Mostrando las entradas para la consulta vell ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vell ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 9 de febrero de 2019

Lo fosá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/


El fossar de les moreres

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreresno s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.


Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014 Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

sábado, 24 de noviembre de 2018

humor en valensiá. Che, ¿no saps qué m'ha passat?

humor en valensiá, che, mege, tirant fum, puix, conta, lleig, gros, vell, qué tinc, raó


Che, ¿no saps qué m'ha passat? Vinc del mege i estic tirant fum.

Puix conta, conta.

Li he dit que em trobava lleig, gros i vell. Li pregunte: 
¿qué tinc? Che i m'ha contestat: lo que vosté té és raó.

¡Recordons! ¡Cóm està el pati!

che, mege, tirant fum, puix, conta, lleig, gros, vell, qué tinc, raó

En chapurriau:

Chaic, ¿saps qué m'ha passat? Ving del meche y estic que trac fum.

Pos conta, conta.

Li hay dit que me trobaba feo, gort y agüelo. Li pregunto: 
¿qué ting?
Chay, y 
m'ha contestat: lo que vosté té es raó.

¡Recollons! ¡Cóm está lo pati!


// Expressions valensianes: (Vore tamé lo TRATAT DE ADAGES, Y REFRANYS VALENCIANS, CARLOS ROS

¡YE!: Hola.

AU: Adiós.


MONE / NEMON: Vámonos.


MECAGUEN LA FIGA TA TIA: Discrepo de su opinión, estoy bastante en desacuerdo / Saludo a un conocido que hace tiempo que no se ven.


MECAGUEN LA MARE QUE LA PARIT AL FILL DE PUTA IXE: Discrepo con su punto de vista, y/o con la acción (muchas veces relacionada con la conducción) que acaba de realizar.


VES A FER LA MÀ: Vete a cagar.


IEEE FILL DE PUTA, A ON VAS?: Saludo a un conocido.


NEM A FER-SE’N UNA: Vamos a tomar una cervecita o varias.


¡CHÉ!, SERÀ PER DINERS, COLLONS / CHÉ, AIXÓ HO PAGUE YO: Te/os invito.


A RAS DE FIGA: Minifalda.


RINCHOPARRÚS: Falda aún más pequeña que la minifalda.


PER COLLONS: Necesariamente, por necesidad, inexorablemente.


VES I GITA’T: No digas tonterías.


PORTAR UNA BONA CASTANYA: Llevar una buena borrachera.


MESINFOT: No me importa demasiado / Me es indiferente.

MENINFOTS: Gente a la que generalmente no le importan temas importantes / Utilizado para describir a los valencianos que no defiende su cultura y su idioma propios.

AMOLLAR: Soltar donde se pueda, dejar caer.


FIGAMOLLA: Llorona, de escaso espíritu.


PANFIGOL: Persona tranquila. Equivalente masculino de figamolla.


SUMBALI: Echar a correr / pegarle a alguien.


MOLT LLUNT: Muy lejos.


A FER LA MÀ: Aún más lejos.


AGUSAES, QUE AGONÍA QUE DONES!: No acaba de caerme bien usted / Se está poniendo usted pesado.


T’AGÜELA QUAN PIXA FA CLOTET?: Ya vale con el cachondeo, gracias.


PIXES ALT I FAS CLOTET: Alto de miras / Pagado de sí mismo.


LA FIGA TA TIA ROSSEGA QUICOS: Deja de bromear, burlarte de mí o de hacer el tonto.


TINC EL PIU ENCÉS EN FLAMES: Me alegro de volver a verla, señorita / Cariño, esta noche vamos a tener relaciones / ¿Tendría usted inconveniente en practicar sexo conmigo?


TIRA MÉS UN PEL DE FIGA QUE UNA MAROMA DE BARCO: Se dice de hombres que hacen cosas que no harían si estuvieran solteros.


FARDACHO / SARVACHO: Bicho grande.


VALENCIANOTA: Mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia.


AMARRA EL PONI / AGARRA-LI EL MORRO A LA BURRA: Tranquilízate, por favor.


VAIG COM CAGALLÓ PER SÉQUIA: Ir sin rumbo fijo / Moverse al albur de las circunstancias.


ALÇA EL RABO, PERDIGOT: Espabílate.


SI T’ARREE UNA NYESPLA VORÀS: Si te pego una leche, verás (Amenaza).


AGARRA’T QUE VE (CURVA): Se va a liar parda.


AÇÒ ES MEL DE ROMER: Que es muy bueno-bonito.


A CAGAR A L’HORT: Vete, fuera de aquí / Agradecería que te alejases.


AMAGUEU-SE LES CARTERES: Llegada de alguien inesperado / Recibimiento que se dispensa a un íntimo amigo.


ME CAGUEN (DEU/ DÉNIA/ DEN / LA FIGUERETA / L’HÒSTIA): Expresión de múltiples aplicaciones según estado de ánimo.


LA MARE QUE VA…: Exclamación que denota sorpresa.


CAP DE SURO: Cabezón, tonto, bobalicón, de pocas luces.


LA FIGA EM FA PALMES: Guapo, me gustas.

HI HA MÉS DIES QUE LLONGANISES: Aún queda tiempo.


VAS A LA MAR I NO TROBES AIGUA: Despistado.


CHÉ! VES I TOCA’T EL COLLONS: Haga el favor de no molestar.


ANIMAL DE SÈQUIA: Bruto, de escasa sensibilidad.


COM SI CAGARES, PERÒ PA CA DINS: Eso es una tontería / Imposible.


CHÉ, DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES: De verdad de la buena.


AIXÒ ES BUFAR EN CALDO GELAT: No tiene usted nada que hacer en el asunto / Carece de sentido persistir en el intento.


TAPEROT: Tonto.


ME CAGUE EN LA MARE QUE'M VA PARIR: ¡Caramba! ¡Cáspita!


AH! REDEU: Madre mía.


CHÉ QUE BÒ: Me gusta / Exquisito.


AÇÒ? AÇÒ? AÇÒ ES MASSA, TU: ¡Qué barbaridad!


TÚ NI TENS VERGONYA NI LA CONEIXES: Carece usted de la más elemental educación.


¡CHÉ, VES I TIRA A FER LA MÀ!: Aléjese que se está poniendo impertinente / No creo nada de lo que me está explicando.


