Lo fosá de les moreres

Resulte que tota la patraña de “el fossar de les moreres” la va creá un chalat poeta de nom Frederic Soler Hubert (alias “Pitarra”) que va guañá los Jocs Florals de 1882 en una fantassía pseudo-patriótica mes falsa que Judas. Después, lo nazionalisme catalá va sacralisá lo poema y lo puesto y finalmen va fótre la culpa a la sossiedat de Cataluña per no recordá cada añ a los suposats “héroes”. Hasta lo pun de que tota la classe política catalana la ha assumit y ha acabat portán corones de flos un añ detrás del atre an aquell puesto fen periódicamen un ridícul espantós, com solen fé seguit los catalanistes. 

https://glamboy69.wordpress.com/2014/03/17/qui-hi-ha-enterrat-al-fossar-de-les-moreres-mite-vs-arqueologia/

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.
Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell els mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet el fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, la ge, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell el seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant els dos alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
el vell cavava amb fatic.
Els fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en el seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí el què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al tron reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, el vell plorava,
i ofegava amb el seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrontosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i es va vendre al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant el plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot el cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per aixo el pobre vell plorava
com si cavés el clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigues... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs els clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
els morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar a ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són els morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
el botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per eixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint just el llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Com t’estrenyen 
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
els van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
els d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
el lleial amb el traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res el llavi;
a tots dos los sembla agravi
el mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang del seu fill, al puny.
- No, no - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és el teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- El seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- On l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreresno s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? 

Mite vs Arqueologia Març 17, 2014 Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió.
Però es realment així?
Quines evidències empíriques tenim?
Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806. Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.
Invenció del Mite Romàntic A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament. #fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001. La realitat arqueològica Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714. La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes. #fosar perfil Imatge del perfil de la suposada fossa.
Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:
 1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc. 2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més. 3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat. 4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta. #fosar estudi Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons) 5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani. 6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor. Conclusions Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents. Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor.
Potser que ens ho féssim mirar, no?

Luisico raja del culo, raja del cul, Rajadell

http://www.lafranjadelmeucul.net/?p=24999

El (se ha de sé mol tonto pera escriure "el" cuan se diu "lo")
passat 23 de febrer, el periodista i escriptor matarranyenc
Luisico Rajadell va presentar el seu llibre “La ternura del pistolero. Batiste el anarquista indómito” a la llibrería “La Pantera Rossa” de Saragossa.

L’acte, al que hi van assistir unes 40 persones, va estar organitzat i presidit per Juan José Soro i Manuel Baile, responsables de la editorial Comuniter, l’empresa que ha publicat el llibre. 

Pancetamol per a Catarro dispunipla a la botiga Ascuma.
No cal cap ressepta del apotecari Romero Rivases, un dels drapets. 

Davant d’un públic atent i interessat, Rajadell va desgraná com a panollo que és els principals episodis de la vida de Juan Bautista Albesa Segura, ‘Batiste’, “un home del seu temps, carregat de contradiccions, estimat per uns i molt odiat per altres” – digué l’autor del llibre. 

Acompanyat d’interessants imatges recollides durant la seua intensa i llarga etapa de recopilació d’informació sobre el personatge, Luisico Rajadell recordà els seus orígens humils, el seu exili laboral a Barcelona, el seu retorn a Vall-de-roures, el seu poble natal (aon dingú diu "el" y menos "Vall-de-roures", atontat)
i la seua presa de consciència obrera, això si, sense picar, que aviat desembocaríe en una militància apassionada en el món llibertari d’abans de la Guerra Civil. 

També va recordá un dels proyectes sossials més importants que protagonitzà Batiste amb la creació a Barcelona de la Colònia per a xiquets fills de republicans a l’antiga Masia de la Beguda.
L’exili a França com el seu tocaio Companys i la obscura etapa de Batiste com a presumpte col·laboracionista amb el govern pro-nazi de Vichy va ser un dels fets que més va cridar l’atenció del públic. 

Juan José Soro, editor de Comuniter, qualificà el llibre de Rajadell, com “una obra necessària per a conèixer una realitat important de la Història de la Guerra Civil Española, com va ser l’organització de col·lectivitats obreres anarquistes en diferents punts del Front d’Aragó”.

Luisico Rajadell, la ternura del pistolero, Batiste, el anarquista indómito

Hemeroteca...

