DICSIONARI BÁSIC DEL LLENGUACHE USUAL DEL CHAPURRIAU (ARAGONÉS ORIENTAL) 

Amazon es

Este dicsionari está fet en les paraules mes usuals de la nostra llengua. Se han omitit, aquelles paraules que no son tan empleades de forma frecuén per la gen. No se posará cap ejemple de com se empleen les paraules, sólamen una menuda descripsió de cada una de elles y en alguna ocasió, assepsions equivalentes. Moltes de les paraules que aquí apareixen son lo que se díu castellanismes, catalanismes y anglissismes, es di, paraules que son de fora del ambit de actuassió del chapurriau y que se han fet nostres, donanli lo giro gramatical característic de la nostra llengua. Pero a demés, an este llibre, están les paraules autóctones del chapurriau del Matarraña y Baix Aragó, les que sol se díuen al nostre territori, son les que mes personalidad li donen al nostre parlá y que están contengudes en este dicsionari per a presservales de que desapareixquen. Ña que di, que de este dicsionari, se anirán fen revissions de tan en tan, aportán paraules noves y si fa lo cas, traen les que ya no se empleon, per a que lo dicsionari sigue lo mes dinámic possible.
Lo autó. (Carlos Ollés Estopiñá)

Este dicsionari está elaborat en basse a les normes llingüístiques estudiades per lo filólogo Ramón Guimerá Lorente.

Lo dicsionari de Moncho en xls se pot descarregá del grupo privat yo parlo chapurriau, a facebook o carallibre.

//

Este diccionario está hecho con las palabras más usuales de nuestra lengua. Se han omitido aquellas palabras que no son empleadas de forma frecuente por la gente. No se pondrá ningún ejemplo de cómo se emplean las palabras, solamente una pequeña descripción de cada una de ellas y, en alguna ocasión, acepciones equivalentes. Muchas de las palabras que aquí aparecen son lo que se dicen castellanismos, catalanismos y anglicismos, es decir, palabras que son de fuera del ámbito de actuación del chapurriau y que se han hecho nuestras, dándole el giro gramatical característico de nuestra lengua. Pero además, en este libro están las palabras autóctonas del chapurriau del Matarraña y del Bajo Aragón, las que solo se dicen en nuestro territorio, son las que más personalidad le dan a nuestro hablar y que están contenidas en este diccionario para preservarlas de que desaparezcan. Hay que decir, que en este diccionario se irán haciendo revisiones periódicamente, aportando palabras nuevas y si hace el caso, sacando las que ya no se empleen, para que el diccionario sea lo más dinámico posible. El autor. 

PRIMERA JORNADA. NOVELA OCTAVA

Guiglielmo Borsiere, en discretes paraules, emprén la avaríssia del siñó Herminio de los Grimaldi.

Se sentabe a la vora de Filostrato Laureta, que, después de habé sentit alabá lo ingenio de Bergamino y advertín que li corresponíe an ella contá alguna cosa, sense esperá cap órden, plassenteramen va escomensá a parlá aixina:

La novela pressedén, volgudes compañes, me porte a contá cóm un home bo, tamé cortessano y no sense fruit, va criticá la codíssia de un mercadé riquíssim; y ésta, encara que se assemelle al argumén de la passada, no tos tindrá que sé per ixo menos gustosa, pensán que va a acabá be.

Va ñabé a Génova, ya fa mol tems, un gentilhome de nom siñó Herminio de los Grimaldi que ere estimat per tots, y per les seues grandíssimes possesións y dinés, superabe en mol la riquesa de consevol atre ressidén de qui entonses se sapiguere a Italia; y tan com superabe en riquesa a consevol itálic, tamé en avaríssia y miséria destacabe sobre consevol misserable y agarrat que ñaguere al món: per lo que no sol per a honrá a datres teníe la bossa tancada, tamé en les coses nessessáries a la seua própia persona, contra la costum general de los genovesos que acostumbren a vestí noblemen, teníe ell, per no gastá, grans privassións, y del mateix modo en lo minjá y lo beure, que no minjae per no cagá.

Per lo que mereixcudamen lo seu apellit de Grimaldi li habíe sigut retirat y tots lo cridaben com Herminio Lopretto. Va passá en este tems en lo que ell, no gastán, multiplicabe lo seu, que va arribá a Génova un valén home de corte, cortés y de bones paraules, de nom Guiglielmo Borsiere, en res paregut als de avui que, no sense gran vergoña de les corruptes y vituperables costums dels qui volen avui sé cridats y reputats per nobles y per siñós, paréixen mes be burros educats a la torpesa de tota la maldat de los homes mes vils que a les cortes. Y mentres a datres tems solíe sé la seua ocupassió y consagrás lo seu cuidado a consertá pas aon ñabíe guerra o les ofenses hagueren naixcut entre homes nobles, o a consertá matrimonis, parentéles y amistat, y en paraules bones y discretes recreá los ánims de los fatigats y distraure a les cortes, y en ágres renécs, corregí los defectes de los roíns; avui en contá mal los uns dels atres, en sembrá sissaña, en di infámies, ignomínies y maldats y, lo que es pijó, en féles en presénsia de los homes, en fótres en cara los mals, les vergoñes y tristeses, verdaderes o falses, los uns als atres, y en falsos afalagaméns (halagos) fé torná los ánims nobles a les coses vils y malvades, se ingenien en passá lo tems.

Y es mes vullgut y mes honrat y exaltat en premios altíssims per los Siñós misserables y desconsiderats aquell que mes abominables paraules diu o acsións cometíx: gran vergoña y digna de reprobassió del món presén y proba mol evidén de que les virtuts, volán de aquí aball, mos han abandonat als fems del vissi.

Pero, tornán a lo que había escomensat, que lo just enfado me ha apartat mes del que pensaba, dic que Guiglielmo va sé honrat y de bona gana ressibit per tots los homes nobles de Génova y que, habénse quedat algúns díes a la siudat y habén sentit moltes coses sobre la miséria y la avaríssia del siñó Herminio, lo va volé vore. Lo siñó Herminio habíe ya sentit que este Guiglielmo Borsiere ere un home honrat y, per agarrat que fore, alguna chispeta de cortessía, en paraules amistoses y en alegre gesto lo va ressibí y va entrá en ell en mols y variats raonaméns, y conversán lo va portá en ell, jun en atres genovesos que en ell estaben, a una casa nova seua que habíe manat fé mol hermosa; y después de habélay mostrat tota, va di:

- Siñó Guiglielmo, vos que hau vist y sentit tantes coses, ¿me sabríeu mostrá alguna cosa que may haygue sigut vista, que yo puguera fé pintá a la sala de esta casa meua? A lo que Guiglielmo, sentín lo seu modo de parlá poc discret, va contestá:

- Siñó, algo que may se haygue vist no cregáu que yo puga mostrátos, si no són estornuts, pets y datres vens o coses paregudes; pero si tos agrade, be tos enseñaré una cosa que vos no crec que haigáu vist may.

Lo siñó Herminio va di:

- Tos u rogo, diéume qué es -.

A lo que Guiglielmo entonses va contestá rápidamen:

- Manéu pintá la cortessía.

Al sentí lo siñó Herminio estes paraules se va sentí invadit per una vergoña tan gran que va tindre forsa per a féli cambiá lo ánimo a tot lo contrari del que hasta aquell momén habíe sigut, y va di:

- Siñó Guiglielmo, la faré pintá de manera que may ni vos ni datre en raó puguéu dim que no la hayga vist y conegut.

Y desde entonses (en tal virtut van sé dites les paraules de Guiglielmo) va sé lo mes liberal y mes generós gentilhome y lo que va honrá als forastés y als siudadáns mes que cap atre que ñaguere a Génova al seu tems.

NOVENA

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

Ghichibio, cuiné de Currado Gianfigliazzi, en unes rápidas paraules va cambiá al seu favor en rissa la ira de Currado y se va salvá de la desgrássia en la que Currado lo amenassáe.

La reina li va maná a Neifile que continuare; y ella va di:

Per mol que lo rápit ingenio, amoroses siñores, en frecuénsia presto paraules rápides y útils y bones als que les diuen, segóns los casos, tamé la fortuna, que alguna vegada ajude als temorics, en les seues llengües de repén los fique cuan may los que les diuen hagueren pogut trobáles en ánim sereno; lo que tos amostraré an esta historieta.

Currado Gianfigliazzi, com totes vatres hau sentit y pogut vore, sempre ha sigut a la nostra siudat un siudadá notable, liberal y magnífic, y vivín caballerosamen continuamen se ha entretingut en gossos y falcóns, per a no entrá ara a les seues majós obres. Éste, en un falcó seu habén cassat un día a Perétola una grulla, trobánla mol gorda y jove la va enviá a un bon cuiné seu que se díe Ghichibio y ere de Venecia, y li va maná di que la rostiguere per a sopá y la preparare be.

Ghichibio, que ere un fantoche tan gran com u pareixíe, preparada la grulla, la va ficá al foc y en cuidado va escomensá a rostíla. La grulla estáe ya casi a pun y emanáe una boníssima auloreta; va passá que una dona del barri, de nom Brunetta, de la que Ghichibio estabe mol enamorat, va entrá a la cuina y sentín la auló de la grulla y veénla, li va rogá insistenmen a Ghichibio que ni donare una cuixa.

Ghichibio li va contestá cantán y li va di:

- No to la donaré yo, Siñora Brunetta, no to la daré yo.

En lo que, enfadánse la Siñora Brunetta, li va di:

- Per Deu te dic que si no me la dones, may te daré yo res que te agrado. Y en ressumen, les paraules van sé moltes; al final, Ghichibio, per a no fé enfadá mes a la seua dama, estirán una de les cuixes de la grulla la va arrencá sense patí y lay va doná.
Habén presentat después dabán de Currado y algúns invitats seus la grulla sense una cuixa, y maravillánse Currado de aixó, va fé cridá a Ghichibio y li va preguntá qué habíe passat en l´atra cuixa de la grulla.

Lo venessiá mentirós li va contestá:

- Siñó meu, les grulles sol tenen una cuixa y una pota.
Currado, entonses, enfadat, li va soltá:

- ¿Cóm dimonis han de tíndre sol una cuixa y una pota? ¿Auncás no hay vist yo a la meua vida mes grulles que ésta?

Ghichibio va seguí:

- Es, siñó, com tos dic; y cuan vullgáu tos u faré vore en les vives. Currado, per amor als convidats que teníe alí, no va volé aná mes abán de estes paraules, y va di:

- Ya que dius que me u amostrarás en les vives, cosa que may hay vist ni sentit que fore aixina, vull vóreu demá de matí, y me quedaré contén; pero te juro per lo cos de Cristo que, si es de un atra manera, te faré assurriacá de manera que ten enrecordarás mentres visques del meu nom. Acabades, pos, per aquella tarde les paraules, al matinet, només apuntá lo día, Currado, a qui no se li habíe passat lo mosqueo durán la nit, plenet encara de rabia se va eixecá y va maná que li portaren lo caball, y fen montá a Ghichibio a una mula, cap a un riu aon se solíen vore grulles lo va portá, dién:

- Pronte vorem quí va dí una mentira ahí de tarde, si tú o yo.

Ghichibio, veén que encara li durabe lo enfado a Currado, y que teníe que probá la seua mentida, no sabén cóm podríe féu, habíe montat jun a Currado en molta temó, y de bona gana si haguere pogut se hauríe escapat; pero com no podíe, ara cap a atrás, ara cap a abán y als costats mirabe, y lo que veíe creíe que eren grulles en les seues dos potes.

