http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2019/02/Benitachell.pdf
Benitachell y els traureulls de la II República
(Bafrá de Memoria Histórica en Alberti y Mª Teresa León)
No conec el motiu, pero Benitachell ix asobintet en
el periódic Levante (digital), sempre en catalá, no
valenciá. Feta rahonamenta, direm que no es lo mateix
que't fasa chichines la Luftwaffe de Richthofen (els
apellits acabats en thofen sempre mos impacten) en
Guernica que, per eixemple, dirte García Gilabert y
espicharla poquet a poquet a piteus de bufats socialistes y
comunistes republicans en Benitachell. Abans
d'aumplirmos de sanc en l'asunt, ¿se escriu Benitachell o
Benitatxell?
El topónim es Poble Nou de Benitachell en
valenciá, encá que'l fascisme expansioniste catalá asoles
permitix Benitatxell, reglot del Institut d'Estudis Catalans
per l'any 1920. El segón component de Benitachell
sugerix étim mosárap (¿del thauchell o thauch
documentat per Simonet?). El topónim tingué variants
migevals, p.e.: “alcahreas vocatas benitegell et alabiar”
(ACA, Doc. Jaume II, Reg. 215, any 1317, f. 212 r.);
pero, en valenciá modern, s'impongué la dels nostresyayos, que mosatros coneguérem desde chiquets: “les
Alqueríes de Benitachell y Abiar” (Archiu Mun. de
Denia, Nugat 336, any 1662); “Benitachell” (Dicc.
Geográfico, Barcelona, 1831, p.874), “Benitachell”
(Cavanilles: Obs. IV, 1797, p.222).
Els greixers de la llengua, la AVLL del PP y Tripartit,
els diaris Levante e Información, La Veu, etc., asoles
permitixen el nom en catalá, y si fa falta entarquimen lo
que diu la documentació; aixina, per eixemple, un porcatí
catalaniste escriu: “any 1277, Pere III d’Aragó... i Rafal
de Benimarxó” (Diari La Veu del País Valencià, 11 /08/
2018, p.1); alterant l'original, que diu: "Petrus. Dei gratia
Rex... et Rafal de Benimarchó” (ACA, Reg. 40, f. 10, 11
d'agost any 1277). ¿Es donen cónter? Ahón n'hiavía una
-ch- en el pergamí, fa el cámbit per -x-. Lo interesant es
que alguns etimólecs creuen que`l compost Benitachell es
metafóric en significat de 'cadena de montanyes', ahon el
pinna de la toponimia mosárap valenciana (Corominas:
Onomasticon) donaría l'arabisat Beni-, y ahon també
tindríem metátesis de c en t en el vocable catella >
*tacella anterior a l'aplegá dels moros, perqué doná temps
al cámbit mosárap de ce en ch. La paraula catella es
diminutiu, en lletí clásic, de catena ('cadena'), d'ahí la
metáfora de cadena de montanyes, com el fr. chaine. Qui
s'acoste a Benitachell vorá en claritat lo que pareix una
aserp de montanyes, y el mateix poble oferix ondulacions
Benitachell está tan indefens davant dels
catalanistes com els seus antepasats que,
una esprá de 1936, patiren l'aplegá dels
republicans que mataríen al Pare Plácido.
En el lletrero del mercat, ahon fica el dit el
terroriste blaver, observem que'l valenciá
peixcatería, viu desde l'orige de la llengua,
ha segut reemplasat per el cat. peixateria.
Li he preguntat a la sinyora Bolufer García
(parenta lluntá del asesinat Plácit García)
cóm es díu en Benitachell y, sinse ductaro,
respón que peixcatería. N'hian més
destarifos: aixina, xarcuteria, en cónter del
valenciá charcutería (per víndrer del fr.
charcuterie); servei y no el val. servici; y
el cat. esmorzar, en val. almorsar, armosar.
Día Corominas: "el catalán esmorzar es
forma reciente, sin documentación anterior
al s.XIX, antes se dijo almorzar, como
sigue diciéndose en el Reino de Valencia"
(DCECH,1, p.204): “almorsar” (Llull:
Blanquerna, traduit al valenciá, any 1521);
“lo millor será donarli armosar” (Casinos,
A.: ¡Ara eres mare!, 1926)
2
y costeres que semblen entortillats asbaraors de fira. Recorda Corominas que “els benitachells es el
nom que's dona hui a una partida del Puig de la Llorença, situá damunt del poble” (Onomasticon), y
recorda que la Serra de Benicadell (Penna Cadiella del 'Poema del Cid') ve de pinna. En fi, lo que
tenim clar es que'ls catalanistes prohibixen la grafía Benitachell del valenciá modern, la de
mosatros. Deixant la llandosa etimología, anem a temps més próxims, sinse olvidarmos dels
polítics que dugueren la catalanisació y als podemites, com l'últim alcalde del PP en Benitachell, el
sinyor Cardona: «Juan Cardona dimitió tras ser detenido por un supuesto cohecho en la
recalificación de unos terrenos. Cardona, detenido en 2008 por exigirle a un promotor 50.000 euros
a cambio de mantener urbanizables unos terrenos».¿Qué ha fet esta gent pera deféndrer nostra
historia y llengua? Res de profit y, tots, aumplirse bolchaques.
Ara, aspayet, nemon a l'atra Memoria Histórica en
sanc, gavinets y tallaetes (no aconsellable pera
mingotrelles fetillers)
Hui, cubert de núbols, dihuit de giner de 2019 estic
en Benitachell. M'esgole en el baret del mercat y prenc
un nugolet pera'l fret. En tristea y mig adormit pense
que'n 1895, entre boires del Nort, naixqué en Barzdorf
un nano al que batejaren Wolfram von Richthofen y,
el mateix any en Benitachell, aubrí els ulls Micalet
García Gilabert. El primer manaría la Legión Cóndor
que'l 26 d'abril de 1937 desbudellá Guernica; el segón,
ple de celsitut, li doná per la Teología y ferse franciscá
baix el nom de Plácit García Gilabert. De 1930 a 1933
estigué estudiant Dret en Roma, tornant al Reine cuan
la Generalitat de Companys y l'ugetiste Largo
Caballero adobaven el Colp d'Estat de 1934. Encabant,
al aplegar el botafoc del 18 de joliol de 1936, Plácit
treballava en el colege d'Ontinyent, pero els morts a
mans de progresistes li feren buscar amparo1
en casa del
seu germá Vicent.
En Benitachell no s'acamina sinse topetarte en els
garcíes, parents de prop o llunt del Pare Plásido
García, que aixina li diuen respetuosament. Quí heu sap
tot d'ell es la sinyora Josefa García Buigues, neboda
carnal de García Gilabert. La dona te 102 anys, “pero
menja com un lleó”, me diu atre membre de la familia,
Mª Carmen Bolufer García, que treballa en
l'Ajuntament de Benitachell, ahon l'alcalde Miquel
García també es parent lluntá del asesinat. La sinyora
Bolufer me conta que “la caseta” de Vicent, ahon estigué amagat tres díes cuan botá d'Ontinyent,
hui te “atra fachá y, ademés, viuen estrangers”. Y la del atre germá Gabriel García en les afores de
Benitachell, ahon agarraren a Plácit els progresistes, la tiraren y hui n'hian chalets. Es llandós contar
1 AMPARAR del lletí anteparāre, hui prohibit per els colaboracionistes: “amparar... no obstant l’ampara”
(Roig: Spill, 1460) “eres del christiá refugi, amparo” (Timoneda: Aucto de la Yglesia, 1575) “amparo y
protecció de V. M.” (Ginart: Reportori dels Furs, 1608, f. 3); “sería gran amparo pera resistir a les
imposicions” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 9 set. 1612); “troben en vos lo amparo” (Matheu y Sanç: A la V.
de la Sapiencia, 1642); “unich amparo en tots los perills” (Archiu Mun. Oriola, Leg. 984, Generalitat, 1649),
etc. En l'Etat Mija ixqué l'arcaisme y corrupció emparar , comú al castellá “emparar” (Cid, Berceo).
Detinguda el 9 de noembre de 1936 sinse
cárrec algú, com a Plácit de Benitachell, la
relligiosa Arriola Uranga y atres 22 adoratrius
les dugueren a la checa de Fomento o Bellas
Artes de Madrit. Els progresistes de la image,
tranquils com si anaren de torrá de chulles, es
mostren satisfets per la captura, pensant en lo
que'ls faríen en nom del Progrés eixa mateixa
esprá en la checa, cuan les torturaren en
corrents eléctriques, les colpejaren y, a les
més jovenetes de les 23, les violaren. Mig
desfetes, en camió les dugueren a la nit prop
del madrileny cementeri de l'Almudena, ahon
practicaren el deport del tir al blanc en elles.
