Los sans inossens. Llibre primé.

Comprá lo llibre a Amazon.

Llibre primé.

Azarías.

A san germana, la Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell, entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error, que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara, aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret, lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens, Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta, llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc, a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne resservabe una pera la milana, de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare, a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren, disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit, daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y, encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo, al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet, lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh, fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contáls, un, dos, tres, cuatre, sing... y al arribá a onse, díe invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing..., después ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto, y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño, y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas, (al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa, milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre, sing... hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías, amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú, llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae, ¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro, com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu antebrás, ataulláe los voltáns y conforme oscuríe, eixecáe un vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé, y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen, sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada, ¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet, en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat, fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!, hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang, ¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems, la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell, implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica, com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro, que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral, llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján, y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa, sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta, va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y, al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret, ¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret, y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías, implorán, ¿autorise lo siñoret que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías, si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías, atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu, onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses, lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell, mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.

(Paco Rabal al papé de Azarías)

Gramatica occitana segon los parlars lengadocians

GRAMATICA OCCITANA SEGON LOS PARLARS LENGADOCIANS

Introduccion

Sasida optica per J. Lafita (progècte DiGaM).
Mesa al format HTML per J.-F. Blanc.

occitania online

---

I. -- L'ENCASTRE GEOGRAFIC

En parlant de Lengadòc, nos referissèm, non pas a la província reiala de l'ancian regim, mas puslèu al grop de païses qu'emplegan los parlars lengadocians. Es atal qu'anexam al nòstre domeni : Agenés, Carcin, Roèrgue, Orlhagués e païs de Fois, e que ne trasèm Velai, Vivarés e païs de Nimes e d'Usès*.

* Convendriá d'i ajustar encara los parlars del Peirigòrd meridional (Brageirac e Sarlat) que presentan los caractèrs distinctius del lengadocian.

Aquel vast airal enclau aproximativament onze despartiments : Lausèra, Avairon, lt, lt e Garona, Tarn e Garona, Tarn, Nauta Garona, Aude, Arièja, Erau e Gard. Cal i ajustar una part de Cantal, de Gironda e de Pirenèus Orientals, e ne distraire una part d' lt e Garona, Tarn e Garona, Nauta Garona, Arièja e Gard. Aquò representa almens 3.500.000 abitants sus un total d'unis dètz milions d'occitans cispirenencs. Lo dialècte lengadocian constituís donc la mai poderosa unitat linguistica de la Tèrra d'òc.

Aquela unitat resulta de la configuracion geografica de la província entre Ròse, Garona, Mediterranèa, Pirenèus e Massís septentrional. Suls penjals meridionals d'aquel Massís, isolats del Nòrd pels Monts d'Auvèrnha e de la Margarida, los païses de cantonament (Orlhagués, Gavaudan, Roèrgue, Cevenas, Naut Carcin e Albigés) se religan estreitament per las vals de Tarn, d' lt e de lors afluents cap a Garona, e per las vals de Gard e d'Erau cap a la mar, als païses de passatge (Nimesenc, Montpelhierenc, Biterrés, Narbonés, Carcassés, Lauragués, Tolosan, Bas Carcin e Agenés), que s'escalonan de Ròse a Garona per la planura estreita del ribairés mediterranenc, la val inferiora d'Aude e de son afluent Fresquèl e lo còl de Naurosa. De pariva faiçon, las nautas vals d'Aude e d'Arièja embrancan Rasés amb Carcassés e lo païs de Fois amb Tolosan.

L'interdependéncia d'aquels terraires es la consequéncia d'aquela disposicion fisica. De Narbona a Carcassona, se crosan los vièlhs camins que, despuèi los temps de la preïstòria, meton en relacion las tèrras ibericas de Catalonha amb Provença e lo Massís septentrional, lo bacin de Ròse amb lo de Garona. La sofraita d'un grand centre de convergéncia es estada parcialament suplida per aquels ligams geografics que, de tot temps, an solidarizat las tèrras lengadocianas. Per dessús las varietats geologicas e etnicas, Lengadòc a congreat e servat una vida comuna tant e mai que cap d'autre païs natural. De mai, sa situacion l'a gandit pendent de longs sègles de las influéncias racicas e linguisticas vengudas del Nòrd. Aquestas l'an pogut aténher que sedaçadas e amortidas a travèrs Provença a l'Est e Lemosin al Nord-Oèst.

II. -- LOS PÒBLES PRIMITIUS

Es pas tròp s'aventurar de dire que l'òssa montanhenca d' ccitània a favorizat la fixacion e la permanéncia de las raças preïstoricas. Los limits de la lenga d'Oïl e de la lenga d' c mòstran clarament lo ròtle jogat pel sistèma orografic dins la conservacion dels pòbles meridionals. Al Nòrd d'aquel limit, los envasidors balajan literalament las populacions; al Sud, al contrari, pòdon penetrar que per infiltracion e barreja amb los autoctòns.

A la fin de l'epòca neolitica e a la del bronze, los dos penjals dels Pirenèus veson se desvolopar una cultura pròpria, aquela del pòble pirenenc que correspond a la civilizacion megalitica, dont los Basques serián los darrièrs representants. Segon Bosch i Gimpera e Serra Ràfols, sas manifestacions s'espandisson dels Pirenèus catalans al Massís septentrional e, al delà de Ròse, fins als Alps Maritims. Los envasidors venguts d'Africa o d'Asia poiràn s'i barrejar, mas arribaràn pas jamai a obliterar aquel primièr fons racial.

Demest aquestis, los escrivans de l'antiquitat senhalan los Ligurs, d'origina mal coneguda, que, vèrs lo segond millenari abans Jèsus Crist, ocupèron l'Euròpa occidentala per se cantonar pus tard dins los Alps de Provença. Correspondon dins nòstras regions a l'edat del bronze. Prèp de onze cents ans après, los primièrs Cèltas s'infiltran dins las tèrras occitanas e i pòrtan la cultura halstatiana del fèr. Cap a l'an 500 abans Jèsus Crist, los Ibèrs d'origina ispanò-africana caminan lo long del litoral mediterranenc per s'arrestar a Ròse.

Dins aquel periòde, los pòbles mediterranencs pòrtan lo bronze als nòstres aujòls. Del sègle VI al sègle III abans Jèsus Crist, l'influéncia grèca prend un grand desvolopament sul ribairés lengadocian amb la fondacion d'Agde e probablament del pòrt de Vendres. Los Ibèrs e los Ligurs s'ellenizan prigondament. Las excavacions de Montlaurés còsta Narbona e aquelas d'Enseruna prèp de Besièrs ne son d'irrecusables testimònis.

A la fin d'aquela pontannada, cap a l'acabament del sègle IV abans Jèsus Crist, una novèla onzada celtica, aquela dels Galleses apareis dins nòstre terrador. Los Vòlcas arecomics s'establisson sul litoral, mentre que los Vòlcas tectosags ocupan lo païs naut amb Tolosa. Darrièr elis, trobam los Elvians en Vivarés, los Velaus en Velai, los Gabals en Gavaudan, los Rutèns en Albigés e Roèrgue, los Cadurcs en Carcin, los Nitiobrigs en Agenés.

D'aquí enlà, la fisionomia del païs lengadocian es definitivament fixada. L'egemonia dels Vòlcas suls petits pòbles anteriors : autoctòns, Ligurs o Ibèrs, escapola lo primièr ensag d'unitat politica e linguistica. Mas es pas negable qu'aquela dominacion suprimiguèt pas grand causa de l'organizacion primitiva e que la gallicizacion de Lengadòc, sobretot dins los Pirenèus audencs e ariegeses e lo Massís septentrional, foguèt superficiala. m es luènh de l'istòria oficiala qu'a elevat al reng d'un dògma l'origina gallesa de tots los abitants de l'Estat francés. Aquestis foguèron mai que mai una aristocracia guerrièra inferiora en nombre. La conquista gallesa cambièt pas mai la raça occitana que la conquista francesa al sègle XIII.

III.-- LA CONQUISTA ROMANA

L'arribada dels Romans, cobeses de s'assegurar una via terrèstra de comunicacion amb la Tarraconesa, trebolèt fòrt pauc l'estat de causas creat per l'installacion dels Galleses. La cultura latina se substituiguèt simplament a la cultura grèca. Los Vòlcas foguèron d'en primièr de pòbles federats, servant lor govèrn e lor lenga. Las divisions en civitates , pagi e vici gardan l'emmòtle primitiu. Cal notar que lo primièr traçat de la província romana seguís en gròs los confinhs lengadocians. Dins aquel primièr periòde, la gallicizacion de Lengadòc e mai de Catalonha fa de notables progrèsses. N'es una pròva lo desvolopament dels toponims mixtes gallò-latins dins aquelas regions (formas en -acos e -oialos).

