Mostrando las entradas para la consulta Cerdanya ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Cerdanya ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 18 de abril de 2017

trull

Lo trull de les raboses a Valderrobres

trull, trujal, trullo, cup, fe vi, hacer vino


cofins, cofí, prensa

verbo prensá,

prenso, prenses, prense, prensám o prensém, prensáu o prenséu, prénsen

De prenses antigues sol hay vist fe aná la de La Prensa, Beseit, prop del portal del Pilá, casa sons yayos de la Anna Celma.
M'enrecordo que cuan se acabae de prensá se féen sardines a la brassa (espetos). 

trull, prensa, vi, oli, almazara

La casa se va restaurá, foto anterió



TRULL m. 
|| 1. a) ant. Premsa de vi. Per rahó de adobar e reparar los trulls del celler que el senyor Rey ha en la dita vila, doc. a. 1406 (Arx. Gral. R. Val.). En un trull o prença d'or sia premuda, Cauliach Coll., vi, 1a, 1.—b) Safareig on es diposita el most i el raïm trepitjat perquè hi fermenti (Tremp. Urgell, La Llitera, Ll., Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa, Maella, Val.); cast. jaraiz, lagar. Dins la vinya féu un trull per a veremar, Quar. 1413, p. 115. Ple de verema era lo trull,Spill 6345. Ab incansable peu follejant balla en lo trull ple de vi, Llorente Versos.—c) fig. Home molt bevedor (Calasseit). 
|| 2. a) Molí d'oliva (Empordà, Costa de Llevant, Penedès, Vendrell, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Tortosa, Calasseit, Pego, Mall., Men., Eiv.); cast. almazara. (Vegeu dibuixos de trulls en l'article oli). Un trull ab sa mola de pedra per trullar olives, doc. a. 1523 (Alós Inv. 31). Lo trull o la mola que pasta les olives: Hic trapes trapetis, hoc trapetum trapeti, Pou Thes. Puer. 17. Un cavall... donant voltes ab el trui, Rosselló Many. 25.—b) Cassal; safareig o pica excavada a terra per guardar-hi l'oli procedent de la premsa (Gandesa, Calasseit, Tortosa). 
|| 3. a) Peça de pedra troncocònica que volta en el molí d'oli i esclafa les olives (Mancor).—b) Peça de pedra troncocònica que serveix per a pelar el blat en l'escairador (Cerdanya, Ripollès, Berguedà, Garrotxa). Li ensenya l'escairador, que es compon de mola sotana, riscle, trull, remenador, bras de fer anar el trull, Scriptorium, juny 1925.—c) Trill o trompellot per a batre els cereals (Pego, Sanet, Calp); cast. trillo.d) Peça de pedra troncocònica que es fa rodar per esclafar terra, grava, etc.; cast. rodillo. Los bolca i los destrossa | com terrosseda d'aspre goret lo pas del trull, Atlàntida i. 
|| 4. Moviment i soroll fort, d'activitat intensa (mall., men.); cast. bullicio, jaleo, ruido. Ran d'un camí ple de truy, Maura Aygof. 111. Va sentir per última vegada el truy y el moviment de la gran ciutat, Oliver Obres, v, 226. Movien una mica de trull, Galmés Flor 33. Y el nin mirava, sens gosar fer truy, Salvà Poes. 126. Mes lluny del trull de la gentada, Colom Juven. 99.
    Loc.

Ser l'amo del trulltenir molt d'ascendent sobre alguna persona o cosa (Labèrnia-S. Dicc.).
Trull: llin. existent a Celrà, Gir., Pardines, Santa Pau, Torroella de F., Barc., Mataró, Molins de Rei, Val., Guadassuar, etc. Hi ha la variant Trulls a Vilanant, Artés, Manresa, Reus, etc. Es troba documentada la forma Truy en el nom d'En Bonanat dez Truy l'any 1354 (Bofarull Mar. 77).
    Fon.: 
tɾúʎ (pir-or., or., occ., val.); tɾúј (Empordà, Penedès, Bal.).
    Etim.: 
del llatí vg. *trŏcŭluvar. de tŏrcŭlummat. sign. |||| 1, 2, 3 a



COFÍ m. 


|| 1. Mena de senalla planera d'espart que serveix per a contenir figues, panses, peix o altra cosa (Maestr., Cast., Val., Men); cast. serijo, cofín. Bota de sucre e cofins de verges, Reua Perp. 1287. De sucre en cofí III quintars genouins per sportada, Consolat, c. 45. Dos coffins grans de gerb per tenir figues, It. un cofi de gerb per tenir panses, doc. Vic, a. 1412 (ap. Aguiló Dicc.). Hagueren grans coffins e còvens..., e foren-ne omplits VII coffins de pa de forment, Quar. 1413, p. 175. Per rahó e preu de dos cofins de sardina, doc. val., a. 1419 (Arx. Gral. R. Val.).

 Dotze sportins del peix cofins e pa plegats, Spill 14888. Un coffí de tenir pances, doc. a. 1504 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Que mengi figues de cofí, Vilanova Obres, xi, 155.

|| 2. Esportí on es posa la pasta d'oliva per premsar-la (Igualada, Penedès, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Eiv.); cast. esportín. 
|| 3. Panereta on els flequers posen la pasta dels pans abans d'enfornar (Gir.)
|| 4. Senalleta molt petitona que serveix per a tenir-hi diners (Sineu, Artà).
|| 5. Capsa de llauna amb tapadora, que serveix per a dur el menjar cuit (Manacor); cast. fiambrera.
    Fon.: 
kufí (or., Sineu, Artà, Men., Eiv.); kofí (occ., val., Palma, Manacor).
    Etim.: 
evidentment cal relacionar cofí amb el fr. coffín, ‘panereta’, ‘estoig’, ‘coder’; segons el diccionari francès de Hatzfeld-Darmesteter-Thomas, coffin és pres del llatí cophĭnus, ‘cove’; la mateixa etimologia admet Meyer-Lübke REW 2207. No deixa d'oferir certa dificultat el fet que d'un -ĭnus llatí amb ĭ breu hagi resultat una terminació francesa i castellana -in i catalana -i, que correspon a un -īnum amb llarga. Per altra banda, tenim en català i castellà el mot cofa, del qual pot esser cofí un derivat (cofí de cofa com esporti de esporta).

lunes, 30 de agosto de 2021

Cuan los cataláns volíen a Enrique IV, rey de Castella, com a Rey e Senyor

COLECCIÓN DE CARTAS ESCRITAS POR LA DIPUTACIÓN DE CATALUÑA,

CORRESPONDIENTES AL AÑO DE 1463.


ADVERTENCIA.

Hasta la última fecha citada, ocho de marzo de mil cuatrocientos sesenta y cinco, en que se aprueba la deliberación tomada en dos del propio mes, ninguna interrupción ha habido respecto al orden cronológico de los actos, sesiones, deliberaciones, correspondencias y demás, aun cuando, ya desde algún tiempo, ha de haberse observado la decadencia del cuerpo que representaba en cierto modo el espíritu del país, y la transformación consiguiente que aquel, por la misma causa hubo de sufrir. Así en un principio se ve obrar a la Diputación con toda su fuerza e influencia; más adelante, cuando los apuros crecen y aparecen defecciones inesperadas, aquel cuerpo se da la mano, como igualándose mutuamente sus poderes, con el concejo de la ciudad de Barcelona, en términos, que al pie de cada deliberación va la aprobación o desaprobación de la ciudad, notándose ya en este caso gran simplificación en lo concerniente a la parte que podría llamarse ceremonial del cuerpo; y por último, se llega ya al extremo de prescindirse enteramente de los individuos que componían los diferentes brazos, cuya asistencia en las sesiones del consejo general era indispensable para votar y deliberar, y se faculta a un determinado número de personas que, representando a la Diputación y a la ciudad, deliberen de común acuerdo con los pocos o muchos diputados u oidores que se hayan mantenido en su cargo hasta la fecha a que antes se ha hecho referencia, siendo de esta clase la última sesión y deliberación con que da fin el registro que concluye en la página precedente, y con la circunstancia, además, de llevar al pie una aprobación de la ciudad, cuando las que la preceden de su clase no la llevan, y de no advertirse al margen, según era costumbre, que las tres personas facultadas para deliberar con las que representan a la Diputación pertenezcan al Cuerpo municipal.
Otras variaciones pueden haberse observado en el decurso de estos importantes hechos, sobre todo en los que empiezan en el tomo anterior, a saber, la desaparición de la correspondencia oficial, desde el agosto del año mil cuatrocientos sesenta y dos en adelante, de modo que desde esta fecha quedan consignadas solamente en los registros las deliberaciones y se prescinde enteramente de toda carta; y luego la reducción del número de sesiones, en términos que, pasado el mes de enero de mil cuatrocientos sesenta y cinco, que contiene un número regular, se reducen las demás a una docena para llegar al julio del mismo año, o acaso al marzo del siguiente, pues hay que advertir, que se encuentra este mes con posterioridad al julio de mil cuatrocientos sesenta y cinco, aunque estas equivocaciones, frecuentes en las últimas páginas, son fáciles de adivinar en los demás casos y quizá se deban en gran parte al copista.
Inducen estas observaciones a pensar si podían haber influido en el ánimo de las personas que dirigían los negocios públicos, en la marcha de estos y por consiguiente en el orden y sistema de administrarlos y regirlos, ya que en todo se observa una transformación decadente, los fatales sucesos que tuvieron lugar durante el año mil cuatrocientos sesenta y cuatro, a saber, el hambre y miseria que se experimentaron en varios puntos del Principado, la inevitable entrega de Lérida al rey don Juan, la concordia entre este y don Juan de Beaumont, la batalla de Calaf, donde el condestable de Portugal, el mismo que habían aclamado por rey los catalanes, quedó vencido y derrotado,
mientras que hubieron de pasar al cautiverio la mayor parte de caudillos que representaban y defendían los principios proclamados por la Diputación; o por otra parte, si, para adoptar otro sistema menos complicado en la formación de los registros, se prefirió, desde la fecha ya citada anteriormente, separar toda la correspondencia de las actas y con ella arreglar otra colección especial de cartas, instrucciones etc. Por lo primero no sería de extrañar que los papeles concernientes a una causa vencida quedaran acaso en cierto desorden, y hubiera poco interés en coordinarlos o salvarlos: así se encuentra el único registro de cartas a que se alude presentando la fecha del primer documento que encierra, posterior de un año a la que lleva la última carta transcrita en el tomo precedente, y así se observa en la última página de aquel empezada una
carta que no concluyó, de manera que por ello no puede deducirse si faltan solamente folios al registro o si se extraviaron el volumen de cartas pertenecientes al tiempo intermedio que se indica y los que tal vez seguían al único salvado; y de lo segundo, ninguna duda puede quedar ya al lector, cuando el tomo que se conserva ofrece una serie no interrumpida de cartas, que guarda riguroso orden cronológico, con la particularidad de ser estas solamente las emitidas por la Diputación, y no a la vez las emitidas y recibidas, como se había practicado en los registros anteriores, cuando se copiaban al pie de las deliberaciones, lo que cuando menos revela un nuevo plan o sistema.
Este interesante volumen de correspondencia es el que ofrecemos, pues, a los lectores, con la idea de proporcionar todos los datos que puedan contribuir a poner en claro la turbulenta época en que reinó don Juan II, y de aglomerar materiales, aun cuando fueron inconexos (inconnexos) entre sí, para formar un conjunto diplomático sobre la misma época, con ayuda del cual, (conforme ¡remos acreditando en lo sucesivo,) pueda después el historiador trazar con toda imparcialidad y fácilmente el cuadro de los sucesos, y presentar a los que en ellos intervinieron con los grados de mérito o culpa que desapasionadamente se les deban atribuir. Sin apartarnos, por consiguiente, del sistema adoptado (odoptado) en todos los tomos ya publicados, y trasladando el volumen con la exactitud que corresponde, esto es, sencillo como puede serlo un copiador de cartas, sin que le preceda advertencia, portada o prefacio alguno, daremos principio por la primera carta que encierra, cuyo contenido es como sigue. 

