Mostrando las entradas para la consulta selles ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta selles ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 19 de enero de 2024

Lexique roman; Cha - Civada

Cha, s. m., kan.

Los Tartres dison que lo gran cha es senhor.

L'Arbre de Batalhas, fol. 88.

Les Tartares disent que le grand kan est maître.

Les Tartares disent que le grand kan est maître.

Chancelar, v., chanceler.

Moredas la y portet, que de paor chancela.

Roman de Fierabras, v. 135.

Moredas, qui chancelle de peur, la lui porta.

Ce mot, qui ne se retrouve pas dans les autres langues de l'Europe latine, a été employé au figuré par Pierre de Blois, qui dit, epist. 22:

In hoc itaque modico cancellavit Plato.


Chancera, s. f., chancère, dot.

Dos feminis concessus; Arverni superiores eadem notione valcheire, inferiores chancere dicunt. Du Cange, t. VI, col: 1486.

Molher non deu perdre sa chancera per tort que sos maritz fassa.

Charte de Montferrant de 1240.

Une femme ne doit pas perdre sa chancère pour tort que son mari fasse.

(ESP. Dote)


Chandorn, s. m., lat. candorem, lueur.

Aissi col peis que s'eslaissa el chandorn,

E no sap re tro que s'es pres en l'ama.

(chap. Així com lo peix que se tire a la lluentó, y no sap res hasta que está pres al ham.)

B. de Ventadour: Aissi col.

De même que le poisson qui s'élance à la lueur, et ne sait rien jusqu'à ce qu'il s'est pris à l'hameçon.


Chaorcin, s. m., cahorsin, usurier.

Louis IX, par son ordonnance de 1268, prononça: Quod Lombardi et caorcini, et etiam quam plures alii alienigene usurarii, etc.

L'ordonnance de Philippe III, de l'an 1274, porte: Si qui etiam de predictis Lombardis, caorcinis, etc. Ord. des R. de Fr., t. I, p. 96 et 299.

Per aquest peccat no son pas quitis los autz homes d'aquest mon que sosteno los baratz, e los chaorcis que preston e destruisson tot

lur pays e grevion lur paubra gen. V. et Vert., fol. 14. (N. E. grevion: agravian; greuge.)

De ce péché ne sont pas quittes les hauts hommes de ce monde qui soutiennent les tromperies, et les usuriers qui prêtent et détruisent tout leur pays et grèvent leur pauvre gent.


Chaple, s. m., carnage.

Don comensa lo chaples e 'l mazan per totz latz.

Roman de Fierabras, v. 412.

D'où commence le carnage et le bruit de tous côtés.

Recomensa lo chaples de la guerra mortal.

Guillaume de Tudela.

Le carnage de la guerre mortelle recommence.

ANC. FR. De ceus de pié r'est fiers li chaples.

G. Guiart, t. II, p. 38.

Et le chapple orible et merveilleux et grant.

Combat des Trente.

2. Chapladis, s. m., carnage.

E detrencan e talhan, e fan tal chapladitz

Dels Frances, qu'en la vila foro accoseguitz.

Guillaume de Tudela.

Et tranchent et taillent, et font tel carnage des Français, qui furent poursuivis dans la ville.

ANC. FR. E d'espées grant chapléiz.

Roman de Rou, v. 13188.

Et dura le chapplis par l'espace d'une forte heure.

Monstrelet, t. II, fol. 57.

3. Chaplatio, s. f., carnage.

E al pla Sant Estefe fan la chaplatio.

Guillaume de Tudela.

Et ils font le carnage dans la plaine Saint-Étienne.

ANC. FR. En la fuie out grant chapleison.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 20.

4. Capuzar, v., chapler, chapuser, raboter.

Fig. Fas motz e 'ls capus e 'ls doli.

A. Daniel: Ab guay.

Je fais des mots et je les chapuse et je les dole.

Ni en torney non capuza ni dola.

G. de Berguedan: Amicx.

Ni en tournoi il ne chaple ni dole.

ANC. FR. Une hachète léenz ot

Dont il chapuisoit à la foiz.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 383.

Tant i a féru et chaplé

Que molt lor a fet grant damaige.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 93.

On chappelast

Cinq ou six douzaines de pain.

Les Repues franches, p. 14.

5. Capolar, v., charpenter, chapler.

Ni en torney no capola ni dola.

G. de Berguedan: Amix, Var.

Ni en tournoi il ne chaple ni dole.

Part. pas. E sedas de porc capoladas

Li donas ab la carn mescladas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et lui donnez mêlées avec la chair des soies de porc chaplées.


Chapotes, s. m., chapotois, monnaie de Bigorre.

Doze mila sols de chapotes.

Tit. de 1280. DOAT, t. CLXV, p. 87.

Douze mille sous de chapotois.


Chau, s. m., hibou, choucas.

2. Chavana, s. f., chouette.

Si... fuerit involata aut occisa... chaua.

Baluze, Cap. reg. Fr., t. 1, col. 48.

E 'l chaus ab sa chavana,

S'al no pot, grondilha.

Marcabrus: El mes.

Et le hibou avec sa chouette, s'il ne peut autre chose, criaille.

ANC. FR. Elle est plus noire qu'une choe.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 261.

IT. Caveta. (ESP. Lechuza. chap. chuta, ólipa.) 


Cheira, s. f., cilice.

Penedensa en cheira... per lo poniement de la cheira.

Trad. de Bède, fol. 51.

Pénitence en cilice... par la piqûre du cilice.

Perdonas leu,

Venzas vos greu,

E non vos cal cheira portar;

Amas amics

E enemics,

E no us cal anar outra mar.

P. Cardinal: Predicator.

Pardonnez facilement, domptez-vous fortement, et il ne vous faut pas porter cilice; aimez amis et ennemis, et il ne vous faut pas aller outre-mer.


Cherubin, s. m., lat. cherubim, chérubin.

Cherubin so dit lhi segon,

Car en saber sobeira son;

E car per los doctors per ver

Cherub s'enterpreta saber.

Brev. d'amor, fol. 19.

Les seconds sont appelés chérubins, parce qu'ils sont supérieurs en savoir; et parce que véritablement chérub s'interprète savoir par les docteurs.

Adjectiv. A l'angel cherubin que garda la intrada de paradis.

Hist. abr. de la Bible, fol. 3.

A l'ange chérubin qui garde l'entrée de paradis.

CAT. Querubí. ESP. Querubín. PORT. Cherubin. IT. Cherubino. (chap. querubín, querubins, tipo de angels)


Chifla, Chufla, s. f., sifflement, moquerie, raillerie.

Mi platz far cantaret plazen

Non ges de las chiflas del ven.

Lanfranc Cigala: Quan vei fer.

Me plaît faire un petit chant agréable non point sur les sifflements du vent.

Fig. Adoncx dison las chuflas e los gabs e truphas e jonglas per mays far de offensa a Dieu. V. et Vert., fol. 22.

Alors ils disent moqueries et railleries et dérisions et facéties pour faire plus d'offense à Dieu.

Faisas chuflas... d'aquell que ve trayre a be. V. et Vert., fol. 8.

Il fait ses moqueries...de celui qu'il voit tirer à bien.

ANC. FR. Laissiez vos chifflois et vos gas.

Helinand, Vers sur la Mort.

ANC. ESP. PORT. Chufa.

2. Chiflador, s. m., moqueur, railleur.

Deus escarnira los chifladors.

Trad. de Bède, fol. 78.

Dieu raillera les moqueurs.

3. Chifflar, Chuflar, v., siffler, moquer, railler.

Alcus parliers reprehendon e chuflon e arezon aquels que vezon far be.

V. et Vert., fol. 23.

Quelques babillards reprennent et raillent et blâment ceux qu'ils voient bien faire.

Et ai ques mainta merce,

Sol per galiansa,

E chiflat autrui e me.

B. Zorgi: Jesu Crist.

Et j'ai demandé mainte merci, seulement par tromperie, et moqué autrui et moi.

Chuflar, escarnir los autres. V. et Vert., fol. 8.

Moquer, railler les autres.

