Mostrando las entradas para la consulta pedra ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pedra ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 10 de enero de 2019

Charrán al Sino-fos


Tamarit de Llitera a uno de Octubre del añ dos mil deu.

http://romancearagones.blogspot.com/2011/12/doc-0-la-historia-de-aragon-traves-de.html

Julián Naval de Tamarit.
Escrit según les normes Editadas p’el Achuntamén de Tamarit en colaborasió en la Diputasió provinsial ( Carpi, 1981 pág. 1 a la 194). Publicasió de P. Grúas y Benítez. 1995, Editades p’el Achuntamén en colaborasió de UdZ. .La Villa alegre y confiada. I. Comas y Colomina 1929. pág 279 .


2º. Charrán al Sino-fos.

La Pllaseta de Les Bruixes.
Entre’ls nubols que aquella tardada se divisaben a tot lo llarg del sel, se anaben fen entrecllaros, dixan pasá un respllandó cada vegada menos fort y brillant.
La negró de la nit se apodere per tot lo llarg de la esbandada del sel.
¡Cosa de bruixería!. Una bufada de aire misterios sen arrastre totes les boires pa dixá pasá unaltra respllandó, primé esmorteida, pa aná asomanse detrás de les montañes dibujades sobre la inmensidad del Sel. E la Lluna Pllena, brillán coma una Reina de la Nit en complleta soledat apagán la brillantó dels estrels que la rodeyen.
Tot e silensio, les fet-fets callen en los seus chillits, les gronetes, que en la tardada volaben a rasán de terra, en veus chirriants pa agafá tota cllase de mosquits sen an anat aquietán, posades en los arams del pals de llum.
La Campana dels Perduts seguís sonán en la seua veu ronca y potent, que arribe mes allá de la Cllamó Amarga, poc a poc se espasíe lo seu sonido, asta callá del tot. Los pachesos del tros de mes allun, ya an arribat al abric de les seues cases, a la calentó del fogaril que la dona li a preparat alrededó dels seus fills y’ls yayos amorosos.
Los silensiosos morisecs abandonen lo Cllot del Torrén, entre Sol y Lluna, volarán incansablles en busca del seu sustén…pero….aquella nit…
La chuta, lo musol y lo llantié, desperten del seu descans, volen silensiosos, lo seu pllumache suave coma la seda, coma la pell de un resién nascut, acarisie l’aire sense fe cap cllase de ruido, atens al menó movimén les seues orelles adaptadas al silensio mes absolut. detecten cualesquiere movimén de una rateta o de un escarbat… pero…aquella nit…
La fuína, desperte del seu letargo, mentres La Llum era La Reina de la Terra, ara de nit, silensiosa, buscará los caus dels conills, no li sirá fásil trobals entre lo laberinto de pasadisos, se pert la mayoría de les vegades, tornán en la tripa buida, se abrá de contentá en alguna rateta descuidada o potsé trobará un niu, poc amagat pa chupás tos los ous, a vegades cuan la gana aprete trencará un vallat, o entrará per la esquella de una porta y fará desastres en un galliné, chupánlis al pobres animals no mes que la sang…. pero… aquella nit….
Se palpe en l’ambién una calma tensa coma la que se apresie cuan arribe un temporal, encara no e la ora, La Lluna no a arribat encara al Sentro del Sel, la oscuridat encara ne e complleta.
Estem a Tamarit, e divendres, y Lluna Pllena, les ventanes de les cases tancades a cala y canto, los mes poregosos no lis val lo serrat de ferri, atrancarán la porta en un barró de olm, cremada la pela lo día de Navidad.
Un gat arribe pel camí de Fondols, unaltre apareix pel camí dels Alchupets, cinc mes puyen pel carré dels Espills, son negres com’al carbó en la coda tiesa, set en total.
Detrás de la Pllaseta de les Bruixes, se mouen unes sombres, entán caván al peu de un muro pa trobá La Pedra, “Que no se acabe may”. Tan forta que a plleno día cuatre omes picán no la an sabut trencá, tan forta que ni lo pic que a feit espesialmén lo Farré de Calladrons, pa nixa feña, se doblle coma si fos de figa. Los gats s’an feit sombres, que posen lo peu ademún de La Pedra, pa convertís en Bruixes. Ya puyen a la Pllaseta. Una fuguera sense lleña empese a cremá, en fllames royes y negres. Les Bruixes miren a tota reu. ¿Qué esperen?. En un gran bramit apareix un “bò” te los corns llargs y retorsuts, la pell negra, les garres roses y les uñes royes, torne a fe un gran bramit y les Bruixes que estaben discutín a qui donali “mal de ull” empesen a ballá sense escoltal.
Unaltre bramit y les Bruixes se queden quietes, -sirá per poc-, no se posen de acuerdo a qui doná “lo mal”, ballán, gritán que esgarrife se tiren per terra, se enganchen del pels un al altra. La chuta vole alrededó, fen soná lo chutttt…chutt… per la seua boca . Los musols en los ulls mol aubertes fan coro en les bruixes. Lo llantié en les seues pllumes bllanques coma unes boles de cotó resién cullit, formen un redol ademún de tot lo soroll. Les fuines se entrellasen en los brasos de les bruixes, baixán a les garres per la sintura.
Totes tenen los ulls bllancs casi ixinles de la cara. Tot e un arrebol, se sinten nous chillids esgarrifosos per demún de tot lo soroll. Son los morisecs, se agafen al coll de les bruixes chupanlis la sang, mentres griten en una emosió inconteniblle.
No paren, lo “bò” ue contemplle satisfeit, e lo Rey de la Nit y Les Bruixes les seues sirvientes. Tots ademún o deball seguísen durán tota la nit.
Pero…per demún dels Castellasos, apareix lo primé rayo de llum, Lo Sol espentee a totes les boires de la nit pa portamos lo día.
Un bramit llastimós, mes fort que los anterios, apague lo soroll de aquell puyal negre, que poc a poc se aquiete. La chuta lo llantié y lo musol, volén en busca dels seus amagatalls. La fuina borracha de emosió, se desllise silensiosa per les espones del Castell buscán lo seu cau. Los morisecs borrachos de sang, silensiosos tornen a la Cova del Torrén, de cap capa aball, no ixirán en mols díes a buscá lo seu sustento de sempre.
Les bruixes feites sombres pasarán per La pedra, detrás de la Pllaseta, “La que may se acabe”, pa torná la una pel camí de Fondols, laltra pel camí Dels Alchupets, les sinc de Tamarit, pel carré dels Espills. No son sombres ni gats, poc a poc se transformen en guapes chicotes……Tenen la pell bllanca, lo cabell negre, los ulls verts que cuan los mires, les seues ninetes de coló asul clla, pareixen la profundidad de una basa cristalina, que te atrau y te ensordomís, los labios cuan los probes se derretisen coma la mel resién sacada del arna, lo seu alent e coma lo perfum de la mareselva en lo despuntá de un maití de primavera, lo parlá, melodiós coma la de una merla tornasolada……
Continuará… o no…
- Vaya Juanet, por lo menos avuy no am parlat del Achuntamén.
- Toñet, un día e un día.




