Mostrando las entradas para la consulta alimén ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta alimén ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 15 de mayo de 2024

Lexique roman; Manna, Mana - Arromaner


Manna, Mana, s. f., lat. manna, manne.

Detz als filhs d' Israel

Lach e bresca, manna e mel.

(chap. Vau doná als fills de Israel, lleit y bresca, maná y mel.) 

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Vous donnâtes aux fils d' Israël lait et gaufre, manne et miel.

La manna qu' es dossa, en que cascus, que ne manjava, trobava aquella sabor et aquella dossor que desirava. V. et Vert., fol. 72. 

La manne qui est douce, en quoi chacun, qui en mangeait, trouvait cette saveur et cette douceur qu'il désirait. 

Fig. Mal m'es dolz e saborius,

E 'l pauc ben, mana don mi pais.

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

Mal m'est doux et savoureux, et le peu de bien, manne dont je me repais.

Es ben paisutz de manna,

Qui de s'amor ren guazanha.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Est bien repu de manne, qui gagne quelque chose de son amour. 

CAT. Manna. ESP. Mana (maná). PORT. IT. Manna. (chap. Lo maná : 

lo alimén que Deu los va enviá als israelites cuan estaben per lo desert. Tamé un grup de música de Guadalajara, México, Méjico.)


Mansion, Mancio, s. f., lat. mansionem, séjour, station, pause, demeure.

A els venrem, et ab els farem mansion.

Frag. de trad. de la Passion.

A eux nous viendrons, et avec eux nous ferons séjouer (séjourner).

La trentena mancio on estero, quan foro partitz de Egypte.

Eluc. de las propr., fol. 160.

La trentième station où ils se reposèrent, quand ils furent partis d'Egypte.

ANC. FR. Lur duna terres e mansiuns. Roman de Rou, v. 6122.

Et de faire les hériter 

En ta joieuse mancion.

Jehan de Meung, Trés., v. 768. 

Mais s'en alla droict en sa mansion. Faitfeu, p. 103.

CAT. Mansió. ESP. Mansión. PORT. Mansão. IT. Mansione. (chap. Mansió, mansions.)

2. Mas, s. m., mas, maison, habitation.

Vinhas e pratz e terras e laors, 

Fieus e alos, mas e castels e tors.

P. Cardinal: Ges no m suy. 

Vignes et prés et terres et champs labourables, fiefs et alleus, mas et châteaux et tours. 

Nul temps no gazanhei castel, 

Borda ni mas.

R. Gaucelm de Beziers: A penas vauc. 

En nul temps je ne gagnai château, métairie ni mas. 

ANC. FR. Jamais n' enterrai en son mez.

Fables et cont. anc., t. I, p. 375. 

CAT. Mas. (chap. Mas, masos. Qui viu al mas: masové, masovés, masovera, masoveres.)

3. Campmas, Capmas, Cammas, s. m., bass. lat. campmasium, campmas, habitation principale, maison de maître.

Sion mas o campmas o bordarias.

Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille. 

Soient mas ou campmas ou borderies. 

Ab totz los cammas e 'ls cammazils.

Tit. de 1266. DOAT, t. VIII, fol. 196. 

Avec tous les campmas et les campménils.

4. Mazatge, s. m., hameau. 

Borc ni sieutat ni mazatge.

Folquet de Lunel: E nom de.

Bourg ni cité ni hameau. 

ANC. FR. Un maissaige ou tous les edifimens dessus edifiez, lequel massaige est assis. 

Un masage oveques les edifices

Cartul. de S. Vandreg, 1279 et 1293, t. 1, p. 45. Du Cange, t. IV, col. 581.

5. Mazeria, s. f., masure. 

Paret de la mazeria.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Ephésiens. 

Muraille de la masure.

6. Maionil, s. m., ménil, habitation entourée de champs.

E 'l caslar' e 'l castelar e 'ls maionils.

Tit. de 1248. Arch. du Roy., J. 323. 

Et le château et la forteresse et les ménils.

7. Cammazil, s. m., campménil, le principal ménil.

Ab totz los cammas e'ls cammazils.

Tit. de 1266. DOAT, t. VIII, fol. 196. 

Avec tous les campmas et les campménils.

8. Maiso, Mayson, Maizo, Maio, s. f., maison, demeure.

Am mais boscx e boisso 

No fauc palaitz ni maizo.

P. Vidal: De chantar m'era. 

J'aime mieux bois et buisson que je ne fais palais ni maison.

S' enfug a sa maizo de santz.

