Mostrando las entradas para la consulta oli ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta oli ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 11 de octubre de 2017

Estampes des nostro camp i pagessia mallorquins

Francesc Josep Bonnín Bonnín (bon nin en mallorquí es bon chiquet en chapurriau)

Facebook, original

Bon día,
buenos días.


Estampes des nostro camp i pagessia mallorquins.
Que hêu disfrutêu.

Mentres a s´era ja guaita es sol d'un nou dematí
s'oloreta a aufabaguera com si fos auba primera
omple es meu camp mallorquí.

Ses gallines van a lloure sa figuera, ombre ja fa
i es pagés amb tota calma, mirant per sa vall, a Palma,
es dispossa berená.
// En chapurriau, berená es per la tarde, a Balears, es amorsá


Damunt sa taula pastera , es pa amb oli es s'anfitrió,
una bona sobrasada, ais tenres i una enfilada,
de coénts botifarrons.

Domàtigues de ramallet i oli de sa tafona _
sal de cocó i amazona , ell per fer un rebentedet .

Au idó ¡¡¡¡ ja hem berenat , l,amo agafa sa xapeta ,
mentres mira s,escopeta , penjada baix es filats .

Es cá pastó mallorquí jeu en es fil des portal ,
dexant estampa genial de sa nostra pagessia
que entre marjades destria, a nostra terra encestral .

UN BESITO I BON PROFIT .
ESTIM MALLORCA I SES " ISLES BALÉÀS " .

 Estampes des nostro camp i pagessia mallorquins


jueves, 4 de abril de 2024

Lexique roman; Gratar - Agreviar, Agrieviar


Gratar, v., gratter, égratigner. 

Romp son vestir, grata sa cara. 

Ara las mans grata son vis clar.

V. de S. Honorat.

Déchire son vêtement, égratigne sa face. 

Avec les mains égratigne son visage clair. 

Fig. Non grate plus la gelosia, car qui plus la grata, ela plus art.

Liv. de Sydrac, fol. 36. 

Qu'il ne gratte plus la jalousie, car qui plus la gratte, plus elle brûle.

Loc. prov. Gratar me fai lai on no m pru. 

(chap. Rascá me fa allí aon no me pique.)

B. de Ventadour: Ab cor leial.

Gratter me fait là où ne me démange. 

Prov.

Tan grata la cabra tro pogna que mal jay. V. de S. Honorat.

Tant gratte la chèvre jusqu'à ce qu'elle fait en sorte qu'elle gît mal. 

CAT. ESP. (rascar) Gratar. IT. Grattare. 

(chap. Rascá, rascás: yo me rasco, rasques, rasque, rasquem o rascam, rasquéu o rascáu, rasquen; rascat, rascats, rascada, rascades; esgarrapá, esgarrañá.)

Rascá, rascás: yo me rasco, rasques, rasque, rasquem o rascam, rasquéu o rascáu, rasquen; rascat, rascats, rascada, rascades


2. Gratuzar, v., gratter, arracher, détacher.

Part. pas. Lana d' anhels gratuzada de pels d' anhels.

Cartulaire de Montpellier, fol. 144. 

Laine d' agneaux arrachée de peaux d' agneaux.

3. Regratier, s. m., regrattier (Sous l'Ancien Régime, marchand qui vendait au détail légumes, fruits, épices et surtout le sel des greniers royaux.)

Nuls regratiers no... comprar oli.

Docum. de 1381. Ville de Bergerac.

Nuls regrattiers ne... acheter huile.

IT. Rigattiere. (chap. Regatejadó, comersián que veníe al detall. 

An este documén sels prohibix comprá oli.)


Graus, s. m., plainte, peine, tourment.

Merce vos clam d'aquel graus.

Marcabrus: Puois mos coratges. Var. 

Je vous crie merci de cette plainte.

(chap. Greuge : perjuissi; ix mes abán: Greug, Greuge.)

2. Grausa, s. f., plainte, murmure, peine.

De las grausas dels homes fo Aventura faita deuessa.

Neguna grausa non es tan grans a ta pessa. 

Trad. de Bède, fol. 5 et 7.

Des murmures des hommes Fortune fut faite déesse.

Nulle peine n'est si grande à ta pensée.

3. Grahusa, s. f., grabuge, débat, querelle, dispute.

N Anselmes d' Olbi avia grahusas de terras am lo comte Dalfi.

Trésor des Chartes de Turenne.

Le seigneur Anselme d'Olbi avait débats de terres avec le comte Dauphin.

4. Grausar, v., murmurer, se plaindre. 

A! quant chaitiva chausa es qu' om sia grevaz d' aquel de cui no s' auze grausar.

Neguna ves non es tan bona aventura que grausar no t'en poschas en qualque part. 

Trad. de Bède, fol. 6 et 7.

Ah! combien malheureuse chose c'est qu'on soit grevé par celui de qui on n'ose se plaindre.

Nulle fois n'est si bonne aventure que tu ne puisses t'en plaindre en quelque partie.


Gravier, s. m., gravier, sable. 

A la fontana del vergier,

On l' erb' era vertz, josta 'l gravier.

Marcabrus: A la fontana. 

A la fontaine du verger, où l'herbe était verte, près le gravier.

L'aigua si part sus el gravier. V. de S. Honorat. 

L'eau se sépare sur le gravier.

Tost mostra al fol l' estrada, 

Quan lo gravier es voiatz.

Marcabrus: Dirai vos. 

Montre tôt au fou le chemin, quand le gravier est déblayé.

2. Graviera, s. f., sable, grève.

Tres codols qu' om troba en la graviera.

(chap. Tres coduls o codols que hom trobe (se troben) a la gravera; códul o códol : pedra; barrócul, bolo.)

Hist. abr. de la Bible, fol. 38. 

Trois cailloux qu'on trouve sur la grève.

