Mostrando las entradas para la consulta nom ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta nom ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 29 de enero de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SEGONA.

Costanzavol a Martuccio Gomito y, sentín que habíe mort, desesperada puchesola a una barca, que es transportada pel ven hasta Susa; lo trobe viu a Túnez, se descubrix an ell, y ell, están en gran favor del rey per los consells que li ha donat, casánse en ella, ric, sen entornen cap a Lípari.

La reina, veén acabada la história de Pánfilo, después de habéla alabat mol, li va maná a Emilia que continuare, y ella va escomensá aixina:
Tots debém en raó chalá en les coses que veém seguides per lo galardó que mereixen los afectes. Debéu, pos, delicades siñores, sabé que prop de Sicilia ña una isleta que se diu Lípari, a la que, no fa encara mol tems, va ñabé una jove mol guapa de nom Costanza, naixcuda a la isla de gen mol honrada, se va enamorá de ella un jove que vivíe a la isla, de nom Martuccio Gomito, mol pito y cortés y mol bo al seu ofissi. Ella tamé se va inflamá per nell, y no estabe be mes que cuan lo veíe, y dessichán Martuccio tíndrela per dona, la va fé demaná a son pare, y éste va contestá que ell ere pobre y per naixó no volíe donálay.
Martuccio, despechat al vóres rechassat per la seua pobresa, en algúns amics y paréns van armá un barco, y va jurá no torná may mes a Lípari sino se fée ric; y partín de allí, va escomensá a piratechá per les costes de Berbería, robán a consevol que puguere menos que ell. En esta empresa li va acompañá la fortuna, y lo haguere acompañat mes tems si haguere sabut ficáli freno. Pero no tenínne prou en habés fet mol ric en poc tems, mentres buscaben fés mes rics, va passá que per algúns barcos sarracenos después de llarga defensa, en los seus compañs va sé apresonat y robat, y la nave feta trossos y afonada. Ell, portat a Túnez, va sé ficat a la presó y allí tingut en llarga miséria. Va arribá a Lípari no per una ni per dos, sino per moltes y diferentes persones la notíssia de que tots aquells que en Martuccio anaben al barquet se habíen afonat. La jove, que estabe mol trista per la partida de Martuccio, sentín que jun en los atres habíe mort, va plorá mol tems, y va dessidí no seguí viva, y com lo seu cor no podíe aguantá lo matás an ella mateixa en violénsia, va pensá féu de un atra manera. Eixín secretamen una nit de casa seua y arribán al port, va trobá per casualidat, una mica separada de les atres barques, una barqueta de peixcadós, y com acababen de baixá de ella los seus patróns, la va trobá preparada, en mástil y rems. Y puján an ella rápidamen y remán pel mar, com sabíe bastán del navegá, com en general totes les dones de aquella isla, va issá o alsá la vela, va tirá los rems, va adressá lo timó y se va entregá al ven, pensán que passaríe que lo ven volcaríe la barca sense cárrega y sense piloto, o que la faríe empastrás contra les roques. Pensán aixó, se va tapá lo cap en una manteta y se va gitá plorán al fondo de la barca. Pero no va ocurrí lo que ella pensáe: sén aquell ven que bufáe de tramuntana pero suavet, y sense casi oles, se aguantáe be la barqueta, y al tardet de en son demá de habé pujat a la barca, a unes sen milles de Túnez, a una playa veína de una siudat de nom Susa va arribá. La jove no sen habíe donat cuenta de que ya estáe a la playa, perque no habíe eixecat lo cap ni volíe eixecál. Allí estáe per casualidat una pobre dona a la voreta del mar, que repassáe les rets dels peixcadós de casa. Esta dona, veén la barca, se va maravillá de vore que en la vela desplegada habíe arribat an terra; y pensán que an ella dormíen los peixcadós, va aná cap a la barca y se va trobá en esta jove, y la va cridá moltes vegades, perque dormíe com un soc, y al final la va fé despertás, y veén en lo vestí que ere cristiana, parlánli en ladino li va preguntá cóm ere que habíe arribat allí sola.
La jove, sentínla parlá en ladino, va pensá que lo ven la habíe tornat a Lípari, y ficánse de peu va pegá una ullada per los voltáns, y com no coneixíe la comarca, li va preguntá a la bona dona aón estabe.
Y la bona dona li va contestá:
- Filla meua, estás prop de Susa, a la Berbería.
Sentit açó, veén que Deu no habíe volgut enviáli la mort, va tíndre temó del seu deshonor y no sabén qué fé, se va assentá al canto de la barca, y va torná a plorá. La bona dona, veén assó, va sentí piedat de ella, y tan li va rogá que se la va emportá a la seua barraca; y tan la va adulá que ella li va di cóm habíe arribat hasta allí, per lo que, veén la bona dona que estabe encara en dijú, li va doná del seu pa du y algún peixet y aigua, a ella va minjá una mica. Después li va preguntá Costanza quí ere a la bona dona que parlabe ladino; y ella li va di que ere de Trápani y que teníe per nom Carapresa y que allí servíe a uns peixcadós cristiáns.
La jove, al sentí di «Carapresa», va creure que ere una bona señal habé escoltat este nom, y va escomensá a sentí esperanses sense sabé de qué y se ni en va aná lo dessich de morí; y sense manifestá quí ere ni de aón, li va rogá insistenmen a la bona dona que per amor de Deu tinguere misericórdia de la seua juventut y que li donare algún consell en lo que puguere escapá de que li faigueren algún mal. Carapresa, al sentíla, com bona dona que ere, la va dixá a la barraqueta, rápidamen va arrepetá les seues rets y va torná en ella, y tapánla en la seua manta, se la va emportá en ella a Susa, y arribán les dos allí, li va di: - Costanza, yo te portaré a casa de una boníssima Siñora mora a qui servixco moltes vegades en lo que ella nessessite, y es una Siñora agüeleta y misericordiosa; te recomanaré an ella tot lo que puga y estic seguríssima de que te ressibirá de bon grado y te tratará com a una filla, y tú, están en ella, te les ingeniarás com pugues, servínla, per a conseguí la seua grássia hasta que Deu te envío milló sort. Y com u va di, u va fé. La Siñora, que ere ya agüela, después de sentíla, va mirá a la jove a la cara y va escomensá a plorá, y agarránla fort, la va besá al fron, y después se la va emportá de la ma cap a casa, a la que vivíe en unes atres dones, sense cap home, y totes treballaben fén coses en les seues mans, seda, palma, cuero. La jove en pocs díes va adepéndre a fé alguna coseta y en elles va aná treballán en molta grássia y amor, y elles li van amostrá la seua llengua. Vivín, pos, la jove a Susa, habén sigut ya a casa seua plorada per perduda y morta, va passá que, sén rey de Túnez un que se díe Meriabdelá, un jove de gran linaje y de mol poder que ñabíe a Granada, dién que li perteneixíe an ell lo reino de Túnez, va ajuntá una grandíssima multitut de gen contra lo rey de Túnez y va aná allí per a fótrel fora del reino. Y arribán estes coses als oíts de Martuccio Gomito a la presó, lo que mol be sabíe lo berberisco, y sentín que lo rey de Túnez se esforsabe moltíssim en deféndrela, va di a un de aquells que an ell y als seus compañs guardaben:
- Si yo puguera parláli al rey, me diu lo cor que li donaría un consell en lo que guañaríe la guerra. Lo guardia li va di estes paraules al seu siñó, y éste les hi va contá al rey. Lo rey va maná que li fore portat Martuccio; y preguntánli quin ere lo seu consell, li va contestá aixina:
- Siñó meu, si hay vist be a datres tems que hay estat an estes terres vostres cóm són les vostres batalles, me pareix que les feu sobre tot en arqués y fleches; y per naixó, si trobara la manera de que als arqués del vostre adversari los faltaren saetes y que los vostres ne tingueren en abundánsia, crec que venseríeu esta batalla.
Y lo rey li va di:
- Sense cap duda, si aixó puguere fés, penso que guañaría.
Y Martuccio li va di:
- Siñó meu, si voléu, aixó podrá fés, escoltéu cóm:
vatros teníu que fé cordes mol mes primes per als arcos dels vostres arqués que les que se fan aná normalmén, y después maná fé saetes que tinguen la muesca diferén, y sol se puguen tirá be en estes cordes primes; y aixó convé féu tan secretamen que lo vostre adversari no u sápie, perque de un atra manera trobaríe un remey. Y la raó per la que tos dic aixó es ésta: después de que los arqués del vostre enemic haiguen tirat les seues saetes y los vostres les seues fleches, sabéu be que les fleches que los vostres arqués haiguen disparat les arreplegarán los vostres enemics, per a seguí la batalla, y los vostres arreplegarán les seues; pero los adversaris no podrán fé aná les saetes aviades per los vostres perque les muesques no entrarán a les cordes grosses, mentres als vostres los passará lo contrari en les saetes del enemic, perque a les cordes primes entrarán mol be les saetes que tinguen les muesques mes amples; y aixina los vostres tindrán gran acopio de saetes mentres los atres tindrán falta de elles. Al rey, que ere sabut, li va agradá lo consell de Martuccio y lo va seguí, y va guañá la guerra, en lo que Martuccio va conseguí la seua grássia y, per tan, un gran y ric estat. Va corre la fama de estes coses per lo país y va arribá a oíts de Costanza que Martuccio Gomito estabe viu, al que tan tems habíe cregut mort; per lo que l´amor per nell se va inflamá y se va fé mes gran y la morta esperansa va apareixe. Li va manifestá a la bona Siñora en la que vivíe tots los seus assuntos, y li va di que dessichabe aná a Túnez per a vore en los seus ulls alló que li arribáe pels oíts, y ella va alabá mol lo seu dessich, y com si haguere sigut sa mare, puján a una barca, sen va aná cap a Túnez les dos, aon van sé ressibides a casa de una parén seua. Carapresa va aná a escoltá lo que se sabíe de Martuccio; y sabén que estabe viu y en gran estat, va volé la noble Siñora significáli a Martuccio que allí estáe Costanza que veníe a trobál. Anán un día aon Martuccio estabe, li va di:
- Martuccio, a casa meua ha arribat un criat teu que ve de Lípari y voldríe en secret parlát; y per naixó, per no confiás als atres, tal com ell ha volgut, yo hay vingut a díteu. - Martuccio li va doná les grássies y la va seguí a casa. Cuan la jove lo va vore, prop va está de morís de alegría, y sense pugué aguantás, en los brassos uberts se li va aventá al coll y lo va abrassá, y per les penes passades y per la alegría presén, se va quedá encanada de tan plorá.
Martuccio, veén a la jove, se va quedá sense paraula de la sorpresa, y después, suspirán, va di: - ¡Oh, Costanza meua! ¿Estás viva? fa mol tems que vach sentí que habíes mort y al nostre país de tú res se sabíe.
Y dit aixó, plorán téndramen, la va abrassá y la va besá. Costanza li va contá totes les seues aventures y lo honor que habíe ressibit de la noble Siñora en qui habíe estat. Martuccio, después de mols raonaméns, separánse de ella, aon estáe lo seu siñó sen va aná y lay va contá tot, y li va di que volíe casás en ella. Lo rey se va maravillá de estes coses, y va fé víndre a la jove, y ella li va confirmá lo que Martuccio li habíe dit; y entonses li va di:
- Pos mol be tel has guañat per home.
Y va fé portá grandíssims y nobles regalos, una part per an ella y l´atra per a Martuccio, donánlos lissénsia per a fé lo que vullgueren los dos. Martuccio, honrada mol la noble Siñora en la que Costanza habíe viscut, y agraínli lo habíe fet per nella, li va doná mols regalos, y, no sense moltes llágrimes de Constanza, se van despedí; y después, puján a un barquet en lissénsia del rey, acompañánlos Carapresa, en bon ven van torná a Lípari, aon va ñabé tan gran festa com may habíe ñagut. Allí Martuccio se va casá en ella y se van fé mol grans y hermoses bodes, y en pas y descáns, mol tems van gosá del seu amor.