Subst. De mi no us cal, pus chuflar no us es bos.

T. de G. Riquier et d'Austorc: Senh' En.

Il ne vous soucie de moi, puisque railler ne vous est bon.

ANC. FR. Chascuns de li chifle et parole.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 24.

ESP. Chiflar (silbar). (chap. chulá: chulo, chules, chule, chulem o chulam, chuléu o chuláu, chulen. Enfótressen. Chuflar se diu a Aragó, com al chiste del baturro Carlos Rallo Badet y lo tren. Chufla, chufla, que com no te apartos tú.)

4. Achuflar, v., railler, moquer.

Enquer no us passa,

Fi m'ieu, la maniera

De mi achuflar.

G. Riquier: D'Astarac.

Encore ne vous passe, me fis-je, la manière de me railler.


Chilpa, s. f., querelle.

Cant hom fay chilpa o batalha en glieza o en sementeri, ayssi que sanc y sia escampatz. V. et Vert., fol. 16.

Quand on fait querelle ou bataille en église ou en cimetière, tellement que le sang y soit répandu.


Chimeric, adj., lat. chimaereus, chimérique.

Bestias chimericas cum so lamias que han cap virginal.

Eluc. de las propr., fol. 35.

Bêtes chimériques comme sont les lamies qui ont une tête de jeune fille.

ESP. Chimerico (quimérico, de quimera). PORT. Quimerico. IT. Chimerico.

(chap. quiméric, quimerics, com los paísos catalans, quimérica, quimériques.)


Christ, Crist, s. m., lat. Christus, Christ.

On a souvent dit xprist, xhrist pour christ et les mots qui en dérivent.

Cristz mori en la crotz per nos.

(chap. Cristo va morí a la creu per natros o natres.)

P. Cardinal: Dels quatre.

Le Christ mourut en la croix pour nous.

L'onrat paire en Christ.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 224.

L'honoré père en Christ.

Loc. affirm. Et ai auzit a totz comtar,

Per Crist, bonas razos e bellas.

Un troubadour anonyme: Senior vos que. 

Et, par le Christ, j'ai entendu conter à tous des raisons bonnes et belles.

CAT. Christo. ESP. Cristo. PORT. Christo. IT. Cristo.

2. Crestianar, v., baptiser, faire chrétien.

Anam a l'almiran, si s vol crestianar.

Roman de Fierabras, v. 2263.

Nous allons vers l'amiral, s'il veut se faire chrétien.

Part. pas.

Sabray si ja mon payre sera crestianatz.

Roman de Fierabras, v. 4893.

Je saurai si jamais mon père sera baptisé.

Substantiv. Non fon tals crestianada

De sai lo peiron.

Marcabrus: Estornel.

Il ne fut telle baptisée deçà le perron.

ANC. FR. Tant dist, tant lur a sermuné,

K'il a Olef crestiené.

N'erent pas crestienez, ne en Dex ne créeient.

Roman de Rou, v. 6980 et 4936.

ESP. Cristianar (cristianizar). (chap. cristianisá)

3. Crestian, Cristian, adj., lat. christianus, chrétien.

Que, per Crist, son apelatz crestians.

V. de S. Trophime.

Qui, à cause du Christ, sont appelés chrétiens.

Per salvar crestiana gent.

P. Vidal: Baros Jhesus.

Pour sauver la gent chrétienne.

Substantiv. Cristias vey perilhar

Per colpa dels regidors.

G. Riquier: Cristias.

Je vois les chrétiens péricliter par la faute des chefs.

Loc. Et anc fils de cristiana

Pejor costuma no mes.

G. de Berguedan: Cansoneta.

Et jamais fils de chrétienne ne mit pire coutume.

ANC. FR. Si volt crestian devenir.

Roman de Rou, v. 558.

Nos très-chrestians progeniteurs roys de France... Peuple chrestian.

Ord. des Rois de Fr., 1478, t. XVIII, p. 425.

CAT. Christiá. ESP. Christiano (cristiano). PORT. Christão. IT. Christiano.

(chap. cristiano, cristiá, cristians, cristiana, cristianes)

4. Crestianor, adj., chrétien.

La ley crestianors. V. de S. Honorat.

La loi chrétienne.

5. Crestianisme, s. m., lat. christianismus, christianisme.

E ton crestianisme as falsat.

Izarn: Diguas me tu.

Et tu as faussé ton christianisme.

CAT. Christianisme. ESP. Cristianismo. PORT. Christianismo.

IT. Cristianesimo. (chap. Cristianisme)

6. Chrestiantat, Xristiandat, s. f., lat. christianitatem, chrétienté.

Que mais avetz mes, conques e donat

C'om ses corona de la crestiantat.

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Que plus vous avez dépensé, conquis et donné qu'homme sans couronne de la chrétienté.

Aqui, mori la flor de la xpristiandat. V. de S. Honorat.

Là, mourut la fleur de la chrétienté.

CAT. Christiandat. ESP. Cristiandad. PORT. Christiandade. IT. Cristianità. (chap. Cristiandat.)

7. Antecrist, s. m., Antechrist.

Hueymais es Antecritz

Al dan del mon issitz.

G. Faidit: Era nos sia.

Désormais l' Antechrist est sorti pour le dommage du monde.

L'Antecrist, cug, venra breumen,

Tan aonda gen fellona.

Giraud de Borneil: Tals gen prezi.

L'Antechrist, je pense, viendra bientôt, tant abonde la gent méchante.

(N. E. Sigue abundando la gente felona, no sé si ya ha aparecido el Anticristo o Antecristo.)


Cibori, s. m., lat. ciborium, ciboire.

Et aquel cibori fo mes sobre l'autar.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Et ce ciboire fut mis sur l'autel.

PORT. IT. (ESP.) Ciborio.


Cicle, s. m., grec *gr, cycle.

Es fenitz lo cicle o celcle dels ans.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 143.

Le cycle ou cercle des ans est fini.

Comptant entro XIX, quan es complit un cicle embolismal.

Eluc. de las propr., fol. 122.

Comptant jusqu'à dis-neuf, quand est accompli un cycle embolismique.

CAT. ESP. IT. Ciclo. (chap. siclo, sírcul)

2. Epicicle, s. m., lat. epicyclus, épicycle.

Que si movon diversamen, maiormen aquellas que ham epicycles.

Eluc. de las propr., fol. 113.

Qui se meuvent diversement, principalement celles qui ont des épicycles.

CAT. Epicicle. ESP. IT. Epiciclo.


Ciclope, s. m., lat. cyclopem, cyclope.

Ciclopes han un sol uelh el miech del front.

(chap. Los síclopes tenen un sol ull al mich del fron.)

Eluc. de las propr., fol. 250.

Les cyclopes ont un seul oeil au milieu du front.

CAT. ESP. Cíclope. PORT. Cyclope. IT. Ciclope. (chap. síclope, síclopes)


Ciconia, s. f., lat. ciconia, cigogne.

Un auzel apelat ciconia o guanta...

Semblant a bec de ciconia.

Trad. d'Albucasis, fol. 21 et 24.

Un oiseau appelé cigogne ou guante...

Ressemblant à bec de cigogne.

CAT. Cigonya. ESP. Cigüeña. PORT. Cegonha. IT. Cicogna.

(chap. Sigüeña, sigüeñes, guanta no sé si se diu, pero lo que se mereix una guantá es Puigdemont, que ne teníe un niu al cap. )

Sigüeña, sigüeñes, guanta no sé si se diu, pero lo que se mereix una guantá es Puigdemont, que ne teníe un niu al cap

Cicuda, s. f., lat. cicuta, ciguë, sorte de plante.

Vi begut no tempradament es vere cum cicuda.

(chap. Lo vi begut no templadamén es veneno com la sicuta.)

Eluc. de las propr., fol. 227.

Vin bu avec intempérance est venin comme ciguë.

CAT. ESP. PORT. IT. Cicuta.


Cigala, s. f., lat. cicada, cigale.

Cigala cantan forma canso meravelhoza.

Eluc. de las propr., fol. 143.

La cigale en chantant forme un chant merveilleux.