Las tres principalas ciutats de Nimes, Narbona e Tolosa foguèron los tres centres d'irradiacion de la civilizacion de Roma. Es d'aquelas vilas que partissián los camins de penetracion dins las regions vesinas : de Narbona a Tolosa, de Tolosa vèrs Agenés, Carcin e Albigés; de Nimes cap a Gavaudan, Roèrgue e Auvèrnha.

La personalitat del Lengadòc futur se precisa de mai en mai e ajusta de caracteristicas novèlas a las ancianas per se diferenciar del rèsta de Gàllia. Quand l'emperador Dioclecian modifica la reparticion de las províncias, la Narbonesa es reduita gaireben exactament als limits lengadocians, e aquò fins a las invasions.

IV. - LOS BARBARS E LA FEUDALITAT

Al sègle cinquen, la fondacion d'un Estat visigotic contribuís a destacar encara mai las tèrras lengadocianas de la Gàllia del Nòrd per las aparentar amb las tèrras ispanicas en fortificant la comunitat de cultura romana de la Narbonesa e de la Tarraconesa.

Un pauc pus tard, jos los Carolingians, las colonias dels hispani fugitius davant l'invasion musulmana que venguèron s'establir en Lengadòc, e la part majora presa pels Lengadocians dins la reconquista de Catalonha contribuiguèron a ressarrar aquels antics ligams.

La creacion del reialme d'Aquitània e l'organizacion especiala de la marca de Septimània meton en evidéncia las tendéncias autonomicas dels nòstres aujòls durant aquels temps escurs e trebolats. Mas es a la dinastia dels comtes de Tolosa que conven d'atribuir lo principal ròtle dins l'unificacion dels terradors len gadocians del sègle IX al sègle XIII. Dins aquel long espaci, l'autoritat de la familha tolosenca s'afortís mai o mens dirèctament d'Agenés en Provença e d'Auvèrnha al païs de Fois. Los reis de París sèrvan tant solament una sobeiranetat nominala desprovesida de tota eficacitat practica. Dins lo meteis periòde, los comtes de Barcelona, puèi reis d'Aragon, penètran successivament, en 1067, dins lo comtat de Carcassona; en 1112, dins lo comtat de Provença e las viscomtats de Milhau e de Gavaudan; enfin, a la velha de la Crosada Albigesa, devenon senhors de Montpelhièr.

Las doas dinastias occitanas luchan per la supremacia; calguèt la Crosada per entrepachar la constitucion definitiva d'un Estat occitan escapolat parallèlament a Barcelona e a Tolosa. Los pòbles d' c avián una lenga dotada d'un prestigi internacional, un estat social pròpri, una literatura e un art originals; lor manquèt solament l'organizacion estatala per defendre aquel patrimòni.

V. --FORMACION DEL LENGADOCIAN

Los elements etnics qu'an constituit lo pòble occitan explican la formacion de doas lengas distinctas al Nòrd e al Miègjorn de Gàllia. La França septentrionala presenta una fòrta predominància d'elements galleses e francs, dementre que la França del Miègjorn possedís en pròpri un fons ligur, ibèr e visigotic absent al Nòrd. Cal téner encara compte de las raças neoliticas qu'an pogut subsistir dins las regions escalabrosas dels Alps, del Massís septentrional e dels Pirenèus plan melhor que dins las planuras obèrtas de la França d'Oïl. Enfin, cal pas demembrar qu' ccitània, despuèi las epòcas mai luènhas, es estada penetrada per las civilizacions mediterranencas e particularament per las culturas grèca e latina.

Après las invasions, lo latin evoluís e s'altèra rapidament per se diferenciar a l'aflat del substrat etnic, de la situacion geografica e de l'estat politic. Lo francés sembla s'èsser desgatjat primièr, l'occitan lo sièc un pauc pus tard. Vèrs lo sègle IX, podèm constatar l'existéncia de la lenga d' c als mots e fragments de frasa escampilhats demest lo latin de las cartas. Lo tèxt literari mai ancian, vertadièrament lengadocian, la Cançon de Santa Fe d'Agen, es atribuit pels melhors jutges al segond tèrç del sègle XI.

Malgrat l'estreita parentat racica de totas las populacions d'Occitània, lo complèx etnic ligurò-iberò-celtò-germanic, superpausat al fons preïstoric, es pas identic sus tots los punts. Avèm aquí lo principal factor de la formacion dels dialèctes e parlars occitans. L'element ligur domina en Provença, l'ibèr en Catalonha e Gasconha. Las províncias septentrionalas (Lemosin, Bassa Auvèrnha, Delfinat) son estadas las pus expausadas a l'infiltracion dels elements celtò-francs, mentre que Lengadòc presenta una mescla mai equilibrada.

Dins lo grop linguistic occitanò-romanic, tre las originas, lo gascon e lo catalan apareisson netament diferenciats. La familha provençala presenta ja qualques diferéncias a l'epòca classica qu'an anat en creissent fins a l'epòca modèrna.

Las regions nòrd-occitanas expausadas a la pression continua de la França d'Oïl, sobretot a l'Oèst, païs de planas obèrtas, an vist nòstra lenga recular dins las Charentes al profièit del francés. D'autre biais, aquela accion a precipitat l'evolucion fonetica e alterat lo vocabulari. Dès lo sègle XIV, los redactors de las Flors del Gay Saber podián criticar lo lemosin quar en Lemozi ditz hom granre de mots estranhs, biayssatz, trencatz e mal pauzatz que ges per aquo quar son dig en Lemozi, no los aparia hom en dictatz (Ed. Gatien Arnoult, t. II, p. 484).

De son costat, lo provençal pròpriament dit, alandat als corrents franceses, que davalan per la val de Ròse, e a las influéncias mediterranencas, presenta vèrs la meteissa epòca las primièras traças de las evolucions foneticas que lo caracterizan, e una vertadièra invasion de tèrmes estrangièrs. Ramon Feraut, autor provençal de la fin del sègle XIII, crenhiá d'èsser pas comprés :
Car ma lenga non es
De dreg proensalés.

Lo bas auvernhat e lo delfinés an talament sofèrt d'aquelas accions perturbatrises que son pas aisidament comprenedors pels autres Occitans.

Al contrari, lo lengadocian, protegit per una cinta ininterrompuda d'autres dialèctes occitans e plaçat d'esquinas contra un massís montanhós, es demorat a l'abric dels grands corrents de circulacion e a pogut defugir tota contaminacion. Son airal es estat reduit solament en Velai e Vivarés que se son destacats del tipe lengadocian normal, e dins lo païs de Nimes que s'es literalament provençalizat a una epòca modèrna.

La relativa unitat del dialècte es deguda als ligams geografics estudiats pus naut qu'unisson los terradors divèrses e als païses de passatge de Ròse a Garona, qu'an obrat coma centre. D'autre biais, la dominacion politica dels comtes de Tolosa e l'importància de lor capitala an jogat un ròtle unificador de primièr òrde durant los sègles de formacion de la lenga.

Los parlars lengadocians an, ça que la, de luènhas originas; se son constituits al torn d'antics centres successivament preceltics, galleses, gallò-romans, feudals, episcopals o pus simplament comercials, qu'a travèrs las vicissituds de l'istòria an servat lor personalitat. An obrat per irradiacion en unificant mai o mens eficaçament lo parlar de lor ròdol. Lo maximum de diferenciacion es estat atench dins los païses de cantonament del Massís septentrional e dels Pirenèus, lo minimum dins los païses de passatge del ribairés de la mar, del còl de Naurosa e de la val garonenca.

VI. --CARACTÈRS E CLASSIFICACION DELS PARLARS LENGADOCIANS

Òm pòt definir una lenga, un dialècte o un parlar : un grop de parlars naturals que possedisson un cèrt nombre de caractèrs comuns. La lenga, lo dialècte e lo parlar diferisson solament pel nombre e la valor d'aquels caractèrs. Los limits que separan aquelas unitats linguisticas son formats per una zòna d'espandida variabla, dins la quala los caractèrs distinctius son entremalhats.

Dins la formacion d'aquelas unitats an jogat un ròtle preponderant l'encastre geografic, lo mitan etnic e l'istòria politica o economica.

Aquò dit, anam ensajar de caracterizar lo lengadocian per comparason amb los autres dialèctes o lengas que lo rodejan.