domingo, 18 de febrero de 2024

Lexique roman; Esponcio - Esporge


Esponcio, s. f., lat. sponsio, promesse, obligation.

Esponcio... vol dire obligacio o promissio. Eluc. de las propr., fol. 71.

(chap. Esponcio... vol di obligassió o promesa. De aquí venen les atres paraules mes conegudes, espós, esposa, esponsals, etc.)

Esponcio.. veut dire obligation ou promesse.

2. Espos, s. m., lat. sponsus, époux.

Pero mal conseillatz l'espos.

(chap. Pero mal aconselléu al espós.)

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

C'est pourquoi vous conseillez mal l'époux.

Que ja venra l' espos.

Drame des Vierges sages et des Vierges folles.

Que bientôt viendra l'époux.

Espos, car esponsio don ve aquest nom, vol dire obligacio o promissio.

Eluc. de las propr., fol. 71.

Époux, car esponsio dont vient ce nom, veut dire obligation ou promesse. 

Loc. El rey navar a sai dat per espos 

A sa filha.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi. 

A ici donné pour époux à sa fille le roi navarrois

CAT. Espos. ESP. PORT. Esposo. IT. Sposo.

(chap. Espós, esposos, esposa, esposes.)

3. Espoza, s. f., lat. sponsa, épouse.

Marit qu' ama trop s' espoza. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia. 

Mari qui aime beaucoup son épouse. 

Tals cuia be 

Aver filh de s' espoza 

Que no y a re.

P. Cardinal: Tals cuia. 

Tel croit bien avoir fils de son épouse qu'il n'y a rien.

Fig. Per lhuy e per sancta glieiza sa esposa. Liv. de Sydrac, fol. 122.

Pour lui et pour sainte église son épouse. 

Senher, de Dieu suy espoza.

J. Estève de Béziers: Ogan ab freg. 

Seigneur, je suis épouse de Dieu. 

CAT. ESP. PORT. Esposa. IT. Sposa.

4. Esposalizi, s. m., lat. sponsalitium, donation d'épousailles. 

Devunt donar per els en esposalizi. 

Ara digam d'aquela donacio que hom apela esposalizi.

Trad. du Code de Justinien, fol. 3 et 46.

Doivent donner pour eux en donation d'épousailles.

Maintenant parlons de cette donation qu'on appelle donation d'épousailles.

5. Espozalici, adj., lat. sponsalitius, de donation d'épousailles.

Si el saup que la causa era espozalicis de la femna.

Trad. du Code de Justinien, fol. 46.

S'il sut que la chose était (provenant) de donation d'épousailles de la femme. ESP. Esponsalicio. IT. Sponsalizio.

6. Esposalicias, s. f. pl., épousailles.

Maridadge et esposalicias.

Fors de Bearn, p. 1087.

Mariage et épousailles. 

IT. Sposalizia, sponsalizia.

7. Esposalhas, s. f. pl., lat. sponsalia, épousailles.

Aquest maridatge et esposalhas.

Tit. de 1269. DOAT, t. XXXVIII, fol. 32. 

Ce mariage et épousailles. 

CAT. Esposallas. ANC. ESP. Esponsalias, esposayas. PORT. Esponsaes.

(chap. Esponsalles, bodesmatrimoni, boda.)

8. Esposamen, s. m., épousailles, mariage.

Lo papa e 'ls emperadors

An fag aquest espozamen...

Per lo joyos espozamens 

Trastot lo popol es jauzens.

V. de S. Alexis. 

Le pape et les empereurs ont fait ce mariage... 

Par le joyeux mariage tout le peuple est se réjouissant. 

IT. Sposamento.

9. Espozar, v,, lat. sponsare, épouser. 

Ieu n' esper melhor guizardo 

d' autre, qu' ieu cug qu' en breu m' espos.

Gavaudan le Vieux: Dezemparatz. 

J'en attends meilleure récompense que tout autre, vu que je crois que bientôt elle m'épouse. 

A son fils fetz Jacobina espozar.

Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques. 

A son fils vous fîtes épouser Jacobine.

Pres l'anel per espozar.

V. de Raimond de Miraval.

Prit l'anneau pour épouser.

- Marier. 

Part. pas. Avia sa filha esposada

A un serven de mala vida.

V. de S. Honorat. 

Avait sa fille mariée à un servant de mauvaise vie. 

Una verge esposada a un baro, lo qual avia nom Josep. 

Trad. du Nouv. Test., S. Luc, ch. 1.

Une vierge mariée à un homme, lequel avait nom Joseph.

Femnas de religio que devian esser esposadas de Dieu.

De la Confessio.

Femmes de religion qui devaient être épousées par Dieu.

Subst. Lay son li espozat a gran joya menat. 

Roman de Fierabras, v. 4949. 

Là les épousés sont menés à grande joie. 

CAT. Esposar. ESP. Desposar. PORT. Esposar. IT. Sposare. (chap. Esposá, Desposá, casá, uní en matrimoni; esposá tamé es lligá en esposes.)