Pero arribats ya prop del riu, antes que dingú va vore a la riba per lo menos una dotsena de grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen. Per lo que, rápidamen amostránleshi a Currado, li va di:

- Mol be podeu vore, siñó, que ahí al tardet tos vach di la verdat, que les grulles sol tenen una cuixa y una pota, miréu a les que allá están.

Currado, veénles, va di:

- Espérat que te enseñaré que ne tenen dos. - Y arrimánse una mica mes an elles, va cridá - : ¡Hohó! y en este crit, desplegán l’atra pota, totes les grulles van escomensá a fugí; en lo que Currado, giránse cap a Ghichibio, li va di:

- ¿Qué te pareix, truhán? ¿Te pareix que ne tenen dos?

Ghichibio, esglayat, no sabén de aón li veníe la resposta, va di:
- Siñó, sí, pero vosté no li va cridá «¡hohó!» a la de anit, que si u haguere fet, hauríe tret
l´atra pota y cuixa, com han fet éstes.

A Currado li va caure tan be esta resposta, que tota la seua ira se va torná en festes y rissa, y va di: - Ghichibio, tens raó: u haguera tingut que fé.

Aixina pos, en la seua rápida y divertida contesta, va evitá la desgrássia y se va reconsiliá en lo seu siñó.

La Y a la ortografía del valensiá

Us de la lletra Y en l’ortografia valenciana

La lletra Y representa el sò palatal fricatiu sonor, transcrit fonèticament en el símbol [ʝ]. Pot presentar en ocasions, en una pronunciació més relaixada, l’alòfon [j], palatal aproximant sonor.

Procedix del grec, i d’ací que se la conega en el nom de i «grega» per a diferenciar-la de l’atra i, denominada «llatina».

Tradició del seu us

La lletra <y> és una grafia que té absoluta tradició en l’escritura valenciana, puix ha segut utilisada no solament en la lliteratura clàssica, sino també en la posterior fins a l’actualitat. Històricament, en époques en que l’ortografia encara era vacilant i no estava plenament fixada, podia fer funcions de consonant, semivocal i també de vocal: remey, spay, rey/rei, reina/reyna, aires/ayres, joyes, feyen, etc…

En representació del sò consonàntic [ʝ], palatal fricatiu sonor, que és el que es manté en l’ortografia actual, podem trobar eixemples del seu us a lo llarc de tota l’història lliterària, incloent els principals clàssics del Sigle d’Or:

La trobem en posició inicial de paraula en numerosos casos. Destaquem ací dos paraules molt usuals:
YO evolucionat del llatí EGO>EU>YO

“e respos don blasco dalago yo be dire al rey tot quant hi se”. Aureum, pàg. 17, 1. 35.

“…que fer yo no puc sense dents ab genives” Procés, f. 2, 1, II.

“…yo vull posar la primera pedra del fonament” Vita, c. I.

“Grecia, yo sols contrastos” Roïç, O.C., pàg. 4, v. 33.

“…Yo li promet si deu me deixa veure” Tirant, c. 98.

“Mas yo no callhi veig quel meu dir calla” Trobes, pàg. 10, 1. 15.

“…yo no vul entrar en aquex port, e lo dan que tun pendras, yot mentre tengut” Consolat, f. 27, 1. 22.

“yo, rey regnant, viu cas semblant entre fembrasses” Spill, III, 1ª, pàg. 118.

YA, del llatí iam

“… car es notoria que ya la reciten les velles” Mege Somni IV (Alcover, DCVB, v. 6, pàg. 723)

“… ya fos ço que fos de edat de provar…” Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina 1277

“be lo seu mal / e ya fon fet / Puix és axí” Ausias March. Poesies, 1425

“… ve amar-vos. Magnànim capità, ya veig que a la fi…” Tirant lo Blanch. 1490

La trobem en posició intervocàlica provinent de la palatisació de la consonant que precedix a una yod1:
ESPAYAR, del llatí spatĭare

“E, com la dolorosa senyora hagues algun poch espayat lo seu piados plor” Vita, c. 182.

DEYA, del llatí decĭam

“E totes les donzelles deyen en alt cridat” Tirant, c. 52.

“E nos entenen que deya ço que mellor era” Aureum, pàg. 19, 1. 22.

“…e, alçant la en alt, deya” Vita, c. 4.

“…que de la canço que deyeu njt” Procés, f. 7ª, 1. 23.

“…e no deyen al senyor de la nau” Consolat, f. 74v, 1. 68.

FEYA, del llatí fecĭam

“…o les dues parts que no feya el jorn que ell comença” Ibid., f. 38 1. 7B.

“…mentre que feyen tirar los altres” Aureum, pàg. 19, 1. 2.

“…en lo orde de la fraternitat feyen li aquesta cerimonia” Tirant, c. 85.

FOYA, del llatí fovĕa

“E les lexa / totes nefrades / e dogollades / baix en la foya” Spill, IV, 2ª, pàg. 191.

“…e el cautalls e les besties iayen en una foya” Aureum, pàg. 19, 1.44.

SAYA, sagĭa, deivat de sagum

“…una peça de saya de seda blanca” Inv. Eixarch 1517 (Alcover, DCVB, v. 9. pàg. 673).

“…saya, roba de dona: Ampla el oblonga vestis” Lacavalleria Gazoph (Alcover, DCVB, v. 9, pàg. 674).

“…y brillant flameja el sol / sayal mes blanc que la escurna” Llorente Versos, I, 77 (Alcover, DCVB, v. 9, pàg. 674).

VEYA, del llatí vedĭam

“E daltra part se veya desesperat” Tirant, c. 410.

“molt alegre de les marauelles que veya en lo seu car nebodet” Vita, c. 62.

En unes atres paraules obedint actualment a la pronunciació de consonant:
DESMAYAR, del llatí de + exmaiare (segons el DCVB d’Alcover)

“…no mostrant gens esser smayats…” Tirant, c. 422.

“No us espanteu ne sia lo vostre cor smayat, com ara” Vita, c. 82.

JOYA, del llatí jocus (segons Coromines)

“En nou avengudes la joya mereixca” Procés, f. 39, 1. 4.

“…e larreara de tan altes e singulars joyes” Vita, c. 62

“…portas moltes ioyes a les nobles donzelles” Roïç, O.C., pàg. 8, v. 200.

“…e de no meys stima que les altres joyes” Tirant, c. 71

“…tirant a la ioya en lahor de la verge” Trobes, pàg. 4, 1.2.

“…ioyes, ni roba no se n’hi troba” Spill, III, 1ª, pàg. 85.

“…or, argent o moneda, perles, seda o qualque altra nobla ioya o roba o mercaderia…” Consolat, f. 60, 1. 4.

Utilitat del seu us

Els eixemples anteriors mostren que la grafia <y>, ademés de formar part del dígraf <ny>, no ha segut mai estranya a la llengua valenciana en el valor de consonant.

Pero ademés s’ha de dir que l’eliminació d’esta grafia en algunes de les propostes normatives per al valencià que s’han anat publicant durant els segles XX i XXI, com les “Bases per a l’unificació de l’ortografia valenciana” (1932), o la “Gramàtica Normativa Valenciana” (AVL, 2006), substituint-la en unes ocasions per <j> i en unes atres per <i>, introduïx una triple deficiència en el sistema ortogràfic del valencià:

Per una banda, obliga a representar en una mateixa grafia <j> dos fonemes clarament diferenciats en valencià: el postalveolar africat sonor [ʤ], en paraules com joguet, Jaume, adjectiu, junt, i el palatal fricatiu sonor [ʝ], en paraules com “jo”, “ja”, “projecte”, “majúscula” (yo, ya, proyecte, mayúscula); induint al dubte sobre la correcta pronunciació de cada paraula.
Per atra, l’us de <i> per a representar, ademés del sò vocàlic, un sò consonàntic, impossibilita la transcripció ortogràfica de la combinació [ʝi], lo que obliga a crear formes artificioses com “onomatopeic”, “tramoiste” per l’impossibilitat d’escriure *onomatopeiic, *tramoiiste (onomatopèyic, tramoyiste).

Per últim, est us impossibilita també la distinció ortogràfica de les combinacions “[ʝ]+ vocal” de les combinacions “[i] + vocal”, de manera que paraules com ió, ionosfera, a on la <i> és plenament vocal i es pronuncia en una sílaba separada (i-ó, i-o-nos-fe-ra), s’escriurien igual que “iogurt”, “ionqui” (yogurt, yonqui) a on la <i>, segons estes propostes, representaria un sò consonàntic (yo-gurt, yon-qui). Igualment, tampoc hi hauria manera de diferenciar gràficament paraules com peryòdic, compost derivat del yodo, que segons les indicades propostes normatives hauria d’escriure’s “periòdic”, en l’evident confusió sobre la correcta pronunciació de la paraula.

JORNADA TERSERA. NOVELA QUINTA

Lo Assicalat li regale a micer Francesco Vergellesi un palafrén seu, y per naixó li parle a la seua dona en lo seu permís; y com ella calle, ell conteste com si fore ella, y a la seua resposta li seguíx lo efecte consiguién.

Habíe Pánfilo acabat la história del germá Puccio, no sense risses de les Siñores, cuan la Reina li va maná a Elisa que continuare, y ella aixina va escomensá a parlá:

Mols que mol saben, se creuen que los atres no saben res, y ells, moltes vegades, creuen que engañen als atres, pero después veuen que han sigut ells los engañats; per naixó reputo gran locura la del que se fique sense nessessidat de probá les forses del ingenio de un atre. Pero com potsé no tindríen tots la meua opinió, tos contaré lo que li va passá a un caballé pistoyés:

Va ñabé a Pistoya, a la família dels Vergellesi, un caballé de nom micer Francesco, home mol ric y sabut y ademés cautelós, pero mol agarrat; este, tenín que aná a Milán en lo cárrec de podesta, de totes les coses oportunes per a anáy honradamen se habíe provist, menos de un palafrén que fore prou bo per al seu rango; y no trobánne cap que li agradare, estabe preocupat per naixó.
Ñabíe entonses un jove a Pistoya de nom Ricciardo, de baix naiximén pero mol ric, que tan adornat y pulit anabe, que lo cridaben lo Assicalat; y durán mol tems habíe amat y festejat en vano a la dona de micer Francesco, que ere hermossíssima y mol honesta.

Pos éste teníe un dels palafréns mes majos de tota la Toscana, y lo teníe en mol apréssio per la seua hermosura; y sén públic a tot lo món que festejabe a la dona de micer Francesco, va habíe ñabé qui li va di que si ell lay demanare lo obtindríe per l´amor que lo tal Assicalat li teníe a la seua dona. Micer Francesco, portat per la avaríssia, fen cridá al Assicalat li va demaná que venguere lo seu palafrén, per a que lo Assicalat lay oferiguére de regalo. Lo Assicalat, al sentí alló, se va ficá contén, y va contestá al caballé:

- Micer, si me donáreu tot lo que teniu al món no podríeu comprám lo palafrén; pero tol donaría en esta condissió: que yo, abáns de que lo prengáu, puga, en la vostra venia y en la vostra presénsia a la casa, dili unes paraules a la vostra dona, sense la presénsia de ningú, mes que ella y yo.

