Mostrando las entradas para la consulta veu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta veu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 25 de marzo de 2022

Apéndice 2, Biblias lemosinas, siglos XIV, XV

Parte de:

(sagrada escritura biblia lenguas vulgares Joaquín Lorenzo Villanueva)

APÉNDICE II. 

Que contiene algunos fragmentos inéditos de Biblias lemosinas de los siglos XIV y XV.

ADVERTENCIA.

Los tres fragmentos primeros que se publican en este apéndice, fueron hallados en Barcelona. El IV. en la ciudad de S. Felipe (Játiva), como dijimos en la pág. 8 de nuestra obra. El V. es la última hoja de la Biblia valenciana traducida por el P. D. Bonifacio Ferrer, e impresa en Valencia por los años 1478.

Fragmentos de la biblia valenciana que se hallan en poder del Ilmo Sr. D. Francisco Pérez Bayer, bibliotecario mayor de S. M.

FRAGMENTO I. INÉDITO. (se refiere al año 1791, en que se imprime este libro)

Primeramente en dos hojas sueltas de pergamino cortadas una por la parte de arriba, y otra por abajo, en que hay poco más de la mitad de la hoja se hallan los cap. XI, XII, XIII y parte del XIV de Daniel.

Empieza desde el fin del cap. X. v. 20.
….. apparegué lo Princep dels grechs …. yo anunciaré a tu çò que es expressat en la Scriptura de veritat. E ninguno es ayudador meu en totes aquestes coses sino Miquel Princep vostre.
XI.
E yo del any primer de Dari mediá estaba perque fos confortat e corroborat. E ara veritat anunciare á (las á las dejo a) tu. E vet que encara tres reys estarán en Persia e lo quart ça enrequit de moltes riquees sobre tots. E com podrá molt per les riquees sues comourá a tots contra lo Regne de Grecia. Mas levarsa rey fort é senyoreiará per molta potestat, é fará ço que plaurá a ell. E com haurá estat será ... lo regne de ell é será departit en los quatre vents del Cel, mas no en los descendents de ell, ne segons la potencia de aquell ab la qual ha dominat. E será lacerat lo regne de ell encara en los estranys, exceptats aquests. E será confortat lo rey de Austre, e dels Prínceps de ell prevaldrá sobre ell, é dominará per senyoria. Car molta será la Senyoria de ell. 
E apres fi de anys serán paccionats. E la filla del rey de Austre vendrá al rey de Aquiló fer amistança. E no obtendrá fortalea de braç, ne estará la sement de ella. E será liurada ella é (la é la dejo e algunas veces) los que adugueren a ella los adolescents de ella e lo que confortaba a ella en los temps. E estará plantacio de les raels del brotament de ella. 
E vendrá ab ost, e entrará en la provincia del rey de Aquiló, y abusará de ells e obtendrá. No res menys e los Deus de ells, e los sculptilis, axi mateix los vexells preciosos de argent, e de or, adura catius en Egypte. Ell prevaldrà contra lo Rey de Aquiló. E entrarà en lo Regne lo Rey de Austre: e tornarà à la terra sua. E los fills de ell seran provocats, e aiustaran multitud de moltes osts. E vendrà cuytant e abundant. E tornarà, e serà comogut, e pugnarà ab la fortalea de ell. E lo rey de Austre provocat …....... Falta parte del v. 11 y parte del v. 12. 
mas no prevaldrà. E girarsa lo Rey de Aquiló e aparellarà multitud molt maior que de primer. E en fi de temps é de anys vendrà cuytant ab gran ost é moltes riquees. E en aquells temps molts se levaràn contra lo Rey de Austre. Axi mateix los fills dels prevaricadors del Poble teu se levaràn perque compleixquen la visió, é cauran. 
E vendrà lo Rey de Aquiló, é portarà aplegament de coses abtes à reblir fossats é valls, é pendrà Ciutats molt guarnides, e los braços de Austre nou sostendran. E levarsan los elets de ell à resistir, e no serà fortalea. E farà venint sobre ell segons lo plaer seu, e no serà qui estiga contra la faç de ell. E estarà en la terra noble, é será consumida en la ma de ell. E posarà la sua faç perque vinga á tenir tot lo regne de ell, é dreturees fará ab ell. E la filla de les fembres donará a aquell perque destroeixca aquell, é no estará ne será de aquell, é girará la faç sua a les ylles, é pendran moltes. E cessar fará lo princep del escarn seu, e lo escarn de ell será convertit en ell. E convertirá la faç sua al imperi de la terra sua, e encepegará e caurá é no será trobat. E estará en lo loch de ell lo molt vil é indigne de bellea real, é en pochs dies será trencat no en furor ne en batalla. E estará en lo loch de ell lo menyspreat, é no será liurada á ell honor real. 
E vendrá amagadament, é obtendrá lo regne en fraudulencia, é los braços del pugnant E seran expugnats de la faç de ell, é seran trencats. No res menys é lo duch del pacte. E apres les amistances ab ell fará engany. E puiará, é sobrará en poch poble, é en les abundants é grasses ciutats entrará, e fará les coses que no feren los pares de ell, é los pares del pare de ell. Les rapines é preda é riquees de ells dissipará é contra les cogitacions molt fermes fermará consell. E aquestes coses fins á temps. E sera …......
Falta el v. 25 y el principio del 26. 
pa ab ell trencarán á ell. E la ost de ell será oppresa, é cauran de ell molts matats. 
E será lo cor dels dos reis que facen mal. E á una taula parlaran mentira, é no aprofitaran: car encara la fi en altre temps. E tornará en la terra sua ab moltes riquees, é lo cor de ell contra lo testament sant, é fará é tornará en la terra sua. En lo establit temps tornará é vendrá á austre, é no será al primer semblant lo darrer. E vendran sobre ell trieres, é los romans, é será percudit. E tornará é será indignat contra lo testament del santuari, é fará, é tornará, é cogitará contra aquells que derrendiren lo testament del santuari. E braços per ell estaran, é ensutzehiran lo santuari de fortalea, é tolran lo continuu sacrifici, é donarán la abominació en desolació, é los impiadosos simularan en lo testament fraudulentment. Mas lo poble sabent lo Deu seu obtendrá é fará. E los ensenyats en lo poble ensenyaran a molts, e cauran en coltell, é en flama, é en captivitat, é en rapina de dies. E com seran enderrocats, seran sollevats per petita aiuda, é seran applicats á ells molts enganyosament. E dels ensenyats ne cauran perque sien fusos, é sien elets, é emblanquits fins al temps prefinit: car encara altre temps sera. E fará segons la sua volentat lo rey, é sera exaltat é magnificat contra tot deu, é contra lo deu dels deus parlara grans coses. E sera endreçat fins que sia cumplida la ira. Cumplida es la definició certament. E lo Deu dels pares seus no reputará, é será en cobciances de fembres, ne de nengu dels deus no curara: car contra totes coses se levara. E lo deu maozim en lo seu loch honrara, é lo deu lo qual ignoraren los pares de ell colra ab or é argent, é ab pedra preciosa é coses precioses. E fara que guarneixqua maozim ab lo deu estrany lo qual conegue. E multiplicará la gloria, ó donará á ells potestat en mol … tes coses …... Falta el fin del v. 39 y parte del 40.
cavalcants, é en gran navili é entrara en les terres, é trencará, é elles pasará, e entrara en la terra gloriosa, e moltes cauran. Mas aquestes soles ne seran salvades de la ma de ell. Edom e moab, e los princeps del fills de amon. E trametra la ma sua en les terres, e la terra de egypte no escapará. E dominara als tresors de or, e de argent, e en totes les coses precioses de Egypte. Axi mateix per libia e Etiopia pasara. E la fama torbara a ell de orient e de aquilo. E vendra en gran multitut per que trenque é mate á molts. E ficará lo tabernacle en apheduo entre les mars sobre lo mont noble e sant. 
E vendra fins a la sumitat de ell, e nengu no aiudará á ell. 



XII.
En aquell temps levarsa Miquel lo princep gran, lo qual esta per los fills del poble teu. 
E vendra temps lo qual no fon de lavors de quant les gents començaren á ser fins á aquell temps. E en aquell temps sera salvat lo poble teu tot lo que sera trobat en lo libre. E molts de aquells que dormen en la pols de la terra se despertaran, los uns en vida eternal, los altres en vituperi quel veien tot temps. Mas los que seran ensenyats resplandiran axi com la resplandor del firmament, e los que a iusticia ensenyen
á molts axi com esteles en perpetues eternitats. E tu daniel tanca les paraules, e sagella lo libre fins al temps establit: pasaran molts e de moltes maneres sera la sciencia. E yo daniel viu: e veus que quaix dos altres estaven, lo un deça sobre la riba del riu, e lo altre de ella de la altra part del riu. E digui al home que era vestit de vestiments de lli, lo qual estava sobre les aygues del riu: fins á quant la fi de aquestes coses maravelloses. E vaig oir lo baro que era vestit de vestiments de lli, lo qual estava sobre les aygues del riu, com alças la dreta sua e la sinistra en lo cel e iuras per lo vivent eternalment: car en lo temps, e los temps, e lo mig del temps. E com sera complit lo escampament de la ma del poble sant, seran complides totes aquestes coses (compli- fol. LXXXIII -des) E yo ho vaig oir e nou entengui. E digui: Senyor meu quina cosa sera apres aquestes? E dix: ves Daniel, car tancades son, e segellades les paraules fins al temps prefinit. Seran elegits e emblanquits e quaix al foch serán molts probats e impiadosanent faran los impiadosos, neu entendran tots los impiadosos. Mas los ensenyats ho entendran. E del temps com sera tolt lo continuu sacrifici, é sera posada la abominació en desolació, dies mil duents noranta. Benaventurat lo que espera e perve a dies mil treents trentacinch. E tu daniel ves al prefinit, e estaras en la sort tua en la fi dels dies.
(Fins asi Daniel en lo hebreu volum lo havem legit. Les altres coses quis seguexen fins a la fi del libre de la edicio de teodocion son trelladades.)

