Mostrando las entradas para la consulta pell ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pell ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 10 de enero de 2019

Charrán al Sino-fos


Tamarit de Llitera a uno de Octubre del añ dos mil deu.

http://romancearagones.blogspot.com/2011/12/doc-0-la-historia-de-aragon-traves-de.html

Julián Naval de Tamarit.
Escrit según les normes Editadas p’el Achuntamén de Tamarit en colaborasió en la Diputasió provinsial ( Carpi, 1981 pág. 1 a la 194). Publicasió de P. Grúas y Benítez. 1995, Editades p’el Achuntamén en colaborasió de UdZ. .La Villa alegre y confiada. I. Comas y Colomina 1929. pág 279 .


2º. Charrán al Sino-fos.

La Pllaseta de Les Bruixes.
Entre’ls nubols que aquella tardada se divisaben a tot lo llarg del sel, se anaben fen entrecllaros, dixan pasá un respllandó cada vegada menos fort y brillant.
La negró de la nit se apodere per tot lo llarg de la esbandada del sel.
¡Cosa de bruixería!. Una bufada de aire misterios sen arrastre totes les boires pa dixá pasá unaltra respllandó, primé esmorteida, pa aná asomanse detrás de les montañes dibujades sobre la inmensidad del Sel. E la Lluna Pllena, brillán coma una Reina de la Nit en complleta soledat apagán la brillantó dels estrels que la rodeyen.
Tot e silensio, les fet-fets callen en los seus chillits, les gronetes, que en la tardada volaben a rasán de terra, en veus chirriants pa agafá tota cllase de mosquits sen an anat aquietán, posades en los arams del pals de llum.
La Campana dels Perduts seguís sonán en la seua veu ronca y potent, que arribe mes allá de la Cllamó Amarga, poc a poc se espasíe lo seu sonido, asta callá del tot. Los pachesos del tros de mes allun, ya an arribat al abric de les seues cases, a la calentó del fogaril que la dona li a preparat alrededó dels seus fills y’ls yayos amorosos.
Los silensiosos morisecs abandonen lo Cllot del Torrén, entre Sol y Lluna, volarán incansablles en busca del seu sustén…pero….aquella nit…
La chuta, lo musol y lo llantié, desperten del seu descans, volen silensiosos, lo seu pllumache suave coma la seda, coma la pell de un resién nascut, acarisie l’aire sense fe cap cllase de ruido, atens al menó movimén les seues orelles adaptadas al silensio mes absolut. detecten cualesquiere movimén de una rateta o de un escarbat… pero…aquella nit…
La fuína, desperte del seu letargo, mentres La Llum era La Reina de la Terra, ara de nit, silensiosa, buscará los caus dels conills, no li sirá fásil trobals entre lo laberinto de pasadisos, se pert la mayoría de les vegades, tornán en la tripa buida, se abrá de contentá en alguna rateta descuidada o potsé trobará un niu, poc amagat pa chupás tos los ous, a vegades cuan la gana aprete trencará un vallat, o entrará per la esquella de una porta y fará desastres en un galliné, chupánlis al pobres animals no mes que la sang…. pero… aquella nit….
Se palpe en l’ambién una calma tensa coma la que se apresie cuan arribe un temporal, encara no e la ora, La Lluna no a arribat encara al Sentro del Sel, la oscuridat encara ne e complleta.
Estem a Tamarit, e divendres, y Lluna Pllena, les ventanes de les cases tancades a cala y canto, los mes poregosos no lis val lo serrat de ferri, atrancarán la porta en un barró de olm, cremada la pela lo día de Navidad.
Un gat arribe pel camí de Fondols, unaltre apareix pel camí dels Alchupets, cinc mes puyen pel carré dels Espills, son negres com’al carbó en la coda tiesa, set en total.
Detrás de la Pllaseta de les Bruixes, se mouen unes sombres, entán caván al peu de un muro pa trobá La Pedra, “Que no se acabe may”. Tan forta que a plleno día cuatre omes picán no la an sabut trencá, tan forta que ni lo pic que a feit espesialmén lo Farré de Calladrons, pa nixa feña, se doblle coma si fos de figa. Los gats s’an feit sombres, que posen lo peu ademún de La Pedra, pa convertís en Bruixes. Ya puyen a la Pllaseta. Una fuguera sense lleña empese a cremá, en fllames royes y negres. Les Bruixes miren a tota reu. ¿Qué esperen?. En un gran bramit apareix un “bò” te los corns llargs y retorsuts, la pell negra, les garres roses y les uñes royes, torne a fe un gran bramit y les Bruixes que estaben discutín a qui donali “mal de ull” empesen a ballá sense escoltal.
Unaltre bramit y les Bruixes se queden quietes, -sirá per poc-, no se posen de acuerdo a qui doná “lo mal”, ballán, gritán que esgarrife se tiren per terra, se enganchen del pels un al altra. La chuta vole alrededó, fen soná lo chutttt…chutt… per la seua boca . Los musols en los ulls mol aubertes fan coro en les bruixes. Lo llantié en les seues pllumes bllanques coma unes boles de cotó resién cullit, formen un redol ademún de tot lo soroll. Les fuines se entrellasen en los brasos de les bruixes, baixán a les garres per la sintura.
Totes tenen los ulls bllancs casi ixinles de la cara. Tot e un arrebol, se sinten nous chillids esgarrifosos per demún de tot lo soroll. Son los morisecs, se agafen al coll de les bruixes chupanlis la sang, mentres griten en una emosió inconteniblle.
No paren, lo “bò” ue contemplle satisfeit, e lo Rey de la Nit y Les Bruixes les seues sirvientes. Tots ademún o deball seguísen durán tota la nit.
Pero…per demún dels Castellasos, apareix lo primé rayo de llum, Lo Sol espentee a totes les boires de la nit pa portamos lo día.
Un bramit llastimós, mes fort que los anterios, apague lo soroll de aquell puyal negre, que poc a poc se aquiete. La chuta lo llantié y lo musol, volén en busca dels seus amagatalls. La fuina borracha de emosió, se desllise silensiosa per les espones del Castell buscán lo seu cau. Los morisecs borrachos de sang, silensiosos tornen a la Cova del Torrén, de cap capa aball, no ixirán en mols díes a buscá lo seu sustento de sempre.
Les bruixes feites sombres pasarán per La pedra, detrás de la Pllaseta, “La que may se acabe”, pa torná la una pel camí de Fondols, laltra pel camí Dels Alchupets, les sinc de Tamarit, pel carré dels Espills. No son sombres ni gats, poc a poc se transformen en guapes chicotes……Tenen la pell bllanca, lo cabell negre, los ulls verts que cuan los mires, les seues ninetes de coló asul clla, pareixen la profundidad de una basa cristalina, que te atrau y te ensordomís, los labios cuan los probes se derretisen coma la mel resién sacada del arna, lo seu alent e coma lo perfum de la mareselva en lo despuntá de un maití de primavera, lo parlá, melodiós coma la de una merla tornasolada……
Continuará… o no…
- Vaya Juanet, por lo menos avuy no am parlat del Achuntamén.
- Toñet, un día e un día.