Lo caballé, portat per la avaríssia y esperán podé burlál, va contestá que sí, cuan ell vullguere; y dixánlo a la sala del seu palau, sen va aná a la cámara de la Siñora, y cuan li habíe dit lo fássilmen que podíe guañás lo palafrén, li va maná que vinguere a sentí al Assicalat, pero que se guardare de contestáli ni poc ni mol a res del que ell li diguere. La Siñora va reprobá mol alló, pero com li conveníe donáli gust al home, va di que u faríe, y detrás del home sen va aná a la sala a sentí lo que lo Assicalat vullguere díli. Este, habén confirmat lo pacte en lo caballé, a una part de la sala bastán apartada de consevol persona se va assentá a la vora de la Siñora y li va escomensá a parlá aixina: 

- Honrada Siñora, me pareix está segú de que sou tan sabia, que mol be, fa mol tems, habréu pogut compéndre a cuán gran amor me ha portat a tíndretos la vostra hermosura, que sobrepasse a consevol atra que hayga pogut vore. Dixo a una vora les costums loables y les singulás virtuts que en vos ñan, que tindríen forsa per a apresá los ánims de consevol home; y per naixó no fa falta que tos mostra en paraules que aquell ha sigut lo mes gran que may cap home haygue sentit per cap dona, y aixina sirá sense falta mentres la meua misserable vida aguanto estes cames y brassos, y mes encara, que, si allá dal com aquí se ame, perpetuamen tos amaré. Y per naixó podéu está segura que res teniu, sigue pressiós o de poc valor, que mes vostre puguéu tíndre y en tot momén disposá de alló com de mí, pel que yo valga, y tamé de les meues coses. Y per a que tinguéu sertíssima proba de aixó, tos dic que reputaré com la mes gran grássia que consevol cosa que yo puguera fé y que tos vinguere en gana me manéu, que res ñaurá que, manánu yo, no me obeíxquen. Pel que, si soc tan vostre com sentíu que u soc, no osaré elevá los meus rogs a la vostra altesa, de la que tota la meua pas, tot lo meu be y la meua salut pot víndrem, y de cap atra part: y aixina com humildíssim criat tos rogo, volgut be meu y única esperansa de la meua alma, que esperán que lo amorós foc en vos se alimento, que la vostra benignidat sigue tanta, y aixina ablaníxque la vostra passada duresa mostrada cap a mí (que vostre soc) que yo, reconfortat en la vostra Piedat, puga di que com de la vostra hermosura me hay enamorat, per nella hay de tíndre la vida; y esta vida, si als meus rogs lo pujadet ánim vostre no se incline, sense falta se acabará y me moriré, y podréu sé cridada la meua homissida. Y dixém que la meua mort no tos faiguere honor, no dixo de creure que, tenín alguna vegada remordiméns de consiénsia no tos doldríe habéu fet, y potsé, milló disposada, en vos mateixa diríeu: 

«¡Ay!, ¡qué mal vach fé al no tíndre misericórdia del meu Assicalat!». 

Y no servín de res arrepentítos tos siríe ocasió de mes gran patimén; pel que, per a que no passo, ara que socórrem podéu, teníume llástima, y abáns de que me móriga tingáu misericórdia de mí, perque sol vos podéu fém lo mes felís o lo mes dolorit home que vigue. Espero que sigue tanta la vostra cortessía que no patiguéu que per tan y tal amor ressibíxca la mort per galardón, sino que en alegre resposta y plena de grássia reconfortéu lo meu espíritu que tot espantat tremole dabán la vostra presénsia.

Y callánse aquí, algunes llágrimes, después de profundíssims suspiros, vertides, se va ficá a esperá lo que la noble Siñora li habíe de contestá.
La Siñora, a la que lo llarg festejá, lo justá, les serenates y les atres coses paregudes an estes fetes pel Assicalat no habíen pogut conmoure, van conmoure ara les afectuoses paraules dites pel ferventíssim amán, y va escomensá a sentí lo que abáns may habíe sentit, aixó es, lo amor. Y encara que, per a obeí la orden donada pel home, callare, no va pugué per naixó dixá de amagá en algún suspiret lo que de bona gana, contestán al Assicalat, haguere manifestat.

Lo Assicalat, habén esperat una mica y veén que cap resposta li arribabe, se va extrañá, y enseguida va escomensá a donás cuenta de la artimaña del caballé; pero sin embargo, miránla a la cara y veén la fogossidat dels seus ulls cap an ell, y ademés de alló sentín los suspiros que en tota la forsa del seu pit dixabe eixí, va cobrá alguna esperansa y, ajudat per nella, va tíndre una rara idea; y va escomensá a parlá com si ell fore la Siñora, sentínu ella, a contestás an ell mateix de esta manera: 

- Assicalat meu, sense duda fa mol tems que me hay acatat de que lo teu amor cap a mí es grandíssim y perfecte, y ara per les teues paraules u sé, y estic contenta, com ha de sé. Pero, si dura y cruel te hay paregut, no vull que cregues al ánimo hay sigut com hay mostrat en lo gesto; pos sempre te hay amat y volgut mes que a consevol home, pero me ha convingut féu aixina per temó dels demés y per a preservá la meua fama de honestidat. Pero ara ve lo tems en que podré claramen mostrát si te vull y consedít lo galardón del amor que me has tingut y me tens; y per naixó consólat, guarda la esperansa, perque micer Francesco está per anássen dins de pocs díes a Milán com podesta, com ya saps. Per l´amor meu li has donat lo teu hermós palafrén; y cuan sen haygue anat, sense falta te dono la paraula, pel bon amor que te ting, que no passarán mols díes sense que te reuníxques en mí y al nostre amor li doném plassenté y sansé cumplimén. Y per a que no te tinga que parlá un atra vegada de esta materia, desde ara te dic que lo día en que veigues dos robetes esteses a la finestra de la meua alcoba, que done sobre lo nostre jardí, aquella nit, cuidán be de no sé vist, víne a mí per la porta del jardí: me trobarás allí esperánte y juns tindrém tota la nit festa y plaé la un en l´atre tan com dessichém.

Apenes habíe lo Assicalat parlat aixina com si fore ell la Siñora, que va escomensá a parlá en la seua veu:

- Volguda Siñora, está per la superabundán alegría de la vostra favorable resposta tan colmada tota la meua virtut que apenes puc formulá la resposta per a rendítos les debudes grássies, pero si puguera parlá com dessicho, cap terme es tan llarg que me bastare per a podé agraítos del tot com voldría y com me convendríe fé; y per naixó a la vostra discreta considerassió atañ sabé lo que yo, encara que u dessicho, no puc explicá en paraules. Sol tos dic que lo que me hau manat pensaré en fé sense falta, y potsé entonses, mes tranquilisat en tan gran don com me hau consedit, me imaginaré en donátos les grássies tan cuan puga. Que no quedo res per di, Siñora meua, Déu tos dono la alegría y be mes gran, a Déu tos encomano. 

A tot aixó no va di la Siñora cap paraula; lo Assicalat se va ficá de peu y va escomensá a caminá cap al caballé, que, veénlo de peu, va eixí a trobál, y enriénsen li va di: 

- ¿Qué te pareix? ¿hay cumplit be la meua promesa?

- Micer, no - va contestá lo Assicalat-, que me vau prometre dixám parlá en la vostra dona y me hau dixat parlá en una estatua de mármol.
Estes paraules van agradá mol al caballé, que, encara que ya teníe bona opinió de la seua dona, encara la va tíndre milló per nelles; y va di: 

- Ara es meu lo palafrén que va sé teu.

A lo que lo Assicalat va contestá:

- Micer, sí, pero si yo haguera cregut traure de esta grássia ressibida de vos tal fruit com hay tret, sense demanátosla to la haguera donat; y ojalá Déu que u haguera fet, perque vos hau comprat lo palafrén y yo no l´hay venut.

Lo caballé sen va enriure de aixó, y ya provist de palafrén, al cap de pocs díes se va ficá en camí cap a Milán com a podesta. 

La dona, quedánse libre a casa, donánli voltes a les paraules del Assicalat y al amor que li teníe y al palafrén que pel seu amor habíe regalat, y veénlo desde casa seua passá en molta frecuénsia, se va di:

«¿Qué es lo que fach?, ¿per qué pergo la meua juventut? Éste sen ha anat a Milán y no tornará hasta de aquí sis mesos; ¿y cuán me los tornará?, ¿cuan siga vella? 

Y ademés de aixó, ¿cuán tornaré a trobá un amán com lo Assicalat? 

Estic sola, de dingú ting que tindre temó; no sé perque no agarro lo goch mentres puc; no sempre tindré la ocasió com la ting ara: aixó no u sabrá may dingú, y si tinguere que sabés, milló es fé algo y arrepentís que no féu y arrepentís.» 

Y aixina aconsellánse an ella mateixa, un día va ficá dos robetes a la finestra del jardí, com li habíe dit lo Assicalat; estes van sé vistes pel Assicalat, que se va ficá contentíssim, y al vindre la nit, secretamen y sol sen va aná cap a la porta del jardí de la Siñora y la va trobá uberta; y de aquí va aná a un atra porta que donabe a la entrada de la casa, aon va trobá a la noble Siñora que lo esperabe. Ella, veénlo vindre, eixecánse a trobál, en grandíssima festa lo va ressibí, y ell, abrassánla y besánla sen mil vegades, per la escala amún la va seguí; y sense tardá se van gitá, y lo seu amor van contentá. Y no va sé esta vegada la radera, perque mentres lo caballé va está a Milán, y tamé después de la seua tornada, va torná allí, en grandíssim plaé de cada una dels parts, moltes mes vegades.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/jornada-tersera-novela-sexta.html

Markel Bringuè, Franja Viva, Alguer

Franja Viva

Comentari en el grup YO PARLO CHAPURRIAU.
8 de juliol,2017, 

Markel Bringuè , Marcel Pena, de La Litera , La Llitera, del blog lo reguer, crec que ell va escriure esto texto.

Se veu cla que a Franja Viva no volen cap versió de lo que ells diuen catalá, ha de está tot escrit normalissat. 

Anit bai ficá'l Canal 33 y me bai trobá que fíen esto pograma sobre l'Algué, siutat de la isla de Sardeña. Y coma yo soc un gran afisionat a la istória de la Corona d'Aragó me'l bai quedá a mirá.
Resulte que a l'Algué encara charren la llengua que ban porta'y los repoblladós cataláns, balenciáns y mallorquíns, mescllada en paraules de l'italiá y el sardo. En resumen, que astí tamé parlaen un tipo de chapurreat.
Cregueu que é posiblle que amés dels repobladós dels territoris que charren al pograma, tamé y'anés chén de la nostra sona? Cllaro que no charren coma naltres, pero yo bai entendre bastán bé lo que diben, menos als dos omes més bells: lo barbé y lo que fabricae silles de montá cabálls.
Pa yo que los llasos que mos unisen al resto de territoris de la Corona d'Aragó encara se mantenen mol forts, y esto pograma me ba acabá de combense. (sic)

Versió ortogràficament correcta:

Anit vaig ficar Canal 33 i me vaig trobar que feien este programa sobre l' Alguer, ciutat de l' illa de Sardenya, I com que jo soc un gran afeccionat a la història de la Corona d' Aragó encara xarren la llengua que van portar-hi los repobladors catalans, valencians i mallorquins, mesclada amb paraules de l' italià i el sard. En resum, que astí també parlaven un tipus de txapurrejat.

Creieu que és possible que a més dels repobladors dels territoris dels quals xarren al programa també hi anés gent de la nostra zona? Clar que no xarren com naltres, però jo vaig entendre bastant bé el que diven, menys els dos homes més vells, lo barbé i lo que fabricava silles de muntar cavalls.
Per a mi que los llaços que ens uneixen a la resta de territoris de la Corona d' Aragó, encara es mantenen molt forts, i este programa em va acabar de convèncer (sic).

RESPOSTA (posterior):

Primera qüestió: cal aclarir que els repobladors de l' Alguer provenien principalment de la zona de Barcelona, d' aquí l' apel.latiu de la Barceloneta de Sardenya, i també que a causa de les pestes la població, com denoten els cognoms és majoritàriament sarda, això no impedeix que fins ben poc es conservés viu el català propi, que també era d' ús freqûent i oficial a la resta de l' illa..  

