Mostrando las entradas para la consulta sing ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sing ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 23 de septiembre de 2023

Grammaire de la Langue Romane. Chapitre Premier.

Grammaire de la Langue Romane.

Les règles de la grammaire romane sont classées dans l' ordre établi pour en présenter les éléments. Il serait donc superflu de répéter la plupart des observations déja faites.

D' ailleurs j' expose les principes de cette langue, non pour instruire des personnes qui auraient à la parler, mais pour faciliter l' intelligence des ouvrages romans à celles qui voudront les étudier et les comprendre.

Les connaissances que je dois supposer à ces personnes me dispensent de leur rappeler les définitions et les préceptes qui se trouvent dans toutes les grammaires.

Des exemples justifieront constamment l' indication des règles.

Ces exemples seront pris ordinairement dans les écrits, soit en prose, soit en vers, dont les auteurs auront vécu avant la fin du XIIe siècle.

Chapitre Premier.


Articles.

Masculin. Féminin.

Sing. el, elh, lo, le, la, il, ill, ilh, la del, de lo, du, de la, de la

al, el, a lo, au, a la à la

Plur. Els, elhs, los, 

li, il, ill,    les, las, les

dels, des, de los, de li, des, de las, des

als, as, a los, a li, aux a las, aux

Voici des exemples de l' emploi de ces différents articles, soit comme sujets, soit comme régimes directs ou indirects.


Sing. masc. El, elh, lo, le, sujet.

EL pan fo cautz, EL vin fon bos. (1: Le pain fut chaud, le vin fut bon.)

Comte de Poitiers: En Alvernhe.

Elh diable gardec lo de mort. (2: “Le diable le sauva de la mort.”) 

Philomena, fol. 60.

Tot Lo joy del mon es nostre,

Dompna, s' amduy nos amam. 

(3: Tout le bonheur du monde est nôtre,

Dame, si tous les deux nous nous aimons.)

Comte de Poitiers: Farai chansoneta.


Sing. masc. EL, LO, le, régimes directs.

Peire, Lo dormir e 'L sojorn 

Am mais qu' EL rossignol auzir. (1)

Bernard de Ventadour: Amics.

Sing. masc. DEL, DE LO, du, AL, EL, A LO, au, régimes indirects.

Chantars no pot gaire valer,

Si d' ins DEL cor no mov lo chans; (mov : mou; d' ins : dins)

Ni chans no pot DEL cor mover, 

Si no y es fin amors coraus. (2) 

Bernard de Ventadour: Chantars.

Juli Cesar conquis la senhoria

De tot LO mon, tan cum ten ni garanda. (3)

Arnaud de Marueil: Aissi com cel.

“LO creator de tot LO mon.” (4)

Philomena, fol. 94.

EL capitoli, lendema AL dia clar. (5)

Poeme sur Boece.

Metge querrai AL mieu albir. (6)

Comte de Poitiers: Farai.

(1) Pierre, LE dormir et LE repos

J' aime plus que LE rossignol ouir.

(2) Chanter ne peut gueres valoir,

Si de dedans DU coeur ne meut le chant;

Et chant ne peut DU coeur mouvoir,

Si n' y est délicat amour affectueux.   

(3) Jules César conquit la seigneurie

De tout LE monde, autant comme il tient et renferme.

(4) "Le créateur de tout le monde." 

(5) AU Capitole, le lendemain AU jour clair.

(6) Médecin je chercherai AU mien chagrin.


Amicx, ben leu deman morras; 

E doncx, pos seras mes EL vas, 

Aver pueis que te faria? (1) 

Rambaud d' Orange: Nueg e jorn.

Qu' a tot LO mon s' en fez, qui 'n vol ver dir,

Als us doptar, et als altres grazir. (2) 

Gaucelm Faidit: Forz chausa.


Plur. masc. ELS, ELHS, LOS, LI, ILL, IL, les, sujets.

ELS riu son clar de sobre los sablos. (3)

Bernard de Ventadour: Belh Monruel.

"Elhs Sarrasis fugiro tota la nueyt." (4)

Philomena, fol. 54.

Vers es que LOS cors son essems

E ja no s partiran nulh temps. (5)

Arnaud de Marueil: Dona sel que.

“Quascuna de las parts partic se, LOS crestias gausens, Elhs Sarrasis dolens." (6)

Philomena, fol. 74.

Car LI ris e LI joc

An lur temps e lur loc. (7)

Arnaud de Marueil: Rasos es.


(1) Ami, peut-être demain tu mourras;

Et donc, après que tu seras mis AU tombeau,

Richesse puis què te fairait?

(2) Qu' A tout LE monde il s' en fit, qui en veut vrai dire,

Aux uns craindre et AUX autres agréer.

(3) Les ruisseaux sont clairs sur le sable.

(4) "LES Sarrasins fuirent toute la nuit." 

(5) Vrai est que LES cœurs sont ensemble 

Et jamais ne se sépareront en nul temps.

(6) "Chacune des parties sépara soi, LES chrétiens contents, LES Sarrasins dolents." 

(7) Car LES ris et LES jeux

Ont leur temps et leur lieu.


Aras non sai cum s' anara de me,

Tant son LI mal gran e petit LI be. (1) 

Cadenet: Ben volgra. 

E ILL ram son cubert de fuoilha. (2)

Bernard de Ventadour: Bel m' es quan.

Abans que IL blanc puoi sion vert. (3) 

P. d' Auvergne: Abans que. 


Plur. masc. ELS, LOS, ILL, LI, les, régimes directs.

C' aissi s conven c' om los essai

Ab ira 'LS us, autres ab jai,

Ab mal LOS mals, ab be LOS bos. (4)

Pierre Rogiers: Senher Raimbaut.

"Vedia que tolt LOS sujets." (5)

Acte de 1025. Hist. du Languedoc, Pr. t. 2.

E mantenrai LOS frevols contra 'LS fortz. (6)

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot.

ILL crozat vau reptan. (7)

Bertrand de Born: Ara sai.

Paguesan LI fameiant e LI errant endreycesan. (8)

La Nobla Leyçon.


(1) Maintenant je ne sais comme il s' en ira de moi,

Tant sont LES maux grands et petits LES biens. 

