Mostrando las entradas para la consulta Urgel ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Urgel ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Barthélemi Zorgi, Boniface de Castelane,

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Barthélemi Zorgi, t. IV. Environ vingt pièces.

En Bertolome Zorgi si fo un gentils home de la ciutat de Venise. Savis hom fo de sen natural, e saup ben trobar e cantar. E si avenc una sazon qu' el anet per lo mon, e li Genoes, qui guerreiavon ab los Venisians, si lo preiron e lo meneron pres en soa terra. Et estagan la en prison, En Bonifaci Calbo si fez aquest sirventes que comensa:
Ges no m' es greu s' ieu no sui ren prezatz.
blasman los Genoes car il se lasavon sobrar Venesian, digan gran vilania d' els. De que En Bertolome Zorgi fetz un autre sirventes loqual comensa:
Molt me sui fort d' un chant meraveillatz.
escusan los Venesians et encolpan los Genoes. De que En Bonifaci Calbo se ten encolpatz de so qu' el avia 'n ditz; e per so se torneron l' un a l' autre, e foron grans amis. Longa sazon estet En Bertolome Zorgi en prison, entorn VII ans; e quant el fu issitz for de prison, el s' en anet en Venise; e 'l seu comun lo mandet per castellan en un castel qui ven apellat Coron; e lai definet.
Ce troubadour est auteur d' une sixtine: en voici le premier couplet; elle est sur les mêmes rimes que celle d' Arnaud Daniel:
En tal dezir mos cors intra
Ni s' en depart plus com la chars de l' ongla,
Qu' ieu vau doptan que leis en perda l' arma,
E cil qu' o fer ab l' amorosa verja,
Si per laissar morir amic ni oncle,
Pod arm' intrar inz en l' enfernal cambra.

Dans une pièce il s' adresse à l' Amour:
Quar l' us tenetz del serpen
Que s loingna del home nut,
E 'l vestit mostr' esfortz gran...
M' auretz meillz que dieus Abel
Non ac a son mandamen...
E s' en trop vauc esperan
Que m deia valer pidatz,
Pois per leis fon jois donatz
A 'N Adam,
Si ben tolc lo frug d' el ram.
Atresi com lo.

Fragments d' une pièce sur la croisade de saint Louis:
Non lassarai qu' en chantar non atenda
D' aisso don sui entr' alegr' et iratz,
Pueis qu' alegriers tan gen l' ira m' esmenda
Qu' eu en remanc en aissi meitadatz
Qu' inz el cor ai dolorosa penzanza,
Penzan quals es l' antius dechazimenz
Del saint paes on deus fon mortz e natz,
E m sobr' al cor alegres jauzimenz
Quar penre l' auz reis Lois venjanza...


Qu' ab sol pensar com es greus l' aunimenz
M' es vis del dol qu' el cors dedins mi fenda...

Qu' ab lui s' en van bel feridor de lanza,
Peceiador de cambas e de bratz,
Envazidor per far faig d' agradanza,
Sbarailhador, quant l' estors es mesclatz,
Bon sofridor, s' esfortz n' a qui s defenda,
Tan avondos de totz bels garnimens
Qu' eu non cuig ges qu' om, qui 'ls vei acesmatz
Ni gen garnitz en bels destriers corenz,
Aus sol mostrar semblan que leur contenda...


E s' om hi mor, tan n' ira plus breumenz
L' arma jauzir l' enteira benananza.


Per que lauz reis navars, cui pretz enanza,
Conpaingna 'l rei tan gent aconpaingnatz
Que ben sembl' aver cor e deziranza
De servir deu, fazen rics faigz honratz,
Qu' el en fai plus que no ill quer la fazenda;
E l' honratz coms de Toloz' eisamenz
Qu' outra poder s' es per deu esforsatz
De far acors, qu' a lui si' onramenz,
Tant ama far so que deus en grat prenda.


Mas ges non taing q' om l' engles rei reprenda,
S' un petit es per non poder tarsatz,
Quar ben s' acor que sa promez' atenda
E 'n faza mais tan qu' en sia lauzatz,
Ni no s cuion qu' el faza tal tarsansa
Qu' us n' ai' asaut qu' el no y sia prezens...
Qu' autre socors al sieu non sobravanza...
Non lassarai qu' en.

Passages d' une complainte sur la mort du jeune Conradin et sur celle de Frédéric, duc d' Autriche:
Si 'l monz fondes a maravilla gran,
Non l' auria a descovinenza;
S' escurzis tot sivals so que resplan,
Pueis qu' onratz reis per cui reingnet vaillensa
E valc jovenz
E rics pretz e toz bes,
E d' Austorica l' auz ducs Federics
Qui d' onrat pretz e de valor fon rics,
Tan malamenz
Son mort.
Hai! quals danz n' es!
Mas car pres a 'l segle tan de damnage,
Taing qu' om l' azir,
E car erguoill ha pres
Fortz e consir
D' aunir pretz e paratge...

Qu' el reis, en cui non eron anc vint an,
Amava deu, dreig, mezur' e sienza,
De que y hanet pauc Salomos enan...
Tan qu' el plus larcs semblav' ab lui mendics,
E fon amics als pros, et enemics
Als desplazenz,
Ses tort
Qu' anc lur fezes...

Et el pro duc eron tant aib prezan
Qu' el ac de mout la reial chaptenenza,
Qu' adreg foron sei dig e sei semblan
E 'ls afars ac daus totas parts plazenza,
Si qu' anc formenz
Non faillic ni mespres,
Don cuig qu' a deu fon lurs mortz grans fastics;
Mas car sofric qu' avengues tals destrics,
Tot fermamenz
M' acort
Que il remembres
Qu' el mon per els non avi' aut estatge,
E que grazir
Deuri' om per un tres
L' entier jauzir
Per lur bel conpaingnatge.
Si 'l monz fondes.

Fragments d' une pièce où il s' accuse de ses fautes:
Que m sembla pesanza
Viur’ en est segle venal,
Desleial
On reingnon trastuit li mal...

Qu’ estiers ai certanza
Qu’ eu aurai pen’ eternal,
Enfernal;
Tal son fag tuit mei jornal;
Mas tan mi vauc conortan
Quar repentizon ai gran...

Mas per meillz trobar merce,
A l’ encomensanza
Dic qu’ els mals qu’ ai faitz al be
Ses tot comt’ avanza;
Qu’ a lei de fol natural,
Cui non cal
S' aura dol perpetual,
Sol qu' el segl' a plazer an,
Ai viscut...
Jesu Crist per sa.

Bastero, 78. Crescimbeni, 174. Millot, II, 344. P. Occ. 209.

Berenguer de Palasol, t. III.
Berengiers de Palazol si fo de Cataloingna de la terra del comte de Rossillon. Paubres cavalliers fo mas adregz et enseignatz e bons d' armas; e trobet bonas cansons; e cantava d' En Ermessen d' Avignon, moiller d' En Arnaut d' Avignon, que fon fils de Na Maria de Peiralata.
Fragments de deux de ses pièces:
Dona, si totz temps vivia,
Totz temps vos serai aclis;
Estranhamen m' abellis
Qu' ie us am, qualque dans m' en sia...
Dona si totz temps.

Mas tant ai sofertat
Gran dezir, e sai be
Que, si m n' avetz desgrat,
A mon tort s' esdeve...

Per vos ai oblidat,
E non per autra re,
Tot quant avi' amat
Que de pauc m' en sove.
Si ai per vos camjat,
Camjatz, dona, per me
Vostre cor abdurat;
Vulhatz ma companhia
Aissi cum ieu volria
Vos e vostr' amistat.

Me avetz enbernat
En vostra senhoria
Mielhs qu' om ja non auria
Ren que agues comprat.

Chansos, a Na Maria
Vai dir qu' ieu chantaria,
S' ieu en sabi' aver grat.
Ab la fresca.

Nostrad. 239. Millot, III, 392. Hist. Litt. XV, 442. P. Occ. 442.

Berenger de Puivert. Il ne reste de ce troubadour que deux couplets; en voici un:
Mal' aventura don deus a mas mas,
Car an perdut cenz solz de malgones,
E refer ne als datz malas merces
C' anc no m' en valc soitils zitars ni plas
De que pogues comprar una camisa
Ab cobris mos codes c' ai rognos;
E pois de datz no sui aventuros,
Ben degra aver calque domna conquisa.

Bernard. Une tenson, t. IV. Dans une autre pièce de ce genre, il dit:
N Elias, de dos amadors
Me digatz quals ama pus fort:
L' us non pot a dreg ni a tort
Mudar que non parle soven
De sa dona a tota gen;
L' autre no 'n parl' a nulha res que sia,
Mas en son cor remira nueg e dia,
Pensan com leys puesca servir en grat;
Aras chauzetz lo plus enamoratz.
N Elias de dos.
Millot, III, 393. P. Occ. 362.

Bernard Alahan de Narbonne. Fragment d' une pièce:
Quascus a far ben se triga
E de mal far nulhs no s laissa,
Don tenem via biayssa,
E no ns remembra ges l' anta
Ni 'ls greus turmens que Ihesus trays
Entr' els vils felhs Juzieus savays.

Lo mons es si cum la triga
Que, miran se, sos natz layssa;
Atressi erguelhs nos bayssa
Don perden la ciutatz sancta
On foram alegres e guays,
Si 'l plazer de dieu fessem mays.


Verais dieus, on ver' amor nays,
Fai nos venir al ver palays.
No puesc mudar.

Millot, III, 393.

Bernard Arnaud d' Armagnac. Voyez Lombarde.


Bernard Arnaud de Montcuc, t. II et IV.
Millot, I, 97. Hist. Litt. XIII, 420. P. Occ. 23.

Bernard d' Auriac, dit Maitre de Beziers, t. IV. Fragment d' une pièce adressée à Guillaume Fabre:
En Guillem Fabre sap fargar,
Et anc nulh temps fabres no fo,
Quar ges de fers no sap obrar,
Mas obras fa d' aital faisso
Que de valor, de pretz, de cortezia
Ab bel solatz ten obrador tot l' an,
E si voletz obras d' aital semblan,
A Narbona vos n' anatz dreita via.

Qui de Fabre volgues ostar
La quarta letra, fora bo
Qu' adoncx lo pogratz apellar
En Guillen FABE per razo,
Quar el fa be, qu' al res far no sabria,
Et en be far a mes tot son talan;
Pros es e larcx, cortes, e non dic tan
Que vers no fos, si dos tans en dizia.
En Guillem Fabre.

Il termine une de ses pièces par ces vers relatifs au jeu des échecs:
Aisso 'n volgra, ses mal entendemen,
Ab ma domna jogar en sa maizo
Un joc d' escacx, ses autre companho
Que no s' anes del joc entremeten,
E qu' ieu 'l disses un escac sotilmen
En descubert, quar plus belhs juecx seria;
Pero volgra, quar sa honor volria,
Que quan fora nostre juecx afinat
Qu' ieu remazes del juec vencutz e matz.
S' ieu agues tan.
Millot, III, 176. P. Occ. 298.

Bernard de la Barthe, t. IV. C' est vraisemblablement à lui qu' appartient un fragment inscrit sous le nom de Bernard de la Barata:
Qu' els pros fez hom rics al comensamen;
E ges no m par sia dregz ni razos
Qu' aian l' avol so que fo dat als pros;
Qu' avers no s taing mas a cel que despen,
Ni granz ricors mas a leial coratge.
Eu non cugei.
Millot, II, 202.
Bernard de la Fon. Une seule pièce attribuée par un autre manuscrit à Bernard de Ventadour; en voici quelques vers:
Totz hom qui leu vol reprendre
Leu er repres de parlar;
E qui trop leu vol contendre
Ben leu trobar n' a son par...

L' escut e 'l basto vuelh rendre
E m vuelh per vencut clamar,
Ans que ves domnas defendre
M' avenha, ni guerreyar.
Per sola leys, cui homs so,
Dei aver franc cor e bo
Per totas domnas honrar.
Leu chansoneta.
P. Occ. 395.


Bernard Martin. Dans une de ses pièces il se désigne ainsi:
Bernard Martin lo pintor
Que ditz e trai guirentia.
Companho.

Il y a dans ses autres pièces des traits assez remarquables:
Aman viu et aman morrai,
C' ab bon cor et ab bona fe
Am la meillor dona qu' ieu sai.
Ben es dreitz.

Selh qui plus gent sap mentir
Es ben segurs de garnir
D' escarlat' ab vert vestir,
Et esperos ab sotlar;
Mais lor vey deniers offrir
Qu' en a negun de l' autar.
A senhors.

Dans le quatrain suivant est rendu avec élégance et précision le passage d' Horace: Fungar vice cotis, etc.
Ab so qu' ieu sembli be la cot
Que non tailh' e fa 'l fer talhar;
Aquo de qu' ieu no sai un mot
Cugi ad autrui ensenhar.
Millot, III, 136.

Bernard de Rovenac, ou Rovanas, t. IV. Passages d' un sirvente contre Rainier:
Una sirventesca,
En Raynier, tota fresca
Vos metrai en cabal,
Quar tan gent anatz en tresca
E d' armas no us cal...


Per rauba rompuda
Donetz lans' aguda,
Pero be us o val,
Quar vostra lengua es crezuda
Trop mais qu' el senhal...
Quan per joglaria
Detz cavallairia,
Fes sen natural;
Ben prezetz so que us tanhia,
Joglar vernassal,
Quar ges armars no us plazia
Mas vos plac la trichairia.
Una sirventesca.

Millot, II, 312.

Bernard de la Sala. Une aubade de trois couplets; en voici un:
Sus levatz
Drutz c' amatz,
Que sens pars
Er belhs jorns e gays,
E 'l comjatz
Sia datz
Ab dos faitz
Et ab plazens bays.
Enselatz
E puiatz,
Car l' estars
Non es bos hueymays;
Qu' els maritz
Ai vist vestitz
Venir garnitz.
L' alb' e 'l jorn
Clars et adorn
Ven, dieus aidatz!
L' alba par,
E 'l jorn vey clar
De lonc la mar,
E l' alb' e 'l jorn par.
Dieus aidatz.
Millot, III, 394.

Bernard Sicard de Marjevols, t. IV.
Millot, III, 394.

Bernard Tortis. Une seule pièce, dont voici quelques vers:

Selhas qu' al prim son d' amoros semblan,
E pueys si van tot ades encarzen,
D' aquellas mov tan gran galiamen,
Per qu' els fis van ves las finas duptan...
Qu' aissi quo 'l ferr la peira d' ariman,
Tira ves si fin' amors solamen.
Per ensenhar.
Millot, III, 394.

Bernard de tot lo mon. Trois pièces, dans l' une desquelles il dit:
Lo reys dels reys per sa doussor
Punisca los reys deschauzitz
E 'ls croys baros sejornaditz,
Selhs que non an de lui temor,
E selhs cuy desplay joglaria,
E selhs cuy desplay cortezia,
E totz aquelhs a cuy be far desplay,
De cor l' en prec, e creza m' en, si 'l play.
Be m' agrada.
Millot, III, 394.