3. Grava, s. f., grève, sable.

Cel que cercha l'aur, tant lava 

Lo lot e trastorna la grava 

Tro que trueba.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Celui qui cherche l'or, tant lave la fange et retourne le sable jusqu'à ce qu'il trouve.

Qui us donava

V sols, e puois en gitava

Autres V por en la grava,

X sols auria perdutz.

T. de Hugues et de Reculaire: Cometr' us vuelh. 

Qui vous donnait cinq sous, et puis en jetait hors cinq autres sur la grève, dix sous aurait perdus.

(chap. Grava, graves; gravilla, gravilles; gravera, graveres, com Áridos Curto y Áridos Fabre y Abás (cap de bolo) a Valderrobres.)

4. Gravel, s. m., gravier, sable.

Totz jauzions, de mon rossi

Dessendey jos sobr' el gravel.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Tout joyeux, de mon roussin je descendis à bas sur le gravier.

ANC. FR. Cil ont en gravele semé. Roman de la Violette, p. 15.

(chap. Aquells han sembrat a la grava.)

5. Engravar, v., engraver.

Part. pas. Quar en terra son engravat. Brev. d'amor, fol. 52.

Car en terre sont engravés.

6. Desgravar, v., nettoyer, dégraveler, débarrasser du gravier. 

Desgravar los molis.

(chap. Desgravá los molins; traure la grava.)

Tit. de 1356. DOAT, t. XCIII, fol. 210. 

Dégraveler les moulins. 

IT. Sgravare. (chap. Desgravá: desgravo, desgraves, desgrave, desgravem o desgravam, desgravéu o desgraváu, desgraven; desgravat, desgravats, desgravada, desgravades. Tamé se pot referí als impostos, des + gravá.)


Grazil, s. m., grésillement, cri du grillon, de la raine. 

Om d'auzel ni rana non au

Chan ni grazil.

Marcabrus: Lo vers comens.

On n'entend d'oiseau ni de raine chant ni grésillement.

(chap. Lo cric-cric del grill, grills; lo croá de la rana, ranes : grobi grobi)

2. Grazillar, v., grésiller, pétiller, craquer.

Espera piegz en apres

Que selh que crema e 'n grazilla.

Bernard de Venzenac: Lanquan cor. 

Espère par après pire que celui qui brûle et en pétille.

(chap. Petá, cruixí; per ejemple cuan algo o algú se creme.)


Grec, adj., lat. Graecus, grec.

Subst. Una grega que 'll fon donada per moiller. V. de P. Vidal.

(chap. Una grega que li va sé donada per mullé, dona, esposa. Per a empeltá se fa aná la pega grega. Es normal que tamé digam griega y griego en ves de grec, grega.)

Une grecque qui lui fut donnée pour femme.

- Nom de peuple.

A obs los Grex Roma volia tradar. Poëme sur Boèce. 

Au profit des Grecs Rome voulait livrer.

- Nom d'un vent. (chap. Gregal.)

Levan, grec e transmontana. Brev. d'amor, fol. 41. 

(chap. Lleván, gregal y tramontana. Com veéu, tramontana es lo mateix que transmontana. Se entén lo significat.)

Levant, grec et tramontane.

CAT. Greg. ESP. Greco (griego). PORT. Grego. IT. Greco. (chap. Grec o greg, grecs o gregs, griego, griegos; grega, griega, gregues, griegues.)

Greg, Greco, griego, Grego, Grec, grecs, gregs, griego, griegos, grega, griega, gregues, griegues

2. Grieu, adj., grec.

Subst. Filha d'emperador, del grieu manen.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 20. 

Fille d'empereur, du grec possédant (puissant). 

ANC. FR. Qant Griu orent Troie conquise. Roman de Brut, t. I, p. 1.

ESP. Griego.

3. Grezesc, Grezeis, Grezes, adj., grec, grégeois. 

Desoz avia escript un pei (Π) grezesc. Poëme sur Boèce.

(chap. Deball habíe escrit una pi grega.)

Dessous il y avait écrit un pe (Π) grec.

Fuec grezesc acendre.

(chap. Ensendre foc grec.)

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Feu grégeois allumer. 

Fis jois ses flama gresesca.

Rambaud d'Orange: Car douz. 

Fine joie sans flamme grégeoise.

- Subst. Nom de peuple.

Entr' els Latis e 'ls Grezeis.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Entre les Latins et les Grecs.

Per. Ongria, en terra de Grezes.

E. Cairel: Qui saubes. 

Par Hongrie, en la terre des Grecs. 

ANC. CAT. Greguesc.

4. Grifo, adj., grec. 

Subst. En lati et en grifo. Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

En latin et en grec.

- Nom de peuple.

No m' avion re forfag li grifo. 

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Ne m'avaient rien forfait les Grecs.

Ieu l' enten mens qu' els grifos. 

T. du Marquis et de Giraud: De so don. 

Je l'entends moins que les Grecs.

5. Gressime, s. m., grécisme, figure de rhétorique.

Gressimes pauza aquesta figura. Leys d'amors, fol. 137. 

Le grécisme pose cette figure.


Grecz, Grecs, s. m., lat. grex, troupe, troupeau. 

Ni en grecz de bestias. Lo Dispreczi (Despreczi) del mont. 

Ni en troupeaux de bêtes.

La pratiqua e uzança del seignor sobre lo grecs. Doctrine des Vaudois.

(chap. La práctica y usansa del siñó sobre la grey; los gregaris.)

La pratique et usance du seigneur sur le troupeau.

ANC. ESP. PORT. Grege. IT. Gregge.

2. Grey, s. m., troupeau.

En ovelhas et autres greys copioza. 

Aquel qui es del grey defensor. 

En greys, ensems vivo. 

Eluc. de las propr., fol. 179, 234 et 244.

En brebis et autres troupeaux abondante.

Celui qui est le défenseur du troupeau.

Vivent ensemble, en troupeaux.