Traducido del romance aragonés, en la modalidad de La Litera al castellano.
En romance aragonés.
2º. Charlas en el banco del sinofuese por…..

La Plazuela de las Brujas.

Entre las nubes de aquel atardecer que se divisaban a lo largo del cielo, se iban haciendo entreclaros, dejando pasar un resplandor cada vez menos fuerte y brillante.
La negrura de la noche se va apoderando a todo lo largo del firmamento.
¡ Cosa de brujería !. Un soplo de aire misterioso arrastra a todas las nubes para dejar pasar otro resplandor, primero mortecino, para irse asomando detrás de las montañas dibujadas sobre la inmensidad del cielo. Es la Luna Llena brillando como una Reina de la Noche en completa soledad, apagando la brillantez de las estrellas que la rodean.
Todo es silencio, las cigarras callan en sus chillidos, las golondrinas, que en el atardecer volaban a ras de tierra, con voces chirriantes, para atrapar toda clase de mosquitos se han ido aquietando, posadas en los alambres de los postes de la luz.
La Campana de los Perdidos sigue sonando con su voz ronca y potente, que llega hasta más allá de la Clamor Amarga, poco a poco se espacia su sonido, hasta callar del todo. Los labriegos de los lugares más distantes, ya han llegado al abrigo de sus casas, al calor de sus crepitantes hogares, que su mujer les ha preparado alrededor de sus hijos y sus abuelos amorosos.
Los silenciosos murciélagos abandonan La Cueva del Torrente, entre Sol y Luna, volarán incansables en busca de su sustén…..pero…..aquella noche…..
El cárabo, el mochuelo y la lechuza, despiertan de su descanso, vuelan silenciosos, su plumaje suave como la seda, como la piel de un recién nacido, acaricia el viento sin hacer ninguna clase de ruido, atentos al menor movimiento sus orejas adaptadas al silencio más absoluto, detectan cualquier movimiento de un ratoncillo o de un escarabajo…..pero…..aquella noche….
La comadreja, despierta de su letargo, mientras la Luz era La Reina de la Tierra, ahora de noche, silenciosa, buscará las madrigueras de los conejos, no le será fácil encontrarlos entre el laberinto de pasadizos, donde se pierde la mayoría de las veces, si vuelve con el estómago vacío, se habrá de contentar con algún ratoncillo descuidado o quizás encontrará un nido poco escondido para absorber todos los huevos, a veces cuando el hambre le aprieta romperá un vallado, o entrará por el resquicio de una puerta y hará desastres dentro de un gallinero, chupándoles a los pobres animales nada más que su sangre…..pero…..aquella noche….
Se palpa en el ambiente una calma tensa como la que aprecia a la llegada de una tormenta, aún no es la hora, La Luna no ha llegado todavía al Centro del Cielo, la oscuridad todavía no es completa.
Estamos en Tamarite de Litera, es viernes, y Luna Llena, las ventanas cerradas a cal y canto, los más miedosos no les bastará el cerrojo de hierro. Atrancarán su puerta con un palo de olmo, quemada su piel el día de Navidad.
Un gato llega por el camino de Fuente Dulce, otro aparece por el camino de los Aljibes, cinco suben por la calle de los Espejos, son negros como el carbón llevando su cola tiesa, siete en total.
Detrás de la Plazuela de las Brujas, se mueven unas sombras, están cavando al pié de un muro para encontrar La Piedra, “Que no se acaba nunca”. Tan fuerte que a plena luz del día cuatro hombres picando no la han sabido romper, tan fuerte que ni el pico que ha hecho especialmente el Herrero de “La casa de los ladrones”, para ese menester, se dobla con la facilidad de un higo. Los gatos se han hecho sombras, que ponen el pié encima de La Piedra, para convertirse en Brujas. Ya suben a La Plazuela. Una hoguera sin leña empieza a arder, con llamas rojas y negras. Las Brujas miran a todos lados. ¿ Qué esperan ?. En un gran mugido aparece un Macho Cabrío, tiene los cuernos largos y retorcidos, la piel negra, las piernas rubias, las uñas rojas, vuelve ha hacer una gran mugido y las Brujas que están discutiendo a quien darle el “mal de ojo” empiezan a bailar sin escucharlo.
Otro gran mugido y las Brujas se quedan quietas -será por poco- , no se ponen de acuerdo a quien darle “el mal”, bailando, gritando que estremece se tiran por tierra, se enganchan por los pelos unas a otras. El cárabo vuela alrededor, haciendo sonar su chuttt….chuttt por su boca. Los mochuelos con los ojos muy abiertos hacen coro con las brujas, las lechuzas con sus plumas blancas como bolas de algodón recién cortadas. forman un coro encima de todo el algarabío. Las comadrejas se entrelazan en los brazos de las Brujas, bajando hacia las piernas por la cintura.
Todas tienen los ojos blancos casi saliéndoseles de sus órbitas. Es todo un remolino, se oyen unos chillidos espantosos por encima de todo el ruido. Son los murciélagos, se cogen al cuello de las Brujas chupándoles la sangre, mientras gritan en un éxtasis de placer.
No paran, el Macho Cabrio lo contempla satisfecho, es el Rey de la Noche y las Brujas sus sirvientas. Todos arremolinados, tanto encima como debajo continúan toda la noche.
Pero…. Por encima de los Castillejos, aparece el primer rayo de luz. El Sol empuja a todas las nubes de la noche para traernos el día.
Un mugido lastimoso, más fuerte que los anteriores, apaga el ruido de aquel montón negro, que poco a poco se aquieta. Los cárabos, los mochuelos, las lechuzas, vuelan en busca de sus escondrijos. Las comadrejas borrachas de placer, se deslizan silenciosamente por las márgenes del Castillo buscando su madriguera. Los murciélagos borrachos de sangre vuelven a la Cueva del Torrente de Alcampel, cabeza abajo, no saldrán en muchos días a buscar su sustento de siempre. Las Brujas hechas sombras pasarán por la Piedra, detrás de la Plazuela, “ la que nunca se termina”, para regresar una por el camino de Fuente Dulce, la otra por el camino de Los Aljibes, las cinco de Tamarite, por la calle de los Espejos. No son sombras ni gatos, poco a poco se transforman en guapas muchachuelas…..Tienen la piel blanca, el cabello negro, los ojos verdes que cuando los miras, sus pupilas de color azul, parecen la profundidad de un lago cristalino que te atrae y te adormece, sus labios al besarlos se derriten como la miel recién extraída del panal, su aliento es como el perfume de la madreselva en el amanecer de una mañana de primavera…..
Continuará…..o no…
-. Vaya Juanet, por lo menos esta vegada no am parlat del Achuntamén.
-. Toñet, un día e un día.
Tamarite de Litera a uno de Octubre del año dos mil diez.
Julián Naval de Tamarite.