Bernard de Ventadour, t. III et IV. Ce troubadour est un des plus féconds et des plus agréables; son style est facile et élégant, et ses pensées souvent ingénieuses.
Bernart de Ventadorn fo de Limozi, del castel de Ventadorn. Hom fo de paubra generatio, filhs d' un sirven del castel que era forniers qu' escaudava lo forn a coser lo pa. Bels hom era et adregz e saup ben cantar e trobar et era cortes et ensenhatz. El vescoms, lo sieu senher, de Ventadorn s' abelic molt de lui e de son trobar, e fes li gran honor. El vescoms si avia molher mot gentil domna e gaia, et abelic se mot de las cansos d' En Bernart, e s' enamoret de lui et el de la domna, si qu' el fes sas cansos e sos vers d' ella e de l' amor qu' el avia d' ella e de la valor de leis. Lonc tems duret lor amor ans qu' el vescoms ni l' autra gens s' en aperceubes; e quan lo vescoms s' en aperceup, el s' estranhet de lui, e fes fort serrar e gardar la domna. E la domna fes dar comjat a 'N Bernart, que s partis e s lunhes de tota aquela encontrada. Et el s' en partit e s' en anet a la dugessa de Normandia, que era joves e de gran valor, e s' entendia en pretz et en honor, et en ben dig de lauzor: e plazion li fort las cansos e 'ls verses d' En Bernart. Et ella lo receup e l' aculhi mot fort. Lonc temps estet en sa cort, et enamoret se d' ella et ella de lui; e 'n fes motas bonas cansos. Et estan com ella, lo reis Anricx d' Angleterra si la pres per molher, e la trais de Normandia e la 'n menet. En Bernartz remas de sai tristz e dolens: e venc s' en al bon comte Raimon de Toloza, et ab el estet tro qu' el coms mori. Et En Bernartz, per aquela dolor, si s' en rendet a l' orde de Dalon; e lai definet. E lo coms N Ebles de Ventadorn, que fo filhs de la Vescomtessa qu' En Bernartz amet, comtet a mi N Uc de San Circ so que ieu ai fait escriure d' En Bernart.
Nostradamus, 70. Crescimbeni, 51. Bastero, 79. Hist. de Languedoc II, 518. Millot, I, 18. Papon, II, 430. Hist. Litt. XV, 467. P. Occ. 3.

Bernard de Venzac, ou Venzenac, t. IV. Cinq pièces:
Hueymais pus s' azombra 'l trelha
E vey espandir la bruelha,
E quecx dels auzelhs s' esvelha
E chanta desotz la fuelha,
Pel temps qu' es belhs e s' estuga,
E 'l prat son belh e vermelh,
No m tolray no m' aparelh
D' un vers faire. Far l' ai ieu? hoc.
Hueymais pus.
Millot, III, 225.

Bertrand. Les vers suivants sont tirés d' une tenson avec Jausbert:
Ben sai que son dan esplecha
Drutz qu' en dona jove s pren;
Mas qui en veilla s' enten
Mort ades, quan lo fols lecha.

Jausbert, drudari' es morta
En las joves, qu' ieu ho sai,
E proeza non es mai,
Abans n' es la clau estorta:
Mas qui ab veilla si deporta
Soavet sejorn' e jai...
Jausbert razon.

Millot, III, 395.

Bertrand d' Allamanon Ier. On lui attribue une tenson avec Raymond de Miraval; celui-ci demande:

Digatz cal an plus pretz cabal

Li Lombart o li Proensal.
Bertrand répond:
Lombart voill esser a estors,
Quar de Proensa mi non cal;
Per qu' ieu chausic sai, quar mais val,
Lombardia on trob cavaliers bos
Francs e cortes, e platz lor meissios...


Raimons, trop lor datz d' onramen
Qu' a Belcaire en lor honor
Lor fetz Symons tan de paor,
E si eron dos tans de gen;
En apres a gran mesprisson
Renderon li sa garnison;
Per qu' en totz faitz son li Lombart meillor,
E plus honrat e meillz combatedor.
Bertran si fossetz.
Bastero, 79. Crescimbeni, 118. Papon, III, 437. Hist. Litt. XV, 443.

Bertrand d' Allamanon IIIa, t. IV. Quinze pièces.
Bertrans de Lamanon si fo de Proensa, fills d' En Pons de Brugeiras. Cortes cavalliers fo e gens parlans, e fetz bonas coblas de solatz et sirventes.
Lorsque le pape Innocent IV s' arrogeait le droit de disposer de l' empire, et le faisait espérer à divers princes, ce troubadour fit un sirvente dont les vers suivants sont tirés:
Que m meravelh car ill an esperansa
Que a negun en fas' autreiamen,
Puois qu' el a d' els renda d' aur e d' argen...


Ja aicest platz non er sentenziatz,
Puois que li rei volon abreviamen,
Ab cavaliers et ab cavals armatz
Et ab vasal bon de conquerimen
Vegna cascus apoderamen,
Et en un camp fasan un' aital dansa
C' al departir gazagne l' uns l' onransa;
Puois decretals no i noseran nien,
Puois troberan lo papa ben disen.


Aicelh sera fil de dieu apelatz
C' aura fait al camp lo vensimen,
Pelos clergues er leu coronatz
Car il veiran c' auran l' afortimen;
Adonc seran tut a son mandamen;
Car ades an clergues aital uzansa
Que, quan trobon pairo de gran puisansa,
Tut cant il vol fan ben et umilmen,
E puois son dan, quan veison que deisen...


Asas ai dic a cascun, si m' enten,
Dels autz princes, et ai ferma speransa
Que, s' il pasan ses longa demoransa,
Cristiandat garderan d' aunimen
Gazainhan dieu e pres e salvamen...
Del papa sai que dara largamen
Pro del perdon e pauc de son argen...
D' un sirventes mi.

Une tenson avec Guigo offre ces vers:
Amicx Guigo, be m' assaut de tos sens,
Car de mestiers vols apenre cals son,
Que trotiers fos una longa sazon
Pueys auza dir que pugiest a sirven,
Qu' emblavas buous, bocxs, fedas e moutos,
Pueis fos joglars de dir vers e chansos;
Ar est poiatz a maior onramen...

E can iras, Guigo, cridar la gen,
Gelosia crida per Puimeisso
E cobeitat per lo duc de Torcho,
E Miullon per parlar sotilmen,
E per beure sel cui es Corteso,
E per engan lo senher de Selo,
E cridaras Lunel per sobresen,
E Castelnou per ceb' e per formatje.
Amicx Guigo.

Dans un sirvente relatif au refus que les Marsellais faisaient de payer au comte de Provence certains revenus, on lit:
Pueis chanson far no m' agensa,
Farai un nov sirventes
Qu' er de l' afar de Proensa
E trametrai l' als frances;
Que, si fai lonja bestensa
Cel qui es coms e marques,
Tart li rendran per temensa
Sas rendas li Marseilhes
De so qu' el prendia el port
E de l' al que il fan tort.
Pueis chanson far.

L' aubade suivante est une des plus jolies pièces de ce genre:
Us cavaliers si jazia
Ab la re que plus volia,
Soven baisan li dizia:
Doussa res, ieu que farai,
Qu' el jorn ve e la nueyt vai?
Ay!
Qu' ieu aug que la gaita cria:
Via sus, qu' ieu vey lo jorn
Venir apres l' alba.

Doussa res, s' esser podia
Que jamais alba ni dia
No fos, grans merces seria,
Al meyns al luec on estai

Fis amicx ab so que 'l plai.
Ay! etc., etc.

Doussa res, que qu' om vos dia,
No cre que tals dolors sia
Cum qui part amic d' amia,
Qu' ieu per me mezeys o sai.
Ailas! quan pauca nueyt fai!
Ay! etc., etc.


Doussa res, ieu tenc ma via;
Vostres suy on que ieu sia;
Per dieu, no m' oblidatz mia,
Qu' el cor del cors reman sai,
Ni de vos mais no m partrai,
Ay! etc., etc.

Doussa res, s' ieu no us vezia
Breumens, crezatz que morria,
Qu' el gran dezirs m' auciria;
Per qu' ieu tost retornarai
Que ses vos vida non ai,
Ay!
Qu' ieu aug que la gaita cria:
Via sus, qu' ieu vei lo jorn
Venir apres l' alba.

Nostradamus, 168. Bastero, 79. Crescimbeni, 118. Millot, I, 390. Papon, III, 438. P. Occ. p. 110.

Bertrand d' Aurel. Couplet sur Aimeri de Péguilain, en réponse à Guillaume Figueiras:

N Aimeric laissar poria
A 'N Coanet lo menor
L' enjan e la tricharia,
Car el viu d' aital labor;
E l' enoiz e la folia
A 'N Auzet lo feignedor,
Et a 'N Lambert la putia...

Crescimbeni, 178.


Bertrand d' Avignon, t. IV.
Millot, III, 34. Papon, II, 410.

Bertrand de Born t. II, III et IV.
Bertrans de Born si fo un castellans de l' evescat de Peiregors, vescoms d' Autafort, un castel que avia prop de mil homes. Et avia fraires e cuiava 'l deseretar, si no fos lo rei d' Englaterra. Totz temps ac guerra ab totz los sieus vezins, ab lo comte de Peiregors, et ab lo vescomte de Lemoges, et ab son fraire Constanti, et ab En Richart tan quan fo coms de Peitieus. Bons cavalliers fo e bons guerriers, e bon domneiaire, e bons trobaire; e savis e ben parlans; e saup ben tractar mals e bens. Seingner era, totas ves quan se volia, del rei Enric d' Englaterra e del fils de lui; mas totz temps volia que ill aguesson guerra ensems lo paire e lo fils, e 'l fraire l' un ab l' autre. E totz temps volc lo reis de Fransa e 'l reis d' Englaterra aguesson que guerra ensems; e s' il avian patz ni treva, ades se penava e s percassava ab sos sirventes de desfar patz e de mostrar com cascuns era desonratz en aquella patz. E si n' ac de grans bes e de grans mals d' aisso qu' el mesclet entre lor. Mot fe be sirventes, et anc no fes mas doas cansos. El rei d' Arago donet per molher las cansos d' En Guiraut de Bornelh als sieus sirventesc. Et aquel que cantava per el avia nom Papiol. Et era azautz e cortes; e clamava Rassa lo coms de Bretanha; e 'l rei d' Englaterra Oc e No; e 'l rei jove so filh, Marinier.

E metia tot son sen en mesclar guerras: e fes mesclar lo paire e 'l filh d' Englaterra, tan qu' el rei jove fo mortz d' un cairel en un castel d' En Bertran de Born.
En Bertran si s vanava qu' el cuiava tan valer, que no s pensava que tot son sen l' agues mestier. E pueis lo rei lo pres; e, quan fo pres, el li demandet si avia tot son sen, que aras vos aura ops. Et el respos, qu' el avia tot lo sen perdut; quar tot lo perdet quan lo rei jove mori. Adoncs se ploret lo rei de so filh; e perdonec li, e 'l vesti, e 'l donet terras et honors. E visquet longamen el segle, e pueis se rendet en l' orde de Cistel.
De ci en avan son escrits dels sirventes d' En Bertran de Born loscals an la rason per qu' el fon faits lo sirventes, e la rasons l' un' apres l' autre.
Bertrans de Born si era drutz d' una domna gentil e jove e fort prezada, et avia nom ma domna Maenz de Montaingnac, moiller d' En Talairan qu' era fraire del comte de Peiregors, et ella era filla del vescomte de Torena, e seror de ma domna Maria de Ventedorn e de n' Elis de Monfort, et en son chantar l' apellava Dalfi; e segon qu' el dis en son chantar, ela 'l parti de si, e 'l det comjat, don el fon mout tritz et iratz, e fetz razo que jamais no la cobraria, ni autra non trobava que il fos tan bella ni tan bona ni tan plazens ni tant enseignada; e penset, pois qu' el non poiria cobrar neguna que ill pogues esser egals; e la soa domna li conseillet qu' el en fezes una en aital guiza, qu' el soiseubes de las autras bonas domnas et bellas de chascuna una beutat, o un bel semblan, o un bel acuillimen, o un avinen parlar, o un bel captenemen, o un bel garan, o un bel taill de persona; et en aissi el anet queren totas las bonas domnas que chascuna li dones un d' aquest dos qu' en avetz auzitz nomnar a refar la soa domna c' avia perduda. Et el sirventes qu' el fetz d' aquesta razon vos auziretz nomnar totas las domnas a lasquals el anet querre socors et ajuda a far la domna soiseubuda. El sirventes qu' el fetz d' aquesta razon si comensa:
Domna, pois de mi no us cal.
Bertrans de Born si era drutz de ma domna Maenz de Montaingnac, de la moiller d' En Tallairan que era aitals domna com vos ai dig en la razon del sirventes de la domna soiseubuda. E, si com eu vos dis, ela 'l parti de si, e det li comjat; et encusava lo de ma domna Guiscarda, de la moiller del vescomte de Comborn, d' una valen domna que fon de Bergoingna, soror d' En Guiscart de Beljoc, avinens domna et enseingnada; era complida de totas beutatz; si la lauzava fort en comtan et en chantan. Bertrans, enans qu' el la vis, era sos amics per lo ben qu' el auzi d' ella; et enans qu' ella fos venguda, si fetz aquestas coblas que dizion:
Ai! Lemozis, franca terra corteza,
Mout me sap bon, car tals honors vos creis,
Que jois e pretz e deportz e gaiessa,
Cortezia e solatz e domneis
S' en ven a vos e 'l cor estei anceis.
Be s deu gardar, qui a drutz se depeis,
Per cals obras deu domna esser conquisa.


Dons e servirs e garnirs e larguesa
Noiris amor com fai l' aiga lo peis,
Enseingnamens e valors e proessa,
Armas e cortz e guerras e torneis;
E qui pros es ni de proessa s feis
Mal l' estara, s' aoras non pareis,
Pois Na Guiscarda nos es en sai tramesa.

E, per aquesta domna Guiscarda, si parti de si ma domna Maenz, qu' ella crezia qu' el li volgues meills que ad ella, e qu' ella li fezes amor. E per aquest departimen el fetz la domna soiceubuda, e 'l sirventes que dis:
Eu m' escondic, domna, que mal no mi er.
Bertrans de Born si fo acomjadatz de soa domna, ma domna Maenz de Montaingnac, e no ill ten pro sagramen ni esditz qu' el fezes en comtan ni en chantan, qu' ela volgues creire qu' el non ames Na Guiscarda.

E si s' en anet en Saintonge vezer ma domna Na Tibors de Montausier qu' era de las plus presadas domnas que fossen el mon, de beutat, de valor e d' enseingnamen. Et aquesta domna era moiller del seingnor de Chales e de Berbesil e de Montausier. En Bertrans si 'l fetz reclam de ma domna Maenz que l' avia partit de si e no 'l volia creire per sagramen ni per esdich que li fezes qu' el non volgues ben a Na Guiscarda.

E si la preguet qu' ela lo degues recebre per cavalier e per servidor.

