Mostrando las entradas para la consulta vora ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vora ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 13 de enero de 2018

LO CANT DE LA PERDIU

Juan Carlos Abella

"LO CANT DE LA PERDIU"

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
un águila la vol perseguí
pos lo seu fill no pot dormí.

Per qué cante la perdiu
a la vora del riu?
a ver a quí fa baixá
pa podé festejá.

Aón cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Matarraña,
la senten a tota España.

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Ulldemó
u fa sense cap pó.

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Algás
no ña manera de callás.

Aon cante la perdiu?
a la vora del riu,
a la vora del Mezquín
la gen tamé está patín.

Que canto la perdiu
no cal que patiu,
cante com sempre ha cantat,
lo seu cant mai ha cambiat.

Cuan cante la perdiu
an ella dingú li diu
que cambio lo seu cant
per un atre de mes gran.

Cuan cante la perdiu
an ella dingú li diu
que lo cant te que cambiá
per un que de fora vindrá.

Dixeu a la perdiu cantá
y natros que mos puguem expresá
igual que sempre u ham fet
que es un parlá mol monet.

Fem tots com la perdiu,
cantem a la vora del riu
lo nostre cant "lo chapurriau"
com sempre un cant de pau.

La perdiu vol volá,
natros no volem cambiá,
als nostres fill ham enseñat
la llengua que ham heredat.

Cantem tots com la perdiu
que no cal que patiu,
si som mols los que cantem
a mes gen arrivarem.

Perdiu , perdiz , alectoris rufa

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.

Calandrino, que datres vegades habíe fet riure mol a la compañía, lo mateix va fé esta vegada: y después de que les dames dixaren de parlá de les seues coses, la reina li va maná a Pánfilo que parlare, y ell va di:
Loables siñores, lo nom de la Niccolosa amada per Calandrino me ha portat a la memoria una historia de un atra Niccolosa, y to la contaré perque en ella voréu cóm una súbita inspirassió de una bona dona va evitá un gran escándol.

A los plans del Muñone va ñabé, no fa mol tems, un home bo que donabe als viandáns, per dinés, de minjá y beure; y encara que ere bastán pobre y teníe una casa menuda, alguna vegada, en cas de gran nessessidat, no a tots pero an algún conegut albergabe. Ara be, teníe este una mol hermosa femella, de la que teníe una joveneta hermosa y agradable, de quinse o setse añs, que encara no teníe home; l´atre ere un chiquet que encara no habíe cumplit l´añet, al que la mare donabe de mamá.
A la jove li habíe ficat los ulls a damún un mosset pincho y noble de la nostra siudat, que anabe mol assobín pel barri y la volíe fogosamen; y ella, que de sé amada per un jove tal com aquell mol se gloriabe y dell tamé se va enamorá; y moltes vegades en gust de cada una de les parts haguere tingut efecte aquell amor si Pinuccio, que aixina se díe lo jove, no se haguere refrenat pera no causá la deshonra de la jove y dell. Pero de día en día multiplicánse la seua passió, li va vindre lo dessich irrefrenable a Pinuccio de ajuntás en ella, y li va vindre al pensamén trobá lo modo de albergás a casa de son pare, pensán, com coneixíe la divisió de la venteta de la jove, podríe está en ella sense que dingú sen acatare; y en cuan li va vindre al ánim, sense mes tardá u va ficá en obra.
Ell, en un fiel amic de nom Adriano, que este amor coneixíe, prenén un día al caure la nit dos rocíns de llogué y ficánlos damún dos valijes, potsé plenes de palla, van eixí de Florencia, y donán una volta, cabalgán, a les planes del Muñone van arribá sén ya de nit; y entonses, fen vore que tornaben de la Romaña, cap a la venta van aná y van cridá al bon home; este, com los coneixíe mol be als dos, los va obrí la porta enseguida.
Pinuccio li va di: - Mira, tens que donámos albergue esta nit: pensabem que podríem arribá a casa, pero no ham pogut apurámos tan.
A lo que lo possadé va contestá:

- Pinuccio, be saps quínes comodidats ting pera albergá a hómens nobles com vatros; pero com esta hora tos ha agarrat aquí y no ña tems pera que pugáu aná a un atre puesto, tos albergaré de bona gana tan be com puga.

Apeánse, pos, los dos jovens, y entrán a la venteta, primé van acomodá los seus rocíns y después van sopá. A la venteta sol ñabíe una alcobeta a la que ñabíen tres llitets colocats com milló se podíe; y sol habíe quedat espay pera móures en estretó.
De estos tres catres, va fé lo home preparán un, lo menos roín, per als dos compañs, y los va fé gitá; después, al cap de un rato, sense dormí cap dells encara que féen vore que dormíen, va fé lo possadé gitás a la seua filla a un dels dos llits que quedaben y al atre se van embutí ell y la seua dona, y a la vora del camastro aon dormíen van ficá lo bressol del chiquet. Y están les coses de esta guisa dispostes, y habénu vist tot Pinuccio, después de un rato, pareixénli que tots estaben adormits, se va eixecá sense fé soroll y se va colocá al llitet aon la jove estabe tombada. Ella lo va acullí be, encara que en temó, y allí van chalá tan com van pugué. Y están aixina Pinuccio en la jove, va passá que un gat va fé caure un topí, y la dona, despertánse, se va eixecá, pensánse que no foren lladres, aixina a la oscurina, y sen va aná allí aon habíe sentit lo soroll.
Adriano, poc después, per una nessessidat natural se va eixecá y anán a satisféla va entropessá en la cuna, y com no podíe passá sense eixecála, la va alsá de aon estabe y la va ficá a la vora del llit aon ell dormíe; y fet alló per a lo que se habíe eixecat, va torná, sense preocupássen mes del bressol, y se va torná a gitá.
La dona, habén trobat lo topí per enterra, después de renegáli al gat, va torná a la alcobeta, y a paupóns va aná dreta cap al llit aon dormíe lo seu home; pero no trobán allí la cuna, se va di:

- ¡Ay, desgrassiada de mí! Mira lo que anaba a fé, casi me embutixgo al llit dels meus cliéns. Y trobán la cuna una mica mes allá, se va gitá al llit aon estabe Adriano sol, creén que se gitabe en lo seu home. Adriano, que encara no se habíe adormit después de eixecás, al sentíla la va ressibí be y alegremen; y sense di ni chut va tensá la ballesta y la va descarregá en gran plaé de la dona.
Después, pensánse Pinuccio que lo podríen enchampá en la jove, va voldre torná al seu llit, se va eixecá, y a paupontes, trobán lo bressol, va pensá que aquell llit ere lo dels possadés; per lo que, avansán un poc mes, se va gitá al del possadé, que en la entrada de Pinuccio se va despertá. Pinuccio, creén que estáe a la vora de Adriano, va di:
- ¡Be te dic que may hay tingut una cosa tan dolsa com Niccolosa! Per lo cos de Cristo, hay tingut en ella lo plaé mes gran que may un home ha tingut en cap dona; y te dic que hay baixat sis vegades a la vila desde que men hay anat de aquí.

Lo venté, sentín estes notissies y no agradánli massa, se va pensá:
- ¿Qué dimonis fa este aquí?-.

Después, mes enfadat que prudén, va di:

- Pinuccio, la teua ha sigut una gran villanía y no sé per qué tens que fém aixó; pero per lo cos de Cristo me la pagarás.
Pinuccio, que no ere lo jove mes sabut del món, al acatássen del seu error no va corre a enmendál com milló haguere pogut sino que va di:

- ¿Qué te hay de pagá? ¿Qué me podríes fé?

La dona del venté, que creíe que estabe en lo seu home, li va di a Adriano:
- ¡Escolta, los nostres cliéns están reñín per no sé qué!
Adriano, rién, va contestá: - Díxals en pas, van beure massa anit.
La dona, pareixénli que habíe sentit al seu home quirdá y sentín ara a Adriano, en seguida va vore aón estabe y en quí; per lo que, discretamen, sense di res, se va eixecá, y prenén la cuna del seu fillet, com la alcoba estabe encara a fosques, la va portá jun al llit aon dormíe la seua filla y a la vora della se va tombá; y, fén vore que se despertabe pel abalot del home, lo va cridá y li va preguntá qué passabe en Pinuccio.
Lo home va contestá:

- ¿No has sentit lo que diu que ha fet esta nit en Niccolosa?
La dona va di: - Mentix en tota la boca, que en Niccolosa no se ha gitat; que yo me hay tombat aquí en cuan no hay pogut dormí mes; y tú eres un animal per créuretu.
Bebéu tan per la nit que después ensomiéu y anéu de aquí cap allá sense enteráton y tos pareix que feu algo gran; ¡gran llástima es que no tos trenquéu lo coll! ¿Pero qué fa al teu llit Pinuccio? ¿Per qué no está al seu catre?
Adriano, veén que la dona discretamen la seua deshonra y la de la seua filla tapabe, va di:
- Pinuccio, te u hay dit mes de sen vegades, que no vaigues donán voltes, que este vissi teu de eixecát adormit, sonámbul, y contá fábules que ensomies te portará alguna vegada una desgrássia; ¡Tórna cap aquí!

Lo venté, sentín lo que díe la seua dona y lo que díe Adriano, va escomensá a créures que Pinuccio caminabe adormit; per lo que, agarránlo dels muscles, lo va escomensá a sacsá y a cridál, dién:

- Pinuccio, despértat, entórnaten al teu llit.

Pinuccio, habén sentit lo que se habíe dit, va escomensá, com si ensomiare, a di datres dessatinos; de lo que lo venté sen enríe mol. Al final, com encara lo sacsabe, va fé vore que se despertabe, y cridán a Adriano va di: - ¿Es ya de día, que me crides?

Adriano va di: - Sí, víne aquí.

Ell, fen vore que teníe molta son, se va eixecá del llit del venté y sen va entorná al llit en Adriano; y vingut lo día y eixecánse lo possadé, va escomensá a enríuressen y a enfótressen dell y dels seus somnis. Y aixina, bromeján, preparán los dos jovens los seus rocíns y ficánlos damún les valijes y habén begut en lo venté, puján a caball van acudí a Florencia, no menos conténs del modo en que la cosa habíe passat que de los efectes de la cosa. Y después, trobán atres víes, Pinuccio se va trobá en Niccolosa, que li afirmabe a sa mare que este verdaderamen ensomiabe; per lo que la dona, enrecordánsen de los abrassos de Adriano y de la ballestada, se creíe que ere la única que habíe velat.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.



domingo, 23 de septiembre de 2018

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Tres joves, malgastán los seus bens, se empobríxen; y un nebot seu, que al torná a casa desesperat té com compañ de camí a un abad, trobe que éste es la filla del rey de Inglaterra, que lo pren per home y critique los descalabros de sons tíos restituínlos lo seu bon estat.


Van sé sentides en admirassió les aventures de Rinaldo de Asti per les Siñores y los joves y alabada la seua devossió, y donades grássies a Déu y a San Julián que li habíen prestat socorro cuan gran nessessidat ne teníe, y no va sé per naixó (encara que aixó se diguere mich de amagatóns) reputada per sabóca la Siñora que habíe sapigut agarrá lo be que Déu li habíe manat a casa. Y mentres que sobre la bona nit que aquell habíe passat se enraonabe entre sonrisses de pillos, Pampínea, que se veíe al costat de Filostrato, acatánse que an ella li tocabe esta vegada, va escomensá a pensá en lo que teníe que contá, y va escomensá a parlá aixina:

Valeroses Siñores, contra mes se parle dels fets de la fortuna mes quede per contá; y de alló dingú té que maravillás si pense que totes les coses que nostres anomenám están a les seues máns y ella les cambie segóns lo seu amagat juissi, sense cap pausa y sense cap orden conegut per natros.

Va ñabé a la nostra siudat un caballé de nom micer Tebaldo, que, segóns volen algúns, va sé dels Lamberti y atres afirmen que ere dels Agolanti, segóns lo ofissi que los seus fills después de ell han fet, conforme al que sempre los Agolanti habíen fet y encara fan. Pero dixán a una vora a quina de les dos cases perteneixíe, dic que va sé éste als seus tems un riquíssim caballé y va tindre tres fills, lo primé va tindre per nom Lamberto, lo segón Tebaldo y lo tersé Agolante, hermosos y cortesos joves, encara que lo mes gran no arribare als devuit añs, cuan este riquíssim micer Tebaldo se va morí, y an ells, com als seus hereus, tots los seus bens inmobles y mobles va dixá.

JORNADA SEGONA. NOVELA TERSERA.

Éstos, veénse quedá riquíssims, en campos, llauradós y possesións, sense cap atre gobern mes que lo seu propi plaé, sense cap freno ni serreta al bossal van escomensá a gastá. Teníen mols criats y bons caballs y góssos y muixóns y continuamen invitats, y donáen a tots, y féen justes y féen no sol lo que a gentilhomes correspón, sino tamé alló que los donáe la gana fé. Y no habíen portat mol tems tal vida cuan lo tessoro dixat pel pare va mermá y no tenínne prou per als gastos les rentes, van escomensá a empeñá y a véndre les possesións; y avui una, demá un atra, casi no sen van doná cuenta y ya estaben arruinats, y se van obrí a la pobresa los seus ulls, que a la riquesa habíen tingut tancats. Lamberto, cridán un día als atres dos, los va di cuán gran habíe sigut la honorabilidat del pare y cuánta la seua, y cuánta la seua riquesa y quina la pobresa a la que per lo seu desordenat gastá habíen arribat; y lo milló que va sabé, abáns de que mes clara fore la seua miséria, los va animá a véndre lo poc que los quedabe y a anássen; y aixina u van fé.

Y sense despedís ni fé cap pompa, van eixí de Florencia, y no se van aturá hasta que van arribá a Inglaterra, y allí, llogán o alquilán una caseta a Londres, fen mol poquets gastos, van escomensá a dixá dinés en ussura; y tan favorable los va sé la fortuna en este negossi que en pocs añs una grandíssima cantidat de dinés van guañá. Tornán a Florencia, gran part de les seues possesións van torná a comprá y moltes atres, y se van casá; y, per a continuá dixán dinés a Inglaterra, a aténdre los seus negossis van enviá a un jove nebot seu que teníe per nom Alessandro, y ells tres se van quedá a Florencia, habén olvidat a lo que los habíe portat lo gasto de abáns, mes que may tornaben a gastá massa y teníen mol crédit en tots los mercadés y per consevol cantidat gran de dinés.
Estos gastos uns cuans añs va ajudá a mantindre la moneda que los enviabe Alessandro, que se habíe ficat a dixá dinés a baróns que dixaben en garantía los seus castells y atres rentes seues, y aixó grans rendiméns donabe. 

Y mentres los tres germáns gastaben y cuan los faltaben dinés los demanáben en préstamo, tenín sempre la seua esperansa a Inglaterra, va passá que va escomensá a Inglaterra una guerra entre lo rey y un fill seu per la que se va partí tota la isla, y uns apoyáben a un y datres al atre. Per naixó van sé tots los castells dels baróns arrebatats a Alessandro y ara no teníen cap renta. Esperán que consevol día entre lo fill y lo pare se faríen les paus y aixina totes les coses siríen restituídes a Alessandro, rendiméns y capital, Alessandro de la isla no sen anabe, y los tres germáns, que a Florencia estaben, gens ni mica los seus gastos limitaben, demanán en préstamo encara mes cada día. Pero después de que durán mols añs cap efecte se va vore seguí a la esperansa de la pas, los tres germáns no sol lo crédit van pédre sino que, volén aquells a qui debíen sé pagats, van sé engarjolats; y no ñabénne prou en les seues possesións per a pagá, pel que faltabe se van quedá a la presó, y les seues dones y los fills encara minuts sen van aná al campo en bastán pobres avíos o guarnissió, no sabén ya qué podíen esperá mes que miséria per a sempre.

Alessandro, que a Inglaterra la pas mols añs habíe esperat, veén que no arribabe y pareixénli que se quedabe allí tamé en perill de la seua vida, habén pensat torná a Italia sol, se va ficá en camí. Y per casualidat, al eixí de Brujas, va vore que eixíe un abad blang acompañat de mols flares, en mols criats y pressedit de gran bagache; en ell veníen dos caballés vells, paréns del rey, als que; com a coneguts, se va arrimá Alessandro, per nells a la seua compañía va sé de bona gana ressibit. Caminán, pos, Alessandro en ells, los va preguntá quí eren los flares que en tan séquito montaben dabán y aón anaben. A lo que un dels caballés va contestá:

- Este que monte dabán es un jove parén nostre, abad de una de les mes grans abadíes de Inglaterra, casi tan gran com la deKingsbridge; y com es mes jove del que les leys manen per a tal dignidat, anem natros en ell a Roma a suplicáli (impetrar) al san pare que, pesse a la seua tendra edat, lo dispenso y después en la dignidat lo confirmo: perque aixó no se pot tratá en dingú mes. Caminán, pos, lo novel abad ara dabán dels seus criats ara a la vora de ells, aixina com veém que fan tots los díes per los camíns los Siñós, va vore a Alessandro que prop de ell caminabe. Alessandro teníe una cara mol hermosa, ere cortés y agradable y de bones maneres. Aixó li va agradá a primera vista mes del que res li habíe agradat may, y cridánlo a la seua vora, en ell va escomensá a conversá y a preguntáli quí ere, de aón veníe y aón anabe. A lo que Alessandro tot sobre la seua condissió francamen li va di y va contestá totes les seues preguntes, y se va oferí al seu servissi, encara que poc puguere fé. Lo abad, sentín la seua bona conversa y considerán les seues maneres, y pensán que encara que lo seu ofissi habíe sigut servil, ere gentilhome, se va ensendre mes en este agrado; y ya ple de compassió per les seues desgrássies, lo va confortá y li va di que tinguere bona esperansa perque, si home de pro ere, Déu li tornaríe la fortuna y hasta lay aumentaríe; y li va rogá que, ya que cap a la Toscana anabe, vullguere quedás a la seua compañía, ya que ells tamé anaben cap allí. Alessandro li va doná les grássies pel consol y li va di que acataríe tot lo que li manare. Al pit del abad se movíen extrañes coses per lo que li habíe vist a Alessandro, y va passá que después de algúns díes van arribá a una vila que no estabe massa dotada de albergues, y volén allí acomodá al abad, Alessandro lo va fé desmontá a casa de un venté o possadero que li ere mol conegut y li va fé prepará una alcoba al puesto menos incómodo de la casa. Y, convertit ya casi en mayordomo del abad, com estabe mol acostumbrat an alló, com milló va pugué va instalá per la vila a tot lo séquito. Habén ya sopat o senat lo abad y ya sén nit tancada, y tots los homes están dormín, Alessandro va preguntá al messoné aón podríe dormí ell. A lo que lo possadero li va contestá:

- De verdat que no u sé; ya veus que tot está ple, y pots vore als meus criats dormín als bangs y cadieres, pero a la alcoba del abad ñan uns arcóns als que te puc portá y ficá damún algún madalap y allí, si te pareix be, com milló pugues gítat esta nit.
A lo que Alessandro va di:

- ¿Cóm hay de aná a la cámara del abad, que saps que es minuda y tan estreta que no se han pogut gitá allí cap dels seus flares? Si yo men haguera donat cuenta de alló cuan se van córre les cortines hauría fet dormí damún dels arcóns als seus flares y yo me hauría quedat aon ells dórmen. A lo que lo possadero va di:

- Pero aixina está lo assunto, y podríes, si vols, está allí ben be; lo abad dorm y les cortines están passades, yo te portaré sense fé soroll una manta, ves a dormí. Alessandro veén que aixó podíe fes sense cap moléstia per al abad, va está de acuerdo, y tan a poquetet y calladet com va pugué se va acomodá allí. Lo abad, que no dormíe, sino que pensabe en los seus extrañs dessichos, sentíe lo que lo possadero y Alessandro parláben, y tamé habíe sentit aón se habíe gitat Alessandro; per lo que, mol contén, se va escomensá a di:

- Déu ha enviat la ocasió als meus dessichos; si no la aprofito, igual no tornará en mol tems. Y dessidínse del tot a aprofitála, pareixénli tot tranquilet al albergue, en veu baixa va cridá a Alessandro y li va di que se gitáre a la seua vora; ell, después de moltes negatives, se va despullá y se va gitá allí. Lo abad, ficánli la má al pit lo va escomensá a tocá igual com solen fé les dessichoses joves als seus amáns; de lo que Alessandro se va extrañá mol, y va dudá si lo abad, espentat per un deshonesto amor, lo tocabe de aquella manera. Esta duda la va reconeixe lo abad, y va sonriure, y traénse la camisa que portabe damún va agarrá la má de Alessandro y se la va ficá damún del pit diénli:

- Alessandro, avénta fora los teus pensaméns de tontet, y busca aquí, mira lo que amago. Alessandro, en la má damún del pit del abad, va trobá dos mamelletes redones y pretes y delicades, com si hagueren sigut de marfil. Vist enseguida que lo abad ere una dona, sense esperá un atra invitassió, abrassánla la volíe besá, cuan ella li va di:

- Abáns de que te arrimos, escolta lo que te vull di. Com pots vore, soc dona y no home; y, donsella, men vach aná de casa meua y al Papaanaba a que trobáre un bon home: o per la sort de trobát o per a la meua desgrássia, al vóret l´atre día, me va fé enséndre per tú lo amor com a cap dona li haygue passat abáns; y per naixó hay pensat vóldret com lo meu home abáns que a cap atre. Si no me vols per dona, ix de aquí enseguida y torna al teu puesto.
Alessandro, encara que no la coneixíe, considerán la compañía que portabe, va estimá que teníe que sé noble y rica, y hermossíssima la veíe; pel que, sense pensássu massa, va contestá que, si li apetíe alló, an ell mol li agradabe. Ella entonses, eixecánse y assentánse al canto del llit, dabán de una fusteta aon estabe la efigie o imache de nostre Siñó, ficánli a la má un anell, se van casá, y después, ben apretadets, en gran plaé de cada una de les parts del cos, lo que quedabe de aquella nit van aná tombán y girán sense despertá als que com a socs dormíen.

Y convenín entre ells lo modo y la manera dels fets per vindre, al eixecás lo día, Alessandro, eixín pel mateix puesto de la alcoba pel que habíe entrat, sense sabé ningú aón habíe dormit aquella nit, mes contén que unes castañoles, en lo abad y en la seua compañía se va ficá en camí, y después de moltes jornades van arribá a Roma. Después de uns díes, lo abad en los dos caballés y en Alessandro, sense dingú mes, van sé ressibits per un cardenalen apellit de origen sarraceno y en acento chapurriau, y ell los va fé entrá a vore al Papa; y feta la reverénsia pertinén, aixina va escomensá a parlá lo abad:

- San Pare, aixina com vosté milló que dingú hau de sabé, tots los que honestamen volen viure tenen que fugí de lo que de per un atra senda puguere conduíls; lo que per a que yo, que honestamen vull viure, podría fé, en lo hábit en que me veéu escapada secretamen en mols dels tessoros del rey de Inglaterra, mon pare, que al rey de Escocia, un siñó més agüelo que los márgens, sén yo jove com me veéu, me volíe doná per dona, y hay vingut aquí per a que la vostra santidat me donare un bon home. Y no me va fé fugí sol la vellesa del rey de Escocia, tamé la temó de fé, per la fragilidat de la meua juventut, si en ell me casara, algo que aniguere contra les divines leys y contra lo honor de la sang real de mon pare.

