Mostrando las entradas para la consulta Bilbao ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Bilbao ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 16 de octubre de 2017

El dialecto catalán, un chapurriau soberbio

El dialecto catalán, un chapurriau soberbio

Publicado en Temps de la Franja del meu cul, Ascuma, Associació Catalanista del Matarranya, 11 de septiembre de 2017, traducción al castellano del original en dialecto catalán pompeyano escrito por Ramon Guimerà i Lorente, Montxo de Beseit.


Ascuma,Matarranya, Matarraña, miembros, Artur Quintana, Gracia Zapater, Javier del Molino de Monroch, Carles Sancho Meix


La gente de esta imagen (Ascuma) y muchos otros, algunos aragoneses, como Tomás Bosque de La Codoñera, Ignacio Sorolla Vidal de Peñarroya de Tastavins, usan la palabra castellana de forma reiterada para denigrar nuestra habla e integrarla en el catalán, como hacen con el valenciano, idioma muy anterior al catalán, y el balear, mallorquín


Es la táctica catalanista, repetir una mentira muchas veces hasta que se convierte en verdad. Las redes sociales son su mejor campo.


Además, crean nuevas palabras despectivas para intentar anular nuestro chapurriau. Con el aragonés se ha hecho algo parecido, llamarlo con muchos nombres (dialectos) incluso fabla, para hacerlo pedazos y fagocitarlo sin masticar. Les ha salido algún hueso y saldrá arañando por el agujero de la franja


Champouirauchampoiral, champourrau


Esta imagen proviene del diccionario de occitano "Lou Tresor dóu Felibrige", de Frédéric Mistral, el corpus lingüístico occitano más importante, con más de 2200 páginas. 

En el dígrafo CH, página 528, se puede leer:

http://tdf.locongres.org/files/assets/basic-html/page536.html 
(enlace a la web del diccionario tdf)



CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnol, d'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers.
CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnold'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers.  

- Una jerga compuesta de español, italiano, portugués y provenzal, hablado por extranjeros que frecuentan nuestras costas. Se le da el mismo nombre a estos extranjeros. 

Chapurriau, ChapurriauS.

L'Occitane es la marca francesa que destaca por sus productos naturales y de gran calidad. Creada en los maravillosos campos de Provenza francesa, sus aromas y materiales te enamorarán por su tradición y elaboración natural.


L'Occitane , marca francesa , productos naturales



Aquí están los pueblos de Aragón donde se habla el chapurriau:

Huesca (el aragonés se habla en muchos otros, con nombres dialectales como cheso, patués)


Albelda, Alcampell, Altorrincón, Arén, Azanuy Alins, Baells, Baldellou, Benabarre, Bonansa, Camporrells, Castigaleu, Castillonroy, Estopiñán del castillo, Fraga, Isábena, Lascuarre, Laspaúles, Monesma y Cajigar, Montanuy, Peralta de Calasanz, Puente de Montañana, San Esteban de Litera, Tamarite de Litera, Tolva, Torre la Ribera, Torrente de Cinca, Velilla de Cinca, Vencillón, Veracruz, Viacamp  y Litera, Zaidín, 

Teruel (límites con Castellón, Tarragona, algunos pueblos limitan con ambas comunidades autónomas, como Beceite)

Aguaviva de Bergantes, Areñs de Lledó, Beceite, Belmonte de San José, Calaceite, La Cañada de Verich, La Cerollera, La Codoñera, Cretas, Fórnoles, La Fresneda, Fuentespalda, La Ginebrosa, Lledó, Mazaleón, Monroyo, Peñarroya de Tastavins, La Portellada, Ráfales, Torre de Arcas, Torre del Compte, Torrevelilla, Valderrobres, Valdeltormo, Valjunquera

Zaragoza (límite con provincias de Tarragona y Lérida)

Fabara, Fayón, Maella, Mequinenza, Nonaspe.


--------


Si eres de alguno de estos pueblos, vivas allí o no, no dejes que te incluyan en una lengua que tan solo es un chapurriau con mucha soberbia , el catalán. 


La historia es muy amplia, y están cogiendo las épocas que les interesan. 


No creas en la wikipedia, no es fiable, se puede modificar y está controlada. La viquipèdia en catalán es muy completa, pero con leer una entrada y leer Països Catalans ya he tenido bastante. Corona catalano aragonesa.


La castellanización es inevitable en el catalán, valenciano, mallorquín, aragonés, asturiano - leonés, gallego. Para evitar esto, la ANC quiere imponer el catalán como única lengua oficial. Ver algún vídeo de Dolça Catalunya, o en youtube. Cucurull está chalado, pero lo siguen muchos.





No seas de los utópicos Països Catalans, no colabores con el nazionalismo catalán, que se sirve de la lengua catalana para sus propósitos. No son los primeros en hacerlo, como no son los primeros en muchas cosas, aunque lo crean y lo transmitan así a los incautos.





No aceptes una subnormalización de tu habla usando la gramática catalana de Pompeyo Fabra, del siglo XX, puedes usar la básica ortografía del chapurriau. Como gramática, la valenciana, mallorquina o catalana, sin olvidar la aragonesa.



català, mallorquí
aragonés, fabla

No te creas las mentiras económicas, históricas, lee en diversos medios. 
Hay mucha gente obsesionada con Franco o Felipe V (1714) y no ha conocido tiempos del caudillo, pero son grandes profesores de historia. Algunos escriben en espacat, catañol.

espacat, catañol.


No eres de ninguna franja, eres de Aragón, reino, Cataluña nunca lo fue. Tienes una franja, eso sí, exactamente donde la espalda pierde su casto nombre, entre las dos cachas.

No permitas que te llamen fascista, facha, por no creer en su palabra. Son ilusos, pero no los llaméis ilusos porque tengan una ilusión.
Consulta el himno feixista de ERC.



independència de Catalunya, frustrada
Sirán borinots esta brossada !


El catalán no es el mismo idioma que el occitano, pero el balear, valenciano, chapurriau son dialectos del catalán. JA JA JA !!

El catalán no es el mismo idioma que el occitano, pero el balear, valenciano, chapurriau son dialectos del catalán. JA JA JA !!


Lee un poco sobre la Coronnica de Sant Johan de la Penna, 


Agora tractemos del comencamiento del linage de los contes de Barchinona.
En el tiempo antigo, fue un cavallero clamado Guiffre qui fue de la villa d´Arria, sitiada en la tierra de Conflent cerca del rio de Ter. Aquesti cavallero era muyt richo homme et muy bien armado et muyt sabio, et por la su nobleza et prodeza huvo del rey de Francia el condado de Barchinona de qui era. Fue un tiempo quel dito compte fue a la ciudad de Narbona, con su fillo que havia nombre Guiffre Pelloso, por parlament con algunos mesageros del rey de Francia; et estando aquí, el dito conte huvo contrast con algunos cavalleros del rey de Francia, et en el dito contrast un cavallero frances ahontadament poso la mano en la barba del dito conte, et el dito conte, de grant ira movido, saco la espada et mato el dito cavallero. Et aquí mismo grant multitud de franceses prendieron el dito conte et, mientre presso se lo levavan al rey de Francia, el dito conte, queriendose vengar de la onta de la prisont, movio batalla con los franceses, qui preso se lo levavan, et finalment matoronlo creca de la villa de Senyora Sancta Maria del Puch.




Recuerda que el valenciano NO es dialecto del catalán, existe como idioma mucho antes que el catalán, derivado del romance y éste del latín. 


En definitiva, abre los ojos.