Traducido del romance aragonés, en la modalidad de La Litera al castellano.
En romance aragonés.
2º. Charlas en el banco del sinofuese por…..

La Plazuela de las Brujas.

Entre las nubes de aquel atardecer que se divisaban a lo largo del cielo, se iban haciendo entreclaros, dejando pasar un resplandor cada vez menos fuerte y brillante.
La negrura de la noche se va apoderando a todo lo largo del firmamento.
¡ Cosa de brujería !. Un soplo de aire misterioso arrastra a todas las nubes para dejar pasar otro resplandor, primero mortecino, para irse asomando detrás de las montañas dibujadas sobre la inmensidad del cielo. Es la Luna Llena brillando como una Reina de la Noche en completa soledad, apagando la brillantez de las estrellas que la rodean.
Todo es silencio, las cigarras callan en sus chillidos, las golondrinas, que en el atardecer volaban a ras de tierra, con voces chirriantes, para atrapar toda clase de mosquitos se han ido aquietando, posadas en los alambres de los postes de la luz.
La Campana de los Perdidos sigue sonando con su voz ronca y potente, que llega hasta más allá de la Clamor Amarga, poco a poco se espacia su sonido, hasta callar del todo. Los labriegos de los lugares más distantes, ya han llegado al abrigo de sus casas, al calor de sus crepitantes hogares, que su mujer les ha preparado alrededor de sus hijos y sus abuelos amorosos.
Los silenciosos murciélagos abandonan La Cueva del Torrente, entre Sol y Luna, volarán incansables en busca de su sustén…..pero…..aquella noche…..
El cárabo, el mochuelo y la lechuza, despiertan de su descanso, vuelan silenciosos, su plumaje suave como la seda, como la piel de un recién nacido, acaricia el viento sin hacer ninguna clase de ruido, atentos al menor movimiento sus orejas adaptadas al silencio más absoluto, detectan cualquier movimiento de un ratoncillo o de un escarabajo…..pero…..aquella noche….
La comadreja, despierta de su letargo, mientras la Luz era La Reina de la Tierra, ahora de noche, silenciosa, buscará las madrigueras de los conejos, no le será fácil encontrarlos entre el laberinto de pasadizos, donde se pierde la mayoría de las veces, si vuelve con el estómago vacío, se habrá de contentar con algún ratoncillo descuidado o quizás encontrará un nido poco escondido para absorber todos los huevos, a veces cuando el hambre le aprieta romperá un vallado, o entrará por el resquicio de una puerta y hará desastres dentro de un gallinero, chupándoles a los pobres animales nada más que su sangre…..pero…..aquella noche….
Se palpa en el ambiente una calma tensa como la que aprecia a la llegada de una tormenta, aún no es la hora, La Luna no ha llegado todavía al Centro del Cielo, la oscuridad todavía no es completa.
Estamos en Tamarite de Litera, es viernes, y Luna Llena, las ventanas cerradas a cal y canto, los más miedosos no les bastará el cerrojo de hierro. Atrancarán su puerta con un palo de olmo, quemada su piel el día de Navidad.
Un gato llega por el camino de Fuente Dulce, otro aparece por el camino de los Aljibes, cinco suben por la calle de los Espejos, son negros como el carbón llevando su cola tiesa, siete en total.
Detrás de la Plazuela de las Brujas, se mueven unas sombras, están cavando al pié de un muro para encontrar La Piedra, “Que no se acaba nunca”. Tan fuerte que a plena luz del día cuatro hombres picando no la han sabido romper, tan fuerte que ni el pico que ha hecho especialmente el Herrero de “La casa de los ladrones”, para ese menester, se dobla con la facilidad de un higo. Los gatos se han hecho sombras, que ponen el pié encima de La Piedra, para convertirse en Brujas. Ya suben a La Plazuela. Una hoguera sin leña empieza a arder, con llamas rojas y negras. Las Brujas miran a todos lados. ¿ Qué esperan ?. En un gran mugido aparece un Macho Cabrío, tiene los cuernos largos y retorcidos, la piel negra, las piernas rubias, las uñas rojas, vuelve ha hacer una gran mugido y las Brujas que están discutiendo a quien darle el “mal de ojo” empiezan a bailar sin escucharlo.
Otro gran mugido y las Brujas se quedan quietas -será por poco- , no se ponen de acuerdo a quien darle “el mal”, bailando, gritando que estremece se tiran por tierra, se enganchan por los pelos unas a otras. El cárabo vuela alrededor, haciendo sonar su chuttt….chuttt por su boca. Los mochuelos con los ojos muy abiertos hacen coro con las brujas, las lechuzas con sus plumas blancas como bolas de algodón recién cortadas. forman un coro encima de todo el algarabío. Las comadrejas se entrelazan en los brazos de las Brujas, bajando hacia las piernas por la cintura.
Todas tienen los ojos blancos casi saliéndoseles de sus órbitas. Es todo un remolino, se oyen unos chillidos espantosos por encima de todo el ruido. Son los murciélagos, se cogen al cuello de las Brujas chupándoles la sangre, mientras gritan en un éxtasis de placer.
No paran, el Macho Cabrio lo contempla satisfecho, es el Rey de la Noche y las Brujas sus sirvientas. Todos arremolinados, tanto encima como debajo continúan toda la noche.
Pero…. Por encima de los Castillejos, aparece el primer rayo de luz. El Sol empuja a todas las nubes de la noche para traernos el día.
Un mugido lastimoso, más fuerte que los anteriores, apaga el ruido de aquel montón negro, que poco a poco se aquieta. Los cárabos, los mochuelos, las lechuzas, vuelan en busca de sus escondrijos. Las comadrejas borrachas de placer, se deslizan silenciosamente por las márgenes del Castillo buscando su madriguera. Los murciélagos borrachos de sangre vuelven a la Cueva del Torrente de Alcampel, cabeza abajo, no saldrán en muchos días a buscar su sustento de siempre. Las Brujas hechas sombras pasarán por la Piedra, detrás de la Plazuela, “ la que nunca se termina”, para regresar una por el camino de Fuente Dulce, la otra por el camino de Los Aljibes, las cinco de Tamarite, por la calle de los Espejos. No son sombras ni gatos, poco a poco se transforman en guapas muchachuelas…..Tienen la piel blanca, el cabello negro, los ojos verdes que cuando los miras, sus pupilas de color azul, parecen la profundidad de un lago cristalino que te atrae y te adormece, sus labios al besarlos se derriten como la miel recién extraída del panal, su aliento es como el perfume de la madreselva en el amanecer de una mañana de primavera…..
Continuará…..o no…
-. Vaya Juanet, por lo menos esta vegada no am parlat del Achuntamén.
-. Toñet, un día e un día.
Tamarite de Litera a uno de Octubre del año dos mil diez.
Julián Naval de Tamarite.