1 ) Lo lengadocian diferís del catalan :

a) Per la prononciacion francesa de u (ü) allòc de u espanhòl en catalan : leng. madur; cat. madur.

b) Per la diftongacion de e, o obèrts latins en iè, uò, uè contra i, u en catalan : leng. sièja, uèlh; cat. sitja, ull.

c) Per la persisténcia del diftong ai reduit a ei, puèi e en catalan : leng. fait; cat. fet.

d) Per la conservacion del diftong au latin reduit a o en catalan : leng. caul; cat. col.

e) Per la persisténcia de la sibilanta sonòra inter vocalica z que s'esfaça en catalan abans l'accent : leng. posal; cat. poal.

f) Per l'amudiment de d intervocalic final del latin contra sa conservacion jos forma de u en catalan : leng. pè; cat. peu.

g) Per la persisténcia de tz final que se vocaliza en u en catalan : leng. disètz, patz; cat. dieu, pau.

h) Per la reduccion de ll e nn latins intervocalics a l, n correspondent a ll, ny (lh, nh) en catalan : leng. bèla, cana; cat. bella, canya.

i) Per la conservacion dels grops mb, nd reduits a m, n en catalan : leng. comba, benda; cat. coma, bena.

j) Per la reduccion dels grops kw, gw latins o germanics en k, g conservats en catalan : leng. quatre (catre), gardar; cat. quatre, guardar.

l) Per la conservacion de l inicial palatalizat en ll (lh) en catalan : leng. luna; cat. lluna.

2 ) Lo lengadocian se separa del gascon :

a) Per la persisténcia del diftong ai reduit a èi en gascon : leng. lait; gasc. lèit.

b) Per la conservacion de f tresmudat en h aspirada en gascon : leng. forn, flor; gasc. horn, hlor.

c) Per la reduccion de ll latin intervocalic o final a l contra r e t o th en gascon : leng. aquela, aquel; gasc. aquera, aqueth.

d) Per la persisténcia de n intervocalic amudit en gascon : leng. luna; gasc. lua.

e) Per la conservacion dels grops mb, nd reduits a m, n en gascon : leng. camba, landa; gasc. cama, lana.

f) Per la persisténcia dels grops br, dr, tr reduits a b, d, t en gascon : leng. lèbre, autre; gasc. lèbe, aute.

g) Per lo non-desvolopament de a prostetic davant r inicial : leng. ram; gasc. arram.

h) Per la reduccion dels grops latins kw, gw allòc de lor persisténcia en gascon : leng. quatre (catre), gardar; gasc. quate, guardar.

i) Per la conservacion del son v fins al sègle XV, que lo gascon a tresmudat en b bilabial non explosiu despuèi sa formacion : leng. vòstre; gasc. vòste (boste).

3 ) Lo lengadocian se destria del provençal :

a) Per la casuda de n intervocalic final del latin, contra sa conservacion en provençal amb nasalizacion parciala de la vocala : leng. (pa); prov. pan.

b) Pel cambiament quasi general de v en b, despuèi lo sègle XV, allòc de sa persisténcia en provençal : leng. fava (fabo); prov. (favo).

c) Per la conservacion de s final dels plurals, que cai regularament en provençal : leng. pòrtas, flors; prov. pòrta(s), flor(s).

d) Per la conservacion de l latin final intervocalic dins gaireben tots los parlars e per la persisténcia generala de l final provenent de ll latin o lh occitan, mentre qu'en provencal òm a una vocalizacion generala en u : leng. nadal, bèl, miral(h); prov. nadau, bèu, mirau.

4 ) Lo lengadocian s'aluènha del lemosin :

a) Per la persisténcia de ca, ga latins e romans, palatalizats en cha, ja en lemosin : leng. vaca, plaga; lem. vacha, plaja.

b) Per la conservacion de s+c, p, t, allòc de son esfaçament o vocalizacion en i gaireben generals en lemosin : leng. castèl, pasta, usclar, reviscolar, fèsta, tustar, estiu, prestar, espiar, escut; lim. (chateu, pato, üclà, revicolà, feto, tütà, eitiu, preità, eipià, eicü).

c) Per la conservacion de s final, allòc de sa caseguda amb alongament de la vocala precedenta o de sa vocalizacion en lemosin : leng. cabra, cabras, òme, òmes, borgés; lim. (chabro, chabra@), (ome, omei), (burgei).

d) Per la persisténcia de ll final latin intervocalic, contra sa vocalizacion en u en lemosin : leng. castèl, vedèl; lim. (chateu) , vedeu.

REMARCA. -- L latin dona u e lh roman i : leng. nadal, trabalh; lim. : nadau, (trabai).

e) Pel cambiament general, levat del leng. oriental, del v en b, allòc de sa persisténcia frequenta en lemosin : leng. vedèl, vida (bedèl, bido); lim. vedeu, (vido).

5 ) Lo lengadocian diferís del bas auvernhat :

a) Per la conservacion dels diftongs que se reduison en bas auvernhat : leng. paire, aigas, fau, aucas, pèira; bas auv. (pere, iga, fo, ucha, piro).

b) Per la persisténcia de las consonantas davant i, e, u, allòc de lor palatalizacion en bas auvernhat : leng. libre, dire, vinha, nud, cuba; bas auv. (lyibre, dyire, vyinho, nyu, tyubo).

REMARCA.--Aquela palatalizacion dona de sons variables segon los lòcs : ty, tchy, ts; py, ps; fy, fs; sy, ch.

c) Enfin, lo bas auvernhat presenta los caractèrs lemosins ca, ga = cha, ja, esfaçament o vocalizacion de s + c, p, t, caseguda de s final.

Los caractèrs generals del dialècte lengadocian atal precisats, anam examinar las particularitats dels diferents parlars e ensajar de n'escapolar una classificacion.

1 ) Destriarem d'en primièr los parlars meridionals que son caracterizats per l'evolucion FACTUM > fait, JUNCTUM > junt. Lo digraf -is, -iss-, del latin x, sc, es prononciat sh (ch francés) : caissa, cuèissa (caicho, quèicho). Las palatalas ch, tg, j equivalon, respectivament, a tch, dj o j : cachar, vilatge (catchà, bilatche), jamai, coja (djamai, cujo). Comprenon los parlars seguents :

a) Lo central, en usatge en Carcassés, Bas Rasés e Lauragués.

b) Lo tolosan, parlat dins lo ròdol de Tolosa; a sofèrt de l'influéncia del gascon.

c) Lo foissenc, de l'ancian païs de Fois. Es lo pus iberic dels parlars lengadocians amb lo donasanenc.

d) Lo donasanenc, dont l'airal s'espandís dins Donasan (Arièja), una part de Fenolhedés, del païs de Saut (Aude) e del canton d'Ax (Arièja), s'aparenta al catalan.

e) Lo narbonés, en usatge dins l'arrondiment de Narbona. S'aparenta al besierenc per la prononciacion -iss- : caissa (caisso).

2 ) Lo grop dels parlars septentrionals presenta una originalitat marcada. Es caracterizat per una tendéncia generala a assordir a atòn e a tonic nasal en o : campana, nadal (compono, nodal). Diftonga ò obèrt tonic en (uo) -- fr. ouo -- : còp, fònt (cuop, fuon). Altèra l latin intervocalic en un son vesin de w, g, v : pala (pauo, pago, pavo). Las palatalas ch, j, -iss- equivalon a tchi, dji, -iss- : pacha (patchio), passejar (possedjià), caissa (caisso). Donan l'evolucion : FACTUM > fach, JUNCTUM > jonch.

Òm pòt i destriar tres parlars :

a) Lo roergat, utilizat dins lo païs de Roèrgue (Avairon).

b) Lo gavaudanés, parlat dins Gavaudan (Lausèra). Es sospartit inegalament pel limit ca, ga ~ cha, ja.

c) L'orlhagués, en usatge dins l'arrondiment d'Orlhac (Cantal). Es sovent confondut amb l'auvernhat pròpriament dit.

3 ) Los parlars occidentals son caracterizats per la despalatalizacion de ch, tg, j, -iss- en ts, dz, -iss- : pacha (patso), vilatge (biladdze), jorn (dzur), caissa (caisso). Càmbian FACTUM en fach e JUNCTUM en jonch.

Comprenon tres parlars :

a) L'agenés, parlat dins lt e Garona. Cal notar que lo parlar d'Agen possedís los caractèrs fonetics dels parlars meridionals jos l'influéncia del gascon.

b) Lo carcinòl, que s'espandís dins lt e Tarn e Garona.

c) L'albigés, en usatge dins Tarn. Presenta una esitacion entre las formas fait ~ fach.

4 ) Lo grop dels parlars orientals anóncia ja Provença per divèrses caractèrs. Las palatalas ch, tg, j, -iss- equivalon respectivament a tch, -iss- : pacha (patcho), vilatge (bilatche), passejar (passetchà), caissa (caisso). Donan l'evolucion FACTUM > fach, JUNCTUM > jonch.

