sé informat abans de fé (de que yo faiga) datra cosa. 

Al re : atra cosa; re, res : cosa. No res : no cosa : 0, gens.)

Un troubadour anonyme: El nom de. 

Je veux être informé ayant que j'en fasse autre chose. 

CAT. ESP. Informar. PORT. Informar, enformar. IT. Informare. 

(chap. Informá, informás: yo m' informo, t' informes, s' informe, mos informem o informam, tos informéu o informáu, s' informen; informat, informats, informada, informades.) 

23. Transformatio, s. f., lat. transformatio, transformation.

Transformatios d'una significatio ad autra. Leys d'amors, fol. 130.

Transformation d'une signification à autre. 

CAT. Transformació. ESP. Transformación. PORT. Transformação. 

IT. Transformazione, trasformazione. (chap. Transformassió, transformassions.)

24. Transformatiu, adj., transformatif, qui a la faculté de transformer.

De las cauzas en las quals ha accio, en sa semlansa transformativa.

Eluc. de las propr., fol. 24. 

Des choses sur lesquelles elle a action, transformative en sa ressemblance.

CAT. Transformatiu. ESP. Transformativo. (chap. Transformatiu, transformatius, transformativa, transformatives.)

25. Transformar, v., lat. transformare, transformer. 

Segon que Dieus permet, si transformo.

Eluc. de las propr., fol. 12. 

Suivant que Dieu permet, se transforment. 

Part. pas. Sera transformatz en la ymage de gloria.

V. et Vert., fol. 100. 

Sera transformé en l'image de gloire.

CAT. ESP. PORT. Transformar. IT. Transformare, trasformare. 

(chap. transformá, transformás: yo me transformo, transformes, transforme, transformem o transformam, transforméu o transformáu, transformen; transformat, transformats, transformada, transformades; transformista, transformistes.)

26. Uniformitat, s. f., lat. uniformitatem, uniformité, homogénéité.

Jasia que... haia en si et en sas partidas uniformitat.

Vianda que ha uniformitat, et es tempradament aministrada.

Eluc. de las propr., fol. 157 et 74.

Bien qu'elle ait homogénéité en elle et en ses parties.

Nourriture qui a uniformité, et est administrée modérément.

CAT. Uniformitat. ESP. Uniformidad. PORT. Uniformidade. IT. Uniformità, uniformitate, uniformitade. (chap. Uniformidat, uniformidats.)

27. Multiformitat, s. f., multiformité, diversité de formes.

Entre si han multiformitat et varietat.

Eluc. de las propr., fol. 107.

Entre soi ont multiformité et variété.

28. Motformable, adj., multiforme.

Per la gracia de la motformabla savieza de Dieu.

(chap. Per la grassia de la multiforme sabiduría de Deu. Pedro Saputo tamé teníe esta multiforme sabiduría, per naixó se diu Saputosabut, sabio.)

Pedro Saputo en chapurriau

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Éphésiens.

Par la grâce de la multiforme sagesse de Dieu.

29. Septiforme, adj., lat. septiformis, septiforme, à sept formes, de sept façons.

La letania septiforma, so es de VII manieras.

(chap. La letanía septiforme, aixó es de set maneres; siat a ValjunqueraLa Sorollera, Cerollera. M'agradaríe sabé si Ernesto Nazario Martín Peris coneix be la llengua ocsitana y los seus dialectes, catalá incluít, ya que es un políglota, teólogo, maestre o professó de catalá.)

och, occitan, hoc, oc, òc, languedoc

Cat. dels apost. de Roma, fol. 76.

La litanie septiforme, c'est-à-dire de sept manières.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

Sofronia, creén sé la dona de Gisippo, u es de Tito Quinto Fulvio y en ell sen va a Roma; aon Gisippo arribe en pobre estat, y creén que Tito lo despressie, afirme, pera morí, que ha matat a un home. Tito, reconeixénlo, diu, pera salvál, quel ha matat ell, y veénu qui u habíe fet, se inculpe an ell mateix; per naixó son ficats en libertat per Octavio, y Tito a Gisippo li done a san germana per dona y se repartix en ell tots los seus bens.