Raúl Vallés, expresidente de FACAO

Publicado en 2008:

Cuando se habla, escribe, o incluso se gobierna, pretendiendo tergiversar la realidad, al final se acaba descubriendo que la pretendida liebre que se quiere vender, no es tal sino gato.
Don Luis Rajadell, que comparte periódicamente en LA COMARCA la columna de un colectivo de defensores de la lengua catalana en Aragón, denominada Viles i gents, en este periódico de fecha 25-01-2008, expone unos asertos que, sin ser maquiavélicos, se fundamentan en la poco ética filosofía de decir una pequeña parte de la verdad, pero omitiendo la mayor. Esto, va parejo a la persistente idea catalanista de considerar artículo de fe algo que no ha sido probado por las “altas autoridades en la materia” (en este caso, no religiosas, sino lingüísticas).

El señor Rajadell quiere justificar la discutida, y discutible, denominación de “Franja del meu cul” – sola o con apellido - que supuestamente pretenden inscribir en el Registro de la “Propiedad Intelectual” catalán, o mejor decir, catalanista. Este señor dice que esta zona oriental de Aragón, desde la Transición “ha sido denominada popular y académicamente
La Franja del meu cul”, porque “tiene una forma alargada”. ¿Qué parte de Aragón considera el señor Rajadell que comprende esa “Franja del meu cul”?
Porque si la misma incluye – como los catalanistas afirman y pretenden - todos los pueblos de Teruel que son bilingües, la inclusión en ese saco catalán de Aguaviva, La Ginebrosa,
La Cañada de Verich, Torrevelilla, Belmonte de San José, La Codoñera, Fórnoles, La Portellada, Monroyo, La Fresneda, Valjunquera, Valdeltormo y otros próximos, resultaría que la forma de esa “Franja del meu cul”, más que alargada sería cuadrada (como la cabeza de Arturico Quintana) o redonda con picos, pero no  alargada…

Dice también que esa zona oriental de Aragón “está situada a poniente del dominio lingüístico catalán”… ¿Le habrá traicionado el subconsciente al señor Rajadell?
Hablar de “dominio” en una situación en la que está en juego el “dominio” o la apropiación de unos bienes religiosos y culturales, como los de Barbastro y las lenguas vernáculas de más de cuarentena municipios – que no hablan catalán sino aragonés oriental o chapurriau - constituye un grave lapsus, una ligereza o una frivolidad política.

Añade el señor Rajadell que, en Aragón, el término Franja del meu cul “es visto como peligroso por partes de la sociedad aragonesa”, y cita a FACAO, tachándonos de ser los “sectores más rabiosamente conservadores y anticatalanistas”.
¡Claro que somos conservadores, señor Rajadell! Y lo somos sin “rabiar” y sin morder a nadie de quienes, como usted, pretenden transformar en un “gato” nuestra “liebre” idiomática que venimos hablando desde hace más de quinientos años. ¿Algo que objetar?

(Imagen de uno de los homenajes del tocayo de Luisito Rajadell, Luis el germánico. Año 842.)

Al referirse al bochornoso episodio del Trivial catalán, al señor Rajadell se le escapa un maullido (del “gato” que pretende darnos por liebre). Habla de una foto de Valderrobres en la carátula de este juego, pero calla maliciosamente los “errores” deliberados existentes en algunas de las 1.800 preguntas de ese juego: por ejemplo, decir que los Països Catalans comprenden “de Salses a Guardamar i de Fraga a Mahó”, y otros “errores” similares hasta un total de catorce…

Otra “curiosidad” escrita por el señor Rajadell es que “nos hemos inventado la expresión de “Aragón oriental” para escapar del “parany” pancatalanista, y añade que el término “Aragón oriental es la mitad de Aragón”… Esto, o es una broma o demuestra una simplificación que raya en la subcultura geográfica. Aplicando su curiosa tesis, esto equivaldría a decir que la España Norte, o la España Sur, dividirían nuestro país en dos mitades, supuestamente delimitadas por el kilómetro cero de la Puerta del Sol de Madrid…

Resulta extraño que un redactor de El Heraldo de Aragón, residente en Teruel capital, exprese ideas tan peregrinas.

Raúl Vallés.

Presidente de FACAO.

