"Visca la Santa Fè Catolica, visca lo Rey, y muyra lo mal govern..."
Josef Zarroca; Politica del comte de Olivares, 1641
https://play.google.com/store/books/details/Politica_del_comte_de_Olivares_contrapolitica_de_C?id=6xRUAAAAcAAJ&hl=mn
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Far, v., lat. fari, dire, parler.
Bella, fi m'ieu, cum etz aissi?
Gavaudan le Vieux: L'autre dia.
Belle, me fis-je, comment êtes-vous ici?
Amicx, fas elha, gilos brau
An comensat tal batestau.
G. Rudel: Pro ai del.
Ami, fait-elle, méchants jaloux ont commencé telle querelle.
ANC. FR. Or ai, fait-il, parlé folie.
Marie de France, t. II, p. 311.
Li quens, font-il, de Flandres nos a à vos tramis.
Roman de Rou, v. 2927.
Jo, fist Jonathas, vendrai al rei là ù il serrad.
Anc. trad. des liv. des Rois, fol. 25.
A ceste nécessité, fait Platon dans Suidas, les dieux ne répugnent ny contrarient.
Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 231.
2. Facundia, s. f., lat. facundia, faconde, éloquence.
Lo do de entelligencia e de facundia.
(chap. Lo don de inteligensia y de facundia : elocuensia : capassidat de parlá (be.))
Cat. dels apost. de Roma, fol. 161.
Le don d'intelligence et de faconde.
CAT. ESP. PORT. Facundia. IT. Facondia.
3. Prephatio, s. f., lat. praefatio, préface, partie de la messe.
Las collectas e la prephatio.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 90.
Les collectes et la préface.
CAT. Prefaci. ESP. (prefacio) Prefación. PORT. Prefação. IT. Prefazione.
4. Afablitat, s. f., lat. affabilitatem, affabilité.
Als estranhs afablitat.
Eluc. de las propr., fol. 173.
Affabilité envers les étrangers.
CAT. Afabilitat. ESP. Afabilidad. PORT. Affabilidade. IT. Affabilità, affabilitate, affabilitade. (chap. Afabilidat.)
5. Enfantar, Effantar, Efantar, v., enfanter.
Concebras per l' aurelha
Dieu que enfantes vergina.
Pierre de Corbiac: Dona dels angels.
Tu concevras Dieu par l'oreille afin que tu enfantes vierge.
Enfantet lainz son fyll
Sens dolor et sens tot peryll.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Là dedans enfanta son fils sans douleur et sans aucun péril.
La femna, cant vol efantar. Liv. de Sydrac, fol. 26.
La femme, quand elle veut enfanter.
Ab dolor effantaras. Brev. d'amor, fol. 58.
Tu enfanteras avec douleur.
ANC. FR. Fut enfanted li cercles de la terre.
Anc. trad. des Ps. ms., n° 1, ps. 89.
ANC. CAT. Enfantar, infantar. IT. Infantare. (ESP. infantar, parir; chap. parí.)
6. Enfantamen, Efantamen, s. m., enfantement.
Ans que fos l' enfantamens.
Pierre de Corbiac: Dona dels angels.
Avant que fût l'enfantement.
Virgis aprop l'efantamen. Liv. de Sydrac, fol. 8.
Vierge après l'enfantement.
La dolor de mon ventre, après l'enfantament. V. de S. Magdelaine.
La douleur de mon ventre, après l'enfantement.
ANC. CAT. Infantament.
7. Infancia, s. f., lat. infantia, enfance.
Infancia, puericia.
Cartulaire de Montpellier, fol. 174.
Enfance, âge puéril.
CAT. ESP. PORT. Infancia. IT. Infanzia. (chap. Infansia, infansies, tems al que se es chiquet o sagalet.)
8. Enfansa, Efansa, s. f., enfance, enfantillage.
Non l' es grans honransa
Selh que ditz mal d'aisso don nays enfansa.