Catalunya, Borja, Oriol Junqueras

No te creas todas las citas , "" , sic, <>, porque pueden ser fragmentos o bien manipulados o elegidos a conciencia. 

Estas son en contra del catalán , te pueden gustar más o menos, pero si no las contrastas con la publicación original no puedes corroborarlas. 

1º ” En el año 1492  el andaluz Antonio de Nebrija publicó la primera gramática de una lengua que procedía del latín: era la Gramática de la Lengua Española o Castellana.

2º En esa misma fecha la lengua que actualmente conocemos como catalán no pasaba de ser un DIALECTO del LLEMOSÍ o PROVENZAL, que además se dividía en 7 variantes que carecían de gramática .

3º En 1933, es decir 411 años más tarde de la Gramática Española de Nebrija , un químico catalán metido a filólogo llamado Pompeyo Fabra se inventó la primera gramática catalana sobre la base del DIALECTO BARCELONI : el CATALÁN quedaba a sí conformado como un dialecto de un dialecto .

4º Precisamente porque el catalán no pasa de ser un dialecto, el mismo poeta Bonaventura Aribau señala hasta 5 veces en su Oda a la Patria que: “él escribe el “lemosín”  y no en catalán.

5º . Este carácter lingüísticamente menor del catalán explica que el castellano o español fuera ya lengua común en Cataluña (en realidad, la Marca Hispánica) durante la Edad Media.

6º No deja de ser  significativo al respecto que autores catalanes como MontanéDesclotLuis de Requesens o Juan Boscán utilizaran de manera preferente el castellano en lugar de ese DIALECTO del PROVENZAL, Llemosi, y que ahora denominamos catalán.

http://fonoteca.esradio.fm/2011-02-11/editorial-de-cesar-vidal-el-nacionalismo-catalan-23498.html

DEFINICIONES HISTÓRICAS del NEOCATALÁN

DIALECTO del PROVENZAL

24 DEFINICIONES de FILÓLOGOS , HISTORIADORES y LINGÜISTAS EXPERTOS:

La vergonzante SUPLANTACIÓN de nuestra HISTÓRICA LENGUA VALENCIANA por “el infame e infecto dialecto barceloní” que está ejecutando ese FOSIL de la anti_Lingüistica Moderna, que es la AVL (Academia anti Valenciana de la Lengua-panocha) , bajo del patrocinio de la , también antivalenciana , Consellería d´Educació queda en evidencia con estas definiciones históricas:

1). Padre de la Romanística y creador de la Gramática Comparada , filólogo alemán Frederick Diez: “el Provenzal se extiende particularmente en Cataluña” (“Grammaire des Langues Romaniques”.Paris.1874.p.3) “Alvernés, gascón, provenzal, languedociano son dialectos romances”.
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Friedrich_Christian_Diez

2). Filólogo suizo-alemán Meyer Lübcke: “el catalán..,que no es más que un dialecto del Provenzal”(Grammaire des Langues Romanes” .Paris.1890. pág.13).

3. Químico Pompeyo Fabra, creador del neo_catalaní en sus laboratorios fabrinos tomando como base el “dialecte barceloní” (1907): “de los diferentes dialectos.. el catalán se convertirá en una variante más de la Lengua Occitana reencontrada” (Revista “Oc”.1936).

4. Catalán Pare Batllori, doctor honoris causa por 11 universidades catalanas (y algunas catalencianas “fidelizadas”) :“el catalán de Barcelona que se está enseñando en Valencia, es un dialecto infame e infecto” (discurso en Universidad de Gerona.1.11.1992) 



5. Cura mallorquín Mosen Alcover ( Mallorca .1913), inventor-gestor del 1er Congreso de la Lengua Catalana: ”¿Qué derecho tiene el dialecte barceloní .. ante el valenciano?¿no es tal vez crear un centralismo lingüístico” (“Geografia Gral.del Reino de Valencia”.1956) dicho cuando en 1913 se votaban las nuevas “normas fabrinas”del laboratorio del químico Pompeu Fabra, fabricante del actual neo catalán.

6. Autor catalán Martí de Riquer en su “Historia de la Literatura Catalana” 1964:“La literatura trobadoresca , en el seu prop sentit , és l´escrita en llengua provençal ” ..“Els primers poetes cataláns de personalitat determinada i nom conegut que escriviren en una llengua romànica ho feren en PROVENÇAL … “ (segles XII y XIII ) , (pág. 21) .(Entre otras cosas porque Cataluña no existió como entidad unificada hasta 1521 cuando Carlos I nombró Virrey de Cataluña al Arzobispo de Tarragona, Don Pedro Folch de Cardona . Durante los siglos XII y XIII en la actual Cataluña solo existían los marcahispanistas de la Marca Hispánica feudatarios de los reyes francos hasta el Tratado de Corbeil en 1258 cuando pasan a feudatarios del rey de Aragón Jaime I ). Les “Homilies de Organyá”, como reconoce Martín de Riquer en su “Historia de la Literatura Catalana” (Tomo I) estaban escritas en dialecto PROVENZAL, igual que todo el material literario datado en esos orígenes , porque en aquellos momentos lo único que existia era el dialecto PROVENZAL DEL QUE DERIVAN TODOS LOS DIALECTOS CATALANES , entre ellos el “infame e infecto dialecto barceloní” (neo_catalaní actual) como lo define el erudito y humanista catalán Padre Batllori , 12 veces Dr Honoris Causa por universidades catalanas y valencianas. Hasta los mismos eruditos catalanes lo reconocen.

7. Filólogo J. Mª Guinot (Castellón): “prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloní , el més impur de tots”..(“Qüestions de Llengua”.Real Academia.Cult.Valenc. Serie Filológica.1990).

8. F. Juanto, Filólogo de la Univ. Sorbona (Paris): “fue la imposición política ..del dialecto barceloní del químico Fabra, traído desde Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911)“, (“Faltas ortográficas catalanas”LP.19.06.1997).

9. F. Juanto, Filólogo de la Univ. Sorbona (Paris): “No vaya el lector a creerse que la ortografía que quiso imponerse a los valencianos desde la “Catalunya Vella y la Catalunya Gran” – uso la terminología imperial del hitleriano Prat de la Riba 1907 fuera un camino de rosas para ellos mismos, ni antes ni después del engaño de las mal llamadas “normas del ´32” …….. acabaron en la imposición política y dogmática no de la ortografía sino de todo un ARTIFICIOSO DIALECTO BARCELONÍ tardío y personal del indeciso químico Pompeu Fabra (1913 ), traído de Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911) , tras humillar y eliminar los conocimientos filológicos, léxicos y gramaticales y laboriosas encuestas con transcripción fonética de Fullana (valencia) y Alcover ( Mallorca), juntos y por separado en largos recorridos y con más de 30.000 fichas misteriosamente desaparecidas en la confección (o mejor, corrección posterior) del “ Diccionari Catala, Valencià , Balear…” ) (“Faltas ortográficas catalanas” LP.19.06.1997).

10. Historiador y humanista Menéndez y Pelayo: “Hasta muy entrado el siglo XV , en Cataluña los versos se componían en PROVENZAL”

11. Filólogo Morel Fatio: “el catalán es una mera variante del provenzal porque los habitantes galos de Septimania y los de la Marca Hispánica hablaban la misma lengua PROVENZAL”.

12. Toda la producción de los poetas considerados los precursores del catalán : Berenguer de PalolGerau de Cabrera , Guillem de BerguedáGuillem de Cabestany , esta escrita en PROVENZAL (“Historia de España” de Gallach . Barcelona.1935)

13. El acreditado Historiador Pedro Aguado Bleye en su obra : “Historia de España” : “La poesía erótica de los trobadores provenzales fue imitada en Cataluña en los siglos XIII y XIV”.