Ma domna Na Tibors, com savia domna qu' ella era, si 'l respondet en aissi: “Bertrans, per la razon que vos etz vengutz sai a mi, eu en son mout alegra e gaia, e tenc m' o a grant honor; e d' autra part, si me desplatz, ad honor m' o tenc, car vos m' etz vengutz vezer ni preiar qu' eu vos prenda per cavalier e per servidor; e desplatz me mout si vos avetz faich ni dich so per que ma domna Maenz vos aia dat comjat, ni per que sia irada ab vos. Mas eu sui aquella que sai ben com se cambia tost cors d' amadors e d' amairitz; e si vos non avetz faillit vas ma domna Maenz, tost en sabrai la vertat; e si vos retornarai en la soa gracia, s' en aissi es; e si en vos es lo faillimens, eu ni autra domna no vos deu mais acuillir ni recebre per cavalier ni per servidor; mas eu farai ben aitan qu' eu vos penrai a mantener et a far lo concordi entre vos et ella.” Bertrans si s' en tenc mout per pagatz de la responsion de la domna Na Tibors, e promes li qu' el non amara mais autra domna ni servira sinon ma domna Na Tibors, si causa er qu' el non pogues recobrar l' amor de ma domna Maenz. E ma domna Na Tibors promes a 'N Bertrans que, s' ella no 'l podia acordar ab ma domna Maenz, qu' ela 'l recebria per cavalier e per servidor. E non anet longa sazo que ma domna Maenz saup qu' En Bertrans non avia colpa, et escoutet los precs que ill eron faich per En Bertrans de Born, et si 'l tornet en gracia de vezer lo e d' auzir sos precs; et el li comtet e 'l dis lo mantenemen que ill avia faich ma domna Na Tibors, e la promession que ella avia faich ad el; don ma domna Maenz li dis qu' el prezes comjat de ma domna Na Tibors, e que s fezes absolver las promessions e 'ls sagramens que ill avian faich entre lor; don Bertrans de Born fetz aquest sirventes:
S' abrils e foillas e flors.
E si ricordet lo socors qu' anet a demandar a ma domna Na Tibors e l' acoillimen qu' ella li fez dins son repaire en una cobla qu' el dis:
Domna, s' ieu quezi socors.
Et en las autras coblas blasmet los rics baros que, ses donar, per paor volian pretz aver, e c' om non auses retraire los mals que ill fazian, et autres que basten volian se far parer rics, autres per tener cans et austors, et autres per guerreiar laisson joi e joven et amor; los autres per los grans que fazian als torneiamens on raubaven los paubres cavaliers e laissavan los grans faitz d' onor; e d' aquestas razos fetz aquest sirventes:
S' abrils e foillas e flors.
Bertrans de Born si era anatz vezer una serror del rei Richart, que fon maire de l' emperador Oth, laquals avia nom ma domna Eleina, que fo moiller del duc de Sansoigna. Bella domna era e molt cortesa et enseignada, e fazia gran honor en son acuillimen et en son gen parlar.

En Richartz qu' era adoncs coms de Peitieus, si s' aissis l' onor sa serror, e si 'l comandet qu' ella ill disses e il fezes plazer e gran honor; et ella per la gran voluntat qu' ella avia de pretz e d' onor aver, e per qu' ella sabia qu' En Bertrans era tan fort prezatz hom e valens, e qu' el la podia fort enansar, si 'l fetz tan d' onor qu' el s' en tenc fort per pagatz, et enamoret se fort de leis, si qu' el la comenset lauzar e grazir. En aquella sazon qu' el l' avia vista, el era ab lo comte Richart en un' ost, el temps d' ivern, et en aquel' ost avia gran desaise. E cant venc un dia d' una domenga, era ben meitz dias passatz que non avian manjat ni begut, e la fams lo destreingnia mout, et adoncs fetz aquest sirventes que dis:
Ges de disnar non for' oimais matis.
Bertrans de Born si s' appellava Raissa ab lo comte Jaufre de Bretaingna qu' era fraire del rei jove e d' En Richart qu' era coms de Peitieus. En Richartz e 'N Jaufre si s' entendion en la domna d' En Bertran de Born, Na Maenz de Montaignac, e 'l reis N Anfos d' Aragon, e 'N Raimons lo coms de Tolosa; et ella los refudava totz per En Bertran de Born que avia pres per entendedor e per castiador; e per so que ill remansessen dels precs d' ella, el volc monstrar al comte Jaufre quals era la domna en cui el s' entendia, e si lauzet en tal manieira que par qu' el l' agues vista nuda e tenguda; e volc ben c' om saubes que Na Maenz era la soa domna, aquella que refudava Peiteus, so era En Richartz qu' era coms de Peitieus, En Jaufre qu' era coms de Bretaingna, e 'l rei d' Aragon qu' era seigner de Sarragoza, e 'l comte Raimon qu' era seingner de Tolosa, e per so dis En Bertrans:

Rassa, als rics es orgoillosa
E faitz gran sen a lei de tosa,
Que no vol Peitieu ni Tolosa
Ni Bretaingna ni Saragosa,
Anz es tan de pretz enveiosa
Qu' als pros paures es amorosa.
E d' aquesta razon que us ai dicha, el fetz son sirventes de blasmar los rics que re non donon e que mal acoillon e sonan, e que senes tort ochaisonen, e qui lor requier merce que non perdonen, ni servizi non guierdonen; et aquels que mais non parlon sinon de volada d' Austor, ni mais d' amor ni d' armas non auson parlar entre lor. E volia qu' el coms Richartz guerreies lo vescomte de Lemogas, e qu' el vescoms si defendes proosamen. E d' aquestas razos si fetz lo sirventes que dis:
Rassa, tan creis e mont' e pueia.
Bertrans de Born, si com eu vos ai dich en las autras razos, si avia un fraire que avia nom Constanti de Born; e si era bos cavallier d' armas, mas non era hom que s' entremeses molt de valor ni d' onor; mas totas sazos volia mal a 'N Bertran e ben a totz cels qui volian mal a 'N Bertran, e si 'l tolc una vetz lo castel d' Autafort qu' era d' amdos en comunailla. En Bertrans si 'l recobret e si 'l casset de tot lo poder; et aquel si s' en anet al vescomte de Lemogas qu' el degues mantener contra son fraire, et el lo mantenc; e 'l reis Richartz lo mantenc contra En Bertran.
E Richartz si guerriava ab N Aimar, lo vescomte de Lemogas. E 'N Richart
e 'N Aimar si guerreiavon ab En Bertran, e ill fondian la soa terra e la il ardian. Bertrans si avia faich jurar lo vescomte de Lemozin, e 'l comte de Peiregors que avia nom Talairan ab cal Richartz avia tota la ciutat de Peiregors, e no il en fazia negun dan, car el era flacs e vils e nuaillos.

En Richartz si avia tolt Gordon a 'N Guillem de Gordon, et avia promes de jurar ab lo vescomte et ab En Bertran de Born, et ab los autres baros de Peiregors e de Lemosi e de Caercin, losquals En Richartz deseretava; don Bertrans los repres fort, e fetz de totas aquestas razos aquest sirventes que dis:
Un sirventes que mot non faill.
Bertrans de Born, si com vos ai dig, en la sazon qu' el avia guerra ab lo comte Richart, el fez si qu' el vescoms de Ventedorn, el vescoms de Comborn, el vescoms de Segur, so fo lo vescoms de Lemogas, e 'l vescoms de Torena, se jureron ab lo comte de Peiregors et ab los borges d' aquellas encontradas et ab lo seingnor de Gordon et ab lo seingnor de Monfort, e si se sarreron ensems per qu' il se deffendesson d' al com Richart que los volia deseretar, per so car il volion ben al rei jove son fraire, ab cui el se guerreiava, alqual el avia toltas las rendas de las caretas, de lasquals caretas lo reis joves prendia certa causa, si com lo paire l' o avia donat, e no 'l laissava neus albergar segur en tota la soa terra. E per aquest sagramen que tuich aquist avian fait de guerreiar En Richart, Bertrans de Born si fez aquest sirventes:
Puois Ventadorns e Comborns, etc.
Per assegurar totas las gens d' aquela encontrada per lo sagramen que aquill avian faich contra 'N Richart, e reprenden lo rei jove, car el en guerra non era plus prosperos; remembran a lui com En Richart l' avia toltas las rendas de las caretas, e com el avia fait levar un castel el miei loc de la terra qu' el paire li avia dada, e lauzan lo seingnor de Puoiguillem e de Clarensa e de Gragnol e de Saint Astier, qu' eren quatre baron de Peiregors, e lauzan si mezeis e Torena et Engolmeza; e dis que si 'l vescoms de Born e de Gavaudan, so era En Gastos Bearn qu' era caps de tota Gascoingna, En Vivians de Lomaingna, En Bernados d' Armaingnac e 'l vescoms de Tartartz venion sai ad el que volion mal a 'N Richart, assatz avia el que far, e si 'l seingner de Malleon, so era En Raols de Malleon, lo paire d' En Savaric, el seingner de Taunai, el vescoms de Siorai, el seingner de Taillaborc, el vescoms de Toratz, que tuit aquist l' ajudaravon, si lor fossen de pres per lo gran tort qu' en Richart lor fazia; e tuit aquist eron gran baron de Peitieu. E de totas aquestas razos, si fez En Bertrans aquest sirventes que comenssa:
Puois Ventadorns e Combors ab Segur.
Al temps qu' En Richartz era coms de Peitieus, anz qu' el fos reis, Bertrans de Born si era sos enemics, per so qu' En Bertrans volia ben al rei jove que guerreiava adoncs ab En Richart qu' era sos fraire. En Bertrans si avia fait virar contra 'N Richart lo bon vescomte de Lemogas que avia nom N Aemars; e 'l vescomte de Ventedorn; e 'l vescomte de Gumel; e 'l comte de Peiragors e son fraire; e 'l comte d' Engoleime e sos dos fraires; e 'l comte Raimon de Tolosa; e 'l comte de Flandres; e 'l comte de Barsolona; En Centoill d' Estarac, un comte de Gascoingna; En Gaston de Bearn, comte de Bigora; e 'l comte de Digon. E tuich aquistz si l' abandoneron e feiron patz ses lui, e si s perjureron vas lui. En Aemars, lo vescoms de Lemogas, que plus l' era tengutz d' amor e de sagramen si l' abandonet e fetz patz ses lui. En Richartz cant saup que tuich aquist l' avion abandonat, el s' en venc denant Autafort ab la soa ost, e dis e juret que jamais no s' en partiria si 'l no ill dava Autafort, e no venia a son comandamen. Bertrans quant auzi so qu' En Richartz avia jurat, e sabia qu' el era abandonatz de totz aquestz que vos avetz auzit, si 'l det lo castel, e si venc a son comandamen. E 'l coms Richartz receup, perdonan li e baisan lo; e sapchatz que per una cobla qu' el fetz el sirventes locals comensa:
Si 'l coms m' es avinens e non avars,
lo coms Richartz li perdonet son brau talan, e rendet li son castel Autafort e venc sos fin amic coral; e vai s' en En Bertrans e comensa a guerreiar N Aemar lo vescomte que l' avia desamparat, e 'l comte de Peiregors; don Bertrans receup de grans dans, et el a lor fetz de grans mals. En Richartz, quant fon devengutz reis passet outra mar, e 'N Bertrans remas guerreian. Don Bertrans fetz d' aquestas doas razos aquest sirventes:
Ges ieu no m desconort.
En la sazos qu' el reis joves ac faita la patz ab son fraire Richart et el ac fenida la demanda que il fazia de la terra, si com fo la voluntat del rei Henric lor paire; e 'l paire li dava certa liurazon de deniers per vianda, e per so que besoigna l' era. E neguna terra non tenia ni possezia; ni negus hom a lui no venia per mantenemen ni per secors de guerra; En Bertrans de Born e tuit li autre baron que l' avian mantengut contra Richart foron molt dolen. E 'l reis joves si s' en anet en Lombardia torneiar e solasar; e laisset totz aquestz baros en la guerra ab En Richart. En Richartz asega borcs e chastels, e pres terras, e derroca et ars et abrasa. E 'l reis joves si sojornava, torniava e dormia e solasava; don En Bertrans si fetz aquest sirventes que comensa:
D' un sirventes non cal far longor ganda.
Lo plainz qu' En Bertrans de Born fetz del rei jove non porta autra razon sinon qu' el reis joves era lo meiller del mon. En Bertrans li volia meills qu' a home del mon, e lo reis joves ad el meills qu' a home del mon, e plus lo crezia que home del mon; per que lo reis Enrics sos paire e 'l coms Richartz sos fraire volian mal a 'N Bertran. E per la valor qu' el reis joves avia, e per lo gran dol que fon a tota gen, el fetz lo plaing de lui que dis:
Mon chan fenis ab dol et ab mal traire.
Lo reis Henrics d' Engleterra si tenia assis En Bertran de Born dedins Autafort, e 'l combatia ab sos edeficis, que molt li volia gran mal, car el crezia que tota la guerra qu' el reis joves, sos fillz, l' avia faicha qu' En Bertrans la il agues faita far; e per so era vengutz denant Autafort per lui desiritar. E 'l reis d' Aragon venc en l' ost del rei Henric denant Autafort.

E cant Bertrans o saub, si fo molt alegres qu' el reis d' Aragon era en l' ost, per so qu' el era sos amics especials. E 'l reis d' Aragon si mandet sos messatges dins lo castel, qu' En Bertrans li mandet pan e vin e carn; et el si l' en mandet assatz; e per lo messatge per cui el mandet los presenz, el li mandet pregan qu' el fezes si qu' el fezes mudar los edificis e far traire en autra part, qu' el murs on il ferion era tot rotz. Et el, per gran aver del rei Henric, li dis tot so qu' En Bertrans l' avia mandat a dir. E 'l reis Henrics si fes metre dels edificis en aquella part on saub qu' el murs era rotz, e fon lo murs per terra, e 'l castels pres; e 'N Bertrans ab tota sa gen fon menatz al pabaillon del rei Henric. E 'l reis lo receup molt mal; e 'l reis Henrics si 'l dis: “Bertrans, Bertrans, vos avetz dig que anc la meitatz del vostre sen no vos besognet nulls temps, mas sapchatz qu' ara vos besogna ben totz. - Seingner, dis Bertrans, el es ben vers qu' eu o dissi, e dissi me ben vertat.” E 'l reis dis: “Eu cre ben qu' el vos sia aras faillitz. - Seingner, dis En Bertrans, ben m' es faillitz. - E com, dis lo reis? - Seingner, dis En Bertrans, lo jorn qu' el valens joves reis, vostre fills mori, eu perdi lo sen e 'l saber e la conoissensa.” E 'l reis quant auzi so qu' En Bertrans li dis, en ploran, del fill, venc li granz dolors al cor de pietat et als oills, si que no s pot tener qu' el non pasmes de dolor.