CAT. Cigala. ESP. Cigarra. PORT. Cigara. IT. Cigala. (chap. chicharra, chicharres; cuento la chicharra y la formiga.)


Cigne, s. m., lat. cycnus, cygne.

Cigne es tot blanc...

Cignes els quals la natura ha provezit de pes latz, aptes per nadar.

Eluc. de las propr., fol. 145 et 139.

Le cygne est tout blanc..

Cygnes que la nature a pourvus de pieds larges, aptes à nager.

CAT. Cigne. ESP. PORT. (chap.) Cisne. IT. Cigno.


Cil, Silh, s. m., lat. cilium, cil, poil des paupières.

No us denharia sol guinhar ab lo silh.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 66.

Ne vous daignerait seulement guigner avec le cil.

Cilhs, cubertas dels uelhs.

(chap. Selles, cubertes dels ulls.)

Eluc. de las propr., fol. 38.

Cils, couvertures des yeux.

IT. Ciglio.

2. Cilla, s. m., cil.

Et hac un prim fillat de cillas

Negres e sotils e delgatz.

Roman de Jaufre, fol. 88.

Et eut un mince filet de cils noirs et menus et déliés.

CAT. Cella. ESP. Ceja. (chap. sella, selles.)

3. Sobrecill, Sobresill, s. m., lat. supercilium, sourcil.

Sobrecilhs so ditz quar sobreposatz so als cilhs.

Eluc. de las propr., fol. 39.

Ils sont dits sourcils parce qu'ils sont posés au-dessus des cils.

E la veta que vai en som

Sobr'els sills, a nom sobresill.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Et la bande qui va en sommité sur les cils, a nom sourcil.

ANC. FR. Preudome pas ne sont tot cil

Qui baissent l'uel et le sorcil.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 316.

IT. Sopracciglio.

4. Sobrecilha, Sobressilia, s. f., sourcil.

Breu ac la sobrecilha,

Ben fait' a meravilha.

Arnaud de Marsan: Qui comte.

Eut le sourcil court, bien fait à merveille.

Tas sobressilias davant...

Trad. de Bède, fol. 73.

Tes sourcils devant...

ANC. FR. Le nez pointu et aquilin, et les sourcilles rudes et grandes.

Rabelais, liv. 5, ch. 39.

PORT. Sobrancelha. (chap. sobressella, sobresselles)

5. Entrecilh, s. m., entre-cil.

Entrecilh es aquel espaci ses pels qui es entr' els sobrecilhs.

Eluc. de las propr., fol. 39.

(chap. La entressella es aquell espassi sense pels que está entre les selles. Algunes persones la tenen ben peluda.)

L' entre-cil est cet espace sans poils qui est entre les sourcils.

IT. Intracciglio. (ESP. Entrecejo.)


Cilici, Cirici, Selitz, s. m., lat. cilicium, cilice.

Portar cilici. V. et Vert., fol. 34.

Porter cilice.

E cirici vestit portan.

Brev. d'amor, fol. 168.

Et vêtus ils portent cilice.

De costa la carn nuda tos temps selitz portava.

V. de S. Honorat.

Il portait toujours un cilice contre la chair nue.

CAT. Cilici. ESP. PORT. Cilicio. IT. Ciliccio. (chap. silissi, silissis)


Cim, Sim, s. m., lat, cyma, cime, sommet.

Voyez Denina, t. II, p. 251.

Ans qu'els cims reston de brancas sec.

A. Daniel: Ans qu'els.

Avant que les sommets des branches restent secs.

Mas eras pels soms sims

Entre las flors e 'ls brondels prims.

G. de Cabestaing: Er vei.

Mais maintenant par les hautes cimes entre les fleurs et les rameaux délicats.

Fig. Quar estz de pretz al sim,

En la plus alta sima.

Raimond de Miraval: Aissi m.

Car vous êtes au sommet de mérite, en la plus haute cime.

Loc. Sieus es Arnautz del sim tro en la sola.

(chap. Seu es Arnau del sim hasta la sola.)

A. Daniel: Ans qu'els.

Arnaud est sien du sommet jusqu'à la plante des pieds.

CAT. Cim. PORT. Cimo.

2. Cima, Sima, s. f., cime, sommet, tête, extrémité.

Lo fondamens d'una tor es plus fortz que la sima.

L'ayga las abeura per las cimas.

Liv. de Sydrac, fol. 42 et 105.

Le fondement d'une tour est plus fort que la cime.

L'eau les abreuve par les sommets.

Sieus soi del pe tro la cima.

A. Daniel: Ab guay so.

Je suis sien du pied jusqu'à la tête.

Loc. No 'l laissaran ni cima ni razitz.

Austor Segret: No sai qui.

Ne lui laisseront ni cime ni racine.

ANC. FR. L'office de censeur, qui estoit à Rome la cyme de dignité...

où pouvoit atteindre un citoyen romain.

Amyot, Trad. de Plutarque, vie de M. Caton.

CAT. ESP. PORT. IT. Cima. (chap. sima, punta.)

3. Recimar, v., remonter, retourner.

Greu er ja fols desnatur

Et a folleiar non recim.

Marcabrus: Bel m'es quant.

Il sera difficile que jamais fou change de naturel et ne retourne à faire des folies.

4. Entrecims, s. m., sommet.

Et el verdier la flors trembla

Sus el entrecim.

A. Daniel: Lanquan.

Et au verger la fleur tremble sus au sommet.

5. Entrecimamen, s. m., entrelacement.

L'entrecimamen

Sabetz per c'om non fa lauzor.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx.

Vous savez l'entrelacement, pourquoi on ne fait louange.

6. Tressimar, Entrecimar, v., confondre, entrelacer, enlacer.

Selha qu'ab dos s'entressima

Greu er del tres no s tressim.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg far.

Celle qui avec deux s'entrelace, il sera difficile qu'elle ne s'enlace d'un troisième.

7. Sobretracimar, v., dominer.

El sieu cors sobretracima lo mieu.

A. Daniel: En est sonet.

Son coeur domine le mien.

Cimbol, Simbol, s. m., lat. cymballum, cymbale.

E li corn et las trompas e 'ls cimbols e 'lh tabor.

Guillaume de Tudela.

Et les cors et les trompes et les cymbales et les tambours.

Simbols so alcus istrumens de metalh qui, feritz, redo so plazent et melodios. Eluc. de las propr., fol. 282.

Les cymbales sont certains instruments de metal qui, frappés, rendent un son agréable et mélodieux.

CAT. Cimbol. EST. Címbalo. PORT. Cimbalo. IT. Cembalo.

2. Cimblos, s. m., timbre, sonnette.

Dansan ab un cimblos d'argent.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Dansent avec un timbre d'argent.

ANC. FR. Douceines, simbales, clocettes, 

Cimbres, la fluste brehaigne.

Le roi de Navarre, Ms. de la Bibl. du Roi, 7612, et ses poésies, t. I, p. 248.


Cimen, s. m., lat. coementum, ciment.

Peiros i ac assis per tal cimen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 21.

Il y eut un perron consolidé par tel ciment.

PORT. Cimento. (ESP. Cemento. Chap. simén) 


Cinamomi, s. m., lat. cinnamomum, cinnamome, cannelier.

De marme e de cinamomi.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 18.

De marbre et de cinnamome.

CAT. ESP. Cinamomo. PORT. IT. Cinnamomo.


Cinc, adj. num. indéclinable, lat. quinque, cinq.

Passat son cinc mes e un an.

(chap. Passats són sing mesos y un añ.)

Raimond de Miraval: Enquer non a.

Cinq mois et un an sont passés.

Quar ieu en conosc de cavaliers cinc cens.

T. d'Albert et du moine: Monges digatz.

Car de cavaliers j'en connais cinq cents.

Cinc son li modi dels verbes. Gram. provenç.

Les modes des verbes sont cinq.

Substantiv.

Van s'en a la capella tut cinc denan l'autar.

V. de S. Honorat.

Tous cinq s'en vont à la chapelle devant l'autel.