Compren tres parlars :

a) Lo besierenc, parlat dins la part occidentala d'Erau (Besièrs, Agde, Pesenàs, Bedarius, Sant Ponç).

b) Lo montpelhierenc, en usatge dins la part orientala d'Erau (Seta, Montpelhièr, Lunèl, Lodeva).

c) Lo cevenòl, que s'espandís suls arrondiments d'Alès e del Vigan (Gard). Es lo parlar mai parent del provençal.

Dins la part GRAFIA E FONETICA, donarem tots los caractèrs d'aquels divèrses parlars.

VII. -- ELEMENTS DEL VOCABULARI LENGADOCIAN

a) Elements latins

La majora part del vocabulari occitan es constituida per de mots derivats dirèctament del latin. Aquò a pas res d'extraordinari, si l'òm sosca que las tèrras occitanas son estadas prigondament latinizadas tre una epòca anciana. Sembla que, vèrs lo sègle III après Jèsus Crist, las ancianas lengas avián disparegut del tot. Podián pas luchar avantatajosament amb la lenga de Roma, instrument d'una civilizacion e d'un estat social immensament superiors als del nòstre païs.

Los ensages de qualques amators desprovesits de tota cultura linguistica e sobretot de tot esperit critic pòdon pas endavalar los faits establits pels linguistas modèrns. Sens denegar la possibilitat e mai la probabilitat d'un apòrt prelatin, cal regetar las teorias que voldrián far derivar l'occitan del cèlta, del ligur o del grèc.

Dins la massa de paraulas vengudas del latin, cal destriar tres tipes diferents d'apòrts :

1) Mots populars que fasián partida del vocabulari corrent e qu'an evoluit segon las règlas de la fonetica lengadociana : CATANUM > cade, EXCORTICARE > escorjar, FABRICARE > fargar, LIBRAM > liura, MESPILAM > mèspla, PETRAM > pèira, PISTILLUM > peile, VIGILARE > velhar.

2) Mots semisabents que son estats manlevats al latin escrit a una epòca anciana e qu'an pauc evoluit o mots influenciats per la lenga escrita. Apertenon a la lenga de la glèisa o del dreit. Aicí-ne qualques exemples : CALICEM > calitz o calici, COEMETERIUM > cementèri, DILUVIUM > delovi, ELIGERE > elegir, STUDIUM > estudi, EULALIA > Aulària, FABRICARE > fabregar, GLADIUM > glasi, PURGATORIUM > purgatòri, SERVICIUM > servici, SOMNIUM > somi. La forma populara de qualques unis d'aquels mots es : calze (cat.), estug, fargar, glai o glag, purgador, somnhe.

3) Mots sabents introduits en occitan après la formacion de la lenga per constituir lo vocabulari literari e scientific. En general, son estats manlevats al grèc e al latin e an subit qu'una leugièra adaptacion : astrològ, fluvi, geometria, gramatica, ipotèca, matematica, multiplicar, ortografia, pacificar, parafernal, rector, sincòpa, sintaxi, vision.

b) Elements grècs

An volgut, sobretot en Provença, donar una granda importància als elements grècs que serián estats introduits en occitan. Cal reconéisser qu'aquels apòrts venguts dirèctament dels Grècs establits sul nòstre ribairés son gaireben inexistents.

La majoritat dels vocables grècs son passats d'en primièr pel latin a divèrsas epòcas. De mots coma burre, cadièra, cambra, còp, còrda, lampesa, pebre, pèira, sac, tesaur èran ja en latin tres sègles abans Jèsus Crist. Cementèri, èrm, espasa, madaissa, palanca, puèg, sauma, datan de l'epòca imperiala. D'autres coma borsa, brústia, cara, son encara mai tardius. Enfin lo latin popular dels darrièrs sègles èra literalament empobolat de tèrmes grècs qu'an passat dins las lengas latinas. Un apòrt pus recent es degut a las relacions comercialas amb los paises grècs a l'Edat Mejana.

Aicí una lista dels principals mots grècs del lengadocian modèrn : amètla, anchòia, androna, argue, bofaniá, borrica, borsa, bòsc, bota, botelha, botiga, brústia, caça, caçòla, cada, cadièra, calar, calimàs, calòta, cambra, cara, carafèl, cauma, codonh, còp, cròta, culèfa o cufèla, endévia, èrm, espadar, espasa, far, flèuma, galafatar, galhòfa, gambe, geis, gip, glèisa, làmia, lampesa, limpa, madaissa, maid, meca, morcha, pantaissar, planca, postèma, raumàs, rèuma, ris, romb, sansònha, sàrcia, teca, tèma, tròç.

c) Elements germanics

Un cert nombre dels elements germanics del vocabulari occitan èran ja en latin a l'epòca imperiala, atal èran : arenc, borg, ganta, sopa. Mas la granda majoritat foguèron introduits, cap al sègle V, al moment de las grandas invasions germanicas. Es malaisit de destriar l'origina exacta d'aquels elements a causa de la semblança dels divèrses dialèctes. Ça que la, òm pòt atribuir als Burgonds : caupir, espeut; als Visigòts : gasalha, randa. Quant als Francs, an donat un contingent de mots mai important a la lenga d'Oïl qu'a la lenga d' c. Aquestis son remarcables non solament per lor nombre, mas encara per lor qualitat. Tenon una plaça de primièr reng dins lo lengatge corrent.

Aicí la tièra dels pus usitats en lengadocian : agaça, agrepir, alesna o alzena, amarvir, ampon, anap, anca, apcha, ardit, arrapar, aspa, atapir, atarir, aubèrga, aunir, bacon, bala, balcon, banc, banda, bandir, baron, bastir, baud, bedèl, benda, bercar, besal, bigard, bisa, blanc, blau, blond, blos, boc, bòrd, bòrda, borg, bornhon, botar, brac, bramar, brandar, brasa, bregar o bargar, bres, brossa, brosta, brot, brotar, brusc, caupir, causir, clafir, clapar, còca, conresar, còta, creisselons, cròc, cròça, cropa, cruga, cruissir, crusca, dard, èlm, embalausir, eraud, esbleugir, escaça, escafir, escal, escarnir, esclafar, esclatar, esclet, escòt, escrasar, escrimir, escuma, esmaut, esparnhar, esparra, esparron, esparvièr, espelir, esperon, espiar, esquivar, estacar, estalar, estampar, estona, estriu, faidir, falet, falquet, fanga, fauda, feutre, flascon, flauson, forbir, fornir, forselon, fresc, fròc, fronzir, gaire, gaitar, galaupar, gamar, gandir, gant, ganta, garait, garar, garba, garça, gardar, garir, garentir, garlanda, garnir, gasalha, gasanhar o ganhar, gatge, gaud, gauda, gaunha, giga, gisclet, gòrma o vòrma, grafinhar o graufinhar, grapar, grapinhar o graupinhar, gratar, gres, grifar, gris, griular, guèrch o guèch o guèrlhe, guèrp, guèrra, guidar, guinhar, guinsal, guisa, lag o laid, landrar, lasc, lausenja, lepar, lifar, lifrar, lis, lisca, lista, lòtja, maçon, marc, marcar, marrir, martre, mast, mauca, mèlsa, mercat, mesenga, morfidar, morir, murtrir, nafra, pargue o pàrrec, pata, pauta, pegar, pichièra, rampa, ran, ranc, randa, rapar, raspar, rauba, raubar, rausa, rausèl, reng, riban, ribaud, ric, rupa o rufa, sàrria, sasir, sopa, suènh, taca, taïna, tampar, tap, tasca, toalha, tomple, topin, trepar, trigar, trincar, trompa, tròp, tropa, tropèl, trotar, tufa.

Cal ajustar que los noms germanics an daissat de nombroses representants dins los patronims e los toponims lengadocians.