ESP. Grey. PORT. Grei. (chap. Grey; ramat o rabera de bestiá, com los de la Ascuma en lo pastoret Quimet Monclús.)

3. Greuga, s. f., troupe.

Quan forsa lo greuga d' omes armatz, 

Adonc es orgolhos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 53. 

Quand le presse troupe d'hommes armés, alors il est fier. 

IT. Greggia.

4. Greugansa, s. f., réunion, assemblée.

La greugansa del orde. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 29.

La réunion de l'ordre.

5. Agregacio, Agreguacio, s. f., agrégation, amas, assemblement, réunion.

En las nivols no s fa aytal agregacio de vapors. 

Eluc. de las propr., fol. 138. 

Dans les nuées ne se fait tel amas de vapeurs.

Agreguacio de humiditat. Trad. d'Albucasis, fol. 15.

Amas d'humidité. 

CAT. Agregació. ESP. Agregación. PORT. Aggregação. IT. Aggregazione.

(chap. Agregassió, agregassions.)

6. Agregatiu, adj., agrégatif, qui a la faculté de réunir, de rassembler. Negreza es de lum agregativa. Eluc. de las propr., fol. 38. 

La noirceur est agrégative de la lumière.

(chap. Agregatiu, agregatius, agregativa, agregatives.)

7. Agreguar, v., lat. aggregare, agréger, assembler, réunir, amasser.

La manieyra de la sutura es que tu agregues la solucio de continuitat.

Trad. d'Albucasis, fol. 20.

La manière de la suture c'est que tu réunisses la solution de continuité.

Part. pas. Aquesta humiditat es agreguada entre la codena e l' os.

(chap. Esta humitat está agregada (ajuntada, afegida) entre la cona y l'os.) 

Trad. d'Albucasis, fol. 12.

Cette humidité est amassée entre la couenne et l'os. 

CAT. ESP. Agregar. PORT. Aggregar. IT. Aggregare. (chap. agregá: agrego, agregues, agregue, agreguem o agregam, agreguéu o agregáu, agreguen; agregat, agregats, agregada, agregades.)

8. Congregatio, s. f., lat. congregatio, congrégation, assemblée, réunion. La congregatios del coven on devem tuh estar.

(chap. La congregassió del convén aon debem tots está; tota la grey s'  ajunte; assamblea, reunió.)

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 7. 

La congrégation du couvent où nous devons tous être.

Totas congregacios de pobles. Eluc. de las propr., fol. 2. 

Toutes assemblées de peuples.

En la qual congregatio d'avesques. Cat. dels apost. de Roma, fol. 35. 

En laquelle réunion d'évêques.

Sias compains de la congregacio dels paubres. Trad. de Bède, fol. 66.

(chap. Sigues compañ de la congregassió dels pobres.)

Sois compagnon de la congrégation des pauvres. 

CAT. Congregació. ESP. Congregación. PORT. Congregação. 

IT. Congregazione. (chap. Congregassió, congregassions; v. congregá.)

9. Congregatiu, adj., lat. congregativus, congrégatif, collectif. 

Congregativas coma: Essems, etc. Leys d'amors, fol. 100. 

Collectives comme: Ensemble, etc.

(chap. Congregatiu, congregatius, congregativa, congregatives; colectiu, colectius, colectiva, colectives. Essems, ensemble : jun, juns, ajuntat, ajuntats, ensamblat, ensamblats.)

10. Congregar, Congriar, Congruar, v., lat. congregare, rassembler, réunir, entasser, amasser, attrouper.

Fig. La vapors levada...

Pestilencia nos congria.

Brev. d'amor, fol. 42.

La vapeur élevée... nous entasse pestilence. 

Dont se va congruar dis lo dit castel ung mal de expremesos.

Chronique des Albigeois, col. 58.

Dont va s'amasser dans ledit château un mal d'oppression.

Congria s' el cor.

Nat de Mons: Sitot non. 

S' amasse au coeur. 

Part. pas. Lo poble congregat al son de las trompas.

(chap. Lo poble congregat al so de les trompes, trompetes.)

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 34. 

Le peuple rassemblé au son des trompes. 

Segreguats e congreguats. Trad. d'Albucasis, fol. 16.

(chap. Segregats y congregats; reunits, ajuntats.)

Séparés et réunis. 

CAT. ESP. PORT. Congregar. IT. Congregare. (chap. Congregá: congrego, congregues, congregue, congreguem o congregam, congreguéu o congregáu, congreguen; congregat, congregats, congregada, congregades.)

11. Disgregacio, s. f., disgrégation, dispersion, séparation.

Per digregacio (disgregacio) de lutz.

L' esperit visiu pren disgregatio et diffuzio.

Eluc. de las propr., fol. 140 et 268. 

Par disgrégation de lumière. 

L'esprit visuel prend disgrégation et diffusion. 

CAT. Disgregació. ESP. Disgregación. PORT. Digregação. 

IT. Disgregazione. (chap. Disgregassió, disgregassions.)

12. Disgregatiu, adj., disgrégatif, propre à disgréger.

Del esperit viziu disgregativas. Eluc. de las propr., fol. 37. 

Disgrégatives de l'esprit visuel. 

ESP. PORT. IT. Disgregativo. (chap. Disgregatiu, disgregatius, disgregativa, disgregatives.)

13. Disgregar, v., lat. disgregare, disgréger, diviser, séparer.

Rachtz visuals disgregar. Eluc. de las propr., fol. 38. 

Disgréger les rayons visuels.

Part. prés. Clartat trop resplendent... l' esperit viziu disgregant.

Eluc. de las propr., fol. 82. 

Clarté trop resplendissante... disgrégeant l'esprit visuel.

CAT. ESP. Disgregar. IT. Disgregare. (chap. Disgregá: disgrego, disgregues, disgregue, disgreguem o disgregam, disgreguéu o disgregáu, disgreguen; disgregat, disgregats, disgregada, disgregades.)

