Mostrando las entradas para la consulta Pelegrí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Pelegrí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

martes, 16 de abril de 2024

Lexique roman; Jos - Juelh, Jueyll


Jos, adv., bas lat. josum, en bas, à bas.

Pausant arma sua josum.

L. Alamannorum, cap. 45. Baluze, Capit., t. 1, col. 69.

Bayssa jos so que degra levar.

H. Brunet: Pus lo dous.

Abaisse en bas ce qu'il devrait élever. 

Paratges que chai jos.

G. Anelier: Ara farai.

Noblesse qui choit en bas.

Loc. Vol proeza e bon pretz metre jos.

T. de Rambaud, d' Azemar et de Perdigon: Senher.

Veut mettre à bas prouesse et bon mérite.

Ben paron de bon cor blos 

E tornat de sus en jos. 

Bertrand de Born: Gent fai nostre. 

Bien paraissent privés de bon coeur et renversés de haut en bas.

Quar no n' estai de cel en jos 

Negun' ab belhazors semblans.

G. Adhemar: S'ieu conogues.

Car il n'en existe du ciel en bas aucune avec plus belles manières.

Prép. Anc no gardet honor jos sa sentura.

Pierre d'Auvergne: Si anc nuls.

Oncques ne garda honneur sous sa ceinture.

Prép. comp. Vi de jos un albespi.

Gavaudan le Vieux: L'autr' ier. 

Je vis dessous un aubépin.

Entro de jos lo pieytz es lo bran avalatz. Roman de Fierabras, v. 440. Jusque dessous la poitrine le glaive est descendu.

Adv. comp. Tost l'auran abayssat en jos. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Tôt ils l'auront abaissé en bas.

Mi tornatz mon joi sus de jos.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz. 

Vous me tournez ma joie dessus dessous. 

Don lur votz retin sus e jos.

Pierre d'Auvergne: Chantarai pus. 

Dont leur voix retentit haut et bas. 

ANC. FR. Li rossignols chante tant

Ke mors chiet de l'arbre jus. 

Le Roi de Navarre, chanson 15. 

E Regnier el lonc col plusorz feiz jus chaï. Roman de Rou, v. 1105. 

Les aides que souloit payer le peuple avoient esté mises jus.

Monstrelet, t. 1, fol. 270. 

L'a du palefroi jus mise. Fables et cont. anc., t. I, p. 203.

Ses oilz turnat é sus é jus. Marie de France., t. II, p. 439.

ANC. ESP.

Quando quier el sol jus la tierra à Oriente tornar.

Poema de Alexandro, cop. 1177.

ANC. CAT. Jus. IT. Giù. (ESP. jus, yuso, como en el monasterio de San Millán, Suso y Yuso. El de abajo. Chap. Baix, abaix.)


Josta, prép., lat. juxta, contre, proche de, près de.

Quan par la flors josta 'l vert fuelh.

B. de Ventadour: Quan par la.

Quand paraît la fleur près de la verte feuille.

Cascus dels auzels chantava 

Josta sa par, que aut, que bas.

P. Vidal: Abril issic.

Chacun des oiseaux chantait proche de sa compagne, qui haut, qui bas.

Ieu am mais jazer nutz e gen

Que vestitz josta peleri.

Rambaud de Vaqueiras: Ben sai.

Carlos Fontanet ,Pelegrí, le hace otro bombo a Yolanda ,Aniseta, La segalla, la segaya, apartamentos, AT, habitaciones, SPA, relax

J'aime mieux gésir nu et gentiment que vêtu contre pèlerin.

ANC. FR. Joste les archiers se sunt mis.

Joste le rivage se tindrent.

Roman de Rou, v. 11648 et 11744.

Trestot maintenant Brun s'asist

Joste moi, et si le vint querre.

Roman du Renart, t. II, p. 247. 

Joste lo bois vont chevauchant. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 359. IT. Giusta.

Prép. comp. S'il belha, lai on jai, 

No m'a de josta se. 

B. de Ventadour: Pos me preiatz. Var. 

Si la belle, là où elle repose, ne m'a à côté de soi. 

En luec aigos, de josta un riu.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

En lieu aqueux, auprès d'un ruisseau. 

ANC. FR. De joste la cité un agaist establi. Roman de Rou, v. 905.

De joste le roi s'est assis. Roman du Renart, t. III, p. 332. 

Assistrent la el temple Dagon de juste Dagon.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 6.

La dame vient parler al rei,

É il la mist de juste sei.

Marie de France, t. 1, p. 134.

2. Jostar, Justar, v., ajuster, assembler, réunir.

Josteron si li paren d'En Guillem et de la dompna. 

V. de Guillaume de Cabestaing.

S'assemblèrent les parents du seigneur Guillaume et de la dame.

Tuit se joston per auzir 

Torn lo rei, que volon saber

Que venon en la cort querer.

Roman de Jaufre, fol. 35.

Tous se réunissent pour ouïr autour du roi, vu qu'ils veulent savoir quoi elles viennent en la cour chercher.

- Jouter, combattre.

Fig. Tota nueg joston a doblier.

Marcabrus: Al departir.

Toute la nuit joutent au damier.

Substantiv. Anc al jostar no fo nuilh temps que res, 

Mas arditz cors, faillimens lor fezes.

B. Zorgi: Fort me.

Oncques au jouter il ne fut aucun temps où rien, excepté coeur hardi, leur fit faute. 

Part. pas. Si 'l sen dels prelatz... 

... Ieu aver podia

Qu'en mi fosson justatz.

Le Frère Mineur: Cor ai.

Si les sens des prélats... je pouvais obtenir qu'en moi ils fussent réunis.

Si totz los regnatz 

Del mon davatz ad un justatz.

G. Fabre de Narbonne: Hon mais vey.

Si tous les royaumes du monde vous donniez rassemblés en un.

ANC. FR. Justez ensemble north e man,

Ensemble ditez donc northman... 

A li se sunt justez tut li Beessineiz.

Roman de Rou, v. 111 et 3624.

Quant Mordret ot sa gent jostée, 

Grant fu e bele l'assemblée. 

Roman de Brut, Ms. de l'Arsenal, fol. 85.

La dame li comence à dire: 

Or tost, vassaus, joustez à mi.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 293.

CAT. ESP. PORT. Justar. IT. Giustare, giostrare. (chap. ajuntá, ensamblá, reuní).

3. Josta, Justa, s. f., joute, assaut.

Maintas bonas cortz, e maintas belas jostas, et maint bel solatz en foron fait, e maintas belas cansos. V. de Pons de Capdueil.

Maintes bonnes assemblées, et maintes belles joutes, et maints beaux amusements en furent faits, et maintes belles chansons.

Guilhot, fassem justas cridar

A tot hom che vulha justar.

Roman de Blandin de Cornouailles. 

Guillot, faisons crier joutes pour tout homme qui voudra jouter.

CAT. ESP. PORT. Justa. IT. Giostra. (chap. Justa, justes, torneos que féen los caballés.)

4. Justaire, Jostador, s. m., jouteur, adversaire.

En Pos fo sos justaire.

Rambaud de Vaqueiras: El so que. 

Le seigneur Pons fut son adversaire. 

Encaras veyrem priors 

Combatens e jostadors.

P. Cardinal: Qui s vol. 

Encore nous verrons les prieurs combattants et jouteurs. 

CAT. ESP. PORT. Justador. IT. Giostratore. (chap. Justadó, justadós, alguna vegada ñabíe una justadora disfrassada, justadores. Tornejadó, tornejadós, tornejadora, tornejadores.)

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

5. Ajost, s. m., ramas, réunion, assemblée.

Non es ges cortz, mas ajost d' avols gentz. 

Sordel: Ben deu esser.

Ce n'est point cour, mais ramas de méchantes gens.

CAT. Ajust. ESP. PORT. Ajuste. (chap. Ajuntamén, ajuntamens; junta, juntes; assamblea, assamblees.)

6. Ajostar, Ajustar, v., ajuster, assembler, rapprocher, réunir. 

El nostr' emperaire

Ajosta grans genz.

Pierre de la Caravane: D'un sirventes.

Le notre empereur assemble beaucoup de gens.

Las trips s' ajosteron aqui.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Les tribus s'assemblèrent là.

- Ajouter, joindre.

Aprop so ajustatz hi 

Buire et un pauc d' agre vi.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Après cela ajoutez-y beurre et un peu de vinaigre. 

Lo fluvis tol del camp de mon vezin et ajusta al meu camp.

Trad. du Code de Justinien, fol. 75. 

Le fleuve ôte du champ de mon voisin et ajoute au mien champ.

- Copuler, accoupler, unir.

- Dieus fe Adam et Eva carnalmen, 

Ses tot peccar, l' us ab l' autre ajustar. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Dieu fit Adam et Ève copuler charnellement l'un avec l'autre, sans aucunement pécher.

Puey que la tortre ha perdut son par, jamays no se ajusta ab autre.

V. et Vert., fol. 93.

Après que la tourterelle a perdu son compagnon, jamais elle ne s' accouple avec un autre. 

ANC. FR. Mais il dist que par mariaige 

Les volra ajuster ensamble.

Roman de la Violette, p. 197.

CAT. ESP. PORT. Ajustar. IT. Aggiustare. (chap. Ajuntá, juntá; achuntá, chuntá.)

7. Ajustament, Ajustamen, s. m., ajustement, union, rapprochement, assemblage, compagnie. 

Karitatz non es autra causa mais cars ajustament e cara unitatz.

Al ajustament dels paures te fay benignes e cortes e familiars.

V. et Vert., fol. 47 et 81. 

Charité n'est autre chose que chère union et chère unité.