Y venín per aixó, Déu, que sol ell coneix lo que a cadaú li fa falta, crec que per la seua misericórdia, an aquell a qui an ell apetíe que fore lo meu home me va ficá dabán dels ulls: y aquell va sé este jove - y va enseñá a Alessandro - que vos veéu a la meua vora. Les seues costums y mérit són dignes de consevol gran Siñora, encara que potsé la noblesa de la seua sang no sigue tan clara com es la real. An ell, pos, hay pres per home y an ell vull, y no ne tindré may a datre, y me done igual lo que li paregue a mon pare o als demés. Aixina que la prinsipal raó que me va fé vindre aquí ha desaparegut, pero me va paréixe be completá lo camí, tan per a visitá los sans puestos y dignes de reverénsia, dels que está plena esta siudat, com a la vostra santidat, y tamé per a que per vos lo matrimoni entre Alessandro y yo dabán sol de la presénsia de Déu, faiguera yo públic dabán la vostra presénsia, y la dels demés homes. Humildemen tos rogo que alló que a Déu y a mí mos ha apetit tos sigue grato y que me donéu la vostra bendissió, per a que en ella tingám la de aquell del que sou vicari, pugám juns, en lo honor de Déu y lo vostre, viure y finalmen morí.


Se va maravillá Alessandro al sentí que la seua dona ere filla del rey de Inglaterra, y se va omplí de extraordinária alegría; pero mes se van maravillá los dos caballés y tan se van enfadá que si a un atra part y no dabán del Papa hagueren estat, los hauríen fet a Alessandro y potsé a la dona alguna canallada. Per un atra part, lo Papa se va maravillá mol tan del hábit de la dona com de la seua elecsió; pero sabén que no se podíe reculá, va voldre satisfé la seua demanda y primé consolán als caballés, als que vee cabrejats, y ficánlos en pas en la Siñora y en Alessandro, va doná órdens per a fé lo que calguere. Y arribán lo día fixat per nell, dabán de tots los cardenals y atres mols grans homes de pro, que invitats a una grandíssima festa preparada per nell habíen vingut, va fé vindre a la Siñora, que tan hermosa y atractiva pareixíe que ere per tots alabada, y del mateix modo Alessandro espléndidamen vestit. En apariénsia y en modáls no pareixíe un jove que a ussura haguere dixat dinés, sino mes be de sang real, y per los dos caballés va sé mol honrat. Y aquí se van fé selebrá solemnemen los esponsales, y después, fetes be y magníficamen les bodes, en la seua bendissió los va despedí. Li va apetí a Alessandro, y tamé a la Siñora, al partí de Roma aná a Florencia aon ya habíe arribat la fama de la notíssia; y allí, ressibits per los siudadáns en máxim honor, va fé la Siñora liberá als tres germáns, habén fet primé pagá a tots los deudós y tornáls les seues possesións an ells y a les seues dones. Pel que, en bons dessichos de tots, Alessandro en la seua dona, emportánse a Agolante, sen va aná de Florencia y arribats a París, honorablemen van sé ressibits pel rey. De allí sen van aná los dos caballés a Inglaterra, y tan se van afaná en lo rey que los va torná la seua grássia y en grandíssima festa va ressibí an ella y al seu gendre, al que poc después va fé caballé y li va doná lo condat de Cornualles. Y ell va sé tan capás que va reconsiliá al fill en lo pare, y va torná la pas a la isla y se va guañá lo amor y la grássia de tots los del país, y Agolante va recuperá tot lo que li debíen, y ric sen va entorná a Florencia, habénlo primé armat caballé lo conde Alessandro. Lo conde, después, en la seua dona gloriosamen va viure, y segóns lo que algúns diuen, en lo seu juissi y valor y la ajuda del sogre va conquistá después Escocia, de la que va sé coronat rey.

CUARTA

sábado, 29 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA NOVENA.

Bernabó de Génova, engañat per Ambruogiuolo, perd lo seu y mane matá a la seua dona, inossén; ésta se salve y, en hábit de home, servix al sultán; trobe al engañadó y porte a Bernabó a Alejandría aon, castigat lo estafadó, tornán a ficás vestits de dona, jun en lo home, rics tornen a Génova

Habén Elisa en la seua triste história cumplit lo seu deber, la Reina Filomena, que hermosa y alta de estatura ere, mes que cap atra amable y sonrién de rostro, va di:

- Lo pacte fet en Dioneo té que sé respetat y, aixina, no quedán mes que ell y que yo per novelá, diré yo la meua história primé y ell, com u va demaná per mersé, sirá lo radé que la digue. Y dit aixó, aixina va escomensá:
Ñabíen a París, a un albergue, uns cuans importantíssims mercadés italiáns, uns per un assunto y atres per uns atres. Habén sopat una nit tots, van escomensá a parlá de diferentes coses, y passán de una conversa a un atra, van arribá a parlá de les seues dones, que habíen dixat a les seues cases; y fen bromes va escomensá a di un:

- Yo no sé lo que fará la meua, pero sí sé be que, cuan aquí me se fique per dabán alguna joveneta que me agrade, dixo a una vora l´amor que li ting a la meua dona y trac de ella lo plaé que puc.
Un atre va contestá:
- Y yo fach lo mateix, perque si crec que la meua dona té alguna aventura, la té, y si no u crec, tamé la té; y per naixó, lo que se fa que se faigue: lo que lo burro fot contra la paret, ixo ressibix.

Lo tersé va arribá a la mateixa opinió, y a tots los pareixíe que estáen de acuerdo en que les dones dixades per nells no perdíen lo tems.
Sol un, que teníe per nom Bernabó Lomellin de Génova, va di lo contrari, afirmán que ell, per espessial grássia de Déu, teníe per cónyuge a la dona mes cumplida en totes aquelles virtuts que dona o caballé o donsella pot tindre, que potsé a Italia no ñaguere datra igual: perque ere hermosa de cos y encara bastán jove, y templada y forta, y res ñabíe propi de dona, com bordá
laboresde seda, fé calseta y coses paregudes, que no faiguere milló que cap. Ademés de aixó no se podíe trobá cap escudero, o criat si volém cridál aixina, que puguere serví milló la taula de un siñó del que ella servíe, sabíe mol y ere discreta. Ademés de aixó, sabíe montá a caball, goberná un falcó, llichí y escriure y contá una história milló que si fore un mercadé; y de aixó, después de moltes atres alabanses, va arribá a lo que se parlabe allí, afirmán en juramén que cap atra mes honesta ni mes casta se podíe trobá que ella; pel que creíe ell que, si deu añs o per sempre estiguere fora de casa, ella no se entendríe en datre home en tals assuntos. Ñabíe entre estos mercadés que aixina parlaben un jove de nom Ambruogiuolo de Piacenza, que an esta radera alabansa que Bernabó habíe fet de la seua dona va escomensá a fótre les mes grans carcañades del món, y li va preguntá si lo emperadó li habíe consedit aquell privilegio sobre tots los demés homes. Bernabó, una mica mosquejat, va di que no lo emperadó sino Déu, qui teníe algo mes de podé que lo emperadó, li habíe consedit aquella grássia. Entonses va di Ambruogiuolo:
- Bernabó, yo no dudo de que creus di la verdat, pero segóns me pareix, has mirat poc la naturalesa de les coses, perque si la hagueres mirat, no te crec de tan torpe ingenio que no hagueres vist an ella coses que te faríen parlá en mes cautela sobre este assunto. Y per a que no cregues que natros, que mol libremen ham parlat de les nostres dones, cregám tindre una dona feta de un atra pasta que la teua y ham parlat aixina per un espabil natural, vull charrá una mica en tú sobre esta materia. Sempre hay entés que lo home es lo animal mes noble que va sé creát per Déu entre los mortals, y después la dona; pero lo home, tal com generalmén se creu y veu en les obres, es mes perfecte, y tenín mes perfecsió, sense falta té que tindre mes gran firmesa, y la té perque universalmen les dones són mes caprichoses y volubles (
ladonna é mobile), y lo perqué se podríe en moltes raóns naturals demostrá, pero ara u dixaré a una vora. Si lo home, que es de mes gran firmesa, no pot ressistís, no diguém ya a una que lay rogo, sino a no dessichá an alguna que an ell li faigue tilín, y ademés de dessichála faigue tot lo que pugue per a está en ella, y alló no una vegada al mes sino mil al día li passe, ¿qué esperes que una dona, naturalmén caprichosa, pugue fé dabán dels rogs, los piropos y mil atres trucos que fa aná un home que la ame? ¿creus que podrá ressistís? Sértamen, encara que u afirmos no crec que u cregues; la teua dona es de carn y ós, com u són totes les demés. Es possible, encara que sigue honestíssima, que faigue lo que fan les atres: y no es possible negá res tan absolutamen ni afirmá lo contrari, com u fas tú.
A lo que Bernabó va contestá y va di:
- Yo soc mercadé y no filósofo, y com a mercadé contestaré; y dic que sé que lo que dius los pot passá a les néssies, que no tenen cap pudor; pero aquelles que sábies són tenen tanta solissitut per lo seu honor que se fan mes fortes que los homes, y de éstes es la meua.

Va di entonses Ambruogiuolo:

- Verdaderamen si per cada vegada que sediguéren a tals assuntos los creixquére un cuerno (baña) al fron, que donare testimoni del que habíen fet, crec yo que poques ñauríe que se dixáren engatussá, pero com lo cuerno no naix y no sels note, cuan poden los fiquen de amagatóns. Pots tindre aixó per sert, que sol es casta la que no ha sigut festejada per dingú, o si va festejá ella, la que no va sé escoltada. Y encara que yo sápiga per naturals y diverses raóns que les coses són aixina, no parlaría tan cumplidamen com u fach si no ne haguera ficat a proba moltes vegades a moltes dones; y te dic que si yo estiguera a la vora de la teua dona santíssima, crec que en poc tems la portaría a lo que ya hay portat a datres.

Bernabó, enfadat com un mico o macaco, va contestá:
- Lo debatí en paraules podríe allargás massa: tú diríes y yo diría, y al final no serviríe de res. Pero ya que dius que totes se pleguen tan fássilmen y que lo teu ingenio es tan, per a que te asseguros de la honestidat de la meua dona estic disposat a que me tallon lo cap si may pots conduíla al llit; y si no pots, no vull mes que pérgues mil floríns de or.

Ambruogiuolo, acalorat sobre lo assunto, va contestá:

- Bernabó, no sé qué faría en la teua sang si te guañara; pero si vols tindre una proba del que te hay explicat, aposta sing mil floríns de or dels teus, que tenen que sét menos volguts que esta calibóssia tan dura, contra mil dels meus, y men aniré a Génova y abáns de tres mesos desde que men hayga anat, hauré fet la meua voluntat en la teua dona, y en siñal de alló portaré en mí algunes de les seues coses mes pressiades, y tals y tans indissis que tú mateix conféssos que es verdat, en la condissió de que me dónos la teua paraula de no vindre a Génova abáns de este tems ni li escriurás res sobre este assunto.

Bernabó va asseptá la aposta, y encara que los atres mercadés que allí estaben van probá de estorbá aquell fet, veén que un gran mal podíe víndres, estaben sin embargo tan ensésos los ánims dels dos mercadés que, contra la voluntat dels atres, se van comprométre la un en l´atre y van firmá dos escrits. Y fet lo compromís, Bernabó se va quedá y Ambruogiuolo tan pronte com va pugué sen va aná cap a Génova.
Y quedánse allí algúns díes y en molta cautela informánse del nom del barri y de les costums de la Siñora, va sentí de ella lo que li habíe sentit a Bernabó; pel que li va paréixe habé emprés una néssia empresa. Pero sin embargo, habén conegut a una pobre dona que mol anabe a casa seua y a la que la Siñora volíe mol, la va corrómpre en dinés (soborná) y a dins de un baúl construít per al seu propósit, se va fé portá no sol a la casa sino a la alcoba de la noble Siñora: y allí, com si an alguna part vullguere anássen la pobre dona, segóns les órdens donades per Ambruogiuolo, li va demaná que la guardare algúns díes.

Quedánse, pos, lo baúl a la habitassió y arribada la nit, cuan Ambruogiuolo va pensá que la Siñora dormíe, obrínla en sertes ferramentes que portabe, va eixí a la alcoba en silénsio, a la que ñabíe una llum ensesa. Va escomensá a mirá y a guardás a la memória la decorassió de la cámara, les pintures y totes les demés coses notables que an ella ñabíe. Después, arrimánse al llit y veén que la Siñora y una sagaleta que en ella estabe dormíen com a socs, desplayet la va destapá tota y va vore que ere tan hermosa despullada com vestida, y cap siñal (marca) per a podé contála li va vore fora de una que teníe a la mamella esquerra, que ere una peca y en rogle uns pelets rubios com l´or; y vist aixó, en cuidadet la va torná a tapá, encara que, veénla tan hermosa, li van entrá ganes de aventurá la seua vida y gitásseli al costat.
Pero com habíe sentit que ere tan rigurosa y fura en aquells assuntos no se va arriesgá y, quedánse la mayoría de la nit per la alcoba ben a gust, una bossa y una saya va traure de un cofre seu, y uns anells y una correcha (un sinto), y ficán tot alló a la seua arca, ell tamé se va embutí a dins, y la va tancá tal com estabe abáns: y lo mateix va fé dos nits sense que la Siñora sen donare cuenta de res. Arribat lo tersé día, segóns la orden donada, la bona dona va torná a per l´arca, y se la va emportá; eixín de ella Ambruogiuolo y recompensán a la dona segóns li habíe prometut, lo mes pronte que va pugué en aquelles coses sen va entorná a París abáns del plasso que se habíen ficat. Allí, cridán als mercadés que habíen estat preséns a les paraules y a la aposta, están presén Bernabó va di que habíe guañat la aposta que habíe fet, ya que habíe conseguit alló que habíen apostat: y de que alló ere verdat, primé va dibuixá la forma de la alcoba y les pintures que an ella ñabíe, y después va enseñá les coses de ella que se habíe emportat, afirmán que les hi habíe donat. Va confessá Bernabó que aixina ere la cámara com ell diebe y que, ademés, reconeixíe que aquelles coses verdaderamen habíen sigut de la seua dona; pero va di que habíe pogut per algúns dels criats de la casa sabé les característiques de la alcoba y del mateix modo habé conseguit les coses; pel que, si no diebe res mes, no li pareixíe que en alló ñaguere prou per a donás per guañat. Pel que Ambruogiuolo va di:

- En verdat que en aixó tindríe que ñabé prou, pero com vols que diga algo mes, u diré. Te dic que la Siñora Zinevra, la teua dona, té daball de la mamella esquerra una peca grandeta, y al voltán uns pelets rubios com l´or.
Cuan Bernabó va sentí aixó, li va paréixe que li habíen enclavat un gaviñet al cor, tan doló va sentí, y en la cara cambiada, sense di cap paraula, va doná siñals manifestes de sé verdat lo que Ambruogiuolo diebe; y después de un ratet va di:

- Siñós, lo que diu Ambruogiuolo es verdat, y per naixó, habén guañat, que vingue cuan vullgue y se li pagará.
Y aixina se li va pagá al día siguién, y Bernabó, eixín de París, en cruels intensións contra la seua dona, cap a Génova sen va aná. Y arrimánse allí, no va volé entrá a la siudat, sino que se va quedá a unes vin milles a una de les seues possesións; y a un criat seu, del que mol se fiabe, en dos caballs y en les seues cartes va enviá a Génova, escribínli a la Siñora que habíe tornat y que vinguere a trobál. Al criat li va maná que, cuan estiguere en la Siñora, allí aon milló li pareguere, la matare y tornare aon estabe ell. Arribat, pos, lo criat a Génova y entregades les cartes y feta la seua embajada, va sé ressibit per la Siñora en gran alegría; y ella al matí siguién, montán en lo criat a caball, cap a la seua possessió se va ficá en camí; y caminán juns y parlán de diferentes coses, van arribá a una valleta mol fonda y solitaria y rodejada (voltada) per altes roques y ábres; y pareixénli al criat un puesto aon podíe en seguridat cumplí la órden del seu siñó, traén lo gaviñet y agarrán a la Siñora pel bras va di:
- Siñora, encomanéu la vostra alma a Déu, no aniréu mes abán, es nessessari que morigáu.

La Siñora, veén lo gaviñet y sentín les paraules, tota espantada, va di:

- ¡Mersé, per Déu! Abáns de que me matos dísme en qué te hay ofés per a que tingues que matám.

- Siñora - va di lo criat - , a mí no me hau ofés en res, pero en qué hau ofés al vostre home yo no u sé, ell me va maná que, sense tíndretos cap misericórdia, an este camí tos matara: y si no u fach me va amenassá en fém penjá. Sabéu be qué obligat li estic y que no puc díli que no a consevol cosa que ell me ordeno: sap Déu que per vos séntigo compassió, pero no puc fé datra cosa.

A lo que la Siñora, plorán, va di:

- ¡Ay, mersé per Déu!, no vullgues convertít en assessino de qui no te ha ofés per serví a un atre. Déu, que tot u sap, sap que no hay fet may res pel que tinga que ressibí tal pago de lo meu home. Pero dixém ara aixó; pots, si vols, a la vegada agradá a Déu, al teu siñó y a mí, fému de esta manera: agarra estes robes meues, y dónam lo teu jubón (jaqueteta) y una capa, y en elles torna al teu siñó y lo meu y disli que me has matat; y te juro que men aniré an algún puesto aon may ni a tú ni an ell tos arribo cap notíssia meua. Lo criat, que contra lo seu gust la teníe que matá, fássilmen se va apiadá; pel que va agarrá les seues robes y li va doná una jaqueteta seua y una capa en capucha, y algúns dinés, y li va rogá que de aquelles comarques se alluñare, la va dixá a peu a la vall y sen va aná aon lo seu siñó, al que li va di que no sol la seua orden habíe sigut cumplida, sino que lo cos de ella lo habíe aviát a uns llops. Bernabó, después de un tems, sen va entorná a Génova y, cuan se va sabé lo que habíe fet, va sé mol recriminat.
La Siñora, quedánse sola y desconsolada, al vindre la nit, disfrassánse tan be com va pugué va aná a una aldeaprop de allí y li va comprá a una agüeleta lo que nessessitabe, va arreglá la jaqueta a la seua medida, y la va acursá, y se va fé en la camisa un parell de miges y se va tallá lo pel. Com si fore un mariné, cap al mar sen va aná, aon per ventura va trobá a un noblecatalá de nom señer en Cararh, que de una nave seua, que estabe algo alluñada de allí, habíe baixat a refrescás a una fon de Alba; entrán en ell en conversa, la va contratá per criat, y va pujá en ell a la nave, fénse cridá Sicurán de Finale. Allí, en millós robes vestit en indumentária de gentilhome, lo va escomensá a serví tan be que mol li va agradá.
No va passá mol tems desde entonses que este catalá en la seua cárrega va navegá cap a Alejandría y li va portá al sultán uns falcóns peregrinos, pareguts als esparvés, y los hi va regalá; y habénlo lo sultán invitat a minjá alguna vegada y vistes les maneres de Sicurán que sempre anabe a aténdrel, y agradánli, lay va demaná al catalá, y éste, encara que du li va paréixe separás de ell (ella), lay va dixá. Sicurán en poc tems tamé la grássia y l´amor del sultán va conquistá en lo seu esmero, pel que en lo pas del tems va passá que, tenínse que fé a serta época del añ una gran reunió de mercadés cristianos y mussulmáns, com una fira, a Acre, que estabe al Señorío del sultán, y per a que los mercadés y les mercansíes segures estigueren, sempre habíe acostumbrat lo sultán a enviá allí, ademés de als atres ofissials, algúns dels seus dignataris en gen que atenguere a la guardia. Per an esta fira, arribat lo tems, va enviá a Sicurán, que ya coneixíe mol be la llengua.

Están, pos, Sicurán a Acre com siñó y capitá de la guardia dels mercadés y les mercansíes, y desempeñán allí be lo que tocabe pel seu ofissi, y donán voltes vigilán, veén a mols mercadés sicilianos y pissanos y genovesos y venessiáns y atres italiáns, en ells de bon grado se entreteníe, recordán la seua terra.
Ara, va passá una vegada que, habén ell un día desmontat a un almassén de mercadés venessiáns, va vore entre atres joyes una bossa y una correcha que enseguida va reconéixe com que habíen sigut seues. Sense fé cap gesto, amablemen va preguntá de quí eren y si les veníen. Habíe vingut allí Ambruogiuolo de Piacenza en moltes mercansíes en una nave de venessiáns, y al sentí que lo capitán de la guardia preguntabe de quí eren, va doná unes passes cap abán y, enriénsen, va di:
- Micer, les coses són meues, y no les veng, pero si tos agraden to les (donaré) daré en gust. Sicurán, veénlo riure, va sospechá que l´habíe reconegut en algún gesto; pero, ficán la cara seria, va di:
- Ten enríus potsé perque me veus a mí, home de armes, aná preguntán sobre estes coses de dones. Va di Ambruogiuolo:
- Micer, no men enric de aixó, sino del modo en que les vach conseguí. A lo que Sicurán va di:

- ¡Ah, aixina Déu te dóno bona ventura, si te apetix, dísme cóm les vas conseguí!