14. Segreguar, v., lat. segregare, séparer, diviser, distinguer.

Part. pas. Segreguats e congreguats. Trad. d'Albucasis, fol. 16.

Séparés et réunis.

CAT. ESP. PORT. Segregar. IT. Segregare. (chap. Segregá: segrego, segregues, segregue, segreguem o segregam, segreguéu o segregáu, segreguen; segregat, segregats, segregada, segregades.)


Greda, s. f., lat. creta, craie.

Terra o greda. Eluc. de las propr., fol. 267. 

Terre ou craie.

CAT. ESP. PORT. Greda. IT. Creta. (chap. Argila de un coló blanc y blavós.)


Greu, Grieu, adj., lat. gravis, grief, pénible, difficile, dur. 

Dels legums, deu hom laissar aquels que sunt greu e pesant.

Trad. de Bède, fol. 52.

Des légumes, on doit laisser ceux qui sont durs et pesants.

Mas sola vos, qu' etz grieus a convertir. 

B. de Ventadour: Quan la fuelha. 

Excepté vous seule, qui êtes difficile à convertir. 

La plus greus artz que sia. Liv. de Sydrac, fol. 41.

Le plus difficile art qui soit. 

Chant on plus trac grieu martire. 

P. Raimond de Toulouse: Atressi com la candela.

Je chante où plus je traîne pénible martyre. 

Comp. En donan sentencia, grevior pena pauzar.

Cartulaire de Montpellier, fol. 50.

En donnant sentence, plus dure peine infliger. 

Loc. Car greu es, si ben amatz, 

Que ja cuidetz pro ben faire.

Cadenet: S'ieu pogues.

Car il est difficile, si vous aimez bien, que vous croyiez jamais assez bien faire.

Crestiantatz greu sera que non caia.

(chap. Sirá difíssil que la cristiandat no caigue.)

Lanfranc Cigala: Quan vei far. 

Il sera difficile que chrétienté ne déchoie. 

Adverb. Greu a hom gran ben ses dolor. 

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amics.

Difficilement a-t-on grand bien sans peine.

Quar qui mal demanda 'l sieu, 

Greu conquerra l' autrui fieu.

B. d'Allamanon: Pueis chanzon. 

Car qui mal demande le sien, difficilement conquerra le fief d'autrui.

Adv. comp. Ses la qual a greu pot hom far bon dictat.

Leys d'amors, fol. 63. 

Sans laquelle difficilement on peut faire bonne composition. 

ANC. FR. Les unes sunt en gref turment. Marie de France, t. II, p. 418.

Trop griés maus m'en convient sentir. Roman de la Rose, v. 4163.

K'altre en fera encor de nos grief pénitance. Roman de Rou, v. 3112. ANC. CAT. Greu. CAT. MOD. (N. E. Ja ja, grave en catalán moderno de antes de 1900) ESP. PORT. IT. Grave. (chap. Grave, graves; difíssil, pesat.)

2. Greument, Greumen, Grieumen, adv., grièvement, difficilement, péniblement.

Mantas vetz n' ai pueys plorat greumen. 

Raimond de Miraval: D'amor son. 

Maintes fois j'en ai depuis grièvement pleuré. 

Cum plus m' enliama 

Grieumen.

Peyrols: Quora qu'amors.

Comme il m'enlace plus péniblement. 

ANC. FR. Ne finèrent de doluser,

De grefment pleindre é de plurer. 

Marie de France, t. II, p. 45". 

ANC. CAT. Greument. ESP. (gravemente) PORT. IT. Gravamente.

(chap. Gravemen; difissilmen, pesadamen.)

3. Grevozamen, adv., péniblement, rudement, fortement. 

Ni tan grevozamen ni tan duramen. Leys d'amors, fol. 137.

Ni si péniblement ni si durement.

4. Greug, Greuge, s. m., grief, vexation, dommage, préjudice. 

En prejudici e en greug.

(chap. En perjuissi y en greuge.)

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88.

En préjudice et en dommage.

Far alcuna extorsion ni greuge.

Chronique des Albigeois, col. 82 et 83. 

Faire aucune extorsion ni dommage. 

De mals curials que fan grans greuges a la paura gen.

V. et Vert., fol. 15.

De méchants officiers de la cour qui font grandes vexations à la pauvre gent.

ANC. CAT. Greuge. (chap. Greuge, greuges; estes paraules ixen a les leys, fueros d'Aragó.) 

5. Greugetat, s. f., gravité.

Fig. Sabis home atempra l' alegreza de son front per la greugetat de sas mors. Trad. de Bède, fol. 69.

Homme sage tempère l' allégresse de son front par la gravité de ses moeurs. (chap. gravedat, gravedats; com al pun siguién:)

6. Gravitat, s. f., lat. gravitatem, gravité, pesanteur.

Gravitat lo porta en jus talment, que no ha repaus entro ve al centre.

Eluc. de las propr., fol. 281.

Gravité le porte en bas tellement, qu'il n'a repos jusqu'à ce qu'il vient au centre. 

Fig. Si accideys, aprop sanacio, gravitat en... membre.

Trad. d'Albucasis, fol. 68.

S'il survient, après guérison, pesanteur dans... le membre.

- Difficulté.

Per gravitat de ausir. Trad. d'Albucasis, fol. 15.

(chap. Per gravedat, dificultat de escoltá; ausir : oír.)

Par difficulté d'entendre.

CAT. Gravedat. ESP. Gravedad. PORT. Gravidade. IT. Gravità, gravitate, gravitade.

7. Greveza, Grevessa, s. f., pesanteur, gravité.

Gravitat o grevessa. Eluc. de las propr., fol. 281.

Gravité ou pesanteur.

- Difficulté.

Escuzar per greveza. Brev. d'amor, fol. 104.

Excuser par difficulté. 

ANC. ESP. PORT. Graveza. IT. Gravezza.