XIII.
Era un home habitant en Babilonia, e lo nom de ell Joachim. E pres muller de nom susanna filla de elchia, molt bella e tement lo senyor. E los parents de aquella com fossen justs ensenyaren la sua filla segons la ley de Moisés. E era ioachim molt rich. E era á ell vehi pomer á la casa sua. E a ell concorrien los iuheus per ço com fos pus honorable de tots. E forens constituits dos vells iutges en aquell any, dels quals parlá lo senyor: car iniquitat es exida de babilon per los vells iutges que eren vists regir lo poble. Aquests frequentaven la casa de joachim, e venien a ells tots los que havien iuhis. E com lo poble sen tornas apres mig jorn, entraba susanna e anava per lo pomer de son marit. E los vells vehien á ella tot dia entrant é anant, é escalfarense en cobeiança de ella. E regiraren lo lur seny …....... Faltan los vv. 9. 10. 11. y parte del 12. 
ella. E dix lo un altre: anem a (a partir de aquí la á será a, la é será e en muchos casos) casa car hora es de dinar. E exits partírense. E com fossen tornats vengueren en una e demanants se ensemps la causa confessaren la lur cobeiança. E lavors ensemps ordenaren com porien trobar a ella sola. E fon fet com observassen dia apte, entra algun temps axi com tres dies havia ab dues iovencelles soles, e volchse lavar en lo pomer. E era estiu. E no era alli nengu, exceptat los dos vells amagats contemplants a ella. Dix donchs a les fadrines portau a mi lo oli e migmata e tancau les portes del pomer perquem lave. 
E feren axi com havia manat. E tancaren les portes del pomer, e hixqueren per lo postich perque portasen les coses que havia manat. E no sabia los vells dintre esser amagats. E com fossen exides les fadrines, levarense los dos vells e ocorregueren a ella, e digueren: Vet que les portes del pomer son tancades, e nengu nons veu e en cobeiança de tu som. Per la cual causa consent a nosaltres e mesclat ensemps ab nosaltres. La qual cosa sino la voldras direm testimoni contra tu, que sia estat ab tu un iove, e per aquesta causa haies trames les fadrines de tu. Plora Susanna e dix: congoxes son a mi a tota part. Car si aço hauré fet, mort es a mi. E si nou hauré fet, no escaparé a les vostres mans. Mas millor es a mi caure sens obra en les mans vostres, que pecar en lo esguart del Senyor. E cridá ab gran veu Susanna: e cridaren e los vells contra ella. E corregué lo un e obrí la porta del pomer. 
E com haguessen oit la clamor en lo pomer, irruhiren per lo postich los sirvents de la casa perque veessen quina cosa fos. E apres que los vells hagueren parlat, haguerene vergonya los sirvents molt fort....... falta la mitad del v. 17, todo el 18 y el principio del 19. 
lo poble. Trameteu a susanna filla de Elchia muller de ioachim. E tantost hi trameteren. E vench ab lo pare e mare e fills e tots los parents. E era susanna molt delicada e de bella forma. E aquells inichs manaren que fos descuberta: car era cuberta, per ço que axis sadollasen de la bellea de ella. A donchs ploraven los seus, e tots los que havien conegut a ella. E levantse los dos preveres en mig del poble, posaren les sues mans sobre lo cap de ella. La qual plorant mira al cel, car era lo cor de ella havent confiança en lo senyor. E digueren los preveres: Com anassem en lo pomer sols, entrá aquesta ab dues fadrines, e tancá lo portal del pomer, e dexá les fadrines. E vench a ella lo adolescent que era amagat, e iagué ensemps ab ella. Mas nosaltres com fossem en lo angle del pomer, veents la iniquitat correguem a ells, e veem a ells ensemps esser mesclats. E aquell certament no poguem compendre (prender; prendre, pendre), car era pus fort que nosaltres, e ubertes les portes hixqué de fora. E com haguessem compressa aquesta, enterrogamla qui fos lo adolescent, e no ho volch manifestar a nosaltres. De aquesta cosa som testimonis. Cregué a ells la multitut axi com a vells e iutges del poble, e condempnaren ella a mort. E susanna cridá ab gran veu e dix: Deus eternal qui est conexedor de les coses amagades, qui coneix totes coses ans que sien fetes, tu saps que fals testimoni han levat contra mi. E vet que muyr com res de aquestes coses no haia fet, les quals aquests maliciosament han compost contra mi. E exaudi Deus la veu de ella. E com fos duta a la mort suscitá lo senyor lo espirit sant del fadri pus iove al qual era nom daniel. E cridá ab gran veu: mundeu so yo de la sanch de aquesta. E girat a ell tot lo poble, dix: quina es aquesta paraula la qual tu has parlada? Lo qual com estigues en mig de ells, dix: axi folls fills de Israel, no iutiants ne conexents ço que es ver, haveu..... falta el fin del v. 48, el 49, el 50, y parte del 51. 
De ensemps, e iutiaré a ells. Com donchs fossen departits lo un del altre, apella lo un de ells, e dix a ell: Envellit de dies mals, ara son venguts los pecats teus los quals obrabes primerament iutiant iuhis iniusts, opprimint los ignocents e dexant los culpables, dient lo senyor lo inocent e lo iust no mataras. Ara doncs si has vist a ella, digues sots quin arbre haies vist ells parlants a si? Lo qual dix: sots lo lentiscle. 
E dix Daniel: dretament has mentit en lo teu cap, vet que lo Angel del senyor presa sentencia de ell tallará a tu mig. E remogut ell mana venir lo altre e dix a ell: sement de canaan e non de iuda, la bellea decebe a tu, e cobeiança ha regirat lo cor teu. Axi fieu a les filles de israel, e aquelles tements parlaven a vosaltres. Mas la filla de iudá no ha sostengut la iniquitat vostra. Ara donchs digues a mi sots quin arbre haies vist ells parlants a si. Lo qual dix: sots lo pruner. E dix a ell Daniel: dretament has mentit e tu en lo teu cap. E esta lo angel del senyor havent coltell perque segue a tu mig e mate a vosaltres. A donchs crida lo poble ab gran veu, e benehiren lo senyor que salva los esperants en si. E levarense contra los dos preveres: car daniel havia convençut a ells per lur boca haver dit fals testimoni. E feren a ells segons havien malfet contra lo proisme perque fessen segons la ley de Moyses, e mataren e ells. E fonch salvada la sanch sens culpa en aquell dia. E elchies e la muller de ell loaren lo senyor per la filla sua susanna ab ioachim marit de ella e ab tots los parents de ella: car no fos trobada en ella cosa lega. E daniel fon fet gran en lo esguart del poble de aquell dia e daqui avant. 

XIIII. (XIV : 14)
E lo rey astriages fon aiustat als pares seus, e …...................


FRAGMENTO II. INÉDITO.

En otra hoja suelta perteneciente al parecer al mismo códice atendido el tamaño, carácter de las letras y ortografía, se halla el fragmento siguiente, que es del libro I de los Macabeos desde el v. 50 del cap. X hasta el v. 34 del cap. XI.

LO LIVRE PRIMER DELS MACHABEUS.  fol. CXIIII.
Сар. X. v. 50.
demetri en aquell dia, e fon troceiat per coltell. E Alexandre trames legats a ptolomeu rey de Egypte segons aquestes paraules dient. Car so tornat en lo meu regne e he segut en la sehilla dels pares meus e he obtengut lo principat, e he romput a demetri, e he possehit la nostra regió, e he cometut ab ell batalla, e fon romput ell e los castells dell per nos, e havem segut en la sehilla del regne de ell. E ara establixcam ensemps amistança, e dona a mi la tua filla per muller, e sere genre teu, e donare a tu dons, e a 
ella dignitat. E respos ptolomeu dient: Benaventurat lo dia en lo qual est tornat a la terra dels pares teus, e seguist en la sehilla del regne de ells: e ara fare a tu les coses que has scrites. Mas ocorre a mi en ptolemaida, e veiamnos ensemps e respondre a tu axi com diguist. E hixque ptolomeu de egypte ell e cleopatra filla de ell, e vench a ptolemaida lo any CLXII. E ocorrech a ell lo rey alexandre, e dona a ell cleopatra filla sua, e feu les nupcies de ella en ptolemaida axi com los reys en gran gloria. E scriu lo rey alexandre a ionathas que vengues encontre a si, e ana ab gloria a ptolemaida, e ocorrech alli als dos reys. E dona a aquells molt argent, e dons, e or, e troba gracia en lo esguart de ells. E aiustarense contra ell los homens pestilents de israel los homens inichs parlants contra ell: e lo rey no entes a ells. E maná esser despullat ionathas de les vestidures sues, e ell esser vestit de porpra, e axi ho feren. E lo rey colloca ell siure ab si, e dix als princeps seus. Exiu ab ell en mig de la cuitat (ciutat), e pricau que ningu no parle contra ell de nengun negoci, ne sia ningu trist a ell de alguna raho. E fon fet que com veren los que parlaven contra ell la gloria de ell que era pricada, e ell cubert de porpra fugiren tots. E lo rey magnifica a ell e scriu ell entre los primers amichs e posa ell duch e princep del principat. E tornassen ionathas en ierusalem ab pau e alegria. En lo any CLXV. vench demetri fill de demetri de creta en la terra dels seus pares. E oiu lo rey alexandre e fonne fort contristat, e tornassen en antiochia. E demetri constitui duch apolloni, lo cual presidia en celessyria: e aiusta gran ost, e aná a iamnia, e trames a ionathas sobiran sacerdot dient: tu sols resesteix a nos: e yo so fet en escarn e en vituperi, per ço com tu exerceix potestat contra nos en los monts. Ara donchs si confies en les virtuts tues, devalla a nos en lo camp; e apareixcam alli ensemps, car ab mi es la virtut de les batalles. Enterroga e apren yo qui so, e los altres que son a mi en aiuda. Los quals e dien que no pot estar lo peu vostre davant la faç nostra car dues vegades se son girats en fuyta los teus pares en la terra sua. E ara com poras sostenir tant encavalcament e ost en lo camp on no ha pedra ne penya ne loch de fugir? E com ionathas hac oides les paraules de apoloni fon mogut de coratie, e elegi deu milia homens e ixque de ierusalem e ocorrech a ell simo frare de ell en aiuda, e acostaren los castells en iopen, e veda ell de la ciutat: car la guarda de apoloni era en iope, e expugna a ella. E espantats los qui eren dintre la ciutat obriren a ell, e obtengue ionathas iopen. E oiu apolloni e mogué tres mila de cavall e molta ost, e anassen en azot axi com fent cami, e tantost ixque en lo camp, per ço com hagues multitud de cavalcants e confias en ells. E ionatas ensegui ell en azot, e cometeren batalla. E apoloni iaqui en los castells amagadament mil cavalcants apres ells. E conechs ionathas que aguayts eren apres si, e circuhiren los castells de ell, e lançaren viratons en lo poble del mati fins al vespre. E lo poble estava axi com mana ionatas, e treballaren los cavalls de ells. E simo foragita la sua ost, e cometé contra la legió. 
Car los cavalcants de ells eren fatigats, e foren romputs per ell e fugiren. E los que foren dispergits en lo camp fugiren en Azot, e entraren en lo temple de dagon ydola de ells, perque allis delliurasen. E ionathas crema azot e les ciutats que eren en lo circuhit de ella, e pres les despulles de ells, e lo temple de dagon, e los que havien fugit en aquell crema a foch. E foren los qui caygueren per coltell ab aquells que foren cremats quaix uyt milia homens. E ionathas muda los castells de alli, e acosta ells a Escalona, 
e hixqueren de la ciutat encontre a aquell en gran gloria. E tornassen ionathas en ierusalem ab los seus havents moltes despulles. E fon fet com alexandre oi aquestes paraules aiustahi encara a glorificar ionathas. E trames a ell fibula de or axi com es consuetut esser donada als parents dels reys. E dona a ell acharon e totes les fins de ella en possessió. 
XI. 
E lo rey de egypte aiusta ost axi com la arena que es prop la ora de la mar e moltes naus, e encercaba obtenir lo regne de alexandre per engan e aiustar aquell al regne seu. E hixque en siria ab paraules pacifiques, e obrien a ell les ciutats e occorrien a ell, car manat havia a ells lo rey alexandre exir encontré a ell, per ço com fos sogre seu. 
E com entras ptolomeu en la ciutat posava guardes de cavallers en cascunes ciutats. 
E com fon acostat a azot, mostraren a ell lo temple de dagon cremat a foch, e azot e les altres coses de ell destroides, e los cossos lançats de aquells qui foren ferits en la batalla e los sepulcres que feren prop lo cami. E recomptaren al rey que aquestes coses havia fetes ionathas perque fessen enveia a ell. E calla lo rey. E ionathas occorregue al rey en iope ab gloria, e ensemps se saludaren e dormiren alli. E ana ionathas ab lo rey fins al riu que es appellat eleuterus, e tornassen en ierusalem. E lo rey ptolomeu obtengue les ciutats de tots fins a seleucia maritima e cogitaba en alexandre mals consells. E trames a demetri legats dient: vine composem entre nos pacte, e donaré a tu la filla mia, la qual ha alexandre e regnaras en lo regne del teu pare. Car yom penit perque he donada a aquell la filla mia: car ha cercat matar a mi. E vitupera a ell per ço com havia cobeiat lo regne de ell. E levalli la sua filla e dona ella a demetri, e estranyas de alexandre, e foren fetes manifestes les inimicicies de ell. E ptolomeu entra en antiochia, e posa dos diademes al seu cap, de egypte, e de asia. E alexandre era en cilicia en aquells temps: car revellavense los que eren en aquells lochs. E oiu alexandre e vench a ell en batalla. E lo rey ptolomeu dugue la ost e occorregue en ma fort a ell. E feu fugir a ell: e alexandre fugi en arabia, perque alli fos defensat. E lo rey ptolomeu fon exaltat. E zebediel arab leva lo cap de alexandre, e trameslo a ptolomeu. E lo rey ptolomeu mori lo tercer dia: e aquells que eren en les forces periren per aquells que eren dintre los castells. E regna demetri lo any CLXVII. En aquells dies ionathas aiusta aquells que eren en iudea, perque expugnassen la força que es en ierusalem, e feren contra ella moltes bastides. E alguns que havien en oy la sua gent homens inichs, anaren al rey demetri, e nunciaren a ell que ionathas assetias la força. E com ho hac oit, fon irat. E tantost vench a ptolemaida, e scriu a ionathas que no assetias la força, mas que occorregues a si a colloqui cuytanament. 
E com ho hac oit ionathas mana assetiar, e elegi dels sacerdots e dels vells de israel, e dona si al perill. E pres or, e argent, e vestidura, e molts altres dons, e ana al rey a ptolemaida, e troba gracia en lo esguart de ell. E parlaven contra ell alguns inichs de la sua gent. E feu a ell lo rey axi com havien fet a ell los que ans de ell havien estat. E exalta ell en la presencia de tots los amichs de ell. E establi a ell lo principat del sacerdoci, e totes les altres coses precioses, que primer hague, e feu ell princep dels amichs. E ionathas demana al rey que fes franqua a iudea e los tres principats, e samaria e les confinies de ella, e promes a ell treents talents. E consentihi lo rey, e scriu a ionathas letres de totes aquestes coses continents aquesta manera: Lo rey demetri al frare ionathas salut, e a la gent dels iueus. Lo exemplar de la epistola la qual havem scrita a lasteni parent nostre havem trames a vosaltres per quel sabesseu. 
Lo rey demetri a lasteni parent salut. A la gent dels iuheus amichs nostres, e conservants les coses que son iustes a nos, havem delliberat fer be per la benignitat de ells la qual han envers nos. Havem donchs establit totes les fins de iudea, e les tres ciutats liddea e ramathe les quals son aiustades a iudea e samaria e totes les fins de elles esser separades a tots los sacrificants en ierusalem, per aquelles coses que lo rey prenia de primer de ells per cascuns anys, e per los fruits de la terra ... 
(No acaba el v. 34.).