E quant el revenc de pasmazon, el crida e dis en ploran: “En Bertrans, En Bertrans, vos avetz ben drech, et es ben razos, si vos avetz perdut lo sen per mon fill, qu' el vos volia meils que ad home del mon; et eu per amor de lui vos quit la persona e l' aver e 'l vostre castel, e vos ren la mia amor e la mia gracia, e vos don cinc cenz marcs d' argen per los dans que vos avetz receubutz.” En Bertrans si 'l cazec als pes, referren li gracias e merces. E 'l reis ab tota la soa ost s' en anet. En Bertrans, cant saup qu' el reis d' Aragon l' avia faita si laida felonia, fon molt iraz ab lo rei 'N Anfos. E si sabia com era vengutz al rei Henric esser soudadiers logaditz, e sabia com lo reis d' Aragon era vengutz de paubra generacion, de Carlades d' un castel que a nom Carlat que es en Rosergue, en la seingnoria del comte de Rodes; En Peire Carlat, qu' era seingner del castel per valor e per proessa, si pres per moiller la comtessa de Millau qu' era caseguda en eretat, e si n' ac un fil que fon valens e pros, e conquis lo comtat de Proensa, et us sos fils si conquis lo comtat de Barsalona, et ac nom Raimon Berrengier, loquals conquis lo regisme d' Aragon e fo lo primiers reis que anc fos en Aragon, et anet penre corona a Roma, e cant s' en tornava, e fon al borc Saint Dalmas, el mori; e remanseron ne trei fill, Anfos loquals fo reis d' Aragon, aquest que fetz lo mal d' En Bertran de Born, e l' autre don Sancho, e l' autre Berengiers de Besaudunes. E saup com el avia traida la filla de l' emperador Manuel, que l' emperaire l' avia mandada per moiller ab gran tresor et ab gran aver et ab molt onrada compaingnia, e los raubet de tot l' aver que la domna e ill Grec avian; e com los enviet per mar marritz e consiros e desconseillatz; e com sos fraire Sanchos l' avia tota Proensa, e com se s perjuret per l' aver qu' el reis Henrics li det contra 'l comte de Tolosa. E de totas aquestas razons fetz En Bertrans de Born lo sirventes que ditz:
Pois lo gens terminis floris.
Si com vos avetz maintas vetz auzit, En Bertrans de Born e sos fraires En Constantis agren totz temps guerra ensems et agren gran malvolensa l' us a l' autre, per so que chascuns volia esser seingner d' Autafort lo lor comunal castel per razo. Et avenc se que com so fos se causa qu' En Bertrans agues presa e tolguda Autafort, e casset Constanti e sos fills de la terra. En Constantis s' en anet a 'N Aemar lo vescomte de Lemogas et a 'N Amblart comte de Peiregors et a 'N Taillaran seingner de Montaingnac querre lor merce qu' il lo deguesson ajudar contra son fraire En Bertran qui malamen tenia Autafort qu' era mieiz seus, e no l' en volia dar neguna part, anz l' avia malamen dezeretat; et il l' ajuderon e conseilleron contra En Bertran, e feiron lonc temps gran guerra ab lui; et a la fin tolgren li Autafort. En Bertrans s' en escampet ab la soa gent e comenset a guerreiar Autafort ab totz sos amics e parens. Et avenc si qu' En Bertrans cerquet concordi e patz ab son fraire, e fon faicha gran patz, e vengron amic. Mas quant En Bertrans fon ab tota la soa gen dins lo castel d' Autafort si 'l fetz faillimen, e no ill tenc sagramen ni conven, e tolc lo castel a gran fellonia a son fraire; e so fon un dia de diluns en loquals era tals ora e tals poinz que segon la razon dels agurs ni de poinz e d' estrolomia non era bon comensar negun gran faich. En Constantis s' en anet al rei Henric d' Englaterra et a 'N Richart lo comte de Peitieus querre mantenemen contra 'N Bertran. El reis Henrics per so qu' el volia mal a 'N Bertran per so qu' el era amics e conseillaire del rei jove son fill loquals avia avuda guerra ab el, e crezia qu' En Bertrans n' agues tota la colpa; si 'l pres ad ajudar, e 'l coms Richartz sos fills, e feiron gran ost, et assetgeiron Autafort, et a la fin preiseron lo castel, e 'N Bertran fon pres; e can fon menatz al pavaillon denan lo rei ac gran paor, mas per las paraulas lasquals el membret al rei Enric del rei jove son fill, lo reis li rendet Autafort e perdonet li, e 'l coms Richartz totz sos mals talans, si com vos avetz auzit en l' istoria que es escrita denan sobre lo sirventes que dis:
Puois lo gens terminis floritz.
Mas quan lo reis Henrics li rendia Autafort dis solazan ves de Bertran: Sia toa, ben la des tu aver per razon, tan gran fellonia fezis tu de ton fraire. Et En Bertrans s' engenoillet denan lui e dis: Seingner, gran merces, be m platz aital jutgamenz. En Bertrans intret el castel, e 'l reis Henrics e 'l coms Richartz s' en torneron en lor terra ab lor gen. Quan li autre baron qu' ajudavon Constanti auziron so, e viron qu' En Bertrans avia ancaras lo castel, foron molt dolen et irat, e conseilleron Constanti qu' el se reclames d' En Bertran denan lo rei Enric qu' el mantenria ben en razon. Et el si fetz. Mas Bertrans mostret al rei lo jutgamen qu' el avia fait, car el s' avia ben fait escrire; e 'l reis s' en ris, e s sollasset. En Bertrans s' en anet ad Autafort, e Constantis non ac autra razo. Mas li baron que adjudavon Costanti feiren ab lui lonc temps gran guerra a 'N Bertran et el ad els; e tant com visquet, no il volc rendre lo castel ni far patz ab son fraire ni treva. E can fon mortz, acorderon se li fill d' En Bertran ab En Constanti lor oncle et ab sos filz lor cosins. E per aquestas razos fetz En Bertrans aquest sirventes que dis:
Ges de far sirventes no m tartz.
Ben avetz entendutz los mals qu' En Bertrans de Born remenbret qu' el reis d' Aragon avia faitz de lui e d' autrui, et a cap d' una gran sazon qu' el n' ac apres d' autres mals qu' el avia faitz si lo 'l volc retraire en un autre sirventes; e fon dig a En Bertran c' un cavallier avia en Aragon que avia nom N Espaingnols, et avia un bon castel molt fort que avia nom Castellot, et era proprietat d' En Espaingnol, et era en la forteressa de Sarrazins, don el fazia gran guerra als Sarrazis; e 'l reis si entendia molt en aquel castel; e venc un jorn en aquela encontrada per servir lo e per envidar lo al sieu castel, e menet lo charament lui ab tota soa gen. E 'l reis quant fon dedins lo castel lo fetz penre e menar deforas, e tolt li lo castel. E fon vertatz que, quant lo reis venc al servizi del rei Henric, lo coms de Tolosa si 'l desconfis en Gascoingna, e tolt li ben cinquanta cavalliers; e 'l reis Henrics li det tot l' aver que ill cavallier devian pagar per la reenson, et el no 'l paguet l' aver als cavallier, ans l' enportet en Aragon; et ill cavallier isseron de preisson e pagueron l' aver. E fon vertatz c' us joglars que avia nom Artuset, li prestet dos cens marabotis, e menet lo ben un an ab si, e no ill en det denier; e cant venc un dia Artuset joglars, si se mesclet ab un Juzieu, e ill Juzieu li vengron sobre e nafreron malamen lui et un son compaignon; et Artuset et us sos compaingz si auciseron un dels Juzieus, don li Juzieu aneron a reclam al rei e pregueron lo qu' el fezes vendeta e que lor des Artus e 'l compaignon per aucire, e que ill darian CC. Marabotis; e 'l reis los lor donet amdos e pres los CC. Marabotis, e ill Juzieu los feiron ardre lo jorn de la nativitat de Crist, si com dis Guillems de Berguedan en un sieu sirventes dizen en el mal del rei:
E fetz una mespreison
Don om no 'l deu razonar,
Qu' el jorn de la naision
Fetz dos cretias brusar,
Artus ab autre son par,
E non degra aici jutgar
A mort ni a passion
Dos per un Juzieu fellon.
Don us autre que avia nom Peire joglar li prestet deniers e cavals, et aquel Peire joglars si avia grans mals dig de la veilla reina d' Englaterra, laquals tenia Fontebrau que es una abadia on se rendon totas las veillas ricas; et ella lo fetz ausire per paraula del rei d' Aragon. E totz aquetz laich faich remembret En Bertrans de Born al rei d' Aragon en aquest sirventes que dis:
Quan vei per vergier despleiar.
En lo temps et en la sazon que lo reis Richartz d' Englaterra guerreiava ab lo rei Felip de Fransa, s' il foron amdui en camp ab tota lor gen. Lo reis de Fransa si avia ab se Franses e Bergoingnos e Campanes e Flamans e cels de Berrion; e 'l reis Richartz avia ab se Engles e Normans e Bretos e Peitavis e cels d' Anjeu e de Torrena e del Maine e de Saintonge e de Lemosin; et era sobre la riba d' un flum que a nom Gaura loquals passa al pe de Niort. E l' una ost si era d' una riba e l' autra ost era de l' autra; et en aissi esteron XV jorn; e chascun jorn s' armavan et appareillavan de venir a la batailla ensems. Mas arcivesque et evesque et abat et home d' orde que cercavan patz eran en miech que defendian que la batailla non era. Et un dia foron armat tuit aquill qu' eran ab lo rei Richart et esqueirat de venir a la bataille e de passar la Gaura; e li Franses s' armerent et s' esqueirerent; e li bon home de religion foron ab las crotz en bratz, pregan Richart e 'l rei Felip que la batailla non degues esser. E 'l reis de Fransa dizia que la batailla non remanria, si 'l reis Richartz no ill fazia fezeutat de tot so que avia de sai mar, del ducat de Normandia e del ducat de Quitania e del comtat de Peitieus, e que il rendes Gisort loqual lo reis Richartz l' avial tolt. Et En Richartz quant auzi aquesta paraula qu' el reis Felip demandava, per la gran baudesa qu' el avia, car li Campanes avian ad el promes que no ill serion a l' encontra, per la gran cantitat dels esterlins que avia semenatz entre lor, si montet en destrer e mes l' elm en la testa, e fai sonar las trombas e fai deserrar los sieus confanos encontra l' aiga per passar outra, et aordena las esqueiras dels baros e de la soa gen, per passar outra a la batailla. E 'l reis Felip cant lo vi venir montet en destrer e mes l' elme en la testa, e tota la soa gens monteron en destriers, e preseron lor armas per venir a la batailla, trait Campanes que no meteron elmes en testa. E 'l reis Felips quant vi venir En Richart e la soa gen ab tan gran vigor, e vi que ill Campanes no venion a la batailla, el fon avilitz et espaventatz, e comensa far apareillar los archivesques e li evesques et homes de religion, tot aquel que l' avion pregat de la patz far; e preguet lor qu' il anesson pregar En Richart de la patz far e del concordi, e si lor promes de far e de dir e de recebre aquella patz et aquella concordia del deman de Gisort e del vassalatge que ill fazia En Richart. E li saint home vengron ab las crotz en bratz encontra lo rei Richart, ploran, qu' el agues pietat de tanta bona gen com avian el camp, que tuit eron a morir, e que s volgues la patz, qu' ill li farian laissar Gisort, e 'l rei partir de sobre la soa terra. E li baron, quant auziron la grant honor qu' el reis Felips li presentava, foron tuich al rei Richart, conseilleron lo qu' el preses lo concordi e la patz; et el per los precs dels bos homes de religion e per lo conseill dels sieus baros si fetz la patz e 'l concordi, si qu' el reis Felips li laisset Gisort quitamen, e 'l vassalatges remas en penden si com el estava; e partit se del camp; e 'l reis Richartz remas; e fon jurada la patz d' amdos los reis a detz anz; e desfeiron lor ostz, e deron comjat als soudadiers. E vengron escars et avars ambedui li rei e cobe; e no volgron far ost ni despendre, sino en falcos et en austors et en cans et en lebriers, et en comprar terras e possessions, et en far tort a lor baros; don tuit li baron del rei de Fransa foron trist e dolen, e li baron del rei Richart, car avian la patz faicha; per que chascuns dels dos reis era vengutz escars e vilans. En Bertrans de Born si fo plus irat que negus dels autres baros, per so car no se dellectava mais en guerra de si e d' autrui, e mais en la guerra dels dos reis; per so que, quant il avian li dui rei guerra ensems, el avia d' En Richart tot so qu' el volia d' aver e d' onor, et era temsutz d' amdos los reis per lo dire de la lenga. Don el, per voluntat qu' el ac que il rei torneson a la guerra e per la voluntat qu' el vi als autres baros, si fetz aquest sirventes loquals comensa:
Pois li baron son irat e lor pesa.
Quant En Bertrans ac faich lo sirventes que dis:
Pois als baros enoia e lor peza,
et ac dich al rei Felips com perdia de cinc ducatz los tres, e de Guiort la renda e 'l perchatz, e com Caercis remania en guerra et en barata, e la terra d' Engolmesa, e com Franses e Bergoingnos avian cambiat honor per cobezesa, e com lo reis Felips avia anat pleideian sobre la riba de l' aiga, e com el non avia volguda la patz cant fon desarmatz, et si tost com el fon armatz, perdet per viutat l' ardimen e la forsa, e que mal semblava del cor Henric l' oncle de Raols del Cambrais qui desarmatz volc que la patz si fezes de Raols son nebot ab los quatre fils N Albert, e de puois que fon armatz non volc patz ni concordi; e com totz reis era aunitz e desonratz pois comensava ad autre rei per terra qu' aquel reis li tolgues, quant el fazia patz ni treva tro la demanda que il fazia agues conquista, e recobrat so que fos dreitz e razos don li autre rei lo tenion desiritat, e per far vergoingna als Campanes dels esterlins que foron semenat entre lor per so que ill volguesson tornar a la guerra; tuit li baron de Peitieus e de Lemosin en foron molt alegre que molt erent tristz de la patz per so que meins n' eron onrat e car tengut per amdos los reis. Lo reis Richartz si creisset molt d' orgoill d' aquesta patz, e comenset fart tortz e desmesuras en las terras del rei de Fransa que marcavon ab las terras d' En Richart; e 'l reis Felips venia a reclam ad aicels que avian faita la patz entre lor dos. En Richartz no volia per lor tort ni dreg far, don fon ordenatz per lor uns parlamens on foron ensems en la marcha de Torena e de Berrieu; e 'l reis Felips si fetz mains reclams d' En Richart, don amdui vengron a grans paraulas et a malas, si qu' En Richartz lo desmenti e 'l clamet vil recrezen; e si s desfizeron, e si s partiron mal. E cant Bertrans de Born ausi que il eron mal partit, si fo molt alegres; et aisso fon el temps al comensamen d' estieu; don Bertrans fetz aquest sirventes que vos aras auziretz:
Al dous termini blanc
Del pascor vei la elesta.
Et en aquel sirventes el poins fort lo rei Felip qu' el degues comensar la guerra ab lo rei Richart a fuoc et a sanc; e dis qu' el reis Felips volia mais patz c' uns morgues, e 'N Richartz, ab cui el s' apellava Oc e Non, mais guerra que negus dels Algais qu' eron quatre fraire gran raubador e prezador, e raubaven e menaven ben ab lor mil raubadors a caval e ben doa milia a pe, e no vivion d' autra renda ni d' autre perchatz.
Ancmais per re qu' En Bertrans de Born disses en coblas ni en sirventes al rei Felip ni per recordamen de tort ni d' aunimen que ill fos ditz ni faitz, no volc guerreiar lo rei Richart; mas En Richartz si sailli a la guerra, quant el vit la frevoleza del rei Felip, et raubet e prenet et ars castels e borcs e villas, et aucis homes e pres, don tuich li baron, a cui desplasia la patz, foron molt alegre. En Bertrans de Born plus que tuich, per so qu' el plus volia guerra que autr' om, e car crezia que, per lo seu dire, lo reis
Richartz agues comensada la guerra, ab loqual el s' apellava Oc et Non, si com auziretz el sirventes qu' el fetz, sitost com el auzi qu' En Richartz era saillis a la guerra, et el fetz aquel sirvente que comensa:
Non puosc mudar un chantar non esparja.
Quan lo reis Richartz s' en fon passatz outra mar, tuit li baron de Lemozi e de Peiregors se jureron ensems e feiron gran ost, et aneren als castels et als borcs qu' En Richartz lor avia tout. Et en aissi combateron e preseron totz aquels que s deffendion; et en aissi cobreron gran re d' aquel qu' En Richart lor avia tout. E quant En Richartz fon vengutz d' outra mar et issitz de preison, molt fo iratz e dolens dels castels e dels borcs que il baron l' avian tols; e comenset los a menassar fortmen de deseretar los e de destruire los. E 'l vescoms de Lemogas e 'l coms de Peiregors per lo mantenemen qu' el reis de Fransa lor avia fait e fazia, si 'l tengron las soas menassas a nien, e il manderon dizen qu' el era vengutz trop braus e trop orgoillos; e que ill, mal son grat, lo farian franc e cortes et humil; e que ill lo castiarian guerreian. Don Bertrans de Born, si com cel que non avia autra alegressa mas de mesclar los baros de guerra, cant auzi qu' el reis menassava aquels baros que no 'l prezavan ren e metion per nien lo sieu dig, e que ill l' avion mandat dizen que ill lo chastiarion e 'l farion mal son grat tornar franc e cortes, En Bertrans si 'n fo molt alegres. E sabia qu' el reis en era fort dolens et iratz d' aisso que ill dizion, e del castel de Montron e d' Azgen que ill avian tout, el fez un son sirventes per far saillir lo rei Richart a la guerra. E cant el ac fait son sirventes, el lo mandet a 'N Raimon Jauzeran qu' era del comtat d' Urgel, seingner de Pinos, valens hom e larcs e cortes e gentils; e non era nuls hom en Cataloingna que valgues lui per la persona, et entendia se en la marquesa qu' era filla del comte d' Urgel e moiller d' En Girout de Cabrieras qu' era lo plus rics hom e 'l plus gentils de Cataloingna, trait lo comte d' Urgel son seingnor. E comensa en aissi lo sirventes:
Quant la novella flors par el vergan.
Bastero, 79, 140. Crescimbeni, 174. Millot, I, 210. P. Occ. 64.