P. Cardinal: Una cieutat. 

S'enfuit à sa maison à la course. 

Limat... porta sa mayzo, on se clau. Eluc. de las propr., fol. 254.

Le limaçon... porte sa maison, où il s'enferme.

- Couvent, communauté religieuse.

A la maiso de Moissac. Titre de 1160. 

A la maison de Moissac. 

La discention 

Dels frayres e de la mayson.

V. de S. Honorat. 

La dissension des frères et de la maison.

Morges de la dicha maio. Tit. de 1256. DOAT, t. CXXXIX, fol. 83. 

Moines de ladite maison. 

Fig. Ab quatr' aunas de filat, 

Los tramet en tal maizo, 

Ont atrobon de mal pro.

P. Cardinal: Tartarassa. 

Avec quatre aunes de toile, les envoie en telle maison, où ils trouvent assez de mal. 

ANC. ESP.

Mandó tener à todos los de ssa mayson 

Jeiunio triduano con grant aflition.

V. de S. Millán, cop. 189.

9. Maizoneta, Mayoneta, s. f. dim., maisonnette.

De maizo, maizoneta. Leys d'amors, fol. 49.

De maison, maisonnette.

(chap. De casa, caseta; de mansió, mansioneta.)

Habitant en las mayonetas amb Isaac et amb Jacob.

Trad. de l'Épître. de S. Paul aux Hébreux. 

Habitant dans les maisonnettes avec Isaac et avec Jacob.

10. Maisonament, s. m., logement, bâtisse, édifice.

Ni en palays ni en grant maisonament. Lo desprezi (despreczi) del mont.

Ni en palais ni en grand édifice.

11. Maizonier, s. m., habitant, séjournant, locataire.

O 'l logaire de la maizon o sos mesatges, per el, lo maizonier pot gitar de la maizon per la propria estatga del senher o del logador.

Statuts de Montpellier, de 1204.

Ou le loueur de la maison ou son envoyé, pour lui, peut mettre hors de la maison le locataire pour la propre résidence du maître ou du loueur. ANC. FR. Des forfaits que li borgois ou li mesniers des borgois feront envers les mesniers des canoines. Tit. de 1287. Hist. de Liége, p. 401.

11. Maner, s. m., manoir, demeure. 

Membre 'lh cum m' afizet un ser, 

Al sieu maner.

Giraud de Borneil: Nulha res. 

Qu'il lui souvienne comme elle m'assura un soir, au sien manoir. 

ANC. FR. Villes essillent et maners,

Mesons ardent, prenent avers. 

Wace cité par Du Cange, t. IV, col. 407.

13. Mainada, Maynada, s. f., troupe, compagnie, société, famille, gens de la maison, domestique. 

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Com si pot far 

Que la bestia, que no sap parlar, 

Mi faza trobar ma mainada?

V. de S. Honorat. 

Comment se peut-il faire que la bête, qui ne sait pas parler, me fasse trouver ma compagnie?

Fon gran brega entre la maynada dels cardenals.

Cartulaire de Montpellier, fol. 76. 

Fut grande dispute parmi la société des cardinaux. 

A tota sa mainada fes tolre los cabels e a se meteis.

V. de Pierre Vidal. Var.

A tout son domestique il fit couper les cheveux et à lui-même.

Los paures son maynada petita de Dieu. 

Coma lurs mainadas e lurs officials se porton en lurs officis.

V. et Vert., fol. 74 et 70.

Les pauvres sont la petite famille de Dieu. 

Comment leurs gens et leurs officiers se comportent dans leurs offices. Proverb. Tal senhor, tal maynada. V. et Vert., fol. 97.

Tel seigneur, tel domestique.

ANC. FR. Voyant trop grièvement chargée 

Sa maison de trop de maignée,

Mist sa fille en religion.

Remi Belleau, t. II, p. 152.

Et point n'auras 

Tousjours d'enfans grande maignie 

Autour de toy, pour compagnie. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. IV, p. 255. 

Pour l'honneur du roy et des seigneurs de la mesgnie du roy de France, il consentit à donner sa fille à monseigneur de Orléans.

Monstrelet, t. I, fol. 66.

Je cognois toute la mesgnie 

De léans; quelle compagnie!

Cl. Marot, t. IV, p. 183.

S'en alla, à privée mesgnie, ou chastel de Marcoussy.

Monstrelet, t. I, fol. 144.

ANC. CAT. Masnada. CAT. MOD. Mainada. ESP. PORT. Manada. 

