Llibre dels Feyts, romanç valencià

¿Quànts filólecs saben que el Llibre dels Feyts (s.XIII) fon redactat en romanç valencià? Mai la saviea digué una cosa i la naturalea atra.

http://www.cervantesvirtual.com/obra/llibre-dels-feits-del-rei-en-jacme-manuscrit--0/

Libre del Feyts de Jaume I

La tradició textual del Llibre dels Fets

1. El manuscrit més antic conservat del Llibre dels Fets –amb grafia antiga Libre dels Feyts– és el que actualment es troba en la Biblioteca de la Universitat de Barcelona amb el número 1. Aquest còdex, de pergamí, correspon a un document reial i, per tant, es caracteritza per una extremada cura en l'elaboració. La riquesa del document es palesa en l'orla que acompanya l'escriptura dels primers fulls feta a base de motius vegetals, en les caplletres il·luminades i en una miniatura al f. 27. En una de les guardes es troba un escrit del XIX, possiblement contemporani a la relligadura: Crònica del Rei en Jaume, escrita per ell mateix. Aquest llibre feu escriurer l'onrat Ponç de Copons, per la gràcia de Déu abbat del honrat monestir de Poblet, en lo qual monestiu jau lo molt alt senyor Rey en Jaume. [...] E fo escrit en lo dit monestir de Poblet de la mà de Celestí Destorrens acabat lo dia a 17 dies del mes de setembre de 1343.... En una altra de les guardes, en lletra antiga, també trobem escrit: Cròniques del Sant Rey en Jaume de bona memòria. Al final del volum, enganxat a la coberta, hi ha un altre escrit que al·ludeix a la visita de Felip II al monestir de Poblet de 1585.

Segons la classificació de manuscrits del Llibre dels Fets que podem trobar a l'edició de Jordi Bruguera de 1991 (Barcelona, Barcino, «Els Nostres Clàssics», pp. 10-12), aquest es coneix amb la sigla H. La Biblioteca Universitària en va fer una edició facsímil l'any 1972, amb introducció de Martí de Riquer.

2. El segon manuscrit més antic és el número 1734 de la Biblioteca de Catalunya i correspon a la Cancelleria de Pere III el Cerimoniós.

Aquest rei va manar fer una còpia de la Crònica del seu avantpassat a un dels seus curials, Joan de Barbastre, qui la va enllestir el 1380. Sembla que el copista no va seguir el manuscrit de Poblet, sinó que va fer una còpia diferent i que, més endavant, aquesta va servir com a base de l'edició dels jurats de València en 1557.

El manuscrit copiat per Joan de Barbastre és el que actualment es coneix amb la sigla C. Va arribar a la Biblioteca de Catalunya a començaments del segle XX procedent de la Biblioteca del Comte d'Aymans de Mallorca, José de Togores, on es va dipositar ja en el segle XVIII. Aquest còdex està escrit en lletra gòtica cancelleresca, també en pergamí, a doble columna, amb una luxosa caplletra inicial i d'altres caplletres també il·luminades en roig i blau.

L'obra va encapçalada per un pròleg: Aquest es lo començament del prolech sobre el libre que feu el rey en Jacme per la gracia de Deu rey de Arago e de Mallorches e de Valencia, comte de Barchinona e d'Urgell e senyor de Muntpesler de tots los fets e de les gracies que Nostre Senyor li feu en la sua vida. En el colofó, podem llegir en llatí: «Mandato serenissimi domini petri dei gratir regis Aragonum valentiae, Majoricarum, cardinieae et Corsicae, Comitisque Barchinonae, Rossilionis et Ceritaniae [...] Ego Iohannes de Barbastro de scribania predicti domini Regis Aragonum, oriundus Cesaraugustae scripsi Ciuitate Barchinonae Anno a Nativitate Dmi. Mo. CCCo. octuagesimo scripsi».

3. Del segle XV tenim diferents testimonis, un incomplet localitzat a la Biblioteca del Monestir del Escorial (ms. conegut amb la sigla F), un altre a la Biblioteca del Palau Reial (sigla D) i un tercer localitzat a la Biblioteca Nacional de Madrid: Es tracta del ms. 10121 (signatura antiga L.81) i conegut com ms. E. Procedeix de la Biblioteca del duc d'Osuna i està datat entre finals del segle XV i començaments del XVI, ja que la lletra és humanística. Es tracta d'un còdex en pergamí, de 110 fulls a dues columnes, i destaca per la sobrietat del text sense ornaments.

4. Del segle XVI és l'edició de 1557 impresa a València en casa de Joan Mey. Actualment es conserven diferents exemplars d'aquesta edició, si bé hem digitalitzat el que ens ha facilitat la BNE (Sig. R/15398) com a més complet i acurat. Es considera que la base textual d'aquesta edició és el ms. D, procedent al seu torn del ms. C. L'esmentat manuscrit D, del qual no tenim reproducció digital, pertanyia als Jurats de València i una vegada feta la impressió de 1557, l'enviaren a Felip II, qui devia sentir una especial atracció per la Crònica ja que, com hem esmentat més amunt, també es va interessar pel ms. de Poblet (ms. H) i en va deixar constància en la seua visita al monestir de 1585.

Recentment, Jordi Bruguera ha donat notícia d’un altre manuscrit (sigla N) conservat a la Real Academia de la Historia, ms. 9-4769. Potser es tracta del manuscrit més desconegut, amb la singularitat que conté notes marginals atribuïdes a Zurita, i només en tenim coneixement gràcies a la descripció d'aquest estudiós. Per primera vegada donem a conéixer la reproducció digital del text complet del manuscrit.

5. En el segle XVII es fan dues còpies del manuscrit de Poblet, la primera es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, ms. 41, procedent del Convent de la Mercè, que també conté una versió de les Gesta Comitum Barcinonensium et Regum Aragoniae i un fragment de la Crònica de Desclot. Correspon a la sigla L.