(2) Et LES rameaux sont couverts de feuille. 

(3) Avant que LES blancs sommets soient verts.

(4) Qu' ainsi il convient qu'on les éprouve 

Avec tristesse LES uns, autres avec joie, 

Avec mal LES mauvais, avec bien LES bons.

(5) “Empêche que enlève LES sujets." 

(6) Et je maintiendrai LES faibles contre LES forts.

(7) LES croisés je vais accusant.

(8) Nourrissent LES affamés et LES errants dirigeassent.


Plur. masc. DELS, DES, DE LOS, DE LI, des, rég. indir.

ALS, AS, A LOS, A LI, aux.

L' esser e la maniera

DELS avols e DELS bos,

DELS malvatz e DELS pros. (1)

Arnaud de Marueil: Rasos es.

El dolz chanz DES ausels per broill

M' adolza lo cor e m reve. (2)

Bernard de Ventadour: Quan par la flors.

E m platz quan la treva es fraicha

DES Esterlis e DELS Tornes. (3) 

Bertrand de Born: Guerra e treball.

Doncs sai eu ben que mi dons ten las claus

De totz LOS bes qu' ieu aten ni esper. (4)

Berenger de Palasol: Tan m' abelis.

E aurian la victoria DE LI nostre enemics. (5) 

La Nobla Leyçon. 

Lausenjador fan encombriers

ALS cortes et ALS dreituriers. (6)

Rambaud d' Orange: Als durs.


(1) L' être et la manière

DES vils et DES bons,

DES mauvais et DES preux.

(2) Le doux chant DES oiseaux par bois

M' adoucit le coeur et me ranime.

(3) Et me plait quand la treve est rompue

DES Sterlings et DES Tournois.

(4) Donc sai je bien que ma dame tient les clefs

De tous LES biens que j' attends et espère.

(5) Et aurions la victoire DE LES nôtres ennemis. 

(6) Medisants font obstacles

AUX courtois et AUX sincères.


A vos volgra mostrar lo mal qu' ieu sen

E AS autres celar et escondire. (1) 

Folquet de Marseille: Amors merces.

Na Johana d' Est agensa

A tos LOS pros ses falhensa. (2)

Bernard de Ventadour: En aquest.

E en Orient aparec una stella A LI trei baron...

E dis A LI apostol que bategesan la gent. (3) 

La Nobla Leyçon.


Singulier fém. LA, IL, ILH, ILL, la, sujet.

Qu' eissament trembli de paor

Com fa LA fuelha contra 'l ven. (4)

Bernard de Ventadour: Non es meraveilla.

Domna, IL genser de las gensors. (5)

Blacasset: Ben volgra. 

S' ILH voluntatz non es engaus. (6)

Bernard de Ventadour: Chantars no pot.

Apodera, domna, vostra beutatz

E LA valor, e 'l prez, e ILL cortesia,

Al meu semblan, totas cellas del mon. (7) 

Gaucelm Faidit: Tot atressi.


(1) A vous je voudrais montrer le mal que je sens

Et AUX autres celer et cacher.

(2) Dame Jeanne d' Est plait

A tous LES preux sans manquement.

(3) Et en Orient apparut une étoile A LES trois princes...

Et dir A LES apôtres qu' ils baptisassent la gent.

(4) Que pareillement je tremble de peur

Comme fait LA feuille contre le vent.

(5) Dame, LA plus gente des plus gentes.

(6) Si LA volonté n' est égale.

(7) Surpasse, Dame, votre beauté

Et LA valeur, et LE prix, et LA courtoisie,

Au mien avis, toutes celles du monde.


Singulier féminin: LA, la, régime direct.

E am del mon LA bellazor

Domna, e LA plus prezada. (1)

Rambaud d' Orange: Mon chant.

Am LA meillor dona qu' ieu sai

E LA plus bela qu' anc dieus fe. (2)

Pons de la Garde: Ben es dreitz.


Sing. fém. DE LA, de la, A LA, à la, rég. indirects.

Tant soi aprochatz de La fi. (3)

Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Chanso, vai t' en A LA melhor. (4)

Arnaud de Marueil: A guiza.

A LA mort no s pot escremir

Reis, ni coms, ni ducx, ni marqis. (5) 

P. d' Auvergne: Cui bon vers.


Pluriel féminin: LAS, les, sujet.

LAS donas eyssamens

An pretz diversamens;

LAS unas de beleza,

LAS autras de proeza. (6)

Arnaud de Marueil: Rasos es.

(1) Et j aime du monde LA plus belle

Dame, et LA plus prisée.

(2) J' aime LA meilleure dame que je sache

Et LA plus belle qu' oncques Dieu fit.

(3) Tant suis approché DE LA fin.

(4) Chanson va-t'en A LA meilleure.

(5) A LA mort ne se peut dérober

Roi, ni comte, ni duc, ni marquis.

(6) LES dames pareillement

Ont prix diversement;

Les unes de beauté

Les autres de vertú.


Pluriel féminin: LAS, les, régime direct.

Si sen d' amor LAS trebalhas ni 'ls maus. (1)

Arnaud de Marueil: La cortezia.

Qui fai LAS flors espandir per la planha. (2)

Pons de Capdueil: Leials amors.


Plur. fém. DE LAS, des, A LAS, aux, rég. indirects.

Dona, no us puesc lo sente dir

DE LAS penas ne del martir. (3) 

Arnaud de Marueil: Dona genser.

DE LAS donas me desesper;

Jamais en lor no m fiarai. (4)

Bernard de Ventadour: Quan vei la laudeta.

Belha domna, de cor y entendia

Dieus, quan formet vostre cors amoros; 

E par y be A LAS belhas faissos. (5)

Giraud le Roux: Ara sabrai.

“La tenc A LAS fons e fo son payri." (6) (payre : payri; chap. “La va tindre a les fons (bautismals) y va sé son padrí.”)

(1) S' il sent d' amour LES angoisses et LES maux.

(2) Qui fait LES fleurs épanouir par la plaine. 

(3) Dame, je ne vous puis le centième dire

DES peines ni du martyre.