//lo italiá es mol paregudet al catalá, no sirá que los italiáns, incluits los de l'Alguero, van portá la seua llengua a Cataluña, o com se diguere entonses, y no al revés ? 

em fa mal el genoll / mi fa male il ginocchio

//



Segona qüestió: Quant a la versió corregida. Es pot obervar que molts canvis són simplement convencionals i obeeixen a simples convencions ortogràfiques, amb la qual cosa es poden continuar dient les mateixes paraules de sempre amb la mateixa fonètica de sempre. Exemples"fabricava" es pot dir "fabricae", "impedeix" "impedix""bastant": "bastan", "este" "esto" "vaig" "bai";"Muntar" "montar" d' altres simplement són canvis de lletres: "chapurrejat", "txapurrejat", "ba" "va", "chent", "gent". . D' altres paraules poden ser dialectals i emprar-se o no segons el context "naltres", "astí", "lo-el", d' altres imple diferència d' estil: "Per a mi", "per yo".....En fi, diferencies menors, de vegades anecdòtiques, algunes dialectals a emprar segons el context i que no afecten en absolut l' estructura i la unitat de la llengua,. Més clar l' aigua menys (o "menos" (SIC), per a qui no ho vulga veure i que en lloc d' anar amb bona voluntat vaja amb idees prefixades i en contra..

Amanda Ulldemolins , expressions ebrenques perill extinció

http://surtdecasa.cat/ebre/llibres/amanda-ulldemolins-i-les-expressions-ebrenques-en-perill-dextincio

La-nostra-parla-del-delta-del-ebre

"Crec que m’apassiona la filologia –en el meu cas, la catalana– perquè aplega tots els vessants de la nostra cultura: la llengua, la literatura i la història del nostre poble. Cal posar de manifest que són uns estudis molts complets i transversals". Amanda Ulldemolins (Alcanar, 1991) va presentar 'El model d'estàndard occidental al Telenotícies de TV3' com a treball de final de màster, una tasca que serveix per reivindicar la presència del català occidental en els mitjans nacionals. Ara, mentre ultima la presentació de la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona, ens descobreix algunes curiositats del tortosí, la llengua que parlem a les Terres de l'Ebre.

1. “Estar més brut que el pal d’un galliner”

http://cosasdeandalucia.com/web/index.php?option=com_glossary&letter=T&id=159

Les que conec són perquè ma iaia les ha anat repetint al llarg dels anys. Ara mateix em venen al cap “les coses, clares, i el xocolate, espès”, “patir més que un gos lligat”, “fer més mal que una truja solta” i una de les meues preferides és “estar més brut que el pal d’un galliner”.

2.  Dolent, com a sinònim de malalt,  paraula compartida amb el valencià i l’eivissenc
El tortosí, que és el geolecte que parlem als pobles de l’antiga Diòcesi de Tortosa, té moltes paraules en comú amb el valencià i, encara que puga sorprendre, amb el balear. Això és així perquè tots estos parlars són conservadors, és a dir, mantenen moltes paraules de la llengua antiga. Com a exemples trobem els mots granera, llépol i coa, que els compartim amb estos dos dialectes. Per tant, coa és una paraula estàndard, tot i que la majoria de vegades se substituïsca per cua. També, dolent, com a sinònim de malalt, és una paraula que compartim amb el valencià i l’eivissenc. / al chapurriau tamé les fem aná /

3. Els mots agrícoles en perill d'extinció

Pel que fa als animalets, la paraula palometa ja és desconeguda entre els xiquets de la nostra zona. També, cullereta (o cullerot), fardatxo i rabosa. Quant als mots agrícoles, crec que avui  dia la majoria de jóvens ja no sabem quant és un jornal ni sabem distingir les diferents varietats de taronges, mandarines o clementines. De fet, a 'Soc un fréstec' recordo que una tarda Lo Mascarat i jo vam haver de trucar a mons pares, perquè no sabíem ben bé la diferència entre Navelate, Navelina Marisol i Nules. Per tant, sí que podem afirmar que a 'Soc un fréstec' apareix un model de llengua, sobretot en els personatges, que està –com el fréstec– en perill d’extinció. A tall d’anècdota, fa poc en un dinar familiar ma iaia va explicar què és el ribàs de les finques, és a dir, el tros de terra que es deixa, quan llaures, entre la teua part i la del veí. 

4. Mantenir paraules com faena, parèixer o pròxim

Moltes vegades hem de recórrer a la llengua de les nostres iaies ja que moltes expressions i mots característics de les nostres comarques, les centrals dels Països Catalans, estan desapareixent i, en la majoria de vegades, se substitueixen per formes provinents de Barcelona. Crec que està a les nostres mans mantindre-les. Hem de ser conscients la resta de Catalunya ens reconeix pel nostre parlar, i això ens distingeix i ens identifica com a grup. Per tant, hem d’augmentar una miqueta l’autoestima com a comunitat i no canviar de manera de parlar quan sortim de casa. Capgirar esta situació és, en gran part, faena de l’escola i dels mitjans de comunicació. S’haurien d’usar i difondre els mots estàndards tortosins, com ara els subjuntius amb e (que jo cante, que ell cante) o moltes paraules com faena, juí, parèixer o pròxim.

   

Carlos Sancho Meix, lo parlar antic; Valdeltormo, La Vall

https://vilesigents.wordpress.com/2017/07/07/lo-parlar-antic/

(Publicada a La Comarca el 7 de juliol del 2017)

Moltes vegades conversem sobre les paraules que, a poc a poc, anem perdent en la nostra llengua perquè o bé ja han quedat en desús o perquè anem castellanitzant, de manera inconscient, el nostre vocabulari. Formatge s’ha convertit en ‘queso’, aixeta en ‘grifo’, gavinyet en ‘cutxillo’, (este imbécil no sabe escribir la CH de cuchillo?, o es un ignorante de la palabra coltell ?)
abans en ‘antes’, encodonyat en ‘membrillo’, amanida en ‘ensalada’, sopar en ‘cenar’, eixugamans en ‘toalla’, desembre en ‘diciembre’, paraula en ‘palabra’, frontera en ‘fatxada’, grossa en ‘gorda’, blau en ‘assul’, allavontes per ‘entonces’… 

La gent de més edat encara recordem l’evolució que mos ha portat cap al canvi d’algunes d’estes paraules però els més jóvens accepten estos barbarismes com a propis de la seua llengua perquè possiblement les més genuïnes poques vegades o mai les han escoltades.

Recordo que a casa de la meua dona a Vall-de-roures, com que durant un temps hi vam coincidir quatre generacions, lo tio Joaquin, d’una memòria privilegiada, que tenia més de noranta anys i havia estat de menut amb els masovers de la Torre la Maria i, més tard, a Vall-de-roures, parlava amb un vocabulari poc castellanitzat perquè mai va anar a l’escola. Les seues nétes, en sentir-lo parlar, argumentaven que son iaio parlava antic i que elles no utilitzaven algunes de les seues paraules perquè sonaven velles. Elles tenien un parlar modern, asseguraven orgulloses, però que, en resum, significava un parlar farcit de barbarismes impropis de la nostra llengua més autèntica.
Jo sempre defensava les paraules velles i sàvies de son iaio, rescatades del nostre ric patrimoni lingüístic. A Vall-de-roures, i suposo que a altres viles del Matarranya, això passava i encara deu passar entre el parlar de les diferents generacions dins d’una mateixa família. Amb la total escolarització, la globalització cultural i la desaparició dels treballs tradicionals cada vegada el nostre parlar serà més uniforme amb la pèrdua d’un vocabulari que forma part del nostre ric patrimoni immaterial.

Carlos Sancho Meix:

https://es.linkedin.com/in/carles-sancho-meix-b1b98ab7

Carlos Sancho Meix va nàixer a la Vall el 1952. Va estudiar a l’escola del poble i als catorze anys va començar el batxillerat a l’ Institut d’Alcanyís. Més tard va continuar els estudis de Magisteri a Teruel i, des de 1979, fa de mestre a Barcelona, agon es va matricular a la Universitat de Barcelona per licenciar-se en Geografia i Història. Mestre a l’escola de Cervelló durant dotze anys i, a continuació, va exercir com a professor de Secundària primer a l’Institut de Vallirana, agon ha viscut des de 1983 i ha consolidat la seua residència. Més tard obté la destinació a l’Institut Alt Penedès de Vilafranca del Penedès durant dotze anys i altra volta a l’Institut de Vallirana. Durant tota la seua vida ha estat molt vinculat a l’activisme cultural del territori. Primer en el Grup de Treball de la Vall del Tormo el 1979, a continuació a l’Associació Catalanista del Matarranya de la que va ser membre fundador el 1989 i, actualment, és lo vicepresident de l’entitat. Ha col·laborat en moltes publicacions i revistes: Sorolla’t, Temps de la Franja del meu cul,

La Comarca, Kalat-Zeyd, Gaceta del Matarraña, Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses, Plana Rasa, Lo Portal, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica... Forma part del col·lectiu d’articulistes
"Viles i Gents" a La Comarca des de fa disset anys.
És membre del Consell Científic del Instituto de Estudios Turolenses i del Consell Redactor de la seua col·lecció "Lo trinquet".
És autor, amb Enric Puch, de l’estudi Toponímia de Vall-de-Roures (2000), amb Juan Luís Camps, de Toni Llerda, terra i llengua (2006) i Jocs tradicionals del Matarranya per a xiquets i xiquetes (2009) i editor 

del segon volum de Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2 Cançoner (1996) i de Deu anys de "Viles i Gents" (2007).

http://valdeltormo.com/wp-content/uploads/2012/08/Carlos-Sancho-Meix.pdf

valencià vs català

valencià vs català

http://www.valenciafreedom.com/foro/34-actualidad/27523-catala-valencia-o-no.html

uiquipedia en valencià

viquipèdia en català

ALGUNES DE LES MOLTES DIFERENCIES ENTRE VALENCIÀ I CATALÀ

A.- Subsistema lèxic. 


No és precís que siguen moltes les diferencies lèxiques. No és la cantitat, sino la calitat de significació que tenen en el procés de formació de la llengua i en la freqüència d’us. Tenen gran valor com a traços pertinents de diferenciació les paraules que no tenen significat propi, com les preposicions, conjuncions, adverbis, determinatius, possesius, personals, numerals, etc. Els noms, calificatius i verps no són tan valorables perque es presten a abundar en sinònims. Ademés s’ha de tindre ben present que els arcaismes no son paraules valencianes: ho foren en son temps, pero ara son fosils. Poden documentar-se, pero s’han d’archivar. Quant ara s’usen eixos termes fosils valencians, notem que no ho fan perque estiguen en els clàssics valencians, sino perque son català vulgar actual. No servixen per a diferenciar o no els sistemes llingüístics. 

Com a eixemples indicatius podem citar l’artícul masculí i neutre lo (cat. el), determinatiu este (c. aquest) , possesiu seua (c. seva), personal vosatres-vosatros (c. vosaltres), numeral deneu (c. dinou), preposició en (c. a), conjunció puix (c. doncs), adverbi aci (c. aquí), casi o quasi (c. gairebé)… 

Les diferencies lexiques que es troben entre el castellà i qualsevol dels seus dialectes, o d’atra llengua, son menors sense dubte que les que hi ha entre la llengua valenciana i el català. 

B.- Subsistema fonologic .

El fonema és l’unitat mínima determinant de significacions diversificades, l’unitat distintiva mínima que nos permet diferenciar dos significats. Quant substituïm en una paraula un fonema per un atre obtindrem un significat diferent: Canviant el fonema /n/ de la paraula "nas" pel fonema /p/ convertint-se en "pas", ha variat la significació. 