Eren 23, y hui asoles tenim recort pera 'Las
Trece Rosas' (acte paregut e incalificable fet
per l'atre bando, el franquiste).
3
l'adolívit del 1936 y quirdar l'atenció dels actuals mijos de comunicació sectaris, que no reconeixen
esta vergonya y una y atra vegá repetixen el sembenet: '¡Que a García Lorca el mataren els faches!'
(y es veritat), '¡que torna l'extrema dreta!', '¡que arderéis como en el 36', 'que la derecha tiene que
pedir perdón per lo del 36', 'que volem més millons pera desoterrar morts'. La veritat, no entenc
este primitivisme per una grapallá de pols; yo, una vegá mort y fet sendra, ya he dit que me poden
tirar al fem o per el forat del comú. Nemon, no queda atre remey, a fer Memoria Histórica d'una
aldacrá del progresisme republicá en 1936 que, per cert, els que's declaren hui rames del mateix
abre —PSOE, EU, Compromís, Podemos, etc.—, sempre es fan els desentenguts y no demanen
perdó a les families de les víctimes.
Sinse l'hábit de flare, l'indefens García Gilabert deixava la caseta de Gabriel y se'n anava un
bascós 21 de joliol a buscar resguart en la del atre germá, Vicent García, en les afores. No n'hiavía
seguritat dins dels huit carrerons de Benitachell, perqué'l Comité de Defensa aulorava y moscava a
quí teníen que detíndrer y ferli l'anatomía2
. Astó heu conta u dels creaors d'este invent, l'anarquiste
García Oliver, atre que volá d'Espanya en 1939 y faltá en Méxic en 1980:
“Se les inculcaba una escala de valores que pueden conducir al éxito en las luchas urbanas:
extrema reserva, puntualidad en las citas, observancia rígida de las consignas, mantenimiento
del espíritu de equipo dentro del cuadro, agilidad de movimientos, evitar la parálisis del
quietismo como el atrincheramiento en una barriada” (Garcia Oliver, J. : El eco de los pasos,
Ruedo Ibérico, 1978). Lo terrorífic es que podíen fer “pesquisas armadas en las casas
particulares para detener emboscados, curas, derechistas y quintacolumnistas”. Aixina
ampomaren a Plácit García Gilabert.
Els del Comité de Benitachell, per alló de «evitar la parálisis del quietismo como el
atrincheramiento en una barriada», moscaren als comités de les vehínes Denia y Eixavia. A les tres
de l'esprá del día de la Mare de Deu d'Agost, un 15 d'agost de festa llaica, aparegué en Benitachell
un camió en borrachos progresistes armats en fusils y ametrallaores. Buscaren a Plácit en la caseta
de Gabriel y, al no trobarlo, enfilaren a la del germá Vicent en els bancals. La festa dels fardachos
progresistes tingué prémit. Capturaren a Plácit sinse problemes, al oferirse ell mateix als guardians
del orde republicá. Una vegá dins del camió, els eufórics milicians l'eixhibiren com si fora una
rabosa per tot Benitachell.
¿Quí estava raere dels Comités de Defensa y Drets Humans de la II República?
En tota Espanya feen lo mateix. Detingut el presunt quintacolumniste, emboscat, retor, flare,
sinyoret amariconat, empresari o germaneta de la Caritat, el ficaven en una cachapera aislat, sinse
més testics que'ls camarades encarregats de furgar dasta'ls nyitols als engabiats. El detingut els
durava poquet, apenes 10 hores, mentres es divertíen fenli barbaritats que mosatros no podem ni
ansomiar. El cas de Plácit García Gilabert es calcat d'atres com el de la monja Manuela Arriola
Uranga, naixcuda en Ondárroa, de les Adoratrius de Madrit. La relligiosa, junt a atres 22
germanes, havíen fugit del convent y malvivíen en un piset en Madrit. Moscat el Comité, el 9 de
noembre de 1936 les detingueren cuatre despitralats sádics y les dugueren a la nomená checa de
Fomento o Bellas Artes, ahon feren sesió de tortures abans de que per la nit les cosiren a trons. Les
salvajaes asoles paraven cuan alguna anava a terra sinse sentit. Aixina que, si la joveneta patía
desmay, li aplicaven inyecció de clorur de cocaína3
y, torná en sí, seguíen els colps, violacions, etc.
Mig mortes, a la nit les carregaren en un camió dasta prop del cementeri de l'Almudena, ahon
s'acabá la festa en els tirs a les moribundes en nom del Progrés, l'Esquerra, la Llibertat y la
República. Crec que ni Ana Belén ni Rosana Pastor (la Boris Karloff valenciana) han fet cap de
película d'este episodi gloriós del Socialisme y Comunisme humanitari.
2 ANATOMÍA Abanda del semantisme centífic, també era matar y fer péntols a un ser humá o animal: “y si
se acostava algún llop... l´acorava, y de ell fea anatomía” (Bellver, Blay: Chiste de un llenyeter, 1854)
3 El clorur de cocaína, desde'l us en campanyes militars per 1880, es donava als malferits pera donarlis curta
euforia.
4
La Memoria Histórica fa olvit dels intelectuals que
apoyaren4
el suplici d'inocents, fora en Benitachell o en la
infernal checa de Bellas Artes de Madrit, ahon el poeta
Rafael Alberti y la seua sinyora María Teresa León
(sempre pistola al sint) anaven asobint pera tastar
l'espectácul de chillits, navaixaes y colps. Poc abans de
faltar, en 90 anys y saratá en metástasis, l'antiu espía del
Mossad Antonio Hortelano fea recort de cóm anava
Alberti a eixa checa pera vórer als detinguts en “la
cabina”, habitació estreta en parets de llanda electrificá
(Crón. Diario El Mundo, 3 d'agost 2009). No n'hia millor
testic que la mateixa María Teresa León, camarada de llit
del mariner en terra Rafael Alberti. Ella mateixa
recordava anécdotes en André Malraux y sa dona Clara
en el Madrit de 1936, ahon “se había divertido mucho”; y
en eixe ambient de confiansa deixa entrevórer cóm es fea
la selección de víctimes pera les cheques: “Un imbécil es
un imbécil. En Madrid había muchos imbéciles,
emboscados, rabiosos, inquietos. Creían que no había
orden público porque no lo tenían en su mano y era el
pueblo el que había impuesto su manera de matar pulgas.
Sí, los guardias nuevos miraban sospechósamente a los
señoritos que fingían ir desastrados y malvestidos. A la
lengua se veía el disfraz”. Dona detallista, donava
informació de sa vestimenta: “Rafael lleva puesto su
uniforme. Yo, el mío” (León, María Teresa: Memoria de la
melancolía, p.131), y del seu gust: “me atraían los
anarquistas” (ib. p.157). En realitat, l'uniforme era el
famós “mono azul” en correache, pistoles y cartucheres,
que donaría nom a la revista homónima d'Alberti y Teresa:
“en medio de este va y viene nació El Mono Azul... No sé
si fue José Bergamín quien la bautizó. De mono azul
vestían nuestras primeras Milicias Populares y nuestro
Mono Azul estaba destinado a los combatientes” (ib.
p.285).
Els dos teníen “siempre preparada la pistola” (ib. p.364), y donaven pavor cuan senyalaven a
qui els pareixía facha. El perill a la mort y “al paseo” ficava cabell vert al ciutadá. Si te parlava una
miliciana en pistola y “mono azul” teníes que dirli “camarada”, perque si li díes “señora” te
portaven a la checa. Teresa León conta que va vórer a un home en “una gallina atada a una cuerda.
¿Se la comerá en la Navidad? Sí, sí, y se le atragantó el 'señora' para evitar que lo descubrieran”.
Teresa anava sempre “en unos amigos”, camarades de la F.A.I., dedicats a la captura de víctimes
pera la checa: “Otro día, uno de esos que no saben vivir sin amos, tropezó conmigo. Estas golfas,
dijo al mirar mi casi uniforme: ¿Qué has dicho? Murmuró no sé qué de muertos y por si acaso
aludía a mis antepasados lo agarré del brazo con rabia. Soltó una palabrota. Se enfrentó, pero yo
llamé a unos amigos míos y concluyó detenido”.