(N. E. Vita Christi, Capitol. X. Com per manament diuinal fon la Senyora sposada ab lo sanct prohom Ioseph e com vingue en Nazaret hon era la sua mare sancta anna: e de la strema pobrea sua.)

10. Respondre, v., lat. respondere, répondre, répliquer.

Quan la prec, motz no m respon.

Gaucelm Faidit: S'om pogues. 

Quand je la prie, elle ne me répond mot. 

Turpi respos e dix a K. Philomena. 

(chap. Turpín va respondre, contestá, replicá, y li va di a Carlos.)

Turpin répondit et dit à Charles.

Folia deu hom a folor 

Respondre e saber a sen.

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx N Albert.

On doit répondre folie à folie et savoir à sens.

Jozep tantost a respost.

Trad. de l'Évangile de l'Enfance. 

Joseph aussitôt a répondu.

- Être garant.

Del cor on es no 'l pot hom far respondre.

G. de S. Gregori: Razo e dreit. 

Du coeur où il est on ne peut le faire répondre.

- Correspondre, avoir des rapports. 

L' escurdatz respon a la servela, respon als huels e als autres membres, e 'ls engordis. Liv. de Sydrac, fol. 32.

L'obscurité répond à la cervelle, répond aux yeux et aux autres membres, et les engourdit.

Part. prés. La premeira e l' octava son aissi respondens.

P. de Corbiac: El nom de. 

La première et l'octave sont ainsi correspondantes.

CAT. Respóndrer. ESP. PORT. Responder. IT. Respondere.

(chap. Respondre: respong o responc, respons, respón, responem, responéu, responen; correspondre.)

11. Respos, s. m., lat. responsum, réponse, réplique.

L' avinens respos que sabetz far.

Arnaud de Marueil: Anc vas amor. 

Les convenables réponses que vous savez faire. 

Be m miravilh de vos

Cum etz de brau respos.

B. de Ventadour: Lo gens. 

Bien je m'émerveille de vous comme vous êtes de dure réplique.

ANC. FR. Ne li daign ainques rendre respons de ceste chose.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 228. 

Obéissant aux respons de leurs faulx dieux. 

Tr. des Offic. de Cicéron, fol. 3.

- répons, terme de liturgie.

Sian hi cantatz tres respos, et en lo tiers respos lo cantre diga: Gloria Patri. Trad. de la règle de S. Benoît, fol. *29.

Que trois répons y soient chantés, et au tiers répons que le chantre dise: Gloria Patri.

CAT. Respons. ESP. PORT. Responso. IT. Responso, risponso.
(chap. Responso, responsos.)

12. Responsion, s. m., lat. responsionem, réponse, réplique.

S'en tenc mout per pagatz de la responsion de la domna.

V. de Bertrand de Born.

Il s'en tint pour moult payé de la réponse de la dame.

Savis e discretz en tas responsions. 

V. de S. Honorat. 

Sage et discret dans tes réponses. 

ANC. CAT. Responsió. ANC. ESP. Responsion. IT. Risponsione.

13. Respondemen, s. m., réponse. 

Tan m' es dura 

E de brau respondemen.

Pierre Milon: A vos amors. 

Tant elle m'est dure et de rude réponse.

14. Responsiva, s. f., réponse écrite, lettre. 

Responsiva de G. de Glotos a Diode de Carlus.

Titre du couplet: Diode, ben. 

Réponse de Gui de Glotos à Diode de Carlus. 

ANC. FR. De ton escript, responsif à ma lettre, suis très joyeux.

Cretin, p. 206.

Si signes aulcuns faisoient responsifs à nos propositions.

Rabelais, liv. III, ch. 19.

14. Resposta, s. f., riposte, réplique, réponse.

Anet s' en a 'N G., e dis li la resposta de la dona.

(chap. Sen va aná cap a Guillermo, y li va di la resposta de la dona.)

V. de Guillaume de Balaun. 

Il s'en alla vers le seigneur Guillaume, et lui dit la réponse de la dame.

Ieu m' en irai,

Mas vostra respost' auzirai, 

Si us platz, ans que m parta de vos.

P. Rogiers: Senher. 

Je m'en irai, mais j'entendrai votre réponse, s'il vous plaît, avant que je me sépare de vous. 

CAT. Resposta. ESP. Respuesta. PORT. Resposta. IT. Risposta.

(chap. Resposta, respostes.)

resposta de hoc o de no

16. Respostura, s. f., réponse, réplique. 

S' es esconduz en sas resposturas. Trad. de Bède, fol. 49. 

S'est renfermé dans ses réponses.

17. Respondedor, s. m., répondant, interlocuteur.

Me voletz far respondedor. 

T. d'Aimeri et d'Albert: Amicx N Albert. 

Vous voulez me faire répondant. 

An fag coblas en tan cars rims 

C' om no y troba respondedor.

Bertrand Carbonel, Coblas triadas.

Ont fait des couplets en rimes si difficiles qu'on n'y trouve pas de répondant. 

IT. Risponditore.

18. Responsier, Respossier, s. m., répondeur.

El responsier degratz preguar... 

Son fol, respossier mal adreg.

Un troubadour anonyme: En aquest. 

Vous devriez prier le répondeur...

Son fou, répondeur maladroit. 

IT. Rispondiero.

19. Respossiu, adj., responsif, qui sert à répondre.

Responsivas coma: Heu! que vols? Leys d'amors, fol. 100.

Responsives comme: Eh! que veux-tu?

20. Responsable, adj., répondable.

A personages conegutz... et bien responsables.

(chap. A personaches coneguts... y ben responsables.)

Fors de Bearn, p. 1078. 

A personnages connus... et bien répondables.

21. Resposset, s. m., verset. 

Prosas, respos, preces e respossetz.

La Crusca provenzale, p. 101.

Proses, répons, prières et versets.


Esponda, s. f., lat. sponda, bord du lit. 

Tota nuech me vir e m lansa 

De sobre l' esponda. 

B. de Ventadour: Tant ai mon cor. 

Toute la nuit je me tourne et m'élance sur le bord du lit.

Pres de lieys, josta l'esponda.

B. de Ventadour: Lanquan vey.

Près d'elle, contre le bord du lit.

- Extrémité, fin, bord.

Ben a dos mes qu' il fora a l' esponda. 

Un troubadour anonyme: Arondeta. 

Il y a bien deux mois qu'elle serait à la fin. 

En l' esponda de la greu mort es. 

Un troubadour anonyme: Flor de paradis. 

Il est au bord de la mort pénible.

- Barrière.

El aguags es latz l' esponda.

(chap. La guayta o guaita (sentinela) está al costat de la barrera.)

B. de Venzenac ou Marcabrus: Lanquan.

La sentinelle est près la barrière. 

Totas cridon: Ajuda tras l' esponda.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Toutes crient: Aide derrière la barrière.

ANC. FR. ... Vers le lit s'en va

Tot coiement delez l' esponde... 

Ses iex ovri, son oste voit 

Devant l' esponde trestout droit.

Fables et cont, anc., t. IV, p. 241 et 9. 

S' assist sur l' esponde du lit en disant à Gérard que bon jour lui donnast Dieu.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 73.

CAT. Espona. IT. Sponda.

2. Espondeira, s. f., banquette, couchette.

Far en podetz espondeira.

Marcoat: Una ren.

Vous en pouvez faire couchette.

3. Espondeiar, v., border, garnir les bords, barricader.

Part. pas. Cant la val fonc tota encoyrada et espondeiada.

Roman de la prise de Jérusalem, fol. 9.

Quand la vallée fut toute garnie de cuir et barricadée.


Espondil, Spondilh, s. m., lat. spondylus, spondyle, vertèbre. 

Derier espondil del dos. Trad. d'Albucasis, fol. 10.

(chap. La radera vértebra de la esquena, dors: rabadilla.)

Dernière vertèbre du dos.

So apelatz spondilhs del dors. Eluc. de las propr., fol. 50.

Sont appelés spondyles du dos.

ESP. PORT. Espondil. IT. Spondulo.


Esponja, Esponga, Espongua, Sponzia, s. f., lat. spongia, éponge. 

Per tot lo cors m'intra s' amors 

Si cum fai l' aigua en l' esponja.

(chap. Per tot lo cos m'entre lo seu amor tal com fa l'aigua a la esponja.)  

P. d'Auvergne ou Peyrols: Manta genz. 

Son amour m'entre par tout le corps comme fait l'eau en l'éponge.

Una espongua molliada ac aqui. Passio de Maria.

Eut là une éponge mouillée.

Una pessa d' esponga.

Trad. d'Albucasis, fol. 14.