Filomena, per orde del rey, habén callat Pampínea y habén ya totes elles alabat al rey Pedro, y mes gibelina que los atres, va escomensá:

Magnífiques siñores, ¿quí no sap que los reys poden, cuan volen, fé les mes altes coses y que ademés an ells los cumplix espessialíssimamen lo sé magnífics? Quí fa lo que té que fé, fa be; pero no ña que maravillás tan ni alsáu tan alt en alabanses com convendríe a datre que u faiguere, que, tenín menos possibles de ell menos se esperare. Y per naixó, si en tantes paraules les obres del rey exaltéu y tos pareixen bones, mol mes tos han de agradá les dels nostres iguals cuan se assemellen a les del rey o són encara millós; per lo que una admirable y magnífica obra feta per dos siudadáns amics me hay proposat contátos en una historia.
Al tems de Octavio César, no encara com Augusto, sino desde lo triunvirato, regíe lo imperi de Roma, va ñabé a Roma un home noble de nom Publio Quinto Fulvio que teníe un fill de nom Tito Quinto Fulvio, de maravellós ingenio, lo va maná a Atenas a adependre filossofía, y lo va recomaná a un home noble de la siudat de nom Cremetes, un antic amic seu. Per lo que Tito va viure a la seua propia casa, en compañía de un fill seu de nom Gisippo; y los dos van estudiá en un filósofo de nom Aristippo. Y frecuentánse mol los dos joves, tan van arribá a assemellás en les costums que una fraternidat y amistat tan gran va naixe entre ells que may después va sé destruida mes que per la mort; y cap dells se trobabe be si no estáen juns. Habíen escomensat los estudis, y los dos dotats de altissim ingenio, pujaben a la gloriosa altura de la filossofía en passes iguals y en maravillosa alabansa; y en esta vida (en grandíssim plaé de Cremetes, que casi consideraba als dos com a fills seus) van está al menos tres añs. Después, com passe en totes les coses, va passá que Cremetes, ya agüelo, va tancá los ulls an esta vida, de lo que los dos van sentí igual doló, y ni los amics ni los paréns de Cremetes veíen a quín dels dos se habíe de consolá mes. Va passá, después de uns cuans mesos, que los amics de Gisippo y los paréns van está en ell y jun en Tito lo van animá a pendre dona, y li van trobá una jove de maravillosa hermosura y de nobilíssims paréns y siudadana de Atenas, de nom Sofronia, de uns quinse añs de edat. Y arrimánse lo momén de les futures bodes, Gisippo li va demaná a Tito un día que anare en ell a vórela, que encara no la habíe vist; y arribats a casa della, y están ella entre los dos, Tito, veén la hermosura de la novia del seu amic la va escomensá a remirá en molta atensió, y agradánli per tot arreu, sense donáu a coneixe, se va inflamá per nella. Pero después de está allí un tems, despedínse, sen van entorná a casa. Allí, Tito, entrán sol a la seu alcoba, en la jove que li habíe agradat va escomensá a pensá, y se va aná enamorán mes contra mes pensabe en ella, y va escomensá a dís: - ¡Ay! ¡Miserable vida la teua, Tito! ¿aón fiques lo teu ánim y lo teu amor y la teua esperansa? ¿Pos no saps de quí sirá esta dona? Pensa en los honors de Cremetes y la seua familia, y en la verdadera amistat que ña entre tú y Gisippo; an esta jove te convé tíndreli la reverensia que se li té a una germana. ¿Cóm es que la vols? ¿aón te dixes portá per lo engañós amor?, ¿aón per la lissonjera esperansa? Obri los ulls del intelecto y conéixte a tú mateix; díxali pas a la raó, refrena la gana, calma lo dessich y adressa a un atra part los teus pensaméns; fésli frente an este escomensamén de la lujuria, y vensíxte a tú mateix cuan encara estás a tems. Lo que vols no te convé, no es honesto; lo que te disposes a seguí, encara que fore segú que u alcansares, que no u es, hauríes de evitáu si mirares alló que la verdadera amistat te demane. ¿Qué farás, pos, Tito? Abandonarás lo amor indegut, si vols fé lo que es degut.

Y después, enrecordánsen de Sofronia, tornán cap atrás, tot lo dit u condenabe, diénse: - les leys del Amor són mes poderoses que cap atra; trenquen no sol les de la amistat sino les divines. ¿cuántes vegades ha volgut lo pare a la filla, lo germá a la germana, la padrina al fillol? Coses mes monstruoses que un amic vullgue a la dona del atre han passat mil vegades. Ademés de aixó, yo soc jove, y la juventut está sometuda a les leys del amor. La hermosura della mereix sé volguda per tots; y si yo la vull, que soc jove, ¿quí podrá empéndrem en raó? No la vull perque sigue de Gisippo, la vull tan com la voldría fore de qui fore; peque aquí la fortuna que lay ha consedit al meu amic Gisippo en ves de a un atre. Y si té que sé volguda per la seua hermosura mereixcudamen, mes contén té que está Gisippo, al sabéu, de que la vullga que un atre.