4 Del lletí podium > *appodiare, ixqueren els antius fr. appuyer e it. appoggiare; este últim, supost orige
del verp valenciá: “mes pera apoyar asó” (En obsequi desl Voluntaris Honrats del Reyne, 1794, p. 5)
Teresa León y Alberti, cervells al servici
d'El Mono Azul, trataven de nugar al
fasciste en el homosexual, pensant que
desdoraven un poc més als que teníen
que matar: “Barbilanpiño, curvirrostro,/
amariconado y necio, / rizándose las
pestañas con humaredas de incienso,/
entra el pollito fascista en la iglesia y el
convento” (El Mono Azul, jueves 17 de
septiembre 1936, p.5 )
5
Els chequistes Alberti y María Teresa León, fels amics de Stalin
Que u siga poeta o escritor admirable, com eren els
susodits Teresa y Alberti, no es motiu pera omplir
d'apegaloses taranyines retóriques que amaguen el fosc
pasat. A mi, per eixemple, m'agrá el Marqués de Sade com
a lliterat, y em repugna sa moralitat y comportament. Dit
astó, recordem que Tereseta y Alberti nadaven com peix en
sequiola en l'ambient de Guerra Civil en Madrit. Ya en 1936
teníen un palau neogótic, incautat als Spínola, pera viurer:
“Nosotros ya vivíamos, entonces, en el palacio de la calle
Marqués del Duero” (ib.p.109). No mos sorprén l'alegría y
felicitat del poétic matrimoni entre tortures y morts: “¿Sois
felices?¿Sois felices?... Sí, era una maravilla de fraternidad,
de comunicación (…) Días felices. ¿Felices los días de
guerra?... los mejores de nuestra vida” (ib.p.380). No'ls
afectava els chillits de la checa de Bellas Artes de Madrit,
ahon anava la parella en asiduitat. La checa, paraula d'orige
rus, va ser una institució creá en 1917 per el soviétic
Dzerzhinski. El seu fi era torturar para obtindrer informació
y lliquidar al oponent ideológic. Els chequistes, sinse llímit
llegal, teníen poder absolut sobre'l ciutadá. Este mecanisme
terrorífic, que tant agradava a Teresa y Alberti, s'implantá
per la II República en 1936, en els mateixos privilegis que'n
la URSS.
Teresa y Alberti anaven per Madrit en un gran vehícul
confiscat y en un chofer, mascle de casoleta, que si fea falta
li ficava l'ambut per lo ample a cuansevol fasciste virtual
que li senyalara Teresa. En l'otony del 36 es deixá cáurer per
Madrit el noveliste André Malraux, alluntat d'aquell viage
frustrat a Indochina pera furtar obres d'art en Camboya. Este
aventurer, que aplegaría a ministre d'Interior en el gobern de
De Gaulle, era íntim de Teresa y Alberti. Tots junts, en el
coche incautat, 'apatrullando la ciudad' (com diría Torrente)
practicaven la caça y peixca per intuició del fasciste,
¡emboscat en mig del carrer!. La delicá Teresa, sempre en
pistoló, no ductava en unflar a bascollaes conilleres al
presunt quintacolumniste, mentres Alberti y Malraux es
baquechaven a riurer. A modo d'eixemple tenim el cas
d'aquell “hombrecito” al que Teresa li agarrá tirria y, clar, havía que desferse d'ell:
“vi de nuevo al hombrecito que fingía esperar a la novia. No pude contenerme: ¿Qué
haces aquí?... y antes de que tuviera tiempo de echar a correr, ya lo había yo agarrado
violentamente y, ayudada por el gran amigo Antonio que nos servía de chófer, metido a
puñetazos en el coche. Malraux, muy divertido, se sentó junto a Rafael y todos nos
dirigimos a la Dirección de Seguridad.”
Raere de les galtaes de caixó, el grupo5
de Teresa, Alberti, Antonio y Malraux dugueren detingut al
“hombrecito” a mans dels seus camarades chequistes. La paranoia de Teresa li fea vórer emboscats
y espíes en cada replaseta y cantó de Madrit, persones que mereixían anar “a paseo”, es dir, a
eliminarles físicament. Just 'A paseo' es el títul eufemístic d'una columna que'n agost de 1936
5 Grup En valenciá tenim el polisémic grup, també equivalent al cast. difteria; mentres que grupo ve del
it. gruppo : “cada grupo per sa banda” (Thous, Maximiliá: ¡Esquirols!, 1914, p.8)
Teresa visitá dos vegaes a Stalin y va
vórer que fea un seguiment apasionat de
la Guerra Civil. En la “Sala de Consejos
del Kremlin” n'hiavia “un plano de
Madrid. Los puntos de colores eran
batallas, bombardeos” (León, Mª Teresa:
Memoria de la melancolía, p.179). En la
segón vesita estigueren charrant en ell
més dos hores: “Y seguimos hablando.
¿Cuánto tiempo? El coronel, cuando
salimos, nos dijo: han estado ustedes
con el camarada Stalin dos horas y
cuarto, nadie estuvo más”. Eren temps
de la Gran Porga dels anys 30, que'ls
rusos li díen de 'Gran Terror', en millars
de torturats y morts. Era el mateix
sistema implantat per la II República,
l'aplicat a Plácit García Gilabert, les
Adoratrius de Madrit o les enfermeres
de Pola de Somiedo. Foren, segons día
Teresa: “los años más felices de mi
vida”.
6
escomensá Alberti en El Mono Azul. Sinse més objetiu que enredrar y ficar odi, la mateixa
publicació enfilaba dasta a les dones que, en galgea y mortes de fam, es prostituien per els cantons
de Madrit per un moset de formache o rosegons de pa. Teníen que ser detingudes “con disposiciones
de tipo policiaco” y ferles desaparéixer: “casi todas las Venus del amor mecánico comulgan con las
derechas. El espionaje fascista recluta entre ellas sus servidores más fieles”. Aixina que “sí que
pueden hacernos daño. Conque... ¡vayamos enseguida a la reclusión!” (El Mono Azul, 18 de
noviembre 1936, p.2). La reclusió d'eixes 'espíes' famolenques era la checa y, de regal, “el paseo”.
La musa de estes locures histériques era la parella enguiscaora María Teresa León y Alberti, sempre
esburgant quí s'amagava tras portes, finestres o balcons. Día Teresa: “¡Oigan! ¡Miren! ¡Escuchen!
¡No hablen! La Quinta Columna está escuchando... La Quinta Columna abría despacio los
balcones cuando venteaban los aviones franquistas; luego, los cerraba hasta el próximo
bombardeo”. També, plena d'inyor y tendrea, Teresa reviscolava moments creatius en Alberti y uns
gotets de vinarra: “esas canciones las escribíamos Rafael y yo, sentados en un bar de las Cuatro
Calles”. Eren lletres pera animar a detíndrer més gent pera la checa:
“Las chicas del barrio sur,
en el puente de Toledo,
detienen a los cobardes,
que en Madrid no cabe el miedo”
Estaven en 1936 y, optimistes, pensaven que'n Nadal ya haurían guanyat la Guerra Civil. Sinse por
a cap de represalia, els asesinats y tortures aufegaven la llibertat del ciutadá. Alberti es fea el
pacifiste en romansos y dibuixets de 'La Paloma de la Paz', pero lo que volíen era exterminar a
cualsevol que mostrara tibiea ideológica, imitant al seu admirat Stalin. Ells no hagueren fet cap
d'amnistía de guanyar als nacionals. Mostra d'eixes intencions es atra de “esas canciones” escrites
en el bar de “Las Cuatro Calles” per Teresa y Alberti:
Los cuatro generales
que se han alzado,
antes de Nochebuena
serán ahorcados.”
En eixe ambient pavorós recordava Teresa que's trobá per els carrers de Madrit a un escabellonat
Juan Ramón Jiménez, que's lliurá de la mort de milacre: “Nos encontramos una mañana con Juan
Ramón Jiménez. Venía sonriente, algo bueno parecía haberle pasado. Y así era. Nos contó:
Figúrese, Alberti, que acabo de salvar mi vida. Pues me sucedió que llegaron a mi casa unos de la
F.A.I. empeñados en que yo era un tal Ramón Jiménez al que iban buscando. Afortunadamente uno
de ellos me metió un dedo en la boca y aclaró: Pues este no es, porque este no lleva dentadura
postiza.¡Qué bien comprendimos lo sonriente que iba Juan Ramón, llevando entre los labios su
documento de identidad intransferible!¡Ah, qué Madrid éste!. Sí, era el Madrid chispeante donde
la broma, la canción y el desplante reaparecían.” Molta broma si te lliuraves dels chicots de la
F.A.I., o si eres dels companyers de Teresa y Alberti, que teníen la paella del mánec. Entre detenció,
denuncies y calbots al sospechós aplegá Nadal del 1936 y, ¿ahón feren festa y s'engoliren el tito la
parella de comunistes? En un puesto digne del proletariat: “¡Navidad en el palacio del Pardo!