Demest los noms de familha e los prenoms, citarem : Aibran, Aimeric, Alaman, Alboïn, Alibèrt, Alièr, Amalric, Andraud o Andral, Ansèlm, Aribaud, Armand, Armengaud, Arnaud o Arnal, Asalbèrt, Asemar, Asibèrt, Asobèrt, Audebaud o Audebal, Audibèrt, Audifred, Audigièr, Audoard, Barrau o Barral, Baud, Baudoïn, Baudrigues, Begon, Beraud o Beral, Berard, Berenguièr, Bergoïn, Bergonhon, Bermond, Bernat, Bertièr, Bertrand, Brun, Cadoal, Carles, Chabaud, Chabèrt, Chifre, Colrat, Ebral, Ebrard, Enric, Ermengaud, Escafre, Escòfre, Estorge, Faral o Feral, Folques, Folquièr, Frotard o Flotard, Guiraud o Guiral, Galabèrt o Jalabèrt, Galibèrt, Galtièr, Garnaud o Garnal, Gastaud o Gastal, Gaubèrt, Gaucerand, Gaucelin, Gauderic, Gaudebèrt, Gibèrt, Girbaud o Girbal, Giscard, Godòfre, Gontard, Gòt, Grimaud o Grimal, Grimbèrt, Gui o Guigue, Guilabèrt, Guilhèm, Guitard, Isabèrt, Isarn o Isard, Isnard o Einard, Jambèrt, Jòfre, Lambèrt, Leotard o Lautard o Lieutard, Lombard, Mabèrt, Mafre, Manaud o Manal, Mir, Miraud o Miral, Rainaud o Rainal, Rainoard, Rambaud o Rambal, Ramon, Rasimbaud, Rasols, Ricard, Rigaud o Rigal, Robèrt, Rogièr, Rosaud, Rotland, Savaric, Seguin, Senescal, Sicard, Sifre, Sigièr.

Demest los toponims, senhalarem lo sufix -ens per -encs qu'a donat de nombroses noms de lòcs en Lengadòc. Deu èsser atribuit als Visigòts : Amarens, Berens, Esculhens, Girossens, Mossolens, Ratairens, Tonens, etc.

Los noms en vila- o vilar- formats amb d'elements germanics son nombroses : Vilafrancon, Vilagodor o Godorvila, Vilalièr, Vilarambèrt, Vilarasens, Vilaudran, Vilaudric, Vilaudibèrt, Vilar-Savaric, etc. m pòt citar encara : Casalrenós (RANULFI), Montbajon, Montbonós (BONULFI), Montricós (RICULFI), Puèg-Alibèrt, Castèlreng (Rasenc), etc.

d) Elements prelatins

Los elements prelatins del vocabulari occitan son dificils a descobrir demest los mots que lo latin e lo germanic pòdon pas explicar, en rason de nòstra ignorància gaireben totala de las lengas parladas abans la conquista romana.

Los noms de rius, coma Arièja, Arisa, Arn, Dura, Erau, Garona, Onhon pareisson preceltics. De mots coma cuc, cuca, alterat en tuc, truc, suc jos d'influéncias germanicas, quèr, alp, semblan apertenir a la meteissa capa.

Om pòt acordar al ligur : calm, pena, e los toponims en -asc, -osc, -usc : Avenàs(c), Brasc, Salasc, Branós(c). Los noms de ciutats : Narbona, Tolosa.

A l'iberò-basc, revenon los noms comuns : artiga, barca, biscre, coscolha, esquèr, estalviar, garbassa, garrabièr, garric, gaure, gòrra, jasena, toja e los noms de vilas Besièrs, Fois.

Lo gallés a daissat un contingent mai important de formas dins lo vocabulari usual e dins la toponimia. Aicí los principals elements de la lenga correnta : abelanca, agranhon, alausa, alauseta, aliga, andèr, arpent, aubuga, bacin, balma, bana, bauca, bèc, bèç, bèrla, bescle, betonica, bilha, blat, bleda, bodosca, bolzas, bonda, bosiga, bragas, braire, braulhar, bren, bresca, bresegon, bric, brin, brisar, briu, bròc, bròca, bruèlh, bruga, cade, calhau, camba, cambiar, camin, camisa, carpentièr, carri, carruga, casse, cavanèl, cèrç, chai, cleda, cloquièr, crauc, crauma, cugul, cutar, darbon, darna, doga, drap, encombrar, endèrtre, esclapa, estarencla, flisca, gadal, galhard, garra, gavèla, glena, gonèla, grava, landa, laucec, lausa, lèga, lèri, lia, mant, marla, matràs, mena, mèrgue, moton, naduèlh, pairòl, palafré, palaiga, pèça, petit, rega, ròc, rusca, sabon, saia, saile, salmon, sesca, soc, soca, soga, suja, taraire, tenca, tralha, trauc, turra, vailet, vanèl, vassal, vesog.

Cal notar qu'un cèrt nombre d'aquels mots coma : BRACA, CABALLUS, CARPENTUM, CUCULLUS, SAGUM, èran ja estats introduits dins lo latin del sègle IV abans Jèsus Crist; d'autres coma : ALAUDA, BECCUS, BETTONICA, CERVISIA, LEUCA, SAPO datan de la conquista de Gàllia.

La toponimia actuala lengadociana clau de nombrosas formas celticas. Los noms de rius son lèumens preceltics, òm pòt citar, ça que la, los noms formats amb lo radical DUBRON (aiga) que caracterizan la region lengadociana : Argentdoble, Argentoire (ARGENTODUBRUM) dins Aude; Verdoble, Vernasobre, Vernobre (VERNODUBRUM) dins Erau. Ne cal acercar los noms de lòcs de Roèrgue : Ladesobre e Valesobre, atal designats a causa de qualque font. Las formacions amb ALISO son nombrosas : Alson, Alsoc, Son, dins Aude; Alzon, dins Avairon, Erau, lt. Alzon, Auson, Alzona, de meteissa origina, designan de localitats de Gard e d'Aude.

Los noms de montanhas son representats per : Cantal e Cevenas.

Los noms de lòcs abitats son plan mai abondoses. Aicí los principals radicals qu'intervenon dins las for macions toponimicas :
DUNOS : Dun, Balaruc, Besun, Gavaudun, Laudun, Montlausun, Mausun, Verdun.
MAGOS : Bram.
BRIGA : Lanobre, Vesenobre.
NANTOS : Nant.
NEMETIS : Arlende, Arne.
SOLIS : Artòsols, Conòsols, Limòsol, Vinòsols (Aude), Bòsols (Avairon) (1).

(1) L'etimologia gallesa dels noms de lòc Artòsols, Conòsols, etc.., es una ipotèsi personala segon lo toponim VERNOSOLIS = La Vernosa (Auta Garona); son formats amb lo radical celtic SOLI-, SULI-, coma segond element, e ARTO-, CONNO-, LIMO-, VINO-, dont la preséncia dins los noms de Gàllia es abondosament atestada (Dottin, La langue gauloise).

OIALOS a donat de nombrosas formas en -uèjol, -uòjol (-uèjul, -ièjul, -èjul, -iòjul, -uèju), dins lo Massís septentrional, lo païs cevenòl e qualques autres punts : Cornuèjols, Granuèjols, Perruèjols, Tremuèjols, Vernuèjols, etc., etc. Aquels toponims datan sovent de l'epòca gallò-romana. N'es atal meteis pel sufix -ACOS que caracteriza d'innombrables noms de domenis gallò romans : Albiac, Calvinhac, Casilhac, Donasac, Florac, Montanhac, Orlhac, Paulhac, Rofiac, Savinhac, Severac, Sonac, Tersac, Tolonhac, Treviac, Unhac, Ventenac, Vitrac, etc., etc. Demest las formas isoladas, òm pòt citar : Agen, Albi, Caors, Javols, Ledenon, Lodeva, Magalona, Mende, Nemze (Nimes), Rodés.

Los noms de païses, per l'intermediari del latin, nos an daissat : Albigés, Carcin, Gavaudan, Rasés, Roèrgue.

En conclusion, cal remarcar que los toponims d'origina celtica son mens nombroses en Lengadòc que dins las regions de França. D'autre biais, la majoritat (noms en -OIALOS del Lengadòc oriental e septentrional e en -ACOS) datan de l'epòca gallò-romana. Aquò es un clar indici de la febla densitat del pòblament gallés dins nòstras regions.

e) Elements arabs e orientals

Los primièrs elements arabs an penetrat en occitan per l'intermediari del comèrci mediterranenc. Lo contingent mai important proven de las Crosadas que metèron en contacte los pòbles crestians amb los musulmans. Enfin un cèrt nombre son passats en Occitània a travèrs los Pirenèus e segurament pel mejan del catalan. Om pòt citar : aiganafa, alambic, albricòt, alcassin, alcavòt, alcòl, alcòva, alfa, alfàbia, alfasega, almanac, alquimia, alquitran, aluda, ambre, argelat, assassin, aubergina, aubèrja, aubièca, augebit, avivas, azard, azeròla, azur, barbacana, barracan, basana, borraja, burnós, camfre, carmin, carróbia, charrabià, chifra, coton, cramesit, doana, eissauga o savega, escac, escarabida, escarchòfa, estragon, faca, farda, festuc, garbin, garrofa, gipon, jansemin, jària, julèp, laut, limona, madraga, magazin, malhuc, marfega, marrega, matalàs, mesquin, mortaisa, papagai, quermès, quintal, realgar, sabaton, sacre, safran, sagaia, sarron, senha, siròp, sucre, taça, tafatàs, tafurèl, tambor, tara, tarifa, tartana, taüc.

f) Apòrts modèrns

Lo mai consequent d'aquels apòrts es lo del francés. Dès las originas, dins la lenga dels trobadors, òm pòt notar : aiga (francò-provençal), chin o chen, jaune, jardin, jòia, païs, palais, poissant, vergièr. Après l'installacion dels Franceses en Lengadòc al sègle XIII, lo nombre dels gallicismes creis rapidament. Al sègle XIV, òm pòt relevar : dangièr, merchand, profitar, sage. Al sègle seguent, es una vertadièra invasion : assès, atge, autant, boitós, chaut, chival, congièt, desjà, despitar, frapar, gormandejar, joïr, juscas, marchandisa, medicin, messenhors, meissant, moyan, palhardisa, rejoïr, rejoïssança, riche, richessa, tombar, tuar, velhessa, etc., etc.