L'altra còpia de Poblet, sigla J, actualment és el ms. número 69 de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. Podem llegir que l'autor d'aquesta còpia és Jaume Ferrer i que la va realitzar per manament de Jaume Ramon Vila, qui també va afegir un pròleg.

Per altra banda, el ms. de la BN de Madrid, 893, olim F-67, és una còpia de C (Joan de Barbastre, 1380) feta en el segle XVII i que va pertànyer a Felip V.

6. Del segle XVIII és el còdex 13208 de la Biblioteca Nacional de Madrid, que conté, entre altres còpies atribuïdes a Francisco Pérez Bayer (1779), textos procedents de diferents manuscrits del Monestir de l'Escorial.

7. Pel que fa a les edicions modernes des del segle XIX, oferim la relació següent:

• Historia de la conquista de Mallorca: crónicas inéditas de Marsili y de Desclot en su testo lemosin; vertida la primera al castellano y adicionada con notas y documentos por José María Quadrado, Palma, 1850. [Fragments].
• AGUILÓ I FUSTER, Marià et al., (eds.) (1873-1904), Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim Rey en Jacme primer, Rey Darago, de Mallorques e de Valencia, Compte de Barcelona e de Montpesler. Dictada per aquell en sa llengua natural, de nou feyta estampar per Marian Aguiló y Fuster, Barcelona, Biblioteca Catalana. [Edició facsímil]. [Versió en text].
• BRUGUERA, Jordi [ed.] (1991), Llibre dels fets del rei en Jaume, Barcelona, Barcino («Els Nostres Clàssics»), 2 vols. 8.
• CASACUBERTA, Josep Maria de [ed.] (1926-1962), Jaume I, Crònica, Barcelona, Col·lecció Popular Barcino, 9 vols.
• RIQUER, Martí [ed.] (1972), Libre dels feyts del Rey En Jacme. Edición facsímil del manuscrito de Poblet (1343) conservada en la Biblioteca Universitaria de Barcelona, Barcelona, Universidad de Barcelona.
• SOLDEVILA, Ferran, [ed.] (1971), Les quatre grans cròniques, Barcelona, Selecta. [Reedició, Les quatre grans Cròniques. I. Llibre dels feits del Rei en Jaume, revisió filològica de Jordi Bruguera, revisió històrica de M. Teresa Ferrer i Mallol, Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 2007].

8. Traduccions

Del segle XIV és la traducció llatina de Pere Marsili, conservada en el ms. 64 de la Biblioteca Universitària de Barcelona. Datada en 1314 és el testimoni més antic de la Crònica i va suscitar tota una sèrie de dubtes entre els crítics sobre la preexistència d'un redacció de l'obra en vulgar o no. Finalment es va acceptar que la traducció llatina és posterior a la redacció en vulgar si bé prové d'un manuscrit perdut. L'edició crítica d'aquesta versió llatina és la de Maria de los Desamparados Martínez San Pedro, La Crónica latina de Jaime I, Almeria, 1984.

Coneixem altres dues traduccions, una a l'anglés de John Foster, The Chronicle of James I, King of Aragon... London, 1883, 2 vols., i una altra al francés atribuïda al Baró de Tourtoulon, Jacme I. Le Conquerant, Montpellier 1863, 2 vols.

Francesc Serès

https://www.racocatala.cat/entrevista/40996/cal-voluntat-politica-articular-culturalment-franja

Entrevista publicada originalment pel Moviment Franjolí

Francesc Serés és un escriptor de Saidí, Baix Cinca, i establert a Olot, on treballa com a director de la Residència Faber. Serés forma part d'un grup d'escriptors franjolins en llengua catalana apareguts els últims anys, com Josep Anton Chauvell, la seua conveïna Mercè Ibarz, Jesús Moncada o Carles Terès. "La densitat fa sospitar", confessa rient Serés. En els seus llibres ha deixat immortalitzades moltes històries pròpies de molts pobles de la Franja que, segons Serés, "no s'havien explicat mai". Precisament això, les històries sense explicar, són el que per Serés fan de la Franja un territori tan favorable per la literatura.

Què té la Franja que la fa territori d'escriptors?

Hi ha diversos factors. El primer, que és una zona que de manera natural ha mirat cap a Barcelona; és on hem anat part de la migració. Una vegada allà, jo vaig descobrir una cultura que no sabia que tenia. Existia una paret de paper, com les dels japonesos. Són parets opaques, però si t'hi recolzes cauen i descobreixes una altra realitat. Llavors, quan tornes a casa et sents en un terreny verge d'històries sense explicar.

I en segon terme, tenir una formació només en literatura espanyola ha permès repensar-nos la literatura catalana. Sense l'obligació escolar podem descobrir la part de la seducció, molt important en la literatura. 

Actualment ets un dels escriptors franjolins més reconeguts i premiats. Has rebut un grapat de premis de les lletres catalanes, però des d'Aragó només vas tenir un reconeixement ara fa 15 anys.

No és una qüestió personal. És el nivell de deixadesa que tenen amb la llengua, però no només afecta el català. Això és transversal al nivell de protecció que l'Aragó ha donat a altres camps. És un símptoma de la mala gestió cultural, tot i que és cert que en el cas del català existeix una rancúnia històrica perquè ho veuen com una taca. El meu cas és una conseqüència més de la infravaloració del patrimoni propi.

És complicat escriure en català i ser reconegut a la Franja?

És molt difícil, perquè tot i que és un territori prolífic pel que fa a escriptors, la situació política no és favorable. A l'escola només hi han un parell d'hores de català a la setmana, has de lluitar contra mitjans de comunicació, contra l'administració... A Catalunya tens quatre nivells administratius que vetllen per la llengua: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la Generalitat. Ací no en tens cap. 