María Teresa, hay que organizar una buena fiesta. ¿Y el vino? Vendrá del Palacio Real. ¿Y los
pavos? Tendrás pavos. Quiero, además de ramas de pino, laurel para los generales y olivo para la
paz. Todo, todo. El general Kleber6
sonrió al entrar aquella noche. Platos con coronas reales.
Cristales resplandecientes”. Eren, día la proletaria María Teresa León, “los días más felices de mi
vida”; pero les víctimes que'l poétic matrimoni havía dut a la checa seguíen patint y morint, també
en Nadal.
6 General Kleber Malnom del rumá Manfred Zalmánovich Stern, enviat per Stalin com a espía en el cor
republicá.
7
Les enfermeres7
nuetets que serviren de distracció a camarades llibertaries
L'actuació d'ugetistes, llibertaries, milicians de la F.A.I, etc., era la mateixa en tot el territori
republicá, encá que l'escasea de mijos pera torturar dasta'l llímit —com en la checa de Fomento o
Bellas Artes de Madrit—, no'ls impedía als progresistes dels poblets com Benitachell o Pola de
Somiedo disfrutar8
d'una esprá de gorcha y mamela entre esguitons de sanc y fel bosá dels que
torturaven artesanalment. Eixemple de cóm cumplíen els Drets Humans es la captura y fusilament
de tres enfermeres de la Creu Roja. Les armes que les incautaren eren cotompel, aspirines y alcohol.
Tot es va fer segons el canon: les agarraren el 27 d'octubre de 1936, estigueren l'espra y nit en mans
dels progresistes y, al matí, sinse robes, unes milicianes voluntaries juaren en elles abans d'enviarles
a pasejar eternament. En este cas, al ser testic tot el poble de Pola de Somiedo, es reconstruí punt
per punt el calvari d'eixes enfermeres
d'Acció Católica, delit suficient pera'l castic
de tortura, violació y mort.
Retallant lo escabrós, aixina actuaren
els republicans: “apresadas el 27 de octubre
de 1936, las tres enfermeras Pilar Gullón
Yturriaga (25 años), Octavia Iglesias (41) y
Olga Pérez (23) pasaron la noche en
cautiverio en Pola de Somiedo con los
milicianos, que abusaron reiteradamente de
ellas. Dicen los testigos que un carro
utilizado para actividades rurales, cuyo tipo
de eje produce un chirrido característico, fue
utilizado para apagar los gritos. En la
mañana del 28, unas milicianas se
ofrecieron para fusilar a las prisioneras, las
despojaron de toda su ropa y, al mediodía,
las voluntarias las fusilaron, enteramente
desnudas, en un prado. Las milicianas se
repartieron las prendas de las muertas.
Las ejecutoras de los disparos fueron
Evangelina Arienza, Dolores Sierra, y
Emilia Gómez. que hicieron escarnio de los
cuerpos durante gran parte de la tarde, hasta
que a la noche fueron sepultadas en la fosa
común que cavaron dos prisioneros, también
ejecutados luego”.
Els testimonis apunten a u que'l díen 'El Patas', cap d'una columna republicana: “El Patas les
dijo a los milicianos que hicieran con ellas lo que quisieran durante la noche. Éstos las violaron y su
jefe incluso hizo circular por el pueblo un carro de bueyes para que el chirrido de sus ejes hiciera
más difícil oir los gritos de las tres enfermeras”. Qui millor descriu lo de les tres enfermeres va ser
Manuel Gullón (Alfa y Omega ,12 de abril 2007, p. 5), terrorífic relat que s'anfronta al mon idílic
que d'Asturies cantaven Teresa y Alberti en sa fulla pera'ls republicans per eixes feches: “en la
7 Enfermer En valenciá tenim enfermer, enfermería, no els catalans infermer, infermería: “Lo dit enfermer
conservant aquelles robes" (DCVB, doc. any 1417); “enfermer” (Exulve: Praeclarae artis, 1643). En la
traducció al valenciá del Blanquerna, el cat. Bonllabi escriu la veu correcta: “entrá en la enfermeria”
(Blanquerna, 1521, f. 31); “morí... en la enfermería de Sant Francés” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 23 de
dehembre 1613).
8 Disfrutar Cultisme derivat del lletí fructus > frut > dis-frut > disfrutar. El catalanisme heu sustituix per
els arcaismes y catalans vius ‘fruir, gaudir’: “poderles disfrutar” (Rahonament... el consell que tingueren el
Tio Cosme Nespla de Benifaraig, 1797)
En tota Espanya republicana feen lo mateix. Raere de la
tortura y lliquidació del quintacolumniste, sinyoret
amariconat, flares, retors, adoratrius o enfermeres, els
progresistes republicans agarrafunyaven lo que podíen
dels morts. Si eren, com en la image, casulles o roba que
no'ls aprofitava, feen el mardanot abans de cremarla.
Conta Teresa que “al subir una escalera, me encontré con
unos compañeros anarquistas, luciendo unos graciosos
sombreros de señora, cargando con un piano y gritando:
¡Ahora somos los condes! Calles sin condes llenas de
gracia madrileña” (León. Mª. T.: Memorias de la
melancolia, p.291) Tot era d'ells y, com a mostra, el palau
amaitinat a uns marquesos, ahon vivíen Teresa y Alberti
“los mejores años de su vida”.
8
noble tierra asturiana nacía una nueva dignidad del hombre” (El Mono Azul, 8 de octubre
1936, p.2), ¡Qué diríen les tres enfermeres que, despullaes de sa roba, serviren de joguets abans de
morir el 27 del mateix mes y any en Asturies!.
Lo que li feren a Plácit de Benitachell estava programat en La Traca
En part tenim narrat l'inici d'este vergonyós episodi del
que may parlarán poc ni molt les televisions del Régim
pancatalanaziste (m'agrá el neollogisme de la RACV de
Voro) que tot el día mos unfla el cap en la dichosa Catalunya
o els morts de la Memoria Histórica, la dels republicans de
Teresa León y Rafael Alberti. Segons la gent que va vórer els
aconteiximents del 15 d'agost de 1936, un camió en
milicians aplegá a les tres de l'esprá a Benitachell pera
buscar al flare Plácit García Gilabert. Detingut sinse
problemes, García estigué unes hores en mans del Comite
que, segons actuaven els companyers de Teresa y Alberti en
les cheques de Madrit, el deixaren fet macoca9
. Els durá poc
y, a la matiná, aparegué tirat entre carts y tallacames al costat
del camí a Denia. Arreplegat per familiars, la descripció del
cadáver feta per el mege titular de Benitachell Vicent
Noguera y el seu practicant, día que'l mort era “joven y
corpulento, estaba mutilado: le faltaban los órganos
sexuales y una oreja; y además presentaba señales
punzantes en nalgas y otras partes, como producidas por
aguja saquera”. Clar, els del Comité no tenían a ma més
instruments que garranchons, gavinets y ahulles saqueres, res que vórer en la “cabina” de la checa
de Bellas Artes que deleitá a Alberti y Teresa. Segons es deduix del análisis post mortem, els
progresistes el dugueren al camp y li digueren que correguera, que estava lliure; pero, ¿cóm anava a
córrer Plácit, transit a colps y sinse ull? El benefactors de la Humanitat teníen un mig: les ahulles
saqueres de 15 cm pera puncharli per raere, d'ahí10 les “señales punzantes en nalgas” que'l dotor
Vicent va vórer. L'home, sinse sanc y sinse ull, acaminá pocs metros. No donava espectácul pera'l
tir al facha, aixina que'ls bochins l'ompliren de plom y el deixaren tirat entre'ls cudols; no obstant, al
ser molt mascles els correlligionaris d'Alberti y Teresa León, reviscolaren una costum prou arrailá:
tallar testículos al moribunt, siga bou o un home. A mitants del sigle XX encá es fea en els animals:
“en Tordesillas se soltaba un toro por las calles, siendo excitado por la gente hasta que desemboca
en la Vega del Duero, donde le esperan caballistas y hombres a pie armados con picas. Una vez es
herido de muerte, el total de los participantes acaba con él, aunque es derecho del que lo hiere de
muerte primero arrancarle los testículos al toro, y mostrarlo orgulloso en el extremo de su lanza”
(Peris, J.: Demonio, religión y sociedad, CSIC, 2002, p.81)
Aixina com es públic els noms de les republicanes que deixaren en porreta a les enfermeres en
Pola de Somiedo y les feren de tot, en Benitachell no's coneix el nom del que tallá hous11 y orelles al