R. Jordan: No puesc.
Ne lui est grand honneur à celui qui dit mal de ce dont naît enfance.
Anz es folia et enfansa,
Qui d' amor a benenansa,
Qu'a om n' auze son fin cor descubrir.
B. de Ventadour: Ab joi mov.
Mais c'est folie et enfantillage, qui a bonheur d'amour, qu'il en ose découvrir à homme sa fine pensée.
Amicx, quan se vol partir
De si dons, fai gran efansa.
G. Faidit: Sitot ai tarzat.
Un ami, quand il veut se séparer de sa dame, fait grand enfantillage.
(chap. Sagalada, sagalades, chiquillada, chiquillades; coses de chiquets.)
9. Enfanteza, s. f., enfance, jeunesse.
Fom un que vi lo rey del cel
En s' enfantesa.
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Fut un qui vit le roi du ciel en son enfance.
La on el nos agues offendut, nos lo y devriam perdonar per sa enfanteza.
Hist. abr. de la Bible, fol. 9.
Là où il nous eût offensé, nous le lui devrions pardonner à cause de sa jeunesse.
ANC. CAT. Infantesa.
10. Enfantilhatje, s. m., enfance, jeunesse, enfantillage.
Per penre bon usatje
En lor enfantilhage.
Amanieu des Escas: En aquel mes.
Pour prendre bon usage en leur enfance.
11. Enfantilhorga, s. f., enfantillage.
Vol dir que layssadas avia totas sas enfantilhorgas et avia fagz e costumas e portamens d'ome perfieg. V. et Vert., fol. 105.
Veut dire qu'il avait laissé tous ses enfantillages et avait actions et coutumes et conduite d'homme parfait.
12. Enfantayritz, s. f., lat. infantaria, celle qui enfante.
L' enfantayritz non a taqueta
De sang, mays es pura e neta.
(chap. La paridora no té (cap) taqueta de sang, sino que es pura y llimpia.)
Trad. d'un Évangile apocryphe.
Celle qui enfante n'a pas petite tache de sang, mais elle est pure et nette.
13. Enfan, Effan, Efan, s. m., lat. infans, enfant.
Enfans que teta.
P. Cardinal: Las amairitz.
Enfant qui tète.
Pus fom amdui enfan,
L' ai amad' e la blan.
B. de Ventadour: Lo gens temps.
Depuis que nous fûmes tous deux enfants, je l'ai aimée et je la caresse.
Si com l'enfas qu'es alevatz petitz.
P. Raimond de Toulouse: Si com l'enfas.
Ainsi que l'enfant qui est élevé petit.
Loc. Plor tota dia, faz cosdumna d' efant. Poëme sur Boèce.
Je pleure tout le jour, je fais coutume d'enfant.
Dis que reys, que lo sieu vai donan
Ni s' en torna, fai costuma d'enfan.
Bertrand de Born: Un sirventes.
Je dis que roi, qui va donnant le sien et s'en dédit, fait coutume d'enfant.
Femna qu' a pena d'effan. Brev. d'amor, fol. 113.
Femme qui a peine d'enfant.
Non ai de sen per un efan.
B. de Ventadour: Non es meravelha.
Je n'ai pas de sens pour un enfant.
- Infant, titre spécialement consacré à certains princes.
Al efant d'Aragon platz,
Don Peire, chans e solatz.
G. Riquier: De far chanso.
A l'infant d'Aragon, Dom Pierre, plait chant et allégresse.