- Micer - va di Ambruogiuolo - , me les va doná en alguna atra cosa una noble Siñora de Génova, Zinevra, dona de Bernabó Lomellin, una nit que me vach gitá en ella, y me va rogá que pel seu amor les guardara. Ara, men enric perque me hay enrecordat de la tontina de Bernabó, que va está tan loco de apostá sing mil floríns de or contra mil meus a que la seua dona no se rendíe a la meua voluntat; cosa que vach fé yo y vach guañá la aposta; y ell, a qui se tendríe que castigá per la seua brutalidat en ves de an ella per habé fet lo que totes les dones fan, tornán de París a Génova, segóns u hay sentit, la va fé matá. Sicurán, al sentí aixó, va compéndre quina habíe sigut la raó de la ira de Bernabó contra nella y va vore que éste ere lo culpable de tot lo seu mal; y va dessidí al seu interió no dixál seguí impune. Va fé vore, pos, Sicurán que li habíe agradat mol esta história y va trabá en ell una estreta familiaridat, tanta que, per los seus consells, Ambruogiuolo, acabada la fira, en ell y en totes les seues coses sen va aná a Alejandría, aon Sicurán li va encarregá un negossi y li va dixá en depósit bastáns dels seus dinés, pel que ell, veénse traure gran profit, se quedabe de bona gana. Sicurán, preocupat de demostráli la seua inossénsia a Bernabó, no va descansá hasta que, en ajuda de algúns grans mercadés genovesos que a Alejandría estaben, trobán extrañes raóns, lo va fé vindre; y están éste en pobre estat, per algún amic seu lo va fé ressibí de amagatontes hasta lo momén que li va pareixe adecuat per a fé lo que cavilabe. Habíe ya Sicurán fet contáli a Ambruogiuolo la história dabán del sultán, y al sultán li va agradá, pero después de vore allí a Bernabó, pensán que no teníe que doná llargues a la faena, buscán lo momén adecuat, li va demaná al sultán que cridare a Ambruogiuolo y a Bernabó, y que en presénsia de Bernabó, si no podíe fes fássilmen, en severidat se li arrancare a Ambruogiuolo la verdat de cóm habíe sigut alló del que ell vassilabe o fanfarronejabe.
Arribán Ambruogiuolo y Bernabó dabán del sultán, en presénsia de mols, en cara seria, a Ambruogiuolo li va maná que diguere la verdat de cóm habíe guañat a Bernabó sing mil floríns de or; y estabe presén allí Sicurán, en qui confiabe mol Ambruogiuolo, y ell en la cara mol mes enfurruñada lo amenassabe en tortures si no diebe la verdat. Pel que Ambruogiuolo, acollonit y obligat, en presénsia de Bernabó y de mols atres, no esperán mes castic que torná los sing mil floríns de or y les coses, cóm habíe anat lo assunto va contá. Y habénu contat Ambruogiuolo, Sicurán, com delegat del sultán en alló, giránse cap a Bernabó, li va di:
- ¿Y tú, qué li vas fé per esta mentira a la teua dona?
A lo que Bernabó va contestá:
- Yo, portat de la ira per la pérdua dels meus dinés y de la vergoña pel deshonor que me pareixíe habé ressibit de la meua dona, vach fé que un criat meu la matare, y segóns lo que ell me va contá, pronte va sé engullida per mols llops.
Dites totes estes coses en presénsia del sultán y per nell sentides y enteses totes, no sabén ell encara aón volíe arribá Sicurán (que aixó li habíe demanat), li va di Sicurán:

- Siñó meu, claramen podéu vore cuán aquella bona Siñora podíe gloriás del amán y del home; perque lo amán la prive del honor tacán en mentires la seua fama y aparte de ella al home; y lo home, mes cregut de les falsedats de atres que de la verdat que ell per llarga experiénsia podíe sabé, la fa matá y destripá per los llops y ademés de aixó, es tan poc lo cariño y l´amor que tan l´amic com l´home li tenen que, están mol tems en ella, ningú la coneix. Si se pot castigá al estafadó y perdoná al estafat, faré que vingue ella dabán la vostra presénsia. Lo sultán, disposat en este assunto a contentá a Sicurán en tot, va di que sí, que faiguere vindre a la dona. Se maravillabe mol Bernabó, que firmemen la creíe morta; y Ambruogiuolo, veén vindre lo mal, no sol teníe temó ara de torná los dinés. Feta, pos, la consesió pel sultán a Sicurán, éste, plorán y aginollánse dabán del sultán, va abandoná la veu de home y va di en la seua veu natural:
- Siñó meu, yo soc la misserable y desventurada Zinevra, y porto sis añs voltán disfrassada de home pel món, per culpa de este traidó Ambruogiuolo, y per este infame y cruel home entregada a la mort a máns del seu criat y a sé despellotada per los llops. Y esgarránse los vestits y mostrán les dos cantrelles, va fé evidén que ere dona al sultán y a tots los demés; giránse después a Ambruogiuolo, preguntánli en insultos cuán, segóns fanfarronejáe, se habíe gitat en ella. Ell, reconeixénla y mut de vergoña, no diebe res. Lo sultán, que sempre per home la habíe tingut, veén y sentín aixó, tan se va maravillá que se pensabe que alló ere un somni. Pero después de passásseli lo encantamén, veén la verdat, va loá (alabá) en máxima alabansa la vida y la constánsia y les costums y la virtut de Zinevra, hasta entonses cridada Sicurán. Y fen portá riquíssims vestits de dona y dames que li faiguéren compañía segóns la petissió feta per nella, a Bernabó li va perdoná lo habéla fet matá, y ell se li va aviá als peus plorán y li va demaná perdó moltes vegades, y ella benignamen lo va perdoná, lo va fé eixecás y lo va abrassá com al seu home.
Lo sultán después va maná que Ambruogiuolo an algún puesto de la siudat fore lligat al sol a un poste y enviscat o en mel, y que de allí no lo traguéren hasta que caiguere; y aixina se va fé. Después de aixó, va maná que lo que habíe sigut de Ambruogiuolo se li donare a la Siñora, que no ere menos de deu mil doblas: y ell, fen prepará una hermossíssima festa, va honrá a Bernabó com a home de la Siñora Zinevra, y a la Siñora Zinevra com mol valenta dona, y li va doná, tan en joyes com en vajilla de or y de plata com en dinés, un atre tan, que valíe unes deu mil doblas.
Y fen prepará un barco per an ells, después de acabás la festa que los fée, los va doná llisénsia per a torná a Génova, aon forrats y en gran alegría van torná, y en máxim honor van sé ressibits, espessialmen la Siñora Zinevra, a qui tots creíen morta; y sempre va sé reputada de gran virtut mentres va viure.

Ambruogiuolo, lo mateix día que va sé lligat al piló y enviscat en mel, en grandíssim estorbo per les mosques, avespes, formigues y tabáns, dels que aquell país está plenet, va morí y va sé rossegat hasta los óssos. Estos, blangs y penján dels tendóns, durán mol tems, sense sé tocats de allí, de la seua maldat van sé testimoni a consevol que los vée. Y aixina lo burladó va sé burlat.


Déssima



lunes, 4 de diciembre de 2017

La Perla, chapurriau, novela, John Steinbeck

Llibre disponible a amazon en kindle y tapa blana.

La Perla, chapurriau, John Steinbeck



Novela curta escrita al novembre de 1947 per
John Steinbeck, inspirada en un cuento mejicano.
John Steinbeck, La Perla,chapurriau, perles, ostres


Firma de John Steinbeck, La Perla,chapurriau, signature, Unterschrift



Esta novela curta la va escriure John Steinbeck al novembre de 1947, está bassada en un cuento mejicano. Passe a La Paz, Baixa California Sur.

//////////

Kino se va despertá casi a fosques. Les estrelles relluíen encara y lo día habíe estés un manto de llum a la part baixa del sel, al este. Los galls portáen un rato cantán y los matinés gorrinos rebuscáen y furgáen afanosos entre la lleña y matolls per a vore si algo que se puguere minjá los habíe passat hasta entonses inadvertit. Fora de la barraca edificada en feixos de rames, uns muixonets en corro tremoláen mentres movíen les ales.

Los ulls de Kino se van obrí, mirán primé al rectángul de llum de la porta, y después a la cuna portátil aon dormíe Coyotito. Al final va girá lo cap per a mirá a Juana, la seua dona, que estáe a la seua voreta, cubrinse en lo chal blau la cara hasta lo nas, lo pit y part de la esquena. Los ulls de Juana tamé estáen uberts. Kino no recordáe habels vist may tancats al despertá. Los estrels se reflejáen, mol menudets, an aquells ulls oscurs. Estáe miránlo com lo miráe sempre al despertás.

Kino escoltáe lo suave rompre de les oles matineres damún la playa. Ere mol agradable, y va tancá los ulls per a escoltá la seua música. Va pensá si sol ell fée aixó, o potsé tota la gen u faiguere.

Lo seu poble habíe tingut grans compositós de cansons, capassos de convertí en música tot lo que veíen, pensáen, faien, escoltáen o sentíen. Aixó habíe passat allacuanta, mol tems atrás. Les cansons perduráen; Kino les coneixíe, pero sabíe que no ne habíen eixit datres noves. Aixó no volíe di que no ñagueren cansons personals. Al cap de Kino ñabíe una melodía clara y suave, y si haguere pugut parlá de ella, la hauríe anomenat la Cansó Familiá.
La manta lo tapabe hasta lo nas per a arrasserás y protegís del aire humit. Los seus ulls se van moure al sentí un sorollet al seu costat. Ere Juana eixecanse casi sense fé soroll. Descalsa se va arrimá a la cuna de Coyotito, se va belcá (incliná) damún de ell y li va di una paraula de cariño. Coyotito va mirá un momén cap a dal, va tancá los ulls y va torná a adormís.
Juana va aná cap al fogó, va traure un teó y lo va airejá per a revivál (reviscolál) mentres dixáe caure damún de ell algunes fulles seques, rametes, ensenall. Kino se habíe eixecat embolicat en la seua manta. Va ficá los peus a les abarques y va eixí a vore la aurora.

Al traspassá la porta se va incliná per a voltá milló les seues cames en la manta. Veíe los nugols damún lo Golfo com fogueres al firmamén. Una cabra se va arrimá an ell bufán y lo va mirá en ulls frets y grogots, de coló ámbar. A la seua esquena lo foc de Juana flamejáe tirán fleches de llum entre les esquerdes de la paret de rames y fen de la porta un cuadro de llum ossilán. Una polilla anae en busca del foc.
La Cansó Familiá sonae ara detrás de Kino, y lo seu ritmo ere lo de la mola de pedra que Juana movíe per a triturá o moldre lo gra per a fé la massa de les coques (tortitas) del amorsá.

L’alba ya veníe, una flamerada, un rellámpec y después una explosió ardén (ígnea) al ixí lo sol pel fondo del Golfo. Kino va mirá an terra per a liberá los seus ulls de la lluentó (resplandó). Sentíe lo batre de la massa de les coques y lo seu aroma damún del forn. An terra les formigues se donáen pressa, dividides en dos castes: grans y relluentes, minudes y pardes, mol menos rápides. Kino les va observá en la indiferénsia de un Déu mentres una de les minudes tratáe frenéticamen de escapás de la trampa de arena que una formiga-león habíe preparat per an ella.

Un gos arguellat y tímit se va arrimá, y a una suave cridada de Kino se va acurrucá, se díe Komtú. Va colocá la punta de la coa damún de les seues potes y va apoyá delicadamén lo seu morro damún de una estaca clavada an terra. Ere negre, en taques grogues aon hauríe de tindre les selles.

Aquell ere un matí com los atres y sin embargo perfecte. Va sentí lo cruixidet de les cordes al traure Juana a Coyotito de la cuna, rentál y embolicál en lo seu chal per a que li quedare mol prop del pitral. Kino podíe vore tot aixó sense miráu. Juana cantáe en veu baixa una vella cansó que sol teníe tres notes y, no obstán, interminable variedat de pausses. Aixó tamé formáe part de la Cansó Familiá, com tot. A vegades arribáe a sé un acorde dolorós que fée nugos a la gola, mussitán: «aixó es sertesa, aixó es caló, aixó es lo TOT».

Al atre costat del tancat o ras (empalizada ) ñabíen mes casetes fetes de rames, de les que tamé ixíe fum y los sorolls de antes de amorsá, pero aquelles eren unes atres cansons, los gorrinos uns atres gorrinos, les dones diferentes de Juana.

Kino ere jove y fort y lo seu pel negre li caíe pel fron. Los seus ulls eren cálits y furos y lo bigot justet y áspre. Va traure lo nas de la manta, perque lo aire oscur y venenós ya habíe fugit y la llum dorada del sol caíe damún de la casa.
Prop de la valla, dos galls se encaráen en les ales belcades y les plomes del coll erissades o
esturrufades. La seua lucha ere torpe; no eren galls de reñí. Kino los va mirá un momén y después los seus ulls se van alsá cap a una bandada de coloms silvestres que se dirigíen cap a les montañes, al interió, arreplegán la llum damún dels seus cóssos blangs.

Lo món ya estáe despert, Kino se va eixecá (incorporá) y va entrá a la seua
barraca.

Cuan va atravessá la porta, Juana estáe de peu, algo apartada del fogó. Va torná a Coyotito a la cuna y va escomensá a pentinás la negra cabellera hasta formá dos trenes y se va fé uns llassets en dos sintes verdes. Kino se va acachá cap al foc, va agarrá una coca calenta, la va bañá en salsa y se la va minjá. Después va beure un poc de
pulque y prou, lo únic que habíe conegut exeptuán los díes de festa y una fartanera de pastelets que habíe estat a pun de matál. Cuan Kino habíe acabat, Juana va torná al foc y va amorsá. En una ocasió habíen parlat, pero no ña nessesidat de paraules cuan se actúe per hábit. Kino suspirae satisfet, y ésta ere la conversa.


Lo sol caldejáe la cabaña, atravessán les parets. Un dels rayos va caure damún de la cuna de Coyotito y les cordes que la aguantáen. Va sé un instán en lo que van dirigí les seues mirades a la cuna, y entonses los dos se van quedá de pedra. Per la corda que aguantáe lo llitet infantil, desde la paret, un arraclau baixae lentamén. La seua coa venenosa estáe estirada detrás de
ell pero podíe arreplegála en un momén.

La respirassió de Kino se va fé chuladora y va tindre que obrí la boca per a no chulá. La seua expresió habíe perdut lo aire de sorpresa y lo seu cos ya no estáe rígit. Al seu servell acudíe una nova cansó, la Cansó del Mal, la música del enemic, una melodía salvache, secreta, perillosa, deball de la que la Cansó Familiá pareixíe plorá y lamentás.


Lo
arreclau seguíe baixán per la corda cap al chiquet. Al seu interió, Juana repetíe una vella fórmula mágica per a guardás del perill, y, ara resáe un Avemaría entre dens. Pero Kino ya se movíe. Lo seu cos atravessáe lo cuarto poquet a poquet, sense fé soroll. Portáe les mans esteses, les palmes cap aball, y teníe ficats los ulls al arraclau. Daball de éste, Coyotito sen enríe y eixecáe la má per a agarrál. La sensassió de perill li va arribá al bicho cuan Kino ya casi podíe agarrál. Se va pará, va eixecá la coa lentamén damún del cap y la garra curva va relluí.

Kino estáe absolutamén parat (inmóvil). No podíe móures hasta que u faiguere lo arraclau, consién ya de la mort que se li arrimáe. La má de Kino se adelantáe mol desplay, y la coa venenosa seguíe alsánse. En aquell momén, Coyotito, enriénsen, va moure la corda y lo arraclau va caure.

La má de Kino habíe saltat a agarrál, pero va passá frente als seus dits, va caure damún del muscle de la criatura y va descarregá lo seu veneno (la seua ponzoña). Al momén Kino lo va agarrá entre les mans, empanánlo y aplastánlo. Lo va tirá an terra y va escomensá a fótreli cops en lo puñ, mentres Coyotito plorae de doló. Kino va seguí fotén cops al enemic hasta que no va sé res mes que una taca humida al pols. Les seues dens estáen al descubert, la furia cremáe als seus ulls y la Cansó del Enemic bramáe als seus oíts.

Juana habíe agarrat al chiquet als brassos. Va trobá la ferida o fisonada ya roija, la va rodejá en los seus labios, va chupá fort, va escupiñá y va torná a sucsioná (chuclá) mentres Coyotito chillabe de doló. Kino estáe esperán, la seua ajuda de res servíe, ere un estorbo, fée nosa.

Los crits del minut van atraure als veíns, que van aná eixín de les casetes de rama. Lo germá de Kino,
Juan Tomás, la seua gorda dona Apolonia y los seus cuatre fills se van parapetá a la porta bloqueján lo pas mentres detrás de ells uns atres trataben de mirá a dins y un sagalet serpentejabe entre les cames de la gen per a vóreu milló. Los que estáen dabán passáen la notíssia a los de detrás.


Un arraclau. Li ha picat al menut.
Juana va dixá de chupá la ferida un momén. Lo foradet ere ara un poc mes gran y les vores estáen blanques per la sucsió, pero la roija unfló se exteníe cada vegada mes al voltán formán un bulto du, com un gaburro. Tota aquella gen sabíe lo que se teníe que sabé del arraclau. Un adulto podíe ficás mol dolén, pero un chiquet fássilmen podíe morís. Sabíen que primé veníe la unfló, después la fiebre y la sequedat de gola, después doloroses contracsións del estómec y Coyotito podíe morí si habíe entrat al seu cos prou veneno.
Kino habíe admirat moltes vegades la férrea contextura de la seua passién y frágil dona. Ella, obedién, respetuosa, alegre, ere capás de retórses en los dolós del parto sense pegá (fotre, exhalá) un crit. Sabíe soportá la fam y la fatiga inclús milló que Kino. A la canoa ere forta com un home, y ara fée una cosa del tot sorprenén.

- Lo meche – demanae - . Anéu a buscá al meche.

La demanda va passá de boca en boca entre los que se amontonáen al
exterió, que van repetí: «Juana demane un meche». Assombrós, memorable, demaná la pressénsia del meche, y conseguíla mes assombrós encara. Lo meche no se arrimáe may a les barraques. ¿Cóm u habíe de fé si teníe mes faena de la que podíe atendre entre los rics que vivíen a les cases de pedra y simén de la siudat, en balagostos y ráfecs?

- No vindrá - van cridá los veíns.
- No vindrá - van repetí los paréns desde la porta.
- Lo meche no vindrá - li va di Kino a Juana.

Ella lo va mirá en ulls tan furos com los de una leona. Ere lo primé fill de Juana, casi tot lo que ñabíe al món per an ella. Kino sen va doná cuenta de la seua determinassió.

- Entonses anirém an ell - va dessidí Juana.

En una má se va ficá lo chal blau al cap fen que una punta embolicare a la criatura que gañoláe y en l’ atra má li va tapá los ulls per a protegíls de la llum. Los de la porta van espentá a los de detrás per a obrí pas. Kino la va seguí y acompañats per tots van empéndre lo camí.
Ere ya un problema de tota la comunidat.

Formáen una asselerada y silensiosa prossesó anán cap al sentro de la siudat, dabán Juana y Kino, detrás de ells Juan Tomás y Apolonia, a la que li ballae la enorme panchota per efecte de la apressurada marcha, y después tots los veíns en los chiquets corrén als dos costats. Lo sol groc proyectáe sombres negres cap abán, aixina que les perseguíen.

Van arribá al puesto aon se acabáen les cabañes y escomensáe la siudat de pedra y mampostería, la siudat de grans muros exteriós y frescos jardíns interiós aon les fons murmuráen y la buganvilla violeta, purpúrea, cárdena y blanca pujáe per les parets. Dels jardíns amagats ixíen los cántics de muixóns engabiats y se sentíe esquichá a l´aigua fresca damún dels mosaics recalentats.

La prossesó va atravessá la iluminada plassa y va crusá per dabán de la iglesia. Habíe creixcut mol y los ressién arribats eren rápidamen informats sobre la marcha de cóm lo chiquet habíe sigut picat per un arreclau y son pare y sa mare lo portáen al meche.

En particulá, los mendigos de la entrada de la iglesia, que eren grans expertes en análisis finansié, miráen rápidamen la vella falda blava de Juana, lo chal recusit, evaluáen les sintes verdes del seu pel, lligíen la edat de la manta de Kino y lo milená de rentats de la seua roba, los clasificáen al momén com gen misserable y seguíen detrás de ells per a vore qué classe de drama se anae a representá. Los cuatre mendigos de la porta de la iglesia sabíen tot lo que passae a la siudat. Estudiáen la expresió de les chiques joves al confessonari, les miráen al eixí y sabíen la naturalesa del pecat. Estáen enterats de tots los minuts escándols y de algúns grans crímens. Dormíen als mateixos escalóns de la porta de la iglesia, així que ningú podíe entrá al templo a buscá consol sense que ells sen enteráren. Y coneixíen al dotó. Sabíen de la seua ignoránsia, la seua crueldat, la seua avaríssia, lo que li chaucháe y lo que no, los seus pecats. Coneixíen les seues intervensións en abortos y los pocs séntims que donáe alguna vegada com a limosna. Habíen vist entrá a la iglesia los cadávers de totes les seues víctimes, y ara, com la missa habíe acabat y no ere la milló hora per al seu negossi, seguíen a la prossesó procurán adepéndre coses noves sobre los seus
congéneres, disposats a vore qué faríe lo gort y sebós meche en una criatura indigén afisonada per un arraclau. Lo gentío va arribá a la gran verja de la casa del meche. Sentíen allí tamé l’aigua, lo piulá dels muixóns y lo soroll de graneres damún de les lloses de les avingudes sombrejades. Y escoltáen tamé los esclafits de la cansalada y pancheta fregínse a la cuina del meche.

Kino va dudá un momén. Este meche no. Este meche ere de una rassa que casi durán cuatresséns añs habíe despressiat a la rassa de Kino, omplínlos de temó, aixina que lo indígena se va arrimá a la porta ple de humildat y com sempre que se arrimae a un de aquella casta, Kino se sentíe débil, assustat y furiós a la vegada. La rábia y la po se mescláen. Li siríe mes fássil matá al meche que parláli, pos los de la estirpe del meche parláen als compatriotes de Kino com si foren simples bésties de cárrega. Cuan va eixecá la má dreta per a agarrá lo aldabón, la ira se habíe apoderat de ell, als seus oíts sonáe intensamén la música del enemic y los labios se li apretáen contra les dens; pero en la má esquerra se traíe lo sombrero.
Coyotito gañoláe en brassos de Juana, que li parláe dólsamen. La gentada se va apretá mes per a vore y sentí mes de prop.
Al cap de un momén la gran verja se va obrí uns sentímetros. Kino va pugué vore lo vert jardí y los jocs de l´aigua a la fon. Lo home que lo miráe ere de la seua propia rassa. Kino li va parlá en la llengua antiga.

- Lo meu chiquet ha sigut envenenat per un arraclau - va explicá - . Nessessite que lo curon.

La verja se va tancá una mica. Lo criat se va negá a fé aná lo antic idioma.
- Un momentet - va di - . Vach a informám.

Va tancá la verja y va passá lo forrollat. Lo sol proyectáe les negres siluetes del
grupo damún dels blangs muros.

A la seua alcoba lo meche estáe sentat al llit. Portáe lo batín de seda roija que se habíe fet portá de París, algo just damún del pit cuan sel abotonáe. Teníe una bandeja de plata a la faldeta, damún de les cames, en una chocolatera del mateix metal y una tasseta de porcelana china; tan delicada que pareixíe una insignificánsia cuan la eixecáe en la seua má gigantesca, aguantánla entre lo índice y lo dit gros y apartán los atres tres dits.

Los seus ulls descansáen damún de bosses de carn fofa y la seua boca teníe un rictus de descontén. Se estáe ficán mol gort y la seua veu ere ronca per la grassa (lo greix) que li oprimíe la gola. Jun an ell, a una tauleta (messita), ñabíe un gong oriental y una caixa de sigarros. Lo mobiliari del cuarto ere barroco, oscur y tristón. Los cuadros eren religiosos, inclús la gran fotografía en coló de la seua difunta dona que, sense duda, grássies a les misses pagades en les seues perres, los seus dinés, estáe a la Gloria. Lo meche habíe sigut a un atre tems - mol curt - un miembro del gran món y lo resto de la seua vida habíe sigut una eterna añoransa de la seua Fransa. «Alló – díe - ere vida sivilissada», en lo que se referíe a ingresos sufissiéns per a mantindre a una querida y minjá a restauráns cars y bons. Va buidá la segona tassa de chocolate y va mossegá un bizcocho.
Lo criat va arribá desde lo jardí hasta la porta y va aguardá a que la seua pressénsia fore observada.

- ¿Qué ña? - va preguntá lo meche.

- Un indio en un sagalet. Diu que li ha picat un arreclau.