FRAGMENTO III. INÉDITO.

En otra hoja suelta perteneciente al mismo códice, como se conjetura por ser semejante en tamaño y letra y ortografía, se halla parte del cap. XXIII, los cap. XXIV y XXV y parte del XXVI del libro de los Hechos de los Apóstoles.

ACTES DELS APOSTOLS. fol. CCXIX

Cap. XXIII. v. 26.
Felix salut. Aquest home pres per los iuheus, e començant esser matat per ells sobreveninthi ab la ost lo delliuri conegut que fos roma. E volent saber la causa la qual aquells obicien a ell, dugui ell en lo concili de ells, lo qual trobi esser acusat de les questions de la ley de ells, no havent algun crim digne de mort o de ligams. E com a mi fos prevengut dels aguayts que havien aparellat a aquell, tramiti aquell a tu denunciant ho e als acusadors queu diguen devant de tu. Vale. E los cavallers, segons lo manament fet a ells, prenents a paul, duguerenlo en antipatridem. E lo dia apres iaquits los cavalcants que anassen ab ell tornarensen en los castells. Los quals com fossen venguts a cesarea, e haguessen liurada la epistola al president, e establiren davant aquell paul. E com hagues legida la epistola, e lhagues enterrogat de quina provincia 
fos, e conexent que fos de cilicia, dixli: ohire a tu com los teus acusadors serán venguts. E mana ell esser guardat en lo pretori de Herodes. 

XXIV. 
Apres cinch dies ananies princep dels sacerdots devalla ab alguns vells e ab tertullo un advocat, los quals anaren al president contra Paul. E citat paul tertullo comença a acusar dient. O molt bon felix, com en molta pau façam per tu, e moltes coses sien corregides per la tua providencia, tots temps e en tot loch ho havem rebut ab tota accio de gracies. A donchs ne prolixament retinga a tu prechte brevement oies a nos per la tua clemencia. Trobam aquest home malvat e comovent discordia a tots los iueus en tot lo segle, e aumentador de la discordia de la secta dels nazareneus, lo qual encara lo temple ses esforçat corrompre. Lo qual prenguem e voliemlo segons la ley nostra iutiar. Mas sobrevenint lo tribu lysies ab gran força delliura ell de les mans nostres, manant los acusadors de ell venir a tu, per lo qual tu iutiant poras de totes aquestes coses conexer de les quals nosaltres acusam a ell. E los jueus e hi aiustaren dients, aquestes coses haverse axi. E pau permetent dir a ell lo president respos: de molts anys ença sabent tu esser iutie a aquesta gent de bon coratie satisfare per mi. Car no son pus a mi que XII. dies desque pugi adorar en ierusalem, e ne en lo temple trobaren a mi disputant ab algu, o faent aiustament de turba, ne en les sinagogues, ne en la ciutat, ne poden probar a tu les coses de les quals ara acusen a mi. Mas yo confese aquestes coses a tu, que segons la secta la qual dien error, axi serveixch a deu pare creent a totes les coses que en la ley e en los profetes son scrites, havent esperança en deu, la qual e aquests mateixs speren resurreccio esdevenidora dels iusts e dels inichs. En aço e yo mateix studie haver la conciencia sens ofensa tots temps a deu e als homens. E apres molts anys vengui faedor almoynes en les mies gents, e ofertes e vots. En los quals trobaren a mi purificat en lo temple, no ab turba ne ab brogit. E alguns iueus de asia los quals convenia ara esser prests davant tu, e acusar se alguna cosa haguessen contra mi, o aquests diguen si alguna cosa de iniquitat han trobada en mi, com estiga en lo concili, sino de aquesta una veu solament per la qual cridi estant entre ells: car de resurrecció de morts yo so iutiat huy per vosaltres. E felix molt certament sabent de la via prolonga aquells dient: com lysias lo tribu será vengut oiré a vosaltres. E mana al centurió guardar a ell, e haver repos, ne vedar algu dels seus ministrar a ell. E apres alguns dies venint felix ab drusilla muller sua la qual era iuhia, appella pau, e ohi de ell la fe que es en Christ Iesus. E aquell disputant de iusticia e de castedat, e del iuhi esdevenidor, espantat felix respos: ço que ara es de fer vesten e en temps convinent appellare a tu, e sperant ensemps que per pau seria donada pecunia a ell. Per la qual cosa appellant sovint a ell parlava ab ell. E acabats dos anys felix rebe en succesor porcius festus, e volent prestar gracia als iueus felix, iaqui paul ligat.

XXV. 
A donchs com festus fos vengut en la provincia, apres tres dies puia de cesarea en ierusalem. E los princeps dels sacerdots e los primers dels iuheus anaren a ell contra paul, e pregaven a ell demanants gracia contra aquell, que manas ell esser dut en ierusalem, parants aguayts que matassen ell en la carrera. E festus respos esser guardat pau en cesarea, e si anadorhi cuytadament. E dix: donchs los que son en vosaltres potents devallants hi ensemps, si algun crim es en lo home acusen a ell. 
E apres que hac estat entre ells no pus que VIII. o X. dies devalla en cesarea. 
E lo altre dia segue en lo tribunal e mana paul esser dut. Lo qual com fos dut, estigueren en torn ell los iuheus que havien devallat de ierusalem, obicints moltes e greus causes, les quals no podien probar. E pau retent raho que ne en la ley dels iuheus, ne en lo temple, ne en cesar res no pecca. E festus volent prestar gracia als iuheus, responent a paul dix: vols puiar en ierusalem e alli esser iutiat per mi? 
E dix paul: al tribunal de cesar estich on me conve esser iutiat: als iueus no he nogut, axi com tu has conegut. Car si he nogut o fer res digne de mort no recuse morir. Mas si res no es de aquelles coses que aquests acusen a mi, algu no pot mi donar a aquells. Appell me a cesar. Lavors festus parlat ab lo consell respos: a cesar has appellat a cesar hiras. E com alguns dies fossen passats lo rey agripa e berniça devallaren en cesarea, a saludar a festus. E com estiguessen alli molts dies festus manifesta al rey dient de paul: un home hi ha iaquit ligat per felix, del qual com yo fos en ierusalem vengueren a mi los princeps dels sacerdots e los vells dels iuheus demanants contra aquell dapnacio. Als quals respongui, que no es consuetut als romans damnar algun home ans que aquell que es acusat haia presents los acusadors, e prenga loch de defendre a lavar los crims que son a ell obicits. Com donchs açi se fossen aiustats sens alguna dilacio lo seguent dia sient en lo tribunal mani esser dut lo home. Del qual com hi fossen los acusadors alguna causa no hi portaven, dels quals yo ensospitava mal. E havien algunes questions de lur supersticio contra ell, e un iesus defunt, lo qual pau affermava viure. Mas yo duptant de la questio de aquesta manera, dehiali si volia anar a ierusalem a esser alli iutiat de aquestes coses. E paul appellantse que fos servat a la conexença de August, el manat esser servat fins que trameta ell a cesar. 
E agripa dix a Festus: volia e yo oir lo home, e dix dema ohiras a ell. E lo altre día com fos vengut agripa e bernice ab molta ambicio e fossen entrats en lo auditori ab los tribuns e barons principals de la ciutat, manantho festus fon paul amenat. E dix festus: o rey agripa e tots barons que sou açi presents ab nosaltres ensemps, veeu aquest del qual tota la multitut dels iueus ha pregat a mi en ierusalem demanants e cridants: no convenirse ell pus viure. Mas yo he trobat ell no haver comes res digne de mort. E ell aço apellant, he iutiat a august trametre ell. Del qual no he quina cosa certa ne scriva al senyor. Per la qual cosa he tret ell a vosaltres e maiorment a tu o rey agripa, perque feta interrogació haia quina cosa scriva. Car sens raho es vist a mi trametre ligat e no notificar la causa de ell. 

XXVI. 
E lo rey agripa dix a paul: permes es a tu parlar per tu mateix. Lavors pau estesa la ma, comença retre raho. O rey agripa, de totes les coses que son acusat per los iueus estimemi benaventurat envers tu com me sia huy defenedor, maiorment tu sabent totes les consuetuts e questions que son en los iueus. Per la qual cosa prech pacientment oies a mi. Certament la vida mia de la iuventut ença la qual de principi fon en la mia gent en ierusalem han sabut. (No llega a concluir el v. 4.)

FRAGMENTO IV INÉDITO.

Contiene parte del prólogo de S. Gerónimo sobre el Apocalipsi, tres capítulos enteros y varios fragmentos de otros del mismo libro.