Un morceau d'éponge. 

Del suari e de la sponzia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 121.

Du suaire et de l'éponge. 

CAT. ESP. PORT. Esponja. IT. Spugna. (chap. Esponja, esponges; espongós, esponjosos, esponjosa, esponjoses; v. esponjá, esponjás.)

2. Espongios, Spongios, adj., lat. spongiosus, spongieux.

Un os spongios o cavernos ajustat ab las aurelhas.

(chap. Un os esponjós o cavernós ajuntat en les orelles.)

En sa natura es spongiosa.

Aquesta tela es espongiosa et filoza.

(chap. Esta tela es esponjosa y filosa.)

Eluc. de las propr., fol. 15, 56 et 37.

Un os spongieux ou caverneux ajusté avec les oreilles.

En sa nature est spongieuse.

Cette toile est spongieuse et filandreuse. 

CAT. Esponjos. ESP. PORT. Esponjoso. IT. Spugnoso.

3. Spongiozitat, s. f., spongiosité, qualité spongieuse.

La spongiozitat de las narrs.

(chap. La esponjosidat del nas, dels nassos.)

Eluc. de las propr., fol. 84. 

La spongiosité des narines.


Esporge, s. m., porche, portique.

Foro apelatz cavaliers del temple, quar establiro lor se en l' esporge del temple. Cat. dels apost. de Roma, fol. 151.

Furent appelés chevaliers du temple, car ils établirent leur siége dans le porche du temple.

(chap. Porche, pórtic; y tamé perchi per la forma (esgorfa, algorfa, etc), en italiá pergola.)

perchi

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IV.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

IV.

Les coses van passá al seu momén y, ara, Daniel, lo Mussol, les recordabe en plena memoria. Son pare, lo formaché, va pensá un nom antes de tindre un fill; teníe un nom y lo mimabe y ere ya, casi, com tindre un fill. Después, mes tart, va naixe Daniel.
Daniel, lo Mussol, sen enrecordabe de les seues primeres passes per la vida. Son pare emanabe una auló penetrán, ere com un formache gigán, blanet, blang, pesadot.
Pero, Daniel, lo Mussol, disfrutabe de aquella auló que impregnabe a son pare y que lo inundabe an ell, cuan, a les nits de invern, al raconet del foc, acarissiánlo, li contabe la historia del seu nom. Lo formaché habíe volgut un fill mes que res pera pugué díli Daniel. Y lay díe an ell, al Mussol, cuan apenes teníe tres añs y cuan paupá lo seu cos menut, carnós y rechonchet equivalíe a prolongá la cotidiana faena de fé formaches.

Va pugué batejál en mil noms diferéns, pero lo formaché va preferí Daniel.

- ¿Saps que Daniel ere un profeta que va sé tancat a una gabia en deu leóns y los leóns no se van atreví a féli mal? - li díe, apretánlo amorosamen. Lo poder de los ulls de este home ere prou pera mantíndre a raya a una jauría de leóns, ere un poder superió al de tots los homens; ere un acontessimén insólit y portentós que desde chiquet habíe fascinat al formaché.

- Pare, ¿qué fan los leóns?

- Mossegá y esgarrapá.

- ¿Son pijós que los llops?

- Mol mes furos encara.

- ¿Queeeé?

Lo formaché fassilitabe la comprensió del Mussol com una mare que mastegue lo alimén abáns de donálay a son fillet.

- Fan mes mal que los llops, ¿enténs? - díe.

Daniel, lo Mussol, no se cansabe:

- ¿Verdat que los leóns són mes grans que los gossos?

- Mol mes grans.

- ¿Y per qué a Daniel no li féen res?

Al formaché li agradabe contá aquella historia:

- Los guañabe sol en los ulls; sol miránlos; teníe als ulls lo poder de Deu.

- ¿Queeeé?

Apretabe al fill contra nell:

- Daniel ere un san de Deu.

- ¿Qué es assó?

La mare interveníe, en precaussió:

- Dixa ya al chiquet; li enseñes massa coses pera la edat que té.

Lay preníe al pare y lo gitabe. Tamé sa mare putíe a calostros y a collada. Tot, a casa seua, fée auló a collada y a lleit fermentada. Ells mateixos eren un perfume puro y decantat, eau de collé. Son pare portáe aquell tuf hasta al negre de les ungles de les mans. A vegades, Daniel, lo Mussol, no se explicabe per qué son pare teníe les ungles negres traballán en lleit o per qué los formaches eixíen blangs sén elaborats en aquelles ungles tan negres.

Pero después, son pare se va distansiá dell; ya no li fée arrumacos ni carantoñes ni pessiguañes. Y assó va sé desde que son pare sen va acatá de que lo chic ya podíe adependre les coses sol. Va sé entonses cuan va escomensá a aná a escola y cuan se va arrimá al Moñigo buscán amparo. Son pare, sa mare y la casa sansera, seguíen fen auló a calostros y a collada. Y an ell li seguíe agradán aquella auló, encara que Roc, lo Moñigo, diguere que an ell no li agradabe, perque putíe com los peus. Son pare se va distansiá dell com de una cosa feta, que ya no nessessite cuidás. Son pare se desilusionabe veénlo valdres per nell mateix, sense pressisá del seu patrossini. Pero, ademés, lo formaché se va torná callat y malhumorat. Hasta entonses, com díe la seua dona, habíe sigut com una pereta en vi. Y va sé lo cochino afán de estauviá lo que li va avinagrá lo carácter. Lo aforrá, cuan se fa a costa de una nessessidat insatisfeta, torne agres als homens. Aixina li va passá al formaché. Consevol gasto menut, un dessembolset de no res li produíen un disgust exagerat. Volíe estalviá, teníe que aforrá per damún de tot, pera que Daniel, lo Mussol, se faiguere un home a la siudat, pera que progressare y no fore com ell, un pobre formaché. Lo pijó ere que de aixó dingú traíe profit. Daniel, lo Mussol, may u compendríe. Son pare patín, sa mare rabián y ell fénse fotre, cuan lo tráureli lo patimén an ell significaríe lo final del patimén de tots los demés. Pero aixó haguere sigut trencá lo camí, resignás a que Daniel, lo Mussol, desertare de progressá. Y aixó no u faríe lo formaché; Daniel progressaríe encara que siguere a costa del sacrifissi de tota la familia, escomensán per nell mateix. No. Daniel, lo Mussol, no entendríe may estes coses, esta tossudería dels homens que se justificabe com un dessich lógic de liberás. Liberás, ¿de qué? ¿siríe ell mes libre al colegio, o a la Universidat, que cuan lo Moñigo y ell reñíen a boñigada llimpia als prats de la vall? Bueno, potsé sí; pero ell may u entendríe. Son pare no sabíe lo que fée cuan li va ficá lo nom de Daniel. Casi tots los pares de tots los chics ignoraben lo que féen al batejáls.
Y tamé u va ignorá son pare del maestre y son pare de Quino, lo Manco, y son pare de Antonio, lo Buche, lo del bazar. Cap dells sabíe lo que fée cuan don José, lo mossen, que ere un gran san, volcabe la clasca de vieira plena de aigua beneita sobre lo cap del ressién naixcut. O si sabíen lo que féen, ¿per qué u féen aixina, sabén que ere 
inútil? A Daniel, lo Mussol, li va durá lo nom lo que la primera infansia. Ya al colegio va dixá de dís Daniel, com don Moissés, lo maestre, va dixá de dís Moissés al poc de arribá al poble. Don Moissés, lo mestre, ere un home alt, arguellat y ñirviós. Algo aixina com un esqueleto recubert de pell. Assobín torsíe mija boca com si intentare mossegás la orella. Lo cansamén o la alegría li féen assentuá los momos de tal manera que la boca se li estirabe hasta les pulseres, lo pols, les patilles, que se afeitabe mol aball. Ere una cosa rara aquell home, y a Daniel, lo Mussol, lo va assustá y al mateix tems se va interessá per nell desde lo primé día de conéixel. Li díe Peó, com los atres sagals lo motejaben, sense sabé per qué. Lo día que li van explicá que lo va rebatejá lo juche aixina perque don Moissés "avansabe de frente y minjabe de costat", Daniel, lo Mussol, se va di que "bueno", pero va continuá sense enténdreu y diénli Peó una mica a tontes y a loques. 

Per a Daniel, lo Mussol, en verdat ere curiós, y tot lo que lo rodejabe u trobabe nou y digne de considerassió. La escola, com es natural, li va cridá la atensió mes que datres coses, y mes que la escola en sí, lo Peó, lo maestre, y la seua boca inquieta, incansable y les seues negres y espesses patilles de assaltacamíns.