8. Grevor, s. f., peine, dommage.

Om qu'a grevor 

Desira mais de salut.

Giraud de Borneil: Las cum ave. 

Homme qui a peine désire plus de salut.

9. Grevansa, s. f., peine, difficulté.

A cui platz dreitz e tortz peza, 

Soven a grevansa.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Celui à qui droit plaît et tort pèse, a souvent peine.

ANC. FR. Mès, biau sire, que vous avance 

De lui faire anui ne grevance? 

Roman de la Rose, v. 3284.

Et si luy rendray la grevance, 

Le mal, le dueil et le soussy

Où il m'a mis jusqu'à oultrance.

Charles d'Orléans, p. 130. 

Que seulement ne nous porte grévance. Clément Marot, t. 1, p. 312.

Au domage et à la grevance 

Du royaume et de la couronne.

G. Guiart, t. I, p. 44.

ANC. CAT. Grevansa. IT. Gravenza. 

10. Grevament, Greviament, s. m., peine, dommage.

No 'l pot sufrir ses grevament de se. Trad. de Bède, fol. 9. 

Ne le peut souffrir sans dommage pour soi. 

Per razo de lor dureza, de leu no prendo greviament.

Eluc. de las propr., fol. 43.

En raison de leur dureté, ne prennent pas facilement dommage.

CAT. ESP. Gravamen. IT. Gravamento. (chap. En chapurriau, gravamen es un impost; porte lo acento a la segona a, sense tilde.)

11. Greviatiu, adj., oppressif. 

Del estomach greviativas. Eluc. de las propr., fol. 75.

Oppressives de l'estomac.

12. Grevar, Gravar, Greviar, v., lat. gravare, accabler, tourmenter, peiner, grever, aggraver.

N Uc de San Cir, be m deu grevar 

Que us veia.

T. du Comte de Rhodez et de H. de S. Cyr: N Uc de. 

Seigneur Hugues de Saint-Cyr, bien me doit peiner que je vous voie.

Ades sent greviar ma dolor.

Hugues de Pena: Cora que m. 

Incessamment je sens aggraver ma douleur. 

Lo greviava la malautia. V. de S. Honorat. 

La maladie l'accablait.

Part. pas. Atressi cum malautes grevatz.

B. Zorgi: Aissi col. 

Tout ainsi comme malade accablé. 

Si tenen per gravat. Tit. de 1360. DOAT, t. XLIV, fol. 122. 

Se tenant pour grevé. 

Greviada e non poderoza de pagar. V. et Vert., fol. 14.

Grevée et non capable de payer. 

ANC. FR. En somme, des choses qui nous adviennent contre nostre volonté, les unes nous griefvent et nous offensent par nature. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 448. 

Disant que faussement et mauvaisement il l'avoit grévée et blasmée, et qu'il s'en repentoit, et crioit mercy. Arrêts d'amour, p. 821.

Tant peu son faix et sa charge nous griefve.

Clément Marot, t. 1, p. 302. 

Aidoit les petis... ne fuissent grevet des grans. Chronique de Cambray.

CAT. ESP. PORT. Gravar. IT. Gravare. (chap. Gravá: gravo, graves, grave, gravem o gravam, gravéu o graváu, graven; gravat, gravats, gravada, gravades. Grabá en b ve de graphia, grafía, escriure, dibuixá, etc.)

13. Agreviamen, s. m., aggravation, dommage. 

En prejudici et agreviamen.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 87. 

En préjudice et aggravation. 

CAT. Agravament. ESP. Agraviamiento. IT. Aggravamento. (chap. Agravamén, greuge.)

14. Agreviatiu, adj., aggravatif, qui est propre à aggraver. Accidentalment agreviativa. Eluc. de las propr., fol. 24.

Accidentellement aggravative.

(chap. Agravatiu, agravatius, agravativa, agravatives.)

15. Agreviar, Agrieviar, v., lat. aggravare, aggraver, accabler.

Lo dous cossir del belh cors benestan 

Agrevia mout mas dolors e mos mals. 

Cadenet: Ab leyal. 

La douce pensée du beau corps bienséant aggrave moult mes douleurs et mes maux.

Aquells que agrievion e dissipon e devoron las pauras gens.

Circumstancias que agrievion los peccatz.

(chap. Sircunstansies que agraven los pecats.)

V. et Vert., fol. 90 et 69. 

Ceux qui accablent et ruinent et dévorent les pauvres gens.

Circonstances qui aggravent les péchés.

Ad Abraham agreviava aquela vida. Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 4.

A Abraham pesait cette vie.

ANC. FR. Dunc agreva Deus sa main sur cels de Azote.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 7.

E le fu griois à gieter 

Por ceaus dedens plus agrever. Roman du Renart, t. IV, p. 163.

Meins m' engrejast or à maltrere.

2e trad. du Chastoiement, conte 27, p. 183. 

Le prist une enfermetez; mais avant que il agreigast plus, se fist porter en la cité de Tours.

(chap. literal: Lo va pendre una enfermedat; pero abans de que se agravare mes, se va fé portá a la siudat de Tours.)

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 224.

CAT. ESP. Agravar. PORT. Aggravar. IT. Aggravare. (chap. Agravá, agravás: yo me agravo, agraves, agrave, agravem o agravam, agravéu o agraváu, agraven; agravat, agravats, agravada, agravades.)

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEXTA.

Lo rey Carlos, ya agüelo, victoriós, enamorat de una joveneta, avergoñínsen del seu loco amor, an esta y a una germana seua case honrosamen.