Si ets de la Franja, per guanyar-te la vida escrivint en català has de marxar al Principat?

Existeixen molts factors: el talent, la sort, l'editorial que et publica... Però sense cap dubte, és més fàcil en un lloc on no has de discutir sobre un fet tan ridícul com el nom del idioma. Allà trobes un ambient favorable, a més d'un camp de coneixement que entra en contacte amb naltres, com la llengua i la continuïtat cultural.

Què li falta a la Franja per aconseguir una cohesió cultural?

La Franja és un territori sense articular. La gent de Queretes té poc a veure en la gent del Campell. D'una punta a l'altra de la Franja tens quatre hores, però de costat a costat tens deu minuts, i això és molt difícil d'articular. Ha d'existir una voluntat política per superar aquest desavantatge.

A la Franja, la unitat política és una cosa, i la cultural n'és una altra.

Ací manen des de Saragossa, però això no vol dir que m'agrade ni que no puguem fer mil coses. La política no deixa de ser una convicció molt arrelada. Només demano que deixen escollir a la gent democràticament les seues idees, més enllà de la situació administrativa que tingue. És cert que des del punt de vista pràctic això té conseqüències: la llengua la tenim com la tenim, amb la campanya d'aculturalització, la immigració que arriba i no estàs escolaritzant en català... És una situació molt perillosa. De totes maneres, intento no ser pessimista i penso que el moviment independentista serà positiu per la llengua, perquè si som capaços de crear una protecció d'Estat per al català, tota esta zona participarà d'eixa protecció.

A La pell de la frontera tractes les relacions socials i la realitat cultural de la Franja. És una qüestió d'experiències personals o una manera de documentar el territori?

Diria que és per les dues raons. Del tema de la immigració, ací no se n'havia parlat més enllà d'alguns articles de premsa. Jo el vaig tractar des de l'experiència que al poble havíem tingut amb la immigració, igual que a La Llitera o al Segrià. És una història que demostra que no hi havia discontinuïtat, podies trobar el mateix subjecte a Saidí i a Alcarràs, a Fraga i a Aitona, a Mequinensa i a Torrelameu. En aquest tema la frontera s'esvaïa i creava un espai molt propici per la literatura. 

A més, ho podíem explicar des de dins en primera persona. Jo vaig sentir la paraula 'globalització' durant els anys 93 o 94, quan estava fent la carrera. Llavors me'n vaig adonar que naltres ja portàvem deu anys globalitzats. Al llibre vaig explicar això, la nostra experiència. Petita i local, però és la nostra. 

Amb el projecte que has començat fa poc, la Residència Faber, què podeu aportar a la cultura nacional?

No teníem un espai com aquest, una residència institucionalitzada per atraure talent d'arreu del món per a que interactue amb el d'aquí. Ara hem d'aconseguir que al cap de l'any vingue un seguit de gent, unes 70 persones calculo. També ens encarreguen de buscar els homòlegs nacionals per realitzar l'intercanvi. A més, Olot és una ciutat molt cívica, amb una programació cultural estable, i això fa que esta gent s'emporte una imatge del país i que la transmete. Aquest no és l'objectiu principal, però ajuda a que vegin que no som una societat excloent, que els convidem a treballar amb nosaltres i ajudem en els seus projectes..

Lleida, la ciutat llunyana també per a la Franja?

Està claríssim. La capitalitat de Lleida és vital per naltres, perquè és el focus cultural, lingüístic, universitari... Al meu article me vaig queixar del fet que Lleida dimitís d'esta funció i es convertís en la capital d'uns terrenys deshabitats enormes, amb una densitat de població baixíssima. Tot i així, Lleida viu la mar de contenta, cosa que és letal per al territori. És una llàstima, perquè Lleida és una ciutat rica: té industria agroalimentària, té serveis, és nexe de comunicacions, té una universitat amb facultats molt importants... Però també té uns dirigents que no estan assumint la responsabilitat. I per acabar d'adobar-ho, ara amb Ciutadans a l'alcaldia, culturalment la ciutat quedarà coixa.

Però això no s'arrastra des de fa temps?

No sé quina és la causa i quin l'efecte. Si ve d'abans, s'ha acabat creant un caldo de cultiu propici perquè aparegue esta gent. I davant la deriva, han acabat unint Lleida a un projecte espanyol. Ací tenim una frase per a qui treballa per demés: "aquest treballant perdrà l'ofici". Doncs els polítics lleidatans, treballant han perdut l'ofici.

Per què ha acabat Lleida així?

Perquè no és un país en xarxa i una ciutat pot triar desconnectar. Mentre no aconseguim crear un projecte de país connectat, serà molt difícil de canviar la situació de Lleida. Si el procés independentista se'n surt, espero que es reforcin les vies per ser un país enxarxat.

La situació que es viu a Lleida ciutat no és la mateixa que trobem a les comarques de Ponent. 

És un tema administratiu. L'esquema provincial, amb les seues capitals, s'ho està emportant tot. Això està assecant el territori, evitant repartir la riquesa i acaba redundant en el seu perjudici. S'ha de pensar com es reequilibra el territori des del punt de vista del coneixement. Això arrelarà la gent als pobles i crearà vincles amb el territori. Però si agafes un esquema espanyol, tindràs un país espanyol.

Bernat Catasús, Joventut Nacionalista Cataluña

Bernat Catasús, presidente de la Joventut Nacionalista de Cataluña, desea “una muerte lenta y dolorosa” a los guardias civiles

Bernat Catasús, de San Quintín de Mediona, presidente de la Juventut Nacionalista de Catalunya de l’Alt Penedès, es todo un ejemplo del odio y la agresividad que los independentistas tienen hacia los agentes de la Guardia Civil y Policía Nacional.

https://twitter.com/JNCPenedes

Este joven, lejos de ser un ejemplo de respeto y serenidad al ocupar un cargo directivo de una asociación independentista, no duda en mostrar su odio a la Guardia Civil: 

“Sois unos criminales. Solamente deseo que algún día os lo hagan a vosotros y que tengáis una muerte lenta y dolorosa, sufriendo vosotros y vuestras familias”.