Y en este raonamén, burlánse an ell mateix, tornán al contrari, y de este an aquell y de aquell an este, no sol aquell día y la nit siguién, sino moltes atres, hastal pun de que, perduts la gana y la son, per debilidat va tindre que gitás. Gisippo, que mols díes lo habíe vist cavilán y ara lo veíe dolén, mol se dolíe, y se esforsabe en consolál, y en moltes instansies li preguntabe la raó dels seus pensaméns y de la enfermedat. Pero habénli moltes vegades Tito contestat en mentires y habénsen donat cuenta Gisippo, sentínse, sin embargo, Tito obligat, en ploreres y en suspiros li va contestá de esta guisa:

- Gisippo, si los deus hagueren volgut, a mí me siríe mol mes grata la mort que seguí vivín, pensán que la fortuna me ha portat a un puesto al que me ha convingut probá la meua virtut, y en grandíssima vergoña meua la trobo vensuda; pero per sert que espero pronte la recompensa que mereixco, es a di, la mort, la preferixco a viure en lo record de la meua vilesa; com a tú no puc ni ting que amagát res, en gran vergoña te la manifestaré. Y li va descubrí la raó dels seus pensaméns y la batalla de estos, y al remat de quí ere la victoria y que se moríe per l´amor de Sofronia, afirmán que, coneixén cuán li conveníe an ell alló, com a penitencia se habíe imposat lo morí, y creíe que pronte u conseguiríe. Gisippo, al sentí aixó y vore les seues ploreres, va reflexioná, com si de la bellesa de la jove estare mes tibiamen prendat; pero enseguida va deliberá que la vida del seu amic teníe que séli mes volguda que Sofronia, y aixina, apegánseli les llágrimes dell, li va contestá plorán: - Tito, si no estigueres tan nessessitat de consol com u estás, me queixaría de que haigues violat la nostra amistat tenínme tan tems amagada la teua gravíssima passió. Y encara que no paregue honesta, no ña per naixó que seláli al amic les coses deshonestes, perque lo qui es un bon amic, aixina com en les honestes coses sen alegre en lo amic, en les deshonestes se esforse per apartá de elles lo ánimo del amic. Pero abstenínme al presén, vindré a lo que vech que mes nessessites. Si en ardó vols a Sofronia, prometuda en mí, no me extraño, me extrañaríe que no fore aixina, veén la seua hermosura y la noblesa del teu ánim. Y com vols a Sofronia, tan te queixes injustamen de la fortuna, encara que no u digues, que a mí me la ha consedit, pareixénte que vóldrela tú siríe honesto si haguere sigut de un atre que no fora yo. Pero si eres discret com sols, ¿a quí podíe consedíla la fortuna, de qui mes grassies pugueres donáli, si no me la haguere consedit a mí? Consevol atre que la haguere tingut, per mol honesto que siguere lo teu amor, la hauríe volgut an ella mes que a tú, lo que de mí, si per tan amic me tens com soc, no tens que esperáu, y la raó es esta:
no men enrecordo, desde que som amics, de que yo tinguera res que no fore tan teu com meu; lo que, si tan lluñ hagueren anat les coses que no puguere sé de un atra manera, aixina faría en esta com en les atres; pero encara estam a tems de fé que sigue sol teua, y assó faré. Es verdat que a Sofronia la vull mol y en gran alegría esperaba les bodes en ella, pero com tú la vols en mes ardó, pots viure segú que sirá la teua dona a la meua alcoba. Y per naixó, aparta la melancolía, recupera la salut perduda y lo consol y la alegría, y espera contén lo premio del teu amor.
Tito, al sentí parlá aixina a Gisippo, encara que mol plaé li donare la esperansa de tíndrela, se avegoñíe y li pareixíe mal asseptála. Plorán, li va contestá:
- Gisippo, la teua liberal y verdadera amistat mol cla me amostre lo que a la meua amistat li convé fé. No vullgue Deu que aquella que te han donat a tú la ressibixca yo per meua. Pren, pos, contén, lo que has triat y te han donat, y a mí díxam consumím en llágrimes.

A lo que Gisippo va di:

- Tito, la nostra amistat me done llissensia pera forsát a seguí esta dessisió meua, y si tú no fas cas als meus rogs, en la forsa que té que fés en be del amic faré que Sofronia sigue teua. Sé cuánta forsa té l´Amor y que moltes vegades ha portat a una infelís mort als amáns; y te vech tan prop de aixó que no podrás vense les llágrimes y caurás a la dalla; y yo, sense cap duda, pronte te seguiría. Sirá, pos, teua Sofronia, perque fássilmen no trobaríes a datra que tan te agradare, y yo en fassilidat podré contentámos a tú y a mí. Potsé no siría tan liberal si les dones se trobaren en la mateixa dificultat que se troben los bons amics; per naixó, podén yo mol fássilmen trobá un atra dona pero no un atre amic com tú, vull per naixó (no vull di pédrela, que no la pedré donántela a tú) de be a milló transferíla, antes que pédret. Y per naixó te demano que ixques de esta aflicsió, y mos consolos als dos, y en esperansa del be, vivín te dispongues a la alegría quel teu amor dessiche de la dona volguda.
Encara que Tito se avergoñíre de consentí que Sofronia siguere la seua dona, espentánlo per una part l´amor y per latra insitánlo los ánimos que li donabe Gisippo, va di:

- Prou, Gisippo, faré lo que tú me dius, ya que la teua generosidat es tanta que li guañe a la meua vergoña. Pero u fach perque no sol ressibixco de tú la dona volguda, sino en ella la meua vida. Ojalá Deu puga alguna vegada mostrát cuán apressio lo que fas per mí. Después de estes paraules, va di Gisippo:

- Tito, en aixó, pera que tingue efecte, me pareix que ham de fé aixó: com saps, después de llargues negossiassións entre los meus paréns y los de Sofronia, ella se ha convertit en la meua prometuda; y per naixó, si yo ara dic que no la vull per dona, se montaríe un gran avalot y escándol, y se enfadaríen los meus paréns y los seus; potsé que si la abandono, los seus paréns la donon enseguida a un atre, y alomilló no sirás tú. Y per naixó me pareix, si te pareix be, que continúa lo que hay escomensat, y com dona meua la portaré a casa y selebraré les bodes; y después tú, de amagatóns, com u prepararém, en ella te gitarás com a dona teua; después, al seu puesto y al seu tems manifestarém lo assunto, y si los agrade, be estará, y si no los agrade, de totes formes ya estará fet y no podén tirá cap atrás, tindrán que contentás en alló per forsa.
Tito va está de acord, y Gisippo la va ressibí com a dona seua a casa. Están ya Tito curat y en bona salut; y fen una gran festa, al arribá la nit, les dones van dixá a la nova dona a la alcoba del seu home y sen van aná.
Estabe la alcoba de Tito apegada a la de Gisippo, y desde una se podíe entrá al atra. Están Gisippo a la seua alcoba, una vegada apagades totes les llums, sen va aná en cuidadet cap aon estabe Tito y li va di que ya podíe aná a gitás en la seua dona.
Tito, al sentí aixó, mort de vergoña, va voldre fés atrás y no hi volíe aná; pero Gisippo, lo va fé entrá allí. Al arrimás al llit, agarrán a la jove, com fen broma, en veu baixa li va preguntá si volíe sé la seua dona. Ella, creénse que ere Gisippo, li va contestá que sí, y ell, ficánli un anell al dit, li va di: - Y yo vull sé lo teu home.