En la compagnie des pauvres fais-toi doux et poli et familier.

Costellatios verayamen 

Non es al mas ajustamen 

D' estelas.

Brev. d'amor, fol. 32. 

Constellation vraiment n'est autre chose qu'assemblage d'étoiles.

- Copulation, accouplement.

La castetat de las bestias, que non procuron lur ajustamen pueys que an conceuput. V. et Vert., fol. 93. 

La chasteté des bêtes, qui ne recherchent leur accouplement après qu'elles ont conçu. 

Dieus volc fos faitz carnals ajustamens.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Dieu voulut que fût faite copulation charnelle. 

ANC. FR. Par ajoustement d'autre branche. 

G. Guiart, t. 1, p. 16. 

CAT. Ajustament. ESP. Ajustamiento. PORT. Ajustamento. 

IT. Aggiustamento. (chap. Ajuntamén, ajuntamens, de ajuntá o achuntá. Ajustá o achustá vol di fé just, chust, preto, apretá.)

8. Ajustansa, s. f., compagnie, rapprochement, rapport, relation.

Si la luna sera en Thauro, fugz las ajustansas del poderos e del paure yssamen.

Si vols conoysser las ajustansas de totas causas, e d' omes e de femnas.

Calendrier provençal.

Si la lune sera dans le Taureau, fuis également les compagnies du puissant et du pauvre.

Si tu veux connaître les rapprochements de toutes choses, et d'hommes et de femmes.

9. Ajustaire, s. m., qui rapproche, arbitre, conciliateur.

Ieu soi sai ajustaire

De dos amics d'un veiaire.

B. Martin: Quan l' erba.

Je suis ici conciliateur de deux amis d'un même avis.

IT. Aggiustatore. (chap. Ajustadó, consiliadó, árbitre.)

10. Ajustadamens, adv., conjointement.

De la compositio del masculi e del femini essems ajustadamens.

Leys d'amors, fol. 55.

De la composition du masculin et du féminin ensemble conjointement.

CAT. Ajustadament. ESP. Ajustadamente. IT. Aggiustatamente. 

(chap. Ajustadamen, conjuntamen; achustadamen, conchuntamen.)

11. Rejostar, v., rassembler, réunir.

Rejoston lor companhas quan jorns clarzis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 31.

Rassemblent leurs compagnies quand le jour éclaire.

IT. Raggiustare. (chap. Reajuntá, reachuntá. Reajunten les seues compañíes cuan lo día clarege. Re + ajunto, ajuntes, ajunte, ajuntem o ajuntam, ajuntéu o ajuntáu, ajunten; ajuntat, ajuntats, ajuntada, ajuntades; achunto, achuntes, achunte, achuntem o achuntam, achuntéu o achuntáu, achunten; achuntat, achuntats, achuntada, achuntades. Reajustá o reachustá : re + ajustá, achustá.)


Jove, adj., lat. juvenis, jeune. 

Auta de riqueza e jove d' ans. V. de G. Faidit. 

Haute de richesse et jeune d'années.

Nos jove omne menam ta mal jovent. Poëme sur Boèce.

Nous jeunes hommes menons si mal jeunesse. 

O jove, o antic.

(chap. O jove, o antic : vell, agüelo.)

P. Vidal: Mout viu.

Ou jeune, ou antique.

La grâce, l'amabilité des personnes jeunes, fit appliquer au mot jove leurs heureuses qualités; et il signifia figurément:

Aimable, gracieux, méritant.

Jove se te quan guarda son cors belh, 

Et es joves dona quan be s capdelh.

Bertrand de Born: Belh m' es quan. 

Se maintient gracieuse quand elle conserve sa personne belle, et est gracieuse dame quand elle se gouverne bien.

Quar yeu n' esper aver jove deport. 

Pons de la Garde: Farai chanson. 

Car j'espère en avoir gracieux amusement.

- Par allusion à la frivolité de la jeunesse: Étourdi, irréfléchi.

Issamen parlatz cum si eratz mendre, 

Trop donatz leu cosselh e jove entendre. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 2.

Également vous parlez comme si vous étiez moindre (d'âge), vous donnez à entendre conseil fort léger et irréfléchi. 

CAT. Jove. ESP. Joven. IT. Giovine, giovane. (chap. Jove, joves o jovens; chove, choves o chovens.)

2. Jovenet, adj. dim., jeunet, tout jeune.

Mal li faran tug li pluzor 

Qu' el veyran jovenet, meschi. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Lui feront mal tous les plusieurs qui le verront jeunet, chétif.

Ieu agues bella domna e plazen, 

Joveneta, ab avinens faissos.

Pistoleta: Ar agues. Var.

Que j'eusse belle dame et agréable, jeunette, avec aimables manières.

ESP. Jovenete (jovencete, jovencito). IT. Giovinetto, giovanetto.

(chap. Jovenet, jovenets, joveneta, jovenetes; chovenet, chovenets, choveneta, chovenetes.)

3. Jovenil, Juvenil, adj., lat. juvenilis, juvénil, de jeunesse.

En etat juvenil.

La complexio jovenil.

Eluc. de las propr., fol. 232 et 89. 

En âge juvénil. 

La complexion juvénile. 

ANC. CAT. Jovenil. CAT. MOD. ESP. PORT. Juvenil. IT. Giovenile, giovanile.

(chap. Juvenil, juvenils; chuvenil, chuvenils.)

4. Jovencel, Jovenselh, s. m., jouvenceau, jeune homme.

A Lerins venc un jovencellz

Qu' era agutz ricx et assas bellz.

V. de S. Honorat. 

Vint à Lerins un jouvenceau qui était tenu pour riche et assez beau.

Totz lo mons es marritz,

E plus li jovenselh.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz. 

Tout le monde est marri, et plus les jouvenceaux. 

ANC. CAT. Jovencel. IT. Giovincello.

5. Jovencella, s. f., jouvencelle, jeune fille.

Plagra m mais de Castella 

Una fresca jovencella 

Que d' aur mil cargat camel.

P. Vidal: Be m pac. 

Me plairait plus une fraîche jouvencelle de Castille que mille chameaux chargés d'or.

ANC. CAT. Jovencela.

6. Jovent, Joven, s. m., lat. juventus, jeunesse.

En lieis servir despenda 

De bon cor tot mon joven.

Matfre Ermengaud: Dregz de. 

A la servir que je dépense de bon coeur toute ma jeunesse.

- Fig. Mérite, grâce, amabilité. 

De jovent eratz capdels e paire. 

Bertrand de Born: Mon chan. 

D' amabilité vous étiez chef et père. 

A sen ab joven mesclat.

P. Vidal: A per pauc de. 

Elle a sens mêlé avec amabilité. 

Viulas, dansas e tanbors

E jovents vos fan compania.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Violes, danses et tambours et grâce vous font compagnie.

ANC. FR.

Lunge-Espée, son filz, esteit de bel jovent. Roman de Rou, v. 2038. 

De sa biauté, de son jovent. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 91. 

ANC. CAT. Jovent.

Bernat Catasús, Joventut Nacionalista Cataluña

17. Joventut, s. f., lat. juventutem, jeunesse.

Fols vielhs qui s vanta de sa joventut. Liv. de Sydrac, fol. 102.

Vieillard fou qui se vante de sa jeunesse.

Si com a cosdumat en sa gran joventut. V. de S. Honorat.

Ainsi comme il a accoutumé en sa grande jeunesse.

ANC. FR. Encores mieulx ceulx de la juventute.

J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 108.

CAT. Juventut. ESP. Juventud. PORT. Juventude. IT. Gioventù, gioventute, gioventude. (chap. Juventut, juventuts.)

8. Joventa, s. f., lat. juventa, jeunesse.

Lassa! be planc ma joventa, 

Quar non ay amic veray.

Guillaume d'Autpoul: L'autr'ier. 

Malheureuse! je plains bien ma jeunesse, car je n'ai pas ami vrai.

ANC. FR. Moult sui ore triste et dolente 

A joie ai usé ma jovente. 

Roman du Renart, t. II, p. 157. 

Tant fui od lui en ma juvente.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 595.

9. Rejovenir, v., rajeunir.

E m reviu e m rejovenis.

(chap. Y me reviu y me rejovenix.)

R. Vidal de Bezaudun: Belh m' es.

Et me ravive et me rajeunit.

Las animas rejovenis e renovella.

V. et Vert., fol. 37. 

Rajeunit et renouvelle les âmes.

ANC. FR. Tout me rajovenist li cors.

Roman de la Rose, v. 13143. 

ANC. ESP. Rejuvenir (MOD. Rejuvenecer). IT. Ringiovenire, ringiovanire.

(chap. Rejovení, rejovenís (se pot pronunsiá en u, rejuvení): rejovenixco o rejovenixgo, rejovenixes, rejovenix, rejovenim, rejoveniu, rejovenixen; rejovenit, rejovenits, rejovenida, rejovenides.)


Jubileu, s. m., lat. jubileus, jubilé. 

Era an de jubileu entr' els Ebreus. Eluc. de las propr., fol. 128.

C'était année de jubilé parmi les Hébreux.

CAT. Jubileu. ESP. PORT. Jubileo. IT. Giubbileo. (chap. Jubileu, jubileus; julibeu, julibeus.)


Juelh, Jueyll, s. m., du lat. lolium, ivraie.

Gent avetz...

... del formen triat lo juelh.

G. Magret: Ma dona. 

Bien vous avez... du froment trié l' ivraie.

Loc. Honorat tantost s' a pensat:

Aquest lo jueyll a semenat.

V. de S. Honorat.

Honorat aussitôt a pensé: Celui-ci a semé l'ivraie.