NI CHICHA NI LLIMONÀ: No servir para nada o para poca cosa.


TINDRÁ POCA ESPENTA: No tener iniciativa.


TOT PER L’AIRE: ¡¡Caracoles!! / ¡¡Caramba!!


TIRALI: Continúe usted.


JUGA, JUGA I VORÀS…: Aplicable a multitud de situaciones, suele terminar con “L’hòstia que t’emportes”. Si arriesgas mucho puedes acabar mal.


COLLONS: Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma.


MENGES MÉS QUE EL TIO SANGONERA (QUE VA MORIR DE UNA FARTERA): Come usted mucho y podría sufrir problemas de salud por ello.


¡A MANTA! : En cantidad…


BORINOT: Torpe, bruto.


AU CACAU: Hasta luego.


SI TE PEGUE UNA BORINÀ TE REVENTE COM UNA MAGRANA: ¿Puede usted dejar de molestarme? / Si persiste en su actitud me veré obligado a tomar medidas.


MA QUEEE ERES… MA QUEEEE T’AGRÀ…: Hay que ver, hay que ver…


HA PEGAT UN ESCLAFLIT: Ha explotado.


FUIG DEL MIG, HOSTIAAAA: Apártate por favor…


QUINA FOTRACÀ: Caramba, cuanta cantidad.


CHÉ VA, CHÉ: Venga, va.


NO TOCAR PILOTA: Estar fuera del juego, fuera del asunto.


LLUNT: lejos.


MOLT LLUNT: muy lejos.


A FER LA MÀ: muy muy lejos.


ME VAIG A CAGAR EN EL REPOMPÓ DE LA FIGA DE TA MARE: Me cago en ti y en tu madre.


AUSAES, AGONÍA QUE DONES!: Das asco.


AÇÓ ES CANELLA EN RAMA: Que es muy bueno-bonito


A VORÀS!!: Ahora sí que vas a ver lo que es bueno.


BUTONI: hombre del saco.


ORELLUT: como denominamos a los de Castellón.


MIG OUET: como nos denominan los de Castellón.


BUFÓ: payaso.


SER DE CANYA VERDA: no tener mucha idea.


CAMIONÀ: gran cantidad de algo.


CEBAGOLÓS: avaricioso.


N’HI HA QUE FER-HO / ÉS LO QUE NI HA: Hay que hacerlo obligatoriamente.


AÇÓ ES UNA CASA PUTES SENSE AMO: Esto es un descontrol.


QUINA MELSA: persona que carece de chispa.


FADRÍ / FRAROT / MACHUCHO: solterón.


TE PEGARE UNA PATA ALS OUS QUE TE VAIG A PLENAR LA CARA DE
‘YEMA’: Te voy a pegar como no pares.


TE VAIG A PEGAR UNA ENSALA DE OSTIES QUE VORAS: te voy a pegar como no pares.


SI, I LA FIGA DE TA MARE FA MELONS: Si, y que más.


LA TERRETA: Valencia ciudad, también aplicable a todo el Reino (Comunidad Valenciana).


TOT PER L’AIRE: Ya no aguanto más, se acabó.


PERCULER: toca-pelotas.


LI HA AGARRAT UN PANTAIX: Le ha dado un ataque, sofoco, agotamiento, pájara o similar…


PEIXPILILA: Variante de bujarra.


ES UNA MIQUETA ANGUILERO: Un poco maricón vamos.


IXE ES MES FURÓ Ó FOGÓ: Dícese que le gustan los hombres.


EIXE S’HA ESCAPAT DE BÉTERA: cuando decimos que alguien está loco (Bétera: población de Valencia donde está situado un manicomio).


TRENCAREM PALLETES: romperemos relaciones (profesionales, amistad,…).


RIL: ventosidad, aire, cuesco, pedo.


ROT, ROTAR: Eructo, Eructar.


QUE CADA GOS SE XUPLE EL SEU CAPULLO: cada uno a lo suyo.


MASSA PA LA CARABASSA: demasiado pal body.


LLENYA AL MONO!!: dale y dale.


¡FAS PUDOR!: hueles mal o eres un falso.


ERES COM UNA MOSCA DINS L’ULL: eres un agobio.


CARA COLLONS: Múltiples utilidades.


MALA RIUA DE MERDA T’AGARRE EN UN CARRER SENSE EIXIDA: ojala te veas de mierda hasta el cuello.


¿ANEM A TOMBO?: vamos a dormir?


CHAFACHARCOS: Atontado.


NO EN FOTRÀS TORT: no me pillarás.


CHAFAET: persona un poquito perjudicada.


MILHOMENS: machote.


VES I AMAGAT / CORRE VES I GITAT: no digas tonterías.


TORNALI LA TROMPA AL CHIC: ¡otra vez, pesado!


YE DONES MES GUERRA QUE UN PORC EN UN REGAT: eres un poco cansino

sábado, 1 de diciembre de 2018

YO SERÉ VELL

Juan Carlos Abella

"YO SERÉ VELL"

Cuan yo siga vell
segú quel meu cos cambiará
se anirá arrugán la pell
y lo cor mes poc a poc anirá
tamé fallará la vista
de prop ya no voré bé
aixó no es mes que una pista
de lo que a partí de ara me vé
de pel men quedará mol poc
y tindré una mica mes de fret
m´assentaré a la voreta del foc
que allí tindré lo meu raconet
lo cos se anirá deteriorán
mes coses escomensarán a fallá
será mol tems que porten treballán
són coses que ya no se podrán arreglá
tot en mí anirá perdén
sol una cosa aumentará
será lo amor per la meua gen
es algo que creisserá y creisserá
vull sé un agüelo valén
de la meua vellesa podé disfrutá
ojalá que mai pérdega lo coneissimén
y en dignidat podéla afrontá
la experiénsia que m´ha donat la vida
en los meus la vull compartí
es milló que sigue compartida
y que se quedo per aquí
coses que en vida tením que fé
doném tot lo amor que tinguém
no faiguém lo mal, fem lo bé
demostrém als demés quels volem
lo que faiguém en vida quedará
y tot lo amor que donarém
es lo que la gen sempre recordará
encara que passo y passo lo tems.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre tersé.