Despuèi la segonda mitat del sègle XVI, la lenga d' c cessa d'èsser escrita dins los actes oficials e per consequent pèrd la màger part del sieu vocabulari sabent. Desenant, los escrivans ocasionals posan dins lo francés sens la mendre discrecion. La lenga parlada jos l'influéncia del snobisme s'altèra encara mai per imitar l'aristocracia e la borgesiá. Es lo temps ont òm vei aparéisser : (mèro, pèro, frèro, sur, cur, oui, nani, moussú, madamo), per citar que las formas mai correntas.

Om pòt senhalar encara la penetracion en Lengadòc d'una cèrta quantitat de mots espanhòls o aragoneses a travèrs lo catalan e lo gascon. En general sèrvan o atòn final jos la forma de (u) atòn. Aicí-ne qualques exemples : burro, caraco, carro, casco, cigarro, cocarro, farfant, fidèus, galho, gitano, macho, mochacho, modorro, morisco, morlaco, moro, perro, tacho.

VIII. -- EVOLUCION ISTORICA DEL LENGADOCIAN

Om pòt destriar tres periòdes dins la vida del dialècte lengadocian.

Del sègle IX al sègle XIII, lo lengadocian possedís una declinason amb dos cases identica a aquela de l'ancian francés. Fins al mitan del sègle XII, sembla i aver agut coïncidéncia entre l'usatge escrit e la lenga parlada. A partir d'aquela epòca, la declinason dispareis de l'usatge vulgar, mas persistís dins los tèxtes escrits. Aquel primièr periòde, illustrat per la literatura cortesa, merita d'èsser apelat classic o dels trobadors.

Lo segond periòde, que va del començament del sègle XIV fins a la mitat del sègle XVI, es marcat per l'abandon total de las règlas de la declinason dins los tèxtes escrits. La lenga se localiza de mai en mai e pren lo caractèr dialectal. Una part del vocabulari ancian e principalament los tèrmes de la lenga cortesa dispareisson. Aquela pèrda es compensada per la multiplicacion dels mots sabents manlevats al grèc o al latin e destinats a exprimir las causas del dreit, de la medicina, de la filosofia e de la teologia. La lenga a una vida literària insignificanta; per contra servís a redigir los actes, las deliberacions, los comptes, la correspondéncia e las cronicas de nòstras comunas lengadocianas. Aquels documents constituisson una massa enòrma d'un grand interès linguistic e istoric. Podèm qualificar aquel periòde de vulgar.

De la segonda mitat del sègle XVI als nòstres jorns, la lenga d' c es descaçada de l'usatge escrit e se tresmuda aviat en patés . Pèrd tot lo vocabulari escrit per se reduire exclusivament als tèrmes de la conversacion correnta dels pageses e dels menestrals. Quand, per excepcion, los escrivans vòlon exprimir d'idèas pus elevadas, son obligats de manlevar los mots que lor fan sofraita al francés. De mai, jos l'influéncia de l'idèa que lo francés es un idiòma superior del fait que s'introdutz dins l'usatge jornalièr de las classas borgesas e aristocraticas, los ccitans tendon de mai en mai a emplegar de formas francesas. Aquel periòde s'amerita lo nom de decadéncia.

IX. --LA RENAISSENÇA

La renaissença modèrna de la lenga d' c s'es produita jos l'influéncia de l'escòla istorica de la fin del sègle XVIII amb de libres coma L'Histoire de Languedoc dels Benedictins o L'Histoire littéraire des troubadours de l'abat Millot, escrita amb los materials acampats per Lacurne de Sainte-Palaye. Cal pas tanpauc daissar passar per malha lo ròtle jogat pel Romantisme dins lo despèrtament esperital dels pòbles anequelits per l'imperialisme dels sègles precedents.

Lo primièr escrivan de valor qu'aja soscat a restaurar la lenga e la literatura lengadocianas es sens cap de dobte Fabre d'Olivet (1767-1825) de Ganges, que publiquèt al començament del sègle XIX : Le troubadour, poésies occitaniques du XIIe siècle (1803). Sos successors immediats, dels quals Jansemin d'Agen es lo capmèstre, demòran estrangièrs a tota preocupacion de restauracion linguistica; a aquel punt de vista, contunhan los escrivans patesejaires dels dos darrièrs sègles. Cal l'exemple de Mistral e de sos amics per despertar en Lengadòc un vertadièr movement dins aquel sens. Es a l'entorn de la Societat Arqueologica de Besièrs e de la Societat de las Lengas Romanas de Montpelhièr que se concretiza. Ça que la, la reforma linguistica mistralenca trobèt son melhor obrièr dins August Forés de Castèlnòudari (1848-1891) que, dins sos divèrses recuèlhs poëtics, l'aclimatèt definitivament en Lengadòc.

Un pauc pus tard lo Carcinòl Antonin Perbòsc (1861) e lo Lauragués Prospèr Estiu (1860), seguissent l'exemple del canonge lemosin Ros (1834-1905), temptan d'unificar la lenga en restaurant la grafia classica e de la purgar mai estreitament dels gallicismes. Malgrat la resisténcia dels felibres tradicionalistas de Lengadòc e de Provença, lors òbras de valor indiscutibla an fait grelhar un fum d'imitadors. Uèi, l'evolucion del Felibritge vèrs un occitanisme mai eficient met en evidéncia la necessitat d'unificar los dialèctes per rendre possibles l'ensenhament dins las escòlas e la vida d'una literatura nacionala occitana.

Dins aquesta GRAMATICA, nos prepausam de desvolopar l'òbra entamenada pels nòstres predecessors. Per subrepés, avèm lo desir de la far profechar dels trabalhs dels linguistas modèrns e de l'exemple de la restauracion del catalan literari per l'illustre Pompeu Fabra.

Estimam qu'al punt de vista de la grafia, cal conciliar nòstras tradicions classicas, los resultats de l'estudi scientific de la lenga, la grafia mistralenca e la grafia catalana, sens tròp nos alunhar de las costumas a las qualas èm avesats despuèi l'escòla. Cresèm que la melhora basa es de prendre per nòrma lo Diccionari Ortogràfic de Pompeu Fabra en regetant las notacions que son especificament catalanas. Aquel procediment nos dona un sistèma ortografic ja estudiat d'una de las grandas brancas de la nòstra lenga, nos alunha pauc del sistèma mistralenc e del sistèma Perbòsc-Estiu, tot en permetent una intercomprehension mai aisida entre los ccitans dels dos penjals dels Pirenèus.

Per çò que tòca la lenga dins sos elements sencers, cal tractar d'arreu de la fonetica, del vocabulari, de la morfologia e de la sintaxi. En fàcia de las divergéncias foneticas dels divèrses parlars lengadocians, cresèm pas possible d'aténher una unificacion completa. Admetèm las varietats foneticas ja conegudas per l'anciana lenga e regetam rigorosament las que se son manifestadas despuèi l'epòca de decadéncia. Es atal qu'adoptarem : nuèch, nuòch o nuèit, e que regetarem (nièch, nèch, nioch, nèit); fach o fait, e non (fat, fèit, fèi); nadal, nadau, e non (nadar, nadà); ròc, ròcs allòc de (ro, rot, ros, rots, rotch); flagèl a la plaça de (flagièl, fladgèl, flatchèl, fladzèl); caissa e non (caicho, cacho); pala allòc de (pawo, pavo, pago, paro), etc.

Escriurem los mots jos lor forma etimologica completa. Es atal qu'aurem : rauc, abaus, donar, véser, colar, singlar, malor, fuèlh, rastolh, castanh, cunh e non (rau, abau, dunà, bese, culà, singlà, malú, fèl, ras tul, castan, cün).