CAT. Cinc. ESP. PORT. Cinco. IT. Cinque. (chap. sing, sinc)

2. Quint, adj. num., lat. quintus, cinquième, quint.

Lo quint mandamen de la ley es aquest.

En la quinta branca de misericordia. V. et Vert., fol. 3 et 77.

Le cinquième commandement de la loi est celui-ci.

En la cinquième branche de miséricorde.

Subst. En Guillems de Ribas lo quins.

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Le seigneur Guillaume de Rives le cinquième.

Ades dir lo quart e 'l quint.

A. Daniel: Ar vei.

Toujours dire le quart et le quint.

ANC. FR. La quinte vérité.

Monstrelet, t. 1, fol. 43.

CAT. Quint. ESP. PORT. IT. (chap.) Quinto.

3. Quinta, s. f., quinte, terme de musique.

Mas la quarta et la quinta ..

S'acordan per descort.

P. de Corbiac: El nom de.

Mais la quarte et la quinte... s'accordent par discordance.

CAT. ESP. PORT. IT. Quinta.

4. Quintament, adv., cinquièmement.

Quintament requier que, etc.

Eluc. de las propr., fol. 15.

Cinquièmement requiert que, etc.

5. Quintar, v., quinter.

Ce mot s'est dit du nombre des labours donnés à la terre.

Cartar las terras o quintar.

Tit. de 1315. DOAT, t. LXXXIX, fol. 180.

Quarter ou quinter les terres.

Il a signifié, dans d'autres langues néolatines, prendre le cinquième.

CAT. ESP. PORT. Quintar.

6. Cinquen, adj. num., cinquième.

El cinques es Gaucelms Fayditz.

Le Moine de Montaudon: Pus Peire.

Le cinquième est Gaucelm Faidit.

Al sinquen jorn a vostr' auzel

Daretz carn de petit anhel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Au cinquième jour vous donnerez à votre oiseau chair de petit agneau.

CAT. Cinqué. ESP. Cinqueno (quinto).

7. Quinquennal, adj., lat. quinquennalis, quinquennal.

Inducias e dilacions quinquennaus.

Tit. de 1464. Bordeaux, Bibl. Monteil.

Renvois et délais quinquennaux.

ANC. ESP. Quinquenal (MOD. Quincenal). PORT. Quinquennal. IT.

Quinquennale. (chap. quinsenal, 15, quinse, quinsena.)

8. Quinze, adv. num., lat. quindecim, quinze.

Quinse ciptatz en oscle, estier Proensa,

Lhi dara e Viana e Arle e Valensa.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 97.

Il lui donnera en dot, outre la Provence, quinze cités et Vienne et Arles et Valence.

En un vaissel... quinze jorns. Liv. de Sydrac, fol. 49.

En un vase... quinze jours.

CAT. Quinse. ESP. Quince. PORT. Quinze. IT. Quindici.

9. Quinzen, adj. num., quinzième.

Lo quinzen an de sa etat.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

La quinzième année de son âge.

CAT. Quinsé. ESP. Quinceno (decimoquinto). IT. Quindecimo.

10. Quinzena, subst. num., quinzaine.

Tres vetz sivals en la quinzena. Deudes de Prades, Auz. cass.

Trois fois au moins dans la quinzaine.

CAT. Quinsena. ESP. Quincena.

11. Cinquanta, adv. num., lat. quinquaginta, cinquante.

Ben cinquanta sous toz nombratz.

V. de S. Honorat.

Bien cinquante sous tous nombrés.

CAT. Cinquanta. ESP. Cinquenta (cincuenta). PORT. Cincoenta. 

IT. Cinquanta. (chap. sincuanta)

12. Cinquanten, adj., cinquantième.

Lo cinquante psalm qui es penitencial.

Lo cinquante dia de la Pasca.

Eluc. de las propr., fol. 128 et 129.

Le cinquantième psaume qui est pénitentiel.

Le cinquantième jour depuis la Pâque.

13. Sinquantena, s. f., cinquantaine.

Sai e lai per sinquantenas.

Brev. d'amor, fol. 157.

Çà et là par cinquantaines.

CAT. Cinquantena. ESP. Cinquentena (cincuentena). IT. Cinquantina. (chap. sincuantena, sincuantenes, sincuanta, 50.)

14. Quinquagezima, s. f., lat. quinquagesima, quinquagésime.

Quinquagezima, quar ha V vetz X dias ayshi es apelada.

Eluc. de las propr., fol. 128.

La quinquagésime est ainsi appelée, parce qu'elle a cinq fois dix jours.

CAT. Cinquagessima. ANC. ESP. (quincuagésima) PORT. IT. Quinquagesima.


Ciragra, s. f., lat. chiragra, goutte aux mains, chiragre.

Ciragra si engendra de grossas humors.

Es dita ciragra, quan es els artels de las mas.

Eluc. de las propr., fol 49 et 95.

La ciragre s'engendre de grosses humeurs.

Elle est appelée ciragre, quand elle est aux articulations des mains.

PORT. Chiragra. IT. Ciragra. (chap. La enfermedat gota a les mans.)


Cisterna, s. f., lat. cisterna, citerne.

Sia pres, e metam lo en una cisterna.

(chap. Que sigue pres, y embutímlo, fiquémlo, fotémlo a una sisterna.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 9.

Qu'il soit pris, et mettons-le dans une citerne.

CAT. ESP. (cisterna) PORT. IT. Citerna.

2. Biterna, s. f., citerne.

Cara de boc de biterna.

T. de G. Rainols et de G. Magret: Maigret.

Figure de bouc de citerne.


Cistra, s. f., lat. cistus, ciste, sorte d'arbrisseau.

E mot fay bon pieg la cistra.

Brev. d'amor, fol. 50.

Et le ciste fait très bonne poitrine.

IT. Cisto, cistio.


Citar, v., lat. citare, citer, appeler en jugement.

Quant los creditors fan citar los debitors.

Statuts de Provence, BOMY, p. 6.

Quand les créanciers font citer les débiteurs.

E qui 'l papa pogues citar

A maior de se, fora be.

Folquet de Lunel: Al bon rey.

Et qui pourrait citer le pape devant un plus grand que lui, ce serait bien.

Part. pas. Non deu esser tragh ni citat ni apellat al dret foras del dig loc.

Ord. des rois de Fr., 1464, t. XVI, p. 132.

Il ne doit être tiré ni cité ni appelé en justice hors dudit lieu.

Substantiv. Lo qual mandamen en escrit sia enviatz a la maison del citat.

Statuts de Montpellier de 1258.

(chap. Lo cual manamén en escrit sigue enviat a la casa del sitat.)

Lequel mandement soit envoyé en écrit à la maison du cité.

CAT. ESP. PORT. Citar. IT. Citare. (chap. sitá: sito, sites, site, sitem o sitam, sitéu o sitáu, siten.)

2. Citayre, s. m., plaideur.

Citayres que non quero mays co puescon citar e playezar lurs vesis.

V. et Vert., fol. 15.

Plaideurs qui ne cherchent jamais que comment ils puissent citer et plaider leurs voisins.

ESP. Citador. IT. Citatore. (chap. sitadó, sitadós; sitadora, sitadores.)

3. Citation, s. f., citation, assignation.

Abantz que la primera citation fos.

(chap. literal: Abans que la primera sitassió fore.)

Cout. de Condom de 1313.

Avant que la première citation fût.

CAT. Citació. ESP. Citación. PORT. Citação. IT. Citazione.

4. Citamen, s. m., assignation. (chap. sitamén, assignassió)

De las parts sia fag citamen per albire del jutge.

Statuts de Montpellier de 1204.

Qu'il soit fait assignation des parties par avis du juge.

Alcun jorn dels citamens.

Statuts de Montpellier de 1258.

Aucun jour des assignations.

5. Citatori, s. m., citatoire, citation.

Un citatory simple per lo bayle.

Fors de Bearn, p. 1095.

Un citatoire simple par le bailli.

6. Excitar, v., lat. excitare, exciter.

Per movre et excitar los coratges dels auzens.

Leys d'amors, fol. 124

Pour émouvoir et exciter les coeurs des auditeurs.