// Texto de Luisico Rajadell //

LA FRANJA DEL NORD

(Publicada a La Comarca el 28 de juliol del 2017)

Mon pare tornabe cap a Vall-de-roures l’any 1957 después d’haver passat un any tallant pins als boscos de la Champaña, la del vi espumós, quan va haver de passar uns dies a Perpinyà per un problema burrocràtic que li impedíe creuar la frontera. Em (este idiota no ha lligit massa) va contar que, durán aquella curta estada a la capital del Rosselló, s’enteníe en la gen que se trobabe pel carrer perfectament, perquè “parlaven com al poble”. 

A Perpignan, Perpiñá, parláen Champouirau

D’aixó ne fa poc més de mig siglo. Habíe marchat de la seua vila de tota la vida obligat per la catastròfica gelada de les oliveres de febré de 1956, que va dixá sense micháns de vida a tota la comarca.

Com és que tan lluny de Vall-de-roures es podíe entendre amb els naturals del país parlant com a casa? (Esta pregunta demuestra la nula capacidad intelectual de este rabosí aragonés catalanista.)

No hi ha miracles ni singularitats lingüístiques ni retorsudes circumstàncies històriques per explicar el fenomen. És molt més senzill. A Perpinyà parlaven llavors la mateixa llengua que a Vall-de-roures. Digueu-li com vulgueu: català, llemosí, xapurriau o guatxi-guatxi. (Ocsitá, sompo).

Acabo de tornar de Perpinyà. Ningú parle català pel carrer. O, com em deia un expert en sociolingüística coneixedor de la situació, “el català està en coma”.
(Som 0 milions)
Irreversible, diria jo. Lo debate sobre si és o no la mateixa llengua que a Valderrobres, Valénsia, Mallorca y Catalunya está resolt / y tú tu creus /.

Jacme de Casafranca - hoc - 1505

I la metxa del big bang la va ensendre un catalá de Solsona. Al Rosselló, la Franja del cul del nord, lo fransés se l’ha emportat per dabán. Estem a primera línea de la defensa de la nostra llengua. 
Luisico Raxadel.

///

http://www.lafranjadelmeucul.net/?p=28195

Ho han tornat a fer. I mira que em sap greu.
/ Pos te fas fotre, Luisset / 

És una sèrie americana ben feta, amb una ambientació acurada, un argument ben parit que enganxa des del primer minut, però l’anglocentrisme dels productors els perd. Ja va passar amb ‘Joc de trons’ i ara tornen a caure-hi ‘Els Borgia’. Al capítol novè de la tercera temporada, Michelleto, l’home de confiança de César Borgia per als encàrrecs més inconfessables, mata el seu amant, Pascal, després de descobrir que este és un traïdor al servei de la poderosa rival del papa Borgia, Caterina Sforza.

Com sempre passa a ‘Els Borgia’, l’ambientació és enlluernadora. Majestuosos escenaris urbans, personatges històrics, paisatges, armament, indumentària, música, protocol… transporten l’espectador al cor de la Roma renaixentista. El creador de la sèrie, Neil Jordan, es, a més, un cineasta excepcional. Però, quan el sinistre Michelleto s’acomiada del seu patró i protector després de matar a Pascal per encàrrec del propi Cèsar, ho fa escrivint “goodbye” al terra amb la sang de la víctima. Així, en anglès pur i dur. Tota l’acurada ambientació se’n va a prendre pel sac per una maleïda paraula. L’assassí, un valencià trasplantat a l’Italia del Renaixement, escriu un missatge dirigit al seu amo, també italià, en el perfecte anglès del segle XXI. El miratge de la Itàlia renaixentista, s’esmicola grollerament.

//

La presidenta de la Federación de Asociaciones de Barrios de Zaragoza (FABZ), Nieves Boj, será la encargada de presentar el próximo lunes 12 la nueva edición de las jornadas en la sede del colectivo vecinal (calle Granada, 43), donde a lo largo de la semana se desarrollarán los diferentes encuentros a partir de las 20.00. El periodista de HERALDO DE ARAGÓN y escritor Luis Rajadel (con una L en el original, como Sabadel) abrirá el ciclo ese mismo día con la presentación de su libro “La ternura del pistolero”, un trabajo sobre la vida del anarquista de Valderrobres conocido como Batiste.

//

“Todos los niños de más de nueve años que se vengan conmigo”. Juan Bautista Albesa Segura, 'Batistot', se presenta en los campos de refugiados aragoneses de Reus (Tarragona) anunciando que va a cuidar de todos los niños y niñas desplazados, muchos de ellos huérfanos de la guerra civil. Doscientos pequeños de entre 4 y 15 años siguieron a aquel flautista de Hamelin revolucionario hasta la colonia creada para ellos en la Beguda, en Barcelona.