14. El filólogo y lingüista catalán Antoni Badia Margarit, rector de la Universidad de Barcelona, dejó escrito en su Gramática Histórica Catalana (1952): “No es el catalán una lengua románica que siempre haya estado entre las lenguas con personalidad propia: todo lo contrario, era considerado como una variedad dialectal de la lengua provenzal, y sólo desde hace relativamente poco, ha merecido la categoría de lengua neolatina independiente” ( “Gramática Histórica Catalana ” . 1952).

15. “Cataluña quiere imponer la lengua de Pompeu Fabra (dialecto barceloní) en Valencia por fanatismo” Catedrático de Lingüística Francisco Rodríguez Adrados (Valencia Hui.28.02.2008)

16.  “Wilhelm Meyer-Lübke, siguiendo a su maestro el filólogo alemán Friedrich Diez, en 1890 asignó a la lengua catalana el status de dialecto del provenzal en su Gramática de las Lenguas Románicas, …”

Lübke adoptó  una posición polémica en cuanto a la lengua catalana. Siguiendo a su maestro Diez, en 1890 asignó a la lengua catalana el status de dialecto del provenzal en su Gramática de las Lenguas Románicas, donde dice: “En el Este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: Esta última habla (parler), que no es más que un dialecto provenzal….” (p. 14). Sin embargo, cambió este juicio en 1925, después de ser nombrado “Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona”  y haber sido “onerosamente fidelizado”  por  la burguesía nacionalista catalana : fue entonces cuando empezó a  utilizar generalizadamente el nombre de “lengua catalana”, pero con la afirmación de sus concordancias con el provenzal para todo el conjunto idiomático catalá-valenciá-balear.

Esta nueva denominación fue invalidada por el reputado gramatista y filólogo Menéndez Pidal en su obra “Gramática Histórica” (Madrid.1977)  donde demostró la falta de rigurosidad  de Meyer Lübke a la par que reconocía la independencia idiomática de la LENGUA VALENCIANA: “Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos”.

17. (1872) Siguiendo la definición del Padre de la Romanística Friedrich DíezMAYANS I SISCAR también afirmaba en 1873 que “el catalán es un dialecto del lemosín” (“Orígenes del español”. Madrid, 1873). El “lemosín” (dialecto hablado en Limoges -Francia)  era  el término  incorrectamente usado ya por los escritores de la  Ilustración del siglo XVIII  para suplantar la definición histórica de LENGUA  VALENCIANA.

18. ”El catalàn es, en lo esencial,  una dependencia del Provençal” (Filólogo alemán Gerhard Rohlfs. Munich ,1986 ).

19. Martí y Gadea destacaba la singularidad de “La llengua valenciana, per la riquea de veus,  modismes y gracia (…) superant a la catalana” (Gadea: Tipos,1908, p. 298). El alcoyano (de Balones) defendía su autonomía respecto de la catalana, algo que también oculta del lexicólogo Corominas, saqueador impenitente de la obra de Martí y Gadea, de la que selecciona lo concordante con su teoría inmersora.

(http://perso.wanadoo.es/rgmoya/cuandocataluna.htm)

20. Francisco Giner Mengual , profesor de lingüística de la Universidad de la Sorbona (París):
Inventar una lengua equivale a lengua artificial…Esa es la lengua que se inventó Pompeu Fabra tomando de aquí un poco y de allá otro poco pero siguiendo la pauta de la lengua barcelonina”... (“Cartas destapadas” LEVANTE emv22/12/1982):

21. Ramón Miquel y Planas en su conocida novela:” “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana.1918) se manifiesta abiertamente contrario al neocatalaní de Pompeu Fabra al  que denomina despectivamente  “llengua badalonina”.

22. Mossen Alcover, lingüista mallorquín, opinaba así del “dialecte barceloní” (neocatalaní): «dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no te per a on agafarlo… un desbarat ferest no sols des del punt de vista lingüístic, sino des del punt de vista polític»

23. Sanchis Guarner se lo recriminaba a Fuster: «Ves amb conte, per favor, aquest llenguatge teu es semític. I morfológicamente es barceloní. No podem fer passes en fals perque una cosa es el que tu escrius i una altra distinta es la que esperen els lectors als quals nosaltres podem influir, pero no ignorar».

24. Mourelle de Lema, Catedrático de Romanística .Universidad de Madrid.:

“Si nos fijamos en lo que ocurría en Cataluña, observaremos que hasta Arnau de Vilanova ( valenciano) y Raimundo Lulio (mallorquín) , que nacieron por los mismos años (el valenciano en 1238 y el mallorquín en 1235), no hay un solo autor que escriba en lo que pudiera denominarse catalán, es decir, no hay mas que trovadores y estos empleaban una lengua de origen galo (el provenzal)”.

POR EL CONTRARIO … : CONFESIÓN CATALANA del EXPOLIO de la LENGUA VALENCIANA :

El erudito catalán Ramón Miquel i Planas, gran estudioso de nuestro clásicos valencianos, confesaba con honestidad en 1905:

“Visto el caso (de la lengua) desde Cataluña , no cabe duda de que , cuando más extremen los valencianos las pretensiones de autonomía de su variedad idiomática , frente al catalán (dialecto barceloní), mayor necesidad hay por nuestra parte de reivindicar la unidad lingüística de las gentes que pueblan la franja levantina de la península con las Islas Baleares …” ” privar a Cataluña y a su literatura de la aportación que representa la producción de las letras valencianas de aquella época “..” sería dejar nuestra ... literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía; más aún: sería arrancar de la literatura catalana la poesía casi por completo, porque en ningún otro momento antes de la Renaixença, ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausias March, a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig, a los Gaçull , a los Fenollar y a otros cien más” .. (Prólogo del “Cansoner Satíric Valenciá dels segles XV i XVI”.1905) . Para Miquel i Planas todos los males de la “Revolució” venían de la “reforma lingüística fabriana”  (del químico Pompeu Fabra) .

Y TODOS ellos son AUTORES VALENCIANOS (nunca catalanes) que dicen en sus textos : “Estoy escribiendo en mi LENGUA materna VALENCIANA

Por el contrario, la histórica LENGUA VALENCIANA : “Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos” . Menéndez Pidal (1 y 2)

histórica LENGUA VALENCIANA
ydiomate valentino, Compromís de Casp


Y más de  MIL citas y documentos históricos testimoniales en :
“CRONOLOGÍA HISTÓRICA de la LENGUA VALENCIANA” de Mª Teresa Puerto (Diputación de Valencia .2007) ISBN 9788477954705

https://laverdadofende.blog/2013/01/21/el-catalan-es-un-dialecto-del-provenzal/



martes, 13 de marzo de 2018

Vilaweb


Vilaweb , camiseta , groga, amarill, groc, amarill
Aquí un dels espíes catalanistes que entren al grupo yo parlo chapurriau

Un ejemple de lo que se escriu a vilaweb.

https://www.vilaweb.cat/0/forums/detall/948165/foteu-pena.html

No us estranyi que els habitants de l'estat espanyol se'n riguin de nosaltres. Som una colla de venuts, partitòcrates fanàtics que ens barallem com nens: "Has començat tuuu" Venem barrets de mexicans a les Rambles, sangre de toro, flamenco (com a Bilbao), i els que es diuen independentistes sembla que no ho són per idees sinó per orgull propi i sobretot del seu gran partit. Amb gent així no m'estranya, mira que creure-us els polítics... quina pena que feu! Jo deixo la causa, aquest país no es mereix res. Surts del principat i ja ningú parla català; uns valencià, altres patoia, d'altres xapurriau, fins i tot n'hi ha que diuen que parlen andorrà! Igualet igualet que a Euskal Herria, Irlanda o Còrsega, la veritat és que fotem pena i molta.

