Mostrando las entradas para la consulta passes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta passes ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau

miércoles, 4 de marzo de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.


JORNADA QUINTA. NOVELA TERSERA.
Pietro Boccamazza se escape en Agnolella; se trobe en uns lladres, la jove fuch per un bosque y es portada a un castell, Pietro es apresat y se escape de mans dels lladres, y después de algúns acsidéns arribe al castell aon estabe Agnolella, se case en ella y tornen a Roma.

No va ñabé dingú que no alabare la história de Emilia. La reina se va girá cap a Elisa y li va maná que continuare; y ella, dessichosa de obeí, va escomensá:
A mí me se fique dabán, encantadores siñores, una roína nit que van passá dos jovenets poc prudéns; pero com se van seguí mols díes felisos, com pegue en lo nostre argumén, to la contaré.
A Roma, que avui es la coa pero abáns va sé lo cap del món, va ñabé un jove de nom Pietro Boccamazza, de familia mol honrada entre les romanes, que se va enamorá de una majíssima y atractiva jove de nom Agnolella, filla de un que se díe Gigliuozzo Saullo, home plebeyo pero mol volgut dels romanos. Y volénla, tan va fé, que la jove va escomensá a vóldrel no menos que ell la volíe. Pietro, espentat per la fiebre del amor, y pareixénli que no habíe de patí mes la dura pena que lo dessich de ella li donabe, la va demaná per dona; aixó, al sabéu sons paréns, van aná aon ell vivíe y li van reprochá mol lo que volíe fé; y per un atra part li van fé di a Gigliuozzo Saullo que de cap manera faiguere cas a les paraules de Pietro perque, si u fée, may mes lo tindríen com amic.
Pietro, veénse lo camí tancat, volíe morís de doló, y si Gigliuozzo u haguere consentit, contra lo gust de tots los paréns que teníe haguere pres per dona a la seua filla; pero com no va sé aixina, se li va ficá al cap que, si a la jove li apetíe, faríe que alló se portare abán, y en cuan va sabé que ella estáe de acuerdo en ell, van probá de fugí de Roma. Y planejat alló, Pietro, un matí, eixecánse mol pronte, jun en ella van montá a un caball y se van atansá cap a Anagni, aon Pietro teníe algúns amics en los que confiabe mol; y cabalgán aixina, no tenín tems de fé les bodes perque se temíen que los perseguiríen, parlán sobre lo seu amor, alguna vegada la un besabe al atre. Va passá que, no coneixén Pietro mol be lo camí, cuan estáen a unes vuit milles de Roma, debén tórse a la dreta, van girá cap a un camí a la zurda; y apenes habíen cabalgat dos milles cuan se van vore prop de un castell desde aon los habíen vist y habíen eixit prop de dotse hómens de armes; y cuan ya estáen bastán prop, la jove los va vore, y quirdán va di:
- ¡Pietro, salvémos, que mos assalten!
Y com va pugué, cap a un bosque grandíssim va girá lo caball, y apretánli les espoles, van aná al galop per aquella espesura. Pietro, que anáe mirán mes la cara de ella que al camí, no sen habíe acatat, com ella, de lo prop que estáen los hómens darmes, y va sé alcansat, aturat y obligat a baixá del caball; y preguntánli quí ere, van escomensá a charrá entre ells y a di:
- Éste es dels amics dels nostres enemics; ¿qué ham de fé mes que tráureli estes robes y péndreli este caball y, per a desagradá als Orsini, penjál de una de estes carrasques? Y están tots de acuerdo en esta dessisió, li habíen manat a Pietro que se despullare; y están ell despullánse, ya adivinán tot lo seu mal, va passá que una cuadrilla de uns vintissing hómens de armes que estaben esperánlos sels van tirá damún cridán:
- ¡Moriréu, hau de morí!
Ells, sorprenguts per alló, van dixá a Pietro y se van ficá a defensás, pero veén que eren mols menos que los assaltáns, van colá, y éstos los van acassá. Veén aixó Pietro, se va di esta es la meua, y rápidamen va arreplegá les seues coses, va saltá al caball y va arreá fugín tan a escape com va pugué per lo camí per aon habíe vist que la jove habíe escapat.
Pero no s´hi vee per aquella espesura, ni trobáe camí ni senda, ni atináe potades de caball. Cuan li va paréixe que se trobáe fora de les mans de aquells que lo habíen apresat y tamé de los atres que habíen atacat als seus assaltadós, com no trobabe a la seua jove, mes triste que cap home, va escomensá a plorá y a cridála per aquí y per allá; pero dingú li contestáe, y ell no se atrevíe a torná cap atrás, y va aná caminán cap abán sense sabé aón pararíe. Per un atra part, teníe temó de les fieres que solen habitá als bosques y de lo que li podíen fé a la seua jove, y se la imagináe estrangulada o escañada per un onso, o degollada per un llop.
Va aná, pos, este desventurat Pietro tot lo día per aquell bosque cridán y donán veus, a vegades anán cap atrás cuan creíe que avansáe; y ya entre lo quirdá y lo plorá y per la temó y per lo llarg dijú, estabe tan rendit, baldat, que no podíe mes. Y veén arribá la nit, no sabén qué fé, va trobá una grandíssima carrasca, va baixá del caball, lo va gigá an ella, y después, per a no sé devorat per les fieres per la nit, va pujá an ella, y poc después va eixí la lluna y se véen tots los estels. Com no se atrevíe a dormí per a no caure, encara que haguere tingut la ocasió, lo doló y los pensaméns que teníe de la jove no li hagueren dixat; per lo que, suspirán y plorán y maleín la seua desventura, velabe. La jove, fuchín com díem abáns, no sabén aón aná mes que aon lo seu caball volíe, se va adentrá tan al bosque que no podíe vore lo puesto per aon habíe entrat; per lo que va fé com Pietro, tot lo día (ara esperán y ara caminán), y plorán y bramán, y dolénse de la seua desgrássia, va aná voltán per aquella selva. Al final, veén que Pietro no veníe, sén ya fosc, va seguí una sendeta, y después de mes de dos milles, desde lluñ se va vore dabán de una caseta. Allí va trobá un bon home agüelet en la seua dona agüeleta, que, cuan la van vore sola, van di:
- Filla, ¿qué fas tú sola an estes hores per este puesto? La jove, plorán, va contestá que habíe perdut la seua compañía al bosque y va preguntá a quina distánsia estabe Anagni.
Lo bon home va contestá:
- Filla meua, este no es camí per a aná cap a Anagni, ñan mes de dotse milles desde aquí.
Va di entonses la jove: - ¿Y aón ñan habitassións aon puguera albergám?
Lo bon home li va contestá:
- Habitassións no ñan a cap puesto aon pugueres arribá abáns de la matinada.
Va di entonses la jove:
- ¿Los aniríe be, ya que a datre puesto no puc aná, tíndrem aquí per l´amor de Deu esta nit?
Lo bon home va contestá:
- Joveneta, que te quedos en natros esta nit mos va be, pero sin embargo volém recordát que per estes comarques de día y de nit van moltes males brigades de amics y enemics que moltes vegades mos fan maleses y gran disgust; y si per desgrássia están tú aquí ne vinguere alguna, y veénte hermosa y jove com eres te molestaren y deshonraren, natros no podríem ajudát, volém díteu per a que después, si aixó passare, no pugues queixát de natros.
La jove, veén que la hora estáe abansada, encara que les paraules la assustaren, va di:
- Si Deu vol, mos guardará a vostés y a mí, y si algo roín me passare, preferixco sé desgarrada per los hómens que despedassada al bosque per les fieres. Y dit aixó, baixán del seu caball, va entrá a la casa dels agüelets, y allí en ells va sopá de lo poquet que teníen, y después se va gitá damún de una márfega; y en tota la nit no va pará de suspirá ni de plorá la seua desventura y la de Pietro, de qui no sabíe qué se podíe esperá.
Cuan va sé casi de día, va sentí un gran soroll de passes de gen; se va alsá y sen va aná a un gran pati que ñabíe detrás de la caseta, y veén allí molta palla, se va amagá entre los feixos, per si aquella gen veníe cap allí, no la trobare tan pronte. Y apenes acababe de amagás del tot cuan aquells, que eren una gran brigada de maleáns, van arribá a la porta de la caseta; y fen obrí y entrán a dins, com habíen trobat lo caball de la jove encara en la cadira ficada, van preguntá quí ñabíe allí.
Lo bon home, no veén a la jove, va contestá:
- No ña dingú mes que natros, pero este caball, que se li ha escapat an algú, va arribá ahí per la tarde y lo vam embutí a casa per a que los llops no sel minjaren.
- Pos - va di lo comandán de la compañía - bo sirá per a natros, ya que no té amo.