Bertrand de Born, le fils; t. IV.
Quan lo reis Richartz fo mortz, el remas us sos fraire que avia nom Johan Ses Terra per so qu' el non avia part de la terra, e fon faitz reis d' Englaterra et ac lo regisme e 'l ducat de Quitania e 'l comtat de Peitieus. E tan tost com fon faitz reis e seingner del comtat et del ducat de Peitieus, el s' en anet al comte d' Engolesma que avia una mout bella filla piucella que avia ben XX ans, laqual avia fata jurar En Richartz a 'N Ago lo Brun qu' era coms de la Marqua et era neps d' En Jaufre de la Seingna et era sos vassals; e 'l coms d' Engolesma l' avia jurada la filla a moiller, e receubut per fill, qu' el non avia plus ni fill ni filla. E dis al comte d' Engolesma qu' el volia sa filla per moiller e fez se la dar, et esposet la ades, e montet a caval et anet s' en ab sa moiller en Normandia. E quand lo coms de la Marqua saup qu' el reis l' avia touta sa moiller fon molt dolens, et anet s' en reclamar a totz sos parens et a totz sos amics; e tuit en foron mout irat, e preiron conseill que ill s' en anesson en Bretaingna e tolguessen lo fil del comte Jaufre que avia nom Artus e qu' en fezessen lor seingnor; que per razon o podion far, qu' el era fils del comte Jaufre qu' era enanz natz qu' el reis Johans. Et en aissi o feiren. E feiron d' Artus lor seingnor, e jureren li fezeutat; e meneron lo en Peitieu, e tolgron al rei Peitieus, traitz alcanz castels e borcs fortz que avia en Peitius. Et el s' estava ab sa moiller en Normandia que noit ni jorn mais de leis no s partia ni manjan, ni beven ni durmen ni veillan; e menava la en cassa en forest et en ribeira ab austors et ab falcos. Et aquist baron li tollion tota la terra. Ben s' avenc qu' un jorn lor venc grans desaventura; que ill avion sa maire assissa en un castel que a nom Mirabel; et el per confort d' autrui si la socors a no saubuda, e venc si celadamen c' anc non saubron novellas tro qu' el fon jos al borc ab els.

E trobet los durmen e pres los totz, Artus e sos baros e totz aquels que se tenion ab el. E per jelosia de la moiller, car non podia viure ses leis, el abandonet Peitieu e tornet s' en en Normandia, e laisset los preisoniers per sagramenz e per ostages; e passet s' en en Englaterra; e menet ab si Artus et En Savaric de Maleon e 'l vescomte de Castelarraut; e fetz negar son nebot Artus, et En Savaric de Maleon fetz metre en la tor Corp, lai on om mais non manjava ni bevia; e 'l vescomte del Castelarraut atressi. E tan tost com lo reis de Fransa saup que lo reis Johans ab sa moiller era passatz en Englaterra, el intret ab gran ost en Normandia e tolc li tota la terra. E ill baron de Peitieu se reveleron e tolgron li tot Peitieu trait la Rochella. En Savarics de Maleon, com hom valens e savis e larcs, si s' engeingna, si qu' el escampet foras de la preison, e pres lo castel on el estava pres; e 'l reis Johans fetz patz ab el, qu' el lo laisset anar e det li en garda tota la terra qu' el non avia perduda de Peitieu e de Gascoingna. En Savarics s' en venc e comenset la guerra ab totz los enemics del rei Johan, e tolc lor tot Peitieu e tota Gascoingna. E 'l reis se sejorna en Englaterra en cambra ab sa moiller, ni non donava socors ni ajutori a 'N Savaric de Maleon d' aver ni de gen. Don Bertrans de Born lo joves, lo fils d' En Bertran de Born d' aquel que fez aquels autres sirventes, per lo besoing qu' era a 'N Savaric e per lo reclam que tota la genz de Quitania e del comtat de Peitieu en fazian, si fetz aquest sirventes:
Cant vei lo temps renovelar.
On trouve dans les manuscrits une autre pièce de ce troubadour, mais elle est aussi attribuée au Dauphin d' Auvergne.
Pos sai es vengutz Cardaillac
D' un novel sirventes vos pac
Que portes N Eliam Rudel
Que, s' anc ab bona domna jac
Per s' amor, vos don un poudrel.

E si lo us don en Braierac
N Elias, Perbost lo estac
E done vos sell' e panel...
Pos sai es.
Bastero, 80. Crescimbeni, 185. Millot, I, 210.

Bertrand Carbonel, t. IV. Dix-sept pièces. Ce troubadour cite souvent les poëtes latins:
Aisi, dona, co ieu dic ses falhensa
Vos ai amad' e us am de cor plenier,
Mas tan m' aura dat fin' amors temensa
De dir a vos que, qui m des Monpeslier,
Non parlera qu' ieu truep en l' escriptura
Qu' Ovidis dis qu' ieu feira desmezura.
Aisi m' a dat.

So dis un versetz de Cato
Que senher es fols sertamen
Can no vol creyre son sirven...
Therensis dis, que savis fo,
Que cascuna test' a son sen.
Cor diguas.
Il composa sur la mort d' un ami la complainte suivante:
S' ieu anc nulh temps chantiei alegramen,
Ar chant marritz et ay en ben razo,
Car mortz m' a tout mo fizel companho,
En P. G., don ai mon cor dolen.
Ay! mortz falsa, co m' avetz laissat blos,
Car tout m' avetz l' ome pus grassios
E 'l pus cortes et ab mais de bo sen
Del sieu afar c' anc fos de nulh lengatje.


Las! qui sabra mais tan complidamen
Faire tot so que tanh ad home bo?
El avia tot jorn s' entensio
En aculhir e 'n far onramen;
E cant era ab pecx ni ab janglos,
El er aitals, et ab los savis pros.
Hueymais no m cal qu' ieu an amicx queren
Qu' ab el mori amors de fin coratje.


Li sieu dechat, ben faitz maistralmen,
Mostron que ieu non puesc dir lauzor pro:
Qui non agues d' una fort questio
L' entendemen e 'l cortezamen,
Ab yssemples et ab belas razos
Lo mostrava, e totas questios
El solvia, el dava jutjamen
Si que a totz era mais d' agradatge.

Ay! bel conpanh, plazen a tota gen,
Oc, ben plazens qu' anc pus plazens non fo,
Que farai ieu que jamais be ni pro
Ni gaug, ni ren c' a mi sia plazen
Ieu non auray ses vostre cors joios?
Car onran mi percassavatz mos pros,
E m' anavatz tans bels plazers dizen
C' autres m' en so contra 'ls vostres salvatje.

A Ieshum Crist, lo pair' omnipoten,
Prec, si li plai, que 'l fassa ver perdo
E qu' el meta sus el sobeyra tro,
Col meilhers homs qu' ieu anc vis ses conten.
Maire de Dieu, car gran fe ac en vos,
Prec vos pregues vostre filh glorios
Que sa pena l' adug' a salvamen,
Si c' a sos pes el aia son estaje.

Amors ferma de dos bos conpanhos
Es pus ferma, e dis o Salomos,
C' amors carnals, dieu en trac per guiren
C' anc non amey res tan de mon linhatje.

Dans le MS. de Durfé, fol. 116, col. 1, v°, on lit en tête de divers couplets recueillis par Bertrand Carbonel:
Aiso so coblas triadas esparsas d' En Bertran Carbonel de Marcelha.
Nostrad. 189. Millot, II, 432. Papon, II, 403. P. Occ. 240.

Bertrand Folcon, t. IV.
Crescimbeni, 177.

Bertrand de Gordon. Premier couplet d' une tenson avec Pierre Raimon:
Totz tos afars es niens,
Peire Raimon, e 'l sens frairis;
E no val dos angevis
Tos sabers mest bonas gens,
E teing per desconoissens
Qui ben ni honor ti fai:
E sapchas qu' eu no t darai
Per nuill mestier qu' en ti sia
Mas car venguist per mi sai.
Totz tos afars.
Bastero, 80. Millot, I, 442.

Bertrand de Paris de Rouergue. Un sirvente adressé à Gordon:
Anc no saupes chansos ni sirventes,
Vers ni descort qu' en cortadis fezes,
Que no sabers nos marris e us cofon;
Soven dizez so qu' es d' aval d' amon...
Ni no sabetz las novas de Tristan
Ni del rey Marc ni d' Absalon lo bel...
Ni no sabetz per que selet son nom
Polamides sul palaitz al prim som;
Ni no sabetz que fos l' assaut de Tyr,
Ni d' Argilen lo bo encantador,
Ni com bastic lo palaitz ni la tor
Devan Laon, per lo bon rey trair;
Ni no sabetz del senhor de Paris
A cals esfors pres Espanh' e conquis...
Ni ges non cug que sapiatz d' Ivan
Que fo 'l premier c' adomesjet auzel...
Ni no sabetz d' Ariel lo cortes
Que pres per cors de cabrols dos e tres,
E quis tos temps aventuras pel mon,
E car clardatz de jorn tol resplendensa
E volc saber cant a mar de prion
Jes de Merli l' engles no sabetz re
Que sapchatz dir com renhet ni que fe...
Ni de Guio de Mayensa 'l valens,
Ni de la ost qu' a Tebas fe venir...
Ni no sabetz novas de Floriven
Que pres premier de Fransa mandamen...
Ni no sabetz novas del rey Gormon
Ni del cosselh qu' Izambart det sul pon...
De Constanti l' emperador m' albir
Que non sabetz com el palaitz maior
Per sa molher pres tan gran deshonor,
Si que Roma 'n volc laissar, e gurpir,
E per so 'n fon Constantinoples mes
En gran rictat, car li plac qu' el bastig,
Que CXX ans obret, c' anc als no s fe,
E jes d' aisso non cug sapiatz re...
A la valen comtessa de Rodes,
Car es sos cors pros e gai e cortes,
Portatz mon chan, non tematz freg ni son,
Guordo, qu' ieu l' am may de dona del mon.
Guordo ie us ai.
Millot, II, 446.

Bertrand du Puget-Teniers, t. IV.
Bertrans del Pojet si fo un gentils castellans de Proensa, de Teunes, valenz cavalliers e larcx e bons guerriers. E fes bonas cansos e bons sirventes.
Dans une tenson avec sa dame, il lui dit:
Domna, ieu soi lo vostr' amics aitals,
Francs et humils, vers, adreiz e leials;
E serai vos de servir tan venals
Que ja no m' er afans a sofrir mals;
E vos, domna, si com etz de bon aire,
Retenetz me, que ben er vostre sals
Ab tan qu' ieu ja de re vas vos non vaire.
Bona domna.
Bastero, 80. Crescimbeni, 178. Millot, III, 395. Papon, III, 454. P. Occ.
364.

Bertrand de Saint-Felix, t. IV.
Bertrand de la Tour. Un couplet avec le Dauphin d' Auvergne.
Lo dalfinz fetz aquesta cobla d' En Bertran de la Tor, e mandet la il per Mauret, qu' era uns joglars, en la saison que Bertrans ac laissada valor e largessa.
Mauret, Bertrans a laisada...
Valor don fo mout honratz
E l' anar d' autr' encontrada,
E sojorna a la Tor,
E ten faucon et austor,
E cre far pasca o nadal,
Quant son XX dinz son ostal.

Bertrans respondet al Dalfin en aquesta cobla:
Mauret, al Dalfin agrada
Qu' en digan qu' eu son malvatz,
E 'l reproiers es vertatz
Del cal seignor tal mainada;
Que fui bon tant quant aic bon seignor,
Que a lui plac ni so tenc ad honor,
Et aras, Mauret, pos el no val,
Si era bon, tenria so a mal.
Millot, I, 313.