(4) Des dames je désespère;

Jamais en elles ne me fierai.

(5) Belle dame, de coeur s' y appliquait

Dieu, quand il forma votre corps amoureux;

Et paraît y bien AUX belles formes.

(6) “Il la tint AUX fonts et fut son parrain.”


Les noms propres ne prennent point l' article.

Per zo no 'l volg Boecis a senor. (1) Poëme sur Boece.

"E Karles Maines dix: Adonques aissi sia, si a Thomas platz et a totz." (2)

Philomena, fol. 5.

Eissamen m' es per semblansa

Com de Peleus la lansa,

Que del seu colp no podi' hom garir,

Si autra vez no s' en fezes ferir. (3)

Bernard de Ventadour: Ab joi.

Souvent l' article n' est pas mis devant les substantifs romans.

"E Karles, quant o hac ausit, fe gracias a Dieu e lauzors." (4) Philomena, fol. 19.

Et sur-tout en poésie:

Ieu conosc ben sen e folhor

E conosc anta et honor

Et ai ardimen e paor. (5)

Comte de Poitiers: Ben vuelh.

(chap. Yo conec be lo señ y la locura

y conec la honta (deshonor) y lo honor

y tinc o ting ardimén (valentía; soc valén) y paor (temó, po). - Un contraste mol majo y ben fet)


(1) Pour cela ne le voulut Boece à seigneur.

(2) “Et Charlemagne dit: Donc ainsi soit, si à Thomas plait et à tous." 

(3) Pareillement il m' est par similitude

Ainsi que d' Achille la lance, (Peleus, le père, : Achille : Aquiles)

Car de son coup ne pouvait homme guérir,

Si une autre fois ne s' en faisait férir.

(4) "Et Charles, quand cela eut oui, rendit graces à Dieu et louanges." 

(5) Je connais bien sens et follie

Et connais honte et honneur

Et ai audace et peur.


Pros domna conoissens,

En cui es pretz e sens

E beutatz fin' e pura

Que natura y mes. (1)

Arnaud de Marueil: Franquez' e noirimens.


Parfois la suppression de l' article a pareillement lieu après les prépositions.


Paratge d' auta gen, 

Poder d' aur ni d' argen 

No us daran ja bon pretz, 

Si ric cor non avetz. (2)

Arnaud de Marueil: Rasos es.


Si no m baiza 'n cambr' o sotz ram. (3)

Comte de Poitiers: Farai chansoneta.


(1) Généreuse dame savante,

En qui est prix et sens

Et beauté fine et pure

Que nature y mit.

(2) Parenté de haute gent,

Pouvoir d' or ni d' argent

Ne vous donneront jamais bon prix,

Si noble coeur vous n' avez.

(3) Si elle ne m' embrasse en chambre ou sous feuillage.

L' article qui précède la plupart des noms substantifs est aussi placé au-devant de la plupart des autres noms qui sont employés substantivement.

Il sert ordinairement à distinguer les genres, les nombres, et quelquefois le sujet, le régime.

Quelquefois, devant plusieurs substantifs exprimant des noms propres, génériques, qualificatifs, etc., la langue romane, au lieu d' indiquer par l' article DEL, DE LA, etc., un rapport de génitif, supprima non seulement le signe de l' article, mais encore la préposition DE.

Morrai pel cap... Sanh Gregori. (1)

Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Lo servici... nostre seignor. (2)

P. d' Auvergne: Bella m' es.

Cette forme, qui n' est qu' une exception à la règle générale, se trouve dans le serment de 842 PRO... DEO AMUR (3), et l' inversion qui, dans cet exemple, place le génitif DEO ou DEU avant le substantif qui le gouverne, est restée en usage dans la langue romane.

Pro... Deu amor, ben savez veramen. (4)

Folquet de Marseille: Pro Deu amor.

La plupart des voyelles finales ou initiales des articles s' élident souvent; comme:

l' pour lo, la

'l, 'lh, 'll pour el, elh, il, ilh, ill

'ls, 'lhs pour els, elhs, etc, etc.

L' H ajouté aux articles ou aux pronoms personnels et démonstratifs ne change en rien leur nature. Ainsi on trouve:

Elh, elhs, ilh, elha, elhas pour el, els, il, ela, elas. Etc.

Et de même avec les prépositions DE et AD.

(1) Je mourrai par le chef (DE) saint Grégoire.

(2) Le service (DE) notre Seigneur.

(3) "Pour (DE) Dieu l' amour." 

(4) Pour (DE) Dieu l' amour, bien savez vraiement.

Substantifs

lunes, 10 de diciembre de 2018

Groucho Marx en chapurriau

Trobo la tele mol educativa. Cada vegada que algú la ensén, me retiro a un atra habitassió y llíxgo un llibre.

Trobo la tele mol educativa. Cada vegada que algú la ensén, me retiro a un atra habitassió y llíxgo un llibre.


A les festes no te assentos may, se pot assentá a la teua vora algú que no te agrado.

A les festes no te assentos may, se pot assentá a la teua vora algú que no te agrado.


Lo secreto de la vida es la honestidat y lo joc llimpio, si u pots simulá, u has conseguit.

Lo secreto de la vida es la honestidat y lo joc llimpio, si u pots simulá, u has conseguit.


Éll pot paréixe un idiota y actuá com un idiota. Pero no se díxo engañá. Es realmen un idiota.

Éll pot paréixe un idiota y actuá com un idiota. Pero no se díxo engañá. Es realmen un idiota.


Disculpon si los crido caballés, pero es que encara no los coneixco mol be.

Disculpon si los crido caballés, pero es que encara no los coneixco mol be.



Detrás de cada gran home ña una gran dona. Detrás de ella, está la seua dona.

Detrás de cada gran home ña una gran dona. Detrás de ella, está la seua dona.


En cuan vach agarrá lo seu llibre vach caure an terra redolán de la rissa. Algún día espero lligíl

En cuan vach agarrá lo seu llibre vach caure an terra redolán de la rissa. Algún día espero lligíl.




Cuan me móriga vull que me insineron y que lo 10% de les meues séndres se abócon damún del meu representán.

Cuan me móriga vull que me insineron y que lo 10% de les meues séndres se abócon damún del meu representán.