Llibre tersé.

La milana.

Y en éstes, se presente al cortijo lo Azarías, y la Régula li va doná los bons díes y li va estendre un sac de palla jun a la cuina com acostumáe, pero lo Azarías ni la mirabe, se unflabe y fée com si mastegare algo sense tindre res a la boca y san germana, ¿te passe algo, Azarías, no estarás dolén? y lo Azarías, la buida mirada al foc, gruñíe y ajuntabe les genives desdentegades, y la Régula, ae, no te se haurá mort l´atra milana que tú dius, ¿verdat, Azarías? y después de mol insistí, lo Azarías, lo siñoret me ha despedit, y la Régula, ¿lo siñoret? y lo Azarías, diu que ya soc vell, y la Régula, ae aixó no pot dítu lo siñoret, si te has fet vell, al seu costat ha sigut, y lo Azarías, yo ting un añ mes que lo siñoret, y mastegáe lo no res, assentat al taburet, en los colses a les garres, lo cap entre les mans, la mirada perduda, fixa al fogaril, pero, de repé, se va sentí lo alarit de la chiqueta Menuda y los ulls del Azarías se van iluminá, y los seus labios se van estirá en una sonrissa babeján, y li va di a san germana, arrímam a la chiqueta Menuda veus, y la Régula, ae, estará bruta y lo Azarías, alcánsam a la chiqueta Menuda, y, dabán la seua insisténsia, la Régula se va incorporá y va torná en la Charito y lo seu cos no abultabe mes que lo de una llebre y les seues cametes se doblegáen com les de una nina de drap, com si estigueren desossades, pero lo Azarías la va agarrá en los dits tremolosos, la va acomodá a la seua faldeta, li va aguantá delicadamen lo seu cabet desarticulat contra lo seu bras fort, per deball del sobaco, y va escomensá a rascála suaumen entre les selles mentres musitabe, milana bonica, milana bonica... y aixina que va torná Paco, lo Baixet, de la volta de la tarde, la Régula va eixí a trobál, ae, tenim visita, Paco, ¿a que no saps quí ha vingut? y Paco, lo Baixet, va ensumá un momén y va di, ton germá ha vingut, y ella has ensertat, pero esta vegada no per una nit, ni per dos, sino pera quedás, ell diu que lo siñoret lo ha despedit, veus a sabé, haurem de informámos, y al matí siguién, conforme se va alsá Deu, Paco, lo Baixet, va ensillá la yegua y, al galop, va franquejá la valleta, lo collet ple de carrascots y lo jaral y se va presentá, escoltat per los aullits dels mastíns, al cortijo del siñoret del Azarías, pero lo siñoret descansabe y Paco, lo Baixet, se va apeá y se va quedá un rato de charrada en la Lupe, la de Dacio, lo Gorriné, un pledepolls, aixó es lo que es, tot lo cuchitril ple de merda y, per si fore poc, se pixe a les mans, sirá desahogat, y Paco, lo Baixet, assentíe, pero, aixó no es nou, Lupe y la Lupe, nou no es, pero, a la llarga, canse, en la seua inacabable letanía de lamentassións, y aixina hasta que va apareixe lo siñoret y Paco, lo Baixet, entonses, se va ficá de peu, com ere de ley, bones, bones mos les dono Deu, siñoret, se va traure la gorra y va escomensá a donáli voltes y voltes entre les mans, com si li estorbare, y, al remat, siñoret, lo Azarías diu que vosté l´ha despedit, ya veu quínes coses, después de tans añs, que lo siñoret, a vore si mos entenem, ¿quí eres tú?, ¿quí te ha donat vela an este enterro? y Paco, lo Baixet, acobardat, perdono, lo germá polític del Azarías, lo del Piló, aon la Siñora Marquesa, un treballadó de Crespo, lo Guarda Majó, pera que me entengue, y lo siñoret del Azarías ¡ah, ya! y movíe lentamen lo cap, afirmán, los ulls tancats, com si cavilare, y al final, va admití, pos lo Azarías no diu cap mentira, que es sert que l´hay despedit, tú me dirás, un payo que se pixe a les mans, yo no puc minjám una surita que ell haigue desplomat, ¿ten dones cuenta?, ¡en les mans pixades!, aixó es una gorrinada y dísme tú, si no me pele les surites y atres muixóns ¿quín servissi me fa al cortijo un carcamal com ell que no té res aquí?, y se siñalabe lo fron, se apretabe en forsa un dit a la pulsera, lo pols, y Paco, lo Baixet, los ulls a les puntes de les seues botes, continuabe voltán la gorra entre les mans, aixina, y al remat, va ajuntá valor y raó, ben mirat, no li falte, siñoret, pero fáigues cuenta, lo meu - mon - cuñat va traure la primera den aquí, que pera San Eutiquio sixanta un añs, que se diu pronte, de chiquet, com qui diu... pero lo siñoret va moure una ma y lo va interrompre, tot lo que vullgues, tú, menos eixecám la veu, sol faltaríe, que si al teu cuñat l´ham aguantat sixanta un añs lo que mereixco es un premio, ¿sens?, que bons están los tems pera arreplegá de caridat a un anormal que se u fa tot per los racóns, y per si fore poc, se pixe les mans abáns de pelám les turcassos, una repugnansia, aixó es lo que es, y Paco, lo Baixet, sense dixá de donáli voltes a la gorra, assentíe, cada vegada mes tenuemen, si men fach cárrec, siñoret, pero ya veu, allí, a casa, dos pesses, en cuatre sagals...y lo siñoret, tot lo que vullgues, tú, pero lo meu no es un assilo y pera estes situasións está la familia, ¿o no? y Paco, lo Baixet si vosté u diu, y, passet a passet, reculabe cap a la yegua, pero cuan va ficá lo peu al estribo y va montá, al siñoret del Azarías se li van amontoná a la boca noves raóns, que ademés de lo que te porto dit, tú, lo Azarías blasfeme y los trau los taps a les rodes dels coches dels meus amics, dónaten cuenta, aixina fore lo mismíssim ministre, compendrás que yo no puc invitá a dingú pera que eixe anormal... y anáe alsán gradualmen la veu mentres Paco, lo Baixet, se alluñabe al trote de la yegua, ...li dixo los neumátics forros... ¡compendrás...! pero, ben mirat, lo Azarías ere un engorro, un atra criatura, igual que la chiqueta Menuda, ya u díe la Régula, inosséns, dos sans inosséns, aixó es lo que són, pero ni la Charito se estáe coteta, y lo Azarías ni a sol ni a sombra y, a la nit, ni pegá ull, en los seus passeos y