Bierris de Romans. Cette dame adresse une pièce à une autre dame qu' elle nomme Marie.
E car beutatz e valor vos enansa
Sobre totas qu' una no us es denan,
Vos prec, si us plaz, per so que us es onransa,
Que non ametz entendidor truan.

Bella domna, cui pretz e joi enansa
E gent parlar, a vos mas coblas man;
Car e vos es gaess' et alegransa
E tot lo ben qu' om en domna deman.
Na Maria pretz.
P. Occ. 376.

Blacas, t. III et IV.

En Blancatz si fo de Proensa, gentil bars et autz e rics. E plac li dons e domneis e guerra e messios e cort e mazans e bruda e chanz e solatz, e tuich aquels faich per qu' om bons a pretz e valor. Et anc no fo hom a qui tant plagues prendre com a lui donar. El fo aquel que mantenc lo desmantengutz et anparet los desanparatz. Et on plus venc de temps, plus crec de larguessa, de cortezia e de valor, d' armas e de terra e de renda e d' onor, e plus l' ameren li amic, e li enemic lo tensen plus: e crec sos sens e sos sabers e sa gaillardia e sa drudaria.
Dans une tenson avec Peyrols, il dit:
Peirols, pois vengutz es vas nos
Vai tost, et er rics tos chaptals,
Vas la domna qu' es bella e pros,
Franch' e cortes' e leials,
Lai vas Trez, e don te per despendre
Un dels seus dons, e seras rics del mendre;
La parentat volgra donar o vendre
Sol que m pogues latz son bel cors estendre.
Peirols pois.
Dans une autre pièce, il parle ainsi de sa dame:
Per merce il prec c' en sa merce mi prenda
Liei cui om soi, per aital convinen
Si troba aman que m venza ni m contenda
Ab tan cor d' armas ni d' ardimen,
Ni tan larc sia ab tan pauc de renda,
Ni tan sotil en parlar avinen
A lui s' altrei e de mi se defenda,
Que ben es drec c' il am lo plus valen
Aissi com il es la gensor que port benda.
Per merce.
Nostrad. 175. Crescimbeni, 120. Millot, I, 447. Papon, II, 396. P. Occ.
119.



Blacasset, t. III et IV.
En Blacassetz fo fis d' En Blacatz, que fon meillor gentil hom de Proensa, el plus onratz baros, el plus adreitz, el plus larcs, el plus cortes, el plus gracios. Et el fon ben adreichamen sos fils en totas valors et en totas bontatz et en totas larguesas. E fon grant amador; et entendia se de trobar e fon bon trobador, e fes mantas bonas cansos.
Un troubadour appelé Guillaume ayant comparé sa dame à la lune, Blacasset l' en blâma par les vers suivants:

Amics Guillem, lauzan etz mal dissens,

Qu' en luna ven del soleill resplandors;

Donc, pos luna l' apellatz, ven d' aillors

En lieis beutatz et enluminamens;
E car clardatz de jorn tol resplandensa
A la luna, o negra noitz l' agensa,
Certz sui, Guillem, segon que dises vos,
Qu' en scur loc luz, per qu' el laus non es bos...

Amics Guillem, quan luna ha pres creissensa,
Pos ill merma, per qu' el laus no m' agensa;
Luna non es cil cui appellatz vos,
Pos, ses mermar, creis sos pretz cabalos.
Amics Guillem.

La pièce Be m play lo douz temps de pascor, imprimée tome II, page 210, sous le nom de Bertrand de Born, est attribuée par d' autres manuscrits à Guillaume de Saint-Gregori, Guillaume Auger, Lanfranc Cigala, et à Blacasset.
Le manuscrit de la Laurenziana, qui attribue ce sirvente à celui-ci, contient un envoi dont les vers suivants font partie:
Pros comtessa, per la meillor
Que hom puesca el mon chausir
Vos ten hom per la gensor
Qu' anc se miret ni anc se mir.


Beatrix d' aut paratge,
Bona domna en ditz e 'n fatz,
Fons on sorzon totas beutatz,
Bella ses maiestratge,
Vostre fin pretz es tan poiatz
Que sobre totz es enansatz...
Nostrad. 176. Crescimbeni, 120, 242. Bastero, 131. Millot I, 248. Papon, II, 413. P. Occ. 121.

Bonfils. Dans une tenson avec Giraut, il répond:
Guiraut, ieu chan per mon cors alegrar
E per amor de ley que m ten jauzen,
E car me platz pretz e joy e joven;
Mas ges no chan per aver acaptar,
Ni ges no quier, enans t' en donaria,
C' a mans ne do per amor de m' amia
Qu' es cuend' e pros e gay' e benestans,
E chan per lieys, car mi fa bels semblans.
Auzit ay dir.

Boniface Calvo, t. III et IV. Voyez Barthélemi Zorgi. Dix-sept pièces, parmi lesquelles on trouve plusieurs sirventes:
Una gran desmezura vei caber
Entre las gens, qu' ieu non puesc ges suffrir,
Que s' om mezave, fazen son dever,
Es encolpatz e repres de faillir;
Et autra 'n vei caber que plus grieu m' es,
Que s' om gazanh' aver ab faillimen
Dizon de lui qu' el es valens e pros,
E qu' el sap far sos faits saviamen.
Una gran.
Nostrad. 109. Crescimbeni, 76. Bastero, 80. Millot, II, 344. P. Occ. 206.

Boniface de Castelane, t. IV. Dans un sirvente, il dit du roi d' Angleterre et du roi d' Aragon:
Lo reis engles cug qu' a 'l sanglut,
Car tan lo ve hom estar mut
De demandar sas eretatz...
Degra si menar daus totz latz
Coredors e cavals armatz
Tro cobres sas possessios...

E 'l flacs reis cui es Aragos
Fa tot l' an plach a man gasos,
E fora ilh plus bel, so m' es vis,
Que demandes am sos baros
Son paire qu' era pros e fis
Qui fon morts entre sos vezis.
Era pueis.

Voici des passages d' un autre sirvente:
Un sirventes farai ab digz cozens
En cui diray contra totz recrezens
Als Proensals paubres e cossiros
Que non lur laysson braya
Esti frances a l' avol gen savaya...

Alqus tolon de lur possessios
E ges per so non es francx lur argens,
E 'ls tramet hom cavaliers e sirvens
Cum si eron trotiers o vils cussos,
En la tor dreg ves Blaya...

De trahidors, de fals e de glotos
Si son partitz de mi ab lurs fals gens,
E non o planc, qu' ieu non valray ja mens;
Et attendrai, qu' enquer ai fortz maizos
Et ai ma gent veraya,
E 'ls trahidors van s' en, dieus los deschaya...

L' evangelis dis aquesta razos
Que qui auci murir deu eyssamens,
E si 'l coms es d' avol balay sofrens
Alcunas vetz trobaran ocayzos...

S' ieu m' encontre un jorn ab sos bailos
Que m guerreyo, ieu los faray dolens;
Tant hi ferray que mos brans n' er sanglens
E ma lansa n' er per un pauc tronchos...
Sitot no m' es fort.
Nostrad. 136. Crescimbeni, 95. Bastero, 80. Millot, II, 344. Papon, II, 418. P. Occ. 144.
Bonnefoy. Deux tensons avec Blacas:
Seingn' En Blacatz, pois per tot faill barata
E si clam a deu de vos gentz hermitana,
Tant es la riquesa grantz qu' a vos s' aplata,
Qu' anc aiolz non sai mener maior ufana,
Tan vos guerrion guerer
Que ves Alms fuion li archer,
E non a ren al carner
On sol aver maint quartier.
Seingn' en Blacatz pois.

Seign' En Blacatz, de nuoitz a la lumeira
Es plus temsutz que laire ni lobeira,
Tan ric assaut fezes a la Cadeira
C' al Torronet sentiron la fumera,
Que il hermitan e 'l genz hospitaleira
Sabon ades vostra maior paubreira.

Seingn' en Blacatz talant ai.
Bastero, 80.

viernes, 6 de octubre de 2023

Alfonse II, Roi d' Aragon. Alfonso II, Rey de Aragón

Alfonse II, Roi d' Aragon.


Per mantas guizas m' es datz
Joys e deport e solatz;
Que per vergiers e per pratz,
E per fuelhas e per flors,
E pel temps qu' es refrescatz,
Vei alegrar chantadors:
Mas al meu chan neus ni glatz
No m' ajuda, ni estatz,
Ni res, mas dieus et amors.


E pero ges no m desplatz
Lo belh temps, ni la clardatz,
Ni 'l dous chans qu' aug pels playssatz
Dels auzelhs, ni la verdors;
Qu' aissi m suy ab joy lassatz
Ab una de las melhors,
Qu' en lieys es sens e beutatz;
Per qu' ieu li don tot quan fatz,
E joys e pretz et honors.


En trop ricas voluntatz
S' es mos cors ab joy mesclatz;
Mas no sai si s' es foudatz,
O ardimens, o paors,
O grans sens amezuratz,
O si s' es astres d' amors;
Qu' anc, de l' hora qu' ieu fuy natz,
Mais no m destreys amistatz,
Ni m senti mals ni dolors.


Tan mi destrenh sa bontatz,
Sa proeza e sa beutatz,
Qu' ieu n' am mais sofrir en patz
Penas e dans e dolors,
Que d' autra jauzens amatz:
Grans bes faitz e grans secors;
Sos homs plevitz e juratz
Serai ades, s' a lieys platz,
Denan totz autres senhors.


Quan mi membra dels comjatz
Que pres de lieys totz forsatz,
Alegres suy et iratz;
Qu' ab sospirs mesclatz de plors
Me dis: “Belhs amics, tornatz,
Per merce, vas me de cors.”
Per qu' ieu tornaray viatz
Vas lieys, quar autre baysatz
No m' es delietz ni sabors.

//

Alfonse II, Roi d' Aragon. Alfonso II, Rey de Aragón

Detalle de la portada del Liber feudorum maior (siglo XIII).

https://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_II_de_Arag%C3%B3n
(Hay que leer la wiki con cuidadico, que se manipula mucho.)

Alfonso II de Aragón apodado «el Casto» o «el Trovador» (Huesca, 1-25 de marzo de 1157-Perpiñán, 25 de abril de 1196),​ fue rey de Aragón y conde de Barcelona entre el 18 de julio de 1164​ y el 25 de abril de 1196 y marqués de Provenza desde 1166.​ Tras el fallecimiento de su padre Ramón Berenguer IV a comienzos de agosto de 1162, Alfonso II recibió la potestad regia, pero no fue hasta 1164 cuando su madre la reina Petronila hizo la donación del reino en su favor.

Hijo primogénito de Ramón Berenguer IV, el Santo, conde de Barcelona desde 1131, y desde 1137 también príncipe de Aragón, y de Petronila, reina titular de Aragón, reinó con el nombre de Alfonso en honor a Alfonso I el Batallador hermano de su abuelo.​ La documentación de la época confirma que desde su nacimiento fue designado por los nombres de Alfonso y Ramón indistintamente.

Tanto en el pacto de Haxama (1158) como en su testamento sacramental (1162), el conde de Barcelona Ramón Berenguer IV llamaba Ramón a su primogénito.​ A su vez, en el testamento de la reina Petronila I de Aragón, su madre llama a su heredero Alfonso y señala que su marido lo llamaba Ramón.​ En los dos diplomas que se conocen firmados personalmente por el futuro Alfonso II en vida de su padre Ramón Berenguer IV, usó «Alfonso» como su nombre; una vez que fue rey, todos los documentos los firmó con el nombre de Alfonso y no se documenta ningún caso en que firmara como Ramón.

Los nombres de los hijos del matrimonio eran ya los que utilizaría el linaje de la Casa de Aragón: Alfonso y Pedro.

En agosto de 1162 falleció Ramón Berenguer IV, y en su testamento confirió a su hijo primogénito la potestad regia, eso es, la capacidad de reinar y ejercer el mando​ en Aragón y Barcelona.​ De modo que el poder de gobernar le provino a Alfonso de su padre, que a su vez lo había recibido de Ramiro II.​ Tras la muerte de su padre, el primer acto que llevó a cabo Alfonso fue dar su confirmación a los fueros de Zaragoza​ ante notables aragoneses y catalanes.​ A continuación, al igual que hicieran su abuelo Ramiro II y su padre Ramón Berenguer, comenzó a viajar por el reino de Aragón para recibir el homenaje de fidelidad de los vasallos de dicho reino. En Calatayud se data su presencia el 1 de septiembre de 1162, junto con el arzobispo de Tarragona y los obispos de Barcelona, de Zaragoza y de Tarazona, además del conde de Pallars y otros magnates catalanes y aragoneses, como Guillermo Ramón de Moncada (senescal), Blasco Romeo (mayordomo), Guillermo de Cervera, Ponce de Mataplana y Guillermo de Castellvell, seguramente quienes iban a constituir el consejo de regencia que gobernaría durante su minoría de edad. En ese final de año también es reconocido en Tarazona, Alcañiz, Huesca y Jaca. El 27 de septiembre el rey Fernando II de León fue aceptado como tutor de Alfonso y de su reino por notables aragoneses y catalanes, y a su vez el rey leonés reconoció a Alfonso como rey de Aragón y conde de Barcelona.​ Pero en octubre, Petronila como reina propietaria convocó una Curia en Huesca​ donde se hicieron públicas las últimas voluntades de Ramón Berenguer. En ellas se puso de manifiesto que el rey Enrique II de Inglaterra había sido designado como tutor, lo que permitió una libertad de acción a los magnates para establecer una regencia.​ En enero de 1163 se le denomina rey de Aragón, marqués de Lérida y de Tortosa, pese a que el juramento de los tortosinos no se realizaría hasta finales de abril. Después obtuvo el juramento de los habitantes de Barcelona como sus súbditos el 24 de febrero;24​ a partir de entonces tuvo que recorrer toda la llamada «Cataluña vieja» obteniendo la fidelidad de sus vasallos en estas tierras. El 25 de abril de ese año son los habitantes de Tortosa quienes le juran homenaje vasallático.

No obstante, Petronila seguía siendo la reina, y Alfonso II no podía tener el dominio jurídico pleno del reino​ de su madre,​ hasta que el 18 de junio de 1164 la reina hizo la renuncia de la corona en su hijo.​ En dicho documento Petronila, que aparece como reina de Aragón y condesa de Barcelona, le hizo donación a su hijo, al que menciona como rey de Aragón y conde de Barcelona,c​ de todo el reino de Aragón, íntegramente tal y como lo poseyó Ramiro II.​ Tras la renuncia de Petronila, Alfonso II juró como rey de Aragón en Zaragoza el 1 de noviembre de ese mismo año.

Esto supuso la solución jurídica al problema sucesorio, y desde entonces Alfonso fue rey de pleno derecho y como tal fue reconocido por el papa.i​ Sus dominios, tras la incorporación posterior del Reino de Valencia, y desde la última década del siglo xiii, comenzarán a recibir la denominación de Corona de Aragón, si bien entre el siglo xii y el xiv la expresión más extendida para referirse a las tierras y pueblos del rey de Aragón fue la de «Casal d'Aragó».