Al molt alt e excellent senyor lo Rey de Portugal et cetera.
Illustrissimo e Serenissimo Senyor. Rebuda ab degut honor la letra de vostra excellencia scrita en Lisboa a VI de juliol prop passat e oyda la creença en virtut de aquella explicada per Alonso Periz apres la demostracio de bona voluntat e amicicia que vostra Altesa e los Illustrissimos Reys predecessors de aquella haveu e han hagudes als serenissimos Reys Darago de loabla memoria e a aquest Principat de Cathalunya e ciutat de Barchinona havem compres vostra senyoria haver enuig de les diferencies suscitades entre lo Rey don Johan e lo dit Principat per les quals remediar e pau e concordia procurar de bona voluntat se ofer intercessora mediadora e tractadora a efecte de esser restituhit lo dit Principat al dit Rey don Johan ab integracio de leys e libertats e seguretat de persones e bens e a la fi concloent que si fer no ho volem vostra celsitut enten valer al dit Rey don Johan avoncle seu contra los dits Principat e ciutat. Venints al fet de la resposta Senyor molt alt nosaltres som be certs de la amicicia e bona voluntat dessus dita e semblantment aquests Principat e ciutat tota via son stats afectats al servey de vostra Excellencia a la qual fem gracies infinides de la tramesa del dit embaxador e molt mes de la predita oferta la qual si en temps opportu venguda fos haguerem tant accepta quant de Rey o altre senyor del mon com aquell per lo qual desijam fer totes coses possibles lo dit empero Rey don Johan contra leys divines e humanes ha talment tractat lo dit Principat que fahent si matex e sa posteritat indignes de la senyoria ha covengut per restauracio de la cosa publica haver aquells per enemichs. E per que algun tant la Magestat vostra haje noticia de les coses jatsie aquelles amplament al dit embaxador sien stades narrades encara certificam vostra gran senyoria que feta per lo dit Rey don Johan contra tota umanitat e pietat capcio de la persona del Illustrissimo don Carles de gloriosa recordacio fill seu e cosingerma de vostra Altesa lo qual de obediencia honesta vida e conservacio ab compliment de moltes virtuts ere singularment dotat amich de Nostre Senyor Deu fahents testimoni los grans e maravellosos miracles que continuament se manifesten per merits del dit glorios don Carles lo dit Principat per satisfer a la fidelitat a que ere obligat la qual altrament salvar no podie com apres los dies del dit Rey don Johan la successio pertangues al dit don Carles primogenit seu ab molta pertinencia per mija de solemnes embaxadors prostrats ab scampament de moltes lagremes suplica e primerament de gracia e clemencia e apres de justicia insisti molt umilment per la sua liberacio fahents per aço molts actes deguts e permesos segons leys libertats e practiques del dit Principat los quals apres per lo dit Rey don Johan foren loats e approvats e ratificats ab composicio de certa capitulacio per ell e per lo dit Principat fermada solemnament jurada tirant a efecte daquiavant no poder recaure algun inconvenient entre lo dit Rey don Johan e dit don Carles fill seu ne lo dit Principat e singulars daquells. Seguida empero la mort del dit don Carles encontinent los dits cathalans usants de lur innata e intacta fidelitat ab gran amor e devocio demanaren e reberen en primogenit don Ferrando fill del dit Rey don Johan e per la sua edat admeteren en tudriu la Reyna dona Johana muller sua tot aço empero no obstant lo dit Rey don Johan retenint vers si odi contra los cathalans per destruir aquells e lurs leys e libertats hasta aliança ab lo Christianissimo Rey de França e per major eficacia de portar a fi son proposit proposit liura e mes presonera en poder de sos enemichs la virtuosissima
princesa filla sua e dona o enpenyora al dit Illustrissimo Rey de França los comdats de Rossello e de Cerdanya qui son membres units e indissolublament
agregats al dit Principat segons per lo dit Rey don Johan e sos predecesors en lo introhit de lur regiment ere stat solemnament jurat. Ignorant e no cogitant lo dit Principat tals incidies alienacions e mals tractes com aquells qui de la promesa fe jurament e paraula reyal confiaven los dits Rey don Johan dona Johana don Ferrando fidelissimament solien no resmenys tracta ab intervencio de la dita Reyna dona Johana tudriu certa cedicio e o conjuracio en aquesta ciutat de Barchinona per matar nosaltres e los consellers a qui lo carrech de la cosa publica es comanat e altres gents daquella e procurar cautalosament comocio dels homens vulgarment dits de remença prenents color de no esser tenguts no voler paguar a lurs senyors los drets e servituts que habien acostumat als quals homens asigna per capita hun pages qui ab bandera reyal oficials e gran exercit e ma armada insolta lo dit Principat per les quals causes precedints diverses embaxades a la dita Reyna axi en la present ciutat de Barchinona com en la ciutat de Gerona on apres ana suplicants fes cessar los dits actes comocions tant tameraris e de irreparable perill fou per la dita Reyna apres molts tractats respost que hi havie fet e faye lo possible axi ab provisions e manaments en scrits com altrament pero que los dits homens aquells e aquelles no volien obtemperar la qual resposta encontinent per nosaltres e los dits concellers no volents tals carrechs a la corona Reyal fossen fets per los dits homens en no optemperar los manaments reginals e per conservacio del patrimoni Reyal e cedar tals comocions e perills fou delliberat fer exercit de gent a cavall e a peu per asistir als oficials de la dita Reyna en fer optemperar sos manaments e castigar los culpables e axi fou fet e notificat a la dita Reyna del qual exercit fou capita lo comte de Pallars lo qual anant per la dita raho a la dita ciutat de Gerona per oferir se a la dita Reyna hague en contra dels dits homens de remença per celada que ells molts en nombre e hun cavaller de casa de la dita Reyna ab certa gent a cavall li havien mesa en lo cami e per gracia divina aquells rompe e desbarata e com fon prop la dita çiutat volent fora aquella atendar lo dit exercit per que no fos feta novitat alguna la dita Reyna qui ja tenia sos conceptes e tractes fets mana tancar les portes e feu acometre lo dit comte e la sua gent de ballestes e altres municions donant occasio de venir a les armes e los matexos dies lo dit Rey don Johan continuant la ruptura de la dita capitulacio per executar lo seu sinistre proposit e no volent se recordar dels grans serveys ampliacio exaltacio que lo dit Principat per sa amor e fidelitat havie fets al dit Rey e als gloriosos Reys passats entra lo dit Principat ab molta gent darmes cremant viles e lochs matant rescatant e robant homens dones e infants e apres pochs dies entraren les gents darmes de França en nombre de passats XIIII M. Pensar pot vostra Magestat aquestes coses eren de luny pastades e concertades per esser tot succehit en uns matexos dies car altrament fer no ere possible ab les quals gents franceses la dita Reyna e don Ferrando se mesclaren e lo dit don Ferrando armat e com a cap del exercit entrevenie e present ere en les execusions crueltats e inhumanitats ques fahien. En apres lo dit Rey don Johan ab son poder se ajunta ab la dita Reyna don Ferrando e francesos ab tots ensems tingueren siti per hun mes sobre aquesta ciutat per terra e per mar e discorregueren moltes parts del dit Principat cremants e destrouints prenents matants e rescatants viles castells lochs homens dones infants e esglesies ab gran inhumanitat e crueltat. Per les quals causes dessus dites e altres moltes lo dit Principat havent per indignes los dits Rey Reyna don Ferrando e posteritat lur de la Senyoria proclama en e per senyor lo Serenissimo e potentissimo senyor Rey de Castella a la corona del qual pertanyie. En axi que ni un sol moment sens Rey e Senyor star no fou nostre proposit. Si lo dit Illustrissimo Rey de Castella volia lexar e o de la sua corona segragar lo dit Principat segons pot esser cregut (vaya breva nos hubiese caído, y vaya pufo para Castilla, JA JA!!) tota via aquest Principat recorrera a Senyor pertinentment e deguda com loablament a acostumat car huncha fou ne sera sens senyor unit e ans sotz domini de Rey governat e regit vol esser. Adonchs vostra gran senyoria en ses eponderades les coses dessus dites les quals en fet e scriptura e la mes part son notories a Deu e al mon compendra nosaltres e lo dit Principat no haver fet alre que lo degut e que odiava la voluntat cupiditat de regiment bens oficis ne altres utilitats nons ha induhits mas sola necessitat de restauracio de la cosa publica a la qual apres Deu inmediadament e primer en orde stam obligats testificant ho la sacra scriptura ne duptam prosseguints tanta justicia a la qual com dessus es dit nos obligua la fidelitat e encare deute de caritat en respecte de la liberacio del dit don Carles cosingerma de vostra Magestat lo qual per levar li la succecio ere detengut. Vostra merce haura per loablas les coses per nosaltres fetes e no solament cessara fer guerra com a Rey virtuos e de molta prudencia dotat ans encara procurara tota indemnitat al dit Principat lo qual sempre sera dispost fer tots serveys possibles a vostra excellent senyoria la qual Nostre Senyor Deu mantingue e prosper longament segons desige. Scrita en Barchinona a XXVII de septembre del any MCCCCLXIII.
- De vostra excellencia devots servidors qui en gracia de aquella se recomanen los deputats del General e consell representants lo Principat de Cathalunya.
Domini Deputati et consilium mandaverunt mihi Anthonio Lombard.


//

https://es.wikipedia.org/wiki/Enrique_IV_de_Castilla

Míral, pareix un moret: 


lo Serenissimo e potentissimo senyor Rey de Castella

domingo, 16 de abril de 2017

porta

PORTA f.: cast. puerta.