jueves, 15 de febrero de 2024

Lexique roman; Erdre - Escala


Erdre, v., lat. erigere, hausser, élever, exalter, exhausser. 

Et apres restaur e conderc,

De novelh, e bastisc e derc

Vers de sen qu'autre non ergua.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e'l temps.

Et après je restaure et redresse, et bâtis et élève de nouveau un vers de sens qu'il n'exhausse autre.

Soplei vas Proensa 

Que m'a tant aut ers 

Que rics sui et enders.

G. Faidit: L'onratz jauzens.

Je supplie vers Provence qui m'a si haut élevé que je suis puissant et distingué. 

ANC. ESP. Ercer (MOD. Erigir; chap. erigí, eixecá, alsá, exaltá). 

IT. Ergere.

2. Derdre, v., du lat. erigere, hausser, atteindre, lever, élever.

Elha m ders un pauc lo mento.

Gavaudan le Vieux: Desamparatz.

Elle me lève un peu le menton.

Poder a que m derc o m bays.

Raimond de Miraval: Er ab la. 

Elle a pouvoir qu'elle m'élève ou m'abaisse.

Fig. Derga son cap cristientatz.

Giraud de Borneil: Era quan vei. 

Que la chrétienté lève sa tête.

Bastisc e derc

Vers de sen qu'autre non ergua. 

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps. 

Je bâtis et élève vers de sens qu'il n'exhausse autre. 

Ni com passet Perdicx son mandamen, 

Car se ders tan que s cuiet enantir,

Per qu' en la mar l'avenc mort a sofrir. 

Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo.

Ni comme Perdicx passa sa mission, car il s'éleva tant qu'il crut s'avancer, c'est pourquoi il lui arriva de souffrir la mort dans la mer.

Part. pas.

Mas tan es ders sobre tot' autra domna 

Vostre pretz.

Arnaud de Marueil: Us jois d'amor. 

Mais votre mérite est tant élevé sur toute autre dame.

3. Derc, s. m., position, place.

Cant alcuna cauza es estada torbada, e pueish hom la retorna a son derc et a son primier estamen.

Leys d'amors, fol. 102.

Quand aucune chose a été dérangée, et puis on la ramène à sa place et à sa première position.

4. Aderdre, v., élever.

Ja us non s'i adergua.

Rambaud d'Orange: Car douz.

Que jamais un ne s'y élève.

Part. pas. Son cortes pretz, car tan aut es aders.

Folquet de Marseille: Chantan volgra.

Son courtois mérite, parce qu'il est si haut élevé.

IT. Adergere.

5. Azers, s. m., élévation, puissance.

Ni grans thezaurs ni grans azers 

No salva ric vilan, fenhtis.

P. Cardinal: D'un sirventes far. 

Ni grand trésor ni grande puissance ne sauve le riche vilain, faux.

6. Conderdre, v., redresser, relever, entasser.

Apres restaur e conderc...

Obs m'es qu' amas' e condergua.

Gavaudan le Vieux: Lo mes e 'l temps.

Après je restaure et redresse...

M'est besoin que j'amasse et entasse.

7. Enderdre, v., élever, dresser, monter, diriger.

Usquecs dira qu' ieu mellor' et enderga.

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat.

Un chacun dira que j'améliore et monte.

Part. pas. Rics sui et enders.

G. Faidit: L'onratz jauzens.

Je suis puissant et élevé.

Vol que mos chanz sia per leis enders. 

Folquet de Marseille: Chantan volgra. 

Je veux que mon chant soit pour elle distingué.

8. Enders, s. m., élévation, rehaussement.

Joyos que per bon enders

No s' alegra fols es mers.

Giraud de Borneil: Er ausiretz.

Joyeux qui ne se réjouit pour bonne élévation est franc fou.


Erebre, Herebre, Erebir, v., lat. eripere, arracher, sauver, délivrer, réchapper.

Enquera si 'l voletz erebre,

Sercaretz un pauc de pebre.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Encore si vous voulez le réchapper, vous chercherez un peu de poivre.

Autra res no m pot herebre.

E. Cairels: Era no vei. 

Autre chose ne me peut sauver. 

Avoleza l'a si conquis, 

C'anc de pois no 'n poc erebir.

Marcabrus: Puois l'iverns. 

Lâcheté l'a tellement conquis, qu'oncques depuis ne put en réchapper. Part. pas. Cel qui vius en escapa, se te per ereubutz.

Guillaume de Tudela. 

Celui qui en échappe vif, se tient pour sauvé.


Ergada, s. f., compagnie, société, troupe, fréquentation.

Per qu' ie us prec que de lor ergada

Vos tulhatz a vostre poder.

Amanieu des Escas: A vos qu'ieu.

C'est pourquoi je vous prie que vous vous ôtiez de leur société selon votre pouvoir.

Ergada

Ab nul home faichuc,

Nessis ni malastruc.

Amanieu des Escas: El temps de.

Fréquentation avec nul homme fastidieux, ignorant ni malotru.


Erguir, s. m., dépouille du serpent.

Qui pren d'una gran serp l'erguir,

So es la pel que pert cad an.