Se van escampá tots los rufiáns per la caseta, uns cap al pati, y van dixá an terra les llanses y los escuts de fusta. Va passá que un de ells, no sabén qué fé, va aviá la llansa cap al mun de palla, y va está a pun de matá a la jove amagada. La llansa la va tocá a la vora de la mamella esquerra, lo ferro li va esgarrá lo vestit y va está a pun de bramá de temó, pero enrecordánsen de aón estabe, se va quedá callada y coteta. La brigada habíe anat agarrán los cabridets y la carn, van minjá y beure, sen van aná a lo seu y se van emportá lo caball de la jove. Y cuan estáen ya bastán lluñ, lo bon home li va preguntá a la dona:
- ¿Qué ha sigut de la jove que ahí de nit va arribá aquí, que no la hay vist desde que mos ham eixecat?
La bona dona va contestá que no u sabíe, y van está buscánla. La jove, sentín que aquells sen habíen anat, va eixí de la palla, y lo bon home, mol contén, veén que no habíe caigut a les mans de aquells bandidos, cuan se fée de día, li va di:
- Ara que ve lo día, si vols te acompañarém hasta un castell que está a cinch milles de aquí, y estarás a un llochsegú; pero tindrás que víndre a peu, perque aquella gen roína
s´ha emportat lo teu caball.
La jove, sense preocupás per naixó, li va rogá que la portaren al castell; allí van arribá cap a la mitat de tercia. Ere lo castell de un dels Orsini que se díe Liello de Campodiflore, y estabe allí la seua dona, que ere una siñora boníssima y santa; y veén a la jove, rápidamen la va reconéixe y la va ressibí en festes, y va vóldre sabé cóm habíe arribat allí. La jove lay va contá tot.
La siñora, que coneixíe tamé a Pietro, com amic del seu home que ere, se va apená del cas, y sentín aón habíe sigut aturat, va pensá que lo hauríen matat allí. Li va di entonses a la jove.
- Ya que no saps res de Pietro, te quedarás aquí en mí hasta que puga enviát a Roma en seguridat.
Pietro, están damún de la carrasca, lo mes triste que pot estás, va vore víndre uns vin llops, y estos en cuan van vore lo caball lo van voltá. Sentínlos lo caball, eixecán lo cap, va trencá les riendes y va volé escapás, pero com estáe rodejat no podíe, y un bon rato en les dens y en les potes se va defensá. Al final va sé abatut, destripat y destrossat, y minján tots, no van dixá mes que los ossos, y sen van aná. Pietro, a qui li pareixíe tíndre en lo caball una compañía y un apoyo de les seues penes, mol se va acoquiná y se va imaginá que may mes podríe eixí de aquell bosque; y sén ya casi de día, carpidet, morínse de fret a la carrasca, com tot lo rato mirabe pels voltáns, va vore prop lo que pareixíe una gran foguera; per lo que, al fés de día cla, baixán no sense temó de la carrasca, se va adressá cap a allí, y al voltán del foc va trobá uns pastós que minjáen y se divertíen, per los que per compassió va sé arreplegat. Y después de habé minjat be y habés escofat, los va contá la seua desventura y cóm habíe arribat sol allí. Los va preguntá si an aquell puesto ñabíe alguna vila o castell aon puguere aná. Los pastós li van di que a unes tres milles de allí podríe trobá lo castell de Liello de Campodiflore, aon al presén estabe la seua dona. Pietro se va ficá mol contén, y los va demaná que algún de ells lo acompañare hasta lo castell, y dos de ells u van fé de bon grado. Arribat an ell Pietro, va trobá allí a un conegut seu, y com tratáe de buscá a la jove pel bosque, lo va maná cridá la siñora. Ell va aná enseguida cap an ella, y al vórela en Agnolella, se va ficá tan contén que may datre u ha estat tan com ell.
Volíe aná a abrassála, pero la vergoña per está allí la siñora no lo dixabe. Si ell se va alegrá mol, la alegría de la jove al vórel no va sé menos. La noble siñora, ressibínlo y escoltán lo que li habíe passat, lo va renegá mol per lo que volíe fé en contra del gust dels seus paréns; pero veén que estabe determinat an alló y que li agradabe a la jove, se va di:
- ¿De qué me preocupo yo? Éstos se volen, éstos se coneixen; cada un de ells es amic del meu home, y lo seu dessich es honrat, y crec que tamé u vol Deu, ya que un s´ha escapat de la forca y l´atre de la llansa, y los dos de les fieres salvaches; que se faigue aixina com volen.
Y giránse cap an ells los va di:
- Si aixó teníu al ánim, sé dona y home, que se faigue, y que les bodes aquí se preparon a expenses de Liello: la pas, después, entre vatros y los vostres paréns be sabré féla yo. Contentíssim Pietro, y mes Agnolella, se van casá allí, y tan be com se pot fé a la montaña, la noble Siñora va prepará les seues honrades bodes, y allí van tastá los primés fruits del seu amor. Al cap de uns díes, montán a caball, y ben acompañats, van torná cap a Roma, aon van trobá mol enfadats als paréns de Pietro per lo que habíe fet, pero se va fé la pas, y van viure mol descansats hasta que van sé agüelets.