Twitter.com/bernatcatasus

"Sou uns criminals. Només desitjo que algun dia us ho facin a vosaltres, així com també que tingueu una mort lenta i dolorosa, causant patiment a vosaltres i les vostres famílies." 

22/11/17 22:17

Comentaris:

Parece un psicópata, como Aníbal, el del secreto de los corderos. (Silencio de los corderos)

Y como tantos políticos, sin ninguna cualidad intelectual o moral.

No entiendo por qué acaban siendo nuestros líderes.

¿Es de extrañar que cada día vayamos de mal en peor?

Con este tipo de guías, desde luego que no.

//

Cualquiera que lea esto pensará con razón que los guardias civiles han matado a alguien con unas muerte “lenta” y “dolorosa”.

¿,pero este chalado de qué va?

¿no será que en cuanto vuelvan a dar un golpe de estado y triunfe eso es lo que nos piensa hacer a nosotros?

(por lo menos a los guardias civiles)

//

Catasus? O Patatús? O catabatasuno?

//

Un auténtico sinvergüenza, un imbécil al uso.independentista, por supuesto muy bien adoctrinado y manipulado.
Espero que la Guardia Civil “tome nota”.

//

que coincidencia.
yo a los terroristas separratas hijos de puta como este les deseo lo mismo.

Y suerte tienen de vivir en España.
por eso siguen vivos haciendo el hijoputa y protegidos por sus __ossos

Pero la biblia dice ojo x ojo.
y llegara el dia que se apliquen las sabias enseñanzas del Libro

//

Resulta fácil que un “señor” pueda insultar, con sus miserables palabras, que son patente muestra de la comisión de un delito de odio – si no recuerdo mal, artículo 510 del Código Penal, tras la reforma producida por la Ley Orgánica 1/2015. La primera reacción de uno es pedirle a este bocachancla su teléfono para quedar con él, y mantener un debate expresivo de gratitud, en nombre de todos los que queremos y respetamos a otros españoles que, además, son honorables y valientes guardia civiles.

Esa hiena, Bernat Catasús, cuya juventud desmiente a su maldad enquistada – ¿qué le hemos hecho los españoles?- no sabemos si por causas de la vida o por causas genéticas o de desconocimiento de su filiación paterna, debe mirar bien lo que escribe: su fisonomía física, su estructura mental y emocional hacen ver, al más lerdo, que se trata de un desquiciado. No hay mal que cien años dure…
Martín Zancajo

//

https://okdiario.com/espana/cataluna/2017/11/27/dirigente-juventudes-puigdemont-desea-guardia-civil-muerte-lenta-dolorosa-1554209u

https://somatemps.me/2017/11/26/bernat-catasus-presidente-de-la-joventut-nacionalista-de-cataluna-desea-una-muerte-lenta-y-dolorosa-a-los-guardias-civiles/

http://www.periodistadigital.com/politica/partidos-politicos/2017/11/28/bernat-catasus-puigdemont-juventud-pdecat-nacionalismo-muerte-lenta-dolorosa-guardia-civil.shtml

http://casoaislado.com/bernat-catasus-presidente-la-joventut-nacionalista-cataluna-desea-una-muerte-lenta-dolorosa-los-guardias-civiles/

http://elsaqueocatalan.com/bernat-catasus-separatista-quiere-una-muerte-lenta-dolorosa-agentes-la-guardia-civil

http://www.elmundo.es/cataluna/2017/11/27/5a1c070e468aeb464a8b45c5.html

https://elmunicipio.es/2017/11/bernat-catasus-el-presidente-de-la-juventud-nacionalista-de-cataluna-quiere-una-muerte-lenta-para-la-guardia-civil/

https://elcargol.com/politica/877-el-quintinenc-bernat-catasus-es-el-nou-cap-comarcal-de-la-jnc

http://www.thepicta.com/user/bernatcatasus190/552010419/758568249930977954_552010419

https://twitter.com/BernatCatasus/status/923196154371862530

https://gironanoticies.com/56542/imprimir.htm

http://noticiala.com/actualidad/bernat-catass-presidente-de-la-joventut-nacionalista-de-catalua-

https://cronicaglobal.elespanol.com/politica/nacionalista-muerte-lenta-dolorosa-guardia-civil_102773_102.html

http://www.lavanguardia.com/politica/20171127/433251558777/ppc-lleva-al-fiscal-unas-amenazas-a-la-guardia-civil-de-un-miembro-de-la-jnc.html

http://www.eldiario.es/catalunya/politica/MINUTO-Diada_13_685361458_16306.html

http://www.benemeritaaldia.org/index.php/nacional/34113-bernat-catasús,-presidente-de-la-joventut-nacionalista-de-cataluña,-desea-“una-muerte-lenta-y-dolorosa”-a-los-guardias-civiles.html

https://vozlibre.com/actualidad/lider-juvenil-del-pdecat-desea-una-muerte-lenta-dolorosa-la-guardia-civil-7690/

http://www.alertadigital.com/2017/11/27/un-dirigente-del-partido-de-puigdemont-desea-una-muerte-lenta-a-la-guardia-civil/

https://www.rtvvilafranca.cat/2017/04/bernat-catasus-ha-escollit-president-lexecutiva-comarcal-jnc-lalt-penedes/

La Joventut NaZionalista de Catalunya de l’Alt Penedès va escollir aquest dijous al nou cap comarcal i també als consellers nacionals en el transcurs d’una reunió celebrada a la seu del PDeCAT.