(N. E. El infante que será el rey Pedro III de Aragón. De Alfonso II de Aragón, N Anfos, Nanfos, N' Anfos, Adefonsus, etc. tenemos algún texto en provenzal, como “mantas vetz”; y de otros reyes como Pedro II. Martín I, en su lecho de muerte, contesta “hoc” : òc, oc, och : sí, a las preguntas que le hacen. Los deputats del General de Cathalunya, en 1461 y fechas posteriores, aún usan el hoc afirmativo:
https://historia-aragon.blogspot.com/2021/02/14-de-junio-resposta-de-hoc-o-de-no.html ; creo que incluso Juan II y su hijo Fernando II de Aragón, el católico, usaban esta partícula afirmativa que caracteriza a la lengua de oc, Languedoc, lenga d'òc, y todas sus variantes y dialectos, “catalan comprés,” como escribía Loís Alibèrt en su “Gramatica occitana segon los parlars lengadocians”
En este libro y el anterior, Choix de poésies des Troubadours, Raynouard explica muy bien cómo se forma en Francia la plana lengua romana, langue romane, romance, romans, romanç, romantz, occitano, occitan, provenzal, provensal, provençal, Provence, etc. etc.)
CAT. Infant. ESP. PORT. IT. Infante. (chap. infán, infans, infanta, infantes, fills o filles dels reys.)
14. Enfantet, Efantet, s. m., enfançon, petit enfant.
L' enfantet enmalhotat
Met sus l'autar que si plorava.
(N. E. En la novela Pedro Saputo de Braulio Foz, dice que no lo bautizaron con mantellina.)
Cant ac fag noirir l' enfantet.
V. de S. Honorat.
Il met sur l'autel l' enfançon emmailloté qui pleurait.
Quand il eut fait nourrir l' enfançon.
Pres l' efantet pel ma.
(chap. Va pendre al chiquet per (de) la ma; no es lo mateix que chiquet pelma, com va sé Carlitos Rallo Badet de chiquet, y encara li dure.
Ell escriu xiquet perque está mol destorbadet, lo pobret aragonés baturro catalanista lobotomisat: Pininfarinetes.)
V. de S. Énimie.
Prit le petit enfant par la main.
ANC. FR. Quelquesfois encor l' enfantelet, la femme, etc.
Du Bartas, p. 350.
15. Fantin, s. m., enfant, petit enfant.
Li trey fantin en la fornais. Doctrine des Vaudois.
Les trois enfants dans la fournaise.
16. Effanti, adj., enfantin.
Tals a lo semblant effanti.
P. Cardinal: Tan son.
Tel a le semblant enfantin.
ANC. FR. Estoit encore trop rudes et trop enfantiz.
Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 277.
17. Infantil, Efantil, adj., lat. infantilis, enfantin.
Sa etat infantil termena quan comensa la pueril.
(chap. Sa (: la seua) edat infantil acabe cuan escomense la pueril.)
Eluc. de las propr., fol. 69 et 98.
Son âge enfantin il termine quand commence le puéril.
ESP. PORT. Infantil. IT. Infantile. (chap. Infantil, infantils.)
Far, s. m., lat. pharus, phare.
Si vol tener vas lo far.
Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.
S'il veut tenir vers le phare.
ANC. CAT. ESP. PORT. IT. Faro. (chap. Faro, faros, com lo de Formentor a Mallorca.)
Feble, Fible, Freble, adj., lat. flebilem, faible, fragile.
Ad home feble et a malaude.
Mas sy el era malaudes o fibles. Liv. de Sydrac, fol. 80 et 22.
(chap. A home débil, frágil, y a dolén.
Pero si ell estabe dolén o débil.)
A homme faible et à malade.
Mais s'il était malade ou faible.
Cel non es bos que a frebla scala s te. Poëme sur Boèce.
Celui-là n'est pas bon qui se tient à faible échelle.
El temps de la febla moneda.
Tit. de 1316. DOAT, t. LI, fol. 452.
Au temps de la monnaie faible.
Fig. Nos em totz paures de poder, et tan fibles en tota virtutz.
V. et Vert., fol. 45.
Nous sommes tous pauvres de pouvoir, et si faibles en toute vertu.
ANC. CAT. ESP. (débil) Feble.
2. Feblamen, adv., faiblement.
Albres joves e grailes que es pauramen e feblamen mes en terra.
Liv. de Sydrac, fol. 94.
Arbre jeune et grêle qui est pauvrement et faiblement mis en terre.