Coneixco a sentenás de homes que seríen felíssos de torná al hogar sino ñaguere una dona esperánlos. Tráguen a les dones del matrimoni y no ñaurá cap divórsio. 

Coneixco a sentenás de homes que seríen felíssos de torná al hogar sino ñaguere una dona esperánlos. Tráguen a les dones del matrimoni y no ñaurá cap divórsio.


Claro que u enteng. Inclús un chiquet de sing añs podríe enténdreu. ¡Que me porton un sagalet de sing añs!

Claro que u enteng. Inclús un chiquet de sing añs podríe enténdreu. ¡Que me porton un sagalet de sing añs!


¿Servissi de habitassións? Fícom una habitassió mes gran.

¿Servissi de habitassións? Fícom una habitassió mes gran.


¿Que per qué estaba yo en aquella dona? Perque me recorde a tú. De fet, me recorde a tú mes que tú mateixa

¿Que per qué estaba yo en aquella dona? Perque me recorde a tú. De fet, me recorde a tú mes que tú mateixa


¿Per qué li diuen amor cuan volen di sexo?

¿Per qué li diuen amor cuan volen di sexo?


¿Per qué hauría de preocupám per la posteridat? ¿Qué ha fet la posteridat per mí?

¿Per qué hauría de preocupám per la posteridat? ¿Qué ha fet la posteridat per mí?



¿Pagá la cuenta? ¡Quina costúm mes tonta!

¿Pagá la cuenta? ¡Quina costúm mes tonta!


May siría de un club al que admitiguéren miembros com yo

May siría de un club al que admitiguéren miembros com yo, Groucho Marx

Estos són los meus prinsipis, si no t´agraden, ne ting uns atres

Estos són los meus prinsipis, si no t´agraden, ne ting uns atres

Partín del no res, ham alcansat les mes altes cotes de la miséria


partín del no res, ham alcansat les mes altes cotes de la miséria, Groucho Marx, chapurriau
Ñan moltes coses a la vida mes importáns que les perres... ¡pero valen tans dinés! 

Ñan moltes coses a la vida mes importáns que les perres... ¡pero valen tans dinés!


¿A quí creurá vosté, a mí o als seus propis ulls?

¿A quí creurá vosté, a mí o als seus propis ulls?
¿No es vosté la siñoreta Smith, filla del banqué multimillonari Smith? ¿No? Perdono, per un momén hay pensat que me había enamorat de vosté.


¿No es vosté la siñoreta Smith, filla del banqué multimillonari Smith? ¿No? Perdono, per un momén hay pensat que me había enamorat de vosté.

Es milló está calladet y pareixe tonto, que parlá y despejá les dudes definitivamén


Frases, citas, Groucho Marx



No es verdat que Groucho Marx tingue la milló frasse del món a la seua lápida (lo del "disculpon que no me eixeca" es una leyenda urbana). Sol está lo seu nom, la estrella de David dels judíos, y les feches: 1890-1977.


No es verdat que Groucho Marx tingue la milló frasse del món a la seua lápida (lo del "disculpon que no me eixeca" es una leyenda urbana).






lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre cuart

Llibre cuart.

Lo secretari.