jornada-quinta-novela-cuarta

martes, 5 de diciembre de 2023

Giraud de Borneil. Aquest terminis clars e gens,

Giraud de Borneil.


Aquest terminis clars e gens, 

Qu'es tan deziratz e volgutz, 

Deu esser ab joy receubutz, 

E quasqus en sia jauzens,

Quar ven estatz 

Ab sas clartatz; 

A cui non platz 

Jois ni solatz, 

Non es amatz 

Ni amaire.


Era m melhura mos talens 

Pel joy, quar issem a la lutz, 

Que totz lo deportz e 'l desdutz 

Covens qu' esta sazon comens,

Pos vey los pratz

E 'ls boys foillatz;

E vuelh sapchatz

Per amistatz

Suy envezatz 

E chantaire.


Mos cors es pus gays e jauzens,

Quar m' es us messatgiers vengutz

Que m retray d' un' amor salutz

Don mi ven joys e jauzimens;

Si 'n suy estatz

Lonc temps iratz,

Desacordatz,

D'amor sobratz,

Ar puesc assatz

De joy faire.


Mout es grans la proez' e 'l sens

Qu' il a, que fis sabers l' adutz,

Qu'anc non fon per lieys mantengutz

Erguelhs, ni no 'l passet las dens; 

Qu' umilitatz,

Don es cargatz

Sos cors prezatz,

La ten en patz

E 'l digz parlatz

E non gaire.


Sobre totz bos ensenhamens

Aitan fort es sos pretz crezutz, 

E 'l sieus sens per melhor tengutz,

Ni ja no l' en er fag contens,

Qu' ilh a puiatz

Los aussors gratz;

Qu' alhs pus senatz

Es, so sapchatz, 

Greus la meitatz 

A retraire.


Domna, mos pes e mos entens 

E totz mos respietz es cazutz, 

Et en vostra merce vengutz, 

E prenda us de mi chauzimens,

Qu' ieu sui d' un latz

Pel col lassatz,

A vos donatz

Et autreiatz, 

Quar tant eratz 

De bon aire. 