El sistema fonològic és característic d’una llengua, i en ell son importantíssimes les "oposicions fonològiques" perque definixen la seua individualitat en major pes que les lèxiques o morfosintactiques. 

El sistema fonològic valencià es diferent del català. El mateix Badia Margarit no vol definir be el català per les raons que després eixiran i afirma, tractant dels canvis de significació, que: 
"Néamoins, les choses en sont pas toujours aussi claires qu’on pourrait le croire". ("Sons i fonemes de la llengua catalana", Barcelona, 1988, p.19) 

És evidentíssim per a tots, encara que no siguen versats en la matèria, que el sistema vocàlic valencià, de 7 vocals perfectament definides, totes elles en valor de fonema, es contraponen al caotic sistema vocalic català, de set vocals toniques i tres atones. En català, segons M. Palau Martí, les tres atones (la i, la u, i la vocal neutra que no existix en valencià) són els tres fonemes vocàlics del català. 

Badia Margarit no accepta l’afirmació científica de Palau Martí perque acceptar-ho deixaria fora del "domaine linguistique catalan… grandes régions de la langue" (pensem en Valencia) i estaria en contra de "l’unité de la langue catalane" (p. 43). O siga que el dogma de l’unitat de la llengua catalana, en la que inclouen el valencià, es primordial sobre el criteri científic de distinció de fonemes entre el català i el valencià. 

En el sistema vocàlic, pero sobre tot en el sistema consonàntic, hem de tindre present que les diferencies poden desdibuixar-se si l’estudi comparatiu es fa sobre el paper escrit, perque les diferencies reals no apareixen moltes voltes quant s’usen ortografies etimologistes o arcaiques, com les dels catalans i els catalanisadors valencians, pero que són evidents per a qui estudia el parlar viu del poble. 

Dites diferencies afecten al modo d’articulació, a l’introducció de nous sons en paraules de la mateixa etimologia, a la germinació, a grups consonàntics arcaics, a la pèrdua o conservació de diferents sons. Vore "Fonètica de la Llengua Valenciana" de GUINOT I GALAN, p. 293-303. 

C.- Subsistema ortogràfic . 

L’interés que tenen els catalanisadors del poble valencià en que l’ortografia que usen els que escriuen en valencià siga idèntica a la de l’Institut d’Estudis Catalans no es una qüestió trivial. Molt al contrari, es un assunt fonamental per a les seues intencions. 

Perque tot sistema ortogràfic es un compromís entre la tradició gràfica i la realitat fonològica; i un canvi ortogràfic te una importància enorme quan afecta a l’articulació de les paraules entranyant un canvi fonològic. 

Qualsevol canvi fonològic afecta a la mateixa identitat i individualitat de la llengua. I si s’obliga a tal canvi ortogràfic, es ferix el sistema fonològic, pero se’l ferix greument, perque en açò no hi ha ferides lleus. 

Per això, qui vol absorbir una llengua, primer ha de matar-la llevant-li la seua identitat i individualitat. I es conseguix pel camí de l’ortografia. ¡Pareix tan inocent i de tan poca importància …! Pero el veri que du dins tal realisació es decisiu . 

Alguns eixemples de forçaments de canvi ortogràfic que implica canvi de fonema: 



Elig (v.) canviat a Elx (c.) L’últim fonema /prepalatal africat sort/ es convertix en /prepalatal fricatiu sort/. Yo (v.) canviat a Jo (c.) El primer fonema /mig-palatal fricatiu sonor/ es convertix en /prepalatal africat sonor/. normalisar (v.) a normalitzat (c.) Canvi de /alveolar fricatiu sonor/ a /alveolar africat sonor/. Valencia (v.) canviat a València (c.) Canvi de /e tancada/ a /e oberta/, diferents fonemes que distinguixen, p.e. Valencia (ciutat) de valència (valor de combinació d’un element químic). chufa (v.) canviat a xufa (c.) orchata (v.) canviat a orxata (c.) Canvi de /prepalatal africat sort/ a /prepalatal fricatiu sort/.



Les persones que ignoren els mecanismes llingüístics i les relacions entre els fonemes i les lletres representatives poden creure que eixos canvis ortogràfics son producte d’una elaboració "científica", com diuen els interessats en difondre la falsetat baix el nom de la ciència. Els valencians no previnguts poden caure en la confusió d’acceptar una forma arcaica o exòtica que li presenten baix una aureola "científica", sense saber explicar per que. 
La realitat es que no es científic; que estan proposts i exigits, el canvi i l’adopció de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, per a llevar-li a la llengua valenciana la seua individualitat. 


D.- Subsistema morfosintàctic. 

Les diferencies morfosintàctiques son les que hui, en sentit estricte, constituïxen les diferencies "gramaticals". Aplicant criteris de llingüística sincrònica, els traços pertinents de diferenciació son notables i evidents, de modo que no pot dir-se sense enganyar que valencià i català tenen la mateixa gramàtica. 

Remetem a la bibliografia, perque son moltes les diferencies morfosintàctiques. Posarem tan sols uns quants eixemples. 

En la flexió verbal. 


Són formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià: 

Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro). 

Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: Català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare". 

Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb". 

Català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill). 

Català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu). 

Català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content) 


Conjugació verbal. 

Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauríem de recórrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació: 


c. tenir, venir, veure v. tindre, vindre, vore 
c. prengui, prenguem v. prenga, prengam 
c. donés, sofrix v. donara, sofrira 
c. neixer, treure v. naixer, traure 
c. seure, ensopegar v. assentarse, entropeçar 
c. temo, perdo(1ª pers.) v. tem, perc 
c. visc, cresc v. vixc, creixc 
c. creiem, caieu v. creem, caeu 
c. perdi, creixis v. perga, creixques 
c. veuré, veuries v. voré, vories 
c. plangui, planguí v. planyga, plangyuí 
c. vinguem, vingueu v. vingam, vingau 
c. serveix, converteix v. servix, convertix 
c. obre, omple v. obri, ompli 
c. sofert, omplert v. sofrit, omplit 
c. amansir, espessir v. amansar, espesar 
c. sapiga, sapigues v. sapia, sapies 
c. culli, cullis v. cullga, cullgues 
c. tusso, tussi v. tusc, tusca 
c. cuso, cusi, cusis v. cusc, cusca, cusques 


Preposicions. 

El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arròs sense conill). Uns quants eixemples, sense explicació, donaran idea de la diferenciació: 


c. s’entesta que li donen v. s’encabota en que li donen 
c. es queixaven que v. es queixaven de que 
c. anarem en aquell lloc v. anàrem a aquell lloc 
c. estic a Valencia v. estic en Valéncia 
c. prometre de veure v. prometre vore 
c. Jaume veu Pere v. Jaume veu a Pere 
c. pensar a dir-ho v. pensar en dir-ho 
c. no m’era permes d’anar v. no m’estava permés anar 
c. pis per llogar (causal) v. pis per llogar 
c. pis per llogar (final) v. pis per a llogar 
c. a la tarda v. per la vesprada 
c. al dessota de v. baix de 
c. al davant de v. davant de 
c. al defora de v. fora de 
c. malgrat v. a pesar de 

Substantius. 

Diferencies de gènero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres: 



c. (el) fel v. (la) fel 
c. (el) aventatge v. (la) ventaja 
c. (el) escafandre v. (la) escafandra 
c. (la) aladre v. (el) aladre 


També diferencies en el mateix gènero 

c. jueva v. jueua 
c. princessa v. princesa 
c. alcaldessa v. alcaldesa 
c. comtessa v. comtesa 
c. el periodista (masc.) v. el periodiste (masc.) 
c. el maquinista (masc.) v. el maquiniste (masc.) 


Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià: 


c. [papés] v. papers 
c. [carrés] v. carrers 
c. homes v. hòmens 
c. joves v. jóvens 
c. presupostos v. presuposts 
c. boscos v. boscs 
c. generes v. gèneros 
c. quadres v. quadros 
c. litres v. litros 
c. goigs v. gojos/goigs 
c. desigs v. desijos/desigs 
c. assumpte v. assunt 
c. culte v. cult 

Adjectius. 

En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjectius i pronoms): 


c. meva v. meua 
c. teva v. teua 
c. el meu (neutre) v. lo meu (neutre) 
c. el nostre (neutre) v. lo nostre (neutre) 
mes, tes, ses 

Demostratius: 

c. aquest v. est/este 
c. aqueix v. eix/eixe 

numerals cardinals: 

c. vuit v. huit 
c. dinou v. dèneu 
c. seixanta v. xixanta 
c. dues-centes v. doscentes 
c. milio v. milló 

Numerals ordinals: 

c. cinqué v. quint 
c. sisé v. sext 
c. vinté v. vigèsim 


Partitius i colectius: 

c. meitat v. mitat 
c. miler v. miler/miller/millar (Fullana) 

Quantitatius: 

c. força v. molt 
c. quant pa v. quant de pa 
c. fa molt fret v. fa molt de fret 
c. quanta de neu v. quanta neu 

Indefinits: 

c. altre v. atres 
c. abdues v. les dos 
c. nombrós v. numerós 



Articul definit. 


En català està proscrit l’artícul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar. 
En valencià sol ser incorrecte posar l’artícul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en catala. 


Pronom personal. 

En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI: 

c. hom diu per tot arreu v. se diu per onsevol 
c. jo us mane v. yo vos mane / yo tos mano en chapurriau
c. Que no hi es? v. ¿ que no està ? 

En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referint-se a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses: 


c. en turnem a parlar v. tornem a parlar 


Frases i tractaments: 


c. davant meu v. davant de mi 
c. darrere teu v. darrere de tu / detrás de tu en chapurriau
c. aquest és pintat per mi v. este està pintat per mi 
c. vos v. vosté


Adverbis: 
Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius: 


c. lluny v. llunt / llun
c. sota, dessota v. baix, baix de / baix, davall, devall (de)
c. endavant v. davant, cap davant / cap aván, aván, avan y crits
c. al damunt v. damunt / damún, a damún de
c. aleshores v. llavors / entonses, allabonses, allacuanta
c. avui v. hui / avui
c. aviat v. pronte / pronte
c. a entrada de fosc v. a boqueta nit / cuan se fa de nit
c. demà passat v. despusdemà / despuesdemá
c. abans d’ahir v. despusahir / antesahí
c. dos quarts de nou v. les huit i mija / les vuit y mija
c. de cop sopte v. de repent / de repén ( de qué s'ha mort? De repén )
c. s’un plegat v. d’una volta / de una vegada, de una volta, de una tongada
c. no facis pas el meu v. no faces lo meu / no faigues lo meu
c. mai no vindras v. no vindràs mai / no vindrás may

Bueno me ha sabido a poco, así es que aquí os pongo algo que podemos contestar cuando nos dicen eso de....."Todas las Universidades del mundo dicen que son la misma lengua":

En Abril de 1980, se celebró en Palma de Mallorca, el XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica, patrocinado por la "Société de Linguistique Romane" y organizado por la "Cátedra Ramon Llull" de la Universitat de Barcelona y el "Estudi General Lul.lià" de Palma. El cual se desarrolló durante los días 7 al 12 y al que acudieron 723 congresistas de 31 países.

En el transcurso de una Sesión Plenaria, el Comité Organizador, de mano de su Secretaria presentó a la firma de los 723 congresistas el siguiente documento: "Los romanistas abajo firmantes, participantes del XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica, manifiestan su satisfacción por los progresos recientemente obtenidos por la lengua catalana mediante su normalización con la creación de nuevos centros de investigación, la incorporación de la lengua en sus diversos grados de enseñanza, la multiplicación de publicaciones y otras manifestaciones culturales, si bien no ha alcanzado aún en los medios de comunicación social la intensidad deseable. Lamentamos, sin embargo, las tentativas de secesión idiomática efectuadas en el País Valenciano por ciertos grupos de presión por razones desprovistas de todo fundamento científico. El catalán, como quiera que es un idioma, tiene su propia estructura; bien definida, y los romanistas de este XVI Congreso consideran inaceptables las tentativas de fragmentación lingüística."