CAT. ESP. PORT. Excitar. IT. Eccitare. (chap. excitá o exitá: éxito, exites, exite, exitem o exitam, exitéu o exitáu, exiten.)

7. Excitatiu, adj., excitatif, excitant.

Hé! semissonan pot esser excitativa.

Leys d'amors, fol. 103.

Hé! sémissonnante peut être excitative.

Polveras excitativas. Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Poudres excitatives.

CAT. Excitatiu. ESP. Excitativo. IT. Eccitativo.

8. Excitation, s. f., excitation.

Aquestas significo excitatio. Leys d'amors, fol. 103.

Celles-ci signifient excitation.

PORT. Excitação. IT. Eccitazione.

9. Recitar, v., lat. recitare, réciter, rapporter, raconter.

Lasquals totz recitar seria longa cauza...

La passio de Nostre Senhor, laqual recito li evangelista.

Leys d'amors, fol. 91 et 148.

Lesquelles rapporter toutes serait longue chose...

La passion de Notre Seigneur, laquelle les évangélistes racontent.

10. Recitatio, s. f., lat. recitatio, récit, débit.

En la recitatio de las gestas dels reys.

Leys d'amors, fol. 148.

Dans le récit des gestes des rois.

(chap. Ressitassió, ressitassions)

11. Recitamen, s. m., exposition, récit du sujet.

Lo recitamen del senhor En Gui.

Cartulaire de Montpellier, fol. 53.

L'exposition du seigneur seigneur Gui. (N. E. En: mon seigneur, mossen, En, por eso repite seigneur.)

IT. Recitamento. (chap. Ressitamén, ressitamens)


Cithara, s. f., lat. cithara, harpe, lyre.

So mantas guisas de citaras.

Eluc. de las propr., fol. 282.

Il y a plusieurs sortes de lyres.

Cascus avent sitaras aureas.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, chap. 5.

Chacun ayant des lyres d'or.

CAT. ESP. (cítara) Citara, guitarra. PORT. Cithara, guitarra. IT. Citara, chitarra. (chap. sítara, síteres – siteres no, que son per al oli.)

2. Citharista, s. m., lat. citharista, harpiste, joueur de lyre.

Orpheu, qui fo mot meravilhos citharista.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Orphée, qui fut très merveilleux joueur de lyre.

(chap. Orfeo, que va sé mol maravillós sitariste, tocadó de sítara.)

CAT. ESP. IT. Citarista.

3. Cidra, s. f., lat. cithara, guitare, harpe.

E cidra c'om vol ben auzir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Et guitare qu'on veut bien écouter.

ANC. CAT. Citra.

4. Cithola, s. f., citole, harpe, lyre.

David delieuret lo rey Saul del demoni sonan la cithola.

Cignes, quan poletz auzo sonar citholas geisho tantost del ni e comenso cantar. Eluc. de las propr., fol. 145 et 181.

David délivra du démon le roi Saül en jouant de la harpe.

Les cygnes, quand petits ils entendent jouer de la lyre, ausSitot sortent du nid et commencent à chanter.

ANC. ESP. Citola.


Citrin, adj., lat. citrinus, citrin, roux.

Citris declinans a color d'aur. Eluc. de las propr., fol. 75.

Citrin tirant à couleur d'or.

Sian faytas de eram citri.

Trad. d'Albucasis, fol. 27.

Qu'elles soient faites d'airain citrin.

PORT. IT. Citrino. (ESP. cetrino)

2. Subcitrin, adj., sous-citrin.

Color subcitrina.

Eluc. de las propr., fol. 58.

Couleur sous-citrine.

3. Citrinitat, s. f., couleur de citron, pâleur.

E aquo fay de la negror e de la citrinitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Et fait cela de la noirceur et de la pâleur.

Citrinitat e consumpcio.

Eluc. de las propr., fol. 88.

Pâleur et consomption.

IT. Citrinità.


Ciu, Civitat, Ciutat, Ciptat, s. f., lat. civitatem, cité, ville.

Car lai en l'encantada ciu.

A. Daniel: Ab plazer.

Car là en l'enchantée cité.

De tolre civitat aut castel.

Titre de 1040.

De prendre cité ou château.

Veder ent pot l'om per quaranta ciptatz.

Poëme sur Boèce.

L'on en peut voir par quarante cités.

La ciutatz se vueia.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala.

La cité se vide.

ANC. FR. Fut une citet Sylo.

Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 1.

CAT. Ciutat. ESP. Ciudad (ant. cibdad). PORT. Cidade. IT. Città. (chap. siudat, siudats.)

2. Ciutadan, Ciptadan, s. m., citoyen.

Mas pueys li ciutadan foron en Rosesvals. V. de S. Honorat.

Mais puis les citoyens furent en Rosesval.

Los celestials ciptadas. Trad. de Bède, fol. 44.

Les citoyens célestes.

CAT. Ciutadá. ESP. Ciudadano. PORT. Cidadão. IT. Cittadino. (chap. siudadá, siudadans, siudadana, siudadanes.)

3. Ciutadana, s. f., citadine, citoyenne.

Anc tan gentils ciutadana

No nasquet ni tan dolsana.

P. Vidal: Car' amiga.

Jamais ne naquit citadine si gentille ni si douce.

CAT. Ciutadana. ESP. Ciudadana. PORT. Cidadoa. IT. Cittadina.

4. Civil, adj., lat. civilis, civil.

Negun proces tan civil que criminal.

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 91.

Aucun procès tant civil que criminel.

CAT. ESP. PORT. Civil. IT. Civile. (chap. sivil, sivils.)

5. Civilment, adv., civilement.

En doas guisas naturalment e civilment.

Trad. du Code de Justinien, fol. 81.

En deux façons naturellement et civilement.

CAT. Civilment. ESP. PORT. IT. Civilmente.

6. Civilitat, s. f., lat. civilitatem, gouvernement, civilisation.

Dieus, qui, en la civilitat mondial, es un princep reglant.

Util a la communa civilitat.

Eluc. de las propr., fol. 2 et 22.

Dieu, qui, dans le gouvernement du monde, est un prince réglant.

Utile à la commune civilisation.

CAT. Civilitat. ESP. Civilidad. PORT. Civilidade. IT. Civilità. (chap. sivilisassió.)


Civada, s. f., avoine.

Sextarium de civada.

P. de Marca, Marc, hisp., app. an. 964.

Setier d'avoine.

Mesura de civada

Tal que pot un rossis manjar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mesure d'avoine telle qu'un roussin peut la manger.

CAT. Civada. PORT. Cevada (ESP. cebada; chap. sibada, sivada, sibá, sivá).

2. Sivadatge, s. m., champ d'avoine.

Ordis, fromens et sivadatges.

Tit. de 1410. DOAT, t. CLVIII, fol. 304.

Orge, froment et champ d'avoine.

3. Civaier, s. m., civadier, sorte de mesure.

De III sextiers I civaier.

Ch. des droits de péage, Hist. de Valence, p. 298.

De trois setiers un civadier.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre tersé.

Llibre tersé.

La milana.