Açi comença lo prolech lo qual feu lo benaventurat Sent Jheronim sobre la apochalipsi o revelacions les quals vee Sent Johan euuangelista (u: v: evangelista) et scrivi en la ylla de pathmos. 
Axi com diu lapostol Tots aquells que volen piadosament viure en iesu christ soffiren perssecucions segons que es dit: Fill tu quet acostes al servicii de Deu sta en iusticia en temor. Et apparella la tua anima a temptacio Cor temptacio es vida dome sobre terra Et per ço que los flachs no desfallen en aquestes coses nostre Senyor conforta et conferma ells en ço que diu Yo so ab vos entro a la fi del setgle. Et per ço vos que sots petits fylls no haiats pahor. Car per ço deu lo pare vehent les tribulacions les quals la Esglesia fundada sobre pedra devia sofferir ordena lo pare ab christ. et ab lo sperit ensemps que revelas a aquells per ço que aquelles sien menys temudes Et tota la trinitat les revela a christ segons la humanitat. E christ a sent Johan per langel sent miquel a la esgleya de la qual revelacio ell feu aquest libre. Cor açi son contengudes aquelles coses que deu revela a sent iohan Et de puys sent Johan les revela a la Esgleya. So es com grans coses la Esgleya Sancta soferra en lo començament. Et encara ara les soffer. Et encara aquelles ha assofferir en los derrers temps dantechrist 
Com sera tan gran tribulacio que si podia esser feyt negueix los elets seran moguts. Et qual loguer per aquestes coses haura E avant ella reebra per ço que aquells los quals los termes denunciats espaventen que los loguers promeses los alegren Et per aço aquest libre es iutgat per nom de prophecia entre les altres scriptures del noveyll testament per la pus excellent. Et encara pus noble que les altres prophecies Cor axi com lo novell testament dona lo evangeli a la vella lig Axi aquesta prophecia se dona a les prophecies del vell testament Cor ell denuncia que los sagraments son ia complits de christ e de la esgleya de gran partida ho negueix de tot per ço com als altres es donada prophecia de III. parlants en semps ço es del temps passat et del present et del esdevenidor. Et per confermar aço proves per la auctoritat del enviant ço es de deu. 
Et del aportant ço es del Ángel. Et del reebent ço es de Sent Johan Donchs com aquestes coses sien stades revelades a Sent Johan en vesio. Et sien tres linyatges de vesions hom deu haver sots qual linyatge sia contenguda Cor una visio hi ha que es corporal ço es com nos vehem ab los huylls corporals alguna cosa Et hay altra visio spiritual ho ymagintaiva ço es com nos vehem la ymaga de les coses en durment o en vellant per les quals alguna altra cosa es signifficada Axi com pharao vee les spigues. Et Moisés vehe cremar la romiguera en vetlan Laltra visio es intellectual ço es saber com nos prenem la veritat axi com es del ministeris del sanct Spirit qui ho revela al enteniment de la penssa Axi com Sent Johan diu aquelles coses que son recomptades en aquest libre Cor ell no viu tant solament les figures per spirit enans entes per penssament los significats daquelles. Sanct Johan viu aquestes et les scrivi en la ylla de pathmos en la qual ell fon trames en exil per en Domicia emperador qui era princep molt cruel. Et aquesta fon la raho per que ell ne fon constret de scriure Cor dementre que ell era tengut exellat en la dita ylla molts viçis e diversses heretges cresqueren et brotaren en les esglesies de les quals ell era maioral Cor alsguns heretges eren aqui qui dehien que iesu christ era nat de Sancta Maria temporalment los quals Sent Johan reprova en lo començament del euuangeli en ço que diu En lo començament era la paraula et E. En aquest libre en ço que diu Alpha et o. So es començament et fi. 
Et eren daltres que dehien que la esglesia devia deffallir en ans de la fi del mon per lo carrech de les tribulacions et que no trobaria perdurable guardo per lo treball. Donchs Sent Johan volch destrouir les erros et mostra que christ es començament et fi. 
Hon ysaies diu Deu no es format ans que yo et no deffallira apres mi. Et la esglesia no deffallira per exercici de tribulacions. Enans aprofitara et reebra per guardo per raho de les tribulacions perdurable loguer. Per la qual cosa Sent Johan scrivi a les VII. Esglesies de Asia et als VII. bitbes (bisbes; obispos; episcopos) ensenya et instrueix a ells les damunt dites coses. Et ensenya per ells tota la general esglesia. So es tota la multitut dels feels. Donchs la materia de Sent Johan es en aquesta obra lestament specialment de la esglesia de Asia. Et de totes les esglesies. So es saber quals coses ella suscita ara en present et quals coses ella deia reebre en lo temps esdevenidor. Et la sua entençio es en amonestar a penitencia la qual deu hom guardar per ço com lo treball es greu et per ço com lo guardo es gran (.) la manera del tractar es aytal: primerament ellmet davant lo prolech et la salutacio hon ell ret los oydors benignes et enteses. Et lo prolech davant mes ell sacosta a la revelaçio. Mas ell mostra enans de recomptament que christ es perdurablement sens començament et sens fi. Et per ço posa que ell dix. Yo son Alpha et o. Et aço es començament. Et de puys (….)

Fragmento del Cap. III, desde el v. 17 hasta el fin.

que tu est mesqui et malenant et pobre et cech et nuu yo amonest tu que tu compres de mi aur qui es provat en foch per ço que tu sies Rich et sies vestit de vestidures blanques et que no apparegua la confusio de la tua nudeetat. Unta tos huylls ab colliri per ço que tu veges yo reprench et castich aquells que yo am. Donchs ama et fe penitencia Cor vet que yo estich a la porta et toch hi per ço que sia ubert Si algu hou la mia veu et obre la porta a mi en la mia cadira Axi com yo he vençut et segut en la cadira del meu pare. Aquell qui ha orelles per hoyr hoia qual cosa lesperit digua a les esglesies.

IV.
E apres aço yo viu una porta huberta en lo Cel et la primera veu que yo hoy era axi com a veu de trompa parlant ab mi et dient: Munta sus, et yo mostrar te quals convenen esser feytes tost. Apres aquestes coses et matinet fius en sperit. Et eveus que un siti era posat en lo Cel et sobre lo siti un que sia: en aquell qui sihia era semblant a vista de pedra de Jaspi et de Sardi: el arch del Cel era entorn lo siti. 
Et havia ay tal vista com amarachde. Et entorn del siti havia XXIV. sitis et sobre los sitis XXIV. veylls vestits de blanques vestidures et haviey enllur cap corones daur et vents et trons exien del siti. Et VII. lantees cremans et er davant (puede ser endavant con la n casi borrada) la cadira que son VII. sperits de deu. Et davant lo siti havia un mar de vidre semblant a christayll. Et en mig del siti et entorn dell havia IIII. besties plenes duylls davant et darrere. Et la primera bestia era semblant a lleo. Et la segunda era semblant a vedeyll. Et la III. bestia havia cara semblant a cara dome. Et la IIII. bestia era semblant a aguila volant Et cascuna de les besties havia VI. ales. Et eren plenes de huylls dedins et deffora et no reposaven de dia ne denit dients. Sanct es: Sanct es lo Senyor lo Senyor deu tot poderos qui es et qui era et es esdevenidor. Et dementre que aquelles IIII. besties donaven gloria et honor et benediccio a aquell que sehia sobre la cadira qui viu sens fi. Los XXIIII. veylls se agenollaven aquell que sehia en lo siti et adoraven aquell qui viu perdurablament. Et methien lurs corones davant lo siti. 
Et dehien. Senyor qui est deu nostre tu est digne de reebre gloria et honor et vertut Cor tu has creades totes coses, et elles foren feytes per la tua volentat.

V.
E yo viu a la dextra daquell qui sehya sobre lo siti un libre scrit de dins et deffora et segellat de VII. Segeylls Et viu un Ángel fort cridant en alta veu: qui es digne de obrir lo libre et moure daquell los VII. Segeylls et nuyll hom no podía obrir aquell libre ne guardar en çel ni en terra ne dessots terra. Et yo plore fortment cor negu no era atrobat digne de obrir lo libre ni de veer aquell. Et u dels veylls dix a mi no plors. Cor lo leo del trip de Juda et del linatge de David ha vençut Et ell pot obrir lo libre et moure de aquell los VII. Segeylls. E yo viu en mig del siti et de les IIII. besties et en mig dels veylls un angel (es equivocación debe decir anyell) stant axi com a mort qui havia VII. corns et VII. huylls. Los quals son VII. sperits de deu qui son trameses en tota terra Et aquell vench et pres lo libre de la dreta daquell qui sehie en lo siti. Et com ell hac ubert lo libre les IIll. besties Et los XXIIII. veylls se presentaren davant langel. Et cascu havia sengles guitarres et copes daur plenes de odoraments que son les oracions dels Sancts. Et cantaven un cant noveyll dients. Senyor tu est digne de obrir lo libre et de remoure los VII. Segeylls que hy son cor tu es stat mort. Et has nos reemits a deu en la tua sanch de tot trip et de tot linyatge et de tot poble et de tota nacio et has fets nos a nostre deu regne et preveres et regnarem sobre la terra. Et viu et hoy una veu de molts angels entorn del siti et de les besties et dels veylls Et lo nombre dells era. Mil milia et dehien alta veu Digne es lanyeyll qui es stat oçis (de ociure : occidere : matar) de reebre veritat et divinitat et saviesa et força et honor et gloria et benediccio de tota creatura qui es en lo cel et en la terra et sots la terra et en la mar Et tot ço que es en ella. Et yo hoy que tots dehien en aquell qui sehia en lo siti et al angel. Benediccio et honor et gloria et poder sia a vos perdurablament. Et les IIII. besties dehyen Amen. Et los XXIIII. veylls se gitaren estesos sobre lurs cares. Et hahoraren aquell qui viu perdurablament. 

Fragmento del cap. VI, desde el v. 1 hasta el 4. 

E yo viu aquell anyell obri la un dels VII. segeylls. Et hoy una de les IIII. besties qui dix axi com a veu de tro. Vine et veges. (estrella, como * grande) Et veus que un cavall blanch apparech. Et aquell qui cavalcava sobre ell havia un arch Et fon donat a ell una corona: e exi vincent per ço que vences. (estrella) Et com ell hac ubert lo segon segell yo hoy la segona bestia que dix vine et veges. (estrella) Exi un Cavall royg Et fon donat aquell qui cavalcaba sobre ell que ell prengues pau sobre terra.

Fragmento del cap. XII desde el v. 3 hasta el 5.

Un altre senyal fon vist en lo çel ço es un gran drach Roig qui havia VII caps et X corns et en los VII caps havia VII corones. Et la sua coha tirava la terça part de les steles del çel mes aquelles en terra. Et lo drach estech davant la fembra que devia infantar. per ço que com ella hagues infantat que ell devoras son fill. Ella infanta un fill mascle que devia …. tes les gents …. Et ….

Otro fragmento del mismo cap. XII que comprende desde el v. 11 hasta el 13.

sanch del anyell et per la paraula del seu testimoni ells no amaren les lurs animes dentro a la mort (estrella) Et per ço vos feels alegravats vos Et vos qui habitats en ells. Guay a la terra et a la mar. Cor lo diable devalla a vos qui ha gran ira et sap que poch de temps. 
com lo drach.... 
tat en terra.

Fragmento del cap. XIII que comprende parte de los versos 2, 3 y 4.

era axi com a bocha de leo et lo drach dona a aquella bestia la sua vertut et gran poder (estrella) Et yo viu u de sos caps quaix aucehit en mort. Et la plagua de la sua mort era curada Et tota la terra se maravellaba apres la bestia. Et ahoraren lo drach …. der a la bestia …. aquella (….)
Otro fragmento del mismo cap. XIII desde el v. 12 hasta el 14.