Aquelas règlas nos amenaràn a una unificacion considerabla de la lenga, mas al nòstre vejaire plan insufisenta. Conven de persiègre aquel trabalh d'unificacion dins lo vocabulari e mai que mai dins la morfologia. En fòra de las variacions degudas a las leis foneticas regularas, i a encara un grand nombre de variacions degudas a d'accidents divèrses de caractèr excepcional; lo meteis tèrme pòt se presentar jos tota una tièra de formas. Al nòstre vejaire, la lenga literària deu se limitar a una o doas d'aquelas formas, las mai regularas e las mai usitadas. Lo mot ANATOLIUM a donat (anadiüèl, nadüèl, nadiüèl, nadèl, nadièl, nadiol, nandüèl, adüèl, asüèl). Demest aquelas formas causirem naduèlh, la mai usitada e que pòt servir de supòrt a totas las autras. De meteissa manièra, lo latin MESPILA a per equivalents (mèsplo, mespula, mispula, nespula, nispula, nèsplo, nèspro, bespulo, empulo, espulo, espurro). La lenga literària poirà adoptar : mèspla, mespola.

En morfologia, la preposicion latina APUD es representada per las formas popularas : (ab, amb, an, am, ambé, dan, dam, dambé, amé, omb, on, om, ombé, ommé, emb, en, em, embé, emé). Nos sembla rasonable de servar amb per la lenga escrita. De pariva faiçon l'advèrbi latin UNDE a donat una tièra de variantas per redoblament o combinason amb a, de, la : (unte, undum, aunt, ant, endunt, ulant, urant, dulant, delant, anunt, alunt, dacunt, dicunt, lant). La lenga literària a tot interès a se reduire a l'unic ont. Lo subjonctiu present del vèrb èsser presenta de nombrosas formas : (siò, siosco, siogue, sigue, siège, sagie, sialhe, fogo, fosco, essie). Nos pareis preferible d'admetre solament la classica siá dins la lenga escrita.

Aquelas nòrmas nos permetràn d'aténher una uniformizacion relativa, mas pr'aquò sufisenta per ensenhar la lenga als escolans e formar un eleit cultivat susceptible de legir las òbras literàrias occitanas. Las divergéncias foneticas, morfologicas e lexicologicas que subsistiràn, reduitas al minimum, empacharàn pas l'intercomprehension e constituiràn pas una tròp granda dificultat per l'ensenhament. Una unificacion pus completa, si deu se produire, serà l'òbra del temps e dels escrivans. Pel moment, cadun deu prendre per basa de sa lenga lo sieu parlar nadiu e n'utilizar totas las riquesas.

L'òbra de renaissença pòt pas, ça que la, se limitar aquí. Demòra a netejar nòstra lenga dels gallicismes que se son substituits als mots indigènas. Lor remplaçament deu se far per manlèu d'en primièr als autres parlars lengadocians, en segond lòc als autres dialèctes occitans, catalan comprés, e d'en darrièr a la lenga anciana. Es extrèmament rar que la lenga d'Oc modèrna permeta pas totas las correccions e que calga aver recors a un arcaïsme.

Pels mots que designan de causas novèlas, çò pus simple es d'utilizar los mots franceses ja naturalizats en occitan, coma : automobila, carbata, gasa, obusièr, omnibus, tanc, torpilha, usina, etc.

Quant al vocabulari sabent pròpriament dit, serà manlevat al grèc e al latin segon las règlas expausadas dins l'apendix d'aquesta GRAMATICA.

Despuèi que la lenga d' c a cessat d'èsser escrita oficialament, sa sintaxi a prigondament sofèrt. Nòstres escrivans, avesats al francés, transpausan los torns d'aquela lenga dins la nòstra. Per restablir la puretat primitiva, cal d'en primièr estudiar la lenga dels pageses, legir los bons escrivans e encara melhor practicar nòstres tèxtes ancians. Cal notar, a aquel punt de vista, que Carcin, Roèrgue, Gavaudan e lo païs de Fois an servat melhor que las autras regions las ancianas règlas sintaxicas.

Los metòdes que venèm de desvolopar brèvament nos donaràn una lenga literària vertadièra, modèrna, pro unificada, sens pr'aquò ofegar del tot las particularitats localas. Conciliarà las necessitats inerentas a la vida d'una lenga literària amb los embelinaments subtils que naisson de la sabor terrairenca.

Sabèm que nòstres adversaris objectaràn qu'aquela lenga restaurada serà artificiala, incomprehensibla e estrangièra dins tots los païses lengadocians.

Oblidaràn qu'una lenga literària compòrta necessàriament una part d'artifici e d'arcaïsme. Si volèm una lenga coma lo francés, l'italian o l'espanhòl devèm pas rebufar las condicions d'existéncia de tot idiòma literari.

Quant a l'argument trait de l'incomprehension, lor farem remarcar qu'exagèran notablament e que, d'autre biais, tota lenga necessita un ensenhament. Degun pòt pas se flatar de la conéisser solament en la parlant; cal i apondre l'estudi.

Per fin, ajustarem qu'una lenga pòt pas se limitar a un terrador e un sol temps. Deu èsser la sintèsi dels parlars naturals de tota la nacion e la sintèsi de la lenga dels escrivans ancians e modèrns. La localizacion excessiva pòt ben facilitar la comprehension als compatriòtas immediats de l'autor, mas la rend mai dificultosa als legeires de las autras regions.

Em plan persuadits que tots aquels empaches, que los Catalans son en passa de vencir, representan un esfòrç plan mendre que çò qu'imaginan nòstres adversaris. L'òbra realizada pels nòstres fraires de delà los Pirenèus nos assegura del succès.

Loís Alibert 

Réédition de la grammaire de Louis Alibert, établie d'après les parlers languedociens dans les années 1930, et qui fait encore autorité aujourd'hui pour l'étude de la langue et les choix graphiques. 

http://www.decouvertes-occitanes.fr/fr/113-gramatica-occitana-lois-alibert-9782859102746.html 19€ DERNIER EXEMPLAIRE ! Réalisation et hébergement de la boutique par : NET15 

http://regnevalentia.blogspot.com/2007/06/els-parlars-lengadocians.html

En occitan. Aperçu de la table des matières : Introduccion : lo dialècte lengadocian Primièra part : grafia e fonetica Segonda part : morfologia Tèrça part : sintaxi Quarta part : formacion dels mots Apendix : Adaptacion dels mots sabents a l'occitan

VOCABULARI ORTOGRAFIC 

IEO edicions, hors collection.

Gramatica occitana, Loís Alibert

Wiki
https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Gramatica_occitana_segon_los_parlars_lengadocians

La Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, mai sovent coneguda coma la Gramatica occitana d'Alibèrt, foguèt una de las òbras fondamentalas per la fixacion de la grafia dicha "classica" de l'occitan. Foguèt escricha per Loís Alibèrt e publicada a Barcelona en 1935.

Aquela gramatica pareguèt çò primièr en tròces dins la revista Òc. En 1935 la Generalitat de Catalhona per mejan de l'Oficina de Relacions Meridionals, l'estampèt, mas la Guèrra civila espanhòla ne geinèt la difusion. Calguèt esperar 1976 que se sortiguèsse una edicion novèla e revisada deguda a Ramon Chatbèrt, editada pel Centre d'Estudis Occitans de l'Universitat Pau Valèri de Montpelhièr. En 2000 l'Institut d'Estudis Occitans e l'Institut d'Estudis Catalans la tornèron estampar.

ABBE SALVAT Joseph, gramatica occitana

La Gramatica occitana a marcat prigondament lo movement renaissentista occitan. La referéncia explicita d'Alibèrt per sa gramatica èra la Gramàtica catalana de Pompeyo Fabra e l'autor voliá que son òbra aguèsse lo meteis resson social que la del Pompeu Fabra. La gramatica d'Alibèrt a quatre caracteristicas que ne fan una òbra màger:

• Es escricha en occitan.
• Es una gramatica descriptiva dels parlars lengadocians.
• Es l'òbra qu'es a la basa del desvolopament de la grafia classica (e mai se n'es pas a l'origina).
• Es una gramatica prescriptiva (ditz las formas que cal emplegar e las que cal pas) que fonda la nòrma classica de l'occitan e qu'a per ambicion d'èsser a la basa d'una lenga literària. Es aquela caracteristica que noiriguèt la polemica a l'entorn de l'òbra, ajudada pel ton categoric de l'autor.
• Es una òbra qu'anticipa las aplicacions possiblas a d'autres dialèctes occitans que lo lengadocian, e que se fonda sempre sus una concepcion globala de la lenga occitana.

AITOR CARRERA BAIGET

Mas se l'òbra es ara en partida contestada, es a l'origina de la difusion de la grafia classica e de la nòrma classica, amb las adaptacions de Pèire Bèc pel gascon o de Robèrt Lafont pel provençal. Tanben es la font de las principalas temptativas d'estandardizacion del lengadocian, que sián las de Jacme Taupiac, de Rogièr Teulat o de Patric Sauzet.