Y en éstes, se presente al cortijo lo Azarías, y la Régula li va doná los bons díes y li va estendre un sac de palla jun a la cuina com acostumáe, pero lo Azarías ni la mirabe, se unflabe y fée com si mastegare algo sense tindre res a la boca y san germana, ¿te passe algo, Azarías, no estarás dolén? y lo Azarías, la buida mirada al foc, gruñíe y ajuntabe les genives desdentegades, y la Régula, ae, no te se haurá mort l´atra milana que tú dius, ¿verdat, Azarías? y después de mol insistí, lo Azarías, lo siñoret me ha despedit, y la Régula, ¿lo siñoret? y lo Azarías, diu que ya soc vell, y la Régula, ae aixó no pot dítu lo siñoret, si te has fet vell, al seu costat ha sigut, y lo Azarías, yo ting un añ mes que lo siñoret, y mastegáe lo no res, assentat al taburet, en los colses a les garres, lo cap entre les mans, la mirada perduda, fixa al fogaril, pero, de repé, se va sentí lo alarit de la chiqueta Menuda y los ulls del Azarías se van iluminá, y los seus labios se van estirá en una sonrissa babeján, y li va di a san germana, arrímam a la chiqueta Menuda veus, y la Régula, ae, estará bruta y lo Azarías, alcánsam a la chiqueta Menuda, y, dabán la seua insisténsia, la Régula se va incorporá y va torná en la Charito y lo seu cos no abultabe mes que lo de una llebre y les seues cametes se doblegáen com les de una nina de drap, com si estigueren desossades, pero lo Azarías la va agarrá en los dits tremolosos, la va acomodá a la seua faldeta, li va aguantá delicadamen lo seu cabet desarticulat contra lo seu bras fort, per deball del sobaco, y va escomensá a rascála suaumen entre les selles mentres musitabe, milana bonica, milana bonica... y aixina que va torná Paco, lo Baixet, de la volta de la tarde, la Régula va eixí a trobál, ae, tenim visita, Paco, ¿a que no saps quí ha vingut? y Paco, lo Baixet, va ensumá un momén y va di, ton germá ha vingut, y ella has ensertat, pero esta vegada no per una nit, ni per dos, sino pera quedás, ell diu que lo siñoret lo ha despedit, veus a sabé, haurem de informámos, y al matí siguién, conforme se va alsá Deu, Paco, lo Baixet, va ensillá la yegua y, al galop, va franquejá la valleta, lo collet ple de carrascots y lo jaral y se va presentá, escoltat per los aullits dels mastíns, al cortijo del siñoret del Azarías, pero lo siñoret descansabe y Paco, lo Baixet, se va apeá y se va quedá un rato de charrada en la Lupe, la de Dacio, lo Gorriné, un pledepolls, aixó es lo que es, tot lo cuchitril ple de merda y, per si fore poc, se pixe a les mans, sirá desahogat, y Paco, lo Baixet, assentíe, pero, aixó no es nou, Lupe y la Lupe, nou no es, pero, a la llarga, canse, en la seua inacabable letanía de lamentassións, y aixina hasta que va apareixe lo siñoret y Paco, lo Baixet, entonses, se va ficá de peu, com ere de ley, bones, bones mos les dono Deu, siñoret, se va traure la gorra y va escomensá a donáli voltes y voltes entre les mans, com si li estorbare, y, al remat, siñoret, lo Azarías diu que vosté l´ha despedit, ya veu quínes coses, después de tans añs, que lo siñoret, a vore si mos entenem, ¿quí eres tú?, ¿quí te ha donat vela an este enterro? y Paco, lo Baixet, acobardat, perdono, lo germá polític del Azarías, lo del Piló, aon la Siñora Marquesa, un treballadó de Crespo, lo Guarda Majó, pera que me entengue, y lo siñoret del Azarías ¡ah, ya! y movíe lentamen lo cap, afirmán, los ulls tancats, com si cavilare, y al final, va admití, pos lo Azarías no diu cap mentira, que es sert que l´hay despedit, tú me dirás, un payo que se pixe a les mans, yo no puc minjám una surita que ell haigue desplomat, ¿ten dones cuenta?, ¡en les mans pixades!, aixó es una gorrinada y dísme tú, si no me pele les surites y atres muixóns ¿quín servissi me fa al cortijo un carcamal com ell que no té res aquí?, y se siñalabe lo fron, se apretabe en forsa un dit a la pulsera, lo pols, y Paco, lo Baixet, los ulls a les puntes de les seues botes, continuabe voltán la gorra entre les mans, aixina, y al remat, va ajuntá valor y raó, ben mirat, no li falte, siñoret, pero fáigues cuenta, lo meu - mon - cuñat va traure la primera den aquí, que pera San Eutiquio sixanta un añs, que se diu pronte, de chiquet, com qui diu... pero lo siñoret va moure una ma y lo va interrompre, tot lo que vullgues, tú, menos eixecám la veu, sol faltaríe, que si al teu cuñat l´ham aguantat sixanta un añs lo que mereixco es un premio, ¿sens?, que bons están los tems pera arreplegá de caridat a un anormal que se u fa tot per los racóns, y per si fore poc, se pixe les mans abáns de pelám les turcassos, una repugnansia, aixó es lo que es, y Paco, lo Baixet, sense dixá de donáli voltes a la gorra, assentíe, cada vegada mes tenuemen, si men fach cárrec, siñoret, pero ya veu, allí, a casa, dos pesses, en cuatre sagals...y lo siñoret, tot lo que vullgues, tú, pero lo meu no es un assilo y pera estes situasións está la familia, ¿o no? y Paco, lo Baixet si vosté u diu, y, passet a passet, reculabe cap a la yegua, pero cuan va ficá lo peu al estribo y va montá, al siñoret del Azarías se li van amontoná a la boca noves raóns, que ademés de lo que te porto dit, tú, lo Azarías blasfeme y los trau los taps a les rodes dels coches dels meus amics, dónaten cuenta, aixina fore lo mismíssim ministre, compendrás que yo no puc invitá a dingú pera que eixe anormal... y anáe alsán gradualmen la veu mentres Paco, lo Baixet, se alluñabe al trote de la yegua, ...li dixo los neumátics forros... ¡compendrás...! pero, ben mirat, lo Azarías ere un engorro, un atra criatura, igual que la chiqueta Menuda, ya u díe la Régula, inosséns, dos sans inosséns, aixó es lo que són, pero ni la Charito se estáe coteta, y lo Azarías ni a sol ni a sombra y, a la nit, ni pegá ull, en los seus passeos y carraspeján, y voltáe com un gos, y aixina hasta la matinada que se assomabe a la corralada, mastegán saliveta, los pantalóns caiguts, y los gorrinés y los guardes y los gañáns, sempre la mateixa copla, Azarías, ¿vas a peixcá? y ell sonreíe a lo no res, mentres rascabe los barróns del galliné, y ronronejabe ajuntán les genives, y, al acabá, agarráe dos cartóns de vime o esportes una a cada ma y díe, men vach a fé fem pera les flos, y, franquejabe la tanca, y se perdíe per la lloma, entre les jares y les carrasques, buscán a Antonio Abad, lo pastó, que per la hora que ere no podíe está mol llun, y, tal com sel topetáe, se ficáe a caminá parsimoniosamen detrás del bestiá, acachánse y arreplegán cagallóns ressién eixits hasta que omplíe los cartróns y, una vegada plens, tornáe al cortijo rossegán paraules que no se escoltáen, la blanca saliveta empastada a les comissures y tal com entrabe a la corralada, ya estabe la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, la del Crespo, o qui fore, ya ha vingut lo Azarías en lo abono dels geranios, y lo Azarías, sonreíe, y anabe bordeján les eretes de les flos escampán equitativamen los cagallóns entre ells, y la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, o lo mateix Crespo, embutix mes merda al cortijo que la que trau, y la Régula, en passiénsia, ae, no moleste a dingú y per lo menos está entretengut, pero lo Facundo, o la Remedios, o la Pepa, o lo mateix Crespo, ficaen mala cara, tú vorás cuan vingue la Siñora, pero lo Azarías ere templat y aplicat y, matí tras matí, tornáe dels carrascals en dos cartóns carregats de conguitos, de tal forma que, al cap de unes semanes, les flos de les eres apenes eixíen per damún de los muntets de cagallóns redóns, negres com volcáns menuts, y la Régula va tindre que imposás, ae, mes fem, no, Azarías, ara passéjam un rato a la chiqueta Menuda, li va di, y, a la nit, li va demaná a Paco, lo Baixet, que buscare algo