viernes, 15 de marzo de 2024

Lexique roman; Fortuna - Fraissher

Fortuna, s. f., lat. fortuna, fortune.

Los bes de fortuna que son coma nient.

Dona fortuna gira e regira totz jorns sa roda.

(chap. Doña, la dona fortuna gire y regire tots los díes sa (la seua) roda.)

V. et Vert., fol. 32 et 29.

Les biens de fortune qui sont comme rien.

Dame Fortune tourne et retourne toujours sa roue.

Loc. Tot atressi com fortuna de ven,

Que torba 'l mar e fa 'ls peyssos gandir.

P. Cardinal: Tot atressi.

Tout ainsi comme coup de vent qui trouble la mer et fait fuir les poissons.

CAT. ESP. PORT. IT. Fortuna. (chap. Fortuna, fortunes; sort, sorts; fortuna de dinés; marca de tabaco. Desideri Lombarte va escriure: cuan passe la fortuna estic dormín...)

Desideri Lombarte

2. Fortunar, v., lat. fortunare, fortuner, rendre heureux, favoriser, combler de biens.

Part. pas. Lo qual es ben savi e ben fortunat.

L'Arbre de Batalhas, fol. 77.

Lequel est bien sage et bien heureux.

Per conjunctio de la luna ab planetas fortunadas.

De totz bes... so fortunadas et plenas. 

Eluc. de las propr., fol. 117 et 170. 

Par conjonction de la lune avec planètes fortunées.

De tous biens... sont comblées et pleines.

ANC. FR. L'Inde pourtant ne pense 

Te veincre; car les dieux 

D'une autre récompense 

Te fortunent bien mieux.

Ronsard, t. 1, p. 410. 

Nature t'a de ses dons fortuné.

Forcadel, Épigrammes, p. 177.

ANC. ESP. Fortunar. IT. Fortunare.

3. Infortunat, adj., lat. infortunatus, infortuné, malheureux, défavorable.

Per conjunctio de la luna ab planetas fortunadas... et per conjunctio ab infortunadas. Eluc. de las propr., fol. 117.

Par conjonction de la lune avec planètes fortunées... et par conjonction avec infortunées.

CAT. Infortunat. ESP. Infortunado. IT. Infortunato. (chap. infortunat, infortunats, infortunada, infortunades; desafortunat, desafortunats, desafortunada, desafortunades.) 


Fotre, v., lat. futuere, coïter, se livrer à l'acte de la copulation. 

Lo fotaire es tan de fotre angoxos. 

T. de Blacas et de Pelissier: En Pelicer. 

Le coïteur est tellement angoisseux de coïter. 

Part. pas. Entro que pro fotut agues.

(chap. Hasta que haguera fotut o futut prou; chulá, fotre, follá, cardá, fótrela a dins, enterrá la nutria, com diu lo comandán Lara, etc.)

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.

Jusqu'à ce que j'eusse assez coïté.

IT. Fottere. (chap. Fotre: fótego, fots, fot, fotem, fotéu, foten; fotut, fotuts, fotuda, fotudes; futut, fututs, futuda, futudes; follat, follats, follada, follades; chulat, chulats, chulada, chulades.)