IT. Masnada. (chap. Manada, manades de llops; si es de ovelles o cabres: rabera, raberes; tropa, tropes; sossiedat, familia, gen de casa, domestics.)

14. Mainader, Mainadier, s. m., chef de famille.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Tug li mainader e totas las mainiaderas que venran en la vila de Montalba. Tit. de 1194. DOAT, t. LXXXVII, fol. 6.

Tous les chefs de famille et toutes les familles qui viendront dans la ville de Montauban.

- Chef de troupe, de mercenaires.

Aissi quo 'l mainadier

Que s gieta a bando

Per faire sa preso.

Albert de Sisteron: Ab son guay.

Ainsi comme le chef de mercenaires qui se jette sans réserve pour faire sa prise.

ESP. Manadero. (chap. Cap de familia; cap de una tropa de mersenaris, bandidos, lladres, com lo presiden de la Ascuma, Juaquín Monclús.)

15. Mainiadera, s. f., famille.

Totas las mainiaderas que venran en la vila de Montalba.

Tit. de 1194. DOAT, t. LXXXVII, fol. 6.

Toutes les familles qui viendront dans la ville de Montauban.

16. Maisnamen, s. m., accueil, bonne réception.

Fassam be e maisnamen als privaz de nostra fe. Trad. de Bède, fol. 79. Faisons bien et accueil aux amis de notre foi.

17. Masso, s. m., maçon.

Totz aquels del mestier de massos.

Tit. de 1267. Arch. du Roy., J. 303. 

Tous ceux du métier de maçons.

18. Manecs, adj., séjournant, arrêté, fixe, attaché.

C' Arnaut desam lieis on es ferm manecs.

A. Daniel: Amors e joi. 

Qu' Arnaud cesse d'aimer celle où il est fermement attaché.

19. Manent, Manen, adj., riche, puissant.

Selh qu' avia d' aver tan

Fon caitius, e 'l paubres, manens.

Pons de Capdueil: En honor. 

Celui qui avait tant de richesse fut chétif, et le pauvre, riche.

Fig. Et ieu, mayre lassa, dolenta, 

Era adoncs de dol manenta.

Passio de Maria. 

Et moi, mère malheureuse, souffrante, j'étais alors de douleur riche.

Substantiv. Com pogues mi dons defendre 

Dels manens malvatz. 

Pierre de Bussignac: Sirventes.

Comment je pusse défendre ma dame des mauvais riches. 

ESP. Manente. (rico, poderoso.)

20. Manentia, s. f., richesse, fortune, possession.

Pretz mais tota via 

Honor e pretz qu' aunida manentia.

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais. 

Je prise davantage en tout temps honneur et mérite que richesse honnie.

Donei li fol e molin e autra manentia. 

Un troubadour anonyme: Sordel dis mal. 

Je lui donnai foulon et moulin et autre possession.

Mas si aquist enfant de royal manentia

Moron.

V. de S. Honorat.

Mais si ces enfants de royale fortune meurent.

ANC. FR. Or et argent et riche manantie.

Roman d'Agolant. Bekker, p. 169.

21. Esmanentir, v., s'enrichir, faire fortune.

Per neguna maneira vos esmanentiretz. Guillaume de Tudela.

En nulle manière vous (ne) ferez fortune.

22. Permanencia, s. f., permanence, continuité.

En son esser et permanencia.

Ha perpetual permanencia.

Eluc. de las propr., fol. 2 et 115. 

En son être et permanence. 

A perpétuelle continuité. 

CAT. ESP. PORT. Permanencia. (chap. Permanensia, permanensies; v. permaneixe.)

23. Permanensa, s. f., permanence. 

No sias leugers en amistat, e reten ades lo liam de permanensa.

Trad. de Bède, fol. 75. 

Ne sois léger en amitié, et conserve incessamment le lien de permanence. 

IT. Permanenza.

24. Permanen, adj., lat. permanens, permanent.

Aquels bes nobles e plus purs, permanens eternalmens.

V. et Vert., fol. 35. 

Ces biens nobles et plus purs, permanents éternellement.

Permanens en la fe. Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 33. 

Permanent dans la foi. 

CAT. Permanent. ESP. PORT. IT. Permanente. (chap. Permanén, permanens, permanenta, permanentes. Permanensia, permanensies.)

25. Permansiu, adj., durable, immuable, propre à la durée.

Es eternalmen permansiva. Eluc. de las propr., fol. 23.

Est éternellement immuable.

26. Remanensa, s. f., séjour, demeure.

S' el viatz vos agensa,

O si us platz la remanensa.