que fé pera lo Azarías, pos los jardíns teníen massa abono y si sel dixáe gossejá, en seguida li entrabe la manta y li donabe per gitás entre los alborsés y dingú podíe traure res de ell, pero, per aquells díes, lo Rogelio, lo mosset, ya se apañabe sol, y anáe de aquí cap allá en lo tractó, un tractor roch, ressién importat, y sabíe armál y desarmál y cada vegada que veíe a la Régula preocupada per lo Azarías, li díe, yo me emporto al tío, mare, perque lo Rogelio ere efusiu y charradó, tot lo contrari que lo Quirce, cada día mes furo y callat, que la Régula, ¿qué li deu passá al Quirce desde fa un tems? se preguntabe, pero lo Quirce no donabe explicassións y, cada vegada que teníe dos hores libres, desapareixíe del cortijo y tornáe a la nit, una mica engatat y serio, que may sonreíe, may, menos cuan son germá Rogelio li preguntáe al Azarías, tío ¿per qué no mos conte vosté les panolles? y lo Azarías, dóssilmen, convensut per la fiebre de sé útil, se arrimabe al enorme mun de panolles, prop del silo y una, dos, tres, cuatre, sing... contabe, y, sempre, al arribá a onse, díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y, entonses, sí, entonses lo Quirce sonreíe, en una sonrissa una mica forsada, pero pera una vegada que sonreíe, sa mare, la Régula, se ficáe pita y lo renegáe, les cames ubertes, los brassos de engerra, assuriacánlo en los ulls, ae, aixó sí que es majo, enríuressen de un agüelo inossén es ofendre a Deu, y, enfadada, sen anabe a buscá a la chiqueta Menuda, la preníe als seus brassos y lay dixáe al Azarías, tin, adormixla, ella es la única que te comprén, y lo Azarías preníe amorosamen a la chiqueta Menuda y, assentat al pedrís de la porta, la gronsáe y li díe a cada pas, en veu brumosa, ablanida per la falta de dens, milana bonica, milana bonica, hasta que los dos, casi a un mateix tems, se quedaben adormits a la solissombra de la parra de moscatell, sonrién com dos ángels, pero un matí, la Régula, mentres pentináe a la chiqueta Menuda, va trobá un poll entre les púes de la pinta y se va mosquejá y va aná aon lo Azarías, Azarías, ¿cuán tems fa que no te rentes? y lo Azarías, aixó los señoritos, y ella, la Régula, ae, los señoritos, l´aigua no coste perres, tros de marrano, y lo Azarías, sense di ni chut, va amostrá les seues mans de un costat y del atre, en la roña acumulada a les arrugues, y, finalmen va di humilmen, a modo de explicassió, me les pixo cada matí pera que no me se faiguen cribasses, y la Régula, fora de sí, ae, sirás asquerós, ¿no veus que estás crián miseria y lay apegues a la criatura? pero lo Azarías la mirabe confós o confundit, en les seues grogues nines dels ulls imploráns, lo cap cacho, gruñín cadensiosamen, com un cachorret, mastegán saliveta en les genives pelades, y la seua inossénsia y sumisió van desarmá a san germana, haragán, mes que dropo, tindré que ocupám de tú com si fores un atra criatura, y, a la tarde siguién, va pujá al remolque, jun al Rogelio y sen van aná cap a Cordovilla, aon lo Hachemita, y va comprá tres camisetes y, tornán a casa, se va encará en lo Azarías, ten fiques una cada semana, ¿me has entés? y lo Azarías assentíe y fée momos, pero passat un mes, la Régula va torná a buscál, daball del oró, ae, ¿se pot sabé aón has ficat les camisetes que te vach comprá?, va pera cuatre semanes y encara no ten hay rentat cap, y lo Azarías va baixá los ulls grocs y sangosos, hasta que san germana va pedre la passiénsia y lo va sacsá y tal com lo sacsáe per les solapes eixecades, va vore les camisetes, una damún del atra, sobreficades, les tres, y cochino, mes que marrano, que eres encara pijó que los gorrinos, tráute aixó, ¿sens?, llévat aixó, y lo Azarías, sumisamen, se va traure la parchejada jaqueta de pana parda y, después, les camisetes, una detrás del atra, les tres, y va dixá al descubert un pit de Hércules, cubert de una pelusa canosa, y la Régula, ae, cuan ten tragues una te fiques l´atra, la llimpia, trau y fica, eixa es tota la siénsia, y lo Rogelio a riure, que se tapáe la boca en la seua ma gran y morena pera sofocá la rissa y no enfadá a sa mare y Paco, lo Baixet, assentat al pedrís, contemplabe la essena apoquit y baixabe lo cap, abatut, es encara pijó que la chiqueta Menuda, rossegáe, y aixina va aná corrén lo tems y, cuan va arribá la primavera, al Azarías li van vindre alusinassións, y a totes hores se li representabe son germá, lo Ireneo, de nit en blang y negre, com enmarcat a un escapulari, y de día, si se gitáe entre la torvisca, policromat, gran y totpoderós, damún del fondo blau del sel, com va vore un día a Deu-pare a un grabat y, en estos casos, lo Azarías, se eixecáe y sen anáe aon la Régula, avui ha tornat lo Ireneo, Régula, díe, y ella ae, un atra vegada, díxa al pobre Ireneo en pas y lo Azarías al sel está y ella, a vore ¿quín mal li va fé a dingú? pero les coses del Azarías en seguida trassendíen al cortijo y los gorrinés, y los pastós y los gañáns féen vore que sel trobáen y li preguntaben, ¿qué va sé del Ireneo, Azarías? y lo Azarías alsáe los muscles, se va morí, Franco lo va enviá al sel, y ells, com si fore la primera vegada que lay preguntaben y ¿cuán va sé aixó, Azarías, cuán va sé aixó? y lo Azarías movíe repetidamen los labios antes de contestá, fa mol tems, cuan los moros, y ells se pegáen en los colses y reprimíen la rissa y tornáen a di, ¿y estás segú de que Franco lo va enviá al sel, no lo enviaríe al infern? y lo Azarías negabe fort en lo cap, sonreíe, babejabe y señalabe cap amún, al blau, yo lo vech ahí dal cada vegada que me tombo entre la torvisca, aclaríe, pero lo mes grave pera Paco, lo Baixet, eren los desahogos del Azarías, ya que a consevol hora del día o de la nit, son cuñat abandonabe la casa, buscabe un racó, ben prop de la tapia, o a les eretes, o del sopadó o prop del oró, se baixabe los calsonsillos, se ajupíe y u fée, aixina que Paco, lo Baixet, cada matí, antes de la volta, ixíe al pati com un enterradó, lo cávec al muscle y tratabe de borrá les seues patades y llugo, tornaé a la Régula y se queixáe, este home té que tindre les canilles fluixes, de un atre modo no se explique, y cada dilluns y cada dimats, apareixíe al cortijo una nova pasterada y Paco, lo Baixet, venga, fóli, en la cavegueta, cávec o chapo, a tapáu, pero pesse als seus esforsos, cada vegada que ixíe de casa y obríe los forats del nas - per aon segóns díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell - li veníe la peste o corrompina y se desesperabe, ¡ya torne a putí, Régula, ton germá no té arreglo!, y la Régula, desolada, ae, y ¿qué vols que yo li faiga? no es mala creu la que nos ha caigut damún, pero, per aquells díes, lo Azarías va escomensá a trobá en falta les carreres del caro y cada vegada que vée a son cuñat quieto, parat, se arimáe an ell, zalamero, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, li díe, y Paco, lo Baixet, mut, com si no fore pan ell, y lo Azarías, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, y Paco, lo Baixet, mut, com si no lay diguere an ell, hasta que una tarde, sense sabé cóm ni per qué, li va vindre la idea, que se va obrí pas al seu menut serebre com una llum, y entonses, sen va aná cap a son cuñat, y si te arrimo a la serra a corre lo caro, ¿u farás al monte?,¿no tornarás a fé de ventre a la corralada? y lo Azarías, si tú u dius, y, a partí de aquella fecha, Paco, lo Baixet, cada tardet, aupabe al Azarías a la grupa de la yegua y lo portáe en ell y, ya nit tancada, se apeaben a la falda de la serra, y, mentres Paco, lo Baixet, se acomodabe al roquissal, aguardán, prop del alcornoque mocho, lo Azarías se perdíe pel brosquill, entre les jares y la montera, belcat, acechán com una alimaña, obrínse