Y consumán aixina lo matrimoni, mol rato y en mol plaé va chalá en ella, sense que ni ella ni dingú sen acataren de que no ere Gisippo lo que se gitabe en ella. Están, pos, en estos termes lo matrimoni de Sofronia y de Tito, Publio, son pare va tancá los ulls an esta vida, per lo que li van escriure que sense tardá tornare a Roma a velá pels seus assuntos. Y per naixó, va parlá en Gisippo de anássen y emportássen a Sofronia, lo que no se podíe fé sense manifiestá cóm estaben les coses; un día, cridánla a la alcoba, li van explicá tot lo assunto, y Tito li va doná probes. Ella, después de mirássels als dos ben enfadada, va escomensá a desfés en llágrimes, queixánse del engañ de Gisippo; y abans de que a casa de Gisippo ni una paraula se diguere de alló, sen va aná a casa de son pare, y allí an ell y a sa mare los va contá lo engañ de Gisippo, afirmán que ere la dona de Tito y no de Gisippo com ells creíen. Aixó va sé mol du pera son pare de Sofronia y en los seus paréns y en los de Gisippo van ñabé llargues y grans lamentassións, y van sé los comadreos y los enfados mols y grans. Gisippo va despertá lo odio dels seus y dels de Sofronia, y tots díen que no sol ere digne de reprobassió, sino de un aspre cástic. Pero ell afirmabe que habíe fet una cosa honesta, y que sons pares de Sofronia teníen que donáli les grassies perque la habíe casat en algú milló que ell mateix. Tito, per un atra part, de tot sen enterabe y en gran traball u soportabe; y coneixén que ere costum dels griegos exitás en los renecs y les amenasses hasta que trobaben algú que los responguere, y que entonses no sol humildes, sino mol cobarts se tornáen, va pensá que los seus discursos no se podíen aguantá mes sense contestáls; y tenín ell ánimo romano y pensamén ateniense, de una manera mol oportuna va ajuntá als paréns de Gisippo y los de Sofronia a un templo, y entrán allí acompañat sol per Gisippo, aixina los va parlá als que esperaben:
- Creuen mols filóssofos que lo que los passe als mortals es dispossisió y providensia dels deus inmortals; y per naixó creuen algúns que es inevitable tot lo que mos passe o mos passará alguna vegada, encara que ñan algúns que esta inevitabilidat atribuixen sol a lo que ya ha passat. Estes opinións, si en perspicassia són mirades, se vorá mol ubertamen que lo rependre algo que no pot cambiás no es mes que voldre demostrás mes sabut que los deus, dels que ham de creure que en eterna ley y sense cap error gobernen y disposen de natros y de les demés coses; per lo que, cuán loca y bestial presunsió siríe voldre corregí la seua obra, mol fássilmen u podéu vore, y encara cuántes y quínes cadenes mereixen aquells que se dixen aná a tal atrevimén. Entre los que, segóns lo meu juissi, tos trobau tots, si es verdat lo que hau dit y dieu continuamen, que Sofronia es la meua dona, cuan lay hau entregat a Gisippo, sense vore que estabe disposat que no fore la dona de Gisippo, sino la meua, com podeu vore al presén.
Pero com lo parlá de la secreta providensia y la intensió dels deus los pareix a mols du y difíssil de compendre, presuposán que ells de cap de les nostres acsións sen ocupen, baixaré als raonaméns dels homens, parlán dels que me convindrá fé dos coses mol contraries a les meues costums: la una, alabám a mí mateix y latra parlá mal de atres o humilláls; pero com no me apartaré de la verdat ni en una cosa ni en latra, y la presén materia u demane, u faré. Les vostres queixes, mes insitades per la rabia que per la raó, en continues protestes, aixina com abalots, ofenen, reprenen y condenen a Gisippo perque me ha donat per dona, per dessisió seua, a qui vatros an ell per la vostra habíeu donat, en lo que yo crec que té que sé mol de alabá; y les raóns són estes: la primera, perque ha fet lo que té que fé un amic; la segona perque ha obrat mes en coneiximén de lo que u habíeu fet vatros. Lo que les santes leys de la amistat volen que un amic faigue per un atre, no es la meua intensió explicátos al presén, contentánme sol en habétos recordat delles que los llassos de la amistat mol mes ajunten que los de la sang o la parentela; tenim los amics que triem y los paréns que mos done la fortuna. Y per naixó, si Gisippo va voldre mes la meua vida que la vostra benevolensia, sén yo amic seu com me ting, dingú té que maravillás. Pero anem a la segona raó (a la que en mes insistensia mos convé aturámos): lo habé sigut ell mes sabut que vatros u sou, com me pareix que de la providencia dels deus poc ne entenéu, y mol menos que sapigáu los efectes de la amistat. Dic que lo vostre escomensamén, lo vostre consell y la vostra deliberassió li habíen donat Sofronia a Gisippo, jove y filósofo; Gisippo lay ha donat a un atre jove y filósofo; lo vostre consell la va doná a un ateniense, Gisippo a un romano; lo vostre a un jove noble, Gisippo a un encara mes noble; lo vostre a un jove ric, Gisippo