Domna, volhatz 

Que mos pensatz 

Sia vertatz, 

E, s' a vos platz, 

Ma volontatz 

M' en esclaire. 


A penas sai comensar

Un vers que vuelh far leugier;

E si m' ai pessat des ier 

Qu'el fezes de tal razo 

Que l' entenda tota gens, 

E qu' el fassa leu chantar, 

Qu' ieu 'l fas per plan deportar. 


Be 'l saupra plus cubert far, 

Mas non a chans pretz entier

Quan tug non son parsonier,

Qui que s n' azir, mi sap bo 

Quant aug dire per contens 

Mo sonet rauquet e clar,

E l' aug a la font portar.


Ja plus volrai clus trobar,

Non cug aver mon parier,

Ab so, que ben ai mestier

A far una leu chanso;

Qu' ieu cug qu' atrestan grans sens

Es, qui sap razon gardar,

Cum dels motz entrebescar. 


D' als m' aven a cossirar

Qu' ieu am tal que non enquier:

Per so quar del cossirier

Sai be que s fa mesprezo, 

Que farai? qu' us ardimens 

Mi ven qu' ieu l' an razonar, 

E paor fai m' o laissar. 


Ben lo i volria mandar, 

Si trobava messatgier: 

Mas si 'n fas autrui parlier 

Ieu tem qu' ella m n' ochaizo; 

Quar non es ensenhamens 

Qu' om ja fass' autrui parlar

D'aisso que sols vol celar.


Tant be m saup lo cor emblar 

La beutat e 'l pretz sobrier

Que gran batailla 'n sufier,

Car no i vauc ad espero;

Pueis m' en ven us espavens 

Que m' en fai dezacordar, 

E mon ardimen bayssar.


Ges no la puosc oblidar, 

Tan mi fai gran dezirier! 

Ieu vuelh pietz qu' a mon guerrier

Selui que d' als me somo,

Quar lai es mos pessamens,

E miels no m pot solassar 

Sol que m lays de lieys pessar.


Cossiriers m' en es guirens

Qu'anc ren tan no m puoc amar

Pus la vi, ni tener car.

___


Si per Mon Sobre Totz no fos

Que m ditz qu' ieu chant e sia gays,

Ja 'l suaus temps, quan l' erba nays, 

Ni pratz, ni rams, ni bosc, ni flors,

Ni durs senhers, ni van' amors, 

No m pogram metre en eslays:

Mas d' aisso m tenc ab lui 

Que, pos joys falh e fui, 

Merma pretz e barnatz; 

E pois las poestatz 

S' estraigneron de jay, 

De quan que 'l piegers fay

No fon per mi lauzatz;

Qu'aissi m suy cosseillatz, 

Que nulh ric non envey 

Que trop mal senhorey.


Selha vetz era 'l segles bos 

Quan per tot aondava jays, 

E selh grazitz on n' era 'l mays, 

E pretz s' aveni' ab ricors: 

Ar appell' om pros los peiors 

E sobrier selh que pieitz s' irais;

E selh que mais adui,

Cum que s pot, del autrui, 

Sera plus enveiatz. 

De que m tenh per forsatz, 

Qu'om d' avol plait savay

Cuelha bon pretz veray

Don degr' esser blasmatz

E vos, quar non pessatz 

Si s tanh qu' om pretz autrey

A sel que lag feuney.


Mal fon capdelada razos

Des qu' om tenc per pros los savays,

E 'ls francs e 'ls cortes e 'ls verays

Razonet hom per sordeiors;

E moc la colpa dels aussors

Quant de vers brezillet ni frays,

Qu' eras no sai per cui 

Tol hom l' onor selui

Que n' era adreit cazatz; 

E si 'ls encoreillatz 

Diran que ben estay;

Mas selh qu' ieu no diray, 

Sera trop miells armatz; 

E pueis si us embarjatz

De pretz ni de domney,

Mens avetz el conrey.


Ieu vi qu' om prezava chansos,

E que plasia tresc' e lays,

Mas eras vei, pus que hom s' estrays

De solatz ni de fagz gensors,

Ni l' afars dels fis amadors

Se viret de dreit en biays

Que totz devers defui; 

Que ja s' om se deblui 

Las carns ni 'ls vis ni 'ls blatz, 

E s' el acompanhatz, 

A pretz non o tenray, 

Ni crezutz non seray; 

Mas no m segra 'l peccatz, 

Que lai val pauc rictatz 

Qui la men' a desrey,

Ni dreg non sec ni ley.


Er aug del rey qu' era plus pros

E plus valens en totz assays 

De totz selhs que vianda pays, 

Que sobret meians e majors, 

E crec sos pretz e sas honors, 

E non temia afan ni fays,

Que si lo planhon dui, 

Lo ters lor o destrui;

Que m par mal ensenhatz, 

Qu' ieu non cug qu' anc fos natz, 

De Karlemagn' en say, 

Reys per tant bel essay

Mantengutz e prezatz;

Mas ja leu non crezatz

Qu' afars tan mal estey

Qu' esems lo plaignon trey.


E que val doncs bella faissos, 

Ni grans poders qu' aissi s' abays!