De los 723 congresistas solo 36 estamparon su firma aceptando el contenido del documento; con el agravante de que de los componentes del Comité Científico (22) solo lo firmaron 7. O sea, para los catalanistas "todo el mundo científico" y "toda la romanística internacional" y todas las Universidades del mundo, se reduce tan solo a 36 cientificos de 723. 

Ni decir cabe que, realmente, el criterio científico de la "romanística internacional" se corresponde con el de la mayoría de científicos (687) que no comulgaron con las infundadas teorías catalanistas. Valenciano y Balear son dos lenguas secularmente diferentes e independientes del Catalán y en consecuencia no puede existir "fragmentación lingüística" del Catalán puesto que no forman parte de esta lengua.]

Y para cuando os dicen que son la misma lengua porque son iguales, les podeis poner esto:

1) Valenciano: Este, esta, estos, estes.
Catalán: Aquest, aquesta, aquests, aquestes. 

2) Valenciano: En, antiguamente ab, ambas equivalen en castellano a la preposición “con”.
Catalán: Amb, jamás utilizada en el idioma valenciano 

3) Valenciano: Este - Eixe - Aquell. (La misma raiz para la variante femenina y los plurales)
Catalán: Aquest - Aqueix - Aquell. (La misma raiz para la variante femenina y los plurales) 

4) Valenciano: Açi - Ahí - Allí.
Catalán: Aquí - (no tiene) - Allí. 

5) Valenciano: Meua, teua, seua.
Catalán: Meva, teva, seva. 

6) Valenciano: Mosatros, vosatros, mos, vos.
Catalán: Nosaltres, vosaltres, ens, us. 

7) Valenciano: Atre, atra, atres.
Catalán: Altre, altra, altres. 

 Valenciano: Huit, deneu, xixantahuit, doscentes, millo, quint, sext, vigesim.
Catalán: Vuit, dinou, seixanta-vuit, dues-centes, milio, cinqué, sisé, vinté. 

9) Valenciano: Pos mentres que prenga molt de pa en chocolate (uso de "-a", uso de "en").
Catalán: Doncs mentre que prengui gaire pa amb xocolata (uso "-i", uso de "amb"). 

10) Valenciano: Hui, els bous estan en Muchamel (uso del verbo "estar", uso de "en"). 
Catalán: Avui, els toros son a Mutxamel (uso del verbo "ser", uso de "a"). 

11) Valenciano: Ha segut un chic (uso del verbo "ser" para formas pasivas).
Catalán: Ha estat un noi (uso del verbo "estar" para formas pasivas). 

12) Valenciano: Davant de mi esta el sapo ("de + mi/tu/ell/mosatros/vosatros/ells).
Catalán: Davant meu es el gripau ("meu/teu/seu/nostre/vostre/llur). 

13) Valenciano: Te que ser vert, no roig.
Catalán: Te que esser vert, no pas vermell (uso del "pas" en negaciones). 

14) Valenciano: Ademes, lo pijor es que yo pense aixina (uso de "lo", uso de "-e").
Catalán: A mes a mes, el pitjor es que jo penso aixi (uso de "el", uso de "-o"). 

15) Valenciano: Dos homens menuts y dos chiques boniques (uso de "menut/chiquico").
Catalán: Dos homes petits i dues noias macas (uso de "petit" diminutivo, "dues" femenino). 

16) Valenciano: Se diu molt pronte aixo (uso de "se" impersonal).
Catalán: Hom diu força aviat aixo (uso de "hom" impersonal). 

17) Valenciano: Articul, vehicul, vincul (uso de "-cul". Salvo "muscle", "mascle").
Catalán: Article, vehicle, vincle (uso de "-cle"). 

1 Valenciano: Formalisar, realisat, analisà (uso de "-isar", "-isat", "-isà").
Catalán: Formalitzar, realitzat, analitzada (uso de "-itzar", "-itzat", "-itzada"). 

19) Valenciano: Chufa, chutar, che (uso de "ch-").
Catalán: Xufa, xutar, xe (uso de "x-"). 

20) Valenciano: Mege, plaja, coche (uso de "g", "j", "ch").
Catalán: Metge, platja, cotxe (uso de "tg", "tj", "tx"). 

21) Valenciano: Novela, ilicità, colege (uso de "l").
Catalán: Novel.la, il.licità, col.legi (uso de "l.l"). 

22) Valenciano: Pronte, conte, assunt (uso de "n").
Catalán: Prompte, compte, assumpte (uso de "mp"). 

23) Valenciano: Pobrea, rarea, durea (uso de "ea").
Catalán: Pobresa, raresa, duresa (uso de "esa"). 

24) Valenciano: Regateig, braceig (uso de "-eig").
Catalán: Regatejo, bracejo (uso de "-jo"). 

25) Valenciano: Les chiques. Les idees. Les dos voltes (uso de "les", "-es").
Catalán: Las noias. Las ideas. Las duas vegadas (uso de "las", "-as"). 

26) Valenciano: Noroest, surest, surafrica.
Catalán: Nord-oest, sud-est, sud-africa. 

27) Valenciano: Carlos y Ampar estan ahí menjant polp. 
Catalán: El Carles i la Empar son allí menjant pop (uso de artículo ante nombre propio). 

2 Valenciano: Eixir, agarrar, parar, vore, tindre, vindre, assentarse, naixer, traure...
Catalán: Sortir, agafar, aturar, veure, tenir, venir, seure, neixer, treure... 

29) Valenciano: Insistixc, seguixc, sapien, creguen, haja, feres, donares, referix...
Catalán: Insisteixo, segueixo, sapiguen, creguin, hagi, fessis, donessis, refereix... 

30) Valenciano: Elig (uso de "-ig" sonido "ch" castellana).
Catalán: Elx (uso de "-x" sonido "ch" francesa).

Me gustaría hacer algunas puntualizaciones con el fin de mejorar este buen trabajo ...

 Iniciado por JOSE2 

Y para cuando os dicen que son la misma lengua porque son iguales, les podeis poner esto:

1) Valenciano: Este, esta, estos, estes.
Catalán: Aquest, aquesta, aquests, aquestes.

2) Valenciano: En, antiguamente ab, ambas equivalen en castellano a la preposición “con”.
Catalán: Amb, jamás utilizada en el idioma valenciano

3) Valenciano: Este - Eixe - Aquell. (La misma raiz para la variante femenina y los plurales)
Catalán: Aquest - Aqueix - Aquell. (La misma raiz para la variante femenina y los plurales) – La forma “Aqueix”, normalmente, ni se usa: en este caso, también se dice “Aquell”.

4) Valenciano: Açi - Ahí - Allí.
Catalán: Aquí - (no tiene) - Allí.

5) Valenciano: Meua, teua, seua.
Catalán: Meva, teva, seva.

6) Valenciano: Mosatros, vosatros, mos, vos.
Catalán: Nosaltres, vosaltres, ens, us.

7) Valenciano: Atre, atra, atres.
Catalán: Altre, altra, altres.

 Valenciano: Huit, deneu, xixantahuit, doscentes, millo, quint, sext, vigesim.
Catalán: Vuit, dinou, seixanta-vuit, dues-centes, milio, cinqué, sisé, vinté.

9) Valenciano: Pos mentres que prenga molt de pa en chocolate (uso de "-a", uso de "en").
Catalán: Doncs mentre que prengui gaire pa amb xocolata (uso "-i", uso de "amb").

10) Valenciano: Hui, els bous estan en Muchamel (uso del verbo "estar", uso de "en").
Catalán: Avui, els bous son a Mutxamel (uso del verbo "ser", uso de "a"). – En mi pueblo, siempre decimos “Bous”: “Toro” es castellano.

11) Valenciano: Ha segut un chic (uso del verbo "ser" para formas pasivas).
Catalán: Ha estat un noi (uso del verbo "estar" para formas pasivas).

12) Valenciano: Davant de mi esta el sapo ("de + mi/tu/ell/mosatros/vosatros/ells).
Catalán: Davant meu es el gripau ("meu/teu/seu/nostre/vostre/llur).

13) Valenciano: Te que ser vert, no roig.
Catalán: Te que esser verd, no pas vermell (uso del "pas" en negaciones). – “Esser” coexiste con “Ser” e incluso se usa más ésta última; supongo que el último “vert” era un lapsus.

14) Valenciano: Ademes, lo pijor es que yo pense aixina (uso de "lo", uso de "-e").
Catalán: A mes a mes, el pitjor es que jo penso aixi (uso de "el", uso de "-o").

15) Valenciano: Dos homens menuts y dos chiques boniques (uso de "menut/chiquico").
Catalán: Dos homes petits i dues noies maques (uso de "petit" diminutivo, "dues" femenino). – Aunque nunca he sido amiga de las normas fabrianas, no queda más remedio que aceptarlas a la hora de hacer las comparaciones; la fonética será otra cuestión a tratar más adelante.

16) Valenciano: Se diu molt pronte aixo (uso de "se" impersonal).
Catalán: Hom diu força aviat aixo (uso de "hom" impersonal).

17) Valenciano: Articul, vehicul, vincul (uso de "-cul". Salvo "muscle", "mascle").
Catalán: Article, vehicle, vincle (uso de "-cle").

1 Valenciano: Formalisar, realisat, analisà (uso de "-isar", "-isat", "-isà").
Catalán: Formalitzar, realitzat, analitzada (uso de "-itzar", "-itzat", "-itzada").

19) Valenciano: Chufa, chutar, che (uso de "ch-").
Catalán: Xufla, xutar, oi (uso de "x-"). – En catalán es “xufla”, no “xufa”; respecto a “che”, aunque tenemos un equivalente genuíno como “oi”, para este caso consistente en demostrar que en valenciano distinguen entre sonidos africados sonoros y sordos, es irrelevante.

20) Valenciano: Mege, plaja, coche (uso de "g", "j", "ch").
Catalán: Metge, platja, cotxe (uso de "tg", "tj", "tx").

21) Valenciano: Novela, ilicità, colege (uso de "l").
Catalán: Novel.la, il.licità, col.legi (uso de "l.l").

22) Valenciano: Pronte, conte, assunt (uso de "n").
Catalán: Prompte, compte, assumpte (uso de "mp"). – Aunque aquí la intención sea otra, aquí, la forma “prompte” no existe a no ser de forma local en pueblos fronterizos con Valencia o Aragón; nosotros siempre decimos “Aviát”.

23) Valenciano: Pobrea, rarea, durea (uso de "ea").
Catalán: Pobresa, raresa, duresa (uso de "esa").

24) Valenciano: Regateig, braceig (uso de "-eig").
Catalán: Regatejo, bracejo (uso de "-jo").

Alguna vez lo he comentado y Rudy también: Aquí se ha mezclado el tocino con la velocidad; parece ser que en el caso valenciano, estamos ante sustantivos, mientras que en el caso catalán, en vez de sustantivos, se han puesto la forma de la primera persona singular del Presente de Indicativo de los verbos de los cuales parten las acciones verbales de los ejemplos valencianos; por tanto:

Si la intención es la del ejemplo valenciano, es decir, comparar sustantivos, entonces el punto 24 es irrelevante ya que en ambas lenguas es “Regateig”, “Braceig”, ...

Pero si por contra, la intención es comparar las primeras personas del Presente de Indicativo de los verbos de la primera conjugación, entonces se pueden aprovechar, pero quedarán de la siguiente manera:

Valenciano: Regatege, bracege / bracille, ...
Catalán: Regatejo, bracejo, ...