Gora Euskal Herria


Charlie Hebdo, catalans plus cons que les corses

Si eres catalanoparlán y entens la frase "les catalans plus cons que les corses" es perque parleu fransés sureño , ocsitá, valensiá. Lo catalá només es un chapurriau soberbio

lunes, 8 de marzo de 2021

HIFE, català, fa vómit

La Hispano de Fuente En Segures, S. A. (HIFE, S. A.), va ser fundada el 1915.

La gramática de la lengua catalana, por Pompeyo Fabra, escrita en castellano, es de 1912.

Si esta empresa se va fundá al 1915 a Benassal, Castelló, tenín gramática de la llengua valenciana desde siglos atrás, lo epítome de Carlos Ros, etc, o be esta del 1915, https://www.avl.gva.es/documents/31987/65233/GNV,
podríen fé un esfors, que no se herniaríe dingú.  

gramática, Pompeyo Fabra, lengua catalana, escrita en castellano

És difícil resumir breument 100 anys de transport En essència, l'empresa comença el seu camí per terres de la Província de Castelló de la Plana. Neix a Benassal. El Hispano Suiza matrícula CS-17, va ser el seu primer vehicle. A partir d'aquest primer vehicle i mitjançant línies regulars, pràcticament cobreix tota la seva província de Castelló i àmplia serveis regulars a València.

Casi com lo Santana de brandy Segarra

 

• Paral·lelament, a 1.927, inaugura la primera estació de servei de Tortosa "Estació de Servei 4 Camins, SA" per a subministrament de carburs en general.

 

• El 1925, Hife arriba a Catalunya amb l'adjudicació de la línia regular Tortosa - Valderrobres i Tortosa - Vinaròs. Durant aquesta època, l'empresa va creixent adquirint i consolidant línies regulars a les províncies de Tarragona, Comunitat d'Aragó i pròpies de València i Castelló.

 

• En els anys '50, entra al mercat discrecional amb bases a Madrid i Barcelona, ​​a més d'adquirir experiència internacional amb la línia regular entre Barcelona i Frankfurt. En aquesta època s'obre el primer bar a l'estació d'autobusos de Tortosa.

 

• En els anys '70 s'inaugura el primer Restaurant "SNACK BAR Cap de Ball" i també es crea VIATGES ESPATUR. A la fi dels '70, Hife arribarà en línia regular fins a Barcelona, ​​inaugurant la línia per autopista La Ràpita - Amposta - Tortosa - Barcelona. També es crea una línia regular internacional que unia Madrid, Saragossa i Barcelona amb Gènova, Florència i Roma.

 

• En els 80 ', HIFE estableix taquilles a Tarragona, Salou, Cambrils i Peníscola. Comença els seus serveis des de Saragossa a la Costa Daurada i Costa de Azahar. També s'estrena ell nou Hotel Bus o autocar cotxe-llit, amb viatges discrecionals per tota Europa.

 

• En els anys '90, Hife inicia el servei urbà de Tortosa que realitzava Autobusos Ebre. Mitjançant unió d'empreses arriba en línia regular a Madrid des de Tarragona i Salou. Més tard, amplia serveis unint el Nord d'Espanya (Sant Sebastià, Bilbao, Vitòria, Pamplona i Osca) amb la Costa Daurada i de Tarongers.

 

• En una època d'avenços tecnològics, s'adapta creant la targeta xip amb contacte amb la qual tots els clients gaudeixen d'un descompte pel seu ús i crea la pàgina web www.hife.es

 

• En 1992 el grup HIFE és seleccionat pel Sponsor americà Mars Company, per al transport en les Olimpíades de Barcelona'92 dels visitants procedents de més de 40 països. (Els catalans inclosos)


En 1992 el grup HIFE és seleccionat pel Sponsor americà Mars Company, per al transport en les Olimpíades de Barcelona'92 dels visitants procedents de més de 40 països.


• Crea la majorista Hifetours que depèn de Viatges Terminaltour, sl i s'especialitza en congressos, grans grups i receptora turística. Amb el naixement de Port Aventura crea paquets turístics dedicats al parc temàtic.

 

• HIFE veu premiat el seu esforç i el 1997 és seleccionada a Espanya "millor empresa de l'any en transport de passatgers en línia regular".

 

• Inicia el s. XXI ampliant els seus serveis i obrint 2 restaurants Cap de Ball a Tortosa, a més de 3 agències minoristes La Pineda i Tortosa. Adquireix també la majoria de l'Estació de Servei Estadi amb l'abanderada Cepsa creant un pàrquing per a vehicles industrials de 150 places de vehicle industrial.

 

• L'estiu de 2004 és seleccionada com Transportista Oficial del Mundial de Rem que es va celebrar a Banyoles (Girona) i en què van competir 67 països de tot el món. S'inicia el transport urbà a la localitat costanera de Calafell i Amposta.

 

• En 2005 i amb motiu de la celebració del 90 Aniversari de Hife es presenta el llibre "Veus i Teclats". Tota la recaptació es destina a la "Associació de Malalts d'Alzheimer de les Terres de l'Ebre".

 

• El 2008, la majorista Hifetours és triada agent oficial de vendes d'entrades per a l'Expo Saragossa 2008 i es inicial el transport urbà a Peníscola, Torredembarra i Cubelles.

 

• El 2009, HIFE adquireix les concessions de l'empresa Automòbils Baix Aragó, SA (Abasa) que connectava les principals localitats del Baix Aragó amb Alcanyís i Saragossa, i disposava també de diverses línies a les províncies de Terol i Saragossa. Realitza a més el servei Teruel - Alcanyís - Gandesa - Reus - Barcelona, ​​i Saragossa amb Belchite, del Burgo d'Ebre, Escatrón, Casp, Alcorisa, Andorra de Terol, Azaila, etc. Igual que HIFE, realitzava serveis discrecionals nacionals i internacionals, així com serveis de transport adaptat i per a persones discapacitades. Gràcies a la unió de les dues xarxes de transport, HIFE millora considerablement el servei entre les comunitats d'Aragó, Catalunya i València.

 

• El 2010 crea el Bono Virtual. Una targeta amb descompte de venda exclusiva per Internet.

 

• El 2011 adquireix l'empresa Autocars Segarra, SL, fundada el 1.902 amb una llarga experiència en el món del transport de viatgers a la Província de Tarragona tant en línia regular com a discrecional. Estableix base a Tarragona.

 

• L'any 2013 Hife inaugura base a Alcanyís i se suma a les ja operatives de Saragossa, Vinaròs, Tarragona, Tortosa i Calafell. També aquest mateix any, comença a gestionar l'Estació de Servei Cervantes, a Tortosa.

 

• També a l'agost de 2013 presenta la seva primera base fora d'Espanya, a Malabo (República de Guinea Equatorial) on comença a treballar línies regulars, transport escolar i servei per a empreses d'aquest país africà. Al novembre d'aquest mateix any, Hife-GE, transporta a membres de la Selecció Espanyola de Futbol, ​​VIP 'si premsa en general, durant la visita d'aquesta selecció a Malabo per a la realització d'un partit amistós entre les seleccions de Guinea Equatorial i Espanya .