9 Macoca El sustantiu macoca, en valenciá, es figa pansida y clevillá.
10 En valenciá modern n’hian cuatre graus de llocalisació díctica: ací, ahí, allí y, pera lo més llunt, allá (no
es lo mateix ‘ací damunt’ que ‘ahí en la caira’): “tin per ací, tin per allá, ahí n va hu” (Galiana: Rond. 1768,
p. 68) “lo portaren al Palau del Bisbe e allí l´aposentaren” (Dietari de Jeroni Soria, 20 setembre 1521)
11 En valenciá modern du h- epentética pera trencar l´anfibología homográfica en el verp oír (tu ous, ell ou):
“¿Ous caquechar les gallines?” (Gadea: Ensisam, 1891); “se ou la veu de...” (Badenes, V.: Tápat sego,1945);
“qui els regale una moneta (de Pascua). que tinga dos hous” (Ros, C.: Romanç del jochs, c.1730) Com a
menjar fonamental del poble, ix en tonaes dels chiquets: 'Hous en el ponehor / bastonaes al sinyor retor./
El mateix 19 de joliol de 1936, al
sendemá del inici de la Guerra Civil,
els republicans ya anaven per iglesies
y convents fent lo mateix que'n 1931 y
1934. Aixina, buscant joyes amagaes
del convent de Saleses tragueren
momies de les criptes, demostrant cóm
guardaven la dignitat del ser humá.
9
teólec Plácit. Y dic orelles, en plural, perque'l auxiliar del mege deixá cáurer en el procés: “no
recuerdo con exactitud si también le faltaba la otra oreja”. En realitat, els comunistes y socialistes
feen lo que'ls dictaven els intelectuals que, raere de la maquineta d'escriurer, sugeríen qué fer al
oponent ideológic: “con la gente de sotana... cortarles el instrumento para que no delincan con el
sexo. A las monjas... meterles un cartucho de dinamita en el ojete y pegarle fuego... a los curas y a
los frailes les castraba de raíz. A las monjas se lo cosía a punto de estera con una aguja saquera...”
(La Traca, 14 de octubre 1936, p.7) “como toros de lidia. Al más gordo cortarle los perniles y
mandarlos al Papa de Roma y a los demás cortarles los testículos” (La Traca, 21 de octubre 1936,
p.3) “sacarles los ojos para que no vieran” (La Traca, 11 de noviembre 1936, p.6). Aixina li feren al
teólec Plácit de Benitachell, y may vorem películes o series pera que'l poble sapia qué pasá en eixe
bando republicá progresiste, humanitari y cult, ahon Teresa y Alberti fomentaven la tortura y mort.
Hui n'hian cantitat de carrers que duen noms d'esta seráfica parella, dasta coleges com el CEIPMaría Teresa León, que disimulen cóm volía als chiquets l'amiga dels anarquistes. Aixina, en
narració curta descriu la conversació d'un pare en el fill de sis anys, al que li dona una sistella en
pólvora pera atentats: «Padre, ¿dónde están los traidores? Se entendían.—Padre, ¿han traído las
cestas? A los seis años se puede llevar una cesta al brazo sin que nadie sospeche...—Mira, esto
para los traidores que no dejan vivir a los hombres del trabajo. Y cogió la cabeza del niño con la
mano negra de pólvora y le refregó los hociquitos tibios. —Huele. Pólvora» (León, María Teresa:
El Mono Azul, 24 de septiembre 1936, p.6) Hui n'hian coleges d'EGB y carrers que duen el nom
d'esta sinyora. En Alacant, per eixemple, el carrer del germá pilot de Franco es ara carrer María
Teresa León.
Dihuit de giner de 2019, aplegue a casa. Vaig a tastar arrós negre en sepionets y, ademés,
abaecho o bacallar en oli, sucat en pa de Benimagrell. Ensenc la televisió del Régim y, en tobor,
bote del Ferreras al Laberinto catalá de la Griso y, ¡quína casualitat!, caic en la 2 de TVE y me ix lo
de sempre: els que fan empatabobos en la mort de García Lorca.
Justet raere del cap del blaver tenim el puesto ahon els
traureulls republicans perseguiren a punchaes d'ahulla saquera
al Pare Plácit. A l'esquerra, de testic, el magestuós Mongó 12
valenciá (sempre sinse la -t- dels catalanistes y les seues
víctimes). El paisage es pot vórer desde la replaseta de la iglesia
de Benitachell, ahon descansa el teólec que la Memoria
Histórica ha deixat abanda. Per cert, aquella tabolla d'imbésils catalanistes que escupiren y espentaren en mig de carrer a una
indefensa Cristina Seguí, ¿qué hagueren fet en ella si tingueren
el poder d'un Comite del 36 y una checa de la II República?
Hous en la pallisa,
/ bastonaes a la tía Lloísa.
/ Hous en l'almari,/
bastonaes al sinyor vicari./
Hous en el
clot, /
bastonaes a Chimot./
Hous en l'andana,/
bastonaes a la tía Tana...':
“els hous sempre els ven prou
cars” (Coloqui nou... a una fornera, a una sastresa..., c.1740)
12 Mongó “derivado del latín Mons Iovis, daría Mongó” (Diago, 1600); “Mongó significaría Mons Agón”
(Escolano, 1608); “a pres en la montanya del Mongó” (Llib. Albará, 322, any 1622); “ermites en Mongó”
(Esteve, f. Pere: Storia del Sant Sepulcre, c. 1645) “la montanya de Mongó” (BV. ms. 255, Planells: Vida de
fr. Pere, 1760); “En Denia empiezan las raíces del Mongó” (Cavanilles: Obs. 1797) “de Mongó vullch ser la
dóna” (Barreda, M.: La cara de Mongó, 1873, p. 8); “Els Collons del Mongó” (Corominas: DECLLC, v. 2, p.
834). Als colaboracionistes catalaners els sindona res la documentació; lo que volen es poder y dinés.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Mostrando las entradas para la consulta teníen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta teníen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
martes, 5 de febrero de 2019
Benitachell, Ricart García Moya
Etiquetas:
Alberti,
Bafrá,
Benitachell,
Benitatxell,
Mª Teresa León,
Memoria Histórica,
Plácit García Gilabert,
Ricart García Moya,
traureulls
Ubicación:
Benitachell, 03726, Alicante, España
jueves, 11 de mayo de 2017
aubarda, albarda
aubarda, albarda
https://es.m.wikipedia.org/wiki/AlbardaL'agüelo "Seveta" seguis......
Alguns, en tota la rao, han pensat, este com diu qu'ere pobre si teníen un macho y una burreta.
Be, aiso es de cuan yo m'enrecordo. Al principi sol teníen un macho mol furo, que fae parella en la burra de un germa de ma mare y pa trilla u faen junts. Despres van compra la mula y la burreta al fiat. Pasan lo tems van vendre la mula y van compra un carro vell. Y lo rade va sé una burreta que se va queda la radera al poble.
Los grasons, que li han agradat a Moncho, se faen cuan plovie y la aigua corrie o atravesabe los camins de tiarra. Si teníe forza s'enduie la tiarra y sol quedaen les pedres que estaben clavades al camí. Y com les "aigüeres" (ya tens un atra paraula, Moncho) habíen rebaixat lo nivell del piso la pedra se había convertit en un grasó, en el que entropesaes mes de un camí. Camí = vegada.
Les besties portaen un cabestre que s'els ficabe al cap y allí s'enganchabe lo ramal, que servie pa guia al animal.
Normalmente portaen una albarda que se lligabe a la bestia en una faixa (que no m'enrecordo com se diebe, !!!!ajuda Moncho!!! sincha, cincha), que li pasabe per daball de la tripa y una fusta doblada (que tampoc m'enrecordo del nom, tafarra, mes torsut (tort) que una tafarra) que estabe enganchada als dos costats de la albarda y se ficabe devall de la coga.
Damún se posabe la saria (serón en castella) que ere trensada y tenía com una canasta a cada costat. Banasta, banastes.
