José, Joseph, Taronjí, extracte de lo trovador mallorquí

extracte de lo trovador mallorquí 
(ix en este orde y en esta ortografía. Al final tos fico lo poema sansé y después la traducsió al castellá, del propi autó).

XXVII

LA JOVE CATALUNYA.

Baix del nom de Patria catalana entenem la terra que constituía l´antiga corona
d´Aragó, singularment les Illes Balears, lo Regne de Valencia, y el principat de Catalunya. Aquexa corona, si be no gosa d´autonomía política, perque forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida propia, gracies al carácter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols; al moviment de la ciencia, de l´industria y del comerç, qu´estableix de día en día noves relacions, y estreny los llaços antichs entre sos diferents pobles; y, sobre tot, gracies al Renaxement literari catalanista y á la ressurrecció de la llengua catalana ó llemosína, d´aquexa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sía en los dialectes de les Illes, sía en los del Continent, desde les montanyes del Rosselló fins á les roques del Cap de Pals.

(***)

Floreix, floreix la Terra, l´amada Terra nostra;
Floreix, floreix la Terra que´l ser nos va donar;
Floreix de nou la Patria, nova hermosura´ns mostra
Per valls y per montanyes, per viles y per mar.

XXVII

LA JÓVEN CATALUÑA.

Entendemos por Patria catalana las tierras ó provincias que constituían la antigua corona de Aragon, singularmente las Islas Baleares, el Reino de Valencia y el Principado de Cataluña. Esta Corona, si bien no goza de autonomía política, porque forma parte integrante de la Nacion española, tiene actualmente vida propia, gracias al carácter de sus hijos, que los distingue de los demas españoles; al movimiento científico, industrial y comercial, que establece de día en día nuevas relaciones, estrechando los antiguos lazos entre sus diferentes pueblos; y, sobre todo, gracias al Renacimiento literario catalanista, y á la resurreccion de la lengua catalana ó lemosina, ya en los dialectos de las islas, ya en los del Continente, desde las montañas del Rosellon hasta las rocas del cabo de Palos.
(***)

Florece nuestra tierra, la amada tierra de nuestros mayores; florece la tierra que nos ha dado el ser; florece de nuevo la patria; se despliega ante nosotros una nueva hermosura en las sierras, en los valles, en los pueblos, en el mar.

No hi há que rebujarho; lo crit de Renaxença
Travessa ab entussiasme collades y vergés,
Y en cada cor un eco l´acull ab joya inmensa
Des l´alta mar de Roses, país ampurdanés.

S´axeca Barcelona d´ardor escomoguda,
Y escriu los noms de Patria, de Fe, de pur Amor;
Y al crit de Renaxença donant la benvinguda,
Prepara l´era nova, lo setgle venidor.

L´oratje que devalla del Pirineu altívol,
De camps en camps aplega la poderosa veu;
Y ab lo ressó baxantne l´oratje lleneguívol,
Alegra de Valencia jardins per tot arreu.

Mallorca se desperta; del mar valentes ones
Novelles aportantli del geni catalá,
Recòrdanli qu´es perla de les comtals corones;
Y ab la Creuada unintse Mallorca lluyta ja.

¡Salut, oh nova Patria! Tos fills se regeneran,
Tos fills honrarte volen ab molt preuat joyell;
Que les glorioses gestes de ton Passat vejeren,
Y plens de sa memoria ser dignes volen d´ell.

El poeta recordantse d´en Lull y d´en Ausíes,
La nova Primavera ne canta ab escalfor;
Ressonan melodioses les velles cantoríes,
Y ´ns combla d´alegransa lo lay del trovador.

No podéis negarlo: el grito de Renacimiento atraviesa veloz las gargantas de los montes, los verjeles de las llanuras. En cada corazon respóndele otro grito de inmenso júbilo, desde el lejano golfo de Rosas, país del Ampurdan.

Levántase Barcelona conmovida profundamente; escribe los nombres de Patria, Fe y Amor; y, dando la bienvenida al Renacimiento, prepara la nueva era, el siglo por venir.

Del alto Pirineo bajan los huracanes, arrebatando la potente voz; las ventolinas llevan su resonancia á los jardines de Valencia.

Despiértase Mallorca; las bravas olas del Mediterráneo le traen noticias del genio catalan; recuérdame que Ella es perla de la condal corona. Y Mallorca, uniéndose á la Cruzada, empieza denodadamente á combatir.

¡Salud, oh nueva patria! Tus hijos se regeneran; tus hijos quieren honrarte con preciosísimos dones; porque vieron las gloriosas hazañas de tu Pasado; y, llenos de su memoria, quieren mostrarse dignos de él.

El poeta, acordándose de Lull y de Ausías March, canta con brío la nueva primavera. Resuenan melodiosamente las antiguas canciones; y nos colma de alegría el lay del trovador.

La lira catalana recobra ses dolçures,
La parla de los avis emprèn altre camí;
Axís al fí d´un viatge de dòls y desventures,
Emprèn mellor dressera de cor lo Peregrí.

Tos sabis, Catalunya, se membran de que´ls dares
La llet de l´infantesa, lo juhí, lo pensament;
Se membran de les ciencies que Tu los ensenyares,
Y´t donan sos esforços ab tot llur valiment.

Y pensan, y s´afanyan escudrinyant tothora
Secrets de l´alta Ciencia, sabuda per Deu sol,
Y si los endivinan son del be teu penyora;
Qu´axis ho feyan Balmes, Campany y Munturiol.

Debudes á esta Ciencia jo ovir les maravelles
Que brotan cada día per mig tos penyalars;
Lo fil-parlant, qu´eleva ton nom á les estrelles,
Cobreix tes encontrades com uns ramatjes clars.

L´actiu camí de ferre travessa tes montanyes;
Passan xiulant, tronantne, cent carros de vapor;
Y´l fum que´s tira enrera corona les cabanyes
Que guardan blats y vinyes, del fill dels camps honor.

Com fill de Catalunya lo bon pagès llavora
Les tanques hont nasqueren los braus almugavers,
Y venç y xafa roques ab má traballadora
Com los antichs xafavan lo cap dels extranjers.

La lira catalana recobra su dulzura; la fabla de nuestros abuelos emprende otro camino: así al fin de dolorosa y desgraciada marcha, toma mejores rumbos el no desalentado viajero.

Tus sabios, oh Cataluña, se acuerdan de que les diste la leche de la infancia, el juicio, el pensamiento; se acuerdan de que les enseñaste las ciencias; y te consagran sus trabajos y todo su valer.

Piensan, se afanan, escudriñando continuamente los secretos de la alta Ciencia, sabida por Dios sólo; y si los adivinan, son prenda de tu bienestar; porque así lo hicieron siempre Capmany, Bálmes y Monturiol.

Debidas á esa Ciencia, veo las maravillas que diariamente brotan en tu quebrado suelo; los hilos telegráficos ensalzan tu nombre, cubriendo todas tus tierras como claro ramaje.

El activo ferro-carril atraviesa tus cordilleras; pasan silbando, atronando el espacio, cien carros de vapor; el humo que se echa atras corona las cabañas, que guardan trigos y viñas, honor de los hijos del campo.

Hijo de Cataluña el buen campesino, labra las tierras do nacieron los bravos almogávares; vence y destroza peñascos, cual los antiguos héroes destrozaban escuadras enemigas.

A Palma y Barcelona, per Mataró y Manresa,
S´axecan orgullosos alberchs industrïals;
Aquí ´l treball es l´honra, la força y la noblesa,
Aquestes del Art nostre ne son les catedrals.

Y en lo camí novíssim que prens, oh Catalunya,
Los fills del camp donantne la má al traballador
Al comerç sempentejan, que marxa á terra llunyana
Portant allí les noves de ton progrés mellor.

Miráula, còm defía bramuls de les ventades
La catalana barca, miráula exir del port;
Lo vent infla ´l velatje, no há por de les onades,
La mar be pot conèxer que no temem la mort.

¿Còm nó si som de raça potent y generosa
Que may en les batalles enrera girá ´ls ulls?
Ara meteix de Cuba la terra revoltosa
Escriu de nostres jóvens la gloria en daurats fulls.

¡Les lleys podrán reviure! La patria catalana
De los malvats usatjes mil troços ha fets fer;
Y los concells extenen sa influencia sobirana,
Com en los temps heròychs honrats p´en Fivaller.

Y´l sacerdot benévol de cor sa humil preguera
Al Deu de nostres pares envía ab caritat,
Pe´ls catalans servantne la guía vertadera
D´amor religiosa, de pau y llibertat.

En Palma, en Barcelona, en Mataró, en Manresa, se levantan soberbios palacios industriales. Aquí el trabajo es la honra, el poder, la nobleza. Estas son las catedrales del Arte moderno.

En ese novísimo camino que sigues, oh Cataluña, los hijos del campo, dando la mano al trabajador de las ciudades, empujan el comercio, que marcha á lejanos países, llevando allí la buena nueva de tus mejores progresos.