 

• L'any 2015, coincidint amb el Centenari de la fundació de l'Empresa, presenta el llibre "Hife, Cent anys de Companyia". També amplia expedicions a Barcelona i Tarragona des de les Terres de l'Ebre, acompanyat d'una important campanya de millora de tarifes. S'introdueixen nous abonaments / descompte com ara la T10/120 i s'amplia l'oferta per fidelització amb les targetes sense contacte, "bono virtual", quioscos d'auto-venda i la venda a través de dispositius smartphones o tablets.

 

• L'any 2016, L'Empresa Autobusos Guiral, amb seu a Caspe (Saragossa) s'uneix a Hife. Guiral, especialitzada en transport discrecional i escolar, treballa sobretot a la Comarca del Baix Aragó, la qual cosa permet una clara millora el servei en aquesta zona aragonesa.

• En 2017 L'Empresa Sanfiz de Alcobendas (Madrid) s'integra en Hife, en el 2018 ho fa Autocars La Costa de Montblanc (Tarragona) juntament amb una agència de viatges en aquesta mateixa localitat, i l'any 2019 ho fa Autocars Amado de Barajas.

• En l'Actualitat el grup, està present en el sector de turisme, amb les agències de viatges Terminaltour, sl (Majorista i minorista), restauració amb la marca Cap de Ball, sl, estacions de servei amb les marques Estadi, 4 Camins i Cervantes, abanderades amb Cepsa i Repsol respectivament, 3 tallers propis de manteniment d'autobusos, una empresa de neteja i manteniments integrals de vehicles, Garatge Modern i la pròpia Autocars Hife, sa dedicada al transport de viatgers.

 

• Amb l'experiència demostrada durant aquesta llarga trajectòria, el grup d'empreses segueixen treballant dia a dia amb un únic objectiu: aconseguir la màxima satisfacció dels seus clients i usuaris.

Yo los hay escrit aixó:
No sabeu escriure en valensiá?
La versió en catalá fa vómit. 

No sabeu escriure en valensiá? La versió en catalá fa vómit.

lunes, 15 de abril de 2024

La Campana de Gracia, Barcelona, 16 Desembre de 1922


Any LIV. - Batallada 2791
Barcelona 16 Desembre de 1922

La Campana de Gracia

donará al menos una batallada cada senmana

La Campana de Gracia



__

Antoni López, editor

(Antiga casa I. López Bernagosi)

AQUEST NÚMERO 10 CÉNTIMS PER TOT ESPANYA.

NÚMEROS ATRASSATS: DOBLE PREU.

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ: Llibreria EspanyolaRambla del Mig, núm 20, botiga

Català és qui vol ser-ho, jo sóc filla de colons però sóc catalana, no espanyola, i republicana

TELÈFON A. 4115. - BARCELONA.

Preus de subscripció

Fora de Barcelona cada trimestre: ESPANYA, pessetes 1,50. - ESTRANGER, 2,50.

Ab gran ditxa nostra haveu de regnar en los cors de Espanya

L'ESPASA DE DAMOCLES.

(N. E. “Responsabilitats”

Expedient Picasso.

En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfredfins la somnio a la nit.)

“Responsabilitats”  Expedient Picasso.  En García Prieto. - Aquesta eina em dóna calfred, fins la somnio a la nit.


(N. E. Página 2.)

La farsa de Madrid.

Les darreres escenes de la comèdia que està representant-se a la capital espanyola sota el títol de “Les Responsabilitats”, han fet algun efecte sobre el públic, especialment el dels pisos alts. Però l' espectador serè ha de reconèixer que aquesta obra, a despit d' haver estat molt assajada i d' haver-se pintat expressament algunes decoracions, acabaran xiulant d'una manera desesperada.

En obres d'aquesta mena, l'única cosa interessant és el desenllaç. I tot indica que el desenllaç de “Les Responsabilitats” serà d'una buidor intolerable. Acabarà, segurament, amb l'evaporació pràctica de les acusacions i amb la impunitat dels culpables. Per a arribar a aquest resultat estan d'acord els homes del règim i fins alguns que no són oficialment del règim. Fins sospitem que el terrible senyor Prieto, que pujant dalt d'un pupitre del Congrés va dir aquelles paraules contra la Fatalitat, ha acceptat el paper de fiscal en el repartiment de l'obra, sabent ja per endavant que tots els crits s'esbravarien i que devegades els que més criden són els que menys fan.

Ha caigut un Govern i n'ha pujat un altreHi ha certa gent que's creu que amb això ja n'hi ha prouEs veu d'una hora lluny que els lliberals tenen tan poques ganes, com els conservadors, d'exigir de debó les responsabilitats. Darrera d'aquesta paraula d'actualitat hi ha totes les ambicions, totes les travetes i totes les misèries de la política espanyola. L'actitud més noble i més digna és la que aquesta vegada ha adoptat Catalunya, quieta i silenciosa davant la bellugadissa i els crits efímers que a Espanya s'han produït. En aquesta gran farsaCatalunya no hi vol tenir cap paper. Ella prepara una altra obra de més força per a salvar el seu ideal i els seus interessos enmig de l'enfonsament vergonyós de l'empostissat espanyol.

Prat de la Riba

La violéncia.

Hi han hagut noves temptatives de violència i nous atemptats, i els conservadors s'han apressat a dir: Ja ho dèiem nosaltres. Nosaltres, lliberals, hem respost: Doncs s'ha d'estrangular aquest retorn a la violència personal i estèril.

No creiem en el retorn de les passades violències, perquè fou trencat l'ambient de violència. Els nostres obrers no reaccionaren contra les insistents agressions que feien víctimes als patrons. No s'aprovava, però no's condemnava. Eren patrons els que queien, i què tenien ells que veure amb els patrons? Arribada la repressió, foren obrers els caiguts, sindicalistes notoris o perillosos i, aleshores, els patrons i els acomodatius, respongueren: Què tenim nosaltres que veure amb els sindicalistes? Tots, obrers i patrons, no pensaven que tots hi tenien que veure amb aquelles transgressions de les normes jurídiques i humanes, perquè a l'acció succeiria la reacció, i an aquesta l'acció altra volta, sense que cap ideal, ni el de l'ordre, ni el de la justícia, obtingués cap guany.

Però, al retornar a la vida pública i legal els sindicats, declararen la seva decisió d'esmenar vells errors. Els patrons i els conservadors, al seu torn, comprovaren que les reaccions més implacables no solucionen res. Es la frase d'En Delescluze, al caure en les barricades de la Comunne: “Mateu-nos a tots perquè sinó, tornarem a recomençar”. Ne mataren vint mil. Ne deportaren i exiliaren altres vint mil. Als pocs anys, el poble tornava a anar al mur dels federats, a glorificar an els fusellats. Però lo que no aconseguí el Gallifet, lo que no lograren els tribunals militars de Versalles, ho lograren els doctrinaris de l'ordre democràtic i els teoritzadors de la tradició. El comunisme no ha arrelat a França, però la república burgesa pot mostrar les mans netes de sang.

La lliçó d'aquests dos darrers anys pot ésser doble lliçó per als manuals i per als possessors, perquè per a tots dos ha estat estèril la violència. Hem de suposar que els que pretenen tornar a la tragèdia són voluntats escaduceres, però així i tot, les organitzacions obreres, totes les organitzacions deuen eliminar-les, com deuen tots sostenir l'actual ambient de serenitat.

No deuen retornar aquells dies horribles, se sang quotidiana. Tots hem sofert massa per no aixecar-nos, amb unanimitat ciutadana, imposant el respecte a la vida i a la llibertat d'associació. Tots hem de cridar que la vulneració d'aquest respecte, pot conduir-nos a una nova vulneració de totes les lleis. No's dilucida una preponderància obrera. Es la mateixa llibertat la que està en plet.