2. Fotaire, s. m., coïteur, qui jouit d'une femme.

Lo fotaire es tan de fotre angoxos.

T. de Blacas et de Pelissier: En Pelicer. 

Le coïteur est tellement angoisseux de coïter.

(chap. Fotedó, chuladó, folladó, cardadó; fotedora, chuladora, folladora, cardadora.)


Fozil, s. m., du lat. focillare, fusil.

Port la peir' e l' esc' e 'l fozill.

Marcabrus: Lo vers comens.

Je porte la pierre et l'amorce et le fusil.

Qui de fort fozil

Non vol cotel tochar.

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. 

Qui de fort fusil ne veut frotter couteau.

Fig. Ill clerc son li

Cotz e fozill.

Paulet de Marseille: L'autr'ier. 

Les clercs lui sont pierre et fusil.

E m sent feritz d' un tal fozil,

D'on nueg e jorn mi apilh.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Et je me sens frappé d'un tel fusil, d'où nuit et jour je me soutiens.

ANC. CAT. Focil. ESP. (Pedernal, piedra de fusil) PORT. Fusil. IT. Fucile. 

(chap. Pedra cuarzo, per a ensendre, trau chispes. Después se va fé aná la mecha, mechero, en una pedra com les que encara veém als mecheros de gas.)

Mechero, mecha


Frachurar, Fraiturar, v., être indigent, manquer.

Autras m'en faran fraiturar.

Rambaud d'Orange: Ben sai qu' a. 

Autres m'en feront manquer.

Part. prés. Qui dona a prueyme frachuran,

Almorna dona.

(chap. Qui done al prójimo nessessitat, almoina done.)

Brev. d'amor, fol. 62. 

Qui donne au prochain indigent, donne aumône.

ANC. CAT. Freturar, Freyturar.

2. Frachura, Fraitura, s. f., manquement, disette.

Per fraitura d' aiga son ab lui acordat.

Guillaume de Tudela. 

Sont accordés avec lui par disette d'eau.

De tot be frachura e carestia.

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

De tout bien disette et cherté. 

CAT. Fretura.

3. Frachuros, adj., indigent, souffreteux.

Om al enemic frachuros,

Que a fam, deu dar que manjar.

Brev. d'amor, fol. 68.

A l'ennemi souffreteux, qui a faim, on doit donner de quoi manger.

Substantiv. Partis lo als frachuros que moron de fam. V. et Vert., fol. 77.

(chap. Lo partix als nessessitats, indigens que se moren de fam – com lo pressidén de la Ascuma, Juaquinico Monclús.)

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús, Esteban

Partage-le aux indigents qui meurent de faim. 

ANC. CAT. Freturos.

4. Sofranher, Sofraigner, v., manquer, faire faute.

Ja vilan non deu hom planher 

Si 'l vetz bras o camba franher

Ni ren de sos obs sofranher.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Jamais on ne doit plaindre vilain si on le voit se casser bras ou jambe et manquer de quelque chose de ses besoins.

Ren no m sofraing,

Sol qu'amor no m sofraigna.

Aimeri de Peguilain: En amor. 

Rien ne me manque, pourvu qu'amour ne me manque pas.

Part. pas.

Nuls bos pretz no l'es en re sofraitz.

E. Cairel: Lo rossinhols.

Nul bon mérite ne lui est en rien manqué.

5. Sofracha, Sofrancha, s. f., manque, disette, dénuement, pénurie.

Quar aissi s pert ad estros, 

Per sofracha d'omes bos, 

Aquest segle ves totz latz.

G. Anelier de Toulouse: Ar faray.

Car ainsi ce monde se perd entièrement du tous côtés, par pénurie d'hommes bons. 

Per sofracha de bes temporals. Liv. de Sydrac, fol. 17.

Par dénuement de biens temporels. 

Fig. Sabers no m fai sofracha 

De far un novel sirventes.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Savoir ne me fait manque pour faire un nouveau sirvente.

ANC. FR. Grant sofrete a de pain d'avaine. 

Roman de la Rose, v. 10198. 

Mès de ce ont trop grant souffrete

Qu'il ne se pueent solacier.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 171. 

Car de viande aveient sofreite.

Marie de France, t. II, p. 77. 

Con cil qui avoit grant soufraite.

Roman du Renart, t. I, p. 241.

6. Sofrachilla, s. f., dénuement, misère.

Quan ve a la sofrachilla.

B. de Venzenac ou Marcabrus: Lanquan. 

Quand vient au dénuement.

7. Sofrachos, Sofraitos, adj., souffreteux, pauvre, privé de. 

Mas ges los paubres sofrachos 

No seran per els sebelitz.

P. Cardinal: Quan vey lo segle. 

Mais les pauvres souffreteux ne seront point ensevelis par eux.

Fig. La caytiva doloyrosa,

D'amic e d'aver sofrachosa.

V. de S. Honorat. 

La chétive affligée, pauvre d'ami et d'avoir. 

Sofraitos de coratge.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Pauvre de coeur. 

ANC. FR. Jugement del soffraitus e venjance des poures.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 139. 

Tant fusse d'argent sofreitoz.

Tu ne seras jà sofretos 

De rien.

Roman du Renart, t. II, p. 214 et 137. 

Son armée fort afoiblie et souffreteuse de toutes choses.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. d'Antoine. 

D'aidier ce poure souffreteux.

Charles d'Orléans, p. 134.

Sauvant les vies misérables 

Des povres soufreteux.

Clément Marot, t. IV, p. 298.


Fradel, Fradelh, Fraidel, adj., scélérat, ignoble, impie, infâme

Aital lairon fraidel.