Mirad el barco catalan, cómo desafía los bramidos de la tormenta; miradlo salir del puerto: el viento hinche el velámen; no há miedo de las olas; el mar bien puede conocer que no tememos la muerte.
¿Cómo no conocerlo, si somos de raza fuerte y generosa, que nunca volvió la espalda en los más rudos combates? Ahora mismo la rebelde tierra de Cuba, dedica á la gloria de nuestra juventud páginas de oro.

¡Las antiguas leyes revivirán! La patria catalana ha hecho pedazos los malos usos. Y los concejos extienden por todas partes su soberana influencia, como en los heróicos tiempos honrados por Juan Fivaller.

Y el sacerdote, lleno de caritativa benevolencia, envía al Dios de nuestros padres la plegaria de todos; guardando incólume para los catalanes la Religion del Amor, de la Paz y de la Libertad.

Oh Patria de Mallorca, Valencia, Catalunya,
¿No veus la fortalesa qu´ anima tos cars fills?
Ascolta exa harmonía que per los cors retrunye
Dels poetes y dels sabis, del poble y sos capdills.

¡Be faç, be faç, corónat de gala y gentilesa,
Demòstrali á l´Espanya qu´ets del vell tronch rebrot,
Rebrot ple de frescura, de força y jovenesa
Qu´ab delicat aroma balsama l´ayre tot!

Mon cor de goig esclata al vèuret falaguera
Renáxer de tes cendres com fénix inmortal;
Com riu ab ses floretes la gaya primavera
Axí riu la meua ánima de ditxa celestial.

¡Avant, avant! ¡Coratje! L´irada traydoría
No pot arreconarne de gloria ton tresor;
Que´l mon sapia conèxer d´est poble la noblía;
¡Oh Deu, beneheix la Patria; germans, donemli´l cor!

Abril de 1873.

¡Oh Patria de Mallorca, Valencia y Cataluña!
¿No ves la fortaleza de tus amados hijos? ¡Escucha esa armonía que forman hoy las voces de tus poetas y sabios, de tus ciudadanos y caudillos del pueblo!
¡Muy bien, muy bien! Vístete de gala y gentileza; demuéstrale á España que eres retoño del viejo árbol; retoño lleno de frescura, de fuerza y juventud, cuyo exquisito aroma embalsama el ambiente.

Mi corazon salta de gozo, al verte renacer de tus cenizas como inmortal fénix. Mi alma siente una felicidad celestial, como la de la alegre primavera, que cruza sonrisas con las flores.

¡Adelante, adelante! ¡Valor! Ni la ira de los extraños, ni la traicion de los propios pueden arrinconar tu tesoro de gloria. Que el mundo sepa apreciar la nobleza de este pueblo.
¡Oh Dios, bendice á la patria! ¡Hermanos, démosle el corazon!

XXV
EN L´ÁLBUM
DE DON JOSEPH LLUIS PONS Y GALLARZA.

SONET.

Les comes y les valls colorejava
La claretat de l´auba riallera;
Y del riu Llobregat en la vorera,
Entre ´ls pins, una verge suspirava,

- Jo so, deya, la ninfa qui guardava
Un jorn passat la catalana esfera;
Senyora d´estos realmes un temps era;
L´Amor ab mos dictats s´aconhortava.

De ma Llar y Montanya la memoria
S´es perduda, mos poetes ja no viuen,
Trencada es l´harpa de ma pura gloria...”

- No; consòla´t, ovira la comparsa
(Respongué Deu), de trovadors que´t diuen:
Veus ton amat cantor; Pons y Gallarza.

Maig 1868.

XXV

EN EL ÁLBUM
DE DON JOSÉ LUIS PONS Y GALLARZA.

SONETO.

Ya los valles y montes coloreaba, la risueña claridad de la aurora. A orillas del río Llobregat, en bosque de pinos, suspiraba dolientemente una vírgen.

Y decía: - Yo soy la ninfa que, en los pasados siglos, guardaba la catalana tierra. En otro tiempo era yo la Señora de estos reinos. El Amor recibía con mis palabras suavísimo deleite.

El recuerdo de mi Hogar y de mis Montañas, se ha perdido; murieron mis poetas; quebróse el arpa de mi pura gloria...”

- No, consuélate, (respondió el Señor desde el cielo); mira la muchedumbre de nuevos trovadores, que grita: Hé ahí á tu amado cantor, á Pons y Gallarza.

(V. nota 19.)  

//

XXVII

LA JOVE CATALUNYA.

Baix del nom de Patria catalana entenem la terra que constituía l´antiga corona

d´Aragó, singularment les Illes Balears, lo Regne de Valencia, y el principat de Catalunya. Aquexa corona, si be no gosa d´autonomía política, perque forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida propia, gracies al carácter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols; al moviment de la ciencia, de l´industria y del comerç, qu´estableix de día en día noves relacions, y estreny los llaços antichs entre sos diferents pobles; y, sobre tot, gracies al Renaxement literari catalanista y á la ressurrecció de la llengua catalana ó llemosína, d´aquexa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sía en los dialectes de les Illes, sía en los del Continent, desde les montanyes del Rosselló fins á les roques del Cap de Pals.

(***)

Floreix, floreix la Terra, l´amada Terra nostra;

Floreix, floreix la Terra que´l ser nos va donar;

Floreix de nou la Patria, nova hermosura´ns mostra

Per valls y per montanyes, per viles y per mar.

No hi há que rebujarho; lo crit de Renaxença

Travessa ab entussiasme collades y vergés,

Y en cada cor un eco l´acull ab joya inmensa

Des l´alta mar de Roses, país ampurdanés.

S´axeca Barcelona d´ardor escomoguda,

Y escriu los noms de Patria, de Fe, de pur Amor;

Y al crit de Renaxença donant la benvinguda,

Prepara l´era nova, lo setgle venidor.

L´oratje que devalla del Pirineu altívol,

De camps en camps aplega la poderosa veu;

Y ab lo ressó baxantne l´oratje lleneguívol,

Alegra de Valencia jardins per tot arreu.

Mallorca se desperta; del mar valentes ones

Novelles aportantli del geni catalá,

Recòrdanli qu´es perla de les comtals corones;

Y ab la Creuada unintse Mallorca lluyta ja.

¡Salut, oh nova Patria! Tos fills se regeneran,

Tos fills honrarte volen ab molt preuat joyell;

Que les glorioses gestes de ton Passat vejeren,

Y plens de sa memoria ser dignes volen d´ell.

El poeta recordantse d´en Lull y d´en Ausíes,

La nova Primavera ne canta ab escalfor;

Ressonan melodioses les velles cantoríes,

Y ´ns combla d´alegransa lo lay del trovador.

La lira catalana recobra ses dolçures,

La parla de los avis emprèn altre camí;

Axís al fí d´un viatge de dòls y desventures,

Emprèn mellor dressera de cor lo Peregrí.

Tos sabis, Catalunya, se membran de que´ls dares

La llet de l´infantesa, lo juhí, lo pensament;

Se membran de les ciencies que Tu los ensenyares,

Y´t donan sos esforços ab tot llur valiment.

Y pensan, y s´afanyan escudrinyant tothora

Secrets de l´alta Ciencia, sabuda per Deu sol,

Y si los endivinan son del be teu penyora;

Qu´axís ho feyan Balmes, Campany y Munturiol.

Debudes á esta Ciencia jo ovir les maravelles

Que brotan cada día per mig tos penyalars;

Lo fil-parlant, qu´eleva ton nom á les estrelles,

Cobreix tes encontrades com uns ramatjes clars.

L´actiu camí de ferre travessa tes montanyes;

Passan xiulant, tronantne, cent carros de vapor;

Y´l fum que´s tira enrera corona les cabanyes

Que guardan blats y vinyes, del fill dels camps honor.

Com fill de Catalunya lo bon pagès llavora

Les tanques hont nasqueren los braus almugavers,

Y venç y xafa roques ab má traballadora

Com los antichs xafavan lo cap dels extranjers.

A Palma y Barcelona, per Mataró y Manresa,

S´axecan orgullosos alberchs industrïals;

Aquí ´l treball es l´honra, la força y la noblesa,

Aquestes del Art nostre ne son les catedrals.

Y en lo camí novíssim que prens, oh Catalunya,

Los fills del camp donantne la má al traballador

Al comerç sempentejan, que marxa á terra llunyana

Portant allí les noves de ton progrés mellor.

Miráula, còm defía bramuls de les ventades

La catalana barca, miráula exir del port;

Lo vent infla ´l velatje, no há por de les onades,

La mar be pot conèxer que no temem la mort.

¿Còm nó si som de raça potent y generosa

Que may en les batalles enrera girá ´ls ulls?

Ara meteix de Cuba la terra revoltosa

Escriu de nostres jóvens la gloria en daurats fulls.

¡Les lleys podrán reviure! La patria catalana

De los malvats usatjes mil troços ha fets fer;

Y los concells extenen sa influencia sobirana,

Com en los temps heròychs honrats p´en Fivaller.

Y´l sacerdot benévol de cor sa humil preguera

Al Deu de nostres pares envía ab caritat,

Pe´ls catalans servantne la guía vertadera

D´amor religiosa, de pau y llibertat.