Después de que lo rey va dixá que discutigueren un rato sobre la historia anterió, mirán a Fiameta, li va maná que novelán los traguere de la seua discusió; ella, sense esperá gens, va escomensá:

Tos contaré una historia de un rey valén, contán lo que va fé sense faltá al seu honor.
Tots vatres podéu habé sentit nombrá moltes vegades al rey Carlos lo agüelo, o be lo primé, les seues magnífiques acsións, la gloriosa victoria sobre lo rey Manfredo, cóm van sé expulsats los gibelinosde Florencia y van torná allí los güelfos. Per la seua fama, un caballé de nom micer Neri dels Uberti, en tota la seua familia y en mols dinés va eixí de allí, y no va voldre humillás mes que daball de la protecsió de este rey Carlos.
Neri, pera está a un puesto solitari y acabá allí en descáns la seua vida, a Castellammare de Stabia sen va aná; y allí, a un tiro de ballesta de les demés habitassións de la siudat, entre oliveres u olivés, avellanés y castañés, que són abundáns an aquella comarca, va comprá una possessió; allí va fé obrá una gran casa hermosa y un deleitable vergé abundán de aigua corrén, y al mich se va fé una bassa y la va plená de peixos de colós.
Cada día cuidánse de fé mes majo lo seu jardí, va passá que lo rey Carlos, cuan apretabe la calina, va aná un tems a descansá a Castellammare, aon, escoltán la bellesa del jardí de micer Neri, va voldre vórel. Y sabén que ere del partit contrari al seu, volíe comportás mes familiarmen en ell; y li va maná a di que en cuatre acompañáns, en privat, la nit siguién volíe sopá en ell al seu jardí. Aixó li va agradá mol a micer Neri, y se van fé pará magníficamen les taules, y habén arreglat en los seus criats lo que se teníe que fé, lo mes alegremen que va pugué y sabé va ressibí al rey al seu hermós jardí. Lo rey, después de voltá tot lo jardí y vore la casa de micer Neri, u va alabá tot, y se van assentá a la vora de la bassa, se van rentá, y li va maná al conde Guido de Monforte, que ere un dels seus acompañáns, que se assentare a un costat seu, y a micer Neri al atre, y als atres tres que en ell habíen vingut los va maná que serviren la taula segóns lo orden establit per micer Neri. Van vindre allí les begudes delicades, los vins mes bons y pressiosos, y la manera de serví va sé mol bella y digna de alabansa, sense cap soroll ni error, y lo rey u va alabá mol. Y están minján an aquell puestet apartat, van entrá al jardí dos jovenetes de uns quinse añs, rubies o rosses com fils dor y en lo pel solt ben adornat, y damún, una fina guirnalda de vincapervinca; y anaben vestides en un vestidet de lino o lli sutilíssim y blang com la neu, que de sintura cap amún ere mol ajustat, y de sintura cap aball, ample, com si fore un pabelló y llarg hasta los peus. La que anabe dabán portabe als muscles uns argadellets en un parell de canastetes, y portabe una gayata llarga, y un feixet de lleña, y uns trébedes: tres peus per al foc, y un cante de oli y una tea ensesa. Al vóreles lo rey, se va maravillá y va esperá a vore en qué parabe alló. Les jovenetes, arribán dabán dell, honestamen y tímides li van fé una reverensia, y después, la que portabe la paella, dixánla an terra y les demés coses a la vora, va agarrá la gayata que l’atra portabe, y les dos van entrá a la bassa peixquera, arribánlos l´aigua hastal pit. Un dels criats de micer Neri, rápidamen va ensendre lo foc, va colocá la paella damún dels trébedes, va abocá an ella oli, y va a esperá a que les jovenetes li aviaren los peixos. De elles, una, rebuscán als caus aon sabíe que se amagaben los peixos, y l’atra parán les canastes, en poc rato van agarrá un mun de peixos, que li passaben al criat, y este los tirabe a la paella encara vius, y los mes majos los aviáen damún de la taula, dabán del rey, del conde Guido y son pare. Estos peixos se movíen per la taula, boqueján, y al rey li agaradabe mol pessigáls y aviáls a les jovenetes, y aixina un rato van está jugán, hasta que lo criat va acabá de frechí tots los que li habíen donat; aixó va sé un entremés. Les jovenetes van eixí de la peixquera en lo vestit blang apegat a la carn y casi sense amagá res dels seus delicats cossos; y habén cada una arreplegat les coses que habíen portat, passán vergoñoses dabán del rey, sen van entorná cap a casa. Lo rey, lo conde y los demés que servíen habíen remirat an estes jovenetes, y tots les habíen trobat mol majes y ben fetes, y ademés de aixó, amables y corteses; pero sobre tots los demés li habíen agradat al rey; este, tan atento estabe miránles cuan eixíen del aigua que si entonses l´hagueren punchat no u haguere notat.
Y sense tráuresseles del cap, sense sabé quí eren, va sentí al cor despertás un ardentíssim dessich de agradáles, per lo que mol be va vore que se enamoraríe si no teníe cuidadet; y no sabíe quina de les dos li agradabe mes, de tan que se assemellaben. Pero después de cavilá un rato, giránse cap a micer Neri li va preguntá quí eren les dos damisseles; a lo que micer Neri va contestá:

- Monsiñó, són les meues filles, naixcudes de una bessonada, una se diu Ginebra la guapa y l’atra Isotta la rubia.