(chap. Qui pren d'una gran serp la despulla, aixó es la pell que pert cada añ. Allacuanta se féen aná com a medissina les despulles, pells que dixen les serps; per a les ovelles, per ejemple, pero ara no sé ni cóm se preparabe ni per a qué valíe. Sol sé que mon pare les arreplegabe.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui prend la dépouille d'un grand serpent, c'est-à-dire la peau qu'il perd chaque année.


Erisipila, Herizipila, s. f., lat. erysipelas, érysipèle.

Reprem erisipila rozegant la carn...

Es dita herizipila.

Eluc. de las propr., fol. 216.

Arrête érysipèle rongeant la chair...

Est dite érysipèle.

CAT. ESP. PORT. Erisipela. IT. Risipola. (chap. La erisipela la produíxen los estreptococos catalanistes; yo ting la pell que me se pele per culpa de esta plaga, com la tiña de los salvaches, les cabres monteses.)


Erisso, Herisso, Hirisso, s. m., lat. ericium, hérisson.

Erisso a tal natura, que se met en las grans battas et en las grans rodas d'espinas, que no 'l puesca hom penre.

Naturas d'alcunas bestias.

Le hérisson a telle nature, qu'il se met dans les grands buissons et dans les grands fourrés de ronces, pour qu'on ne puisse le prendre.

Tartuga a testas et herisso espinas.

(chap. La tortuga té escames y l'erissó espines, punches.) 

Espinos, semlant ad herisso.

(chap. Espinós, que se assemelle al erissó; per ejemple, Espinete de Beseit.)

Hirisso es bestia 'spinosa.

Eluc. de las propr., fol. 230, 251 et 252.

La tortue a écailles et le hérisson épines.

Épineux, semblable au hérisson.

Le hérisson est bête épineuse. 

CAT. Erissó. ESP. Erizo. PORT. Ouriço. IT. Riccio.

2. Yrissament, s. m., hérissement.

Las plumas del col han yrissament.

Ab horripilacio, so es a dire ab yrissament.

(chap. Les plomes del coll tenen erissamén. 

En horripilassió, (ço es a di, o sigue) en erissamén, en los pels erissats, com escarpies.)

Eluc. de las propr., fol. 146 et 90. 

Les plumes du cou ont hérissement.

Avec horripilation, c'est-à-dire avec hérissement.

CAT. Erissament. ESP. Erizamiento. IT. Arricciamento.

3. Erissar, Hirissar, Irissar, v., hérisser.

Ab tan la cata s'en erissa.

Raimond l'écrivain: Senhors. 

Cependant la chatte s'en hérisse. 

Lor pel es peluda... se hirissa quan la mar es tempestuosa.

(chap. La seua pell es peluda... s'erisse cuan la mar es tempestuosa.) 

Eluc. de las propr., fol. 261.

Leur peau est velue... elle se hérisse quand la mer est tempêtueuse.

Part. prés. Pels yrissan.

Eluc. de las propr., fol. 235. 

Hérissant les poils. 

Part. pas. Pels hyrissatz et negres.

(chap. Pels erissats (o risats) y negres. Vore esturrufat y varians.)

Eluc. de las propr., fol. 110.

Poils hérissés et noirs.

Plegassetz vostre leon,

Qu'un petit va trop irissatz.

(chap. Que plegáreu lo vostre león (bandera, estandart), que va una mica massa erissat, o espelussat, o esturrufat.)

Guillaume de Baux: En Gui a tort.

Que vous pliassiez votre lion, vu qu'il va un peu trop hérissé.

CAT. Erissar. ESP. Erisar (erizar). PORT. Erriçar. IT. Arricciare.


Erm, adj., lat. eremus, désert, privé, abandonné.

(N. E. En los textos antiguos se encuentra bastantes veces “cultos et eremos”, cultivados o yermos.)

Si vostr' auzel a el cors verms,

De la vida pot esser erms.

(chap. literal: Si lo vostre muixó té al cos cucs, de la vida pot sé erm.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau a vers au corps, il peut être privé de la vie.

Erma e deserta tornaras,

Illa del Lerins, que faras?

V. de S. Honorat.

(chap. Erma y deserta (te) tornarás, isla de Lerins, qué farás?

A Mallorca diuen ses illes, ipsas insulas, sa illa, ipsa insula. Lo plural normal a Mallorca siríe “sas illas”, pero en los siglos se cambien tamé los articuls, noms, plurals, etc. Y cuan entre lo catalanisme, se cambie lo que los done la gana, menos los cansonsillos y les bragues, que los y les porten sempre igual de cagats y cagades que sempre.

En fransés, se sol di Îles de Lerins, circunflejo î : is : antic isles.)

Île de Lerins, tu retourneras abandonnée et déserte, que feras-tu?

Remas en iglieya erma prop d'una ciutat.

V. et Vert., fol. 98. 

Demeura en église abandonnée près d'une cité.

ANC. FR. Ung herm ou pièce de terre non labourable.

(chap. Un erm o tros (pessa) de terra no llaurable, que no se pot llaurá, del latín laborare; diém tamé treballá, traballá, pero la etimología es diferenta.)

Tit. de 1445. Carpentier, t. II, col. 744.

CAT. Erm. ESP. Yermo (= no cultivado, estéril; ver Yerma de Federico García Lorca). PORT. IT. Ermo. (chap. erm, erma; ermura, ermures; ermá, desermá: desermo, desermes, deserme, desermem o desermam, deserméu o desermáu, desermen; desermat, desarmats, desermada, desermades.)

2. Ermage, s. m., désert, lieu abandonné, friche.

Issart ni cams ni ermage.

(chap. Desert ni cam ni erm.)

Folquet de Lunel: E nom del.

Lieu inculte ni champ ni friche.

3. Aermar, Adermar, Azermar, v., rendre désert, dévaster, ruiner, déserter, désoler.

De maleza non a par, 

Que tot quan cossec aderma... 

Qui son vilan non aerma, 

En deslialtat lo ferma.

Bertrand de Born: Mout mi.

Il n'a pareil en méchanceté, vu qu'il dévaste tout ce qu'il atteint...

Qui ne ruine pas son vilain, l'affermit en déloyauté.

Fig. Don l'amars s'azerma.

Pierre d'Auvergne: L'airs clars. 

Dont l'aimer se désole.

Part. pas. Pois quan m'an ma terr' aermada. 

(chap. Pos cuan me han ma terra ermada.)