PARADOX.

¿Deben los obreros intervenir en la política?

Tal es el problema que se ha planteado y debatido en el diario El Diluvio de días pasados.

Las circunstancias de haber estado ausente de Barcelona casi todo este tiempo, el que se ha empleado en debatir el problema, me ha impedido seguir, como hubiera sido mi deseo, las incidencias de la discusión, lo que me daría margen a que ahora pudiera terciar en ella, rebatiendo o ratificando el criterio sustentado por los camaradas y amigos que han terciado y expuesto lo que pensaban en tan interesante cuestión.

Pero si no podemos opinar ni discutir acerca de lo manifestado por los camaradas que han intervenido, podremos, al menos, exponer nuestra modesta opinión, por lo que ella valga y por lo que pueda esclarecer el asunto que se debate.

Creemos que el problema ha sido mal planteado, es decir, enfocado torcidamente.

¿Deben los obreros intervenir en la política? Pueden hacerlo, si quieren; si tal es su voluntad, aunque personalmente creamos que no, por lo infecunda que resultaría su actuación.

¿Debe la Confederación Nacional del Trabajo y correlativamente todas las organizaciones que la integran intervenir en la lucha política? De ningún modo. Ni la Confederación, ni los organismos que la integran pueden ni deben intervenir en la política. ¿Por qué?

Por muchísimas razones, por variadísimas razones; pero la que más interesa, la razón que emerge y se destaca sobre todas las demás es la de que, desde el momento que la Confederación interviniera en las luchas políticas, perdería una de sus más preciadas características, a más de contribuir a su propia desorganización, a quebrantar sus fuerzas, a dividirlas. No escapa a la consideración de todos, que las organizaciones de la Confederación están integradas por elementos heterogéneos, muchos de ellos militantes en partidos políticos que actúan en la vida política. Resultaría, pues, que en el momento en que la Confederación interviniera en la lucha política, estos obreros se desintegrarían de ella para ayudar al partido de que forman parte, ya que la Confederación al pedirles que votaran por los candidatos de la organización, los pondría en la disyuntiva de ponerse enfrente del partido político que integran, y al que es seguro no abandonarían desoyendo, en cambio, las peticiones que la organización obrera les dirigiese, de lo que resultaría un dualismo peligroso para la acción común de las clases trabajadoras frente a la explotación de que se les hace víctimas.

Esto y el que consideremos infecunda la acción parlamentaria de los trabajadores, es lo que nos lleva a considerar también perniciosa la intervención de las organizaciones de los trabajadores en la política.

Ahora bien; el que los trabajadores como tales, como ciudadanos y como individuos intervengan en la lucha política, lo repetimos, nos parece obra infecunda, estéril, sin resultados prácticos ni positivos, pero son libres de intervenir o no intervenir.

Más que otra cosa es cuestión de educación, de confianza y de convicción; y como nosotros la convicción y la confianza en la lucha la hemos perdido, y como la educación social recibida es otra, y la historia y los hechos están en concordancia con esa educación, es por lo que no aceptamos la intervención de las organizaciones sindicales en la lucha política.

A. PESTAÑA.


L' A B C parla molt bé.

Ben segur que l'autor de l'article que diumenge passat publicà el diari de més circulació a Espanya, A B C, es creia que les seves afirmacions cantelludes i punxagudes causarien a Catalunya un efecte terrible. L'òrgan del senyor Luca de Tena amenaçava els catalans amb treure'ls la protecció dels Aranzels espanyols. “Voleu la llibertat de Catalunya? venia a dir l'al·ludit article, doncs l'haureu de pendre tota i la vostra independència implicarà l'existència de Duanes a la futura frontera catalano-espanyola; i així perdrà l'indústria del vostre país el gran mercat d'Espanya”.

Davant d'aquesta amenaça, A B C devia suposar que els catalans, posats a triar entre la llibertat i l'Aranzel, es decantarien per aquest i que am grans plors i de genolls en terra demanarien al senyor Luca de Tena, per l'amor de Déu, que no els expulsi d'Espanya, que no els tregui la protecció aranzelària que els concedeix l'Estat espanyol. Això representa l'adaptació castellana de la famosa frase dels vells catalanisteso tot o res. Si els catalans volen llibertat, no han d'aturar-se a l'autonomia. Han de arribar fins a l'independència. Si no accepten el Govern d'Espanya i dels espanyols, tampoc han d'acceptar el (els) seus diners.

Heu's aquí, doncs, que l'A B C ens amenaça amb expulsar Catalunya de l'Estat espanyol. Diu que els explotem, que els deshonrem, que els xuclem la sang i els robem els diners. I, és clar, si damunt d'això encara demanem l'autonomia, els castellans troben que fan un pèssim negoci. Més val que ens separem, sense anar a una guerra civil, i que cadascú s'apanyi a casa seva.

Nosaltres trobem que l'A B C quan parla així, parla molt bé. Llàstima que no parlin de la mateixa manera tots els polítics i en general tots els castellans. Si el diari del senyor Luca de Tena ha cregut que amb la seva tesi ens esporuguia, s'ha equivocat de mig a mig. Una vegada més queda comprovat que la gent de Madrid desconeix l'estat d'ànim del poble català. Avui l'amenaça de l'A B C fa a Catalunya, fins a gran part dels elements econòmics catalans, el mateix efecte que si els amenacesin amb adjudicar-los la grossa de Nadal. Ells s'ho han cregut de debó que ens protegeixen i ens mantenen. Doncs poden tenir per cert que si el dilema de A B C se'l fessin seu oficialment els castellans, tindria a Catalunya un èxit immediat i esplèndid. Si renunciessin a oposar-se per la força, com anúncia el diari madrileny, a la llibertat de Catalunya, els estimaríem més que mai, els diríem germans i els convidaríem de bon cor a les festes solemnials que organitzaríem per a celebrar la proclamació de la República catalana.

FULMEN.

Possibilitats.

En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.


En Sánchez Anido (governador civil), desembarca a la família.

El Pelele d'En Romanones.

El Pelele d'En Romanones.


La pilota tràgica.

Té unes entranyes tan dures la política, que ni als pobres deu mil fills de mare morts al Marroc deixa reposar en pau. Després d'haver-los tret per força de ses llars i d'haver-los abandonat a l'Africa per a fer-los víctimes del salvatgisme dels moros, ara se'ls passen dels uns als altres a puntades de peu, com una pilota de futbol, fent-los servir per a les escandaloses i repugnants combinacions que la política ampra per a enganyar al poble.
Pobres deu mil morts! Els xerraires els invoquen a les Corts per a fer lluir la seva oratòria i llencen els seus òssos al cap dels contraris com un macàbric argument; en les manifestacions s'enlairen com una bandera tràgica les despulles d'aquells innocents; els diaris els fan servir com a llampants cartells de ses campanyes partidistes. Aquells pobres minyons, víctimes de les torpeses espanyoles, ni en la mort troben la pau pietosa de que són mereixedors.
Han servit de catapulta per a enderrocar als conservadors; han sigut l'escambell que han utilitzat els lliberals per a enfilar-se al poder. Tothom els utilitza per a les seves conveniències, però ningú sent per ells una gota de pietat en son cor. Si als pobres soldats no els ploressin les seves mares no caldria que esperessin una llàgrima en ses tombes, perquè la Espanya dels polítics no té entranyes.
I no és arribada encara l'hora de que reposin en pau els deu mil morts. Ara vindran les eleccions i tothom farà plataforma electoral de ses ossamentes. Tots els pescadors d'actes voldran venjar la desfeta de Mont-Arruit. Tots prometran exigir formalment, fermament, enèrgicament les més estretes responsabilitats als causants indirectes i directes de l'enfonsament d'Annual. I al parlar de la nostra desgraciada acció a l'Africa, i dels desfalcs de Larraix, i de l'imprevisió dels uns i la covardia dels altres, sortiran els deu mil morts passejats impiament en totes les xerrameques electorals de tots els districtes d'Espanya.
Pau a les víctimes i càstic als botxins. Això caldria i això no hi haurà. Després d'utilitzar la pilota tràgica en aquest repugnant futbol polític, tot restarà en la major impunitat. Llops amb llops no's mosseguen. No hi ha cap home polític que pugui tirar la primera pedra contra els culpables. El poble és l'únic que, amb raó i dret, podria i deuria portar a la forca a tots plegats, però a Espanya no hi ha poble. Les terres espanyoles són habitades per remats de xais.
JEPH DE JESPUS.