Lo meche va baixá la tassa en cuidado antes de dixá la seua ira en libertat.
- ¿No ting res mes que fé, que curá picotades als indios? Soc un meche, no un veterinari.

- Sí, patró - va di lo criat.

- ¿Tenen perres? - va preguntá lo meche -. No, may tenen dinés. Yo, sol yo al món ting que treballá de vades, ya ne estic fart. ¡Ves a vore si té perres!

Lo criat va obrí la verja un poquetet y va mirá a los que esperaben. Esta vegada
va parlá en lo antic idioma.

- Teníu perres per a pagá lo tratamén?

Kino va furgá a un amagatall secreto daball de la seua manta y va traure un papé
mol doblegat.
Plec a plec va aná desplegánlo, desdoblegánlo, hasta que al final van apareixe vuit perles deformes, fees y grises com úlseres, aplastades y casi sense valor.
Lo criat va agarrá lo papé y va tancá la porta, pero esta vegada no va tardá en
reapareixe. Va obrí la verja lo justet per a torná lo papé.
- Lo meche ha ixit - va explicá- . Lo han cridat desde un casserío. - Y va tancá depressa.

Una ola de vergoña va recórre tot lo grupo. Se van separá. Los mendigos van torná als escalóns de la iglesia, los curiosos van fugí, los veíns se van apartá per a no vore la vergoña de Kino.


Durán mol rato, Kino va permaneixe enfrente de la verja en Juana al seu costat.
Lentamén se va ficá lo sombrero, y entonses, impulsíu, li va fotre una puñada als ferros. Va baixá la mirada y se va mirá los nugos de la má, despellotats, y la sang que corríe pels dits.

II

La siudat ocupae un ample estuario, alineán los seus edifissis de fachades grogues a lo llarg de la playa, aon estáen les canoes blanques y blaves que veníen de Nayarit, embarcassións que durán siglos se recubríen en una materia impermeable secreta, que només coneixíe la gen peixcadora.
Eren barquetes esbeltes y de alt bordo, en la proa mol curvada, igual que la popa, y un soport al sentro aon podíe ficás un mástil per a eixecá (izar) una vela latina.

La playa ere de arena dorada, pero a la vora de l´aigua se veíe un clapé de algues y clasques. 


Los cangrejos fáien bombolles y removíen lo fondo, se embutíen pels forats entre les roques, langostes minudes entráen y ixíen continuamén dels seus caus, amagatalls. Al fondo del mar abundáen bichos que nadáen, se arrastráen o simplemén bambáen. Les fosques algues se movíen per los impulsos de fluixes corréns, y les verdes herbes submarines se alsáen com cabelleres mentres caballets de mar se apegáen a les seues llargues hebres. Uns peixos venenosos se amagáen al fondo de aquell césped, y los cangrejos de colós nadadós passáen damún d’ ells una y un atra vegada.

A la playa los gossos y gorrinos famolengs de la siudat buscáen sense tartí algún peix o muixó mort que haguere arribat en la pleamar.
Encara que lo matí acabáe de escomensá, ya se habíe eixecat la bruma (
broma, dorondón, boira) engañosa. L’aire borrós aumentáe algunes coses y ne eixecáe datres damún del horizonte del Golfo de tal manera que tots los panorames eren irreals y no podíe donás crédit a la vista; mar y terra pareixíen trets de un somni.
Aixó podríe fé que la gen del Golfo creguere en les coses dels espíritus y de la imaginassió pero no confiare en los seus ulls sobre les distánsies, contornos o consevol exactitut óptica.
Al atre costat del estuario se veíe clara y telescópicamen definit un bosquet de mangles. Part de la playa de enfrente desapareixíe detrás de un teló brillán en aspecte de aigua. No ñabíe sertesa en la visió ni proba de que lo vist estiguere allí o no.

La gen del Golfo suposae que a tot arreu passae igual, y no los pareixíe extrañ. Una bruma cobrisa se apoyae al aigua y lo sol del matí martellejae damún de ella y la fée vibrá, segadora (de sego, ciego). Les barraques dels peixcadós estáen a la dreta de la siudat.
Kino y Juana van baixá lentamén hasta la playa, aon estáe la canoa de Kino, la única cosa de valor que posseíe al món. Ere mol vella. Son yayo la habíe comprat a Nayarit, lay habíe donat al pare de Kino y después habíe anat a pará a les seues mans. Ere a la vegada la única propiedat y lo mijá de vida, pos un home que tinguere una embarcassió podíe garantisá a una dona que algo minjaríe, encara que fore un pepino de mar. Ere un seguro contra la fam. Cada añ, Kino repassae la seua canoa en la materia secreta que tamé veníe de son pare. Al arribá a la canoa va acarissiá la proa en ternura, com fée sempre.
Va depositá a la arena la pedra de inmersió, la canasta y les dos cordes.
Va doblegá la manta y la va colocá damún de la proa.
Juana va ficá a Coyotito damún de la manta y lo va cubrí en lo chal per a que no li
pegare lo sol.
Estáe mol cotet (coto, quieto, quietet) ara, pero la inflamassió del seu muscle habíe pujat coll amún hasta la orella y teníe tota la cara roija y aspecte febril.

Juana va entrá unes passes a dins de l’aigua y va arreplegá un manoll de brossa submarina.
Va fé en ella una piloteta y la va aplicá al muscle de son fill, un remei tan bo com consevol atre y probablemén milló que lo que lo meche habíe resseptat (prescrit). Sol teníe lo inconvenién de sé massa sensill y de no costá res. Lo mal de estómec no habíe escomensat encara. Potsé que Juana haguere chupat lo veneno a tems, pero no així les seues preocupassións pel seu primogénit. No habíe rogat o resat per la curassió directa del seu fill, sino perque li fore possible trobá una perla en la que pagá al meche per la curassió del chiquet, ya que la mentalidat del poble es tan insustansial com los espejismos del Golfo.

Kino y Juana van espentá la canoa cap a dins del mar, y cuan la proa va flotá, Juana va
embarcá, mentres Kino espentáe per la popa caminán detrás de ella hasta que va flotá tota y se va enfrentá al primé embate de les oles. Después, en ritme coordinat, Juana y Kino van moure los remos de doble pala y la canoa va tallá l’aigua en un persistén sussurro.
Fée mol rato que habíen eixit los atres peixcadós, cassadós de perles. Al cap de pocs moméns, Kino los va distinguí entre la bruma, navegán per damún del bang de ostres.
La llum se filtráe a través de les aigües hasta lo fondo aon estáen les rugoses ostres
perlíferes , entre pedres y clasques destrossades, desfetes per la forsa de la naturalesa marina.
Este mateix bang habíe fet del Rey de España un gran poder europeu en añs pretérits ajudánli a costejá les guerres y a adorná les iglesies en profit de la seua alma. Ostres grises en plecs com faldes femenines, ostres recubertes de peixos de roca y amagades entre llarcs vegetals, y, per damún, cangrejos minuts trafegán sense pará.
A un acsidén estáen expostes estes ostres: que un gra de arena caiguere entre los plecs dels seus músculs, y irritare la seua carn hasta que ésta, per a protegís, recubriguere lo
gra en una capa de suave simén. Pero una vegada escomensat, lo organisme no podríe detindre esta secressió damún del cos extrañ, hasta que se soltare durán una
baixamar o la ostra se chafáre.

Durán siglos los homes habíen bucejat per a arrancá les ostres del seu llit (
lecho) y obríles, buscán grans de arena recuberts, perles. Núgols de peixos vivíen desde entonses entre les clasques de les ostres espentolades. Pero les perles eren sol uns acsidéns y trobán una ere sol un copet amistós de un Déu al muscle de un home.
Kino teníe dos cordes, una lligada a una pesada pedra y l’atra a una sistella de vime.
Se va traure la camisa y pantalóns y va dixá lo sombrero al fondo de la canoa. L’aigua pareixíe oliosa (
com la del registre de Vallets, a Calaseit). Va agarrá la pedra en una má y la canasta en l’atra, se va assentá a la borda en los peus a l'aigua y la pedra lo va arrastrá al fondo. Detrás de ell un remolino de bombolles, y poc después l’aigua se va aclarí y va pugué vore. Per damún, la superfissie de l´aigua ere com un espill, chafat aquí y allá per les quilles de les canoes.


Se movíe en precaussió, per a no enterbolí l’aigua. En los peus damún de la pedra que lo habíe afonat (sumergit), les mans actuaben rápidamen, fen caure ostres, unes aislades, atres en grupos o carrolls. Les guardabe a la sistella y seguíe buscán, afanós y atrafegat.
Lo poble al que Kino perteneixíe habíe cantat tots los fets y totes les coses. Habíe ideát cansons per a peixcá, per al mar enfadat y per al mar en calma, per a la llum y les tiniebles, per al sol y la lluna, y totes les cansons seguíen al alma de Kino y del seu poble, consiéns u olvidades.

Cuan va omplí la sistella a cormull, Kino ere l’amo de una cansó, lo ritmo lo marcáen los latits (batecs) del seu pit y la seua melodía estáe a l’aigua gris-verdosa y als animals que nadáen en rogle al voltán seu. Pero a la seua cansó ne ñabíe un atra mes amagada, recóndita, casi imperseptible, pero existén, dolsa, secreta, y esta cansó ere la de la Perla Possible, pos cada molusco del oeste podíe contindre una perla. Les probabilidats eren escasses, pero la sort y los déus podíen está en ell. Y sabíe que a la canoa, Juana li ajudáe en lo rito mágic, la cara y los músculs tensos per a espentá a la fortuna, per a arrancá la sort de les mans dels déus, ya que la nessesitae per a curá lo muscle dolén del seu Coyotito. Y com la nessessidat ere gran y lo dessich encá mes gran, la minuda y secreta melodía de la Perla Possible ere mes forta que may. Frasses sanseres de la melodía se féen sentí a la vora de la cansó eterna del Fondo del Mar.
Kino, orgullós de la seua juventut y forsa, ere capás de permanéixe sumergit mes de dos minuts sense massa esfors, y este tems lo empleáe hábilmen en selecsioná los moluscos mes grans. Un poc a la seua dreta ñabíe una massa de roca verda recuberta de ostres en cría no aptes per a peixcáles.

Kino va rodejá lo mun de roques, y entonses, a la vora de éste, daball de una minuda revora, va vore una ostra mol gran, aislada de totes les atres mes joves. La clasca estáe entreuberta, pos la vella ostra se sentíe segura daball de aquella revora rocosa. Entre los músculs de coló carn, rosa, va vore un destello casi fantasmal moméns abáns de que la ostra se tancare. Lo seu cor va aumentá lo ritmo y la melodía de la Perla Possible li va inundá los oíts. Lentamén, va desenganchá la ostra del seu llit, y la va portá en ternura cap al seu pitral. Va traure los peus de la corda que rodejae la pedra y lo seu cos va pujá a la superfissie. Lo seu pel negre bañat va brillá a la llum del sol. Se va arrimá a la borda de la canoa y va dixá la ostra a bordo.

Juana va estabilisá la embarcassió mentres ell pujae. Los seus ulls de peixcadó brilláen exitats, pero tranquilamén va estirá les cordes hasta que va tindre a dal la gran pedra y la sistella de les ostres. Juana se va doná cuenta de la seua exitassió y va procurá mirá cap a un atra part. No es bo dessichá algo en massa fervor. Ña que ansiáu, pero tenín gran tacte per a no irritá a la
divinidat. Pero Juana va dixá de respirá. En moviméns deliberadamén significatius, Kino obríe la fulla del seu fort gabiñet y miráe pensatiu la canasta. Igual siríe milló obrí la gran ostra la radera. Va agarrá del sistell una de les mes minudes, va tallá lo múscul, va rebuscá entre los plecs carnosos y la va aventá al mar. Entonses li va paréixe que vée la gran ostra per
primera vegada. Se va aginollá al fondo de la canoa, la va agarrá y la va examiná. Les valves eren relluéntes y oscures y teníen poques coses apegades. Kino dudáe de obríla. Sabíe que lo que habíe vist podíe sé un reflejo, un tros de clasca caigut allí per casualidat o una completa ilusió. An aquell Golfo de llums insertes ñabíe mes ilusións que realidats.
Pero sentíe damún los ulls de Juana, que no podíe esperá. Ella va ficá una má al cap de Coyotito, y li va di an ell en dolsó:

- Óbrila.

Kino va embutí lo gabiñet entre los bordes de la clasca. Notáe la firmesa de los músculs tensos al interió, oponénse a la fulla tallán. La va moure en destresa, lo múscul se va relajá y la ostra va quedá uberta. Los carnosos labios van saltá desprenguts de les valves y se van plegá vensuts. Kino los va apartá y allí estáe la gran perla, perfecta com la lluna.


Arreplegáe la llum, purificánla y tornánla en argéntea incandessénsia (plata).
Ere tan gran com un ou de gaviota femella. Ere la perla mes gran del món.
Juana respirae en dificultat. Per a Kino la secreta melodía de la Perla Possible se va fé clara y espléndida, rica y calenta, lluminosa, triunfán. A la superfissie de la gran perla veíe formes de somni. Va traure la perla de la carn que la habíe creat y la va eixecá, li va doná la volta y va vore que les curves eren perfectes. Juana se va arrimá a mirála, a la má de ell, la mateixa má que habíe futut un cop contra la verja del meche, les ferides als nugos se habíen tornat grises per efecte de l´aigua salada.

Instintivamén, Juana se va arrimá a Coyotito, que dormíe damún de la manta de son pare. Va eixecá la piloteta de herbes humides y li va mirá lo muscle.

- ¡Kino! – va cridá en veu aguda.

Ell va dixá de mirá la perla y va vore que la unfló remitíe del muscle del menut, que lo veneno fugíe del seu cos. Entonses lo puñ de Kino se va tancá en la perla a dins y la emossió se va apoderá de ell. Va tirá lo cap atrás y va pegá un bram. Los ulls li giráen a les órbites y lo cos estáe tenso.
Los homes de les atres canoes van eixecá los ulls assombrats, y ficán los remos al mar se van dirigí cap a la canoa de Kino.


III

Una siudat se pareix mol a un animal. Té un sistema ñirviós, un cap, uns muscles y uns peus. Está separada de les atres siudats, de tal manera que no ne existixen dos idéntiques. Y es ademés un tot emossionál.

Cóm viachen les notíssies es un misteri de difícil solusió. Les notíssies pareixen aná mes depressa que los sagals poden corre per a transmitíles, mes depressa de lo que les dones poden passáles a veus de finestra en finestra.

Antes de que Kino, Juana y los demés peixcadós hagueren arribat a la barraca del primé, los ñirvis de la siudat vibráen en la notíssia. Kino habíe trobat la Perla del Món. Antes de que los sagalets pugueren articulá les paraules del seu mensaje (missache), les mares ya u sabíen. La notíssia voláe mes allá de les humildes cabañes y omplíe com la espumosa marea tota la siudat de pedra encalada. Va alcansá al móssen mentres passejáe per lo jardí, ficán als ulls una mirada pensativa y recordánli unes impressindibles reparassións de la iglesia.

Se preguntáe quin valor alcansaríe la perla y si habíe batejat al fill de Kino después de habél casat an éste, cosa que no recordáe. La notíssia va arribá a los mercadés y éstos van ficá los seus ulls a les teles almassenades que no habíen pugut véndre.

La notíssia va arribá al meche mentres estáe assentat a la vora de la seua dona, que sol teníe una enfermedat, la edat, sense que ella ni lo meche vullguéren admitíu.
Y cuan se li va fé patén quí ere Kino, lo meche va ficá cara seria y orgullosa a la vegada.

- Es clién meu – va declará -. Estic tratán al seu fill de una fisonada de arraclau. Y va girá los ulls a les órbites pensán en París. Recordáe la habitassió que habíe ocupat com un lujós apartamén, y la dona que habíe viscut en ell com una joveneta guapa y amable, pero no habíe sigut res aixina. Lo meche va dixá de mirá a la seua decrépita consorte y se va vore assentat a un restaurán de París en lo momén en que un camarero descorchae (traíe lo suro) una botella de
vi Château Petrvs.

La notíssia va arribá mol pronte als mendigos de la iglesia y se van alegrá mol, pos sabíen que no ña espíritu mes caritatiu al món que lo de un pobre a qui de pronte afavorix la fortuna.


Kino habíe trobat la Perla del Món. A la siudat, a les seues covetes, estáen los homes que compráen perles als peixcadós. Esperáen sentats a que les perles aniguéren arribán, y parlotejáen, charráen, lucháen, cridáen y amenassáen hasta que obteníen del peixcadó lo preu mes baix possible. Pero ñabíe un preu per deball del que no se atrevíen a ficás, habíe passat que algún peixcadó desesperat habíe donat les perles a la iglesia. Cuan acabae la compra ells se quedáen sols y los seus dits jugáen en les perles, dessichán podé sé los seus amos. No ñabíe en realidat mols compradós, mes que un sol, y tots ells eren los seus agéns, en ofissines separades per a doná apariénsia de competénsia. Va arribá la notíssia an estos homes y los seus ulls se van anugolá, los seus dits van sentí una extraña ruentó y cada un va pensá que lo patró no viuríe sempre y algún tindríe que ocupá lo seu puesto. Y tots van escomensá a calculá lo capital nessessari per a instalás.


Tota classe de gen va escomensá a interesás per Kino - gen en coses que véndre y gen en favós que demaná -. Kino habíe trobat la Perla del Món. Tot lo món se va sentí íntimamen lligat a la perla de Kino, y ésta va entrá a formá part de los somnis, les especulassións, los proyectes, los plans, los fruits, los dessichos, les nessessidats, les passións y los vissis de tots y de cada un, y sol una persona va quedá al márge: Kino, que se va convertí en lo enemic comú.

La notíssia va despertá algo infinitamén negre y roín a la siudat; lo negre destilat ere com lo arraclau, com la fam al auló del minjá, o com la soledat cuan l’amor se li negue. Les glándules venenoses de la siudat van escomensá a segregá lo seu líquit mortífero y tota la poblassió se va inflamá, infectada.

Pero Kino y Juana no sabíen res de aixó. Com eren felíssos y estáen abalotáts creíen que tot lo món compartíe la seua alegría. En efecte, així passae en lo cas de Juan Tomás y Apolonia, y ells entráen tamé al món.

Per la tarde, cuan lo sol va remontá les montañes de la Península per a sepultás al mar ubert, Kino va buscá la tranquilidat a casa, y Juana en ell.

La barraca estáe atestada de gom a gom de veíns. Kino teníe la gran perla a la má, com algo calén y viu. La música de la perla se habíe unit a la de la família de tal manera que una fée mes maja a l’atra. Los veíns miráen la perla que Kino aguantáe y se preguntáen cóm podíe un home tindre tanta sort.

Y Juan Tomás, en cuclilles al costat dret de Kino, pos ere son germá, li va preguntá:
- ¿Qué farás ara que eres ric?

Kino va mirá la seua perla y Juana va baixá les pestañes y se va cubrí la cara en lo chal per a que no se veiguere la seua exitassió. A la superfissie brillán de la perla se formáen les imaches que la men de Kino habíe ensomiat al passat y habíe rechassat per impossibles. Veíe a Juana, a Coyotito y an ell mateix. Estáen dabán del altá y se casáen ara que podíen pagáu.

Va contestá en veu baixa:
- Mos casarém... a la iglesia.

A la perla veíe com anáen vestits: Juana en un chal mol tiesso per sé nou y una falda de trinca, llarga, daball unes sabates.

Tot estáe a la perla, que brilláe sense pará en riques imaches de somnis. Ell tamé portáe roba nova, un sombrero milló, no de palla, sino de feltre negre, y sabates de siudat. Y Coyotito portáe un traje blau de marine dels estats units y una gorra blanca, com Kino habíe vist una vegada a bordo de un yate de recreo al estuario, al comandán J.R. Pechúa. Tot aixó estáe a la perla, y Kino va seguí dién:

- Tindrém vestits nous.

La música de la perla estáe ya als seus oíts, com un coro de trompetes triunfals.
Después van aná apareixén a la sentelleán superfissie gris de la joya les coses que Kino nessesitáe: un arpón que sustituiríe al perdut fée un añ, nou, de ferro o asser (acero), en una anella al extrem de la barra; y un rifle, ¿per qué no, sen tan ric? Y Kino se va vore a la perla en una carabina Winchester. Ere lo somni mes loco de la seua vida y lo mes agradable.

- Un rifle, va declará, Igual me compro un rifle.

Lo rifle tiráe totes les barreres. Ere una verdadera impossibilidat, y si podíe pensá tranquilamén en alló, horizontes sansés se disgregáen y se veíe libre de tot lligám. Se diu que los humanos no se queden may satisfets, que sels done una cosa y sempre vólen algo mes. Y se diu aixó per despréssio, ya que es una de les mes grans virtuts que té la espéssie y la que la fa superió als animals que se donen per satisfets en lo que tenen.

Los veíns, apretats y silensiosos a dins de la barraca, assentíen a les seues declarassións fantástiques. Un home va murmurá:

- Un rifle. Tindrá un rifle.

La música de la perla ensordíe a Kino. Juana lo va mirá y los seus ulls se admiráen del seu valor y la seua fantassía. Una forsa eléctrica lo habíe invadit. A la perla veíe a Coyotito sentat a un pupitre del colegio (les escoles de La Paz) com u habíe vist una vegada a través de una porta entreuberta. Coyotito vestíe jaqueta, coll blang y ampla corbata de seda. Mes encara, Coyotito escribíe damún de un gran tros de papé. Kino va mirá als seus veíns casi desafián.

- Mon fill anirá a escola - va anunsiá, y tots se van quedá fassinats. A Juana li brilláen los ulls mentres miráe al seu home y a Coyotito als seus brassos per a vore si podíe sé verdat lo que díe. La cara de Kino brillae.

- Mon fill lligirá en chapurriau, obrirá los llibres, y escriurá, y u fará be. Y mon fill fará números, y totes eixes coses mos farán libres perque ell sabrá, y per ell sabrém natros.
A la perla Kino se veíe an ell mateix y a Juana assentats al raconet del foc mentres Coyotito lligíe un llibre mol gran.

- Aixó es lo que la perla fará - . May habíe pronunsiat tantes paraules seguides. Y de repén va tindre temó de les seues paraules. La má se va tancá damún la perla y va traure la seua llum de totes les mirades. Kino teníe temó, com lo té sempre un home al di:

- Així sirá - sense sabéu segú.

Los veíns sabíen ya que acabáen de presensiá algo maravillós. Sabíen que lo tems se contaríe a partí de aquella perla, y que este momén siríe discutit durán añs. Si tot lo profetisat passáe, ells relataríen lo aspecte de Kino, les seues paraules y la llum de les seues pupiles, y diríen:

«Ere un home transfigurat. Algún poder li habíe sigut consedit. Ya veéu en quin gran home se va convertí después de aquell momén. Y yo u vach vore».

Y si los proyectes de Kino se reduíen a no res, los mateixos veíns diríen:

«Així va escomensá. Una estúpida locura se va apoderá de ell y li va fé di tontades. Déu mos libro de coses paregudes. Sí, Déu va castigá a Kino per la rebelió contra lo curs normal de les coses. Ya veéu en qué ha quedat tot. Y yo mateix vach sé testigo del momén en que va pédre l’oremus (raó, entenimén)».