E ja passava part Roays

Lo noms e 'l pretz e la paors,

Entr' els pagans galiadors 

Qu'anc us sols areire no 'ls trays;

Per que falh qui s desdui,

Pus aissi leu s' esdui

So qu' om plus vol ni'l platz, 

De qu' ieu tenc per grevatz 

Selhs que mais podon say, 

Si non adobon lay, 

Quan camjaran rictatz, 

Qu' aian qualque solatz

De lur gran galaubey 

Denant lo maior rey.


Qu' el trefas segles enveios 

Dona piegz, s' elh que plus s' atrays

Non a suenh mas qu' el cors s' engrays,

E fassa cum que s pot son cors,

E l' arma pert ses lo socors

De lui cui sos covens a frays;

Qu'om tan gen no s' estui 

Ni no s serra ni s clui

De belhs murs dentelhatz,

Quan sera lai passatz 

Al port on no s' eschay 

Qu'om merme son esmay, 

Totz non sia ensarratz; 

Per qu' es conseills senatz

Qu'om de sai se castey

Que sos tortz lai no 'l grey.

___


S'es chantars ben entendutz, 

E sofrirs pretz e valor, 

Per qu' es lag de trobador, 

Des que son chans er saubutz, 

Qu'el eis en sia lauzaire? 

Que ben pareys al retraire 

Si 'l n' eschai blasmes o laus.


E bos pretz reconogutz

Dur' ades d' una color, 

Si 'l senhers gara com cor, 

Qu'aissi sera greu vencutz; 

E qui fort es rabinaire

No sap ni no s pot estraire 

Qu' ans termini non repaus.


E bon' amistatz de drutz, 

Qui la noyris ab temor,

Fa bon frug e bona flor,

Quan quascus n' eschai salutz; 

E no us aizinetz gabaire

Si a ren fatz fis amaire,

Ans cove francs e suaus.


Qu' ieu ai d' amadors vistz nutz,

Pus i feron gabador; 

Quan guerra sors entre lor, 

Lo gabars es remazutz

Escarnitz; sobregabaire, 

Dins o defors son repaire,

A pejor perilh que naus.


Lo vers auzitz e mogutz 

Coma de bon trobador;

Pueis revertis en error

Lo chans quant era saubutz; 

Qu'us s' en fasia clamaire 

Dels ditz don autr' era laire, 

Com fes de la gralha paus.


Rics savis decazegutz 

Pus foron larc donador,

Quar per agrey de folhor,

Remania lur pretz nutz: 

E cui sens non es guidaire

No sap ni pot a cap traire,

Ans par a la fin bertaus. 


E ieu que sai sui vengutz, 

Bos reys, per vostra valor, 

E no i muov a comtador, 

Mas del vers, quant er saubutz, 

Ves lo vostr' entier veiaire; 

Quar sai que ns es guitz e paire 

De pretz e tenetz las claus.

E creys vos ades vertutz,

Cui que s vir de dreit en quaire;

E Dieus, si 'l platz, la us esclaire

Qu' ie us am servir, e non aus.

___


Lo douz chans d' un auzelh 

Que chantav' en un plays

Me desviet l'autr'ier

De mon camin, e m trays,

E justa 'l plaissaditz, 

On fon l' auzels petitz, 

Planhion, en un tropel, 

Tres tozas en chantan,

La desmezur' e 'l dan

Qu'an pres joys e solatz; 

E vengui plus viatz

Per miels entendr' el chan,

E dissi lur aitan: 

“Tozas, de que chantatz

O de que vos clamatz?”


E cobret son mantelh

La maier, que sap mays, 

E dis: “D'un encombrier

Que mov dels ricx savays,

Per qu' es jovens delitz, 

Qu'aissi cum proez' es guitz

Ab bon pretz, qui 'l capdel

E 'l creis e 'l par enan,

Aissi son a son dan 

Li peior dels malvatz;

Que si vos alegratz,

Ni 'n faziatz semblan,

Ilh vos aguisaran

Cum ja joys non aiatz,

Si dels non etz privatz.”


- “Toza, ges tan isnelh

No son vas bos assais

Cum foron li premier 

Quant aondava jais, 

E chantz era grazitz, 

Qu' ieu eys en sui marritz, 

Quar no trop qui m' apelh, 

Ni m queira ni m deman; 

Ans fui raubatz ogan 

Entre tres reys prezatz,

Si que l' us dels regnatz

M' o vai contrarian; 

E parec al ferran

Que m' era gen donatz,

E m fon mal prezentatz.” 


- “Senher, d' avol fardelh 

Se carg' e d' avol fays

Qui rauba soudadier,

Ni s' en vest ni s' en pays;

E 'l luecs es plus aunitz 

On el es aculhitz. 

Aital lairon fraidelh 

Plen de mal e d' engan,

Si ja 'l sofre ni 'l blan

Nulh' auta poestatz,

Greu pot esser honratz;

Que ben leu se diran 

Cylh que non o sobran 

Qu'elh eys n' es encolpatz

O 'l n' eschai la meitatz.”


- “Amiga, el temps novelh 

Solion esser guays;

Ar no vol hom vergier

Entro qu' el frugz l' engrays,

Ni non platz chans ni critz; 

Totz lo mons es marritz, 

E plus li jovenselh 

Que nulh conort no fan; 

Qu' ieu vi que per un guan, 

Si lor fos enviatz, 

Se mesclav' us barnatz

Que durava tot l' an;

Ar vos escondiran 

Lur drusas amistatz,

Pus qu'en folh pretz triatz.”