Bertrand de Born: Rassa m'es. Var.

Puis quand ils m'ont désolé ma terre. 

ANC. FR. Qant Renart vit adesertir

Son castel gaste et enhermir.

Roman du Renart, t. II, p. 113. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Ermar. (chap. ermá: ermo, ermes, erme, ermem o ermam, erméu o ermáu, ermen; ermat, erm, ermats, erms, ermada, erma, ermades, ermes.)

4. Ermanezir, v., déserter, abandonner.

Part. pas. Es ermanezit de Xrist.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Galates.

Vous êtes abandonnés du Christ.

5. Ermita, Hermitan, s. m., lat. eremita, ermite.

L'ermitas lhi a fah bon lieh de fen.

(chap. Lo ermitaño li ha fet un bon llit de fenás; vore márfega)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.

L'ermite lui a fait bon lit de foin.

Non sai hom tan sia e Dieu ferms, 

Ermita, ni monges, ni clerc,

Com ieu vas cella cui am.

Arnaud Daniel: Amors e joy.

Je ne sais homme qui soit autant ferme envers Dieu, ermite, ni moine, ni clerc, comme moi vers celle que j'aime.

Seynors, per servir Dieu, Nos em fach hermitan.

V. de S. Honorat. Seigneur, pour servir Dieu, nous nous sommes faits ermites.

CAT. Hermita. ESP. Ermitaño. PORT. Ermitão. IT. Eremita. (chap.

ermitaño, 
ermitaños, ermitaña com Alibechermitañes, eremita, eremites.)

6. Ermitatge, Hermitaje, s. m., ermitage, demeure.

Parton del hermitaje.

V. de S. Honorat.

Partent de l'ermitage.

Fig. Aquel es perfeiz que soferta en l'ermitatge de la solestansa.

Trad. de Bède, fol. 62.

Celui-là est parfait qui souffre en la demeure de la solitude. 

CAT. Ermitatge. IT. Eremitaggio.

7. Hermitanatge, s. m., ermitage.

Ni hermitanatge escondut.

Folquet de Lunel: E nom del.

Ni ermitage caché.

8. Hermitori, s. m., ermitage.

Ieu veni d'aytal hermitori, hon ay demorat XL ans.

(chap. Yo vinc de tal eremitori, aon hay viscut coranta añs.)

V. et Vert., fol. 98.

Je viens de cet ermitage, où j'ai demeuré quarante ans.

ESP. Ermitorio. PORT. Eremitorio, eremiterio. IT. Eremitorio, romitorio.


Errar, v., lat. errare, errer, écarter, éloigner.

Fan senes errar 

Lo cors.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Font le cours sans errer. 

Tro per erguelh s'erra de las paretz. 

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber. 

Jusqu'à ce que par orgueil il s'écarte des murs. 

Fig. No m meravilh ges,

Roma, si la gent erra.

(chap. No me maravillo gens, Roma, si la gen erre.)

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Je ne m'étonne pas, Rome, si la gent erre. 

Si donc no y vol Aristotils errar.

Serveri de Gironne: Un vers farai. 

Si donc Aristote n'y veut errer. 

Part. prés. Ans n'i a d'alcunas rodans 

Desostz que apelham errans.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Mais il y en a aucunes roulant dessous que nous appelons errantes.

Part. pas. Substantiv.

Torno 'ls erratz desviatz en la fe. 

G. de Montagnagout: Del tot vey. 

Ramènent dans la foi les égarés déviés.

CAT. ESP. PORT. Errar. IT. Errare. (chap. errá: erro, erres, erre, errem o erram, erréu o erráu, erren; errat, errats, errada, errades; error, errors.)

2. Erratic, Eratic, adj., lat. erraticus, errant. 

Planetas so estelas erraticas.

(chap. Los planetes són estrelles errantes, estrels errans.)

Eluc. de las propr., fol. 114.

Planètes sont étoiles errantes.

Sitot fan senes errar 

Lo cors qu'an costumat de far, 

Eraticas son nomnadas.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Quoiqu'elles font sans errer le cours qu'elles ont coutume de faire, elles sont appelées errantes.

ANC. FR. A faire mal gist son entendement,

Pen de cervelle et moins de jugement 

La font superbe, erratique superbe. 

Premières Œuvres de Desportes, p. 263.

ESP. (errático, errática, erráticos, erráticas; errante) PORT. IT. Erratico.

3. Erro, adj., lat. erro, vagabond. 

Si el era servs fugitius o erro.

(chap. Si ell ere siervo fugitiu o “erro”.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 42. 

S'il était serf fugitif ou vagabond.

4. Error, s. f., lat. error, erreur, faute, contestation, dispute.

Ieu pens si sui enchantatz

O sui cazut en error.

(chap. Yo penso si estic encantat o hay caigut en error.)

Folquet de Marseille: Si cum selh. 

Je pense si je suis enchanté ou si je suis tombé en erreur.

Tot lo mon avetz mes en error.

B. Carbonel: Per espassar. 

Vous avez mis tout le monde en erreur. 

D'ayso on es en error, 

Vos esclairarai la brunor.

T. du Dauphin d'Auvergne et de Gaucelm: Gaucelm. 

De cela dont vous êtes en erreur, je vous éclaircirai l'obscurité.

Ni 'l drech de la corona 

Li met en error.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Et lui met en contestation le droit de la couronne. 

ANC. FR. Piechà que ceste error conmenche. 

Helinand, Vers sur la Mort.

Que qu'il estoit en telle error. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 252. 

CAT. ESP. PORT. Error. IT. Errore.

5. Erransa, s. f., erreur, incertitude, égarement.

El savis deu tornar lo fol d'erransa. 

Guillaume de Montagnagout: Nulhs hom. 

Le sage doit ramener le fou d'erreur.

Erransa, 

Pezanca (pezansa o pezança, la ç : s apenas aparece en el occitano.) 

Me destrenh e m balansa. 

Guillaume moine de Beziers: Erransa. 

Incertitude, chagrin m'étreint et me balotte.

Monges, d'aiso vos aug dir gran erransa.

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.

Moine, de cela je vous entends dire grande erreur.

ANC. ESP.

Las erranzas que dices con la gran follonia. 

(N. E. Parece que sea una frase para Pedro Sánchez, el presidente felón, o bien para Mariano Rajoy, con sus famosos errores al hablar.)