25) Valenciano: Les chiques. Les idees. Les dos voltes (uso de "les", "-es").
Catalán: Les noies. Les idees. Les dues vegades (uso de "las", "-as"). – Aquí digo lo mismo que en el punto 15.

26) Valenciano: Noroest, surest, surafrica.
Catalán: Nord-oest, sud-est, sud-africa.

27) Valenciano: Carlos y Ampar estan ahí menjant polp.
Catalán: El Carles i la Empar son allí menjant pop (uso de artículo ante nombre propio).

2 Valenciano: Eixir, agarrar, parar, vore, tindre, vindre, assentarse, naixer, traure...
Catalán: Sortir, agafar, aturar, veure, tenir, venir, asseure / seure, neixer, treure...

29) Valenciano: Insistixc, seguixc, sapien, creguen, haja, feres, donares, referix...
Catalán: Insisteixo, segueixo, sapiguen, creguin, hagi, fessis, donessis, refereix...

30) Valenciano: Elig (uso de "-ig" sonido "ch" castellana).
Catalán: Elx (uso de "-x" sonido "ch" francesa).

Asímismo, hay otras diferencias a añadir que incorporaré en cuanto las recuerde en este mismo punto. Aquí va una más:

31) Valenciano: Bandit, agranador, cantor, cascarrabies, charrador, ...
Catalán: Trabucaire, escombrariare, cantaire, rondinaire, xerraire, ... (sufijos en -aire, inexistentes en valenciano como se puede ver).

32) Valenciano: Albornús, alcamfor, alcatrós, alcassaba, algassara, almagasén, almagassenar, almidó, alquitrà, atalaya, ...
Catalán: Barnús, camfora, mascarell, ciutadella, gatzara, magatzem, emmagatzemar, midò, quitrà, talaia, ...

(El árabe dejó mayor huella en el valenciano evidentemente).

33) Muchas palabras que en castellano acaban en "-neo", en valenciano lo hacen en "-neu" mientras que en catalán acaban en "-ni".

Valenciano: Calcàneu, coetaneu, contemporaneu, craneu, erròneu, espontaneu, homogéneu, idoneu, mediterràneu, ...
Catalán: Calcani, coetani, contemporani, crani, erroni, espontani, homogeni, idoni, mediterrani, ...

34) Lo dicho en el 33, también ocurre con otras palabras acabadas en "-eo":

Valenciano: Calcàreu, cesàreu, cetàceu, ciclòpeu, cinéreu, nucleu, petròleu, ...
Catalán: Calcari, cesari, cetaci, ciclopi, cineri, nucli, petroli, ...

35) Terminaciones en -us que no existen en valenciano, salvo excepciones técnicas.

Valenciano: Ano, cirro, feto, foco, globo, poro, rito, tipo, ...
Catalán: Anus, cirrus, fetus, focus, globus, porus, ritus, tipus, ...

36) Otras terminaciones en "-o" que, por diversas razones, existen en valenciano aparte del caso concreto del punto anterior.

Valenciano: Abadejo, acomodo, aforro / alforro, alardo, anodo, barco, baso, berberecho, bordo, borrego, boto, bovo, cacho, càgalo, caixco, caldo, caparrucho, caramelo, carbono, carinyo, carranco, cascavellico, càtodo, cefalòpodo, centeno, cervo, chaparro, chato, cigarro, clero, cobro, colomello, cómodo, contrabando, corbo, covarcho, cuenco, cuiro, curro, enterro, entreforro, erro, esperanto, esquerro, fallo, fardacho, fardo, filaracho, flasco, flato, floronco, fondo, gamberro, ganado, ganso, garramancho, gayo, gènero, guilopo, lavabo, litro, llauro, luto, macho, mamparo, manco, mètodo, metro, misto, modorro, moixo, mònstruo, moreno, mosseguello, mumo, nano, nudo, número, nyispro, pago, palmito, panfigo, pepino, período, pilotero, pipo, pito, potro, quadro, regomello, retrato, ritmo, roïdo, rombo, rumbo, sapo, sarro, senyorongo, sério, sexo, somordo, sorgo, sorro, soto, taco, talpo, teatro, tento, tío, topo, tormo, torondo, triumfo, vero, viudo, yayo.

Catalán: Bacallà, acomodació, estalvi, ostentació, anode, vaixell, arna, escopinya, bord, xai, bot o odre, ximple, cot, paràsit (au), casc, brou, caperutxa, caramel, carboni, afecte, carrau, pruna petita, càtode, cefalòpode, sègal o sègol, cérvol, rabasut, camús, cigarret o cigar, clergat, cobrament, ullal, comode, contraban, cove, catabauma, bol, cuir, manc o manxol, enterrament, entretela, errada o error, esperant, esquerre, fallada, llangardaix, fardell, filagarsa, flascó, floronc / forùncol, fons - profund, disbauxat, bestiar, oca, esborrall, flat, gaig, genere, entremaliat, rentamans, litre, terrelló, dol, mul, andròmina, menys, metode, metre, ensopit, pioc, monstre, bru o morè, ratapinyada, llumí, papu, nan, nus, nombre, nespra, pagament, pàmfil, ventall, cogombre, període, arpella, xumet, ufanós, poltre, quadre, curtesa, retrat, ritme, soroll, rombe, rumb, gripau, carrall, ricàs, seriós, sexe, somort, melca, guineu, soterrani, tac, talp, teatre, tacte, oncle, serrell, torm, nyanyo, triomf, veritable, vidu, avi.

Ya sé que esta lista ha sido un poco larga, pero como colofón, como no faltará algún listillo que nos sabemos, adelantaré que también hay palabras catalanas que no pierden la "o" final al margen de si en valenciano la pierden o no, o emplean otra palabra totalmente distinta:

Valenciano: Badoc, bonico o lindo, camerí, casino, chavo, chino-chano o chano-chano, choriç, churro, clochina, coralet o nyora, fadrinot, gancho, gaspacho, loro, mamarracho, monge, mono, orujol o brinsa, panoli o betzo, pens, perdonavides, porche o porchada, rádio, rancho, recreació, reencontre o retrobament, rellomello, rollo, safarrancho, troncho, tubo, visc o garcho.

Catalán: Totxo, maco, camerino, cassino, xavo, xino-xano, xoriço, xurro, musclo, bitxo, conco, ganxo, gaspatxo, lloro, mamarratxo, mico, monjo, oruxo, tonto, pinso, pinxo, porxo, ràdio, ranxo, esbarjo, retrobo, llomillo, rotllo, xafarranxo, tronxo, tub, guenyo o guerxo.

Mientras que otras son coincidentes en ambas lenguas: Amo, cagaferro, carro, cícero, estraperlo, euro, ferro, foto, gerro, gitano, golfo (de una porta), llobarro, moniato, monyo, moro, morro, mosso, moto, pallasso, periquito, piano, porro, sonso, suro, trío, verro, zero.

Otro más:

37) Terminaciones tecnicas de origen griego acabadas en castellano en -is, en valenciano se conserva y en catalán, en cambio, pierden la "s".

Valenciano: Anàlisis, archidiòcesis, catequesis, cianosis, cirrosis, crisis, litiasis, paràlisis, praxis, simbiosis, sintaxis, tesis, ...
Catalán: Anàlisi, arxidiòcesi, catequesi, cianosi, cirrosi, crisi, litiasi, paràlisi, praxi, simbiosi, sintaxi, tesi, ...

CASTELLANO……..…VALENCIANO……….…..CATALAN

ABONO......................FEM.................... ..........ADOB
ABUELO....................YAYO.................... .......AVI
BARATIJA................QUINCALLLA...........GALIN DAINA
BESO..........................BES................. ..............PETO
CERILLA..................MISTO.................... .....LLUMI
COMADRONA….....COMARE....................LLEVADORA
COMEDERO.............GAMELLA................OBI
CURIOSIDAD...........DOTORERIA............TAFANERI A
DESAZON.................DESFICI................... ..NEGUIT
EMBOSCADA..........CELADA....................PARAN Y
FAENA……………..QUEFER…………....FEINA
GENTUZA................GENTOLA................PURR IA
HABICHUELA….....FESOL......................MONGETA
INFORTUNIO…......MALASTRE….........DISSORT
JUICIO......................JUÏ................... .........JUDICI
LATIDO...................GLATIT................... .BATEC

CASTELLANO……..…VALENCIANO……….…..CATALAN
MALO........................ROÏN.................. .............DOLENT
NIÑO..........................CHIQUET............. .........NOI
OTOÑO.....................AUTOMME................. ..TARDOR
PARO……………….FOLGA………………..ATUR
RECREO..................RECREU.................... ....ESPLAI
SABAÑÓN................PRUNYO..................... ..PENELLÓ
TUERTO..................TORT...................... .......BORNI
UMBRIA..................OMBRAGE................... BAC
VOLTERETA….....VOLANTÍ.....................TOMBARE LLA
YESERO.................ALGEPSER..................G UIXAIRE
ZOPENCO..............SOQUELLOT..............GAMARÚ S

No, no creo que el titulo sea inapropiado, es una forma de llamar la atención para que se entre en el post y una vez dentro el contenido es incuestionable y puede animar ala gente a colaborar o al menos a leerlo y siguiendo con más cosas:

Esto se puede utilizar cuando nos digan que son el mismo indioma porque un catalan y un valenciano cuando hablan entre ellos se entienden y es porque es la misma lengua. Esto demuestra que esa afirmación, además de ser mentira notiene base:

ESTE ES EL DISCURSO DE BIENVENIDA DE D. MANUEL FRAGA COMO PRESIDENTE DE LA JUNTA GALLEGA Y ESTA ESCRITO EN GALLEGO, LOGICAMENTE: 

Coa emoción propia de quen se interna por primeira vez nun mundo apaixonante, escribo estas liñas, como quen escribe no aire, a xeito de benvida a quen decidira asomarse á realidade de Galicia a través desta fiestra electrónica. 

É a nosa unha pequena comunidade española, periférica e marítima, dique da Europa atlántica, meta do Camiño de Santiago, que forxou a súa identidade ó longo dos séculos sobre a base dunha lingua e unha cultura propias. Somos os galegos un pobo que desbordou os seus límites nunha inxente crecida humana que levou a galeguidade ata os máis arredados confíns do planeta. 

Somos un país orgulloso do propio, pero á vez aberto e cosmopolita, que a través da historia fixo da tolerancia e o entendemento pedras angulares da súa armazón social. 

A Galicia de hoxe aposta, como sempre, por conserva-lo mellor da súas tradicións, pero proxectándose decididamente cara á modernidade. Para iso veu realizando nos últimos anos un considerable esforzo político, económico e social, centrado na mellora e ampliación das súas infraestructuras básicas, de maneira moi especial no eido das tecnoloxías da comunicación, desde o convencemento de que constitúen o medio máis eficaz para acadar un verdadeiro avance social. 

Queremos estar na avanzada da sociedade da información e cada día damos un novo paso cara ese horizonte de futuro. A través das páxinas que seguen, quen o desexe poderá ir tendo cumprida noticia diso, e ademais poderá coñece-las iniciativas coas que entre todos, tanto desde o ámbito público coma desde o privado, estamos a construír a Galicia do terceiro milenio. 


Pues bien, hoy he tenido el gusto de descubrir el nombre del sistema lingüístico al que pertenece el idioma Valenciano y, por asombroso que parezca, no es otro que el "sistema lingüístico gallego-valenciano".

Si alguien me hubiera dicho hace unas pocas horas que el "gallego-valenciano" es el nombre del "sistema lingüístico" del que forma parte el idioma Valenciano no le habría dado crédito, pero resulta que es algo que he podido comprobar por mí mismo y ahora ya no tengo la menor duda de que ésto es así.