carraspeján, y voltáe com un gos, y aixina hasta la matinada que se assomabe a la corralada, mastegán saliveta, los pantalóns caiguts, y los gorrinés y los guardes y los gañáns, sempre la mateixa copla, Azarías, ¿vas a peixcá? y ell sonreíe a lo no res, mentres rascabe los barróns del galliné, y ronronejabe ajuntán les genives, y, al acabá, agarráe dos cartóns de vime o esportes una a cada ma y díe, men vach a fé fem pera les flos, y, franquejabe la tanca, y se perdíe per la lloma, entre les jares y les carrasques, buscán a Antonio Abad, lo pastó, que per la hora que ere no podíe está mol llun, y, tal com sel topetáe, se ficáe a caminá parsimoniosamen detrás del bestiá, acachánse y arreplegán cagallóns ressién eixits hasta que omplíe los cartróns y, una vegada plens, tornáe al cortijo rossegán paraules que no se escoltáen, la blanca saliveta empastada a les comissures y tal com entrabe a la corralada, ya estabe la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, la del Crespo, o qui fore, ya ha vingut lo Azarías en lo abono dels geranios, y lo Azarías, sonreíe, y anabe bordeján les eretes de les flos escampán equitativamen los cagallóns entre ells, y la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, o lo mateix Crespo, embutix mes merda al cortijo que la que trau, y la Régula, en passiénsia, ae, no moleste a dingú y per lo menos está entretengut, pero lo Facundo, o la Remedios, o la Pepa, o lo mateix Crespo, ficaen mala cara, tú vorás cuan vingue la Siñora, pero lo Azarías ere templat y aplicat y, matí tras matí, tornáe dels carrascals en dos cartóns carregats de conguitos, de tal forma que, al cap de unes semanes, les flos de les eres apenes eixíen per damún de los muntets de cagallóns redóns, negres com volcáns menuts, y la Régula va tindre que imposás, ae, mes fem, no, Azarías, ara passéjam un rato a la chiqueta Menuda, li va di, y, a la nit, li va demaná a Paco, lo Baixet, que buscare algo que fé pera lo Azarías, pos los jardíns teníen massa abono y si sel dixáe gossejá, en seguida li entrabe la manta y li donabe per gitás entre los alborsés y dingú podíe traure res de ell, pero, per aquells díes, lo Rogelio, lo mosset, ya se apañabe sol, y anáe de aquí cap allá en lo tractó, un tractor roch, ressién importat, y sabíe armál y desarmál y cada vegada que veíe a la Régula preocupada per lo Azarías, li díe, yo me emporto al tío, mare, perque lo Rogelio ere efusiu y charradó, tot lo contrari que lo Quirce, cada día mes furo y callat, que la Régula, ¿qué li deu passá al Quirce desde fa un tems? se preguntabe, pero lo Quirce no donabe explicassións y, cada vegada que teníe dos hores libres, desapareixíe del cortijo y tornáe a la nit, una mica engatat y serio, que may sonreíe, may, menos cuan son germá Rogelio li preguntáe al Azarías, tío ¿per qué no mos conte vosté les panolles? y lo Azarías, dóssilmen, convensut per la fiebre de sé útil, se arrimabe al enorme mun de panolles, prop del silo y una, dos, tres, cuatre, sing... contabe, y, sempre, al arribá a onse, díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y, entonses, sí, entonses lo Quirce sonreíe, en una sonrissa una mica forsada, pero pera una vegada que sonreíe, sa mare, la Régula, se ficáe pita y lo renegáe, les cames ubertes, los brassos de engerra, assuriacánlo en los ulls, ae, aixó sí que es majo, enríuressen de un agüelo inossén es ofendre a Deu, y, enfadada, sen anabe a buscá a la chiqueta Menuda, la preníe als seus brassos y lay dixáe al Azarías, tin, adormixla, ella es la única que te comprén, y lo Azarías preníe amorosamen a la chiqueta Menuda y, assentat al pedrís de la porta, la gronsáe y li díe a cada pas, en veu brumosa, ablanida per la falta de dens, milana bonica, milana bonica, hasta que los dos, casi a un mateix tems, se quedaben adormits a la solissombra de la parra de moscatell, sonrién com dos ángels, pero un matí, la Régula, mentres pentináe a la chiqueta Menuda, va trobá un poll entre les púes de la pinta y se va mosquejá y va aná aon lo Azarías, Azarías, ¿cuán tems fa que no te rentes? y lo Azarías, aixó los señoritos, y ella, la Régula, ae, los señoritos, l´aigua no coste perres, tros de marrano, y lo Azarías, sense di ni chut, va amostrá les seues mans de un costat y del atre, en la roña acumulada a les arrugues, y, finalmen va di humilmen, a modo de explicassió, me les pixo cada matí pera que no me se faiguen cribasses, y la Régula, fora de sí, ae, sirás asquerós, ¿no veus que estás crián miseria y lay apegues a la criatura? pero lo Azarías la mirabe confós o confundit, en les seues grogues nines dels ulls imploráns, lo cap cacho, gruñín cadensiosamen, com un cachorret, mastegán saliveta en les genives pelades, y la seua inossénsia y sumisió van desarmá a san germana, haragán, mes que dropo, tindré que ocupám de tú com si fores un atra criatura, y, a la tarde siguién, va pujá al remolque, jun al Rogelio y sen van aná cap a Cordovilla, aon lo Hachemita, y va comprá tres camisetes y, tornán a casa, se va encará en lo Azarías, ten fiques una cada semana, ¿me has entés? y lo Azarías assentíe y fée momos, pero passat un mes, la Régula va torná a buscál, daball del oró, ae, ¿se pot sabé aón has ficat les camisetes que te vach comprá?, va pera cuatre semanes y encara no ten hay rentat cap, y lo Azarías va baixá los ulls grocs y sangosos, hasta que san germana va pedre la passiénsia y lo va sacsá y tal com lo sacsáe per les solapes eixecades, va vore les camisetes, una damún del atra, sobreficades, les tres, y cochino, mes que marrano, que eres encara pijó que los gorrinos, tráute aixó, ¿sens?, llévat aixó, y lo Azarías, sumisamen, se va traure la parchejada jaqueta de pana parda y, después, les camisetes, una detrás del atra, les tres, y va dixá al descubert un