ANC. CAT. Jull. ESP. (Joyo, cizaña, borrachuela, cominillo, rabillo, luello) 

PORT. Joyo. IT. Loglio. (chap. Cañota; sissaña.)

ANC. CAT. Jull. ESP. (Joyo, cizaña, borrachuela, cominillo, rabillo, luello)   PORT. Joyo. IT. Loglio. (chap. Cañota; sissaña.)

jueves, 1 de febrero de 2024

Lexique roman; Debanar - Delir

Debanar, v., dévider.

Genser de lleis non debana fillat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Plus gentille qu'elle ne dévide fil.

CAT. ESP. Devanar. PORT. Dobar. IT. Dipanare.


Debilitat, s. f., lat. debilitatem, débilité, faiblesse.

D'on ve debilitat d'esperitz et de forsa. 

Eluc. de las propr., fol. 232. 

D'où vient débilité d'esprit et de force.

La generacio de aquest' hernia es per debilitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

L'engendrement de cette hernie est par débilité. 

CAT. Debilitat. ESP. Debilidad. PORT. Debilidade. IT. Debilità. (chap. debilidat, debilidats; débil.)

2. Debilitatio, s. f., lat. debilitatio, débilitation, affaiblissement.

Per diversas mutatios e debilitatios de monedas.

Tit. de 1424, Hist. de Languedoc, pr., t. IV, col. 422.

Par diverses mutations et affaiblissements de monnaies.

Adhoras pren debilitacio.

Eluc. de las propr., fol. 17. 

Alors prend affaiblissement.

CAT. Debilitació. ESP. Debilitación. PORT. Debilitação. IT. Debilitazione. (chap. debilitassió, debilitassions.)

3. Debilitament, s. m., affaiblissement.

El no pot venir a mort ny a debilitament de son cors.

L'Arbre de Batalhas, fol. 143.

Il ne peut venir à mort ni à affaiblissement de son corps.

CAT. Debilitament. IT. Debilitamento. (chap. debilitamén, debilitamens.)

4. Debilitar, Debelitar, v., lat. debilitare, affaiblir (CAT. afeblir).

Trop pauca vianda debilita natura... Aytals viandas debelito apetiment.

Eluc. de las propr., fol. 73 et 269. 

Trop petite nourriture affaiblit la nature... De telles nourritures affaiblissent l'appétit. 

Mot debilitan, e fan accidir sincopi. Trad. d'Albucasis, fol. 55. 

Affaiblissent beaucoup, et font survenir syncope. 

Part. pas. Reguardament de lor es debilitat. 

Trad. d'Albucasis, fol. 14. 

Le regard d'eux est affaibli.

CAT. ESP. PORT. Debilitar. IT. Debilitare. (chap. debilitá, debilitás: yo me debilito, debilites, debilite, debilitem o debilitam, debilitéu o debilitáu, debiliten. Debilitat, debilitats, debilitada, debilitades.)


Deburar, v., verser, déverser. 

Greu er que en mar no 'l debur 

L'aura, quar tant es pauc arditz. 

Bertrand de Born: Pus lo gens.

Il sera difficile qu'en mer le vent ne le déverse, car il est si peu hardi.


Dec, Deg, s. m., défaut, vice, détérioration, tare.

Oimais plus no m'esquerna 

Fals jois ni decs.

B. Zorgi: Ben es. 

Désormais plus ne me berne fausse joie ni défaut. 

Si la causa que ven us hom ad autre es morbosa o viciosa, so es, si ela a alcun deg.

Trad. du Code de Justinien, fol. 41. 

Si la chose que vend un homme à un autre est malade ou vicieuse, c'est-à-dire, si elle a aucun vice.

Et encar i pareis ses dec 

Lo sanz setis on ela sec.

V. de sainte Énimie, fol. 17. 

Et encore y paraît sans détérioration le saint siége où elle s'assit.

- Commandement, défense, barrière, limites, frontières.

Dex sive terminos vel limites Tolosae. 

Consuetudines Tolosae, Richebourg, t. IV, p. 1065. 

Trop passatz los decx 

De Dieu, quar es tan grossa 

Vostra cobeitatz.

G. Figueiras: Sirventes. 

Vous passez beaucoup les commandements de Dieu, puisque votre convoitise est si grosse.

Met ab leis mos ferms decs.

Gaucelm Faidit: Ar es lo. 

Je mets avec elle mes fermes barrières. 

Anar fors de nostres dechs... de nostres terrators exir... Los nostres dechs.

Ord. des Rois de Fr., 1389, t. XV, p. 633. 

Aller hors de nos frontières... sortir de nos territoires... Les nôtres frontières.

- Amende. 

Que las poguesso penhorar e levar dexs; d'aquels dexs, que agues lo deguiers dels cossols de la guarda la tersa partida.

Tit. de 1274, Arch. du Roy., M. 876.

Qu'ils les pussent saisir et lever amendes; de ces amendes, que le dégan des consuls de la garde en eût la troisième partie.

2. Deguier, s. m., dégan, sergent, gardien d'un territoire, dont il surveillait les limites. 

D'aquels dexs, que agues lo deguiers dels cossols de la guarda la tersa part... Puscatz metre deguiers e guardas.

Tit. de 1274, Arch. du Roy., M. 876. 

De ces amendes, que le dégan des consuls de la garde en eût la troisième partie... Que vous puissiez mettre dégans et gardes.

3. Decha, Deca, s. f., tare, défaut, détérioration. (chap. queca, queques)

Femnas et enfanz petitz

An una decha communau.

Marcabrus: Doas cuidas.

Femmes et petits enfants ont une tare commune.

A culhida tal decha.

Marcabrus: Dirai vos. 

A recueilli telle tare. 

En laqual fornatz non ac mal ni deca.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 70. 

En laquelle fournaise n'eut mal ni détérioration.

4. Dechamen, s. m., irrégularité.

D'orinas e de pols e de sos dechamens.

P. de Corbiac: El nom de. 

Des urines et du pouls et de ses irrégularités.

5. Dechar, v., pécher, tromper.

D'aquestz, l'us per l'autre decha.

G. Riquier: Pus aman. 

De ceux-là, l'un pour l'autre trompe.

6. Endecs, s. m., tare, défaut.

Son d'auzels trop mal endecx.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Sont très mauvais défauts d'oiseaux. 

Paubra escudela... 

Fan quascus, que a endec.

Pierre d'Auvergne: Belh m'es. 

Pauvre écuelle... ils font chacun, qui a défaut.

7. Endechat, adj., taré, vicieux.

Endechatz e fatz a revers.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec. 

Taré et fait à l'envers. 

Milhs voldria estre F. si endechatz 

Que de IIII regermes senher clamatz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 53. 

Mieux voudrait Folquet être ainsi taré, que proclamé seigneur de quatre royaumes.


Decernir, v., lat. decernere, décerner, ordonner.

Per aquest prezen establimen decernem... que femna, etc.

Cartulaire de Montpellier, fol. 31.

Par ce présent statut nous ordonnons... que femme, etc. 

ANC. CAT. Decernir.

2. Decret, s. m., lat. decretum, décret, décision.

Roma, be sabetz

Que fort greu lur escapa

Qui au lor decretz.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Rome, vous savez bien que fort difficilement leur échappe qui écoute leurs décrets.

Fig. Un decret fauc drechurier.

P. Cardinal: Un decret.

Je fais un décret juste.

CAT. Decret. ESP. PORT. IT. Decreto. (chap. decret, decrets; v. decretá: decreto, decretes, lo cardenal de Queretes decrete, decretem o decretam, decretéu o drecretáu, decreten. Decretat, decretats, decratada, decretades.)

3. Decretista, s. m., décrétiste.

Vos podetz valer, Verge, lay on legista

Non pot pro tener ni neguns decretista. 

Un troubadour anonyme: Flor de paradis. 

Vous pouvez valoir, Vierge, là où légiste ne peut tenir profit ni aucun décrétiste.

ANC. FR. Maistres ès arts décrétistes.

Rabelais, Pronostication, ch. 5.

CAT. ESP. PORT. Decretista. (chap. decretiste, que fa decrets, decretistes.)

4. Decretal, s. f., lat. decretales, décrétale.

L'aigla, la Flors a dreitz tant communals 

Que no i val leis, ne i ten dan decretals. 

Aicart del Fossat: Entre dos.

L'aigle, la Fleur (de lis) a des droits si évidents que loi n'y vaut, ni décrétale n'y tient dommage. 

Lo papa testiffica en sas decretals que, etc.

(chap. Lo Papa (de Roma, próximamen Omella) testifique a les seues decretals que, etc.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 189. 

Le pape témoigne dans ses décrétales que, etc.

De laqual translatio parla la decretals.

Cat. dels apost. de Roma, fol 100. 

De laquelle translation parle la décrétale. 

Una decretal vuelh faire

Que er segon razon bastida. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Je veux faire une décrétale qui sera bâtie selon raison. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Decretal. IT. Decretale.

5. Decretalista, s. m., décrétaliste.

Legista, decretalista.

Leys d'amors, fol. 49. 

Légiste, décrétaliste.

CAT. ESP. IT. Decretalista. (chap. decretaliste, decretalistes; f. decretalista, decretalistes.)

6. Dessernir, Decernir, v., lat. discernere, discerner.

Roma, ben dessern

Los mals qu'om ne pot dire.

G. Figueiras: Sirventes.

Rome, je discerne bien les maux qu'on peut en dire. 

Vol que chascuns decerna

Com hom es cecs.

B. Zorgi: Ben es adreigz. 

Veut que chacun discerne comment on est aveugle. 