Giraud de Borneil: Lo doutz chant. 

De tels infâmes voleurs.

Una puta gens fradelha.

Pierre d'Auvergne: Bel m' es. 

Une gent dévergondée scélérate. 

Aquilh gens fradelha.

P. Cardinal: Un sirventes trametray. 

Cette gent scélérate.

Subst. S'us fradels partitz de lei... 

No fosso.

G. Pierre de Casals: Ar m' es. 

Si quelques impies séparés de la loi... ne fussent.

2. Fraidit, adj., infâme, vil, misérable.

En fan essais fraiditz. 

Guillaume de Montagnagout: Non an tan. 

En font essais infâmes. 

Subst. Plus que serps de sicomor

M'en deslong per un fals fraiditz. 

Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu'em. 

Pour un faux misérable, je m'en éloigne plus que serpent de sycomore.

3. Frairin, adj., vil, misérable, odieux, méprisable, mauvais.

Per conseill d'omes frairis.

Marcoat: Mentre m'obri. 

Par conseil d'hommes méprisables. 

Mas la semensa frairina 

Geta malvatz fruch, quan grana.

Marcabrus: Per l'aura freida. 

Mais la vile semence jette mauvais fruit, quand elle graine. 

Fig. Tot tos afars es niens,

Peire Raimon, e 'l sens frairis.

T. de B. de Gourdon et de P. Raimond: Tot tos.

Pierre Raimond, toute ton affaire est néant, et le sens méprisable.

Vostr' amor frairina.

T. de Bernard et de Gaucelm: Gausselm.

Votre amour misérable.

ANC. FR. Ne de cuer povres ne frarins, 

Ne blastengiers de ses voisins. 

Fables et cont. anc., t. I, p. 207. 

Tant com il ont le froit éu, 

Et le tens divers et frarin.

Roman de la Rose, v. 69.

La lasse dame, la frarine. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 56.


Fragellar, v., babiller.

Qui qu'en frima ni en fragel.

Pierre d'Auvergne: A vieill trobar.

Qui que ce soit qui en critique et en babille.

Fraire, Fratre, s. m., lat. fratrem, frère. 

Si com Abels e son fraire.

P. Cardinal: Rasos es qu' ieu. 

Ainsi comme Abel et son frère.

Totz temps es ver qu' el laire 

Cuida tuit sian sei fraire.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

En tout temps il est vrai que le larron pense que tous soient ses frères.

Fig. Ans crei que fo fils o fraire de ven, 

Tan cambia leu son cor e son talen. 

Lanfranc Cigala: Estiers mon. 

Mais je crois qu'il fut fils ou frère de vent, tant il change facilement son coeur et sa volonté.

Si los agachons que trobaras al pe del terme non eron fraires.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e p., c. 2.

Si les témoins que tu trouveras au pied du terme n'étaient pas frères.

- Religieux, frère d'un couvent. 

Los fraires menors 

En son en grans blasmors.

P. Basc: Ab greu cossire. 

Les frères mineurs en sont en grands blâmes. 

Li fraire del covent. V. de S. Honorat. 

(chap. Los flares del convén; flare, flares : germá, germans)

Les frères du couvent.

Ce mot était employé familièrement et amicalement.

Folques lhi a dih: “No fassatz, fraire, 

Quar lo reis es tos senher e tos compaire.” 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

Foulques lui a dit: “Ne faites pas, frère, car le roi est ton seigneur et ton compère.”

Fe que dei a Deu, bel fratre.

Guillaume de la Tour: Unas doas. 

Foi que je dois à Dieu, beau frère.

- Signe du zodiaque.

Del ter signe m' es veiayre 

Que es nomnat li duy fraire.

Brev. d'amor, fol. 27. 

Du troisième signe il m'est avis qu'il est nommé les deux frères.

ANC. ESP.

Fradre, disso, tue cosa asmela bien contada.

Los fradres de la casa. 

V. de San Millán, cop. 85 et 351. 

ANC. CAT. Frare. ESP. MOD. Fraile. IT. Frate. (chap. Flare, flares.)

Blas Flare

2. Frar, s. m., frère.

Fetz li tot lo comtat recobrar 

De Ventamilha, que devia tornar 

A Jacobina per la mort de son frar. 

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Vous lui fîtes recouvrer tout le comté de Vintimille, qui devait retourner à Jacobine par la mort de son frère.

3. Frai, s. m., frère.

Li autre frais del temple.

Li frais del temple respondio.

Dels frais del temple.

Tit. de 1192. DOAT, t. CXXIV, fol. 292.

Les autres frères du temple.

Les frères du temple répondaient.

Des frères du temple.

CAT. Fra. ESP. MOD. (chap.) Fray. PORT. Frei, frey. IT. Frà.

4. Fratuel, s. m., lat. fratruelis, neveu du côté de frère, fils de frère.

Avia usurpat l' emperi de son fratuel.

Laicet lo reaume a son fratuel Childebert

Cat. dels apost. de Roma, fol. 120 et 77.

Avait usurpé l'empire de son neveu du côté de frère.

Laissa le royaume à son neveu du côté de frère Childebert.

5. Fraternitat, s. f., lat. fraternitatem, fraternité.

Natural fraternitat.

Brev. d'amor, fol. 133. 

Fraternité naturelle. 

Nostra fraternitat humilment vos requier. V. de S. Honorat. 

Notre fraternité vous demande humblement. 

Cant hom requier ad un abbat lo pa e l'ayga de son monestier, homs demanda essems la fraternitat e la companhia.

V. et Vert., fol. 42. 

Quand on requiert à un abbé le pain et l'eau de son monastère, on demande ensemble la fraternité et la compagnie.