- “Senher, li fort castelh

Don la maleza nays,

E 'l mur e li terrier

De tort e de biays

An tolt dos e convitz, 

Quar non es hom garnitz 

Si non fai manganelh 

Que pas sobre l' anvan, 

D'on ira s pueis cridan 

Us vilas enrabiatz: 

Tota la nueg velhatz, 

Qu' ieu ai auzit mazan! 

Et adonc levaran , 

E vos, si non levatz, 

Seretz n' ocayzonatz.” 


- “E que m val si m revelh, 

Amiga, ni m' irays? 

Cuiatz vos qu' elh derrier

Se metan en eslays

Per aitals colps petitz?

Ni joves endurzitz, 

Pus qu' el tira la pelh, 

Se veynha melhuran

Per pauc colp de verguan,

Ni que s fassa vezatz?

Qu'us vers pros hom prezatz, 

Ses domna pars un an,

Duptara pueis l' afan,

E tenra s per greviatz

Si ja re il demandatz.”


- “Si 'l senher de Bordelh, 

Amics non sofr' el fays,

E no s da cossirier 

C'om del tot non abays,

Lo mons fos totz peritz; 

Que pois joys es falhitz

Re 'n tot l' als non espelh 

A bon pretz benestan,

Ni ja lay non iran

Ni jois ni fes ni patz;

Qu'el senher regna iratz, 

Qu'a luy s' azesmaran 

Cilh qu' entorn luy seran; 

E pus que joys li platz

Alegro s' en totz latz.”


- “Toza, ieu m' irai laissan

De chantar mays ongan

S'a mon Sobre Totz platz,

Que non sui enastratz.” 


- “Senher, li dui Bertran

Say be que vos diran

Que us etz mal cosselhatz,

Si del chan vos laissatz.” 


- “Toza, totz deshonratz 

Es qui ama desamatz.”

___


Al honor Dieu torn en mon chan

Don m' era lonhatz e partitz,

E no mi torna braitz ni critz

D' auzels ni fuelha de verjan,

Ni ges no m' esjau en chantan,

Ans sui corrossos e marritz,

Qu'en mainz escritz

Conosc e vey

Que podera pechatz,

Per que falh fes, e sors enequitatz.


E cossir mout meravelhan

Com s' es lo segles endurmitz,

E com ben seca la razitz

E 'l mals s' abriv' e vai poian,

Qu' er a penas prez' om ni blan

Si Dieus es anctatz ni laiditz,

Qu' als Arabitz

Traitors, sens ley, 

Reman Suria en patz,

E sai tenson entre las poestatz.


Mais pero ges non es semblan 

Qu'om valens d' armas ni arditz, 

Pos c'a tal coch' er Dieus falhitz, 

Ja sens vergonha torn denan; 

Mas selh qu' aura pres d' autrui bran

De grans colps, e del sieu feritz,

Er aculhitz,

E de son rey 

Si tenra per pagatz, 

Qu'el non es ges de donar yssarratz. 


E pus de cor e de talen 

Dona poder Sans Esperitz, 

E 'l lonha qu' om no si' aunitz

Del Diable qu' es plen d' enjan,

Esquivan silh qu' ab Dieu iran,

Qu'us de sa forsa non s' iritz,

Qu'a penas vitz, 

Per gran desrey

De vairas voluntatz, 

Grans chauzimens venir, ni de manhs latz.


Mas des que seguem tuit un ban,

E chascus vol esser grazitz, 

Qui mais pot, plus s' i afortitz; 

Qu'aissi sapchan que venceran: 

E sels ajudon que no i van

Per que Dieus sia mielhs servitz;

Pero so ditz 

Qu' usquecx abney

So qu' el mon plus li platz, 

E 'l segua nutz, qu' el sai venc despolhatz


A! caitiva gen! que diran 

Quant el remembrara 'ls ublitz, 

E volra comte dels petitz, 

De cels qu' er non l' ajudaran? 

Veiretz ben que razon rendran

De quan qu' els aian senhoritz, 

E ja lor guitz, 

Fe que vos dey, 

Qu'els auran mal guidatz,

No lor faran ni conortz ni solatz.


Ben sapchatz que m peza del dan,

Mas per l' anta m suy esbaitz, 

Qu'els trefanetz, menut vestitz, 

Que Dieu ni ley ni ben non an,

Fassan sobre nos so que fan,

Que lag nos an envilanitz;

Qu'anc non ausitz 

En tal agrey,

Del temps que Dieus fo natz, 

Tan gran perilh que tan leu fo portatz.


Pero, si vauc solatz cobran 

Que m' eran lonhatz e partitz,

E mos vers es en joi finitz

Qu'era comensatz en ploran,

Des que las ostz qu'en aug qu' iran

E 'l socors dels reys es plevitz;

Mal er bailitz, 

So vos autrey, 

Soudans o amiratz

Quant ilh venran, si no son d' els loynhatz.


El coms Richartz es ben garnitz,

Et a 'ls sieus aizitz,

Qui que 'l n' envey;

Aitals afars me platz

Que ben es grans, e sia 'n Dieus grazitz.