CAT. ESP. PORT. Discernir. IT. Discernere. (chap. disserní: dissernixco o dissernixgo, dissernixes, dissernix, dissernim, disserniu, dissernixen; dissernit, dissernits, dissernida, dissernides.)

7. Discretio, s. f., lat. discretio, séparation, distinction.

Partitz en doas discretios de natura.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 167. 

Partagé en deux distinctions de nature.

8. Eissernir, Essernir, Issernir, v., lat. secernere (scernere), discerner, distinguer, indiquer.

De Dieu non puesc pauc ben parlar,

Ni mot no us en sai yssernir.

Pierre d'Auvergne: De Dieu non.

Je ne puis parler de Dieu un peu bien, ni ne sais vous en indiquer beaucoup.

Ieu no sabria issernir

Los vostres bos aibs ni comtar. 

Gavaudan le Vieux: Crezens, fis. 

Je ne saurais discerner ni compter les votres bonnes qualités. 

Part. pas. Er sui de lieis trop eissernitz.

B. de Ventadour: Quan lo boscatges. 

Maintenant je suis très distingué par elle. 

Sobre totas es issernitz 

Son pretz.

G. Godi: Si 'l gen cors. 

Son mérite est distingué au-dessus de toutes.

Saint Alexis refusant de dire son nom s'explique en ces termes dans le poëme qui contient sa vie:

Lo myeu nom non es issernitz,

Per qu'ieu no vulh que sia dig;

Mas tug m'apelo peregri.

V. de S. Alexis.

(chap. Lo meu nom no es distinguit,

per lo que no vull que sigue dit,

Pero tots me diuen pelegrí, peregrí : Fontanet de Valderrobres.)

Carlos Fontanet ,Pelegrí, le hace otro bombo a Yolanda ,Aniseta, La segalla, la segaya, apartamentos, AT, habitaciones, SPA, relax

Le mien nom n'est pas distingué, c'est pourquoi je ne veux pas qu'il soit dit; mais tous m'appellent pèlerin.

- Sage, prudent.

Tan son plazens e bellas sas faissos 

De lieis qu'ieu am e bel parlar chauzitz, 

Que, quan la vei, me cug far issernitz.

Gui d'Uisel: Ges de chantar. 

Les manières de celle que j'aime sont si agréables et si belles et le beau parler si choisi, que, quand je la vois, je crois me faire sage.

Li Lombartz son plus esernit.

T. de R. de Miraval et de Bertrand: Bertrand.

Les Lombards sont plus prudents.

Substantiv. Car sens non es grazitz

Mas per los essernitz.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Car sens n'est agréé excepté par les sages.

Adverbial. Parlem plus issernit.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 105. 

Parlons plus sagement. 

IT. Scernere.

9. Eyssernimen, s. m., discours sage, distingué. 

N Aimerics, nulh eyssernimen

No us aug dir, anz sembla d'error.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx. 

Seigneur Aimeri, je ne vous entends dire aucun discours sage, au contraire il ressemble à erreur. 

CAT. Discerniment. ESP. Discernimiento. PORT. Discernimento. 

IT. Scernimento. (chap. Dissernimén, dissernimens.)


Decorar, v., lat. decorare, décorer, orner.

Decoret l'avan dicha glyeia d'un cibori d'argen.

(chap. Va decorá l'abán dita iglesia d'un cimborrio d'argén, de plata.)   

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Il orna l'avant-dite église d'un ciboire d'argent. 

CAT. ESP. PORT. Decorar. IT. Decorare. (chap. decorá: decoro, decores, decore, decorem o decoram, decoréu o decoráu, decoren; decorat, decorats, decorada, decorades.)

2. Decoratiu, adj., décoratif, qui décore. 

Lutz es de colors decorativa.

(chap. La llum es decorativa dels colós.)

Eluc. de las propr., fol. 263. 

La lumière est décorative des couleurs.


Decrepit, adj., lat. decrepitus, décrépit. 

Substantiv. En los decrepitz non es possible. 

Trad. d'Albucasis, fol. 56. 

N'est pas possible dans les décrépits. 

CAT. Decrepit. ESP. (decrépito) PORT. IT. Decrepito. (chap. decrépit com Arturico Quintanilla y Fuentecica, decrepits, decrépita, decrépites.)

2. Decrepitat, adj., décrépit. 

Cum els vielhs decrepitatz.

Eluc. de las propr., fol. 77. 

Comme aux vieillards décrépits.

3. Endecrepitat, adj., décrépit. 

Enfant o vielh endecrepitat... Es vielh, endecrepitat, de pauc de sanc. Trad. d'Albucasis, fol. 56 et 11.

Enfant ou vieux décrépit... Il est vieux, décrépit, de peu de sang.

4. Decrepitut, s. f., décrépitude.

O enfant petit, o viel en decrepitut.

Trad. d'Albucasis, fol. 24.

Ou enfant petit, ou vieillard en décrépitude. 

CAT. Decrepitut. ESP. Decrepitud. (chap. decrepitut, decrepituts.)


Dedicatio, Dedicacio, s. f., lat. dedicatio, consécration, dédicace. 

La dedicatio de Saint Micquel.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 143.

La dédicace de Saint-Michel. 

Dedicacio dels tabernacles. Eluc. de las propr., fol. 129. 

Dédicace des tabernacles. 

CAT. Dedicació. ESP. Dedicación. PORT. Dedicação. IT. Dedicazione. (chap. dedicassió, dedicassions.)

2. Dedicar, v., lat. dedicare, dédier, consacrer.

Lo don de savieza dedica et establis persona del tot al servizi de Dieu.

V. et Vert., fol. 41.

Le don de sagesse consacre et établit une personne entièrement au service de Dieu.

Part. pas. De la glieia de... e l'ac dedicada de totz ponhs.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 73. 

De l'église de... et l'eut dédiée de tous points.

CAT. ESP. PORT. Dedicar. IT. Dedicare.


Defesi, Defeci, s. m., dégoût.

Si bos auzels cai en defesi,

So l'ave per maistre nesi

Que son bec adobar no ill denha

Avans qu'el defesis avenha.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si bon oiseau tombe en dégoût, cela lui arrive par un maître ignorant qui ne lui daigne arranger le bec avant que le dégoût arrive.

Fig. Sorja d'aquest defeci al desieir de coral e vera sabensa.

Trad. de Bède, fol. 11.

Qu'il s'élève de ce dégoût au désir de la cordiale et vraie science.


Deficar, v., dégoûter.

L'argent e l'aur 

Don S. Tomas lo defiquet.

Brev. d'amor, fol. 188. 

L'argent et l'or dont saint Thomas le dégoûta.


Defunct, Deffunt, adj., lat. defunctus, défunt.

Apelam tot mort defunct.

Eluc. de las propr., fol. 67. 

Nous appelons tout mort défunt. 

Lo marit deu sa molher deffuncta sepelir.

(chap. Lo marit deu sa dona difunta, morta, sepelí, enterrá.)

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 260.

Le mari doit ensevelir sa femme défunte.

Substantiv. Que cadaus dels heres aia tal partida de la heretat cum lo deffunz mandet. Trad. du Code de Justinien, fol. 21.

Que chacun des héritiers ait telle partie de l'héritage comme le défunt ordonna.

ANC. CAT. Defunct. ESP. Difunto (N. E. Igualico, igualico, que el defunto de su agüelico.). PORT. IT. Defunto.


Deis, s. m., dais.

Asetzes los al deis reial. 

Un troubadour anonyme: Seinor, vos que. 

Asseyez-les au dais royal.

ESP. Dosel. PORT. Docel.


Delinquir, v., lat. delinquere, délaisser, manquer. 

Sobre la donation de quaranta livras delinquesson.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 22. 

Manquassent sur la donation de quarante livres.

- Part. prés. substantif. Délinquant.

Si alcus delinquentz... De totz los delinquens.

Cartulaire de Montpellier, fol. 58. 

Si quelque délinquant... De tous les délinquants.

CAT. ESP. PORT. Delinquir. IT. Delinquere. (chap. delinquí, cometre un delit, delits: delinquixgo o delinquixco, delinquixes, delinquix, delinquim, delinquiu, delinquixen.)

2. Deslinquiment, s. m., quittance, abandon.

Aquest deslinquiment predit.

Tit. de 1212. DOAT, t. C, fol. 242. 

Cette quittance susdite.

3. Relinquir, Relenquir, v., lat. relinquere, laisser, abandonner, délaisser.

So qu'hom plus dezira e ten car 

Devem quasqus relinquir e laissar.

Pons de Capdueil: So qu'hom. 

Nous devons chacun abandonner et laisser ce qu'on souhaite et chérit le plus.

Per que cella cui ieu obedis

Me relinquis. 

Folquet de Marseille: Tan mov.

Parce que celle à qui j'obéis m'abandonne. 

Part. pas. Ieu me fora de chantar relenquitz. 

Paulet de Marseille: Razos non es. 

Je me serais délaissé de chanter. 

ANC. FR. Ne pour meschief que on feist du cors ne le relinquiriés.

Joinville, p. 11.

Désormais jou relenquis

Cest siècle qui est ors et vis.

Roman du Renart, t. IV, p. 81. 

Ceulz qui par la force et par la desloiauté des Sarrazins l'avoient relenquie.

Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 298. 

Et le reste subject à correction relinquir. 

Jean Marot, t. V, p. 282. 

ANC. CAT. Derelinquir. IT. Relinquere.

4. Reliquias, s. f., plur., lat. reliquias, restes, reliques. 

Onravan las reliquias del precios cors sans.

V. de S. Honorat.

Honoraient les reliques du précieux corps saint.

Metrem hy reliquias. Philomena. 

Nous y mettrons des reliques.

CAT. ESP. PORT. IT. Reliquia. (chap. reliquia, reliquies, com les de mossen Sebeta del Decamerón.)