(estrella) Et fahia tot lo poder de la primera bestia davant ell Et feu la terra et aquells que habiten en ella adorar la primera bestia de la qual la plagua de la mort fon curada. (estrella) Et feu grans senyals. En axi que feu devallar foch del çel en terra davant tots los homens. (estrella) Et enguana tots aquells que habitaven en terra per los senyals que foren donats a ella de fer davant la bestia Et dix a aquells …. terra que ells que 

Cap. XIV.
Yo viu lanyell qui estaba sobre lo munt de Syon et ab ell CXLIIII milia que havien lo seu nom el nom de son pare scrit en llurs fronts. Et yo hoy una veu del çel axi com a veu de moltes aygues Et axi com a veu de gran tro. Et la que yo hoy ffon axi com a veu de guitarreiadors sonans lurs guitarres et cantaven un cant noveyll davant lo siti. Et davant les IIII. besties et davant los veylls. Et nengun no podia dir aquell cant sino aquells CXLIIII milia qui son comprats de la terra. Aquests son aquells qui no son ensutzcats ab ffembres. Enans son vergens Et aquests seguexen lanyell en qual que loch que ell vaia. Aquests son comparats a deu. Et al anyell primers de tots Et mon çonegua trobada en la sua bocha. Et ells son sens tacha davant lo siti de deu.
E yo viu altre Ángel volant per mig del çel qui havia lo euuangeli eternal per ço que ell euuangelizas als seents sobre la terra et sobre tota gent et sobre tot trip et sobre tot lenguatge et sobre tot poble. Et dix a alta veu temets nostre Senyor et datsli honor. Cor la hora del seu Juhi es venguda Et adorats aquell qui ha feyt lo çel et la terra et la mar Et totes les coses qui son en les fonts de les aygues. Et un Ángel vench apres et dix Caúda es. Caúda es aquella gran Babilonia. Cor ella ha abeurades totes les gents del vin de la ira de la fornicacio. Et un altre Ángel qui fon lo terç segui aquell et dix a alta veu Si algun adora la bestia et la sua ymaga et haura pres lo caracter en son front ho ensama, el beura del terç de la ira de deu qui es mesclat ab lo pus terç qui en lo calize de la sua ira. Et sera turmentat ab foch et ab soffre davant los Sancts angels et davant lanyell Et lo fum del seu turment durara perdurablament. Et qui adoraran la bestia et la sua ymaga no hauran repos de dia ne denit. Ni aquell qui haura reebut lo senyal del seu nom. Açi es la pasçiencia dels Sancts et daquells qui guarden los manaments de deu et la fe de iesu christ.
E yo hoy una veu del cel qui dix a mi scriu Benahuyrats son los morts qui moren en nostre Senyor. Cor lo Sanct sperit diu que ells reposen dellurs treballs daqui avant. Cor les lurs obres seguexen aquells. Et yo viu una nuu blanqua et viu que aquell qui sehia sobre la nuu era semblant al fill del home. Et havia en son cap corona daur et en sa ma una falç aguda Et un altre angel exi del temple et crida a alta veu aquell qui sehia sobre la nuu Et (a: tramet la tua falç. repono cum vulgata.) tramet et fe messes cor la ora de les messes es venguda Et lo blat de la terra es madur. Et aquell qui sehya sobre la nuu trames sa falç en terra. Et feu messes. Et un altre angel exi del temple que es en lo çel Et havia atresi una falç aguda.
E un altre angel exi del temple qui havia poder sobre lo foch del altar. Et crida a alta veu a aquell qui havia la falç aguda. Et dix tramit la tua falç aguda Et verma los brots de les vinyes de la terra Cor los seus rahyms son madurs. El angel trames la sua falç et veremá la verema de la terra. Et mesla en lo gran lach de la ira de deu Et lo lach fon calciguat fora de la Ciutat. Et Sanch exi del lach entro als frens dels Cavalls per M.DC. Stadis.

Cap. XV al cual sólo falta parte del v. 8 que es el último.

E yo viu un altre angel gran senyal en lo çel et maravellors ço es VII. angels qui havien VII. plagues derres Cor la ira de deu era complida en aquells. Et yo viu axi com una mar de vidre mesclat ab foch. Et aquells qui vençer en la bestia et la sua ymaga Et nombre del seu nom estant sobre la mar del vidre. Et havien guitarres de deu. Et cantaven lo cant de Moisés servent de deu Et la canço del anyell. Et dehien O Senyor deu tot poderos les tues obres son grans et maravelloses. Senyor Rey dels Sancts. Senyor qual sera aquell qui no tembra a tu Et no lohara lo teu nom Cor tu est tot sol piadors Et totes les gents vendran et adoraran davant tu Cor los teus iuhis son manifests. E apres aço yo viu lo temple del tabernacle del testimoni ubert en lo cel exiren VII. plagues. Et foren vestits de una pedra nedea et blancha. Et eren cincts en gir lus peyts de corregues daur Et una de les IIII. besties dona a ells VII. angels et VII. ampolles daur plenes de la ira de deu vivent perdurablament. Et lo temple de deu fon complit.
 

Fragmento V. 

Contiene la última hoja de la Biblia Valenciana traducida por el P. D. Bonifacio Ferrer, que se conserva en la Cartuxa de Portaceli. (Cartuja de Porta Coeli)

Cartuxa, cartoixa, Cartuja, Porta Coeli, Portaceli, puerta del cielo, porta del cel



APOCALYPSIS. 
XX. 
sobre la amplea de la terra e cercolaren los castells dels sants e la ciutat amada. 
E devalla per deu foch del cel e devora a ells: e lo diable qui decebia ells fon trames en lo stany de foch e de sofre, on e la bestia e los falsos profetes serán turmentats dia e nit en los setgles dels setgles. E viu una gran cadira blanca e lo seent sobre ella: del esguad del qual fugi la terra e lo cel: e loch no fon trobat per ells. E viu los morts grans e petits stants en la presencia de la cadira: e los libres foren uberts: e lo altre libre fon ubert lo qual es libre de vida. E foren iutiats los morts per aquelles coses que eren scrites en los libres segons les obres de ells. E dona la mar los morts seus qui eren en ella: e la mort e lo infern donaren los morts seus qui eren en ells: e fon iutiat de cascuns segons les obres de ells. E lo infern e la mort foren tramesos en lo estany del foch. Aquesta es la mort segona, e lo qui no fon trobat scrit en lo libre de vida, trames fon en lo stany del foch. E viu cel nou e terra nova. Car lo primer cel e la primera terra sen ana: e la mar ia no es. 
XXI. 
E yo ioan viu la ciutat santa iherusalem nova devallant del cel aparellada per Deu: axi com sposa ornada al seu marit. E oi veu gran del thro dient: veus lo tabernacle de deu ab los homens: e habitara ab ells. E ells poble de ell seran: e ell deu ab ells sera deu de ells. E torcará deu tota lagrema dels ulls de ells: e mor pus no sera ne plor, ne clamor ne dolor será pus: les quals coses primeres sen anaren. E dix lo qui sehia en lo thro: vet que noves faç totes les coses. E dix a mi: scriu: car aquestes paraules molt son feels veres. E dix a mi: fet es: yo so alpha et o: principi e fi: yo donare de grat al sedeiant de la font delaygua viva. Qui haura vençut possehira aquestes coses: e seré a aquell deu: e aquell sera a mi fill. Mas als temerosos, e als increduls, e als abominables, e als homicides e als fornicadors, e als encantadors, e als idolatres, e a tots los mentirosos: la part de aquells sera en lo stany ardent de foch e de sofre: la qual cosa es la mort segona. E vench un dels set angels havents les phiales plenes de les set plagues darreres: e parla ab mi dient: vine e mostrare a tu la esposa muller del anyell. E levami en sprit en un mont gran e alt: e mostra a mi la ciutat santa iherusalem devallant per deu del cel: havent la claredat de deu. E la lum de ella semblant a pedra preciosa: axi como a pedra de iaspis axi com crestall. E havia mur gran e alt havent XII. portes: e en les portes dotze angels: e noms scrit qui son los noms de les dotze tribus de israel. A orient tres portes: a aquiló tres portes: a austre tres portes: e a occident tres portes. E lo mur de la ciutat havent dotze fonaments: e en ells los dotze noms dels dotze apostols e del anyell. E lo qui parlava a mi havia mesura una canya de or: perque medis la ciutat e les portes de ella e lo mur. E la ciutat es posada en quadre: e la longuea de ella es tanta quanta e la amplea. E mesura la ciutat de la canya de or per stadis dotze milia: la longuea, e la amplea, e la altitut de ella eguals son. E mesura los murs de ella de cent quaranta quatre cubits per la mesura del home la qual es del angel. E era lo edifici del mur de ella de pedra iaspis: e ella la ciutat or munde semblant a vidre munde: e los fonaments del mur de la ciutat tots ornats de pedra preciosa. 
Lo fonament primer iaspis: lo segon saphyr: lo tercer calcedonius: lo quart smaragde: 
lo cinquen sardenix: lo sise sardius: lo seten chrysolytus: lo huyte beryllus: lo nove thopazius: lo dee chrysopassus: lo onçe hiacyntus: lo dotze amethistus. E dotze portes: dotze perles son per cascunes. E cascunes portes eren de sengles perles: e la plaça de la ciutat or munde axi com vidre molt luent. E temple no viu en ella: car lo senyor deu omnipotent es temple de aquella el anyell. E la ciutat no ha fretura de sol ne de luna que luen en ella. Car la claredat de deu illumina a ella: e la candela de ella es lo anyell. E irán les gents en la lum de ella: e los reys de la terra portaran la gloria sua e la honor en aquella. E les portes de ella no seran tancades per lo dia: car nit no sera alli. E portaran la gloria e la honor de les gents en aquella. No entrará en ella res sutzeu o faent abominació e mentira: sino los qui son scrits en lo libre de la vida del anyell.
XXII.
E mostra a mi un riu de aygua viva resplandent axi com crestall proceint de la seilla de deu del anyell. En lo mig de la plaça de ella: e de la una part e altra del riu lo fust de vida portant dotze fruyts: per cascuns mesos reten son fruyt: e les fulles del fust a sanitat de les gents. E res maleyt no sera pus: e la seilla de deu e del anyell seran en aquella: e los servents de ell serviran a aquell: e veuran la faç de ell: e lo nom de ell scrit en los fronts de ells. E nit pus no sera: e no hauran fretura de lum de candela ne de lum de sol: car lo senyor deu illuminara aquells e regnaran en los setgles dels setgles. E dix a mi: aquestes paraules fidelissimes son e verdaderes. E lo senyor deu dels spirits, dels prophetes ha trames lo angel seu mostrat als servents seus les coses: que conve tost esser fetes. E veus que vinch iuaçosament. Benaventurat es lo qui guarda les paraules de la prophecia de aquest libre. E yo ioan qui oi e viu aquestes coses. E puix que les hagui oides e vistes: caygui perque adoras davant los peus del angel: qui mostrava a mi aquestes coses. E dix a mi: guarda nou façes. Servent so ensemps ab tu e ab los frares teus prophetes: e ab aquells qui serven les paraules de la prophecia de aquest libre. A deu adora. E dix a mi: no sagelles les paraules de la prophecia de aquest libre. Car lo temps es prop. Qui nou noga encara: e qui en les sutzures es ensutzezixca encara: e qui iust es sia iustificat encara: e lo sant sia santificat encara. Veus que vinch tost: e lo guardo meu es ab mi: retre a cascu segons les obres sues: yo so alpha e o: primer e darrer: principi e fi. Benaventurats son los qui laven les stoles sues en la sanch del anyell. perque sia la potestat de ells en lo fust de vida: e per portes entren en la ciutat. De fora los cans e fents veri e los luxuriosos los homicides e los servints a les idoles: e tot aquell qui ama e fa mentira. yo iesus he trames lo angel meu a testificar aquestes coses a vosaltres en les esglesies. yo so rael e linatge de david: stela resplandent e matutina. E lo spos e la sposa dien: vine. E lo qui ou diga: vine. E qui ha set vinga. E qui vol prenga de grat aygua de vida. Car faç testimonia tot oint les paraules de la prophecia de aquest libre. Si algu haura aiustat aquestes: aiustará Deu sobre aquell les plagues que son scrites en aquest libre: e si algu haura diminuit de les paraules de la prophecia de aquest libre: tolra deu
la part de ell del libre de vida e de la ciutat sancta: e de aquestes coses que son escrites en aquest libre. Diuho lo qui testimoni dona de aquestes coses. Encara vinch tost: amen. Vine senyor iesus. La gracia del senyor nostre iesu crist sia abtots vosaltres. Amen.
Gracies infinides sien fetes al omnipotent deu e senyor nostre Jesu crist: e a la humil e sacratissima verge mare sua. Acaba la biblia molt vera e catholica, treta de una biblia del noble mossen berenguer vives de boil cavaller: la qual fon trelladada de aquella propia que fon arromançada en lo monestir de portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend micer bonifaci ferrer doctor en cascun dret e en facultad de sacra theologia: e don de tota la Cartoxa: germa del benaventurat sanct vicent ferrer del orde de predicadors: en la qual translació foren altres singulars homens de sciencia. E ara derrerament aquesta es stada diligentment corregida vista e regoneguda per lo reverend mestre jaume borrell mestre en sacra theologia del orde de predicadors: e inquisidor en regne de valencia. Es stada empremptada en la ciutat de valencia adespeses del magnifich en philip vizlant mercader de la vila de jsne de alta Alemanya: per mestre Alfonso Fernandez de Cordova del regne de castella, e per mestre lambert palomar alamany mestre en arts: començada en lo mes de febrer del any mil quatrecents setanta set: e acabada en lo mes de Març del any mil CCCCLXXVIII. (1478)

miércoles, 11 de mayo de 2022

POETAS MALLORQUINES

SECCIÓN LITERARIA. 