ESP. Feblemente. (débilmente)
3. Feblit, adj., affaibli.
Senhors, ara vos membre cum nos teno feblitz. Guillaume de Tudela.
(chap. Siñós, ara tos recordo com mos tenen debilitats, fluixos.)
Seigneur, maintenant qu'il vous souvienne comme ils nous tiennent affaiblis.
4. Febleza, s. f., faiblesse.
Per la febleza de la servela. Liv. de Sydrac, fol. 78.
(chap. Per la debilidat, fluixera, fragilidat del servell; com lo de Manel Riu Fillat.)
Par la faiblesse de la cervelle.
ANC. CAT. Feblea. (N. E. Esta palabra huele a lengua valenciana, como pobrea y otras: https://llengua-valenciana.blogspot.com/2021/05/capitol-lxxxviii-hermopolois-egypte-7-anys-estrema-pobrea.html)
5. Febletat, s. f., faiblesse, fragilité.
Per la febletat del estomac.
Aisso lor ave de febletat de cor. Liv. de Sydrac, fol. 80 et 74.
Par la faiblesse de l'estomac.
Cela leur advient de faiblesse de courage.
ANC. FR. Par defaute de Roiz, è par sa fiebleté.
Roman de Rou, v. 1821.
ANC. ESP. Febledad. (MOD. debilidad)
6. Feblezir, v., faiblir, affaiblir, plier.
Meravil me cum puesc en pes tener,
Si m feblezis e m fai tremblar e fondre.
Izarn Risols: Aylas tant suy.
Jo m'étonne comment je puis tenir en pieds, tant m'affaiblit et me fait trembler et fondre.
Part. pas. En greu pantais sui feblezitz,
Per lieis cui beutatz volc formar.
B. de Ventadour: Quan lo boscatges.
Je suis affaibli en pénibles rêves, par celle que la beauté voulut former.
Mas lo trichament seria
Feblesitz.
B. Martin: Companho per.
Mais la tromperie serait affaiblie.
ANC. FR. E li dus alouent fébléiant.
Roman de Rou, v. 8629.
7. Afeblir, Aflebir, v., faiblir, affaiblir.
El comenset ad aflebir e esser agreviat de malautia.
Hist. abr. de la Bible, fol. 23.
Il commença à faiblir et à être affecté de maladie.
La filha de la regina s' afebli, e mori de fam.
(chap. La filla de la reina se va debilitá, y se va morí de fam. Aixó u podéu lligí a la Prise de Jérusalem transcrita per Chabaneau.)
Abr. de l'Ancien et du N.-T., fol. 37.
La fille de la reine s'affaiblit, et mourut de faim.
Quan cuias esforsar, tu aflebis.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 44.
Quand tu penses renforcer, tu faiblis.
Part. prés. Quan lo caps dol, van li membr' afeblen.
Pons Santeuil: Marritz.
Quand la tête souffre, les membres vont faiblissant.
ANC. FR. Tant jut e tant juna ke mult fu aflebiz...
Mult sunt li bon e li hardi
Amenuisé et afiébli.
Roman de Rou, v. 3134 et 6750.
ANC. CAT. Afeblir.
8. Afeblezir, v., affaiblir.
Lhi afeblezis la servela. Liv. de Sydrac, fol. 75.
Lui affaiblit la cervelle.
ESP. Afeblecer (MOD. debilitar).
9. Aflebriar, v., faiblir, affaiblir.
Per que s'anet mos cors aflebeian.
(chap. Per lo que mon cor se va aná debilitán, afluixán.)
Bertrand de Born: Fuilhetas vos mi.
C'est pourquoi mon coeur s'alla faiblissant.
Ce mot est remplacé dans quelques manuscrits par afreollan.
(chap. afollá, afollás, pedre li fruit, abortá.)
ANC. FR. Tant estoient *afebloié que il ne pooient mès souffrir les assaulz. Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 260.
Car vieus est et afebloiez.
Roman de Dolopatos, v. 350.
Ils afoibloierent et perdirent si du tout leur nom et leur force.