Lo rey les va alabá mol, exhortánlo a casáles pronte. Y en aixó, no quedán mes que la fruita per a serví a la taula, van vindre les dos joves en dos corpiños de tafetán bellíssims, en dos grandíssimes bandejes de plata a la ma plenes de fruites variades del tems, y les van portá dabán del rey. Y fet aixó, apartánse un poc, van escomensá a cantá una tonada que escomensabe: aón hay arribat, Amor, contás no podríe llargamen, en tanta dolsó que al rey, que les mirabe y escoltáe, li pareixíe que totes les jerarquíes dels ángels habíen baixat allí a cantá; y acabada aquella tonadeta, aginollánse, reverenmen li van demaná llissensia al rey, que, encara que li dolguere que sen anigueren, les va llisensiá y despedí. Acabat lo sopá, y habén tornat lo rey a montá a caball en los seus compañs, separánse de micer Neri, parlán de varies coses, van torná al palau real. Allí, tenín lo rey la seua passió amagada y no podén olvidás de la hermosura de les donselles, tan se va dixá enchampá a la amorosa trampa que casi no podíe pensá en datra cosa; y fen vore atres motius, va entablá una estreta familiaridat en micer Neri y mol assobín visitabe lo seu hermós jardí pera vore a les mosses, sobre tot a Ginebra. Y no podén ya mes soportáu, y habénli vingut al pensamén no sol una, sino les dos jovenetes péndreli a son pare, li va manifestá la seua intensió y lo seu amor al conde Guido. Este, que ere un home valerós, li va di:

- Monsiñó, me maravelle mol lo que me diéu, perque desde la vostra infansia hay sabut milló que dingú les vostres costums; y com a la vostra juventut (cuan Amor mes fássilmen pot pessigá) no vau tindre estes passións, sentíntos ara, que ya estéu prop de la vellesa, me resulte tan raro y tan extrañ que vullgáu ara que casi me pareix un milagre. Y si a mí me corresponguere empéndretos, sé be lo que tos diría, considerán que estéu encara en armes en lo regne ressienmen conquistat, entre gens per coneixe y plenes de engañs y de traissió, y mol ocupat en grandíssims menesters de alt gobern, y encara no hau pogut assentátos cuan entre tantes coses li hau fet puesto al amor. Aixó no es propi de rey magnánim, sino de un mosso. Y ademés de aixó, lo que es mol pijó, diéu que hau pensat péndreli les dos filles al pobre caballé que a casa seua tos ha honrat mes de lo que podíe, y per a honrátos mes tos les ha amostrat casi despullades, testimonián en alló cuánta fe tos té, y que firmemen creu que vos sou un rey y no un llop rapás. ¿To sen ha anat tan pronte de la memoria que la violensia feta a les dones per Manfredo tos ha ubert les portes de este regne? ¿Quína traissió digna del etern suplissi siríe esta: que an aquell que tos honre li prengáu lo seu honor, lo seu be, la seua esperansa y lo seu consol? ¿Qué se diríe si u faiguéreu? potsé creéu que prou excusa siríe di: «U vach fé perque es gibelino». Pos ¿es aixó propi de la justissia de un rey, que als que als seus brassos se avíen de esta forma los trato, siguen qui siguen? Tos recordo, rey, que grandíssima gloria ha sigut vénse a Manfredi y derrotá a Curradino, pero mol mes gran es vénses a sí mateix; y per naixó, vos, que hau de corregí als atres, venséutos a vos mateix y refrenéu estes ganes, y no vullgáu en esta taca destruí lo que gloriosamen hau conquistat. Estes paraules van ferí amargamen lo ánim del rey, perque veíe que eren verdat; per lo que, después de suspirá, va di: - Comte, per mol gran que sigue lo meu dessich y nessessita forses inestimables, me han espolejat tan les vostres paraules que, de aquí pocs díes, voréu en obres que igual que sé vénse a datres, sabré vénsem a mí mateix.

Y no mols díes después de tindre estes paraules, va torná lo rey a Nápols, per a apartás de la ocasió de fé alguna cosa vil y pera premiá al caballé del honor ressibit per nell. Encara que li costare vore a datres tindre lo que ell mol dessichabe, se va disposá a casá a les dos jovenetes, com si foren les seues filles, y les va dotá magníficamen. A Ginebra la guapa la va casá en micer Maffeo de Palizzi, y a Isotta la rubia en micer Guiglielmo de la Magna, nobles caballés y grans baróns los dos; y en doló inestimable sen va aná a Apulia : Puglia, y en continues fatigues va aná perdén la seua gana, y trencades les amoroses cadenes, tot lo que li va quedá de vida va passá liberat de consevol passió. Ñaurá potsé qui digue que poca cosa es pera un rey habé casat a dos jovenetes, y en raó, pero que un rey enchochat u haigue fet, casán an aquelles que volíe sense pendre lo fruit o la flo, es mol diferén.
Aixina pos, va obrá lo magnífic rey recompensán al noble caballé, honrán a les seues filles y vensínse an ell mateix.

miércoles, 13 de junio de 2018

Buenaventura Carlos Aribau

- ¿Sabéu quí ere Buenaventura Carlos Aribau?
Va inissiá la Renaixença literaria del dialecte ocsitá catalá, li díe a la seua llengua llemosílemosín, un dels dialectes ocsitans de Limoges.

No tos u explicarán be los mestres del dialecte catalá que volen enseñá a Aragó, Valensia y Balears.
Ni ere Carles, ni Bonaventura, sino Buenaventura Carlos.

https://lapaseata.net/2017/11/20/valenciano-mallorquin-y-lemosin/

Carlos Buenaventura Aribau, 1817

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol / no em trobo / parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent....


Carlos Buenaventura Aribau, En llemosí sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia;

Biblioteca de Autores Españoles, Desde la Formacion del Lenguaje Hasta Nuestros Dias, Vol. 2: Ordenada é Ilustrada (Classic Reprint)


Biblioteca de Autores Españoles, Desde la Formación del Lenguaje Hasta Nuestros Días, Vol. 2: Ordenada é Ilustrada (Classic Reprint)


OBRAS DE MORATÍN. TOMO SEGUNDO

OBRAS DE MIGUEL DE CERVANTES SAAVEDRA. TOMO PRIMERO

NOVELISTAS ANTERIORES A CERVANTES.

EL ARCHIVO BUENAVENTURA CARLOS ARIBAU DE LA UNIVERSIDAD DE MALAGA (DERECHO, POLÍTICA Y PENSAMIENTO)

OBRAS de Miguel de Cervantes Saavedra - Biblioteca de Autores Españoles, desde la formacion del lenguaje hasta nuestros días, ordenada e ilustrada por Buenaventura Carlos Aribau. (Los seis libros de Galatea - Novelas Ejemplares - Don Quijote... y otras)


Bonaventura Carles Aribau (1844), oli de Joaquim Espalter i Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.