porta, de portá, porta ca aquí, porta'm una cosa de la tenda

porta, mel, abelles, Beceite, Beseit

I. || 1. Obertura feta expressament a la paret o mur d'una construcció perquè serveixi de pas per a entrar-hi i sortir-ne. Dauant la porta de l'eglea, doc. a. 1250 (Pujol Docs. 24). Foren davant les portes d'aquells dos albercs, Llull Blanq. 12. Sa muller e'ls infants e ell mateix foren tan pobres que quirent per les portes morien de fam, Llull Felix, pt. i, c. 11. Fins a la porta del castell,Tirant, c. 10. I sien fortes | per conquerir les portes | dels enemics, Alcover Poem. Bíbl. 40. Porta forana: la que dóna pas d'una casa al carrer. Un hom rossegà son pare entrò a la porta forana de son alberch, Genebreda Cons. 131. Porta del pati: la que dóna pas de l'interior d'una casa al corral o pati que hi està adherit. Porta falsa: la situada a la part de darrera o lateral d'un edifici, i que no és la principal d'aquest. Deuallant per la porta falsa en l'ort, Tirant, c. 430. Porta reglar: porta d'entrada al lloc de clausura de les religioses. Porta de carro o Porta cotxera: la que és molt ampla, suficient per a donar pas a carros o cotxes. Tenir porta: (ant.) guardar la porta, impedir el pas. E manà als porters l'Apostoli que no tinguessen porta, ans aquells que'ls nostres manarien que y entrassen, que aquells hi entrassen, Jaume I, Cròn. 524. Treure porta a un lloc: tenir-hi sortida mitjançant una porta. Dos casals... que trauen porta al camí real, doc. a. 1610 (Aguiló Dicc.). Dins les portes d'algú: (ant.) dins la casa o els dominis de tal o tal persona. Ne tu, ni ton fill ne ta filla, ni ton missatge ne ton bestiar ne hom estrany que sia dins les tues portes, Serra Gèn. 80. Dret de portes, o simplement Porta: impost que es paga pel dret de passar per una porta pública o lloc d'entrada a una ciutat, i especialment per passar-hi mercaderies o objectes sotmesos a control. Catius cristians... pagan de porta en l'exida so que's saguex, Conex. spic. 120 vo. Sense pagar dret de portes,Roq. 1. a) La Gran Porta o La Sublim Porta: nom que es donava a l'entrada de la Cort turca, i a la mateixa Cort. Porta, Cort del Gran Turch: Turcici Tyranni aula, Turcica regia, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. per anal., Obertura destinada a donar pas a alguna cosa. a) nàut. Cadascuna de les obertures quadrangulars practicades en el buc d'un vaixell per a la ventilació, per a introduir càrrega, per a manejar l'artilleria, etc. Notxer no deu stibar... nengun fax... pres d'arbres ne de timonera ne de sentina ne de porta ne de negun altre loch on mal pogués pendre,Consolat, c. 83.—b) Obertura per on s'enforna i desenforna i es fan les altres operacions pròpies d'un forn, sia de coure pa, sia de terrisser, de vidrier, etc.—c) Obertura que es fa per a entrar i sortir en les coves o caus de certs animals (Martí-G. Dicc.).—d) Obertura per a entrar dins la bóta (val.).—e) La peça de fusta que forma la part anterior de la pastera (Súria).—f) Part de l'almadrava que dóna accés al grandi i que es tapa amb xarxa un cop ha entrat en el grandi algun peix gros (Roses).—g) Porta reclam: finestreta que comunica la cambra d'una barca de mitjana amb la bodega, i que va proveïda d'una tapadora llevadissa (Blanes).—h) ant. Escotadura, part superior d'una peça de vestit, corresponent al coll. No porten vestidures sinó de tayl veyl... e'l cabeç sia ab porta honesta et poch escollada, doc. a. 1337 (Miret Templers 363).
|| 3. fig. Entrada o principi d'una cosa, d'un estat, d'una situació. (S'usa sovint en plural). Qui era a la porta de la infinida infernal maledicció, Llull Gentil 59. La nafra del costat oberta qui és la porta per hon entren los peccadors,Eximenis Conf. 28. Mort és porta del altre segle, Jahuda Dits, c. 50. Eurídice... encontinent morí e devallà en Infern; sabuda per mi la sua dolorosa mort, devallí a les portes d'aquell, Metge Somni iii. Allà a les portes del cel | trucà sa pobra animeta,Collell Flor. 55. Les místiques portes s'obriren de bat, Costa Poes. 29. A les portes de la mort: en perill imminent de morir.
II. || 1. Peça o peces planes, de fusta o d'altra matèria sòlida, que, adaptades a una obertura practicada en un mur o paret, serveixen per a impedir o deixar lliure el pas per aquella obertura. Obrir la porta: disposar-la de manera que no impedeixi el pas. Tancar la porta: disposar-la de manera que no permeti el pas. Que les portes eren tancades e que no responien, Pere IV, Cròn. 94. Metent foch a les portes, Ardits, i,18. Cauen uns punys damunt la porta vella, Canigó ix. Les crètues de la porta s'enfosqueixen, Ruyra Parada 16. Empènyer la porta: tancar-la incompletament. Barrar la porta: tancar-la fortament amb una barra travessera. La porta normalment és giratòria, fixada a l'obertura per mitjà de frontisses laterals o de golfos o gorrons a la part superior i inferior. Pot cobrir tota l'obertura amb una sola peça, o bé constar de dues peces (que s'anomenen mitges portes, fulles, batents, ales, penques, galtes, berles, ventalles, etc., segons les regions). La porta pot esser massissa o amb vidres (porta vidriera); pot permetre entrar i sortir a peu pla o pot donar sortida a un balcó (porta balconera). Porta corredora: la que per la part de darrera deixa veure els travessers. Porta embarrotada: la que té barres a la part posterior i és llisa a l'anterior. Porta empanyissada: la construïda amb muntants i plafons. Porta encoixinada: la que té la clavenda damunt les barres i que forma relleu a la part anterior (Mall.). Porta llisa: la feta amb posts encolades pel cantell i amb travessers clavats pel damunt, sense marcs ni plafons. Porta muntada: la construïda amb muntants, travessers i plafons. Porta ressaltada: la que té la clavenda que puja damunt el brancal (Felanitx). Porta ferrada: la que duu aplicacions de ferro. Porta clavetejada: la que llueix certa decoració feta de claus de cabota grossa. Porta clavada: la que té les clavendes consistents en posts clavades a les barres, brancals i trasteres (Mall.). Porta engalzada: la que té els plafons engalzats en l'armadura. Porta gorronera: la muntada en un gorró. Porta corredissa: la que s'obre i tanca corrent paral·lelament a la paret. Porta per a la càrrega o Porta de recibo (castellanisme): obertura lateral del buc d'un vaixell, que dóna a la bodega o a les carboneres, i serveix principalment per a introduir la càrrega dins la nau. Tocar o Trucar a la porta: pegar a una porta cops amb la mà, amb una balda o amb altre instrument, per cridar l'atenció dels habitants de la casa o cambra a la qual la dita porta dóna accés. La Volentat... tocà a la porta ab colp de amor, Llull Cont. 328, 20.
|| 2. per anal., Peça de fusta o d'altra matèria sòlida destinada a tapar o interceptar alguna cosa. a) Fusta plana que va lligada a cada un dels dos llibants que porta l'ormeig de la vaca, perquè es mantingui més obert i sigui més fàcil l'entrada del peix al cóp (Vilan. i G.)—b) Porta acaladissa: ant., porta petita composta de dos o més taulons grossos assegurats amb fustes o amb barres de ferro als canals o portells d'una presa de riu, per a aturar o deixar passar l'aigua pujant-se o baixant-se; cast. compuerta (Labèrnia S. Dicc.). Portes acaladisses: Cataracta, Pou Thes. Puer. 11.
III. Vena porta: vena que condueix la sang venosa al fetge; cast. vena porta.
IV. pl., ant. Béns adventicis de l'Església. Li done la sua propina y ajuda de costa, ademés de les portes y adventicis de la Iglésia que li dona, doc. a. 1659 (BSAL, vii, 86).
V. ant. Port. Com foren entrats en la porta de Líger, fermaren aquí ànchora, Reis Bret. 225. Porta de mar: Portus; Puerta de mar, Nebrija Dict.
Porta: llin. existent a Badalona, Barc., Igualada, Vilan. i G., L'Arboç, Valls, Agramunt, Balaguer, Rosell, etc. Existeix la variant Portes o Portas (Cornellà, Dénia, Al., Vall de Gallinera, Mall., Eiv., etc.).
    Loc.—a) Estar a la porta: estar a la vora, molt prop. Pus part mar vos ha Déu dat conquerir, que a lo que està a la porta de vostre regne que u conquirats, Jaume I, Cròn. 128.—b) A la porta, o En porta: molt pròxim, a punt d'arribar, d'esdevenir-se. Tenim es còlera en porta, Roq. 28.—c) Tirar les portes a baix (o a terra): picar a les portes molt fort, amb violència.—d) Obrir de porta en ample: esbatanar, obrir en tota l'amplitud. No romp ses relacions amb sa família, però està obert de porta en ample tot lo dia a parents y esterns, Ignor. 24.—e) Entrar per la porta gran: ingressar a un lloc o en un càrrec amb tots els honors, per mèrit o dret propi.—f) Agafar o Prendre la porta: anar-se'n d'un lloc, sobretot si és amb indignació o a contracor.—g) Passar la porta o Agafar el camí de la porta: anar-se'n d'un lloc, sobretot per comiat o imposició d'altri.—h) Mostrar la porta o Fer passar la porta a algú: manar-li que se'n vagi.—i) De porta en porta: d'una casa a l'altra, sobretot per captar o demanar alguna cosa. Surten a replegar almoyna de porta en porta,Ignor. 22.—j) Anar per portes: arruïnar-se, reduir-se a no res. El crèdit de la casa, d'aquesta feta se'n va anar per portes, Genís Julita 37.—l) Tirar algúper portes: conduir-lo a la ruïna, reduir lo a la misèria.—m) Tancar les portes a algú: impedir-li l'entrada o negar-li l'auxili. Totes les portes li són tancades, Metge Somni i. A tot bon consell ferm tanquen la porta, Proc. Olives 948.—n) De portes enfora: des de fora, sense conèixer íntimament l'assumpte.—o) A l'altra porta, que aquesta no s'obre (or., occ.); A una altra porta en donen dos (bal.); A bona porta t'agafa la fam (val.): es diu per denegar a algú allò que demana, sia almoina, sia un favor, etc.—p) Donar la porta o les portes per la cara, o pels ulls, o pels nassos, o pels morros, o pels bigotis: tancar la porta a algú, no deixar-lo entrar, negar-li el pas. Ell me ha dat la porta per los ulls, ell me ha tancat la porta, Lacavalleria Gazoph. Si jo m'ho sé pensar, li tiro la porta pels bigotis, Genís Mercè 49.—q) Anar portes obertes: mostrar-se, de paraula, molt generós; prometre molt (Mall.). «Sa madona d'aquest lloc | sempre va portes obertes: | carrega la gent d'ofertes, | promet molt i ateny poc» (cançó pop.).—r) Mirar darrera la porta: prendre moltes precaucions, considerar atentament les conseqüències d'allò que un pensa fer.—s) Tocar a totes les portes: sol·licitar l'ajut de tots.
    Refr.—a) «A porta tancada, el diable se'n torna»: significa que si l'enemic troba resistència forta, sovint desisteix d'atacar.—b) «Quan se tanca una porta, se n'obre una altra»: vol dir que quan apareixen dificultats serioses, solen presentar-se també solucions favorables.—c) «De portes enfora, és una cosa, i quan s'és a dins, és una altra»: es diu de les persones, institucions, empreses, etc., que tenen una manera aparent d'esser, ben distinta de com són en realitat.—d) «Vista la porta, sabuda la gent»: significa que per l'aspecte exterior d'una casa es pot jutjar la manera d'esser dels seus habitants.—e) «L'hostaler a la porta, poca gent a dins»: vol dir que quan el cap d'una empresa està desenfeinat, no sol anar gaire bé el negoci.—f) «El més dolent pas és el de la porta»: significa que per a anar de viatge o començar una empresa important, la cosa més difícil és l'acte inicial.—g) «Dona morta, diners a la porta»: vol dir que el qui ha quedat viudo sol trobar bones ocasions de tornar-se casar i adquirir diners.—h) «Torta o no torta, davant la porta»: aconsella casar-se amb una dona del veinat.—i) «Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca.»—j) «Una casa amb dues portes és mala de guardar».
    Fon.: pɔ́ɾtə (pir-or., or.); pɔ́ɾtɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Ll., Urgell, Fraga, Gandesa); pɔ́ɾta (Andorra, Calasseit, Tortosa); pɔ̞́ɾta (Cast., Val.); pɔ̞́ɾtɔ (Al.); pɔ̞́ɾtə (Bal.); pɔ́lta (Alg.).
    Intens.:—a) Augm.: portassa, portarra, portarrassa, portassarra.—b) Dim.: porteta, portetxa, portel·la, porteua, portica, portiua, portina, portarrina, portarrona, portoia, portarrinoia, portinga, portarringa.—c) Pejor.: portota, portot.
    Etim.: del llatí pŏrta, mat. sign. I, II.

PORTÀ topon.
Poblet situat en la Vall de Querol (Cerdanya francesa), prop d'un altre que sol escriure's Portè. Segons Krüger Spr. Geogr. 4, el nom de Portà és pronunciat pɔ́ɾtə per la gent del país.

jueves, 7 de marzo de 2024

Amic, Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República

AMIC.

Amic, Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República

Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República editada pels Serveis de Cultura al Front del Departament de Cultura de la Generalitat.

(N. E. El formato en columnas del original no se mantendrá. Alguna tilde de la í es dudosa, dada la mala calidad del scan en algunos sitios.)

EDITORIAL. (a la izquierda)

Aquest periòdic, soldat català de l'Exèrcit de la República, és la primera expressió que t' arriba a les mans de les activitats dels "Serveis de Cultura al Front".

Aquest organisme, creat per al teu servei per la Conselleria de Cultura del Govern de la Generalitat, ve a realitzar vora teu una missió essencial en la lluita que venim sostenint (.) No és que aquesta missió hagués estat fins ara negligida; des que empunyares les armes en els dies ja llunyans del juliol memorable, fins avui, la Conselleria de Cultura ha vingut treballant perquè no et manquessin els mitjans d'esplai digne i de cultiu espiritual a què tenies dret, un dels drets que defensaves amb l'arma al braç i amb l'esperit tens d'emoció. Avui, creat aquest Exèrcit formidable i exemplar, restava facilitada l'organització regular d'uns serveis que, en la improvització dels primers temps no podia arribar a una coordinació adequada. Els "Serveis de Cultura al Front" han vingut a coordinar aquelles iniciatives disperses que fins avui s'havien realitzat, a  crear-ne moltes d'altres de noves i a donar una unitat al seu funcionament. 

El periòdic era un nexe insubstituïble per a *tots els serveis, i a la vegada un mitjà de comunicació i un enllaç directe entre tu i l'organisme propulsor. D'ací a molt pocs dies ja rebràs altres mostres de la nostra activitat. Diversos llibres, realitzats expressament per a tu, d'acord amb l'hora que estem vivint, vindran a fer-te companyia en aquestes terres on deixes la teva suor i el teu esforç. Però, entretant, a través d'aquest primer full, ja hauràs tingut ocasió de conèixer els nostres propòsits i de contribuir a la seva realització amb el teu ajut. Perquè encara que l'organisme que et parla des d'aquest periòdic hagi estat creat exclusivament per al teu servei, per a millor realitzar la seva missió necessita també del teu ajut. En aquest periòdic hi hem de conviure tots; vosaltres i nosaltres. I de vosaltres, tant els que lluiteu a Aragó com a l'Alcàrria, a Madrid com a Andalusia.

El títol que hem escollit per al periòdic ha de tenir per a tu un ressò molt significatiu. Volem que arribis a considerar-lo com un amic, com un enllaç directe amb la teva terra, que et dugui la mateixa emoció que deuen dur-te les cartes dels teus amics i dels teus familiars.

Els "Serveis de Cultura al Front" vénen prop teu a recordar-te constantment la veritable naturalesa d'aquesta guerra; és una lluita de la cultura que es defensa contra l'opressió, una lluita de l'esperit, que vol ésser lliure, contra els que pretenen privar-li la volada. Que al final, a l'hora de la victòria, al costat de la victòria de les armes i de les idees col·lectives, puguis proclamar també aquella altra victòria individual del teu esperit: la victòria damunt tu mateix. Que cada pam de terreny conquistat a l'enemic per les teves armes dugui paral·lela la conquesta d'una major llum en la teva intelligència. Sense aquestes petites victòries individuals, la gran victòria de l'Exèrcit de la República perdria el millor dels seus sentits.


Companys, Franco

Els "Serveis de Cultura al Front" vénen a contribuir, a primer rengle, a què es realitzin l'una i l'altra.   

terreny conquistat a l'enemic

     

OBEIR. (a la derecha)

Pocs seran els soldats de l'Exèrcit de la República que uns anys enrera haurien cregut que l'atzar de la seva vida els destinaria a les funcions militars. Les seves idees i sentiments, la pròpia formació professional no els encarrilava cap a les activitats bèl·liques. Es per això que són molts els que senten una profunda sorpresa en veure's convertits en soldats, en formar part d'aquest gran organisme disciplinat que és un Exèrcit.

Voldriem dir amb senzilles paraules a aquests amics, com poden sentir l'íntim i noble orgull, - ells, homes lliures – de servir com a soldats.

No és l'afany de domini, ni l'ambició rencorosa, ni la crueltat venjativa, que els han fet prendre les armes, i lluitar amb coratge fins el darrer sacrifici. Es (És) precisament l'exigència superior de defensar la dignitat de l'home lliure, la que els obliga com un suprem imperatiu moral, a obeir. La voluntat humana no pot prendre una major altesa que en aquesta aparent paradoxa de servir per a la llibertat. Per a conservar el dret d'ésser lliures com a catalans, com a espanyols, com a homes, els soldats de l'Exèrcit de la República, lluiten i obeeixen amb la disciplina de soldats.

Necesssitat i orgull de la República ha estat la formació de l'Exèrcit regular. Necessitat, perquè es veié (es va veure) obligada a defensar-se d'altres Exèrcits que l'atacaven, oposant enquadrament, organització i disciplina a la dels enemics. Orgull, perquè ha pogut organitzar amb esforç  voluntariós un Exèrcit cada cop tècnicament més perfecte, en el qual l'obediència no és deguda a l'automatisme passiu o a la servitud imposada, sinó a la conformitat en el propòsit i en la intenció voluntàriament consentida.

No podia ésser d'altra manera en homes de pensament i de cor, que comprenen el sentit de la lluita i saben com ha estat inexorablement forçós defensar-se dels que volien apagar aquella sagrada flama íntima de la llibertat de l'home, en la qual es conté tota la dignitat de l'ànima i la mateixa raó de l'existència. Saben, els soldats que lluiten, com és dolorosament necessari defensar Espanya - l'Espanya que els enemics es posen als llavis mentre la destrueixen i enrunen – de l'allau de tropes mercenàries i extrangeres, que amb la seva invasió han convertit la lluita en guerra d'independència. I saben, com a catalans, que en defensar la Llibertat, la República i Espanya, defensen la terra i l'ànima de Catalunya.