Germán, lo fill del sabaté, va sé lo que primé va repará en la seua manera de mirá les coses. Un modo de mirá les coses en atensió, consiensut, insassiable.

- Fixéuton - va di -; u mire tot com si se assustare.

Y tots lo van mirá en mortificán detenimén.

- Y té los ulls verds y redóns com los gats - va afegí un nebot lluñá de don Antonino, lo marqués.

Un atre va pressisá encara mes y va sé lo que li va fotre la martellada:

- Mire com un mussol.

Y en Mussol se va quedá, pesse a son pare y pesse al profeta Daniel y pesse als deu leóns tancats en ell a una gabia y pesse al poder hipnótic dels ulls del profeta.
La mirada de Daniel, lo Mussol, per damún dels dessichos de son pare, lo formaché, no servíe ni pera apassiguá a una jauría de chiquets. Daniel se va quedá de porta pera dins. Fora de casa sol se li díe Mussol. Son pare va luchá una mica per a conservá lo seu antic nom y hasta un día va empendre a la donota (mujeruca) que portabe género fresc en lo tren mixto; pero va sé en balde. Tratá de impedí alló ere lo mateix que tratá de aguantá la impetuosa corrén del riu al desgel de la primavera, algo en vano. Y ell siríe, desde entonses, lo Mussol, com don Moissés ere lo Peó; Roc lo Moñigo; Antonio, lo Buche; doña Lola, la tendera, la Pesteta gran, y les de Teléfonos, les Caques o les Llebres. Aquell poble administrabe lo sacramén del batech en una pródiga y mordás desconsiderassió.

sábado, 28 de mayo de 2022

rabí Izach, rabí Samuel de Fez, versión lemosina, S. Miguel de los Reyes, Ms. siglo XIV

XI.

Copia de la carta que escribió rabí Izach a rabí Samuel, cuya versión lemosina existe en S. Miguel de los Reyes, en un MS. del siglo XIV.

(Extracto del tomo 2 de Viaje literario a las iglesias de España)

Salut sia a tu jerma (germá, germà; hermano) Samuel de Ffeç (Fez), e a tota la tua companya, yo rabi Izach de Zigi Valmesa te faç saber que reebi la tua letra en un libre quem envijest ab aquella, el qual libre reebi tanquat et segellat, e en aquell metes vint e huyt capitols, e envjest (envijest, como pone antes) me a preguar (pregar) per la tua letra, que legis el dit libre, cascun capitol per si; e com lo aques (hagués) legit, quet envjas (enviás) resposta daquell, segons que yo ho entenia, per la raho que tu dius que tens dubte en nostra ley. E yo guarde sobre aço que venia scrit e ordenat en lo teu libre, e studij sobre aquell per los libres de Moyses, e per la ystoria dels prophetes, e per tal que lo nom de Deu sia exaltat e beneyt per tots temps, entes ho for, be, e per ço com a aquest senyor nos pot res amaguar (amagar; esconder), axi com dix de ell David, que no es quis puixa amaguar de la sua calor, conve a tu respondre en poques rahons, e verdaderament car tengut ne so que ho faça en aytal cars com aquest puix quem fas demanda sobre aquest fet, car yo entenc que savi est tu en la ley. E com yo no respongues a aço segons que es veritat, non estaria be, e seria molt gran menyspreu contra mi si yot responja (responia) ab falsia, e seriam gran vergonya, e seria provada la veritat contra mi, segons que appar per lo test e per la glosa dels libres de Moyses, e dalguns dels prophetes, dequi yot trauré aquesta resposta e eximples (exemples), los quals prophetaren de Messies, jat sia que tu parlest per los capitols del teu libre daço complidament, e yo per minvar, ne fallir en la mia resposta de ço qui es cert e veritat que prophetaren los prophetes de Messies respondre acordant ab tu en tot ço que es scrit en lo dit libre teu, e conexer, e saber ho tot axi com ho dius, he asignats sobre los teus declaraments, segons que yon trob, e perço que digueren los prophetes, aquest es lo just Messies, que nos fills de Israel speram. E com donchs nol coneguerem per nostres peccats, e les gents quel conegueren apparse quals son, e proves perço que dix Deus per la boca de Daniel propheta, hon dix: quant vendra lo sant dels sants, cessara la vostra uncio. ¿E qui es altre senyor, ne sant dels sants, sino aquest just qui era Deu? Et despuix que aquest just vengué, no aguen uncio, ne sacerdocit, ne olocaust (holocaust), ne princep, ne rey; e dic que aquells quel conegueren son los christians, e proves clarament per ço que dix Deus per boca de David en un loch que diu: trencaré tots los poders dels peccadors, e exaltare aquell del just. E senyor, ¿e quina contesa e neciesa es aquesta que tenim, cas (car) ja es en nos complit aço que aquest propheta dix? Car despuix en aquest just descreguem, nos perdem tot lo be que haviem, e cobrarenlo aquestes gents qui cregueren en la sua venguda. E senyor, ¿quin major screbantament que aquest, que siam escampats per totes les parts entre les gens estranyes, e servimlos nos la mil anys passat, e mes? E veig senyor ço que dix Deu de aquest jux per boca de Micheas propheta; ohiats (ojats, hojats, escuchad, oíd; típico de los pregones) tots los pobles, e escoltats (escoltéu o escolteu; escuchad), e la terra humillarse ha a nostre Senyor Deu per testimoni de la sua sanctedat, e el Senyor exira (exirá, eixirá; saldrá) de son loch (su lugar, ipsius locis); e aquesta exida com dix que exira de son loch, ¿qual es sino la sua venguda? E jatsia que Deus del cel fo qui fon enviat per lo sant Sperit, e axi com Deus dix per la boca de Abdies propheta de la venguda de aquest just levat, e levem nos sobre ell a la batalla ço que no diviem, e dix sempre aqui, e petit te demostra entre les gents e poch. E nos tenim es ment (esment) aço sino al seu poder ja fos qui no hagues part en la sanch de aquest infant petit gran just. E pur nos encara speram Messies. E senyor mes valria que fessem esmena a Deu de la nostra errada en que cayguerem; quel propheta Abacuch dix de la sua venguda: speral que a venir ha, e nos tardará. Donchsquet (donchs que te) es vejares senyor de la mia contesa durar tant sens raho. Car aquest propheta dix, que vendrá e nos tardara. Donchs, senyor, sil speram, gran tardança es aquesta de mil anys ança (ençá, ençà, en ça) e mes que ha que som en aquest cativeri (captiveri, cautiveri; cautiverio), e servim les gents que cregueren en aquest just segons que dit he. Mas complit he ço que dix aquest propheta que vendra e nos tardara. Car no volch Deu quel propheta digues sino veritat. Entro (tro, fins; hasta) açi (aquí) te he dit deço que parlaren alguns dels prophetes de la venguda del Messies. Sobre aquesta raho te vull encara mes dir, senyor. Yo hagui disputatio sobre la ley ab mestre Anthoni bisbe de Marrochs (Marruecos); e jatsia que tu hajes parlat en aquesta raho per un dels teus capitols, nom puix estar que no te envij a dir diu maestre Anthoni, que santa Maria la qual honren molt los christians, que ve del linatge de David, e que Christ nasque per lo Sperit sant del ventre de aquesta Senyora: e jatsia que yo no li volgui alli sempre atorgar, aquesta pero es la veritat, segons appar per lo dir dels prophetes dels quals te he parlat tro açi. Et entrant sobre aço vull mes testimonis e proves dar perço que dix Isaies a Achaz: e dix li, affigia el Senyor per parlar a Achaz; e dixli, demana senyal a ton Senyor Deu, e demana la sua senyoria que la exech sus (execar, eixecar, alçar; alzar, elevar) alt. Et dix Achaz, no demanaré, ne tentaré al Senyor. 