Blacas: En chantan.

Si le voyage vous convient, ou si vous plaît le séjour.

ANC. FR. S' aucun veaut..., demorer iqui franchement, il paiera... deux sols tornois por sa remanence. 

Pérard, Pièces pour l'Histoire de Bourg., p. 564.

ANC. IT. Rimanenza.

27. Remazilha, s. f., reste, relief, débris.

Quar viu d' autrui remazilha.

Bernard de Venzenac: Lanquan.

Car il vit du reste d'autrui.

Las remazillas seran fachas salvas.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Romains. 

Les débris seront faits saufs.

28. Remaner, Remainer, Remandre, Romanre, v., lat. remanere, demeurer, rester.

Pot remaner en la villa coma autre francs hom. 

Charte de Montferrand, de 1248.

Peut demeurer dans la ville comme autre homme franc. 

L' us m'encaussa, l' autre m fai remaner.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz. 

L'un me chasse, l'autre me fait rester. 

Us d'els no i pot remandre ni no i es remazutz. Guillaume de Tudela. 

L'un d'eux n'y peut rester ni n'y est resté. 

No volc romanre entre la ost de K. ni la ciutat. Philomena.

Ne voulut demeurer entre l'armée de Charles et la cité. 

Fig. Remanetz en mi, et hieu remandrai en vos.

Fragment de trad. de la Passion.

Demeurez en moi, et je demeurerai en vous. 

Loc. Aissi no sai cosselh ab que m remanha. 

Pons de Capdueil: Leials amicx. 

Ainsi je ne sais conseil avec quoi je reste. 

Deu esser creut per son sagrament, e remaner en patz.

Charte de Montferrand, de 1248. 

Doit être cru par son serment, et rester en paix.

Substantiv. Mas empero de tals n' i ac

A cui lo remaners non plac. 

V. de S. Énimie, fol. 23. 

Mais pourtant il y en eut de tels à qui le demeurer ne plut pas.

- Cesser, finir, arrêter.

Mas non er faitz que fer e fust non fraingna 

E caps e bras, enans qu' el plaitz remaigna.

Aicarts del Fossat: Entre dos. 

Mais il ne sera pas fait qu'il ne brise fer et fût et têtes et bras, avant que le plaid cesse.

Vezon que l'ivern ve e que l'estius reman. Guillaume de Tudela.

Voient que l'hiver vient et que l'été finit. 

Respondetz mi per cal razon 

Reman que non avetz chantat? 

T. de B. de Ventadour et de Peyrols: Peyrols. 

Répondez-moi par quelle raison il reste (se trouve) que vous n'avez chanté.

Part. prés. Plusors remanens et dessendens. 

Tit. de 1278. DOAT, t. IX, fol. 347. 

Plusieurs restants et descendants. 

Part. pas.

Mon chan fenisc ab dol et ab maltraire, 

Per tos temps mais, e 'l tenc per remazut. 

Bertrand de Born: Mon chant. 

Je finis mon chant avec douleur et avec souffrance, pour tout temps désormais, et je le tiens pour cessé. 

ANC. FR. La contesse remest plorant.

Roman del conte de Poitiers, v. 616. 

Rois seroit de Hongrie, ne porroit remanoir. 

En France envoierons savoir s'il peut valoir. 

Roman de Berte, p. 91. 

Subst. Cre qu' era la remazuda

Del puoig que brugic set ans, 

Puois no n' issic mais la soritz.

Gausseran de S. Leidier: Malvaza. 

Je crois que c'était le terme de la montagne qui gronda sept ans, puis il n'en sortit que la souris.

ANC. FR. Plus n'osai ilec remanoir. Roman de la Rose, v. 2955. 

Or remanons andui çà fors, 

Encor soit li orages fors.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 260.

ANC. CAT. Remandrer. ANC. ESP. Remaner. ESP. MOD. PORT. Remanecer. IT. Rimanere. (chap. Remandre, quedá, permaneixe.)

29. Remanen, s. m., reste, relief, surplus.

Dregz es c' al turmen te lieure,

E que t tola 'l remanen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Il est juste qu'au tourment il te livre, et qu'il t' ôte le reste.

Quar Dieus a establit que hom manges so que mestier lhi fai, e 'l remanen laisse ad autra vetz. Liv. de Sydrac, fol. 33. 

Car Dieu a établi que l'homme mangeât ce qui lui fait besoin, et qu'il laisse le reste pour une autre fois.

ANC. FR. Et li remananz qui fu eschapés de la desconfiture.

Villehardouin, p. 170. 