Joinville, p. 188.
10. Enfeblir, v., faiblir, plier.
L' albres comens' a enfeblir. Liv. de Sydrac, fol. 73.
L'arbre commence à plier.
11. Enfeblezir, Enflebecir, v., faiblir, plier, affaiblir.
Enfeblezisc lo cor e 'l sen.
Giraud de Borneil: Plaing e.
Affaiblit le coeur et le sens.
Part. pas. No s'es meravilha si 's totz enflebecis.
Roman de Fierabras, v. 1236.
Ce n'est merveille s'il est tout affaibli.
- Infirmer, invalider.
Revocatz, enfeblezitz ni annulatz.
(chap. Revocats, invalidats y anulats.)
Tit. de 1431. Bordeaux, bibl. Monteil.
Révoqués, infirmés et annulés.
Febre, s. f., lat. febrem, fièvre.
El jagues XIIII ans de la febre cartana.
Guillaume de la Tour: Un sirventes.
Il gésit quatorze ans de la fièvre quarte.
Dieus m'a dada febre tersana dobla.
(chap. Deu m'ha donada febre o fiebre tersana doble.)
R. Gaucelm de Beziers: Dieus m'a.
Dieu m'a donné fièvre tierce double.
Sinon febr' aguda vos destrenha 'ls costatz.
Albert de Sisteron: Dompna.
Sinon que fièvre aiguë vous serre les côtés.
Val contra febres quartana et cothidiana.
Eluc. de las propr., fol. 201.
Vaut contre fièvres quarte et quotidienne.
CAT. Febra. ESP. Fiebre. PORT. Febre. IT. Febbre. (chap. fiebre, fiebres.)
2. Febros, adj., fiévreux.
Co hom febros e malaute.
Estara febros.
V. et Vert., fol. 100 et 147.
Comme homme fiévreux et malade.
Sera fiévreux.
Boc... totz temps es febros.
(chap. Lo choto (mascle de la cabra)... está tot lo tems febrós: mogut, cachondo – com Arturico Quintanilla y Fuentecica.)
Eluc. de las propr., fol. 252.
Bouc... est toujours fiévreux.
ANC. FR. Homs devient à force amorox
Tot ensement comme fiévrox.
Roman de Partonopex de Blois. Not. des Mss. t. IX, p. 72.
CAT. Febros. PORT. Febroso. IT. Febbroso. (chap. Febrós, febrosos, febrosa, febroses.)
3. Febril, adj., lat. febrilis, fébrile.
Per accio de calor febril. Eluc. de las propr., fol. 81.
Par action de chaleur fébrile.
ESP. PORT. Febril. IT. Febbrile.
4. Febricitar, v., lat. febricitare, être fébricitant, avoir la fièvre.
Fa febricitar.
Eluc. de las propr., fol. 90.
Fait être fébricitant.
Part. prés. So febricitans d'aguda febre.
Subst. Donat a febricitans. Eluc. de las propr., fol. 85 et 200.
Sont fébricitants de fièvre aiguë.
Donné à fébricitant.
ESP. PORT. Febricitar. IT. Febricitare, febbricitare.
5. Afebrit, adj., fiévreux.
Plus que deguns malautes cant estay afebritz. V. de S. Honorat.
Plus que nul malade quand il est fiévreux.
Febrier, s. m., lat. februarius, février.
Ges autres vergiers
No fai fuilhar mars ni febriers.
Bertrand de Born: Fuilhetas ges.
Mars ni février ne fait point feuiller autres vergers.
CAT. Febrer. ESP. Febrero. PORT. Fevereiro. IT. Febbraio. (chap. Febré.)
Febus, s. m., lat. Phoebus, Phébus.
Apelavo 'l Febus, que vol dire bel.
Eluc. de las propr., fol. 116.
L'appelaient Phébus, qui veut dire beau.
ESP. PORT. Febo.
Fec, Fetz, s. f., lat. faex, lie, sédiment, matière fécale.