E dix: aqui sempre ohiats casa de David, si es poc ades en fellonir el Senyor Deu, per aixo dará el Senyor senyal, car verge concebrá e infantará fill: Emmanuel será son nom, que vol dir, Deu ab nos, per saber aborrir lo mal, e elegir lo be. E dix aqui sempre en altre loch aquest mateix propheta: nin fo nat a nos, effill fon dat a nos, e fon la majorança (mayorazgo) sobre la sua espalla (espatla, espala; espalda), e appellá el seu nom maravellos, e conseller, Deus fort, e pare per tots temps. E Senyor dic que molt declara aquest propheta en lo engenrament de aquest just dix, que seria dat senyal en casa de David, que concebria verge, e que infantaria fill, que havria nom Emmanuel, que vol dir, Deu es ab nos, e que sabria aborrir lo mal, e elegir lo be. E no nomená en aquest engenrament pare carnal; car no fo engenrat de pare carnal, mas per lo sant Sperit. E tu parlest per un de tots (tos, tons : tus) capitols de aço complidament: e veus tu senyor ço que dix sempre aqui aquest mateix propheta, que nin fo nat a nos &c. Dol de nosaltres amich per ço com no ho saber conexer e occehim (de occidere: matamos) Isaies per tal com dix aquesta paraula. ¿Quin major senyal poria esser mostrat en lo mon, que aquest, que fembra verge concebés per lo sant Sperit, e que infantás fill axi com aquest de qui parla aquest propheta, e los altres prophetes ab ell; e apres del part romás verge? E proves per ço que dix Deu per boca de David en un loch alli hon diu: acaba tu, Senyor, la vinya la qual plantá la tua dextra (dextera; dreta; derecha, diestra); e fermala sobre lo fill de la Verge, al qual enformest pera tu. ¿E Senyor, quet semble de nostra seguedat (ceguedad, ceguera) e malaventura en que estam? Car lo propheta veritat dix, e no volgue Deu que mentis, e veus tu senyor com liu a (li ho ha) promes que no limentria (li mentria; le mentiría) alli hom diu; si yo a Daviu servent meu ment, ¿a qui diré veritat? El seu linyatge (linatge; linaje) durará per tots temps, lo qual lignatge son les gents dels christians. Ca (car) no volgué Deus, que minvés alguna cosa deço que prophetá en son nom. E dix Deu per boca de aquest mateix propheta en altre loch: pugest (pujar; subir) tu, Senyor, en alt, e messist nos en catiu entre los homens. Aço dix lo propheta del cativeri en que som, e nons promes aqui algun cobrament, ne nengun remey. E dix aqui sempre prenguist aquells qui no crehien que lo teu fill fos Deu e hom. Donchs be veus tu Senyor, que dix aquest propheta: que fill era de deu e hom. E dix en altre loch, qui era Deu sino veritat? E dix en altre loch: la veritat nasqué de la terra, e la justicia caygué del cel. E dix en altre loch aquest mateix propheta: nasqué Deu e just, e endreçá als qui son drets de cor. E de puix que aquest just vengué, lo qual nosaltres malastruchs no coneguem per nostres peccats, foren destruiths (destruhits, destruits) los fills de Israel, per nul temps mes no haguen venanança (benanança; buenandanza), axi com ho dix aquest propheta de aquest nostre destruiment en un loch hon diu: confuses sien e evergonyesguen (confusos sean y se avergüencen) tot a una aquells qui cerquen la mia anima, per ço que lam tolguem (lam : me la; tolguen : quiten, de tolere). E dix aqui sempre: tornats sien atras, e envergonya vinguen aquels qui de mi dien: bo es quens guardem de ell, car mal es. ¿E com pot esser major confussio e vergonya, que aquesta en que som, e no trovam quey cobrament nengu: e puix que Deus nos malaeix axi, que es aço que nos speram? En tró açi te he parlat de la venguda daquest just, segons queyo (que yo) nhe (n'he) trobat per los libres dels prophetes qui parlen de la sua venguda. E tu, senyor, saps be aço, mils que (mejor que) yo. Senyor, com se vulla que tu hajes enviat a dir per alguns dels teus capitols, com fon venut aquest just per argent; vull sobre aço parlar un poc, qui dien alguns de nostres letrats, que lo just venut per argent fo Josep (Josué). E yo dic que Josep fo el mesqui (mesquí) qui fo venut sens morir mal; e axi nos ho repres Deus per boca de David alli hon diu: venut es axi com a ovella, e el preu que reberen sos germans quil veneren fo vint argenters de argent, (20 argénteos, monedas de plata) qui valen cascun argent, un diner e mig de la moneda que corria en aquella terra hon vivien Josep, e sos germans, e axi fahien XXX diners de la dita moneda.

Mas yo dic que lo just de qui havem parlat tro açi, fo venut per trenta diners cabals, e aytants ne rebé aquell quil nos vené en la sinagoga, e novint argentes dargent axi com aquells de Josep. E proves aço molt be per ço que dix Deu per boca de Zacaries (Zacarías) propheta en persona de aquell quil nos vené alli hon dix; alegrats vos molt consell de Sion, e cantats companya de Jerusalem, car lo teu rey ve a tu just e salvador molt es bell, calvacant en un polli fill de Somera (Asna), e dix, si plau a vostres ulls dats me mon preu, sino leixats lo comptarem per son preu trenta diners. Aquest trenta diners reebé aquell quill (quil, qui'l) nos vené el just, e no vint argentes, ne vint e cinch, axi com dit he. E dix aqui compra aquest propheta daquests XXX diners, gitals (los expulsa, tira, de gitar) al oller car era fortalea de preu, al qual me aprearen trenta diners, e reb los trenta diners, e gitals en la casa del Senyor. A aquest oller foren semblants los fills de Israel que no durá la nostra honor, ni lo nostre be, ni nostre poder, sino segons la obra del oller que es de argila (arcilla), e de poqua durada. E da (de) aquesta venguda parlaren Jeremies e Amos, e Isaies prophetes e nengun propheta no parlá del preu perque Josep fon venut, sino David, qui dix, venut es Josep com a ovella, e mesgue que aquells quil veneren no reberen mes per ell de vint argentes de argent axi com dit he; car (se lee ear) Josep no fon just, mas hom carnal e peccador: e aquest just no fo pecador, ne fo en ell trobada alguna tacha (taca; mancha; macula). E puix que Josep era hom carnal e pecador, no pot esser dit just. E quin profit nos te de metre devant nos aquesta escusa que es axi sens tota raho, car la ystoria fa testimoni en aço contra nos, per quant fo venut Josep, e per quant fo venut el just. Dol de nos, e ya volgues Deu que nos no haguessem part en aquesta compra, ne en aquesta venda. Ja te he yo parlat (pone parlát) de la sua venguda, e com fo venut el just per nostres peccats. Senyor dix Deu de la creu per la boca de Zacaries propheta de aquest just: guardarán aquell que alancegaren (alancearon) sobre aquell, axi com plany hom sobre un hom, e feren dol sobre ell axi com fa hom sobre el major. E en aquell dia será dol gran en Jerusalem, axi com lo plor de Adramon en la vall de Magedon; planyerá la terra cada generacio a son de part, dol de la generacio com tant gran errada fo aquesta. Et veus senyor que dix aquest propheta, planyerán sobre ell axi com sobre hu; y no fon altre sino aquest qui fon hu seguint la voluntat del Pare quil enviá, segons David en un loch, que es Deu e hom; e dix Deu per boca de aquet propheta, mon fill es tu, huy te engendré yo.

E dix, faran dol sobre ell, axi com sobre lo major. ¿E qui es major que aquest just? Lo qual apellam Deu fill per boca de David, axi com dit he. E dix que aço que dix planyeran sobre lo major es el Pare e aquest just qui fo enviat del Pare es fill; e ajustal el propheta e apellal hu; e axi es Pare, e fill un sol Deu, Sperit sant ixent de ab dos (ambos; abdos), axi com hix la resplandor del sol. E per aço apellen los christians trinitat, e ja no sia yo ab aquells qui aço no crehen (creuen; creen). E dix David en altre loch, Senyor, lo imperij al nin, e fon salvu el fill de la tua serventa. E daqest (daquest, d'aquest) imperij dix Isaies, quel imperij daquest infant seria sobre el seu muscle. Aquest imperij fo la creu, en la qual nos lo plagam per nostres peccats; e daquest plagament dix Zacaries, qui plagua e naffra son Deu, linyatge malvat es. E dix David, desyaran ells contra la anima del just, y scamparán la sanch del simple qui no fa perqué. E donchs nos som linyatge malvat e fexuch per peccats, car plagam o naffram nostre Deu. Dol de nos, senyor, per ço quins es devench (esdevench). Dio (diu) maestre Anthoni bisbe de Marrochs que aquest just resucitá despuis que nos lo occiem, e parque diga veritat, e proves per ço que dix Deu per boca del propheta David en altre loch: provist me, e coneguist me, e tu coneguist el meu saber (forte seure: hisp. seer.: latín. sessionem, id est mortem): e el meu resucitar. Senyor maestre Samuel, hoc he parlat, e departit en poch despay de la venguda de aquest just fill de Deu e hom, esgons (segons) qui dit he; de aquell que nos negam per nostra desaventura. Et daqui avant sper lo quis vulla, car no vendrá sino jutgar la terra; e prech te axi com amich e senyor que tot aço sia entre tu e mi secret, entró de huy en trenta jorns que yo seré ab tu.