Perquè comprenen l'exigència indeclinable de la guerra, practiquen l'alta virtut militar d'obeir. D'obeir, amb una disciplina conscient, que superi tots els impulsos, reaccions i sofriments. I aquell que més senti els anhels de llibertat, més meritori i exemplar és que els subjecti i els refreni, que comprengui que servint és com millor els serveix. 

Han d'ésser sobretot els que tenen l'ànima tivant d'ideals oberts i generoses rebel·lies, els que senten la profunda dignitat de l'home lliure, aquells que per a defensar-los s'han de sotmetre voluntàriament a una disciplina més abnegada i més severa. Perquè avui, el primer deure dels que estimen la llibertat és el d'obeir.

(en el centro.)

Elegia a tots els soldats catalans morts en defensa de les llibertats.


Dia dels Morts, grisor de la matèria

sota la llum que ja pressent l'hivern!

Cremen en pau, al port del cementiri,

totes les llànties, plany etern

del repòs vacil·lant, de la carn morta

que no accepta del tot el negre oblit,

perquè sap que els estels vetllen en l'aire

i els sentinelles en la nit...

Oh, vides rectes, joventuts caigudes

per amor a l'honor dels catalans!

Quina suprema voluntat defensa

l'amor cordial entre germans?

Més enllà d'aquests límits de carn viva

patiu encar pel jurament d'enyor,

i les despulles sota flors conserven

el sagrament del vell dolor...

Noms esborrats, cadàvers dintre l'ombra,

vetllen la flama del silenci pur,

Oh, forces mudes que forgeu per sempre

la Catalunya del futur!

A. Esclasans. (Un poco más y se llama ascla sants.)

A. Esclasans. (Un poco más y se llama ascla sants.)

La cultura catalana.
1) Període inicial.

1) Concepte de la cultura catalana. - 
Sota la denominació de Cultura catalana comprenem ací totes les manifestacions culturals, literàries, científiques o docents, que s'han produït en llengua catalana o que, havent-se produït en una altra llengua, han estat suscitades o inspirades per un esperit autènticament català. Aquest esperit no es manifesta plenament sinó quan Catalunya té consciència de la seva personalitat col·lectiva, però viu i panteixa en altres èpoques, quan Catalunya no forma encara una unitat política o quan, després d'haver-la format, sofreix un llarg període de decadència.

2) Orígens. - Com totes les cultures dels pobles neo-llatins, la cultura de Catalunya es fonamenta en la cultura llatina, i, específicament, en la cultura cristiana occidental. En els primers temps de la Catalunya comtal, durant la Reconquesta, la cultura catalana es produeix en llatí i és exclusivament eclesiàstica, puix que només els clergues eren lletrats. Aquesta cultura no ofereix a Catalunya característiques pròpies. Hi havia, com en tota l'Edat Mitjana, un divorci cultural absolut entre l'element eclesiàstic, que monopolitzava el saber, i l'element no eclesiàstic, o sigui la resta de la societat, incloent-hi els nobles i els rics, que era illetrada i ignorant.
Per tant, la cultura es confinava als convents i la monopolitzaven els clergues lletrats, els quals, amb llurs escoles i llurs escriptoris o sales on els llibres eren copiats, formaven un feliç contrapès, com observa Nicolau d'Olwer, a l'absorció aristocràtica, puix que els clergues eren reclutats en tots els estaments socials. Això no vol dir que els clergues parlessin sempre llatí, puix que els predicadors, quan s'adreçaven al poble, ho feien en llengua vulgar, que era l'única que la gent entenia.


Nicolau d'Olwer


3) El període trobadoresc. - Al segle XIII, l'organització feudal s'estabilitza i la societat no solament divideix en clergues i llecs, sinó que aquests darrers es divideixen en cortesans i vilans. Aquesta divisió escampa entre els cortesans el
sentiment cavalleresc, a favor del qual neix una poesia galana i sovint conceptuosa, que té el seu màxim exponent en els trobadors. El poble, però, conserva els seus cants religiosos que moltes vegades són versions catalanes de cants litúrgics llatins, i segueix repetint, en llengua vulgar, cançons satíriques i amatòries, llegendes i narracions que constitueixen un fons cultural inapreciable que, per repetir-se per tradició oral, han deixat molt poc rastre en el folklore català.
La poesia trobadoresca, com la cultura eclesiàstica, es produeix a Catalunya al marge de la llengua del país, puix que els trobadors catalans no empren en llurs composicions el català, sinó una llengua molt germana, però diferent, la provençal, i això fins a les darreries del segle XIII. Però, aviat la poesia catalana accepta un llenguatge híbid (híbrid), com observa Nicolau d'Olwer, “i en el segle XV prevé a despullar-se de les darreres formes provençals que damunt d'ella graviten.”  
El fet que els primers poetes cultes d'un poble es manifestin en una llengua forastera no és específic a Catalunya; el mateix esdevé a Castella, on la poesia culta depèn en els seus orígens de la poesia galaico-portuguesa.

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

4) Naixença de la cultura específicament catalana. 
- La cultura específicament catalana neix amb l'eclosió del geni
de Ramon Llull (Ramón Lull, como él mismo escribe, que era mallorquín), veritable enciclopedista del seu temps. Llull resumeix la cultura catalana en el moment que Catalunya ja ha allunyat de les seves fronteres els musulmans i ha conquerit les Balears i València, on la llengua catalana assoleix nous dominis. En certa manera, Llull resumeix i tot la cultura
universal de tots els països cristians (i no catalans), la qual cosa vol dir que en aparèixer al món de la cultura, Catalunya hi representa tot d'una un dels papers més brillants, puix que hi aporta el saber i les obres d'un home que fou una de les primeres figures del seu temps.
Simultàniament a l'aportació cultural de Llull, el qual encara reserva la llengua llatina per a les especulacions filosòfiques, Arnau de Vilanova realitza una intensa labor científica amb traduccions i obres originals, mentre els primers cronistes catalans il·lustren la prosa narrativa amb un gènere que serà l'orgull de les lletres catalanes, per bé que la història pròpiament dita, que fins aleshores s'havia produït exclusivament en llatí, continuï produint-s'hi en bona part. El llatí és de mica en mica arreconat dels afers públics, i així veiem que Jaume I el substitueix pel català en les escriptures i els debats judicials del regne de València.
Així mateix comença a florir l'oratòria en els debats de les Corts catalanes.

5) Ramon Llull. - La figura gegantina de Ramon Llull omple un període cultural de mig segle. Nat a Mallorca el 1235, mor als vuitanta anys, deixant una obra formidable, tant pel seu volum com per la seva qualitat. Ramon Llull és el primer en data dels clàssics catalans. En la seva joventut escriví poesies en provençal, a la moda trobadoresca.
I fou, a més de poeta, filòsof, teòleg, predicador, moralista, jurista, metge, matemàtic i químic (como Pompeyo Fabra, el de la gramática catalana en castellano).

Com a pensador no es va contentar de separar-se de la filosofia d'Aristòtil, sinó que va tendir a substituir la dialèctica aristotèlica per un sistema que abreugés els mitjans de recerca i posés la ciència a l'abast de tothom. Va cercar, en totes les coses, les lleis d'unitat i d'harmonia i escriví l'Ars magna generalis, on s'eleva a les alçades de la teologia i davalla a les minúcies de l'anàlisi química. Llull es servia de les fórmules didacto-simbòliques, de l'apòleg, del proverbi i del diàleg.

La química moderna el considera com un precursor, car va descobrir diverses lleis de la matèria i va preveure el millorament dels metalls.
A més de moltes obres científiques en llatí, va produir molt en català. Per obra de Llull el català fou la primera llengua romànica que hagi estat emprada en filosofia. Però, Llull fou, a més, el creador de la literatura catalana, amb les seves obres místiques i didàctiques, com el Libre de l'ordre de la cavayleria, el Libre de mil proverbis, el Libre del gentil i el seu famós Blanquerna, que és la primera novel·la biogràfica de les literatures occidentals.
Pel conjunt de la seva vida agitadíssima d'apòstol i de savi i de la seva obra de pensador i de moralista, Llull ha estat anomenat el Doctor Il·luminat (N. E. No confundir con Artur Quintana Font).

6) El dret. - El dret civil català, com el dret civil de gairebé tots els països de l'Europa occidental, té per fonaments directes el dret romà, el dret canònic i el dret feudal.

El primer monument jurídic específicament català són els Usatges, la promulgació dels quals, feta a Barcelona a mitjans del segle XI, no va derogar la primitiva llei visigoda que regia en el comtat de Barcelona i en els altres comtats independents de Catalunya. (N. E. Independientes, pero con un rey Franco; ruego que no fumen lo que fuma esta gente.)

Des del punt de vista cronològic, els Usatges són la primera compilació legal d'Europa.
(N. E. Vean ustedes el código de Justiniano, su traducción al provenzal, de la que hay varios extractos en las obras de Raynouard
El Libre del Consolat de Mar, on s'inspiraren la majoria dels codis marítims de l'Edat Mitjana, és un altre monument jurídic català de l'època nacional.
Un jurisconsult eminent, Vidal de Canyelles, compilava, al segle XIII, les lleis particulars dels regnes d'Aragó i de València.
Una altra autoritat jurídica en matèria de dret canònic, fou Sant Ramon de Penyafort, autor del famós Codi eclesiàstic, conegut amb el nom de Decretals de Gregori IX. (N. E. Gregorio IX, 1170-1241.)
Finalment, el dret polític era constantment elaborat pels municipis de les ciutats i per les Corts catalanes, que foren en matèria jurídica i política les més democràtiques i més avançades de tots l'Edat Mitjana.


Senyora Reyna final resposta de hoc o de no e ab aquella expedirnos de continent los dits consellers digueren hirien fer de tot aço a la dita Senyora Reyna relacio.

7) L'Art. - Durant l'època de la Reconquesta, Catalunya, s'havia omplert de temples romànics d'una arquitectura simple i severa, que més d'un cop era ornada amb pintures imitades de l'art bizantí. Però, no triga a formar-se una escola artística, característicament catalana, que produeix remarcables pintures murals, i sobre fusta i interessantíssimes escultures ornamentals, directament influenciades per la iconografia dels miniaturistes i per l'art religiós del Migjorn francès, tot conservant reminiscències de l'art musulmà, que lligaven perfectament amb els seus orígens bizantins.

Es (és) en aquest període quan comença a aparèixer l'art gòtic que, quan passarà les fronteres del país s'harmonitzarà i conviurà sovint amb l'art romànic i no deixarà de nacionalitzar-se ben aviat.

La Catalunya rebel a tota opressió, sempre en peu de guerra per a la defensa de les llibertats dels homes, assenyala amb la gesta d'Indíbil i Mandoni la ruta i l'esperit de tota la seva història futura.

Hanníbal, el general cartaginès, havia ja dominat Catalunya per la força de les armes i havia continuat la seva ruta, Pireneu enllà, cap a Itàlia, per tal d'abatre la República romana.

Els cartaginesos havien assolit ja grans victòries en els camps de batalla d'Itàlia, quan els romans decidiren emprendre la conquesta de la península ibèrica, iniciant-la a Catalunya, convençuts que la conquesta del nostre territori podia ésser decissiva en la lluita contra l'enemic cartaginès. I així fou. Les legions romanes desembarcaren a Empúries, i després d'una lluita sagnant i cruelíssima reeixiren a foragitar els cartaginesos. Catalunya fou, doncs, teatre de la lluita més gran de l'antiga Història: la de Roma contra Cartago. Els pobladors de Catalunya, que havien hagut de lluitar, successivament, en l'un i l'altre bàndol, arrossegats per la força dels dos exèrcits invasors, no van acceptar mai la servitud. Amics de la llibertat, no van voler sotmetre's a la dominació estrangera sense oposar tota la seva resistència i tota la seva força.

(centro, página anterior, 2)
El Ballester i el Parador.

El Ballester i el Parador.

Blanquerna, castellano, Raymundo Lulio, 1521, valenciano, lemosin, lemosina, lengua castellana, 1749

(N. E. Hay muchas versiones de textos antiguos, en especial los de Ramón Lull. Él escribía su apellido con una L al principio, o sea, Lull. Todas estas manipulaciones, copias, errores, etc, dan pistas para diferenciar las lenguas que este magnífico autor dominaba.
En su tiempo no se diferenciaban tanto estas lenguas y dialectos.)

OBRAS RIMADAS DE  RAMON LULL,  ESCRITAS EN IDIOMA CATALAN-PROVENZAL, PUBLICADAS POR PRIMERA VEZ CON UN ARTÍCULO BIOGRÁFICO, ILUSTRACIONES Y VARIANTES, Y SEGUIDAS DE UN GLOSARIO DE VOCES ANTICUADAS POR GERÓNIMO ROSSELLÓ.  PALMA.  IMPRENTA DE PEDRO JOSÉ GELABERT. AÑO 1859.