A mijáns de juñ, lo Quirce va escomensá a soltá lo bestiá de merines o palomes cada tarde, y, al póndres lo sol, sel sentíe tocá la armónica delicadamen de la part de la serra, mentres son germá Rogelio, no parabe, lo home, en lo jeep cap a dal, en lo tractó cap aball, sempre navegán de aquí cap allá, este carburadó pert, se enganche lo pedal del embrague, estes coses, y lo siñoret Iván, sense donáli importánsia, cada vegada que visitabe lo cortijo, observabe als dos, al Quirce y al Rogelio, cridáe al Crespo a un apart y li díe confidensialmen, Crespo, no me dixos de la ma an estos sagals, Paco, lo Baixet, ya va pera agüelo y yo no puc quedám sense secretari, pero ni lo Quirce ni lo Rogelio teníen lo prodigiós flat de son pare, que son pare, lo Paco, ere un cas de estudi, ¡Deu meu!, desde chiquet, que no es un di, li soltaben una perdiu en un ala trencada al monte y ell se ficáe a cuatre potes y seguíe lo rastre en lo seu nas chato pegat an terra sense vassilá, y passán lo tems, va arribá a distinguí les pistes velles de les ressiéns, lo rastre del mascle del de la femella, que lo siñoret Iván se fée creus, ajuntáe los seus ulls verds y li preguntabe, pero ¿a qué dimonis fa auló la cassa, Paco, maricón? y Paco, lo Baixet, ¿de verdat que no la sén vosté, siñoret? y lo siñoret Iván, si la aulorara no te u preguntaría, y Paco, lo Baixet, ¡quínes coses que té lo siñoret Iván! y a la época en que lo siñoret Iván ere lo Ivanet, que, de chiquet, Paco li díe lo Ivanet al siñoret Iván, la mateixa copla, ¿a qué fa auló la cassa, Paco? y Paco, lo Baixet, solíssit, 
¿es sert que tú no la aulores, majo? y lo Ivanet, pos no, te u juro per los meus morts, a mí la cassa no me fa auló de res, y Paco, ya te acostumarás, majo, ya vorás cuan tingues mes añs, perque lo Paco, lo Baixet, no va apressiá les seues cualidats hasta que va comprobá que los demés no eren capassos de fé lo que ell fée y de ahí les seues converses en lo Ivanet, que lo chiquet va escomensá ben tendre en la cassera, una chaladura, gangues al juliol, a la bassa o los revolcadós, codorniu al agost, al rostoll, tórdoles al setembre, de retirada, als passos dels carrascals, perdius al octubre als sembrats y al monte baix, blavets al febré, al Lucio del Teatino y, entre mich, la cassa majó, lo cabirol y lo venado, sempre en lo rifle o la escopeta a la ma, sempre, pimpam, pam-pim, pim-pam que está grillat este sagal, díe la Siñora, y de día y de nit, al ivern o al estiu, a esbarrá, al salt o en batuda, pim-pam, pam-pim, pum-pom, lo Ivanet en lo rifle o la escopeta, al monte o per los sembrats y lo añ 43, al ojeo inaugural del Día de la Raza, dabán del pasmo general en tretse añs mal cumplits, lo Ivanet entre los tres primés, a vuit muixóns de Teba, lo may vist, que ñabíe moméns en que teníe cuatre muixóns morts al aire, algo increíble, que ere cosa de vóres, un mosset de chupeta colsejánse en les millós escopetes de Madrit y ya desde eixe día, lo Ivanet se va acostumbrá a la compañía de Paco, lo Baixet, y a traure partit del seu olfato o flat y la seua afissió y va pensá en pulíl, pos Paco, lo Baixet, flaquejabe carregán y lo Ivanet li va doná un día dos cartuchos y una escopeta vella y li va di, cada nit, abáns de gitát, embutíx y trau los cartuchos dels cañóns hasta sen vegades, Paco, hasta que te cansos, y va afegí después de una paussa, si conseguixes sé lo mes rápit de tots, entre aixó y los vens que Deu te ha donat y la teua retentiva, no ñaurá al món qui te potejo com a secretari, te u dic yo, y Paco, lo Baixet, que ere servissial per naturalesa, cada nit, abáns de gitás, ris-ras, obrí y tancá la escopeta, ris-ras, embutí y traure los cartuchos als cañóns, que la Régula ae, ¿estás tonto, Paco? y Paco, lo Baixet, lo Ivanet diu que puc sé lo milló, y, al cap de un mes, Ivanet, majo, en un amén te fico y te trac los cartuchos de la escopeta, y lo Ivanet, aixó ña que vóreu, Paco, no sigues farolero, y Paco va exhibí la seua destresa dabán del mosso y, aixó marche, Paco, no u dixos, seguix aixina, va di lo Ivanet después de la demostrassió y de este modo, Ivanet per aquí, Ivanet per allá, ni advertíe Paco que passabe lo tems, hasta que un matí va passá lo que teníe que passá, o sigue Paco, lo Baixet, li va di en la milló voluntat, Ivanet, ojo, la barra per la dreta, y lo Ivanet se va armá en silénsio, va pendre los puns y, en un di Jesús, va despenjá dos perdius per dabán y dos per detrás, y no habíe arribat la primera an terra, cuan va girá los ulls cap a Paco y li va di en gesto arrogán, de avui en abán, Paco, de vosté y siñoret Iván, ya no soc un mosset, que pera entonses ya habíe cumplit lo Ivanet setse añs y Paco, lo Baixet, li va demaná perdó y de entonses abán siñoret Iván per aquí, siñoret Iván per allá, perque ben mirat, ya anáe pera mosso y ere de raó, pero, en lo tems, les ansies cinegétiques li van aná creixén al pit al siñoret Iván y ere cosa sabuda que a cada batuda, no sol ere lo que mes matabe, sino tamé, qui tombáe la perdiu mes alta, la mes llarga y la mes forta, que en eixe terreno no admitíe competénsia, y ficáe a Paco per testigo, llarga diu lo Ministre, Paco, escolta ¿a quína distánsia hay tirat yo, per aproximassió, al muixó aquell de la primera batuda, lo del roquissal, lo que se va repujá cap als núgols, aquell que va aná a pará a la Charca dels Galápagos, ten enrecordes? y Paco, lo Baixet, obríe uns ulls mol grans, eixecáe la barbilla y sentensiabe, no lay hay de recordá, lo muixó perdiu aquell no volabe a menos de noranta metros, o, si se tratabe de perdius ressies, la mateixa copla, no me dixos de farol, Paco, parla, ¿cóm veníe la perdiu aquella, la de la valleta, la que me va pessigá bebén un trago de la bota...? y Paco belcabe lo cap, lo índice a la galta, reflexionán, sí, home, insistíe lo siñoret Iván, la que portáe lo ven de cul, la del alborsé, home, que tú vas di, que tú vas di... y Paco ajuntáe los ulls, ficáe los labios com pera chulá encara que no chuláe, y tamé pero ressia com un aeroplano, concluíe, y, encara que en rigor, lo