Et le remanant se sauva par bien fuyr là où ils peurent le mieux.

Monstrelet, t. II, fol. 105.

CAT. Remanent. ESP. Remanente. PORT. Remanecente. IT. Rimanente.

(chap. Remanén, remanens: lo que quede, lo que permaneix, lo que sobre de un repartimén o divisió.)

30. Arromaner, v., rester, demeurer.

Part. prés. Arromanent en fermetat.

(chap. Permaneixén en seguridat, firme, firmat.)

Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 67.

Demeurant en assurance.

jueves, 11 de abril de 2024

Lexique roman; Image, Ymage, Emage - Indiger


Image, Ymage, Emage, s. f., lat. imaginem, image.

Loc. A la ymage de la sancta Trinitat. V. et Vert., fol. 40.

(chap. A la imache de la santa Trinidat.) 

A l'image de la sainte Trinité.

- Statue, figure.

L' image de sus de la tor. V. de S. Honorat. 

La figure du haut de la tour.

Cum fes la molher de Loth, per que fon mudada en ymage de sal.

V. et Vert., fol. 99. 

Comme fit la femme de Loth, par quoi elle fut changée en statue de sel.

Uns argentiers... fazia emages d'argent. 

Trad. des Actes des apôtres, ch. 19. 

Un argentier... faisait statues d'argent.

ANC. CAT. Imatge, image. ESP. Imagen. PORT. Imagem. IT. Image.

(chap. Imache, imaches.)

2. Ymagena, Emagena, Hemagena, Esmajena, s. f., image.

Ymagena a la semblansa de Dieu. Liv. de Sydrac, fol. 10.

Image à la ressemblance de Dieu.

Aytantost demostret si la emagena de la cara.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 2.

Aussitôt se montra l'image de la face.

- Statue, figure.

Hemagena que era gran, tota daurada. Philomena.

Statue qui était grande, toute dorée.

Fig. Paraula es esmajena de coratge, quar cals es l'om, tals es sa paraula. Trad. de Bède, fol. 2.

La parole est l'image du coeur, car quel est l'homme, telle est sa parole.

IT. Imagine.

3. Imaginatio, Ymagination, Emagenassio, s. f., lat. imaginationem, imagination, idée.

La tersa vigor entre nos 

Se ditz imaginatios.

Brev. d'amor, fol. 53. 

La troisième qualité entre nous se dit imagination. 

Cant se engoysset a la ymagination de sa mort.

V. et Vert., fol. 36. 

Quand il se tourmenta à l'idée de sa mort.

- Image, figure.

Met dins sa mayo

L' emagenassio

Del semblan e 'l parven.

Nat de Mons: Si Nat de Mons. 

Met dans sa maison l'image et l'apparence de la ressemblance.

CAT. Imaginació. ESP. Imaginación. PORT. Imaginação. IT. Imaginazione, immaginazione. (chap. Imaginassió, imaginassions; v. imaginá.)

4. Ymaginatiu, adj., lat. imaginativus, imaginatif.

La ymaginativa virtut. Eluc. de las propr., fol. 20. 

La puissance imaginative. 

CAT. Imaginatiu. ESP. PORT. IT. Imaginativo, immaginativo. (chap. Imaginatiu, imaginatius, imaginativa, imaginatives.)

5. Ymaginari, adj., lat. imaginarius, imaginaire.

Diversas formas et semlansas ymaginarias. Eluc. de las propr., fol. 77. Diverses formes et ressemblances imaginaires. 

CAT. Imaginari. ESP. PORT. Imaginario. IT. Immaginario. (chap. Imaginari, imaginaris, imaginaria, imaginaries.)

6. Ymaginable, adj., imaginable. 

De quascu ponh en el ymaginable. Eluc. de las propr., fol. 107.

De chaque point imaginable en lui. 

CAT. ESP. Imaginable. PORT. Imaginavel. IT. Immaginabile. 

(chap. Imaginable, imaginables.)

7. Imaginar, Ymaginar, Emaginar, v., lat. imaginari, imaginer, figurer. Emaginar et elevar son entendement. Leys d'amors, fol. 148. 

Imaginer et élever son entendement. 

Los pessamens que nostre cor ymagina. V. et Vert., fol. 62. 

Les pensées que notre coeur imagine. 

Part. pas. Sentensa cocirada et emaginada. Leys d'amors, fol. 150. Sentence considérée et imaginée. 

Yeu ai vist moltas vegadas, 

De nuech, causas imaginadas, 

Que mi venien en figura 

D' angel o d' altra creatura.