pit de Hércules, cubert de una pelusa canosa, y la Régula, ae, cuan ten tragues una te fiques l´atra, la llimpia, trau y fica, eixa es tota la siénsia, y lo Rogelio a riure, que se tapáe la boca en la seua ma gran y morena pera sofocá la rissa y no enfadá a sa mare y Paco, lo Baixet, assentat al pedrís, contemplabe la essena apoquit y baixabe lo cap, abatut, es encara pijó que la chiqueta Menuda, rossegáe, y aixina va aná corrén lo tems y, cuan va arribá la primavera, al Azarías li van vindre alusinassións, y a totes hores se li representabe son germá, lo Ireneo, de nit en blang y negre, com enmarcat a un escapulari, y de día, si se gitáe entre la torvisca, policromat, gran y totpoderós, damún del fondo blau del sel, com va vore un día a Deu-pare a un grabat y, en estos casos, lo Azarías, se eixecáe y sen anáe aon la Régula, avui ha tornat lo Ireneo, Régula, díe, y ella ae, un atra vegada, díxa al pobre Ireneo en pas y lo Azarías al sel está y ella, a vore ¿quín mal li va fé a dingú? pero les coses del Azarías en seguida trassendíen al cortijo y los gorrinés, y los pastós y los gañáns féen vore que sel trobáen y li preguntaben, ¿qué va sé del Ireneo, Azarías? y lo Azarías alsáe los muscles, se va morí, Franco lo va enviá al sel, y ells, com si fore la primera vegada que lay preguntaben y ¿cuán va sé aixó, Azarías, cuán va sé aixó? y lo Azarías movíe repetidamen los labios antes de contestá, fa mol tems, cuan los moros, y ells se pegáen en los colses y reprimíen la rissa y tornáen a di, ¿y estás segú de que Franco lo va enviá al sel, no lo enviaríe al infern? y lo Azarías negabe fort en lo cap, sonreíe, babejabe y señalabe cap amún, al blau, yo lo vech ahí dal cada vegada que me tombo entre la torvisca, aclaríe, pero lo mes grave pera Paco, lo Baixet, eren los desahogos del Azarías, ya que a consevol hora del día o de la nit, son cuñat abandonabe la casa, buscabe un racó, ben prop de la tapia, o a les eretes, o del sopadó o prop del oró, se baixabe los calsonsillos, se ajupíe y u fée, aixina que Paco, lo Baixet, cada matí, antes de la volta, ixíe al pati com un enterradó, lo cávec al muscle y tratabe de borrá les seues patades y llugo, tornaé a la Régula y se queixáe, este home té que tindre les canilles fluixes, de un atre modo no se explique, y cada dilluns y cada dimats, apareixíe al cortijo una nova pasterada y Paco, lo Baixet, venga, fóli, en la cavegueta, cávec o chapo, a tapáu, pero pesse als seus esforsos, cada vegada que ixíe de casa y obríe los forats del nas - per aon segóns díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell - li veníe la peste o corrompina y se desesperabe, ¡ya torne a putí, Régula, ton germá no té arreglo!, y la Régula, desolada, ae, y ¿qué vols que yo li faiga? no es mala creu la que nos ha caigut damún, pero, per aquells díes, lo Azarías va escomensá a trobá en falta les carreres del caro y cada vegada que vée a son cuñat quieto, parat, se arimáe an ell, zalamero, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, li díe, y Paco, lo Baixet, mut, com si no fore pan ell, y lo Azarías, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, y Paco, lo Baixet, mut, com si no lay diguere an ell, hasta que una tarde, sense sabé cóm ni per qué, li va vindre la idea, que se va obrí pas al seu menut serebre com una llum, y entonses, sen va aná cap a son cuñat, y si te arrimo a la serra a corre lo caro, ¿u farás al monte?,¿no tornarás a fé de ventre a la corralada? y lo Azarías, si tú u dius, y, a partí de aquella fecha, Paco, lo Baixet, cada tardet, aupabe al Azarías a la grupa de la yegua y lo portáe en ell y, ya nit tancada, se apeaben a la falda de la serra, y, mentres Paco, lo Baixet, se acomodabe al roquissal, aguardán, prop del alcornoque mocho, lo Azarías se perdíe pel brosquill, entre les jares y la montera, belcat, acechán com una alimaña, obrínse pas entre la greñura y, al cap de una llarga paussa, Paco, lo Baixet, sentíe lo seu reclam, ¡eh, eh!, y acte seguit, lo silénsio, y al remat, la veu levemen nassal del Azarías, ¡eh, eh! y después de fé lo reclam tres o cuatre vegades en vano, lo caro contestáe, ¡jujujujú, jujujujú! y, entonses, lo Azarías arrencabe a corre, com un macareno, y lo caro aullabe detrás y de cuan en cuan, soltabe la seua lúgubre carcañada y Paco, lo Baixet, desde lo Canchal del Alcornoque, sentíe los cruixits de la malea al trencás y, poc después, lo aullit del caro, y, después, la seua carcañada que geláe la sang y mes después, res y, passat un cuart de hora, apareixíe lo Azarías, en la cara y les mans cubertes de ñafres, en la seua sonrissa babeján, felís, bona carrera li hay donat, Paco, y Paco, lo Baixet, a lo seu, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, encara no, Paco, no hay tingut tems, y Paco, lo Baixet, pos, venga, dónat pressa, y lo Azarías, sense dixá de sonriure, chupánse los esgarraps de les mans, se alluñáe uns metros, se ajupíe contra alguna matissa y descarregabe, y aixina día tras día, hasta que una tarde, al acabá mach, se va presentá lo Rogelio en una gralleta ressién naixcuda entre les mans, ¡tío, miro lo que li porto! y tots van eixí de la casa y al Azarías, al vore lo muixonet tendret, se li van bañá los ulls, lo va pendre en cuidadet a les seues manotes y va musitá, milana bonica, milana bonica, y, sense pará de adulála, va entrá a la casa, la va dixá a una sistella y va eixí a buscá materials pera féli un niuet y, a la nit, li va demaná al Quirce un sac de pienso y, a una llanda rovellada, lo va mesclá en aigua y li va arrimá una pella al pic del animalet y va di, afelpán la veu, quiá, quiá, quiá y la gralleta se movíe a la palla, ¡quiá, quiá, quiá!, y ell, lo Azarías, cada vegada que la gralleta obríe lo pic, li embutíe a la boca inmensa, en lo seu brut