Alfonso II gobernó como rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provenza; Iglesias Costa señala que ya se omitía el título correspondiente a Sobrarbe y Ribagorza.​ Estos eran antiguos condados unidos al Reino de Aragón en tiempos de Ramiro I. También se omitían ya los condados que llevaban varias generaciones unidos al condado de Barcelona, como los de Gerona, Osona y Besalú.

Se casó en Zaragoza con Sancha de Castilla (tía de Alfonso VIII de Castilla) el 18 de enero de 1174, a la edad de 16 años, a la que, según el Derecho Canónico, un hombre casado alcanzaba la mayoría de edad. Además, con ello fue armado caballero y pudo actuar al frente de su reino sin la tutoría de los magnates que la habían ejercido desde 1162.

Incorporó a su reino las tierras occitanas de Provenza, el Rosellón y el Pallars Jussá. Firmó con su sobrino, el rey castellano Alfonso VIII, el tratado de Cazola en 1179, pero años más tarde y mediante el tratado de Huesca (1191), se alió con los monarcas de León, Portugal y Navarra contra la hegemonía castellana. Su hijo Pedro II le sucede en las posesiones peninsulares.

Amparó las artes y las normas del amor cortés y él mismo se ejercitó en la poesía, intercambiando escritos con importantes trovadores de la época, como Giraut de Bornelh.

En 1166, Ramón Berenguer III de Provenza murió durante el sitio de la ciudad rebelde de Niza, dejando solo una hija, Dulce. La regencia aragonesa, alegando la falta de descendencia masculina, consiguió que el condado de Provenza fuera a parar a manos de Alfonso el Casto, primo hermano de Ramón Berenguer III. Para conservar Provenza se hizo necesario combatir los levantamientos en la zona de la Camarga por los partidarios de Ramón V de Tolosa. En 1167, contando con el apoyo de los vizcondes de Montpellier, del episcopado provenzal y de la Casa de Baux, los regentes lograron afianzar su dominio sobre la Provenza. A pesar de eso, la casa de Tolosa siguió actuando en la zona, hasta que en 1176 Alfonso el Casto concertó la Paz de Tarascón con Ramón V.

En este tratado se estableció que, a cambio del pago de treinta mil marcos de plata, el conde de Tolosa renunciaba a sus pretensiones sobre Provenza, así como de las regiones de Gavaldá y Carladés. Esta paz supuso el fortalecimiento en Occitania de la posición de Alfonso. Entre 1168 y 1173, Alfonso aprovechó el conflicto entre Ramón y Enrique II de Inglaterra para conseguir el vasallaje de numerosos señores occitanos, gracias a su condición de aliado de Enrique II.

Firmada la paz de Tarascón, Alfonso II se pudo dedicar a sofocar una nueva revuelta en Niza y a imponerse en la zona oriental de Provenza. Además, al darse cuenta de que el condado era una región alejada de Aragón y Cataluña, y rodeada de posesiones del conde de Tolosa, Alfonso II encargó el gobierno de Provenza a su hermano Pedro, en adelante Ramón Berenguer IV de Provenza, concediéndole el título de conde. Alfonso no renunció a sus derechos, ya que Ramón Berenguer IV de Provenza regía el condado únicamente como delegado de su hermano.

Una vez aseguradas sus posiciones en Occitania, Alfonso II tomó la decisión de anular el vasallaje de Provenza hacia el emperador Federico Barbarroja, admitido en 1162 por Ramón Berenguer III en la asamblea imperial de Turín. Así, en 1178, al acto de coronación de Federico como rey de Borgoña asistió Ramón V de Tolosa pero no Alfonso ni su hermano Ramón Berenguer IV de Provenza. Por otro lado, durante la crisis de la Santa Sede, el rey Alfonso apoyó de forma inequívoca al papa Alejandro III en contra de los antipapas promovidos por la facción imperial.

En 1181 la posición de la Casa de Aragón en Occitania entró en crisis: el conde de Tolosa invadió las tierras del vizconde de Narbona y Ramón Berenguer IV de Provenza fue asesinado cerca de Montpellier. Alfonso II nombró nuevo conde de Provenza a su hermano Sancho, pero tuvo que destituirlo en 1185 por haber realizado tratos ilegales con Tolosa y Génova. Sin embargo, la situación dio un giro favorable a los intereses de Alfonso. Por un lado, en 1189, el rey Ricardo Corazón de León, hijo y sucesor de Enrique II de Inglaterra, se había aliado con el conde de Tolosa; por otro, Ramón V no pudo vencer la revuelta comunal de Tolosa, que se convirtió en una república municipal gobernada por cónsules. En esta coyuntura, Alfonso II de Aragón logró concertar con Ramón V de Tolosa una paz en los mismos términos que la de 1176 y consolidar su dominio desde Niza hasta el Atlántico con posesiones propias (Provenza, Milhau, Gavaldá y Roerga), vasallajes sobre los marqueses de Busca en el Piamonte y los señores de Montpellier, así como el reconocimiento por parte de los condes de Rasez, Carlat, Foix, Bigorra y los vizcondes de Nimes, Beziers, Carcasona y Bearne de tener sus dominios en feudo del rey de Aragón.

En 1192, tras volver de la cruzada, Ricardo Corazón de León se alió con Ramón V de Tolosa contra Alfonso II. El rey Alfonso consiguió fortalecer sus posiciones en Languedoc, al concertar el matrimonio de su hijo Alfonso con Gersenda de Sabrán, hija de Guillermo VI de Forcalquier, antiguo aliado de Ramón V de Tolosa. La paz de 1195, firmada entre Alfonso y Ramón VI de Tolosa, hijo y sucesor de Ramón V, puso fin a este conflicto sin alterar la correlación de fuerzas entre los poderes constituidos en Occitania.

La península ibérica ocupó una posición política secundaria frente a Occitania durante el reinado de Alfonso II. El rey de Aragón se implicó en el juego político de los reinos cristianos con el fin de conseguir la reanexión de Navarra, separada de Aragón desde la muerte de Alfonso I de Aragón en 1134. Por otra parte, Alfonso II también dirigió ataques contra el Al-Ándalus, ya fuera para obtener tributos o ganancias territoriales.

En 1162 la regencia aragonesa concertó una alianza entre Alfonso II y Fernando II de León para repartirse Navarra. Sin embargo, en 1168, se estableció una tregua con Sancho VI de Navarra. Quedando entonces libre el frente navarro, se inició un ataque contra Castilla. El ataque fracasó y condujo a la Paz Perpetua de Sahagún en 1170, firmada por Alfonso VIII de Castilla y Alfonso el Casto. Además, poniendo en práctica un acuerdo estipulado por el Tratado de Lérida de 1157, el rey de Aragón tuvo que contraer matrimonio con Sancha, tía de Alfonso VIII.

El rey Ibn Mardanis de Murcia, que dominaba todo Xarq al-Ándalus o zona oriental de al-Andalus, asediado por los cristianos y por los Almohades, se había convertido en tributario de Aragón. A pesar de eso, en 1169 la regencia comenzó la conquista de la Matarraña seguida de la ocupación de los territorios al sur de Aragón en 1171. Se fundó Teruel, base para posibles ataques contra Valencia. En Cataluña, entre 1169 y 1170 se tuvo que reprimir seriamente una revuelta sarracena en la sierra de Prades.

En 1172, muerto ya Ibn Mardanis, Alfonso II asedió Valencia, donde concertó una alianza con el nuevo rey sarraceno a cambio de duplicar el tributo a pagar; así, el rey de Aragón, de acuerdo con el emir de Valencia, atacó Játiva y Murcia, de donde se tuvo que retirar a raíz de una incursión de Navarra en las fronteras de Aragón.

La paz de Sahagún de 1170, así como el mayor poder territorial de Castilla, supeditó la actuación peninsular de Alfonso II a los designios de Alfonso VIII; de esta forma, a cambio de haber colaborado en la conquista de Cuenca (1177), anexionada a Castilla, lo que bloqueaba las posibilidades expansivas de Aragón, Alfonso II solo obtuvo del rey de Castilla la renuncia del vasallaje aragonés para Zaragoza, impuesto por Alfonso VII de Castilla a Ramón Berenguer IV. Por otra parte, en la negociación de la futura expansión por el Ándalus al Tratado de Cazola (1179), Alfonso II cedió la conquista de Murcia a Castilla, a cambio de que Alfonso VIII suprimiera el vasallaje de los reyes de Aragón por Valencia, una vez la conquistaran.

Rollo genealógico de época de Martín I el Humano. En él aparece la reina Petronila («Peronella : reyna») con atributos reales (corona, cetro, al igual que el heredero del reino, Alfonso II de Aragón (Afons : rey)), unida al conde Ramón Berenguer IV que ofrece el anillo de desposado.

Alfonso II, Aragón, Petronila, Ramón Berenguer IV

En 1175, el valle de Arán pasa a formar parte de la Corona de Aragón, mediante el Tratado de Amparanza (de amparo o Emparança, en dialecto occitan catalan) firmado por el rey Alfonso II con los habitantes del valle, que se separaban del condado de Cominges.

En 1177 participó probablemente en el asedio de Cuenca, dirigiéndose posteriormente hacia Murcia con el fin de obligar a su rey taifa a que le pagase los tributos que le debía como vasallo.

Entre 1181 y 1186, Alfonso II concentró todos sus esfuerzos en la Provenza y en el Mediterráneo donde, además de negociar sin éxito con el rey de Sicilia la organización de una expedición contra Mallorca, ayudó a la Casa de Baus a adquirir en Cerdeña el dominio del juzgado de Arborea.

Cuando reanudó su participación en asuntos peninsulares, Alfonso II se distanció de Alfonso VIII; el rey de Castilla había abandonado una alianza pactada con el rey de Aragón de repartirse Navarra, una vez anexionada La Rioja. Además, mantenía pretensiones territoriales en las fronteras aragonesas y, finalmente, había realizado tratos con Federico Barbarroja.

Por eso, en 1190, Alfonso II llegó a un entendimiento con Navarra, León y Portugal, enemistados con Castilla. Tras la derrota de Alfonso VIII en la Batalla de Alarcos (1195), la consistencia del avance almohade como peligro común en todos los reinos cristianos peninsulares, así como las indicaciones del papa Celestino II, empujaron a Alfonso II a negociar una operación conjunta con Alfonso VIII de Castilla contra los musulmanes, operación que, sin embargo, nunca llegó a realizarse.

Dentro de la Corona de Aragón, durante el reinado de Alfonso II se consolidó la estructura jurídica y territorial de lo que sería Cataluña: se establecieron las veguerías como división comarcal, se definieron los límites del territorio en la asamblea de Paz y Tregua de 1173 como "de Salses a Tortosa y Lérida" (a Salsis usque ad Dertusam et Ilerda), y promovió la elaboración de los inventarios de los derechos condales (Liber Feudorum Maior, hacia 1194)

Teniendo que escoger ser enterrado en el mausoleo paterno en el Monasterio de Ripoll, o ser enterrado en el mausoleo conyugal del Monasterio de Sigena, escogió el Monasterio de Poblet para no levantar suspicacias.​ Su testamento especificaba que, en caso de haber conquistado Valencia en vida, debía ser enterrado en El Puig (Valencia), lugar que ya había donado al monasterio de Poblet en febrero de 1176,​ deseo expresado también por su hijo Pedro II de Aragón y muerto también sin cumplirlo.

Varios de los condes de Barcelona desde Wifredo el Velloso habían sido enterrados en Ripoll,37​ mientras que otros lo fueron en otros lugares, entre ellos el monasterio de San Pablo del Campo y las catedrales de Barcelona y Gerona.

El rey Alfonso II fue enterrado en la pared del presbiterio, en una caja. Tras la reforma de las sepulturas reales impulsada por Pedro el Ceremonioso, el sepulcro quedó instalado en el primer arco del conjunto escultórico.

El 18 de enero de 1174 se casó en la Catedral del Salvador de Zaragoza con Sancha de Castilla. De este matrimonio nacieron:

Pedro II de Aragón, el Católico (1178-1213), rey de Aragón, con el nombre de Pedro II y conde de Barcelona, con el nombre de Pedro I;

Constanza (1179-1222), casada en 1198 con Emerico I de Hungría y en 1210 con Federico II Hohenstaufen, Sacro Emperador Romano Germánico, rey de Sicilia y rey de Jerusalén;

Alfonso (1180-1209), conde de Provenza, con el nombre de Alfonso II;

Leonor (1182-1226), casada en 1202 con Ramón VI de Tolosa:

Sancha (1186-1241), casada en 1211 con Ramón VII de Tolosa;

Sancho, muerto joven.

Ramón Berenguer, muerto joven.

Fernando (1190-1249), entró como monje cisterciense en el Monasterio de Poblet y en 1205 fue sacado de Poblet para convertirse en abad de Montearagón.

Dulce (1192-¿?), entró como monja en el Monasterio de Sijena, llegando a ser comendadora de la Orden de San Juan.

En su testamento, Alfonso II dispuso que, a su muerte, ocurrida en abril de 1196, sus territorios se repartieran entre sus dos hijos: Pedro, rey de Aragón y conde de Barcelona (1196-1213), y Alfonso, conde de Provenza, Millau y Condado de Gévaudan (1196-1209).

Con esta disposición testamentaria, además de dotar de un dominio a su hijo menor, el rey sancionó la necesidad de Provenza de disponer de un gobernador propio. En 1185, Alfonso II había nombrado conde de Provenza a su hijo Alfonso, menor de edad; por eso, el rey encargó el gobierno provenzal a procuradores, como Roger Bernardo I de Foix (1185-1188), Barral de Marsella (1188-1192) y Lope Jiménez.

Notas:

Alfonso II tenía poco más de cinco años cuando sucedió a su padre, que en su testamento oral había dispuesto que fuese tutor Enrique II de Inglaterra (1154-1189). Esta disposición planteó problemas, pues Fernando II de León (1157-1188) se atribuyó tal tutela. Y las fuentes tardías catalanas presentan como tutor a Ramón Berenguer III, conde de Provenza (1162-1166). La cuestión, sin embargo, es compleja, y se resolvió mediante la transmisión del reino y la potestad hecha por la reina Petronila el 18 de junio de 1164, y la anterior constitución de una especie de consejo de regencia, donde alternaron algunos obispos, nobles y posiblemente representantes de las ciudades, que ya tenían conciencia de su propia personalidad. Precisamente con este motivo se reunían en Zaragoza el día 11 de noviembre de 1164 las primeras Cortes documentadas, donde el rey establecía paces y treguas con el consejo del arzobispo de Tarragona y demás obispos de la «Corona», con el de «los barones de mi reino» y con el de los representantes de las ciudades de Zaragoza, Daroca, Calatayud, Jaca y Huesca. La burguesía entraba por vez primera en la institución que conocemos con el nombre de Cortes.

 Alfonso II el Casto, hijo de Petronila y Ramón Berenguer IV, nació en Huesca en 1157.