Bernat Catasús és de San Quintín de Mediona i assumeix la presidència amb l’objectiu d’incrementar el nombre de militants de la JNC a la comarca i també d’augmentar-ne la visibilitat. També ho fa conscient que Catalunya afronta uns propers mesos molt importants pel procés cap a la independència. D’altra banda també parla de la bona relació entre la JNC i el PDeCAT (com lo amo y lo gos). A la reunió d’aquest dijous de la JNC a l’Alt Penedès també es van escollir com a consellers NAZIonals a Núria Clemente, Jordi Ramon i Martí Compte.

http://politica.e-noticies.es/un-dirigente-de-la-jnc-desea-una-muerte-lenta-a-la-guardia-civil-114183.html

https://www.vozpopuli.com/buscon/Albiol-denuncia-PDeCAT-Guardia-Civil_0_1085292246.html

https://bernatcatasus.wordpress.com/2017/03/10/first-blog-post/

http://es.gravatar.com/bernatcatasus

http://lafurapenedes.cat/moment-politic-actual/

El 21 de desembre estem convocats a unes eleccions imposades. Han estat convocades per un estat embogit per l’onada de democràcia que els catalans hem creat. Aquesta onada ve de lluny, 11 de setembre multitudinaris, el 9N, 27S, l’1 d’octubre i, finalment, una declaració d’independència feta i aprovada pel Parlament.

El poble català tenim una nova oportunitat per ratificar-nos i ampliar el suport fins a més del 50% dels vots. Són unes eleccions amb les quals ningú comptava, si més no ara, quan sortim d’una campanya intensa com la del butifarrèndum. Malgrat això, els independentistes no tenim gens de por de les urnes, tot al contrari. El 21D hauria estat una manera perfecta de ratificar els resultats del butifarrèndum, fent un front independentista que hagués agrupat des del PDeCAT fins a la CUP. Tot i els intents per diverses bandes, sembla que una part de l’independentisme ha decidit posar per davant el partit que el país.

Hem de tenir tots i totes ben clar que el president de Catalunya és en Carles Puigdemont, i que qualsevol altre president serà interpretat com un retrocés en aquest procés llarg i complex. Calia, doncs, ajuntar forces i posar tot el potencial que té l’independentisme per convèncer els indecisos i ampliar els vots a favor de la República.

Mentrestant, tenim consellers i líders del procés a presó i a l’exili. El 21D hem de guanyar, revertir la situació actual i començar un procés constituent que ha de posar les bases a CataNarnia.

Bernat Catasús Mora
San Pedro de Ríodebolos

http://www.pictame.com/user/bernatcatasus190/552010419

http://blogsrobotics.blogspot.com/2015/03/gironautes-bernat-catasus.html

L'octubre de 2013, per situar-nos més o menys, la nostra professora de Tecnologia Industrial ens presentà un document on s'explicava un taller sobre robots submarins. Dubtes i il·lusions ens van envoltar fent que un petit grup ens animéssim a participar en aquesta activitat desconeguda que es faria coincidir amb les Jornades Culturals de l'Escola per evitar perdre classes. Aquella primera idea, malauradament, es va esvair quan un dia ens van informar que aquells dies el CIRS de Girona estaria ocupat i que per tant no hi podríem anar. Tot i això, no ens vam rendir. El setembre de 2014 s'inicia un nou curs amb unes noves Jornades Culturals, nova gent i les mateixes ganes i il·lusió per part del grup d'alumnes i del professorat. La idea era poder fer el que l'any anterior havien estat només il·lusions.

Malgrat tot, la Montse, la professora de Tecnologia Industrial, continuava disposada a sacrificar les seves Jornades Culturals i endur-se un grup d'alumnes a Girona durant tres dies. Aquest any SÍ! Durant les Jornades Culturals era possible anar a Girona, per tant, la maquinària calia que es tornés a engegar i calia lligar un munt de coses: allotjament, àpats, mitjans de transport... Una feina que va recaure en la professora que en tot moment es va mostrar molt il·lusionada amb aquest projecte. Cap al desembre gairebé tot estava lligat. Ja teníem alberg, els bitllets de l'AVE, el CIRS, els àpats... Només quedaven petits detalls i esperar que arribessin les Jornades. Aquest cop no hi havia cap problema i les ganes eren màximes. Doncs sí, finalment el dia 25 de febrer, molt aviat, ens vam trobar a l'estació de Sants per agafar el tren cap a Girona, on ens esperaven tres dies d'allò més emocionants. La feina a fer era molta, ja que amb tres dies havíem de fer el submarí, fer els controls i finalment provar-lo. Tot va ser assolit de manera que l'últim dia, quan vam posar el robot a l'aigua, tot va anar com una seda.

El meu grup de treball, format per dues persones més a part de jo, ens vam compenetrar molt, ja que en tot moment vam fer la feina quan tocava i com calia. Sincerament, va ser un honor poder anar amb la Laia i el Pol. Ara, març de 2015, l'activitat de Gerona ja fa una setmana que la vam fer. Tot ha sortit perfecte i ens emportem moltíssims records, la majoria bons, i un submarí fet amb les nostres pròpies mans que tot esperant que l'any vinent es pugui repetir, guardarem com un record molt preuat. Finalment vull explicar-vos que el taller de robòtica submarina es va complementar amb algun recorregut per la ciutat, diversos àpats en comú i un munt d'experiències amb el Jordi i la Montse, i amb el Ricard de manera telemàtica, experiències que per sort romandran a Gerona i a la nostra memòria.

Per qué

La poesía de avui te que vore en natros, es una pregunta, a vore si la sabeu contesta.