dit del mich, un grumo de prenso compost y lo muixonet su tragabe, y, después, un atra pella y un atra, hasta que la muixoneta se fartáe, se quedabe quieta, farta, pero a la mija hora, una vegada passat lo empach sircunstansial, tornáe a reclamá y lo Azarías repetíe la operassió mentres murmurabe tendramen, milana bonica, milana bonica, en un murmullo que casi no se enteníe, pero la Régula lo vee fé y li díe confidensialmen al Rogelio, ae, mes val aixina, bona idea has tingut, y lo Azarías no se olvidabe del muixó ni de día ni de nit y en cuan li van apuntá los primés cañóns, va corre felís per la corralada, de porta en porta, una sonrissa bobalicona ballánli entre los labios, les grogues nines dilatades, la milana ya está emplomán, repetíe, y tots li donáen los parabéns o li preguntaben per lo Ireneo, menos son nebot, lo Quirce, que lo va enfocá en la seua mirada y li va di, y ¿pera qué vol a casa esta peste, tío? y lo Azarías va girá cap an ell los seus ulls atónits, assombrats, no es cap peste, es la milana, pero lo Quirce va moure obstinadamen lo cap y, después, va escupiñá, ¡qué collóns!, es un muixó negre y res bo pot portá a casa un muixó negre, y lo Azarías lo va mirá un momén desorientat y, finalmen, va posá los seus tendres ulls damún del caixó y se va olvidá del Quirce, demá li buscaré una papaterra, va di, y, al matí siguién, va escomensá a cavá afanosamen al massís sentral hasta que va trobá una papatiarra, la va agarrá en dos dits y lay va doná a la gralla y la gralleta se la va empassá en tan gust que lo Azarías babejáe de satisfacsió, ¿la has vist, Charito? ya es una mosseta, demá li buscaré un atra papaterra y cuquets, li va di a la chiqueta Menuda, y, pas a pas, la gralleta anáe creixén y emplomán dins del niu, en lo que, ara, cada vegada que Paco, lo Baixet, traíe al Azarías a corre lo caro, éste se moríe de impassiénsia, a escape, Paco, la milana me está aguardán, y Paco, lo Baixet, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, la milana me está aguardán, Paco, y Paco, lo Baixet, inconmovible, si no fas de ventre, te ting aquí hasta que se faigue de día y la milana se mórigue de fam, y lo Azarías se afluixáe los calsonsillos, no tens que fé aixó, díe, al tems que se ajupie a la soca de un carrascot y soltáe la cárrega, pero antes de acabá, ya se alsáe, venga, Paco, rápit, se pujáe de pressa los pantalóns, la milana me está aguardán, y estiráe los labios en una humida, extraviada, sonrissa y mastegáe saliveta en mol gust y este epissodio se repetíe cada día hasta que un matí, tres semanes mes tard, tal com passejabe a la gralleta per la corralada damún del seu bras, ésta va escomensá un tímit aleteo y va escomensá a volá, en un vol curt, blanet y primerís, hasta alcansá la copa del oró, aon se va posá, y, al vórela allí, per primera vegada lluñ del seu alcáns, lo Azarías ploriquejáe, la milana me se ha escapat, Régula, y se va assomá la Régula, ae, díxala que volo, Deu li va doná ales pera volá, ¿no u compréns? pero lo Azarías, yo no vull que me se escapo la milana, Régula, y mirabe ansiosa, angustiadamen, cap a la copa del oró y la gralleta giráe los seus ulls cap a totes bandes, descubrín noves perspectives, y, después, girabe lo cap y se picotejabe lo llom, despollánse y lo Azarías, ficán a les seues paraules tota la unsió, tot lo amor de que ere capás, díe, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó com si res, y tan pronte la Régula va arrimá al abre la escala de ma en intensió de agarrála y va pujá los dos primés escalóns, la gralleta va ficá tobes les ales, les va moure un rato al buit, y, finalmen, se va soltá de la rama, y, en un vol torpe y sense dessisió, va coroná la teulada de la capelleta y va pujá a la veleta de la torre, allá dal, y lo Azarías la mirabe en los llagrimots penjats dels ulls, com renegánla per la seua actitut, no estabe a gust en mí, díe, y, en éstes, se va presentá lo Críspulo y, después, lo Rogelio, y la Pepa, y lo Facundo, y lo Crespo, y tota la tropa, los ulls cap amún, a la veleta de la torre y la gralleta, dudán, fee balansades, y lo Rogelio sen enríe, cría corvs, tío, y lo Facundo, a vore, li agrren gust a la libertat, y porfiabe la Régula, ae, Deu los va doná ales als muixóns pera volá, y al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes y ell tratabe de tráuressels a manotades y tornabe a la seua cantinela, milana bonica, milana bonica, y, tal com parlabe, se anabe apartán del grupet, arrimánse a la sombra calén del oró, los ulls a la veleta, hasta que se va quedá sol, al mich de la ampla corralada, daball del sol despiadat de juliol, la seua propia sombra com una pilota negra, als peus, fén momos y brassillades, hasta que va alsá lo cap, va afelpá la veu y va cridá, ¡quiá! y, a dal, a la veleta, la gralleta va assentuá les seues balansejades, va ataullá la corralada, se va moure ñirviosa, y se va torná a quedá parada y lo Azarías, que la observabe, va repetí entonses, ¡quiá! y la gralleta va estirá lo coll miránlo, lo va torná a plegá, torne a estirál y, en eixe momén, lo Azarías, va repetí, ¡quiá! y, de repén, va passá lo imprevist, y com si entre lo Azarías y la gralleta se haguere establit un fluit, lo muixó desde la flecha de la veleta va escomensá a grasná, ¡quiá, quiá, quiá! y a la sombra del oró se va fé un silénsio expectán y de improvís, lo muixó se va llansá cap a abán, va baixá en picat, y dabán de la mirada atónita del grupet, va fé tres amples sírculs damún de la corralada, prop de les tapies y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías y va escomensá a picotejál insistenmen lo clatell blang com si li traguere los polls y Azarías sonreíe, sense moures, girán una mica lo cap cap an ella y musitán com una plegaria, milana bonica, milana bonica.