pas entre la greñura y, al cap de una llarga paussa, Paco, lo Baixet, sentíe lo seu reclam, ¡eh, eh!, y acte seguit, lo silénsio, y al remat, la veu levemen nassal del Azarías, ¡eh, eh! y después de fé lo reclam tres o cuatre vegades en vano, lo caro contestáe, ¡jujujujú, jujujujú! y, entonses, lo Azarías arrencabe a corre, com un macareno, y lo caro aullabe detrás y de cuan en cuan, soltabe la seua lúgubre carcañada y Paco, lo Baixet, desde lo Canchal del Alcornoque, sentíe los cruixits de la malea al trencás y, poc después, lo aullit del caro, y, después, la seua carcañada que geláe la sang y mes después, res y, passat un cuart de hora, apareixíe lo Azarías, en la cara y les mans cubertes de ñafres, en la seua sonrissa babeján, felís, bona carrera li hay donat, Paco, y Paco, lo Baixet, a lo seu, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, encara no, Paco, no hay tingut tems, y Paco, lo Baixet, pos, venga, dónat pressa, y lo Azarías, sense dixá de sonriure, chupánse los esgarraps de les mans, se alluñáe uns metros, se ajupíe contra alguna matissa y descarregabe, y aixina día tras día, hasta que una tarde, al acabá mach, se va presentá lo Rogelio en una gralleta ressién naixcuda entre les mans, ¡tío, miro lo que li porto! y tots van eixí de la casa y al Azarías, al vore lo muixonet tendret, se li van bañá los ulls, lo va pendre en cuidadet a les seues manotes y va musitá, milana bonica, milana bonica, y, sense pará de adulála, va entrá a la casa, la va dixá a una sistella y va eixí a buscá materials pera féli un niuet y, a la nit, li va demaná al Quirce un sac de pienso y, a una llanda rovellada, lo va mesclá en aigua y li va arrimá una pella al pic del animalet y va di, afelpán la veu, quiá, quiá, quiá y la gralleta se movíe a la palla, ¡quiá, quiá, quiá!, y ell, lo Azarías, cada vegada que la gralleta obríe lo pic, li embutíe a la boca inmensa, en lo seu brut dit del mich, un grumo de prenso compost y lo muixonet su tragabe, y, después, un atra pella y un atra, hasta que la muixoneta se fartáe, se quedabe quieta, farta, pero a la mija hora, una vegada passat lo empach sircunstansial, tornáe a reclamá y lo Azarías repetíe la operassió mentres murmurabe tendramen, milana bonica, milana bonica, en un murmullo que casi no se enteníe, pero la Régula lo vee fé y li díe confidensialmen al Rogelio, ae, mes val aixina, bona idea has tingut, y lo Azarías no se olvidabe del muixó ni de día ni de nit y en cuan li van apuntá los primés cañóns, va corre felís per la corralada, de porta en porta, una sonrissa bobalicona ballánli entre los labios, les grogues nines dilatades, la milana ya está emplomán, repetíe, y tots li donáen los parabéns o li preguntaben per lo Ireneo, menos son nebot, lo Quirce, que lo va enfocá en la seua mirada y li va di, y ¿pera qué vol a casa esta peste, tío? y lo Azarías va girá cap an ell los seus ulls atónits, assombrats, no es cap peste, es la milana, pero lo Quirce va moure obstinadamen lo cap y, después, va escupiñá, ¡qué collóns!, es un muixó negre y res bo pot portá a casa un muixó negre, y lo Azarías lo va mirá un momén desorientat y, finalmen, va posá los seus tendres ulls damún del caixó y se va olvidá del Quirce, demá li buscaré una papaterra, va di, y, al matí siguién, va escomensá a cavá afanosamen al massís sentral hasta que va trobá una papatiarra, la va agarrá en dos dits y lay va doná a la gralla y la gralleta se la va empassá en tan gust que lo Azarías babejáe de satisfacsió, ¿la has vist, Charito? ya es una mosseta, demá li buscaré un atra papaterra y cuquets, li va di a la chiqueta Menuda, y, pas a pas, la gralleta anáe creixén y emplomán dins del niu, en lo que, ara, cada vegada que Paco, lo Baixet, traíe al Azarías a corre lo caro, éste se moríe de impassiénsia, a escape, Paco, la milana me está aguardán, y Paco, lo Baixet, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, la milana me está aguardán, Paco, y Paco, lo Baixet, inconmovible, si no fas de ventre, te ting aquí hasta que se faigue de día y la milana se mórigue de fam, y lo Azarías se afluixáe los calsonsillos, no tens que fé aixó, díe, al tems que se ajupie a la soca de un carrascot y soltáe la cárrega, pero antes de acabá, ya se alsáe, venga, Paco, rápit, se pujáe de pressa los pantalóns, la milana me está aguardán, y estiráe los labios en una humida, extraviada, sonrissa y mastegáe saliveta en mol gust y este epissodio se repetíe cada día hasta que un matí, tres semanes mes tard, tal com passejabe a la gralleta per la corralada damún del seu bras, ésta va escomensá un tímit aleteo y va escomensá a volá, en un vol curt, blanet y primerís, hasta alcansá la copa del oró, aon se va posá, y, al vórela allí, per primera vegada lluñ del seu alcáns, lo Azarías ploriquejáe, la milana me se ha escapat, Régula, y se va assomá la Régula, ae, díxala que volo, Deu li va doná ales pera volá, ¿no u compréns? pero lo Azarías, yo no vull que me se escapo la milana, Régula, y mirabe ansiosa, angustiadamen, cap a la copa del oró y la gralleta giráe los seus ulls cap a totes bandes, descubrín noves perspectives, y, después, girabe lo cap y se picotejabe lo llom, despollánse y lo Azarías, ficán a les seues paraules tota la unsió, tot lo amor de que ere capás, díe, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó com si res, y tan pronte la Régula va arrimá al abre la escala de ma en intensió de agarrála y va pujá los dos primés escalóns, la gralleta va ficá tobes les ales, les va moure un rato al buit, y, finalmen, se va soltá de la rama, y, en un vol torpe y sense dessisió, va coroná la teulada de la capelleta y va pujá a la veleta de la torre, allá dal, y lo Azarías la mirabe en los llagrimots penjats dels ulls, com renegánla per la seua actitut, no estabe a gust en mí, díe, y, en éstes, se va presentá lo Críspulo y, después, lo Rogelio, y la Pepa, y lo Facundo, y lo Crespo, y tota la tropa, los ulls cap amún, a la veleta de la torre y la gralleta, dudán, fee balansades, y lo Rogelio sen enríe, cría corvs, tío, y lo Facundo, a vore, li agrren gust a la libertat, y porfiabe la Régula, ae, Deu los va doná ales als muixóns pera volá, y al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes y ell tratabe de tráuressels a manotades y tornabe a la seua cantinela, milana bonica, milana bonica, y, tal com parlabe, se anabe apartán del grupet, arrimánse a la sombra calén del oró, los ulls a la veleta, hasta que se va quedá sol, al mich de la ampla corralada, daball del sol despiadat de juliol, la seua propia sombra com una pilota negra, als peus, fén momos y brassillades, hasta que va alsá lo cap, va afelpá la veu y va cridá, ¡quiá! y, a dal, a la veleta, la gralleta va assentuá les seues balansejades, va ataullá la corralada, se va moure ñirviosa, y se va torná a quedá parada y lo Azarías, que la observabe, va repetí entonses, ¡quiá! y la gralleta va estirá lo coll miránlo, lo va torná a plegá, torne a estirál y, en eixe momén, lo Azarías, va repetí, ¡quiá! y, de repén, va passá lo imprevist, y com si entre lo Azarías y la gralleta se haguere establit un fluit, lo muixó desde la flecha de la veleta va escomensá a grasná, ¡quiá, quiá, quiá! y a la sombra del oró se va fé un silénsio expectán y de improvís, lo muixó se va llansá cap a abán, va baixá en picat, y dabán de la mirada atónita del grupet, va fé tres amples sírculs damún de la corralada, prop de les tapies y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías y va escomensá a picotejál insistenmen lo clatell blang com si li traguere los polls y Azarías sonreíe, sense moures, girán una mica lo cap cap an ella y musitán com una plegaria, milana bonica, milana bonica.