a un mol ric; lo vostre a un jove que no sol no la volíe, sino que apenes la coneixíe, Gisippo a un jove que per damún de la seua felissidat y mes que a la propia vida la volíe. Y que lo que dic es verdat, y mes de alabá que lo que habíeu fet vatros, miréu pun per pun. Que yo jove y filósofo soc, com Gisippo, la meua cara y los meus estudis, sense cap discurs mes llarg poden explicáu. La mateixa edat es la seua y la meua, y en les mateixes passes sempre ham estudiat avansán. Es verdat que ell es ateniense y yo romano. Si de la gloria de la siudat disputem, diré que yo soc de una siudat libre y ell de una tributaria; diré que yo soc de una siudat Siñora de tot lo món y ell de una siudat obedienta a la meua; diré que soc de siudat florida en armes, imperi y estudis, mentres ell no podrá alabá a la seua mes que en los estudis. Ademés de aixó, encara que me veigáu com un escolá humilde aquí entre vatros, no hay naixcut dels fems del populacho de Roma; los meus palaus y los puestos públics de Roma están plens de antigues imaches dels meus antepassats, y los anals romanos se troben plens de mols triunfos lograts per los Quinto sobre lo Capitolio romano; y no está per la vellesa semada, sino que avui mes que may florix la gloria del nostre nom. Callo, per vergoña, les meues riqueses, tenín a la memoria que la pobresa honrada es lo antic y copiós patrimoni dels nobles siudadáns romanos; la que, si per la opinió del vulgo es condenada, y són alabats los tessoros, soc en ells, no com avarissiós, sino com amat de la fortuna, abundán. Y mol be sé que tos ere mol apressiat tindre per parén a Gisippo; pero yo no tos ting que sé, per cap raó, menos apressiat a Roma, considerán que allí tindréu en mí a un óptim huésped; y un útil y solíssit y poderós protectó tan en les oportunidats públiques com en les nessessidats privades.
¿Quí, pos, dixán apart la passió, y mirán en justissia, alabará mes les vostres dessisións que los del meu amic Gisippo? Sertamen, dingú. Está, pos, Sofronia ben casada en Tito Quinto Fulvio, noble, antic y ric siudadá de Roma y amic de Gisippo; per lo que qui de aixó se dol o se queixe no fa lo que té que fé ni sap lo que fa. Ñaurán potsé algúns que diguen no doldres de que Sofronia sigue la dona de Tito, pero se doldrán del modo en que se ha convertit en la seua dona: a amagatontes, engañánla, sense que cap amic ni parén sapiguere res. Y aixó no es cap milagre ni cosa que passo per primera vegada. Dixo de bona gana a una vora an aquelles que contra la voluntat del pare han pres home y an aquelles que han fugit en los seus amáns y primé han sigut amigues que esposes, y an aquelles que abans han descubert en embarassos y partos los seus matrimonis que en la llengua, y la nessessidat ha fet consentíu, cosa que no li ha passat a Sofronia; sino que ordenada, discreta y honestamen ha sigut donada per Gisippo a Tito. Y dirán atres que la ha casat aquell a qui casála no incumbíe. ¡Nessies lamentassións són estes y típiques de dones, y prossedéns de la poca considerassió! No fa aná ara la fortuna per primera vegada diferéns camíns y instruméns nous pera induí les coses a determinats efectes. ¿Qué pot importám a mí que lo sabaté al puesto del filósofo haigue expresat lo seu juissi sobre un fet meu (amagat o públic) si lo fin es bo? Ting que cuidám, si lo sabaté no es discret, de no dixáli prosseguí, y agraíli lo fet. Si Gisippo ha casat be a Sofronia, aná queixánse de la manera y dell es una bobada superflua; si no confiéu en lo seu juissi, cuidéutos de que no pugue casá a dingú mes y agraíuli aixó. Tamé hau de sabé que yo no vach buscá ni en astussia ni en fraude tacá la honestidat y la claridat de la vostra sang en la persona de Sofronia; y encara que de amagatontes la haiga pres per dona no vach vindre com un raptó a tráureli la seua virginidat ni com a enemic vach vullgué tíndrela deshonestamen, rechassán emparentá en vatros; sino que en ardó enchisat per la seua cautivadora hermosura y de la seua virtut, veía que si en lo orden que potsé voléu di que tenía que habéla procurat, sén mol amada per vos, per temó a que a Roma me la emportara, no la haguera obtingut. Vach empleá, pos, la manera oculta que ara to se pot manifestá, y vach fé que Gisippo consentiguere en lo meu nom en alló que ell no estabe disposat; y después, encara que yo en ardó la vullguera, no com amán, sino com home, vach buscá lo ajuntamén en ella (com pot ella mateixa en verdat testimoniá), diénli les degudes paraules y ficánli lo anell de desposada, preguntánli si me volíe per home; a lo que ella va contestá que sí. Si li pareix que ha sigut engañada, no mu hau de espetá a mí, sino an ella, que no me va preguntá quí ere. Este es, pos, lo gran mal, lo gran pecat, la gran falta cometuda per lo Gisippo, amic, y per mí, amán; que Sofronia se haigue de amagatóns convertit en dona de Tito Quinto; per