Oh Patria de Mallorca, Valencia, Catalunya,

¿No veus la fortalesa qu´ anima tos cars fills?

Ascolta exa harmonía que per los cors retrunye

Dels poetes y dels sabis, del poble y sos capdills.

¡Be faç, be faç, corónat de gala y gentilesa,

Demòstrali á l´Espanya qu´ets del vell tronch rebrot,

Rebrot ple de frescura, de força y jovenesa

Qu´ab delicat aroma balsama l´ayre tot!

Mon cor de goig esclata al vèuret falaguera

Renáxer de tes cendres com fénix inmortal;

Com riu ab ses floretes la gaya primavera

Axí riu la meua ánima de ditxa celestial.

¡Avant, avant! ¡Coratje! L´irada traydoría

No pot arreconarne de gloria ton tresor;

Que´l mon sapia conèxer d´est poble la noblía;

¡Oh Deu, beneheix la Patria; germans, donemli´l cor!

Abril de 1873.

XXVII

LA JÓVEN CATALUÑA.

Entendemos por Patria catalana las tierras ó provincias que constituían la antigua corona de Aragon, singularmente las Islas Baleares, el Reino de Valencia y el Principado de Cataluña. Esta Corona, si bien no goza de autonomía política, porque forma parte integrante de la Nacion española, tiene actualmente vida propia, gracias al carácter de sus hijos, que los distingue de los demas españoles; al movimiento científico, industrial y comercial, que establece de día en día nuevas relaciones, estrechando los antiguos lazos entre sus diferentes pueblos; y, sobre todo, gracias al Renacimiento literario catalanista, y á la resurreccion de la lengua catalana ó lemosina, ya en los dialectos de las islas, ya en los del Continente, desde las montañas del Rosellon hasta las rocas del cabo de Palos.

(***)

Florece nuestra tierra, la amada tierra de nuestros mayores; florece la tierra que nos ha dado el ser; florece de nuevo la patria; se despliega ante nosotros una nueva hermosura en las sierras, en los valles, en los pueblos, en el mar.

No podéis negarlo: el grito de Renacimiento atraviesa veloz las gargantas de los montes, los verjeles de las llanuras. En cada corazon respóndele otro grito de inmenso júbilo, desde el lejano golfo de Rosas, país del Ampurdan.

Levántase Barcelona conmovida profundamente; escribe los nombres de Patria, Fe y Amor; y, dando la bienvenida al Renacimiento, prepara la nueva era, el siglo por venir.

Del alto Pirineo bajan los huracanes, arrebatando la potente voz; las ventolinas llevan su resonancia á los jardines de Valencia.

Despiértase Mallorca; las bravas olas del Mediterráneo le traen noticias del genio catalan; recuérdame que Ella es perla de la condal corona. Y Mallorca, uniéndose á la Cruzada, empieza denodadamente á combatir.

¡Salud, oh nueva patria! Tus hijos se regeneran; tus hijos quieren honrarte con preciosísimos dones; porque vieron las gloriosas hazañas de tu Pasado; y, llenos de su memoria, quieren mostrarse dignos de él.

El poeta, acordándose de Lull y de Ausías March, canta con brío la nueva primavera. Resuenan melodiosamente las antiguas canciones; y nos colma de alegría el lay del trovador.

La lira catalana recobra su dulzura; la fabla de nuestros abuelos emprende otro camino: así al fin de dolorosa y desgraciada marcha, toma mejores rumbos el no desalentado viajero.

Tus sabios, oh Cataluña, se acuerdan de que les diste la leche de la infancia, el juicio, el pensamiento; se acuerdan de que les enseñaste las ciencias; y te consagran sus trabajos y todo su valer.

Piensan, se afanan, escudriñando continuamente los secretos de la alta Ciencia, sabida por Dios sólo; y si los adivinan, son prenda de tu bienestar; porque así lo hicieron siempre Capmany, Bálmes y Monturiol.

Debidas á esa Ciencia, veo las maravillas que diariamente brotan en tu quebrado suelo; los hilos telegráficos ensalzan tu nombre, cubriendo todas tus tierras como claro ramaje.

El activo ferro-carril atraviesa tus cordilleras; pasan silbando, atronando el espacio, cien carros de vapor; el humo que se echa atras corona las cabañas, que guardan trigos y viñas, honor de los hijos del campo.

Hijo de Cataluña el buen campesino, labra las tierras do nacieron los bravos almogávares; vence y destroza peñascos, cual los antiguos héroes destrozaban escuadras enemigas.

En Palma, en Barcelona, en Mataró, en Manresa, se levantan soberbios palacios industriales. Aquí el trabajo es la honra, el poder, la nobleza. Estas son las catedrales del Arte moderno.

En ese novísimo camino que sigues, oh Cataluña, los hijos del campo, dando la mano al trabajador de las ciudades, empujan el comercio, que marcha á lejanos países, llevando allí la buena nueva de tus mejores progresos.

Mirad el barco catalan, cómo desafía los bramidos de la tormenta; miradlo salir del puerto: el viento hinche el velámen; no há miedo de las olas; el mar bien puede conocer que no tememos la muerte.

¿Cómo no conocerlo, si somos de raza fuerte y generosa, que nunca volvió la espalda en los más rudos combates? Ahora mismo la rebelde tierra de Cuba, dedica á la gloria de nuestra juventud páginas de oro.

¡Las antiguas leyes revivirán! La patria catalana ha hecho pedazos los malos usos. Y los concejos extienden por todas partes su soberana influencia, como en los heróicos tiempos honrados por Juan Fivaller.

Y el sacerdote, lleno de caritativa benevolencia, envía al Dios de nuestros padres la plegaria de todos; guardando incólume para los catalanes la Religion del Amor, de la Paz y de la Libertad.

Aladre

Aladre = Arado

dcvb:

ARADA f. o ALADRE m. (ant. aradre, m. o f.).

Instrument compost essencialment d'una peça on va fixada la rella, i d'un espigó on va junyida la bístia o les bísties per estirar, i que serveix per remoure i girar la terra abans de sembrar; cast. arado. Mes val lo ferre en la aradre, que l'aur ni l'argent en la caxa, Llull Felix, pt vi, c. 1. En aquella ylla se trobá primerament aradre qui tallàs la terra, Eximenis II Reg., c. 39. Hun aradre ab sa rella bo et endreçat, doc. a. 1395 (Miret Templers 564). Item una aradra an Riera, doc. a. 1405 (arx. del Hosp. Sta. Creu, de Barc.). Item l. aradre complit ab reyla, doc. a. 1409 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un aradre ab tot son areu, doc. a. 1425 (arx. de Montblanc). No guos comprar ni tallar fusta de aradres, doc. mall., a. 1449 (Boll Lul. iii, 133). L'aladre gire, | torne al camí Spill 9584. Compare, ruxaulo ab cua d'aladre, Brama llaur. 204. Item una aradra ab tot son bon gorniment, doc. any 1564 (arx. parr. Igualada). Com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí, Canigó iv. Veu los bous del aladre esjunyits. Llorente Versos 134.