Yo, valenciano de nacimiento, escasamente ilustrado y poco dispuesto a salir de mi terruño, nunca conocí a persona gallega, ni estudié su lengua, ni visité su tierra, y sin embargo hace escasamente unas horas visité la página web de la Xunta gallega y tuve el gusto de leer el discurso de bienvenida de su presidente, el ilustre e ilustrado gallego D. Manuel Fraga, expresado en genuina lengua Gallega (perdón, a partir de ahora lengua "gallega-valenciana").( http://www.xunta.es/presiden/gsaludo.htm ).

Como digo, cientos de kilometros separan mi terruño valenciano del equivalente gallego, pocos estudios idiomáticos enaltecen mi parco (o inexistente) curriculum lingüístico (menos aún los referidos a la lengua "gallega-valenciana"), y sin embargo he sido capaz de entender con precisión meridiana todo el discurso de D. Manuel, gallego sin fisuras, en una lengua a la que hasta ayer consideraba distinta pero que hoy he de considerarla en unidad con el Valenciano y por tanto una misma lengua.

Sin haber estudiado jamás el idioma gallego lo entiendo, por tanto he de admitir la "unidad de la lengua" Gallega y Valenciana y llegar a la conclusión de que son el mismo idioma: el "gallego-valenciano".

Cierto es que algunas palabras no son exactamente iguales, pero si muy parecidas o parecidísimas, e igualmente algunos usos sintácticos o verbales también varían un poco, pero muy poco o poquísimo (al menos yo lo advierto así y eso que no he estudiado nunca "gallego-valenciano").

Yo creo que lo anterior tiene fácil enmienda. Lo único que se tendría que hacer es, por una parte juntar todo el léxico de las dos lenguas en un mismo diccionario ("Gall-Val") ya que forman parte del mismo sistema lingüístico "gallego-valenciano" y después, crear un estandar de lengua "gallega-valenciana" donde se unifiquen las variedades dialectales existentes a lo largo de los "Paises gallego-valencianos".

Alguien me ha comentado que lo que se conoce como la "Academia Valenciana de la Lengua" (A.V.L.) anda en la faena de hacer algo parecido entre la lengua "gallega-valenciana" y la catalana. Lo cual no es una mala noticia si partimos de la base de que así "más fuerte será la lengua" o esa otra de que "cuantos más seamos más nos reiremos".

Por mí perfecto, pues como entiendo todas las lenguas (sin estudiarlas), no seré yo quien le ponga pegas a un posible "sistema lingüístico gallego-valenciano-castellano-catalán".

Y ahora si quereis podeis seguir diciendo que como catalan y valenciano se parecen algo, son la misma lengua. Pero habrá que decir lo mismo del gallego y el castellano, del catalan y castellano, gallego y catalan, catalan y portugues, italiano y portugues, gallego e italiano, italiano y valenciano, valenciano y portugues..........etc.......etc.........etc......

el text que molt inteligentment ha afegit JOSE2 es un articul de "Jaume de la Serra" que apareix en la plana IDIOMA VALENCIÀ.

EL SISTEMA LINGÜISTICO "GALLEGO-VALENCIANO"

Dins la seccio:

CONSIDERACIONS LLINGÜISTIQUES

Dins d'eixa seccio i d'unes atres mes n'hi han molts articuls de diferents autors valencianistes que pense son prou interessants i s'haurien de coneixer.

La seccio TITULS conté llibres debaes en format .pdf . El primer de tots IDIOMA VALENCIÀ PARLAT Nòtes sobre la realitat llingüística valenciana , es interessant pa coneixer les diferencies de la llengua valenciana en el subnormalisat catala que mos volen impondre.

Y aqui podemos utilizar algun argumento sobre el origen del valenciano y los testimonios de los literatos que afirmaban que escribian en lengua valenciana:

CONSIDERACIONES SOBRE EL ORIGEN DEL VALENCIANO


Según la ciencia de la sociolingüística y desde cualquier ámbito internacional de esta disciplina científica, está plenamente demostrado y comprobado que la Lengua Valenciana es un idioma con una evolución, características e identidad diferente e independiente al de la lengua Catalana.

Está científicamente demostrado que por evolución y origen los dos idiomas presentan tal serie de diferencias que resulta imposible, artificioso e irracional tratar de unificarlos como una única lengua o pretender que uno derive del otro.

No es cierto que la lengua valenciana sea un dialecto del catalán, Sí que es cierto la existencia, al menos en su origen, de una gigantesca cultura unificada que disponía de su propia lengua, la de OC, perteneciente a un conjunto europeo formado por Occitania y Aragón.

A día de hoy, según la sociolingüística, son dos idiomas separados y autónomos, con rasgos y características diferentes que los configuran como dos lenguas distintas que no pueden aglutinarse bajo una misma normativa lingüística.

En el XVI Congreso Internacional de Lengua y Filología Románica se propuso por parte de los catalanes la firma de un documento que reconociese la unidad del catalán y del valenciano. De 723 congresistas sólo 36 firmaron el documento que afirmaba la unidad de la lengua catalana y valenciana. De los 687 que no firmaron destaco algunos nombres: Karlo Budor, Zagreb; Silvia Faitelson, Québec; Ulrike Vom Bruck, Munich; Flora Klein, Georgetown, USA; Norioski Miyake, Japón; Jorge Stepanov, Moscú; Bernard Pottier, Sorbona; Ettore Finazzi, Roma.

Hace tiempo ya se demostró (aunque hoy día el catalanismo lo niegue y esconda), que el Catalán es un dialecto de la lengua Occitana, que llegó desde el sur de Francia, durante la Alta Edad Media, a las tierras de los condados Francos de la "Marca Hispanica" (condados desunidos que mucho más tarde se aglutinarían formando Cataluña). Fué en esa época y durante la "Reconquista" cuando esos condados se llenaron de occitanos que hablaban en lengua Occitana ("Languedocien" más concretamente), del que nació el dialecto "Occitano del sur", conocido popular y tradicionalmente como "Catalán".

El punto diferencial entre la Lengua Valenciana y la Catalana estriba en que el "Catalán" recibió en la Edad Media un aporte muy importante de hablantes occitanos sobre un substrato de carácter también occitano (más antíguo), mientras que el idioma Valenciano se desarrolló a partir de un substrato mozárabe que hablaba un "romance Valenciano" derivado del latín vulgar, que recibió un aporte mucho más heterogéneo de hablantes.
Este hecho diferencial entre el Valenciano y el Catalán es el que determina que sean dos idiomas diferentes, ya que al observar los inicios de las dos lenguas queda claro que el Valenciano no nace como un dialecto del Catalán, sino como transformación de un romance Valenciano autóctono bajo la influencia de otras hablas romances superpuestas a éste.


"Agua pasada no mueve molino", lo que quiere decir que, aunque en la Edad Media (hace 800 años), el Valenciano y el Catalán pudieran haber sido más parecidos, hoy en día están claramente diferenciados y son dos lenguas con una evolución distinta y separada, que pertenecen cada una a un colectivo social y político distinto e independiente el uno del otro.

El intento de todos los que hoy día, por intereses políticos y económicos, quieren que el Valenciano se parezca artificiosamente al Catalán, es una maniobra involucionista anti-natura que no se ajusta a la realidad evolutiva de la lengua.

Por todos los motivos expuestos, la Lengua Valenciana tiene todo el derecho, desde el dictamen científico de la sociolingüística, a mantener su nombre histórico de "Valenciano" o "Lengua Valenciana", a tener una normativa lingüística propia valenciana y a defenderse de todos los ataques que padece por parte de los grupos pan/catalanistas que quieren cambiarle su nombre por el de "Catalán" y transformarla en dialecto Catalán aplicándole artificiosamente la normativa lingüística catalana (todo eso con el ánimo de incluir a las tierras valencianas dentro de unos ficticios "Països catalans" ("Eurorregió"), para darle mayor peso político a las ambiciones separatistas de Cataluña respecto al Estado Español).


TESTIMONIOS HISTORICOS SOBRE EL NOMBRE E IDENTIDAT DE LA LENGUA VALENCIANA


Fra Antoni de Canals (1352-1419), frare dominic com Sant Vicent Ferrer, en el pròlec de la seua traduccio del "Valeri Maxim" aclarix que realisa una traducció de la òbra a la llengua Valenciana, sabent que atres ya la han fet en llengua catalana. Testimòni indiscutible de que ya en aquell temps el Valencià i el catala eren consideraes dos llengües diferents:

Bonifaci Ferrer (147 germa de Sant Vicent Ferrer, escrivia en l'ultima fulla de la Biblia traduida al Valencià i impressa en Valéncia

Luis de Fenollet (1481) en "Historia de Alexandre de Quinto Curcio", en la present LENGUA VALENCIANA transferida...".

Miquel Perez (1482. 1494) en les seues òbres "La imitacio de Jesuchrist" i "Vida de la Sacratissima Verge Maria"

Joan Esteve (148 en la seua òbra "Liber Elegantiarum", diccionari Llati-Valencià, diu:

Johanot Martorell (1490) en la seua òbra "Tirant lo Blanch", impressa en Valéncia.

Joan Roïç de Corella (1496) en la seua òbra "Primer part del Cartoixa

Francesch Eximenis (1507) teòlec catala, en la seua òbra "Scala Dei", diu que traduix del Llemosí a Llengua Valenciana

Fra Tomas de Vesach (1511) en la seua òbra "La vida de la Seraphica sancta Catherina de Sena" diu:

Joan Bonlabi (1521), catala de Tarragona, en la seua traduccio de "Blanquerna" (de Ramon Llull) a la llengua Valenciana demana disculpes per no ser expert en ella, ya que li resulta forastera

Rafael Martí de Viciana (1574) en la seua òbra "Libro de alabansas de las LENGUAS Hebrea, Griega, Latina, Castellana y VALENCIANA", entre multitut de referències a la llengua Valenciana.


Desde su fundación como "Reino de Valencia" en 1238 por el rey aragonés Jaume I, nunca ha estado políticamente subyugada a Cataluña, sino al contrario, siempre ha sido un reino soberano, independiente y en acasiones enfrentado a los catalanes. El único punto en común con Cataluña era que ambos, junto al Reino de Aragón (y otros territorios), pertenecían a la Corona de Aragón. Pero cada territorio con sus propias leyes, fueros, costumbres, instituciones y lengua. Y por supuesto sin que los catalanes tuvieran ningún grado de privilegio o potestad sobre el resto de miembros de la corona aragonesa, menos aún cuando Valencia poseía rango de reino y Catalunya era una simple referencia a una serie de condados independientes los unos de otros, entre los que el de Barcelona tenía cierta preponderancia sobre el resto (de condados).

Lengua propia tenía y tiene el pueblo valenciano. Y "Valenciano" es su nombre. En el fondo y en la superficie los catalanes saben que se trata de dos idiomas diferentes y diferenciados, tanto en orígenes como en evolución. Pero como se parecen tanto...no han podido sustraerse a la tentación de utilizar la manipulación y el engaño lingüístico para tratar de obtener benefícios políticos y económicos.

Su razonamiento es simple (simplón más bien): "Como el idioma Valenciano tiene similitudes con el Catalán diremos que el Valenciano es dialecto del Catalán; por lo tanto (y aquí aparece la pirueta político-lingüística que les da derecho a trinque) como en la Comunidad Autónoma Valenciana se habla Catalán (variante), los que lo hablan son catalanes y sus tierras son Cataluña".


L'Occitane es la marca francesa que destaca por sus productos naturales y de gran calidad. Creada en los maravillosos campos de Provenza francesa, sus aromas y materiales te enamorarán por su tradición y elaboración natural.

Idioma occitano