___


A ben chantar 

Coven amars

E locs e grazirs e sazos; 

Mas, s' ieu n' agues dels quatre dos,

Non cug qu' els autres esperes:

Que locs mi dona joi ades 

E la sazos de qu' ieu sui gais; 

Que ges lo temps, quan l' erba nais, 

Si ben s' agensa fuelha e flors,

Tan no m' ajud' en mon chantar

Cum precs e grazirs de senhors. 


E per amar

Fon ja chantars

Grazitz, e pretz prezatz pels pros, 

E fon que sol la sospeissos, 

Ses autre pro qu' om hi cuides, 

Ensenhava qu' om s' enanses 

Vas totz los benestars d' eslais,

E que s penes, en mans assais, 

Cum li cregues pretz e valors, 

E que s chauzis de mescabar, 

E il fos vils senhorils honors.


Era no m par

Que chastiars 

Mi valgues ni clams ni tensos,

Pero no m cuich qu' anc Amors fos 

Plus fina, s' amadors trobes, 

Que, qui per dreg la razones, 

Ades se meillura e val mais: 

C'aissi, cum par fina als verais, 

Sembla trefana als trichadors, 

E lor engans fa 'l nom camjar,

Que, pus falh, non es fina Amors.


De castiar

Me suy tan pars

Que pro vetz n' estau cossiros,

Que vey qu' ab ponher d' esperos 

Non puesc tan far que joi cobres: 

Pero, si sos ditz averes, 

Mos Bels Senhers, l' ira e l' esmais,

Qu' ieu n' ai sofert, mi fora jais

E forsa e valors e socors; 

E deuria s' en plus coitar,

Car no 'n deman ni 'n vuelh d' alhors. 


E s' ieu de far

Li fos avars 

Don m' agues mandat ni somos,

Assatz l' aportera razos 

Que ja covens no m' atendes; 

Mas, s' ieu li sui verais, penses 

Si s tanh que s volva ni s biais; 

Que la bona esperansa m pais 

E m' acompanha ab cantadors 

E m' a faitz solatz recobrar, 

Don m' era totz loignatz de cors.


E ges d' avar

No m par afars,

Des que trebaills ni messios

No m tolh qu' ieu no sia joios; 

Qu'anc no parec que ben ames 

Cela cui joi non agrades;

Qu'anc sens ni poders, que joi bais,

No m' agradet ni no m' atrais.

Mal aia irada ricors!

E qui que apel trop pensar

Saber, ieu dic qu' ans es follors.


A merce ar

Taing mercears

E franquesa als francs amoros, 

E contra 'ls sobriers orgoillos

Orgoills e mals, que si s gardes 

Dona al traspas, ans qu' el passes, 

Ja vils ni sobriers ni savais

No il plagra, que no il taing s' apais

En tal obra don desonors 

Li remazes, s' a rasonar 

S' avenia entr 'els amadors.

Senher, sobre totz de colors

Son li drap, e qui 'ls sap triar

Falh, si compra los sordeiors.

___


Ben es dregz, pos en aital port 

Nos a nostre Senher trames, 

Qu'ab joi l' en referam merces, 

E chascus ponhe, ab plans esfortz, 

Qu'elh sia lauzatz e grazitz 

Tant adreg guitz, 

Cui terr' e mars e pluei' e vens

Serv e sap esser obediens; 

E qui 'l ten car, 

Ben pot esser fis qu' ai paguar 

Venra centismes gazardos; 

Ja 'l servizis non er tan bos.


E pos sabem qu' anc no fes tort 

Ni fara d' aisso que ns promes, 

Ans en sec ades maiers bes, 

Pro deu valer nostre conortz; 

Quar sel qu' els defragz e 'ls frunitz

E 'ls mal noiritz 

Acuelh, e 'ls fai viure jauzens, 

Be m sembla que 'ls rics penedens

Vuelha logar, 

Si 'l cors e l' obra venen par, 

Trop mielhs qu' els forfaitz sofraitos,

Quar mais val lor confessios.


Per que s degra 'l plus rics plus fort

Esforsar qu' om mais li plagues, 

Pois gens garnirs ni bels conres

Ni cortesia ni deportz

No 'l notz, des que Sanhs Esperitz

Hi met razitz;

Ni ja per sos bels garnimens,

Pueis qu' es cortes et avinens,

Non deu doptar

Que nostre Senhers desampar

Los plus gent tenens ni 'ls plus pros,

Si non lur notz autra razos.


Ni non crei qu'en l' adreit deport,

Si 'l cor non falsa ni la fes,

Que si' aissi jujatz ni pres

Qu' al cor no 'l venga bos acortz

Selh que non sap esser maritz;

Qu'el cors me ditz:

Tan vau treballatz e temens,

Non puesc suffrir que non comens

Un sol chantar,

Ab que cujava remembrar

Los avols rics de valor blos,

Per qu' es falhitz condugz e dos.


E si non fos qu'en al m' acort

Don m' aven a pensar manes, 

Anc non foron pieitz escomes,

E mais m' atendera 'l plus fortz,

Per qu' es jois e jovens aunitz

E pretz faiditz,

Ses ajud' e ses benvolens;

Qu' aissi cum fo 'l comensamens

De joi menar 

Pels plus rics, ar lo fan baissar,

Tan paucs n' i a de coratjos

De far honradas messios. 