POETAS MALLORQUINES (1). (Extracto de REVISTA DE ESPAÑA Y SUS PROVINCIAS DE ULTRAMAR)

(1) En nuestro número del 15 del pasado octubre prometimos para el siguiente el artículo de los poetas cubanos, cosa que no pudo tener tampoco efecto por lo que dijimos aquel día; y hoy, que íbamos a cumplir con esta deuda, nos ha parecido también suspenderlo, para dar en su lugar el que acabamos de recibir extendido por el conocido literato el señor don Joaquín María Bover, residente en Palma de Mallorca, y que viene a ser como el ensayo crítico de los poetas de aquel suelo. De este modo, habiendo ya publicado el artículo de los poetas canarios, seguirá este y después el de los cubanos, más distantes que unos y otros de nuestra madre patria. La erudición y la crítica que se notan en este trabajo no desdicen por cierto de las prendas que este autor ha manifestado en otros. Hubiéramos querido en obsequio de su pensamiento y del gusto de nuestros lectores darlo íntegro: pero, no nos lo permiten los límites estrechos de que disponemos para las demás materias. 

Mallorca, madre fecunda de hombres en todos conceptos eminentes, ha producido también, desde la antigüedad más remota, vates que supieron distinguirse en los certámenes que celebraban las academias de Barcelona y Tolosa. En el siglo XIII (sólo se lee III), cuando la rima vulgar empezaba y era tan estimada la que se llamó gaya scienciaBernardo Mogoda, uno de los caballeros que siguieron a don Jaime I en la conquista de esta isla, creído en el instinto de vaticinar y en el influjo de las estrellas, escribió en el estilo bíblico y oriental muchas predicciones de prosperidades y de infortunios. 

Con las estrofas que siguen parece que quiso pintar la derrota que en 1343 experimentó D. Jaime III último rey de Mallorca.

Lo rey se despedía 

ab sola una galera; 

vindrá á la ribera

ja destrosada. 

Dient ab ven (veu) alzada: 

lo reina per qui sona, 

dirán: per la corona 

aragonesa." 


Els contraris l' han presa 

despres de la victoria; 

per eterna memoria 

será perduda. 


En la plassa venzuda 

corps y voltons carnatje 

faran en lo ribatje

dels homens presa. 


Por aquel mismo tiempo vino al mundo Raimundo Lulio, aquel ingenio asombroso que antes que Bacon de Verulamio alzase el noble grito de libertad filosófica y mucho antes que el célebre Erasmo diera al orbe literario días de gloria y honor a las ciencias útiles; dotado por la naturaleza de vastos y grandiosos proyectos, de sublime talento y comprensión universal, dio un agigantado paso en la escabrosa senda del saber, y sepultando en el olvido las ridículas formas del ergotismo, al través de la atmósfera de oscurantismo en que yacían sepultados los pueblos de la Europa, cultivando las lenguas orientales, y observando el majestuoso y sencillo curso de las leyes que rigen al orbe físico, dio el ejemplo, que sirvió de pauta a los restauradores de las ciencias, de establecer sobre la observación y experiencia los conocimientos físicos, que auxiliados de las matemáticas son deudores a Lulio de los rápidos progresos que Newton y demás sabios de primer orden hicieron en el vasto campo de la naturaleza. El inventor de la aguja náutica y del ácido nítrico, el hombre grande de su tiempo, el mallorquín Raimundo Lulio, (Ramón o Ramon Lull) escribía a sus discípulos del colegio de Miramar en esta isla: 

Rey poderos de l' alta cort divína 

quil fragil hom volgués ab vos vnir, 

teniu recort dels qui triste ruina 

de mort cruel en esta vall mesquina 

volen per vos passar y sofferir: 

Datslos esforz d' honrar y venerarvos 

yab (y ab : y con) alta veu tots temps glorificarvos. 


Frares menors ab ven (veu) clar argentina 

recordats ja de qui 's volgué vestir 

la nostra carn obrint del cel la mina, 

á Miramar á la gent mallorquina 

y al seu gran rey han fet prest construir: 

aquets, Senyor, iran tots per loarvos (pone lo-arvos) 

á convertir los moros en amarvos. 


¿Qué tarden donchs de sonar llur botzina 

los precadors que volen Deu servir, 

bísbes, abats, priors quin la fusina 

d' aquest mon trist per lór fan contramina 

los pobres tots dexant de fam perir? 

Que fan los reis que tarden en mostrarvos 

quel seu tresor es sols en exalzarvos? 


Grans y mitjans y chichs dins la cortina 

d' oprobis grans me volen escarnir; 

y amor ab plors y greus suspirs refina 

mon esperit en vos qui sou la tina 

del meu cos trist quis vol en vos languir: 

lenteniment, volér en recordarvos 

aumenten ja y en tot temps desitxarvos. 


Servir donchs vull, humil verge Maria, 

de mon poder, puis desitg esperanza 

prest m'ha tramés. Blanquerna ¿quin sabria 

dir hon teniu la vostra cetla pia 

perqu' hey servis l' Etern yo sens tardanza? 

y 'l meu desitg pogués tot saciarse 

en ell en qui tot sol pot alegrarse. 

El mismo Lulio empieza así su excelente plegaria al (pone la) Todopoderoso, plegaria que no ha visto aún la luz pública:

(Gerónimo Rosselló publica Obras rimadas de Ramon Lull escritas en idioma catalan-provenzal en 1859, seguidas de un glosario de voces anticuadas. El siguiente poema aparece con ligeras variantes) 

Alt en lo cel hont es la cort divina 

Ma pensa veu ab fervor inflamat 

que vos, Señyor, plorau de la ruina 

del mal etern á hont lo mon camina 

y est gran mal vos te granment irát. 


Plorau, Señyor, que mos ulls plorarán 

ab dolros plant vos faran compañía 

Señyor plorau que a Miramar irán (pone írán) 

faels sarvents que per vos penarán 

portant silicis dejunant cada dia. 

Mirau Señyor las nafras canceradas etc. (Atentos a: las, nafras, canceradas)

A principios del siglo XIV floreció el anónimo conocido con el nombre de mercader mallorquí, quien en una de sus poesías expresa elegantemente el desdén: 

Cercats duy may, ja siats bella e pros 

quels vostres pres e laurs eris plasents: 

car vengút es lo temps quem aurets menys; 

nom anziura vostro sguard amoros 

ne la semblanza gaya; 

car trobat nay 

altre quim play 

sol que luy playa 

altra sens vos perque lin voltray be 

e tindrem car s' amor que axis convé. 

Otro poeta floreció por aquel mismo tiempo que es notable por la pureza de versificación y por la perfección de lenguaje. Hablamos de Lorongo, hijo de Ferrario Roselló (Rosselló), consejero del rey don Jaime III de Mallorca y hermano de Saura casada con el infante don Sancho de este reino. Escribió un epitalamio al casamiento de su tía Blanca con el conde de Cardona y es de notar lo dulce y sentimental de la segunda estrofa. 

A vos jo li dou le blanque doncele, 

á vos alt Señyor de tant clar linatje: 

ella es de mon quor rique maravele, 

de vostra notblia molt brilant estrele 

y á vostra quorona será un adornatje. 


Si donchs la teniu ab molt gran valia 

y de ses virtuts n' estau molt prendat, 

el meu sperit, Blanque perla mia, 

el jorn que ixquires de ma compañya 

quedá ab plor y dol del tot ofuscat. 


Si arnesos y lansas y escuts y quoronas 

aportau señyor dels inclits passats 

qui tembran las armas dels Folchs y Cardonas 

que en tantas asañyas tan altas personas 

molts de sarrayns veren traspasats; 


La vostra motler ab roitjios pavesos 

y ab virtuts y merits yl vostro blassó 

y vostre notblía y fets gentilesos 

ab los de lurs avis serán adornesos 

ab barras y sanch del rey de Aragó

Generalizado el gusto a la poesía lemosina necesario era un libro que fijase las reglas para aprender a escribirla con toda perfección. Este libro apareció a mediados del siglo XIV siendo su autor el mallorquín Berenguer Noya.

Romeo Burguera, (Romeu Bruguera) célebre dominico, privado íntimo del rey Felipe el Hermoso, a quien ayudó en la expulsión de los templarios, compuso varios tratados ascéticos en poesía lemosina. Su Biblia rimada é en romans, es una verdadera traducción de la latina llamada aurora que en el siglo XII escribió Pedro de Riga, reducida a contar aisladamente en verso los principales sucesos de la historia sagrada con algunos de los sapienciales, inclusos los macabeos. Bruguera siguió el orden que tienen en la Biblia los libros históricos, sin omitir el de los proverbios, cuya traducción es graciosísima. Concluye con el Apocalipsis. Para muestra de su lenguaje copiaremos los versos con que termina el prólogo.

Asó ay de lati en romans tornat 

á honor de la contessa que Deus guard 

d'Ampurias marchessa á nom (1) 

(1) Creemos que esta marquesa de Ampurias es la hija de Guillermo de Peralta, vizconde de Cabrera, que murió a principios del siglo XIII según el historiador Bosch. 

E fo fila dun gran rich hom 

que fo vezcomte de Cabrera 

é lexá esta hereteyre 

de Muntsoriu e del vezcomptat 

tot quan havia la laxat 

de Cataluñya porta flor 

denseñyament é de valor, 

de franquea de gai parlar, 

dumilitat crey no ha par, 

de Deu li plats souen parlar 

molt dejunar e molt horar. 

La poesía académica o latina no empezó a cultivarse por mallorquines hasta principios del siglo XV. Entonces perdieron su boga los versos bárbaros y leoninos, y el canónigo Esperandeo Español, el caballero Arnaldo Descósy Antonio Geraldino, escribieron hexámetros muy dignos de la época de León X. De este último copiaremos los que puso sobre el sepulcro de Raimundo Lulio

sepulcro de Raimundo Lulio. Ramon Lull.


Clauditur hac Lulli Raimundi corpus in arca 

egregia quem stirpe tulit Gymnecia tellus. 

Mollis amator erat primaevo in flore juvente, 

mortali implicitur cura; mox pectora mutans 

in coelum tollensque oculos, peritura reliquit 

inventa est sordes; lateque est divinitus illi 

infusum ingenium, naturae arcana resolvens; 

perque omnes errans artes coelique recessus 

edidit in toto celebranda volumina mundo. 

Ipse quoque inmenso solers errabit in orbe, 

ut Christi leges alio sub sole locatos 

funderet in populos, paganaque pectora nostrae 

verteret ad cultum fidei, Christumque docéret 

esse Deum atque hominem genitrice e virgine natum

qua propter quando divis gens hunc barbara saxis

agressa est, cessit Libitis detrusus ab oris, 

dumque solum natale petit, Balearica regna

in patria senior prospectu fessus obivit. 

Español escribió a la memoria de su padre, que fue uno de los héroes que más se distinguieron en la defensa de Rhodas (Rodas), contra la invasión del Soldán (sultán) de Egipto que tuvo lugar en 1439, los versos que siguen: 

Hic hic Spagnolius tuus o Majorica tutor 

Cujus est a proavis durat in urbe domus 

Ausus multa quidem fungens tot honoribus urbis 

Effulsitque loco mens bona semper opum 

concordes animo natos sex forte reliquit 

creverat undeno mira nepote quies 

Trinacriam atque Rhodon ductae Hariamque triremis 

plausibus hic praetor laetitiaque fuit 

naumachia duros fausta mox fuderat hostes 

id Maetona ducem prospiciens coluit 

quumque diu Cyprus premeretur fessa tirano 

insiluit classis sub cruce vasta Rodi

cui fervens inerat coram Balearicus ardor 

hoc acamas celebris consule mons gemuit 

contigit hinc tanden per lustra ophtalmia septem 

lumina cesserunt tabuit inde caro 

dicamus is nataeque duae Leonoraque conjux 

prima jacet simul hic natus ex alia 

nunc igitur gaudere juvat compage negata 

en à morte pius quisque resurget ovans. 