5. Reliquiari, s. m., reliquaire. 

Portavo lo reliquiari del dit sanct.

(chap. Portaben lo relicari del dit san.)

Tit. de 1534. DOAT, t. CIV, fol. 314.

Ils portaient le reliquaire dudit saint. 

CAT. Reliquiari. ESP. PORT. Relicario. IT. Reliquiario. (chap. relicari, relicaris.)


Delir, v., lat. delere, détruire, effacer.

Vermelho es tan gafant color que quan es encorporat, a penas si pot delir que no layshe alcun senhal.

Meza el uelh degudament, deliss la tela et las tacas.

Eluc. de las propr., fol. 266 et 57.

Le vermillon est couleur si mordante que, quand il est incorporé, à peine il se peut détruire de manière qu'il ne laisse aucune trace.

Mise à l'oeil convenablement, elle détruit la toile et les taies. 

Fig. Per delir nostre falhimen.

B. d'Auriac: Be volria.

Pour effacer notre faute.

A lur gran tort las paubras gens delir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

A leur grand tort détruire les pauvres gens. 

Contra 'ls lauzengiers enveyos, 

Mal parlans, per qui jois delis.

Arnaud de Marueil: Belh m'es. 

Contre les médisants envieux, mal parlant, par qui la joie se détruit.

Substantiv. … Eu tem mais lo tieu delir, 

Qu'un' autra sazon del morir 

Non seria ges tan dolens.

G. Adhemar: Ben fora. 

Je crains davantage le tien détruire, qu'une autre fois je ne serais point aussi dolent du mourir. 

Part. pas. Quant agro delidas las vinhas. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 180. 

Quand ils eurent détruites les vignes. 

Per cui fis domneys es delitz.

P. Raimond de Toulouse: Pus vey.

Par qui fine courtoisie est détruite. 

CAT. Delir.

viernes, 29 de octubre de 2021

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ, TOMÁS AGUILÓ, 1852

POESÍAS FANTÁSTICAS 

EN MALLORQUÍ 
PER 
D. TOMÁS AGUILÓ.
PALMA. IMPRENTA DE D. JUAN GUASP.
1852.

Y era s' únic que tenia!  L'estimava amb un etcls,  Que cent añs de purgatori  Per ell haguera sufrid.

I. 

Recolsada á sa finestra, 
Que dóna enfront des camí, 
Tota sola guaita y plòra 
Sa Contessa de Vallric. 

Bé té que plorar cuant pensa
Qu' encesa guerra civil De dòl vesteix sas personas, Y de sang réga 's pals.
Cada dia heyà batallas, Heyà incendls cada nit, Y es Conte es homo que sempre Cerca es lloc de mes perill.
Pero encara major pena Està covant dins son pit: Un mes fa que ni noticias Ha rebudas des seu fill. Y era s' únic que tenia! L'estimava amb un etcls, Que cent añs de purgatori Per ell haguera sufrid. Un dia sabé son pare Que á pesar de s' odi antig Festetjava sa jermana D'un cap de s'altre partid; Y ple de rabia paraulas Molt amargas li va dir, L'enjegà des seu castell, Fins y tot el malehí. Sa Contessa en và plorava, Ell en và's mostrà summls: De bronzo era's còr des Conte, De bronzo era y no cedí. Es fill abrassà sa mara, Desesperad va partir: Ningú d' ell n'ha duitas novas, Ningú diu que l'haja vlst. Mentras tant que sa Contessa Llamenta sucés tan trlst, De sas tropas victoriosas Sent sa bulla y es trapitj. Ets uls plorosos s'axuga, Qu'ha de rebre son marit, Y, més qu'esserbó, temia Mostrarli qu'era infells. Cuant tots dos plegads estavan, Y éll anava á referir Sa batalla qu'ha guañada, Entra un page que li diu: - Señor Conte, qu'hem de fer (en el original, los guiones son =) Des prlsioners que tenim? - Cap de Deu! quina pregunta! Sabeu cuants son?- Trenta cinc. - Cercau trenta cinc ausinas, Cercaulas ran des camí, Anau allà'ont venen còrdas, Y compraune trenta cinc. - Y mentras tant qu'axò deya Tira en terra uns cuants florins: No 's es page qui 'ls aplega, Qui ‘ls aplega 's es bochí. Sa Contessa tremolava, Y girantse molt humil Digué: Perdonaulos, Conte, Per amor des nostro fill. - Sabeu, señora, qu' á Júdas No'l perdonà Jesucrist? Sa sort de Júdas espera A tots es meus inimigs. - Des cap d' unas cuantas horas, Y un pòc entrada sa nit, Amb so Conte y sa Contessa Sopavan es seus amigs. Un dells estorad esclama: Gust de sang deixa aquest vi! Ets altres d'axò s'espantan, Es Conte d'axò s'en riu. Pero axuxí veu q' un jove Se'n entra sensa permis, Davés sa taula s'acòsta, Y señas li fa amb so dit. Amb sa cara tota blava, Escabeyad, mal vestid, No creg que'l pogués coneixe Ni sa mara qu'el parí. Callava com una estatua, Amb sa ma duya un vencis, Y per tot es còll mostrava Señals de que ja ha servid. Devant aquella figura Ja totom s' estremordí: Ningú tastar res gosava, Ningú tenia apetit. Esglayada sa Contessa Totduna perdé es sentids, Y tremolant també es Conte Crida: Qué cercas aquí? - Qu'em compreu aquest dogal, Que ja mes no'l necessit, Y en tendreu si altra vegada Feis penjar un altre fill. II. Com s'argelaga florida Que s'estufa á s'uy des sòl, Y pareix qu'entre sas matas Ressalta vestida d'òr; Axí n'era s'hermosura D'un ninet que dava goig, D'un ninet que de sa mara Alegría era y consol. Sa mara un dia el va pèrdre A sa vorera d'un bosc, Cuant per demunt sas muntañas Comensava á guaytà 's sòl. Es ninet totduna plòra; Pero prest axuga 's plors, Y camina, y may s'atura P'es camí que veu mes prop. Y mentras tant que fa via, Sensa may pendre repòs, Sent es bèl de sas auveyas, Sent es cant des rossiñols. Mira es camp que tot verdetja, Y el veu brufat á radols De floretas molt garridas Que li roban es seu còr. Ja 'n el mon res li fa falta: Cuant allà té tantas flors No es estrañy qu' olvid sa mara Ni qu' olvid sa seua sort. Tant sòls floretas desitja, Amb ellas pensa tan sòls, Y mentras passa en replega, En replega sas que pòd. Veu despues lloir en terra, Com crestay ferid d'es sol, Una cosa que l'encanta Y un florí li assembla d'or. El cuy tot ple d'alegría, Dins sa ma l'estreñy ben fòrt, Y camina, y may s'atura, Y un torrent troba llevò. Goijós se mira dins s'aygo, Y tan prest com passa es pont Aquells camps ja no verdetjan, Ja noy cantan rossiñols. Mes amunt tres veyas troba, Tres veyas que li fan pò, Que li surtan al encuantra Y si acostan á poc poc. Una va de peus descalsa, Y d'enagos non du tròs; A s'altra qu'es contrafeta Li tremola tot es còs. S'altra que va mes enrera, Abrigada amb un llansòl, Té's dits que d'aubóns pareixen Y se cara assembla d'òs. Amb ell se n'aplegan duas, El saludan, y amb vòl Una li prén sas floretas, S'altra li roba 's tresor. Es ninet á plorà 's pòsa, Sen devalla per un ròst, Y camina, y may s'atura, Y sas alas sent d'un còrp. Un monastir descubreixen Y ell pregunta: qu'es allò? Y sas veyas li responen: - Mira, nin, es sòl qu'es pòn. - No sentiu uns còps d'axada? Qué son, jermana, aquests còps? Respon se veya: - Es un monjo Que per tomba cava un clòt. - No sentiu unas esquéllas Que tenen molt trist es sò? Respon s'altra: - Son campanas Qu'allà baix tòcan de mort. - (Qu allà al original) Y s'altra que sempre calla Y derrera anava un pòc, S'acosta 'n es nin, el besa, Y li diu: - Es sòl ja 's pòst. III. Com se mostían y cauen, Esfuyadas baix des brots, Sas flors qu' eran s' alegría D' aquest jardí tan hermos! Floretas blancas y blavas Floretas de cent colors, Ramells no faré de voltros Ni vendré ja á regarvos: Adios, floretas, adios. De lluñy s'en vénen sas ónas, De lluñy las du sa maró, Y cap n' arriba á sa plaja Que totduna no s'en torn. ¿Es que cercan altra terra, O 's qu'es pèrden dins es fons? Si sabeu, mara, d'ont vénen, ¿Ahont van eu sabeu vos? Ay! onas, adios, adios. Ja s'en van sas oronellas, Que de prest vendrán es tords, Y aquests dias tan alegres Serán dias de tristor! Es peñals de neu blanquetjan, Es mestral despuya es tronchs, Y an es còr també l' despuyan, També 'l gèlan sas fredós. Adios, alegría, adios. Aquells qui tastan sa vida Li troban un gust tan dols, Y cuant menos eu esperan, Qu'es d'amarg es derrér glop! Si d'entre ses mans mos fujen Sas esperansas del mon, ¿Per qué es cor d'un plé qui'l mata N' está sempre desitjos? Adios, esperansa, adios. ¿Per qué heyá flors que matsinan Cuant tenen tan bon olor? ¿Per qué en so blau de sas onas Es blau del cel se confon? Per qué tot crestay s'entela? Per qué tot miray se romp? ¿Per qu' han de venir sas ditxas Si vénen per deixarmos? Adios, ditxa meua, adios. Des seu cavall que s'alluña Es trapitg qu'es ja de sord! Y encara derrera ets abres Axeca un nigul de pols. Es nigul s'escampa al ayre, Es trapitg es perd del tot: Ja may mes sobre la terra Tornarem á veuremos. Adios, per á sempre adios. Sentiu, mara? sentiu mara? Aquests aglapits, que son? Es meu còs tot s'escarrufa; Ay mara, quin tremoló! ¿Será ver axó que diuen, Qu'es ca d'es nostro pastor, Cada pich qu'es fosser passa, Es pòsa á lladrar furiós? Adios, vida meua, adios. Allá demunt sa muntaña S'axeca una vermeyó: Si 's es sòl que ja 's vol pondre, Com axí 's pòn tan dejorn? Es niguls vermeis s'apagan: Quin nigul s'en vé tan fosch! Tot el cel es ja tan negre Com si mitja nit ja fos! Adios, llum del cel, adios. Ay mara, es meus uis s'aclucan! Ay mara, preniume es pols; ¿No 's un ángel d'alas negras Aquest qu' ara em besa es front? Veig una paloma blanca, Darrera ey vola un falcó; Y s'en pujan, y s'en pujan, Ja no veig á cap des dos. Adios, mara meua, adios. IV. Ey havia un gran señor Qu' habitava es seu castell, Y á la vila no lluñy d'ell Ey vivia un llaurador. Una filla aquest tenia Blanca y róssa, jova y bella: Es señor perdud per ella S'abrasava nit y dia; Pues per tot aquell contorn No se tròba cap fadrina Que tenga cara mes fina, Ni qu' amb mes graci s'adorn. Cada volta que ell la veya Son amor li ponderava, Y ella totduna es tornava Com la grana de vermeya.
Y si li diu que l'adora, Y davés ella s'acosta, No reb may altra resposta: - Vos sou Conte y jo pastora. - Pues per tú pastó 'm faré, De grandesas ja 'stig fart. - Ay Conte, qu'eu vengud tard, Un altre es meu còr ja té. - Es Conte fòra de sí S'amaga dins un torrent, Y cuant ja no passa gent Se planta es mitg des camí. Poc despues veu compareixe Un jove que s' en venia; Era es jove qu'ell volia, Es rencor ley féu coneixe. - Mira, li diu, tu 'm fas nosa, O tú 'm matas ó jo 't mat: Un des dos d'aquest combat En jeurá devall sa llosa. - Y s' espasa li ofereix Qu' ell no vòl de cap manera; Pero 's Conte es desespera Y amb sa daga l' envesteix. Es combat acaba pronte, Aquell jove dóna un crit, Perqu' es tem que dins es pit Li afica sa daga es Conte: Y antes de caure en es fang, Sa sang que li ratja empara, Y an es Conte per sa cara Tira un glop d' aquella sang. Es Conte la se fa neta En sas aygos d'es torrent, Y an es mort el du rebent A 'nterrar dins una pleta. Tres ò cuatre nits despues S' en entra á ca sa pastora, Qu' es seu estimad añora, Y res sap de aquell sucés; Y com la veu tota sòla, Y com la veu tan hermosa, Y com la veu desdeñosa, S' enardeix, es céga, es vòla, L' agafa per sa ma blanca, Dins un cuarto la se'n du, Y amb còr tan ardent com du' Sa porta des cuarto tanca. - Estimad meu, ajudem, - Sa pobre pastora crida, Y cau totduna 'smortida, Y de cuant passa no 's tem. No 's tem qu' un fantasma blanc Sen entra y as Conte mira, Y amb ma tota d' òs li tira Per sa cara un glop de sang. No 's tem que storad y fred Es Conte fuig al moment, Y corre an aquell torrent Com un céro mort de sed. Pero 'n va 's rentá sa cara, En va fonc es seu trabay; Londemá dins un miray Tacada la 's véu encara. Dins un cuarto se tancá, Y á las foscas, y tot sol, Ni una finestra obrir vol, Ni un des páges deixa entrá. Y cuant es ja bé de nit An es torrent s' en devalla, Y es rénta, y es rénta, y calla, Y s'en torna an es seu llit. Y cuand ja qu' es auba creu Sols obri una retxilléra, Devant un miray espera, Y sa sang encara veu. Y axò passa cada dia, Y tots diuen que s'amor Ha causad an es señor Una 'straña malaltía. Y de sèt añys per espay Cada nit se cara es rénta, Y cad' auba li presenta Aquella taca 's miray .