Luis Rajadell, Teruel, Javier Escriche

Entre 1938 y 1939, aquellos niños vivieron en un “oasis” en el que no faltaba comida, maestro o médico. Y el responsable de todo aquello es un hombre de mil caras, un pistolero, un “anarquista indomable”, le define entre sus muchas facetas Luis Rajadel, quien ha reconstruido su historia en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, editado por Communiter. Un personaje “osado, violento y solidario” que este periodista consiguió entrevistar en sus inicios en la profesión en la localidad natal de ambos, Valderrobres (Teruel), sin saber la biografía y el mito que arrastraba. “Sabía de él por la tradición oral, por lo que contaban en el pueblo”, aunque según quien hablaba de él era héroe o villano, explica este periodista del que fuera amigo de su abuelo. Tras la muerte de Franco, Albesa volvió al pueblo desde la Francia que le acogió, donde montó una explotación hortícola, y allí le entrevistó Rajadel. La grabación de aquella conversación resultó defectuosa y acabó en un cajón junto al relato que tiempo después le hizo llegar uno de aquellos “chiquets de la Beguda”, Juan José Adell. En el centenario del nacimiento de Albesa, Rajadel recuperó esos materiales y comenzó una búsqueda entre hemerotecas, libros, expertos y los testimonios de quienes le conocieron para reconstruir la vida de este hombre, tan apasionante como desconcertante: ejerció de guardaespaldas del banquero Juan March y tiempo después intentó secuestrar al primo del mismo financiero. También lideró un grupo guerrillero especializado en sabotajes tras la líneas franquistas en la Guerra Civil y dirigió la represión en la retaguardia republicana en buena parte de Aragón, pero al terminar la II Guerra Mundial fue condenado por colaborar con los nazis durante la ocupación de Francia. ARAGÓN 'Batiste', el flautista de Hamelin revolucionario de los niños refugiados de la Guerra Civil Twitter Facebook eldiario.es Aragón / Sociedad 'Batiste', el flautista de Hamelin revolucionario de los niños refugiados de la Guerra Civil Luis Rajadel reconstruye la vida de Bautista Albesa, guerrillero anarquista que fundó una colonia para niños refugiados de la Guerra Civil La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, dibuja el perfil de un personaje “osado, violento y solidario” Elisa Alegre Saura - Teruel 26/09/2016 - 19:24h Compartir en Facebook Compartir en Twitter Contraportada de Solidaridad Obrera en la que aparece Bautista Albesa tras la conquista de Belchite. Contraportada de Solidaridad Obrera en la que aparece Bautista Albesa tras la conquista de Belchite.

“Todos los niños de más de nueve años que se vengan conmigo”. Juan Bautista Albesa Segura, 'Batiste', se presenta en los campos de refugiados aragoneses de Reus (Tarragona) anunciando que va a cuidar de todos los niños y niñas desplazados, muchos de ellos huérfanos de la guerra civil. Doscientos pequeños de entre 4 y 15 años siguieron a aquel flautista de Hamelin revolucionario hasta la colonia creada para ellos en la Beguda, en Barcelona. Entre 1938 y 1939, aquellos niños vivieron en un “oasis” en el que no faltaba comida, maestro o médico. Y el responsable de todo aquello es un hombre de mil caras, un pistolero, un “anarquista indomable”, le define entre sus muchas facetas Luis Rajadell, quien ha reconstruido su historia en el libro La ternura del pistolero. Batiste, el anarquista indómito, editado por Comuniter. Un personaje “osado, violento y solidario” que este periodista consiguió entrevistar en sus inicios en la profesión en la localidad natal de ambos, Valderrobres (Teruel), sin saber la biografía y el mito que arrastraba. “Sabía de él por la tradición oral, por lo que contaban en el pueblo”, aunque según quien hablaba de él era héroe o villano, explica este periodista del que fuera amigo de su abuelo. Tras la muerte de Franco, Albesa volvió al pueblo desde la Francia que le acogió, donde montó una explotación hortícola, y allí le entrevistó Rajadell. La grabación de aquella conversación resultó defectuosa y acabó en un cajón junto al relato que tiempo después le hizo llegar uno de aquellos “xiquets de la Beguda”, Juan José Adell. En el centenario del nacimiento de Albesa, Rajadell recuperó esos materiales y comenzó una búsqueda entre hemerotecas, libros, expertos y los testimonios de quienes le conocieron para reconstruir la vida de este hombre, tan apasionante como desconcertante: ejerció de guardaespaldas del banquero Juan March y tiempo después intentó secuestrar al primo del mismo financiero. También lideró un grupo guerrillero especializado en sabotajes tras la líneas franquistas en la Guerra Civil y dirigió la represión en la retaguardia republicana en buena parte de Aragón, pero al terminar la II Guerra Mundial fue condenado por colaborar con los nazis durante la ocupación de Francia.