miércoles, 17 de enero de 2018

Charnegos catalanistes

Fico este post que acabo de lligí. Me pareix una magnífica explicassió a bona part de lo que passe a Cataluña. Igual passe en andalusos com en gen de Aragó y atres racóns de España.


Banana republic, moda, ropa

De pare andalús y mare extremeña, son pare descarregae camións a Mercabarna en turnos de dotse hores y sa mare llimpiabe aon podíe. Lo mes gran de tres germáns, no va acabá la FPI y se avergoñíx dels seus orígens. Creu que cambianse de nom y nassionalidat (no pot) podrá amagá lo seu passat. Se creu que pot escupiñá a la cara a datres que com sons pares van vindre o venen a buscás la vida a Cataluña. Es un pringat en problemes de autoestima, pero ell encara no u sap, ha dixat que uns atres li inculcaren que ere de baixa casta, al mateix tems que despertaben en ell desichos de pertenénsia a algo que lo fará gran y lo permitirá aná en lo cap ben alt. Com li falte pedigrí per a pugué parlá de superioridat de rassa, l'han convensut de que la superioridat está a la cultura y llengua catalanes, que suposadamén ell ha adquirit y que lo fa milló que aquells arguellats y roñosos masovés del sur, com sons pares.


Charnegos catalanistes


Hasta fa poc ben just parlabe be lo catalá, mes be catañol, pero uns añs de inmersió lingüística y los micháns de comunicassió han fet milagres, y ara lo parle fluidamén, depurán paraules que se pareixen al castellá per unes atres diferentes, barco vaixell, alcalde batlle, ha conseguit que pareixque catalá vell, de varies generassións. 
Pero seguix sentinse inferió als seus compañs, los apellits lo delaten, no es un catalá vell, aixina que té que demostrau, té que guañás lo dret a perteneixe a la tribu

Sap que es un manat, un llepaculs , está ansiós per contentá als compañs indepes , demostrals que ell tamé es digne, per lo que dessidix sé mes papista que lo papa, va dabán a les manifestassións, cride mes que ningú, insulte inclús a sons cusins y tíos cridanlos españols de merda, faches, extrangés, y consevol atra tontada en chulería, botiflers,creme banderes españoles, trau la llengua sentat al costat dels seus amos cataláns esperán que li passon la má pel llom (espala en lo cas de Dani Vives de Fondespala) en señal de aprobassió y agraimén. Lo resultat justifique los mijáns.


Charnegos ,catalanistes , Jordi Pujol, il capo, estelada, Don Vito



En algúns matisos diferéns en cada cas, este es lo retrato robot de mols charnegos que apoyen lo procés. Lo que no saben es que los seus amos los utilisen perque saben que no los ixen los números, saben que nessessiten apoyo de tersés, los dels vuit apellits (cognome en italiá o catalá cognom) cataláns ni ne son prous ni tots están al mateix barco. 

Los ideólogos del procés toleren temporalmén a mestissos, charnegos, gen de sang bruta, a los que utilisen com caen de cañó. Lo que tampoc saben es que tenen planejat desfés de ells en cuan conseguixquen la independénsia. Los seus amos los tirarán a la cuneta com un juguet (no joguina) chafat en cuan ya no los nessessiton. 


Artur Mas , estelada, procés, república, adeu pringats
Adeu pringats ! Diu Arturo Mas.


Una proba de aixó es per ejemple la poca alarma que ha provocat la fuga de empreses, no tenen temó de pedre la faena perque saben que cuan arribo lo momén sol tindrán que enseñá lo seu carnet en pedigrí (Pelegrí no), y segóns lo carnet los colocarán.

Les empreses que se negon sirán casrigades y ñan moltes formes de feu,inspecsións de treball, retrás en permisos, etc. 

Tampoc es de extrañá que , encara dissimulán en algún diputat marroquí, negre o charneguillo útil com Rufián, la inmensa mayoría dels alts cárrecs dels partits independentistes y empreses afins tenen apellits y noms cataláns, o que sonen a catalá, com Torrent, nom que ve del latín, Roger, Rogelio en castellá, Roger Rabbit, Roger Moore.

Estos son los 20 apellits mes comúns a Cataluña:

García
Martínez
López
Sánchez
Rodríguez
Fernández
Pérez
González
Gómez
Ruíz
Martín
Jiménez
Moreno
Hernández
Muñoz
Díaz
Romero
Navarro
Torres
Álvarez… 

Mireu estos apellits. Hay constatat que ningún de ells figure a cap dels apellits de consellés de la Generalidat desde 1978 hasta 2018, 40 añs. Ni cuan lo gobern tripartito de Montilla, aon se haguere pugut colá algún sossialista de origen dudós com lo mateix Montilla.




Este fenómeno es algo mol extral al món ocsidental, inclús a datres paísos. Com es possible que los gobernáns de un país no compartixquen los apellits de les persones a les que gobernen, ni una vegada per casualidat ?

Sol hay trobat un país aon passo aixó, la Sudáfrica del Apartheid.
Es mol simple. Per a votá tots som bons, pero per a que te trion, no. 
Tenín los puestos de direcsió y poder podrán después ejecutá lo verdadé plan, la llimpiesa étnica de Cataluña. Dit aixina sone mol mal, pero no tos alarmeu, la llimpiesa no se faríe a cams de extermini, simplemén te dixaríen sense faena per a que ten vaigues tú solet después de malvendre lo que tingueres. Tampoc u faríen de golpe, u faríen poc a poc, perque encara mos nessessiten, pero cada vegada menos, y total, per a fregá escales y tallá lo césped algú se té que quedá, no? (Veigau a USA qué passe en los esquenes bañades).
Per a dirigí bangs, consells de administrassió de empreses, conselleríes, etc, ya se encarregaben ells de triá a dit a quí sí y quí no. Hasta van fe llistes per al referéndum y van vore quí va votá y quí no.