Deo gratias.

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Hameus ou Amédée de la Broquerie, N Uc de Saint Circ

Hameus ou Amédée de la Broquerie. Trois pièces. Voici des fragments de ce troubadour:

Per leis soi plus leu que trocha
Ei' amors, si amors;
Ieu fora plus deleitos
De burdir e de cantar
S' ela m volgues acuilhir;
Mas aquo l' es greus a far:
C' on plus desir
Son cors me fui;
Mas lo joi de leis, quar l' am, me desdui.

Bels cors gens, dreitz, bela bocha,
Ei' amors, si amors,
A blancas dens, hueils amoros
E veiaire fresc e clar;
Ins e mon cor vos remir,
Quar per vos vei pretz levar
Et enrequir;
Cascus en brui
Mas lo joi de leis, quar l' am, me destrui.
Mentre qu' el.

Quan reverdeion li conderc
E la lauzeta puei' al mont,
E li auzelet dui e dui
En lur lati, segon que s' es,
Fan retendir la calmeilla
Pel fin joi qu' ins en lor s' es mes.


Per ma enemigua m' esperc
Que m te marrit e deziron
Per so quar tos temps si m defui;
Aisi ja l' en penra merces,
Qu' ieu no sai com si s conseilla,
Quar de leis no ve negus bes.
Quan reverdeion.
Millot, III, 410. P. Occ. 373.

Henri. Une tenson avec Aruer:
Amic Aruer, d' una ren vos deman
De dos amantz d' una dompna qu' es pros
Que d' un talent e d' un cor son amdos,
Mas son devis lor preis e lor semblan,
Car l' us es semple e l' autre sobranzier,
L' un pauc prezat e gaire plasentier,
A l' autre par tot lo mont obezir,
Gardas cal deu la domna mais eslir?
Amic Aruer.
Millot, III, 410.

Henri, comte de Rhodez. Giraud Riquier fit un commentaire en vers d' une chanson de Giraud de Calanson (voy. t. II, p. 252); on lit à la suite de ce commentaire:
Aiso que ven apres es testimoin qu' el senher N Enric, per la gracia de dieu, coms de Rodes porta ad esta espozisio ab veritat.
E nos devem, ses esser greu,
Enric, per gracia de dieu,
Coms de Rodes, per gracia de dieu,
Ad esta espozisio
Testimoin qu' el ver sabem;
Nos, el temps qu' el dig, adonem
A catre trobadors per ver
La chanso, qu' em volguem saber
Per cascus d' els l' entendemen;
E Gr. Riquier veramen
Fo ne pus qu' els autres curos,
Car esta espozitios
Nos fon, trop a, per lui renduda;
Mans e may l' avem tenguda,
Lo dig dels autres atenden;
E dels dos sabem veramen
Que mays no s' en entremetran;
E del terz crezem lo semblan,
Tan n' a lonc espazi avut;
En Gr. a requeregut
Eras que aisso li redessem,
O auctoritat li prestassem.
Avut cosselh d' entendedors,
E nos entendem pro qu' el cors
Del entendemen a tocat,
E prestam li auctoritat;
E, per so qu' el crezut en sia,
Volem li 'n portar guerentia,
E mandam que y sia pauzatz
Nostre sagel, so es vertatz;
L' an c' omz comta M. CC.
LXXXV, no may ni mens,
VI jorns a l' intrada del mes
De juli, aisi vertat es
Que fon fag ab gran alegrier
Ins el castel de Monrozier.

Le manuscrit ajoute:
Aiso fon trag veramen de la carta sagelada.
Si m fos tan.
Millot, III, 410.

Hugues. Une tenson avec Bertrand:
Senher En Bertran, uns cavalier prezatz
Ama una dona et es per leis amatz
Adreitamen e senes tricharia,
Et ha maint jorn durat lur drudaria;
Mas el ha tant estat de lei vezer
Per que non ausa denan lei venir
Que, s' el hi ve, ben sap, senes mentir,
Que perdra la. Ara m diguatz lo ver;
Qual li val mais ho qu' en aissi remanha,
Ho que lai an' e perda sa companha?
Senher en.
On trouve sous le même nom d' Hugues une autre tenson avec Baussan; en voici le premier couplet:

Baussan, respondetz mi, si us platz,
Totz savis es acosselhatz

Et avetz bon' entensio,
Ar entendetz en ma tenso
Que us parc, e vos aiatz los datz,
E cauzetz de catr' amistatz
La cal val mays segon razo.
Baussan respondetz.
Millot, III, 411.

Hugues de la Bachelerie, t. II, III et IV. Sept pièces.
N Ucs de la Bacalairia si fo de Limozi, de la on fo Gauselm Faiditz. Joglars fo de pauc valor, e pauc anet e pauc fo conogutz; e si fes de bonas cansos, e fetz un bon descortz e de bonas tensos. E fo cortes home, ben adreich e ben enseingnatz.
Bastero, 101. Crescimbeni, 220. Millot, III, 414. P. Occ. 375.

Hugues Brunet, t. III et IV. Sept pièces.
Uc Brunecs si fo de la ciutat de Rodes, qu' es de la seignoria del comte de Tolosa, e fo clergues; et apres be letras e saup ben trobar; subtils era mot e de gran sen natural; e fes se joglars e fes motas de bonas cansos, mas non fetz sons. Et anet ab lo rei 'N Anfos d' Arago, et ab lo comte de Tolosa, et ab lo comte de Rodes lo sieu seignor, et ab En Bernart d' Anduza, et ab lo Dalfi d' Alvernhe. Et entendet en una borzeza d' Orlhac, que avia nom ma dona Galiana; mas ela non lo volc amar ni retener, ni far negun plazer en dreg d' amor; e tan qu' ela avia fag son drut del comte de Rodes, e donet comjat a 'N Uc Brunec. Et adonc N Uc, per la dolor que el n' ac, mes se en l' ordre de Cartosa; et aqui el mori.

Lanquan son li rozier vermelh,
M' es bel, quant aug dels auzelhos
Refrims e chans e lays e sos,
Que d' un vers m' aparelh
Qu' al re mos cors no m barganha
Mas solatz e cortezia,
Ni no m poiria un dia
Aver joi qu' en mi remanha...


S' om pogues vezer en espelh
Tan be sos ayps cum sas faissos,
Aquelh miralhs fora trop bos,
Qu' els malvatz viran qui son elh;
Que tal se pipa e s' aplanha
Cui malvestatz sobrelia,
Qu' aisselhs miralhs lo faria
Plazen de belha companha.
Lanquan son li.

Voici deux couplets d' une pièce dans laquelle le troubadour s' était imposé la difficulté bizarre de la répétition obligée des mêmes mots:
En est son faz chansoneta novelha,
Novelha es quar ieu chant de novelh
E de novelh ai chauzida 'l plus belha,
Belha en totz sens, e tot quan fay es belh,
E quar m' es belh, ieu m' alegr' e m deport,
Quar en deport val pauc qui no s deporta.


Jois deporta mi quar am dompn' ysnelha,
Ysnelha es selha que m ten ysnelh;
Ysnelh cor n' ay quar tan gent si capdelha
Qu' ilh capdelha mi, ses autre capdelh;
Que mais capdelh non quier mas per conort,
Per gienh conort qu' om no s pes qui m conorta.

Be m conorta selha qu' es fina e franca...
En est son faz.
Nostrad. 68. Crescimbeni, 48. Bastero, 101. Hist. gén. du Languedoc III, 97. Millot, I, 40. P. Occ. 111.

Hugues Catola. Deux pièces, dont l' une est aussi sous le nom de Marcabrus; l' autre est une tenson avec sa dame, à laquelle il répond:
Bella amiga, ensegnamenz es granz
De dompneiar, qui 'n sap esser gignos,
Que tuit s' ajoston gai e voluntos,
Mas al partir en es chascuns blasmans...
Millot, III, 414.

Hugues de l' Escure. Un sirvente lacéré dans le manuscrit. Il se compare aux autres troubadours de son temps; il dit ne pas craindre Pierre Vidal ni Albertet:

Ni 'N Perdigos de greu sonet bastir
Ni 'N Peguilhan de chansos metr' en sal,
Ni de gabar sos chans N Arnaut Romieu,
Ni de lausar Fonsalada son fieu,
Ni 'N Pelardit de contrafar la gen,
Ni 'N Gualaubet de viular coyndamen.
De motz.
Millot, II, 205.