(La cornalera de la banasta es com lo nas de la Rosi de Palma o de doña Rogelia.)
A un costat se posae la sistella en lo minchá y al atre la pichella p'al aigua. Cuan era menudet a mi me ficaben a un costat y la sistella y la pichella al atre.
Tamé se posaben les ferramentes pa treballá, según la epoca del añ, eren unes u atres: la cavegueta, la aisadella, lo chapo, la estraleta, la dalla, l'alfals (o algo paregut, fals, falz) y moltes mes.
Ya val, sino les aventures del agüelo "seveta" no t'os dixarán dormi.
Tots al llit y ya sabeu "Bona nit, totes les pulses al teu melic y la mes menuda com un cabrit".
Continuará......sino me envien al carré, per pesat.
ALBARDA (i dial. aubarda). f.
I. Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda,Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:
|| 1. A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets o sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cingla, cinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitral, que és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.
|| 2. Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixins, que són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavalló, format de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarra. En el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals.
|| 3. A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló.
|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.
II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).
|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda.
|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).
Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda o Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albarda: esser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.
Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.
Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).
Intens.:—a) Augm.: albardassa, albardota.—b) Dim.: albardeta, albardó, albardeua, albardetxa, albardiua.
Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).
1. ALBARDÀ (dial. aubardà). m.,
sinòn. de albarda (Mallorca, Eivissa). Dues muyles veyles... e dos alberdans avols, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 132). L'aubardà mallorquí, representat en el gravat adjunt, és una espècie de sella sense arçons visibles, embotida de palla o llana, i coberta de pell; va subjectada a la bístia per mitjà del cover (corretja que passa per davall la coa) i de les cingles i capcingles; serveix per dur càrrega i principalment per cavalcar-hi. a) Aubardà de cadireta: l'aubardà que té els coixins plans (Un Mall. Dicc.).
Loc. i refr.—a) «Segons s'ase, s'albardà» (Mall.).—b) «Ase que no està avesat a dur albardà, sa tafarra prest l'ençata» (Mal.).—c) No esser mai ase ni albardà: no arribar a res, no assolir cap èxit en cap sentit (Mall.).—d) «¡Veiam qui guanyarà? s'ase o s'aubardà?»: ho diuen parlant de l'autoritat dèbil (Mall.).
Fon.: əwbəɾðá (Mall., Eiv.).
Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, mat. sign., amb l'accentuació hispano-aràbiga d'aquest mot (Corominas DECast, i, 83).
2. ALBARDÀ m.
|| 1. Bufó, home que amb son parlar o amb sos posats procura fer riure els altres; cast. albardán. Lo rey Felip de França veent que'ls albardans e juglars vestien robes de drap e de seda, e altres molt riques, votà e promès que jamés en tota la sua vida no daria vestedures sues a juglars ne albardans; car mes amaua honrar de les dites vestedures les sgleyes per fer sacrifici a Deu, que no als albardans e jutglars per fer sacrifici als demonis, Eximplis, i, 282. Un folch de Masella.., essent excel·lent albardà y donat a les vanitats humanes, Cordial 46 v.o El vent, albardà foll, | xiscla i s'escampa, Espriu Cam. 52.
|| 3. Qui menja a despeses d'altri. Albarda per a menjar: parasitus, Nebrija Dict.
|| 4. Persona molt beneita, irreflexiva o inconsiderada (Santanyí). «Fulano és un aubardà».
Cult. pop.—Aubardà desvergonyit, mai espera lo convit (Saura Dicc.); cast.: El porfiado albardán comerá tu pan.
Fon.: əwβəɾðá (Santanyí).
Albarda es el arreo de las bestias de carga compuesto principalmente de dos grandes almohadillas que se adaptan a los dos lados del lomo, sujeta al vientre por una cincha dejando éste en hueco a fin de que la carga no lastime al animal. Generalmente va colocada sobre un arzón, al que van sujetos el pretal, grupera y batipola. En México, la albarda es una silla de montar a caballo con las dos piernas de un solo lado (a mujeriegas), en lugar de sentarse a horcajadas sobre el lomo del animal. Se utiliza mucho en las escaramuzas de o en México que son ejecuciones a caballo de distintos ejercicios con un tal grado de dificultad, además de ser un acto muy vistoso para los espectadores, para ofrecer un buen acto de belleza conocidas también por estar en un carrusel charro las mujeres de a caballo viva. Se citan las siguientes variedades: Albarda gallinera: la que tiene las almohadillas planas. Albarda maragata: la que es larga y estrecha por alusión a la que empleaban los maragatos para sus caballerías a las cuales cubría desde la raíz del cuello hasta las ancas.
Expresiones relacionadas:
Albarda sobre albarda.
Se usa cuando se impone un nuevo gravamen a quien ya está sufriendo otro y cuando en la conversación o por escrito se repite una cosa sin necesidad.
A otro burro con esa albarda. Se dice cuando no se quiere admitir un trabajo demasiado penoso.
Ahora llueven albardas. Se dice cuando oímos alguna cosa que nos parece imposible.
Como la albarda al burro. Se dice familiarmente de una persona a quien está grande la ropa, principalmente si aquella es gruesa.
Echar una albarda a uno. Abusar de la paciencia de uno, haciéndole aguantar lo que no debe.
Volverse la albarda a la barriga. Salir una cosa al contrario de lo que se deseaba o esperaba.
De cuando hablaban las albardas. Alusión a tiempos tan antiguos como desconocidos.
Salta como granizo en albarda, se refiere a una persona que está hablando y otra se ofende y responde de manera agresiva,
(dicho de Lobras (Granada))
En vasco, chalma, chalmia.
relasionades:
cincha, sincha
tafarra,
cuixins,
pell,
saria, banasta, banastes, cornalera etc...
Etiquetas:
agüelo sebeta,
agüelo seveta,
albarda,
aubarda,
burro,
caball,
cincha,
jónec,
macho,
mula,
pell,
Saria,
sincha,
tafarra
Ubicación:
44595 Valjunquera, Teruel, España
sábado, 27 de octubre de 2018
Ne eren sis que teníen set
Ne eren sis que teníen set pero lo cante estáe buit perque ere nou, lo van comprá entre deu y lo van pagá entre onse al número dotse del carré Alfonso tretse.
Ubicación:
Alfonso XIII, 28002 Madrid, España
miércoles, 15 de enero de 2020
JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA.
JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA.
Micer Guiglielmo del Rosselló done a minjá a la seua dona lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, mort per nell y amat per nella; lo que sabénu ella después, se avíe de una finestra alta y se mate, y es enterrada en lo seu amán.
Habén acabat la história de Neifile no sense habé fet sentí gran compassió a totes les seues compañes, lo rey, que no volíe abolí lo privilegi de Dioneo, no quedán dingú mes per narrá, va escomensá:
Me s´ha ficat al pensamén, siñores, una história que tos fará sentí igual compassió o mes que la passada, perque mes alts van sé aquells als que los va passá y lo acsidén va sé mes roín que los que aquí se han contat hasta ara.
Debéu, pos, sabé que, segóns conten los provensals, a la Provensa va ñabé fa tems dos nobles caballés que teníen castells y criats. La un teníe per nom micer Guiglielmo de Rosselló y l´atre micer Guiglielmo Guardastagno; y com la un y l´atro eren mol avansats en les armes, se volíen mol y teníen per costum aná sempre a tots los torneos, justes o datres fets de armes juns y portán una mateixa divisa.
Y encara que cadaú vivíe al seu castell y estaben apartats la un del atre mes de deu milles, va passá que, tenín micer Guiglielmo de Rosselló una mol guapa y atractiva Siñora per dona, micer Guiglielmo Guardastagno, fora de tota mida y pese a la amistat y la compañía que ñabíe entre ells, se va enamorá de ella. Y tan va fé, ara en un acte ara en un atre, que la Siñora sen va acatá; y com sabíe que ere un caballé mol valén, li va agradá, y va escomensá a vóldrel hasta tal pun que ya no volíe res mes que an ell, y no esperabe mes que sé requerida per nell; lo que va passá poc tems después, y juns van está una vegada y un atra, volénse mol. Y aixina están juns, en poca discressió, va passá que lo home sen va acatá y se va enfadá mol, hasta tal pun que lo gran amor que li teníe a Guardastagno se va convertí en un odio mortal, pero u va sabé tíndre amagat com los dos amáns habíen tingut lo seu amor; y va dessidí matál.