    Construcció i nomenclatura de les arades catalanes, valencianes i balears.—L'arada consta essencialment de tres peces principals i d'algunes peces accessòries. Les parts principals són: a) una perxa on van junyits els animals i que s'anomena, segons les comarques, nedrilla, camatimó, espigó, cameta, etc.;—b) una peça de fusta que travessa la part posterior de l'espigó i que serveix per dur la rella, i s'anomena generalment dental;—c) una altra peça a manera de mànec, que serveix d'agafall per dirigir la feina de l'arada, i que es diu esteva, mantí o altres noms, segons les regions. Les accessòries són petites peces que ajuden a subjectar la rella o les peces principals de l'arada, a aguantar fort el jou, etc., i es designen amb diversos noms (oreller, tenella, orellons, telera, reteler, etc.) segons llurs vàries funcions i segons les comarques. No sols les parts accessòries, sinó també les principals, poden tenir diverses formes; naturalment, el que en les arades de parell és l'espigó, en les arades d'una sola bístia ha d'esser una perxa doble o forcada (anomenada forcat, anquer, etc.); també hi ha arades, com les de Mallorca i Menorca, que tenen una de les tres parts principals formada per dues peces afegides.—Tot això es refereix a les arades de fusta, antigues, que són les que interessen més a la investigació lingüística i etnogràfica. Les arades modernes de ferro ofereixen poques coses noves i interessants en llur nomenclatura.—A moltes comarques de Catalunya, principalment a la part occidental, l'arada es designa amb el nom de arreu.—L'arada més sencilla i primitiva que trobam usada a Catalunya és la que es compon d'esteva, dental i camatimó, cada cosa d'una peça, i que es pot veure representada en la figura 1a, copiada d'un arreu d'Esterri d'Àneu. És curiós observar que la nomenclatura de les parts de l'arada a la Vall d'Àneu és avui en dia la mateixa que trobam a un document rossellonès del segle XIII, on són anomenats el dental, l'esteva i l'aladriga (aquest darrer nom s'és transformat en nedrilla, per una curiosa evolució): «De qualibet saumata de dentals, un dental; de qualibet saumata de stevis, una stevam; de qualibet saumata de aladrigues, una aladriguam» (Lleudes de Perpinyà, de mitjan segle XIII, ap. RLR, iv, 368). Les mateixes denominacions de les tres parts fonamentals de l'arada es troben en els Privilegis i Ordinacions de la Vall de Querol, de l'any 1308.—Per donar idea dels principals tipus d'arada de fusta que es troben encara usats en la nostra terra, posam les figures que segueixen, amb indicació de la localitat on fou copiat cada arreu i amb expressió de la nomenclatura recollida a la mateixa localitat. Les peces i parts de l'arada van indicades en els dibuixos per lletres, que corresponen sempre a les mateixes parts, encara que en cada dibuix sien diferents la forma de l'instrument i els noms d'alguna peça. En tots els dibuixos adjunts, la R indica la rella; la D, el dental o peça que té per funció aguantar la rella; la O, cada una de les peces que ajuden a fer forta la unió de la rella amb el dental; la E, la peça que va unida a la part posterior del dental i serveix de mànec; la M, l'extrem superior de la E, que forma l'agafall per dirigir l'arada; la A, la perxa on es junyen les bísties per estirar; la C, la peça corbada que uneix la A amb la D (en certs tipus d'arada); la T, la peça recta de fusta o de ferro que fa forta la unió de la D amb la A o amb la C.L'arada es denomina de diferents maneres segons la seva forma i aplicació especial: a) L'arada que és estirada d'una sola bístia es diu arreu forcada (Bassella), arada pollegana (or.), aladre polligana (Maestrat), arada amb braços (Manacor), arada de gàbia (Sta. Margalida de Mall.), arada de foc (Mancor), arada d'una bístia (Men.), etc.—b) L'arada de ferro en general es diu arada mossa (Catalunya), i entre les seves múltiples varietats, caracteritzades per la forma, nombre i funcionament de la rella i sos accessoris, s'anomenen l'arada de pala, l'arada giratòria, l'arada amb paletes, aladre de punxó, etc.—c) Arada siquiera és aquella que té caixó, o sia, giradores de fusta, i serveix per fer les síquies o regadores dels horts (Manacor). Arada d'encrestallar és la que serveix per fer els crestalls (Voc. Agr.).—d) Arada d'escatar és la que serveix especialment per rompre la crosta que es fa damunt les terres de conreu (Voc. Agr.).—e) Arada de llaurar vinya: casta d'arada que té els braços desviats de l'eix o línia que segueix la rella, de manera que poden llaurar ran els ceps sense que la bístia els fregui (Mall.).Les diferents maneres de manejar l'arada es designen amb diversos mots: a) Arada plana (Mall.) o arada planera (Cat.) és quan la menen amb la rella molt horitzontal, que no es fica en la terra.—b) Arada puntera és quan la rella es fica molt en la terra (Cat., Bal.). També se'n diu arada carnissera (Mall.).—c) Arada plena és quan llauren amb força, de manera que l'arada s'assega bé damunt la terra i que les dues orelleres remoguen terra nova (Mall.).—d) Fer camada, l'arada: fer els solcs desiguals, un d'ample i un altre d'estret, alternativament (Mall.).
    Loc. i refr.—a) Passar l'arada davant els bous: invertir l'orde de les coses, fent massa prest allò que s'hauria de fer més tard (Mall., Men.).—b) «Per amor del bou, llepa lo llop l'aradre» (Torra Dict.).—c) «Arada llarga i llaurador granat» (Mall.); «Arada llarga de rella, i llaurador qui l'empenga» (Marroig, Refr.); «Arada llarga i braç pelut» (Cat.); «L'aladre rabut, i el llaurador barbut» (Val.).
    Fon.: əɾáðə (Puigcerdà, Lledó, Llofriu, Sant Feliu de G., Cabrianes, St. Vicenç dels H., Igualada, Reus, Mall., Eiv., Ciutadella); əɾáðe (Pobla de L., Vilafr. del P., Selva del C.); əɾáðɛ (Maó, Alaior); aɾáðɛ (Alcoi); aláðɾe (Pont de S., Pradell, Lleida, Fraga, Massalcoreig, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Morella, Benassal, Llucena, Castelló, Llíria, Sueca, Alzira, Ador, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Elx); aláðɾi (Sopeira); ərέw (Pobla de L., Bagà, Solsona, Casserres, Tarr.); arέw (Sort, Esterri, Senterada, Organyà, Oliana, Tremp, Bassella, Ponts, Artesa, Balaguer, Pradell, Lleida).
    Intens.: aradeta, aradassa, aradota; aladret, aladràs, aladrot, aladriu.
  

  Etim.: del llatí aratru, mat. sign. La forma catalana més acostada a l'etimologia és aradre. Aquesta forma seguí dues evolucions diferents: en català occidental i valencià, la dissimilació produí el canvi de la primera r en l i resultà aladre; en català oriental i balear, la dissimilació determinà la pèrdua de la segona r, resultant la forma arade, que es confongué amb els substantius femenins en -ada.

2. ARADA f. 

Acte de llaurar. «Jo llaurava amb En Vermei | i amb En Banya-revoltada, | i feia millor arada | que l'amo amb es seu parei» (cançó pop. men.).

ESCRIT EN MENORQUÍ DE L'ANY 1452

ESCRIT EN MENORQUÍ DE L'ANY 1452.

Un tema molt apassionant, al manco per jo, és es poder trobar documents antics escrits en sa nostra pròpia llengo vernacla, tant mallorquina, com menorquina com eivissenca, per tal fet cada setmana penjaré un document dins aquesta pàgina. Es d'avui és un inventari que fa en Pere Alzina des bens des seu sogre es 19 de juriol de 1452.

Vui recalcar que abans de s'entrada de sa llengo castellana dins ses illes/isles (com més vos agradi) sa nostra escritura utilisava sa "ny"  i sa "ç" trancada que tant mos molesta avui en dia, per això dins aquest document trobareu: senyoria, senyor, canya, astany, onça, calças, balanças.

Vet aquí s'escrit:

«Primo fonch atrobat en la dita heratat hun alberch situat assats prop la plassa de la present vila de Ciutadella en lo qual lo dit dafunt faya son domicili e és tingut sots alou e drata senyoria del senyor Rey e a cens; e afronta de la una part ab hun alberch d’en Pere Cabot sabater e de la part altra ab hun alberch d’en Gabriel Ardit e de la altra part ab hun forn d’en Pere Vidal e de la altra part ab la via públicha. E primo fonch atrobat en la antrada del dit alberch hun taulell de sastra gran. Item unes tasoras de sastra. Item hun siri banayt e hun tros. Item hun coltell de Vich. Item una papagorga ab bayna. Item hun doctrinal de pragamins ab cubertas de fust. Item hun reglador de coura per gipons. Item hun sagell de sizar drap. Item hun caxonet de sastra. Item uns setsalms de pragamí. Item una caxata ab tres caxons. Item hun cadanadat morisch. Item hun anbotonador. Item una ganiveta. Item una sanalla de aspart aldana. Item unes bonetas dolentas. Item una mitga cana de fust. Item una maseta de trancar fruyta. Item hun caxonet tancat ab clau dins antorn una onça de seda groga e antorn D analates. Item hun joch de nahips. Item una romaneta pocha ab son piló e tres pasals de ferra tot damunt lo dit taulell.
Item dalt la perxa las robas sagüents: Item una carmayola dolenta negra. Item hun baret patit desent. Item hun gonell de frisó argantat vell. Item hun cosset blanch lo quall hera del dit dafunt. Item hun gipó de osteda negra. Item hun tros de drap negra lo qual havia esser mantó. Item hun capiró de bruneta. Item hun altra capiró nou negra. Item unes bragues de lana blanchas del dit dafunt. Item hun gipó de fustani blanch ab mànagas blaves. Item hun mantó de bruneta forat. Item hun pasatemps de mascla. Item una cota de bruneta ab parfil de vebras forada de negra. Item hun gana burell forat sens capulla. Item hun fogó de ferra. Item una raya. Item dues sistellas de canya dolentas. Item una gera ab una ansa. Item un coltell de vich sens bayna. Item hun artibanch dolent ab set masuras de vandra vin e sinch de vendra oli e hun ambut de oli. Item uns tapins doma. Item unes notas de gramàticha e hun libra altra. Item una liura de ferra. Item nou salers de vidra blaus. Item hun broqual ab hun ambut d’oli e una copa. Item hun olier de terra. Item uns alambins. Item dos pitxers de astany. Item hun canalobra de ferra. Item una axata de coura. Item una librella de coura. Item una olla de fer cuscusó e una librella. Item mig almut de fust. Item una casola o panada de terra. Item una casoleta de terra e hun colador de terra e una ambudera tot dins lo armari. Item una carabassa. Item una gera negra. Item hun pagès. Item una post de a dur pa. Item quatra lumaners. Item hun morter de coura. Item hun calascó de ferre. Item hun axarcolador. Item hun lavacap. Item unas pesas de ferra. Item hun surí de pastar. Item una gàbia de pardius. Item dos trossos de fust e una masota. Item un banch de fust. Item una cadira dolenta plagadissa. Item hun pagès de fust. Item una alfàbia oliera. Item hun almut saler. Item hun almut de masurar blat. Item hun canalobra de ferra. Item hun puat. Item una pastera ab una fayadora. Item tras barills de tanir sardinas. Item hun morter de pedra. Item hun barill de tanir sagó. Item dos peus de dabanadoras. Item una garata. Item unes cardas. Item una sanalla ab lana. Item una cortina blava. Item hun sach ab lana. Item unes altres cardas dolentes. Item hun paner de varduchs dolent. Item una darga. Item vint e hun mas de li de Múrsia. Item hun banch de ferla ab satanta seros de li. Item hun paner ab una liura de lana filada. Item dues casolas una gran e una patita da terra e una salsera. Item hun garbell ab hun poch de astopa sens filar. Item tras rams de astopa filada. Item una daga ab bayna dolent. Item hun tros de mitgalana per tanir damunt pa. Item hun paliu de drap de astopa. Item huna sarpalera de cànem. Item hun cova de lana. Item una caxata ab hun gipó dolent. Item hun parell de calçes blanques dolentas. Item hun altra parell de calçes dolentas. Item unes bragues de li. Item un coltell de Vich. Item unes tisoras dolentes. Item hun gonel vert. Item hun caputxó. Item unas calças blanchas. Item hun horó de bova ab lana o pantinó antorn de IIII ss. de (...) Item una aspasa e broquer. Item hun caratell buyt. Item unes balanças de ferra. Item un transportí blanch. Item un banquet. Item una astormia nova de palma e hun siti de bova dolent. Item una fusera ab quatra fusos. Item a la paret hun drap de pinzell dolentet. Item sinch coladors de terra a la paret. Item una sanalla de palma patita. Item una maratxa blava. Item hun panaret de varduchs. Item hun himatge de astany. Item una làntia ab sa curiola e corda. Item hun sadàs. Item una astopa de bova la qual astava al paret. Item hun barill. Item hun coxinot.