Pois pogra leu issir fecs.
A. Daniel: Pus En Raimons.
Puis pourrait facilement sortir matière fécale.
Tartari es rauza o fetz de vi en l'estrem del tonel indurzida.
Melancolia es humor espessa et grossa, de la fetz del sanc engendrada... et engendra si el sanc, cum la fetz el vi.
Eluc. de las propr., fol. 193 et 31.
Tartre est sédiment ou lie de vin durcie au fond du tonneau.
(chap. Lo tartáric es solada, sedimén del vi endurit al fondo, sol, del carretell.)
Mélancolie est humeur épaisse et grosse, engendrée de la lie du sang... et s'engendre au sang, comme la lie au vin.
ANC. CAT. PLUR. Feces. ANC. ESP. (MOD. hez, heces) PORT. Fez.
IT. Feccia. (chap. si parlem de merda: heces. Si parlem del vi, carretell, o del oli del tinet: solada, solades, lo que está al sol o anterra, com tamé poden sé olives, ameles, prunes, etc. Si parlem de la sequia: tarquí, fang negre del cul de la sequia, que se ha de aná traén de cuan en cuan.)
Feculent, adj., lat. feculentus, épais, féculent.
Si... sanc es mot feculent. Trad. d'Albucasis, fol. 55.
(chap. Si la sang es mol espessa, feculenta.)
Si... le sang est moult épais.
ESP. PORT. Feculento. (chap. feculén, feculens, feculenta, feculentes: espés, espessos, espessa, espesses; almidonat, almidonats, almidonada, almidonades; farinós, farinosos, farinosa, farinoses; que té fécula, com lo puré de pataca, pataques, farinetes, etc.)
Lo Camí a Amazon (tapa blana)
V.
Es
verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua
careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo
aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los
ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de
dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella
ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si
Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o
bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en
les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol,
que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo
Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de
una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues
impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies
assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un
escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara
que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia
comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y
morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell,
ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta,
sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de
uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap
moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre
renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo
mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.
- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -, anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?
Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:
- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.
La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:
- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?
Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:
- Si no tens datres faltes pots féu.
Y aixina un día y un atre.
-
Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de
Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni
si no creu en Deu?
Y unes hores después:
- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?
Don José, lo mossen, tragabe saliva:
- No siríe difíssil, filla.
- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.
Doña
Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol,
va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que
mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va
imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe
imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la
coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres
Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut
tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les
dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe
al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que
may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va
dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la
Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara
aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se
habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de
les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per
estatura.
Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.
Un-dos,
un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus
pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura
o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball
de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del
mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de
desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos
germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:
-
Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán
a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat
de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores
van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en
elles, aspra y digna y destemplada:
- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.
Y,
desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit
que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá
de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la
Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la
Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio
de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y
per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va
establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels
costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet
ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a
través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del
carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá
esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de
talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats
formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que
escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no
está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que
haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de
un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble".
En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y
en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta".
Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un
poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u
díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada
de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del
poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un
gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans
consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o
pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas
se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos
vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni
irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara
que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits
en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert
es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella
vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo
horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá,
per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes
abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y
de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta
per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten
una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde,
la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:
- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.
Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?
Va
sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del
seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va
di.
Lola,
la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de
impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com
per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic?
Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No
veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería?
Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén
lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene;
casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la
Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar
abalotada.
-
Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me
fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec
yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que
se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble,
escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos
Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién,
Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta
menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la
siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la
cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de
sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un
apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de
son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la
rectoría.
- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.
- Assosségat, serénat, filla.
Se
va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.
- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.
Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.
- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?
Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.
Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.
-
Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un
home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les
grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a
tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?
La
Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo
que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no
es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no
irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se
casarán.
La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:
- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.
Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:
-
Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa
de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran,
va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per
lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo
seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra
sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per
esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de
sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure:
"Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá
a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo
Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits
consecutives.