Va passá que se va pregoná a Fransa un gran torneo; lo que lo de Rosselló en seguida lay va fé di a Guardastagno, y va maná díli que si volíe, aniguere aon ell vivíe y juns pensaríen si anáy y cóm. Guardastagno, contentíssim, va contestá que al día siguién sense falta aniríe a sená en ell. Rosselló, sentín alló, va pensá que habíe arribat lo momén de matál, y armánse, al día siguién, en uns homens seus, va montá a caball, y a una milla del seu castell se va ficá amigat esperánlo a un bosquet per aon seguramén passaríe Guardastagno; y habénlo esperat un bon rato, lo va vore víndre desarmat en dos homens seus jun an ell, tamé desarmats com ell, que no se temíe res de alló; y cuan lo va vore arribá an aquella part aon volíe, cruelmén y ple de rencor, en una llansa a la ma, li va eixí al pas cridán:
Va passá que se va pregoná a Fransa un gran torneo; lo que lo de Rosselló en seguida lay va fé di a Guardastagno, y va maná díli que si volíe, aniguere aon ell vivíe y juns pensaríen si anáy y cóm. Guardastagno, contentíssim, va contestá que al día siguién sense falta aniríe a sená en ell. Rosselló, sentín alló, va pensá que habíe arribat lo momén de matál, y armánse, al día siguién, en uns homens seus, va montá a caball, y a una milla del seu castell se va ficá amigat esperánlo a un bosquet per aon seguramén passaríe Guardastagno; y habénlo esperat un bon rato, lo va vore víndre desarmat en dos homens seus jun an ell, tamé desarmats com ell, que no se temíe res de alló; y cuan lo va vore arribá an aquella part aon volíe, cruelmén y ple de rencor, en una llansa a la ma, li va eixí al pas cridán:
- ¡Traidó, eres home mort!
Y dit aixó li va aventá la llansa al pit. Guardastagno, sense pugué di res en la seua defensa ni cap paraula, va sé atravessat per aquella llansa, va caure an terra y poc después va morí. Los seus homens no habíen reconegut al que u habíe fet, van girá los caps als caballs, y lo mes depressa que van pugué van fugí cap al castell del seu siñó. Rosselló, desmontán, en un gaviñet va obrí lo pit de Guardastagno y en les seues mans li va traure lo cor, y fénlo embolicá en lo pendó de una llansa, va maná a un dels seus criats que lo portare; y habén manat a tots que dingú diguere una paraula de alló, va torná a montá a caball y, sén ya de nit, va torná al seu castell. La Siñora, que habíe sentit que Guardastagno habíe de víndre a sopá aquella la nit, y en grandíssim dessich lo esperabe, com no lo vee víndre, se va extrañá mol y li va di al home:
- ¿Cóm es aixó, siñó, que Guardastagno no ha vingut?
- ¿Cóm es aixó, siñó, que Guardastagno no ha vingut?
A lo que lo home va contestá:
- Siñora, hay sabut de la seua part que no pot arribá aquí hasta demá. De lo que la Siñora se va quedá bastán enfurruñada.
Rosselló, desmontán, va fé cridá al cuiné y li va di:
- Agarra aquell cor de jabalí y prepara lo milló plat que sápies; y cuan estigue a la taula, fésmel arribá en una escudella de plata. Lo cuiné, agarrán lo cor y ficán en alló tot lo seu arte y tota la seua períssia, lo va fé a trossets y li va ficá moltes espéssies, y va prepará en lo cor un manjar per a chupás los dits. Micer Guiglielmo, cuan va sé hora, en la seua dona se va assentá a la taula. Va víndre lo minjá, pero ell, per la malesa cometuda, va minjá poc. Lo cuiné li va enviá lo manjar, y lo van colocá dabán de la Siñora, mostránse ell aquella nit desganat. La Siñora, que no estabe desganada, va escomensá a minjássel y li va pareixe bo, per lo que sel va fotre tot. Cuan lo caballé va vore que la Siñora sel habíe minjat tot, va di:
- Siñora, ¿qué tal tos ha paregut este minjá?
- Siñora, ¿qué tal tos ha paregut este minjá?
La Siñora va contestá:
- Monsiñó, a fe que m´ha agradat mol.
- Aixina me ajude Deu com u crec - va di lo caballé- y no me maravillo si mort tos ha agradat lo que viu tos va agradá mes que datra cosa.
La Siñora, sentit aixó, se va quedá una mica callada, y después va di:
- ¿Cóm? ¿Qué es lo que me hau donat de minjá?
- ¿Cóm? ¿Qué es lo que me hau donat de minjá?
Lo caballé va contestá:
- Lo que hau minjat ha sigut lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, a qui com dona desleal tan volíeu; y podéu está segura de que ha sigut aixó perque yo en estes mans lay hay arrencat del pit.
La Siñora, escoltán aixó de aquell a qui mes que a dingú volíe, si va sentí doló no ña que preguntáu, y después de un rato va di:
- Hau fet lo que faríe un caballé desleal y roín, Vach sé yo, sense forsám ell, qui lo vach fé siñó del meu amor; no ell sino yo tenía que patí este cástic. No vullgue Deu que detrás de un minjá tan noble com ha sigut lo cor de un tan valén y cortés caballé com micer Guiglielmo Guardastagno ere, may caigue un atre minjá. Y eixecánse, per una finestra que estabe detrás de ella, sense pensássu ni un momén, se va aviá. La finestra estabe mol alta, per lo que al caure la Siñora no sol se va matá, sino que se va fé a trossets. Micer Guiglielmo, veén aixó, se va assustá mol, y li va pareixe que habíe fet mal; y va tíndre temó dels llauradós y del conde de Provensa. Va fé prepará los caballs y sen va aná de allí. Al matí siguién se va sabé per tota la comarca cóm habíe passat lo cas. Los del castell de micer Guiglielmo Guardastagno y los del castell de la Siñora, en grandíssim doló y plos van arreplegá los dos cossos. Los van enterrá juns a la capella del castell de la Siñora, y van escriure uns versos dién quí eren los que estaben allí sepultats, y la manera y la raó de la seua mort.
Etiquetas:
castell,
cor,
finestra,
llansa,
matá,
Micer Guiglielmo del Rosselló,
micer Guiglielmo Guardastagno,
minjássel,
Monsiñó,
mort,
Provensa
jueves, 23 de mayo de 2019
JORNADA CUARTA. NOVELA QUINTA.
Los germáns de Isabetta maten al seu amán, éste se li apareix en somnis y li amostre aón está enterrat. Ella, de amagatóns li desenterre lo cap y lo fique a una maceta de aufádega y plorán sobre ell tots los díes durán mol tems, sons germáns lay prenen y ella se mor de doló poc después.
https://it.wikipedia.org/wiki/Ocimum_basilicum
Il basilico (Ocimum basilicum, Linneo, 1753) è una pianta erbacea annuale, appartenente alla famiglia delle Lamiaceae, normalmente coltivata come pianta aromatica.
Originario dell'India, il basilico è utilizzato tipicamente nella cucina italiana e nelle cucine asiatiche in Taiwan, Thailandia, Vietnam, Cambogia e Laos, per via del marcato profumo delle sue foglie, che a seconda della varietà può essere più o meno dolce o pungente.
Acabada la história de Elisa y alabada per lo rey durán un rato, a Filomena li va sé ordenat que ne contare una. Ella, plena de compassió per lo pobre Gerbino y la seua Siñora, después de un piadós suspiro, va escomensá:
La meua história, grassioses siñores, no sirá sobre gen de tan alta condissió com van sé aquelles sobre les que Elisa ha parlat, pero no sirá menos digna de llástima; y al enrecordámen d´ella me porte a Mesina, fa poc recordada, aon va passá lo cas.
Ñabíe, pos, a Mesina tres joves hómens germáns, mercadés, que s´habíen quedat bastán rics después de la mort de son pare, que ere de San Gimigniano, y teníen una germana de nom Elisabetta, jove mol hermosa y cortés, a qui, fore quina fore la raó, encara no habíen casat. Y teníen ademés estos tres germáns, a un almassén seu, a un mosso paissano de nom Lorenzo, que tots los seus assuntos dirigíe y fáe. Este, sén mol hermós de persona y mol pito, habénlo vist moltes vegades Isabetta, va passá que va escomensá a agradáli extraordinariamén, de lo que Lorenzo sen va acatá y abandonán tots los seus atres amoríos, va escomensá a ficá en ella lo ánimo; y de tal modo va corre l´assunto que, agradánse la un al atre, no va passá mol tems hasta que se van atreví a fé lo que los dos mes dessichaben.