Amable fill – dix Evast (a Blanquerna) -: vull que'm respongau ad esta qüestió: En un castell, prop d'esta ciutat, lo qual és al entrant de hun gran boscatge, se sdevengué que hun ballester anà a caçar al bosc cervos e cabirols i altres semblants bèsties salvatges, segons que havia acostumat. Esdevengué's que ell ferí hun cervo amb huna sageta, que segui'l tot aquell dia, e no'l pogué atènyer ni trobar. Mentres que'l ballester se'n tornava en vers la ciutat, encontrà's ab hun parador, lo qual portava la sageta en la mà. Dix lo ballester al parador que de hon havia haguda aquella sageta, la qual era estada sua. Respòs lo parador que en hun cervo la havia trobada, lo qual havia trobat mort e havia'l venut a hun carnicer. Qüestió fon, entre'ls dos, de qui devia ésser lo preu que'l parador havia hagut del cervo, perquè lo ballester deya que ell lo havia mort, e que, si ell no'l agués ferit, lo parador no'l haguera trobat mort. Lo parador deya que ventura lo-y havia donat, e que lo ballester se era ja desconfiat de trobar lo cervo, puix que se'n tornava a la ciutat. Cascú, per sa part – dix Evast -, feya moltes y grans rahons la hu contra l'altre. Ara vuy jo saber com tu, fill Blanquerna, jutjaràs a qual de ells aquest cervo deu ésser jutjat, o si deu ésser dels dos.
Blanquerna respòs a son pare Evast, e dix: - Senyor pare: vós sabeu bé que ocasió és més fort cosa que ventura, perquè en la ocasió és la final intenció per la qual lo cervo fon ferit e mort, a la ventura és cosa que no ha intenció a si mateixa ni a altri. E perquè lo parador trobà de ventura lo cervo, e lo cervo fon mort per occasió, e la occasió se convé ab aquell qui matà lo cervo, per ço, segons dret e justícia, per conservar la majoritat que occasió té sobre ventura, deu ésser lo cervo jutjat al ballester; car si era jutjat al parador, injúria seria feta a occasió, e ventura seria honrada de la honor que no li convé. Per la qual rahó, jo de  tot en tot jutge al ballester lo preu del cervo, emperò que'l ballester dega  primer provar la sageta ésser sua; car possible cosa és la sageta poder ésser de altre ballester que hagués mort lo cervo, e no de aquell qui diu que ell lo ha mort.
Ramon Llull. (N. E. Repito, Lull.)

Afirmacions. (en un rectángulo a la izquierda)
Potser t'hauràs fet algunes vegades aquesta pregunta. Es segur que la teva mateixa raó i sentiment te l'han contestada. Volem, però, concretar els imperatius de la nostra guerra en unes veritats fonamentals, clares i rotundes, com afirmacions incontrovertibles.
Lluites, soldat de Catalunya i d'Espanya:
Per a defensar-te dels militars traïdors a la seva paraula, que volgueren fer servir per a esclavitzar el poble, la força i les armes que el mateix poble els havia donat.
Per la independència d'Espanya, atacada cruelment per tropes i armes de guerra de països estrangers, els quals no havien rebut cap greuge ni cap dany d'Espanya.
Per Catalunya, amenaçada en la seva manera d'ésser, per l'odi que senten els teus enemics per a tot allò que en qualsevol aspecte deixa traspuar el sentiment de l'ànima catalana.
Per la República que Espanya s'havia donat lliurement com a règim polític, que permetés decidir dels seus destins per la sobirana voluntat del poble.
Per un règim de progrés econòmic i de justícia social, obert a totes les possibilitats, que asseguri el benestar col·lectiu, fonamentat en la pau i en el treball.
Per la Llibertat, escarnida i violada pels règims d'opressió feixista, que no reculen davant de cap virulència per a esclavitzar els homes i els pobles, i sometre'ls el seu jou.
Perquè cadascú de vosaltres pugui conservar la pròpia dignitat de l'home, l'ànima que és vostra i l'esperit que és lliure; per a poder tenir el dret d'ésser com sou...
No lluites, soldat de l'Exèrcit de la República, per l'afany de dominar els altres; combats amb tot el teu voler i coratge per a defensar-te del domini que els altres volen tenir damunt teu.

Indíbil i Mandoni.

Dos grans herois de la llibertat. (En el centro)
Indíbil i Mandoni.

I foren dos germans, prínceps ilergetes, de Lleida, l'ànima principal de les revoltes. Les seves tribus són les que més bravament lluitaren contra els romans. Eren Indíbil i Mandoni.
Van alçar-se en armes dues vegades, i la lluita sostinguda per la independència fou coratjosa i sagnant.

(N. E. Si la primera vez los derrotaron, y la segunda también, ¿me puede explicar alguien dónde está ese heroísmo de ploramiques que siempre han perdido todas las batallas? Y siguen llorando, y maman.)

A la força de Roma, les tribus ilergetes oposaven un braó i una decisió fermíssims.
En la darrera de les revoltes, Indíbil trobà la mort en el camp de batalla. I la sageta enemiga que se li clavà el pit fou causa de la fugida i de la desbandada.

Puigdemont ,mi objetivo es tapar la corrupción de mi partido y de nuestro padrino, Jordi Pujol, los catalanes me la sudan

(N. E. Así de valientes eran. Ahora viene Àngel Guimerà con su febril imaginación y acento canario. Mi hermano también se llama Ángel Guimerá, yo soy Ramón Guimerá Lorente.)
El nostre gran Guimerà, que ha escrit una tragèdia i un poema sobre les gestes dels primers defensors de la nostra llibertat, conta així la batalla i la mort d'Indíbil:
Es nit encara: els pobles ilergetes
rera el fort estacat a munts reposen:
soldats ja vells la fosquedat regiren
o amb l'orella en la pols callats escolten. 
(N. E. Y unos siglos después pretenden que los de Lérida repoblaron Valencia y otros territorios con unas mujeres que parían como conejas.)
Retruny un corn, i un altre, i ja és el cercle
gavell d'espigues que el mestral fa moure:
les tendes cauen, els cavalls renillen...
ja l'ample estol cap a la vall s'aboca.
- A mort – Indíbil va cridant feréstec,
i amb ell Mandoni, comandant les tropes
envers les aigles que a la llum del dia (N. E. No era el águila de Franco)
entre núvols de pols xisclant s'acoten.
I s'ou el ferro massegar els arnesos, (N. E. s'ou : s'escolte, s'escolta.)
els dards, brunzint, en els pitrals rebotre,
les carns obrir-se al tall de les espases,
cruixir les llances i xiular les fones.
Ençà els nafrats agonitzants, s'unglegen,
i cecs i folls abraonats rodolen,
i enllà pels peus arrossegant cadàvers
poltres orats la lluita giravolten.
I alçant les piques ensagnades testes,
i el pes dels morts esllavissant les roques,
carros i bous i màquines de guerra
de timba en timba els rierals s'emporten.
Mes, ai! tot d'una els ilergetes callen:
ni avancen ja, ni al colpejar responen.
El noble Indíbil del cavall rellisca,
clavada al pit la fulla d'una escona!
- Avant, mos fills! - esglaiador s'aixeca
de Mandoni abraçat, mirant sos pobles.
Avant! Avant! - i arrabassant-se el ferro
el llença altiu als centurions que el volten.
Oh, déus! La testa sobre el pit decanta,
sa veu s'apaga, son esguard es torba,
i a caure en braços dels companys en lluita
per sempre més l'han revoltat les ombres!
Un crit d'esglai en el combat s'aixeca,
i allà van sos guerrers, fugint sens ordre,
arreu seguits de les potents centúries
que amb sang de lliures els camins emporpren.
(N. E. Es una manera muy poética y forzada de llamar a unos cobardes de la actual Lérida, en desbandada, héroes. No sólo pasa en Ángel Guimerá, sino en otros alucinados de su tiempo, muchos de ellos mallorquines. La renaixença de los mitos catalanes, muy poca historia, muchos cuentos, como sigue pasando en la actualidad, 7.3.2024.)

POESÍAS FANTÁSTICAS   EN MALLORQUÍ  PER  D. TOMÁS AGUILÓ.

Concurs literari de Amic. (derecha, abajo.)

Amic obre un Concurs al qual podran concórrer exclusivament els soldats que lluiten als Fronts de la llibertat.
S'adjudicaran tres premis i sis accèsits.
1. Un premi de 500 pessetes a la millor narració d'un fet bèl·lic de l'Exèrcit republicà, preferentment viscut pel narrador.
Dos accèsits de 300 i 200 pessetes a les narracions que segueixin en mèrits a la premiada.
2. Un premi de 500 pessetes a la millor poesia de tema de guerra.
Dos accèsits de 300 i 200 pessetes a les poesies que segueixin en mèrits a la premiada.
3. Un premi de 500 pessetes a la millor anècdota de guerra, preferentment contada per un dels seus protagonistes.
Dos accèsits de 300 i 200 pessetes a les anècdotes que segueixin en mèrits (a) la premiada.  
Els originals han d'ésser escrits en una lletra llegidora i tramesos abans del dia 15 de febrer del 1938, als “Serveis de Cultura al Front”, Diagonal, 411, primer, amb la indicaci' (indicació): “Per al Concurs del periòdic AMIC”.
El jurat dictaminarà dintre els quinze dies següents al tancament del termini d'admissió

Soldat català de l'Exèrcit de la República: (centro, abajo)

Tens obertes les pàgines d'aquest periòdic a la teva col·laboració. El nostre desig fóra destinar-hi una pàgina sencera cada quinzena; envia'ns narracions d'episodis bèl·lics que hagis viscut, o anècdotes que t'hagin ocorregut, a tu o als teus companys, o simplement coses d'imaginació. Procura ésser breu i tingues la certesa de veure el teu nom en aquestes columnes. Assabenta'ns també de les vostres necessitats particulars i de les dificultats d'organització que puguin sobrevenir en la difusió de les nostres publicacions, i no vacil·lis a suggerir-nos iniciatives per a millorar constantment aquest AMIC teu. 

Carnet de guerra.

Primeres hores de la tarda – tarda d'octubre - en un poble aragonés. 
Als afores del poble unes hortes taquen de verd el siena del paisatge. Després, tot és pols i pedres. Ni un arbre, ni uns matolls. Res. És a dir, sí: en algun pujol la grisor d'unes farigoles, que els homes arrenquen, - no hi ha altre combustible per a encendre la llar en les llargues nits
d'hivern, que en aquestes terres deuen ésser terribles, car un vell m'ha dit: "Aquí padecemos nueve meses de invierno y tres de infierno".
Ací la tarda no té la pompositat, la policromia meravellosa que té en terres catalanes: les boscúries del Montseny que tenen perfum de llegenda, el Vallès de color de palla, les terres tarragonines que, vora la mar, tenen una bella austeritat de paisatge clàssic, el Pireneu, que té sentors de rondalla, la Cerdanya que és com una pintura de Corot, l'Empordà, que recorda els vells mites de Silèn i Amfítrite. Ací tot és igual: terra, terra, terra. De tant en tant, un petit bony en el llençol de terra: un poble.
I, no obstant, quina bellesa! Pressentiu que en aquest paisatge adust, clos, el somriure desentonaria. Es un paisatge greu, sever; la vida hi devia transcórrer sòbria. Sòbria, però bella, com les terres, com la
llum, com els pobles...
Aquest on sóc, - on recordo que era avui - és Azuara. Hi ha cases
baixes, cases ombrívoles, mancades de finestres, talment com si els que les habiten temessin l'entrada de l'aire i de la llum. Les cases on viuen les humanes criatures són pobres i de dimensions reduïdes; l'església és d'un barroc vergonyant i mesquí, que hauria indignat el Vasari. I hi ha
dues o tres cases de rics, sense cap gust, sense cap confort.
***
Des de primeres hores del matí – apuntava l'alba, subratllada per cants de perdius i cogullades - els soldats de la República ataquen Fuendetodos, el poble on naixia Goya, el més genial dels pintors espanyols. Arriba, clar, el terrabastall del combat. Hom distingeix perfectament sota l'ampla i espaiada veu del canó, l'espetegar de la fuselleria i el repiqueteig inconfusible de les metralladores. Les noies de la casa on he dinat, en bona companyia d'uns soldats catalans, van i vénen, posseïdes d'una gran angoixa, d'una por pànica que en el combat guanyin els feixistes. Saben, per evadits de Fuendetodos, d'Aguilón, de Villanueva del Huerisa, les crueltats que cometen. Aquestes noies, Guadalupe i Conxita, no saben imitar la vella que les ajuda en les feines de la casa i que, per a fer-se passar la por, es dedica al vi amb un gran entusiasme. Sortosament, l'alegria d'aquests soldats les tranquil·litza un xic.
A mitja tarda m'acomiado dels companys i m'adreço a Fuendetodos. 
El viatge no és massa llarg: uns dinou quilòmetres, però aquesta vegada resulta un xic accidentat. El xòfer, Lluís, no ha vist un clavegueró obert a la carretera, ni ha vist, per a evitar-lo, un camí provisional, i, gràcies que marxàvem a gran velocitat, car si no hagués estat així tal vegada no ho contaria. Hem saltat el clavegueró, però s'ha averiat el cotxe i arribem amb moltes moltes dificultats a les línies dels atacants. La remor del combat és eixordadora. Fuselleria, morters, metralladores, canons. I crits i tocs de clarins que esquincen l'aire espès de pols i fum. El poble és una cabellera de fum i de foc, que el vent despentina. Entre el fum flamegen banderes: en els nostres rengles la de Catalunya, que és com un raig de sol, i la de la República. Dalt la torre de l'església de Fuendetodos, la de Falange. L'església és l'últim reducte que al poble tenen els facciosos; tots els altres els han estat presos pels nostres soldats. Una bateria del 7,5 fa foc contra l'església i, al cap de quatre o cinc canonades, a la façana s'obre un esvoranc negre, talment com una boca fètida, desdibuixant-se en un badall enorme. L'Exèrcit de la República lluita, ja, als carrers del poble. Els rebels cauen o fugen. De sobte, un soroll terrible: part de l'església s'acaba d'esfonsar, soterrant els defensors. El poble és nostre.
Davant l'església hi ha, en una placeta plena de llum blava de capvespre, el monument a Goya: un cap del meravellós escultor català Juli Antoni. L'església s'ha esfondrat, i, en canvi, les bales han respectat el monument.
Els primers moments de l'ocupació d'un poble són sempre marejadors: cal posar les guàrdies, distribuir les forces, cercar allotjament per a l'oficialitat, improvisar un hospital de sang.
El xòfer em diu que l'averia és més greu del que ell pensava – s'ha trencat l'eix del cotxe – i que haurem de passar la nit al poble.
Per a dormir no s'amoïni – em diu un minyó de l'escorta -, que ja li hem trobat lloc.
M'acompanyen a una casa en un carrer estret i costarut. Una entrada espaiosa però, no massa alta de sostre. Una escala s'obre a la dreta. A dalt, en una sala que una no massa gran finestra obre al carrer, dues alcoves com dos nínxols. Un llit, d'estil barroc, a cada nínxol. En un d'aquests llits, sense despullar-me – pel fred i per si l'enemic contraatacava – hi he dormit. L'endemà, en llevar-me, m'ha estranyat l'aspecte abandonat de la casa: pols i brutícia per arreu i vidres trencats.
I m'ha estranyat veure les parets ornades amb reproduccions de pintures i gravats de Goya. En eixir (N. E. y no sortir) al carrer i pujar al cotxe que m'havien enviat d'Azuara, he sabut que havia dormit – molt malament, per cert – a la casa on havia nascut Goya, sord i genial com el músic gloriós dels quartets i de les simfonies (N. E. Beethoven).
Lluís Capdevila. 