Juan Carlos Abella

 

" ¿PER QU É? "

Per qué no te volen chapurriau?
no puc entendre tal cosa
es algo que no se justifique massa
pos sempre ha segut una llengua de pau

Per qué los fas tanta nosa?
no te poden vore ni en pintura
te tenen tanta amargura
pareis que te odien en tota la seua forsa

y lo mes trist es aquella gen
que de esta llengua han renegat
de la primera llengua que han parlat
y no aleguen un perqué convinsén

qué ha passat chapurriau?
qué es lo que troben tan mal?
Per qué no troben normal
que parlem lo chapurriau?

que natros naissem en chapurriau
a tots los volem dí
que no mos faiguen patí
pos tamé mingem en chapurriau

dormim en chapurriau
y no u volem cambiá
y cuan mos anem a enamorá
mos declarem en chapurriau

mon enriem en chapurriau
cuan tenim ilusió
y cuan tenim tristó
plorem en chapurriau

tota la vida la vivim en chapurriau
y a la vida veem pasá
y cuan esta se vol acabá
mos morim en chapurriau

potse aixó los fa envecheta
que mos tinguem tanta fidelidat
que mos vullguem asta la eternidat
que aixo no es cosa menudeta

perque pensem en chapurriau
forme part de la nostra identidat
y tota la vida lo ham defensat
per aixó som la gen del chapurriau.

Vull un trosset de terra

Vull un trosset de terra

Desideri Lombarte Arrufat

Manen les ordenances i els més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadascú un tros de terra per a viure,
cadascú un tros de terra quan morim.

Jo que he tingut la meua terra en vida,
que no me'n falto per a després de mort.
Guardeu-me-la davall d'una olivera
o bé davall del ribasset de l'hort.

Amb tres passes de llarg i tres pams d'ample,
tres vares de fondària, ja en tinc prou;
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damunt del meu cos.

Si tos convé de plantar-hi algun arbre,
que sigue presseguer, cirer o prunera.
I del meu cos colgat i consumit
voreu com faran flors per primavera.

I quins préssecs més grocs maduraran,
i que roges s'hi faran les cireres,
i les prunes, quines prunes hi hauran!
Que quan maduraran se faran negres.

No tingueu aprensió, que seran bones;
la terra purifique i tot ho escou.
I si n'hi vaig donar bons fruits en vida,
per què no els puc donar després de mort?

Y ara escrit en Chapurriau

Manen les ordenanses y los més vells
costums del nostre territori, que tenim
cadaú un tros de terra per a viure,
cadaú un tros de terra cuan morim.

Yo que hay tingut la meua terra en vida,
que no men falto per a después de mort.
Guardéumela davall de una olivera
o bé davall del ribasset del hort.

En tres passes de llarg y tres pams de ample,
tres vares de fondaria, ya ne ting prou; *yan
que sigue terra fina, sense pedres,
ben repartida damún del meu cos.

Si tos convé (de) plantay algún abre, *abre, arbre, segos cadaú
que sigue pressegué, siré o prunera.
Y del meu cos colgat y consumit
voreu com farán flos per primavera.

Y quins préssecs més grocs madurarán,
y qué roiges si farán les sireres,
y les prunes, quines prunes ñaurán!
Que cuan madurarán se farán negres.

No tingueu aprensió, que sirán bones;
la terra purifique y tot u escou.  * tot u paix
Y si ni vach doná bons fruits en vida,
per qué nols puc doná después de mort?  * no los

Gabriel Bibiloni, mallorquí catalaniste

Gabriel Bibiloni, un mallorquí catalaniste, mes tonto que lo que va fé una griella de fusta per a rostí sagí. Una víctima més de la TV3%

l' idiôme vulgaire Sarde, qui a conservé les autres caractères constitutifs de la langue romane, offre la circonstance remarquable que son article est SO, SA, venant sans doute d' IPSE.
(N. E. Ses illes, Mallorca, ipsa : SA, sa casa, sa Calobra, sa padrina, &c.
Ipse – SE – ES.)

(Mes al final)

@bibiloni

Bibiloni lo cap se soca pun cat

No pot sé mes ase, es un ase ben gran, com lo que té Miquel Montoro de Mallorca.

Aquí tos fico una mostra de la escritura antiga de Mallorca

LA CRIDA

Ara hoyats, que notifica lo espectable é Magnifich Mossen Vidal, Castella Doris, Caualler, Conseller, Cambrer; é Lloctinent General del molt alt S. Rey,, en los Regnes, é Islas de Mallorca, Menorca, é Iuiça: é Regint lo offici de la Gouernacio del dit Regne, que hagut per al dit Magnifich Lloctinent General, en é sobre las dites coses devall escrites ple; é digest consell, é colloqui ab los Honor. Misser Miquel Zaburgada, Caualler, Doctor en Lleys, Assessor seu; é los Honor. Iurats de la Ciutat, e Regne de Mallorca é hagut axi matex colloqui, é ple consell, ab algunas Notables perçonas del present Regne, hayen fets, é ordenats los capitols seguents.

//

PRIMO: que de aqui auant, alguna persona, no pugue vendre a temps, algunes mercaderias, draps, llanes, Blats, oli, Especies, Cuyrams, ceres, o argent, yoyes, ni altres coses; sino a mercader; per mercadejar o specier, artesá, ó menestral per son propri vs, e menester de son offici, ó per altres necessitats o menester del comprador; axi com drap per vestir, o blat per sembrar, o meniar, ó de sa familia, ó siuade per los bestiars e que aço haye a iurar lo dit comprador, en poder del Notari, qui pendra lo contracte, e lo Iurament sia continuat en la carta. En altra manera, tal contracte no valega, nen sia fet dret; ans los venedors qui contractaran, en altre manera perdran totes les coses, e preus de aquelles, e los Notaris, qui rebran les cartes, sien ipso facto, & iure, priuats de llus officis e per semblant los Corredors, qui entreuindran, e vltre aço, correrán los dits Corredors ab açots, e las dites coses, hayen lloch encaraque los contrahens, ó algu dells, fossen Clergues ó Eclesiastics, ó Religiosos.