Cataloniam, Cataluña, 844, 806, Ludovico Pío

GODMARO o GONDEMARO

desde antes de 841 hasta después de 850.

La primera memoria que queda de este Obispo es del año 841, es a saber, IIII. nonas septembris anno II. post obitum Dmni. Ludovici Imperatoris, día en que uno llamado Domingo, a consecuencia de la sentencia judicial dada en presencia del Vizconde Wifredo, reconoció a Gondebe, agente y abogado de nuestro Obispo, que las tierras que poseía en Terradellas eran de la jurisdicción episcopal. A esta escritura copiada (a: Ap. núm. II.) del Cartoral del Vicariato, llamado de Carlo Magno, pág. 89, sigue otra del año 842, y es la sentencia que poco antes decía dada sobre los derechos de teloneo y pascuario, los cuales parece que le disputaba en los condados de Empurias y Peralada el Conde Adalarico por medio de su agente (mandatario) Ansulfo. Los testigos hicieron sus declaraciones juradas (que llamaban conditiones sacramentorum) en la iglesia de San Martín, dentro de la ciudad de Empurias, asegurando que el Obispo Wimer, antecesor de Godmaro, fue puesto en posesión de dichos derechos en los Condados de Gerona y Besalú por el Conde Bernardo, y en los de Empurias y Peralada por el Conde Suniario, y que hasta su muerte percibió aquellos frutos. Esto es lo que contiene la escritura que va adjunta (a: Ap. núm. III), copiada del Libro verde de esta Catedral, fol. 53, cuya fecha dice así: latae conditiones sub die duodecimo kal. septembris in anno tertio postquam obiit Lodovicus Imperator. El modo de contar en ambas escrituras por la muerte de Ludovico Pío nació de la discordia que siguió entre Carlos Calvo y su hermano el Emperador Lotario; porque hasta el 843 en que se terminó, hubo territorios en nuestra Marca en que no se reconoció por Rey a dicho Carlos. Habiendo pues muerto Ludovico a 20 de junio de 840, la fecha de nuestra escritura de 21 de agosto, año tercero después de su muerte, pertenece al 842. Hállase en la Marc. Hisp. (ap. núm. XVI) la sentencia de los jueces a favor de Gondemaro, conforme a la declaración que acabo de decir de los testigos, que es lo único que comprende la escritura que yo envío.

Y con ser así que ambas tienen la fecha de la misma manera, se halla reducida allí al año 843, en el cual dice Baluzio (Ib. lib. IV), que se verificó sin dar razón del por qué alteraba una cuenta tan clara.
Alguna diversidad se halla entre ambos instrumentos: tal es que en el mío Ansulfo suena agente del Conde Adalarico, y en el de Marca él mismo lo parece ser del Obispo Godmaro, su competidor.
Con todo eso el mío añade varias circunstancias de este hecho, que no declara el de Marca; propone los nombres de los testigos y el altar sobre el cual juraron, y el nombre de Bernardus Comes (de Gerona y Besalú), donde Marca leyó Benedictum quondam. Por lo demás en la sustancia son coherentes, y ambos ponen existente a Godmaro en 842. Otra memoria suya hay del año 844, en el que a 11 de junio el Rey Carlos el Calvo, estando en el monasterio de San Saturnino, en el sitio de Tolosa, expidió un diploma de confirmación de todos los bienes de esta iglesia a instancias de su Obispo Gondemaro. Publicó ya este documento Baluzio en el apéndice ad Capitul. Reg. Franc., n. LXIV. También existe en el libro quinto de este capítulo, fol. 179; mas no lo he copiado, ya por no añadir cosa interesante en los documentos de esta clase, ya por el error que en él hay de poner por antecesor de nuestro Gondemaro a otro Gondemaro, en lugar de Wimer. Todavía está por publicar, que yo sepa, la memoria más curiosa e importante de nuestro Obispo; y es la sentencia que junto con Enrique, Conde Pictaviense, Gacfero, Conde Burdegalense, Servo Dei, juez y Pedro, Arcediano de San Esteban de Tolosa, dio de orden del Rey Carlos el Calvo en el pleito del monasterio de San Quirico de Colera contra el Conde Alarico sobre la posesión del Castro Tolon (Peralada). Dará razón de este cuento la copia adjunta (a: Ap. núm. IV.), no quedando yo fiador de la autenticidad de la escritura, la cual merece sin embargo alguna consideración por hallarse copiada en un libro de feudos en la curia episcopal, escrito en el siglo XIII, en cuyo tiempo, como allí se nota, presentó el original el Abad de dicho monasterio Fr. Br.

Contiene esta escritura algunas cosas que notaré aquí:
1.° Que aquel monasterio fue edificado en tiempo y de orden de Carlo Magno.
2.° Que el nombre de Castro Tolon fue puesto por los paganos como significando tierra muerta, al cual sucedió el de Petralata (Petra : Pera + lata : lada).
3.° Que los monjes construyeron entre otras iglesias la de Santa Maria in Reccesvindo (Recesvindo, Recesvinto), nombre de un monte que pudo intitularse del Rey Godo, y que corrompido en Rechesindo, fue sin duda raíz del de Requesens que hoy tiene:
4.° Que el citado Conde Alarico era hijo del Conde que Ludovico Pío estableció cuando conquistó a Barcelona:

(https://www.cervantesvirtual.com/obra/la-conquista-de-barcelona-por-ludovico-pio-y-creacion-de-su-primer-conde-bara--en-tres-actos--por-haberse-representado-en-el-teatro-de-la-m-i-ciudad-de-barcelona-en-el-ano-1777/)

5.° Que el tal Conde primero fue instituido super totam Cataloniam:

6.° Que esta es la primera vez en que se cree nombrado Cataluña. Vuelvo a repetir que no salgo fiador de la autenticidad de esta escritura, mayormente viendo firmar a todos los testigos con apellidos de familia, cosa que es mucho más reciente que el diploma, cuya fecha es de 25 de mayo, año IV del Rey Carlos, y de Cristo 844, sin poderse equivocar con los reinados de otros Carlos, pues los testigos dicen que vieron y conocieron a Ludovico Pío, conquistador de Barcelona.

Por lo que hace a la antigüedad de la palabra Catalonia, no quiero dejar de poner aquí, pues se ofreció la ocasión, una memoria anterior que vi en Perpiñan entre las copias que el sabio M. Fossa tenía preparadas para la historia completa del Rosellón. Entre ellas del Cartoral de la abadía de la Grassa, cerca de Carcasona, copió una donación de Carlo Magno a dicho monasterio data nona aprilis anno sexto Christo propitiante imperii nostri, et trigessimo nono regni in Francia, atque XXXII. in Italia, indictione XIII. actum apud Narbonam in Dei nomine, etc., que corresponde al año 806. Dice pues el Rey:
Damus Deo et in dicto monasterio et omnibus monachis ejusdem loci praesentibus et futuris de rebus nostris quae sunt in comitatu Cathaloniae (condado de Cataluña; Chastelongne) in pago Rossillionensi (Rosselló, Rosellón) S. Stephani de monasterio nuncupati, S. Felicis de Pedillano... S. Vincentii de Stagello cum terminis, etc. Basta haber advertido esto para los curiosos.