1844, oli de Juaquín Espalter Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.

Buenaventura Carlos Aribau Farriols (Barcelona4 de novembre de 1798 - 27 de setembre de 1862) va ser un escriptoreconomistapolítictaquígraf i funcionari català. 
Era fill d'un comerciant. 


Escrigué textos en castellàcatalàllatí i italià.
Del llemosí no diuen res a la viquipèdia, no es d'estranyar.




Amb una enorme curiositat intel·lectual, va estudiar retòrica i poètica al Seminari Conciliar.

No acabà els estudis d'hidroestàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç, a causa de greus problemes familiars. Amb dinou anys, l'any 1815, va ser un dels fundadors de la Societat Filosòfica i va publicar Ensayos poéticos. L'any 1820 va participar de manera entusiàstica a la revolució que va iniciar el Trienni Liberal de Riego. Aleshores va col·laborar amb el Diario Constitucional tot iniciant-se en el periodisme, i també s'inicià en política en esdevenir secretari de la Diputació de Lleida (1823). En aquella època va ingressar a l'Acadèmia de les Bones Lletres (1820) i el 1823 era un dels cofundadors i redactors d'El Europeo, el primer gran projecte català del periodisme romàntic. Bon nom per a un diari català, però s'haguès pogut anomenar l'Europeu.



Escultura d'Aribau feta per Manel Fuxà i conservada al Museu Víctor Balaguer.

Escultura d'Aribau feta per Manuel Fuxá i conservada al Museu Víctor Balaguer.

En aquest sentit, es considera que va rebre influències de l'escriptor italià romàntic Alessandro Manzoni, qui va fundar la revista Conciliatore. Aribau, a més, va suggerir al seu amic Juan Nicasio Gallego traduir Manzoni al castellà. Aribau també compartí amistat amb l'escriptor i advocat Ramon Muns Serinyà. Resident a Madrid des de 1826 per treballar com a home de confiança a la casa de comerç de Gaspar Remisa Miarons, va escriure a El Corresponsal, diari proteccionista fundat el 1839 pel mateix Remisa i del qual fou director, així com a La NaciónLa EspañaEl Tío VivoLa Tribuna de los Economistas i El Correo Español. En aquestes publicacions va utilitzar, a més del seu nom, els pseudònims «Jacinto Arístides» i «Ubariso». Va fundar la col·lecció Biblioteca de Autores Españoles juntament amb Manuel Rivadeneyra i va preparar-ne algunes obres de Cervantes i los Moratín. A partir del 1837 el seu fervor liberal es va situar a les files del Partit Moderat, però oposant-se sempre a la dretanització que exigia l'ala dels antics carlins: de fet el 1844 era dels que es negava a modificar la Constitució de 1837. Va ser nomenat director general del Tresor el 1847, de la Junta de Duanes i Aranzels el 1850 i de cases de moneda, mines i propietats de l'Estat espanyol el 1852; a més, també va ser secretari de la Intendència de la Casa Reial i Patrimoni el 1857 i bon amic de l'economista Luis María Pastor Rodríguez. Va viure els seus darrers anys en una casa del tercer pis del número 36 de la Rambla dels Caputxins, de Barcelona, on va morir el 27 de setembre de 1862.
Fou enterrat al Cementiri del Poblenou; les restes, dipositades en la capella, desaparegueren en l'incendi i profanació de 1936, cosa a agrair a Lluís Companys.


La seva obra poètica en català, tot i la seva escassetat, fou renovadora. El 1833 va aparèixer el poema La pàtria. Trobes (sic) després rebatejat simplement com a La Pàtria i que és àmpliament conegut com a Oda a la Pàtria, publicat al diari El Vapor, considerada com l'obra iniciadora del moviment cultural de la Renaixença.
El poema és un cant d'enyor a la terra de naixement escrita per al seu patró, el banquer Gaspar de Remisa, que com ell també residia a Madrid.
Eixes són algunes de les seves obres:
  • Ensayos poéticos (1817)
  • Libertad, libertad sacrosanta, himne revolucionari (1820)
  • La libertad restaurada, col·laboració amb altres autors (1820)
  • A la señora Leticia Cortesi (1821)
  • La Pàtria (1833)
  • All'eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che dimorava nella casa contigua a quella dell'autore (1840)
  • A la virgen de los Dolores (1845) traducció d'Albert Pla, a la verge dels Dolors (2018)
  • A la Srta. Maria Dolors de Belza
Cal dir que si bé la seva obra literària ha estat àmpliament estudiada, també va publicar en diaris i revistes diversos manuscrits de temàtica econòmica i políticoeconòmica de tendència genuïnament proteccionista que en general han rebut una atenció menor per part dels investigadors. Bona part de la seva obra roman inèdita en forma de manuscrits i esborranys.
  1.  «Bonaventura Carles Aribau». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2.  Nota d'aclariment sobre la data de defunció
  3. ↑ Diccionari d'Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1998. ISBN 84-297-3521-6, p. 58, entrada: "Aribau Farriols, Buenaventura Carlos"
  4. ↑ Casasús, José María. Periodisme català que ha fet història. Proa, 1996, pp. 21-23.ISBN 84-8256-232-0.
  5. ↑ LletrA. «Bonaventura Carles Aribau». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.
  6.  «Societat Filosòfica». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7.  Montoliu, Manuel de. Aribau i el seu temps. Alpha, 1962, p. 58. ISBN 978-84-9859-095-1.
  8.  Isidor Cònsul Llorenç Soldevila. Antologia de poesia catalana. Sisena. Proa, 2006, pàg. 87. ISBN 978-84-8437-809-9.
  9.  Agustín Durán Sanpere: La galeria de catalans il·lustres, dins Barcelona i la seva història. L'art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461