V. de S. Domingo de Silos, cop. 149.

ANC. CAT. IT. Erranza.

6. Errada, s. f., erreur, égarement.

Quar de Valh ven l'errada.

(chap. Ya que del Vaud ve la errada. Cantón de Suissa, la doctrina dels Vaudois, del añ 1000.)

Serveri de Gironne: En mal.

Car de Vaud vient l'égarement.

Si be ns gardam d'errada.

Serveri de Gironne: Crotz, aiga. 

(chap. Si be mos guardam d'errada. Serverí o Cerverí (de Cervera) de Girona, Gerona: Creu, aigua.)

Si nous nous gardons bien d'égarement. 

CAT. ANC. ESP. Errada. ESP. MOD. IT. Errata. (chap. errata, errates, u fem aná per als llibres; errada, errades, fallo, fallos, equivocassió, equivocassions, cagada, cagades, etc.)

7. Erramen, s. m., errement.

Vi soniamens 

Don Daniel li dis los ponhs e 'ls erramens. 

P. de Corbiac: El mon de.

Vit songes dont Daniel lui dit les points et les errements.

ANC. FR.

Son errement li conte dont bien estoit certaine.

Romancero français, fol. 14.

ANC. CAT. Errament. IT. Erramento.


Errs, s. m., lat. ervum, ers, vesce noire. (Vicia sativa nigra)


Am farina de errs coyta...

Apostemas durs, semblantz a gras de errs.

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

Avec farine d'ers cuite...

Apostèmes durs, semblables à grains d'ers.

CAT. Er. ESP. Iervo (vezos). IT. Ervo.


Eruca, Eruge, Ruca, s. f., lat. eruca, chenille.

Eruca o ruca es verm ab trop pes en fuelhas... nayshent.

(chap. La oruga es un cuc en mols peus que naix a les fulles. Ya u diu Leo Harlem, no mingéu lletugues, que allí follen les orugues.)

Eluc. de las propr., fol. 250.

Chenille est ver avec beaucoup de pieds, naissant dans les feuilles.

Qui pren eruges et aranhas,

C'om apela fadas estranhas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui prend chenilles et araignées, qu'on appelle fées étrangères. 

CAT. Eruga. ESP. Oruga. IT. Eruca.


Eruca, Eruga, s. f., lat. eruca, roquette, plante. (Eruca sativa)

Eruga ab mel mesclada 

Garis la cara tacada.

Brev. d'amor, fol. 50.

La roquette mêlée avec du miel guérit la figure tachée.

Fuelhas aspras et grassas et divisas cum eruca.

Eluc. de las propr., fol. 222. 

Feuilles âpres et grasses et divisées comme roquette.

CAT. Eruga. ESP. (rúcula, Eruca vesicaria o sativa, arúgula, oruga, ruca, roqueta) PORT. Oruga. IT. Eruca (rucola). (chap. rúcula)


Eructuacio, s. f., lat. eructatio, éructation, rot.

Hom sent dolor en l'estomach ab alguna eructuacio agra.

(chap. Hom sen doló al estómec en algún rot agre.)

Ab eructuacio acetoza.

Eluc. de las propr., fol. 43 et 85.

On sent douleur en l'estomac avec quelque éructation aigre.

Avec rot acéteux.

(chap. Rot; ESP. Eructo.)


Eruginar, v., lat. aeruginare, s'enrouiller, jaunir, verdir. 

Sa maleza erugina si cum erams.

Trad. de Bède, fol. 75.

Sa malice jaunit comme airain.

IT. Arruginire.

2. Eruginos, adj., lat. aeruginosus, vert, verdâtre, couleur de vert-de-gris.

Colra no natural, eruginoza.

Eluc. de las propr., fol. 266.

Bile non naturelle, verte.

ESP. PORT. Eruginoso.

3. Erugua, s. f., sangsue. 

(chap. sangonera, sangoneres. ESP. Sanguijuela, sanguijuelas.)

Saumada d'eruguas dona II eruguas.

(chap. Saumada (: cárrega de somera) de sangoneres done dos sangoneres.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 106.

Charge de sangsues donne deux sangsues.


Esbair, v., ébahir, étonner.

Voyez Denina, t. II, p. 306.

Que s'esbaic d'esguardar.

Richard de Barbezieux: Atressi cum Persavaus.

Qui s'ébahit de regarder.

Quan suy ab lieys, si m'esbays 

Qu'ieu no sai dire mon talan. 

P. Bremond Ricas Novas: Quant l'aura. 

Quand je suis avec elle, je m'ébahis tellement que je ne sais dire ma volonté.

Part. pas. Adoncx remanc si esbaitz,

Non sai on vauc ni don mi venc. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Alors je reste si ébahi, que je ne sais où je vais ni d'où je vins.

Cant lo vei, es esbaida.

Roman de Jaufre, fol. 80. 

Quand elle le voit, elle est ébahie.

De que foro tuit esbaitz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 66. 

De quoi furent tous ébahis. 

CAT. Esbalair, sbalair. IT. Sbaire.


Esc, s. m., lat. esca, aliment, nourriture.

Greu taillaretz mais ad esc pan.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai etz.

Vous taillerez difficilement davantage pain pour aliment. 

IT. Esca.

2. Escar, v., manger.

Dolz e suaus es plus que bresca

E plus que nuls piments qu'om esca.

V. de Sainte-Foi d'Agen.

Elle est douce et suave plus que gaufre et plus qu'aucun piment qu'on mange.

3. Esca, s. m., lat. esca, amorce.

Pren ab l' esca 

Lo peison que saut e tresca.

E. Cairel: Era no vei. 

Prend avec l'amorce le poisson qui saute et s'agite. 

Lo fuecs que compren ses esca.

(chap. Lo foc que pren sense esca.)

Rambaud d'Orange: Car douz.

Le feu qui prend sans amorce.

Lombrix de terra qui so esca a pescar ab hams.

(chap. Papaterra que es carnada per a peixcá en hams.)

Eluc. de las propr., fol. 262.

Vers de terre qui sont amorce à pêcher avec hameçons.

CAT. Esca. ESP. Yesca. PORT. Isca. IT. Esca.

4. Adesc, Azesc, s. f., amorce, appât.

Als peyssons en faran adesc.

V. de S. Honorat.

Ils en feront amorce aux poissons.

Ab doussa sabor azesca

Sos digz de felo azesc.