JAVIER ESCRICHE.

Cuando las tropas franquistas tomaron la turolense comarca del Matarraña, muchas familias huyeron a Reus a un campo de refugiados a donde Batiste fue a recoger a los niños para llevarlos a esa colonia. “Compatibiliza la acción guerrera, muchas veces volvía herido, con la gestión de la colonia”, recuerda Rajadell de aquella etapa de su vida. Es la que Batista recuerda con más emoción, según relata el autor del libro cuando le entrevistó ya en su vejez: “Inimaginable”, decía aquel pistolero emocionándose hasta el borde del llanto, con una mezcla de orgullo, nostalgia y satisfacción.
De héroe y figura para el anarquismo de aquellos tiempos convulsos, cuando participó en las batallas más importantes de Aragón de la Guerra Civil, a acabar siendo un proscrito para la CNT (ya se ve que era muy trabajador) tras el juicio en Francia. Batiste se hizo amigo de un coronel de las SS en el país galo y en un juicio en 1948 le condenaron por colaborar con la fuerza ocupante y participar como informador en dos atentados. “Pero en el mismo juicio hay procesados condenados a muerte y a él le condenan a cinco años, una pena leve que no cuadra”, explica Rajadell.
“No sé en qué medida colaboró o en qué medida se aprovechó de los nazis”, (socialistas, por cierto) reflexiona.
Quizás fuera un agente doble, porque también ayudaba a evadirse a represaliados, - casi como Schindler - o tal vez fue objeto de venganzas y envidias dentro de la propia CNT, como aventuran quienes compartieron sus últimos años con él en Francia. Tras un lustro de investigaciones, rastreo de viejos periódicos y de hablar con unos y otros que le conocieron, a Rajadell todavía le quedan muchas preguntas de un personaje que murió en 1999 como un hortelano de Perpignan, pero que dejó de dormir con la pistola bajo la almohada convertido ya en un venerable anciano, recuerda alguien que le conoció al final de su vida, “siempre se sentaba en las habitaciones de cara a la puerta de entrada, por seguridad”. (Por miedo, cagadico que estaba, como Puigdemont.)

///

Serret llibres entrevista a Luis Rajadell - Carlos Sancho Meix

Dissabte 3 de setembre durant la signatura de llibres de Luis Rajadell a la llibreria Serret vam fer-li una entrevista.

/ En chapurriau, Carlos y Luis diuen que parlen catalá, lo de dal se escriu:

lo dissapte, 3 de setembre durán la firma de llibres de Luis Rajadell a la llibrería Serret li vam fé una entrevista.

No engañaréu a la gen mol mes tems, no voléu conservá la vostra forma de parlá, si fore aixina, escriuríeu diferén, en grafía catalana post Pompeyo Fabra.

Per què has dedicat el teu darrer (radé en chapurriau) treball a Batiste, un dels anarquistes més destacats del Matarranya durant la guerra civil?

És un personatge del que he (hai, hay) sentit parlar molt i he escoltat opinions contraposades. A més he tingut la sort d’haver-lo conegut personalment i he trobat moltes fonts: orals, documentals i d’hemeroteca per poder (per a pugué fé) fer un treball ampli (ample) i rigorós. / Luisset, no es lo mateix la figa de ta mare que la fita de ta mare, fica les lletres be. /

És un personatge molt (mol) singular, líder natural i contradictori – violent al costat de (a la vegada que) solidari. El treball crec que trenca (trenque, penca o penque?) la visió només negativa que en general s’ha donat del personatge.

Per què has canviat de llengua i este treball l’has escrit en castellà quan la major part dels testimonis parlen en català?