- Ha pujat la Conjunció?...
I què és la Conjunció, pare?
que temps fa que dejunaven
i s'havien avingut
per veure si conjuntant-se
podien entrâ al rebost,
cosa que, sols, no lograven.
- I a l'últim ho han conseguit?
- L'altre dia.
- I que hi fan ara
allà dins els conjuntats?
- Què et dirè?... El que fan les rates
quan es fiquen en un lloc
----
Trobo que En Garcia Prieto
ha tingut molt mala mà.
Portà En Pedregal a Hisenda!...
Quin erro més garrafal!
que figuren en el camp
conjuncionista, aquest era
potsé el menos indicat.
Fins avui el nostre dèficit
es podia trampejar,
però ara?... Es clar que l'Hisenda

Lo carro vuit (buit, forro)
---
L'Alvarez ha quedat fora
del Govern. Per quina causa? 
Perquè pugui, en les Corts noves
que en breu deuran convocar-se,
ocupar la presidència
del Congrés. Ai, pobret Alvarez!
La perspectiva és bonica,
però, el temps té unes jugades
tan perverses... I si el carro
de la Conjunció s'encalla?
I si d'aquí a les Corts noves
passa alguna cosa estranya?
I si ens sorprèn un diluvi
i tot això se'n va al diable?...
___
Prenent el tren que els du a casa,
els diputats van pensant:
- El taller tanca les portes,
hem quedat sense treball.
Aquest lock-out que comença,
durarà poc? Serà llarg?
Veurem!... Sort que, de tots modos,
---
Compteu: l'Alba, l'Alhucemas,
En Romanones... Pot ser
que en tres caps tan disconformes
visquin units gaire temps?
O, dit en termes avícols:
Un pagès intel·ligent
posaria a casa seva
---
- Perquè, si hem de fer Corts noves,
no es convoquen tot seguit? -
preguntava a un home pràctic
un que peca de senzill.
- Tan depressa, és impossible.
No veu que el Govern, a f. (fins)
de que tot es faci amb ordre,
primê ha d'arreglâ els tupins?
C. GUMÁ.
Batallades de tot arreu.

EL COMITE.

Comitè Revolucionari d'Atenes

Això dels comitès està de moda. Fins a Grècia en van anomenar un. Es clar que a Grècia tenen el perfectíssim dret d'anomenar tants comitès com vulguin, com qualsevol altre poble, mentre no s'hi oposi Anglaterra.
Abans d'esdevindre la tragèdia greca, lo dels comitès semblava reservat a Rússia. La Rússia roja era la terra dels comitès, dels comissaris i dels afusellaments, perquè es coneix que allí on hi ha comitès i comissaris, mentre no siguin d'Exposició, hi han escarments.
Com una mena d'estrella amb cua, d'aquelles que encara avui deixen corpresos a molts, pel món han passat les enèrgiques decisions del Comitè Revolucionari d'Atenes.
A nosaltres, sobretot, tant ens sorprengué, que ens creiem veure els trets grecs dirigits a casa nostra i venir-hi tan justos com a la mateixa Grècia.
Una altra de les sorpreses va ésser l'actitud d'Anglaterra. Es a dir, tant com sorpresa no, direm mal efecte. Només va ésser un moment per això. Després vàrem reflexionar i el trobàrem escaient. Així ha donat ocasió perquè un senzill Comité Revolucionari es posés enfront de la mestressa del mar. I que consti que ha vençut el Comitè.
I és que quan es té raó, no hi valen forces, ni potències. Lo millor és pendre exemple i tindre'l present per quan arribi el cas.


ELS ACUSATS.

Primer de tot, un pietós record per aquells homes que una sotmissió exagerada a la reialesa els ha fet víctimes de les ires populars.
La sort d'aquests homes, que no fa gaire tenien a les seves mans els destins del poble hel·lènic, és trágica. Són culpables del crim més atrós que's pugui cometre, el de portar al desastre an el poble que els hi ha sigut confiat. Però la seva culpa és, en bona veritat, més aparent que altra cosa. Volem dir que existeix l'inductor. I l'inductor, la testa coronada, rublerta d'or per fora i plena de serps verinoses per dins, no ha sigut castigat com es mereixia.
Encara potser trobaríem un altre apel·latiu pels ministres executats a Atenes. Els governants grecs es trobaren davant d'un exèrcit perfectament disciplinat de faisó que malgrat la derrota soferta sigui causada per les més gran (grans) impremeditacions sempre hi haurà el fet d'haver sigut vençuts per un exèrcit. Ben al revés d'aquí, que un exèrcit que si no està degudament disciplinat i organitzat s'hi esmercen milions perquè ho estigui, és vençut, derrocat i desfet per una colla d'homes que fins després de la victòria no pensaren en organitzar-se, cosa que del tot encara segurament no han fet perquè no havem tingut el desastre definitiu.
Dissortats governants grecs. Tot el vostre pecat consisteix en haver nascut a Grècia. Quan es vol ésser gos d'una monarquialacai d'un rei, es naix a qualsevol altre poble i no a Grècia.
Què més voldríem sinó que els culpables de- (del) desastre d'Annual els poguessim portar a Atenes.

EL METROPOLITÁ.