Com parla l'anti-Catalunya.

L'odi ferotge que senten els facciosos contra Catalunya, és un dels mòbils més importants que els impulsà a la rebel·lió. S'han passat anys i anys enrarint l'ambient a base de campanyes rabioses contra tot el que era català; (N. E. ¿Le suena a alguien esto, pero de Cataluña contra España?) i han reeixit a suggestionar alguna ànima primària a base de fer-li creure que totes les desventures que sofria Espanya naixien de les activitats o del caràcter dels catalans. (N. E. Espanya ens roba pero al revés, Cataluña nos roba.)
L'odi que senten contra tot el que és nostre, culmina principalment en la cultura i en l'idioma. La nostra llengua – que sempre anomenen despectivament "dialecto" (N. E. occitano, por cierto) - els és un constant motiu per a desfogar la seva bilis.
Ara, d'ençà de la guerra civil, l'aversió anti-catalana ha arribat a adquirir aparences patològiques. Mentre cerquen captar-se la simpatia dels indecisos organitzant emissions de ràdio en català, el subconscient els traeix amb les constants vexacions de que fan objecte - o creuen fer
objecte - el nostre idioma.
No cal que parlem de Queipo de Llano, que en les seves xerrameques dedica cada dia floretes a la nostra terra; que ha arribat a dir - i fa molt pocs dies - que a ell "hasta le gustaban las mujeres catalanas si no hablaban catalàn (catalán).” Perquè per bé que són "guapas", quan per parlar es posen a fer "ti, ti, ti, ti" (textual), "si supieran lo feas que resultan!”. (N. E. Igual se refería a las de la CUP actual.)
Però, sobre les coses que digui el bufó de la guerra civil no cal insistir, perquè la nostra premsa les reprodueix molt sovint i ja són a bastament conegudes. No obstant, ja que hem parlat del general de Sevilla, no serà inoportú que reproduïm un retall d'una nota en lletres molt grosses com
un anunci, que publicava un diari d'aquella ciutat – l' “A B C” - el dia 21 del darrer octubre. Diu així:

El único idioma de la unidad nacional.

Don Alfonso Sala es un catalán que habla siempre en el idioma nacional
único, en el que une y no separa. De don Alfonso Sala deben tomar ejemplo, aquí en Sevilla y en toda la España liberada, los catalanes – muchos por desgracia – que se muestran reacios a arriar su antipático prurito de herir los sentimientos de unión nacional y persisten tercamente en el uso público y a voces! del dialecto regional, en las presentes circunstancias de una impertinencia notoria.
Creemos oportuno insistir en nuestra exhortación a todos los catalanes, para que no desentonen, con disidencias idiomáticas que pueden inducir a juicios de sospecha, del fecundo momento de fusión española pura, sin reservas y sin condiciones, que vivimos.
Això és fort, innegablement. Però, encara queden altres exemples força convincents. L' “Heraldo de Aragón” publicava, el 13 de novembre passat, un article titulat: “Hacia el imperio. - Por la Cultura y el Idioma” on, per començar, ja es deia això: 
En el período de preparación e implantación de la odiosa Constitución Republicana uno de los episodios más bochornosos fué (fue) sin duda, el de la exaltación del separatismo regional, bajo la forma bien poco encubierta de autonomías y estatutos.
El ciclo era bien notorio; dar oficialidad a los dialectos para desespañolizar, deshispanizar, para descatolizar, en definitiva truncar, la sagrada unidad de la Patria, hiriéndola en doble filo en su conciencia, en su idioma, para dejar España convertida en un “puzzle” sin la menor cohesión espiritual.
¡Qué necio empeño separatista el del estancamiento de las diversas hablas regionales, como si el provincialismo y aún el ruralismo pudieran conducir a otra cosa que al aislamiento y a la decadencia!
Cundo (cuando) en Cataluña se desterraba el idioma español, suave y armónico, musical y vario, sacrificándolo al dialecto regional, se multiplicaban en todos los países las cátedras, donde miles y miles de alumnos se preparaban para hablar y escribir nuestra lengua.
Com pot veure's, la fòbia anticatalana de l'autor d'aquest article no té límits. Perd els estreps i es llença a les afirmacions més grotesques; tal, per exemple, la que diu que el fet de donar oficialitat el que ell anomena “dialectos”, tingués per objectiu descatolitzar Espanya. Es extraordinari, però encara no és tot. En aquest article ja s'estableix el programa per al demà (sempre comptant amb la victòria, és clar). Diu, textualment, que: Habrá de prohibirse el uso de los dialectos, no tan sólo con una finalidad oficial, esto queda descartado, sino con afanes de propaganda, o de exhibición anti-española.
Això de l'exhibició antiespanyola és molt elàstic, és clar. I per a un home com l'autor d'aquest article, per al qual l'oficialitat dels “dialectos” vol dir afany de descatolitzar Espanya, antiespanyol ho deurà ésser, per exemple, l'edició de llibres catalans. Això com a mínim.
Però, seguim, seguim:
Empleo constante del español en todos los grados de la enseñanza; pero fundamentalmente y sin excepción alguna, en la escuela primaria, donde la inteligencia tiene mayor receptividad para el hábito y para la asimilación. (N. E. Eso lo saben bien los que adoctrinan) Uso constante y exclusivo del idioma común en todos los actos de la vida oficial y de la relación pública. Sin olvidar la predicación y la catequesis, muy interesantes a este respecto. Y desde luego, en la radiodifusión.
Cuando todos los ciudadanos de nuestra Patria conozcan el español desde la infancia y estén en condiciones de hablarlo correctamente, como lo que es, como lengua madre, su propio interés les llevará normalmente a usarlo.
Es ben clar, no? Doncs, per si encara no basta, heus ací el text d'un ban del governador de Sant Sebastià:
Preocupación de toda autoridad debe ser el eliminar causas que tiendan a desunir a los gobernados. Y si esto debe hacerse en épocas normales, mucho más debe serlo en las anormales en que nos hallamos.
Para nadie es un misterio las diferencias que han existido entre algunas regiones de España, y, sin meterme a analizarlas, sí considero de mi deber aprovechar estos momentos de convivencia en esta población de personas de todas las regiones para suavizar esas diferencias y que, por la buena voluntad de todos, vayan fundiéndose en un exaltado amor a la madre España en apretado abrazo de sus hijos, hermanos de las diferentes regiones. Para ello, uno de los mejores medios de demostrar esa compenetración de cariño y de ideas es emplear el idioma común, sobre todo cuando se dispone, como nosotros, de uno tan hermoso como el castellano para poder expresar lo mismo nuestro cariño de hermanos, como los enardecidos gritos guerreros, propios de los momentos que atravesamos.
Como ésto en nada indica menosprecio de los idiomas regionales, sino una exaltación patria que nos apiñe en las manifestaciones de nuestro entusiasmo, espero del patriotismo de todos contribuyan a ello, sin que tenga que corregir resistencia alguna.
San Sebastián, 16 de abril de 1937.
El gobernador militar, Alfonso Velarde.
El governador prega, és suau. Però, espera que no haurà de corregir. No és prou clar?
¡I pensar que aquests bans els puguin signar homes que han fet que a la zona per ells dominada els idiomes més parlats *siguin l'italià i l'alemany! Però, el veritable rècord de l'anticatalanisme de la facció el bat el ja esmentat “A B C” de Sevilla, que amb un gran luxe tipogràfic, com és costum d'aquest (N. E. errata: aqusat) diari sempre que parla de les nostres coses, publicava el següent entrefilet:
Hay en la zona nacional numerosos catalanes. Nosotros no decimos que son rojos. Pero lo parecen cuando tienen la desfachatez de utilizar entre ellos su odioso dialecto. Hay que acabar con esa porquería. En España se habla español y nada más. Y el que no lo comprenda así en la cárcel está haciendo falta.
Que cadascú hi faci el seu comentari.

Els contes de l'AMIC.