Marcabrus: Contra l'ivern. 

Avec douce saveur elle amorce ses paroles d'appât trompeur.

5. Adescar, Azescar, v., amorcer.

Mas il no sap qual estrena 

M'a dada, ni com m'adesca.

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Mais elle ne sait quelle étrenne elle m'a donnée, ni comme elle m'amorce.

Los deliegz e los ayzes del cors que enbrazon et azescon lo fuoc pudent de la luxuria. V. et Vert., fol. 85.

Les délices et les aises du corps qui embrasent et amorcent le feu puant de la luxure.

IT. Egli seppe in si fatta guisa gli Viniziani adescare.

Boccaccio, nov. 32, 6.

6. Enescar, v., amorcer.

Sel que fin' amors enesca.

E. Cairel: Era no vei.

Celui que pur amour amorce.


Escabel, s. m., lat. scabellum, escabeau, marche-pied.

Entro que ieu pauze tos enemicx al escabel de tos pes.

(chap. Hasta que yo posa a tons enemics al escabell de tons peus.)

Trad. des actes des Apôtres, ch. 2.

Jusqu'à ce que je pose tes ennemis à l' escabeau de tes pieds.

CAT. Escambèll. ESP. Escabelo (escabel). PORT. Escabello. IT. Sgabello.

(chap. escabell, escabells, tauleta que se fique per a descansá los peus; tamé per a pujá, o fé pujá an algú per a penjál.)

2. Escaimel, s. m., escabeau, marche-pied.

Fig. Dels pes de Dieus es escaimel nomnat. 

Eluc. de las propr., fol. 156. 

Est appelé escabeau des pieds de Dieu. 

ANC. FR. Et l'eschamel sur quoy il roys tenoit ses piez.

Joinville, p. 15.

3. Escanh, s. m., lat. scamnum, escabeau, banc.

A fayt una taula sus dos escanhs levar.

(chap. Ha fet eixecá una taula damún de dos escañs.)

Roman de Fierabras, v. 4996.

A fait lever une table sur deux escabeaux.

ANC. FR. De haut estal en bas escame

Pueent bien lor siége cangier.

Le reclus de Moliens. Carpentier, t. III, fol. 713. 

Print une petite forme ou escame de laquelle il bouta et frappa.

Lett. de rém. de 1448. Carpentier, t. III, col. 713. 

ANC. CAT. Escany. ESP. Escaño. IT. Scanno. (chap. Escañ, escañs.)


Escac, s. m., jeu des échecs, pièce du jeu. 

Plus a 'l cor blanc que nulhs escacx d'evori.

(chap. Té lo cos mes blanc que cap pessa del ajedrez de marfil.)

G. de S. Gregori: Razo e dreit.

Elle a le corps plus blanc que nul échec d'ivoire.

Jogar a taulas ad escaxs et a datz. V. et Vert., fol. 20.

(chap. Jugá a les taules al ajedrez y als dados.)

Jouer aux tables à échecs et à dés. 

Ab ma domna jogar, en sa maizo, 

Un joc d'escacs, ses autre companho... 

E qu' ieu 'l disses un escac sotilmen.

B. d'Auriac: S'ieu agues. 

Jouer avec ma dame, dans sa maison, une partie d'échecs, sans autre compagnon... et que je lui disse habilement un échec. 

Loc. Dig n'a escat mat.

(chap. Ell ne ha dit jaque y mate.)

T. de G. Riquier, de M. de Castillon et de Codelet: A 'N Miquel. 

Il en a dit échec et mat. 

ANC. FR.

Puis aprist-il as tables et à eschas jouer... 

Et si nos mostreras des eschax et des dez. 

Roman de Parise la duchesse. Du Cange, t. VI, col. 169. 

L'assailli por li desconfire, 

Échec et mat li ala dire.

Roman de la Rose, v. 6676.

Diaules vous dist eskiec et mat.

Roman du Renart, t. IV, p. 368. 

ANC. CAT. Escacs. ESP. (ajedrez) PORT. Escaques. IT. Scacco.

2. Escaquier, s. m., échiquier.

Mil tans es doblatz sos bes

Qu'el comtes de l'escaquier.

P. Vidal: Tant an ben. 

Son mérite est doublé mille fois autant que le compte de l'échiquier.

Allusion à ce qu'on raconte au sujet de la récompense qu'un roi des Indes consentit à donner au bramine qui lui avait enseigné le jeu des échecs. Ce bramine obtint, qu'il lui serait donné le nombre de grains de blé que produiraient les soixante-quatre cases de l'échiquier: un seul pour la première, deux pour la seconde, quatre pour la troisième, huit pour la quatrième, et ainsi de suite en doublant toujours jusqu'à la dernière.

Il n'existe pas dans les mots employés pour la numération, des expressions qui puissent rendre l'immense quantité de grains que ce calcul produit.

On a évalué la somme de ces grains de blé à: 16.384 villes, dont chacune contiendrait 1.024 greniers, dans chacun desquels il y aurait 174.762 mesures, et dans chaque mesure 32.768 grains.

Voyez Mémoire de Fréret sur l'origine du jeu des échecs, Histoire de l'Académie royale des Inscriptions et Belles-Lettres, t. V, p. 251; Montucla, Histoire des Mathématiques, etc. 

ANC. FR. Qui me doubleroit l'eskiekier

D'estrelins, n'es prendroie mie. 

Roman de la Violette, p. 258.

A fait Renart d'un eskiekier,

Tout de fin or, le roi présent

Et les eskiés...

Que cil qui juent as eschés,

Ne voient pas tous les bons trés

Qui demeurent sour l'eschakier. 

Roman du Renart, t. IV, p. 223 et 121. 

IT. Scacchiere. (chap. Tablero d'ajedrez.) 

3. Escac, s. m., tache, marque, par allusion aux échecs qui sont noirs et blancs.

Pel de ca blanc ses tot escac negre. 

(chap. Pel de gos blanc sense cap taca negra. A Mallorca, ca.)

Els escas de pantera so mais blancs.

Eluc. de las propr., fol. 234 et 256. 

Poil de chien blanc sans aucune tache noire. 

Les taches de la panthère sont plus blanches.

4. Escacat, adj., tacheté, marqueté. 

Dur test et escacat...

Tygre es bestia diversament escacada.

(chap. Lo tigre es una bestia diversamén tacada.)

Eluc. de las propr., fol. 260.