CAT. Fraternitat. ESP. Fraternidad. PORT. Fraternidade. IT. Fraternità, fraternitate, fraternitade. (chap. Fraternidat, fraternidats; germanó, germanós.)

6. Frairesca, s. f., part, portion de frère.

Sol que el non lais a negun meins ne la falcidia, so es de la tersa part de sa frairesca. Trad. du Code de Justinien, fol. 2.

Pourvu qu'il ne laisse à nul moins de la falcidie, c'est-à-dire de la troisième partie de la part de frère.

De la frairesca que era avenguda ni podia escazer a Na Gailharda, ma seror. Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 26. 

De la part de frère qui était advenue et pouvait échoir à dame Gaillarde, ma soeur. 

ANC. CAT. Fraresca.

7. Frayral, adj., fraternel.

No demanda res els bens payrals e frayrals.

Tit. de 1232. DOAT, t. L, fol. 95. 

Ne demande rien aux biens paternels et fraternels.

8. Frairenal, adj., fraternel. 

Corrump la frairenal netceira. Trad. de Bède, fol. 47.

Corrompt l'ignorance fraternelle.

9. Fraternal, adj., du lat. fraternus, fraternel.

La fraternal concordia. Trad. de Bède, fol. 22.

(chap. La fraternal concordia.)

La concorde fraternelle.

ANC. FR. La biauté et l'honnour fraternal.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 262.

CAT. ESP. PORT. Fraternal. IT. Fraternale. (chap. Fraternal, fraternals.)

10. Confraire, Cofraire, s. m., confrère, associé, compagnon.

Moillerat, per saint Ylaire, 

Son d'una foldat confraire.

Marcabrus: Al son. 

Les mariés, par saint Hilaire, sont confrères d'une même folie.

An portels, tras lor repaire, 

Per on entran li cofraire 

Vergonhos, can van cofessar.

B. Carbonel: Tans ricx.

Ont guichets, derrière leur demeure, par où entrent les confrères honteux, quand ils vont se confesser.

Los confrayres e confrayressas de Sanct Esperit.

Statuts de la confr. du S.-Esprit.

Les confrères et confréresses de Saint-Esprit.

CAT. Confrare. ANC. ESP. Confrade. ESP. MOD. Cofrade. PORT. Confrade. IT. Confrate. (chap. Conflare, conflares.)

11. Confrairessa, s. f., confréresse.

Ordenat que entre los confrayres e confrayressas aura bona pax e concordia. Statuts de la confr. de S. Joseph à Toulouse.

Ordonné qu'entre les confrères et confréresses aura bonne paix et concorde.

Seran tengutz totz los confraires et confrairessas.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 211. 

Seront tenus tous les confrères et confréresses.

12. Confrairia, s. f., confrérie, association.

Aver ajostar non es paradis, 

Ans comandet Dieus qu'on lo departis 

Tot per confrairia. 

Le Moine de Montaudon: Manens. 

Amasser richesse n'est point paradis, mais Dieu commanda qu'on la partageât toute par confrérie. 

Quar d' autras confrayrias ha en la villa.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLVII, fol. 174. 

Car il y a d'autres confréries en la ville.

ANC. ESP.

Meter algun destorbo en esta confreria. 

Poema de Alexandro, cop. 316. 

CAT. Confraria. ESP. MOD. Confradia (cofradía). PORT. Confraria.

(chap. Cofradía, cofradíes; conflaría, conflaríes.)

13. Confraternitat, s. f., confraternité. 

Que haian confraternitat entre lor. 

(chap. Que tinguen confraternidat entre ells.)

Leys. d'amors, fol. 13. 

Qu'ils aient confraternité entre eux.

CAT. Confraternitat. ESP. Confraternidad. PORT. Confraternidade. 

IT. Confraternità, confraternitate, confraternitade.


Fraisier, s. m., du lat. fragum, fraisier, plante.

De fraisier me fazia semblar vim.

Rambaud d'Orange: Ancmais.

De fraisier me faisait sembler osier.

(chap. Fresera; fresa, freses; Fraga; fraula en valensiá antic.)



Fresera; fresa, freses; Fraga; fraula en valensiá antic

Fraisse, Frayshe, Fraisne, s. m., lat. fraxinus, frêne.

Quan la bruna bisa branda

De la forest fraisses e faus.

G. Adhemar: Quan la bruna. 

Quand la brune bise brandit frênes et hêtres de la forêt.

Fraishe val a far hastas.

Eluc. de las propr., fol. 207. 

Frêne vaut à faire lances. 

Bona asta de fraisne.

Guillaume de Tudela. 

Bonne lance de frêne.

CAT. Frexe. ESP. Fresno. PORT. Freixo. IT. Frassino.

(chap. Fresno, fresnos; La Fresneda, Matarraña. Los catalanistes volen que se digue La Freixneda, per la freixa, que es justamen la paraula que Raynouard no fique. Dingú del poble ni dels voltans li diu aixina. Se pot triá entre fraisse, frayshe, fraisne, fraissher, fresno, frexe, freixo, frassino, fraxinus, frêne. Se ha de pará cuenta en los que están fen toponímies per Aragó, perque són uns ignorans catalanistes.)

2. Fraissher, s. m., frêne.

Ab grossa asta de fraissher.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.

Avec grosse lance de frêne.

fraisse, frayshe, fraisne, fraissher, fresno, frexe, freixo, frassino, fraxinus, frêne


lunes, 10 de diciembre de 2018

pobre que se dedicabe a aná per los pobles a demaná

Una vegada ñabíe un pobre que se dedicabe a aná per los pobles a demaná.

- Pom, pom.
- Quí es?
- Me podríe doná algo per caridat? 