V.
Ahónt va sa pajeseta? Ahont va tan dematí? - Jo m'en vaig á cohir rosas, Qu' un ramell ne de cohir. - Qué mes rosas que sas teuas? Quin ramell vòls mes garrid? - Sas rosas qu' á mi m'agradan Son sas rosas d'es jardi. - Oh! no y vajas, pajeseta, Qu' encara es molt dematí. - Fan mes bò plens de roada Es rosérs qu' están florids. - No sabs tú que sas ponsellas Fins mes tard no s' han d' obrir? - Sas rosas mes acopadas Es colors ténen mes vius. - Oh! no y vajas, pajeseta, Si es per tu qu' han de servir. - Ó serán per mi sas rosas, Ó serán per qui jo 'stim. - Deu t'en guard que succeyesca, Deu t'en guard d'aquest perill. - S'estimad allá m'espéra Y éll ne cuy devora mí. - Oh! no y vajas, pajeseta, Conversem un rato aquí. - S'estimad em reñaria Si fés falta en es jardi. - Qu' has de fer d'aquestas rosas De que mòstras tal desitg? - En teng d' anar carregada En es ball d'aquesta nit. - Oh! no y vajas, pajeseta, Per la Verge t'ho suplic. - Pero res ella s'escolta Y segueix es seu camí. - Per qui tocan sas campanas Amb un sò tan llarg y trist? - Tocan tréts per una jova Que flors anava á cohir. - Per qui ploran sas fadrinas? Per qui ploran es fadrins? - Ploran tots sa pajeseta Que ha picada un escorpí. - Si es axí, per quina causa No van tots de dòl vestids? - Es que tots aquí venian En es ball d'aquesta nit. - Y com es que es seu baúl Vermeyetja vist d' aquí? - Es que el tapan tot sas rosas qu' ha cohid vuy dematí. VI. Magnífica es sa colcada Qu' acompaña se novía Des castell de Roca-freda A s' iglesia de la vila; Cavallers, y hermosas damas Cubèrtas de joyas ricas, Pages amb ricas llibrèas, Cambréras tot enllestidas. Es juglars que cantan glòsas Van devant, y entr' ells s'afican Ets atlòts amb cañas verdes Y amb ramells de flors sas ninas. Cent atxas de vent encesas Fan llum á sa comitiva, Perqu' abans de trencar s' auba Des castell era sortida; Y passant per boscs espessos Assemblan de lluñy espiras, Que s'encénen y s'apagan Per entre matas y ausinas. Es noví n'está tot gloria A 's costad de sa qu' estima Mes qu' es còr que li batega, Mes qu'ets uys amb que la mira: Perqu' es pura com un ángel, Segons sa fama eu publíca, Y es nobble com una reina, Y es com un sòl de garrida. Ben cert li tendria enveja, Si tengués encara vida, Un cosí d' aquesta dama Qu' en es seu castell vivia. Amb uys ardents la mirava, Y per mala sòrt un dia S'en ana axuxí á la guerra, Y caygué ple de feridas. De tal desgraci al pereixe Poc s'en dolgué sa cosina, Si bé des cap d' alguns mésos Tirá llarga malaltía. Bona ja, sovint la veyan Tota sola, pensativa, Com si dugués aficada Es mitg des còr un' espina. D' un torrent á sa vorera Es capvespre anar solia, Y allá s'asseya, y s'estava Com si 's quedás adormida. Molts de Contes y Marquesos Sa ma seua pretenian, Y ella sempre á tots los deya, Qu' es seu còr á cap s' inclina. Pero tant pregá son para, Tant rallaran sas amigas, Qu' á la fi doná esperansas A Don Juan de Tornamira. Per cumplirli sa promesa A l' iglesia s' encamina, Amb so vel tirad derrera, De vellut y d' or vestida. Ets seus uys no resplandexen Tant com antes resplandian; Pero encara es tan hermosa Qu' á Don Juan bé l'encativa. - ¿Per qué, li diu, prenda meua, T' he de veure tan alisa, Cuant tot lo que mos rodetja Es perfums des goig respira? - No sents un infant que plòra? - Son aucells qu' alegres piulan. Mira, mira com claretja S' auba de sa nostra ditxa! - Cuant mes s' acosta á l' iglesia Sa dama 's pòsa mes trista, Ets seus uys li llagrimetjan, Y de tant en tant suspira. - Ara si qu' estig segura: No sents un infant que gisca? ¿Per qué, si no 'l vòl sa mara, No l'entregan á una dida? - Cap infant per aquí plòra. Serà es bèl d' una cabrida. ¿No las veus qu' están d' alegres Pasturant per sa garriga? - (Çagarriga : apellit, cognom) Mes anvant d' aygo que corre Sent sa remor per desditxa, Y es torna axuxí mes blanca Qu' es seu vel de mossolina. (muselina) Ets seus uys en plòrs esclatan, Y cuant an es pònt arriba, Els-a clava demunt s'aygo Qu' es sòl ixent illumina, Y amb un crit de mort esclama «Salvaulo!.. per Deu!... feis via..., Aquest pobre infant se néga, Y encara no tres dias! (Y encara no té tres dias?) No 'l veis qu' alsa sas manetas? Qu' es seu cossét tot s'avincla? Treislo...; donaré á qui 'l trèga Mon collar de pèrlas finas. » Sustads d' aquestas paraulas Tots van cercant amb sa vista, Y sols prop d' una jonquera Veuen s' aygo qu' es movia. Ella p' es front sa ma 's passa, Y entre dénts y empagäida, «Teng pò, diu, de tornar loca, M' engana sa fantasía.» Y es qui cualcan devòr' ella La segueixen y caminan, Tots amb sa boca tancada, Tots amb sa cara mostia. Cuant arriba n á l' iglesia Tot saluda sa novía; Ets òrgas amb veus solemnes, Sas campanas que repican, Es ciris á mils encesos, Es domassos, sas catifas, Y sa gent de tot es pobble Que davés s' altar s' apiña. Poc despues, cuant es prevere, Revestid per dir se missa, Li pregunta, si sé' esposa De Don Juan ella volia; Com si tocás una brasa Sa ma totduna enretira: Un nó sec allá retròna, Y en redó 'sglayada gira. Surt, pren es cavall, s' en munta Li dona tota sa brilla, (brida) Y corrent corrent s' en torna An es seu castell fadrina. Pero un altre pich s'atura Demunt es pònt, s' aygo mira, Y á 'n es qui vénen derréra «Salvaulo! Salvaulo! crida. No 'l veis qu' está demunt s' aygo? No 'l veis qu' em demana vida? Fill meu!....» Y estenént es brassos An es riu de cap se tira. VII. Cuant es mitja nit en punto, Y ses buscas d' es rellotje, Com á jermanas parugas S'arramban lo mes que pòden; Tocan dotze campanadas Que dins sas tombas retrònan, Y a'n es morts els-a despertan Mentras tant qu' es vius s'adormen. Heyá llòsas que tremólan, Heyá llósas que no 's mouen, Heyá sombras que s' axecan Y es cementeri revoltan, Com a processó de monjos Qu' en contemplació devota S'hora baixa fan els passos, Y es claustro en silenci rodan. Una mara desdichada Cada vespre en aquest' hora Anava á plorar sa filla Y á seura demunt sa fossa. S' amor qu' en son pit conserva Li dona coratje y forsa, Y no té pò de sa fósca Ni de quedar tota sola; Perque á mitja nit en punto Dotse campanadas tocan, Y un suspir sent com un eco Des suspirs que ella renova. Y encara que res mes sénta D' aquell poquet s' aconhorta, Y antes que s' en vaja dóna Cent besadas á sa llòsa. Una nit, però, molt fosca, Aquella mara allá 's troba Mes que ses altras vegadas Plorosa, afligida y groga. Aquell suspir no li basta, No li basta estar defòra Parlant amb sa seua filla Sensa qu' ella li responga. Y li diu: - Filleta meua, Per què no 'm dius cualque cosa? ¿Per què 'm plañs una paraula Y aquest trist consòl em robas? Respònme, que som ta mara, Qu'un añ just fa vuy que 't plòra, Y densá que tu li faltas Sa vida que té li sobra. - Axò plorant repetia, Y una veu sentí