naixó, lo feríu, lo amenasséu y lo insidiéu. ¿Y qué mes faríeu si lay haguere donat a un villano, a un vagabundo, a un criat? ¿Quínes cadenes, quína presó, quínes creus tos bastaríen? Pero dixem ara aixó; ha arribat lo tems que yo encara no esperaba de que mon pare se ha mort y me vech obligat torná a Roma. Per lo que, volén emportám a Sofronia en mí, tos hay descubert lo que pot sé encara tos seguiría amagán; lo que, si foreu sabuts, alegremen u soportaríeu, perque si engañátos o insultátos haguera volgut, podía dixátola; pero no vullgue Deu que en a espíritu romano se pugue albergá tanta vilesa. Ella, pos, es a di, Sofronia, per consentimén dels deus y per vigor de les leys humanes y per lo loable juissi del meu amic Gisippo y per la meua astussia, es meua, aixina que vatros (teníntos en mes que los deus y los demés homens sabuts) bestialmen, en dos maneres mol odioses pera mí, mostréu que tos equivoquéu: una es tenín a Sofronia, sobre la que no teníu cap dret; y latra es tratá a Gisippo, al que estáu obligats justamen, com a enemic. Y no tos explicaré lo mal que feu, sino com amic tos aconsellaré que apartéu la rabia y que Sofronia me sigue restituida pera que yo alegremen men vaiga com a parén vostre: segús de aixó, que, tos agrado o no, lo que está fet, si voleu obrá de un atre modo, tos pendré a Gisippo y sense faltá, si arribo a Roma, recuperaré a la que es mereixcudamen meua, per mol que tos disgusto; y tos faré vore lo que pot la rabia dels romanos, hostigántos sempre.
Después de que Tito va dí aixó, ficánse de peu en la cara tota enfadada, prenén a Gisippo de la ma, mostrán que tan li fotíe que ñaguere gen al templo, movén lo cap y amenassánlos, va eixí. Los que se van quedá a dins, en part induits per les paraules de Tito de amistat y parentela, y en part assustats per les seues raderes paraules, de comú acuerdo van deliberá que milló siríe tindre a Tito com a parén, ya que Gisippo no habíe volgut séu, que pedre a Gisippo y tindre a Tito com enemic; per naixó, ixín, van aná a buscá a Tito y li van di que los pareixíe be que Sofronia fore seua, tindrel an ell com a parén y a Gisippo com a bon amic; y fen juns una festa en familia, sen van aná y li van enviá a Sofronia, la que, com a discreta, fen de la nessessidat virtut, l´amor que teníe per Gisippo rápidamen lay va entregá a Tito y en ell sen va aná cap a Roma, aon en gran honor van sé ressibits. Gisippo, quedánse a Atenes, después de no mol tems, per unes cuestións sivils, en tots los de casa seua, pobre y mesquí va sé aviát de Atenas y condenat a perpetuo exili. Están aixina Gisippo, habén arribat a sé no sol pobre sino pidolán, com va pugué va arribá a Roma a probá si Tito sen enrecordabe dell; y enterat de que estabe viu y volgut per tots los romanos, preguntán quína ere casa seua, dabán della se va colocá hasta que Tito va arribá. Per la miseria en la que estabe no se va atreví a dirigíli la paraula. Per lo que, passán Tito abán y pareixénli a Gisippo que lo habíe vist y esquivat, enrecordánsen de lo que ell habíe fet per nell, enfadat y desesperat sen va aná; y sén ya de nit y están ell en dijú y sense cap perra, sense sabé aón aná, mes dessichós de morí que dingú, va arribá a un puesto mol salvache de la siudat, aon, veén una gran cova, a dins va entrá pera arrasserás aquella nit, y damún de la terra despullat y mal vestit, vensut per les llágrimes, se va adormí. An esta cova, dos que habíen estat robán aquella nit, en lo furt fet van apareixe a la matinada, y reñín los dos, la un, que ere mes fort, va matá al atre y va colá. Habénu vist y sentit Gisippo tot, li va pareixe que habíe trobat lo camí a la mort que dessichabe, sense matás ell mateix; y per naixó, sense anássen, se va quedá allí hasta que los esbirros del tribunal, que ya sen habíen enterat del cas, van acudí y se van emportá a Gisippo detengut. Y ell, interrogat, va confesá que lo habíe matat y que no habíe pogut anássen de la cova, per lo que lo pretor, que se díe Marco Varrón, lo va condená a mort crussificat, tal com allacuanta ere costum. Habíe Tito, per casualidat, arribat al pretori en aquell momén y, mirán al pobre condenat y habén escoltat lo perqué, de repén va reconeixe a Gisippo, y se va extrañá de la seua miserable fortuna y de cóm habíe caigut tan baix, y volén ajudál y no veén cap atra vía pera la seua salvassió, mes que acusás an ell mateix y excusál an ell, rápidamen se va adelantá y va cridá: - Marco Varrón, fes cridá al pobre home al que has condenat perque es inossén; bastán hay ofés yo als deus en una culpa matán an aquell al que los teus esbirros van trobá este matí mort com pera ara encara oféndrels en la mort de un atre inossén.
Varrón se va extrañá y li va doldre que tot lo pretori lo haguere sentit, y no podén retraures de fé lo que li manaben les leys, va fé torná a Gisippo, y en presensia de Tito li va di:

- ¿Cóm has sigut tan loco de confessá lo que no has fet, jugánte la vida? Me has dit que tú habíes matat esta nit an aquell home, y este ve ara y diu que ha sigut ell.

Gisippo va mirá y va vore que aquell ere Tito y va vore que fée alló pera salvál, com agrait per lo servissi que antes li habíe fet; per lo que, plorán de piedat, va di:
- Varrón, verdaderamen lo hay matat yo, y la piedat de Tito pera salvám arribe ya massa tard. Tito, per un atra part, díe:

- Pretor, com veus, este es extrangé y desarmat lan trobat jun al mort, y ya veus que la seua miseria li done motiu pera voldre está mort; y per naixó, fícal en libertat y a mí, que u hay mereixcut, castígam.

Se va extrañá Varrón de la insistensia de aquells dos y ya se pensabe que cap dels dos ere lo culpable; y, pensán en la manera de absóldrels, en aixó que ve un jove de nom Publio Ambusto, de perdudes costums y lladre mol conegut entre tots los romanos, qui verdaderamen habíe cometut lo homissidi; y sabén que cap dels dos eren culpables de lo que se acusaben, tanta va sé la ternura o tendresa que va omplí lo seu cor per la inossensia de estos dos, que mogut per compassió va acudí dabán de Varrón y li va di:

- Pretor, los meus fets me porten a resoldre la dura discusió de estos dos, y no sé quín Deu me espoleje y me espente a manifestát lo meu pecat. Cap de estos dos es culpable de lo que se acusen. Yo soc lo que ha matat an aquell home esta matinada al apuntá lo día; y an este desgrassiat que está aquí lo vach vore que dormíe mentres yo me repartía les coses robades en aquell al que hay pelat. Tito no nessessite que yo lo excusa; la seua fama es clara per tot arreu, y ya se sap que no es home de tal condissió; aixina que libéral y castígam a mí en la pena que les leys me imposon. Habíe ya Octavio sentit estes coses y, fen vindre als tres, va voldre sentí quína raó habíe mogut a cadaú pera condenás; y ells lay van contá.
Octavio, als dos amics perque eren inosséns y al tersé per amor seu los va ficá en libertat. Tito, renegán primé a Gisippo per lo seu desapego y desconfiansa, li va fé molta festa y lo va portá a casa seua, aon Sofronia, en piadoses llágrimes lo va ressibí com amic. Y allí, confortánlo y vestínlo en la roba apropiada a la seua virtut y noblesa, va compartí en ell tots los seus tessoros y possessións, y después, a una germana joveneta que teníe Sofronia, de nom Fulvia, lay van doná per dona; y después li va di: - Gisippo, de tú depén ara, o quedát aquí en natros o entornáten a Atenas en tot lo que te hay donat.

Gisippo, obligat per lo desterro al que estabe condenat per la seua siudat y per
l´amor que li teníe a Tito, va dessidí fés romano. Y ell en la seua Fulvia, y Tito en la seua Sofronia, van viure a una gran casa, fénse mes amics cada día, si es que podíe sé.

Santíssima cosa es, pos, la amistat, y no sol digna de reverensia, sino de sé alabada perpetuamen com a mare de la magnifissensia y de la honestidat, germana de la gratitut y de la caridat, y enemiga del odio y de la avarissia; sempre, sense esperá cap rogativa, preparada per a fé per los atres lo que voldríe que per nella mateixa se faiguere; los seus sagradissims efectes raríssimes vegades se veuen avui, per culpa de la enveja y egoisme dels mortals que sol miren per nells.
¿Quín amor, quína riquesa, quína parentela li haguere fet sentí a Gisippo lo ardó, les llágrimes y los suspiros de Tito, en tanta eficassia que per nells a la hermosa dona noble y volguda la haguere fet casá en lo seu amic? ¿Quínes leys, quínes amenasses, quína temó li haguere fet abstindres a Tito dels abrassos de la hermosa jove als puestets solitaris, apartats, o al llit? ¿Quíns estats, quíns mérits, quínes ganansies li hauríen fet a Gisippo no preocupás de pedre als seus paréns y als de Sofronia, no preocupás de les deshonestes murmurassións del populacho, no preocupás de les burles per a satisfacer al seu amic? ¿Quí haguere procurat la seua mort per a salvá a un atre, podén dissimulá, y arrencál de la creu que ell mateix se procurabe?, ¿Quí haguere compartit lo seu gran patrimoni en aquell al que la fortuna lay habíe tret? ¿Quí li haguere donat per dona a la seua germana, veénlo pobrissim y en extrema miseria?
Vullguen, pos, los homens moltes consortes, caterves de germáns y gran cantidat de fills, y en los seus dinés se aumento lo número dels seus criats; y no reparon en que consevol de ells te temó de un perill propi, y no se preocupen del pare, germá o siñó, mentres que tot lo contrari veém que fa lo bon amic.