Dissabte passat a la Societat Anònima Gran Metropolità de Barcelona, convidà a les autoritats barcelonines, diversos enginyers, entitats i premsa a visitar les obres realitzades del Metropolità.
A les quatre de la tarda els convidats es reuniren al pou núm. 10 a la Plaça d'En Trilla.
Tots baixaren al pou susdit, lloc on començava la visita, per mitjà de l'ascensor que utilitzen els obrers.
D'allí es dirigiren cap a la Plaça dels Josepets que és on acaba el primer traçat del Metropolità. Les obres estan tan avançades que solament hi manquen 42 metres per a arribar a aquella estació.
Cap a l'altre costat, en direcció al mar, la volta ja està ben acabada fins al pou núm. 9 de la Rambla del Prat. L'estació d'aquest lloc ja està gairebé llesta, faltant només construir els molls.
A la Rambla del Prat tothom sortí de la foradada per a dirigir-se en autos al pou de l'entrada del carrer de Salmeron. A aquest tros la foradada i la volta ja estan acabades, de tal manera que aviat ja es començarà a col·locar les línies.
En arribar a l'encreuament del Passeig de Gràcia, amb el carrer d'Aragó, lloc on es troba el Metropolità amb el tren de M. S. A. els invitats hagueren de sortir altra vegada, ja que l'encreuament de les dues línies està encara en construcció.
Els invitats sortiren altra vegada de les obres, per a baixar-hi pel pou del carrer de Diputació i seguir fins a la Plaça de Catalunya, davant de la Rambla de Canaletes.
Des del pou del carrer de la Diputació es veu ja ben acabada la foradada que va fins al carrer d'Aragó. En aquest tros hi haurà un pas subterrani que comunicarà amb el Baixador del Passeig de Gràcia, permetent que els viatgers de la Companyia M. S. A. puguin continuar el seu camí amb rapidesa fins el Pla de la Boqueria o bé al port.
A la Plaça de Catalunya, al costat de la Ronda de Sant Pere, hi ha la bifurcació de les línies I i II.
L'estació de la Plaça de Catalunya, final de les obres realitzades, té tota la magnificència de les estacions de les grans urbs modernes. Els molls que ja estan completament acabats, tenen una amplada de quatre metres.
Aquesta estació, a més de les comoditats que tenen les altres, és a dir, vestíbuls, llocs de venda de llibres i periòdics i el bar, tindrà un pas subterrani que conduirà amb els Ferrocarrils de Catalunya i un altre que portarà al carrer de Rivadeneyra, per a posar al viatger més segur del trànsit.
A aquesta estació s'hi veu el començament de les obres que es realitzaran a les Rambles.
La construcció d'aquesta secció seguramen s'acabarà a finits del proper any.
La línia que visitàrem es dirà “Línia número I”, la qual enllaça al carrer d'Aragó amb la 2, que es dirigirà al port per la Plaça d'Urquinaona i Via Laietana. De la línia núm. 2 ja està construït el tros que anys enrera feu l'Ajuntament, el qual ha estat comprat per la Companyia del Gran Metropolità de Barcelona, i aviat es començaran les obres de la foradada del carrer de Bilbao i de la Ronda de Sant Pere.
La línia núm. I tindrà una llargada de 3.400 metres, amb les sis següents estacions: Josepets, La Fontana, Diagonal, Aragó, Plaça de Catalunya i Pla de la Boqueria. La línia núm. 2 tindrà 4.200 metres, i demés de les quatre estacions de la número I tindrà les de la Plaça d'Urquinaona, Jaume I i Portal de Mar.
Els tècnics que ens acompanyaren ens asseguraren que els trens serien ràpids, còmodes i segurs i les tarifes econòmiques.
L'esforç realitzat per la Companyia portant a cap les obres en tan poc temps, posat que's començaren a l'agost de 1921 i sembla que abans d'un any estaran acabades, mereix un just elogi de tota la ciutat. Tots els invitats quedaren agradablement impressionats de l'excel·lent construcció de les obres, planyent-se que els ciutadans ignorin la tasca realitzada.
El Metropolità resoldrà el problema de la circulació a la nostra ciutat.

La estela de la crisi.
Aquesta ens costa 22.500 pessetes a l'any.

Un que's retira de la política.

Entre els comentaris que ha inspirat la decisió del senyor Sala, de Terrassa, de retirar-se de la política, ens ha semblat molt just, molt fi i molt irònic - amb aquella ironia graciosa que diu tantes coses – el que ha escrit el penetrant Carles Soldevila en el nostre estimat confrare La Publicitat i que amb gust reproduim aquí:

Al voltant del determini d'En Sala.

Ho he sospitat sempre. L'Alfons Sala, de Terrassa, en el fons del fons, és un sentimental. Per sentimentalisme va abandonar fa anys la Direcció General de Comerç que li havia ofert el comte de Romanones. Per sentimentalisme va convertir-se, sense a quant va ni a quant costa, en cap visible de la Unión Monárquica Nacional. I ara, per sentimentalisme, renuncia a l'acta i diu que se'n va a casa ple d'un fàstic sagrat.
Em direu: I com és que aquest senyor ha esperat tant de temps a fastiguejar-se? No tenia al seu voltant, entre els seus correligionaris, suficients exemples de irresponsabilitat descoratjadora?
Es possible. Però jo crec que el senyor Sala, en la política, ha fet un paper semblant al que solen fer els marits enganyats. Tothom sabia que la Unión Monárquica Nacional feia mans i mànegues en diversos ordres i era terriblement infidel a la bonhomia del patriarca de Terrassa. Però ell, el patriarca, no en tenia esment.
Em direu: El sentimentalisme d'En Sala és sospitós. Ha sentit el que vos anomeneu un fàstic sagrat en el moment precís que el Govern acabava de convocar, contra el seu voler, eleccions municipals a Castellbisbal; en el moment precís que el Govern acaba ne negar-se a nomenar-lo senador vitalici per a posar-lo per damunt de les fluctuacions del sufragi...
Aleshores, amics meus, jo us respondré que tot sovint és una petita cosa, una minúcia gairebé ridícula, la que pot determinar els rampells sentimentals d'un home com el senyor Sala. I que, tanmateix, això no vol dir que el senyor Sala no sigui un pur sentimental.

REPICS.

El senyor Sala de Terrassa, pilar mestre de la Unión Monárquica Nacional s'ha retirat de la política. Mireu com una mateixa cosa, un mateix acte poden ésser dramàtics o còmics segons qui els fa. Un Macià es retirà de la política o del Congrés més ben dit, i el seu gest pren un aire dramàtic, shakesperià. Ho fa un senyor Sala i el seu gest pren un aire còmic, també shakesperià, però shakesperià del Falstaff com quan aquest personatge, sortint del cove de la roba bruta, renuncia als galanteigs que han omplert de befa i de ridícul la seva testa.
---
Amb motiu de complir cent anys de la seva naixença, França prepara un homenatge a Pasteur, el savi que feu recular els límits de la mortalitat humana, l'home del qual s'ha dit que fou el més gran benefactor de la humanitat. Les teories de Pasteur es funden totalment en els microbis. Vencem als microbis, es digué, i la salut dels homes estarà ben defensada. Barcelona, on tots els microbis tenen el seu reialme, no es recordarà probablement de Pasteur, el soberà de l'higiene. I el tifus seguirà essent el rei macabre del poble barceloní.
---
S'ha anomenat una comissió per a que activi la inauguració del monument an En Pi i Margall.
Pobre Pi i Margall, ja pots esperar assegut! 
No és que dubtem dels bons intents de la Comissió i creiem que és molt lloable aquesta iniciativa, però s'han de vèncer tantes inèrcies, que un no pot menys que pensar: I bé, ja tenim deu anys més de coll.
---
El Govern vol activar la tramitació de les causes militars derivades de l'expedient Picasso. El Govern vol reorganitzar l'exèrcit, el Govern vol moltes coses. Com es coneix que és un Govern que comença.
---
Sembla que vulguin tornar a rebrotar els atemptats. No ens precipitem en els judicis i menys en els actes. Seny, seny i seny! Que no ens vulguin fer creure ara que Barcelona no pot viure tranquila sense un Arlegui ni sense un Martínez Anido.
---
Els nacionalistes de Reus han fet una edició especial de la conferència que el nostre company l'eminent publicista N'Antoni Rovira i Virgili donà a aquella ciutat, desenrotllant el tema El problema de les nacions ibériques.
L'activitat d'En Rovira i Virgili és esfereidora. Ultimament ha donat una conferència a l'Ateneu Empordanés sobre aquest tema: L'imposició de la llengua en la ensenyança. En Rovira i Virgili és, avui, el més gran defensor d'una Catalunya forta, lliberal i lliberada. Es un campió plé de força, de saviesa i de sava popular. Es – perquè no dir-ho? - l'home de demà.

Vista de l'última sessió del Congrés.
Ni agafant les campanes el president va restablir-se l'ordre.


Aviat sortirà
ALMANAC de LA CAMPANA DE GRACIA.
Impremta La Campana i L'Esquella, Olm. 8. - Barcelona.