E qui pogues tarzar la mort 

Un jorn o dos que non vengues 

Ben estera qu' om conquezes, 

E non fora tan autz lo tortz; 

Mas ieu cre qu' anc sellui non vitz

Qui 'n fos auzitz, 

Cui vizis ni sabers ni sens

Ni manentia fos guirens

D'un mot parlar;

Don puesc ieu segur afizar

C' uei non son tan bellas meissos

Cum d' aver pretz entr' els baros.


E pos, per saber ni per sort,

Reys ni ducs ni coms ni marques

Non viu lo menor jorn del mes,

Com er del aver? metrem tortz,

Qu'elh no 'l falh tro qu' el er falhitz;

E l' avol critz

Renha e mostr' a mantas gens,

Las obras e 'ls captenemens,

E 'ls fai blasmar;

Per que s deuria suenh donar

Totz hom, mentre n' es lezeros,

Que no 'l remazes mal ressos.


Laissem estar las avols gens,

Qu'aissi s tanh a far als valens,

Que trop es greu d' els a parlar,

E pensem dels Turcs orgullos

Cum lur avols leys chaia jos.

___


Jois sia comensamens

E fis, ab bon' aventura, 

D'un nou chan qu' era comens;

Quar sobravinens 

Es e bona ma razos;

De far chansos 

Sol hom dir qu' es falhimens; 

Ar es bes e chauzimens

Qu' usquecx chan,

E digu' e mostr' en chantan

Quan ric gazardon aten

Sel qu' a Dieu ser bonamen.


Per qu' ieu, que n' er' alques lens,

Non tenc, per man d' escriptura,

Qu' al chantar non torn jauzens,

Tan mi sembla gens

E fis lo mestier, qu' ab sos

Vuelh far sermos

E precs contra 'ls noncalens, 

Cui cors falh enans qu' argens;

Per qu' estan

Qu' al servizi Dieu non van

De pagans e d' avol gen 

Deslivrar lo monimen.

E qui, dels fals mescrezens, 

Non pensa ni s dona cura 

Quom caia lor ardimens,

Viu cum recrezens; 

Que mielhers luecs cre non fos

D' esproar los pros,

Qu' armatz de bels garnimens, 

Sobre los destriers correns,

Conquerran 

Benenans' e valor gran, 

Don seran pueis viu manen,

E si moron eyssamen.


Mas que val esbaudimens

Al cor, s' el cap s' en rancura?

Ni que val forsa ni sens,

Quan non es parvens? 

Dieus, qu' es lo cap e la cros

Don nos ven, sai jos, 

Lo bes e l' ensenhamens

E l' adreitz captenemens,

Que l' enjan 

E la pen' e 'l mal talan

E 'l vilan captivemen 

Cuelh hom de la carn creissen.


Pos tals es sos mandamens 

Coven, mentr' om viu ni dura, 

Qu'a Dieu sia obediens;

Qu' amics ni parens,

Ni larga possessios,

Ni conques ni dos

Non valran dos aguilens

Al estrenher de las dens;

Mas penran,

Segon que servit auran, 

Li bon ben e 'l mal tormen

Ses fin perdurablamen. 


Dieus! E quan pauc val jovens

En qu' el cors creys e s melhura,

Si s pert lo melhuramens,

Reys omnipotens,

Ans que comens la sazos

En que hom er bos!

Qu' eras es paucs pros e gens, 

Si sas colpas penedens

Non eschan

Dieu serven e 'l cor forsan, 

Qu' aissi venra veramen

Al sieu premier estamen.


Per que m par recrezemens, 

Si 'l reys, qu' es maiers, abdura 

Los mals ni 'ls deschauzimens;

Qu'om sas ni valens

Estei del anar doptos,

Pueis es sospeissos

Qu' al anar sera guirens; 

E las penas e 'ls turmens

Qu'en venran 

Ira Dieus amezuran, 

Si 'l platz, venjan o parcen,

Merce mesclat d' espaven.

Qu'el aten ben sos covens, 

Qui qu' els an

Somoven ni abaissan; 

E ten als larcs larc presen,

Cum larx senher largamen.

___


Be veg e conosc e say,

Per so quar proat o ay,

Que, qui plus el segl' estay, 

Pus y a dol et esmay;

E selh que per pieitz maltray 

Es fols e plus, quar no s tray

Lai on sap que tos temps may

Viura ses dol e ses pena.


Senhers Dieus, drechuriers, cars,

Humils, resplandens e clars,

Entre mos nessis pessars

Son endevengutz liars;

Mais ar conosc que l' amars 

D'aquest segle es amars, 

Qu'om n' es fols e tant avars,

Per que n' a pueis dol e pena. 


Q' uei non es hom aut ni bas

Que per la greu mort non pas,

E doncx pessa de tu, las!

Que ja saps be que morras,

Et ades ves la mort vas;

E s' ans qu' om te met' el vas,

Non pensas, ja non seras

Nuls temps ses dol ni ses pena.


Vols que t done bon conort?

Fai de ton cor feble, fort; 

Et aissi de ton gran tort 

Trobaras ab Dieu acort; 

Si non o fas, tem que t port

Tos fols volers a tal port 

Que viuras apres la mort

Totz temps ab dol et ab pena.


Qu'om no viu II jors essems

Ses trebalh, e pueis falh temps

Qu'om mor doloiros ab gems, 

E put pus mil tans que fems;

E si vols venir per temps 

A Dieu, ni l' amas ni 'l tems,

Ja non seras de joi sems, 

Ni trairas mays dol ni pena.