Kino va mirá lo seu puñ tancat y va vore les sicatrius als nuguets que habíen futut lo cop a la verja.

Veníe la nit. Juana va embolicá al seu fillet en lo chal, lo va apoyá a la seua cadera, va aná al fogó, va agarrá un teó, va colocá damún de ell una mica de brossa seca y va bufá hasta obtindre unes flames que van ballá iluminán totes les cares. Sabíen que teníen que anássen a prepará lo sopá, pero los costáe abandoná la casa de Kino.

Ya estáe la oscurina dins de la casa, lo foc de Juana dibuixáe sombres a les parets de rames cuan va corre un murmull de boca en boca:

- Ve lo Pare, ve lo móssen.

Los homes se van descubrí lo cap y se van apartá de la porta, y les dones se van tapá los caps en los chals y van baixá los ulls. Kino y son germá Juan Tomás van seguí de peu. Va entrá lo retó, un agüelo canós de cutis marchitat pero en ulls plens de juventut. Consideráe chiquets an aquella gen, y com a tals los tratáe.

- Kino - va escomensá en dolsó - . Te dius com un gran home, com un Pare de la Iglesia.
- Les seues paraules sonáen a bendissió - . Lo teu
tocayo va sivilisá lo desert y va passificá les mens de lo teu poble ¿no u sabíes? Está als llibres.

Kino va mirá rápidamen a Coyotito, apoyat a Juana. Algún día, pensabe, aquell sagal sabríe quines coses estáen als llibres y quines coses no. Ya no ñabíe música al servell de Kino, pero ara, lenta, delicadamén, escomensáe a soná la melodía de aquell matí, la música del mal, del enemic, pero mol débil. Y Kino va mirá als seus veíns per a vore quí podíe habé portat tal música en ell o ella.

Pero lo religiós, de nom Móssen Foten, tornae a parlá.
- M’hay enterat de que has trobat una gran fortuna, una gran perla.

Kino va obrí la seua má y lay va amostrá, y lo mossén va aspirá en forsa al vore la mida
y bellesa de la perla. Después va di:

- Espero que ten recordarás de dona grássies, fill meu, a Qui t’ha consedit este tessoro, y que rogarás per la seua protecsió per al futur.

Kino va incliná lo cap torpemén, y va sé Juana la que va di en veu baixa:

- Sí, Pare. Y mos casarém. Kino u ha dit.

Va mirá a los veíns buscán lo seu testimoni y ells van confirmá les seues
palaures
solemnemen.

Lo móssen va contestá:
- Es un plaé vore que los vostres primés pensaméns són tan bons.

Déu tos bendigue, fills meus - y se va girá, la gen se va fé a una vora per a donáli pas y va colá.
La má de Kino se habíe tancat fort damún de la perla y miráe al roglán en desconfiansa, perque la música maldita estáe als seus oíts, intentan aufegá a la de la perla.


Los veíns van aná tornán a les casetes, Juana se va atansá al foc, va ficá a bullí un topí de fang ple de fesols tous (de ahí la Juana de fesols a Beseit).
Kino va aná cap a la porta y se va pará al brancal. Com sempre, aspirabe lo fum de mols focs, miráe les estrelles y notáe la humitat del aire de la nit que lo fée embolicás milló en la seua manta.

Komtú, lo gos arguellat va acudí an ell y se va esténdre als seus peus. Kino va baixá la vista an terra. Al traspassá los lluñáns horizontes habíe entrat a un inméns páramo de soledat. Se sentíe desamparat y aislat, y li pareixíe que lo cric-cric dels grills y lo grobi-grobi de les ranes entonáen la melodía del mal. Se li va ficá la pell de gallina y va tratá de tapás milló en la manta. portáe encara la perla a la má, oprimínla en forsa, y la sentíe calenta, suave, contra la
seua pell.

Detrás sentíe a Juana amassán les coques antes de dixáles a la
batea (artesa) del forn. Kino apressiabe detrás d’ell tota la caló y la seguridat de la seua família y sentíe la Cansó Familiá com lo ronroneo de un gat de casa.

Pero ara, al anunsiá cóm siríe lo seu futur, lo habíe creát. Un proyecte es algo real, y les coses proyectades ya són com experimentades. Un proyecte, una vegada ideát y trassát se fa realidat, indestructible pero propíssia a sé atacada. De esta manera ere real lo futur de Kino, pero desde lo momén en que va quedá definit habíen eixit unes atres forses en lo propósit de destruíl, y aixó u sabíe ell mol be, de tal modo que ya se preparáe a rechassá los ataques. Tamé sabíe que als déus no los agraden los proyectes humanos, y que odien lo éxit si no passe per
acsidén. Sabíe que los déus se vénguen de un home cuan triunfe per los seus propis mérits, y en consecuénsia Kino teníe temó de los proyectes, pero habénne fet un ya no podíe anulál. Per a rechassá los ataques, Kino escomensáe a cubrís en una dura clasca que lo aislare del món. Los seus ulls y lo seu servell presentíen lo perill antes de que haguere aparegut.

Desde la porta va vore cóm se arrimáen dos homes; un de ells portáe una llinterna (cresol si es de oli) que ilumináe les cames dels dos. Van atravessá la porta del ras y se van arrimá a la barraca. No va tardá en vore que un ere lo meche y l’atre lo criat que habíe ubert la verja pel matí. Los nuguets destrossats de la má dreta de Kino pareixíen cremáli al descubrí de quí se tratáe.

Lo meche va escomensá:

- No estaba a casa cuan hau vingut este matí. Pero ara, a la primera oportunidat, hay acudit a vore al minut.
Kino va seguí parapetán la porta, plens los ulls de odio y rábia, pero a la vegada temó, pos los sens de añs de dominassió habíen calat mol fondo al seu espíritu.

- Lo chiquet ya está casi be - va contestá en sequedat.

Lo meche va sonriure, pero als seus ulls saltóns no ñabíe cap sonrisa.

- A vegades, amic meu - va argumentá, la fisonada de arraclau té un curiós efecte. Se produíx una aparén millora, y después, sense avisá, ¡puf!
Va juntá los labios y va simulá una minuda explossió per a indicá lo
rápit que ocurríe lo
acsidén, y va moure lo seu maletín negre de meche per a que la llum del cresol lo iluminare, pos sabíe que la rassa de Kino teníe gran respecte per les ferramentes de consevol tipo.

- A vegades lo resultat es una cama paralítica o una esquena belcada. Uy, yo conec be la picotada del arraclau, amic meu, y sé curála.

Kino seguíe sentín rábia y odio jun en molta temó. No podíe corre lo riesgo de oposá la seua serta ignoránsia contra la possible sabiduría de aquell home. Habíe caigut a la trampa a la que caíe sempre lo seu poble, com passaríe hasta que, com ell habíe dit, pugueren está segús de que les coses dels llibres estáen verdaderamén escrites. No podíe tentá a la sort en la vida o la salut de Coyotito. Se va fé a una vora y va dixá que lo meche y lo seu criat entraren a la
cabaña.


Juana se va apartá del foc y se va fé cap atrás al vórels entrá, va tapá la cara del seu fill en lo chal y al estirá lo meche la má, va abrassá en forsa a la criatura y va mirá a Kino. A la cara del indio lo foc fée ballá sombres.
Kino va assentí en un gesto, y sol entonses va dixá ella que lo meche agarrare al menut.

- Eixeca (álsa) la llum - va maná lo meche, y cuan lo criat va obeí, va mirá un momén la ferida al muscle infantil. Va pensá uns moméns y después va eixecá lo párpado del chiquet per a mirá lo globo del ull. Va moure lo cap en gesto de aprobassió mentres Coyotito se sorollae als seus brassos.

- Es com suposaba - va declará-. Lo veneno ya está a dins y no tardará en descarregá lo seu golpe mortal. ¡Mira! - va torná a eixecá lo párpado -. Mira, está blau.
Y Kino, que miráe ple de ansiedat, va vore que, efectivamén, estae un poc blau. No recordáe si sempre habíe sigut una mica blau. Pero la trampa estáe dabán d’ell y no podíe evitála.
Los ullets del meche chumáen humitat.

- Li donaré algo que podríe anulá lo veneno - . Y li va torná lo chiquet a Kino.

Después va traure del seu maletín un potet en un pols blang y una cápsula de
gelatina. Va omplí la cápsula en una mica de pols y la va tancá, va embolicá ésta en un
atra mes gran y la va tapá tamé. Entonses va actuá en gran destresa. Va torná a
agarrá al chiquet y li va estirá lo labio de baix hasta que va obrí la boca. Los seus dits van colocá
la cápsula al fondo de la boca, damún de la llengua, de aon no podíe escupiñála, va agarrá de enterra la botella de pulque y ni va doná un trago a Coyotito, y en aixó va doná per acabada la seua actuassió. Va torná a mirá l’ull de la criatura, va apretá los labios y va simulá meditá.
Li va entregá a Juana lo seu fill y se va girá cap a Kino.

- Crec que lo veneno atacará dins de una hora. La medissina pot salvá al minut, pero d´aquí un hora tornaré. Potsé estiga a tems de salvál -.

Va respirá en forsa y va eixí de la barraca, y lo seu criat lo va seguí en la llinterna.
Ara teníe Juana al chiquet daball del seu chal, y lo miráe en ansiosa temó. Kino se li va arrimá, va eixecá la vora del chal y lo va mirá. Va adelantá una má per a eixecáli lo párpado y entonses sen va doná cuenta de que seguíe portán an ella la perla. Va aná cap a un arca colocada a la vora de la paret, va traure un tros de tela, va embolicá en ella la perla, va aná a un racó, va cavá en les ungles an terra, va colocá la perla al forat, lo va tapá y u va dissimulá. Entonses va torná a la vora de Juana, que acurrucada, no apartáe los ulls del seu fill.

Lo meche, a casa seua, se va dixá caure al sillón y va mirá lo rellonge. La seua família li va portá un soparet ligero a basse de chocolate, dolsaines y fruita, y ell va mirá lo minjá en desgana.

A les cases dels veíns lo mateix tema seguíe dominán totes les converses. Se enseñáen uns als atres la mida de la perla, y féen gestos acarissiadós al aire per a indicá la seua bellesa. Desde ara espiaríen mol de prop a Juana y a Kino per a vore si la riquesa los tornae llocos, com passáe sempre. Tots sabíen per qué habíe acudit lo meche, compreníen mol be la seua actitut.

Al estuario un grupo de peixets anae rápit saltán de cuan en cuan damún les oles per a fugí de atres peixos mes grans que preteníen devoráls. Desde les cabañes, los peixcadós sentíen lo chapoteo de aigua de los minuts y lo soroll mes fort dels bots de los grans durán la persecussió. La broma que veníe del Golfo anáe depositánse damún dels matolls y cactus, dixán an ells gotes salades. Y los ratolíns de la nit y los
furigañs corríen pel campo tratán de escapá dels esparvés que sels fotíen damún sense pugué sentils.

Lo pelut gos de taques ambarines damún dels ulls va arribá a la porta de Kino y va mirá cap al interió. Va sacsá los seus
cuartos traseros al mirá a Kino y se va tombá en dropina cuan va dixá de sentí los seus ulls damún de ell. No va entrá a la casa, pero va mirá cóm devoráe Kino los fesols tous de la cassola, acompañats de una tortilla de panís y de llargs tragos de pulque.
Kino va acabá de sopá, y estáe lián un sigarret cuan Juana lo va cridá en veu aguda:

- Kino!

La va mirá, se va eixecá y va aná cap an ella perque veíe lo terror a la seua mirada.
Se va pará al seu costat y va mirá cap a baix, pero la llum ere massa justeta.
Va arrimá unes branques al foc per a que eixecaren flama y entonses va pugué vore
la cara de Coyotito. La teníe roija, tragáe saliva en gran esfors, pero algo chumabe entre los seus labios. Habíen escomensat los espasmos dels músculs del estómec y lo pobre chiquet patíe mol.
Kino se va aginollá al costat de la seua dona.


- Lo meche u sabíe - va observá, pero va pensá que aquell pols blang ere mol sospechós. Juana se balansejáe cantán la Cansó de la família com si puguere ahuyentá així lo perill, y la criatura vomitáe sense pará entre los seus brassos. Kino dudáe y la música del mal aufegabe al seu cap la cansó de Juana.
Lo meche se va acabá lo seu chocolate y va arreplegá les molletes de pastel caigudes al plat. Se va llimpiá los dits en una servilleta, va mirá lo rellonge, se va eixecá y va agarrá lo seu maletín.
La notíssia de la recaiguda del chiquet habíe arribat rápidamen a les cabañes, perque la enfermedat es, después de la fam, lo pijó enemic dels pobres. Y algú va comentá:

- La sort, ya veéu, porte males compañíes.

Tots se van mostrá de acuerdo y se van encaminá cap a casa de Kino.
Van atravessá les tiniebles embolicats en mantes hasta que van omplí un atra vegada la barraca de Kino. En peu, u observáen tot y féen comentaris a la inoportunidat de tal desgrássia en un momén de alegría, dién:

- Tot está en mans de Déu.

Les agüeles se acacháen a la vora de Juana tratán de ajudála o al menos de consolála.
Entonses va torná lo meche, seguit del seu criat, y les velletes van escampá (fugí) com gallines esbarrades. Va agarrá al menut, lo va examiná y va palpá lo seu cabet.

- Ya ha fet efecte lo veneno -. Crec que puc vénsel. Faré tot lo possible. - Va demaná aigua, y en la tassa va abocá tres gotes de amoniác, va obrí la boca al chiquet y lo va obligá a beure. Lo jovenet passién va escupiñá rechassán lo tratamén y Juana lo va mirá en ulls de terror.
Lo meche parlae sense pará
- Es una sort que yo conega lo veneno del arraclau, si no fore així … -
Va pujá los muscles passán per alt lo que puguere habé passat.

Pero Kino teníe sospeches, no podíe apartá la vista del maletín ubert del
meche, sobre tot del potet en lo pols blang. Gradualmén los espasmos se van reduí y lo chiquet va relajá los seus músculs, va suspirá profundamén y se va dormí, cansat de vomitá.
Lo meche lo va retorná als brassos de Juana.

- Ara se ficará bo - va assegurá- . Hay guañat la batalla. - Y Juana lo va contemplá en adorassió.
Lo meche tancáe ya lo seu maletín.

- ¿Cuán creéu que podréu pagám estes visites? - va preguntá en dolsó.

- Cuan hayga venut la meua perla li pagaré - va declará Kino.

- ¿Tens una perla? ¿Una bona perla? - va preguntá lo meche en interés.
Y entonses los veíns van dí tots al hora:

- Ha trobat la Perla del Món - y van juntá los dits grossos als índices per a indicá la seu mida.

- Kino sirá ric – van cridá - . Es una perla com no sen ha vist datra.

Lo meche pareixíe sorprés.

- No m’ había enterat. ¿Guardes eixa perla a un puesto segú? ¿No vols que te la guarda a la meua caixa forta?

Los ulls de Kino casi habíen desaparegut y la pell de les seues galtes estáe tensa.

- La ting ben guardada – va contestá- . Demá la vendré y entonses li pagaré.

Lo meche se va arronsá de muscles pero los seus ulls no se van separá dels de
Kino. Sabíe que la perla teníe que está amagada a la casa y suposae que Kino miraríe instintivamén cap al puesto aon la habíe amagat.

- Siríe una pena que te robaren antes de que pugues véndrela - va insistí lo meche, y va vore que los ulls de Kino se giráen involuntariamén cap a un racó de la barraca.

Cuan sen va aná lo meche, tots los veíns van torná a casa. Kino se va acurrucá frente al caliu del foc y va escoltá los sorolls de la nit, lo aná y vindre de les oles a la playa y los
lluñáns lladrits de uns gossos, lo chulit de la brisa entre les rames del tellat (teulada) y les converses mesclades dels seus veíns.

Aquella gen no dorm tota la nit; se desperten a ratos, charren un poquet y después tornen a adormís. No habíe passat mol tems cuan Kino se va eixecá y va aná hasta la porta.
Aspirabe les aulós de la brisa y escoltáe, intentán captá algún extrañ soroll, la música del mal omplíe la seua alma, teníe temó y a la vegada furia combativa. Después de escudriñá la nit en los seus sing sentits se va dirigí al racó aon estáe enterrada la perla, la va traure, la va portá a la márfega y daball de ella va cavá un atre forigó y la va guardá allí.
Juana, sentada jun al foc, lo miráe en ulls interrogáns y al vórel enterrá la perla, li va preguntá:

- ¿De quí tens temó?

Kino va buscá al seu servell la verdadera resposta y va di:

- De tots - y li va pareixe que lo seu cos se cubríe en una dura clasca.

Al cap de un rato los dos estáen tombats juns damún de la márfega. Juana no habíe
ficat al menut a la seua cuna penján, sino que lo teníe en brassos cubrínli la cara en lo seu chal. Se va apagá lo caliu del racó del foc.

Lo servell de Kino cremáe hasta dormín, y ensomiáe que Coyotito sabíe lligí un llibre gran com una casa, en lletres grans com a góssos, y les paraules galopáen y balláen per tot lo llibre. Después la foscó se va estendre per la página y an ella va torná un atra vegada la música
maldita y Kino se va moure al seu llitet. Al notá la seua agitassió, Juana va obrí los
ulls a les tiniebles. Entonses se va despertá ell, ensordit per la música del mal, y va seguí tombat, en lo oít alerta.

En aquell momén, del racó los va vindre un sorollet que podíe sé simple ilusió, un moimén furtiu, lo rosse de un peu damún la terra o lo sussurro casi inaudible de una respirassió. Kino va aguantá la seua per a escoltá y se va doná cuenta de que lo ser roín que habíe entrat a casa seua la aguantáe tamé per a escoltá. Durán un rato no va arribá cap sonido de aquell
racó de la cabaña. Kino va pensá que habíe ensomiat en aquell soroll, pero la má de Juana va pujá pel seu muscle com avisánlo, y entonses va torná a sentí lo rumor de uns peus damún de la terra y unes ungles esgarrapán an terra.

Un furor salvache va omplí lo pit de Kino, va buscá entre la roba lo seu gabiñet y va saltá com un gat furo, buscán a paupóns al forasté que ocupáe aquell racó de casa seua. Va tocá una tela, li va dirigí un cop en lo gabiñet y va errá, ne va descarregá un atre, y entonses lo seu cap va estallá de doló y va vore llumenetes ballán. Algo se va moure per lo brancal, se van sentí passes pressipitades, y después silénsio.
Kino notáe que pel fon li corríe la sang y sentíe a Juana cridanlo:

- ¡Kino, Kino! - La seua veu estáe carregada de temó .

Va torná a sentís sereno en la mateixa rapidés en la que se habíe enfadat y va contestá:

- Estic be. Ya sen ha anat.

Va torná al llit. Juana enseníe ya lo foc. A les sendres calentes va enséndre una rameta, una mica de palla y crosta de ábre y va conseguí que una débil llum blava ompliguere la barraca. Entonses de un amagatall va traure una vela beneída, la va enséndre y la va ficá dreta damún de un códul. Actuabe rápidamen, rossegán algo mentres se movíe. Va bañá la vora del seu chal y va rentá la sang del fron de Kino.

- No es res - va protestá ell, pero la seua veu ere áspra y la seua alma estáe plena de odio.
La tensió ñirviosa que habíe anat acumulánse al espíritu de Juana va brotá de repén, bullín, a la superfissie.

- Aixó es algo maldit – va cridá- . ¡Esta perla es pecat! Mos destruirá. Tírala, Kino, o díxam
chafála entre dos barrocos (barróculs). Enterrémla y olvidém lo puesto. Tórnala al mar. Mos ha portat lo mal. Kino, home meu, mos desfará. - A la llum de la vela los seus ulls y los seus labios tremoláen per la temó.
Pero la voluntat y dessich de Kino eren ya inconmovibles.

- Es la nostra única oportunidat -. Lo nostre fill té que aná a escola. Té que chafá la trampa que mos aufegue.
- Mos destruirá - va continuá gemegán Juana -. Y al nostre fill tamé.
- Calla, no digues res mes. Pel matí vendrém la perla y entonses lo mal sen haurá anat y quedará lo be. Ara calla, dona.
Los seus ulls contempláen lo foc y entonses sen va doná cuenta de que encara teníe lo gabiñet a la má. Lo va eixecá y va vore la fulla tacada de sang. Va fé intensió de llimpiála als seus pantalóns pero después lo va enclavá an terra y així va quedá llimpio.

Galls lluñáns van escomensá a cantá lo seu kikirikí y un aire nou va anunsiá la aurora.
Lo ventet de la matinada risáe les aigües del estuario y suspiráe daball dels mangles. Les espentes de les oles damún l´arena habíen agarrat una gran forsa.

Kino va eixecá lo madalapot, va traure la seua perla y la va ficá dabán de ell per a contemplála. Y la seua bellesa, relluén a la llum del cresol, va fassiná lo seu servell. Ere tan maja, tan suave, tan musical, una música de delicada promesa, garantía del futur, la comodidat, la seguridat... La seua cálida llumenária ere un antídoto a la enfermedat y un muro contra l´engañ.
Ere una porta que se tancáe damún de la fam. Mentres la miráe, los ulls de Kino se féen dolsos y la seu cara perdíe rigidés. Veíe la imache de la perla, y sentíe la hermosa música del fondo del mar, de les llums verdes dels prats submaríns. Juana, miránlo de reull, lo va vore sonriure. Y com eren una sola persona y una sola voluntat, ella va sonriure en ell.
Lo día escomensae ple de esperanses.

IV

Es maravillosa la manera en que una siudat minuda manté lo domini de ella mateixa y de totes les unidats que la compónen, si consevol dels seus homes, dones o chiquets actúe y se conduíx dins de les normes preestablertes, sense quebrá muros ni avasallá a ningú, no fa
arriesgades experiénsies en cap sentit. Si un se torne loco o fique en perill la estabilidat y la pas espiritual de la siudat, entonses tal unidat pot desapareixe sense que torno a sentís res de ella. En cuan un home se aparte un poc de los camíns tradissionáls, los ñirvis de tota la comunidat se remouen y fiquen en contacte estret a totes les demés sélules.

A La Paz se va sabé a primeres hores del matí que Kino vindríe a véndre la seua perla aquell día. Se sabíe ya entre los veíns del poblat de peixcadós, entre los mercadés del barri oriental, y a la iglesia, perque los monaguillos habíen portat la nova. Hasta les monjes que se amontonáen a les grades de la capella. La mayoría de los traficáns de perles u sabíen
tamé, y al arribá lo día, cada un de ells estáe sentat frente a la seua bandejeta forrada de vellut negre, acarissián perles en la yema de los dits y fen números mentalmén.