V. de S. Énimie, fol. 53. 

J'ai vu plusieurs fois, de nuit, des choses figurées, qui me venaient en forme d'ange ou d'autre créature. 

CAT. ESP. PORT. Imaginar. IT. Imaginare, immaginare. (chap. Imaginá, imaginás: yo m' imagino, imagines, imagine, imaginem o imaginam, imaginéu o imagináu, imaginen; imaginat, imaginats, imaginada, imaginades.) 


Imper, Empier, s. m., lat. imperium, empire, pouvoir, commandement.

Meri et mixt imper.

Tit. de 1468. Hist. de Languedoc, pr., t. V, col. 37.

Pur et mixte pouvoir.

Fig. Sobre totas a de beutat l' empier.

Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors.

A sur toutes l'empire de beauté. 

IT. Impero. (chap. Imperi, imperis; poder, manamén. ESP. Imperio.)

2. Emperi, Enperi, s. m., lat. imperium, empire, pouvoir, commandement.

Grans enperis es esser emperador de se. Trad. de Bède, fol. 3. 

Grand empire c'est être empereur de soi.

No vuelh de Roma l' emperi.

A. Daniel: Ab guay so.

Je ne veux l'empire de Rome.

Sai conquerir l' emperi alaman.

Aimeri de Peguilain: En aquel temps.

Conquérir ici l'empire allemand.

CAT. Imperi. ESP. PORT. IT. Imperio. (chap. Imperi, imperis.)

3. Emperaire, Emperador, s. m., lat. imperatorem, empereur, chef.

Ieu no vuelh reis esser ni emperaire.

(chap. Yo no vull sé rey ni emperadó.)

Peyrols: Ben dei chantar. 

Je ne veux être roi ni empereur. 

Belh senher Dieus, si feyssetz a mon sen, 

Ben guardaratz qui faitz emperadors.

Peyrols: Pus flum Jordan. 

Beau seigneur Dieu, si vous faisiez à mon sens, vous regarderiez bien qui vous faites empereurs. 

Al emperador dreiturier, 

Frederic.

B. de Ventadour: En aquest. 

A l'empereur juste, Frédéric. 

Fig. Reys del cortes e dels pros emperaire. 

Bertrand de Born: Mon chan fenisc. 

Roi des courtois et des preux empereur. 

Gran senhoria te donarai, si es emperayres de te mezeys.

V. et Vert., fol. 33.

Je te donnerai grande seigneurie, si tu es empereur de toi-même.

CAT. Emperaire, emperador. ESP. PORT. Emperador. IT. Imperatore. (chap. Emperadó, emperadós.)

4. Emperairitz, s. f., lat. imperatrix, impératrice.

Portava armas imperials, e s fazia apelar emperaire, e sa molher emperairitz. V. de P. Vidal. 

Portait armes impériales, et se faisait appeler empereur, et sa femme impératrice.

Car l' emperairitz m' en somo.

Folquet de Marseille: Tan mov. 

Car l'impératrice m'en somme.

Fig. Maires de Dieu, Verges emperairitz. 

R. Gaucelm: Ab grans treballs. 

Mère de Dieu, Vierge impératrice. 

CAT. Emperatris (N. E. Emperatriu). ESP. Emperatriz. PORT. Imperatriz. IT. Imperatrice. (chap. Emperadora, emperadores.)

5. Emperial, Imperiau, Enperiau, adj., lat. imperialis, impérial. 

Ricas armas e cadeira e campolieit emperial. V. de P. Vidal.

Riches armes et siége e tente impériale.

Quan Mos Senher m' ac pres de lei assis

Sobr' un feutre enperiau.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Quand Mon Seigneur m'eut près d'elle assis sur un tapis impérial.

Mantelh plus qu' emperials. 

Raimond de Miraval: Tug silh que. 

Manteau plus qu'impérial. 

ANC. CAT. Emperial, imperial. ESP. PORT. Imperial. IT. Imperiale. 

(chap. Imperial, imperials.)

6. Imperatiu, adj., lat. imperativus, impératif.

Auctoritat... imperativa. Eluc. de las propr., fol. 9.

Autorité... impérative.

- Substantiv. Terme de grammaire.

Imperatius es aquel que om commanda. Gramm. Provençal.

(chap. L' imperatiu es aquell que hom (se) mane. Vine, minja, fes, corre, vola, dis, fica, puja.)

L' impératif est celui qui commande homme.

CAT. Imperatiu. ESP. PORT. IT. Imperativo. (chap. Lo tems imperatiu, imperatius, una frasse imperativa, orassions imperatives.)