siñoret Iván no sabíe la distánsia a la que l´atre li habíe tirat a la seua perdiu, y com veníe de ressia la que va tirá lo de mes allá, sempre les seues eren mes llargues y ressies y, pera demostáu, apelabe al testimoni de Paco, lo Baixet, y aixó, a Paco, lo Baixet, lo esponjáe, se jactabe del pes del seu juissi, y se vanagloriabe tamé de que lo que mes envejaren al siñoret Iván los amics del siñoret Iván, foren les seues facultats y la seua disposissió pera cobrá les pesses, ni lo gos mes fi te faríe lo servissi de este home, Iván, fíxaten en lo que te dic que no saps lo que tens li díen, y, assobín, los amics del siñoret Iván requeríen a Paco, lo Baixet, pera cobrá algún muixó perdiu de ales curtes y, en tals casos, se desenteníen de les tertulies postbatuda y de les disputes en los secretaris veíns y sen anaben detrás dell, pera vórel navegá ensumán, y, una vegada que Paco se veíe rodejat de la flo y nata de les escopetes, díe, ufanánse del seu papé, ¿aón va pegá la pilotada, anem a vore? y ells, lo Subsecretari, o lo Embaixadó, o lo Ministre, aquí tens les plomes, Paco y Paco, lo Baixet ¿quína direcsió portabe, anem a vore? y lo que fore, la del jaral, Paco, sirgada contra lo jaral, y Paco, ¿veníe sola, aparellada o en barra, anem a vore? y lo que fore, dos ne entraben, Paco, ara que u dius, la parella, y lo siñoret Iván mirabe als seus invitats en sorna y siñalabe en la barbilla a Paco, lo Baixet, com dién, ¿qué tos día yo?, y, acte seguit, Paco, lo Baixet, se ajupíe, ensumabe en insisténsia lo terreno, dos metros al voltán de la pilotada y murmurabe, per aquí se va arrancá, y, seguíe lo rastre durán bastáns metros y, al remat, se incorporabe, esta direcsió portáe, llugo estará an aquell carrascot y, si no, amagada an aquelles motes, prop del alcornoque, no pot habé anat mes lluñ, y cap allá sen anabe lo grupet detrás de Paco y, si lo muixó no estáe al carrascot, amagat que estabe a les motes, a la voreta del alcornoque, no fallabe, y lo Subsecretari, o lo Embaixadó o lo Ministre, lo que fore, díe assombrat, y ¿per quína regla de tres no podíe está a un atre puesto, Paco, me u vols explicá? y Paco, lo Baixet, fee que pensáe uns segóns en arrogánsia y, finalmen, díe en mal reprimit despréssio, la perdiu no abandone lo solc cuan trate de amagás, y ells, se miraben entre ells y assentíen y lo siñoret Iván, los dits grossos als sobacos de la seua chaleco-canana, sonreíe ubertamen, ¿eh qué tos día yo? mol unflat, lo mateix que cuan mostrabe la repetidora americana o la Cuita, la cachorra grifona, y, de tornada als llochs, a soles en Paco, comentabe, ¿ten fixes? lo maricón del fransés no distinguix una griba de una perdiu, o be, lo maricón del Embaixadó no corre la ma esquerra ¿ten acates?, grave defecte pera un diplomátic, perque, fatalmen, pera lo siñoret Iván, tot lo qui agarrabe una escopeta ere un maricón, que la paraula eixa no se li caíe dels labios, quína manía, y, en ocasións, al ardó de la batuda, cuan les veus dels ojeadores se confoníen a la distánsia y les cornetes sonáen a les puntes, esbarrán als muixóns, y les perdius se arrancaben desorientades brrrr, brrrr, brrrr, per tot arreu, y la barra entrabe rápidamen a la línia de escopetes, y lo siñoret Iván ne tombabe dos juntes aquí y atres dos allá, be de doblete, be de carambola, y sonaben estampits a esquerra y dreta, que pareixíe la guiarra, y Paco, lo Baixet, anabe contán pera adins, trenta dos, trenta cuatre, trenta sing y cambián la escopeta forra per un atra gemela carregada, hasta sing, que los cañóns se ficáen al roch viu, y anotán al cap lo puesto aon cada pessa caíe, bueno, en eixos casos, Paco, lo Baixet, se ficáe calén com un perdigué, que no podíe estás coto, que ere superió a les seues forses, se assomabe ajupit al canto de la pantalla y díe, mastegán les paraules pera no espantá lo campo, ¡sóltom, siñoret, sóltom! y lo siñoret Iván, secamen, ¡para quieto, Paco! y ell, Paco, lo Baixet, ¡sóltom, per la seua mare lay demano, siñoret! cada vegada mes exitat, y lo siñoret Iván, sense pará de dispará, mira, Paco, no me faigues agarrá un cabreo, aguarda a que acabo la batuda, pero a Paco, lo Baixet, lo vore desplomás les perdius mortes dabán dels seus chatos nassos, lo descomponíe, ¡sóltom, siñoret, per Deu beneít lay demano! hasta que lo siñoret Iván se enfadabe, li fotíe un puntapéu al cul y li díe, si ixes del puesto abáns de tems, te pego un tiro, Paco, tú ya saps cóm les gasto, pero ere lo seu un enfado de passada, puramen artifissial, perque cuan, minuts después, Paco, lo Baixet, escomensáe a portáli lo botín y se presentabe en sixanta cuatre dels sixanta sing muixóns derribats y li díe nerviosamen, la perdiu que falte, siñoret Iván, la que va baixá vosté prop de la archilaga, me la ha afanat lo Facundo, diu que es del seu siñoret, la furia del siñoret Iván se movíe cap a Facundo, ¡Facundo! bramáe en veu poderosa, y acudíe Facundo, ¡eh, tú, listo, tingam la festa en pau!, lo muixó perdiu eixe de la argilaga es meu y mol meu, de modo que venga, esteníe la ma uberta, pero lo Facundo plegáe los muscles y ficabe los ulls plans, inexpresius, un atre ne va tombá lo meu siñoret prop de la archilaga, aixó no es ley, pero lo siñoret Iván allargabe encara mes la ma y escomensabe a notá la cremó a les puntes o yemes dels dits, mira, no me calentos la sang, Facundo, no me la calentos, ya saps que no ña cap cosa que mes me fótegue que me birlon los muixóns que yo mato, aixina que venga eixa perdiu, y, arribats an este extrem, Facundo li allargáe la perdiu, sense rechistá, la historia de sempre, que René, lo fransés, que ere un assiduo de les batudes hasta que va passá lo que va passá, se fée creus la primera vegada, ¿cóm c´est possible matá sixanta sing perdius l´Iván y arreplegá sixanta sing perdius le Paco?, mua no compro pa, díe, y Paco, lo Baixet, orgullós, se sonreíe com una rabosa de Ráfels o Valderrobres y se señalabe lo cap, les apunto ací, díe, y lo fransés obríe los ulls com un mussol de Fórnols, ¡ah, ah, les apunte a la tetaexclamabe, y Paco, lo