Se suposae que los compradós de perles eren individuos que actuaben aisladamén, competín per a la adquissisió de les perles que los peixcadós portáen. Va ñabé un tems en que ere així, pero aquell método resultáe insensato ya que assobín, en la exitassió de arrebatá una bona perla als competidós, se habíen arribat a oferí preus massa alts. Esta extravagánsia no podíe tolerás, y ara sol ñabíe un compradó en moltes mans, y los homes que a les seues ofissines esperáen a Kino sabíen quin preu habíen de oferí, cuán debíen regatejá y quin método teníe que desarrollá cada un. Y encara que los benefissis de estos individuos no superáben may los seus jornáls, los compradós de perles estáen exitats, perque a la cassa sempre ña exitassió y la seua cassa ere la del preu mes baix possible. Tot home té al món com a funsió lo ejersissi de les seues habilidats, y ningú dixe de fé tot lo que pot an este terreno, sense cap referénsia a les seues opinións personals. Totalmén al márge de consevol recompensa que pugueren conseguí, de consevol paraula de ánim, un compradó de perles ere un compradó de perles y lo mes felís y mes espabilat de tots lo que comprare a preu mes baix.

Lo sol lluíe aquell matí , arrebatán la humitat al Golfo y al estuario y escampánla per l’ aire, fénlo vibrá y descomponén la visió. Al nort de la vila se veíe al horizonte una montaña que estáe a mes de dossentes milles de distánsia, en les seues faldes cubertes de pinás y una punta rocosa coronán los límits dels ábres.

Aquell matí les canoes seguíen alineades a la playa; los peixcadós no ixíen a buscá perles perque passaríen moltes coses dignes de vore cuan Kino aniguere a véndre la gran perla A les barraques de rames, los veíns de Kino seguíen sentats frente als amorsás parlán de lo que faríen de sé ells los amos de la perla.

Un díe que lay regalaríe al
Santo Pare de Roma, un atre que pagaríe misses per a les almes de la seua família durán mil añs, un tersé opinae que lo milló siríe distribuí les perres entre los nessessitats de La Paz, y un cuart defeníe que de totes les coses bones a fé en lo preu de la perla, ninguna com la caridat a mans plenes (a aumostades). Tots dessicháen que la súbita riquesa no tornare loco a Kino, no faiguere de ell un verdadé ric, no lo afonare en tota la maldat del orgull, lo odio y la fredó. Kino ere volgut per tots; siríe dolorós que la perla lo faiguere malbé.

- Es tan bona la pobre Juana - díen- y Coyotito, y los que vinguen. Siríe penós que la perla los aniquilare.

Per a Kino y Juana aquell ere lo matí mes gran de les seues vides, comparable sol en lo día del naiximén del chiquet. Este siríe lo día del que tots los atres díes dependríen. Diríen:

«Assó va sé dos añs abáns de que venguérem la perla» o: «Sis semanes después de véndre la perla...»

Juana, cuan pensáe en aixó, olvidáe totes les seues temós. Va vestí a Coyotito en la roba que li habíe preparat per al batech, en espera de tindre perres per a la seremónia. Y ella se va pentiná la cabellera negra, va lligá les puntes en dos sintes roijes y se va ficá la falda y la jaqueteta que teníe confecsionades per a la boda. Lo sol estáe a micha altura cuan van está
amanits. Les robes de Kino, mol ratades, estáen per lo menos llimpies, y ademés, ere lo radé día que vestiríe en draps. Perque al siguién, o aquella mateixa tarde, tindríe roba nova.

Los veíns, espián la porta de Kino per les regates de les parets de les seues cases estáen amanits tamé. Acompañaríen a Kino y a Juana a véndre la perla. Ere un momén de
expectassió, históric, y estaríen locos si no hi anigueren. Inclús siríe un gesto de poca amistat no anáy.

Juana se va ficá lo chal en cuidadet y esmero, va dixá daball del bras dret una de les
puntes y lo va agarrá en la má, formán una bossa per a colocá a Coyotito en lo cap afora, per a que puguere vóreu tot y potsé recordáu.

Kino se va ficá lo seu ample sombrero de palla y va comprobá en la má que lo portáe ben ficat, no com un home descuidat, ni tampoc com lo portaríe un
agüelo (com lo Sebeta), sino una mica tombat cap a dabán, significán agressividat, formalidat y vigor. Póden adivinás moltes
coses de un sombrero al cap de un home. Kino se va calsá les abarques de sola de caucho y se les va lligá als turmells. Va embolicá la perla en un tros de pell y lo paquetet lo va embutí a una cartera de cuero que va colocá en cuidadet a una burchaca de la seua camisa. Va doblegá en cuidado la seua manta y la va colgá del seu muscle esquerro. Estáen preparats. Kino va ixí en un aire digno de la casa, detrás Juana en Coyotito. Y cuan van arrencá a caminá per la senda cap a la siudat, los veíns sels van ajuntá. Les cases vomitáen persones, les portes bullíen de sagalets. Per la seriedat del cas, sol un home camináe a la vora de Kino, y ere son germá, Juan Tomás.
Juan Tomás tratáe de avisál.
- Tens que para cuenta de que no te estáfon - li va advertí.
- Molta cuenta - va convindre Kino.
- No sabém quins preus se paguen a datres puestos - va seguí dién Juan Tomás - . ¿Cóm sabrém que mos oferíxen una cantidat raonable si no sabém lo que lo traficán pague a datres puestos?
- Aixó es verdat - va di Kino - pero ¿cóm podríem sabéu? Estám aquí, no allí.
Mentres se dirigíen a la siudat lo gentío se acumuláe detrás de ells, y Juan Tomás, de puro ñirviossisme, no podíe callá.
- Antes de que naixqueres, Kino - li díe - , los agüelos van ideá un sistema per a obtindre mes perres en les seues perles. Sels va ocurrí que siríe milló tindre un agén que portare les perles a la capital y les entregare, cobrán una comisió pel seu treball.
Kino va assentí.
- U sé. Ere una bona idea.
- Aixina que van buscá a un home, li van doná les perles y lo van enviá.
May mes se va torná a sentí parlá de ell y les perles van desapareixe.
Un atre agén va desapareixe tamé. Entonses se van olvidá del proyecte y van torná al antic camí trillat.


- Sí - va confirmá Kino -. Lay vach sentí al pare explicáu. Ere una bona idea, pero anáe contra la religió, segóns diu lo móssen. Pédre les perles ere lo escarmén per als que volíen traissioná a la seua patria minuda. Lo Pare assegure que cada home y cada dona són com un soldat que Déu coloque per a custodiá una part de la fortalesa del Univers. Uns están a les muralles y atres al interió del castell, pero tots han de sé fiels al seu puesto de sentinela, sense abandonál may, o de lo contrari lo castell quedaríae exposat a los assaltos del infern.

- Hay sentit eixe sermón - va comentá Juan Tomás -. Lo predique cada añ.

Los germans, mentres camináen, mich tancáen los ulls per a mirá a tot arreu en dissimulo, tal com sons yayos y rebisyayos habíen fet durán cuatresséns añs desde lo día en que van arribá los extrangés (de
La Portellada no) en la seua autoridat, la pólvora y los sermóns. Durán los cuatresséns añs los compatriotes de Kino sol habíen pugut adependre un mich de defensa:
mich tancá los ulls, apretá los labios y adoptá una actitut distán. Ere com edificá una paret al seu voltán, un parapeto que los aisláe totalmén.

La prossesó ere solemne, ya que la importánsia del momén ere gran, y lo chiquet que manifestáe tendénsia a patalejá, chillá, plorá, fé lo pesolaga o lo carnús, ere reduít al silénsio pels grans. Ere un día tan importán, que un agüelo mol vell , impedit, anae en ells,
a cascarrulles del seu nebot. Lo gentío va dixá atrás la aldea y va entrá a la siudat encalada. Los carrés eren relativamén amples, en estretes asseres frente als edifissis. Y com la vegada anterió, al passá frente a la iglesia sels van ajuntá los mendigos, los botigués o tendés se van assomá a vórels passá, los tabernés van pédre momentáneamen los seus parroquiáns y algúns negossiáns van tancá los seus locals per a marchá en lo grupo. Als seus oscurs cuchitrils (tabucos, covaches) los corredós de perles estáen ya alerta, plantats com estaquirots.

Van traure papés per a podé fé vore que féen algo cuan arribare Kino y van guardá les perles als calaixos, perque no es bona cosa dixá vore una perla inferió a la vora de una bellesa. Ya estáen ells enterats de la magnifissiénsia de la perla de Kino. Les tendes de estos especuladós
estáen totes a un mateix carreró, en finestres enreixades (com a
Alustante) y en celossíes de fusta per a que sol entrare una miqueta de llum de fora.

A una de elles esperáe assentat un home corpulén y ben farjat. La seua fisionomía ere
paternal y bondadosa y als seus ulls brilláen los mes amistosos sentiméns. Ere
Francis Shielder, un repartidó de «bon día», un romansé, un home divertit que sempre teníe un chiste a pun, sense que alló li impediguere arribá en un instán a la tristesa mes fonda, al recordá per ejemple la mort de la tía del interlocutó, en ulls tendres y plorosos. Aquell matí habíe colocat a la seu taula un jarrón en una flo, un hibisco escarlata O’Hara, y una bandejeta negra de vellut blau. Se habíe afeitat hasta no dixá mes que la taca blavosa de la barba damún del cutis, les mans estáen llimpies y les ungles retallades.


Teníe uberta la porta y tararejáe una cansoneta sobre una caguerada de bou mentres en los dits de la má
dreta fée desapareixe y apareixe una moneda. Ere prestidigitadó, no miráe als seus dits, la acsió ere mecánica, pressisa. Mentres lo home canturrejáe, sol miráe la porta uberta. Va sentí lo soroll de moltes passes aproximanse y los seus dits van aumentá la velossidat del joc, y cuan la figura de Kino va passá lo brancal, la moneda va desapareixe en un destello final.

-
Bon día, amic meu ! - va exclamá lo tío enorme -. ¿En qué puc ajudát?

Kino se esforsáe per a adaptá la vista a la oscurina de la estánsia, segat com estáe per lo resplandó de fora. Los ulls del especuladó teníen ara una mirada firme y cruel com la de un falcó, mentres lo resto de la seua cara sonreíe en tota cordialidat. Y dissimuladamén, daball de la tapa de la taula, la seua má dreta seguíe fen lo joc de prestidigitassió.

- Ting una perla - va declará Kino, y Juan Tomás va apoyá les seues paraules en un
gruñit. Los veíns se aclaperáen a la porta y uns cuans chiquets s’habíen penjat de la verja de la finestra.

Una perla - va repetí lo mercadé -. Ña vegades que un home men porte una dotsena.
Be, veigám la teua perla. La valorarém y te se oferirá lo milló preu possible. -
Los seus dits movíen la moneda a velossidat vertiginosa.
Kino actuáe per instín, de la manera mes teatral possible. Va traure lentamén la cartereta de cuero, va agarrá lo tros de pell y va dixá que la gran perla rodare o redolare per damún del (terciopelo) vellut blau. Inmediatamén va mirá la cara que ficáe lo compradó.

Pero allí no ñabíe cap signo ni movimén, la cara no va cambiá, pero la má enjugassáda y amagada va pédre la pressisió, la moneda va entropessá en un dit y li va caure sense soroll damún de la faldeta. Cuan va traure la má del amagatall, lo índice va acarissiá tremolán la gran perla. Después, en la ajuda del dit gros, la va eixecá hasta los ulls fénla brillá al aire.
Kino aguantáe la respirassió, y tamé los seus veíns, pero la multitut fée comentaris en veu baixa.


- Está observánla ... encara no se ha parlat del preu.
La má del traficán habíe adquirit una vigorosa personalidat.
Sospesáe la gran perla, la dixáe caure a la bandejeta y lo índice la apretáe en forsa. La cara del mercadé mostráe una triste y desdeñosa sonrisa.

- U séntigo, amic meu - va di, eixecán los muscles per a indicá que no ere ell responsable.

- Esta perla es massa gran - va explicá-. ¿Quí voldrá comprála?

No ña mercat per a coses així. No passe de sé una curiosidat. U séntigo, creíes que ere algo de valor, pero ya veus que sol es una curiosidat.

- Es la Perla del Món - va protestá Kino -. Ningú ne ha vist may datra igual.

- Estás en un error, va insistí l’atre - . Es gran y fea. Com a curiosidat pot tindre interés; igual un musseo la exhibirá a la vora de una colecsió de fóssils. Yo sol podría donát mil pessos.

La cara de Kino se va ensombrí y se va fé amenassadora.

- Val sincuanta mil, y vosté u sap. Lo que vol es estafám.

Se va sentí un fort cuchicheo entre la multitut al sirculá per nella lo preu oferit, y lo traficán va sentí una mica de temó.
No me fotegáu la culpa a mí - va suplicá -. No soc mes que un tassadó. Preguntéu als atres. Aneu a les ofissines y enseñáulos la perla... o milló, féulos vindre aquí, per a que veigáu que no tos engaño.
Sagal - va cridá, y cuan lo seu criat va apareixe a la porta de la trastenda, li va maná -:
Ves a casa de tal, de tal atre, y de tal atre. Díslos que passon per aquí y no los explícos lo motiu, dis sol que me agradaríe vórels. -

La seua má dreta va torná a desapareixe daball de la taula en un atra moneda que va escomensá a saltá de nuguet en nuguet en una vertiginosa rapidés.

Los amics de Kino parlaen. Se barruntáen que passaríe una cosa així. La perla ere gran pero teníe un extrañ tinte, que desde lo escomensamén los habíe inquietát. Y, después de tot, mil pessos no eren gens despressiables. Eren una riquesa relativa per a un home que no teníe res.
Suposém que Kino los asseptáre; lo día antes estáe a la miseria.


Pero Kino habíe endurit lo seu espíritu y los seus pensaméns. Sentíe lo rose del destino, se creíe rodeját de un rogle de llops famolengs, buitres damún del seu cap. Sentíe una geló maligna voltánlo y se sentíe indeféns.

Los curiosos de la entrada se van apartá per a dixá passá a los tres compradós de perles. Se habíe fet lo silénsio, pos ningú volíe pédres una paraula, un gesto o una expresió. Kino callae y observáe.


Va sentí una presió a la seua esquena, se va girá per a trobás en los ulls de Juana, que li van torná les forses.
Los ressién arribats no se miráen ni tampoc a la perla. L’amo del local va parlá així:

- Hay fixat un preu per an esta perla y lo amo no lo trobe just. Vach a demanáls que la examínon y faiguen una oferta. Fíxat, Kino, que no hay mensionát quin ere lo preu.


Lo primé dels convocáts, sec y estirat com Valentín Wolfkiller, va pareixe que veíe la perla per
primera vegada en aquell instán. La va agarrá, la va fé girá entre índice y dit gros y la va aviá en despressio a la bandeja.

- No me fiquéu a la discussió, no faré cap oferta. Me nego. Aixó no es una perla, es una monstruosidat - y los seus labios se van curvá en menospréssio (
desdén).


Lo segón ere un homenet chaparro de tímits modals y veu mol aguda, que no abandonáe lo caliqueño, un puret retortigat com una tafarra o un arraíl de regalíssia. Va agarrá la perla y la va examiná en gran cuidado. Va traure una lupa de la burchaca y va estudiá la perla a fondo. Va escomensá a riure com u faríe una hiena.

- Ñan perles falses millós que ésta, conec be estes coses.

Es blana y pareix ges (
alchés), pedrá lo coló y se desfará en pocs mesos. Mira... va oferí la lupa a Kino diénli cóm teníe que féla aná, y Kino, que may habíe vist en aumén la superfissie de una perla, se va quedá pasmat per lo aspecte extrañamén rugós de la seua perla.


Lo tersé lay va arrebatá (fotre) de les mans.
- A un dels meus cliéns li agraden estes coses - li va di -. Te oferixco singséns pessos y potsé puga véndrelay per sisséns.
Kino va agarrá la perla, la va embolicá en la tela y la va guardá al pitral.
Entonses va intervindre lo home sentat detrás de la taula.

- Soc un loco, be que u sé, pero manting la meua primera oferta. Seguixco oferín
mil pessos. ¿Qué fas? - va preguntá al vore a Kino guardás la perla.

- Aixó es una estafa - va bramá Kino -. La meua perla no se vendrá aquí. Tindré que aná a la capital.

Los compradós se van mirá los uns als atres. Se van doná cuenta de que habíen anat massa lluñ; sabíen que los fotríen la bronca severamén pel seu fracás, y en un esfors lo que habíe pujat mes alt va proposá:

- Podría arribá hasta mil singséns.

Pero Kino se obríe pas entre la multitut. Les veus arribáen an ell mol debilitades, pos la sang rabiosa lo ensordíe. Se va alluñá a grans galarchades, y Juana lo va seguí, corrén.


Al caure la nit los veíns a les seues barraques comentáen entre mos y mos lo gran tema de aquell matí. No teníen sertesa de res; los pareixíe una perla maravillosa, pero en realidat may les habíen vist de aquella classe, y sense duda los traficáns sabríen mes de perles que ells.

- Y es mol significatíu – repetíen - que los compradós no van discutí entre ells.
Tots sabíen que la perla no valíe res.

- Pero, ¿y si u hagueren preparat aposta?

- Si es així, tota la nostra vida mos han estat engañán.

- Auncás haguere sigut milló que Kino haguere asseptat los mil singséns pessos. Eren moltes perres, mes del que habíe vist may.

Potsé que Kino fore un loco. Supongám que vaigue de veres a la capital y no trobo compradó per a la seu perla. No sobreviuríe a una cosa així.

- Y ara, díen los temoriques, ara que los habíe desafiát, los especuladós ya no voldríen tratá en ell. Podríe sé que Kino se haguere tallat la retirada en la seua actitut.

Atres díen que Kino ere un valén y que teníe raó. De la seua valentía tots podríen traure profit. Estos estáen orgullosos de Kino.


A casa, Kino estáe tombat a la seua márfega, meditán. Habíe enterrat la perla daball de una pedra del foc y ara miráe los dibuixos de la tela del madalap hasta que los seus arabescos lo marejáen. Habíe perdut un món per a no guañán cap, y teníe temó. May en tota la seua vida se habíe alluñat del hogar. Li atemorisáe lo monstruo desconegut al que díen «la capital».

Se assentáe damún l’aigua y entre montañes, a mes de mil milles de allí, cada una de les cuals pareixíe una amenassa. Pero Kino habíe perdut lo seu món y teníe que pujá hasta un atre de nou. Lo seu somni del futur seguíe sén real, indestructible, habíe dit «hi aniré» y aixó fée tamé realidat la partida. Dessidí marchá, y díu, ere com está a mich camí.

Juana lo va vore enterrá la perla y va esta observánlo mentres rentae a Coyotito y preparabe les coques.
Va entrá Juan Tomás y se va assentá a la vora de Kino, guardán silénsio hasta que Kino va preguntá:

- ¿Quin atra cosa podía fé? Son uns estafadós.
Juan Tomás va assentí en gravedat. Ere lo mes gran y de ell traíe consell sempre Kino.

- Es difíssil aconsellá. sabém que mos vénen estafán desde la cuna. Pero anem tirán. Has desafiát no sol als compradós de perles, sino a la organissassió sansera de la nostra vida, y ting temó per tú.-

- No s’ha de tindre temó mes que de la fam.-

Juan Tomás no pareixíe conforme.

- Aixó u temém tots. Pero, suposém que no te equivoques,
supongám que la teua perla es de gran valor... ¿creus que ya está tot arreglat?

- ¿Qué vols di?

- No u sé, ting temó per vatros. Ficaréu los peus en terreno desconegut y no tens ni idea del camí a seguí.

- Men vull aná, mol pronte - Sí - Juan Tomás estáe de acuerdo -. Tens que féu, pero me pregunto si a la capital trobarás alguna diferénsia. Aquí tens amics y me tens a mí, ton germá. Allí a ningú.

- ¿Qué puc fé? Aquí no trobo mes que injustíssia.
Lo meu fill té que tindre una oportunidat, y no vull que la destruíxquen. Los meus amics me ajudarán.

- Mentres no se veiguen en perill o incomodidat - va di Juan Tomás. Y se va eixecá dién - :
Ves en Déu.
Kino va repetí:
- Ves en Déu - y no va eixecá la veu al diu, pos aquelles paraules ya valíen.


Mol después de que Juan Tomás haguere marchat, Kino seguíe cavilán. Lo invadíe la parálissis gris de la desesperansa. Veíe tots los camíns tancats y al seu cap sonabe la música enemiga. Los sentits li bullíen, lo seu servell explorae la vida externa an ell, don particulá de la seua rassa. 


Sentíe tots los rumors de la nit, les queixes dels muixonets, la agonía dels gats, lo vindre y retirás de les oles damún de la playa y lo sussurro del ven. Al nas li arribáe la pudó de los ressiduos vegetals abandonats per la marea. Als ulls se li presentáe lo madalap agarrán
la llum de un trong que petáe al foc.

Juana lo miráe preocupada, pero sabíe que li ajudaríe mes guardá silénsio y está prop de ell. Ella tamé sentíe la Cansó del Mal, lucháe contra nella canturreján la melodía Familiá,
tranquilissadora, calenteta y poética. Teníe a Coyotito als brassos y an ell li cantabe per a espantá lo mal, y la veu casi derrotabe la amenassa del negre espíritu.

Kino no se movíe ni demanáe lo sopá. Ella sabíe que cuan vullguere minjá ya u demanaríe. Los seus ulls eren los de un posseít, y seguíe en atensió lo vol al voltán de la casa de una amenassa casi materialisada, lo furtiu arrastrás de algo al exterió en tiniebles, algo sombrío y terrorífic pero que lo cridáe, amenassánlo y desafiánlo. La má dreta va buscá daball de la camisa lo gabiñet; los seus ulls estáen uberts; se va ficá en peu y va aná hasta la porta.

Juana volíe parál; va eixecá una má y la boca se le va obrí en un crit mut de terror. Va mirá a Kino dabán de la oscurina antes de pédres an ella. Juana va sentí lo arrastre dels seus peus, lo rumor de la lucha, los cops. Va permanéixe gelada de temó y los seus labios se van entreobrí
com los de un gat, descubrín la dentadura. Va dixá a Coyotito an terra, va agarrá una gran pedra del foc y va eixí corrén, pero ya ere tart.

Kino estáe an terra, tratán de incorporás, y no se veíe a ningú mes. Sol se sentíe lo rumor de
l´aigua y lo chulit del ven. Pero lo mal estáe allí mateix, amagat entre les herbes del ras, a la
sombra de la casa, entre los plecs del aire de la nit.

Juana va dixá caure la pedra, va rodejá a Kino en los seus brassos y li va ajudá a alsás y entrá a casa. Chumáe sang del seu pel y a la galta teníe un tall desde la orella a la barbilla. Kino estáe
consién a miches, y sacsáe lo cap de un costat al atre. La camisa estáe esgarrada y los pantalóns casi arrancats de la sintura. Juana lo va obligá a sentás a la
márfega y li va llimpiá la sang en la falda. Li va portá una mica de pulque y después de habé begut seguíe ell sacsán lo cap.

- ¿Quí? - va preguntá Juana.
No u sé, no lay vist.
Juana li rentae ara en aigua lo tall de la cara - mentres ell miráe fíxamen cap abán.
- Kino, home meu, Kino, ¿me séns?
- Te séntigo - va di ell, en la
llengua encara torpe.
- Kino, esta perla está maldita. Destruímla antes de que u faigue en natros. Aplastémla entre dos códuls. Aviémla al mar, al que perteneix. ¡Está maldita!
Mentres ella parláe, la llum del hogar relluíe als ulls de Kino en un sentelléo amenassadó.