7. Inperar, Emperiar, v., lat. imperare, commander, gouverner. Substantiv. L' emperi s'en poira clamar 

Delh e del sieu emperiar.

G. Figueiras: Ja de far. 

L'empire pourra en appeler de lui et de son commander. 

Part. prés. Princep inperant. Eluc. de las propr., fol. 2. 

Prince gouvernant. 

CAT. ESP. PORT. Imperar. IT. Imperare. (chap. Imperá, maná, goberná: impero, imperes, impere, imperem o imperam, imperéu o imperáu, imperen; imperat, imperats, imperada, imperades.)


Impetrar, Empetrar, v., lat. impetrare, impétrer, obtenir.

A fin d' impetrar gratia. Tit. de 1534. DOAT, t. CIV, fol. 313.

A fin d'obtenir grâce.

Privilegis impetrats et a impetrar.

(chap. Privilegis impetrats y a impetrá.)

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35.

Priviléges impétrés et à impétrer. 

No empetrara ni fara impetrar perdon ni indulgencia.

(chap. No impetrará ni fará impetrá perdó ni indulgensia.)

Tit. de 1318. DOAT, t. XLII, fol. 219.

N' obtiendra ni fera obtenir pardon ni indulgence.

Part. prés. subst. Lo impetrant sera executat. Fors de Béarn, p. 1072.

L'impétrant sera exécuté.

Part. pas. Privileges empetrats.

(chap. Privilegis impetrats.)

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35. 

Priviléges impétrés.

Totas letras empetradas.

Reg. des États de Provence, de 1401.

Toutes lettres impétrées.

Tota gracia impetrada de la cort de Roma.

Tit. de 1283. Arch. du Roy., J. 323.

Toute grâce impétrée de la cour de Rome. 

ANC. CAT. Empetrar, impetrar. ESP. PORT. Impetrar. IT. Impetrare.

(chap. Impetrá: obtindre, conseguí una grassia, don, demanánla primé o previamen: impetro, impetres, impetre, impetrem o impetram, impetréu o impetráu, impetren; impetrat, impetrats, impetrada, impetrades. Los sans són impetradós y no donadós, perque impetren la grassia a Deu, y es ell qui la done, o no.)

2. Empetrador, s. m., lat. impetrator, impétrant, obtenteur.

Li san son doncx empetrador

D' alcus bes e non donador.

Brev. d'amor, fol. 75.

Les saints sont donc obtenteurs d'aucuns biens et non donneurs. 

ESP. Impetrador. IT. Impetratore. (chap. Impetradó, impetradós, impetradora, impetradores.)

3. Perpetrar, v., lat. perpetrare, perpétrer, commettre, consommer, accomplir.

Part. pas. Quand lo dit gentilhome aguet fait e perpetrat lo dit murtre.

Chronique des Albigeois, col. 4. 

(chap. Cuan lo dit gentilhome habíe fet y perpetrat lo dit assessinat u homissidi; consumat, cumplit. Té sempre un sentit negatiu, roín.)

Quand ledit gentilhomme eut fait et consommé ledit meurtre.

Per malefici perpetrat e fach en la dicha vila. Charte de Gréalou, p. 112.

(chap. Per malesa (malefissi) perpetrada y feta a la dita vila.)

Par maléfice perpétré et fait en ladite ville. 

ANC. CAT. ESP. PORT. Perpetrar. IT. Perpetrare. (chap. Perpetrá: perpetro, perpetres, perpetre, perpetrem o perpetram, perpetréu o perpetráu, perpetren; perpetrat, perpetrats, perpetrada, perpetrades.) 


Impetuosamen, Empetuosamen, adv., impétueusement.

Ni plus impetuosamen. Tit. de 1535. DOAT, t. CIV, fol. 325. 

Ni plus impétueusement. 

Anar en las batalhas saviament, e non pas empetuosamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 151. 

Aller dans les batailles sagement, et non pas impétueusement.

CAT. Impetuosament. ESP. PORT. IT. Impetuosamente. 

(chap. Impetuosamen: en ímpetu.) 


Inanicio, s. f., du lat. inanis, inanition, faiblesse.

Vigilia, inanicio.

Per tropa abstinencia et inanicio.

Eluc. de las propr., fol. 27 et 35.

Veille, inanition.

Par excessive abstinence et inanition.

ESP. Inanición. PORT. Inanição. (chap. Inanissió, inanissions: debilidat, fluixera extrema, normalmen per falta de alimén. Los catalans fan aná paraules com feblesa, fransés faiblesse, feble, febla.)