 Petronila, reina de Aragón y condesa de Barcelona «aragonensis regina et barchinonensis comitissa» dona a su hijo Alfonso y a toda su descendencia —a quien en su testamento su marido llamaba Ramón— todo el reino íntegro «dono [...] tibi, dilecto filio meo Ildefonso, regi aragonensi et comiti barchinonensi, qui in testamento eiusdem viri mei vocaris Raimundus, et omni posteriotati tue omne regnum integriter», en documento fechado en Barcelona, a 18 de junio de 1164.​

 Ante las circunstancias de que Don Ramiro cediese la posesio y que Doña Petronila fuese hembra, se derivó que podían mantener la potestas, pero no la gestio. Consecuentemente la posición del Conde Ramón fue la de ser administrador de la Casa, regente del Reino. Del que seguía siendo señor, padre y rey, Ramiro II, hasta que murió el 16 de agosto de 1157. Luego su hija Doña Petronila sería la reina titular hasta que el 18 de junio de 1164 renunció en favor de su hijo Alfonso II, niño de siete años, nacido en Huesca en marzo de 1157; renuncia que se efectuó cuando ya hacía dos años que el Conde había muerto en el burgo de San Dalmacio, junto a Turín, el 7 de agosto de 1162.

 [...] a petición de la nobleza aragonesa y de todo el mundo, el único hermano de Alfonso, Ramiro el Monje, llamado así por haber entrado años atrás en un convento, tuvo que salir de este en 1134 y, contra los deseos del papado que no le otorgaba bula ni libertad, casarse con Inés de Poitiers, engendrando con ella una hija en 1136: doña Petronila. Y fue poco después, en 1137, cuando esa niña que no tenía siquiera un año fue dada en matrimonio al conde de Barcelona Ramón Berenguer IV, quien ya se había encontrado con Ramiro en la defensa de Zaragoza en 1134 y luego en tierras gerundenses en 1135 frente a grupos islámicos, pero que también podían ser castellanos o franceses.

Hasta ahora no estoy diciendo nada que no sea conocido, incluyendo las capitulaciones matrimoniales de Barbastro fechadas el 11 de agosto de 1137. No obstante, sí quisiera insistir aquí en que el rey aragonés sabía lo que hacía, pese a los veintitrés años de edad que el conde barcelonés le sacaba a su hija Petronila y posible niña-esposa del catalán. Lo sabía porque, fruto de las leyes del reino que impedían el poder a la mujer pero no la titularidad del derecho ni la transmisión del mismo a terceros, el «matrimonio en casa» aseguraba —pasara lo que pasara— el mantenimiento del reino. A fin de cuentas había muchas posibilidades de que la niña, con la muerte que revoloteaba tanto sobre la infancia, no llegara a ser mujer y, en ese supuesto, aquel acuerdo de 1137 otorgaba a Ramón Berenguer la transmisión del poder real aragonés casara con quien casara después.

Este supuesto no sucedió, pero en el caso de haber ocurrido estaba claro que el reino de Aragón y su titular buscaban una unión dinástica con uno de sus vecinos más fuertes: con ese conde de Barcelona que estaba aglomerando las tierras de lo que luego sería el principado de Cataluña, además de que se expansionaría hacia el sur, como señalaré. Con ese conde de Barcelona que jamás fue rey de Aragón porque Ramiro II mantuvo su privilegio de honor hasta su muerte, aunque cediera la potestad del mando. Ramón Berenguer IV fue príncipe de Aragón y como tal se le juró fidelidad por los aragoneses al tiempo que la mayoría de edad de Petronila y su paso a mujer facilitó la consumación del matrimonio. Y poco después, el nacimiento de Alfonso, quien fuera desde 1164 —muerto Ramiro II y Ramón Berenguer IV— rey de Aragón y conde de Barcelona, forjó una unión dinástica de posible futuro respetando, no obstante, a súbditos, leyes y costumbres de cada territorio. Si se quisiera ver un acta fundacional de la Corona de Aragón, parece ser que ésta podía apuntar a la consolidación como rey y conde de Alfonso II. De hecho esto se ha visto así por la historiografía que durante años, si no siglos, conoce el evento.

 [...] los patronímicos de los sucesores de Ramón Berenguer portaban ya los epónimos de la casa de los Aragón: Alfonso y Pedro, nombres que se iban a utilizar en sucesivas generaciones. [...] Pocos días después del repentino fallecimiento de su padre, Alfonso II, apenas un niño de cinco años de edad, se encuentra en Zaragoza rodeado de las más altas dignidades eclesiásticas (arzobispo de Tarragona, y obispos de Barcelona y de Zaragoza), y civiles, como el conde de Pallars y los más destacados magnates aragoneses y catalanes (el senescal Guillermo Ramón de Moncada, el mayordomo real Blasco Romeo, y los nobles Guillermo de Cervera, Ponce de Mataplana y Guillermo de Castelvell), que estarían gestando, sin duda, el consejo de regencia del monarca y su tutoría. En Zaragoza lo vemos confirmando los fueros de la ciudad, y un documento, de agosto de 1162, suscrito por todos aquellos nobles y eclesiásticos, lo intitula ya como «Dei gratia rex Aragonensi», recordando a su padre «conde de Barcelona y príncipe de Aragón», pero también a sus antecesores por línea materna, los reyes de Aragón, «el rey Alfonso, mi tío, el rey Ramiro, mi abuelo», aunque jurídicamente no podía obtener el pleno dominio del reino hasta la renuncia de su madre Petronila. [...] Alfonso II viajará sucesivamente por las ciudades del reino (Zaragoza, Calatayud, Tarazona, Alcañiz, Huesca y Jaca), con la finalidad de que le reconozcan y juren como nuevo rey de Aragón. En enero de 1163 la cancillería le denomina, además de rey de Aragón, como marqués de Lérida y Tortosa, y en febrero está celebrando su primera curia o cort en Barcelona, donde fue jurado como conde de Barcelona el 24 de febrero de 1163. La solución jurídica al problema sucesorio se alcanzó cuando el 18 de junio de 1164 la reina Petronila, a la vez que confirmaba las disposiciones testamentarias de su fallecido esposo, renunciaba a sus derechos sobre el reino [...]

Cuando muere Ramón Berenguer en 1162, su hijo (habido con Petronila) Alfonso II pasa a ser rey, ya ejercer el poder sin ninguna restricción, lo que indica que el poder de reinar lo hereda de su padre, al que se lo había concedido Ramiro.

 «[...] abdicación de la reina a favor de Alfonso el Casto en 1164»

Alfonso II recibió de su padre el reino de Aragón y el condado de Barcelona (1162), en concepto de honor, y de su madre el dominio de la tierra y el principado, es decir, el regnum (1164). Pudo titularse con pleno fundamento rey de Aragón, y así fue reconocido por la Curia romana.

Entre los siglos XII y XIV, la documentación poco habla de Corona de Aragón y más del Casal d'Aragó, si bien la expresión de Corona de Aragón ya se observa con Jaime el Justo, prevaleciendo así el título jerárquico del reino por delante del de condado y principado.

El título de rey lo asumieron su hijo, Alfonso el Casto (Alfonso II para los aragoneses y Alfonso I para los catalanes, como Conde de Barcelona), y sus sucesores, quienes al igual que sus antecesores se reconocen reyes de Aragón, Sobrarbe y Ribagorza, aunque se silencian los dos últimos al gusto de los escribas y notarios del momento. En los escatocolos de los documentos ajenos a la cancillería regia, como eran los monacales de Alaón, Obarra, Roda de Isábena…, siempre se nombraron por el reinado de Ramón Berenguer, Alfonso, Pedro, etc.

 En el siglo XII, las absorciones mencionadas de los condados de Cerdaña-Berga, Besalú, Rosellón y Pallars Jussá no alargan la titulación del conde, porque encajan en un sentido hiperbólico de la denominación del condado de Barcelona. Así se corrobora la obsolescencia del modelo condal, que ya solo se empleará para designar las unidades que mantienen su singularidad jurisdiccional respecto de la casa barcelonesa, es decir, Ampurias, Urgel y Pallars Sobirá, este mencionado a partir de ahora como Pallars.

Como señala Ubieto, el año 1157 incluye los meses enero-marzo del año 1158 a que hace referencia el documento.

Cuando surge Aragón - nación

  1.  Ubieto Arteta, Antonio
  2. Ubieto Arteta, Agustín
  1.  Cfr. «Alfonso II "el Casto"», en Gran Enciclopedia Aragonesa
  2.  Saltar a: Ubieto Arteta, 1987, pp. 177-184.
  3.  Mateu Ibars, Josefina (1980). Colectánea paleográfica de la Corona de Aragon: Siglo IX-XVIII 1. Publicacions de la Universidat de Barcelona. p. 546. ISBN 84-7528-694-1.
  4.  Miquel Rosell, Francisco (1945). Liber feudorum maior; cartulario real que se conserva en el Archivo de la Corona de Aragón 1. Escuela de Estudios Medievales (Consejo Superior de Investigaciones Científicas). p. documento 17.
  5. El atontado de Vicente de Cuéllar, Benito (1995). «Los "condes-reyes" de Barcelona y la "adquisición" del reino de Aragón por la dinastía bellónida»Hidalguía (Instituto Salazar y Castro) (252): 630-631. ISSN 0018-1285.
  6.  Belenguer, Ernest (2006). «Aproximación a la historia de la Corona de Aragón». En Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), ed. La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII–XVIII). Lunwerg. pp. 25-26. ISBN 84-9785-261-3. Archivado desde el original el 20 de marzo de 2012. Consultado el 28 de mayo de 2012.

  7.  Martínez Ferrando, Jesús Ernesto (1958). Archivo de la Corona de Aragón. Guía abreviada. Dirección General de Archivos y Bibliotecas. p. 8.
  8.  Suárez Fernández, Luis (1976). Historia de España Antigua y media. Rialp. p. 599. ISBN 9788432118821.
  9.  .
  10.  Jordi Ventura, Alfons el Cast, Editorial Aedos, Barcelona, 1961, pág. 84.
  11.  Rábade Obradó, María del Pilar; Ramírez Vaquero, Eloísa; Utrilla Utrilla, Juan F. (2005). La Dinámica Política. Akal. pp. 376-378. ISBN 9788470904332.
  12.  Segura Graió, Cristina (1989). «Derechos sucesorios al trono de las mujeres en la Corona de Aragón»Mayurqa (Edicions UIB) (22): 595. ISSN 0301-8296.
  13.  Ubieto Arteta, 1987, p. 193.
  14.  de Francisco Olmos, José María (2003). «La mujer en la Europa del románico: asalto al poder monárquico»Cuadernos de investigación histórica (Fundación Universitaria Española) (20): 171. ISSN 0210-6272.
  15.  García-Gallo de Diego, Alfonso (1966). «La sucesión al trono en la Corona de Aragón»Anuario de historia del derecho español (Instituto Nacional de Estudios Jurídicos) (36): 68. ISSN 0304-4319.

  16.  Beltrán Villagrasa, 1964, p. 114.
  17.  Caruana Gómez de Barrera, Jaime (1962). «Itinerario de Alfonso II de Aragón»Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón (Escuela de Estudios Medievales (Consejo Superior de Investigaciones Científicas)). p. 75.

    El atontado de Aragó, Antonio M.; y el más atontado Trenchs, José (1977). «Las escribanías reales catalano-aragonesas, de Ramón Berenguer IV a la minoría de Jaime I» (pdf)Revista de archivos, bibliotecas y museos 7 (3) (Servicio de publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia). p. 426. ISSN 0034-771X.
  18.  Álvarez Palenzuela, Vicente A.; Suárez Fernández, Luis (1988). La consolidación de los reinos hispánicos (1157-1369). Gredos. p. 13. ISBN 9788424912789.
  19.  Mateu Ibars, Josefina (1980). Colectánea paleográfica de la Corona de Aragon: Siglo IX-XVIII 1. Publicacions de la Universidat de Barcelona. p. 508. ISBN 978-84-7528-694-5.
  20.  Ubieto Arteta, 1987, p. 198.
  21.  García de Valdeavellano, Luis (1980). Historia de España: De los orígenes a la baja Edad Media 1. Alianza. p. 558. ISBN 9788420689937.
  22.  Cabestany, J. F. (1985). «Alfons el Cast». En Percy E. Schramm, Joan F. Cabestany y Enric Bagué, ed. Els primers comtes-reis. p. 66. ISBN 9788431618070.
  23.  Grassotti, Hilda (1992). Los reinos cristianos en los siglos XI y XII: economías, sociedades, instituciones. Espasa-Calpe. p. 421. ISBN 9788423948000.
  24.  Belenguer, Ernest (2006). «La expansión: el Casal d'Aragó (1213-1412)». En Sociedad Estatal para la Acción Cultural Exterior (SEACEX), ed. La Corona de Aragón. El poder y la imagen de la Edad Media a la Edad Moderna (siglos XII - XVIII). Lunwerg. ISBN 84-9785-261-3. Archivado desde el original el 20 de julio de 2011. Consultado el 19 de julio de 2010.
  25.  Iglesias Costa, Manuel (2001). Historia del condado de Ribagorza. Instituto de Estudios Altoaragoneses. p. 215. ISBN 9788481271218. Archivado desde el original el 14 de septiembre de 2014.
  26.  Sabaté y Curull, Flocel (2006). Història de Catalunya: Catalunya medieval 2. 'esfera dels llibres. p. 264. ISBN 9788497344197.
  27.  Cabestany, J. F. (1985). «Alfons el Cast». En Percy E. Schramm, Joan F. Cabestany y Enric Bagué, ed. Els primers comtes-reis. p. 84. ISBN 9788431618070.
  28.  Ladero Quesada, M. A. (2001). «Sobre la evolución de las fronteras medievales hispánicas (siglos XI a XIV)». En Carlos de Ayala Martínez, Pascal Burcesi y Philippe Fosserand, ed. Identidad y representación de la frontera en la España medieval (siglos XI-XIV). Casa de Velázquez, Universidad Autónoma de Madrid. p. 24. ISBN 9788495555212.
  29.  Fernández-Ladreda, Clara (1988). Guía para visitar los santuarios marianos de Navarra. Ediciones Encuentro. p. 74. ISBN 9788474902129.
  30.  Pons i Marques, Joan (1938). Cartulari de Poblet : edició del manuscrit de Tarragona. Institut d'Estudis Cagalans. p. 19.
  31.  Morgades y Gili, José (1895). «El sepulcro de D. Ramón Berenguer IV, conde de Barcelona»Boletín de la Real Academia de la Historia 26. pp. 477-486. Archivado desde el original el 24 de septiembre de 2015. Consultado el 15 de diciembre de 2008.
  32.  El idiota de Sobrequés y Callicó, Jaimito (2001). Els reis catalans enterrats a Poblet. Publicaciones de la Abadía de Poblet. p. 17. ISBN 8430090282.
  33. Baptist Alzog, Johannes (1855). Vicente de la Fuente, ed. Historia eclesiástica o adiciones a la historia general de la Iglesia 2. Librería Religiosa. p. 289.