Baixet, están al puesto, jun al siñoret Iván, la teta va di, siñoret Iván, lay juro per los meus morts, dic yo que sirá cosa del parlá del seu país, y lo siñoret Iván, mira, per una vegada has assertat, y a partí de aquell día, entre bromes y veres, lo siñoret Iván y los seus invitats cada vegada que se reuníen sense les siñores per als sorteos dels puestos o al taco, a la solana, a michdía, díen teta per cap, este cartucho es mol fort, me ha fet vindre mal de teta, o ben, lo Subse es mol tossut, si se li fique una cosa a la teta no ña qui lay trague, y, invariablemen, aixina u digueren vuitanta vegades, tots a riure, pero a riure fort, a carcañada solta, que hasta los faie mal la pancha de tanta rissa, y aixina hasta que reempreníen la cassera, y, al acabá lo quinto ojeo, ya entre dos llums, lo siñoret Iván ficáe dos dits a la burchaqueta alta del chaleco-canana y li soltáe ostentosamen a Paco un billet de vin duros, tí, Paco, y que no valgue pera vissis, que me estás eixín mol gastadó tú, y la vida está mol achuchada y Paco, lo Baixet, agarrabe furtivamen lo billet y a la faldriquera, pos, per moltes vegades, siñoret Iván, y, en son demá de matí, la Régula, marchabe en Rogelio, en lo remolque, a Cordovilla, aon lo Hachemita, a comprás un percal o unes albarques pera los sagals, que may faltabe a casa una nessessidat, y aixina sempre, cada vegada que ñabíe batuda, y tot anabe be hasta que la radera vegada que va assistí lo fransés, se va armá una trifulca a la Casa Gran, durán lo almorsá, al di de la Nieves, per lo aquell de la cultura, que lo siñoret René va di que a Sentroeuropa teníen un atre nivell, una inconveniénsia, a vore, que lo siñoret Iván, aixó te penses tú, René, pero aquí ya no ñan analfabetos, que tú te creus que estam al añ trenta sis, y de unes coses van passá a datres y van escomensá a cridás la un al atre, hasta que van perdre los modals y se van faltá al respete y com a radé recurs, lo siñoret Iván, mol atabalat, va maná cridá a Paco, lo Baixet, a la Régula y al Ceferino y, es tontería discutí, René, u vorás en los teus propis ulls, cridabe, y al personás Paco en los demés, lo siñoret Iván va adoptá lo to didáctic del siñoret Lucas pera díli al fransés, mira, René, per a di la verdat, esta gen ere analfabeta fa tems, pero ara vorás, tú, Paco, agarra lo bolígrafo y escriu lo teu nom, fes lo favor, pero ben escrit, esmérat, se obríe als seus labios una sonrissa tirán, que está en joc la dignidat nassional, y tota la taula pendrén de Paco, lo home, y don Pedro lo Périt, se va mossegá la galta y va colocá la seua ma damún del antebrás de René, tu cregues o no, René, desde fa añs an este país se está fén tot lo humanamen possible pera redimí an esta gen, y lo siñoret Iván, ¡chitón!, no lo distragáu ara y Paco, lo Baixet, coacsionat per lo silénsio expectán, va trassá un garabato a la part de detrás, lo reverso, de una factura groga que lo siñoret Iván li habíe estés damún del mantel, comprometén los seus sing sentits, obrín les aletes del seu nas chato, una firma tremolosa, illigible y, cuan va acabá, se va adressá y va torná lo bolígrafo al siñoret Iván y lo siñoret Iván lay va doná al Ceferino y ara tú, Ceferino, va maná, y va lo Ceferino, mol ñirviós, se va belcá damún dels mantels y va estampá la seua firma y per a acabá, lo siñoret Iván se va dirigí a la Régula, ara te toque a tú, Régula, y giránse cap al fransés, aquí no fem distinsións, René, aquí no ña discriminassió entre mascles y femelles com podrás comprobá, y la Régula, tremolánli lo pols, perque lo boli li rellissáe pel dit gros achatat, pla, sense huelles dactilars, va dibuixá penosamen lo seu nom, pero lo siñoret Iván, que estabe parlán en lo fransés, no va repará en les dificultats de la Régula y tal com ella va acabá, li va pendre la ma dreta y la va sacsá ventejánla com una bandera, assó, va di, pera que u contos a Paris, René, que los fransesos tos gasteu mol mal yogur al jusgámos, que esta dona, per si u vols sabé, hasta fa cuatre díes firmabe en lo dit gros, ¡mira! y, al di aixó, va separá lo dit aplanat de la Régula, chato com una espátula, y la Régula, la dona, confundida, se va sofocá tota com si lo siñoret Iván la mostrare en pilotes damún de la taula, pero René, no ateníe a les paraules del siñoret Iván sino que sol mirabe lo dit aplanat de la Régula, y lo siñoret Iván, al advertí lo seu assombro, va aclarí, ah, be!, ésta es un atra história, los dits grossos o pulgars de les esparteres son aixina, René, gajes del ofissi, los dits se deformen de trensá espart y cánem, ¿compréns?, es inevitable, y sonreíe y carraspejabe o se aclaríe la gola y pera acabá en la tensa situassió, se va encará en los tres y los va di au, ya podéu llargátos, u hau fet be, y, conforme desfilaben cap a la porta, la Régula rossegáe desconsertada, ae, tamé lo siñoret Iván té cada cacho cosa, y, a la taula, tots a riure indulgenmen, paternalmen, menos René, a qui se li habíe aborrascat la mirada y no va di ni esta boca es meua, un silénsio mineral, hostil, pero, en verdat, fets de esta naturalesa eren raros al cortijo pos, de ordinari, la vida discurríe plássidamen, en la única novedat de les visites periódiques de la Siñora que obligaben a la Régula a está ben atenta pera que lo coche no aguardare, que si li tocáe esperá uns minuts, ya estabe lo Maxi refunfuñán, ¿aón collóns te fiques?, portem mija hora de plantón, de males maneres, aixina que ella, encara que la sorprengueren cambiánli les bragues a la chiqueta Menuda, acudíe a escape al moqui moqui del claxon, a descorre lo forrallat de la tanca, sense rentás les mans sisquera y, en estos casos, la Siñora Marquesa, tan pronte baixabe del coche, arrugáe lo nas, que ere casi tan sensible de flat com Paco, lo Baixet, y díe, eixa gallinassa, Régula, fica mes cuidado, es mol desagradable esta pudina, o algo per l´estil, pero de bones maneres, sense faltá, y ella la Régula, avergoñida, amagáe les mans daball del mandil o devantal y, sí, Siñora, a maná, pera naixó estem, y la Siñora recorríe lentamen lo