IV.

Judicatum pro monasterio S. Quirici de Colera sub Gondemaro Episcopo Gerundensi: anno DCCCXLIV. (Vid. pág. 17.)

Ex. libr. XXIV. feudorum curiae episcopalis Gerund. ubi additur eam cartam produxisse (en el original con una s) Fr. Br. Abbatem S. Quirici de Colera pro se et suo monasterio. Porro translatum est sec. XIII. exaratum.

Mota fuit quaestio in praesentia domini gloriossimi Caruli Regis in civitate prope Tolosam in monasterio Sancti Saturnini inter domino Alaricho Comite ex una parte et Giemundo monacho et suo monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae sito in territorio Tolonense ex altera parte et dati Judices a dicto Carolo Rege, scilicet Guondemaro Gerundensi Episcopo, Eienrico Comite Pictavensi et Gaefero Burdalensi Comite e, Servo Dei Judex, et Petri Archilevitae Sancti Stephani Tolosae ut audiamus, judicemus ac diffiniamus hanc causam. Venit in nostra praesentia ubi dictus Giemundus monachus, et petivit dicto Alarico Comite pro suo monasterio Sancti Cirici et Sanct Andreae dicens: quod libentius avunculus meus una cum genitore meo nomine Assinario per preceptum dompni gloriossisimi Caroli Imperatoris prendiderunt primi homines Castro Tolon et fines et adjacentias suas, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari, el ibi plantaverunt et edifficaverunt monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae et in Castro Tolon domo Sancti Martini fecerunt, et ibi villam, mansos, mansatas, vilarunculos poblaverunt, et parrochiam constituerunt, et postea nomen Petralata ibi miserunt quae antea a Paganis Tolon sive terra mortua vocaverunt. Et in tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari villas, vilarunculos, mansos, mansatas poblaverunt, et ecclesias fecerunt, et parrochias constituerunt, habuerunt et tenuerunt et judicaverunt totum hoc predictum secundum ipsorum voluntatem per XL. annos et amplius, et ad mortem illorum totum hoc predictum dimiserunt liberi ac solidi dicto monasterio, vel ad illi qui ibi vitam monasticam vivebant. Et dum erimus ibi domini possessores post mortem illorum per X annos et amplius sic venit dictus Alarius Comes (Alaricho, Alarico) et depotestavit nos injuste, et contra lege et multas malas exacciones extorsit ab hominibus qui erant populati in omnibus dictis locis. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Alarico Comite quid respondit ad ea quae sibi aponunt. Ille dictus Comes ita respondit: Iste Castro Tolon cum fines et adjacentias earum, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari quod iste Giemundus monachus mihi requirit pro suo monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae infra meo comitatu est, et debeo habere et possidere et judicari quasi res proprias de meo comitatu, et non credo ullo modo quod a divae memoriae Carolo imperatore donacio fuisset facta jam dicto Libencio Abba vel ad suo fratre nomine Assenario monacho, sive a dicto monasterio et nunc potui credere quod omnia predicta essent aprisiones de illis dictis, nec illis essent populatores de omnibus predictis locis. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Giemundo monacho si haberet firmas scripturas et bene corroboratas, vel testes boni testimonii ut ea quae dicis in veritate mittere possis, et si facere nequivis de jure, vox tua extincta sit de hac re, et ea amplius non resolves. Qui statim dictus Giemundus monachus protulit nobis testes veraces IIII presbiteri, et IIII milites, et VI paienses. Nos Judices statuimus eos testes jurare super altare consecrato in honore Sanctae Mariae Virginis in ecclesia Sancti Saturnini, et super reliquias dicti Sancti Saturnini, et super quator Evangelia, et ita haec fecerunt. Et post sacramentos nos dicti Judices singuli ac discussi sicut lex docet, exquisivimus ab illis rei veritatem, et omnes dicti testes concorditer quasi una voce protestabant hunc testimonium ita: nos vidimus et audivimus et presentes fuimus quando domno gloriossisimo Carolo Imperatore dedit de fischo suo Libentio Abbate, et ad suo germano Assenario monacho Castro Tolon cum fines et adjacentias suas, et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari cum fines et adjacentias eorum tali pacto, ut in ipsas valles Leocarcari plantent et edifficent monasterium Sancti Cirici et Sancti Andreae. Item postea vidimus et audivimus et presentes fuimus quando Libentius Abba una cum Assenario monacho prendiderunt primi homines post mortem Galaffre et Biuxan filio eius et aliorum Sarracenorum dicto Castro Tolon cum fines et adjacentias et tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari cum fines et adjacentias eorum, et ibi in dictas valles plantaverunt, et edifficaverunt monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae, et in Castro Tolon domo Sancti Martini fecerunt, et ibi villa, mansos, mansatas, vilarunculos poblaverunt, et parrochiam constituerunt, et postea nomen Petralata ibi miserunt, qui antea a Paganis Tolon, sive terra mortua voceaverunt (vocaverunt), et in tota terra illa et montaneas et valles Leocarcari mansos, mansatas, villas, vilarunculos poblaverunt et fecerunt ecclesias scilicet in Novis Sanctae Eulaliae et in Daltiano Sancti Romani, et in Moleto Sancti Cipriani, et in Maseracho Sancti Martini, et juxta rivo Agneti Sancti Clementi, et in Cantalupis (Cantallops) Sancti Stephani et in Rechisindo (Requesens) Sanctae Mariae, et in Baneigis Sancti Martinis, et juxta rivulo Urline Sancti Genesii, et in Rabedoso Sancti Juliani, et in Spodilia Sancti Jacobi, et in Turnebule Sanctae Mariae et parrochias constituerunt in dictas ecclesias et postea fecerunt cellulas sanctorum in dictas parrochias habuerunt ac judicaverunt omnia predicta secundum illorum voluntatem. Item postea vidimus et audivimus et presentes fuimus quando dompno gloriossisimi Ludovicho filio dompno Carolo Imperatore venit ad expugnandos omnes Sarracenos qui erant in Barchinona et cepit ea, et ibi dimisit genitori de isto dicto Alaricho Comite domino super totam Cataloniam. Et vidimus et audivimus et presentes eramus quando dictus Ludovichus mandavit atque precipiendo dixit dicto Comite quod non tangat neque capiat vel judicet nullam rem de rebus vel honoribus dicti monasterii Sancti Cirici et Sancti Andreae quia de fischo patri mei est hereditatus, sed manuteneas ac deffendas quasi res proprias de fischo genitori meo habuerunt et possederunt ac judicaverunt in bona pace totum hoc predictum heremum et condirectum pratis, pascuis silvis, garricis, aquis aquarumve molendinis et molinaris, piscatories, ruppes, petras, fontes, plano monte, vie ductibus, vel reductibus omnia et in omnibus quicquid visum est habere infra fines et terminis de omnibus predictis locis per XL annos et amplius, et postea totum hoc predictum liberi dimiserunt predicto monasterio, et ad illi qui ibi vitam monasticam vivebant. Et dum essent domini possesores post mortem illorum per X annos et amplius nos videntibus sic venit dictus Alaricus Comes et depotestavit illos injuste et contra lege, et multas exactiones judicando sive rapiendo injuste extorsit ab hominibus qui erant populati in omnibus predictis locis et hodie plus... tur omnibus predictas parrochias cum fines et adjacentias et terminis eorum a isto Giemundo monacho, et ad suo monasterio sive ad illis qui ibi vitam monasticam vivent ad expletandum et regendum ac judicandum quam a nullo alio homine viventi. Nos supradicti Judices interrogavimus dicto Alarico Comite si voluit nec potuit nulla bona ratione ponere contra istos testes, ut ea quae testantur invalidum sit. Et Comes Alaricus ita respondit: Nollo ponere ulla ratione contra illos testes. Et nos supradicti Judices pariter ac diligenter exquisivimus hanc causam rey veritatem. Auditis rationibus, allegationibus, renunciatione exinde facta, donavimus hanc diffinitivam sententiam; ita ut dictus Comes Alaricus pleniter reddat dicto monasterio Sancti Cirici et Sancti Andreae, et ad suorum monachorum tam presentium quam futurorum dicto Castro Tolon cum fines et terminis adjacentias suas et tota terra illa et predictas parrochias cum fines et terminis adjacentiis eorum habeant heremum et condirectum quantum visum est infra fines et terminis adjacentiis de omnibus predictis locis, et possideant, regant et judicent et per alodium teneant in perpetuum de fischo Imperatoris sive Regis totum hoc predictum sine omni retentu et servicio et judicio ac justitia quod ibi in omnibus praedictis locis dictus Comes, necne alii non habeant vel capiant pro ulla ratione. Item pleniter reddat in triplo omnia mobilia quae habuit receptas pro vi sive gratis, vel aliqua alia ratione in omnibus predictis locis sicut eas certas sive veras poterint hostendere in presentia dicto Gondemaro Episcopo quando fuerit presens in dicto monasterio. Data fuit haec sententia in civitate Tolosa in dicto monasterio Sancti Saturnini VIII. kalendas junii anno IV. regnante dompno Carolo Rege. = Gondemarii Gerundensis Episcopi. + = Sig+num Eyenrici Pictavensi Comiti. = Sig+num Gauferi Burdolensi Comiti. + Petri Archilevitae Sancti Stephani Tolosae. = Pe+tro Judex ordinarius in curia Regis. Nos Judices mandato Carolo Rege hanc sententiam donamus et corroboramus. = Sig+num Gaucperti de Castronovo. = Sig+num A. de Barbaveteri. = Sig+num Gaucerandi de Avalrino. = Sig+num Eymerici Castellanus de Castro Tolon quem modo vocant Peralada. = Sig+num Samarelli presbiteri. = Sig+num Ugo presbiteri. = Sig+num Falcuchii presbiteri. = Sig+num Salomoni presbiteri. Sig+num Rodulfi. = Sig+num Novelli. = Sig+num Eriberti.= Sig+num Sancii. = Sig+num Clementi. = Sig+num Roberti. Nos testes producti in hac causa confirmamus sententia data.= Sig+num Giberti Domino Terragonae. = Sig+num Eymerici domino Narbonae. = Sig+num Bocardi de Portaclusa. = Sig+num Esquivi de Caput stagni.= Sig+num Umberti de Accuta. = Sig+num Fulchi de Sancto Martino testes rei huius. = Iterius presbiter et publicus scriptor in civitate Tolosa in Burgo Sancti Saturnini rogatus a predictis Judicis scripsit die et anno prae+fixo. = Gondemarii Gerundensis Episcopi praescripta sententia sigillari + feci. Servo Dei Judex ordinarius Carolo Regi + similiter feci.