- No. Lucharé contra tot aixó y guañaré. Ham de aprofitá la nostra única oportunidat. Va maltratá lo madalap en lo puñ. Ningú mos pendrá la nostra fortuna.
La mirada se li va suavisá y va apoyá en dolsó una má al muscle de Juana
- Créume - li va di -. Soc un home. Pel matí agarrarém la canoa y primé per mar y después
per terra, arribarém a la capital, tú y yo. No tolerarém que mos estáfon. Soc un home.
- Kino - va di ella, ting temó per tu. Póden matát. Torném la perla al mar. -
- Ham de dormí un poc, a primera hora mon anirém. ¿No tindrás temó de acompañám?-
- No, home meu.-
Ell la va mirá en ulls cariñosos y li va tocá una galta.
- A dormí una mica - va repetí.

V

La lluna se va eixecá al sel antes de que cantare lo gall. Kino va obrí los ulls a la escurina al sentí un movimén mol prop, pero se va quedá coto. Los seus ulls van escudriñá les tiniebles y en la pálida llum de la lluna que se filtrabe per la paret de rama va vore com Juana se eixecáe
desplayet. La va vore aná cap al foc y apartá les pedres sense soroll. Después, com una sombra, se va desllissá cap a la porta. Se va pará un momén a la vora de la cuna de Coyotito, se va dibuixá la seua figura al brancal, y va desaparéixe.

A Kino lo aufegáe la furia. Se va eixecá y la va seguí, tan silensiosamén com ella, sentín les seues rápides passes cap a la playa. La va vore ixí mes allá de la línea de la malea y avansá insegura cap a la vora del mar. En aquell momén ella se va doná cuenta de que la seguíe y va escomensá a corre. La seua má se alsáe per a aventá la perla cuan ell li va apretá la muñica y li va fé soltá la perla. Li va pegá a la cara en lo puñ tancat fénla caure damún de les pedres y li va pegá en lo peu al costat, al costellá. A la pálida llum va vore com l’aigua la cubríe parsialmén apegán la falda a les seues cames.

Kino la miráe enseñán les dens y chulán com una serp, y Juana lo miráe sense mostrá temó, com una ovella dabán del matarife.
Entonses la rabia va fugí de ell y se va vore sustituída per una aguda sensassió de malestá y de disgust. Se va apartá de ella y va pujá cap a casa.

Va sentí un soroll imprevist, va empuñá lo gabiñet y lo va dirigí contra la negra figura apressián com penetráe la fulla a la carn. Va sentí un gran cop, va caure de ginolls, un atra sacsada y la seua esquena va tocá an terra. Uns dits rápits van registrá la seua roba nerviosamén, y la perla, escapánse de la seua má entreuberta, va redolá hasta parás a la vora de una pedreta del camí. La llum de la lluna la fée brillá y destacáe sobre la pedreta.

Juana se va incorporá a la vora del mar. Li féen mal lo cap y les costelles, pero no sentíe ira contra Kino. Habíe dit: «Soc un home», y aixó significae algunes coses per a Juana. Significáe que ere un lloco a miges y un mich Déu, volíe di que Kino ere capás de medí les seues forses a una montaña o contra lo mar. Juana, desde lo interió de la seua alma, sabíe que la montaña resistiríe impávida mentres lo home acabaríe cruixit, que lo mar seguiríe lo seu incansable movimén y lo home podíe morí aufegat. Tot aixó es lo que fée de ell un home, mich loco y mich Déu, Juana teníe nessessidat de un home, no podíe viure sense un home. Encara que ñabíen profundes diferénsies entre home y dona, les coneixíe y les habíe asseptat. Claro que lo seguiríe a consevol puesto, no cabíe duda. A vegades les cualidats femenines de ella, raó, cautela, instín de conservassió, guañáen a la hombría de Kino y salváen la situassió. Se va eixecá en dolorós esfors, va afoná les palmes a les oles y se va rentá la cara en la coenta aigua salada. Después va arrencá a caminá detrás de Kino.

Un grupet de núgols multiformes entrae al sel desde lo sur. La pálida lluna se amagáe detrás de cada un de ells per a torná a ixí y Juana camináe daball de una llum vassilán. Belcáe la esquena dolorida y portáe lo cap caigut damún del pit. Va atravessá los
chaparrals a la oscurina, y al descubrís la lluna va vore lo sentelléo de la perla a la vora de la pedreta de la senda. A ginollóns la va plegá. Va seguí aginollada pensán si convendríe torná a la vora y
acabá la seua faena, y mentres meditáe alló va torná la llum y va vore frente an ella dos figures caigudes. Va saltá cap abán y va vore que un ere Kino y lo atre un desconegut en la gola tallada, secsionada, chorránli sang a mansalva.

Kino se retorsíe an terra, uberts los brassos com les ales de un muixó abatut y de la seua boca ixíen paraules fluixetes, incoheréns. En aquell momén sen va doná cuenta Juana de que la vida que portáen hasta entonses s’habíe acabat. Un home mort al camí y lo gabiñet ensangrentat de Kino van valé, se va convénse. Hasta entonses Juana habíe estat tratán de salvá algún tros de la antiga pas que reináe antes de trobá la perla. Pero no ñabíe retorn possible. Al donássen cuenta, va abandoná tots los seus somnis; no quedáe datra que salvás ells mateixos. Ya no sentíe doló ni se movíe en lentitut. Va arrossegá lo cadáver desde lo camí hasta la sombra de un
chaparro, va torná a la vora de Kino y li va torcá la cara en la falda humida. Ell va escomensá a recuperás y va gemegá.

- Han agarrat la perla; la hay perdut. Ya s’ha acabat tot, ara que no tenim la perla ...

Juana lo va tranquilisá com si fore un sagalet.

- Calla - li va di - . Aquí está la perla; la hay trobat al camí. ¿Me séns? Aquí está la teua perla. ¿Enténs? Has matat a un home y tením que anámon antes de que se faigue de día.

- M’han atacat - va explicá Kino en veu tremolosa - y hay luchat per a salvá la vida.

- ¿Recordes lo que va passá ahí? - va preguntá Juana - ¿Ten recordes cóm són los
homes de la siudat? ¿Creus que esta explicassió podrá salvát?

Kino va suspirá y va tratá de vénse la modorra.

- No, tens raó. Ves a casa y porta a Coyotito, y tot lo panís que trobos. Trauré la canoa y mon anirém.


Va arrepetá lo gabiñet y se va separá de ella. Fen traspeus va arribá hasta la canoa, y cuan la llum de la lluna se va fé mes forta va vore un gran forat al fondo de la embarcassió. Una ira destructora lo va invadí donánli forses.
Aquella ere la canoa de son yayo, heredada per váries generassións, y ara estáe feta malbé, malmetuda. Ere una maldat que superáe tota imaginassió. Lo assessinato de un home no ere tan pecat com lo assessinato de la seua canoa, perque una canoa no té fills, ni pot protegís, y les seues ferides no sicatrísen.

Ñabíe pena a la rabia de Kino, pero esta radera desgrássia lo habíe endurit com per a resistí consevol cop. Ere com una béstia, amagánse, atacán y vivín només per a protegí a la seua família. No teníe consiénsia clara del doló que martelláe com un mall al seu cap. Caminábe per la playa cap a la seua cabaña sense pensá en robá una de les canoes dels seus veíns. Ni una sola vegada va passá esta idea pel seu cap, com no se li haguere ocurrit destrossán cap de elles.
Los galls alsáen les veus y l’alba no estáe lluñ. Per les parets de les barraques escapáe lo fum de focs matinés, y al aire se notae ya l’auloreta de les coques. Ya se movíen los muixonets als matorrals, la lluna perdíe la seua llumenária y los núgols se giráen cap al sur. Lo ven ere fresc y penetráe al estuario, un ven inquieto y neguitós, ñirviós, que fée auló a tronada.


Kino estáe recobrán algo de ánim. Ya teníe lo cap mes cla; sol quedabe una cosa per fé, y les seues mans acarissiáben primé la perla y después lo gabiñet. Va vore una llum intensa frente an ell, ere una flama alta que veníe de la seua barraca. Coneixíe la rapidés en que se cremáen aquelles casetes de rames cuan se botáe foc. Al arrencá a corre va entropessá en Juana, que corríe cap an ell, en Coyotito als brassos y la manta a una má. Lo minut plorae de temó y los ulls de Juana estáen mol uberts. Kino podíe vore que la seua casa habíe dixat de existí y no va fé cap pregunta. Pero ella va explicá:

- Estáe tot desordenat; ñabíen forats per tot lo terra, y mentres yo miraba li van fotre foc desde fora.

- ¿Quí? - va preguntá.

- No u sé, homes del infern.

Los veíns ixíen de les seues cases procurán salvá les seues propiedats del foc. De repén Kino va sentí temó. Va recordá lo home mort a la senda y agarrán a Juana per lo bras la va portá a la escurina, pos sabíe que la llum ere perillosa per an ells. Va pensá un momén entre les sombres, y después van aná a casa de son germá Juan Tomás.

Afora, se sentíen los crits dels chiquets y dels grans, pos los seus veíns suposáen que ells estáen a dins de la casa en flames.

La barraca de Juan Tomás ere casi igual a la de Kino; casi totes eren idéntiques, dixán entrá per los cuatre costats aire y llum; així Juana y Kino, acurrucats a un racó, veíen la terrible pira. Van vore afonás la teulada (sense teules) y pronte la foguera van sé tot séndres. Sentíen les exclamassións dels seus amics y los plos de Apolonia, la dona de Juan Tomás, que dirigíe los laméns per la extinsió de la família.

De pronte sen va doná cuenta de que lo seu mocadó del cap no ere lo milló de los que teníe y va corre a casa a buscán un atre mes apropiat. Mentres rebuscáe a un arcón, baúl, va sentí la veu de Kino que díe:

- Apolonia, no ploros. No mos ha passat res.
- ¿Cóm hau vingut? - va preguntá ella.
- No faigues preguntes. Ves a buscá a Juan Tomás y dísli que vingue sense que se entero ningú mes. Aixó es mol importán, Apolonia.
La donota va dudá un instán, y después va di:
- Sí, cuñat.
No va tardá en torná en Juan Tomás. Este va enséndre una vela, se va arrimá an ells y va maná a la seua dona:
- Apolonia, fícat a la porta y no dixos entrá a ningú. - Com ere lo mes gran, assumíe tota la autoridat - . Y be, germá... - va escomensá.
- Vach sé atacat a la oscurina - va explicá, y luchán hay matat a un home.
- ¿A quí? - va preguntá Juan Tomás rápidamen.
- No u sé; tot estáe tan oscur com la boca de un llop.
- Es la perla, ña una maldissió an eixa perla.
La hagueres tingut que véndre y librat de la maldissió. Potsé que encara estigues a tems de véndrela y comprá la pas per a tú y los teus.
Kino va contestá:

- Oh, germá meu, me s’ha fet una ofensa imperdonable. La meua canoa está trencada a la playa; la meua casa s’ha cremat y als chaparros ña un home mort. Totes les eixides están tallades; tens que amagamos, germá.-

Kino, mirán de prop a son germá, va vore la fonda preocupassió als seus ulls, y se va adelantá a una possible negativa.

- No per mol tems, sol hasta que arribo la nit; entonses mon anirém.
- Tos amagaré - va dessidí Juan Tomás.
- No vull portát cap perill, sé que ara soc com un leprós. Mon anirém esta nit y així estaréu segús.
- Hay dit que te protegiré - va di Juan Tomás y va di - : Apolonia, tanca la porta y no digues a ningú que Kino está aquí.

Van está callats tot lo día a la casa, sentín a los veíns parlá de ells. Per les bades de la paret los veíen regirán les séndres buscán óssos.
Amagats van escoltá les exclamassións de tots al descubrí la canoa destrossada. Juan Tomás va eixí a proposá teoríes sobre lo que los podíe habé passat a Kino, Juana y al menut.

- Suposo que haurán anat cap al sur per a escapá al mal que anae detrás de ells.
- A uns atres los díe - : Kino no podríe abandoná lo mar. Igual ha conseguit un atra canoa. Apolonia está dolenta de pena.
Aquell día lo ven va saltá damún lo Golfo, les oles batíen una y un atra vegada damún la playa, aullabe entre les cabañes y ficae en perill a les atrevides barquetes que se habíen fet a la mar. Juan Tomás va tindre que di:

- Si Kino sen ha anat per l’aigua, an estes hores ya s’haurán aufegat tots. -
Les seues eixídes no servíen sol per a mantindre conversa en los veíns, sino per a obtindre algo de ells: un saquet de fesols secs, y hasta un gabiñet de devuit pulgades, pesat com una destral,
ferramenta y arma a la vegada. Cuan Kino lo va vore, los seus ulls se van iluminá y va acarissiá la fulla probán lo tall en la yema del dit gros.
Al arrimás la nit, Juan Tomás va tindre una llarga conversa en son germá.


- ¿Aón anirás?
- Al Nort, hay sentit di que cap al Nort ñan siudats.
- Evita la costa - li va advertí Juan Tomás - . Organisarán una patrulla per a registrá les playes, los de la siudat te deuen está buscán. ¿Tens encara la perla?
- La ting y la conservaré. Podría regalála, pero ara se ha convertit en la meua vida y la mala sort, y ting que guardala en mí.
Coyotito va escomensá a fé sorollets y Juana li va susurrá a la orelleta paraules mágiques per a que callare.
- Lo ven te ajudará - va di Juan Tomás - . Borrará lo rastre.

Van partí en silénsio antes de que ixquere la lluna. Juana portáe a Coyotito penján de la esquena a un plec del chal, y lo chiquet dormíe apoyat a un dels seus muscles.
Juan Tomás va abrassá a son germá dos vegades y lo va besá a les dos galtes.
- Ves en Déu - li va di en veu trista - . ¿No vols librát de la perla?
- Esta perla es ya la meua alma, si me desfach de ella pedré l’alma. Ves tamé en Déu.


VI

Lo ven bufáe en furia, tiránlos a la cara rametes, arena y grava. Juana y Kino se van tapá milló en les robes y van caminá món abán. Lo sel habíe quedat llimpio y la llum dels estrels ere
freda y lleitosa. Los dos camináen en precaussió, evitán lo sentro de la siudat, aon algún vagabundo mich adormit a un portal podríe vórels passá. La siudat se protegíe an ella mateixa durán la nit, y tot lo que se moguere a la escurina ere descubert al instán. Kino va rodejá la
periferia de la siudat y va tórse cap al Nort, guiát per les estrelles, y va trobá lo camí arenós que atravessán cams herms portáe hasta Loreto, aon la milagrosa Virgen María teníe la seua sede.

Kino sentíe a les cames los esgarraps de la arena volandera y se alegrabe per la seguridat de que no dixaríen cap rastre del seu pas. La llum de les estrelles li ajudáe a no pédre lo camí, y sentíe detrás de ell les passes apressurades de Juana.

Algo ancestral revivíe al seu cap. Per deball de la temó als espíritus malignos de la nit sentíe bullí un extrañ sentimén de alegría; algo animal tornáe a la vida al seu interió, fenlo cautelós, furtiu y amenassadó. Revivíe en ell una antiga característica del seu poble. Lo ven bufáe a la esquena y la família prosseguíe la marcha lenta, un hora detrás de un atra, sense entropessá en ningú ni de lluñ. Per fin, a la seu dreta se va elevá la lluna y en ella va amainá lo ven.
Ara veíen claramen lo camí, en ferides fondes de marques de carros. Sense la ajuda del ven les patades se faríen vissibles, pero ya se trobáen a considerable distánsia de la siudat y potsé passáren inadvertides. Kino camináe per una de les roderes, y Juana lo imitáe. Cuan, pel matí, un carro se encamináre cap a la siudat borraríe tota señal de les passes.


Van caminá tota la nit sense afluixá la marcha. Coyotito se va despertá una vegada y Juana lo va tindre que passá als seus brassos y acunál hasta que va torná a adormís. Los genios roíns de la nit dansáen al voltán. Los coyotes aulláben y sen enríen a les espessures y los mussols chuláen y cridáen desde los ábres. En una ocasió va passá prop una béstia gran pateján la malea. Kino va empuña lo gran gabiñet y al féu li va pareixe sentís a salvo de tot.

La música de la perla triunfábe, daball de ella la tranquila melodía de la família, les dos a compás de les passes damún lo pols. Al arribá la aurora, Kino va mirá a un costat y a un atre en busca de refugi per a passá lo día. Lo va trobá a un corro natural que podíe habé sigut un refugi de ciervos, completamén amagat detrás de un bosquet espés.

Cuan Juana se va assentá y se va disposá a amamantá al seu fill, Kino va torná a la senda. Va fé cruixí una rama y en ella va agraná les patades de les abarques, allí aon habíen abandonat lo camí. Als primés rayos del sol va sentí aproximás un carro, se va amagá a la cuneta y lo va vore passá, arrastrat per dos bueys juñits en lo jau. Cuan lo va pédre de vista va torná a eixí y se va assegurá de que les patades habíen quedat aplanades. Va borrá les que acabáe de fé y va torná a la vora de Juana.

Esta li va doná les coques que Apolonia habíe preparat y poc después se va quedá adormida. Kino se va assentá an terra y se va ficá a mirá los ordenats viaches de les formigues. Marcháen en columna y en lo peu les va interrompre (
interrumpí) lo pas; entonses elles li van pujá damún del peu y van continuá lo seu camí.
Lo sol se eixecáe abrassadó. Trobáe a faltá la proximidat del Golfo, allí lo aire ere tan sec que los matorrals cruixíen per efecte de la caló y despreníen una forta auló ressinosa. Cuan Juana se va despertá, lo día estáe mol avansat.

- Ña que tindre mol cuidado en aquell abre que veus allí - va explicá Kino -. No se pot tocá perque si después te portes la má als ulls te quedes sego. Tamé ña que pará cuenta en un ábre que sangre. Es aquell de mes allá. Si lo talles se fique a sangrá y porte mala sort.
Ella assentíe a tot sonrién, pos ya u sabíe de tems atrás.

- ¿Mos seguirán?¿Creus que procurarán acassámos?

- U intentarán. Lo que mos trobo tindrá la perla. Ya u crec que u probarán.

- Podríe sé que los traficáns tingueren raó y la perla no valgue res. Quí sap si tot ha sigut només una ilusió. -

Kino va rebuscá entre la roba y va traure la perla. Va dixá que lo sol jugáre en ella hasta que li van fé mal los ulls de mirála.

- No, no hauríen tratat de robála si no tinguere valor.
- ¿Saps quí te va atacá? ¿Los traficáns?
- No u sé; no vach pugué vórels.
- Cuan la venga me compraré un rifle - va di en veu alta, y va mirá la relluén esfereta en busca del seu rifle, pero no va vore mes que un cos estés an terra chumán sang de un tall sec al garganchó.

Entonses va di: - Mos casarém a la iglesia, y a la perla va vore a Juana, en la marca de la seua má a la cara, arrastránse per la playa.-

Lo nostre fill adependrá a lligí, lay amostrarán, y a la perla va ixí la cara infantil unflada y febril per efecte de la extraña medissina.
Kino va guardá la perla, perque la seua música se habíe fet siniestra y teníe mol paregut en la música del mal. Los rayos del sol los van forsá a buscá la sombra dels árbres, y van espantá a uns muixonets grisos. Kino se va cubrí lo cap en la manta y se va quedá roque.

Juana no podíe imitál. Estáe sentada a una roca, teníe la boca unflada y toba per efecte de la puñada de Kino, y les mosques revolotejáen damún de ella. Pareixíe un sentinela, y cuan Coyotito se va despertá lo va assentá a la terra seca frente an ella y va está mirán com movíe los brassos y cames, sonrién y fénla sonriure. En una rameta que va agarrá li fée gochet (cussigañes, pessiguañes) y después li va doná a beure aigua de la cantimplora que portáen.

Kino se movíe en somnis, cridán en veu gutural, mentres la seua má se movíe com si luchare. De repén va fotre un bram y se va alsá en los ulls mol uberts, assustat. Va tratá de escoltá algo pero sol va sentí lo petá dels ábres y malea y lo ven chulán allá llun.

- ¿Qué passe? -.
- Calla - va maná ell.
- Ensomiabes.
- Pot sé. - estáe que no tartíe, y va dixá de mastegá la coca que ella li habíe donat, per a escoltá un atra vegada. Estáe ñirviós, neguitós, intranquil, no dixáe de mirá per damún del seu muscle; desenvaináe lo gran gabiñet y probáe lo tall en lo dit gros.
Cuan Coyotito va balbussejá algo, Kino va maná: - Féslo callá.-
¿Qué passe? - va insistí Juana.
- No u sé.
Va torná a escoltá, en los ulls lluminosos com los de un llop cassán.
Se va ficá de peu silensiosamén y, doblegat per la sintura, va caminá pel brosquill cap al camí. No va ficá los peus, se va tombá a la sombra de una carrasca, va ataullá lo camí cap a la direcsió per aon habíe vingut.

Entonses los va vore avansá. Se li va ficá du tot lo cos y se va amagá instintivamén detrás de unes rames caigudes (solsídes). Allá lluñ veíe tres figures, dos a peu y un atra a caball. Sabíe quí eren, y lo terror se va apoderá del seu espíritu. Desde tan lluñ veíe moures lentamén a los de a peu, encorvats (belcats) mirán la terra. De cuan en cuan un se paráe y cridáe al atre. Eren los tramperos, capassos de seguí la pista de una cabra montés (salvache) a les montañes de roca. Eren com gossos de cassa. Sense duda, ell o Juana habíen eixit un momén de la rodera del carro y aquells cassadós acabáen de descubríu. Detrás, a la montura, anae un home embolicat en una manta; damún de la cadira un rifle relluíe al sol.

Kino estáe tan quieto com les rames del árbre, apenes respiráe, y los seus ulls se dirigíen al puesto aon habíe agranat lo rastre. Hasta les patades agranádes podíen tindre significat per an aquells homes. Los coneixíe be; a un país aon ñabíe poquíssima cassa se les arregláen per a viure cassán, y ara lo trofeo ere ell. Lligíen la terra com un llibre y lo jinete esperae passienmén.

Los rastrejadós van cridá com gossos de cassa en dijú, exitats per la auló de una liebre o
cachap. Kino va empuñá lo gabiñet y se va prepará per a la acsió. Sabíe lo que teníe que fé. Si los tramperos descubríen les patades borrades tindríe que saltá cap al jinete, matál en un instán y apoderás del rifle. Ere la única oportunidat per an ell y la família. Tal com los tres se arrimáben per la senda, Kino va cavá uns foradets a les puntes de les albarques per a pugué saltá sense perill de que los peus li rellissáren. Per deball de la rama caiguda, lo que podíe vore ere massa poc.