Hugues de Mataplane. Un sirvente adressé à Raimond de Miraval.

Les vers suivants sont tirés d' une tenson:
En Blacasset, en sui de noit
Vengut a vos per combatre ades...
E voill sachaz qu' eu soi el diable
Lo plus cruel e 'l plus penable.
En Blacasset.
Bastero, 102. Crescimbeni, 220. Millot, II, 118.

Hugues de Murel. Un sirvente dont le couplet suivant est tiré:
No m platz qui pert ses demanda
Lo sieu, e l' autrui deman;
Ni qui m promet e m fai guanda
No m tenh' a mal, s' ieu li guan,
Qu' ieu no m' azaut de baron truan
Pus ab mentir s' atruanda;
Ni qui ses benfag no me blan,
Ja no s pes que ieu lo blanda.
Jes sitot bon.
Millot III, 415.

Hugues de Pena. Trois pièces.
Ugo de Pena si fo d' Agenes, d' un castel que a nom Messat, fils d' un mercadier. E fes se joglars; e cantet ben, e sap gran ren de las autrui cansos. E sabia molt las generacios dels grans homes d' aquellas encontradas. E fetz cansos. Grans baratiers fo de jogar e d' estar en taverna, per que ades fo paubres e ses arnes. E venc se amoillerar a
l' Isla e Venaissi en Proensa.
Dans l' une de ces pièces, il dit:
Cora que m desplagues amors,
Ara m' a conquist franchamen
E fas tot son comandamen;
Per que m deu valer sa valors,
Si s fai que tal m' a faig chauzir
Don tos temps mais l' ai que grazir,
Sol d' un bel semblant amoros
Que m fes cil don son enveios.
Cora que m.
Dans une autre:
Anc Lanselotz, can sa dona 'l promes
Que faria per el tot sos coman,
Si 'l mostrava un fin lial aman,
Non poc aver de si eys sovinensa,
Bona domna, tan for s' er oblidatz
Tro que merces lo y ac adregz esguarz
Lai on razos non li valia re,
Per qu' ieu aten de vos aital merce.
Si anc me.
Nostrad. 147. Crescimbeni, 101. Bastero, 102. Millot, III, 309. P. Occ. 325.

Hugues de Saint-Cyr, t. III et IV. Trente-six pièces, dont plusieurs sont attribuées à d' autres troubadours.
N Uc de Saint Circ si fo de Caersi, d' un borc que a nom Tegra. Fils fo d' un paubre vavassor que ac nom N Arman de Saint Circ, per so qu' el castels don el fo a nom Saint Circ, qu' es al pe de Sainta Maria de Rocamaior, que fo destruichs per guerra e derrocatz. Aquest N Uc si ac gran ren de fraires maiors de se; e volgron lo far clerc e manderon lo a la scola a Monpeslier. E quant ill cuideron que ampares letras, el amparet cansos e vers e sirventes e tensos e coblas, e ill fach e ill dich dels valens homes e de las valens domnas que eron al mon ni eron estat: e com aquel sabers s' ajoglari. El coms de Rodes e 'l vescoms de Torena si 'l leverent molt a la jogloria, com las tensos e com las coblas qu' el feiren com lui e 'l bons Dalfin d' Alvernhe.
Et estet lonc temps en Gascoingna paubres, cora a pe cora a caval. Lonc temps estet com la comtessa de Benauges, e per leis gazagnet l' amistat d' En Savaric de Maleon, lo cals lo mes en arnes et en roba. Et estet lonc temps com el en Peitieu et en las encontradas, pois en Cataloingna et en Aragon et en Espaigna, com lo bon rei Amfos e com lo rei Anfos de Leon e com lo rei Peire d' Aragon; e pois en Proensa com totz los barons, pois en Lombardia et en la Marcha. E tolc moiller e fez enfans. Gran ren amparet de l' autrui saber e voluntiers l' enseingnet a autrui. Cansos fes de fort bonas e de bons sons e de bonas coblas; mas no fes gaires de las cansos, quar no fo enamoratz de neguna. Mas se sap feigner enamorat ad ellas ab son bel parlar, e sap ben dire en las soas cansos tot so que ill avenia de lor: e ben las sap levar e ben far cazer, quand el lo volia far, ab los sieus vers et ab los sieus digz. Mas pois qu' el ac moiller non fetz cansos.
Qu' eras es una sazos
Que hom ren mal guazardos,
E servezi son perdut
E befag desconegut,
Et amor vol et acuelh
Aquels que mais an d' erguelh...


Et on plus elha m' esglaia
Ni m fai planher ni doler,
Ilh ri e chant e s' apaia
E s dona joy e lezer;
Ilh m' es mala, eu li suy bos
Anhels suy, ilh m' es leos...
Nulha res que.

Nulhs hom no sap d' amic tro l' a perdut

So que l' amicx li valia denan,
Mas quan lo pert, e pueys es a son dan,
E 'l notz aitan cum l' avia valgut;
Adoncx conoys que l' amicx li valia;
Per qu' ieu volgra ma domna conogues
So qu' ieu li vaill, ans que perdut m' agues;
E ja depueis al sieu tort no m perdria.


Ben sai que s' ieu l' agues aitan nogut,
Cum l' ai valgut ni son pretz trait enan,
Ben agra dreyt que m volgues mal plus gran
Qu' a nulha re; per qu' ieu ai conogut
De ma domna que mais me nozeria
Ab lieys lo mals no m valria lo bes,
Per que m' agra mestier, si ja pogues,
Que m' en partis, mas per dieu no poiria.


Que s' amors m' a si doussamen vencut
Que ieu non puesc ni ai negun talan
Que ja de lieys, que m' auci deziran,
Parta mon cor ni l' en vir ni l' en mut,
Ans si enpren e si ferma quec dia
Per que feira chauzimen, s' il plagues,
Pus tan suy sieus, si per sieu mi tengues;
E pueis qu' en fes cum del sieu a sa guia...
Nulhs hom no sap.

Estat ai fort longamen
Vas lieis qu' es falsa leials
Et ai sofertat mos mals,
Per so n' ai pres maint tormen
E non quer don ni esmenda;
Mais no m platz qu' ieu atenda
Acort ni dura merce
Ni plaser ni joi ni be
Que sufren amors mi renda...

Mas autre conseill taing prenda,
Tal qu' ieu voill c' om mi penda,
Si mais l' obedisc en re;
Quar dregz es en leial fe
C' aissi com hom compra venda...
Totz hom qu' en folla s' enten
En fol despen sos jornals.
Estat ai fort.

Aissi cum es cuenda e guaya
E corteza e plazens,
Et azauta totas gens
la belha de cuy ieu chan,
M' es ops que d' aital semblan,
Cum ilh es, fassa chanso
Cuenda e guay' ab plazen so,
Que la man lay
Que l' an dire
Lo desire
Que ieu n' ai
De vezer son gen cors guai...

Sos amicx e sos servire
E sos homs suy e seray,
Quar tant es de beutatz ray
Quan la vey no sai on so,
Qu' ieu mais volria un cordo
Que ieu l' agues de sa man
Cum si prenia de joi tan
Quan pren selh
Que si dons baya;
Tan m' apaya
Que cozens
M' es totz autres jauzimens.
Aissi cum es.

Bella donna gaia e valentz,
Pros e corteza e conoissentz,
Flors de beltatz e flors d' onors,
Flors de joven e de valors,
Flors de sen e de cortezia,
Flors de pretz e ses vilania,
Flors de totz bes senes totz mals,
Sobre totas fina e leials,
Lo vostre fis amics enters
Que us es fizels e vertaders
Vos saluda, e manda vos
Qu' anc no fo en son cor joios
Pois que denan vos se partit,
Ni anc puois nuilla re no vit
Qui gaires li pogues plazer;
Sitot se cuebra so voler
Ab gen soffrir et ab cellar,
Qar negus jois no ill pod semblar
Contra 'l vostre joi nuilla re,
Ne nuill be contra 'l vostre be
No ill pod plazer ni abellir,
Ni negus bes no ill pod venir
Ses vos; et anc be no ill anet,
Si donc de vos no ill remembret
O del vostr' avinen solatz,
E qar plus tost no es tornatz
Ves vos, prega us per chausimen,
Donna, per vostr' esseinhamen,
Se us platz, que lo i perdonez...
Bella donna.

Nostrad. 76. Crescimbeni, 54. Bastero, 102. Hist. gén. de Languedoc II, 519; III, 328. Millot, II, 174. P. Occ. 161.