Després de dos mesos seguits de vida de trinxera es tenien ben guanyats uns quants dies de repòs en aquell poble de la reraguarda del front. Sempre se'ls veia junts tots tres. A la companyia se'ls donava el motiu dels “germans Tam Tam”. La simpatia inicial que els ajuntà a la caserna, abans de sortir cap al front, es convertí, per la convivència en els perills i atzars de la campanya, en una entranyable i profunda amistat, en una solidaritat que anul·lava els egoismes individuals.
Havien tingut la sort de poder allotjar-se tots tres a la mateixa casa. Eren molt ben tractats per la senzilla família camperola. El pare era un home d'una seixantena d'anys, eixut de carns, espigat i vigorós encara. El seu rostre, solcat d'arrugues, semblava fet d'una mescla d'atzabeja i bronze. Enraonava poc i sense gesticular, la qual cosa donava a les seves paraules una fermesa i seguretat particulars. Vivia amb la seva dona i una filla soltera, ja granada. En tenien una altra, la gran, casada a Barcelona amb un negociant de fruita. Cap dels tres no havia estat mai a Catalunya. A vegades, el vell Fermín treia un paquet de postals amb vistes de Barcelona, i Lebrau i Bosc - que n'eren fills - les "explicaven" amb tota classe de detalls. Vila, quan la cosa durava massa, intervenia amb bromes i preguntes contínues, fins que el vell agafava les postals i les desava. Lebrau era de pare francés i mare catalana. Sobre el seu pare n'hi havien pervingut unes vagues referències de vida turbulent i d'una mort obscura al Canadà, on se n'havia anat alguns mesos abans que ell nasqués. La seva mare tornà a casar-se, i als setze anys, Lebrau, no podent suportar més temps l'ambient de la família, se n'anà de casa. Llogà una habitació al carrer del Paradís, el balcó de la qual donava enfront mateix de l'absis de la catedral. Des del seu llit estant podia veure bé les gàrgoles i els alts finestrals. Els matins treballava de delineant a casa d'un arquitecte i les tardes les dedicava a les seves aficions. Li agradava la música i la poesia. S'havia après de memòria òperes italianes senceres. Detestava Wagner. Era un home totalment
urbà, o millor, barceloní. Sentia la seva ciutat com una cosa viva. Acostumava dir que no havia estat mai més enlaire del Tibidabo ni més enllà d'Horta, barri on havia tingut un "cavall blanc" – segons expressió seva -, un embolic sentimental. Era baix i grassonet, cabells negres i ulls
vius, que esguardaven amb una certa fixesa insolent. Es movia amb brusquedat, com si sempre tingués quelcom urgent a fer.
Bosc era un minyó franc i expansiu. Podia estar explicant facècies durant una setmana sense esgotar-les. La seva vida havia transcorregut sempre entre llibres de comptabilitat, campionats d'escacs i excursions. Tenia uns peus enormes i fumava en pipa. Quan Lebrau tenia ganes de molestar-lo només havia de fer que posar-se a contemplar-li els peus, movent lleugerament el cap en admiració mofeta, sense dir ni una sola paraula, fins que, esgotada la capacitat de paciència, Bosc exclamava: "El que a mi em sobra de peus a tu et falta d'alçada, impertinent
esquitx". Per fi, esclataven a riure tots dos.
Vila era el més jove dels tres i semblava el més gran.
Impressionava per la seva còrpora ingent de gegant apacible.
Era fill d'un poble prop d'Olot, Sant Joan de les Fonts. La seva viva curiositat infantívola divertia molt Bosc, qui no deixava perdre ocasió d'explotar-la, fent interminables les facècies que li contava.
De totes maneres, Vila no estava mancat d'una certa murriesca ni certer discerniment.
Feia estona que, aquell vespre, Lebrau i Vila havien sopat. Bosc era fora. Havia sortit a primeres hores de la tarda i encara no havia tornat. 
El llum d'oli de damunt la taula pampalluguejava sense parar. A fora el vent brunzia amb fúria. El vell Fermín dormitava en una cadira. Lebrau es passejava amunt i avall, fumant. Cada vegada que passava per davant la porta de la cuina pegava una furtiva mirada a la filla, que hi feinejava. “Es lletja, tanmateix – pensava -, però té encara un cos esvelt i uns ulls tristos, molt bells. Un cavall gris, vaja! La deu haver besada mai ningú?"
Vila plegué el sobre d'una carta que havia acabat d'escriure. Respirà amb alleujament, satisfet d'haver-la acabada, i esguardà un paquet que hi havia en un recó, prop seu. De sobte, adreçant-se a Lebrau, digué:
- Vols dir que Bosc és al polvorí? Trobo estrany, si és així, que no estigui ja de tornada.
- Quan poses la banya en un forat... - contestà Lebrau sense aturar-se -. No t'he dit ja deu o dotze vegades que el capità l'ha cridat per anar a fer no sé quin recompte de material! El que passa és que tu tens unes ganes boges de saber què és el que hi ha dins el paquet que ha arribat per a ell.
- Caram, noi, ets d'una penetració genial! I amb un to burleta, afegí: 
I tu tens unes ganes d'entrar a la cuina!... Entra-hi, home; ja faré veure que no ho veig. 
Lebrau s'arronçà d'espatlles. Callaren durant alguns minuts.
- T'enganyes - féu Lebrau, aturant-se davant el seu amic -, si et penses que el paquet conté menjar. Sé positivament que no.
- Tu què saps. Què vols que hi hagi, doncs?
- No ho sé; però no hi ha res del que et penses.
- T'ho deu haver dit un ocellet. O el deus haver ensumat molt bé. 
Però, com ho saps, a veure?
Lebrau somrigué.
- Sempre que ha rebut paquets amb menjar venien de casa seva, els hi enviava la seva mare, i la lletra del nom i l'adreça d'en Bosc era tremolosa i mal feta, d'una persona que no sap gaire d'escriure. 
En canvi, la targeta d'aquest paquet és segura i elegant. Aquest paquet,
doncs, no l'envia la seva mare: és d'un amic o dels companys de treball.
- Això que acabes de dir podrà provar que no és de la seva mare, però no prova de cap manera el que no hi ha dins.
- Ja ho veurem.
- De bona gana l'obriria - féu Vila -.
Què hi dius, tu? No som tots uns?
- Ens guardarem ben bé prou de tocar-lo! T'agradaria que t'ho féssim a tu?
- Em seria igual - digué. I una idea súbita el feu rire -. Estaria bé que hi
haguessin mitja dotzena de jocs d'escacs!
En aquell moment Bosc entrà. Mentre deixava el capot damunt un escambell arrambat a la paret, Vila anà a cercar el paquet i el posà triomfalment damunt la taula.
- Ja has sopat, Bosc? - preguntà Lebrau.
- Sí, ho he fet amb el capità. I, esguardant el paquet: Ah, ja ha arribat!
- Magnífic! - exclamá Vila -. Sabies que arribaria i no ens havies dit res, eh?
- Pero, si he rebut la carta aquesta mateixa tarda, en sortir d'ací!
- Bé! i què conté?
- Obre'l tu mateix, apa!
Vila no s'ho féu repetir. Començà a tallar el cordill de l'embalatge, sense pressa, amb una lentitud estudiada, com si ja no li importés. Per fi, després dels encenalls i paper, va aparèixer la caixa d'un petit fonògraf i un àlbum amb plaques. Quan anava a destapar una rodona capseta de cartó, Bosc la hi prengué de les mans:
- Compte! Ací hi ha el diafragma. Si es trenqués no podríem tocar. Deixa'm, ja muntaré jo l'aparell. Què et sembla, t'agrada el regal?
- Sí, és molt interessant - digué Vila amb un cert desmenjament -, però, què vols que et digui, trobo que hi haurien pogut posar també alguna cosa de torna: una ampolla de conyac, tabac, què sé jo.
- Deixa'l cantar a aquest - digué Lebrau -. És incurable. Posa una placa, que sentirem com toca.
Atrets per la música entraren alguns soldats dels que s'hostatjaven a la casa veïna. I després d'altres. Examinaven el petit aparell, preguntaven si hi havia determinat disc i, després d'escoltar durant més o menys estona, acabaven per posar-se a enraonar ells amb ells. Adhuc, alguns començaren a cantar cançons del seu repertori particular, amb la consegüent protesta dels que escoltaven el fonògraf.
Lebrau agafà una nova placa, passejà l'esguard per damunt els seus companys i somrigué amb una estranya dolçor. La cançó començà:
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor...
Tothom emmudí. S'anaren apropant lentament vers l'aparell, com si volguessin estar més a prop de la cançó enyorívola.
… qui de tu s'allunya...  
Tots se sentien agermanats per una mateixa emoció. Les notes de "L'Emigrant" els parlaven de la pàtria llunyana, aixecaven records i sentiments en llurs ànimes. La música, com una correntia entre terres de silenci, els portava cap a retrobaments interiors, cada vegada més pregons, cada vegada més intensos. Acudien a llurs esperits, fent més viva l'enyorança dintre el cor, flots d'imatges d'un passat de llum i de vida. I ells s'hi abandonaven, posseïts d'una inefable sensació de frescor i d'ingravidesa, desitjant d'una manera obscura no aturar-se enlloc, continuar... Venien remembrances de paisatges oblidats, d'escenes d'infantesa i d'adolescència; s'hi il·luminaven rostres femenins de promeses, germanes i mares; records de muntanyes, de perfils tan familiars i sabuts com els dels rostres dels éssers estimats; de camins que hom havia fet moltes vegades i en què cada pedra i cada arbre eren fites emotives; d'una veu que cridava el vostre nom en una casa on havíeu viscut anys i anys, i no sortíeu del lloc on estàveu amagat de por
de no sabíeu què; records de ciutats, de pobles, de carrers, de crepuscles dolcíssims prop del mar, de núvols... I, tota aquesta riquesa íntima eixia d'un fons de nostàlgia activa, perdia els trets individuals, i s'amplificava en un sentiment molt més profund, molt més vast, més
total. En cada ànima s'estremia la pàtria...
La cançó cessà. Però ningú no es mogué. Una veu digué a Lebrau, que anava a desar la placa:
- Torna, torna a posar-la.
I tots assentiren. Qui amb la mirada, qui amb el gest.
Lebrau canvià l'agulla, posà de nou la placa al plat i començà a donar corda. Però, una volta a la maneta donada amb massa força feu trabucar el fonògraf i la placa va caure a terra, trencant-se en molts bocins.
Vila s'ajupí a collir-ne els trossos i restà amb ells a la mà, sense saber qué fer-ne. Una idea feliç il·luminà el seu rostre. N'allargà un tros al company que tenia més a la vora, i un altre al següent, i a l'altre, fins que no li'n quedà cap.
- Guardeu-lo com a record. No ha estat cap desgràcia irreparable que
s'hagi trencat; ja n'enviarem a cercar una altra.
Quan tots hagueren marxat, el vell Fermín se li acostà:
- “No le ha quedado ningún trocito para mí?”
No, no li n'havia quedat ni un. Els havia repartits tots. Lebrau, que es donà compte de l'escena, feu tres trossos del seu i en donà un a cada un.
A fora el vent continuava udolant.
A. B.

Els humoristes catalans explicaran als soldats de l'Exèrcit de la República l'acúdit (sic) que els ha fet més gràcia.

La idea no és pròpiament nostra. Un gran humorista català, tan gran com jove, és qui la va tenir. Nosaltres l'hi robem i l'apliquem a l'hora actual. Però, com a cadascú el que sigui seu, declarem des d'ací que la idea pertany a Pere Calders, que és el gran humorista jove que hem al·ludit. Fa prop de cinc anys que Pere Calders va iniciar aquesta enquesta en un periòdic barceloní. Va quedar frustrada perquè aquell periòdic va veure interrompuda la seva vida. Però ja n'hi havia prou amb el sol inici, perquè hom pogués adonar-se de les grans possibilitats de l'enquesta. Aleshores, és clar, l'enquesta no tenia el caràcter que té ara. Els humoristes contaven els acudits al gran públic normal; avui els contaran a un públic gran i excepcional; els soldats del nostre Exèrcit. Aleshores hi havia qui posava dificultats. Hi havia qui considerava que la cosa era poc important i se la prenia d'una manera frívola. En Calsina, per exemple, que és un dels artistes més extraordinaris que té Catalunya, no és precisament que s'ho prengués d'una manera frívola, però es veu que s'arronsava d'espatlles. Segons ens conta Pere Calders, en Calsina tractava de subornar-lo. El volia convèncer per tal que fos ell qui li expliqués un “xisto” que estés bé, i deia que ja l'autoritzaria a publicar-lo. Però, davant la seva intransigència es va haver de resignar. I, després de fer un petit comentari sobre l'humor anglès, que és el que ell troba d'una millor qualitat, - n'hi ha prou amb què un acudit sigui anglès perquè provoqui la seva hilaritat, segons diu – va explicar-li l'acudit següent – anglès, és clar – que realment és d'antologia:
“Són dos exploradors que s'han perdut en el desert i es troben en un punt des d'on només es veuen horitzons de sorra, plans, desolats, sense la més petita mostra de vegetació. I un dels exploradors diu a l'altre:
- Perdoni, voldria parlar un moment a soles amb vostè...”
Ricard Opisso ja tractava l'afer d'una manera diferent. El tractava amb una gravetat profunda, i després d'una estona de reflexionar, exclamava:
“Sí, home, sí! Si no en sabia d'altre...
El xisto de l'antiquari!
Imagineu-vos un individu que necessita un rellotge de paret, i es dirigeix a casa d'un antiquari. 
- Voldria que m'ensenyéssiu un bon rellotge de paret...
L'antiquari n'hi ensenya uns quants de vulgars, i per fi, el porta davant d'un gran rellotge de caixa, i diu:
- Ací en teniu un de magnífic. Va molt bé, però s'ha d'entendre. Quan assenyala les deu i toca les cinc, són dos quarts de nou”.
Hi havia, també, qui descobria en l'enquesta unes grans possibilitats educatives, com en Bofarull.
- Jo trobo preferibles, deia, els acudits que tenen un sentit educatiu.
I va contar aquest, que deia que li agradava molt:
“Dues amigues es troben al carrer, i, l'una diu a l'altra:
- Mira, em trobo en un conflicte, per al qual no veig la solució. Demà passat és el sant del meu promès i no sé pas què regalar-li.
- Regala-l'hi un llibre, dona...
- Ca!... Abans hi havia pensat en això, però resulta que ja en té un...”
Hem començat ja els treballs a la captura de respostes. I, ja en tenim diverses, totes elles molt bones. Hem demanat, també, que si volen les il·lustrin amb un ninot. I això als escriptors sembla que els ha agradat molt. Es possible que surti alguna revelació i tot.
Gairebé tots ells han acollit la idea amb una gravetat de molt to. Afirmen que consideren que una de les coses més serioses que es pot fer per als soldats, és proporcionar-los distracció. I s'han posat mans a l'obra amb veritable entusiasme.
En el número vinent començarem a publicar les respostes. Però, volem aprofitar aquest preàmbul per advertir als nostres humoristes, que en l'Exèrcit de la República no hi ha unitats alemanyes. Així és, que els preguem que no contin als nostres soldats un acudit que, segons en Mora, fa riure extraordinàriament. Es un acudit alemany, que ell va sentir contar en una penya d'alemanys. No el va entendre, naturalment, però diu que tots reien tant i tant de gust...
Bé, que no el conti ningú, perquè els nostres soldats tampoc no l'entendrien...           
(izquierda arriba)
- Estic aclaparat de saber que heu enterrat la vostra dona.
- Sí, però què volíeu que féssim si estava morta.

Coses de mariners.

En una taverna del port, dos mariners torrats entren a tomballons. S'apuntalen prop d'una taula, es miren, i s'abracen.
Es desfan de l'abraçada i comencen a cridar:
- Ola, Pere!
- Ola, Joan!
- Quant de temps sense veure'ns! No et recordes de l'última vegada que ens vam trobar a Marsella? Quin daltabaix vam moure! Erem els amos de la ciutat.
- Oh, sí! Totes les noies estaven per nosaltres i no hi va haver taverna que no buidéssim.
- Brindem?
- Brindem!
I es van asseure. Després d'uns quants gots es començaren a ensopir. Passà un quart d'hora i un d'ells comença a eixorivir-se; amb una grapada agafà l'espatlla del company i va sacsejar-la.
- Ep! ep! minyó! Perquè ho sàpigues jo no em dic Pere ni m'he trobat mai amb tu a Marsella.
I l'altre, amb els ulls entelats, respongué:
- Jo tampoc em dic Joan i l'ase em fum si t'he vist mai.
- Aaaah! Doncs devien ésser uns altres mariners.
Es van tornar a ensopir, i al cap d'una estona, el que no es deia Joan s'aixecà. I, ondulant i fent brandades, com un vaixell en plena borrasca, se n'anà vers la porta.
- Escolta! - li cridà el que no es deia Pere -. Si te'n vols anar, a fora trobaràs dos taxis. Agafa el segon, que el primer no hi és.

(viñeta: mujer mirando un círculo de agua con algunas burbujas)
- Amor meu, no siguis pesat. Fa més de deu minuts que et prego de no jugar a fer bombolles a sota l'aigua.

Amor meu, no siguis pesat. Fa més de deu minuts que et prego de no jugar a fer bombolles a sota l'aigua.


Un cavall massa educat.

Kosciusco, l'heroi polonès, desitjava enviar algunes ampolles de bon vi a un seu amic de Soleure; donà l'encàrrec a un xicot dels seus, anomenat Zeltner, i va voler que prengués el cavall que ell mateix solia cavalcar. Quan retornà Zeltner, digué a Kosciusco que no volia cavalcar més el seu cavall, si al mateix temps no li donava la seva bossa. Kosciusco va
voler saber per què, i el minyó va respondre:

- Quan un pobre per la carretera es lleva el capell i demana caritat, el cavall s'atura immediatament, i no vol tornar a marxar fins que he donat quelcom al mendicant; i quan jo no tenia diners em veia obligat a fer veure que donava almoina a fi de poder deixar el cavall satisfet.

(derecha, arriba, cartel: “Barber” visto desde dentro, al revés.)
- Com és que sempre teniu aquest gos a la porta?
- Què hi vol fer? No podem esquivar-lo d'ençà que li vaig donar l'orella d'un client.

Enginy contra enginy.

Els lleons del desert estaven esveradíssims. Havia arribat un caçador tan destre que no errava un sol tret. I veieu el sistema que tenia: caçava sempre de nits. I, quan veia els ulls d'un lleó fulgurar en la tenebra, pam! i els encertava en mig del front.
Els lleons del desert es van reunir per posar fi a aquell desastre. I, veus ací el que van acordar: tots els lleons, de nit anirien a parelles i amb un ull aclucat. I va ésser la salvació. Quan aquell prodigi es creia fer blanc, la bala passava en el buit, entre la parella de lleons.