llevònses, Com per derrera sa grasa Es sént sa veu d' una monja. - Ay mara, mara estimada, Per què veniu tota sola? ¿Què s'ha fet es qui m'havia Donat d' amor tantas pròvas? Per què s' última no'm dóna? ¿Per què cada nit no posa Un ramell de flors y murta D'es meu sepulcre á sas portas? Per què no vos acompaña? ¿Per què aquí ja may s' acosta, Y aloménos sentiria Es suspir qu' eus aconsola? - Filleta, filleta dolsa, D' éll no' n vulgas sebre novas: Si aquí tens ta pobra mara, Tots ets altres qué t' importan? - ¿Què m' importan, deis? ay trista! ¿Es posibble que tan pronta M'olvid s' ingrat, y qu' un altra D' un còr qu' era meu disponga? - No penses amb éll filleta; En aquest moment tal volta, Per sa primera vegada, Abrássa á sa seua esposa. - Anau, no torneu ma mara, No m' estigueu pus devora; Es meu suspir vuy acaba, Ara ja del tot som morta. VIII. - Per una Contessa em deixas? Per ser Conte m' abandonas? ¿Y no tens pò d' una ditxa Qu' et còsta sa meua afronta? ¿No 't recorda ja com deyas Qu' era jo sa mes hermosa, Y ara em deixas per qu' un altra Es mes rica y mes señora? ¿Còm havia jo de creure Qu' unas paraulas tan dolsas, Poguessen, per durme á pèrdre, Sortir de boca traidora? Tu qui 'm pots mirar no 'm miras Y si 'm mira cap persona, M' hauré de tapar sa cara Tota plena de vergoña. Jo 'stig plorant y tu frissas? Véten, ingrat, y no tornes, Que si t' en dus s' esperansa No vuy res mes que una tomba. - Ets àbres mudan sas fuyas, Ets aucells mudan sas plomas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Don Jordi parteix, y deixa Plorant á Dona Ramona, Que te es còr de pedra mabre Y aquells plòrs no 'l poden rompre. Era ja lluñy de la vila, Y passant per una cóma, Troba un pobre véy que resa Y li demana llimosna. Per no aturarse sisquéra Es temps de trèure sa bossa, Li passa de llarg, y es pobre Esclama ab veu llastimosa: - Que sia aquest Pare nostro Per s' ánima d' una jova, Qu' es morta vuy de sa péna Que li dava sa deshonra. - Don Jordi qu' eu sént, es gira, Una volta fa radona, Y tan sols veu que s' alluña Una cosa com un' ombra. Poc dura demunt sa plaja Sa blancor que fan sas onas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Molt de préssa va Don Jordi, Y cuant comènsa á fer fosca Descubreix iluminadas D' un castell antig sas torres. Sa Contessa á sa finestra Plena d' ansi 's minuts conta, Y troba que poc l' stima Cavaller que tant se torba. El veu á la fi qu' arriba, Y com el veu que tant corre Tot es seu disgust s' espassa, Es seu còr tot ley perdona. Mentras tant qu' es dos se parlan Y parlant mes s' enamoran, Un suspir de part derrera Sa conversa vé 'interrompre. Don Jordi qu' el sént, es gira, Aquell suspir el trastorna; Ja no escolta sa Contessa, Es silenci sols escolta. Y encara qu' á ningú veja No es possibble qu' el confonga, Perque bé sap qu' es aquella Sa veu de Dona Ramona. Sa roada es camps platetja, Es sòl axuga sas gotas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Es vespre mateix Don Jordi Dins sa capélla en gran pompa, A sa Contessa qu' estima Sa ma com espòs li dona. Ja mes content no 'staria Si alcansás una corona, Ni ella si reina la féssan N' estaria mes goixosa. Despues d' un sarau magnífic, E' una gran sala qu' adornan Dràp de ràsos y catifas, Es novís alegres sopan. Molts de señors, molts de pàges, Sas damas qu' heyá son moltas; Pero en graci y hermosura Sa Contessa guaña á totas. Acabada ja sa festa, Esgotadas ja sas copas, Es novís sa despedeixen Dets amigs que tant els honran. Just com entran dins es cuarto Toca es rellotje las dotze, Y enb una friseta negra Es cobrillit se transforma. Cuatre atxas de cera groga Estan cremant dins s' alcova, Y demunt es llit estesa Una jova blanca y rossa. Inmòbil Don Jordi es quéda, Axò que veu l' aborrona, Péga un crit, y mes paraulas, No li surtan de sa boca. Sa Contessa crida auxili, Es criäds, es pàges corren; Per tot miran, y sols veuen A Don Jordi qui tremola. Mentras tant un altre pàge Entra y diu á sa señora: Are han vengud á fér sebre Qu' es morta Dona Ramona. IX. Espòs meu, tu qui m' estimas En s' ardor que jo t' estim, Per què ets uys te llagrimetjan? Per què vas tan pensatiu? Per esser tots dos ditxosos Lluñ del mon tots dos vivim: Si som jo sa teua gloria, Per què 't veitg tan afligid? - Si es ver qu' ets sa meua gloria Per què te alluñas de mí? ¿Per què t' en vas tota sola A plorar devòra es riu? - M'has vista tu que plorava? No 'n fassas cas, no: jo 'stig Devòra tu tan contenta! Jo som en tu tan felis! - Em dius tú qu' ets venturosa Y plòras mentras m' ho dius? - ¡Espòs meu, si tu sabéssas Lo que tant me fa patí! - ¡Si sabéssas quina péna Té es meu cor tan oprimid! - Un añy fa que mos casárem. - El fará demá matí. - Cuant sortiam de l' iglesia Ple de goig sentia es pit, Y topárem una veya Asseguda en es camí. Totom diu qu' es una bruxa Que te pacte en s' inimig, Y s' acostá y á s' oreya Axó no més em va dir: «Abans de qu' es sòl se pònga Conta sas flòrs des jardí. » - Y cuantas flors ey trobares? - Trescentas xexanta cinc. Cada dia els he contadas Y em tremolavan es dits, Y una flor, se mes hermosa. Em faltava cada pic. - ¿No sabs tu qu' heyá un astròleg, Que fa molt de temps que viu Dins una torre esfondrada D' aquell castell tan antig? Cuant sortiam de l' iglesia S' acostá devora mí, Y amb una veu molt profunda Em doná aquest sòl avis. «Contarás bé sas estrellas En punto de mitja nit.» - Y cuántas estrellas véres? - Trescentas xexanta cinc. Cada vespre els he contadas, Plorant casi com un nin, Y s' estrella mes hermosa Em mancava cada pic. Mira el cèl, qu' está de negre, Mira 'l que demá matí No tendrá ja cap estrella. - Ni cap flòr tendrá 's jardí.
X. ¿Veus aquella polsaguéra Qu' alsa corrent un cavall? Sents que tròta? Sents que tròta? Qui li cualca no s' Don Juan? - Ay mara, la meua mara, Prest á sa torre pujau, Y mirau si 's cavallér Demunt sa terra ombra fa. - ¿Qué me dius, filleta meua, Qu' em vols di' amb aquest esglày? Ton marid es el qui vé. - Mon marid qui 'm vé á matar. - Qué me dius, filleta meua? Si es éll qui t' estima tant! - Ay mara, la meua mara, Tot vos ho hauré de contar. Ja sabeu qu' un més havia, Sols un més qu' eram casads, Cuant per desgraci á la guèrra Don Juan s' en hagué d' anar. Per recordansa una prenda Jo li deya qu' em deixás; Que fos gelós no sabia, Y éll s'ombra seua em deixá. Cuant s' en anava, en es pàti Sols feya ombra es seu cavall, Y á sa pared d' es meu cuarto Sa seua ombra es va quedar. Sèt semmanas se passaren, Y un capvespre p' es meu mal An es page qui 'm lletgia Fito fito el vaig mirar. S' ombra qu' era molt obscura, Que llevónses era igual A sa qu' en punt de mitg dia Ets abres en terra fan, Poc á poc, ay mara meua! Ménos fosca es va tornar, Com si una boyrina clara Baix d' es sòl s'hagués posad. Sols tres