Y continuán en aixó y passán juns mols bons ratos plens de goch, no van sabé obrá prou en secreto, que una nit, anán Isabetta de amagatóns allí aon Lorenzo dormíe, lo germá gran, sense donássen cuenta ella, la va guipá. Este, com ere un jove prudén, encara que mol dolgut, mogut per un honesto propósit, sense fé cap soroll ni di res, va aná donánlos la volta a uns cuans pensaméns sobre aquell assunto, y va esperá al matí siguién. Después, vingut lo día, los va contá a sons germáns lo que la nit passada habíe vist entre Isabetta y Lorenzo, y los tres, después de discutíu, van deliberá que per a que sobre san germana no caiguere cap infamia, passaríen alló en silénsio y faríen vore (fingiríen) que no habíen vist ni sabíen res de alló hasta que arribare lo momén en que, sense mal ni deshonra seua, se pugueren rentá esta afrenta. Y quedán en tal dispossisió, charrán y enriénsen en Lorenzo tal com acostumbraben, va passá que fingín anássen fora de la siudat per a distráures se van emportá los tres a Lorenzo. Arribats a un puesto mol solitari y perdut, veénse en ventaja, a Lorenzo, que de alló res se barruntabe ni aulorabe, van matá y enterrá de manera que dingú puguere acatássen. Van torná a Mesina y van corre la veu de que lo habíen enviat an algún puesto, lo que fássilmen se va creure perque moltes vegades solíen enviál de viache. Com Lorenzo no tornáe, Isabetta mol a subín los preguntáe per nell a sons germáns, y un día que los preguntáe en molta insisténsia, un de sons germáns li va di:
- ¿Qué vol di aixó? ¿Qué tens que vore tú en Lorenzo que me preguntes tan per nell? Si tornes a preguntámos te donarém la contestassió que mereixes.
Per lo que la jove, dolguda y apocadeta, temerosa y no sabén per qué, va dixá de preguntáls, y moltes vegades per la nit lo quirdabe y li demanáe que vinguere, y algunes vegades en moltes llágrimes per la seua llarga aussénsia se queixabe y sense consolás estabe sempre esperánlo. Va passá una nit que, habén plorat mol a Lorenzo que no tornáe y habénse al remat quedat dormida, Lorenzo se li va apareixe mentres dormíe, blang y despelussat, y en la roba esgarrada y podrida, y li va pareixe que li diebe:
- Oh, Isabetta, no fas mes que cridám, y de la meua llarga tardansa te fiques trista, y en les teues llágrimes me acuses; y per naixó, que sápigues que no puc torná aon estás, perque lo radé día que me vas vore tons germáns me van assessiná.
Y describínli lo puesto aon lo habíen enterrat, li va di que no lo cridare mes ni lo esperare. La jove, despertánse y donán fe a la visió, va plorá amargamén; después, eixecánse, sense atrevís a di res a sons germáns, se va proposá aná al puesto que li habíe sigut dit y vore si ere verdat lo que en somnis li habíe paregut. Y obtenín llissénsia de sons germáns per a eixí un tems de la siudat a passejás en compañía de una que datres vegades en ells habíe estat y sabíe tots los seus assuntos, lo mes pronte que va pugué allá sen van aná, y apartán les fulles seques que ñabíe an terra, aon la terra li va pareixe mes blana allí va esgarrapá; y no habíe cavat mol cuan va trobá lo cos del seu pobre amán ben conservat, ni fet malbé ni corromput. Veén que no ere aquell puesto de ploreres, si haguere pogut tot lo cos se haguere emportat per a donáli sepultura mes convenién, pero com no podíe sé, en un gaviñet lo milló que va pugué li va separá lo cap del cos y, embolicánlo en una toalla y tirán terra damún del cos, se va ficá lo cap a la faldeta y sen van aná de allí cap a casa.
Allí, en este cap se va tancá a la seua alcoba, y damún d´ell va plorá llarga y amargamén hasta que lo va rentá en les seues llágrimes, donánli mil besos per tot arreu. Después va agarrá una maceta gran y maja, de aquelles a les que se plante la millorana o la aufádega, y la va ficá a dins embolicada en una tela hermosa, y después, ficán a damún la terra, va plantá algunes motes de aufádega salernitana (de Salerno), y la regabe en aigua de roses, o de azahar, o en les seues llágrimes; y habíe pres la costum de está sempre prop de esta maceta, y de cuidála en tot lo seu afán, com que teníe amagat al seu Lorenzo, y después de que la habíe cuidat mol, escomensabe a plorá durán mol tems, hasta que tota la aufádega chorrejabe. La alfábrega, tan per la llarga y continua solissitut com per la riquesa de la terra abonada pel cap de Lorenzo, se va ficá mol maja y fée mol bona auló.
Y continuán la jove sempre de esta manera, moltes vegades la van vore los seues veíns, y los van contá a son germáns que se extrañáen de vórela tan descuidada, afeada, arguellada, tan que los ulls pareixíe que se ni hagueren de eixí de la cara. Lo que sentín sons germáns y véenu ells tamé, habénla renegat alguna vegada y no valén de res, de amagatóns van fé que li prenguéren aquella maceta. Y com ella no la trobáe, en grandíssima insisténsia la va demaná moltes vegades a sons germáns, y com no lay tornáen, no paráe de plorá, se va ficá dolenta y al llit no demanáe datra cosa que la maceta. Los joves se van extrañá mol de que la demanare tan, y per naixó van volé vore lo que ñabíe a dins; van abocá la terra, van vore la tela y a dins lo cap, que encara no estáe tan desfigurat com per a no reconéixe hasta lo pel risat de Lorenzo. Per lo que se van extrañá mol y van tíndre temó de que alló se sapiguere, la van enterrá sense di res y van eixí de Mesina, fugín cap a Nápoles. Sense dixá de plorá la jove y sempre demanán la seua maceta de la aufádega, gañolán se va morí, y aixina se va acabá lo seu desventurat amor.
Después de sert tems, sén aixó sabut per mols, va ñabé algú que va compóndre aquella cansó que encara se cante avui y diu:
Después de sert tems, sén aixó sabut per mols, va ñabé algú que va compóndre aquella cansó que encara se cante avui y diu:
Quí seríe lo mal cristiano
que la aufádega me va robá, etc.
/ en italiá, la aufádega se diu basilico, Basilikum en alemán, albahaca en castellá /
https://dle.rae.es/?id=1UmZ3Ns
Del ár. hisp. alḥabáqa, y este del ár. clás. ḥabaqah.
1. f. Planta anual de la familia de las labiadas, con tallos ramosos y velludos de unos 30 cm de altura, hojas oblongas, lampiñas y muy verdes, flores blancas, algo purpúreas, que tiene un fuerte olor aromático y se cultiva en los jardines.
albahaca silvestre mayor
1. f. clinopodio.
albahaca silvestre menor
1. f. alcino.
jornada cuarta novela sexta
que la aufádega me va robá, etc.
/ en italiá, la aufádega se diu basilico, Basilikum en alemán, albahaca en castellá /
https://dle.rae.es/?id=1UmZ3Ns
Del ár. hisp. alḥabáqa, y este del ár. clás. ḥabaqah.
1. f. Planta anual de la familia de las labiadas, con tallos ramosos y velludos de unos 30 cm de altura, hojas oblongas, lampiñas y muy verdes, flores blancas, algo purpúreas, que tiene un fuerte olor aromático y se cultiva en los jardines.
albahaca silvestre mayor
1. f. clinopodio.
albahaca silvestre menor
1. f. alcino.
jornada cuarta novela sexta
https://it.wikipedia.org/wiki/Ocimum_basilicum
Il basilico (Ocimum basilicum, Linneo, 1753) è una pianta erbacea annuale, appartenente alla famiglia delle Lamiaceae, normalmente coltivata come pianta aromatica.
Originario dell'India, il basilico è utilizzato tipicamente nella cucina italiana e nelle cucine asiatiche in Taiwan, Thailandia, Vietnam, Cambogia e Laos, per via del marcato profumo delle sue foglie, che a seconda della varietà può essere più o meno dolce o pungente.
Etiquetas:
albahaca,
alcino,
alfábrega,
alḥabáqa,
aufádega,
basilico,
Basilikum,
clinopodio,
Elisabetta,
germáns,
ḥabaqah,
Isabetta,
Lorenzo,
Maceta,
macetero,
Mesina,
Messina,
Ocimum basilicum
Ubicación:
Mesina, Italia
Suscribirse a:
Entradas (Atom)