A mai de son prètzfach normatiu, l'òbra d'Alibèrt es plan rica en informacion dialectala. La variacion sosdialectala del lengadocian i es descricha pro menimosament dins mantuna part de l'òbra que siá en fonologia o en morfologia e una mapa amb la toponimia en occitan, que permet de visualizar aqueste ensems de sosdialèctes, i es fornida tre la debuta del libre

Mapa dels dialèctes lengadocians de l'occitan, extracha de la Gramatica occitana d'Alibèrt

Modificar

• Loís Alibèrt
• Dictionnaire occitan-français d'après les parlers languedociens
• Occitan
• Grafia classica
• Nòrma classica
• Conselh de la Lenga Occitana
• Congrès Permanent de la Lenga Occitana
• Institut d'Estudis Occitans

Loís Alibèrt (Bram, 12 d'octobre de 1884- Montpelhièr, 16 d'abril de 1959) foguèt un lingüista occitan. Es un autor especialament conegut e important dins l'occitanisme per encausa de sa gramatica, e de son diccionari, que fondamentan la nòrma classica de l'occitan.

https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Loís_Alibèrt la wiki se pot modificá, no faigau mol cas de lo que llixgau.

Loís Alibèrt nasquèt en 1884 a Bram, en Lauragués, dins una familha de païsans ont l'occitan i èra la lenga d'emplec abitual. Tre sa joventut s'opausava ja a las ideologias radical-socialistas qu'imperavan dins son país. Partiguèt far d'estudis de farmacia a Montreal d'Aude. Estudièt puèi a l'Universitat de Tolosa ont s'interessèt per la lenga e l'istòria occitanas. Obtenguèt aital los diplòmas d'estudis superiors meridionals e d'estudis superiors d'istòria. Al mes de desembre de 1912, se maridèt amb Maria Lator. Aguèron pas qu'un filh, Enric, que moriguèt a la guèrra en 1943, mobilizat en Alemanha quand faguèt sos 31 ans. S'installèt coma farmacian a Montreal d'Aude e i demorèt de 1912 a 1942. Sòci del Felibritge (Escòla mondina, puèi l'Escòla occitana), foguèt cap redactor de La Tèrro d'Oc. Comencèt de s'interessar a la normalizacion linguistica de l'occitan après la Primièra Guèrra Mondiala. 

Dins Le lengodoucian literari, fasiá servir una grafia francizanta e a l'encòp l'article local le.

Es cap a la fin de las annadas 1920, que jos l'influéncia de Prospèr Estieu, Antonin Perbòsc e sustot de Pompeu Fabra, perfecciona l'escrich e l'oral per desvolopar la nòrma classica, inspirada de l'usança anciana e adaptada a la lenga modèrna. Es demest los fondators de la Societat d'Estudis Occitans, en 1930, que ne ven gaireben lo solet animator. Sa Gramatica occitana segón los parlars lengadocians poguèt pasmens paréisser qu'a Barcelona, mercé a l'ajuda dels catalans, en 1935-1937, en plena guerra sivil.

Sa Gramatica pausava los principis e donava una lista d’exemples de mots, aplicacion dels principis per l’ortografia restituida. Durant la Segonda Guèrra Mondiala, Alibèrt se mostrèt partisan del regim de Pétain e de la collaboracion. Amb la femna, foguèt jutjat e condemnat a la preson per "atteinte à la sûreté de l'Etat" en 1946. Sortiguèt finalament de preson en 1951 (5 añs per atteinte?) e visquèt cansat e malautís en çò de sas conhadas. 

Alibèrt se mostrèt fòrça discret dins l'emergéncia de l'occitanisme de l'après guèrra. Sembla que joguèt pas cap de ròtle actiu dins la fondacion de l'Institut d'Estudis Occitans (IEO) en 1945. Per contra, l'IEO adoptèt la nòrma classica en se basant sus sa gramatica, revista en 1950. Moriguèt a Montpelhièr lo 16 d'abril de 1959 e foguèt enterrat a Bram. 

Sa ''Gramatica occitana'' es estada tornada publicar durant lo segle XX, la darrièra reedicion data de l'an 2000 per l'Institut d'Estudis Occitans, amb de leugièras correccions e mesa adeqüacion amb las nòrmas establidas pel Conselh de la Lenga Occitana.

A partir de sos manuscrits inedits, Robèrt Lafont e Raimond Chatbèrt publiquèron un diccionari postum e inacabat, lo Dictionnaire occitan-français d'après les parlers languedociens (1966), qu'es considerat de còps que i a d'una qualitat tecnica pro bassa e mens bona que la de la gramatica de 1935.

Son diccionari èra pas pus la teoria amb d’exemples, mas son aplicacion, d’un ample tot autre. Alibèrt lo faguèt mai que mai per ensajar de determinar l’ortografia de totes los mots tradicionals de l’occitan lengadocian, trabalh enòrme de son temps, malaisit e inacabat (amb d’etimologias sovent inconegudas, de familhas de mots malaisidament determinadas, de relacions amb lo catalan e las autras lengas neolatinas de còps absentas, de prononciacions o de formas lingüisticas desparièras, etc.). S’i tròban emai de « variantas » que son pas de variantas de mots ni mai d’ortografia mas de prononciacion, notadas de còps en prononciacion figurada a la francesa, o emai mitat a la francesa e mitat a l’occitana (!) : cuol Var. quiol ; conselh Var. cosselh, crotz Var. cros ; engenh~enginh Var. enchin ; pissar Var. pichar ; polícia Var. polécia ; pluèja Var. plèja ; puèi Var. pèi ; regina Var. ragina ; resistir Var. resestir ; sagnar Var. sannar ; tòrcer Var. tòcer, tòtser ; vim Var. vin (!!!) : pròva evidenta d’una òbra inacabada. En mai, s’i ajustan un fum d’enganas de còpia del manuscrit, que los editors postumes poguèron pas consultar, mas que Josiana Ubaud dins lo sieu Diccionari Ortografic a esmendat. Atal, es pas question de considerar lo diccionari d’Alibèrt coma una òbra que clavariá per l’eternitat tot lo trabalh lingüistic e lexicografic seriós, mas totas las insufiséncias o esitacions qu’òm i pòt trapar pòdon pas servir de pretèxte per l’enviar tot entièr a las escobilhas per faire qué que siá, e encara mens per desqualificar sos principis.

Segon Joan Coromines : «La Gramàtica occitana segons els parlars llenguadocians és una obra substancial i cabdal per a l'elaboració de la norma escrita de l'occità modern; la qual és majoritària avui mateix. Fou escrita pel farmacèutic i lingüista audenc Loís Alibèrt, admirador de la tasca duta a terme per Pompeyo Fabra».

• Le lengodoucian literàri, 1923
• Gramatica occitana segón los parlars lengadocians, 1935-1937, reedicion corregida per Raimond Chatbèrt, Montpelhièr, CEO, 1976, reedicion IEO, Tolosa, 2001
• Les troubadours de l'Aude, 1941 (Revista Pyrénées n° 2)
• Origine et destin de la langue d'Oc, 1942 (Cahiers du Sud)
• Participacion a la redaccion de la Tèrro d'Oc, 1908-1930
• La réforme linguistique occitane et l’enseignement de la langue d’oc (publicat sens nom d'autor per l'IEO (1950)
• ambe Pèir Bec, L'application de la réforme linguistique occitane au gascon, IEO, Tolosa,1952
• Sur quelques toponymes catalano-occitans dans l'Aude, 1956 (Revue internationale d'onomastique n° 2)
• Toponymes de l'Aude, 1957 (Revue internationale d'onomastique n° 4)
• Sept élégies de Tibulle traduites en languedocien, 1928
• Dictionnaire occitan-français d'après les parlers languedociens, 1966 (postum)

Ligams extèrnesModificar

• Dictionnaire occitan - français, Loís Alibèrt (en pdf)
• Dictionnaire occitan - français, Loís Alibèrt (en html)
• Gramatica occitana segon los parlars lengadocians - Introduccion: encastre geografic e origina dels mots occitans
• Gramatica occitana segon los parlars lengadocians - Introduccion: estudi de las mutacions foneticas dels parlars lengadocians, Loís Alibèrt
• Lexique français-occitan des gallicismes corrigés, Loís Alibèrt
• Loís Alibèrt al sit Montpelhièr l'occitana
• Compte-rendut de la Gramatica occitana, segonda edicion, per Xavier Lamuela
• Letra manescricha de Loís Alibèrt a F. P. Raynal, sus Occitanica, fons Cirdòc

Nòtas & referéncias:Modificar

1.  Biografia per Joan Frederic Brun