Increpar, Encrepar, v., lat. increpare, réprimander, accuser, apostropher, reprendre.

Part. pas. Increpat de trahition. Fors de Béarn, p. 1093.

(chap. Increpat, acusat de traissió.)

Accusé de trahison.

An encrepat e cargat lo dit conte. Chronique des Albigeois, col. 29.

Ont apostrophé et chargé ledit comte.

ANC. FR.

Puis increpez ceste mort qui nous fraude, 

En luy prouvant par dits philosophaux, 

Comme inutile est son dard et sa faux.

Clément Marot, t. III, p. 283.

Commancèrent à blasmer et incréper... icellui. 

Lett. de rém. de 1416. Carpentier, t. II, col. 852.

CAT. ESP. PORT. Increpar. IT. Increpare. (chap. Increpá: increpo, increpes, increpe, increpem o increpam, increpéu o increpáu, increpen; increpat, increpats, increpada, increpades; acusá, fotre la martellada, inculpá.)


Indi, Endi, s. m., inde, indigo.

Voyez Capmani (Capmany), Coll. Diplom., t. I, P. 378.

Grana e roga e brezilh,

Indi et alun atressi.

Évangile de l'Enfance.

Écarlate et garance et brésil, indigo et alun également.

Indi... bela mixtura de color cerulenca et purpurea.

Eluc. de las propr., fol. 267. 

Inde... beau mélange de couleur azurée et pourpre. 

Si l' endi no s vent en Narbona. Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 152. Si l' inde ne se vend pas à Narbonne.

- Adjectiv. Violet.

Los sendatz gruecx, indis et blaus.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Les étendards jaunes, violets et bleus.

Sendatz vermelhs, endis e ros.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs.

Drapeaux vermeils, violets et rouges.

ANC. FR. Le roy avoit vestu une cotte de samit ynde. Joinville, p. 21.

Et voit sor sa destre mamiele

Une violette nouviele,

Inde paroir sor la car blanche.

Roman de la Violette, p. 34.

Está plorán. No té mamelles.

CAT. Indi. ESP. Indio (chap. blavet; índigo).

Indicar, v., lat. indicare, indiquer.

Om no pot pas indicar.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e part., c. Ier. 

On ne peut pas indiquer. 

CAT. ESP. PORT. Indicar. IT. Indicare. (chap. Indicá: indico, indiques, indique, indiquem o indicam, indiquéu o indicáu, indiquen; indicat, indicats, indicada, indicades.)

2. Indicatio, s. f., lat. indicatio, indication.

Usatz en la curacio de tots vostres malautes de pronosticacio e indicatio.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Usez dans la cure de tous vos malades de pronostication et indication.

CAT. Indicació. ESP. Indicación. PORT. Indicação. IT. Indicazione.

(chap. Indicassió, indicassions; v. indicá.)

3. Index, s. m., lat. index, index. 

Detz... segon apelam index. Eluc. de las propr., fol. 49.

(chap. Dits... al segón li diém índice.) 

Doigts... nous appelons le second index.

CAT. Indice, ESP. (chap. índice) PORT. Index. IT. Indice.

4. Indicatiu, s. m., lat. indicativus, indicatif, terme de grammaire.

Indicatius es apelatz, quar demostra lo faiz que om fai.

Tems del indicatiu de la prima conjugazo. Gramm. provençal.

Est appelé indicatif, car il indique le fait que l'on fait.

Temps de l' indicatif de la première conjugaison. 

CAT. Indicatiu. ESP. PORT. IT. Indicativo. 

(chap. Indicatiu, indicatius, indicativa, indicatives.)


Indigentia, s. f., lat. indigentia, indigence, besoin.

Si cum no hagues de loc indigencia. Eluc. de las propr., fol. 5. 

Comme s'il n'eût besoin d'espace. 

CAT. ESP. PORT. Indigencia. IT. Indigenza. (chap. Indigensia, indigensies. La Ascuma estaríe en indigensia si no fore per les subvensions que se donen als llepaculs del catalanisme.)

2. Indiger, v., lat. indigere, avoir besoin, manquer de.

Indigeys que sia inscidit.

Que tu indigescas de incizio.

Trad. d'Albucasis, fol. 16 et 15.

Il a besoin qu'il soit coupé.

Que tu aies besoin d'incision.

IT. Indigere. (chap. Nessessitá, tindre nessessidat; indigén, indigens, indigenta, indigentes.)

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!