dias se passaren Y es page em besá sas mans; S' ombra era com sa d' ets abres Cuant sa lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren Y es page s' ajonoyá; S' ombra era com sa d' ets abres Cuant el cèl está 'strellat. Ay mara, la meua mara! Qué mes vos teng de contar? No havian passad tres dias... S' ombra del tot s' apagá. - Sents, sents el cavall que tròta? El cavallér entra ja, Y antes qu' el mirás s' esposa Totduna en tèrra mirá. Y tan prest com mirá en terra Un crit doná molt amarg, Y entre es brassos de sa mara Desmayada va tombar. - Correu pàges, correu pàges Veniu prest aquí Don Juan, Qu' ha causad á vostr' esposa Tanta alegría un desmay. - Mara, mara descuidada, D' alegría no será: Será qu' ha vist sa meu' ombra Y li ha féta faredad. Jo m' en vaig aná á la guèrra Com un cavallér honrad, Es meu còs ombra no feya, Sols ne feya 's meu cavall. Sèt semmanas se passaren Y un poc d'ombra 'm va sustar: S' ombra era com sa d' ets abres Cuant el cèl está 'strellat. Sols tres dias se passaren Y em vaig teme qu' en es camp, Feya ombra com sa d' ets abres Cuant se lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren, Y jo m'en venia aviat, Qu' aquella ombra 'm perseguia Com s' inimig mes fatal; Poc á poc s' enfosquí s' ombra Just com sa qu' ets abres fan, Cuant una boyrina clara An es sol li está devant. No havian passad tres dias, Tota s' ombra feya ja, Y es precis qu' an aquest' ombra La cubresca jo de sang. - XI. Què 's de llàrg aquest camí! Aquest sòl què 's de calent! Jo 'm múir de sed, y no sent Remor d' aygo per aquí! Pastoret, bon pastoret, Axí Deu te beneyesca, ¿No 'm darias aygo fresca, Que m' estig morint de sed? - Seguiu, jermà, per amunt, Entrareu dins una plèta, Y si preniu per la dreta Un torrent veureu al punt. - De polls gròssos un apleg Desd' aqui comèns á veure, Allá si que podré beure... Ay, qu' es torrent está sec! Traginér, bon traginér, Qu' á ciutad anau cap dret, Jo m' estig qu' em múir de sed, No 'm direu que teng de fer? - Seguiu per amunt, jermà, Passareu per prop d' un hort, Y veureu per bona sort Qu' una síni han féta allà. (sínia, sénia: La Cénia, Tarragona) - Ja 'm pareix veure es cintéll... Ay quin clòt! qu' es de farest! Qu' es de fondo! y no heyá rest Per tréure un poc d' aygo amb éll. Jo m' estig morint de sed: Llauradó, bon llauradó, Daum' aygo, axí Deu vos do
Aquest añ un bon esplet.
- Entrau dins es bosc, veureu Com un pont formad de peñas, Y no lluñ d' aquestas señas Una fònt ey trobareu. - Es cap derrér veig es pont, Jesus! quin bosc tan espès... Cerc y cerc y no trob res, P' en lloc pug trobar sa font. Ja comèns á sentí 's fred: Ay qu' es dia, es sòl s'en va! Ermitá, bon ermitá, Jo m' estig morint de sed. - Fill meu, d' aquest bosc sortiu Caminau, feivós avall, Trobareu molt prest un vall, Per sus mitg ey passa un riu. - Per un caminoi estret S' en debaixa es pelegrí, Y abans qu' arrib á la fi Prop des riu cau mort de sed. Y l' entèrran dins uns fòssos, Y s' aygo qu' en vé á la plena Trascolant per dins s' arena Li remuya tots ets òssos. XII. Per una cóma desèrta S'en venia un pelegrí, Cantant una cansó alegre Amb un tò de veu molt trist. De cada passa que dóna Faredad li fa 's trapitg; Y tots es abres que tròba Están ò secs ò mostís. Una iglesia á sa vorera Va trobar de son camí: Sas pareds té molt oscuras, Es portal té molt antig. Dalt una torre esfondrada Va sentir gemecs seguids, Com es d' una mara jova Qu' ha perdud son primer fill. Y era un mussòl qu' ey venia, Qu' ey venia cada nit, Y no sáben d' hont venia Que ja may ningú l' ha vist. Feya fosca, fosca negra, Cuant entrar ey va dedins: No y havia altar ni ciris, Sols una tómba allá 's mitg, Y demunt ey resplandia, Amb un resplandor molt trist, Un llantonér qu' aguantava Llantons encesos á mils. Alguns axuxí s' apagan Perque s' òli han consumid, D' altres que claror no davan Se n' encénen axuxí. Un mònjo heyá qui 's pasetja D' un hábit negre vestid, Y riu si un llantó s' apaga, Si un s' encén dóna un suspir. - O fraret, lo bon fraret, Quín es aquest monastir? ¿Voldriau darme posada Per aquesta santa nit? - Aquesta nit será llarga, En tèrra heurás de dormir, Y no tèmas qu' et despèrtan Fins qu' el mon fassa un croxid. Jo som la mòrt: tots ets hòmos Un llantó ténen aquí: Cuant se seua llum s' apaga Es señal qu' han de morir. - Com tremola, com tremola Concirós el pelegrí! Té 'ts uys que li llagrimetjan, Es seu còr fa s' esclafit. Un llantó que s' òli acaba, Li señalava amb so dit, Y la mort li responia: Es el teu, bon pelegrí. - Possaumí un poquet d' òli, Que som jove per morir... Aloménos cuatre gotas, Sols que bast per una nit. - Pero sord éra aquel mònjo Y es seus gemecs no sentí, Ni li haguera dad consòl Per mes qu' els hagués sentids.
A UNA FALGUERA. Tot son flòrs á sa voréra D' es màrges y d' es camins: Es desèrt que mes trist éra Floreix en sa primavéra Com floreixen es jardins. No falta, si bé s' obsérva, Cuant vé son témps una flòr Qu' adorna es brot de cad' herba, Y s' hermosura consérva Fins qu' es mostía y se mòr. Una es blanca com s' estrella Qu' es vel de sa nit esmàlta, Un' altra per maravella Es vermeya com se gàlta De ruborosa donsella. Una imita es grog de s' òr, S' altra es blau del cèl mes fi, Y també heyá cualque flòr Que de colors un tresòr Té com s' àrc de sant Martí. Però may he vist que fés Flòrs un' herba molt estraña Qu' abunda p' es sementés, Per sas comas y muntaña De sa vila qu' estim més. Es planta de forma rara, Y per cèrt no merexia, Qu' amb élla fos tan avara Naturalesa qu' es mara De tot cuant sa tèrra cria. De molt esquisit trebay Té sas fuyas sempre verdas, Y es mitg de s' incult espày Las òbri com un ventay D' entreteyàdas esquerdas. Y com es tan falaguéra Que pareix de filigrana, Encara que flòr no 'spéra Li basta es nom de Falguéra (helecho) Per mostrarse tan ufana. Planta hermosa, ¿qui t' ha dad Un nom que sòna tan dols? Téns es nom mes agraciad Qu' he sentid may entre 's molts Qu' á sas hérbas han posad. Que mo diguéssas voldria, Si se meua veu enténs, Perque té tanta armonía, Que no 'l sént sens alegría, Y t' estim sòls perqu' el téns. Còsa es trista que no surta Es mitg de sa teua pàuma Ni una flòr de vida curta, Cuant ne té se verda murta, Cuant ne té se pòbre vàuma. Cuant cad' añy de flòrs se vest Tota planta hermosa ò lletja, Sia qu' algun temps mes prest La sembrasen dins un test O nasqués dins una esquetja. Emperó si ara 't recòrd Aquesta desdicha teua, Sols es per darte conhòrt, Perqu' axí sa teua sòrt S' asembla mes á sa meua. Tú ets verda com s' esperansa, Y mòrs antes de florí, Per axò éts una semblansa De s' esperansa qu' em cansa Y may se cumpleix en mí. Y molt mes que p' es paratje Aquí hon te sòlc veure jò, Molt mes que p' es téu fuyatje T' estim perqu' ets un imatje... Un' imatje d' es méu cò.