En los versos de Arnaldo Descós se observa una elegancia de lenguaje y una pureza de latinidad que pueden competir con las producciones de los autores clásicos. Descós fue uno de los literatos más conocidos de su época. En sus epístolas hace mención honorífica de su maestro el célebre Pedro Daqui, de su condiscípulo Juan de Malleon, obispo de Salamanca y de su amigo Bernardo Bohil, delegado apostólico en la expedición de Colón a las Indias. Así se expresa Descós en una de sus producciones: 

Si divum, ut fama est, servat tutela poetas, 

nunc ades, et gressus dirige virgo meos. 

Nil prossunt mussae, nil carminis auctor Apollo, 

ut possim justos nunc reperire pedes. 

Oh utinam versu tantas exponere laudes 

possem ut tam faustum nunc celebrare diem! 

Ergo subvenias inopi tua sacra canenti, 

conceptum ut referam, qui sine labe fuit. 

También cultivó Descós la poesía vulgar o lemosina, y en una, dedicada a la Purísima Concepción, son notables los versos que siguen: 

Perque es mastér que vos Verge sagrada 

ab vostro fill siau la nostra guia, 

clarificau la pensa entenebrada, 

y subveniu me llengua poc limada

que us puga dír ab nova melodia 

noves loors de vostre gran altesa 

qui de tot crim é pecat fou illesa.

(Se concluirá en el próximo número.) 

(Continuación.) 

Raimundo Lulio, como dice Quadrado, era en aquel tiempo la fuente que inspiraba a los poetas y en que bebían nuestros sabios: en su honor y en su nombre se exigían cátedras, en su honor se celebraban certámenes como el famoso de 1502, y la prensa mallorquina apenas ha sudado sino comentarios a sus obras. ¡Bien merecía esto y mucho más el hombre extraordinario que por dos siglos tuvo por discípulo al mundo entero! En el citado certamen de 1502 se distinguieron los poetas Antonio Massot, Gaspar de Verí (Veri), Jorge Albér y Juan Odón Menorca. De todos ellos hay excelentes composiciones: todos se lucieron a la par, y Gaspar de Veri, a quien se adjudicó el premio, recitó una larga poesía en la que es notable esta estrofa: 

Ram, on se cull, de flors molta natura 
l'ull qui preveu, en evitar lo mal 
segura mar, qui en lo temporal 
lo navegant, eximeix de presura 
rosa suau, als doctes qui refrega 
pom redolent, de un saber infús 
capsa d'unguents, on no ha res confús 
aigua de font, qui los provectes rega. 

El esclarecido literato Nicolás de Pax uno de los primeros catedráticos de la universidad de Alcalá, muy favorecido de su fundador el célebre cardenal Jiménez de Cisneros, habla del monte de Rauda, monumento que la naturaleza quiso prevenir para mostrar al orgullo mallorquín el teatro de las visiones misteriosas del gran Raimundo Lulio, en los términos siguientes: 

Rauda tenens regni centrum Balearis, ab alto 
aequor et ingentes undique monstrat agros. 
Panditur ad Phoebi radios, umbracula passim 
prospectus varios concava saxa parant. 
Elevat ingenium, curas expectorat omnes 
totaque vivaci pectora membra novat. 
Hic bibit infusum Raymundus dogma supernè; 
hic quoque mirandum condidit artis opus. 
Angelus hic illi visus, pastoris amictu, 
praebuit et meritis oscula multa libris. 
Dixit eos varia passuros multa sub hoste; 
sed foire pro sancta fortia tela fide. 
Tunc erecta sacrum collustrans cella cacumen, 
plena venustatis Gratia nomen habet. 
hinc manare potest doctrinae splendor in orbem, 
hinc sibi perniciem secta maligna timens. 

Por este tiempo el virtuoso sacerdote Francisco Prats ya había publicado en prosa y verso su devotísima contemplació y su poema del Sacrament de bona gracia. Empieza este último con la estrofa que sigue: 

Caritat me forsa, y ley me incita 
loar lo misteri de laucaristía 
lo poc exercici los señys me desvía 
en loc baix me posa y el desitg limita 
la ploma es presta y no gos escriure
perque la invidia rependre amenasa
las nafres ya em dolen y treball me brasa
sol Crist Deu y home men pot fer desliure. 


Jaime de Oleza y Zanglada hijo de una familia ilustre en la que se radicó el cultivo de los conocimientos humanos, escribió en excelentes dísticos latinos un libro de lege cristiana et de cuadruplici peste mundi, en el que apoya su doctrina con bellas razones y sólidas sentencias. En esta obra reprende los vicios, detesta la escuela de los nominales, demuestra la vanidad de las predicciones astrológicas, y confunde la filosofía de Averroes y de todos los antiguos. Este mismo Oleza escribió en rima otras varias obras y un cancionero teologal y espiritual. Como muestra de su numen poético copiaremos el epigrama que dirigió al doctor Caldentey con motivo de haber publicado un tratado del maestro Gerson; 

Perstrinxit legis praxim: moresque Joannes 
cui de Gersono nomen habere datur. 
Si ergo tuum lector pectus coelestia tangunt: 
hunc eme: plus solus que ubi mille dabit. 
Iste docet mores sacros: animunque perornat: 
vitaque sit nobis qua peragenda via. 
Quid sit honestum: quid justum: quid denique sanctum: 
quidve pium monstrat: quae fugienda mala: 
detegit hic coelum: et callem flagrantis averni: 
neu phleget honteis afficere malis. 
Ad summam hic vigili ducit rectore carinam: 
quae mundi immergi naufraga possit aquis. 
Huic igitur grates tanto pro munere lector 
redde: sed est nobis gratia habenda magis. 
Ille opus exegit: fateor: sed copia habendi: 
nostra est per terras multiplicata manu. 

Del citado Jayme de Oleza fue hijo Francisco, quien con motivo del dolor que le causó la muerte de su esposa doña Beatriz de Sant Martí, escribió el excelente poema titulado menosprecio del mundo, anticipando en él la versificación majestuosa y pura de León y Garcilaso. Con dificultad se 
encontrará elegía más tierna y suave. Empieza así: 

Ab manta de plors el cel se cobria. 
Y tota la terra mostrava gran dol, 
mirand d'aquest mon del tot se partia 
la qui de virtuts granment resplandia 
tristor señyalava la lluna y el sol. 
Oh triste jornada! oh cruel partida! 
oh perdua digna de plor y lament 
morir la qui era de tants bens complida 
y de tantas gracias estaba ennoblida 
que loar ni plañyer nos pot dignament. 

Describiendo el día del juicio final, pone en boca del Juez eterno las palabras siguientes, dignas del poeta Dante. Dirigiéndose Dios a los buenos les dice: 

Veniu beneits del meu Etern Pare 
puis treballs y penas en lo mon sentis 
posseiu lo regna preniulo desdara 
car puis meu servit es just queus ampare 
yus done per premi letern paradis. 
Donat meu á beura cuant yo sedetjaba 
haveume vestit essent despullát 
haveume pascút cuant yo fametjava 
haveume acollit cuant peregrinava 
y essent en la carcer heume consolát. 

Con los versos que siguen habla Dios a los malos, pintándoles el horror de las penas del infierno. 

Per darvos lo sou vos crida y espera 
de plors y suspirs ab grans atambors; 
los crits serán pifres, les flamas bandera, 
fereu escuadrons de nova manera 
ab molts arcabusos de cruels dolors. 

Dins lo foch ardent feréu ordenanza 
ab gran desconcert tot temps caminant, 
tindreu dura guerra ab tota ultransa, 
de pan (pau) no tenint ya mes esperanza 
los uns contra els altres granment batallant. 

Ni es cansaran mai los potents ministres, 
ni porán morir los qui penarán; 
rebrán de continu encontres sinistres; 
seran los jamechs clarins e ministres 
qui en tal exercit tot temps sonaran. 

Miraume las nafres vui com resplandexen, 
las cuals mai volgues vivint contemplar! 
Mirau los assots cuant bells aparexen! 
Mirau vui la creu que els bons tots conexen! 
No volteu la cara que be es de mirar. 

Ni Rioja cantó con más sublimidad y energía lo vano y fugitivo de las grandezas del mundo. 

Tengan de continu en nostra memoria 
los treballs y penas de nostres pasats. 
Mirem los sepulcres dels rich (richs) y sa gloria, 
y las grans banderas señyals de victoria, 
apres de tants plers hon son arribats. 
Mirém del gran Cesar los fets valerosos 
quil mon ab batallas ha tot subyugat, 
mirem de Annibal los actes famosos 
y dels Scipions los fets gloriosos 
escer ya no res vuy tot lo pasat. 

Ahon son las honras que han alcanzadas, 
y los tants triunfos de gloria gran? 
hon las pedras finas en or engastadas 
y las ricas robas de perlas brodadas? 
mirau vui que son, mirau hon están! 

Hon son las viandas granment esquisidas 
en los convits bells tots plens de delit? (delit : deleite)
Ahont las gran casas honradas, fornidas, 
y d'or y d' atzur pintadas guarnidas? 
Mirau com es tot vui ya preterít! (pretérito : pasado) 

Al mismo Francisco de Oleza debió el mundo literario una preciosa arte poética escrita en lemosín con el título de Nova art de trovar. Tratando en el prólogo del abandono en que se hallaba la poesía dice: 

L'art estava sepultada 
en sepulcra lemosí
mes ara desenterrada 
y molt ben afeyzonada
para tot bon us y fí, 
la us dona un malorquí

Entre los varios ejemplos de poesías de todas clases, es notable esta preciosa quintilla: 

Las testas y las costellas 
que tu veus en lo fossar 
spinadas y cañyellas
personas foren molt bellas, 
y tu comells has tornar. (com ells : como ellos, como ellas)

Un hijo del citado Francisco, llamado Jaime de Oleza y San Martí, escribió un hermoso poema en que Jesucristo abre una justa, y como mantenedor de ella sale triunfante de los vicios y de la muerte.
Cuando en 1541 vino a esta isla el rey don Carlos I, los mallorquines Juan Genovard (Ginovart), Pedro Autich (Antich), Gaspar Vidal, Tomás Marcer y Jayme Romañyá hicieron lucir su numen poético. Lamentándose el primero de la decadencia de Mallorca dirigió al monarca los preciosos dísticos que siguen: 

Dum fortuna dabat, titulis quod pingerer auri, 
invidisse mihi plurima regna putes. 
Non eram ab infroenis numidis direpta, sed illi 
nomine pallebant candidiore meo. 
Tunc mea tercentum complebant littora puppes, 
mercibus et variis, Carole, dives eram; 
nunc jaceo infelix: vix sum miserabilis ulli, 
vixque meo possum tutior esse sinu. 
Quare moesta, precor, prisco me redde nitori, 
ponendo numidis dura lupata feris; 
respice sollicitam, Caesar (pone Coesar), mitissime princeps; 
principis est, miseros erupuisse malis. 

Romañyá, a más de las diferentes poesías que escribió en dicha ocasión, fue autor de una comedia latina sobre el rico epulón, titulada Gastrimargus, miserable imitación de las de Plauto y Terencio. Esta comedia, ya que no por su mérito, es interesante para la historia del arte dramático, porque puede decirse que se le ve en ella en su primer desarrollo y como en su infancia. Por su asunto, tomado de la historia sagrada, pertenece a los misterios, a los que en los siglos medios debió su origen el teatro moderno, al paso que en sus formas y en su lenguaje, aunque rudo muchas veces y sin combinación métrica de ningún género, se observan reminiscencias de los autores clásicos latinos que con tanto ardor eran estudiados e imitados en el siglo XVI. 
En este mismo siglo floreció el erudito sacerdote Dionisio Pon (Pont), que solía firmar sus poesías con el anagrama de Disiponsi. En su curioso poema de la batalla de Lepanto, habla de las proezas del capitán don Juan Despuig y Mir, y dice: 

Que ilustre gent castellana 
aportaba don Joan, 
gent tudesca, italiana, 
que hauran fet de tallár carn. 