Octavio Serret,

https://www.vilaweb.cat/noticies/octavi-serret-ara-seria-un-moment-prou-adequat-per-reivindicar-un-territori-sense-fronteres-i-recuperar-els-valors/

L'impulsor de la llibreria Serret de Vall-de-roures inicia una nova aventura per a reivindicar la llengua catalana als territoris de cruïlla.

Octavio Serret, en la Librería Serret, en el 2012. / JULIO CARBÓ

Anna Zaera:

Fa uns quants anys, quan ens vam conèixer, em va dir que les fronteres existien per a rebentar-les. Es considerava i es considera un home de frontera perquè realment hi ha nascut. Entre Catalunya, l’Aragó i València. S’ha cansat de dir que som la mateixa gent perquè parlem la mateixa llengua i tenim la mateixa identitat. Abans de conèixer-lo, m’encuriosia que tothom –absolutament tothom– parlava d’Octavi Serret i el seu fenomen cultural contra pronòstic a la capital del Matarranya. A poc a poc, van arribar les portades a les seccions de cultura dels diaris nacionals i els premis a la seva tasca. Potser el més important, el Premi Nacional de Cultura a la Projecció de la Llengua Catalana, l’any 2009. Ara, després de quaranta-un anys regentant la ja famosa llibreria Serret de Vall-de-roures, ha anunciat que fa un canvi de vida. Traspassa la mítica llibreria però al mateix espai físic, en aquell que ha vist passar centenars de plomes il·lustres i gent de la cultura, que es convertirà en la seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra, l’entitat a què dedicarà els seus esforços d’ara endavant. Una decisió –o reinvenció, com diu ell– que l’allunya de la nostàlgia del final d’etapa i que li permetrà de continuar en contacte amb la cultura. Aquest projecte gira al voltant de la reivindicació cultural del català a l’Aragó mitjançant la recuperació de la idea de l’antiga Ilercavònia, la terra que els ibers habitaven al voltant del riu Ebre i que abraçava el territori entre el coll de Balaguer, Sagunt i Mequinensa. Serret s’afegeix a aquesta associació que ja existia, amb seu a Tortosa, per recuperar la història comuna del territori, dels ibers a l’època contemporània, reivindicant personatges insignes i fets històrics que, segons ell, encara no han estat rehabilitats amb prou fermesa.

—Aquesta setmana comenceu el vostre canvi de vida. Heu decidit de tancar la mítica llibreria Serret de Vall-de-roures. Per què?

—La decisió la vaig prendre ja fa molt temps. Jo ja buscava un canvi de vida, no volia treballar tantes hores i buscava la manera. Vaig rebre una oferta de feina, que no té res a veure amb la cultura, i vaig pensar que era el moment. He fet un traspàs de la llibreria amb tot allò que implica. Clients, proveïdors i dipòsit de llibres. Jo em quedo amb el meu catàleg primitiu, un d’únic que tinc dedicat als temes més locals amb títols com ara El riu que parla (2008), La Dama del Matarraña (2009), Follets del Matarranya (2009), Poesia de frontera (2011), Lletres de casa (2009), Galeria ebrenca (2010), Matarraña secreta (2019), Els Ports de Beseit (2007), El tren de Val de Zafán (2011) o Il·lusions i incerteses (2010). Es queda aquí, en la que serà la nova seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra.

—Ha estat una decisió difícil?

—Sap greu perquè deixes el poble i la comarca sense llibreria de servei. Però jo crec que la Serret ha estat alguna cosa més que una llibreria. Bé, de tota manera, Vall-de-roures continuarà tenint un servei quotidià de diaris i revistes, perquè he trobat la persona adequada. El nou punt de venda serà en un lloc bastant a prop d’aquí. La part més important és que jo em reconverteixo, no solament em reinvento. En això de reinventar-se ja s’hi ha insistit bastant, és una paraula molt utilitzada. En el fons, jo em sento molt a gust amb aquesta decisió perquè en part significa tornar als meus orígens. He anat destil·lant el meu catàleg, fent un buidatge bastant dràstic, per acabar amb les millors publicacions del Matarranya i el Maestrat. Ara és moment que l’antiga Llibreria Serret pugui ser la seu de l’associació Ilercavònia Terra Nostra.

—Quina serà la funció d’aquesta associació?

—Divulgar la llengua catalana a l’Aragó. Si anem als estatuts es veu molt clar que l’objectiu és preservar el llegat dels nostres avantpassats, que no deixen de ser els ilercavons. Uns avantpassats que han viscut en aquestes terres extenses, que no tenien fronteres, i que cobrien bona part de què era la Corona d’Aragó. Molts cops s’ha parlat del territori que englobava l’antiga Diòcesi de Tortosa, però encara era molt més ampli.

—Aquesta decisió ve motivada també per la dificultat de vendre llibres?

—No hi té res a veure. Ja feina molts anys que treballava a la llibreria i buscava un canvi vital. La part més romàntica, la de gestió cultural que s’engloba en el projecte Camins Serret, m’ha permès de fer-ne de tota mena. I d’això en continuaré fent a l’associació Ilercavònia. És cert que hi ha llibreries que tanquen, però jo no tanco perquè en tingui la necessitat, sinó perquè vull reconvertir-me.

—Però estem d’acord que ser llibreter és un ofici de resistència.

—Durant quaranta anys he estat fent les mateixes coses i allò que m’ha salvat ha estat la gestió cultural que he fet. Hi ha moments més bons i moments més dolents, però la meva decisió no va associada a les fluctuacions de la venda de llibres o del mercat editorial. Ara podrem fer moltes més activitats per a divulgar i reivindicar aquest territori tan ampli. Vull provar de ser més lliure i també tenir una vida més adequada per a la meva família. El dissabte i el diumenge em dedicaré a fer gestió cultural de manera més directa i seguint la filosofia de la Ilercavònia.

—Què heu après en aquests quaranta anys al peu del canó a la llibreria Serret?

—M’he buidat per divulgar un fet de què em vaig adonar quan era molt jove. Quan van aparèixer les primeres publicacions en català a l’Aragó, sobre l’any 1985, m’adono del lloc on he nascut. Jo vaig obrir l’any 1981. Vaig començar a percebre que vivíem en un encreuament de cultures, i crec que això que jo vinc a fer en aquesta vida és divulgar aquesta realitat. Fer saber que a l’Aragó també es parla català. I aquesta és la filosofia que he desenvolupat al llarg de tota la meva vida. Jo sóc nascut aquí i parlava català i aquest no és un fet que es doni per assumit. Vosaltres sí que sabeu que parleu català. Aquí ens deien sempre que parlàvem xapurreao. Llavors, quan sents que el català és la teva llengua, sents una força per dins que t’impulsa, que et fa sentir que has nascut per lluitar i fomentar-la. Per convertir-te en aquest punt de trobada i fer que tot això tiri endavant.

—L’associació Ilercavònia ja existia. Per què heu decidit que tingui la seu a Vall-de-roures?

—Jo conec aquesta associació l’any 2015, perquè una vegada vaig coincidir amb el president, Josep Miquel Martínez. En aquell moment, vam veure que teníem moltes coses en comú, i vaig pensar: ‘M’agradaria participar-hi. M’ho guardo per a quan tingui més temps.’ I bé, ara crec que és el moment. Com a membre d’allò que era l’antiga Ilercavònia, jo m’he sentit ilercavó ja de sempre i m’he entusiasmat en cada iniciativa. M’interessa de participar en aquesta idea, impulsar recerques que vagin en aquesta línia: investigar els orígens, l’arqueologia, passant per la història de les religions i arribant fins a l’època contemporània.