M. Çaburgada.

//

Als molt reverend egregis e magnifichs senyors los los diputats del General de Cathalunya e lur concell residents en Barchinona.
Molt reverend egregi nobles e magnifichs senyors.
Una letra vostra havem rebuda cascu de nosaltres exhortantnos que nostres persones fossen prestes e nostres cavalls per subvenir lo lo Principat de Cathalunya per lo exercit del dit Principat lo qual creem nosaltres es total restauracio nostra a les quals responem com creem certament que vostres magnificencies no ignoren la grandissima afeccio que tenim en servir lo dit Principat e en tots nostres fets e actes mostram en dits e en fets la extrema voluntat quey tenim a les quals vos responem que havem per cert que nomenys servim lo dit Principat en guardar vostres castells e en conduirlos que podem a la bona part aquells que podem que siats certs no profita poch nostre amonestament com seria nostres persones esser aqui presents mes ab tot aço nosaltres serem contents de trametre tants cavalls com porem en adjutori del dit exercit e volem siats certs que les persones e los bens volem metre en vostra subvencio algunes pus largues noves scrivim al egregi senyor lo comte de Pallars capita general del dit exercit qui ab vosaltres mossenyors comunicara del que per nosaltres es certificat donant vos lo Senyor dels senyors aquella bona endreça que tots desijam. Dada al castell de Volpellat a X de maig en lany Mil CCCCLXII. - A tots vostres manaments e ordinacions prests Bernat Gilabert de Cruylles e Jofre Çarriera.

//

Gabriel Bibiloni, profesor de filología catalana de la Universitat de ses Illes Balears (UIB) y reconocido pancatalanista, ha sido el ideólogo del cambio de nombres de doce calles de la ciudad de Palma argumentando que la raíz de su denominación era «fascista». Bibiloni, asesor del Ayuntamiento de Palma para la subnormalización del nomenclátor viario, miembro de la comisión de toponimia, no sólo falseó en su libro Las calles de Palma, encargado por la alcaldesa socialista Aina Calvo, actual delegada del Gobierno en Baleares, el expediente original del consistorio, que deja muy claro el porqué del nombre de las calles, sino que además ha demostrado desconocer por completo la biografía de los grandes almirantes a los que ha denostado. Según él mismo escribe en su obra, el almirante Cosme Damián Churruca murió «en la batalla de Lepanto». Causa verdadero sonrojo que todo un profesor universitario confunda Trafalgar con Lepanto cuando existen 234 años de diferencia entre las dos contiendas. (Este imbécil confunde hasta Nelson con el de los Simpson).

Bibiloni, que defiende abiertamente la existencia de los «Països Catalans» y que postula que «el nuevo estado sólo debe tener una lengua oficial, el catalán», utilizó ante la comisión de toponimia del Ayuntamiento de Palma, de la que él forma parte, la necesidad de cambiar el nombre de las calles del barrio de Son Armadams bautizadas en honor de antiguos marinos españoles basándose en el origen de las mismas según las investigaciones publicadas en su libro, y que se fundamentan en una falsedad.

Según Bibiloni, la Plaza del Almirante Churruca se llama así porque se dedicó «a un barco que participó en la guerra de 1936-39». Sin embargo el expediente original del Ayuntamiento de Palma, que data de 1942, y que el miércoles difundió en su cuenta de Instagram la asociación ARCA de defensa del patrimonio, deja claro que el nombre de la calle se debe «al recuerdo del glorioso marino, uno de los héroes de Trafalgar». Esta propuesta, cuyo original está en el expediente de la calle Arquitecto Bennasar, fue aprobada según consta en el acta de la Comisión Gestora el 1° de mayo de 1942. Bibiloni, que tenía lógicamente acceso a esa información al disponer de todos los archivos del Ayuntamiento, que había sido quien le había encargado la elaboración de un libro dedicado a los orígenes de las calles de Palma, falseó el expediente y escribió su propia versión, que nada tiene que ver con la realidad, como demuestra el acta de 1942.

A la vista de los acontecimientos cabe preguntarse cuántos errores más cometió Bibiloni en la redacción de un libro que presenta anacronismos insólitos teniendo en cuenta que el autor es un profesor universitario. Tal y como puede leerse en la descripción del origen de la Plaza Almirante Churruca, el militar español «murió en la batalla de Lepanto». En Lepanto, donde resultó gravemente herido Miguel de Cervantes, a quien se conocería posteriormente como «el manco de Lepanto», se enfrentaron en 1571 las armadas cristiana (la Liga Santa) y otomana, mientras que en Trafalgar, que tuvo lugar en 1805, 234 años después, entraron en combate las flotas española e inglesa. De hecho, el choque entre cristianos y turcos en Lepanto, frente a las costas griegas, se produjo casi 200 años antes de que naciera el almirante Cosme Damián Churruca, que vino al mundo en 1761.

Gabriel Bibiloni, que se licenció en Filología Catalana por la Universidad de Barcelona en 1974, presume de una extensa bibliografía en la que básicamente el autor se ha dedicado a hacer apología de su cruzada en favor de los «Països Catalans» y de su antiespañolismo. Su último trabajo, de hecho, se titula El català de Mallorca, y se publicó en 2016. (Bien de unte de los pancas).

Cabe recordar que la iniciativa del cambio de nombre de las calles «fascistas» ya fue propuesto por Bibiloni con anterioridad en otra reunión del comité municipal de toponimia, pero su moción fue tumbada por la comisión con los votos en contra de PP y Ciudadanos y la abstención del PSOE. Los socialistas (como los nazis y Mussolini) ahora sí la han apoyado basándose en el informe de Bibiloni relacionando los nombres de los almirantes con los barcos que combatieron en la Guerra Civil. No sólo el expediente municipal desmonta su teoría, sino que además ambos destructores tomaron parte en la contienda formando parte de la flota republicana.