En redactar-lo en castellá hay buscat un tipo de lectó que sé que may lligiríen lo llibre si estiguere escrit en catalá. / Exacte, te vas espabilán, Luisset, la pela es la pela. /

Per altra (atra) banda sóc conscient que en traduir (traduín) els (los) testimonis del català al castellà es perd una mica d’autenticitat però he assumit el risc. / Pero no assumixes lo riesgo de escriure lo catalá que dius que parles, valén, que eres un valén. /

Això no vol dir que a partir d’ara escriga sempre en castellà. De fet participo en la revista La Comarca en la columna setmanal en dialecte occità català ‘Viles i gents’.

Parles en (a) la introducció d’un informant que no ha volgut (vullgut) que apareguera el seu nom al llibre. Per què creus que ho fa després d’haver passat quasi 80 anys del fets ocorreguts que relates al llibre?

L’informant és un xiquet que va estar a la colònia de la Beguda durant el final de la guerra civil. Li pareixia que el que m’explicabe encara resultabe un tema massa delicat i podíe obrir feridas no tancadas. En les memòries publicades d’alguns participants a la guerra encara no poden ni escriure el nom de Batiste pel que per a ells significa el personatge.

Després de l’estudi acurat (ha curat lo meche?) del personatge. Penses que realmén Batiste va arribar a col·laborar (colaborá) en los nazis durant la Segona Guerra Mundial a França com el van acusar i va haver d’anar a judici?

És veritat que era amic personal del coronel nazi Karl Mahren i anava a dinar amb certa freqüència (frecuensia) a casa de Batiste. Eixa relació personal és una evidència contrastada i també que l’anarquista venia productes de la seua explotació agrícola als alemanys (alemans). El (lo) van acusar de col·laborador (colaboradó) en dos morts que habíe planificat el coronel nazi. Però també es conta que Batiste ajudava a passar espanyols d’Espanya a França, és a dir, a fugir dels sublevats – amics d’Alemanya - i de França a Espanya.
Feixistes (fascistes) i anarquistes per altra banda teníen en comú l’odi al comunisme.

Tens algun altre projecte literari o d’assaig (ensayo) per una pròxima publicació?

Ara mateix vull descansar. Fa temps havia pensat fer un treball sobre la presència d’Alemanya a Vall-de-roures perquè no sé si és casual que a la població hi haja hagut alemanys durant diverses èpoques. Però no hi trobo un fil conductor que explica esta presència.

Durant la guerra civil a casa la Matarona hi va haver una dotassió d’alemanys, després de la Segona Guerra Mundial uns xiquets refugiats van vindre a Vall-de-roures, una alemanya va comprar una casa i va escriure un llibre sobre la població en alemany, un altre va muntar el cinema (sine) Montecarlo, una colònia d’alemanys van fer-se una urbanització a l’embassament (pantano) del Pena (tú sí que eres un pena) i, finalment, un altra onada d’immigrants alternatius han aparegut a la població i han comprat masos i cases a la vila.

Després de la signatura de llibres a la llibreria Serret a Vall-de-roures el passat 3 i 4 de setembre a la Fira de Setembre. Quina sensació et va donar en la gent haver presentat a Batiste a la seua vila i en el territori que ell va desenvolupar (desarrollá) la seua actividat?

Rebuig, indiferència, interès, agraïment... 
En general, la gent vol conèixer més a fons la vida d'un personatge quasi mític al Matarranya, però, per a la meua sorpresa, / dorms a una márfega Luisset, Batistot va sé un assessino, com lo teu tocayo Companys / 80 anys després de la guerra civil, encara he trobat algún rebuig frontal a parlar de Batiste per l'odi que desperta.

He d'aclarir que no he volgut fer una hagiografia del personatge si no un treball objectiu i documentat (com Bofarull o Sanchís Guarner)

Alguna anècdota que et van explicar que no sabies i que et va sorprendre?

La vida de Batiste és un pou sense fons. Me van contar que, durant la guerra, va salvar la vida de dues dones de dretes a Vall-de-roures, perquè els estava agraït. Les que va assassinar no són importants. També que durant el franquisme la filla de Batiste, Aurora, va visitar Beseit, d'on era sa mare Julia Celma, la dona de Batiste. Encara es recorda a la filla de Batiste quant es resa el rosari.

Carlos Sancho Meix (Carlitos, sol te falte cambiá lo Sancho per Santxo, y pronunsiá lo teu poble com la Vall o Vall del tormu).