Juana, desde lo seu amagatall, va sentí lo soroll de los cascos sense ferrá del caball, y com
Coyotito podríe parlotejá, lo va agarrá en brassos rápidamen, lo va amagá daball del chal y li va doná lo pit, aixina estáe calladet. Cuan los tramperos van está prop, Kino sol veíe les seues cames y les potes del caball. Veíe los peus oscurs y descalsos de los homes y los pantalóns
blangs espentoláts, y sentíe lo cruixí del cuero de la cadira y lo tintineo de les espoles. Los homes se van pará al puesto agranat y lo van estudiá, mentres lo jinete se parabe.


Lo caball sacsáe (sacsábe) lo cap y mossegáe lo bossal, que sonáe contra les seues dens. Después va relinchá. Al momén se van girá los cassadós a mirál y observá la possisió de les seues orelles.


Kino no respiráe y la seua esquena estáe belcada (arquejada) per una terrible tensió muscular; la suó li bañáe lo labio de dal. Durán
inacabables minuts van está acachats los tramperos, y después van seguí la marcha mirán an terra, seguits per lo home a caball. Kino sabíe que no
tardaríen en torná. Faríen sírculs, se pararíen, buscaríen sense pará y al cap de sert tems tornaríen a está allí.
Va tirá cap atrás en cuidadet, pero no se va péndre la molestia de borrá lo seu rastre. No
podríe; ñabíe massa rametes chafades, herbes aplanádes, pedres cambiades de puesto. Kino estáe dominat pel pánic. Sabíe que los buscadós lo trobaríen y no ñabíe mes escapatoria que la fugida. Va corre hasta lo amagatall de Juana, que lo va mirá interrogán.

- Tramperos - va explicá - . ¡Anémon!
Una fonda desesperassió se apoderáe de ell. Se li va ensombrí la cara y los ulls se li van enterbolí de tristesa.

- Igual seríe milló entregás.
Al momén se habíe ficat Juana de peu y habíe agarrat lo seu bras.

- Tens la perla - li va recordá en veu aguda- . ¿Creus que te dixarán torná viu per a que vaigues dién que te la han robat?

- Acabarán per trobámos -.

- ¡Anémon! ¿Creus que a mí me perdonarán la vida? ¿Creus que lay perdonarán al
nostre fill?

Al final van penetrá los seus arguméns al servell atabalat de Kino; va expresá la rábia en un rugit y los seus ulls van recuperá la seua primitiva fieresa.

- Aném cap a les montañes. Podríe sé que a les montañes los faigám
pédre la pista (com va fé Moncho un juliol als Ports de Beseit).
Van agarrá depressa les cantimplores y paquets que ere tot lo que teníen.
A la má zurda portáe un paquet, pero la dreta sol empuñabe lo llarg gabiñet, en lo que anáe tallán la malea per a obríli pas a Juana. Anáen cap al oeste, en busca de les altes montañes de pedra. Kino no intentabe dissimulá lo seu pas, y al avansá removíe pedres, eixecáe pols, tombáe plantes y arrancabe fulles y brots. Lo sol caíe de ple damún de la campiña, y tota la vegetassió protestáe cruixín. Pero allí dabán ya estáen les despullades montañes de granito, erossionades, daball del sel blau. Kino casi corríe cap an aquelles terres altes, com fan los animals al vores perseguits.

Ere una terra sense aigua, cuberta de cactus y de malea, fortamen arrailáts a un terreno de grans pedres pulverissades. Entre elles creixíe un poc de herbeta gris y seca, sempre en set y al fil de la mort.

Les sargantanes miraben passá a la fugitiva família y movíen lo cap. De cuan en cuan una liebre, assustada, corríe a amagás detrás de la roca que mes prop teníe. Lo desértic paissache se empapabe de sol, mentres les montañes pareixíen fresques.

Kino casi volabe, perque sabíe lo que los veníe damún. En cuan los tramperos portaren un rato seguín lo camí se donaríen cuenta de que habíen perdut la pista, y tornaríen, hasta trobá lo
entradó del claro aon Kino y Juana habíen descansat. Desde allí ya no tindríen dificultat en seguíls: tantes pedres, fulles caigudes y rames tallades siríen per an ells un rastre mol cla, com una autopista. Kino sels imaginabe seguín les huelles, fen comentaris, y detrás de ells lo jinete en lo seu rifle. La seua faena vindríe después, al encarregás de que no pugueren torná. La música del mal palpitabe ara dins del cráneo de Kino, confundínse en los bufits dels escursóns.
Lo camí escomensáe a empinás y les roques eren cada vegada mes grans. Kino habíe lograt ya bona ventaja sobre los seus perseguidós, y van fé un descans. Va pujá damún de una roca gran y va ataullá (
otejá, aguaitá) lo panorama, sense vore als seus enemics, ni siquiera la figura mes alta del jinete. Juana se va dixá caure a la sombra del parapeto. Va arrimá l’aigua a los labios de
Coyotito y la seua seca llengüeta va chupá fort. Ella va mirá cap a Kino cuan lo va vore torná al seu costat y, al donás cuenta de que li miráe les cames, ferides pels
espinos (com argilagues) y arestes de les roques, les va tapá rápidamen daball de la falda.

Va passá l’aigua a Kino, pero ell va negá en lo cap y se va passá la llengua pels labios.
- Juana - . Yo men aniré y tú t’amagarás. Los obligaré a seguím per les montañes, y cuan hayguen passat ten vas al nort, a
Loreto o a Santa Rosalía. Después, si puc escapá, tornaré al teu costat. Es lo únic recurs que mos quede.

Ella lo va mirá fíxamen als ulls.
- No, aném en tú.
- Córrego mes anán sol - va protestá ell en veu áspra - . Exposes al chiquet vinín en mí.
- No - se va limitá a di Juana.
- Té que sé així, es la meua voluntat y lo únic prudén.
- No - va tornáy Juana.

Ell va tratá de trobá debilidat, temó o duda a la seua cara, pero no ere així.
Les seues pupiles brillaben. Entonses se va rendí, sense esperansa, pero a la vegada animat per la actitut de ella. Cuan van reempéndre la marcha ya no ere una fuga dirigida pel pánic.

Lo terreno, a medida que se alsáe cap a les crestes, cambiabe rápidamen. Les roques granítiques eren mol grans, badades per la intemperie, y Kino aprofitáe estes dures superfissies per a caminá sense dixá rastre, sempre que li ere possible. Sabíe que cada vegada que los seus perseguidós perdíen la pista teníen que entretíndres un bon rato fen zigzags, per lo que tornáe a vegades cap al sur, dixán una patada ben visible y tornáe a la direcsió dessichada per damún de roques encubridores. La costa ere ya mol empinada y los fée bufá.

Kino se encaminabe cap a una barrancada umbriosa que veíe a lo lluñ. Si an alguna part del país ñabíe aigua, siríe sense duda aon se veíe algo de vert, podíe trobá unes cadolles si lo manantial estare sec. Ademés, aquell barrang siríe probablemén un dels pocs passos al atre costat de la serra. Teníe lo seu perill, perque als tramperos sels ocurriríe lo mateix, pero la cantimplora buida no dixáe alternativa. Y així, mentres lo sol rellissae per la esquerra del sel, Kino y Juana pujáen per la empinada costa.

Mol amún, al muro rocós, daball de una puntalada, naixíe un manantial alimentat per lo desgel. A vegades estáe sec y creixíe musgo a la rambla, pero casi sempre portáe caudal, fresquet y llimpio. Cuan plovíe se formabe una alegre columna de aigua espumeján que caíe pel tall del barrang. Saltabe de escaló en escaló de pedra, formán remansos que se anáen omplín a cormull hasta rebosá per lo márge y seguí caén hasta lo pla, aon la terra seca la fée desapareixe, en la ajuda del aire calén y les arraíls. Acudíen animals desde moltes milles per a abeurá a les basses, cabres monteses, ciervos, pumes y ratolíns campestres. Per la nit acudíen los muixóns que de día revolotejaben damún dels matorrals de la llanura y a la vora del torrén. A tots los puestos aon se reuníe sufissién terra per a aguantá una arraíl, creixíen colónies vegetals, vides silvestres y palmeres del desert, lotos, hedra, carts, ortigues... Als remansos, basses, vivíen ranes, sapos, cullerots, salamandres y papaterres que se arrastraben per lo fondo de fang. Tot lo que nessessitae aigua acudíe a viure an aquells oasis humits. Los gats salvaches (serval) anáen allí a cassá y rentá les seues dentadures sanguejáns per les ferides de les seues víctimes. L’aigua fée que aquells racóns foren paraches de vida y a la vegada de mort.

Lo escaló mes baix, aon acudíe l’aigua antes de fotre un bot de sen peus y desapareixe al árid desert, ere una plataforma de pedra y arena. A l’olla, tassa natural de la roca, entrabe sol un filet de aigua, prou per a mantíndrela plena y doná vida a les plantes de les vores. La arena
de la diminuta playeta estáe remoguda per les pessuñes (cascos) y les garres de los animals que acudíen a beure y a cassá.

Lo sol habíe salvat la línea de les montañes cuan Kino y Juana van arribá per fin an aquell puesto. Desde allí domináen lo desert y la taca blava del Golfo allá lluñ. Estáen rendíts, y Juana se va dixá caure de ginolls y va rentá la cara de Coyotito antes de donáli de beure. Lo chiquet
va escomensá a protestá y gañolá, y entonses Juana li va doná lo pit.

Kino se va tombá pancha per aball, se va amorrá y va beure un bon rato. Después va estirá los músculs cansats, va mirá a Juana y al seu fill, se va eixecá y va aná hasta la vora del escaló de pedra, a ataullá la distánsia. Los seus ulls se van fixá a un pun y tot ell se va ficá rígid. Mol
aball, al escomensamén de la costa, va vore als tramperos; pareixíen dos pusses seguides per una formiga.

Juana se habíe girat a mirál y sen va doná cuenta de la rigidés de la seua esquena.
- ¿Lluñ? - va preguntá en veu reposada.
- Estarán aquí al caure la nit - va contestá Kino, y va alsá la mirada cap a la serra per la que baixáe la corrén -. Ham de aná al oeste. - y los seus ulls van escudriñá la paret de pedra. A una altura de uns sen peus va vore unas cuantes covaches naturals. Se va traure les aubarques y va escalá cap an elles, apoyánse a les irregularidats de la pedra en los peus despullats. Les covetes no teníen mes que uns peus de profundidat, pero estáen inclinades cap al interió. Kino va arribá hasta la mes gran y se va fotre a dins, comprobán la impossibilidat de que los veigueren desde fora. Se va doná pressa a torná a la vora de Juana.

- S’ha de pujá hasta allí. Es possible que no mos trobon.
Ella va omplí la cantimplora de aigua hasta dal, y Kino la va ajudá a escalá hasta lo forigó, entregánli después tots los paquets. Juana se va assentá a la entrada del forat y va observá lo que ell fée; no tratabe de borrá les patades del seu pas prop del riuet.

Va pujá en direcsió contraria al chorro de aigua, arrancán aposta malea y abrets, y después va torná a baixá. Va estudiá a poquetet les roques que conduíen a la cova per a sersiorás de que no ñabíen patades y per fin va torná al costat de Juana.

- Cuan pújon - va explicá - natros baixarém un atra vegada al pla. Lo únic que me fa temó es que lo chiquet se fico a plorá. Tens que tindre mol cuidado de que no u faigue.

- No plorará - va assegurá ella, portán hasta la seua la cara de la criatura y miránlo als ulls, que li van torná la mirada.

- Sen done cuenta de tot - va di Juana.
Kino se habíe estés a la entrada de la cova, apoyán la barbilla als brassos crusats y sense dixá de mirá la sombra blava de la montaña damún del inméns pla hasta les riberes del Golfo.

Los cassadós tardáen en apareixe, com si tingueren dificultats en lo rastre que Kino habíe dixat. Ere de nit cuan van arribá a la basseta. Los tres anáen a peu, pos lo caball no podíe pujá montaña amún. Vistes desde lo alt eren tres figuretes que la nit se anae tragán poc a poc. Lo home del rifle se va assentá a descansá y los atres se van gitá prop d’ell. A la oscurina brilláen los tres sigarros y Kino veíe que minjáen y los sentíe parlá.

Van arribá les tiniebles, negres y espesses al cor del portell. Los animals que frecuentáben los remansos van escomensá a arrimás, pero al aulorá la pressénsia de homes se retiráen cap a la oscurina.

Juana sussurrábe - Coyotito - procurán que estiguere cotet y chitón, mutis y a la gábia. Lo chiquet protestáe y la veu apagada indicáe que Juana li habíe tapat lo cap en lo chal.

Al peu de la montaña va brillá un misto y va pugué vore que dos dels homes dormíen y l’atre fée guardia en lo rifle damún dels ginolls.
Después la llum se va extinguí, pero va dixá a la retina de Kino un cuadro imborrable. Vée a los dos homes acurrucats com a góssos y la flama reflejanse al cañó del rifle.

Kino se va retirá en silénsio al fondo de la covacha. Los ulls de Juana pareixíen chispes de una estrella. Kino se va arrimá an ella y va pegá los labios a la seua galta.

- Ña una manera de acabá en aixó - li va di.
- Pero te matarán.
Si arribo primé hasta lo home del rifle, tot estará resolt. Dos de ells dórmen.
La má de ella va eixí de deball del chal y va agarrá lo seu bras.
- Vorán lo traje blang a la llum dels estels. - No - va di ell - . Ademés, u faré antes de que ixque la lluna. - . Si me maten quédat quieta, y cuan sen hayguen anat, vésten a Loreto.
La má de ella va tremolá.
- No ña datra. Si no u fach així, pel matí mos descubrirán.-
Ves en Déu - va di Juana, tremolanli la veu.

Ell la va mirá de mol prop y va vore los seus grans ulls uberts. Va allargá la má y la va apoyá uns momens damún del cap de Coyotito. Después va rosá en suavidat la galta de Juana, que va contindre lo aliento (alén, alé).

Dibuixada a la entrada de la covacha va vore Juana la silueta de Kino traénse la roba, encara que estáe bruta se voríe massa blanca a la oscurina de la nit. La seua pell torrada, morena, lo protegiríe milló. Después va vore com lligáe lo mánec del gaviñet al collá que penjáe damún del seu pit, dixán així les dos mans libres. No va torná jun an ella; per un momén va sé lo seu cos una taca fosca a la entrada de la cova, y después va desapareixe.

Juana va aná hasta la boca del forigó y va mirá cap a fora. Miráe com un caro (cárabo) desde lo seu niu a un pi de la montaña, y a la seua esquena dormíe lo chiquet damún de la manta. Juana murmuráe la seua extraña mescla de orassió y conjuro, Avemaríes y maldissions contra aquells sers inhumanos.

La nit li pareixíe menos oscura al mirá desde allí, y al este del horizonte veíe una serta lluminosidat reveladora de la próxima aparissió de la lluna y, al mirá cap a aball, va vore la llum del sigarro del home que seguíe en vela.
Kino va vorejá la cornissa de pedra com u faríe una lenta oruga. Habíe donat la volta al seu collá per a que lo gabiñet penjáre a la seua esquena y no puguere tintinejá contra la paret de pedra. Los seus dits estesos tantejáben les montañes, los seus peus trobáen apoyo als ixidós de la roca y lo seu pit rellissáe damún del muro, avansán poc a poc.

Consevol soroll, una pedreta que rodare, un suspiro, una involuntaria palmada damún la roca, despertaríe als tramperos adormits. Tot lo que fore extrañ a la nit los ficaríe sobre avís. Pero la nit no ere del tot silensiosa: les ranes que vivíen prop de l´aigua croáen, y algúns muixóns no no domíen, y se sentíe lo rascá insessán de les chicharres (sigarres) y algún grill. Al cap de Kino ñabíe un atra música, la del enemic, palpitán, aguardán, y damún de ella la Cansó Familiá se habíe fet intensa y aguda com lo maulit de una puma femella.


Kino portáe la boca uberta per a que la seua respirassió no faiguere soroll, perque sabíe que no ere invissible. Si lo sentinela, al sentí algo, eixecáe la vista cap a la paret, lo voríe. Per aixó teníe que móures mol lentamén. Va tardá mol en arribá al peu de la paret y entonses se va amagá detrás de una palmera enana.
Lo palpitá del seu cor ere com un tro al pit y la suó bañabe la seua cara y les seues mans. Se va esténdre tot lo llarg que ere y va respirá fondo per a tranquilisá los ñirvis.

Sol lo separaben vin peus dels seus enemics y tratabe de recordá la topografía de aquell puesto. ¿Ñabíe alguna pedra que puguere detíndrel a mitat de la seua carrera? Se va fregá les cames per a evitá calambres y sen va doná cuenta de que los seus músculs estáen desfets per efecte de la prolongada tensió. Entonses va mirá en temó cap a Orién. La lluna ixiríe en pocs minuts y ell teníe que atacá antes de que ixquere. Veíe la silueta del sentinela, pero los que dormíen se quedaben fora de la seua vista. Ere lo despert lo que teníe que caure primé, sense vórel ni sentíl.

Silensiosamén va desfé del collá lo gran gabiñet, pero ere massa tart.
Al eixecás del seu amagatall va assomá al horizonte la lluna, y Kino va a torná a dixás caure.
Ere una lluna minuda, pero omplíe de llums y sombres tot lo barranquet.
Kino veíe ara en tota claridat la figura del home acurrucat a la voreta de l´aigua. Estáe mirán la lluna; va enséndre un sigarro y lo misto va iluminá la seua cara un instán. No podíe esperá; cuan girare lo cap, Kino saltaríe. Les seues cames estáen tenses com molles de acero (aser).
Y entonses va arribá desde dal un plo aufegat. Lo vigilán va girá lo cap per a escoltá y después se va ficá de peu, y un dels que dormíen se va despertá, se va eixecá y va preguntá:

- ¿Qué passe?
- No u sé - va confessá l’ atre - . Pareixíe un plo, com lo de un chiquet.
Lo que acababe de despertás va di:
- No se pot assegurá. Hay sentit a coyotes plorá com criatures.
La suó caíe en gotes grosses pel fron de Kino hasta los seus ulls, que li coíen. Lo plo se va repetí y lo sentinela va mirá cap a la cova, a la paret del nort.

- Es possible que sigue un coyote - va di, y Kino va sentí lo sorollet del forrollat del seguro del rifle.
- Si es un coyote en aixó callará - va di lo desconegut, eixecán lo rifle.

Kino habíe saltat ya cuan va soná lo tiro y la fogonada se va reflejá a les seues negres nines (pupiles). Lo gran gabiñet va fé un sírcul al aire en busca de la seua presa y se va afoná entre coll y pit. Kino ere ara una terrible máquina de matá. Se va apoderá del rifle al momén en que soltabe lo gabiñet, lo va alsá al aire y lo va descarregá en forsa damún del cap del home assentat, esbadocánlo com si fore un meló de la Galia. Lo tersé va fugí de esquenes, com un cangrejo (
van de costat), va caure a dins del remanso y va tratá de pujá a la vora en moviméns frenétics. Intentáe alcansá los sarméns de viña borda y emitíe crits aufegats de terror. Pero Kino teníe ara la duresa y fredó del acero. Se va tirá lo rifle a la cara, va apuntá y va dispará. Va vore al seu enemic caure de esquena a l’aigua y se va atansá an ell en dos galarchades. A la llum de la lluna, va vore los seus ulls aterrorisats, en algo de vida, y va torná a dispará entre les selles.
Después Kino se va pará. Algo no habíe eixit be, una idea desconeguda y inquietán tratabe de obrís pas cap a la seua consiénsia.
Ranes y chicharres habíen callat. Lo servell de Kino se va despejá un poc y se va doná cuenta del sonido: lo agut, plorós, histéric crit de doló dabán de la mort.

A La Paz tot lo món recorde la tornada de la família; potsé que sol algúns agüelos u veigueren, pero tamé u recorden aquells que u van sentí de labios de sons pares, mares, yayos y yayes. Es algo que pareix habéls passat a tots y cada un.

Estáe ya mol avansada la tarde cuan los primés chiquets van arribá corrén a la siudat en la nova de que Kino y Juana tornaben.
Tots van eixí a ressibíls. Lo sol se encaminabe cap a les montañes del Ponén y les sombres eren mol llargues damún del pols. Igual este detalle es lo que mes impresió los va fé.

Entraben los dos a la siudat per lo camí del interió, y no anáe Juana detrás de Kino com sempre, sino al seu costat. Teníen lo sol a la esquena y pareixíen espentá dabán de ells llargues tires de sombra. Kino portáe un rifle al bras y Juana un chal formán una pilota a la esquena. Lo chal estáe tacat de sang seca y se movíe al compás de ella. La seua cara estáe endurida per lo cansamén (fatiga) y per la tensió en la que intentabe dominál. Los seus ulls miraben al buit. Los labios de Kino estáen apretats, com les seues barres (mandíbules).
Cónten los mateixos que los dos pareixíen distáns de cuan existíe de humano; habíen atravessat la terra del doló y alcansat l’atra vora; ñabíe algo mágic en ells. Los que habíen acudit a ressibíls se apartaben sense dirigíls la paraula.

Kino y Juana van crusá la siudat com si no existiguere. Los seus ulls no van dixá un momén de mirá cap abán, les seues cames se movíen mecánicamen, com si u hagueren adeprés massa be, y la seua rigidés ere terrible. La siudat se assomabe a les portes y finestres de les seues parets encalades a miráls. Kino y Juana van baixá de la siudat al arrabal dels peixcadós, y los seus veíns los van obrí pas. Tomás va alsá la má en un saludo que no va arribá a aflorá als seus labios y la má va está un ratet al aire.

Als oíts de Kino la Cansó Familiá ere aguda com un crit, un crit de batalla.
Van atravessá la recremada plassoleta que habíe ocupat la seua barraca y no se van digná a mirála. Van vorejá los chaparrals que creixíen frente a la playa y se van arrimá al aigua, sense mirá la destrossada canoa de Kino.

Al arribá al aigua se van pará y van mirá cap al Golfo. Kino va dixá an terra lo seu rifle, va rebuscá entre la roba y va traure la gran perla. Va contemplá la seua superfíssie gris y suave. A la perla veíe los ulls agónics del trampero aufegánse y a Coyotito al fondo de la covacha en lo cap esbadocat per una bala.
La perla ere fea, gris, maligna. Kino sentíe la seua música, una melodía de locura.

Tremolánli la má se va girá cap a Juana, enseñánli la joya. Ella seguíe al seu costat en lo saquet sangueján al muscle; va mirá la perla a la má de ell, después als seus ulls y va di en veu baixa:

No, tú.

Kino va tirá cap atrás lo bras y va aventá la perla en tota la seua forsa. La van vore brillá uns instáns a la llum del sol y después va esquichá al entrá al mar, ben lluñ.
Van está mol rato en la mirada ficada al mateix pun.
La perla va entrá a les aigües verdoses y lentamén se va aná afonán.

Les algues la van atraure y ella se va dixá abrassá. Les llums verdes del mar se reflejáen en gran bellesa a la seua superfíssie.
Per damún, l’aigua ere un espill ondulán. Un cangrejo que se arrastrabe de costat pel fang va eixecá un núgol de arena y cuan l’aigua va recobrá la seua nitidés la perla habíe desaparegut.

Y la seua música se va convertí en un sussurro que no va tardá en extinguís.