(viñeta: ladrón y dueño apuntándole con una pistola.)
- Ja us deixaré escapar, us en dono paraula però primer m'heu de dir com ho heu fet per obrir l'armari on la meva dona tanca el wisky.


Ja us deixaré escapar, us en dono paraula però primer m'heu de dir com ho heu fet per obrir l'armari on la meva dona tanca el wisky.


L'espectre.

Un pobre home va comparèixer davant del seu veí, amo d'un castell, i amb la cara tota esblaimada, li va dir que havia vist un fantasma.
- Quan i on? - li va preguntar el veí.
- La nit passada. Caminava prop del vostre castell, i dalt d'una paret he llucat un espectre.
- I en quina forma se us ha aparegut? - preguntà el senyor.
- Era una cosa així com una mena d'ase molt gran.
- Aneu, aneu-vos-en a casa i no ho conteu a ningú. Sou un ximplet, i us heu espantat de la pròpia ambra (sic, ombra.)

(viñetas: pescador)
Pesca major o sorpreses de vida marinera.

Pesca major o sorpreses de vida marinera.

      
L'última voluntat.

Quan Rabelais estava en el seu llit de mort, uns quants metges van ésser cridats a consulta.
- Estimats cavallers – digué el geni als seus doctors, traient entre els llençols la seva cara esllanguida -, deixeu-me morir de mort natural!

Un peix ben pagat.

Lord Firestone, passava la lluna de mel en un castell d'Itàlia, i estava a punt de celebrar la capvuitada del seu casament.
El temps era esplèndid. El palau tot engalanat. Els rebosts plens. L'olor de rostit s'escapava de les cuines. Tot feia esperar que la festa seria magnífica.
Només l'oceà semblava que tingués interès a deslluir-la.
Tota la vigília havia estat tan oratjós que no hi havia hagut manera de pescar ni un sol peix. I això era un gros contratemps, perquè el senyor hi era molt aficionat.
No obstant, el dia de la festa, de bon matí, un pobre pescador aparegué amb un llobarro tan formidable, que semblava creat per a aquella ocasió.
L'alegria corregué per tot el castell, i el pescador fou introduït en el saló, on el lord li preguntà quant volia d'aquell peix, que tot seguit li seria pagat.
- Cent fuetades a la meva esquena, és el preu del meu peix - respongué el pescador - i no vull perdre ni un sol cop.
Lord Firestone i els seus convidats van quedar atònits, però el nostre home estava resolut, i era en va contradir-lo.
- Bé, bé, el company és un humorista, i com que el peix ens convé, colpegeu-lo lleugerament, i que el preu li sigui pagat en presència nostra.
Quan li van haver administrat cinquanta fuetades, el pescador exclamà:
- Prou! Prou! Tinc un soci en aquest afer i és just que rebi la seva part.
- Com! És possible que hi hagi dos ximplets com aquest en el món?
Digueu qui és i que vingui de seguida.
- Bé – respongué el pescador; el trobareu a la vostra porta; és el vostre propi porter que no em volia deixar entrar si no era amb la condició que li donaria la meitat del que tragués del meu llobarro.
- Oh! exclamà el senyor -. Porteu-me'l tot seguit, que rebrà la seva part amb estricta justícia.
I quan aquesta cerimònia fou acabada, destituí el porter, i recompensà amplament el pescador.  

(viñeta: hombre delgado con un bombín, con un reloj de pared bajo el brazo y un pato como mascota, al que lleva atado. Otro personaje gordo, también con un sombrerito plano.)
- Què passa que fa una colla de dies que aneu amb el rellotge de paret sota el braç?
- Què passa que fa una colla de dies que aneu amb el rellotge de paret sota el braç? - Veureu, tinc el de butxaca a adobar...


Inexorable.

Un cavaller que molt sovint era molestat per un visitant llauna, ordenà al
seu criat de no deixar-lo entrar més, i d'avisar-lo amb tota cortesia. 
No va passar molt de temps que l'empipador subjecte es va presentar, 
i preguntà si el senyor era a casa.
- No – respongué el criat -, ha sortit.
- Voldria veure la senyora, he de dir-li quelcom.
- També és fora, - replicà el servent.
- Bé, ja l'esperaré. Però com que fa fred, m'agradaria seure vora del foc, en el saló.
El foc també se n'ha anat – respongué l'inexorable servent.

Funcionarisme rural.

L'automobilista. - Quants kilòmetres hi han d'ací al poble, seguint la carretera nova?
El peó caminer. - Per ara cap, perquè encara no han posat les indicacions.

(centro, arriba, viñeta, Hitler, hombre tras un telón.)

Ai, ai, ai! que ja torna a estar “uber alles”


- Dantzig, l'Anschluss i Colònies, per començar!
- Ai, ai, ai! que ja torna a estar “uber alles” …! (über alles : sobre tot) 
(viñeta: hombres jugando al ajedrez.)


Dantzig, l'Anschluss i Colònies


Una resposta xocant.

Frederic el Gran sofrí una formidable desfeta a Kolín. Passà el temps, i un dia, en una revista, s'encarà amb un soldat que tenia una profunda cicatriu a la galta, i li va preguntar:
- Amic, en quina baralla de taverna t'has fet aquesta esgarrinxada?
- Me la vaig fer – respongué el soldat – a Kolín, on Vostra Magestat pagà el beure.

(viñeta: nieta y abuelo con la pierna escayolada y un lazo (no amarillo) en la pierna. La alfombra merece la pena estudiarla. Yo veo un martillo, hoz, quizás banderas. Está en blanco y negro, pero los detalles son interesantes.)
- M'haurà de perdonar, avi, però avui tenim visites de compromís i hem de mirar que la casa faci un cert goig.


M'haurà de perdonar, avi, però avui tenim visites de compromís i hem de mirar que la casa faci un cert goig.


En el restaurant.

- Ecolteu (escolteu) cambrer. Tinc molta gana, i vull fer un bon dinar. Preneu la propina per endavant, i a veure què em recomaneu?  
- Que vagi a dinar en un altre restaurant, senyoret.
-::-
En una altra taula, un pagès s'entretenia mastegant l'escuradents.
- No siguis mal educat – li va dir el seu company -. Això no es menja, només es xucla.

Consells de mare.

- Desenganya't, filla meva; no en treuràs res de tan llegir. Als homes no els agraden les dones sàvies. Més s'estimen que siguin ben ases.
- Pero, mamà; que et penses que tots són com el papà els homes?

(viñeta: pobre con pulgas saltando en una tienda, y tendera.)


Em darà 20 cèntims de pólvors insecticides

- Em darà 20 cèntims de pólvors insecticides.
- Sí senyor. ¿Que els vol en una capseta?
No, no cal, tiri-me'ls vostè mateixa per sobre.

Una vegada passa...

Un senyor va deixar vint-i-cinc pessetes a un amic seu per dos o tres dies. Com que estava segur que no les hi tornaria es va proposar de no deixar-n'hi mai més.
Però, veus ací que l'home va tenir una gran sorpresa en veure que les pessetes li eren retornades puntualment.
Passat un mes, el mateix amic tornà. I aquesta vegada necessitava una forta quantitat.
- Ah, no! - li va dir el nostre home -. Que m'enredéssiu una vegada pot passar, però dues, no.

Els poetes de la guerra.

Tren de soldats.

I. - Tarda.

va passant, a glops, la tarda.

El lluny apar que s'animi
sota el fum brut de la màquina
que agita mocadors negres
que fan adéus al paisatge.
I nosaltres fem adéus
dintre el silenci de nacre:
com enyorem la ciutat,
els nostres germans i els pares!

L'estació que és darrera
fa voleiar una campana
que es fon, com en boira fina
es perd el senyal d'un astre.

Retornarem altre cop?
Els meus companys ja no canten.
Quina enyorança us ha mort
els coloms de la paraula? 

Podrem retornar tots quan
la guerra sigui acabada?

Monòton ritme del tren;
la teva marxa, que llarga!

(El tren fuig i deixa enrera
l'escalf d'una foradada
on el silenci musica
la seva oda inacabada).

Ai, silenci pastoral
del camp! Què deuen fer a casa?
La mare deu mirar el cel
mentre renta roba blanca.

Per la finestra del tren
va passant, a glops, la tarda.

II. - Crepuscle.

Mai llisquessis, visió:
tren-hospital que creuaves
amb els ferits plens de benes,
entre un ponent de magrana.

Vares anar-te'n molt lluny,
vers la ciutat estimada.
Com us envejo, ferits:
veureu els fanals i els arbres.

Tots els companys han callat:
n'hi havia un que plorava.
La mort, amb cara de lluna,
espiava des dels aires.

III. - Nit.

Ferroviari, què tens
que sembles pres de basarda?
Sota una nit de carbó
tens clavells blancs a les galtes.

Enyores anar pels rails
d'argent de la via làctea
o bé el disc blanc de la lluna
no dóna pas a tes ànsies?
La vida és tot un enyor:
enyor de les enyorances.

Ramon Bech.

(Accèssit al millor poema de guerra. Concurs de l' “Agrupació d'Escriptors Catalans”).


Elles.El tren ja no es veu. Han quedat a les andanes


Elles.

El tren ja no es veu. Han quedat a les andanes
de l'estació totes les dones. Hom diria
que el món ha perdut les baranes
i que s'ha estimbat la pena i l'alegria.
Ells viatgen cap a temudes distàncies
de morts verticals,
de plom furiós, de ressonàncies
de terra ofesa i d'apocalipsis d'hospitals.
Poques, molt poques han plorat.
A voltes estigué a punt de trair-les un sanglot,
que prompte fou ofegat
per una rialla absurda del tot.
Són les germanes, les esposes, les mares.
Les de llavi que vol i de cor que no sap;
les de pit madur i de mans no avares;
les de faldes profundes i de mocador al cap.
La mateixa obscura por gregària
del ramat perdut
en la muntanya
les ajunta sobre el brut
paviment. Són una muda pregària
d'ànima i d'entranya.
Romanen immòbils com un fris
esculpit amb pedra nocturna
i silenci gris
de cendra d'urna.
Tenen agonies de coloms en llurs cares marcides,
campanes de boira es gronxen en els seus rulls,
gèlides llums les ronden, com feres amansides,
i esquelles de llàgrimes pesen en els seus ulls.
La ciutat les espera amb els seus febrils tumultes,
amb la taula escassa de pa,
amb les nits de sirenes ocultes
i un ocell mort a la mà.
I se n'hi van. Se n'hi van, a poc a poc, totes juntes,
ajudant-se la passa, sostenint-se el cos.
Arrosseguen un llast d'esperances i preguntes
i trepitgen del dia les últimes flors.
Són les germanes, les esposes, les mares.
Les de llavi que vol i de cor que no sap;
Les de pit madur i de mans no avares;
les de faldes profundes i de mocador al cap.


(Premi de l' “Agrupació d'Escriptors Catalans” al millor poema de guerra).  

Germà que vas a la guerra...

Adéu, germà. Te'n vas – el rostre franc, 
l'esguard inofensiu -
quan l'octubre va ofegant els rastres
del fressar càlid de l'estiu
i al cel el bellugueig dels altres
es torna pensatiu.
Te'n vas, i rera teu,
aquell carrer que t'ha vist néixer
va repartint bocins del teu adéu.
I el record teu comença a créixer
com un Déu.
Germà: pels arbres la tardor va espolsant l'ambre
d'un sol convalescent i fi.
Jo penso en tu, perdut dintre ma cambra
immaculada de fadrí.
Penso en tu i viatjo aquell viatge
infinit per l'Ideal 
i m'estenc, com ahir, damunt la platja.
I vibra, al teu record, mar i sorral.
(La nostra mar llatina
profanada per noves i tràgiques fragates
i aquesta sorra fina
regada amb sang per l'odi d'uns pirates).
Esguardo el món i estimo més la nostra 
terra,
escollida com enclusa d'una nova
humanitat,
i et veig anar cap a la guerra
amb els ulls oberts i càndids vers la
immortalitat.
Te'n vas
i viuràs tot l'horror del clima
de trinxera, d'obús i de gas,
el dia pesant, la nit prima...
Però el nostre clima,
germà, l'enyoraràs?
Tu no pots enyorar-lo. Tu tens
aquell aire formal
del qui porta enganxada a les dents
la victòria final.
Sota un cel foraster
la metralla, el martiri,
et seran com la llum del carrer
que et recorda tan pur com el lliri.
I en les hores de dol, quan la glassa
del fum envaeix tot l'ambient
i es fa lenta la passa,
tu seràs el ressò més potent
i el més brau combatent
de la raça.
Tornaràs amb uns ulls de perfum
i un fusell de brillants a les mans,
i la Pàtria et dirà que ets la llum
i entraràs en el cor dels infants.
I un bon dia
- germà, jo el veuré -
quan enfilis el llarg del carrer
de la nostra alegria,
el carrer et serà un càlid, perenne llorer
que et farà companyia.
Oh, germà! Si pogués lluitar amb tu,
donar el pit i la sang pel nou món...
Si pogués tenir el braç com el teu, tan segur...
Els malalts... ¡si ens volguessin al front!
Lluitador d'una causa sagrada,
davant teu m'agenollo, germà.
Catalunya et contempla, abrandada.
Glòria a tu, vencedor del demà!

AMIC
Publicació quinzenal per a esplai del soldat català de l'Exèrcit de la República editada pels Serveis de Cultura al Front del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Adreça: Avinguda del 14 d'Abril, 411, 1r.
Tel. 72006 – Barcelona
Núm. 1. 1 de gener del 1938.