Només li van doná un sigró.
Mentres anáe a missa se va dixá lo sigró a la entrada y al torná una gallina sel habíe minjat.
No sen aniríe de allí sense lo sigró o la gallina que sel habíe minjat. No valíe gaire pero ere d´ell.
La gallina se va emportá.

Mateixa operassió que lo día abáns.
A l´atra casa aon li van doná posada ñabíe un tossino que va fé una festeta y se la va trampiñá, y lo pobre va demaná lo tossino


Va conseguí que li doneren lo tossino. Algúns díen:
Véigues si lay donarán! Pero sí, acabáe conseguínu, lo tossino en ell y a cambiá de lloc.

Al trespondre lo sol va fé cap a casa de una gen mol bona que li van tindre que doná lo bou que se va minjá lo tossino.  :)Marche en lo bou cap a un atre poble. Allí va demaná que li guardaren lo bou mentres anáe a missa.

A una casa ñabíe una chiqueta malalta al llit que díe:
!Mare, si puguera minchá feche de bou, m´apañaría !!

Li van doná lo gust a ver si podíe sé verdat.

Cuan lo pobre va torná, va di :
lo bou o la chiqueta.

Sen va endú a la chiqueta al morral.

Pel camí la fée cantá:

Canta a dins de la taleca,
sinós te pego una cleca!

La chiqueta cantabe ancara que plorabe, pensán en sa mare.

Va sentís la chiqueta en esperansa al sentí a dins de la casa que habíe triat lo pobre unes veus conegudes. E
re casa de sa tía ! 

Mentres ell anáe a missa, elles la van sentí gañí a dins del morral y la van recuperá.

Se li estaríe be que la chiqueta se tornere un cante ple de aigua y se enduguere un bon chasco.

Aixina que li van colocá un cante ple d´aigua al morral y ell sen va aná.

Después tot va sé enfadás perque no cantabe la chiqueta com ell li habíe manat.

Va pegá en lo morral contra una pedra y va eixí tota l´aigua. 



pobre, morral, zurrón, cuento, pedra, aigua


La chiqueta ya estáe en sa tía y después en sa mare.

La avaríssia trenque la taleca, lo sac, lo morral, lo surronet.


http://www.quintanal.es/Web_LECTURA/WebTorrijos/El%20pobre%20del%20zurron.pdf

https://es.wikisource.org/wiki/El_zurr%C3%B3n_que_cantaba

https://www.larioja.org/i-estudios-riojanos/es/libreria/libreria-on-line/logrono-facsimiles/3-zurron-pobre

http://www.escuelademusicalapaz.com/10-EDUCANDO_EN_VALORES/VINCULOS/zurron.pdf

https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=61705

miércoles, 25 de octubre de 2017

Safarech


SAFAREIG (i dial. safreig). m. 

çaffareig, safarech, safareig, safaretx, pila, artesa, alberca, estanque, aigua, riu, sénia, séquia, depósito,


|| 1. Dipòsit artificial, fet de parets de pedra o de ciment, per a contenir l'aigua procedent d'un riu, sèquia, sènia, pou, etc., destinada a regar (Ross., Vallespir, Urgell, Camp de Tarr., Ribera d'Ebre, País Valencià, Bal.); cast. alberca, estanqueAvia-y una fontanella petita la qual decorria en un çaffareigPere Pasqual, Obres, i, 47. Pot encara... fer forns..., e pous, e çafaregs, e cènies, Cost. Tort. VI, iv, 11. Lo qual és prop del safareig major,Codi Çagarriga 119. Que naguna persona no gos traura aygua del çafareyg qui és dins lo loch de Fullola, doc. a. 1385 (BABL, xii, 191). Llançaua mel qui era molt blanca e clara e daua en un safareig qui era fet de calcedònies, Tirant, c. 48. Feyen sa torniola devers el safretxGalmés Flor 15. 


|| 2. Dipòsit quadrangular, fet de parets d'obra, dins el qual es posa l'aigua per a rentar la roba (or., Pallars, Ll., Gandesa, Maestrat); cast. pila. Rentant sa roba en el safaretxRuyra Pinya, i, 156. Els blanqueigs y safretxos, mitj enteulats, mitj al aire lliure, Pons Auca 246. a) per ext., Mena de pastera de fusta per a rentar-hi la roba (Pont de S.); cast. artesa. 

|| 3. Dipòsit de pedra obrat en terra, per a recollir-hi l'oli procedent de la premsa de tafona (Mall.); cast. pila, depósito. Convé per la obra de la iglésia fer alguns safareis, com aquest que s'és fet en la plassa de la present vila... per replegar algun oli qui va perdut de las síquies de ses tafones quant fan oli, doc. a. 1610 (Hist. Sóller, ii, 233). Carrega les 30 pipes de oli... a boca de saferexdoc. a. 1764 (BSAL, xxii, 144). 


|| 4. Safareig de llanes: establiment per a descruar, rentar i blanquejar les llanes. 
|| 5. Dipòsit fet de parets de ciment, dins el qual trepitgen el raïm (Xàtiva). 
|| 6. fig. Conjunt de crits i soroll desordenat (Penedès); cast. barullo, rebumbio. «Quin safareig hi ha aquí!»
|| 7. fig. Conjunt de coses desordenades (Escrig-Ll. Dicc.). 
|| 8. fig. «Qualquiera cosa de comer, cruda o guisada, que por averla manoseado u bazucado queda como machacada y hace mal ver, se dice qu'està feta un safareig un safuny» (Ros Dicc. 208).