Coquille dure et tachetée... 

Tigre est bête diversement tachetée.


Escafit, adj., potelé.

Blancha e grayl' et escafida.

B. Martin: Quan l'erba.

Blanche et déliée et potelée.

El sieu blanc cors, gras, escafitz e le. 

G. Adhemar: No m pot.

Le sien corps blanc, gras, potelé et lisse.


Escag, s. m., surplus, excès.

Que d'aquel escag d'una saumada ni de doas... non done re.

Tit. de 1274. DOAT, t. LXXXIX, fol. 69. 

Que pour ce surplus d'une charge et de deux... il ne donne rien.


Escala, Scala, s. f., lat. scala, échelle. 

Voyez Denina, t. II, p. 269, et t. III, p. 70; voyez également Muratori, diss. 33.

Tiran l'escala mantenent,

E Guigonet pendet al vent.

V. de S. Honorat.

Tirent l'échelle incontinent, et Guigonet pendit au vent.

Cals es la schala? De que sun li degra?

(chap. Quína es la escala? De quí són los escalons?

Poëme sur Boèce.

Quelle est l'échelle? De quoi sont les degrés?

An ja l'escala levada 

Per intrar dedintz la ciptat.

V. de S. Honorat. 

Ont déjà levé l'échelle pour entrer dans la cité. 

Fig. Aysso es lo pus aut gra en la escala de perfectio.

(chap. Aixó es lo grasó (graó) mes alt de la escala de perfecsió.
Canticum gradum.)

V. et Vert., fol. 100.

Ceci est le plus haut degré en l'échelle de perfection.

- Échelle de guerre, compagnie.

Si fetz de chavaliers escalas tres,

E quatre de sirvens e de borzes. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80. 

Ainsi fit trois échelles de chevaliers, et quatre de sergents et de bourgeois.

La dezena escala lo rey de Sant Denis. 

Roman de Fierabras, v. 4616. La dixième échelle du roi de Saint-Denis. Aisso es l'aordenamen de las escalas de Monpeslier con devon gardar los portals. Cartulaire de Montpellier, fol. 43.

Ceci est l'ordonnance des compagnies de Montpellier comme elles doivent garder les portails.

Dans la langue romane rustique scara signifiait troupe, compagnie de gens de guerre. 

Bellatorum acies quas vulgari sermone scaras vocamus.

Hincmar, t. II, p. 158.

CAT. ESP. (escalera) PORT. Escala. IT. Scala. (chap. escala, escales; escalá: escalo, escales, escale, escalem o escalam, escaléu o escaláu, escalen; escalat, escalats, escalada, escalades; escaleta, escaletes.)

2. Escalo, Scalo, s. m., échelon, degré. 

L'enfant puget quinze escalons.

(chap. Lo chiquet va pujá quinse escalons.)

Trad. d'un évangile apocryphe.

L'enfant monta quinze échelons.

Qui pot un dels escalos poiar. 

Un troubadour anonyme: Domna vos. 

Qui peut monter un des échelons. 

Sobre un scalo d'escala. Trad. d'Albucasis, fol. 67.

Sur un échelon d'échelle.

Fig. Ja no creatz qu'om ressis 

Puig de pretz dos escalos.

Bertrand de Born: Be m platz car.

Ne croyez jamais qu'un homme lâche monte deux échelons de mérite.

Quatre escalos a en amor. 

Un troubadour anonyme: Domna vos. 

Il y a quatre degrés en amour. 

ANC. FR. Contre mont puie les degrez,

Monte quatre eschaillons ou trois.

Fables et cont. anc., t. III, p. 344. 

Montons seulement ces eschelons.

Rabelais, liv. I, ch. 12. 

CAT. Escaló. ESP. Escalón. IT. Scalino. (chap. escaló, escalons; graó, grasó, graons, grasons.)

3. Escalier, s. m., escalier.

Can foron al escalier

Del temple.

Trad. d'un évangile apocryphe. 

Quand ils furent à l'escalier du temple.

Montar l'escalier per issir de la carcer. V. et Vert., fol. 12.

Monter l'escalier pour sortir de la prison.

ESP. Scalera (escalera). PORT. Escada. IT. Scala.

- Compagnie, troupe. 

Carta de l'escalier d'En P. Cartulaire de Montpellier, fol. 162.

Charte de la troupe du seigneur P.

4. Escalament, s. m., escalade.

Si per escalament hom pot pendre una vila.

(chap. Si per escalada se pot pendre una vila.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 213.

Si par escalade on peut prendre une ville.

5. Escalar, Escaliar, v., escalader. 

Per escaliar la villa... A escalar per intrar dedins.

(chap. Per a escalá la vila... A escalá per a entrá adins.)

Chronique des Albigeois, p. 15 et 35. 

Pour escalader la ville... A escalader pour entrer dedans.

Si en temps de trevas hom pot escalar. 

L'arbre de Batalhas, fol. 213. 

Si en temps de trève on peut escalader. 

Part. pas. Minatz ni de leu escalatz.

(chap. Minats ni fássilmen escalats.)

Eluc. de las propr., fol. 158.

Minés et escaladés facilement.

- Échelonner, mettre en échelle.

Fe 'ls en tres partidas totz essems escalar.

Guillaume de Tudela. 

Les fit tous ensemble échelonner en trois parties. 

ANC. FR. A l'endroit dont les François eschelloient ladite ville.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 139.

Par là les Angloys eschlèrent ledit chastel. 

Vigiles de Charles VII, t. II, p. 125.

CAT. ESP. PORT. Escalar. IT. Scalare.

6. Esqueira, s. f., escadron, bataillon. (chap. escuadró, escuadra)

Aordena las esqueiras dels baros e de la soa gen per passar outra a la batailla. V. de Bertrand de Born.

Ordonne les escadrons des barons et de sa gent pour passer outre à la bataille.

7. Esqueirar, v., ranger en bataille, disposer.

Part. pas. Un dia, foron armat tuit aquill qu' eran ab lo rei Richart et esqueirat de venir a la batailla. V. de Bertrand de Born.

Un jour, tous ceux qui étaient avec le roi Richard furent armés et disposés de venir à la bataille.

8. Bescalo, s. m., double échelon. (chap. replá : bescaló, bi + escaló.)

Ab los cadafalcs dobles e ab ferm bescalo. Guillaume de Tudela.

Avec les échafauds doubles et avec ferme double échelon.