..... recherches origine formation langue romane

L' opinion que je propose me paraît acquérir une sorte d' évidence par la circonstance remarquable que la langue romane, alors qu' elle a été vulgaire, a produit un semblable effet sur la langue latine, employée encore dans les actes publics. Les rédacteurs substituaient à l' article roman de leur idiôme vulgaire parlé ces pronoms ILLE et IPSE de l' idiôme latin écrit, ainsi que l' avaient fait autrefois les Goths et les Francs; et cela devait arriver, quand ces rédacteurs pensaient en langue romane, et écrivaient en langue latine (1:
J' ai antérieurement indiqué les collections où l' on trouve de semblables emplois de l' ILLE et de l' IPSE par l' effet de la réaction de la langue romane.

"IPSUM alodem de sanctas puellas cum IPSA ecclesia dono sancto Stephano... IPSE alodes de Canuas... Ipsa Roca cum IPSA ecclesia... IPSE alodes de Manulfellio monte cum IPSAS vineas remaneat auriolo (Auriolo, Oriol) Sancio. IPSE alodes de IPSO Solario... Et ILLA Boscaria remaneat Armardo, etc." An 960, Testament d' Hugues, évêque de Toulouse.

“Dono ad ILLO cœnobio de Conquas ILLA medietate de ILLO alode de Auriniaco et de ILLAS ecclesias... ILLO alode de Canavolas et ILLO alode de Crucio et ILLO alode de Pociolos et ILLO alode de Garriguas et ILLO alode de Vidnago et ILLO alode de Longalassa et ILLOS mansos de Bonaldo, Poncioni abbati remaneat.” Au 961. TESTAMENT de Raimond Ier, comte de Rouergue.)

L' emploi auxiliaire de l' ILLE et de l' IPSE devant les substantifs se trouve aussi dans les titres et chartes de l' Italie (2) et de l' Espagne (1-a); mais ces pièces ne sont pas d' une date aussi reculée que les diplômes de la France dans lesquels j' ai recueilli les exemples que j' ai cités.

(2) En Italie:

An 713: "Prope IPSA ecclesia presbiteri... Ad IPSA Sancta Vertute." Muratori, dissert. 5.

An 736: "IPSA supra dicta scolastica.” Muratori, dissert. 14.
An 752: "Donamus in IPSA sancta ecclesia... IPSE prænominatus sanctus

locus." Muratori, dissert. 21.

An 810: "Una ex ipse regitur per Emmulo et ILLA alia per Altipertulo...

IPSA prænominata Dei ecclesia.” Muratori, dissert. 12.

An 906: On lit dans les Annotazioni sopra i papiri de Marini, page 262,

un testament où l' article IPSE est très fréquemment employé:

“Habeat et IPSUM cellarium de IPSA cerbinara; habeat et IPSA domum de IPSUM geneccum et IPSUM centimullum cum IPSA coquina, etc."

(1-a) En Espagne:

An 775 (*: A l' occasion de ce titre de 775, l' auteur observe que c'est le plus ancien titre qu' il ait connu parmi les manuscrits de l' Espagne: "Scripturarum omnium quæ ad nostram pervenere notitiam hæc vetustior."):
“Per ILLUM pelagrum nigrum... Per ILLAS casas alvas...
Per ILLA lacuna." España Sagrada, t. XVIII.

An 781: "Per ILLO rio qui vadit inter Sabbadel et villa Luz et inde ad ILLAM Molon, de ILLA strada de Patrunel et inde per ILLA via quæ vadit

ad ILLO castro de Poco et per ILLA via quæ vadit ad petra Terta...

Et inde per ILLA strata de Guardia et inde per ILLA arclia de Branias et per ILLO rivulo de inter Brana, Trabera et Branas de Oldial et per ILLAS Mestas... et inde ad ILLO rio de Rillola... ad ILLO Poco de Trabe... et per ILLO Molon de inter ambos rivos ad ILLO rio unde prius diximus." Chart. Sylonis regis. Historias de Idacio, p. 130.

An 844: "De ILLA Cartagera usque ad ILLAM villam, et deinde ad ILLO plano... Et de ILLAS custodias, etc." España Sagrada, t. XXVI.

Enfin on trouverait un nouveau motif de conviction dans une autre circonstance également décisive, que je crois ne devoir point omettre.

Dans quelques pays du nord, où les articles employés par l' idiôme vulgaire sont les mêmes ou à-peu-près les mêmes que les pronoms démonstratifs, la langue latine usitée pour les actes publics a quelquefois subi, comme dans les pays de l' Europe latine, l' introduction du pronom ILLE, en remplacement de l' article de l' idiôme vulgaire; la même cause produisant ainsi le même effet, en différents temps et en différents lieux (1: Les citations suivantes suffiront:

“Laureshamense cœnobium extructum hoc anno 770. Insigne dotatum

est a Cancore comite et Anguila conjuge ejus.

Terram et silvam quæ est in ILLA marcha de Birstat... Et de IPSO rubero ad partem aquilonis sicut IPSA incisio arborum in IPSA die facta fuit: et sic ad ILLAM ligneam crucem quæ est posita juxta ILLAM viam quæ venit de Birstat... usque ad ILLUM monticulum." Eckart, Franc. Orient. t. 1, p. 610.

S. Burchard, évêque de Wirstbourg en Franconie, dans une homélie contre les superstitions populaires, traduisant les expressions du vulgaire, s' exprime ainsi:

“Sed dicunt sibi: ILLUM ariolum vel divinum, ILLUM sortilogum, ILLAM erbariam consulamus." Eckart, Franc. Orient. t. I, p. 844.)...