De Mallorca, isla dorada, 
es allí Puig capitá, 
que dels moros de Granada 
porta la gent carnisada, 
que per ell pochs turchs y há. 

Per totas parts esta nova 
fará de asó gran sentit: 
tant lo rich, com home y dona, 
tot estament de persona 
prega per ell dia y nit. 

Entusiasta Dionisio Pont por las glorias de su patria, las cantó con la exageración que se lee en el siguiente epigrama que publicó como propio el cronista D. Juan Dameto, a quien tanto imita en los plagios, aunque con menos circunspección, otro cronista de nuestros días: 

Divitias natura parens balearibus omnes 
contulit, et divum munera quisque sua. 
Insula dives opum, Neptuni pulcher ocellus, 
Mars hic imperium possidet, atque Venus. 
Palladis hic domus est, Cererisque et grata Lydi 
gaudia, cum garis aurea Flora tuis. 
Ambit aquis Nereus pro muro spumens omnem 
aequoreis largè, divitiisque beat. 
Dotibus his prestat cunctas Majorica tellus; 
hic mihi certa quies vivere, et opto mori. 

Contemporáneos a los poetas de que acabamos de hacer mención fueron el P. Antonio Pon, arzobispo de Oristañy, y el doctor Benito Español, sacerdote de gran virtud y doctrina, a quien Francisco de Oleza dedicó su menosprecio 
del mundo. Contestó a la dedicatoria con estos hermosos versos: 

Mostrau lobra vostra puis es be rimada 
y donaune copia á qui la volrá 
que vostra señyora qui visque honrada 
y ab molt bona fama está sepultada 
al cel ab los angels sen alegrará. 

Y las vostras coplas serán unas mostras 
de homens y donas segons he legit 
y ab tals sentecias per las vidas nostras 
qui volrá entendre los documens vostras 
tendrá en memoria lo mon aborrit. 

Yo per la part mia per fervos servicis 
en totas mes horas ne faré records 
que puis en sa vida fou tants beneficis 
per lanima sua faré sacrificis 
legint cada dia lofici de morts. 

Almoines, responsos, faré per aquella 
moltas oracions per ella diré 
y ab cremants civis (ciris) en vostra capella 
ofertas y misas cantaré per ella 
y sobre el sepulcre sovint absolré. 

Dos poetas mallorquines encontramos también en el siglo XVI que hacen versos en castellano, pero estos versos, desnudos de toda energía, pueden reputarse por una prosa cortada por sílabas determinadas. El doctor en artes y medicina Damián Carbó, haciendo alarde de sus blasones y de sus gloriosos ascendientes, escribió al pie de su escudo de armas: 

La banda y saetas que veis y señales 
son armas sin duda que los mis pasados 
carbones dejaron con autos nombrados 
de fama y de gloria todas inmortales. 

Y fueron fundadas por autos de reyes 
que aquellas en pago de tantos servicios 
a ellos han dado grandes beneficios 
no siendo ingratos con muy justas leyes. 

De Roma Senados leemos que fueron 
y por el mal Sila no sin guerra fuerte 
cuarenta mil dellos todos duna muerte 
con Mario Carbó juntos recibieron. 
Hernando de la Cárcel cantó el desgraciado suceso del destrozo de una nave llamada San Roque, salvada por el capitán Juan de Luca, cuyo canto empieza así: 

Suele la necesidad 
ser tan diestra en cualquier hora 
que tenga oportunidad, 
que de cualquier novedad 
es muy perfecta inventora: 
y no sólo inventa y traza 
lo que es muy dificultoso, 
que aun en lo peligroso 
se pone sin mano escasa 
con corazón animoso. 

Concluye del modo siguiente: 

Saltó en tierra Luca luego 
y contando el caso, agro, 
muchos sespantan del ruego 
mas los que tienen sosiego 
van diciendo que es milagro. 
Y pues que vino a alcanzar 
Juan de Luca tal victoria 
contra infieles, viento y mar, 
roguemos al que es sin par 
que nos de al cabo la gloria. 

Los poetas mallorquines que más se distinguieron en el siglo XVII fueron: Mateo Descallar y Damato, hijo de una familia ilustre, de quien es un excelente canto a la virgen María: Nicolás Oliver y Fullana, capitán del ejército de Felipe IV, a quien sirvió en las guerras de Cataluña, y después fue 
cosmógrafo y cronista de Carlos II. Describió las islas Baleares con las octavas siguientes: 

El balear dominio se compone 
de varias islas, fuerte y abundante 
sobre las ondas, y marcial se opone 
con gran castillo al émulo arrogante. 
La de Mallorca, regia se propone 
del mar mediterráneo sol brillante; 
siendo Menorca, Ibiza y Formentera, 
sus más lucientes rayos y Cabrera. 

Yace en el quinto clima, inexpugnable (pone inespugnable)  
del báleo solio el mallorquín estado, 
por sus bélicos hijos formidable, 
y sus crujientes hondas celebrado: 
de Aragón margarita inestimable, 
en la navegación aventajado, 
vestido de frondosas maravillas 
con dos ciudades y opulentas villas. 

La real Palma en la mano aragonesa, 
de Mallorca metrópoli valiente, 
dio laurel digno a la cartaginesa 
y al gran Meleto nombre permanente. 
Mahometanas coronas interesa 
de insignes reyes tronco floreciente, 
puerto de fama, población de lustre 
con mitra episcopal y gente ilustre. 

Entre dos promontorios se levanta 
ciudad Alcudia, desde que aplaudida 
al mayor Carlos su obediencia canta: 
por el coral que pesca conocida. 
Lluchmayor de sus villas se decanta 
famosa por la lid que en su florida 
campaña dio del rey Jaime tercero 
la vida y cetro al enemigo acero. 

Campos, por sus salinas es famosa; 
bellísima y fructífera Porreras; 
Bollenza por sus mirtos prodigiosa; 
Artá milagros toda y primaveras; 
Sineu de los romanos plaza hermosa; 
Felanix, Petra y Manacor guerreras; 
Alaró con castillo inexpugnable, 
riquísima Inca y Soller admirable. 

La fértil isla de Menorca tiene 
una ciudad llamada Ciudadela 
en la agradable costa que contiene 
muralla que defiende y juez que cela. 
Del gran Magon fundada se previene, 
donde el audaz contrario no recela, 
Mahón, que entre otros pueblos se encastilla; 
sublime puerto y generosa villa. 

Sigue Ibiza de pinos coronada, 
dando nombre a su isla inaccesible; 
por el fuerte castillo tan nombrada, 
como por sus vecinos invencible. 
Hoy se ve Formentera despoblada; 
Cabrera se propone apetecible; 
cobrando fama entre otras Cunillera 
del ínclito Annibál patria guerrera. 

A mediados de este mismo siglo, floreció Rafael Bover (pone Bovér), a quien Quadrado llama el Garcilaso mallorquín. La siguiente muestra de su numen lírico hará conocer a nuestros lectores la exactitud de tal comparación. 

Aldea qui ets tan trista 
y sens remei algun per me tristeza, 
si no cegar ma vista, 
puis no tinc altra cosa que aspereza, 
en un camp sens verdura 
rahó es que yo muyra ab tal postura. 

Posát en esta aldea 
un pobre y trist pastor se lamentaba
ausent per sa idea
de lo que en aquest mon mes adoraba:
ja finirá sa vida
per no haberí en el camp cosa florida. 

Cert es, señora mia, 
que ya en el mes present los camps estaban 
tots verts ab gran porfia, 
y de ells a son temps fruits aguardaban; 
mes ab seguedad tanta 
no hayá fruit que esperar ya de tal planta. 

Si lo temps fes mudanza 
convertintse me pena áb alegría, 
se creu mia esperanza 
de que lo sech de vert se vestiria, 
y la favera ab flor, 
Cullint de totas parts lo fruit millor. 

No te esquives, pastora, 
de lo que yo te escric ab esta lira, 
que mon cor te adora: 
abrassét en amor y no en ira, 
Perdona ma osadia 
que per servirte a tu yo moriria. 

En el romance que sigue, agotó Bover la suavidad de sus tonos, e hizo triunfar el tiernísimo dialecto mallorquín. 

No te espantes que yo cant, 
perque men pren com es cisna, 
qui cuant ya no te esperanzas 
contant acaba sus dias. 
Com veix que ma desventura
de poder parlarte hem priva, 
de est molt que ma vida acapia, 
puis de aliment me servia. 
Mos ulls llamentan y ploran, 
mon cor se romp com a vidra, 
mas entrañas se arrebasan, 
ma esperanza se mostia etc. 

Pertenecen también al siglo XVII Jaime Pujol abogado, autor de un poema en elogio del serenísimo infante D. Juan, y el doctor Antonio Gual, presbítero y canónigo de esta santa iglesia, digno imitador de Góngora. Entre otras poesías de este último tenemos el poema épico que escribió en 1646 con motivo de la pacificación de los partidos que dividían la nobleza mallorquina. Sus versos son excelentes, y como muestra de ellos copiaremos las octavas que siguen: 
….....
El puesto de dos vallas guarnecido, 
y en ellas dos informes arrimados 
bultos, que de lo humano se han vestido 
al yerro de las lanzas destinados: 
un duro azote de la diestra asido, 
y de sendos broqueles amparados; 
vestida ricamente de oro y grana 
el aurora salió aquella mañana. 
…....
Despertaron al sol confusas voces, 
festivo aplauso, alegres alaridos 
del vulgo y de la plebe que veloces 
se anticipan al puesto mal sufridos, 
No Ceres tal, a las villanas hoces 
los campos da de espigas guarnecidos, 
como se vieron por distancias tantas 
cubrir la arena las humanas plantas. 
…........
Juan Odón de Togores se descubre 
sobre un delfín terrestre que de estrellas 
la escama siembra de oro, que le cubre, 
de blancos grifos con labores bellas: 
su faz, que nube del plumaje encubre, 
por el campo marcial siembra centellas: 
y habiéndose ostentado reverente 
de su mantenedor se puso enfrente. 

Cuatro veces al son de los metales 
los polos de cristal se estremecieron; 
y del averno oscuro en los umbrales, 
de las herradas plantas se sintieron 
otras tantas los golpes desiguales 
con que el globo los brutos sacudieron, 
dejando con airoso movimiento 
de astillas cada cual poblado el viento. 

En el siglo XVIII florecieron don José de Pueyo y Pueyo, marqués de Campo Franco, que hizo ostentación de su excelente numen en la multitud de poesías que compuso en latín, castellano y francés: don Miguel Bover y Ramonell, autor de la comedia titulada la conquista de Mallorca, de la que habla Moratín en sus Orígenes del teatro español: el padre Ramón Nicolau, monje cartujo, que escribió en verso latino hexámetro la vida de Jesús, María y José: el doctor don Antonio González que tan al vivo expresó su melancolía y tristeza en su Teatro de la muerte, y don Luis Foco, traductor de la Merope de Maffey y de la comedia El enfermo imaginario de Moliere y autor de un poema épico de la conquista de Orán. 
Difusos seríamos si hubiésemos de hacer mención de los poetas mallorquines del siglo XIX, y más difusos si hubiésemos de detenernos en el examen de sus producciones. Sin embargo, no debemos pasar en silencio los nombres de don Antonio Llodrá, don Juan Nicolau, don Juan Muntaner y García, canónigo de esta santa iglesia y arzobispo electo de Caracas, don Leonardo Planes, don Nicolás Armengol, don Nicolás Campaner, oidor de esta real audiencia, don Pedro Andreu y don Vicente Far. Todos ellos han dejado conceptuosos versos y de todos ellos hemos hablado detenidamente en nuestro diccionario de escritores mallorquines

De los que actualmente viven omitimos hacer mención, atendida la diversidad de su mérito, temerosos de herir la modestia de los unos, hablando de ellos con el elogio que merecen, y la susceptibilidad de los otros, pasándolos en silencio. 
Palma 19 de octubre de 1850.