—La idea fóra d’establir aquests vincles entre el passat i el present mitjançant  activitats obertes al públic?

—És un projecte molt transversal perquè crec que l’objectiu últim és redescobrir-nos a nosaltres mateixos. Jo busco recuperar els valors. Sempre he pensat que, si tornem als orígens, recuperarem els valors. Crec que els hem perduts o  gairebé. Jo crec que en aquests territoris tenim una connexió molt potent de costums i cultura. La idea és trobar-nos cada vegada més a gust amb nosaltres mateixos.

—Com ha estat construir un projecte cultural de Països Catalans a l’Aragó amb la dificultat que implica no tenir polítiques culturals pròpies que potenciïn la llengua?

—Jo sempre he pensat que no tenim fronteres, que ens les posen els polítics i molts cops, en conseqüència, nosaltres mateixos. Jo crec que ara seria un moment prou adequat per a reivindicar un territori sense fronteres i recuperar els valors. I aquesta és una tasca que s’ha de fer tant col·lectivament com de manera individual. Si cadascú de nosaltres pot tornar als orígens, podem trobar la nostra essència. Jo tinc dos fills, de vint-i-tres anys i de divuit. El de divuit et puc assegurar que és d’una generació que ha recuperat l’esperit social, que es preocupa més per les persones que per les coses materials. Es preocupen per la col·laboració i la cooperació. Crec que ha estat la nostra generació qui ha causat aquest caos tan bèstia que ens ha portat a la crisi i al desastre del canvi climàtic. Jo veig un món prou desballestat. Si no som capaços de fer-nos unes bones autocrítiques i intentar saber per què fem les coses o per què hem nascut, ens encaminem cap a la nostra pròpia destrucció.

—L’altre dia llegia que el psicoanalista Ramon Riera alertava del perill de bucolitzar el passat dels espais rurals perquè també han estat espais de molt de patiment i lluites de poder.

—Bucolitzar el passat tampoc. Jo crec que viure en contacte amb la terra t’ofereix una altra percepció. Si volem tornar als orígens, hem de tornar a la terra. I és que al final hi acabarem tots, tornant a la terra. Però abans ho hem d’aplicar al nostre dia a dia. La meva generació ha percebut el món en dos grans sistemes: capitalisme o comunisme, i ells són en un altre moment. Veuen que, si no col·laboren i tenen en compte l’entorn, el seu món se’n va a la merda. El meu fill de vegades em diu: ‘Pensa en els meus néts.’ Crec que hem de ser més humans, més persones. Jo, gràcies a l’activitat cultural, sempre he optat per l’ésser humà. Per això m’han fotut hòsties pertot arreu. No m’ha agradat mai de posar etiquetes. La cosa més important és que no ens desconnectem entre nosaltres, que siguem conscients que habitem un espai comú.

—Part de les vostres iniciatives amb les presentacions literàries ha estat afavorir la presència física. Fer venir la gent a Vall-de-roures. En un temps on moltes de les interaccions entre autors i lectors són digitals, cal reivindicar compartir un mateix espai real?

—Sí. Jo durant aquests anys he treballat cada dia de la setmana. Per mi, organitzar aquestes trobades, fer que es trobi gent molt diversa i dispersa a causa de la meva sinergia, m’ha donat moltíssima energia. D’aquí han sortit amistats i projectes. Allò que volen és que cada vegada estiguem més aïllats, que comprem per internet i ens ho portin a casa. Si fem això ens matem a nosaltres mateixos. Per això, l’associació Ilercavònia, a part de tornar als orígens i divulgar el llegat dels nostres avantpassats, també vol ser un espai de trobada presencial al nostre territori. Tenim un territori riquíssim, que va de la muntanya al mar, amb una gent que és una barreja de cultures molt interessant. Si tenim present que l’antiga llibreria Serret sempre ha estat un punt energètic important, aquest nou projecte neix amb una potència molt gran. A més, com que jo estaré més descansat, podré estar més actiu.

—La seu física continuarà a l’antiga llibreria o voleu fer activitats en diferents punts dels Països Catalans?

—Tenia molt sentit que la seu fos a l’antiga llibreria Serret, perquè ja teníem aquest punt d’enganxada. Però també n’hi ha una subseu a Tortosa. En realitat, estem molt enxarxats. Sempre hem demostrat que, d’aquest punt neuràlgic, d’aquesta cantonada, ens podem expandir al món, i això continuarem fent.

—Ja teniu activitats programades amb l’associació Ilercavònia?

—N’hem fet a Arenys de Lledó i a Rosell ara farà un mes. Per al 2020 encara no tenim cap activitat programada, però sí projectes embastats. No en podem comentar res perquè ja ho anireu sabent. Però ens caldrà gent, perquè la nostra idea és debatre idees partint de molts punts de vista diferents.

—Qui formeu part de l’associació ara mateix?

—Hi ha molta gent potent que forma part d’Ilercavònia, però encara no es pot dir. Són personatges del món de la cultura, acadèmics, autors o investigadors que ja en són socis.

—Us noto il·lusionat. No teniu nostàlgia?

—A mi em feia llàstima que jo tanqués i Vall-de-roures no tingués llibreria, però ara estic més tranquil perquè he trobat la persona que la podrà obrir. Jo continuaré amb les meves coses i anirem fent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb

Ayer, 1 de enero del 2020, la Librería Serret, de Valderrobres (Teruel), dejó de existir como tal y su espacio se convirtió en la sede de la asociación cultural Ilercavònia Terra Nostra. Octavio Serret (54 años), que fundó la librería hace 38 años, se dedicará de lunes a viernes a un trabajo que no tiene nada que ver con la cultura, pero los fines de semana se centrará en la gestión cultural.

https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20200101/octavio-serret-cierra-libreria-serret-valderrobres-teruel-7791754

La Librería Serret se había convertido en un auténtico foco de irradiación cultural y un lugar de encuentro de las culturas aragonesa, catalana y castellana en una tierra de frontera como el Matarraña. Decenas y decenas de escritores, desde Ana María Matute a Javier Cercas, desde Lorenzo Silva a Alicia Giménez Bartlett, desde Ian Gibson a Jordi Llavina o Rosa Regàs, acudían a la llamada de Serret los fines de semana para presentar y firmar sus obras, en un despliegue inconcebible para un pueblo de 2.000 habitantes. Galardonado en Aragón y Cataluña, Serret obtuvo en el 2009 el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat y la Creu de Sant Jordi en el 2017. Pero el hundimiento de la venta de libros, la España vacía y la competencia de Amazon y otras plataformas -Serret, paradójicamente, fue pionero en la venta online- han acabado con la librería. "Los años buenos fueron en el 2002-2003, después las ventas empezaron a bajar hasta el 2009 y desde entonces han caído en picado. En el 2015 estuve a punto de cerrar y si no hubiera hecho de gestor cultural, trayendo escritores y organizando actividades culturales, habría cerrado hace años", dice.

Serret, sin embargo, no abandona la gestión cultural, que es lo que más le gusta. "Me quito la paja y me quedo con el grano", explica gráficamente. La paja era la pura y simple venta de libros de todo tipo, desde literatura y ensayo a textos escolares; artículos de papelería; guías turísticas y senderistas de la zona, etcétera, que en realidad traspasa a una mujer del pueblo, que abrirá en un local cercano y a la que asesorará en sus inicios como librera. El grano serán las actividades de gestión cultural, que realizará bajo la marca Camins Serret y en las que seguirá contando con la presencia de escritores, cuyas obras presentará en la sede de Ilercavònia Terra Nostra, en la de la nueva librería o en cualquier espacio de la comarca, desde hoteles a centros culturales.

La sede de Ilercavònia Terra Nostra, asociación fundada en Tortosa en el 2015, se traslada a Valderrobres, al actual local de la librería y abrirá los fines de semana. "Reunirá libros y publicaciones destinados a conservar y divulgar el legado de los ilercavones, el pueblo íbero que repobló estas tierras, que territorialmente corresponden a la antigua diócesis de Tortosa y abarcan desde el Matarraña y el Bajo Aragón hasta las comarcas del norte de Castellón y el sur de Tarragona", explica.

La asociación, presidida hasta ahora en Tortosa por Josep Miquel Martínez, se financiará con aportaciones de socios, "gente que ama esta tierra y vinculada al mundo de la cultura, como académicos o activistas culturales",  asegura Serret, cuya primera actividad en esta nueva etapa será el festival de literatura negra Aragón Negro, que se celebrará en Valderrobres y otras localidades de la comarca del 15 al 31 de enero. En realidad, Aragón Negro ya existía y la nueva edición está programada desde el año pasado, pero ahora se hará en la sede de Ilercavònia. Y Serret compaginará el festival con su nuevo trabajo comercial, en el que venderá productos alejados de la cultura, como ya hizo en sus inicios, antes de fundar la librería, porque Serret siempre ha sido, sobre todo, un gran vendedor.