jardinet, los racóns de la corralada en mirada inquisitiva y, al acabá, pujáe a la Casa Gran, y anabe cridán a tots a la Sala del Espill, un per un, escomensán per don Pedro, lo Périt, y acaban per Ceferino, lo Gorriné, tots, y a cadaú li preguntabe per la seua faena y per la familia y per los seus problemes y, al despedís los sonreíe en una sonrissa groga, distán, y los entregabe en ma una relluenta moneda de deu duros, tin, pera que selebréu a casa la meua visita, menos a don Pedro, lo Périt, naturalmen, que don Pedro, lo Périt, ere com de la familia, y ells eixíen mes conténs que unes pascues, la Siñora es bona pera los pobres, díen contemplán la moneda a la palma de la ma, y, al tardet, ajuntaben los cresols a la corralada y rostíen un cabridet y lo regaben en vi y en seguida cundíe la exitassió, y lo entusiasmo y que ¡viva la Siñora Marquesa! y ¡que vixque per mols añs! y, com es de rigor, tots acababen una mica templats, pero conténs y la Siñora, desde la finestra iluminada de la seua habitassió, a contrallum, eixecabe los dos brassos, los donáe les bones nits y a dormí, y aixó ere aixina desde sempre, pero, a la seua radera visita, la Siñora, al apeás del automóvil acompañada per la siñoreta Miriam, se va topetá en lo Azarías jun a la fon y va arronsá les selles y va tirá lo cap cap a atrás, a tú no te conec, ¿de quí eres tú?, va preguntá, y la Régula, que estabe al quite, mon germá es, Siñora, acobardada, a vore, y la Siñora, ¿de aón lo has tret? va descals, y la Régula, estáe per la Jara, ya veu sixanta un añs y lo han despedit, y la Siñora, edat ya té pera dixá de treballá, ¿no estaríe milló a un sentro benéfic? y la Régula va humillá lo cap pero va di en resolusió, ae, mentres yo vixca, un fill de ma mare no se morirá a un assilo, y, en éstes, va tersiá la siñoreta Miriam, después de tot, mama, ¿quín mal fa aquí? al cortijo ña puesto pera tots, y lo Azarías, los pantalóns apedassats caén, se va mirá atentamen les ungles de la seua ma dreta, va sonriure a la siñoreta Miriam y a lo no res, y va mastegá dos vegades en les genives abáns de parlá y, li abono los geranios tots los matíns, va di brumosamen, justificánse, y la Siñora, aixó está be, y lo Azarías que, pas a pas, se anabe creixén, y al tardet ixco a la serra a corre lo caro pera que no se embutixgue al Cortijo, y la Siñora va arronsá lo fron, alt y despejat, en un suprem esfors de consentrassió, y se va incliná cap a la Régula, ¿corre lo caro? ¿pots dim de qué está parlán ton germá? y la Régula, arrupideta, ae, les seues coses, lo Azarías no es roín, Siñora, sol una miqueta inossén, pero lo Azarías continuabe, y ara estic crián una milana, va sonriure, babeján, y la siñoreta Miriam, yo crec que fa bastantes coses, mama, ¿no te pareix? y la Siñora no li traíe los ulls de damún, pero lo Azarías, de repén, en un impuls amistós, va agarrá a la siñoreta Miriam de la ma, va amostrá les genives desdentegades en un gesto de reconeiximén y va murmurá, vingue a vore la milana, siñoreta, y la siñoreta Miriam, arrastrada per la forsa hercúlea del home, lo seguíe entropessán, y va girá un momén lo cap pera di, vach a vore la milana, mama, no me esperos, pujo en seguida, y lo Azarías la va portá per daball del oró y, una vegada allí, se va pará, va sonriure, va alsá lo cap y va cridá firme pero dolsamen, ¡quiá! y, de improvís, dabán dels ulls atónits de la siñoreta Miriam, un muixó negre y blanet se va despenjá desde les rames mes altes y se va posá suaumen al muscle del Azarías, que va torná a agarrála de la ma y la va portá al pedrís de la finestra, y detrás de la maceta, va agarrá una pella del pot de prenso y lay va oferí al muixó y la muixoneta engullíe les pelles, una detrás del atra, y may pareixíe fartás y, mentrestán minjáe, lo Azarías ablaníe la veu, li rascabe entre los ulls y repetíe, milana bonica, milana bonica, y lo muixó, ¡quiá, quiá, quiá! demanáe mes y la siñoreta Miriam, resselosa, ¡quína gana que té! y lo Azarías embutíe una y atra vegada los grumos al seu garganchó y espentáe después en la yema del dit y cuan estáe mes entretengut en lo muixó se va sentí lo esgarrifán berrit de la chiqueta Menuda, dins de casa, y la siñoreta Miriam impressionada, y aixó, ¿qué es? va preguntá, y lo Azarías, nerviós, la chiqueta Menuda es, y va dixá lo potet damún del pedrís y lo va torná a pendre y lo va torná a dixá y anabe de un costat a un atre, desassossegat, la gralleta damún del muscle, movén amún y aball les barres, rossegán, yo no puc atendre totes les coses al mateix tems, pero, al cap de pocs segóns, va torná a soná lo bram de la chiqueta Menuda y la siñoreta Míriam, esgarrifada, ¿es sert que es una chiqueta la que fa aixó? y ell, Azarías, cada vegada mes exitat, en la gralleta mirán inquieta al voltán, se va girá cap an ella, la va torná a agarrá de la ma y vingue, va di, y van entrá juns a la casa y la siñoreta Miriam, avansabe desconfiada, com atemorida per un negre presentimén, y al descubrí a la chiqueta a la penumbra, en les seues cametes de filferro y lo gran cap desplomat damún del cuixí, va sentí que se li ablaníen los ulls y se va portá les dos mans a la boca, ¡Deu meu! va exclamá, y lo Azarías la mirabe, sonriénli en les seues genives rosades, pero la siñoreta Miriam no podíe apartá los ulls del caixonet, que pareixíe que se haguere convertit en una estatua de sal la siñoreta Miriam, tan rígida estabe, tan blanca, y espantada, ¡Deu meu! va repetí, movén rápidamen lo cap de un costat al atre com pera esbarrá un mal pensamén, pero lo Azarías, ya habíe agarrat entre los seus brassos a la criatura y, dién paraules ininteligibles, se va assentá al taburet, va aguantá lo cabet de la chiqueta a la seua axila y agarrán la gralleta en la ma esquerra y lo dit índice de la chiqueta Menuda en la dreta, lo va aná aproximán lentamen a la entressella del animal, y una vegada que la va rosá, va apartá lo dit de repén, va riure, va apretá a la chiqueta contra lo pit y va di suaumen, en la seua veu assentuadamen nassal, ¿a que es bonica la milana, chiqueta?