Penseu en aixó y si coneixeu an algún charnego indepe pregunteuli:

Cuan Cataluña sigue independén, quí los impedirá feu ?




_____________
Pongo aquí este post que acabo de leer. Me parece una magnífica explicación a buena parte de lo que sucede en Cataluña...
-------------------------------------------------------------------------------
De padre andaluz y madre extremeña, su padre descargaba camiones en Mercabarna en turnos de 12 horas y su madre fregaba suelos donde podía, él, el mayor de tres hermanos no llegó a terminar la FP1 y se avergüenza de sus orígenes, cree que cambiándose de nombre y de nacionalidad podrá esconder su pasado al tiempo que se ve auto legitimado para escupir en la cara a otros que como sus padres vienen aquí a buscarse la vida. 

Es un pringado con problemas de autoestima, pero él aun no lo sabe, ha dejado que otros le inculcaran que era de baja casta al tiempo que despertaban en él deseos de pertenencia a algo que le haga grande y le permita caminar con la cabeza alta. 
Ante la falta de pedigrí para poder hablar de superioridad de la raza, le han convencido que la superioridad está en la cultura, la cultura catalana que supuestamente él ha adquirido y que le hace mejor que esos mugrientos pueblerinos del sur...como sus padres. 

Hasta hace poco apenas si hablaba bien el catalán, más bien “catañol”, pero unos años de inmersión lingüística y los medios de comunicación han obrado milagros, y ahora lo habla fluidamente y tras depurar palabras que se asemejan al castellano por otras diferentes (Barco-Vaixell, Alcalde-Batlle, etc.), ha logrado que parezca catalán de varias generaciones. Pero sigue sintiéndose inferior a sus compañeros, los apellidos le delatan, no es un catalán a la antigua usanza, así que debe demostrarlo, debe ganarse el derecho a pertenecer a la tribu, porque en el fondo sabe que es un “mandao”, un lameculos paniaguado, está ansioso por contentar a sus compañeros “indepes”, de demostrarles que él también es digno, por lo que decide ser más papista que el papa, va delante en las manifestaciones, grita más que nadie, insulta incluso a sus primos y tíos llamándoles españoles de mierda, fachas y extranjeros o cualquier otra sandez altisonante , quema banderas españolas y saca la lengua sentado al lado de sus amos catalanes esperando que le pasen la mano por el lomo en señal de aprobación y agradecimiento tras ello......el fin justifica los medios. 
Con algunos matices diferentes en cada caso, este es el retrato robot de muchos charnegos que apoyan el Proces. Lo que no saben es que sus amos les utilizan porque saben que no tienen los números, saben que necesitan apoyo de terceros por que los de los 8 apellidos catalanes ni son suficientes ni están todos por la labor, así que muy a su pesar,los ideólogos del Proces toleran temporalmente a mestizos, charnegos o gente de "sangre sucia", a los que utilizan de carne de cañón. Lo que tampoco saben es que tienen planeado deshacerse de ellos en cuanto alcancen la independencia
 Sus amos les tirarán a la cuneta cual juguete roto en cuanto ya no le necesiten. Prueba de esto es por ejemplo la poca alarma suscitada por la fuga de empresas, no temen perder sus empleos porque saben que cuando llegue el momento solo tendrán que mostrar su carnet de pedigrí, y en función de él serán más rápidamente colocados Las empresas que se nieguen serán castigadas y hay muchas formas de hacerlo, inspecciones de trabajo, retraso en permisos, etc. Tampoco es de extrañar que pese a disimular con algún diputado marroquí, o algún charneguillo útil como Rufián, la inmensa mayoría de los altos cargos de los partidos tengan todos los apellidos catalanes (en los partidos indepes me refiero) estos son los 20 apellidos más comunes en Cataluña: 

Observad estos 20 apellidos. He constatado que ninguno de ellos figura en ninguno de los pellidos de ningún consejero de la Generalitat desde 1978 hasta 2018 (40 años), ni siquiera en el lapso de gobierno del tripartito de Montilla, donde se podía haber colado algún socialista de origen dudoso como el mismo Montilla. 

Este fenómeno es algo inaudito en el mundo occidental e incluso en otros países. Cómo es posible que los gobernantes de un país no compartan los apellidos de las personas a quienes gobiernan....ni siquiera una vez por casualidad?

Solo he encontrado un país donde se diera este fenómeno: La Sudáfrica del apartheid. Y es que es muy simple, para votar todos somos buenos, pero para ser elegidos no. 
Solo copando los puestos de dirección y acotando el poder podrían después ejecutar su verdadero plan: la limpieza étnica de Cataluña. Dicho así suena muy mal, pero no os alarmeis, la limpieza no iba a hacerse en campos de exterminio, simplemente te iban a dejar sin trabajo para que te fueras tu solito tras malvender lo que tuvieses. 
Tampoco lo iban a hacer de golpe, sino paulatinamente, ya que nos siguen necesitando, pero poco a poco menos, y total, para fregar suelos y cortarles el césped alguno se tendría que quedar no? 

Para dirigir bancos, consejos de administración de empresas, consellerias, etc. ya se encargaban ellos de elegir a dedo quien sí y quién no. Pensad en esto y si conocéis a algún charnego “indepe” preguntadle, cuando Cataluña sea independiente, quien les impedirá llevar esto que describo a cabo?

Enlace a un artículo escrito en el padre del catalán, el francés

Bonpreu , esclat, si us plau, en català

baleares-cataluna-valencia-enviaran-europa-cumplimiento-carta-lenguas



Espai Omnium , cultural 😂

Com está lo teléfono, crideu a preguntá per Roger unes deu persones. 
A la número onze, dieu :
Hola, sòc Roger, ha preguntat algú per mí ? 

Saltiró , llar d'infants , Omnium, escola en català

Jordi de Omnium, qué be que estás a la garjola. Te falte compañía de Óscar Adamuz, franjolí de Gramanet de Besos 😂


Help Catalonia , save Europe, Spain steals us, España ens roba, Spanien klaut uns, España nos roba


Federico , l'amiguet dels catalanistes, Jiménez Losantos, García Lorca no