    Fon.: səfəɾέʧ (Puigcerdà, Empordà); safaɾéʧ (Pont de S., Pobla de S., Ll., Mequinensa, Gandesa, Tortosa, Amposta, Vistabella, Cast., Val., Xàtiva, Alzira, Benissa, Sanet); səfəɾə́ʧ (Mall., Eiv.); səfɾέʧ (Ross., Bagà, Martorell, Igualada, Sta. Col. de Q., Camp de Tarr., Maó); safɾéʧ (Urgell, Vinaròs); səfɾə́ʧ (Mall., Ciutadella).

    Intens.:—a) Augm.: safaretjàs, safaretjarro.—b) Dim.: safaretget, safaretgeu, safaretgí, safaretgiu, safaretjó.—c) Pejor.: safaretjot.
    Var. form.: 
tafreig (Vallespir). De l'aygua del tafreig feyen llur element,Caseponce Man. 50.
 

   Etim.: de l'àrab ṣaharij

domingo, 3 de marzo de 2019

MONGÓ

¿Sabies que canviaren sense cap avís el nom del MONGÓ per el de català MONTGÓ?

¿Sabies que canviaren sense cap avís el nom del MONGÓ per el de català MONTGÓ?


Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adrecen al gust del Institut d'Estudis Catalans. Fins a l'enigmàtic Mongó, per eixemple, ho han transformat en "Montgó", burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que "en Dénia comencen les raïls del Mongó" (Observ., p. 213), reproduint el topònim en l'idioma valencià de Dénia, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de la citada ciutat en representar-se "La cara de Mongó", de Manuel Barreda.


http://www.softwarevalencia.com/garcia_moya/HTML/LaBodaDelMong.html

EI argument de l'obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com "la Cova d'I'Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá". Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: "La Palma puncha, la Cova d'Aigua està fosca, la Pansa està sema...". Este lèxic que va alegrar als dianenses la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d'ESO i BUP; ara ningú pot escriure que la "Cova Tallá està Ilunt" (p. 6), "s'advertix a l'orquesta" (p. 6), "soc yo gran tesor" (p. 8), "eixa aigua destilà" (p. 8). Potser algun alumne de l'acadèmia de català Canal 9 s'esglaye de l'idioma valencià normal; net d’arcaisme, ele geminades i caprichos del IEC, com Iluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destilada, etc.

EI Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou a la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) a els que no engulguen el sandwich consonàntic ntg, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure "Montgó", adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí "Mons" i un segon element "cao", d'orige prerromà. A partir d'estos ètims varen ser apareixent variables com Monsó, Monçonís, Monço. Lo curiós és que el dianense Roque Chabás -que no cita l'eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians cridaven a la montanya de Dénia "Caon", imperfecta homonímia del mencionat "cao". I per supost que l'erudit Chabás escrivia Mongó, no Montgó.

Les rajoles immersores (l'Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que aladern d'imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l'ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d'una determinada zona són fraudulents. Per eixemple, en l'Alcover llegim: "No et fies de Dénia, ni de terra que és rega amb senia", incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne.

Respecte a la boda, cal sumar atres personages tan simbòlics com "els pilons del Mongó i el Saladar". Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: "Mosatros som els dos Pílons del Mongó" (p. 10); pero la figura que decidix quí serà l'afortunada esposa és el mític "fra Pere Esteve", que anuncia als dianenses: "He vingut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d'Aigua" (p.13). EI franciscà fra Pedro Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l'idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: "En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava" (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p. 47). EI religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: "Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa" (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a "Mont de la gentilidad".

És gojós llegir poesies de fra Pedro, les originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la "fortalea de la carrasca i la primeja de la canya" (no fortalesa, alzina i flaquesa). Tracta sobre els montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), "fa el conte" (no compte), "plou en un toll" (no a un xipoll); llança metàfores sobre "els foches de l'Albufera i els machos del Almodí". Usava adverbis en ortografia correcta "estiga ya fet" (no ja); i Ilamaba Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no "Mestrat". Encara que semble absurt, este idioma valencià usat per un dianense naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli d’Espanya- i en l'horari observe que usen el barbarisme "tarda". Afigguen vostés el comentari.

jueves, 24 de agosto de 2017

brancal

BRANCAL m. 

brancalet

I. || 1. Conjunt de pedres sobreposades que formen el muntant lateral d'un portal o finestra (or., Falset); cast. jamba. Amagada al brancal del balcó, Oller Pap. x. 

|| 2. Barra vertical d'un bastiment o fulla de porta (Palma); cast. montante. Aquestes vergues, primes com à jonchs, se vinclan cada instant seguint es vicis des brancals de fusta, Ignor. 44. 

|| 3. Barra vertical o fixa d'una barrera, que per l'extrem superior encaixa dins la polleguera i per l'inferior balla dins el punt (Artà).


II. Pedra col·locada horitzontalment a la part inferior d'un portal, sobre la qual descansen les rebranques (Ll., Benavent, Massalcoreig, Capsanes, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Morella, Llucena, Castelló); cast. umbral. Madona Jaumeta... que seye baix al branchal de la porta de dita casa, doc. a. 1574 (arx. mun. d'Igualada). El dia que saltava el brancal de la funerària, S. Gozalbo Bol. 142.



brancal , umbral , puerta antigua, porta antiga


III. || 1. Peça de fusta col·locada horitzontalment damunt la porta (Eiv.); cast. dintel. Si en lloc d'esser de fusta és de pedra, es diu brancalada. 
|| 2. Brancal des pou: la biga o tió entravessat a la capella del pou, i en el qual va penjada la corriola (Eiv.).
|| 3. Brancal de sa campana: la barra horitzontal que forma els dos braços de la campana (Eiv.).
    Fon.: 
bɾəŋkál (or., bal.); bɾaŋkál (occ., val.).
    Etim.: 
derivat de branca.
2. BRANCAL adj., 
per blancal. «Blat brancal» (Mall.). «Figa brancal» (Freginals).